MINERALS ABELLA

El Oro de Colera, Girona, Catalunya. La mina «Carolina».

2026-04-08T22:26:00.004+02:00

Joan Abella i Creus

Sabadell

Gemólogo especializado en Diamante por la Universidad de Barcelona

joanabellacreus@gmail.com

Introducción

«Una mina es una consecuencia de la historia» (Joan Abella i Creus), y el yacimiento de Colera constituye un ejemplo paradigmático que merece ser reconocido con toda la relevancia que le corresponde. Sin embargo, esta mina ha permanecido prácticamente invisible para determinados sectores profesionales de nuestro país, a pesar de su extraordinario potencial. El conjunto minero de Colera reúne una serie de características únicas que, sin duda, pueden convertirlo en un referente a escala global: entre otros aspectos, conserva intactas diversas galerías explotadas durante la época romana, que permanecen selladas desde aquel período. Esta singularidad ofrece una oportunidad excepcional para profundizar en el estudio de la minería antigua y en la comprensión de nuestro pasado industrial.

En este contexto histórico de larga duración, resulta especialmente relevante la última etapa de explotación aurífera en el término de Colera, que se enmarca en la transición de la preindustrialización a la industrialización catalana del siglo XIX. Se trata de un período en el que conviven, de manera particularmente significativa, técnicas extractivas de tradición artesanal con los primeros intentos de incorporar procedimientos inspirados en la nueva mentalidad industrial. Esta situación de carácter híbrido no solo refleja el carácter de cambio propio de la época, sino que ha permitido también la preservación de ejemplares de oro primario que han llegado hasta nuestros días. Su existencia constituye un testimonio de alto interés para el patrimonio mineralógico de nuestro país.

Los primeros mineros de Colera

En la excavación arqueológica de un sepulcro de corredor del Neolítico medio, realizada en 1979 en el conocido Dolmen del Solar d'en Gibert, situado en Rabós d'Empordà, a poco más de tres kilómetros del monasterio de Sant Quirze de Colera, se recuperaron, entre otros objetos, cinco cuentas de oro. Estas piezas, hoy expuestas en el Museu d'Arqueologia de Catalunya (sede de Girona), han sido atribuidas al período del Neolítico final, con una cronología estimada entre el 3500 y el 2200 a.C.

Esta datación concuerda con el hallazgo, en el exterior de la mina Carolina de Colera, de un martillo lítico de percusión con escotadura central, de aproximadamente 16 x 8,5 x 6 centímetros y un peso de 1 kilogramo, características que lo hacen especialmente funcional como herramienta manual de minería.

Martillo lítico de percusión, de escotadura central, exterior mina Carolina, fotografía de Joan Abella i Creus.

Lamentablemente, no se dispone de un análisis isotópico que permita determinar si el oro procedía efectivamente de la zona de Colera. Dado que la proximidad con el río Orlina, conocido históricamente por sus sedimentos auríferos, sugiere diversas posibilidades de origen, por el momento la procedencia exacta permanece incierta.

Gracias a las recientes investigaciones de la Universidad de Granada, se sabe que las representaciones rupestres de embarcaciones a vela del yacimiento de Laja Alta, en Jimena de la Frontera (Cádiz), datan de entre el cuarto y el tercer milenio a.C., lo que evidencia el uso de la navegación a vela en el Mediterráneo occidental ya en ese período.

Representación rupestre de una embarcación a vela del yacimiento de Laja Alta, en Jimena de la Frontera (Cádiz).

Si se tiene en cuenta esta evidencia, así como el hallazgo de una cuenta de oro bitroncónica en el sepulcro neolítico de la cueva denominada Cau del Tossal Gros, en Torroella de Montgrí, datada entre el Neolítico final y el inicio del Calcolítico, no puede descartarse que el oro pueda proceder del yacimiento de Colera.

La pieza está depositada en el Museu del Mediterrani de Torroella de Montgrí (núm. de inventario 1299), tiene unas dimensiones de 61,6 mm de longitud, 12,3 mm de anchura máxima, 0,3 mm de espesor y 6,9 mm de diámetro en los orificios, con un peso de 11,18 gramos.

Cuenta de oro hallada en el Cau del Tossal Gran de Torroella de Montgrí, depositada en el Museu del Mediterrani de Torroella de Montgrí (núm. de inventario 1299).

En este período, la explotación del yacimiento de Colera se habría llevado a cabo principalmente a cielo abierto. La erosión diferencial de la roca encajante a lo largo del filón de cuarzo aurífero provocaba la formación de crestas de cuarzo emergentes que, sometidas a procesos meteorizadores, se encontraban parcialmente fisuradas. Para facilitar su fragmentación, los mineros disponían haces de leña a lo largo de la cresta; el calor generado por el fuego favorecía la fracturación térmica, lo que permitía desmenuzar el filón. Una vez desmantelada la parte superior, no puede descartarse que también se extrajera la base mediante el mismo procedimiento, tal como ha sido demostrado por Storemyr (2014).

Explotación en época romana

La noticia del descubrimiento de las antiguas labores romanas en Colera nos ha llegado de la pluma del corresponsal en Barcelona del diario «El Clamor Público», publicación periódica de Madrid editada desde 1844 a 1864. Concretamente, el diario del 20 de noviembre de 1851 ofrece amplia información que, al margen de interpretaciones que considero desacertadas, relata los acontecimientos de los hechos. Al parecer, hacia 1843 un campesino trabajando la tierra descubrió una pared de piedra ligada con argamasa que fue desmontando; al encontrar agua pensó que era una mina de agua y continuó retirando escombros. La noticia se extendió hasta que una compañía minera se interesó y llevó a cabo diversos trabajos hasta encontrar una galería de unos cincuenta metros de longitud, que terminaba frente a un filón de Cuarzo, pero que al no encontrar mineral de interés, abandonó las labores. Una segunda compañía minera tomó el relevo y desescombró mucho material, encontrando bastante carbón, picos y algunas otras herramientas (sin especificar); también desobstruyeron un nivel de trabajo inferior y vieron que la superficie del trabajo, unos ciento cincuenta metros cuadrados, había sido cubierta con una capa de grava y arena de unos cuarenta centímetros de espesor, y al retirar esta cubierta descubrieron el filón de Cuarzo, aunque no se percataron de que era aurífero, y también abandonaron las labores. Finalmente, una tercera compañía, la Sociedad Anónima La Conchita, fue la que descubrió la presencia de oro y quien la explotó, pero de ello nos ocuparemos más adelante.

Vista general de la mina Carolina de Colera, fotografía de Joan Abella i Creus.

La presencia del carbón indica que quien había abierto aquella mina empleó el método de la torrefacción para la obtención del mineral, que consistía en depositar diversos haces de leña en contacto con la roca —principalmente cuarcita— que pretendían romper, les prendían fuego y una vez la leña se había carbonizado y antes de que se convirtiera en ceniza —de ahí la gran presencia de carbón en los sedimentos interiores de la mina— echaban agua encima. Este control del fuego obedecía al conocimiento que tenían sobre el comportamiento del Cuarzo: sabían que echando agua en ese preciso momento obtenían mejores resultados. Hoy sabemos que la mayor parte del Cuarzo que encontramos en la naturaleza es la fase trigonal alfa, y que esta fase, al calentarse, cuando alcanza los 573 ºC el Cuarzo se reordena estructuralmente y cambia a la fase hexagonal beta; este cambio de fase comporta una expansión del 0,45 %. Aunque el cambio de fase sea casi instantáneo, la distribución de las tensiones internas que se genera crea una situación de inestabilidad estructural temporal. Si la temperatura se mantiene alta, estas tensiones pueden relajarse gradualmente, permitiendo que la nueva estructura beta se consolide y estabilice; pero si provocamos un enfriamiento rápido, la red cristalina no tiene tiempo de adaptarse homogéneamente, amplificando las tensiones. Sumado a que el Cuarzo no es un buen conductor térmico —de manera que el calor no se distribuye rápidamente por todo el volumen, lo que acentúa las diferencias de temperatura—, el exterior se contrae mientras el interior aún se está expandiendo, generándose un choque térmico más intenso, pues se produce una acumulación de tensiones. Este estrés interno supera la resistencia mecánica y el resultado es la rápida propagación de la fisuración hasta llegar a fracturar el Cuarzo de manera visible. La cuarcita tiende a fracturarse en placas paralelas a su superficie exterior, de ahí que las cúpulas de torrefacción tengan las paredes suaves y sin marcas de herramientas.

J.F. Healy, en su obra «Mining and Metallurgy in the Greek and Roman World», Thames and Hudson, London, 1978, estima que con este método podían avanzar hasta unos 30 centímetros por cada hoguera.

Esta técnica, ciertamente empleada en la minería romana y sobradamente documentada por los cronistas de la época, pero igualmente empleada en la península ibérica hasta bien entrado el siglo XIX, de manera que en 1843, sin existir las pruebas de datación que conocemos hoy, confirmar que los trabajos fueran de época romana era algo arriesgado. Pero si a la presencia del carbón añadimos el hallazgo de picos y otras herramientas, y las características de la explotación que podemos observar —al haberse conservado casi intacta—, sí podemos formular tal hipótesis. Pero lo que para mí es muy importante es la manera en que aquellos mineros preservaron el filón, cubriéndolo con una capa de grava y arena, a fin de tener el yacimiento preservado para una futura nueva explotación. También es importante el hecho de que la cavidad explotada fuera rellenada con buena parte de los estériles extraídos, hecho observado en otras explotaciones de la época y también en explotaciones de la Edad Media en nuestro país; entiendo que esta práctica obedecía a dos razones: una, permitir que los terrenos ocupados por los escombros de la mina pudieran reutilizarse para el cultivo, y otra, preservar el yacimiento para futuras explotaciones.

Mi teoría respecto al cierre de la mina estando aún productiva es que, dada la magnitud de los trabajos llevados a cabo en todas las minas, provocaron una deforestación que obligó a suspender los trabajos hasta la recuperación de la masa forestal, y que los acontecimientos históricos impidieron reanudarlos, quedando olvidadas hasta el siglo XIX.

El reconocimiento de las antiguas labores de la mina Carolina confirma la presencia de cúpulas de torrefacción, muy características, con forma cóncava semiesférica y paredes muy lisas, que son el resultado evidente de haber empleado el método de la torrefacción. Corrobora el uso de esta práctica la gran cantidad de restos de carbón que aún pueden encontrarse en los sedimentos antiguos de la mina.

Cúpula de torrefacción en el interior de la mina Carolina de Colera, observándose perfectamente su característica forma cóncava semiesférica. Fotografía de Joan Abella i Creus.

El inicio de la mina, como puede observarse, fue a cielo abierto; deducimos que el filón tendría una gran potencia y un buzamiento más suave en superficie que en profundidad, lo que facilitó su explotación. Al disminuir la potencia y aumentar el buzamiento, se iniciaron los trabajos subterráneos. La amplitud y envergadura de estas labores iniciales me hace sospechar que en superficie la riqueza en Oro era mayor.

Otra noticia a considerar nos la aporta un artículo del Sr. Carl Hermann Müller, del que trataremos más adelante, que hace referencia a los trabajos que emprendió la sociedad La Conchita en la concesión Cortés, justo en la cima del Puig d'en Marquès, consistentes en desescombrar una antigua labor hasta unos cinco metros de profundidad para verificar la viabilidad de la explotación, poniendo al descubierto una mina con características muy similares a las explotadas por los romanos en el yacimiento de Três Minas, en el municipio de Vila Pouca de Aguiar, en Portugal, aunque de dimensiones mucho más modestas —donde, por cierto, se encontraron dientes de Oso.

Labores romanas, Mina Cortès, Colera, fotografía de Joan Abella i Creus.

También en la costa noroeste del Puig, desescombraron una galería en dirección a las labores mencionadas, que los romanos habían abierto con la finalidad de cortar los filones de Cuarzo aurífero, permitir la extracción del mineral y los estériles y servir de galería de drenaje del agua de las labores principales, pero que no llegaron a completar. En su interior he encontrado una punterola de hierro, de 14 cm de longitud, de sección rectangular de 3,5 por 4 cm y base de 6 x 5 cm, muy similar a una hallada en la mina romana La Loba, en Fuente Obejuna, en la provincia de Córdoba.

Punterola de hierro, de 14 cm de longitud.

La sociedad La Conchita también ejecutó trabajos destinados a desescombrar una antigua galería romana en la mina Disgusto, situada al sur de la mina Carolina, consiguiendo recuperar aproximadamente ocho metros de su longitud total, mientras que el resto sigue derrumbado e inaccesible. Los primeros metros de este sector corresponden a un plano inclinado descubierto, que permite el acceso a la galería subterránea propiamente dicha. Justo al inicio de esta galería se conserva, en excelente estado, un lucernario tallado en la pared derecha: esta abertura presenta unas dimensiones de unos 15 cm de anchura, 10 cm de profundidad en la base y 15 cm de altura. El lucernario, claramente destinado a alojar la lámpara utilizada para iluminar el área de trabajo, evidencia una ejecución cuidadosa, adaptada a las dimensiones habituales de estas lámparas romanas —que suelen medir cerca de 13 cm de longitud—, un hecho que permitía situar la lámpara de manera que la mecha sobresaliera completamente de la cavidad y se maximizara el aprovechamiento de la luz dentro del espacio subterráneo. Este detalle, además de ilustrar la funcionalidad y el ingenio de los mineros romanos, refuerza la importancia del conjunto como testimonio material de las técnicas de iluminación y de la organización del trabajo en las minas de época romana.

Lucernario en la galería romana de la Mina Disgusto de Colera, fotografía de Joan Abella i Creus.

El combustible con que alimentaban estas lámparas era el aceite de oliva, abundante en la zona, que les proporcionaba una iluminación de calidad, sin emisión de humos, muy duradera y con un consumo muy regular, que conocían bastante bien, de manera que las llenaban con el aceite suficiente para que les durase una jornada de trabajo; así, sin relojes y sin ver la luz del sol, al apagarse la llama de la lucerna sabían que debían regresar a casa. En la parte superior de la entrada de esta mina me llamó la atención que los antiguos explotadores dejaron intacta la parte del filón de Cuarzo, objeto de la explotación, que debido a la erosión diferencial sobresalía de la superficie; práctica que he visto en otras labores, y que entiendo dejaban a modo de testimonio: al abandonar una mina tapaban las labores y, en caso de querer reanudarlas más adelante, disponían de un punto de referencia difícil de borrar. Lo cierto es que actualmente podría resultarnos útil para localizar antiguas explotaciones.

Detalle del lucernario en la mina Disgusto de Colera, fotografía de Joan Abella i Creus.

Al norte de la mina Carolina, siguiendo el trazado actual del GR-92/E-10, justo en el llamado Pla de les Vaques, donde el GR se bifurca para ir a Portbou, pueden observarse diversos montones de piedras separados pocos metros unos de otros, que por su tipología no deben confundirse con los «clapers», tan típicos en estas comarcas como resultado del despedregado del terreno y que servían para reparar los muros, las canalizaciones de agua o las barracas de piedra seca. Estos montones, en mi opinión, eran los estériles después de que los mineros, distribuidos en cuadrillas, separaran el mineral. Material procedente de una galería que aún está completamente obstruida a escasos metros del lugar indicado.

Volviendo a la mina Carolina, al examinar el suelo de la mina, nos damos cuenta de que hay una ingente cantidad de Cuarzo triturado de granulometría milimétrica e inframilimétrica formando una gruesa capa junto con restos cerámicos, de carbón y otros estériles, lo que permite conjeturar que la obtención del Oro se hacía a pie de mina y que los restos de todo el proceso, al clausurar la explotación, se depositaron en el interior de la mina.

Es interesante mencionar al historiador Diodorus Siculus (siglo I a.C.), quien en el volumen III de su monumental obra Bibliotheca describe con gran detalle los procesos que los mineros de la época seguían una vez separado el Cuarzo aurífero del resto, y que nos ilustra cómo podrían haber sido los trabajos en el yacimiento de Colera.

«Los jóvenes» ... «recogen el mineral para llevarlo al exterior de la mina» ... «Entonces, los hombres de más de 30 años dividen en porciones la roca extraída» ... «colocándolas en morteros de piedra y golpeándola con mazos de hierro hasta que queda reducida a un tamaño menor que» ... «las semillas. Las mujeres y los ancianos reciben el polvo de roca de estos hombres, y lo colocan en una serie de molinos» ... —que podrían ser también morteros, dependiendo de la producción de cada mina— «lo muelen hasta que su porción ha sido reducida a la textura de una fina harina.» ... «En la etapa final, obreros cualificados, recogiendo esta fina arena» ... «la colocan en una artesa de madera ligeramente inclinada y vierten agua. Este flujo de agua disuelve la materia terrosa que circula hacia abajo sobre la tabla, mientras que el material que contiene el oro permanece sobre la madera a causa de su mayor peso. Después de hacer esto varias veces, lo recogen cuidadosamente con las manos, frotándolo ligeramente con esponjas para eliminar el polvo y el material terroso hasta dejar solo el oro puro. Finalmente, otros obreros cualificados recogen este producto y lo colocan en crisoles de arcilla de medidas y pesos determinados. Lo mezclan con una pieza de plomo para proporcionar la masa, granos gruesos de sal, un trozo de estaño y salvado de cebada. Cociéndolo en un horno durante cinco días y noches sin interrupción. Una vez enfriado, recuperaban el oro puro con pequeñas cantidades de escoria»; este último proceso se conoce como copelación.

Vista general de la mina Carolina de Colera, fotografía de Joan Abella i Creus.

En el exterior de la galería romana de la mina Disgusto, al sur de la mina Carolina, he encontrado lo que parece ser una de estas escorias resultantes del proceso de copelación, muy singular por el elevado contenido de magnesio, asociado con zinc y otros elementos muy minoritarios, y recubierto de una costra formada por Brucita Mg(OH)₂ y Smithsonita Zn(CO₃) de neoformación. Creo que el magnesio procede de la sal marina.

Sabemos que, muy cerca de la costa de Colera, hay diversas minas con filones de Galena que podían suministrar el plomo necesario para este proceso. Además, encontré una pieza triangular de plomo en el escombro de la mina Carolina, la cual podría corresponder a la unidad de plomo mencionada por Diodoro de Sicilia.

¿Y el estaño? El estaño podían obtenerlo de muy cerca, concretamente, justo entre la parroquia de Sant Miquel de Colera y el depósito de Colera, paraje que en algún tiempo se llamó Pedrera de Freixes «bruxas» (sic.), y que a principios de 1847 la empresa La Conchita registró como Mina Pablo, reabriendo una galería de exploración de unos 60 metros de longitud, partiendo del punto donde era visible un filón, antiguamente explotado a cielo abierto, que contenía Casiterita SnO₂, la principal mena de estaño.

Podemos completar la información de Diodorus Siculus con lo que describe Caius Plinius Secundus (23-24 al 79) en su obra Historia naturalis, que, aunque con mucho menor detalle, al referirse a la explotación del Oro en minas y pozos, nos dice que una vez triturado el Cuarzo aurífero —teniendo en cuenta que al emplear el método de la torrefacción este Cuarzo ya había sido sometido a un primer tratamiento térmico—, era lavado, tostado, molido hasta convertirlo en polvo, separado y fundido en crisoles. Por tanto, sabemos que antes de pasar a los molinos el mineral se sometía a un segundo proceso térmico que, sin duda, permitía realizar el proceso de molienda con menor tiempo y mayor efectividad.

Una vez purificado este Oro, creo que habría sido transportado a la próxima Emporiae por mar, descartando a priori una ruta interior por tres motivos principales: la duración, el riesgo de robo y el mayor coste. Una vez allí, una parte iría a algún taller especializado para elaborar joyas, y los posibles excedentes se enviarían a Roma para acuñar moneda.

El día 4 de agosto de 2014, en la costa de Colera, cerca de la punta de la Mercè y a unos veinte metros de profundidad, fue encontrada la parte metálica de un ancla de época romana: un cepo de plomo, de 95 centímetros de largo por unos 20 de ancho y un peso aproximado de 40 kilogramos. Un ancla de estas características pertenecería a un barco de unos 18 metros de eslora, según cálculos actuales, lo que concuerda con los barcos pequeños romanos que tenían entre 16 y 20 metros de eslora y podían cargar unas 70 toneladas. Dada la privilegiada situación de las minas cerca del mar, entendemos que el oro obtenido sería transportado en un barco de estas características; uno de sus destinos, la ciudad de Emporiae.

Cepo de ancla romana, encontrado en la costa de Colera. Fuente: Guardia Civil.

Explotación en época contemporánea

El último período de explotación de las minas de Colera para la obtención de oro tuvo lugar a mediados del siglo XIX, durante un corto pero intenso intervalo que considero vale la pena dar a conocer, entre otras razones por las personalidades involucradas y el inusual eco internacional.

El interés por la re-explotación de las minas de Oro en nuestro país tuvo lugar a partir del momento en que el imperio español perdió las colonias americanas ricas en Oro, durante el primer cuarto del siglo XIX, y declina durante la segunda mitad del siglo XIX con la llegada del Oro descubierto en California (EE. UU.) y Australia.

El 18 de julio de 1846, ante el notario José Maria Morales de Llançà, se formalizó la constitución de la Sociedad Anónima La Conchita, también conocida como Sociedad Minera La Conchita. Sus fundadores fueron Joan Guanter Gironella, de Colera, hacendado, futuro juez municipal de Colera y primer presidente de la compañía; Pere Guanter, comerciante de Llançà; Pere Malagraba Masó, de Vilamaniscle; Esteva Falcó, de Llançà, que fue el primer tesorero de la compañía; y Manel Juan Camps, acaudalado comerciante de Vic establecido en Barcelona, propietario minero, que fue el primer contador de la compañía. El objetivo era la explotación minera, y el capital se dividió en 375 acciones —300 de pago y 75 liberadas, es decir, aquellas cuyo valor no se satisface pecuniariamente—. Aunque no conocemos cuál fue el valor fundacional de la sociedad, sabemos que en 1849 se vendían dos acciones por importe de 400 duros cada una, de manera que podemos estimar que el precio de cada acción fue de 400 duros y por tanto el capital inicial habría sido de 120.000 duros. Por cierto, en aquella época recibía el nombre de duro la moneda con valor de veinte reales de plata, puesta en circulación a partir de 1822; esta denominación procede, por adaptación lingüística, del término «peso duro», como también se llamaban los reales de ocho que la corona castellana comenzó a acuñar en las colonias de América en el siglo XVI. Al tratar de monedas en épocas distintas, siempre me gusta contrastar precios con el momento actual para tener una noción más acertada del valor. Por ejemplo, el sueldo de un catedrático en Madrid era de 6.000 reales anuales y en 2023 de 45.000 euros; el salario medio en España de 1846 era de 2.400 reales anuales y en 2024 es de 26.000 euros. Si tenemos en cuenta otras variables como el precio del suelo urbano en la Barcelona de 1846 y el suelo urbano a día de hoy, así como otros ejemplos de salarios, podríamos extrapolar que el valor actual del capital estaría en torno a los quince millones de euros.

El 4 de enero de 1847, y bajo la vigente ley de minas de 1825, el Sr. Manel Juan Camps registró y denunció las minas Cuzco, Hernan, Pesar, Disgusto, Cortés y Pablo, y el Sr. Pere Malagraba, la mina Carolina, que fueron demarcadas en tres pertenencias cada una (16,5 kilómetros cuadrados) entre los días 8 y 9 de junio de 1847, iniciándose de inmediato trabajos de investigación y exploración.

Plano de las minas de Colera levantado en 1849 por Carl Hermann Müller. Publicado en 1854.

La sociedad nombró director general al ingeniero de minas gaditano Enrique Rosales, quien estudió en la prestigiosa escuela de minas de Freiberg, en Alemania —la Bergakademie—, de 1837/1838 a 1840/1841, y antes de incorporarse a la Sociedad La Conchita había trabajado para empresas nacionales e internacionales vinculadas a la explotación del carbón. El hecho de disponer de un ingeniero de minas en la nómina de una Sociedad en España a mediados del siglo XIX era un hecho muy singular que pone de relieve la importante inversión de los capitalistas que participaron en esta empresa de búsqueda del Oro en Colera. Sabemos que en 1849 el cuerpo de ingenieros de minas en España era de 49 miembros, la mayoría funcionarios; por tanto, contar con un ingeniero en plantilla daba cuenta de la importancia y la modernidad de una empresa que, en un contexto de transición entre la preindustrialización y la industrialización de Cataluña, conseguía incorporar perfiles técnicos altamente cualificados en un momento de escasez de ingenieros. Esta realidad evidencia el carácter avanzado y la visión de futuro de una sociedad impulsada por sectores liberales y emprendedores, que supo anticiparse a los retos de una nueva era industrial y proyectar Cataluña como motor de modernidad económica y social, en sintonía con las economías punteras de Europa.

Precisamente la relación del Sr. Rosales con la Bergakademie, especialmente con uno de sus académicos, el profesor Carl Bernhard von Cotta (1808-1879), eminente geólogo e ingeniero de minas de fama mundial que, entre muchos méritos, contribuyó al desarrollo de la geología económica y es considerado uno de los creadores de la ciencia de los yacimientos minerales; también fue responsable de la clasificación moderna de las rocas e incrementó la colección de minerales y rocas de la academia, que aún hoy es una de las mejores del mundo. Esta relación fue clave para que la empresa dispusiera de precisos estudios geológicos del yacimiento de Colera.

Carl Bernhard von Cotta en el año 1847, fotografía de dominio público.

Von Cotta organizó una expedición de estudio a Colera en el año 1849, en la que participaron ni más ni menos que el barón Friedrich Constantin Freiherr von Beust (1806-1891), formado también en la academia de minas de Freiberg como geólogo y posteriormente licenciado en derecho; era Berghauptmann, es decir, capitán de la autoridad minera del entonces reino de Sajonia, y al cabo de dos años se convirtió en Oberberghauptmann, el máximo funcionario minero de Sajonia bajo autoridad real. Además, tuvo un papel clave en la promulgación de la ley minera sajona de 1851.

Beust, Friedrich Constantin von, fotografía de Hanfstaengl, Hanns, de la Deutsche Nationalbibliothek.

Precisamente él, al regresar a Freiberg, hizo donación de diversos minerales y rocas procedentes de Colera al profesor Von Cotta, algunos de los cuales aún forman parte hoy de la colección del museo de la Bergakademie de Freiberg, registrados con los números 4047, 4048, 4049, 4050, 4051, 4052, 4053 y 5054 por el propio Von Cotta en el libro de inventario.

Etiqueta de un ejemplar de la Mina Carolina de Colera, llevado por el Barón Von Beust al museo de la Bergakademie de Freiberg.

El otro miembro de la expedición fue Carl Hermann Müller (1823-1907). Hermann Müller conoció a Rosales en la academia de Freiberg en el año 1841, se formó como geólogo y se especializó en el estudio de yacimientos minerales; a partir de 1851 obtuvo diversos cargos importantes en la administración minera y publicó muchos trabajos de sus estudios e investigaciones.

Carl Hermann Müller, fotografía de Patzig, Max, hacia 1870, de la Deutsche Nationalbibliothek.

Cabe señalar que la comisión de dos profesionales de la Bergakademie de Freiberg en 1849 para desplazarse desde el reino de Sajonia hasta el yacimiento aurífero de Colera, en la provincia de Girona, supone reconocer la excepcionalidad de una empresa de enorme complejidad técnica y logística en el contexto histórico del momento.

En una Europa donde la industrialización apenas se extendía y donde las infraestructuras modernas de transporte se encontraban en estado embrionario —en España, la única línea ferroviaria era entonces la de Barcelona a Mataró—, este viaje implicaba un largo periplo, con largas jornadas en diligencia y otros medios precarios. El envío de estos expertos representaba una apuesta decidida por la transferencia de conocimiento especializado y la voluntad de introducir innovaciones mineras de vanguardia. La Bergakademie de Freiberg, fundada en 1765, era reconocida en toda Europa por su excelencia en la formación técnica y científica aplicada a la minería y la metalurgia, y por la proyección de su alumnado internacional.

Esta delegación ponía de manifiesto no solo la magnitud de la inversión y la confianza depositada en la búsqueda y explotación del subsuelo catalán, sino también su carácter pionero en un país aún falto del carácter industrial que lo había precedido. El hecho se convierte así en un testimonio insólito del progreso técnico y del movimiento de saberes transnacionales en pleno siglo XIX, y revela la magnitud de los esfuerzos por conectar la periferia minera catalana con los centros neurálgicos del conocimiento europeo.

Carl Hermann Müller, acompañado por el Barón Von Beust, realizó un exhaustivo estudio del yacimiento aurífero de Colera; el dossier fue entregado a la sociedad La Conchita y en compensación la sociedad otorgó dos acciones, que se pusieron a la venta en octubre de 1849 antes de regresar a Sajonia. De las notas obtenidas, el Sr. Hermann Müller publicó un artículo en 1854, que el profesor Von Cotta incluyó en el volumen dos de la monumental obra «Gangstudien oder Beiträge zur Kenntniß der Erzgänge», bajo el título «Über die Erzgänge des Grubendistriktes von Culera in Catalonien», que contiene información privilegiada de los primeros trabajos llevados a cabo en las minas y, cómo no, de su geología. Nos sorprende que aún hoy sea el único estudio publicado sobre este interesante yacimiento.

De las noticias publicadas por el corresponsal en Barcelona del diario «El Clamor Público», el día 20 de noviembre de 1851, en referencia a la comisión formada por el Sr. Hermann Müller y el barón Von Beust, se dice que se llevaron «diferentes barriles de mineral» que fueron ensayados en Sajonia y que la noticia del hallazgo de oro fue comentada en la cámara alta y la cámara baja de Sajonia.

Del artículo del Sr. Müller, quiero destacar que de 1847 a 1849 la sociedad La Conchita había excavado, al final de los antiguos trabajos romanos de la gran cámara de explotación de unos cincuenta metros de longitud que aún es perfectamente visible en la mina Carolina, un pozo vertical de 34 metros de profundidad, dividido en dos niveles: una galería a 8 metros de la boca del pozo y de una longitud de 15 metros, y otra al final del pozo de 29 metros de longitud; también un segundo pozo en esta última galería de 22 metros de profundidad. Precisamente fue a esta profundidad donde el filón se enriquecía más en Oro. Estas labores permitieron al Sr. Hermann Müller reconocer el filón de Cuarzo aurífero; observó que el filón tenía un buzamiento de entre 75 y 80° en las labores antiguas, y que en profundidad era de 90° y en dirección sureste. También que el filón en profundidad tenía una potencia muy fluctuante, con alternancia de segmentos voluminosos, de hasta cuatro metros, a segmentos estrechos, estrangulados de hasta pocos centímetros; este desarrollo del filón en rosario podría haber sido la causa fundamental que explicaría el abandono de la mina al cabo de pocos años.

También hace hincapié en la presencia de sulfoarseniuro de hierro —Arsenopirita FeAsS—, uno de los pocos minerales que podemos encontrar asociados al Cuarzo, y en la tendencia del Oro a aparecer íntimamente asociado a este mineral, evidencia que he podido constatar con las muestras encontradas en el yacimiento. Además, añade que la Arsenopirita es más abundante en profundidad, una observación a considerar si tenemos en cuenta las noticias de los años siguientes que nos dicen que al profundizar las labores aumentaba la presencia de Oro.

Y al tratar del Oro anota tres datos interesantes: que el Oro suele encontrarse principalmente en Cuarzo de color gris negruzco, que del total del filón reconocido, de media un 10 % del Cuarzo contiene Oro visible, y que de estos tramos con Oro el contenido medio es de 0,16 gramos cada kilogramo y que en puntos excepcionales se llega a los 0,63 a 0,94 gramos por kilogramo (156,3 g/t, 625,3 g/t y 937,9 g/t), aunque reconoce que no pudo establecer la ley de Oro del yacimiento. También comenta que el tamaño de las partículas de oro raramente supera el tamaño de un grano de mijo, es decir, que como mucho llegaban a los 3 milímetros. En aquellos años la ley de oro de las minas en explotación en el continente europeo era de 10 a 20 gramos por tonelada y, aunque desconocemos la ley explotada en la mina Carolina, con los estudios del Sr. Müller estimamos que estaría en torno a los 15 gramos por tonelada.

Oro, Mina Carolina, Colera, Girona, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, medida del ejemplar 50 x 36mm.

En aquellos primeros años se dotó a la explotación Carolina de diversa infraestructura: se construyeron edificios para los operarios y para almacén; se abrió una galería, denominada Disgusto, con entrada por el barranco de la Murtra, que en mayo de 1851 ya tenía una longitud de 167 metros —pensemos que en aquella época el avance de las labores en el interior de la mina se hacía empleando la pólvora, en forma de cartucho introducido en la barrenada abierta manualmente por operarios expertos, avanzando unos diez metros al mes—, con la intención de instalar raíles y transportar en tren minero el mineral desde el interior de la mina hasta el puerto de Colera, para embarcarlo en barco hasta la fábrica de procesamiento. Lamentablemente no dispongo de ningún testimonio escrito que confirme que finalmente esta infraestructura se acabó ejecutando y menos aún que el transporte se hiciera con un tren minero. Lo que sí es cierto es que el mineral se embarcaba en barco, propiedad de la sociedad La Conchita, en el puerto de Colera y se transportaba hasta la fábrica de procesamiento.

Permítaseme un inciso para aclarar un hecho que puede causar malentendidos. A raíz de la promulgación de la Ley de Minas de 11 de abril de 1849, que no permitía a una persona tener más de dos pertenencias mineras contiguas o tres si era una sociedad de cuatro personas o más, la sociedad La Conchita, que ya era titular de las tres pertenencias que conformaban la mina Carolina, constituyó entre sus socios diversas sociedades —la Casualidad Primera, Casualidad Segunda, Feliz Primera, Feliz Segunda y la Feliz Tercera—, con la finalidad de solicitar las pertenencias contiguas a las de la Mina Carolina para que no les pudieran ser arrebatadas por empresas competidoras. Además, como la ley excluía del trámite de la demarcación a las empresas que tuvieran un ingeniero a su servicio, como era el caso de la sociedad La Conchita con el Sr. Enrique Rosales, pudieron demarcar libremente las pertenencias ahorrándose las inspecciones y la obligación de practicar labores a los pocos meses del trámite. Del mismo modo emitieron acciones de la mina Perrotina, Catalina, Naufrágio, Carrolina y Trementina, respectivamente, que en realidad nunca existieron como tales. No parece un caso especulativo, dado que las acciones pertenecían a los mismos socios y nunca fueron negociadas en ningún mercado de valores; lo que hicieron fue asegurarse unos derechos para que no les pudieran ser arrebatados y aumentar las reservas de capital para la explotación de la mina Carolina. Actualmente estas acciones pueden adquirirse como antigüedad, aunque para no confundirse conviene saber que representan una realidad que nunca existió.

Acción de la supuesta mina Carrolina, de Colera, 1851. Propiedad y fotografía de Joan Abella i Creus.

Retomando el relato, cabe decir que los trabajos de la época fueron ingentes; de hecho, así lo corrobora una noticia aparecida el día 9 de mayo de 1851 en el diario El Heraldo de Madrid, donde podemos leer que la sociedad La Conchita tenía más de trescientas personas trabajando en la mina Carolina. Muchísimo personal si tenemos en cuenta que estas comarcas a mediados del siglo XIX estaban muy despobladas; piénsese que según el Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar, de Pascual Madoz, en 1849 en Colera vivían 101 personas. Al parecer se desplazaron muchos trabajadores venidos de Francia que incluso formaron una colonia; de hecho, la falta de operarios provocó un aumento del 80 % de los jornales. En este año 1851 los trabajos interiores se enlazaron con la galería que tenía entrada por el barranco de la Murtra, lo que facilitó el transporte del mineral hasta el embarcadero.

En mayo de 1850 se había producido un cambio significativo en la dirección de la compañía minera. El presidente en funciones presentó su dimisión, abriendo paso a una transición empresarial. Tanto la vacante del cargo como la de tesorero fueron ocupadas por nuevos capitalistas, que asumieron el control de la compañía. Este cambio crucial en la sociedad La Conchita tuvo lugar en un momento clave para las inversiones a corto plazo que debían llevarse a cabo y que requerirían mayor capital e influencia. Este apoyo provino, en gran parte, de la sociedad Girona Germans Clavé i Companyia, conocida popularmente como la «casa Girona», liderada por Manel Girona Agrafel (1817-1905), uno de los representantes más destacados de la alta burguesía catalana. El Sr. Manel Girona fue uno de los principales impulsores de la primera revolución industrial en Cataluña y España, cofundador del primer banco comercial e industrial de la península —el Banc de Barcelona—, y de la Companyia General de Tabacs de Filipines, la primera multinacional española; fundó la Cambra de Comerç de Barcelona y además fue alcalde de Barcelona de 1853 a 1861. La sociedad se convirtió en el nuevo tesorero de La Conchita.

Manel Girona Agrafel, fotografía hacia 1860, dominio público.

Su nuevo presidente fue Josep Manel Planas Compte (1794-1874), notario de Barcelona, que había participado activamente en diversos conflictos bélicos, alcanzando el grado de comandante; fue diputado en las cortes y diputado provincial, e impulsor de la línea de ferrocarriles de Barcelona a Madrid.

Y el cargo de contador recayó en Manel Juan Camps, quien precisamente, unos meses antes, concretamente el 27 de agosto de 1850, en junta general de accionistas cedió a la sociedad La Conchita —y esta aceptó— la fábrica de fundición titulada «San Manuel», situada en el Poblenou de Barcelona, pasando a ser copropietarios los tenedores de las acciones.

En 1851, año en que la compañía La Conchita descubrió la concentración más notable de oro en la veta de cuarzo, tuvo lugar un acontecimiento de gran resonancia internacional: la Great Exhibition of the Industry of All Nations, en el Crystal Palace en el Hyde Park de Londres.

Aunque la participación de España en el evento estuvo muy por debajo de las expectativas esperadas por importantes sectores económicos del país, los miembros de la sociedad La Conchita, declarados liberales y destacados impulsores de la industrialización del país, no desaprovecharon la ocasión, presentando al público de Londres dos ejemplares de Oro en Cuarzo de la mina Carolina, que junto con cuatro de Galenas de las minas de Falset, fueron los minerales de Cataluña que allí se expusieron. No está escrito, pero creo que lo hizo posible la relación entre Josep Manel Planas i Compte, presidente de la sociedad La Conchita, con Laureà Figuerola i Ballester (1816-1903), catedrático de economía y derecho, que llegaría a ser ministro de hacienda y presidente del Senado español, y el máximo impulsor de la implantación de la peseta como unidad monetaria. Laureà Figuerola fue nombrado comisario para representar a España en la exposición de Londres, y ambos eran importantes miembros de la Societat Econòmica Barcelona d'Amics del País, en la que el Sr. Figuerola presentó su informe sobre esta exposición. Cuando el gobierno español hizo un llamamiento para presentar una rica colección de minerales en la exposición de Londres, la sociedad La Conchita facilitó dos ejemplares al departamento de minas de la provincia de Girona, que los hizo llegar a la exposición.

Stand de la minería en la Great Exhibition of the Works of Industry of All Nations, Londres 1851.

Eran dos ejemplares de 8,16 y 2,27 kilogramos respectivamente, y que el Catalogue of the Spanish Productions sent to the Great Exhibitions, publicado en Londres, destacó como más ricos que los del yacimiento de Berezovsky en Rusia, el primer yacimiento de Oro descubierto en 1745 en ese país, con una riqueza media de 30 a 40 gramos por tonelada y que en 1885 produjo 403 kilogramos de oro. Sin duda eran dos piezas destacables, que se exhibieron en uno de los 27 stands habilitados para exponer los minerales de quinientos expositores de todo el mundo, situados inmediatamente a la izquierda de la entrada por la puerta sur en la planta baja del palacio de cristal, y que recibieron la visita de seis millones de personas.

Oro, Mina Carolina, Colera, Girona, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, medida del ejemplar visible 40 x 25mm.

La exposición fue inaugurada el día uno de mayo y fue clausurada el 15 de octubre de 1851, fecha a partir de la cual muchos de los materiales expuestos fueron retirados por los expositores y otros se distribuyeron a museos de Londres y otras partes del Reino Unido. He indagado y no hay constancia de que los dos ejemplares se quedaran en el Reino Unido, ni tampoco en museos españoles, por lo que pienso que volvieron a manos de la sociedad La Conchita y, muy probablemente, a los hogares de sus principales inversores.

En relación a la fundación del Poblenou de Barcelona, a finales de 1850 se iniciaron los trabajos para reacondicionar la fábrica de hilados de algodón «El Tint», propiedad del banquero Ignasi Girona, padre de Manuel Girona, para convertirla en un establecimiento de amalgamación y beneficio del mineral de oro procedente de Colera. Esta instalación constituiría uno de los primeros establecimientos metalúrgicos del Poblenou barcelonés.

A mediados del año 1851, diversas muestras de Cuarzo aurífero, debidamente selladas y encajadas, fueron enviadas a la Escuela de Minas de Madrid para ser analizadas; los resultados fueron publicados en la Revista Minera, tomo II de 1851, curiosamente por el Sr. Nazario Carriquiri Ibarbegaray (1805-1884), copropietario de diversas sociedades explotadoras de minas de cobre, plomo, hierro y carbón, pero el Sr. Carriquiri no tenía ninguna formación científica, solo realizaba donaciones a la citada escuela; de hecho, tampoco se le conoce formación profesional de ningún otro tipo. El Sr. Nazario Carriquiri es una figura, cuando menos, controvertida, y fue uno de los grandes beneficiados de la desamortización de Mendizábal. Su relación con miembros de la sociedad La Conchita le viene de cuando fue diputado en las cortes por Navarra de 1843 a 1879, coincidiendo con Josep Manel Planas Compte. Carriquiri fue uno de los principales beneficiados a raíz del Real Decreto de 19 de febrero de 1836, decretado por Juan Álvarez Mendizábal, que lo convirtió en uno de los mayores terratenientes de Navarra, junto con Joaquín Fagoaga Laurencena, quien era titular de 40 acciones de la sociedad La Conchita, es decir, el 10,67 % del capital. El Sr. Carriquiri era también un empresario vinculado a la creación de la red ferroviaria de España, relacionado por tanto con la familia Girona.

En el contexto de la minería de mediados del siglo XIX, y concretamente en la literatura especializada del año 1851, era bastante habitual encontrar publicados resultados de ensayos de minerales auríferos que prometían riquezas extraordinarias. Muchas de estas publicaciones destacaban resultados aparentemente espectaculares, pero conviene advertir que a menudo inducían a equívocos notables entre el público lector, principalmente a causa de la falta de rigor en la explicación de la procedencia y naturaleza de las muestras analizadas.

Un ejemplo paradigmático lo encontramos en un artículo publicado en una revista minera de la época sobre los ensayos «realizados» por el Sr. Carriquiri, en el cual, de cada 46 kilogramos de mineral extraídos de la mina Carolina, se obtenían 499,38 gramos de oro; es decir, un 1,09 % de oro en peso, o, extrapolándolo, 10.856,07 gramos de oro por tonelada de mineral. Si se interpretara este valor como la «ley de oro» del filón, sería una falsedad descomunal, ¡una verdadera «fake news» de la época! Lamentablemente, era una práctica poco ética pero relativamente frecuente en la época: los resultados, aun procediendo de ensayos sobre ejemplares puntualmente excepcionales en riqueza, se publicaban como si fueran representativos de un conjunto de ejemplares auríferos del yacimiento —46 kilogramos en este caso—.

Esta confusión se veía amplificada por el hecho de que los ensayos a menudo no distinguían entre el análisis aleatorio del conjunto de un filón de cuarzo aurífero —suficientemente representativa para determinar la ley del mineral— y el análisis de una muestra muy rica o de un ejemplar excepcional. Esta distinción, elemental para cualquier especialista, escapaba a menudo al lector poco avezado de la época, con el resultado de que la noticia de estos rendimientos prodigiosos circulaba sin filtros ni cuestionamientos por los medios de comunicación, alimentando expectativas a menudo irreales.

En definitiva, conviene remarcar que el resultado del ensayo puntual podía ser, en efecto, correcto desde el punto de vista analítico, pero extremadamente engañoso si se presentaba como representativo.

Para que nos hagamos una idea: según el Traité Des Gîtes Minéraux Et Métallifères, de Fuchs Ed. et de Launay, París 1893, entre 1883 y 1884 en la mina Vulkoy Botes en Hungría el contenido de oro por tonelada de mineral aurífero era de 15 a 43 gramos por tonelada y se consideraba elevado; de hecho, a mediados del siglo XIX la media de oro por tonelada mineralizada era de 10 a 20 gramos, y actualmente las minas de Oro operan en porcentajes a menudo inferiores a los 5 gramos por tonelada.

La corta trayectoria de la sociedad minera La Conchita estuvo condicionada por una confluencia de factores geológicos, tecnológicos y económicos que, finalmente, comprometieron su viabilidad. Desde el punto de vista geológico, la explotación se centró en un filón de cuarzo aurífero de tipo rosario, caracterizado por su morfología discontinua, con alternancia de ensanchamientos y estrechamientos súbitos, hasta que, a una determinada profundidad, el filón se redujo a escasos centímetros de anchura, dificultando gravemente la continuidad de la extracción.

A este escenario adverso se añadía el contexto tecnológico de la época: nos encontramos en un momento de transición entre el período preindustrial y los inicios de la industrialización en Cataluña, en que las técnicas de prospección y análisis mineral no permitían aún evaluar con precisión el potencial del filón. Esto, sin duda, limitó la capacidad de toma de decisiones estratégicas y condicionó severamente la inversión a largo plazo.

Paralelamente, el mercado internacional del oro se vio alterado drásticamente con la entrada en escena de los grandes yacimientos californianos y australianos, descubiertos hacía pocos años, que inundaron el mercado europeo de oro a menor coste de extracción y mayor rendimiento, estableciendo un contexto de competencia global muy desfavorable para iniciativas locales con una estructura de costes mucho más elevada.

Oro, Mina Carolina, Colera, Girona, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, medida del agregado 1,75mm.

Aunque La Conchita disponía de una infraestructura relativamente avanzada para la época, con un modelo de empresa moderno que incluía la presencia de un ingeniero de minas, procesos de beneficio del mineral hasta la obtención de oro refinado y una organización empresarial coherente, estas ventajas no pudieron compensar las limitaciones inherentes del yacimiento ni las dificultades técnicas de la exploración en profundidad. No obstante, lo que hasta entonces no había supuesto un inconveniente —la distancia entre el lugar de extracción y el centro de procesamiento y fundición—, implicaba unos costes logísticos y organizativos adicionales que, en un escenario de rentabilidades menguantes, también incidieron en la inviabilidad económica del proyecto.

Con la coyuntura expuesta, la primera medida que tomaron fue renunciar en marzo de 1856 a 14 de las 21 pertenencias; de hecho, sabemos gracias al censo de 1857 que en ese año ya no habitaba nadie en la caseta de la mina Carolina, por lo que entendemos que se habrían paralizado los trabajos de extracción. También sabemos que en 1861 ya se había cerrado la fábrica del Poblenou de Barcelona, y que en marzo de 1863 se ofrecieron en arrendamiento la explotación de las minas; en ausencia de arrendatarios potenciales, a finales de 1863 la sociedad La Conchita renunció a las últimas pertenencias mineras y se disolvió la sociedad. Y ya no hubo ningún intento más de reanudar la explotación del Oro. La Historia no fue favorable.

Las pertenencias que habían conformado la mina Carolina se volvieron a denunciar en diversas ocasiones como mina de hierro: en 1898 con el nombre de Segunda, en 1916 con el de Carmela y en 1924 con el de Carmen; en estos períodos no se llevaron a cabo trabajos de ningún tipo. Sí consta que los últimos trabajos de explotación de la mina tuvieron lugar en los años 1908-1909 por parte de una sociedad con sede en Madrid, que bajo la razón social de Santana Gayarre y Compañía denunció un gran número de pertenencias mineras con el nombre de mina Cuarta, Quinta, Sexta, Segunda Sexta y Séptima, entre los términos de Colera y Portbou, y extrajo diversas toneladas de Pirita de la antigua mina Carolina para obtener azufre destinado a la elaboración de ácido sulfúrico. Esto explica la presencia de utillaje moderno en el interior de la mina y de restos de escoria de fundición de hierro en el escombrero. Los estériles de estos últimos trabajos de explotación son muy visibles y destacan por conformar un escombrero de coloración ocrácea —resultado de la oxidación de restos de sulfuros de hierro—, superpuesto a la reliquia del antiguo terrero, disperso cuando se acondicionaron las terrazas y los muros de piedra seca para plantar olivos, años después de que la filoxera (Phylloxera vastatrix, un insecto de origen americano que ataca la base de la vid y provoca en poco tiempo su muerte; debido a la rápida reproducción de estos artrópodos), introducida en Francia hacia el año 1865, llegara a Colera en 1879 y en tan solo tres años causara la destrucción total de los viñedos.

Propuesta de un modelo genético

La evidencia geológica, estructural y mineralógica recogida en este trabajo me permite proponer un modelo genético para el yacimiento de oro de Colera basado en tres grandes episodios sucesivos. El primero tuvo lugar en el marco de la orogenia pirenaica, formándose los filones de Cuarzo blanco, con contenido subordinado de sulfuros primarios como Arsenopirita (FeAsS) y Pirita (FeS₂), a partir de fluidos hidrotermales.

Oro, Mina Carolina, Colera, Girona, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, medida del ejemplar 50x36mm.

El segundo episodio tuvo lugar al formarse las fallas durante el período de distensión tectónica post-orogénica. El filón experimentó una fracturación interna intensa que afectó tanto al Cuarzo como a los sulfuros primarios, y una nueva circulación de fluidos hidrotermales precipitó los sulfuros secundarios como Galena (PbS) y Calcopirita (CuFeS₂), provocando la disolución parcial o total de la Pirita y dejando pequeñas cavidades que acabaron tapizadas de cristales euhédricos de Cuarzo de tamaño milimétrico.

Finalmente, en una etapa mucho más reciente y aunque de cronología imprecisa por falta de dataciones directas, un nuevo episodio tectónico generó microfracturas dentro del Cuarzo, y la circulación de fluidos hidrotermales residuales ricos en hidrocarburos (CH₄, C₂H₆) y CO₂ favoreció la formación de grafito y la precipitación de Oro en un entorno redox fuertemente reductor.

Durante la compresión tectónica asociada a la orogenia pirenaica (65-35 Ma), los metasedimentos cambro-ordovícicos, que hoy son los esquistos de la caja filoniana, sufrieron una intensa fracturación, generando fracturas subverticales que actuaron como vías preferentes para la circulación de fluidos hidrotermales ricos en sílice, propiciando la formación de los filones de Cuarzo blanco y, de manera accesoria, la precipitación de sulfuros primarios que, en orden decreciente de abundancia, son Arsenopirita FeAsS, Pirita FeS₂ y Esfalerita (Zn,Fe)S. Este episodio determinó la estructura y la mineralogía primaria del filón.

Los análisis que he realizado en la Arsenopirita de la mina Carolina revelan que no contiene oro: el oro no está ligado químicamente a la Arsenopirita y, por tanto, este elemento no fue transportado en asociación con el arsénico como en otros yacimientos, sino en una etapa posterior.

Elemento	Tipos de línea	Concentración condicional	Relación k	Peso %	Peso Sigma %	Atom. %
S	K-Serie	30.68	0.24036	21.18	0.06	35.20
Fe	K- Serie	81.53	0.72905	35.89	0.08	34.25
As	K- Serie	78.17	0.79266	42.94	0.10	30.55
Sb	L- Serie	0.00	0.00000	0.00	0.04	0.00
Total:				100.00		100.00

Resultados del análisis de espectroscopía de rayos X por dispersión de energía de un ejemplar de Arsenopirita de la Mina Carolina de Colera.

En la escombrera de la mina, no es difícil encontrar muestras de Cuarzo con una superficie particularmente plana y muy lisa, que delata un segundo episodio geológico que afectó a los filones. Después de la fase compresiva principal, en un contexto tectónico de distensión, hace entre 25 y 14 Ma, tuvo lugar el desarrollo de un sistema de fallas; el deslizamiento causado al desplazarse una pared del encajante con el filón de Cuarzo provocó esfuerzos mecánicos responsables de la fracturación del filón —tanto del Cuarzo como de los sulfuros primarios—, y fenómenos térmicos que habrían reactivado los fluidos hidrotermales, favoreciendo la precipitación de sulfuros tardíos como Galena (PbS) y Calcopirita (CuFeS₂). Estos fluidos hidrotermales, de carácter relativamente oxidante, provocaron la disolución parcial o total de la Pirita, generando cavidades relictas dentro del Cuarzo que, en una última etapa, fueron parcialmente tapizadas por cristales euhédricos de Cuarzo translúcido a transparente y de tamaño milimétrico.

Los análisis por EDS realizados en la Galena confirman que tampoco en esta fase el Oro muestra ninguna asociación geoquímica con los sulfuros secundarios. Este hecho refuerza la hipótesis de una tercera etapa mineralizadora independiente, durante la cual el Oro habría sido transportado y precipitado mediante fluidos de naturaleza diferente, muy probablemente en un contexto redox más reductor.

Elemento	Tipos de línea	Concentración condicional	Relación k	Peso %	Peso sigma %	Atom. %
O	K-Serie	7.93	0.02480	9.34	0.15	47.81
Al	K-Serie	0.33	0.00209	0.28	0.02	0.85
Si	K-Serie	3.69	0.02695	2.77	0.04	8.08
S	K-Serie	5.30	0.04154	3.13	0.05	7.98
Fe	K-Serie	2.39	0.02138	1.35	0.04	1.98
As	K-Serie	1.10	0.01112	0.64	0.31	0.70
Pb	L-Serie	126.64	1.22667	82.49	0.31	32.60
Total:				100.00		100.00

Resultados del análisis de espectroscopía de rayos X por dispersión de energía de un ejemplar de Galena de la Mina Carolina de Colera.

De las muestras estudiadas, lo que más me ha llamado la atención es la presencia de Grafito; creo que es el responsable de la presencia de Oro en la mina. Tal como apuntó el Sr. Hermann Müller, y yo he podido verificar, la mayor parte del Oro se encuentra en Cuarzo gris negruzco y asociado a Grafito.

Elemento	Tipos de línea	Concentración condicional	Relación k	Peso %	Peso Sigma %	Atom. %
S	K- serie	1.07	0.00839	3.29	0.06	14.67
Fe	K- serie	2.32	0.02077	2.94	0.03	7.51
As	K- serie	2.31	0.02338	3.03	0.08	5.78
Ag	L- serie	3.82	0.03819	10.34	0.09	13.70
Au	L- serie	53.72	0.53722	80.41	0.13	58.34
Total:				100.00		100.00

Resultados del análisis de espectroscopía de rayos X por dispersión de energía de un ejemplar de Oro de la Mina Carolina de Colera.

En una etapa post-orogénica avanzada, la zona de Colera experimentó nuevos episodios tectónicos que provocaron la microfracturación del Cuarzo ya fracturado en una etapa anterior, generando una red fina de fisuras que actuó como receptáculo estructural principal para la formación de Grafito y la mineralización aurífera.

Este sistema de permeabilidad de las fracturas y microfracturas facilitó la circulación de fluidos hidrotermales residuales ricos en hidrocarburos como el metano (CH₄), etano (C₂H₆) y dióxido de carbono, en coherencia con lo propuesto para depósitos orogénicos auríferos similares (Gaboury, 2021). Según este autor, la capacidad de los hidrocarburos presentes en los fluidos para transportar oro en forma de complejos hidrogensulfurados (principalmente Au(HS)^-) supera la de los fluidos acuosos estrictos.

Como resultado de la interacción entre estos fluidos y el medio, al descender la temperatura y la presión, se formó el Grafito, tanto en forma de masas cristalinas como en agregados disgregados y sobre todo como inclusiones dentro de las microfisuras del Cuarzo, lo cual le confiere su tono gris negruzco característico.

En este entorno reductor, el Grafito habría actuado como agente reductor, cediendo electrones al oro al desestabilizarse el complejo hidrogensulfuro y liberando Oro; por tanto, el Grafito habría actuado como trampa redox activa.

El Oro

De manera que el Oro nativo en la mina Carolina de Colera se encuentra principalmente rellenando microfracturas dentro del cuarzo de tonalidad gris negruzca. También se observa sobre superficies cristalinas del cuarzo en las cavidades relictas generadas por la lixiviación completa de la pirita. Además, el Oro actúa como cemento, cohesionando fragmentos de Arsenopirita previamente fragmentada mecánicamente en una etapa anterior. Finalmente, también se presenta en asociación directa con Grafito.

Oro, mina Carolina, Colera, foto y colección de Joan Abella i Creus, anchura del campo visual 3mm.

En la etapa final de este último proceso mineralizador, la Arsenopirita experimentó una lixiviación parcial. Como resultado, pueden observarse agregados de Oro nativo que sobresalen de su superficie, formando morfologías que recuerdan pequeñas crestas. Esta etapa culminó con la cristalización de Calcita, que rellenó parcialmente vacíos intercristalinos, especialmente dentro del cuarzo.

Oro y Arsenopirita, Mina Carolina, Colera, Girona, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, medida del conjunto 2,5mm.

El Oro nativo raramente se presenta en cristales euhédricos, y solo de manera muy ocasional se pueden identificar formas subédricas que han permitido inferir la presencia de formas cristalinas simples, como el cubo y el octaedro, típicas del sistema cúbico.

Cristal subédrico de Oro, Mina Carolina, Colera, Girona, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, medida del cristal 0,15mm.

Sin embargo, el Oro se encuentra mayoritariamente en forma de agregados anédricos, con morfologías fuertemente condicionadas por el entorno físico y mecánico. Pueden reconocerse gotas de oro, superficies con huellas de deslizamiento por contacto con el cuarzo, granos alojados en poros submilimétricos dentro del cuarzo o, también, agregados intersticiales en el interior de la arsenopirita y el mismo cuarzo. Estas últimas morfologías, desarrolladas en espacios muy restringidos, confieren al oro un hábito laminar característico.

Oro, cristales subédricos, mina Carolina, Colera, foto y colección de Joan Abella i Creus, anchura del campo visual 1mm.

Por su formación, no es raro encontrarlo asociado al Grafito, a menudo en finas películas entre las capas del esquisto grafitoso asociado al Cuarzo gris.

Oro, Mina Carolina, Colera, Girona, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, medida del agregado 1,25mm.

Tal como ya apuntaba el Sr. Hermann Müller, el tamaño de los granos de oro encontrados en la mina Carolina es, en general, muy pequeño. No obstante, algunas fuentes históricas apuntan a un aumento del tamaño del grano en profundidad. En este sentido, cabe destacar una noticia publicada en el diario El Heraldo (Madrid, 09/05/1851), donde se mencionaba la existencia de granos de oro del tamaño de un piñón. Este tipo de referencias podrían haber sido cuestionadas si no fuera porque he encontrado una muestra con un agregado de oro de aproximadamente 7 mm, un tamaño comparable al de esta semilla en tierras catalanas. Con todo, el oro se encuentra a menudo muy diseminado, con granos inferiores a los 0,1 mm.

Minerales presentes en los yacimientos citados

Mineral	Fórmula IMA
Arsenopirita	FeAsS
Bismuto	Bi
Boulangerita	Pb₅Sb₄S₁₁
Calcita	CaCO₃
Calcopirita	CuFeS₂
Cassiterita	SnO₂
Esfalerita	ZnS
Fluorita	CaF₂
Gibbsita	Al(OH)₃
Grafito	C
Kintoreita	PbFe₃(PO₄)(PO₃OH)(OH)₆
Malaquita	Cu₂(CO₃)(OH)₂
Natrojarosita	NaFe₃(SO₄)₂(OH)₆
Cuarzo	SiO₂
Pirita	FeS₂
Pirrotina	Fe_1-xS (x=0 a 0,17)

Boulangerita y Oro, mina Carolina, Colera, fotografía y colección de Joan Abella i Creus, altura del campo visual 2,5mm.

Joan Abella i Creus

Sabadell, 08 de abril de 2026

Bibliografía:

Carrasco Llensa, Albert (2021). La mineria a Colera, segles XIX-XX. Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 52, 427-440.

Gaboury, D. The Neglected Involvement of Organic Matter in Forming Large and Rich Hydrothermal Orogenic Gold Deposits. Geosciences 2021, 11, 344.

Müller, Hermann. "Über die Erzgänge des Grubendistriktes von Culera in Catalonien." A: Cotta, Bernhard von (ed.). Gangstudien oder Beiträge zur Kenntniß der Erzgänge, Zweiter Band. Freiberg: Engelhardt, 1854.

MORGADO-RODRÍGUEZ, A., GARCÍA ALFONSO, E., GARCÍA DEL MORAL, L. F., ESQUIVEL, F. J., BENAVIDES, J. A., ESQUIVEL, J. A., Las representaciones prehistóricas del abrigo de Laja Alta (Jimena de la Frontera, Cádiz). Controversias y datos científicos, Pyrenae 56.1, 2025, 49-79. DOI: 10.1344/Pyrenae2025.vol56num1.2

Soriano, I., Soler, J., & Soler, N. (2012). ¿La primera orfebrería del Nordeste de la Península Ibérica? Nuevas aportaciones a partir de la cuenta áurea del Cau del Tossal Gros (Torroella de Montgrí, Girona). Trabajos de Prehistoria. DOI: 10.3989/tp.2012.12085, 69(1), 149-161.

Storemyr, P. (2014). Chert Extraction in the Stone Age Melsvik Quarries, Norway: Documentation of the 2013 Survey and Fire-Setting Experiments. Report, Per Storemyr Archaeology & Conservation Services, Brugg (CH); for Tromsø University Museum, 64 p.

Y Prensa histórica de la época.

Cualquier persona puede hacer uso de la información contenida en esta entrada; tan solo ruego que citen la bibliografía siguiente:

Abella Creus, Joan "L'Or de Colera, Girona, Catalunya. La mina «Carolina»". Mineralogistes de Catalunya, Vol. 16, núm. 2 (2025-2), pp.55-72.

Abella Creus, Joan "El Oro de Colera, Girona, Catalunya. La mina «Carolina»". Paragénesis, Vol. 5, núm. 2 (2025-2), pp.55-72.

Leesita, Pseudojohannita y otras especies minerales de uranio, Mina Eureka, Castell-Estaó, La Torre de Cabdella, Lleida, Catalunya

2026-01-31T13:58:00.024+01:00

Leesita, Pseudojohannita y otras especies minerales de uranio, Mina Eureka, Castell-Estaó, La Torre de Cabdella, Lleida, Catalunya

Joan Abella i Creus

Sabadell

Gemmòleg especialitzat en Diamant per la Universitat de Barcelona

joanabellacreus@gmail.com

Introducción:

El presente artículo tiene como objetivo continuar y complementar las publicaciones previas sobre este yacimiento mineralógico en cuestión, cuya investigación inicié junto al Dr. Joan Viñals i Olià. A lo largo de los últimos cinco años, he ido documentando y analizando fascinantes especies en esta mina, que sigue despertando un profundo interés en diversos ámbitos. En esta ocasión, se incluyen los nuevos hallazgos que enriquecen el patrimonio mineral de nuestro país y nuestra comprensión del yacimiento y de la singular diversidad mineralógica que alberga.

Este artículo está dedicado con el más sincero agradecimiento al Dr. Joan Viñals i Olià, cuya dedicación, conocimiento y pasión por la mineralogía han sido fundamentales para el desarrollo de esta investigación. Su labor incansable y su contribución invaluable han dejado una huella perdurable en este proyecto. Es a él a quien dedico este trabajo, con el profundo respeto y admiración que siempre me ha inspirado.

Bobfinchita, Na[(UO₂)₈O₃(OH)₁₁]·10H₂O

Mineral considerado extremadamente raro. Siendo esta la primera vez que se halla en Europa.

Se encuentra muy raramente en el interior de la mina, como mineral de neoformación y asociado a la Čejkaita, Devillina, Gordaita, Andersonita y Abellaita, y para mayor dificultad suele encontrarse cubierta de Thenardita de apariencia pulverulenta.

Bobfinchita, Mina Eureka, colección y fotografia Joan Abella i Creus, campo visual mayor 7mm.

El análisis de esta especie mineral ha sido muy dificultoso, no tan solo por la tendencia de la Gordaita a cristalizar sobre ella, sino por la particularidad que la Bobfinchita suele sustituir pseudomórficamente, parcial o totalmente a la Andersonita.

Además, la diferencia volumétrica de la celda unidad de la Bobfinchita de 3437.22 Å3, respecto a la de la Andersonita de 6686.51Å3, afeblece muy significativamente la estructura relicta de la Andersonita, por lo que la Bobfinchita acaba como un agregado polvoriento y muy inconsistente.

El color de la Bobfinchita es el amarillo azufre (RAL 1016), es opaco y no se distinguen cristales.

Borzęckiite, Pb(UO₂)₃(SeO₃)₂O₂·3H₂O

Se trata de una especie mineral extremadamente rara. La mina Eureka, es el tercer yacimiento en que ha sido hallada esta especie en el mundo.

Mineral de neoformación, lo descubrí en una zona de escombros mineros en el exterior de la mina, en la parte que no recibe insolación directa, de manera que en esta zona umbría los restos de Uraninita han permanecido más de cincuenta años en unas condiciones más hidratadas que los fragmentos depositados en la parte de solana (ver descripción de la Leesita). Este ambiente favoreció la oxidación de la Clausthalita PbSe presente en asociación mecánica con la Uraninita aportando el plomo y el selenio para la formación de la Borzęckiite.

Borzęckiite, Mina Eureka, colección y fotografia Joan Abella i Creus, campo visual mayor 4mm.

Aparece en forma agregados nodulares de hábito globular, no superiores a los 0,3mm., que en sección podemos observar que se han formado por cristales translúcidos de hábito acicular en disposición radiada. De color amarillo de zinc (RAL 1018) y brillo vítreo de tipo sedoso.

Guilleminita, Ba(UO₂)₃(Se⁴⁺O₃)₂O₂·3H₂O

Especie considerada rara. Se trata del primer hallazgo en la península Ibérica.

Lo he encontrado como mineral de neoformación en el interior de las galerías, aparece cristalizado sobre Uraninita o a pocos milímetros de ella entre los granos de la arenisca y entre los planos de exfoliación de las micas, esta restricción en el espació ha limitado en gran medida el desarrollo de cristales y confiere al conjunto un aspecto en forma de costra.

Guilleminita, Mina Eureka, colección y fotografia Joan Abella i Creus, campo visual mayor 5mm.

Aunque con la ayuda de unos cuantos aumentos podemos distinguir algunos cristales subhédricos y más raramente de euhédricos, compuestos por un pinacoide frontal {100} muy desarrollado, y por el pinacoide básico {001} y el prisma {0̅2̅1} muy poco desarrollados, son de hábito muy tabular casi laminar y alargados en sentido al eje B, formando agregados en disposición radiada.

Guilleminita. Dibujo cristalográfico. Autor: Joan Abella i Creus.

De color amarillo azufre (RAL 1016) a ligeramente amarillo zinc (RAL 1018), brillo vítreo de tipo graso y de translúcidos a opacos.

Kasolita, Pb(UO₂)(SiO₄)·H₂O

Es una especie muy rara en el yacimiento, neoformada junto a la malaquita y la Uranofana-Alfa en el interior de las galerías de la mina Eureka.

Kasolita, Mina Eureka, colección y fotografia Joan Abella i Creus, campo visual mayor 6mm.

Se presenta en agregados globulares que no superan los 0,25mm, de brillo vítreo de tipo graso, translúcidos y de color amarillo zinc (RAL 1018), en sección se puede observar que se trata de un denso agregado de cristales de hábito capilar en disposición fibrosoradiada.

Leesita, K(H₂O)₂[(UO₂)₄O₂(OH)₅]·3H₂O

Mineral del grupo de la Shoepita considerado extremadamente raro. Ës la primera vez que se halla en la península ibérica.

Mineral de neoformación, descubrí la Leesita en una zona de escombros mineros en el exterior de la mina. Según la investigación de Olds, Travis A., Plášil, Jakub, Kampf, Anthony R., Spano, Tyler, Haynes, Patrick, Carlson, Shawn M., Burns, Peter C., Simonetti, Antonio y Mills, Owen P. ("Leesite, K(H₂O)₂[(UO₂)₄O₂(OH)₅]·3H₂O, a new K-bearing schoepite-family mineral from the Jomac mine, San Juan County, Utah, U.S.A.", American Mineralogist, vol. 103, no. 1, 2018, pp. 143-150), durante la alteración de la uraninita, uno de los primeros minerales que se forma es la Schoepita. En un ambiente seco, la Schoepita pierde agua entre sus capas, lo que da lugar a la Metaschoepita. Si las condiciones incluyen un exceso de potasio y agua, este mineral suele convertirse en Compreignacita, debido a la estabilidad superior de esta fase en condiciones más hidratadas. Este comportamiento explica la rareza de la Leesita en los yacimientos de uranio, ya que su formación está favorecida solo en ambientes más secos, donde la disponibilidad de agua es limitada.

El clima de la región, que puede definirse como mediterráneo de montaña, con precipitaciones moderadas de entre 800 y 900 mm anuales, una humedad relativa promedio del 50 % y temperaturas medias que oscilan entre los 8 y 11 ºC. La Leesita se formó en condiciones de intemperie, a una profundidad de entre 5 y 30 centímetros, por debajo de una capa de restos de mineral y de estéril, de granulometría milimétrica a escasamente centimétrica, bastante compactada. Mientras que la capa subyacente, donde encontré esta especie mineral, estaba compuesta de fragmentos centimétricos poco compactados, con poca humedad. El mineral cristaliza sin asociación sobre gres, que es poco reactivo, formando una aureola por desecación cuyo diámetro no supera los 20 mm. La parte más externa de la aureola es rica en minerales de cobre. En el centro de la aureola, donde se concentró la mayor cantidad de solución y donde la evaporación fue más lenta, es donde observamos los cristales de mayor tamaño y con un grado de desarrollo subhédrico. En el resto de la aureola, es más frecuente la formación de una fina capa vítrea agrietada por desecación. También se puede encontrar asociada a la Pseudojohannita (ver descripción de esta especie).

Leesita, Mina Eureka, colección y fotografia Joan Abella i Creus, campo visual mayor 5mm.

Su área superficial está expuesta a la luz solar durante gran parte del día, creando en esta capa inferior unas condiciones ambientales restrictivas, con poca disponibilidad de agua. Se puede afirmar que, con ciclos de hidratación y deshidratación controlados, este ciclo de deshidratación parcial evita una hidrólisis continua, que habría favorecido la formación de Compreignacita u otros minerales de uranio más hidratados, que requieren condiciones más húmedas, en favor de la cristalización de tan rara especie mineral como la Leesita. Entre los fragmentos de estériles de la capa suprayacente hay una importante presencia de areniscas ricas en micas, especialmente Roscoelita, que proporcionó el potasio necesario para la formación de este rarísimo mineral.

Los cristales se presentan en dos hábitos, uno tabular romboédrico, formado por el pinacoide basal {001} muy desarrollado y por el prisma rómbico {210} muy poco desarrollado. El otro tabular pseudohexagonal, formado por el pinacoide basal {001} muy desarrollado, y por el prisma rómbico {210} y el pinacoide {010}, muy poco desarrollados. La Leesita, también puede encontrarse formando una macla de repetición cíclica según {110} de tres cristales, cuyo resultado se asemeja a una estrella de seis puntas. Los cristales de Leesita, raramente superan los 0,17mm. y suelen agregarse formando drusas, son de transparentes a translúcidos, su brillo es vítreo, aunque tienden a mate al deslustrarse por meteorización. De color amarillo zinc (RAL 1018), que suele virar a un tono intermedio entre el naranja y el marrón, por contaminación de arcilla ferruginosa.

Leesita. Dibujos cristalográficos. Autor: Joan Abella i Creus.

No es extraño encontrar sobre la Leesita cristales de Yeso transparentes o con inclusiones de sulfatos de cobre.

Meta-autunita, Ca(UO₂)₂(PO₄)₂·6H₂O

Como otras muchas especies de este yacimiento, es un mineral de neoformación, por lo que creo conveniente describir este proceso.

El proceso comienza con la infiltración de agua meteórica, el principal disolvente involucrado en el proceso. Esta agua proviene exclusivamente de la lluvia que se infiltra a través del terreno, este, al tener una pendiente media del 30%, favorece un patrón de escorrentía superficial, que a su vez permite que, en lo más profundo de las galerías, el proceso de infiltración sea más lento y constante.

El dióxido de carbono, presente en la atmósfera, se disuelve en el agua de lluvia formando ácido carbónico, este, aunque débil, reduce ligeramente el pH de la solución, lo que convierte al agua meteórica en un agente químicamente activo, que, al entrar en contacto con la Fluorapatita del subsuelo, permite la liberación de fósforo y calcio. La meteorización de la Uraninita facilitaría la liberación del Uranio.

Meta-autunita, Mina Eureka, colección y fotografia Joan Abella i Creus, campo visual mayor 4mm.

Esta solución mineralizante, exuda por capilaridad a través de las microfisuras y microcanales, formando gotas sobresaturadas que se acumulan en el techo de la galería. que se mantienen suspendidas largo tiempo debido a la tensión superficial del agua, un fenómeno que impide que estas caigan por la gravedad a la vez que actúa como una barrera que mantiene la solución en suspensión, favoreciendo nucleación y la cristalización de la Meta-autunita.

La evaporación de las gotas, es un proceso físico lento que depende de varios factores, como la temperatura, la humedad relativa y la estabilidad microclimática del entorno. En las galerías de la mina, la temperatura se mantiene constante a unos 13 ºC, lo que favorece una baja variabilidad en la humedad relativa, que se encuentra alrededor del 78%, asimismo, la dinámica ambiental dentro de la galería está estabilizada por la circulación termoconvectiva del aire, lo que genera un ambiente con bajas fluctuaciones térmicas y una alta estabilidad en la concentración de gases como el CO₂, reduciendo la capacidad de evaporación de las gotas en suspensión, que es crucial para la formación de cristales.

Es muy probable que se la última especie mineral formada y fase muy escasa. Se presenta en apariencia de costras, que en realidad son la agrupación de densos agregados globulares de cristales de hábito laminar inframilimétricos. El color es de un pálido amarillo verdoso que vira al marfil claro (RAL 1015). El mineral es opaco y también parece mate, pero bajo la lupa estereoscópica binocular se percibe un brillo sedoso.

Meta-Autunita, formación in situ, Mina Eureka, fotografia de Joan Abella i Creus , campo visual mayor 15cm.

La Meta-autunita muestra una intensa fluorescencia de color verdoso al ser expuesta a la radiación ultravioleta de onda corta (254nm), y moderada al ser expuesta a las radiaciones ultravioletas de onda larga (366nm).

Plavnoita, K_0.8Mn_0.6[(UO₂)₂O₂(SO₄)]·3.5H₂O

Se trata de una especie mineral extremadamente rara. La mina Eureka, es el segundo yacimiento en que ha sido hallada esta especie en el mundo.

Plavnoita, Guilleminita, Mina Eureka, colección y fotografia Joan Abella i Creus, campo visual mayor 5mm.

Como mineral de neoformación, la he encontrado en el interior de la mina, siendo una fase muy escasa. Se presenta en agregados de apariencia botroidal de cristales de hábito capilar, en disposición radiada o estrellada, de color amarillo ligeramente anaranjado (RAL 1023) y se encuentra asociada a la Antlerita y al Yeso

Protasita, Ba(UO₂)₃O₃(OH)₂·3H₂O

Mineral considerado extremadamente raro y muy escaso en el yacimiento, aunque a diferencia de los minerales de neoformación, es mas estable. Es la primera vez que ha sido hallado en la península ibérica. Se presenta en agregados globulares de color amarillo ligeramente anaranjado (RAL 1021) sobre Uraninita o sobre Uranofana-Alfa.

Protasita, Mina Eureka, colección y fotografia Joan Abella i Creus, campo visual mayor 6mm.

Con la ayuda del microscopio electrónico se ha podido verificar que se trata de densas agrupaciones de cristales subhédricos de hábito laminar.

Pseudojohannita, Cu₃(OH)₂[(UO₂)₄O₄(SO₄)₂]·12H₂O

Mineral considerado raro. El hallazgo en este yacimiento, es el primero en la península ibérica.

La Pseudojohannita la he encontrado junto a la Leesita (ver descripción de esta especie). Pero esta especie solo se forma sobre fragmentos ricos en carbón y que contienen inclusiones de Pirita.

Pseudojohannita, Mina Eureka, colección y fotografia Joan Abella i Creus, campo visual mayor 6mm.

La capa suprayacente que contiene restos de estériles y de minerales, con granulometría milimétrica a escasamente centimétrica, y bastante compactada como he comentado, contiene, entre otros, minerales como la Uraninita y Calcosina, que por la acción del agua meteórica son parcialmente lixiviados, liberando iones. Cuando estos fluidos entran en contacto con un substrato rico en carbón y que contiene Pirita, se producen una serie de reacciones en un contexto geoquímico muy singular. La Pirita presente en las micro fisuras del carbón se oxida en contacto con el agua meteórica y el oxígeno atmosférico, generando sulfatos e hidróxidos de hierro, que recubren la casi totalidad del fragmento. Estos hidróxidos actúan como superficies adsorbentes para el cobre y el uranio, estabilizándolos en solución y favoreciendo la nucleación de Pseudojohannita.

