Joana Abrines // Versos Ilustrados

Accèsit videopoema "Dones"

2026-10-03T07:36:15.275+02:00

El videopoema "Dones" creat juntament amb Joan Garau, ha quedat finalista al I Premi de Videopoesia "Ester Xargay" 2025/2026 i ha rebut un accèsit al premi Cop d'Ull de la Fundació ACA.

DONES

Som el ventre estilitzat

que ells s'enduen a la boca

en públic i en privat.

Som el gintònic

que beuen en companyia

d'eterns amics

amb els que se n'anirien al llit

si al matí següent ningú no en sapigués res,

ni ells mateixos.

Som la música ambient,

el suor a les persianes

dels locals nocturns

entre sabates de taló,

legalitat i llums de neó.

Som aigua convertida en gel,

transparència alcoholitzada.

Les vestals com a dones d'aigua

despertam miolades

i follam sense mirades.

Col·lectiu Impar3en1

Impar3en1 és un col·lectiu poètic audiovisual format per la poeta Joana Maria Abrines i l’artista visual Joan Garau. Dos mallorquins que es van unir al 2003 i van compartir les seves passions; paraula, música i imatge en moviment, en un mateix projecte, a més de vida compartida, matrimoni i família. Durant la seva adolescència a Mallorca van formar part del grup musical Es Reboster amb qui van fer els discs “Sono Qui” i “WoW”, 2006 i 2009 respectivament. S’inicien amb l’experimentació de la creació visual i sonora a través del cos i el moviment en el vídeo “In the blues”, 2006. Publiquen el poemari il·lustrat i musicat “Poseía Poesía” (autoedició, 2010) i fan recitals poètics amb música i visuals en directe a l’Espai Mallorca, al Taxidermista i a l’Heliogàbal de Barcelona, a més de a diferents indrets de Mallorca, Girona i Galicia. Col·laboren en diferents col·lectius artístics com CaldodeCultivo i Laboratorio del caos fent exposicions amb paraula i imatge a Barcelona, Saragossa i Mallorca. Il·lustren versos en diversos formats; collage, il·lustració, videopoemes i instal·lacions. Al 2011 participen en l’exposició virtual “Pantalla Global” comissariada per Gilles Lipovestky al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i creen la felicitació nadalenca d’aquest espai cultural de referència de Barcelona. Projecten un conjunt de videopoemes a l’Exposono al 2013 i a a l’Àntic Teatre de Barcelona projecten al 13è Flux Club, Habitual Video Team sel·lecciona dos videopoemes del col·lectiu que es projecten l’any 2014. Aquell mateix any investiguen amb l’animació, creen “Koniec” per celebrar el conte per l’inici del final i publiquen la versió en paper al suplement Cultura/s de La Vanguardia. Actualment han quedat finalistes amb el videopoema "Dones" al Premi Esther Xargay i han guanyat l'accèsit per el mateix videopoema al concurs Cop d'Ull de la Fundació ACA.

De 2010 al 2015, Joana Maria Abrines llicenciada en periodisme treballa com a documentalista i productora audiovisual dels programes Soy Cámara dirigits per Andres Hispano i Félix Pérez-Hita al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Al 2010 guanya el premi E-poemes de La Vanguardia a la IX edició del concurs amb el poema “I’Marte”. Crea la peça audiovisual “The New York Trilogy” que es compilada al Festival Nuevas Realidades Videopolíticas de la Universitat Politècnica de València amb itinerància internacional al 2012. Al mateix any participa al taller de videopoesia de Lis Costa al Festival Barcelona Poesia, creant un videopoema col·lectiu. Amb el videopoema "Dones" participa al documental “Som Elles” d’Aina Riera i és antologada a “Accent a la neutra. Antologia de dones poetes a Mallorca” de Maria Antònia Massanet (Lleonard Muntaner, 2014). Des de fa 10 anys el conte "Recuerda tu promesa" forma part de la intervenció artística amb Megan a l'estació de bus de Tarragona i al 2017 dirigeix el capítol sobre “Maternitats subversives” de Soy Cámara i realitza el videopoema col·lectiu sobre lactància materna amb el poema propi “Ama mamá mamar”. Al 2019, el seu poema “Som Tantíssimes” dedicat a la sororitat és musicat per Marga Rotger i cantat com un clam feminista durant les manifestaciones del 8M a Palma del mateix any. El seu poema "Som tantíssimes" ha estat antologat a “Flamarades sortiran" (Edicions Godall, 2024). Baix aquest títol dirigeix l’espectacle coral, multidisciplinar i feminista dedicat a Maria Antònia Salvà i a les donzelles de l’any dos mil que presenta al 2020 al Festival Barcelona Poesia al Museu Frederic Marès i al Festival La Lluna en Vers a la Casa Museu Llorenç Villalonga amb dansa, cant, poesia, música i creació mural en directe. Des de 2018 treballa com a gestora cultural a la Fundació Mallorca Literària. I des de 2026 el seu poema "Maternitat(s)" forma part de la intervenció artística i urbana a la plaça dedicada en homenatge a les Llevadores/comares de Llagostera (Girona).

Per la seva part, Joan Garau ha realizat més d’una trentena d’exposicions individuals i col·lectives des de la primera exposició al 2003 dins el projecte de “Noves presencies” fins a l’exposició actual “Totes les cendres” al 2024. La seva obra s’ha exposat a Balears, Catalunya, Madrid, Aragó, Polònia i Londres. La recerca de nous formats per a la creació artística i pictòrica ha estat constant. Actualment treballa com a dissenyador gràfic I ha portat la direcció artística de diversos projectes musicals en col·laboració amb els músics Sopa de Cabra, Gerard Quintana, Xarim Aresté, Pep Garau, Roger Pistola, Branca Santa, Joana Gomila, Maika Makovsky, Dinamo, entre d’altres. A més de ser director creatiu del concepte Offstage, ha realitzat una sèrie de videoclips amb el músic Xarim Aresté des del seu primer disc en sol·litari Lladregots al 2013 amb les creacions audiovisuals de les cançons: “El Presseguer”, Quan s’acabi”, “Oh, fortuna!” i “L’allau”; al disc La Rosada del músic de Flix va crear les peces audiovisuals de “Montserrat”, “Mentre tu dorms”, “La Gran Onada”, “Jo t’estimo” ale 2015. I aquesta relació creativa va continuar amb el videoclip “Indomables” al disc Polinèsies (Bankrobber, 2017), “Un dia em vaig posar trist” i “Tothom ho sap” (Bankrobber, 2020). A més de la creació del poemari il·lustrat “Les fugues de la font del temple” de Xarim Aresté I Joan Garau (Penguin Books, 2021). També ha dirigit els videoclips de la banda Dinamo “Lo que más vale” i l’animació a partir de collage digital de Joan Garau “Dilema” al 2021. Ha projectat visuals en directe als concerts d’Orange Juice Funk Collective, Branca Santa, Perpetu i Xarim Aresté a diferents espais com Apolo i Mercat de Música Viva de Vic.

DONES

Videopoema: Dones

Col·lectiu Impar3en1

Autors: Joana Maria Abrines i Joan Garau

Crèdits Videopoema DONES

Poema i veu // Joana Abrines

Càmera i edició// Joan Garau

Musica// Joan Garau, Joan Planells i Pep Garau

So// Pere Estelrich

Model // Mar Abra

El meu primer poema sobre maternitat

2026-05-19T00:06:00.000+02:00

Aquest mes de maig s'ha inaugurat una intervenció poètica a Llagostera (Girona) amb el poema que vaig escriure poques hores després de donar a llum a la nostra filla Sofia titulat "Maternitat(s)". A dia d'avui a més de trobar-se online a la poeteca.cat, es pot llegir a un tòtem a un espai dedicat a les comares. Em fa molt feliç que hagin triat les meves paraules per retre aquest homenatge a totes les mares de les que venim.

El poema ha pres forma urbana en un tòtem que es pot llegir a la placa enmig d'una plaça de Llagostera, al costat del museu de Can Caciques (Girona). Inaugurat el 5 de maig, coincidint amb el Dia Internacional de les Llevadores/Comares. I just uns dies després es celebra arreu la setmana del part respectat per visibilitzar i sensibilitzar de la importància de viure el part i el pospart, sense judici, i amb una mirada atenta de cuidats i atenció especial a la diada que neix a cada part: mare/nadó.

Maternitat(s)

"T'he parit amb plaer

de fletxa a trenc de sang"

MMM

Vaig ser verb,

gemec,
sense paraules.

Vaig ser dona arrelada
engendrant un nou món
al meu cos.

Vaig ser mare recent nada
el mateix dia que va néixer la meva filla.
Vaig ser dona, gat i heura
a l'uníson.

Vaig sentir la meva vagina com un trànsit
quan l'ànima se'm partia
El cos ja no era meu
quan úter habitat s'obria.

Erem a la vegada,
una, dues, tres
ànimes bategant
en el mateix lloc, el mateix dia.

Juntes ens vam donar a llum.

Jo ja no sóc jo

amb tu, soc l'altra.

Recital solidari per Palestina

2025-08-31T09:58:00.007+02:00

Aquest recital poètic solidari per Palestina que he encapçalat neix de les marxes per Palestina de tots els pobles de Mallorca del passat 31 de juiol, capitanejada al nostre poble per s’Ateneu de Santa Margalida i que va contar amb la participació de més de 400 persones, com veim a n'aquestes imatges. La solidaritat amb el poble palestí va ser tan gran que després de la lectura del manifest i llegir alguns poemes de poetes palestins i palestines, vam sentir forta la crida de tornar a reunir-mos fer un recital complet de poesia palestina i estam contentes de que la crida hagui tingut bona resposta perquè som moltes les persones que volem alçar la veu davant aquest genocidi.

Gaza és una paraula persa que vol dir riquesa, Virgili a l’Eneida ho tradueix com el tresor reial. I des de 1948, any de la Nakba, la "catàstrofe" que va suposar l’expulsió de 800 mil palestins de les seves cases, el poble palestí resisteix des de fa més de 77 anys a un procés de colonització que sembla no tenir fi. Enguany el genocidi televisat ha arribat a sacsejar les consciències i les ànimes de moltes persones que deim “PROU”. Per això aquest recital és una lluita poètica i anticolonial en veu de totes les persones que llegirem.

Per això, ens hem avingut a ser aquí avui en nom d’algun poeta palestí i palestina, de qualsevol edat i procedència. Algunes les coneixem perquè ens hem comunicat a través de xarxes, d’altres ens hem posat en contacte per demanar permís per llegir el seu poema com el cas de la poeta Dareen Tatour, d'altres hem vist la seva veu i performance per internet com és el cas d'Hala Alyan i d’altres malauradament ja no estan entre nosaltres. Sigui com sigui, la nostra intenció avui és ser l’altaveu de les persones que escriuen des de Gaza en primera persona per això les 15 persones que som aquí a dalt, vam fer d’altveu de:

Joana Maria Abrines - Hala Alyan

Miquel Amengual - Omar Sakr

Bouchra Haissoufi - Mahmoud Darwish

Omar Lamin - Refactoring Alareer

Joan Mas - Mohammed Moussa

Xisca Miquel - Mohammed Moussa

Maria Eufrina Ramis - Dana i Fatema Saida, nina palestina de 9 anys

Roxanna Rosso - Bàssen an Nabris

Agueda Rosselló - Hiba Abu Nada

Sergio Storti - Ghassan Kavafani

Abril Torrens, Carme, Yousra -

Margalida Zainab - Dareen Tatour

Ens hem guiat per dos poemaris de poesia palestina actual que son de kilòmetre 0, editats a Mallorca. “Totes les pedres” de Bàssen an-Nabris, d’un poeta exiliat que està en bilingüe àrab-català editat per Adia Edicions i l’altre llibre és l’antologia “Si dius Gaza” editat per Calumnia Edicions i que els professors de la UIB han traduit des de diferents idiomes els poemes que van ser publicats inicialment en anglès a l'antologia. Ambdues editorials fan capsa de resistència per enviar part dels diners al poble palestí amb la venda d'aquest llibres que es poden comprar en acabar el recital. Vam iniciar la xerrada amb Antònia Triguero d'Inca Solidària i vam acabar l'acte amb un concert de Xavier Ferrer Malondra i un psicolabis solidari. En total vam acumular més de 616€ que s'envien directament a Gaza per a l'obtencio d'aliments.

Visca palestina lliure!

“Totes les cendres” la nova exposició de Joan Garau

2024-11-08T00:19:00.010+01:00

La Força I, Joan Garau (2024)

‘Totes les cendres’ és el resultat d’una experiència que, encara que dolorosa, ha donat lloc a una catarsi inesperada: la història d’un incendi que va consumir no només una llar, sinó també part d’un passat. Tota la realitat artística és subjectiva i es pot reimaginar a través del punt de vista, o les pròpies “Maneres de mirar” que deia John Berger. Joan Garau amb 9 exposicions individuals i 27 col·lectives, juga amb aquesta concepció de l’art, on la seva obra final es completa amb la mirada de l’observador que culmina la proposta artística.

Aquesta exposició és un viatge profundament personal i transformador, cada peça representa diferents estadis emocionals. Des de la devastació, on el caos i la pèrdua pren el poder, fins els fugaços moments d’acceptació, on cada cicatriu es converteix en un recordatori de la resiliència i la capacitat de renéixer. Una dualitat que pretén ser representada a través de la pintura i els materials a n'aquesta exposició inaugurada a la Galeria Marimón (Carrer de Can Serinyà, 5A).

