[ Espai Claudàtor ]

Petites necessitats, 18

2026-04-14T17:21:00.002+02:00

Margarides gerberes de Maria Teresa, Aín

No llançà cap moneda a l'aire, no; no fou qüestió d'atzar que la dibuixara.

- "Digues alguna cosa -- i ell parlà--:

- A Mart la gravetat és 0'38, és a dir, tres vegades menys que a la Terra. El sòl es vermell car està cobert per òxid de ferro.

-Ets increïble, li contestà ella".

Així fou llur coneixença: les lletres foren ales de colibrí i quan el temps s'aturà, continuaren el vol; vibraren en altres llavis, es repetí la vida en altres ulls. Foren gegants en bastir aqueixa petita història. Enllà del temps i molt més, l'amor perdurà. Per la paraula.

23-04-2020

https://www.elpontdeleslletres.cat/2021/01/01/petites-necessitats/

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

Dead man walking, un article del blog d'Antorio Turiel

2026-04-12T17:38:00.010+02:00

**«Açò no constituirà una crisi més. Açò esdevindrà una autèntica catàstrofe econòmica. Combinada amb l’esclat de les bombolles financeres desmesurades que s’han inflat al llarg dels darrers anys, resulta difícil arribar a comprendre la magnitud del que està a punt d’esdevenir.

Açò és pura aritmètica. No existeix cap eixida favorable si Ormuz roman tancat. Que el món no s’aboque a un abisme depén exclusivament que es reòbriga aquesta via crítica.

Certament, el tancament d’Ormuz escriu amb totes les lletres la fi del capitalisme necroterminal, un sistema destructiu i voraç el qual no trobarem a faltar. El problema no rau tant en la fi del capitalisme, sinó en la manera com es produirà aquesta fi. Perquè, enlloc de transitar cap a un sistema de xarxes de resiliència preparades per a acollir la Humanitat, en la major part del planeta caurem literalment sense xarxa.

Probablement, açò és el millor que podia ocórrer. Amb un Canvi Climàtic desbocat i una multitud d’altres problemes ambientals, no podíem alimentar la il·lusió que es produïra un descens ordenat i controlat. Probablement havia d’esdevenir alguna cosa així, dràstica, una detenció violenta, si havia d’existir algun marge per a construir res en el futur. Tot i això, la preocupació principal és com garantir que l’enfonsament del capitalisme no derive en una hecatombe amb milions de morts.»** Antonio Turiel.

Ací tot l'article: https://crashoil.blogspot.com/2026/03/dead-man-walking.html

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

En canvi, tu sempre m'habitaràs com una música...

2026-04-11T08:18:00.001+02:00

La seua veu

A Inés Hernández

Dolçament ella m’ha trucat diumenge al matí i ha fet que em caiguen, de les mans, grapats de preocupacions; per la veu me n’he adonat del seu domini dels meteors i del perquè d’aqueix cel gris que plovia. Semblava obeir-li.

S’ha preocupat per mi, m’ha demanat pels meus: un moment i l’he notada segura, generosa, forta. Ella ha engegat els engranatges del Temps, ha recuperat l’esperança i amb aqueix somriure amagat sap, de nou, la bellesa de la vida.

La meua amiga, blanca, tant de temps...

Com la neu tendra que s’engronsa en les branques adormides de les matinades. Una llum m’ha envaït de felicitat.

https://open.spotify.com/intl-es/track/5oIzl8Wkqt0yRai6l585Ai?si=5a6e3f388b6a409d

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Lolita

2026-04-02T22:21:00.001+02:00

Arraulit al llit sota una vànova de plumons d’oca hongaresa, despert, de matinada ell pensa… Té un sostre que el protegeix de fred i pluja; a la tauleta de nit un rellotge, ràdio i mocadors. Pensa el rebost de la cuina, els aliments, unes cames que el duen a passeig, un cervell que li respon. No escolta cap soroll acompassat de les busques.

Pensa les toalles i roba eixuta, l’aigua calenta que rajarà a casa. Ell recorda persones: Lolita que cada matí m’ha vist créixer durant quasi 16 anys fins que vaig morir. Sempre tenia paraules amables per a mi; jo la mirava amb tendresa i respecte amb ulls de mel. El príncep l’estira a la memòria perquè no vol que s’enfuja lluny d'ell, perquè sempre tenia un pastís, un pastisset de moniato o cabell d’àngel, unes mones o coques cristines.

Lolita no oblidava mai certes dates i, a casa, rere la taula enfarinada i a vessar de fruits secs i carabassats era puntual amb el marit que any rere any, perquè sí, per una estima com les abraçades de les palmeres al vent, en cada data li duia cabassos d’agraïment.

