Vida quotidiana

Menjar a Barcelona: Kiosko

2013-04-28T12:00:00.005+02:00

En una entrada anterior vaig comentar l'impuls de noves formes de restauració ràpida que estan havent-hi a la ciutat, basades més en la qualitat que no pas el volum. El Kiosko, situat a tocar del Pla de Plau, és potser un dels principals referents d'aquesta nova tendència pel que fa a les hamburgueses. Ubicat en un local no massa petit i on es prima la rotació, ha aconseguit que s'hi formin llargues cues per pdoer anar a degustar alguna de les seves hamburgueses. Les mides són generoses (200 grams) i la carn és força bona. També ho és el pa, el qual a més, es pot personalitzat entre tres varietats diferents (blanc, integral i un estil viena). Un altre element a tenir en compte són les salses, que formen part de la seva oferta, fugint de la convencionalitat.

Una hamburguesa amb patates i beguda pot sortir entre uns 12 i 15 euros, una xifra força raonable. La que teniu a les imatges correspon a una combinació amb enciam, trinxat de la Cerdanya i allioli. La meva sensació fou força bona, però malauradament no la vaig poder gaudir del tot, ja que a causa de l'espera (era un divendres al migdia) vaig haver de marxar ràpid.

Com a aspectes de millora, i mentre no hi hagi la possibilitat de tenir un local més gran, suggeriria a la direcció que es destinés personal a mantenir net l'espai de menjar. Altrament es fa complicat, i fins a un punt desagradable, haver de menjar-te l'hamburguesa rodejat de plats amb papers enllardonats amb restes de menjar.

Nota: No conec ni a la propietat ni a la direcció, i la consumició la vaig pagar de la meva butxaca en efectiu ;-)

Un Sant Jordi per la Rambla Catalunya

2013-04-24T00:11:00.000+02:00

Tot i que aquest bloc té ja uns quants anys d'existència, me n'he adonat de què mai li havia dedicat una entrada a la diada de Sant Jordi a Rambla Catalunya, probablement l'indret més emblemàtic de tots. Sigui pels seus til·lers, sigui per la seva pràctica manca de trànsit rodat (les calçades es tallen durant la jornada), o per les botigues, el fet és que aquesta és una via de pas obligat tant per a vianants, com per a escriptors i potencials compradors. Avui l'he pujat i baixat diversos cops, pel que crec que estic en condicions de fer una petita crònica personal de la jornada.

Si voleu donar-vos una volta per la Rambla Catalunya un Sant Jordi el millor és fer-ho pel matí o a primera hora de la tarda. El que no us recomano massa és fer-ho a partir de quarts de sis, ja que se sol omplir massa i el que pot ser una agradable passejada en altres circumstàncies gairebé esdevé un suplici. Antigament el rovell de l'ou estava entre Mallorca i Còrsega, ja que era el lloc on aprofitaven per ubicar-se (i encara ho fan) dos pesos pesats com són La Central i l'Abacus. En els darrers temps, però ha agafat també força la part baixa amb la irrupció de la Casa del Llibre. Al voltant d'aquestes patums es trobem estands de llibreries o petites editorials, farcits pels venedors de roses (floristes professionals o estudiants a la caça de diners per al viatge de final de carrera). Precisament en una d'elles em vaig trobar al Salvador Garcia-Ruiz, qui conjuntament amb David Boronat, ha escrit "Catalunya: last call", un assaig sobre el futur econòmic de Catalunya. No cal dir que vaig comprar-me el llibre i aprofitar a obtenir una dedicatòria.

A no massa metres de la part alta de la Rambla de Catalunya hi ha una altra atracció. Des de fa anys (crec que com a mínim en fa cinc) la programació de bona part del dia de Rac1 es realitza als jardins del Palau Robert. Aquest any la novetat ha estat, a l'hora del Clapés, la "rehabilitació" del Mago Félix, després d'un parell d'anys d'ostracisme. A la foto el teniu fent prediccions amb el péndulo a la paradeta que s'havia muntat per vendre els llibres.

Si us cal fer una parada tècnica, res millor que fer una visita al Forn de Sant Jaume, situat entre el carrer Consell de Cent i Aragó. Es tracta d'un lloc ideal per poder tornar a tastar aquells productes de pastisseria i forn de la infantesa. Molt recomanables les coques de crema (2,10 euros), els xuxos (1,70 euros) i també els croissants de poma (1,70). Durant la temporada de quaresma també són molt celebrats els bunyols. Avui però han dedicat una atenció especial als pans i pastissos de Sant Jordi, com no podria ser d'altra manera.

Avui l'excursió ha continuat a un nou indret que s'ha pres el Sant Jordi molt seriosament : la Fàbrica Moritz. Aprofitant que aquest any compten amb la M-Store, han estat també punt de signatura de llibres. A més dels llibres, també s'han venut roses grogues (a 4,5 euros) amb un original florer. Un parell de curiositats: Daniel Brühl no figurava entre la nòmina d'escriptors signants, i Joan Piqué, que havia de signar teòricament a les 19h, finalment no ho ha pogut fer a causa del partit del Barça d'aquest vespre.

Bombers 2013

2013-04-22T12:34:00.003+02:00

Novena participació a la Cursa de Bombers i la sisena consecutiva. El temps d'aquest any: 54 minuts i 20 segons, lleugerament inferior al de l'edició anterior i en línia a l'assolit a la darrera Cursa dels Nassos. Temperatura força agradable i un matí mig ennuvolat que va fer la cursa bastant agradable.

Aquest any la cursa s'enfrontava a un gran repte: ser capaç d'acomodar la creixent afició pel running. Tot i haver ampliat la capacitat fins a 25.000 persones (gairebé cinc cops els qui acabaren la cursa fa deu anys), les inscripcions es van exhaurir el mateix dia d'obrir-les al públic en general. Tot i els esforços dels organitzadors, que van habilitar unes 2.000 places addicionals, força gent va quedar descontenta de no poder-hi participar. Però personalment crec que els organitzadors van fer bé: malgrat les multituds, especialment apreciables a la sortida, en general la cursa funciona com un rellotge suís. I que així funcioni durant molts anys.

I amb els problemes d'inscripció ha aparegut un nou fenomen de #runnerdemerdisme : nois que corren amb la samarreta de noia aprofitant el fet de què Nike reserva un % d'inscripcions per a les noies. Realment em sembla molt impresentable, especialment quan també els dorsals femenins s'exhaureixen molt abans de l'inici de la prova. Per contra, en aquesta edició han estat anecdòtics els "espontanis" que es colen a la cursa, amb els consegüents problemes que això genera. El fet d'obligar a dur la samarreta-dorsal lliurada per la organització demostra un cop més que és un gran encert.

I ja parlant de blocs i blocaires, abans de l'inici de la cursa em vaig topar amb en Marc Sanjaume, blocaire del Pati Descobert, i que és un destacat runner. De fet en Marc, juntament amb en Marc Guinjoan, van fer temps enrere una interessant entrada sobre el fenomen runner a Catalunya, amb dades d'en Miquel Pucurull. I en plena Gran Via, a tocar d'Urgell, em vaig trobar al Guillem Carbonell en plena acció fent una de les seves cròniques.

I no puc finalitzar sense un record als veritables herois de la Cursa de Bombers: els de la cua. Per a un runner mig professional fer aquesta cursa és un intent més per fer una bona marca. Per a mi, amb uns registres força discrets, un divertimento de diumenge de matí de primavera. Però per a molts dels qui anaven just al davant del cotxe que tancava la cursa, allò era molt més que un repte, ja que és molt difícil intentar acabar una cursa quan veus que gairebé no pots i que els vianants, lluny d'animar-te, gairebé et fan mala cara perquè els estàs barrant el pas. Això sí té mèrit.

