Vida quotidiana

Políticament incorrecte (I): Scalextric

2010-01-05T21:22:00.000+01:00

Difícilment un anunci com aquest passaria els filtres de la publicitat actual pels següents motius:

- Promou hàbits de conducció temeraris entre els infants.
- Promou un estil de mobilitat no sostenible i basat en l'ús indiscrimat del vehicle privat.
- És un anunci masclista, ja que només es veuen pares jugant amb els seus fills, i no pas amb les seves filles.

Pel davant..i també pel darrera

2010-01-04T15:58:00.000+01:00

Font: Autobusesbcn

Un dels motius que esgrimeixen els partidaris de fer passar el tramvia pel tram central de la Diagonal és el fet de què el transport públic convencional ja no dóna més de sí en aquell tram. És molt habitual veure una llarga filera d'autobusos avançant a marxa molt lenta, per major exasperació del passatge. De fet, si un té una mica de pressa més val que busqui un mitjà alternatiu, ja que amb l'autobús segur que arribarà tard a tot arreu.

Fa cosa de tres anys TMB va fer una prova pilot instal·lant parades dobles, el que permetia donar major fluidesa al trànsit ja que es possibilitava simultanejar el temps de parada per a dos autobusos. L'experiment ha funcionat a mitges, i no hi van faltar les crítiques. Si bé és cert que la mesura ha ajudat, al final pujar a l'autobús pot convertir-se en una situació estressant per a moltes persones grans que han de desplaçar-se ràpidament per agafar l'autobús al lloc correcte.

Em sorprèn, però, que no s'estudiés una altra mesura que potser seria més raonable: permetre accedir a l'autobús per qualsevol de les tres portes de què disposa, en comptes de fer-ho únicament per la del davant. Es tracta d'una mesura relativament senzilla d'implementar (només caldria afegir una nova cancel·ladora de targetes, ja que una de les dues que hi ha a la porta del davant es podria resituar), que permetria guanyar força temps a les parades, i que solucionaria el problema que tenen les parades dobles.

A diferència d'altres èpoques, actualment és una idea factible. A data d'avui gairebé tothom puja a l'autobús amb un passi o targeta, cosa que no passava tan habitualment fa deu o vint anys, i que aconsellava limitar l'entrada per la porta del davant (o per la del darrera, quan hi havia cobrador).

Ho veurem algun dia? O ens sortirà TMB amb una resposta "a la Pérez Moya" dient que aquest sistema no es pot dur a la pràctica perquè tothom és colarà?

Una nit al Klavier

2010-01-03T12:38:00.000+01:00

A vegades pot costar força un bar on poder passar una estona asseguts confortablement prenent una copa que s'aparti del cubalibre. Afortunadament aquest problema ja està resolt a molts llocs, on s'ha anat introduint un perfil de bar que està a mig camí d'una cocteleria clàssica i un bar musical.

La zona que hi ha pels volts de la Plaça Letamendi és una d'aquestes zones on costa una mica trobar un bar amb aquest perfil. Si hi ha un bar que s'aproxima més o menys a aquestes característiques, aquest és el Klavier. Situat al carrer Aragó, és un ampli local decorat amb certa gràcia i amb sofàs i tauletes.

El que fa singular el local no és la decoració o els còctels (que per cert no estan gens malament), sinó el fet de què es tracti d'un dels pocs "piano bar" que existeixen a Barcelona, i on a més és possible cantar en plan karaoke. De fet, la nit que vam anar ens vam topar amb un bon nombre de cantants, que intentaven cantar les seves cançons predilectes, generalment d'estils musicals que anaven de José Luis Perales a Bertín Osborne, passant per Julio Iglesias. En general, però, el resultat podríem dir que era discret tirant a dolent. I en el cas del cantant que es va animar amb una ària operística, podríem dir que ratllava el ridícul.

Un aspecte que ens va sobtar de la nostra visita van ser les recomanacions del cambrer. Preguntat sobre si feien còctels, ens respongué afirmativament, però advertint-nos de què trigarien uns 15 o 20 minuts. El motiu era que només hi havia un barman, i aquest s'ho prenia amb una certa calma. Tampoc es podien demanar combinacions que no figuressin fora de la llista. La veritat, un servei una mica pobre per un local que apunta a un perfil mitjà-alt de la clientela, i que es reflecteix en els preus que aplica, superiors als d'algunes cocteleries.

Sorprenentment però, els de Time Out tenen una percepció diferent. Aquesta és la ressenya del local que van fer temps enrere:

Klavier (Aragó, 221. T. 93 454 81 40.)
Joan Miró és el propietari i alma mater del Klavier. Exguitarrista del llegendari grup de rock Lone Star i instrumentista de Peret, és a més un pianista consumat, com ho demostra diàriament en aquest peculiar piano bar que ofereix sessions de karaoke amb música en viu. Té un repertori que supera les 3.000 cançons, totes disponibles per a qui gosi interpretar-les amb ell. Però compte, perquè al Klavier el grau d’exigència amb el cantant no és el mateix que el d’un karaoke normal. Alguns dels clients habituals han estat cantants professionals en el passat, així que el públic és rigorós i no tolera el desafinament constant. El Klavier, decorat en tons vermells i negres, elegant i amb un servei impecable, té l’encant dels llocs clàssics, però no té competència en la seva classe. Obert de dimarts a diumenge, el Klavier és un lloc de culte per la seva clientela, i a partir de certes hores un lloc de trobada per a una clientela madureta i canalla que sovint allarga la nit a porta tancada al voltant de l’incansable teclat del Joan Miró. Prendre una cervesa us costarà uns 7 € i el combinat 10 €.

