Vida quotidiana

Cursa CEC a Collserola

2009-11-22T23:55:00.000+01:00

Avui he participat en una cursa "mixta": la 19a Cursa CEC a Collserola. Com el seu nom indica, es tracta d'una cursa que travessa Collserola. Concretament es fa un recorregut de 16km oficials (oficiosament un parell més), que sortint del Campus Nord arriba a Sant Pere Màrtir, d'allà marxa cap a Vallvidrera i es torna per la part del darrera. En total s'han inscrit 973 persones en la que constitueix la segona edició de la nova etapa d'aquesta cursa (l'anterior, gratuïta, sortia del Parc Cervantes i acabava prop del Velòdrom d'Horta).

Font: Never Run Alone

Com us podeu imaginar, el perfil de la cursa no és precisament el de la típica cursa urbana. En total hi ha més de 800 metres de desnivell, i a més bona part d'aquest es concentra en el primer quart, fins arribar a Sant Pere Màrtir. Aquest tros de pujada ha estat excepcionalment dur per fer-lo corrent, i a vegades no quedava altre remei que fer algun tros a peu, sobretot si hi havia embús al camí (com ha passat més d'un cop).

Passat Sant Pere Màrtir la cosa ha començat a canviar, ja que la ruta seguia fins a Vallvidrera per un camí de carena. Travessada la carretera de Molins de Rei ens hem endinsat pels carrers d'aquest peculiar barri de Barcelona, fins que hem anat a parar a un camí de baixada cap el pantà, força estret i humit, però que ha pogut fer-se amb relativa rapidesa.

El pantà de Vallvidrera, que no coneixia, marcava un canvi de ritme: tocava tornar a pujar, gairebé en camí de cabra. Novament s'ha hagut de canviar de marxa fins deixar les darreres cases de la urbanització. A partir d'aquí un camí més o menys pla ens ha dut fins a Can Cuiàs, on hi havia el segon punt d'avituallament (el primer era passat Sant Pere Màrtir), i un nou punt de creuament amb la carretera.

Travessada la carretera començava una llarga baixada en direcció a Sant Just, la qual ha estat interrompuda quan s'ha arribat a les primeres explotacions agràries. A partir de llavors tornava a tocar pujar, aquest cop de manera menys intensa, fins a la Plaça Mireia, on es reprenia el camí de pujada. Un bon tros de baixada només interromput a Finestrelles per un tram de pujada, el darrer. A partir de llavors baixada fins al Campus Nord, on hi havia la meta. Tot i que oficialment la cursa era de 16 km, el meu GPS marcava 17,7km. No ha estat l'únic cas, ja que a molta gent li marcava 18km. El temps, com no podia ser d'una altra manera, ha estat discret: 2 hores 15 minuts.

Cal destacar que la organització ha funcionat força bé, especialment en la part d'avituallaments, i pel que fa a senyalització. També hi ha ajudat el fet de què el nombre de participants hagi estat reduït, inferior als 1.000.

Els problemes domèstics d'en Fuentes

2009-11-21T12:59:00.000+01:00

Crec que Catalunya Ràdio la va encertar quan va pensar en Manel Fuentes per renovar els matins de Catalunya Ràdio, després de la desastrosa experiència de l'any anterior (i de la qual cal dir que poca culpa tenia la seva presentadora, malgrat el seu currículum d'"èxits d'audiència"). El programa necessitava des de feia anys una renovació a crits i qui millor que el propi Fuentes, que havia començat la seva carrera a la ràdio precisament en aquell programa, per poder fer un canvi radical.

Després de dos mesos, es pot dir que el resultat és satisfactori. Hi havia gent que dubtava de la capacitat del presentador per poder dur a terme un programa "seriós", tenint en compte que en Fuentes ha fet gairebé sempre programes humorístics. La realitat ha demostrat que el prejudici era similar al que es tenia quan Josep Guardiola (casualment de la mateixa quinta) va agafar les regnes del Barça. I probablement anirà recuperant part de la clientela que s'havia anat perdent en els darrers temps.

Ara bé. Tot no podia ser harmonia en un segment radiofònic que fa anys està envoltat de polèmica. Dies enrere es va fer públic que Fuentes havia acceptat fer un programa a Antena 3. Una diputada de CiU, Meritxell Borràs, critica al Parlament a Fuentes questionant el tipus de programa que farà a la televisió . Fuentes respon en forma de carta oberta, Borràs torna a respondre en forma de carta oberta, i el comitè d'empresa de Catalunya Ràdio contraataca, comentant algunes coses que sobten fins i tot a qui està fora del mundillo.

Tota aquesta discussió m'ha fet pensar en algunes coses:

Primer tema: si el programa que fa Manel Fuentes dura sis hores cada dia (de 6 a 12h), disposa de prou temps per embarcar-se en un altre projecte? El propi Fuentes hauria de ser conscient de què, almenys el primer any seria prudent concentrar-se en el seu projecte radiofònic, deixant per un futur noves col·laboracions. Llevat de què consideri el seu projecte radiofònic com una cosa secundària o passatgera, cosa que hauria de fer preocupar als responsables de la CCMA.

Segon tema: fa molt bé el comitè d'empresa de mostrar la seva sorpresa per la diferent vara de medir els règims d'incompatibilitats. Des de fa un quart de segle existeix un règim d'incompatibilitats força sever, però a la pràctica només se li aplica al bidell i al becari, quan els destinataris haurien de ser els de la part de dalt de la piràmide.El més lògic hauria estat que, considerant la durada del programa i la seva importància estratègica, el règim de compatibilitats del senyor Fuentes fos molt més estricte del que sembla que és.

Tercer tema: no hauria de ser el consell d'administració de la CCMA qui es manifestés sobre aquest tema i no els parlamentaris en el decurs d'una sessió? Penso que els parlamentaris, encara que siguin els de la comissió de control, s'han de concentrar més en les estratègies i deixar de dir la seva sobre tal o qual programa, o sobre el color del logotip, un vici malauradament massa estès arreu.

I on he de llençar la càpsula del Nespresso?

