Baixa gastronomia

Sopa de tomàquet, llenties i llimona: tonta, però està bona.

2013-05-04T14:57:00.000+02:00

Això de l'amor és una cosa ben estranya. T'agafa i no s'hi valen racionalitzacions.

A mi m'acaba d'enganxar, fins al moll de l'os, i crec que de per vida, per aquesta sopa d'avui.

Una sopa que no és particularment exòtica, que no es fa amb ingredients ni tècniques complicades, i que tira de llaunes i coses que es poden guardar al rebost.

Però (i detesto justificar-me en les meves passions) me'n sedueix justament la seva sencillesa, que atipa moltíssim a canvi de poquíssimes calories (segons el llibre d'on la vaig treure, té unes ridícules 121 calories per racció), i sobre tot -sí, així sóc de superficial - que la condemnada està molt, però que molt bona.

Aquesta setmana ens hem vist ja uns quants cops, i crec que tindrem una llarga, llarga relació. Sopafílica que és una.

Sopa de tomàquet, llenties i llimona

Ingredients (per a quatre raccions ben potents).

1 cullerada d'oli d'oliva (verge extra, és clar)
1 ceba gran
1 gra d'all
150 grams de llenties vermelles (les vaig comprar al Veritas, però m'aposto qualsevol cosa a que amb llenties normals també es pot fer, ajustant el temps de cocció).
500 ml de brou de verdures
1 llauna de 480 g de tomàquets
2 culleradetes de pasta de tomàquet concentrada
2 culleradetes de farigola seca
El suc de mitja llimona
Un polsim de sal

Pica la ceba i l'all. Escalfa l'oli en una cassola i fregeix all i ceba, amb un polsim de sal, durant uns cinc minuts, fins que tots dos siguin transparents, a veure quantes oracions puc encadenar a base de comes. Renta les llenties dins d'un colador i afegeix-les a la ceba. Remena, i aboca-hi el brou. Deixa-ho coure a foc viu deu minuts. Obre la llauna de tomàquet i talla'n el contingut una mica a saco. Tira'l a la cassola, amb el concentrat de tomàquet i la farigola. Deixa-ho fer xup xup mitja horeta o fins que les llenties estiguin cuites. Barreja-hi el suc de llimona i ja està (a part del gust, és una sopa sana, saníssima que farà que els vostres dietistes us posin un altaret a les seves consultes).

Justin sólo hay uno

2013-04-12T08:15:00.001+02:00

...i és el Timberlake. Molt fan del seu sketch de tofu rapero al Saturday Night Life

La plaga que va incendiar la Rosa de Foc

2013-04-05T09:30:00.000+02:00

Bona part del proletariat urbà que participà a la Setmana Tràgica eren nouvinguts del camp

Resa la teoria del caos que una huracà pot començar pel batre de les ales d’una papallona a l’altra banda del món. A Catalunya, una veritable revolució va esdevenir-se per causa d’un casi microscòpic insecte. La vinya era, durant el segle XIX, un dels motors de l’economia catalana. Tot semblava anar bé: encara que els vins catalans no tenien tanta anomenada com els francesos –i, no ens enganyem, en aquella època tot indica que no en tenien encara la mateixa qualitat-, la indústria vinícola prosperava. No era la principal font d’ingressos del país –les manufactures de cotó i llana per a les colònies cubanes tenien força pes- però Déu n’hi do: la dècada de 1870, es deslligava una veritable “Febre d’or”, de la que en parlaria Narcís Oller a la seva novel·la del mateix títol, i que estaria marcada per una forta especulació borsària. I aquesta febre es devia en bona part a la mala fortuna dels agricultors francesos. L’any 1860, a bord d’un vaixell anglès, havien arribat uns quants ceps americans infectats amb aquest petit insecte.

La fil·loxera, pulint-se els vins, en una vinyeta de l'època.

A les varietats americanes del raïm sembla que la fil·loxera amb prou feines les afecta, però quan el paràsit es va instal·lar al Vell Continent, de seguida va començar a destruïr les arrels de les vinyes franceses. El 1863 se la detecta per primer cop a Pujaut, a França, prop d’on s’havien plantat aquells primers ceps americans, i de seguida es propaga com la plaga que és. A França, s’estima que el 45% de les vinyes van quedar destruïdes, i els exportadors espanyols van aprofitar el mercat que quedava obert per expandir-se. Durant uns anys, allò va ser la bomba: El vi català se servia a les fondes de tota Europa. Explica un article de La Vanguardia del 5 febrer de 1881 que només de 1879 a 1880 les exportacions es van doblar. L’historiador Raymond Carr relata en el seu manual España 1808-1975 que entre 1888 i 1892 sortien del port de Tarragona trenta vaixells de vapor carregats de vi cada mes dirigit als ports francesos. Pel que sembla, la fil·loxera era un motiu de bromes, perquè sabem que el mateix any 1881 es va representar al Teatre Odeon del carrer Hospital una obra humorística anomenada “Triquinosis y filoxeras”. La triquinosi, no cal afegir més, és un paràsit de la ramaderia porcina.

La Ciutat Cremada. Les reunions anarquistes, una superjuerga flamenca.

Amb tanta bonança, és natural que les indústries barcelonines es veiessin afavorides, i per tota la ciutat van començar a sorgir fàbriques de diferentes menes pels voltants del port (per abastir-se del carbó que venia de fora), i les aleshores localitats veïnes de Sants i Sant Martí de Provençals. El tren començava a comunicar la ciutat amb la resta del territori i ajudava a que arribessin encara més treballadors que abandonaven el camp per guanyar-se les garrofes. La prosperitat semblava haver de durar sempre, però com va passar cent vint anys després amb la bombolla immobiliària, tot plegat tenia molt de miratge.

Zamenhof, creador de l'Esperanto i enaltidor del vegetarianisme barceloní

Les condicions de vida dels obrers barcelonins eren francament tristes, i la gana i les malalties no eren un succés excepcional. La distribució massiva d'aliments requereix l'aparició d'espais on vendre'ls i aprofitant les desamortitzacions d'immobles de l'esglèsia a meitat de segle comencen a brotar mercats coberts al centre de la ciutat, estructures aparentment lleugeres basades en les vigues d'acer i ferro, d'aspecte clarament industrial. Però un règim laboral autoritari, un escàs accés a la vivenda (en estar inconclós el pla Cerdà, molts pisos eren encara en zones insalubres i atestades), i una sanitat i una educació en mans del clergat i al caprici de la caritat, no era la millor garantia de pau social. A Barcelona arribaven les noves idees d’anarquistes i comunistes, sovint barrejades amb les d’altres grups, com els espiritistes, els massons, els esperantistes o els vegetarians. Al principi, el vegetarianisme serà casi un moviment marginal, vinclat al anarquisme, que el farà seu fins al punt que activistes francesos dispararan contra toreros que anaven a fer una corrida a prop de París. Al 1903 es crea a Madrid i Barcelona la Sociedad Vegetariana, adscrita a la Unió Federal Vegetariana, una societat internacional creada a Xicago que defensava el vegetarianisme des de valors anarquistes. L’historiador Eduard Masjuan afirma que per a l’esquerra naturista de l’època la carn i l’alcohol no eren més que productes de l’estat capitalista que enverinaven la salut i la vida proletària.

"La Farigola "era el hitasso dels banquets vegetarians a Barcelona (surt esmentada en vàries notícies)

Però el 1908 el vegetarianisme ja havia guanyat prou respectabilitat entre la burgesia com per a que es fundés la Lliga Vegetariana de Catalunya, i per a que els seus creadors ho celebressin amb un banquet al Hotel Mundial Palace (hotel que, per cert, ja oferia cada dissabte un menú vegetarià). Aquesta és l’escena, tal i com la narrava La Vanguardia:

Conforme estaba anunciado, ayer a la una de la tarde celebróse, en el restaurant Mundial Palace el banquete Vegetariano organizado en conmemoración de la funda- ción de la «Lliga Vegetariana de Catalunya». Los comensales fueron unos 250, entre los cuales reinó mucha animación y entusiasmo. La presidencia estuvo ocupada por los señores Martí Dalmau y doctores Falp y Monteys. El menú servido fue el siguiente:

- Éntreteniments Brahma.

- Arros Pitágoras

- Empanadas Esaú [Nota: Si tingués una màquina del temps m’apostaria alguna cosa que estaven farcides de llenties. I guanyaria.]

- Faves á la gran Cartuixa.

- Fruita Tolstoi.

- Encián Lahmann.

-Pa Kneip, bescuyt gelat, fruites, formatges, pastes y malte.

Como puede verse, no hubo un solo plato de carne ni de pescado. El vino quedó también suprimido por completo, sirviéndose únicamente al final una copita de zumo de uva; es decir vino sin alcohol. Entre los comensales había bastantes señoras. Al llegar a los postres brindaron por la prosperidad de la «Lliga Vegetariana de Catalunya» y por el desarrollo y propagación del sistema vegetariano los señores Martí Dalmau, Falp, Monteys, Galí (en representación del alcalde), Pallejá, Puig y Galcerán y Perelló y Ortega. Todos ellos expusieron las ventajas del sistema vegetariano para conservar la salud, evitar una porción de enfermedades y hacer largos años de vida. Los oradores fueron aplaudidos por los demás comensales. Terminado el banquete, la señorita Carmen Sampsó cantó, acompañada de piano,“La Farigola” y algunas otras piezas que fueron muy celebradas por los concurrentes, tanto por el buen gusto con que fueron ejecutadas, como por la afiligranada y potente voz de la señorita Sampsó, que fue muy felicitada. El acto se dio por terminado a las cuatro y media de la tarde.

