www.pedrafoguera.cat

Comentaristes analògics

2012-02-06T23:35:00.008+01:00

M'agrada apropar-me de tant en tant a la biblioteca del carrer Comte d'Urgell, fullejar les revistes forasteres de preu prohibitiu als quioscos del centre de Can Fanga i disputar-me els diaris, que al vespre són caducs, amb els i les habituals d'aquella taula de premsa, sens dubte, un dels llocs més acollidors de tot l'Eixample barceloní.
En ocasions comptades, veureu que hi fa acte de presència algú jove, però no em quedo curta quan dic que la mitjana d'edat de la taula ronda els setanta anys. A quarts de nou del vespre, El País, la Vanguardia, l'Expansión, l'Ara, El Mundo romanen robregats per parells de mans que han quedat empastifades de tinta resseguint les lletres Mercury, Majerit o Times New Roman de les peces. Tot un reguitzell de caixes altes i baixes dels ajuntalletres que, per molt que ens vulguin creure que no, encara creen opinió als lectors.

Tant és així, que algú o alguna es dedica en aquella sala de lectura a deixar constància als marges dels diaris allò que la notícia l'inspira, en estilogràfica negra i des del seu punt de vista, tant se val quin sigui. Potser aquella peça en concret li mereix un incís d'una paraula i, en les d'altres pàgines, fa l'esforç d'encabir-hi ben bé un paràgraf... dirigit a qui? Al següent lector, al periodista, a la llibertat d'expressió...? Una carta al director ben podria sol·lucionar el neguit del nostre comentarista analògic, però ha volgut explicar-ho en silenci, en petit comité: que no surti de la biblioteca. Definitivament, hi ha qui encara creu, i hi diposita la seva il·lusió, en el paper de diari.

L'ocàs d'Spanair

2012-02-01T22:21:00.004+01:00

Podria començar furtant-li a García Márquez el desgastat títol de la seva novel·la. No pas. Tot i que s'hi escau d'allò més bé. El que sí faré és remetre-us a l'estiu del 2008 i la crisi d'imatge d'Spanair elevada al seu màxim exponent després de l'accident de Barajas [ho explicàvem en aquest bloc], que s'estengué internacionalment com una taca d'oli. En tot cas, el cesament de l'activitat de l'aerolínia Spanair, adquirida per empresaris catalans el 2009, en aterratge forçós el passat divendres és una nefasta notícia.

Sens dubte, la fallida de l'aerolínia no és plat de bon gust per a Barcelona, que havia de tenir a l'aeroport del Prat un discutible hub internacional. Ni per a Catalunya, l'antic i l'actual executiu i, és clar, per a la seva societat civil, que ha invertit diner públic en una empresa privada que no ha aconseguit enlairar-se amb la cabina plena a vessar, tots amb el cinturó ben cordat. Ara bé, els qui se l'estrenyaran són els entre 4.000 i 5.000 treballadors d'Spanair, de la mà amb les seves famílies, que es queden a terra no sabem per quant de temps, així com els passatgers afectats pel tancament de l'empresa, que gairebé sumen uns 23.000 només aquest cap de setmana. A Qatar Airways, que s'ensumava quelcom, els ha agafat en plena negociació amb Europa per a un cel obert. I mala notícia també, no ens n'oblidem, per a les Illes Balears, un poc menys connectades avui.

Són, per tant, molts i diversos els públics afectats per l'ocàs d'Spanair. Tots els agents implicats, però, comparteixen el disgust per aquesta mala notícia. No obstant, només un dels personatges ha gosat titllar la situació de "bona notícia", O'Leary, president de Ryanair, i d'altres ja es freguen les mans: s'espera que Vueling, amb base amb Barcelona, augmenti la seva xifra de negoci en 125 milions més, deixant Madrid per a la nova low cost d'Iberia que ha d'arribar en breu. Sigui com sigui, les turbulències no acaben aquí. L'encariment dels combustibles junt amb l'aferrissada competència entorpeixen el viatge a les aerolínies. I Barcelona-el Prat... remuntarà el vol?

Abandonar el vaixell

2012-01-19T23:14:00.005+01:00

Francesco Schettino, de 50 anys i 30 d'experiència duent el timó, s'ha convertit en l'enemic públic número 1 mundial. Gosaria dir que més que Pepe, del Reial Madrid. El capità del Costa Concordia, el creuer que va naufragar prop de l'illa de Giglio (Itàlia), va aconseguir abandonar el vaixell a la seva sort mentre se l'engolia la mar Tirrena, deixant-hi molta més gent a bord que la que hi cap a la plaça d'Espanya de Roma. A cinc milles de l'anhelada Toscana, el Costa Concordia s'esquerdava contra unes roques, que no un iceberg, i naufragava farcit d'il·lusions del passatge que tot just havia salpat de Civitavecchia.

Hom té present un lacrimògen fotograma al cap: el capità que s'enfonsava amb el Titànic a la sala de cinema ara fa 15 anys. Però vet aquí que, en la nostra societat, existeixen molts més Schettinos que Edwards Smiths, ai làs. Schettinos al timó, que fugen amb la cua entre cames, amb el cap cot, amb tanta barra, altius i caragirats, líders covards, traïdors, que únicament tenen esma per salvar el cul a tota Costa quan el vaixell fa aigües. Neden i guarden la roba. Dirigeixen la nostra societat, perverteixen el sistema econòmic, donen cops de rem a la política, i a tot el que hi tingui cabuda en aquesta arca de Noé. Tant se val: sobreviurem al mar de fons, i tant.

El Pessebre de Valls fa història

2011-12-30T15:25:00.007+01:00

Si Josep i Maria haguessin estat voltant per l'Alt Camp en lloc de Betlem, de ben segur que haurien prescindit de l'establia per instal·lar-se als Arcs de Ca Magrané, molt més acollidors. És per això que el Barri Antic de Valls, als peus del campanar més alt de tot Catalunya, ha acollit aquest Nadal l'escena del naixement i una seixantena més en una històrica primera edició del Pessebre Vivent, per l'èxit d'assistència i perquè els mateixos veïns han sigut capaços d'atansar els fets històrics cabdals de Valls en tan sols cinc-cents metres de recorregut.

"Hi fundarem una ciutat, s'anomenarà Valls i tindrà tant de renom que vindran de lluny a visitar-la", li feia un pastoret a l'altre a cau d'orella a l'Hort del Rector, però amb la suficient projectació de la veu per a fer-ne còmplice a tot el públic present. No anaven gaire errats: del Cau fins a la meitat del carrer de la Cort, centenars de persones feien cua ahir des de passades les quatre de la tarda per entrar a la primera sessió de quarts de set. Les representacions del Pessebre Vivent de Valls s'han repetit cada vespre des del passat 27 de desembre, així com també la mateixa afluència de visitants, amb més d'una vintena de persones cada cinc minuts durant unes dues hores i mitja.

Els visitants trepitjaven per primera vegada el carrer de l'Església ple d'encenalls de fusta, que volia ser l'asfalt dels carrers vallencs al Renaixement i al Barroc. Alhora, s'embadalien amb cadascun dels detalls del Pessebre: les sanefes romanes recreades a l'edifici del Cau, la traça del ferrer al capdamunt del carrer del Mur per commemorar els 800 anys del Mercat de Valls o la cruesa de la representació de la pesta que va assetjar la ciutat el segle XIV, els precs dels vallencs a la Mare de Déu de la Candela i la majestuositat de la vida al Pati del Castell o els telers de l'època moderna de la indústria tèxtil vallenca. Junt als ànecs, les bugaderes, tota la colla d'artesans i la botifarra blanca i negra, com a figures destacades del Pessebre Vivent hi teníem el bandoler La Pera i la seva daga o l'escriptor Narcís Oller, que rellegia per enèsima vegada la seva novel·la Vilaniu.