2009-11-19T00:49:00.000+01:00

www.btvnoticies.cat

Ara que han posat nous contenidors i ens han demanat que separem les nostres deixalles, em torna a aparèixer un problema existencial: a quin lloc haig de llençar les càpsules del Nespresso? Aquest producte, que ha revolucionat despatxos professionals i llars, acaba generant un bon nombre de càpsules usades que no saps ben bé on has de dipositat. Al contenidor groc? No ben bé, perquè el cafè que duen és matèria orgànica. Al contenidor de matèria orgànica? No, perquè l'embolcall d'alumini no és pot separar facilment. Al final, tothom qui conec les acaba posant a la galleda de tota la vida.

Aquesta tarda, aprofitant que al programa del Clapés entrevistaven a responsables del servei de neteja de l'Ajuntament, li he fet arribar aquesta pregunta. Però malauradament ells tampoc han sabut donar-me una resposta convincent. Això de separar prèviament el rebuig de l'envoltori em penso que és poc pràctic i poc realista...

Si algú té alguna idea, serà benvinguda ;-)

Félix Millet: l'inventor de la moto

2009-11-16T01:05:00.000+01:00

Font: Wikipedia

Ara que es parla tant dels vehicles elèctrics, caldria recordar que força dels primers vehicles anaven amb aquesta energia. Els primers prototips no van tenir massa volada a causa d'un problema al qual encara ens hi enfrontem: l'escassa autonomia dels vehicles.

La première moto de Félix Théodore Millet
Cargado por salons-et-foires. - NASCAR, F1, tuning y drift videos.

Una de les primeres motos (per no dir la primera que mereixia tal nom) fou la "Millet", desenvolupada per Félix Millet. En realitat es tractava del que avui coneixeríem com una bicicleta elèctrica. Millet la presentà per primer cop en una Exposició Universal (concretament la de 1889), i posteriorment la va anar perfeccionant. A ell li devem també el mot "motocicleta", que era com va acabar denominant a aquests enginys.

Poc s'imaginava aquest inventor francès que un segle després un altre Fèlix Millet també es faria famós... per haver-li venut la moto a tothom!

Arqueologia Contemporània (XXIX): Juguetes Airgam

2009-11-15T11:38:00.000+01:00

Al polígon del Camí del Mig, a l'Hospitalet es pot veure l'anunci d'una empresa de joguines ja desapareguda: Arigam. Fou una empresa familiar de vida més o menys efímera. Especialitzada en joguines de plàstic nasqué als anys cinquanta, fou tremendament popular als setanta... i desaparegué el 1987.

El seu producte estrella foren els Airgam Boys, uns ninots que competien més que dignament amb els populars Famobil/Playmobil. Van aparèixer a meitat dels setanta i estaven a totes les cases on hi havia criatures.

Per cert, això de reciclar i reutilitzar no és nou. A moltes cases les joguines es guardaven en aquells tambors de detergent marca "Colón" de mida generosa.

1000 signatures perquè l'Avui faci fora Salvador Sostres

2009-11-14T11:04:00.000+01:00

Des de fa uns dies existeix un grup a Facebook demanant que l'Avui faci fora al popular articulista Salvador Sostres. Els motius que esgrimeixen els promotors són columnes com "Chopped", "Emergeix la Fulana", o l'arxiconeguda "Parlar castellà és de pobres", i que superen els límits d'allò que podria tolerar-se. No són els primers que es mostren contrariats. El President Maragall s'hi va querellar fa uns anys arran d'un apunt al bloc que considerà insultant, i l'Associació de Dones Periodistes li donà anys enrere un simbòlic "Premi Card"

Molt probablement seran pocs els que, fins i tot obviant la literalitat de les paraules, convindran que en Salvador Sostres podria acabant dient el mateix utilitzant menys expressions "destraleres". I potser fins i tot el seu discurs guanyaria, encara que potser perdria audiència. Li passa una mica com al malaguanyat Pepe Rubianes, el qual feia el mateix des d'un angle ideològic oposat. Per cert, probablement molts dels qui formen part del grup anti-SS també formaven part dels col·lectius "Jo també sóc Rubianes", quan l'autor fou cridat a declarar per les seves paraules al programa "El Club".

Però una cosa és la millor o pitjor fortuna de les formes de l'articulista (o del tertulià), i l'altre la censura. Jo sóc dels qui penso que el pitjor càstig que pot rebre un articulista/tertulià tòxic és la indiferència del públic. Per tant, llibertat total perquè digui el que vulgui, que així queda ben retratat. I si diu coses que poden ser calumnioses, per això existeixen els tribunals de justícia.

Per què si no, on acabarà la censura? Alguns prosionistes voldrien el cap d'en Miquel Ferreres pels seus acudits, encara que mai comprin "El Periódico". Molts convergents de pedra picada desitjarien veure al Miquel Giménez ben lluny de la COM (per cert, una ràdio pública), encara que mai l'escoltin. I així mica en mica acabaríem demanant que fessin fora al que no diu exactament el que nosaltres volem que digui, com els del grup de Facebook que volen que fotin fora la Gemma Calvet de les tertúlies de Rac1. En definitiva, acabarem com a Corea del Nord.

I qui escriu aquestes ratlles ja sap del que parla. Per una entrada en aquest bloc publicada mesos enrere em van fer fora d'un càrrec, i gairebé em fan fora d'una de les col·laboracions que tinc. I els lectors habituals hauran pogut comprovat que els insults o les calumnies no abunden precisament en aquesta finestra...

Campanya solidària STIC.CAT - Banc dels Aliments

2009-11-12T11:57:00.000+01:00

El Banc dels Aliments és una iniciativa social destinada a aprofitar els aliments comestibles però no comercialitzables (excedents, productes propers a la data de consum preferent...) per donar-los als col·lectius més desafavorits. Tot i que és un projecte que funciona des de fa molts anys, és en aquests moments quan cobra una major dimensió. La crisi econòmica ha provocat que moltes famílies, fins i tot aquelles que no fa massa temps gaudien d'una posició econòmica més o menys normal, hagin hagut d'acabar recorrent a aquests serveis. Una major demanda que, malauradament, no ha anat acompanyada d'una major disponibilitat d'aliments. Moltes empreses també s'han vist forçades a ajustar al màxim la producció, deixant poc espai per a la generació d'excedents.

