Bandera Negra

L'amenaça militar contra les «nacionalitats» ja es va establir a la Constitució espanyola

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Tue, 16 Oct 2012 16:27:00 +0000

Entrada de les tropes feixistes a Barcelona, el 26 de gener de 1939.
A la foto, a la plaça de Catalunya.

D'uns dies ençà corre per les xarxes socials la carta oberta que el professor de la Universitat de Vic, Enric Casulleras, ha tramès a Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón, un dels set ponents constitucionals, sobre la suposada amenaça que van rebre els redactors de la carta magna si no hi incorporaven la «indisoluble unidad» d'Espanya.

En aquesta lletra, el professor Casulleras, li prega a Herero de Miñón, que recordi

«… a los españoles en qué circunstancias fue incorporado a la Constitución el artículo donde se alude a la indisoluble integridad del territorio español, y la participación directa del Estado Mayor del Ejército en su redacción. Porque era a nombre suyo de usted el sobre que llegó, con membrete del Ejército, irrumpiendo en el seno de la ponencia donde se estaba debatiendo tan espinoso asunto. Haría usted una gran aportación a la democracia si revelase los términos en que el Ejército amenazaba con su intervención en caso de que el contenido del sobre no se incorporase, sin tocar una coma, al articulado constitucional. Y así seríamos conscientes todos los ciudadanos de que la máxima norma del ordenamiento jurídico español fue impuesta bajo coacción y con graves amenazas. Como jurista que es, usted sabe mejor que yo que los contratos firmados entre partes bajo amenaza o coacción son viciados de origen y nulos de pleno derecho.»

El fet que conta Casulleras no és en absolut incert, perquè precisament un altre dels «pares» del text constitucional, Jordi Solé Tura (1930-2009), ja ho va deixar escrit en el seu llibre Nacionalidades y nacionalismos en España (Alianza Editorial, 1985).

Efectivament, el capitost de la OCE-Bandera Roja, hi diu —tal com ho recordava el diputat i portaveu del PNB al Congrés espanyol, Joseu Erkoreka, en un article al seu blog, Jordi Solé Tura i la «nota impuesta», amb motiu del traspàs del polític comunista el 4 de desembre de 2009–, que l'article 2 de la Constitució –el que declara que es fonamenta en la «indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols»– no va ser fruit de la transacció lliure i democràtica entre els diputats elegits pel poble, sinó imposat per una instància extraparlamentària. «L'article en qüestió no va sorgir de la lliure contraposició d'idees i arguments entre els constituents electes, sinó d'una decisió que algú va adoptar extramurs del Parlament i va aconseguir imposar als representants legítims de la voluntat popular», escrivia Erkoreka

Sole Tura relata, en el llibre esmentat, el procés d'elaboració del precepte, i hi dóna compte de la redacció original i de les tensions i xocs que va suscitar des d'un principi la incorporació a la mateixa del concepte «nacionalitats», que molts diputats d'Alianza Popular (AP), d'Unión del Centro Democrático (UCD) i d'algunes formacions regionalistes, van combatre amb fermesa a través de les seves esmenes.

En un moment determinat, alts responsables d'UCD li van comunicar a Solé que no podien aguantar les pressions i es veien obligats a retirar totalment el terme nacionalitats, cosa que proposarien els seus representants en la ponència a la sessió final. Miquel Roca Junyent i ell van mostrar la seva més radical oposició a una possibilitat semblantt i van deixar palès que «tant els comunistes com els nacionalistes ens manteníem intransigents i fèiem del manteniment o no del terme nacionalitats una qüestió de ruptura o de continuació del consens constitucional».

UCD quedava així en una situació molt delicada. Si mantenia l'expressió «havia de fer front a una gran ofensiva exterior, en el si dels propis aparells d'un Estat que el govern ucedista controlava amb dificultat. També havia de fer front a serioses dissensions internes». Si, per contra, optava per suprimir-la, «es trencava el consens constitucional, esquerdat per la retirada del PSOE, i amb això UCD es posava en mans d'Aliança Popular». És llavors quan es produeix el sorprenent esdeveniment que el professor català revela en el seu llibre:

«Finalmente, a última hora de la tarde, me llegó en tanto que presidente de la sesión, un papel escrito a mano y procedente de la Moncloa en la (sic) que se proponía una nueva redacción del artículo 2. Era una redacción compleja, en la que se introducían los conceptos de patria y de nación, pero en la que se mantenía el término nacionalidades. Era, de hecho, una refundición de conceptos que reflejaba muchos de los puntos de la discusión final entre UCD, los comunistas y los nacionalistas, pero también los resultados de la presión exterior.»

Aquest text que, segons Sole Tura, afegia al debatut pels diputats «els resultats de la pressió exterior» és, bàsicament –sense que això afecti algun retoc puntual introduït amb posterioritat– el mateix que conforma en l'actualitat l'article 2 de la norma constitucional.

«Artículo 2. La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.»

També en aquest punt, l'exposició del diputat recentment mort és d'una enorme eloqüència:

«Como presidente de la sesión, finalmente celebrada, hize observar, sin embargo, que el texto adolecía de una redacción deficiente y tenía incluso problemas sintácticos. Pero la respuesta que me dieron los representantes de UCD es que no se podía variar ni una coma, porque aquél era el texto literal del compromiso alcanzado con los sectores consultados. Evidentemente, no se especificó cuáles eran estos sectores, pero no es difícil adivinarlo.»

Tal com escriu el diputat del PNB, admetre que l'article en el qual es defineix la base sobre la qual es fonamenta la Constitució «va ser imposada als representants de la voluntat popular per uns "sectors consultats" de naturalesa extraparlamentària, és una cosa que qüestiona molt seriosament la legitimitat de la norma fonamental».

Per a Josu Erkoreka, l'article 2 de la Constitució –el que articula la qüestió nacional a l'Estat espanyol– té una gènesi antidemocràtica. "Va ser concebut per poders fàctics extraparlamentaris –ningú no posa en dubte que eren militars– i imposat als representants legítims de la voluntat popular, vés a saber sota quin tipus d'amenaces", conclou.

I no hi puc estar més d'acord. De sempre, he defensat que sense ruptura, sense un trencament realment democràtic, popular, de base, amb el franquisme, tot el que tindríem, tot el que hem tingut i tot el que tindrem si, finalment, no ens hi enfrontem –i ara, sembla, que n'hem iniciat el camí–, seria, ras i curt, més del mateix amb diverses disfresses, però al capdavall l'essència de l'Espanya sempiterna, anorreadora i criminal: el trasnfranquisme.

Crisi i periodisme

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Mon, 23 Jul 2012 16:16:00 +0000

Tota crisi significa, alhora, canvi i repte, però també desil·lusió i patiment. Sense entrar, ara, a analitzar-ne les causes —que en el cas del nostre país van molt més enllà de les pròpies retallades—, la situació de col·lapse econòmic ha llençat al carrer més d'un miler de periodistes, ha produït el tancament o ERO de desenes de mitjans i ha empobrit, en summa, les veus i les fonts amb què els ciutadans podem informar-nos i formar la nostra opinió sobre els fets i les coses que passen.

Alguns diran que n'hi havia un excés i potser tenen raó, encara més en aquests moments que les anomenades xarxes socials –especialment twitter, facebook i google+– produeixen més soroll que no pas informació, però certament sóc dels qui penso que com més mitjans hi hagi, de qualitat, millor, perquè revelen un senyal clar de civilització i cultura.

