PER CAMINS DEL BAGES

MASIA EL PRAT

2012-01-29T21:13:00.000+01:00

La primera notícia que trobem d’aquesta pairalia és en un document de l’any 1317, que ens fa coneixedors del nom del seu propietari, Guillem de Prat.

El 1334 el Mas d’en Prat també surt esmentat entre els masos que tenia aleshores el rector de Rocafort.

El segle següent, en el fogatge del 1497 el propietari que apareix com a cap de família és Jaume Prat, i en el del 1553, Rafael Prat.

L’any 1635 sembla ser que la família Prat havia prosperat, ja que Salvador Prat confessà que té un alou sota el domini del monestir de Sant Benet de Bages, els masos Prat, Riera, hort i part del mas Bosegos (l’altra part la posseïa Miquel Serra del Pont Grau).

En el cadastre de 1773, el propietari era Francesc Prat, que hagué de pagar un total de 177 rals per nou jornals de camps de secà, un jornal i mig de bosc, un quartal d’hort de secà, nou jornals d’erm, quatre jornals de terreny rocós, la casa amb el personal i un mosso, un mul i dos bous.

Del segle XIX només podem dir que l’any 1860 Maria i Valentí Urpina van comprar a Josep Casajoana, hereu de Francesc Casajoana, els drets emfitèutics d’una peça de terra pertanyent al mas Prat. Aquesta peça estava subjecta a la prestació d’una quarta part de la collita a l’amo del mas Prat.

Més recentment, la casa ha canviat de propietari diverses vegades. Ha estat restaurada i ampliada.

Actualment, i aprofitant que està situada en un lloc privilegiat del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac com és Rocafort de Bages i molt ben comunicada (15 min, de Manresa i 50 min, de Barcelona) s’ha li ha donat l’ús de Masía de Turisme Rural.

MASIA EL PRAT 370 mts. ETRS-89 31T 411171 4619052

Es tracta d’una típica masia catalana amb una economia autosuficient, amb diverses edificacions (casa senyorial, masoveria, estables, bodega, i tines de vi).

En un magnífic pati interior de la finca, podem gaudir d’una piscina climatitzada.

Tot aquest conjunt està format per tres dependències independents, a fi de poder donar cap a totes les necessitats, que l’hoste requereixi.

LES VOLTES: 30 persones.

LA BODEGA: 12 persones.

LA CASA DE PEDRA: 6-8 persones.

Disponibilitat de serveis de càtering i cuina, perquè vosaltres no us tingueu de preocupar de res.

Des de PER CAMINS DEL BAGES, us recomano aquest indret on l’amabilitat, confort i tranquil·litat, estan assegurats. I com no, tal vegada sigui la peça clau de les vostres vacances, o bé caps de setmana durant tot l’any.

Si voleu més informació, us deixo aquests conductes:

www.masiaelprat.com

info@masiaelprat.com

T. Mòbil: 666 565 980

FONT CENDRERA

2012-01-20T15:39:00.000+01:00

La Font Cendrera 594 mts. ETRS-89 31T 414006 4614874 és un petit bassal format a la roca del torrent, i és conseqüència dels degotalls del torrent del Puigbò.

L’aigua d’aquesta font, va ha parar al torrent dels Codolossos i a continuació al torrent del Puig, per finalment desembocar a la riera de Nèspres o Mura.

Per anar-hi, agafarem la pista que surt del Puig de la Balma en direcció al Puig Andreu, passats uns corrals, trobarem a mà esquerra la Bassa del Cànem 551 mts. ETRS-89 31T 413704 4615712. Just aquí, agafarem la pista que surt a mà esquerra i la seguirem durant uns 650 mts, fins a trobar un petit sender a la nostra esquerra. Seguirem aquest durant un recorregut d’uns 340 mts, on trobarem per fi a mà dreta, aquesta font.

MOR MANUEL FRAGA IRIBARNE

2012-01-15T23:51:00.000+01:00

Mor el líder polític gallec que ha arribat a ser un dels mandataris en actiu més ancians del món, ja que va ocupar càrrecs polítics en ple franquisme i també en democràcia, sempre de la mà del Partit Popular.

GUILLEM GENOVÈS

Barcelona | Actualitzada el 15/01/2012 23:02

Franco havia mort feia pocs mesos, i a diversos llocs d'Espanya hi havia forts moviments obrers reivindicatius, alguns dels quals van acabar amb morts per part de la policia. "La calle es mía!", va proferir com a resposta a les protestes Manuel Fraga Iribarne -aleshores ministre de Governació del primer govern de la Transició- per deixar clar que les forces de seguretat serien intransigents davant de qualsevol moviment que pogués fer trontollar l'ordre públic. Poques frases poden retratar tan bé el personatge de Fraga, un gallec que va arribar a ser un dels mandataris en actiu més ancians del món.

Manuel Fraga Iribarne va néixer a Villalba, Lugo, el 23 de novembre de 1922. Fill de pare gallec i mare basco-francesa, es va formar en Dret, Política i Economia, i va ingressar al cos de lletrats de les Corts espanyoles el 1945. Dos anys després, va començar la carrera com a diplomàtic.

Rellevant dirigent franquista

Va exercir diversos càrrecs importants des del 1951 en diferents òrgans de l'Estat en els governs del dictador Francisco Franco, com ara el de secretari general de l'Institut de Cultura Hispànica, secretari del Consell d'Educació o secretari general tècnic del Ministeri d'Educació.

El 10 de juliol de 1962 va ser nomenat Ministre d'Informació i Turisme, i va promoure el desenvolupament de la indústria turística, afavorint un relaxament en l'estricta moral pública que el govern franquista havia imposat. La mesura es va traduir en la imatge d'unes platges espanyoles plenes de turistes sueques prenent el sol en biquini, mentre a les places i carrers la policia multava amb cinc pessetes els que gosaven sortir de casa amb camisa de màniga curta. D'aquesta etapa en va sortir el famós eslògan "Spain is different!", interpretat per alguns com una justificació del règim franquista. Fraga, tot i ser franquista convençut, era partidari d'una certa obertura del règim. Prova d'això és la Llei de Premsa del 1966 (coneguda com a Llei Fraga), que va eliminar la censura prèvia de les publicacions escrites, tot i que la va mantenir en llibres, ràdio i televisió.

Moment mediàtic

La fotografia més recordada del Fraga d'aquesta època és la del polític gallec sortint del mar a la costa de Palomares, Almeria, el 1966. El motiu: un xoc d'avions militars nord-americans uns dies abans havia provocat la caiguda d'una bomba d'hidrogen al mar, que va trigar vuitanta dies a ser localitzada pels nord-americans. La remullada de Fraga tenia l'objectiu de calmar l'opinió pública i demostrar que el mar no estava contaminat, tot i que uns anys després uns científics catalans van demostrar que la costa d'Almeria era la zona més contaminada de plutoni del món.

Exil·li londinenc

El 1969, arran de la crisi al govern franquista pel cas de corrupció al voltant de l'empresa de fabricació textil Matesa, que va provocar greus discrepàncies a l'executiu, Fraga va dimitir de ministre. Després de quatre anys apartat de la funció pública, Franco va enviar-lo d'ambaixador a Londres, fins que va tornar a Espanya dos dies abans de la mort del dictador convençut de les bondats de la monarquia parlamentària que havia conegut al Regne Unit.

Repressió

Amb el primer govern de la Transició, presidit per Carlos Arias Navarro, Fraga va ser nomenat vicepresident i ministre de Governació (equivalent a l'actual ministeri d'Interior). Tot i que l'etapa franquista ja havia quedat enrere, les maneres de Fraga no havien canviat. Arran d'algunes manifestacions obreres que van acabar amb diverses víctimes a mans dels "grisos", com ara els Successos de Vitòria plorats per Lluís Llach amb la sentida cançó "Campanades a mort", Fraga va voler mostrar-se intransigent davant de la població amb la frase «La calle es mía!» -expressió que ell sempre va negar haver-la pronunciat.

En aquesta època hi va haver algunes actuacions fosques per part d'Interior, com la mort de diversos obrers per part de la policia, la inactuació davant d'atemptats comesos per grups d'extrema dreta o les declaracions del mateix Fraga afirmant que no podia garantir la seguretat de Dolores Ibarrubi per falta d'unitats policials si la Pasionaria decidia tornar a Espanya de l'exili.

Tot i això, el polític gallec va mantenir reunions amb dirigents de l'oposició com Felipe González, i va permetre la celebració del XXX Congrés Confederal de la UGT, organització que llavors encara era il·legal.

Pare de la Constitució

El paper més important de Fraga a la Transició va ser la participació a la redacció de la Constitució Espanyola, amb la qual cosa va esdevenir un dels set "pares de la Constitució" al costat de polítics com Jordi Solé Tura o Miquel Roca i Junyent.

En la seva primera temptativa a participar de la política de partits, Fraga no va trobar el seu lloc a la Unió de Centre Democràtic (UCD) que presidia Adolfo Suárez, amb la qual cosa el 1976 va participar de la fundació del partit Aliança Popular (AP) -més acorat a la dreta que la UCD-, partit impulsat pels «set magnífics» dels quals Fraga formava part. AP, però, només va aconseguir el 8% dels vots a les primeres eleccions generals del 1977.

De la desfeta d'UCD

Després d'uns anys de travessia del desert, amb contínues derrotes en l'intent de situar AP com l'alternativa a la UCD, Fraga finalment va aconseguir uns resultats positius a les eleccions del 1982 i 1986 gràcies a l'enfonsament del partit de Suárez, i amb un 26% dels sufragis AP es va convertir en l'únic referent de la centre-dreta. Un any després, però, els mals resultats de la formació a les eleccions autonòmiques basques el van fer dimitir de la presidència d'AP, i Fraga va fer el salt a la política europea.