L'Eduard Batlle, coneixedor de les problemàtiques d'aquestes entitats, va tenir la idea de muntar una campanya solidària digirida a la comunitat 2.0, consistent en realitzar una col·lecta de diners que anirà destinada al Banc dels Aliments. Tot i que el Banc dels Aliments generalment no compra menjar, si té unes despeses logístiques i d'emmagatzematge a satisfer. Per fer-la més atractiva, anirà acompanyada d'un acte que es realitzarà a l'hotel Porta Marina el proper 10 de desembre.

Si voleu participar-hi podeu fer el donatiu tant mitjançant transferència (mecanisme que us recomano si el banc no us cobra comissió de transferència) com per Paypal. El donatiu mínim és de 10 euros. Penseu que un donatiu de 10 euros representa la possibilitat de disposar de 167kg d'aliments, una xifra prou respectable, i que a més anirà a la gent que més ho necessita i que la tenim malauradament massa a prop.

Legalitat i ètica (III): patrons de decoració

2009-11-12T00:06:00.000+01:00

Queda ja poc a dir sobre el denominat "cas Millet". Tots sabem que es va apropiar d'una important quantitat de diners, i que fins i tot va facturar als consogres per les despeses d'una boda que va acabar pagant-se amb fons públics. L'únic dubte es saber si es va embutxacar 10, 15 o 25 milions d'euros. Però si Fèlix Millet ha acabat convertint al Dioni en una anècdota ha estat perquè moltes coses han fallat. I a data d'avui no hem vist a gairebé ningú que hagi demanat disculpes per no haver fet la seva feina.

Afortunadament hi ha excepcions. I avui n'ha sortit una. El professor Serra Ramoneda, patró de la Fundació del Palau i tota una eminència en el món de l'economia de l'empresa, ha entonat un mea culpa i ha reclamat un canvi radical en el patronat de la Fundació. La raó és senzilla: el patronat hauria d'haver estat el

Estic d'acord amb el professor Serra Ramoneda. Cal fer una restructuració del Patronat, no només per motius d'estètica, sinó també per motius legals. Les darreres normes legislatives sobre fundacions (introduïdes ja fa un temps) deixen molt clar que la responsabilitat dels patrons s'assimila a la d'un administrador. En altres paraules, ser patró comporta una sèrie d'obligacions de les quals s'haurà de retre comptes i que potencialment et poden dur als jutjats.

Només donant un cop d'ull a la llista de persones que figuraven al Patronat un ja es dóna compte de què alguna cosa no podia anar bé:

PRESIDENT Felix Millet i Tusell - VICEPRESIDENTA 1ra, MARIA FONT DE CARULLA - VICEPRESIDENT 2n, Arcadi Calzada Salavedra - VICEPRESIDENT 3r - MANUEL CARRERAS I FISAS - DIRECTORA GENERAL ROSA GARICANO Y ROJAS - DIRECCIÓ ADMINISTRATIVA JORDI MONTULL I BAGUR - INTERVENTOR MARTÍ Pagonabarraga y Garró - ASSESOR JURÍDIC Bufet Bergós - TRESORER ENRIC ÀLVAREZ I VILA- SECRETARI Raimon Bergós i CIVIT -

VOCALS: SR. ALFONSO Aijón- AYUNTAMIENTO DE BARCELONA-AYUNTAMIENTO DEL MASNOU -SR. JAUME ARAGALL- SR. JOSEP Auden Masjoan- SRA. ANNA Balletbó I PUIG - PADRE JOSEP BARDOLET I PUJOL- SR. Daniel Barenboim - SR. JOAQUIM BARRAQUER I MONER- SR. Xavier Benguerel- SRA. Teresa Berganza- SR. JOSÉ FELIPE BERTRAN DE CARALT- SR. MANUEL BERTRAND I VERGÉS- SR. XAVIER BRU DE SALA- SRA. MONTSERRAT CABALLÉ- SRA. MARIA CANALS I Cendrós- SR. JOSEP CARRERAS- SRA. MARIONA CARULLA FONT- SRA. MARTA CASALS D'ISTOMIN- SR. JOSEP CASAS I SALVADÓ- SR. GERARD CLARET- SR. LLUÍS CLARET- SR. JOSEP COLOMER I Maronas-SR. JOSEP COLOMER I RÀFOLS- SR. FRANCESC COSTABELLA Y PAPIOL-SR. CARLOS CUATRECASAS I TARGA- SR. Plácido Domingo- SRA. NÚRIA ESPERT- DR. JOSEP ESTEVE I SOLER- SR. Isidro Fainé Casas- SR. JORGE FERNÁNDEZ DÍAZ- SR. JOSEP FERRER I SAL- SRA. MARTA FERRUSOLA Y LLADÓS- SR. ERNEST Flaqué Y GRIS- R. JOSEP M. Flotats- SR. SANTIAGO FRADERA I BUTSEMS-SRA. MONTSERRAT DE GARRIGA Y FERRER- SR. JOAN Gaspart i Solves- GENERALITAT DE CATALUÑA- SR. CARLES GÜELL DE SENTMENAT - SR. ENRIQUE LACALLE Y CUELLO- SRA. Alicia de Larrocha - SR. JESÚS LÓPEZ COBOS- SR. Josep Maria Loza Y Xuriach- SR. Antoni Llardén Y CARRATALÀ - SR. JAUME LLAURADÓ Y GRÀCIA - SR. JAUME LLOPIS I CASELLAS- SR. FRANCESC MARTÍ I Jusmet - SR. ANDRÉS MARTÍNEZ Y MOLINA - SRA. CARMEN MATEU I QUINTANA - SR. Zubin Mehta - SR. JORDI Miarnau Y BANÚS - SR. Genaro MILLET Y CAPILLA - MINISTERIO DE CULTURA - SR. RAMON MIQUEL I BALLART - SRA. LOLA MEDIOS DE VILARASAU- SR. EVARISTO MURTRA DE ANTA - SR. MIQUEL NAVAS I MORENO - SR. RAMON NEGRA I VALLS - SR. JOSEP LLUÍS NÚÑEZ I CLEMENTE - SRA. PALOMA O'SHEA Artiñano - SR. JOSEP PARERA I RIPOLL - SR. JOAN PONS - SR. BALTASAR PORCEL - SR. ANTONI PUIG I PLANAS - SR. JORDI PUJOL I SOLEY - SR. ANTONI PUNTÍ I CASELLAS- SRA. MERCEDES REBÉS Y SOLÉ- -SR. ENRIC REYNA I MARTÍNEZ - SR. XAVIER RIBÓ I MASSÓ- -SR. LEOPOLDO RODÉS Y Castañé - SR. Antoni Ros Marbà - SR. FRANCESC Rubiralta i VILASECA- -SRA. ANNA M. SAGARRA I TRIAS- -SR. RAMON Salabert I PARRAMON - SR. JOAN ANTONI SAMARANCH I TORELLÓ - SR. JOSEP SANTACREU I MARGENETSR. JORDI SAVALLSR. JOAN SEGURA I PONS SR. ANTONI SERRA I RAMONEDA - SR. NARCÍS SERRA I SERRASRA - ADELA SUBIRANA I Cantarell - SR. ARTUR Suqué I PUIG - SR. ANTONI TÀPIES - SR. JAUME TOMÀS I SABATÉSR. - JOAN URIACH I MARSALSR. MANEL VALDERRAMA Y BLANCASR. FREDERIC VALLETA Y NUBIOLA - SR. Miquel Valls i Maseda - SRA. M. ÀNGELS VALLVÉ Y RIBERA - SR. FRANCESC VENDRELL I BAYONA - SRA. MARIA VILARDELL I VIÑA - SR. CARLES Vilarrúbia Y CARRIÓ - SR. JOSEP LLUÍS VILASECA I GUASCH- SR. ANTONI VIVES FIERRO

