Vida quotidiana

La casa a mig fer

2009-07-19T23:41:00.008+02:00

A algú li pot sorprendre, a aquestes alçades de la crisi immobiliària, que li dediqui un post a una casa a mig fer. De ben segur cases a mig fer i on no s'hi treballa n'hi deuen haver milers. Però aquesta casa situada en un barri residencial de Cardedeu ja fa dècades que va quedar a mig fer. Jo la recordo així almenys des del 1990. I ni tan sols el boom immobiliari de la darrera dècada ha servit per finalitzar-la. Alguna herència que no acaba d'arreglar-se?

315.000 euros l'any per esperar 27 hores a què em publiquin un comentari

2009-07-16T20:22:00.005+02:00

Dies enrere vam parlar del popularment conegut com a "bloc de l'alcalde" i em van fer una anàlisi crítica. Jo no entrava a valorar el cost del bloc, sinó el contingut del bloc en sí, que trobava desencertat i que no s'ajustava al que deia pretenia ser. Però avui sí que m'hi referiré, entenent que parlo de l'ús que se li dóna actualment.

Dijous passat (9 de juliol) vaig fer la prova, publicant un post a la secció "Tu" referit al Tour de França. Si seguiu l'enllaç podreu veure que me'l van publicar. Però la publicació fou efectiva el migdia de divendres 10. És a dir 27 hores després d'enviar-lo.

Un servidor es pot permetre el luxe de moderar comentaris, i d'autoritzar-los per publicació en el moment que li vingui més en gana. Aquest és un bloc personal que no costa un cèntim d'Euro als lectors. I de fet, per no tenir ni tan sols hi ha moderació de missatges. Entre altres coses, perquè mai he rebut un comentari ofensiu o insultant, probablement perquè he criticat molt, però crec que llevat d'un cas molt concret (un senyor a qui no li agrada que li portin la contrària) ningú s'ha sentit ofès pel que he dit al llarg dels anys. Però, pot permetre's un bloc pagat pels contribuents haver de fer esperar 27 hores a què a un d'ells li publiquin un comentari?

La pudor a socarrim augmenta quan un veu que l'abundància de videoblogs en aquesta secció, tots els quals casualment lloen l'arribada del Tour a Barcelona. A posteriori i a la vista dels comentaris que s'anaven rebent, es va fer una petita peça de video on es deia que s'havien rebut crítiques, però sense arribar a entrevistar a ningú. No és l'únic cas. Parli del tema que es parli, des del wi-fi fins a la promoció comercial, tot són lloances per a la Corporació Municipal.

Ara que l'alcalde s'ha posat a retallar despeses més o menys discutibles, com el tradicional ressopó que l'Ajuntament oferia cada any a la casta dirigent al Palauet Albéniz en ocasió de les festes de la Mercè, potser caldria que continués amb aquest bloc. 315.000 euros en un bloc participatiu poden ser una excel·lent inversió. En propaganda mal feta, és malbaratar els diners. I no estem precisament a l'època més adient per fer-ho.

Parlem de samarretes

2009-07-15T21:26:00.000+02:00

Les jornades blocaires no es limiten únicament a ser un lloc de trobada, o l'ocasió per estalviar-te l'esmorzar o el dinar del cap de setmana. Serveixen per fer contactes, promocionar els teus productes o serveis... o fins i tot permeten generar-ne de nous.

I això és el que ha passat en el que ha esdevingut la samarreta oficial de la Penedesfera. Tot va començar quan els de Cava & Twitts van fer-se una samarreta ex professo per la sessió conjunta Cava & Twitts + Penedesfera. Immediatament la gent es va enamorar del disseny i van sorgir veus (i twitts) demanant si era possible obtenir-la.

Dit i fet. La samarreta ja és disponible per a la seva adquisició, la qual és centralitzada per l'Institut d'Estudis Penedesencs. A més, els diners que s'obtinguin d'aquesta venda aniran a parar a la Marató d'aquest any.

Parlant de samarretes. Ahir vaig rebre la samarreta oficial dels Sedentaris. És una Nike Dry Fit ideal per anar a còrrer en plan outdoor. Espero poder-la estrenar ben aviat.

Arqueologia contemporània (XXIII): TVE Catalunya

2009-07-14T10:39:00.005+02:00

Avui fa 50 anys que s'inauguraren els estudis de televisió de Miramar, situats a Montjuïc. Per als barcelonins això no va ser una gran efemèride, primer perquè ja feia uns mesos que arribava la televisió, i en segon lloc perquè només hi havia 2.000 persones que comptaven amb un aparell d'aquestes característiques.

Qui sí ho va notar van ser nombrosos treballadors, que van veure com de la nit al dia tenien una bona feina. Perruqueres, maquilladores, tècnics elèctrics, decoradors, fusters poblaven aquelles ja vetustes instal·lacions que en pocs anys van quedar clarament petites.

De fer únicament programes estatals es va passar en poc temps a fer també programes específics per a Catalunya i les Balears (en aquest cas fins el 1983), aprofitant les hores en què no hi havia emissions estatals (abans del migdia i a mitja tarda). Mica en mica es va anar consolidant una espècie de canalet de televisió que va tenir els seus dies de glòria entre finals dels setanta i finals dels vuitanta, quan fins i tot es va pensar en crear un canal específic per a TVE Catalunya.

Des de llavors, Sant Cugat (on es van desplaçar els estudis el 1983) ha anat perdent pistonada, especialment pel que fa a l'anomenat "circuït català", que estigué a punt de desaparèixer fa un parell d'anys. Actualment el volum de programes recorda més al de principis dels setanta que no pas al final dels vuitanta. A més, sembla que important patrimoni històric estigui en risc, tal i com temps enrere denuncià en Pep Montes. Per exemple, sembla que hi ha unes històriques imatges del 23-F a Barcelona que resten inèdites, obra de Joan Francesc Escrihuela.

