[ Espai Claudàtor ]

Es pot viure millor sense Déu?

2012-01-29T12:13:00.001+01:00

L'atzar ha fet que la meua germana m'envie anit dissabte una reflexió del teòleg i periodista Juan Arias. Vull compartir-la amb tots. Aquesta visió d'Arias sobre Déu la coneixia fa temps, però he pensat copiar-la per si us fa tres céntims per allunyar fantasmes, per cercar felicitat. No existeixen d'altres intencions, tan sols compartir.

¿SE VIVE MEJOR SIN DIOS?

JUAN ARIAS 12/10/2011

Me pregunta un amigo por qué en tiempos de crisis, incluso las económicas como en la actualidad, el ser humano se refugia más en la fe en Dios. Difícil responder a esa pregunta, ya que para mí si Dios sirve para algo debería ser para los tiempos de alegría y felicidad, no para los tiempos del miedo.

Los padres del científico y escritor Leonard Mlodinov se salvaron de las garras del Holocausto. Él mismo salvó su vida el fatídico 11 de septiembre, en los bajos de una de las Torres Gemelas de Nueva York cuando se hundió. En una entrevista reciente le preguntaron en Brasil qué sentía al saber que Dios había salvado milagrosamente su vida y la de sus padres. Respondió: "No fue Dios, sino el acaso". Y añadió: "¿Qué Dios sería ese que salva a mis padres del nazismo y deja morir a seis millones de otros judíos?". "¿Qué Dios sería ese que me salva del atentado terrorista de Nueva York y deja morir a otras 3.000 personas?". Difícil encontrar a Dios en los escombros de la muerte.

Lectores que no conozco suelen preguntarme, unos con respeto, otros, menos, si pienso que sin Dios se acaba viviendo mejor. Escribí hace 40 años un libro que se titulaba El Dios en quien no creo. Había sido el título de un artículo publicado en el desaparecido diario Pueblo de Madrid. Se les había colado a los censores franquistas. Quizás porque pensaron que si hablaba de Dios no podía ser nada subversivo. Lo era para la España católica y cerrada de entonces.

Me citó a su despacho el entonces arzobispo de Madrid, Casimiro Morcillo. Me dijo que el artículo estaba ayudando a los españoles a hacerse ateos porque afirmaba entre otras cosas que si Dios existe no podía existir el infierno y que no podía curar a unos y dejar morir a otros. Le mostré la carta que acababa de recibir de un matrimonio joven, en la que me decían que habían recortado el artículo y conservado para cuando sus dos hijos pequeños fueran mayores. "Nosotros no somos creyentes, pero si nuestros hijos un día quisieran creer, nos gustaría que creyeran en ese Dios irreconciliable con el infierno", decían.

No sirvió de nada. Desde aquel día, además de la censura franquista, la Iglesia de Madrid me impuso otro censor para mi columna de Pueblo, que se titulaba Las cosas claras. Sobre aquel libro, nacido de aquel artículo y traducido hoy a 10 idiomas, dos señoras encopetadas, cuando volvía en tren de Asís, donde había sido publicado, mirando con recelo la portada, me preguntaron: "¿Ese libro es a favor o en contra?" "Eso depende, señoras", les respondí.

Cada vez que hoy me preguntan si creo que es mejor o no creer en Dios suelo responder que eso no tiene importancia, ya que si existiese Dios, lo importante sería que él creyera en nosotros, como me había dicho monseñor Romero, quizás en su última entrevista antes de ser asesinado a tiros mientras celebraba la Eucaristía.

¿Se es más feliz sin Dios? Depende, señores. Difícil sentirse libres y realizados con el Dios al que aman y adoran los dictadores -con los que, por cierto, la Iglesia siempre se ha entendido mejor que con los demócratas-; difícil con el Dios absolutista incompatible con la democracia o con el Dios que recela de la sexualidad.

Es difícil que las personas, jóvenes o adultas, no lleven dentro de sí la sombra de un Dios castrador, aquel del que en un colegio de religiosas la madre superiora había escrito en los retretes de las alumnas: "Dios te está mirando".

El famoso poeta brasileño João Cabral de Melo Neto, cuando estaba para morir, quiso hablar con un sacerdote de la Teología de la Liberación. Le confesó que era ateo, pero que en aquella hora final lo asaltaba el miedo de "aquel infierno del que me hablaban de niño en la Iglesia". El teólogo le dijo que, además de no existir el infierno, un poeta nunca tendría lugar en él. Aquel teólogo era Leonardo Boff, condenado al silencio por el entonces cardenal Ratzinger y hoy papa Benedicto XVI.

