Vida quotidiana

L'envelat de la discòrdia (versió 2012)

2012-01-17T01:07:00.000+01:00

Tot i no tenir massa dècades d'existència, les Festes del Barri de Sant Antoni s'han fet un bon lloc a la vida barcelonina. El fet de tenir al darrere la potent associació de veïns (una de les més actives de Barcelona) i estar situada en una data on hi ha ben poques coses a celebrar, les ha fet més visibles que moltes d'altres.

Ara bé. Les festes també són famoses, o tristament famoses, per les protestes i crítiques a la instal·lació de l'envelat. Recapitulem. L'any 2008 les protestes van arribar a les columnes de La Vanguardia de la mà d'en Quim Monzó, veí del barri. El 2009 es va convocar una cassolada. Els veïns van penjar una pancarta gegant, tal i com recollia al seu bloc en Guillem Carbonell. Per cert, és la mateixa pancarta que hi ha actualment. Les queixes van sortir el seu efecte i a les edicions del 2010 i el 2011 l'envelat es va traslladar a la confluència de l'Avinguda Mistral amb Calàbria.

Anem a refrescar la memòria:

L'envelat fa com a mínim tres dècades que s'instal·la en aquella zona del barri de Sant Antoni.
L'edifici d'habitatges que més es queixa és casualment un dels més nous del barri. Fou construït entre el 1990 i 1991 on abans hi havia hagut uns locals que es dedicaven a vendre cotxes.
El tram on s'ha ubicat l'envelat era, fins la construcció de l'aparcament soterrani l'any 1995, una avinguda amb llambordes on hi passaven autobusos i amb unes voreres força esquifides.

En altres, paraules, quan els distingits senyors del bloc queixós es van comprar els habitatges (1) ja hi havia envelat cada any a no massa metres d'allà; i (2) el van comprar en un vial sorollós, que posteriorment fou millorat i pacificat. Per tant, crec que poden perfectament aguantar que durant una setmana en ple hivern hi hagi més activitat de l'habitual en aquella zona. Potser tenen més raó de queixar-se els veïns d'altres carrers del barri (per exemple els del Carrer Calàbria), que han vist com augmentava el soroll a causa de la desviació de les línies d'autobús que abans agafaven l'Avinguda Mistral. I aquests tenen el soroll extra els 365 dies de l'any...

Arqueologia contemporània (XLVIII): els concerts de Sopa de Cabra

2012-01-12T00:56:00.000+01:00

Per a aquells qui no la coneguin, la Televisió de Cardedeu és tot un referent en el que hauria de ser una televisió local. No endebades fou la primera televisió local de Catalunya, que comença les seves emissions a principis dels vuitanta. Sempre ha estat una televisió amb vocació local i comunitària, defugint estirar més el braç que la màniga i intentant sent realistes. A diferència d'altres televisions locals, aquesta està gestionada per una associació, i la participació municipal es limita a ser la mateixa que tindria amb una altra entitat de tipus cultural o ciutadà.

Trenta anys donen per a molt de material, i ara l'emissora ha decidit començar a explotar el seu arxiu. Ho ha fet amb un programa anomenat "Batalletes", el primer episodi del qual s'ha dedicat a un fet que en el seu moment va tenir un cert ressò i del qual ningú se n'hagués tornat a recordar si no hagués estat per l'actuació recent d'en Gerard Quintana al programa "El Convidat": els incidents a un concert de Sopa de Cabra, l'agost de 1991.

Posem-nos en context. 1991 fou l'any del denominat "rock català", un fenomen que havia sorgit a finals dels vuitanta i que va tenir un gran èxit per aquells anys, especialment fora de Barcelona. De fet, el denominador comú de la majoria de grups és que es venien "de comarques". I era "a comarques" on aquests grups tenien el seu major predicament. Les còpies de caset amb les cançons dels Sau, Sangraït, Els Pets o Sopa de Cabra circulaven àmpliament pels instituts. I eren molts els adolescents que rebien amb gran alegria el disc d'"El Tec i la Teca" pel Tió o pels Reis.

L'èxit, que ho fou, no passà desapercebut per a les principals cases comercials. I alguna d'elles tingué la idea d'intentar "exportar" aquest èxit al mercat espanyol. Aquesta era una pràctica que llavors es portava molt. No massa anys enrere La Trinca havia donat el pas, i havia començat a cantar i enregistrar cançons en castellà. I sense anar més lluny un tal Miquel Calzada i Olivella, que en aquelles èpoques es feia dir Mikimoto, va passar de fer un programa a TV3 a fer-lo per TVE, en castellà, sense que ningú li digués res.

Els Sopa de Cabra van ser el primer grup de rock català que van editar un disc en castellà. Aquest fet no va sentar massa bé a alguns. Però sobretot el que va decebre a molts dels seus seguidors foren unes declaracions que havia fet Gerard Quintana a la premsa durant la promoció del disc (o millor dit, el que la premsa va recollir de les seves declaracions).

El 17 d'agost del 91, el grup gironí actuava a Cardedeu, dins de la Festa Major. També hi havia d'actuar Sau, però finalment van retardar l'actuació un parell de dies. El que va passar va quedar immortalitzat per la càmera de la Televisió de Cardedeu. Però també hi hagueren altres que ho immortalitzaren, per exemple l'edició del Vallès Oriental d'el 9 Nou, en aquest cas corresponent al 23 d'agost de 1991:

Cardedeu.— L'actuació del grup gironí de rock català Sopa de Cabra, dissabte passat amb motiu de la Festa Major de Cardedeu, va estar plena d'incidents. Els components del grup van haver d'aturar diverses vegades la seva actuació a causa dels aldarulls provocats per una part del públic assistent al concert.
Quan ja feia una estona que Sopa de Cabra estava actuant, un grup de joves va començar a llençar pedres al cantant del grup, Gerard Quintana. Una desena d'armes blanques, punys de ferro, armes contundents i un parell de dotzenes d'ous van ser el material confiscat per les forces de seguretat durant l'escorcoll obligatori als joves que volien entrar al recinte on es feia el concert, al pavelló municipal d'esports de Cardedeu. Cal destacar que el deplegament policial per a aquest concert va ser bastant important: 10 policies locals, 5 guàrdies jurats i tres patrulles de la Guàrdia Civil de Canovelles i Mollet del Vallès.
Tot sembla indicar que el motiu dels incidents van ser unes declaracions que el grup Sopa de Cabra va fer a un mitjà de comunicació en què, en opinió d'alguns joves del concert, "no deixaven gaire bé Catalunya". Per aquest motiu i perquè aquest grup de rock canta algunes cançons en castellà, alguns joves van agredir Gerard Quintana.
El concert es va haver d'aturar en dues ocasions. La primera, poc després d'haver començat l'actuació, a causa d'una pedra que algú del públic va llençar contra el vocal del grup. Quintana, arran d'aquest fet, des de dalt l'escenari va cridar amb indignació: "Qui ha estat el malparit que ha tirat la pedra? Si té collons que pugi!". En aquell moment no va pujar ningú, però al cap d'una estona una noia va pujar dalt l'escenari i va demanar permís per dir unes paraules. La jove va manifestar el seu desacord amb les suposades declaracions de Gerard Quintana, el qual les va desmentir dient que no es podia creure tot el que sortia als diaris, i va cridar a favor de la independència de Catalunya.
Acte seguit van pujar més joves a l'escenari i van començar una baralla amb els managers del grup. Va ser necessària la intervenció de la policia local per separar-los i acabar amb l'incident. Acte seguit va continuar el concert, i amb la cançó del mític Bob Marley, Guerra, es van calmar els ànims del públic.

