Bloc de Joan Foguet

La mateixa adreça, mateix bloc, diferent pàgina

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Sun, 04 Nov 2007 21:58:00 +0000

A partir d'ara em podreu seguir a joanfoguet.cat però en un altre format. Deixo Blogger i passo a MésVilaweb. Segueix tot igual, és un canvi per comoditat. Si no us surt bé proveu aquí, a l'adreça directa de MésVilaweb (blocs.mesvilaweb.cat/joanfoguet).

Gràcies per seguir fidels els meus canvis d'humor...i de format del bloc!

Artur Mas, homo media

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Thu, 01 Nov 2007 12:14:00 +0000

Fou Giovanni Sartori qui va parlar de l'homo videns, que tots ja hem arribat a un status on ens creiem només el què veiem perquè és el nostre món i no reflexionem com abans es feia sobre el nostre entorn. Artur Mas va camí de convertir-se en homo media, l'home a qui et pots trobar on vulguis i com vulguis, sembla que sempre hi sigui. La comunicació política canvia tan ràpidament, potser un pèl més lent, com els mitjans i el món. I la cursa no és només de qui ho fa tot primer si no de qui ho fa, a més, millor. En aquest cas crec que CDC i Artur Mas guanyen la partida. Tot i que no siguin la formació amb més blocs a internet (però més vius que no pas dels del PSC) sí que es prenen amb molta cura aquest aspecte. Culpa d'això la té el seu cap d'informació, Roc Fernàndez [bloc] que té bones i clares idees al respecte. A més, a nivell de gabinet de premsa es molt més senzill bombardejar els mitjans. Caldrà veure si les televisions ho accepten.

En Mas, que contesta ell mateix els correus que li envien els ciutadans, té l'oportunitat amb aquest tipus d'iniciatives de treure's de sobre una injusta imatge pública que l'edifica com a arrogant i fred. No sóc de la seva familia, però sí puc dir que guanya en les distàncies curtes i que aquest videobloc el pot acostar més als ciutadans, sobretot als més joves. De nou CDC pren la iniciativa.

Ara caldrà veure com evolucionen els nous partits. No m'extranyaria que el PSC ja estigués pensant en alguna cosa. No em sorpendria gens que l'excel·lent equip de comunicació del PP a Catalunya ja maquini una iniciativa semblant.

Notícia a Vilaweb
Notícia a El País
Notícia a La Vanguardia
Notícia a El Punt
Bloc de Saül Gordillo

La teva companyia

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Thu, 01 Nov 2007 09:40:00 +0000

Sovint et trobo a faltar. Són estones en les què m'agradaria tenir-te al costat. Potser per comentar-te un detall o només per mirar-te, per saber que estàs aquí a prop. De vegades em quedo bocabadat, emdadalit, com si em fugís el seny i només faig que recordar els teus ulls, que fa temps que no trobo. Potser no és gaire temps, però em sembla massa llavors.

No és tan sols un fenòmen de presència física, que una mica sí, és que et vull tenir al costat. No tan sols per a contemplar-te com si fossis un monument, vull que hi siguis. Si pugués et portaria a la butxaca i et trauria quan calgués.

Somriure. Sí, és el meu objectiu. El teu de somriure. Primerament perquè és un fet bell, val la pena respirar per poder veure-ho. I després, i probablement el més important, és que si somrius és perquè jo t'ho provoco, perquè penses en mi. I això, com diu la publicitat de Master Card, no té preu.

De nit i de dia, prenent una copa o esmorzant amb un croissant. Passejant per la ciutat o pels meus somnis. Tot blanc i tot de color. És com et vull, perquè et vull.

No em refereixo a la companyia només, no només a la presència, a allò que s'en diu 'fer companyia', més aviat a la sensació d'estar embolcallat, abraçat, admirat i vigilat. Que estiguis per mi. No hi ha res de més fantàstic, potser només és millor que jo tingui tantes ganes d'estar amb tu.

Primera visita

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Wed, 31 Oct 2007 18:59:00 +0000

És una sensació de curiositat, de por i d'incertesa. Això passa en la primera visita al metge, terapeuta, dentista, fisioterapeuta, oftalmòleg, o tot quant animal que vagi vestit de blanc. Ahir em va passar. Tot blanc, tot relaxant, com si el soroll del carrer Roger de Llúria no existís, i a fe de Déu que existeix. I a més hi ha aquella olor com de perfecció, com de que no te'n pots fiar gaire.

Encaixem la mà, somriem i mirem als ulls de l'interfecte, com buscant alguna cosa que ens tranquilitzi. Tot molt artificial. Breu mareig i la pregunta interna: 'I aquest paio què pensa fer-me?'. Sí, els metges fan una mica de por. Jo, concretament, sóc un exemple molt important d'hipocondríaci i, a més, d'aprensiu. Al meu costat Woody Allen és Terminator.

Busquem diplomes, estetoscopis d'or o trofeus de golf, llocs on s'asseguri que no ens deixaran paralítics. Somriem com a lluços i diem a tot que sí. 'Sí doctor, faltaria més'. Els genolls ja tremolen. Aiaiai. Ens explora -en aquesta part et pots despullar o no, però sempre estàs sobre una espècie de divà- mentre mira a l'infinit i no manifesta cap sentiment, cap idea, no regala cap pista.