L'impecable resultat final del Pessebre Vivent de Valls és fruit del treball i de la iniciativa de més de mig miler de vallencs, empreses i entitats del teixit associatiu de la ciutat que han fet pinya dedicant-hi moltes hores, esforços i recursos desinteressadament, i que han vogut apostar per dur el Nadal al Barri Antic. Des de l'estiu que treballen en petites comissions en els versos, la música, els poemes i, fins i tot, en el teatre de corral. Així, doncs, si durant aquests dies de Nadal heu passejat pel centre de la ciutat, us haureu adonat com l'entusiasme dels voluntaris s'ha encomanat i ha involucrat a tothom. Tot un exemple!

#els12del2012: Debats re(i)als (10)

2011-12-14T23:08:00.008+01:00

La revista Time ha atorgat a Caterina de Cambridge -nascuda Kate Middleton- un accèssit a Personalitat de l'any 2011 després del seu casament amb el príncep Guillem d'Anglaterra a Westminster Abbey el passat mes d'abril. Time la descriu com a "princesa", però també com una "marca global", tot i que ja tenim una Kate... Moss o una Kate... Winslet. Tant se val: "és la història de Kate una darrera concessió a la nostàlgia o una pel·lícula per a sentir-se bé en els temps tèrbols que ens ha tocat viure?", es pregunta la revista Time a les portes del 2012, any del 60è aniversari del regnat d'Isabel II.

Res a veure l'Estat espanyol amb el Regne Unit, però. Des de la transició espanyola, la Casa del Rei ha comptat amb la complicitat de la premsa a Espanya i la societat ha mostrat respecte vers tots els seus membres. Des de les llàgrimes de la Infanta Elena a Barcelona'92 passant pel demodé "¿Por qué no te callas?" de Joan Carles I a Hugo Chávez, o la darrera ressenya frívola del calçat de Letizia Ortiz. Però ha sigut la pressumpta implicació d'Iñaki Urdangarín, gendre del Rei, en el cas Palma Arena de frau fiscal el que ha obert la caixa dels trons a nivell internacional (vegi's el Washington Post o el Sydney Morning Herald, per citar-ne un parell d'exemples) i ha donat corda a l'opinió pública. Aquest 2012 tindrem debat re(i)al.

PD. Aquest 2011 hem superat la fal·lera per la princesa del poble. Encara hi ha esperança...

#els12del2012: Pa negre a la catifa vermella

2011-12-10T16:23:00.005+01:00

(núm. 11) El 15 d'octubre de 2010, l'estrena de la pel·lícula "Pa negre" passava desapercebuda a la cartellera dels cinemes, on hi va restar tres mesos. No obstant, l'Acadèmia del Cinema Català sí que s'hi va fixar en aquesta història de la Guerra Civil escrita el 2003 per Emili Teixidor, i li va atorgar tretze premis Gaudí. El 14 de gener es reestrenava la cinta.

Poc després, "Pa negre" rebia nou premis Goya a la gala del 25è aniversari dels guardons. Entre ells, Agustí Villaronga s'alçava amb el premi a la millor direcció i Nora Navas -a la fotografia- recollia el de millor actriu. La recaptació de la pel·lícula, una producció 100% catalana, rondava els 1,2 milions d'euros i l'havien vist gairebé 200.000 espectadors, amb un pressupost de 4 milions. Arran de l'èxit, s'encarregaren 100 còpies més pels cinemes de tot l'Estat i es va arribar a exhibir a la 61a Berlinale, a Japó i a la Xina tot i la dura competència del producte nostrat vers el d'EUA.

Si bé no podem dir que és pa negre, la societat actual menja rossegons per la crisi. El sector de la comunicació i de l'audiovisual trontollen i, per tant, cal reconèixer el mèrit dels professionals de la indústria cinematogràfica de Catalunya, sobretot si l'esforç els duu a passejar la trempera catalana al Teatre Kodak de Los Angeles. De fet, "Pa negre" ha estat triada la representant d'Espanya per optar a ser finalista a la categoria de Millor Pel·lícula de parla no anglesa als Oscar. Això li ha valgut a la pel·lícula produïda per Isona Passola la tercera reestrena i superar els 2,6 milions recaptats als cinemes. El 24 de gener, els acadèmics de Hollywood emetran el seu veredicte i se'n parlarà si "Pa negre" és una de les cinc finalistes en la seva categoria que trepitjaran la catifa vermella el 26 de febrer de 2012. De pel·lícula. Molta sort.

#els12de2012: La cursa cap a l'Élysée (12)

2011-12-08T21:54:00.004+01:00

"Per a bé o per a mal, encara us queden set anys i mig amb mi!", va etzibar Nicolas Sarkozy, encantat d'haver-se conegut i amb la justa mesura de posat de líder, el juny de 2009. Segur que també amb les sabates amb alces que duu per semblar un xic més alt. Avui el President de la República Francesa crema els cartutxos del seu primer quinquennat -la legislatura francesa és de cinc anys- en un mà a mà europeu amb Angela Merkel en plena pre-campanya francesa marcada per la incertesa de la seva reelecció.

De fet, si l'actual president se n'ensurt i porta a bon port aquesta Europa que va a la deriva i fa aigües, s'haurà ben guanyades les Présidentielles, les eleccions generals franceses del 22 d'abril i el 6 de maig de l'any vinent. No obstant, en aquesta cursa cap al Palais de l'Élysée el candidat del Parti Socialiste (PS), François Hollande -un dels noms propis de 2012-, li trepitja els talons, mai més ben dit, i per tres punts supera a Nicolas Sarkozy (30% i 26% d'intenció de vot, respectivament) en el sondeig més recent. Uns percentatges que apunten que França també es puja al carro del bipartidisme.

Així, doncs, la gestió de crisi de l'euro i de la Unió Europea és tota una juguesca arriscada per part de Sarkozy en la que s'hi juga continuar essent el cap de l'Estat francès. I el PS que l'acusa de refiar-se'n massa de la crupier Merkel... Faites vos jeux, rien ne va plus! Facin les seves apostes!

foto: The New Yorker

*****
Aquest 2011 hem après a valorar -amb propietat, ep!- les fluctuacions de les primes de risc i hem vist dansar a la Duquesa d'Alba a tota la premsa internacional en motiu de les seves terceres núpcies. Però, passem pàgina i mirem ja cap endavant: per això, en aquest bloc ens avancem al 2012 amb la llista "els 12 de 2012". Cada dos dies -i fins a final d'any-, la voluntat és fer un repàs d'allò que serà notícia ben aviat. El periodisme d'avui s'hauria d'anticipar als fets :)

Informació tòxica

2011-11-25T00:07:00.013+01:00

Per il·lustrar la Cimera hispano-francesa de 2009, la primera visita de Nicolas Sarkozy a Espanya en què va tractar la lluita antiterrorista amb l'actual president en funcions, El País, Público o l'aleshores Avui van triar com a fotografia de portada una panoràmica de Letizia O. i de Carla B. que va portar de cul a l'opinió pública. "I si la fotografia de més qualitat d'aquella jornada hagués sigut la del cul del príncep Felip acompanyat del de l'espós d'Angela Merkel... hauria ocupat el mateix lloc?", llançava ahir la pregunta a l'aire la veterana corresponsal Rosa Maria Calaf.