O el cronista no va anar-hi, o bé va enganxar un dia (a) amb bons espontanis fent de cantant i (b) amb el cambrer amb bon humor... ;-)

Sant Silvestre 2009

2010-01-02T02:08:00.000+01:00

5617 de 7572 que van arribar.Aquest ha estat el meu resultat de la Sant Silvestre d'enguany. Traduït en minuts, 55 amb 15 segons per cobrir una distància de 10km. Si mirem el got mig ple, aquest resultat millora en gairebé 2 minuts el de l'any anterior, que fou de 57 minuts i 2 segons. No està malament tenint en compte que durant les darreres setmanes no havia sortit a còrrer. En qualsevol cas, es tracta d'un registre allunyat del que aconsegueixen companys com Himajina (que va fer 47 minuts), o en Toni de Sedentaris.cat , que va fer 42 minuts.

En general predominava la sensació de què s'havia tractat d'una cursa bastant ràpida. De fet, els registres han estat força bons i s'ha pulveritzat més d'una marca. Probablement hi hagi ajudat la climatologia, ideal per a córrer i que ja haurien volgut els de la cursa homònima a Madrid. De fet, córrer un 31 de desembre sempre és una delícia, ja que en la dècada que fa que se celebra mai s'ha hagut de lamentar una climatologia diversa.

Un aspecte que cal agrair a l'organització de l'esdeveniment és haver superat amb nota el repte de la creixent massificació d'aquestes curses. Tot i que es troba a faltar la mà de Nike, experta en aquests temes, es va saber gestionar força bé la sortida, el que va permetre menys aglomeracions del que estem acostumats. També va funcionar de manera més que correcta la gestió de l'avituallament final, una zona que tradicionalment visualitza si se sap o no organitzar una cursa. En aquest cas, aconseguir l'ampolla de beguda isotònica no va representar més de dos minuts.

Ara bé, hi ha un parell de coses que cal millorar per futures edicions:

La primera és la de la il·luminació, força pobra en alguns llocs (per exemple a les zones d'avituallament) i directament inexistent en alguns trams, amb el perill que això representa.
La segona és la laxitud a fer complir el reglament de la cursa. Continuen veient-se massa gent amb cotxets, gossos i criatures, amb el risc de provocar accidents innecessaris. També era força habitual veure més d'un corredor prendre dreceres per tal d'estalviar-se (sobretot a la part inicial). Si volem una carrera seriosa cal evitar aquests comportaments. Tampoc estaria de més que la Guàrdia Urbana s'apliqués i sancionés a aquells vianants que travessen la cursa posant en perill la integritat física dels corredors.

Si bé la Cursa de Bombers és una futura estació del calendari, no tinc encara clara quina serà la propera. Potser la Cursa de Sant Antoni, que ja vaig córrer el 2006 i el 2007?

Fi de dècada

2009-12-31T12:27:00.000+01:00

Foto: La Fura dels Baus

Oficialment avui és el darrer dia del que els anglosaxons han definit com a noughties, la dècada dels anys doble zero. A diferència de les dècades anteriors, hi ha poca sensació de final d'etapa, probablement perquè (1) és la primera dècada del segle i del milenni i (2) perquè ens vam passar una bona temporada debatent si el segle i el milenni començava l'any 2000 o el 2001 (en canvi això ningú s'ho planteja amb les dècades, curiós).

M'estalvio fer la glossa de tot allò que ens ha deixat la dècada. Altres ho fan molt millor que jo tant en versió text com fotogràfica. Prefereixo tirar la màquina del temps enrere i veure com era la Barcelona de desembre del 1999.

La Plaça Catalunya fou per primer cop l'escenari de la festa de Final d'Any. Fins llavors, per increïble que sembli, no hi havia cap festa oberta al centre de la ciutat, cosa que va sorprendre a més d'un turista que passava els dies a la ciutat. La celebració però, va quedar deslluïda per una d'aquelles "tradicions" dignes d'estudi: la d'estrellar les ampolles de vidre al terra deixant la plaça plena de vidres trencats.

El metro va obrir per primer cop durant tota la nit. L'experiència fou valorada molt positivament i en algunes línies i estacions les aglomeracions van ser importants.

Aquell any els pisos nous s'havien apujat un 9%. I ja hi havia qui posava el crit al cel, com l'Enric Tintoré:

CLAMA AL CIELO la pasividad con la que las autoridades —incluido el Parlamento, el Gobierno, las autonomías y los ayuntamientos, sean del color que sean— han afrontado el problema de la vivienda, uno de los más graves para las familias españolas. Desde que empezaron a bajar los tipos de interés, hace ya varios años, se sabía que iba a producirse un “boom” de la vivienda y que los precios se dispararían. Así ha sucedido —en tres años han subido más de un 20%, tres veces más que el IPC— y nadie ha hecho nada. Ahora también se sabe que el sector de la construcción, que es una de las locomotoras de la actual expansión, puede morir de éxito. Es decir: los precios de las viviendas suben tanto que llegará un momento que nadie podrá comprarlas. Y entonces llegará la crisis. Puede evitarse, porque hay soluciones. Pero tampoco nadie hace nada. Todas las autoridades son responsables pero ninguna toma iniciativas. Vergonzoso.

El que no sabia el senyor Tintoré era que aquells pisos nous de 2 habitacions que podien comprar-se l'any 99 per sota de 100.000 euros a Sabadell o Terrassa acabarien valent en pocs anys més de 200.000.

I per cert, un 31 de desembre del 1999 se celebrà la I Sant Silvestre Barcelonesa, a la qual pràcticament no se li dedicà un breu. Avui se celebra la XI Cursa dels Nassos, amb un èxit tal que forçarà a fer la sortida en dues tandes. Com ja és tradició (vuitena vegada consecutiva) jo hi participaré.