En aquest context, els nous mitjans digitals ara mateix la passen magra —seguint l'estela de la premsa de paper, tocada i, en certs casos, enfonsada—, especialment per la caiguda en picat dels habituals mitjans de subsistència: la publicitat, els patrocinis i les subvencions i ajuts. Aquests darrers suports econòmics, tanmateix, han fet aflorar, igualment, una crua realitat: que alguns mitjans eren sobrers i alguns altres pateixen pel fet que al final tot i ser justos pagaran com a pecadors. Ras i curt: el que certs mitjans, lligats a partits, entitats i institucions han xuclat dels pressupostos públics no ha servit per crear empreses fortes, sinó perquè, bàsicament, durant un temps certs "periodistes" i "empresaris" visquessin de la mamella pública, mentre d'altres s'escarrasaven a fer, precisament, periodisme i empresa en majúscules.

En aquest mal tràngol la gran qüestió no és ja saber si se salvaran alguns mitjans que romanen ara mateix a la corda fluixa, sinó que, suposadament aguantant la flama, quin model de subsistència hauran d'incorporar per poder sobreviure la maltempsada i mantenir la fidelitat —tan espúria, tan fugissera a la xarxa— dels lectors que s'han avesat al tot gratis.

De moment, la faceciosa sentència del gran filòsof Francesc Pujols, és a dir, que arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat quan anem pel món, s'acompleix a Internet en el cas de la majoria de mitjans digitals nostrats. Els dos grans mitjans de comunicació, exclusivament digitals, que regnen al nostre país (Vilaweb i Nació Digital), més la resta (una dotzena mal comptada) que aguanten encara l'embranzida de la crisi, s'hauran de plantejar, de forma seriosa, si per oferir als centenars de milers d'usuaris que els segueixen el dret a ser informats de forma independent, veritable i contrastada des d'una opció de país, caldrà fer-los saber que tot plegat té un cost i que aquest cost s'ha de sufragar amb el seu suport, més enllà de fórmules col·laboraitves més o menys fallides o d'allò tan improductiu de l'entre tots ho farem tot.

Carlos Sentís, 10 de febrer de 1940

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Thu, 26 Apr 2012 21:48:00 +0000

Ara fa nou mesos, amb motiu de la mort de l'espia franquista Carlos Sentís fèiem referència a l'article que Ramon Barnils li va dedicar en tres parts a El Temps el 1994, "Un tomb per la púrria", on assenyalava que "a la pàgina 2 del setmanari Destino del 10 de febrer de 1940, a dalt i a l'esquerra, hi ha un requadre titulat 'Carlos Sentís, colaborador de Destino', amb la foto de l'assenyalat uniformat d'oficial de Regulars franquista, bigotet inclòs. Hi diu que 'el nostre camarada' va estar-se quinze mesos a França, Anglaterra i Bèlgica redactant 'literatura xifrada', i que 'va haver de fugir de França així que se''n va descobrir l'enquadrament als Serveis d'Informació Militar.''

Finalment, gràcies al servei de digitalització de la Biblioteca de Catalunya avui podem oferir sencer aquest article, que no solament no té pèrdua sinó que demostra clarament quin era el tarannà d'aquest "periodista" reciclat a demòcrata.

El deixem inscrit aquí per a la història i en memòria de tants periodistes represaliats.

Sense rosa, sense drac

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Mon, 23 Apr 2012 09:32:00 +0000

Dalt dels cims

de solells jolius,

en les valls frondoses

de les bagues:

¿matarem el drac

—que ens fa nosa—,

matarem la rosa

—que ens fa drac?

Sense drac

la sang no batega,

sense rosa

els batecs no es fan,

ni la terra

perdura si l'amor

és d'estrassa

i no hi ha combat.

Vuitena Passejada amb Barret

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Mon, 16 Apr 2012 22:30:00 +0000

Un dia agredolç

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Sat, 24 Mar 2012 08:57:00 +0000

Tal dia com avui, el 24 de març de 1985, traspassava mon pare, Enric Borràs Cubells; sis anys més tard, en la mateixa data, naixia a Vic la nostra filla petita, la Maria Borràs; i, encara, ara fa tres anys ens deixava el gran Ricard Salvat, amic i mestre.

És, doncs, un dia agredolç, de remembrança per als qui ja no hi són, i de celebració per a la nostra Maria. I així serà tostemps. El meu homenatge i consideració per a tots ells.

Carlos Sentís, «l'espion de Franco», mor als 99 anys

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Wed, 20 Jul 2011 08:23:00 +0000

Sentís, el 26 de gener de 2009, el dia que va rebre la Medalla al Mérito del Trabajo.

Carlos Sentís y Anfruns, "l'espion de Franco" com se l'anomenava popularment, la "rata de claveguera" com el va batejar Eugeni Xammar, o el "llepaconys" que li deia Ramon Barnils, ha mort aquest 19 de juliol de 2011 als 99 anys a Barcelona.

Després d'una vida dedicada, primer, a fer costat al franquisme —va entrar amb les tropes feixistes per la Diagonal el 26 de gener de 1939— i, seguidament, a tractar de continuar fent el seu periodisme a costa dels professionals represaliats o exiliats, com si mai no hagués trencat cap plat, Sentís va aconseguir ser vist per l'establishment com un gran demòcrata, un cas semblant al d'altres sinistres personatges com Serrano Súñer, Samaranch, Porcioles o José Manuel Lara.

Precisament, el 26 de gener de 2009 es va produir una forta polèmica en ocasió del lliurament de la Medalla espanyola al Mérito del Trabajo a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Més de cinquanta destacats periodistes van enviar una carta al degà del CPC, Josep Carles Rius, en què expressaven la seva indignació pel fet que el Col·legi, en aquella data infausta per a la memòria dels catalans, homenatgés Sentís. Rius va obrir l'acte —en què va intervenir, també, el llavors ministre espanyol de Treball, Celestino Corbacho— afirmant que era "una medalla al mèrit indiscutible" i va afegir que Carlos Sentís tenia una biografia "única i irrepetible".

Els signants de la carta, una protesta que també va comptar amb el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), van informar al degà que Sentís va treballar com a informador durant la guerra al servei de Cambó i, per tant, en contra de la legalitat republicana: va entrar a Barcelona el 26 de gener de 1939 (exactament 70 anys abans del lliurament de la medalla) amb els exèrcits de Franco vestit de militar. El mateix febrer de 1939 Sentís va escriure: "¿Finis Cataloniae? El fin de una película de gangsters, simplemente", en què qualificava de gàngsters el president Companys, afusellat pels franquistes l'any següent, i la Generalitat de Catalunya.

De fet, Sentís va ser un periodista que va treballar llargament pel règim franquista i mai no se'n va penedir públicament. Va arribar a ser degà del Col·legi de Periodistes entre el 1986 i el 1991, però mai no va ser votat en unes eleccions obertes als col·legiats, sinó que, com a antic president de l'Associació de la Premsa de Barcelona —organisme hereu també de la dictadura— i davant la manca d'una altra candidatura, va assumir el càrrec de degà del CPC fins que el 1991 va ser substituït per Josep Pernau, un periodista de tarannà clarament democràtic.

Ramon Barnils, a l'article en tres parts publicats a El Temps el 1994, "Un tomb per la púrria", assenyalava que "a la pàgina 2 del setmanari Destino del 10 de febrer de 1940, a dalt i a l'esquerra, hi ha un requadre titulat 'Carlos Sentís, colaborador de Destino', amb la foto de l'assenyalat uniformat d'oficial de Regulars franquista, bigotet inclòs. Hi diu que 'el nostre camarada' va estar-se quinze mesos a França, Anglaterra i Bèlgica redactant 'literatura xifrada', i que 'va haver de fugir de França així que se'n va descobrir l'enquadrament als Serveis d'Informació Militar.''

Entre les més de cinquanta persones que van firmar la carta adreçada al degà del Col·legi en protesta per la medalla a Carlos Sentís, hi havia sis vocals del Col·legi de Periodistes de Catalunya: Pilar Antillach, Joan Vila i Triadú, Oriol Cortacans, Bernat Capell, Irene Caparrós i Salvador Cot.