El suport principal és el metacrilat, com a símbol de la fragilitat i la resistència. La seva transparència permet que la llum fluexi a través d’ell, creant un diàleg constant entre allò visible i allò ocult, com si es tractés d’un joc de llums i ombres. Els fons estan composats per retalls de paper que van ser rescatats entre les restes de l’incendi. Cada fragment de l’obra pictòrica conta una història, cada textura evoca un record. S’han disposat de manera acurada per a generar textures contundents i vibrants que conviden a acostar-se i explorar més enllà de la superfície. Els tons obscurs i les formes distorsionades juntament amb elements que porten a la confusió s’utilitzen com a recordatori de la fragilitat del que es considera segur.

Joan Garau és un pintor nascut i resident a Mallorca, les seves obres exploren l’expressió íntima i emocional de l’ésser humà. Després de la seva formació artística en Bellas Arts, es va dedicar a la pintura, convençut de que l’art permet aprofundir en l’enteniment de les emocions i la naturalesa humanes. Les seves creacions es caracteritzen per la utilització del color i el moviment, i han estat exposades tant a Mallorca com a altres ciutats espanyoles, fusionant la seva pràctica d’estudi amb instal·lacions en espais públics.

La influència d’artistes contemporanis i l’experimentació constant han modelat la seva obra. Garau explora les emocions mitjançant composicions dinàmiques que evoquen un fort impacte visual. Manté una constant investigació artística que l’empeny a crear obres vibrants i úniques.

Per saber més: pots visitar el perfil IG de l'artista, veure unes exposicions de l'autor, altres o més, llegir l'entrevista que li han fet a Joan Garau a l'UH o la crònica de l'exposició que estarà a la Galeria Marimón aquest mes de novembre; just enguany que fa 3 anys del fet i que ens hem refet gràcies a la força, la llum, la saviesa, la solidaritat i la família.

LA NOSTRA NOVA LLAR

2023-12-20T12:24:00.001+01:00

La nostra nova llar,

la llibreria de casa

el nostre refugi.

Ha llegado nuestra librería a casa, han vuelto los libros, las palabras, la luz y por supuesto la música y la ilusión. No sabía que necesitaba tanto la presencia de los libros, no como objetos coleccionables que jamás podré alcanzar en su totalidad por ser infinitos, sino como lugar de encuentro, de emoción, de palabra y de presencia. Casa es hogar igual que libro, árbol y familia. Por eso, comparto esta foto, para que entréis en un rincón de nuestra casa y también en los libros que están en ella, en nosotros y en esta época del años encontréis vuestro cuento frente al árbol de los deseos.

>La película documental "A los libros y a las mujeres canto" de María Elorza ganó el Premio del Público en el Festival de Cine de San Sebastián es un homenaje a los libros: https://www.youtube.com/watch?v=Eq1XAp2bOyE

Petit recull de les nostres llibreries, els nostre espai-temps de refugi a les cases que ens habiten:

La nostra llibreria de La Casa en el Aire

L'aula Biblioteca de l'escola de Sofia

Biblioteca i sala de lectura Mao

Biblioteques a on he treballat

La primer llibreria de Sofia

Nuestra libreria de Mistral

25N - exposició col·lectiva en bragues

2023-11-25T20:05:00.006+01:00

He participat a l'exposició col·lectiva "En bragues", organitzada per Aüc Cultural i que ve d'una proposta d'Ennigulart amb una obra que neix d'aquest poema propi que vaig escriure fa temps, sense saber que seria un clam feminista!

Nefertiti

Per fi he trobat

una dona que em mira als ulls

mentre un sèquit de persones

la observen des de lluny.

Coll esbelt i decorat,

mig somriure que

pareix respirar.

Esculpida per tota l’eternitat,

emmirallada, envasada al buit.

La sala pintada de verd perla

desafia al temps

i ella s’alimenta del sol que reb cada matí

mentre els guardians que la retenen

capturen les mirades furtives

dels visitants que s’atreveixen

a tornar-li la mirada als ulls.

Eclipsada per ella mateixa,

la còpia en bronze es deixa tocar.

Nefertiti, beneïda ets

entre totes les dones

de cara i de perfil.

🌳 Sigues Arbre, serem Bosc 💚

2023-06-18T09:40:00.002+02:00

Sigues arbre, serem bosc

com les llavors, creixem fortes

a una terra plena d'amor i educació.

Sigues arbre, serem bosc,

com les arrels, teixint un nou món.

Un món nou amb il.lusió, paraules i mots.

Sigues arbre, serem bosc

com milers de brots que junts

albiren futurs encoratjadors.

Sigues arbre, serem bosc

com troncs únics, diferents

amb extremitats que ens arrelen

I ens fan créixer de la terra al cel.

Sigues arbre, serem bosc

amb fulles, branques i veus al vent

amarant la vida de nous creixements.

Sigues arbre, serem bosc.

Som flors i fruits que germinen

com a noves idees, llavors que creixen

a una terra plena d'amor i educació.

Sigues arbre, serem bosc

Som arbres teixint xarxa,

Purificant l'aire.

Som llar, boscos plens de vida,

som claror, ens cuidam uns als altres

i ens respiram!

Reis del Món, al principi va ser el verb

2023-03-15T19:57:00.050+01:00

"A qui suporta els infortunis del Regne,

se l'anomena Rei del Món"

Lao-Tse, Tao-Teking, LXXVIII

Sebastià Alzamora, escriptor nascut a Llucmajor fa 51 anys, és una de les veus més consolidades de la literatura catalana actual. Al llarg de la seva trajectòria literària, ha escrit novel·les entre la història i la ficció amb personatges i situacions reals convertides en història ficcionada, com a Reis del Món (2020), Miracle a Llucmajor (2010) o Dos amics de vint anys (2013), tres novel·les a on conflueix aquesta voluntat de novel·lar la història. Podríem esmentar també Crim de sang (2012) i La Malcontenta (2015), ja que estan basades en fets històrics però combinen elements propis de la literatura fantàstica. A n’aquesta darrera, els personatges baixen a l’inframón, literalment, a l’infern. Per la seva banda, a Reis del món no entra en joc la fantasia sinò la imaginació, i els fets històrics són molt més rellevants que a les novel·les citades anteriorment.

Reis del món narra la relació entre el financer i contrabandista Joan March Ordinas, conegut com en Verga, i l’humanista Joan Mascaró i Fornés, traductor del sànscrit del Baghavad Gita, el llibre que va donar a conèixer Orient a Occident. Dos homes influents del seu temps, contemporanis, nascuts a la mateixa vila, en tan sols 17 anys de diferència, i que malgrat totes les contradiccions, els uneix una amistat que ressona.

La novel·la és un joc de miralls entre els dos personatges principals, que emmiralla a qui la llegeix. Hi ha una clara voluntat per part l’escriptor de comparar els protagonistes amb una estructura simètrica i a l’hora circular, narrada en primera persona per dos personatges satèl·lits dels principals. Els diàlegs i els records són presents per mostrar les seves llums i les seves ombres a una Europa fragmentada d’entreguerres, davant dues personalitats que van intervenir i interferir directament en el transcurs històric del segle XX.

Sebastià Alzamora ha escrit una novel·la històrica, basada en fets reals i inspirada en personatges històrics, que fabula a favor de l’obra literària, sense trair els trets característics que defineixen els personatges. La mirada de l’autor envers els fets i els protagonistes, la seva llibertat creadora i la decisió d’escollir les veus narratives, marquen la diferencia amb un llibre d’història. I, com en tota comunicació, hi ha un pacte entre emissor i receptor; a n’aquest cas, segellat implícitament entre escriptor i lector, ens trobam davant una història novel·lada.

La introducció a la novel·la data de 1909, on es narra la primera trobada entre els protagonistes. Un dia assolellat d’estiu, un jove Mascaró de 12 anys va a la plaça del poble, en carro des de l’Hort d’En Degollat, acompanyat per el seu conco Guillem per enviar una carta als seus pares a l’Alger, i es troba amb un March de 29 anys que ja controla l’estraperlo de tabac al seu poble i a l’illa; pocs anys abans de que sigui una de les grans fortunes i tingui el monopoli del comerç de tabac entre Espanya i el nord d’Àfrica a través “de la poderosa xarxa internacional construïda amb la paciència i astúcia d’una aranya”, com anota Tremulles a la novel·la i que no s’escapa de la realitat. Tant la geografia com la situació de “Les Fàlzies” són versemblants. Així, la revolta dels carabiners arribats a Santa Margalida que van acabar a bufetades amb els veïns, també està documentada. L’escriptor narra com seria la primera mirada entre els dos personatges principals i continua amb una possible conversa, quaranta anys més tard, en una tempesta d’hivern, al despatx de Joan March a Ginebra, a la Rue Racine, al costat de les ambaixades. El “banquer de Franco” es mostra amigable i alhora irònic amb voluntat de negociar, fet que marca una clara diferència amb el posat didàctic de Joan Mascaró que no es deixa comprar, per principis i per una idea clara de llibertat. Aquesta “Conversa a Ginebra” encadena reflexions antagòniques sobre la mort, la guerra, el poder, la pau, els diners, la cultura, i tants altres temes controvertits és converteix en una dialèctica a l’abast únicament dels reis del món. Narrada en primera persona per el director de la Banca March, Emili Tremulles, que es manté com un oient perquè no sembla convidat al diàleg filosòfic i la seva aparença s’assembla més a la d’un testimoni mut, un simple apuntador. Els flashbacks, al més pur estil cinematogràfic, contenen una narració trepidant plena d’interaccions militars i figures polítiques rellevants del segle XX amb descripcions que funcionen com a fotografies de l’època o possibles escenes com les expedicions al desert, la fuga de la presó d’Alcalá d’Henares o la festa a Sa Vall.

La segona part de la novel·la “Mahatma”, “que en sànscrit vol dir ànima gran i és el tractament que donen als caps espirituals”, en paraules de Mascaró unes pàgines abans, referint-se a Ghandi conserva un to més costumista, més pausat i domèstic. Aquí, per defugir del biògraf i amagar al novel·lista, Sebastià Alzamora, fa servir encertadament el recurs literari del dietari de Kathleen Ellis-Mascaró, que a través d'unes suposades memòries fins la data d’enterrament de Mascaró a Santa Margalida, ens mostra una personalitat més íntima del protagonista. La veu narradora mostra la tasca intel·lectual i espiritual de Mascaró, com un iogui al seu refugi a Comberton, “The Retreat” com acostumaven a anomenar casa seva. Aquesta part de la novel·la mostra el professor adjunt de la Universitat de Cambridge, juntament amb la seva dona, mestre d’escola, i el vincle amb els seus dos fills. Destaquen les converses familiars, amb altres intel·lectuals i les participacions televisives de Joan Mascaró, que semblen directament una transcripció dels documents audiovisuals, a un programa de la BBC, on coneix i enceta una relació amb George Harrison, component The Beatles amb qui continua l’amistat. Aquest moment és la llavor per a la composició de la peça musical “Inner Light”, com a símbol d’una època. I de la mateixa manera, pràcticament calcada de la realitat, hi ha l’escena de la tertúlia a La Clave de RTVE.

L’obra té una voluntat d’igualar a la mateixa alçada, l’intel·lectual amb el pare de família i el contrabandista fora escrúpols com el padrí que va ser. És una obra literària profundament humana i universal que condensa la visió immensa de l’univers amb les seves contradiccions sense descuidar el dolor de les coses immediates.

La trobada fortuïta amb el captaire d’una seixantena llarga d’anys, d’aspecte distingit, que demanava per els carrers de Palma d’una forma diferent a la d’altres indigents, com es pot llegir al pròleg de la novel·la, va ser el detonant del llibre. El bessó perquè l’any 2013 l’autor volgués escriure un llibre sobre Joan Mascaró, sense saber de quin gènere seria. I a mesura que l’escriptor anava reunint materials i fent recerca per aquesta novel·la, acabada d’escriure al setembre de 2019, va tenir clar que a mode d’epíleg hi hauria amb una escena homenatge a Martí Mascaró demanant “l’almoina que es deu als valents, als purs, als bojos, als subnormals, als tarats” en boca, aquesta vegada, de la mare. De manera que la mort, el pas del temps i aquests personatges, tan reals com ficcionats, tanquen el cercle de la narració com un silenci que desapareix abans que es faci un fos a negre.

I quan s’aixequi el teló i obrim els ulls, assistirem a la segona vida de Reis del Món que segueix donant veu als personatges reals de la història, la novel·la i ara, també l’espectacle teatral. Amb la dramaturgia del Premio Nacional de dramaturgia del 2022, Josep Maria Miró, i la direcció José Martret, noms de referència dins l’escena teatral de les Illes i a nivell nacional. Segons comenta Sebastià Alzamora mentre parlam de l’obra abans d’haver-la vista: “És un luxe total poder veure una novel·la pròpia adaptada al teatre per uns mestres”. L’autor esmenta que fer una adaptació és molt semblant a fer una traducció, “passes d’un llenguatge a un altre, del llenguatge novel·lesc al llenguatge dramàtic i per fer-ho s’ha de ser audaç i s’ha de tenir un fort talent literari”.

El director teatral José Martret i Sebastià Alzamora són vells coneguts. L’any 2019 van col·laborar amb l’adaptació teatral de La Malcontenta, a partir d’una idea de Rafel Gallego; qui juntament amb l’actriu Agnès Llobet i el mateix Martret van signar la dramaturgia. Sebastià Alzamora, va quedar entusiasmat amb el resultat, hi havia la voluntat de continuar amb alguna nova col·laboració que malauradament es va interrompre per la pandèmia. Paral·lelament es va reprendre el contacte per a aquesta producció del Teatre Principal a partir de l’obra homònima de Sebastià Alzamora: Reis del Món interpretada per Toni Gomila fent de Joan March, Jordi Figueras donant vida a Emili Tremulles, Carme Conesa que interpreta Kathleen Ellis-Mascaró i Blai Llopis en el paper de Joan Mascaró.