Després ens tornem a sentar a la taula davant del doctor. I ens renya. Els metges renyen, forma part del seu business plan, és una manera estranya de caure simpàtic, sí. Així ens prenen com a client, ataquen la nostra culpabilitat. Un cop dit el que ens havia de dir, el facultatiu fa la pilota i anuncia que ell pot resoldre tots els mals. Et suggereix una nova visita. 'I tant' , assegures. I ja tens hora per d'aqui dues setmanes, 'per veure com evolucionem', o millor encara: 'per descartar d'altres coses'.

Un cop passada l'angoixa tots a córrer per fugir d'aquesta masmorra, com si ens haguessim salvat d'un mal terrible, però quan arribem al carrer ens adonem que tenim hora per d'aqui quinze dies i comença de nou l'angoixa. I és que la segona visita segurament anirà pitjor, oi?

El Joan (article de Salvador Sostres)

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Tue, 30 Oct 2007 22:37:00 +0000

El Joan Foguet és una bèstia salvatge, una bèstia com nosaltres. És possible que alguns dels seus articles puguin trobar-los dolços i amables; fins i tot una mica socialdemòcrates de vegades. Però per dins corre la fera, la bèstia, i treu el cap quan menys t’ho esperes i clava mossegada. Escriu bé, amb competència, però escriurà molt millor encara quan s’hi vagi dedicant una miqueta, quan domini com una inèrcia o un instint la manera de treure en forma de literatura el que té dins. Començar a escriure en una pàgina com aquesta, o començar a escriure en públic sense un tema concret com economia o política, sense pertànyer a la secció concreta d’un diari o d’una revista; començar a escriure amb totes les portes i totes les finestres obertes vol dir, en certa manera, començar a escriure de tu o a través teu i visitar o revisitar els teus abismes i els teus misteris i decidir com decideixes enfrontar-t’hi. Els escriptors mediocres sempre busquen temes complicadíssims per a les seves novel·les, i el tema és l’eix, allò que tot ho justifica. Endins estan buits, o tenen por d'explicar-ho: sigui com sigui, les seves obres són completament prescindibles, menyspreables. Els bons escriptors simplement escriuen, i el tema o és simple o no té gaire importància, i el que compta no és el plantejament sinó la solució que aporten. “Vols un bon tema per a una novel·la?”, li demanà Oscar Wilde a un seu alumne d’Oxford. “Noi estima noia. La resta posa-ho del teu talent”. Bé, el Joan té el tema, és el tema. Ara és només qüestió de deixar que surti, no hi ha pressa, tard o d’hora tots ens cansem de buscar als diaris a les ràdios o a les teles coses que hagin passat per poder escriure sobre l'actualitat. Tot té el seu moment, i al principi suposo que mentre apamem el terreny som discrets, i prudents. El Joan Foguet és un dels meus amics més íntims, íntims en l’estricte sentit d’intimitat. No ens veiem tant com voldríem, no ens trobem tant com ens agradaria, però és un dels meus amics més íntims perquè ens han ferit les mateixes pors i les mateixes tragèdies, i les mateixes coses que ens han passat fan que ens assemblem. De vegades estem parlant d'assumptes inconcebibles i monstruosos que escandalitzarien qualsevol, qualsevol posaria uns ulls com unes taronges. Amb el Joan podem tenir aquesta conversa normalment, sabent què volem dir i sense que gaires explicacions siguin necessàries. Amb el Joan, ens vam conèixer el 2005, vaig recuperar la vella sensació, ja tan oblidada, de poder-me tornar a sentir normal. Benvingut a casa, Joan.

Coldplay - Fix you

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Tue, 30 Oct 2007 06:04:00 +0000

M'omple molt aquesta cançó, de les meves favorites dels meus preferits Coldplay. Bonica, tendre i dura peça sobre tot plegat, tu i jo, el món i tot el què pot anar malament. Vés no tingui el dia 'tontorrón' jo avui.

Lletra de la cançó.

- Coldplay Lyrics

Desfet

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Tue, 30 Oct 2007 03:52:00 +0000

Sovint arribes a casa i no tens ganes de parlar de res. És com si t'arrenquessin el cervell. T'arrossegues amb el pilot automàtic. Et fa fàstic la mandra. Tots tornem cansats de treballar, tots pensem que la nostra vida és una merda. En un moment o en un altre ens agrada trobar-nos pel fang. Massa fang embafa però. Tens ganes d'abraçar-la, de trucar al teu amic, de sopar i de riure, de mirar al sostre ni que sigui deu segons. De fer aquella copa que no toca un dilluns. Tens ganes de seguir sent tu. Ets un glaçó perdut, d'aquells que no acaba d'entrar al llarg got de cristall dolent.

Ets una bromera a la ciutat de color glauc. Ets un nom per a un teleoperador i per a ta mare, però mai voldrà dir el mateix. Ets un DNI que no estimes i també la preocupació dels teus amics. Puges i baixes, i sospites que no tens perquè moure't tant. T'encanta xiular aquella cançó a mitges, però quan surts al carrer et talles, no fos cas que et sentin.

