de miratges i altres atzucacs

Quan jo era menut, els Reis també arribaven al poble

2012-01-05T21:26:00.001+01:00

Quan jo era menut, encara la televisió no havia popularitzat les cavalcades, i els reis arribaven a cavall al poble. O, al menys, això ens deien els majors i per això cantàvem: "Senyor Rei jo estic ací, done'm casques per a mi, que jo li donaré herba i garrofes per al seu rossí." I preparàvem la cistelleta amb unes poques garrofes i una copeta de mistela que deixàvem a la finestra darrere de

Feliç Any Nou a tot-lo-món

2011-12-31T17:09:00.000+01:00

Avui, darrer dia de l'any -un any que, diuen que Juan Roig, president de Mercadona, digué, serà encara millor que l'any que demà comença i mira que no és gens fàcil- ha eixit amb un sol esplèndid, i sembla que demà serà un magnífic dia de Cap d'Any I, ara que ja ens han apujat els imposts que havien dit que mai no ens apujarien, ara que ja han començat a governar-nos, m'agradaria compartir amb

Crònica postelectoral d'una setmana.

2011-11-26T16:33:00.001+01:00

Vendrán tiempos peores y nos harán más ciegos. Rafael Sanchez Ferlosio. Ara que ja ha passat una setmana del gloriós canvi polític originat el proppassat 20-N, quasi quasi un canvi de règim, podem començar a enumerar la llarga llista de beneficis que, immerescudament per a tants i tants penques, ha començat ja a endolcir-nos la vida, i això que encara falta un mes per a que comencin nominalment

Reflexions electorals amb un cert compromís inclòs

2011-11-19T08:00:00.000+01:00

En aquest dia en què un tímid sol apunta malgrat els núvols, vespra d'unes eleccions que, previsiblement i desafortunada, ja tenen tot el peix pescat i venut a llotja, i a l'espera de, per primera vegada -a les anteriors eleccions hi vaig votar per correu- ser jo qui introduisca el meu vot a l'urna, escolte les veus de sirena d'en Rajoy i la seua colla: I, clar, després d'haver-ho sentit, la

De Portugal, Catalunya i el segle d'or (?) espanyol

2011-10-29T14:07:00.002+02:00

En pocs dies m'han arribat dues notícies que caldria considerar complementàries. La primera, una enquesta publicada per la Generalitat de Dalt, que ens ve a dir que, malgrat l'enorme massa d'indecisos, els partidaris d'un sí a la independència de Catalunya ja superen, -per poc, però superen-, els partidaris del no. La segona, unes declaracions possiblement una mica etíliques, (in vino veritas

A propòsit del comunicat d'ETA

2011-10-20T23:04:00.000+02:00

Aquesta vesprada, cap a les set, mentre passejava tranquil·lament amb el gos per la platja, m'ha cridat per telèfon la dona, per dir-me que ETA havia anunciat l'acabament definitiu de la violència. Me n'he alegrat, com no fer-ho?, per aquest primer pas -fins ara només havia estat com en el ball de La Yenka: "izquierda, izquierda, derecha, derecha, adelante, atrás, un dos tres- del que, sense

Octubre dolç

2011-10-10T00:45:00.002+02:00

Aquest inici de tardor, aquest octubre dolç com canta Raimon ens ha deixat unes platges amb deu o dotze (mal comptats) amants incombustibles d'un sol que ja no escalfa prou per esmorteir el mestralet que bufa, uns altres tants banyistes, i els peripatètics passejants de sempre, amb gos o sense, que tornem a recuperar la platja. Fa trenta tres anys, un deu d'octubre de 1978, amb un bon oratge

Una falsificació històrica

2011-10-09T12:59:00.000+02:00

En quin moment el Centenar de la Ploma va trair els seus orígens i esdevingué una colla de botiflers? Avui, Nou d'Octubre, dia en què els valencians celebrem l'entrada oficial de Jaume I a la ciutat de Balansiya, amb una processó cívica en que passegen allò que ara en diuen "La Reial Senyera" quan, si seguim a Pere Maria Orts a la seua "Història de la Senyera al País Valencià" no és més que la

Inici de tardor a Cullera. Meduses.