Alguns dels articles que van denunciar Sentís i l'actuació del CPC:

Xavier Muntanyà: "Cent gaiters".

Xavier Borràs: "El Col·legi de Periodistes vexa els catalans amb el franquista Sentís al capdavant".

Joan Vila i Triadú: "Una medalla a Carlos Sentís, 70 anys després?".

Grup Barnils: El Grup Barnils considera inacceptable que el Col·legi participi en la glorificació del periodista franquista Carlos Sentís.

Més informació:

L'article de Carlos Sentís, "Finis Cataloniae".

La imprudència mata

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Mon, 04 Jul 2011 07:53:00 +0000

Llegeixo, en diversos mitjans, que els familiars dels qui van morir ara fa un any a l'estació de tren de Castelldefels pel fet d'haver travessat les vies a la valenta, reclamen a la companyia i a les autoritats que si haguessin desplegat les forces de seguretat i informadors com s'ha fet en la revetlla d'enguany, no hauria passat el tràgic accident.

  El jutjat de Gavà va procedir, el juliol de l'any passat, a sobreseure la causa per “imprudència temerària” de les víctimes, però a petició dels advocats d'alguns familiars, l'Audiència Provincial de Barcelona l'ha reobert per practicar més diligències i escatir amb més claredat els fets. Els familiars i els advocats pretenen, a la recerca, és clar, de futurs guanys, que es declari la “responsabilitat compartida” entre víctimes i autoritats (Renfe, Adif, etc.).

  No m'imagino els familiars d'algú que ha decidit lliurement travessar una autopista i que ha estat aixafat per un camió que, no pas casualment, hi circulava, que reclamin la “responsabilitat compartida” al camioner i a l'empresa d'autopistes. O que si a un individu se li acut travessar les vies del metro i un comboi el fa a miques calgui reclamar a TMB i a l'Ajuntament.

  El fet que a aquesta estació de Castelldefels, i en d'altres, hagi calgut esmerçar recursos públics –que paguem entre tots- per vigilar que els viatgers no travessin les vies, és la constatació que hi ha gent que no aprèn o no vol aprendre dels errors, fatals, dels altres. Com a usuari de trens he pogut comprovar manta vegades –i s'ha pogut veure en diversos reportatges- que després del lamentable i tràgic accident d'ara fa un any, en aquella i en moltes d'altres estacions de la rodalia, hi ha persones que continuen travessant les vies a la valenta. (Tot això, amb independència del fet que les estacions de Renfe són, per dir-ho clar, un insult a la intel·ligència humana dels catalans, una tribu que malauradament s'ha avesat al maltracte i l'assetjament continu per part d'aquesta empresa espanyola.)

La imprudència, la negligència, la irresponsabilitat, la irreflexió, en fi, la manca de la més mínima precaució, ens envaeixen cada cop més, pel que sembla, encara que no per això la resta d'éssers humans ens haguem de fer responsables de la temeritat dels qui, sense encomanar-se a déu ni al diable –per collons, perquè vull, perquè si ho fan els altres jo també–, decideixen, lliurement, provar d'anar-se'n al canyet.

En definitiva, l'imprudent ho és, bàsicament, perquè ha decidit –per activa o per passiva– ser-ne. I no és qüestió que als qui hem decidit no ser-ne ens vulguin fer combregar amb rodes de molí (o de tren).

Estimada Laura

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Fri, 24 Jun 2011 21:42:00 +0000

La Laura Palmés la vaig conèixer, de primer, gràcies al poeta Josep Espunyes, tots dos íntims amics, un dia al Cafè de l'Òpera. Quina dona! Als meus encara no 18 anys —ella en devia tenir 21—, no havia conegut mai una noia com ella, tan esponerosa, tan plena de vida, riallera i llesta com un sol de primavera.

Després, vam coincidir, per poc temps —perquè ella era de les primeres promocions—, a la Facultat de Ciències de la Informació, el 1975, a Bellaterra. Més endavant, la vaig seguir al primer i millor Avui i a través dels magnífics reportatges catalans per a TVE.

A l'inici de la seva malaltia, cap al 1996, la vam visitar a la casa del seu estimat Sitges. Li va fer un regal a la nostra filla petita, la Maria, i encara vam anar a dinar tots junts. Llavors, l'esclerosi múltiple no havia arribat al límit que més tard l'obligaria a marxar d'allí i instal·lar-se i ben bé recloure's a la Vila Olímpica de Barcelona, on pràcticament no rebia a ningú.

Tota la seva bondat, la seva generositat com a ésser humà i el seu magnífic fer com a periodista m'han acompanyat i m'acompanyaran sempre.

Estimada Laura: espera'ns darrere les palmeres.

P.S.: Aquest dissabte, 25 de juny, hem fet el comiat a l'Oratori Mediterrani del Tanatori de la Ronda de Dalt, amb vistes a la ciutat. Ens hi hem aplegat un centenar de persones, tot i el llarg pont d'aquest sant Joan. Hi he vist, i parlo de memòria i oblidant molts noms, a més del seu Miguel Ángel, l'Enric Marín, en Joan-Manuel Tresserras, en Jaume Vilalta, la Mònica Huguet, la Magda Oranich, la Maria Josep Soler, tot de companys la facultat de Periodisme a Bellaterra, de TVE, etc.

La cerimònia de comiat, civil, ha consistit en un senzill acte que s'ha iniciat amb la interpretació, en viu per tres músiques (piano, violí i flauta travessera) d'«El cant dels Ocells» i la lectura d'un poema del Llibre de les absències de Miquel Martí i Pol. Després han parlat una cosina i una neboda —han interpretat les músiques un fragment de «La vie en rose»—, també una companya en nom de les amigues que van estudiar al col·legi de monges de la Presentació d'Arenys de Mar —on encara serven memòria de les malifetes d'aquell grup capitanejat per la Palmés—, en Jaume Vilalta, que s'ha emocionat a l'hora de parlar de la noblesa de la Laura, i la Marina Rossell, que ha cantat «La mare de déu, quan era xiqueta…». A l'últim, tots dempeus, hem escoltat la interpretació de la cançó de bressol «Wiegenlied Op.49 núm.4» de Johannes Brahms.

El cos de la Laura descansarà per sempre al Cementiri de les Roques Blanques, al Papiol.

Catalunya intervinguda

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Sun, 12 Jun 2011 15:27:00 +0000

Si les retallades anunciades –algunes ja en marxa, d'altres a venir- serveixen, realment, per aprimar les administracions de tot el que hi és debades (assessors nomenats a dit, contractes externs de difícil justificació, endollats de tota mena, subvencions polítiques, publicitat inútil, estudis infectes, etc.), benvingudes siguin.

Tanmateix, hi veiem, a hores d'ara, tres greus problemes, que no resolen la qüestió del menyscapte econòmic dels catalans: la sempiterna submissió a Espanya, que impedeix el retorn dels fluxos impositius i no paga el que deu, ans gosa amenaçar-nos i ens assenyala amb el dit, com si fóssim els infectes responsables de tot el desastre econòmic produït; la manca de reacció, en general, de la classe política, que s'aferra al poder per continuar mantenint un estatus i un modus vivendi –el “més del mateix”- que indignen els qui es troben en una greu situació de precarietat; i la marxa enrere que significa l'alegal Llei de simplificació (Llei òmnibus), que sembla respondre més als interessos dels lobbies industrials i que pot comportar que Catalunya esdevingui la “maquila” del sud d'Europa.

La sensació general és que Catalunya sembla haver estat intervinguda, del punt de vista econòmic, per part de l'Estat i la pròpia Unió Europea, sense que calgui dir-ho en veu alta. El viatge de Mas a Brussel·les per ensenyar a les “autoritats competents” que estem fent els deures és la imatge –indignant- d'uns dirigents agenollats i retuts, que no hi veuen més enllà dels cicles electorals que els asseguren la continuïtat en la gestió, molts cops maldestra, de l'administració regional.