T'han dit de tot. Sovint, que no saps mesurar-te. Prens massa temps per massa poca cosa. Observes el trànsit des del balcó, mires als ulls de la gent que et creues i confirmes que aquest món és agredolç. Et fan gràcia els nens i els gossos, que et roben somriures i et regalen pauses de pau.

Lamentes moments perduts que no han arribat, però per si de cas ja t'hi cagues. No recordes què somies i esperes el teu somni, o, més ben dit, que tots els somnis prenguin cos en una branca i la puguis seguir, tot i que sigui només amb la mirada. Ulls que sempre surten mig tancats a les fotografies, diuen que són el mirall de l'ànima. No te la deixis prendre, poc què ens queda.

Tens por d'allò què Hyde pugui fer de tu. Tens por de què tot canviï, però sobretot de que mai ho pugui fer. Recordes cançons i olors d'altre temps, però no saps mai si llunyà o proper, vés que no sigui futur.

No ets tan especial com et penses, ni únic ni genuí. Ets un animal, un salvatge, un egòlatra, un preaddicte a l'ansiolític i un covard. Això els dies bons. Però després de sentir-te desfet i de tirar-te tu mateix la cavalleria pel damunt hi ha alguna cosa que et pulsa i que t'assegura l'endemà, i l'altre i el de més enllà. No ets tan bo, ets així. Trenca el mirall i mata els amics, però ets així i això. Tingues paciència, avui estàs desfet i prou, t'estimem.

Bicing, un exemple liberal

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Tue, 30 Oct 2007 03:50:00 +0000

Direu que les bicicletes són hippies i que el Bicing és una idea progressista i poc edificant. Doncs bé, sóc usuari del Bicing. I considero que és una molt bona idea. Els que em coneixeu pensareu que és per motius familiars i comercials, però crec fermament que el Bicing accentua l'autonomia i el valor individual.

És un servei públic com podria ser un taxi. S'assembla molt més a un taxi que al metro, per exemple. Sí, sues, però ets tu mateix. Com a concepció és una illa de respecte per la decisió personal i per la capacitat de moure's individualment, sense esperar a res ni a ningú.

Entenc que digueu que és una cosa progre perquè ho ha impulsat l'Ajuntament de Barcelona, el paradigma de l'estupidesa superficial. Però és una idea liberal al màxim, de dreta diran els més espabilats. Una empresa com ClearChannel obté la concesió -punt encara un poc fosc- d'un servei públic. No és TMB qui regula tot plegat. És més, és un 902 el telèfon al què has de trucar per qualsevol de les múltiples incidències que provoca el Bicing i el seu manteniment, a hores d'ara deficient. No és gaire 'progre' això, oi? Imagineu si ho haguessin posat altres partits...fatxes, neoliberals, imperialistes! Cada vegada molesta més aquesta tonteria partidista, sigui del color que sigui, una prova són les ressolucions parlamentàries de CiU, ERC i ICV arran de la petició de dimissió del coi de ministra de Foment.

Tornem al Bicing, que em separo del camí correcte, encara que sigui només per deixar clar que no hi ha res més liberal que el codi de tràfic i res més d'ordre que circular. Fora bromes, el Bicing pot ser un bon servei mentre no es faci amb una voluntat estètica o expansionista en contra dels vehicles motoritzats.

El preu de ser el millor

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Sun, 28 Oct 2007 20:38:00 +0000

Torno del Camp Nou maleïnt els déus pel lamentable espectacle futbolístic que he contemplat. Però vaja, això és qüestió de l'Almirall Capdevila. Però tot venint he pensat en com és de complicat ser el millor. Valgui l'exemple del Barça, del Real Madrid, del Milan, del Man Utd,... Ser el favorit avorreix, però sobretot exigeix.

I és en l'exigència que hi ha qui s'hi troba millor o pitjor. Com diu l'oncle Ben a Peter Parker (Spiderman) "els grans poder comporten grans responsabilitats". I és així, si tens talent, explota'l. I sigués constant i obsessiu, treballa-ho.

Potser jo no sóc el millor, però vull ser-ho, vull millorar. No té sentit obrir els ulls si no és per veure un horitzó millor, més ampli. El teu objectiu és ser el primer, fer-ho perfecte. Si no és així, perquè viure, perquè somriure, perquè estimar-te.

És més, el preu de ser el millor és que ningú t'entèn i que molts et critiquen. L'enveja o la ràbia provoca un buit al teu voltant. Però no et preocupis, ets el millor!

P. D. : Sento un allau de crítiques per la ràdio esportiva arran de que l'entrenador del Sevilla, Juande Ramos, ha fitxat pel Tottenham (el meu equip favorit de Londres). Li diuen de tot. Els anglesos li donen entre 5 i 7 milions d'euros, molt més que els andalusos. I de què es queixen? O és què estem en contra del progrés real?