Sant Jordi: Ciment Armat

2013-04-20T10:45:00.001+02:00

Una recomanació si no sabeu quin llibre comprar per Sant Jordi i encara no coneixeu "Ciment Armat". Es tracta de la segona novel·la d'en Cristian Segura, periodista d'opinió de l'Ara i guanyador fa un parell d'anys del Premi Josep Pla amb la seva primera novel·la "El Cau del Conill" (que també us la recomano). Fa un parell de mesos es va presentar al bell mig de Sarrià, i vaig tenir la sort tant de poder-hi assistir, com també de què em dediqués un exemplar.

"Ciment Armat" ha estat el veritable test de si el talent d'en Cristian pot tenir força recorregut o bé si la seva opera prima quedaria com a flor d'estiu. I a la vista del que he llegit em sembla que el veredicte apunta clarament a la primera hipòtesi. Si "El Cau del Conill" reflectia un esperit gamberro nostàlgic d'una adolescència relativament recent, aquesta mostra a un autor en plena maduresa. El llibre continua amb tocs iconoclastes, però el gamberrisme ha deixat de ser el leif motiv del llibre per passar a ser el complement d'una trama força consistent. Això sí, no ha perdut aquell punt de lectura entretinguda que jo personalment valoro força.

No sé si l'autor ha devorat és lector habitual d'en Ferran Torrent, però en aquesta darrera obra hi trobo una certa influència, salvant les distàncies entre els suburbis de València i l'Upper Diagonal. La trama policíaca, tot i que més difusa en l'obra que ens ocupa, i les escenes de sexe en són dos exemples, però probablement en podríem trobar d'altres.

Un aspecte que m'agrada molt de l'obra d'en Segura és el seu detallisme, probablement a causa de la deformació professional. Que documenti molt bé l'Upper Diagonal o la vida dels expatriats a la Xina (on hi va viure uns anys) té un mèrit relatiu. Però que ho faci amb barris populars de Barcelona com el Poble Sec, per citar un exemple, denota que ha fet un bon treball de documentació, quelcom que a vegades es nota a faltar en alguns autors.

Amb aquest obra crec que en Cristian pot obrir una nissaga de llibres de temàtica més o menys policial amb l'Upper Diagonal (i totes les seves ramificacions) de fons. Es tracta d'un espai verge i a més a més poc conegut pel lector habitual de novel·la en català. Esperem que s'animi i tinguem Tinos Casanovas per estona.

Sant Jordi (I): llibres molt dolços

2013-04-18T17:23:00.000+02:00

Sant Jordi és a tocar i algunes pastisseries ja ens ho recorden oferint-nos aquests originals pastissos en forma de llibre. La pastisseria Casa Vives en té una bona col·lecció exposats a la seva botiga de la Rambla Catalunya. El producte està tan ben aconseguit que els títols exposats són de rabiosa actualitat. Tant és així que la Liz Castro, autoria de What's up in Catalonia? estava buscant-ne fotos després d'assabentar-se de la seva existència.

Aerolínies-escombraria emparades per agències inútils

2013-04-16T23:38:00.002+02:00

Ja fa uns mesos vaig parlar de les meves tribulacions amb Vueling, amb un retard de 3 hores i 40 minuts, i de la desvergonya amb la que em van respondre un correu, en el que gairebé ni tan sols demanaven disculpes pel que és un retard inacceptable. També vaig comentar que faria alguna cosa amb l'Agència Catalana de Consum, tot i que no era massa pessimista.

Doncs ara ja us ho puc confirmar: l'Agència Catalana de Consum és el millor aliat que tenen companyies com Vueling, ja que es renten completament les mans d'una cosa que, no oblidem, hauria de ser d'indemnització immediata. Després de perdre el temps omplint formularis PDF i esperant mesos m'arriba una comunicació de l'ACC indicant-me que tanquen l'expedient perquè l'empresa no s'avé a la reclamació, i Vueling contempla l'arbitratge. En la comunicació, ni tan sols es molesten en indicar per quina causa van tenir un retard de 3 hores i 49 minuts.

Segons els darrers pressupostos de la Generalitat, l'ACC es va menjar únicament 10 milions d'euros (l'any 2010 se'n pressupostaren gairebé 15 milions), dels quals la pràctica totalitat provenen de les butxaques del contribuent. La veritat sigui dita, i per les diferents interaccions que he tingut, aquests diners són igual d'estalviables que els del CAC, l'Agència Catalana de Cooperació i altres xiringuitos de l'estil.

Mentrestant m'he animat a provar els serveis de Reclamador.es , una jove startup que en un país amb empreses serioses no tindria negoci. Reclamador fou una de les guanyadores del darrer Campus Seedrocket. A veure com els va.

Una passejada diferent

2013-04-10T22:49:00.001+02:00

Tradicionalment hem associat el Montseny als paratges del Turó de l'Home, Santa Fe del Montseny o el Matagalls. En canvi, la zona que queda a la banda esquerra de la Tordera sempre ha regut menor atenció, probablement pel fet de què les muntanyes i els paratges són més assemblats als del seu entorn. No obstant això, es tracta d'uns paratges de gran bellesa i que permeten fer un munt d'excursions, amb l'avantatge de què són molt a prop de la conurbació de Barcelona.

Probablement aquesta manca de reconeixement ha estat influïda (o potser ha influït) en una atenció tradicionalment escassa dels municipis de la zona, i especialment els de la banda del Vallès. Aquesta inèrcia, però està canviant en els darrers anys. Per exemple, a Vilamajor s'està treballant des de fa temps per promocionar el turisme de natura, i a Cànoves, ruta obligada per a molts ciclistes de muntanya, s'ha produït darrerament un canvi de xip. L'exemple més clar és l'habilitació d'un nou camí cap a la zona del pantà de Vallforners partint del centre del poble, i alternatiu a la carretera.

El camí, recentment inaugurat, surt del costat de les antigues escoles i es desvia de la carretera per anar a buscar la riera, endinsant-nos en un barranc. Passem pel Molí i tornem a pujar allunyant-nos de la riera com si tornéssim a la carretera. Pocs metres abans de reincorporar-nos, però, tornem a baixar a la riera i arribem al castell (o millor dit, allò que queda del castell).

Una de les curiositats del camí es veure una gran plantació d'avets un cop passat el castell. Aquests pertanyen a una empresa de vivers i foren plantats fa una vintena d'anys. Per raons diverses (que desconec), els avets van quedar allà i amb el pas dels anys s'han anat fent grans, fins al punt de generar un petit bosquet. Coincidint amb l'arranjament del camí han aprofitat per fer una neteja, els resultats de la qual es veuen a la foto.

El camí (o millor dit la pista) continua fins a la Braseria Canel·la, famosa entre els ciclistes per ser de parada gairebé obligada per fer un mos o una cervesa. El que poca gent sap és que anteriorment (parlo de fa uns vint anys) havia estat discoteca. Aquí és on comença el camí recuperat, que continua resseguint la riera, i que fa una parada amb el nou aparcament de cotxes que ha substituït el que hi havia a la base de la presa de Vallforners, situat a uns vint minuts.

#FAIL (III) : Ajuntament de Barcelona o quan les marquesines no són al Passeig de Gràcia

2013-03-22T23:49:00.001+01:00

Des de fa molts mesos els passatgers que han d'agafar l'autobús a la parada de La Campana es troben amb la impossibilitat d'aixoplugar-se els dies de pluja o en aquells dies d'estiu on el sol cau a plom. A diferència de la majoria de parades, aquesta no compta amb marquesines. Bé, millor dit, n'havia comptat, però a causa de diversos accidents aquestes s'havien malmès i l'ajuntament no les ha reposat. Per acabar-ho d'adobar, les parades d'aquesta zona estan molt mal situades, en un tram molt estret entre dues calçades, totalment insuficient per acollir a prop d'una vintena de línies, entre elles la famosa H12 per on circularan autobusos biarticulats.