Hi ha dues coses molt interessants en aquesta notícia, més enllà de la festa en sí. Una, la ubicació de la mateixa al diari. Està a primera plana, molt a prop d’un anunci que resa:

Unos guisos sosos y sin gusto, platos sin sabor y salsas estropeadas se transforman al momento en cosas exquisitas si se les añade solamente un poco del Verdadero EXTRACTO de CARNE LIEBIG. NOTA. — Desconfiad sobre todo de las imitaciones y de las substituciones y exigid sobre las etiquetas de los tarros la firma J. V. LIEBIG, en tinta azul.

L’anunci no és interessant només pel contrapunt irònic que suposa a la notícia, sinó perquè de fet ens explica molt bé l’evolució que havien fet ja les cuines a finals del segle XIX. La revolució industrial també havia arribat a l’alimentació, i els menjars semipreparats, destinats a fer més fàcil i eficient la cuina a la llar s’estaven convertint en un gran boom, que eclosionarà definitivament després de la Primera Guerra Mundial, però que ja s’havia convertit en un negoci força interessant durant la segona meitat del segle XIX, i que rebia força atenció en les Exposicions Universals que se succeïen arreu del món. Naturalment, el marketing no es quedava enrera i les pàgines dels diaris, mitjançant les noves tecnologies que permetien la reproducció d’imatges, començaven a omplir-se d’anuncis de menjar, a més dels d’establiments, presents a la premsa des dels seus inicis. No és cap tonteria la nota al final de l’anunci, que avisa contra els imitadors, perquè la llei de patents del moment no era ben bé el que és ara i eren freqüents les adulteracions i les substitucions poc sensates a les receptes.

La Farinera del Clot. La industrialització també es produí en l'àmbit alimentari.
Imatge del fantàstic blog de patrimoni industrial Sudor, vapor y lágrimas.

El segon punt important de la notícia sobre el banquet vegetarià és la menció del pa Kneip. Aquest pa rep el nom del metge alemany Sebastian Kneipp, un dels ideòlegs de la medicina naturista europea i que va crear una línea de productes que a Catalunya es distribuïen a través del Depósito General de Productos Vegetarianos, una botiga que hi havia al Carrer del Call números 20 i 22. La botiga, que venia productes dietètics, va ser creada per un dels pacients del doctor Kneipp, i que va començar una nissaga dedicada a aquest tipus d’aliments. Es tractava de Jaume Santiveri, i el seu nom és encara sinònim de menjar naturista.

Però ens en hem anat del vi al pa, i cal que hi tornem. Com dèiem, la fil·loxera va provocar una important bonança econòmica, però quan va començar a afectar les vinyes catalanes, molts propietaris de terres van rescindir els contractes dels seus arrendataris, que de la nit al dia es van quedar literalment sense res. Del camp català van començar a arribar més i més pagesos a Barcelona, sovint amb pocs mitjans per subsistir. Algunes comarques, com la Conca de Barberà, van quedar pràcticament despoblades, i els camperols, sense cap futur allà, se’n van anar cap a la gran ciutat a fer-se un futur, amargats per l’extrema pobresa del camp arrassat per la plaga. Un d’ells, emigrat de Montblanc a principis del segle XX, es referia a la vila que havia deixat enrera com “aquell poblot del que em van fotre fora.” Es deia Josep Ollé Carreras, i era el meu avi.

"Mira, mama, sense llei de Godwin ni postureo" (un post sobre Jägermeister, nazis i modernisclis)

2013-03-26T09:22:00.000+01:00

Qualsevol que hagi posat els peus en un bar del Raval o de Gràcia o al Sonar o al Primavera Sound podria imaginar que un post sobre el Jägermeister que inclogui en el seu títol les paraules "nazi" i "moderniscli" anirà cap al camí de la gastrodenúncia bronques, una mica a l'estil del que vaig escriure en el seu moment sobre els cupcakes. Seria fàcil -hi ha fins i tot un grup a Facebook per a "víctimes" del Jägermeister- perquè aquest licor de 56 herbes, que conté un 35% d'alcohol, és ubicu i s'ha convertit en sinònim de xupitos arriscats i combinats satànics que condueixen a ressacots dantescos. El cas és que el producte té una història prou interessant, sobre tot pel que fa a les seves estratègies de marketing i comercials, que potser mereix un tractament més seriós que tot plegat.

La història, el logo i el nom

Cartell del bar Raval

Jägermeister és un esperit de les destileries Mast, de Wolfenbüttel, a la Baixa Saxònia, una empresa que va començar com a comerç de vins i licors l'any 1878 i va passar més tard a ser fàbrica de vinagres. La marca, creada el 1934 i comercialitzada el 1935, rep el nom de Jägermeister, que en alemany seria "cap de caçadors", en referència a la tradició ginecètica de la zona, i d'altres fets històrics que ara mateix explicaré. Però dir abans que, per aquesta afició a la caça, les ampolles de la marca porten la imatge del cèrvol de Sant Humbert, en referència al miracle que va convertir al noble merovingi Hubert de Lieja en un piadós cristià quan, estant de caça, va veure una creu iluminada entre les banyes d'un cèrvol. Aquesta llegenda és també la que dóna peu al poema de Oskar von Riesenstahl que hi ha a les ampolles:

Das ist des Jägers Ehrenschild,

daß er beschützt und hegt sein Wild,

weidmännisch jagt, wie sich's gehört,

den Schöpfer im Geschöpfe ehrt.

"És l'escut d'armes del caçador

protegir i preservar la seva presa

caçar caballerosament, com ha de ser,

i honrar al creador en les seves criatures"

No se'n sap gran cosa dels inicis de l'empresa perquè segons afirma la família Mast, bona part dels seus arxius es van destruir, molt convenientment, durant la Segona Guerra mundial.

Episodis "oblidats" del Jägermeister

Göring, de caça

I si dic convenientment no és per atzar: Segons explica aquest article del diari berlinès Der Tagesspiegel (en traducció pirata a l'anglès aquí) Wolfenbüttel va ser el primer lloc fora de Bavària on es va establir, el 1922, una seu local del partit Nazi. Quan la beguda entra al mercat, Curt Mast, fill del fundador i aleshores cap de l'empresa, era militant del partit de dretes DVP (Deutsche Volkspartei), que en fer-se els nazis amb el poder el 1933, desapareix amb la resta de partits. És aleshores quan Curt Mast es fa membre del partit Nazi, on restarà fins 1934, presumiblement per dedicar-se en cos i ànima a la nova beguda. Els temps, per a l'economia alemanya, no són bons, i tot i que quan Mast s'adreça a l'oficina de patents en primera opció registra el nom d'Hubertusbitter, el canvia després a Jägermeister, cap de caçadors, que era el títol oficial que segons les lleis de caça del Reich assumia el cap de caçadors i guardes forestals de l'estat, un tal Hermann Göring, no altre que la ma dreta de Hitler. La família Mast sempre ha defensat que el propi Göring no veia amb bons ulls l'us comercial de la marca, i que Wolfenbüttel es el cor de la zona amb més solera de caçadors a Alemània. Però el fet és que a l'exèrcit alemany es coneixia el Jägermeister com "el licor de Göring", i que, en qualsevol cas, la connexió va ser profitosa pels Mast, perquè el negoci es va tornar molt boiant.

El Jägermeister, metàfora de la RFA?

La guerra SPOILER la van perdre els alemanys. Curt Mast va ser obligat a passar pel procès anomenat desnazificació, que és amb el que es van "reciclar" els membres del Partit Nazi que no tenien delictes de sang. L'any 1952 va passar la direcció de l'empresa al seu nebot Günter, que marcaria una manera de fer molt diferent i agresiva, fonamentada en les tècniques més modernes de la publicitat. Una de les primeres coses que se li van acudir per donar visibilitat a la marca va ser, l'any 1970, ser pioners en introduïr-ne el logo a les samarretes dels equips de futbol. Günter se n'havia adonat durant els anys seixanta que la caça ja no era un esport popular a Alemània, mentre que la pilota guanyava adeptes. Per aquesta raó, va involucrar-se al Eintracht de Braunschweig, un equip pel que va comprar uns quants jugadors, i al que fins i tot va voler canviar el nom de Jägermeister de Braunschweig. El Bundestag s'hi va oposar, però el tema va generar un debat en tot el país va fer encara més coneguda la marca.
Günter Mast va inventar també una de les campanyes més importants en tota la història de la publicitat a Alemània, la de "Ich trinke Jägermeister weil..." ("Bec Jägermeister perquè...), que amb més de 3000 fotos i eslògans -supervisats pel propi Mast- mostrava gent del carrer bevent-ne el licor. Podeu veure'n una bona col·lecció en aquest blog.