El 1987 va esdevenir eurodiputat al Parlament Europeu liderant la llista del partit. Aliança Popular, però, estava immersa en una greu crisi, i poc després Manuel Fraga va tornar a Madrid i va reprendre la presidència del partit, que es va refundar amb el nom de Partit Popular. Un cop nomenat José María Aznar com a candidat a les eleccions del 1989, Fraga va deixar la política estatal i va retornar als seus orígens gallecs.

"Caciquisme"

Manuel Fraga es va presentar a les eleccions del 1989 al Parlament de Galícia. Amb un programa obert al galleguisme i un missatge de recuperació de la dignitat de l'autonomia gallega, va obtenir la majoria absoluta i va governar la Xunta de Galícia durant els següents 15 anys. Els seus detractors el van acusar de crear xarxes de poder que recordaven el tradicional caciquisme gallec i d'exercir un fort control dels mitjans de comunicació. Els seus partidaris, per la seva banda, recordaven que, durant el seu mandat, Galícia va obtenir unes transferències competencials que la van col·locar a un nivell d'autogovern molt alt, equiparable al de Catalunya.

Van ser polèmiques les seves bones relacions amb Fidel Castro, de pare gallec i amic dels ascendents de Fraga, que van viure a Cuba. Polèmica va ser també la seva inacció davant del desastre ecològic causat per l'enfonsament del vaixell Prestige, que va tenyir la costa gallega de "chapapote" el novembre del 2002.

Veterà

El 2005, Fraga va tornar a guanyar les eleccions al Parlament gallec, i va esdevenir un dels mandataris en actiu més ancians del món. L'aliança de govern entre els socialistes gallecs i el BNG, però, el van apartar de la presidència autonòmica.

Els últims anys de la seva vida política Fraga va ser senador, des del 2006 fins el 2011, any en què va anunciar la renúncia a la política activa. Des del 1990, Fraga ocupava el càrrec honorífic de president-fundador del Partit Popular.

Mai va renegar

En definitiva, Manuel Fraga Iribarne ha estat un personatge amb un perfil polític molt particular. Va ser franquista, però partidari d'una obertura del règim; garant de la nació espanyola, però defensor de la identitat gallega i d'un autonomisme avançat; home conservador i profundament religiós, però crític amb les "idees extremistes que propugna la COPE". Però Fraga, per davant de tot, va ser un polític convençut de la seva idea d'Espanya, i per això mai no va renegar del seu passat franquista. El 2007, en una entrevista a un diari gallec, va comparar a Franco amb Napoleó. "El franquisme ha assentat les bases per a una Espanya amb més ordre", va assegurar.

FORNS DE CAN CÒDOL

2012-01-14T08:06:00.000+01:00

Els Forns de Can Còdol 306 mts, ETRS-89 31T 409210 4608201 són dues teuleries, situades al peu de la riera de Can Còdol o de Sanana, a uns 200 mts, de la masia de Can Còdol.

Es tracta de dues construccions adossades, de dimensions no gaire grans, corresponents a la part baixa dels forns. Els dos són de tipologia molt semblant, i consten d'una estructura de planta quadrada, feta amb paredat, i una doble obertura (una d'exterior i una altra de més interior) a la part davantera, corresponent a la boca del forn.

En el forn situat al nord l'obertura és en forma d'arc de mig punt adovellat. En el forn situat a migdia l'obertura exterior és en forma trapezial, mentre que la interior té forma d'arc més o menys apuntat.

Els espais interiors, que correspondrien a les fogaines (la cambra de combustió on s'hi cremava la llenya) estan actualment cobertes de terra, mentre que la part superior dels dos forns, on hi havia les cambres de cocció de les teules o maons, han quedat escapçades i colmatades per la terra.

MOLÍ DE CAN CÒDOL

2012-01-13T11:00:00.000+01:00

El Molí de Can Còdol 297 mts, ETRS-89 31T 409085 4608151 es tracta d'un molí fariner situat al costat de la riera de can Còdol o de Sanana, a uns 200 metres de la masia de Can Còdol.

Consta de gairebé de tots els elements característics. A la part posterior té una Bassa ETRS-89 31T 409104 4608155: una construcció de planta quadrada amb una cavitat interior de secció circular, d'una gran profunditat, que servia per impulsar la força a les moles. La part superior és revestida amb carreus ben escairats.

El molí pròpiament és una construcció de tamany mitjà, de planta més o menys quadrada. Té una entrada lateral amb arc adovellat. A la cambra interior, que està coberta amb una magnífica volta de canó, queden vestigis del mecanisme del molí: un bancal on hi ha col·locada la pedra inferior de la mola, mentre que la superior ha desaparegut. A un nivell soterrani, s'observa l'arc del forat de sortida del carcabà, el qual ha quedat parcialment cobert de terra i pràcticament tapat.

En el bancal de la mola, es pot observar la inscripció "1778".

CORTO PIO O FUERTE PIO

2012-01-06T01:42:00.000+01:00

El Corto Pio 392 mts. ETRS-89 31T 410133 4608370 es tracta d’una casa de pagès semi derruïda situada a la part superior d’un turó que forma un petit altiplà sobre el torrent dels Oms. És una construcció del segle XVIII pràcticament sense modificacions i que conserva perfectament la tipologia constructiva originària. És de planta rectangular, amb planta baixa més un pis i golfes, amb coberta a dues vessants. Les estructures de la casa, llevat de la coberta, es conserven dempeus.

Els murs són de pedra lligada amb morter, amb carreus escairats a les cantoneres.

Pràcticament no té obertures, les quals són situades a la primera planta i de petites dimensions. A la façana sud-oest, parcialment derruïda, s’insinua el portal d’entrada amb l’arrencada d’un arc adovellat de pedra tosca. L’espai interior és de dimensions modestes i està compartimentat amb una paret intermèdia.

Es conserven restes de l’escala d’accés a la primera planta. Una de les habitacions té un forn de pa amb volta de maó molt ben conservat, el qual forma un petit cos adossat que sobresurt de la façana. Al costat nord-oest té adossats uns coberts pràcticament derruïts. A tocar de la casa hi ha una barraca de pedra seca de planta circular.

Sabem que Francesc Alsina i Vendranes era el germà petit de Josep Alzina, propietari del mas Alzina (situat en terme de Rellinars, just al termenal amb Vacarisses), i posseïa una peça de terra de 30 jornals situada al “Llatoner” a prop del mas Alzina.

El 1759 feia pocs anys que Francesc s’hi havia construït una casa, on residia amb la seva família. Aquesta nova casa pagava un cens de 2 sous i l’any 1780 era coneguda amb el curiós nom de “FUERTE PIO”, que després va derivar a “CORTO PIO”. Vers l’any 1800 havia passat a pertànyer a l’heretat del mas Còdol.

Som molts els qui ens agradaria saber l’origen d’aquest topònim “FUERTE PIO” i com va fer el canvi pel de “CORTO PIO” actual.

Jo tinc una hipòtesi al respecte, i amb tota la facultat que Déu em dona, us voldria explicar el que modestament a mi em sembla tot aquest afer.

Avui “Fort Pienc” és un barri de la ciutat de Barcelona del districte de l’Eixample. Abasta l’àrea delimitada per un perímetre que discorre per l’avinguda Diagonal (des del carrer de Nàpols fins a la plaça de les Glòries), avinguda Meridiana, carrer dels Almogàvers, carrer de Roger de Flor (només una illa), passeig de Sant Joan, Gran Via i carrer de Nàpols fins a la Diagonal.

El barri compta amb 29.098 habitants (segons cens de l’any 2002) i té l’índex de població jove més elevat de l’Eixample.

Aquest barri està situat al voltant d’on hi havia l’antic Fort Militar anomenat “FUERTE PIO” i que va ser construït pel primer rei borbó, Felip V, dins del pla d’instal·lacions militars que va manar aixecar amb l’objectiu de mantenir sotmesa la ciutat que s’havia rebel·lat en la guerra de 1714. Aquestes edificacions fortificades incloïen la Ciutadella i un fort avançat “FUERTE PIO”, situat al voltant del lloc on avui s’aixeca l’antiga estació del Nord.

Fent una mirada retrospectiva a l’historia i en particular al bombardeig de Barcelona pel General Espartero així com als enfrontaments armats del 15 de novembre de 1842 podem observar que la resistència de la Milícia Nacional i el suport de la població a la revolta va fer retrocedir les tropes de l’exèrcit i les autoritats varen desaparèixer i es creà un nou organisme per a canalitzar la revolta: La Junta Popular Directiva Provisional.

....... Aquesta nit passada es van multiplicar les barricades a la plaça de la Constitució s’han format parapets per defensar-se de la tropa.

A les vuit del matí es va obrir foc al carrer de la Plateria i es va propagar per diferents carrers con són el del Duc de la Victòria, el del Comte de l’Assalt, la cavalleria va fer una càrrega que la va fer blanc, de tirs i pedrades amb que la van hostilitzar des de les cases veient-se obligats a escapar per la muralla de terra amb alguna pèrdua. Els veïns de la Plateria i el Call també van llençar a les tropes pedres i mobles per la part del carrer del Duc de la Victòria, la tropa guanyant terreny en prou feines i perdent oficials i soldats es van apoderar de l’Alcaldia i de l’ensenyament on era el principal del quart batalló i en segon lloc el principal de Sapadors tots de Milícia Nacional sent al carrer del Call un tub per fi d’aturar-los i retrocedir.

El foc va durar dues hores i mitja, mentre va durar el foc, sempre es va tocar a sometent a la Catedral i a les parròquies del Pi i Sant Just. A toc de sometent es van reunir els Milicians de Gràcia i del Llobregat i d’altres punts ansiosos de defensar als de dins de la plaça i trobant-se les portes tancades escalaren la muralla per la part de l’Àngel havent-se per endavant apoderat del “FUERTE PIO” els Milicians de Badalona i Sant Andreu de Palomar.