El Dios del miedo es el Dios que no merece existir. El miedo es argamasa humana, es el arma de todos los poderes de la Tierra, no tiene nada de divino. Es tirano. Solo la felicidad es liberadora. El miedo es usado y abusado por las Iglesias institucionales. Jesús nunca impuso miedos a los que le seguían. Se los quitaba. Él los tuvo también. Tuvo miedo de morir, sudó sangre ante la inminencia de su muerte, pidió explicaciones a Dios de por qué dejaba que lo mataran si era inocente. Y de él tuvieron miedo los hipócritas y los poderosos, nunca los arrinconados o indignados.

Aquel profeta tenía solo un pecado: no creía en el sufrimiento ni en el dolor ni en la muerte como armas de redención. No soportaba ver sufrir a nadie. No le gustaban los muertos y los resucitaba. Nunca pidió a sus apóstoles que hicieran ayunos y penitencias, ni que fueran héroes o vírgenes. Estaban todos casados, como él.

Y no fue un profeta fácil: exigió, con naturalidad, algo que nos parece locura: devolver bien por mal. Sabía que la felicidad -que era su única teología- se engendra en la paz y no en la guerra, en el perdón y no en la venganza.

¿Se vive mejor sin Dios? "Depende, señores". Sin el que ofrecen las iglesias que no te permite morirte en paz, ni hacer el amor sin que te espíe como un policía, se vive mejor. Se vive mejor sin el Dios que pretende adueñarse de lo más sagrado del ser humano: su libertad y su conciencia. Por lo menos, sin él, se vive sin menos miedos, que no es poco.

¿Y con el Dios en el que creía monseñor Romero cuando lo acribillaron a balas en el altar por defender a los pobres contra el poder, se vive mejor?, se preguntarán algunos. ¿Se vive mejor con el Dios que apuesta siempre por los que pierden, el Dios de aquel Jesús que no solo perdonó en la cruz a los que blasfemaban contra él, sino que hasta los excusó: "Perdónales, porque no saben lo que hacen", expresión máxima del amor supremo que no humilla ni cuando perdona?

Creo que como mejor se vive es siendo fiel a la voz de la conciencia, más severa que las leyes porque no es posible burlarla, y que constituye la única fuente de libertad. El cardenal Newman, convertido del protestantismo al catolicismo, fue un defensor del primado de la conciencia sobre la ley. En la Carta al Duque de Norfolk cuenta que, si se viera obligado a hacer un brindis, lo haría "primero a la conciencia y después al Papa". Newman tiene una frase que aún hoy, después de dos siglos, sigue poniendo los pelos de punta a la Iglesia y a los teólogos tradicionales: "Prefiero equivocarme siguiendo a mi conciencia, que acertar en contra de ella". La Iglesia defiende, al revés, que la conciencia debe ser antes formada. Por ella y con el miedo, claro.

¿Se vive mejor sin Dios? Depende. Quizás se tenga a veces la tentación de creer en alguien más que humano, capaz de exorcizar la crueldad que siembra de muertos inocentes el planeta, la que pisotea a los que no tienen poder, la que exalta a los aprovechados, la que discrimina a los diferentes, la que violenta a los niños, la que quiere imponer a su Dios, la que humilla a la libertad. Pero ese, ¿no será más bien el Dios de nuestros sueños?

Se podría vivir mejor solo con el Dios -si existiese- capaz de quitarnos a los mortales el miedo supremo de la muerte, sin la cual, curiosamente, dejarían de existir las religiones, como afirmaba Saramago. Se viviría mejor con el Dios que no nos prohibiese soñar. ¿Existe?

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Poesia i vida

2012-01-26T23:37:00.001+01:00

Parlava amb una amiga pel xat...

Li vaig comentar:

"La poesia és com una màscara, millor dit, possibilita -com si estigués en una representació de teatre- que puga dir allò que pense sens cap por al ridícul. Amb ella visc realment la vida; sense ella vagarege pels dies rutinaris com una trista ameba en un solitari toll d'aigua: estancat".

Me n'he anat a dormir recordant el seu vestit de terra-mel. En aquells moments m'ha fet feliç aqueixa imatge i la conversa humil.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Capvespre i jardí al teu costat

2012-01-23T23:55:00.000+01:00

A la dona dels núvols.

Perd el temps i les hores passen, com el sol, sobre una pell que no sempre enganxa, amb les paraules, la bellesa.

