NOTES DE VIATGE

SABORS DE TURQUIA 8

noreply@blogger.com (LOURDES) — Tue, 07 Jun 2011 19:58:00 +0000

CACIK

Aquests darrers dies el cogombre ha estat protagonista involuntari dels titulars de notícies a tots els mitjans de comunicació europeus.

Els cogombres conreats a l’Estat espanyol han estat injustament acusats per la responsable de salut d’Hamburg, Cornelia Prüfer-Storcks, de provocar una infecció massiva d’escherichia-coli, a causa de la qual gairebé dues mil persones han estat hospitalitzades i una vintena més han perdut la vida.

Finalment, la mateixa senadora Prüfer-Storcks, ha hagut de desmentir que l’origen del bacteri escherichia-coli causant de la intoxicació, es trobés als cogombres espanyols.
Com a desgreuge al maltractat cogombre, vull dedicar aquest nou capítol de SABORS DE TURQUIA al cacık (pronuncieu-ho djadjic), un plat a base de cogombre i iogurt, conegut més enllà de les fronteres turques, als territoris del vell imperi otomà, com a Romania, a Bulgària o a Grècia, on se’l coneix amb el nom de tzatziki.

INGREDIENTS

300 g de cogombres

2 iogurts naturals de tipus grec

Menta fresca

1 gra d’all molt petit

Sal

Pebre negre mòlt

Oli d’oliva verge extra

Unes hores abans de preparar el cacık, trasvasseu els iogurts a un colador folrat amb un drap blanc fi, per tal de filtrar tot el sèrum sobrer i obtenir així la textura espessa del iogurt turc.

Peleu els cogombres i ratlleu-los amb un ratllador gruixut.

A continuació, poseu-los en un colador i premeu-los bé amb l’ajut d’una cullera, perque escorrin bé tota l’aigua.

Poseu un trocet molt petit d’all al morter i piqueu-lo bé. A mi, personalment, m’agrada que l’all només perfumi el plat, però si us agrada molt el gust de l’all, podeu posar-n’hi més quantitat.

En un bol gros, poseu-hi els iogurts i bateu-los bé amb un batedor, fins a obtenir la cremositat desitjada. Seguidament, aboqueu-hi el cogombre ben escorregut i l’all ben picat i barregeu-ho bé.

Afegiu-hi menta fresca trinxada i sal i pebre al vostre gust. Si ho preferiu, podeu substituir la menta fresca per anet.

Un cop preparat el cacık, deixeu-lo reposar una bona estona a la nevera, doncs s’ha de servir molt fred.

Poseu la barreja en una plàtera de servir i decoreu-la amb un pols de menta, una rodanxa de llimona i un raiget d’oli d’oliva verge extra.

El cacık pertany a la llarga llista dels meze turcs, per tant, normalment no es menja sol, sinó que forma part d’un gran assortit d’entrants.

La manera ideal de degustar-lo és amb pa turc sortint del forn, però si no en tenim, podem substituir-lo per pa de pita o per torradetes de sèsam.

Acompanyeu el cacık amb rakı, i gaudireu d’un autèntic i refrescant meze turc.

Afiyet olsun!!!

RECONEIXEMENT INESPERAT

noreply@blogger.com (LOURDES) — Sat, 07 May 2011 11:26:00 +0000

Quan vaig començar la meva aventura blocaire, amb el relat del meu viatge a Turquia, no em podia imaginar que gairebé un parell d'anys més tard continuaria escrivint sobre aquest bell país.

Doncs bé, estic encantada de dir-vos que la versió castellana d'aquest bloc ha estat nomenada avui Blog del dia, distinció que premia els blocs escrits en espanyol més interessants de la xarxa.

Moltes gràcies a tothom qui ha fet possible amb les seves visites i comentaris que les meves Notas de viaje siguin mereixedores d'aquesta distinció.

SABERS DE TURQUIA 4

noreply@blogger.com (LOURDES) — Sun, 03 Apr 2011 21:49:00 +0000

LES ESGLÉSIES RUPESTRES DE CAPADOCIA (part II)

Tornem als petits tresors amagats a les entranyes de la roca volcànica de les valls de Göreme, dels que us parlava al post anterior.

Som a la Capadòcia bizantina. Tan llunyana físicament, a l’Anatòlia central, a l’altra banda de la Mediterrània. I tan propera, culturalment, al nostre romànic rural.

No goso qualificar d’edificis les esglésies rupestres de les valls de Göreme, però són, sens dubte, espais arquitectònics que cal interpretar com si es tractés de construccions autèntiques. Parlem, doncs, d’arquitectura. D’una arquitectura potser més “deconstruïda” que construïda. De l’arquitectura rupestre.

Karanlık Kilise (Església Fosca)

Tot i tractar-se d’espais excavats a la roca, a les esglésies de Kapadokya, hi destaca l’utilització de tots els elements propis d’una arquitectura edificada: les columnes, els capitells, els arcs, les voltes, les cúpules. Però cap d’aquests elements arquitectònics no té funció estructural. És a dir, ni les columnes, ni els arcs, ni les voltes, no sustenten res. No són més que elements formals, que contribueixen a donar un aspecte determinat a l’espai sagrat d’un temple, l’aspecte de les grans construccions bizantines de l’època. Ens trobem, doncs, davant d’una arquitectura purament imitativa de l’arquitectura bizantina que es fa a Constantinoble.

Des del punt de vista arquitectònic, no es pot parlar d’un model únic, doncs, algunes esglésies són d’una sola nau amb volta, d’altres són de planta triconque (en forma de trèbol o en forma de T). Ara bé, el model més freqüent és el de planta de creu grega inscrita (la forma d’una creu de braços iguals, inscrita en un quadrat) amb cúpula central, considerat el model bizantí per excelència i dotat d’una forta càrrega simbòlica: el quadrat –la planta- representa el món dels mortals, mentre que el cercle –la cúpula- és la representació de l’esfera celeste i per tant, l’univers del diví.

Karanlık Kilise (Església Fosca)

La influència bizantina és manifesta en tota l’arquitectura religiosa de Capadòcia, i les esglésies d’aquestes valls semblen reproduir a petita escala els grans temples de Constantinoble. En efecte, la mida de les esglésies rupestres d’aquesta zona és extremadament reduïda si la comparem amb d’altres construccions cristianes anteriors, com Sant Simeó de Qal'at Siman (Síria) o amb la mateixa Santa Sofia de Constantinoble.

Les característiques geològiques de Kapadokya, condicionen la mida de les esglésies de la regió, que no disposa de pedra apta per a la construcció i s’ha d’adaptar a les mesures que permeten les seves peculiars formacions volcàniques. D’altra banda, la manca de duresa de la tosca volcànica, facilita molt el treball arquitectònic (l’excavació) i, per tant, n’abarateix els costos, cosa que resulta un avantatge important per a les petites comunitats monacals de Capadòcia, que professen vot de pobresa.

El resultat de tot plegat són aquests petits espais arquitectònics excavats a la roca que en molts casos no superen els 10 o 15 metres quadrats i que, potser, podem qualificar més de simples oratoris, que d’autèntiques esglésies.

Però l’afany per imitar l’art bizantí, va més enllà de l’arquitectura i arriba, fins i tot, als elements decoratius i de mobiliari, com els àbsis, els altars, els bancs, els cancells, que també són tallats en pedra i que compleixen, únicament, amb la seva funció litúrgica, però que no aporten cap novetat en el tractament de l’espai.

I aquest mateix interès per les formes de Bizanci es manifesta també, com no podia ser d’altra manera, en les pintures murals de l’interior de les esglésies de les valls de Göreme, on s’ha conservat un conjunt pictòric molt interessant.

Si bé el sistema “constructiu” és gairebé el mateix a totes les esglésies, pel que fa a la decoració interior, podem establir dos grups diferenciats, en funció de la tècnica pictòrica que s’hi ha utilitzat. Així, trobem un primer grup, format per les pintures aplicades directament sobre la roca, que utilitzen exclusivament pigments de tons ocre i vermell. És el cas, per exemple, de l’Azize Barbara Kilisesi (església de Santa Bàrbara).

Azize Barbara Kilisesi (església de Santa Bàrbara)

El segon grup, i el més nombrós, el constitueixen les esglésies decorades amb la tècnica del fresc bizantí. Aquesta tècnica pictòrica consisteix a preparar el mur amb una barreja de guix, sorra i palla i traçar les línies principals del dibuix sobre l'arrebossat fresc, amb ajuda d'una punta de fusta o d'os. A més l'arrebossat fi és allisat abans de l'aplicació dels colors, i no després com en les tècniques modernes, cosa que provoca la pujada de l'aigua a la superfície i obliga l'artista a treballar ràpid, però també garanteix la nitidesa de les línies i potencia els colors. Formen part d’aquest grup, les pintures de l’Elmalı Kilise (Església de la Poma), les de la Karanlık Kilise (Església Fosca) i les de la Tokalı Kilise (Església de la Sivella), entre d’altres.

Tokalı Kilise (Església de la Sivella). Tokalı II o església principal (finals segle X).

Tot i la dificultat d’establir una datació exacta de les pintures de les diverses esglésies rupestres de Göreme, des del punt de vista estilístic, les diferències entre elles són notables.

D’una banda, trobem esglésies com la de Santa Bàrbara (Azize Barbara Kilisesi), d’estil iconoclasta amb motius de tipus abstracte i vegetal, i motius esotèrics carregats de significat simbòlic.

Azize Barbara Kilisesi (església de Santa Bàrbara)

Per altra banda tenim les conegudes com pintures d’estil provincià, que Guillaume de Jerphanion anomena grup arcaic, representat pels frescos de la part més primitiva de la Tokalı Kilise, el que es coneix com Tokalı I o església vella (de començament del segle X).

Tokalı Kilise (Església de la Sivella). Planta.

Les figures que hi són representades són planes i senzilles i estàn carregades d’expressivitat, malgrat la seva execució tosca i provinciana a mans de pintors mancats de formació artística. Els personatges estàn distribuïts en frisos, sense cap mena de separació entre les diverses escenes.

Tokalı I (començament segle X).

Finalment, del tercer grup estilístic, en són les més destacades les pintures de l’Elmalı Kilise (Església de la Poma), les de la Karanlık Kilise (Església Fosca) i les de la part de l’església principal de la Tokalı Kilise (Església de la Sivella), coneguda com Tokalı II.

Karanlık Kilise (Església Fosca)

En les pintures d’aquest estil, s’abandona la frontalitat de les figures, que són més esbeltes i elegants, i porten indumentàries pròpies del món clàssic. A més, els rostres dels personatges s’individualitzen i hi ha un cert intent de plasmar la gesticulació. Tant en la localització com en la disposició de les diverses escenes i de les figures que les formen, la dependència dels models bizantins és clara.

SABERS DE TURQUIA 3

noreply@blogger.com (LOURDES) — Tue, 08 Mar 2011 17:59:00 +0000

LES ESGLÉSIES RUPESTRES DE CAPADÒCIA (part I)

La natura ha estat especialment generosa amb la regió de Kapadokya (Capadòcia), situada a l’Anatòlia central. Les erupcions dels volcans Erciyes dağ, Hasan dağ i Göllü dağ, fa uns deu milions d’anys, l’han dotada de formacions geològiques que dibuixen un paisatge espectacular, únic al món.

És cert que, només per poder contemplar aquesta meravella natural, la visita a la Kapadokya (Capadòcia) ja val la pena. Però aquí us vull parlar d’una altra meravella, oculta a les entranyes d’aquesta terra inhòspita -d’estius molt calurosos i hiverns extremadament freds-, que ha fet d’aquesta regió, un lloc de riquesa cultural extraordinària. Us vull parlar dels petits tresors que s’amaguen prop de Göreme al cor de les roques de tosca volcànica de les valls del mateix nom: les esglésies rupestres de Kapadokya (Capadòcia).

Göreme és un poble petit, situat a la província de Nevşehir, a uns 75 Km de Kayseri (l’antiga Cesarea, capital de Capadòcia).

De l’incomptable nombre d’esglésies rupestres que hi ha per tota la Capadòcia, les valls de Göreme, ara convertides en Parc Nacional, n’apleguen 34. De totes elles, potser les més conegudes són les que es troben a l’anomenat Göreme açik hava müzesi (Museu a l’aire lliure) o Göreme ören yeri (Ruïnes a l’aire lliure) que, l’any 1985, la UNESCO va declarar Patrimoni de la Humanitat. Es tracta d’un complex monàstic format per 17 esglésies majors i diverses capelles, petits monestirs i habitatges, excavats a les roques de tosca volcànica. (Informacions útils al post APUNTS D’UN VIATGE A TURQUIA 8).