Demència

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Thu, 25 Oct 2007 09:20:00 +0000

Estic bastant indignat. Estic emprenyat amb el que ha passat amb l’anunci del principi d’Alzheimer del president Maragall. Situem-nos: el dissabte 20 d’octubre Pasqual Maragall fa públic que des de fa uns mesos pateix el principi d’aquesta brutal malaltia neurodegenerativa. Diumenge tots els diaris apareixen, amb distinta fortuna, anunciant la lluita que l’expresident de la Generalitat pensa dur a terme contra l’Alzheimer tot aprofitant la seva dimensió pública. Fantàstic. Fins aquí res a dir.

Ara bé, si feu un cop d’ull als diaris del mateix dissabte 20 podreu observar unes declaracions que el mateix Maragall havia fet al programa de Manel Fuentes a Catalunya Ràdio del dia anterior on assegurava que ja no pagava la quota de militant del PSC, que Zapatero l’havia traït, i que l’actual president Montilla va donar suport a José Bono en comptes de Zapatero en el famós congrés del PSOE. Déu n’hi do! Doncs bé, el mateix dia divendres 19 van començar a aparèixer voltors a les redaccions dels diaris, ràdios i televisions barcelonines. Deia Karl Marx que hi havia un fantasma que recorria Europa; doncs el dia 19 es va parar a Catalunya, perquè la fantasmada i la fredor fou brutal.

Hi ha qui es va dedicar a deixar entès a qui va escoltar-los que no calia fer massa cas a Pasqual Maragall amb aquelles declaracions, que ja no hi tocava gaire i que, a més, l’endemà –dissabte, perdoneu l’embolic- faria un anunci que trauria rellevància a les seves declaracions. Entre el paternalisme i la mala llet, tot aturant-se en la depravació. No en va, el mateix Maragall en anunciar la seva situació de salut va advertir d’alguns rumors no sempre altruistes, i sí interessats.

Doncs explicat com actuen alguns d’allò que se’n diuen gabinets de premsa, i també algun polític de carrera, només em queda trencar una llança a favor dels periodistes d’aquest país. No es van deixar endur pel titular fàcil, per la carnassa i pel morbo, malgrat que se’ns acusi a aquest col•lectiu del que formo part de ser grocs perquè sí. No, la prudència va ser la tònica el dia després. Estic d’acord que va haver més o menys elegància, però no hi va haver mala llet. Es va ser professional, i sobretot molt humà.

El que és una demència, que segons el diccionari és una acció desproveïda de raó, no és la malaltia que comença a patir Pasqual Maragall sinó la intenció que pugui tenir algú per tal de clavar un ganivetada per l’esquena d’aquesta dimensió només per protegir un interès polític o mediàtic.

(publicat a Comunicació21)

Més Bosco, amb un ànec

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Thu, 25 Oct 2007 03:09:00 +0000

La Silvia creu que aquest vídeo és molt millor. Pobre Bosco, ja és un esclau dels mitjans.

Salvem les fístules del món!

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Thu, 25 Oct 2007 03:02:00 +0000

Els catalans som collonuts. I a progres i multiglobals no hi ha qui ens guanyi. La Generalitat a través de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), que depèn de la direcció general de Cooperació adscrita al Departament de la Vicepresidència, concedirà, a través de l'ACCD, una subvenció de 835.000 euros al Fons de Població de les Nacions Unides per finançar "diverses iniciatives en els àmbits de la salut sexual i reproductiva i la formació, entre d'altres". Això ho va aprovar el Govern dimarts passat, però no se n'ha fet gaire propaganda, no tanta com del límit de 80 quilòmetres per hora l'àrea metropolitana.

Bé, d'aquest munt de diners cal saber desglossar les partides ja que cal parar atenció en un objectiu tan ambiciós com la salut sexual i reproductiva a l'Àfrica. Doncs bé, menys mal que els catalans estem a l'avantguarda del progressisme mundial. I ho dic perquè destinem aquest any 350.000 euros en la prevenció i tractament de la fístula al Congo i al Camerun. Que cap africà pateixi de fístula! No em vull imaginar de quina part del cos, però bé no cal molta imaginació.

Ara hi hauria qui faria demagogia dient que el tripartit prefereix parlar de culs africans que dels nostres serveis públics, també africans. Bé, aquest algú ja he estat jo, sóc un demagog. Seriosament, cal saber en què ens gastem el diner públic i prioritzar la despesa. Perquè si no després resulta que els metges no cobren a final de mes. Quin país som?

P.D.: A més dimarts el Govern va aprovar una partida de 419.360 euros per "prevenir i alleugerir els diversos símptomes psicològics de la població refugiada palestina a causa de la violència als territoris palestins". No hi entraré, perquè és un afer intern d'Israel, però no és un pèl estrany?

“Estava borratxo i prou”

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Wed, 24 Oct 2007 03:49:00 +0000

«Eren tres quarts d'onze de la nit del diumenge dia 7, quan una menor d'origen equatorià tornava a casa en els Ferrocarrils de la Generalitat. Sense cap raó aparent, un altre viatger, d'estètica skin, la va agredir brutalment. La càmera de seguretat del vagó va registrar l'atac, fet que va permetre a la Guàrdia Civil detenir l'agressor».