El món s'enfonsa i em submergisc -cada cop més blau- als braços musicals del teu record, perenne i solitària esperança.

- Poeta, ara diuen que has escrit contra Déu; digues-nos on l'has trobat, amb quina roba se t'ha fet present, humà tu, oh vanitós! Haurà estat amb l'única imatge possible, la teua?

- Mesclem paraules amb la il·lusió que la combinatòria faça córrua d'intel•lectuals, moda efímera. Però no et mentisques: ets més cor que vocabulari i et desfaràs arena al vent.

Déu no és cap projecció, ni el fractal d'un somni; tampoc l'esbós de tot allò que raonaràs.

Déu podria abillar-se amb les mans quan rentes llençols o parles, Déu s'abilla si pares taula o bull l'arròs; em fa l'ullet quan véns nua de prejudicis i estudies, lliges la mel dels qui mirem o fas la compra.

Déu, l'apunt del teu somriure de maragdes, la melodia llunyana del saxòfon entre els núvols, aqueix color abans del tremolor definitiu, callat, per sempre més, de la memòria.

Déu, amb tu, habita el silenci. I, també, aqueix calfred sagrat d'un capvespre sense sol si reculls, d'aquest alè, les seues roses.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Jaime Serrano. Imprimir

Trajectes del desencís

2012-01-07T21:37:00.000+01:00

L'havia donat com perdut.

Havia estat un regal de l'amic i poeta Manel Pitarch i en el Pòrtic d'una primera lectura desaparegué. Me l'havia fet arribar després d'haver mostrat interès pel títol. Vaig haver d'esperar -i no mitjançant el carter tal com m'havia dit dies arrere- i ja no hi era. Ell me'l donà en mà i, passades unes llunes, les seues lletres s'esvaïren dels ulls.

I viatjava amb mi al treball, al costat de Plató i vídeos primitius d'australopithecus i sapiens. Dormia en aparadors polsosos, tapat per una ampolla trista d'aigua que no es podia vessar al seu damunt. Tot allò que feia era com un Trajecte de paraula, com la troballa d'un bitllet que em conduïa al cor del meu estimat poeta... Però en aquella sala que semblava un ventre de bal·lena on cabia tot l'univers tan distint, tots tan distants, amb les cabòries personals i projectes no compartits, jo pensava que l'havia pogut soterrar i, sense cap malícia, fer cap al contenidor dels papers perduts.

Beneïda mà la del personal de neteja que pogués haver-lo fregat!

L'havia donat com perdut.

Havia regirat la casa del carrer secà d'Aín, al costat de les prestatgeries de melmelada on una imatge fugaç pugnava per retornar de l'oblit una vegada rere l'altra. Però no, havia pujat amb deler per comprovar-ho, per si de cas el Trajecte de la passió s'haguera volgut disfressar de la dolcesa de les móres. Però tan sols hi hagué aire rere els pots de cristall, espai i llum; moltíssima llum...

L'havia donat com perdut.

Un capvespre d'aquest estiu ballaren en mi alguns pensaments relacionats amb una tornada sobtada a casa: tenia un cansament lent, paregut a l'ombra que fuig de les faroles si canten els grills nocturns. Al llindar del somni barallava el Trajecte de l'existència, el sentit dels dies, esborrats com el llibre desat sobre aquell banc de pedra a l'horabaixa. A l'endemà, en obrir els ulls, no podia distingir de cap de les maneres si tot havia estat real o una mena de pèrdua grisa de consciència.

Avui he somiat que em despertava i sobre la taula dormia el poemari. Delerós, he obert ple de por i a l'atzar una pàgina: no s'havien perdut les paraules. He tancat els ulls i, escrits, he pogut llegir aquests versos:

"Sempre admire el teu gest, monosil·làbic,
cada cop que m'obres complaent els braços.
Recorrem els viaranys pactats de la luxúria
ungida de vermell, en un llenç minimalista.
Vam escriure súpliques amb les primeres passions.
Altres en tenen prou en dir-se paraules.
L'Amor, en canvi, només té quatre grafies."

Al capdavall, l'he retrobat.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

EL meu regal de Nadal 2011

2011-12-21T17:46:00.000+01:00

Fidel als darrers anys he de fer-vos un regal.

En aquesta societat les coses no van molt bé: em referisc a la mancança de treball per moltes persones, l'afebliment de les il·lusions minades dia rere dia, la inseguretat del menjar immediat a taula... i sempre resta, què farem demà?