Però, per apreciar tot l’esplendor de l’arquitectura rupestre de Göreme en particular i de la Kapadokya en general, ens cal remuntar-nos al segle IV, quan Sant Basili el Gran, bisbe de Cesarea (l’actual Kayseri) va establir les bases del moviment monacal per la seva desil.lusió amb el materialisme creixent de l'Església. Per a Sant Basili, els homes han de viure en petites unitats autosuficients, fent èmfasi en la pobresa, l'obediència, el treball i la devoció religiosa. D’aquesta manera, es va desenvolupar a Capadòcia un moviment monàstic i eremític molt important, que va propiciar l’aparició de les primeres comunitats de monjos i de monges, dedicades a l’oració i a la vida contemplativa. Les primeres esglésies rupestres de la regió apareixen al si d’aquestes petites comunitats cristianes, cap al segle VI, si bé la majoria de les que podem contemplar avui dia cal situar-les al voltant del segle XI. A partir de les invasions dels seljúcides i els otomans, els monestirs i les esglésies bizantines van ser abandonats o transformats pels habitants de la regió per dedicar-los a nous usos, com magatzems, graners, molins, estables, colomars o, fins i tot, habitatges.

El patrimoni d’arquitectura rupestre religiosa de Kapadokya és inmens, doncs es calcula que, només a les valls de Göreme, existeixen unes sis-centes esglésies, de les quals moltes conserven encara restes de pintures murals al seu interior. Però, fins la primera meitat del segle XX, quan el jesuíta francès Guillaume de Jerphanion va publicar el seu estudi (Une nouvelle province de l'art byzantin, les églises rupestres de Cappadoce. Paris,1925-1942) sobre les esglésies rupestres de la Capadòcia, aquest patrimoni incomparable ha restat, pràcticament, en l’oblit més absolut. Val a dir, però, que la declararació del Parc de Göreme com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, ha permès la restauració d’algunes esglésies i ha afavorit la conservació d’aquest complex monàstic, sotmès a l’acció implacable de l’erosió de la roca volcànica que el conforma i del turisme.

Ara bé, tot i que formar part de la llista del Patrimoni Mundial suposa un avantatge innegable per a la conservació de les esglésies de Göreme, haig de dir que les mesures de seguretat del Göreme açik hava müzesi em van semblar molt minces, doncs tots els frescos es troben a l’abast dels visitants sense cap mena de protecció.

D’altra banda, vull remarcar, també, que tota la resta d’enclaus rupestres que no pertanyen al recinte del Göreme ören yeri, es troben encara més desprotegits i corren el risc de desaparèixer pels efectes de l’erosió i, fins i tot, del vandalisme.

En el proper post us parlaré de l’arquitectura i les pintures murals d’algunes esglésies del Göreme açik hava müzesi.

SABORS DE TURQUIA 7

noreply@blogger.com (LOURDES) — Sun, 20 Feb 2011 20:28:00 +0000

YOĞURTLU HAVUÇ SALATASI

La yoğurtlu havuç salatası és una amanida molt saborosa i molt fàcil de fer. Com el seu propi nom ens indica, es tracta d’una amanida de pastanaga: yoğurtlu havuç salatası vol dir, literalment, en turc, amanida de pastanaga amb iogurt.

La yoğurtlu havuç salatası forma part de la inacabable llista de meze, que els turcs serveixen com a entrants en els llargs sopars al voltant d’una gran taula amb família o amics. Així doncs, si volem servir-la a la manera turca, és a dir, combinada amb molts d’altres meze a l’inici de l’àpat, no ens cal preparar-ne massa quantitat. N’hi haurà prou amb uns quants tastets per persona.

De totes maneres, la yoğurtlu havuç salatası també es pot menjar com a primer plat tradicional. En aquest cas, ens caldrà preparar-ne més quantitat per persona.

Les quantitats que dóno en aquesta recepta, poden servir per unes sis persones, si volem menjar l’amanida de pastanaga com a primer plat, o per unes deu o dotze persones, depenent de la quantitat de plats que l’acompanyin, si la servim com un meze.

INGREDIENTS

500 g de pastanagues

4 iogurts naturals de tipus grec

1 gra d’all molt petit

oli d’oliva verge extra

sal

pebrot vermell picant en flocs turc

500 g havuç

4 yunan yoğurt

1 sarımsak

saf zeytinyağı

tuz

kırmızı pul biber

Per tal d’obtenir la textura espessa pròpia dels iogurts turcs, la nit abans de fer la yoğurtlu havuç salatası, trasvassarem els iogurts a un colador folrat amb un drap blanc fi, per tal que se n’escorri l’aigua sobrera.

Peleu be les pastanagues i ratlleu-les amb un ratllador gruixut.

Poseu les pastanagues en una paella amb un parell de cullerades d’oli d’oliva extra verge. Coeu-les a foc lent durant uns 15 minuts, remenant-les constantment i procurant que no s’enroseixin gens. Quan siguin toves, retireu-les del foc i deixeu-les refredar.

Peleu un gra d’all ben petit i piqueu-ne la meitat en un morter. Si us agrada molt el sabor de l’all, podeu posar-li tot sencer, però penseu que no n’ha de predominar el gust.

Posem els quatre iogurts grecs en un bol, hi afegim l’all picat i un pessic de sal i ho barregem bé tot amb l’ajut d’una cullera, per tal que l’all quedi ben repartit.

Quan les pastanagues són fredes, les afegim al iogurt i ho remenem ben remenat, per tal que el iogurt agafi el color i el gust de la pastanaga.

Posem la barreja en una plata i la deixem refredar a la nevera fins al moment de servir-la.

Just abans de portar la yoğurtlu havuç salatası a la taula, l’espolsem amb flocs de pebrot vermell picant al nostre gust.

La yoğurtlu havuç salatası es pot menjar sola o posada sobre un tros de gözleme o pa turc, que es pot substituir per una torradeta ben prima.

Animeu-vos a preparar una yoğurtlu havuç salatası per al vostre proper sopar amb els amics o la família i ja me’n direu el què. Afiyet olsun!!

SABERS DE TURQUIA 2

noreply@blogger.com (LOURDES) — Mon, 03 Jan 2011 20:52:00 +0000

LA MESQUITA OTOMANA

La silueta esbelta dels minarets de les mesquites retallant el cel de la ciutat d’Istanbul, forma part de l’imaginari dels qui hem visitat la capital de l’Imperi Otomà i dels qui no ho han fet. Com el cant dels muetzins cridant a l’oració forma part de la banda sonora dels qui hem trepitjat ni que sigui un cop els carrers de la bella Istanbul.

ISTANBUL

I és que l’Islam és la religió majoritària a Turquia, per la qual cosa, tot i ser oficialment un Estat laic, les mesquites hi són omnipresents i els seus minarets dibuixen l’skyline del país sencer. Només a la ciutat d’Istanbul n’hi ha més de tres mil, entre les que hi trobareu els més bells exemples: la gran Mesquita de Süleymaniye, La Mesquita Nova (Yeni Camii), la Mesquita de Rüstem Paşa –per a mi, personalment, la més bonica d’Istanbul-, la gran Mesquita de Sultanahmet o Mesquita Blava, etc.

YENI CAMII O MESQUITA NOVA. ISTANBUL

Així doncs, als qui visiteu per primer cop un país del món islàmic, potser us serà útil conèixer l’estructura i el significat de la mesquita.

Estructuralment parlant, les mesquites compten amb un atri d’entrada anomenat sahn i una sala per a l’oració anomenada haram. Totes elles estan orientades a La Meca. El mur de la sala d’oracions que indica aquesta orientació, rep el nom d’alquibla, i el distingireu pel mihrab (espècie de nínxol o fornícula) que és l’element més important de la mesquita, doncs serveix de referència als fidels, tot i que no té cap connotació sagrada. A mà dreta del mihrab hi trobareu el minbar que és la trona on s’enfila l’imam per a dirigir la pregària. Finalment, el darrer element d’una mesquita és la torre, l’alminar o minaret, que n’assenyala la localització i des de la qual, cinc cops al dia, el muetzí (actualment substituït per altaveus) crida els fidels a l’oració. La tipologia arquitectònica dels minarets varia en les diferents zones del món islàmic. Els alminars otomans són de planta circular, amb un o més balcons que sobresurten i una coberta cònica, i la seva esbelta silueta, com us deia al principi, retalla el cel a tots els racons de Turquia. Cada mesquita otomana sol estar envoltada de quatre o, fins i tot, sis minarets.

MINARET. YENI CAMII O MESQUITA NOVA. ISTANBUL

La mesquita és l’edifici símbol de l’Islam. És l’element més emblemàtic de l’arquitectura religiosa del món musulmà.

A l’Islam, l’oració s'estableix en quatre nivells: Un primer nivell és la pregària diària, que es fa gairebé sempre individualment. El segon nivell és el de la pregària setmanal del divendres a migdia, que es fa en comunitat. El tercer nivell correspon a l’oració de les dues grans festes de l’Islam, el darrer dia del dejuni del Ramadà i la festa del Sacrifici, i reuneix tots els fidels d’un barri o d’un poble. I, finalment, el quart nivell correspon al ritu anual de peregrinació que congrega els musulmans d’arreu del món.

La necessitat de la pregària en comunitat (segon i tercer nivells d’oració) és doncs la que provoca l’aparició de les mesquites: les anomenades masjid, o mesquites petites, i les conegudes com djami o grans mesquites. La pròpia etimologia de la paraula mesquita ens ajudarà a entendre millor l’edifici. El mot djami significa “lloc de reunió”, mentre que la paraula àrab masjid significa “superfície, lloc o territori immaculats on recolzar el front per a adorar Déu”. Així doncs, la mesquita no és res més que el lloc de reunió dels fidels per a l’oració, no és un temple i, per tant, no requereix cap context especial, ni cap espai concret. Una simple catifa es pot convertir en una “mesquita portàtil”.

Potser per aquesta causa, la tipologia arquitectònica de les mesquites és molt variable, depenent, a més, de les èpoques i dels països.

Les mesquites primitives eren construccions de planta quadrada o rectangular que constaven d’un pati amb porxo i d’una sala hipòstila (de columnes) per a l’oració, i han donat lloc a l’anomenat estil aràbic, iniciat pels Omeies i que s’exten per tot el món islàmic, des de Síria fins al Magrib. Exemples de mesquita d’estil aràbic són la Gran Mesquita dels Omeies de Damasc (Síria) i la Mesquita de Còrdova (Espanya).

PLANTA D'ESTIL ARÀBIC. MESQUITA DE CÒRDOVA. ESPANYA

Una segona tipologia de mesquita és la d’estil iranià, introduïda pels Seljúcides al segle X i constituïda per un gran pati porxat de planta quadrada, amb quatre iwans (grans porxos en forma d’arc) a cadascun dels costats, un dels quals dóna accés a una gran sala d’oració amb cúpula. L’exemple més destacat d’aquest tipus de mesquita és la Mesquita del Xa d’Isfahan (Iran).

PLANTA D'ESTIL IRANIÀ. MESQUITA DE ZAVAREH. IRAN

En el cas de Turquia, cal dir que ha desenvolupat una tipologia arquitectònica pròpia: la mesquita d’estil otomà. Aquesta tipologia, de planta centralitzada coberta per una gran cúpula central amb diverses semi-cúpules laterals, es desenvolupa a tota Anatòlia, des de la caiguda de Constantinoble (l’any 1453), a partir del model d’església bizantina representat per Santa Sofia, i arriba al seu màxim esplendor amb les obres de l’arquitecte Sinan, com la Mesquita de Süleymaniye a Istanbul i la Mesquita de Selimiye a Edirne.

PLANTA D'ESTIL OTOMÀ. SÜLEYMANIYE CAMII O MESQUITA DE SÜLEYMANIYE. ISTANBUL

Pel que fa a l’espai interior, les mesquites otomanes destaquen per la seva lluminositat, proporcionada per grans finestrals i derivada, directament, de la seva funció de lloc de trobada que no ha d’aïllar els fidels del món exterior.

RÜSTEM PAŞA CAMII O MESQUITA RÜSTEM PAŞA . ISTANBUL

D’altra banda, no hem d’oblidar que la mesquita no és la casa de Déu -la Domus Dei dels cristians-, no és un temple i, per tant no està dedicat a cap deïtat. A més, per tal d’evitar la idolatria, l’Islam prohibeix tota representació humana i animal, per la qual cosa, no trobem cap mena d’imatge en la decoració, tant exterior com interior, de les mesquites, que es limita als motius vegetals, geomètrics i caligràfics.

Tot i això l’interior de la mesquita otomana està decorat molt ricament, generalment amb rajoles, moltes d’elles de ceràmica d’Iznik, com en el cas de la magnífica Mesquita de Rüstem Paşa, el de la gran Mesquita de Sultanahmet o Mesquita Blava, el de la Mesquita Nova, i tants d’altres.

CERÀMICA D'IZNIK. YENI CAMII O MESQUITA NOVA. ISTANBUL

També és remarcable l’absència absoluta de mobiliari, deguda al fet que, a l’Islam, la litúrgia és inexistent. Destaquen però, gairebé exclusivament, les grans làmpades que il·luminen la sala d’oració.