Günter Mast

El talent de Mast no va deixar de percebre la enorme oportunitat comercial que suposava la Reunificació. Al matí següent de la caiguda del Mur de Berlín, l'empresari se'n va anar a un dels passos fronterers i es va posar a repartir bosses amb tres ampolletes de mostra de Jägermeister als ciutadans de la RDA que passaven cap a l'Oest. En cada una de les bosses, en una de les ampolles, enganxat amb una goma elàstica, havia un bitllet de 20 marcs. Al 1990 Jägermeister ja s'havia engolit tota la competència arribada de l'altre costat, i durant una temporada, Mast va ser fins i tot l'executiu millor pagat de tot el país. I aquí no va acabar la seva tasca: caigut el mur, lideraria l'expansió internacional de la firma.

El millor truc que va fer mai el diable...

...com deien a "Sospitosos habituals", va ser fer-nos creure que no havia existit mai. Perquè, com es va transformar un licor que, al capdavall tenia una imatge més aviat rància, com de iaio, i un gust no gaire diferent al de la ratafia arquetípica, en icona del hipsterisme? Amb una estratègia que començaria a Estats Units. Mast, ment preclara, va veure que aquell era el següent mercat que s'havia de treballar, i ho va fer amb dues tàctiques. La primera va ser el patrocini de grans events musicals. L'altra, la creació de les "Jagerettes", noies de bon veure vestides amb poca roba que que es passejaven per concerts i festivals oferint xupitos del licor. Allò va ser tot un èxit, i la fòrmula, a principis de la dècada dels 2000, ja havia quallat i començava a funcionar també a Europa. De fet, el timing va ser perfecte: el primer cop que jo vaig anar a Berlin, al 2002, tot el país vivia una onada de nostàlgia setentera, simbolitzada en el retorn d'Adidas, en tot el fenòmen de l'Ostalgie, i en el Jägermeister. Berlin ascendia en aquell moment com a meca de la modernor, passant-li la ma per la cara a Londres. Els directors de la marca -Mast es va retirar el 1997 i va morir el 2011- van apostar per ampliar l'estratègia a un tercer pilar: internet, i les possibilitats que aquesta ofereix per adaptar-se als mercats locals. Un estudi sobre la seva estratègia de marketing (en alemany, em temo), assenyala que l'any passat se'n van prendre 87, 1 milions d'ampolles. Uns resultats que mereixien més que simplement invocar la llei de Godwin contra els seus fans.

Mitterrand, el gastrònom

2013-03-22T11:16:00.002+01:00

Avui torno a publicar a Gastronosfera, en ocasió de l'estrena de "La cocinera del presidente". La peli, que està molt bé i us farà venir gana, parla de la que va ser cuinera de François Mitterrand. De les anècdotes que hi surten (i d'alguna que no) podeu saber-ne més clicant aquí.

Dominació global mundial absoluta

2013-03-14T10:40:00.001+01:00

Seguint amb els meus plans de dolenta suprema de peli de James Bond, avui expandeixo els tentacles del meu imperi del mal periodístic a col·laborar amb el blog Gastronosfera, i ho faig explicant la presentació de la Ruta del Bacallà que es fa aquests dies en restaurants i comerços de Barcelona. Si ho voleu llegir, sou només a un clic.

Papejar (o "Què caram mengen 115 cardenals?")

2013-03-12T07:59:00.002+01:00

Foto de Reuters?

Doncs d'aquí no res comença un nou Conclave per discutir que succeeïx al Ratzinger, i tot i que ni m'acaba d'agradar ni m'acaba d'interessar el destí de l'esglèsia, he de reconèixer que les intrigues vaticanes em molen molt, potser com a fruit d'una educació en un cole de capellans pesats, o haver enganxat de petita massa vegades "Las sandalias del pescador" (o "Els Bòrgia", versió anys vuitanta) a la tele.

No sé quin pensador deia que el pitjor que havia fet l'Esglèsia per allunyar la gent d'ella era carregar-se la litúrgia amb el Concili Vaticà II, perquè els capellans passaven d'oficiar d'esquena a la parròquia, en un idioma estrany, i amb un ritual misteriós, a vestir amb un jersei amb cremallera i cantar "kumbaià" amb quatre hippies. No entraré en la discusió -jo sóc més d'aquella escola que diu que Déu és negra- però sí que em fascina tot el ritual de com es tria un nou Papa. Però entre les notícies que arriben de la trobada, a estricta porta tancada i amb inhibidors digitals per tal d'evitar filtracions, gairebé no se'n sap res de com s'organitzarà el tema del menjar, perquè també està sota secret.

Segons Sor Mary Ann Walsh, cap de comunicació de la Conferència Episcopal Estadounidenca (citada en aquest article) fins i tot hi ha pena d'excomunió per a qualsevol que comenti qui ha dit "passa'm la sal". I és que segons comentava mossén Michael Collins, autor de "The Vatican: Secrets and treasures of the Holy City" a la cadena FoxLatino "Les congregacions són rutinàries i avorrides. La feina de debó es fa a l'hora dels àpats, quan els cardenals es pregunten qui cuida els seus interessos". El que hi serveixen no deu ser el centre d'atenció quan un dels papables amb més punts, el cardenal Thimoty M. Dolan, de Nova Iork, va fer broma l'altre dia que intentaria passar de contraban una barreta de caramel perquè havia sentit que el menjar no era precisament "bocatto di cardinali".

Perquè dolent potser no ho sigui, però en conclaves d'altres temps sí havia estat escàs: El 1268, i en vista de que el conclave s'allargava ja 33 mesos, els habitants de Viterbo van restringir el menjar dels cardenals a pa i aigua. El Papa triat, Gregori X, per evitar-se la repetició del numeret a la seva mort, va decretar que els cardenals només rebrien un àpat al dia si la reunió durava més de tres dies, i només aigua, vi i pa, si s'estirava més de vuit. El menjar es feia entrar per una finestra, per tal d'evitar el contacte amb l'exterior. El vot de pobresa no ha estat mai el preferit del col·legi cardenalici, i aviat la norma es va aixecar. Tampoc es d'estranyar que els conclaves s'allarguessin tant perquè, segons afirma la Wikipedia citant un article del London Magazine, abans els cardenals se'l feien portar de les seves residències privades i calia examinar-los per a que no estessin enverinats. La pràctica continua després, tal i com testimonia aquesta descripició.

El cuiner renaixentista Bartolomeo Scappi -de qui ja vaig escriure en una ocasió- va ser el xef privat del papa Píus V. En la seva descripció del conclave que va triar Pau III afegeix que el menjar s'examinava per descartar que, apart de verins, entressin missatges amagats de l'exterior.

Què menjaran els cardenals a partir d'avui no se sap ben bé (o jo no ho he trobat enlloc). És de suposar que, en virtut de l'edat avançada de la majoria, hi haurà unes quantes dietes especials, baixes en sal i greix. Si el conclave s'allargués fins Divendres Sant, haurien de fer dijú i abstinència (de menjar carn) segons marquen les regles de l'esglèsia. Possiblement, però, d'aquí allà ja hi hagi hagut fumata blanca. Mentre, si us voleu entretenir llegint anècdotes sobre Papes i menjar, n'hi ha un bon recull de ben entretingudes aquí o al llibre d'Eva Celada Los secretos de cocina del Vaticano. I que sigui el que Déu vulgui.

Pasta contra rellotge

2013-03-11T16:16:00.001+01:00

No, aquest any no sóc una de les 20.000 inscrites a la Marató de Barcelona, que se celebra diumenge. Ni ho vaig ser l'any passat, tot i que m'agradaria pensar que tal vegada ho seré l'any vinent. O l'altre. Però tinc prous amics a la línea de sortida (i he tingut tantes fantasies amb el tema) com per tenir clar que aquesta setmana la pasta serà trending topic en moltes cuines de la ciutat. Segons l'entrenador José Antonio Castilla, de La Bolsa del Corredor, durant la setmana anterior a una cursa, cal evitar els carbohidrats durant els tres primers dies i incrementar-ne la ingesta els darrers quatre abans de la carrera. Els carbohidrats -que trobem a la pasta, l'arròs, el pa, les patates, són l'energia que en forma de glicògen queda en reserva al cos i que es crema durant els esforços de resistència.

Francament, jo no en sé gran cosa ni d'esforços, ni de resistència, però eh, sóc la Gebrselassie dels menjapastes. I també estic entrenada en preparar salses ràpides, així que aquí presento quatre de les receptes que he perpetrat en darrers anys, i que arriben a la taula a ritme de sprint (totes són per a única racció):

- Mutabal fulero. Punxa una esbergínia i cou-la al microones (si en tens, amb l'estoig de vapor) uns deu minuts, fins que quedi tova. Pela-la (intentant no cremar-te), i tritura-la al minipímer amb un iogur, comí, un all, un rajolí de suc de llima i, si en tens a ma, un parell de gotes de l'extracte de fum que venen a les botigues de menjar sudamericà amb el nom de "Sabor a leña". Una mica de pernil per allò de que no hi manqui la proteïna i quatre llavors de sèsam per a donar-hi un toc d'exotisme estil el Mutabal de la Mediterrànea sud.