Al rebre el General aquest part, va manar retirar les tropes a les seves casernes i immediatament van abandonar els punts de la plaça i retirant-se totes les autoritats cap al “Fuerte de Atarazanas”.

Immediatament la Milícia Nacional va cobrir tots els punts abandonats per la tropa.

A les 4 de la tarda van sortir de les “Atarazanas” els generals ......................

També podem veure el projecte del “FUERTE PIO”

........ Les característiques de les industries gasistes limitaven la seva localització a llocs clars, a una certa distància dels edificis habitats, que segons les legislacions, podia arribar fins als 400 mts. A Barcelona, els llocs adequats es trobaven o bé a extramurs de la ciutat, el que implicava sovint trobar-se en zones polèmiques i en conseqüència sota control militar o en la franja del litoral.

La zona del “FUERTE PIO” situada al nord-est de la Ciutadella, al terme municipal de Sant Martí de Provençals, oferia unes característiques favorables addicionals, ja que es trobava delimitada pel traçat de la carretera cap a França i pel desenvolupament de la via fèrria entre Barcelona i Granollers.......

Un altre retall de diari de La Vanguardia de data 26 de gener de 1929 parla de que:

Avui dissabte, es regalarà en la Cooperativa de Pau i Justicia, Pere IV, 228 i Unió de Cooperadors del “FUERTE PIO”, Ausiàs Marc, 143 un paquetet de bon cafè vegetarià Malta “NATURA”, producte millor que el cafè sense cafeïna, i a menys de la meitat de preu. 100 grams 0,60 ctms.

Les casernes de la Ciutadella i “FUERTE PIO” i “Fuerte D. Carlos” van ser cedides al any 1868. Segons dades obtingudes de l’Arxiu del Govern Militar de Barcelona (Comandància d’obres) i de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Amb totes aquestes explicacions, no pretenc donar cap lliçó d’història, tot el contrari, tant sols hi volgut relacionar uns fets on parlen d’aquesta caserna, i qui sap si en Francesc Alzina i Vendranes havia tingut alguna relació amb aquest aquarterament i per tant, va creure oportú batejar aquesta casa amb el nom de FUERTE PIO.

Al llarg del temps, tal vegada ell, els seus descendents o possibles compradors, no els hi semblés bé aquest nom, i el canviaren pel topònim actual de CORTO PIO. Tot són suposicions.

Sigui com sigui, que Déu beneeixi al Francesc, i li dono les gràcies per haver construït aquesta obra i que avui tots nosaltres podem gaudir-ne amb els nostres ulls.

Joan Escoda i Prats.

COVA DELS LLADRES (Vacarisses)

2012-01-05T12:22:00.000+01:00

El jaciment neolític de la Cova dels Lladres es troba situat a 399 mts ETRS-89 31T 409248 4603640 en l'anomenada Serralada Prelitoral Catalana, concretament la serra de Torrelles, molt propera al massís de Montserrat, en el límit entre les comarques del Vallès Occidental i el Baix Llobregat.

El trobem publicat diverses vegades: Pla i Junyent 1970, Ten 1979, 1980 i 1982, estudis que ens donen la informació necessària sobre els treballs efectuats en aquesta cavitat.

En aquest treball presentem una visió de conjunt d'aquesta cova sepulcral del Neolític antic epicardial, incloent-hi els resultats de la campanya de l'any 1981.

La campanya del 1981 fou programada amb la intenció de disposar de la informació necessària per poder enquadrar les troballes efectuades en aquest jaciment per diversos grups durant la dècada dels anys setanta.

Aquests treballs foren autoritzats i finançats per la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

La zona A del mapa topogràfic correspon als treballs efectuats per la Unió Excursionista de Catalunya; les zones B i C, als treballs efectuats per la Universitat de Barcelona, que ens ha facilitat tota la informació i les anotacions corresponents a dits treballs; la zona D, es desconeix qui l'excavà; i la zona E correspon als treballs de la Secció d'Investigacions Subterrànies del Centre Excursionista de Terrassa.

La zona A presenta una gerra de forma globular amb decoració incisa amb quadrícula i fragments de diverses formes amb decoració també incisa, com també un crani humà.

Les zones B i C, segons Junyent, presentaven fortes remocions modernes que podrien correspondre a ocupacions durant el període 1936-1939, en què la cova fou habitada. Apareixen ossos dispersos i cal destacar la gran quantitat de caus de conill.

A la zona on va sortir l'enterrament de la gerra sencera (UEC, zona A) es trobà, a part d'ossos humans (enterrament 1), un fragment com d'una estora de teixit vegetal d'uns 13x10 cm, en molt mal estat de conservació, travessat per un extrem per un pal de fusta clavat, que es troba en mig de dues altres estaques i a 30 cm de cada una. Aquest conjunt d'estaques ens podria fer pensar en l'època d'ocupació de la Guerra Civil, però els resultats de la datació per radiocarboni ens fa pensar en un moment antic.

A la zona de la gatera final apareixeren restes humanes, que es podrien considerar de l'enterrament 2.

Apareixen fragments ossis negrosos, possiblement cremats.

La zona E presenta una gerra globular sencera amb decoracions verticals incises, resseguides per serrells lenticulars, el coll d'una gerra del mateix tipus amb impressions lenticulars i fragments ceràmics amb decoracions semblants. Dues làmines de sílex i un interessant conjunt de denes de collaret a l'interior de la gerra sencera:

25 denes-penjoll de petxina del tipus "ametlla" amb perforació troncocònica per les dues cares.

1856 denes discoïdals de càrdium amb perforació circular concèntrica de secció cilíndrica, tronco-cònica o bitroncocònica .

139 denes-penjoll de variscita amb perforació troncocònica per les dues cares.

La campanya de 1981

Els treballs efectuats a la cavitat durant la dècada dels setanta produïren el total buidatge del nivell arqueològic de la mateixa, en tota l'àrea de la sala principal de la cova, d'uns dotze metres quadrats.

La campanya es limità a un nou aixecament topogràfic i a l'excavació sistemàtica de l'estreta gatera inferior dreta, paral·lela a la gatera principal d'accés.

Aquesta gatera comunica amb la sala principal per l'extrem dret inferior i es trobà completament colmatada amb la presència de fauna moderna, en què destaca un crani de cabra.

La ceràmica trobada en aquesta gatera prové totalment de la cambra sepulcral, enganxant un fragment amb el coll sencer que havia sortit a la zona E, i altres d'iguals als trobats anteriorment.

A la zona de contacte entre la gatera excavada i la sala principal, aparegué una calota i una dena-penjoll de variscita, l'única trobada que no estigués dins la gerra de la zona E.

Del conjunt de dades obtingudes en els diferents moments d'intervenció tenim:

Copròlits examinats pel Dr. J.F. de Villalta, que donaren com a resultat el teixó o la guineu.

Mostra de fusta examinada per M. Teresa Ros, pertanyent a l'estaca associada al fragment de teixit i a l'enterrament 1: Juniperus sp.; segurament, per trobar-se en zona mediterrània, es pot suposar Juniperus phoenicea (savina), pròpia de llocs esclarits, pinedes i matolls.

Informe antropològic de les restes trobades a la zona E, elaborat pel Dr. Daniel Turbon, del Departament d'Antropològia de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona.

Les restes pertanyen, almenys, a tres individus adults i a un de subadult. Atès el precari estat de conservació, tant sols l'exemplar 1 proporciona dades d'interès antropològic.

Es tracta d'una bòveda craniana a la qual li falta la base i el temporal esquerre. S'han conservat, també, part de les òrbites. Va pertànyer a un individu adult, molt probablement masculí. Els ossos de la volta són gruixuts i els relleus d'inserció muscular estan ben marcats.

La sinostosi de les sutures cranianes es gairebé total en el tram sagital, i les dues C i L. És possible que pertanyessin a un individu en edat madura o senil. Normal superior de contorn ovoide. Probablement, fenòzig. Protuberàncies frontals petites. Mesocrani (76, 19). En forma lateral, resulta d'altura mitjana (ortocrani) segons l'auricular, única conservada.

El perfil sagital és lleugerament corbat fins a la zona preobèlica, seguida d'aplanament; occipuci prominent. Ini patent. Mastoides gruixudes amb crestes pronunciades.

En norma anterior, el front és inclinat amb glabel·la i arcs superciliars ben marcats. No hi ha metopisme. Domiforme en vista posterior. Crani tapinocèfal gairebé ortocèfal. Set wormians en les sutures lambdoïdees. Un os apical en la lambda. Línies nucals i ini molt marcats.

No hi ha prou dades per poder efectuar un diagnòstic tipològic amb certes garanties. Com a possibilitat, les dades orienten cap a un mediterrani gràcil amb alguna influència cromanyoide, potser, com sembla indicar la petita altura de l'òrbita, la fenòziga probable i certa robustesa general de la volta.

Pel conjunt de dades recollides corresponents a les diferents intervencions realitzades a la Cova dels Lladres, tenim clarament que es tracta d'una cova sepulcral del període Neolític antic epicardial, pel tipus de material apareguts, tant ceràmics com d'ornamentació.

Per com s'han trobat aquests materials, corresponen a un mateix moment cronològic i cultural, i es tracta possiblement, d'un conjunt d'uns sis enterraments amb, com a mínim, quatre gerres com a aixovar funerari, dues de les quals senceres i una amb un considerable conjunt d'ornamentació consistent en denes-penjoll de variscita i denes de collaret de petxina.

La troballa d'unes estaques associades a un fragment de teixit, probablement antic, i associades a un enterrament, ens fa suposar un ritual funerari, que vindria corroborat amb les ofrenes i la datació de la fusta pel mètode del C14, donant una data propera al Neolític epicardial.

Font: Ramon Ten i Carné.

CONSTRUCCIÓ DE LA DEPURADORA DE MURA

2011-12-26T01:34:00.000+01:00

Ja han començat els treballs de la construcció de la depuradora de Mura, emplaçada en els terrenys de la Plana de l'Endalet, al voral de la carretera que uneix Mura amb Rocafort de Bages.

L'AGÈNCIA CATALANA DE L'AIGUA (ACA) és l'encarregada de promoure aquesta construcció amb la col·laboració de l'empresa adjudicatària EMCOFA S.A.U.

Consisteix en una depuradora de tipus biològic amb reducció de nutrients, i dissenyada per a tractar un cabal de 288 m3/dia. A més, es construeix una xarxa de col·lectors de més d'un quilòmetre de longitud.

Es preveu que les obres estaran finalitzades en un termini aproximat de 10 mesos, i es retornaran les aigües tractades a la riera de Nespres.

El pressupost inicial és superior als 1,2 milions d'euros.

BARRACA DE VINYA DEL PONT DEL PUIG DE LA BALMA

2011-12-16T20:31:00.001+01:00

Barraca de Vinya del Pont del Puig de la Balma 394 mts, ETRS-89 31T 413066 4617838

El cultiu de la vinya és documentat a Mura des de l'any 1024, en un document de donació de cases i vinyes al terme de Nèspola fet per Guifré Amat al monestir de Sant Llorenç (Spèculo de Sant Llorenç, AM). La documentació que fa referència a vinyes és molt extensa, mantenint-se aquest cultiu molt actiu fins al segle XVIII en que foren abandonades moltes feixes i que es va accentuar a finals del XIX amb la fil·loxera, tot i que es van plantar nous ceps americans, que van mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització. El cultiu de la vinya i la seva comercialització, va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil, que va obligar a la construcció de murs de pedra seca per formar feixes, presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d’una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: El Farell, la Mata, Matarrodona.

Les barraques de vinya són un element lligat a les feixes de conreu. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l’erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d’un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d’aigua, i on els pagesos s’aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien, i en alguns casos també disposaven d’una barraca per la protecció del ruc. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60 mts, interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són allindades.

Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX.

La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria, i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l’ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar, i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera.

A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural, i a activitats productives relacionades amb la vinya. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions, que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. L’abandonament de l’ús està provocant la seva degradació i desaparició.

AVENC DE LA VINYA GRAN

2011-12-16T14:52:00.002+01:00

L'Avenc de la Vinya Gran ETRS-89 399 mts. 31T 412349 4617751 està situat a la mateixa llera del torrent de la Vinya Gran, uns 40 mts, abans que s'ajunti amb el torrent d'en Bou. És un pou d'uns 3 mts, amb una galeria de 5 mts. Un segon pou d'uns 2,5 mts de profunditat, permet entrar a una nova galeria d'uns 7 mts de recorregut. Forma part del terme de Rocafort de Bages.

AIXÒ ÉS EL QUE TOTHOM NECESSITA

2011-12-11T14:00:00.002+01:00

Amics, heu de fer-vos moltes abraçades, l'èsser humà va ser creat per experimentar plaer.

LA MIRA

2011-12-07T15:54:00.001+01:00

La Mira 350 mts. ETRS-89 31T 413029 4623696 és una masia de l'any 1787 situada al terme de Calders, al Moianès, actualment enrunada, i adscrita administrativament a la comarca del Bages. Pertany a la parròquia rural de Sant Pere de Viladecavalls de Calders.

LA MINA DE MURA (Les Coves de Mura)

2011-12-04T21:28:00.000+01:00

INTRODUCCIÓ GEOLÒGICA

El massís de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac està format per conglomerats, gresos i lutites d’edat Eocena, disposats en nivells lleugerament inclinats cap a NW.

Es poden distingir dos tipus de conglomerats, uns de constituents variats i altres de components predominantment carbonàtics (Ca CO3).

Els conglomerats de constituents variats formen potents paquets que arriben als 80-120 metres de gruix. Els nivells de conglomerats més carbonàtics assoleixen fins als 20-25 metres, i tenen un comportament més rígid i resistent a l’erosió. Això provoca la formació de cingleres al seu favor.

Els gresos i lutites es troben intercalats en els nivells conglomeràtics, assolint gruixos més importants cap a NW, producte de l’evolució natural de l’antic sistema sedimentari.

El comportament del subsòl al massís és de tipus càrstic, el que implica la infiltració i circulació de les aigües a través de les fissures de la roca, i la dissolució dels seus components. És a partir de l’eixamplament d’aquestes discontinuïtats com es desenvolupen les cavitats.

Els conglomerats de components carbonàtics tenen una densa xarxa de fractures, gràcies a la seva naturalesa rígida. A favor d’aquests nivells s’han desenvolupat la majoria de les coves del massís i varis petits avencs.

Els conglomerats de constituents variats es troben menys fracturats, donada la seva menor rigidesa. No obstant, les fractures de major rang travessen varis nivells conglomeràtics, de manera extensa i profunda. A partir d’aquestes fractures grans s’han excavat els avencs de més fondària de la muntanya.

A principis del Quaternari l’activitat càrstica es concentrava a les actuals parts altes del massís, donat que el relleu es trobava menys excavat. Allà, es va desenvolupar una xarxa de cavitats important, que ara pràcticament s’ha dessecat.

LA MINA DE MURA (Les Coves de Mura)

La Mina de Mura es troba al terme municipal del poble que li dona nom, dins el massís de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac, a la Serralada Prelitoral Catalana.

Degut a les restes arqueològiques de diferents èpoques trobades a l’interior de la cavitat (Llopis, 1934), es coneix que ha estat utilitzada per l’home des de temps prehistòrics. Una mina tan ben coneguda per homes d’èpoques ben diferents segur que ha satisfet diferents necessitats segons la realitat de cada moment. Avui dia representa un important punt turístic on hom pot gaudir de l’espeleologia i conèixer així un interessant exemple de geologia càrstica.

En les figures que hi ha a continuació es pretén il·lustrar la història geològica de la Mina de Mura (Llopis, 1934), és a dir, l’evolució morfològica que ha patit la cavitat des de que es va formar fins a l’actualitat seguint diferents estatges.

ESTATGE 1: Formació d’una fractura vertical d’orientació NNE-SSW degut a esforços tectònics. Aquesta fractura s’estructura en un nivell conglomerat de Sant Llorenç, intercalat esporàdicament amb capes decimètriques de gres.

ESTATGE 2: En un punt de la fractura l’aigua d’infiltració comença a circular confinada i excava un conducte d’ordre mètric i de secció circular. Les evidències actuals d’aquest estatge s’han de buscar al sostre de la mina. Les marmites invertides i el paleosifó que es troba al corredor intermig són especialment remarcables. Aquestes formes càrstiques en cavitats representen senyals clares de que en un temps l’aigua hi circulava a pressió.

ESTATGE 3: Degut a una reducció del flux, l’erosió en un estatge 3 es dona excavant en vertical i horitzontal; el flux passa de circular a pressió a fer-ho lliure.

ESTATGE 4: La cavitat creix notablement en volum, i és aquí on comencen a formar-se les primeres mineralitzacions, de calcita i aragonita, afavorides també per la disminució de la quantitat d’aigua que hi circulava. Durant aquesta fase l’aigua podria haver tingut períodes tant de cert entollament com de circulació lenta. És imprescindible oferir aquestes condicions de tranquil·litat per tal de que les cristal·litzacions poguessin desenvolupar-se abundantment.

ESTATGE 5: Es produeixen els principals ensorraments de la cavitat. Blocs d’entre 1 i 2 metres d’alçada es desprenen del sostre a banda i banda de la fractura principal. Aquests ensorraments es van produir a la cambra d’entrada i a l’última. La causa d’aquest fenomen l’hem de buscar en la presència de capes de gres lutític horitzontals que, amb l’ajuda de les aigües d’infiltració, van actuar com a nivells de feblesa. La conseqüència directa dels ensorraments va ser el trencament de moltes de les mineralitzacions prèvies.

ESTATGE 6: L’últim estatge modela la cavitat tal i com la coneixem avui. Aquesta fase té un comportament dual ja que provoca tant erosió com sedimentació i formació d’espeleotemes. L’efecte erosiu és especialment remarcable a l’última cambra i s’identifica per la incisió en la part inferior central d’aquesta sala que segueix la direcció de la fractura. Aquest fenomen ha estat produït per la circulació d’aigua. Aquest flux també va provocar la deposició de sediments detrítics fins que avui encara romanen. Un altre tret que corrobora la presència d’aquest flux són les marques d’erosió al peu dels blocs ensorrats de l’estatge previ. A la cambra de l’entrada, per altra banda, l’última fase evolutiva va produir la formació d’espeleotemes en forma de columna, colada o estalactites i estalagmites cimentant així els antics blocs ensorrats.

Segons escrits antics (Palet, 1911), la descoberta de la Mina de Mura en temps recents no va ser evident ja que la seva boca es trobava obstruïda per derrubis i vegetació. Aquests derrubis podrien haver-se originat tant pels ensorraments propis que va patir la cavitat i que abans han estat exposats, com per sediments acumulats per l’erosió del vessant.

Que gran nombre dels espeleotemes de la Mina de Mura estiguin formats per aragonita és un fet que fa d’aquesta cavitat un sistema subterrani singular. Tots els espeleotemes calcaris possibles en una cavitat provenen de la precipitació química a partir de solucions aquoses carbonatades. Com a norma general, el mineral que s’espera obtenir a partir d’aquesta precipitació és la calcita. De solucions aquoses carbonatades, només sota una condició molt concreta d’equilibri químic, els cristalls resultants de la precipitació seran d’aragonita i no de calcita. Aquesta condició és la presència d’ions com l’estronci, el plom o el zinc a la solució. Aquests elements dintre d’una solució carbonatada han estat demostrats ser la causa de les mineralitzacions d’aragonita en cavitats subterrànies (Mottana, A. Et al., 2003). Els còdols granítics i metamòrfics que incorpora el conglomerat de Sant Llorenç, rentats per l’acció de les aigües, són una possible font de metalls pesants com els citats anteriorment.

A més es creu probable que en la zona on es troba la Mina de Mura la concentració d’aquests elements químics sigui anormal respecte de la resta del massís.

Font: Marc Anglés i Vila, Christian Montoro i Paredes

ADEU AL MONUMENT FUNERARI D'ESTENALLES

2011-12-03T02:07:00.003+01:00

Avui, dia 2 de desembre de 2011 ha tingut lloc la demolició del monument funerari cubic-rectangular en record a les víctimes de la Guerra Civil Espanyola, situat a la carretera de Talamanca BV-1221 a l’alçada del quilòmetre 11,400.

Si em permeteu, voldria fer una petita explicació dels fets, que van comportar la matança indiscriminada de totes aquestes persones innocents en aquest lloc.

Al començament dels estralls de la Guerra Civil, diversos prohoms i industrials terrassencs varen ser detinguts a Matadepera i conduïts a un lloc de la carretera de Talamanca on varen ser assassinats. Després de la guerra, es va bastir un monument a la seva memòria en aquell mateix indret.

Al centre de la part frontal d’aquest monument, la presidia un rectangle de bronze amb una creu. Als costats hi havia unes inscripcions en baix relleu amb el nom de les víctimes. A la part superior es trobava la inscripció: “24 de julio 1936”. A l’esquerra: Fco. De Padua Badia Tobella, Joaquim Barata Rocafort, José M. Durán Torres, Agustín Prat Marcet. A la dreta: Fco. Salvans Armengol, Juan Salvans Piera, Cayetano Valles Pujals, Manuel Vallhonrat Comerma. A la part inferior: Víctimas del marxismo.

Els fets del 24 de juliol de 1936 van commoure la societat terrassenca quan tot just començava la Guerra Civil. Els assassinats de la Barata, van suposar el “Bitllet de Cuneta” més significatiu del 1936, on van morir vuit persones de cop, i en ser les víctimes personalitats destacades de la vida industrial, social i econòmica de Terrassa.

El dia 24 va començar amb la detenció d’alguns industrials terrassencs i ja per la tarda és va trobar mort l’industrial Juan Tost Barrera, de 54 anys que vivia a la Rambla d’Ègara 241, a la carretera de Castellar.

També es pren foc al Convent de Sant Francesc, mentre són assaltats diversos establiments comercials i estancs.

Però el fet que va marcar als ciutadans, es va produir a dos quarts de sis de la tarda, en que uns ciclistes, que venien de La Barata, van informar que prop de la Font de l’Olla, havien vist un gran nombre d’homes morts, estesos entre el bosc i la carretera de Talamanca. Des de l’Ajuntament es van donar ordres de que hi anessin uns cotxes de reconeixement, trobant en el lloc indicat vuit cossos morts. Una ambulància de la Creu Roja els va traslladar al dipòsit, on es van reconèixer les següents víctimes:

* Francesc Salvans i Armengol, industrial, de 61 anys, casat, amb domicili al carrer Nou, 45 de Terrassa, va oferir diners i recompenses a canvi de salvar la vida, i vista la negativa dels assaltants va dir-li al seu fill Joan que fugís. En la carrera, Joan Salvans va ser abatut a trets, i acte seguit va ser el torn de la resta.

* Joan Salvans i Piera, industrial, de 35 anys, casat, amb domicili al carrer de Sant Antoni, 32 i fill de l’anterior.

* Agustí Prat i Marcet, de 80 anys, viduo, amb domicili al carrer de Sant Jaume, 16.

* Gaietà Vallés i Pujals, de 52 anys, cast, fill polític de l’anterior i amb el mateix domicili. Era el gerent de l’empresa “Tarrasa Industrial S.A”.

* Joaquim Barata i Rocafort, industrial, de 41 anys, casat, amb domicili a la Plaça Mossèn Cinto Verdaguer, 8.

*Manel Vallhonrat i Comerma, industrial de gèneres de punt, de 43 anys, casat, amb domicili al carrer Sant Antoni, 43.

*Francesc de Paula Badia i Tobella, notari, de 42 anys, casat, amb domicili a la Plaça Major, 12. Aquesta persona la van condemnar per les seves conviccions religioses i no per ser “Explotador d’obrers”, com a la resta. “Quan, encara recelosos, es disposaven a anar-se’n, un d’ells es va fixar en una petita capella que hi havia, entre els arbres, en un lloc apartat de la casa”, i aquest va ser suficient motiu per condemnar-lo a mort.

* José mM. Duran i Torres, industrial, de 40 anys, cast, amb domicili al carrer del Nord, 63.

Aquest mateix dia també són assassinats el Guardia Jurat, Cristóbal Torras i Cornet, de 69 anys amb domicili al carrer de Balmes, 33 i Miguel Pascual i Elvira, de 57 anys, casat, amb domicili al carrer del Dr. Ferran 8, Cap de Secció de l’empresa “Trullàs i Palau”.

Prou que s’ha escrit sobre aquest crim, realitzat per un grup anarquista, anomenat com “Pedro Alcocer y sus chiquillos” , a l’inici de la Guerra Civil.

Però aquest any (75 anys desprès), s’ha anunciat el desmantellament de l’únic monument que existeix sobre aquest fet. Un monument que va ser construït l’any 1941 en record dels assassinats i que, ja des del primer dia, va estar envoltat de certa polèmical, especialment per la frase que figurava en ell i que deia “Victimas del Marxismo”, fet que va motivar que sofrís un primer atemptat amb explosius, Després d’aquest les famílies van decidir canviar la frase per “Dios es amor” però això no va servir perquè el monument no seguis sofrint continues agressions de tot tipus com podreu comprovar en les imatges.

Pedro Alcocer Gil és un dels personatges que els terrassencs associen d’una manera més directe al període de la Guerra Civil. Al voltant de la seva figura s’ha creat un llarg i macabre anecdotari que sovint ha consistit en “penjar-li tots els morts”, voltant-lo de responsabilitats. La seva figura respon perfectament al prototipus d’”home d’acció” o d’”incontrolat” local.

Pedro Alcocer Gil neix a Alhabia, un poble d’Almeria l’any 1906. Després de quedar orfre de molt petit va arribar adolescent a Barcelona enllumenat per les mobilitzacions obreres l’any 1920, en plena etapa del pistolerisme i entrà aviat en contacte amb la CNT/FAI.

L’any 1922, s’instal·la a Terrassa i entra a treballar a la secció de Can Niquet de la SAPHIL, on sostindrà forts enfrontaments amb els seus patrons per qüestions laborals.

Viurà al carrer Watt i la seva dona tindrà una botiga de retalls de roba al mateix barri de Can Aurell.

La seva activitat sindical s’incrementa amb l’arribada de la República, vinculant-se a la FAI.

Manifesta que “ Me distinguí por mis actividades sindicales y llegué a ser uno de los dirigentes más significados del sindicalismo terrassense y de la FAI. Era un luchador incansable. Más adelante, me nombraron en una reunión de militantes, miembro de la Federación Local de Sindicatos y delegado de la comarca del Vallès, lo que me permitió visitar todos los pueblos de la comarca. “42 i organitzant un grup d’acció que més tard serà conegut com els famosos “Chiquillos de Pedro”, junt amb el que participarà en tots els intents insurreccionals de 1931 a 1936. Destacant l’assalt a l’Ajuntament el febrer de 1932 i el de la presó de la ciutat durant l’insurrecció d’octubre de 1934. Sent dirigent en diverses ocasions a la presó tractarà amb Ascaso, Garcia Oliver i altres membres destacats de la CNT.

Malgrat les forçoses absències laborals sempre continuà vinculat a Can Niquet, empresa en la que tenia una forta influència, Es considerava un expert en explosius, i l’any 1934 fou detingut amb altres sindicalistes per emmagatzemar explosius que robaven companys de la CNT de les mines de Fígols. Explicava que “Manipulaba bien los explosivos y las bombas incendiarias. A los muchachos del grupo que consideraba más reservados les enseñaba todas las fórmulas por sí faltase algún dia me pudieran substituir".

En iniciar-se la Guerra Civil el juliol de 1936, Pedro Alcocer organitzà i armà els seus “Chiquillos” per tal de formar les primeres Patrulles de Control. Durant els primers mesos de la guerra serà nomenat representant de la CNT-FAI en el Comitè de Salut Pública. Posteriorment encapçalarà el Comitè d’Investigació i Defensa, presidint després la Junta de Seguretat, màxima responsable de les Patrulles de Contol.

En un article titulat “Contestando al Emperador de Terrassa”, publicat a VIDA NUEVA, portaveu de la Federació Local de Sindicats (CNT), Pedro Alcocer responia a unes declaracions del cap de Policia Local, que reclamava actuar des de la legalitat i reordenar la revolució:

“Pues no hombre, ni las organizaciones revolucionarias, ni el que esto escribe, se resignarán a que las cosas queden como antes, ni la Policía, ni nadie, tienen autoridad para perturbar la marcha revolucionaria del pueblo, es el pueblo y nada más que el pueblo. El único que tiene autoridad moral para trazar el destino del mismo, y no simple policía que se cree ser un general, sin que el pueblo le haya dado autorización para ello”.

Pedro Alcocer través de tots els seus càrrecs intervenia en tot allò referent a l’ordre públic de la ciutat amb plena impunitat i imposava la seva particular concepció de l’ordre revolucionari causant temor entre els seus con veïns. Sent el seu grup, “Los Chiquillos de Pedro”, el més actiu en la repressió a la reraguarda de la ciutat.

Vegem-ne un exemple del temor que la seva sola presència causava:

“Una tarda al vesprejar, estàvem tres veïns asseguts al pedrís del portal del costat de casa. Vingué i s’assegué entre nosaltres en Pere Pera, jove industrial llauner establert al carrer de la Unió. Parlàvem. De sobte ens trobarem enrondats de quatre o cinc xicots joves amb revòlvers al costat. Invitaven a Pere Pera a pujar a un cotxe que restava aturat ran de la vorera de l’altra part del carrer. Pere Pera es feu tossut en no pujar al cotxe dient-los que aniria a peu al Comitè de Defensa i partí de braç de la seva dona carrer enllà entre aquells gambirots.

Nosaltres havíem restat espalmats. Fins aquell dia no havíem vist de prop els “Chiquillos de Pedro”.

Diversos testimonis, de diferent signe polític, i llibres de memòries coincideixen en assenyalar Pedro Alcocer i el seu grup com els responsables de la majoria d’actes repressius. En concret, Magí Daví, militant del POUM, diu:

Pedro Alcocer fou qui controlà la repressió durant els primers mesos de la guerra.

Presidia el comitè de Defensa en el qual hi participavent partits i organitzacions.

La seva actuació descontrolada fou motiu de diverses protestes, i sonades dimissions en l’Ajuntament. Fou un període caòtic en el qual tots hi tenen una bona part de responsabilitat per haver-ho tolerat. La CNT, que recolzava en “Pedro y sus Chiquillos” els deixava fer, ignorant les crítiques, i valorant excessivament la força de les masses que ella fins llavors havia arrossegat.

Francesc Sàbat, l’alcalde anarcosindicalista de Terrassa diu referint-se al Pedro:

“No és que ell fos el representant de tots aquests “incontrolats”, ell era de fet el cap de patrulles i aquestes també feien coses que ell les havia d’acceptar un cop fetes.

A l’Alcocer se li han penjat al damunt totes les calamitats i, en realitat, tampoc n’hi ha per tant. No diré que era un xicot molt sever i era dels que no volien afluixar però tenia al voltant seu una colla que podríem dir que eren encara més maximalistes que ell i de vegades feien coses, pel motiu que fos, que se’ls deia: no, això no, no hi ha dret”.

Sobre aquest tema la Causa General diu el següent: “Todos los asesinatos cometidos en esta ciudad de Tarrasa fueron hechos por la patrulla llamada “Pedro y sus Chiquillos”, cuyos componentes eran los individuos que se detallan y cuyo jefe era el lamado Pedro Alcocer Gil, que actualmente se encuentra en territorio de Francia”.

Curiosament en el llibre de memòries de Pedro Alcocer les referències a la reraguarda terrassenca són mínimes, no parla en absolut d’aquestes responsabilitats que “Vox populi” se li han atribuït, sinó que a demés es limita a exposar dues situacions en que apareix com a garant de l’ordre públic enfront dels incontrolats i exaltats militants del POUM i del PSUC que pretenien exercir la repressió pel seu compte sobre un conjunt de monges:

“Un dia me avisaron de que ante un covento de monjas que había en una de las barriadas de la ciudads se había aglomerado un gran contingente de personas y que querían quemarlo con las monjas dentro. Rapidamente me presenté en el lugar indicado, con varias de las patrullas a mis órdenes. Mandé que retirasen todo el mundo a cien metros del edificio. Obedecida esa orden, entré en el convento acompañado por dos de mis muchachos de másd confianza y pregunté por la Hermana Superiora. Aquellas mujeres vestaban aterrorizadas. Una de las monjas fue en su busca y al poco apareció ésta, tan pálida y asustada como las demás.

Le dije: “Señoras no se asusten ustedes”. Vengo a protegerlas. En la puerta tengo a mis muchachos, con varios automóviles, para acompañarlas a donde quieran, ya sea a casa de amigos o de familiares. Recojan todas sus ropas y sus maletas. La superiora me dió las gracias y añadió: Mire usted, hay un hombre registrando el convento y nos ha dicho que, una vez haya terminado de registrarlo todo, nos va a encerrar en las habitaciones para que muramos abrasadas.

Al oir estas manifestaciones pregunté: ¿Donde está este individuo?. Una de las hermanas me indicó: Allí, señor. Me dirigí al lugar indicado y cogí el personaje en cuestión, que era comunista del POUM, lo desrmé y lo saqué a la calle a patadas.

Després de totes aquestes explicacions i un cop reflexionades a fons. Em pregunto.

Quina responsabilitat ha tingut aquest Sr. Pedro Alcocer Gil en aquests afers ?

Tota la culpa residia amb “Los Muchachos de Pedro” ?.

Aquest individu anomenat Pedro Alcocer, era un sant baró i la seva tribu una colla d’incontrolats ?.

Ho sento, però jo penso que el que mana, és el màxim responsable de totes les actuacions.

Al marge de tot això, no entenc ni comprenc el perquè de la demolició d’aquest monument funerari.

He vist per TV3 una entrevista amb els fills del difunt Francisco de P. Badia Tobella, en que van demanar l’enderroc d’aquest monument. El motiu que en donat és, que no poden tolerar la continua degradació d’aquest monument.

No vull entrar en polèmiques, tant sols voldria saber com, i qui, els ha forçat a prendre aquesta decisió a aquests senyors, doncs no entenc, com pot ser destruït un monument que tant sols fa memòria a uns actes incívics per part d’uns personatges i que avui dia, i gràcies a Déu, ja no estan al nostre costat.

Per una regla de tres, o bé per la prova del nou, també podeu demolir la fita que es troba a l’anomenada “Revolt de la Capella” (molt a prop), o bé la que es troba a la carretera de l’arrabassada en memòria al qui fou batlle de Sabadell Sr. Arimon, i de passada també podeu eliminar la que es troba a la confluència de la carretera del Pont de Vilomara, amb el trencall a Viladordis.

Sincerament penso, que tots em perdut el nord. L’historia és historia, malgrat no es vulgui reconèixer. Estic d’acord en treure monuments feixistes, però aquest que heu destruït, tant sols recordava a uns senyors que els van assassinar vilment, perquè eren uns industrials i professaven la religió catòlica.

Gràcies Srs. Badia, i gràcies també com no, al Director del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac Sr. Àngel Miño i al seu equip, per no haver actuat conseqüentment davant d’aquest fet tan irreprotxable.

A tots moltes gràcies.

Joan Escoda i Prats.

CALA S'ALGUER - POBLAT IBÈRIC DE CASTELL

2011-11-30T20:11:00.001+01:00

Els Muratans d’en tant en tant, tenim de fer una escapada a la Costa Brava per no perdre el contacte amb la mar. Aquesta vegada tocava anar a visitar Palamós i els seus encontorns.

Sortíem a les 9 del matí la meva esposa Pilar i jo, acompanyats aquest cop per la nostra gossa Xica.

L’objectiu era fer una visita tècnica a les cales de S’Alguer, de Castell i com no, també visitar el poblat Ibèric, que es troba al mateix costat de la cala de Castell, i per acabar la sortida, anar a dinar al restaurant del Hotel Trias a Palamós.

Així s’ha fet, i amb molt de gust, us faré una petita explicació de cada un dels llocs.

CALA S’ALGUER DE PALAMÓS 3mts, ETRS-89 31T 512593 4634478

La Generalitat de Catalunya va declarar Bé Cultural d’interès Nacional, en la categoria de conjunt històric, la cala s’Alguer de Palamós, situat prop del castell de Sant Esteve del Mar i on es troba el valuós barri de pescadors construït el segle XVI. En aquest indret s’hi poden trobar els valors arquitectònics propis d’un barri tradicional de pescadors, on l’arquitectura s’integra perfectament en el paisatge i respecta l’entorn natural.

Aquesta cala està situada al nord de la població de Palamós, entre la platja de la Fosca i la de Castell, a prop del Castell de Sant Esteve del Mar.

CALA DE CASTELL 3 mts, ETRS-89 31T 512913 4634526

L’espai natural protegit de Castell Cap Roig, inclòs al Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) l’any 2003, se situa al sector central de la Costa Brava. Forma part també de la Xarxa Natura 2000 com a lloc d’interès comunitari (LIC) i com a zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA).

En aquest espai natural protegit hi podem trobar una gran diversitat d’ecosistemes terrestres diferents: bosc mediterrani de pinedes i alzinars litorals, cales i platges, aiguamolls litorals i zones dunars.

L’estructura ideal del litoral és aquella formada per tres elements: la platja, les dunes i l’aiguamoll. Tot i així, el desenvolupament urbanístic i les alteracions sobre el litoral, han modificat aquesta estructura i sovint ja no la trobem.

Aquest no és el cas de l’espai natural protegit de Castell Cap Roig, on la platja de Castell encara trobem un sistema dunar ben conservat.

Les dunes litorals es troben sempre associades a les platges sorrenques, ja que l’aportació de sorra d’aquestes gràcies al vent, i la fixació de la sorra amb vegetació típica d’aquests ambients, fa que l’ecosistema dunar es mantingui estable.

La vegetació que creix sobre ambients sorrencs litorals ha de superar importants factors que actuen en contra seu desenvolupament, com és la manca de nutrients i d’humitat, l’alta salinitat, la mobilitat, el vent, etc.

La importància de la conservació de les dunes, rau en què també són claus per a prevenir efectes de temporals marins sobre la costa.

La zona dunar de la platja de Castell es caracteritza per desenvolupar comunitats vegetals que viuen sota una forta insolació i unes condicions de salabror i vent relativament elevades. Tot i això, moltes de les espècies vegetals dunars han desenvolupat adaptacions que els hi permeten viure en aquests ambients hostils. A més a més, cal tenir en compte que la seva distribució és limitada i la superfície molt reduïda.

Hi predominen espècies com el borró (Ammophila arenaria), el jull de platja (Elymus farctus), el melgó marí (Medicago marina), la corretjola de mar (Convolvulus soldanella), la pastanaga marina (Daucus gingidium), el lletsó (Sonchus tenerrimus), el rave de mar (Cakile marítima) i la lleteresa (Euphorbia paralias). També destaquem en aquesta comunitat el lliri de mar (Pancratium maritimum).

POBLAT IBÈRIC 22 mts, ETRS-89 31T 513160 4634350

Aquest poblat ibèric està situat al mateix costat de la cala de Castell, malgrat tot no varem poder accedir al seu interior, ja que es troba en fase de tasques de manteniment i per tant, sols vaig poder fer unes fotografies des de l’exterior.

En aquesta petita península, al segle VI aC, els antics pobladors de la zona decidiren bastir un poblat aprofitant les immillorables condicions de control i defensa que oferia. Pertanyien a la tribu dels Indigets, aquests individus habitaven l’Empordà i la Selva, segons les notícies d’autors grecollatins com Aviè, Ptolomeu Estrabó i Plini el Vell.

El comerç principalment amb la ciutat grega d’Emporion (Empúries) fundada al segle VI aC es va convertir en un dels eixos de la seva economia. En aquest context s’emmarca la primera urbanització del poblat fortificat de Castell a finals del segle V aC i finals del segle II aC, que es concentraria en la part més elevada del poblat. Fora muralles hi havia un camp de sitges per emmagatzemar cereals. En aquest nou poblat es va fer necessari iniciar una obra d’enginyeria molt important, que va anar guanyant espai sobre les pendents del promontori.

Es van construir murs de contenció per aixecar terrasses sobre les quals es construïren els carrers i les cases. Actualment, aquestes terrasses només es poden apreciar a la part de llevant, la de cala Foradada, ja que a la part de cala Castell hi havia despreniments. També destaca la construcció d’una gran cisterna a la part alta que pot estar relacionada amb la construcció d’un temple. Aquest, del qual en coneixem les restes del pòrtic d’entrada i els basaments de les columnes, tindria el seu origen en la sacralització dels punts de referència de la costa que es fan servir en la navegació de cabotatge, habitual en el món clàssic.

Amb l’arribada dels romans a Empúries l’any 218 aC, el poblat de Castell va tenir una evolució diferent a la resta de poblats ibèrics de la zona els quals, majoritàriament, són abandonats. Castell, gràcies a la seva importància estratègica va viure una important reforma urbanística i la construcció d’un nou sistema defensiu.

El poblat s’amplia cap al nord i es construeixen torres que flanquegen l’entrada donant pas a una plaça porticada envoltada de locals comercials. Per poder-ho fer, cobriren el camp de sitges. Les últimes reformes del poblat iber van tenir lloc en temps de l’emperador August. El deteriorament de les estructures del poblat i la instauració definitiva de la Pax Romana va fer que el Castell deixés de ser necessari estratègicament, fet que provocà l’abandó progressiu del poblat durant el segle I dC.

ELS CINGLES DEL RACÒ DE LA REBOLLEDA

2011-11-18T23:23:00.010+01:00

Els Cingles del Racó de la Rebolleda 696 mts. ETRS89 413060 4613215 es troben situats entre el torrent del Malpàs i el Racó de la Rebolleda en front del torrent del Roure Llarg.

Una de les rutes per anar-hi, parteix del Collet del Malpàs en direcció a l’Era dels Enrics. Es tracta de seguir aquest camí uns 1.700 mts, en que trobarem un trencall a mà dreta. Si seguim aquest camí al cap d’uns 570 mts, arribarem al seu cim.

També és possible anar-hi, començant la ruta pel Coll d’Estenalles.

EL BASSAL DELS GOSSOS

2011-11-17T16:26:00.004+01:00

El Bassal dels Gossos 579 mts. ETRS89 414868 4617647 es tracta d’una petita corrent d’aigua que s’escola entre la roca, i va a parar al mig de la pista forestal que porta a la masia de Trullàs, a uns 100 metres del collet de Sant Martí (Mura), formant un petit bassal

Fa molts anys, quan encara hi havia bestiar per aquesta zona, burros, someres, etc, aquests passaven de llarg d’aquest bassal, i tant sols s’hi paravent per beure els gossos.

Per aquest motiu li va quedar aquest nom.

Avui dia, i sobretot en dies molt plujosos, es pot veure com regalima l’aigua entre la roca i forma un petit bassal al camí.

DATUM ETRS - 89

2011-11-15T15:57:00.003+01:00

Des de la subcomissió de la International Association of Geodesy per al marc de referència europeu (EUREF), i seguint la seva primera resolució adoptada a Florença el 1990, es recomana que els països europeus adoptin el sistema ETRS89 (European Terrestrial Reference System 1989). L'adopció d'aquest sistema geodèsic de referència tridimensional, emprat com a estàndard per a la georeferenciació GPS d'alta precisió a Europa, ha de permetre la georeferenciació única d'elements dins la comunitat europea i una major interoperabilitat de la informació geogràfica i dels sistemes de posicionament global.

Per aquests motius crec oportú, que a partir de demà dia 16 de novembre de 2011, totes les noves dades de georeferenciació dels meus articles publicats a partir d'aquesta data, estaran relacionats amb aquest nou Datum ETRS89, en lloc del WGS84 com fins ara es venia fent.

Aprofito l'avinentesa per saludar-vos a tots els que feu possible amb les vostres visites, que aquest bloc segueixi mostran noves imatges de tota la comarca del Bages, i en especial col·labori en mantenir viu el patrimoni cultural català.

Moltes gràcies a tothom.

Joan Escoda i Prats.

EL TORRENT DEL CASTELLOT

2011-11-14T20:04:00.013+01:00

El TORRENT DEL CASTELLOT, neix al peu del Castellot i aboca les aigües a la Riera de Nespres (Mura). El Castellot de 657 mts, es troba situat al costat dret de la pista forestal que va de Mura a Santa Creu de Palou, un cop passat el corral de la Quebeca.

A la part mitjana i inferior d’aquest torrent, es troben totes aquestes barraques de vinya, les quals servien d’aixopluc en temps passats, per els pagesos de la zona i com no també, per guardar els estris del camp.

He cregut convenient mostrar-vos una sèrie d’aquestes barraques, doncs el seu estat de conservació, les fa dignes de fer-hi una visita.

Al torrent del costat també podrem gaudir d’una espècia de cisterna que recull l’aigua del torrent i que sembla ser, podria tractar-se d’una font o bé, com a rec pels conreus propers.

Hi ha qui diu que això és la Font del Turu. Jo en tinc els meus dubtes, ja que parlant amb persones de certa edat del poble de Mura, m’asseguren que la font del Turu, és la que es troba situada a sobre de Cal Biel.

A continuació us deixo les coordenades de tots aquests indrets, per si voleu gaudir-ne algun dia.

BARRACA 1 410 mts. 31T 413470 4617198

BARRACA 2 432 mts. 31T 413404 4617110

BARRACA 3 416 mts. 31T 413370 4617209

CISTERNA 418 mts. 31T 413462 4617154

FONT DELS CODOLOSOS (Font de l'Estel)

2011-11-08T19:43:00.012+01:00

La Font dels Codolosos 709 mts. 31T 414581 4614918 es troba situada en el torrent dels Codolosos. Les noves generacions l’han batejat amb el nom de La Font de l’Estel, però jo la seguiré anomenant dels Codolosos, perquè penso que la toponímia es té de conservar, i fer servir la dels nostres avantpassats. Aquí la modernitat està fora de lloc.

Si pot accedir per diferents llocs, però hi fet servir la ruta que parteix del Collet del Reixac en direcció al camí antic de Terrassa a Mura.

Passats uns 200 m, del esmentat collet, surt un caminoi a la dreta que quasi no es veu. Seguint aquest camí uns 400 m, trobareu una cruïlla a la dreta que baixa al torrent, al cap d’uns 100 m, trobareu la font.

Aquest indret fou utilitzat per emboscats durant la guerra anomenada civil (1936-1939).

Si seguiu un estret camí que hi ha en la zona de les taules, arribareu al fons del torrent, on podreu gaudir d’una petita presa per abeurar totes les bestioles de l’entorn.

Collet del Reixac 414474 4615430
1ª Cruïlla 414517 4615374
2ª Cruïlla 414588 4615146

BALMA DE LA LLOMA DE LABÉM

2011-10-06T13:01:00.005+02:00

La balma de la Lloma de Labém, es troba situada dins el terme municipal de Mura. Es tracta d’una balma molt poc coneguda en l’actualitat, degut a que el seu accés és molt emboscat.

Documents dels anys 1920, ja parlen d’aquesta contrada.

ERMITA DE SANT JOAN DEGOLLAT

2011-09-22T23:35:00.005+02:00

L'ermita de Sant Joan Degollat 563 mts. 31T 406860 4649956 pertany al municipi de Puig-Reig (Berguedà).

No hi han dades documentades dels seus orígens.
Al segle XVIII era una capella rural depenent de Sant Martí de Puig-Reig.

La planta és d'una sola nau de forma rectangular, sense absis i orientada de llevant a ponent.

La coberta de la nau és de volta de pedra de construcció tardana, i clarament apuntalada.

La capçalera és plana amb una finestra de doble esqueixada, igual a la que hi ha al mur de ponent.

La porta està situada al mur de mijorn, amb arc de mig punt i adovellada.

Els murs de l'exterior de l'església, están fets amb carreus de mida gran i ben treballats.

Podem afirmar que es tracta d'un edifici construït en època romànica tardana, quasi en periode gòtic.

També se sap que l'any 1905 la va visitar l'excursionista Cèsar August Torres, i que va trobar-hi un retaule dedicat a Sant Joan, que va desaparèixer durant els primers anys d'aquest segle.

COVA DEL FRONTAL

2011-09-19T20:56:00.005+02:00

Aquesta cova es troba anunciada com podreu comprovar en aquestes fotografies, en el hall del Consorci de les Valls del Montcau (Mura), en que explica que els primers vestigis documentats pertanyen al neolític (5.500 - 2.200 aC) i es troben en coves com la de Sant Esteve o la del FRONTAL.

Quina llàstima, ningú sap on és. Es creible això?.

Ja fa temps que vaig al darrera de localitzar la COVA DEL FRONTAL, pel que es veu, es tracta d’una cova única al Parc de Sant Llorenç del Munt, segons comenta en Jordi Guillemot al seu web:

http:// www.caudeguille.net/index.php/caus/114-frontal-cova

També podeu trobar més informació al web de la Generalitat de Catalunya

http://cultura.gencat.net/invarque/index.asp

Bé quan dic informació, em refereixo a quatre fotos, i que es troba situada dins la demarcació de Mura i cap més informació.

M’oblidava, es troba un apartat dins aquest web, que diu textualment: Per a més informació sobre aquest jaciment poseu-vos en contacte amb el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya.

No cal que perdeu el temps, la resposta que em van donar va ser:

Benvolgut Joan,

Tenim algunes informacions d’aquesta cova però no disposem de la seva localització concreta.

Ho sentim.

Albert Sierra i Reguera

Responsable d’Innovació i Comunicació

Servei de Suport Tècnic i Inventari.

En vista de l’èxit, vaig pensar que el Centre Excursionista de Catalunya em sabrien donar raó de la seva ubicació, i els hi vaig escriure un correu electrònic demanant informació al respecte.

La seva resposta fou la següent:

Bona tarda Sr. Escoda: La secretaria del Centre Excursionista de Catalunya em passa el seu correu electrònic en el que demana informació sobre la cova del Frontal per si li puc proporcionar alguna dada.

Sóc membre de la secció d’espeleologia (ERE) del CEC i co-administrador del web www.espeleoindex.com

(visualitzar millor amb Mozilla Firefox o Google Crom), on des de fa tres anys estem fornint una base de dades de totes les cavitats subterrànies de Catalunya.

Davant la seva pregunta sobre la cova del Frontal ni tant sols tenia informació de la seva existència. He estat cercant per la xarxa i he trobat una fitxa completa sobre ella a www.elcaudelguille.net

(naturalment i com ja sap, no hi consta la seva situació).

La descoberta i exploració d’aquesta cova va ser feta per membres del Centre Excursionista de Terrassa cap allà el 1997 i tinc alguna relació d’amistat amb ells, però m’imagino que no volen donar la localització per protegir la cavitat, tant les formes litogèniques com les restes arqueològiques que sembla s’han trobat.

En resum, un cas en tot similar a la Cova Regal-Marcet. No sóc ningú per jutjar el procediment i el secretisme que han decidit prendre els descobridors. Però tard o d’hora aquestes coses sempre s’arriben a descobrir.

Lamento no poder ajudar-lo, però és que no sabem absolutament res i m’imagino que a mi, malgrat la relació, tampoc em dirien res si els hi preguntés.

Cordialment

Josep-Manuel Miñarro (Barcelona)

Després vaig pensar que tal vegada els Senyors del Consell Comarcal del Bages em donarien alguna esperança, i els hi vaig adreçar un correu, on la seva resposta fou la següent:

Hola Joan,

Gràcies per contactar amb nosaltres. Tot el que puc dir sobre aquesta cova és que sabem de la seva existència ja que un espeleòleg, que no recordo el nom però se que treballa a la UAB, la va descobrir i batejar amb el nom de Cova del Frontal. Tanmateix no s’ha fet pública la localització exacta.

Sento no poder ser de més ajuda.

Salutacions.

Carme Vélez Casellas

Tècnica de l’Àrea de Turisme del Consell Comarcal del Bages.

No perdo l’esperança i aquest cop, escric un correu al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac.

La resposta que n’obtinc és aquesta:

Joan,

No ho sabem. Hem intentat esbrinar-ho per temes d’inventari i no ho hem aconseguit.

No en tenim cap dada. Creiem que en Guillemot no ha comunicat les dades a ningú.

Sembla que és una cavitat amb un cert interès, si aconsegueixes informació t’agrairem que la comparteixis amb nosaltres per tal de poder fer-ne la catalogació i posterior seguiment.

Josep Canals i Palau.

Per últim dirigeixo un altre correu al Sr. Guillemot (suposat descobridor) i la seva resposta va ser:

Hola Joan,

Ara com ara el que hi ha publicat sobre la cova del Frontal és tot el que puc donar a conèixer i les raons que hi ha escrites ja les coneixes. Em sap greu, perquè d’entre d’altres coses en podries fer un bon reportatge fotogràfic de qualitat, com els que fas habitualment. Sento que les experiències que vaig tenint em demostrin que és la millor forma de preservar aquest i altres jaciments: la cova però, està allà i cadascú és lliure de fer el que li plagui amb ella, per descomptat.

Espero que estiguis del tot recuperat.

Salutacions

Jordi Guillemot.

També hi dirigit correus electrònics al Centre Excursionista de Terrassa, i al Centre Excursionista de Sabadell, no obtenint fins ara cap resposta per part d’aquestes dues entitats.

Senyors això és fer país, el demès són histories.

Visca la cultura, i visca el secretisme.

Per creure totes aquestes respostes, hi ha que viure-les.

Com més ignorants siguin les persones, millor pels politics.

Com deia aquell: VISC A CATALUNYA

CATALUNYA CONECTA

2011-09-08T10:24:00.004+02:00

S’inicia la construcció d’un nou centre de telecomunicacions al paratge de “Arengada”, en un turó elevat entre 100 i 200 metres sobre el poble de Mura (Bages). Des d’aquest emplaçament es divisa, al nord, el paratge de Les Escomes i cap a l’est, la població de Mura.

El nou centre quedarà constituït per una torre, de 30 m d’alçada, que suportarà els elements de transmissió, situada a dins d’un tancament metàl·lic, i una edificació composada per una caseta prefabricada de 2,48 x 3,98 m2en planta i 2,50 m d’alçada, on s’ubicaran els equips electrònics de comunicacions

La nova torre s’ha dimensionat, per tal de donar cobertura a tot el terme municipal, permetent instal·lar tots els serveis de radiocomunicacions pel municipi en una única infraestructura. S’han tingut en compte els nous serveis de difusió de televisió, accés a Internet de Banda Ampla Rural i telefonia mòbil que s’hauran d’instal·lar, així com la necessitat tècnica d’enllaçar amb altres repetidors, determinant que l’alçada de 30 m, és la mínima per englobar tots els serveis i salvar amb solvència el desnivell existent.

Per minimitzar l’impacta visual, esta previst pintar la caseta de color terròs RAL 7034, i la torre amb color verd mat RAL 6005, permetent que aquesta quedi dissimulada entre els arbres del voltant , i quedant únicament visible a curtes distàncies de la carretera.

Esta previst que el nou centre estigui finalitzat en 2 mesos.

EXPOSICIÓ DE PINTURES D'IGNASI VERDÓS

2011-08-20T12:52:00.003+02:00

El pintor terrassenc IGNASI VERDÓS fa molts anys està temporalment establert a Mura i de tant en tant l'Ajuntament, li patrocina una exposició de la seva pintura.

Aquesta tarda tindrà lloc en el propi Ajuntament de Mura l'exposició, i estarà oberta dissabtes, diumenges i festius des del 20 d'agost al 11 de setembre inclusius, per els matins de 12 a 2 i per les tardes de 6 a 8,30.

Verdós en aquesta exposició presenta una sèrie de notes i teles de petit format, fetes en els entorns de Mura i el Parc de Sant Llorenç on moltes d'elles, li servien per crear unes obres mes grans en el seu estudi.

Aquestes obres en aquesta ocasió i excepcionalment els hi ha posat uns preus AD-HOC especialment per a dos motius, un per donar als muratans una ocasió de poder adquirir aquestes a uns preus molt reduïts i l'altre i no menys important, es per marcar una diferència i un tall en la seva trajectòria de pintor entre les obres de la primera època, a la pintura que actualment fa.

Es per això, que edemes de les obres de petit format presentades al Ajuntament, exposarà en el seu estudi taller de Mura en el carrer Nou num. 30, unes 40 obres de mides més grans de la primera època, i segons ell a un preu únic molt assequible per a liquidar unes pintures i una tècnica postimpressionista que actualment ja ha superat.

El pintor sempre te de tractar cercar una evolució i per això en Verdós, vol deixar unes obres creades des dels seus inicis en el poble i en els seus entorns on les va pintar.
Ell diu: "Un dels símptomes de fer-se vell, (i jo ja ho soc), es el guardar quantitat de coses i records, com si tot podessis controlar per endur-ho al altre barri. Jo en aquest cas m'agrada la renovació tant espiritual com material i guardar lo estrictament necessari em allibera i em rejoveneix".

Aquests motius li provoquen fer aquesta quasi subhasta de les seves primeres obres, i eixís passar pàgina d'una època, per renovar-se amb unes noves creacions pictòriques.

Si voleu més informació del artista pintor, podeu visitar la pàgina web:

www.artverdos.com