Pseudojohannita, Mina Eureka, colección y fotografia Joan Abella i Creus, campo visual mayor 5mm.

Los hidróxidos de hierro se distribuyeron en finas costras y con frecuencia adquirían formas globulares, que sirvieron de sustrato para la cristalización de la Pseudojohannita, los hidróxidos se disolvieron, quedando la Pseudojohannita como paramorfa según estos hidróxidos y cristalizando interna y externa del mismo. También puede cristalizar sobre Yeso, y aunque podemos considerar este raro sulfato de uranilo y cobre hidratado como paragénico de la Leesita, este se formó en primer lugar.

Pseudojohannita. Dibujo cristalográfico. Autor: Joan Abella i Creus.

Los cristales, de medida submilimétrica, con grado de desarrollo subhédrico, y hábito tabular, que suelen agregarse en disposición en estrella, están formados por un pinacoide frontal {100} muy desarrollado, y por los pinacoides basal {001} y lateral {010} muy poco desarrollados, truncados por el pedión {011} o por el pinacoide completo {011}. Transparentes, de color verde amarillento, con intenso brillo vítreo a subadamantino. La especie también puede presentar aspecto pulverulento, con predominio de los tonos amarillentos.

Schoepita, (UO₂)₄O(OH)₆(H₂O)₆

Como la Leesita y la Pseudojohannita, la Schoepita es un mineral de neoformación, presente en los escombros mineros del exterior de la mina, pero a diferencia de estos se la puede hallar en áreas mucho más húmedas (ver descripción de la Leesita).

Schoepita, Mina Eureka, colección y fotografia Joan Abella i Creus, campo visual mayor 6mm.

Informe como recubrimientos en costras lisas o reniformes y films, de aspecto vidriado, de transparente a translúcida, de brillo vítreo, y color amarillo azufre (RAL 1016), con ligera tonalidad verdosa, es frecuentemente la presencia de grietas por deshidratación, y la meteorización es mas avanzada adquiere un aspecto pulverulento y mate.

Strelkinita, Na₂(UO₂)₂(VO₄)₂·6H₂O

Especie considerada rara, es la primera vez que se encuentra en la península ibérica. Se encuentra en el interior de las galerías como mineral de neoformación, siendo presente en los extremos externos de las aureolas dejadas por evaporación de los fluidos mineralizantes. Normalmente de apariencia polvorienta, de color amarillo azufre (RAL 1016) y mate.

Strelkinita, Mina Eureka, colección y fotografia Joan Abella i Creus, campo visual mayor 6mm.

Los cristales son raros, de medidas inferiores a los 0,04 mm. , de transparentes a translúcidos, de brillo vitreo, pueden presentar desarrollo euhédrico, de hábito tabular y elongados en sentido al eje B, he observados dos formas de cristales, una compuesta por el pinacoide basal {001} muy desarrollado y por el pinacoide lateral {100} y el prisma {110} poco desarrollados, con hábito tabular pseudohexagonal, a veces forman maclas de contacto simple con plano de macla (010). Otra forma reconocida es la compuesta por el pinacoide basal {001} muy desarrollado, por el prisma {110} muy poco desarrollado y por el prisma {410} de desarrollo moderado, con hábito tabular lenticular.

Strelkinita. Dibujos cristalográficos. Autor: Joan Abella i Creus.

La Strelkinita muestra una intensa fluorescencia de color amarillo verdoso al ser expuesta a la radiación ultravioleta de onda larga (366nm), y moderada al ser expuesta a las radiaciones ultravioletas de onda corta (254nm).

Otras especies asociadas;

Calconatronita, Na₂Cu(CO₃)₂·3H₂O, Serpierita, Ca(Cu,Zn)₄(SO₄)₂(OH)₆·3H₂O

Bibliografía no citada en el texto;

Olds, Travis A., Plášil, Jakub, Kampf, Anthony R., Burns, Peter C., Marty, Joe, McCloy, John S. (2024) Bobfinchite, Na[(UO2)8O3(OH)11]·10H2O, a new Na-bearing member of the schoepite family. American Mineralogist, 109 (7) 1266-1274 doi:10.2138/am-2023-9031

Pierrot, R., Toussaint, J., Verbeek, T. (1965) La guilleminite, une nouvelle espèce minérale. Bulletin de la Société Française de Minéralogie et de Cristallographie, 88, 132-135.

Plášil, J., Sejkora, J., Čejka, J., Škoda, R., Goliáš, V. (2009) Supergene mineralization of the Medvědín uranium deposit, Krkonoše Mountains, Czech Republic. Journal of GEOsciences, 54 (1) 15-56

Olds, Travis A., Plášil, Jakub, Kampf, Anthony R., Spano, Tyler, Haynes, Patrick, Carlson, Shawn M., Burns, Peter C., Simonetti, Antonio, Mills, Owen P. (2018) Leesite, K(H2O)2[(UO2)4O2(OH)5]·3H2O, a new K-bearing schoepite-family mineral from the Jomac mine, San Juan County, Utah, U.S.A. American Mineralogist, 103 (1) 143-150 doi:10.2138/am-2018-6083

Plášil, Jakub, Škácha, Pavel, Sejkora, Jiří, Kampf, Anthony R., Škoda, Radek, Čejka, Jiří, Hloušek, Jan, Kasatkin, Anatoly V., Pavlíček, Radim, Babka, Karel (2017) Plavnoite, a new K–Mn member of the zippeite group from Jáchymov, Czech Republic. European Journal of Mineralogy, 29 (1) 117-128 doi:10.1127/ejm/2017/0029-2583

Pagoaga, M. K., Appleman, D. E., Stewart, J. M. (1986) A new barium uranyl oxide hydrate mineral, protasite. Mineralogical Magazine, 50 (355) 125-128 doi:10.1180/minmag.1986.050.355.16

Ondruš, P., Veselovský, F., Skála, R., Cisařová, I., Hloušek, J., Frýda, J., Vavřín, I., Čejka, J., Gabašová, A. (1997) New naturally occurring phases of secondary origin from Jáchymov (Joachimsthal) Journal of the Czech Geological Society, 42 (4) 77-108

Ondruš, P., Veselovský, F., Gabašová, A., Hloušek, J., Šrein, V. (2003) Supplement to secondary and rock-forming minerals of the Jáchymov ore district. Journal of the Czech Geological Society, 48 (3-4) 149-155

Alekseyeva, M. A., Chernikov, A. A., Shashkin, D. P., Kon'kova, Y. A., & Gavrilova, I. V. (1975). Strelkinite, a new uranyl vanadate. International Geology Review, 17(7), 813-816.

Cualquier persona puede hacer uso de la información contenida en esta entrada, tan solo ruego que citen la bibliografía siguiente;

Abella Creus, Joan “Leesita, Pseudojohannita i altres espècies minerals d’urani. Mina “Eureka”, Castell-Estaó, La Torre de Cabdella, Lleida, Catalunya”. Mineralogistes de Catalunya, Vol. 16, núm. 1 (2025-1), pp.95-106.

Abella Creus, Joan “Leesita, Pseudojohannita y otras especies minerales de uranio, Mina “Eureka”, Castell-Estaó, La Torre de Cabdella, Lleida, Catalunya”. Paragénesis, Vol. 5, núm. 1 (2025-1), pp.95-106.

Sabadell, 31 de enero de 2026.

Kernowita y Wallkilldellita-(Fe), notas sobre una interesante paragénesis en Capafonts, Tarragona, Catalunya

2024-07-19T19:12:00.011+02:00

Joan Abella i Creus

Sabadell

Gemmòlegespecialitzat en Diamant por la Universitat de Barcelona

joanabellacreus@gmail.com

Introducción,

Embelesados por la majestuosa vista de la sierra de Motllats, que,dominada por la cumbre de Pena Roja, parece envolvernos, cuesta girar la vista hacia unos modestos montones de escombros mineros, que celosamente han preservado una singular paragénesis de minerales, que sin duda enriquecen nuestro patrimonio natural.

Localización,

Llegados al idílico pueblo de Capafonts, en la sierra de Prades,provincia de Tarragona, ya sea tomando el camino que parte cerca del cementerio, y que pasa por delante del Mas del Dineral, o desde la ermita de la Mare de Déu de Barrulles, se debe llegar al Coll de Mont-Ral. desde allí, tomar el camino carbonero, a la bifurcación, continuar por el ramal derecho hasta el final, en la era donde maniobraban los carros, seguir unos metros por un camino bastante desdibujado y subir, en cuanto se vean las primeras hitas de piedras que fui colocando a lo largo del recorrido que atraviesa el paraje de la Burguera hasta llegar al yacimiento, el cual está situado entre los inicios del barranco del Forn Teuler y el barranco del Coll de la Inglesa.

El yacimiento,

El yacimiento está compuesto por un conjunto de escombreras de poco volumen, ricas en Baritina, que resultaron de los trabajos de exploración de menas metálicas en un filón de este sulfato, el cual afloraba en la superficie. No se evidencia ningún trabajo de minería subterránea.

Los sulfuros de hierro presentes, al meteorizarse propiciaron la circulación de fluidos oxidativos muy ácidos, que lixiviaron la mayor parte de los sulfuros y carbonatos primarios, dispersos en el filón, convirtiendo a la Baritina y al Cuarzo, en receptáculos de los minerales supergénicos.

Especies minerales,

Bariofarmacosiderita, Ba_0.5Fe³⁺₄(AsO₄)₃(OH)₄·5H₂O

Esta especie, en general poco frecuente, se puede encontrar siempre en cristales euhédricos de hábito cúbico, que tienden a formar agregados paralelos, aunque en ocasiones se hallan aislados y asentados en cristales de Baritina. Más comúnmente se encuentran formando agrupaciones a modo de drusa, tapizando parcialmente cristales de Baritina y recubriendo las paredes del molde poliédrico formado por Cuarzo al disolverse los cristales de Calcita, y recubriendo núcleos de Calcopirita en avanzado estado de meteorización, aunque mayormente la encontraremos en agregados irregulares ocupando espacios relictos dejados por la meteorización total de sulfuros y carbonatos primarios.

Los cristales presentan formas muy simples, en las que predomina el prisma tetragonal {100}, truncado por la bipirámide tetragonal {111}, y pueden alcanzar 1,25 mm.

Bariopharmacosiderite, La Burguera, Capafonts, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, medida del cristall mayor 0,3mm.

El color predominante es el amarillo zafrán (RAL 1017), aunque algunos cristales, normalmente asociados a Kernowita, son de color rojo marrón. Su brillo es vítreo, y la translucencia varía entre transparentes y translúcido.

Forma paragénesis con la Escorodita, en ocasiones cristaliza sobre olivenita y no es extraño encontrar cristales de Parnauita sobre Bariofarmacosiderita.

Carminita, PbFe³⁺₂(AsO₄)₂(OH)₂

He incluido esta especie, que, si bien no se puede considerar en términos generales, rara o poco frecuente, siendo muy infrecuente en nuestro país.

Carminite, La Burguera, Capafonts, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, medida de la drusa 1,5mm.

En Capafonts aparece en agregados globulares de cristales de hábito capilar en disposición radiada, recubriendo cristales de Baritina, aunque no siempre es fácil de reconocer al mostrar diversas coloraciones, como amarillo pastel (RAL 1034) o beige rojizo (RAL 3012), siendo precisamente el color rojo coral (RAL 3016) con el cual se identifica esta especie el color menos frecuente.

Cornubita, Cu₅(AsO₄)₂(OH)₄

Es una especie poco frecuente en general, pero en Capafonts, aunque no es muy abundante, no es difícil de encontrar. Sin embargo, es importante no confundirla con la Malaquita, dado que ambas especies suelen rellenar los espacios entre cristales de barita que han dejado los minerales primarios, en especial la Calcopirita, al meteorizarse.

Cornubite, La Burguera, Capafonts, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, medida del agregado 5mm.

La Cornubita se encuentra informe cuando rellena totalmente las cavidades relictas, si el relleno es parcial puede formar agregados reniformes. El color es el verde pino (RAL6028), su brillo céreo y su fractura subconcoide.

Gartrellita, PbCuFe³⁺(AsO₄)₂(OH)·H₂O

Especie mineral de las consideradas poco frecuentes, y que en este yacimiento he encontrado en dos grados de desarrollo. Se puede encontrar en cristales euhédricos de hábito acicular asentados, pero sin una disposición definida, que raramente superan los 0,02 mm, y suelen agregarse formando masas de aspecto terroso, ocupando los espacios dejados por la meteorización de los minerales primarios, Tennantita-Fe, Calcopirita y en menor medida Esfalerita y Galena. Su color es el amarillo zinc (RAL 1018), con brillo vitreo y translúcido, asociado a la Malaquita.

Gartrellite, La Burguera, Capafonts, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, campo visual mayor 4,5mm.

Aunque opaca y sin brillo, es muy interesante la presencia del perimorfo de Gartrellita por pseudomorfosis parcial según Mimetita.Siendo el cloroarseniato de plomo relativamente estable por encima de un Ph de 5, su disolución total evidencia un episodio fuertemente oxidante, desencadenado por la alteración del sulfuro de hierro, que dio lugar a unas condiciones supergénicas ácidas, supuestamente con PH entre 2 a 2,5, cuyos fluidos lixiviaron parcial y totalmente los sulfuros primarios, principalmente la Tennantita-Fe, así como Calcopirita y en menor medida a la Esfalerita y a la Galena, desestabilizando y solubilizando otras especies como la Mimetita, los carbonatos ricos en hierro y la Calcita, originando la particular asociación de especies minerales de este yacimiento.

Kernowite, Cu₂Fe³⁺(AsO₄)(OH)₄·4H₂O

Al tratarse de una especie mineral descubierta recientemente (2021), se la considera como muy rara. Aunque estoy convencido de que en breve será citada en otros muchos yacimientos. La razón es su baja cristalinidad, resultado de haberse formado a partir de un estado de gel. Antes de ser reconocida como especie mineral, análisis mediante difracción de rayos X , de muestras que hoy sé que son Kernowita, daban como resultado una naturaleza dudosa y otros que se trataba de un mineral amorfo. Esta ambivalencia se debe a la presencia en un mismo ejemplar de diversas fases de cristalinidad, etiquetando muchos de los ejemplares erróneamente.

Kernowite, La Burguera, Capafonts, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, medida del conjunto 4,5mm.

En Capafonts, se encuentra sustituyendo parcial o totalmente a la Tennantita-Fe, formando celdas poliédricas, formas relictas de los cristales de este sulfoarseniuro. Las paredes de esta estas celdas, de mayor grado de cristalinidad, tiene un intenso color verde oscuro con leve tonalidad amarillenta (RAL 6002) en su centro, a un verde esmeralda (RAL 6001) en los bordes, con intenso brillo vítreo y translúcida, la Kernowita del interior de las celdas, de menor grado de cristalinidad, y aspecto terroso, varía de color del verde helecho (RAL 6025) al beige verdoso.

Ogdensburgita, Ca₂Fe³⁺₄Zn(AsO₄)₄(OH)₆·6H₂

Esta rara especie mineral se encuentra entre cristales de Barrita, en espacios dejados por la lixiviación de la Calcopirita y la Tennantita-Fe.

Ogdensburgite, La Burguera, Capafonts, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, medida de la masa 3,5mm.

Sepresenta informe con fractura subconcoidea, de color variable, mayormente griscaqui (RAL 7008), que se oscurece a un gris marrón (7013), y cuando deencuentra asociado a la Walkilldellita-Fe, tiende a verde oliva amarillento (RAL1020). Raramente,en los bordes de los granos, se puede identificar la presencia de Auriacusita.

Parnauita, Cu₉(AsO₄)₂(SO₄)(OH)₁₀·7H₂O

Una especie poco frecuenta, y de los pocos minerales que aparecen en cristales euhédricos en el yacimiento, aunque suele encontrarse mas habitualmente en densos agregados de hábito fibroso radiados con disposición divergente, de color vende claro con tinte azulado (RAL 6027), y brillo sedoso.

Parnauite, La Burguera, Capafonts, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, medida del agregado 3,1mm.

Los cristales son de hábito tabular laminar, cuadrangulares y en forma delistón, compuestos de formas simples, destacando el pinacoide {001}, de hecho, la única cara visible. Los pinacoides{010} y {100}, solo son reconocibles mediante microscopia electrónica. Mostrandoun color verde blanquecino (RAL 6019).

Parnauite, La Burguera, Capafonts, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, medida de la drusa 2,5mm.

Uno de los últimos minerales supergénicos en formarse, suele ocupar espacios dejados por la lixiviación de sulfuros primarios, y no es extraño encontrarlo sobre Malaquita, o sobre cristales de Baritina y Bariofarmacosiderita.

Wallkilldellita-(Fe), Ca₂Fe²⁺₃(AsO₄)₂(OH)₄·9H₂O

Esta especie mineral de las consideradas extremadamente rara, se encuentra en agregados de cristales laminares, muy frágiles, dispuestos en rosetas. Que a su vez forman densos agregados de aspecto terroso, destacando por su intenso brillo resinoso y su color ocre dorado (RAL 1024).

Wallkilldellita-(Fe), La Burguera, Capafonts, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, campo visual mayor 4,5mm.

Como la mayor parte de las especies supergénicas de este yacimiento, se la encuentra en los espacios entre cristales de Baritina dejados por la lixiviación total o parcial de sulfuros primarios, concretamente de la Calcopirita. I asociada a la Ogdensburgita y la Kernowita.

Zincobriartita, Cu₂(Zn,Fe)(Ge,Ga)S₄

He encontrado esta especie mineral extremadamente rara en el yacimiento de Capafonts, solo en cantidades microscópicas, durante el análisis de los restos de la meteorización de sulfuros primarios, resultante de la meteorización y total lixiviación de la Esfalerita, y también de la Tennantita-Fe y la Calcopirita.

Otras especies identificadas en el yacimiento; Acantita, Ag₂S, Antlerita, Cu²⁺₃(SO₄)(OH)₄,Auriacusita, Fe³⁺Cu²⁺(AsO₄)O, Azurita, Cu₃(CO₃)₂(OH)₂, Baritina, Ba(SO₄), Bayldonita, Cu₃PbO(AsO₃OH)₂(OH)₂, Brochantita, Cu₄(SO₄)(OH)₆, Calcopirita, CuFeS₂ , Chenevixita, CuFe³⁺(AsO₄)(OH)₂, Cornwallita, Cu5(AsO4)2(OH)4, Cuarzo, SiO₂, Esfalerita, ZnS, Galena, PbS, Goethita, FeO(OH), Malaquita, Cu₂(CO₃)(OH)₂, Mimetita, Pb₅(AsO₄)₃Cl, Olivenita, Cu₂(AsO₄)(OH), Scorodita, Fe³⁺(AsO₄)·2H₂O, Segnitita, PbFe³⁺₃(AsO₄)(AsO₃OH)(OH)₆, Tennantita-(Fe), Cu₆(Cu₄Fe₂)As₄S_13, Tenorita, CuO.

Todas las especies han sido identificadas mediante análisis de espectroscopia de rayos X por dispersión de energía, y cuando se ha requerido mediante difracción de rayos X.

Sabadell, 19 de julio de 2024.

Bolivarita, Vashegyita, Khademita y otras especies minerales en la Vilella Alta y su relación con Escaladei.

2023-11-01T18:34:00.012+01:00

Bolivarita, Vashegyita, Khademita y otras especies minerales en la Vilella Alta y su relación con Escaladei.

Por Joan Abella i Creus
Sabadell
Gemólogo especializado en Diamante por la Universidad de Barcelona
joanabellacreus@gmail.com

Introducción;

Parte de nuestra milenaria historia nos ha sido sustraída, algunos hallazgos, como los que aquí presento, nos permiten reescribir unas líneas de esta historia.

El yacimiento;

Se trata de cuatro pequeñas galerías excavadas en un acantilado de roca grauvaca, lidita y pizarra, en el paraje de Els Maiets y junto al riachuelo de Escaladei, en el término municipal de la Vilella Alta en la provincia de Tarragona, de fácil acceso por un camino que conduce a la izquierda después de pasar el Km 16 de la carretera local T702 desde la Vilella Alta en dirección a Escaladei.

Vista general, fotografía de Joan Abella i Creus

Estas galerías se abrieron a diferentes altitudes en esta pared de roca casi vertical, la situada en el extremo derecho la excavaron en la cota inferior y por tanto es la más cercana al riachuelo, sería la primera galería, por lo que la cuarta galería sería la situada en la cota más elevada, la que está en el extremo izquierda, que es la de mayor longitud, a pesar de no superar los 7 metros de profundidad. Si nos retiramos lo suficiente podemos apreciar que el desnivel entre galerías en realidad sigue un plano de solapamiento inclinado de poco más de 20º hacia el noreste, formado durante la orogenia herciniana, que discurre pocos metros por encima de las bocas, éstas se abrieron en las liditas y en el contacto con las grauvacas infrayacentes apenas por debajo de unas series de pizarras negras bituminosas ricas en sulfuros de hierro.

Historia;

Como siempre digo, una mina es una consecuencia de la historia, y así es también en el caso que nos ocupa.

Las galerías se abrieron para obtener unos productos muy preciados, en primer lugar, para obtener el petróleo y años más tarde para obtener los alumbres. La primera noticia que tenemos nos viene dada en la obra ”Singularidades de la Historia natural del Principado de Cataluña”, que “Trata de sus tres reinos y señala las localidades en que se encuentran en aquel territorio las metales, las piedras, conchas marinas y tierras más notables ó estimadas”, es un manuscrito de 1737 atribuido por Norbert Font i Sagué, al doctor Tomás Clarasid, y transcrito por cuenta de Josep Iglésies i Fort en el año 1963, se refiere“al petroleum naturale” descubierto en el siglo XVIII “en el Monte dicho Mont-Sant junto á Scala Dei en cuyo monte hay unas peñas altas que destilan dicho aceite que con arte y maña se procura á recoger, y no menos el que cae en el suelo destilándose primero para que sirva al uso médica.”

Formación da Alunógeno sobre lidita, interior galería principal, fotografía de Joan Abella i Creus.

No es poco todo lo que nos apunta, nos dice que el petróleo fue descubierto en el siglo XVIII, y cuando se escribe el manuscrito se dice también que se aprovechaba hasta el que caía en el suelo, de modo que en 1737 las galerías ya estaban abiertas y en funcionamiento.

Lo que en realidad exudaba por el techo y paredes de la galería era el bitumen, hoy todavía se pueden ver impregnaciones de bitumen por debajo del plano de solapamiento que pone en contacto a las liditas y pizarras negras con las grauvacas. Considerando algunas evidencias creo que lo recogían una vez al año, pues al ser un compuesto relativamente espeso, su recorrido hasta que goteaba dentro de la galería debía ser lento, además, los escasos indicios actuales, aunque entendiendo que en aquella época “gotearía” un poco más, indicarían una producción muy escasa, asimismo, tenemos noticias de minas contemporáneas y de similar naturaleza naturaleza en que el bitumen se recogía una vez al año

Formación geológica sobre la galería principal, fotografía de Joan Abella i Creus.

Tal y como apunta la noticia referenciada, este bitumen era convertido en aceite de piedra (petróleo) mediante destilación, es decir llegado a destino el bitumen era procesado mediante destilación seca, aplicando calor al compuesto (seco, sin ayuda de líquidos solventes) y en recipiente cerrado y privado de aire, producía gases que debidamente conducidos eran condensados mayormente como petróleo.

Y la noticia todavía nos aporta un último dato fundamental, que este aceite de piedra servía para usos médicos, lo que nos enlaza directamente con la Cartuja de Santa María de Escaladei, y a los cartujos como sus explotadores, directamente o en régimen de arrendamiento, pues ¿dónde había una farmacia en aquellas comarcas?, en la Cartuja de Santa María de Escaladei.

Aunque hoy no quede rastro de la farmacia en el recinto de la Cartuja, sí sabemos que la parroquia de Tivissa conserva dieciocho albarelos procedentes de la Cartuja de Santa María de Escaladei, que habían pasado por varios propietarios tras la desamortización.

Y también gracias al trabajo de Josep Antoni Giné Bladé, «Els pots de farmàcia d’Escaladei. Donació a la parròquia de Tivissa». Miscel·lània del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, 2019, Núm. 29, p. 167-196, sabemos que se conservan muchas de las etiquetas en los propios recipientes y que en una etiqueta nombra como contenido la goma resina de la planta Ferula assafoetida, que tradicionalmente había sido utilizada como planta medicinal con múltiples fines curativos, además este extracto mezclado con varios componentes y petróleo lo utilizaban como ungüento en casos de parálisis, artritis y epilepsia, también sabemos que el petróleo, en el siglo XVIII se utilizaba, entre otros usos, como un desinfectante directamente sobre la piel, curando úlceras y heridas.

Pasados unos años desde la apertura de las galerías, en el techo, paredes y suelo fueron cristalizando diversas especies minerales de neoformación, las más abundantes eran la

Pickeringita, Alunogen y Aluminocopiapita, descritas indistintamente en el siglo XVIII como Alumbre, así como también la Melanterita, descrita como vitriolo o caparrosa. ¿Y qué hacían con estos minerales?.

Paragénesis en el techo de la galería principal, fotografía de Joan Abella i Creus.

Para responder a esta pregunta enlazaré la noticia anterior con otras dos, una llega rescatada de la tradición oral por Juan Carles Melgarejo y Draper, profesor titular del Departamento de Cristalografía, Mineralogía y Depósitos Minerales de la Universidad de Barcelona, "La gente de Escaladei dice que en el monasterio había unas picas donde se daba el tinte en la ropa, y qué había un monje que tenía el oficio de tintorero.", la otro la podemos leer a “Les excavacions de la cartoixa d’Escaladei i la seva arquitectura. Aportacions recents”, de la mano de Eduard Riu Barrera, y de Josep Maria Vila i Carabasa

, en la Tribuna de arqueología, ISSN 11307781, Nº 20082009, 20082009, págs. 275298, y nos dice, "en cuanto a la campaña de 2007, sólo se han estudiado dos ejemplos, todos ellos correspondientes a la última fase constructiva,", y nos aclara, " en un segundo momento dentro de esta fase, seguramente ya en el siglo XVIII, se asocian las celdas (y por tanto, probablemente también la galería) del ala sur del claustro meridional, así como la celda 16 , que por algún motivo no se había rehecho con anterioridad o que tuvo que ser reconstruida. En cuanto a la datación del final de esta fase no disponemos de datos arqueológicos, pero entendemos que debe situarse hacia mediados del siglo XVIII. De hecho, en la esquina noreste del muro que da cierre del claustro, en el lado exterior, hay un sillar con la fecha 1747 que parece reforzar claramente esta hipótesis. La única evidencia cierta es que, a finales de aquella centuria, en el momento de la estancia en Escaladei del padre Villanueva, los claustros ya se encontraban completados.”, para finalmente describir uno de los hallazgos más notables,“algunas celdas pueden disponer de algún elemento construido, como la zona de las picas de la celda 6, claramente relacionada con el trabajo que hace el monje como parte de su actividad diaria.”

../.. “El elemento más singular y que da un carácter específico a la celda 6 es la presencia, ocupando el extremo oriental del patio, de una estructura conformada por seis picas de piedra y dos fogones perpendiculares, que en origen parecen estar revestidos con piedra. En cuanto a su función, entendemos que por su composición (seis picas de piedra con los fogones asociados), debe vincularse a un uso difícil de determinar en el momento presente, pero que requería de agua corriente abundante tanto caliente como fría. A modo de hipótesis apuntamos la posibilidad de que se relacionaran con ellas tareas asociadas al lavado o teñido de ropa.”

Vista de la estructura de picas y fogones de la Cartuja de Escaladei, por Eduard Riu-Barrera y Josep M. Vila Carabasa, Tribuna de Arqueologia. Barcelona. 2008-2009 (2011).

Por tanto, sabemos que alrededor de 1747 la Cartuja de Santa María de Escaladei contaba con una instalación técnica compuesta al menos por seis picas y dos fogones, a cargo de un monje tintorero. De modo que volvemos enlazar directamente las minas con la Cartuja, pues los minerales que si formaban eran empleados precisamente en tintorería, tal y como podemos leer en el “Llibre primer de la història catalana en lo qual se tracta d'història o descripció natural, ço és, de coses naturals de Catalunya” , escrito el 1600 por el jesuita Pere Gil Estadella (15511622), e inédito en el seminario conciliar de Barcelona, hasta 1949, en que fue transcrito y editado por el geógrafo e historiador Josep Iglésies y Fuerte, concretamente en el capítulo VII trata “Delas mines de del Soffre, Coffoll, Salnitre: Vidriol o Caparros, Alum, y altres minerals y del coral ques pesca en la Mar de Cathaluña, y se obra y llavora en la mateyxa Cathaluña”, que al hablar del Virtriolo y la caparrosa dice que es un mismo mineral y continúa que su uso principal es para dar color negro a los trapos, sombreros, lanas, sedas, hacer tinta para escribir y otras cosas similares, sin embargo al hablar del Alumbre, dice que sirve para iluminar y dar lustre a los colores, de modo que cuando se da color a papeles, o trapos o sedas, se acostumbran a pasar por agua, que se llama alumbrosa, en la que en cierta cantidad de alumbre se encuentra deshecho.

Para reafirmar lo expuesto, debemos tener en cuenta que de las minas a la cartuja de Escaladei hay solo cinco kilómetros, de manera que una mula o una recula de mulas cargadas con el mineral recogido, tardaría tan sólo una hora en acercarlo a destino.

Lo primero que hice al conocer la información, fue documentarme acerca del hábito que llevaban los monjes de la Cartuja en aquella época, pero me invadió la confusión al saber que era un vestido blanco hasta los pies con capucha, ¿blanco?, sí, los confeccionaban con lana blanca sin teñir, tal y como se venía haciendo desde la edad media. Entonces ¿por qué seis picas y de tamaño relativamente pequeño?, rápidamente me di cuenta de que serían fundamentalmente para teñir los adornos litúrgicos, determinados ornamentos litúrgicos están sujetos a ciertas reglas en cuanto a los colores, dependiendo del tiempo litúrgico, el sacramento a celebrar o la festividad, concretamente la estola, la ca sulla, el manípulo, los corporales y la bolsa de corporales, solían ser del color del día litúrgico, completando el conjunto el frontal del altar y del ambón. Estos colores litúrgicos oficiales son el verde, el rojo, el rosa, el morado, el negro y el blanco. Si consideramos que el tejido de color blanco no requería ser teñido al emplearse hilo de lana blanca, se requerían cinco fregaderos para teñir las telas con el resto de colores litúrgicos, mientras que la sexta pica, serviría para la piel, y los fogones servirían para calentar el agua y disolver el alumbre.

El monje tintorero, que tenía unos profundos conocimientos de su profesión, sabía perfectamente que los colorantes, especialmente los naturales tienen poca afinidad a la lana, y que hay que aplicarle un fijador, y que éste debe tener un PH ácido, de modo que los minerales extraídos de las cuatro galerías eran muy adecuados para actuar como fijadores naturales. Por cierto, en aquella época se llamaba mordiente al fijador y mordentado al proceso de fijación, que además de fijar los colores aportaba brillo al tejido, dado que el mordiente se fijaba a la fibra formando una laca.

Este mordiente rompe enlaces hidrogenados para que el ion metálico se aproxime al átomo de hidrógeno de la fibra, y al añadir el colorante se forma un conjunto iónico con el mordiente insoluble (Klinger Brahan, W (2000), "Estudio de las especies promisorias productoras de colorantes en el trapecio amazónico”.Bogotá: Universidad Distrital Francisco José de Caldas. Centro de Investigaciones y Desarrollo Científico.).

En lo referente a los consumos, no se conoce ningún registro, pero sí se sabe que para teñir un kilogramo de tela de lana les harían falta unos 250 gr. de alumbre, y unos 20 litros de agua. Por tanto, para teñir una ca sulla de lana, que suele pesar unos 2kg, eran necesarios 500gr de alumbre y 40 litros de agua.

Para atender a la demanda, los alumbres eran recogidos en su totalidad una vez al año, coincidiendo con la recogida del bitumen, en el caso particular de los alumbres, sabemos que la formación de estos minerales no es inmediata y suele requerir de un período de al menos un año.

Detalle de la formación geológica de la galería principal, fotografía de Joan Abella iCreus.

En cuanto al uso del vitriolo o caparrosa, nos deja suficientemente claro Pere Gil Estadella, que era para dar color negro a los trapos y lanas, por tanto, la Melanterita fue empleada como colorante, y también para hacer tinta para escribir, que se preparaba en el mismo monasterio, añadiendo además un tanino obtenido de árboles cercanos y goma arábiga.

La explotación para suministrar mineral a la cartuja de Escaladei quedó segada a finales del año 1820, en que sus bienes muebles e inmuebles fueron declarados bienes nacionales y sujetos a su inmediata desamortización, abandonando el monasterio, y aunque años después los bienes fueron restituidos y los monjes intentaron rehacer la Cartuja, difícilmente podemos pensar que las minas tuvieran alguna actividad, de hecho a finales de 1835, tuvieron que abandonarlo nuevamente, y esta vez definitivamente al suprimirse todos los monasterios de órdenes monacales por decreto. De modo que podemos concluir que las minas estuvieron activas durante un centenar de años.

La última noticia de que tengo constancia es del 23 de enero de 1846, en que este yacimiento fue registrado con el nombre de mina Serrallo, número de concesión 511, para beneficiar sulfato de aluminio, por el señor Jaime Vassal, de nacionalidad francesa, empresario, residente en Barcelona, dedicado entre otras actividades a la fabricación de pinturas y aguardientes, y que en el mismo mes demarcó otras 67 minas en la provincia de Tarragona. No se tiene constancia de que en la mina se llevara a cabo ningún tipo de trabajo.

La formación de los minerales;

Los sulfatos, que son los minerales mayoritarios en el yacimiento, deben su formación a las pizarras negras suprayacentes en las galerías, éstas contienen bastante sulfuro de hierro, que en contacto con el agua meteórica se oxida y forma soluciones muy reactivas de muy bajo PH, que al mismo tiempo descompone el silicato de aluminio que contiene la pizarra en forma de Caolinita, además de la Dolomita Ankerita, responsables del aporte del magnesio, y también contienen otros compuestos minoritarios, como la Calcopirita, responsable del aporte del cobre. En lo que se refiere al sodio y al potasio pueden proceder, entre otras fuentes, de algunas especies de la familia de las micas. Entonces esta solución mineralizante exuda por capilaridad entre las micro fisuras y los micro canales de las rocas, especialmente de la lidita y forma gotas sobresaturadas en el techo y paredes de la galería, a menudo a lo largo de las mismas micro fisuras, y cuando el agua se evapora, generan los sulfatos ricos en agua, los cuales a la vez son muy solubles en agua, éste es uno de los motivos por los que se excavaron las galerías, para preservar estos minerales de la lluvia. También se acaban formado algunos fosfatos, aunque pocos y escasos. La solución mineralizada al pasar por las liditas meteoriza la apatita presente en esta roca, que es el responsable del aporte de fósforo a la solución. La solución a menudo cae en el suelo de la galería que forma igualmente minerales de neoformación, algo menos hidratados.

Pizarra suprayacente sobre la galería principal, fotografía de Joan Abella i Creus.

Especies minerales;

Aluminocopiapita (Al,Mg)Fe³⁺₄(SO₄)₆(OH,O)₂·20H₂O

Es buena parte del mineral amarillento que podemos ver en la galería principal, la especie aparece siempre cristalizada, en cristales de desarrollo euhédrico, y como ocurre con el Alunógeno con tendencia a formar agregados paralelos, que a su vez forman agrupaciones centimétricas. Los cristales son de tamaño inframilimétrico, raramente superan los 0,25mm., de hábito tabular pseudorómbico muy delgado, laminar, por lo que sólo podemos identificar la cara más desarrollada que corresponde al pinacoide {010}, los otros dos pinacoides tienen un desarrollo exiguo.

Aluminocopiapita, fotografía y colección de Joan Abella i Creus, agregado 3mm.

Son translúcidos, de brillo vítreo de tipo nacarado, el color amarillo de azufre (RAL 1016) con ligera tonalidad verdosa.

Asociado en mayor medida a Pickeringita, Alunógeno y Metalvoltina. Es soluble en agua.

Alunógeno Al₂(SO₄)₃(H₂O)₁₂·5H₂O

Junto con la Pickeringita y la Aluminocopiapita son los minerales más abundantes del yacimiento. Aparece siempre cristalizado, pero resulta muy difícil encontrar algún cristal aislado, dado que presenta una fuerte tendencia a formar agregados paralelos, que apilados perpendicularmente al eje b, forman espesores considerables. La mayoría de los cristales tienen un desarrollo euhédrico presentan hábito tabular delgado y pseudohexagonal, aunque algunos, por redisolución parcial, muestran un desarrollo subhédrico, están formados por el pinacoide {010} muy desarrollado, de hecho, es la única cara visible a simple vista, y los pinacoides {100} y {101}, ambos muy poco desarrollados. Los cristales no suelen superar los 2,5 mm.

Alunógeno, fotografía y colección de Joan Abella i Creus, agregado central 2mm.

Los cristales son incoloros, transparentes y de intenso brillo vítreo, es uno de los primeros minerales en precipitar y formarse, lo hace directamente en la roca de la galería, en el techo, paredes y también en el suelo, a la vez que sirve de sustrato a otras especies minerales. Es soluble en agua.

Bolivarita Al₂(PO₄)(OH)₃·4H₂O

Este raro mineral lo podemos encontrar en el exterior de las galerías, sobre loshidróxidos de hierro que actúan de cemento en las brechas de la lidita, en forma de costras criptocristalinas de apariencia botroidal y espesor micrométrico, de fractura concoidal, translúcida, de brillo vítreo de tipo nacarado y de color gris pálido, que vira hacia el verde pálido al aumentar de espesor. Algunos ejemplares son de color beige debido a las impurezas de hidróxidos de hierro que actúan como agentes colorantes.

Bolivarita, fotografía y colección de Joan Abella iCreus, campo visual 6mm.

Presenta una marcada iridiscencia, con un juego de colores entre gris plateado, rosa rojizo y azul verdoso, esta notable característica, se debe a su estructura interna, de textura esferulítica, y por tanto con vacíos entre las esferas, que en cuanto incide la luz, los planes difractan ciertas longitudes de onda.

Desgraciadamente la Bolivarita suele estar muy cuarteada, supongo que por un incipiente proceso de deshidratación. Dada la disminución del contenido de aluminio y el enriquecimiento en fósforo de la solución mineralizante, la Vashegyita en ocasiones cristaliza sobre la Bolivarita.

Bonattita Cu(SO₄)·3H₂O

La Bonattita aparece en el suelo de la galería principal formando agregados anhédricos de grano fino y apariencia informe entre la Pickeringita. De color azul verdoso claro (RAL 6027) y de brillo vítreo de tipo graso.

Al formarse debido a la pérdida de moléculas de agua, por la deshidratación de la Calcantita, pero al mismo tiempo teniendo la propiedad de rehidratarse a partir de la humedad relativa atmosférica dentro de la galería y pasar de nuevo a Calcantita, es una especie rara, que sin una difracción de rayos X se hace difícil precisar su naturaleza. Por este motivo no he incluido ninguna imagen, dada la gran similitud a la Calcantita.

Calcantita Cu(SO₄)·5H₂O

La encontraremos siempre cristalizada, sobre Pickeringita y Aluminocopiapita, en cristales euhédricos de hábito prismático corto y siempre agregados en disposición sacaroidea, translúcidos, de brillo vítreo, y color azul verdoso claro (RAL 6027).

Calcantita, fotografía y colección de Joan Abella i Creus, agregado 2mm.

Coquimbita AlFe₃(SO₄)₆(H₂O)₁₂·6H₂O

La Coquimbita es poco abundante, y difícil de encontrar, porque suele estar recubierta de cristales de Alunógeno, aunque gracias al color azul liliáceo de la Coquimbita, y a la translucencia del Alunógeno, se pueda intuir su presencia.

Coquimbita, fotografía y colección de Joan Abella i Creus, campo visual 4mm.

Este sulfato lo encontramos cristalizado, y siempre formando agregados de cristales euhédricos, de hábito prismático corto, compuestos de formas simples, el prisma hexagonal {10ī0} muy corto y el pinacoide basal {0001}, en ocasiones se intuyen truncamientos de la bipirámide hexagonal {1 ī1}. De brillo vítreo de tipo graso y color azul liláceo (RAL 4005).

Destinezita Fe³⁺₂(PO₄)(SO₄)(OH)·6H₂O

Lo he encontrado mayormente sobre cristales de Pickeringitay Khademita, y siempre en agregados informes muy irregulares, de color beige(RAL1001) a beige pálido con ligera tonalidad rosada y de brillo céreo. Partiendo los agregados el color es marrón con ligera tonalidad rojiza, lo queme hace pensar que se trata de agregados parcial disueltos, por lo que no descartaría que si pudieran encontrar agregados de cristales euhédricos.

Destinezita, fotografía y colección de Joan Abella i Creus, agregado 2mm.

Hexahidrita Mg(SO₄)·6H₂O

Lo he encontrado en la galería inferior sobre cristales de Yeso. Al ser un mineral bastante soluble en agua, los cristales están parcialmente disueltos y forman agregados irregulares resultando unas estructuras granulares de color blanco, a veces con leve tonalidad verdosa y apariencia globular, sobre los que, en ocasiones y si no han sido disueltos de nuevo, podemos observar cristales euhédricos de hábito prismático de hasta 1,5mm de longitud, en los que podemos identificar los pinacoides {100} y {010} bastante desarrollados y el prisma{110} poco desarrollado, terminado por el pinacoide basal {001} y el prisma {011}, y que en ocasiones están terminados por ambos extremos del cristal, son translúcidos, incoloros y de intenso brillo vítreo, y forman agregados irregulares en disposición sacaroidea.

Hexahidrita, fotografía y colección de Joan Abella i Creus, campo visual 4mm.

La Pickeringita a menudo cristaliza sobre Hexahidrita.

Jarosita KFe³⁺₃(SO₄)₂(OH)₆

Es un mineral bastante frecuente en el exterior de las galerías, suele formar densos agregados directamente sobre las paredes de microfisuras en las liditas y sobre el cuarzo de la variedad calcedonia que cubre parcialmente esta roca. En ocasiones esta variedad criptocristalina encapsula parcial o talmente a cristales de Cuarzo de hábito prismático y sobre esta asociación la Jarosita ha cristalizado con resultados bastante estéticos.

Jarosita, fotografía y colección de Joan Abella i Creus, campo visual 5mm.

Raramente encontraremos cristales aislados euhédricos, que no suelen superar los 0,25mm., de hábito pseudooctaédrico y formados por un pinacoide básico {001} bastante desarrollado y el romboedro {101}, a veces se intuye un truncamiento muy poco desarrollado del romboedro {012}, son translúcidos, de intenso brillo subadamantino y de color amarillo marrón (RAL 1003) a marrón oscuro, a menudo se intuye una tonalidad verdosa.

Khademita Al(SO₄)F·5H₂O

Mineral poco frecuente que podemos encontrar en la galería principal cristalizando entre cristales de Pickeringita, y formando densos agregados en disposición sacaroidea, de cristales micrométricos, de color blanco, translúcidos y de brillo vítreo, a menudo por recristalización los cristales son transparentes e incoloros, de hábito prismático corto, que no superan los 0,1mm., y que dejan entrever el prisma rómbico, desarrollado en sentido al eje a y la bipirámide rómbica.

Khademita, fotografía y colección de Joan Abella i Creus, agregado 3mm.

Se encuentra asociada a la Calcantita.

MagnesiocopiapitaMgFe³⁺₄(SO₄)₆(OH)₂·20H₂O

Una fase escasa que se encuentra en el interior de la galería principal, formando agregados esferoidales de color amarillo verdoso pálido, en asociación a Yeso, Alunógeno y Destinezita. Hay agregados completamente recubiertos de cristales de Halotriquita o Pickeringita de nueva generación y en disposición estrellada, los que sólo están parcialmente recubiertos dejan entrever la Magnesiocopiapita.

Magnesiocopiapita, fotografía y colección de Joan Abella iCreus, agregado mixto 2,25mm.

Metavoltina K₂Na₆Fe²⁺Fe³⁺₆O₂(SO₄)₁₂·18H₂O

Esta especie la podemos encontrar en la galería principal, normalmente cristalizada sobre otros minerales como son la Pickeringita, Alunógeno, Calcantita y Aluminocopiapita, formato agregados globulares densos, aunque también cristaliza directamente sobre la lidita y en este caso podemos ver cristales euhédricos aislados, no suelen superar los 0,3mm., muestran hábito pseudo hexagonal, destacando el pinacoide básico {001}, mientras que el prisma {100} es muy corto y puede estar truncado a modo de bisel por los romboedros {011}, a veces forman agregados en rosetas. El color suele ser amarillo dorado (RAL 1004) a marrón anaranjado, de brillo vítreo de tipo resinoso y translúcido.

Metavoltina, fotografía y colección de Joan Abella i Creus, campo visual 2,50mm.

Pickeringita MgAl₂(SO₄)₄·22H₂O

Mineral frecuente en el interior de las galerías, fácilmente reconocible, por sus cristales de hábito acicular y agregados en haces, que a su vez se agregan en densos conjuntos que pueden formar grosores considerables en el suelo de la galería, los cristales aislados y acabados por ambos extremos son raros de ver y pueden medir hasta 6mm. De color blanco, raramente rosado, de translúcido a opaco, aunque si es de reciente formación puede ser transparente. De brillo vítreo de tipo sedoso, muy característico, tal y como he escrito está asociado a muchas de las especies del yacimiento. Es soluble en agua.

Pickeringita, fotografía y colección de Joan Abella iCreus, campo visual 6.5mm.

Römerita Fe²⁺Fe³⁺₂(SO₄)₄·14H₂O

Es una fase bastante poco habitual de encontrar, aparece cristalizada en el interior de la galería principal, entre los cristales de Alunógeno, formando densos agregados esferoidales de los que no resulta posible identificar las formas de los cristales. De color beige marrón (RAL 1011), que suele virar al anaranjado y de brillo vítreo de tipo graso.

Römerita, fotografía y colección de Joan Abella i Creus, agregado 1,25mm.

Tinticita Fe₃⁺³(PO₄)₂(OH)₃·3H₂O

Esta especie mineral es bastante rara a nivel mundial, en este yacimiento se presenta en masas informes dispuestas en capas milimétricas y asociada a loshidróxidos de hierro que cimentan las brechas de lidita. Forma agregados de estructura compacta y aspecto terroso, de cristales micrométricos en disposición aleatoria, de color amarillo de marfil (RAL 1014) y brillo mate.

Tinticita, fotografía y colección de Joan Abella i Creus, campo visual 6,5mm.

Desgraciadamente muchos ejemplares han sido afectados por la meteorización, el agua meteórica hadisociado los cristales de Tinticita, afectando a su cohesión, por lo que es muy difícil conservar adecuadamente este mineral dada su fragilidad.

Algunos ejemplares han sido naturalmente compactados por algún mineral criptocristalino, seguramente Bolivarita, aunque no podemos descartar que sea Evansita o también Alófana, en estos casos el brillo es porcelanoso, como se puede ver en la imagen.

Vashegyita Al₁₁(PO₄)₉(OH)₆·38H₂O

Mineral poco frecuente, que aparece en el exterior de las galerías, cristalizando en el interior de los espacios de brecha de lidita parcialmente cementada por hidróxidos de hierro, desgraciadamente al ser una especie que tiene tendencia a deshidratarse la encontraremos en la mayoría de casos en masas informes de color blanco, opacas, de brillo terroso y de cohesión débil, sobre lo shidróxidos de hierro, sobre la Bolivarita.

La Vashegyita también se depositó directamente sobre la lidita, en estos casos podemos hallar ejemplares viene cristalizados.

Vashegyita sobre Bolivarita, fotografía y colección de Joan Abella i Creus, campo visual 7mm.

Los cristales son subhédricos de hábito tabular delgado, no se encuentran aislados, y su tamaño no suele superar los 0,1mm. de longitud, presentan formas simples, un gran pinacoide basal {001}, el pinacoide {100} y el prisma rómbico {110}, ambos muy poco desarrollados. Siempre forman agregados, lo hacen partiendo del pinacoide basal {001} y en orientación radial, a menudo se agregan entre ellos dando como resultado un agregado de apariencia globular.

Vashegyita sobre Bolivarita, fotografía y colección de Joan Abella i Creus, campo visual 5.5mm.

Si no ha sido afectado por la deshidratación, los cristales son translúcidos, de incoloros a blanquecinos, y de brillo vítreo, y a medida que se agregan el color es blanco níveo y el brillo vítreo de tipo nacarado a porcelanoso.

Voltaita K₂Fe²⁺₅Fe³⁺₃Al(SO₄)₁₂·18H₂O

Un mineral difícil de encontrar, no sólo por ser escaso, sino por el hecho de que suele estar recubierto completamente de Pickeringita, cuando resulta visible suele formar densos agregados en diferentes estados de desarrollo y sobre cristales de Alunógeno, a veces son visibles algunos cristales euhédricos, formados por el octaedro{111}, truncado en todas sus aristas por el dodecaedro {110}, poco desarrollado. De color verde oliva (RAL 6003) oscuro, translúcido y de brillo vítreo.

Voltaita, fotografía y colección de Joan Abella i Creus, campo visual 6mm.

Oxalato de tierras raras, posiblemente Coskrenita-(Ce) o Zugshunstita(Ce)

Los análisis mediante la espectroscopia de rayos X por dispersión de energía, pusieron de manifiesto la presencia de un oxalato de tierras raras, que dado el escaso contenido y la dificultad en identificarlo y aislarlo no ha sido posible analizar lo mediante difracción de rayos X. Pero muy probablemente se trate de Coskrenita(Ce) o Zugshunstita(Ce).

Otras especies accesorias o minoritarias; Ankerita-Siderita, Antlerita, Calcita, Cuarzo, Evansita, Goethita, Grafito, Malaquita, Pirita, Strengita y Yeso.

Según comunicación personal del profesor Joan Carles Melgarejo y Draper, también podemos encontrar; Alunita, Copiapita, Gibbsita, Halotriquita, Melanterita, Paravauxita, y Sasaita.

Todas las especies han sido identificadas mediante análisis de espectroscopia de rayos X por dispersión de energía, y cuando se ha requerido mediante difracción de rayos X.

Sabadell, a uno de noviembre de 2023.

Oro en el Puig d'en Cama, una explotación en el renacimiento en Cataluña.

2023-04-16T20:00:00.013+02:00

Oro en el Puig d'en Cama, una explotación en el renacimiento en Cataluña.

Por Joan Abella iCreus

Gemólogo especializado en Diamante por la Universidad de Barcelona

joanabellacreus@gmail.com

Introducción

El Oro, aunque un elemento de características excepcionales, nunca ha sido para mí una especie preferente de estudio por su simplicidad geoquímica. De hecho, este artículo ha sido más el resultado de la curiosidad histórica, que el de un trabajo de investigación para obtener este mineral.

Entre la fábula y la verdad

Todo comienza con una anécdota que explicaba el Señor Joaquim Folch i Girona (1892-1984), ingeniero industrial, propietario de minas, fundador de la empresa de fabricación de pinturas Industrias Titán SA., y gran aficionado a los minerales que le llevó a reunir una extensa colección de 13.500 ejemplar. Contaba que recorriendo en coche el Puig d'en Cama, tuvo la necesidad de parar, le dijo a su chófer que detuviera el vehículo, bajó y orinó sobre un montón de piedras, advirtiendo en una de ellas el familiar brillo metálico del Oro, la recogió y aconteció uno de los ejemplares que siempre despertó la curiosidad de los coleccionistas de minerales catalanes. Aunque muy lejos de la realidad, con esta fábula arrancaba risas y hacia más distendida su ya de por sí interesante conversación.

Es muy fácil darse cuenta de que la realidad fue otra, basta con leer la etiqueta y la ficha que acompañan al ejemplar, el número 191 de su colección, que dice literalmente “PuigdenCama (sic), la Selva del Camp, Tarragona” y “Extraido en unas exploraciones mineras en 1923 en un filón de plomo argentífero por Priorato SA. Recogido por D. Joaquin Folch.”.Sabiendo que la única mina que la sociedad Minas del Priorato exploró en el término municipal de La Selva del Camp es la mina San Fernando, un yacimiento delimitado en veinte hectáreas situado en el paraje La Fundició en la partida Vilamunt, que en ningún caso se puede considerar dentro del perímetro del Puig d'en Cama, nos encontramos ante una contradicción, que por fortuna podemos dilucidar.

Ejemplar de oro, procedente de Puig d'en Cama, colección de Joaquim Folch y Girona, tamaño 4x4cm. Fotografíes de Joan Rosell Riba.

Evidencias

La toponimia del paraje es muy antigua, pero a la vez muy reveladora, es un lugar donde hubo una instalación dedicada a la fundición de metales y este establecimiento debió estar en activo durante muchos años como para arraigar en la cultura popular y convertirse en un topónimo que ha perdurado en el tiempo. De hecho hay documentación que nos habla de la explotación de la plata en los siglos XIV, al menos en dos yacimientos en los actuales términos del Albiol y La Selva del Camp, el de Mas Ripoll, paraje que abarcaba lo que hoy se conoce como el valle de la Selva, y que incluiría la mina que hoy conocemos como de “La Fundición”, “del Rey” o“San Fernando”, y el del Torrent de las Voltes de l’Argenteria, este último se habría explotado con toda probabilidad mucho antes, pues su toponimia ya aparece en la carta de repoblación de La Selva del Camp del año 1165, lo que permite conjeturar que era conocido y posiblemente explotado en tiempos de la dominación romana y seguramente trabajado por los pobladores íberos de la zona. El mineral obtenido de estos yacimientos era llevado cada noche al castillo de la Selva del Camp, y de este lugar cuando fuera costumbre, a la fundición. Del castillo de la Selva al lugar donde supuestamente estaría la fundición, hay menos de tres kilómetros de distancia, con terreno llano y bien comunicado entonces por el camino de la masía Ripoll, que hoy es la carretera TP-7013.

Castillo del Paborde de la Selva del Camp, Pere Català i Roca, 1962.

De hecho, cerca de una antigua construcción medio derruida, y que podría haber sido el lugar donde estaba la antigua fundición, junto a la mina San Fernando, encontré medio enterrados varios fragmentos de colofonía, conocido de antiguo como pega griega. Esta resina se había empleado antiguamente en polvo como reductor en los ensayos y afinación de metales como oro o plata. Lo que podría ayudar a corroborar lo que vengo exponiendo.

La verdad es que este ejemplar de Oro, como les iré explicando, se extrajo a finales del siglo XV, principios del siglo XVI, realmente en un yacimiento que se encuentra en el Puig d'en Cama.

Excepcionalidad

Verdaderamente el hallazgo del ejemplar de oro por parte del Sr. Joaquim Folch se convierte en un acontecimiento excepcional y muy singular. Consciente de ello puso a varios trabajadores de la sociedad minera a buscar otros ejemplares, pero sin éxito, ¡uno solo!, casualidad?, no. Si tenemos presente que el traslado desde el castillo de la Selva del Camp hasta el establecimiento de la fundición era custodiado por un emisario del conde de Prades o del arzobispo de Tarragona, y que las operaciones de separación del metal de la ganga, el ensayo y/o la fundición, eran operaciones que se llevaban a cabo bajo la supervisión de un funcionario condal, sólo se me ocurre que el ejemplar en cuestión hubiera sido sustraído, escondido y finalmente olvidado, por algún evento o abandonado por miedo a ser descubierto y recibir los severos castigos impuestos por este tipo de delito.

Pozo de la mina San Fernando, junto a la antigua fundición, la Selva del Camp, fotografía del Grup Mineralògic Català.

Aunque hasta el momento no se han descubierto disposiciones particulares que regularan la explotación del oro, su posterior tratamiento, el reparto de las ganancias y el pago de los impuestos. Me atrevo a conjeturar que si las hubo se fundamentaban en las ordenanzas promulgadas en 1344, 1348 y 1352 por el segundo conde de Prades el infante Pedro de Aragón y de Anjou, reescritas, ampliadas y mejoradas en años posteriores para facilitar la gestión y control de los yacimientos, las ordenanzas disponían todo el proceso a seguir desde que una persona quería explotar una mina, hasta el reparto de la plata obtenida entre la cuenta y los mineros, sin obviar los rigurosos controles y la imposición de severos castigos en caso de robo, en el condado de Prades y la Baronía d’Entença. Y de no haberlas, se usarían las disposiciones promulgadas por el conde de Prades con muy escasas variaciones.

Dado que se mantenía vigente la concordia firmada con el entonces Pavorde del Castillo de la Selva del Camp, con el conde de Prades, que a finales del siglo XV y principios del siglo XVI lo eran ya con el arzobispo de Tarragona, el cual administraba directamente el Castillo de la Selva del Camp, castillo queentre otras finalidades, sirvió de casa de las minas y para custodiar los diezmos. Esta concordia le permitía al conde de Prades y al arzobispo de Tarragona, cobrar impuestos, en un porcentaje sobre la producción y un tanto por las transacciones en el comercio del mineral.

Ordenanza de 1352, copia de cancillería. ADMC, rollo 92, fotogramas 176-177, Archivo Montserrat Tarradellas y Macià del Real Monasterio de Santa Maria de Poblet

Descubrimiento

Con toda esta valiosa información y habiendo tenido la posibilidad de examinar directamente el ejemplar en la colección del Sr Joaquím Folch i Girona, me propuse averiguar la verdad detrás del inverosímil relato, y localizar el yacimiento de donde fue extraído.

En el ejemplar en cuestión el Oro se presenta cristalizado en el interior de una vena de Cuarzo blanco que atraviesa una Corneana estratificada, muy característica.

Ejemplar muy didáctico de roca Corneana estratificada, procedente del Puig d’en Cama, de 45 x 30 mm., fotografía y colección de Joan Abella i Creus

De modo que recorrí los yacimientos antiguos ubicados en el Puig d'en Cama y viendo que no había indicios de roca Corneana estratificada, recorrí los caminos hasta que localicé unos afloramientos de esta roca, entonces recorriendo las direcciones de este afloramiento de roca encontré las escombreras de los antiguos yacimientos, que se encuentran ubicados en el paraje llamado las Trilles, toponimia muy significativa, dado que las palabras Trilla y Trilles, nos han llegado a nuestros días tomadas prestadas de uno de los significados que tenían precisamente en la edad media y en los inicios de la edad moderna, las trillas eran los lugares en un yacimiento o cercanos a ellos, donde se elegía el mineral de interés y se separaba de la ganga, y eran parajes caracterizados por los montones de mineral y estériles. Aún hoy este término ha conservado este sentido en países como Bolivia, Chile, México y Perú, en los que Trilla es considerado “montón de mineral o montón de relave”, un término que los descubridores catalanes empleaban y que ha pervivido en estos países que han mantenido la minería como una fuente de riqueza hasta el día de hoy, y en que la presencia de catalanes en el siglo XVI es conocida y contrastada. Tanto Trilla como Trilles las encontramos ampliamente como topónimo en muchas comarcas catalanas y es de significar la proximidad a explotaciones mineras, como es el caso de la masía llamada de la Trilla en el término municipal de L'Argentera.

Experiencia

El reconocimiento del yacimiento me ha permitido poner de relieve algunas observaciones que pienso pueden ser interesantes para estudios posteriores. Hay una sucesión de varias escombreras, a lo largo de unos 170 metros lineales, lo que significa la existencia de varios croso sy por tanto la participación de varias compañías en la explotación del yacimiento, cros era el término empleado para describir una mina en la edad media y a principios de la edad moderna y el tamaño de un cros era, según las ordenanzas a las que he hecho referencia, de 20 alnas de lado +-25 metros, es decir que explotaban una superficie máxima de tan sólo 630m2. En la ladera reconocida habría como mínimo ocho de estas explotaciones.

A juzgar por la gran cantidad de granalla en las diversas escombreras, se adivina que se llevó un minucioso trabajo de selección, sin duda a cargo de niños y mujeres jóvenes con buena vista, aseveración reforzada por la inexistencia de oro visible entre los fragmentos de roca. El oro tan sólo se puede encontrar entre en las tierras y en partículas de menos de 0,1mm., que en ocasiones se adhieren a las piedras por acción de los agentes vegetales y el agua.

Oro, Puig d'en Cama, Aleixar, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, medida del Oro 0,1mm.

También es fácil darse cuenta de que muchos fragmentos de roca no presentan aristas angulosas ni vértices punzantes, como fuera normal en una explotación relativamente reciente, por el contrario, lo hacen mostrando aristas y vértices muy redondeados, como resultados de muchos siglos expuestos a la intemperie y ala acción de la meteorización por parte de los agentes atmosféricos.

La cantidad todavía apreciable hoy de escombrera, su uniformidad y la gran cantidad de granalla de roca, me lleva a conjeturar que fue una explotación no demasiado dilatada en el tiempo, pero sí muy exhaustiva e intensa, que implicaría un número considerable de personas, y que no se trataba de una explotación subterránea, pues he podido advertir, que cuando cesaban los trabajos de minería subterráneos, llevados a cabo durante la baja edad media e inicios de la edad moderna, en el condado de Prades y la baronía d’Entença,estos se rellenaban con los escombros generados, y en este yacimiento si se intuye labor subterránea alguna y los escombros siguen en la intemperie.

Además de los elementos expuestos en este artículo, atestigua la antigüedad las labores la ausencia de objetos típico de explotaciones de los siglos XVIII al XX, como alambres, clavos post industriales (he encontrado tan sólo una tacha de forja y un clavo dinal de media cabeza), herramientas, restos de puntas de escarpa, fulminantes, marcas de perforación de barrena en las rocas…, pero ningún elemento que permita dudar que se trata de unos trabajos muy antiguos.

Asimismo encontré un antiguo fragmento de herradura y un antiguo clavo cuadrado de forja, estos clavos fueron empleados para herrar machos a finales del siglo XV y principios del XVI, lo que nos permite suponer que empleaban animales a abasto herrados lo más probable mulas, seguramente cargadas con sarrias, que cubrirían el trayecto desde el yacimiento a la Selva del Camp y viceversa, pasando por el camino de creta hasta la ermita de Sant Pere del Puig y de aquí bajando por el antiguo camino de Sant Pere hasta el castillo de la Selva del Camp, en un recorrido de unos cinco kilómetros y medio sin dificultad alguna.

Situación

El yacimiento, al menos el que hoy es reconocible, pues podría ser más extenso y estar parcialmente cubierto, lo podemos situar entre los dos cursos de agua más elevados que forman el barranco de Aigua-sana, un área limitada al sur por el collado del bosque del Manolo o del Manol, donde confluyan varios caminos, al norte por la vertiente sur del collado de la Font de Sant Joan, por el este la cresta del Puig d'En Cama, justo por donde pasa hoy el cortafuegos, y por el oeste con el camino que parte del Coll del bosque del Manolo y que conduce al collado de la Font de Sant Joan, en la vertiente de poniente del Puig d'En Cama, que ocupa unas cuatro hectáreas en el paraje de las Trilles, en el actual término municipal de Aleixar.

Pero, ¿A qué término pertenecía el yacimiento cuando fue explotado?, en el del Albiol. El antiguo término medieval del Albiol era bastante más extenso que el actual, entre otros lugares comprendía el barranco de Aigua-sana, buena parte de la coma de la masía Ripoll, lo que hoy se conoce como el Valle de la Selva y una parte importante del Puig d'en Cama, concretamente la vertiente de poniente, que es precisamente donde se encuentra el yacimiento de Oro. Pues no fue hasta 1854 cuando varias partes fueron segregadas y quedaron definitivamente incorporadas a términos vecinos, concretamente las partidas del Agua-sana y de la masía del Borbó fueron repartidas entre los términos de Castellvell, Almoster y Aleixar, e de modo que en este último municipio se encuentra hoy la antigua mina de oro del Albiol.

Yacimiento de oro en el paraje de las Trilles, en el Puig d'en Cama en el Aleixar,, imagen obtenida de Google Earth, orientación de Este a Oeste

Documentación

Aparte de algunas evidencias expuestas, la afirmación de que la explotación del oro enel término del Albiol tuvo lugar a finales del siglo XV y principios del siglo XVI, debemos agraderla a diversas actas notariales de los emprius, custodiadas en el Archivo Municipal de la Selva del Camp (ver bibliografía). Los emprius eran un derecho de aprovechamiento comunal de ciertos bienes, como el agua o la leña, entre otros, y en el caso que nos ocupa, eran los derechos de los vecinos de la Selva del Camp sobre estos bienes del término del Albiol. Resulta que enel año 1217, el señor del Albiol, Dalmau de Albiol y su esposa, vendieron Albiol al pavorde de Tarragona Ramón de Sant Llorenç, por 500 sueldos de oro, este oro procedía de las arcas de La Selva del Campo, por lo que Ferrer Pallarès, que sucedió en la pavordía a Ramón de Sant Llorenç, en reconocimiento, concedió a perpetuidad en 1218 a los habitantes de La Selva del Campo los emprius de las aguas, leñas, menas y piedras del término del Albiol.

Este derecho se ejercía normalmente una vez al año y se centraba en el uso de las aguas, un bien fundamental y a menudo escaso en el término de La Selva del Camp, ese día los vecinos de la Selva del Camp con las herramientas necesarias recorrían los cauces de los cursos fluviales del Valle de la Selva, y los limpiaban de todo lo que pudiera impedir el curso normal del agua. La información contenida en las actas es de gran importancia. Así como en el siglo XIII la referencia a menas en las actas de los emprius es del todo genérica, incluso me atrevía a decir que ni siquiera había actividades extractivas, en actos del siglo XIV y algunas del XV se encuentran referencias concretas a las menas de plata y alcofoll (Galena de alta calidad, susceptible de ser utilizada directamente, en forma de polvo) , por lo que podemos deducir que esta época ya existía una actividad extractiva consolidada, tal y como de hecho nos confirman otros documentos conservados de la época. No obstante, la fecha más significativa para el tema que nos ocupa, la encontramos en el acto del año 1504, en que por primera vez se hace referencia explícita a la mena de oro, es decir en ese año ya existía una actividad extractiva de oro consolidada en eltérmino del Albiol, esta refrencia se repite en el acto de 1515 y de 1521.

Es también muy significativo que en el acto de 1482 no se hiciera referencia concreta a las menas de ningún tipo, y se comprende en cuanto lo contextualizamos con los hechos históricos acaecidos, eran los años de posguerra, entre 1462 y 1472 Cataluña sufrió una devastadora guerra civil, que debió ser especialmente cruel para los habitantes de La Selva de Camp que se habían declarado a favor de la Generalitat, y que se convirtieron en los claros perdedores del conflicto, por lo que no es de extrañar la falta de referencias a menas, dado que los establecimientos mineros debieron permanecer desgobernados y probablemente saqueados y dañados como en otros lugares del país, en 1486 el Rey Fernando II dicta la sentencia arbitral de Guadalupe y se termina el conflicto de los remences, parece que se abrió un período de relativa tranquilidad en el país. Sin embargo la necesidad de oro de la corona catalana, como en el resto de Europa, se había agravado después de que el imperio otomano conquistara Constantinopla en 1453 y quedaran interrumpidas buena parte de las rutas comerciales que unían Europa con el extremo oriente , apenas los portugueses empezaron a iniciar la nueva ruta en la India, de hecho a finales del siglo XV los portugueses enviaban a Europa unos 700 kilogramos de oro, pero el oro llegado mediante esta ruta no cubría las necesidades del continente. Por todo ello podemos afirmar que a finales del siglo XV y principios del XVI, tuvo lugar la explotación de Oro, en al menos un yacimiento en el término del Albiol.

¿Y cómo descubrieron este yacimiento?, no lo sabemos, aunque me parece verosímil, basándome en lo que llevo expuesto y por supuesto en la documentación que se conserva, que el oro se descubrió durante uno de los emprius a finales del siglo XV. Se preguntarán, ¿pero si llevaban siglos practicando estos trabajos, como no lo habían encontrado antes? La gente de la Selva del Camp, en un exceso de celo, se excedió en el ejercicio en sus derechos, empriuantincluso las aguas del término vecino de Aleixar, y empriuant el barranco del Agua-sana habrían encontrado alguna muestra de oro y el resto es del todo previsible, siguieron el barranco hasta su nacimiento en la vertiente oeste del Puig d'en Cama y localizaron los afloramientos de Corneana que contenían los filones de Cuarzo aurífero.

Índice del manuscrito de Pere Gil Estadella, que forma parte de los fondos bibliográficos de la Biblioteca Pública Episcopal del Seminario Conciliar de Barcelona.

En cuanto al final del periodo de la explotación, hay que tener muy presente el trabajo del jesuita Pere Gil Estadella (1551-1622), “Llibre primer de la història catalana en lo qual se tracta d'història o descripció natural, ço és, de coses naturals de Catalunya”, escrito en 1600 e inédito en el seminario conciliar de Barcelona hasta 1949, en que fue transcrito y editado por el geógrafo e historiador Josep Iglésies i Fort. En el capítulo X trata “Delas mines de Ferro, Plom, Aram , Argent , Or y altres metalls que se son trobades, o (a) vuy duran en Cathaluña”, al enumerar las minas de oro que en aquellas fechas se trabajaban en el país no da ninguna cita de minas de oro en el Albiol o en la Selva del Camp, tan sólo hace referencia a algunas explotaciones de naturaleza aluvial, y no porque desconociera el lugar, a juzgar por la extensa relación de yacimientos citados al tratar otros minerales en aquella región y por el hecho, no menor de haber nacido en Reus, ciudad muy cercana al yacimiento en cuestión.

Ocaso

Elfinal de la explotación del Oro se debió, como suele ocurrir, por la confluencia en el tiempo de varios factores, se repite lo que siempre digo, unamina es la consecuencia de la historia. Un período inestable de la historia, enla primera mitad del siglo XVI, los habitantes de los municipios cercanos al yacimiento, se vieron afectados por diversos hechos convulsos, la costa de la actual comarca del Taragonés sufrió importantes incursiones piratas, está suficientemente documentado que en 1534 el almirante otomano Khair ed-Din más conocido como el corsario Barbarosa se apoderó de vecinos de la Selva del Camp en la llanura de Vilaseca, de hecho en este período toda Cataluña estuvo en alerta por estas incursiones, también está documentado que el 22 de agosto de 1552 la armada otomana, popularmente llamada la armada de los Moros, se encontraba en el puerto de Salou teniendo Vilaseca sitiada. Se repitió un ataque en 1558 al puerto de Salou, hay que decir que este puerto era el de entrada y salida de las mercancías de La Selva del Camp y pueblos cercanos, por lo que estos ataques perjudicaron su economía. Por si esta situación no fuera suficiente aparte de los otomanos debían defenderse de los franceses, y en los pueblos cercanos del yacimiento se vieron directamente implicados, el 24 de agosto de 1537 se pidieron levas de hombres para ir cerca de Perpinyà en el Rosselló, precisamente para organizar esta defensa.

Posible agotamiento y/o dificultades de explotación, a juzgar por lo que hoy se puede observar en el yacimiento, y a pesar de la carencia de estudios arqueológicos e históricos rigurosos al respecto, parece, tal i como he apuntado, que el yacimiento se explotó a cielo abierto, explotando los filones de Cuarzo que quedaban expuestos en la superficie, no puedo descartar que se abrieran pozos y que hoy permanezcan tapados, pues era costumbre quelas minas una vez improductivas y previa petición se taparan con los restos de los estériles y poder dedicar los terrenos a otros usos. La Corneana que contiene los filones de Cuarzo aurífero, es un tipo de roca metamórfica muy compacta y de gran dureza, aflora en la superficie formando grandes crestas orientadas de este a oeste y atravesadas de venas de cuarzo, con los conocimientos y prácticas mineras bajo medievales, una roca tan compacta debería haberse trabajado mediante el método de torrefacción, que consistía en colocar madera seca contra la roca y encenderla hasta que se consumiera, entonces, el enorme calor desprendido durante el proceso, y el agua que echaban, provocaba un fuerte choque térmico que agrietaba la roca, lo que permitía separarla fácilmente mediante picos, masas, cuñas..., por lo que la dificultad de explotación debido a la gran compactibilidad de la roca, el buzamiento de los afloramientos, casi verticales y un probable empobrecimiento en profundidad, sumados a otros factores enumerados, habrían disuadido de continuar con la explotación del yacimiento.

Y finalmente no podemos obviar el cambio económico global que supusieron los flujos de oro del continente americano, según los datos se estima que entre 1503 y 1530 el oro que había llegado de América había sido de tan sólo 18.992 kilogramos, mientras que entre 1551 y 1560 fue de 42620 kilogramos, por lo que las pequeñas explotaciones como la que nos ocupa pasaron a ser claramente deficitarias y abandonadas.

Bibliografía;

Fort i Cogul, Eufemià, 1959, La mineria a La Selva en el segle XIV, , Edicions Analecta Selvatana, La Selva del Camp.

Fort i Cogul, Eufemià i Anguera, Pere, 1985, L'ALBIOL: NOTÍCIES HISTÒRIQUES -ORDINACIONS (~1700), Ajuntament del’Albiol.

GIL, P. (1600): Llibre primer de la historia Cathalana en lo qual se tracta de Historia o descripció natural, ço es de casos naturals de Cathaluña. Manuscit al Seminari Conciliar de Barcelona. Transcrit per J. Iglésies (1949). Quaderns de Geografia. Barcelona

Moreu-Rey, Enric, 1975, Notes sobre l'Albiol, Miscel·lània Pau Vila, pàgines 321-336, Institut d’Estudis Catalans, Societat Catalana de Geografia.

Montoya Echeverry, Ramiro, 2015, Crónicas del oro y la plata americanos, Visión Libros.

Pié i Faidella, Joan, 1984 Annals inèdits de la vila de la Selva del Camp de Tarragona, impresa per l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV (Originàriament publicada en 32 fascicles dins la revista de l’Asociación Artístico-arqueológico-barcelonesa entre 1899 i 1913).

Asimismo, pueden buscar información en los trabajos del Dr. Romero Tallafigo, Montserrat Flores, Albert Martínez y Alba Alonso, que entre otros, han profundizado en el estudio la documentación de la cancillería del contado de las montañas de Prades y Baronía de Entença del Archivo Ducal de Medinaceli.

Joan Abella i Creus

Sabadell, 16 de abril de 2023.

Mawbyita, Schultenita, Nickellotharmeyerita y otros nuevos hallazgos en Catalunya.

2022-09-20T20:23:00.010+02:00

Mawbyita, Schultenita, Nickellotharmeyerita y otros nuevos hallazgos en Catalunya.

Por Joan Abella i Creus

Gemólogo especializado en Diamante por la Universidad de Barcelona

Sabadell

joanabella@mineralsabella.cat

joanabellacreus@gmail.com

Introducción

El uso del término patrimonio natural suele verse precedido o seguido por palabras como conservación, protección o preservación, pocas veces se incide en el hecho que incluye el patrimonio geológico, y muy raramente se menciona a los minerales, los cuales forman parte intrínseca del mismo, consecuentemente la incidencia en la necesidad de investigar, estudiar y conocer mejor la diversidad de especies minerales de nuestro subsuelo, puede acabar pareciendo un razonamiento antagónico.

El proceso de globalización exige y exigirá a los países replantearse sus políticas en los sectores minero y metalúrgico, y el conocimiento amplio de la diversidad de especies minerales y de los yacimientos, en cada país, debiera adquirir una relevancia preeminente. Algunos minerales son eficientes indicadores de elementos estratégicos, su conocimiento, la implementación de las más modernas técnicas extractivas y de procesos de obtención de metales más eficientes como la biometalurgia, permitirían explotar nuestras antiguas minas, disminuir la dependencia externa en materias primas y dar un mayor valor añadido al trabajo en este sector primario.

El conocimiento y la acrecencia del patrimonio mineral no tan solo ha de permitir mejoras en sectores estratégicos de cada país, sino que debe ir mucho más allá, y ser herramienta indispensable en los nuevos campos de investigación. Hoy podemos afirmar que la mineralogía terrestre ha evolucionado en paralelo con la biología, procesos biológicos deterministas controlan una parte importante de la diversidad mineral de nuestro planeta, por ello la diversidad mineral de la Terra es única, lo que nos permite comparar con la mineralogía de cuerpos extraterrestres y proporcionarnos valiosa información sobre la vida en el universo. Cuando mas especies minerales conozcamos y más información de cada yacimiento tengamos, más casuísticas podemos encontrar en minerales procedentes de otras lunas y planetas, y quizás con los años el universo nos parezca algo más cercano.

Es obvio que aumentar el patrimonio mineral de un país es aumentar su riqueza, por lo que me siento agradecido de tener la oportunidad de colaborar en este cometido.

«Jamás se descubriría nada, si nos considerásemos satisfechos con las cosas descubiertas». Lucius Annaeus Seneca (Corduba, 4 a. C.-Roma, 65 d. C.)

CUMENGEITA Pb₂₁Cu₂₀Cl₄₂(OH)₄₀·6H₂O

Este mineral lo he hallado en lamina tres hermanos, en el término municipal de L’Argentera, provincia de Tarragona,Catalunya, España, esta mina se encuentra en la vertiente este del barranco de les marrades, en la falda de les roques de la miquela, y la componen diversas labores, todas ellas antiguas. aunque no se pueden descartar trabajos anteriores al siglo XIX, todos los indicios parecen apuntar que las labores tuvieron lugar durante la primera mitad del siglo XIX.