Ella ja no hi és amb nosaltres, però el príncep ens recorda a totes dues:

- Jana com vas avui, guapa! la veu de Lolita que ens saludava.

Lolita al capvespre cap a l’esglèsia, matí amb el carro de compra, agranant el sol matiner mentre les oronetes li xiulaven des dels nius davant de la seua llar. I Gabriel a dur-nos les pastes, pastissos i panellets, qualsevol dolç manat per ella fins la porta de casa. Picaven a porta i mà sota la safata: - Ací teniu.

Tot això fa pensar al príncep el munt de privilegis que li han estat regalats. Ara mentre el món s’atura i amaga rere tota la imatgeria religiosa el gran desficaci que per tot arreu ocorre, retronen les llambordes i les parets es desfan d’enyorança. Aquells que, tot i haver marxat, són petits llums que titil·len en certs cors.

No mai te n’aniràs Lolita: podem emmascarar-ho tot amb rams, tambors, paperets i colors; ara quan tot ha esdevingut un mer espectacle de silenci quan caldria cridar, ara quan les llums obren les portes a tota eixa mena de repetides tradicions te’m fas present, alhora que venere el teu record.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Guerres i immundícies

2026-03-15T19:53:00.003+01:00

Que s'estan canviant o anul·lant les regles i estructures que protegien el món després de la Segona guerra mundial, és una certesa inqüestionable; i això fonamentat en la força bruta.

Que aquestes regles i estructures tenien un ventall de caminois que eren emprades per certs països quan els avantatges dels mateixos eren qüestionats o posats en dubte, això també es coneixia... Però es mirava de gaidó, malgrat que tothom ho sabia. I així, a Occident, ens ha anat per més brutícia espargida i escombrada sota la catifa davant la resta del món.

El que observem ara mateix al planeta --aquesta desfeta i decadència covard-- que tot ho acompanya, aquest repartiment d'influències geopolítiques i geogràfiques són la darrera ranera d'un sistema econòmic criminal (capitalista) que, a través de certes elits, no vol claudicar davant la Humanitat per la podridura i mort que duu inscrita al seu si.

Tot ha estat ben orquestrat pel neoconservadurisme i neoliberalisme als darrers anys: teories de la postveritat, relativisme moral galopant, postmodernisme que tot ho accepta, mitjans de comunicació segrestats per algorismes que dilueixen la humanitat de l'espècie humana i menyspreen tot ésser viu, tones de flux de dades multimedia o "streaming" en temps real per endormiscar i entretenir consciències i una filosofia barata burxada i gravada al moll de l'os d'un salve's qui puga (individualisme ferotge) han contribuït a oblidar el compromís social i aqueixa responsabilitat davant tantes injustícies que, dira rere dia, volem oblidar com si cremàrem una ampolla d'alcohol.

Sí, com diuen alguns estudiosos i teòrics, la fi del món la tenim a una llançada de pedra; sí d'un món --el que era fins fa poc-- que ja no serà igual a partir d'aquest moment i endavant. Entosudits així i tot, ni la poesia, ni la narrativa, ni la economia o política actual tal com s'enfoca ara mateix, ens duran pel camí de canvis radicals, de major i millor pressa de consciència tot i aquesta voluntat soterrada per la tendresa.

Alienats i esdevinguts éssers egòtics amb una prepotència miraculosa l'agonia d'un progrés malentès que ens direcciona cap a futures catàstrofes tesis que sustenta Emmanuel Rodríguez si no fem res.

Davant de tot aques ecosistema intel·lectual i moral personal caldria que obviàrem les xarxes socials i les lamentacions per tal d'organitzar-nos amb allò que podem fer on som i vivim i no caure en un constant descoratjament. No hem de pensar macropolíticament i sí en allò que sí pot ser canviat a nivells més propers.

De moment som sota el cel i cal mullar-se per abandonar aquesta mol·lície que ens pot reescriure cervells i cors. Endavant amb les atxes!!

Per tancar aquestes reflexions, us deixe un poema del nostre estimat Josep González Clofent del seu llibre Cavall trencat:

Escriure poemes no canvia el món,

però trau la brutícia de l’intel·lecte.

Escriure poemes no ens dissol el jo,

però t’asserena la melangia.

Escriure poemes és mirar-te a l’espill

i veure, encara, la voluntat de tendresa.

Escriure poemes és com l’horitzó lliure

on reprenen els cavalls la galopada.

Un poema ens escriu el món enrabiat,

la púrria d’algunes ànimes i els canvis.

La paraula foragita el suïcidi,

genera esperança i modula cançons.

Llegir un poema mitiga els ultratges,

però injecta en la carn les passions,

rebenta els furóncols de la ignomínia

i, amb els altres, et fa caminar.