D'entrada ja sobta que l'Ajuntament de Barcelona, que sovint mostra força cura en reposar el mobiliari urbà malmès, no hagi fet res per solucionar aquest problema. Potser perquè ningú li va dir? Doncs no és precisament el cas. A mitjans d'octubre, i veient que el problema ja feia temps que s'arrastrava, vaig enviar una nota utilitzant el sistema d'atenció ciutadana de la web. Resposta: encara l'espero. A mitjans de novembre vaig enviar una piulada (perdó, tuit) a @xaviertrias i em van dir que les marquesines estaven en camí. I deu ser el camí d'Itaca, perquè si no, no s'entén.

Passaria això, per exemple, a la parada de Diagonal amb Francesc Macià? Ho dubto molt

Flash-Flash

2013-02-25T01:17:00.001+01:00

Hi havia passat innombrables cops pel davant, però mai hi havia menjat. El passat divendres, coincidint amb la inauguració del Central Lounge (en parlaré aviat, espero), vam anar uns quants a sopar a aquest establiment singular del que ara es coneix com "Upper Diagonal" i que antigament era el punt d'inici de la "Zona Alta".

El Flash-Flash (o millor la Flash-Flash) és un restaurant amb força història al darrera. En primer lloc per la seva longevitat: fou inaugurat l'any 1970 i des de llavors ha romàs ininterrompudament obert conservant gairebé intacte el look and feel del primer dia. El segon, el fet de què es va especialitzar des del primer dia en les truites. De fet, he comentat abans que se la coneix com "la" Flash-Flash precisament perquè es tracta d'una "Tortillería", un lloc informal per anar a sopar.

El millor del local és, sense cap mena de dubte, la decoració. Aquesta és obra d'un dels seus promotors, Alfonso Milá , el qual per cert també intervingué en l'interiorisme del Giardinetto (just al davant). De fet, si no fos per alguns detalls menors (essencialment el look de les fotògrafes o els flaixos) el continent ha resistit força bé les quatre dècades i mitja. No es pot dir el mateix al contingut, especialment pel que fa als cambrers, els quals han quedat clarament desfassats, començant pel vestuari (tot i que personalment m'estimo més com van vestits que segons a quines disfresses que duen alguns cambrers a restaurants molt sofisticats). El servei és correcte.

Una altra cosa que mereixeria una revisió és el menjar. El plat estrella continua sent les truites, el preu de les quals oscil·la entre els 5 i 8 euros, tot i que alguna d'especial s'enfila fins als 13. En general, però, les propostes són massa previsibles, cosa que crec és un error. Una cosa és treure de la carta els clàssics (per exemple, la truita a les fines herbes) i una altra diferent basar-ho tot un tipus de cuina que potser tenia certa gràcia fa unes dècades però que avui potser queda una mica démodé. Quelcom similar es pot dir de les postres, que tot i oferir alguns productes de la casa, es veu massa uniforme.

Tot i la crisi i estar en plena "costa de febrer", el local es va omplir ràpidament. De fet, vam haver d'arribar abans de l'hora prevista perquè no accepten reserves. El fet de què pugui sopar-se per uns 20-25 euros sense sortir amb gana en un lloc emblemàtic i que fou un punt de referència de Gauche Divine.

La Pel·lícula: El restaurant es troba a dues passes del carrer Tuset, o "Tuset Street" com s'anomenava a l'època de la Gauche Divine. Aquest fou precisament el nom d'una pel·lícula de mitjans dels seixanta, que intentava retratar (amb més pena que glòria, cal dir-ho) l'ambient que es vivia en aquell carrer. Podeu trobar-la al Youtube.

El llibre: Res millor que fer una lectura de "Los años vividos" , el llibre de memòries d'Oriol Regàs (o Mr. Bocaccio), un dels puntals de la Gauche Divine.

Ara que fa deu anys...

2013-02-18T12:10:00.003+01:00

Font: El Periódico

El passat divendres el portal BTVNotícies ens recordava que feia tot just deu anys Barcelona acollia una d'aquelles manifestacions històriques. La tarda del dissabte 15 de febrer de 2003 centenars de milers de persones s'aplegaren per manifestar el seu rebuig a una invasió que semblava imminent, en una manifestació que es pot qualificar d'històrica, tant pel nombre de persones (una de les més concorregudes de la història de la ciutat, veure més avall), com també pel fet de ser la primera manifestació veritablement global. Per cert, El Periódico, un dels diaris que més se significà contra la intervenció en aquelles dates, ha editat també un especial. Aquella concentració fou, a més, l'inici d'una llarga primavera de protestes.

Vist amb perspectiva, la manifestació fou una barreja de protesta contra una acció concreta (la imminent invasió de l'Iraq, encara que fos per derrocar a un sàtrapa), però també el rebuig a una forma de fer política. Situem-nos: un parell de setmanes abans s'havia produït el famós numeret dels Premis Goya, on gairebé tots els participants van mostrar el rebuig a la intervenció, i de retruc a la política governamental de donar-hi suport decidit. Justament tres mesos abans s'havia produït el vessament del Prestige, caracteritzar per una pèssima gestió governamental durant i post-incident; i només feia cinc mesos que s'havia produït un casament del qual encara se'n parla, i no pas precisament bé...

Però també hi hagueren altes dosis de demagògia, sobretot dels qui veieren aquesta protesta com a oportunitat per treure'n rèdit. No parlo dels pacifistes a ultrança (que s'han manifestat abans, durant i després d'aquesta guerra) ni d'aquelles persones que de bona fe se n'anaren fins i tot a fer d'escuts humans, sinó d'aquells que, per exemple, es posaren davant de la pancarta oblidant que havien estat corresponsables d'una invasió similar una dècada abans (per parar els peus al mateix personatge) o havien legitimat una intervenció contra Sèrbia (que també anava dirigida a parar els peus a un sàtrapa). El mateix es pot dir de molts líders d'opinió, el pacifisme dels quals és selectiu i només s'activa quan el color del govern és d'un signe determinat. I a nivell més petit, de nombroses persones i col·lectius que s'hi oposaven perquè era la moda o quedava bé, com aquells claustres de professors que treien els infants a tallar els carrers d'algunes ciutats per primer i darrer cop a la història (no consta que s'hagi tallat cap carrer pel que passa a Síria, per exemple).

Malgrat tot, i ben mirat, potser aquella manifestació, que no va tenir efectes immediats, sí que en va tenir de posteriors. El primer, la desaparició d'una majoria absoluta del PP que semblava hauria de durar dècades. El segon, i que ara s'està veient, l'inici d'una nova manera de fer política al marge dels partits, especialment d'esquerra. Probablement, una part molt important de les organitzacions actuals (començant per la PAH) tenen el seu origen en aquella primavera del 2003.

P.D: Un tema col·lateral: les xifres. Els amics de BTVNotícies havien tingut la temptació de tornar-la a titular-la "la manifestació més gran de la història", cosa que fou així si s'entén a nivell global, però no a nivell de Barcelona. Segons el recompte de l'Ajuntament, foren 1,3 milions de persones, és a dir 200.000 menys que les del passat 11 de setembre. No obstant, però, ni l'11S12 hi havien 1,5 milions de persones (probablement la xifra de la Delegada del Gobierno fos la més versemblant), ni el 15F03 hi hagueren 1,3 milions de persones. De fet, segons Contrastant, l'assistència real fou d'aproximadament 350.000 persones.

Racc, o aquells negocis de l'època de bonança

2013-02-14T11:23:00.002+01:00

Escolto que el RACC està plantejant-se obertament fer un ERO que afectarà a 194 treballadors, el que ve a representar el 13% de la plantilla. Segons sembla, la seva facturació ha baixat el 25% en els darrers quatre anys, probablement a conseqüència de la crisi. La intenció de l'empresa és fer-ho de la manera menys traumàtica possible, però probablement més d'un acabarà rebent sense haver-ho volgut.