Cumengeita sobre Anglesita, mina Tres Hermanos, l'Argentera, Tarragona, Catalunya, Espanya, col.lecció i fotografia de Joan Abella i Creus, camp visual 2mm.

Des de la liberación del sector minero en España, esta mina se demarcó en dos ocasiones, la primera a finales de 1892, con el nombre de tres hermanos y a favor del señor francisco González Balastegui, natural de turre, provincia de Almeria. el cual unos años antes(1884), formaba parte del ayuntamiento de su pueblo natal, y en 1904 desempeñó el cargo de alcalde del vecino pueblo de Mojacar en la misma provincia. poca actividad o ninguna se debió realizar en la mina, puesto que en mayo de 1895 se declaraba oficialmente su caducidad. tras casi cincuenta años de abandono, esta mina en 1943 quedó demarcada dentro de una concesión mayor, que con el nombre de Albertito agrupaba diversas explotaciones mineras antiguas, pero solo me contsa que se llegaron a desarrollar reconocimientos de exploración sin desarrollar explotación alguna.

Cumengeita, mina Tres Hermanos, l'Argentera, Tarragona, Catalunya, Espanya, col·lecció i fotografia de Joan Abella i Creus, camp visual 2,25mm.

La cumengeita, de un bello color azul celeste, se puede encontrar formando costras o agregados de aspecto terroso o polvoriento, más ocasionalmente se presenta en cristales inframilimétricos que forman agregados aislados de hábito globular, en el interior de micro fisuras, también agregados más densos tapizando el sustrato rocoso o dispuestos en los bordes de formas relictas dejadas por los cristales de galena complemente meteorizada, todos ellos translúcidos y de brillo sedoso. algunos de estos agregados sufrieron un proceso de meteorización, y como resultado se produjo una redisolución superficial, que, aunque leve, fue suficiente para suavizar los vértices y redondear las aristas, no siendo extraño que estén recubiertos de yeso.

Cumengeita, mina Tres Hermanos, l'Argentera, Tarragona, Catalunya, Espanya, col·lecció i fotografia de Joan Abella i Creus, camp visual 1,63mm

En raras ocasiones podemos encontrar algunos cristales idiomorfos, aislados, de hábito marcadamente piramidal,formados por la bipirámide tetragonal {101} muy desarrollada y el prisma tetragonal {110} muy poco desarrollado, estos cristales raramente superan los 0.06mm, en este supuesto llegan a ser transparentes y de brillo vítreo.

Cumengeita X, mina Tres Hermanos, l'Argentera, Tarragona, Catalunya, Espanya, col·lecció i fotografia de Joan Abella i Creus, cristall major 0.05mm

Forma paragénesis con la brochantita y se la encuentra asociada a la anglesita, cerusita, azufre,covellita, caolinita, galena, yeso y cuarzo.

Cumengeita, mina Tres Hermanos, l'Argentera, Tarragona, Catalunya, Espanya, col·lecció i fotografia de Joan Abella i Creus, camp visual 2mm.

Se trata de un mineral secundario, formado como resultado de la meteorización de sulfuros primarios como la galena y la calcopirita, responsables del aporte del plomo y el cobre,respectivamente, el cloro se unió por percolación, el yacimiento se encuentra atan solo 13 kilómetros del perfil de costa actual, esta geolocalización es común en todos los yacimientos donde es presente esta especie mineral, los constantes y fuertes vientos de levante sobre la sierra de L’Argentera a cuya vertiente oeste se encuentra el yacimiento favoreció el transporte de iones unidos al agua de lluvia, estos iones reaccionaron con los otros elementos que favoreciendo la formación de la cumengeita, en un ambiente de ph neutro, dado que a un ph más bajo se habría formado antlerita en vez de brochantita.

GustavitaAgPbBi₃S₆

En nuestro país la gustavita ha sido descrita en forma de granos anédricos microscópicos en muy pocos yacimientos, por fortuna podemos sumar un nuevo yacimiento, en que una especie tan poco frecuente la podemos hallar en cristales idiomorfos. se trata de la mina José Domingo en el término municipal de L’Argentera, provincia de Tarragona, Catalunya, España, esta mina está ubicada en la vertiente sud del barranco de els estrets muy cerca del camino real. sus labores iniciales, son trabajos de gran antigüedad, pudiéndose reconocer minerales de plomo y cobalto, por lo que no descartaría que se remonten a mediados del siglo XVII. Aunque se requeriría de pruebas isotópicas, me atrevo a teorizar que estos minerales pudieron ser empleados en la decoración de los numerosos frascos de farmacia hallados en el cercano monasterio de Escornalbou que dista tan solo dos kilómetros en línea recta de la mina. Las labores interiores se llevaron a cabo a principios del siglo XX por el empresario local el sr. Josep sancho mestre (apellidos castellanizado del catalán xanxo), el cual solicitó en primera instancia 20 pertenencias con el nombre de la Catalana, que meses después ampliaría a 27 con el nombre de José Domingo, quedando demarcada en octubre de 1907. como dato curioso el nombre de la misma tiene relación con el sobrenombre en que se conocía la casa natal del sr. sancho en L’Argentera, “cal domingo de lpep”, se sabe que domingo se llamaba a un payes y dinamitero de minas y canteras, que también había realizado pozos y minas para la extracción de agua.la mina estuvo en activo unos quince años, hasta su abandono, aunque en 1943 quedó incluida dentro del perímetro de la concesión albertito, solo teng onoticia de haberse llevado a cabo reconocimientos, sin llegar a ser nuevamente explotada.

Gustavita, mina José Domingo, L'argentera, Tarragona, Catalunya, Espanya. Col·lecció i fotografia de Joan Abella i Creus ampla de la geoda 1.5mm.

Podemos hallar este mineral en el interior de pequeñas cavidades en la rammelsbergita y pararammelsbergita, y en espacio sepimorfos, siempre en cristales idiomorfos infra milimétricos que pueden alcanzar los 0,35mm., aunque normalmente no superan los 0,2mm., en ocasiones levemente curvados. observados a pocos aumentos parecen tener hábito acicular,pero se trata de cristales de hábito prismático tabular, con gran desarrollo ens entido del eje C, suelen formar agregados paralelos aislados de diversos individuos de aquí que muestre numerosas estriaciones en sentido del eje c,también agregados en haces en disposición radiada en forma de abanico y agregados enmarañados.

Gustavita, mina José Domingo, L'argentera, Tarragona, Catalunya, Espanya. Col.lecció i fotografia de Joan Abella i Creus mida del cristall 0,35mm

Su color es gris muy oscuro, con reflejos azules y dorados, si ha estado a la intemperie el gris es casi negro con intensos reflejos azules, y su brillo es metálico. suele cristalizar sobre rammelsbergita y pararammelsbergita cristalizada, en cristales implantadossobre estos acabados por un extremo o desarrollados a lo largo de toda la geoda, apreciándose solo las caras prismáticas. se observan inclusiones de gustavida en el cuarzo de última generación y en la calcita asociada.

Se asocia siempre a la rammelsbergita,pararammelsbergita y calcopirita, y ocasionalmente a la annabergita, eritrita,cuarzo, calcita, skutterudita y galena. la gustavita pudiera haberse confundida con la matildita, una especie mucho menos frecuenta en este yacimiento, que se ha encontrado asociada a la arsenopirita y al bismuto, que tiene un color gris plomo y cuyos cristales se presentan en forma de prisma trigonal.

Hörnesita Mg₃(AsO₄)₂·8H₂O

Identificada en la mina José Domingo, termino municipal de L’Argentera, provincia de Tarragona, Catalunya, España, en cavidades sobre cristales de cuarzo y en el interior de espacios resultantes dela meteorización de los sulfuros metálicos de este yacimiento.

Hörnesita, mina José Domingo, L'argentera, Tarragona, Catalunya, Espanya. col.lecció i fotografia de Joan Abella i Creus, camp 1mm..

Se presenta en agregados globulares y reniformes, cuya sección muestra una disposición radiada y concéntrica zonal de cristales subhédricos.

Hörnesita, mina José Domingo, L'argentera, Tarragona, Catalunya, Espanya. col·lecció i fotografia de Joan Abella i Creus, camp 1mm.

Los análisis ponen de manifiesto que existe una serie de transición entre la annabergita y la hörnesite, de aquí que su color,normalmente blanco níveo, adquiera habitualmente una pálida coloración blanco verdosa (Ral 6019), presenta brillo céreo y se puede encontrar asociada a la eritrina.

Luetheita CuAl(AsO4)(OH)2

Esta rara especie mineral, la encontré en lamina José Domingo, L'Argentera, Tarragona, Catalunya, es muy poco frecuente en el yacimiento donde aparece rellenando microfisuras en forma de costras botrioidales y también recubriendo dolomita parcialmente meteorizada, de color azul turquesa (Ral 5018) que vira a una tonalidad levemente verdosa, brillo sedoso, y, asociada también a asbolana y pirita

Luetheita, Mina José Domingo, L'Argentera, Traragona, foto i col.lecció de Joan Abella i Creus, mida del camp visual 2,75mm

Mattheddleita Pb₅(SiO₄)_1.5(SO₄)_1.5Cl

e identificado esta especie mineral en la mina alforja (1), en el término municipal de Alforja, provincia de Tarragona, Catalunya, España. Este raro mineral es una fase extremadamente difícil de encontrar en el yacimiento y esto podría ser debido a su aspecto, que de bien seguro pasa desapercibido al ser confundido por minerales de apariencia análoga y mucho más frecuentes, como serian la anglesita, la cerusita,la hidrocerusita y/o la mimetita, al presentarse en cristales enédricos y subédricos inframilimétricos que forman densos agregados de aspecto sacaroideo de color banco níveo, Sobre cuarzo y formando paragénesis con la anglesita.

Matthedleite, Alforja mine, Alforja, Tarragona, Catalonia, Spain, col.lecció i fotografia de Joan Abella i Creus , camp visual 2,75mm

El hecho que la mattheddleita presenta fluorescencia amarilla al ser expuesta a la radiación ultravioleta de onda corta y no reacciona al ser expuesta a la radiación ultravioleta de onda larga, nos puede ser de auxilio para diferenciarla de las especies antes mencionadas.

También puede ser de ayuda su comportamiento frente a los ácidos, en solución acuosa de ácido clorhídrico 1/5 no muestra reacción alguna y en solución acuosa de ácido nítrico 1/7 produce una efervescencia intensa.

MawbyitePbFe³⁺₂(AsO₄)₂(OH)₂

Minoritaria fase descubierta en la mina José Domingo, termino municipal de L’Argentera, provincia de Tarragona, Catalunya, España, deviniendo esta mina el primer yacimiento en nuestro país en el que ha sido hallada esta rara especie mineral.

Mawbyita, Mina José Domingo, L'argentera, foto SEM

Se presenta cristalizada recubriendo oquedades dejadas por la lixiviación de minerales primarios, como la galena, formando densos agregados de hábito esferulito, así como densas agrupaciones de cristales individuales, muchos de ellos terminados por ambos extremos y también formando agregados paralelos.

Mawbyita, mina José Domingo, L'argentera, Tarragona, Catalunya, Espanya. col·lecció i fotografia de Joan Abella i Creus, camp 1mm

Los cristales son idiomorfos, muy raramente superan los 0,1mm, unos presentan hábito prismático corto según [001], de complexidad simple, compuestos por el prisma monoclínico {110}, por el pinacoide {ī01} muy poco desarrollado y por el pinacoide básico {001}, en ocasiones, estos forman maclas según un plano aproximado a {100}, los otros observados presentan un hábito bipiramidal agudo,también de complexidad simple, compuestos por el prisma monoclínico {110}, y supuestamente por el prisma monoclínico {221}, muy alargados en sentido del ejeb, lo que les confiere este aspecto agudo.

Mawbyita, mina José Domingo, L'argentera, Tarragona, Catalunya, Espanya. col·lecció i fotografia de Joan Abella i Creus, camp 2.5mm.

El mineral presenta un intenso brillo adamantino y su color varía según el predominio del tipo de cristal, los cristales de hábito prismático con de color rojo amarronado intenso y translúcidos, mientras que los cristales de hábito bipiramidal son de color marrón anaranjado pálido y transparentes.habitualmente asociado a segnitita, que cristaliza como fase tardía sobre los cristales de la mawbyia y cerussita.

NickellotharmeyeritaCaNi₂(AsO₄)₂·2H₂O

Esta rara especie acrecienta el patrimonio mineral de nuestro país, la he hallado en la mina José Domingo, termino municipal de L’Argentera, provincia de Tarragona, Catalunya, España, como resultado de la meteorización de la nickelskutterudita.

La nickelskutterudita en este yacimiento suele presentar bandas de crecimiento, y donde las aguas meteóricas han sido más activas, esta especie se ha visto afectada en menor o mayor grado de meteorización hasta su completa desaparición. en las zonas de contacto de estas bandas de crecimiento, donde la unión es mas débil, así como en las caras externas de los cristales, es donde se inició y fue más intensa la alteración meteórica y donde se formó la nickellotharmeyerita si existía presencia de dolomita, a su vez también afectada por meteorización. se presenta como costras que no son sino el resultado de la sustitución pseudomorfa parcial de una o más bandas decrecimiento de la nickelskutterudita.

Nickellotharmeyerita, mina José Domingo, L'argentera, Tarragona, Catalunya, Espanya. col·lecció i fotografia de Joan Abella i Creus,

Si tenemos a bien considerar que el volumen de la celda unidad de la nickellotharmeyerita es menor a la de la nickelskutterudita, 374.4 å³ frente a 564,65 å³, y que los parámetros de la celda resultante disminuyen en todas las direcciones cristalográficas, lo que supone una reducción volumétrica y consecuentemente la aparición de espacios entre bandas de la nickelskutterudita. estos espacios favorecieron la formación de la annabergita, cuya celda unidad tiene un volumen superior al de la nickelskutterudita,618.30 å³, y por ello, al aumentar los parámetros de la celda resultante en todas las direcciones cristalográficas, propició su ruptura, exponiendo mas superficie a la meteorización y fragmentando las costras de nickellotharmeyerita, que quedaron entre la annabergita como si de una brecha se tratara.

Nickellotharmeyerita, mina José Domingo, L'argentera, Tarragona, Catalunya, Espanya. col·lecció i fotografia de Joan Abella i Creus,

En general estas costras cristalinas de nickellotharmeyerita, presentan un color marrón anaranjado, aunque puede diferir en más claro o más oscuro, un intenso brillo vítreo, son translúcidas, si es muy fina y de color claro puede ser transparente, de marcada fractura concoide y frágiles.

Nickellotharmeyerita, mina José Domingo, L'argentera, Tarragona, Catalunya, Espanya. col·lecció i fotografia de Joan Abella i Creus

La annabergita que se forma mas en contacto con la nickelskutterudit apresenta un color verde pálido por la presencia de níquel, pero a medida que se distancia, se enriquece con mínimas cantidades de cobalto, al ser este un elemento cromóforo muy fuerte, la annabergita va adquiriendo un color rosa pálido, por lo que frecuentemente es confundido con eritrita, siendo en realidad una variedad de annabergita rica en cobalto. otro interesante mineral asociado a la nickellotharmeyerita es la hörnesita, una fase muy minoritaria que se formó en último término, y que se presenta en cristales infra milimétricos de color blanco que forman agregados muy poco densos en forma de estrella, sobre nickellotharmeyerita, cuarzo, adularia y annabergita.

Lamentablemente el mineral presenta una baja cristalinidad no habiendo sido posible confirmar su naturaleza mediante difracción de rayos x.

ParnauitaCu₉(AsO₄)₂(SO₄)(OH)₁₀·7H₂O

Especia que he hallado en la mina José Domingo, termino municipal de L’Argentera, provincia de Tarragona, Catalunya, España, en cristales euhédricos sobre tangdanita en el interior de micro fisuras, que forman agregados en disposición estrellada no superando los 0,15mm. el color va del blanco, en los agregados de menor tamaño, al azul pálido (Ral 6027) a medida que alcanzan un tamaño mayor,y se caracteriza por mostrar un acentuado brillo vítreo de tipo nacarado.

Parnauita, mina José Domingo, L'argentera, Tarragona, Catalunya, Espanya. col·lecció i fotografia de Joan Abella i Creus, camp 1mm.

Richelsdorfita Ca₂Cu₅Sb⁵⁺(AsO₄)₄(OH)₆Cl·6H₂O

Esta especie poco frecuente la he hallado en la mina José Domingo, termino municipal de L’Argentera, provincia de Tarragona, Catalunya, España, cristalizada en el interior de micro fisuras en cuarzo microcristalino, presentándose mayormente en cristales subhédricos de hábito tabular agregados en estas micro fisuras que al ser tan estrechas el mineral parece bidimensional a simple vista. excepcionalmente se puede encontrar algún cristal idiomorfo,f ormado por el pinacoide basal {001},muy desarrollado y de contorno cuadrangular, por el pinacoide lateral {010} muy poco desarrollado, de aquí su hábito muy tabular, por el prisma monoclínico {101}escasamente desarrollado y difícil de advertir, y truncados moderadamente sus cuatro vértices por el prisma monoclínico {210}, pueden alcanzar los 0,5mm., aunque tienen mucha tendencia a formar agregados paralelos al plano (001) con disposición escalonada. en casos excepcionales estas micro fisuras albergan cavidades milimétricas tapizadas por diminutos cristales de cuarzo i adularia,sobre los cuales la richelsdorfita se pudo desarrollarse libremente en las tres dimensiones, formando agregados de cristales subhédricos de hábito prismático tabular delgado y dispuestos radialmente, con mayor o menor compactación i en ocasiones con disposición concéntrica zonal, distinguiéndose hasta tres etapas de crecimiento.

Richelsdorfita, mina José Domingo, L'argentera, Tarragona, Catalunya, Espanya. col·lecció i fotografia de Joan Abella i Creus, agregat 0,4mm.

El color es de un bonito azul turquesa, que adquiere una tonalidad verdosa si entre el mineral y la base de cuarzo hay una fina película de mineral de hierro, en los agregados densos alcanza un color de agua más oscuro de agua de mar Ral-5021, en general es translúcido, aunque los cristales que forman los agregados radiales llega a ser transparente, lo cual nos permite observar los planos de la exfoliación siempre perfecta y característica de esta especie, los cristales individuales llegan a ser transparente, y el brillo es siempre vítreo de tipo sedoso o nacarado.

Richelsdorfita, mina José Domingo, L'argentera, Tarragona, Catalunya, Espanya. col·lecció i fotografia de Joan Abella i Creus, mida del cristall superior 0,4mm.

En la matriz de cuarzo se pueden observar cavidades relictas muy sutiles dejadas a consecuencia de la meteorización total de minerales primarios de cobre como la calcopirita y la tetraedrita, también presentes como minerales asociados, aunque poco abundantes.la ausencia de calcita, la proximidad de estos minerales de cobre, y la gran cantidad de minerales de arsénico presentes en el yacimiento y no asociados a esta especie, sugieren que la richelsdorfita se podría haber formado por la mezcla de dos líquidos mineralizados. por un lado, la meteorización natural delos arseniuros de níquel y cobalto, liberó abundante arsénico a ciertos fluidos, por otro, el agua meteóricad escendiente rica en cloro (vea la descripción de la cumengeita), habría facilitado la meteorización de la tetraedrita liberando antimonio y cobre, dado que el hierro quedó fijado con anterioridad a la formación de la richelsdorfitaen un estadio anterior, me permito descartar a priori que el cobre procediera de la calcopirita, asimismo esta solución reaccionó con la calcita,incorporando calcio a la misma, y al confluir con la solución rica en arsénico,permitió la fijación de los elementos portados dando como resultado la formación de este escaso mineral supergénico.

Schultenita Pb(AsO₃OH)

Es una de las especies minerales de las consideradas raras a nivel mundial, de hecho, es extremadamente escasa en el yacimiento, tan solo pude obtener dos ejemplares, y proceden de la mina José Domingo, termino municipal de L’Argentera, provincia de Tarragona, Catalunya, España,en unas geodas de pocos milímetros en el cuarzo microcristalino, recubierta dec ristales cuarzo y adularia, la schultenita aparece recubriendo cristales de calcopirita los que llega a sustituir casi por completo.

Schultenita, mina José Domingo, L'argentera, Tarragona, Catalunya, Espanya, foto SEM

Se trata de cristales idiomorfos que no llegan a superar las 22µm, formados por la combinación del prisma monoclínico {011} y el prisma monoclínico {101}, el resultado es un cristal de hábito pseudo rómbico agudo y característico, no se observan cristales aislados, el mineral tiene una gran tendencia a formar agregados paralelos muy densos hasta alcanzar un hábito globular. cristaliza también sobre adularia y mimetita, esta última además la schultenita la llega a pseudomorfizar de parcial a totalmente. el mineral se presenta translúcido y su color es de un amarillo verdoso característico.

Schultenita, mina José Domingo, L'argentera, Tarragona, Catalunya, Espanya. col·lecció i fotografia de Joan Abella i Creus.

ScrutinyitaPbO₂

Esta rara especie mineral es la faseα del óxido de plomo, que he podido identificar en ejemplares junto a su dimorfo la plattnerita, y asociada a cuarzo, cerussita, galena, y hemantites, en la escombrera de la mina tres hermanos, en el término municipal de L’Argentera,provincia de Tarragona, Catalunya, España.

Incido en el hecho de haberla encontrado en la escombrera de la mina,pues considero que su origen podría ser antropogénico, a finales del siglo xix la actividad minera sacó al exterior ejemplares de plattnerita, sabemos que la zona donde se ubica el yacimiento quedó afectada por un gran incendio en el año 1924, sabemos que la combustión de la vegetación produce un calor intenso suficiente para alterar o cambiar completamente la estructura de algunos minerales por la gran cantidad de energía aportada y sabemos por los muchos ensayos llevados a cabo sobre óxidos de plomo sintéticos, que si sometemos muestras de la fase β, cuyo mineral es la plattnerita, a una elevación gradual de la temperatura esta puede cambiar a la fase α, cuyo mineral es la scrutinyita (2), además observando detalladamente los ejemplares hallados se pueden identificar señales de torrefacción similares a las que observaríamos en minerales incluidos en las lavas, otro indicio que me permite esta consideración es el hecho que muchas de las muestras están cubiertas de una fina película de hematites que bien podría ser el resultado de la alteración dela goethita al ser sometida a un aumento importante de la temperatura. aunque obviamente para confirmar mis consideraciones serán necesarios análisis y estudios específicos, que espero aporten pruebas fehacientes sobre el origen de esta rara especie mineral.

Lamentablemente a simple vista no nos resulta posible distinguir las dos fases en muestra de mano, lo que vemos es una costra negra en muchos casos recubierta, como he indicado, de una fina película de hematites que le da un tinte marrón rojizo, si partimos la muestra vemos que esta aparente costra compacta, en su interior tiene aspect oesponjoso y aunque observamos algunos tintes marrones rojizos, no podemos afirmar con certeza que pueda ser la scrutinyita pues puede deberse a contaminación de la hematites sobre yacente. esta mayor compactación en la parte superior de las costras de plattnerita se podría deber a una mayor presencia de la fase αen la superficie, puesto que volumen de la celda unidad de la scrutinyita es mucho mayor que el volumen de la celda unidad de la plattnerita, 158,63 å³ frente a 82,82 å³.

Tangdanita Ca2Cu9(AsO4)4(SO4)0.5(OH)9·9H2O

Esta rara especie mineral la he hallado en la mina José Domingo, termino municipal de L’Argentera, provincia de Tarragona, Catalunya, España, en el interior de micro fisuras, no he hallado cristales, aparece en estructura compacta y apariencia de costra translúcida a transparente, de color verde esmeralda pálido (ral6001) y brillo vítreo de tipo graso, en la mayoría de muestras se encuentra recubierta por agregados de cristales de parnauita.

Tangdanita, Parnauita, mina José Domingo, L'argentera, Tarragona, Catalunya, Espanya. col·lecció i fotografia de Joan Abella i Creus, camp 1mm

1.- Puede consultar sobre esta mina en el artículo publicado en la edición 2 del año 2018 de la “revista de Minerales”, bajo el título de “Plumboagardita y Anglesita verde en la mina Alforja, Tarragona”, también publicado en lengua ingles en la revista “MineralUp” 2018/2, y en lengua catalana en la revista “cat Minerals”, editadas por Mineral Up.

2.- Transparent Electronics: From Synthesis toApplications, Tobin Mark, 2010, ed, wiley.

Sabadell, 20 de septiembre de 2022.

Abellaita, la primera espècie mineral nova descoberta a Catalunya.

2022-06-06T22:51:00.012+02:00

Abellaïta, la primera espècie mineral nova descoberta a Catalunya.

Per JOAN ABELLA I CREUS, gemmòleg per la Universitat de Barcelona i membre del GMC.

Sabadell

joanabellacreus@gmail.com

Introducció

El mineral el vaig descobrir l’estiu del 2010 a l’interior de galeria C (latitud 42 ° 23'10.25 "N, longitud 0 ° 57'27.64" E), de la mina Eureka, de Castell-estaó, municipi de La Torre de Cabdella, en el decurs de l’estudi del jaciment iniciat l’any 2006.

Joan Abella i Creus amb el seu fill Pau a la galeria C de la Mina Eureka. Any 2006.

El seu aspecte a ull nu no diferia gaire dels altres minerals de color blanc presents a la mina, excepte per la seva intensa lluïssor, i des d’un primer moment vaig prendre consciència que és tractava d’una nova espècie mineral en el jaciment. Va ser el company i amic, el doctor Joan Viñals i Olià (1951-2013), professor de Ciència dels Materials i Enginyeria Metal·lúrgica de la Universitat de Barcelona, i a qui vull dedicar aquest article, que va fer les anàlisis preliminars i va posar en evidencia que és tractava d’una nova espècie mineral. La caracterització i descripció del nou mineral va ser iniciada l'any 2012 i coordinada en un principi per ell mateix, fins a la seva prematura i infortunada mort, en que el doctor Jordi Ibáñez Insa de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera del CSIC (ICTJA-CSIC), va continuar el seu treball.

Presentat tot el treball, el dia 2 de desembre de 2015 l’equip va rebre l’abstrac de la votació i aprovació per part de Commission on New Minerals, Nomenclature and Classification de la International Mineralogical Association , de la nova espècie.

De manera l’Abellaïta esdevingué la primera espècie mineral nova descoberta a Catalunya i la mina Eureka, la primera localitat tipus del país, i un referent mundial.

La mostra tipus, l’holotip, que va servir per fer la major part de les anàlisis del nou mineral ja forma part de la col·lecció del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB) amb el número de registre "MGB 26.350", i alguns exemplars formen part de les col·leccions d’alguns dels museus i universitats mes importants del món en el camp de la mineralogia.

I com va començar tot?

De fet tot va començar ja fa anys, a l’estiu de l’any 2006 vaig decidir estudiar de manera sistemàtica el jaciment de “Mina Eureka” que es troba al terme municipal de la Torre de Cabdell, a la Vall Fosca, província de Lleida, vaig descobrir un gran nombre d’espècies, moltes d’elles noves al país, de manera que el jaciment anava prenen un interès i una importància que vaig pensar que fora interessat compartir amb la comunitat, vaig proposar-li al Dr. Joan Viñals i Olià, al cel sigui, fer una publicació conjunta que va veure la llum l’any 2009 a través de les revistes que publica el Grup Mineralògic Català. Però el treball va continuar fins que l’any 2012 vàrem publicar través del mateix medi un nou article, va ser durant aquest segon període d’investigació, concretament a l’estiu del 2010 en que vaig descobrir el que avui és la abellaïta, a l’interior de la galeria C de la mina Eureka al terme municipal de la Torre de Cabdella, és la única mina a Catalunya que es va extreure urani envers la dècada dels anys 60 del segle XX, des de llavors ençà ha estat tancada.

Vista general del jaciment. Foto Joan Abella i Creus

Al tractar-se d’una mina d’urani, durant el reconeixement a l’interior de la galeria C, sempre vaig tenir molta precaució, especialment amb el gas radó, aquest és un gas noble radioactiu, no té sabor, ni color, ni fa olor, té una vida mitjana de 3,82 dies i es transforma en poloni 218 alliberant una partícula alfa, un nucli d’heli format per dos protons i dos neutrons, transferint molta energia. Malauradament no hi ha filtres per evitar la inhalació del radó, però en una mina d’urani és indispensable l’ús de filtres per pols fina, donat que els descendents de vida curta del radó tendeixen adherir-se a les partícules en suspensió, aerosols (fum, pols., humitat) i són fàcilment inhalades. A més la pols en suspensió i la creada al picar, està composta en gran part de silicats, formats majoritàriament de sílice, molt estables i resistents a l’alteració química, insolubles als àcids continguts al nostre organisme, i de duresa força elevada, de manera que al respirar aquesta pols el nostre organisme no te mecanismes per metabolitzar-la i acaba retinguda en el pulmó. I per si no fos prou part d’aquesta pols pot contenir minerals d’urani, que retinguts en el pulmó, llavors, la seva radioactivitat representa un risc molt alt de càncer de pulmó o càncer d'ossos, perquè emet partícules alfa i beta a mes de radiació gamma. Per tant al entrar a la mina és indispensable portar un dispositiu de protecció respiratòria contra partícules, com és una mitja màscara auto filtrant.

Protecció necessària dintre una mina d'urani

A part de l’equip habitual per entrar a una mina i per extreure mostres de minerals, com el casc, indispensable per dissipar i dispersar l’energia cinètica en cas de caiguda, cop o impacte, en aquesta mina cal ser molt curosos amb el tipus d’il·luminació, sota cap concepte s’ha d’entrar amb un dispositiu d’il·luminació per combustió, com espelmes, llànties o llums de gas, com un carburer. Per diversos motius, el mes evident, és que aquests dispositius solen tenir males combustions i generen sutge, tacant parets i sostre de la galeria, alhora que pot cobrir i malmetre espècies minerals de gran interès científic, també cal tenir present que escalfen l’aire, les galeries de la mina Eureka son un cristal·litzador natural de minerals, la seva temperatura i la seva humitat relativa permeten el creixement i manteniment estable d’algunes de les espècies minerals mes rares i un desequilibri d’aquestes condicions podria provocaria la seva destrucció. També cal tenir en compte la fauna que habita en aquestes galeries i que aquests dispositius els perjudica significativament, com els ratpenats o els ortòpters d’hàbit cavernícola que si han adaptat, la Dolichopoda Bolivari. El mes recomanable és un dispositiu d’il·luminació elèctrica i si la fon de llum es de tipus LED, aconsellaria que fos de poca intensitat per evitar trastorns a la fauna.

Sempre resulta útil de portar algun dispositiu per mesurar la radiació, les radiacions ionitzants, especial les gamma, son capaces de produir danys orgànics, la magnitud del dany, dependrà entre d’altres factors de la dosis absorbida i per tant de l’energia dipositada, de la zona afectada i del temps d’exposició. Donat que qualsevol dosis produeix un efecte, si sabem la intensitat de la radiació poden estimar el temps d’exposició necessari per patir el menor dany possible.

Al trobar el mineral dintre la galeria de la mina, vaig ser molt conscient que és tractava almenys d’una nova espècie en el jaciment, ja que les característiques eren molt diferents als minerals de color blanc trobats fins llavors, com la Picropharmacolita, la Thénardita, l’Aragonita, i fins i tot la Gordaita, especialment destacable va ser observar una lluïssor molt intensa.

Abellaïta, mida de l'agregat major 0,7mm., col·lecció i fotografia de Joan Abella i Creus

Llavors a casa vaig poder determinar la presència de plom i estudiar-ne algunes de les seves propietats, no sent capaç d’associar-la a cap espècie de plom coneguda, encara que sincerament no tenia consciència que fos una nova espècie mineral. Com que estàvem preparant amb el Dr. Viñals un article sobre els minerals d’aquesta mina li vaig portar per analitzar, després de les anàlisis que va realitzar a través del SEM, EDX i RDX, va concloure que es tractava d’una nova espècie mineral, que de moment vaig batejar com “la baba de cargol” per la semblança d’aquesta espècie amb la baba de cargol seca. La realitat ens va il·lusionar molt i a partir d’aquí es va entrar en una nova etapa encaminada al reconeixement d’aquell mineral com a una nova espècie.

El llarg camí cap a l’acceptació de l’abellaïta com a nova espècie mineral

Ibáñez Insa, Jordi i Abella i Creus, Joan

L’acceptació per part de la IMA d’una nova espècie suposa un considerable esforç analític per tal de determinar acuradament les característiques fonamentals del mineral. I això, difícilment, ho pot fer una sola persona. Cal emprar nombroses tècniques analítiques diferents com la microscòpia electrònica d’escombrat, l’espectroscòpia de raigs X per energia dispersiva, assajos de microanàlisi de raigs X amb microsonda electrònica, de difracció de raigs X, espectroscòpia Raman, d’espectroscòpia infraroja d’absorció,... Totes aquestes tècniques van ser emprades, en algun moment o altre, per estudiar l’abellaïta, i amb totes elles es van aconseguir dades rellevants sobre la seva composició o estructura cristal·lina. De totes elles, però, cal destacar-ne dues per la importància de la informació que varen proporcionar: la microsonda electrònica, que permet determinar de forma precisa la composició química d’un compost, i la difracció de raigs X, amb la qual es pot determinar l’estructura cristal·lina.

Per caracteritzar l’abellaïta va ser necessari constituir un equip multidisciplinar d’investigadors experts en les diferents tècniques analítiques esmentades més amunt, be això és el que solen fer en altres països, malauradament en aquest país i com és tractarà mes endavant, la realitat no va ser ben be així, mes aviat fora adient de parlar que el que és va iniciar fou una cadena de favors.

Joan Viñals i Olià Jordi Ibañez Insa Joan Abella i Creus Josep J. Elvira

El Dr. Viñals havia analitzar el mineral per difracció de raigs X, prenent diversos cristalls d’una mostra i el resultat no era l’òptim per presentar-lo a la IMA, en aquest moment “l’equip” va començar a prendre forma al incorporar-se els investigadors de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera (ICTJA), del CSIC, el Dr. Jordi Ibáñez i en Josep J. Elvira, que com a membres del Servei de Difracció de Raigs X, van decidir adoptar una aproximació diferent a la que el Dr. Viñals havia emprat per mesurar el nou mineral. Van optar per fer una mesura directa de la mostra sencera en la configuració habitual de difracció en pols, coneguda com a Bragg-Brentano. Per fer les primeres mesures van muntar directament en un vell difractòmetre la mostra més plana i densificada d’entre les que s’havien seleccionat per analitzar. Aquesta mostra, de fet, acabaria esdevenint l’holotip de l’abellaïta (l’holotip és una mostra a partir de la qual la descripció original del mineral es pot realitzar de forma total) i que està dipositada al Museu de Ciències Naturals de Barcelona, amb número de registre MGB-26350.

Abellaite, type material deposited in the collections of tje Natural History Museum of Barcelona, specimen number MGB 26.350, photography by Joan Abella Creus

Penseu que el mètode d’anàlisi emprat no era gens habitual, però els investigadors de l’Almera van intuir que si extreien cristalls de la mostra, com havia fet el Dr. Viñals, acabarien analitzant no només el mineral en qüestió, sinó tota la resta de minerals acompanyants. I això no els permetria discernir l’estructura del nou mineral.

Aquest mètode “radical” va ser cabdal, i va proporcionar difractogrames de força qualitat, amb pics intensos del mineral i sense interferències d’altres minerals associats. Probablement, el plom del mineral va servir d’escut per no tenir senyal de difracció dels minerals de la roca encaixant.

En comparar els resultats de patrons de difracció a les bases de dades sobre difracció de raigs X , els investigadors de l’ICTJA van trobar una substànciaque encaixava perfectament amb les dades experimentals que havien obtingut. Mai millor dit, eureka!. Es tractava d’un compost sintètic. Per tant, es confirmava que el mineral no havia estat descrit abans. I, el millor, és que l’estructura cristal·lina ja estava resolta i publicada. Només feia falta refinar-la. Això últim no va ser feina fàcil però finalment es va concloure que l’abellaïta cristal·litza en el sistema hexagonal, en el grup espacial P63mc. L’estructura de l’abellaïta és quasi idèntica a la publicada per S.V. Krivovichev i P.C. Burns a la revista Mineralogical Magazine vol. 64, pp. 1077-1087 (2000) per al cas del NaPb2(CO3)2(OH) sintètic.

Primer difractograma obtingut per a l'abellaïta. En blau el patró de difracció del carbonat de sodi i plom sintètic. Srs Ibañez i Elvira.

Tot i que les dades de difracció de raigs X ja van permetre posar de manifest l’ordenament a nivell atòmic del mineral, la IMA requereix que en la descripció d’un possible nou mineral s’aporti el major nombre de dades i evidències, a fi i efecte de validar i confirmar tots els resultats.

Les espectroscòpies vibracionals, com l’espectroscòpia Raman o l’espectroscòpia infraroja d’absorció, són ideals per obtenir informació estructural. Les mesures d’espectroscòpia Raman realitzades, en què es fa incidir un feix làser sobre la mostra i es recull llum que ha patit processos de dispersió inelàstica directament sobre la mostra, van permetre detectar la senyal corresponent als grups carbonat (CO₃^2-) i hidroxil (OH-) que hi ha a l’estructura cristal·lina del compost. Per tant, es va confirmar que el mineral era efectivament un carbonat bàsic, tal i com havia suggerit la difracció de raigs X.

El problema de l’espectroscòpia Raman és que el senyal que proporciona per a l’aigua estructural (grups H₂O a dins de l’estructura cristal·lina del sòlid) i per als grups OH- és força feble. Per contra, el senyal a l’infraroig per a l’aigua i els grups hidroxil és simplement inapel·lable. Calia doncs fer mesures d’espectroscòpia infraroja d’absorció per tenir una prova definitiva de la presència d’OH- en el mineral. Però les mesures amb aquesta tècnica eren força més complicades que les de Raman, ja que calia extreure granets del mineral i utilitzar-los en un equip que permetés estudiar petites mostres de mida submicromètrica. De manera que els investigadors del Jaume Almera van contactar amb una col·laboradora, la Núria Oriols, química del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), especialitzada en espectroscòpia infraroja aplicada a l’estudi de les obres d’art. El que va fer és introduir petites micromostres del minera i introduir-les en una cel·la de compressió amb diamants d’alta qualitat, que no interfereixen en el resultat de l’anàlisi , tot fent passar un feix de llum infraroja per la mostra, i analitzant la llum transmesa amb un espectròmetre. D’aquesta forma, les bandes d’absorció que van aparèixer en els espectres van proporcionar senyal inequívoc de grups hidroxil (OH-), a més a més de la ja esperada per als grups carbonat (CO32-). El nou mineral era, sense cap mena de dubte, un carbonat bàsic. I no només això, sinó que els resultats obtinguts mitjançant ambdues tècniques vibracionals van resultar ser virtualment idèntics als que es poden trobar a la literatura científica sobre el NaPb2(CO3)2(OH) sintètic. Un altre cop eureka!.

(a) Espectre RAMAN d'abellaïta. (b) Espectre de transmissió per infraroig (FTIR) de l’abellaïta. Dr. Jordi Ibañez.

Però encara que no ho sembli encara s’estava lluny per assegurar que el nou mineral és un carbonat bàsic de plom i sodi, restava encara una qüestió cabdal: obtenir una determinació precisa i independent de la fórmula química. Per altra banda, per tal d’assolir una caracterització més completa del compost, també seria convenient, tot i que no imprescindible, mesurar-ne la duresa i determinar les seves propietats òptiques. La duresa en el cas de l’abellaïta, no va ser possible la seva determinació degut a l’alta friabilitat dels seus agregats cristal·lins. La determinació del índexs de refracció, al no poder-se preparar làmines primes pel mateix motiu, es va fer utilitzant diversos líquids d’immersió amb índexs de refracció coneguts (fent servir el contrast òptic entre el líquid i els granets de mineral transparents). Amb aquest sistema, i en comparació amb fragments d’altres minerals, com la cerussita o el corindó, es va trobar un valor al voltant de 1.9, valor relativament alt respecte al de molts minerals, per la presència dels àtoms de Pb.

abellaïta, mida de l'agregat major 0,25mm., col.lecció i fotografia de Joan Abella i Creus

La tasca de determinar la fórmula química del nou mineral va recaure en el Dr. Xavier Llovet, expert als CCiTUB en aquesta tècnica. En una primera tanda de mesures, fetes a petició del mateix Dr. Viñals, el Dr. Llovet va detectar Pb, Na, C i O i va confirmar que la relació entre àtoms de Pb i Na en el mineral era de 2 a 1, la qual cosa concordava amb tots els resultats previs. Més endavant, el Dr. Llovet va repetir i millorar les anàlisis de cara a la redacció de l’article científic. Les noves mesures, realitzades amb molta cura perquè el feix d’electrons de la microsonda no malmetés les mostres, no només van confirmar els primers resultats sinó que van permetre detectar-hi petites quantitats de calci, que probablement substitueix el Pb en la xarxa cristal·lina del mineral. A partir d’aquestes mesures (i assumint que la fórmula química del mineral conté 7 àtoms d’oxigen i un de H), va ser possible extreure la següent fórmula empírica per a l’abellaïta: Na0.96Ca0.04Pb1.98(CO₃)2(OH). Aquesta fórmula no és gaire lluny de la del compost sintètic i, per tant, ens podem oblidar del calci i fer servir la fórmula del compost ideal quan escrivim la fórmula química de l’abellaïta: NaPb₂(CO₃)2(OH).

Element	wt%	Rang	Nominal
Na K Electron microprobe analysis of abellaite Ca	3.88 <DL* 0.29	3.69–4.03 0.14–0.51	4.00 – –
Pb	72.03	71.14–72.7	72.14
C	4.17		4.18
O	19.47		19.50
H	0.17		0.17
Total	100.01		100.00

Anàlisis de l’abellaïta per microsonda electrònica. Dr. Xavier Llovet.

* El límit de detecció (DL) de K estava en el rang de 900-1100 ppm.

A principis de 2014, un cop va resultar clar que es disposava de suficients dades sobre el nou mineral, es va enviar l’expedient al Prof. Peter A. Williams, de la Western Sydney University i president (chairman) de la CNMNC-IMA, qui ràpidament va contestar i va començar a processar l’expedient. En una de les primeres comunicacions, el Prof. Williams, expert en cristal·lografia de raigs X , va demanar informació addicional sobre els resultats de difracció de raigs X i també sobre els d’espectroscòpia Raman i absorció infraroja. Va passar un llarg període sense tenir noticies del Prof. Williams, sembla que per motius de salut, però ja durant el 2015 el Prof. Ulf Hålenius, del Museu d’Història Natural de Suècia, va substituir el Prof. Williams al front de la CNMNC-IMA. Un cop al càrrec, a principis del setembre de 2015, el Prof. Hålenius va enviar una comunicació on afirmava haver rebut tota la informació del mineral, i que tenia el nombre de referència IMA2014-111. Després de demanar algun petit aclariment sobre les dades del mineral, va indicar que la seva acceptació seria sotmesa a votació durant el mes de novembre. Finalment, el 2 de Desembre de 2015 va comunicar l’acceptació del nou mineral, que havia rebut 19 vots a favor, 3 en contra i 2 abstencions. El nom del nou mineral, abellaïta pel seu descobridor Joan Abella i Creus, va ser aprovat per 23 vots a favor i 1 en contra. Més de 5 anys després de les primeres troballes del mineral, la nova espècie per fi veia la llum. La primera menció pública sobre l’abellaïta va ser feta per la mateixa IMA-CNMNC a través de la seva Newsletter. La referència corresponent és: Ibáñez-Insa, J., Elvira, J.J., Oriols, N., Llovet, X., Viñals, J. (2016) Abellaite, IMA 2014-111. CNMNC Newsletter No. 29, February 2016, page 200. Mineralogical Magazine: 80: 199–205.

Taula complerta de propietats;

Nom:	abellaïta rus: Абеллаит, alemany: abellait, anglès: abellaite
Fórmula química:	NaPb2(CO3)2(OH),_carbonatbàsic_deplom_isodi
Classificació
Categoria:	Carbonat
Estat de l'IMA:	Aprovat
Codi IMA:	IMA2014-111
Any d'aprovació:	2015
Publicat per primera vegada:	2017
Strunz 8è ed .:	5 / B.0-X
Strunz 9a ed .:	5.BE.X
Nickel-Strunz 10è (pendent) ed .:	5.BE.X 5: CARBONATS (NITRATS) B: Carbonats amb anions addicionals, sense H2O E: amb_Pb,Bi
Cristal·lografia
Sistema cristal·lí:	Hexagonal
Grup espacial:	P6₃mc
Formes:	En cristalls hexagonals d’hàbit laminar, formats normalmentpel pinacoide hexagonal {0001} molt desenvolupat, i el prisma hexagonal {10 ī 0} molt poc desenvolupat, i en ocasions s'observa la piràmide hexagonal {10 ī 1} de molt escàs desenvolupament.

Cristalls:	Subhèdrics i euhèdrics, submil·limètrics, de fins a 0,03mm.

Hàbit cristal·lí:	Marcat hàbit laminar.

Agregats:	Els cristalls idiomorfes tendeix a formar agregats triaxials paral·lels, grups en textura en corona sobre formes botrioides i en forma de rosa. També es formen agregats de microcristalls, amb lluentor vítria de tipus cèria.

Macles:	No s’han observat.
Es Estructura cristal·lina:	a = 5.254(2)Å,c = 13.450(5) Å
Índex de refracció:	1.9
Propietats físiques
Exfoliació:	No s'aprecia exfoliació.
Fractura:	No s'observa fractura.
Tenacitat:	Els cristalls són fràgils i els agregats molt friables, propietat aquesta que no presenten espècies amb les que podríem confondre l’Abellaïta com la Ramsbeckita, la Devillina i la Gordaita, a mes els cristalls d’aquesta darrera son flexibles. Les agregacions microcristal·lines tenen un comportament sèctil.
Duresa:	No es pot determinar per la fragilitat i friabilitat de l’espècie.
Pes específic:	5.93
Densitat:	5.93 g/cm3 (Calculada).
Solubilitat:	És insoluble en aigua i en etanol, és soluble en àcid clorhídric diluït 1:5, el mineral en entrar en contacte amb la solució no presenta efervescència i en qüestió de segons es dissol totalment.
Fluorescència:	No mostra fluorescència, ni al ser excitat en llum ultraviolada d'ona curta (254 nm), ni d'ona llarga (366 nm).
Fusibilitat:	Infusible. Exposat a la flama oxidant adquireix un color beix daurat, en canvi la Gordaita, que podria ser confosa per l’Abellaïta, tenyeix la flama de color verd blavós que vira en coloració a verd, verd fosc, ataronjat, marró i negre.
Propietats òptiques
Color:	Normalment és incolor i transparent, encara que de vegades blanc, en tractar-se d'un mineral al·locromàtic pot presentar esporàdicament diverses coloracions, verda, blava o marró per tinció de ferro i coure.
Lluïssor:	Intensa lluentor vítria de tipus nacrada.
Diafanitat:	Translúcid, pot presentar iridescències, també opac.
Més informació
Minerals associats:	Els del filó polimetàl·lic, principalment Uraninita, Cobaltina, Pirita, Galena, Tennantita, Calcopirita i Esfalerita, els minerals de la roca matriu, bàsicament Quars i Roscoelita, també a Andersonita, boltwoodita, natrozippeita, gordaita, čejkaita, Vanadinita, Aragonita y devillina entre uns altres. andersonita, camp 1,2mm., col.lecció de Joan Abella i Creus, Fotografia de José A. Soldevilla. devillina, camp visual 1,2mm., col.lecció de Joan Abella i Creus, fotografia de José A. Soldevilla. gordaita, camp visula 0,7mm., col.lecció de Joan Abella i Creus, fotografia de José A. Soldevilla. natrozippeita, cap visual 0,7mm., col.lecció de Joan Abella i Creus, fotografia de José A. Soldevilla. Čejkaita , camp visual 1,2mm., col.lecció de Joan Abella i Creus, fotografia de José A. Soldevilla. Čejkaita , camp visual 1,3mm., col.lecció de Joan Abella i Creus, fotografia de José A. Soldevilla

Paragènesis:	Amb la Hidrozincita Agregat d’hidrozcincita (esquerra) i abellaïta (dreta de color blanc) , foto SEM, Joan Viñals i Olià

Nom:	Nombrada en honor al seu descobridor, el mineralogista i gemmòleg català Joan Abella i Creus (Sabadell 1968).
Material tipus:	L’Holotip està dipositat en les col·leccions del Museude Ciències Naturals de Barcelona, ambel número de mostra "MGB 26.350".
Referències:	Abella i Creus, J. & Viñals, J. (2009): Čejkaite, arsenuranylite, compreignacite, natrozippeite and other rare uranium minerals in the Eureka mine, Castell-estaó, La Torre de Cabdella, Lleida, Catalonia. Mineral Up, 2, 52–71. Abella i Creus, J. & Viñals, J (2012): New minerals from the Eureka mine: metamunirite, schröckingerite, boltwoodite and gordaite, Castell-estaó, la Torre de Cabdella, Lleida, Catalonia, Spain. Mineral Up, 3, 14–18. Hazen, R.M., Hummer, D.R., Hystad, G., Downs, R.T., Golden J.J. (2016): Carbon mineral ecology: predicting the undiscovered minerals of carbon. Am. Mineral., 101, 889–906. Ibáñez-Insa, J., Elvira, J.J., Oriols, N., Llovet, X. and Viñals, J. (2016) Abellaite, IMA 2014-111. CNMNC Newsletter No. 29, February 2016, page 200; Mineralogical Magazine, 80, 199–205. Jordi Ibáñez-Insa, José J. Elvira, Xavier Llovet, Jordi Pérez-Cano, Núria Oriols, Martí Busquets-Masó and Sergi Hernández (2017): Abellaite, NaPb2(CO3)2(OH), a new supergene mineral from the Eureka mine, Lleida province, Catalonia, Spain. European Journal of Mineralogy, 29, 915–922. Abella i Creus Joan, Ibáñez Insa, Jordi, Perisé Farrero, Eva, Campeny Crego, Marc, Mata Perello, Josep Maria, Alfonso Abella, Pura, Castillo i Oliver, Montgarri, Elvira Betanzos, José Joaquín, Llovet Ximenes, Xavier, Oriols Pladevall, Núria, Soldevilla González, José Antonio, Torró i Abat, Lisard i Vilanova de Benavent, Cristina (2018): Les mines de Castell: de l’urani de Franco al descobriment de l’abellaïta. Garsineu Edicions, Tremp, ISBN 978-84-947899-8-4.

La raresa intrínseca de l’Abellaïta

La descoberta i caracterització d’una nova espècie mineral no és un fet menor si ho contextualitzem en l’àmbit de la naturalesa del nostre planeta.

A data d’avui el nombre d’espècies minerals conegudes és de 5.328, un nombre que per si mateix no ens permet extreure gaires conclusions, però si el contraposem amb el nombre d’espècies animals que és de prop de 1.500.000 o el de plantes amb més de 310.000 espècies conegudes, disposarem de mes elements que ens permetran considerar-ho de manera justa i equitativa, i aixó sense entrar a nombrar les espècies de microbis coneguts, ja que només de bactèries se n’han descobert mes de 10.000.000.000 d’espècies. Conseqüentment com poden suposar el nombre d’espècies de fòssils coneguda també és força elevada de poc mes de 300.000.

També el nombre d’espècies que s’estimen per descobrir ens permet comprendre millor l’encapçalament d’aquest títol, els experts estimen que encara resten per descobrir un 86% d’animals terrestres i el 91% dels marins i tanmateix el 90% d’espècies de plantes, mentre que el nombre d’espècies minerals per descobrir, encara que no hi hagi un acord unànime, és avui d’unes 1700. Diem avui, per que si en un futur fóssim capaços d’accedir a llocs del planeta on les condicions extremes avui no ens permeten d’arribar-hi, segurament descobriríem un nombre mes elevat d’espècies, però aquest és un altre debat.

El mineral que tracto en aquest article és un carbonat bàsic de plom i sodi, NaPb₂(CO₃)₂(OH), si ens fixem amb els elements formatius no tardarem gaire en deduir que no son en si mateixos rars a l’escorça terrestres, certament, l’oxigen és el mes abundant, el sodi és el sisè mes abundant, l’hidrogen el novè, el carboni el quinzè i fins i tot el mes rar, el plom, només es troba en la posició trenta-sisena. En canvi podem afirmar que l’abellaïta és una espècie mineral de les considerades extremadament rares a nivell mundial, i doncs?.

Novament recorrerem a l’estadística per comprendre-ho millor, actualment és coneixen només 428 espècies minerals amb carboni en la seva composició química, és a dir poc mes del 8% de les espècies mineres conegudes, i d’aquetes, 352 contenen aquest element en forma de l’anió carbonat en la seva composició (CO₃^2-).

Però a més, tan sols hi ha 12 espècies minerals conegudes que comparteixin Na i Pb en la seva composició química i tant sols una espècie, la Sanrománita, que tingui a mes carboni, aquesta espècie, per cert, formada en condicions d’extrema aridesa en el desert d’Atacama a Xile, dades que per si soles ja posen de manifest l’anomalia geoquímica que representa aquesta associació d’elements, a priori comuns.

Totes les molècules orgàniques naturals contenen carboni, en elles els àtoms d’aquest element tenen tendència a unir-se entre si mitjançant enllaços covalents i compartir els quatre electrons de valència actuant amb la major reactivitat i formant majorment molècules carboni-carboni i/o carboni-hidrogen, de fet la química orgànica, està dedicada a l’estudi dels compostos del carboni, fins al punt que universalment s’ha admès per diferenciar els compostos orgànics dels inorgànics, que aquests darrers no tenen carboni en la seva composició. Per que el carboni formi compostos inorgànics, com ho son la majoria dels minerals coneguts, necessita l’acció de varis fenòmens fisicoquímics a més d’un enllaç electrovalent, com és el cas de l’anió carbonat (CO₃^2-), de manera que el carboni no és presenta com a molècula, de fet els minerals no estan formats per molècules sinó per ions poliatòmics, i el resultat és un nombre molt escàs d’espècies que continguin aquest element en el regne mineral.

Per tant, no podem només afirmar que l’abellaïta és rara, pel fet d’ésser una nova espècie mineral trobada en una sola localitat, aquesta evidència és circumstancial, el que li confereix la seva extrema raresa son les intrínseques condiciones de formació i d’estabilitat, a saber unes circumstàncies geoquímiques excepcionals i un particular equilibri de fases, evidenciat entre d’altres coses en el baix volum total conegut o estimat d’aquest mineral a la mateixa localitat tipus.

El cristal.litzador?

Condiciones molt específiques per l’espècie com els propis intervals d’estabilitat en l’espai, requereix d’un espai obert on la pressió, la temperatura o la composició química, assoleixin les condicions òptimes de nucleació i cristal·lització.

Aquest espai i aquestes condiciones les propicien l’únic element antròpic que intervé en la gènesis de l’abellaïta , la galeria C (també coneguda com galeria intermèdia, tercera galeria, galeria C, planta 3ª o “socavón C”), és la galeria principal de la mina, a una altitud de 1081 metres, va ser perforada entre 1962 i 1965, fins assolir els 107 de longitud total.

Joan Abella amb el seu fill Pau a l'entrada de la galeria C de la MIna Eureka, on va descobrir l'Abellaita

A uns 23 metres de la boca mina trobem una petita càmera d’exploració, d’uns 16 metres d’alçada, practicada per realçament i que comunica amb l’exterior servint alhora com a pou de ventilació, entre els 10 i els 8 darrers mestres de la galeria tornem a trobar una petita càmera interna d’exploració, d’uns 10 metres d’alçada, i en el sostre del darrer tram de la galeria, sota uns 60 metres de profunditat respecta a la superfície, cristal·litza l’abellaïta .

Abellaita, galeria C, mina Eureka, foto; Joan Abella i Creus

Aquesta galeria ha esdevingut un laboratori d’inestimable vàlua, però que per si mateixa no tindria el valor que te, si no fos per tot un conjunt d’interrelacions naturals que la converteixen en un cristal·litzador natural, actiu i únic al nostre país.

Però perquè en aquest espai cristal·litzi l’abellaïta és necessari que un dissolvent aporti i alhora dissolgui uns determinats elements que donaran lloc a la solució mineralitzant.

El dissolvent?

I quin és aquest dissolvent?, l’aigua meteòrica, ras i curt. L’alimentació hídrica a l’interior de la galeria C es deu exclusivament a la infiltració d'aigua de pluja.

Pel que fa al règim pluviomètric, sabem per les estadístiques meteorològiques, que la Vall Fosca és una de les zones més plujoses de Catalunya, i per tant la coberta edàfica i la sota coberta reben importants aportacions d’aigua.

El relleu superficial del terreny sota del qual es va excavar la galeria C, presenta un pendent considerable, d’un 30% de mitjana, que dona lloc a un patró d'escorriment superficial, de manera que la zona més propera a l'entrada té taxes d'infiltració més intenses i fluctuants, que a l’interior de la galeria.

L’aigua esdevé a mes el principal vehicle de transport de matèria i energia des de la coberta, però com arriba al punt on va cristal·litzar l’abellaïta a quasi 60 metres de profunditat, si la taxa d’infiltració d’aigua meteòrica ocorre fins a curta distancia respecta a la superfície?, per obtenir la resposta ens cal tirar enrere algunes pàgines del calendari geològic, i imaginar el que avui és la Vall Fosca com una conca sedimentària, en que els antics sediments ja convertits en roca estant disposats en estrats horitzontals, i que fa uns 65 milions d’anys, durant la formació de la cadena muntanyosa dels Alps, el que es coneix en geologia com l’orogènia alpina, van ser plegats, de manera que tant els minerals primaris que contenien com el propi gres, van ser fracturats, i l’erosió posterior va deixar al descobert els gresos, de manera que les fractures, els plans d’estratificació i les microfissures van facilitar i faciliten la infiltració d’aigua de pluja.

Polymetallic filon, Eureka mine, La Torre de Cabdella, specimen and photography by Joan Abella i Creus, specimen size 89x60mm

Però tot i així una massa de gres d’uns 60 metres no resulta fàcil de travessar ni per l’aigua, i mes si en la columna de roca suprajacent no hi ha fractures importants, però aquesta limitació ha estat un dels factors decisius en la cristal·lització de l’abellaïta , per la baixa taxa d'infiltració en el darrer tram de la galeria C en relació amb la resta de la mateixa. Ja que com exposarem mes endavant un excés d’infiltracions hauria estat un factor negatiu.

El solut?

En aquest moment de l’exposició cal recordar la fórmula de l’abellaïta , NaPb₂(CO₃)₂(OH), per intentar explicar l’origen dels elements que la composen.

Per exemple el sodi, un element que s'associa més als ions atmòfils que litòfils, el trobem present en l’aigua de pluja en un contingut a tenir en consideració, encara que molt variable (en una mateixa zona pot variar dels 2 als 152 mg per litre), però al ser molt menys reactiu que el calci, resta en la solució, de manera que el sodi provindria en major mesura de l’aigua de la pluja i de la coberta edàfica que concentra les sals gràcies a l’evapotranspiració.

Els carbonats a la naturalesa estan formats a partir de l'àcid carbònic en solució aquosa derivada de la dissolució del diòxid de carboni en aigua. El diòxid de carboni es combina amb l'aigua de pluja a l'atmosfera, la concentració de CO2 en l'aigua de pluja és d'aproximadament 355 parts per milió, encara que l'activitat humana pot augmentar els nivells, n'hi ha prou com per reduir significativament el pH de l'aigua, una petita part forma àcid carbònic segons la reacció: CO2 + H2O ↔ H2CO3, mentre l’altre és manté en solució.

I el Plom?. En el decurs de l’excavació dels darrers metres de la galeria C va quedar al descobert unes masses lenticulars polimetàl·liques associades a carborans i formades majoritàriament per uraninita, UO₂ entre els minerals associats hi ha dues especies que contenen plom, la Galena, PbS i la Clausthalita, PbSe, a falta d’una anàlisis isotòpica, una de les hipòtesis seria que el plom procedís del lixiviat de la Galena i/o la Clausthalita, el lent procés d'infiltració hauria afavorit el contacte continuat d’aquesta solució amb propietats geoquímiques particulars i un Ph lleugerament disminuït respecta a la neutralitat, però aquest procés, al nostre entendre hauria aportat un contingut relativament baix d’aquest element a la solució mineralitzant, pel que no podem descartar a priori que el plom fos, si no tot en bona part d’origen radiogènic.

Abellaite, Galeria C, mina Eureka, castell-estaó la Torre de cabdella, fotografia de Joan Abella Creus

L’exsudació

Ja tenim una solució amb tots els elements necessaris, hi ara que?.

Doncs aquesta solució mineralitzant exsuda per capil·laritat entre les microfissures i els microcanals de les masses poliminerals i forma gotes sobresaturades (a jutjar per la concentració de mineral i la poca complexitat de l’hàbit dels cristalls) al sostre de la galeria i sovint al llarg de les microfisures de contacte entre la massa mineral i el gres encaixant. Iniciant-se la nucleació, aquesta te lloc preferentment sobre els minerals de paràmetres reticulars semblants, com la Uraninita, alguns minerals associats a aquesta i el Quars, i no sobre la Roscoelita, l’Andersonita o la Čejkaita, alhora que poden taponar total o parcialment els microcanals d’entrada i limitar l’aportació de nova solució. La solució mineralitzant exsudada és manté a la part superior de la cavitat sense que caigui per gravetat, facilitant la cristal·lització de l’abellaïta sobre els clústers o nuclis prèviament formats a l’interior de la gota.

Abellaite, Eureka mine, La Torre de Cabdella, specimen and photography by Joan Abella i Creus, specimen size 29x25mm

L’aigua de percolació analitzada és completament neutre el que indica un molt baix contingut de CO₂, de fet si aquest compost i estigues massa representat augmentaria la seva acidesa i faria inviable la formació del mineral.

Un fenomen embolcat

Sense que caigui per gravetat?.

La superfície de l'aigua es comporta com si sobre aquesta hi hagués una membrana en tensió, aquest fenomen rep el nom de tensió superficial. A l'interior d’una gota, cada molècula es troba envoltada d'altres molècules en totes direccions, de manera que les forces atractives entre elles es compensen, però en la superfície al no haver mes molècules fora, aquestes s'atreuen amb mes força formant una fina barrera, alhora que son atretes cap a l'interior. De manera que la superfície de la gota es comporta de manera similar a una membrana. És per tant la tensió superficial la qual tanca la gota de la solució mineralitzant i és capaç de sostenir-la contra la gravetat, un dels fenòmens que han permès la formació de l’abellaïta i d’altres minerals de neoformació del mateix jaciment. Si m’ho permeten, seria l’equivalent de parlar de l’úter matern dels mamífers.

Formació mineral a l'interior d'una gota, Mina Eureka, fotografía de Joan Abella i Creus

Les forces intermoleculars d'atracció entre molècules d'aigua es deuen als enllaços d'hidrogen i aquests representen una alta energia, per això la tensió superficial de l'aigua és més gran que la de molts altres líquids. Tanmateix com més grans són les forces que mantenen les molècules juntes en el líquid, més energia serà necessària per evaporar-lo.

Si l’àrea superficial de la gota és més gran s'evaporarà més ràpid, ja que hi ha més molècules superficials que són capaces de escapar-se. D’aquí que la mida de les gotes que desafien la gravetat a l’interior de la galeria, malgrat les particulars condicions del jaciment, no assoleixen mides centimètriques, el que alhora limita la mida dels cristalls que si puguin desenvolupar, d’aquí que la mida dels cristalls descoberts rarament superen els 0,03mm.

Una lenta evaporació, un secret de la Mina Eureka!

I l’evaporació?, per definició, l'evaporació és un procés físic que consisteix en el pas lent i gradual d'un estat líquid cap a un estat gasós, després d'haver adquirit suficient energia per vèncer la tensió superficial. Per tant si les condicions físiques i químiques poden retardar aquest procés, més probabilitats de cristal·litzar tindrà la solució suspesa.

L'evaporació a l’interior d’una mina depèn de molts factors, la temperatura del líquid en relació a la temperatura del gas que l’envolta, la mida de la superfície del líquid exposada a l'aire, la distància d’aquest respecte a la boca mina, la forma de la galeria, la humitat relativa de l'aire que envolta la superfície del líquid, les pressions, els corrents d'aire, les impureses contingudes en el líquid i, per descomptat, de la naturalesa del líquid.

Per tant hem de tenir en compte tots i cada un d’aquests factors per entendre la formació de l’abellaïta .

En relació a la pressió, pràcticament no existeixen diferències al llarg de la cavitat, que sol ser de 89059,096 Pa, les variacions obeeixen a patrons estacionaris, i en termes d'estabilitat ambiental, el comportament estacionari és indicatiu d'una situació d'equilibri dinàmic.

En qualsevol galeria de la llargada de la galeria C, que només disposés d’una entrada i cap altre connexió amb l’exterior, durant el període d’estiu la ventilació quedaria restringida, degut a la inversió tèrmica, però la galeria C compte amb una labor comunicada amb la superfície que actua com un pou de ventilació i per tant permet la ventilació en qualsevol període de l’any degut a la diferencia de densitats entre masses d’aire de diferent temperatura, que permet l’entrada d’aire a menor temperatura.

Interior de la galeria C, on es veuen els estrats de roca. fotografia de Joan Abella i Creus.

La relació de densitat entre l'aire intern i l'exterior determina el règim de circulació de l'aire a l'interior de la cavitat, generant circulació termoconvectiva. Donat que entre el pou i el final de la galeria hi ha una distancia d’uns 80 metres, la temperatura de l'aire a la zona més interna de la galeria presenta una elevada estabilitat i baixos rangs de variació estacional, mantenint-se en els 13 ºC (front de galeria), també la intensitat del moviment de l'aire és molt menor a la part més interna de la galeria on cristal·litza l’abellaïta , que al ser poc influenciada pels canvis ambientals de l'exterior permet un alt nivell d’estabilitat microclimàtica amb una humitat relativa poc canviant a l’entorn del 78%.

La dinàmica ambiental, especialment pel que fa al moviment de l'aire a l'interior, no ha estat afectada al llarg dels anys gràcies a que les obertures de la galeria mai han estat tancades, si mes no, mai impedint l’intercanvi entre l'aire intern i l'extern.

A mes del que he exposat, cal tenir en compte altres factors, que ens ajudaran a comprendre el perquè de la lenta evaporació de les gotes solució.

Un factor bàsic, és la concentració de la substància que s’ha d’evaporar en l'aire. L'aire en el tram de cristal·lització té una alta concentració de la substància que s'evapora, un 78% d’aigua, llavors la gota s'evaporarà més a poc a poc.

Com ja he tractat, el darrer tram de la galeria presenta unes condicions microclimàtiques particulars, amb una elevada estabilitat i baixos rangs de variació, que alhora afavoreixen que l'aire tingui un nivell de saturació d’altres substàncies respecta a altres zones de la galeria, com el radó i especialment CO₂(en cap cas parlem de concentracions elevades que puguin posar en perill la seguretat de les persones), el que propicia també una menor capacitat per evaporar la gota en suspensió.

darrer tram de la galeria C, es pot observar la manca d'aigua a les parets i sostre. Forogtafia de Joan Abella i Creus.

La taxa de flux d'aire, que en zones properes a la sortida o al pou de ventilació augmenta, en el darrer tram disminueix, impedint que l'aire desplaci les molècules de vapor i per tant retardi també l’evaporació.

Tanmateix sabem que quan més gran es la densitat d’un líquid, aquest més lentament s'evapora, pensem que la gota en qüestió està sobresaturada, entre d’altres elements, de plom, i per tant la densitat de la solució, respecta a la de l’aigua, és elevada, factor que de manera clara contribueix a retardar l’evaporació de la solució.

L’elevada estabilitat de la zona fa que la temperatura de la substància no tingui variacions significatives amb la temperatura del medi, de manera que les molècules a l’interior de la gota tindran una energia cinètica semblant a les de l’exterior, no afavorint l’evaporació de la gota.

Aquests factors permeten unes òptimes condicions de cristal·lització.

Abellaite, mina eureka, La torre de Cabdella, Catalonia, Spain, visual field 1,3mm, collection and photography Josep Soldevilla

Estable!

Una vegada el solvent s’ha evaporat i els cristalls queden exposats al nou medi, el mineral format s’equilibra amb aquest medi. El fet que avui hàgim pogut tenir el privilegi i l’honor d’estudiar aquesta nova espècie és l’evidència mes fefaent que l’abellaïta és estable en el medi de formació, i que tolera les modificacions antròpiques, que no li efecte la radiació ionitzant externa, i després de vuit anys des del seu descobriment en que alguns exemplars han estat conservats fora del seu ambient formatiu sense experimentar cap modificació externa aparent, ni interna, podem reafirmar que és una espècie mineral estable.

Abellaite, mina eureka, La torre de Cabdella, Catalonia, Spain, visual field 1,3mm, collection and photography Josep Soldevilla.

I exposats tots els factors que permeten la gènesis de l’abellaïta em reafirmo en considerar aquesta espècie com a intrínsecament rara.

Per que a Catalunya només hem descobert una sola espècie mineral?

Puc assegurar amb certa aquiescència, que la mineralogia neix com a nova ciència a l’any 1775, quan Abraham Gottlob Werner (1749 Osiecznica – 1817 Dresden), és nomenat professor a la Bergakademie Freiberg (escola de mines de Freiberg), car per primera vegada separa la mineralogia (llavors orictognòsia) de la geologia (llavors geognòsia), en unes lliçons que imparteix emprant la seva pròpia obra “Von den äusserlichen Krennzichen der fossilien” (sobre els caràcters externs dels minerals), publicada a Leipzig un any abans, i que atragué estudiants d’arreu del mon. Llavors el nombre d’espècies minerals coneguda era d’unes 340.

En contraposició, i per exemplificar mes l’exposició en l’anterior capítol, l’any 1758 el gran naturalista suec Carl von Linné (1707 Råshult – 1778 Uppsala) en la desena edició de la seva obra “Systema Naturae” va classificar unes 4400 espècies animals i 7700 espècies de plantes.

A l’any 1959 es va crear la International Mineralogical Association (IMA), una institució amb autoritat internacional i amb la finalitat, entre d’altres qüestions, de controlar els nous minerals i els seus noms, així com revisar-ne els ja existents, tasca que van confiar a una comissió internacional i permanent de científics coneguda avui com Commission on New Minerals, Nomenclature and Classification (CNMNC).

240 anys desprès del naixement de la mineralogia com a ciència, la IMA va aprovà com a nou mineral l’abellaïta , la primera nova espècie mineral descoberta a Catalunya. Es indiscutible que aquest notable esdeveniment ens ha d’omplir d’orgull i satisfacció, però alhora ens ha de fer reflexionar i preguntar-nos com és possible que hagin hagut de transcorre tants anys per que a Catalunya tingués lloc aquest fet?.

Els factors son molts i alguns molt complexes per tractar-los en tant breu espai i en un context poc adient, des de raons històriques, socials, culturals a geològiques, però observant la següent taula comparant Catalunya a set països de mida semblant, constata de manera diàfana una relació molt directa entre el nombre d’espècies que si han descobert i en el % de la despesa en investigació i desenvolupament destinats. Insistint en l’obvietat i concurrència de molts altres factors, puc denunciar que una major inversió del nostre país en investigació i desenvolupament contribuiria de manera directa a la normalització, tanmateix aquesta mesura ha d’anar acompanyada d’almenys altres dues, la divulgació dels minerals i la mineralogia a través d’entitats públiques com els museus, universitats i medis de comunicació així com la inclusió de l’estudi dels minerals en els plans d’estudi en el sistema educatiu del nostre país. Si l’estat no aborda seriosament aquest debat en la major celeritat possible només aconseguirà frenar mes el desenvolupament del nostre país.

País	superfície	Despesa en investigació i desenvolupament, % sobre el seu PIB, el 2015	Espècies minerals descobertes
Catalunya	32.108 km²	1,52	1
Bèlgica	30.528 km²	2.46	19
Suïssa	41.285 km²	3.4	86
Dinamarca	43.094 km²	3.01	84
Israel	20.770 km²	4,27	26
leshoto	30.355 km²	0.05	1
El Salvador	21.041 km²	0.13	8
Armenia	29.743 km²	0.25	5

Cal tenir molt present que l’existència de l’abellaïta com a nova espècie mineral no ha estat gràcies a la iniciativa institucional sinó gràcies a la passió i l’altruisme d’un grup de persones que ho ha fet possible, un orgull per aquestes persones però alhora una vergonya institucional que hauria de fer reflexionar a les parts implicades.

L’abellaïta, una espècie coneguda a casa i ha fora

Gran part de les noves espècies que es descobreixen arreu del planeta, no tenen una aplicació pràctica per la industria, i romanen en els llims del coneixement, fins i tot per una part molt important de la comunitat científica i per descomptat, per la població en general. Sortosament aquest no ha estat el cas de l’abellaïta, per diversos motius i causes.

Encara que van ser pocs els exemplars extrets de la galeria C de la Mina Eureka, vaig procurar de fer-ne arribar a les entitats i institucions, que al meu entendre en farien un us divulgatiu i/o d’estudi, com el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, dipositari de l’holotip i exposada al públic a la seu del mateix museu del parc del Fòrum, gràcies als treballs de museïtzació del Dr. Marc Campeny, actual Conservador de la col·lecció de mineralogia del Museu.

Holotip de l'Abellaita expossat al Museu Blau

També al Museu de Geologia “Valentí Masachs” de la Universitat Politècnica de Catalunya, situat a l’Escola Politècnica Superior d'Enginyeria de Manresa, la Col·lecció de Mineralogia del Departament de Cristal·lografia, Mineralogia i Dipòsits Minerals de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona, el Museo Geominero, del Instituto Geológico y Minero de España, Madrid, l’Ajuntament de la Torre de Cabdella i el Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa pel que fa a casa nostre.

abellaïta, al Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa

I a fora, el Museum of Natural History, The Smithsonian Institution de Washington, museu dels EEUU que conté moltes de les millors peces conegudes de moltes espècies minerals, el The Mineralogical & Geological Museum at Harvard University, a Cambridge, que compte amb una col·lecció de més de 100.000 minerals i amb uns 200 holotips, a la The University of Arizona Mineral Museum, de Tucson, que col·labora amb el Projecte RRUFF alhora vinculat amb la NASA, desenvolupant una base de dades completa dels espectres Raman dels minerals coneguts, que permetrà la identificació no destructiva dels minerals, el Musée de Minéralogie de l’Ecole des Mines de Paris, amb una de les col·leccions més grans del món, amb representació d’unes 2900 espècies minerals i 700 holotips!, al Naturhistorische museum wien, amb àmplia representació dels minerals d’Europa, i al The Natural History Museum, London, que posseeix una de les col·leccions més importants i completes del seu tipus al món, amb uns 185.000 exemplars i una de les més grans col·leccions de tot el món de mostres de minerals tipus.

exemplar d’Abellaita entregat a l'Alcalde de la Torre de Cabdella

Al ser la primera espècie mineral nova descoberta a Catalunya, el cert és que va tenir una important divulgació entre els diversos medis de comunicació del nostre país i també a Espanya.

De manera molt primerenca vaig transferir la major part d’informació disponible a les plataformes en línia mes importants del planeta relacionades amb la mineralogia, com Mindat, adscrita al Hudson Institute of Mineralogy, la major base de dades mineral en llengua anglesa, Mineralientalas, la major base de dades mineral en llengua alemanya i Webmineral.ru, la major base de dades mineral en llengua russa, a mes de l’enciclopèdia en línia Wikipedia, entre d’altres medis de divulgació digital, el que va facilitar una ràpida difusió de la nova espècie descoberta.

L’abellaïta i per descomptat la mina Eureka, van formar part de l’expedient per aconseguir la certificació de Geoparc Mundial de la UNESCO del Geoparc conca de Tremp-Montserc. Els Geoparcs Mundials de la UNESCO són àrees geogràfiques delimitades sense discontinuïtats on els paisatges i llocs de rellevància geològica internacional són gestionades seguint un concepte holístic de protecció, educació i desenvolupament sostenible.

La presentació del projecte Geoparc conca de Tremp-Montserc, que va tenir lloc el 15 d’abril de 2016 a La Pobla de Segur, on una de les ponències a càrrec de la Directora del Museu Hidroelèctric de Capdella, la Sra. Eva Perisé Farrero, va versar sobre la mina Eureka de la Torre de Cabdella. Tinguem en compte que la primera menció pública sobre l’abellaïta va ser el febrer de l’any 2016, Ibañez-Insa, J., Elvira, J.J., Oriols, N., Llovet, X., Viñals, J. (2016) Abellaite, IMA 2014-111. CNMNC Newsletter No. 29, February 2016, page 200. Mineralogical Magazine: 80: 199–205.

Finalment el 17 d'abril de 2018 el territori Conca de Tremp - Montsec va entrar a formar part de la Xarxa de Geoparcs Mundials de la UNESCO. L'àmbit territorial del Geoparc comprèn: El Pallars Jussà; Baix Pallars al Pallars Sobirà; Coll de Nargó a l'Alt Urgell; Vilanova de Meià, Camarasa i Àger a la Noguera, i per tant el municipi de la Torre de Cabdella amb la mina Eureka com element d’especial interès. Concretament la mina eureka forma part dels anomenats Espais d’interès miner dintre dels Espais d’interès geoturístic del parc. La Xarxa Global de Geoparcs de la UNESCO comprèn a dia d’avui, 140 localitzacions en 38 països d’arreu del món. D’aquestes, 73 formen part de la Xarxa de Geoparcs Europeus i es reparteixen en 24 països, dels quals dos es troben a Catalunya, el de la Catalunya Central i el recentment reconegut de la Conca de Tremp – Montsec, (http://www.projectegeoparctrempmontsec.com/).