La translació d’una novel·la als escenaris suposa canvis i a n'aquest cas, avança Alzamora hi ha sorpreses, un canvi en l’estructura de la novel·la que manté els narradors de la història. L’escriptor afegeix: “estic molt content que d’aquesta dramatització d’en Miró, perquè jo som el més conservador de tots davant de la novel·la i em costa imaginar-la d’una altra manera. En canvi, Josep Mª Miró amb una gran energia, l’ha desmuntada per tornar-la a muntar”. De manera que manté tot el sentit però la converteix amb una peça dramàtica.

"Venim de Déu, vivim en Déu i anam a Déu" prega la tomba de Joan Mascaró i Fornés que es troba al cementiri de Santa Margalida, un epitafi ple d’humilitat que es recull en vàries ocasions a la novel·la i que segons Sebastià Alzamora “és una espècie de màxima, una conclusió a la que qual crec que va arribar al llarg de la vida perquè condensa la manera de Mascaró de veure i viure la vida, reunint allò immediat i allò transcendent". Pot ser una guia per aquelles persones que s’acosten al místic i poeta mallorquí, profeta de la pau, cercador de la llum, de l’amor i de la fe. Poliglota, enamorat de la bellesa dels paisatges i del silenci, de la veritat i la justícia que va traspassar el 19 de març de 1987, just farà 36 anys els dies de l’estrena al Teatre Principal, i sabem que d’alguna manera Joan Mascaró i Fornés estarà present perquè com acostumava a dir: “Mallorca és el lloc més bell del món, on vol anar el meu esperit perquè hi pertany”.

Sebastià Alzamora, un home de paraula

Sebastià Alzamora es va iniciar al món literari ara fa trenta anys, amb el poemari Rafel (1993) que va guanyar el Premi Salvador Espriu, un poema de 775 decasíl·labs que reflexiona sobre l’experiència de la mort d’un amic adolescent. Mula morta(2001) és un dels seus poemaris més aplaudits i al 2003 guanya els Jocs Florals de Barcelona amb El benestar. També hem llegit els seus versos al poemari La netedat (2018).

Imparable, com el col·lectiu que formà amb Héctor Bofill i Manel Forcano, ha publicat més d’una trentena de llibres, distingits amb premis tan rellevant com el Premi Josep Pla, Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga, Premi Sant Jordi, Premi Carles Riba, Premi de la Crítica Serra d’Or i el recent premi Òmnium a la millor novel·la per Ràbia (2022). Ha escrit narrativa breu, assaig i la seva tasca com a crític literari s’estén com a col·laborador en diferents mitjans de comunicació, diaris i revistes culturals. A més la seva obra ha estat traduïda a una desena de llengües i podem esmentar que tres de les seves novel·les Reis del Món, La Malcontenta i El miracle de Llucmajor han estat adaptades al teatre, així que tenim davant un escriptor d’èxits literaris reconvertits en obres teatrals.

Un escriptor il·lustrat que segons comenta no acostuma a rellegir les seves novel·les una vegada acabades d’escriure perquè, diu amb la humilitat d’un mestre, “que allò escrit és el que he estat capaç de fer i ja no té sentit que jo com a mínim, hi doni més voltes, perquè he estat capaç de fer allò que he fet a un moment donat. I l’obra construïda al teu cap i m’hi he acostat en la mesura que he estat capaç, quan ja he fet aquest recorregut seria forçat continuar”. I sobre el moment de donar per acabada una obra, cita al poeta francès Paul Valêry, “Un poema no s’acaba, s’abandona”. Seguint aquest pensament, acaba d’abandonar l’escriptura dels deu contes que conformen S’accepten encàrrecs(2023).

Cartell del Club de Lectura "Joan Mascaró i Fornés". Imatge creada per Joan Garau

I aquest text publicat al llibret de [Llegir] a Escena de la Fundació Mallorca Literària juntament amb el Teatre Principal estarà disponible durant l'estrena de la versió escènica de Reis del món. I l’he concebut com a la primera tasca a la feina, després d’un temps d’excedència per maternitat, i gràcies a les lectures i converses fetes al Club de Lectura "Joan Mascaró i Fornés" durant el 125è aniversari del seu naixement a la biblioteca que dur el seu nom i gràcies a la conversa amb Sebastià Alzamora que reprendrem el proper dilluns 20 de març a la cloenda al Club de Lectura, que va néixer fa un any, després de sentir l’entusiasme de Sílvia Ventanyol parlant de Joan Mascaró, sentint-lo recitar poemes en català i sànscrit un diumenge qualsevol amb na Llum dormida als braços al Centre de Cultura de Santa Margalida. I d’aquesta manera sent que tanc un cercle que vaig començar fa 5 anys a la Fundació Mallorca Literària i que em van demanar que preparàs una ruta de Joan Mascaró i Fornés, per a la primera entrevista de feina i aquest va ser el resultat: Joan Mascaró teixidor de ponts

Sant Antoni a l’escola

2023-01-16T01:11:00.004+01:00

M’agraden els contes. De petita m’agradava escoltar-los i als 10 anys en vaig escriure un a quatre mans amb l’olivetti del pare que ara tenim a casa. També m’agrada llegir-los i contar-los! D’ençà fa 7 anys, m’invento un conte cada nit per donar les bones nits a na Sofia, alguns ja formen part del nostre repartori d’abans d’anar a dormir i els repetim o quan venen amigues a casa, són els primers que contam perque alguns els feim a dues veus.

Per aquestes dates sempre que he pogut m’ha agradat acostar-me a la seva escola, al voltant del seu aniversari, per explicar alguna història i compartir plegades passions, camins i aprenentatges. Aquesta va ser la primera vegada que vaig contar un conte a la seva escoleta!

Així que aquesta setmana que la nostra filla ha fet una volta més al sol i ja és un any més gran, he anat a la seva nova escola i juntes hem cantat el conte ‘Dimonis, on hi ha la ximbomba?’ I mentre na Sofia tocava la ximbomba com li va ensenyar el padrí i jo contava el conte ‘Ona, la dimoniona’ els seus companys, infants de primer i segon de primària, ens acompanyaven amb instruments a l’espai de Biblioteca. I finalment tots i totes hem ballat i cantat com a dimonis i dimònies al voltant d’un fogueró simbòlic, per assajar el que farem amb les famílies el dia de Sant Antoni, acompanyats dels dimonis i dimònies d’Ariany, les primeres de Mallorca.

🔥 Abans de començar vam encendre el fogueró de les paraules, que ens recorda el temps que som i la calentor que ens dona quan arriba l’hivern i com si fos una llar de foc ens junta al voltant d’un llum per explicar històries com feien en temps primer les nostres repadrines al voltant del foc.

Gràcies a l’equip de l’escola Ceip Guillem Frontera Pascual per fer fàcil l’entrada a l’escola per part de les famílies i gràcies Poli Sansó per totes les facilitats a l’hora de compartir la meva passió amb l’escola. Gràcies Mateu Ferrer per les fotos que m’ajudaran a re-cor-dar, acostar les coses al cor, i per acompanyar amb tanta cura i atenció a la nostra filla cada dia. Ella ens diu: “el que més li agrada de l’escola és tot, sobretot com me cuiden tots els mestres”. I això per noltros és el més important: l’acompanyament de cor a cor ❤️

7 anys de vida

2023-01-15T01:35:00.000+01:00

Filla,

petita nina gran, gràcies per mostrar-me el nou camí de la maternitat, a cada volta al sol!

Gràcies a tu vaig ser mare per primera vegada, vam habitar juntes el meu cos, abans no sabia que podia ocupar-lo completament i mira que ja era meu però mai l'havia compartit amb tant delit. Un cos que també es va trencar i ja mai tornarà ser el mateix. Jo que no sabia que necessitava ser mare per conéixer el batec de la vida i descobrir tot el que està guardat al meu interior i que gràcies a tu va sortir a la Llum, com la filla que també m'ha fet mare i a tu, germana i juntes seguim fent camí com la cançó que cantam de Maria Mercè Marçal, per jo la gran escriptora sobre la maternitat.

Filla, enguany que traveses aquest primer septeni, just vull desitjar-te el millor i que segueixis somniant en gran perque tot el que vols es segueixi complint amb plaer perquè puguin fer realitat tots els teus somnis. Tu que ets terra ferma i materialitzes tot allò que desitges, no t'oblidis mai de la magia de la vida!

T’estimam tant 💜

DONA VIDA

2022-10-10T20:04:00.004+02:00

Ara que tens 183 dies,

27 setmanes o 6 mesos de vida,

segons se miri.

Ara que has alenat 4.392 hores,

263.520 minuts

i vas sumant segons d'existència.

Ara que fa mig any que mos coneixem,

que te mir cada matí

que em despert amb tu cada nit,

que te don pit quan vols

-exclusiva i a demanda-.

Ara que seguim unides per un cordó invisible

i exhal amor a balquena

cada vegada que em somrius.

Ara que sent que ens entenem

i bategam alhora,

arriba el moment de la complementària

-blw en diuen-.

I no sé si em ve de gust

anar tan aviat

o vull aturar el temps

i disfrutar més d'aquests intants d'intimitat

on el temps s'atura i res importa més

que l'aquí i ara

a qualsevol lloc

amb tu als braços,

alletant-te;

compartint la vida

i el meu superpoder d'alimentar-te

i veure't créixer

embriagada d'amor i oxitocina.

Aquesta tercera experiència de maternitat, m’ha regalat tantes coses que mai m’hagués imaginat! Amb la primera maternitat vaig néixer com a mare, amb la segona vaig deixar anar l’ego de tot allò que havia après i ara a n’aquest moment d’acompanyar na Llum a la vida, he tornat a néixer com a dona amb totes les meves llums, ombres i clarobscurs. M’he sentit molt ben acompanyada per la meva parella, per la família i les amistats.

Estic agraïda de cada moment viscut, de dia, de nit, en cos, esperit i ànima amb tu als braços, al pit, al cor i a la boca. Les quatre parts del meu cos que t’acaronen. I hem passat temps, moltes hores juntes alletant, cuidant, mirant, contemplant i observant la vida per seguir aprenent com a família!

Aquesta Setmana Mundial de la Lactància Materna, segueixo maternant i alletant a la nostra filla “sempre que vol a qualsevol lloc” amb tanta passió com vaig fer-ho la primera vegada com mostra aquesta foto de Laura Jaume i el videopoema col.lectiu de lactància materna que vam fer amb les mares i els infants ara fa 6 anys: Viva la teta

Los azules

2022-09-23T02:04:00.003+02:00

"Cielo y tierra
se penetran
el azul florece
marchita
vuelve a florecer."

Azul zafiro

Azul celeste

Azul cielo

Azul mar

Azul marino

Ultramarino

Atzur

Blavé

Blau

Blue

Bleu

Azul

Azulado

Violáceo

Turquesa

Grisáceo

Plateado

Indigo

Añil

Cobalto

Azul cristal

Azul eléctrico

Azul amor

Azul desamor

Azul cuento

Azul mirada

Azul océano

Espacio azul.

Azul horizonte

Azul pastel

Hora azul

Azul mediterráneo

Azul agua

Lapislázuli

Azul enigma

Azul sagrado.

El azul florece

marchita

vuelve a florecer

y así eternamente.

Experiencia de yoga, cielo, mar y poesía en el hotel Maristel d'Estellencs a la que fui como lectora tras una búsqueda exhaustiva de diferentes azules en la poesía y la prosa poética que finalmente leímos durante la jornada de yoga, meditación y poesía, cerrando con una pequeña práctica de escritura creativa en la que todos los participantes, hicieron su aportación poética. Lo recibí como un regalo de aniversario contemplando los azules del mar, del cielo y de la noche mientras amamantaba a mi hija,.

Un raig de Llum

2022-04-23T13:11:00.078+02:00

Sala covid de maternitat de l'Hospital d'Inca. Foto: Joan Garau

Amb l'arribada de la primavera, temps de flors, va arribar una nova vida a casa com un raig de Llum. Dia 10 d'abril, diumenge de Ram, el dia de la Fira a La Vila, amb l'embaràs a terme, just un dia abans de la data prevista de part, quan ja havíem tret totes les cames a la Jaia Corema, el calendari que havíem preparat amb na Sofia per contar els dies i les setmanes que faltaven per conéixer a la seva germana i convertir-se en germana gran, va néixer na Llum com el sol que il·lumina l'arc de sant Martí, amb l'energia del matí i de la lluna creixent, amb un preciós stellium de Vesta i Mart al cel, va arribar a casa la nostra particular Pasqua florida.

Llum vas arribar al món com una benedicció i un regal de la vida per seguir ampliant l'amor a la família. Si la nostra família va néixer amb la primera filla, ara ens hem convertit amb una saga familiar que connecta cel i terra. Impar 3en1 ja som 4 i m'agrada la família que hem construit junts! Gràcies per elegir-nos com els vostres pares, ara amb 6 anys d'experiència però amb la mateixa sensació de primarencs quan alguna cosa surt de la nostra coneixença. Quan te mir hi veig reflectida a la meva repadrina i una llàgrima em cau encara, quan recordo la força i l'amor en que vas néixer, petita. T'estim!