El que sembla mentida és que, amb aquests precedents, en Gerard Quintana es tornés a ficar en segons quins jardins...

Una cavalcada paradigmàtica

2012-01-09T21:20:00.001+01:00

Dijous 5 de gener. Seguint una tradició de no fa massa anys se celebra la cavalcada de Reis al municipi de Cànoves i Samalús. Com el municipi consta de dos nuclis principals i de mitja dotzena d'urbanitzacions es decideix, de manera salomònica que passi per totes i cadascuna d'elles. A tres d'elles (Ca l'Esmandia, El Mirador i Can Volart) la comitiva hi farà una aturada davant del respectiu local social. Més d'una desena de quilòmetres de recorregut per a una cavalcada que com a màxim seguiran mig miler d'infants i joves menors de 15 anys (és a dir, la població censada del municipi d'aquest tram d'edat).

Aquest exemple il·lustra molt bé el que ha estat la política de molts municipis durant les darreres dècades. Basant-se en una més que discutible noció de la igualtat i aprofitant uns recursos econòmics que queien de totes bandes, les diferents administracions es van llençar a fer tota classe d'infraestructures i proveir tota classe de serveis allà on fos necessari... o innecessari. A vegades aquesta obsessió igualitarista arriba a extrems totalment surrealistes, com recorreguts d'autobusos que, per voler passar a tot arreu, acaben sent inútils pel temps que esmercen a fer el recorregut. O com va passar no fa massa al veí municipi de Santa Eulàlia de Ronçana, on el consistori va optar per eliminar l'autobús urbà per no crear greuges entre nuclis de població.

Em pregunto quanta gent deuria anar a aquesta cavalcada. Cent persones? Dues-centes potser? No hauria estat més normal fer un recorregut més limitat (per exemple, no cobrint alguna de les urbanitzacions), fent que el pas per elles fos rotatori? Probablement l'esdeveniment hauria estat menys desangelat. I segurament hauria costat menys diners, ni que fos en gasoil.

Les vacances d'en Basté i el 0.1 d'en Llombart

2012-01-05T00:58:00.000+01:00

Des de fa uns dies els oients d'El Món a Rac1 ens llevem, esmorzem i anem a la feina acompanyats d'en Jofre Llombart, sotsdirector del programa i presentador de guàrdia. Llombart, que prové de Catalunya Ràdio, ha estat el gran fitxatge de la temporada i, casualitat o no, El Món dóna més importància ara a la part informativa o d'opinió i menys a la rialleta fàcil, cosa que molts agraïm. La raó de la presència d'en Jofre Llombart als micròfons del programa insígnia de Rac1 (amb permís d'en Toni Clapés) són les merescudes vacances que s'ha pres en Jordi Basté.

Merescudes o immerescudes? Aquest tema ha generat un ampli debat a les xarxes socials, i del que se'n va fer ressò l'Ombudsman del programa, que no és altre que en Quim Monzó. Molts oients han criticat el fet de què, en els moments que corren, un dels comunicadors de referència de la ràdio catalana s'hagi agafat uns dies de vacances durant la pausa nadalenca, especialment quan des dels micròfons de l'emissora s'ha criticat sovint les vacances de mestres i diputats.

A mi em sembla perfectament normal que el senyor Basté s'agafi uns dies de vacances, tenint en compte de què molt probablement la resta de la temporada està treballant més hores de les que els pertocaria. Ara bé, espero que aquesta comprensió també s'apliqui a molts altres col·lectius dels quals sistemàticament es qüestiona la seva professionalitat, sovint des dels mateixos micròfons que fa servir en Basté, pel fet de tenir un règim de vacances diferent al de la majoria de la població assalariada. Amb l'afegit a més de què en la immensa majoria de casos aquests professionals tenen el mateix estrés i dedicació professional fora de la feina percebent un sou infinitament menor. Tema sanjat.

Però vet aquí que en Jofre Llombart tenia que escriure un article per a El Singular Digital i, sigui per manca de temps o poca inspiració, va decidir dedicar-lo a criticar a aquells qui critiquen les vacances d'en Basté, arribant-los a titllar de "friquis i tarats", sense distingir qui comentava amb ànim constructiu (el cas més clar és el de l'Andreu Orte), sigui aquells que només es dediquen a trolejar.

És una llàstima que en aquest apartat El Món continuï com sempre, utilitzant el 2.0 unidireccionalment i fent-los nosa qualsevol feedback dels oients que no hagin demanat prèviament. I és llàstima doble que les noves incorporacions s'acostumin ràpidament a la doctrina oficial. Ara que és moment de propòsits per al nou any, potser convindria que es proposessin ser una mica més 2.0 friendly....

Cursa dels Nassos 2011

2012-01-03T21:21:00.000+01:00

Foto: Cursa dels Nassos

Com mana la meva tradició particular, la tarda del 31 de desembre està destinada a fer la Cursa dels Nassos, que aquest any celebrava la 13 edició. Ha estat probablement la cursa més disputada, sobretot en la seva fase prèvia. Em consta de què alguns amics s'han quedat sense possibilitat de fer-la a causa d'haver-se exhaurit els 10.000 dorsals que s'havien posat a disposició del públic, 1.000 més que l'any anterior.

Aquest any hem gaudit d'un clima excepcional: dia amb sol amb una temperatura propera als 15 graus que ha permès poder fer la cursa amb calces curtes. No sé si ha estat per aquest motiu que la marca d'aquest any (54 minuts, 08 segons) ha estat la millor que he fet a la darrera dècada. Això sí, he quedat en la 5722a posició de 8542 persones que van arribar a la línia de meta :s

Aquí teniu les marques d'anys anteriors:

2009 - 55 minuts, 15 segons
2008 - 57 minuts, 2 segons
2007 - 57 minuts, 49 segons
2006 - 55 minuts, 54 segons
2005 - 54 minuts, 56 segons
2004 - 57 minuts, 28 segons
2003 - 56 minuts, 00 segons
2002 - 56 minuts, 33 segons
1999 - 42 minuts, 12 segons ( la cursa era de 8km i la van córrer 1.300 atletes)

Malgrat el creixent nombre de corredors s'ha de dir que tot va funcionar molt bé, fins i tot millor que en anys on l'assistència era més discreta. Fins i tot el pas pels carrers ha estat força fluid, llevat d'algun coll d'ampolla (com el cas del Passeig Picasso). Això sí, he sentit que hi van haver problemes amb les talles de les samarretes tècniques. Pel que es veu van calcular malament i molts dels qui anaren a buscar la bossa el mateix dia es van trobar amb la sorpresa de què no hi havia la seva talla.

Els punts febles? Els de sempre. El primer, ja crònic, és la manca d'il·luminació en alguns punts, com per exemple quan vam passar pel carrer Pallars, on érem totalment a les fosques. També caldria que la Guàrdia Urbana es posés una mica més dura amb aquelles persones que intenten travessar el carrer a mitja cursa. Algun dia algú prendrà mal i llavors ens lamentarem tots.