Malgrat tots els problemes, felicitats pels 50 anys i per la feina feta, que ha estat molta. Tot i que ningú ho manifesti obertament, el nivell dels programes fets a Barcelona ha estat sempre força alt, i la pedrera de professionals que s'han anat formant allà fou més que notable. Prova d'això és que alguns d'ells, ja jubilats o reciclats, han tornat a destacar en altres àmbits. Xavier Ubach ara és pintor, Josep Maria Balcells és diputat, i Francesc Novell...no necessita presentacions. Altres cares conegudes han acabat en llocs una mica més "esotèrics" (mai millor dit), com és el cas d'Irene Mir, que es dedica al tarot.

Una pregunta maliciosa: si la decisió de fer un centre de producció s'hagués pres al 2009 en comptes del 1959 hi haurien hagut estudis de televisió?
La curiositat: la primera retransmissió de futbol en català per televisió no la va fer TV3, sino que fou TVE, concretament a finals de 1981, en un partit del Barça corresponent a la Recopa (que acabà guanyant)
La idea: algú havia suggerit, aprofitant l'alt nombre de canals de TDT de fer un canal nostàlgia basat en material d'arxiu i que inclogués, per exemple, l'informatiu de fa vint-i-cinc anys, tal i com fan algunes cadenes alemanyes. Podria ser interessant, especialment perquè de ben segur veuríem personatges que encara ronden en primera línia política i que ja llavors tallaven el bacallà.

Umbele i el 0,7% de l'IRPF

2009-07-13T10:55:00.005+02:00

Dissabte al vespre vaig tenir l'ocasió d'assistir a la vetllada "Un cremat per l'africà" que anualment organitza la Fundació Umbele. Aquest esdeveniment vol aplegar a les persones que hi col·laboren d'una manera o d'una altra, alhora que vol mostrar una realitat tan propera i tan llunyana com és Àfrica.

Umbele (futur en Swahili) és una aposta de la família Sala Martin, sorgida arran de la petició d'un familiar missioner. A diferència d'un bon nombre d'ONG, capta recursos per donar-los a persones que ja treballen in situ en comptes d'aportar cooperants. El motiu que tenen és senzill: ningú com qui passa cada dia allà sap el que veritablement necessita aquella gent. Un exemple resulta revelador: molts cops una escola necessita primer un lavabo abans que un ordinador. Sense un lavabo és difícil que vagin a classe les nenes quan ja els ha vingut la regla.

Una altra clau de la filosofia d'Umbele és defugir al màxim la burocràcia i les estructures, intentant que tots els recursos captats acabin a les mans dels necessitats, amb la filosofia 1€ = 1€. Per assolir-ho, s'intenta arribar a acords amb partners corporatius que evitin, per exemple, espectacles tan poc edificants com el cobrament de comissions per donar diners pere ajudar a les víctimes de catàstrofes naturals. De fet, el ressopó posterior, força senzill, fou ofert per Sodexo i la Pastisseria Ferrer d'Olot.

Per sort, tenim unes quantes Umbele. Pero malauradament no tenim un sistema per premiar iniciatives com aquesta. Temps enrere vaig comentar que no entenia per què no ens deixaven als contribuents decidir a quines entitats destinar el 0,7% de l'IRPF destinat a tals finalitats. El sistema actual precisament penalitza petites entitats com Umbele i privilegia les grans entitats on el pes de les estructures fa que una part significativa dels recursos no acabin anant on hagin d'anar sinó a pagar Vises i Blackberrys. Penso que caldria reactivar el tema, perque tecnològicament és factible.

El Velódromo ja torna a ser obert

2009-07-10T20:42:00.002+02:00

Gairebé nou anys després de que abaixés la persina, el mític bar Velódromo torna a ser obert. Després d'uns anys d'incertesa, la compra per Moritz i un llarguíssim procés de restauració, tornem a tenir un bar que ha conservat el millor (bona part de la decoració de l'antic bar, inclosa la característica barra) i que prepara una interessant proposta grastronòmica. A veure si durant els propers dies ja us puc fer una ressenya del local.

Un 10 pels ciutadans, un aprovat justet per les administracions

2009-07-10T18:04:00.006+02:00

Ha passat fugaç, però probablement es recordarà durant força temps l'estada del Tour de França a Barcelona. Després d'una arribada una mica accidentada i un pèl deslluida per la pluja de les hores immediatament anteriors, avui els ciutadans han pogut sortir a gaudir de la sortida neutralitzada. L'ambient era força bo, suposo perquè molta gent ha aprofitat la pausa del cafè-esmorzar per poder veure als corredors. De fet, els propis francesos estan una mica sorpresos amb la càlida recepció que ha tingut el Tour i que recorda al ja llunyà 1992. Com sempre, un 10 pels ciutadans, que s'acaben mobilitzant quan el que es presenta és prou atractiu.

La nota discordant l'han donat les administracions. Així, per exemple, era força gent la que esperava en va un autobús a la Plaça de Francesc Macià (Calvo Sotelo pel gremi taxista). Els únics autobusos que passaven eren els turístics. La resta donaven la volta i giraven cua. Cap cartell a la parada i cap informador per informar de la incidència en una de les zones de Barcelona on no arriba el metro. Indicència, per cert, inexplicable quan els autobusos podien haver arribat tranquilament fins al carrer Balmes, i fer arribar al passatge a una boca de metro.

Alguns ciutadans s'han queixat de les molèsties que ha suposat el pas del Tour. Em penso que algunes són totalment exagerades i dignes de figurar a la secció de "fer el ridícul". Però l'alcalde Hereu, i la corporació municipal en el seu conjunt, també haurien de ser conscient de què no tothom pot agafar-se el divendres de festa i que per tant, cal minimitzar l'impacte que una activitat d'aquest tipus pot tenir a la ciutat.