2011-10-02T22:32:00.000+02:00

Ara que les platges s'han buidat de la gernació de turistes que les omplia de gom a gom, puc deixar córrer el meu gos per l'arena. Però, entre que la mar té una temperatura realment indecent, i que els homes ens estem carregant sense contemplacions l'enorme riquesa biològica que, no fa tants anys, encara tenia, tenim ara un nou visitant: les meduses. I, clar, al capvespre, aquests

Jo també conec un Conè. Homenatge al Llevant UD

2011-09-19T12:30:00.001+02:00

De vegades -no tantes com caldria per a que aquest món fos una mica més habitable-, els déus s'apiaden dels mortals i castiguen les baladronades dels bocamolls. Baladronades o sarcasmes, tant se val, collonades diverses, al remat, prepotències vàries. I és que ahir, el granoters del Llevant, un equipet d'ascensor que cada any lluiten esforçadament per una improbable permanència, o per un just

Matar un rossinyol

2011-09-17T13:53:00.001+02:00

No sé per quina regla de tres em vingué al cap aquest títol de pel·lícula, mentre escoltava ahir, a les notícies d'alguna cadena de la tele, una història que m'ha deixat, com diuen els francesos, "le coeur gros". Una parella que des que, fa anys i panys, es van casar, s'han passat la vida intentant tenir un fill. Fent mans i mànigues, fent la figuereta que diem al poble, per poder tenir un fill.

Una visita d'arrapa i fuig

2011-09-12T16:34:00.001+02:00

Visita de metge, o d'arrapa i fuig, com diuen al poble. Divendres tarda arribaren i diumenge tarda se n'anaren. Dos dies complets, doncs, però dissabte dematí, se n'anaren a esmorzar i s'endugueren el nano, i dissabte tarda se n'anaren de boda i s'endugueren el nano. I diumenge dematí, vam ser nosaltres qui, per dissort, no hi poguérem ser. Bé, si no passa res, dins de dues setmanes ens

I a l'endemà de la festa, moltes gràcies a tots

2011-09-10T15:47:00.002+02:00

Tot el dia d'ahir vaig estar rebent felicitacions i bons desitjos, cosa que alegra d'allò més a qualsevol. Però la cosa començà a animar-se quan, passades les tres de la vesprada, arribaren de Madrid, el meu fill, la nora i el nét. Encara que estem en un contacte permanent, i rebent fotos del menut pràcticament a diari, en veure-me'l davant no m'acabava de creure com de gran s'havia fet en

Avui que en faig seixanta

2011-09-09T01:19:00.000+02:00

Bé, avui en faig seixanta, o siga que d'acord amb l'esperança de vida dels barons espanyols ja he fet possiblement tres quartes parts de la meua vida i, mirant-ho bé, no n'estic gens descontent: un treball amb el que he gaudit, no sempre, és cert, però sí la major part del temps, una dona que m'estima, dos fills que ja han començat a volar tot sols, les parelles dels quals són ja de la família,

Quan la mar s'arrasa...

2011-09-08T12:16:00.000+02:00

Quan ara a a l'estiu, ací a Cullera, s'entaula aquest ponentet prim i lleuger que no arriba ni a moure cap fulla, la mar es tranquil·litza fins a extrems que, gràficament, definim com a bassa d'oli, i ens envolta una calor sufocant, una xafogor asfixiant que no ens estalviarà cap ombra i que només ens deixarà dues opcions: o dins de l'aigua o dins de casa. Ja ho diu el refrany: Quan la mar

Sal i pebre. Una història anglesa

2011-09-01T23:54:00.000+02:00

Heu vist mai Yellow Submarine? Doncs no us hi cal pas buscar més: Pepper Land és Bournemouth. Que com gose fer una afirmació tan rotunda? Perquè hi he viscut una llarga mesada, l'estiu del 80, mentre feia un curs d'anglès pagat per l'empresa, com ja vaig explicar en un post anterior d'aquest bloc. Bournemouth, deliciosa ciutat del sud d'Anglaterra, residència de jubilats colonels vinguts

Un duaner amb ganes de broma (i profètic, tot hi ha que dir-ho)

2011-08-30T17:40:00.002+02:00

El meu cap, Max E. K, jueu valencià originari d'un Hamburg que els nazis havien fet inhabitable per a la seua família, m'havia aconsellat un curs d'anglès a Bournemouth, Anglaterra, dins d'un programa de l'empresa anomenat Idiomes 2/3 1/2. Dit en pla: el Banc em pagava les dues terceres parts del cost del curs, a canvi de que jo, al meu torn, els hi donés la meitat del temps despès al curs en