Mai és bo escoltar que a algú no li van les coses bé. Però a mi no em sorprèn El negoci del RACC va funcionar bé en èpoques de vaques grasses, però com a molts d'altres la crisi els ha passat factura per les seves debilitats. Fa 17 anys que en sóc soci, i la veritat és que durant els darrers anys donava la sensació que de club d'automobilistes allò havia passat a ser un ministeri on els socis acabaven fent nosa.

I com a mostra un botó. En aquests 17 anys he fet ús dels serveis de manera molt esporàdica. I en una de les escasses ocasions en què ho vaig fer (quan La Caixa es va passar pel forro tota la normativa arrel d'un problema amb una Raccmaster), la resposta que vaig obtenir, més de dos mesos d'haver enviat la carta, semblava més pròpia del servei de relacions públiques de La Caixa que no pas de la direcció general del Racc. No van moure el dit per mirar una queixa de la que, coses de la vida, vaig rebre una resolució favorable del servei de reclamacions del Banc d'Espanya (tot i que després la Caixa se la va passar pel forro del pantaló, cosa que mereixeria una altra entrada). I si això fan amb una targeta que publiciten com a seva, què no faran si tens un problema en un viatge a un país llunyà? Certament amb aquesta actitud difícilment a un se li queden ganes de continuar amb ells.

I també hi ha un tema relacionat amb la transparència. En els anys que fa que en sóc soci, mai m'ha arribat una carta o memòria en la que se m'informés de quin és el pressupost, d'on provenen els ingresso, com està distribuïda la plantilla o en què es gasten els diners. I ja no parlem de com s'escull a la directiva (es tracta d'un club com el FC Barcelona, i per tant, les directives s'escullen en teoria democràticament entre els associats). També he buscat infructuosament aquesta informació a la pàgina web (si algú sap on és, s'agrairan aportacions).

Potser la plantilla estava sobredimensionada, potser s'havia fet una expansió territorial que no està funcionant, però segurament el problema principal rau a dins. Cal una bona reenginyeria de processos i sobretot, que el soci torni a ser el centre del Racc. N'hauran pres nota abans sigui massa tard?

Les bicicletes no són benvingudes a la Rambla Catalunya

2013-02-08T18:20:00.002+01:00

El passeig central de la Rambla de Catalunya és probablement un dels més agradables que es poden trobar a Barcelona (amb permís de la Rambla del Poblenou). Té un parell de coses que li manquen a la Rambla: força més tranquilitat (llevat de la Diada de Sant Jordi, és molt difícil veure-hi aglomeracions), i botigues amb cara i ulls. Les terrasses, tot i que es mengen bona part del passeig central, contribueixen a donar-li força vida tant de dia com sobretot de nit, especialment en els mesos estiuencs.

L'únic però és el continu pas de bicicletes per la rambla central. L'altre dia en Guillem Carbonell (qui per cert ha estrenat nova versió del bloc) es va referir a aquest aspecte, i en especial als comentaris que feia en Lluís Permanyer que es queixa des de fa molt de temps, amb raó, de què les bicicletes circulin impunement per la vorera central de la Rambla de Catalunya. Darrerament hi passo molt sovint i em sorprèn tant el fet de què gairebé tots els ciclistes passin pel bell mig del passeig central (malgrat els indicatius de no fer-ho) i de què mai s'ha vist a cap membre de la Guàrdia Urbana controlant que això no passi.

Dubto també que s'hagin posat moltes multes per aquest comportament. De fet, l'únic cas conegut es remonta al 1996 i el destinatari de la recepta fou, ni més ni menys, l'aleshores alcalde de Barcelona, qui fent honor a les maragallades, se li acudí promocionar l'ús de la bicicleta saltant-se la normativa (més restrictiva que l'actual). El resultat, 30 euros de multa, que es quedaren en 15 pel pagament immediat de la sanció.

Arran d'aquella multa es va estudiar la possibilitat de fer un carril bici a la Rambla, cosa que es va finalment desestimar. En Guillem comenta que seria una bona idea fer-ne un de bidireccional en una de les calçades. Personalment crec que no cal. El que caldria és ser més estricte amb fer complir que tota la Rambla es tracta d'una zona 30 i, si m'ho volen posar millor, convertir-la en una zona de prioritat invertida. Qui vagi amb presses que agafi el Passeig de Gràcia (direcció ascendent) o el carrer de Balmes (descendent). Per tant, només es tracta d'un mínim control policial, el mateix que actualment brilla per la seva absència.

P.S.: La zona de vianants central de la Rambla Catalunya també ha estat escenari del pas de turisme. Allà es va filmar, per exemple, una memorable persecució de cotxes que constituïa l'inici de la segona part de "Perros Callejeros". En aquest fitxer de Youtube en teniu un fragment.

Termòmetre ciclista

2013-02-06T23:09:00.000+01:00

Si heu passat darrerament per la banda mar de la Plaça Tetuan potser us haureu fixat en aquest element singular. Es tracta t'un termòmetre que mesura l'ús del carril bici del Passeig de Sant Joan, probablement un dels més concorreguts de la ciutat, atesa la seva ubicació, la bellesa del seu paisatge, i també per tractar-se d'un dels pocs que està en un estat més que decent.

La foto fou presa a mig matí d'un fred dimecres de gener (el termòmetre real marca una temperatura força baixa per ser Barcelona). Sorprèn que a aquella hora ja haguessin circulat més de 500 ciclistes en ambdós sentits. Com també sorprèn l'excessiu optimisme de qui el va dissenyar al pensar que poden assolir-se sense problemes el milió de ciclistes anuals en aquell punt.

M-Store: una botiga de notable

2013-02-03T10:47:00.001+01:00

Des del 2004 els de la Moritz han anat marcant tendència a la ciutat. Primer, creant una cervesa a partir únicament d'un record llunyà. Després retornant a la ciutat un establiment emblemàtic com fou (i és) el Velódromo i, finalment, l'obertura de l'antiga fàbrica, a la Ronda de Sant Antoni, reconvertida en un espai gastro-cultural de primer nivell. Des de fa unes setmanes aquest univers Moritz compta amb un germà petit: la M-Store, un espai adjacent a la cerveseria, on s'hi pot comprar des de pa o cervesa sense pasteuritzar fins a la premsa del dia, passant per una selecció de merxandatge i diversos gadgets només aptes per a hipsters. També, de tant, en tant, sembla que utilitzen part de l'espai de la botiga per fer vendes puntuals (pop-up store, en diuen).

Dies enrere, en un d'aquells dilluns de gener al vespre que vols donar una volta abans d'anar a casa, m'hi vaig aturar. Després d'estar-m'hi vint minuts li poso un notable a la botiga. Aquí en teniu els motius:

Trobo molt original l'oferta de quiosc-botiga de pa (i cervesa). L'oferta de quiosc és, a més, abundant. El pa no l'he tastat, però tenia bona pinta, i a més, el venen fins a força tard (cosa ideal per qui fa tard a tot arreu).
La idea de crear una botiga amb merxandatge Moritz és molt bona, tenint en compte el patrimoni històric que la marca arrossega. No obstant, crec que la botiga es queda curta en aquest aspecte, sobretot pel que fa al dels seixanta, primers dels setanta. Penso que podria donar molt de joc.
També em sembla una idea molt bona utilitzar la botiga com a aparador de productes que probablement es trobin a poques més botigues de la ciutat i que en aquell entorn poden tenir una línia interessant.
El punt més negatiu, però, el veig a la secció de llibres. Per a mi és imperdonable que un espai que vengui llibres al barri de Sant Antoni no n'inclogui del seu escriptor més famós arreu del món: Quim Monzó. El mateix es podria dir d'altres autors barcelonins, els quals han estat traduïts a nombrosos idiomes.