La major divulgació en l’àmbit acadèmic internacional de l’abellaïta va tenir lloc a raó de la publicació del treball Carbon mineral ecology: predicting the undiscovered minerals of carbon ( Hazen, R.M., Hummer, D.R., Hystad, G., Downs, R.T., Golden J.J. (2016): Carbon mineral ecology: predicting the undiscovered minerals of carbon. Am. Mineral., 101, 889–906), un estudi pioner que va emprar les dades massives o Big data, centrant-se en la diversitat i distribució de minerals amb carboni, element considerat com el més crucial per a la vida a la Terra, així com un dels components que defineixen la mineralogia superficial d'un planeta i per tant essencial per caracteritzar planetes semblants a la Terra. Es va proposar un model que prediu almenys 548 minerals amb carboni existents a la Terra avui, predient la fórmula química d’unes 145 espècies minerals que porten carboni, i que encara no s'havien descobert. Entre elles més de 60 haurien de contenir sodi.

Aquest era el cas del carbonat bàsic de plom i sodi NaPb₂(CO₃)₂(OH), la publicació també al 2016 de la nova espècie abellaita, va ser destacat per la premsa especialitzada i per diversos articles, com una espècie mineral prevista per Hazen et al. (2016), un dels possibles minerals de carboni que faltaven, amb gran ressò internacional.

Nomenclatura i pronunciació

En resposata a la consulta formulada a l‘Institut d’Estudis Catalans, sobre quina és la correcta nomenclatura del nom del nou mineral, la Comissió de Terminologia Científica i Tècnica va acordar acceptar com a normatiu el terme abellaïta, acord que ha estat tramès a la Comissió de Lexicografía de la Secció Filològica amb la proposta que aquest terme s’inclogui en el Nou Diccionari Normatiu.

Encara que el terme acceptat està d’acord a les regles ortogràfiques de l’Institut, si volem respectar a mes les disposicions de la IMA - International Mineralogical Association, la normativa gramatical i la pronunciació, es crea un dubte raonat que en algún moment totes les parts ineressades hauran de debatre en profunditat i arribar a acords d’àmbit internacionals reconeguts per tots els paisos.

La Commission on New Minerals, Nomenclature and Classification (CNMNC), en els procediments i les directrius sobre la nomenclatura dels minerals per la incorporació de nous minerals i de la correcta nomenclatura de les espècies minerals, admès àmpliament per tota la comunitat científica internacional, al fer referència a l’ús dels antropònims, és molt clara i diu així; s’ha de mantenir la grafia original del nom de la persona. Per tant s’ha de respectar la grafia original dels noms propis.

En català la convenció en l’ús de la majúscula recomana en general que s’escriguin en majúscula els noms propis. Si som rigorosos en l’aplicació de les directrius del IMA i la normativa gramatical Catalana, hem d’escriure amb la primera lletra en majúscula, per que forma part de la grafia original i ha d’ésser respectada.

De manera que encara que sigui un nom propi acabat en vocal àtona no s’elideix en contacte amb el sufix –ita. mantenint-se íntegrament: Abella.

Arribats aquí el que ara s’ha de considerar és la seva pronunciació, Abella és una paraula plana que ha de continuar pronunciant-se com a tal independentment de l’adjunció del sufix –ita, ja que de considerar-ne la i com a vocal tónica provocaria una pronunciació inadequada.

Encara que trobem dues vocals juntes (ai) aquestes no es pronuncien en el mateix cop de veu i per tant no es produeix el diftong. De fet, tal i com pronuncien les persones de parla anglesa. Entenc que les dues vocals juntes pertanyen a síl·labes diferents i entenc que en aquest cas estem davant un hiatus forçat. Per tant no cap escriure dièresis damunt la i , per que no cal desfer un diftong.

Al meu entendre la grafia hauria d’ésser Abellaita, i no és una excepció, hi ha nombrosos termes d’espècies minerals que de tenir en compte el que s’ha exposat, requeririen d’un estudi terminològic mes acurat, tal és el cas de la mil.lerita, la carnal.lita o la pekoraïta, entre d’altres, que escriuria com a Millerita, Carnallita i Pekoraita. Pronunciació i nomenclatura, un debat que mes d’hora que tard caldrà afrontar.

Epíleg

Personalment aquesta descoberta i el fet que porti el meu cognom ha estat un honor i un privilegi incommensurable i penso que el mes gran reconeixement per la meva trajectòria. Quant va ser confirmat la sensació i el sentiment és com quant tens un fill.

De fet un savi profeta va dir que tot home a la seva vida havia de fer tres coses, plantar un arbre, que el dia de demà donés fruits o ombra als altres, escriure un llibre, per transmetre els seus coneixements i la seva experiència i saviesa als altres i a les generacions futures i tenir un fill per perpetuar el llinatge, però gosaria afegir una quarta cosa; complir un somni, per sentir-se plenament realitzat, com ha estat el meu cas, vaig començar aficionar-me als 11 anys i des de llavors els meus llibres de capçalera van estar sempre versats en els minerals, llegia l’apassionant biografia d’aquells científics que havien donat nom a tantes espècies minerals , llavors deixava el llibre a la capçalera del llit i somiava encara despert tot preguntant-me a mi mateix, imagines que un dia una espècies mineral pogués portar el teu nom?, i avui aquell somni d’un nen s’ha fet realitat.

“El destí no està escrit s’escriu amb l’experiència de la vida. Joan Abella i Creus”.

Agraïments:

Un agraïment especial a un dels “pares” de l’abellaïta, en Jordi Ibáñez Insa, doctor en física per la Universitat de Barcelona i director científic del servei de DRX del Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera (CSIC) per la seva imprescindible e inestimable col·laboració, i a la resta de l’equip que va portar a terme la investigació de la nova espècie, els Srs. José J. Elvira, Xavier Llovet, Jordi Pérez-Cano, Núria Oriols, Martí Busquets-Masó i Sergi Hernández. També a l’Alcalde de la Torre de Cabdella l’Excm. Sr. Josep Maria Dalmau i a la Directora del Museu Hidroelèctric de Capdella la Sra. Eva Perisé Farrero, ambdós per la seva bona disponibilitat, al Sr. José Antonio Soldevilla Gonzalez, als amics Marçal Vera i Xavier Tomàs, fundadors de l’Associació Mineralògica d'Interès Científic i Social, per l’inestimable col·laboració amb el material gràfic i finalment el meu agraïment pòstum a l’amic Joan Viñals i Olià.

Sabadell, 06 de juny de 2022.

Alguns enllaços relacionats amb l’abellaïta;

http://minmag.geoscienceworld.org/content/80/1/199.extract

https://www.mineralienatlas.de/lexikon/index.php/MineralData?mineral=Abellaite

http://www.mindat.org/min-47008.html

http://www.blogmuseuciencies.org/2016/04/abellaita-la-1a-especie-mineral-descrita-a-catalunya/

http://museugeologic.blogspot.com.es/2016/03/jorgina-jorda-l-abellaita-nova-especie.html

http://cac.drac.com/200803/20080327.html

http://www.mineralogicalrecord.com/labels.asp?colid=1358

https://ca.wikipedia.org/wiki/Abella%C3%AFta

http://rruff.info/ima/

http://www.lavanguardia.com/natural/20160404/40875477707/abellaita-mineral-nuevo-descubierto-catalunya.html

http://www.elperiodico.com/es/noticias/ciencia/abellaita-nueva-especie-mineral-descubierta-pirineo-lleida-5032020

http://www.telecinco.es/informativos/tecnologia/Descubren-mineral-Pirineo-Lleida-abellaita_0_2159325134.html

http://www.naciodigital.cat/pallarsdigital/noticia/5572/descobreixen/nou/mineral/mina/eureka/pallars/jussa/abellaita

http://noticiasdelaciencia.com/not/18970/la-abellaite-la-primera-nueva-especie-mineral-descubierta-en-cataluna/es/

http://www.dicat.csic.es/dicat/ca/noticias-2/532-l-abellaita-la-primera-nova-especie-mineral-descoberta-a-catalunya

http://www.catalunyavanguardista.com/catvan/descubren-un-nuevo-mineral/

http://noticias.lainformacion.com/salud/investigacion-medica/Descubren-mineral-Pirineo-Lleida-abellaita_0_905309860.html

http://www.segre.com/detalls-seccions/arxiu-detall-de-la-noticia/article/descobreixen-una-nova-especie-mineral-al-pallars-jussa/

http://www.presspeople.com/nota/l-abellaita-primera-nova-especie-mineral

http://article.wn.com/view/2016/04/07/L_abellaita_la_primera_nova_especie_mineral_descoberta_a_Cat/

http://www.ictja.csic.es/index.php/events/news/research-news/364-la-abellaita-la-primera-nueva-especie-mineral-descubierta-en-cataluna

http://www.alphagalileo.org/ViewItem.aspx?ItemId=162910&CultureCode=es

http://www.ub.edu/web/ub/ca/menu_eines/noticies/2016/04/014.html

http://www.vallfosca.net/ca/descoberta-a-la-vall-fosca-la-primera-especie-mineral-a-catalunya/

http://www.lopallars.tv/joomla-pages-iii/blog-layout/1806-descobreixen-una-mineral-nou-a-la-torre-de-capdella

http://laflecha.net/una-nueva-especie-mineral-en-el-pirineo-de-lleida-la-abellaita/

http://www.cienciaxplora.com/sinc/una-nueva-especie-mineral-en-el-pirineo-de-lleida-la-abellaita_2016040700164.html

http://www.cuentamealgobueno.com/2016/04/la-abellaita-nueva-especie-mineral/

http://www.colgeocat.org/ca/Noticies/16/1468/ABELLAITA/

http://www.scoop.it/t/homo-digital/?tag=abellaite

http://natura.ues.cat/ca/quefem/5/29/20/campanyes/abellaita-la-primera-especie-mineral-nova-descoberta-a-catalunya

http://mineralchallenge.net/meet-the-minerals/

http://www.elece.net/blog/nuevo-mineral-la-abellaita/

http://tecmina.over-blog.com/cataluna-da-un-nuevo-mineral-al-mundo-la-abellaita

http://www.periodismoull.es/el-yacimiento-eureka-protagonista-de-la-abellaita-la-primera-especie-mineral-en-cataluna/

http://coleccion.mineral-s.com/?p=277

http://m.palaminerals.com/news-2016-06/#featured

http://mineralchallenge.net/carbon-mineral-challenge-update-spring-2016-four-new-minerals-found/

https://www.sciencenews.org/article/rock-hounds-are-hunt-new-carbon-minerals

http://ecm30.ecanews.org/fileadmin/files/2016/ECM30/Documents/Book_of_abstracts_ECM30.pdf

http://scripts.iucr.org/cgi-bin/paper?ps5067

https://www.researchgate.net/figure/General-projections-of-the-crystal-structures-of-grootfonteinite-a-abellaite-after_fig3_322393402

http://www.ingentaconnect.com/content/schweiz/ejm/pre-prints/content-ejm2723

http://www.looooker.com/archives/47257

https://www5.jetro.go.jp/newsletter/nya/2017/201708_US_IT_Trends.pdf

http://www.publik.id/artikel/ketergantungan-dunia-akan-energi-dari-fosil-belum-terlalu-menghawatirkan

https://dspace.spbu.ru/bitstream/11701/11520/1/Diplomnaya_rabota_Nekrasova.pdf

http://www.paciencialanostra.com/

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-comarques/telenoticies-barcelona-11042016/video/5594355/

http://www.minercat.com/wp-content/uploads/2016/04/0425-12h-Dilluns-25-04-16-LA-COMPETENCIA.mp3

https://soundcloud.com/radiosabadell/de-bona-pell-joan-abella-creus-gemoleg-i-mineralista-sabadellenc

Donharrisita, Otwayita y otros minerales secundarios de níquel en la Mina Eugenia de Bellmunt del Priorat, Tarragona

2022-01-06T20:08:00.008+01:00

Donharrisita, Otwayita y otros minerales secundarios de níquel en la Mina Eugenia de Bellmunt del Priorat, Tarragona.

Por Joan Abella i Creus

Gemólogo

Sabadell (spain)

joanabellac@gmail.com

Introducción;

Entre 1893 y 1894, en el primer nivel de la mina Eugenia de Bellmunt del Priorat, conocida como planta “los vells”, se cortó un filón lenticular polimetálico con Barita, de unos 6 metros de altura por unos 3 metros de longitud y unos 10 centímetros de espesor, la mayor parte del hallazgo se tiró a las escombreras de la mina, incluso algunos ejemplares acabaron en las paredes del edificio de la fundición, construido en el año 1904, y solo unas pocas piezas quedaron depositadas en las dependencias de la Mina Eugenia por presentar bellos cristales aciculares. La inexistente presencia de minerales secundarios, por estar mayormente el mineral metálico contenido en la Barita y la falta de antecedentes de un hallazgo de similar naturaleza, el mineral se clasificó como Pirita capilar. Por su belleza y singularidad, una de estos ejemplares fue regalado al entonces jefe del Distrito Minero de Lérida, el insigne geólogo e ingeniero de minas Don Lluís Marià Vidal i Carreras(1842-1922), se rumorea que la pieza tenía unos cristales que alcanzaban los 15 centímetros, rumor del que me permito dudar. En 1914 el Sr. Vidal donó este ejemplar al Museo de geología de Barcelona, lamentablemente en el transcurso de la guerra civil española se deterioró, pero aún hoy en día muestra cristales de 7 centímetros, y sigue siendo una de las mejores piezas de Millerita a nivel mundial.

Antiguas instalaciones de la mina Eugenia, foto tomada por Don Lluís Marià Vidal en 1901, depositada en el Centre Excursioonista de Catalunya.

Los ejemplares fueron guardados en las antiguas dependencias de la mina sin el debido cuidado, sin considerar ni su fragilidad ni su naturaleza, facilitando así su meteorizaron. En el año 1906, un año después de que este material se trasladara a la flamante casa de las minas, edificada en estilo modernista al lado de las antiguas instalaciones, el joven Joaquím Folch i Girona se percató de las piezas y las clasificó muy acertadamente como Millerita.

Casa de las minas, edificio modernista construido en 1905, archivo Carrutxa de Reus.

El segundo hallazgo de minerales de níquel se debe al Sr. Joaquím Folch i Girona, cuando en 1910, recorriendo el segundo nivel (primera planta) de la mina Eugenia, pudo observar en las paredes de la galería abundantes manchas verdes, consecuencia de la alteración de minerales de níquel, al ser su padre copropietario de la mina, pudo realizar algunos trabajos mineros que le permitieron extraer un centenar de quilos de ejemplares de Millerita, en algunos sus cristales alcanzaban los 5 centímetros y se pueden contemplar hoy en día en su excepcional colección, y gracias a los intercambios que él mismo realizó, podemos admirar estas piezas en colecciones públicas y privadas de todo el mundo. En este filón la Millerita está mayormente asociada a carbonatos lo cual facilitó la formación de minerales secundarios de níquel, que han sido el objetivo del estudio expuesto en este artículo.

El último hallazgo de minerales de níquel documentado se realizó a mayor profundidad en los niveles tres y cuatro (plantas dos y tres, respectivamente), abundaba la Siegenita, pero la Millerita era muy escasa apareciendo intercrecida con Calcopirita y con escasa presencia de minerales secundarios de níquel.

Donharrisita, Ni₃HgS₃

Sin lugar a dudas esta especie mineral es de extrema rareza a nivel mundial, no tan solo por haberse hallado en tres yacimientos, sino además por la dificultad de hallar muestras en abundancia.

Cuando la familia Folch vendió los minerales que no formaban parte de la colección, pude adquirir algunas pequeñas muestras extraídas por el propio Sr. Joaquím Folch i Girona en el segundo nivel de la mina Eugenia, algunas por fortuna no habían sido tratadas con ácidos y se habían conservado en una caja de cartón de pequeñas dimensiones alejadas de factores meteorizantes que hubieran podido dañar las muestras, las cuales llevaban fuera de la mina más de cien años. Entre estas muestras aparecieron tres ejemplares con indicios de mercurio, dada la escasez de mineral en la muestra solo se pudo realizar análisis con el microscopio electrónico de barrido mediante espectrometría de dispersión de energía de rayos X, resultando Donharrisita, en su momento hubiera sido la segunda cita de esta especie en el mundo, pero quería hallar algún ejemplar que me permitiera realizar una difracción de rayos X, por lo que contacte con el Museu de las Minas de Bellmunt y solicité oficialmente al Ayuntamiento de Bellmunt del Priorat, quien tiene la competencia para permitir el acceso al interior de la mina Eugenia, autorización para extraer muestras en el segundo nivel de la mina, lamentablemente estas dos instituciones no colaboraron en absoluto, negando por silencia administrativo mi solicitud, actuaron irracionalmente contra sus propios intereses y los de la ciencia.

Donharrisita sobre Calcita, mina Eugenia, Bellmunt del Priorat, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, campo visual 1,25mm.

La Donharrisita en la mina Eugenia se presenta en microcristales tapizando en parte las caras de cristales de Calcita, a simple vista e incluso a pocos aumentos, solo nos parecería una calcita oscura de color gris, pero a medida que aumentamos la imagen nos percatamos que se trata de cristales, de brillo metálico, en su conjunto de color marrón negruzco, si los cristales Calcita están en contacto con Millerita-Jamborita, puede observarse que algunos cristales de Donharrisita cristalizaron sobre estas especies, pero solo si están en contacto con la Calcita, en cristales aislados no hay presencia de Donharrisita.

En otra Muestra en la que este mineral pudo ser identificado, se presenta en forma de películas muy finas sobre la superficie de Millerita. Aunque solo se puede visualizar en secciones pulidas, perpendiculares al alargamiento del cristal de Millerita.

Donharrisita sobre Calcita, detalle, mina Eugenia, Bellmunt del Priorat, colección y fotografía de Joan Abella i Creus.

Al no haber podido tener acceso al yacimiento y estudiar adecuadamente el mismo, el origen del mercurio no ha podido ser determinado con exactitud, pero es más que probable que proceda de la lixiviación de los sulfuros primarios, sabemos por los análisis realizados por Antoine de Haller en 1997, que el conjunto de sulfuros formados por la Millerita, Calcopirita y Siegenita contienen hasta 4 PPM de mercurio, además durante mi estudio he podido hallar Heazlewoodita en forma de granos en el interior de la Siegenita, que también debería ser considerada como posible aportante de este elemento. Lo que si parece bastante claro es que el mercurio que finalmente se fijó en forma de Donharrisita se adicionó por meteorización y que la Calcita actuó neutralizando la solución y facilitando su cristalización.

Honessita, (Ni_1-xFe³⁺_x)(SO₄)_x/2(OH)₂·nH₂O (x < 0.5, n < 3x/2)

Si miramos los minerales secundarios de níquel de la mina Eugenia a simple vista y alguno de ellos tiene aspecto de costra pulverulenta de color verdoso sobre Siegenita y/o Calcopirita, muy probablemente se trate de Honessita.

No es extraño que la Honessita esté recubierta de una finísima capa transparente y muy brillante de Yeso de la variedad selenita, que puede inducir a error en su identificación. Como le sucedió al Sr. Joaquím Folch i Girona (1892-1983) ingeniero, socio de Minas del Priorato, SA, y fundador de la empresa de fabricación de pinturas Industrias Titán SA, quien en su tiempo reunió unas de las mejores colecciones privadas de minerales del mundo, que en la década de los años veinte del pasado siglo, hizo analizar químicamente una parte de la muestra número 826 de su colección, clasificándola como Morenosita, se trata de Honessita recubierta de una fina capa de Yeso, y desde entonces muchos de los minerales secundarios de níquel de la mina Eugenia se han venido clasificando erróneamente como Morenosita sin cuestionarse su naturaleza.

Honessita, mina Eugenia, Bellmunt del Priorat, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, medida del agregado aislado 0,62mm.

El color de la Honessita es siempre verde amarillento, pero pasando por diversos matices de intensidad, si estos agregados anhédricos alcanzan cierto grosor, adquieren un color algo más intenso, parecido al verde hierba con ligero matiz amarillento, y puede adoptar forma reniforme suave.

Al rayar este mineral se aprecia su sectibilidad al dejar marca con superficie lisa de brillo céreo sobre la muestra. No resulta extraño ver cristales blancos de hábito acicular sobre esta especie, se trata de Aragonito rico en plomo, que en ocasiones también se encuentra cubierto por Yeso.

La Honessita la podemos encontrar entre cristales de Millerita, lo que puede confundirnos con la Jamborita, pero si observamos detenidamente veremos que la Honessita no sustituye nunca a la Millerita, muy probablemente sustituyó a la Calcita que había cubierto estos cristales.

La Honessita también nos la podemos encontrar en la mina Eugenia reemplazando pequeños cristales de Dolomita de segunda generación y también total o parcialmente cristales de Calcita. Los cristales reemplazados son prismas cortos acabados per el romboedro (“cabeza de clavo”) y el reemplazamiento se observa en el plano perpendicular al eje C del prisma trigonal y paralelo al romboedro trigonal y también cortando en diagonal al eje C del prisma trigonal, formando un ángulo de 75º con el plano perpendicular al eje C, es decir según los planos de exfoliación del prisma trigonal. Se trata de una sustitución secuencial con alternanza en las tonalidades de los colores de un verde amarillento opaco a un verde hierba ligeramente amarillento y casi translúcido. Los cristales de Calcita que parecen estar totalmente reemplazados, de hecho, en propiedad casi podríamos hablar de Honessita seudomorfa de Calcita, tienen también cierta variabilidad de coloraciones, del verde amarillento al verde hierba casi translúcidos. Muchos de estos cristales de Calcita están aislados de los minerales primarios meteorizados, dado que la Honessita a diferencia de la Jamborita parece tener su origen en el efecto de las aguas meteóricas sobre el conjunto de minerales del yacimiento.

Honessita sustituyendo Calcita, mina Eugenia, Bellmunt del Priorat, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, medida del cristal de Calcita 0,63mm

Entre los minerales asociados debo destacar la Goethita en su variedad Limonita y la Jarosita, dado que su presencia suele indicar un entorno de Ph bajo en su formación.

Aunque a simple vista puede resultar difícil distinguir la Honessita de la Jamborita, con un sencillo ensayo en casa podríamos salir de dudas, si se deposita un pequeño fragmento puro de mineral en una solución de ácido clorhídrico 1/5, la Jamborita se solubiliza lentamente sin mostrar ninguna reacción, mientras que la Honessita se solubiliza a una mayor rapidez que la Jamborita desprendiendo oxígeno en forma de lenta efervescencia, si no está seguro del resultado, también puede ensayar mediante una solución de ácido nítrico 1/7, la Jamborita se va oscureciendo, en dos minutos ya presenta un color verde muy oscuro que vira hacia el marrón hasta casi alcanzar el color negro, y no parece solubilizarse, mientras que la Honessita no se oscurece.

Hidrohonessita, (Ni_1-xFe³⁺_x)(SO₄)_x/2(OH)₂·nH₂O (x < 0.5, n > 3x/2)

Es una fase algo más escasa que la Honessita. Este hecho es debido al propio origen de esta especie, en todas las muestras estudiadas la Hidrohonessita es el resultado de una transición a partir de Honessita. Se produce una sustitución por intercambio de iones que tiene lugar cuando el potencial de oxidación es suficientemente alto, en condiciones de Ph adecuadas, totalmente sumergido en solución acuosa, de manera que el hierro bivalente de la Honessita pasa a hierro trivalente, perdiendo algo de níquel, este hierro en estado oxidativo, justifica el tránsito del color verde de la Honessita al color del amarillo al naranja rojizo de la Hidrohonessita. Garáfalo y otros, en 2009 confirmaron mediante experimentos en laboratorio, que el color amarillo es debido al contenido de níquel y al hierro trivalente.

Hidrohonessita, mina Eugenia, Bellmunt del Priorat, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, medida del agregado 3mm.

La Hidrohonessita tiene una baja cristalinidad, que dificulta su análisis mediante difracción de rayos X, esto es debido, según Manceau y otros en 2000 y Carvalho e Silva y otros en 2003, a la distorsión que este compuesto sufre en su estructura al sustituirse el níquel por el hierro trivalente, de similar tamaño catiónico.

Si encontramos Hidrohonessita en la mina Eugenia, observaremos que su apariencia es pulverulenta o terrosa, esto se debe al aumento del volumen experimentado al ocupar el espacio de la Honessita, por tratarse de una fase más hidratada que esta, siendo el espacio entre capas de la red es mayor.

Hidrohonessita, mina Eugenia, Bellmunt del Priorat, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, medida del agregado 3,5mm.

Como he indicado el color es normalmente amarillo (RAL1016), ligeramente pálido de aspecto pulverulento y mate, que puede variar hasta un naranja rojizo (RAL1034) de aspecto claramente terroso.

La Honessita que sustituyó parcial o totalmente algunos cristales de Calcita y Dolomita, puede experimentar una transición hacia Hidrohonessita, lo que suele provocar la rotura de estos cristales.

Aunque su reconocimiento respecto a la Jamborita o la Honessita no suele ofrecer muchas dudas por su color, si una muestra la sumergimos en una solución de ácido nítrico 1/7, no varía de color y se solubiliza lentamente.

Jamborita, Ni²⁺_1-xCo³⁺_x(OH)_2-x(SO₄)_x·nH₂O [x ≤ 1/3 n; ≤ (1-x)]

Es el mineral secundario de níquel más abundante del yacimiento.

Su análisis ha revelado una ccoincidencia en el 99,5% con la fórmula actualmente admitida, porBindi L, Christy A G, Mills S J, Ciriotti M E, Bittarello E (2015) New compositional and structural data validate the status of jamborite. The Canadian Mineralogist 53, 791-802.

En la mina Eugenia la Jamborita suele presentarse como un producto resultante de la sustitución seudomorfa de la Millerita, en algunos casos una parte del fluido mineralizado migró más allá de los cristales de Millerita, aunque su desplazamiento es de pocos milímetros, fue suficiente para precipitar en forma de costra y/o película micrométrica, permitiendo recubrir algunos cristales de Siegenita, pero no debemos confundirnos, la Siegenita no fue afectada por ningún proceso de sustitución. En cristales de Millerita de poco diámetro la seudomorfización fue total, y podemos observar cristales en diversas fases del proceso hasta la substitución total, en algunos la Millerita ha quedado como relicto en el interior, mientras que en otros la Jamborita solo aparece como fina substitución superficial micrométrica. Normalmente este proceso ha conservado la textura del mineral primitivo, como las características estriaciones verticales en sentido paralelo al eje c de la Millerita. Algunos cristales de Millerita solo han sido totalmente seudomorfizados en un extremo del cristal que no presentaba terminación, y algunos cristales de Millerita, que por movimientos microtectónicos se fracturaron en sentido perpendicular al eje C, ambos puntos de rotura fueron también totalmente seudormorfizados, lo que induce a pensar que las superficies más irregulares facilitan este proceso mientras que en las superficies con mayor orden el proceso sería mucho más lento.

Jamborita, mina Eugenia, Bellmunt del Priorat, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, cristal mayor 1,25mm.

El color de la Jamborita es verde aunque en diversos matices, predomina el color verde mayo intenso (RAL 6017), que se da en los ejemplares de Jamborita cuya composición química corresponde casi exactamente a la actual admitida, también algunos ejemplares tienen una tonalidad más pálida, estos se corresponden con Jamborita más rica en cobalto, y finalmente en algunos ejemplares su color vira al marrón, estos están en contacto con Calcopirita, la cual durante el proceso de formación de la Jamborita se alteró parcialmente liberando hierro que la Jamborita lo contiene como traza, detectándose la presencia de óxido de hierro en porcentajes variables desde el 1.12% al 3,01%.

Jamborita y Siegenita, mina Eugenia, Bellmunt del Priorat, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, medida del cristal mayor de Siegenita 0,63mm.

En la mina Eugenia podemos observar en algunos ejemplares unas bonitas formas globulares de aspecto vitreo brillante, muy translúcidas casi transparentes y de un bello color verde esmeralda, cuya naturaleza podemos confundir con facilidad, siendo en realidad ópalo hialino que contiene Jamborita, la presencia de ópalo asociado a los minerales secundarios de níquel en este yacimiento no es extraña, dado que la sílice disuelta es relativamente insensible al Ph y precipita en un amplio rango.

La Jamborita suele ser opaca y translúcida en sección delgada, su brillo es vítreo de tipo céreo o córneo, y presenta plasticidad, es séctil, pienso que estas dos últimas propiedades nos pueden ser de mucha ayuda a la hora de clasificar los ejemplares de este yacimiento.

Jamborita, mina Eugenia, Bellmunt del Priorat, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, medida del ejemplar 28x21mm.

La Jamborita en este yacimiento se ha formado en una última etapa hidrotermal de baja temperatura, el azufre fue reemplazado por grupos hidroxilo, aunque la baja cristalinidad puesta de manifiesto en las diversas difracciones realizadas y que las sustituciones de la Millerita no han sido totales en la mayoría de ejemplares, sugiere que las condiciones óptimas de formación de la Jamborita se dieron en un corto periodo de tiempo. No resulta nada extraño observar a través de la Calcita que muchos cristales de millerita sustituida por Jamborita se encuentran en su interior, lo que confirma la afirmación anterior. En algunos ejemplares de Jamborita he podido confirmar que forman paragénesis con Anglesita, lo cual sugiere un Ph de formación de ambas moderadamente ácido, dado que de lo contrario esta asociación se daría con la Cerusita.

Jamborita y Siegenita, mina Eugenia, Bellmunt del Priorat, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, medida del cristal de Siegenita 1,75mm.

No se observa Jamborita sustituyendo Polydymita. Hay cristales de Millerita sustituidos por Jamborita sobre los cuales podemos observar cristales calcita, de Yeso, de Aragonito y de Dolomita. Es de gran belleza y por ello destacable los cristales de Millerita que quedaron incluidos total o parcialmente en el interior de cristales de Siegenita al cristalizar esta, y que fueron sustituidos parcialmente por Jamborita. Aparte de los minerales indicados la Jamborita la encontramos asociada a la Galena, y Caolinita.

Otwayita Ni₂(CO₃)(OH)₂·H₂O

Es una especie de las consideramos raras a nivel mundial, y aun no siendo abundante en el yacimiento, la mina Eugenia de Bellmunt del Priorat es la primera localidad en Europa en que ha sido identificada.

Es un mineral de origen supergénico, como resultado de la seudomorfosis total de la Jamborita. Aunque la Otwayita mantiene la forma que adoptó la Jamborita, su extremada fragilidad en disgregarse sugiere un posible aumento del volumen al ser mayor su red cristalina.

Otawyita, mina Eugenia, Bellmunt del Priorat, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, medida del agregado 2,25mm.

Su color varía del verde pastel (RAL 6019) que va disminuyendo hasta casi blanquecino, es opaco, aunque en secciones muy delgadas es translúcido, y su característica mas distintiva es su marcado brillo sedoso, debido a su estructura fibrosa. Se encuentra asociada a Dolomita, Millerita y Yeso.

Otawyita, mina Eugenia, Bellmunt del Priorat, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, campo visual 3mm.

Su identificación es muy complicada, en primer lugar, por su baja cristalinidad y en segundo lugar por presentarse en el yacimiento mezclado con Yeso, el Yeso es y será en los minerales secundarios de níquel de la mina Eugenia un verdadero quebradero de cabeza, debiéndose tener siempre muy presente su presencia al iniciar cualquier ensayo en estos minerales.

Retgersita, Ni(SO₄)·6H₂O

Esta especie mineral la he hallado tanto como mineral de neoformación en el interior como en la escombrera exterior de la mina Eugenia, siendo el resultado de la meteorización de minerales de níquel. Constatando que es estable tanto en un ambiente con humedad relativa alta y temperatura constante, como en las condiciones más cambiantes del exterior de la mina.

Retgersita, mina Eugenia, Bellmunt del Priorat, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, campo visual 2,5mm.

En el interior de la mina esta especie aparece en formade eflorescencias de color azul pálido con una muy ligera tonalidad verdosa, siempre en presencia de hidróxidos de hierro (limonita, variedad de Goethita) y Yeso, i asociada a la Calcita, Millerita, Jamborita, Siegenita y Calcopirita. La Retgersita forma paragénesis con el Yeso, ambas especies se formaron en un ambiente ácido, la Calcopirita habría sido la responsable de la aportación del hierro, mientras que el carbonato neutralizó el ácido de la solución, aumentando el PH de la misma y facilitando la cristalización del Yeso en primer lugar y de la Retgersita, siendo de las últimas especies formadas en el yacimiento.

Retgersita, mina Eugenia, Bellmunt del Priorat, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, campo visual 2mm.

En el exterior la Retgersita la podemos encontrar formando costras de aspecto globular sobre los carbonatos, pero no se observa sobre los sulfuros asociados como la Siegenita o la Calcopirita, de color verde muy pálido a veces con ligera tonalidad azulada y también en densos agregados de cristales subhédricos de color azul pálido y ligero tinte verdoso, y asociado a cristales de Yeso.

Puede resultarnos de ayuda a la hora de identificar este mineral en el yacimiento su sabor astringente al poner la punta de la lengua en contacto con el mismo, así como la huella de aspecto ceroso que resulta al ser rayada.

Szymańskiita, Hg₁₆Ni₆(CO₃)₁₂(OH)₁₂(H₃O)₈·3H₂O

Solo he hallado esta especie extremadamente rara en un solo ejemplar, siguiendo y sirviendo el relato expuesto al describir la Donharrisita, no he podido realizar una difracción de rayos X.

Esta especie se presenta sobre cristales de millerita, como un seudomorfo según Jamborita, de un bonito color azul con ligera tonalidad verdosa, que se desvanece a medida que se expone a la luz, hasta ennegrecer, motivo por el que esta especie raramente se pueda identificar en ejemplares procedentes del exterior de la mina y que haya podido pasar desapercibida en ejemplares extraídos antiguamente que hayan sido expuestos a la luz.

Szymańskiita, mina Eugenia, Bellmunt del priorat, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, agregado 2,5mm.

El análisis de este mineral puso de manifiesto que la Szymańskiita no forma segregaciones individuales en la muestra, y sólo se presenta como componente de la mezcla con otros minerales. A diferencia de la Donharrisita que sí se presenta como un mineral individual. El hecho de que la Szymańskiita forme parte de una mezcla, crea una duda razonable sobre su verdadera naturaleza, por lo que sería muy importante tener acceso a la mineralización del interior de la mina Eugenia para poder realizar un estudio en profundidad, que sin duda aportaría interesantísimas novedades y la posibilidad de ampliar notablemente este modesto estudio.

Zaratita Ni₃(CO₃)(OH)₄·4H₂O

La Zaratita aparece como un mineral de neoformación en la escombrera exterior de la mina Eugenia, suele encontrarse mezclada con arcilla aluminisilicatada, y en menor medida con Jamborita y Honessita, forma costras de color verde esmeralda (RAL6001) , a un verde con un matiz amarillento (RAL 6018) en las costras más delgadas, se presenta sobre Calcita y/o Dolomita en los ejemplares que contienen Siegenita, Millerita y por descontado Calcopirita. Esta costra es translúcida a casi transparente si es muy delgada, con brillo graso muy característico.

Zaratita, mina Eugenia, Bellmunt del Priorat, colección y fotografía de Joan Abella i Creus, campo visual 2,5mm.

Su origen se debe a la meteorización de los sulfuros de níquel y de la Calcopirita, la acción del agua meteórica y el oxígeno sobre estos formaría sulfatos de níquel, que en parte se hidrolizarían y al entrar en contacto con los carbonatos se formaría la Zaratita.

Todas las especies citadas en este artículo han sido analizadas con el microscopio electrónico de barrido mediante espectrometría de dispersión de energía de rayos X, y cuando se ha planteado una duda razonable también han sido analizadas mediante difracción de rayos X y RAMAN. Estos análisis han permitido identificar fases muy minoritarias y no visibles mediante el microscopio óptico, como la Bunsenita y la Reevesita, esta última se podría confundir con Jamborita de color amarronado que contiene óxido de hierro y está recubierta por una capa micrométrica de yeso.

Bibliografía;

BindiL,Christy A G, Mills S J, Ciriotti M E, Bittarello E (2015) New compositional and structural data validate the status of jamborite. The Canadian Mineralogist 53, 791-802.

- CARVALHO E SILVA, M.L.; RAMOS, A.Y.; TOLENTINO, H.C.N.; ENZWEILER, J.; NETTO, S.M. & ALVES, M.D.C.M. Incorporation of Ni into natural goethite: An investigation by X ray absorption spectroscopy. Am. Miner., 88:876-882, 2003.

Garófalo Chaves, Lucia Helena; Curry, Joan Elizabeth; Stone, David Andrew; Carducci, Michael D.; Chorover, Jon NICKEL INCORPORATION IN Fe(II, III) HYDROXYSULFATE GREEN RUST: EFFECT ON CRYSTAL LATTICE SPACING AND OXIDATION PRODUCTS Revista Brasileira de Ciência do Solo, vol. 33, núm. 5, 2009, pp. 1115-1123 Sociedade Brasileira de Ciência do Solo Viçosa, Brasil.

HallerAntoinede (1997) LeComplexe filonien à Pb (+Zn, +Ba, +Ag, +Cu, +Ni, +Co, +Fe) de Bellmunt del Priorat (Tarragone, Spagne): cartographie, minéralogie, pétrographie magmatique, lithogéochimie, altérations, typologie filonienne, séquences paragénétiques ettextures intrafiloniennes.

- MANCEAU, A.; SCHLEGEL, M.L.; MUSSO, M.; SOLE, V.A.; GAUTHIER, C.; PETIT, P.E. & TROLARD, F. Crystal chemistry of trace elements in natural andsynthetic goethite. Geochem. Cosmochem. Acta, 64:3543-3661, 2000.

Sabadell, 5 de noviembre de 2019.

Este artículo salió publicado en la edición 2 del año 2020 de la “revista de Minerales”, bajo el título de “Donharrisita, Otwayita y otros minerales secundarios de níquel en la Mina Eugenia de Bellmunt del Priorat, Tarragona”, también publicado en lengua inglesa en la revista “Mineral Up” 2020/2, y en lengua catalana en la revista“cat Minerals” 10, editadas por Mineral Up, que el lector interesado puede solicitar al Sr. Joaquím Callen y a la Sra. Eloisa Artola de Mineralup, joaquimcallen@hotmail.com , a los cuales debo agradecer que permitieran la publicación del mismo en este blog.

La afición a los minerales, experiencia aplicada, por Joan Abella i Creus

2021-12-24T18:38:00.020+01:00

La afición a los minerales, una experiencia aplicada.

Por Joan Abella i Creus

L’afició als minerals, experiència aplicada

Autor Joan Abella i Creus.

Año de publicación 2022

Editado por el autor

Encuadernación fresada con tapa blanda impresa y laminada acabado brillante

Formato 15 x 21 cm

Número de páginas 136

Idioma catalán

Aficionarse a los minerales es un valor que sin duda nutre material y espiritualmente a la persona, pero en un entorno social muy tecnificado, y con un acceso ingente de información entremezclada, el apasionado necesita también un oasis donde saciar sus inquietudes.

Este a sido mi cometido, escribir un libro dirigido tanto a personas experimentadas como a nuevos aficionados que, desde la aplicabilidad de mi experiencia, permita acrecentar el aprendizaje y el saber sobre la materia.

El libro, no es un tratado, ni manual, ni guía versada en mineralogía o en los minerales. Es una recopilación de consejos, sugerencias, advertencias, recomendaciones y precisiones, basadas en mi experiencia a lo largo de 40 años como aficionado a los minerales, estructuradas de tal modo que puedan ser aplicadas en cada momento y explicando siempre el “por qué” de cada entrada. Es cuando se conoce el "por qué" que se adquiere la experiencia que capacita y aporta la seguridad en las personas a la hora de tomar las mejores decisiones.

El libro lo puede adquirir en lengua catalana en Amazon;

https://www.amazon.es/LAFICI%C3%93-ALS-MINERALS-EXPERI%C3%88NCIA-APLICADA/dp/B0DTG8KN8C/ref=sr_1_fkmr2_1?__mk_es_ES=%C3%85M%C3%85%C5%BD%C3%95%C3%91&crid=MKRMAVL9IWE1&dib=eyJ2IjoiMSJ9.ykAGw3vcu2jUTZ8Pg2e3AKgQWqaAoTA-VswM_0AQlv5uvVrFCXirbGsQ0U7Ma-7xBBQeo4Mt-_9WiqI_GeZRLQ.sekerv-dh_aFKplNKDFcaPyhL2Wj6IuXja1ZFt6WnCE&dib_tag=se&keywords=l%27aficio+als+minerals+experiencia+aplicada&nsdOptOutParam=true&qid=1737485503&sprefix=l%27aficio+als+minerals+experiencia+aplicada%2Caps%2C80&sr=8-1-fkmr2

El libro lo puede adquirir en lengua castellana en Amazon.es;

https://www.amazon.com/-/es/Joan-Abella-i-Creus/dp/B0CM23TFQC/ref=sr_1_1?__mk_es_US=%C3%85M%C3%85%C5%BD%C3%95%C3%91&crid=3K2JPUL030XBQ&keywords=la+aficion+a+los+minerales&qid=1698741229&sprefix=la+aficion+a+los+minerale%2Caps%2C139&sr=8-1

O en la página de su país; https://www.amazon.com/gp/navigation-country/select-country

I wish to present my new book, “La afición a los minerales, experiéncia aplicada”, in Spanish (the Castilian language), which I have written as a compendium of my 40 years as a fan of minerals and mineralogy. This work aims to cover a space that we do not find in books specialized, where my own experience can be of practical application for both new and veteran amateurs.

You can purchase the book on Amazon, I am attaching the direct link to Amazon.com;

on your country's page; https://www.amazon.com/gp/navigation-country/select-country

DIARI DE SABADELL

Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona

noticias de la ciencia

Grup Mineralògic Català, infominer

También puede consultar el contenido seguidamente;

Experiència aplicada

Joan Abella i Creus

L’afició als minerals

Foto portada, Anglesita verda, cristall de 1,6 mm., mina Alforja, Alforja, col·lecció de Joan

Abella i Creus, fotografia de Joaquim Callen.

Gemmòleg especialitzat en Diamant per la Universitat de Barcelona.

L’afició als minerals

Índex

Introducció

1. Principi de l’ordre

1.1. Mineral o roca

1.2. Cristall o vidre

1.3. Roca i pedra

2. L’afició als minerals, autocomplaença sense menyspreu

3. Descripció externa d’un exemplar

3.1. No cristal·litzat

3.2. Cristal·litzat

3.3. Termes comuns

4. Preparant una sortida

4.1. Càrrega que plau no pesa

4.2. L’èxit o el fracàs pot dependre de l’equipament

4.3. Si es va ben equipat, ja es té molt de guanyat!

4.4. Una eina per a cada feina i una feina per a cada eina

4.5. Dues proteccions indispensables

4.6. Alguns accessoris més

5. A la recerca de minerals

5.1. En una mina cal aguditzar els sentits

5.2. Recomanacions a l’hora d’entrar en una mina

5.2.1. Procés d’adaptació visual

5.2.2. No us deixeu mai el casc!

5.2.3. Ens hi veurem prou?

6. Del jaciment a casa

7. El gabinet de treball, el nostre sancta sanctorum

7.1. La vitrina

7.2. La il·luminació?

7.3. La il·luminació, a dins o fora de la vitrina?

7.4. La il·luminació: on i quina

7.5. Altres elements

7.6. Desentrellant

7.6.1. Un repte a l’abast

7.6.2. Llum, química i electricitat, tres bons aliats

8. Conservació preventiva

L’afició als minerals

8.1. Els enemics dels exemplars

8.2. Les vibracions

8.3. Altres factors

100

103

106

110

111

114

8.3.1. La humitat relativa, un veritable malson

8.3.2. La temperatura, no només una bona aliada de la humitat

8.3.3. La llum, foscor per a moltes espècies

8.3.4. Els gasos, agents invisibles

8.3.5. Els microbis i els humans, dos problemes per als minerals

8.3.6. La pols, un cúmul de malfactors

9. Preservació i conservació dels exemplars

9.1. Major manipulació, major risc

9.2. Allunyar els enemics

9.3. Posar en relleu

116

118

121

122

124

126

127

128

9.4. Mínima intervenció

9.4.1. Restitució

9.4.2. Reparació

9.4.3. Restauració

9.4.4. Reconstrucció

9.4.5. Consolidació

10. Organitzar la col·lecció

10.1. Numeració no invasiva

10.2. Paper versus digitalització

10.3. Disposició dels exemplars

129

130

132

11. Objectivitat i subjectivitat de la bellesa i el canvi de criteri

134

L’afició als minerals

Al meu fill,

Pau Abella i Puigdemassa

L’afició als minerals

Introducció

«No et separis de les teves il·lusions. Si se’n van, tu potser encara existiràs, però hauràs

deixat de viure.»

Mark TWAIN, pseudònim de Samuel LANGHORNE CLEMENS (1835-1910), escriptor nord-

americà

Quan tenia onze anys em vaig sentit atret i fascinat pels minerals i vaig interessar-me de

seguida per conèixer la ciència que se n’ocupa, la mineralogia, i per extensió, moltes altres

branques del saber que li són afins, com la cristal·lografia, la gemmologia, la química, així

com la història i la geografia entre d’altres.

Era a les darreries dels anys 70 del segle XX i encara no es disposava de l’accés generalitzat a

la informació que avui permet Internet, quan vaig començar a adquirir tractats, manuals, guies

i altra documentació sobre totes les matèries que em permetessin conèixer i respondre els

primers interrogants: «per què», «com?», «de quina manera? »... Emperò, aquest saber teòric

s’havia de complementar amb el coneixement pràctic, que vaig trobar, al començament, en

professionals i aficionats experimentats, molts dels quals eren membres d’entitats

especialitzades, d’universitats i de museus. I en el decurs dels anys, l’he ampliat i consolidat

amb la meva pròpia experiència. Tot plegat, un aprenentatge que segueix, perquè com deia el

meu amic i estudiós de la mineralogia en Joan Andrés i Rovira (Sabadell 1916-1991), “com

més estudio, més m’adono que sé ben poc.”

L’afició als minerals és compartida per un col·lectiu de persones que no ha despertat l’interès

de les empreses, la qual cosa ens ha privat de disposar d’una oferta digna de productes i

serveis específics. Sovint, els membres d’aquest col·lectiu han hagut de prendre iniciatives a fi

de pal·liar aquestes mancances. A diferència de la paleontologia, la mineralogia no ha entrat a

la gran indústria de les telecomunicacions i per aquest motiu, d’alguna manera, es pot

concloure que és un col·lectiu “d’orfes”. A més, es detecta un desconeixement de la matèria

tan teòric com pràctic, que causa una palesa contrarietat si es té en compte que som en plena

era del coneixement.

I són precisament les tecnologies de la informació i de la comunicació les responsables, en

major o menor mesura, de l’addicció a la immediatesa, que comporta una pèrdua de la

capacitat d’abstracció i de reflexió per arribar a conclusions pròpies i allunya les persones que

han fet seva aquesta afició, versada en la ciència, de la necessitat del lliure pensar i de

l’aprenentatge empíric basat en l’experimentació.

L’afició als minerals

Al meu entendre, la ignorància és l’enemic del saber i, com deia l’estadista britànic Benjamin

Disraeli (1804-1881), “ser conscients de la pròpia ignorància és un gran pas cap al saber”.

Sorprendrà al lector que el llibre no contingui ni una sola imatge i molt probablement evocarà

aquell aforisme xinès que diu que una imatge val més que mil paraules. Crec en la precisió, la

utilitat i l’eficàcia de la paraula, que permet, alhora, alliberar el pensament. Per contra, la

imatge segresta la nostra imaginació i condiciona i determina la nostra capacitat d’observació.

El llibre que el lector ha començat a llegir no és cap tractat, ni manual, ni guia versada en

mineralogia o en els minerals. Tampoc no es tracta d’un material pràctic per a l’aficionat als

minerals. La meva pretensió és molt més modesta. Vull donar a conèixer la meva experiència

com a aficionat als minerals, amb un recull de consells, suggeriments, advertiments,

recomanacions i precisions, estructurats de tal manera que puguin ser aplicats en cada

moment i explicant sempre el “per què”. És quan es coneix el “per què” que s’adquireix

l’expertesa que capacita i aporta la seguretat en les persones a l’hora de prendre les millors

decisions.

És un llibre adreçat tant a persones experimentades com a nous aficionats que, des de

l’aplicabilitat de la meva experiència, confio que contribueixi a acréixer l’aprenentatge i el

saber sobre la matèria.

L’afició als minerals

1. Principi de l’ordre

«Hi ha tres classes d’ignorància: no saber el que s’hauria de saber, saber malament el que se

sap i saber el que no s’hauria de saber.»

François DE LA ROCHEFOUCAULD (1613-1680), escriptor francès

1.1. Mineral o roca

Si la nostra afició són els minerals, el primer concepte que cal conèixer és el de mineral per tal

d’usar el terme amb propietat, tot evitant malentesos. Potser semblarà obvi o fins i tot trivial,

però malauradament, al llarg dels anys he sentit que s’usaven, tan oralment com per escrit,

indistintament conceptes discrepants com ara roca o pedra, mineral o roca, cristall o vidre que

dificulten o bé entorpeixen la comprensió i fins i tot la comunicació. Esmenar aquest ús

anòmal d’aquests termes i promoure’n l’ús apropiat també és un objectiu d’aquest llibre.

La mineralogia, i també les altres ciències i les altres branques del coneixement

especialitzades, tenen una gran nombre de paraules tècniques, moltes de les quals estem

obligats a saber i emprar amb propietat, ja que ens seran de gran utilitat.

L’any 1959 es va crear la International Mineralogical Association (IMA), institució amb

autoritat internacional amb la finalitat, entre d’altres, de controlar els nous minerals i la seva

nomenclatura, així com revisar els que ja estaven documentats, tasca que van confiar a una

comissió internacional i permanent de científics coneguda avui com la Commission on New

Minerals, Nomenclature and Classification (CNMNC). Aquest organisme ha depurat el lèxic

mineralògic i l’any 1995 va publicar la definició de mineral (E.H. Nickel (1995a): Definition

of a mineral. The Canadian Mineralogist. V. 33, pp 689-690) que ha esdevingut un referent

admès per la comunitat científica internacional.

Mineral és un element o compost químic, normalment cristal·lí, que s‘ha format com a

resultat de processos geològics. Una definició, al meu entendre, substancial, que inclou la

majoria de les substàncies considerades minerals. De tota manera, m’agradarà matisar i

explicar l’abast de la informació tan condensada que aporta.

Començaré pel final, quan fa referència “que s’ha format com a resultat de processos

geològics”. Això vol dir que inclou totes les substàncies formades a la naturalesa. Per tant,

s’exclou qualsevol substància en què hagi intervingut l’acció humana directament o indirecta.

Un mineral no es pot obtenir en un laboratori i doncs no són minerals les substàncies

antropogèniques (dels mots grecs àntropos, “ésser humà” i génnēsis “origen” o “generació”)

L’afició als minerals

com ara les matèries sintètiques (les formades per un procés artificial en un laboratori i que

presenten la mateixa estructura, composició química i propietats que el seu equivalent

natural). Un exemple d’això és el Diamant sintètic, obtingut per primera vegada l’any 1953 i

que avui, gràcies a l’avenç de les ciències i les tècniques, ja es fabriquen nanodiamants

sintètics policristal·lins de major duresa que els Diamants naturals. Tanmateix, queda

òbviament descartada qualsevol substància artificial (la creada per intervenció humana i que

no té equivalent natural), com la Zirconita (ZrO₂, òxid de zirconi), molt usada per imitar el

Diamant. Tampoc no poden ser considerats minerals les substàncies antropogèniques

modificades geològicament. La CNMNC també descarta les substàncies formades per l’acció

de processos geològics sobre substàncies antropogèniques, com ara una cristal·lització de

sulfat de coure sobre una eina abandonada en una mina o bé una formació de carbonat de calci

sobre un bidó de ferro o sobre una antiga vagoneta de transport.

De tota manera, alguns compostos químics formats per l’acció de processos geològics sobre

roques o minerals, que han estat exposats a aquests processos per les activitats de l’acció

humana (galeries de mina, pedreres, terregalls…), sense el propòsit exprés de crear nous

minerals, poden ser considerats minerals. Un exemple formidable s’observa a l’interior de les

galeries de la Mina Eureka de Castell-estaó a la Torre de Cabdella, al Pallars Jussà. Es tracta

del mineral Andersonita (Na₂Ca(UO₂)(CO₃)₃·6H₂O), un uranil carbonat hidratat de sodi i

calci, de nova formació originat per exsudació (deposició d’una substància mineral a partir

d’aigües carregades de sals solubles dipositades per capil·laritat o percolació a través dels

porus o fissures de la roca) a la paret de la galeria i que s’ha desenvolupat per precipitació

ràpida dins d’un interval de temps geològic extremadament curt, d’uns 40 anys. L’aigua

meteòrica (aigua de l’atmosfera dipositada a terra i al subsòl per efecte dels meteors, com la

pluja o la neu) va anar percolant en el gres tot meteoritzant (conjunt de processos mecànics,

fisicoquímics o biològics d’alteració d’un mineral) la Uraninita (UO₂, òxid d’urani) i altres

minerals. Com que l’Andersonita presenta una intensa fluorescència de color verd brillant en

ser exposada a la radiació ultraviolada d’ona llarga i lleugerament més intensa en ser

exposada a la radiació ultraviolada d’ona curta, poder-la observar es converteix en un

espectacle únic al nostre país. Si s’entra a les galeries d’investigació d’aquest jaciment amb

una llanterna equipada amb làmpada de llum ultraviolada i s’il·luminen les colades que aquest

mineral ha format principalment a les parets, es poden observar unes espectaculars franges

serpentejants d’intensa luminescència verda.

Unes altres substàncies que no són acceptades com a minerals són les ocasionades pel foc a

les mines, focs que són el resultat d’usar mètodes defectuosos d’explotació. Tampoc ho són

L’afició als minerals

les substàncies formades en els forns de les foneries, com ara l’òxid de zenc i manganès, que

en formar-se per processos naturals rep el nom de zincita (ZnO). Tampoc no es poden

considerar minerals les substàncies biogèniques; és a dir, els compostos químics produïts

totalment per processos biològics sense un component geològic, com la whewellita

(CaC₂O₄·H₂O, oxalat hidratat de calci), dels càlculs renals o l’aragonita (CaCO₃, carbonat

càlcic) de les petxines i les perles. En canvi, si els processos geològics estan involucrats en la

gènesi del compost, llavors sí que es consideren minerals, com la Newberyita

(Mg(PO₃OH)·3H₂O), un fosfat hidratat de magnesi que es pot trobar a les coves de guano i

que es forma directament a partir del guano; és a dir dels excrements de ratapinyades, que en

oxidar-se forma ions fosfats. En ser el medi molt àcid, reacciona amb el substrat del dipòsit

formant aquesta i altres espècies minerals.

Tampoc no es consideren minerals les substàncies obtingudes a partir de minerals modificats

per l’ésser humà, com l’Argent, d’hàbit filamentós obtingut a partir de l’escalfament del

mineral Acantita (Ag₂S, sulfur d’Argent). També caldria descartar els minerals tractats amb la

finalitat de modificar de manera permanent alguna de les seves propietats, com el Quars de la

varietat ametista, de color morat a violat, que mitjançant un tractament tèrmic a uns 470ºC, es

modifica el color cap a una tonalitat groga per tal d’imitar el Quars de la varietat citrina, o

com l’Elbaita (Na(Al_1.5Li_1.5)Al₆(Si₆O₁₈)(BO₃)₃(OH)₃OH, ciclo-hidroboratsilicat de sodi, liti i

alumini), espècie mineral del grup de les turmalines, d’una tonalitat que oscil·la entre l’incolor

al blau tan fosc, que sembla negre. Ocasionalment, és tractada mitjançant raigs gamma a fi de

produir canvis de color, particularment incolors o de colors pàl·lids per aconseguir tonalitats

roses o vermelles, molt preuades, especialment en gemmologia. Aquests tractaments per

irradiació, com se’ls anomena, avui són, malauradament, molt emprats.

Arribats aquí, de ben segur que la persona perspicaç hi haurà trobat a faltar alguna cosa. I té

raó! Les substàncies extraterrestres! Un meteorit és un mineral? La pols còsmica és un

mineral? Les substàncies de la Lluna o de Mart són minerals? Per la similitud dels processos

formatius, les substàncies extraterrestres es consideren minerals, però caldrà matisar la

resposta una vegada haguem tractat les roques.

La IMA, encara que no ho inclou específicament en la seva definició, hi incideix quan es

refereix a la inestabilitat en condicions ambientals d’aquestes substàncies tot precisant que

una substància metastable o inestable es considera mineral si pot caracteritzar-se

adequadament, encara que totes les proves i les anàlisis per ser caracteritzada s’hagin de fer

prenent mesures especials a fi d’evitar-ne la seva modificació, transformació o descomposició

a més de complir amb altres requisits.

L’afició als minerals

S’entén per substàncies metastables les formades en condicions de pressió i temperatura

elevada a l’interior de l’escorça o mantell terrestre i que són estables en el seu medi formatiu,

però que en aflorar a la superfície terrestre i, en condicions ambientals, es desestabilitzen i es

modifiquen a una velocitat molt lenta, tot aparentant ser estables. És el cas de la Pirita (FeS₂) _,

un sulfur de ferro, que tendeix a oxidar-se en estar exposat a les condicions ambientals. De

fet, si es mesura la velocitat en edats del calendari geològic, probablement caldria incloure

molts minerals que aparentment són estables i que mai no es considerarien en aquest estat,

com és el cas del Diamant (C, carboni elemental). Sí, efectivament. El Diamant és una fase

metastable del carboni a pressió i temperatura ambient. La fase estable és el Grafit (C, carboni

elemental). Per tant, qualsevol Diamant acabarà convertint-se en Grafit. Però no cal patir si

se’n té cap. Aquest procés pot durar milions d’anys. Així, les substàncies inestables són les

que, en idèntiques condicions, es desestabilitzen i es modifiquen a una velocitat molt ràpida,

que pot variar des d’hores a pocs dies. És el cas dels minerals que tendeixen a deshidratar-se

com la Laumontita (Ca(Si₄Al₂)O₁₂·4H₂O), un aluminosilicat hidratat de calci o quan s’hidrata

com la Carnallita (KMgCl₃·6H₂O), un clorur hidratat de potassi i magnesi, propietats de les

quals parlarem de manera mes extensa en tractar de la conservació dels minerals de les

col·leccions.

Aquesta manca d’immutabilitat porta sovint a preguntar-se si els minerals tenen “vida”. A fi

d’evitar disquisicions filosòfiques estèrils, la resposta, per a mi, és senzilla: els minerals

tendeixen a l’equilibri.

Per continuar l’estudi de la definició de mineral, concretament quan es refereix “a un element

o compost químic, normalment cristal·lí”, caldria precisar el terme cristal·lí. La IMA entén per

cristal·lí que té un ordre atòmic a una escala que pugui produir un diagrama de difracció que

se li pugui posar índexs (índexs detller) quan la substància és travessada per una radiació amb

una longitud d’ona determinada (raigs X, electrons, neutrons…). Aquesta definició que

llegida per un aficionat als minerals, novell o iniciat pot semblar una barrabassada, de fet és

breu i concisa. D’acord amb les definicions que l’han precedit o bé les equivalents en

cristal·lografia, potser peca de temporal, en condicionar-ho a una tecnologia actual i en

constant evolució, però ja s’anirà adaptant als temps.

Per evitar entrar en la descripció detallada dels aparells i les tècniques sofisticades d’anàlisis

actuals, fora de l’abast d’un aficionat, miraré d’explicar-ho des de la cristal·lografia. Cristal·lí

s’entén que està format per un cristall. I un cristall? Una substància sòlida (entenent per sòlid

l’estat de la matèria que manté el volum i la forma constant) amb els àtoms disposats segons

L’afició als minerals

un model que es repeteix periòdicament en les tres dimensions de l’espai, fet que li comporta

quatre característiques: ser homogeni, anisòtrop, periòdic i tenir simetria.

Ep! Aturem-nos aquí perquè en parlar de sòlid ens assalten certs dubtes sobre tres substàncies:

l’aigua, el mercuri i el petroli. Parlem-ne, doncs, abans de continuar.

L’aigua és un mineral? Rotundament, no. No és un sòlid i les molècules no estan ordenades.

Ho és el Glaç (H₂O, òxid d’hidrogen)? Certament, és considerat una espècie mineral, de les

inestables perquè el seu punt de fusió és molt baix 0º C, però per sobre dels 0º C cristal·litza

en el sistema hexagonal. Tenen una especial consideració el glaç de les glaceres i el de la neu.

En canvi, no es pot considerar mineral el gel que s’obté de manera artificial als nostres

congeladors, que es distingeix com a glaç sintètic.

Per aquest mateix criteri, per què el Mercuri (Hg, mercuri elemental) és considerat mineral?

És l’excepció que confirma la regla? Sí i no. Sí, perquè és l’únic mineral que es presenta en

estat líquid a la natura, encara que solidifica a -38,9ºC, i cristal·litza en el sistema hexagonal.

No se’n coneixen cristalls, donat que l’enllaç dels àtoms de mercuri és dèbil i la calor els

dissocia ràpidament. No, perquè, tot i l’estat líquid, és un bon conductor elèctric i això vol dir

que, en certa mesura, hauria de conservar la seva configuració i, per tant, mantenir, encara que

molt més inestable i difuminada, l’estructura metàl·lica. I s’ha pogut confirmar, no sense

molta dificultat, al poder obtenir patrons de difracció de raigs X a partir del mercuri líquid,

que té cert grau d’estructura, i suggerir que podrien existir certes forces de cohesió en el

mercuri líquid. Per tant no s’allunya gaire de la definició de mineral que estic explicant.

I el petroli? No. El petroli no és un mineral, ni tampoc altres elements com ara els betums

naturals. Per què? Perquè no són sòlids. No tenen origen en la descomposició de matèria

orgànica i són una mescla d’hidrocarburs exempts d’estructura cristal·lina.

1.2. Cristall o vidre

«Donaria tot el que sé per la meitat del que ignoro.»

René DESCARTES (1596-1650), filòsof, matemàtic i físic francès

Una vegada aclarits aquests conceptes preliminars, tractarem què s’entén per cristall. En

condicions favorables, un cristall està limitat per cares planes, que són la manifestació externa

de l’ordre intern dels constituents químics situats en un reticle tridimensional que es coneix

com la xarxa cristal·lina. Una substància sòlida és cristal·lina quan té aquest ordre intern,

encara que no estigui limitat per cares planes. Les cares solament es formen en determinades

L’afició als minerals

condicions de creixement i, per tant, un material cristal·lí es caracteritza per la composició

química definida, formada per àtoms o molècules disposats de manera regular i periòdica per

repetició en l’espai d’una cel·la, que conté la fórmula química de la substància una o diverses

vegades, i que creix per la incorporació d’àtoms o molècules que es troben en dissolució o en

estat de fusió a partir d’un nucli cristal·lí inicial. La matèria cristal·lina és, doncs, homogènia,

ja que té les mateixes propietats físiques i químiques en totes les parts del cristall. A més, el

mateix material presenta aquestes propietats, encara que s’hagi format en ambients diferents.

Dit això, ja es pot afirmar, sense cap mena de dubte, que la majoria de minerals són

cristal·lins encara que no mostrin cares de cristall.

Ha quedat clar, doncs, que un cristall està limitat per cares planes en determinades condicions

de creixement i, per tant, aquesta limitació és parcial o absent, de vegades. En conseqüència,

segons el grau de desenvolupament de les cares ens hi referirem de la manera següent:

• cristall euèdric (també idiomorf o automorf) és el limitat per les cares cristal·lines

pròpies; diguem que és el més semblant a un cristall ideal.

• cristall subèdric (també hipidiomorf, subidiomorf o subautomorf) és el limitat

parcialment per cares cristal·lines pròpies.

• cristall anèdric (també al·lotriomorf o xenomorf) és el que no presenta cares cristal·lines

pròpies.

I les substancies amorfes, són minerals? Depèn. Una substància sòlida és un material amorf

quan no és cristal·lí; és a dir, quan no té una ordenació dels àtoms en una xarxa regular i és,

per tant, un estat amb distribució irregular de partícules. Quina substància es pot considerar

amorfa, per excel·lència? El vidre. Aquesta condició, en contraposició a la condició de

matèria cristal·lina d’un cristall, ha de permetre distingir aquests termes en parlar dels

minerals perquè sovint hi ha persones que usen aquests termes com a sinònims. Una altra

substància amorfa força coneguda és l’obsidiana, que és una roca volcànica coneguda també

com a vidre volcànic i emprada pels humans des del Paleolític.

Donada la dificultat per determinar si una substància amorfa és un compost químic o una

mescla, entre els experts hi ha reticències per admetre’ls com a minerals, tot i que la CNMNC

n’hagi admès uns quants, un dels més coneguts és l’Òpal (SiO₂·nH₂O), un diòxid de silici

hidratat, conegut i emprat pel gènere humà com a gemma des de l’antiguitat. De fet, l’avenç

en les tècniques analítiques permet realitzar estudis més precisos. Per aquesta raó, la CNMNC

accepta com a mineral una fase amorfa d’origen natural si a través d’anàlisis químiques

quantitatives completes es pot revelar la composició de cada gra de la mostra, si pot disposar

de dades físicoquímiques (normalment espectroscòpiques) que demostrin que es tracta d’una

L’afició als minerals

única fase i l’evidència que el material no pot produir un diagrama de difracció indexable, en

estat natural i després d’un tractament en estat sòlid, mitjançant algun procés fisicoquímic

(com l’escalfament).

I les substàncies cristal·lines de volum manomètric de pocs Àngstroms (1 Àngstrom és una

unitat de longitud, reconeguda internacionalment que equival a 1 × 10⁻¹⁰metres, i que

s’abreuja amb el símbol Å), poden ser considerades minerals? Antigament no, però avui la

CNMNC l’accepta com a mineral si pot caracteritzar-se completament i pot disposar de prou

mostra per estudiar en un futur. Per tant, es reserven la potestat d’examinar-ne detalladament

cada cas. És, doncs, una directriu positiva, amb perspectiva de futur i, donat el gran avenç de

les nanotecnologies, auguro que d’aquí a un temps la “nanomineralogía” serà una

especialització de la mineralogia.

No voldria descuidar de tractar les substàncies metamíctiques; és a dir, les sotmeses a

radioactivitat natural o artificial i que, com a conseqüència del bombardeig de partícules, la

seva xarxa cristal·lina està molt malmesa o fins i tot destruïda, cosa que provoca alhora

distorsions importants de les seves propietats. Per tant, si presenten desordre intern, poden

considerar-se minerals? S’accepten els minerals anomenats metamíctics sempre que s’hagin

format per processos geològics, que la causa del desordre sigui a causa de la radioactivitat

natural i que es pugui demostrar que la substància original abans del procés era un mineral

cristal·lí. Normalment es pot revertir el procés mitjançant un tractament tèrmic, cosa que

permetria fer-ne una anàlisi acurada.

Dos exemples. El Zircó (ZrSiO₄), un nesosilicat de zirconi, que conté com a elements traça, és

a dir, elements minoritaris i no essencials, l’Urani (U) i el Tori (Th), que substitueixen, en

major o menor grau, el Zirconi, mineral a què ens referim com a alt o normal i baix o

metamíctic. En el primer tipus, la seva xarxa cristal·lina no ha estat encara desordenada. Entre

altres propietats, són de color groc, marró o vermellós, amb una duresa de 7 a 7,5 segons

l’escala de dureses de Mohs (escala relativa de dureses que va de l’1, el més tou, atribuït al

talc, al 10, el més dur, atribuït al diamant) i un pes específic (pes d’un mineral comparat amb

el pes d’un volum igual d’aigua, a 4º C) de 4,70, és a dir, 4,70 vegades més pesat que l’aigua.

En el segon tipus, la xarxa cristal·lina pot estar del tot destruïda i pot variar les seves

propietats respecte al Zircó alt, com ara el color, que és verd o verd groguenc, la duresa, que

descendeix a 6,5 o el pes específic, que també pot descendir fins a 3,95, passant per tots els

estadis de descomposició entremitjos. L’altre exemple es pot observar en una de les moltes

varietats de quars (SiO₂diòxid de silici anhidre, un dels minerals més abundants de l’escorça

continental terrestre), l’anomenat Quars fumat que rep aquest nom per la bonica coloració

L’afició als minerals

marró de saturació variable fins a quasi negra, semblant al Quars transparent quan s’exposa al

ble d’una espelma. El seu color és degut a modificacions en la seva estructura cristal·lina pel

bombardeig de radiacions provinents d’elements radioactius continguts en les roques veïnes

com el granit (roca ígnia composta bàsicament per quars, feldespats i miques).

Sovint, ja sigui en mitjans escrits, orals o digitals, en una fira o en una conversa amb

companys d’afició es poden llegir o escoltar termes com ara “espècie mineral” i “varietat

mineral”, que tanmateix s’han pogut llegir en els paràgrafs precedents. Encara que el terme

espècie és emprat per primera vegada en mineralogia i en un sentit molt proper a l’actual pel

religiós i mineralogista francès René Just Haüy (1743-1822), considerat el pare de la

cristal·lografia moderna, és l’any 1998 (Nickel, E.H. & Grice, J.D. (1998): The IMA

Commission on New Minerals and Mineral Names: procedures and guidelines on mineral

nomenclature, 1998. Can. Mineral., 36, 913–926) en què se’n proposa una definició

(d’espècie mineral) admesa avui. I es defineix com una substància amb composició química i

propietats cristal·logràfiques ben definides, i que mereix un nom únic, com l’Aragonita,

l’Esfalerita (ZnS, sulfur de zenc) i el Quars. De moment, la IMA no ha proposat cap definició

de varietat mineral a la comunitat científica. Per tant, el terme permet una certa llibertat

d’interpretació i pot ser definit com un mineral de la mateixa espècie que difereix en algunes

característiques d’un altre de la seva mateixa espècie. Se’n poden distingir bàsicament de tres

tipus:

• les varietats morfològiques, que són les que presenten un hàbit cristal·lí diferent però

mantenen les constants cristal·logràfiques de la mateixa espècie com ara l’Aragonita

coral·loide, dita així per la seva semblança al corall i que sovint es pot veure a l’interior de

formacions càrstiques.

• les varietats químiques, que tenen un contingut d’elements traça o minoritaris diferents, la

qual cosa les fa distingibles de l’espècie mineral, com l’Esfalerita marmatita, de color fosc a

negra a causa d’un contingut de ferro de fins al 20 %.

• les varietats òptiques, centrades essencialment en variacions de color, com el ja esmentat

Quars fumat.

1.3. Roca i pedra

«Per investigar la veritat cal dubtar, quan sigui possible, de totes les coses.»

René DESCARTES (1596-1650), filòsof, matemàtic i físic francès

L’afició als minerals

Per cloure el capítol, distingirem els termes roca i pedra. Serà una exposició breu i concisa per

evitar l’antagonisme conceptual.

En petrologia, que és la branca de les ciències geològiques, que estudia les roques, es defineix

roca com el material d’origen natural que forma la crosta terrestre i la d’altres astres (per tant,

s’hi poden incloure les roques extraterrestres i també els carbons), normalment en estat sòlid

(el petroli és una roca líquida i l’argila és una roca plàstica), normalment cohesionat en major

o menor força (com el basalt, molt cohesionat, la dunita de feble cohesió o els àrids,

incoherents), que està formada per diversos minerals (roca polimineral, com el granit) o per

un sol mineral (roca monomineral, com el marbre compost de Calcita CaCO₃, un carbonat de

calci), homogeni estadísticament; és a dir, homogeni en conjunt considerant grans superfícies

(com es pot observar en els talls geològics naturals o els provocats durant la construcció d’una

carretera o en el decurs de l’explotació d’una pedrera) i normalment heterogènia en el detall (a

excepció dels vidres naturals, com la obsidiana o la tectita). Per a l’aficionat als minerals,

entendre aquest concepte d’heterogeneïtat en el detall és fonamental i per tant necessari de ser

precisat.

Tant les roques monominerals com poliminerals, amb les excepcions ja apuntades dels vidres

naturals i les roques líquides, estan formades per un agregat de grans de granulometria

variable que pot correspondre a una o a vàries espècies minerals i que està disposat

irregularment, sense cap ordre. Molt probablement el lector amb més experiència es

preguntarà si té classificades les roques monominerals com a minerals. Doncs, de ben segur,

que sí! Per què? Perquè hem de considerar com a mineral el gra de la roca, que, com s’ha dit,

es pot presentar en granulometria molt variable d’inframil·limètric a decimètric i no l’agregat

de tots ells. Per tant, cenyint-nos a les definicions precedents, els agregats formats de grans

minerals anèdrics, en el seu conjunt, s’han de considerar roques, com l’alabastre, una varietat

granular de Guix CaSO₄·2H₂O, sulfat hidratat de calci), o la rodonita (Mn²⁺SiO₃, inosilicat de

manganès) quan es presenta en masses de textura granular, com la que es pot trobar a la mina

Serrana d’El Molar, al Priorat.

Arribats aquí, ja podem respondre a la pregunta: un meteorit és un mineral o una roca?

Aplicant el mateix criteri que al de les substàncies terrestres, direm que els meteorits són

roques formades per minerals.

I què és una pedra? Senzillament, un fragment de roca.

En aquest capítol el lector ha pogut comprovar que després de cada terme tècnic o científic

n’he precisat el significat. Talment, quan he citat per primera vegada una espècie mineral n’he

L’afició als minerals

anotat la fórmula química i la seva lectura. Tot per evitar que els lectors es vegin obligats a

consultar altres llibres i per familiaritzar-se en l’ús d’aquests termes.

Tal i com he esmentat a la introducció, aquest llibre no és cap manual de mineralogia ni cap

guia de minerals. Precisament per això vull recomanar dos llibres d’entre els centenars que hi

ha, que penso que poden satisfer els anhels de coneixement en aquestes matèries. El primer

porta per títol Minerales del mundo, una completa guia de minerals que compta amb una

introducció immillorable a la mineralogia editada per Ediciones Omega l’any 2002 i

acuradament escrita per un especialista reputat, el doctor Ole Johnsen, conservador del Museu

de Geologia de la Universitat de Copenhaguen (Dinamarca), autor de llibres i de nombrosos

articles sobre minerals, i membre de diversos comitès científics internacionals, com la

International Mineralogical Association (IMA) i la Mineralogical Society of America (MSA),

traduïda al castellà pel que era professor de cristal·lografia i mineralogia de la universitat de

Barcelona el Sr. Joan Farran. Un fet que és molt d’agrair si considerem que sovint molts

llibres són traduïts per professionals no versats en la matèria de què tracten.

Si el lector volgués aprofundir en el coneixement de la mineralogia i dels minerals, recomano

el Manual de Mineralogía, editat per l’Editorial Reverter l’any 1996 en dos volums. Es tracta,

en realitat, de la quarta edició en castellà de la vint-i-unena edició anglesa del Manual of

Mineralogy escrita originàriament pel mineralogista nord-americà James Dwight Dana (1813-

1895), revisada i ampliada pels doctors Cornelis Klein i Cornelius S. Hurlbut, jr., professors a

les universitats de New Mexico i Harvard, respectivament. Lectures imprescindibles.

L’afició als minerals

2. L’afició als minerals, autocomplaença sense menyspreu

«La diferència entre la paraula correcta i la paraula quasi correcta és la mateixa que entre el

llamp i la cuca de llum.»

Mark TWAIN, pseudònim de Samuel LANGHORNE CLEMENS (1835-1910), escriptor nord-

americà

Suposo que després d’un primer capítol eminentment teòric, hom s’esperava continuar amb el

desenvolupament de la ingent quantitat de matèria que comprèn la mineralogia i les seves

ciències afins. Precisament perquè cada lector es formi en tan belles ciències he recomanat en

els paràgrafs precedents la lectura de dues obres que, de ben segur, aportaran els

coneixements necessaris sobre la matèria.

Abans de tractar qüestions pràctiques, que confio que seran útils, em permeto un aclariment

que considero imprescindible sobre les aficions.

Llegint o escoltant, massa sovint he percebut menyspreu cap al que significa afició o aficionat

i, per contra, un enaltiment sobre el que significa professió o professional. És una contrarietat

freqüent en el nostre col·lectiu. M’hi estenc. L’aficionat als minerals és una persona de

qualsevol condició i amb qualsevol nivell d’estudis, que sent afecte, en un sentit ampli, pels

minerals i que vol dedicar el seu temps de lleure a la recerca, a estudiar-los i/o a col·leccionar-

los. I que versat, en major o menor mesura, en mineralogia, i amb coneixements de les

matèries o ciències afins, s’hi lliura plenament, com una inclinació natural.