Queda molt bé tenir als Presidents Pujol i Maragall, a figures de la música com el senyor Ros Marbà o Xavier Benguerel o tenors com en Jaume Aragall o la Montserrat Caballé. Però el seu lloc és en un Consell Assessor més que no pas un Patronat. El Patronat s'ha de reservar a persones que aportin quelcom a la institució més que no pas la mera assistència a un concert seguit de cava i canapès made in Foix de Sarrià.

Potser és prematur fer el relleu del Patronat, però cal afrontar-lo aviat. I, ho sento, hauria d'imperar el principi de "qui paga, mana". Si les administracions públiques posen la majoria de diners, no té sentit que continuï funcionant com si allò fos una finca privada.

Legalitat i ètica (II): 41 càrrecs

2009-11-08T16:48:00.000+01:00

Fa uns dies vaig rebre un missatge de correu electrònic d'aquells que et solen enviar en cadena. Una persona que et coneix reenvia a totes les seves amistats un correu reenviat on s'explica algun fet escandalós o directament es propaga algun rumor. En aquest cas el motiu del missatge era il·lustrar el nombre de càrrecs que té la Sra. Anna Hernández, més coneguda per ser l'actual dona del President de la Generalitat. En total 16 càrrecs, que cito a continuació:

Regidora d’Urbanisme de l’Ajuntament de Sant Just Desvern.

1a Tinent d’Alcalde de l'Ajuntament de Sant Just Desvern.

Presidenta de PROMUSA. - Presidenta de PROECSA.

Gerent del Consorci de la Colonia Güell.

Consellera del Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat de la Diputació de Barcelona.

Consellera de Foment de Ciutat Vella de la Diputació de Barcelona.

Consellera del Tunel del Cadí, Concessionaria S.A.

Consellera de la Comissió Catalana de Trànsit i Segureta Viària.

Consellera del Barri de la Mina.

Delegada de L’Area d’Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona.

Consellera de La Caixa.

Consellera del Consell Comarcal del Baix Llobregat.

Vocal del Consorci Sanitari Integral.

Vocal de la Fundació Caviga.

Consellera de L’Area de Salut de L’Area Metropolitana de Barcelona

El correu en cadena deu haver estat prou efectiu perquè la pròpia Diputació de Barcelona emetés una nota de premsa puntualitzant de què només ocupava 11 càrrecs, i que només un d'ells tenia remuneració (no va aclarir però que la resta meriten dietes d'assistència a les reunions). L'oposició no va trigar a criticar aquesta situació.

Curiosament qui posà en boca aquesta crítica fou el senyor Felip Puig i Godes, qui durant la seva etapa de Conseller de Política Territorial i Obres Públiques va acumular fins a 41 càrrecs, tots ells vinculats amb la seva condició de conseller. Segons afirmà l'interessat, es tractava d'una situació perfectament legal i normal.

Probablement tant el cas del sr. Puig com el de la sra. Hernández siguin casos "normals" i perfectament legals. Però hi ha un parell de temes col·laterals que no cal deixar de banda:

És inquietant la inflació d'agències, empreses parapúbliques, fundacions públiques, patronats, consorcis, ens, mancomunitats, observatoris... que s'han anat teixint al larg dels darrers anys. En total, els consorcis on hi participa la Generalitat mouen pressupostos de més 3.000 milions d'euros, similar a la de les empreses de la Generalitat. Si hi sumem també l'administració local podem trobar-nos tranquilament que el sector parapúblic mou tranquilament 10.000 milions d'euros (1,5 bilions de les antigues pessetes). Realment cal que tota aquest volum d'operacions quedi mig amagat per al ciutadà, que és precisament qui acaba pagant la factura de tots ells?

¿Té temps una persona que forma part de més d'una desena de consells d'administració o de patronats de fundacions de poder realitzar les tasques que se suposa haurien de realitzar els administradors / patrons? Entenc que aquesta tasca no es limita només a fer acte de presència a les reunions (i a signar el full d'assistència per rebre les corresponents dietes), sinó que implica la feina de revisar la documentació, fer trucades o mantenir reunions prèvies. I si no es així, potser és que tots aquests càrrecs són redundants, i per tant eliminables.

Sandaru, un centre cívic amb un nom poc habitual

2009-11-05T00:03:00.000+01:00

Temps enrere vaig parlar d'unes obres que sota els auspicis del "Plan E" s'estaven duent a un centre cívic obert feia poc temps. Es tracta del Centre Cívic Parc Sandaru, situat entre el Parc de la Ciutadella i l'Estació del Nord, més concretament al xamfrà de Nàpols amb Buenaventura Muñoz (cap relació amb Bartolomé Muñoz). De fet el centre cívic substituïa unes velles instal·lacions situades al mateix lloc i que foren enderrocades.