Escriure un poema que no vol retalls

i sí la dignitat de les petites lluites:

sou, casa, taula, estima, temps.

Un poema d’aire i aigua que despulle

la roba injusta d’unes mòmies governants.

Escriure poemes, cavalcar de nou.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

El Paradigma perdut

2026-02-08T11:04:00.005+01:00

Recorde quan el professor Joan Baptista Llinares, ben jove, ens explicava les tesis de Morin i el procés d'hominització en el llibre esmentat a la capçalera a la Universitat de València.

Sis anys després, jo feia el mateix a un institut de la imperial Tarraco als meus alumnes.

Ara em surten aquestes notícies del professor Edgard Morin on diu que l'ésser humà està lligat i ben relligat a la vivència de l'amor i la poesia...

I repense les paraules que he anat escrivint al llarg d'@quests anys al ventre d'una literatura digital absolutament arraconada als mitjans de comunicació (no per uns pocs amics), però impossible de soterrar.

https://www.elespanol.com/ciencia/20260131/morin-anos-filosofo-felicidad-amor-poesia-medios-alcanzar-fin-maxima-calidad-vida/1003744108792_0.html

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

A correcuita

2026-02-06T17:44:00.008+01:00

El soroll de les taronges al cabàs, l'humit vent de llevant, allà lluny la serra mecànica que bufa i espetega, l'arreplega de plàstics a l'hort, la bassa que s'omple al motor, les falques plantades a la caseta, una sargantana observant-me, el sol fent carasses, núvols amb l'intent d'endur-se'm, ombres engrandint-se lentament, el temps que no mai corre a pressa, el murmuri dels tarongers, la clorofil•la que taca el terme, perdius i palputs fent carrera, bandades de mosquits a esquivar, els fils d'aram xiulant, l'autovia amb vaivé de colors, una haca que amb l'arre arrossega el món, el blanc florit de les faveres tendres, ocellets piulant, taronges florides a vora de sèquies, unes palplantades i tristes faroles, palmera cremada i aliena al morrut, el tros de Paco que no mai farà ja planter, un toll-espill on es veuen-beuen els ulls qualque animalons, la fàbrica vessant núvols que es desfan, el poble que quasi em succiona...

I jo testimoni del capvespre, traspassant el molló blanc d'aquesta efímera felicitat.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Quotidià

2025-12-19T20:00:00.007+01:00

El nen de la pedra foguera arriba a casa; ha dut un matí enfeinat, a banda de trucades, demandes, assistències i quiròfans. S'ha guanyat els fesols...

Dina i seu uns moment al sofà; farà una becaina? - no ho sé, depén com haja estat l'engolidor i ocupacions del matí. Fa uns segons que ha tornat a seure a taula per recopilar documentació, coordinar el treball de camp, bases de dades i avançar la tesi doctoral. Però aquest vespre com en altres ha de fer un explant d'òrgan, tenir cura i demà al vespre trasplantar-lo.

Mentre escric aquestes línies, un veí s'ha mort i els nens, aliens al dringar de campanes, entren i surten del quiosc amb les llaminadures de la jornada. Hi ha llumetes de Nadal per tot arreu i lladres que grimpen per balconades... o potser són moda de pares noëls de franel·la?

La vida que s'escorre carrers amunt i avall. Mentre el nen intenta fer amable la vida, l'alcalde de Badalona amb un llenguatge barroer i racista clava pals d'acer als desnonats d'un institut abandonat. Dormiran a casa seua aquesta nit, desapareixeran de ciutat em pregunte sota els plataners de qualsevol avinguda? Quina púrria de polítics i el que hem d'escoltar pels mitjans de comunicació! En política, fer-se un nom o costat als aparadors socials deshumanitzant l'altre ja ens fa veure els miligrams d'humanitat d'alguns tipus.

El bufanúvols de Vance --nou convers al catolicisme-- declara que l'importa una merda la vida de persones de les embarcacions a Veneçuela que són vaporitzades a alta mar: un cristià exemplar! No cal parlar de Hegseth, Gabbard una exdemòcrata reconvertida a la fe republicana, Waltz un ex-oficial que defensa la pau mitjançan "l'ús de la força", Robert Kennedy Jr. un antivacunes i acientífic il·luminat o Homan un ex-oficial de policia que introduí la idea de separar els nens dels pares en fronteres i ocupat en assumptes d'immigració/expulsió. Em deixe uns quants... per a què parlar més d'aquest equip dirigit pel cap rogenc suprem.

Sembla que estan blindats per dir totes les barbaritats que se'ls ocorre; no és que els critique solament per idees distintes a les meues, que també. És que atenten lliurement contra la vides humanes; com si les decisions seues foren un joc, un mer espectacle rere uns ordinadors i pantalles on decideixen l'existència dels demés.