Curses ciclistes de primera i de segona

2009-07-09T12:21:00.000+02:00

Probablement seran ben pocs els barcelonins que desconeguin que el Tour de França arribarà avui a casa nostra, hi faran nit, i demà serà la localitat des d'on sortirà la propera etapa. Ràdios, televisions, webs municipals i fins i tot el Bicing se n'encarregaran d'anunciar-ho. Els veïns més propers al recorregut també ho han notat amb les restriccions d'aparcament, el pintat de les ratlles dels carrers o l'arranjament del mobiliari urbà. I policies, bombers, paramèdics, premsa, brigades municipals i funcionaris hauran de fer hores extres perquè l'esdeveniment tiri endavant. Es parla d'un dispositiu de més de 3.400 persones, mentre que la despesa directa voreja el milió d'euros, dels quals 500.000 corresponen al canon que cal pagar a l'organització del Tour.

Trobo una magnífica idea que l'Ajuntament de Barcelona hagi apostat per fer un esforç pressupostari i hagi donat totes les facilitats perquè arribi una etapa del Tour de França. Una raó de pes és estrictament comercial: el Tour de França és àmpliament seguit pels francesos, que són els nostres millors turistes, quantitavament parlant, i que cal retenir en una temporada turística que es presenta difícil. Ben probablement els beneficis superaran llargament els costos.

Una segona raó és més esportivo-romàntica. Barcelona ha destacat sempre per ser una ciutat on l'esport ha tingut força predicament. Hem estat seu d'un dels millors Jocs Olímpics de la història, tenim un dels principals clubs esportius del món, i algunes disciplines esportives compten amb una envejable tradició.

Casualment una d'elles és el ciclisme. Barcelona és la seu de la Unió Esportiva de Sants, organitzadora de la Volta a Catalunya, una de les competicions ciclistes amb major tradició mundial i que se celebra des del 1911. És a dir, és contemporània al Tour de França (que se celebra des del 1903) o del Giro d'Italia (que s'inicià el 1909), i molt anterior a la Vuelta a Espanya (que se celebrà per primer cop el 1935 i que en el fons era una spin-off de la Volta).

Amb un currículum així esperaríeu que rebés un tracte preferent per part de l'Ajuntament, Generalitat, TV3, Barcelona TV, Com Ràdio, Comunicàlia, Catalunya Ràdio, Blogbarcelona.cat i tota la miríada de mitjans de comunicació públics i parapúblics? Doncs no senyor. El dia en què la Volta va arribar a Barcelona l'Ajuntament de Barcelona ni tan sols va penjar una notícia a la seva web municipal. I els pocs mitjans de comunicació públics que se'n van fer ressò, ho van despatxar amb un breu, en comptes dels grans titulars i portades que dediquen a aquestes dues etapes.

Afortunadament sembla que s'està rectificant. L'alcalde Hereu ha manifestat el seu suport a la Volta a Catalunya i ha brindat tota la seva col·laboració perquè aquesta tiri endavant. Celebrem aquest canvi d'actitud. Però sincerament, mentre no vegi la cinquena part del desplegament que s'ha fet pel Tour no m'ho acabaré de creure. En cas contrari, potser el que haurien de fer els de l'UE Sants es canviar-li el nom a la Volta per un que sigui en anglès i que quedi molt mestís i multicultural...

Talent femení

2009-07-08T23:14:00.000+02:00

Durant avui i demà se celebren a la Casa Llotja de Mar unes jornades dirigides al lideratge femení. Aquesta és una iniciativa més de l'Observatori Dona, Empresa i Societat de la Cambra de Comerç de Barcelona, que en els darrers temps ha anat publicant diferents estudis sobre la pèrdua de talent femení, així com diferents propostes. Fa un any i mig, ja vam parlar d'un estudi en el que es quantificava la pèrdua social que suposava l'abandonament prematur del mercat de treball per part de dones suficientment preparades: 977 milions d'Euros. També van presentar temps enrere un altre estudi sobre la presència femenina als consells d'administració de les principals empreses catalanes.

I parlant de talent femení, informar-vos (o recordar-vos) a les lectores femenines d'aquest bloc que Dones en Xarxa ha endegat un concurs de vídeos creats per dones. Tot i que encara hi ha temps per apuntar-s'hi (el termini acaba el 16 de setembre) cal afanyar-se, ja que l'estiu passa ràpid. Podeu consultar les bases al web de Femitic. Concurs que, per cert, ha generat una petit debat que seria digne de figurar a algun apartat de "Fer el rídicul". Faltaria més que una associació no pogués decidir si fa un concurs dirigit a dones, a literatura juvenil o als afeccionats al triatló!

Pendent avall

2009-07-07T22:55:00.000+02:00

Avui s'han difòs els resultats de l'EGM, una dada crítica per a les emissores de ràdio perquè d'elles en va el menjar (llegeixi's la publicitat). Novament Rac1 ha estat l'emissora líder a Catalunya aquests darrers mesos. El més nou d'aquesta onada és que per primer cop en molts anys la Ser supera a Catalunya Ràdio en audiència.

Que els resultats de Catalunya Ràdio no eren bons era de sobres conegut, fins al punt de què van fer saltar al director de l'emissora (qui per altra banda no ho havia fet gens malament en altres àmbits) i ja li estan buscant substitut a la Neus Bonet, una bona locutora de ràdio però a qui mai li ha acompanyat l'audiència. La temporada post Bassas ha estat, ras i curt, nefasta, ja que l'audiència ha marxat en massa...cap a Rac1.

Però l'assumpte té més profunditat:

1.- Catalunya Ràdio ja fa anys que està en decadència. Aquell grup de joves que als vuitanta treien energies per arribar on altres no hi arribaven han esdevingut un grup de feliços pares de família amb plaça de funcionari. Durant molt de temps la gent jove ha vist poc recorregut en aquella emissora a causa del tap generacional que suposava que les "vaques sagrades" tinguessin 40 i pocs anys. La conseqüència, uns programes que s'han envellit a un ritme més ràpid que la seva massa d'oients. Quants programes bons de Cat Ràdio recordeu que hagin estat creats a partir del 2000? (I si us plau, no em citeu els del Gaspar Hernández, que són més avorrits que un discurs del President Montilla)

2.- Catalunya Ràdio havia de ser comercial quan no hi havia alternatives. Però...ha de fer una programació tan comercial ara que hi ha ràdios privades en català? Ona Catalana ( i la Cadena 13 el seu dia) foren projectes fallits, entre altres coses per la competència ratllant a deslleial de l'emissora pública. Molt probablement sense una Catalunya Ràdio descaradament comercial (i en això incloc la publicitat), aquests projectes haurien sobreviscut.