Abans de la teva arribada, per poder connectar amb les meves aigües insondables i escoltar el que m'havien de dir, després de molt de movimient emocionals a la nostra vida el darrer any, vaig haver d'aturar el temps. Després de 4 mudances en 5 mesos, vam arribar a la nostra casa d'ara, l'apartament d'estiu familiar per preparar la teva arribada. I a n'aquests moments va ser important aturar el ritme de fora per entrar a la cova interior, el "Temps d'una espera". Poder sentir-me plena com la lluna, entrar a la piscina i deixar reposar el meu cos abans d'entrar a un nou espai-temps on res té més importància que la vida mateixa i el present. I així preparar-me de nou per treure el costat més sensible i salvatge per poder donar-te a Llum natural. I encara que sabia a on anava, no volia oblidar-ho i em repetia cada matí el mantra: "les dones sabem parir i els infants saben néixer". A n'aquesta tercera gestació he viscut temps de confiança i neguit, quan ets sabedora que la vida és vulnerable, pateixes que s'escapi per les encletxes com l'aigua entre les mans. Vaig saber-ho i vaig aprofitar per estimar-te i estimar-me, per deixar-me estimar, tocar-me la panxa, pintar-la i fer-la un motlle amb les mans-cor que m'envolten, escriure cartes, començar el teu diari de naixement, refer l'àlbum de fotos de la meva infància que havia perdut i l'àlbum del primer any de vida de la nostra primera filla per explicar-li la seva arribada al món, ara que veu arribar la teva, ens demana per el seu naixement. També vaig aprofitar per descansar, escriure el pla de part, llegir, passejar per la mar, caminar descalça per l'arena, meditar, recollir copinyes, fer altars i mandales, confiar i omplir el cos d'oxitocina mentre tu seguies creant-te a dins meu sense més esforç que la presència del cos. Vaig llegir poesia, Sylvia Plath, Maria Mercè Marçal, llibres de cuina, llibres infantils, "Maternidad y creación", vaig escoltar música d'alta vibració que ens va acompanyar al part i vaig continuar aprenent a les classes prepart amb el comare que em va assistir al primer part, re-cor-dant i sanant les ferides del cos. Intentar acompanyar a la nostra filla gran amb els seus dubtes i les seves preguntes: "quan neixi la meva germana, m'estimaren igual?". "L'amor és multiplica", et deiem a tu que encara no saps sumar i volíem que ens entenguèssis però fins que no l'has tingut en braços, no has sabut què significa això d'estimar i tenir una igual a casa. Vaig continuar les classes de ioga per embarassades online, dormir poc quan el cos es comença a sentir feixuc, anar a gimnàsia prepart per cuidar el sol pèlvic i alimentar el cos i l'ànima i escriure fins aconseguir algun poema per obrir camí a la nostra filla i desitjar-te una bona arribada a n'aquest món, acompanyant-te des de l'altre costat de la pell, a viure el trànsit de vida que necessites per tornar de nou al món i renéixer.

Temps d'una espera. Foto Mª del Mar Abrines

La impaciència dels darrers dies i la sorpresa un dia abans del part de saber-me positiva, després de 2 anys esquivant el virus, van ser un petit ensurt que vaig gestionar com vaig poder. Primer la por em va embriagar, necessitava saber que tot estava bé a dins meu. Hi havia batecs constant a 150 pulsacions per minut. Pareixia que estaves bé, era l'hora de confiar. Vam refer el pla familiar per acompanyar a la nostra filla a néixer de la millor manera possible i sostenir l'emoció de la filla gran que tenia atacs d'amor de germana gran i moltes ganes de poder disfrutar de la Fira amb els seus padrins, ja que jo no podria estar amb ella. Jo necessitava saber el protocol covid per a dones embarassades positives que seguien a l'Hospital d'Inca, vaig parlar amb Carme, una de les comares de l'hospital que finalment em va assistir a la darrera part del part com si fos un àngel, vaig veure els vídeos que tenen online al HCIN per fer-me una idea d'on anava, també per connectar amb la realitat i treure'm les expectatives que m'havia anat creant jo mateixa des del primer part. De nou la vida, em mostrava una cara que no m'agradava gaire però que havia d'acceptar per alliberar-me de les meves pròpies idees que em recorden que no pue controlar la vida, que ella té el seu propi moviment, com un riu que va camí avall fins a la mar i cal acceptar-ho tal com ve. Vaig intentar fer-ho i un dia després estava de part.

Entre oxitocina i contraccions, abans de partir cap a l'hospital

Dissabte vaig tenir les primeres contraccions i així vam sortir de casa i vam entrar a la sala Covid del paritori d'Inca, amb un mandala de pètals de flors, que em conectaven amb l'amor i la força de la natura, plena d'oxitocina i la cara transmudada i els llavis inflats. Eren les 23:30h i ja estava de 4cm, em va atendre durant tot el procés de part n'Aina, una comare jove que em va cuidar i va velar per la meva salut i la de l'infant durant tot el procés de part i el meu company de vida que em va cuidar i sostenir, i a partir d'ara té el títol del millor massatgista del món, i després de 6 hores de contraccions i feina de part actiu a les 7:30h de la matinada estava pràcticament igual, de 5cm, perque na Llum no aconseguia trobar el camí, venia girada, amb la seva cara cap a la meva esquena, i la recomenació va ser rompre la bossa, i malgrat els nostres dubtes era allò menys invassiu i just a n'aquell moment, na Llum va fer un moviment, va encaixar, el coll de l'úter ja estava dilatat de 8cm i vaig poder parir natural en 40 minuts, sense oxitocina ni epidural, com desitjava, I després d'un expulsiu tan intens com intim na Llum va néixer plorant, sana amb 4 kilos de vida.

Malgrat no pogués ser el part a l'aigua com havia desitjat, vaig tenir el millor part que podia tenir a n'aquests moments de la meva vida, i vaig tornar fer una reverència a la vida, reaprenent que la vida no depèn de jo i que és millor deixar-se endur per la corrent del riu i poder fluir per les seves aigües clares que sempre et porten a nous llocs per descubrir. Així que des del lloc present en el que erem, sense pasat ni futur, em vaig deixar endur per el dolor de l'expulsiu i vaig sentir com el foc estava dins meu fins que em va coronar la meva filla. A n'aquell moment que vaig poder tocar-li el capet i treurer-la amb les meves pròpies mans, amb temps i sense presses, el dolor va desaparèixer, convertint la teva arribada al món amb l'acte d'amor més pur viscut a la meva vida. Record el màgic instant de sostenir-te en braços per primera vegada i sentir com juntes començavem de nou el cicle de la Vida.

En el canvi de torn, va entrar l'àngel, la comare que un dia abans em va explicar tot el que em trobaria a l'hospital essent positiva, em va acompanyar a sanar el meu cos del record del primer "alumbramiento" de la placenta, ja que no vaig tenir un bon acompanyament a n'aquella primera experiència. Aquesta vegada desitjava que fos un "alumbramiento loto" i després d'una hora del naixement de na Llum, sense pressa i amb molt d'amor, el meu cos va expulsar sol la placenta i vam sentir-la encara calenta, a prop, enllaçada al cordó umbilical i vam fer una impressió de l'abre de la vida i quan la mir veig la rosa que duia al ventre, la nostra primera rosa de Sant Jordi, d'enguany. Ara la ritualitzarem com ja vam fer amb la placenta del primer embaràs i amb l'abort. Durant tot aquest temps Llum va mamar calostre, havia fet un llarg viatge i tenia gana, ja és una experta lactant i mentre na Carme me cosia 4 punts interns li vam cantar la primera cançó de bressol amb el cant carnàtic que vaig aprendre al meu primer embaràs a Innana, i com la deesa sent que he fet el viatge de l'heroïna, baixant al submon per tornar a néixer. En el part de na Sofia me vaig parir mare, en el de na Llum sento que també m'he parit dona.

La placenta que va acompanyar na Llum, la rosa que duia al ventre.

Temps d'una espera

2022-03-30T13:24:00.029+02:00

Foto de Joana Pericàs del meu primer embaràs. 2016

Recollint el títol del llibre que Carme Riera li va escriure a la seva filla des del ventre i a les portes de donar a Llum, a la nostra filla durant la meva tercera gestació, recordo que vaig néixer mare, ara fa 6 anys. I record com a n'aquell moment, tots els moviments del meu cos em van obrir a rebre una nova vida de manera natural i plaent. Ja no som tan innocent, com era llavors, perquè l'any passat una vida va arribar per anar-se'n massa prest, i després de passar el dol i acomiadar-mos davant la mar de l'àngel que no vam arribar a conèixer, a n'aquest moment vital de vida-mort-vida sent com la nova maternitat i l'embaràs tornen habitar-me des de les entranyes. I record que tots venim d'aquesta maremar que bressola els seus infants i em deix engronsar per les onades. La maternitat m'ha duit dolor i plaer, és un estadi sexual de la meva vida. Ara a les portes del part, sent com aquestes aigües insondables del meu cos bateguen plenes d'oxitocina per donar a Llum, la nostra filla, de la manera més natural possible, perquè "nosaltres sabem parir i els infants saben néixer" em repeteixo cada matí com un mantra per omplir el meu cos de confiança, no vull que la por embriagi el moment màgic de tornar parir natural i renéixer mare!

 Temps d'una espera 

Flor 

que neix, 

al ventre de la mareterra,

i dona Llum.

Generosa

regala el seu perfum

com l'infant gestat, 

al ventre de la maremar,

que arriba al món

després de l'hivern de l'ànima

i acull la primavera del cos,

per recordar que hi ha vida després de la mort 

que reneix.

Foto Maria del Mar Abrines del meu tercer embaràs. 2022

M'emociona i m'embriaga a parts iguals veure com el naixement la nostra filla gran es conjuga amb aquesta nova gestació, gràcies a la teva música i al vostre art: Xarim Aresté i Joan Garau. Gràcies!

Recordo que ja fa 6 anys que som mare i a les portes de tornar donar a Llum, prenc de nou el compromís d’alletar la nostra filla amb la força, amor i coratge de la primera vegada com mostra aquest videopoema col.lectiu sobre lactància materna que vam fer amb mares i amigues i els seus infants:

Benvinguda poesia, bellesa i primavera!!!

2022-03-21T23:59:00.004+01:00

Avui tornam anomenar el món al Correvers de Manacor i ho feim seguint una estela de 10 anys, dient poesia a llocs poc comuns i habituals. Enguany és una convidada a transitar la paraula i la bellesa per les perruqueries d’aquesta vila.

Moltes gràcies Toni Riera, Maria Magdalena Gelabert i Antònia Matamalas per la convidada, em sento molt agraïda de celebrar amb totes vosaltres el Dia Mundial de la Poesia. Jo quan he vingut al Correvers, he estat a l’altra banda, escoltant-la, i m’ha semblat meravellós. Avui em brindau l’oportunitat de viurer-ho des de dins, tenir l’experiència de dir la meva i ho faré des d’aquesta emoció.

He intentat donar veu i altaveu al que han escrit altres o han dit i cantat des de la tradició oral fins als nostres dies sobre la bellesa i la poesia, o com va dir Blai Bonet al “Poder i la Verdor”: “La bellesa i la métrica son l’Ésser del Tot U”. I si m’ho permeteu, he afegit algunes notes personals perquè he de confesar que aquest recorregut entre poesia i perruqueries em va sorprendre i captivar alhora. Un binomi especial per recorrer versos avui i cada dia de l’any!

Començaré per l’inici de la vida perquè em plany, a algunes cançons de bressol ja trobam la presència dels cabells del nadó com es veu a n’aquesta cançó de Lluís Llach, “MareMar” on es capgiren els rols i, pensant amb la mort de la seva mare ja de gran, el fill cuida i bressola la mare i de manera simbòlica es converteix en un pare. Aquesta cançó recull la bellesa de la infantesa fins a la vellessa.

“Nin non Maria,

ma nina de cabells d’or.

Nin non… petita

cançó del meu bressol.

[…]

Nin non Maria,

ma nina de cabells d’or.

que quan soneta tinga,

vindré al teu bressol”

Aquesta emoció del bres, l’infant i la bellesa, també el recull Maria Antònia Salvà al poema “Comiat” a “Cel d’Horabaixa”:

“I aquest instant tan bell, tan bell ha de passar?

La son ell m’ha trencat amb un sospir d’alleujament.

És un perfum de llir, uns cabells rossos,

uns ullets blaus-clar i uns bracets amatents a l’abraçar“.

A la cançó infantil “plou i fa sol, ses bruixes se pentinen” i a la nova cançó, Guillem d’Efak reescriu “Plou i fa sol, pentina el teu neguit, i canta, maldament ploris, somriu i canta amb mi”.

També hi apareixen referències a altres cançons de la tradició popular com “A la pressó de Nàpols…” que totes hem cantat alguna vegada, encara que no sigui una de les estrofes més conegudes perquè UC no la va incorporar a la seva versió, al cançoner Popular de Mallorca, trobam el final a on na Margalida acaba demanant a son pare, l’alliberament d’un dels presos:

“ Demà serà dissabte, los penjarem a tots. La vida mia, la vida amor.

- Pare, lo meu bon pare, no em mateu l’aimador!

- Ma filla Margalida, quin és vostro aimador?

- El de la roba blava, qui té el cabell tan ros

- Ma filla Margalida, sérà el primer de tots!

- Pare, lo meu bon pare, a mi penjau-me i tot!”

I continua la cançó com ja augura el to, fins un final tràgic on moriran tots els presos i també els enamorats.

Continuant amb el Cançoner, a n’aquesta glosa popular hi trobam dos enamorats, amb un gir cap al final.

“Te la cabellera rossa, llarga fins a n’els talons

Ella la fresca prenia, asseguda a n’es balcó

Sa mare la pentinava amb una pinteta d’or.