Davant els estudis que demostren fefaentment el robatori al qual se'ns sotmet i les alternatives possibles –tancament de caixes, per exemple-, la reacció d'aquests dirigents és, d'un banda, continuar amb la política de submissió i, de l'altra, castigar el poble a la manera freudiana, com si els únics responsables de tota aquesta crisi fossin els ciutadans que, contra tot i tothom, malden per sobreviure en la complexitat globalitzada.

No és hora, ja, de matar el pare?

#SpanishDevolution

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Sun, 22 May 2011 15:26:00 +0000

Sí, heu llegit bé: #SpanishDevolution, a l'empara de la #catalanrevolution, és l'única resposta, ni que sigui a les xarxes socials, dels qui fa temps –si fa no fa 300 anys!- que estem indignats i que acampem permanentment -espiritualment-, generació rere generació, arreu del territori, per reclamar la devolució de tots els nostres drets, arrabassats per les armes i per tractats de dubtosa legalitat.

En aquest acampi qui pugui (o campi qui pugui) de les places de les nostres capitals no solament no hi he vist defensar la reivindicació del dret bàsic del nostre alliberament nacional —indestriable de l'alliberament social i de les nostres consciències segrestades-, sinó que els tímids intents de demanar, simplement, que els comunicats també es faci'n en català (vol dir que de primer es fan en espanyol) ha rebut la irada resposta d'uns quants "demòcrates" de tota la vida, que fins i tot tenen un servei de traducció a altres llengües, inclòs el català i l'aranès, com si fóssim estrangers a casa nostra.

Molts campistes, que clamen i expressen, potser per primera vegada, llur descontentament, llur indignació per la situació de crisi políticoeconòmica que vivim, potser ignoren que el Regne d'Espanya, amb el Govern de torn que sigui (PSOE, PP) ens furta cada any 22 mil milions d'euros. Quant de bé es podria fer contra la desigualtat entre els nostres joves i els nostres jubilats amb aquest gavadal de recursos econòmics?

També, molts dels qui demanen noves legislacions per acostar la política a tothom, per limitar els mandats i els sous dels representants, per acabar amb els privilegis, per foragitar els paràsits —inclòs tot l'entramat monàrquic i transfranquista-, per fer la democràcia més representativa, directa i real, ja ho saben que hi ha organitzacions independentistes que fa anys que, amb dignitat, malden pel mateix?

L'#spanishrevolution —i que em disculpin els qui, indignats, hi són de bona fe-, pot ser una broma de mal gust si pensem que Espanya les úniques revolucions que ha fet en les darreres centúries han estat, bàsicament, per colonitzar, a sang i foc, altres pobles, com ara el nostre. Per això, ara més que mai, acampats o a les urnes, és l'#SpanishDevolution el que ens cal reclamar per poder iniciar el camí cap a un canvi glocal de la manera de fer política i de gestionar els nostres recursos. Sense independència no hi ha, a Catalunya, cap revolució possible.

Reagrupament «reloaded»

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Sun, 15 May 2011 15:25:00 +0000

Aquest pròxim mes de juny tindrà lloc a la ciutat de Vic la IV Assemblea Nacional de l'associació Reagrupament Independentista, que en el seu breu temps de vida ja ha passat per dues campanyes electorals, la de les eleccions al Parlament de Catalunya, en què no va aconseguir representació, i les actuals eleccions municipals, on ha tornat a fer gala del seu esperit transversal, ja que es presenta si fa no fa en una cinquantena de poblacions -des de Barcelona, Girona o Sabadell, fins a Sitges, Olot i Puigcerdà- bé de la mà d'Esquerra, bé en coalició amb CiU, SI, la CUP o altres forces locals o associades.

Aquesta IV Assemblea Nacional serà de cabdal importància per diversos motius. D'una banda podrà donar compte del nombre d'associats que, contra els mals auguris que donaven la formació per desapareguda, continuen mantenint-se'n fidels. De l'altra, serà l'ocasió de renovar de cap i de nou tota la Junta Directiva, amb l'elecció directa de 18 membres, més la ratificació dels 12 coordinadors regionals, que seran votats el 4 de juny, a més de dotar l'organització d'un nou full de ruta i d'un reglament d'organització interna, que fins ara era inexistent.

Serà l'avinentesa, també, de veure fins a quin punt els camins empresos han estat ben encarrilats, si l'organització ha estat més pendent de les dinàmiques polítiques creades a l'entorn de les conteses electorals que d'enfortir l'associació, d'adonar-se si en el fragor de les batalles i batalletes s'han perdut o no moltes naus i molts grans capitans…, si la tropa, en definitiva, ja ha guarit velles ferides o en sagna de noves.

Caldrà saba nova, imaginativa, capacitada i estoica perquè Reagrupament esdevingui un dels pilars imprescindibles de l'independentisme, més enllà de les circumstàncies temporals o dels cants de sirena dels qui es troben amb l'aigua al coll. Caldrà, en definitiva, veure si ens hem fet grans i es vol continuar endavant o ens retirem als quarters d'hivern, encara que al juny (la falç al puny) faci, efectivament, molta calor.

Tribunal Constitutiquè?

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Thu, 12 May 2011 18:34:00 +0000

Després de blasmar arreu i pertot el Tribunal Constitucional per l'atzagaiada de l'Estatutet i les mil-i-una pertorbacions contra l'ús de la llengua catalana, ara hem de lloar-lo per haver, simplement, legalitzat la coalició èuscara Bildu, una mena de reagrupament independentista a l'abertzale que l'Espanya transfranquista no pot suportar (vegeu, per cert, les portades dels diaris espanyols aquests dies, un exemple del periodisme que no s'ha de fer mai).

El Tribunal Constitucional  (llegeixi's en castellà, si us plau) és, per definició, un exabrupte del Reino de España, que no deixa de ser —no ho oblidem— una imposició de la dictadura. Si ara ha admès que els independentistes bascos es poden presentar a les seves eleccions és, bàsicament, perquè respon als interessos d'Espanya que així sigui: amb els encaputxats tocats de l'ala (ETA) ja desmembrats i/o dirigits per vés-a-saber-qui —després de tenir el PNB de gos faldiller durant més de tres dècades—, que els bascos siguin més o menys independents ja no els preocupa tant, vist que econòmicament, amb el concert que els van atorgar temps ha, ja no en treuen tall i que al capdavall, comptat i debatut, els tracten com a aquella tribú esgarriada que, per fas o per nefàs, un dia se'n va anar del ramat i amb l'esperança que, amb una fórmula o una altra, tard o d'hora hi tornara.

El fet que el Tribunal Supremo  hagués dit el contrari quant a Bildu, a instàncies de la Fiscalía General del Estado (tot en majúscules, no fos cas), responia més a l'estratègia del PSOE de fer la gara-gara al PP. I ara, un cop vist que la il·legalització no era "democràtica", tothom a callar, tret dels quatre eixelebrats de torn, i aquí pau i allà glòria.

En canvi ―oh, que estrany!—,  quan el mateix Tribunal tracta sobre Catalunya, nyec!, les coses canvien. Els catalans, diu el tribunal, som espanyols, encara que històricament s'ha demostrat que no n'hem estat mai i que si ara tenim passaport és per imperatiu bèl·lic, per la força de les seves armes. Nosaltres no és que no siguem "d'eixe món", sinó que mai no hem estat d'aquella tribu.

Que quasi quaranta anys de la seva "democràcia" hagin aconseguit la victòria tàctica damunt la consciència de tants catalans que, banaus, s'han cregut que amb Espanya podíem anar a algun indret que no fos a la nostra ensulsiada i a la nostra total derrota —com ara han constatat finalment uns quants—, no és obstacle per dir, claríssimament, que ni amb aquesta democràcia ni amb aquesta Espanya no hem d'anar enlloc pel tan simple raonament —que sembla tan difícil d'entendre— que anar amb ells, ni que sigui pagant impostos (com ja s'ha demostrat), significa desaparèixer.