Malgrat els petits defectes, la M-Store pot acabar essent un revulsiu en una zona que per motius diversos (entre ells el tall de trànsit a causa del mercat provisional) corria el risc de degradar-se

Arqueologia contemporània (XLIX): la Caixa de Barcelona

2013-01-20T18:55:00.000+01:00

Gràcies a l'Alfons Claver, vaig assabentar-me de l'existència d'un destacat element d'arqueologia contemporània. Està situat al barri de Les Corts, al carrer dels Renoir (recentment desapareguts). Es tracta del rètol de l'Associació d'Antics Empleats i Pensionistes de la Caixa de Barcelona, una entitat formalment desapareguda fa un parell de dècades.

Aquesta caixa era coneguda popularment com "La Caixa dels Marquesos", ja que històricament el seu consell d'administració estava farcit d'aristòcrates. Tenia la particularitat de comptar amb un Mont de Pietat, és a dir un lloc on un podia obtenir liquiditat a canvi de deixar en penyora objectes valuosos (generalment joies) que després podia recuperar retornant el capital i una quantitat addicional. La seu històrica estava situada a una cantonada de la Plaça de Sant Jaume. Una sucursal força espectacular era la de Gràcia, situada a tocar dels Jardinets.

Fotograma de la pel·lícula "Goma 2" (1984)

Tot i que en termes de dipòsits es tractava d'una entitat d'estalvis molt important, sempre va tenir un paper secundari al costat de La Caixa de Pensions, fins que l'any 1990 es va promoure la fusió entre ambdues entitats, que no deixà de ser a la pràctica l'absorció de la primera per part de la segona. Així fou com el seu logotip, que podia veure's a nombroses carreteres del país, va desaparèixer de l'imaginari popular.

A Barcelona la Caixa era molt coneguda per haver promogut al llarg dels anys un bon nombre d'edificis d'habitatges a nombrosos barris de la ciutat. Alguns d'ells encara llueixen orgullosament la seva pertinença. Un d'ells, per exemple, és el bloc que hi ha al carrer Londres amb Villarroel.

També fou molt coneguda per haver esponsoritzat algunes expedicions a l'Everest, i en especial la de 1985, que fou la que popularitzà l'expressió "Hem fet el cim". També va patrocinar la realització del programa Mediterrània a finals dels vuitanta.

També tenia un centre escolar al paratge de Bell-Lloc, al terme de La Roca però tocant a Cardedeu. Aquest centre, tot un model d'escola per les seves instal·lacions (fou la primera escola en tenir aula d'informàtica), va durar poc temps en mans de l'entitat fusionada, la qual el va tancar l'any 1994. Actualment és la seu de la universitat corporativa de Telefonica, tot i que els propietaris són Santa & Cole.

La curiositat: A finals dels anys setanta, la Caixa de Barcelona fou la promotora d'una Unió de Caixes d’Estalvis Catalanes, juntament amb les caixes d'estalvis de Sabadell i Terrassa. El projecte, que pretenia ser una fusió light entre caixes d'estalvi, no tirà endavant per motius diversos. Casualment, quan el 2009 les Caixes de Sabadell i Terrassa es fusionen amb la de Manlleu, adopten oficialment aquella denominació, si bé únicament de manera oficial.

Crònica d'una mort anunciada

2013-01-07T18:30:00.001+01:00

Font: Lliberia Catalonia

S'acaba de fer públic que la llibreria Catalònia, situada des de fa més de vuitanta anys a la Ronda de Sant Pere, tancarà les seves portes de manera immediata. La manca de rendibilitat del negoci i el fet d'estar en un local molt llaminer (es parla de què McDonald's l'ocuparà) han precipitat una decisió que ja feia temps s'ensumava. Jo mateix, fa unes setmanes, vaig intuir-ho en visitar-la i veure que s'havia buidat la part de dalt per posar un outlet de llibres descatalogats.

La Catalònia és una víctima més d'un procés que ja fa anys que dura i que ha conduït a la pràctica desaparició de les llibreries més emblemàtiques de Barcelona. De les llibreries de la Ronda Universitat (la Bosch i la Castells), ja fa molts anys que han quedat únicament en el record. Quelcom similar ha passat amb llibreries com l'Ancora y Delfín, la Lliberia Francesa o la Cinc d'Oros. Ara bé, també cal dir que hi ha hagut altes importants, des de llibreries generalistes (com la Casa del Llibre, La Central, o la que en el seu dia fou la llibreria Bertrand) a més especialitzades (com l'Excellence).

La notícia, però, no m'ha sorprès massa. La llibreria feia molts anys que estava ferida de mort. Una orientació excessivament generalista, una ubicació actualment poc escaient i un model de negoci que no va saber evolucionar i reinventar-se, com sí ho van saber fer llibreries com la Laie. I sobretot, força canvis en la gestió durant les darreres dues dècades, que dels descendents de la propietat original, va passar primer a Bertelsmann i després a un pool de llibreters de comarques, liderats per la Robafaves (llibreria que per cert també passa per moments difícils).

El que poca gent sap és que la Catalonia fou el gresol del comerç electrònic de llibres a l'estat espanyol. Fou en aquesta llibreria on Bertelsmann va ubicar la primera seu del que havia de ser la filial espanyola de la seva llibreria virtual , fa cosa d'uns quinze anys. Fou en els sòtans on es procedí a digitalitzar desenes de milers de portades de llibres. I també fou en aquesta llibreria on es provà un novedós sistema de venda de llibres d'impressió digital. Per cert, en aquella època ja perdia força diners.

De visita a Can Clapés

2013-01-05T19:50:00.003+01:00

Foto: Renato Cilento

Aquests dies de semivacances permeten fer un munt de coses que habitualment no pots fer. Una d'elles ha estat poder anar de públic al Versió Rac1, l'incombustible programa de les tardes de l'emissora del Grup Godó. La Núria i en Renato em van donar l'oportunitat d'acompanyar-los i gaudir d'una tarda de ràdio en majúscules. Ja fa uns anys vaig tenir l'ocasió de gaudir-ne, quan el programa celebrà el seu 10è aniversari, un dia de maig d'un ja llunyà 2007. Aquest cop la cosa fou més en petit comitè. L'estudi permet acollir una vintena de persones i des de fa un temps, s'obre el divendres al públic (prèvia confirmació). A més, s'ha institucionalitzat el costum de dur alguna cosa de berenar (el famós "servei de berenars"), que permet que públic i equip del programa acabin fent un bon berenar en companyia.

El Versió és un grandíssim programa, probablement el millor que es fa actualment a la ràdio catalana. Tot i el seu format aparentment humorístic, reforçat per les imitacions, permet estar molt millor informat que amb d'altres programes amb una tèorica orientació informativa. El programa ha comptat des de sempre amb un ventall de col·laboradors més o menys regulars força ampli, des de Ferran Adrià en els seus primers temps a Santiago Niño-Becerra quan la crisi immobiliària no havia fet més que picar a la porta. I el trident Clapés-Llussà-Nolla (aka Marcel·lí Virgili), ha acabat molt ben complementat amb els Cruz (Parada, Vicenç Martí) o Morilla (Fonsi Milá), que han suplit de manera més que satisfactòria les baixes que s'han anat produint a aquests anys (com el cas del Joan Spin o en Pep Plaza).

Arribats als estudis pocs minuts abans de les quatre, vam tenir la sort de poder veure l'espectacle des de primera fila. El programa dels divendres sol variar una mica de l'habitual, sobretot perquè la part lúdica guanya protagonisme, en detriment de les entrevistes. La novetat del dia era la primera conversa "oficial" amb el Mago Félix després de l'incident que fa gairebé dos anys va acabar amb la col·laboració que mantenia amb el programa. A tenor de la conversa, enregistrada prèviament per motius de seguretat, el Mago continua en la seva línia, cosa poc sorprenent tenint en compte el seu historial.