3.- A algun il·luminat se li va acudir que el problema de Catalunya Ràdio era que només feia programes per una part de l'audiència potencial: per entendres, la de la corda més convergent, cosa lògica si aquells foren els qui la crearen i la gestionaren durant les seves primeres dues dècades d'existència. Per tant, calia obrir-la a noves sensibilitats, incorporant-hi noves veus i nous continguts. Però el que aquestes ments pensants no van preveure és que potser als destinataris de "la ràdio plural" ja els anava bé la COM o la Ser, mentre deixaven sense referent una bona part de la seva audiència, que ha fet les maletes a la mínima de canvi.

4.- Finalment... tot té un cicle. No es pot ser líder catorze anys seguits sense que això et passi factura.

Les emissores de la CCMA han sabut reinventar-se. Si d'una ràdio moribunda com Catalunya Cultura es va saber fer un IcatFM, de ben segur que es podrà reinventar l'emissora qui fou líder...i que pot tornar-ho a ser.

Us recomano.... el post del Guillem sobre aquest tema. En Toni Sellas, que n'ha vist de tots colors a primera línia del front radiofònic, setmanes enrere va valorar els canvis a Catalunya Ràdio.

Les millors cocteleries de Barcelona

2009-07-06T23:42:00.000+02:00

A l'edició del passat dijous de Time Out va aparèixer un rànquing de cocteleries de Barcelona. Fer rànquings sempre és difícil, sobretot per decidir qui entra, i qui no, i qui ocupa els primers llocs. En aquest cas el crític ha volgut donar el primer lloc al Negroni, el segon lloc al Tirsa i el tercer lloc a l'Ideal (aquell lloc on es veu que en SS encara deu uns còctels com s'ocupava de recordar l'antiquari Trallero).

Dels quinze llocs esmentats en conec uns quants, especialment per la recerca que ha anat fent el Pau, seguidor d'aquest bloc i assessor en temes de begudes diverses. Personalment em sembla merescuda la bona posició del Tirsa (meritòria tractant-se a més d'un local que no és ni a la ciutat de Barcelona), així com la de l'Ideal. En canvi, bars com el Harry's o el Dry Martini, m'han causat una experiència que m'ha deixat indiferent, potser fins i tot lleugerament decebut, pel que no els ubicaria tan amunt. En canvi, penso que caldria incorporat a la llista el Pablo, una petita cocteleria de la zona alta,o el Twist, situat a Sarrià i visitat recentment per la colla dels "Còctels&blocs". També apujaria de posició al Milano, i certament, penso que el Boadas tingué temps millors, però mereix ser a la llista.

Per cert, quina és la vostra llista de cocteleries preferides?

Amb B de Movilitat

2009-07-06T22:18:00.000+02:00

40 anys i un dia (de peatges)

2009-07-03T13:04:00.000+02:00

Avui fa exactament 40 anys i un dia que els habitants del Maresme que volen anar a Barcelona (o els de Barcelona que volen anar al Maresme) disposen d'una via ràpida d'alta capacitat, anomenada autopista. Aquesta autopista, fins fa uns anys anomenada A-19 i actualment C-31 (Barcelona-Montgat) i C-32 (Montgat-Mataró), va ser una de les dues primeres autopistes inaugurades a Espanya (l'altra fou la de Molins de Rei) i va tenir el dubtós honor de ser la primera de peatge.

40 anys i un dia després d'aquell dia estiuenc, es continua pagant peatge per passar per aquella autopista. És cert que el peatge actual és força inferior en preus constants, al peatge que es pagava l'any 1969, però no és menys cert que originàriament la concessió expirava el 2004, data en la qual la infraestructura revertia a l'administració. Malauradament però, algú va tenir la "magnífica idea" de perllongar la concessió, primer fins al 2016, i després fins al 2021 a canvi d'un plat de llenties (llegeixis uns descomptes irrisoris associats amb unes condicions draconianes). Per cert, alguns dels qui van perpetrar aquest perllongament pertanyien a les mateixes files dels qui, poc temps després, i traspassades aquestes autopistes a la Generalitat (fins a mitjans dels noranta eren de titularitat estatal), animaven als ciutadans a pitar quan s'arribava al peatge.

Malgrat que fa 5 anys que estem pagant un peatge per una infraestructura amortitzada 3 o 4 cops, no hi ha cap intenció per part de la Generalitat de fer res al respecte. Com a molt, millorar el sistema de descomptes i bonificacions, però en cap cas plantejar-se un rescat. Ara bé, la pròpia Generalitat s'està plantejant la construcció d'una via alternativa a la N-II (la carretera que fou substiuïda per l'autopista però que continua plena de cotxes que no volen pagar peatge) que està pressupostada en 400 milions d'euros.

Tot i que no sóc partidari dels rescats indiscriminats de peatges, penso que cal eliminar el peatge de Vilassar per tres motius:

1.- És un peatge que s'ha pagat sobradament (i si no, que ens exposin amb números reals com no és aixi).
2.- Distorsiona la mobilitat al Maresme
3.- Evitaria la construcció d'una nova infraestructura extremadament costosa i de fort impacte en una estret corredor densament poblat.

El punt clau aquí és com fer-ho. La concessionària es presentarà en una negociació demanant allò que es denomina "lucro cesante" (és a dir, els diners que deixarà de guanyar si li treuen la concessió). Aquest és el principal argument que s'ha donat per no rescatar els peatges, al ser aquest molt elevat. Però això és el màxim que caldria pagar i de ben segur es faria una bona negociació per trobar un bon acord. Jo apunto una solució: compensar a l'empresa concessionària per les despeses de manteniment realitzades en aquell tram en els darrers 5 anys.