Finalment, cal parlar de les catifes que cobreixen tot l’interior de la mesquita, normalment decorades amb dibuixos exclusius, i que, contràriament al que pot semblar, no són tant un element de confort per als fidels, com la representació simbòlica de la “superfície immaculada” que defineix la pròpia paraula masjid, motiu pel qual cal trepitjar-les amb els peus descalços.

SABORS DE TURQUIA 6

noreply@blogger.com (LOURDES) — Mon, 01 Nov 2010 22:45:00 +0000

SİGARA BÖREĞİ

Avui us presento la recepta dels sigara böreği. Es tracta d’uns rotllets -o cigars- de pasta filo, que formen part de la llarga llista de meze calents de la cuina turca.

De fet, es tracta d’un plat molt versàtil, que ofereix un munt de possibilitats, doncs podem farcir els rotllets amb el que més ens agradi, ja sigui dolç o salat.

Els sigara böreği que he preparat en aquesta ocasió són, potser els més típics, els farcits de formatge. Però d’aquest tipus de börek, també en podem trobar mil versions, depenent del tipus de formatge, dels condiments i, fins i tot, de la manera de coure’l. Perque els Sigara Böreği tant es poden fer al forn com fregits. La recepta que us presento a continuació és per a fer-los fregits.

INGREDIENTS per a 4 persones

100 g de yufka o pasta filo

250 g de formatge feta grec

julivert

menta fresca

cibulet

pebre negre en pols

La recepta original turca és amb formatge blanc d’ovella -beyaz peynirli-, però com que a Barcelona no n’he pogut trobar, us proposo de fer-lo amb formatge feta grec –φέτα-, que té un sabor molt similar.

La quantitat de julivert que necessitem es fa dificil de dir en grams, però hem de comptar un volum de julivert igual al volum de formatge.

Per a començar, trinxem molt finament el julivert i el reservem. Després, fem el mateix amb la menta fresca i amb el cibulet. Aquest dos condiments són opcionals, depenent del gust de cadascú. A mi, personalment, m’agrada el gust que hi donen.

Val a dir que hi poso una quantitat de menta fresca suficient com per a que en sobresurti una mica el gust. En canvi, de cibulet n’utilitzo molt poc. El just per a donar-n’hi un toc.

Un cop tenim les herbes ben trinxades, esmicolem bé el formatge amb l’ajuda d’una forquilla.

Tot seguit, hi afegim les herbes trinxades, que tenim reservades, un polsim de pebre –al gust de cadascú- i ho barregem bé.

Una vegada tenim a punt el farcit, ja podem preparar la pasta filo. Com altres vegades, he preferit no arriscar-me i he utilitzat yufka de la que venen feta en qualsevol gran superfície. Cal tenir sempre present que la pasta filo s’asseca molt ràpidament, per la qual cosa ens convé treballar depressa.

El primer que ens cal fer és tallar la pasta. De cada cada full rectangular de yufka, en farem dos triangles, com es veu a la imatge.

I ara ja podem començar a farcir els sigara böreği. Per a fer-ho, ens cal posar una petita quantitat de la farça que hem preparat amb el formatge i les herbes a la part més ampla del triangle de yufka.

Seguidament, dobleguem els dos extrems per tal d’evitar que s’escapi el farcit i comencem a fer el rotllet, amb molt de compte que no s’ens trenqui la pasta.

Per a tancar el sigara böreği, prèviament haurem posat a punt una mica d’aigua en un bol. Així, només ens cal mullar-nos el dit amb una miqueta d’aigua i passar-lo per la punta del triangle de yufka, per tal que la pasta s’enganxi i el sigara böreği quedi segellat. Cal repetir aquesta mateixa operació per a cada rotllet.

Per a fregir els rotllets, podeu utilitzar el tipus d’oli que preferiu. Jo m’estimo més fer-ho en oli d’oliva, doncs és el més cardiosaludable. Per tal que el gust del fregit no sigui gaire fort, podeu fer-ne servir un amb un grau d’acidesa baix (per exemple, de 0,4º).

Seguidament, posem l’oli a escalfar en una paella i, quan és ben calent, hi anem posant els sigara böreği amb molt de compte. Deixem que s’enrrosseixin de tot arreu i, en treure’ls, els deixem en un plat amb paper absorvent, per tal que deixin anar l’excés d’oli.

Si us estimeu més guardar la línia i no menjar fregits, els sigara böreği també es poden coure al forn. Si voleu fer-los així, escalfeu el forn a 180ºC (360º F), agafeu una plàtera apta per a forn i cobriu-ne el fons amb paper vegetal. A continuació, hi poseu els sigara böreği una mica separats els uns dels altres per tal que no s’enganxin, els ben pinteu de mantega fosa i els enforneu durant uns minuts, fins que siguin ben daurats de tot arreu.

I, tant si els hem fregit, com si els hem fet al forn, ja tenim els sigara böreği enllestits. Ara només ens cal posar-los en una plàtera i dur-los a taula.

Tot i que també es poden menjar freds, és preferible menjar-s’els quan encara són ben calents, doncs és quan són més bons.

I així, ara només em resta dir-vos AFIYET OLSUN!!

SABERS DE TURQUIA 1

noreply@blogger.com (LOURDES) — Mon, 25 Oct 2010 19:30:00 +0000

CERÀMICA D’IZNIK

Es fa dificil passejar per les ciutats de Turquia sense fixar-se en les rajoles de ceràmica que cobreixen els murs dels palaus otomans, de les mesquites o dels mausoleus imperials. Parlo de les famoses rajoles de ceràmica d’Iznik. Són el fruit d’una tradició mil·lenària importada per l’Imperi Bizantí de l’antic Egipte, d’Assíria i de Babilònia, i de la influència de la Xina portada pels mercaders a través de la Ruta de la Seda.

Iznik, l’antiga Nicea, coneguda universalment per ser la seu del primer Concili de l’Església Catòlica, és una de les ciutats més importants de l’Imperi Romà d’Orient. Posteriorment esdevé la capital del Soldanat Seljúcida de Rüm i, més tard, mentre els croats ocupen Constantinoble, la de l’Imperi Bizantí. Amb l’arribada dels Otomans, perd importància política en favor d’Istanbul, però manté la capitalitat en la fabricació de ceràmica. La seva situació, relativament a prop d’Istanbul –actualment està a unes dues hores de distància i, antigament, tan sols a vuit dies a cavall-, contribueix a facilitar-ho. I així, Iznik és el centre més important de producció de ceràmica otomana entre els segles XV i XVII.

Als segles XIII i XIV, la rajola de ceràmica s’utilitza com a aïllant tèrmic (manté els edificis frescos a l’estiu i calents a l’hivern), i com a element decoratiu en les mesquites i els palaus de l’imperi otomà.

Fins a començament del segle XV, predomina la rajola de forma hexagonal, de fons blanc amb dibuixos de color blau, que imita la porcellana xinesa. A partir de llavors, es desenvolupen noves tècniques, que permeten l’aplicació de nous colors, com el turquesa, el porpra o el verd.

Al segle XVI, la forma predominant és la quadrada i es comença a utilitzar el color vermell intens que ha fet famoses les rajoles de ceràmica d’Iznik arreu del món. En aquesta època, els murs de tots els edificis importants de les ciutats otomanes es revesteixen de rajoles d’Iznik. El gran arquitecte otomà Mi‘mār Sinān, les utilitza a tots els edificis que construeix, entre els que destaquen per damunt de tot, la gran mesquita de Suleymaniye i la de Rüstem Paşa (ambdues a Istanbul) i la mesquita de Selimiye, la seva obra mestra, (a Edirne).

Els segles XVI i XVII són l’època de màxim esplendor de les rajoles d’Iznik, (al segle XVII, hi ha documentats 340 tallers de ceràmica), mentre que al segle XVIII, pràcticament es deixa de fabricar.

Posteriorment, al segle XIX, el gust per les coses orientals i exòtiques tant de moda a l’Europa de l’època, permet que la ceràmica d’Iznik entri a formar part de les grans col·leccions d’art.

La raó de la qualitat excepcional de la ceràmica d’Iznik, cal buscar-la, d’una banda, en la gran quantitat de sílice que conté la pasta, que li dóna el color de fons blanc gairebé pur i, de l’altra, en l’elevat contingut de quars, que la fa molt resistent. De fet, es tracta del producte ceràmic més semblant a la porcellana, tot i que es cou a una temperatura una mica inferior.

Pel que fa al vidrat de les rajoles, cal dir que s’utilitza un esmalt a base de plom i sílice pura, que li dóna aquest aspecte brillant i transparent, i realça els colors dels motius ornamentals.

La gamma de colors utilitzada a la ceràmica d’Iznik no ha estat sempre la mateixa. Al primer quart del segle XV, els motius ornamentals es fan gairebé exclusivament amb el color blau que proporciona la pols de cobalt sobre el color blanc pur de la pasta, inspirats en la porcellana xinesa. Potser per aquest motiu, el nom turc actual de la faiança és çini.

Amb el temps però, s’introdueixen nous colors i la gamma cromàtica s’inspira en les pedres precioses. Durant la segona meitat del segle XV i principis del XVI, s’utilitza el turquesa, el verd i el porpra que s’obté del manganès.

A la segona meitat del segle XVI, es descobreix l’anomenat “bol d’Armènia”, una terra molt rica en òxid de ferro, que permet obtenir el color roig brillant que ha fet inigualable la ceràmica d’Iznik.

Quant a la decoració, inicialment es fan servir motius caligràfics, dissenys geomètrics i alguna figura animal, però desseguida evoluciona cap a l’ús dels motius vegetals en general i florals en particular. Com a motius vegetals, els més usats són les fruites com la carxofa o la magrana, i els arbres com el xiprer (símbol de la paciència) o l’arbre de la vida.

Pel que fa a les representacions florals, destaca per damunt de qualsevol altra, la tulipa (potser degut a que les lletres de la paraula tulipa i les de la paraula Al·là en llengua otomana, són les mateixes), si bé també apareixen amb freqüència el clavell, la rosa, l’englantina o el jacint.

Fora de Turquia, podeu admirar la ceràmica d’Iznik a Europa, a les col·leccions del museu Calouste Gulbenkian (Lisboa) i el Victoria & Albert Museum (Londres) entre d’altres.

SONS DE TURQUIA 4

noreply@blogger.com (LOURDES) — Sat, 11 Sep 2010 22:56:00 +0000

SEZEN AKSU

Seria pretensiós per part meva dir que us vull presentar la Sezen Aksu, perque a la figura més important de la música turca contemporània, no li calen presentacions.

En realitat, aquest quart capítol de la sèrie Sons de Turquia, vol ser el meu petit tribut, no només a la gran diva de la música, sinó també a la gran dama de la Mediterrània, però, sobretot, a la dona compromesa social i políticament, que ha aconseguit desmuntar prejudicis socials que semblaven inamobibles a Turquia.

Fatma Sezen Yıldırım (aquest és el seu nom real) neix a Sarayköy, uns 20 km al nord-oest de Denizli, el 13 de juliol de 1954. Per motius professionals dels seus pares -és filla d’un professor de matemàtiques i d’una professora de ciències-, als 3 anys es trasllada a Izmir. Des de ben petita, rep educació musical i artística, però no accepta de bon grat la dura disciplina imposada pel seu pare i protagonitza, fins i tot, diversos intents de suicidi –“un cada quinze dies”, segons diu ella mateixa-.

És a la bella Izmir mateix, l’antiga Esmirna port del mar Egeu, on la jove Fatma entra en contacte amb la música de Grècia i Macedònia. Però els seus pares no veuen amb bons ulls l’afecció de la Sezen per la música. Ells voldrien que la seva filla fós metgessa o enginyera, per això es matricula a l’Institut Agrícola de la Universitat de l’Egeu i comença els estudis d’enginyeria agrònoma. Però ella -com confesa en una entrevista- somia que li agradaria apagar els llums, sortir al balcó i veure la gent reunir-se al carrer per escoltar-la.

Finalment, el 1974, abandona la universitat per a dedicar-se plenament a la música. És una època de xoc emocional entre la cultura occidental, representada pel pop i el rock, i el món oriental, representat per la música turca més tradicional.

El novembre d’aquest mateix any, es casa amb el doctor en geologia Ali Aksu Engin, el seu primer marit (que actualment viu al Canadà), el cognom del qual afegeix més tard al seu nom artístic.

L’any següent, amb el nom artístic de Sezen Seley, publica el seu primer senzill, anomenat Haydi Şansım, que passa sense pena ni glòria -només en va vendre 50 còpies-.

El 1977, publica el seu primer àlbum, Allahaısmarladık. Però el disc que suposa el seu reconeixement definitiu surt a la llum l’any 1978 amb el nom de Serçe (pardal). A partir d’aquest moment comença una de les carreres musicals més fulgurants de la música mediterrània dels segles XX i XXI. Des de l’aparició d’aquest àlbum, la Sezen és coneguda com Minik Serçe (petit pardal), sobrenom que, al meu entendre, no li escau gens.