Les tres hores del programa van passar força ràpid, i fins i tot alguna persona que estava temptada de marxar a la tercera hora es va quedar fins al final. Després del programa, a més, vam tenir ocasió de parlar una estona amb en Toni Clapés, la Montse Llussà i l'Oriol Cruz. És llavors quan un se n'adona del perquè són els líders indiscutibles de la tarda. I de què ho continuaran essent força temps si res canvia...

Ara sí que som ortogonals

2013-01-03T11:06:00.000+01:00

Després d'anys de parlar-ne, el passat octubre es va posar en marxa el gresol de nova xarxa d'autobusos de Barcelona. Això sí, només cinc línies d'autobusos, lluny del canvi radical que s'havia proposat en primers esborranys del tema. Prudència o efectes de la crisi? Sembla ser que tant una cosa com una altra.

Les noves línies són versions millorades de les "velles conegudes". Així, la H12, la línia de la Gran Via, no deixa de ser el 56 modificat a partir de la Pl. Espanya. La D20, la línia del Paral·lel, és la resurrecció del vell 57. I les altres tres línies són l'evolució natural de les línies 10, 30 i 74, respectivament. Poques novetats doncs a una xarxa que fa dècades que reclama a crits un canvi radical. La xarxa vigent fins ara s'havia mantingut excessivament estàtica durant les darreres dècades, força aliena als canvis que hi ha hagut a la xarxa de metro o a la integració tarifària.

Projecte de xarxa d'autobusos (versió 2010)

El gran punt a favor d'aquestes noves línies es la seva simplificació respecte de la situació actual. S'ha intentat que vagin en línia recta allà on sigui possible, evitant voltes que al final acabaven convertint un desplaçament de pocs quilòmetres en una llarga excursió. D'aquesta manera també s'ha posat fi a situacions insòlites, com haver de canviar com a mínim un cop d'autobús si un volia desplaçar-se al llarg de la Gran Via. Un altre punt favorable ha estat l'intent de facilitar els intercanvis, tant entre bus i metro, com entre línies de bus. A la Plaça Espanya, per exemple, s'han posat parades just al costat de la boca del metro. Superem així la tradicional dinàmica de col·locar la parada allà on anava millor, sense tenir en compte, entre altres coses, la comoditat dels usuaris.

El gran però són les freqüències. Per exemple, la de la H12 és lleugerament més reduïda que la que existia amb la 56, i sovint, per a més inri, sol anar acompanyat just al darrera d'un 9 o un 50, fet que fa les esperes més tedioses. Quelcom similar passa amb la D20, on unes freqüències justetes i el fet d'usar busos normals fan que aquests vagin sobrecarregats a certes hores del dia.

Esperem que el 2013 ens aporti més canvis, en la línia de simplificar recorreguts, i facilitar les coses al viatger. Una cosa a la que per cert també s'hi podria apuntar el Nitbus, on sovint un té la sensació de què es fan voltes innecessàries que acaben fent els trajectes extrems totalment inviables.

Cursa dels Nassos 2012

2013-01-02T10:40:00.001+01:00

Per onzè cop consecutiu, he acabat el 2012 corrent la Cursa dels Nassos. Aquesta és una tradició que vaig començar de manera casual i que, mica en mica, ha anat consolidant-se i fins i tot ampliant-se (ara també m'he aficionat a córrer la Sant Silvestre del Masnou). No us entretindré massa amb les dades i anècdotes històriques, ja que aquest bloc és farcit d'entrades relatives a aquesta cursa, com per exemple, la que vaig escriure fa tot just un any.

El més destacable d'aquest any ha estat el temps. Per primer cop he estat capaç de baixar dels 54 minuts (concretament 53 minuts i 39 segons), mig minut menys que l'any passat i gairebé tres minuts menys que fa 10 anys (56 minuts i 33 segons). Això sí, la posició global ha empitjorat (he quedat en la 6.111ª posició, en comptes de la 5.722ª posició l'any passat). Probablement tot hi ha ajudat: més pràctica, més preparació...i també algunes millores en el recorregut, que han fet que pràcticament no existissin colls d'ampolla, a diferència del que havia passat anys enrere.

La Cursa dels Nassos podria acabar sent un dels esdeveniments que marqués les Festes de Nadal a Barcelona. Aquesta fou la idea original, allà pel 1999, i és cert que la seva consolidació és un fet, però la cursa continua en alguns aspectes donant una imatge pobre. No pot ser, per exemple, que any rere any es repeteixin els problemes amb les samarretes tècniques (únic obsequi que es dóna als corredors, a diferència d'altres curses). Anar a recollir el dorsal el 31 és garantia segura de quedar-te sense samarreta de la teva talla. Tan difícil és demanar la talla en el moment de la inscripció, tenint en compte de què aquestes s'exhaureixen setmanes abans de la data de la cursa?

Com tampoc s'entén la poca cura de l'organització a l'hora de ser estrictes amb certes pràctiques que van in crescendo. Per exemple, córrer sense dorsal, dur cotxets amb criatures, gossos i altres peces, o tolerar el creuament de la pista, amb el consegüent perill que tot això suposa. Per les xifres de públic que ja belluga, no pot continuar funcionant com si es tractés d'una cursa popular de barri. Esperem que l'any vinent es posin les piles en aquest aspecte. La Cursa de Bombers és un bon benchmark en aquest aspecte.

Cursa de la Vila Universitària (16/12/2012)

2012-12-17T16:04:00.000+01:00

Aquest 2012 no només ha estat el 20è aniversari dels Jocs de la XXV Olimpíada, sinó també el vintè aniverari de la Vila Universitària de la UAB, i de la Marató de TV3. Coincidint amb aquesta doble efemèride, es va pensar que seria una bona idea fer quelcom que, rememorant aquest aniversari, també aportés el petit gra de sorra a la Marató. El binomi convergí en una cursa popular, on els diners provinents de les inscripcions es destinarien a la Marató.

Així doncs les curses populars tornaren a la Campus de la UAB. Anys enrere ja se'n van celebrar algunes, coincidint amb la Festa Major, però la desaparició oficial d'aquesta i el fet d'estar limitada de facto a la comunitat universitària (se celebrava en dijous al matí) va motivar-ne la seva desaparició. El format de la nova cursa ha estat, però, diferent al que existia llavors, i que es limitava a donar un parell de voltes amunt i avall per l'eix central. En aquest cas s'ha triat un circuït de 5 km que més o menys cobreix el perímetre del campus universitari. Un recorregut que, a més, planteja el repte de superar alguns desnivells forts (com per exemple, la pujada a l'Eix Nord des de l'Eix Central o la llarga pujada final a la Vila).

Tinguérem la sort de gaudir d'un diumenge de luxe. La cursa es programà a les 11 hores per si tocava dia de fred, però a l'hora de la veritat vam gaudir d'un d'aquells dies de desembre d'escàndol, amb una temperatura una mica per sobre els 15 graus, que va fer que córrer amb pantaló i samarreta de maniga curta fos fins i tot agradable. També fou una sort, en un panorama de curses populars caracteritzat per la massificació, poder gaudir d'una cursa sense cues i aglomeracions. Els 400 i escaig inscrits no van tenir cap problema en recollir el dorsal, trobar una bona ubicació a la sortida o recollir la bossa del corredor (per cert, molt ben assortida) un cop finalitzada la cursa. A més, molta gent que no havia participat mai en cap cursa va poder-se estrenar, quelcom que comença a ser més difícil amb les curses més tradicionals.