Hi ha dos camins, doncs: la plena llibertat o la submissió. O bé el camí traçat, per exemple, per la Conferència Nacional per l'Estat Propi per a la constitució de l'Assemblea Nacional Catalana, o bé el més del mateix d'aquests trenta anys i escaig, que no és res més que el parany, tan ben parat, d'haver-nos fet creure que, essent espanyols, podíem jugar a ser demòcrates i ens en podríem sortir.

Els joves demòcrates de Gràcia

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Sun, 03 Apr 2011 10:21:00 +0000

Desallotjament dels joves acampats a Gràcia. Foto: X.B.C/naciodigital.cat

Al meu barri, baquetejat durant trenta anys pels diversos consistoris suposadament progressistes, ecologistes i d'esquerres, els joves han dit prou! I ho han fet d'una manera molt digna, pacífica i democràtica. Aquest dijous vaig poder assistir a la cloenda que van celebrar a la plaça de la Vila (nom absurd de l'eterna plaça d'Orient, després rebatejada com Rius i Taulet) dels actes programats durant quatre dies (de dilluns a dijous) per reivindicar l'autogestió del Casal de Joves La Fontana, que el Districte, comanat per Guillem Espriu (PSC), ha adjudicat a una empresa de Viladecans relacionada, a més, amb casos de corrupció del partit del mateix senyor Espriu (i dels senyors Montilla, Corbacho, Iceta

Aquest acte va ser un exemple de democràcia real , en què totes les associacions, casals, entitats del barri -de gran pes històric, com els Lluïsos, el Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), el Club Excursionista de Gràcia, la Colla Vella dels Diables o l’Associació de Veïns de la Vila de Gràcia- i moltes altres de la ciutat, a més de persones a títol individual, van expressar el seu suport a la dignitat demostrada per la Plataforma d'Entitats Juvenils -formada pels agrupaments escoltes i esplais del barri i per l’Assemblea de Joves de Gràcia-, que van ser violentament desallotjats dilluns a les dues de la matinada de la plaça esmentada -on no pot circular cap vehicle a motor- perquè incomplien, segons els fortament armats antiavalots de la Guàrdia Urbana, l'ordenança cívica de l'Ajuntament de Barcelona pel fet que "no es pot dormir al carrer".

És aquesta ordenança la mateixa que permet dormir als rodamons i sense sostre a 30 metres de la mateixa plaça cada dia i cada nit de l'any sense que cap policia municipal ho impedeixi? La mateixa que, de dijous a dissabte de matinada, sembla que inviti a tota la púrria de Barcelona a pixar, cagar, vomitar, cridar i -si els ho recrimines- amenaçar tot un barri davant la impàvida mirada de quatre fatxendes vestits amb uniforme? És, també, l'ordenança que autoritza a l'Ajuntament, amb Barcelona Neta -ai, Mallol, saps que no t'enyorarem-, a eixordar els veïns, amb els potents camions d'escombraries actuant a les dues de la matinada? La que deixa que la gent llenci brossa a deshora i fora dels contenidors, aparcar motos a les voreres -especialment estretes al barri- o omplir els carrers de tifes de gossos?

Espero, de veres, que al meu barri i a la meva ciutat la pràctica de la violència (sempre gratuïta, quan no es tracta de la legítima autodefensa) quedi eradicada del tot ben aviat. Però, també, que desaparegui aquesta democràcia que en comptes d'acostar-se i donar tot el protagonisme als joves amb els quals confiar (bé hi confien centenars de pares i mares dels caus i dels esplais) els menysté i els maltracta.

Finalment, un a part pel que fa a alguns mitjans de comunicació : m'ha sobtat molt que alguns (per exemple, l' Avui ) hagin parlat de "suposada violència" o que L'Independent de Gràcia -setmanari que vaig dirigir en el seu primer any de vida quan era mensual (per cert, mai no han eixugat el deute que tenen amb mi)- ni tan sols li hagi dedicat la portada aquest divendres, cosa difícil d'entendre perquè és un dels mitjans de referència del barri i ha fet, fins ara, un bon seguiment del cas.

Pel que fa a l' Avui , no s'entén que quan un periodista no és al lloc on es produeixin els fets faci més cas del que diuen els "comissaris" polítics de torn que no pas del que escriuen els periodistes i testimonis que sí que hi érem, amb la barra afegida de publicar-hi fotos "robades" d'un altre mitjà sense citar el nom de l'autor ni del mitjà (en aquest cas —com també va passar a La Vanguardia i el diari Ara , que posteriorment van rectificar— es tracta d'instàntanies i d'un vídeo meus publicats a naciodigital.cat ).

He pogut observar que al diari Ara aquesta norma de "robar" vídeos -és a dir, presentar-los al públic digital com si fossin propis (AraTV)- és habitual i ningú, ni el Col·legi de Periodistes, ni el Consell de la Informació de Catalunya, ni el Grup de Periodistes Ramon Barnils o el Sindicat de Periodistes, no n'han dit res -i això que aquest nou periòdic ha rebut i rep milions d'euros públics, suficients com per tenir un quants reporters al carrer, en comptes de dedicar el personal a "pispar" el que han fet els altres, publicar-ho amb la marca de la casa i estendre-ho per les xarxes socials per tenir més usuaris i, doncs, més "subvencions".

Ramon Barnils, mestre

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Mon, 14 Mar 2011 12:53:00 +0000

Als meus dinou anys, a les primeries del transfranquisme, una tarda d'un mes d'octubre de 1976 un home ben plantat, ben vestit i ben calçat, va aparèixer en una aula on una vintena de joves preteníem saber alguna cosa sobre periodisme i literatura. Va dir «Bon dia!» i immediatament va començar a escriure tot de noms i títols en la gran pissarra verda de la classe: des de John Steinbeck fins a Josep Pla, passant per Truman Capote, John Dos Passos o Mark Twain. "Quan hagin llegit tot això, tornin a classe… Ah, i les noies —i va fer aquell seu somriure de murri tan característic— si no duen minifalda no cal que vinguin»…, i se'n va anar per on havia arribat.

Vet aquí, doncs, que aquell paio, que no era cap altre que en Ramon Barnils (Sabadell, 1940 - Reus, 2001), em va robar el cor i l'ànima i me'n vaig fer fidel seguidor i deixeble des de llavors. Amb ell, la no menys enyorada Dolors Palau —al Diari de Barcelona i a l'Agència EFE , on en Ramon va impulsar el primer servei de notícies en català als vuitanta— o amb en Miquel Macià de Vic, he après algunes coses fonamentals del periodisme català i, per extensió, del nostre país.

D'entrada en Barnils era dels qui pensava que per fer, explicar, narrar una notícia calia saber tots els detalls possibles del que passava i ser capaç de contar-ho amb el mínim d'esforç narratiu possible, oferint l'imprescindible i posant la tensió informativa en els fets i, quan calia, en les persones i en els personatges que en formaven part. I res més (ni res menys!).

En Ramon, a banda, era un bon vividor, un gran seductor, un provocador professional, amic dels seus amics, que quan calia et donava un cop de mà, et pagava una copa o et deixava un pis sencer per fer-hi coses que no eren precisament notícia (tal com ha contat el seu amic Quim Monzó a Mil cretins ). Molts cops, en moments de precarietat econòmica, m'havia ajudat passant-me algun contacte o alguna feina. A mitjan anys vuitanta, quan jo treballava a l'informatiu de la mitjanit de Catalunya Ràdio, amb el gran Martí Farrero —entre d'altres bons companys—, eren moltes les nits que un grupet ens quedàvem a l'estudi (la peixera) del programa que ell feia amb en Jordi Vendrell i en Quim Monzó («La mercantil radiofònica»), el mític El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico , que s'allargassava fins a les tres de la matinada, hora bruixa en què encara teníem forces per anar a fer mal al traspassat Bocaccio o a l'antic Bikini.