Pero, d'on li ve el nom de Sandaru? Doncs de l'empresa que va ocupar aquell espai durant unes quantes dècades i que es dedicava, entre altres, a produir una beguda de taronja i de llimona que duia aquest nom. Aquesta fàbrica de begudes era propietat de la família Daurella, els quals aconseguiren la distribució de la Coca-Cola a Catalunya. De fet, fou la Fanta qui en certa mesura va acabar matant la Sandaru, desapareguda ja fa molts anys dels prestatges de les botigues.

Coincidint amb la inauguració del nou edifici, l'any 2006, es va editar un llibret anomenat Sandaru, història d'una beguda barcelonina, on explica l'evolució d'aquesta beguda. També en Gabriel Jaraba en parlava temps enrere, dins d'un post dedicat a begudes desaparegudes.

I per cert, un anunci de Sandaru probablement formi part d'una propera entrega de la sèrie "Arqueologia Contemporània". Gràcies a l'Eva Guillamet, fotògrafa professional, espero poder-lo localitzar ben aviat, a prop de Girona.

El paño de la puerta

2009-11-03T16:11:00.002+01:00

Se necesita dependienta

2009-11-02T23:21:00.000+01:00

No fa massa temps era força comú trobar-se a les botigues del centre de Barcelona cartells demanant dependents. De fet es tractava d'una imatge tan habitual que es feia estrany veure una botiga de la Rambla Catalunya sense un cartell d'aquestes característiques. Eren temps de plena ocupació i eren pocs els qui desitjaven ficar-se en un ofici no massa agraït ni en horaris ni en remuneració.

Una temporada de crisi ha acabat fent noticiable el que solia ser normal. Una botiga de la Travessera de Gràcia cantonada Muntaner buscava fa uns dies dependenta (en femení).

Legalitat i ètica (I)

2009-10-30T01:18:00.000+01:00

Font: El Mundo

22 de desembre de 1995. El sorteig de Nadal deixa la grossa a Palma de Mallorca. Però el segon premi se'n va íntegrament a Collblanc. Una mica més de 100 milions d'euros. Alegria indescriptible entre una població a la qui no li sobraven els diners i que veia com podia acabar de "tapar forats" després d'uns anys econòmicament difícils. Immediatament apareix una escena íntimament associada a cada 22 de desembre: les perruqueres del barri celebrant el premi, mentre s'obren ampolles de cava.

Aquella vegada el premi va anar una mica més lluny. Construcciones del Baix Llobregat, una cooperativa dedicada a la construcció, havia comprat números d'aquest premi. La casualitat va fer que fossin els números que va distribuir entre els ajuntaments dels municipis on treballava, juntament amb la felicitació de Nadal. Una pràctica força habitual i que mai fins llavors hauria tingut cap tipus de repercussió. Els destinataris, funcionaris, i regidors. Però també van haver alcaldes que van esgarrapar premi, com el de Cornellà o el de l'Hospitalet de Llobregat, entre d'altres.

Aquesta dada no va passar desapercebuda en una època on encara manava un PSOE esquitxat per innombrables casos de corrupció. I hi va haver qui fins i tot va enviar als jutjats a algun d'aquests alcaldes en considerar que haver acceptat la participació equivalia a acceptar un suborn. Però la cosa no va anar més enllà, ja que el jutge va entendre que era perfectament legal rebre un obsequi d'uns pocs euros i que, a més, es tractava d'una pràctica tradicional.

Aclarits els aspectes legals, van sorgir els aspectes ètics. Era ètic que fos l'alcalde de la localitat o el conseller d'urbanisme qui s'embutxaqués unes desenes de milers d'euros d'un premi d'un bitllet de loteria que rebé pel seu càrrec institucional? Es podia acceptar un obsequi, per petit i tradicional que fos, d'una empresa que tenia interessos a l'ajuntament? Alguns s'ho plantejaren i fins i tot van decidir destinar una part a finalitats socials. D'altres van deixar passar el temps necessari perquè la cosa caigués en l'òblit i quedar-se la totalitat del premi. Cosa que per cert, no va trigar a passar, en especial després de què el PSOE fos acomiadat pels votants a les eleccions de març del 1996.

Però qui veritablement donà una lliçó d'ètica fou el llavors alcalde de Sabadell, qui retornà els bitllets de loteria abans de la celebració del premi.

Què en penseu vosaltres? Pot un alcalde acceptar un dècim d'una constructora o d'una contractista de neteges?

El bloc del Bartu

2009-10-29T00:25:00.000+01:00

Font: Burbuja.info (comentarista MiraQuePiso!)

A diferència del lamentable "bloc" de l'alcalde Hereu, ara feliçment clausurat, l'encara alcalde Bartomeu Muñoz disposa d'un bloc força complet. No és el tipus de bloc que més m'agrada (la majoria d'entrades són mers copy-paste), però s'ha de reconèixer que supera llargament la mitjana dels "polítics amb bloc". Fins i tot disposa de canals rss que emeten notícies relacionades amb Santa Coloma o el PSC.

Malauradament tanta tecnologia li ha jugat una mala passada, ja que el bloc s'ha fet ressò de la notícia de la seva detenció, i de totes les notícies que han anat sortint a posteriori. Més d'un internauta se n'ha adonat i més d'una captura de pantalla figura ja penjada en fòrums, com el de Burbuja.info.

Barra lliure (segons per a qui)

2009-10-27T23:31:00.000+01:00

Dies enrere vaig parlar de la prohibició dels 2x1 i de les happy hour que s'havia fet mitjançant una llei del Parlament. No és el primer cop que la cambra catalana dicta normes restrictives contra l'alcochol. Pels qui no ho sabeu, des de fa vint-i-quatre anys està prohibit servir begudes alcohòliques als campus universitaris. Aquesta prohibició, en principi genèrica, fou detallada posteriorment en dues ocasions (el 1991 i el 1998). A la darrera versió de la llei, encara vigent, es diu que:

1. No es poden vendre ni consumir begudes alcohòliques de més de vint graus centesimals en:
“ a) Els centres, els serveis i els establiments de protecció de la salut i
“ b) Les universitats i altres centres d’ensenyament superior.
" c) Els centres esportius dependents de les administracions públiques.
" d) Les àrees de servei i descans de les autopistes.