Sa padrina els hi aclaria, es cabells, de dos en dos.

Sa germana els hi untava amb aigua de bones olors

Sa criada els hi lligava amb un floc de mil colors.

El germà se la mirava amb estard tot Amorós

- Si no fos germana meva, mos casaríem els dos!”

I Maria del Mar Bonet a “Cançons de Festa” canta a “Blancaflor”, una dona que se pentina damunt d’un castell:

“Al mirador del castell,

Blancaflor està asseguda.

Amb una pinteta d’or

sos cabeis pentina i nua”.

I així arribam a la poesia Maria Mercè Marçal que també escriu a la dona closa damunt una torre a “Raó del Cos”, on hi trobam aquest esglai de bellessa:

“Des de l’urc

de la torre

més alta

-closa i opaca-

s’esbalça

l’hora

-i la paraula.

Com dues trenes

escala oberta

de cop segada,

a banda i banda

de l’orba

mirada.

Als contes infantils també hi ha trenes, cabelleres llargues fins als peus que fan d’escala i rinxols d’or, i ara també heroïnes que fan canvis de look i prenen coratge i s’empoderen tallant-se els cabells com Mulan, la princesa que va canviar la llei, o “El rap de Rapunzel” d’aquesta sèrie de contes desexplicats on l’argument fa un gir al conte clàssic i la protagonista es talla els cabells per alliberar-se de les pressions femenines i no tornar a utilitzar la seva cabellera com a escala per a la bruixa que la reté dins la torre més alta i finalment poder baixar i ser totalment lliure. Com a contrapunt, podem parlar del mite bíblic on l’heroi perd la força quan li tallen els cabells, com Samsó.

I pensant amb els mites clàssics com els de Medusa, la única mortal amb una cabellera divina fins que a la metamorfosi que narra Ovidi es va convertir en la bèstia més terrible caracteritzada amb ales, urpes i serps enlloc de cabells i uns ulls que tan sols amb una mirada petrifiquen, com explica Robert Graves als seu “Mites grecs” que finalement és decapitada per Perseu. Aquesta figura mitològica de Grècia es considerada per alguns com la víctima de gènere i de les circunstàncies, i per altres vista com a la figura de la dona fatal (Femme Fatale) on s’estremesclen la bellesa i el costat fosc d’aquella bellesa, que ha donat lloc a moltes creacions literàries, també pictòriques i escultòriques. A jo m’agrada veure la Medusa de Caravaggio com una dona andrògina, empoderada, amb les dues forces que la completen, la part masculina i la femenina, encarnada també en el mite de la deesa Kali, Eva o Lilith.

I com en fa referència David Castillo a n’aquest poema on el desig dels cabells tapen els ulls i les ganes d’endinsar-s’hi i fondrer-se amb l’altri.

“T’asseguro que Déu es desfà

mentre surts de la platja

en les petites gotes que cauen el teu cos,

que il·luminen amb reflexos

irisats a les dotze del migdia,

Que lliguen els teus cabells com les serps

de la Medusa,

Que juguen a fer equilibris

als dits dels peus i als pits,

Que s’internen per tots els teus

racons

I que vibren a les teves pestanyes

quan, finalment, em mires

O com escriu Maria Mercè Marçal a “La germana, l’estranyera”

“He canviat set cops la pell com una serp

i encara repto entorn del marbre del teu nom,

esculpit tenaçment, m’enrosco entre els seus peus

i em faig minvant de lluna per fer-li pedestal

[…]

mentre em creixen set voltes els cabells”.

Amb aquests poesia del cos i la carn que es parla des del jo, de l’experiència viscuda, sense pèls a la llengua abolida, vos contaré una anècdota personal.

Jo m’hauria de tallar les puntes que diuen que així prenen més fort els cabells durant l’embaràs i ja estic a terme i en complir i l’infant podrà venir en voler. Sembla ser que hi ha vincle en el món de la dona i els rites de pas, vinculat amb el cos i la sang i els cabells, com després d’haver combregat, tallar-te la cua i guardar la trunyella per si qualque dia t’has de vestir de pagesa o fer una donació de pèl. No sé cert i segur si només és una tradició familiar o és una pràctica més extensa. Hi ha algú que ho recordi tallar-se els cabells després de la primera comunió o haver-se canviat el look per marcar un moment de vital importància?

Personalment, tallar-se els cabells pens que té un poder catàrtic, un punt de inflexió que a n’alguns moments ajuda a alliberar i aclarir les idees com quan escrius o llegeixes un bon poema. Certament no he cap trobat evidència cièntifíca d’això que dic però al cinema hi ha exemples, en la majoria dels casos és un tallament de cabells autoadministrat, imagino que perquè queda millor per càmera, com Lenna Dunham a la sèries Girls que dissipa la ràbia durant un atac de bloqueig creatiu, tallant-se el serell amb unes tisores de color taronja, o Salma Hayek fent de Frida Kahlo que aprofita per canviar d’imatge mentre pren vodka. També Halle Berry a Catwoman o Demi Moore quan es talla els llargs cabells i es rapa el cap per entrar a l’exercit i convertir-se en la Teniente O'niell.

Això ja acaba, però abans volia compartir algun vers que parli de bellesa en el sentit ampli del terme entesa com a lectura d’un llibre, d’un poema o d’un sol vers; la contemplació d’un paisatge, el naixament d’una flor o d’un infant, l’audició d’una peça musical, obra d’art o el cant de la mar i de les sirenes. Diuen que perquè el nostre cervell racional estigui entretingut i poder connectar amb la intuició i la creació i arribar a la nostra essència, hem de tenir ocupats al manco tres dels sentits bàsics… i ara ja n’estam ocupant més de tres: la vista, l’oïda, i l’olfacte, segurament. Veig alguns que es toquen i fan vibrar l’amor i els que tasten també la poesia, utilitzant altres sentits perquè escoltar poesia sempre és un delit.

Perquè la bellesa surti del cànon i la poesia entri a pèl o contra pèl avui a n’aquest Correvers per les perruqueries de Manacor, llegiré un fragment del poema “La Bellesa de l’home” de Miquel Àngel Riera:

“La bellesa de l’home és que crea bellesa.

Podria semblar-me prou

deixar-ho dit i anarme’n

si no sabés que m’urgiria

cisellar més la frase, retocar-la

afinant-li el ressò fins que s’entengui

que la bellesa és l’home que crea bellesa,

que la bellesa és ell

que la treu del no-res i la fa eterna

i a mesura innombrable d’una imatge, la seva

que sempre és adorable…”

I així podríem seguir fins a delectar-mos i fer-nos un amb la poesia i la bellesa. Un tema el d’enguany que tant hem de menester, però com escriu Antonina Canyelles, que l’any passat vau tenir la sort de tenir-la aquí amb vosaltres i fer-li un homenatge, ben merescut.

“La poesia no pot

detenir la fam

ni la guerra

ni la malaltia

ni la poesia”.

Per això, avui seguim escrivint poesia perquè no ens tallin la llengua i ens tallem els cabells així com vulguem!

Feliç dia de la poesia i que corri el vers!!!

Manifest Correvers Manacor

21 de març de 2022

Joana Abrines

Podeu veure el reportatge del Correvers 2022 al blog de la Biblioteca Miquel Àngel Riera

"Conjuguem el verb cuidar"

2022-03-08T09:11:00.116+01:00

Retrat fet per l'alumnat d'IES Santa Maria. 2022

SOC COS

“Vas dir-me: aquest

és el meu cos,

la meva sang".

MMM

Raó del cos

Soc la que creix

la plena, la que minva

la que desapareix,

la minsa.

La dona que dóna

que reb i retorna,

que es fa present

amb la seva llum i les seves ombres.

Soc cos

gemec sense paraules,

convertida en donaocell,

au del paradís, hermafrodita

que batega i floreix

que conjuga el verb cuidar

cuida i es deixa cuidar.

Sóc útern matern

Origen de vida

divina.

Mare-mar:

aquest és el meu cos,

la teva sang.

Joana Abrines

IES Santa Maria ha fet un projecte conjunt amb el departament de Literatura i Arts Plàstiques i la comissió de Coeducació adscrit a la campanya feminista "Conjuguem el verb cuidar". On l'alumnat ha creat els retrats d'algunes poetes exposats a l'institut durant el mes de març, coincidint amb el mes de la dona i de la poesia, i han llegit els poemes seleccionat. M'han arribat algunes fotos i la sorpresa i de veure'm representada al mural, juntament amb Ajo, Anna Gual, Irene X, Elvira Sastre i Ester Vallés. He de confessar l'alegria de rebre aquest regal i alhora el descobriment d'alguna altres poetes companyes que no coneixia i aquest projecte m'ha ajudar a descobrir. Gràcies, gràcies, gràcies per el regal.

Perque no ens oblidem que el 8 de març és cada dia a l'escola, a les cases, a les feines, a les famílies, al carrer, a les parelles i per tot arreu "conjuguem el verb cuidar" 💜!

Oda a las manos corazón

2022-03-02T12:21:00.011+01:00

Preciós moment de connexió familiar a l’espera de l’arribada de na Llum

Manos que nutren

Manos que aman

Manos que cuidan

Manos que ayudan

Manos que saludan

Manos que escuchan

Manos que añoran.

Manos de hermanos que se echan de menos.

Manos que esperan

Manos que buscan

Manos que encuentran

Manos que descubren.

Manos apasionadas que escriben, que sienten, que abren

Manos que limpian el lodo, tejen con corazón, cosen el alma, cocinan aromas, construyen hogares.

Manos que saben, se enlazan, danzan.

Manos hermanas que se abrazan

Manos espejo que se miran

Manos amigas que acompañan

Manos madre que sostienen

Manos padre que impulsan

Manos abuelas que existen en mis manos ramas

Manos corazón que acogen vida

Gracias

I tot plegat em porta als records del mateix moment, ara fa 6 anys, acompanyada de mans amigues, esperant l’arribada de na Sofia al gener de 2016.

Carta d'agraïment per tancar l’any

2021-12-28T21:12:00.000+01:00

Hem tancat un any difícil acompanyats de les persones que ens estimen i estimam i ens sentim agraïts i plens de vida, llum i amor. Gràcies a tots els familiars i amics que van participar activament a la Jornada Benèfica Dona Llum. Gràcies a totes les persones que ens vau acompanyar i ens vau omplir el cor de joia i amor. Gràcies a totes les persones que vau ser presents i vau fer-ho possible. Gràcies per acompanyar-mos a la placeta de s'Abeurador i enviar amor col.lectiu a la nostra nova casa.

Gràcies Miguel Garau i Clara Capó per tot l'esforç que estau fent des del primer dia perque ens tornem trobar aviat a casa i per obrir-nos les portes d'Es Reboster des del minut zero

Gràcies papá i mamá per el vostre suport des del primer moment i per alimentar-nos l'ànima

Gràcies germà i germana per acompanyar-mos emocionalment i embrutar-vos les mans trobant els records entre la boira. Pep Garau i Maria del Mar Abrines gràcies per organitzar aquesta Jornada cultural plena d'emocions, paraules, música, menjar, amor i alegries que encara encalentaixen els nostres cors.

Gràcies Miriam Ramírez Carrasco por estar siempre y encontrar entre las cenizas, algunos de nuestros tesoros familiares con Joan y nuestros hermanos

Gràcies Paula per estar present des del primer dia, atenta a les necessitats primordials de la família, ajudant amb tot l'amor del món

Gràcies Mar Torrens per continuar l'espurna d'aquest dia que quedarà per sempre tatuat als nostres cors

Gràcies Antònia Rosselló Ferrer, Àgueda Rosselló Ferrer, Josep, Maribel, Sergio Adrian Storti Fornes, Joana Pastor Carbonell, Margalida Mestre Morey i a tot l'equip de S'Ateneu, Santa Margalida per endolcir les festes de Nadal amb mercadets i coques, creps i crespells, galletes de jingebre, xocolata, cafè, té i per donar-nos els beneficis de la rifa solidària i del torró d'enguany

Gràcies Xisca Miquel Moranta, Silvia i Sabina per el vostre temps i el vostre amor fent passadors de ceràmica plens d'art i artesania. Vau omplir ca nostra i els nostres cors, d'amor incondicional

Gràcies Cati per el vi de taula, per el Tamborino que ens va acompanyar durant la Jornada

Gràcies Llorenç Abrines i Antònia Ramírez, Amalia, Núria, Maties i Sofia per les panades, robiols, crespells i demés dulcures que vau fer amb les vostres mans i vostre amor que van alimentar a tots els presents a la Jornada

Gràcies Estefanía Campayo per la teva sempre disposició i ajuda en moments difícils. El torró va ser un èxit a la Jornada i també la roba d'embarassada que m'abriga dia i nit

Gràcies tia Margalida per els mantecados i per la vostra entrega de padrina

Gràcies madrina, Magda Abrines per les coques de trampó

Gràcies Margalida de Ca'n Maco per les banderilles, sempre

Gràcies tia Marga Abrines Sampol, Clara Ferrer, tia Angelita, padrino i Miriam per fer possible el mercadet de llibres de segona mà

Gràcies Cecilia Adriana Gimenez per fer vibrar i volar als infants amb les teves Ales de Fada

Gràcies Marga Rotger per tornar cantar #SomTantíssimes com la primera vegada acompanyades de na Sofia i de les nostres filles 'In utero'

Gràcies a tots els músics que ens vau acompanyar i vau voler formar part d'aquesta jornada cultural benèfica Roger Pistola Mascaró, Carles Medina, Enric Fuster, Joan Garcias, Miquel Àngel Rigo Roig, Llorenç Barceló, Pep Garau, Miquel Gayà, Paula Martos, Sinead Cormican, Abril Torrens i Catina per regalar-nos el vostre art, el vostre temps i la vostra música plena d'emoció

Gràcies a l'Associació Cultural S'escat i a tots els grups que hi vau fer brillar la música dins l'auditori de Santa Margalida: Pep Garau Quintet, Trio de Cordes s'Escat i Big Babo.