La notícia del seu malaurat traspàs em va arribar en una mala hora de la meva vida. Al comiat que es va poder organitzar als afores del monestir del seu Sant Cugat etern —on havíem passat tantes hores asseguts al bar El Meson fent classe fora de classe— i allà, com a bon deixeble, vaig fer un breu parlament on vaig enviar a cagar alguns dels qui s'hi havien reunit, especialment professorets i buròcrates de la Facultat de Ciències de la Informació, que tan malament el van tractar.

En Barnils —home lliure i demòcrata on n'hi hagués, políticament incorrecte al cent per cent— va deixar empremta en molts periodistes actuals. Alguns, amb bon ànim, van crear el Grup de Periodistes Ramon Barnils amb l'objectiu de ser-ne bons deixebles, assolir un model comunicatiu rigorós, equànime i de qualitat en el marc nacional català, defensar una informació documentada i contrastada que promogui la reflexió i l’anàlisi i combatre el dirigisme, la censura i l’autocensura amb què exerceixen la majoria de mitjans.

No cal dir que, vistos els resultats generals del periodisme català —que viu entre la subvenció i la politiqueria—, i salvant ben poques excepcions, en Ramon Barnils mateix no en seria soci.

#sensesenyal i sense tremp

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Mon, 21 Feb 2011 09:15:00 +0000

Vet-ho aquí que un mitjà de comunicació televisiu, TV3, no es podrà veure al sud de la nació perquè el govern regional d'allà, manegat per un individu sotmès a diversos processos judicials, ha manat ofegar econòmicament de tal manera els promotors dels repetidors que hi han bastit durant aquests darrers 25 anys, que ha calgut apagar el senyal.

És realment lamentable que ocorrin aquestes coses en l'era de la televisió digital i dels mitjans a Internet. Més lamentable, i condemnable, que es faci en nom d'una pretesa democràcia, la mateixa que tomba lleis i ens estenalla i, finalment, bastant penós que, malgrat la fortíssima acció empesa a les xarxes socials -especialment a Twitter i Facebook i la inactivitat solidària de centenars de webs-, molts mitjans de comunicació -inclòs TV3- hagin resolt informar del fet, però no mullar-se contra un fet que ens afecta a tots perquè: és un atac directe a la vertebració de l’espai comunicatiu català, al qual tenim dret malgrat les múltiples traves legislatives i tècniques que hi posen els estats espanyol i francès; és un acte de censura de la cultura i de la llengua catalanes en una part de la nostra nació; i és un atemptat a la llibertat d’informació i de comunicació;

Tot plegat, amb independència de l'opinió que, a hores d'ara, em pugui -ens pugui, a molts- merèixer TV3 o, posats a dir, l'Eliseu Climent. Però, en aquest cas, com en tants d'altres, el que el Regne d'Espanya fa no solament posa en qüestió la nostra nació, sinó que sembla que -com en tants d'altres afers que ens esgoten- aconsegueix que una resposta unitària i contundent sigui pràcticament impossible, amb què es demostra, un cop més, que la seva acció, la seva força d'atac, es fonamenta en les nostres febleses.

Sense senyal, sí…, però, també, sense prou tremp!

Sense senyal

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Fri, 18 Feb 2011 15:51:00 +0000

Periodistes catalans: organitzem-nos!

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Sat, 12 Feb 2011 09:34:00 +0000

Permeteu-me que avui parli de la gent del ram, els periodistes (les periodistes hi queden incloses, és clar!), més concretament dels periodistes catalans que, per a mi, són els qui, s'expressen en català -llengua i periodisme van agafats de la mà, com passa, posem per cas, amb els escriptors, els cantants o els mestres.

Vull referir-me al fet que el Col·legi de Periodistes de Catalunya, de què sóc membre des de fa vint-i-cinc anys -no m'hi vaig associar abans perquè el degà era Carlos Sentís, l'espión de Franco-, no ha cobert ni un deu per cent de les expectatives que crec que hauria de promoure:

la col·legiació no és obligatòria (amb tot el que això significa de greuge comparatiu davant altres professionals);
és una organització regional, no abasta tota la nació;
no és de periodistes catalans, sinó de periodistes que viuen i treballen a Catalunya (també, de vegades, dels que s'hi caguen a sobre!);
la comissió de defensa ha estat abolida per ordeno y mando de la junta (mostra del desgavell que es viu actualment);
s'ha obert un procés d'investigació judicial per foscos tripijocs econòmics que no s'ha aclarit convenientment, per molts manifestos que es facin.

De res no han servit els tímids intents de fer avenços: la nomenklatura, arrapada al poder i sota l'ègida dels partits de torn, impedeix qualsevol canvi real

Els periodistes catalans hem de poder organitzar-nos en una institució que ens representi realment, encara més ara, en el camí cap a la independència, i just quan aviat ja hi haurà quatre grans capçaleres en llengua catalana de premsa escrita, a més de potents portals web, ràdios i televisions locals que utilitzen exclusivament el català.

Ha de ser, a més una institució clarament democràtica, que tingui cura dels professionals, dels problemes de penúria econòmica que passen molts d'ells, que promogui convenis de treball dignes, que produeixi recerca i investigació d'acord amb les universitats, que ajudi els joves que comencen, que dignifiqui, en definitiva la nostra professió davant de tants saltataulells i oportunistes que s'hi passegen ara.

El futur estat català necessita ja ara un Col·legi de Periodistes Catalans i no la indecència, salvant algunes honroses excepcions, del que adés i ara ens toca de viure i pagar.

De moment, personalment, ja n'he cursat la baixa. Us hi animeu?

Mitjans o metzines

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Sat, 05 Feb 2011 12:49:00 +0000

Més als mitjans de comunicació digitals que no pas als tradicionals el remolí de la informació d'actualitat s'imposa d'una forma abassegadora tant a qui vol exercir el periodisme d'una manera independent i amb una certa distància -sempre amb el rau-rau del dubte com a principi bàsic- com a qui n'és el possible receptor, que desitja fer un cop d'ull als fets i a les gents que influeixen en la seva vida quotidiana i en l'esdevenidor del país i del món.

El soroll, el brogit eixordador de la informació, impedeix invariablement de poder destriar el gra de la palla. Afegim-hi el factor temps, aquest gran escultor, abocat a afaiçonar -en paral·lel amb la vida apressada, "sense temps", que hem de suportar- un periodisme ràpid, veloç, una mena de fast news de consum ràpid, immediat, que mai no sadolla prou i que o bé produeix un empatx indigerible o bé és oblidat a qualsevol racó del cervell amb la resta de senyals del dia que no s'acaben de processar.

En aquest context en el qual, efectivament, el periodista, ara i avui, ha esdevingut, majoritàriament, una mena de pivot de la informació que li arriba -no pas per l'esforç de la recerca o del treball constant sinó de diverses agències, gabinets, institucions, organitzacions, entitats, partits, sindicats, bancs, etc.-, molts mitjans de comunicació es dediquen a copiar i a enganxar notícies ja emeses per altres mitjans, els donen una pàtina de novetat i afaiçonen, sobretot a través d'un titular impactant, molts cops incert, fins i tot poc o gens adaptat al contingut, una peça que promet -sigui a través dels lectors ja fidels, sigui a través de l'eco ressonant que hi fan les xarxes socials- un gruix d'audiència que hauria de servir tant per a les subvencions, auditades, com per aconseguir la publicitat que les agències del ram gestionen i, en definitiva, per aconseguir un lloc d'importància en el panorama de creixement exponencial que viu encara la Internet catalana.