Curiosament no deia res del bar del Parlament, on fa uns quants anys es produí un sonat incident relacionat amb el consum d'alcohol. Vegem que deia La Vanguardia (contretament a l'edició del 24 de desembre de 1994) d'aquell incident:

El portavoz de CiU en el Parlament, Raimon Escudé, pidió ayer excusas por la actitud de una veintena de diputados de su grupo que el día anterior, mientras en el hemiciclo se debatían las enmiendas a los presupuestos de la Generalitat para 1995, festejaron anticipadamente la Navidad cantando villancicos e himnos patrióticos en los pasillos de la Cámara.

La fiesta se inició á última hora de la tarde en el bar del Parlament -donde por invitación de dos diputados de CDC se sirvieron turrones y cava- y después se trasladó a los pasillos más próximos al salón de plenos. El diputado de IC Roe Fuentes defendía -ante no más de una treintena de parlamentarios— la enmienda de su grupo a los presupuestos del departamento de Cultura y, mientras se refería precisamente a las manifestaciones de la cultura tradicional catalana, empezaron a escucharse los cánticos procedentes del exterior.

El concierto incluyó, además de todo el repertorio de canciones típicas de estas fechas, otros temas como "El cant de la senyera" y "Els segadors". Según las mismas fuentes, el paso de diputados socialistas fue saludado con la interpretación, puño en alto, de "La Internacional". Asimismo, la presencia del popular Víctor Ros propició que algunos de los diputados cantores entonaran el "Himno de infantería". Según la agencia Efe, llegó a cantarse también el "Cara al sol". Varios diputados de la oposición explicaron que el conseller Maciá Alavedra y los diputados Jaume Camps y Jaume Padrós fueron los solistas más destacados del improvisado coro, al que se sumaron algunos socialistas.

El ruido procedente del exterior hizo que el vicepresidente del Parlament, Arcadi Calzada, se interesara por lo que estaba ocurriendo y pidiera silencio. La respuesta llegó de nuevo en forma de cántico. En esta ocasión la pieza escogida no fue otra que la muy apropiada "No nos moverán". Y ciertamente así fue, porque pasada la medianoche -la sesión concluyó sobre las dos de la madrugada- un grupo de diputados mantenían viva la fiesta en el bar. Al parecer, chistes, carcajadas y bailes, en algunos casos encima de las mesas, completaron el sarao.

Van ser una minoria de diputats, i la immensa majoria d'ells fa anys que ja no són al Parlament. Però també eren una minoria, potser encara més minoria, els qui abusaven de l'alcohol als recintes universitaris o als bars d'instal·lacions esportives. Els darrers fa anys que no poden prendre's un carajillo, mentre que els primers podrien repetir tranquilament l'escena de l'any 94.

Una bandera passada de moda en un museu passat de moda

2009-10-26T23:28:00.000+01:00

Segons diuen, el Museu del FC Barcelona President Núñez (així es diu oficialment) és el més visitat de la ciutat. Tot i que les xifres del 2008 ho desmenteixen (van anar al Museu Picasso 100.000 visitants més), el cert és que en els seus 25 anys de vida ha aconseguit unes xifres de visitants anuals, consistentment superiors al milió, que ja voldríem molts museus dels que considerem "de tota la vida". És un dels llegats de l'era Núñez, de clarobscurs en aspectes esportius o de relació amb la societat, però inequívocament brillant pel que fa a crear patrimoni.

Malgrat la bona salut del museu en termes d'ingressos, aquest s'ha anat quedant clarament desfassat, i en algunes seccions sembla més una relíquia dels museus clàssics, concebuts com a aparador, que no pas un museu d'una organització del segle XXI.

No obstant, el més preocupant és la manca d'actualització que es detecta en algunes zones, on el temps sembla que s'aturà en algun moment entre el 2003 i el 2004. Per exemple, el darrer "jugador internacional" que apareix és en Gabri. També al panell on s'indica el palmarès de la secció d'handol, que oblida els títols d'aquesta darrera dècada... o la bandera de Barcelona que tenen exposada en un lloc prominent, variació d'aquella desafortunada Maragallada de mitjans dels noranta.

Probablement el museu es renovi a fons en els propers anys. Però abans de fer-ho no costaria gens posar-lo al dia actualitzant algunes cosetes. Entre elles, posar la que des de fa uns anys és la bandera oficial de la ciutat que dóna nom al club de futbol.

Quins temps aquells!! (IV)

2009-10-25T21:15:00.000+01:00

Llegit a l'edició del diari "El Mundo" del 18 de febrer del 2002:

(...) El conseller en cap de la Generalitat, Artur Mas, anunció que el Govern incentivará la creación de empleos en la zona para contrarrestar las pérdidas producidas por el cierre de Lear. «Si se perdiesen algunos puestos de trabajo, dijo Mas , en esta empresa, lógicamente lo que tenemos que hacer es conducir nuevas empresas y procurar que la gente que quede afectada se pueda situar en otros puestos». Mientras el conseller en cap hacía ayer estas valoraciones en Sabadell, donde presidió la clausura de las XII Jornadas de Trabajo organizadas por Adigsa y Favich, el primer secretario del PSC, José Montilla, criticó a CiU por su pasividad política en este conflicto. «Evidencia la falta de proyecto político y económico para dirigir el país», apuntó Montilla que añadió que el caso del cierre de la planta de Lear Corporation en Cervera «es ejemplo del fracaso de la política industrial de la Generalitat». «No se han reunido con los que toman las decisiones», apuntó Montilla.

Unes setmanes després:

(...) José Montilla criticó también la poca firmeza del Gobierno de Pujol en la negociación con la empresa Lear. «Y es que la primera reacción del Govern fue muy sospechosa. No se puede permitir que la empresa diga que se va y nadie haga nada. Estamos en Cataluña.Esto es España y la Unión Europea; no es Ruanda-Burundi. Aquí hay unos procesos a seguir, unos expedientes que debe aprobar la Administración», señaló el dirigente del PSC.

Montilla emplazó a la Generalitat a obtener las máximas compensaciones para los 1.280 trabajadores afectados. «La multinacional Lear no puede irse de cualquier manera, porque afortunadamente estamos en una democracia y en un Estado donde hay derechos y obligaciones.Esto no es una república bananera», concluyó el socialista.