I si no ens llegim abans, bon any!!

Llibres: Confesiones de una vieja dama indigna

2009-12-27T20:19:00.000+01:00

Esther Tusquets ha estat una de les grans personalitats del món editorial barcerloní de la segona part del segle XX. Qui durant molts anys fou editora de Lumen, l'editorial que publicava els llibres de Mafalda o els totxos d'Umberto Eco, viu ara retirada de la vida editorial, tot i que esporàdicament escriu algun llibre. Passada la setantena, va publicar fa un parell d'anys un llibre de memòries amb el provocatiu títol de "Habíamos Ganado la guerra", fent referència a la seva pertinença a la classe burgesa franquista de la ciutat.

Fa poques setmanes va sortir el segon volum de les memòries, anomenat "Confesiones de una vieja dama indigna", i que recull totes les seves vivències des de finals dels cinquanta fins a l'etapa actual. Com no podria ser d'altra manera amb una dona amant dels extrems (i capaç de passar en poc temps de ser una activa militant falangista a ser una més o menys significada simpatitzant del PSUC) i ben connectada amb les èlits socials i culturals del moment (formava part de la denominada Gauche Divine), el llibre és una autèntica font d'informació sobre una part de la vida cultural de la ciutat durant l'època que va de finals dels cinquanta a mitjans dels setanta. Al llibre hi apareixen noms força coneguts, com els d'Ana María Matute, Ana i Terenci Moix, Carlos Barral, Camilo José Cela o Gabriel García Márquez, entre d'altres.

A destacar la seva polèmica amb la també escriptora i ex-editora Rosa Regàs, que arribà en el seu dia als tribunals per motius de negocis, així com també la seva versió de l'affaire de la biografia de Pasqual Maragall i que fou fortament censurada. De fet no són els únics que surten malparats al llibre, on la llista de damnificats és llarga. El llibre també dóna la versió personal de les diferents relacions amoroses que l'autora ha mantingut al llarg de la seva vida, citant entre altres al fotògraf Oriol Maspons o el poeta Pere Gimferrer.

VOSCE

2009-12-26T20:26:00.000+01:00

Foto: Pere París

Fa cosa de tres lustres un company d'estudis d'origen belga (francòfon per més senyes) em va explicar com miraven les pel·lícules a Brusel·les: en versió original i amb una doble banda de subtítols, en flamenc i en francès. D'aquesta manera s'havia solucionat un potencial problema. Tothom estava ben content de la decisió.

Aquesta iniciativa sembla que ara va camí d'exportar-se a Barcelona. Ahir divendres els cinemes Verdi van estrenar aquesta opció en una de les seves sales, segons ells «per solucionar algunes de les diferents conflictivitats que comporta el nou avantprojecte de llei del cinema català».

La iniciativa tècnicament és impecable. Ofereix a una fracció de consumidors el producte que desitjaven i que ara estava totalment desatès pel mercat (cinema en català) a un cost irrisori (el cost de subtitular és ínfim en comparació amb les despeses de promoció d'una pel·lícula), i a més evitant la gran por dels exhibidors: que una cinta en versió catalana dugués menys gent a la sala que una homònima en castellà.

Ara bé, un es planteja les següents qüestions:

Després de tants plans estratègics, memòries, estudis i projectes realitzats pel Departament de Cultura, a ningú se li havia acudit aquesta solució, tremendament econòmica i eficaç i que a més no planteja problemes a les sales d'exhibició? Si jo, usuari esporàdic de cinemes, sabia que existia aquesta solució i que funcionava, penso que també l'haurien de conèixer els "experts" que deuen haver cobrat per fer informes i dictàmens.

Per què els exhibidors han trigat tants anys a oferir una solució que pugui deixar satisfet a tothom, i ho han fet ara que han vist com se'ls poden imposar manu DOGC unes quotes de pantalla? Portem massa temps escoltar a tota aquesta gent lamentar-se de què cada vegada va menys gent a les sales. Però amb les seves polítiques comercials (començant per aquest tema i acabant pels preus) el miracle és que encara els vagi tanta gent

Bon Nadal

2009-12-24T16:19:00.000+01:00

La menguant superfície agrícola del Delta del Llobregat

2009-12-23T00:12:00.000+01:00

Dues dècades poden canviar molt els paisatges. I això és el que ha anat passant a la zona del Delta del Llobregat, on els conreus han desaparegut de bona part de la zona. El gràfic de dalt, extret del Sistema d'Informació Geogràfica del Ministeri d'Agricultra mostra els usos del sol agrícola durant la dècada dels vuitanta. Fixant-se una mica es pot veure com els conreus encara dominaven bona part del sud de la Gran Via al seu pas per l'Hospitalet, com constituïen una barrera entre Cornellà i l'Hospitalet, o com ocupaven bona part de la part baixa de Cornellà i Sant Joan Despí.

Un parell de dècades després el mapa és radicalment diferent. Els conreus han desaparegut pràcticament de l'Hospitalet, on només subsisteixen uns petits terrenys a la zona de Cal Trabal, els quals també tenen data de caducitat. El mateix ha passat amb Cornellà de Llobregat, on els conreus han passat a ser anecdòtics, malgrat estar a tocar de la llera del Llobregat, i amb bona part dels conreus de Sant Joan Despí. Autovies, centres comercials, polígons industrials, estadis de futbol o nous barris residencials ocupen els camps de carxofes o d'enciams.

Cal tenir present, però que aquest fenomen no és recent. Fixant-nos amb les zones agrícoles dels vuitanta més properes a la capital veiem que solien ser llocs on anaven a passar infraestructures (com les rondes) que no s'havien fet, o bé zones on els projectes d'urbanització inicial s'havien aturat i/o alterat (com el Polígon Pedrosa). D'aquest polígon, i de la seva atzarosa història, en parlarem properamant.