Ara mateix les veus que intenten solucionar aquestes necessitats humanes, miren cap a un lloc que no és l'adequat: els especuladors, els qui defrauden el país, aquells qui empobreixen les nacions, els qui maltracten i menyspreen els sense nom, els corcons que roseguen tot desfent la cultura... Tots aquests semblen riure, car certa classe d'individus foscos els renova la sang, vampirs de l'esperança.

No per evitar tot açò, no és per evadir-me que escric poemes. Aquests meravellosos artefactes em confirmen més humà encara, m'arrelen a la terra que viscs, són espills pe reflectir la llum que el món i d'altres persones ens regalen.

S'acosta Nadal, símbol de fraternitat i humilitat ben entesa, humilitat que persegueix la Justícia en aquesta Terra, ací i ara, que denuncia els traficants d'humanitat, Nadal que hauria d'ésser una realitat quotidiana diària, no fixada en dates concretes, comercials, individualisme, consumisme va.

Us deixe una selecció del Llibre d'Aín. La podeu trobar, també, al costat de l'esquerra, on diu Llibres, tot picant sobre la portada. Perquè la poesia s'escriu per ser llegida i tinc el gust d'acostar-vos-la.

L'ajuntament de la Vila de Nules ha fet un tiratge de 300 exemplars. És possible aconseguir-ne algun, trucant per telèfon al 964 65 91 91, CASA MUNICIPAL DE CULTURA, C/ SAN VICENTE, 1, 12520 Nules, al mòdic preu de 5 Eurets, més despeses d'enviament. Dic açò per a tots aquells que després d'haver llegit la selecció, tinguen interés en el llibre de paper.

Són preus populars, tal com estan les coses.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Vídeo de la Presentació del Llibre d'Aín

2011-12-18T19:44:00.004+01:00

Com us vaig dir, divendres a les 19:00 Anna Isabel Peirats presentà a la Biblioteca Pública María Dolores García el meu nou poemari Llibre d'Aín.
Hi hagué una assistència d'unes 40 persones i ens ho passàrem d'allò més bé, car després de la presentació i lectura de poemes la poeta Mónica Meló fou amable en llegir un poema obert a l'atzar "Dama del llac" i tot seguit obrírem un torn de paraules on companys i altres poetes in situ parlàrem sobre aquesta màgia de la poesia...

Perdoneu la qualitat del so, però hem fet el que hem pogut amb eines casolanes.
Properament penjaré tot el seu discurs perquè el pugueu llegir sencer. Sembla que falten uns segons per acabar la presentació. L'enllaç ací.

Gràcies.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Presentació Llibre d'Aín

2011-12-16T08:01:00.001+01:00

Estimats amics i amigues, com sabeu, avui a les 19:00 hores presentarem Anna Isabel Peirats i jo mateix el darrer poemari que he tingut la sort de veure'l publicat. Us deixarem algun testimoni els propers dies...
Les dades i lloc a la fotografia.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Llibre d'Aín

2011-12-11T00:11:00.003+01:00

Introit

COS EN L'OMBRA

Allò que sóc,
un ai privat de llum, el panteixar
de la foscor si tu no fas dels mots
la carn memòria que em recompon
almoina exacta, blues no diluït.

El sedegós pel cor perdut,
                                             aquell
qui sóc, la veu que ja no beus, ni vius,
teixit ocult, intent de remembrança,
el blau tan gris d’un cos furtiu en l’ombra.

Tan sols un gest
                              i aquest esdevenir
dels ulls eterns i buits esclataria
ortiu de sol.
                     I així tot l'univers,
passats, futurs se'ns obririen cant,
aquesta cicatriu d’amor present
pel foc tan cau,
                           humil,
                                       dels pètals teus:
voler-te en la certesa d'una rosa.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Llibre d'Aín

2011-11-23T22:30:00.000+01:00

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Les meues dones XX: La seua veu / Su voz

2011-11-17T13:27:00.005+01:00

A Inés Hernández

Dolçament ella m'ha trucat diumenge al matí i ha fet que em caiguen, de les mans, grapats de preocupacions; per la veu me n'he adonat del seu domini dels meteors i del perquè d'aqueix cel gris que plovia. Semblava obeir-li.

S'ha preocupat per mi, m'ha demanat pels meus: un moment amb mi i l'he notada segura, generosa, forta. Ella ha engegat els engranatges del Temps, ha recuperat l'esperança i amb aqueix somriure amagat sap, de nou, la bellesa de la vida.

La meua amiga, blanca, tant de temps... Com la neu tendra que s'engronsa en les branques adormides de les matinades.