"Periodisme o espectacle?". No en va, a les prop de tres-centes persones pel cap baix reunides CaixaFòrum de Barcelona la qüestió els inquietava. Poca broma. "Jo és que faig dieta de diaris i de televisions, i encara no sé quins són els que més en convenen ni de quins fiar-me'n", feia una senyora entre el públic. Rosa Maria Calaf era franca: "els mitjans de comunicació s'han alineat en grups d'interès i no pas per l'interès del ciutadà". La periodista, que és doctora honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili, obria els braços per representar la voluptuositat dels decorats i la grandiloqüent il·luminació dels platós de televisió amb què es dóna gran valor a la forma i poc a la informació: "és més important ser-hi que saber, l'ofici és cada vegada més difícil i ja no és l'objectiu oferir coneixement". "Avui ens volen informar a cops de titular", s'exclamava la periodista per més endavant sentenciar "les guerres es guanyen en els titulars i als mitjans de comunicació".

"Posar-se l'armilla, el vel o la mascareta per entrar a l'espectacle televisiu... això és absolutament antiètic i el que provoca la desinformació de la societat", advertia Calaf, que ha exercit durant 37 anys com a corresponsal del Telediario de TVE a Moscú, Nova York o a Àsia Pacífic, entre d'altres. "Existeix una massa de gent desinformada, a la que se li ven l'entreteniment com a informació", argumentava clar i català, "i malauradament, no tothom tenim el temps, la formació i la voluntat que cal per entendre els mitjans".

És temps de precarietat laboral, mercantilització del periodisme i concentració de mitjans, com la que ostenten Rupert Murdoch o el pressionat-pels-mercats Silvio Berlusconi, i també de la desaparició del requisit "interés públic" de la legislació en matèria de llicències de televisió. La periodista parafrasejava a Ronald Reagan: "la televisió no és tan diferent d'una torradora, el seu impacte cultural és irrellevant". Que consti en acta que la cita és de 1980.

L’esquerda, física i econòmica, de les famílies de Barberà de la Conca

2011-11-06T23:18:00.000+01:00

Els més de cinc-cents veïns del municipi conviuen des de juliol de 2010 amb les ramificacions d’una escletxa de 200 metres que travessa el poble d’est a oest. Els qui viuen a les cases afectades han de fer front a despeses que no els paga l’assegurança i que superen, en alguns casos, els 6.000 euros.

Tot i el paisatge de la Conca que s’aprecia des del tossal de l’Església, els barberencs del nucli antic alcen la vista per a vigilar les esquerdes a les façanes dels seus habitatges. És el tema que esquerda la tranquil·litat de Barberà. Des de la plaça de l’Hospital i fins a la costa de Sant Francesc es pot recórrer Barberà resseguint l’escletxa de 200 metres i les seves bifurcacions, amb una quarentena d’inmobles afectats al seu pas, i també les seves famílies.

“Quan pararà i què passarà amb l’escletxa? La incertesa és total a la vila”, assegura Jordi Bona, regidor de Parcs i Jardins del municipi. La hipòtesi principal és que l’origen de l’esquerda és el moviment de les aigües freàtiques, però també hi poden tenir a veure la matèria argilosa del sòl i les pluges abundants de fa un parell d’anys.

Representants de l’Ajuntament de Barberà de la Conca es van reunir amb tècnics de l’Institut Geològic de Catalunya ahir. A la tarda, els carrers del centre històric lluïen les marques on a partir de la setmana vinent s’hi faran cinc forats de 40 metres de fondària per instal·lar-hi uns inclinòmetres, que enregistraran dades per determinar a què es deu l’escletxa. El cost de l’obra ronda els 70.000 euros, “una xifra complicada d’assumir per a un consistori petit com el nostre”, afegeix Marc Rovira, primer tinent d’alcalde.

Amb l’escletxa i l’ai al cor
Les famílies de Barberà, que acull el primer celler cooperatiu de tota la península Ibèrica, viuen aquests dies la fi de la verema. També la preocupació per l’esquerda. En els habitatges d’obra antiga els parteix per la meitat i n’afecta l’interior, i en els de recent construcció es pot apreciar en un lateral de la façana i en el pati exterior.

“Aquestes cases han passat de generació en generació, amb tot l’esforç que hi van invertir els pares, que treballaven al camp”, es lamenta el barberenc Joan Ramon Guardia. Va reformar la casa heretada, en la què viu amb la família, i un bon dia va adonar-se’n que a la planta baixa “la paret havia retrocedit dos dits del terra”. Les esquerdes també van fer acte de presència a les parets, però l’asseguradora es va desdir de pagar les reparacions dels desperfectes causats per les escletxes.

“L’assegurança no cobreix danys als habitatges com les goteres o les filtracions, i tampoc no hi compten aquestes esquerdes”, explica Guardia. En el seu cas, els treballs de reparació a la seva llar sumen 6.000 euros entre reforços i uns tirants instal·lats de punta a punta per a comprimir la casa. Altres veïns, alguns de més de 80 anys que han viscut de l’agricultura, segueixen a l’espera de trobar solucions econòmiques per a assumir el cost de les despeses.

El nucli antic, tancat als vianants
“Qualsevol escletxa és susceptible de continuar avançant, diem que l’esquerda és viva” s’hi refereix el regidor Jordi Bona. Rere l’església de Santa Maria, amb referències del segle XI, ha caigut un mur de pedra, i l’esquerda que continua per aquest carrer, tapada amb ciment el passat juliol pel consistori, ja torna a tenir cinc mil·límetres de gruix a finals de setembre. “L’ajuntament treballa per a assegurar la via pública, les canonades, el clavegueram i les instal·lacions de gas”, garanteix el tinent d’alcalde Marc Rovira.

Per a la seguretat dels veïns, s’ha prohibit l’entrada del trànsit rodat i l’accès dels vianants a la plaça de l’Església. La clau de volta i el timbà romànic del santuari, així com la rosseta central, han quedat greument afectats. L’Arquebisbat de Tarragona començarà a rehabilitar aquests elements arquitectònics, junt amb tota la construcció, a partir de la setmana vinent.

Ara per ara, l’esquerda avança pel tossal de l’Església, un dels dos turons sobre els que es va construir Barberà de la Conca. A més de la sol·lució als esvorancs dels últims mesos, que han atret els mitjans de comunicació de tot l’Estat i han fet de Barberà de la Conca un municipi mediàtic, el poble també lluita pel finançament per a una escola. “Tant de bo tornin els periodistes al desembre, que ens toqui la Grossa de Nadal per a tapar els forats”, comenta divertida una veïna.

Crònica publicada al Diari de Tarragona el 23 de setembre de 2011

L'art d'un vestit trapezi

2011-10-30T21:55:00.009+01:00

"M'hagués agradat inventar els texans. Tenen personalitat, modèstia, són atractius i, a la vegada, gaudeixen de la simplicitat, és tot el que vull per a la meva roba". La frase podria ser d'Steve Jobs, el minimalista amb coll alt per excel·lència, però correspon a Yves Saint Laurent, que si més no, va vestir les dones amb pantalons i esmòquing per primera vegada. Vagant pel Paseo de Recoletos el passat divendres, amb un daltabaix tèrmic a Madrid, vaig haver de trobar recer i vaig acabar a la Fundación Mapfre, a la càlida -i gratuïta, molt d'agrair- exposició "Yves Saint Laurent: alta costura, alta cultura".