El desembre congelat

2009-12-20T12:17:00.000+01:00

Veure un estany glaçat a Barcelona no és una estampa habitual. Veure'l en ple migdia, encara ho és menys. Aquest és l'aspecte que presentava l'estany que hi ha als Jardins de Can Mantega el dissabte al migdia.

Segons els registres meteorològics, aquest ha estat el cap de setmana més fred a Barcelona dels darrers cinc anys. La següent referència cal anar-la a buscar al gener del 1985.

Efectivament, fa un fred que pela. Fred siberià, per ser més exactes.

L'avet gegant del Portal de l'Àngel

2009-12-19T00:48:00.000+01:00

Qui tingui ja uns anys se'n recordarà d'una de les estampes més nadalenques que ha tingut Barcelona: un avet gegant plantat al bell mig del Portal de l'Àngel, a l'alçada del carrer de Santa Anna. La imatge correspon al desembre de 1975, però podria ser la de qualsevol altre any de la dècada dels seixanta, setanta o vuitanta.

La tradició va durar força anys. Sembla que s'inicià a finals dels cinquanta, quan Andorra o Puigcerdà obsequivaven a Barcelona amb un arbre gengant, que s'ubicava a la Plaça de Sant Jaume, juntament amb el pessebre. El del Portal de l'Àngel, però, sembla que era un obsequi a la ciutat de Can Jorba, els populars magatzems de l'avinguda.

Desconec la data en què finalment es va decidir deixar de posar els avets gegants, però calculo que seria a finals dels vuitanta. Ja s'havien produït algunes protestes de grups ecologistes i era l'època en què es realitzaven plantades d'avets a la carretera de l'Arrabassada un cop passades les festes. La cosa va durar poc temps (la taxa de superviviència era nul·la), però els avets gegants van desaparèixer per no tornar mai més. El més proper que vam tenir fou aquell invent del TBO d'arbre metàl·lic mogut pel bicing, el qual ha estat per sort facturat a llunyanes seus de districte.

Curioses coincidències

2009-12-16T00:24:00.000+01:00

Estic molt content que finalment es prohibeixi fumar a tots els espais públics, inclosos bars i restaurants. De fet, és molt possible que el meu ritme de sortides a bars i restaurants sigui més baix per no haver d'aguantar concentracions elevades d'una substància que se la relaciona mass sovint amb una major predisposició a desenvolupar malalties greus.

I com ja és habitual quan s'anuncia una mesura d'aquestes característiques, la immensa majoria dels creadors d'aquest país s'hi posicionen clarament en contra. Aquest cop, fins al punt de fer coincidir a personatges tan dispars com en Xavier Sala i Martin i la Gemma Calvet. En el cas de Sala i Martin fins i tot podria considerar-se previsible, combinant una certa interpretació del liberalisme amb una tendència massa repetitiva al negacionisme. En el cas de la Gemma Calvet l'argument es basa en el típic discurs progre del 1968, consistent en el "prohibit prohibir". El que em sobta és que ella, que tant sol defensar al feble i l'oprimit, no tingui la menor preocupació pels milers de cambrers o treballadors de cafeteries i restaurants que es veuen obligats a empessar-se el fum, els agradi o no.

Espero que aquest cop sigui la definitiva i que s'acabi la "dictadura de la minoria", tal i com es va acabar anys enrere als trens o als avions, quan van ser les pròpies empreses les que van acabar retirant els vagons/zones de fumadors perquè ni els propis fumadors volien anar-hi.

"Experts" (I): La reforma de la Diagonal

2009-12-12T13:23:00.000+01:00

Tothom que conegui mínimament la Diagonal (o millor dit, el seu tram central) convindrà en que necessita una reforma més o menys urgent. Es tracta d'una via que no acaba convencent a ningú. Els automobilistes la procuren evitar per lenta. Tampoc és una via ideal per al transport públic: els autobusos van molt lents i el grau de congestió és molt alt. Per als ciclistes, és una via de pas obligatori, però els carrils bici són un perill públic. Els vianants no s'hi troben a gust amb una via amb les voreres massa estretes i tota mena d'obstacles. I els comerciants veuen com aquest menor atractiu per al passeig acaba traduint-se en menor facturació.

A aquesta situació de descontentament general se'n suma una altra: la necessitat de perllongar les línies de tramvia, que ara constitueixen dues xarxes desconnectades. Durant força anys hi ha hagut veus a favor i en contra de què la perllongació del tramvia passés pel tram central de la Diagonal. Simplificant, podríem dir que les veus a favor venien de part dels defensors del transport públic, i les contràries, dels grups que defensen als conductors privats.

Dins d'aquest debat se celebrà l'altre dia un debat organitzat pel Racc, i en el que participaren una sèrie d'"experts" en la matèria. Un resum del debat es pot llegir en aquest article de "La Vanguardia". Com a perla del dia, la que va donar el senyor Acebillo: fer tapissos rodants en comptes de posar un tramvia. En general, el to del debat estava clarament esbiaixat cap els detractors de la reforma i poques veus apostaven pel tramvia tal i com l'entenem actualment. I també es notava una certa manca de rigor en els plantejaments, que algun cop semblaven més semblants als d'una tertúlia de casino de poble que no pas de persones enteses en la matèria.

Es pot estar més o menys d'acord amb els detalls concrets de la reforma, però penso que hi ha una sèrie de premisses que hauria de satisfer:

Dotar de més espai als vianants, que faci que sigui una avinguda agradable per a passejar.
Fer una via on el transport públic (que no ho oblidem és el que transporta la majoria de ciutadans d'aquella zona) sigui preeminent, fàcil d'usar i ràpid.
No generar excessius problemes circulatoris per als vehicles privats, especialment a les cruïlles i carrers adjacents.
Crear carrils-bici que no suposin una molèstia ni a ciclistes, ni a vianants.
Garantir espais d'estacionament de les motocicletes que no afectin ni als vianants, ni al transport públic.