A la curta, aquest fer, si esdevé majoritari, va en contra del periodisme i de l'opinió pública, i esdevé, encara més si els poders econòmic i polític hi intervenen, llançadora de mitges veritats, quarts de mentida o fal·làcies senceres que, a força de repetir-se arreu, esdevenen veritats inqüestionables. Darrerament, aquests episodis de desinformació, de maquinació constant, han tocat de ple alguns moviments i organitzacions que es reclamen de l'independentisme, amb què hom sospita que l'emissor ha de ser, directament, el beneficiari polític de la conxorxa, que no és altre que el sempitern enemic de la llibertat de la nació. Tanmateix, vigilem que, pels fugissers interessos momentanis -l'espúria audiència o la feble vanitat humana-, alguns dels "nostres" mitjans no caiguin en el parany de fer aquest maldestre camí i tot acabi com la fi del cagaelàstics.

Aznar té raó: Espanya es desintegra

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Thu, 27 Jan 2011 18:24:00 +0000

No deixa de ser una mena d'ironia que calgui donar la raó al capdavanter neofranquista i expresident del Govern espanyol, José María Aznar, quan diu que si no s'hi posa remei Espanya es desintegra. Unes quantes veus autoritzades, d'entre les diverses del catalanisme polític, en mitjans tradicionals o digitals, ja ho han assenyalat aquests darrers dies. En paral·lel, en el mateix temps i espai, un grup de corifeus —amb més o menys intensitat—, des de l'actual president del Govern del Regne d'Espanya fins al darrer dels inspectors d'Hisenda, han reclamat, posant en el punt de mira Catalunya, que cal una harmonització, una recentralització, un diguem-ne pagar els plats trencats de la crisi, de la mala gestió del tripartit, amb vistes, sobretot, a les expectatives electorals, migrades o exuberants, en els pròxims comicis espanyols i a les exigències de la Unió Europea.

Per sort o per dissort, allò que, sense voler ser profetes, ja va advertir Reagrupament Independentista, i molt especialment Joan Carretero, durant la darrera campanya electoral sembla que s'acabarà acomplint. Em refereixo al fet que, més d'hora que tard, aquesta comunitat autònoma de règim comú, també coneguda amb el nom de Generalitat de Catalunya, serà intervinguda per l'Estat espanyol per causa del deute descomunal i del dèficit no menys greu que s'hi arrossega. Si fins ara Espanya ens cisava quantitats més o menys escandaloses dels nostres recursos econòmics, llavors ja ho faran legalment i democràtica, amb el beneplàcit dels veïns del nord. Això sí: deixaran que ens continuem entretenint amb el Parlament de fireta del Parc de la Ciutadella i para de comptar, més que res per cmantenir el miratge —i la butxaca!— d’això que en diuen l’Espanya plural.

Ja fa més de quaranta anys que un gran patriota, en Josep-Maria Batista i Roca (Barcelona, 1895-1978) —historiador, etnòleg i polític català—, seguint les idees d'Arnold J. Toynbee, va teoritzar en el seu opuscle La desintegració d'Espanya (El Llamp, 1983) sobre aquesta decadència tot establint, a l'empara de l'historiador anglès, un ritme de quatre fases de desfeta i represa i assenyalant que, actualment, potser entràvem ja en la fase de dissolució: «Si Espanya ha entrat ja en les etapes finals d'aquest procés és preferible que els catalans no ens emboliquem més en els seus mals», una sentència que sembla que ben pocs, fins ara, n’han fet cas.

De fet, el qui fou president del Consell Nacional Català, expressava el seu convenciment i la seva fe que, fruit de la dinàmica de la història, assistirem a mig termini a la desintegració de l'Estat espanyol, incapaç de superar les seves pròpies contradiccions, i al consegüent alliberament de la nostra nació, que esdevindrà així un Estat lliure. Lluny però, de l'aïllacionisme que alguns volen atribuir a l'independentisme català, Batista apostava clarament per Europa des d'una posició, òbviament, de sobirania nacional.

En el context actual, en què la «democràcia» espanyola ens estenalla i ens aboca a un atzucac gairebé irrespirable, del «punt de no retorn» que ha assenyalat l'actual president de la Generalitat, Artur Mas, només se’n pot sortir per dues vies, separades o en acció paral·lela: la proclamació unilateral de la independència i la internacionalització del cas català, sigui a Estrasburg o, sobretot, a la Casa Blanca, on la devolució («Devolution») —la restitució— de tots els nostres drets i llibertats, de les nostres constitucions, hi poden ser entesos i acceptats legítimament i legalment.

¿Tant ens fa que Espanya ens escuri la butxaca i no ens retorni pràcticament ni la xavalla? Hem de suportar durant més temps de ser presentats com els maleïts catalans (recordem els jueus!) que tot ho volen i tot ho desitgen? Se'ns castigarà a continuar pagant la seva festa mentre ens empastifen la llengua, la cultura, els estalvis…, el propi esperit de l'ésser català?

Si volem persistir com a poble, solament cal que a aquesta «desintegració d'Espanya», que tant horroritza al senyor Aznar i a la resta de corifeus, l'hi donem la necessària empenta.

Més castellà: + fracàs, - Catalunya

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Sat, 01 Jan 2011 11:27:00 +0000

En un document no publicat del Sedec (Servei d'Ensenyament del Català), “Llengua i escola a l’ensenyament primari” (S. Vial i I. Canals, 2002) –citat per F. Xavier Vila i Moreno al número 1 de la revista Llengua, Societat i Comunicació (1, pp. 8-15, 2004)-, s'hi afirma que “cal evitar la percepció que el català és clarament hegemònic com a llengua de docència. Sense anar més lluny, un 38% d’escoles declaren servir-se del castellà –sol o acompanyat del català- en un moment tan crucial del procés d’aprenentatge lingüístic com és l’inici de la lectoescriptura a cicle inicial”. Tant les dades de primària com les de secundària i batxillerat presentades provenen de censos lingüístics escolars, és a dir que es corresponen principalment amb la llengua en què el professor declara impartir les seves classes.

Afegim-hi –i no pas de passada- que el model lingüístic escolar de Catalunya no exigeix a l’alumnat un comportament lingüístic determinat, i no aconsella, recompensa ni castiga l’ús d’una llengua o altra en les relacions interpersonals, que són, precisament, les que finalment afaiçonen l'ús real de la llengua. A les escoles francòfones d’Ontario (Canadà), per exemple, exigeixen als seus alumnes que usin el francès entre ells, perquè la institució es concep com un medi lingüístic que ajuda a perpetuar la cultura francòfona a l'Amèrica del Nord.

Vila, en l'article ja citat, afirma que “els usos lingüístics a l’escola haurien de merèixer més atenció per part dels responsables educatius”. Si l’ús està relacionat amb el coneixement, el fet que una part significativa de l’alumnat del país només empri el català en interaccions molt formals amb els mestres fa témer que la seva familiaritat amb aquesta llengua no passarà de ser superficial i acadèmica. “Hi ha el risc que bona part de l’alumnat ni col·loquialitzi el català ni s’hi arribi a sentir mai del tot còmode”.

Cal ser conscients, també, que la perpetuació de les actuals normes d’ús lingüístic posen en entredit la supervivència de la llengua pròpia del país, si més no a mitjan termini. Sumem-hi ara, l'atac frontal del Regne d'Espanya amb les recents sentències contra el català com a llengua vehicular a l'escola.

Nogensmenys, resulta simptomàtic que, segons els informes PISA dels darrers anys –com assenyalen F. Ferrer; G. Ferrer i J.L. Castel (Les desigualtats educatives a Catalunya: PISA 2003, Fundació Jaume Bofill, 2006)-, la llengua parlada a casa també està associada al rendiment acadèmic, i l’alumnat que té el català com a llengua principal és el que obté unes puntuacions més elevades. “En aquest cas –diu l'informe- també cal remarcar que aquest alumnat presenta un estatus socioeconòmic i cultural més alt”.