Gràcies per les vostres paraules i els poemes manllevats d'altres per fer viva la veu de la poesia: Aina Ferrer Torrens, Sergio Storti, Xisca Miquel, Agueda Rosselló, Margalida Rosselló Salvà, Joan Cabalgante, Maria Teresa Canyelles Guayta, Maria Esperança Cantallops Cantallops i Maria Crespi Segui.

Gràcies a tots els que vau venir per gaudir i acompanyar-mos un dia tan important per nosaltres. Gràcies també els que vau estar presents sense poder ser-hi. Gràcies a totes les vostres aportacions i les vostres paraules de conhort avui i sempre la solidaritat ens fa més humans i millors persones!

Gràcies Carme, Joana Maria, Isabel, Paula, Estefania, Silvia, Maria del Mar, Miriam, Angelita, Elena, Carme, Isa per compartir la vostra roba i la dels vostres fills i filles amb nosaltres des del primer dia. Gràcies Antònia, Elena, Ana, família i amics per abrigar-nos!

Gràcies Marina, Clara, Jana, Abril, Carme, Pere, Toni, Joel i Noa per compartir les vostres juguetes amb la nostra filla. Gràcies a totes les persones que des del primer dia ens heu fet costat després de viure un moment difícil per sentir que després de la tempesta sempre arriba la calma.

Gràcies a tot l'equip de Fundació Mallorca Literària per compartir el plaer de llegir i regalar-nos els llibres de la nostra primera llibreria! L'emoció d'aquest amic invisible dels companys/es de feina encara m'embriaga i m'omple els ulls de llàgrimes i paraules. Gràcies Carme Castells, Joana Maria Serra Figuerola, Carlota Oliva Ericsson, Ramón García, Pau Vadell Vallbona, Victòria P. Moyà, Carolina Pérez.

Gracias equipo #Wearein por vuestra aportación más que generosa que me llevó de vuelta a Madrid y a nuestros maravillosos años 20. Gracias Deyanira, Maria Dueñas, Anaïs Pérez Figueras, Marian Chaparro, Laura Chaparro, Estefa, Maria Sánchez Robles, Mari Luz Peinado, María Sánchez Díez y Bárbara. ¡Espero que podáis estar en breve con nosotros en casa!

3.000 gràcies per les vostres aportacions de tot cor!!!

AGRADECIMIENTOS PARA ABRIR UN NUEVO AÑO

2021-09-13T09:48:00.098+02:00

Llevo meses echando la vista atrás, recordando los grandes momentos vividos en mi vida para agradecerlos. Estoy en modo vital, tras 18 años en cada pierna, hoy cumplo la mayoría de edad por duplicado, ya llevo 37 vueltas al sol y me siento felizmente acompañada. Me acerco los recuerdos al corazón para abrirme a lo nuevo y seguir amando como siempre, con pasión. Siento que este es un buen año para sanar, dejar ir lo que no pudo ser y no volverá y abrirme a todo lo nuevo que está por llegar. Por todos los cierres y despedidas que no supe hacer en su momento, los hago ahora cerrando las puertas que correspondan, y me encargo de mantener abiertas las que me hacen bien y agradecer la presencia amorosa de todas las personas que formáis parte de mi vida. ¡Os quiero cada día más!

❤ Gracias mamá por la vida y gracias a los tres hermanos no nacidos, antes de que yo naciera, por compartir energía y alimento en tu útero materno. Gracias, gracias, gracias... estoy eternamente agradecida aunque no siempre haya sabido decírtelo y le agradecezco a tu cuerpo que fuera mi primera casa y mi primer alimento. Gracias por los meses de lactancia, aunque no fuera a demanda, fue lo mejor que pudiste darme en su momento. Soy parte de tu sangre y tú de la mía. Y así será siempre como un hilo invisible brillante que no se deshace. Siento que aquel cordón que nos unió durante los primeros meses continúa vinculando nuestras vidas, ahora desde un respeto mutuo, consiguiendo cada vez una relación madre-hija más adulta y amorosa. A mí me costó identificarme conmigo, diferenciándome de ti. ¡Eras demasiado grande para mí! Hoy en mi memoria hay momentos maravillosos vividos a tu lado, como cuando llegaba del colegio y te contaba sin pausa cómo me había ido el día mientras tú cocinabas o cuando te acercabas a mí para preguntarme: "¿Qué quieres, cariño?", sin que yo hubiera abierto la boca y solo te hubiera llamado en pensamientos. Tú te acercabas para que te contara aquello que pensaba, sin hacer demasiado ruido. En aquel momento que yo no sabía nada de instinto maternal, tu presencia me parecía mágica casi mística. Ahora en tu menopausia, de mujer sabia y conectada con la tierra y la luna, continúas haciendo magia con tu presencia y yo cada vez quiero parecerme más a ti y abrazar tu estar en el mundo y tenerte cerca, en mí, mucho tiempo. Me agrada tu amor por la vida, tu predisposición a la alegría y tu entrega hacia la familia, hacia mí, hacia mi nueva familia y hacia nuestra hija que te ha hecho abuela.

Fuiste mi primera casa,
habitada ya tres veces
por mis hermanos no nacidos.
Conocí previamente tus aristas,
tus rincones, tus llantos y tus risas,
tus paseos nocturnos, tu quietud
durante el día y el ruido de tus silencios.
Fui anfibio en las mareas de una geografía
humana arrinconada por el miedo,
habité un útero lleno de muerte,
me alimenté de sangre ajena.
Al nacer, me confundí con ellos.
Respiré la vida.

❤ Gracias papá por existir y permitirme existir con tu mirada, con tus palabras, con tu presencia en los viajes familiares, en mis primeros meses de vida acompañándote a torneos de ajedrez, más adelante acercándonos a mi hermana y a mí a descubrir el mundo junto a vosotros, en familia y con amigos. ¡Seguramente, esos viajes sean los mejores recuerdos de mi infancia y me los llevo dentro! Gracias por estar junto a mí en los entrenamientos y en los partidos de voleibol, tanto si jugaba en los equipos juveniles como si estaba en el banquillo en la liga universitaria. Gracias por hacer equipo conmigo en los torneos de verano cuando eras joven y también de mayor. Gracias por enseñarme estrategias y por no justificarte. Gracias por tu entrega y paciencia al explicarme los problemas de mátematicas que no siempre entendía. Gracias por enseñarnos lógica jugando al ajedrez y ser el maestro en las extraescolares del colegio. Yo estaba orgullosa de poder compartir aquel espacio diario contigo una vez a la semana. Ahora que soy madre, entiendo lo que me enseñaste en tus clases de ajedrez, fueron mucho más que el nombre de las aberturas, jugadas, el orden y la disciplina que nos mostrabas con tu hacer. Me enseñaste lo que significa AMAR a tus hijas y acompañarlas en el tránsito del crecer. Gracias por cuidar también mi pasión con aquel primer ordenador en casa con el que escribí el primer cuento, siendo todavía una niña, y por regalarme el portátil al irme a estudiar lejos, demasiado lejos, a veces. Gracias por saberme acompañar en los estudios infantiles, en el instituto y también en la universidad. Gracias por sostener a la familia con tu esfuerzo y trabajo. Por cantarnos canciones en el coche y en las fiestas familiares para mostrar tu emoción que a veces escondes bajo una capa grande de dolor. Gracias por estar ahí, siempre, los días buenos y los días malos. Por enseñarme lo que significa para ti: la familia, la unión, el respeto mutuo, la salud y la enfermedad. Gracias por dejarnos ver tu recuperación en casa tras tu primer cáncer, en aquel momento supe que la sensibilidad también formaba para de mí, gracias a ti. Gracias por dejarme radiar los partidos de fútbol en casa, con la televisión en silencio, para escucharme gritar "GOL" y las alineaciones de mi equipo preferido. Por llevarme al campo cuando era lo que más me gustaba y más adelante por escuchar incansable las canciones que aprendía con la guitarra. Y especialmente que me animaras a abrirme al mundo, sin miedo, y eso que a veces me he tirarme al vacío sin paracaídas, aunque eso ya no depende de ti. Gracias, gracias, gracias por aquel primer día que me acompañaste a Santa Margalida para lanzarme a la llamada d'Es Reboster. Los ensayos, los conciertos y los amigos fueron una época bonita de mi juventud, de la que entre muchas cosas nació una relación maravillosa con Joan de la que ha florecido una familia preciosa, ahora ya en mi edad adulta.

❤ Gracias hermana por nacer y convertirme en hermana mayor con tu llegada al mundo. Desde que tú naciste ya nunca más he vuelto a sentirme sola en la vida y soy tan feliz de estar a tu lado y ser una igual contigo que me gustaría que nuestra hija, tu ahijada, tuviera una experiencia similar y supiera qué significa tener un/a hermana/o. Siempre he sentido una unión especial contigo desde el primer día que te cogí en brazos y latí contigo al unísono. Como cuando dormíamos en el mismo cuarto, nos duchábamos juntas en la bañera, íbamos al mar y entrábamos corriendo a la vez para ver quién llegaba antes al agua. Tú preferías bucear y descubrir el fondo del mar y yo hacer el muerto mirando al infinito. Nuestras diferencias nos han hecho complementarias y este ha sido para mí el gran aprendizaje de ser hermanas, iguales y distintas, a la vez. Gracias por aquellas tardes de verano de azul, de juego libre en casa, de hacer puzzles y encajar piezas hasta conseguir el dibujo perfecto. De estar siempre a punto para subir una barbie al ferrari rojo y llevarla de paseo por casa. Por estar al lado en los cumpleaños, nuestros y de los demás, por ir al colegio de la mano por la calle de atrás, volver juntas a casa, merendar y comer en la mesa de la cocina, aunque yo solía acabar antes que tú y a veces me llevaba alguna galleta de más. Por mirar películas de disney en casa y cantar las canciones, ir al cine Novedades y que me dejaras comer de tus palomitas cuando me había terminado las mías. Pasaron años hasta que entendí que eso no te gustaba que lo hiciera. Tú también me has enseñado algunos límites de la vida que yo no conocía. Me has enseñado el significado de parar para no hacer nada, de la pausa y el silencio como gran revulsivo del alma. Gracias por elegir compartir la naturaleza conmigo: mirar el cielo por la noche y ver caer las estrellas fugaces, las puestas de sol al atardecer, la salida del sol de madrugada delante del mar; hacer acampadas, subir montañas y escalar, yo nunca fui tan ágil como tú, por esos prefería esperarte abajo y contemplar las vistas dejando volar la imaginación lejos, muy muy lejos. Y así pasaron los años y nos hicimos grandes y mejores hermanas. Gracias por compartir conmigo tus alegrías y tus miedos y guardar mis primeros secretos. Gracias por todas las cartas que nos escribimos cuando ya no vivía en casa, gracias por todo lo que nos hemos dicho y por todo lo que todavía nos queda por decir. Por nuestra conexión, siempre brillando. Gracias por mantener tu intuición intacta y por amar sin igual, sin juicio, sin miedo, con valor y entrega. Gracias por enseñarme a ser la mejor versión de mí, conmigo, contigo y con todo el mundo que nos acompaña en esta aventura llamada vida. Te quiero, hermana y quiero seguir aprendiendo contigo.

❤ Gràcies Joan per ensenyar-me el significat d'ESTIMAR, gràcies per compartir la meitat de la nostra vida plegats i voler continuar compartint-la, per regalar-me la teva mirada cada dia, per viure experiències vitals i complicitats malgrat passi el temps per davant i canviï de color l'Amor A2. Gràcies per compartir el teu art, m'enamora la teva passió per allò que fas i està ben fet, malgrat tu continuïs cercant la perfecció. Per els viatges que hem fet, en moto, cotxe, vaixell: visitant totes les illes un parell de vegades, descobrint Madrid i rodalies amb tu, transitant i habitant Barcelona com si fos ca nostra, visitant Roma per enamorar-nos de l'art i Venècia per renamorar-nos de nosaltres. I gràcies per descobrir noves mirades i nous paisatges sonors i emocionals a Brasil i sobretot per venir a retrobar-nos a São Paulo i perdre'ns junts a Ilha Grande, a on amb tu vaig ser feliç i el meu subconscient ho sap i vol tornar a viure aquells moments màgics a una illa deserta que només tu i jo guardam a la retina de la memòria. I per això i tantes altres coses T'ESTIM. Primer vam ser amics d'adolescència, vam compartir escenaris amb els nostres germans d'EsReboster, vam compartir acords, hores d'assaig, el local que avui és la casa familiar, guitarres, cançons, pobles, ciutats, viatges, verbenes i concerts. I tu ens mostraves grups de música que no coneixia i quan els escoltava m'agradaven, sempre t'ha agradat descobrir meravelles per compartir-les. Ets generós per naturalesa! Llavors van arribar les universitats a ciutats diferents i les nostres converses a més de musicals, versaven sobre enyorança i nostàlgia per allò que havíem deixat enrere i sabíem que no tornaria. Vam fer el dol junts, sense saber ni tan sols què el feiem. I llavors un Nadal sense esperar-m'ho, em va arribar una postal, preciosa, feta a mà que regalaves als teus amics cada any i jo em vaig sentir afortunada, formant part algo especial i t'ho vaig dir amb les meves paraules. I per art de màgia, la paraula i la imatge del que per a nosaltres llavors significava AMOR es van unir. I aquell hivern fora de Mallorca, vam veure com neixia el nostre primer amor a distància, en secret, amb anades i tornades per la geografia urbana dels nostres cossos que començaven a estimar-se. Ens ensenyàvem els secrets, les ferides, les dolçors i les sutileses a les ciutats que habitàvem com a petits embaixadors de la geografia urbana, passàvem hores en bus per veure'ns, arribaven caps de setmana sorpresa i perdíem bitllets de tornada per estar més temps junts. Així vam descobrir Madrid, Barcelona, València, Cuenca, Granada, Saragossa, Tarragona, Lleida, Girona. Cada viatge ha estat una petita aventura que no s'acabava mai. Semblava que el nostre amor no tenia principi ni final perquè una visita es creuava amb l'altra i així ens descobríem i ens enamoràvem cada vegada més. Avui sé que aquelles trobades intenses i breus, alliberadores, van ser fonamentals per els nostres fonaments de parella. I encara avui re-cor-dar-ho em fa espirejar els ulls d'emoció. Ara sé que dir-te "T'ESTIM" és acostar-me al teu cor i acostar-te al meu per il·luminar-nos sense fisures. Som com el reflexe del mateix mirall amb mil cares diferents que ens mostren els nostres somriures, els nostres monstres, les rialles, els plors, la nostra cara de rutina, de sorpresa i el cos cansat o apassionat. I l'emoció mai és la mateixa perquè anam caminant i canviant junts. Gràcies per mostrar-me el teu pas sincer i emocionat després de 18 anys, ja hem fet la majoria d'edat plegats amb tot el que això implica, veure'ns als nostres millors moments i als pitjors, acceptar-nos amb amor i amb tot el que significa la paraula ESTIMAR ❤!