Yves Saint Laurent va ser el primer dissenyador de moda en exposar en un museu, al Metropolitan de Nova York. De fet, el jove eclèctic, creatiu i passional aprenent de sastre de Christian Dior de 21 anys ho tenia clar: "he intentat demostrar que la moda és art", va etzibar alguna vegada en la seva vida tèrbola. Patrocinada per la Carla Bruni-Sarkozy, que havia sigut model del modista, la mateixa restrospectiva del francés es va estrenar l'any passat al Petit Palais de París, el museu de les Belles Arts francés, i reuneix a Madrid una passarel·la de tres pisos i més de 150 vestits, patrons, un món propi de retalls de lúrex, de lluentons, de gasa, de vellut, tots ells agafats amb agulles, i esboços a llapis i retolador que servien de guia a les models.

Sota la meva gavardina, un vestit de Zara de línia recta, sospitosament semblant als de la sala. La col·lecció Trapèze de Saint Laurent, de 1965, inspirada en Piet Mondrian (hi teniu un detall de la seva obra a dalt d'aquest apunt) i en d'altres artistes segueix d'actualitat quaranta-cinc anys després i marca les darreres tendències dels front rows i també a les botigues low cost: "he creat per a la meva època i he intentat preveure què hi haurà demà", va sentenciar. Saint Laurent també es va treure de la màniga la sahariana pel dia a dia, i el vestit jaqueta per les nits de festa.

El charme i la genialitat de Yves Saint Laurent no només tenen a veure amb els vestits exposats que en el seu dia van impregnar-se del savoir faire de Catherine Deneuve o Grace Kelly, sinó en la seva vigència i perdurabilitat en el temps. Ben val una visita per aquesta desfilada de mig segle d'art, recomanada per a tots els qui s'han preguntat alguna vegada el perquè de la moda actual, sens dubte una de les indústries culturals i econòmiques més potents d'avui en dia.

Catalunya 2020 (Primera part)

2011-10-19T23:17:00.012+02:00

Seguim sumits en la crisi nostra de cada dia, però de tant en tant sortim del nostre recer per guaitar i llançar campanes al vol per aquest futur interconnectat i farcit d'infraestructures que se'ns escapa del nostre camp de visió vora el llindar del 2017, el 2020 i, fins i tot, del 2030. Sense tenir-ho al sac i ben lligat, i ja prevista la ració extra de lobbying post 20 de novembre, però sí comptant amb el vist-i-plau de Brusel·les, avui Catalunya s'imagina més rica i plena gràcies a l'eix ferroviari considerat prioritari, el reivindicat Corredor Mediterrani, que connectarà les ambicions amb Europa.

De fet, el Corredor Mediterrani farà créixer gairebé un 2% el PIB català, segons l'Estudi sobre l'impacte econòmic de les inversions del corredor ferroviari mediterrani, que han dut a terme investigadors de la Universitat de València i la Universitat Jaume I de Castelló. El 2014 s'unirà València amb Tarragona i Barcelona, es connectarà el Port de Barcelona i l'Aeroport del Prat amb el tren, esdevenint possible capital logística del Mediterrani (amb permís de la respectable Tarragona) i el 2015 s'acabaran les obres fins a Perpinyà.

La Comissió Europea assegura que per "cada milió d'euros gastat a nivell europeu en generarà cinc de les administracions dels estats membres i vint del sector privat". Al Washington Post, per citar un exemple internacional, no els hi surten els números de Durao Barroso, i destaca les crítiques per l'elevat cost en un moment de tragèdia grega i d'altres similars en Estats membres de la Unió Europea. Es tracta, en total, d'un esforç de cinquanta milions d'euros, setanta milions de dòlars, paraules majors pels Estats Units.

Però centrem-nos en Catalunya. Per al territori la inversió en el Corredor Mediterrani és de 1.594 milions d'euros. I l'impacte directe calculat és de 4.000 milions d'euros. No obstant, el corredor és la nostra via més ràpida per sortir de la crisi? De moment, els primers estudis i l'acció sense ànim de lucre de l'associació Ferrmed asseguren beneficis socio-econòmics: més atracció d'inversions al territori, noves oportunitats de negoci, transport, logística, més productivitat, eficiència energètica i generació d'ocupació i riquesa. Aigua de maig, pa per a tot l'any.

Entre els primers en congratular-se a Catalunya pel reeixit Corredor Mediterrani hi trobem l'automobilística Seat, ubicada a Martorell (Baix Llobregat), que fa poc ha començat a fabricar l'Audi Q3 i ha incorporat 200 treballadors nous. La companyia calcula que gràcies a l'eix ferroviari podrà obrir-se a nous mercats com Rússia i oblidar-se de la penalització del temps. En tot cas, l'objectiu del Corredor Mediterrani és millorar la connectivitat i interoperativitat de la Unió Europea. Serà així? I s'aturarà el tren també a les Terres de l'Ebre o només farà parada a Barcelunya? Ara per ara, al territori català creuarem els dits per a que el ferrocarril arribi amb puntalitat al 2020.

Foto: L'Euromed al seu pas per la Plana-Picamoixons (l'Alt Camp), de Javier López Ortega.

Els moviments dels polítics a la Xarxa, nova font d'informació periodística?

2011-10-09T18:09:00.006+02:00

Ahir començava, de nou, la pre-campanya electoral, però ara de cara al 20-N. N'havíem parlat en aquest bloc de la convocatòria d'aquestes eleccions al juliol. De fet, en poc més d'un anys els catalans hem sigut cridats a les urnes en tres ocasions: eleccions autonòmiques, municipals i, ara, generals amb tres sondejos de resultats pastats en diferents mitjans de comunicació que es publiquen avui diumenge (Instituto Noxa per a La Vanguardia, Sigma Dos per a El Mundo, NC Report per a La Razón).

I en les darreres setmanes, hem pogut constatar com els espais d'alguns partits, que romanien en la letàrgia des de les eleccions municipals de maig, es desvetllen i agafen embranzida, poc a poc, tuït a tuït. D'altres, però, no s'han aturat i han sigut generadors de notícies a la premsa en general, o sinó pregunteu-li a Mariano. Però, realment, als polítics els serveix d'alguna cosa fer acte de presència a la xarxa? M'ha vingut al cap, de nou, la pregunta que durant tot aquest passat any m'ha tingut (molt) ocupada -d'aquí les poques actualitzacions d'aquests mesos-: els moviments dels polítics a la Xarxa són una nova font d'informació periodística?

Hi ha pocs estudis, seriosos i universitaris, sobre el tema. En la meva tesina de final de màster vaig estudiar el cas de les eleccions municipals de Tarragona ciutat i la resta del Camp de Tarragona, i els resultats apunten a que així és: els moviments dels polítics a la xarxa són noticiables, en alguns casos. Ara bé, i les eleccions generals espanyoles? Què ens depararà el camí al 20-N? N'estarem a l'aguait. Us deixo la presentació del meu treball en Prezi. Tota mena de feedback i qüestions al respecte seran ben rebudes, és un tema en què hi segueixo pensant :-)

Cinc anys després, estrenem www.pedrafoguera.cat

2011-09-20T13:13:00.005+02:00

Ja tocava.