Al nostre país, encaixa de manera adient l’ús del terme «mineralogista» per referir-se a un

aficionat als minerals tal i com s’ha descrit en el paràgraf precedent pel fet que no existeix

aquesta professió com a tal en el nostre ordenament. Per tant, és un terme que es pot usar

sense complexos. De tota manera, caldrà usar-lo amb cura per evitar intromissions

professionals perquè en alguns països, com ara Mèxic, «mineralogista», correspon al títol

universitari «Ingeniero Geólogo Mineralogista».

De tota manera, penso que «mineralogista» es refereix a l’aficionat als minerals, que disposa

d’uns mínims coneixements teòrics i pràctics en mineralogia, recerca i col·leccionisme. Dit

això, en el nostre país, una persona llicenciada en Geologia, Química o Enginyeria, que sent

inclinació pels minerals i decideix dedicar-hi el seu temps de lleure, esdevé un aficionat als

minerals; és a dir, un mineralogista. Si aquesta mateixa persona s’ha especialitzat en

mineralogia i ha cursat un doctorat i/o un màster, sigui en una universitat, en un laboratori, en

una empresa qualsevol o institució, pública o privada, i es dedica a la recerca, a l’estudi i/o

L’afició als minerals

col·lecció de minerals, se’l considera un professional. Pot ser un investigador d’un

departament universitari de mineralogia i cristal·lografia, el conservador de la col·lecció de

minerals d’un museu o una persona que cerca diamants per a les grans empreses d’extracció.

Òbviament, però, aquests professionals no sempre seran aficionats als minerals, i els que ho

són, malauradament per a ells, no sempre en poden gaudir plenament per manca de temps o

perquè solen estar sotmesos a tasques burocràtiques imposades per estaments superiors, que

solen prioritzar estudis o recerques amb finalitats industrials. Per tant, un geòleg doctorat en

mineralogia pot ser un aficionat als minerals, i com a tal, sentir-se’n orgullós de la mateixa

manera que ho pot ser i se’n pot sentir igualment una persona amb estudis primaris la

formació de la qual pot ser haver estat autodidacta, o haver fet cursos especialitzats, amb una

formació pràctica. En tots dos casos, l’experiència serà un grau.

Al llarg de molts anys, l’aficionat als minerals ha fet aportacions molt importants a la ciència i

al col·leccionisme. Ha descobert noves espècies, ha trobat exemplars excepcionals o ha format

col·leccions que han esdevingut la base de molts dels més importants museus del món. Per

tant, diguin el que diguin i pensin el que pensin, l’aficionat als minerals s’ha de sentir orgullós

de ser-ho.

L’afició als minerals

3. Descripció externa d’un exemplar

«Allunyeu-vos de la gent que tracta d’empetitir les vostres ambicions. La gent petita sempre

fa això, però la gent realment gran, us fa sentir que també podeu ser grans.»

Mark TWAIN, pseudònim de Samuel LANGHORNE CLEMENS (1835-1910), escriptor nord-

americà

En moltes converses, quan es descriu un exemplar, s’evidencia el poc ús d’una terminologia

específica i l’ús impropi de conceptes tècnics. L’escassetat de recursos lingüístics propicien i

propaguen idees confuses i equívocs sobre l’aspecte real de la peça que es descriu. I això té

conseqüències contraproduents per als interlocutors, que sovint transcendeixen a l’escriptura.

En les obres de mineralogia publicades en castellà i les poques en català, que conec, i he

pogut consultar, l’aparença externa dels minerals no se sol precisar gaire. Aquest aspecte de la

mineralogia se sol tractar de manera superficial i, en ocasions, usant termes i definicions poc

clars i precisos.

Crec que descriure l’aparença externa d’un exemplar mineral amb la màxima precisió

possible enriqueix la comunicació perquè obliga, com a mètode, a identificar la naturalesa de

l’exemplar i facilita la comprensió entre els interlocutors.

La meva pretensió és modesta. Només suggeriré algunes pautes i uns quants termes que

permetin, amb la major brevetat, descriure amb exactitud un exemplar mineral, després d’un

breu reconeixement visual o mitjançant una lupa de 20 augments. És a dir, aquella descripció

que se sol fer al camp en la troballa d’un exemplar, en una trobada de companys o bé visitant

una col·lecció.

Una descripció inapropiada

«Company, ahir vaig trobar un mineral amb «Company, ahir vaig trobar un exemplar

un vidre de sis cares, que permet veure-hi a cristal·litzat. Es tracta d’un cristall d’hàbit

través seu. És de color blau i està posat sobre prismàtic hexagonal, transparent i de color

Una descripció més acurada

una pedra de color blanc, com si l’hi

haguessin clavat.»

blau, assentat sobre una matriu de quars

lletós.»

Imaginem que som en un jaciment i acabem de trobar un exemplar que agafem amb una mà i

amb l’altra tenim el telèfon perquè volem o hem de comunicar d’immediat la troballa. Per on

L’afició als minerals

comencem? Com que sabem, tal i com s’ha dit al primer capítol, que la gran majoria de

minerals tenen estructura cristal·lina, ens centrarem exclusivament en l’aspecte extern. I la

primera distinció consisteix a descriure si l’exemplar està cristal·litzat (s’entén els que

presenten cristalls sovint ben desenvolupats), o no ho està. Jo no parlaria de mineral massiu

perquè no em sembla que aquest terme estigui relacionat amb la compactabilitat i/o el volum.

Tampoc trobo encertat usar el terme informe, encara que, en un sentit estricte, fora l’oposat a

cristal·litzat. Els minerals en aparença no cristal·litzats, fins i tot els minerals amorfs, sí que

poden presentar formes, sovint imitatives.

3.1. No cristal·litzat

Entre els exemplars no cristal·litzats hi ha els amorfs; és a dir, els constituïts per una sola

espècie mineral, que té una estructura desordenada i que no forma agregats com ara

l’Evansita, l’Al·lòfana, l’Òpal, o la Crissocol·la. Els altres exemplars monominerals són

constituïts per una sola espècie mineral, que forma agregats i on s’inclouen tots els minerals

que solen presentar-se en agregats anèdrics, com la Rodonita, Hematites, Turquesa o

Goethita. També hi ha els poliminerals, constituïts per diverses espècies minerals, com

minerals del grup dels feldespats. Cal tenir present que molts d’aquests minerals no

cristal·litzats són en realitat roques, tal i com s’ha apuntat en el primer capítol.

Permeteu-me una falca. L’Or, el Platí, l’Osmi, l’Iridi i més rarament l’Argent i el Coure, quan

es presenten en fragments arrodonits per efecte de l’aigua o del gel, es descriuen directament

segons la forma i/o la mida en «granet de...», «fulleta d’/de...», « palleta d’/de... » i en les

llengües veïnes, si els fragments són de mida més gran, «pepita de...» i «pepitte d’/de...»,. Tot

i que no són termes prou adients, al meu entendre, sí que són de comprensió general i

àmpliament admesos en espanyol i en francès, mentre que en català no es disposa d’aquest

terme. I, particularment, em resulta dissonant i contradictori dir «he trobat una palleta d’or de

deu quilos!» o bé referir-se a la «Welcome» com a palleta d’or de 68,68 kg trobada el 1858 a

Ballarat, a Austràlia. Tampoc no em semblaria adient parlar de llavor d’or. Una altra opció,

que no em correspon a mi, fora proposar una nova paraula. Emperò, l’opció que proposo és

«pepita d’/de... » Per a la resta de minerals que hagin pogut obtenir la seva forma de la

mateixa manera, ens hi referirem com a «fragment rodat d’/de...».

Reprenent el fil, descriurem els minerals no cristal·litzats de la manera següent:

L’afició als minerals

Mineral no cristal litzat, segons...

Nombre

Estructura

Grau de

Mida del

Aparença

Disposició textural

d’espècies

desenvolupament gra

del gra

Monomineral

Granular,

agregat de

grans

irregulars,

tocant l’un

amb l’altre

Subèdric, grans

parcialment

limitats per cares

Molt gran Globular, agregat delimitat per superfícies

Fibrós, en grans fins allargats i paral·lels, o

convergents radialment, que en direm

fibroradiat

> 30 mm

arrodonides, més o menys pronunciades.

Quan està unida a altres, en direm

Reniforme o Botrioidal

En cas de

conèixer-ne

l’espècie o

espècies

Anèdric, grans

que no presenten a 30 mm

formes

Gran, fins Espàtic, agregat amb superfícies de clivatge

Mosaic, grans de mida molt semblant sense

orientació concreta

en una o dues direccions

polièdriques

mineral/s,

citarem

aquesta/es

Polimineral

Compacte,

agregat de

grans, la

Mitjà, fins Sacaroide, agregat amb aspecte de sucre

a 5 mm

Zonal, sobrecreixement d’una mateixa espècie

mineral.

Si el sobrecreixement inclou més d’una espècie

mineral en direm de Bandada

mida dels

quals no

podem veure,

de manera

que passarem

a l’aparença.

Segons les zones o bandes:

Paral·lela

Concèntrica

Irregular

Ondulada

Fi, fins a 1 Terrós, agregat de gra fi, feblement

Concrecionada,

compactat

mineral informe que creix sobre un nucli.

L’afició als minerals

Nombre

Estructura

Grau de

Mida del

Aparença

Disposició textural

d’espècies

desenvolupament gra

del gra

Nodular, de forma arrodonida i/o esferoïdal,

solt o inclòs en un altre mineral o roca. Si

parlem de menys de 30mm, s’anomenen:

Oolític, de la mida d’un ou de peix (< 2 mm)

Pisolític, de la mida d’un cigró (fins a uns 10

mm)

Amigdaloide, de la mida d’una ametlla (fins

a uns 30 mm)

Estalactític, pot tenir disposició concèntrica

zonal

Crosta, capa de gruix variable, d’una espècie

mineral sobre un altre o sobre una roca

Gelatiniforme, semblant a la gelatina

Informe, no presenta ni delimitació

polièdrica externa ni textura aparent

(erròniament dit massiu)

L’afició als minerals

3.2. Cristal·litzat

Un exemplar cristal·litzat pot resultar més enrevessat de descriure però com que es pretén

esbossar el que es veu a ull nu, es pot descartar detallar algunes característiques que

obligarien a fer-ne un reconeixement més minuciós, com ara les cares que formen el/s

cristall/s i la seva indexació correcta. Per tant, ens referirem genèricament a l’hàbit, entenent-

lo com l’aspecte del/s cristall/s o agregat/s de l’exemplar.

En descriure la disposició dels elements que componen l’exemplar descartaria usar el terme

implantat, perquè pressuposa que quelcom ha estat fixat, inserit o empeltat per l’acció humana

i per tant no és adient a l’hora de fer-ne una descripció.

L’afició als minerals

Mineral cristal litzat

Es presenta

Agregats regulars Grau de desenvo-

lupament

Hàbit

Disposició

Disposició en l’exemplar

Cristall individual Paral lels,

agrupació de dos

Euèdric, cristalls

amb cares ben

desenvolupades.

Prismàtic;

forma oberta constituïda

per tres o més cares, amb

arestes paral·leles entre si, convergent radialment i sense

com el beril.

Fibrosa, cristalls aciculars o

capil·lars disposats en paral·lel,

com el guix. Si la disposició és

Aïllat, cristall, agrupació de cristalls, o

intercreixement de cristalls

Si no està aïllat,

enumerarem el

o més cristalls de

la mateixa espècie

(intercreixement: quan dues o més espècies

minerals han cristal·litzat de manera

simultània), normalment ben desenvolupats

i que estan solts, ja sigui pel seu ambient de

formació, per erosió de la matriu (matriu;

roca o mineral que conté el cristall o

cristalls) o per l’acció humana, com molts

dels quars anomenats Herkimer, alguns

Almandina i Diamants, respectivament.

nombre de cristalls que mantenen

espai entre els cristalls,

s’anomena fibroradiada.

presents a

l’exemplar.

paral·lela la

direcció

Depenent de les cares:

Ròmbic/trigonal (3 cares) Per altres hàbits de cristalls

Tetragonal (4 cares)

Ditetragonal (8 cares)

Hexagonal (6 cares)

Dihexagonal (12cares)

cristal·logràfica

més

desenvolupada.

divergents respecta a un punt,

amb espai o sense entre els

cristalls, parlarem de Radiada,

que alhora pot tenir disposició

concèntrica zonal, com la

Wavel·lita.

Habitual en el

quars i la barita

I pot ser, llarg o curt.

Estarà acabat per un

extrem o pels dos

extrems, pel pinacoide

Si els cristalls són aciculars,

capil·lars o molt allargats,

divergents respecta a un punt, i

bàsic, o per la piràmide o amb força espai entre ells,

per la bipiràmide.

parlarem de disposició

Estelada, per la similitud als

estels, com la Mixita.

Si les piràmides no estan

desenvolupades del tot

direm que el prisma està

truncat per la piràmide o

per la bipiràmide.

L’afició als minerals

Es presenta

Agregats regulars Grau de desenvo-

lupament

Hàbit

Disposició

Disposició en l’exemplar

Agregat

Macla, agrupació Subèdric, cristalls

Piramidat;

Arborescent, cristalls que

creixen en forma de branca

bifurcada, trifurcada i fins i tot

quatrifurcada, on cada branca és parcialment per roca a mineral. És molt

un agregat de cristalls. Es dona

sovint en l’Argent.

Quan aquestes formes

arborescents cristal·litzen en

fissures molt estretes sense

poder desenvolupar bona part de Rútil contingut en el Quars. Personalment

les cares dels cristalls, per

manca d’espai, en diem

Contingut/s, cristall, cristalls agrupació de

cristalls, o intercreixement de cristalls,

sovint euhèdrics, que estan coberts total o

homogeni, conjunt de dos o més

parcialment limitats forma oberta constituïda

de cristall d’una

mateixa espècie

mineral.

cristalls de la

mateixa espècie

que mantenen

paral·leles dues

direccions

per cares.

per tres o més cares, amb

arestes convergents, com

la Chambersita.

freqüent en minerals formats en ambients

hidrotermal i magmàtic, com el Diamant i

la Pirita de Navajún a la Rioja. També

emprarem aquest adjectiu quan els cristalls

són a l’interior d’un altre cristall, com el

Inclou els agregats

irregulars, cristalls

que han crescut

plegats però sense

cap orientació (vg.

Drusa)

ròmbica/trigonal

tetragonalditetragonal

hexagonal

cristal·logràfiques

Penso que resulta

possible

diferenciar si és

de contacte, si

observem un

angle entrant i

imaginem un gir

de 180º al voltant

de la seva

dihexagonal

evitaria usar el terme “inclusió”, que tot i

ser molt usat, és imprecís ja que cap cristall

ha estat posat dins d’un altre.

I pot ser aguda o obtusa.

Si la piràmide no acaba

amb un vèrtex i ho fa amb Quan les formes arborescent

una cara plana, direm que adopten forma de xarxa, parlem

dendrítica, com la Cuprita.

Si es poden

identificar

s’enumeraran els

individus que el

formen.

està truncada pel

pinacoide bàsic.

de reticulada, com el Rútil.

bisectriu (pla de

macla) i els

cristalls se

solapen, propi de

cristalls

octaèdrics com

l’Espinel·la, i el

Diamant. I de

compenetració,

dos cristalls com

incrustats l’un

amb l’altre, propi

de la Pirita (creu

de ferro), de la

Galena i de la

Fluorita

Quan només hi ha un cristall o

agregat inclinat o perpendicular

respecta a la vertical (agregat o

cristall principal), parlem de

Plomosa, en Espina de peix o

en Espiga, típica del salmiac.

L’afició als minerals

Es presenta

Agregats regulars Grau de desenvo-

lupament

Hàbit

Disposició

Disposició en l’exemplar

Assentat/s, cristall, cristalls agrupacions de

Agregat

heterogeni,

conjunt de cristalls

de dues o més

espècies minerals.

Epitaxial, agregat

heterogeni, en què

un cristall d’una

espècie mineral

creix orientat

Dipiramidal;

Estalactítica, cristalls que han

crescut en disposició concèntrica cristalls, o intercreixement de cristalls, que

al voltant d’un nucli o canal

central, adoptant la forma

cilíndrica allargada típica de les

formada per dues

piràmides oposades, com

la Powel·lita.

han cristal·litzat aïllats l’un de l’altre i amb

suficient espai com per desenvolupar-se

amb les cares que li son pròpies, excepte en

sobre un cristall

d’una altra

espècie mineral.

Com el Rútil

sobre l’ hematites

i la Cumengeïta

sobre la Boleïta

ròmbica/trigonal

tetragonal

ditetragonal

hexagonal

estalactites. La varietat ametista l’extrem que està en contacte amb la

Si els podem

identificar

enumerarem els

individus de cada

espècie que el

formen.

del Quars adopta sovint aquesta

disposició.

matriu, de roca o de mineral, matriu

mineral que alhora pot ser un altre cristall o

agrupament i que descriurem

dihexagonal

adequadament. Els cristalls poden ser

perpendiculars a la matriu o estar inclinats

o entrecreuats entre ells. Una espècie que

sol presentar-se sempre així és la Brookita.

I pot ser aguda o obtusa.

Si la dipiràmide no acaba

amb un vèrtex i ho fa amb

una cara plana, direm que

està truncada pel

pinacoide bàsic.

Si un cristall,

En Rosa o En Rosetes, cristalls Drusa, agregat irregular de cristalls d’una o

principalment, prismàtic o d’hàbit lenticular que s’agrupen

dipiramidal, s’allarga molt adoptant la forma d’una rosa o

més espècies minerals, desenvolupats sobre

la superfície plana o lleugerament convexa,

d’una roca o un mineral. És freqüent que un

o s’aguditza molt, fins al

punt de resultar

un conjunt d’elles. Molt

característic de la veritat rosa del cristall, cristalls o agrupacions de cristalls,

impossible a ull nu de

veure’n les seves cares,

direm que té hàbit;

Acicular, com les fulles

dels pins. La Mil·lerita

n’és un bon exemple.

Capil lar, com un cabell

humà, però rígid. Com

l’Okenita.

desert del Guix.

estigui/n assentat/s sobre una drusa, llavors

emprarem els dos termes. Com el cas d’un

cristall euèdric de Calcita d’hàbit lenticular

assentat sobre una drusa de Quars de la

varietat ametista.

L’afició als minerals

Es presenta

Agregats regulars Grau de desenvo-

lupament

Hàbit

Disposició

Disposició en l’exemplar

Tabular, quan un cristall, En Gavella o en Feix, cristalls

Recobriment, agregat irregular de cristalls

principalment, prismàtic o agrupats en forma de gavella de d’una o més espècies minerals,

dipiramidal truncat, és

molt curt o molt obtús, i

adopta la forma d’un

tauler. Molt característic

de la Wulfenita.

Pot ser gruixut o prim

Si el gruix disminueix

com el d’una escama de

peix o un full de paper,

emprarem el terme

blat, el conjunt mostra una

curvatura doble còncava a la

part central. Molt característica

de l’Estilbita.

desenvolupats sobre un cristall, cristalls,

agrupacions de cristalls, o intercreixement

de cristalls, o sobre superfícies que no

siguin planes, còncaves ni convexes d’un

mineral o una roca. Pot ser parcial o total.

Si aquests cristalls recoberts s’han dissolt,

llavors parlem directament d’epimòrfic

segons el mineral dissolt (en cas de saber-

lo, òbviament), o de l’hàbit de l’espai

deixat.

laminar, com el Talc o la

Caolinita.

Si les cares del cristall o

cristalls no estan gaire

deformades i tendeixen a

una forma ideal i es poden està unit a altres, parlem

identificar, parlarem

d’hàbit...

trapezoidal

escalenoèdric

romboèdric

Globular, agregat de cristalls

que forma un conjunt arrodonit, desenvolupats sobre la superfície còncava,

més o menys pronunciat. Quan

Geoda, agregat irregular de cristalls

d’una roca o un mineral. La distribució dels

cristalls sol ser regular i adopta forma

perimetral arrodonida, però sovint advertim

formes convexes agudes molt semblants a

una estalactita. En aquest cas jo opto per

dir-ne Geoda, que parcialment adopta

formes estalactítiques en el seu interior. És

freqüent que un cristall, cristalls,

directament de Reniforme

(forma de ronyó, relleu suau) o

Botrioidal (semblant al raïm,

relleu més marcat i esfèric), i si

és fàcilment separable de la

matriu, parlem de nòdul o

disfenoidal

cúbic

nodular. Segons la disposició

agrupacions de cristalls o intercreixement

octaèdric

interna, podrem afegir l’adjectiu de cristalls estigui/n assentat/s sobre una

radiada i/o concèntrica zonal geoda, llavors farem servir els dos termes.

rombododecaèdric

tetraquishexaèdric

trisoctaèdric

hexaquisoctàedric

tetraèdric

tristetraèdric

dodecaèdric

hexaquistetraèdric

icositetràedric

didodecaèdric

L’afició als minerals

Es presenta

Agregats regulars Grau de desenvo-

lupament

Hàbit

Disposició

Disposició en l’exemplar

Lenticular, cristall o

cristalls normalment

romboèdrics o

pseudoromboèdrics molt

obtusos que adopten

forma biconvexa i aspecte

arrodonit, semblant a la

forma d’una llentia,

Sacaroide, agregat irregular de

cristalls amb aspecte de sucre.

La Kaliborita n’és un bon

exemple.

Si el cristall, cristalls, agrupacions de

cristalls o intercreixement de cristalls, han

cristal·litzat assentats, o cobrint un motlle

polièdric negatiu deixat per dissolució, ja

sigui en la part interior d’un polimòrfic o

d’un mineral informe, ho descriurem.

habitual en la Siderita.

Filiforme, cristall o

cristalls desenvolupat/s en

forma de fil rígid i sovint

retorçat, que pot ser prim

o gruixut, llarg o curt, o

referir-se a un grup de

forma esfilagarsada. Molt

típic de l’Argent.

Esquelètic, cristall en què

les arestes han crescut a

major velocitat que les

cares, de manera que

adopten la forma de

tremuja esgraonada.

Habitual en la Galena.

L’afició als minerals

3.3. Termes comuns

Completarem la descripció de l’exemplar mineral, detallant algunes de les seves propietats,

que fàcilment puguem observar:

Lluïssor

De tipus

Transmissió de

la llum

Si l’exemplar ha patit

algun cop, podem

apreciar

Metàl lica,

pròpia dels metalls.

Són sempre

minerals opacs,

amb (*) n > 3, ex.

Galena i Argent

Transparent,

si observant a

través seu es

distingeix un

objecte. Cal

Clivatge,

propietat d’alguns

minerals de trencar-se per

certs plans atòmics

enllacats dèbilment,

tenir en compte mostrant superfícies llises

el gruix del

mineral. Si és

paral·leles a les cares

reals o possibles d’un

molt gruixut, el cristall. Denota

transparent pot

semblar

translúcid.

regularitat. N’apreciarem

la seva qualitat i la

descriurem com:

Caldrà fixar-nos Exfoliar, molt perfecta.

en la capa

superficial.

Se separa com fulls, de

superfícies molt llises,

més encara que la cara

pròpia del cristall, com

les Miques, Eritrita,

Cianita, Vivianita i Guix.

Perfecta, superfícies

llises, i formes

polièdriques ben

definides, com el Topazi,

la Galena, Calcita i la

Fluorita

Imperfecta, superfícies

amb irregularitats, com

Axinita, Andalusita i

Epidota o rugoses com el

Beril.

Submetàl lica,

De menor

intensitat, solen ser

minerals

Translúcid,

si observant a

través seu

i/o

Fractura, serien formes

de ruptura en què no hi

permet la

translúcids a opacs,

amb n 2,6 a 3, ex.

Cinabri i Cromita

transmissió de la apreciem plans de

llum, encara que clivatge, ni formes

només sigui per polièdriques. Denota

les seves vores, irregularitat. En haver

però no

descrit l’aparença de

distingeix cap

objecte.

l’exemplar hi ha formes

L’afició als minerals

Lluïssor

De tipus

Transmissió de

la llum

Si l’exemplar ha patit

algun cop, podem

apreciar

de fractura que podem

obviar, com estellosa

(mineral fibrós), terrosa o

granular. De manera que

segons la superfície

parlarem de...

Concoidal, elevacions i

depressions en forma de

petxina, pròpia del vidre,

és molt habitual, típica

del Quars i l’Òpal.

Ganxuda, si per

deformació adquireix

forma de ganxo, propi de

minerals mal·leables,

com l’Argent, el Coure o

l’Or.

Desigual, mostra

superfícies rugoses o

irregulars diferents de les

descrites, com

l’Arsenopirita i Pirita.

No metàl lica,

Adamantina,

Opac, que no

deixa passar la

llum a través

seu.

pròpia de minerals la típica del

transparents i

translúcids que no

presenten lluïssor

metàl·lica ni

Diamant,

pròpia de

minerals amb

elevat índex

submetàl·lica, amb de refracció,

n > 2,6, com son:

n > 1,9 a 2,6,

ex. Diamant,

Cerussita i

Esfalerita

Vítria,

Resinosa,

La típica del

pròpia de la

vidre, pròpia resina, ex.

de n 1,3 a

1,9, ex.

Zincita, Sofre i

l’Ambre.

fluorita,

quars i grup

de les

turmalines.

L’afició als minerals

Lluïssor

De tipus

Transmissió de

la llum

Si l’exemplar ha patit

algun cop, podem

apreciar

Cèria, pròpia

de la cera o de

les nostres

ungles, típica

d’agregats

microcristal·lin

s ex. Turquesa

Nacrada,

pròpia de les

perles i el

nàcar. Comú

en minerals

amb bona

exfoliació, Ex.

Grup de les

Miques

Sedosa,

pròpia de la

seda; es dona

en agregats de

fibres fines i

paral·lels, ex.

guix i

clinocrisotil

Humida,

pròpia de

minerals amb

molt baix

índex de

refracció, ex.

Criolita i

algunes

Fluorites

Mate o terrosa,

sense lluïssor, pròpia de minerals

opacs, amb superfícies rugoses i de

gra fi o microscòpic. Ex.

Plumbojarosita, Goethita var.

Limonita

L’afició als minerals

Amb un fragment dels minerals posats com a

exemple, a més d’un xic de greix i de cera, es pot

confeccionar una útil taula comparativa.

(*) – n = Índex de refracció. Si tenim en

compte que l’índex de refracció de la llum

en l’aire és d’1 i que aquest índex es

determina per la mitjana entre la velocitat de

la llum en el buit (300000Km / s) i la

velocitat de la llum en el medi, l’índex de

refracció de totes les substàncies sempre serà

superior a 1. Un índex de refracció petit vol

dir que la velocitat de la llum en el mineral

és relativament gran. A densitats altes

tindrem índexs de refracció (n) elevats. Com

es pot veure, la simple observació ens aporta

moltes dades valuoses per la identificació de

l’espècie mineral.

Caldrà afegir de quin color o colors es presenta o si és incolor, es a dir sense coloració

aparent. Parlar del color dels minerals és com dur una pedra a la sabata! Sent com és una de

les propietats més destacables dels minerals, resulta una de les menys fiables en la seva

identificació, ja sigui per la naturalesa de la llum, per la multitud de circumstàncies que el fan

variar, com les imperfeccions de la malla cristal·lina, les inclusions o alguns fenòmens òptics,

entre altres. I per acabar-ho d’adobar, l’anatomia i fisiologia del sistema visual propi de cada

observador fa que tingui un caràcter molt subjectiu.

De manera que observar a ull nu un exemplar fora del nostre gabinet de treball, no hi ha més

opcions que descriure’l com es veu i fent servir termes comparatius com blau cel o blau marí,

matisant-ho tant com sigui possible.

A parer meu, aquests termes comparatius són molt imprecisos. Si es diu «verd herba», de quin

verd parlem? De verds, l’herba en té totes les tonalitats possibles. Això sense tenir en compte

l’època de l’any en què es miri! De manera que quan calgui descriure per escrit un exemplar,

suggereixo fer servir la referencia estandarditzada de cada color en les plantilles físiques

estàndard de colors, com RAL o Pantone, preferibles a CMYK i RGB. Es pot comparar

directament el mineral amb les plantilles físiques estàndard (o ajudar-nos d’internet!), de

manera que sense que calgui usar un costós colorímetre, en resultarà un indicatiu molt fiable.

L’ús de taules estandarditzades de color per comparació directa fora una manera d’anar

abandonant l’ús de termes imprecisos a fi que qualsevol persona d’arreu del món, amb

possessió de les taules o amb accés a internet, sabés amb precisió el color de l’exemplar, amb

la seva referencia estandarditzada.

L’afició als minerals

Finalitzarem la descripció del nostre exemplar amb la mida, alçada, amplada i profunditat

del/s cristall/s.

(Telèfon en mà)

Bon dia, acabo de trobar un exemplar no

cristal·litzat monomineral, d’estructura

granular. Els grans són subèdrics, grans,

espàtics i disposats en mosaic, de lluïssor

vítria, translúcid i de color rosa intens.

Mesura uns cinc per tres per un centímetre.

Podria tractar-se de Rodonita.

Bon dia, acabo de trobar un exemplar

cristal·litzat. És un agregat homogeni paral·lel

de tres cristalls euèdrics d’hàbit prismàtic

hexagonal llarg acabats pel pinacoide bàsic i

assentats sobre matriu de granit, de lluïssor

vítria de tipus resinosa, transparent, de

fractura concoide i color blau cel. La matriu

fa uns deu per set per tres centímetres i els

cristalls uns cinc centímetres de llar. Podria

tractar-se de Beril, de la varietat Aiguamarina.

L’afició als minerals

4. Preparant una sortida

«Una paraula ben escollida pot economitzar no sols cent paraules sinó cent pensaments.»

Henri POINCARÉ (1854-1912), matemàtic francès

4.1. Càrrega que plau no pesa

Els propers capítols, en lloc de ser un reguitzell de normes, pautes i llistes sovint exposades

sistemàticament com a dogmes que exhorten a l’obligat compliment, volen ser una ajuda

pràctica, un complement, un consell, que permeti rendibilitzar una sortida de recerca. I

començo parlant de la recerca i no del col·leccionisme perquè l’aficionat que s’inicia en el

món dels minerals no té preconcebuda encara, per justificada immaduresa de criteri, una

tipologia determinada de col·lecció, cosa que és positiva a parer meu, tal i com exposaré a

continuació.

En primer lloc, vull recomanar als futurs mineralogistes que es donin d’alta com a socis

d’alguna associació d’aficionats als minerals. A Catalunya, comptem, entre d’altres, amb el

Grup Mineralògic Català, club degà de la mineralogia a Catalunya des del 1975, i que té la

seva seu social a Barcelona. Aplega un bon nombre d’aficionats i realitza nombroses activitats

com ara l’organització de fires, la publicació d’una revista periòdica i la preparació i

conducció de sortides per conèixer el patrimoni mineral i miner del nostre país. Aconsello, als

aficionats novells, iniciar-se en les sortides de recerca a través d’aquestes associacions. És la

millor manera de conèixer jaciments, fer amics amb afinitats semblants i adquirir experiència.

Una sortida a la recerca de minerals implica una necessària i sovint llarga preparació, si es vol

aprofitar al màxim. En primer lloc, cal decidir el jaciment a visitar (entenent com a tal,

qualsevol lloc de l’escorça terrestre on es troba una acumulació o un enriquiment d’una

substància mineral, és a dir, una anomalia geològica). Tot seguit, és recomanable seguir els

passos següents:

• Documentar-se sobre el lloc. La millor font són les revistes publicades per les diverses

associacions d’aficionats d’arreu del món, donat que els treballs que s’hi publiquen estan

pensats i orientats als mateixos aficionats. Sovint proporcionen informació geogràfica,

històrica, minera, geològica, mineralogènica i descriptiva dels minerals, acompanyada

d’informació gràfica, com ara mapes de situació i/o mines, fotografies del jaciment i/o de les

instal·lacions mineres, esquemes i talls geològics, llistes sistemàtiques de les espècies

minerals citades i abundants fotografies dels minerals que s’hi han trobat. Molts d’aquests

documents es poden trobar a internet o a les biblioteques especialitzades de les associacions

L’afició als minerals

d’aficionats, dels museus o de les universitats. Si no s’aconsegueix trobar informació del

jaciment a visitar, però se sap el mineral que s’hi troba, recomano consultar en un manual,

tractat o guia de minerals la seva paragènesi; és a dir, documentar-se sobre les altres espècies

minerals amb què pot coexistir.

Cada persona, segons el seu interès, pot ampliar cadascuna de les dades que obtindrà, potser

per aprendre millor alguns del termes tècnics i científics emprats en aquestes revistes. Serà

aconsellable consultar algun dels llibres recomanats o d’altres versats en mineralogia, però de

ben segur que haurà de fer-ho pel que fa a la localització exacta del lloc, sovint difús i poc

clar per interessos diversos, que poden anar des de la noble intenció de preservar el patrimoni

geològic fins al crematístic, i que obligarà a fer de detectius, consultar fòrums especialitzats,

preguntar a altres companys d’afició i consultar mapes.

Per a les sortides en territori català, recomanaria la cartografia de l’editorial Alpina, feta

generalment a una escala reduïda 1:25000 per experts coneixedors del país, excursionistes que

ressegueixen el terreny i hi aporten indicacions precises i referències de jaciments, que es

poden consultar a les biblioteques dels centres excursionistes catalans.

També és molt recomanable utilitzar alguna aplicació informàtica que permeti consultar, amb

detall, imatges de satèl·lit, com ho permet avui Google Earth, en què es poden localitzar amb

certa facilitat els terregalls d’una mina (lloc on s’aboca tot el que una explotació minera

considera estèril), accidents geogràfics, edificacions i altres indicis que s’hi relacionen, a més

de proporcionar les coordenades geogràfiques de latitud i longitud, que es poden introduir en

un dispositiu amb sistema de navegació per satèl·lit com el GPS (acrònim en anglès de Global

Positioning System) si se’n té, esclar.

De tota manera, és important conèixer si el jaciment s’explota o s’explotava o si és a cel obert

o subterrani, donat que obligarà a preveure l’equipació, com ja es detallarà més endavant. És

recomanable recollir tota aquesta informació en un dossier, perquè serà de molta ajuda sobre

el terreny, també per a futures sortides i com a valuós arxiu d’estudi.

Ja tenim localitzat el jaciment, però encara no hem acabat! Com és el que anem a buscar? Tot

i haver llegit les propietats dels minerals que es podran trobar, i haver-ne vist fotografies,

convé demanar, als companys d’afició, mostres dels exemplars del jaciment que es vol visitar,

i confiarem que no tindran inconvenient a mostrar-nos-els i, fins i tot, si no són massa

recelosos, a deixar-nos-els tocar i observar amb lupa. (Cal advertir que les fotografies dels

minerals són imatges bidimensionals que impedeixen fer-se una idea del volum real. I si la

fotografia és de cristalls, serà encara més difícil fer-se’n una idea tridimensional. Per

L’afició als minerals

aproximar-se a una estimació del sistema cristal·lí al qual pertany, cal saber que hi ha set

grups: cúbic, ròmbic, hexagonal, tetragonal, trigonal, monoclínic i triclínic.)

Tanmateix, es pot visitar algun dels museus de minerals del nostre país que compten amb fons

abundants, com ara el Museu de Ciències Naturals de Barcelona “El Museu Blau”, el Museu

de Geologia Valentí Masachs de Manresa, el Museu Mollfulleda d’Arenys de Mar, o la

col·lecció de minerals de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona.

L’aficionat s’ho passarà d’allò mes bé i gaudirà d’una jornada molt estimulant (sempre traurà

més profit d’una visita d’aquesta naturalesa si es té un objectiu, com és el de preparar una

sortida de recerca). En tots dos casos, a través de l’observació directa, haurà pogut apreciar

quelcom més que la bellesa dels minerals; també la seva morfologia característica i alguna de

les seves propietats. És molt important fixar-se en la roca matriu; és a dir, la roca sobre la qual

ha cristal·litzat. Òbviament, sempre que no es tracti d’un cristall individual.

En l’examen de cristalls solts, és imprescindible l’utillatge, que caldrà saber escollir, com es

detallarà tot seguit.

4.2. L’èxit o el fracàs pot dependre de l’equipament

«L’èxit depèn de l’esforç.»

SÒFOCLES (496-406aC), dramaturg a l’antiga Grècia

Sabent què es vol i on es va, cal concretar amb què. O dit d’una altra manera: quin ha de ser el

nostre equipament. Abans, però, em permetré algunes consideracions que són, en part, un dels

motius pels quals he decidit escriure aquest llibre.

L’afició als minerals és minoritària si es compara, per exemple, amb aficions com ara la

pràctica de l’esport. Per tant, la gran indústria no ha invertit en investigació i

desenvolupament amb la finalitat de crear articles o productes específics que en facilitessin el

seu desenvolupament i caldrà proveir-nos de l’equipament segons l’oferta del mercat.

És de notar que no s’ha fet servir, en cap moment i intencionadament, la paraula excursió,

perquè he preferit el terme «sortida de recerca». L’excursionisme és una activitat diferent,

amb algunes analogies òbvies, però amb diferencies pel que fa a l’objectiu i, particularment, a

l’execució. No hi entraré en detall, encara que el tema d’aquest capítol m’obliga a fer-hi una

observació. Les excursions solen ser sortides per recórrer a peu trajectes llargs d’hores i/o dies

per camins o senders, minimitzant l’equipament i usant peces lleugeres de roba. Tot plegat,

per reduir la fatiga i donar compliment a l’objectiu. En canvi, a les sortides de recerca,

L’afició als minerals

almenys a Catalunya, els trajectes a peu són curts però molt sovint per terrenys abruptes,

pedregosos i amb molt de sotabosc. L’equipament és feixuc i la roba gruixuda.

Una de les peces fonamentals del nostre equip és el calçat, del qual en depèn directament la

nostra seguretat i, en ocasions, la nostra integritat física. No exagero i confio que aquestes

recomanacions es tinguin presents.

Atenent tots els factors comentats fins ara i la meva experiència, sense menystenir altres

opcions, recomano la bota militar de mitja canya. És el tipus de calçat que, per les seves

característiques, s’adapta millor a les nostres exigències: és fort, resistent, per tant durable,

còmode, flexible i lleuger (1,5 kg a 1,8 kg., molt inferior a una bota d’alta muntanya).

Explicaré els motius en què fonamento el meu consell.

A les sortides de recerca no és gens estrany trobar algun escurçó. A Catalunya hi ha dues

espècies: l’escurçó pirinenc Vipera aspis i l’escurçó ibèric Vipera latasti. Són serps no gaire

llargues, entre 18 i 60 cm, força tranquil·les, però mosseguen si s’espanten o se senten

amenaçades. I encara que la seva picada a una persona adulta i sana no sigui mortal, caldrà

passar per l’hospital. I quan solen mossegar? Doncs gairebé sempre que se les trepitja

accidentalment. Reaccionen agressivament clavant els seus ullals diverses vegades i a molta

velocitat. Per tant, si el nostre calçat és per sota el turmell o lleugerament per sobre, les

possibilitats de rebre alguna mossegada són molt més grans que si s’utilitza una bota de mitja

canya, com la recomanada, amb una altura aproximada de 225 mm (solen tenir uns nou ullets

per passar el cordó) i un gruix del cuir entre 1,8 a 3 mm, suficient per evitar que el verí arribi

a la sang.

Per accedir a molts jaciments, sovint es travessen zones amb abundant sotabosc. Cal tenir

present que gran part de mines i també força pedreres de Catalunya estan abandonades des de

fa molts anys. De fet, hi ha jaciments que ni tan sols hi ha camí o sender per arribar-hi, de

manera que l’accés és ple de plantes amb punxes i espines, com ara la gatosa o l’argelaga

Ulex parviflorus, l’esbarzer Rubus ulmifolius Schott o el roser silvestre Rosa canina, plantes

que poden causar ferides sovint doloroses i sagnants. Una bota de mitja canya pot evitar

aquestes ferides i també protegirà de cops a la part superior de la cama i als turmells i evitarà

torçades i talls que poden ocasionar les pedres, sovint amb els cantells angulosos, així com

d’altres cossos susceptibles de causar algun dany, a més d’impedir l’entrada de pedres o altres

objectes al calçat. No és gens aconsellable la bota de canya alta perquè impedeix la flexibilitat

de la cama i agredeix el panxell. El cuir encara no ha estat superat en prestacions i preu per

cap altre material tècnic com ara el kevlar o el nomex. El cuir resisteix la penetració de

l’aigua i permet la transpiració i ventilació natural del peu. Un part important de la bota és la

L’afició als minerals

sola. El gravat de les botes militars permet una excel·lent adherència a la roca i a la majoria de

superfícies; una mica menor sobre herba o en superfícies humides o mullades. És

recomanable que el cos de la bota estigui unida a la sola mitjançant un cosit, igual que la sola

exterior. Encara que avui costin de trobar, sempre es poden portar al sabater perquè en faci el

cosit extern, els encolats o les unions per termosellat, donat que l’ús intens i la tipologia del

terreny tendeixen a obrir-les o rebentar-les. Aquests terrenys també causen danys i un desgast

accelerat, particularment a les soles, que obliga a renovar-les sovint i, de manera imminent, si

el dibuix de la sola està molt gastat. Per tant, insisteixo en l’ús de la bota militar, que es pot

comprar a uns preus enraonats.

Ja tenim el calçat. Anem pujant! Els mitjons han de ser gruixuts i per sota genoll a fi de

complementar i reforçar les prestacions del calçat. D’entrada, i preferentment, els tèrmics.

Donat que no estem acostumats a portar aquest tipus de mitjons, recomanaria calçar-los sobre

els que es porten habitualment i així es poden evitar fregadissos que poden resultar molestos.

Abans de continuar, una recomanació general. Convé evitar cremalleres, velcros i botons de

pressió a tot l’equipament perquè la pols, la sorra i el fang en podrien restar eficàcia o

inutilitzar aquests tipus de tancaments.

Pel que fa als pantalons, cal optar per uns pantalons llargs, tàctics militars. Els pantalons

tàctics van ser dissenyats originalment per als llenyataires i ràpidament van ser adaptats per a

ús militar. Els de les marques més reconegudes estan confeccionats amb uns requisits d’una

alta qualitat: resistents a l’abrasió, amb protecció a les radiacions ultraviolades (UPF),

resistents a la sou alcalina i àcida, entre d’altres. Tanmateix, cal reconèixer que són còmodes i

normalment aïllants. Cal procurar que vagin folgats per facilitar la màxima flexibilitat de

moviments. És recomanable usar una talla més de la que habitualment es gasta, de cintura alta

i ajustable i que permeti realitzar tots els moviments possibles de forma natural, sense haver

de notar tibantors ni compressions. Seran més confortables i tindran una millor subjecció si

queden per sobre dels malucs i millor si permeten l’ús combinat de cinturó i tirants.

Per cert, aprofito per recomanar l’ús de tirants en lloc del cinturó perquè estalvia la pressió al

voltant del perímetre abdominal, evita estretors innecessàries, permet una mobilitat més gran i

evita l’entrada de pols, terra i pedres. Certament, no tots els pantalons permetran usar tirants,

però no resulta gens complicat fixar-hi sivelles de plàstic d’alliberament ràpid. Recomano que

estiguin confeccionats amb alguna fibra tèxtil natural i resistent com el cotó, que a més de

tenir unes propietats molt adients per a la nostra activitat, compta amb una oferta més gran al

mercat. Els pantalons tàctics de cotó permeten la circulació de l’aire i, per tant, l’oxigenació

dels teixits de l’organisme, i contenen un tant per cent baix de polièster a fi de millorar la

L’afició als minerals

resistència i conferir-li certa permeabilitat. Important! Que estiguin teixits amb la tècnica

especial ripstop, amb què tots els fils són més gruixuts que en camises prêt-á-porter i estan

entreteixits, formant una estructura quadrada que genera una alta resistència a la tracció,

també a l’abrasió i evita que el teixit s’esquinci.

Convé que els pantalons no estiguin molt carregats de butxaques. No calen les butxaques al

darrere ni les butxaques frontals; totes dues resultaran molt molestes si s’hi posen objectes o

bé en moviments com ara ajupir-se, reptar o lliscar. Només cal que tinguin les butxaques

laterals obertes i dues butxaques de càrrega laterals tancades, per evitar la pèrdua d’objectes i

l’entrada de pols, sorra o pedres, que en malmetrien el contingut. Els pantalons han de tenir

reforç a la part posterior. De no tenir-lo, es pot adquirir un protector per al glutis, còccix i

malucs, dels que es fan servir a l’esquí. I fonamental!, que incorporin un protector de genoll.

La millor opció de totes és la protecció extraïble, que en la part interior dels pantalons queda

un coixinet tou de neoprè o d’espuma, d’etil vinil acetat (EVA) i per fora, sobresortint dels

pantalons, porta cosit un coixinet més rígid de cautxú o més sovint serà una carcassa de

poliuretà termoplàstics (TPU). No recomano en cap cas les genolleres ajustables amb velcro,

perquè poden impedir la lliure circulació de la sang a més de provocar fregadissos i rascades.

És cert que avui es troba al mercat roba tècnica de muntanya i militar, molt estudiada en

aspectes com la impermeabilitat, el comportament tèrmic, l’elasticitat i la flexibilitat. Tot i ser

peces especialitzades però no adaptades a les nostres necessitats, es pot envejar la resistència a

l’abrasió, per exemple, deu vegades superior a la del cotó, però cal tenir molt en compte que

són fibres sintètiques, amb escassa capacitat de permetre la transpiració natural, sovint

responsables de moltes al·lèrgies cutànies.

Arribats aquí, de ben segur que ens podem preguntar: i els texans? La resposta és taxativa.

No, tot i que el teixit de cotó amb què estan confeccionats, el denim, és molt resistent. De fet,

s’utilitzava per a les veles de vaixells i per a les tendes de campanya. Cal recordar que a San

Francisco, al 1853, el senyor Levi Strauss va confeccionar les primers peces roba de feina per

als buscadors d’or, precursores del texans actuals. La moda actual els ha fet massa estrets,

cosa que impedeix l’oxigenació dels teixits de l’organisme, la realització de moviments de

manera natural, dificulta el reg sanguini i no compta amb molts dels requisits apuntats fins

ara.

La camiseta és potser la peça de roba sobre la que podem ser més permissius. En un dia molt

calorós, potser és millor prescindir-ne i tot, però si fa fred o tenim previst entrar en una mina,

n’aconsellaria una de cotó de màniga llarga (veure més endavant), no compressiva i/o de coll

alt per evitar que entri pols, sorra o pedretes. A més, si fa fred, el coll alt protegirà més.

L’afició als minerals

I la camisa? La camisa és una peça de roba que cobrint més del 60 % del nostre cos i estant en

contacte directe amb la nostre pell, i en situacions d’un alt nivell d’estrès físic i en medis que

són agressius i hostils, cal escollir-ne una que sigui molt resistent a la fricció i a la tracció, que

no provoqui al·lèrgies, que sigui transpirable i absorbent i que protegeixi en la mesura del

possible, del sol.

Penso que és fonamental que estigui confeccionada amb un teixit natural. Evitaria qualsevol

teixit sintètic. En general, aquestes fibres tenen una escassa capacitat per permetre la

transpiració corporal perquè tenen una compactabilitat que impedeix l’absorció d’humitat. Si

es té en compte que en la nostra activitat de camp se solen fer esforços físics considerables,

cal estalviar-nos robes o teixits poc transpirables, ja que una excessiva sudoració sense la

possibilitat que sigui absorbida pot provocar un augment de la temperatura, amb risc de patir

hipertèrmia; el que es coneix com a cop de calor. A més, les fibres sintètiques causen

al·lèrgies i contenen substàncies químiques que el nostre cos pot absorbir a través de la pell o

inhalar-los mentre s’evaporen de la tela.

Hi ha teixits amb grans propietats, com ara la llana, el lli, la seda o el bambú, entre d’altres.

Però, com ja s’ha apuntat anteriorment, el col·lectiu d’aficionats als minerals és minoritari i

no ha despertat interès a la indústria, com sí que ho han fet activitats com la caça, la pesca,

l’espeleologia o l’excursionisme, entre moltes d’altres. Això vol dir que caldrà adaptar-nos al

que el mercat ofereix. I el que ofereix el mercat i que compleix mínimament amb els nostres

interessos és la camisa de cotó.

El cotó és força tenaç i, per tant, molt resistent i durador. Una mica inferior al lli, però

superior a la llana. Perquè sigui molt resistent a la fricció i a la tracció, convé que hagi estat

teixit amb la tècnica especial anomenada ripstop, molt usual en peces de roba militar, tan

tàctiques com de combat, en el qual tots els fils són més gruixuts que en els de les camises

prêt-à-porter i estan entreteixits de tal manera que formen una estructura quadrada, que

genera una alta resistència a la tracció, també a l’abrasió i evita que el teixit s’esquinci.

El cotó és hipoal·lergènic, dermatològicament testat. Té alta higroscopicitat (la capacitat

d’absorbir la humitat). La fibra pot augmentar aproximadament un 40 % en volum, de manera

que és un dels teixits amb major absorbència (fins a 27 vegades el seu pes en aigua!), fet que

permet que sigui molt transpirable i absorbeixi la suor. Permet que respiri la pell i alhora evita

que apareguin fongs, encara que en saturar-se d’humitat també perd la seva capacitat de

regular la temperatura corporal. Això fa que no convingui mantenir una sudoració constant.

Caldrà reposar i deixar que s’eixugui la camisa per obtenir-ne un millor rendiment.

L’afició als minerals

Pel que fa a la protecció de les radiacions ultraviolades del sol, és aconsellable portar la

camisa de màniga llarga durant tot l’any. El cotó no és precisament un dels teixits que

impedeixin massa el pas de les radiacions ultraviolades, motiu pel qual haurem d’optar per un

gramatge superior a l’usat en les camises prêt-á-porter que sol ser d’entre 80 i 120g/m².

Caldrà una tela mes robusta. Soc partidari d’un gramatge de 220g/m²amb què s’obtindrà un

factor de protecció (UPF) de 20 o lleugerament superior, i per tant força bo, lluny però de la

protecció excel·lent que seria de 50 o més, però suficient si tenim en compte que a les nostres

sortides no s’està de manera continuada exposat al sol. El gramatge d’una camisa es pot

comprovar si observem que a través del teixit permet o no veure la llum. Que recomani portar

màniga llarga tot l’any no és sols per evitar les radiacions ultraviolades del sol. També hi ha el

fet que protegeix els braços de rascades, de cops, punxades, etc. Reconec que vestir màniga

llarga sota el sol d’estiu i havent de fer esforços, no és el més recomanable. Convé tenir

present que el nostre organisme treballa més de l’habitual per mantenir una temperatura

corporal adequada i això sovint provoca un augment del ritme cardíac i metabòlic. Aquest

sobreesforç de l’organisme sol provocar son i cansament, de manera que caldrà compensar-ho

amb més aturades, una hidratació freqüent i la ingesta de sucre i sals.

Cal que la camisa sigui llarga perquè no surti dels pantalons i eviti que entri pols, terra o

fragments de pedra als pantalons, d’una talla superior a la que compraria per anar

habitualment pel carrer perquè permetrà una major llibertat de moviments. Un tancament

central amb botons, sense cremalleres ni velcros perquè amb la pols acaben perdent la seva

funció. Els punys convé que tinguin botons i que siguin ajustables, per evitar en la mesura del

possible l’entrada molesta de pols i/o fragments de roca o pedra, dues butxaques de pegat en

el pit, rectes ni de costat ni amb diagonal, amb tapeta i botó, que permetin portar elements

personals, i galoneres amb botó, per poder subjectar la corretja d’un sarró, i per poder portar

tirants. Finalment, són d’agrair unes colzeres, que podem afegir cosint-les a la camisa o,

millor encara, colzeres encoixinades que es fabriquen per a ús sanitari i esportiu, amb màniga

de neoprè i coixinet, al colze, d’escuma foam recoberta de kevlar, cordura o algun altre teixit

resistent a l’abrasió, que eviten danys sovint força dolorosos. Les colzeres han de ser d’una

sola peça, sense velcro i de la mida del colze perquè si són d’una mida inferior la pressió és

molt alta.

Aquestes peces de roba també es poden utilitzar a l’interior d’una mina. Si es vol fer

espeleologia minera, és recomanable fer-ne un curs i proveir-se de l’equip més adient, com

ara un mono d’espeleologia.

L’afició als minerals

4.3. Si es va ben equipat, ja es té molt de guanyat!

«Abans que tota una altra cosa, la preparació és la clau per a l’èxit.»

Alexander GRAHAM BELL (1847-1922), científic nord-americà d’origen escocès

Una altra peça important de l’equipament és la motxilla, que haurà de tenir unes

característiques particulars per adaptar-se a les nostres necessitats. Tenint en compte què s’hi

inclourà (entre d’altres objectes, eines i minerals, causants d’estrips) i el pes, són factors que

poden dificultar l’accés a molts jaciments i que condicionen clarament la tria. És recomanable

una motxilla molt semblant a la clàssica alemanya gebirgsjäger. Algunes de les seves

característiques bàsiques:

-boca ampla i volum interior tan d’amplada com de fondària ampli

-50 litres de capacitat

-disseny senzill, tan a l’interior com a l’exterior

-amb compartiments exteriors (dos són suficients)

-cintes i cordons externs per evitar enganxades i amb sivelles de plàstic d’alliberament

ràpid. Convindria evitar les clàssiques sivelles metàl·liques angleses, que fan perdre

temps.

-tela de lona i amb un reforç al fons, que bé podria ser de cuir

-cinturó lumbar, a fi de desplaçar la càrrega als malucs.

També és important que incorpori algun element que separi l’esquena del cos de la motxilla,

per evitar que, en caminar, les eines o els minerals impactin amb l’esquena, d’estructura

tabular de metall lleuger, fibra de carboni, o d’altres matèries lleugeres, que normalment

permeten que la separació sigui mitjançant una malla tensada. Això facilitarà la ventilació i

evitarà una major sudoració. Si a més es preveu fer estada, llavors és recomanable disposar

d’una segona motxilla de 80 a 90 litres i de característiques semblants.

A més de la motxilla, caldrà disposar d’un sarró per la tasca efectiva de recerca. Valguin les

mateixes recomanacions pel que fa al tipus de teixit i a la senzillesa del disseny. Hi ha molts

models al mercat, però pocs amb una peça per subjectar-la a la cintura, que eviti el continu i

molest moviment cap a la part frontal del cos quan un s’inclina cap endavant. En qualsevol

cas, jo recomanaria afegir-hi l’anomenada bossa miliar finlandesa.

No ens podem descuidar mai els guants! Mai! Són una peça bàsica, que protegeix les mans de

patir accidents greus i dolorosos. Els guants d’un aficionat als minerals han de complir tres

requisits:

L’afició als minerals

-alta resistència, per evitar cops i agressions mecàniques

-flexibles, per tenir el màxim control i domini de les eines (tacte i sensibilitat)

-transpirables, donada la forta sudoració durant l’estona de feina.

Si a més són llargs i cobreixen la bocamànega de la camisa molt millor perquè protegiran el

canell i s’evitarà l’entrada de pols, sorra i/o pedres, tan a dins del guant com a la roba. I

encara n’afegiria un altre: econòmics, perquè són la peça de l’equip que més vegades caldrà

substituir. Els que compleixen millor aquests requisits són els anomenats “guants flor de

boví”, encara que per experiència, aconsellaria els de pell de cabra. Tenen una estructura

compacta que els fa molt resistents i com que són fins i flexibles minimitzen les rascades i les

butllofes a les mans. Així, un parell de guants de pell de cabra duraran moltes més jornades de

camp que uns guants de pell de vaca.

Els guants poden ser amb maniguet o sense, i es poden comprar a moltes ferreteries.

Recomano portar guants durant tot el treball de recerca, especialment si es mouen pedres

soltes tot i que no es facin servir eines. (Només cal recordar el comentari sobre la presència

d’escurçons. Encara que aquests animals tenen preferència pels marges de pedra seca, en un

terregall molt antic, consolidat i poc transitat, no es pot descartar que n’hi hagi).

A part de l’escurçó, a Catalunya, caldrà estar alerta sobre la mossegada o picada força

dolorosa d’aquests tres animals. La Scolopendra cingulata, un cent peus que pot arribar als 15

cm; la vespa (sota una pedra? Sí! He trobat vespers sota de pedres i si els els malmets, el

defensen amb força agressivitat, dit per experiència!). I finalment, l’escorpí. A Catalunya se’n

poden trobar de tres classes: el Belisarius xambeui o escorpí cec; l’Euscorpius flavicaudis o

escorpí negre i el Buthus occitanus o escurçó groc o ros, la picada del qual és la que fa més

mal.

Una part vital del cos que cal protegir especialment és el cap. En general, jo recomano portar

un barret de cotó, model “fedora” i tipus safari, amb ala ampla, rígida, no doblegada, amb

traus per ventilar i facilitar la transpiració. És una peça que es podrà portar en qualsevol

estació de l’any, i que en tenir l’ala de la mateixa mida al voltant de la copa, permet protegir-

se del sol en qualsevol posició en un gir de 360º. També serà molt útil portar-lo quan es

camina pel bosc perquè actuarà d’escut i evitarà punxades i esgarrinxades. Encara que alguna

vegada el barret pugui enganxar-se en algun esbarzer, sempre és més preferible que no a la

nostra galta o a la nostra orella! En determinats jaciments, com ara una mina o bé una pedrera

o en alguna zona procliu a haver-hi despreniments, caldrà substituir el capell per un casc. I no

és un caprici. És una necessitat. És un element del nostre equipament imprescindible sense el

qual no s’haurien de visitar aquests jaciments. No dur-ne és d’una inconsciència superlativa,

L’afició als minerals

un error que ens pot costar la vida. El crani protegeix el cervell, l’òrgan més complex i delicat

del nostre cos. Per tant, cal protegir-lo de qualsevol caiguda, cop o impacte parietal, frontal,

occipital i/o temporal, per evitar la més petita lesió. Per fer-nos-en una idea, una pedra o un

objecte d’uns 100 g (si és una pedra, imaginem que tindrà, més o menys, la mida d’un ou de

gallina) que caigui d’uns 20 m, tindrà una força mitjana d’impacte d’uns 196 newtons (uns 20

kg força), prou força per provocar una fractura cranial. Per tant, feu servir el cap per absorbir

coneixements i no pas cops.

El casc ha de dissipar i dispersar l’energia cinètica en cas de caiguda, cop o impacte, cosa que

s’aconsegueix si està fet de material termoplàstic adequat. Si ha de desviar els objectes tant

com es pugui, ha de ser llis i arrodonit (com els ous) i ha de tenir un arnés per limitar la

pressió aplicada al crani. Com amb les eines (vg. 4.4.) cada casc està dissenyat i fabricat per a

uns usos concrets i d’acord a unes normatives específiques. Per tant, molta atenció a l’hora

d’adquirir un casc. Per a la nostra activitat, ens cal un casc d’un nivell de protecció molt alt.

És aconsellable que el casc s’hagi fabricat sota les certificacions CE EN 12492, UIAA 106

(CE és un indicador fonamental de la conformitat d’un producte amb la legislació de la UE

perquè el producte és avaluat abans de ser introduït al mercat i per tant satisfà els requisits

legals per ser-hi venut). EN-12492 és el certificat específic per a equips de muntanyisme, com

els cascs, amb els requisits de seguretat -impacte, penetració, absorció i retenció- i els

mètodes d’assaig. UIAA-106 és la norma de seguretat acceptada internacionalment, per a

cascs emprats en muntanyisme, aprovada per la Union Internationale des Associations

d'Alpinisme. Per tant, una opció molt recomanable és el casc d’espeleologia però també els

d’alpinisme i escalada. Si és de fibra de vidre en la seva composició, millor, perquè evita les

pèrdues de resistència que són degudes als canvis de temperatura i tenen molt bona estabilitat

davant de les radiacions ultraviolades. És bo que el casc tingui orificis laterals de ventilació

però que no siguin gaire grans (en pequen sovint en excés els d’escalada i alpinisme a fi de

reduir-ne el pes) per tal d’evitar l’entrada d’objectes, sobretot amb cap orifici a la part

superior i que permeti un ajustament perfecte. Si no és així, pot comprometre l’absorció en

cas d’impacte. Caldrà desestimar els cascs de protecció per a la industria (d’obra o de paleta)

perquè no estan dissenyats per l’ús a què el destinarem. El casc d’altes prestacions per a la

indústria, com el casc de miner, per exemple, tot i que sigui molt segur, no sol complir la

normativa UIAA-106 i té un avantatge que alhora pot ser un inconvenient: sol tenir ala al

voltant de la corona. Certament, pot protegir millor cara, coll i espatlla, però per treballs

d’interior pot ser molest perquè pot enganxar-se o colpejar-se i si es rep un impacte vertical

pot fer que no desviï adequadament l’objecte. Convé tenir molt present les recomanacions del

L’afició als minerals

fabricant. Un casc, amb el temps i segons l’ús que se’n faci, perd gradualment part de les

seves propietats, i si ha de respondre amb el màxim d’eficiència i garantir la seguretat, caldrà

substituir-lo cada cinc anys.

Pel que fa al sistema d’il·luminació, la millor opció és proveir-se d’un equip específicament

dissenyat per al seu ús en espeleologia o mineria. Tota la resta d’opcions acabaran donant

problemes. Avui, la millor opció és la làmpada frontal per a casc amb bateria recarregable.

Amb la làmpada fixada a la part frontal i el portabateria a la part posterior del casc, oblideu-

vos de llanternes! Penseu que per picar calen les dues mans! Oblideu-vos, també, de frontals

amb piles, perquè tenen poca potencia, durada i cal portar recanvis. I oblideu-vos de làmpades

alimentades amb carbur. No estan pensades per a les nostres necessitats. Cal evitar riscos!

Aquests elements, encara que segurs i fiables, un dia poden fallar. De tota manera, serà

prudent portar sempre una petita llanterna d’emergència per a qualsevol situació imprevista.

4.4. Una eina per a cada feina i una feina per a cada eina

«Els mals previstos resulten menors.»

Lucius Anneus SÈNECA (4aC-65), filòsof i polític romà

Sobre l’utillatge i els complements que conformen la resta de l’equipament de camp, caldrà

centrar-se en allò bàsic i efectiu.

Arribats aquí, ja s’haurà comprovat que s’ha evitat esmentar cap marca comercial, a fi de no

condicionar ningú, per la momentània pervivència en el mercat i per no constrènyer a una

despesa per sobre de les possibilitats de l’usuari. De tota manera, em permetré una excepció a

l’hora de tractar de les eines, perquè resulta que hi una empresa que des de 1923 fabrica, entre

d’altres, eines adaptades a les nostres necessitats: efectives, durables, còmodes i atractives. Es

tracta de la nord-americana Estwing, fundada per Ernest O. Estwing. Una eina Estwing, si

s’empra per a l’ús apropiat i de manera adequada, pot durar tota la vida.

Abans d’entrar al detall, aportaré algunes raons que combaten dogmes falsos com ara que no

cal gastar diners amb eines perquè una maceta o un mall de paleta fan la mateixa funció o bé

que hi ha eines que, per pocs diners, ofereixen les mateixes prestacions... Per contra, dic:

eviteu fer servir eines manuals compostes. Normalment, un cap metàl·lic i un mànec de fusta

o d’un altre material, no s’han dissenyat perquè estiguin adaptades per a la funció a què les

destinem ni són eficaces ni efectives en una tasca com la nostra. Sovint es fabriquen amb

materials de baixa qualitat, tècnicament deficitaris i sovint amb un dubtós control de qualitat.

L’afició als minerals

Poden, així mateix, agreujar els accidents o ser-ne directament la causa, com els cops que es

poden patir en desprendre’s el cap de l’eina i sortir projectat a gran velocitat, ja sigui per una

unió deficient amb el mànec o per la poca resistència del mànec, que acaba per trencar-se, o

els talls que es poden produir per culpa de les rebaves descuidades.

Una eina Estwing és cara? Depèn. Un bon acer és car. Un procés adequat de forja és car. La

investigació és cara. Un bon acabat és car. Un bon control de qualitat és car...

Conseqüentment, una bona eina té un preu elevat. Ara bé, si l’eina pot durar tota la vida i pot

estalviar-nos accidents, molt probablement no ens semblarà cara.

Pot ser que algú amb experiència comenti que tenia una eina Estwing i que se li va trencar. És

probable però sol ser la conseqüència de fer-ne un ús inadequat. Qualsevol eina, per bona que

sigui, té una resistència calculada i està pensada per a un ús concret. Segons la resistència, no

es pot pretendre partir un bloc de roca granítica de cinc tones picant directament amb un mall

de 2 kg perquè el mànec no resistirà les vibracions i, per tant, es trencarà. Si s’exerceix molta

pressió perpendicular sobre el mànec d’una eina feta d’una sola peça de metall, es pot

deformar i es trencarà. Per tant, les eines Estwing són de les més adients i recomanables,

actualment.

Ara toca parlar de les eines que cal tenir i que permetin extreure exemplars minerals en una

sortida de recerca a qualsevol tipus de jaciment.

Parlem de les eines manuals tenint de referencia les de la casa Estwing de la sèrie geological

tools, fetes d’una sola peça forjada en acer, amb el puny de niló vinil emmotllat directament

sobre el mànec per evitar que se’n desprengui.

La nostra eina estrella és la maceta (crack hammer). Es tracta d’un martell de doble cara amb

la maça de major pes que la d’un martell de fuster, que ha de permetre, amb l’ajut del cisell

adequat, fracturar i dividir la roca i/o mineral i trencar o partir petits blocs de roca i/o mineral

(procurant de picar sempre sobre superfícies planes). El fabricant, ara per ara, permet escollir

entre tres models amb el cap d’un pes de 0,91 kg, 1,3 kg i 1,8 kg. Recomano el d’1,3 Kg, que

amb mànec pesa 1,5 kg. Té el pes adient per treballar-hi una estona seguida, sense patir

accidents ni provocar un cansament excessiu, I permet, alhora, aconseguir bons resultats sense

l’esforç addicional que caldria fer amb el de 0,91 Kg.

En el moment d’extreure un exemplar, és important evitar sobreesforços encara que l’emoció

ens aclapari. Sempre és millor fer descansos. El mineral no marxarà! I si es resisteix a ser

desprès de la mare natura, cal evitar els gestos violents. Sobreesforços i gestos violents poden

provocar un esquinç i/o fatiga muscular, que obligarien a abandonar la tasca o fins i tot

precipitar el final de la sortida.

L’afició als minerals

Una altra eina molt aconsellable de tenir és el martell de geòleg amb un extrem en cisell (rock

picks chisel edge), d’una gran resistència perquè compta amb una característica de fabricació

específica i addicional: estar doblement trempada. El fet de tenir un extrem pla i l’altre amb

tall horitzontal permet els mateixos usos que la maceta per treballs que requereixen d’una

força d’impacte menor. Però alhora es pot fer servir per excavar, per la recerca en terrenys

sedimentaris (amb roques de menor cohesió que les que es poden trobar en terrenys

metamòrfics o eruptius) i per dividir roques i/o minerals sense usar cisell. A més de la seva

multifuncionalitat, pot estalviar de tenir el clàssic martell de geòleg amb un extrem acabat en

punta. D’aquest martell, el fabricant ofereix quatre models amb el cap d’un pes de 336 g, 448

g, 560 i 672 g. Aconsello el de 672 g, que amb el mànec pesarà uns 900 g, prou pesat per tenir

èxit en el nostre treball de camp.

Donat que són freqüents les ocasions en què l’exemplar de mineral que es troba pot ser a

l’interior d’un gran bloc de roca, sovint en pedreres i tarteres, caldrà una eina que, ja sigui

directament o amb l’ajuda d’un tascó, permeti trencar-lo o esberlar-lo. I aquesta eina és el

mall (crack hammers long handle), que amb un cap d’1,8 kg i un mànec de 0,4 kg de pes i

406 mm de longitud, pensat per reduir les vibracions causades per l’impacte, permet de

sostenir-lo amb les dues mans i s’aconsegueix així una força d’impacte molt considerable,

estimada en uns 30 kg força (320 joules) pel cap baix (encara que depèn de molts factors i de

moltes variables) fins a uns 600 Kgf (6000 j), segons la roca. Per tant, poca broma! Cal tenir

present que un martell demolidor professional pot arribar a una força d’impacte de 62 j. En

aquest sentit, un mall usat adequadament és una eina molt efectiva.

Ara, probablement, l’aficionat jove pot plantejar dues objeccions: la primera, sobre el preu

elevat d’aquestes eines; la segona, sobre el pes excessiu per iniciar-s’hi. Ben mirat, són dues

observacions enraonades, però, com dèiem, són eines que poden durar tota la vida. Per tant, la

meva recomanació és anar-les adquirint amb els anys d’acord amb el desenvolupament físic i

les necessitats de l’usuari. Es pot adquirir, per començar, el martell de geòleg amb un extrem

en cisell, que permetrà executar la major part de feines de camp i més endavant emprar-lo per

les feines especifiques per a les quals s’ha dissenyat. La maceta també és una altra bona opció

de compra, que es pot fer servir amb dues mans, en substitució del mall.

Una quarta eina, imprescindible per remenar i excavar en un terregall i en un terreny

sedimentari, és l’aixada. Però no una qualsevol. Jo recomano una aixada arrodonida; la que té

l’ombro quadrat i el tall corbat, amb la forma de l’ull rodó, no per la major eficàcia sinó per la

facilitat de trobar un mànec adequat, amb un dels extrems acabats en forma de martell, no

gaire pronunciat, per no afegir pes però suficient per a una ajuda puntual si calgués picar

L’afició als minerals

mentre s’excava. La mida és molt important per reduir-ne el pes. L’ample no ha de superar els

12 cm i el llarg, els 14 cm, amb un diàmetre de l’ull de 3,2 cm. La feina és senzilla: tallar el

mànec d’uns 20 a 25 cm, segons l’amplada de la nostra mà, per tal de tenir una eina d’uns 600

g molt eficient, de la qual ja mai més en prescindirem.

Per extreure un mineral d’una roca, els martells no són gaire eficaços. Cal un joc de cisells

(rock chisels), eines manuals simples amb tres parts essencials: el cap o cabota, per on es

colpeja, el cos o part central, per on es subjecta, i la part oposada al cap o cunya, per on

impacta sobre el mineral o la roca. Els cisells permeten fracturar, esquerdar, partir o

fragmentar i se n’empren, normalment, quatre models, que es diferencien per la forma de la

cunya, acabada amb una aresta de tall ample (ERC-7C), fi (ERC-12C) o mitjà (ERC-8C),

anomenades també escarpres, o en punta aguda (ERC-9C), també anomenat punter. Avui els

models es fabriquen amb el cap protegit per una tapa de polímer reforçat que, entre d’altres

funcions, evita que les rebaves surtin projectades i puguin provocar talls o lesions oculars.

Tanmateix, el cos està revestit de vinil, que redueix les vibracions i permet una major

subjecció i una protecció addicional.

Si hom decideix adquirir aquestes eines d’un altre fabricant, cal procurar que disposin

d’aquests elements de protecció. També és recomanable una peça de plàstic, habitualment de

PVC, anomenada protector de mà per cisell o punter, que pot venir incorporada de fàbrica o

bé es pot incorporar per evitar els dolorosos i indesitjables cops de martell a la mà, tot i que

privi del camp de visió del punt d’impacte. Amb experiència i amb els anys, aquest accessori

de protecció se’n pot prescindir. A l’hora de picar, és recomana sempre mirar el punt

d’impacte i no el cap de l’escarpra perquè així es minimitzen els cops de martell a les mans i

es milloren els resultats. Per als aficionats novells, recomanaria adquirir l’escarpra acabada

amb aresta de tall mitjà (ERC-8C) i, més endavant, ja es completarà i s’ampliarà

l’assortiment.

Seguim amb les eines. Quan ja es porta un temps de bagatge en l’afició i/o per a treballs més

durs, també és molt útil la palanca amb punter (gad pry bar). És una eina manual

multifuncional, especialment pensada per fracturar o esquerdar i partir o fragmentar amb el

punter, situat a un extrem de la barra, i/o separar roca i mineral amb la palanca de l’extrem

oposat. Té un acabament en forma cunya, amb una aresta de tall i una cara plana o cabota

oposada a l’aresta que permet introduir-la en una esquerda. Fent pressió a l’extrem oposat,

amplifica la força mecànica i permet separar roques d’una mida considerable. Però cal tenir en

compte que cada eina té una resistència calculada i està pensada per a un ús concret. Per tant,

L’afició als minerals

no es pot pretendre separar un bloc de cinc tones amb aquesta eina perquè l’únic que

s’aconseguirà és tòrcer-la o bé trencar-la.

Si s’ha de feinejar amb el mall i els cisells, recomano que els cisells siguin d’una llargada més

gran que els referenciats. Donat que s’haurà de treballar en equip, mentre un colpeja amb el

mall, l’altre subjecta el cisell amb les dues mans. De tota manera, aconsello que abans es

practiqui el cop en solitari i es procuri clavar el cisell en terra tova a fi de no masegar gaire el

company. Per partir blocs grans o molt grans amb el mall, caldrà ajudar-se del tascó; una peça

d’acer en forma de prisma triangular isòsceles invertit, de manera que els dos costats iguals

equivalen a dos plans inclinats que formen un angle agut, de graduació variable segons les

necessitats. Aquesta part o cunya es pot introduir en una fissura i/o esquerda del bloc de roca

o mineral, tot colpejant per la part oposada o cabota i exercint una gran pressió perpendicular

a les cares dels plans de manera que permeti esberlar-lo. És com un amplificador de força.

Confesso que amb aquesta eina i un mall, he partit blocs de granit de quatre tones!

A fi que les eines de tall operin amb la màxima eficàcia, s’haurà de mantenir l’aresta de tall o

la punta afilades. En cas contrari, l’eina serà cada vegada més ineficaç, perquè caldrà colpejar

més i, per tant, augmentarà l’esforç i el cansament, es reduirà el rendiment i es multiplicaran

els riscos. És un error molt gran esmolar-la per fricció com si es fos un ganivet perquè podria

escalfar l’aresta de tall i en reduiria la duresa i la resistència. En definitiva, la destremparia.

En tot cas, s’ha de portar a un bon manyà o ferrer perquè la sotmeti a un tractament tèrmic,

anomenat tremp, amb el qual es redueix la mida de gra i fa aflorar el carboni, fet que farà

augmentar la seva duresa, resistència i tenacitat. També caldrà mantenir la cabota dels cisells i

els martells roms. Caldrà, per tant, rectificar-los tant bon punt n’apareguin rebaves. Si no es

fa, hi ha el perill que en surtin projectades.

No és objectiu d’aquest llibre tractar sobre les eines mecàniques, emprades normalment per a

ús professional. Són eines amb una reglamentació d’ús molt específic i potencialment

perilloses d’usar sense una formació prèvia especial. Tenint això molt present, al mercat hi ha

dues eines mecàniques que poden facilitar alguns treballs de camp. Es tracta de la serra radial,

de sable o amb cadena de diamant, i el martell demolidor; totes dues accionades per bateries

recarregables (mai amb motors de combustió si no es vol acabar a l’hospital o bé precipitar

l’hora suprema!). Si es fan servir amb molta precaució, poden ser de molta ajuda. La serra

radial permet fer les incisions per apuntalar el tascó; la de sable ajuda a extreure minerals

dipositats en roques sedimentaries i la de cadena, a extreure algun mineral que les vibracions

provocades pel martell farien malbé. El martell demolidor ajudarà a fer un treball sense

L’afició als minerals

provocar tan cansament, com si s’empressin les eines manuals. Amb tot, recomano que tant la

serra com el martell pesin poc i aquest darrer ,amb la major força d’impacte possible.

4.5. Dues proteccions indispensables

«El que és digne de fer-se, és digne de fer-se bé.»

Philip DORMER STANHOPE, comte de Chesterfiled (1694-1773), estadista, diplomàtic i

escriptor anglès

Hi ha dues proteccions indispensables que caldrà dur quan es facin servir eines descrites. Es

tracta de les ulleres de seguretat i de la màscara per la pols. Són dos elements bàsics de

seguretat, de cost baix, i d’altes prestacions. Imprescindibles.

Convé tenir en compte que un martell és un amplificador de força i, com ja s’ha apuntat, pot

arribar a generar una força d’impacte molt gran, que fa que fragments o partícules de la

superfície on s’impacta i també de la pròpia eina, puguin sortir projectades a una gran

velocitat, tot seguint trajectòries aleatòries i per tant incontrolables, i amb una força d’impacte

suficient com per provocar contusions o ferides. En el cas de l’ull, pot derivar en una lesió

ocular molt greu, un traumatisme de conseqüències indesitjables. Els ulls són els òrgans

sensorials externs més delicats i vulnerables del cos. Per tant, el tractament més efectiu és la

prevenció i la millor manera de prevenir lesions és fer servir unes ulleres de seguretat.