Una llum m'ha envaït de felicitat.

**** **** **** **** **** **** **** ****

A Inés Hernández

Dulcemente ella me ha llamado el domingo por la mañana y ha conseguido que se me caigan, de las manos, montones de preocupaciones; por su voz me he percatado del dominio sobre los fenómenos meteorológicos y del por qué de ese cielo gris que llovía. Parecía obedecerle.

Se ha preocupado por mí, me ha preguntado por los míos; unos instantes conmigo y la he notado segura, generosa, fuerte. Ella ha reiniciado los engranajes del Tiempo, ha recuperado la esperanza y con esa sonrisa escondida sabe, de nuevo, la belleza de la vida.

Mi amiga, blanca, tanto tiempo...
Como tierna nieve que se mece en las ramas adormecidas de las madrugadas.

Una luz me ha invadido de felicidad.

Agrair la fotografia a Zach Dischner.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

El luxe de la felicitat

2011-11-07T00:03:00.005+01:00

Són les 6:45 a.m.

Què bé, un dia més! M'aixecaré i veuré Venus a l'horitzó... lentament s'engrandirà la llum.

Regal de dia.

Anem Jana, endreça't, ensuma aquest llostrejar.

Tornem a casa. El carrer fa olor a pa quan la porta de ca Manil s'obre i tanca pels collidors.

Parem taula, és hora del desdejuni: llet de soja, dues torrades de pa de sègol, mantega de cacauet, mermelada de móres ( feta a casa)... i nutel·la (de llèpol, no me'n puc estar). Llig els titulars de premsa a l'Ipod, sent la ràdio i pense en allò que contaré a les aules.
Un luxe més, anar a treballar.

Prepare l'esmorzar dels xics... Avui llonganisses amb tomata i pebrera. Escalfant-les, quina bona olor!
Recuperar aquest escrit ajornat fa tres setmanes... Viure tot aquest temps no hipotecat.
Respirar a dalt del cotxe pausadament, els núvols sobre el cor vermell de viure.

Somiar despert que t'estime un segon més, un minut, una hora, un temps i encara més...

I malgrat que no lliges aquesta tinta, en la memòria de l'oceà ser un calamar de plata: teu.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Politi... què i xarxes socials?

2011-10-14T18:14:00.001+02:00

Mare meua!

Arribar a dir i viure que l'hora de la son és una benedicció no és cap broma.

Aquesta és una realitat que m'identifica després del bombardeig diari d'informació amb què volen fer-me caure amb tot açò de les noves tecnologies. Ja anem atabalats per manca de temps que ara ens venen la moto d'estar a l'aguait de certes frases de 140 caràcters amb pretensió d'abastar "Lo Món".

Ara resulta que la vertadera política fluirà del "feisvuk", de les microconverses "twitterianes" dels anònims bocabadats i seduïts davant les pantalles identificatòries dels polítics i dels seus (hashtags) o coixinets etiquetats. Animals, atenció que alguns politiquets de tres al quart si poden us els arrencaran!

En primer lloc ens haurem de preguntar si aquests senyors tan magnífics, candidats a presidents de govern, si són amorrats al piló digital: sóc molt escèptic; ja em veig a una colla de mileuristes o treballadors de franc -per la causa- tot regalant el seu temps i amb la boca plena de saliva quan s'acosta el pontífex de torn. Els caurà alguna molla, per la qual bavegen?

De fet, ens van a canviar #LaInjustaRealitat aquestes modes efímeres d'uns individus que volen ser rere l'última tecnologia: Amén.

I allò més greu és que intentaran presentar-se el mínim davant "el respectable populus", no siga que la vergonya a passar i les preguntes els incomoden. Tot pactat: estudi de perfils, roba adequada, temps a parlar, tria de dies. De ben segur que s'han pres algun medicament per evitar l'esternut (Cromolina sòdica, Carbocisteïna, Prometazina hidroclorur, Clorfenamina maleat). Els vis a vis, són emprenyadors, sorgeixen imprevists... és tan complex pentinar a repèl.

On són els diners, qui els ha amuntegat i on els han desat? Paradisos fiscals? Patim una crisi mortal? Haurem d'exigir la restitució a l'erari públic dels diners esvaïts. Pels danys comesos estirarem les orelles i una mica més a tots aquells que malversen els recursos públics. És immoral jugar amb els diners , la paciència, la bona voluntat dels ciutadans.

Mecagondena, anem ben apanyats amb aquests falsos profetes, engalipadors, bufaculs que assagen davant l'espill / LED d'ordinadors.