La Sezen Aksu escriu la lletra i la música de gairebé totes les seves cançons i això, a la Turquia dels anys setantes, quan ella comença la seva carrera, no és cap tasca fàcil per a una dona. De fet, és la primera dona turca que compòn i interpreta la seva pròpia música.

El juliol de 1981, es casa amb Sinan Özer, amb qui te un fill, Mithat Özer, nascut el novembre del mateix any. La vida sentimental de la Sezen és agitada i plena d’amors i desamors. De fet, encara contrau dos matrimonis més (l’un amb Ahmet Utlu i l’altre amb Hasan Yükseltepe) i tots dos acaben, també, en divorci. Però de totes les seves relacions sentimentals, la més coneguda, és la que manté amb el músic, compositor i productor turc d’origen armeni Ohannes Tunçboyacıyan, conegut com Onno Tunç. Musicalment parlant, la relació que manté amb l’Onno Tunç es materialitza en àlbums com Sen Ağlama (1984), Git (1986), Sezen Aksu’88 (1988), Sezen Aksu Söylüyor (1989), Gülümse (1991) i Deli Kızın Türküsü (1993). Però la unió de la Sezen Aksu amb Onno Tunç té una trascendència encara més gran a nivell social. El fet que la gran diva del “poptürk” s’enamori d’un armeni, provoca grans recels socials i remou moltes coses a Turquia.

El 1995 publica l’àlbum Işık Doğudan Yükselir (La llum surt per l’Est) on fa una síntesi dels gèneres tradicionals turcs amb tot allò que vé de l’oest, unint la música kurda i les danses zeybeg de l’Egeu amb les çingenelerin sarkisi (cançons gitanes) amb influències hindús i budistes. Aquest àlbum li proporciona projecció a Europa i arreu del món.

Però el 14 de gener de 1996, en el trajecte de Bursa a Istanbul, Onno Tunç mor en estavellar-se l’avió que pilota, a causa del mal temps. La mort del músic suposa un cop molt fort per a la Sezen, que cau en una profunda depressió, decideix allunyar-se del soroll mediàtic i es refugia en la música. Fruit d’aquest retir voluntari neix l’àlbum Düş Bahçeleri (Jardins somiats), com a homenatge a Onno Tunç.

El 1997, produeix, juntament amb el compositor bosni Goran Bregović, l’àlbum Düğün ve Cenaze (El casament i el funeral) i el 1998 experimenta amb la música electrònica al disc Adı Bende Saklı, modernitzant el pop del seu país.

Sezen Aksu crea la seva pròpia productora i, no només escriu i compòn cançons per a altres artistes, sinó que també els produeix alguns discos. Ella és l’autora del tema Şımarık, que ha donat fama internacional a Tarkan, un dels cantants més coneguts de Turquia.

En àlbums com Deliveren (2000) i Şarkı Söylemek Lazım (2002), la Sezen Aksu combina instruments tradicionals turcs amb instruments de jazz occidentals i ofereix jocs instrumentals que s’han convertit en pauta de la música turca actual.

El realitzador alemany d’origen turc Fatih Akın, la convida a participar en el seu documental Crossing the bridge: the sound of Istanbul, que es presenta fora de concurs al Festival de Cannes de 2005.

El mateix any, edita Bahane (Excuses) en el qual, afirmen els experts, es fan evidents la gran expressivitat i la varietat de registres de la seva tècnica vocal.

Però la Sezen que, personalment, vull homenatjar aquí, és la dona que es compromet públicament i posa tota la força de la seva veu i la seva condició de diva musical de Turquia al servei de diverses causes socials i polítiques.

En aquest sentit, es manifesta en contra de les morts provocades per la intervenció de l’exèrcit turc a la guerra d’Irak.

Fa sentir també la seva veu per a reclamar que es respectin i es valorin totes les cultures de seu país i es posiciona clarament a favor dels pobles kurd i armeni, organitzant gires per Turquia i per Europa per a promoure la diversitat cultural d’Anatòlia, amb artistes que canten en kurd, en armeni i en grec.
Com a dona, la Sezen Aksu lluita per a aconseguir que totes les dones de Turquia tinguin accés a la cultura. Per això, el 2005 publica l’àlbum Kardelen (Floc de neu), on versiona vells temes a benefici d’un projecte en suport de l’educació de nenes de famílies sense mitjans.

Fins i tot la seva manera de viure, sense figura masculina, apasionada i lliure, és un compromís en ella mateixa.

Mostra del compromís de la Sezen és, sens dubte, el disc Deniz Yıldızı (Estrella de mar), publicat el 2008 en col·laboració amb Arto Tunçboyacıyan, germà d’Onno Tunç i líder carismàtic de l’Armenian Navy Band, on explora l’univers del jazz. Entre les cançons d’aquest disc, per exemple, en trobem una dedicada als soldats turcs víctimes d’una guerra absurda, o una altra a la memoria del periodista armeni Hrant Dink, assassinat a Istanbul per haver denunciat el genocidi armeni.

Escolteu, doncs, la veu profunda i enigmàtica d’una dona, gran dama de la Mediterrània, icona musical de la Turquia moderna i símbol del compromís social i polític: la Sezen Aksu.

SABORS DE TURQUIA 5

noreply@blogger.com (LOURDES) — Sun, 04 Jul 2010 14:44:00 +0000

RECEPTA DE BAKLAVA

Tal i com us comentava en el post anterior, els baklava són unes de les postres més conegudes i més ben valorades de Turquia. I des que vaig tornar del viatge, que tenia ganes de menjar-ne un altre cop.

Després de consultar un munt de receptes de baklava a internet, em vaig decidir a fer-ne, utilitzant la recepta que us presento tot seguit. Val a dir que la vaig adaptar una mica al meu gust i als ingredients que tenia.

INGREDIENTS

300 g de yufka o pasta filo

250 g de pistatxos pelats

250 g de mantega

200 g de sucre roig

canyella en pols

PER A L’ALMÍVAR

150 ml d’aigua mineral

100 g de mel de taronger

50 g de sucre de llustre

1 llimona

1 canonet o escorça de canyella

2 cullerades soperes de licor de taronja

Com que no he provat mai de fer la pasta filo a casa, m’he estimat més no arriscar-me i l’he comprada feta. De fet, és un producte fàcil de trobar a qualsevol supermercat una mica gran.

La primera cosa que ens cal fer és preparar l’almívar, doncs ens interessa que sigui fred quan l’haguem de fer servir.

Per a fer-lo, posem l’aigua en un cassó i, mentre es va escalfant, hi afegim la mel, el sucre de llustre, el suc d’una llimona i un canonet o escorça de canyella.

Les receptes de baklava que he consultat, posen un parell de cullerades d’aiguanaf a l’almíbar. A la recepta que us proposo avui, m’he permès la llicència de substituir-la per dues cullerades soperes de licor de taronja. Potser no és gaire ortodox, però hi és molt bò.

Ho fem bullir tot, durant uns 10 minuts, sense deixar de remenar. Quan hagi agafat la consistència d’un almívar una mica espès, el traiem del foc i el deixem refredar.

Arribats a aquest punt i abans de posar-nos a preparar els pastissets, escalfem el forn a una temperatura d’uns 200 ºC (390 ºF). I ara ja podem començar a elaborar els baklava.

Comencem pelant els pistatxos (jo no n’he trobat de pelats), traient-los la closca i procurant que no hi quedin restes de la pela que els cobreix. Un cop pelats, els posem en una màquina picadora. Hi afegim el sucre roig i un pols de canyella, al nostre gust, i els trinxem una mica. Ens cal que la textura sigui granulada i s’hi trobin trocets de festuc.

A continuació, fonem la mantega al microones, posem un paper sulfuritzat al fons d’una safata que pugui anar al forn i, amb l’ajut d’un pinzell, l’untem bé amb la mantega fosa. En aquesta recepta he fet servir mantega amb un punt de sal, per tal de contrastar la dolçor potser un xic excessiva del baklava i aconseguir que el conjunt resulti més gustós.

Tot seguit, agafem la pasta filo i la tallem d’acord amb les mides de la nostra safata. Jo l’he tallada el doble de gran que la plàtera i l’hi he posada doblada (això sí, untant sempre cadascuna de les capes amb mantega), per anar més depressa, doncs la yufka s’asseca molt ràpid i, s’hi ens hi entretenim gaire, no la podrem treballar. Va bé tapar-la amb un drap blanc una mica humit perquè no s’assequi mentre treballem.

Amb molt de compte, doncs es tracta d’una pasta molt fina que es trenca amb molta facilitat, pintem una làmina de yufka amb la mantega i la col·loquem al fons de la safata. Repetim aquesta mateixa operació fins a obtenir quatre pisos de pasta filo (en aquest cas, dues làmines doblades).

Posem una capa del farcit, que hem preparat amb els pistatxos trinxats, el sucre roig i la canyella, per damunt i ho cobrim amb una altra làmina de pasta filo untada amb mantega. A partir d’aquí, anem alternant les làmines de yufka pintades de mantega, amb les capes de farcit de festucs, fins a acabar amb un darrer full de pasta filo ben untat.

Reservem una part del farcit de pistatxos per a decorar els pastissets al final.

Ara, amb l’ajut d’un ganivet ben esmolat, ho tallem en forma de rombes o de quadradets, d’uns 3 o 4 cm. Penseu que els baklava són unes postres força calòriques, per tant, són més mengívols si són petitets.

Enfornem els baklava i els deixem coure durant uns 20 minuts o fins que la pasta s’hagi enrossit per damunt.

Quan està ben daurat, ho traiem del forn, l’acabem de tallar i hi aboquem almívar per damunt, procurant que penetri per les escletxes que separen un pastisset de l’altre.

Deixem que es refredin una mica i, després d’espolsar-hi al damunt el trinxat de pistatxos que haviem reservat, per a donar-los un toc de color.

I ara, ja només ens resta posar els baklava en una safata per a servir-los.

Podeu menjar-vos-els per postres o entre hora. Només hi ha una condició indispensable per a assaborir els baklava: gaudir-ne sempre amb bona companyia! Afiyet olsun!!

SABORS DE TURQUIA 4

noreply@blogger.com (LOURDES) — Sun, 06 Jun 2010 23:11:00 +0000

BAKLAVA, UNES POSTRES IMPERIALS

Parlar de baklava, és parlar, potser, de les postres més famoses del món àrab en general i de Turquia en particular.

Es tracta d’uns pastissets elaborats amb yufka o pasta filo, farcits de nous, ametlles o pistatxos i coberts d’almívar.

El nom dels baklava prové de la paraula baklavi que significa nous en àrab (بقلاوة, baqlāwah).

Per a conèixer-ne l’origen, tot i que és una mica incert, sembla que hem de situar-nos a Assíria i remuntar-nos al segle VIII abans de Crist. Allà hi trobem un tipus de postres amb nous picades i mel, similar als baklava actuals, però confeccionat amb diverses capes molt primes de pasta de pa.

Provablement, els mercaders i comerciants grecs que viatjaven fins a Mesopotàmia, van ser els que van portar-ne la recepta a Atenes. I són, precisament, els grecs, els qui van contribuir al seu perfeccionament, fent servir la pasta filo (coneguda a Turquia amb el nom de yufka) per a la preparació dels baklava.

A mesura que els baklava traspassaven fronteres, els diferents pobles de la Ruta de les Espècies i de la Ruta de la Seda, hi anaven fent les seves pròpies aportacions. I així va ser com els armenis hi van incorporar la canyella i el clau d’olor, els àrabs el perfum de l’aigua de roses i el cardamom i els turcs el farcit de festucs.

Però el baklava que coneixem avui dia, es va desenvolupar a les cuines imperials del palau de Topkapi, en època otomana. Les nous, les ametlles, els pistatxos i la mel, convertien aquests pastissets en unes postres de luxe, destinades només a les grans ocasions i que no estaven a l’abast de tothom. De fet, el baklava va ser considerat un aliment gairebé exclusiu dels sultans, els visirs, els paixàs i altres famílies riques, fins a mitjans del segle XIX. Però el baklava no només va ser un símbol de l’abundància i el bon gust, sinó que va ser utilitzat a les grans festes populars. En mig del dejuni del Ramadà, el sultà obsequiava els seus soldats amb grans plàteres de baklava i ells, agraïts, l’aclamaven pels carrers d’Istanbul.

Però hi havia una altra raó per la qual els baklava eren les pastes preferides dels sultans i el seu harem. La creença generalitzada en les propietats afrodisíaques d’alguns dels seus ingredients: dels pistatxos i la mel consumits amb regularitat, axí com de la canyella, afrodisíaca per a les dones, del cardamom per als homes i del clau d’olor, que resulta afrodisíac per a ambdós sexes. Potser és per això que els baklava són, tradicionalment, els dolços que prepara la família de la núvia per a ser consumits pels nuvis en l’àpat de la seva nit de noces, gerdek gecesi.