Qualssevol? No. Davant de l’àmplia oferta al mercat, caldrà escollir la que s’ajusti a les

nostres necessitats. De tota manera, avancem alguns requisits. En primer lloc, han de ser de

muntura integral; és a dir, que tanquin de manera estanca tota la regió orbital i evitin així que

els fragments de roca o mineral que es puguin desprendre, arribin d’on arribin, puguin

impactar-hi. També cal que siguin totalment transparents, de manera que permetin aprofitar al

màxim la claror quan s’està, per exemple, en un jaciment subterrani, i evitin distorsions

cromàtiques. Per a les persones que porten ulleres graduades, han de permetre que s’hi puguin

superposar sense pressions. També cal que tinguin un sistema de ventilació que impedeixi

l’entrada de cap fragment (per exemple, amb un sistema de vàlvules). Partint que els riscos a

què ens exposem són de tipus mecànic, les ulleres han d’estar fabricades sota la normativa de

protecció individual dels ulls EN-166 o anàloga (fora desitjable que tant la muntura com

l’òptica complissin amb la normativa referenciada), i vetllar que portin el símbol B; és a dir,

que resisteixin els impactes de mitja energia, de partícules llançades a gran velocitat i que

suportin un impacte de fins a 6,201 j (que correspon a l’impacte d’una bola d’acer de 6 mm de

L’afició als minerals

diàmetre i de massa mínima de 0,86 g llançada a 120 m/s), tot i que és preferible una

protecció d’un risc mecànic encara superior, com l’A, amb una resistència a l’impacte d’alta

energia, a 190m/s, que suporta un impacte de fins a 15,605 j. Malauradament, no es fabriquen

ulleres que tolerin aquest risc mecànic sinó només pantalles i una pantalla facial no compleix

amb els condicionants que necessitem.

Les ulleres també han de ser resistents a l’entelament (portaran el símbol N si estan fabricades

sota la norma EN-166) per tal de treballar sense interrupcions i que permetin una visió nítida.

La classe Óptica, ha de ser la 1, si estan fabricades sota la norma EN-166, almenys en la part

Óptica (frontal); és a dir, de qualitat òptica òptima, que previngui de les distorsions i eviti la

fatiga ocular. I si a més, incorpora la marca K, que vol dir que està garantida en protecció

contra ratllades i rascades, tindrem les ulleres de seguretat ideals.

L’últim element de seguretat que recomano i que considero imprescindible és la mitja

màscara autofiltrant. És un dispositiu de protecció respiratòria contra partícules. Per tal de

comprendre’n la seva utilitat, caldrà conèixer algunes informacions preliminars. Tots els

jaciments minerals coneguts es troben en l’anomenada escorça terrestre; és a dir, la capa

externa de la terra; una franja amb un gruix variable entre els escassos 5 km de gruix de

l’anomenada escorça oceànica als gairebé 40 km de l’escorça continental. La cerca de

minerals es fa en aquesta darrera, que està composta en un 64,7 % de roques magmàtiques

(roca producte de la solidificació i cristal·lització d’un magma), en un 27,4 % de roques

metamòrfiques (roca formada a partir d’una preexistent transformada en una de diferent a

causa de les condicions fisicoquímiques que s’han imposat per sota de les zones de

meteorització i cimentació) i en un 7,9 % de roques sedimentàries (roca exògena producte de

l’acumulació de partícules fragmentàries o del dipòsit de precipitacions químiques i

bioquímiques). I el 75 % de la massa de totes elles la formen dos elements químics: l’oxigen

(O) i el silici (Si). El primer està present en 3.972 espècies minerals i el segon en 1.432 de les

més o menys 4.900 espècies conegudes. Aquests dos elements s’uneixen i formen el diòxid de

silici, anhidre conegut com a sílice, de que està compost el Quars, el mineral mes abundant a

l’escorça continental terrestre, i forma l’estructura bàsica [SiO₄] de tots els silicats.

I quins minerals formen més del 90 % de totes les roques? El silicats! La major part són molt

estables i resistents a l’alteració química. Són insolubles en àcids i sovint tenen una elevada

duresa. Per tant, la pols que es genera en els treballs d’extracció d’espècies minerals és

altament perjudicial perquè el nostre organisme no té mecanismes per metabolitzar-los i

acaben retinguts en els pulmons.

L’afició als minerals

Quan es pica una roca per obtenir un mineral es desprèn una quantitat gran de partícules de

diferent granulometria, entre les que hi ha la pols; és a dir, les partícules de fins a 100

micròmetres (µm, 1 mm = 1000 µm). La pols ≥ 50 µm no s’inhala. La compresa entre 10 i 50

µm és retinguda al nas i a la gola. La < 1 µm pot entrar i sortir sense quedar retinguda, mentre

que la ≥ 1 µm i la ≤ a 5 µm penetra als alvèols dels pulmons i és la responsable directa de les

malalties pulmonars causades per inhalació de pólvores. Aquestes afeccions anomenades

pneumoconiosis són conegudes popularment com la malaltia dels miners i d’alguns càncers de

pulmó. Són malalties que pateixen persones exposades a nivells alts de pólvores. Amb un

mínim de precaució, morirem per qualsevol altra causa i no per aquestes malalties.

La pneumoconiosis més patida entre els miners és la silicosis, també coneguda com a tisi. És

una fibrosi pulmonar, que s’inicia quan una partícula, especialment de Quars (una partícula de

Quars d’1µm té un temps de vida en el nostre pulmó d’1,7x10⁶anys, en termes lineals

1.700.000 anys, tota una vida!), arriba als alvèols. Els pulmons generen un complicat

mecanisme de rebuig tot recobrint-los amb capes de cèl·lules i col·lagen hialinitzat i

immunoglobulina en la seva perifèria, i es forma un nòdul silicòtic, que alhora pot formar

conglomerats nodulars. És anàleg a la formació de la perla, tot i que, malauradament, aquest

nòdul silicòtic o els conglomerats acaben eixamplant les parets interalveolars. El teixit es

torna fibrós i perd la capacitat de funcionar, tot dificultant progressivament la difusió de

l’oxigen fins a causar la mort. El que ens ha de preocupar és el seu caràcter progressiu i

irreversible, encara que evitable, si es redueix l’exposició al contaminant.

En general, es recomana que ningú estigui exposat a pols en concentracions superiors a 10

mg/m³de pols total, però aquest límit es redueix molt significativament si es tracta de sílice

cristal·lina. A partir de l’any 2006, el seu límit d’exposició va quedar fixat en 0,025 mg/m³de

pols total i actualment és de 0,020 mg/m³. Quan es colpeja una roca directament amb el

martell o per mitjà del cisell, la majoria de partícules decauen però la pols de mida menor a

l’10 µm es manté en suspensió a l’aire força temps i pot assolir concentracions perilloses molt

superiors a les mínimes permeses. Alguns exemples afins a la nostra activitat són l’artesà de

la pedra, que treballa sota concentracions mitjanes de sílice lliure entre 0,08 a 0,25 mg/m³de

pols total; el miner que treballa amb un martell s’exposa a concentracions mitjanes de 0,17 a

0,87 mg/m³tot i que pot arribar a 2,74 mg/m³; l’ajudant de perforació, entre 0,11 i 0,13

mg/m³, i dins d’una mina, on hi hagi altres companys treballant-hi, l’exposició a una

concentració mitjana de sílice lliure serà entre 0,04 a 0,10 mg/m³de pols total. Per tant, en

aquest últim cas, la concentració serà molt més semblant a la d’un artesà de la pedra o a la

d’un miner a primera línia per la qual cosa caldrà que ens protegim d’una concentració

L’afició als minerals

mitjana de sílice lliure de fins a 0,87 mg/m³de pols total. Si sabem que el límit permès és de

0,02 mg/m³ens caldrà una màscara que ens protegeixi fins a 44 vegades el límit permès.

A fi de prevenir la patogenicitat dels minerals per inhalació, el grau d’exigència de protecció

ha de ser alt. Ens procurarem una mitja màscara autofiltrant, fabricada sota la norma de

protecció respiratòria UNE-EN 149:2001+A1:2010 o de naturalesa anàloga, dissenyada per

als contaminants de tipus partícula, les que porten la simbologia FFR, acrònim de Filtering

Facepieces For Protection Against Particles, amb capacitat de filtració de classe 3 (FFP3), de

màxima protecció en aquest tipus de màscares, efectives en concentracions de contaminant

igual a 50 vegades el valor límit ambiental (valor límit ambiental per la sílice cristal·lina

0,020 mg/m³x 50 = 1 mg/m³). En ser d’un nivell alt de protecció, la respiració sempre serà

més dificultosa que amb màscares de menor capacitat de filtració. Per això, serà recomanable

descansar durant a 30 minuts després d’un treball continuat de dues hores. Aquesta màscara

és el mínim recomanable, òbviament, per treballs molt específics, sobretot si s’ha de picar

directament sobre minerals que contenen elements tòxics. Si es treballa en mines de mercuri

es requerirà d’equips més específics, prèvia consulta als fabricants especialitzats.

4.6. Alguns accessoris més

«Equivocar-se és humà. Només els necis perseveren en l’error.»

Marcus Tullius CICERÓ (106 aC – 43 aC), polític i filòsof romà

Hi ha encara mitja dotzena d’accessoris que seran de molta utilitat i que són molt

recomanables.

Un element que sempre aconsello de portar a la motxilla és un impermeable. Tot i que abans

de cada sortida s’hauran consultat les previsions meteorològiques i s’hauran pres les mesures i

precaucions adients, hi ha molts jaciments localitzats en zones amb un microclima particular,

que pot canviar per moments. Llocs com l’alta muntanya, algunes conques de rius i en

determinades valls, l’ús d’una peça de roba de protecció contra la pluja pot ser decisiu per

seguir gaudint de la jornada.

Per decidir quina peça escollir, cal precisar-ne les necessitats i, per això, caldrà tenir present

l’especificitat de les nostres sortides de camp. En general, però, l’impermeable haurà de ser

resistent a la penetració d’aigua. Encara que sembli obvi, no tots els impermeables són

impermeables. Per tant, caldrà fixar-se que la peça s’ha fabricat sota la norma UNE-EN 343

(roba de protecció) o similar que, entre d’altres, n’assegura la seva impermeabilitat i estableix

L’afició als minerals

un nivell de protecció en una de les tres classes, que van d’1 a 3, de menor a major

estanquitat. També caldrà que sigui transpirable; és a dir, que tingui permeabilitat al vapor

d’aigua i que permeti, doncs, la transmissió de vapor. Si no ho fos, retindria la suor i

contribuiria de manera significativa al refredament del nostre cos. La mateixa norma estableix

tres nivells de protecció. La classe 3 ofereix menor resistència al vapor d’aigua que la classe

1, de manera que una peça impermeable de classe 3 facilitarà més la refrigeració corporal.

També ha de tenir certa resistència a l’estrip. No convé que s’estripi pel contacte amb una

branca qualsevol, pel fregadís en una roca o creuant un bardissar. Aquesta resistència

s’expressa amb Newtons i no es recomana que estigui per sota dels 25 N. Cal tenir present

que una resistència de 75 N correspon a la d’uns guants de protecció i, per tant, caldrà que

estigui teixit amb la tècnica especial ripstop.

També convé que sigui fàcil de posar i de treure amb obertura frontal completa, ergonòmica i

pràctica, d’una sola peça, i que permeti la mobilitat i la flexibilitat per seguir feinejant. Cal

que tingui mànigues amb punys ajustables (mitjançant algun sistema tallavents). Si té volum

per cobrir la motxilla millor, sense cremallera, tancament de solapa i fermalls o botons de

pressió i caputxa ajustable. Jo em decidiria per un impermeable tipus gavardina, fins als

genolls, evitant així l’ús que considero enutjós del pantaló impermeable. És bo saber que les

de polièster/PVC són més denses i les confeccionades amb niló/pvc són més lleugeres.

Una sortida de recerca no és una excursió. És un conjunt d’activitats. És l’aplicació dels

nostres coneixements teòrics. És el coneixement empíric. És el coneixement del medi. És

aprenentatge i és recerca. I tot això implica acabar amarats d’impressions, de sensacions, de

dades, d’un doll d’intensa informació que hem de preservar com un patrimoni valuós, que

sovint no som capaços de retenir en la memòria i es difumina amb el pas dels anys.

A fi de perpetuar el que ha impressionat la nostra retina, avui es disposen de bones càmeres

fotogràfiques o de vídeo. Però per a la resta d’observacions i de dades, ens cal un complement

útil a la nostre memòria com és un quadern de camp.

El quadern de camp conté les anotacions, els croquis i els dibuixos que es registren de manera

sistemàtica a partir de les observacions i s’escriu seguint la seqüència temporal i es portarà

sempre a sobre durant les sortides de recerca. Convé que les tapes del quadern siguin

resistents, que protegeixin les pàgines de la humitat, tant de l’externa com de la interna (suor)

i que sigui flexible per adaptar-se al moviment del cos i no causar molèsties. És aconsellable,

doncs, un quadern amb tapa similar a la pell, que es pugui portar a la butxaca, d’un octau de

mida (no superior a 10 x 15 cm), de no més de 100 fulls, de paper lliure d’àcid perquè la

L’afició als minerals

informació pugui conservar-se durant més temps, cosit i encolat, amb els angles arrodonits i

fulls en quadrícula, per facilitar-ne el traçat.

I en plena era digital, per què no aconsello un quadern de camp electrònic? Bàsicament per

tres motius. En primer lloc perquè aquests artefactes no estan pensats, de moment, per resistir

les condicions adverses d’una sortida de recerca com ara cops, ratllades, caigudes, humitats...

En segon lloc, perquè el paper guardarà la nostre informació durant molts més anys. Els

suports digitals tenen una durada mitjana de deu anys, encara que físicament poden durar molt

més temps. L’obsolescència deliberadament induïda per les companyies propietàries de la

tecnologia, de les plataformes, del llenguatge, dels programes i dels equips, fan els suports

incompatibles i alhora inintel·ligibles en pocs anys, mentre que el suport paper durarà entre 50

i 100 anys, segons la seva qualitat. Fins i tot, l’anomenat paper permanent, lliure d’àcid i

tractat químicament, emmagatzemat i en un entorn adequat, pot durar fins a 500 anys. I

finalment, per un motiu cognitiu. Ha quedat demostrat científicament que escriure a mà, entre

d’altres beneficis, potencia la memòria perquè s’activen quatre àrees de manera que exigeix

més esforç. Sembla ser que els caràcters que s’escriuen deixen una empremta mes duradora,

fixant de manera mes eficient la informació. Per tant, el que s’anoti al quadern de camp

s’aprendrà millor, amb més profunditat i durarà més en el temps.

Ningú, en una sortida de recerca, no s’oblidarà de portar aigua. I molt probablement, el

recipient serà una cantimplora. De fet, no és objectiu discutir quin receptable és el més

adequat però sí que voldria fer un comentari en el tipus de material amb què ha d’estar

fabricat. Tinguem en compte, una vegada més, les particularitats i circumstàncies que es

donen en una sortida de recerca a fi d’optar per un material que resisteixi els impactes i no es

trenqui i que no transmeti elements tòxics a l’aigua. D’entrada, caldrà descartar el vidre tot i

que fora el material més adequat. El vidre crown (el vidre comú, fet a partir de la fusió de

SiO₂70 %, Al₂O₃1 %, CaO 15 %, Na₂O 14 %), és pràcticament inert a l’aigua (salvant algun

intercanvi iònic de sodi si la temperatura és molt elevada), però malauradament és fràgil i no

és dúctil i per tant es trenca. Caldrà esperar que fabriquin cantimplores de vidre irrompibles!

També es descartaran els materials plàstics en general. Si bé alguns resisteixen els cops i els

impactes, l’ús perllongat o intensiu, els canvis de temperatura i especialment l’exposició al

sol, fan que agents químics mutàgens, carcinògens i tòxics (formaldehids, antimoni, ftalat,

acetaldehid, bisfenol A, colorants, etc) que els contenen, migrin del plàstic i s’adhereixin a

l’aigua, superant els límits establerts, i la intoxiquin i en modifiquin les propietats

organolèptiques.

L’afició als minerals

I una cantimplora d’alumini, pot ser la solució? No pas! Recordo un article de l’any 1986 que

ja apuntava la toxicitat de l’alumini. Avui se’l relaciona amb diverses malalties, però la

indústria de l’alumini és molt poderosa i aquest material se segueix emprant en infinitat

d’atuells. L’aigua mineral, entre d’altres substàncies, conté diverses sals, que poden

reaccionar amb l’alumini i modificar-ne les seves propietats organolèptiques. És quan es nota

un sabor metàl·lic en beure-la. Això indicarà que l’aigua està contaminada i podria esdevenir

tòxica. I què fan els fabricants? Limitar-se a cobrir l’alumini amb una capa de resina o de

plàstic. Per tant, som on érem amb el risc afegit que els recobriments, amb el temps, es

desprenen molt ràpidament, amb la qual cosa es multipliquen els riscos.

Avui es considera una opció segura emprar recipients d’acer inoxidable. Ara bé, han d’estar

fabricats amb acer austenític, el 304, segons la norma AISI (l’acrònim d’American Iron and

Steel Institute), conegut popularment com acer quirúrgic, que és el que s’utilitza en la

fabricació d’instrumental quirúrgic perquè no provoca reaccions al·lèrgiques. També hi ha

l’acer 18/8, perquè l’aliatge es fa amb un 18 % de crom i un 8 % de níquel, responsable de la

seva incorruptibilitat. Els altres acers no han estat fabricats per contenir aliments i

transmetrien sabors i, per tant, contaminants a l’aigua. Jo no compraria una cantimplora

fabricada amb altres tipus d’acers i/o que portessin cap recobriment de resina o de plàstic

intern. En el cas que se n’adquireixi una o ja se’n tingui una, si es nota que l’aigua no té el

mateix gust que si es beu amb un got de vidre a casa, no s’ha de dubtar gens a substituir-la. Jo

vaig fer servir durant anys aquests recipients i l’experiència no em va satisfer. Conté metalls

pesats, en ocasions notava gust diferent a l’aigua. Les juntes acaben mostrant indicis

d’oxidació. Amb els cops, l’acer s’abonyega fàcilment i a causa del seu pes, pot ser una nosa

més al nostre equipament.

Actualment, faig servir cantimplores fabricades amb titani, perquè a dia d’avui és la millor

opció. L’empresa xinesa Keith és l’única que les fabrica. El titani té molts avantatges. És molt

lleuger; la cantimplora de 1100 ml pesa 160 g mentre que una cantimplora d’acer inoxidable

de 750 ml pesa 300 g, la seva alta resistència, duresa (6 en l’escala de Mohs), pes i alhora

flexibilitat, li confereixen una gran resistència mecànica. No és bon conductor de la calor i per

tant actua com a aïllant i permet mantenir la temperatura de l’aigua. El fet que no es corrompi

ni s’oxidi evita la contaminació de l’aigua. Vaja: una meravella!

He llegit cantimplores, en plural? Sí. En porto dues; una de dos litres amb aigua mineral

natural i una altra de 1100 ml, que és la que duc durant la recerca a fi de minimitzar el pes.

Però si preveig que la jornada requerirà molt d’esforç físic (per exemple estar picant més de

L’afició als minerals

tres hores), la cantimplora petita em serveix per portar-hi el meu reconstituent natural (evito

qualsevol beguda comercial), que el preparo amb un litre d’aigua mineral natural, el suc d’una

llimona gran, tres cullerades (soperes) de sucre de canya, i una culleradeta d’Halita (clorur

sodi, sal comú). La llimona aporta diversos oligoelements com calci, magnesi, fòsfor i, en

menor mesura, ferro, sodi, zinc i coure. Però fonamentalment potassi, que és un element, que

amb el sodi, ajuda a mantenir un equilibri adequat de fluids, perquè en regula l’excreció i la

retenció, tant del líquid intracel·lular com extracel·lular. La pèrdua de potassi provoca

cansament i debilitat i es poden patir rampes musculars i mareigs. La seva restitució és molt

necessària. A part del potassi, que es pot recuperar amb el preparat detallat anteriorment,

després d’un esforç intens, és recomanable menjar un plàtan. Un esforç físic fa augmentar la

temperatura corporal amb la qual cosa el cos necessita refrigerar-se. Augmentant la secreció

de suor, es perd molta aigua corporal a més d’electròlits de vital importància com el potassi i

el sodi. Aquest darrer ajuda a retenir els líquids i evita la deshidratació. A més, participa en la

regulació de l’impuls nerviós i el control de la contracció muscular. És per això que s’afegeix

halita. I el sucre?, Molt important. El glucogen muscular facilita la contracció dels músculs.

Per tant, si disminueix, se’n deteriora el rendiment i porta a la fatiga muscular. El sucre és una

font energètica d’assimilació ràpida de manera que reposa ràpidament les reserves de

glucogen i retarda el cansament.

I posats en temes de salut, un altre dels elements que considero indispensable i imprescindible

en les sortides de camp és la farmaciola.

Tenint en compte que qualsevol al·lusió a sortida de camp o de recerca en aquest llibre es fa

pensant que es duu a terme al nostre país i sovint d’una sola jornada, conseqüentment, la

farmaciola més adequada de portar ha de ser lleugera i poc voluminosa, per minimitzar el pes

i maximitzar l’espai. Convindria descartar tot allò que sovint es tragina per un si de cas i

procurar que contingués el material i els medicaments útils i efectius per a les situacions

d’urgència en què un aficionat als minerals pot requerir-ho. Per experiència, cal pensar en

cops, talls, rascades, picades, petites ferides, punxades i mal de cap. Els líquids hauran de ser

dipositats en flascons, que no es trenquin si reben cops i tot plegat dins d’un estoig

impermeable i lleuger, i sempre col·locada en una de les butxaques exteriors de la motxilla.

A part de la medicació personal prescrita a cada un de nosaltres, es recomana de portar el

material i els medicaments següents:

• Pomada antiinflamatòria per als cops.

• Sèrum fisiològic, per netejar, amb una gasa estèril, qualsevol tall, rascada o petita ferida.

Si el tall es produeix per un ferro oxidat o per una mossegada d’animal, farem servir aigua

L’afició als minerals

oxigenada per netejar perquè el peròxid d’hidrogen impedeix la proliferació de la bactèria

del tètanus.

• Povidona iodada, desinfectant i antisèptic per tractar qualsevol tall, rascada o petita

ferida.

• Gases esterilitzades, esparadrap hipoal·lergènic i tiretes per protegir la zona afectada.

• Punts de sutures cutànies adhesius pels talls.

• Apòsits antisèptics de pell artificial, especialment recomanat per quan apareix una

flictena (butllofa), i imprescindible si es rebenta, perquè el dolor és intens i una tireta

podria no permetre’ns de continuar caminant o picant, òbviament, prèvia desinfecció de la

capa de pell immadura que haurà quedat al descobert.

• Antihistamínic en gel o pomada d’aplicació tòpica en cas de picades. Si la picada és

d’una vespa, d’un borinot, o d’una abella, s’hi pot aplicar fang immediatament i en arribar

a casa caldrà desinfectar la zona afectada.

• Pinces per extreure estelles, punxes i altres cossos estranys que s’hagin pogut clavar.

• Un col·liri, per netejar i descongestionar l’ull, si hi ha entrat cap cos estrany.

• Un analgèsic, tipus paracetamol, per al mal de cap, que pot estar motivat per una mala

ventilació, un sobreesforç... o un ibuprofè, si es requerís de l’efecte antiinflamatori.

Si es pateix un accident greu, cal renunciar a la sortida i anar al primer centre d’atenció

sanitària, perquè com diu un refrany castellà “la salud no tiene precio y el que la arriesga es

un necio”.

El nostre país compta amb un patrimoni mineralògic molt ric pel que fa al nombre d’espècies

minerals, però alhora reduït pel que fa a l’abundància i a la mida del cristall o la massa en què

apareix. Un gran nombre d’aquestes espècies cristal·litzen en forma de cristalls de mida

inframil·limètrica i la capacitat de resolució de l’ull humà és capaç de percebre objectes d’una

grandària major a 0,1 mm, cosa que vol dir que un cristall més petit ja no es veurà perquè

supera la capacitat de resolució de l’ull humà, que és de 0,2 mm (el límit de resolució és la

menor distància que ha d’existir entre dos punts perquè puguin percebre’s per separat com a

tals, és a dir que dos punts separats per 0,21 mm es poden diferenciar però no dos punts

separats per 0,19 mm). I encara que es pogués veure un cristall més gran de 0,1mm, la nostra

visió només seria capaç de copsar una forma indefinida, amb reflexos si es modifica la

incidència de la llum per tractar-se de cristalls o bé un punt de diferent naturalesa de la resta,

en cas d’una massa informe. No es podran percebre els detalls; és a dir, diferenciar cares,

arestes, matisos... Vaja, la seva aparença externa; allò que s’anomena hàbit. Per tant, es

necessita augmentar el poder de resolució de l’ull a fi de percebre l’hàbit i per això serà

L’afició als minerals

necessari portar un instrument que amplifiqui la imatge i permeti l’observació de detalls

majors dels que es poden percebre a simple vista, I l’instrument més simple és la lupa.

Per decidir quina lupa serà la més adequada, abans caldrà saber alguna cosa més. Si només

s’observa un mineral a través d’una lent convexa simple, per efecte de la dispersió de la llum,

el violeta s’enfoca més a prop de la lent mentre que el roig ho fa més lluny, cosa que provoca

unes iridescències (joc de colors) que distorsionen la realitat. És el que s’anomena aberració

cromàtica. Tanmateix i depenent de l’esfericitat de la lent, el focus forma un cercle que

deforma la imatge, fenomen que es coneix com aberració d’esfericitat. Ambdues aberracions

es poden corregir. Ara bé, com? Combinant lents de diferents tipus de vidre i que alhora

tinguin diferent coeficient de dispersió. La combinació de lents compensa els poders de

dispersió de la llum de manera que totes les longituds d’ona de l’espectre visible

convergeixen en un sol focus. El resultat és una lent acromàtica que permet visionar una

imatge sense iridescències, sense joc de colors. Si les lents combinades tenen alhora unes

curvatures variables, s’aconsegueix evitar que el focus formi cercles i en resulta una lent

aplanètica, sense deformació de la imatge, que permet visionar una imatge plana i sense

curvatures.

I quina lupa s’ha de portar? Jo recomano la que es coneix com a triplet de Hastings; una lupa

acromàtica i aplanètica, composta per tres lents, dues planes còncaves externes de vidre flint

(vidre en què afegeixen òxid de plom en substitució a l’òxid de calci, per tenir major dispersió

-de 0,04 a 0,08 el més dens-, i índex major de refracció -d’1,54 a 1,962 el més dens-),

cimentades a una lent doblement convexa de vidre crown (el vidre comú, amb una dispersió

de 0,01 i un índex de refracció d’1,49 a 1,51). I de quants augments? De 10 augments

(s’escriu10x, que vol dir que ofereix una imatge deu vegades augmentada).

A dins d’una mina o en jaciments on la il·luminació no és òptima, es necessita una distància

de treball prou gran per permetre l’entrada de llum i un augment elevat per poder percebre

amb nitidesa l’hàbit del mineral trobat. I alhora, que permeti un principi d’identificació. Se

sap que a major augment, caldrà tenir el mineral més proper de la lent i això dificulta la

il·luminació per la manca d’entrada de llum. En augmentar, reduïm també el camp de visió i

també la profunditat de camp. Per tant, quan calgui comprar una lupa, convé pensar que pot

calcular la distància de treball en centímetres, dividint 25 pel nombre d’augments de la lupa,

de manera que una lupa de 10x el camp de treball serà de 2,5 cm, i en una de 20x la distància

de treball serà d’1,25 cm.

L’afició als minerals

Un consell pràctic: quan s’observa un mineral a través de la lupa, convé tenir els dos ulls

oberts. D’aquesta manera, s’evitarà que l’ull que per costum o tendència natural es tanca, es

cansi i, per tant, hi haurà una fatiga visual menor.

Al mercat, hi ha moltes marques de lupes. Si ens ho podem permetre, jo escolliria un triplet de

Hastings de la casa Zeiss o Eschenbach, dos dels millors fabricants de lents del món. Una lupa

elaborada per una d’aquestes firmes reputades té totes les garanties i la seguretat que és de

qualitat. Ara bé, si es recorre a cap altre fabricant, recomano a l’hora de comprar-la de portar

un retall de paper quadriculat perquè servirà per descobrir si la lupa està ben calibrada. És

l’única manera d’esbrinar-ho. I per comprovar-ho, s’ha d’acostar la lupa al paper quadriculat

procurant que hi hagi força claror. Si s’observa que les línies perifèriques del quadrat mostren

curvatura còncava, encara que la deformació sigui lleu, és senyal que la lupa no està ben

corregida i que té aberració d’esfericitat. Si al voltant d’aquestes mateixes línies s’observa un

halo de diferent color (una lleu irisació de color més pàl·lid), encara que sigui subtil, indicarà

que no està corregida i que té aberració cromàtica. Per tant, i mai més ben dit, ull!

L’afició als minerals

5. A la recerca de minerals

«Adquirir des de joves uns hàbits o uns altres no té poca importància; té una importància

cabdal.»

ARISTÒTIL (384 aC- 322 aC), filòsof grec

5.1. En una mina cal aguditzar els sentits

Si s’entra en una mina abandonada i es nota corrent d’aire, vol dir que hi ha ventilació natural

i, per tant, no cal patir per possibles problemes respiratoris ni cal que tinguem en compte les

anotacions que venen a continuació. Però si no es nota circulació d’aire, caldrà extremar les

precaucions, perquè serem en una atmosfera carregada, amb un aire viciat, contaminat per

agents que poden resultar-nos nocius i amb menys oxigen del que fora òptim.

Si la recerca es fa en una mina activa, s’haurà d’anar acompanyat per personal de la mina

perquè la presència de gasos tòxics o asfixiants com el diòxid de sobre, l’hidrogen, el gas

nitrós o el monòxid de carboni, que resulten dels processos industrials i extractius, poden ser

potencialment letals i s’han de conèixer molt bé les àrees de treball.

En l’imaginari popular, quan es parla de gasos a mines, sempre ve a la memòria els gasos

explosius, que es troben bàsicament a les mines de carbó. El més freqüent és l’anomenat grisú

o gas dels pantans, que es forma per la putrefacció de matèria orgànica, en particular dels

vegetals i és una barreja de metà i aire en proporcions variables i que entre el 5 % i el 16 % és

una barreja altament explosiva.

Excloses les mines de carbó, cal estar atents que la mina que es visita no es trobi per sobre

d’una antiga explotació de carbó o de petroli o per sobre d’un abocador d’escombraries, donat

que el gas metà pesa menys que l’aire, de manera que podria ascendir per les esquerdes,

fractures o canals i acabar acumulant-se a la part superior de les galeries, amb la qual cosa

provocaria dos riscos importants: el primer, com que aquest gas és incolor i insípid, hom no

s’adonaria de la seva presència i podria asfixiar; el segon, és la seva combustió. Certament, no

serà pels sistemes d’enllumenat que es fan servir actualment, però ho pot ser per les espurnes

que es desprenen en el xoc que es produeix entre metalls, martell i escarpra, per exemple, i

entre el metall i la roca, amb l’intent d’extreure minerals. I encara que les probabilitats

d’acumulació de metà a les nostres mines sigui molt escàs, s’ha d’estar alerta. Això que

acabem de comentar es dona a les coves del massís del Garraf. Per tant, no és un fet freqüent,

però tampoc improbable.

L’afició als minerals

També cal estar expectant a les mines amb la presència abundant d’aigua estancada i de

sulfurs de ferro, com pirita, marcassita, pirrotita o arsenopirita. Si aquests sulfurs han quedat

sota el nivell de l’aigua, les bactèries anaeròbiques n’alliberaran el sulfur d’hidrogen per

reducció. Aquest compost, conegut també com a gas sulfhídric, en ser més pesat que l’aire,

s’acumularà al sol de la mina. I per tant, caldrà estar alertes en ajupir-nos, abaixar-nos o reptar

pel sòl de la mina. Encara bo que és un gas fàcil de detectar perquè fins i tot a nivells molt

baixos, amb una concentració en l’aire de 0,00001 %, es distingeix per la seva pudor d’ous

podrits. La veritat, però, és que la majoria de nosaltres no la coneixem, però l’haurem de saber

identificar per tractar-se d’un gas molt verinós.

Es calcula que la concentració màxima permesa en el lloc de treball és de 0,001 % (10 ppm,

15 mg/m³). En concentracions a l’aire de 0,2 a 0,25 mg/l, fa que s’enrogeixi la conjuntiva

ocular, s’irriti la mucosa de les vies aèries i produeixi, quan s’hi està exposat durant més

d’una hora, vòmits, mal de cap i intranquil·litat. I la respiració d’aire amb una concentració

d’hidrogen sulfurat de 0,75 mg/l durant un període d’entre 15 i 30 minuts pot ser mortal

(Antonio Ramírez Ortega; Carmen San José Arango. El azufre en la naturaleza. Anales de la

Real Academia de Doctores de España, Volum 10, pàg. 33-46, 2006).

Moltes persones sabran identificar aquesta pudor per ser la característica de les anomenades

bombes fètides, emprades sovint com a bromes. Però sobretot, per la pudor de les clavegueres

en períodes de baixes pressions o quan plou abundosament i l’aigua empeny els gasos cap a

l’exterior. D’aquí que també és conegui com a gas de les clavegueres. Però si no es disposa

d’un detector d’aquest gas, cal estar molt alerta perquè el sulfur d’hidrogen pot anestesiar el

nervi olfactori i llavors resulta completament indetectable. Per tant, si es detecta, ràpidament

hem d’extremar les precaucions.

Un altre gas indesitjable és el radó, que es troba a totes les mines, però en major concentració

a les d’urani. Els isòtops de l’urani són inestables donat l’excés de neutrons al nucli de l’àtom.

A fi d’estabilitzar-se, es transformen espontàniament en altres elements, tot alliberant energia.

El temps necessari perquè es desintegri la meitat dels nuclis d’una mostra original es defineix

com a període de semidesintegració, que en el cas de l’Urani 238 és de 447 bilions d’anys!

Dins la cadena de desintegració de l’urani (el procés mitjançant el qual un isòtop radioactiu

decau en un altre isòtop, anomenat fill, i aquest al seu torn decau o es desintegra en un altre

isòtop i així successivament fins a aconseguir un isòtop estable) tots els isòtops de la cadena

són sòlids excepte un. Un d’aquests fills, que es presenta en estat gasós és el radó (Rn) i és el

que ens ha de preocupar més quan s’entra en una mina. És un gas noble radioactiu, no té

sabor, ni color, ni fa olor. Té una vida mitjana de 3,82 dies i es transforma en poloni 218,

L’afició als minerals

alliberant una partícula alfa, un nucli d’heli format per dos protons i dos neutrons, transferint

molta energia. Malauradament no hi ha filtres per evitar la inhalació del radó, per la qual cosa

es recomana que l’estada en aquestes mines sigui curta. També és imprescindible l’ús de

filtres per protegir-se de la pols fina, per dos motius fonamentals. Ja que els descendents de

vida curta del radó tendeixen adherir-se a les partícules en suspensió, aerosols (com fum, pols

i humitat) hi són fàcilment inhalades. Si es respira el gas radó i no decau, pot tornar a sortir

juntament amb l’aire expirat, però si decau, mentre es troba als pulmons o es respira el poloni

218, adherit en alguna partícula en suspensió, aquests nuclis poden quedar adherits al teixit

pulmonar i des d’aquí poden continuar emetent radiació. Sobretot, no fumeu mai en una mina

d’urani, perquè el poloni resultant del decaïment del radó té especial afinitat amb les

partícules del fum del tabac.

La pols en suspensió, i la que es crea en picar, està composta en gran part de silicats formats

majoritàriament de sílice, molt estables i resistents a l’alteració química, insolubles als àcids

continguts al nostre organisme i de duresa força elevada, de manera que en respirar-la, el

nostre organisme no té mecanismes per metabolitzar-la i acaba retinguda en el pulmó. Alhora,

i per si no fos prou, part d’aquesta pols pot contenir minerals d’urani. Retinguts al pulmó, la

radioactivitat representa un risc molt alt de càncer de pulmó o càncer d’ossos perquè emet

partícules alfa i beta, a més de radiació gamma. Per tant, quan s’entra a la mina és

indispensable portar un dispositiu de protecció respiratòria contra partícules, com és una

mitja màscara autofiltrant.

No obstant, el nostre principal enemic en una mina és, sense cap mena de dubte, l’anhídrid

carbònic, també conegut com a diòxid de carboni (CO2) o gas carbònic. És indetectable pels

sentits humans i esdevé un assassí invisible que actua, per asfíxia, amb molta rapidesa.

El gas carbònic que es pot trobar a les nostres mines és el resultat de processos de fermentació

i descomposició de matèria vegetal dels boscos. I en aquest sentit, però en una mesura menor,

s’origina arran de la putrefacció de la fusta emprada per apuntalar i estrebar les feines a la

mina. Com que és un gas més dens que l’aire es desplaça arran de terra i quan troba una

cavitat flueix cap al seu interior. Això vol dir que en una mina a alta muntanya, la presència

de gas carbònic serà altament improbable. En canvi, a la falda d’una muntanya o d’un turó

molt boscós, caldrà estar alerta perquè el gas s’haurà acumulat a l’interior de pous sense

ventilació o a les galeries segades o cul-de-sac, especialment les que tenen una inclinació

descendent, encara que com a zones sense ventilació, ja no s’hi hauria d’accedir, per sentit

comú.

L’afició als minerals

Els llocs més perillosos de la mina són les zones on el circuit de ventilació natural ha quedat

parcialment obstruït, com ara en una galeria... amb un enfonsament parcial en un punt i un

enfonsament parcial en un altre de més avançat, amb un pou de ventilació que doni a

l’exterior i coincideixi en aquest tram de galeria o amb una entrada parcialment obstruïda en

la part inferior i que més endavant hi hagi una obstrucció parcial, com un enfonsament.

Què passa en aquests dos supòsits? En pesar més que l’aire, el gas s’acumularia a l’àrea

obstruïda, mentre que a la part superior es mantindria la ventilació natural. És una trampa

perquè com que es detecta ventilació natural, hom s’hi confia i no pensa en la possibilitat

apuntada. Hom hi entra, nota corrent d’aire a la cara i avança però resulta que les parts

inferiors del nostre cos, per no dir gairebé tot el cos, està en contacte amb el gas carbònic, que

en ser més dens que l’oxigen al qual desplaça, crea zones molt pobres d’aquest gas,

imprescindibles per no asfixiar-nos. Un consell. Si decidiu accedir a l’interior d’una mina

amb l’entrada parcialment obstruïda o continuar per una galeria mes enllà d’un esfondrament,

feu-ho de manera que el cap sempre sobresurti de l’àrea estancada i que quedi a la part

ventilada. No feu passar mai el cap primer, sempre primer els peus. Així es pot prevenir de

tenir el que podria ser un dels ensurts menys volguts de la vostra vida. Si arribeu al final

d’aquesta àrea, si desitgeu continuar, haureu d’extremar encara més les precaucions. No

abaixeu mai el cap. Situeu-vos sobre l’esfondrament amb el cap tan pròxim al sostre de la

galeria com sigui possible i que també siguin els peus els primers a descendir, ja que no teniu

cap certesa que hi pugui haver una segona àrea de perill.

Antigament s’entrava a les mines amb un canari engabiat (un animalet molt més sensible que

els humans als canvis atmosfèrics) perquè si es desmaiava alertava de la presència de gas

carbònic. Avui hi ha detectors que ho alerten. Són detectors que es poden portar penjats de la

cintura, a l’alçada dels genolls... De tota manera, una espelma pot fer el mateix servei perquè

si la qualitat de l’atmosfera és pobra en oxigen la flama s’apagarà. La meva recomanació en

situacions així és ben senzilla: girar cua i marxar perquè és un gas molt i molt perillós.

Penseu que concentracions de diversos milers de parts per milió (ppm), produeix vertigen,

marejos, mal de cap i taquicàrdies. Penseu que una única alenada de diòxid de carboni a

majors concentracions pot desencadenar ansietat i un atac de pànic, que provocarà una

hiperventilació. I això ens porta, al mateix temps, a sentir encara més pànic, ansietat i por a

l’ofec i a la mort imminent, a més de confusió i de fortes palpitacions.

El mecanisme de generació química de la por ha estat estudiat pel professor John Wemmie, i

els seus col·legues del Carver College of Medicine de la University of Iowa als Estats Units.

L’afició als minerals

El diòxid de carboni incrementa l’acidesa cerebral, que al seu torn activa una proteïna al

cervell, que exerceix un paper important en la sensació de por i d’ansietat.

La hiperventilació continuada provoca que l’aportació de sang al cervell disminueixi i això

provoca desmais perquè s’està en una atmosfera carregada de gas carbònic en la qual hom

s’asfixiaria irremeiablement per manca d’oxigen.

Si tot i haver-se apagat la flama de l’espelma decidiu continuar, sense un equip auxiliar de

respiració, i us heu ajupit puntualment i noteu algun d’aquests símptomes i la desorientació no

és total, adreceu-vos cap a l’entrada de la mina o en una zona molt ventilada o trobareu la

mort de manera ràpida. Ja no parlo si caieu accidentalment o us ajupiu una estona o decidiu

reptar per la galeria. L’asfíxia serà irremeiable. Si acompanyeu una persona, en aquests casos,

no intenteu ajudar-la. Ella ja ha trobat la mort i vosaltres també la trobareu si penseu que

podeu salvar-la. Heu de sortir a l’exterior o dirigir-vos a zones molt ventilades. Per tant, amb

aquest gas, no hi feu bromes.

5.2. Recomanacions a l’hora d’entrar en una mina

«El sentit comú és la mesura del possible. Està compost per experiències i previsió. És el

càlcul aplicat a la vida.»

Henri-Frédéric Amiel (1821- 1881), filòsof d’origen suís

Permeteu-me una recomanació molt general i elemental. Quan visiteu una mina o pedrera a

cel obert, sempre estigueu atents al que hi ha per sobre del nostre cap i mireu sovint cap

amunt. I quan es visita una mina o pedrera subterrània, estigueu atents al que teniu als peus;

és a dir, mireu sovint cap avall.

5.2.1. Procés d’adaptació visual

Com dic sempre, una mina és una conseqüència de la història, un medi del qual se’n pot

obtenir un objectiu preuat. Sol estar sotmesa a les necessitats d’un moment concret de manera

que poden estar en explotació o abandonades, com ho estan la majoria de les que hi ha al

nostre país. Com qualsevol instal·lació industrial, la falta d’ús i de manteniment porta les

seves conseqüències i, si hi afegim el particular traçat de cada una i algun altre perill com ara

la seva atmosfera, les mines són espais on hom està exposat a perills potencials, perills que cal

conèixer per minimitzar-ne conseqüències indesitjables.

L’afició als minerals

Quan som davant l’entrada d’una mina o pedrera subterrània, les percepcions són d’índole

molt diversa, fins i tot contraposades, ja sigui de respecte, impaciència, il·lusió... Però abans

d’entrar-hi, sempre hi ha de prevaldre la prudència. Cal ser conscient que deixarem un medi

amb una intensitat lluminosa molt gran per entrar en un medi de molt poca claror en pocs

segons, de manera que es perd momentàniament l’agudesa visual. És just en aquest moment

quan no podem permetre que la necessitat immediata ens impulsi a una percepció

distorsionada de la realitat. Convé reprimir l’estat temporal d’excitació que faria sentir-nos

desinhibits i tenir conductes temeràries com ho fora una entrada ràpida, sense el necessari

procés d’adaptació. Pot semblar exagerat, però no ho és. Hi ha mines que a pocs mestres de la

seva entrada s’hi troben pous verticals o inclinats i/o labors d’explotació perpendiculars o fins

i tot paral·leles a la galeria, amb velles travesses que poden haver desaparegut. La pèrdua

temporal de l’agudesa visual, malgrat disposar d’una bona il·luminació, ens hi pot precipitar,

amb greus o nefastes conseqüències.

Per tant en el moment de travessar el llindar de la mina cal seguir un procés senzill

d’adaptació a la foscor, que es coneix com a adaptació escotòpica, que fa que la retina habituï

la seva sensibilitat als estímuls lluminosos molt baixos i així obtenir una visió reduïda en

condicions de foscor. Cal tancar ben fort els ulls durant una estona perquè les cèl·lules

fotoreceptores de la retina, anomenades bastonets, passin a primer lloc, i s’inactivin les

cèl·lules sensibles a la llum, anomenades cons. I això, durant quant de temps? El temps

d’adaptació és llarg (de 10’-15’ i es completa als 30’). De tota manera, si es disposa d’una

bona il·luminació, tinc comprovat que tancant els ulls ben fort i comptant mentalment fins a

30, ja hi ha una adaptació mínima que permetrà iniciar el nostre recorregut.

5.2.2. No us deixeu mai el casc!

«Excava el pou abans de tenir set.»

Proverbi xinès anònim

És de suposar que ningú entrarà en una mina sense un casc adequat, però tot i saber que

encara hi ha qui hi entra sense o bé amb una gorra o un barret, és una necessitat insistir que és

imprescindible i inexcusable portar casc. Com ja s’ha comentat, la seva funció és dissipar i

dispersar l’energia cinètica en cas de caiguda, cop o impacte. Però quins efectes tindrien

aquests accidents sense la protecció adequada?

L’afició als minerals

Si es parla de danys causats per impactes, cops o caigudes, cal considerar moltes variables i

factors. De tota manera, imaginarem i prendrem com a exemple i mostra, una persona d’una

alçada d’1,75 m i que pesa 80 kg, sense cap altre tret distintiu addicional. Els cascs que es

recomanen, com els que es fan servir en espeleologia, estan dissenyats per suportar un

impacte de la caiguda d’un cos pla de 5 kg des d’una alçada de 2 m. Cal saber que la

penetració d’un cos amb punta cònica de 3 kg que caigui d’una alçada d’un metre, correspon a

una força d’impacte de 980 N i 294 N, respectivament.

Abans de continuar, cal precisar informació. S’ha de saber que un crani humà s’aixafarà amb

una força d’impacte de 8.000 N. Patirà una fractura a la part superior amb una força d’impacte

d’entre 3.560 N i 5.340 N per caiguda lineal. Sabent això, què passaria si hi impactés una roca

de 5 kg des d’una alçada de 15 metres? Probablement, la persona moriria perquè la força

d’impacte sobre el casc seria de 7.350 N i, en conseqüència, patiria una fractura cranial i

l’aixafament de les vèrtebres cervicals, que hem de saber que s’aixafen a 3.000 N. Hi ha

accidents dels quals hom no se’n pot protegir. És un dels riscos inherents quan s’entra en una

mina, en una pedrera subterrània i en una mina o pedrera a cel obert. Per tant, cal ser molt

prudents.

Les dades anteriors corresponen a càlculs fets en cas que de produir-se una caiguda lineal

d’un objecte, però en una mina, hi ha moltes altres situacions per a les quals cal anar protegit.

Si tot caminant hom s’entrebanca i el cap impacta contra una superfície rocosa, l’energia que

es produeix (entre 592 N i 621 N), seria suficient per ocasionar una fractura cranial a les parts

on l’os és menys gruixut. En aquest cas, el casc és el millor aliat.

Cal tenir present que fa un temps les persones tenien una alçada mitjana inferior a l’actual.

Moltes de les galeries de les nostres mines no superen l’1,70 m d’altura.

Imaginem que una persona s’ajup per recollir un exemplar de terra o bé que pica i extreu

algun exemplar del sòl de la galeria. Només de l’emoció o de l’alegria, provocada per la

troballa, s’aixeca i impacta el cap contra el sostre. La força d’aquest impacte, segons l’impuls,

d’acord amb el pes del cos, podria superar els 620 N, de manera que novament el casc salva la

vida o, si més no, evita de patir un traumatisme cranial.

Si s’està en una labor d’explotació, que sovint pot arribar als 20 m d’altura, i una pedra plana

de 0,5 kg o d’1 kg a 10 m impacta al cap d’algú, el casc novament serà la salvació.

Cal imaginar què pot passar si una persona topa amb el cap contra el sostre d’una mina... Si

camina per la mina a una velocitat estàndard (5,3 km/h) el cap impactarà amb una força de

48,51 N (i ara és el moment de canviar d’unitat -del Newton al kg/força), la força d’impacte

serà de 4,95 Kg/força. Si la roca és plana, el cop serà molt fort, però si la roca és angulosa

L’afició als minerals

serà suficient per ferir la pell del cap i haver de rebre diversos punts de sutura. I una darrera

recomanació: cal procurar no córrer mai a l’interior d’una mina. Si hom corre a una velocitat

de 19,68 km/h (la velocitat mitjana en una mitja marató) i el cap xoca contra una roca, la força

d’impacte seria de 9,135 N. Seria, sens dubte, la seva darrera marató.

5.2.3. Ens hi veurem prou?

«Val més prevenir que curar.»

Desiderius Erasmus von ROTTERDAM (1466/1467/1469-1536), filòsof, filòleg i teòleg

holandès

En parlar de l’equipament s’ha parlat de passada sobre la il·luminació perquè em semblava

més adequat de tractar-ho en el seu context, que és quan s’és a l’interior de la mina.

Una bona il·luminació a l’interior d’una mina no és sols necessària sinó que és

imprescindible.

Avui, i sortosament, la ciència i la tècnica han anat juntes i han produït uns equipaments com

no n’havíem tingut mai abans. Al mercat hi ha llanternes frontals, de baix consum, mida més

petita i d’una gran durabilitat gràcies a la incorporació dels díodes LED, que permeten equips

amb bateria recarregable, que pesen molt poc, que combinen una autonomia més gran amb

una major potència lluminosa, de manera que es gaudeix d’una il·luminació òptima durant

més temps. S’ha apuntat directament un equip amb bateria recarregable, perquè és el

dissenyat per als treballs d’espeleologia i per tant creats per ser efectius en un medi subterrani.

A més de ser impermeables (molt recomanable si s’entra en una mina), disposen de molta

autonomia i permeten estades llargues amb una potència lluminosa òptima.

D’entrada, es desaconsellen altres llanternes frontals, sovint dissenyades com a element

auxiliar per atendre necessitats puntuals especialment per a la pràctica de l’excursionisme o

l’alpinisme, perquè redueixen el pes i limiten la font energètica a poques piles elèctriques,

cosa que implica una autonomia baixa i una potència lumínica també baixa. A més, pot

suposar un sobrecost per la compra de piles elèctriques si es vol gaudir d’una estada llarga a

l’interior de la mina.

Tot i que ho comentaré mes endavant, no soc gens partidari de l’ús de díodes emissors de

llum per il·luminar els minerals de les col·leccions. Considero que són òptims per al treball de

camp, però tenen dos grans inconvenients. El primer és l’enlluernament que provoquen en

creuar la vista amb el flux de llum d’un company, perquè tenen una gran intensitat lumínica i

L’afició als minerals

l’alta radiació que emeten en la part blava de l’espectre, d’energia més gran, pot causar danys

als ulls, especialment a la retina. El segon és que no reprodueixen gaire fidelment els colors

d’alguns minerals i això pot confondre, especialment amb els minerals de manganès.

A l’hora d’adquirir l’equip lumínic, els anuncis parlen de conceptes com ara lux, lúmens,

candela, vela... que poden confondre. No cal entrar en la definició de cada unitat perquè es

poden consultar en diversos mitjans i s’expliquen molt més encertadament del que podria fer-

ho jo. De tota manera, només pretenc facilitar la comprensibilitat d’aquestes unitats.

La potència d’un equip és el flux de llum de la font de claror i això s’expressa en lúmens. La

intensitat d’aquesta llum s’expressa en lux, que indica la quantitat de llum que il·lumina una

superfície. Concretament, un lux equival al flux d’un lumen sobre una superfície d’1 m²,

situat a 1 m lineal de distància de la font de claror. Amb l’aquiescència dels físics, permeteu-

me una comparativa per fer-ho més entenedor. 12 lúmens equivalen al flux de llum emès per

una candela i el lux fora el nombre de lúmens que incideixen sobre una superfície d’1 m²

situada a 1 m de l’espelma; en aquest cas, 12. De manera que 1.000 lúmens (83 candeles)

sobre una superfície d’1 m²il·luminen com 1.000 lux i 1.000 lúmens sobre una superfície de 3

m²il·luminaran com 333 lux. Cal introduir un tercer factor: la distància del feix o abast de la

il·luminació. Això es mesura en metres, fins on la llum projecta una quantitat de 0,25 lux, que

és aproximadament la llum emesa de la lluna plena en una nit clara i a camp obert. Per tal de

fer-nos-en una idea, la llum emesa per un llumí és de 0,9 lux! Però atenció amb el que diu la

física! La il·luminació decreix al quadrat de la distància. Per tant, una llanterna frontal amb

una potència de 80 lúmens i un abast d’il·luminació de 20 m, si volem il·luminar una galeria

d’1,70 m d’altura per 1,20 m d’amplada, és a dir, una àrea 2 m², a 1 metre gaudirem de la seva

màxima intensitat (40 lux) com la llum de tres espelmes, però a 2 m decreixerà al quadrat, de

manera que solament es tindran 10 lux; és a dir, poc menys de la llum d’una espelma. Per

tant, aquestes referències són les d’una llum ambient; una llum per estar quiets en un lloc

concret on no calgui massa llum. Per tant, quan es diu que un llum té un abast de 20 m, porta

a confusió.

Explicat això, som on volia arribar. Per què és imprescindible una bona il·luminació? I què cal

tenir en compte a l’hora d’escollir el millor equip?

Si en una mina emprem la llanterna de 80 lúmens de potència i 20 m d’abast, i no caminem

gaire de pressa (1,2 m/s), en el cas que hi hagués un pou al mig de la galeria molt

probablement no tindríem temps de reaccionar perquè ens costaria veure’l. Per tant, l’equip

d’il·luminació no ha de permetre veure’s-hi en un treball puntual, o en un espai determinat

L’afició als minerals

sinó que també ha de permetre anticipar el terreny. La millor manera d’anticipar el terreny és

que la llanterna frontal disposi d’una làmpada de llum focalitzada.

La majoria d’equips només compten amb una làmpada amb un angle elevat del focus de llum

que proporciona una claror àmplia. Per exemple, si l’amplitud del focus de llum és de 60º, a 3

m abastarà una amplitud de 3,5 m. Si és de 90º, a 3 m abastarà una amplitud de 6 m. Si es

disposa d’una segona làmpada amb un angle més baix d’amplitud del focus, s’obtindrà molta

claror en un punt concret i a una major distància, sempre que òbviament l’equip, a més,

disposi d’una potència considerable. Tot plegat permet concloure que una llanterna frontal

òptima per desenvolupar amb bones condicions la nostra activitat, serà la composta per una

doble làmpada; una amb baixa amplitud del focus per obtenir una llum focalitzada i

aconseguir una distància màxima del feix i una altra amb una major amplitud del focus per

disposar d’una claror àmplia, que permeti alhora diverses maneres d’adaptar la il·luminació a

qualsevol situació de treball. Si la seva potència és elevada, permetrà la millor il·luminació en

cada situació. Per exemple, una llanterna frontal de 1.100 lúmens de potència en la funció de

llum focalitzada abastaria fins a 200 m. I cal que compti amb una bateria recarregable que

permeti una autonomia suficient per a les taques que ens interessi fer.

L’afició als minerals

6. Del jaciment a casa

«L’accident és només ordre imprevist.»

NOVALIS, pseudònim de Georg Friedrich Philipp VON HARDENBERG (1772-1801), escriptor,

filòsof i enginyer de mines alemany

Si visiteu una mina, sempre heu de tenir molt en compte el seu terregall. És cert que era el

lloc on s’hi abocava el material estèril, però no és menys cert que hi és representat tota roca i

mineral extret de la mina, fins i tot del mineral objecte de l’explotació; el de baixa llei,

òbviament, que es considerés com a tal a l’època. Si la mina explotava Galena per a

l’obtenció del plom, tots els minerals associats anaven a parar al terregall: Esfalerita,

Calcopirita, Barita, Calcita, Quars, Dolomita... així com un llarg etcètera d’espècies

secundàries molt interessants per a qualsevol aficionat.

Què fora adient de fer en arribar en un terregall?

De ben segur que no començaria a picar de seguida perquè, sense pretendre-ho, estaríem

ocultant una informació que podria ser de molta utilitat. Suposem que sabem que es van

extreure minerals de níquel en una mina de Galena, que no van ser aprofitats industrialment i

van anar a parar al terregall. Durant un període llarg de temps han estat exposats, doncs, a

l’atmosfera, fet que hauria propiciat la formació de sulfats secundaris de níquel al seu voltant.

I com que el níquel és un element cromòfor, aquestes restes tindrien un color verd particular,

que ens servirien d’indicador.

Per tant, és recomanable, abans que res, baixar fins a la part inferior del terregall, la part en

contacte directe amb el sòl i recorreria tot el seu relleu buscant el més petit indici de color. Si

no hi ha sort, m’enfilaria un parell de metres i recorreria de nou tot el relleu mantenint aquesta

altitud i així fins a trobar-ne una mostra. Aquesta mostra ens podria indicar que en aquell punt

o des d’aquell punt, fins al llavi superior del terregall, hi podria haver una concentració

d’exemplars com a resultat d’haver-hi abocat una o més càrregues d’estèrils que

continguessin minerals de níquel.

Llavors, es tracta de començar a cavar de baix cap a dalt. Podem ser afortunats i trobar-ne a

prop de la superfície, cosa que indicaria que van ser dels darrers materials a extreure de la

mina. Però sovint passa que van ser abocats en els inicis o, si mes no, molts abans de

finalitzar l’explotació. Això requeriria treure molta pedra i com que no disposarem de

L’afició als minerals

maquinària per poder rebaixar el terrer, caldrà aplicar-hi enginy i força a part d’emprar la

nostra força muscular. Ho explico tot seguit.

Caldrà seure per sobre del lloc a remoure, donant l’esquena al llavi superior del terregall.

S’haurà de portar protector per a glutis, còccix i malucs. Fixarem els colzes a terra i

doblegarem els braços aproximadament uns 45º, tot col·locant les mans solapades a la regió

lumbar. Caldrà procurar mantenir alineada la columna vertebral, des de les vèrtebres cervicals

fins a les lumbars, sense flexionar-les, per no comprometre l’estructura. Els discos

intervertebrals podrien pressionar els nervis i provocar força dolor. A continuació,

doblegarem les cames deixant caure els genolls cap als costats, talons junts i els peus oberts

uns 140º o el que la flexibilitat de cada u permeti, contra el material que es vulgui desplaçar.

Finalment, estendrem les cames tot exercint pressió a la zona posterior dels malucs i no a la

regió lumbar i amb els peus empenyerem els materials terregall avall. Cal no estendre les

cames del tot per evitar lesions als genolls, mantenint-les lleugerament flexionades. Amb

aquest moviment, desplaçarem diverses tones de material en pocs minuts. En tractar-se d’un

exercici d’alta intensitat i sotmès a variables, que poden impedir-nos de fer els moviments

adequadament, no se n’ha d’abusar i aturar-se en cas de sentir dolor. Recordeu que abans de

fer aquest exercici, caldria fer un escalfament muscular per evitar lesions. Aquesta tècnica

permet, entre d’altres coses, mantenir descansada la part del cos que intervé en altres

activitats, com la de cavar o martellejar. De martellejar, n’hem de parlar!

Suposem que trobem un gran bloc de pedra en què hi ha indicis clars de minerals de níquel,

però mesura uns 60 centímetres cúbics. Caldrà reduir-la mitjançant l’ús del martell. Si hem de

martellejar un bloc gran de pedra, ja sigui directament amb el martell o ajudats amb una

escarpra, una bona recomanació és agafar el martell i, abans de començar a picar, cal

assegurar-nos que el dors de la mà està perfectament alineat amb l’avantbraç; és a dir, sense

flexionar el canell. També ha d’estar alineat el capçal del martell, procurant de mantenir

aquesta posició durant el martelleig. Pot passar que amb els cops, el martell tendeixi a rotar,

de manera que el capçal es desviï, i sense adonar-nos-en, estaríem picant amb el canell

flexionat. Aquesta posició incorrecta provocaria la compressió interna del canell que, sumat a

la força prènsil amb què s’agafa el martell, a les vibracions i a la intensitat de la pròpia

activitat, causaria la inflamació de l’embolcall dels tendons flexors del canell i la conseqüent

disminució del reg sanguini del nervi. Això faria que notéssim dolor al canell, fatiga

muscular, disminució de la destresa i de la sensibilitat, i a més, com a conseqüència de

flexionar el canell excessivament, també es produiria una inflamació en els tendons del colze,

amb idèntics efectes, fins al punt d’invalidar-nos temporalment. Per tant, hem d’estar molt a

L’afició als minerals

l’aguait de mantenir la posició correcta durant el martelleig i si notem cap dolor, aturar-nos

momentàniament.

Una altra qüestió a tenir molt en compte quan es treballa amb el martell és respirar. Pot

semblar obvi, però sense ser-ne conscients, sovint quan es pica, es conté la respiració de

manera que el cervell no rep l’oxigen necessari. I en una situació perllongada en el temps,

faria augmentar la pressió arterial i es podria patir una síncope. Si es nota cap sensació de

manca d’aire, d’ansietat, de mal de cap, de mareig, de cansament excessiu, de ganes de

vomitar, de calfreds, de visió borrosa o de pèrdua de sensibilitat, cal aturar l’activitat

immediatament, reposar i recuperar el ritme de respiració.

Martellejar és un treball dinàmic amb el qual es pot sobrecarregar la musculatura i, com a

conseqüència, patir fatiga muscular. No convé pas patir-ne, perquè la recuperació seria tan

lenta que podria invalidar-nos durant algunes hores. Per tant, si es nota que el ritme cardíac

augmenta, cosa que voldrà dir que el cor ha de bombejar més sang cap als músculs, caldrà

aturar l’activitat una estona i descansar abans de tornar a reprendre-la, a fi d’alleugerir la

tensió acumulada. Hi pot ajudar fer algun exercici o estirament per relaxar la zona afectada.

Això porta a maximitzar la velocitat del cap del martell en cada cop que es doni. Es

començarà procurant mantenir la posició del martell tal i com s’ha indicat, subjectar el mànec

pel seu extrem inferior. Mai no ha de quedar part del mànec sobresortint per la part inferior

del nostre puny. Així la força d’impacte serà màxima i la fatiga muscular menor. No s’ha de

picar mai cap amunt perquè la gravetat en reduiria l’acceleració i, per tant, l’energia

subministrada fatigaria la musculatura. Cal picar sempre cap avall, tot intentant tenir el major

espai a fi de poder alçar el martell a la posició més alta. Llavors, amb l’ajuda d’espatlla i braç,

cal aplicar la màxima acceleració possible, que sumada a l’acceleració addicional que ens

proporcionarà la força de la gravetat, s’aconseguirà amplificar al màxim la força de cada cop.

Cada cop s’ha de donar de manera que tota la superfície de la cara del martell colpegi

paral·lelament la superfície d’impacte, evitant els cops en angle, tant per no perdre energia en

el cop com per evitar les lesions que pot ocasionar al canell.

Esberlat el bloc de pedra que conté el mineral de níquel, veiem que forma un nucli més o

menys esfèric dins d’un fragment d’aquest bloc. Si se’l vol extreure sense malmetre’l,

requereix fer-ho amb molta cura i aplicar-hi molta força en unes àrees petites i concretes. S’ha

de descartar, per tant, el martelleig directe i caldrà optar per usar una escarpra de manera que

es traslladarà tota l’energia cinètica del martell en un punt concret de la roca. Com que la

pressió és una magnitud que ve donada per la força dividida per l’àrea, la força del martell

aplicada sobre el cap de l’escarpra tindrà major pressió. Aquest força es propagarà al llarg del

L’afició als minerals

cos de l’escarpra com una ona de pressió fins a arribar a la punta, que és quan permetrà tallar

la roca per obtenir l’exemplar desitjat.

En cas de trobar un exemplar que vulguem endur-nos a casa, cal pensar, en primer lloc, com

en preservarem la seva integritat durant el trasllat. Després d’intentar-ho amb diversos

materials, des del paper absorbent, cotó, paper de diari, espuma, fins a diversos plàstics, vaig

obtenir el millor resultat amb el film alveolar o més conegut com a plàstic de butllofes. Els

alvèols estan plens d’aire que actuen com a amortidors i protegeixen dels cops, ja sigui amb

altres mostres o bé de caigudes i preserven l’exemplar de ruptures possibles. Aquest plàstic

està fabricat amb polietilè, que és elàstic, lleuger, impermeable, flexible i químicament neutre.

Per tant, el material no desprèn cap element que a curt o mig termini pugui interactuar amb el

mineral. En cas d’exposar-lo a les radiacions ultraviolades (al sol), iniciaria el seu procés de

degradació, cosa que no ha de passar si es té un mínim de cura i es guarda a la motxilla. Una

protecció òptima del mineral exigiria tres capes de film alveolar i això pot ser un inconvenient

perquè ocupa molt d’espai. Si no es fa servir aquest plàstic, es pot recórrer al paper absorbent

(paper de cuina) per embolcallar els exemplars.

Pel que fa als minerals amb cristalls d’hàbit capil·lar, acicular o tabular prim, és convenient

disposar d’una caixa de cartró ondulat amb tapa. Caldria folrar amb film alveolar la matriu i

deixar a l’aire els cristalls, perquè cap material podria protegir aquests cristalls fins a casa, per

molt a prop que fos. Si es va a la recerca de minerals que siguin higroscòpics i/o

deliqüescents, recomano, a més, proveir-se de bosses de tancament hermètic de polietilè i

dipositar els exemplars embolcallats a l’interior. No estaria de més incloure-hi bosses de gel

de sílice a fi de reduir la humitat relativa tant com sigui possible.

L’afició als minerals

7. El gabinet de treball, el nostre sancta sanctorum

«L’èxit no s’aconsegueix amb qualitats especials. És, sobretot, un treball de constància,

mètode i organització.»

Victor Hugo (1802-1885), esriptor francès

El gabinet de treball és o serà l’espai de casa on s’ubicarà la col·lecció, la biblioteca i

l’equipament per a l’estudi i les anàlisis tot i que dependrà, és clar, de l’espai disponible. De

tota manera, si es pot escollir, una habitació amb recambró complauria les aspiracions de

qualsevol aficionat. Si, a més, la cambra rep llum del nord, molt millor perquè és mes blanca i

té menor radiació ultraviolada, cosa que evitaria perjudicar algunes espècies fotosensibles. En

aquesta cambra amb llum natural s’hi pot instal·lar la biblioteca, i els equips d’estudi. Al

recambró, on no hi arribarà la llum natural, s’hi pot instal·lar la col·lecció.

7.1 La vitrina

La vitrina és una de les peces del gabinet que el col·leccionista vol disposar de seguida amb la

finalitat de mostrar el patrimoni a familiars, amistats i coneixences. La vitrina és el moble que

permetrà exposar els minerals que es considerin mes rellevants de la col·lecció. Comporta una

despesa gran i representa una inversió que caldria mesurar i estudiar amb molta cura. Per tant,

l’exposició d’algunes reflexions han d’ajudar a prendre la decisió més encertada.

Fer construir un conjunt de vitrines adequades per a aquesta finalitat és car. Quan es comença·

una col·lecció, pot ben ser que la família no estigui disposada a fer aquesta despesa o no es

tinguin els recursos suficients per assumir-la. En la majoria dels casos es comença per tenir

peces modestes i amb els anys es va guanyant nivell.

És aconsellable evitar fer grans mobles i omplir l’espai de vitrines. En començar, és preferible

optar per mòduls. Així, es pot començar amb un mòdul i, si l’afició continua i la col·lecció

augmenta tant en quantitat com en qualitat, se’n van incorporant Si no es continua i s’acaba

amb un sol mòdul, seguint alguns dels suggeriments que tot seguit detallaré, s’hi podria donar

una altra finalitat i la inversió no seria malaguanyada. Per tant, convé que la vitrina sigui

idònia a les circumstàncies de l’inici de la col·lecció perquè amb els anys voldrà dir que

s’haurà fet una bona inversió.

Una vitrina idònia és la que compleix unes característiques de funcionalitat específiques. No

es tracta, en cap cas, d’un moble de fusta noble i vidres de seguretat. Sempre he cregut que no

ha de valdre més el farciment que el gall. Les vitrines han de complir dues funcions

L’afició als minerals

fonamentals: permetre que els exemplars exposats llueixin en tota la seva esplendor i

preservar-los de qualsevol agressió possible i/o eventual. En aquest sentit, tot i que ho

detallaré en el capítol corresponent, avanço que només optaré per una il·luminació externa a la

vitrina.

En un mercat tan ampli com l’actual es poden trobar nombrosos articles que presumiblement

podrien satisfer les nostres expectatives, però posem-hi objectivitat.

Si l’espai de què disposem no és gaire ampli, recomanaria començar amb una vitrina modular

per fixar-la a la paret. L’estructura de suport de la caixa de visualització podria estar fabricada

amb alumini anoditzat dur, extrusionat. Aquest alumini ha estat tractat per augmentar la capa

passivant d’òxid (normalment de 20 a 100 Armstrong, és a dir, 0,000002 a 0,00001mm,

invisible a ull nu) que, de per si, es forma de manera natural sobre aquest metall tot

augmentant la resistència a la corrosió, especialment la provocada per la humitat o l’aire,

alhora que augmenta la seva duresa equiparant-se a la de l’acer, però amb l’avantatge que és

molt més lleuger. Caldrà que la caixa sigui hermètica a fi que impedeixi el pas de l’aire i, per

tant, l’entrada de pols.

I per què no el ferro, l’acer o la fusta?

El ferro s’oxida fàcilment sense formar una capa passivant i té una alta densitat: 7,87 gr/cm³

(la densitat de l’alumini és de 2,70 gr/cm³). L’acer també té una alta densitat (una mitjana de

7,85 gr/cm³). La fusta, malauradament molt emprada, presenta un problema sovint poc

considerat, però que cal tenir molt en compte donada la naturalesa de les peces a conservar.

Es tracta de la seva capacitat d’alliberar àcids orgànics, principalment la del roure (l’àcid

acètic pot representar el 4 % del pes) i la del castanyer. Passa el mateix amb els aglomerats

(en menor mesura els aglomerats per pressió perquè no contenen aglutinants) i els

contraxapats, no tan sols per la fusta amb què estan elaborats sinó també per les resines

emprades per aglutinar-la i les coles utilitzades per encolar les capes de contraxapat.

La fusta sol reaccionar amb el vapor d’aigua present a l’aire i allibera formaldehid i àcid

fòrmic, que actuen alhora de catalitzadors en el procés d’hidròlisis de les membranes de les

cèl·lules que formen les fibres de la fusta i emeten majoritàriament àcid acètic, cosa que

afavoreix una atmosfera àcida que pot provocar corrosions en algunes espècies minerals,

principalment en carbonats, i arriba a desllustrar-los. En menor mesura, també emet àcid

fòrmic, que pot provocar importants alteracions en els minerals metàl·lics, fins i tot amb

humitats relatives baixes, per sota de les recomanades en els museus (50-55 %) i ataca molt

particularment el coure. En conclusió, doncs, no és recomanable emprar fusta per a les

vitrines. Però en cas de tenir vitrines d’aquest material, caldria mantenir, en el seu interior,

L’afició als minerals

una humitat relativa molt baixa, per sota del 40 %, ja que s’ha demostrat que en disminuir la

humitat relativa, la velocitat de corrosió decreix. Es pot reduir l’índex d’humitat relativa de

diverses maneres, encara que la més econòmica i efectiva fora col·locar a l’interior de les

vitrines paquets de gel de sílice, un producte amb una àmplia oferta al mercat. És recomanable

que aquests paquets estiguin confeccionats amb tela Tyvek (marca registrada de la casa

DuPont), que permet absorbir la humitat alhora que impedeix que els microorganismes que

puguin desenvolupar-s’hi en puguin sortir.

El gel de sílice és un polímer sintètic a base d’òxid de silici. Com que és químicament inert,

innocu, estable, no corrosiu, ni deliqüescent, és ideal per a la preservació dels minerals. Pel

que fa al contingut del gel de sílice necessari, caldria calcular el volum en litres; és a dir,

multiplicar el llarg, per l’ample, per l’alçada en centímetres. El resultat preliminar es dividirà

per 1.000 i el resultat final serà en litres. Llavors, tenint en compte que per 8 litres cal un pes

de 10 g, s’aplicarà una regla de tres i s’obtindrà el pes necessari del contingut en gel de sílice

que ha de contenir la bossa. Si es disposa d’una vitrina i no es tanca hermèticament, és millor

protegir els exemplars amb urnes o capses de plàstic, de manera que a cada una que contingui

un mineral susceptible de veure’s afectat per la humitat relativa, s’hi pot col·locar una bosseta

de gel de sílice. Posem per cas que tenim un exemplar d’argent en una urna de 6 cm x 6 cm de

base i 10 cm d’alçada. Obviant el mineral, el volum té 360 cm². Per tant 0,36 litres, de

manera que un sobre de 0,5 g de gel de sílice serà suficient.

Aclarits aquests primers dubtes, caldrà escollir el color de la caixa de visualització. Tot i que

es pugui pensar que aquest detall és una qüestió de gustos, també convé fer-ne alguna

consideració. Creiem que ha de complir dues condicions:

• que no incideixi en la percepció del color de les peces presentades. Això farà que haguem

de limitar els colors acromàtics (negre, gris o blanc)

• que eviti l’enlluernament indirecte, cosa que desaconsella tenir fons clars i brillants, que

poden provocar reflexos lluminosos intensos que, en conseqüència, causen fatiga visual i

dificulten la resolució de les imatges. Això faria que percebéssim un contorn difuminat i

no seríem capaços de copsar els detalls de l’exemplar observat. Un fons blanc actuaria

com un panell de retroil·luminació.

Per tant, convé optar per un fons que permeti el contrast positiu amb el mineral. Sembla doncs

que és preferible un fons negre i mat a qualsevol altra opció. També caldrà evitar que el color

sigui fet amb pintura líquida a fi d’evitar les emissions contaminants d’aquestes matèries i

caldrà procurar que s’esmaltin, fet que augmenta l’hermeticitat del contenidor, o bé com a

última opció, que es revesteixi de pintura acrílica en pols cuita al forn.

L’afició als minerals

Un cop es té la caixa de visualització, cal fer atenció a la part mes important: la frontal. El

tancament ha d’evitar tant com sigui possible que els minerals exposats puguin ser agredits

per agents externs i ha de permetre observar-los en les millors condicions possibles. La meva

recomanació és fer servir un sistema poc emprat però molt efectiu: una porta amb fulla

abatible basculant, amb l’eix de gir a la part superior de manera que s’obri cap amunt

mitjançant amortidors telescòpics o compasses abatibles (semblant a la capota del maleter de

molts vehicles o als armaris d’algunes cuines) i amb el marc d’alumini, com el de la caixa de

visualització. Aquest sistema permet més espai de visió i facilita la neteja dels vidres, tot

evitant accidents que podrien ser molt greus i estalviar-nos que els minerals pateixin danys

per les molestes vibracions que produeix una porta corredissa en desplaçar-se sobre una guia

o per portes abatibles convencionals, que solen desajustar-se perquè solen obrir-se més sovint

que les d’un museu o bé perquè topen amb la caixa de la vitrina.

El tancament ha de ser hermètic i estanc, de manera que impedeixi el pas a alguns del pitjors

enemics de moltes de les nostres espècies minerals com és l’aire i, per tant, la pols i la

humitat. Si s’aconsegueix un major control de la temperatura i òbviament de la humitat

relativa a l’interior de la vitrina, una junta de cautxú sintètic pot ser-nos molt útil. Finalment,

convé que la porta tingui un bloqueig amb balda o pany a la part inferior.

Sobre l’envidrament de la porta, és recomanable emprar una sola fulla de vidre antireflector.

En cas de preveure l’exhibició de minerals sensibles a la llum, es pot optar per un vidre

protector contra radiacions proveït d’un recobriment antireflector. El vidre que s’empra

habitualment en envidrament reflecteix fins a un 8 % de la llum incident i ofereix una

resistència a les radiacions ultraviolades de només un 20 %. En canvi, la prestigiosa casa

alemanya Schott fabrica vidres que reflecteixen menys d’un 1 % de la llum incident, de

manera que la separació entre interior i exterior desapareix i per tant, és pràcticament

invisible, i pot arribar a bloquejar fins al 99 % de les radiacions ultraviolades perilloses. Això

ens permet gaudir, entre altres avantatges, d’una altíssima fidelitat cromàtica i evitar els danys

per radiacions. Si la nostra economia no ens permet col·locar un vidre com aquest, s’ha de

saber que un vidre antireflector d’uns 6 mm de gruix només disminueix la il·luminació entre

un 3 i un 3,5 %, mentre que un vidre normal del mateix gruix la disminuirà entre un 10 i un

10,5 %. Si hom decideix col·leccionar minerals radioactius i els vol exhibir, és molt

aconsellable tenir el vidre protector contra radiacions de raigs gamma, d’una gran

transparència i amb un contingut del 65 % en pes d’òxid de plom que assegura una protecció

excel·lent. Això no només es faria servir per l’envidrament de la porta sinó que també es

podria folrar per dintre la caixa de visualització, per evitar la propagació de les radiacions.

L’afició als minerals

Només faltaria col·locar un sistema de cremalleres laterals que permetria arrenglerar els

suports sobre els quals es recolzarien els prestatges de vidre. Però, quin vidre, quina amplada,

quina profunditat, a quina distància l’un de l’altre?

Arribats en aquest punt, es pot optar per una mida que permeti exhibir peces de format molt

variable; per exemple, d’uns 115 cm d’amplada, uns 80 cm d’alçada i uns 23 cm de fondària.