El següent repte és fer la Cursa del Barri de Sant Antoni, on també ja s'han esgotat inscripcions. Tornaré a fer-la després d'uns anys de ser-hi voluntàriament absent. A veure si, com a mínim, repetim temps.

La recomanació: Aprofitant que parlem de curses populars, us recomano un parell de blocs. Un és el del Marathon Man, l'alter ego d'en Joan Carles Llurdés, geograf i professor com jo de l'EUTDH. També us recomano l'Ironpanic, el bloc de curses d'en Pau Cortadas , professor d'Economia i Empresa a la UOC. Per descomptat, seguim a sedentaris.cat, els quals recentment van ser objecte de portada a El Periódico.

Castes laborals

2011-12-28T16:17:00.001+01:00

(Casos basats en fets reals)

El bramà. Funcionari de mitjana edat de nivell superior que treballa per la Generalitat, cosa que li garanteix uns ingressos notablement superiors a si tingués una plaça equivalent a l'administració de l'Estat. Encara amb l'emprenyada de la reducció de salaris del 5% duta a terme a mitjans del 2010, se n'assabenta de què la Generalitat no li podrà pagar la paga extra de Nadal el dia 21, tal i com tradicionalment venia fent. A més, el dia 21 es troba de què li han retingut l'IRPF de la paga extra, que cobrarà en bona part el dia 28. Per sort no està sol. Sindicats, polítics de l'oposició, mitjans de comunicació i opinadors de tot tipus se solidaritzen amb ells i eleven la notícia a trending topic setmanal.

El txatriya. Treballador de plantilla d'una fundació que presta serveis a l'administració. Des de fa temps l'administració està retardant els pagaments. Ja els han avisat que aquest any no els podran pagar la paga extra ni el 21, ni el 28, ja ni la Generalitat paga els serveis prestats ni hi ha pòlisses de crèdit que permetin fer front a aquests pagaments. En els darrers dos anys els han rebaixat el sou un 15%. Amb els seus companys de feina pensaven manifestar-se aprofitant que la seu de la Fundació és a tocar de la carretera que fa d'accés principal a la ciutat. De moment no pensen fer-ho, ja que plana la possibilitat d'un ERO sobre la fundació.

El vaiixita. Professional liberal que desenvolupa gairebé tota la seva jornada a una fundació que presta serveis a l'administració. Incomprensiblement, i a diferència de bidells o secretàries, a ell no se'l va fer part de la plantilla, tot i que la seva activitat és essencial per a la fundació i és difícilment externalitzable. Generalment cobra el 30 del mes següent al que factura, com tots els proveïdors, però des de fa uns mesos cobra amb tres o quatre mesos de retard, a causa dels impagaments de la Generalitat. A més, el seus honoraris s'han reduït un 35% en els darrers dos anys a causa dels successius plans d'ajustament per fer front a les retallades d'aportacions públiques.

El xudra. Fou acomiadat recentment del sector públic a causa de la política d'ajustaments consensuada amb els sindicats. Tampoc perdia gran cosa, ja que malgrat tenia un màster i dues carreres, treballava d'administratiu encadenant contractes d'obra i servei. Està cobrant l'atur mentre busca desesperadament un lloc de treball del que sigui. La paga del desembre la cobrarà, com tots els mesos, el 10 de gener. Pensa en marxar a Alemanya. L'ajuda el fet de què va estudiar un parell de cursos d'alemany com a crèdits de lliure elecció mentre feia la carrera.

Arqueologia contemporània (XLVII): L'Hostal Sant Pancraç de Bellaterra

2011-12-22T01:07:00.000+01:00

Font: Wikipedia (Kippelboy)

Si la sogra et dóna guerra
i vols estar ben gras
menja a l'HOSTAL DE SANT PANCRAS
i viu sempre a BELLA-TERRA (1932)

L'Hostal de Sant Pancraç, situat al costat de l'estació de Bellaterra, és gairebé un restaurant-museu, tant pel que fa a les instal·lacions com a la cuina. Els seus orígens daten de 1930, quan el farmacèutic de Cerdanyola anomenat Bartomeu Bartomeu va promoure la urbanització d'uns terrenys situats a tocar de la incipient línia de ferrocarril elèctric entre Barcelona i Sabadell. Sorgia així Bellaterra, un exemple de ciutat jardí noucentista.

El primer que va fer Bartomeu fou construir un gran edifici que acolliria un hostal, anomenat Sant Pancraç, així com algunes botigues, que s'inaugurà el juny de 1932. L'hostal era en realitat un restaurant amb sis pisos moblats, els quals foren utilitzats en els seus inicis per compradors potencials de terrenys de la urbanització. Després van ser utilitzats per clientela diversa, entre elles diversos equips de futbol. Diuen que el Barça hi va anar algun cop (evidentment fa molts anys), però era sobretot el Sabadell el seu principal client.

L'hotel continua oficialment existint (figura al registre d'hotels), però el que el fa conegut és el seu restaurant. Un restaurant que et transporta mig segle enrere, i on se serveix menjar tradicional català. El dia més concorregut és, sense cap tipus de dubte, els dimecres, dia en què acostumen a fer l'escudella amb carn d'olla.

Això deia del Sant Pancraç l'any 1997 un jove Salvador Sostres a La Vanguardia

Bellaterra no es París, pero la vida de sus ciudadanos es igual de rosa que la de los paisanos de Edith Piaf, y es que es una de las localidades más aristocráticas de Barcelona. Y tiene además la terraza y los salones del hotel Sant Pancrás, para con vertir los cinco minutos del cortado de des pués de almorzar en un ritual de devoción inexcusable almorzar en un ritual de devoción inexcusable. La identificación de la vecindad de Bellaterra con el Sant Pancrás es redonda y total como una luna llena. Si el equipo de futbol de Beilaterra ganara, los aficionados irían al Sant Pancrás a celebrarlo; si como se pretendió hace unos años, Bellaterra se segregara de Cerdanyola, el júbilo de sus vecinos vaciaría los barriles del Sant Pancrás. Mientras tanto,
sus plácidas sobremesas siguen haciendo historia.

Actualment l'hostal opera els matins (on són famosos els seus esmorzars) i els migdies, llevat dels dissabtes. Tenen un menú a 11,40 euros (cafès exclosos), però també es pot dinar a la carta. La carta, per cert, reprodueix la publicitat de l'establiment quan va obrir. Allà, s'hi destacava, per exemple, que es cuinava enfront del públic i que era l'únic hostal de Catalunya al que li servien les llagostes via aèria. També destacaven que tenien ràdio, suposo que per poder escoltar Ràdio Associació de Catalunya...

El dia que hi vaig anar a dinar vaig menjar uns canalons de primer, servits d'una manera ben casolana. Són especialment recomanables els ous ferrats o ous al plat, el dia que els ofereixen. Els entremesos també són dignes d'esment, ja que probablement sigui el darrer hostal de Catalunya que els serveixi d'aquesta manera. De segon, vaig triar bacallà. I de postres, l'insuperable flam de la casa.