Però, al marge de quin en sigui l’origen i quines les seves propietats, el cert és amb els baklava et sents transportat a Turquia, gairebé sense adonar-t’en, mentre gaudeixes del seu sabor inigualable.

Antigament, aquestes postres es reservaven per a les grans celebracions, però avui dia, el seu consum s’ha generalitzat i podem trobar-ne a qualsevol època de l’any. De fet, el baklava s’elabora a moltes cases, però també en podem trobar a les pastisseries de qualsevol poble o ciutat de Turquia.

Ara bé, el millor lloc de Turquia per a menjar baklava és, sense cap mena de dubte, la ciutat de Gaziantep, capital de la regió del mateix nom. Situada a la part central del sud d’Anatòlia i fent frontera amb Síria, la província de Gaziantep és una de les principals regions productores de festucs del món. Per aquest motiu, a tota aquesta zona, i concretament a la ciutat de Gaziantep, hi podem trobar l’especialitat anomenada Antep baklavası, que substitueix les nous o les ametlles, pels excel·lents Antep fıstığı, pistatxos produïts a la regió.

SABORS DE TURQUIA 3

noreply@blogger.com (LOURDES) — Mon, 24 May 2010 16:15:00 +0000

PETIT HOMENATGE

Fa poc, el meu amic Amadeu, sabedor de la meva afecció per Turquia, em va fer arribar la recepta que vull presentar-vos avui. Es tracta d’un plat que el cuiner català Isma Prados va preparar ja fa temps al seu programa de cuina de TV3.

Potser és agoserat, per part meva, presentar-lo en un post de la sèrie Sabors de Turquia, doncs no és una recepta estrictament turca, però, com que té la influència claríssima de la cuina otomana, us la vull presentar com el meu petit homenatge a l’hospitalitat de la gent d’aquell país, meditarrani com el meu.

Així doncs, aquí teniu la recepta d’un meze peculiar, un meze de l’altra banda de la Mediterrània.

INGREDIENTS per a 4 persones

1 albergínia

1 pebrot vermell

1 iogurt grec

1 gra d’all petit

julivert

pebrot vermell picant en flocs

sal

oli d’oliva verge extra

1 patlıcan

1 kırmızı biber

1 yunan yoğurt

1 sarımsak

maydanoz

kırmızı pul biber

tuz

saf zeytinyağı

Escalfem el forn a 230ºC. Mentre s’escalfa, untem amb oli l’albergínia i el pebrot vermell i els posem en una plata. Quan el forn ja és calent, hi fiquem la plata i escalivem el pebrot i l’albergínia durant uns 40 minuts, girant-los quan calgui.

Mentrestant, pelem i tallem l’all molt petit. Cal ser molt prudents amb l’all, doncs gairebé no s’hi ha de notar. Es tracta només de perfumar el plat, no de donar-n’hi gust. A part, trinxem també molt petit el julivert i reservem totes dues coses.

Un cop l’albergínia i el pebrot vermell estan escalivats, els pelem amb molt de compte de no cremar-nos.

Tallem l’albergínia a dauets d’un o dos centímetres i la reservem.

Posem el iogurt grec en un bol, hi afegim l’all i el julivert trinxats, reservant una mica de julivert per a decorar el plat.

Tot seguit, hi incorporem l’albergínia amb un pols de sal, ho barregem bé amb l’ajut d’una cullera i ho reservem.

A continuació, tallem el pebrot vermell a dauets d’un o dos centímetres. Escalfem una paella amb unes gotes d’oli d’oliva i, quan sigui ben calenta, hi posem el pebrot vermell i un pessic de sal.

Ho espolsem amb els flocs de pebrot vermell sec i ho deixem coure uns minuts a foc fort. Cal anar amb compte amb els flocs de pebrot vermell sec, perquè es tracta d’una espècie força picant.

Per a presentar-ho, primer posem el pebrot vermell en una plata i, tot seguit, aboquem la mescla de iogurt grec i albergínia al damunt del pebrot.

Ho decorem espolsant’hi una mica de julivert trinxat i uns quants flocs de pebrot vermell picant. I, per acabar, el toc final li donarà un raget d’oli d’oliva verge extra.

Es menja en petites quantitats untades sobre llesquetes de pa o sobre torrades.

Espero que us animeu a fer aquest mezze i a compartir-lo amb la família o els amics. Afiyet olsun!!

SABORS DE TURQUIA 2

noreply@blogger.com (LOURDES) — Sat, 15 May 2010 10:49:00 +0000

MEZZE

Els turcs són uns amfitrions acollidors i generosos, que aprofiten qualsevol ocasió per a convidar-te a compartir un tè, un cafè... Ho vam poder comprovar fins i tot a una benzinera de Kuşadası, quan ens van convidar a prendre un tè mentre posavem benzina al cotxe.

A Turquia, als estrangers no s’els veu com simples turistes o visitants, sinó que són considerats konuk, és a dir, convidats, en el sentit més estricte de la paraula.

Fent honor al seu tarannà amical i acollidor i d’acord amb els principis de l’Alcorà, l’hospitalitat és una de les característiques essencials de la manera de fer del poble turc. D’això te n’adones de seguida, quan arribes al país.

I una bona mostra d’aquesta generositat la trobem en els mezze (meze), és a dir, els aperitius o entrants.

La paraula meze, prové del substantiu persa مزه mazze, que significa sabor i, aquest, a la vegada, té el seu origen en el verb مزیدن mazzidan, que significa assaborir, tastar. Potser és per això que els mezze es serveixen en quantitats petites (com si es tractés de tapes), acompanyats de pide (espècie de pa turc, pla i llarg com una coca).

Tot i la prohibició corànica de beure alcohol, amb els mezze s’hi sol beure raki. El raki és un tipus d’aiguardent anissat, fet a base de fruites, principalment de figa, que està considerat el licor nacional turc, tot i el seu elevat contingut d’alcohol (uns 40º).

Es pot prendre sol o diluït en aigua a parts iguals i amb gel. Quan es barreja amb l’aigua, agafa un color blanquinós, per això també és conegut amb el nom d’aslan sütü, és a dir, “llet de lleó”. Beure raki esdevé, per als turcs, un veritable ritual per a menjar-se els mezze.

Tots els àpats familiars o entre amics, tant a casa com a les meyhane o tavernes, comencen amb un gran assortiment de plats de mezze.

Com més convidats hi ha, més gran és l’assortiment de mezze, que es presenta a la manera d’un bufet, per la qual cosa és freqüent que aquesta mena d’aperitiu s’allargui fins i tot per espai d’hores, abans d’arribar al plat principal.

Els mezze poden ser freds (soguk meze) o calents (sicak meze) i n’hi ha de molts tipus i molta varietat. Destaquen, de manera especial, les verdures i hortalisses, com l’albergínia (patlıcan) – que es pot fer fregida (şakşuka), farcida (karniyarik) o de mil maneres més- o el pebrot (biber), les amanides (salatar) com la de cogombre amb iogurt (cacık), els purés de cigrons (humus), de faves (fava), d’albergínia (patlıcan beğendi)...

També cal parlar dels famosos farcits (dolma), com els pebrots (biber dolmasi), els carabassons (kabak dolmasi) o el més conegut de tots, el yaprak dolmasi -arròs amb fruits secs i espècies, embolicat amb una fulla de parra-, sense oblidar l’especialitat d’Istanbul, els musclos farcits (midye dolmasi).

Un altre grup el formen els zeytinyağlı, que són les hortalisses cuinades amb oli d’oliva, que també es mengen fredes.

Entre els mezze calents, són més que remarcables el peynrli börek, pasta filo (yufka) farcida de formatge blanc, els sigara böreği, o rotllets de formatge o de carn, i el pollastre amb salsa de nous o pollastre circasià (çerkez tavuğu) que es menja untat sobre pa.

Com veieu, la varietat de mezze és molt gran, i el cert és que ells sols ja poden constituir un àpat, però el caracter generós i acollidor dels turcs fa que aquests bufets tan abundants, només es considerin el començament d’una vetllada familiar o per a compartir amb els amics. Per tant, només em resta dir-vos Afiyet Olsun! (que aprofiti!).

SABORS DE TURQUIA 1

noreply@blogger.com (LOURDES) — Tue, 27 Apr 2010 23:31:00 +0000

MENJAR A TURQUIA

La influència de Turquia ha estat notable al llarg de la història en molts àmbits. I en el cas de la gastronomia, es manifesta de manera molt particular. Molt especialment durant l’època d’esplendor de l’Imperi Otomà (1453-1650), Turquia i la seva cuina han abraçat tota la Mediterrània, l’Europa oriental, han influït en la gastronomia egípcia i dels països àrabs i han arribat fins a llocs tan allunyats com l'Índia, en una demostració més del seu paper de pont de cultures entre l’Occident i l’Orient, a través de la Ruta de la Seda i de la Ruta de les Espècies.

De les estepes de l’interior d’Àsia, la cuina turca n’ha importat els productes làctics i la carn. Dels pobles de l’Orient, n’ha aprofitat la gran varietat d’aromes de les espècies. Del món clàssic se n’ha quedat l’extraordinària riquesa vegetal de la Mediterrània. El resultat ha estat una cuina sincera,

feta amb productes frescos d’una gran qualitat, on les espècies s’utilitzen per a potenciar el sabor natural propi de cada ingredient, mai per a disfressar-lo o ocultar-lo. Fruit d’aquest mestratge en l’ús de les espècies, la gastronomia turca esdevé extraordinàriament suggerent, rica en aromes i en matisos, dolça com la mel o enèrgica com el pul biber o pebre d’Alep, fresca com el julivert o sensual com la canyella.

Si parlem de gastronomia, Turquia és una autèntica festa per als sentits. Per a mi, la cuina turca és una explosió de colors i de sabors, però, sobretot, em criden l’atenció les seves olors: la flaire de la carn a la brasa dels kebap, l’olor del gözleme acabat de fer, el perfum del julivert fresc trinxat sobre el lahmacun sortint del forn o l’aroma intensa de l’albergínia (patlıcan) escalivada.

Així doncs, quan viatgeu a aquest país meravellós, no heu de patir. De ben segur que hi menjareu de gust. Tot i contenir la influència de terres llunyanes, els sabors de la cuina turca us resultaran, en esència, familiars.

De totes maneres, els hàbits i els costums alimentaris turcs són una mica diferents dels nostres. L’esmorzar, per exemple, sol ser ric i variat. Normalment inclou pa, tomàquets (domates), cogombre (salatalik), formatge (peynir), olives negres (zeytin), iogurt (yogurt) i tè (çay). I els dies de festa, encara sol ser més abundant i s’acompanya d’embotits com el sucuk i la pastirma, d’ous (yumurta), de börek, de mantega (tereyag) i melmelada (recel), etc.

En canvi, a l’hora de dinar, és a dir, entre les 12:00h i les 13:00h els dies de cada dia, sobretot a les ciutats, la gent sol menjar poc i depressa, de vegades al carrer mateix o en alguna de les moltes varietats de restaurant que existeixen.

I és a l’hora de sopar, que els turcs es reuneixen al voltant d’una taula, amb la família o amb amics. Per això, el sopar esdevé l’àpat més ric i abundant del dia, en el qual s’assaboreixen els millors plats de la gastronomia turca. El sopar sol començar amb uns meze, una espècie d’aperitius o entremesos, i inclou normalment una sopa (çorba) o un plat de pasta o arròs (pilav), un plat principal a base de carn o peix, i unes postres. Per a beure, el més tradicional és l’ayran, una beguda refrescant, lleugerament salada, feta a base de iogurt desgreixat i aigua que els turcs solen prendre per a acompanyar el menjar.

Si voleu menjar barat, podeu fer-ho a les paradetes del carrer on podreu comprar des d’una panotxa de blat de moro a la brasa, fins a un entrepà de peix a la brasa, passant pel deliciós simit o pa de sèsam.

Si voleu alguna cosa més, teniu un gran ventall de locals especialitzats de tots els nivells de preu. Per exemple, que voleu saborejar una sopa (çorba), només us caldrà trobar una çorbacı, tipus de restaurant on només serveixen sopes. Si el què us ve de gust és tastar un kebap, us serà fàcil fer-ho en un kebabcı o en un dönercı, locals especialitzats en kebaps i tota mena de broquetes de carn, que trobareu per tot arreu. Podeu optar també per les köfte o mandonguilles turques, que podreu saborejar als köftecı, restaurants especialitzats. Una altra opció són els anomenats mantıcı, on hi podreu trobar tot tipus de plats de pasta. També hi ha per tot el país pidecı, o pizzeries turques on preparen el pa pide i els riquíssims lahmacun.

També podeu optar per un hasir restoran o un selfservis, on trobareu plats preparats, que podreu menjar-vos allà mateix o emportar-vos-els. Tant l’un com l’altre tipus tenen preus molt assequibles i són l’opció ideal per a no perdre massa temps. Solen estar oberts només a migdia i solen tancar els festius.