Però si es volen exhibir només minerals de petit format, podria ser d’uns 15 cm, que permetés

col·locar prestatges de fins a 110 cm d’amplada i entre 15 cm i 18 cm de fondària. I si es

volen exhibir només minerals de petit format, la mida podria oscil·lar entre 8 i 10 cm i un

gruix de 0,8 a 1 cm. Si es decideix posar-los de vidre comú, o d’un gruix menor, si es fa servir

un vidre temperat, el cost s’incrementarà notablement. Són visualment més elegants,

maximitzen l’espai i permeten que passi més llum.

I totes aquestes mides, per a què? Senzillament perquè les mides dels prestatges permeten

exhibir peces de mida considerable sense que el vidre flexioni. I també perquè a menor

fondària de la vitrina major estalvi d’espai, i perquè a menor proporció del mòdul, menor pes.

I això permet que es pugui subjectar a la paret, amb la qual cosa es minimitzen els riscos i es

poden exhibir temàtiques distintes, si s’empren mòduls separats. Si es pengen o estan

suspesos, a sota mateix dels mòduls s’hi poden tenir calaixeres. Unes vitrines modulars a

l’alçada de la visual permeten gaudir plenament de les peces i il·luminar-les externament de

manera adequada. Tanmateix, una vitrina modular d’aquestes mides es pot instal·lar-se en

molts espais de la casa.

Finalment, les vitrines cal que portin un perfil en angle recte d’ales iguals, soldat a tota

l’amplada del mòdul, tant a la part superior com a l’inferior, amb els orificis que permetin

collar-lo a la paret. En dues paraules: hermètica i estanca.

Insisteixo en aquestes dues condicions. De ben segur que moltes persones es preguntaran si

conservo els exemplars en urnes i/o capses i els preservo de la humitat, dels gasos, de la

pols...? La resposta és que mai no es fa prou per preservar-los. La majoria de capses o urnes

que hi ha al mercat o que puguem encarregar de construir, no són del tot hermètiques i encara

menys estanques. Eviten, en part, els agents nocius però no els barren pas el camí del tot.

L’única manera d’estar segurs que les peces estan exposades amb les majors garanties és que

la vitrina sigui hermètica i estanca.

I un cop es té la vitrina, on es penja? Aconsello que preferentment sigui en una paret mestra;

és a dir, la que té una funció estructural o, com a segona opció, una paret mitgera; que també

té una funció estructural però és comuna a dos immobles. En cap cas, convé penjar-la en un

envà perquè solen ser parets primes, que divideixen espais i sovint estan fabricades amb

L’afició als minerals

materials lleugers i fràgils, aixecats moltes vegades directament sobre l’enrajolat, paviment o

parquet i no suporten gaire càrrega. A més, no és aconsellable perquè són parets que solen

estar molt sotmeses a vibracions externes i, especialment, internes. En fer de separació

d’estances solen ser parets on s’emmarquen les portes. I els cops de porta causen vibracions

que provoquen danys mecànics als minerals. Per tant, si no es poden penjar en una paret

mestra o mitgera, caldrà replantejar-se com acabar la vitrina modular. Si l’espai ho permet,

suggereixo que reposi sobre un moble de calaixos, com detallaré a continuació. I si l’espai és

limitat, ens podem plantejar fer-la fins que descansi a terra, destinant tot l’espai a exhibició o

bé deixar la part inferior per a llibreria o prestatgeria. En última instància, s’hi podrien posar

suports, tot i que si és molt estreta, pot ser una mala solució, tant per les vibracions com per la

pròpia inestabilitat.

A l’hora d’escollir un model o encarregar-ne la seva fabricació, caldrà tenir en consideració

totes les observacions fetes en tractar de les vitrines, fent especial atenció que siguin

hermètiques i estanques. Si els calaixos són de metall, convé que estiguin igualment esmaltats

o revestits de pintura acrílica en pols, cuita al forn. I si són de plàstic, que no emeti productes

que puguin malmetre els minerals, com ara el polipropilè, el poliestirè o els plàstics acrílics. I

recordem que no han de ser mai de fusta.

Els calaixos són elements cars del mobiliari. Per tant, proposo una solució que pot ser

igualment funcional i efectiva: encarregar una carcassa amb porta, hermètica i estanca, a fi

d’evitar la contaminació externa i d’unes mides que permeti de posar-hi, en el seu interior, un

o diversos mobles arxivador, amb calaixos intercanviables. Recomano la marca catalana Clen,

que fabrica tant la carcassa com les safates o calaixos de poliestirè antixocs. I a més, fabrica,

amb el mateix plàstic, unes cubetes divisòries de moltes mides que, posades dintre els

calaixos, permeten classificar els minerals i prescindir de divisòries de cartró o altres

materials que els podrien perjudicar. Aquests mobles arxivadors tenen una fondària de poc

més de 37 cm. Els calaixos són totalment intercanviables i se’n poden trobar de tres mides

diferents (2,5 cm, 5,5 cm i 8,5 cm d’alçada). Això permet posar-hi exemplars de diverses

mides. I finalment, a fi d’evitar la contaminació interna, fora convenient tenir tots els

exemplars en caixes o urnes tan hermètiques com sigui possible.

7.2. La il·luminació

«El no voler és la causa, el no poder, el pretext.»

Lucius Anneus SÈNECA (4aC-65), filòsof i polític romà

L’afició als minerals

Quan ens plantegem il·luminar adequadament la col·lecció hem de tenir en consideració, a

més dels lúmens i els lux, la temperatura de color de les làmpades i la seva capacitat de

reproducció cromàtica.

Per entendre el concepte de temperatura de color cal conèixer un dels estudis del físic,

matemàtic i enginyer britànic William Thomson (1824-1907) i concretament, un dels

experiments que el va portar a crear una escala termomètrica. L’experiment consistia a

escalfar un fragment de carbó mineral i comprovar el canvi de color que experimentava a

mesura que anava augmentant la temperatura, de manera que el carbó a menor temperatura

prenia un color vermellós, que anava variant, segons augmentava la temperatura, de

l’ataronjat al blau. O sigui que una determinada temperatura corresponia un determinat color.

Pels seus nombrosos estudis i invents, Thomson va rebre el títol nobiliari de baró de Kelvin i

d’aquí ve que l’escala termomètrica sigui coneguda avui com l’escala de Kelvin, així com una

de les unitats de temperatura del sistema internacional, els graus Kelvin, que s’expressa amb

el símbol K. Els zero graus kelvin corresponen a -273,15º C, i es considera el zero absolut; és

a dir, la temperatura en què hi ha una manca de moviment mol·lecular en la matèria.

Per tant, una làmpada amb una baixa temperatura de color emetrà molta radiació a la franja

dels vermells i ataronjats. 1.700 K equivalen al color de la llum d’un llumí i 1.850 K a la

d’una espelma. Així, les làmpades que emeten un color de llum entre els 1.500 K i els 4.500

K se’n diuen de llum càlida. Com que la llum de dia té una temperatura de color de 5.500 K,

les làmpades que emeten un color de llum entre els 4.500 K i els 5.500 K se’n diuen de llum

neutre. I les làmpades per sobre dels 5.500 K se’n diuen de llum freda, perquè s’acosten als

10.000 K, que és el color de la llum d’un dia de cel blau.

Un altre indicador que cal tenir present a l’hora d’escollir les làmpades que han d’il·luminar

els exemplars és l’índex de reproducció cromàtica (IRC) o CRI, en anglès. Novament, amb el

permís dels físics, simplificaré l’explicació dient que es tracta d’una escala comparativa, amb

un rang del 0 al 100, en què el 100 es considera la capacitat que té una determinada làmpada

de reproduir amb la major exactitud possible els colors dels cossos comparant-ho amb els

colors reproduïts per font de llum de referència d’entre 4.500 K i 5.000 K.

7.3 La il·luminació, a dins o fora de la vitrina?

«La vertadera ignorància no és la manca de coneixements, sinó el fet de negar-se a adquirir-

los.»

L’afició als minerals

Karl Raimund POPPE (1902 -1994), filòsof austríac

Sense preàmbuls, no és gens recomanable la instal·lació de cap sistema d’il·luminació a

l’interior de la vitrina. Tot i que hi ha molts motius per fer una afirmació tan categòrica, en

destaquem quatre:

• la temperatura

• les vibracions

• les reaccions fotoquímiques

• els possibles danys oculars

Imagino que alguns lectors hauran pensat que la col·locació de tires LED podria evitar

algunes d’aquestes conseqüències, però no és així. Sí que es poden evitar les vibracions si

s’instal·la la font d’alimentació a l’exterior de la vitrina, però pot acabar tenint problemes amb

la temperatura amb les reaccions fotoquímiques i pot causar danys oculars.

Cal saber que gran part de l’energia consumida per les diverses fonts d’il·luminació

conegudes es converteix en calor. En el cas dels halògens, és una font de llum incandescent de

quars halògena, que pot ser el 90 % de l’energia. En els fluorescents, és una làmpada de

descàrrega de vapor de mercuri, d’entre el 60 % i el 80 % i els LED, el díode emissor de llum,

fins a un 70 % es converteix en calor! Per tant, fixar tires LED a l’interior d’una vitrina

generarà un augment de la temperatura que afectarà seriosament alguns minerals

termosensibles, de molt baixa conductivitat tèrmica com ara el Sofre, la Cerussita o la

Fluorita. El Cinabri s’enfosquirà fins que, per sobreescalfament, es convertirà en

Metacinabri, de color negre o el Realgar, que amb l’augment de temperatura n’accelera la

seva descomposició fotoquímica. A més, si les tires LED es fixen directament a una superfície

susceptible de cremar-se pot originar un incendi perquè no incorporen dissipadors de calors.

Es pot evitar adherint-la sobre una superfície molt conductora de calor, com l’alumini, que

actua de dissipador de la calor. Això evitaria el risc de sobreescalfament i n’allargaria la vida

útil, però no impediria que la temperatura a l’interior de la vitrina augmentés

progressivament.

Un díode LED emet llum a una temperatura de color superior als 6 000 K. A fi de disminuir

aquesta temperatura, els fabricants afegeixen capes de fòsfors. Tot i així, segueix emetent

molta més llum blava de la desitjada i el problema es veu agreujat quan, a causa de la calor

que genera, deteriora el recobriment de fòsfor que porten els díodes per mitigar l’excés de

llum blanca, fet que redueix la seva vida útil, altera la reproducció cromàtica i perd intensitat.

Però encara és pitjor perquè augmenta considerablement l’emissió de llum de la franja

L’afició als minerals

blavosa de l’espectre, el més proper a la radiació ultraviolada, que en tenir un major nivell

d’energia, provocarà molèsties als ulls i fins i tot pot provocar danys oculars irreversibles.

Els nostres ulls filtren millor la llum verda i vermella perquè porten menys energia fotònica.

Llavors, si la llum blava entra en contacte amb la còrnia de l’ull provoca una refracció i

impedeix enfocar amb claredat els objectes. També provoca una certa aberració cromàtica i

una sensació de miopia molesta. I tot plegat farà parpellejar més sovint, de manera que el

reajustament acomodatiu serà més constant i provocarà mal de cap i fatiga ocular.

Però la cosa no queda aquí. Els LED emeten llum blava a una longitud d’ona de 482 nm, però

els cristal·lins dels nostres ulls només aconsegueixen bloquejar el 60 % de les radiacions de

l’espectre de llum blava, entre els 440 i els 500 nm. Diferents assajos de laboratori, efectuats

en rates i en cèl·lules in vitro, han evidenciat que aquesta longitud d’ona és una de les causes

de la mort de les cèl·lules de la retina, i que pot ser una causa de la degeneració macular.

En definitiva, la llum blava augmenta la quantitat d’energia que reben els nostres ulls. Per

tant, no és recomanable tenir una font d’il·luminació davant dels ulls i en conseqüència, no

s’han d’instal·lar làmpades a l’interior de les vitrines.

Seguim. Les làmpades halògenes emeten molta radiació infraroja. Els fotons infrarojos

escalfaran les superfícies dels minerals i això farà que els que són termosensibles puguin patir

danys irreversibles. Per exemple, les Fluorites s’esquerdant o els exemplars de Sofre

espetegaran. Encara que la majoria de sistemes d’il·luminació usuals a les cases, com ara els

LED o els halògens no emeten radiacions ultraviolades o bé en protegeixen, encara hi ha qui

pot emprar tubs fluorescents. Aquests tubs sí que n’emeten, si no és que porten un filtre per

evitar-ne l’emissió. No són radiacions necessàries per observar els minerals ni en milloren la

reproducció cromàtica. En canvi, sí que poden danyar-los provocant reaccions fotoquímiques.

A més, la seva il·luminació és difusa i emfasitza els colors que contenen blau. I, si no fos

prou, també desprenen una gran quantitat de calor.

Si tot i així encara hi ha qui vol instal·lar llum a l’interior de la vitrina, el més adient seria

il·luminar els exemplars amb llargues conduccions de llum a través de la fibra òptica, tot

situant els equips de la font de llum tan lluny com sigui possible de les vitrines. Si s’empren

làmpades LED i conduccions llargues, la calor transmesa es dissiparà força i al no emetre

radiació ultraviolada la col·lecció no patirà danys. Però hi ha dos inconvenients. D’una banda,

els contres inherents a la pròpia il·luminació LED i, de l’altra, l’elevat cost de la instal·lació.

Si a més es vol tenir una fidel reproducció cromàtica, la font de llum haurà de ser la làmpada

halògena. Però a fi d’evitar la transmissibilitat de la calor i la radiació ultraviolada a través de

la conducció de la llum, caldran equips molt costosos amb ventiladors molt potents i

L’afició als minerals

silenciosos i filtres cars de llum ultraviolada. Si hom s’ho pot permetre, és una opció

excel·lent, però si no, cal deixar aquesta instal·lació per als grans museus.

7.4. La il·luminació: on i quina?

«Qui vol fer alguna cosa, troba la manera. Qui no vol fer res, troba una excusa.»

Proverbi àrab

Fóra òptim instal·lar riells al sostre de l’habitació per poder col·locar-hi els punts de llum o

focus necessaris fins a obtenir la il·luminació desitjada. L’angle d’obertura dels reflectors

d’aquests focus externs ha de ser sobre els 30º, que és l’obertura òptima per il·luminar

objectes segons la Smithsonian Institution perquè rep una lluminositat elevada, uniforme i

amb menys reflexos. De fet, és obvi ja que si s’augmenta l’obertura de l’angle, es dispersa la

lluminositat i s’envairia la línia normal de visió, tot projectant la nostra ombra sobre els

minerals.

I quins focus: amb LED o amb halogen? S’ha escrit tant sobre aquest dilema, que abans

convindria conèixer les necessitats del col·leccionista i preguntar-se sobre la temperatura de

color, la potència o l’IRC (Índex de Reproducció Cromàtica).

L’últim d’aquests aspectes és el que té la resposta més fàcil. Només s’escolliran làmpades

amb un índex de reproducció cromàtica IRC d’entre el 90 i el 100 %; és a dir, les que tenen

una reproducció cromàtica excel·lent. Totes les que estiguin per sota d’aquests tants per cent

caldria descartar-les.

I la temperatura de color? La temperatura de color òptima és la que permet una reproducció

cromàtica del 100 %; és a dir, els 3.000 K d’una làmpada halogen. Cal tenir clar que una

major temperatura de color disminueix l’índex de reproducció cromàtica, té un pitjor confort

visual i dona la sensació de llum freda. Si es contrasta la llum de temperatura de color de

3.000 K. amb la llum dels hospitals, d’alguns grans centres comercials o de grans oficines pot

semblar càlida i si s’opta per aquesta temperatura de color, que oscil·la entre 3.500 K i 5.000

K, a més del que s’ha comentat, augmentarà el contrast de colors. Insistirem, una vegada més,

que el més important és tendir a la reproducció cromàtica del 100 % dels exemplars exposats.

Ara per ara, la millor opció són les làmpades incandescents de quars halògenes, amb una

obertura del reflector d’uns 30º i d’una temperatura de calor de 3.000 K, amb filtre per a

radiació ultraviolada i infraroja, que genera un excel·lent espectre de llum i una reproducció

cromàtica del 100 %. Té cap inconvenient? Sí. Malauradament té un inconvenient important

L’afició als minerals

que és la calor que genera. Gairebé un 90 % de l’energia consumida la transforma en calor. Es

pot evitar? No. Però si els minerals s’exposen en un espai tancat, independent de la resta de

l’espai de treball o bé es fa per manera de disposar d’un interruptor independent de la resta de

la il·luminació ambient o es disposa d’un equip que permeti regular la seva intensitat; és a dir,

si es pot fer que el temps d’exposició sigui l’imprescindible, el problema està resolt perquè

s’evitaria modificar radicalment la temperatura del lloc, provocar danys en els minerals i

s’obtindria la millor reproducció cromàtica.

Cal tenir en compte que una làmpada halògena de 50 W 12 V externa situada a una distància

d’1 m, en mitja hora la temperatura de l’entorn de la vitrina augmenta en 0,3º C. Això vol dir

que una sola làmpada en una hora i mitja l’haurà fet augmentar 1º C. Per això convé limitar el

temps d’exposició.

Soc conscient que molts lectors no estaran gaire d’acord amb mi i em voldrien convèncer de

les excel·lències de la il·luminació amb LED. Estic convençut que d’aquí a uns anys tindran

raó però a dia d’avui, no. Els LED són una forta aposta de la indústria de la il·luminació a

nivell planetari. Hi ha grans interessos a publicitar-ne excel·lències i a silenciar-ne algunes

veritats. De tota manera, a part dels inconvenients que ja s’han exposat, els LED tenen els

problemes de les fonts tradicionals d’il·luminació. A partir de la meitat de la seva vida útil

perden intensitat i aquesta pèrdua és clarament perceptible. L’homogeneïtat del color és poca,

però allò que impedeix aconsellar-ne la seva instal·lació és la deficient reproducció cromàtica

d’algunes espècies minerals si es compara amb la de les làmpades halògenes. Abans que al

nostre país es comercialitzessin les làmpades LED, ja n’havia adquirit a l’estranger. Vaig

comprovar-ne el seu comportament i la seva idoneïtat per la il·luminació de minerals i ho he

seguit fent, però encara avui constato que hi ha deficiències en la reproducció cromàtica i això

fa que en desaconselli l’ús per il·luminar una col·lecció de minerals. Reconec que aquestes

deficiències es concentren en espècies concretes, però són espècies molt freqüents en la

majoria de col·leccions com ara la Rodocrosita, la Fluorita vermella, el Beril de la varietat

Aiguamarina o el coure, per esmentar-ne alguns.

Finalment, caldrà esbrinar la potència de llum necessària que no és pas una qüestió senzilla.

Antigament s’aconsellava una il·luminació no superior a 50 lux per il·luminar les vitrines d’un

museu i, durant molts anys, va ser considerat com l’estàndard en il·luminació. Ara bé, per

il·luminar una col·lecció de minerals no és suficient. Només cal imaginar la claror de quatre

espelmes per il·luminar un metre quadrat de vitrina. Evidentment, és una claror exigua. Cal

una certa potència de llum per poder discernir els detalls de les peces. A més, un mineral fosc

necessita estar exposat a més llum que un de clar perquè cal apreciar-ne els contrastos, les

L’afició als minerals

seves subtileses. Si es parteix dels 50 lux com a llum mínima i considerant les necessitats

particulars, caldria multiplicar per tres aquesta llum per a cada una de les situacions, de

manera que una il·luminació adequada per als nostres exemplars fora d’uns 1.350 lux.

Però resulta que hi ha una variable que també s’ha de considerar: l’edat. Sí, l’edat. No la del

mineral sinó la nostra. Amb els anys, els cristalls dels ulls s’esgrogueeixen i disminueix

l’agudesa visual. L’agudesa visual, en el nostre cas, s’ha d’entendre com la capacitat dels ulls

per discriminar amb claredat els detalls dels minerals a una distància determinada. Quan es

tenen 10 anys o pocs més, l’agudesa visual és la més alta i oscil·la entre el 2 i el 2,5. Quan

se’n tenen entre 20 i 40, es mantindrà de manera sostinguda en 1,5, el que vol dir que haurem

perdut entre un 25 % i un 40 % de la nostra agudesa visual, de manera que necessitarem entre

un 25 % i un 40 % més de lux de llum per veure els mateixos detalls que vèiem en un

exemplar quan es tenien 10 anys. I a partir dels 40, decreix ràpidament. L’agudesa visual

d’una persona de 80 anys serà del 0,6 i als 90 de 0,2. És una evidència, doncs, que la pèrdua

progressiva d’agudesa visual ens ha de fer revisar, amb els anys, la il·luminació de la

col·lecció. És a dir, si s’ha començat de jove, caldrà augmentar la il·luminació a partir dels 40

anys i una segona vegada a partir dels 60. Idealment a partir dels 40 anys es necessitarien uns

4.050 lux de llum. És cert que amb aquestes recomanacions es veuran perfectament els

exemplars.

De tota manera, cal tenir present que els minerals es poden deteriorar amb la claror i això ens

obligarà a prendre mesures per evitar-ho. Cal tenir en compte que els danys produïts per

l’exposició a la llum són proporcionals a la intensitat de la il·luminació que rep multiplicada

per la duració de l’exposició, de manera que quanta més llum hi hagi i més temps s’hi exposin

els minerals, més gran serà el seu deteriorament. Hi ha força minerals fotosensibles

(Pirargirita, Proustita, Fluorita, Fluorapatita, Topazi, Quars de la varietat Ametista, Crocoïta,

Vivianita, Barita o la Celestina. El Realgar, un sulfur d’arsènic, experimenta fotooxidació

induïda per la llum visible i acaba convertint-se en Orpiment.) I seria una llàstima haver-los

de tenir desats en calaixos.

Sempre convé tenir present la llei de reciprocitat. Els efectes de la llum depenen de la

combinació de la intensitat i del temps d’exposició. Jo soc partidari d’una il·luminació d’entre

1.400 a 1.500 lux, tenint en compte que segons el vidre escollit per les vitrines es perdrà entre

un 4,89 % i un 5,61 % si és de 2 mm de gruix antireflector i entre un 9,81 i un 11,42 % de lux

si és de 2 mm de gruix. Si s’augmenta el gruix, es perd un tant per cent més gran. Per

exemple, un vidre de 5 mm de gruix, es perd l’11,91 %. Un vidre de 6 mm, el 13,61 %. I si és

de 10 mm, el 15,74 %. Per això, si s’és prudent, els minerals estaran exposats a 1.350 lux, que

L’afició als minerals

és una il·luminació força equilibrada, tot i que si ens acostem als 60 anys, caldrà augmentar-

ne la potència, sigui dit de passada.

Els minerals més fotosensibles caldria tractar-los convenientment i per això recomano de

col·locar-los separats per una cortina negra enrotllable de manera que rebin una adequada

il·luminació el temps just per gaudir de la seva bellesa. Així, si vol més lux només cal posar

més focus o una làmpada halògena de més watts. I si es vol una major temperatura de color,

es pot aconseguir amb un filtre blau, resistent a altes temperatures, que pot subjectar amb

l’ajuda d’un petit braç flexible de pinces en els seus extrems.

Una última consideració. Al llarg de milers d’anys, el sistema visual humà ha millorat en la

seva visió de lluny per una qüestió de supervivència. Ara bé, quan es volen percebre els

detalls de prop, com és veure les subtileses d’algunes peces de minerals de les nostres

col·leccions, cal canviar la distància focal; és a dir, acomodar els ulls de manera que els

músculs ciliars es contreguin tot corbant el nostre cristal·lí i permetin focalitzar la imatge

sobre la retina. Per què ho dic? Precisament, per entendre que una visió de lluny o de prop tot

i ser processos automàtics signifiquen passar d’un estat de relaxament muscular a un estat de

contracció muscular. Per tant, quan es mira una col·lecció, cal acomodar la nostra vista a peça

observada per apreciar-ne els detalls, que d’una altra manera no s’apreciarien si s’optés per

una visió general o ràpida entre exemplar i exemplar. L’observació demana el seu temps!

7.5. Altres elements

«No importa el que mires, sinó el que veus»

Henry David THOREAU (1817-1862), filòsof estatunidenc

No és la meva pretensió enumerar els altres elements que el nostre gabinet de treball pot o ha

d’integrar però sí que, per experiència, vull significar els que al meu entendre, ens poden fer

gaudir millor de l’afició.

Tal i com se sap, els minerals poden haver desenvolupat cristalls de mides molt grans, fins i

tot mètriques, però son l’excepció, que confirma la regla. En el nostre país la quantitat

d’espècies minerals que es poden trobar és molt elevada i confio que les que falten per trobar

també ho sigui, però la seva majoria ha desenvolupat cristalls de mides inferiors al mil·límetre

i per tant, que no es poden observar a ull nu.

Per poder fruir plenament de la bellesa de les formes que amaguen gelosament molts

minerals, recomano l’ús d’una lupa estereoscòpica binocular, també anomenada microscopi

L’afició als minerals

estereoscòpic binocular i mal anomenat col·loquialment “binocular”. La lupa estereoscòpica

binocular va ser dissenyada per reproduir, mitjançant un complicat sistema òptic, una imatge

augmentada com ho faria l’ull humà i és, sens dubte, l’equipament més important.

És aconsellable adquirir un bon equip d’alguna de les marques de referència mundial en el

sector, com Zeiss, Leica o Olympus. Aquestes cases tenen departaments d’investigació i

desenvolupament punters i han creat sistemes òptics capaços d’anul·lar qualsevol aberració

òptica, amb un alt poder de resolució, gran profunditat de camp, inclús de molts augments,

lluminositat i nitidesa, que permeten una reproducció d’imatge superlativa.

Més concretament, aconsellaria els de la firma Zeiss. Aquesta empresa ha desenvolupat

diverses línies de lupes estereoscòpiques binoculars per a aplicacions específiques, com ara

l’estudi dels minerals. No cal un equip de gamma alta com la “SteReo Discovery”, que tenen

una línia d’equips per a investigació. L’“Stemi”, amb una àmplia oferta, dona resultats

òptims. Si hom s’inicia en l’afició o vol millorar l’equipament, no cal espantar-se pel preu.

Sempre cal tenir present que, en òptica, allò barat acaba resultant car i que un equip nou i de

qualitat és per a tota la vida. Si ens fa dubtar el cost de l’equip, aconsello comprar només el

cos d’un Stemi, binocular. No cal pagar més per un triocular per incorporar una càmera

perquè avui hi ha sistemes amb què s’obtenen millors resultats i a un cost menor. Per

experiència, recomano comprar oculars i l’objectiu. L’objectiu ha de ser acromàtic perquè

haurà de treballar amb cossos d’un alt contrast tridimensional, com tenen els minerals.

Després, caldrà adaptar el cos a un suport i es gaudirà des del primer moment d’una

reproducció d’imatge de qualitat. Amb els anys, s’hi poden afegir altres components. De tota

manera, sempre es pot recórrer a un equip de segona mà, cosa que no recomano. Cal tenir en

compte que aquests equips compten amb un sistema òptic greenough. Si l’equip ha estat

exposat a un tracte agressiu i/o ha rebut algun cop fort, les lents del sistema poden haver-se

desalineat i aquest és un problema de difícil solució, que sovint pot invalidar o inutilitzar

l’equip.

Pel que fa a la il·luminació, aconsello un il·luminador de llum focal amb fibra òptica amb

dues o, millor, tres guies de llum de coll de cigne. Proporcionarà una il·luminació d’alt

contrast, que és la necessària per als minerals perquè es treballa sobre superfícies molt

irregulars. La casa Schott ofereix bones fonts de llum d’aquestes característiques.

I novament: focus led o halogen? Reitero el que he comentat anteriorment. Jo faig servir

bombeta halògena amb un filtre blau.

Si hom decideix emprar la lupa estereoscòpica per a fer fotografies, convé tenir present que

tant si l’equip disposa de llum incorporada com si es fa servir un il·luminador independent,

L’afició als minerals

tots dos procediments porten un transformador de corrent que vibra, ja sigui per un fenomen

de deformació del nucli anomenat magnetostricció o per forces electrodinàmiques. En el cas

d’un il·luminador, la vibració s’intensificarà a causa del sistema de refrigeració de l’equip,

que és el ventilador. Això pot fer que la imatge aparegui trepidada i pot donar la sensació

d’una lleu doble imatge o com si els relleus tinguessin una estela o estiguessin difuminats. És

lleu, és cert, però suficient perquè reiteradament no s’acabi d’obtenir una imatge nítida.

Aquest problema es pot solucionar tallant aquesta transmitància fent que, si l’equip disposa de

llum incorporada, no activar-la a l’hora de fer fotografies. Cal proveir-se d’una font

d’il·luminació externa, que s’haurà de col·locar fora de la mateixa superfície on es tingui

l’equip, sigui en un moble auxiliar, en una una rapissa a la paret... i assegurar-se que la

càmera inclou un bon estabilitzador d'imatge per ajudar a compensar la vibració externa.

Llavors, l’èxit o el fracàs ja no dependrà tant de la màquina com del maquinista!

Un altra eina molt aconsellable de disposar és una partidora de pedra, que permeti, entre

d’altres coses, retallar l’exemplar per destacar-ne la part millor mineralitzada o cristal·litzada;

obtenir la mida adequada de l’exemplar per encabir-lo a la capsa, urna, departament o base

per poder-lo guardar, preservar o lluir; partir exemplars amb l’objectiu de trobar-hi

mineralitzacions o cristalls al seu interior, sense que hagi de suportar cops o més pressió de la

necessària, que podria malmetre els cristalls del seu interior. En aquest sentit, em satisfà

recomanar una màquina dissenyada, patentada i fabricada per un aficionat als minerals i a la

mineralogia, l’enginyer nord-americà Ted Hadley, que comercialitza tres models de partidora

a través de la firma Swarf Systems (www.swarfsystems.com). La més gran, referenciada com

a T10, permet partir pedres de fins a 20 cm de gruix. Amb la mitjana, la T6, es poden partir

exemplars de fins a 5 cm, fins i tot molt compactes. I la petita és la T3, pensada per a

exemplars de pocs centímetres. En el meu cas, utilitzo la T6, amb un resultat òptim i, afegiria,

difícil de millorar. La màquina serà fabricada sota comanda i el fabricant permet alguna

modificació, en cas que es desitgi. La partidora és manual. Un cop fixada a una bona base,

amb una mà es controla el torn, i per tant la pressió, i amb l’altra mà, se subjecta l’exemplar

entra els dos cisells, cosa que permet un control absolut de tot el procés.

Si en partir les pedres no volem escampar-ne els fragments, hi ha una solució molt pràctica.

Suposant que s’ha optat pel model T6, només ens caldrà una safata de plàstic d’uns 34 cm de

llarg, 22 cm d’ample i uns 8 cm d’alçada. Amb un cúter foradarem, en el centre de la base, un

rectangle de 150 mm x 25 mm a fi d’encabir-hi la trencadora, de manera que la safata farà de

cubeta per retenir el material sobrant.

L’afició als minerals

7.6. Desentrellant

«La qualitat es recorda molt de temps després d’haver oblidat el preu.»

Frederick Henry ROYCE (1863-1933), enginyer anglès.

Les tècniques d’identificació de minerals estan en plena evolució, així com el disseny i la

fabricació d’equips portàtils i miniaturitzats, especialment en el camp de l’espectroscòpia

Raman, una tècnica no destructiva que permet obtenir resultats de manera quasi immediata.

De fet, estic convençut que un espectròmetre acabarà formant part habitual de l’equipament

de treball d’un aficionat als minerals.

Aquesta evolució ja permet, a dia d’avui, trametre a qualsevol laboratori especialitzat del món

una mostra per ser analitzada i rebre’n el resultat telemàticament. Una operació senzilla, que

està molt i molt bé, perquè un conjunt de minerals ben identificats forma una col·lecció

mentre que un conjunt de minerals mal identificats, n’és senzillament un amuntegament.

Perquè si ens limitem a amuntegar exemplars o bé dirigir un feix de llum sobre les peces per

obtenir-ne un resultat, ens estarem privant de nodrir el nostre enteniment com a aficionats.

Penso que un aspecte essencial de l’aficionat als minerals i/o a la mineralogia és ser capaç

d’identificar els exemplars mitjançant el seu estudi i la seva caracterització fins a esbrinar-ne

la seva naturalesa o, si més no, a aproximar-nos-hi tant com sigui possible. Conseqüentment,

s’adquireix un coneixement que esdevindrà una habilitat integrada, que permetrà, entre

d’altres coses, fer una classificació prèvia mitjançant el reconeixement senzill d’una mostra.

Tot i que es pugui rebre telemàticament la veritable naturalesa d’una espècie mineral,

l’aprenentatge que suposa la seva caracterització i identificació al nostre gabinet de treball, no

es pot obviar, ja que és una forma d’enriquir-nos en coneixements i de gaudir de l’afició

d’una manera més plena i intensa.

7.6.1. Un repte a l’abast

«Probablement, la mediocritat consisteix a ser davant de la grandesa i no adonar-se’n»

Gilbert Keith ChESTERTON, (1874-1936), escriptor britànic

Un mineral es pot reconèixer i caracteritzar amb una lupa estereoscòpica binocular. En primer

lloc, en determinarem la duresa, que és la propietat d’un mineral a ratllar-ne un altre. Ens

servirem de l’escala proposada pel mineralogista alemany Carl Friedrich Christian Mohs

L’afició als minerals

(1773-1839) i que rep el nom d’Escala de duresa de Mohs. Es tracta d’una escala relativa de

dureses que va de l’1, el més tou, atribuït al Talc, al 10, el més dur, atribuït al Diamant. Es fan

servir un conjunt de llapis de duresa. Són coneguts els que porten enganxats un fragment del

mineral de l’escala, però són ineficients perquè no tenen una punta ben afilada i es fan malbé

amb facilitat.

Jo recomano els fabricats amb metalls i aliatges de valors de duresa d’entre 2 a 9, equivalents

a les dureses dels minerals representats a l’escala de duresa de Mohs, i que disposen d’una

punta cònica ben afilada que facilita la verificació de la duresa del mineral. De tota manera,

cal fer un advertiment. La majoria de minerals presenten anisotropia (sobre la duresa), qualitat

que indica que la duresa varia segons la direcció que s’avalua. És propi de la matèria

cristal·lina, per exemple en el Diamant, que les cares paral·leles a l’octaedre siguin més dures

(eix ternari) i les paral·leles al dodecaedre siguin més toves (eix binari). Per tant, convé

determinar la duresa en diferents direccions de la mostra, de manera que a part de determinar

la duresa, es pugui determinar si és un mineral en què l’anisotropia és molt marcada.

Determinar el color de la ratlla és força interessant perquè és el color propi del mineral.

Només cal disposar d’una placa de porcellana blanca i mate sense esmaltar. Al mercat n’hi ha

específicament per a aquest ús. No obstant, fa el mateix servei un fragment d’aïllament

elèctric de ceràmica, fàcils de trobar avui, i que es trobava en pals de línies elèctriques.

Només cal fregar una punta del mineral, el més pur possible sobre la superfície de la placa

ceràmica i el color que deixa serà el color de la ratlla. Per exemple, el color del Realgar és

vermell o ataronjat mentre que el color de la seva ratlla és groc.

Un altra dada a determinar és el pes específic, que és el pes d’un mineral comparat amb el pes

d’un volum igual d’aigua a 4º C. Se sol mesurar amb una balança hidroestàtica o amb un

picnòmetre i ajudats d’una balança de precisió. Segons si es treballa amb molta o poca mostra

pura per analitzar, els resultats que s’obtenen emprant el picnòmetre són molt precisos, però el

procés és molt lent. Com que sovint es volen determinar mostres de molt poc volum i

escassos mil·límetres de mida, l’opció és buscar al mercat una balança hidroestàtica de

precisió que permeti mesures de 0,00001 g o de pes inferior. És un equip de cost elevat però

els resultats són òptims. Com que no sempre es treballarà amb volums tan reduïts i menys si

hom s’inicia a l’afició, és recomanable un equip més senzill que sempre es podrà millorar,

segons necessitats.

Es pot començar adquirint una senzilla balança electrònica, com les que es fan servir en

joieria i gemmologia, que pesen material d’entre 0,001 g a 20 g. És suficient per començar. A

continuació, caldrà disposar d’un petit vas de precipitats de 5 ml. Farà el fet un petit

L’afició als minerals

termòmetre per a líquids i, en lloc d’aigua, com es pot llegir en molts llibres especialitzats, és

recomanable fer servir etanol absolut perquè l’aigua té molta tensió superficial (72,75

dina/cm) cosa que fa que la seva superfície es comporti com si al seu damunt hi hagués una

membrana en tensió. Aquest fenomen rep el nom de «tensió superficial» i provoca que el cos

que es pretén submergir tendeixi a mantenir-se a la superfície. En forçar-ne la immersió,

aquesta membrana impedeix que la superfície del mineral entri totalment en contacte amb

l’aigua i fa que quedi aire entre el mineral i l’aigua i acabi formant bombolles d’aire, que fan

que disminueixi el pes i, per tant, que les mesures no siguin fiables. L’etanol absolut té una

tensió superficial de només 22,75 dina/cm, de manera que entre el mineral i l’etanol no hi

quedarà aire i s’obtindran lectures molt més fiables. A més, és un compost no tòxic, que es

pot fer sevir a casa. I per la diferència de densitat amb l’aigua, només caldrà fer-hi algunes

correccions en el càlcul, com tot seguit es detalla:

En primer lloc, caldrà disposar d’unes pinces per agafar el mineral, que ha d’estar lliure

d’impureses. Fet això, es posa la balança a 0 i es pesa la mostra de mineral, tan neta i pura

com sigui possible, de manera que ja tindrem el que anomenem «pes en l’aire». Després,

tornarem a posar a 0 la balança i pesarem el recipient amb l’etanol absolut, just després de

prendre’n la temperatura. Novament amb la balança a 0, pesarem el recipient amb l’etanol i el

mineral, que amb cura s’haurà introduït al vas de precipitats, de manera que es tindran quatre

mesures directes. Seguidament, es restarà el pes del recipient amb l’etanol absolut del pes del

recipient amb l’etanol absolut i el mineral, que donarà el pes en l’etanol. Aleshores, tenint en

compte la temperatura a què s’ha pesat el mineral en etanol, es calcularà la densitat de

l’etanol. Seguidament, es restarà el pes del recipient amb l’etanol absolut del pes del recipient

amb l’etanol absolut i el mineral, que donarà el pes en l’etanol, B. Aleshores, tenint en compte

la temperatura a què s’ha pesat el mineral en etanol, es calcularà la densitat de l’etanol, C. Es

pot elaborar una taula tenint en compte que la densitat a 15º C és de 0,7935000 g/cm³, que a

20º C és de 0,7892468 g/cm³i que a 25º C és de 0,7849937 g/cm³. I finalment es tindrà en

compte una darrera mesura, D, la flotabilitat de l’aire, que és de 0,1112 g/cm^3,. El pes

específic del mineral s’obtindrà fent aquest càlcul senzill: A/A-B = E x C + D.

7.6.2. Llum, química i electricitat, tres bons aliats

«L’alegria de veure i entendre és el do més perfecte de la natura.»

Albert EINSTEIN (1879-1955), físic alemany

L’afició als minerals

Determinar la fluorescència i/o la fosforescència d’un mineral aporta també una valuosa

informació. La fluorescència és el fenomen pel qual alguns minerals emeten llum visible en

ser irradiats, entre d’altres, amb raigs ultraviolats. Se solen emprar dos tipus de llum

ultraviolada: la d’ona llarga (366 nm) (3.150 - 4.000 A) i la d’ona curta (254 nm) (2.000-

2.800 A), que no són visibles a ull nu. Si s’aplica aquesta radiació sobre el mineral, en els

seus àtoms, un electró salta a un nivell d’energia superior i quan torna a la seva configuració

natural emet una llum de major longitud d’ona que la radiació ultraviolada a la que havia estat

sotmès; és a dir, més baixa energèticament de la que reben, perquè que hi ha hagut una pèrdua

de calor. I aquesta emissió de llum de major longitud d’ona entra dins del domini de la llum

visible i és la que es pot percebre. En acabar la irradiació, aquesta llum deixa de ser visible. Es

parla de fosforescència quan persisteix l’emissió de llum visible.

Per experimentar aquests fenòmens, només ens cal una làmpada dual, proveïda de dos tubs

fluorescents de llum ultraviolada, una d’ona llarga i una altra d’ona curta (que no sigui LED) i

que vagi proveït de filtres especials, coneguts com a filtres de vidre negre; és a dir, que no

tinguin els fluorescents a la vista. Aquests filtres són essencials perquè a part de filtrar la llum

visible transmeten l’interval de longitud d’ona desitjada. Amb el temps, si es percep un

augment de llum visible, caldrà canviar els filtres. Per sort, aquests tipus de làmpades es

poden trobar al mercat.

Una recomanació. En treballar amb llum ultraviolada, molt especialment amb la longitud

d’ona curta, que és molt penetrant i agressiva, convé utilitzar un protector facial especialment

dissenyat per bloquejar la radiació ultraviolada de 254 a 366 nm. Si hom preveu que s’hi ha

d’estar exposat molt de temps, caldria procurar-se una protecció per al cos sencer. I posats a

dir, si compra una bateria on pugui endollar la làmpada o la troba en el mercat amb bateria

incorporada, sempre la podrà utilitzar per a fer exploracions al camp.

La identificació d’anions i cations mitjançant el microanàlisi qualitatiu serà una de les eines a

l’abast més potents per a determinar la naturalesa d’un mineral. Es podran detectar fins i tot

traces d’elements, amb pocs reactius, material de laboratori molt elemental i, el més

important, amb un requeriment de mostra suficient per a l’anàlisi de la mida d’un cap

d’agulla. Serà requisit imprescindible disposar de la lupa estereoscòpica binocular.

Personalment recomano l’ús d’aquesta tècnica, però no el mètode de treball, pel qual adreço a

obres especialitzades com ara Handbook of Chemical Microscopy. Vol. 1, 2nd ed. Principles

and use of Microscopes and Accessouries. Physical Methods for the Study of Chemical

problems by E. M. Chamot and C. w. Manson. Pp. xvi + 478. New York: J. Wiley & Sons,

Inc.: London: Champman & HaSll, Ltd., 1938. 22s. 6d. Es tracta d’una obra clàssica. També

L’afició als minerals

Microscopic Determination of the Ore Minerals, Maxwell Naylor Short, U.S. Government

Printing Office, 1940 i per descomptat Microanalyse qualitative appliquées à la

détermination des espèces minérales, Claude Guillemin, Paris, Imp. Nationale, Publications

du Bureau de recherches géologiques et géophysiques, nº 13, 1953 perquè és el treball de

referència aplicat a la identificació específica d’espècies minerals. I no vull deixar

d’aconsellar el resum i l’adaptació de l’obra anterior feta pel professor Joaquim Sanz

Balaguer, que es pot trobar inclòs en qualsevol de les edicions del llibre Guia d’identificació

de minerals del qual n’és coautor el Dr. Josep Maria Mata i Perelló. Recomano endinsar-se

sense cap por en aquesta guia per descobrir-hi un camp d’estudi fascinant, que permetrà

determinar els elements constitutius de les mostres que es tinguin per identificar.

He deixat per al final la identificació d’una de les propietats que presenten alguns minerals i

que poques ratlles han merescut a la majoria de treballs especialitzats, però que pot ser molt

útil i fins i tot determinant en alguns casos. Es tracta de la conductivitat elèctrica; és a dir, la

capacitat que posseeix un mineral per conduir l’electricitat. Per determinar si un mineral

condueix o no l’electricitat o si ho fa en menor o major grau, recomano muntar un senzill

aparell detector, amb uns components molt bàsics i fàcils d’aconseguir. Ho detallo tot seguit:

• una pila de petaca de 4,5 V.

• dos terminals de connexió per pila de petaca.

• un mini altaveu cablejat de no més de 40 mm de diàmetre.

• una regleta de born d’un pol de connexió amb bis.

• 50 cm de cable elèctric senzill unipolar de filaments de coure.

El muntatge d’un circuit obert

-Col·loqueu un terminal de connexió al born positiu i un altre al born negatiu de la pila de

petaca.

-Talleu el cable en dos segments de 25 cm cadascun.

-Elimineu un centímetre de coberta, armadura i/o aïllant del cable per ambdós extrems.

-Peleu els dos cables i connecteu un dels cables a un dels borns de la pila i connecteu a

l’altre born el mini altaveu. El cable de l’altaveu que queda lliure i mitjançant la regleta,

uniu-lo al tram de cable elèctric que prèviament heu pelat.

Fet això, ja tenim el circuit obert, i els dos cables elèctrics amb 1 cm de l’ànima conductora al

descobert.

-Retalleu tots el filaments de l’ànima menys un. Aquests dos filaments, extremadament

fins, són els que s’empraran de sonda per tocar dos punts del mineral a analitzar.

L’afició als minerals

A partir d’aquí, i amb bon criteri i imaginació, heu de fer per manera d’acoblar-ho i si s’escau,

millorar-ho, com ara afegir-hi uns auriculars.

Qui no hagi proposat un circuit amb una bombeta és que en molts casos el mineral a assajar és

molt petit, sovint inframil·limètric i la determinació s’haurà de fer sota la lupa estereoscòpica

binocular, de manera que si el mineral és conductor serà gairebé impossible de veure’n un

senyal lluminós mentre que amb molta paciència i pols ferm cal fer coincidir les dues sondes,

sense que es toquin. En un punt molt concret, es percebrà un senyal acústic. A més, si s’hi

incorporen auriculars, es podran sentir més matisos de so i determinar si el mineral és molt o

poc conductor, ja que se sentirà el soroll amb major o menor intensitat. Com a referència, el

senyal de màxima conductivitat s’obtindrà fent que els dos sensors es toquin.

Exposo tot seguit un exemple pràctic i confio que sigui il·lustratiu.

Si en un jaciment, on se sap que s’ha trobat Acantita i també Galena, es troba un sol cristall

euèdric d’hàbit octaèdric de color gris i lluïssor metàl·lica, assentat sobre matriu, amb les

cares, arestes i vèrtexs sense cap dany i, per tant, sense possibilitat per poder determinar si

presenta o no exfoliació, sense poder determinar la seva duresa, i encara menys sense poder-

ne determinar la seva composició, sense malmetre l’exemplar, hi ha la possibilitat de

comprovar la utilitat de l’equip que s’acaba de muntar. Només caldrà aplicar una de les

sondes sobre una cara del cristall i, sense deixar-la anar, posicionar la segona sobre la mateixa

cara o en qualsevol altre punt del cristall. Si sent soroll, voldrà dir que el mineral és conductor

i per tant es tracta de Galena. Si no se sent soroll, voldrà dir que el mineral no és conductor i

per tant, es tracta d’Acantita.

Una vegada que es disposa del major nombre de dades possibles, aportades per les proves

proposades i, per descomptat, d’altres que se’n puguin fer, recomano consultar treballs

especialitzats. Mitjançant buscadors d’internet es pot acotar la cerca de les diverses espècies

que presenten característiques semblants i a partir d’aquí, si és possible, determinar alguna

propietat més particular amb la finalitat de precisar-ne tant com sigui possible la descripció.

Després d’això, és quan podem trametre una mostra a un laboratori especialitzat perquè

determinin la veritable naturalesa del mineral assajat.

L’afició als minerals

8. Conservació preventiva

«L’home de ciència ha après a creure en la justificació; no per la fe, sinó per la verificació.»

Thomas Henry HUXLEY (1825-1895) metge anglès

8.1. Els enemics dels exemplars

Quan es forma una espècie mineral tendeix a mantenir-se estable dintre del seu entorn

formatiu si les seves condicions geoquímiques no varien significativament. Però una vegada

s’exposa a un nou medi, ja sigui per l’obertura d’una mina, una pedrera o qualsevol altre

treball o per haver estat extret del seu camp d’estabilitat, passa a ser un compost metastable,

que tendirà a equilibrar-se amb el nou medi, sovint en una escala de temps geològic gairebé

imperceptible. Però no són poques les espècies que ho fan en una escala de temps humà, i

s’afecten, en major o menor mesura, per diversos factors i agents, dels quals caldrà preservar-

los o protegir-los, si es volen conservar.

Per tant, una de les responsabilitats dels aficionats als minerals és preservar el patrimoni

natural; una herència de la terra que cal conservar per a les generacions futures. La

conservació preventiva es converteix en una de les tasques més importants a portar a terme i

conèixer els agents i les forces que poden resultar nocius per als minerals és un compromís

ineludible.

8.2. Les vibracions

No fa pas gaire, al museu de Manchester, es van arribar a creure que algun fenomen

inexplicable movia l’estàtua de Neb-Senu, de poc més de 24 cm i tallada en serpentinita a

l’antic Egipte. Cada matí trobaven l’estàtua girada d’esquena a l’interior de la vitrina. El

misteri va ser tan gran que van instal·lar càmeres i, efectivament, l’estàtua girava lentament

sense que res ni ningú la toqués. Fins que van no van instal·lar diversos sensors no van

adonar-se de la força responsable d’aquell moviment: les vibracions. Com que la vitrina no

distava gaire del carrer, les passes dels vianants i, sobretot, el tràfic rodat que circulava per

davant del museu n’eren els principals responsables.

Com al museu de Manchester, els nostres habitatges estan sotmesos a moltes vibracions,

especialment les cases o plantes baixes, en què tot tipus de vehicles es fan notar, des de

camions a taules de patinatge. Per això, sempre que es pugui escollir lloc per situar la

col·lecció, és convenient fer-ho tan lluny del carrer com sigui possible. Però no són les

úniques vibracions mecàniques a considerar i que poden provocar desperfectes a les

L’afició als minerals

col·leccions. Hi ha els aparells d’aire condicionat i, per extensió, qualsevol aparell que porti

motor o transformador elèctric: les canonades d’aigua, els trens circulant tant en vies

superficials com subterrànies i, per descomptat, el veïnat! Totes i més encara són factors a

tenir seriosament en consideració.

Hem d’entendre, per tant, que un mineral exposat en una vitrina pot moure’s i patir

desperfectes per vibració. De fet, només cal que superi la fricció entre la seva base i la de

l’estant on està exhibit i això dependrà sobretot del seu pes, de la seva àrea de contacte i del

material on està assentat. Se sap que objectes de fins a 500 g poden desplaçar-se amb certa

facilitat sobre un prestatge de vidre. Sovint els exemplars d’una col·lecció solen ser d’un pes

inferior, de manera que convé aïllar-los tan com sigui possible de les vibracions. I de fet,

podem fer-hi molt, com ara col·locar alguna placa antivibració entre la vitrina i la paret que

actuï d’amortidor i bloquegi les freqüències ressonants dels objectes. També convé evitar la

instal·lació de portes corredisses a les vitrines perquè tant l’obertura com el tancament

provoca fortes i indesitjables vibracions. O fer que els prestatges de vidre estiguin recalçats

pels extrems, ja que vibren menys que si són fixos i molt important i efectiu, subjectar els

exemplars sobre peanyes. He pogut comprovar que si s’augmenta el gruix del vidre de les

vitrines, no es redueixen les vibracions i, per tant, no és aquest un factor que condicioni el

moviment vibratori.

Cal tenir present que molts dels nostres minerals tenen alguna debilitat preexistent, com ara

una esquerda, encara que de vegades sigui imperceptible a simple vista. Les vibracions, que

no són res més que una força que s’hi aplica cíclicament, faran trepidar el mineral, en

fatigaran l’estructura de manera que poden ampliar les esquerdes fins a fer-les visibles o

causar-ne la ruptura. Això fa que un mineral sense subjectar estigui sotmès a una sèrie

d’agressions mecàniques propiciades per les vibracions. Per tant, convé fixar els exemplars

sobre peanyes no sols per una qüestió estètica sinó com a procediments preventius i de

conservació indiscutibles.

Pel que fa a la base, és recomanable emprar bases de plàstic acrílic transparent, com ara el

metacrilat, perquè a part de la transparència, és inert i estable químicament, sense agents que

puguin migrar cap als minerals. També es pot plantejar l’opció de les peanyes de fusta que si

bé permeten reduir les vibracions entre un 8 % i un 15 % respecte les de metacrilat, tenen

l’inconvenient que poden alliberar contaminants orgànics, com àcid acètic o fòrmic. És per

això que no recomanaria pas usar-ne.

Un cop escollit el material de la peanya, cal fixar-ne el mineral. Efectivament, fixar no és

posar-lo a sobre. Encara que algú pugui tenir la fortuna d’haver-se pogut fer dissenyar les

L’afició als minerals

bases a mida per a cada exemplar de la col·lecció, amb el contorn del mineral tallat a la

peanya, aconsello fixar-lo igualment per evitar accidents. Excepte per als minerals

termosensibles, que hagin d’estar en contacte directe amb la base, com el Sofre, la Fluorita o

la Cerussita, amb els quals es pot emprar massilla de fixació exempta de greixos, convé

emprar un adhesiu de fusió en calent, concretament l’etilèn vinil acetat (EVA), un copolímer

d’etilèn. Aquest adhesiu termofusible és estable, químicament inert i altament efectiu per a la

subjecció perpètua de la major part de les espècies minerals. No ocasiona danys als minerals

al no transmetre agents de cap mena. La seva fixació és molt efectiva i permanent i la seva

separació és extraordinàriament fàcil. Només cal aplicar unes gotes d’alcohol en la seva unió i

se separarà amb facilitat. Això fa que sigui un producte ideal per als nostres propòsits. Però

alerta! Col·loquialment, aquesta cola termofusible se l’anomena silicona calenta. Sobretot, no

convé confondre’s. La silicona és un altre tipus de producte, altament perjudicial per als

minerals ja que emet grans quantitats d’àcid acètic i per tant no és gens recomanable usar-lo

per la degradació irreversible que pot provocar en moltes espècies minerals.

El mineral fixat a la peanya amb l’etilèn vinil acetat redueix fins a un 15 % les vibracions que

patiria si estigués directament en contacte amb el prestatge, ras i curt. A més, procurant reduir

encara més les vibracions, vaig experimentar el comportament de diversos materials, del suro

a la viscoelàstica i del cotó al polièster, entre d’altres, i vaig concloure que si fixem quatre

topalls protectors sota la peanya, d’un material tècnic sintètic de poliuretà en forma còncava,

que es comercialitza amb el nom de «bumpon» s’aconsegueix reduir un 33,34 % de

vibracions de manera que la suma dels topalls de poliuretà, la peanya i la cola termofusible

estalviarà a l’exemplar rebre fins a un 50 % de vibracions. Ep! I a més, aquest material tècnic

de poliuretà, entre d’altres propietats, és antilliscant, cosa que evitarà el moviment dels

exemplars sobre el prestatge de vidre.

Les vibracions acústiques no solen ser tan perjudicials per als minerals com ho són les

vibracions mecàniques. Com que les vibracions acústiques solen fer-ho a freqüències molt

inferiors a les freqüències de ressonància estructural dels minerals, si no coincideixen les

freqüències no es produeix ressonància. Si no es dona una oscil·lació amplificada, no té una

intensitat suficient com per trencar l’estructura interna del mineral. Emperò, sí que s’ha pogut

comprovar que els tons greus amb freqüències entre els 16 Hz i els 256 Hz i a mesura que

s’augmenta la intensitat del so; és a dir, a major nombre de decibels, la pressió sonora sí que

és responsable de les vibracions d’alguns minerals, molt particularment els que presenten

cristalls d’hàbit capil·lar, com la Bissolita, una varietat fibrosa de l’Actinolita o l’Okenita. La

L’afició als minerals

pressió sonora és una força que opera de manera semblant a les vibracions mecàniques i

poden desfragmentar els exemplars.

També hem de tenir en compte que determinades freqüències poden coincidir amb la

freqüència vibracional del vidre del prestatge, on hi ha els minerals exposats. Llavors sí que

es produiria una ressonància en l’estructura del vidre i podria amplificar-se fins al seu límit de

resistència i trencar-se. És aconsellable, per tant, evitar escoltar música a l’habitació on es

tinguin exposats els minerals. Recordem, si no, com l’agudesa del cant d’una soprano pot

arribar a trencar un got.

8.3. Altres factors

«Témer el pitjor és sovint el mitjà de remeiar-lo.»

William SHAKESPEARE (1564-1616), dramaturg anglès

El títol ja suggereix que som en un calaix de sastre. M’explico. Són uns quants i de diversa

naturalesa els factors que poden perjudicar els nostres exemplars, i com que solen interactuar

entre ells, considero adient tractar-los tenint en compte aquesta realitat tot i que a fi de

facilitar-ne la lectura, els glossaré mitjançant subcapítols de segon nivell.

Entre els factors que poden danyar els minerals en el si d’una llar, hi ha els ambientals, com

ara la humitat, la temperatura i la llum; els biològics, com els microorganismes i la

manipulació humana; els químics, com els gasos o els àcids; els mecànics, tractats en el

subcapítol precedent, i el cas particular de la pols, que es podria incloure en cada un dels

grups esmentats.

Tots aquests factors extrínsecs actuen de catalitzadors dels factors intrínsecs d’algunes

espècies minerals, tal i com es veurà. L’objectiu és fer-nos-en conscients per mantenir

estables els exemplars.

8.3.1. La humitat relativa, un veritable malson

A casa nostra, la temperatura és, amb tota probabilitat, el factor mes perceptible dels

esmentats, i amb la humitat relativa, entesa com la quantitat de vapor d’aigua en l’aire, es

conxorxen de manera perversa a l’hora d’atacar alguns dels nostres exemplars. Potser el cas

més significatiu és el dels minerals higroscòpics (propietat per atraure o absorbir molècules

d’aigua) i/o deliqüescents (propietat per dissoldre’s amb la humitat relativa ambiental o amb

la seva pròpia aigua de formació), els quals amb humitats relatives superiors al 30 % i

100

L’afició als minerals

temperatures normalment per sobre dels 20º C poden acabar destruïts o literalment dissolts.

Aquest és un dels motius pels quals, en treballs especialitzats, es recomana un ambient amb

una humitat relativa no superior al 30 % i una temperatura d’uns 20º C. Però aquestes

recomanacions no ens serveixen perquè som humans i necessitem d’una humitat relativa

d’entre el 40 i 50 %. Una humitat per sota del 30 % provoca sequedat a la gola i a les

mucoses, irritació als ulls i a la pell, sensació de manca d’aire, mal de cap, i si persisteix, pot

derivar en dermatitis, sinusitis i un augment del risc de patir infeccions. Pel que fa a la

temperatura per sota dels 20º C no cal dir-hi gaire més. És obvi, de manera que tot i l’estima

cap als minerals, sense cap mena de dubte, primer som nosaltres i els nostres.

Encara que la humitat relativa variï constantment de manera natural, a l’interior de les cases

del nostre país, se sol estar entre el 35 % i el 60 %; és a dir, per sobre del que fora ideal per a

la millor preservació dels nostres minerals i això afecta de manera molt directa i ràpida els

minerals higroscòpics i/o deliqüescents: Carnal·lita, Bischofita, Glauberita, Silvita, Halita,

Hanksita o Coquimbita, entre molts d’altres. Aquests exemplars, d’ençà que entren a casa

nostra, iniciaran el procés d’atraure o absorbir molècules d’aigua, que sol manifestar-se amb

una dissolució parcial, deslluint les cares i arrodonint les arestes dels cristalls, arribant fins i

tot a dissoldre’s totalment. En tot cas, cal estar alerta perquè si ocorre això, no sols representa

la destrucció d’un o uns exemplars concrets, sinó que en dissoldre’s es dissocien en altres

compostos que poden danyar sense remei moltes altres espècies minerals, com per exemple la

Coquimbita que és un mineral que pot patir una deliqüescència total per mitjà d’una reacció

química d’hidròlisis a partir de la qual es forma hidròxid de ferro i en migrarà àcid sulfúric. I i

ja tenim un agent químic capaç de fer estralls a la nostra col·lecció. I ben segur que els fa!

Per pròpia experiència puc dir que si a casa hi ha humitats i, per tant, la humitat relativa en el

gabinet de treball és manté elevada (per sobre del 60 %) pretendre disminuir-la, sense fer

reformes importants a casa, és una utopia. No hi ha res a fer i caldrà adaptar-nos-hi, i caldrà

fer-ho protegint les nostres col·leccions.

Cal tenir ben present que la velocitat d’oxidació augmenta a partir d’una humitat relativa del

60 %, i, tanmateix, incentiva la producció de l’àcid acètic de la fusta. Si al gabinet de treball

hi ha mobiliari de fusta, i l’habitació no pot ser ventilada regularment, la humitat sobre la

fusta farà que l’aigua dipositada sigui àcida i això farà que augmenti el seu poder corrosiu si

hi ha minerals metàl·lics en contacte. Així mateix, els mobles fets de contraxapats,

conglomerats o d’altres productes derivats de la fusta solen contenir un altre compost agressiu

per als nostres minerals: el formaldehid, que prové de les coles i productes químics que la

indústria empra en la fabricació i/o en els tractaments de conservació, i que allibera en

101

L’afició als minerals

augmentar la humitat relativa. I si es combina amb l’aigua, en resulta àcid fòrmic, un àcid que

pot provocar danys molt importants en algunes espècies, com a la Cerussita o a la Ilvaïta.

També cal saber que hi ha minerals la peculiar estructura molecular dels quals permet que

absorbeixin aigua. Això ve dels dèbils enllaços moleculars, que permeten que els cations de

l’espai interlaminar siguin intercanviats fàcilment i aquesta capacitat permet absorbir aigua a

més d’altres compostos. Alguns d’aquests minerals són la Montmoril·lonita, Saponita, Il·lita o

la Caolinita, i s’han de mantenir estables en un rang d’humitat relativa no superior al 70 %,

perquè són minerals que tendeixen a incorporar aigua en la seva estructura i el que pesaria és

que s’expandirien, ni per sota del 40 % ja que llavors perdrien aigua de cristal·lització, es

contraurien i s’esquerdarien.

Un altre grup de minerals sensible a la humitat relativa elevada són els sulfurs. S’hi troben

minerals molt reactius, com ara la Pirrotita, que ràpidament forma òxids de ferro i sulfats. I

també Mil·lerita, la Bismutita, la Galena, Safflorita, Niquelina o Breithauptita. Potser el cas

més paradigmàtic és el de la Bornita, que experimenta una reacció tan ràpida que rarament

se’n pot veure el seu aspecte real. Si es parteix una Bornita i es deixa a la intempèrie, el ferro

es difon a la superfície del mineral que reacciona immediatament amb la humitat ambiental i

forma òxid de ferro i sulfur de coure, tot conferint-li la característica pàtina de coloració

porpra o irisada. És un exemple clar de la immediatesa amb què alguns minerals tendeixen a

estabilitzar-se amb el medi que els envolta.

La Pirita és un sulfur de ferro, que juntament amb la Pirrotita i la Marcassita, cal mantenir en

un ambient d’humitat relativa reduïda, per sota del 30 %, i a una temperatura d’uns 25º C per

evitar-ne l’oxidació. Si la humitat relativa es manté per sobre del 50 % el procés d’oxidació

serà irreversible i continuada en el temps, reaccionarà amb l’aigua atmosfèrica per formar

sulfat de ferro hidratat i diòxid de sofre i aquest, que és molt soluble en l’aigua, formarà àcid

sulfúric, àcid que al seu torn, reaccionarà amb altres minerals, especialment amb altres

sulfurs, que no sols quedaran destruïts de manera irreversible sinó que produiran sulfur

d’hidrogen (vg. 8.3.4.). Un cicle pervers de destrucció irreversible i molt difícil d’aturar.

Jo aconsello evitar l’ús d’impermeabilitzants per tres motius: el primer, òbviament, estètic; el

segon, que si prèviament el mineral no ha pogut alliberar completament la humitat, aquesta

continuarà fent el seu procés a l’interior de la capa protectora i el tercer és que si bé l’ús d’una

laca, com el clorur de polivinilidè (PVDC), que és un dels millors impermeabilitzants, que

fins i tot podria conservar per mil·lennis una superfície llisa o un cos sense cap imperfecció,

els minerals a protegir solen tenir nombroses superfícies irregulars, microcavitats, esquerdes i

altres imperfeccions superficials que impedeixen que la capa sigui del tot contínua fet que

102

L’afició als minerals

obre el pas a les molècules d’aigua i, en conseqüència, al deteriorament continuat de

l’exemplar. Cal que tinguem en compte una realitat immutable: una molècula d’aigua té una

mida de 0,275 nm, poc menys de 3 Å 0.000000275 m o més compressible encara 0,000275

mm!

Un altre malson es pot tenir si un bon exemplar de la col·lecció, sense ser-ne conscients, conté

un nucli de Marcassita, Pirrotita o de Pirita granular. Si està sota unes condicions d’humitat

relativa per sobre del 60 %, el nucli es desestabilitzaria per oxidació del sulfur, i es formarien

diversos sulfats. Fins aquí podria semblar que encara es podria salvar l’exemplar, però donat

que en formar-se els sulfats el volum del nucli augmentaria, esquerdaria l’exemplar

s’alliberaria àcid sulfúric, molt reactiu amb els altres minerals, i provocaria la seva completa

destrucció. Per exemple, si un exemplar no conté ferro, però a la matriu, posem de quars,

s’intueix algun senyal d’òxid de ferro en alguna fissura, sempre serà millor preservar-lo de la

humitat.

8.3.2. La temperatura, no és sols una bona aliada de la humitat

«El mínim que podem fer, en servei d’alguna cosa, és comprendre-ho.»

José ORTEGA y GASSET (1833 – 1955), filòsof espanyol

La temperatura forma, amb la humitat, un contuberni capaç de fer estralls en determinats

minerals tot i que tota sola també pot ocasionar danys importants.

Com ja se sap, a les cases existeixen microclimes. En un soterrani, la humitat sol ser elevada i

la temperatura baixa, mentre que en un àtic la humitat relativa serà baixa mentre que la

temperatura serà alta, i en una mateixa planta, les habitacions més cap al nord tindran una

humitat relativa més alta i una temperatura més baixa, mentre que les habitacions més cap al

sud tindran una humitat relativa més baixa i una temperatura més alta. Així i sabent això,

segons on es tingui la col·lecció de minerals, un dels dos factors prevaldrà sobre l’altre, però

pel que fa a la temperatura aquesta pot augmentar per factors diferents dels ambientals.

Tal i com ja s’ha comentat amb anterioritat, cal ser molt curosos amb la il·luminació dels

exemplars, tot evitant especialment la instal·lació de sistemes d’il·luminació a l’interior de la

vitrina per tal d’evitar que les peces s’exposin a una escalfor excessiva, perquè la calor es

transfereix a l’exemplar tot fent augmentar l’energia emmagatzemada en els enllaços

intermoleculars i augmenta la longitud entre els enllaços. És a dir, l’amplitud de les vibracions

iòniques augmenta, i quan l’energia cinètica excedeix la força atractiva entre els ions, el

103

L’afició als minerals

mineral pateix una dilatació tèrmica que fa que s’expandeixi. És el que es coneix com a xoc

tèrmic. El mineral pot esquerdar-se i/o trencar-se quan la tensió és superior a la resistència de

la tracció. Aquestes espècies termosensibles solen ser espècies minerals amb un baix nivell de

tenacitat, baixa conductivitat tèrmica i amb un alt coeficient d’expansió tèrmica. Aquest

coeficient, també conegut com a dilatació tèrmica, ens indica la diferència en la dilatació que

pateixen els enllaços del mineral en augmentar la seva longitud en passar d’una temperatura

determinada a una superior.

El minerals més termosensibles són el Sofre, la Cerussita, la Barita i la Fluorita, seguits de la

Witherita, Esrtoncianita i Aragonita, amb coeficient volumètric d'expansió tèrmica a una

temperatura de +- 27º C, de 192, 64, 63 i 62.7 γ (10^-6o °C^-1), i 57, 58,3 i 58γ (10^-6o C^-1),

respectivament, i si s’augmenta significativament la temperatura, es passa a uns coeficients de

223, 93, 91,4 i 71,4 i 70, 71 i 71 γ (10^-6o C^-1), respectivament.

És cert que donant només aquests coeficients ens podem quedar igual, però si ho comparem

amb minerals gens termosensibles com el Quars o el Diamant, amb uns coeficients

volumètrics d’expansió tèrmica a una temperatura de +- 27ºC, d’1,55 i de 3 γ (10^-6o C^-1),

respectivament, es fa més comprensible. També pot ajudar a comprendre millor les magnituds

conèixer el coeficient volumètric d’expansió tèrmica d’un material del qual tothom en coneix

el seu efecte dilatant com és el gel, que és de 153 γ (10^-6o C^-1).

Els minerals més termosensibles fins i tot poden crepitar amb l’escalfor de les mans. El cas

més evident és el del Sofre. Si hom posa un cristall de sofre al palmell de la mà, la tanca i

l’acosta a l’orella sentirà el crepiteig del cristall en trencar-se. Amb alguns exemplars de

Cerussita, Barita i Fluorita també es pot experimentar.

La millor manera per saber quins minerals són sensibles a la temperatura és mitjançant les

publicacions especialitzades. No obstant, si l’exemplar és prou gran, determinar els minerals

termosensibles no és difícil. Si és calent al tacte, indica que té una baixa conductivitat tèrmica

i per tant és termosensible com ara el Sofre. Els minerals freds al tacte indiquen que tenen una

alta conductivitat tèrmica i, per tant, no són termosensibles o ho són en molta menor mesura,

com és el cas del Diamant.

Així, si hom decideix mantenir la il·luminació a l’interior de la vitrina, ha de tenir molta cura

amb aquests minerals, ja que poden arruïnar un magnífic exemplar de Fluorita o Barita en

poques hores d’exposició.

Un augment de la temperatura no sols afectarà els minerals termosensibles, sinó també els

minerals susceptibles de ser deshidratats i/o deshidroxilats; és a dir, els que poden perdre

parcialment o total l’aigua d’hidratació com a conseqüència d’aquest augment. Les espècies

104

L’afició als minerals

minerals més susceptibles es troben en els grups dels sulfats i els fosfats hidratats, que

contenen molècules d’aigua o grups hidroxils en la seva estructura cristal·lina, que poden

perdre parcialment, i passar a una altra espècie d’un estat d’hidratació inferior, o totalment i

quedar destruïts per complet.

Gràcies al descobriment de sulfats al planeta Mart, fruit de diverses missions, avui es disposen

de força treballs d’investigació sobre els efectes de la temperatura a determinades espècies

minerals d’anàloga naturalesa que les d’origen marcià, que tenen en compte factors com la

humitat relativa o la pressió atmosfèrica, com el de Frost, Raymond L. and Locke, Ashley J.

and Martens, Wayde N. (2007) Thermal analysis of halotrichites. Thermochimica Acta 459

(1-2):pp. 64-72, el de Wang A, Zhou Y (2014) Experimental comparison of the pathways and

rates of the dehydration of Al-, Fe-, Mg- and Ca-sulfates under Mars relevant conditions.

Icarus 234:162–173 i el deWang, A. et al., 2009. Phase transition pathways of the hydrates of

magnesium sulfate in the temperature range 50–5 C: Implication for sulfates on Mars. J.

Geophys, «Journal of Geographic Research Atmospheres 114(E4)», entre d’altres, el que ens

permet de conèixer millor el comportament d’algunes espècies minerals en entorns molt

semblants als de les nostres cases.

Un exemplar de Melantèria amb un contingut d’aigua en la seva estructura de més o menys un

45,5 % exposada a unes condicions ambientals amb un 31 % d’humitat relativa, una pressió

atmosfèrica d’1 atmosfera i a una temperatura propera als 50º C (temperatura fàcilment

assolible en una vitrina que té una instal·lació d’il·luminació interior), en menys de quatre

hores perdrà un 40 % de la seva aigua estructural. En condicions semblants, l’Epsomita, amb

un contingut d’aigua en la seva estructura de més o menys un 512 %, en una hora ja hauria

perdut un 5 % de la seva aigua estructural i al cap de dues hores s’hauria convertit en

Hexahidrita, amb una pèrdua del 10 % de la seva aigua estructural. Dues altres espècies que

cal tenir en consideració son l’Halotriquita, amb un contingut d’aigua en la seva estructura de

més o menys un 44,5 % que perd fins a un 14,28 % de la seva massa quan la temperatura

arriba als 42º C i un 9,20 addicional en arribar als 53º C, i la Pickeringita que amb un

contingut d’aigua en la seva estructura de més o menys un 46 % que perd fins a un 19,45 %

de la seva massa quan la temperatura arriba als 44º C. Hi ha casos molt més extrems com és el

de la Morenosita, que amb un contingut d’aigua en la seva estructura de més o menys un

44,50 %, en unes condicions semblants, a partir dels 31,5º C perd un 10 % de la seva aigua

estructural i passa a Retgersita, o el de la Coquimbita, que amb un contingut d’aigua en la

seva estructura de més o menys un 28.85 %, en un rang d’humitats relatives del 25 al 48 %, a

una pressió atmosfèrica d’1 atmosfera, és inestable a tan sols 30º C i si augmenta als 50º C es

105

L’afició als minerals

descompon de manera irreversible, o l’Al·lòfana, amb un contingut variable i molt inestable

d’aigua en la seva estructura, que varia en més o menys entre un 33,20 % a un 40,86 %, la

perd ràpidament a temperatura ambient. Com que necessita d’una humitat relativa molt

elevada, l’única manera de preservar-la és tancar-la en una capsa tan bon punt és extreta,

perquè conservi la humitat relativa. En cas contrari, en poques hores el mineral pot quedar

reduït a un grapat d’engrunes.

Finalment, també s’ha d’estar alerta si l’exemplar conté inclusions líquides, que solen estar

formades majoritàriament per aigua que, en escalfar-se, tendeix a expandir-se i fa que el

mineral pugui arribar a explotar. Un cas molt conegut és el dels Quars amb inclusions, que

després d’unes poques hores exposats al sol solen esclatar.

8.3.3. La llum, foscor per a moltes espècies

«No es pot desfer un nus sense saber com s’ha fet.»

ARISTÒTIL (384 aC – 322 aC), filòsof grec

Sovint s’ha escrit i s’escriu que la llum absorbida pels minerals pot provocar decoloració i

altres accions de degradació fotoquímica, però potser cal ser més curosos, ja que dit així pot

donar la sensació que tota la llum és nociva per a tots els minerals. El cert és que algunes

espècies minerals poden experimentar transformacions fotoinduïdes a causa de l’energia

continguda en els fotons. Cada color de l’espectre electromagnètic té uns determinats fotons

que són cada cop més energètics a mesura que l’ona electromagnètica té menor longitud.

D’aquí que el dany a aquests minerals sigui ocasionat en gran mesura per la banda

ultraviolada, que té una longitud d’ona entre 400 i 100 nm, i en menor mesura per la banda

blava i resta de la violada de l’espectre visible amb unes longituds d’ona de 495 a 400 nm.

L’energia d’un fotó de la radiació ultraviolada d’ona curta és de 4,43 a 12,40 electronvolts

(eV), la de l’ona mitjana i llarga és de 3,10 a 4,13 eV i la de la banda blava i resta de la

violada de 2,64 a 3,10 eV. Per comprendre la magnitud de les energies fotòniques descrites

és bo comparar-les amb l’energia dels fotons del color vermell de l’espectre visible, que és tan

sols d’1,8 eV. La major incidència de radiacions amb energies més intenses i per tant molt

més fotoactives causen en alguns minerals anomenats fotosensibles, danys fotoquímics sovint

irreversibles, de manera que com més gran és l’energia d’un fotó, més probabilitats hi ha que

s’hi produeixin alteracions.

106

L’afició als minerals

Dels diversos assajos duts a terme per comprovar l’efecte de la llum sobre alguns minerals

fotosensibles, puc concloure que si la il·luminació incident prové d’una làmpada LED, sense

filtre o amb filtre per la llum ultraviolada, ocasiona danys als minerals més aviat que una

làmpada halògena i fins i tot més que una fluorescent amb idèntiques característiques. La raó

és que les làmpades LED emeten molta longitud d’ona electromagnètica de banda blava, cosa

que permet afirmar que la llum emesa pel LED, per la seva naturalesa, fins i tot filtrant la llum

ultraviolada, és molt més destructiva i fotoquímicament més agressiva que l’emesa per una

làmpada incandescent de quars halògena o la d’un fluorescent.

Bona part de la fotodecoloració en minerals fotosensibles com la Inesita, la Bustamita, la

Tyuyamunita, algunes Fluorites d’algunes varietats de Quars, o de la Crocoïta entre d’altres,

es deuen al desplaçament d’electrons provocats pels fotons de la llum incident, especialment

els més energètics, que provoquen la seva migració per l’estructura reticular cristal·lina i

queden atrapats, ja sigui en defectes o imperfeccions reticulars i no tornen al seu estat

original, cosa que provoca l’atenuació o el canvi de color.

Segons l’estructura, determinades espècies minerals, com la Clorargirita, el Calomelans i el

Realgar, entre d’altres, poden patir un procés de degradació induït per la incidència de la llum

força més agressiu, que es coneix com a fotodissociació o també fotodescomposició o

fotòlisis, en què l’energia dels fotons absorbits pel mineral el dissocia en compostos més

simples. Aquesta energia, òbviament, ha de ser igual o major que l’energia de dissociació de

la molècula del mineral afectat, i/o també veure’s afectat.

***La fotooxidació o fotoreducció té lloc quan els fotons de les radiacions ultraviolades, en

major mesura que la resta de radiacions. Provoca desequilibris estructurals amb migració

d’elements que, amb contacte amb l’oxigen i altres elements de l’aire, tendeixen a oxidar-se o

reduir-se, com és el cas de la Vivianita, en què part del ferro bivalent passa a ferro trivalent,

tot esdevenint Metavivianita. I un cas semblant el pateix la Parasimplesita, en què el ferro

bivalent passa a trivalent i esdevé Ferrisimplesita.

Una altra espècie afectada és l’Argent. La radiació ultraviolada d’ona curta, en molta major

mesura que la d’ona llarga, produeix una alteració fotoquímica que consisteix en la reducció

de ions d’argent i dona com a resultat partícules molt fines d’argent que es dipositen sobre la

superfície de l’exemplar. Aquestes partícules resultants de la fotoreducció iònica són molt

susceptibles d’ennegrir-se si l’aire conté gas sulfhídric, ja que es formarà ràpidament

Acantita. Sovint, per descriure l’ennegriment de l’argent, es parla d’oxidació però en realitat

es tracta d’un procés dual; una fotoreducció interna i una sulfuració externa.

107

L’afició als minerals

En assajos duts a terme amb el Realgar, vaig poder comprovar que exposat a un focus LED de

100 lux, sense filtre per la llum ultraviolada, que emet una radiació ultraviolada de 21µ

W/cm², en un parell d’hores s’aprecia, a cop d’ull, un deteriorament clar i al cap de tres hores,

la seva superfície s’ha alterat completament a Orpiment. El mateix assaig amb filtre per llum

ultraviolada, els efectes es retarden una hora amb iguals condicions i emprant una làmpada

halògena. En una hora més d’exposició, els efectes no són tan accentuats.

Per tant, és molt important, en el moment de decidir les làmpades que han d’il·luminar la

col·lecció, que incorporin de fàbrica un filtre per la llum ultraviolada. I si és possible,

preservar de la llum, tant com sigui possible, els minerals fotosensibles perquè, tal com s’ha

exposat, encara que les làmpades portin filtre ultraviolat, el mineral sotmès repetidament a la

llum, tot i no observar-hi danys, pateix un procés de fotodissociació acumulatiu en el temps.

I què li passa al Realgar en ser exposat a la llum? Sabem que el contingut d’arsènic del

Realgar és d’un 70 % i el contingut en Sofre és del 30 %, i pels estudis que van publicar en

Yang, C.Y., Paesler, M.A., and Sayers, D.E. (1987) Determination of bond strengths of

arsenic and arsenic chalcogen compounds using the temperature dependence of extended X-

ray absorption fine structure. Physical Review B, 36, 980-988, se sap que dintre de la cel·la

cristal·lina, els enllaços arsènic–arsènic són un 30 % més febles que els enllaços sofre-arsènic,

de manera que l’acció fotònica de la llum sobre la superfície del minerals permet la migració

de l’arsènic cap a l’exterior, que combinat amb l’oxigen de l’aire, forma Arsenolita, que és

com una pols blanca que es posa a la superfície del mineral. (Un toc d’alerta perquè

l’Arsenolita és un compost molt tòxic; poc més de 100 mg pot provocar la mort.). Al mateix

temps, la part superficial del mineral, passa a Orpiment, amb un contingut d’arsènic del 61 %

i de sofre del 39 %. Si es mantingués exposat a la llum acabaria esdevenint Orpiment.

La fotodegradació per fotodissociació de la Clorargirita es coneix d’antic i ha estat

àmpliament estudiada. Els fotons més enèrgics la descomponen, alliberen argent i clor

elemental, amb el característic enfosquiment en tonalitats liloses, que de persistir l’exposició a

la llum, vira cap al marró fosc.

La fotodecoloració de la Proustita és un exemple de procés dual de fotodissociació i

fotooxidació. En Terry Wallace, a l’article Seeing red: the addictive allure of proustite,

publicat en el seu blog Wandering in the mountains geology, nature, and adventure teaching

lessons in life (2014), explica de manera força entenedora, el procés que experimenta la

Proustita en ser exposada a una font lumínica. L’estructura cristal·lina de la Proustita està

formada per piràmides de As-S₃amb enllaços covalents que formen una espiral paral·lela a

l’eix C del cristall. I són els àtoms d’argent que enllacen les piràmides As-S₃superiors amb

108

L’afició als minerals

les inferiors mitjançant enllaços S-Ag-S. Per tant, de facto, l’argent està interactuant amb sis

àtoms de sofre però amb enllaços una mica més febles que els que actuen a les piràmides As-

S₃, de manera que un àtom d’argent està unit a sis àtoms de sofre. Però com que els àtoms

d’argent formen grans el·lipsoides, resulta que dos àtoms de sofre estan molt més a prop de

l’àtom d’argent, cosa que fa que efectivament l’argent estigui coordinat amb dos àtoms de

sofre. Llavors, quan incideix una radiació, els àtoms d’argent reboten contra els altres quatre

àtoms de sofre els quals, mentre dura l’excitació provocada pels fotons de llum,

experimenten, entre ells, períodes curts d’unió i desunió, la qual cosa permet l’alliberament

d’àtoms d’argent. Alguns romanen atrapats, ja sigui en defectes o imperfeccions reticulars i

molts altres migren cap a la superfície i convenen amb àtoms de sofre, ja siguin migrats de la

pròpia estructura de la Proustita o del gas sulfhídric contingut en l’aire, per formar Acantita,

responsable final de l’enfosquiment de la Proustita. Per cert, en el cas de la Proustita, la

fotodegradació té lloc sota qualsevol font de llum. És cert que si aquesta font emet radiació

ultraviolada, el procés serà més accelerat, però sabem que si la font de llum no emet radiació

ultraviolada el deteriorament també té lloc, encara que més dilatat en el temps.

M’he referit en diverses ocasions a l’Acantita. Només apuntar que és una espècie de molta

sensibilitat a qualsevol tipus de llum, i pot patir, en qüestió de minuts, un procés de

fotoreacció que li causa descomposició en superfície, i s’enfosqueix, fins i tot si la llum és

conduïda a través de fibra òptica. Si es té l’oportunitat d’aconseguir un exemplar d’aquesta

espècie de color gris plom i lluïssor metàl·lica, convé guardar-la protegida de la llum. Si es

volgués exposar, caldria procurar que la llum incident fos d’uns 50 lux (la llum d’una espelma

a 5-6 cm) i mai superior als 100 lux.

De la mateixa manera que superant un extrem de la llum visible hi ha la radiació ultraviolada

que, com he exposat, pot resultar molt nociva per a algunes espècies minerals, a l’altre extrem

de l’espectre es troba la radiació infraroja, i per tant, la responsable de l’augment de

temperatura. Com a resultat de la interacció de la llum amb la temperatura pot produir-se una

altra reacció: la transició de fases.

El Realgar és una de les espècies minerals malauradament més sensibles a aquest reacció.

L’estudi de Douglass, D. L., Shing, C., e Wang, G (1992) The light-induced alteration of

realgar to pararealgar. American Mineralogist, 77, 1266-1274, confirma que el Realgar

exposat durant llargs períodes a una determinada longitud d’ona o directament al sol, a

mesura que augmenta la temperatura, es converteix primer en superfície i al cap de llargues

exposicions en tot el seu volum, en el polimorf d’alta temperatura, el Pararealgar. A més, com

109

L’afició als minerals

que és menys dens que el Realgar, tendeix a esquerdar-se i conseqüentment es produeix la

destrucció del mineral de manera irreversible.

El Cinabri també pateix aquesta transmissió de fases i el seu enfosquiment n’és la

conseqüència més visible. L’estudi de J. Yu, W. S. Warren, and M. C. Fischer, Visualization

of vermilion degradation using pump-probe microscopy, Sci Adv 5(6), eaaw 3136 (2019),

corrobora que l’enfosquiment del Cinabri es deu a una transició de la fase alfa (Cinabri) a la

fase beta (Metacinabri), a més de la formació de mercuri metàl·lic. El Cinabri, en ser exposat

a una font de llum que emet radiació ultraviolada, inicia un procés d’enfosquiment perquè es

forma a prop de la superfície Metacinabri i/o mercuri metàl·lic. Aquesta reacció s’accelera si

les dosis de radiació ultraviolada són molt elevades i si augmenta la temperatura, de manera

que podria arribar a una transformació completa. Un altre malaurat exemple de la interacció

de factors.

8.3.4. Els gasos, agents invisibles

«El grau suprem del saber és l’examen del motiu de les coses.»

SÒCRATES (470 aC - 399 aC), filòsof grec

Sempre he pensat que si els gasos nocius tinguessin color prendríem més consciència i

mesures per minimitzar-ne la seva presència, però la realitat és la que és. Cal conèixer-la i

actuar amb conseqüència.

Un enemic, tant dels minerals com de les persones, és l’àcid sulfhídric (H₂S), un gas incolor,

inflamable, que en concentracions altes és verinós. De sabor una mica dolç i olor

desagradable, se sol comparar a la dels ous podrits, encara que la majoria no sapiguem quina

olor fan els ous podrits. És una olor peculiar i desagradable que emana dels desaigües,

especialment els dies de pluges fortes per la pressió que hi exerceix el gran volum d’aigua.

També es coneix com a àcid hidrosulfúric, gas de claveguera i sulfur d’hidrogen.

Generalment, es pot detectar l’olor a baixes concentracions en l’aire, entre 0.0005 i 0.3 parts

per milió (ppm) (0.0005 a 0.3 parts d’àcid sulfhídric en 1 milió de parts d’aire). En cas de

sentir aquesta olor desagradable, cal ventilar de seguida la casa donat que en concentracions

altes, una persona pot perdre la capacitat d’olorar-lo i esdevé perillós, tant per als minerals

com per a les persones. En menor mesura, la seva presència també es deu a la degradació de

les cadenes de proteïnes de la llana i no cal menystenir el fum de les cigarretes i les emissions

dels vehicles de gasolina, com a fonts de gas sulfhídric.

110

L’afició als minerals

Aquest gas és el responsable de la sulfuració d’alguns exemplars de les nostres col·leccions. I

un dels minerals que més ràpidament es veurà afectat per aquest agent és l’Argent, en què una

concentració de tan sols 0,1 ppm, a una temperatura de 25º C i amb una humitat relativa del

75 % és suficient per formar una pel·lícula de sulfur d’argent. Primer se’n percebrà un

deslluïment i, si no hi ha possibilitat de ventilar ràpidament l’estança i l’atmosfera persisteix,

l’exemplar esdevindrà negre per la formació de sulfur d’argent; és a dir, Acantita. És un

procés força ràpid i irreversible, que a més s’accelera amb humitats relatives altes. Un

exemple més del funest resultat de la interacció de diversos factors ambientals.

Dissortadament, a l’aire de les nostres cases hi ha altres gasos que contribueixen a la

degradació d’algunes espècies minerals, com ara l’òxid nitrós, resultat de la combustió dels

motors, especialment els dièsel. Aquest gas actua com un catalitzador i accelera la reacció de

sulfuració d’alguns exemplars, com ara l’Argent.

I el clor... un mal amic, que pot acabar per difondre’s a l’atmosfera a partir de les aigües

tractades amb compostos clorats. En menor mesura, es troba en els productes usats per

emblanquir el paper o algunes fibres tèxtils o també en productes de neteja de la llar. Pot

afectar alguns minerals de la nostra col·lecció, com ara l’Argent, perquè s’hi uneix i forma el

clorur d’argent que, com s’ha descrit en tractar els efectes de la llum, serà una de les causes

del seu enfosquiment.

8.3.5. Els microbis i els humans, dos problemes per als minerals

«L’energia del que és visible és l’invisible.»

Marianne MOORE (1887-1972), biòloga nord-americana

L’alteració biològica i antròpica també pot suposar un problema per a algunes espècies de les

nostres col·leccions i per tant, cal conèixer-ne les causes a fi d’evitar-les tant com sigui

possible.

Tradicionalment, en la literatura especialitzada en mineralogia, no s’ha tractat o s’ha tractat

molt breument sobre la degradació dels minerals a causa dels agents biològics. Els fongs en

són una mostra i són ben presents tant en jaciments com a les cases. Potser es pensa que és

difícil que creixin fongs a casa i menys encara que es puguin desenvolupar entre els

exemplars de la nostra col·lecció, però no ho és pas. Els fongs són presents a totes les cases i

poden créixer a una temperatura de 21º C i a partir d’una humitat relativa superior al 65 %,

nivells força freqüents a moltes cases del nostre país. A més dels fongs que es poden

111

L’afició als minerals

considerar més habituals en una casa, el vent fa arribar les espores suspeses en l’aire de

diverses espècies més, i unes i les altres poden acabar dipositant-se, amb la resta de pols i tot,

sobre els exemplars.

Una vegada les espores s’han dipositat sobre un mineral, i durant el seu creixement, poden

alterar un exemplar de dues maneres: químicament, com a resultat de les activitats

metabòliques fúngiques, bàsicament disminuint o augmentant l’alcalinitat en la superfície de

contacte, i mecànicament, en el decurs del seu procés de creixement. Hem de pensar que la

mida de les espores dels fongs és d’1 a 20 micres, per tant, prou petites com per penetrar en

les microfissures de la superfície d’un mineral, i no cal dir, de les fissures visibles a ull nu.

Per tal de fer-nos-en una idea, quan els nostres ulls perceben una fissura, el gruix és de més o

menys 100 micres. Per tant, aquestes microfissures i fissures són un receptacle idoni per al

creixement de les espores. A mesura que els fongs creixen i es desenvolupen sabem, gràcies

al treball de Howard R J, Ferrari MA, Roach D H, and Money NP. 1991, Penetration of hard

substrates by a fungus employing enormous turgor pressures. Proc Natl Acad Sci USA 88:

11281–84, que poden emprar pressió osmòtica i exercir pressions molt elevades, entre 10 i 20

µN/µm². Les hifes o filaments dels fongs s’estenen i colonitzen les fissures. Per exemple,

alguns fongs del gènere Talaromyces en tan sols 15 dies i a 25º C poden assolir els 7 o 8 cm

de diàmetre i el gruix de les hifes pot arribar als 190 µm. Conseqüentment, la pressió exercida

eixamplarà les microfissures o fissures que poden, fins i tot, fracturar el mineral.

A les cases del nostre país podem trobar, amb una relativa facilitat tres gèneres de fongs: el

Penicillium, que haurem pogut veure créixer sobre una taronja o en alguns formatges;

l’Aspergillus, que sovint forma colònies de color fosc a les juntes dels banys on la humitat és

més elevada i el Talaromyces, molt freqüent en boscos i vinyes i que haurem pogut observar

en floridures d’aspecte negrós en el tomàquet. Se sap que tots tres gèneres poden provocar

danys en determinades espècies minerals i també la formació de compostos biogènics que

solen cristal·litzar, adherits a les hifes dels fongs. En presento alguns exemples.

L’espècie Aspergillus niger és el fong negrós, que se sol formar a les banyeres o dutxes.

Excreta àcid oxàlic que pot solubilitzar alguns minerals sensibles als àcids, com és el cas de la

Piromorfita i que formarà oxalats de plom. El mateix procés es dona amb la Birnessita; en

aquest cas, forma oxalats de manganès. L’espècie Talaromyces flavus també produeix àcid i

forma canals per dissolució de fins a 0.002 mm en la Lizardita. L’espècie Penicillium

frequentans, que es forma en sucs de fruita, pot oxidar el manganès de la Rodocrosita o el

ferro de la Siderita. Altres espècies del gènera Penicillium també excreten àcid oxàlic i poden

112

L’afició als minerals

formar minerals secundaris en precipitar els oxalats, com la Whewel·lita i la Weddel·lita, dues

de les espècies biogèniques admeses per la IMA.

Entre altres minerals susceptibles de ser atacats pels fongs hi ha els membres del grup de

l’Apatita i, per descomptat, les espècies susceptibles d’ésser atacades per àcids. També la

Uraninita, que pot precipitar com un fosfat d’uranil, a més de minerals amb cations com el Fe,

Zn, Ag, Ni, Cd, Cu o el Pb dels quals els fongs en són bioabsorbents.

Per tant, alerta! La millor solució és protegir el mineral, d’ençà que entra a la nostra

col·lecció. En cas de detectar o intuir la presència d’aquests microbis en algun exemplar en

tractar-se d’organismes vius, es podrien eliminar submergint-lo durant unes hores en una

solució amb lleixiu, o directament amb lleixiu, i a continuació, una bona neteja. De tota

manera, aquesta solució senzilla no es pot pas fer servir en un gran nombre d’exemplars.

Només servirà per a minerals molts resistents a solucions tan alcalines, susceptibles de poder

ser degudament fregats i sempre i quan els fongs siguin a la superfície. En cas d’haver-se ficat

dins de les fissures, el lleixiu no fa efecte. Es podrien matar amb làmpades germicides de llum

ultraviolada, però, tanmateix, segons quines espècies, com s’ha vist abans, no es poden

exposar a aquestes radiacions. Per tant, cal prevenció!

La manipulació és un altre factor que pot perjudicar alguns dels nostres exemplars. Com ja ho

indica el terme, manipular implica directament l’ús de les mans. I la suor de les nostres mans

és un agent agressiu, especialment per a elements òxids i sulfurs. Entre les substàncies que

alliberen les nombroses glàndules ecrines que tenim a les mans en suar, hi ha el clorur de

sodi. Per exemple, si es manipula un exemplar d’argent, aquest clor reaccionarà formant

clorur d’argent a la seva superfície, que com hem vist, s’ennegrirà per acció de la llum.

També alliberarà, en menor o major mesura, alguns àcids, com el làctic o l’úric, que

confereixen a la suor un PH variable segons la persona, d’entre 3,8 i 5,6. Aquestes substàncies

poden actuar com un electròlit sobre la superfície d’alguns minerals, que la poden corrompre

galvànicament, tal i com es descriurà en tractar de la pols. Aquest procés, precisament, és el

responsable de deixar empremtes digitals sobre alguns minerals com la Pirita, i també el de la

formació d’òxid de coure sobre el coure nadiu. En ocasions, convé usar guants!

Normalment agafem els exemplars amb els dits i/o amb el palmell de la mà. La temperatura

mitjana d’aquestes parts del nostre cos és d’uns 30.3º C i 31.5º C, respectivament, i si ja

preveiem que es procura sostenir-los durant el mínim temps possible, el risc que el mineral

pateixi algun dany a causa de la temperatura de les nostres mans és força improbable. Potser

amb alguna excepció, com és el cas de dues espècies termosensibles, especialment delicades,

com ara algunes Fluorites i el Sofre. I aquest últim, no tant pel grau de temperatura sinó per

113

L’afició als minerals

ser mal conductor de la calor, que acaba per crepitar en oprimir-lo en tancar el palmell de la

mà.

Si es vol treure la pols a algun exemplar de la col·lecció i s’opta per posar-lo sota l’aigua, cal

ser molt curós amb la temperatura ja que si és elevada pot provocar un xoc tèrmic que pot

esquerdar el mineral. No cal dir que si es tracta d’un mineral termosensible, l’aigua haurà

d’estar a temperatura ambient, consell recomanable per a la majoria dels exemplars. De tota

manera, cal considerar certes particularitats, com ara les possibles cavitats amb inclusions

líquides i/o gasoses. Donat que el coeficient d’expansió tèrmica del líquid i/o gas continguts a

l’interior és més alta que el mineral que les conté, el xoc tèrmic també pot provocar la

decrepitació del mineral o fins i tot la seva explosió. I no és cap mentida si dic que això ha

passat fins i tot amb algun Quars!

Molts aficionats tenim el mal costum de bufar els minerals amb la intenció de treure’n la pols

en lloc de fer servir un compressor d’aire. Hi ha minerals que no es perjudicaran gairebé gens,

com el Quars, però amb d’altres, inconscientment, es contribueix al seu deteriorament. La

International Association for Breath Research (IABR) va detectar més de 3.000 compostos

diferents en l’alè humà. D’aquests, almenys dos poden perjudicar de manera directa alguns

òxids i força sulfurs. Es tracta del sulfur d’hidrogen i el gas sulfhídric, dos compostos

sulfurats volàtils, que resulten fonamentalment de la putrefacció de la matèria orgànica per les

bactèries, i dels quals ja se’n coneixen els seus efectes sobre els minerals. En bufar sobre un

mineral, sovint amb la bona intenció d’eliminar-ne la pols, o fins i tot en respirar en parlar-hi

molt a prop, hi llancem directament importants quantitats de vapor d’aigua en forma

d’aerosol, que fan augmentar el tant per cent d’humitat i, per tant, catalitzar processos que

fàcilment poden portar al deslluïment de molts exemplars. I també ajuden a fixar més la pols,

tot afavorint el creixement de fongs.

Òbviament, l’alè pot ser més agressiu en persones que pateixen halitosi i no tinguin cura de la

higiene bocal que en persones que no tinguin problemes bucogàstrics i que vetllin per una

bona higiene bocal.

8.3.6. La pols, un cúmul de malfactors

«No n’hi ha prou amb saber, també s’ha d’aplicar. No n’hi ha prou amb voler, també s’ha de

fer.»

Johann Wolfgang von GOETHE (1749-1832), advocat alemany

114

L’afició als minerals

No és cap novetat, doncs, si diem que la pols és un dels grans enemics dels minerals de les

col·leccions. De fet, si s’observa la pols d’una casa amb una lupa estereoscòpica binocular o

amb un microscopi, ens adonarem de la diversitat d’elements que la componen: partícules de

pell humana, fibres tèxtils de tot tipus, cabells, partícules de la combustió dels vehicles,

greixos dels hidrocarburs dels combustibles, microorganismes com els fongs, quars, partícules

de carbó, sulfats, clorurs, òxids metàl·lics, i un llarg etcètera. En definitiva, més val no

observar-ho però sí saber-ho i saber així mateix el que pot provocar als nostres minerals.

La pols que es diposita i s’acumula a la superfície dels nostres exemplars no sols disminueix

la lluïssor i la translucència i hi provoca un efecte tendent a l’opacitat sinó que també en

distorsiona el color. La pols tendeix a absorbir la humitat relativa de l’aire i els àcids que

puguin estar-hi relacionats, com el sulfúric, l’acètic i el fòrmic, que formen potencials

electròlits, que en alguns elements i especialment en força sulfurs, seran els responsables de

picades de corrosió sobre la superfície del minerals. Aquesta corrosió electroquímica es

produeix perquè la pols actua com a petites cèl·lules galvàniques, i sent com és la superfície

dels minerals conductora de l’electricitat, la zona de contacte amb la pols, deficient en oxigen,

actua d’ànode i la resta actua de càtode. Per tant, a major humitat relativa més gran serà el

potencial de corrosió. En la Pirita, per exemple els ions d’hidrogen seran alliberats en el

càtode mentre que en l’ànode, el ferro serà alliberat formant hidròxid de ferro. Aquest és el

mecanisme que forma els desagradables puntets marronosos de goethita i/o goethita

hidroxidada sobre les superfícies lluents d’alguns cristalls de Pirita i d’altres sulfurs. Per tant,

les bactèries són les responsables, com es podria pensar o com s’ha dit a vegades, ho és la

brutícia!

Per obtenir una informació més àmplia i completa del que s’ha tractat en aquest capítol, es pot

consultar l’obra especialitzada The Care and Conservation of Geological Material; Minerals,

Rocks, Meteorites and Lunar Finds by F. M. Howie. Butterworth Heinemann, Oxford, 1992.

ISBN 0 7506 0371 2.

115

L’afició als minerals

9. Preservació i conservació dels exemplars

«El coneixement ens fa responsables.»

Ernesto GUEVARA (1928-1967), metge argentí

Els col·leccionistes de minerals som preservadors i conservadors del patrimoni natural. Tots

els grans museus de minerals del món compten amb una gran quantitat d’exemplars

excepcionals, procedents de col·leccionistes privats o, si més no, s’han fundat a partir

d’immenses col·leccions particulars. Són peces que avui podem gaudir gràcies a l’amor als

minerals de persones que ens han precedit i que meravellen les noves generacions.

Ja s’han proposat fins ara alternatives i solucions amb la finalitat de preservar i conservar els

exemplars, però m’ha semblat adient dedicar-hi tot un capítol, encara que corri el risc de

repetir-me.

9.1. Major manipulació, major risc

«Saber per a prevenir, a fi de poder.»

Auguste COMTE (1798-1857), filòsof francès

La contribució més important que podem fer per a la conservació i preservació dels exemplars

de les nostres col·leccions és intervenir tan poc com sigui possible. És una màxima que caldrà

tenir molt present perquè a major manipulació, major risc. Per tant, insistirem en la

conveniència de disposar d’una vitrina, tan hermètica i estanca com es pugui.

Estarem d’acord si diem que les nostres cases s’han de ventilar regularment i això vol dir que

cal saber conviure amb la pols. I com que és un problema crònic i compartit per tots els

col·leccionistes, detallarem tot seguit algunes mesures per evitar que els exemplars de les

nostres col·leccions se’n sentin afectats.

Una acció necessària i recurrent és treure la pols del nostre gabinet. Òbviament, no precisarem

ni el com ni el quan però, com a criteri general, sí que evitarem escombrar perquè fent-ho

s’aixeca molta pols i es dispersa. És molt més aconsellable l’ús d’un aspirador, tant pel terra

com pel mobiliari i per les lleixes de la vitrina. Així mateix, convé evitar els plomalls, que

redistribueixen la pols i la dispersen i els draps de la pols perquè arrosseguen partícules,

sovint més dures que el vidre i fàcilment ratllarien les superfícies. Cal retirar les lleixes i

rentar-les o bé passar-hi un drap amb solució hidroalcohòlica (70 % d’alcohol etílic -etanol- i

116

L’afició als minerals

30 % d’aigua). També es podria aplicar a la resta de la vitrina. Aquesta solució, a més, com

que és fungicida i bactericida, ajudarà a mantenir l’entorn lliure de bacteris i de fongs.

Una vegada treta la pols a l’entorn, toca fer-ho als exemplars. Recordeu: mínima intervenció!.

Traieu el mineral a l’exterior del gabinet. No el bufeu. És aconsellable fer servir només una

pera d’aire, com les emprades per a la neteja de les càmeres fotogràfiques. Eviteu els esprais

d’aire comprimit i els compressors d’aire perquè la pressió de l’aire és molt elevada i difícil

de controlar. A més, el flux d’aire dels compressors es barreja amb l’aigua que s’ha produït,

com a subproducte de la compressió, per condensació de la humitat relativa. Tot i que es pot

evitar mitjançant un assecador extern o bé amb un equip amb assecador intern i incorporant-hi

un regulador de la pressió de l’aire, és un màquina que fa un soroll eixordador i vibra amb

molta intensitat. Per tant, no és gens recomanable de fer-lo servir en una casa sense els

aïllaments necessaris. I tampoc recomanaria l’ús de pinzells, excepte per a aquelles espècies

molt resistents i amb duresa superior a la del Quars. Tampoc res de plomalls i draps... Les

micropartícules poden provocar ratllades així com la redistribució i la dispersió de la pols.

Si la brutícia acumulada està incrustada i produeix un efecte opac o bé amenaça la integritat

de l’exemplar, es pot plantejar el rentat, tot i que al meu entendre, és una intervenció que cal

fer-la amb molta cura i tenir molt present el comportament de cada espècie davant dels

diferents productes a usar. De tota manera, hi ha qüestions que seran difícils de controlar, com

ara fissures, microfissures o plans d’exfoliació, que poden esdevenir autèntiques trampes.

Vegem-ho amb un exemple. Un exemplar de guix de la varietat Selenita. A priori, netejar-lo

amb una solució d’aigua i sabó no hauria de representar cap inconvenient, però en ser un

mineral molt exfoliable, aquesta solució penetrarà per les microfissures, s’assecarà i el guix

perdrà la transparència en esdevenir opac a causa de les restes del sabó assecat a l’interior dels

plans d’exfoliació.

Encara que sigui una obvietat, vull apuntar que si el mineral o un dels minerals associats és

soluble a l’aigua, cal l’ús d’aquest compost. Es pot fer servir alcohol etílic. Tanmateix, convé

ser molt caut amb certs consells, com ara usar bromoform, perquè és molt verinós. Per a la

neteja dels exemplars de la col·lecció, jo només faria servir aigua destil·lada o millor

bidestil·lada. No cal explicar la gran quantitat de productes, substàncies o elements que poden

ser perjudicials i que conté l’aigua que arriba a gran part de les cases. A l’aigua, hi afegirem

una mica de sabor neutre, amb un de PH 7, el més semblant al de l’aigua.

Un toc d’alerta! Els sabons que es troben habitualment etiquetats com a neutres, tenen un Ph

de 5.5. Per tant són lleugerament àcids i no recomanables per al nostre propòsit. Desestimeu

qualsevol producte de neteja, detergents per a vaixelles, sabó per al terra... perquè solen

117

L’afició als minerals

contenir molts ingredients nocius per a moltes especies minerals. La solució proposada hauria

ser la més adequada per a la majoria d’espècies. L’aigua és, per ella mateixa, un reactiu

químic; el sabó en disminueix la tensió superficial i permet arribar millor a llocs de difícil

accés. Si cal, feu servir un pinzell confeccionat amb pèl natural. Eviteu el pèl sintètic. La fibra

sintètica és llisa i compacta, mentre que el pèl dels animals té una superfície rugosa que li

confereix la cutícula i li dona resistència. Això permet arrossegar la brutícia en actuar com

milions de pales micromètriques. Una vegada assecat, actuarà com a capil·lar, en estar

atravessat pel conducte pilós, que absorbirà el líquid en espais recòndits. Acabat aquest

procés, deixeu assecar l’exemplar a temperatura ambient i sobre paper absorbent de cotó o

cel·lulosa, lliure d’àcids, de clor i amb la menor quantitat possible de productes químics

afegits.

9.2. Allunyar els enemics

«El sentit comú és l’art de resoldre els problemes, no de plantejar-los.»

Yoritomo TASHI (1101-1200), filòsof japonès

Un cop nets, entorn i mineral, convé evitar exposar els exemplars als agents ambientals a fi de

preservar-los i conservar-los adequadament. I aquesta cura cal aplicar-la a les espècies més

susceptibles de patir algun dany. És recomanable l’ús d’urnes o de capses de plàstic, que es

poden adquirir fàcilment en comerços especialitzats en la venda de minerals i/o accessoris per

a aficionats. Convé informar-se dels materials de què es componen perquè el polièster, niló o

el polivinil (PVC) no són adequats perquè poden desprendre substàncies perjudicials per a

algunes espècies. Les capses, que solen comercialitzar-se per aquests propòsits, estan

compostes d’una base de polipropilè i una tapa transparent de polietilè. Es tracta de dos

materials inerts, estables químicament i que no contenen agents que podrien migrar cap als

minerals. Si bé som davant de la millor solució per protegir els nostres minerals de la pols i

d’altres agents externs perquè ja no caldrà manipular els que hi estiguin protegits ni per

netejar-los, hauríem de procurar que fossin estanques i hermètiques a fi de tenir un control

més gran de la humitat relativa i la temperatura. La millor solució seria fer-hi el buit, però és

molt costós i, lluny de l’abast de la majoria de nosaltres. Per aconseguir la màxima eficiència,

jo recomanaria unir la base i la coberta de la caixa amb cera líquida d’abella. És senzill,

econòmic, força eficient, no malmet la caixa ni el seu contingut i permet refer el procés tantes

118

L’afició als minerals

vegades com calgui. Eviteu la cera líquida de parafina perquè emet gasos nocius per als

minerals i té un efecte cancerígen per a les persones.

Cal tenir una cura especial amb els minerals higroscòpics i/o deliqüescents perquè en tancar-

los en una capsa o urna, tendeixen a absorbir-ne la humitat. També caldrà ser curosos amb les

espècies que requereixen una humitat relativa per sota del 30 % a fi d’evitar-ne la corrosió. La

millor solució, per ara, és fer servir el gel de sílice, un compost sintètic de diòxid de silici,

químicament inert, molt porós i, per tant, adequat per absorbir aigua, vapor i gas, la qual cosa

permetrà controlar la humitat relativa a l’interior del recipient. Es comercialitza a granel i amb

bosses de diferents mides i contingut. Convé assegurar-se que les bosses estiguin fetes amb

tela Tyvek, una marca patentada per la casa Dupont, perquè si dins la bossa és formessin

microorganismes, aquesta tela evitaria que en poguessin sortir i alhora en retindria l’aigua

d’absorció. Per tenir una referència a l’hora de comprar-ne, s’ha de preveure que per una

capsa de 4 x 4 x 4 cm serà suficient 0,5 g de gel de sílice per controlar l’ambient al seu

interior. Pel que fa a la fixació del mineral a la base de la capsa, remetem al punt 8.2 d’aquest

manual.

També se’ns pot presentar la necessitat de preservar i presentar minerals susceptibles de

deshidratar-se, com ara l’Epsomita, la Melanterita, o l’Evansita, entre d’altres. Com que són

minerals que necessiten d’una elevada humitat relativa, optaria per emprar les mateixes capses

i/o urnes de què disposem, però fent-hi alguna variació. Concretament, les giraria 180º, de

manera que la base quedés a la part superior. A la base de la tapa, fixaria la base d’una capsa

de mida inferior i sobre aquesta base fixaria el mineral, de manera que entre la base i la tapa

capgirada hi quedaria un espai. I en aquest espai hi dipositaria aigua bidestil·lada i

esterilitzada. Pot servir la que es comercialitza per a injectables i n’hi haurà prou amb els 10

ml que sol contenir un vial. Se sella la base i resulta una solució senzilla.

Els minerals susceptibles d’oxidar-se, com molts sulfurs, a més de les mesures comentades en

els paràgrafs precedents, fora ideal mantenir-los en una atmosfera controlada amb absència

d’oxigen. Per aconseguir-ho, caldria fer el buit a les capses o urnes que els continguessin però

és un procés que queda fora del nostre abast a més de ser poc pràctic en el sentit que si es

volgués estudiar l’exemplar, mostrar-lo o simplement veure’l fora de la capsa o urna, caldria

repetir el procés de fer el buit. Soc del parer de mantenir una atmosfera pobre en oxigen, tot

dipositant a l’interior de la capsa o urna un absorbent d’oxigen, classe RP-A, mitjançant

bossetes que contenen minerals del grup de les zeolites (carbó activat, òxid de calci i

polietilè), fabricades específicament per a la protecció de metalls i restes arqueològiques. És

important que el producte sigui de classe RP-A, ja que hi ha absorbents d’oxigen per a altres

119

L’afició als minerals

usos com els de classe RP-Z, que reaccionen químicament i desprenen escalfor. I si les

bossetes estan fetes amb tela Tyvek, mot millor encara.

Al mercat, aquestes bosses es venen segons els mil·lilitres d’aire del contenidor que es vulgui

protegir. Com que 1 ml = 1 cm³, només cal multiplicar la llargada per l’amplada i l’alçada en

centímetres i s’obté el volum en cm³. Si es té una urna de 10 x 10 x 10 cm, al volum interior

hi caben 1.000 ml d’aire. Una bosseta per 1.000 ml absorbirà 2,2 g d’aigua i en dos dies

l’oxigen haurà disminuït del 20,9 % a menys del 0,1 % (100 ppm). I això passarà quan el

material de l’interior de la bosseta haurà canviat de color. I pot mantenir aquests nivells

indefinidament, depenent de la seva permeabilitat o bé, si s’obre el color pot tornar a canviar.

En aquest cas, voldrà dir que hi ha entrat oxigen i serà aconsellable, per tant, renovar-la.

Les capses són la solució ideal i definitiva per la conservació dels exemplars que es tenen als

calaixos, però no ho són per als exemplars exposats a les vitrines. La raó és ben senzilla. El

polietilè transparent transmet de mitjana poc més d’un 80 % de la llum, de manera que el

mineral no hi quedarà ben exposat. Jo optaria per urnes fetes de plàstic acrílic transparent,

com el metacrilat, que sol transmetre un 93 % de la llum, a més de ser molt transparent,

antireflector, inert, estable químicament, bon protector de les radiacions ultraviolades i sense

agents que puguin migrar cap al mineral.

En cas que el pressupost ho permeti, es pot optar per encarregar-les amb l’anomenat vidre

acrílic de museu o vidre òptic, amb transmissions del 97 % i 99 %, respectivament. Per unir la

base amb la coberta de l’urna es pot fer servir cera líquida d’abella o bé cinta adhesiva de

doble cara de forta adhesió, tot i que és una solució més definitiva, si calgués obrir l’urna,

costaria més i amb el risc de malmetre el mineral que conté. Pel que fa a la fixació del mineral

a la base de la capsa, cal tenir en compte el que s’ha comentat al punt 8.2. També si s’assenta

l’urna directament sobre la lleixa de la vitrina, cal pensar a fixar-hi quatre topalls protectors

sota la base precisament per atenuar els efectes de les vibracions.

Les mesures proposades són, a parer meu, les més adients i efectives, de manera que

recomano que en cap cas s’apliquin revestiments de cap mena als exemplars de la col·lecció,

ni olis, ni ceres, ni silicones ni resines ni cap altre producte, perquè a part que poden

interaccionar amb el mineral, es degraden amb el pas del temps.

Hi ha conservadors d’alguns museus que opten per les bosses de polietilè amb tancament de

guia. És una manera econòmica per a la preservació, però que jo no ho recomanaria per tres

raons: la primera, l’estètica i visual. A part del que ja s’ha apuntat en relació amb certa

limitació en la transmissió de la llum, en adoptar formes corbes distorsiona la imatge i

impedeix gaudir de l’exemplar. La segona, pràctica. S’ha de tenir molt en compte que els

120

L’afició als minerals

minerals tenen vèrtexs i arestes, que poden tallar la bossa, que sol tenir unes galgues de 200 a

500, és a dir, entre 50 i 125 micres de gruix. Són resistents i pràctiques per a alguns usos, però

no per contenir minerals. La tercera és la relativa flexibilitat d’aquestes bosses, que fa que en

estar amb contacte amb el mineral, si cristal·litza, pugui trencar cristalls en cada manipulació

o simplement, amb el moviment a què se sotmet l’exemplar cada cop que s’obre i es tanca el

calaix.

9.3. Posar en relleu

«L’experiència no és el que et passa, sinó el que fas amb el que et passa.»

Aldous Leonard HUXLEY (1894-1963), escriptor britànic

En parlar de les vitrines he donat diverses raons per les quals no recomano que estiguin

elaborades amb fusta. Òbviament, si ja se’n tenen de fetes amb aquest material, encarregar-ne

de noves és una inversió que no sempre és a l’abast de tothom, de manera que pot ser adient

protegir-les per evitar-ne emissions.

Una possible solució fora segellar la fusta interior de la vitrina, amb pintura acrílica al làtex,

que un cop seca formarà una capa plàstica que evitarà la migració d’agents nocius per als

minerals. Llavors, es pot adaptar el seu tancament al sistema proposat i, amb un cost

relativament baix, gaudir per molts anys d’unes vitrines aptes per a la conservació dels

exemplars. Si no es vol pintar l’interior, però es vol minimitzar els efectes dels gasos volàtils

despresos i potencialment perjudicials per a algunes espècies minerals, es poden posar

paquetets, elaborats amb tela Tyvek, amb carbó activat a l’interior de la vitrina, que actuarà

d’absorbent dels gasos volàtils alliberats.

Donada la importància que dono a la preservació i conservació dels minerals, i a risc de

repetir-me, vull insistir en la conveniència de no instal·lar il·luminació a l’interior de les

vitrines. A més de les raons abastament exposades, cal tenir en compte que la temperatura

generada és una forma d’energia addicional que accelerarà les altres possibles reaccions

químiques, tal i com va descobrir el 1889 el premi Nobel de química Svante August

Arrhenius (1859-1927).

No obstant, si la vitrina ja disposa d’una instal·lació de llum i no hi ha intenció de retirar-la,

almenys cal assegurar-se que les làmpades porten filtre per a les radiacions ultraviolades. Si

per qualsevol motiu no es poden substituir les làmpades, llavors, per tal d’evitar la incidència

de les radiacions ultraviolades sobre els minerals, es poden protegir els exemplars amb urnes

121

L’afició als minerals

de metacrilat de 3 mm de gruix. Amb això, es redueix la incidència de les radiacions

ultraviolades en un 99,91 %.

Per tal de minimitzar tant com es pugui l’exposició a les radiacions ultraviolades, com

l’augment de la temperatura a l’interior de les vitrines, reitero la necessitat que les làmpades

estiguin instal·lades a unes distàncies mínimes dels exemplars. En cas de làmpades

fluorescents de llum càlida, caldrà tenir els exemplars a una distància mínima de la font

d’il·luminació d’almenys 65 cm. En cas de tenir fluorescent de llum freda, la distància seria

de 50 cm. Una làmpada incandescent de quars halògena sense filtre s’haurà de separar uns 25

cm pel que fa a preservar l’exemplar de les radiacions ultraviolades i d’uns 65 cm pel que fa a

la temperatura.

Cal tenir molta cura amb la il·luminació, però també s’ha d’estar alerta de no exposar els

minerals a altres fonts d’il·luminació perjudicials, com ara els flaixos de les càmeres

fotogràfiques, dels dispositius mòbils o de les càmeres de vídeo perquè disparen un nombre

molt elevat de fotons molt enèrgics, perquè la llum del flaix és eminentment rica en llum

blava (> 6000 K), fet que pot provocar reaccions fotoquímiques en algunes espècies minerals.

9.4. Mínima intervenció

«Cometre un error i no corregir-lo és un altre error.»

Kong Zi “CONFUCI” (551 - 479 aC), filòsof xinès

Com que soc del parer de la mínima intervenció en els minerals, no soc la persona més

indicada per recomanar processos de restitució, restauració, reparació, consolidació i

eliminació de minerals associats, tot i ser conscient que, en ocasions, no hi ha més remei que

intervenir-hi.

9.4.1. Restitució

En cas de trobar un exemplar d’Argent completament cobert per carbonats, ja sigui calcita o

dolomita, a fi de poder estudiar-lo i gaudir-ne, no hi haurà més remei que restituir-lo, tot

eliminant parcialment aquests carbonats. I dic parcialment perquè sempre és interessant

conservar els minerals associats.

Havent emprat nombrosos àcids, orgànics i minerals, diferents tècniques, considerant que no

és el mateix eliminar calcita que eliminar dolomita (la primera és més fàcil al ser soluble amb

la majoria d’àcids i condicions, mentre que la dolomita requereix condicions diferents), tenint

122

L’afició als minerals

molt en compte que els materials emprats per eliminar el/s mineral/s associat/s no afectin el

mineral a alliberar, proposo la manera d’eliminar la dolomita, per alliberar argent, sense que

en pateixi cap dany, que servirà, així mateix, per eliminar calcita, ankerita i altres carbonats.

Cal que us proveïu de tres compostos: aigua destil·lada, àcid fosfòric (pot servir el que fan

servir per elaborar cervesa; és a dir, àcid fosfòric de grau alimentari 75 % FG ) i bicarbonat

sòdic. Us caldran guants, pantalla de protecció per la cara, uns molls i un parell de recipients

de vidre o de plàstic opac, resistent als agents químics agressius i a la calor, amb tapa opaca

de plàstic. Escalfeu l’aigua destil·lada fins just arrencar el bull. Al mateix temps, escalfeu al

forn l’exemplar o els exemplars que vulgueu netejar, a la mateixa temperatura de l’aigua

destil·lada (+- 90º C). Poseu un dels recipients a l’exterior, en un lloc molt ben ventilat. Traieu

amb els molls l’exemplar del forn. Dipositeu-lo a la base del recipient. Aboqueu-hi l’aigua

destil·lada fins a cobrir-lo i, amb els guants i la pantalla facial posada, aboqueu àcid fosfòric

amb molt de compte ja que la reacció immediata serà violenta. La quantitat d’àcid? La

necessària perquè la reacció efervescent sigui intensa. Llavors, tapeu el recipient i com que la

reacció desprèn molt de gas, feu un foradet de pocs mil·límetres a la tapa, cosa que permetrà

alliberar la pressió del gas en el recipient. Com que l’àcid fosfòric no perjudicarà l’Argent,

podeu deixar-lo actuar tranquil·lament unes quatre hores. Si en una primera intervenció

l’exemplar ja queda com voleu, es procedirà a rentar-lo. En cas contrari, es desfarà

adequadament de la solució i es repetirà el procés. Aquesta vegada sense escalfar l’exemplar.

Quan considereu que la peça ja té les condicions adequades, caldrà que el renteu repetidament

amb aigua destil·lada a temperatura ambient. Us pot ser útil disposar d’una pera, com les

emprades per netejar les càmeres fotogràfiques i emplenar-la d’aigua per poder accedir a

racons de difícil accés i aprofitar la pressió per eliminar restes de materials i de l’àcid. A

continuació, escalfeu novament l’aigua destil·lada fins que arrenqui el bull. Dipositeu

l’exemplar a l’altre recipient i aboqueu-hi l’aigua destil·lada fins a cobrir-lo uns dos

centímetres per sobre. Llavors, afegiu-hi una cullereta de cafè de bicarbonat sòdic per cada

200 ml d’aigua destil·lada, tapeu el recipient, feu també un foradet a la tapa i deixeu que el

bicarbonat vagi neutralitzant les restes d’àcid que hagin pogut restar-hi. Al cap de dues hores,

repetiu l’operació. Transcorregudes dues hores més, retireu l’exemplar i renteu-lo

repetidament amb aigua destil·lada a temperatura ambient. Feu servir la pera amb aigua per

acabar de retirar les restes i poder accedir als racons més inaccessibles, especialment a les

esquerdes, si n’hi ha i finalment, deixeu assecar l’exemplar a temperatura ambient sobre paper

absorbent de cotó o cel·lulosa, lliure d’àcids, de clor i amb la menor quantitat possible de

123

L’afició als minerals

productes químics afegits; un paper específic que no sempre és fàcil d’aconseguir i que es pot

substituir pel que és apte per als aliments.

Insisteixo que no m’agrada manipular els exemplars, especialment pel que fa a eliminar altres

minerals associats, ja que sovint es destruiran espècies sense ser-ne conscients. Eliminar

alguna espècie mineral ha de ser un recurs per deixar al descobert espècies de gran bellesa i/o

raresa, com el cas descrit, com ho fora exposar l’or contingut a l’interior d’una Quarsita,

l’Sperrylita de l’interior d’una Calcopirita o la Discrasita de l’interior d’un Arsènic. Abans de

plantejar-nos eliminar qualsevol mineral sobre la superfície d’un altre, fora adient comprovar-

ne la seva naturalesa perquè que hi ha molts minerals interessants que es presenten en

aparences poc atractives o fàcils de confondre amb minerals molt freqüents. Podem tenir un

Quars, una Fluorita o una Galena ben cristal·litzada, però damunt seu el que podríem

confondre fàcilment per Calcita o Aragonita recobrint-ne parcialment o total els cristalls,

impedint gaudir del color, lluïssor o de la perfecció de les seves arestes, vèrtexs i cares.

Eliminar-los és una opció molt temptadora, que de sucumbir i sense voler, podríem eliminar

minerals d’extrema raresa, com ara l’Adamsita-(Y), Rapidcreekita, Loseyita o Galgenbergita-

(Ce), entre molts d’altres, o fins i tot noves espècies minerals; al cap i a la fi, per fer lluir

espècies molt freqüents i amb resultats sovint poc encertats.

9.4.2. Reparació

«Ningú no sap del que és capaç fins que ho intenta.»

Publius SYRUS (segle I aC), poeta romà

Criteris de prudència semblants s’han de prendre quan es tracta de reparar, restaurar,

reconstruir o consolidar un exemplar. Personalment, i en relació als minerals de la meva

col·lecció, prefereixo que cap dels exemplars hagi estat sotmès a cap d’aquests processos.

Però cal admetre que són pràctiques molt esteses entre els comerciants i acceptades arreu per

molts col·leccionistes. I sovint també són emprades per molts aficionats. Si hom adquireix un

exemplar per a la seva col·lecció i se l’informa degudament que el mineral ha estat sotmès a

algun o alguns d’aquests tractaments i ho accepta, òbviament, no hi ha res a dir.

Tampoc és el meu objectiu donar a conèixer amb detall cada un dels tractaments que reben

molts minerals. Només miraré d’acotar en quins supòsits poden justificar-se aquestes

pràctiques i quin resulta més adient d’emprar en cada moment per al tractament dels

exemplars trobats o que ja formin part de la nostra col·lecció. Encara que aquests termes

124

L’afició als minerals

poden semblar sinònims, no ho són pas. No es tracta ara de definir-los perquè ja es disposen

de definicions magnífiques que es poden consultar. Indicaré, però, els casos en què pot ser

necessària una o altra d’aquestes intervencions amb un exemple per a cada tractament. I a part

del coneixement que pugui aportar, confio que ajudi a comprendre de manera pràctica la

diferència entre aquests conceptes.

Partint del criteri de la mínima intervenció, imaginem que s’ha trobat un magnífic cristall

d’hàbit prismàtic. Suposem que es tracta d’un Schorl, assentat en una matriu; que ha costat un

munt d’hores d’obtenir-lo sencer; que ha pres totes les precaucions perquè no es trenqués

durant el transport; que s’ha tingut cura quan s’ha netejat i finalment, a l’hora de posar-lo a la

vitrina, el cristall topa amb la lleixa i es trenca. Poden passar dues coses: una primera reacció

farà que el llancem o, una segona, farà que el vulguem reparar. En aquest darrer cas, cal evitar

productes que puguin reaccionar amb el/s mineral/s associats o amb la matriu. No han de

groguejar, no han de tornar-se fràgils, ni perdre l’adherència amb el decurs del temps. A més,

han de ser reversibles, en el cas que més endavant apareguin millors productes i es pogués

millorar el procés. És per això que no és recomanable fer servir adhesius cianocrilats, molt

usats a les cases, com ara el superglue, perquè són de fixació immediata, pràctics i efectius,

però no gaire amics dels minerals. Tampoc no és recomanable usar resina de polièster, ni

resina epòxica perquè tenen un mal envelliment i tendeixen a esgrogueir-se amb el pas del

temps. A més, tenen un elevat coeficient d’expansió tèrmica que pot acabar provocant

tensions i malmetre el mineral i són difícils d’eliminar. Jo recomano un adhesiu amb base

d’etil metacrilat monocomponent. I proposo l’ús del Paraloid B72. Aquest copolímer d’etil

metacrilat compleix amb els estàndards que s’exigeixen d’un adhesiu. S’ha demostrat que és

un dels més estables en el temps, resistent a l’oxidació, per la qual cosa no grogueja,

transparent, resistent a la llum, particularment a la ultraviolada, a la hidròlisis i a la calor, amb

una gran resistència mecànica. Té un índex de refracció d’1.48, molt proper a molts dels

minerals transparents que podem tenir a les nostres col·leccions, com ara Quars, Dolomita o

Beril, per la qual cosa resultarà pràcticament invisible i compta amb un coeficient baix

d’expansió tèrmica. Això és especialment important perquè no provocarà dilatacions en

l’exemplar reparat i, en ser quelcom elàstic, permetrà atenuar les pròpies dilatacions del

mineral. Aquest exemple és òbviament extensible a qualsevol mineral d’una col·lecció que

pateixi algun accident no catastròfic. En aquest cas, caldrà aplicar una quantitat molt

moderada d’adhesiu, estenent-lo a cada una de les superfícies de trencament, ajustar les dues

parts, per veure si encaixen i si és suficient l’adhesiu emprat i després separar les parts per

permetre l’evaporació del dissolvent i comprovar-ne la distribució uniforme. Cal evitar en tot

125

L’afició als minerals

moment que l’adhesiu vessi perquè podria danyar el mineral. Finalment, cal empènyer les

dues parts fermament i mantenir-les unides els minuts que recomani el fabricant. Aquesta és

la part pitjor perquè dependrà molt de les propietats del mineral. Jo proposaria de fer-ho amb

molta cura, amb tires de film de policlorur de vinilidè o el més semblant que segurament

tindrà a mà, el film per embolcallar aliments. Crec que és el material ideal per complir amb

aquesta escomesa.

9.4.3. Restauració

“Mai no has de tenir por amb el que estàs fent quan és correcte.”

Rosa Louise MCCAULEY, coneguda com a Rosa PARKS (1913-2005), activista estatunidenca

La restauració, que no s’ha de confondre amb un procés de neteja, és un dels tractaments que

jo proscriuria de la nostre afició. Sempre hi ha qui, per un motiu o altre, intenta eliminar la

pàtina d’un mineral per restaurar-ne la seva lluïssor. Les víctimes més habituals d’aquest

procedir nefast són l’Argent, el Coure i diversos sulfurs.

La pàtina en els elements i en els sulfurs és el resultat d’un procés natural en què el mineral

reacciona amb el seu medi i forma un capa protectora micromètrica a fi que els agents

atmosfèrics no continuïn actuant. Què vol dir, això? Que a la superfície s’ha creat un nou

compost, més resistent als agents atmosfèrics, que permet que el mineral quedi externament

equilibrat amb el medi. Si s’eliminés aquesta capa, com que s’eliminaria un volum determinat

del nou compost entre la part externa i l’element i/o sulfur, la superfície resultant seria rugosa.

No només s’hauria modificat l’estat natural del mineral sinó que a més hauria perdut la

lluïssor pròpia d’una superfície llisa perquè la reflexió seria molt més difusa. A més, donat

que una restauració comporta l’ús de productes químics molt agressius per als minerals, com

la tiourea, l’àcid nítric o l’àcid oxàlic, entre molts d’altres, productes que s’infiltren per les

microfissures i fissures, són difícils d’eliminar i/o neutralitzar del tot i seguirien actuant

malmetent el mineral i els minerals propers. Caldria afegir que el mineral tractat restaria

desequilibrat amb el medi i si es volgués conservar amb el seu nou aspecte, caldria un nou

tractament de protecció; tractaments que són molt poc recomanables per la poca efectivitat, el

ràpid envelliment i la pèrdua de naturalitat, que confereixen els vernissos, les laques o les

resines.

Insisteixo que no cal confondre una restauració amb una neteja. Qualsevol exemplar

d’Argent, Coure o Sulfur pot netejar-se i expulsar-ne la pols, les restes orgàniques, com el

126

L’afició als minerals

greix, especialment en exemplars antics que han passat per molts propietaris. Però aquesta

neteja s’haurà de fer amb la màxima prudència i el màxim respecte per la integritat de la peça.

9.4.4. Reconstrucció

«Els cauts poques vegades s’equivoquen.»

Kong Zi “CONFUCI” (551-479 aC), filòsof xinès

Suposem que tot recercant per un aflorament de pegmatites es descobreix una cavitat

miarolítica. S’hi obre un forat suficient per entrar-hi el braç. Sembla que té una forma més o

menys concèntrica. Amb els guants posats, s’intenta notar la presència de cristalls a la vora

del forat obert però no sembla que n’hi hagi. S’hi endinsa el braç i s’hi troba argila barrejada

amb cristalls. Es treuen i ens adonem que són cristalls idiomorfes de Quars i Ortòclasi, que

formen grups o cristalls aïllats. Sembla que a causa dels moviments micro-tectònics dels

darrers períodes geològics, part dels cristalls que emplenaven la cavitat s’han desprès de la

matriu. En un cas com aquest, cal no dispersar els exemplars, encara que s’hagi trobat amb

altres companys. Cal procurar buidar la cavitat, no menystenir-ne cap fragment, encara que a

priori pugui semblar informe. Convé embolicar curosament tots els elements extrets i, a casa,

es renten i es netegen per eliminar l’argila. Tractant-se d’aquestes dues espècies no hi ha cap

problema per fer servir aigua i sabó (millor pH +-7). Una vegada netes totes les peces, ens

adonarem que, amb paciència, molts dels cristalls desmembrats es podrien unir, fins i tot a

altres grups de cristalls. Per tant, una vegada ben secs, ens podem plantejar reconstruir

parcialment part de la cavitat.

No és una tasca gens fàcil ni ràpida. Exigeix paciència. Primer de tot, cal òbviament formar

conjunts de fragments que encaixin. Una vegada establerts aquests conjunts, cada fragment

s’ha de numerar i com si es tractés d’un trencaclosques, dibuixar sobre un paper, o

digitalment, si hom hi està avesat, cada fragment al lloc on ha d’anar. Per unir cada fragment

amb el del seu costat recomanaria fer servir el mateix adhesiu amb base d’etil metacrilat, que

s’ha indicat en tractar de la reparació, el Paraloid B72, i procedir de la manera següent:

enganxeu els dos primers fragments i mantingueu-los units amb tires de film de policlorur de

vinilidè o film d’embolcallar aliments, fins que s’assequin completament. A continuació,

talleu i retireu el film. Aquest procés s’ha de repetir amb el tercer fragment i així

successivament. No s’ha d’intentar unir-los tots a la vegada perquè és difícil que quedi bé i

hom pot acabar malalt dels nervis.

127

L’afició als minerals

9.4.5. Consolidació

«La prudència és el més excels de tots els béns.»

, EPICUR (341 aC- 270 aC), filòsof grec

Imaginem que viatgem a Mèxic i tenim la possibilitat de visitar la mina Amelia, a l’àrea

minera d’El Boleo, prop de santa Rosalia a la baixa Califòrnia, localitat tipus de la

Cumengeïta i la Boleïta, ambdues espècies trobades principalment a l’interior d’argila

formada sobretot per Montmoril·lonita. En ser una àrea desèrtica, es poden trobar aquestes

argiles en el terregall de la mina, i suposem que tenim la immensa sort que desterrossant

aquestes argiles apareixen cristalls de Boleïta i/o Cumengeïta! Però, hi ha un inconvenient

molt important. Aquesta matriu és inestable i fràgil, per la qual cosa els cristalls tendeixen a

separar-se amb molta facilitat. Caldrà doncs embolicar-los de manera adequada i curosa i, una

vegada a casa, si es volen conservar els cristalls en la seva matriu original, caldrà plantejar-se

estabilitzar i reforçar la matriu, per la qual cosa caldrà procedir a consolidar l’argila. Els

processos de consolidació s’han fet emprant policlorur de vinilidè (PVDC ) en tenir

resistència a l’aigua, duresa, durabilitat, bastant bona estabilitat a l’envelliment i als efectes de

la llum ultraviolada, i especialment baixa permeabilitat al vapor d’aigua i als gasos, entre

d’altres propietats. Amb els anys, però, s’ha vist que pot patir algun procés de degradació i,

per tant, un mal envelliment, de manera que jo preferiria fer servir etil metacrilat,

concretament el Paraloid B72, que es pot adquirir a granel i dissoldre’l seguint les

instruccions del fabricant, procés que cal fer en un espai obert o ben ventilat, amb el

dissolvent Dowanol PM, que proporcionarà la viscositat adequada per penetrar en la matriu

argilosa, que se submergirà en el consolidant i procurant que els cristalls no hi tinguin

contacte. El mantindrem suspès amb el mínim contacte possible a fi que es volatilitzi el

dissolvent i quedi degudament consolidada la matriu. Tal com s’ha comentat anteriorment,

aquest producte presenta un baix coeficient d’expansió tèrmica alhora que manté una certa

flexibilitat, trets que evitaran danys en cas d’expansió tèrmica diferencial.

Qualsevol d’aquestes pràctiques ha de ser executada en casos molt concrets i mai com un

tractament rutinari, a fi de preservar, tan com sigui possible, la integritat dels exemplars.

128

L’afició als minerals

10. Organitzar la col·lecció

«Si aconseguíssim aprendre l’art de mantenir-nos sempre equànimes, duplicaríem

incomparablement la nostra eficàcia.»

Orison SWETT MARDEN (1848-1924), psicòleg nord-americà

Poden haver tantes maneres de numerar, etiquetar i ordenar una col·lecció com

col·leccionistes i totes serien vàlides. Se’n podria escriure un llibre complet, potser dos i tot.

Per tant, em limitaré a exposar la meva decisió personal fruit de l’experiència de més de

quaranta anys .

10.1. Numeració no invasiva

Els col·leccionistes de minerals som preservadors i conservadors d’una part del patrimoni

natural i tenim la responsabilitat d’intervenir tan poc com puguem sobre els minerals. Ja fa

molts i molts anys que vaig abandonar una pràctica secular entre els col·leccionistes que

consistia a numerar l’exemplar sobre la seva superfície, ja fos escrivint-hi un número,

enganxant-hi una etiqueta o aplicant-hi una capa de pintura blanca acrílica que permetés

escriure-hi i, fet això, es protegia l’exemplar amb vernís o laca. O, fins i tot, i més

grollerament, substituir la pintura per esmalt d’ungles o líquid corrector.

Dit això, crec que ha de ser un principi compartit per tots els aficionats als minerals que

qualsevol material emprat per a la documentació i la conservació, ha de posar al menor perill

possible la seva estabilitat química.

És clar que amb aquella manera d’enumerar les col·leccions, no sols no s’era fidel al principi,

sinó que deixava marques que en moltes ocasions ja no es podien eliminar, se n’ocultaven

parts que podien ser importants per al seu estudi i se’n perjudicava l’estètica, en col·locar-hi

un element estrany. També pot passar que s’adquireixi un exemplar numerat i que la

col·locació a la nova vitrina sigui diferent a la de l’antic propietari. O bé que l’exemplar es

numeri com un mineral secundari, sense importància, i, amb els anys, esdevingui una nova

espècie mineral o una de molt rara de la qual se’n desconeixia la seva naturalesa.

Totes aquestes reflexions van portar-me a reconsiderar la manera de numerar els exemplars de

la meva col·lecció. Com que tots els meus exemplars estant enganxats a una peanya, a una

urna o a una capsa, vaig buscar el material més idoni per numerar l’exemplar etiquetant-ne la

peanya, l’urna o la capsa. Estudiant les opcions que hi havia al mercat i entenent que el

producte que escollís hauria de tenir continuïtat comercial amb el temps, em vaig decidir per

129

L’afició als minerals

emprar cinta transparent DYMO D1. Aquesta cinta està elaborada a partir d’una mescla de

polièster del tipus tereftalat de polietilè (PET) i de resina, l’acrilonitril butadiè estirè (ABS).

Aquest compost és resistent a la temperatura (de 0º a 199º C), a l’aigua, a la corrosió, a la

llum en general i a la ultraviolada en especial, qualitats que fan que no es descoloreixi o

s’esgrogueeixi. I no és tòxic. L’adhesiu és molt resistent i conserva l’adherència. Els números

i les lletres de color negre impreses a l’etiqueta no són de tinta. En el mateix cartutx i junt a la

cinta transparent, també anomenada substrat o receptor de la transferència tèrmica, hi ha una

cinta negra composta de resina. Es coneix com a cinta de transferència tèrmica de resina, que

mitjançant la calor que aplica a la retoladora portàtil, es torna líquida per unes mil·lèsimes de

segons i se solidifica sobre el substrat. És el que es coneix com a impressió per transferència

tèrmica i en resulta una impressió molt duradora i de gran resistència a la fricció, perquè la

resina negra s’integra en el compost del substrat.

10.2. Paper versus digitalització

«Que res ens limiti. Que res ens defineixi. Que res ens subjecti. Que la llibertat sigui la nostra

pròpia substància.»

Simone de BEAUVOIR (1908 - 1986), filòsofa francesa

El gener de l’any 1991 vaig enllestir la digitalització de la meva col·lecció de minerals, que

iniciada cap al 1979, ja comptava amb poc més de 1.600 exemplars. I allò que diuen, que d'un

gran mal en surt un gran bé, molt aviat em vaig adonar que la digitalització no era la solució

per a la preservació de les dades de la col·lecció.

Després de molt poc temps d’haver-lo completat, es va canviar el llenguatge de programació.

Estava condemnat a perdre les dades o bé a pagar una gran quantitat de diners per tal de

recuperar-les. Les vaig deixar perdre. Vaig conservar les dades en paper, tot prenent

consciència que amb la digitalització sempre dependria d’unes aplicacions, programaris i

equips que en poc temps quedarien obsolets, a causa de l’evolució constant de la tecnologia i

dels depredadors interessos d’unes poques multinacionals.

No obstant i això, la digitalització representa una nova revolució per a moltes altres

aplicacions, però no per aquesta. I de fet, el temps m’ha donat la raó. Avui en depenem més

que mai, però la fragilitat en la conservació o preservació de les dades és una evidència. De

fet, les fotografies que el meu avi va fer fa gairebé 100 anys es conserven a casa i mantenen

una qualitat d’imatge envejable. En canvi, he perdut, sense poder recuperar de cap manera,

130

L’afició als minerals

fotografies digitals fetes fa només 15 anys. De fet, tot plegat, es redueix a entendre que tot

procés digital passa per codificar, emmagatzemar i descodificar; processos que requereixen

màquines i programes que canvien ràpidament amb el temps. I això requereix d’una adaptació

constant per mantenir les dades. És cert que la vida útil dels suports d’emmagatzematge de

dades digitals és cada vegada més llarg. Si un disc compacte de qualitat té una vida útil de 25

anys, ja estan investigant nous suports que preservaran les dades per centúries. Però no ens

enganyem. En els equips o les màquines, l’obsolescència programada és un fet. I finalment,

tenim els sistemes operatius i els nombrosos programes que haurien de reproduir aquestes

dades. Creguin-me, cap sistema operatiu o programa perviurà la vida útil dels suports

d’emmagatzematge. Treballo des de l’any 1985 amb ordinadors i és una de les coses que he

après. Concloc. Si volem preservar les dades de la nostra col·lecció de minerals, el millor

emmagatzematge de dades és el suport paper. Un paper de qualitat, lliure d’àcid, té una vida

de 200 a 400 anys i la seva lectura no depèn de cap programa ni de cap màquina.

Tot plegat em va portar a replantejar la qüestió de les dades i, fugint dels patrons i estereotips,

vaig prendre una decisió pragmàtica: res de fitxers i/o registres, ni digitals ni en paper. Com

que cada exemplar porta la seva referència, vaig optar per acompanyar cada mineral amb una

etiqueta que contingués tota la informació de què disposo. En primer lloc, vaig buscar un

paper lliure d’àcid, perquè l’àcid és el responsable de la degradació hidrolítica de les

molècules de cel·lulosa d’alt gramatge, concretament tipus cartolina de la textura i el color

que més em va agradar. Vaig optar per un paper similar al pergamí. Escollit el paper, vaig

decidir la informació que volia que constés a l’anvers, concretament, el nom de l’espècie

mineral, seguit del número de referencia a la part superior, deixant una línia en blanc i més

cap a la meitat de l’etiqueta, el nom del jaciment (mina, pedrera o paratge) i el seu terme

municipal, la província o forma administrativa territorial equivalent i el país, deixant una altra

línia d’espai. Si jo mateix he extret l’exemplar, escric «Extret el dia xx-xx-xxxx». Si és

adquirit, escric «Entrat el xx-xx-xxxx». Si conec el/s seu/s anterior/s propietari/s escric «Ex.

Col. i el/s nom/s i cognom/s del/s anterior/s col·leccionista/es». Deixo una nova línia d’espai i

a la part final de l’etiqueta identifico la col·lecció. Escric «Col·lecció de Joan Abella i

Creus». Tota aquesta informació queda impresa en color negre amb impressora làser. Al

revers de l’etiqueta i escrit a mà, incloc la resta d’informació rellevant. Com que la lletra de

cada persona és única i diferent, escriure-ho a mà és una manera d’autentificar la informació i

la pròpia etiqueta. Aquesta informació rellevant en cas que el mineral hagi estat extret per mi,

consisteix a detallar el lloc concret de la troballa, el nom de la galeria i/o en quin punt concret

s’ha trobat (si s’ha trobat en un terregall o en un determinat paratge), i escric també dues de

131

L’afició als minerals

les coordenades geogràfiques del punt exacte de la troballa o de l’entrada de la galeria,

concretament la latitud i la longitud expressada en graus, minuts i segons. En cas que

l’exemplar hagi estat adquirit, escric el nom de la persona a qui l’he comprat o canviat, i a

quina o quines col·leccions havia estat, si se’n coneix la data d’extracció... És a dir, reflectir

l’historial de l’exemplar i també el preu de cost o valor de l’intercanvi.

Una vegada la informació resta assentada en suport paper, ha de quedar preservada i es pot

optar per plastificar-la. La millor manera és folrar-la amb una funda de plàstic per plastificar

documents. Faig servir fundes format A4 (210x298 mm). Les etiquetes que vaig dissenyar (65

x 45 mm), permeten plastificar alhora 16 etiquetes. S’uneixen per la calor mitjançant una

plastificadora. Pel material de la funda, vaig escollir el polièster. En ser un plàstic d’alta

transparència i claredat, rígid i electroestàtic, amb gran resistència física i química, resistent a

la degradació de la llum ultraviolada, amb una gran durabilitat, s’estima que podria conservar

aquestes propietats durant 200 anys. És la millor manera de protegir les nostres etiquetes ja

que amb el termosegellat queden aïllades completament dels elements ambientals que podrien

perjudicar el paper, com la humitat, la pols, els microbis o el greix, entre d’altres. A més, el

polièster evitarà l’abrasió i la pèrdua de la informació per la manipulació. Llavors amb una

cisalla se separen les etiquetes procurant deixar un marge de plàstic als costats. I ja estan

llestes per acompanyar cada exemplar de la col·lecció. A les peces de la vitrina l’etiqueta és

pot presentar al seu costat amb una petita base de metacrilat amb ranura lleument inclinada

per encabir-hi l’etiqueta o mitjançant un petit suport per cartell o portaetiquetes de poliestirè,

amb un capçal de 20 mm d’ample amb ranura. Com es pot veure, a part del material fungible,

només ens caldrà una impressora, una retoladora DYMO, una plastificadora i una cisalla per

tenir la nostra pròpia impremta a casa.

10.3. Disposició dels exemplars

«Cal guardar amb més cura el que no se sap quan ha de faltar.»

Lucius Anneus SENECA (4aC-65), filòsof i polític romà

Els aficionats als minerals som uns privilegiats pel que fa a prendre decisions de com

classificar, disposar i presentar les nostres col·leccions, encara que sovint no en som del tot

conscients. El primer que cal assumir és que no som un museu. Per tant, no s’ha de complir

cap protocol, disposició ni norma sobre la classificació per exhibir-los. En tot cas, aquesta

responsabilitat recau en els conservadors de les respectives col·leccions museístiques. Cal,

132

L’afició als minerals

doncs, abandonar idees preconcebudes i abstreure’s de normes sobre com s’ha d’actuar. Hem

de ser responsables de les nostres decisions, que s’han de destinar a obtenir satisfacció i

benestar, un dels objectius fonamentals de l’afició als minerals i al col·leccionisme. Res de

copiar sense qüestionar. Cal abandonar el mimetisme amb la finalitat d’integrar-se en un grup

i cal exercir la llibertat intrínseca que ens atorga el fet de ser aficionats.

Científics, estudiosos de la mineralogia, la cristal·lografia i la química entre d’altres, han

establert al llarg dels segles nombroses maneres de classificar els minerals. Si fent-ne servir

cap per exhibir la nostra col·lecció aporta satisfacció i benestar, endavant les atxes, Però si ens

representa una cotilla que obliga i oprimeix, cal tallar els llaços i alliberar-nos-en abans no es

converteixi en una obligació feixuga. Si ens en desprenem i sentim que ens hem tret un pes de

sobre, voldrà dir que haurem pres la decisió encertada.

Jo no soc diferent. Vaig començar exhibint els exemplars seguint una classificació segons la

composició química i l’estructura cristal·lina dels minerals. Aviat em vaig adonar que no sols

no em donava cap tipus de satisfacció sinó que m’era una càrrega que no em compensava. I

vaig fer el següent: vaig desar, en calaixos, els exemplars que extreia i estudiava endreçats per

jaciments (tres calaixos de la mina tal, quatre de la mina qual o dos per mina pasqual) i a les

vitrines exhibia els minerals més bonics i de més interès, sense cap altre ordre que el que

permetés lluir-los millor i procurant unificar les mides dels minerals exposats a cada lleixa i

deixant una separació entre cada peça per realçar-ne la seva bellesa. Aquest espai de separació

l’ocupava l’etiqueta de cada exemplar. Això va donar-me una satisfacció visual quan mirava

les vitrines i una sensació de benestar, que es complementava amb un pragmatisme funcional

aportat per la resta de de minerals que descansava en els calaixos.

133

L’afició als minerals

11. Objectivitat i subjectivitat de la bellesa i el canvi de criteri

«Els ulls dels altres són les nostres presons; els seus pensaments, les nostres gàbies.»

Adeline Virginia STEPHEN, coneguda per Virginia WOOLF (1882-1941), escriptora i editora

anglesa

Actualment, mitjançant tècniques de neuroimatge, com la ressonància magnètica funcional, es

pot mesurar la resposta termodinàmica de l’activitat del cervell, que ha permès identificar les

estructures neuronals implicades en la percepció dels estímuls, tant dels bells com dels lletjos.

Hi ha dues àrees del cervell correlacionades amb el judici estètic: el còrtex orbito frontal, que

s’activa en contemplar rostres atractius i el còrtex motor, amb major activitat, en rebre

estímuls fruit de l’observació de rostres i/o objectes considerats lletjos. I, per tant, hi ha

clarament una diferència d’intensitats en aquestes dues parts del cervell segons vegin el que

estèticament es considera bell o el que estèticament es considera lleig. Òbviament, quan es fan

proves d’aquesta naturalesa, amb la finalitat que universalment s’accepti com a bell o com a

lleig, es pren un cadell de gat en contraposició a una rata esbudellada.

De manera general, es pot dir que la bellesa i la lletjor estan molt properes a la nostra

percepció objectiva, més que no pas a la nostra percepció subjectiva. És de caràcter cultural,

segons sembla, perquè activa l’amígdala encarregada de les experiències emocionals.

Òbviament, aquestes dues percepcions, l’objectivitat i la subjectivitat, no són excloents. No

tothom percep una sensació estètica en contemplar un mateix mineral. Aquesta sensació

estètica es manifesta com una sensació agradable en contemplar un objecte bell. Per tant, el

gust és més subjectiu que objectiu.

La bellesa té un substrat biològic, innat, fruit de mecanismes cognitius heretats de milions

d’anys d’evolució, clarament objectiu i un vessant subjectiu relacionat amb els aspectes

culturals, resultat de l’aprenentatge individual, que el nostre interès farà que és retroalimenti

tot creixent en coneixement.

És probable que molts col·leccionistes davant d’una determinada peça hagin notat un

increment sobtat del ritme cardíac. Forma part dels estímuls sensorials que produeix la

contemplació d’un objecte que per a nosaltres és bell. Les neurones alliberen dopamina.

Aquests neurotransmissors, a través dels nervis, acceleren i intensifiquin els batecs del cor. En

incrementar el ritme de les contraccions, s’incrementa el subministrament d’oxigen al cervell,

de manera que les parts responsables del judici estètic experimenten una major activitat. És el

que es percep com una sensació de plaer i un augment dels batecs del cor.

134

L’afició als minerals

Quan ens agrada un mineral, sentim una agradable sensació de plaer abstracte, però de plaer.

Sovint, com ja s’ha comentat, un company que és al nostre costat no experimentarà la mateixa

sensació per la mateixa espècie mineral, deixant apart, és clar, l’obvietat que els processos

cerebrals no són els mateixos en cada persona.

Entre els aficionats als minerals es dona la correlació dels estímuls objectius i subjectius.

Aquests últims dependran fonamentalment del nostre aprenentatge; de saber apreciar la

lluïssor, el color, la transparència o la morfologia, que ens dotarà d’un criteri afegit, la

percepció subjectiva de la bellesa, que en major mesura és, en definitiva, la capacitat per

apreciar la raresa de l’exemplar. Dit d’una altra manera, la comprensió augmenta el plaer que

ens proporciona admirar la bellesa intrínseca d'alguns minerals.

D’aquí ve que, amb els anys, el nostre criteri a l’hora de col·leccionar minerals canviï. I és

natural que sigui així i no ens hi hem pas d’oposar ni ancorar-nos a uns criteris fixats amb

anterioritat, que en cas de mantenir-se contra dels nostres sentiments, només aportarien

patiment. Seria una manera de bloquejar el nostre estat mental subjectiu.

Cal fer un exercici d’introspecció i estar atents als nostres estímuls sensorials que en cada

etapa de la nostra vida conduiran cap al criteri correcte a seguir. Insisteixo: no ens hem

d’autolimitar; no hem de restar tossudament enquadrats en paràmetres que es van fixar fa anys

com si fossin inamovibles. La nostra col·lecció, i fins i tot cada un dels nostres exemplars ens

ha de proporcionar estímuls positius. Si la contemplació d’un exemplar no ens aporta una

sensació plaent, el meu consell és desprendre-se’n. La col·lecció s’ha d’anar especialitzant,

amb el temps, i els paràmetres i els criteris s’adaptaran amb la finalitat que aportin plaer i

satisfacció, sense pressions ni obligacions, ja siguin autoimposades o bé imposades per altri.

La col·lecció ens ha de satisfer només a nosaltres; no pas a tercers.

«La bellesa es troba a l’ull de l’observador.»

David HUME (1711-1776), filòsof escocès

135

L’afició als minerals

In memoriam als meus amics Joan ANDRÉS i ROVIRA (Sabadell 1916-1991) i Joan VIÑALS i

OLIÀ (Vilanova i la Geltrú 1951-2013), que el seu adéu em deixà una mica orfe, però el

record de la seva amistat serà quelcom que perdurarà sempre amb mi.

«El destí no està escrit; s’escriu amb l’experiència de la vida.»

Joan ABELLA i CREUS (1968-espero que més tard que aviat), aficionat català als minerals

136