A partir d'aquí es pot començar a debatre. Però si això no ho tenim clar, malament anem.

L'informe de l'informe (II)

2009-12-10T00:16:00.000+01:00

És comprensible que per lluitar contra el "frau dels informes" s'acabin generant més informes? Doncs això sembla que serà el que passarà d'ara en endavant a la Generalitat. Segons s'ha anunciat, tots aquells informes de valor superior a 10.000 euros hauran de sotmetre's preceptivament a un altre...informe.

La intenció és bona, però el mecanisme és equivocat. La millor manera de certificar que un informe és útil i original és senzillament... posar-lo a disposició del públic. Els ciutadans no només tenen tot el dret del món a consultar una publicació que ha estat finançada amb els seus impostos, sinó també tenen tot el dret del món a veure a què es dediquen els seus impostos.

Doncs això que sembla tan fàcil... es produeix ben rarament.Sense anar més lluny, dies enrere els del Pati Descobert parlaven de les dificultats de poder accedir a les bases de dades dels estudis del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió). I un altre exemple personal: fa un parell de setmanes vaig enviar un informe a l'Oficina de Promoció Econòmica de l'Ajuntament de l'Hospitalet per demanar poder veure l'informe sobre l'impacte econòmic que ha tingut la construcció de la Plaça Europa. Encara espero a què es dignin a respondre el correu electrònic.

Afortunadament però, cal dir que les coses estan començant a canviar. Ens queixem de les restriccions que imposa el CEO, però ara com a mínim sabem que existeixen uns estudis i enquestes que no fa massa anys només eren a l'abast del Madí de torn. Lamentem que encara no se segueixi de manera generalitzada la política "estudi pagat, estudi a la xarxa", però cada cop es més habitutal de què tot el que es produeixi aparegui a la xarxa. Però que s'hagi progressat no vol dir que ja estiguem en un nivell acceptable de transparència.

Aquesta samarreta pot ser teva

2009-12-07T12:50:00.000+01:00

Dijous que ve aquesta samarreta signada per mitja dotzena de jugadors del Barça tindrà nou propietari. Aquest serà un dels premis del sorteig que es farà dins del marc de la I Campanya Solidària Stic.cat, el beneficiari de la qual és el Banc dels Aliments. El RCD Espanyol, el Barça de bàsquet, La Penya, i l'USAP també han cedit samarretes. L'empresa Munich també oferirà un lot de material esportiu. El Circuit de Catalunya oferirà entrades per a la F1 i les curses de motos. Atrapalo també hi ha ajudat oferint un viatge gratuït. També hi haurà sortejos de lots de llibres cortesia de leseditorials La Campana i Alqueria i també se sortejaran dos llibres signats per Jordi Pujol. I força més regals. Probablement tot el qui vingui a la festa sortirà amb algun obsequi i un altre.

Si encara no t'hi has apuntat és un bon moment per fer-ho. L'única condició que et demanem és que facis una aportació voluntària per al Banc dels Aliments (mínim de 10 euros). Pots fer-la mitjançant transferència o, si t'ho estimes més, en efectiu el mateix dia de l'acte.

Ens veiem dijous a les 19.30h a l'hotel Apsis Porta Marina (prop del TNC i L'Auditori).

Un museu sobre rodes

2009-12-06T11:37:00.000+01:00

En un país on encara no es distingeix entre els termes "antic" i "vell" pot sobtar veure imatges com aquestes: un autobús amb matrícula de 1968 transportant passatgers en un servei regular, concretament la línia interna de la Universitat Autònoma.

No es tracta d'una imatge inhabitual: de tant en tant aquest venerable vehicle, propietat de l'Associació d'Amics del Ferrocarril de Barcelona, és utilitzat per cobrir aquesta línia interna, amb l'objectiu de tenir-lo en un correcte estat de funcionament i que no es deteriori per manca d'ús. I és més pràctic aprofitar-lo que no pas fer que doni voltes completament buit.

Passió per córrer

2009-12-02T17:32:00.000+01:00

La Mitja Marató de Mataró (6 de desembre) ha hagut de tancar inscripcions anticipadament a l'haver arribat als 1.800 inscrits en només 10 dies. Quelcom similar passa amb la Mitja Marató de Granollers, que tot i celebrar-se el proper 7 de febrer, fa setmanes que té tancades les inscripcions per haver arribat als 6.600 inscrits.

No són casos aillats: cada cop més hi ha curses que han de tancar inscripcions abans de què expiri el termini. Això fa que cada cop més les inscripcions siguin més d'hora. Per citar un exemple, la Cursa dels Nassos (antiga Sant Silvestre Barcelonesa), només tenia 400 inscrits a finals de novembre fa un parell d'anys. Aquest any, per les mateixes dates, la xifra era de 1.800. Molt probablement alguna cursa haurà d'acabar donant un període de prioritat a corredors d'anteriors edicions per evitar que molt "veterano" quedi fora.

Cal destacar que totes aquestes curses són de pagament, i que alguna d'elles no és precisament econòmica (la broma pot sortir tranquilament per 30 euros si un no disposa del "xip groc" i n'ha de llogar un). Un contrast amb fa uns anys, on la majoria de curses eren gratuïtes i amb "bosses del corredor" més generoses que les actuals.

Serà que les samarretes que regalen actualment són més atractives, o serà que la gent ha canviat d'habits esportius? Li ho haurem de preguntar als nostres amics sedentaris...

Reugenio

2009-12-01T00:12:00.000+01:00

Visita fugaç a La Villaroel per anar a veure la primera de les quatre funcions de Reugenio, una actuació remember del millor imitado que pot tenir el desaparegut Eugenio: el seu fill.

Sala plena i sense una localitat lliure. Públic de totes les edats, però a partir dels trenta. Moltes ganes de riure. Tantes que fins i tot a més d'un se li escapava la rialla abans de què s'escoltés el primer acudit.

Reugenio (o Eugenio Jr.) no es limita a contar acudits "a la manera d'Eugenio", sinó que es transforma en gairebé un clon de l'original. Si no fos per les lleugeres diferències en el físic, que fan al Reugenio més semblant a Risto Mejide que al popular humorista, podríem dir que la còpia era perfecta.

L'espectacle dura oficialment una hora, però els bisos l'allarguen un quart d'hora més. Forts i llargs aplaudiments després de la traca final, iniciada amb un clàssic: l'acudit del rus i l'andalús (conegut també com "El de la Estepa").

Reugenio pot tenir llarga vida. Només cal que Gerard Jofra (així es diu el fill gran d'Eugenio) posi al dia alguns acudits, que ja comencen a tenir una certa edat. Ara bé, jo recomanaria fer l'espectacle no a un teatre, sinó en un lloc una mica més adient, de l'estil d'un pub dels d'abans, amb taules i cadires. Ara que pensant-ho bé...quans locals d'aquests queden a Barcelona?

El Quart Poder

2009-11-27T16:07:00.000+01:00

L'editorial que van publicar ahir 12 diaris anomenat "La dignitat de Catalunya" no ha deixat indiferent ningú. En termes d'efectivitat del missatge ha estat un èxit rotund, gairebé digne de figurar com a cas d'estudi a les facultats de ciències de la comunicació. En poques hores tothom ha anat posicionant-se: diaris de fora de Catalunya, ràdios, televisions, partits polítics, patronals, cambres de comerç, col·legis professionals....i un gran nombre de ciutadans mitjançant el seu bloc, el seu perfil de Facebook o el seu compte de Twitter.

Considero particularment importants les reaccions dels "ciutadans del carrer". Una de les crítiques que s'han escoltat és que els promotors de la mesura (i alguns dels signants de primera hora) tenen massa relacions amb la Generalitat de Catalunya, suggerint que la iniciativa no ha sorgit de motu propi dels mitjans. Certament hi ha raons per sospitar-ho, tenint en compte el volum de subvencions que reben els diaris (per cert, tots els diaris de la geografia espanyola, no només els catalans), o el fet de què el director d'un dels dos grans diaris de Barcelona sigui el germà d'un conseller de la Generalitat.

Aquesta falta de pressumpció d'inocència també pot extrapolar-se a d'altres estaments de la denominada "societat civil". Però, es pot dir el mateix dels centenars de blocaires, alguns dels quals defenem obertament el "decreixement institucional"? I dels milers de seguidors al Facebook? Probablement deu haver estat l'únic cop (amb l'excepció d'algun atemptat terrorista important) en què s'ha vist coincidir a blocaires situats a les antípodes ideològiques en la resta de coses.

Ara bé, qui ha escrit l'editorial i qui ha marcat el tempo en tot aquest procés han estat els mitjans de comunicació tradicionals. Els mitjans d'Internet i el "nou periodisme" han anat a remolc de "La Vanguardia" i "El Periódico" fins i tot a l'hora de plantejar la campanya per Internet. Interessants lliçons.

La dignidad de Catalunya

2009-11-26T13:53:00.000+01:00

Pel seu interès reprodueixo íntegrament l'editorial "La Dignidad de Catalunya", consensuat per 12 mitjans de comunicació escrits (La Vanguardia, El Periódico, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, La Mañana, Segre, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa). Destaca especialment la seva publicació com a editorial a "La Vanguardia", diari que s'ha caracteritzat en els seus 128 anys de vida per anar amb el vent que bufava:

Después de casi tres años de lenta deliberación y de continuos escarceos tácticos que han dañado su cohesión y han erosionado su prestigio, el Tribunal Constitucional puede estar a punto de emitir sentencia sobre el Estatut de Catalunya, promulgado el 20 de julio del 2006 por el jefe del Estado, rey Juan Carlos, con el siguiente encabezamiento: "Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Catalunya han ratificado en referéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica". Será la primera vez desde la restauración democrática de 1977 que el Alto Tribunal se pronuncia sobre una ley fundamental refrendada por los electores.

La expectación es alta. La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una cuarta cámara, confrontada con el Parlament de Catalunya, las Cortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas. Repetimos, se trata de una situación inédita en democracia. Hay, sin embargo, más motivos de preocupación. De los doce magistrados que componen el tribunal, sólo diez podrán emitir sentencia, ya que uno de ellos (Pablo Pérez Tremps) se halla recusado tras una espesa maniobra claramente orientada a modificar los equilibrios del debate, y otro (Roberto García-Calvo) ha fallecido.

De los diez jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el "corazón de la democracia". Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo– no haremos mayor alusión a las causas del retraso en la sentencia.

La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de "símbolos nacionales" (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.

No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de esta. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdadero cerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador.

El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras). El Alto Tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años setenta transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los treinta años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.

Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa.

Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Tribunal Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum.

Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable

Comentaris que em permeto fer:

Tot el procés estatutari ha estat una història de despropòsits, començant per la seva gènesi, però aquest s'ha fet seguint les regles de joc que marca l'ordenament vigent.
Existeixen dubtes més que raonables de què el Tribunal Constitucional, per molt tribunal que sigui, pugui entrar a valorar una norma sotmesa a referèndum d'obligada realització. Cal recordar que la Constitució de 1978 reserva els referèndums d'obligada realització a només dos casos: la reforma dels estatuts d'autonomia derivats de l'article 151, i de la reforma d'alguns capítols del propi text constitucional (Nota al marge: la Constitució ha estat reformada en aspectes menors en dues ocasions, que no han requerit referèndum).
Independentment de l'apartat anterior és completament impresentable que un afer d'aquestes característiques s'estigui ventilant amb un tribunal provisional i que ni tan sols és capaç de guardar el secret de les deliberacions.
Alguns partits i creadors d'opinió farien bé de reflexionar sobre la seva posició davant del tema, que només pot qualificar-se com a lamentable, i que ben poc ajuda al desenvolupament d'un país democràtic. El politiqueig de vol gallinaci pot acabar passant una greu factura a llarg termini.
És de felicitar que els mitjans de comunicació hagin fet un pas de sensatesa que no s'ha vist en la classe política. Però encara hauria estat millor si no existissin les relacions de dependència amb el poder establert, via subvencions.
Finalment recordar una cosa que sembla s'oblidi fàcilment: els poders públics i les lleis estan per servir al ciutadà i per facilitar-li la vida, no per complicar-se-la.

Hortografia (I)

2009-11-25T20:54:00.000+01:00

Nova paraula del dia: "ebreo". Vist a La Vanguardia, el 25/11/2009 a les 20.40h.

De Gràcia al món

2009-11-25T00:04:00.000+01:00

Si hi ha hagut mai una multinacional "made in Gràcia" aquesta fou l'Editorial Bruguera. Aquesta empresa, fundada fa un segle, va arribar a ser una potència en el sector de les arts gràfiques, i era força coneguda a Llatinoamèrica. Des d'un punt de vista empresarial tenia una sèrie de característiques que la feien digna d'estudi: es van especialitzar en el segment de literatura més "comercial" (altrament dita lleugera); practicaven la producció en massa d'historietes per a nens i joves (actualment anomenats còmics); generaven una cartera de productes on les diferents marques de l'empresa competien entre sí, i van ser dels primers que van veure negoci a Llatinoamèrica. Però fou precisament Llatinoamèrica, unida als canvis de gustos dels consumidors i la no renovació del producte, el que va dur a la companyia a la seva desaparició el 1986.

Durant aquests mesos dos espais del barri de Gràcia li han dedicat sengles exposicions. La primera d'elles és a la Biblioteca Jaume Fuster (per entendre'ns la de la Plaça Lesseps), d'on es feta la fotografia. El segon, el centre cívic del barri del Coll, situat en un antic edifici de l'editorial. Dues exposicions discretes que volen retre homenatge a la que fou una gran empresa i que, malgrat tot, ha estat oblidada i ignorada pels barcelonins. Només una exposició temporal al CCCB fa uns anys va rescatar de l'oblit una editorial que fou molt més que un negoci.

I el molt més que negoci ve donat per l'anomenat "univers Bruguera": els milers i milers de guions i il·lustracions que van fer uns artistes que en altres latituds serien venerats. Tots coneixem a l'Ibañez, i ens sonarà de passada el granollerí Escobar, però darrera d'aquests dos noms hi ha uns Vázquez, Peñarroya, Cifré, Raf, Figueras, etc... O un Armand Matias Guiu, un personatge que tenia una capacitat de treball que res tenia a envejar a Stajánov: 18.000 guions de ràdio (fou el primer que rebé un Premio Ondas), guionista de milers d'historietes de la Bruguera, col·laborador del Lecturas...i encara li quedava temps per fer obres de teatre (en va fer 25, en castellà i català) i novel·les (en té publicades prop de 20).

Afortunadament les coses comencen a canviar. Es vol posar el nom de Bruguera al Centre Cívic del Coll, i s'està treballant en la creació d'un Fons Bruguera que reculli la història d'aquesta companyia, tant a nivell empresarial (amb testimonis d'antics treballadors), com també el context cultural i social d'unes obres que sorprenen per la seva vigència.

Jo hi afegiria quelcom més: a veure si l'Ajuntament pot dedicar-li algun espai a l'Armand Matias Guiu. S'ho mereix sobradament, encara que sigui del gènere masculí, nasqués a Barcelona, i es dediqués a un perfil literari "comercial"...

Cursa CEC a Collserola

2009-11-22T23:55:00.000+01:00

Avui he participat en una cursa "mixta": la 19a Cursa CEC a Collserola. Com el seu nom indica, es tracta d'una cursa que travessa Collserola. Concretament es fa un recorregut de 16km oficials (oficiosament un parell més), que sortint del Campus Nord arriba a Sant Pere Màrtir, d'allà marxa cap a Vallvidrera i es torna per la part del darrera. En total s'han inscrit 973 persones en la que constitueix la segona edició de la nova etapa d'aquesta cursa (l'anterior, gratuïta, sortia del Parc Cervantes i acabava prop del Velòdrom d'Horta).

Font: Never Run Alone

Com us podeu imaginar, el perfil de la cursa no és precisament el de la típica cursa urbana. En total hi ha més de 800 metres de desnivell, i a més bona part d'aquest es concentra en el primer quart, fins arribar a Sant Pere Màrtir. Aquest tros de pujada ha estat excepcionalment dur per fer-lo corrent, i a vegades no quedava altre remei que fer algun tros a peu, sobretot si hi havia embús al camí (com ha passat més d'un cop).

Passat Sant Pere Màrtir la cosa ha començat a canviar, ja que la ruta seguia fins a Vallvidrera per un camí de carena. Travessada la carretera de Molins de Rei ens hem endinsat pels carrers d'aquest peculiar barri de Barcelona, fins que hem anat a parar a un camí de baixada cap el pantà, força estret i humit, però que ha pogut fer-se amb relativa rapidesa.

El pantà de Vallvidrera, que no coneixia, marcava un canvi de ritme: tocava tornar a pujar, gairebé en camí de cabra. Novament s'ha hagut de canviar de marxa fins deixar les darreres cases de la urbanització. A partir d'aquí un camí més o menys pla ens ha dut fins a Can Cuiàs, on hi havia el segon punt d'avituallament (el primer era passat Sant Pere Màrtir), i un nou punt de creuament amb la carretera.

Travessada la carretera començava una llarga baixada en direcció a Sant Just, la qual ha estat interrompuda quan s'ha arribat a les primeres explotacions agràries. A partir de llavors tornava a tocar pujar, aquest cop de manera menys intensa, fins a la Plaça Mireia, on es reprenia el camí de pujada. Un bon tros de baixada només interromput a Finestrelles per un tram de pujada, el darrer. A partir de llavors baixada fins al Campus Nord, on hi havia la meta. Tot i que oficialment la cursa era de 16 km, el meu GPS marcava 17,7km. No ha estat l'únic cas, ja que a molta gent li marcava 18km. El temps, com no podia ser d'una altra manera, ha estat discret: 2 hores 15 minuts.

Cal destacar que la organització ha funcionat força bé, especialment en la part d'avituallaments, i pel que fa a senyalització. També hi ha ajudat el fet de què el nombre de participants hagi estat reduït, inferior als 1.000.

Els problemes domèstics d'en Fuentes

2009-11-21T12:59:00.000+01:00

Crec que Catalunya Ràdio la va encertar quan va pensar en Manel Fuentes per renovar els matins de Catalunya Ràdio, després de la desastrosa experiència de l'any anterior (i de la qual cal dir que poca culpa tenia la seva presentadora, malgrat el seu currículum d'"èxits d'audiència"). El programa necessitava des de feia anys una renovació a crits i qui millor que el propi Fuentes, que havia començat la seva carrera a la ràdio precisament en aquell programa, per poder fer un canvi radical.

Després de dos mesos, es pot dir que el resultat és satisfactori. Hi havia gent que dubtava de la capacitat del presentador per poder dur a terme un programa "seriós", tenint en compte que en Fuentes ha fet gairebé sempre programes humorístics. La realitat ha demostrat que el prejudici era similar al que es tenia quan Josep Guardiola (casualment de la mateixa quinta) va agafar les regnes del Barça. I probablement anirà recuperant part de la clientela que s'havia anat perdent en els darrers temps.

Ara bé. Tot no podia ser harmonia en un segment radiofònic que fa anys està envoltat de polèmica. Dies enrere es va fer públic que Fuentes havia acceptat fer un programa a Antena 3. Una diputada de CiU, Meritxell Borràs, critica al Parlament a Fuentes questionant el tipus de programa que farà a la televisió . Fuentes respon en forma de carta oberta, Borràs torna a respondre en forma de carta oberta, i el comitè d'empresa de Catalunya Ràdio contraataca, comentant algunes coses que sobten fins i tot a qui està fora del mundillo.

Tota aquesta discussió m'ha fet pensar en algunes coses:

Primer tema: si el programa que fa Manel Fuentes dura sis hores cada dia (de 6 a 12h), disposa de prou temps per embarcar-se en un altre projecte? El propi Fuentes hauria de ser conscient de què, almenys el primer any seria prudent concentrar-se en el seu projecte radiofònic, deixant per un futur noves col·laboracions. Llevat de què consideri el seu projecte radiofònic com una cosa secundària o passatgera, cosa que hauria de fer preocupar als responsables de la CCMA.

Segon tema: fa molt bé el comitè d'empresa de mostrar la seva sorpresa per la diferent vara de medir els règims d'incompatibilitats. Des de fa un quart de segle existeix un règim d'incompatibilitats força sever, però a la pràctica només se li aplica al bidell i al becari, quan els destinataris haurien de ser els de la part de dalt de la piràmide.El més lògic hauria estat que, considerant la durada del programa i la seva importància estratègica, el règim de compatibilitats del senyor Fuentes fos molt més estricte del que sembla que és.

Tercer tema: no hauria de ser el consell d'administració de la CCMA qui es manifestés sobre aquest tema i no els parlamentaris en el decurs d'una sessió? Penso que els parlamentaris, encara que siguin els de la comissió de control, s'han de concentrar més en les estratègies i deixar de dir la seva sobre tal o qual programa, o sobre el color del logotip, un vici malauradament massa estès arreu.

I on he de llençar la càpsula del Nespresso?

2009-11-19T00:49:00.000+01:00

www.btvnoticies.cat

Ara que han posat nous contenidors i ens han demanat que separem les nostres deixalles, em torna a aparèixer un problema existencial: a quin lloc haig de llençar les càpsules del Nespresso? Aquest producte, que ha revolucionat despatxos professionals i llars, acaba generant un bon nombre de càpsules usades que no saps ben bé on has de dipositat. Al contenidor groc? No ben bé, perquè el cafè que duen és matèria orgànica. Al contenidor de matèria orgànica? No, perquè l'embolcall d'alumini no és pot separar facilment. Al final, tothom qui conec les acaba posant a la galleda de tota la vida.

Aquesta tarda, aprofitant que al programa del Clapés entrevistaven a responsables del servei de neteja de l'Ajuntament, li he fet arribar aquesta pregunta. Però malauradament ells tampoc han sabut donar-me una resposta convincent. Això de separar prèviament el rebuig de l'envoltori em penso que és poc pràctic i poc realista...

Si algú té alguna idea, serà benvinguda ;-)