Aquest és l'inici del relat que fa el diari Avui sobre l'agressió racista a una jove equatoriana que molts haureu vist per televisió. Quan aquest individu va sortir ahir davant dels mitjans, una vegada en llibertat amb càrrecs ja que la fiscalia no va demanar presó, i va manifestar que no recordava res. «Estava borratxo i prou, neng». I ja està, molt bé noi, molt bé. Ja està, com que anava begut no cal dir res. Ai, anava begut i em vaig tirar la teva dona. Ah, com que anava begut no em vaig adonar de que vaig atropellar a la teva germana. Ah, com que anava begut no vaig poder evitar violar a la teva neboda.

Però de què va això? És com si Hitler hagués anat a Nuremberg, si hi hagués assistit, i digués: Ah, això de matar jueus i homosexuals va ser un caprici un dia anant amb la castanya. Oi què no hagués passat? Doncs, de què estem parlant? Bé, a Catalunya la darrera idea que es va gestar una idea funesta després d'un sopar carregadet fou la fundació de la plataforma Ciutadans. Una mala digestió la té qualsevol i l'alcohol no el tolera tothom de la mateixa manera.

Existeix la butlla alcohòlica? Per a mi no. No accepto que sigui atenuant de cap mena, i no sé què diu el codi penal i la jurisprudència, però no, de cap manera. Hi ha excuses per tot? Ara ja no som responsables de res. Jo he agafat les meves bufes, d'algunes de molt grosses, i si he fet l'imbècil ha estat perquè estava desinhibit però no he fet mai res que em pugui penedir degut a una gran gravetat. He fet el burro i el vàndal, però tots hem d'assumir la nostra part del pastís.

No es pot fotre-li el peu a la cara d'una noia per ser equatoriana -com a motiu és més aviat improcedent i lamentable- i després dir que ho fas a causa de l'afició pel whisky dolent. Fes el favor de treballar, de rentar-te la boca abans de sortir de casa i de ser capaç de mirar-te al mirall sense donar-te fàstic ni pena, animal!

"Sap a poc"

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Wed, 24 Oct 2007 03:25:00 +0000

Sento deixar aquesta propina referint-me de nou a una declaració. Però és que estic molt sobtat. A les onze en punt de la nit comença el butlletí informatiu de Catalunya Informació, quinze anys i tota la pesca. Doncs bé, després dels titulars generals entra un noi d'esports, crec recordar que Josep de nom, que assegurava que l'empat del Barça a can Glasgow Rangers "sap a poc". Ala! I ja està. Festa major!

No fa pas tant que per treballar a Catalunya Ràdio hi havia unes proves de locució brutals. Jo no podria treballar mai a la ràdio, i mira que l'estimo. Però sóc realista no ho podria fer mai tan bé com els grans professionals que hi ha allà al carrer Bethoveen. Albert Duran, Joan Trias, Vicky Vilaplana, Jofre Llompart, i d'altres que em descuido han forjat unes veus i una llengua que per sí mateixes donen motiu a l'existència de Catalunya Ràdio. I ara ja no valoro com de bons periodistes són, que ho són. I no són només les veus, perquè el que diuen els de la ràdio s'escriu abans, hi ha una feina. I tot plegat per acabar dient que "sap a poc". I després diuen que a la Corpo no ha canviat res de res.

Bosco, fent progressos

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Tue, 23 Oct 2007 19:44:00 +0000

Sembla que en Bosco comença a fer moltes coses, amb prou feines té tres mesos i sembla que vol alçar-se, com si vulgués començar a caminar. Déu n'hi do! Qué machote! Està fet un chicarrón del norte el nebodet navarrés.

Quina il·lusió veure'l encara que sigui per video. Quina meravella.

I ara la Loto

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Tue, 23 Oct 2007 03:39:00 +0000

No hi ha un pam de net. No ens deixen mai tranquils. Quina mania de canviar les coses. Qui creu que és millor el canvi pel canvi? No hi ha mesura, tempus fugit i qui dia passa any empeny. I ara ens canvien la Loto, la Loto Catalunya, la nostra, la de 1987. Bé, no la canvien, només la maquillen.

Li canvien el nom i ara és Loto Catalunya. No, tampoc li canvien el nom. Ah, doncs què coi canvien? L'aparença fillets de Déu, que alguna cosa queda. La 6/49, el Trio i el Super10 segueixen a l'ordre del dia però només es modifica el símbol, el logotip, el dibuixet, la marca. Canviar per canviar, sí noi, deu ser per la memòria històrica. I que ningú digui que no són rentables les iniciatives que tenim perquè en vint anys les nostres loteries han donat 150 milions d'euros en beneficis. Potser els catalans no som tan del puny com diuen.

Jo no he estat mai massa de comprar loteria, no fos cas que m'enganxés. Tinc un accent ludopata que no em permeto deixar brillar. M'agafa una suor freda, com si una febre sensual galopés per la meva espinada. Però això són figues d'un altre paner, i no me les penso jugar ara, a no ser que aposteu.

Em sap greu que es canviïn les marques que han encaminat la meva vida. Espero que no canviïn les ampolletes de Schweppes. Estava acostumat a un logotip dels noranta, amb un quadrat vermell i les lletres blanques, discretes i sofertes, que esperaven que compressis un número perquè és la nostra de loteria. Estava acostumat a què tot anés bé, a l'anar-hi anant. Però ara haig d'admetre que el meu país s'avoca cap el desastre, que cada vegada és més còmode defensar el què defensen ells i que és fotut que el canvi del logotip de la loteria em faci sentir com si haguessin cremat la basílica de Montserrat. Cada vegada ens queden menys símbols. O cada vegada els veig menys.