Avui, en aquest bloc, estem d'enhorabona. Inaugurem el domini www.pedrafoguera.cat, amb les tentines del primer dia, amb 25 euros menys a la butxaca després d'aquesta primera transacció amb l'ICANN, però amb l'experiència, les crítiques constructives i els consells de tots els que han passat per aquí en els primers cinc anys d'aquest quadern de bitàcola periodístic. Gràcies! :)

Fa quatre anys, vaig escriure, i ho subscric al 2011:

Els blocs no es poden crear i deixar escampats pel ciberespai, a la seva sort, oblidats i plens de teranyines en algun disc dur de l'altra punta del globus terraqui. Doncs no, senyors, els blocs han de ser com el propi fill, cal atendre les seves necessitats, fer-los créixer amb reflexions interessants i estar-ne pendents, sense tallar-li les ales (a la llibertat d'expressió), ja que són ben útils. Aquest petit lloc no pretén ni aglomeracions de blocaires ni megabytes inútilment malgastats.

Avui, amb 140 caràcters a Twitter la societat global gosa desfogar-se. De l'encís del Yes, we can!, amb un Tea Party a la defensa, al Nadal rata, a la tragèdia grega, a la generació (esma)perduda, i a la crisi dels cinquanta d'Obama i Zapatero. Hem saltat de campanya electoral en campanya electoral, de la Diagonal Sí, a la Diagonal No, de les olimpíades de Pequín 2008 a les cada vegada més properes de Londres 2012. Hem acomiadat a Michael Jackson, la televisió analògica, les bosses de plàstic al súper, ens hem cobert de cendra pel Eyjafjallajökull i hem tafanejat la blackberry de Saura, la banyera de Pere el Gran, i també ens hem plantat al congrés dels Diputats de Madrid i al Casal Català de Toronto. I hem après del periodisme amb la Mònica Terribas, l'Antoni Bassas, en Cuní o la Rosa Maria Calaf. Que la nostra és la tragèdia dels mitjans.

Com hem canviat en mitja dècada... Però el leitmotiv no: seguirem informant!

Capçalera del bloc el 2007

Capçalera del bloc el 2009

Capçalera del bloc el 2011

El nostre 11 de setembre

2011-09-11T10:38:00.003+02:00

Que tingueu una molt bona Diada de Catalunya des de Valls! :-)

Foto: un detall de la Firagost 2011.

Curt de cafè

2011-09-06T13:07:00.005+02:00

El català prenia el cafè servit pel castís cambrer madrileny al Congrés, fins la setmana passada. Ho venia fent des del 1978, des dels temps d'Adolfo Suárez, i per companyonia, amb el diàleg amb el riojà i el canari, també amb l'andalús, el basc o el gallec, el d'esquerres i el de dretes, i com no, amb el conservador i el liberal. Fruit d'un consens difícil, convertit en efemèride, es va determinar que hi hauria cafè per a tots. Tot i les suspicàcies de cadascun dels presents, que miraven de reüll la tassa de cafè del veí, l'acord va acabar per plaure a tots els allà reunits.

A la barra central, doncs, tots prenien cafè, quin remei. No obstant, l'amic català els ha tastat tots al llarg dels trenta anys: cafè aigualit, descafeïnat, americà, i amb llet batuda quan les vaques eren grasses. Quan ha calgut, n'ha cedit un glop al col·lega. I quan la dosi de cafeïna servida, per a desvetllar-se i funcionar, no feia justícia a l'acord, s'exclamava clar i català. Com hagués fet qualsevol altre.

En els darrers mesos, el català, tot i el plany i la necessitat dels de casa, se'n servia menys que de costum: un dit menys, una retallada del 10% del seu cafè. Sabia, de lluny, que la barra central aviat es quedaria sense existències i el castís cambrer de torn, fos qui fos, faria figa abans d'acabar el seu contracte amb la clientela. La reforma de l'article 135 de la Constitució, sense comptar amb el vist-i-plau de tots els de la barra, ha tret a la llum les mancances del servei, amb presses, mal gestionat i que talla l'aixeta del cafè a conveniència i amb consciència. Amics, anem curts de cafè.

PD. Us enllaço la meva crònica al Congrés dels Diputats de Madrid pels trenta anys de la Constitució, publicada en aquest bloc el desembre de 2008.

Vendre un meló avui

2011-08-29T16:44:00.055+02:00

Vendre un meló avui no és presa fàcil. Ho tenen cru també els que han de despatxar un robot de cuina a aquestes alçades de la recessió. Per no parlar de desprendre-se'n i adjudicar un tercer pis amb vestidor o qualsevol conjunt de totxanes que es preui amb un cartell de venta perenne. O vendre un intangible. Però avui obrirem el meló del màrqueting i la comunicació. Són prou madurs?

Posem sobre la taula un exemple fresc -i inspirador- per a posar fi a la temporada estival: un meló. Bollo International Fruits és una empresa familiar de València fundada al 1922 que ha consolidat els seus melons pell de gripau internacionalment. Siguem sincers: a simple vista i pels no entesos en matèria melonaire, un meló és difícil de distingir del fruit de la melonera de la competència.

Per tant, com se n'ha sortit la família Bollo per a posicionar el seu producte? Adjuntant a cadascun dels seus melons una etiqueta que, en primer lloc, els hi dóna presència a la fruiteria i, a més, converteix el meló un producte premium, d'"etiqueta negra". Per tant, hi podem posar un preu més alt -més d'un euro el quilo!-, pels qui no els importa rascar-se la butxaca. D'altra banda, comunica els valors del meló, i de retruc de l'empresa, que no és poc.

Queda demostrat que el meló amb la comunicació, i el màrqueting, és un còctel innovador que ha donat resultat. Com en el seu dia ho va demostrar Naranjas Lola, una altra empresa familiar valenciana, que amb un senzill web a Internet posat en marxa pel nét del fundador el 1996, va aconseguir com a client, entre d'altres, a Ferran Adrià. Per què no amanir amb comunicació qualsevol altre sector o problema? Serà qüestió d'obrir el meló -i experimentar-ho- en aquest nou curs. Bona rentrée!

Generació (esma)perduda

2011-08-22T00:28:00.011+02:00

Com a part de la "generació amb esma" que fa cua a la concorreguda Oficina de Treball, he anat recollint diverses dades d'aquí i d'allà que he cregut interessants, i n'ha resultat aquesta infografia de la situació de la "generació perduda" a Catalunya. Se'n parla molt d'aquesta desocupació juvenil, però no se'n fa una radiografia complerta i el tema sempre queda esbiaixat. Altres dades, històries i aportacions sobre la qüestió són molt més que benvingudes :)

PD. La infografia està penjada en Scribd, perquè Blogger és bastant limitat i Flickr no em deixa allotjar-hi una imatge amb una alçada superior a 1000 px. Si no funciona, feu-m'ho saber, o cliqueu aquí per a veure-la directament.

La queixalada del mosquit tigre

2011-08-08T12:37:00.009+02:00

Silenciosa com una mosqueta morta, la mala pècora dels darrers estius a Catalunya, la femella del mosquit tigre, ha tornat a obrir la veda, amb soroll. Protagonitza retrets, planys i també la xerrameca de sobretaula d'estiu, junt amb la pluja, que ha ajudat a la propagació d'aquests mosquits borinots per l'aigua que queda estancada. Amb procedència del sud d'Àsia, el mosquit tigre va arribar de França i Itàlia per a quedar-se a Sant Cugat, Cerdanyola i Rubí el 2005, pel transport de mercaderies. Segons la Generalitat, l'any passat el mosquit tigre feia de les seves a 120 municipis, i enguany continua la seva expansió a Catalunya.