Ara bé, els llocs ideals per a saborejar la gran varietat de plats que ofereix la cuina turca són les lokanta, que són els restaurants de cuina tradicional on sol menjar la gent del país. És curiós el costum que tenen els restaurants turcs d’exposar el menjar, la cual cosa facilita molt les coses als estrangers a l’hora de triar el menú.

I per a gaudir d’un sopar tranquil amb amics, les millors opcions són els meyhane, on podrem degustar els millors plats de la cuina turca i, fins i tot, escoltar música en viu, o els ocakbasi, dedicats principalment a les carns a la brasa i on serveixen alcohol.
Que aprofiti! Afiyet Olsun!

SONS DE TURQUIA 3

noreply@blogger.com (LOURDES) — Fri, 05 Feb 2010 22:53:00 +0000

EZGININ GÜNLÜĞÜ

Vaig descobrir el grup Ezginin Günlüğü per casualitat, en el vídeo d’Istanbul d’un colega blocaire, quan preparava el meu viatge a Turquia. Era el meu primer contacte amb la música turca i, tot i no haver estat mai encara a Istanbul, el so d’Ezginin Günlüğü em va transportar a la ciutat del Bòsfor.

En tornar a Barcelona, les notes de les seves cançons em recorden la llum màgica del capvespre, el cant dels muetzins a l’oració, el batibull d’Istiklal cadessi, les olors del Basar de les Espècies i del Mercat del Peix de Beyoğlu... La música dels Ezginin Günlüğü em permet tornar, ni que sigui amb la imaginació, a la fascinant Istanbul.

I avui, vull compartir amb vosaltres, des d’aquest bloc, la trajectòria d’aquest grup.

Ezginin Günlüğü va ser fundat per

Emin İgüs, Hakan Yılmaz, Şebnem Ünal, Vedat Verter i Nadir Göktürk l’any 1982 a una Istanbul que patia encara els efectes del cop d’estat militar de 1980, contra el qual el grup va alçar la seva veu, en aquells temps dificils, amb un repertori de cançons tradicionals i poesies d’autors diversos.

Val a dir que, al llarg de la seva història, els Ezginin Günlüğü han musicat poemes d’arreu del món, començant pels grans poetes turcs actuals, com Nazim Hikmet, A. Kadir o Orhan Veli, els grecs Kavafis i Ritsos, i continuant amb els perses clàssics com Mevlana i Omar Khayyam, l’universal Shakespeare, i arribant fis i tot a Paul Valéry i Federico García Lorca.

No puc opinar sobre els poemes dels autors turcs, grecs o perses, però he de dir que el poema de García Lorca musicat per Ezginin Günlüğü conserva la força esfereïdora dels versos del poeta de Granada. Us deixo el poema de Lorca en la seva versió original en castellà i en la seva traducció al turc.

Sorpresa

Muerto se quedó en la calle  

con un puñal en el pecho.  

No lo conocía nadie.

¡Cómo temblaba el farol!

Madre.  

¡Cómo temblaba el farolito de la calle!  

Era madrugada. Nadie  

pudo asomarse a sus ojos  

abierto al duro aire.  

Que muerto se quedó en la calle  

que con un puñal en el pecho  

y que no lo conocía nadie.

Federico García Lorca

Şaşırtı

Vurulup bırakılmış sokağa

yüreğinde bir hançer.

Kimseler tanımıyor onu.

Nasıl da titriyor fener!

Anam.

Nasıl da titriyor fenercik sokakta!

Gün doğuyordu. Kimseler

yansımıyordu kuru ayazda

aralık kalan gözlerinde.

Sokakta bırakılmış bir ölü işte,

yüreğinde bir hançer

ve onu kimseler tanımıyor.

Federico García Lorca

Si voleu, podeu escoltar la versió musicada per Ezginin Günlüğü per al seu disc “Ölüdeniz” (1990) en aquest videoclip:

Ezginin Günlügü -Şaşırtı
Cargado por cdegdas. - Videos de música, entrevistas a los artistas, conciertos y más.

Des del seu primer àlbum, “Seni Düşünmek”, publicat l’any 1985, la música dels Ezginin Günlüğü era escoltada per joves estudiants universitaris i en altres cercles retringits d’Istanbul, ja que havia estat prohibida a la televisió pública, però, amb la publicació de l’àlbum “Oyun” (1995) i l’aparició de canals privats de televisió, els seus videoclips es popularitzen, especialment el de la cançó “Düşler Sokağı” (que podeu escoltar en un videoclip de la barra lateral d’aquest blog), i el grup és reconegut a tota Turquia.

La trajectòria professional del grup, inclou una discografia de més de 15 títols i compta amb col·laboracions de nombrosos músics de tota Turquia. En aquest sentit, cal destacar la publicació de l’àlbum “Çeyrek”, l’any 2007, amb motiu del 25è aniversari d’Ezginin Günlüğü, en el qual interpreten les cançons del grup 25 destacats artistes turcs com Sezen Aksu, Yavuz Bingöl, Hüsnü Şenlendirici, Yaşar, etc.

Des del seu primer concert el gener de 1983 al Hodri Meydan Kültür Merkezi d’Istanbul, els components del grup han canviat en diverses ocasions, fins a arribar a la formación actual, constituïda per Hüsnü Arkan, Eylem Atmaca, Cafer İşleyen, Gökhan Tümkaya, Cem Gezginti, Erkan Gürer i Nadir Göktürk, dels quals només aquest darrer formava part de la banda original. Tot i això, però, Ezginin Günlüğü ha sabut mantenir el seu esperit inicial al llarg de tota la seva trajectòria professional, que els ha dut a realitzar concerts, no només a desenes de ciutats de Turquia, sinó també a països com Alemanya, Holanda, Suècia, Bèlgica, Anglaterra i Xipre. Tan de bò algun dia els poguem escoltar en viu a Barcelona.

MIRADES DE TURQUIA 1

noreply@blogger.com (LOURDES) — Mon, 14 Dec 2009 17:10:00 +0000

Vull dedicar el primer comentari de la nova sèrie MIRADES DE TURQUIA, als ulls de l’Ara Güler, mestre de la fotografia turca i un dels millors de la història de la fotografia mundial.

Ara Güler.

Güler va néixer a Istanbul l’agost de 1928. La seva família, d’origen armeni, era propietària d'una farmàcia a Istiklal Caddesi, Beyoğlu i tenia un ampli cercle d'amics del món de l'art de l'època. Potser aquest és el motiu que

l’Ara Güler vulgui dedicar-se, inicialment, a l’art dramàtic i al cinema.

Finalment, però, s’inclina pel periodisme i, el 1950, inicia els seus estudis a la Universitat i entra a treballar al diari Yeni Istanbul.

El 1958, fa de reporter fotogràfic de l’Orient Mitjà per a les revistes Time-Life, Paris-Match i Der Stern. L’any 1961, essent director de fotografia de la revista Hayat, coneix l’Henri Cartier-Bresson i s’uneix a l’agència Magnum de Paris. Aquest mateix any, l’antologia Photography Annual de la Gran Bretanya, el considera un dels set millors fotògrafs del món i és l’únic fotògraf turc acceptat a l’American Society of Magazine Photographers.

Ara Güler fotografiat per Henri Cartier-Bresson.

Les seves obres s’han exposat a tot el món, des del Museu d’Art Modern MOMA de Nova York, a la fira Fotokina de Colònia o la Biblioteca Nacional de Paris. I han estat publicades a revistes com Time-Life, Horizon, Newsweek...

Ara Güler. 1957. Sofia Loren. Cannes.

Güler ha treballat tots els gèneres: la fotografia periodística, el paisatge, l’art, el retrat... Ha utilitzat molts cops el color, però a mi, personalment, em captiven de manera molt especial les seves fotografies en blanc i negre.

Ara Güler. 1957. Winston Churchill. Istanbul.

Ha viatjat per tots els racons del món, però sobretot ho ha fet per tota Turquia. Com explico al comentari APUNTS D’UN VIATGE A TURQUIA 13, és gràcies a les fotografies fetes per l’Ara Güler que, l’any 1961, el govern va encarregar a l'arqueòleg d'origen turc Kenan Erim, de la Universitat de Nova York, l'inici de les excavacions de la magnífica ciutat romana d’Afrodisias.

L’obra de l’Ara Güler ha rebut premis i distincions de tot tipus, ha estat publicada en més d’una trentena de llibres i forma part de les col·lecions de museus i biblioteques d’arreu del món.

Ara Güler. 1956. Allah. Mesquita Vella. Edirne

Segons diu l’Ara Güler, “la fotografia és una forma de màgia, que capta un moment de la vida i el porta cap al futur”.

El seu objectiu, és el testimoni del temps. Tal i com escriu ell mateix, “els temps han canviat, la vida ha canviat... tots dos canvien, havien de canviar”.

Però el punt focal de gairebé tots els seus reportatges és, invariablement, la gent, tant si es tracta de personatges coneguts com de desconeguts.

Ara Güler. 1958. Cafè a una cantonada d'Hacopulo Passage, Beyoğlu, Istanbul.

L’Ara Güler ha aconseguit perpetuar l’entusiasme en brut de l’aficionat. La seva mirada, darrera l’objectiu de la càmera, conserva la curiositat i la ingenuïtat d’un infant.

Ara Güler. 1965. Tarlabaşı, Istanbul.

Però, tot i haver recorregut el món amb la seva mirada màgica, que converteix un moment visual efímer en una imatge eterna, el seu cor batega al ritme de la ciutat del Bòsfor, la ciutat que l’ha vist néixer, la ciutat dels somnis, cruïlla de cultures... És, potser, per això que l’Ara Güler és conegut arreu com “el fotògraf d’Istanbul”.

Ara Güler. 1956. Suleymaniye Camii, Istanbul.

Les seves fotografies d’Istanbul han sabut captar-ne l’experiència vital dels seus protagonistes, l’atmosfera dels seus carrers, la salabror del Bòsfor...

L’any 1999, el govern turc el nomena “Fotògraf del segle”.

L'Ara Güler al seu estudi de Tosbağı Sokak, al barri de Beyoğlu, a Istanbul.

Tot i viatjar per tot el món. l’Ara Güler segueix vivint a Istanbul i continua vinculat a la zona de Beyoğlu i Galatasaray, on treballa des del seu estudi a Tosbağı Sokak i on, fa uns anys, va obrir un cafè molt agradable, anomenat Ara Cafe (podeu trobar-lo al mapa del meu viatge a Turquia 2009, a la barra lateral del blog), on s’hi exposen les seves fotografies.

GRÀCIES!!!

noreply@blogger.com (LOURDES) — Wed, 09 Dec 2009 20:54:00 +0000

Ja són mil les persones que han llegit les meves NOTES DE VIATGE. A totes elles i a totes les que visiteu aquest bloc des d'ara, moltes gràcies!!!

Quina il·lusió!! i… qui m’ho havia de dir quan vaig començar l’aventura d’escriure’l.

Des d'aquí, moltíssimes gràcies, també, a totes les persones que m'heu ajudat a fer-ho, amb els vostres consells i el vostre suport.

M'agradaria convidar-vos a totes i a tots a col.laborar-hi amb els vostres comentaris, opinions, crítiques, suggeriments...

MANIFEST EN DEFENSA DELS DRETS FONAMENTALS A INTERNET

noreply@blogger.com (LOURDES) — Tue, 08 Dec 2009 00:24:00 +0000

Davant la inclusió en l'Avantprojecte de Llei d'Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d'expressió, informació i el dret d'accés a la cultura a través d'Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors de Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que ...

1. Els drets d'autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d'innocència, a la tutela judicial efectiva ia la llibertat d'expressió.

2. La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra del que estableix l'article 20.5 de la Constitució, posa en mans d'un òrgan no judicial-un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d'impedir als ciutadans espanyols l'accés a qualsevol pàgina web.

3. La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d'empreses, introduint traves a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.

4. La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s'ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5. Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6. Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaços, creïbles i assequibles i que s'adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaços per tal que diuen perseguir.

7. Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.

8. Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d'una economia sostenible i realista de cara al futur.

9. Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel lectual orientada a la seva fi: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10. En democràcia les lleis i les seves modificacions s'han d'aprovar després de l'oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades. No és de rebut que es facin canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Aquest manifest, elaborat de forma conjunta per diversos autors, és de tots i de cap. Si vols sumar-te a ell, difon-lo per Internet.

SONS DE TURQUIA 2

noreply@blogger.com (LOURDES) — Sun, 15 Nov 2009 22:00:00 +0000

TAKSIM TRIO

Aquest és el segon comentari de la sèrie que he anomenat Sons de Turquia, amb la qual vull presentar-vos les músiques que acompanyen aquest blog, que són, d'alguna manera, les “meves” músiques de Turquia.