Rebaixes

2009-07-01T22:37:00.001+02:00

Technorati Tags: rebaixes

Mercat Nou (dos anys després)

2009-06-30T23:13:00.001+02:00

Des d'aquesta tarda ja es pot utilitzar la nova estació de metro de Mercat Nou, que substitueix a l'antiga, tancada fa un parell d'estius. Han estat dos anys d'obres de cobriment de les vies (no confondre amb soterrament) que s'ha anat fent mica en mica per no pertobar el servei, llevat de dos talls de la línia en sengles mesos d'agost.

Interiorment l'estació ha fet un canvi a millor. De dues andanes laterals s'ha passat a una àmplia andana central a la qual s'hi pot accedir des del nivell inferior mitjançant escales automàtiques i ascensors. De moment només hi ha una sortida (al carrer Riera de Tena), però a la banda de Jocs Florals hi ha sortida d'emergència i pel que apunta el plànol, potser acabarà sent la segona sortida. Els vidres laterals deixen passar la claror, creant una estació única a la xarxa de metro de Barcelona.

Exteriorment la cosa canvia. Aquest cobriment low-cost no deixa de ser una muralla que perpetua la divisió del barri en dos, per molt que les autoritats municipals s'entestin a amagar-ho. Afortunadament, però, són pocs els edificis propers al calaix, el que pot aminorar el greu impacte urbanístic d'aquest nyap. Curiosament, però aquest serà l'únic cobriment d'aquestes característiques, ja que la via passarà totalment soterrada per l'Hospitalet, malgrat la distància dels habitatges a la platja de vies sigui molt superior en aquell cas a la de Sants. No hi ha res com tenir padrins (o un ajuntament que t'escolti)...

Fer el ridícul (XVIII): canviar lleis electorals sense consens

2009-06-30T00:31:00.000+02:00

Des de fa uns dies hi ha instal·lada una petita parada a la "cantonada dels pidolaires" (Gal·la Placídia amb Cigne) que té com a objectiu recollir signatures per a una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per una llei electoral pròpia (vegeu web). La justificació dels promotors d'aquesta iniciativa es basa en la necessitat de millorar la qualitat del sistema democràtic i la necessitat de dotar-se d'aquest instrument, tenint en compte que s'opera amb una normativa provisional i que únicament havia de funcionar per a les eleccions de 1980.

No entraré a discutir aquí els detalls de la llei. Alguns politòlegs (o politòlegs en potència) ja ho han fet, molt millor del que jo podria fer-ho. Us recomano especialment la lectura de l'article dels nostres amics blocaires del pati descobert, o els dos articles que també li ha dedicat el nostre amic blocaire Aubachs (primera i segona part), o l'article de Nacho Corredor on la comenta, encara que sigui una mica més de passada.

Tot i això, tinc ganes de comentar dues coses que no poden passar-se per alt:

- Els promotors de la ILP no són ciutadans qualsevols, sinó diputats d'un grup anomenat Ciutadans pel Canvi els quals, curiosament, van presentar-se a les eleccions amb qui fou el segon partit més votat, i amb qui comparteixen grup parlamentari. Les ILP estan dissenyades per ser un mecanisme perquè la veu dels ciutadans pugui arribar al Parlament sense passar els filtres dels partits polítics. Per tant, és ridídul que siguin diputats qui promoguin una ILP, quan ells mateixos poden promoure el debat parlamentari. En altres paraules, és com si un autobús podent agafar el carril bus d'un carrer, vagi per un altre carril.

- En segon lloc, ja cansa aquesta obsessió malaltissa de l'"un home, un vot" convertida en dogma de fe pels promotors de la ILP i, curiosament, també pel PSC, grup amb el qual està associat CpC. Aquest és un principi democràtic desitjable, però també n'hi ha d'altres, com per exemple, evitar el que podríem anomenar "la dictadura de la majoria". Aquest darrer principi, per exemple és el que garanteix un cert grau de discriminació positiva en molts àmbits, com per exemple garantir la igualtat de gènere al mercat laboral. Per tant, entenc que si el diputat Comín i altres promotors de la ILP estan en contra d'un cert grau de desproporció entre els vots, també ho estaran davant de polítiques laborals que beneficiin les dones o polítiques d'habitatge que beneficiin els joves o la gent gran. Senyors, se'ls veu massa el plumero de què hi ha interessos merament particulars en aquest plantejament...

Malauradament iniciatives com aquesta, en comptes de generar un debat constructiu i necessari com és millorar l'actual normativa electoral, l'únic que generen és que aquest no es dugui a terme. Si volen fer les coses serioses facin una ILP transversal i no teledirigida. Llavors en començarem a parlar...

El Blog de l'Alcalde, bona iniciativa o una alcaldada més?

2009-06-28T14:06:00.000+02:00

Feia dies que vull parlar d'aquest tema, però volia intentar analitzar-lo de la manera més freda possible, cosa que desaconsellava fer un post tot just acabada de llegir la notícia de què l'Ajuntament de Barcelona es gasta anualment més de 300.000 euros en un blog de l'alcalde. Llegit tal qual fa molt mal als ulls, especialment als que tenim una certa experiència en això i que sabem positivament que, si hi ha un mitjà econòmic per arribar a la gent, aquest és el bloc. Bé, ho sabem els mortals i ho saben també els polítics. L'Ernest Benach, a qui li hem estirat les orelles alguna vegada per no ser prou curós en l'aplicació del diner públic, manté a més d' un molt bon blog personal, un blog institucional més que correcte i que conté tot el que ha de contenir: què fa com a President del Parlament o parlar sobre temes d'interès general.

La sospita s'amplifica quan tothom se'n posa a parlar i un se n'adona que pràcticament ningú ha visitat el bloc, el que ja ens indica que el rendiment de la inversió és més que dubtós. Si gent que es passa a la xarxa hores i hores no ha entrat mai a aquest blog, com justifiquem els 300.000 euros? L'absència de comentaris a la immensa majoria d'entrades confirma que, llevat de persones directament interessades per la notícia (veïns afectats per un pla urbanístic, per exemple), l'interès per aquest mitjà de comunicació és ínfim. Tampoc és que els responsables del bloc s'hagin treballat a l'audiència: ningú respon els comentaris dels ciutadans.