Així, doncs, tenim als nens catalans amb pegats a l'esquena, mares amb polseres insecticida i la població en general ruixada amb Autan. Però, a mesura que creixen les consultes a les farmàcies de les comarques tarragonines per a la prevenció i l'alleugeriment de les fiblades d'aquesta bèstia parda, també creix de manera exponencial la rumorologia popular: la crema hidratant Natural Honey, del grup Colomer i fabricada al municipi del Pla de Santa Maria, a l'Alt Camp, és oli en un llum per a repel·lir el voraç mosquit tigre assedegat ara a l'estiu. Com haurà afectat aquest boca a orella sobre les aclamades propietats de la crema hidratant a les vendes del producte?

Al delta de l'Ebre, no obstant, es té constància que els agricultors de la zona ja porten anys empastifant-se de Natural Honey per evitar la queixalada de la temuda mosca negra i del mosquit tigre. Tot i així, l'efecte d'antimosquit que s'atribueix a la loció hidratant en qüestió també arriba al Baix Cinca i a Saragossa, llocs de pas del riu Ebre. Una primera cerca a Google ens remet a centenars de resultats i fòrums, safareig del segle XXI, on es comenta i es recomana aquest remei no contrastat científicament, així com els lactobacillus nostres de cada dia, però d'eficàcia provada per les que comenten que són víctimes potencials del mosquit tigre. Evitar les picades -diürnes i diàries-, no ho sé pas, però agricultors i productors d'arròs amb la pell reafirmada, sense cel·lulitis, i un cutis de nadó sí que en debem tenir al sud de Catalunya.

*** Actualització. 08/08/11. 23:11h. En Manel Zaera ens enllaça un apunt del seu bloc en què recomana algunes cremes per a evitar les picades de mosca negra. Moltes mercès! :)

Les garrofes ben guanyades, a la Firagost de Valls

2011-08-03T13:50:00.002+02:00

Guanyar-se les garrofes segueix essent quelcom feixuc pels agricultors catalans. No obstant, a la 57a Firagost, la fira exposició del camp català per excel·lència, s'exhibeix l'empenta dels qui treballen en aquest sector i la seva aposta per la qualitat i el saber fer artesanal. Són 350 expositors els que s'apleguen a Valls (l'Alt Camp) en la tradicional mostra de productes agrícoles i maquinària des d'ahir dimarts i fins avui dimecres 3 d'agost.

A la Plaça del Blat de Valls, durant la jornada d'ahir es quantificava què costen les garrofes. En concret, el seu preu de cost és de 0,32 euros per quilo, i el preu de liquidació és de 0,19 euros, amb un saldo negatiu, segons una anàlisi de costos de producció de fruits secs a cura de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya. Si més no, els costos de l'ametlla són dels únics dels que se'n desprèn un bri d'optimisme: el productor pot treure 19 euros de guany per quilo recollit, “114 euros per passar tot l'any, podrem anar de vacances”, resava un cartell en l'espai del recinte firal ocupat per la Societat Agrícola de Valls.

Els daltabaixos de la recessió econòmica, però, han respectat el preu dels vehicles i de la maquinària agrícola, pels que avui es paguen imports que s'han mantingut des del 2009. Els interessats en comprar un tractor, durant els dos dies de Firagost, en poden trobar un al centre de Valls a partir de 30.000 euros i fins a 90.000 euros, amb uns 150 cavalls de potència.

El bo i millor, del territori

Protegint-los del sol sota els tendals, tots els productors mostren amb justificat orgull el fruit de les seves finques i el resultat del seu esforç als visitants de la Firagost, que sumen més de 100.000 edició rere edició. Les tarragonines patates de Prades, les avellanes de Reus i, com no, el calçot de Valls, indicacions geogràfiques i denominacions d'origen protegides catalanes, fan acte de presència a la Firagost, tot i que una carabassa de 73 kg exposada al capdamunt del carrer de la Cort és el màxim exponent enguany de la capacitat, i també de la voluptuositat, del camp català avui.

Així, l'emprenedoria és un factor comú dels qui es mouen en el món agrícola, sobretot en qüestió de producció de proximitat. “És imprescindible per a que el sector continuï funcionant, sinó pleguem”, d'aquesta manera titllen la defensa de l'artesania i de la promoció del territori la Mireia Jordana i l'Elisabet Carbonell, impulsores d'Els Fruits Saborosos, empresa de Vila-rodona nascuda el 2002 que es dedica a elaborar melmelades de fruites i verdures, fins a trenta-sis varietats.

A les noies d'Els Fruits Saborosos no els hi paren de demanar pots de confitura de figa i de taronja amarga, també de maduixa pels nens. Una part de la matèria prima és de collita pròpia d'Els Fruits Saborosos, i l'altra de pagesos veïns: “cal apostar pel territori”, afegeix Elisabet Carbonell.

De fet, Jordana i Carbonell són sòcies de la marca col·lectiva “Fet a l'Alt Camp”, una associació sense ànim de lucre coordinada pel Consell Comarcal de l'Alt Camp que vol promocionar els productes d'una vintena de petits productors i les cooperatives de la comarca, “amb qualitat reconeguda”.

“Intentem conèixer els nostres arbres i respectar-los”, es refereix David Pascual, de la Masia Jornet de Santa Margarida i els Monjos, sobre l'elaboració dels seus caves, exposats a la Firagost de Valls amb etiqueta de la Denominació d'Origen Penedès. El jove productor és contundent sobre la màxima que ha de moure d'ara en endavant l'agricultura a Catalunya: “la qualitat és salut i la feina s'ha de fer ben feta”.

Alegria, que és festa major!

2011-07-31T12:38:00.009+02:00

És estiu, fa calor (en teoria), hom deixa la metròpoli i posa rumb allà on el metro no hi arriba. Avui us proposo quatre pinzellades, a mode d'agenda cultural, per a gaudir de les festes majors a comarques, arreu de la nostra geografia catalana. A gaudir-ne!

[proposta] Sopar popular a la fresca o sota un toldo, els més afortunats
[dia i hora] Dissabte al vespre, tres quarts d’hora més tard del que digui el programa de festes.
[lloc] Plaça de l’Església, Plaça Major o Plaça de l’Ajuntament
[us ho expliquem] Juliol i agost són els mesos del sopar a la fresca per excel·lència. N’hi per triar i remenar. Les varietats culinàries que hi podeu trobar depenen de la zona geogràfica on es trobeu o del poder adquisitiu de l’associació de veïns en qüestió.

Sardinades i aquella oloreta de socarrim que perdura durant tota la nit o els típics tres canelons amb minsa beixamel del càtering més econòmic que s’ha trobat. Tot s'hi val en aquest sopar de germanor, amb l’únic objectiu d’unir els veïns sota guarniments de banderetes de tots els països. Tot i així, el que més trobareu és la versió casolana: el típic pa amb tomàquet estovat i untat fa més de tres hores i el tradicional concurs de truites de patata, memorable. Ja ho sabeu, fent país amb el sopar a la fresca.

[proposta]Xerinola a l’envelat o la "verbena", així, a seques.
[dia i hora] Just després del tradicional sopar a la fresca, després de l'obligada sobretaula.
[lloc] Plaça de l’Església, Plaça Major o Plaça de l’Ajuntament
[us ho expliquem] I com no, no podia faltar un dels moments estel·lars de qualsevol festa major. La ballaruca és l’ànima de la festa, amb reconegudes orquestres i cantants sorgits de programes de la televisió nacional com "Lluvia de Estrellas" o "Gente de Primera", o amb el senyor amb alopècia de l’organillo, depenent del pressupost. Això sí, sense oblidar tampoc els esforços de vestuari, llampants, amb un toc festiu kitsch dels anys 80, quan van ser estrenats.