En acabat de dinar podeu donar una passejada per la urbanització. A pocs minuts hi ha una altra joia de l'arqueologia contemporània que és El Pedregar, el qual mereix un apunt apart.

Cartells abandonats

2011-12-20T01:11:00.000+01:00

A la rotonda que enllaça la Ronda de Granollers amb la Carretera de Cardedeu encara poden veure's uns quants cartells del candidat Jordi Miralles, representant de l'esquerra més irredenta. Miralles, historiador de formació i carter de professió, és la cara més visible d'EUiA, una federació de partits i coalicions que ha anat a les darreres eleccions ajuntat amb Iniciativa. Apart de personalismes, l'única cosa que separa a ambdues formacions és l'accent: mentre que Iniciativa ha apostat inequivocament pel verd, EUiA continua preferint el color vermell.

Malgrat haver estat un dels líders d'un dels partits que va governar Catalunya durant set anys, Miralles és un perfecte desconegut per a la majoria de ciutadans. L'única aparició més o menys pública als mitjans fou fa uns tres anys arran de l'afer del cotxe oficial d'en Benach. En aquell moment, i en una entrevista al Canal Parlament, va qualificar de "transport públic" l'Audi A6 al que tenia dret en tant que secretari 3r de la Mesa del Parlament.

Per aquest motiu sobta la seva presència en els cartells electorals, una espècia que està en vies d'extinció i a la que només recorren partits molt petits, els quals per obra i gràcia de les normatives electorals no tenen accés als recursos monetaris dels que gaudeixen els grans. Les hipòtesis de treball són dues: (a) els van enganxar militants d'EUiA de la zona; (b) els va enganxar una empresa per acontentar als d'EUiA, que sempre es queixen (amb una part de raó) de l'omnipresència dels seus companys d'Iniciativa a la propaganda electoral.

Si passeu per allà, encara sou a temps de veure'ls, abans de què el circ de torn pengi els seus corresponents cartells anunciant l'arribada a Granollers.

P.D: En una altre accés a aquesta ronda, més al Sud, s'hi penjaven cartells del CDS en dates tan properes com el 2003. Encara que sembli mentida, el CDS va presentar-se a les eleccions municipals de Granollers (una ciutat que reprodueix molt bé el comportament electoral del conjunt de Catalunya) fins al 2007.

En la Calle de Blas

2011-12-16T16:32:00.002+01:00

Conec el Poble Sec des de que era petit. Com que ja tinc una certa edat vaig tenir l'oportunitat de conèixer els noms dels carrers abans de què l'Ajuntament fes un lífting de les plaques a mitjans dels vuitanta. Així vaig conèixer encara el carrer Marqués del Duero, Conde del Asalto, Rosal, Cruz Canteros, o Blasco de Garay. La cosa no va durar massa temps, ja que algú (suposo que alguna associació de veïns) es va encarregar de "catalanitzar" els noms dels carrers d'aquella zona enganxant-hi un cartell sobre la placa.

El carrer de Blai era llavors la calle Blay. De petita rambla del Poble Sec no en tenia res, ja que llavors hi passaven cotxes i fins i tot, durant una temporada, autobusos articulats. Mai fou conegut per la "Calle de Blas", que és com els de Google Maps l'han rebatejat recentment.

No ha estat l'únic cas. El catàleg de despropòsits, només a Barcelona, ha estat llarg. Des de la "calle de la Codorniz" fins a la "calle de la Francia Chica", passant per la "Ronda de Arriba". #unaplaus

El pessebre de la Plaça Sant Jaume

2011-12-13T19:53:00.003+01:00

Qui més qui menys tothom estava expectant en veure com resoldria l'Ajuntament de Barcelona el tema de la decoració nadalenca en el primer Nadal de nova alcaldia. Aquest havia estat un tema on la polèmica estava servida cada any. Des de l'episodi dels avets "sostenibles", fins al pessebre-menjador, passant per les persistents queixes sobre l'escassa (per no dir insignificant) il·luminació nadalenca, el tema dels guarniments nadalencs va entretenir força als regidors municipals durant els dos darrers mandats. La dècada passada fou especialment prolífica en fer experiments diversos, alguns d'ells ben poc afortunats, en nom de la modernor, la sostenibilitat i la multiculturalitat.

Des de fa un temps però les coses han canviat radicalment. La il·luminació nadalenca ja va marcar un punt d'inflexió. Des de fa un parell d'anys vies com la Gran Via, la Diagonal o el Passeig de Gràcia tenen una il·luminació pròpia de gran ciutat, deixant enrere estampes més pròpies del Berlin Est en plena Guerra Freda.

I ara també li ha tocat un rentat de cara al pessebre. El d'aquest any conserva algunes idees bones de pessebres d'anys anteriors (com l'aposta per la vegetació mediterrània), però s'han volgut evitar alguns excessos. Segons diuen, aquest vol retre un homenatge al romànic català. Per cert, enguany el pessebre inclou també el tradicional caganer, figura de la qual no és massa partidari el senyor Fernández Díaz, probablement el regidor més crític amb segons quin tipus de decoracions poc convencionals.

P.D: Algú sap què se n'ha fet d'aquells avets sostenibles?

Carrer cinquanta-quatre

2011-12-06T19:54:00.001+01:00

Donar nom a carrers i places ha estat una pràctica habitual als pobles i ciutats de la majoria de països desenvolupats. Tradicionalment les vies s'anomenaven per alguna referència geogràfica, però més endavant es va anar estenent el costum de posar-hi noms que rememoressin personatges dignes d'esment o agermanessin amb d'altres ciutats o països.

No és massa normal trobar-se llocs on els carrers van numerats. Fins i tot als polígons industrials, llocs indicats per aquest tipus de denominacions, solen dur noms que intenten humanitzar-los. L'excepció la trobem al municipi de Camarles, al Baix Ebre. Allí els carrers segueixen la numeració, i per tant podem trobar-nos amb el carrer 27, el carrer 42 o el carrer 48. Com si fóssim a Manhattan.

La denominació dels carrers és relativament nova, de finals dels vuitanta. El seu impulsor, el qui probablement fou l'alcalde més peculiar de la zona, Primitivo Forastero. Forastero fou alcalde des del dia que Camarles se segregà de Tortosa, fins que una sentència del Tribunal Suprem l'inhabilità, poc abans de morir, a principis de la passada dècada. No fou l'única actuació controvertida d'aquest polític. L'execució d'un gall que molestava, o la instal·lació d'una granja de micos, en són dos exemples més.

D'aquesta peculiar denominació dels carrers només es salva l'Avinguda Catalunya, probablement perquè fou inaugurada en persona pel President Pujol a principis dels vuitanta. Es dóna la circumstància de què Pujol i Forastero eren vells coneguts. El primer cop que es conegueren Pujol anava amb Ernest Lluch a "fer país" i Forastero, funcionari i secretari de la cooperativa arrossaire local, va presentar-se al restaurant on dinaven acompanyat d'un parell del que podríem anomenar "auditors de seguretat". Diuen que el dinar no va acabar massa bé, però això no fou impediment perquè anys després Forastero s'incorporés a CiU, després de presentar-se al Senat per la Falange. Coses de la política...

I per a què vol l'oficina?