Finestra oberta a la pàgina d'en Salvador

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Mon, 22 Oct 2007 20:33:00 +0000

A partir de demà tindré una finestra oberta a la pàgina d'en Salvador Sostres, que com sabeu és amic meu. La meva dedicació seguirà sent el meu bloc: joanfoguet.cat, aquest. No interessa a ningú però per aparèixer en aquesta web ni cobro ni deixo de cobrar i ningú em diu ni em dirà que coi haig de posar-hi.

Bàsicament, alguns dels articles que escric aqui apareixeran simultàniament a la pàgina del Salvador. Seran els que són un poc més llargs i seguiré amb els comentaris que sempre faig en aquest pàgina, que em sento molt meva, com des de fa més d'un any i més de tres-cents posts publicats.

Reconec que aquesta finestreta a la pàgina del Salvador serà una altra finestra oberta al món i que això, vanitat a banda, pot ser positiu -o negatiu, vés a saber- per a mi. Als meus fidels lectors només us dono les gràcies de nou i mantinc que el meu compromís és aquesta pàgina, joanfoguet.cat, i que tot seguirà com fins ara.

Aproximació i homenatge al rugbi

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Sun, 21 Oct 2007 21:17:00 +0000

"El futbol és un esport de cavallers jugat per hooligans,
mentre que el rugbi és un esport de hooligans jugat per cavallers"

Aquesta és una dita anglesa que, sent un boig amant del futbol, haig d'admetre amb un somriure a la boca que és veritat. El darrer Mundial de Rugbi a França va acabar ahir i que va guanyar la potentíssima Sud-Àfrica. Bé, també recordaré una dita que assegura que al futbol la pilota és el míssil i en canvi al rugbi el míssil és l'home mateix.

Doncs bé, jo de rugbi en sé més aviat poc però n'he jugat de jovenet una micona i n'he vist per la televisió. Però des de fa un temps és complicat poder-lo veure. Sí, a Digital+, però només quan hi ha competició internacional tipus mundial, Sis Nacions, i no parlem de clubs. A Catalunya se n'ha deixat morir algun de club mític com el del Club Natació Barcelona -em sembla- i si no arriba a ser pel Barça -habitual fagocitador de l'esport català, també hagués desaparegut el Barcelona Unió Club (BUC). El gran club català, i també a nivell estatal, és la Santboiana.

Amb tot això el que vull dir és que m'agrada el rugbi, força, bastant. A més, la federació catalana de rugbi és de les fundadores de la federació mundial i és de les poques que, seriosament, podria competir a nivell internacional. Seria un fet simbòlic perquè el nivell europeu és altíssim i aquí amb prou feines és amateur, en el millor dels casos. Un esport com aquest, noble i dur, alegre i valerós, com la vida mateixa hauria d'estar més potenciat i hauria de ser més fàcil seguir-lo.

P.D.: Com diu una altra dita, confia sempre en un home que ha jugat a rugbi.

Enllaços:

Moneda mundial

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Sun, 21 Oct 2007 20:19:00 +0000

Habitualment a La Contra de La Vanguardia només hi puc trobar deixebles de Paulo Coelho o víctimes d'alguna desgràcia, més enllà de tot quant escriptor/artista en promoció, però de tant en tant, apareix com flor de maig algun nom interessant. És el cas del passat divendres quant el premi Nobel d'economia, Robert Mundell, tractava d'explicar en una entrevista que si hi hagués una única moneda al món s'acabaria amb la pobresa.

Home, potser sí. Hi ha un fort desequilibri en l'intercanvi de divises [web] i això provoca cert desnivell. Segons dades de The Economist els països amb la moneda més infravalorada (dades de maig de 2006) són, per aquest ordre, Xina, Macau, Malàisia, Argentina, Hong Kong i Tailàndia. En canvi les menys infravalorades o, més ben dit, més sobrevalorades, són Noruega, Islàndia, Omàn, Suissa, Dinamarca, Suècia, Zona Euro, Jordània i Regne Unit.

Si ens quedem aquí només ja podríem fer un balanç senzillet i assegurar que els pobres serien menys pobres i tal, però i que passaria si no hi hagués competència? Tendiríem tots a la mediocritat? No sóc economista però alguna cosa em diu que aquestes variacions sobre el capital, com són el flux de divises, i el contrapes que s'imposen els diversos bancs centrals són una garantia de progrés. Què hi ha que són més pobres? I tant! Però aquest és el sistema i no sé si la solució és que tots siguem igual de mediocres i de pobres. Passa com amb l'educació actual que es tendeix a que els nens siguin igual de dolents, o de bons però ja costa molt més, i s'ha deixat de banda l'excel·lència i la cultura de l'esforç. Tant de bo no passi la mateixa cosa amb l'economia mundial, que és la única via per sortir de la pobresa, cada dia més. Per si de cas visiteu la web de Xavier Sala i Martín [nova web].