Com ja sabeu, cal respectar el protocol de sortida a la pista de ball: primer sempre la tercera edat. Atenció en el moment en què sona el "No rompas mas mi pobre corazón", cal assajar-ho prèviament a casa per evitar posteriors lumbàlgies. Les versions lliures de "Viajar hasta Mallorca", "La bomba" o "Bailar pegados" de Sergio Dalma són els grans èxits que no poden faltar en cap bon repertori, i que queden distorsionats després del cava i la coca resseca. I que no us importi ballar el ball del fanalet amb el senyor del quart A, que és festa major!

[proposta] Exposicions de garatge, totes les modalitats artístiques
[dia i hora] Durant tota la setmana que duri la festa major
[lloc] El garatge de l’artista, a prop de la plaça de l’Església, Plaça Major o Plaça de l’Ajuntament
[us ho expliquem] I no pot faltar la cultura. Les festes majors no només són gresca i ressaca matutina, sinó també l’exhibició de l’art i el saber fer dels artistes locals. Res millor que eixamplar els horitzons donant un cop d’ull a les últimes innovacions artístiques dels membres del teixit associatiu del municipi.

Manifestacions artístiques de tot tipus: col·leccions de plaques de cava, figuretes fetes amb fang, fotografies de tota mena... o comprovar els avanços en la tècnica de ganxet de l’associació de dones de la nostra escala no té preu. Aquestes temàtiques i d’altres les recullen aquestes mostres d’art contemporani. No us les perdeu.

[proposta] Recital d’havaneres
[dia i hora] Diumenge al vespre, després de fer la becaina i recuperar forces
[lloc] Plaça de l’Església, Plaça Major o Plaça de l’Ajuntament
[us expliquem] I per últim, un dels concerts més multitudinaris, amb totes les cadires de fusta ocupades edició rere edició. Les havaneres desperten passions entre el públic, que coregen les cançons que han interioritzat després d’anys i anys. Acordions, percussió i veus de mariners de terra endins, que han vist Calella només en foto. I de fons sona la mítica "El meu avi va anar a Cuba".

Grups com Tela Marinera, Peix Fregit, o Blau Mediterrà fan gires durant tot l’estiu, i amb una mica de sort, els podreu veure en directe, i gaudir amb les seves tonades, cançons de la mar i jerseis de ratlles blanques i blau marí. A més, a qui no li agrada barallar-se per aconseguir un got de plàstic amb una miqueta de rom cremat? Doncs, tots a gaudir de les havaneres, el punt final d’una festa major com déu mana.

20.11.2011

2011-07-29T17:08:00.002+02:00

Els qui no renegaven del plugim que ha esquitxat l'últim divendres de vacances d'anguniosa xafogor, miraven amb delit el calendari de taula al costat dret del cactus amb la certesa que avui és el dia en què toquen el dos de l'oficina, mentre l'Ana Rosa i una generosa part de la societat espanyola passava les hores fent xerrameca sobre la Rosa Benito a la gala final de "Supervivientes", esperada des de setmanes enrere i amb àmplia cobertura informativa a primera hora a tots els mitjans de comunicació. En fi.

Tothom pendent del divendres, les 15 hores d'avui i el tret de sortida oficial de l'operació sortida, de la inminent arribada de l'agost, de la sisena setmana crucial per al fitxatge de Cesc Fàbregas. Però, segons el president Zapatero, avui també ha "arribat el moment d'anunciar un calendari per a les properes eleccions generals", que convoca pel proper 20 de novembre. Avui? Ara? En aquest moment? El 9 de juliol el PSOE proclamava Alfredo Pérez Rubalcaba com a candidat d'aquest partit i era qüestió d'hores, dies, setmanes aquest anunci en la campanya contínua en què vivim i que la ciutadania (també) evadia en la darrera jornada laborable del juliol.

Com a aperitiu estiuenc d'un costerut setembre, i perquè ara per ara ja hem tastat a Mariano Rajoy, proposo un primer apunt de campanya d'eleccions. El PSOE passa de presentar un candidat de pal sec a un candidat amb sarifa. M'explico, pels no iniciats en les arts gràfiques. De la simplicitat de la tipografia de "ZP" (vegeu el detall del web www.zapateropresidente.com de 2004; ah, la gran hemeroteca que és Internet...!) als remats de la imatge gràfica de Rubalcaba.net. Les lletres amb sarifa, com la Times New Roman, donen més formalitat a un text, el fa més clàssic, front a la modernitat de l'Arial o l'Helvetica. No obstant, es mantè el fons blanc amb uns tocs de vermell en la presentació. Amb aquesta candidatura -i les que falten per arribar- estem davant de grans canvis al govern? Esperarem els propers moviments al calendari.

From Tokyo to Paris

2011-07-23T17:06:00.006+02:00

Havent passat la cruïlla de la botiga de càpsules de cafè d’origen suís a tocar de l’Opéra de París, un centenar –pel cap baix- de parisencs, altres forasters, i nouvinguts que xampurregen el francès. Comparteixen tots plegats una no gens menyspreable cua davant un guarda de seguretat i unes escales amb un pampalluguejant “from Tokyo to Paris” en vermell, que es va repetint de manera indefinida graó rere graó.

Prop de les galeries Lafayette, estendard del savoir faire de la capital de França, s’alça des de finals de 2009 la botiga insígnia al país d’un dels gegants tèxtils japonesos, Uniqlo, l'homòleg nipó de l'imperi d'Amancio Ortega, una potent cadena que encara no ha arribat a l'Estat Espanyol. S’intueix també que, per molt que gosem guaitar l’espectacle tan sols de cua d’ull, el panorama canvia a ritme vertiginós, així com el moviment de les lletres de les escales a París.

Però no només la cosa canvia a les terres franceses, ni molt menys. El canvi -i l’intercanvi- físic i social es fa palès a tot Europa. Sense anar més lluny: a Valls, ciutat mitjana entre costa i muntanya tarragonina, es pot comprar cervesa Baltika –la típica russa- en una botigueta del passeig dels Caputxins i, des de la mateixa Valls es distribueixen mobles suecs prêt-à-porter d'Ikea a tota la Península Ibèrica. Això a petita escala i a grans trets.

Perquè la nostra és, si més no, una ciutadania globalitzada amb precs i problemes globals. La por i l’economia, ara per ara, ens enterboleixen l’horitzó. No s’hi veu més enllà de l’atur i de la recessió, les bèsties pardes del 2009, del 2010, del 2011 i qui sap.

Tornant al bulevard Hassmann, prop de l’Opéra, l'incandescent lema “from Tokyo to Paris” dels graons de la botiga de roba pot semblar futurista, però no ho és gens. És tan sols un reflex, en forma de reclam publicitari, d’aquesta Europa global en què vivim i amb què el Tractat de Lisboa -cal treure-li la pols de tant en tant- ha de batallar.

Tot està per fer

2011-07-14T15:25:00.012+02:00

Ja em disculpareu, però avui m'apropio el títol del llibre de Pau Garcia-Milà (Plataforma Editorial, 2011) -Tot està per fer-. Però no per a usdefruit propi, sinó per a fer-lo extensiu a la meva generació, que ja ens estem acostumant als comiats i als "a reveure!" que s'incrementen de manera exponencial. Als avions, trens i autobusos que porten els companys a esgarrapar alguna oportunitat a d'altres països, hi pugen amb ells llibres amb títols de crisi: Pa negre, Indigneu-vos!, Excuses per no pensar.