2011-12-01T23:45:00.001+01:00

Malgrat les múltiples opinions contràries, el President Montilla ja és senador per designació autonòmica. Diuen que l'expresident, que recordem va renunciar al seu escó al Parlament al perdre les eleccions fa tot just un any, s'avorria bastant amb la seva nova vida i que això del Senat podia ser una bona sortida per tornar a l'activitat des d'una certa distància.

Jo l'entenc. La seva condició actual d'expresident fa que amb els seus 56 anys sigui un ni-ni. Ni pot continuar a la política catalana, ni té prou edat per jubilar-se. El fet de què a més hagi dedicat tota la seva vida a la política professional (no oblidem que l'any 1979 ja era tinent d'alcalde d'un municipi important) tampoc juga a favor, perquè les possibilitats de recol·locar-se al sector privat són pràcticament nul·les. La sortida al Senat, per molt desprestigiat que estigui, és una via de poder sortir d'aquesta situació d'una manera digna.

El que no entenc és el manteniment de l'Oficina de l'Expresident, a la qual no hi ha renunciat. Aquestes oficines estan justificades en tant els expresidents duen a terme una activitat institucional, no per a dur-hi a terme ni conspiracions de partit ni activitats privades. Ja fa uns mesos vaig comentar que calia acotar molt bé aquests organismes. I aquest episodi em dóna encara més motius per a tornar-ho a reclamar Quina ha estat l'activitat d'aquesta oficina? Tenen cap obligació aquestes oficines de redactar una memòria d'activitats?

I això ens du a un altre problema: el fet de què aparentment no existeix cap incompatibilitat entre percebre pensions o sous d'expresident (sigui de la Generalitat i del Parlament), i dur a terme tot tipus d'activitats públiques o privades. Crec que el Parlament hauria de legislar immediatament sobre aquesta matèria, fixant unes condicions idèntiques a les que tenen la resta de mortals. En altres paraules: si el senador Montilla vol despatx, que se'l pagui de la seva butxaca o que li posi el PSC.

Alcaldades: el tancament de la ràdio i la televisió de l'Hospitalet

2011-11-29T21:22:00.001+01:00

L'Ajuntament de l'Hospitalet ha pres la decisió de tancar les emissores municipals de ràdio i televisió. L'objectiu d'aquestes mesures és alliberar tres milions d'euros que aniran destinats a d'altres partides que el consistori considera prioritàries, com els denominats "serveis socials". La contrapartida ha estat doble. Per una banda, els habitants dels municipi es quedaran sense el seu referent informatiu més proper. Pitjor ho tindran els prop de setanta professionals que veuran extingits els seus contractes i hauran de buscar-se la vida en un mercat on cada cop tenen menors oportunitats.

Poden existir causes objectives que aconsellessin un aprimament o fins i tot un replantejament dels mitjans de comunicació que depenien dels diners municipals. Molt s'ha parlat sobre la tasca de cohesió del municipi que suposadament han fet aquests mitjans, però la realitat és que les audiències d'aquests mitjans eren ínfimes. Per exemple, a la darrera onada del Baròmetre apareix Ràdio Vilafranca o Mataró Ràdio, però no la ràdio de l'Hospitalet. Pel que fa a la televisió, l'audiència acumulada que se li atorga a la Televisió de l'Hospitalet era de 7.000 persones, inferior al Canal Taronja o la Televisió de Manresa, per citar dos exemples. Certament és insostenible tenir 40 periodistes per mantenir una ràdio que gairebé no escolta ningú (objectivament parlant), o 30 persones per realitzar una televisió que potser veuen simultàniament unes desenes de persones (recordem que l'Hospitalet té 258.000 habitants).

Però hi havia altres solucions. Probablement la ràdio es podria mantenir sense cap problema si es planteja un aprimament de l'estructura i s'intenta fer allò que s'espera que faci una ràdio local: informació de proximitat i obrir els micròfons als ciutadans i entitats del municipi. Ho estava fent la ràdio actual? Potser no del tot. Si ho hagués fet probablement ara hi hauria manifestacions i protestes sonores d'oients indignats per la mesura.

Pel que fa a la televisió, mitjà molt més complex que la ràdio... quin sentit té una televisió local que està a tocar de Barcelona, amb tot el que representa? Crec que el més lògic (i això també serviria per Badalona o Esplugues) seria integrar aquestes televisions dins Barcelona TV. D'aquesta manera s'asseguraria un servei de proximitat del qual ara no gaudiran els veïns de l'Hospitalet, amb major audiència i a un cost molt menor per a les arques del consistori del que representava el model actual.

La decisió sembla que ja està presa. Espero que aquesta alcaldessa que tant s'omple la boca de "polítiques socials" tingui en compte de què 70 persones no tindran feina a partir d'ara. Probablement la sortida d'algunes d'elles, o apurant una mica, de la majoria d'elles era inevitable. Però això no vol dir que la sortida sigui de qualsevol manera. Perquè al capdavall qui haurien de ser acomiadats per mala gestió, no són ni els pobres redactors ni els pobres productors, sinó totes aquelles ments pensants que durant anys han permès que els mitjans de comunicació local fossin una xucladora de diners. Per cert, no ha estat la senyora Núria Marín la responsable de tot aquest negociat des del 1999?

P.S: S'agrairia molt que La Farga, empresa municipal que gestiona entre altres coses els mitjans de comunicació locals, disposés d'una memòria d'activitats i d'uns estats financers accessibles a tots els ciutadans, tenint en compte de què són els ciutadans els qui els paguen el sou.

#rutabravesBCN: Quimet d'Horta

2011-11-26T18:28:00.001+01:00

Avui m'he afegit a #rutabravesBCN, una iniciativa que pretén descobrir quin són els millors bars de braves, i per extensió de tapes de Barcelona. El projecte ja fa uns dissabtes que funciona, i això fa que m'hagi perdut alguna sessió mítica. Espero que això no torni a passar en un futur :-)

La destinació escollida avui ha estat en Quimet d'Horta, un bar dels de tota la vida situat a un dels racons de la Plaça Eivissa (probablement la plaça amb una configuració més irregular de la ciutat). El local funciona des del 1927, i era popularment conegut pels veïns com el "bar del lloro". És conegut arreu per les seves xapates, però també és un bon lloc per fer-hi l'aperitiu. La decoració del local s'ha mantingut més o menys inalterable amb el pas dels anys (tot i haver rebut diverses reformes), i hi destaca per sobre de tot una gran col·lecció de mininatures de begudes alcohòliques, algunes de les quals serien dignes d'aparèixer en una nova edició de l'Arqueologia Contemporània.

Hem provat les braves, acompanyades d'unes croquetes, mandonguilles (ens les han recomanat), seitons, tonyina, i olives farcides. La presentació de les braves és més que correcta, i a més, estaven al punt, però segons m'han confirmat els històrics d'aquesta ruta no arriben al primer lloc de la classificació. Les croquetes i les mandonguilles eren força bones i la tonyina tenia un escabetx tan fi que fa les delícies dels qui no ens agrada el vinagre. Per rematar-ho, hem agafat uns pinxos, acompanyats de pa de xapata (francament bo). Menjar i beguda (cafè inclòs) han costat gairebé 13 euros per persona, un preu més que ajustat per la qualitat del producte.