Em pregunte si existeix Consciència Humana? Quin sentit, emocions i sentiments hem de cultivar per celebrar això anomenat Nadal?

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Chivito a València

2025-11-26T16:28:35.415+01:00

València sempre ha estat per a mi --animal sedentari-- una bogeria de ciutat que amb tan sols entrar en provocava revulsiu, un desig de fugida etern. Potser siga perquè els meus estudis a ciutat eren d'entrada a facultat i eixida com rebot de pilota a paret.

Alguna llibreria m'aturava els peus, sempre però, per mil·lisegons. Recorde en canvi algun film a l'Acteon i algun recital poètic comptabilitzats amb els dits d'una sola mà.

I veges que hi ha i han hagut visions diverses i poetes que han dibuixat la seua sobre ciutat.

Aquesta bogeria de trànsit, el devessall de carns bípedes amunt i avall, les històries subreptícies amb i sense intencions ulteriors... Tot això real i imaginat han modelat una resina eixuta sobre ella al meu cervell.

Em faltava el "chivito" un entrepà farcit de verdures, ou, llom, cansalada i maionesa que quan li poses dents vessa sucs per les dues bandes i t'empastifa els dits.

Com un fidel/feligrès de visita obligatòria toca traspassar el llindar del Corte Alemany i aleshores l'ois suprem manifesta l'ànsia del vòmit definitiu quan t'assalta aquest desfici superlatiu dels "blacks fridays", ofertes, descomptes i totes les enganyifes d'aquest renascut capitalisme moribund.

De tant en tant alguna bellesa d'ambdós sexes em distreu del vocabulari i d'aquesta ignorada fraseologia impenitent.

Ai València, un negatiu front al meu imant negatiu que ens allunya i alhora beneeix.

L'invisible nàufrag

2025-10-30T07:46:00.016+01:00

Com anticipar-me als somnis si vigiles tots els mots que suren d'aquest bategar? No els tanques sota barrots, no, me n'adone!

Veig sobre la taula aquarel·les... Les empres per amagar la melangia que em recorre els porus de l'ànima. Solitària és la pluja que t'acompanya, mentre neteges amb llum aquests desficis.

Recorres avingudes i els fanals et somriuen mentre cride el teu nom des d'oratges profunds.

Com era aquell tacte que em sorprenia, l'arpegi discret que provocava l'amor per paraules enlairades?

Sense complexos t'escric ara, aïllat de tot i tots en aquest túnel de desigs. Exhalar cal·ligrafies per, altrament, reveure't les mans. Acull l'invisible nàufrag.

Reverie Anticipation of Tim K
https://open.spotify.com/intl-es/track/0zcxjQgLZcxqR2O47qMDEu?si=b3c222a42657421a

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

La dels diners

2025-10-25T22:22:00.011+02:00

Centenars, milers de cames passegen per ciutat. Aquesta tan sols és un aparador de mercaderies, de vendes.

Sembla que açò mou el món, l'única realitat que compacta totes les butxaques.

Observe tantes fesomies, aquest deambular d'ànimes tot cercant allò interior que les identifica. Impossible.

Intente una aproximació, dona amb gos pelut al braç, home menja al carrer prosciutto, rucola e pomodoro, nen llepant un pipo, leds obertes a 15:11...

Cabells distints, pells i colors amb diversos perfums, aromes particulars, sabates planes, botes, tacons.

Amb l'esquena soporte en equilibri els edificis, les hores que passen, el repic de la història del Duomo mut.

A l'ombra ja fa fresca, i totes les nacions caminen tranquil·les amb els seus accents, sense cap perill --ni que siga mínim-- de guerra.

Hi ha una guerra oculta, invisible, normalitzada, no escampa borbotons de sang, però anònimament i silenciosa mata.

Aeroports

2025-10-24T08:33:00.003+02:00

No ha estat, ni serà mai el meu lloc natural. Aquestes aglomeracions de bípedes, els negocis de restauració, menjars quasi prefabricats, botigues duty free, córrer pels passadissos amunt i avall fins que trobes el forat, el querosé dels avions, la contaminació aèria, l'auxiliar de vol que amb un "bon giorno" als llavis quan observe ningú li somriu.

Treballs invisibles els dels aeroports, equipatges, controls quotidians, identitats. Els motors bramant... L'avió que agafa pista i s'enlaira cap a la mar... Ací, al receptacle metàl·lic, el meu idioma és inexistent. Hi haurà algun poeta en aquest lloc llaurant llavors de paraules ara mateix?

Assegut i canviat de lloc. Ningú dona conversa al vol; tanquen ulls i escolten mòbils mentre li escric. És en silenci quan més li parle.

Masses de cotó i mar. Jo, confiat, al cap; qui alena amb mi a la cua. Tots dos surem separats entre els núvols, ella al reialme del seus elements.

L'amor

2025-10-12T17:49:00.026+02:00

Sempre m'ha resultat misteriós el tema de l'amor; el sorgiment, la seua plural manifestació a través d'èpoques i cultures, els dubtes sobre vivències o experiències personals, les manifestacions públiques i límits propis del mateix, també les privades.

Veure'm a l'engolidor de passions i sentiments que prova, la voluntat d'oblidar-lo i l'efectivitat empírica d'aquesta empresa, la bogeria que possibilita i superació d'obstacles; la tendresa que genera en persones, la capacitat profunda i íntima d'autoengany, la forma en què es caragolen les paraules en parlar o divulgar els silencis; la vida de l'amor i l'hora de la seua desaparició, sense petges, ni empremtes, esfumat com aqueixa neu caiguda fa moments que tot ho esborra, els flaixos recurrents.

Escriure'l o ser escrit per ell i amb ell... Això ha estat el meu particular projecte.

Hafio Syngur de Taisei Iwasaki, Àlbum, Primer amor.

https://open.spotify.com/track/0YlVDvuitCxLRUlVVSOF5u?si=c4e4a3646c4c4300

https://youtu.be/XVEho8hDVDk?si=QN5nD-6-Uc1YFOWk

Podries ser tu...

2025-10-04T20:58:00.002+02:00

El meu amic, conegut al macromón literari, rep cabassos de llibres d'editorials.

Somien totes rebre alguna de les seves paraules, barata paper i tinta regalades. Descobriment de nous valors, comprovació que la llengua nostra batega i vendes (no llancem molts coets) a posteriori.

El que jo sé i guarde per a que s'esborre amb mi són els autors-espadatxins amb renom --de llibres dedicats a la seua persona, setmanes arrere-- que em passa per a ser regalats a biblioteques públiques per mi.

Socialitzem la literatura, no mai pot fer mal!

És clar que hauré de fer cirurgies minucioses per no ferir sensibilitats als futurs lectors: pobres egos si s'assabentaren.

Apunt de pa i sang: si a les darreres fulles blanques no hi ha notes a llapis, malament.

Could It Be You, de Cindy Bradley.

https://open.spotify.com/track/2H8Haq5dS5CKo7cOHBL6Yt?si=800ff44014a44a9a

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Pensava en cignes

2025-10-01T20:32:00.003+02:00

Pensava tantes coses darrerament...

Pensava en guanyar alguns premis de poesia com el Vicent Andrés Estellés o el Ciutat de València, i per què no l'Ausiàs March de Gandia simplement per haver-li narrat contes en valencià a la meua neta des de fa quasi tres anys; també per ensenyar-li la pronúncia i les modulacions de la meua parla de la Plana Baixa... Però no ha estat així. I no és per a tant. Desconec certes mecàniques i conec històries de premis, llistes i editorials.

Pensava que en algun moment algun conegut/amic en faria tretze lletres en alguna revista o diari sobre alguns dels meus poemaris/llibres digitals. Però tampoc ha estat el cas. No crec que valga res --tot i dir-ho--, emprar massa energia en tot açò.

Pensava tantes coses...

Pensava olors, pensava la llum de les figures, les textures dels mots, l'atzar poètic del tacte inacabat, el gust de la xocolata al cervell reptilià. Sense cap mena de repressió, tot açò ho pensava: metres i més metres de paraules cuites i quequejades, pensava en els embarbussaments de la tendresa a l'oïda, dites elles a la mateixa velocitat com se'm moren els òrgans interns i neurones; vaja, vessaven tots aquests pensaments digitals tan aliens als pensaments gravats amb tinta i editats als...

Pensava que en un obrir i tancar d'ulls ja no hi seré, i totes aquestes cabòries i altres esdevindran tan sols un baf tranquil preparat per al no-res.

Pensava com he estimat amb ombres i llums, en somnis i en les vigílies de l'alba, com he emmagatzemat punts d'amor com bits en discos mecànics, o bé en les memòries de discos Sata, en les parets que pintava, i ara ,com ho gravava formatat amb extensió btrfs als nmve.

Pensava Abril, preciosa criatura, en el teus batecs quan seus, ens observem i escolte; també ho pensava en dibuixar o si demanes amb la teua desimboltura un dolç massatge als peuets.

Pensava amb signes, en estrafolaris sons, pensava en grafies lentes i rudes; també pensava en tots els cignes que baten els teus cabells.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Mots

2025-08-13T07:45:00.001+02:00

Saltironegen els mots, grill que soc d'un indret a un altre quan tot esdevé una vida única, una única vida i el poema es compon amb múltiples variacions per descriure aquesta pell de món que ens oblidarà.

És bell beure la sang dels altres, sentir-te a recer dels vendavals d'odi que cerquen arraconar-nos; que desitgen fer-nos creure que som energia encapsulada, flemes excretades en masmorres.

Sona un clavecí i mastegue llavors de girasol. Acaronar aquest temps vital, la consciència on caminem, els músculs neuronals on m'exercite cada jorn.

Amb una pinça urpege l'agost, ordene prestatgeries d'emocions i em reconec alhora fràgil, poderós. Gaudir de l'existència, dels finestrals del diccionari, descobrir l'amor que petites andròmines dibuixaren en l'efímera carcassa quan fui engendrat.

Hauré d'escriure una antologia de colors i fer-los surar en l'aire. Milotxes de mots que sempre han cercat aquesta meua blanca llibertat.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

This thing called love, of Peter Pearson

https://open.spotify.com/track/6MTh4baIIUv3rgAzQH7Q1p?si=8mpcJQwZQkCevjlAYzTckg

Una certa connexió

2025-08-10T21:03:00.006+02:00

Cada matí el passeig d'estiu sobre la pols d'arenita: el calcer esdevé rogenc sense ser fregat pel sol.

I, aleshores, iniciem la ruta: orenga, poliol, prunes, mores, pericot, campanules, figues perdudes de secà i aquell ventijol sobre les desaparegudes flors seques dels cirerers. També mosquetes que, de tant en tant, són aspirades pel nas amb la consegüent molèstia. Ràpidament desapareix l'embolic, mentre soc conscient que tot són records com terrossos de sal.

Cullera a la boca, mastegue la llum desada als intersticis de la memòria per tal de refer els sentiments d'aquest treure els mots relligats de passamaneria que duen el nacre del teu cos.

Adonar-se d'arrels, de la fullareda caiguda i l'aigua que s'escorre, dels grapats d'ombres i d'ocells... Aquest passeig, una manera floral de fer l'amor.

Una certa connexió, de Peter Pearson.

https://open.spotify.com/track/2ZcijU2haRugPh99o25R5Y?si=eGs8Hxr6S5aoDHD9W8yV4Q

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Carta per a Abril

2025-08-03T11:28:00.005+02:00

Tornar a la solitud d'Aín tot i la gentada que es pressent aquests dies i acompanya. Sort del sol que possibilita amagar-se.

Brilla una simfonia per aquests camins on la humitat ens transpassa els batecs i les cames ens duen amb cadència de libèl·lules als cims dels núvols. Bec de la terra dels silencis, de la mà que m'aparta, de les lletres somiades i no escrites; elles fan bastides per atansar-me al reialme únic de les lletres on soc autèntic i no cal justificar-me davant res, ni cap persona.

Encendré mots perquè no oblidem aquesta misèria humana, totes les pestes que ens envolten i cal foragitar, el pes de la indiferència que assassina. Afegiré llenya, subordinades i connectors, els predicats de la injusticia perquè l'alimara cresca.

Així el foc encetarà vida, vindran verdors rere tantes sequeres de l'ànima.

Una gota de cel em cau a les temples, una tempesta d'esperança amb llamps vull per a tu, lector, ara que passeges entre els sons dels espais i les grafies. I perquè benvolguda Abril, escriure és estimar l'essència de qui ets. I oferir-ho la natural conseqüència.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Sala d'espera

2025-08-01T11:30:00.006+02:00

Aguarde el torn, sense haver-lo demanat. Observe les cares de totes les edats: polides, afaitats, estovades pel sol, oblidades pels vents i l'aigua, envellides, arreglades, cossos d'esport, descurades...

I a tots ens arribarà la passatgera. Tots farem viatge i la consciència s'esvairà. I tan sols esdevindrem una cara plasmada a un plànol setinat, un pensament furtiu quan repassaran la quotidiana pols sobre el piano o l'aparador.

Tot seguit els presents hauran de fer menjars, endreçar jardí o casa, fer via cap als treballs; hi haurà veus de la mà d'íntims silencis, i el sol farà el semicercle en nous horitzons que no seran mai més els nostres.

Faran neteja dels papers acumulats en carpetes sense considerar aquell sentiment o emocions que els gestaren. Desconeixeran les contrasenyes als ordinadors per acostar-se als llocs on hi hagué els darrers bocins de pols i il·lusions. Les parets amb poemes ocults no seran mai cercades, ells no esdevindran pronunciats.