❤ Gràcies per continuar viatjant amb família i amics al País Vasc, Galícia, Astúries, Andalusia i Alemanya. Segur que encara ens queden molts viatges màgics per fer i seguir descobrint el món plegats. El darrer a DisneylandParis va ser una fantasia i segur que podem continuar de complir els nostres somnis. Vam començar a viure junts un dia assenyalat de St.a Joan.a que duc tatuat al meu canell dret i a partir d'aquell dia la nostra vida ha continuat avançant amb nous tatuatges al cos. Gràcies per convèncer-me que amb els poemes que et llegia cada matinada, hi podia haver la idea d'un poemari, per ajudar-me a fer-lo realitat, donar-li forma i format, formar-hi part i crear plegats Impar(3en1), acompanyar-me als recitals i projectar les imatges, quan encara no ho havíem vist fer, per fer la música amb el teu germà que acompanyen la lectura i per ser part de la mateixa família artística durant anys, fent videopoemes, compartint projectes a on tu dibuixaves i jo posava la paraula i així continuar viatjant plegats a nous mons! Gràcies Joan per quan vaig caure, tenir la força d'aixecar-nos plegats de la mà i voler continuar aquest viatge junts. Aquell crack dels '29 va ser un moment clau i moltes coses haguèssin pogut canviar i ens vam saber mantenir forts i units malgrat el dolor i la nostra relació d'Amor, respecte i sinceritat van canviar i ens han mantingut unit. Un temps després ens vam despedir de Barcelona i vam arribar a Mallorca a principis d'any, habitant la nostra "casa en el aire". I vam voler sembrar una llavor i va creixer l'arbre familiar. I estic eternament agraïda d'aquesta decisió, ser mare ha estat l'experiència més meravellosa de la meva vida. Sent que durant aquet trànsit he aprés molt de jo, de tu i de la nostra filla que és un mestra d'ençà que va obrir els ulls. I així ja duim 6 anys de meravellós aprenentatge diari i amb aquesta família que hem creat junts, el verb ESTIMAR torna tenir nous significats.

Vaig ser verb,
gemec,
sense paraules.
 Vaig ser dona arrelada
 engendrant un nou món
 al meu cos.
 Vaig ser mare recent nada
 el mateix dia que va néixer la meva filla.
 Vaig ser dona, gat i heura
 a l'uníson.
 Vaig sentir la meva vagina com un trànsit
 quan l'ànima se'm partia
 El cos ja no era meu
 quan úter habitat s'obria.
 Erem a la vegada,
 una, dues, tres
 ànimes bategant
 en el mateix lloc, el mateix dia.
 Juntes ens vam donar a llum. 
Jo ja no sóc jo
amb tu, soc l'altra. 
 
❤ Gràcies a la nostra filla 

❤ Gracias a mi familia y a la teva que ara és la nostra

❤ Gracias a las amigas de siempre, las que vuelven, las que no se van, las que llegaron para quedarse para siempre. Cuando pienso en los primeros años del colegio pienso en Laura. Y siento que siempre estás y estarás cerca, pase lo que pase desde la última vez que noz vimos, siempre volvemos a encontrarnos como si no hubiera pasado el tiempo, como grandes amigas, casi hermanas, como compañeras de vida. Ir juntas todos los años de colegio, compartir juegos y secretos, complicidades y amistades, pasar los veranos juntas en la piscina, empezar a descubrirnos y descubrirlos en nuestra pubertad y jamás haber tenido una discusión ni una palabra fea ha sido para mí el aprendizaje profundo del significado de la amistad. No importaba nada más que estar bien al estar juntas, sin ataduras ni condicionamientos, sin celos ni recelos. Ser vecinas en la adolescencia, y dormir pared con pared ya fue lo más. Escuchábamos nuestros sueños y nos podíamos contar secretos antes de ir a dormir. Tras años de distancia física, nunca se separó la emocional. Tu madre sigue siendo la abuela Josefa para todos sus nietos y también amigas y vecinas y tienes tanto de ese amor maternal que engendra vida. La maternidad como por arte de magia nos volvió a unir hace 6 años y nuestros hijos, además de primos y vecinos son casi primos, o así se llaman ellos y me emociono tanto de verlos jugar y volver a jugar con ellos como lo hacía contigo cuando éramos niñas, que la vida una vez más me muestra que es cíclica e infinita en lo relacionado con el amor y la amistad. Algo similar pero distinto me ocurrió con mi amiga Catalina, también nos conocimos en el colegio algo más tarde y compartimos momentos vitales de nuestra adolescencia: compartimos deportes, pupitres, carpetas, libros, instituto, intereses, equipo de volei, amistades, música, conciertos, confidencias, noches de vino y rosas, cama, besos, incluso amor por el mismo chico en momentos diferentes de nuestras vidas, que aceptamos y curiosamente no nos separó. Yo dormí tantas noches en tu casa, que casi no recuerdo volver a casa los fines de semana en mi adolescencia. Tampoco nos separó la universidad aunque estudiamos en ciudades distintas, continuamos el contacto por carta en un momento en el que no había ordenadores ni telefónos en el bolsillo que sonaban a golpe de pito con un mensaje de color verde que podía ser leído immediatamente. Confiábamos que el amor y la amistad eran más perdurables que las prisas y la urgencia de responder mensajes immediatamente. Había mucha complicidad entre las dos y podíamos comprendernos sin hablar, había silencios misteriosos y muy sutiles que sabíamos manejar con el mismo movimiento que los momentos más vitales de música y canciones a todo volumen.

❤ Gracias a mis maestras de vida que me enseñaron en la escuela el arte de compartir, en el instituto el amor por la palabra, en la universidad la disciplina que con demasiada rapidez olvido en mi día a día y tengo que volver a ella para profundizar en mi día a día. Gracias a las maestras en mis trabajos, en todos los trabajos ha habido mujeres al cargo que me han enseñado como ser una mujer líder en el sector de las publicaciones, del audiovisual y de la literatura. A todas las honro con respeto, fuistéis un ejemplo mucho más importante de lo que jamás había creído en mi vida. Ahora que echo la vista atrás agradezco el tiempo compartido y el aprendizaje recibido maestras de la vida, también terapeutas a las que he ido para comprender mi neurosis y poder sostenerla o mejorarla con el tiempo para sufrir menos y amar(me)jor; profesoras de yoga, de respiración y meditación que me habéis mostrado la importancia de escuchar; compañeras de trabajo a las que os amo desde los más profundo de mi ser y me reflejo en vuestra luz, a las escritoras que leo, las artistas que sigo y las músicas que escucho y me sobrecogen vuestras palabras y vuestra sensibilidad, gracias por recordarme mi pasión por el arte y la belleza sutil de las cosas innombrables. Gracias a las periodistas que escucho y no me dejan indiferente, las mujeres sabias que encuentro en el camino y que continuáis enseñándome el arte de ser mujer con solo una mirada o una palabra justa. Gracias también a todas las alumnas de los talleres de escritura creativa que hemos compartido momentos inolvidables y me habéis enseñado el noble arte del respeto y aprendizaje mutuo. También agradezco a todos los maestros que he encontrado en este camino, segurament hace un tiempo, sin querer o sin querer pensar demasiado, solamente os hubiera nombrado a vosotros desde una visión de desiguldad. Ahora estoy agradecida de caminar juntos en este sendero feminista.

❤ Gràcies a la poesia i a tots llocs habitats i a les persones que m'han acostat la seva poesia, xiuxiuejant, a crits, a cop d'efecte, a cau d'orella o amb megàfon, a totes i cada una d'elles gràcies per mostrar els seus racons com va fer amb jo na Maria Antònia incloent-me amb les poetes de Catalunya quan era a Barcelona. Gràcies a la literatura, a la poesia, als microrecitals als bars, locals, festivals i llibreries on he pogut compartir passió i paraules amb altres poetes.

❤ Gracias Madrid. Digamos que hablo de Madrid, si hablo de Anaïs, y de casa de su tía en Tribunal donde desayuné, comí, merendé, cociné, leí, lloré y reí a partes iguales. ¡Gracias por acoger a una chica de provincia que todavía andaba un poco despistada en esto de crecer demasiado rápido! Gracias a mi amiga y compañera de vida en Fernán González, Laura, fuiste mi salvavidas en el centro del Retiro, contigo todo lo vivido fue puro amor. Compartimos mucho más que casa, comida, horas de estudio, lecturas, filosofía barata, sueños, tes estimulantes, relajantes, canciones, bailes, momentos indescriptibles en el baño, geles, champús, paseos nocturnos, horas de sueño y descanso. Fue bonito vivir a tu lado y saberte cerca, todavía hoy aunque la distancia nos haya separado. Gracias Tania por abrirme las puertas de tu casa, siempre me sentí en casa. Gracias a la Residencia de Estudiantes y a mi compañera de habitación, Bea. Te quiero y te pienso mucho más de lo que me gustaría decírtelo: siempre pensaré que decidiste marcharte demasiado pronto, aunque respeto tu decisión y admiro la valentía de tomarla. Yo no sé si por cobardía o por amor a la vida, prefiero vivirla. a la redacción de la revista Safo donde compartimos el arte de versar a cualquier hora del día y de la noche donde todo era posible. Os pienso Bea, Alberto, Luis, Marc, Juan -que todavía escucho a veces por Radio 3-. Y el recital en el Libertad8 donde recité este poema que más tarde convertimos en videopoema para IMPAR3en1:

Le agradezco a mis primas Noelia y Silvia que me acogieran en su casa, me cuidaron y amaron como las mejores madres, cuando llegué a Madrid y me sentía lejos de mi gente y de mi isla. Gracias a vosotras y vuestro aliento, me enseñasteis a amar la hostil tierra cuando aterrizas y no te sientes acogida.

Gracias equipo #WeAreIn por recibirme con los brazos abiertos. Aquel año 2002 que fuimos a quitar chapapote del Prestige a Galicia, el año que fuimos a Tudela, el que fuimos a Salamanca, el que fuimos al Jerte,... Gracias Deyanira Hernández por tu corazón, Marian Chaparro por tu sinceridad, Laura Chaparro por tu palabra, Maria Dueñas por tu amabilidad, Maria Sanchez Robles por tu empatía, María Sánchez Díez por tu pasión, Bárbara Sanzano por tu mirada atenta, Mari Luz Peinado por tu sonrisa. ¡Sois enormes y os pienso, mucho más de lo que os lo digo! Gracias, gracias, gracias.

"Pongamos que hablo de Madrid" es Sabina, "Para que yo me llame Ángel González", el Retiro, el 11M y su recuerdo, Atocha y el Reina Sofia, la Casa Encendida y su terraza, el rastro en domingo, el paseo del Prado a cualquier hora, la Latina, Callao, la redacción del 20 minutos, las cuatro vistas de la puerta de Alcalá, las luces de la Gran Vía y mi primer mareo, el punto cero de Sol, la pastelería Mallorquina, el café Barbieri, el Gijón, el Palacio de Cristal, el Ángel Caído, la Filmoteca, el 2 de mayo, la calle del pez, Arrebato libros, Sabatini, Deboh, San Ginés, Ópera, el Madrid de los Áustrias y los jardines de la Carlos III, donde me gustaba menos estar, prefería volver rápido al centro de Madrid. Para mí Madrid siempre será mi habitación de casa decorada en cada visita de Joan.