A les 11.05 es va donar el tret (millor dit, petard) de sortida, situada al carer central de la Vila. Després de dirigir-nos cap a l'edifici de l'Hotel Campus vam devallar per l'avinguda fins a trobar-nos amb el vial que uneix amb l'estació i l'Eix Central. Una forta baixada que va permetre estirar les cames i que ja no tornaríem a trobar. Un cop arribats a la Plaça Cívica es feu un recorregut per sota d'ella (suposo que per quadrar els metres) per enfilar l'Eix Central camí de la sortida cap a la carretera de Sabadell. Allà ens esperava un tram amb fort desnivell, on alguns ja van començar a esbufegar de valent. Un cop arribats va començar un suau descens per l'eix, deixant a una banda els edificis universitaris i a l'altra un gran pàrquing pràcticament buit i que havia estat reciclat com a vial de pas per als vehicles que es toparen amb la cursa.

El descens continuà un parell de quilòmetres fins a arribar a l'entrada principal (la de l'autopista), on s'inicià la pujada final, primer poc perceptible, però que al final tenia un cert pendent. Tot i els avisos de l'organització, més d'un (i de dos) ho van passar malament. Per sort, el final de la cursa era a pocs centenars de metres, fet que va permetre a gairebé tothom acabar-la. Segons els registres de Championchip vaig fer-la en 27 minuts i 29 segons, i amb un desnivell de 91 metres. Acabada la cursa, res millor que anar a fer unes piscines al Servei d'Activitat Física.

Esperem que la cursa tingui continuitat en els propers anys. Crec que la sensació general fou molt favorable, i a més, la causa s'ho ben mereixia.

Can Besa

2012-12-09T19:55:00.000+01:00

Fa unes setmanes vaig comentar una de les múltiples excursions pel Massís del Montseny. Vaig deixar pendent parlar-vos de l'opció gastronòmica, també notable. Tot i que el fet d'haver conviscut molt de temps als peus del massís m'ha fet visitar poc els restaurants de la zona, gràcies a la Sònia Graupera vaig conèixer un restaurant digne de visita i de parada gastronòmica. És Can Besa, situat al municipi de Montseny, un restaurant amb una estètica retro molt atractiva i que fa una cuina de muntanya molt consistent.

El primer cop que vaig ser-hi fou en una calçotada (que espero repetim) en plena siberiana. Paradoxalment haig de dir que aquella ha estat una de les millors calçotades que he menjat, malgrat que el Camp de Tarragona queda una mica lluny de la capçalera de la Tordera. Una calçotada que es va rematar amb unes taronges confitades acompanyades de xocolata, una temptació que va ajudar a acompanyar un dels caps de setmana més freds de la darrera dècada.

La segona visita fou a finals de l'estiu. Malgrat que encara feia calor, no em vaig estar de prendre un trinxat de primer i una graellada de carns de segon. Els qui em coneixen saben que no sóc massa fan dels restaurants minimalistes...però haig de reconèixer de què em va costar acabar el dinar per primer cop en força temps.

A més de Can Besa, la família propietària explota també les Piscines del Montseny, un càmping que també compta amb uns apartaments turístics, situat a uns quilòmetres més avall, i on cadascun d'ells té una llar de foc amb llenya preparada . Una bona opció per als caps de setmana d'hivern.

Disclaimer: per als malpensats, en tots dos casos he abonat l'import del dinar (que a més està força ajustat de preu) ;-)

Una excursió al Matagalls

2012-11-13T16:35:00.000+01:00

Tot i que sembli mentida, el Matagalls (1.698 metres sobre el nivell del mar) era una assignatura pendent per a mi. Aquesta muntanya, que forma part del massís del Montseny, i que dóna nom a una de les travesses més clàssiques del país, constitueix una d'aquelles "must go" per a qualsevol persona mínimament aficionada a la muntanya. Ja feia temps que l'Agustí (també conegut com a Gustav Grau) m'havia comentat de pujar-hi un matí, i aquest diumenge ja s'ha donat l'oportunitat, acompanyats de la Marta (dona de l'Agustí) i dels gossos de la parella.

La tardor és probablement la millor època per visitar el Massís del Montseny, especialment el seu vessant nord. És en aquesta època en què el massís, amb una notable presència d'arbres caducifolis, presenta un interessantíssim canvi de tonalitat. Aquest fet és especialment notori a la zona de Santa Fe o Sant Marçal, on precisament va iniciar-se la nostra excursió camí del Matagalls.

L'ascensió a aquesta muntanya es pot realitzar també vies. La més coneguda és fer-ho des de Collformic, però també es pot fer per Sant Bernat o fins i tot des de Viladrau. L'excursió des de Sant Marçal, però, és la més espectacular, sobretot per les fagedes que poblen bona part del recorregut, i també relativament curta pel que fa a durada (una hora i mitja a tot estirar d'anada).

En apariència la tria del dia no era la més idònia. El dia es presentava núvol i fins i tot havia plogut a primera hora del matí. La temperatura tampoc acompanyava molt: 10 graus a la zona de sortida i poc més de tres graus al cim. A més, aquell dia se celebrava la Marató del Montseny, on els nostres amics sendentaris han tingut una meritòria participació. Malgrat tot, l'ocasió valia la pena, i les fagedes envoltades de boira donaven un ambient especial, molt tardorenc.

L'ascensió es força assequible, tot i que millor anar força xino xano a la part inicial, ja que hi ha una pujada molt forta. L'itinerari, a més, està molt ben senyalat, ja que forma part íntegrament al GR5-2. Segons la informació, la distància és dde 8,43km i hi ha un desnivell acumulat de 1.380 metres. La veritat, però, és que la pujada se m'ha fet menys pesada del que podria semblar a primera vista. Probablement el paisatge hi ha ajudat molt, caminant entre fagedes durant bona part del recorregut, llevat d'un petit tram al Coll Pregon, on trobareu una estàtua dedicada a Pau Casals.

Si voleu rematar la jornada, un cop acabada l'excursió, res millor que una visita a Santa Fe del Montseny, lloc digne de figurar en els annals de l'arqueologia contemporània. I si teniu gana, baixeu-vos a un dels restaurants que hi ha a peu de la carretera a Campins. Tot i que, ja posats amb el cotxe, potser us podeu arribar a Montseny i menjar a Can Besa (en parlaré properament).

#FAIL (II) : els nous horaris de FGC al "metro" del Baix Llobregat

2012-11-09T00:39:00.001+01:00

Foto: Luis Zamora

A finals de juliol Ferrocarrils de la Generalitat va incorporar serveis semidirectes a la línia del Baix Llobregat, amb l'objectiu de ser més competitius i poder retallar fins a 10 minuts de trajecte. Fins a aquell moment anar de punta a punta de la línia podia representar gairebé hora i mitja, uns temps que aparentment semblaven poc competitius en relació a d'altres opcions.

Aparentment aquest mesura pot semblar laudable, en tant que representa una millora del servei ferroviari. Ara bé, aquesta nova oferta ha comportat en el seu cas la reducció de servei en d'altres estacions. Trens qui fins aquell moment s'aturaven a certes estacions amb relativa poca demanda ja no ho poden fer amb la nova configuració. El fet de què la línia suporti un gran trànsit (especialment de Barcelona a Sant Boi) i motius econòmics han dut a aquesta solució.

Una de les estacions damnificades ha estat la de Magòria-la Campana, on s'han suprimit alguns trens per deixar pas al semidirecte. La retallada ha estat petita (un tren cada hora de 7 a 10 del matí), però ha generat una conseqüència no desitjada: si un vol agafar un tren a les 9.33 cap a la Pl. Espanya i es retarda un minut, es trobarà que el següent passa al cap de 12 minuts (a les 9.45). Aquesta freqüència pot semblar fins i tot bona.... si no fos que caminant es triguen 14 minuts entre l'estació de Magòria i la Plaça Espanya.

Es dóna la circumstància a més de què l'estació en qüestió no és precisament de les menys concorregudes. Segons dades del Departament de Territori, el mateix del qual penja FGC, per aquesta estació van passar-hi 606.560 persones l'any 2010, una xifra que dobla, per exemple, a totes les estacions de Manresa, o que queda una mica per sota a la de totes les estacions de Martorell. També supera folgadament el trànsit de dues estacions on s'aturen tots els trens: Sant Vicenç dels Horts (498.250 passatgers l'any 2010) i Sant Andreu de la Barca (565.012 passatgers).