Arqueologia Contemporània (XXVIII): Chocolates Torras

2009-10-23T23:30:00.000+02:00

Els Chocolates Torras, a més de patrocinar gronxadors, també s'anunciaven a les façanes de les cases a peu de carretera a l'estil del Nitrato de Chile. El cartell que apareix a la foto és situat al peu de la carretera de Girona a Anglès, molt a prop de l'antiga estació de Bonmatí. Però a diferència de tantes i tantes marques ja desaparegudes, aquesta empresa del Pla de l'Estany encara es pot trobar als supermercats.

Fer el ridícul (XXII): caminada no autoritzada

2009-10-21T23:43:00.002+02:00

Des de fa molts anys se celebra a Cardedeu una caminada popular, que té com a destinació final la Torre del Moro, situada a la veïna població de Llinars del Vallès. Aquest any però, la caminada no hi ha pogut arribar per la negativa del municipi de Llinars a atorgar la pertinent autorització administrativa. Al final els caminants van haver d'anar a l'ermita de Sant Hilari, situada al terme de Cardedeu i on s'hi celebra un aplec en ple gener.

La raó que hi ha al darrera d'aquesta negativa és un problema entre Cardedeu i Llinars derivat de la instal·lació d'un circuït de karting al terme municipal de la darrera, però no massa lluny del nucli urbà de Cardedeu. Un grup d'entitats de Cardedeu, fartes de què els municipis veïns els hi vagin encolomant infraestructures al límit del terme municipal (Les Franqueses va ubicar-hi una fàbrica química, i La Roca un camp de golf i un polígon industrial), van engegar una campanya en contra. Aquesta va culminar en una manifestació el passat dia 4. I sembla ser que aquesta virulenta reacció ha estat la que ha motivat la denegació del permís, tal i com han reconegut els mateixos implicats.

Ometo comentaris sobre el que penso de l'actitud del senyor alcalde de Llinars, no sigui pas que m'impedeixin l'accés a la població...

La curiositat: Els partidaris del kàrting (que sembla que n'hi ha), també disposen de bloc propi.

Arqueologia contemporània (XXVII): Nitrato de Chile

2009-10-18T21:20:00.000+02:00

La secció d'Arqueologia Contemporània té un petit (però fidel) nombre de seguidors. Molt sovint és gràcies a ells que es poden fer algunes troballes dignes d'esment. Temps enrere el Miquel Saumell em va comentar de l'existència d'anuncis del "Nitrato de Chile" a molts trams antics de carretera. Concretament me n'havia parlat d'un que hi havia a l'antiga N-II prop d'Igualada. Casualment dies després me'n vaig topar amb un altre, aquest situat a Montcada i Reixac en un antic tram del que havia estat la N-152. És el que apareix a la foto.

No es tracta de casos inèdits. Els anuncis de "Nitrato de Chile" van ser omnipresents a la geografia peninsular durant molts anys, i malgrat reformes i desdoblaments de carretera, encara són més o menys visibles. Fins i tot a Portugal se'n troben.

Fer el ridícul (XXI): prohibides les "happy hour"

2009-10-15T00:29:00.000+02:00

Avui s'ha aprovat per unanimitat la denominada Llei de Salut Pública, que entre altres coses prohibeix la promoció de begudes alcohòliques mitjançant ofertes comercials. A partir d'ara doncs els bars tindran prohibit fer happy hours o oferir un 2x1.

Em sembla molt lloable que els nostres legisladors intentin vetllar per la salut pública, però...

Per què l'administració s'ha de ficar en el fet de què un negoci decideixi fer una oferta abaixant el preu d'un producte durant un període determinat? Les happy hour han ajudat a més d'un bar a quadrar una caixa que des de fa temps no passa pels seus millors moments.

I la segona pregunta: per què l'administració, tan estricta amb les ofertes d'alcohol, en canvi no ha prohibit el consum de tabac a tots els bars i cafeteries? Que jo sàpiga, qui beu una cervesa o un còctel aprofitant una happy hour no causa molèsties a tercers (el que pot causar molèsties és l'actitud d'aquell qui consumeix alcohol de manera excessiva). Però en canvi estan ben documentats els efectes nocius sobre la salut que té el tabac que nombrosos no fumadors es veuen obligats a empassar-se dia sí, dia també. Però es clar, en aquest cas con la Iglesia hemos topado...

Soterrem-ho tot

2009-10-12T23:38:00.000+02:00

Quatre municipis del Maresme (Mataró, Sant Andreu de Llavaneres, Caldes d'Estrac i Sant Vicenç de Montal) han demanat mitjançant una resolució del plenari municipal el soterrament de les vies al seu pas per la població, argumentant les molèsties que suposa una via al costat del mar. No es tracta d'un cas aillat: són nombrosos els municipis i col·lectius diversos que reclamen soterraments de tot tipus. Alguns fins i tot una mica xocants, com el cas dels veïns del barri de les Tres Torres de Granollers que van demanar el soterrament de la Ronda Sud... malgrat que el barri havia estat promogut tot just obert aquest vial a mitjans dels noranta.

Aquesta fal·lera soterradora no té similituds a d'altres països. Tothom accepta que el tren o la carretera ja existien quan hi va anar a viure i que per tant, demanar que la treguin d'allà només està justificat en comptades ocasions. Així es donen situacions que aquí serien impensables, com un tren atravessant el centre de pobles per la carretera general. El cas més espectacular és potser el de Tirano, una població italiana, on una línia de ferrocarril travessa fins i tot la plaça de l'església. No em consta que en aquella població hi hagi cap llençol o cartell reclamant el soterrament o la supressió del treno rosso, com li diuen per allà.

Font: La Granja-Berga

L'últim cas d'una situació així a casa nostra fou el carrilet de Manresa a Olvan, que creuava pel bell mig de poblacions com Sallent, Gironella o Puig-reig, i que desaparegué al juny del 1973, entre altres raons, perquè molestava als cotxes i als veïns de les poblacions que servia. Sense comentaris...

Pagar per anar al Parc

2009-10-10T12:28:00.000+02:00

Deu fer gairebé deu anys que no trepitjo el Parc Güell. L'últim cop fou acompanyant a uns amics de visita a Barcelona. Ja en aquella època el parc estava ple de turistes, i m'imagino que la situació actual encara serà pitjor. Enrere quedava l'època del parc en què era usat majoritàriament per famílies i grups escolars.