Començo parlant-vos de tres instruments, de tres músics, de tres amics. Si, us parlo del Taksim Trio. Des del primer cop que els vaig escoltar, em van conmoure profundament i són a la meva llista de sons de Turquia des del començament. El diàleg entre orient i occident es mostra de tal manera a la seva música, que em transporta inevitablement fins on conflueixen totes les cultures, aquest lloc obert al món que és Istanbul.

El Taksim Trio el componen tres grans mestres instrumentistes: Hüsnü Şenlendirici al clarinet, Ismail Tunçbilek al bağlama i Aytaç Doğan al kanun, que han decidit unir el seu virtuosisme en aquest projecte on conviuen tots els estils de la música turca actual: la tradicional i l’experimental, l’arabesc i l’avantguarda, el jazz i la música clàssica otomana.

Taksim no és tan sols la gran plaça de Beyoğlu, a Istanbul.

Taksim és, a més, la improvisació que precedeix les llargues suites musicals a les cançons clàssiques otomanes anomenades şarkı. Les meravelloses improvisacions del Taksim Trio provoquen una emoció profunda que em fa reviure els moments passats a la inoblidable Istanbul.

Hüsnü Şenlendirici - clarinet

Hüsnü Şenlendirici va tenir, des de molt petit, l'oportunitat de treballar amb els músics més importants de Turquía. Està considerat el successor del mestre i virtuós turc Mustafa Kandıralı i com l'ambaixador de la tradició musical turca del clarinet més enllá de las fronteres de Turquía.

Ismail Tunçbilek - bağlama

Per la seva tècnica, la seva creativitat i la seva personalitat, Ismail Tunçbilek és la columna vertebral de la banda. Ha col·laborat amb compositors de l'Orient Mitjà i Egipte i, fins i tot, amb músics espanyols de jazz i flamenc, com Paco de Lucia (guitarra), Carles Benavent (baix, mandolina) i Jorge Pardo (saxo, flauta travessera).

Aytaç Doğan - kanun

Aytaç Doğan va començar a tocar el kanun als 12 anys i als 15 va iniciar la seva carrera com a músic professional. La seva col·laboració amb Ibrahim Tatlises, una de les icones de la música turca, ha contribuit de manera especial a la popularització d'aquest instrument.

SONS DE TURQUIA 1

noreply@blogger.com (LOURDES) — Sun, 15 Nov 2009 17:44:00 +0000

M'agradaria parlar-vos una mica de música. Sóc conscient que voler parlar de la música turca en una sola entrada d'un blog, és com llançar-se enmig d'un oceà i voler arribar a la vora sense saber nedar. Tot i això, i perdoneu la meva gosadia, ho provaré.

ISTANBUL. BOTIGA D'INSTRUMENTS A GALIP DEDE CADESSI

Evidentment, Turquia és inmensa i, tant en la seva història com en la seva situació geogràfica, uneix la cultura asiàtica amb la cultura europea i recull, fins i tot, tradicions del Magrib.

Així doncs, Turquia és un país de gran diversitat musical: la música kurda, la del mar Negre, la del mar Egeu de marcada influència grega, la música gitana i l'arabesc, que n'és, potser, la més popular de totes.

La música turca actual és una fusió de música militar otomana, música tradicional, ritmes islàmics i ritmes grecs. En canvi, la música turca clàssica és el resultat d'un mestissatge entre les músiques d'origen àrab i les d'origen persa que escoltaven els Sultans de l'imperi Otomà.

En el comentari d'avui us parlo dels instruments més habituals de la música clàssica i la música tradicional turca:

El llaüt, anomenat també oud o ud. És l'instrument més utilitzat en la música clàssica i popular de tots els països àrabs, a més de Turquia, Iran, Pakistan, Armènia i Grècia. Es caracteritza per tenir la caixa de ressonància en forma de pera, el mànec curt i el claviller formant un àngle recte amb el mànec. Les seves cordes representen els quatre elements de la natura, el foc, la terra, l'aire i l'aigua.

OUD

El saz, considerat l'instrument nacional turc per excel.lència. Es tracta d'un llaüt de mànec llarg amb tres ordres de cordes metàl·liques. Té un pal amb trasts i un cos protuberant en forma de pera. Dels instruments de diversa grandària que integren la família d'aquest nom, el més habitual és el bağlama, molt popular a Grècia, que té un so similar al charango sud-americà. S'utilitza un plectre flexible per tocar una melodia en la corda més aguda i es fa l'acompanyament en les altres.

SAZ

El tanbur, instrument preferit de la música otomana clàssica. El seu nom prové del persa i significa “llaüt de coll llarg”. Efectivament, es tracta d'un llaüt de mànec molt llarg. El seu ús s'exten des de l'Afganistàn fins a Bòsnia, amb petites diferències en la forma del cos i el nombre de cordes. Les cordes, que segons el tipus d'instrument poden ser dues, tres, sis o set, tenen 104 cm de longitud. La caixa de ressonància, extremadament fina, pot ser semiesfèrica o en forma de mitja pera i li dóna una sonoritat molt especial. Juntament amb el nay, és considerat un instrument emblemàtic de la música sufí.

TANBUR

El Bouzuki o Buzuk, considerat el violí turc, està relacionat amb els gitanos del Líban i Síria. Se'l coneix com el llaüt dels nòmades per haver viatjat per tot el món. També és un instrument molt popular en la música tradicional de Grècia.

BUZUK

El nay, el nom del qual prové també del persa i significa “flauta de canya”. També se l'anomena ney o nai i, de vegades, en el món àrab se'l coneix amb el nom de gassaba. Es tracta d'un instrument de vent, molt antic (de fa més de 5000 anys), de so molt agut, que pertany al grup de les flautes obliqües i fabricat de canya, bambú, fusta o metall. És l'instrument preferit del sufisme.

NAY

El kanun, derivat directament de l'arpa egípcia, és un parent del salteri i del dulcimer Ha estat un element cabdal en la música àrab des del segle X. El seu nom àrab significa "llei" o "regla". Per a tocar-lo, es recolza sobre els genolls i es premen o rasquen les cordes amb plectres col·locats en els dits de les dues mans. Pot tenir entre 50 i 100 cordes de metall disposades en ordres de tres en una caixa trapezoïdal o semitrapezoidal de fusta de noguera.

KANUN

La darbuka o derbake, instrument de percussió d'origen àrab, molt usat a tot l'Orient Mitjà. Te forma de copa i es toca amb els dits o amb el palmell de la mà. Girebé no té varietat tonal. Antigament es fabricava de terrissa o fusta, amb la membrana feta de pell de cabra. De vegades estava decorat amb marqueteries de nacre i mosaics. Actualment es fa de fibra de vidre o fundició d'alumini, amb la membrana de plàstic.

DARBUKA

LA MIRADA BLAVA

noreply@blogger.com (LOURDES) — Sun, 08 Nov 2009 23:55:00 +0000

NAZAR BONCUĞU

No ens ve de nou, actualment, trobar les ciutats on viatgem plenes de souvenirs. No ens sorprèn, ens hem acostumat a veure-ho com una cosa normal, pròpia de la societat de consum a la qual vivim. Ningú no s'estranya de trobar Torres Eiffel en miniatura per tot Paris, ni de veure petites Estàtues de la Llibertat a tots els racons de New York.

Però, us haig de confessar que Turquia ha aconseguit sorprendre'm. Sembla que els turcs no es conformen a tenir un record de cada ciutat. aquí en tenen un de tot el país: l'Ull de Nazar (Nazar Boncuğu). Per allà on on vas te'l trobes penjat, però no només a les botigues de souvenirs per a turistes. No. L'Ull de Nazar és a tot arreu. A les botigues, als restaurants, a les cases, a les oficines, als cotxes, incrustat al paviment d'alguns carrers... També el porten a sobre, en forma de penjoll, de braçalet, com a fermall per al xumet dels nadons...

NAZAR BONCUĞU

D'aquesta manera, els turcs se senten protegits contra el mal d'ull, una superstició que atribueix una influència malèfica a la mirada d'algunes persones.

Es tracta d'una creença que ve de molt antic. De milers d'anys enrera. En tenim referències escrites en algunes tauletes d'argila sumèries de fa més de tres mil anys. No es pas exclusiva de Turquia, la superstició del mal d'ull. De fet, està extesa arreu del planeta. La trobem a Amèrica, a l'Àfrica, a Àsia... I trobem amulets per a protegir-nos-en de formes molt diverses: dents de lleó, alls, ferradures i, per descomptat, l'ull de Nazar turc!

La tradició turca explica que els elogis tenen sempre un component d'enveja i de resentiment i atribueix a l'ull de Nazar el poder de retornar-los a la persona que els envia. Així doncs, l'amulet protegeix de rebre energies negatives i males vibracions.

La major part dels ulls de Nazar turcs atuals, es fabriquen en forns de la zona oest d'Anatòlia i solen estar fets de vidre reciclat, acolorit amb cobalt, òpal i zenc.

Haig de dir que, si bé al començament del viatge m'els mirava com a simples reclams per als turistes, de mica en mica, la seva mirada blava et sedueix i, de ben segur, n'acabes comprant algun.

DESCONCERT O ESPERANÇA?

noreply@blogger.com (LOURDES) — Mon, 02 Nov 2009 22:58:00 +0000

ÜZÜM UMUTTUR

Avui us vull parlar de l'exposició que vàrem veure el proppassat 19 d'agost a l'aeroport d'Istanbul.

Es tracta de la presentació del projecte Üzüm Umuttur (“L'esperança és a la meva cara”), organitzat per la Fundació Toçev, dins el marc de la campanya Yaşasin Okulumuz (“Llarga vida a la nostra escola”).

Aquesta campanya, engegada l'any 2005, ha millorat, fins ara, les instal·lacions de 200 escoles rurals i ha contribuït a modernitzar l'educació de 16.500 infants de les regions més remotes de l'est d'Anatòlia.

L'exposició, que recorre les principals ciutats de Turquia, consta de seixanta panells de 150 x 250 cm on es mostren les impactants imatges captades per sis prestigiosos fotògrafs turcs: Bennu Gerede, Tamer Yılmaz, Nihat Odabaşı, Tahsin Aydoğmuş, Okan Bayülgen i Serdar Bilgili, els quals, en un exercici de responsabilitat social, contribueixen, d'aquesta manera, a donar a conèixer les condicions educatives de les zones menys desenvolupades del país.

Les fotografies d'aquests sis artistes constitueixen un document excepcional de les condicions en que es troben aquestes escoles rurals i de la duresa de la vida en aquells paratges inhòspits.

NIHAT ODABAŞI

La mirada dels sis fotògrafs a través de les seves càmeres, ens proporciona la possibilitat de contemplar aquestes imatges esplèndides, carregades, alhora, d'una cruesa extrema i d'una tendresa infinita.

SERDAR BILGILI

Si s'us presenta l'ocasió de veure aquesta exposició, no us la perdeu! No us deixarà indiferents.

Si ja no sou a temps de veure-la "in situ", podeu fer-ho virtualment al lloc web d'Üzüm Umuttur.

APUNTS D'UN VIATGE A TURQUIA 15

noreply@blogger.com (LOURDES) — Sun, 01 Nov 2009 21:39:00 +0000

DIMECRES 19 D'AGOST DE 2009

Encara és negra nit quan ens llevem. Hem quedat a quarts de cinc amb en Namal, el xofer que ens acompanyarà fins l'aeroport Adnan Menderes d'Izmir i se'n tornarà el cotxe cap a Kuşadası.

Volem amb Pegasus Airlines fins a l'aeroport Kemal Ataturk d'Istanbul. Hi arribem a l'hora prevista, és a dir, a un quart de nou del matí. Hi haurem de passar unes quantes hores, perquè

el nostre vol de tornada a Barcelona, de Turkish Airlines, no surt fins les dues de migdia.

Recollim les maletes a la terminal de vols domèstics i ens n'anem, tot xino xano, cap a la terminal internacional. Tenim temps d'esmorzar tranquilament, de llegir el diari, fins i tot, de fer una becaina...

Finalment, morts d'avorriment, anem a fer un volt per la terminal per a, si més no, estirar una mica les cames. I, llavors, fem una troballa molt interessant. Una exposició de fotografies magnífica, sobre un projecte de millora de les escoles rurals de l'est d'Anatòlia. Passem una bona estona contemplant l'exposició i, gairebé sense adonar-nos-en, s'ens fa l'hora d'embarcar. Tornem cap a Barcelona. Ara sí que el nostre viatge a Turquia s'ha acabat.

No vull acabar aquest relat sense dir que aquest país meravellós m'ha deixat una petja molt profunda. M'ha sorprès en molts aspectes i ha despertat en mi un desig intens de conèixer-lo millor. Espero poder tornar-hi algun dia i complir aquest desig.

Així doncs, els meus apunts d'un viatge a Turquia s'acaben aquí, però m'agradarà continuar aquest bloc amb altres petites coses referents a aquest gran país.