La metamorfosi

2011-08-24T18:10:00.000+02:00

Prejubilat passege vora mar amb el gos. Contemple la mar, la platja, el sol encara baix, la tènue boira que mig amaga les platges i edificis de Tavernes, Xeraco, Gandia... Algun banyista matiner aprofita aquestes primeres hores de tranquil·litat, de mar en calma. Pense que, per sort, el top-less s'ha acabat convertint en un costum generalitzat i amable que els ulls no poden estar-se d'agrair.

Home roig, gos pelut i pedra redona. In memoriam Enric Valor que avui faria cent anys

2011-08-22T12:46:00.000+02:00

Avui, 22 d'agost del 2011, Enric Valor faria cent anys. El primer llibre que li vaig llegir fou "Millorem el llenguatge", un magnífic llibre ple d'orgull i sentit comú, on ens explicava que no parlem tan mal el català com ens voldrien fer creure, i que l'única cosa que ens calia era obrir els oïts a com parlaven els nostres majors. Després vaig llegir, en un llibre de l'Editorial Gorg, el

Una mera qüestió de majúscules i minúscules

2011-08-19T23:58:00.000+02:00

-Que quant val aquest poi? El xicot que atén la finestreta de caixa contempla, astorat, el pagès que, a sa mà dreta, sosté un gruixut pollastre, ben plomat. -Que quant val aquest poi? -insisteix el pagès, brandant la peça. L'ajudant de caixa dubta. Com seguir la broma? Més encara, es tracta realment d'una broma? Mira de reüll els companys, que semblen tan estranyats o més, inclús, que no ell.

No estava Negre per orgues, anit

2011-08-14T13:26:00.003+02:00

Reconec que per un gos no resulta gens fàcil la vida en aquest país del sud que, si per alguna cosa, a banda de la merament política-geogràfica, mereix l'apel·latiu (que no el nom, per favor, no el nom) de Llevant, és per la massiva utilització de coets a tota mena de festes, festiues i festasses. Abans no era tan complicat. Total, de coets només se'n tiraven a les festes grosses: "despertaes"

Silenci i buit

2011-08-09T13:45:00.000+02:00

Càrol, Enric, Pau i Gos acaben d'anar-se'n cap a Madrid. Han estat una setmana justa, una setmana en què hem pogut veure i sentir i tocar aquesta petita meravella de Pau que ens té l'ànima robada, aquest miracle que encara no arriba al mes i creix com les carabasseres, que somia com qui rebobina una cinta, i somriu, i fa carasses, i es sobresalta, i plora. Ara ens queda el silenci i el buit i

Vergonya, cavallers, vergonya

2011-08-08T00:29:00.001+02:00

Uno de cada tres valencianos es partidario de abolir las autonomías o quitarles peso - Levante-EMV Moltes vegades he estat temptat de definir el procés d'espanyolització de València amb una paraula: murcianització. I parle de definicions, no de qualificacions morals, ni ètiques, ni estètiques. Perquè no es tracta de la irlandització en la que pot caure Catalunya: minorització del seu idioma,

Saviesa infantil

2011-07-31T21:23:00.002+02:00

Caçat al vol mentre torne de passejar el gos. Una menuda, no arribaria segons crec ni als quatre anys, li diu als seus pares: -Si no ho fas, se morirà la nina. -De pena? -que li diu sa mare. -No, de pena, no, de veritat. I és que els temps de Werther, dels amants de Terol, de Romeo i Julieta, han passat i ja no tornaran. Potser nosaltres no ho sabem encara, però aquesta generació que surt

I el 20 de Novembre, eleccions generals

2011-07-29T13:26:00.000+02:00

I ara què en faran el fatxes de la seua peregrinació anual a l'ossari major del regne? Però deixem-nos de collonades i d'acudits dolents. En aquest mateix moment estic escoltant, a la tele, el senyor Rodríguez Zapatero explicar les coses que el seu govern ha fet, tot intentant eixir de la crisi, i em faig creus de com són tots de bons quan ens expliquen tot allò que han fet i per què no n'han