- Llima i parmesà. Inspirada per una receta del blog Delicious days, aquesta preparació és tan senzilla com rallar i exprèmer una llima sobre un plat d'spaghetti acabat de coure i espolvorejar-lo amb parmesà i pebre coent.

- Amb textura. Mentre bulls la pasta, torra una pica de farina de galeta en una paella seca. Afegeix-hi una llauna de sardines esmicolada (les sardines, no la llauna), uns pinyons o ametlles i un rajolí de vinagre (sí, aquí el de Mòdena per un cop a la vida no està mal).

- A la normanda. Escalfa una mica de mantega en una paella i daura-hi uns daus de poma. Afegeixe-hi un gotet de sidra, una culleradeta de mostassa, i, al darrer moment, uns trossos de formatge cremós estil camembert.

Si voleu conèixer més receptes per entrenar, hi ha uns quants llibres -tot s'ha de dir, no sempre massa adaptats als gustos d'aquí- sobre cuina per corredors. Jo tinc a casa l'Athlete's palate, que figura que està creat per xefs corredors. També hi ha el difunt blog del meu admirat Mark Bittman per a la versió americana de la revista Runner's World, i el blog Entre fogones y zapatillas, entre molts altres recursos. Això sí; res com tirar de la fortalesa pròpia física i mental per acabar els 42 km.

The times they are-a-changin'

2013-03-05T20:42:00.002+01:00

Si seguiu Baixa Gastronomia a Facebook, us podeu saltar aquesta entrada, perquè ja deveu estar al corrent de les novetats. Els temps estan canviant, i ara, amb una colla de bons amics blocaires obsessionats pels mateixos temes, hem decidit fer un Power Rangers i unir-nos en quelcom més gros. Sota el paraigua de Cultura Gastro volem treballar per fer divulgació de la gastronomia. I ho farem a través d'un blog -avui he debutat jo amb una reflexió sobre el pas del temps, la cuina marsellesa i el bar Marsella- però també a través de moltes altres activitats, dins i fora d'internet.

Ens mou la vocació de sacsejar i explicar coses, però més que exposar-vos el nostre ideari, us convido a que li feu una ullada directament al nostre manifest.

Per cert, Baixa gastronomia no només no desapareix, sinó que cada cop és més viu, i jo tinc més ganes que mai d'emprendre més projectes en un camp que m'estimo, però on penso que, en molts sentits, hem arribat a un punt de ruptura. Per això em fa molta il·lusió aquest projecte, així com uns quants més dels quals espero informar-vos aviat.

Els temps canvien, i m'he agenciat una colla d'amics superherois (jo seria potser Rorschach?) una mica menys disfuncionals que els de Watchmen per ser-ne testimoni. A vosaltres us toca vigilar-nos.

Formatge fort. Molt fort.

2013-01-08T09:24:00.002+01:00

Regals de Nadal (4) Un any de menjar: Estiu, tardor i altre cop hivern

2013-01-03T22:35:00.000+01:00

Aquí acaba el capítol sobre l'any de menjar (per fi). Canvi de terç en propers posts!.

Foguera de Sant Joan a Barcelona, 1923. Mangada d'aquí.

1.3 Estiu

Ja ho vam avançar: Sant Joan és una festa ben arrelada a les tradicions més antigues, i la seva preparació principal, la coca, va nèixer rodona com el sol que en aquesta data, dia amunt o dia avall, arriba al seu màxim esplendor. De coques se’n mengen tot l’any i en tots els Països Catalans, però no sempre són dolces. La de Sant Joan, al Principat, tenia originalment el toc de la fruita confitada –sovint, pell de meló- i la flor de tarongina, i no anava acompanyada d’altra beguda que el cava. Com a molt, la varietat oscil·lava entre la clàssica de brioix, la de llardons i la de pasta de full. Però la modificació dels usos i costums ha anat fent guanyar espai a altres tipus de coques, algunes més reeixides que altres, amb ingredients com la fruita fresca –no ens enganyem, la confitada sovint queda al plat-, xocolata, crema o nata. I el cava es veu sobre tot substituït per la plaga del gintonic de disseny. I malgrat aquest caràcter tan tradicional de les coques, sabem que a la ciutat de Barcelona no arrelen fins 1860 (amb els bunyols passa el mateix: no se’n troben referències anteriors), doncs pel que sembla anaven més relacionades amb altres festes. Si haguessiu viscut a la barcelona de fa dos-cents anys, el vostre entreteniment per la revetlla hagués estat anar fins a la Plaça de Sant Pere de les Puelles, al desaparegut pou de Sant Gem, on es veu que hi havia una parada de venda de bescuits, anissos, xerops, licors, ametlles garrapinyades i altres llaminadures. Però de coques, no res. Avui en dia, no concebim Sant Joan sense elles, i la revetlla tampoc no seria la mateixa sense un bon sopar entre amics –que si es fa al carrer o a un terrat sol consistir en plats freds- per tirar unes quantes piules i encendre unes bengales. Encara persisteix el costum de celebrar la revetlla a la tarda, però ja és poc habitual –adés de perillòs, pel risc d’incendis- anar-la a festejar al camp. Explica Núria Bàguena al seu llibre “Cuinar i menjar a Barcelona. 1850-1900” que “durant la vigília de Sant Joan i la de Sant Pere se celebraven revetlles a molts indrets, com a l’esplanada del Passeig Nou o de Sant Joan, que era molt concorreguda. Al matí, tot just s’obria la porta de la muralla la gent solia a buscar berbena, una planta considerada màgica i benefectora que calia recollir aquell dia.” De la dèria per sortir de la ciutat dels barcelonins prometem parlar més endavant, però cal avançar que entre els plats tradicionals de la ciutat, la major part no es corresponen a l’estiu. La dieta dels senyors i els menestrals, de la que han derivat moltes tradicions, seguia el seu curs en localitats fora de Barcelona, i les classes treballadores, fins ben entrat el segle XX, bàsicament menjaven aliments barats i de temporada. El que sí compartien uns i altres era la passió per l’orxata, els granisats, els “mantecados” i els gelats. També en parlarem d’ells amb més profunditat.

1.4. Tardor

La tornada a la normalitat del setembre no acaba de ser mai tal, a Barcelona, perquè és justament quan es dóna la gran festa de la ciutat, la Mercé. Com hem explicat, Santa Eulàlia havia estat la patrona oficial fins que l’advocació mariana de la Mercé fue anomenada copatrona al segle XVII i patrona única a finals del XIX. És per això que diuen que plou durant sovint durant la Festa Major, perquè cauen les llàgrimes de Santa Eulàlia, que es lamenta d’haver perdut el lloc. La Mercé no ha dónat peu a cap menja especial, però sí que era habitual celebrar –igual que a tota la resta de localitats de Catalunya- la festa major amb un dinar especial. Alguns plats de festa propis de Barcelona, dels que en parlarem més, són l’arròs Parellada o els canelons.

L’Onze de Setembre, algunes pastisseries fan un dolç en forma d’escut, decorat amb crema cremada i gelea de maduixa. El pastís es va crear l’any 1977 i una comissió del Gremi de Pastisseria de Barcelona en va anar a oferir el primer a França, al president Josep Tarradellas, que encara hi era exilat. Cal dir que tampoc no es tracta d’una llepolia massa arrelada.

Una situació molt diferent és la dels panellets i les castanyes. Tot i que aquestes últimes han davallat una mica en vendes els darrers anys, fins no fa gaire la seva olor acre envaïa els carrers de la ciutat en quant el vent començava a bufar i les temperatures començaven a caure. A casi cada cantonada hi havia una castanyera –aquest solia un ofici tradicionalment femení- venent castanyes i moniatos, que s’ofertaven embolicats en paper de diari. L’any 2008 només en restaven 29 a tota la ciutat, i la major part d’elles tenia més de cinquanta anys. El cas és que la concessió de llicències noves és vista amb reticència per part del consistori, i es tracta d’un ofici dur, que implica passar tot l’hivern al carrer. A més, les castanyes –que solien consumir-se tradicionalment la vigilia de Tots Sants quan les famílies feien una vetlla per recordar els seus difunts- han anat perdent el favor popular, més inclinat a atipar-se tan sols dels panallets. I els aires de costums foranes, com el Halloween, han tret bona part de l’aire fúnebre i solemne a la castanyada per reconvertir-la en una farra més del calendari.