De fet, bé podria ser que poc hem pensat en les idees, que no comporten desgravacions fiscals. En Garcia-Milà, que junt amb Marc Cercós va idear als 17 anys un "núvol" a Internet on penjar-hi els arxius i no patejar-se tot Olesa de Montserrat per a rescatar-los d'un PC, encoratja a creure-hi cegament en elles. A interrompre el nostre son i comoditat per a desvetllar-nos, i deixar constància de la idea en una llibreta -Enri, que la Moleskine se surt del pressupost-. A recrear-se en la idea, a aprofitar la crítica dels altres, a ser curiós i creatiu, i a afrontar el primer dia després del triomf o del possible fracàs. A fer-li un torcebraç, ja no a la vida, sinó a Google Labs. Però comptant amb el suport dels de sempre, que en Pau en fa referència en l'anglès global: family, friends and fools.

"La por de començar qualsevol cosa nova és molt normal. Però començar coses noves és habitual o quelcom que hauria de ser habitual", recorda l'impulsor d'eyeOS al llibre que subtitula "quan el món s'ensorri fes-te emprenedor". "Emprendre" és la paraula de moda, en qualsevol sector. I ens fa justícia a la nostra generació, que emprenem, una i una altra vegada el camí -sense el soroll mediàtic dels indignats o els 'ni-ni'- de la incertesa on no hi toca el sol, perquè les agències de ràting ens el tapen. O això ens han explicat.

No esperem, però, que ens caigui del cel un business angel ni venture capital, ni ser tocats per "la bona sort" en una societat que ens exigeix molt. I si tinguéssim una aparició d'aquestes, que ens trobin esforçant-nos-hi, clar i català. O amb un bon grapat d'idees al sarró. Fet i fet, tot està per fer.

Foto: del flickr de Doechebele. A la dreta, la portada del llibre, molt inspirador, us el recomano.

Les entranyes de Las Arenas tenen la força del guitarrista d'U2

2011-06-20T11:50:00.006+02:00

* Sento no actualitzar. Estic fent colzes amb el treball de final de màster fins a principis de juliol. Us deixo amb aquest article que vaig escriure ara fa un parell de mesos al diari econòmic Expansión, que és prou interessant :)

Si el centro comercial Las Arenas fuese una canción, esta sería “With or without you”, de los irlandeses U2. Así lo siente Luis Alonso, arquitecto responsable del proyecto. “La canción empieza uniforme, como la fachada –detalla-, pero The Edge, el guitarrista, le da un segundo ritmo, que se sobrepone, como el interior”, con el Museu del Rock. Alonso recoge todos los entresijos del centro en su libro Arenas de Barcelona. Historia de una transformación (Loft Publications), que incluye una retrospección histórica a cargo del periodista Albert Gimeno.

Las vistas de 360 grados del centro comercial de Metrovacesa, que se estrenaron hace un mes en la Plaça Espanya, eran sólo un borrador en una bolsa de papel de Iberia en el año 2000. La cúpula, un proyecto cuya idea originaria se remonta a la década de los noventa. Tras once años de trabajo y discusión ciudadana, la que fue la segunda plaza de toros de Barcelona es hoy una “amalgama de contenidos” con el 99% de ocupación, que se sostiene por ocho columnas que aguantan 4.000 toneladas cada una.

“Todavía falta leña por arder”, asegura el arquitecto Luis Alonso a quince días de la inauguración de la cúpula de Las Arenas, un espacio polivalente que acogerá eventos de todo tipo en Barcelona. La cubierta está realizada en madera, un material ligero y cálido, y cobija los más de 300 metros lineales de fachada. A su alrededor, se ha construido un nuevo mirador de la ciudad en el que se instalán espacios de restauración de calidad, con el objetivo de atraer los visitantes de Fira de Barcelona.

Atletas que darán la vuelta al ruedo
Por estrenar aún queda el tartán de la pista de atletismo del gimnasio de la cadena Metropolitan, en el segundo piso, bajo el mirador de la cúpula. Su inauguración se prevé en unos veinte días y la disfrutarán los clientes del club. Se trata de una pista exterior, totalmente cubierta, y envuelve toda la fachada que da a Plaça Espanya.

Dar tres vueltas a la pista de atletismo, suspendidas a 25 metros de altura, equivale a recorrer un kilómetro. “Unos tensores metálicos aseguran que no haya movimiento”, señala el arquitecto responsable. Las vistas de la pista de atletismo las complementa la torre que corona el centro comercial de Las Arenas, a la misma altura que un sobreático en el Eixample de Barcelona.

Una selección de más de 12.500 fotos, hechas semana a semana por el mismo responsable del proyecto arquitectónico Luis Alonso, documenta todo el proceso de construcción en el libro Arenas de Barcelona. Historia de una transformación. Quienes pagaron 870.000 pesetas por el terreno y 720.000 pesetas por la obra en 1900 –por los 70 millones de euros desembolsados ahora- poco imaginaban que la plaza de toros se convertiría en un nuevo referente mundial, que ya recibe visitas de autoridades interesadas “en reconvertir espacios urbanos en desuso”, según su responsable.

El cogombre calent

2011-06-02T21:17:00.054+02:00

La patata calenta -o el cogombre calent, en termes de l'horta- la té ara l'Estat espanyol. Quan la senadora de Salut d'Hamburg, Cornelia Prüfer-Storcks, va acusar el cogombre espanyol de ser culpable del brot d'Escherichia coli que ha matat 18 alemanys i n'intoxicat a centenars, no va pujar el preu del pa, sinó que el sector primari va contagiar-se del virus de l'alarmisme. El quadre clínic del pacient hortofructícola presenta, en la primera revisió, una taca negra al bell mig de la seva imatge i pèrdues de milions d'euros, en observació en els propers dies.

Però, vegem com s'ha gestat la crisi del cogombre, comunicativament parlant:

A la recepta hi tenim, a banda del cogombre espanyol, una líder irrefutable a la Unió Europea, l'Angela Merkel, comunicats institucionals precipitats, reflexions a la premsa seriosa i titulars en font Impact mida 100 a les portades de la premsa sensacionalista, com les tres del rotatiu alemany Bild. Poca broma: el Bild és el diari amb la tirada més extensa de tot Europa -3.600.000 exemplars diaris- i el sisè del món, més que The Sun, News of the World o el USA Today. Així, doncs, la mélange era d'esperar que es convertís en una crisi alimentària en tota regla. Sumem-hi la cobertura de l'E.coli a la televisió i la difusió a les xarxes socials.

Avui mateix, el dia en què ens hem aixecat sabent que "no eren els cogombres" els causants del malestar alemany, el conseller català d'Agricultura, Josep Maria Pelegrí, s'hi ha referit com a "terrorisme informatiu alimentari". Es calcula que les pèrdues econòmiques del sector agrari, a nivell estatal, poden arribar a ser de 200 millions d'euros setmanals. Com han de gestionar els productors catalans la crisi per tornar a situar el cogombre entre els encurtits estrella a Alemanya, qüestió d'Estat com el chucrut? El diari francés Libération fa el primer pas amb una portada en què dóna la pressumpció d'innocència a l'hortalissa. No obstant, el Bild d'avui només hi dedica un raconet de la portada, que el tema ja no ven. La crisi comunicativa està servida, i ben amanida.