Hi tornarem un altre dia, aquest cop per provar les xapates.

Alcaldades Trias (I): la pista de gel de la Plaça Catalunya

2011-11-25T12:20:00.001+01:00

Inaugurem secció després de donar els cent dies de gràcia a la gestió del nou equip municipal. I comencem amb el que va camí de convertir-se en digne hereu de mítiques alcaldades de nadals anteriors, caracteritzats per pessebres amb butaners o avets sostenibles. Ens referim a la pista de gel que ja s'està instal·lant al bell mig de la Plaça Catalunya i que es preveu estigui en funcionament el proper dia 2.

No entraré a valorar la major o menor idoneitat d'ubicar una pista de gel en una ciutat de clima temperat com és la nostra, la despesa energètica que pot representar, o de si la pista de gel és una americanada que no té res a veure amb les nostres tradicions nadalenques. El problema per a mi és un altre: l'ocupació d'un espai públic durant més d'un mes per a finalitats més o menys privades.

Primera pregunta: pagaran una taxa per dur a terme una activitat empresarial en un espai públic? Des del meu punt de vista aquesta és una activitat privada que té uns beneficiaris concrets, i per tant, ha d'estar subjecta a les ordenances fiscals de la mateixa manera que ho estan les terrasses dels bars o qualsevol negoci que vol ocupar un centímetre quadrat de la via pública. Si no ho està, ras i curt, és un escàndol, per molts que "els comerciants ho demanen".

Segona pregunta: cas de què estigui tot en regle, no hi havia espais a la ciutat igual de bons però mancats de la càrrega simbòlica que representa ocupar la Plaça Catalunya? Una de les principals crítiques que es van fer al moviment dels indignaos fou precisament l'apropiació que van fer de la plaça per als seus usos particulars. Una actuació totalment impresentable a la qual hi costava trobar justificació... fins que a algú se li ha acudit posar una pista de gel.

Tercera pregunta: donarà l'Ajuntament el mateix grau de facilitats als comerciants d'altres eixos comercials? O a associacions o entitats que vulguin fer una acció d'aquestes característiques? Compte amb els precedents que anem creant...

Arqueologia contemporània (XLVI): els cartells electorals

2011-11-20T17:51:00.001+01:00

La campanya #durandiputatdesde1979 va tenir algunes derivades dignes d'esment. Una d'elles fou descobrir un vell cartell de l'any 1982, on un Duran que entrava a la trentena ja mostrava una inquietant alopècia. El cartell provenia d'un fons digital de cartells que té la UAB, que compta amb més de 4.000 referències que cobreixen sobretot la part de la Transició.

Recomano que li doneu una ullada. En algunes coses s'aprecien canvis importants. Per exemple, els cartells s'han anat uniformitzant i ara solen incloure un lema i la foto del candidat. Antigament era bastant habitual veure cartells on els protagonistes no eren els candidats sinó la ciutadania en general. Cartells d'obrers, jubilats, famílies, o dibuixos de barris i pobles formaven un % important de la iconografia. Crec que fa anys que no he vist un cartell d'aquest tipus (també es veritat que se'n veuen menys).

També solien abundar els cartells on hi apareixien diversos candidats. A les circumscripcions petites, per exemple, alguns partits posaven la foto de tots els candidats. A la de Barcelona, per motius obvis, els partits solien centrar-se en els 3 o 4 primers representants de la llista. Cal tenir en compte, però, de què en aquells anys molts partits eren el resultat de la fusió de grupuscles molt diversos, i per tant la confecció dels cartells era el resultat d'un complicat exercici d'equilibris de poder. L'única excepció era el PSUC, una organització on el partit primava per sobre dels noms. En aquest cas, els qui apareixien eren els alcaldes de les nombroses poblacions que controlaven, destacats líders sindicalistes o persones molt conegudes en l'àmbit veïnal o associatiu.

Els canvis ens estan dient subliminalment dues coses. La primera, que els partits polítics actuals passen massa dels ciutadans i dels seus problemes. El segon, que els candidats de la llista compten molt poc, si és que compten. Potser que ara, que tant parlem de regeneració democràtica, recuperem el millor de la política d'aquella època.

P.S: Repassant cartells haig de donar-li la raó a Oriol Jonqueras. Tot i que Duran fou escollit diputat per primer cop l'any 1982, s'havia presentat a les eleccions del 1979 com a número 2 per Lleida, darrera de Maria Rúbies.

P.S.2: Al cartell del PSUC hi apareix un polític que força anys més tard es va fer famós per les seves oracions ad petendam pluviam. A veure si el trobeu ;-)

Lo Carrilet del Delta, versió 2.0

2011-11-18T23:48:00.001+01:00

El Delta de l'Ebre tornarà a veure passar trens. O almenys aquest és el propòsit d'un grup d'entusiastes de Deltebre que, de moment, ja han aconseguit rescatar material i fins i tot estendre unes desenes de metres de carril reaprofitat.

Entre 1926 i 1967 va existir un petit carrilet que connectava Tortosa amb La Cava (actualment part de Deltebre) i que tenia com a objectiu principal transportar l'arròs del Delta fins a Tortosa, on podia carregar-se a la línia principal. Tot i això, també transportava passatgers, en uns automotors diesel que foren pioners i que van servir amb molta dignitat durant els 41 anys d'existència de la línia.

Com moltes altes línies d'aquestes característiques, el ferrocarril va desaparèixer a finals dels seixanta al no poder competir amb la carretera. Les vies no van trigar a desaparèixer. Els edificis de les estacions van resistir uns anys, fins que els llogaters van anar morint o els van haver de deixar. Poc a poc, el carrilet va passar a ser història en una terra que encara confiava en l'agricultura com a principal activitat econòmica.

La situació ha canviat. El Delta de l'Ebre continua produint força arròs, però el turisme mediambiental cada cop hi té més pes. És en aquest context que algú se li acudeix la idea de recuperar una part del carrilet per a destinar-la a usos turístics. D'aconseguir-ho, serà un dels escassos exemples de ferrocarrils recuperats per a usos turístics que hi ha a Catalunya (els altres dos són a l'Alt Berguedà), però passarà a formar part d'una llarga llista de casos internacionals.

El projecte preveu en una primera fase construir un quilòmetre de via i reconstruir alguns cotxes. L'objectiu final passa per un recorregut de quatre quilòmetres i la reconstrucció de les estacions de La Cava i de Jesús i Maria, enderrocades a mitjans dels vuitanta. Els Ferrocarrils de la Generalitat hi aporten el seu granet de sorra, donant material en desús per al servei convencional, però d'un valor incalculable per un projecte d'aquestes característiques.

Encara trigarem a veure el carrilet funcionant de nou. S'esperava que la primera fase conclogués el 2010 i es va marcar el 2012 com a possible termini per a la segona fase. La realitat és que a finals del 2011 amb prou feines hi ha unes desenes de metres instal·lats. De totes maneres, més val tard que mai.

#Durandiputatdesde1979

2011-11-16T22:50:00.001+01:00

Els nois d'Esquerra ens han fet notar que el Josep Antoni Duran Lleida porta massa anys a la política. Qui va aixecar la llebre fou Oriol Junqueras, que va comentar irònicament que quan ell feia "cinquè de primària" (curiós que un doctor en història utilitzi el mot primària en comptes d'EGB) el senyor Duran ja era diputat. Després el Twitter es va encarregar de fer trending topic el #durandiputat1979, al qual s'hi van sumar ben alegrement destacats militants i simpatitzants d'altres opcions polítiques.

Primera cosa que grinyola: Josep Antoni Duran Lleida no fou escollit diputat l'any 1979, sinó el 1982. Si un repassa la fitxa del Congrés dels Diputats veurà que fou diputat a la II Legislatura. L'error probablement es degué a que Junqueras (historiador de professió) va considerar que la II Legislatura era la que s'inicià el 1979, quan en realitat aquella fou la I Legislatura (la de 1977 a 1979 és la Constituent).

Segona cosa que grinyola: Josep Antoni Duran Lleida no ha estat diputat al Congrés tots aquests anys. Repassant la fitxa del Congrés es pot veure que va ser-ho entre el 1982 al 1993 i del 2004 fins a data d'avui. Certament són molts anys (gairebé 18 anys), però no els 32 que esmenten els Esquerra boys.

Tercera cosa: quin és el problema de què una persona estigui vint, trenta o quaranta anys de diputat? A moltes democràcies venerables és perfectament normal que congressistes o senadors serveixin durant dècades. De fet, això és vist com quelcom positiu, ja que solen aportar una experiència essencial per poder assolir consensos i, al capdavall, per millorar l'activitat legislativa. Un altre tema és si un alcalde, un president de govern o un conseller poden estar al càrrec més d'un cert nombre raonable d'anys. L'experiència mostra que en aquests casos sí que és recomanable que s'afavoreixi el moviment. Per aquesta raó una democràcia com els Estats Units té uns límits molt marcats per als mandats presidencials, però en canvi no hi ha cap límit de mandats per als congressistes o senadors.

I finalment: cap geperut es veu la seva gepa. Sense anar més lluny, a la pròpia llista d'Esquerra ens trobem a Joan Tardà, qui el 1979 era regidor a l'Ajuntament de Cornellà (en aquella època pel PSUC). El senyor Joan Puigcercós, porta sent diputat des del 1992, i el senyor Carod-Rovira va ocupar ininterrompudament durant 22 anys butaca de diputat al Parlament. I això per no parlar d'altres partits més o menys propers. Sense anar més lluny Joaquim Nadal porta des del 1984 ocupant butaca al Parlament, escó que durant molts anys va simultanejar amb l'alcaldia de Girona (a la que accedí l'any 1979).

Fer el ridícul: el suposat acomiadament del professor Espada

2011-11-15T11:37:00.001+01:00

Dies enrere es va saber que el periodista Arcadi Espada havia estat "acomiadat" de la Universitat Pompeu Fabra, després de 18 anys de col·laborar-hi. La manera de saber-ho fou diguem-ho, curiosa: una carta escrita en tercera persona que aparegué a la columna que manté a El Mundo. Els motius de l'acomiadament als quals al·ludeix la carta havien estat suposadament polítics: era una persona non grata per al sistema. La significació político/ideològica del personatge i una certa notorietat mediàtica van fer que la notícia es convertís en un trending topic, fos convenientment meneada, i tingués l'oportunitat de comentar-ho en altres mitjans, com fou el cas del programa de la Julia Otero.

Em sorpren que un docent de Llengua Castellana parli d'acomiadament quan el que ha passat ha estat que no se li ha renovat el contracte de professor associat a temps parcial, que és la figura laboral que tenia. Cert és que duia ja 18 anys exercint funcions docents, però tècnicament no es pot parlar d'acomiadament. El que li ha passat, a més, és exactament el mateix que han patit centenars de professors en la seva mateixa situació, bé per desaparició de l'assignatura que imparteixen, bé quan per motius pressupostaris es decideix retallar per allà on es pot retallar més fàcilment, o senzillament quan les valoracions docents no són les que haurien de ser.

El problema, senyor Espada, no són les conspiracions nacionalistes. El problema de fons és el sistema laboral d'aquest país, que permet l'acomiadament lliure d'alguns treballadors i no poder tocar una coma de les condicions laborals a d'altres, encara que desenvolupin les mateixes tasques. Si s'ha de indignar, indigni's si us plau del fet de què puguin dir-li adéu d'un dia per un altre després de 18 anys de servei satisfactori. O indigni's de perquè li retallen el sou un 50%, mentre continua havent pressupost per estructures de dubtosa utilitat. La teoria de la conspiració és una arma fàcil, com també ho és atacar al departament o a la universitat, però s'esperaria que una persona intel·ligent amb capacitat de crear opinió, anés una mica més enllà i posés damunt de la taula una situació estructural.

I una pregunta final: cedirà la senyora Otero el micròfon a qualsevol dels centenars de professors associats que han perdut el seu contracte, tal i com ha fet el senyor Espada? o als centenars de professors o investigadors a temps complet que han anat al carrer quan ha acabat el seu contracte perquè no hi ha diners per mantenir-los? Més professionalitat, si us plau.

Així no!

2011-11-05T00:24:00.000+01:00

Cruïlla d'Enric Granados a Mallorca, un dia qualsevol de tardor. Un inoportú cartell advertint del tall del carril bici uns metres més amunt tapa completament el semàfor, malgrat que el carril continua passat el carrer.

Ahir la Síndica de Greuges de la ciutat presentava un informe alertant dels mals usos que molts ciclistes fan del seu mitjà de locomoció. Probablement un dels principals motius pels quals molts ciclistes incompleixen les normes són situacions com la que apareix a la foto, malauradament massa quotidianes.

Xampany, cava, escumós

2011-10-22T00:38:00.002+02:00

Comprem una ampolla de xampany ben freda, un xampany bo, l'ocasió s'ho mereix: un DELAPIERRE, i pugem a l'habitació: una habitació d'hotel [...]
QUIM MONZÓ, Uff, Va dir El

L'altre dia vaig tenir l'oportunitat de visitar el nou Centre d'Interpretació del Cava de Sant Sadurní, aprofitant unes jornades Vins & Blogs organitzades per la Penedesfera. El centre vol complementar l'àmplia oferta de caves obertes al públic, oferint al visitant una visió panoràmica (potser un pèl superficial) del que és el cava. Probablement el centre necessita un rodatge i l'entrada hauria de ser gratuïta per aquelles persones que hagin pagat per visitar una cava del municipi, però com a punt de partida la idea és bona. De fet, sembla que hi ha el projecte d'ampliar-lo, això sí si arriben els diners (Proposta que faig: per què no financien l'ampliació les caves del municipi?)

De la visita em vaig quedar amb dues coses: la primera, una interessantíssima exposició de cartells antics, la majoria dels quals de la primera meitat del segle XX, provinents de la col·lecció de Marc Martí; la segona, el fet de què no hagin desterrat completament el mot "xampany" i que fins i tot expliquin que antigament era com es coneixia al que ara gairebé tothom diu cava. De fet la segona troballa va fer-me revisitar els cartells i em vaig adonar que el mot cava era tant o més present que els "champaña", "champán", o "xampany" (aquest darrer de l'època republicana).