1.4 I hivern, altra vegada...

I així, passats Tots Sants, tornem a plantar-nos un cop mes al periode nadalenc. El tret de sortida del mateix era la fira de Santa Llúcia. Aquesta Santa era la patrona de tots els oficis que requereixen bona vist, i entre ells, del de les cosidores, motiu pel qual el seu dolç tradicional són les Tisores de Santa Llúcia, una peça de brioix en forma d’aquesta eina que va farcida de crema, nata o trufa. Avui, però, potser s’estilen més els calendaris d’advent d’origen centreeuropeu que tenen una figureta de xocolata per cada dia del mes de desembre. Però la nostra repassada és a les tradicions més arrelades de la ciutat quant a hàbits alimentaris. Acudim doncs a la veu del mestre de periodistes Eugeni Xammar que descrivia així en l’any 1939 els Nadals barcelonins: “ Els menestrals fidels a la tradició compren el gall viu a la fira del passeig de la Duana i el maten a casa. Si voleu un bon parell de capons, els trobareu - més ben dit, els podíeu trobar - a la fira d'aviram de la Rambla de Catalunya. A la Rambla antiga, entre Canaletes i Betlem, s'amunteguen les piles gegantines de melons de València. Els aparadors de pastisseries i magatzems de queviures sembla que han d'esclatar de tan curulls, cada vegada que un passavolant s'atura i esclafa la punta del nas contra el vidre entelat. Els carrers van plens d'homes carregats amb paneres sumptuoses, amb paquets de totes formes i dimensions, amb comestibles, vius o morts, terrestres o marítims, la major part dels quals van a parar a casa dels advocats i dels metges. A les cases de certs doctors en jurisprudència, la cuina, quan el Nadal s'acosta, es converteix en galliner, i més d'un cirurgià eminent constata, després de les festes, que en tot l'any que ve no es podrà acabar els cigars si els amics no l'ajuden a fumar-los. Els resultats concrets de tot aquest enrenou els trobem el dia de Nadal a l'hora de dinar. Cada ovella al seu corral. Tota la família al voltant de la taula parada. ¿Què menjarem? De primer l'escudella: sopa de macarrons o de galets, amb aquell brou que es pot tallar. Després la carn d'olla ... Sí, senyor, després la carn d'olla. I quina carn d'olla! No hi ha de faltar res: mitja gallina, carn de bou i de moltó, orella de porc, cansalada grassa i magra, botifarra blanca i negra, pilota, garró, patata, col, cigrons i api. Qui en sàpiga fer una de més complerta que aixequi el dit. I després de la carn d'olla, per a esperar el plat de caça i el rostit, farem passar un entrant de peix. Jo recomano els calamarsos farcits amb carn magra de porc, musclos i el fetge del gall, tot ben trinxat i barrejat. Les perdius amb col vindran al darrera i portaran el ventrell a un punt de saturació que aconsellarà una pausa ben mesurada i el temps de fumar mig cigarret de paper. Finalment es presentarà amb la solemnitat pròpia del cas el gall rostit, acabat de sortir de la greixonera, traient fum encara i regalimant de suc, sense cap, però amb bones cuixes i magnífiques ales - com la Victòria de Samotràcia -, majestuosament inflat per un farciment abundant i saborós de prunes, castanyes, salsitxes, olives i pinyons. Mentre un voluntari el talla, un altre destaparà el vi escumós, procurant que els taps facin soroll i, si és possible, que rebotin contra el sostre. Brindem ... Brindem. A partir d'aquest moment es produirà al voltant de la taula un cert xivarri que anirà creixent durant la consumació de les postres: torrons barcelonins, fins i de crema, comprats a Can Massana, torrons de mel i d'avellana d'Agramunt, torrons forans d'Alacant i de Xixona, ametlles i pinyons ensucrats, neules calentes amb perfum de llimona i amb perfum de vainilla. (...)”

La continuació natural del Nadal és el Sant Esteve de l’endemà. I aquí és on rau una de les grans aportacions de la cuina barcelonina a la gastronomia catalana en general: els canelons. Aquests farcells de pasta van arribar a la ciutat de la ma dels molts restauradors italians que hi van fer fortuna al segle XVII, i als que dedicarem una particular atenció. Però el seu principal llegat és el gust per la pasta dels catalans, i molt concretament els canelons, que suposen encara una de les fonts d’orgull més acreditades per a qualsevol cuiner del Principat.

Regals de Nadal (3) Un any de menjar: Primavera

2012-12-31T12:13:00.000+01:00

Seguimos para bingo... Crec que a aquest pas els regals de Nadal s'allargaran fins ben entrades les rebaixes ;-)

Primavera

Foto de la Cavalcada de Sant Medir procedent del blog Lo Carranquer

Una de les festes més estimades de Barcelona –tot i que desigualment, segons els barris- és Sant Medir. Igual que passa a la vigília de Reis, la diada se celebra en diverses cavalcades, que neixen de l’antiga vila de Gràcia, de Sant Gervasi o del barri de La Bordeta a Sants i que pugen en direcció de l’ermita de Sant Medir a Collserola. La llegenda entorn a Sant Medir ens explica una mica el desconegut passat agrícola de la ciutat. A Collserola, on ara hi ha boscos, hi va haver durant molt de temps camps de cultiu i vinyes. Es diu que l’any 303, un pagès que s’anomenava Medir estava sembrant faves als camps prop del seu mas quan va passar per allà el bisbe Sever, que fugia perseguit pels romans. El bisbe va dir que si els soldats preguntaven per ell no fes la imprudència de mentir. Quan Sever va marxar, les faves que cultivava Medir van florir miraculosament. Medir va fer cas del bisbe, i quan els soldats van passar els va contestar que el religiós havia passat per allà mentre plantava faves. Com que les plantes ja estaven totalment florides, els soldats van pensar que el pobre Medir els prenia el número, i el pagés va passar amb la seva mort a convertir-se en un dels primers exemples documentats del concepte “danys colaterals”. El culte a Sant Medir estava relativament oblidat quan la gastronomia va ser precisament la que el va rescatar. Hi ha diverses versions sobre com i per què es van organitzar les primeres romeries a l’ermita del sant –al terme municipal de Sant Cugat- però la més popular afirma que un forner i pastisser de l’aleshores vila de Gràcia, Josep Vidal i Granés, es va posar molt malalt, i va prometre que si se’n sortia aniria en peregrinació a l’ermita de Sant Medir (Josep Vidal havia passat part de la infantesa a Sant Cugat, on el seu pare era el forner del monestir). Per celebrar la seva recuperació, el 1830, i per tal de donar a conèixer millor la seva promesa, el forner va repartir caramels i dolços durant l’excursió. A la ruta anual s’hi va anar afegint cada cop més gent, i segons el Diari de Barcelona, l’any 1853 ja eren 300 els romers vinguts de tots els barris de Barcelona. L’any 1861 es funda la primera de les colles “oficials”, l’Antiga de Sant Medir. La festa de Gràcia i Sant Gervasi té lloc el 3 de març, mentre que a La Bordeta es fa una segona cavalcada entorn de l’esglèsia dedica al sant el diumenge posterior a aquesta data. A Gràcia, rememorant la fita i els orígens de la devoció mediriana les pastisseries venen tortells de massapà, similars als de Reis i Sant Antoni, que naturalment tenen la inevitable fava i la seva sorpresa, que en aquest cas pren la forma de figureta de fruita decorada amb uns ulls. Per cert, que està ben documentada la úbicació del forn de Josep Vidal i Granés: es trobava a Gran de Gràcia cantonada amb Sant Marc.

Març és també el mes en que se celebra Sant Josep, i per a aquesta festivitat, només hi ha unes postres possibles: la crema, que per extensió a passat a ser “crema catalana” arreu de l’estat. Poc cal dir-ne: forma part de la tradició catalana i és cosina germana de la créme brulée de l’altra banda dels Pirineus. Segons la pàgina festes.org, dedicada a les tradicions populars, no és casualitat que la crema fós la menja pròpia de Sant Josep. Si dèiem que per la Candelera era comú menjar carn d’anyell, pels neixements de vedells que comencaven a produïr-se, el mateix passava amb la producció de llet i ous, que augmentava durant la primavera, i que havia d’aprofitar-se en postres com la crema cremada. Sembla que Joan Amades esmenta al seu costumari català que abans, per Sant Josep, solia haver parades de mató pels carrers de la ciutat. També era costum, pel que es diu, pujar fins al monestir de Pedralbes a menjar el conegut com “mató de monja”, que malgrat el seu nom no té com ingredient principal la llet sinó que més aviat es sembla al menjar blanc. Joan Amades afirma també que la recepta original del mató la va inventar una monja que es deia Antònia Carrió, i que aquesta la va cedir a un pagès del monestir, i que aquest va fundar amb la seva dona un restaurant, anomenat Ca la Serafina, on la gent de la ciutat pujava per sant Josep a prendre’n. Altres fonts indiquen que aquest dolç havia de ser venut per monges, i que tenia més prestigi que la crema cremada. Jo crec que és dubtós que hagués de ser preparat sempre per religioses, perquè en trobem receptes en llibres de cuina destinats al públic familiar, com ara a “La cuynera catalana”, de 1835, tot i que la recepta omet l’ou. Avui en dia ens costaria trobar un sol restaurant –o una sola llar- on es segueixi servint habitualment el mató de monja com a postres, però encara podem degustar-lo a les granges del carrer Petritxol, de les que parlarem en un altre capítol.

I de Sant Josep passem, un cop acabada la Quaresma, a la Pasqua, o Setmana Santa. El periode s’inicia amb el Diumenge de Rams. Per conmemorar la rebuda de Jesús a Jerusalem, la tradició marca que els padrins regalin una palma o palmó als fillols, que aniran a lluïr en diumenge. I aquesta palma, que després de la benedicció quedarà penjada al balcó de casa, es decorava amb figuretes de sucre, galetes o, en temps més moderns, xocolatines i altres llaminadures, que els nens menjaven. Però no ens enganyem, això només suposava un aperitiu, un lleuger entrenament si es vol, de car al plat fort que havia d’arribar en el plaç d’una setmana. Un article de La Vanguardia de l’any 1881 ens parla de que era habitual que s’establissin parades de venda de mones de Pasqua a la part esquerra de la Rambla, i un altre, del mateix any, comenta que els aparadors de les pastisseries s’omplien amb aquest dolç. També s’esmenta, com qui no vol la cosa, que era habitual que en aquells anys hi hagués una fira de xais al Passeig de Sant Joan... Una mostra més de que la Barcelona d’abans de que la Barcelona del XIX era encara, en molts aspectes, un poble.