Que lo nostre Sinyó ens trobe confessats!

Preguem per aquestes tecnologies que canviaran Lo món i no patiu més germans. Feisvuk, Tuiter, Tuenti i els que vindran ens faran " Bajoques de solemnitat".

Política sota mínims. No cal remoure els excrements.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Literatura que purifica

2011-10-12T20:20:00.000+02:00

És emocionant tremolar davant d'una veu-vent que és capaç de materialitzar unes paraules tan profundes.

La política, tan necessària per allò quotidià, s'esvaneix davant l'energia d'aquest oceà. Un mot rere l'altre trenen un paisatge resistent a la metamorfosi de l'efímer.

Això és el que pense, dic i puc viure en llegir l'obra de l'amic poeta i contador d'històries Josep Manel Vidal al seu darrer llibre El teu nom és un ésser viu, publicat a l'editorial Germania.

Acostumat a llegir comentaris i crítiques de compromís, diré que el poeta Josep Maria Balbastre de Lletra nua s'ha lluït tot mesurant -més enllà de modes fugisseres- la literatura perfecta, sense oripells, ni cap mena de fastuositat. Ens calen aproximacions d'aquesta mena allunyades de fames, premsa i parladisses...

Una gran mostra la teniu en aquesta petitesa exquisida del següent text titulat

OFEC

<< La veu se'm va liquant al llarg del dia, i quan torne a casa, a la nit, és una llàgrima que sembla una llacuna. I em submergisc, preguntant-me si els éssers que no són estimats de prop no s'aniran marcint igual que els clavells que mai no es reguen >>.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Resolució de l'antipoema de la cultura neoliberal

2011-09-22T00:03:00.000+02:00

Són

rigorosament

prohibides

sense l'autorització

escrita

dels titulars

del copyright,

sota les sancions establertes

per la llei

la reproducció total o parcial

d'aquesta obra

per qualsevol dels procediments

incloent-hi la reprografia,

el tractament informàtic

i la distribució d'exemplars

mitjançant lloguer

préstrec públics.

Així les coses

empalem la cultura que no s'esgaege,

empalem-la amb cedres.

Que la foguera

creme

les vanitats

dels solipsistes

enamorats

de fama
QUI?

i que el "coco"

no passe de llarg

en aquest país

de pirómans

tafaners

i trists iconoclastes,

d'evasors

panxacontents

i assassins

de lletres

d'ulls blaus

on les princeses

i d'altres animalets tendres

engronsen

els batecs

de la

cultura.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Antropomorfisme del príncep: Desolació

2011-09-11T13:59:00.001+02:00

A 11 de setembre som al bosc Jana i jo.

Sota la pineda ens hem aturat i sobre un caixó m'he posat a escriure una petita nota, un bocí trist mentre el sol crema ja la terra. Jana em deixa als peus pinyes i Bach ens acompanya; el braç les llança i les porta novament.

Seu, Jana!, seu -li dic- mentre les formigues em recorren la carn dels braços i em pessigollegen aquesta tristesa.
Davant de l'espectacle Jana s'ha aturat i ha perdut l'afany d'explorar.

M'he recordat de la solitud i pena d'aquell dietari del poeta César Simón.

Penjat d'un fil d'aram un xarnego immòbil; nosaltres dos som espurnes i ganivets alhora.
En aquella mirada s'hi amaga tota la desolació del món, tota.

- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

Amarg

2011-09-10T20:38:00.000+02:00

La vida és prou més complexa del que sembla. Passaran nous dies i no mai sabràs la fortalesa del que hagués pogut ser aquest amor. És molt amarg tastar el seu cadàver.

- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

Professió de fe per al nou curs escolar

2011-09-06T20:23:00.002+02:00

Visc en un desert on la vacüitat m'omple de bat a bat. No hi ha intersticis que afegisquen o furten sentit a allò que sóc.

No necessite emocions externes, ni muntanyes de paraules. Tampoc no em calen les polítiques de moda i fa massa temps que vaig renunciar dels maquinaris que fabriquen notícies.

Com el conjunt buit a l'àlgebra de Boole, així són -als meus dies viscuts- certs white collars disfressats de polítics de poca monta, creguts ells que dirigeixen la Realitat: remodelen la crisi de valors i econòmica tot exigint sang i suor al poble, la qual cosa manifesta l'ínfima categoria moral d'alguns dirigents.