Entrevista a Robert Mundell

· premi Nobel d'Economia, pare de l'euro, pioner de la moneda mundial

"Una moneda mundial acabaria amb la pobresa"

Lluís Amiguet- 19/10/2007 - La Vanguardia

La Unió Europea demostra cada dia que quan oblidem les fronteres i creem un gran mercat lliure i transparent, amb una moneda única, la prosperitat es crea i es reparteix entre els ciutadans. Per què no aplicar aquesta certesa a tot el planeta?
La seva idea és gran, però les fronteres estatals encara tenen massa beneficiaris.
Aquests grans mercats amb institucions comunes assegurarien, a més, una pau duradora, com també demostra la pacífica UE després de segles de guerres europees. El nostre camí ha de ser aconseguir aquesta moneda mundial en un mercat sense fronteres i afermar així una pau planetària. D'aquesta manera es crearia una prosperitat per a tota la humanitat com mai hem somiat.
Bonic, professor, però no és utòpic?
Això em deien de l'euro. I no ho sóc tant! Som un grup d'economistes - i entre nosaltres algú tan realista com Paul Volcker- els qui treballem per aconseguir aquesta moneda mundial en les reunions anuals que organitzo a Itàlia. Els desig tanta sort com amb l'euro. Em temo que ni vostè ni, per descomptat, jo ho veurem, però estic segur que aquest és el camí que seguir. Per això també li dic - tornant al cru present- que avui el gran error de l'ortodòxia econòmica és menysvalorar el dany que fan a les economies els desequilibris de canvi entre divises. Per exemple. L'euro està sobrevalorat i està perjudicant a tots els europeus. Ho pagaran.
Doncs Rato acaba de pronosticar que el dòlar encara té recorregut.
Em va sorprendre llegir-lo abans-d'ahir. Primer, perquè aquestes declaracions són impròpies del seu càrrec: no és qui per sostenir una opinió així, però és que a més Rato s'equivoca.
Rectifiqui'l, doncs, professor.
Existeixen signes evidents que l'euro està sobrevalorat i aquesta sobrevaloració està provocant ja tensions deflacionàries al mercat immobiliari i financer. I sembla clar que no va a poder mantenir aquesta fortalesa. Tant de Bo! Fixi's al Japó: entre 1985 i el 1995 va deixar que s'apreciés el ien fins que va ser més fort que el dòlar i ho va aguantar 10 anys. Quina estupidesa! En 1985, l'ortodòxia deia que Japó seria la potència econòmica dominant...
Ho recordo ...
Doncs el març passat vaig llegir a la premsa de Tòquio que per fi els pisos havien deixat de baixar allà... Després de 20 anys de descensos! La sobrevaloració del ien va col·lapsar la seva economia. I aquesta és la lliçó per a l'euro: fixin una banda de fluctuació i un canvi màxim de, per exemple, 1,40 dòlars - extrem per determinar-, intervinguin i evitin que s'apreciï més enfront del dòlar. El BCE té mig trilió de dòlars per intervenir: facin alguna cosa!
___________________

Novetats periodístiques?

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Sat, 20 Oct 2007 15:20:00 +0000

Encara no he tingut el nou El País a les mans però veient aquesta prèvia del dominical de demà, la veritat és que no tinc massa ganes. Quina fotografia més retocada!!! Vol dir que la novetat és manipular més, enganyar més? Jo volia que es tornés més seriós, més equànim. No sóc idiota, ja sé que cada diari carrega cap on carrega, i alabat sia Déu, però una fotografia així només es pot titllar de mentida i de farsa. Sempre dic, mig seriosament mig de broma, que sóc un professional i que en una professió megaliberal com la de periodista haig d'estar preparat per un dia treballar a l'ABC i l'altre a El Periódico, o a El País o al Faro de Vigo o a Vilaweb. Però hi ha mitjans que ho posen difícil.

Quina mandra.

Tan de bo demà trobi que el nou esquelet del diari més important d'Espanya ajudi a refer-ne la seva ànima.

Dia mundial contra el càncer de mama

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Fri, 19 Oct 2007 14:06:00 +0000

Avui és el dia mundial contra el càncer de mama. Normalment sóc d'aquells que em ric dels dies mundials, perquè n'hi ha de ridículs, com el dia de l'oxigen o com el de la dona treballadora. Però un com aquest és important sempre que ajudi a conscienciar a millorar la salut i, vaja, la vida de tots.

He comprovat, amb tristor, ràbia i estupor, que no interessa gaire als mitjans. Potser és millor parlar d'un tauró a la platja del Miracle o sobre si Borja Thyssen es pot casar tranquil·lament. Sé com funcionen els mitjans i per això m'emprenyo. Hi ha coses que sempre son importants.

Enllaços útils:

Teknon

Todocancer

Canal càncer de mama a Terra

Programa Mujer y Salud

Prestigiosas firmas cosméticas se suman al apoyo contra el cáncer de mama [Hola.com]

Dues notícies a AVUI:

I també una Notícia a ABC

Segona sessió, i seguint

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Wed, 17 Oct 2007 21:36:00 +0000

Aquesta tarda hem rebut la segona sessió de quimioteràpia. Vaja, l'ha rebut la meva mare, ja sabeu que m'incloc per solidaritat. Els metges han canviat de clínica, ara anem a la Teknon i la metgessa que fa d'enllaç amb els malalts ha estat la mar d'amable, sol·lícita i atenta. Tot ve més tranquil si saps a que t'exposes en tot moment.

Divendres 19 d'octubre és el dia mundial del càncer de mama. Penseu-hi.

"El més bonic que et poden dir no és 'T'estimo' si no 'És benigne'."
Woody Allen

P.D.: La fotografia d'aquesta model de principis dels noranta és per il·lustrar el dubte en el que vivim. Ara què se'ns cau el cabell, què cal fer: perruca o barret/mocador? Jo sóc de la segona opció. Però ja veurem com acaba tot.

Tendència i independència

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Tue, 16 Oct 2007 14:01:00 +0000

Els catalans demanen un referèndum però no volen la independència. Aquesta era la notícia que obria la portada d'ahir d'El Periódico. En aquest gràfic es comprova una tendència. Que aquest diari publiqui una enquesta en que un 60% dels catalans està a favor de tenir un referèndum vol dir que al carrer, el que els antinacionalistes titllen de 'Catalunya real', les coses són més normals, més tranquiles. La ciutadania d'aquest país, diguint-se Martínez o Ventalló, no té por de la democràcia. I és fantàstic que rebenti el tòpic de que només volen referèndum els qui votarien sí. Els que votarien no també ho volen. Que decideixin les urnes. Això és un triomf. La societat catalana és més madura que la seva classe política. No és gaire bo semblar-se tant a Itàlia, no en aquest sentit.

Avui el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, per rebutjar els plantejaments de referèndum del lehendakari Ibarretxe assegurava que en democràcia són les lleis les que prevalen, i tant, però no només. Les lleis s'han d'ajustar a la democràcia, no són inamovibles. No ve d'ara l'immobilisme constitucional però cansa. Que els ciutadans decideixin, siguin catalans, bascos o manxecs.

Ja m'he manifestat alguna vegada a favor del dret a decidir. Catalunya no per ser Catalunya ni la terra promesa té la capacitat de dir per on vol anar. No és quelcom essencialista és un fet jurídic, que es comprèn en la legalitat internacional. I no parlo del dret a l'autodeterminació de l'època de Wilson si no de la capacitat democràtica actual a Occident.

Aquesta enquesta a El Periódico és una bona notícia perquè vol dir que el país és normal, i que no hi ha debats essencialistes si no que són reals. Per a mi també és més important l'economia, què soparé avui i els meus amics i familia, però no per això haig de deixar de pensar en d'altres qüestions. És una bona notícia.

Benvinguda a Oriol Pujol

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Mon, 15 Oct 2007 08:49:00 +0000

Se'n diu de tot i tothom opina de la propera explosió d'Oriol Pujol. Serà el proper portaveu parlamentari de CiU. És un altre pas.

Com sempre, a Polònia saben a què han de dedicar esforços.

Parlo de Frankfurt

noreply@blogger.com (Joan Foguet) — Wed, 10 Oct 2007 11:53:00 +0000

He quedat al·lucinat amb el discurs de Quim Monzó en la inauguració de la Fira de Frankfurt. Fer de tot un conte. És el seu estil i la seva vida. M'ha encantat. No només per la forma, ja que en Monzó és un mestre, si no en el retrat que hi ha al darrere. Aquesta cosa catalana. Aquest voler i no poder. Va tractar amb elegància això del castellà i fent alguna gira-gonsa subtil se'n va sortir estupendament.

També ha dit el que havia de dir, que som una provincia d'Espanya i que mirin, fem el que podem. Impecable senyor Monzó. Fa temps que no llegeixo contes seus nous. Ho trobo a faltar, els seus articles no em diuen gaire res, més enllà d'esboçar-me un somriure, que no és poca cosa.

Sobre la qüestió del castellà només vull fer un apunt. Aquesta és una fira editorial, un negoci. No em sembla bé que hi vagi mig govern de la Generalitat. D'altra banda, hi han d'anar escriptors en català. Per què? Per mi és molt senzill. Si Catalunya fos un estat independent ja hauríem de debatre qui hauria d'anar, i segurament defensaria que hi haurien de ser presents escriptors catalans en castellà. Ara bé, avui en dia el que cal és potenciar la llengua catalana perquè si no ho fa la Generalitat no ho farà l'estat espanyol que sí recolza als escriptors catalans en castellà. Això per no dir que és una qüestió empresarial. Ningú creu que s'està putejant a Carlos Ruiz-Zafón, Javier Cercas o a Eduardo Mendoza, oi? En Mendoza, per cert, va tenir l'amabilitat d'expressar-se ens uns termes similars als ja exposats. És d'agraïr.

Notícia a Vilaweb

Notícia a El Punt

Notícia a Avui

Engrunes de Joan Oliver

Comentari al bloc de Carme-Laura Gil

Comentari al bloc de Roger Palà (Enderrock)

Editorial de Poliblocs.cat, d'en Marc Vidal

Per cert, té nassos la cosa, haver-ho de posar com a Política. Però és així, lamentablement.