Però anem a pams:

1.- Blogbarcelona no és el blog de l'alcalde. Aquest és el principal error de plantejament comès pels propis responsables del projecte. Tal i com està estructurat, es tractaria més d'un blog sobre l'Ajuntament de Barcelona o de la ciutat en sí, que no pas un blog sobre l'alcalde Jordi Hereu. De fet, tal i com apreciava Quim Monzó a la seva columna de La Vanguardia, l'alcalde no parla de seu darrer viatge o no comenta on anirà de vacances o el darrer llibre que ha llegit, coses que serien les que esperaríem en un bloc. De fet, potser l'alcalde no ha escrit sola línia d'aquest suposat "Diari compratit entre l'alcalde i tu"

2.- Blogbarcelona no aporta res de nou a la política comunicativa de l'Ajuntament. Tal i com està muntat, el blog tampoc es pot considerar un blog de l'Ajuntament, ja que només hi apareix l'alcalde. En un blog corporatiu esperaria que a més del màxim representant de l'organització hi apareguessin altres directius, treballadors, o fins i tot clients i proveïdors de l'empresa. També esperaria que ens expliquessin les instal·lacions, trets històrics o qualsevol cosa que fos ressenyable. Res d'això s'aprecia en aquest bloc.

3.- Blogbarcelona no aporta res a la blocosfera barcelonina. Si Blogbarcelona fos un bloc sobre Barcelona, els seus barris i la seva gent, hi esperaríem un major grau de participació ciutadana, el qual es concretaria, per exemple,en la possibilitat d'agregar l'enllaç al teu bloc perquè fos visible a altres lectors. Res d'això. La participació es limita a poder deixar unes ratlles que seran convenientment censurades pel funcionari de torn. Mètodes 0.1 per tecnologia suposadament 2.0.

Com ho resoldria?

1.- Fusionant Blogbarcelona amb el Diari de Barcelona. No té sentit dispersar esforços en projectes que teòricament haurien de parlar del mateix. El Diari de Barcelona fa anys que segueix una trajectòria força erràtica, després de l'encert de recuperar-lo l'any 2000, però compta amb un grup de professionals amb ganes de fer coses noves. Per què no aprofitar aquest talent i bastir el blog de la ciutat a partir d'aquesta estructura bàsica?

2.- Incorporar blocaires de la ciutat al "nou" Blogbarcelona. La participació ciutadana no s'ha de limitar a què algú deixi una carta que serà convenientment censurada pel funcionari de torn, sinó ser prou valent per obrir columnes d'opinió a blocaires més o menys consolidats. Gent com en Guillem Carbonell o el Daniel Cortijo, per citar dos exemples de persones que tracten temes barcelonins, haurien de tenir columna. Com també l'haurien de tenir veus com les d'en Miquel Saumell, encara que alguns cops no fossin massa favorables al que el cap de comunicació voldria escoltar. D'aquesta manera guanyaríem dues coses: lectors, i credibilitat.

3.- Crear un blog institucional de l'Ajuntament de Barcelona. Una cosa és el bloc de la ciutat de Barcelona i l'altre un bloc institucional. Penso que a l'Ajuntament li manca transparència, pel que un bloc d'aquestes característiques podria ser excel·lent per apropar-lo als ciutadans. Per exemple, podria ser utilitzat per donar a conèixer als membres de l'equip consistorial, als concejals, als consellers de districte, o per treballadors municipals.

4.- Si l'alcalde Jordi Hereu vol tenir bloc, ha de comprometre's a ser ell qui escriu les entrades. Altrament no té sentit mantenir un bloc.

Aquestesquatre propostes tindrien clars beneficis: valorar la feina dels professionals que actualment ja treballen en aquest àmbit, obrir aquest mitjà als ciutadans (que a la cap i a la fi són els qui acaben pagant la factura) i augmentar la transparència de les institucions públiques, el que indirectament pot contribuir a millorar (o a no empitjorar) la percepció que els ciutadans tenen de la classe política i funcionarial. I probablement tot això es pugui aconseguir amb molt menys dels 315.000 euros anuals que costa ara l'actual producte, que a més no deixa satisfet a ningú.

P.D: Aquesta no ha estat l'única ensopegada de l'alcalde Hereu amb els blocs. Fa un parell d'anys, un blocaire va descobrir que era l'Ajuntament qui pagava els dominis jordihereu.cat i jordihereu.es.... que es van utilitzar per a la campanya electoral.

Arqueologia contemporània (XXIII): Quinquis dels 80

2009-06-27T13:05:00.000+02:00

El CCCB exposa des de fa unes setmanes "Quinquis dels 80", una radiografia del que va ser aquell fenomen social i les derivades que va tenir sobretot al cinema, on va arribar a generar un bon nombre de pel·licules. Com no pot ser d'una altra manera i pel seu altíssim contingut en arqueologia contemporània us aconsello que l'aneu a veure, tant si teniu una certa edat i recordeu algunes coses de les que van passar, com també si no la teniu i voleu descobrir un passat no tan llunyà, però que ara sembla d'una altra galàxia. Paral·lelament Barcelona Televisió està programant els diumenges a la nit un cicle amb les principals pel·lícules del subgènere.Aquest cap de setmana, per exemple, li toca el torn a Perros Callejeros 2.

Personalment jo no hauria batejat l'exposició coma "Quinquis dels 80", sinó com a "Quinquis dels 70", ja que bona part de les situacions que s'expliquen corresponen a aquesta dècada. De fet, bona part de les pel·lícules van ser rodades entre el 1977 ("Perros Callejeros") i 1980 ("Deprisa, deprisa" o "Navajeros"). Així mateix, als setanta la droga (i més concretament l'heroïna, omnipresent a la delinqüència dels vuitanta) només apareix de manera molt tangencial, i limitada al porro.

Una altra imprecisió es troba en la cerca de les causes d'aquest tipus de delinqüència, que s'associen a l'atur. Possiblement això pogués explicar (amb totes les salvetats del món) certa delinqüència dels vuitanta, però no trajectòries com les que presenten l'exposició i les pel·lícules . Potser les explicacions caldria cercar-les en altres temes que es comenten a l'exposició: la desestructuració familiar i social, un sistema educatiu incapaç de fer front a l'allau migratori i al baby boom dels seixanta, i uns sistemes de policia i judicials clarament desfassats que, en comptes de templar la situació, afegien més llenya al foc.

En qualsevol cas, benvinguda sigui aquesta exposició, que a més recupera objectes quotidians de la vida dels setanta, com les màquines recreatives o les "caixes de música" que hi havia a molts bars o salons recreatius, els exemplars d'"El Caso" i unes pel·lícules on es pot veure la Barcelona de fa unes dècades.

Pride BCN, o l'art de barrejar coses

2009-06-26T13:20:00.000+02:00

En Guillem, que no se'n perd una de tot el que es cou a Barcelona, comenta la festa que va tenir lloc ahir per donar el tret de sortida al Pride BCN. Aquest esdeveniment, que consistirà essencialment en una desfilada en carrosses per Montjuïc a l'estil d'una que es fa a Madrid, està suposadament organitzat per una sèrie de col·lectius relacionats amb el món LGBT, però a la pràctica és una associació empresarial del món gai la qui du la veu cantant. Aquest fet ha generat una certa polèmica, ja que alguns hi veuen una excessiva mercantilització i fins i tot una traïció a les essències. De fet, alguns col·lectius se n'han desmarcat clarament i fins i tot hi ha qui ha demanat el boicot.

Deixant de banda raons filosòfiques, la idea és bona com a estratègia de promoció turística. Un esdeveniment d'aquestes característiques pot aconseguir atraure a la ciutat un perfil de turista (eufemísticament anomenat "turista rosa") que generalment deixa força més diners a la caixa que el turista convencional. Per tant, no ens hauria de sorprendre el suport de Barcelona Turisme o Turisme de Catalunya, o fins i tot d'associacions empresarials i cambres de comerç.

Ara bé, què hi fa TMB, l'àrea de drets civils de l'Ajuntament o el Departament d'Acció Social i Ciutadania donant suport al Pride BCN (és a dir, subvencionant-lo)? Tal i com està organitzada, no deixa de ser un esdeveniment orientat a finalitats merament comercials, totalment legítimes, però comercials a la cap i a la fi. Aquí no s'està parlant de cap congrés acadèmic, ni d'un esdeveniment com el que se celebrà l'estiu passat a Barcelona, que sí podrien entendre's contribueixen a la sensibilització social. Potser sí que promouran determinats valors i actituds, però seran exactament els mateixos que podria promocionar una desfilada organitzada pels comerciants de Sant Andreu, o una festa organitzada per l'associació de locals de contactes.

El problema de fons és que es confonen les coses. Una cosa és promoure valors o assegurar la protecció de grups minoritaris, i una altra aprofitar-se'n per fer negoci. Barrejar-ho tot dins de la mateixa olla mai ha estat bo. Em recorda una mica aquells qui muntaven una ONG com a modus vivendi, i que en el fons tant se'ls hi enfotia si hi havia criatures que morien de gana, o persones dependents que no rebien cap tipus d'atenció. Potser farien bé els senyors d'Acegal de plantejar obertament i sense embuts que allò que fan és un acte empresarial. I així l'alcalde Hereu no hauria de fer discursos parlant de tolerància al més pur estil Fòrum 2004....

Selectivitat

2009-06-25T17:46:00.000+02:00

Avui s'han difòs les notes de selectivitat corresponents a l'examen de juny d'enguany. Molt ha plogut des de fa divuit anys, quan justament avui es feia la primera tanda d'exàmens de selectivitat, i calia esperar la nota fins a mitjans de juliol. Ara tot és més modern i tecnificat. En comptes d'anar a l'institut a rebre les notes ara són consultables des de casa. Desconec si encara continua existint tota aquella parafernàlia en paper. Certament Internet ha estat tremendament útil estalviant viatges en va, però anar a consultar els taulells de notes tenia també el seu encant (potser hauríem de dedicar-li un capítol d'Arqueologia Contemporània?)

Hi ha una cosa però que no varia: la persona que obté la nota de selectivitat més alta, la qual sol ser objecte d'entrevistes i fins i tot de seguiment durant el primer any de carrera, com fou el cas de Berta Cussó. Però... no us agradaria conèixer que fou del número 1 de la Selectivitat de fa deu o vint anys? Van acabar la carrera? Van triar una carrera que no els agradava o no se'n sortien i van haver de canviar? Van fer un doctorat? Quina feina han acabat fent? Aquesta dada seria particularment interessant de cara a fer un estudi, ja que potser ens podria donar força informació de temes socials.

Ara ens falta la segona part del clàssic estiuenc: el rànquing de carreres i universitats per la nota de tall que determina la intersecció de les preferències dels estudiants i les places ofertades.

La curiositat: dels darrers cinc millors expedients, tres corresponien a noies i dos a nois. La proporció entre escola pública i privada és també similar.

Menjar-se la coca al cotxe

2009-06-23T18:32:00.000+02:00

Sant Joan marca l'inici de l'estiu i per a molts marca també el primer dia d'èxode a la platja. Temps enrere era també per a moltes famílies el primer dia en què s'anava a l'apartament (o el camping) de la costa, del qual no es tornava fins a l'11 de setembre. Així doncs no era inhabitual que alguna d'aquestes vigílies acabés amb embussos monumentals a la sortida de Barcelona, especialment si el 23 de juny coincidia amb un dimecres o un dijous. En alguns casos, fins i tot, la cosa acabava havent-se de menjar la coca al voral de la carretera.

Això és el que va passar fa vint-i-un anys, concretament el 23 de juny del 1988, un dijous. Aquella tarda sortir de Barcelona va esdevenir un via crucis. L'autovia de Castelledefels, l'autopista de Martorell o la de Mollet, van convertir-se en autèntiques rateres. Tampoc més enllà la cosa estava millor. Sembla que les retencions s'estenien més enllà de La Panadella. Es va culpar de certa imprevisió a la Jefatura, però la veritat és que el problema fou que les vies de circulació eren ja insuficients per tant de cotxe. Cal tenir en compte que en aquell 1988 l'autopista del Garraf era una entelèquia, no s'havia començat a desdoblar la N-II cap a Lleida i l'autopista del Maresme moria a Mataró.