Tenia la percepció de què el mot "cava" havia estat introduït als mitjans dels vuitanta vuitanta, coincidint amb l'accés a la Comunitat Europea. De fet, fou en aquesta època quan gairebé tothom va deixar de denominar-lo xampany, coincidint també amb la potenciació dels Brut Nature en detriment dels semi-secs o semi-dolços. També pel que tenia entès els més fonamentalistes amb l'ús de la paraula "cava" foren els defensors del denominat català light, fet que va generar una certa animadversió pels sectors contraris a aquesta tendència.

Sigui com sigui, la paraula xampany ha quedat arraconada. Ara bé, També m'han explicat que darrerament s'ha posat de moda denominar-los "escumosos del Penedès", amb l'objectiu de diferenciar-los dels altres vins produïts sota la mateixa D.O., que inclou alguns municipis de fora de la regió penedesenca ( i fins i tot de fora de Catalunya). Tornarem a canviar de nom?

Arqueologia contemporània (XLV): el Bucanero

2011-10-15T18:15:00.002+02:00

Dies enrere, en fer una visita d'urgència a la màquina de vending, em vaig topar amb una peça de rebosteria que em resultaven familiars. Eren els Bucanero, uns pastelitus que havia menjat de petit i que feia dècades que havien desaparegut de les prestatgeries.

Els Bucanero, de la casa Bimbo, formaven part d'una cartera de productes de rebosteria industrial força àmplia. Eren menys coneguts que els Bony, Tigretón o Pantera Rosa, probablement pel fet de no incloure xocolata dins de la barreja (els dos primers) o per no tenir aquell color tan antinatural (en el darrer cas). Probablement aquest fet, els va condemnar a desaparèixer dels prestatges a principis dels vuitanta. També suposo perquè en aquella època aquests productes van entrar en declivi, tant per la desaparició de l'efecte novetat que tingueren en el seu moment, com per la caiguda de la natalitat o els canvis alimentaris.

M'ha sobtat una mica tornar-los a veure. Ja fa molts anys que em vaig desenganxar de consumir aquest tipus de productes. Bé, més aviat mai vaig ser-ne un gran consumidor. Ja a finals dels setanta es qüestionava la idoneïtat des del punt de vista dietètic d'aquestes peces, el que feia que el seu consum fos esporàdic. També a l'escola es dedicaven a recomanar que els nens no duguessin peces de pastisseria industrial per esmorzar. Encara faltaven molts anys perquè ens expliquessin els greus perills dels greixos saturats, greixos trans i la sal que solen dur oculta aquestes llaminadures. Ara bé, també es bo recordar que en aquella època els nivells d'obesitat infantil eren molt inferiors als de l'actualitat...

Els Bucaneros no són però les úniques peces de col·leccionista que es poden trobar a les màquines de vendign. També s'hi troben els Phoskitos...i uns pastissets dedicats al Barbapapá!! Continuarem informant

Unes cartes políticament correctes

2011-10-11T23:42:00.001+02:00

La revista Life va dedicar força atenció al que passava a Barcelona durant la Guerra Civil. A més dels reportatges sobre la revolució anarquista o els bombardejos que va patir, també es va interessar per aspectes de la vida quotidiana. Un d'ells fou un esport típicament barceloní (o català), com és el de refer-ho tot per semblar políticament correcte. Aquest cop la "víctima" foren les cartes.

A l'edició del 14 de febrer de 1938 s'explicava com s'havien refet les cartes, en concret les del rei, cavall i sota per adequar-les al context del moment. Així, la figura del rei deixava pas a un gegant que duia una falç en comptes de la tradicional espasa. La figura del cavall representava un pagès català vestit de festa donant-li al porró. I la figura de la sota esdevenia una pubilla. Encara rai que la cosa quedava aquí i no se'ls va acudir anar més enllà i convertir-los en proletaris.

Aquest no fou l'únic canvi que es va produir en aquella època. El més sonat de tots fou el canvi de nom de molts municipis amb l'objectiu de desposseir-los de noms religiosos o que sonessin al vell règim. Així, Molins de Rei va esdevenir Molins de Llobregat i Sant Cugat del Vallès canvià a Pins del Vallès. Ara bé, la palma se la va endur Sant Climent de Llobregat, reanomenada Cirerers de Llobregat.

Pensant-ho bé actualment aquestes cartes també estarien prohibides. El rei està fent servir una eina perillosa sense les adequades proteccions de seguretat. El cavaller està cavalcant superant la taxa d'alcoholèmia. I finalment la sota perpetua les desigualtats per raons de sexe...

Noces en blanc i negre

2011-10-05T22:35:00.000+02:00

El 12 d'octubre del 1947 es casava la Duquessa de Montoro, qui anys després esdevindria la Duquessa d'Alba. Fou un casament fastuós, que congregà 3.000 convidats i tingué un cost estimat en 300.000 dòlars del moment. Fins i tot el setmanari Life li va dedicar unes quantes pàgines a l'edició del 27 d'octubre, on no van dubtar a comparar-la amb el casament d'Isabel II d'Anglaterra.

Qui hauria de dir-li a la Duquessa que gairebé 64 anys després tornaria a casar-se, en aquest cas en terceres núpcies!

Soterrem-ho tot (II)

2011-09-24T17:52:00.001+02:00

El Cremallera de Núria és un dels ferrocarrils més curts de Catalunya. Tot i salvar un desnivell de més de mil metres, amb prou feines té una dotzena de quilòmetres. Per aquest motiu, i el fet de travessar zones majoritàriament deshabitades, pràcticament no té interaccions amb altres infraestructures viàries. Un dels pocs casos on això passa és a l'entrada de Queralbs, on fins no fa massa hi havia un pas a nivell. Ara és a punt d'inaugurar-se un pas soterrat. El projecte ha costat gairebé 4 milions d'euros i les obres han durat un any.

Aquí tenim un cas de jutjat de guàrdia de malbaratament de diners. En primer lloc ni el trànsit de la carretera (que mor a pocs centenars de metres), ni el trànsit ferroviari (amb trens cada tres quarts d'hora), justifiquen la necessitat de fer un pas soterrat. Tampoc per raons de seguretat: quan baixa un cremallera va a la vertiginosa velocitat de...19 km/h. A més, per rematar-ho, el nou vial soterrat ha fet que el pendent fins a arribar al poble s'hagi incrementat, en una zona on les gelades a l'hivern són habituals. Això ha provocat que s'hagi hagut d'instal·lar calefacció a la calçada, amb la consegüent despesa econòmica.

Em penso que cap dels directius o membres del consell d'administració de FGC que van donar suport a tal barbaritat coneixen què passa a d'altres països del món. Anem a Suïssa. Allà el més normal del món és trobar-se amb passos a nivell, i fins i tot a la línia del Bernina els trens travessen carrers i places. Probablement ja no es construeix cap línia nova amb passos a nivell, però a ningú se li passa pel cap reclamar la desaparició de tots els passos a nivell, amb independència de la seva potencial perillositat o del seu grau d'incomoditat.

Quatre milions d'euros poden ser la xocolata del lloro... o no. Probablement hi ha inversions molt més necessàries a fer, començant per construir alguna escola. I segurament podem trobar a cada comarca com a mínim una inversió igual de dubtosa a aquesta. Suma y sigue...