Sembla ser que hi haurà canvis importants. L'Ajuntament està estudiant la possibilitat de fer pagar per accedir al parc, amb l'objectiu de controlar un flux de visitants que anava camí del desbordament. Segons l'Independent de Gràcia, el nombre de visitants anual és de 4 milions, i el 84 % són turistes.

www.btvnoticies.cat

Dos comentaris ràpids:

Totalment d'acord en fer pagar per l'entrada. El Parc Güell és un equipament turístic únic al món i que té uns importants costos de manteniment que avui suporten exclusivament els barcelonins via impostos. Ara que estan tan de moda els estudis i els informes, algú en podria fer un analitzant l'impacte real que ha tingut el turisme a la ciutat... que sospito no ha estat tan favorable. A més, posar una barrera d'entrada ajudarà a abaixar lleugerament el flux de visitants, el que suposarà que els visitants que paguin podran gaudir d'un parc en millors condicions.

Però per altra banda, per què els barcelonins han de pagar per anar a un parc en una ciutat que no va precisament sobrada d'espais verds? Sembla ser que hi ha problemes legals per permetre l'accés gratuït únicament pels barcelonins. Però en aquest cas es pot ser més subtil, oferint una bonificació del 100% en el preu de l'entrada a qui presenti una T-mes, una targeta rosa, el carnet del Bicing, o el de les biblioteques municipals. Aquests títols nominals són utilitzats principalment per barcelonins, però alguns d'ells són també a l'abast de turistes (el cas de la T-mes, per exemple). Per tant, la discriminació passa a ser comercial, tal i com fan infinitat d'empreses i equipaments.

Hi ha un aspecte menor, però també important. Molts veïns ara utilitzen el parc per usos molt respectables (des d'anar a córrer fins a usar-lo com a drecera per arribar al lloc de destinació), que no encaixen massa bé amb el parc que finalment quedarà. Caldrà estudiar millor aquest aspecte i veure si existeixen alternatives que compatibilitzin una mesura inevitable com és la de limitar l'accés al parc, i el benestar dels veïns.

Menjar a Vic: Ca l'U

2009-10-09T20:17:00.000+02:00

Si hi ha un restaurant de referència a Vic, aquest és Ca l'U, una antiga fonda que durant molts anys estigué situada a l'inici de la Rambla. Fa tres anys es va produir un fet cabdal: el trasllat de les instal·lacions al carrer de la Riera, a l'altra banda de la Plaça Major. Aquest canvi coincidí també amb un relleu generacional i de concepció del negoci, que abandonà l'ambient fondista pur i dur per esdevenir un restaurant "de senyors".

Afortunadament, el canvi ha estat positiu. Ara es disposa d'un restaurant ampli en un lloc emblemàtic, però que conserva la cuina de sempre, que era el que l'havia fet famós. Un dinar pot costar 40 euros, i si s'opta pel menú del migdia, la factura es redueix a 19 euros.

El menú consta de tres primers, tres segons i tres postres. El dia en què hi vaig anar, es podia triar entre una amanida de formatge de cabra, sopa de rap i un remenat amb ceps de primer. De segon, es podia triar entre bacallà, una broxeta de carn i cap i pota amb castanyes. Jo em vaig decantar pel remenat i pel cap i pota, dos plats fets amb productes de la zona i que generalment assenyalen la diferència entre una cuina mediocre i la bona cuina. L'examen es va passar amb nota. A més, i malgrat ser presentat en plats de disseny, la quantitat oferta fou més que suficient.

De postre va triomfar el biscuit gelat, un plat tradicional de la casa que ha estat convenientment modernitzat, afegint-hi festucs. També s'oferia un pastís de xocolata i un postre a base de fruita. A destacar també el servei de pa, força variat i excepcionalment bo.

La curiositat: Sorprenentment el restaurant, tot i publicitar la pàgina web a les targetes de visita, no la té operativa.

Amb la festa a una altra part

2009-10-08T13:57:00.000+02:00

Ahir es va fer oficial un rumor que corria pel campus de l'Autònoma: la Festa Major desapareixia del calendari. Un comunitat de l'equip de govern n'explicava els motius, que essencialment es redueixen a dos: problemes de caire econòmic (la darrera tingué un cost de gairebé 300.000 euros), i un format on els aspectes culturals i de compromís socials no tenien la presència que se suposava havien de tenir.

La Festa Major fou una de les primeres iniciatives que s'implementaren a mitjans dels vuitanta per intentar treure la sensació d'"universitat-dormitori" que tenia en aquells moments la UAB. La iniciativa es basà en combinar activitats culturals, esportives i lúdiques aprofitant l'entorn incomparable del Campus de Bellaterra (llavors molt menys edificat que ara) un divendres del mes d'octubre.

Malauradament diversos factors van fer que aquesta iniciativa acabés degenerant en poca cosa més que un digne predecessor dels actuals macrobotellones, i que acabés sent una jornada a la qual només s'hi anava el primer any per dictaminar que no calia tornar-hi mai més. En algunes edicions s'havia arribat a donar el cas de què la majoria dels assistents fossin persones alienes a la universitat, amb la problemàtica que això comportava.

En els darrers anys s'havien fet diversos intents de "pacificar" la festa. Es decidí primer eliminar la part nocturna de la festa, limitant-la fins a les 21h; la data de celebració passà del divendres al dijous; i s'intentaren rellançar algunes activitats que havien quedat arraconades, com les esportives. Però a la pràctica, seguia sent el mateix, i amb l'inconvenient de què cada cop la factura es feia més gran.

La UAB ha donat un pas que ja fa anys hauria estat igualment justificat. No té massa sentit dedicar 300.000 euros a promoure una activitat que acabava esdevenint una invitació al consum desmesurat d'alcohol i substàncies estupefaents light. A més, la raó de ser per la qual s'havia creat havia anat desapareixent amb el creixement de la universitat, tant en termes d'edificis com de serveis, i l'augment de l'oferta cultural i esportiva. I finalment, també és dir adéu a un concepte d'acte més propi de l'època de la Transició que de l'època actual.