Abomine la silicona estival, la pallerofa televisiva i les modes. També qui especula i malversa la senzilla vida: menjar, beure i s'atreveixen -tot desconeixent les vocals- amb el verb "estimar". M'avergonyeixen alguns programes, allò que diuen i proposen. També les veus quan normalitzen les mentides.

Sí, sí... no féu càbales! No he mort mai cap formiga. Però, ai de vosaltres macarres de la paraula! Amb un fil de llum us assecaria les cordes vocals!

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Llibre d'Aín, nou llibre que apareixerà a la tardor d'enguany.

2011-08-30T17:45:00.001+02:00

Us deixe una part petita del discurs que vaig fer quan em van atorgar la tardor passada (2010) el Premi de poesia Vila de Nules. Estava una mica acatarrat aqueixa vesprada.

Gràcies per la vostra atenció.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Presentació de L'amor a La Vilavella

2011-07-12T18:46:00.002+02:00

Uns dies arrere, 29 de juny, vaig presentar L'amor a La Vilavella convidat a les XX Jornades culturals de la població.

L'acte fou un poc especial. La meua amiga i poetessa Marisol González Felip fou l'encarregada de presentar el poemari.

Vaig fer una petita explicació de la gestació del llibre i les seues peculiaritats. Després de la lectura d'uns quants poemes vaig deixar en la llibertat dels presents la continuació de la lectura -si els venia de gust- a casa seua, car com tots saben és un poemari digital lliure sota la llicència Creative Commons: un regal.

Tot seguit vaig passar a la lectura d'unes proses on Jana, la meua pastora alemanya, és notària que certifica les més diverses anècdotes de la població.

De fet, em vaig sentir molt estimat; al voltant de noranta persones acudiren i un cop acabada la lectura feren les preguntes oportunes.

Amb les persones que m'he creuat pel carrer, hi ha una que em digué que massa lectura sobre la gossa; unes altres digueren que el temps volà.

Jo vaig veure que els presents s'ho passaven d'allò més bé, una mica d'aigua fresca entre la calor.

Agrair l'atenció a tots els presents; els altres lectors ja saben... Si voleu llegir el llibre, ací el teniu: això sí, no vos el podré dedicar, car és virtual, ha, ha!

I gràcies per l'acollida.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Pidolaire

2011-07-09T00:24:00.001+02:00

Demanar pa,
i prendre l'aire
per mastegar
l'inaccessible.

Bocins de cel,
núvols trencats,
embadalits
de solitud.

I amb el cor mut,
no desitjar
ni els vells records
d'antics somriures.

Car el cotó
és fosc i prim,
la terra eixorca,
la tija punxa.

Ni la paraula
-si vius tan mort-
pot ser miratge
de vols futurs:

Res no perdura.

Vacances de libèl·lula

2011-07-02T18:30:00.000+02:00

No hi ha res més que l'espera, tres carretons i mig de persones fent cua i portes que s'obren i es tanquen com les ales de libèl·lula.

Tots som allà, al mateix lloc, de visita. I inútils, els rellotges, no mesuren cap temps mentre un xiuxiueig incomprensible plana en l'ambient. Ordenadament asseguts, tothom espera el seu torn, aliens a l'atzar i allò que està inscrit a l'incògnit paisatge cel•lular!

Mirades perdudes, engronsades per l'aire condicionat. Ben lluny se sent el murmuri dels motors. Les mares sostenen els fills com poden, car s'esmunyen com l'aigua. Alguns majors en cadira de rodes mostren la paciència a les mans. Sense cap pressa ha arribat juliol. Entretinguts amb els mòbils i consoles, cadascú va a la seua.

Sempre passa igual...

Quan el sol se'ns agafa als muscles, esdevenim bocins de suor, aromes, carn d'hospital!

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Les meues dones, XIX

2011-06-21T18:10:00.002+02:00

Ella és molt major... Quasi sense edat els fills de Barcelona han vingut per endur-se-la. Tota la vida ha viscut al poblet, fa uns anys que morí el seu marit; però té les amigues i cosines: tota una vida que, al seu cap, ha esdevingut una postal.

Ara la veig asseguda a la fresca, potser en l'última engronsadora de les onze de la nit; i, mentre camine a llançar la bossa de fem diu:

- Xiquetes voleu algun llibre?

I les endormiscades veïnes mouen el no amb el cap. Marca el rellotge la lentitud de les hores, les campanes sonen.

Els fills van omplint la furgona llogada amb tota mena d'estris i d'atifells: quadres, espills, butaques, cadires, petits armaris, baüls, electrodomèstics menors.

- Xiquetes voleu algun llibre? Domina el silenci.