No importa molt, ni tant... després d'haver tastat com d'atzarosa i relativa és la vida que encimbella unes mol·lecules organitzades de carn i n'oblida d'altres. Així som els humans i potser no canviarem, malgrat allò viscut i observat

Al capdavall retornarem a allò que sempre hem estat i sempre fórem, pols minúscula d'estels.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Gaza al meu cor

2025-07-26T17:13:00.002+02:00

Obres l'aixeta i ix aigua; encara hi ha aigua.

Obres la nevera i tens verdures, ous, formatges, pa i peix. Al rebost, descansen cebes i creïlles; a l'armari mel, café, mill i pasta de blat integral.

Al forn veus l'hora vermella i com passen els minuts: hi ha electricitat. El termo s'encén i s'apaga: aigua calenta. Tens sabó al celobert i la roba estesa s'eixuga al terrat. Rere la porta i a la prestatgeria metàl·lica hi ha un paquet de papes fregides, paelles i recipients de vidre per a cuinar. Si aixeques el cap més amunt hi ha cigrons i llenties i una mica de sucre que fa temps no empres.

Tens un sofà i llibres a la vista. Pots escoltar, fins al capvespre, com les cigales estridulen a tothora. També pots posar-t'hi música, la Metamorfosi de Richard Strauss. Se'm violenta l'ànima a cada compàs.

Vius amb tots aquests privilegis i respires lentament. Agafes la fusta de pins tallada per a l'hivern i la dus a casa. T'atures uns segons i continues. Notes la suor pegada a la samarreta. Et treus la roba i pots rentar-te; xampú, sabó amb essència de castanyer de les Índies i tovallola per eixugar-se. Amb roba neta i descalç, fas cap a la taula on anotes tots aquests relleus que s'anomenen lletres sense disfraç. Escoltes els lladrucs del gos tancat del veí, com frega amb les ungles la porta.

Tot seguit engegues l'ordinador, selecciones els mots pensats mentre el teu cos t'obeïa amb feines casolanes, agafes una fotografia, ho carregues tot i prems la tecla per tal de publicar. Notes com s'allunyen els núvols i tal com arriba el capvespre el sol marca amb força novella l'horitzó.

Tinc tot el que a Gaza no hi ha.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Abril, a les acaballes de juliol de 2025

2025-07-23T19:40:00.004+02:00

Observe com dorm, confiada i tranquil·la, m'introduïsc als seus somnis de dofins que la passegen vora la mar a l'interior i tornada amb coralls i perles al coll.

Hem entrat a la sisena porta del conte en adormir-se... Juga amb l'aigua i em crida que retorna amb mi.

El braç sobre el seu pit, les petites cames i el baf de futur quan respira delicadament. Soc un privilegiat observador d'aquesta meravella.

En canvi, hi ha per ací un xuclacabres anomenat Trump que aspira al Nobel de la Pau mentre deixa morir a milers d'infants del món per haver reduït ajudes a tot tipus d'organitzacions que equilibren la pobresa, malgrat els criminals que regenten aquestes oblidades nacions.

No cal parlar del govern israelià i ministres amb la matança per assassinat i fam de personetes que són innocents com Abril.

No han tingut la sort que hagen brotat llavors al cor de Netanyahu, un miserable de pell pètria, fanàtic i inhumà; li ha servit d'alguna cosa tindre fills? Que les pedres, l'arena i el sol són millors que tot el fem que es mou al seu cervell de putrefacta companyonia.

Un tàndem que desertitza tot allò que toquen i on moren escorpins i serps de cascavell als seus passos.

Criminals que somriuen a càmera i beuen aigua fresca al golf; o prenen el bany el dia del Senyor amb torrada de sardines tot seguit, per continuar --directament i per omissió-- sostenint aquesta històrica hecatombe humana.

Mentrimentres, mà al ventall, politicastres europeus amb melics pudents fan el compte enrere per agafar vols i fer les vacances de 2025, aliens al patiment dels qui ni tenen veu, ni casa, ni menjar.

Tan sols els resta -- ho diem aixì?-- la llibertat de morir per culpa d'uns malnascuts.

Abril, estimada meua de pell bruna amb coralls, quina púrria , quina gentola es passeja pel món mentre decideix vida i mort d'innocents.

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

Estrafolari estiu

2025-07-16T12:49:00.002+02:00

Llig la relació entre Virginia Wolf i Vita Sackville-West i, per banda de la primera, observe un ego més gran que una pedreta de riu (un col·lapse comparatiu en veure com se relacionaven certes dives de l'època).Ostres, com se les gastava! Sembla que, a la fi, forma part de l'essència de l'humà.

Llig la premsa i implosione fins esdevenir un micropunt de vergonya, escàndol i vòrtex mancat d'esperança. Trump un canalla (amb la cohort de yarvinistes egòlatres com Rubio, Vance i Hegset) que és votat també fins per individus que se n'adonaran com els puteja i menysprea. Serà ja tard, però viure per a veure!

Abascal una xinxa que no ha pegat xapa a la seua vida, un vividor a costa de la democràcia que vol destruir-la (no pot existir ningú si no és dins la seua idea de naftalè d'Espanya), un xenòfob oportunista i racista que ataca els sense nom i projecta una covardia allunyada de tot compromís. Un patriota de bandera cremada pel lleixiu de la seua llengua destructiva. Què podria dir la psicologia del personatge?

Si parlem del "PP Feijol" i no fesol, emprenyat amb el govern i postulant, a tort i a dret, la salvació que arribarà amb ell com la terra promesa. "PerroSanchez és la cultura de la corrupció i l'hecatombe per al país de la pell de bou ensangonada", i tots els seus correligionaris resen "Amén". El nivell intel·lectual d'intervencions i el tarannà que procura pels ciutadans és dissolut.

Si parlem del PSOE sembla en una bassa on s'enfonsa i treu el cap, repetim, s'enfonsa i treu el cap, bandejat tant per esquerra i dreta a veure quines llàstimes poden obtindre ambdos. Mentrimentre ni solucions pels governants públics sobre la pesta de l'especulació en vivenda, una educació que llangueix i lentament mor ofegada per "burrocràcia", serveis públics com sanitat esmorteïts, si no cerosos i catèquics.

Els assumptes dels ciutadans oblidats/aparcats, mentres fan càlculs d'almanacs al poder i no eliminen tots els privilegis (sous, dietes, pagues, jubilacions, xòfers, assessors i més sous vitalicis, a banda de les sumes immorals obtingudes per conferències de pa i calbot) de la tan blasmada classe política en la diana de ments autoritàries que ja es llepen els llavis. Calor que fonga tots aquests intrusos que arrosseguen pel llot l'autèntica política!

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

Navegant l'estiu de 2025 sense Jana

2025-07-08T17:05:00.007+02:00

He escrit quasi tota la meua petita obra en absoluta solitud.

Plàtan de la deu la Caritat

Allunyat de gurus literaris i capelletes, però amb petites excepcions com la fidel Jana fins el darrer estiu, la Serralada d'Espadà a Aín amb els seus matolls, arbres, pedres d'arenita i ocells. També amb mosquetes i mosquits envoltant-me els ulls i la serenitat del murmuri del vent als Noguerals, tímides macrolepiotes i fullaraca seca de sureres que contrasta amb l'ombra magnífica dels àlbers estiuencs.

Avui content com un xiquet per estrenar les meues sabates amples de passeig per muntanya, les millors que mai he tingut. Em costa poc per tal de beneir la Vida, tot i que això no soluciona la de la resta d'habitants del planeta.

Les mans m'olen a poliol i Bach m'acompanya pel camí (Cantata "Wir danken dir, Got, wir danken dir"BWV29; encara vessa aigua a la Font dels Noguerals i, tot que lentament el món sembla enfonsar-se per decisions d'alguns humans, li faig voltes i més voltes al per què i com descobrir motius per no entristir-nos lectors, sigueu uns quants o uns pocs.

Mentre els lledons creixen i s'eixamplen i les verdes pomes se m'ofrenen amb la llum, escric com he fet sempre i camine.

Baixant dels Noguerals

Bon estiu companys!

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Dietari 1988

2025-05-14T08:54:00.008+02:00

Dietari del 28 de novembre de 1988, que després fou Cartes a la dona la lluna nova.

Ací.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Horitzons

2025-05-12T10:03:00.003+02:00

No sé si hi hagué alguna vegada que lluitares per entrar al meu món. Miraves des de fora pel vidres del finestrals, però no respiraves l'interior del qual havia tingut cura per a tu. Pintava el teu rostre amb grafit esmolat mentre queien bombes a Gaza i el polítics white collars del govern del país miraven a l'altra banda ocupats amb hemorràgies intestines. Han perdut el cul per denunciar el genocidi segrestat? És el cas d'accelerar gestions perquè es posicionen els altres companys europeus? Tenia un trencaclosques assegurat, dessagnant-me per cabòries front a morts fosques, minerals.

Bon capvespre amor meu --t'escrivia--, tinc embolicats els budells i no sé què més he de dir o fer; voldria qualsevol petitesa per pintar horitzons esventats, clars, no aquesta barreja de mots que lluiten dintre meu per treure allò bo, de llum que s'amaga al món.

Cada vegada que ens acomiadàvem, des d'aquell turó feia mitja volta amb el cor perquè desitjava els ulls teus dins la cambra.

Vent als arbres i quietud: bella, era teu!

But Beautiful, per Lara Louise