Però tornat a les mones, no hem de pensar que les que consumien els nostres rebesavis eren com les que tenim ara, amb figuretes dels dibuixos animats més de moda o motius futbolístics. La mona de Pasqua és un present antiquíssim –tant com per a que el seu nom provingui del grec, i per haver derivat el seu costum d’antigues tradicions àrabs- i fins fa relativament poc no era tal i com la coneixem. L’element més antic de la mona és l’ou, que és un símbol, inclús en les religons d’abans del cristianisme, de mort i renaixement (el tornarem a trobar quan parlem de Corpus). Moltes altres cultures europees regalen ous per Pasqua, però és l’amor dels catalans –i particularment, dels barcelonins- per la xocolata que desfermarà la febre de les mones intensament decorades. Frances Curet, a la seva obra “Visions barcelonines” parla de l’obra del pastisser Agustí Massana, que tenia l’obrador al carrer Ferran número 14, i que hauria assolit una certa reputació en convertir en figures de sucre i xocolata les efígies de polítics i altres personatges populars de l’època, que es venien amb el nom de “sí, senyor” pel moviment del cap que podien fer. Altres atribueixen el mèrit a un tal Medir Palet, que hauria tingut el taller al carrer Avinyó. I el Forn de Sant Jaume, que ja hem visitat en parlar dels tortells, s’elaborava un pastís molt similar, tot i que més clàssic, que rebia l’apelació de “pasta cristiana”. Aquesta, pel que sembla, era una fòrmula secreta i exclusiva d’aquest obrador, però que tenia un marcat gust de massapà. Abans d’ells, les mones eren tan sols coques que es decoraven amb ous sencers, probablement recollits durant les cantades de caramelles que es feien en la mateixa època. Els ous de Pasqua dolços serien d’origen francès. Els infants anaven a recollir la mona a casa dels padrins –amb els qui, en certa manera, renovaven els vots que aquests els havien fet durant el baptisme- i els recitaven un poema de felicitació, a canvi del qual eren obsequiats amb la coca d’ous durs, que originalment en tenia tants com anys tingués la criatura a la que s’obsequiava. El dilluns de Pasqua era costum sortir a dinar al camp, un hàbit molt barceloní sobre el que ens extendrem en el capítol de fontades, “merenderos” i picnics.

El dia del llibre, Sant Jordi, també ha aportat la seva modesta contribució a la gastronomia barcelonina a través d’un invent modern. Es tracta del pa de Sant Jordi, el·laboració creada no fa gaire anys i que ha fet fortuna, fins al punt de vendre’s també per la Diada i per les festes de la Mercé. El més destacat d’aquest pa és que en tallar-lo fa quatre barres de pasta vermella (generalment, acolorida amb sobrasada), que recorden a les de la Senyera. Algunes pastisseries també posen a la venda dolços en forma de llibre o roses fetes de caramel, però no sembla que tinguin ni de bon tros tan d’èxit com els seus equivalents reals.

Passada la Pasqua, les herbes i flors prenen el relleu a la fauna en l’eclosió de la natura. L’onze de maig és la diada de Sant Ponç, que és conmemora en la fira del mateix nom dedicada a les herbes remeieres i les conserves, que a Barcelona pren literalment el carrer Hospital i que omple de gom a gom aquesta antiga via de la ciutat. A la fira, més enllà de remeis naturals pel mal de cap o la tos, trobem força derivats de la fruita. Aparentment, ja hi havia a Barcelona una fira de primavera de característiques similars que durant el segle XVI, que es va anar desplaçant vins a coincidir amb la festivitat del patró dels herbolaris. Entre d’altres coses, perquè estem parlant de l’època més aferrissada de la cacera de bruixes, i calia posar el saber popular entorn a les plantes i a les flors sota el control del cler. Així mateix, la fruita confitada i la mel, que són encara dos dels productes estrella d’aquesta fira, eren encara cars aleshores, abans que esclatés la producció sucrera a les Amèriques que permetria una dolça revolució en les cuines de tot el món gràcies a la baixada de preus d’aquest ingredient. Han passat uns quants segles, però Sant Ponç és el lloc per excelència on abastir-se de delícies. Joan Soler i Amigó, a “Festes tradicionals de Catalunya” –un històric llibre infantil il·lustrat per Pilarin Bayés- ens les enumera: “fira d’herbes, arrels i flors camperoles, boscanes i de bones olors: menta, ruda, sajolida, fonoll, ginesta, romaní i farigola, espígol, orenga i eucaliptus, marialluisa, barballó i herba de Sant Ponç. I plantes remeieres (...) I elixirs i flascons de perfums. Olors d’apotecari, d’herbolari i de perfumista, tota mena de flaires barrejades emplenen aquell barri barceloní del carrer de l’Hospital, des de la Rambla al Carme. Pots de pisa amb mel de romaní o de tarongina, arrop, confitures de totes les colors i de tots els gustos. I sucre candi. I ratafia, sobretot, i licors cordials, estomacals, reforçants. La ciutat és envaïda del camp i les olors oblidades (...)”. Avui en dia, alguns d’aquests ingredients poden adquirir-se habitualment en supermercats, però d’altres, com l’arrop (un xerop derivat del most molt popular a València i derivat del defructum romà) gairebé només es troben a la Fira de Sant Ponç o en altres similars.

Quan la primavera va deixant pas a l’estiu arriba la darrera gran festivitat de la Pasqua, que si bé no té tanta trascendència gastronòmica com la resta del cicle, ens ha donat peu a una curiositat totalment barcelonina: l’ou com balla. Es tracta d’un ritual d’origen incert, però com d’altres de la Pasqua que prenen l’ou com a símbol de resurrecció. En aquest cas, se n’aprofita la closca per fer ballar l’ou en suspensió sobre un raig d’aigua al claustre de la Catedral de Barcelona. La font on es fa ballar l’ou se sol decorar amb fruita –particularment, cireres- i flors.

Amanida de fonoll

2012-12-29T21:36:00.000+01:00

Avui la recepta no té gaire història; és allò que en anglès en diu un no-brainer, és a dir, que no cal el cervell per preparar-la. El vaig treure del llibre de l'Amateur Gourmet, qui recordareu vaig conèixer en episodis anteriors, i ell la posava com a exemple de recepta per fer en un sopar romàntic. Com que no sóc massa d'esperar-me a l'ocasió perfecta, vaig decidir provar-la i em va agradar tant que per a mi és un dels hitassos de l'hivern, quan el fonoll es troba fàcilment i no hi ha ganes de cuinar entre àpat de Nadal i àpat de Nadal. El gust mig arregalessiat de la planta va molt bé amb la llimona i el salat de pernil i formatge. Jo les proporcions les poso a ull, però us transcric les seves, per a dues persones. Si n'augmenteu el formatge i el pernil (com jo), es torna un plat únic, si els disminuiu (si sou d'aquesta mena), un acompanyament. Es veu que la recepta originàriament és del receptari Italian Easy, de Rose Gray i Ruth Rogers.

Amanida de fonoll

Ingredients

2 fonolls
4 culerades d'oli d'oliva (és clar)
3 cullerades de suc de llimona
60 grams de parmesà en llàmines
6 llenques de pernil
Pebre

Talleu-li al fonoll la part verdosa, i guardeu-la per decorar. Talleu-lo en juliana, amb una mandolina. Amaniu-lo amb la resta d'ingredients. Marineu-ho una horeta. A darrera hora, afegiu-hi el pernil i les fulletes.

Regals de Nadal (2) Un any de menjar (Hivern)

2012-12-24T15:05:00.001+01:00

El capítol que penjo avui havia de ser la introducció al llibre i era un repàs pel calendari culinari de la ciutat de Barcelona. Com que és un capítol llarg, el pujaré en diversos posts, començant per l'apartat dedicat al primer trimestre. Espero que en gaudiu, i sobre tot, que us el feu vostre.

Moltes són les festes, tradicions, que se li presenten durant l’any al barceloní com excusa per menjar. Abans, a Barcelona –i en realitat, a tot arreu- no hi havia celebració que no anés acompanyada d’un bon àpat o, com a mínim, d’un pastís o llaminadura específic.

A partir del segle XIX, amb l’arribada de la revolució industrial, moltes d’elles es perden. Hi ha algunes raons, darrera: la massificació de les ciutats, que diluia i barrejava els costums més antics, la deshumanització del nou règim laboral (els torns de producció a les pujants indústries barcelonines no entenien d’aplecs ni festes), l’arribada de l’electricitat, que separava el ritme de la vida de la llum solar i de les estacions, els canvis en la producció d’aliments, i la disminució en la influència de l’esglèsia, que guardava bona part d’aquestes tradicions. Ens endinsarem una mica en aquestes raons en diferents apartats d’aquest llibre, però de moment conformem-nos a imaginar com és o podria ser l’any típic d’un barceloní. I diem “com podria ser” i no “com va ser”, perquè no ha existit mai un passat idealitzat en el que alguna guerra, algun daltabaix politic, plaga o simplement, episodi de mal temps, no impedís que es celebressin totes aquestes tradicions de manera lluída. Algunes de les tradicions que aquí es descriuen no han conviscut temporalment les unes amb les altres. A més, moltes d’aquestes festes són compartides arreu de Catalunya, o només van per barris. En definitiva, aquest és un resum idealitzat d’allò que els ciutadans de Barcelona tenim a la memòria de l’estòmac.

Foto de Frederic Balell (1910) de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona

1.1. Hivern

La tradició de rebre l’any menjant raïm, com és sabut, és relativament recent i vinguda de fora (a principis del segle XX els espavilats productors de raïm de Vinalopó, que tenien un excedent de fruita per vendre, es van inventar la campanya que associava el menjar un gra de raïm al so de cada toc de campana a les dotze de la nit). Tot i això, com a la resta de l’estat, el costum és ben arrelat i poques llars no comencen el seu any si no és practicant-la.

Quan s'inicia el nou any, encara és viva la temporada de torrons, però aquesta conclou definitivament amb l’arribada dels reis d’Orient. El vespre de reis, les famílies barcelonines porten els més petits a veure alguna de les tradicionals cavalcades. En aquestes, com en totes les que es fan durant l’any per altres motius, és impensable que no es tirin caramels des de les carroces, malgrat els avisos dels dietistes i dentistes. Ningú no sembla disposat a desfer-se’n d’aquest remanent d’una època en la que els infants no tenien problemes d’obesitat o càries, potser perquè les llepolies eren encara quelcom reservat als diumenges o les festes.

El periple dolç continua quan els nanos ja han anat a dormir, no sense deixar abans la preceptiva llet amb galetes (o licors i dolços, segons el tarannà de cada casa) sobre la taula del menjador, que al matí els reis hauran fet desaparèixer. Molts pares han tingut per costum durant molts anys escapar-se a fer un tomb per la fira de joguines de la Gran Via, que s’hi celebra des de fa uns seixanta anys. La fira es centrava antigament en la venda de joguines, i les famílies hi anaven a voltar per fer-se amb els últims encàrrecs pels reis d’Orient. Tot i que en els darrers temps la fira ha obert les portes a altres tipus de productes, com ara la bijuteria o l’artesania, el que no hi falta des de bon principi són els llocs de venda de carbó de sucre, “càstig” de generacions i generacions d’infants trapelles. En aquestes parades també s’hi han venut llaminadures de xocolata en forma de ampolles de cava, caixes de sardines, pollastres i fins no fa gaire, capses de cigarretes. El carbó de sucre, per això, n’és l’estrella, malgrat la irrupció de dolços menys tradicionals, els advertiments sobre la dieta sana, i la invasió de pares noels que han transformat els ritmes dels regals nadalencs.

El darrer estrall nadalenc sobre les nostres figures de sedentaris pobladors del segle XXI enganxats a internet ens el causarà el tortell de reis, que es menja tradicionalment el dia 6 de Gener. De tortells abans en trobàvem durant tot l’any –i a ser possible, cada diumenge- a tota pastisseria catalana. Comenta Sempronio, el periodista que fou infatigable cronista de la Barcelona de principis de segle, en el seu llibre “Barcelona era una festa” que “el tortell dominical del Forn de Sant Jaume fou erigit en el símbol de la burgesia barcelonina. Convertit en objecte de tantes sàtires, en víctima de tantes burles, probablement sucumbí sota els dards del ridícul. Com la pintura acadèmica, que llegendàriament les famílies acudien a admirar a Can Parés, amb el tortell penjat a la mà...” Sempronio comenta que en els seus anys de glòria, el Forn de Sant Jaume –que estava situat originalment al 1808 en una petita botiga del carrer Llibreteria i que quan va tancar, el 1956, era a Passeig de Gràcia- que alguns diumenges aquest obrador servia fins a mil tortells.

Avui en dia el tortell viu el seu màxim esplendor per la festivitat de Reis. L’any 2012, les estimacions del Gremi de Pastisseria apuntaven que se n’vendrien 850.000 unitats a tota la província. Però, què té el tortell de reis que agrada tant als barcelonins? La fòrmula de sempre és senzilla: farina, mantega, sucre, ratlladura de llimona i taronja, aigua de tarongina, rom i llevat. Fruita confitada, pinyons i glaça acaben de rematar-lo, però la recepta ha anat canviant amb el temps, i encara que segueix sent la més despatxada, competeix amb versions que inclouen massapà, nata o trufa, o que fins i tot obvien la pasta de brioix per convertir-la en més lleugera pasta de full. Però el que no canvia mai són les sorpreses. El tortell de reis, en els seus orígens, deriva d’un dolç que es menjava en temps dels romans (però que enlloc de amb sucre estava endolcit amb mel, dàtils i figues) i que ja amagava l’element més important del tortell: la sorpresa. I és que qui mai no hagi volgut aspirar a retratar-se amb una corona de paper metalitzat al cap no sap què és un tortell de reis. Les sorpreses del tortell són de dues menes: La primera, la que garanteix la preuada corona, sol ser una figureta de fang que normalment reprodueix alguna de les figures més típiques del pessebre. L’altra, d’arrel pagana, és la fava. Les festes d’hivern dels romans, en les que ja hem vist que ja existien els tortells, ja hi incloien aquest element. I Joan Amades assenyala al seu “Costumari Català” que antigament, a causa de les tasques del camp, no tota la família podia asistir a la missa de Reis i que qui trobava la fava es convertia en el representant d’aquella llar a la festa. Avui en dia se sol considerar que qui troba la fava és qui paga el tortell, cosa que en moltes cases ha originat no poques llàgrimes quan han estat els més petits que l’han trobat.

L’arribada dels reis mags és la frontera natural de les vacances nadalenques. Just després cal tornar a l’escola o la feina, reincorporar-se als hàbits de salut més raonables després de la disbauxa. Però hem de recordar que abans del segle XX, quan l’activitat al camp o les fàbriques exigien més esforç físic, es procurava mantenir la ingesta calòrica durant l’hivern, sempre que els recursos ho permetessin. El calendari anava marcat per la tradició catòlica, que sovint seguia, al seu torn, el calendari llunar o antigues tradicions paganes. Un exemple d’això és la aparentment capriciosa ubicació de les festes de Carnestoltes, que depenen, al seu torn, de les de Pasqua més endavant en el calendari. Per això, Carnestoltes i els Tres tombs solen coincidir al calendari.

El Tres Tombs estan relacionats amb la festivitat de Sant Antoni Abat (o, com en diu la nomenclatura popular “Sant Antoni del Porquet”), que se celebra el 17 de gener. Sant Antoni Abat era un dels primers sants de l’esglèsia catòlica. Es diu que va viure al desert, on el dimoni el va temptar força vegades per a que tornés a la vida mundana. Però el que ens interessa de la història de Sant Antoni de cara a la gastronomia és la seva vessant com a patró i defensor dels animals. Se’l sol representar acompanyat d’un porc, que és el que li ha donat el malnom, o d’uns ases (que han deixat en el llenguatge popular la interjecció “Sant Antoni, que el ruc cau”). Sant Antoni és patró dels animals des del segle XII, i des de l’aleshores se’l venera en moltes localitats de Catalunya, entre les que hi ha, evidentment, Barcelona.

Segons l’Ajuntament, la cavalcada de Sant Antoni Abat es celebra a la ciutat al menys des de 1826, i originalment tenia lloc entorn del portal de Sant Antoni, zona en la que posteriorment es formarien el mercat i el barri del mateix nom. La tradició de la cavalcada, que obeeix al nom dels Tres Tombs (i que ha perviscut en la toponímia gastronòmico-urbana en el nom del cèl·lebre bar de davant del mercat de Sant Antoni), pretenia honrar els animals de peulla rodona –vaques, cavalls, rucs- que eren el sustent de l’economia i l’alimentació diaris. Avui en dia, com que a la ciutat és poc habitual veure animals d’aquesta mena, la tradició es limita més aviat a una benedicció dels animals domèstics, però abans era una de les festes més importants del calendari, amb una cavalcada i una missa. El que sí es manté és la part llaminera de la festa, que a Barcelona com molts altres llocs, adopta la forma de tortell. En algunes poblacions i en alguns obradors, el de Sant Antoni prenia forma de ferradura, en record de les que portaven els animals de granja. El Gremi de pastissers de Barcelona dóna com a recepta tradicional del tortell “pasta de brioix amb ous, sucre, llet, mantega i farina com a principals ingredients, raspadures de pell de llimona i canyella en pols i farcits de massapà amb fruita confitada per sobre i, un cop fermentats, cuits al forn. La sorpresa és una figureta de ceràmica imitant un animal”.

Ignasi Domènech assenyala al seu clàssic llibre “La teca” (de l’any 1924), que pel dos de febrer, la Candelària, era tradicional dinar anyell i carxofes i menjar postres amb pasta de full, però això s’ha perdut indefectiblement (tot i que tant l’anyell com les carxofes estan en el seu millor moment).