 ❤ Gracias São Paulo y los enormes momentos vividos en Brasil con Erik, Simon, Catia y Seline en el condominio da Rua USP. También me acuerdo de las Paulas, Gisela, Daniela, Rogério, Mauricio, Cris, Guillermo, Tristão, João e tantas outras pessoas da USP con saudade de vocês!!! Y aquí está la carta que les escribí para despedirme antes de irme y tras haber vivido unos meses de los más intensos de mi vida. Mi subconsiente sabe que allí fui feliz y yo también lo sé y por eso quiero agradecerle a la vida la oportunidad que me regaló de poder vivirlo para contarlo y cantarlo con música de samba y bosanova. Gracias a la vida por hacerlo posible. Gracias por el gran recibimiento que tuvimos de Andrés y su familia cuando llegamos a la gran ciudad. Ahora veo el vídeo que hicimos en la universidad y veo todo lo que falta... bailamos mucha samba, fuimos a la playa, comimos la mejor carne del mundo y fuimos felices ❤️!!!! Feliz de haberlo vivido a vuestro lado y de los bonitos recuerdos que quedan en el corazón, de la música brasileira y del descubrimiento de Marisa Monte. Poder leer Clarice Lispector en portugês fue un regalo, aunque la primera vez que leí "O ovo e a galinha" no entendí nada, tengo que admitirlo que necesité ayuda y comprensión lectora de maestras. Gracias también a mi madre y mi hermana que vinieron a visitarme y celebramos juntas mi cumpleaños. Gracias a Joan por venir en verano y descubrir juntos Ilha Grande, siempre será mi lugar preferido del mundo contigo. Gracias, gracias, gracias por todo a todos, siempre: 

 ❤  Gràcies Barcelona, vas ser intensa com m'agradaven les coses a la meva joventud que va durar fins als 30, ara de cada vegada més prefereixo un altre tipus de moviment i calma. Vas ser un idil·lic el nostre romanç per les persones que vaig conéixer i estimar i que encara estim. Gràcies Meri per donar-mos casa quan vam arribar, gràcies Teresa per compartir moments i especialment gràcies sisters Jess i Bea per compartir-mos sense enganys, tal qual erem, a vegades amb serenor i d'altres amb amargura. Gràcies per totes les hores i els cafès que vam fer plegades, gràcies per la benvinguda i l'acomiadament a n'aquesta casa que va ser nostra uns anys i per tots els anys que ens queden per viure plegades. Gràcies Glòria, Maria, Ingrid, Marta, Lucia, Irene, Sol per totes les hores plegades al CCCB abans, durant i després de la producció dels esdeveniments. Sou una gran referència per jo i vos continuo tenint presents, també gràcies a tot l'equip d'audiovisuals. Em vau ensenyar a treballar, també gràcies a vosaltres soc qui soc i estic a on estic, aprenent cada dia del treball que faig amb passió i generositat com em vau ensenyar a fer-lo vosaltres, des de la documentació a la producció i a l'ajudant del direcció per a projeccions, exposicions, peces documentals, programes televisiu i reunions de treball. Tot era important i cada dia aprenia coses noves al vostre costat!!! 

 ❤ Gràcies confinament vaig aprendre a estimar a la meva família durant tot el temps del mon sense sortir de casa, amb totes les nostres llums i les nostres ombres. Vam fer manualitats a tota hora i vam emparerar la casa amb els dibuixos de na Sofia que cada dia els exposava per casa per veure'l i mostrar-mos les novetats. 

❤ Gràcies Àngel per regalar-me les ales del renéixer. Sento que aquest és l'any de la meva metamorfosi i podré agraïr-li a la vida que m'hagui donat la oportunitat de viure a la meva pròpia pell, la vida i la muerte, com un trànsit i el dol per renéixer de nou. Gràcies a l'àngel que va arribar i se'n va anar massa ràpid, vaig poder sentir-me de nou embarassada i ser mare de llum per segona vegada als meus 36 anys. Gràcies per triar-me i ensenyar-me a morir per a tornar néixer.

Fui tu casa
ocho semanas infinitas.
Te alimentaste de mi cuerpo y de mi sangre.
Fuimos latido,
habitamos el mismo templo.
Conociste mis aristas, mis rincones nocturnos,
mis sueños y mis risas, 
el trajín durante el día y el ruido de mis noches.
Me convertí en madre por segunda vez consecutiva,
nos confundimos con las mareas de la vida.
Fuiste embrión de 3,8 mm
un corazón sin latido
y yo un cuerpo de embarazada sin vida.
Nos reencontramos cara a cara
con la muerte in útero.
 
 

❤ Gracias a la vida. Y ahora que continúa la vida, puedo cantar aquella canción que da las "Gracias a la vida que me ha dado tanto", por este y por todos los aniversarios que cumplo cada año, dando la vuelta al sol, iluminando mi ser con la rotundidad del astro y por aprender a amarme cada día y agradecer lo que tengo y quiero seguir cuidando. Gracias por estos 37 años, vida! 
 

In útero

2021-05-09T19:40:00.007+02:00

Fui tu casa
ocho semanas infinitas.
Te alimentaste de mi cuerpo y de mi sangre.
Fuimos latido,
habitamos el mismo templo.
Conociste mis aristas, mis rincones nocturnos,
mis sueños y mis risas,
el trajín durante el día y el ruido de mis noches.
Me convertí en madre por segunda vez consecutiva,
nos confundimos con las mareas de la vida.
Fuiste embrión de 3,8 mm
un corazón sin latido
y yo un cuerpo de embarazada sin vida.
Nos reencontramos cara a cara
con la muerte in útero.

FLOR DE LOTO

2021-05-09T19:31:00.005+02:00

Llenándome de luz, busco las raíces del árbol. La tierra es mi hija flor que nace del vientre de las ancestras, tejedoras de vidas. Pétalos en el cielo estrellado de mi sexo. Unas dentro de otras, habitamos el cuerpo de la anterior en aguas insondables, dejando atrás ciclos de sangre y silencio; de vientres ya vacíos, de casi muero al tenerte, de olvido, de hijos no nacidos que se ahogaron en el recuerdo. Madres e hijas nos desprendemos del yo, convirtiéndonos en nosotras.

Poema escrito en el curso impartido por Javier Fernández en el Festival Cosmopoética 2021 y cerámica hecha en el Taller de Silvia Martínez gracias a la propuesta de Mujer Cíclica en el taller "Las 4 lunas" muy recomendable.

La meva revolució solar

2020-09-13T14:39:00.002+02:00

Enguany he celebrat els 36 anys acompanyada de la meva família a la nostra "casa en el aire". A jo que m'agraden les festes, enguany hem estat just 5 perquè no podiem ser més i vos agraeixo la vostra presència. I quan s'ha anat el sol, he tocat la cançó "AdiósA" que m'acompanya durant aquest any i que encara no havia fet pública.

La que dice la verdad y mira

....

Collage mare-filla

2020-06-11T01:10:00.000+02:00

Pd. Collages fets mare-filla a casa amb revistes antigues dominicals durant el confinament (març-maig 2020)

Intensament vivim!

2020-04-20T23:27:00.002+02:00

Sofia a l'escola de fantasia que deia Gianni Rodari

Durant aquest mes i mig a casa he guanyat una família!

Hem perdut una repadrina, hem guanyat un grapat de records, hem organitzat una boda a casa, ens ha casat na Sofia. Tenim mascotes, ens visiten papallones i ara ha arribat un caragol. Hem organitzat la casa, l'espai físic i emocional, de tant en tant també el desordenam. Decoram el balcó cada setmana, Fa dibuixos per tothom, monta exposicions i les parets no li basten. Està organitzant "La festa de l'amistat" per quan tot això passi. Li ha fet cançons al coronavirus de tots els estils, darrerament li dona les gràcies "per donar-mos temps d'estar a casa, tots junts".

Enyora. Vos pensa i vos anomena. No demana gaire sortir. Pujam i baixam escales. De moment tenim espai. Ha crescut, torna gran. Ha tornat al seu llit, dorm tota la nit. Hem recuperat un lloc sagrat, ens abraçam, com abans. Tornam a dinar plegats, ara en silenci. Aplaudim. Reim i ballam, ens barallam menys que abans.

Tornam tenir temps per perdre temps, ordenar els minuts, canviar el món, mirar-mos la guixa i els ulls, fer-mos massatges i pessigolles. Contar contes, escriure lletres, ser espectadors d'espectacles interminables. Prendre es sol quan surt, regar les plantes i veure com creixen les flors. Xerrar-lis i donar-lis un nom. A casa, hem vist canviar d'estacio, sortir el sol cada matí durant 40 dies, caure la pluja, botar damunt l'aigua amb catiusques i paraigües, remullar-mos fins a quedar xopes i pintar-mos la cara, les mans i els cabells de colors. Na Sofia ha pintat un mural amb son pare i cada dia experimenta amb pinzells i materials de tota casta. Ens aixecam i anam a dormir sense pressa, sense arribar tard enlloc. Mantenim les rutines. Hem perdut feina, el telèfon i les rialles, a vegades. Hem transitat l'adicció i hem perdut la por.

Ara sabem que ens tenim a noltros. Per tornar aprendre l'art de viure intensament!

Any 0. Dia 1. Menstrual. Mes 4

L'hivern a la primavera

2020-03-31T00:15:00.003+02:00

Han arribat els temps dels arbres i de les flors! Benvinguda primavera a casa!

Com l'ós a l'hivernada, estic deixant reposar la pell per arribar més profund, esper que aquesta crisi ens ajudi a crear noves dinàmiques i noves mirades en relació a nosaltres mateixos, a la feina, amb la família, els amics, les parelles, als vincles, al consum i a la societat, en general. No podem seguir el ritme que duiem, estava clar. El meu propòsit és anar més lent per arribar més lluny i tenir més temps per connectar i alimentar-me millor, únicament d'allò que em fa bé; des del consum de notícies, als que menjo, a com gasto el temps i els diners i a les relacions que tenc.

En aquesta situació d’alarma social i estat de confinament, m'encantaria fer un dijuni de món. Les notícies i els memes sobre el coronavirus, no m'interessen, estic llegint més en diagonal que mai i no som experta amb corves, previsions ni estadístiques. No obre cap vídeo dels que m'envien, però així i tot m'arriba la por. Duim més de quinze dies a casa i segons diuen encara ens queden molts més. Hi ha hagut moments per tot, però realment el que m'ha mostrat la cara amable d'aquesta pel·lícula de ciència ficció viscuda en primera persona, ha estat mantenir el centre a la meva vida i això es deu especialment a l'amor i la salut que hem generat a casa des del primer moment. Dinar a hores bones, a casa, i aplegar-nos plegats, ballar a qualsevol hora, contar contes i pintar-mos la cara a totes hores, tenir temps per llegir a estones, practicar ioga amb la sortida del sol i confiar que cada matí surti i com un sentiment arriba i se'n va, convertint-se en cíclic com la vida. Atendre les necessitats del moment de la meva filla, mirar-la als ulls i dir-li "t'estim" tantes vegades al dia com en tenc ganes, enfadar-mos i aprendre a tornar comunicar-nos des de l'amor, mantenir les rutines, la curiositat i el present: estimar-nos i besant-mos a qualsevol hora sense por al contagi, avorrir-mos si escau i no enyorar-mos tant com abans.

En el meu cas, el teletreball m'ajuda a fer la situació més fàcil a nivell familiar i a conciliar. On es tenen en compte les interrupcions i les imperfeccions, més que abans. Per tant, estam baixant el nostre nivell d’exigència com a societat i anomenam les coses per el seu nom, donant-nos permís per estar realment com ens sentim, sense edulcorar la vida. Humanitzant les relacions perque ens mostram tal com som amb el cúmul de sentiments i sensacions, no sempre agradables. Socialment sent que es permet i es valora la tristesa i la por com a part innata del comportament humà davant una situació límit i que desperta la generositat i la creativitat, també l'egoisme i l'individualisme de les persones. A la meva infància em semblava que si no era un guanyadora de la vida, no era apta per viurer-la. De nou m'adono que els losers, guanyen la partida simplement perquè van més lents i tenen més temps per pair-la, veurer-la venir i només llavors, respirar i donar una resposta, si hi són a temps.

Crec que és moment de frenar per emocionar i emocionar-mos, arribar al cor i a l'ànima de les persones i a la nostra i no tant ser generadors de nous continguts i noves creences creant una participació i oferta verborreica que repeteix els patrons de la vida que duiem abans d'aquesta pausa perque ja sabem que ens dona consum per avui i fam per demà. Sent que el canvi realment serà de vibració i es produirà des del cor. I desig que aquest virus que ha tornat al seu orígen, abandonant les pantalles i l'efecte viral de les xarxes, ens retorni a la biologia dels cossos, al contacte, a la besada pausada i al riure quiet, a l'abraçada sincera i al dolç sospirar com deia la poeta. I esper que aquest confinament militaritzat en nuclis unifamiliars, vingui per mostrar-mos a viure presents en present dins comunitats i quina és la diferència real entre allò important que deixam depassar per demà i resoldre els problemes urgents d'ahir. La meva dinàmica en situacions tenses és mantenir-me forta i sostenir-ho fins a límits insospitats quan de cop i volta, tot cau. Ara hi som tots a dins i crec que caure dins la terra, no em farà tant de mal com caure des de més amunt! Així que, com l'ós començaré a hivernar ara que ha arribat l'hivern a la primavera.

I resumint, estic bé. Aquesta situació em recorda al postpart, a la quarema convertida en un puerperi llarg i dolorós de dos anys i mig, en el meu cas allà on vaig fer el dòl per el que perdia i ja mai més tornaria ser igual. Una espècie de confinament dins una mateixa amb totes les seves llums i les seves ombres amb un ésser màgic depenent als braços, als pits i a les entranyes 24/7. I si això ha arribat per canviar-nos, encara que no tenc cap certesa, confiem que en sortirem plegats i que tot anirà com hagui d'anar. Intentarem aprendre dels errors, resoldrem els dubtes sense automatismes i pintarem la vida de tots els colors.

Salut i versos des del cau!!!!