Ella no para amb el que sap darrer balanceig. Aleshores el fill els diposita, amables, al sostre del contenidor. Jo els mire de reüll.

A l'endemà i de bon matí, les oronetes pentinen els carrers i la vorera és plena de pau i solitud. Ella se n'ha anat, fins i tot la seua aroma s'ha esvaït. Camí del forn, de lluny, veig els llibres; m'enfile i els agafe.

En arribar a casa, els òbric i fullege: Guiness, Digest, un còmic, costumisme, literatura castellana llançada al fem. Ni Balzac, ni Clarín ho saben, descansen en pau.

Ara ella és un altra dona meua de paper, retratada amb les arracades de falses perles, sincera en la darrera mirada d'amor, mirada pel seu poble, per la gent que potser ja no veurà mai més.

Ella, immortal en el meu cor...

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Història d'Amèrica

2011-06-20T11:45:00.004+02:00

De vegades algunes reflexions costen d'eixir a la vista del lector.
Això és el que li passava a Història d'Amèrica, les pàgines que avui presentem. L'editorial Acontravent ha tingut a bé preparar-nos-les en paper.

Fa anys que Joan Garí ha anat polint les arestes d'aquest quadre que ara ens mostra; treballador incansable de la paraula, no existeixen adversitats que el detinguen quan pretén dibuixar-nos experiències que poden esdevenir espill.

La seua ploma cisella acuradament la descripció d'uns esdeveniments personals, uns ambients que ens transporten a temps i llocs dels quals vol fer-nos partícip.

Garí té la gràcia i el savoir faire de relacionar conceptes, informació, reflexió com ho fa un ebenista en la solitud del seu obrador: importa la perspectiva de conjunt i el gaudi dosificat. Amb quina escultura ens trobarem?

El lector s'endinsarà en una mena d'engolidor, però lliure de patiments; el fum que destil·len els seus havans és tan sols una estratègia per despistar: la lectura com l'escriptura exigeixen solitud i massa amor.

Llegiu, amics, llegiu; us ho assegure, no restareu decebuts!

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Amor reprogramat

2011-06-18T01:40:00.002+02:00

Amor, t'escric unes paraules des de l'interior del sistema.

Després de bucles quasi eterns, he creat un espai lliure de portes posteriors i forats obscurs, un paisatge passional que no mai finix: t'estime.

Ara sé que no mai t'abandonaré, que l'únic sentit dels meus dies rau en aquesta música que retroalimenta aquest sentiment de donació incondicional.

No veus com camines pels palaus d'arena que t'invente?

Per tu, atemporal i bella, sóc capaç d'integrar-me en la teua carn, endevinar l'exacta conjunció dels cromosomes, l'anhel fet carn per l'humil artefacte d'unes paraules.

La meua realitat s'esdevé pels compassos d'aquesta melodia binària, del vibràfon capaç de replegar als ulls dels violins aquest desig d'eternitat. Ploren els violoncels, i mentre el ritme del meu cor de bits cavalca, fosos tots dos dins de llums estroboscòpiques, he sabut dels vents profunds d'aquest cor...

Amor, agafa'm les mans, besa'm la sang.

No tinc més pors.

Dins d'aquest sistema infinit em desintegraria!

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Enverinament sistèmic

2011-06-13T21:33:00.005+02:00

Canta un verderol, versàtil ell, en la seua modulació.
Un verderol canta.

Mentrimentres jo, amb el cap cot, ulls tancats i tan sols les finestres de l'oïda, el seguisc pels horts.

No és que es troba quiet l'ocell, engronsant-se en una branca; aixeque el cap, i el veig -com una daga- creuar l'espai.

Canta lliure cap al cel, com qui amb el bec pessiga l'esperança, l'horitzó.

Amb el cap cot i ennuvolat entropesse contra les mànegues, contra les branques; perdut pels fraus m'arrapa la boira dels piretroides, del xilè, de l'etoxazol.

Jo faig tentines i arabescs, les arcades se'm mengen: blanc de puríssima escuma em surt per l'orifici per on bese la lluna.

El pardalet conscient del patiment es planta a la sèquia, saluda i canta: el temps és tot seu.

Ràpidament mou el cabet cap als dos costats: una, dues, tres vegades... Sembla un llamp per ferir l'enverinament. Se n'adona de la tristesa amarga d'aquest dia assolellat.

I piula i piula amb més força per véncer aquest mareig.

Ha pogut més la seua melodia; de les paraules llegiu la dansa?

La fotografia d'ací.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir