Baixa gastronomia

Call me Umbral (he venido a hablar de mi libro)

2010-03-01T21:16:00.008+01:00

Imatge treta d'aquí

Ara ve quan us enfadareu amb mi perquè no puc aportar més dades, ben bé fins el mes de Juny (com a molt aviat), sobre l'anunci que estic a punt de fer. Però malgrat aquest post només sigui un titular, no me'n puc estar de compartir amb vosaltres una notícia que em fa molta il·lusió.

Avui he signat el contracte del meu primer llibre de cuina.

No us en puc donar més pistes, per voluntat expressa de l'editor, i més quan jo, que he estat a l'altre costat de la barrera, odiava que els autors avancessin els seus projectes per internet abans no ho fes el departament de premsa de l'editorial. No us en puc explicar molt més, perquè com diuen a les pelis de mafiosos us hauria de matar, però és que si callo rebento!!!!

Coses que sí que us puc explicar sense incòrrer en spoilers:

- És un projecte que duré a terme amb dues persones més, dos bons amics que en saben molt, moltíssim del tema del llibre (i no, no són blocaires gastronòmics). Vam començar a gestar-lo pels volts de Nadal, i ja hi estem treballant.

- No serà un llibre de cuina estàndar, això us ho garantim. És un llibre entre l'assaig social i el receptari, sobre un tema molt concret. Per tant, no és la novel·la que estava escrivint ni "el llibre de Baixa Gastronomia" (eh, que si algun editor hi estès interessat, sóc una dona fàcil i tinc molt d'amor -literari- per donar).

- Caldrà provar moltes receptes, i més endavant és possible que us demani ajut per fer-ho, prèvia signatura d'un acord de confidencialitat. De moment, encara no estem en aquesta fase.

- La data de sortida està per veure, però la intenció és que sigui cap a la tardor.

I de moment, no gaire més. Cal que us digui que estic 50% il·lusionadíssima, 50% acollonida davant la feinada que m'espera (ens espera)? Cal que us expliqui que sense aquest blog no hi hauria llibre? Cal que us justifiqui que no hagi pogut callar-m'ho? Em debato entre l'alegria i la por. Per sort, sé que sereu aquí.

Livin' la vida tàper

2010-02-28T11:01:00.002+01:00

Si dineu fora de casa, segur que ja coneixeu algunes de les dificultats que això implica. Les amanides no es poden amanir fins a darrera hora (i l'ampolla de vinagre sempre s'ha acabat), la petxuga de pollastre es fa més avorrida a cada dia que pasa, i molts aliments, com l'arròs blanc, queden eixuts segons van passant les hores. L'espai a les neveres oficinistes sol cotitzar-se a preu de solar al Passeig de Gràcia i està habitat per antiquíssims pots de blat de moro a mig consumir, venerables pots de maionesa amb aspecte verinós i altres artefactes misteriosos. Per això el millor és poder portar alguna salseta que li doni aquell punt extra als migdies i que, com una navalla suïssa, pugui treballar amb plats molt diferents. I fer-ho en un potet petit (la imatge que veieu a sobre és de fet més gran que la mida real), que es pugui reomplir setmana a setmana per evitar contaminacions.

Una d'aquestes salsetes és aquest mojo mexicà adaptat d'una recepta del xef Rick Bayless. No us espanteu per la quantitat d'all que porta: com és rostit, no repeteix ni us deixarà mal alè. Jo li he agafat força afició, i el pot gran que tinc a la nevera de casa -reciclatge d'un de llegum- dubtosament arribarà a durar els tres mesos de vida que se suposa que té el preparat. La llima emfatitza els matisos dolços de l'all, i tots els plats amb que ho he combinat guanyen espectacularment en profunditat i matisos. Aquesta recepta, creieu-me, és un salvavides.

Mojo d'all

Ingredients

4 alls (sí, alls. No grans d'all, alls sencerets. Cabesses. O com coi se'n digui)

1/2 litre d'oli d'oliva del bo (de fet, hi ha algun motiu per gastar-ne del dolent?)

2 llimes

Un bitxo

Una cullerada de cafè de sal

Preescalfeu el forn a 160 graus. Ara ve la part més entretinguda de la recepta: peleu els alls! Us serà més fàcil si els desgraneu i els aixafeu amb el ganivet abans de treure'n la pell. A les botigues trobareu uns tubets de silicona que figura que faciliten aquesta tasca, però jo ho vaig fer pel mètode manual i he sobreviscut. Poseu-los en una safata de pirex més aviat petita i aboqueu-hi l'oli (penseu que l'all ha de quedar cobert). Enforneu-ho uns cinquanta minuts, fins que l'all sigui tou i s'hagi daurat una mica. Espremeu les llimes, i afegiu el suc, i el bitxo, a la safata. Enforneu-ho uns vint minuts més, fins que l'all sigui d'un daurat intens. Treieu el bitxo i deixeu-ho refredar una mitja hora. Tireu-hi la sal i aixafeu una mica l'all amb una forquilla. Poseu-ho en un pot, i a la nevera!

Pastís de mel i espècies

2010-02-23T21:14:00.000+01:00

Tinc un costum. I en dic un costum, no un ritual, ni una tradició, perquè no hi assigno cap sentit especial, ni tinc cap superstició de que pogués passa res si no ho feia. Però m'agrada preparar un pastís quan començo a una nova feina.

Sí, amics, s'han acabat els dilluns al sol, al menys una temporadeta. Rodo el Born i torno al món de la televisió, que vaig abandonar fa gairebé deu anys, per a fer un programa cultural. No n'escric més detalls aquí, tot i que són bastant públics, perquè no se sap mai la mania de les cadenes a l'hora de promocionar els seus llançaments. Explicaré només que l'oportunitat em va venir de la mà d'un amic, que el programa l'està preparant El Terrat, i que és un projecte petitó, que durarà -en principi, que a la tele no se sap mai- fins l'estiu.

Quan arribes a una feina nova, la connexió amb els companys, sobre tot si l'equip és petit, és una mica com anar a una sessió d'speed dating. En breu us veureu anegats per la voràgine de la feina, però els primers dies expliques d'on vens, què has fet en aquesta vida, quins són els teus interessos. Ells fan el mateix, i tu intentes fer-te una composició de lloc sobre com interactuareu, què teniu en comú, i com funcionarà cadascú el dia a dia. I, impepinablement, quan surt el tema de la gastronomia -i en particular el del blog- se'm demana una demostració empírica. Per a quan arriba el punt en què pots matitzar que, de fet, no en saps gaire del tema, ja ets "la nova que cuina". De moment, encara m'estic readaptant la rutina del tàper, bàsicament perquè vaig començar la feina pràcticament d'un dia per a l'altre i fins aquest cap de setmana anava improvisant amb donacions de ma mare, d'una banda, i congelats, llaunes i altres "fons d'armari", de l'altra. La única cosa que vaig fer mínimament fardable va ser una lassanya de bolets treta d'un llibre de l'Ada Parellada. Però va quedar tan bona que la seva existència, brevíssima, no va arribar a tenir testimoni gràfic (no patiu, la repetiré). Així que he aprofitat el cap de setmana per fer el pastís que veieu aquí sobre.

Quan es diu pastís, ens ve al cap la imatge platònica d'una tarta flonja i angelical, o untuosa i decadent. Però el que avui us presento, adaptat d'un del llibre How to cook everything vegetarian, de Mark Bittman, és quelcom molt diferent. Com aquelles pelis del cinema clàssic que ens descriuen poblets petits en els que no passa gran cosa, però a on s'amaguen dones fatals, ex convictes, predicadors corruptes i intrigues variades, els sabors de la tarta no són evidents al primer mos. Aquest és un pastís no apte per menors (perquè té un gust sexy, i adult, i incorpora cafè com a ingredient secret). Si us en sobra, torreu-lo i feu-lo servir de base d'una mica de foie. Entendreu això que us dic que és pastís per a adults: això no es comparteix amb els nens, que no ho valoren!

Pastís de mel i espècies

Ingredients per a un motllo de plum cake (si els dobleu, com jo vaig fer, en teniu prou per a un motllo de tortell)

2 cullerades de mantega
La pell ratllada d'una taronja
250 gr de farina
1 cullerada de cafè de bicarbonat
1/2 cullerada de cafè de canyella
Un polsim de pebre, nou moscada, clau d'espècie i gingebre mòlt (aquí vaig fer trampes, perquè de viatge a Angoulême l'any passat vaig comprar un paquet d'espècies per a pain d'épice, que bàsicament és el que és això)
Un polsim de sal
2 ous
170 grams de mel, mel de canya o sirop d'auró (pista: és la metitat d'un pot de mel de canya dels que vénen al Mercadona ;-b )
125 ml de cafè acabat de fer
110 grams de sucre
100 grams de panses

Preescalfeu el forn a 180 graus, i unteu un motllo amb mantega. Barregeu el cafè i la mel, i poseu-hi les panses a remullar. Escalfeu en un pot petit la mantega i la pell de taronja, i quan la mantega es posi ferèstega, treiu-ho del foc. En un bol, barregeu farina, bicarbonat, espècies, i sal. Tritureu la barreja de cafè, mel i panses. En un altre bol, bateu el sucre amb els ous fins que quedi una barreja cremosa. Afegiu-hi el cafè i la mantega. Aboqueu-hi els ingredients secs, i barregeu-los just fins que la cosa sigui mitjanament homogènia (NO ho bateu). Aboqueu la pasta al motllo i enforneu-la de 45 a 50 minuts, fins que la clàssica prova de l'escuradents indiqui que està fet de dins. Deixeu-lo reposar al motllo cinc minuts, passeu un ganivet per les vores, i gireu-lo per a que es refredi. No el talleu fins que sigui fred o s'us espatxurrarà i perdreu tota la credibilitat davant els nous companys de feina!

Sabàtic

2010-02-09T15:47:00.003+01:00

Han passat ja uns quants dies des de que Ferran Adrià va anunciar que s'agafaria un període sabàtic de dos anys. Més enllà de l'enveja que em fa el cuiner per poder-s'ho permetre-jo, de moment, estic en sabàtic, també, però a la força- em pregunto per fi l'"ara què" de rigor.

- Ara què per a certa premsa per a qui no hi havia ningú més que Adrià (cosa molt pràctica perquè els evitava mullar-se amb els que empenyen a sota. Adrià era la taquigrafia de l'alfa i l'omega i per sota d'ell hi havia una certa paritat en elogis i crítiques, dins de cert nivell)? L'ara què dels crítics en general, em plantejo darrerament, és bastant més ampli, i crec que li dedicaré un post aviat, però al menys en el seu cas no totes les opcions acaben i comencen amb el de l'Hospitalet.

- Ara què per als tradicionalistes, que tindran una oportunitat per a demostrar les seves tesis sense que la seva gran nèmesi els faci ombra? Conseguiran elaborar el seu discurs i fer-lo tan rendible i atractiu com el seu oposat? Ara ja no tindran excusa per a no fer-ho.

- Ara què per a la guia Michelin? Li trauran una estrella al Bulli quan reobri, com solen fer quan un restaurant canvia de cuiner? O no hi haurà nassos?

- Ara què per els cuiners més innovadors, que hauran de fer patent qui copia i qui innova de debó? S'atrevirà algú a disputar-li el lloc? (La meva aposta és que més d'un se sentirà alliberat). Aconseguiran alguns professionals reivindicar-se com es mereixen ara que en tenen la millor oportunitat?

- Ara què, per a Ferran Adrià? Imagino que ell ja té plans, i que no passarà un any sencer lluny de la cuina. Però tenir massa opcions a l'abast de la ma, pot ser tan dolent com no tenir-ne cap. Me'l vull imaginar portant una vida normal i sense projectes exòtics. Reprenent el plaer del dia a dia. No fent un exercici d'anàlisi mental cada cop que menja res. Divertint-se, potser provant un altre art. Parlant amb la gent del carrer sobre què mengen (i què fan!) cada dia. Aprenent idiomes, o música, o fent esport. Lluny del control i la tensió dels fogons.

Per als cuiners casolans, tot plegat potser no sigui tan trascendent. Dia a dia cuinarem i menjarem igual que sempre. Potser l'únic efecte sigui que la retirada pot fer que la premsa general, capriciosa com a premsa que és, doni per acabada la seva actual història d'amor amb la gastronomia i això faci aturar una mica l'impuls del sector. I que nosaltres, els petits, els que no sortirem mai a un titular si ens retirem, seguirem somiant amb que un dia ens toqui la rifa del Bulli.

Milano

2010-02-08T13:30:00.008+01:00

Sé que potser em sabrà greu a la llarga escriure aquest post, però he de compartir amb vosaltres el que ja és un secret a veus a la nit barcelonesa. La cocteleria que més mola (més gran que el Boadas, menys "adulta" que el Dry Martini, més cèntrica que l'Stinger, amb horaris més amplis que la de l'Hotel Rivoli) és el Milano. Al costat de la cafeteria Bracafé de Ronda Universitat, 35 s'hi obre una estreta escala que baixa a aquest local.

Taules amb sofàs relaxats, còctels impecables, i ambient literari, modern, però no afectat ni snob, acompanyat moltes nit de jazz en directe o de passis de pelis clàssiques. Un lloc on no mirar el rellotge, on demorar-se amb els amics i fer-la petar amb calma. Varietat infinita de marques de beguda, cambrers amables però no pesats, i converses en les que no cal cridar. Sempre us trobareu algú. Un luxe (tot i que els preus, segons què demaneu, acompanyen). Dirigida amb ma de ferro i guant de vellut per un ex barman del Boadas que podria passar per una estrella del Hollywood clàssic.

Ni carn ni peix

2010-02-06T11:07:00.001+01:00

Tots tenim esquelets al armari. O millor dit, productes al rebost que no acabem de gastar mai. Que vam comprar en un moment d'entusiasme pensant que eren supersans o supergustosos o superbarats o... i que van envellint lentament al purgatori de la nevera. Amb els productes exòtics, o que hem comprat a un lloc especial, això encara és més traumàtic, perquè una se'ls vol guardar per alguna ocasió especial, vol preparar el gran plat inoblidable que definirà una època i quedarà gravat a la memòria com "el dia en que la Mar va fer bulgur/jerk jamaicà/wontons"... Però el plat sempre es resisteix, acaba no estant a l'alçada, o la por, fins i tot, em paralitza i em fa malgastar el preuat ingredient.

Aquí entra el joc la meva altra especialitat: les verdures que es transformen en una mena de Walt Disney de pa sucat amb oli i entren en un estat d'animació sospesa al calaix del refrigerador. Em fa una ràbia horrorosa que em quedi mitja col. O un sol porro. En teoria, és molt fàcil reciclar les verdures d'un cop de wok, però a la pràctica, a mi sempre m'acaba sortint algun plat sense nom que sempre té el mateix gust. Si això hi afegim la meva minvant afició per la carn, cau pel seu propi pes que els llibres de cuina vegetariana (i en particular, els de cuina vegana, perquè si no tot ho soluciono a base d'ous i formatge) m'encanten.

Ja he parlat moltes altres vegades sobre la meva complicada relació amb el vegetarianisme i no m'hi extendré més. Sempre oscil·lo entre la justícia que penso que se'n desprèn d'aquesta opció (no només per motius de compassió amb els animals, sinó també de respecte amb el medi ambient), l'amor per les nostres tradicions culinàries carnívores (i saber que ser vegetarià, com a opció, és quelcom del primer món i encara recent) i la ràbia que em fan els extremismes i els intents de demostrar certa superioritat moral. He conegut vegetarians que eren solemnes capullos amb els seus congèneres. I, tot i que m'estimo a la meva gata més que a moltes persones -perquè ella també es porta millor amb mi que molta gent-, no perdo de vista que no som iguals (per no esmentar que ella es torna boja amb el pollastre i la tonyina) i que el meu amor és una tria voluntària i arbitrària.

Tot això ho reitero perquè aquests darrers mesos han sortit al mercat espanyol un nombre creixent de publicacions dedicades a aquesta cuina. En general, provenen d'adaptacions de títols anglosaxons. Hi ha la Biblia Vegetariana de RBA -que no he vist, però se suposa que és omnicomprensiva-. Ha aparegut als quioscos una revista anomenada Cocina Vegetariana, que va pel número 5 i ja ha tingut grans encerts, i, en la meva opinió, grans errades. Els encerts: menús de cuiners reputats, com la Ruscalleda, i un intent per treure la crosta "perroflauta" de la cuina sense carn, que es torna així una opció més atractiva que la del discurs clàssics de tofu i pa integral. Les errades: malgrat al principi la línea editorial volia ser més aviat neutra, al número quatre ja van caure a publicar fotos sensacionalistes, com la d'una dona obesa menjant una hamburguesa (ja se sap que tothom qui menja carn és un descerebrat enganxat al fast food). M'agradaria pensar que els periodistes tenim alguna utilitat, quelcom en la nostra formació que marca la pauta entre el què és acceptable i el que no. Perquè vaja, aquí m'ha faltat una certa mà d'algú que no fós fan. Això no es pot fer passar com informació quan és opinió. És el mateix que les portades de La Razón, ni que sigui potser amb finalitats més lloables. A més, hi ha un cert discurs en la revista que associa tot el que és vegetarià -ni que sigui un producte industrial i altament artificial- al que és sa, que inclou temes tan discutibles com les virtuts de la soja.

El llibre que sí he pogut mirar amb calma i m'ha agradat és de la Irene Gelpí, Las mejores recetas de la cocina vegetariana. Crec que la prova del nou d'un llibre d'aquest tema és si les receptes són bones, no si són ètiques des del punt de vista de no menjar carn. I les de la Gelpí ho són. Encara que un no cregui en el crudivorisme (no hi crec gens, la cocció és un dels grans avenços de la humanitat), el veganisme (hi crec, però sota certes circumstàncies de salut i no per a infants), o el vegetarianisme (per a mi totalment vàlid, tot i que no la meva opció), no hi ha motiu per a no gaudir de les seves propostes. Lassanyes, patés. Cuina per a fer cada dia i no patir. Es tracta d'un receptari bastant auster, amb poques explicacions, que probablement dóna per fet que el públic ja sap de què parla. No té fotos, cosa que jo hagués preferit -tot i que sóc del parer que en aquest país es publiquen massa llibres de cuina basats només en fotos impactants- però és clar i senzill, i us pot ser una bona aproximació. Està editat en castellà per Salsa Books, segell germà de Columna i que busca centrar-se en una gastronomia senzilla però no simplista, i que arribi al gran públic. La gent de Salsa -un subsegell de Planeta- creu en això de la gastronomia (la seva cap de premsa, la Núria Alemany, té un blog personal xaxipiruli sobre llibres de cuina) i que busca lectors inquiets. Han creat, per exemple, un grup a Facebook en el que publiquen notícies d'interés gastronòmic, i on em consta que preparan imminentment alguna sorpresa relacionada amb el llibre del que avui us parlo.

Madrid-Tòquio

2010-01-28T22:52:00.005+01:00

El darrer mes he anat molt de bòlit amb projectes que podríem qualificar de "protolaborals". Per fer servir un refrany culinari, el més calent és a l'aigüera, i per això prefereixo no avançar-ne res, de moment. Però puc dir que dos d'aquests projectes m'han portat a fer una escapada llampec a Madrid, aquella ciutat que hi ha a l'altre cantó de l'AVE o del pont aeri i que tan llunyana i tan propera resulta. Acollida al pis de la meva amiga Be, la companya de fatigues egípcies, vaig gaudir de la seva hospitalitat i de la de molts altres (el Sark, l'Emea, la Xisca, l'Hombre Malo i encara més gent) que van fer bons tots els tòpics sobre que Madrid és, de fet, una ciutat acollidora on no hi ha estranys.

No és que anés sobrada de temps per a fer descobertes gastronòmiques, així que només us faré unes poques recomanacions: el Mercado de San Miguel, que tot i néixer d'un pelotasso immobiliari és un espai xulíssim, de ferro forjat modernista, en el que es troben botigues de delikatessen, baretos de tapes i taules i cadires per picar. La segona recomanació és una llibreria gastronòmica A punto (disclaimer: un dels socis és germà d'una amiga meva) que em va encantar i aterroritzar a parts iguals (el terror venia de la infinitat de temptacions que albergava). La tercera i la quarta les dedico a sengles restaurants: El Casa Lucas, una taverna castissa però creativa, d'excel·lent relació qualitat preu i l'Oishii, un japonès on gaudir no tant del sushi sinó d'uns magnífics bols de ramen i udon calentons i saborosos.

Apart d'això, d'algun bocata de calamares sense el qual la visita no hagués tingut cap sentit, i d'una nit de cuina i una tarda de brownie, el punt destacat va ser que vaig aprofitar que havia d'anar a FITUR per a fer una ullada a l'oferta gastronòmico-turística dels diferents paisos que s'hi exhibien. I aprofitant que a l'ambaixada de Japó havien de tenir-hi el seu xef fent una demostració de dolços tradicionals, vaig intercanviar-hi quatre frases, gràcies als bons oficis del Hajime Kishi, l'agregat cultural, i la Miki Sato, encarregada de premsa i traductora eventual.

El xef, que es diu Ishikawa Tatsuyuki, ens va fer una magnífica masterclass sobre els wagashi, és a dir, els pastissets tradicionals que solen servir per acompanyar el té. Ens va explicar moltes particularitats. Entre ells, que no es fan servir mai els greixos animals per a preparar-los, i que els dos elements bàsics són l'anko (pasta de mongeta adzuki barrejada amb sucre per a formar una mena de massapà) i el mochi, pasta d'arròs glutinós. Davant de la concurrència va crear formes que recordaven la natura, flors, castanyes, peixos... perquè els japonesos tenen molt present el canvi de les estacions a l'hora de cuinar (abans que vingués l'Slow Food a descubrir-lo). Ens va donar la fòrmula magistral per fer pastes semblants a l'anko amb el que nosaltres triéssim d'ingredients: dues parts de puré de fruita cuita per una part de sucre.

La concurrència no li hagués perdonat que no en repartís (el públic no professional de FITUR és aquest tipus de concurrència) i ell mateix, agenollat sobre una plataforma, va donar un per un cinc cents pastissets que havia començat a preparar a les quatre del matí. En el postpartit em va explicar quatre detalls sobre la seva feina. Porta poc treballant per al ambaixador, només quatre o cinc mesos, i li fa el menjar diari, però sobre tot (i aquí és on em va comentar amb orgull que la seva formació es escoffieriana i que havia treballat en uns quants tres estrelles), que s'encarrega dels dinars oficials, que considera una altra manera de fer diplomàcia. Diu que el menú es tria en funció del convidat, i de vegades es fan plats del seu país. Que la tècnica que més el fascina és la cocció al vapor, perquè requereix un equilibri i una delicadesa molt complicats, i que l'ingredient que més li agrada és... el sake (i va deixar anar una sonora rialla). De la cuina d'aquí, diu que l'ha sorprès la immensa gamma d'ingredients dels que disposem, i que ha de vigilar a no engreixar-se. També em va explicar que el va sorprendre una mica l'interès per la cuina japonesa pels espanyols, però va dir que al sushi nacional encara li queda força camí per recórrer. Volia haver-li preguntat moltes altres coses (principalment, sobre l'abundància d'estrelles Michelin a Tòquio, i, com vaig posar al facebook, si se serveixen Ferrero Rocher a les recepcions de l'ambaixada). Però en aquell moment va entrar l'ambaixador, i tothom va començar a fer reverències de noranta graus. A més, es notava que el pobre xef estava cansat i m'en vaig anar, amb el convenciment que els dinars de l'ambaixada a Madrid han de deixar el Koy Shunka a l'alçada de tasca de barri.

Si us heu quedat amb ganes de provar els mochis, en teniu l'ocasió perfecta aquest cap de setmana. Tant a Barcelona com a Madrid se celebrarà la Mochitsuki Taikai 2010. És costum menjar-ne per a celebrar l'Any Nou a Japó, però aquí la festa es fa una mica més tard per a que hi hagi força quòrum. Ens veiem allà?

Picasso i el misteri del safrà

2009-12-27T19:24:00.007+01:00

Avui a la tarda, aprofitant que alguns museus de Barcelona són gratuïts, me n'he anat fins al Picasso. De fet, més que el museu volia veure l'exposició temporal d'estampes eròtiques japoneses (amb els consabuts pops libidinosos, onades gegantines, i nipons amb membres roccosifredians). I com també hi havia una tercera exposició que mostrava les fotos del pintor durant la seva segona estada a Horta de Sant Joan, doncs hi he ficat el nas. M'ha cridat l'atenció una carta, escrita el 1909, que envia Picasso a Gertrude Stein i Alice B. Toklas, i en la que comenta que "el menjar no és tampoc gaire variat. Cada dia hi ha sopa amb safrà i costelles de be. L'endemà més costelles de be i més sopa. Aquí es cuina amb safrà."

Naturalment, els ulls m'han posat com les tres CIRSAS de les escurabutxaques. Una sopa de safrà? Que hi ha safrà, a les nostres terres? Com seria una sopa picassiana? Però heus aquí que arribo a casa i, per molt que he rebuscat a internet, poques referències al safrà d'Horta de Sant Joan he trobat. Pel que sembla, sí que és cert que en va haver una producció important... fins l'edat moderna. Al 1909, moment de la segona visita del pintor a Horta, figura que ja no se'n conreava. El safrà perviu a la toponímia de la zona donant el nom a un coll, però a les pàgines que he trobat sobre el menjar de la Terra Alta no hi he descobert res més. Hi ha, això sí, la pervivència de la cuina del be, i referències a la clotxa, de la que us en vaig parlar temps enrera. Però el safrà que va tastar Picasso ni hi és ni se l'espera. Pot ser una al·lusió velada i desdenyosa al grup de pintors contemporanis del malagueny que pintaven en tons groguencs? O tal vegada l'autor del Gernika va tastar plats que ara són soterrats en capes i capes de modernitat gastronòmica? Algun lector de la zona ens pot donar una pista per resoldre el misteri?

Tres notícies interessants

2009-12-27T09:00:00.001+01:00

És diumenge al matí, i si heu passat un Nadal com el 95% de les persones, a aquestes alçades teniu més panxa que dijous. Possiblement sou a casa fent el gandul, amb un cafè a la mà i un o dos diaris (no preguntaré si heu renunciat al croissant). És possible que amb el tràfec d'aquests darrers dies no hagueu tingut ocasió de posar la vista en alguns articles que han anat sortint en la premsa sobre els temes que tracta aquest blog.

El primer vé d'un blog dels de La Vanguardia i explica l'interés de George Orwell per la gastronomia, i la reivindicació que va fer de la cuina britànica en un moment en que aquesta estava força denostada. Orwell sempre m'ha caigut simpàtic, tan per raons estètiques com ideològiques. No només lamento que les hordes garrules no arribin a saber mai d'on neix el nom Gran hermano (cada un escull la seva pròpia habitació 101), sinó que de vegades 1984 hagi obscurit els seus altres llibres.

D'un ordre molt diferent és la notícia que publicava ahir El País, i és que el músic Fermin Muguruza (sí, el de Kortatu) ha portat endevant una iniciativa de crear un llibre-disc combinant receptes, fotos i música per a oferir 19 pintxos de disseny en col·laboració amb el restaurant A fuego negro.

I encara més extrem és el reportatge que publica avui el mateix rotatiu que explica com s'ha esvanit la bombolla del pernil ibèric, un producte que ha viscut un boom de popularitat els darrers anys (però que no ha sabut mantenir el seu prestigi a través d'un rigor en la producció). Una qüestió interessant, però poc coneguda.

En fi, aquí us deixo, fent el mandrós amb els diaris. Que és diumenge i a sobre Nadal.

Dècada sense nom

2009-12-23T21:13:00.031+01:00

Pasta a Venècia el dia que van caure les Torres Bessones, libanès mentre llegia sobre el Katrina, a Gàmbia. L'entrevista a Adrià i Vázquez-Montalbán, l'orgull de les primeres croquetes fetes per mi. Dinars de premsa i presentacions -poques memorables: la del restaurant irakià, la d'una botiga de decoració on ens van servir plats amb flors comestibles. L'ascens i caiguda dels sucs intel·ligents, tipus Fruitopia. Els bifidus. Vinagre de Mòdena a cada cuina. Vaixelles quadrades, vaixelles negres, vaixelles de l'Ikea. Crêpes a Bretanya, tacos a Tijuana, hamburguesa a l'Amèrica de Bush. Adéu al vodka amb taronja, hola al gintònic. Berlín: cuinar, currywurst, kebab. Vegetarians passavolants. La millor truita de ceba del món, esmorzada a la humil gâre routiere de Kolda, a Senegal. Visita a restaurants amb estrella. Cursos i tallers. Vaques boges, pesta porcina, grip aviar. Slow food. Menjar sostenible i local. Anguila i bany al Delta. Calçots, calçots, calçots, calçots. Dues mudances (em cremo bullint verdura durant una). Amics que arriben i amics que se'n van. Algun dinar de Nadal trist, algun de molt alegre. Tàpers escalfats al microones, lots -no gaires- i sopars d'empresa. Pastissos d'aniversari i comiat. Crispetes anegades d'il·lusió infantil en l'estrena de El Senyor dels Anells. Em veig picant raïm sense llavors mentre faig temps per situar-me a la primera fila del concert de David Bowie. Arriba l'euro i tot és torna més car. Les marques blanques. Deconstrucció i polèmica. Em nego a tastar la balena a Dinamarca, em reconcilio amb el conill i les bledes. Berenars amb els nebots al mexicà. Entrepans cansats després de dansa del ventre. Classes particulars d'alemany al Bocatta, aprofitant el migdia al màxim. Formatge artesà a la Plaça de Sant Josep Oriol, sortint de dibuixar a Sant Lluc. Tanca el Ciurana. Alguns sopars romàntics, dels que dono per oblidats els comensals. Oli de la Pobla de Cèrvoles un cop l'any. Pinso per a la gata Christie. Una màgnum de xampany barat guanyada al Trivial a un hotel de Fuerteventura (intacta, allà es va quedar). Ampolletes d'aigua per beure durant les manifestacions (sempre manis, sempre un horror que feia perdre la gana: Ernest Lluch, la guerra d'Irak, el 11M). L'olor de les espècies adquirides en mercats de Jamaica i Egipte. Llibres de cuina i gastronomia comprats, més de cent cinquanta; mig escrits, un parell; d'altres temes, incontables en les dues categories. Règims i excessos. Un arc de San Martí de tés. Blogs: el teclat s'omple de molles. Fòrums, facebook. Frankfurts a la fira d'ídem i un restaurant pseudojaponès a totes les cantonades. Boscos de rúcula, cassolades, cassoles. Dècada. Vida.

Avui fa tres anys...

2009-12-22T19:47:00.001+01:00

...que tinc blog. A tots els lectors...

...i bon Nadal a tothom!

Cafè de la Mar

2009-12-21T21:02:00.021+01:00

Suposo que si la figura de crític gastronòmic és objecte de tantes polèmiques, d'existir la de crític de trastos culinaris aquesta suscitaria controvèrsies similars. Això vé a tall de que temps enrera em vaig apuntar a una pàgina que es diu Bloguzz, que ofereix a blocaires de tota mena provar productes a canvi de que en parlin al seu blog. Em vaig mirar la pàgina per tot arreu, i tranquil·litzada pel fet que no es demana que se'n parli necessàriament bé, sinó que es donin opinions honestes, m'hi vaig apuntar. Què caram, vaig pensar, si de petita em va tocar el gat esborrador que es va sortejar en la nostra excursió escolar a la fàbrica de la Pelikan, no perdia res per demanar alguna de les promocions (la grossa de Nadal, tret que demà hi hagi sorpreses, se'm resisteix).

Vet-ho aquí que l'altre dia em van comunicar que m'enviaven una cafetera, la Philips Senseo. I per això ara em trobo en la tesitura de fer crítica electrodomèstica. Eh, que no és que no hi estigui qualificada (menda té la panificadora, un robot de cuina, una arrossera, una slow cooker, i si no ha caigut la termomix és perquè ja tinc un vas americà que no té res a envejar-li), però que en el món cafetera tota la vida que he fet servir les italianes de rosca. I el que ha passat els darrers anys amb el mercat de les cafeteres monodosi em recorda un amic a aquell amic del cole que tots vam tenir, els pares del qual van comprar un vídeo de sistema 2000. És a dir, que hi ha una veritable guerra desfermada entre marques, en la que ningú no vol quedar-se enrera en imposar el seu estàndar, i cada una d'elles va afiliada a un format de monodosi i a un fabricant de cafè. Nestlé es munta la clooniesca Nespresso, i també es fa a sí mateixa una maniobra de flanqueig digna de Napoleó creant la Dolce Gusto. Bosch s'ajunta amb Kraft Foods i llença el sistema Tassimo. I ara, Philips s'alia amb Sara Lee (que a Espanya es comercialitza sota les marques de Marcilla i Soley) per a treure la Senseo. En aquesta maremàgnum, comprar una cafetera és un gest capaç de causar-li una crisi d'ansietat al propi Dalai Lama.

La Senseo fa temps que es ven a tota Europa i Estats Units. Diu la literatura promocional que per aquests móns de déu se n'han venut més de trenta milions d'unitats. Quelcom que la diferencia dels altres models de monodosi, i que, comprensiblement, la paperassa del marketing no destaca, tot i que tampoc no amaga, és que la Senseo no és una cafetera espresso. Ben bé tampoc no és una cafetera americana (el referent més similar), perquè la màquina fa certa pressió que ens permet aconseguir una capa d'escuma a la tassa i que el cafè surti més carregat, però crec que aquest és un dels punts més importants que poden fer decidir a favor o en contra de la seva compra. Admeto que tenia certs prejudicis en contra, perquè a la meva antiga feina hi havia una cafetera americana sempre plena d'un líquid groguenc que s'anava reescalfant des de que s'hi va posar la primera pedra, així que per assolir una certa semblança d'imparcialitat, m'he dedicat a provar-la intensivament i a investigar per internet.

Funcionament: Senzill. Pels qui som veterans en cremar cafeteres de rosca a base d'oblidar-nos de ficar aigua (que quan poses la cafetera, estàs adormit, recoi, si no no la posaries!), és una benedicció. Si no poses líquid, no funciona. La màquina t'ofereix la possibilitat de fer una tassa o dues a la vegada, canviant la cassoleta. Les tasses surten més aviat escasses. Segons diu el fabricant, això és per tal d'adaptar-se al gust espanyol. Dec ser una rompeespañas maricomplejillos, perquè a mi m'agrada més llarg, vaja... Clar, sempre te'n pots fer dues de seguides, però això n'encareix el preu; no ens avancem, que després en parlaré, de tot plegat.

La neteja no és complicada, tot i que com passa en totes aquestes màquines, periòdicament has de descalcificar-es. Per si les mosques, jo li tiro aigua filtrada. Estèticament té una línia entre un Ferrari (la meva és vermella) i un gratacels de Metropolis, però assumeixo que ningú no és tan sapastre de comprar-se una cafetera només per l'estètica, oi?. L'únic aspecte millorable és que l'indicador de nivell d'aigua no es veu si no és desmunta el dipòsit, i això fa que al primer cop de vist no es pugui saber com es va de líquid.

Monodosis: Es tracta d'uns saquets de paper en els que hi ha set grams de cafè mólt. Punt a favor del sistema Senseo és que són absolutament reciclables, a diferència dels contenidors de plàstic dels altres sistemes (tot i que si realment això és un factor decisiu, probablement una monodosi no sigui per a vosaltres).

Aquí, de moment en vénen sis, les tres clàssiques de natural, descafeïnat i mescla, i tres gourmets (Kenya, Colombia i Brasil), tot i que una incursió ràpida al Consum de prop de casa només en va revelar la presència de les dues primeres. En el moment d'escriure aquesta entrada no m'havia arribat encara la caixa amb cafès que se suposava que acompanyava la màquina :(( ARA SÍ (PERÒ NO TOCO RES MÉS) Per tant limitaré les meves conclusions al cafè descafeïnat, que venia al paquet, i al natural, que vaig comprar jo a l'esmentada ràtzia. La dosi val entre 0,16 i 0,19 euros per unitat, davant les 0,33 del sistema Nespresso o els 0,26 dels T-disc de la Tassimo.

En altres països se n'han comercialitzat ja moltes més varietats i fins i tot se'n troba de genèrics. Si us sentiu antisistema o la vostra marca preferida no és Marcilla, remenant per internet descobrireu que hi ha algunes alternatives, però de moment no puc donar fe de com funcionen.

Gust: La mare dels ous de tot test. Per explicar millor l'abast de les meves provatures, empraré el terme científic CA. Els de lletres heu de saber que això és un concepte manllevat de la computació quàntica, que s'utilitza per designar el Coeficient Aiguatxirri, calibrat en una escala que va de l'u (el cafè rivalitza en potència amb d'altres exportacions colombianes), al cinc (la meva gata fa pixats amb més cos). Els primers experiments, conduïts amb una dosi de descafeïnat, no van ser gaire encoratjadors i tenien un CA bastant alt, voltant el quatre. A més, em va sobtar que el cafè no sortís amb una calentor abrasadora.

Provant la cafetera (la imatge pot no correspondre's amb la realitat)

Em vaig rellegir les instruccions i vaig veure que es recomanava fer servir una tassa més petita. Els següents intents van sortir millor, tant pel que fa a temperatura com a gust. Les següents proves van ser efectuades amb cafè de debò, perquè en el meu fur intern sempre he cregut que el descafeïnat és de nenes, i una ja pentina canes. Efectivament, allò ho va millorar, també.

Aleshores, em vaig fixar en el paquet de les dosis, i posava que si volies un cafè més fort podies ficar-ne dues i prémer el botó de una sola tassa. Vés que m'has dit. Em vaig posar en mode El món d'en Beakman i vaig començar a reflexionar. Clar, a menys quantitat d'aigua i major quantitat de cafè, era lògic que aquest baixés el seu CA. Dit i fet. I efectivament, allò era tota una altra cosa, ens situàvem a una franja inferior al CA2. Les instruccions amenacen amb que l'univers implosioni i s'obrin les calderes de l'infern si fas servir una monodosi més d'un cop, però a mi m'agrada viure perillosament i ho vaig fer. Sí, senyors, no tothom té el que s'ha de tenir per gosar repetir en l'us d'un filtre de cafè, però jo vaig mirar la cafetera fixament als ulls (el trasto no té ulls, però heu d'entendre que tanta cafeïna començava a afectar-me) i li vaig tornar a donar al botó d'una sola tassa. Així ens les gastem en aquesta casa.

Per a la meva sorpresa, el CA no es va disparar. De fet, ni tan sols hi vaig notar un augment. Clar, la matemàtica és simple. En realitat, per cada filtre de cafè no hi passa molta més aigua, i a canvi, ja tenia una tassa de dimensions considerables, com a mi m'agrada.

Després he anat fent altres combinacions, inclús he tornat a l'ortodòxia del manual. Les tasses surten millor, tot i que aquesta no és màquina per a amants del cafè molt carregat. Ara bé, més enllà dels fiascos inicials, avui m'he trobat gaudint del meu cafè matinal, que devia rondar un estimable CA1,75. A més, és cert el que n'afirma també el marketing, que el resultat sigui suau i curt provoca que no et calgui tanta llet, i per primer cop en molts anys de fidelitat al tallat, he tornat a prendre cafè sol.

Conclusions: Amb les limitacions i els avantatges que he esmentat, en un anàlisi preliminar la Senseo no em sembla una mala màquina. A casa meva conviurà amb la de rosca i em puc imaginar que hi haurà dies que en triaré una o altra segons el caprici del moment. Potser, no sent espresso, no seria la primera opció que hagués triat en una botiga, cert, però el seu preu (i, sobre tot, el del cafè), a més d' una qualitat prou acceptable la converteixen en una competidora estimable en la batalla de les cafeteres.

Més cafè a Baixa gastronomia:
Gelat de cafè vietnamita
Magdalenes veganes de moca
Entrevista Josep Rovira (Fòrum Cafè)
Curiositats sobre el cafè

De vegades fa mandra cuinar...

2009-12-20T14:55:00.004+01:00

Imatge treta d'aquí (les vides quotidianes dels superherois)

Magranaville

2009-12-16T23:50:00.021+01:00

Són les cinc del matí d'un dissabte, i ens hem llevat fa una hora. L'aeroport de Girona està envoltat de silenci i nit, però la meva germana, experta en moure's-hi, està ben desperta i sap per on hem d'anar i on cal fer cua. Jo embarco entre tenebres, el cap espès i una lleu gasussa, fruit d'un ja llunyà berenar-sopar. Hora i poc més tard, re-desperto del meu túnel de són i tot s'ha tornat més clar i lluminós. Muntanyes nevades i oliveres guarden el camí de la pista d'aterratge de Granada.

La setmana que vaig perdre la feina, ma germana Margarida va trobar bitllets barats per viatjar-hi (10 euros en total). Aquesta no és la primera escapada per Europa que fem, anar i tornar un sol dia per gaudir d'unes microvacances, i hem anat afinant la nostra tècnica. La regla bàsica és que un pot aspirar a veure-ho tot ni racionalitzar-ho gaire. Si et pares a pensar-ho, és un bon "tute", per a una estada ben curta, però si t'ho prens una mica en broma, si ho encares com si fossis Alícia ficant-se breument al cau que mena al país de les meravelles, aquestes curtes i boges excursions són un plaer, en el que intentem que la part gastronòmica -limitada necessàriament pel temps- hi pugui tenir un espai.

I això ens torna a un dissabte recent, i a Granada. Tenim entrades a mig matí per a veure l'Alhambra. Curiosament, és el tercer cop que visito la ciutat, però és el primer que podré veure el famós complex. He après de les visites anteriors que cal fer-se amb piononos, els dolços típics de la propera localitat de Santa Fé, bescuit borratxo coronat de crema cremada, nom de papa per a un pastís pecador. Però encara és molt d'hora. Ara, mentre escric aquestes línees, a Barcelona ha arribat ja l'onada de temperatures glacials, però en aquell moment, a Granada, la meva germana i jo ens despertem de cop pel fred en quant baixem de l'autobús, que contrasta amb les suaus temperatures que hi ha a casa. Voltem per la catedral. Fa una gelor tallant, d'aquelles que provoquen que els contorns de les coses semblin més definits. Les botigues de souvenirs són tancades, i ens refugiem a un cafè -l'únic obert, ecològic, alternatiu i buit- per a escalfar-nos una mica i cruspir-nos l'esmorzar que hem portat de casa (ni pensar-hi a comprar res a l'avió. Ni per qualitat, ni per preu). Buf, quina falta ens feia!

Tornem a ser persones. Sortim al carrer, que molt poc a poc comença a animar-se. Ens aturem davant l'ajuntament a fer algunes fotos -esquitxades de comentaris poc edificants- sobre una estàtua eqüestre que llueix una quantitat inopinada de boles, voltem pel centre, fins i tot ens donem el luxe de provar-nos alguna peça de roba en una boutique. Els mercats es desvetllen, i a una botiga que ja exhibeix salaons i verdures a la porta compro una barreja d'olives i bacallà que serveix com a base del remojón, un plat típic de granada que també té la taronja entre els seus ingredients. Em quedo amb ganes de endur-me'n altres productes, però prou olor fa la bosseta que m'han donat i encara queda molt de dia per anar passejant embalums.

Desfilem pel davant d'una parada que ven tota mena de tes, i la Margarida em cita aquell vers que diu "no hay mayor desgracia que ser ciego en Granada". Però aleshores passa un noi abillat amb ulleres fosques i bastó blanc, rient no se sap ben bé de què. Serà que aquesta ciutat comunica alegria?

Unes iaies ens expliquen on hem d'anar a buscar els piononos cobdiciats. Cal anar a Casa Isla, i no comprar-se a una confiteria qualsevol. De cop i volta, jo recordo on cau la citada pastisseria (pot ser que les cèl·lules de greix siguin com les neurones i emmagatzemin informació?), i cap allà fem. Cinc minuts i deu euros després, ja tinc els dolços. No és moment de destapar-los, es fa tard i toca anar a l'Alhambra.

Quan arribem dalt de tot del Generalife, ha sortit del tot el sol. En la llunyania, l'Albaicín i el Sacromonte ens tempten a visitar-los, però no serà avui, no amb presses... Recorrem les antigues estances dels palaus envoltades de turistes de tot pelatge, que diuen aaaah i ooooh en més idiomes que a la ONU. Malgrat estem en un lloc bellíssim, i que tothom és prou correcte i civilitzat, l'excés de gent i les obres de restauració del Patí dels Lleons li roben una mica de màgia. Les vistes i els jardins segueixen sent meravellosos, i jo converteixo un petit mirador en un altar als piononos:

Un altre passeig, llarg, i uns quants somriures davant les psicodèliques traduccions dels cartells granadins. El que us poso aquí no és l'únic, ni tan sols el segon, dels cartells en anglès estil shit yourself little parrot que vam veure davant el dia.

La visita a l'Alhambra s'acaba. S'ha fet l'hora de dinar, i ens encabim en un minibús urbà que serpenteja pujol avall en direcció a la ciutat. El nostre objectiu és el carrer Navas, el centre neuràlgic -que diuen els cursis- de les tapes a Granada. Desestimem els locals més grossos i concorreguts (com ara Los Diamantes o La Chicotá), en favor d'un altre més petit que hi ha cap al final del carrer. No, no me'n vaig apuntar el nom, en fi. Serveixi d'indicació que és prop del palau de Navas, baixant a ma esquerra, un lloc petitonet amb parròquia jove. Quan hi entrem, encara queda lloc a la barra, que durarà fins que arribi un famolenc comiat de solter -amb nuvi disfressat de penis inclòs- i una colla d'Erasmus que es comuniquen entre ells en un tremolós castellà. Però ara encara no hi són, i en un tres i no res hem demanat unes quantes tapes i uns vins. La primera, unes migas cortijeras.

La segona, assortiment amb diferents embotits, formatges, salmorejo i una raccioneta de callos.

I per acabar, una grata sorpresa: la carabassa fregida, que coronada amb tres ous ferrats de guatlla, ens va proporcionar una combinació de dolços i salats francament sssssstupenda.

Si a Granada es manté la tradició de la tapa gratis amb la beguda, nosaltres no ho vam arribar a notar, perquè ens ho van cobrar tot religiosament talment es tractés d'autopista catalana. Ara bé, ni se'ns hagués acudit queixar-nos perquè la broma no va sortir terriblement cara, i perquè a aquelles alçades, entre la copeta de vi, les tapes, la visita a l'Alhambra, la conversa fraternal i el cansament que començava a pesar, el nostre estat era d'una alegre fatiga que ens feia estar una mica en un núvol metafòric.

Abans de tornar-nos a enfilar als núvols reals, encara una darrera volta per centre, compra d'algun souvenir -jo em faig amb una agulla en forma de magrana, que a més de ser el símbol de la ciutat, és la meva fruita preferida- i un café al bar Bib-Rambla, que de tant antic com és té el lavabo en un altre edifici (però que, sincerament, poca més gràcia guarda que ser un lloc centenari i disposar d'una web que l'anuncia com "the ancientest café in Granada", have chestnut!). Ja no queda gaire estona per haver de tornar. Ha estat un dia molt llarg i molt curt, i quan arribi al pis em quedaré adormida a quarts de deu. Però en una sola jornada hauré estat a mil kilòmetres de casa, omplint-me la vista i la boca de coses agradables. Per a mi, haurà valgut molt la pena.

Bruixes nostàlgiques

2009-12-16T22:07:00.003+01:00

Segons El Periódico, els nens catalans són els que mengen pitjor de tot l'estat. Cada cop que llegeixo notícies d'aquest estil em ve al cap una vinyeta clàssica del New Yorker:

Traducció: Te'n recordes, que abans havíem d'engreixar les criatures?

La ciutat dels prodigis

2009-12-13T22:09:00.003+01:00

Barcelona, pels volts de Nadal, et proporciona moments nostàlgics...

...moments divertits (potser el millor que ha fet l'Ajuntament Hereu)...

...i moments de, com es diria en anglès, WHAT THE FUCK!

Plaers simples

2009-12-10T17:58:00.017+01:00

Com que estic a l'atur, m'he començat a llegir Anna Karenina.

Les excuses usuals de manca de temps ja no són vàlides, i he pensat que culturitzar-me una mica potser m'ajudaria, paradoxalment, a no pensar en què el pati pinta molt fosc. Que si no llegeixo ara els clàssics, és que no els llegiré mai. I he trobat més amenes que no esperava les anades i vingudes de l'Anna, el Vronsky, el Liavin i companyia, però de tant en tant alterno a Tolstoi (qui, per cert, com a dada de Trivial us diré que era vegetarià) amb altres autors diríem que una mica més lleugers. Com els de molts llibres de cuina. I aprofitaré que darrerament me n'han caigut uns quants a les mans per anar-vos-els ressenyant aquests dies, poquet a poc i gaudint del plaer simple de la lectura.

Començo per un que he arribat a conèixer bastant bé. L'any passat us comentava sobre l'aparició del aleshores nou llibre del Jamie Oliver, que ens introduïa als secrets del "local and seasonal". Però mentre escrivia aquelles línees, jo tenia al cap un llibre que a Anglaterra acabava de sortir, el Ministry of Food. Ara arriba a les nostres terres editat per RBA (32 €) sota el nom de Escuela de cocina de Jamie Oliver, però jo tinc la sort d'haver-ne gaudit com a regal de subscripció a la revista Good Food. La premisa del llibre és que tothom pot aprendre a cuinar en 24 hores, i mentre que aquesta idea és una absoluta collonada, la resta de coses del llibre no ho són. Descartem d'entrada qualsevol noció de que ens convertirem en uns superxefs en un sol dia i endisem-nos en el títol.

El primer que crida l'atenció són les lluminoses i hipersaturades fotos, quelcom si Martin Parr es dediqués a xutar bodegons de cuina. Són molt i molt British, amb papers de paret horteres, figuretes de ceràmica i greix que taca la vora dels plats. Res a veure amb els estilismes nets de la cuina tecnoemocional (malgrat no necessàriament més realistes). Les fotos suggereixen una imatge de calidesa, familiaritat i modernor, molt adequada per a la proposta que se'ns fa a la introducció: ressucitar l'esperit del Ministeri del Menjar que el govern britànic va crear a la Segona Guerra Mundial per tal d'ensenyar als illencs a cuinar i menjar bé malgrat les restriccions. Oliver agafa aquesta idea i imagina un programa en el que els lectors del seu llibre agafaran cada una de les receptes, les aprendran, i les passaran a algú altre. Un concepte utòpic que no sé què tal estarà funcionant a la Gran Bretanya, però que no estaria de més que algú adaptés aquí. Perquè el llibre de Jamie Oliver està prou ben traduït (no deu ser fàcil vertir el seu cockney supercastís), però en alguns punts l'adaptació es demostra missió impossible, en particular quan es parla d'ingredients que a qualsevol botiga britànica són de fàcil accés, però que aquí ens pot costar de trobar (per estretor de mires dels súpers, eps! que fa anys que no veig berros enlloc).

Però les pegues esmentades fins ara no haurien d'amagar-nos els valors del llibre. Oliver és didàctic i sap com explicar qualsevol procés per a que s'entengui, una virtut que no tants cuiners tenen. Potser cap llibre no pugui garantir que es pot aprendre a cuinar en vint-i-quatre hores, però aquest, de seguir-lo com si es tractés d'un curs (en el que farem des de curris fins a esmorzars, passant pels clàssics del rostit) ens garantirà que menjarem sempre i en tota ocasió amb correcció. I com a mostra, us deixo amb la imatge no tan maca com les del llibre- de les pastanagues, patates i xirivies que vaig preparar seguint el mètode Oliver. Un mètode que bàsicament, consisteix a bullir una mica les verdures abans d'enfornar-les amb alls, oli i romaní. Una preparació senzilla però vistosa, que defineix bé l'essència d'aquest volum centrat en els plaers simples d'un bon àpat.

Felicitat i sorpresa

2009-12-06T13:42:00.003+01:00

...quan un dia vas al mercat i trobes amb això:

El pa nostre...

2009-12-01T08:18:00.003+01:00

Ok, ok. si llegiu altres blogs de cuina en català ja sabreu a aquestes alçades que l'altre setmana uns quants de nosaltres vam anar a Vinarós, que vam anar al forn de Ca Massita (nom relacionat directament amb el del Massitet, d'Olleta de verdures), que vam menjar tres arrossos d'impressió al restaurant El Bergantín i que ens van tractar a cos de rei...

Això seria el resum escuet de les sensacions, però ens deixaríem coses que, els meus companys ja han dit, però sobre les que vull insistir.

Ens deixaríem que ens ho vam passar bomba.

Ens deixaríem que és un privilegi poder-se ficar en un forn, i parlar amb gent que t'explica que porta cinc generacions fent pa sense sentimentalisme, però amb saviesa, que t'expliquen la manera de viure del passat recepta a recepta. Com diria Ali G, RESPECT!

Cócs i farinàs que reaprofitaven ingredients, i que ara que nadem a l'abundància corren camí de desaparèixer o de convertir-se en falses delikatessen. Ens deixaríem també la generositat amb la que ens van deixar ficar el nas al seu obrador, potinejar-ho tot, fer el kamacu (jo em reconec com la "kamaca" arquetípica), tastar les seves especialitats, i encara, demanar-los pa per emportar.

Ens deixaríem que era la setmana dels arrossos a Vinarós, una vila que no és com l'esperava (València no és mai com una l'espera), i que vam menjar com a bacons -bacons il·lustrats i gourmets, això sí-, gaudint de tres perles com l'arròs amb ortiga de mar, el de carxofa i popet, i el negre. I de tellines, gambes, llagostins, sípies...

Ens deixaríem que va ser un dia optimista, com la cançó que he posat de fons al vídeo (senyors de Manel, si em diuen on cal enviar-los directament els royalties per haver emprat aquesta cançó, ho faré encantada, però sense passar per la SGAE. Que sóc la primera que creu en la propietat intel·lectual, però no aprovo els proxenetes.) Un vídeo, que, com el dia, és excepcional. M'ha costat un niu pujar-lo i després he descobert que hi havia deixat falta d'ortografia ("Vinarós" amb accent tancat), així que considerem-lo un experiment únic per a celebrar un dia tan especial. Un d'aquells que et fan pensar que de vegades ens en sortim.

Cuinar, acte anarquista?

2009-11-22T16:33:00.002+01:00

Una altra cita curiosona que m'he trobat buscant documentació per la novel·la, provinent d'un dels pares de l'anarquisme (la trama que estic escrivint passa a la Barcelona inflamada de finals del XIX, recordo):

"Sabemos muy bien las economías de trabajo y combustible realizadas por la humanidad renunciando al molino a brazo y luego al horno en que antaño cocía cada uno su pan. Comprendemos que sería más económico hacer caldo para cien familias a la vez, en lugar de encender cien hornillos distintos. También sabemos que hay mil maneras de preparar las patatas, pero que éstas no serían peores porque se cociesen en una sola marmita para cien familias a la vez. Comprendemos que consistiendo la variedad de la cocina sobre todo en el carácter individual del sazonamiento por cada mujer de su casa, la cocción en común de un quintal de patatas no impediría que cada una las sazonase a su modo. Y sabemos que con caldo de carne se pueden hacer cien sopas diferentes, para satisfacer cien gustos personales.

Sabemos todo esto, y sin embargo, afirmamos que nadie tiene derecho a forzar a la mujer de su casa a tomar cocidas ya las patatas en el depósito municipal, si prefiere cocerlas ella en su marmita, en su hogar. Y sobre todo, queremos que cada uno pueda consumir su alimento como le plazca, en el seno de la amistad, o en el restaurante si lo prefiere. Ciertamente que surgirán grandes cocinas en vez de los restaurantes donde hoy se envenena a la gente. La parisiense está acostumbrada ya a comprar caldo en la carnicería para hacer una sopa a su gusto; y el ama de casa en Londres sabe que puede hacer asar la carne y hasta el ave con patatas en la tahona por pocos cuartos, economizando así tiempo y carbón."

La conquesta del pa - Piotr Kropotkin

Conclusió: que colectivitzar sí, però cada qual cuini com vulgui, i que no ens toquin el brou de la mama. Que amb algunes coses no s'hi juga, faltaria més!

P.S. Ahir vaig ser a Vinaròs provant arrossos, farinaes i cócs amb els nens gastroblocaires. M'ho vaig passar bomba (Orsini). Ho escric i pujo les fotos quan tingui una horeta lliure.

Arqueologia gastronòmica

2009-11-17T11:56:00.004+01:00

Foto de la Fundació Shackleton. Hi havia whisky en els trineus que arrosseguen?

La meva neboda, arqueòloga, sempre em comenta que una de les àrees més interessants de la seva feina és descobrir què menjaven (i perquè ho menjaven) els nostres avantpassats. Una altra de les seves reflexions és que un dels terrenys en major creixement d'aquesta disciplina és l'arqueologia industrial, és a dir, aquella que enfoca temps més recents i redescobreix restes del passat material/empresarial dels segles XIX i XX.

Avui El Periódico li dóna la raó explicant la nova expedició neozelandesa que s'encamina a l'Antàrtida per trobar dues caixes de whisky de la marca Mackinlay que l'explorador Ernest Shackleton va deixar-hi enterrades durant la seva exploració del Pol Sud de 1907. Els arqueòlegs només en podran recuperar unes quantes ampolles, perquè els tractats internacionals obliguen a deixar-ne una part important al mateix lloc on ara reposa.

Per la seva banda, les destil·leries Whyte & Mackay, que ara són propietaris de la marca -la qual ja no es fabrica- han corregut a declarar el seu interés a fer-se amb alguna mostra del licor, per tal de ressuscitar-lo. No sé a vosaltres, però a mi em provoca una estranya sensació de melanconia imaginar els exploradors de fa un segle carretejant ampolles de whisky que, vull pensar, devien disfrutar amb força gel.

Sobre les receptes

2009-11-16T20:31:00.000+01:00

Il·lustració: Tots els drets reservats de The New Yorker

Si llegiu anglès, no us perdeu la sensacional meditació de l'Adam Gopnik al New Yorker sobre com han canviat els llibres de cuina, sobre com les receptes ensenyen i no ensenyen a cuinar, sobre què diuen aquests manuals respecte a la nostra cultura. La podeu llegir lliurement clicant aquí.

Julie and Julia, reloaded

2009-11-14T15:09:00.009+01:00

Fa un parell d'anys vaig ressenyar un llibre que havia comprat a Estats Units, Julie and Julia. Com que la peli del mateix nom s'acaba d'estrenar entre nosaltres, a aquestes alçades deveu saber ja que és la història d'una bloguera de Queens, la Julie Powell, qui, atrapada en una feina que no li agradava, i a falta d'aspiracions majors, va decidir cuinar-se del principi a la fi el Mastering the art of French cooking, el llibre totèmic a través del qual Julia Child (una ex espia, alta com un Sant Pau, i enamorada de la cuina francesa) va ensenyar a cuinar als Estats Units de la postguerra. La història de la Child es barreja amb la de la Powell, i anem saltant d'una a l'altra durant tot el film.

He de dir que no anava amb la millor predisposició a veure la peli. Pertanyo al club d'antifans de la Meryl Streep (Julia Child), a qui sovint he tingut ganes d'estrangular amb les meves mans nues fins que deixi de sobreactuar, imitar accents, posar els ulls en blanc i moure's d'un costat a l'altre com un arbre sacsejat pel vent. Aquí, bé, està en la seva línea, tot i que si mireu vídeos antics de la Julia Child, li clava la veu. Diguéssim que està tan moderada com ho pugui estar.

Quant a la Julie Powell, m'havia semblat una narcissista i una indiscreta, que ho passava tot pel filtre de la seva crítica per a tenir opinions cruels sobre el món. Que hi ha altres blogs escrits en clau personal (el primer que em vé al cap és Orangette) amb revelacions molt privades, però que no produeixen aquesta avergonyidora sensació d'estar davant l'exhibicionisme alié. I en canvi, d'alguna manera estranya, la peli m'ha agradat. I m'ha agradat perquè sense pretendre ser altra cosa que una comèdia romàntica, fa venir moltes ganes de cuinar. Les cuines franceses de Julia Child, els restaurants on menja amb el seu marit, els mercats on compra, tot és una barreja entre Amélie i Ratatouille que et fa venir ganes de cridar Oh la la! i treure del fons del armari el Le Creuset made in Ikea per a fer bouef bourguignon abillada amb una boina i un collaret de perles. Això sí, voldria que com a la peli la meva cuina i els plats es netegessin sempre màgicament.

I, contra el que sol passar habitualment, la traslació al cinema del llibre fa que la Julia Powell es torni algú més interessant i real. Reconec la pujada d'adrenalina que li produeixen els primers comentaris de desconeguts al blog, la frustració que suposa currar-se un àpat per algú que al darrer minut decideix que no vé a sopar, les dificultats reals que un es troba. A mig escriure aquesta entrada se me'n ha anat el llum, i he hagut de reservar pel sopar la sopa de tomàquet que estava fent (no minipimer, no sopa). Però són aquests petits accidents, que la peli reflexa bé, el que fan tan apassionant escriure, cuinar, i servir-ho tot barrejat en el plat improbable que és un blog. I amb això, amics, si que m'hi puc identificar.

Bellesa micològica

2009-11-11T14:27:00.000+01:00

Cap caçador estètic de bolets hauria de deixar passar aquest post de Bibliodissey. Són imatges del tractat Histoire Naturelle des Champignons Comestibles et Venenaux, del 1881, disponible complet a la web de la Biblioteca Nacional de França.

L'Ostalgie passa per l'estòmac

2009-11-10T14:09:00.016+01:00

El Konnopke Imbiss, el millor lloc per a menjar currywurst, al 1983.
Era (i és) un dels orgulls de Berlin Est.

Potser el testimoni más il·lustratiu que us poc donar sobre la meva inconstància de caràcter és que quan vaig començar a aprendre alemany encara hi havia mur, a Berlin. És a dir, que fa més de vint anys que m'hi barallo.

Dissabte, veient a l'Informe Semanal el reportatge sobre la caiguda del mur, vaig constatar aquesta realitat. Tots tenim les imatges al cap. Aquella nit, nosaltres vam trucar als nostres amics alemanys, els Hitzhuber, que no sabien dir-nos res més que "increíble, increíble" (bé, en realitat el que deien era "unglaublich, unglaublich"). Ells, com mig pais, tenien família a l'altra costat del mur i no se'n sabien avenir. Els coneixíem feia uns quants estius. Quan arribaven a Platja d'Aro, on érem veïns, sempre conduien un Mercedes nou i ens portaven caramels Haribo i xocolates Ritter. Vestien sandàlies amb mitjons, i per Nadal ens enviaven enormes caixes de Lebkuchen i Domino Steine, dolços de massapà tan empalagosos com característics, a canvi dels quals nosaltres els féiem arribar torrons. I, quan algun estiu jo els vaig visitar, em van ensenyar que el carabassó cru podia formar part de les amanides, que els alemanys no conceben una reunió familiar sense munts i munts de pastissos fet a casa (pastissos que sovint tenen un punt àcid gràcies a la seva afició a les fruites boscanes) i que els alemanys de l'Est tenien grans dificultats per aconseguir alguns productes semiexòtics, com els platans, però que ni molt menys passaven gana.

Sóc germanòfila de pro, i el 2002 me'n vaig anar a estudiar alemany un mes a Berlin. Berlin és l'alfa i l'omega d'Alemània, la ciutat que resumeix totalment la dramàtica història del pais i, al mateix temps, un pais propi en sí mateix que no té res a veure amb la resta de regions. A Berlin els panets no és diuen "Brötchen", s'anomenen "Schrippe" i te'ls menges amb el currywurst més castís del món, i te'l fas baixar amb una Berliner Weisse, o et prens els kebabs més autèntics a l'Oest d'Istambul. Allà em vaig familiaritzar amb un concepte, aleshores emergent, que era l' Ostalgie: la nostàlgia per l'Est. Parafrassejant Vàzquez Montalbán, vindria a ser quelcom com "Contra Honecker vivíamos mejor".

Vaig conéixer persones que havien nascut sota l'antiga dictadura comunista, ara felices i pròsperes, que eren capaces de recordar com en la seva adol·lescència no a totes les cases hi havia telefon, i que els era gairebé obligatori formar part de la FDJ, l'organització juvenil uniformada de camisa blava, i que tothom se sentia observat, i poc modern, i lleig.

I encara i així, trobaven que la reunificació els havia robat la seva història sentimental. Quan aquesta es va produïr, moltes marques d'aliments i usos i maneres de fer van desaparèixer. El mode de vida de la RFA ho va aplanar tot i se'n va endur per endavant moltes marques que no van poder enfrontar-se a les exigències del capitalisme. Si heu vist Good bye Lenin (la peli ostàlgica per excel·lència), recordareu l'odissea del protagonista per trobar els Spreewaldgürken, els cogombres que a sa mare li agradaven. Però amb la perspectiva dels anys, algunes -poques- d'aquestes marques han conseguit refer-se i tornar a conquerir els cors dels alemanys.

Un cas de marca que no ha jugat la carta de l'Ostalgie per tornar a vendre és la del vi Rottkäpchen ("Caputxeta vermella", pel seu característic envàs). Durant la RDA aquesta firma, nacionalitzada, va ser la única que va seguir produïnt espumòs. El 1993, després d'un breu periode de caiguda de les vendes, la Rottkäpchen va comprar la Mumm, la marca del espumòs més conegut de l'antic sector Occidental. Tota una bufetada al cosí ricatxo de l'Oest.

Altres han apostat per reformular-se en denominació d'origen. Els cogombres de la peli ara en són una. Com a dada curiosa, les dificultats del film són totalment de pega, perquè no es van deixar de comercialitzar mai (tot i que no és inconcebible pensar que fossin difícils de trobar durant una temporada).

I, com no podia ser d'altra manera, també n'hi ha que han tirat per exprimir la mamella de la nostàlgia. A les botigues alemanyes reneix la Vita-cola, la marca del Est, que en algun Land segueix superant la coca cola en vendes. L'altra gran marca de cola de la RDA, la Club Cola, s'ha vestit de modernitat, però aposta per mantenir el sabor original, perdut amb la bancarrota i la mort dels fundadors de la marca, poc després de la reunificació.

Si la pàtria de cada persona és la infantesa, i la memòria rau en l'estòmac, no és d'estranyar que els antics alemanys de l'Est ara intentin preservar el record en marques, receptaris i fòrums. Perquè potser no tots els temps passats eren millors, però tots érem vint anys més joves.

_________________
Bonus track: Aquesta no és una recomanació gastronòmica, però si voleu passar una bona estona, us suggereixo que cerqueu algun dels llibres traduïts de Thomas Brussig, un autor que va néixer a l'ex RDA i que ha sigut capaç de retratar-la amb una ironia i un realisme impagables. Al link que hi ha sobre el seu nom trobareu un article que ha publicat recentment a El País. Però per desgràcia, la seva obra sobre la caiguda del mur, l'esplendorosa, magnificent, divertidíssima i desoladora Wie es leuchtet, és inèdita entre nosaltres.