APUNTS D'UN VIATGE A TURQUIA 14

noreply@blogger.com (LOURDES) — Sat, 31 Oct 2009 21:43:00 +0000

DIMARTS 18 D'AGOST DE 2009

El fet d'haver anat a dormir de matinada i el cansament acumulat en el viatge d'ahir, fa que avui s'ens enganxin els llençols i ens llevem tard. Gairebé s'ha esfumat el matí, així que aprofitem el que en queda per a recollir les coses i deixar l'equipatge gairebé enllestit. Com que som a casa, fem ús de les comoditats que ens ofereix l'apartament i

preparem un pollastre al forn amb albergínia i carabassó que ens en llepem els dits i ens el mengem a la terrassa, amb el mar i l'illa de Samos de fons. Ah!! això sí que és vida!!

Però s'ens acaba. Demà ja tornem a Barcelona i això fa que gaudim amb més intensitat, si és que és possible, dels nostres darrers moments en aquest país meravellós.

A la tarda, ens arribem fins a Kuşadası (o l'illa dels ocells), ciutat d'uns 50.000 habitants que, en època d'estiu arriba a tenir-ne 500.000, situada en una badia preciosa del mar Egeu, davant mateix de l'illa de Samos.

Fa dies que som aquí, però encara no l'hem visitada amb calma. Fem un vol pel port, un dels més importants de la Mediterrània Oriental quan es parla de creuers de luxe. Justament, n'hi ha un d'espanyol atracat i això es fa notar pels carrers de la ciutat. Per tot arreu se sent parlar en castellà. Els turistes s'afanyen a comprar tot tipus de records a les botigues del gran basar de Kuşadası. És bonica aquesta zona. El gran basar ocupa una bona part del casc antic de la ciutat, els carrers que envolten el vell caravansarai.

KUŞADASI. PORT

Caravansarai (Kervansaray) és un mot derivat del persa kārvānsarā, format per kārvān, que significa caravana, i sarā que vol dir hostal, refugi o palau. Es tracta d'un tipus d'edificació molt comuna als països musulmans. Es construïa al peu de les grans vies de comunicació i, com el seu nom indica, servia de fonda als viatgers i als mercaders que feien aquella ruta. Normalment, són edificis de planta quadrada, amb un gran pati interior, on s'estaven els animals que portaven els viatgers i les bèsties de càrrega dels mercaders.

KUŞADASI. CARAVANSARAI

El Caravansarai de Kuşadası, construit el 1618 pel Gran Visir Öküz Mehmet Paşa i restaurat el 1966, ha estat convertit en hotel de luxe. Es troba al bell mig de la ciutat, a tocar del port i envoltat de carrerons comercials que formen el gran basar de la ciutat, una zona molt animada per a fer-hi una passejada.

KUŞADASI. CARRER DEL GRAN BASAR

Des del passeig marítim, es pot veure la petita Illa dels Coloms (Güvercinada), avui connectada a terra ferma per una carretera, que conserva un castell d'època bizantina, que va jugar un paper molt important en la defensa de la ciutat davant els atacs pirates.

Acabem una tarda molt agradable passejant pels carrers de Kuşadası. Encara ens cal omplir el dipòsit del cotxe per a demà. Passem per la benzinera i ens fem un tip de riure perquè, mentre un xicot ens posa la benzina i un altre ens renta el vidre del cotxe, s'ens acosta una noia subjectant la típica safata d'ansa i ens ofereix uns gotets de tè, mentre ens esperem. És clar que això del tè els agrada als turcs!! No m'havien convidat mai a prendre un tè en un lloc com aquest!!

Finalment, tornem cap a casa. Volem sopar i anar a dormir aviat, perquè ens cal llevar-nos molt d'hora. Hem de ser a l'aeroport d'Izmir a les sis del matí i es triga una hora en arribar-hi.

APUNTS D'UN VIATGE A TURQUIA 13

noreply@blogger.com (LOURDES) — Tue, 20 Oct 2009 17:17:00 +0000

DILLUNS 17 D'AGOST DE 2009

Deixem la costa de l'Egeu per un dia i ens dirigim cap a l'interior. Tenim intenció de visitar Afrodisias (Aphrodisias) i Pamukkale, així que toca matinar, perquè són bastants kilòmetres: uns 450 entre anar i tornar.

Viatjar en cotxe per carreteres turques és tota una experiència. Aquests dies hem vist una mica de tot. Els turcs van al seu aire. Sembla que el codi de circulació no està fet del tot per a ells. No fan servir els intermitents, no respecten les línies contínues, ni els senyals de prohibit avançar, circulen per la vorera en sentit contrari... Ah! i et pots trobar tot tipus de "vehicles"... una moto de la qual el motorista subjecta el manillar amb una mà i, amb l'altra mà, arrossega un carro carregat d'alfals fins dalt... una altra que s'incorpora a l'autovia donant-se impuls amb el peu, com si es tractés d'un patinet... I, quan es fa fosc,

tractors sense llums, vianants, vaques... En fi, que no ens ha faltat distracció.

No és que les carreteres turques siguin dolentes. El traçat no està gens malament, però l'asfalt és de gra molt gruixut i, en general, el ferm no està massa bé. Ah, i això sí, cal anar amb compte amb les obres, no les anuncien fins que hi ets al damunt: de sobte et trobes el senyal al mig del carril indicant que està tancat i... espavila't com puguis!

El recorregut d'avui és llarg, però, per sort, no hem d'agafar massa carreteres locals. Cal agafar la carretera D-550 en direcció a Aydin, fins a enllaçar amb l'autopista E-87 (que uneix Izmir amb Aydin). Són només uns 30 km d'autopista de peatge. Després cal seguir per la mateixa E-87, ara convertida en autovia, fins a arribar a Kuyucak. Passat el poble, a la dreta, a la cruïlla ja hi anuncien Afrodisias, cal agafar la carretera D-585 en direcció a Karacasu.

Creuem Karacasu -és dia de mercat i el poble és ple de gom a gom- i seguim fins a Geyre. Un cop allà, cal deixar el cotxe al pàrquing i agafar una espècie de tren-tractor que et porta directament al recinte arqueològic d'Afrodisias.

APHRODISIAS

Horari: de 09:00 h a 18:00 h

Entrada recinte museu: 8 YTL / persona

Aparcament: 7 YTL

Distància: a 155 km de Kusadasi

Temps: 2 h 25 min.

Itinerari: Ctra D-550 (30 km) Autopista E-87/O-31 (30 km) Ctra E-87/D-320 (60km) Ctra D-585 (35 km).

Llocs web:

http://www.aphrodisias.info/english/

http://www.aphrodisias.com/

http://www.sacred-destinations.com/turkey/aphrodisias.htm

http://www.turizm.net/cities/aphrodisias/

Afrodisias es troba a la vall del Dandalas, afluent del riu Menderes, una zona molt fèrtil dedicada, principalment, al cultiu d'arbres fruiters, oliveres i vinyes.

L'existència d'aquesta ciutat greco-romana era coneguda des del segle XVIII. El 1956, un terratrèmol va sacsejar aquesta regió, va destruir el poble de Geyre, que havia estat edificat sobre la ciutat antiga, i es va posar de manifest la importància del jaciment arqueològic. Al cap de poc temps, el poble va ser traslladat a un nou emplaçament a un parell de km de distància i, el 1961, gràcies a unes fotografies que havia fet el gran viatger i fotògraf turc Ara Güler, el govern va encarregar a l'arqueòleg d'origen turc Kenan Erim, de la Universitat de Nova York, l'inici de les excavacions.

Afrodisias s'anomena així perque va ser consagrada a Afrodita, deesa de l'amor i la fertilitat. A l'època romana, la ciutat va ser coneguda arreu de la Mediterrània per la seva escola d'escultura -la més gran de l'Antiguitat-, que hi va ser instal·lada gràcies a la proximitat de pedreres de marbre de gran qualitat. Tot i les exportacions d'escultures, les millors obres de l'escola es vàren quedar a la ciutat. La fama d'Afrodisias com a centre escultòric de renom, va durar fins al Renaixement.

El recinte arqueològic conté grans obres arquitectòniques i el museu conserva una part de l'obra escultòrica que les ornava.

L'edifici més conegut és, potser, el Temple d'Afrodita, convertit en basílica en època cristiana. Construït al segle I a. C.), l'edifici original era un temple octastil d'estil jònic, que guardava l'estàtua de la deesa Afrodita a l'interior.

El Teatre, construït també al segle I a. C., ha estat posat al descobert fa pocs anys, un cop han estat enderrocades les cases del poble que havien estat construïdes al damunt, i s'ha retirat la terrra que el cobria totalment. La ciutat comptava amb un altre edifici, l'Odeon, de característiques similars a les del teatre, però més petit.

Un dels edificis més remarcables d'Afrodisias és el Sebasteion, temple dedicat al culte d'August (Sebastos és el nom grec d'August). Es tracta d'un complex format per una avinguda processional de 90m de llarg per 14 m d'ample, pavimentada de marbre, que té un pòrtic a l'extrem oest i un temple a l'extrem est. Tan l'edifici nord, com l'edifici sud, estaven ornamentats amb gran quantitat d'escultures de marbre, algunes de les quals es conserven al museu.

Cal destacar també, de manera especial, el magnífic Estadi, de 262 metres de llarg per 59 d'ample i amb capacitat per a 30.000 espectadors. És el monument més ben conservat d'Afrodisias.

APHRODISIAS. TETRAPILON

Una altra de les construccions emblemàtiques d'Afrodisias és el Tetrapilon, una de les portes monumentals de la ciutat, situada al costat est i edificada al segle II.

La visita de la ciutat ha estat interessantíssima i val a dir que és realment preciosa, però la calor que hi fa avui és gairebé insuportable. Per sort, anem ben proveïts amb paraigües que utilitzem de parasols.

Cap els volts de migdia, marxem d'Afrodisias i anem cap a Pamukkale, en turc, “castell de cotó”.

PAMUKKALE

Entrada: 20 YTL/persona

Horari: obert les 24 hores, 7 dies/setmana

Pàrking: 4 YTL

Distància: a 205 km de Kusadasi

Temps: 3 h

Itinerari: Ctra. D-550 (30 km) + Autopista E-87/O-31 (30 km) + Ctra. E-87/D-320 (125km) + Ctra. 20-01 (17 km).

Són 95 km de recorregut, així que, al cap d'una hora, aproximadament, arribem, sense cap dificultat a Pamukkale. Efectivament, a pocs kilòmetres de Denizli, trobem un gran cartell que travessa la carretera formant una espècie de gran arcada que dóna la benvinguda als visitants, com si es tractés d'un parc temàtic. La veritat, no ens fa gaire bon efecte, però... seguim endavant, cap a dins el poble.

Sense adonar-nos-en, s'ens ha fet l'hora de dinar, així que decidim buscar un restaurant. La veritat, tots els que veiem són absolutament turístics, o sigui que no tenim gaire elecció. Finalment, ens decidim per un, sense tenir cap fonament per a fer-ho... Ens crida l'atenció que, amb el clima d'aquesta zona, d'estius especialment calurosos, i tractant-se d'un lloc tan turístic, no tinguin aire condicionat!! De fet, no tenen aire condicionat gairebé enlloc de Turquia. El restaurant té buffet lliure i el menjar no és cap cosa, però el personal és molt amable. Quan el maître veu la cara de deshidratats que fem, ens porta un ventilador i una plata de meló i síndria, que no haviem pas demanat!! Llàstima que la fruita no era freda, però vaja, s'accepta la bona voluntat. Val a dir que els turcs ens han tractat sempre molt amablement.

La calor és francament insuportable i, la veritat, en arribar, Pamukkale ens ha semblat una enganxada total. Des de baix, el famós “castell de cotó” sembla un munt de pintura blanca que s'escorre muntanya avall. M'ha fet pensar que no calia fer tants kilòmetres per a això. Tot i així, acabem de dinar i, sense massa ganes, ens disposem a pujar-hi.

Però, en arribar a dalt... quina meravella! Recordo haver consultat als fòrums sobre la quantitat d'aigua que s'hi pot veure, i alguna resposta en el sentit que Pamukkale ja no és el que era, que actualment ja gairebé no hi ha aigua... Francament, jo no sé com devia ser abans, però ara, tot i que hi ha poca aigua, és un lloc preciós! Digne de veure! Quina raó tenia la UNESCO en declarar-lo Patrimoni de la Humanitat!

PAMUKKALE.

A costat de les piscines d'aigua termal, les ruïnes romanes de Hierapolis, amb els edificis de les Termes, el Teatre, etc. a tocar de l'aigua.

Ai, els romans... Que sibarites! Com s'ho muntaven! Quin spa més magnífic! Quin luxe!

PAMUKKALE. POSTA DE SOL

Només puc dir que ens hem oblidat de la quantitat ingent de turistes que hi ha, de la calor, de l'hora calculada per a marxar-ne... Tan sols podem mirar, gaudir i fer fotos i més fotos!

Finalment, després de veure una de les postes de sol més boniques que hem vist mai, emprenem el camí de retorn a Kuşadasi.