Probablement no tornem a veure un embús com aquell. Encara que no ho sembli, les carreteres han canviat força. Però també ha canviat força la societat. Ara els qui estan "de Rodríguez" són una rara avis, i moltes d'aquelles segones residències del Garraf o el Maresme fa anys que són el domicili principal.

Preocupacions laborals (II)

2009-06-22T22:51:00.000+02:00

Feia massa temps que no convocaven una vaga...i han decidit trencar la sequera. Els conductors de TMB han deixat al migdia a la ciutat sense autobusos. com han fet vint cops durant aquest any i mig. El motiu ha estat la sempiterna negociació del conveni i que es compleixin una sèrie d'exigències: els dos dies de descans, millores en les contractacions econòmiques i la contractació de 500 nous conductors.

No cal dir que estic totalment a favor de qualsevol millora laboral si aquesta té un impacte poc significatiu per a les arques públiques. Però davant aquesta protesta em faig, com de costum, algunes preguntes....

1. Perquè sempre són els autobuseros de TMB els qui fan vaga, i mai veiem cap vaga a Tusgsal? (És clar que en aquella empresa el tema sindical sembla que el tenen "solucionat")

2. Quines són les condicions laborals d'un conductor d'autobus "típic"? A hores d'ara les desconect totalment. Potser fora bo saber-les per desmentir el tòpic d'empleats ben pagats...

3. Per què l'única manera que tenen de protestar acaba anant contra el més feble? No hi ha altres maneres de protestar?

Malauradament són preguntes que de tant en tant es van repetint. I malauradament ningú sembla posar-hi una mica de seny i fer veure que la reclamació més legítima pot acabar sent vista com antipàtica per com es gestiona.

Alta velocitat selvatana

2009-06-21T23:51:00.000+02:00

Si setmanes enrere vaig captar l'estat de les obres del TAV al seu pas pel Vallès Oriental, ara és el torn de la Selva, als voltants de Riudarenes, on les obres estan força més avançades. De fet ja hi ha tota la infraestructura feta i els pals de la catenària. Probablement en pocs mesos ja veurem aquest tram amb les vies posades, i qui sap, si amb algun tren de prova.

Al pot petit hi ha la bona confitura (Osonosfera 2009)

2009-06-19T21:15:00.010+02:00

Una setmana després de la Penedesfera, avui ha estat el torn de la trobada anual de la Osonosfera, una petita xarxa de blocaires de la comarca d'Osona. Es tracta de la segona trobada, després de la reunió inaugural a Tavèrnoles. El lloc de trobada ha estat la biblioteca Antoni Pladevall i Font de Taradell, situada en una antiga fàbrica. En comparació amb altres actes, aquest ha estat familiar, més semblant a una Ateneuesfera que no pas a una Catosfera o un Premis Blocs Catalunya. Aquest era l'objectiu perseguit de l'organització, conscients de què és la població d'Osona dóna per pocs blocaires i que per tant no tenia sentit plantejar actes multitudinaris.

Un dels temes que ha sortit ha debat ha estat la suposada mala salut dels blocs. En Saül Gordillo era pessimista en aquest aspecte, destacant el fet de què existeixen noves eines (com el Twitter i el Facebook) que han dispersat l'audiència. Jo mantinc la meva tesi: potser és cert que ha perdut embranzida entre les "vaques sagrades", però el blogging és més viu que mai en els canals temàtics. Potser el que passa és que, com a les televisions, les generalistes perden pes en favor dels canals temàtics.

Acabada la sessió, vam anar a sopar a La Font Gran, un establiment situat al costat de la riera i d'un plàtan monumental, que sembla ser es plantà vers el 1872. L'arribada fou accidentada, ja que un bon xàfec ens va acompanyar pel que havia de ser un recorregut pintoresc. El sopar, discret gastgronòmicament parlant, pero interessant de poder compartir una bona estona parlant de blocs, blocaires "de referència" i temes d'actualitat diversa.

Preocupacions laborals (I)

2009-06-17T17:10:00.000+02:00

A la seu central del Departament de Cultura tenim als funcionaris ben preocupats. El motiu no és la crisi, sinó el fet de quedar-se sense la cantina per unes obres d'ampliació de les instal·lacions. Deixar de fruir d'un servei del que disposaven des de fa dècades i haver de buscar-se la vida per fer el tallat o l'entrepà a la Rambla genera neguit. I aquest s'ha manifestat en diferents actes de protesta, a les quals s'hi han sumat alguns sindicats majoritaris, com la UGT.

Si fos treballador públic jo també estaria contrariat, però com a ciutadà em faig les següent reflexió. Si:

1. L'horari de la immensa majoria de treballadors d'aquestes instal·lacions és intensiu (de 8 a 3).
2. Estem parlant d'unes instal·lacions que estan al bell mig de Barcelona, no d'un recinte situat en un polígon perifèric.
3. Aquesta cantina és d'ús exclusiu per als treballadors del Departament de Cultura.

, perquè llavors?

a. S'ha de mantenir una cantina ocupant un espai valuós?
b. Han de gaudir els funcionaris de preus especials quan la resta de ciutadans (aquells que els paguen la nòmina) no tenen accés?

És normal que hi hagi treballadors que, de manera molt legítima, vulguin defensar els seus interessos. El que no és normal és que sindicats que diuen representar a tots els treballadors en comptes d'intentar cercar postures possibilistes (com podria ser garantir l'existència d'un menjador per al lliure consum de productes), s'abonin a demanar cafeteries-menjador subvencionades en llocs on no hi ha cap necessitat. Potser fora bo que alguns dels promotors anessin a fer l'entrepà en algun d'aquests "llocs de guiris". Amb una mica de sort s'enterarien del que passa al món exterior...