Per aquest motiu em vaig decidir a enviar un missatge a FGC comentant-los aquesta incongruència, amplificada a més per la falta de panells informatius a l'entrada de l'estació que indiqui el temps d'arribada del proper tren, tal i com passa a la línia de Sarrià. El missatge el vaig enviar el 16 d'octubre... i fins a data d'avui no he tingut resposta. Tres setmanes i dos dies (i una piulada de reclamació) per redactar la carta que us indico a continuació:

Senyor Rodríguez,
Donem resposta al correu electrònic que ens vau enviar el dia 16 d'octubre, a través del qual fèieu referència al servei de trens des de l'estació de Magòria.
Pel que fa al cas us volem comentar que un dels objectius del nou servei que es va implantar el dia 28 de juliol a la línia Llobregat-Anoia és adaptar l'oferta a la demanda. Així mateix, s'ha volgut millorar el temps de viatge, especialment en els trens de l'àmbit de rodalia i per aquest motiu alguns trens no efectuen parada a determinades estacions.
En aquest sentit hem de dir-vos que es va establir el criteri que els trens de les línies R50 i R60 paressin, com a mínim, en una estació, la de més demanda, de totes les compreses en un mateix terme municipal (per aquesta raó efectuen parada a Pl. Espanya, Sant Vicenç dels Horts i Sant Andreu de la Barca però no a Magòria, Can Ros o El Palau).
Aquesta decisió ve també motivada pel context econòmic actual, que està produint un estancament de la demanda i que, per tant, recomana optimitzar el servei de manera global.
Quant a la informació del servei de trens de l'estació de Magòria, el podeu consultar a la pàgina web, a les vitrines informatives i també als horaris de butxaca, on apareixen totes les circulacions que fan parada en aquella estació, excepte la L8 (a la línia Barcelona-Vallès tampoc s'editen horaris de butxaca de les línies L6 i L7).
Per últim i en referència a la ubicació dels teleindicadors us informem que, en tots els casos, es troben a les andanes.
Lamentem que aquests nous horaris s'ajustin menys a les vostres necessitats.
Ben atentament,

Típica carta de "Desatenció al client" que inclou un concepte curiós: un tren que s'atura a Plaça Espanya (orígen/final de la línia) per decisió de l'empresa i no pas per motius logístics. Després s'ompliran la boca de demanar la col·laboració dels usuaris...

Arqueologia Contemporània (LI): Publicaciones Reunidas

2012-10-26T00:33:00.002+02:00

El carrer Aragó és probablement un dels carrers menys agraïts per a qualsevol arquitecte que hagi volgut mostrar el seu talent. Tot i que acull algun edifici magnífic, com l'editorial Montaner i Simon (actualment seu de la Fundació Tàpies), la immensa majoria d'edificis són uns perfectes desconeguts en un carrer que sempre ha estat de pas, i que durant molts anys fou inhòspit per al vianant.

Això fa que s'hi amaguin alguns edificis amb sorpresa. Un d'ells és l'edifici que hi ha a l'alçada del carrer Roger de Flor , just al xamfrà a la banda del mar. L'edifici sembla el típic d'oficines construït als anys seixanta (és de mitjans d'aquella dècada), i cal reconèixer que fou dissenyat amb una certa gràcia, fins al punt de què no se li nota massa el pas del temps. La sorpresa ve però, a les parets de formigó. Si un hi dóna un cop d'ull se n'adona que allò que semblaven unes planxes de formigó normals i corrents són en realitat una peça escultòrica de Subirachs, amb força similituds a la intervenció que va fer a la façana de l'edifici de l'Ajuntament que hi ha darrera de la Plaça de Sant Jaume.

El gravat del formigó fa referència a una sèrie d'empreses o de marques que devien utilitzar aquest edifici d'oficines com a seu corporativa o oficines. S'hi poden veure, entre altres Publicaciones Reunidas, l'Editorial Argos, el diari Tele-eXprés, un setmanari en català anomenat Tele-Estel, i fins i tot El Mundo Deportivo. I efectivament, en aquest edifici estigué la redacció d'aquest diari esportiu, abans de què aquest acabés a l'òrbita de La Vanguardia.

Totes aquestes empreses tenien un denominador comú: un empresari anomenat Jaume Castell, que va fer carrera durant el franquisme en diversos sectors Va promoure,entre altres negocis els patés La Piara o el Banco de Madrid. Els seixanta, època en la que es va bastir l'edifici, marcà el zenit dels seus negocis. Posteriorment alguns problemes amb els diaris, i posteriorment la crisi econòmica de mitjans dels setanta van eclipsar-lo, i fins i tot va haver de marxar fora per problemes amb la justícia. El grup editorial va acabar trossejat i la sort dels mitjans fou diveras. El Tele-eXprés (que era un diari de tarda) va sobreviure fins a finals dels setanta; el Tele-Estel tingué una vida efímera i el "Mundo Deportivo" va acabar en mans del Grupo Godó.

Fer el ridícul: el taxista i la senyora Galdon

2012-10-21T23:48:00.001+02:00

Gemma Galdon triomfa allà on va. El seu discurs acríticament esquerranós i un ritme de conversa propi de cua de mercat estan arrassant als mitjans de comunicació. Fou la sensació la passada temporada del programa matinal Rac1, on l'ombudsman del programa li hagué de dedicar força minuts. I aquesta temporada s'està convertint en icona de les tertúlies de les cadenes estatals, inclòs "El Gato al Agua".

El passat dijous el programa estrella d'Intereconomia (ex-aequo amb "Punto Pelota") li va dedicar una bona estona, arran del suposat acomiadament d'un xòfer de Canal Català per culpa d'unes desavinences amb la tertuliana. Sembla ser que el xòfer (o taxista) i la Galdon se les tingueren el dia 12, quan aquell es va presentar amb una bandera rojigualda al cotxe. La tertuliana roja va dir que per allà no hi passava i que no pensava pujar al cotxe si la bandera continuava lluint allà. La cosa no va acabar bé, i va haver d'arribar amb retard, i amb un altre taxi, a la tertúlia del frare Fuentes. El suposat damnificat va entrar en antena per corroborar la notícia i a l'endemà, el "Catalunya Opina" va donar la seva versió.

Jo no veig cap problema en prescindir dels serveis d'una persona que s'ha comportat d'una manera ben poc professional. Quan un xofer o taxista realitza un servei es deu al seu client, i això s'aplica a coses com la climatització, la ràdio que sona (o que no hauria de sonar) o fins i tot la presència. Malauradament estem massa acostumats a tolerar el mal servei de suposats professionals, i només així s'explica que hi hagi taxistes que vagin amb la seva emissora de ràdio, llueixin al cotxe la simbologia que els dóna la gana, o que vagin mal vestits. I podríem afegir molts més col·lectius a aquesta llista, des de la restauració fins a la construcció, passant pel comerç. El problema no és la ideologia personal del taxista, tan respectable con la de la senyora Galdon, sino oblidar-se de què quan un es a la feina es deu als clients, i no a l'inrevés.

Pel que fa a la senyora Galdon, curiosament membre activa d'un partit que propugna el decreixement econòmic i els transports públics, em pregunto què hauria passat ella si hagués estat la xòfer, el client un convergent, i el cotxe anés ple d'enganxines contra les retallades...

I potser fóra bo que Intereconomía, abans de mirar allò que fan altres televisions, es mirés que passa a casa seva, on nombrosos periodistes, tècnics o administratius que fan la seva feina amb la màxima professionalitat porten mesos sense cobrar, o quant no se'ls ha aplicat un ERO del qual encara no han vist la indemnització.