Més pobresa i més castellà signifiquen més fracàs. Més fracàs per a Catalunya, és clar. Deu ser, doncs, d'això que es tracta, no?

Francesc Macià: pensar en català

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Sat, 25 Dec 2010 10:18:00 +0000

Foto: Jordi Borràs

Dijous vaig assistir com un ciutadà més a la primera apressada convocatòria de rebuig a les sentències del Tribunal Supremo espanyol que pretenen arraconar el català a l'escola. Hi devia haver, a la plaça Sant Jaume de Barcelona, unes quatre-centes cinquanta persones, un bon grup de cupaires i reagrupats, alguns pares/mares i mestres i gent gran que si fos per ells, en aquell mateix moment, ja haurien tornat a les trinxeres amb en Macià, de qui aquest Nadal es compleixen setanta-set anys del seu traspàs.

No em movia a l'hora de ser en aquella concentració cap mena d'ira o de ràbia. Ja fa temps que molts prevèiem que passaria això…, i molt més que passarà si no som capaços de reaccionar. Però calia ser-hi i caldrà ser-hi, arreu, per demostrar que encara podem capgirar l'atzucac en què uns i altres ens han col·locat.

Els policies del cos dels Mossos d'Esquadra que vigilaven a peu dret, suposo, que ningú no prengués mal durant la concentració, parlaven entre tots ells en espanyol, vol dir que pensaven en espanyol. Igual com ha passat aquests darrers vuit anys amb l'ara militant socialista José Montilla.

Francesc Macià, en canvi -com els germans Badia-, pensava en català, però a les escoles catalanes ningú no el coneix i, al pas que anem, mai no el coneixeran, bàsicament perquè el pensament espanyol -mesetari, eixorc, erm- s'ha instal·lat tant endins de la nostra societat -dels nostres dirigents, de les nostres elits- que foragita, lentament, "democràticament", l'esperit que ens mou com a poble.

És clar que, ni que sigui per a consolar-nos, sempre ens quedarà Francesc Pujols i la seva mítica sentència: "El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors". Serem capaços de fer-li honor?

Bon Nadal i Bon Any 2011

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Fri, 24 Dec 2010 10:09:00 +0000

Pau, Amor i Independència!

Forts en el triomf, fidels en la derrota!

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Tue, 30 Nov 2010 13:55:00 +0000

Acte central a Barcelona, el passat 21 de novembre.

Reagrupament Independentista no va assolir els resultats desitjats el 28N. L'optimisme que durant tota la campanya han demostrat els seus associats, posant-hi hores, patrimoni, imaginació i il·lusió, aquest entusiasme que encomanaven Joan Carretero, Rut Carandell, Jaume Fernàndez, Ferran Pujol i la resta de candidats i associats més compromesos —professionals, tècnics, manobres, artesans…—, només ha tocat el cor i el pensament de 40.000 catalans, segurament nous i vells patriotes d'una antiga estirp que prefereixen la dignitat, el compromís i la paraula donada, que no pas el fútil èxit mediàtic dels qui aspiren a escalfar cadires i a anar tirant de la veta dialèctica de l'autonomisme o dels qui, al seu moment, no van tenir cap escrúpol d'abandonar el projecte de la casa comuna de l'independentisme que va significar la crida del metge de Puigcerdà.

No és hora, doncs, de lamentacions o de profundes anàlisis demoscòpiques. Si que l'és, tanmateix, de plantejar quins errors s'ha comès, aprendre'n i decidir la continuïtat —fent foc nou— d'aquest moviment arreu de la nació, amb més força i embranzida encara. La tribu dels catalans ferrenys, dels qui mai no es rendeixen ni reculen —encara que els ofereixin el fals or de la fama espúria—, ha de créixer necessàriament en un país que durant els pròxims quatre anys, per molta majoria "nacionalista" que hi hagi, caurà en la decadència social, econòmica i cultural més indecent de la nostra història recent, setanta anys després de la derrota militar que vam sofrir en la guerra d'agressió espanyola.

És d'aquí, que ens dol. Però, com llavors —forts en el triomf, fidels en la derrota—, caldrà recollir morts i ferits en la batussa, preparar, novament —amb més intel·ligència, més força, més gent, més recursos i menys ingenuïtat—, la pròxima batalla i guanyar-la a sang i foc, ara ja sense contemplacions. Com va dir Jaume Fernàndez: "No farem presoners!".

Reagrupament vaticina un tsunami al Parlament i omple l'Auditori de Barcelona

noreply@blogger.com (Xavier Borràs) — Sun, 21 Nov 2010 18:23:00 +0000

Els caps de llista i 2.500 persones donen embranzida al projecte independentista de Joan Carretero

"Com un tsunami", així ha definiti avui un periodista bregat l'acte central de campanya de Regrupament Independentista a l'Auditori de Barcelona. Al voltant d'unes 2.500 persones —"sense entrepà ni autobús", com ha dit l'alcalde d'Arenys de Munt, Carles Móra—han omplet la sala al so de la música de campanya, les estelades al vent i els caps de llista i tots els candidats dalt de l'escenari. "Venim a predicar la bona nova: serem lliures, tindrem Estat", ha conclós Joan Carretero després de dues hores de discursos, vídeos i crits d'"Amb Reagrupament, Catalunya Independent".

Els primers a parlar, breument, han estat el periodista i assagista Víctor Alexander, l'historiador Fancesc Xavier Hernàndez i l'escriptor Francesc Orteu, que han començat a animar la gernació. Tot seguit han parlat els caps de llista de les quatre circumscricpions: Ferran Pujol per Tarragona, Jaume Fernàndez per LLeida, Carles Móra i Rut Carandell per Barcelona i, finalment, Joan Carretero. Mentre Pujol s'ha referit a la possibilitat de canviar el vot —"No canvies mai de culb de futbol, però pots canviar de vot si als qui has donat confiança t'han enganyat"—, l'historiador Jaume Fernàndez ha fet un discurs farcit de cites històtiques i d'esperit guerrer. Carles Móra, que ha rememorat l'esperit d'Arenys, "del poble que es fa escoltar", ha afirmat que avui es posava "la primera pedra de la Catalunya lliure que els nostres avis no han pogut veure".

La candidata per Barcelona, Rut Carandell, ha parlat de la il·lusió i de les emocions que veu en la gent des que Reagrupament va sortir a la palestra. "No feu cabal del que us diguin, nosaltres som la gent normal, la gent que vol un país normal".

Carretero, que ha fet pujar a l'escenari, a manera d'exempla i mostra, alguns reagrupats que han treballat i treballen de valent en aquesta campanya —pagada per tots els associats i sense crèdits bancaris (el que ha permès arribar a dos milions i mig de llars catalanes—, s'ha referit a l'objectiu principal d'aquestes eleccions, augurant que "si ara en sortim 6, les pròximes eleccions en serem 69". "És hora de triar, ho podem fer si volem: o Espanya o Catalunya, o viure de genolls o la llibertat".

Entre els mitjans de comunicació presents —l'acte ha estat retransmès en directe i seguit per més de 15.000 persones—, a més de periòdics electrònics com Nació Digital, s'ha vist les càmeres de TVE i periodistes d'El Mundo i Rac!, però no de la televisió pública catalana. El sileci medàtic en casa pròpia continua a l'espera de la resolució de la Junta Electoral Central al recurs presentat per Reagrupament Independentista.

L'acte final de campanya serà aquest pròxim dijous 25 de novembre a les 21:00 h a l'auditori de Girona. Demà dilluns al matí Joan Carretero i Rut Carandell seran a l'Ateneu, a l'esmorzar organitzat per a periodistes pel Grup Nació Digital i El Singular Digital (09:30 h), més endavant a la Facultat de Comunicació Blanquera, i a la tarda al Vallès, on també seran en un acte a la Universitat Autònoma.