Candelària a banda, passat Sant Antoni, i abans de Carnaval, arriba la que solia ser la festa més gran de la ciutat. El 12 de febrer es commemora la diada de Santa Eulàlia, la antiga patrona de Barcelona. Les festes de la Mercé van rebre la consideració de festa major de la ciutat a finals del segle XIX, i tot i que les festes dedicades a Santa Eulàlia encara són molt celebrades a Ciutat Vella, la seva habitual coincidència en el temps amb el Carnestoltes potser els ha fet perdre una mica de volada, tot i que no manquen els castells, els correfocs, les desfilades de gegants i la sortida del bestiari tradicional de totes les festes. Si voleu celebrar-les golafrement, podeu fer-ho engolint unes “aspes de Santa Eulàlia”, un pastisset de briox en forma de lletra ics que està decorat amb cireres confitades, i que recorda a la creu on se suposa que la santa va patir el seu martiri final. Al segle XIX, quan Sarrià era encara una vila independent, els barcelonins tenien el costum d’arribar-s’hi a comprar butifarres perquè allà la matança del porc es feia abans que a Barcelona... i a més, la seva venda era lliure d’alguns impostos que es pagaven al Cap i Casal, cosa que convertia l’excursió en l’equivalent a anar a Andorra pels barcelonins de finals del segle XX.

La següent festivitat que cau al calendari de l’estòmac és el Carnestoltes. El Carnestoltes és, amb la possible excepció de Sant Joan, la més pagana de les celebracions marcades pel calendari de l’esglèsia. Es tracta, en realitat, de la derivació de festes de l’antiguitat. Hi ha diverses teories sobre els seus orígens –n’hi ha de semblants en diverses cultures- però el que sembla clar és que a l’Edat Mitjana ja s’havia consolidat com un periode de disbauixa justament abans dels austers dies de la Quaresma cristiana, que desembocaven en la Pasqua. Abans de la invasió del Halloween anglocelta, el Carnestoltes era l’únic moment de l’any en que era socialment acceptable que els adults es disfresessin. La data depèn del calendari lunar: cal determinar en primer lloc la primera lluna plena que hi ha després de l’equinocci de la primavera, és a dir, el 20 de març. El diumenge posterior és el Diumenge de Pasqua, i l’anterior, el Diumenge de Rams. I si al Diumenge de Rams li restem els quaranta dies de la Quaresma arribem fins el Dimecres de Cendra, que és l’últim dia de Carnaval. Tirem una setmana enrera i arribem a la data de Dijous Gras (dit això, en temps d’internet i xarxes socials, és més senzill fer un cop de Google per saber quan cau en aquell any). Sigui com sigui, Dijous Gras era tradicionalment un dels moments de l’any en que se solia fer matança –l’altre era Sant Martí, al novembre- i cal desfer-se del remanent que pogués quedar d’embotit abans d’elaborar-ne de nou. Això explica en part per què molta de la gastronomia de Carnestoltes dóna voltes entorn del porc. Carnestoltes marca també l’època dels plats amb ou, que anuncien ja l’abstinència que es farà en la Quaresma. I de la conjunció de porc i ou en surten delícies com la botifarra d’ou o la truita de butifarra (ou sobre porc sobre ou, en un plat que avança la teoria dels fractals!). També és habitual la coca de llardons. L’anatomia d’un llardó és una cosa més complicada del que sembla: en primer lloc cal extreure del porc el llard o sagí, que abans que la ramaderia industrial abaratís la mantega era, juntament amb l’oli d’oliva, el greix més habitual a les cuines del país. Calia, aleshores, premsar aquest greix. Les restes seques que en quedaven eren els llardons, que al seu torn es fregien (possiblement, amb el mateix greix que se’ls havia extret). El llardó català no és necessàriament el mateix que el llardó de la resta de l’estat –en alguns indrets el que es fa servir és la pell del porc, o altres òrgans- i enlloc pren el llardó tanta volada com a Barcelona. A més de formar part en alguns casos de la botifarra d’ou, també és l’estrella de les coques que es troben a totes les pastisseries durant aquestes dates, i ara ja, gairebé durant tot l’any. I tenen la particularitat de ser una de les poques postres que es fan amb carn! La coca de llardons que es consumeix a Barcelona, com la del Pirineu, té una base de pasta de full i va coberta per llardons, pinyons i sucre, que en fan una delícia tan engreixadora com cruixent i suculenta. Però Carnestoltes no es limita a les taules privades: molts són els mercats de la ciutat on els paradistes van a treballar disfressats i organitzen concursos i degustacions dels productes típics.

El darrer d’ells, que marcarà el final de la festa i l’entrada de la Quaresma, és la sardina. Una de les teories més reconegudes sobre l’enterrament de la sardina diu que el nom d’aquesta cel·lebració, que marca el final del periode de disbauxa, no feia referència al peix blau sinó a la carcanada de porc, que rebia el malnom de “sardina” en imitació de l’espina. Es creu que la festa és d’origen madrileny, i que va arribar a Catalunya a mitjan segle XIX, ben abans de que existís el pont aeri. Ara mateix és força arrelada, i en alguns mercats es celebra tastant també el peix que s’enterrarà amb sardinades populars. A Barcelona, durant el segle XVIII, els porcs es compraven a un mercat que s’establia prop de la Ciutadella, i els portaven ramaders d’Osona i la Cerdanya. També hi havia una rifa de porcs en honor a Sant Antoni Abat, que es feia per Carnestoltes o durant els primers dies de febrer, i que pel que sembla tenia força participació. Ara no podem ja ni imaginar-ho, però la matança del porc era una de les grans diades de la vida menestral a Barcelona.

Passat el Dimecres de Cendra, el que arriba és la Quaresma, que avui en dia ja no se segueix massivament, però que ha llegat una empremta marcada en la cuina de Barcelona. Aquesta es manifesta en el bacallà, que servia com a font de proteïna animal en els dies en que l’esglèsia prohibia menjar carn, i en els bunyols.

Els bunyols no són potser els dolços de més prestigi de la pastisseria mundial per culpa dels seus orígens humils. La pastisseria fregida, ubíqua als paísos mediterranis, era barata i senzilla, i es prestava poc als artificis tècnics, tot i que avui en dia als establiments podem trobar bunyols farcits de tota mena de cremes. Però els bunyols de vent tradicionals, els que cada dimecres i divendres de Quaresma es poden trobar en pastisseries i forns de la ciutat, són tradicionalment buits i lleugers, amb una abundant capa de sucre que en cobreix la pasta i un lleuger regust d’anís. També se’n troben de farcits de crema, com hem dit, però la recepta tradicional és la més austera. A internet es pot trobar fins i tot un mapa col·laboratiu dels millors obradors de bunyols del país (al blog Olleta de Verdures). Sembla que de la coincidència entre bunyols i bacallà hagi de nèixer com a plat definitiu de Quaresma el bunyol de bacallà, però no és així. Si potser inicialment sí que ho va ser, avui en dia d’aquestes delícies en trobem tot l’any i per tot arreu, incloses moltes de les xurreries de la ciutat. Febrer és també el mes de Sant Valentí. Tot i tractar-se d’una tradició forana, ha arrelat per obra i gràcia del comerç en l’imaginari popular i avui en dia es poden trobar pastissos i bombons en forma de cor per regalar a la parella el dia 14 de febrer.

Regals de Nadal (1) Astracà, crépes Suzette, brandi, estraperlo i sang.

2012-12-17T10:14:00.000+01:00

Un dels meus projectes fallits ha estat un llibre sobre la gastronomia de Barcelona. Certa editorial, de la que no vull recordar el nom, el va comprar, però la manca de temps derivada de la precarietat -i el fet que ells no volguessin allargar el plaç d'entrega més que de manera molt parcial- va fer que la cosa no prosperés. Que no prosperés per a mi: l'editorial ha agafat la idea i la ha encarregada a una altra persona (qui no té cap culpa del daltabaix i que, em consta, l'està escrivint amb la màxima honradesa). Sigui com sigui, jo vaig generar molt de material, i com que no m'agradaria que es quedés tancat en un calaix per sempre més, he decidit anar-lo penjant al blog com regal de Nadal pels lectors. Començo pel capítol de mostra que veig fer per a vendre'l, i que parla dels establiments de la postguerra.

Carmen Broto, als toros

Astracà, crépes Suzette, brandi, estraperlo i sang.

Una rossa espatarrant fa el vermut al bar Alaska del Passeig de Sant Joan. Crida l’atenció per la seva planta –és alta, en una Espanya de posguerra on la desnutrició i la pobresa no donen per a gaires alegries genètiques- i vesteix cridanerament, amb pells i joies. Es diu Carmen Broto i no sap que aviat morirà. Però Juan Marsé la farà inmortal per sempre a “Si te dicen que caí”. El seu assassinat, que ha passat a la crònica de successos de la ciutat, és el famòs crim del carrer Legalitat, la dàlia negra de la posguerra espanyola, i encara avui en dia, objecte de diferents teories, llibres i películes.

Carmen Broto feia de prostituta de luxe, de “mantinguda” i en la Barcelona dels anys quaranta, encara esclava de les “cartillas de racionamiento”, que durarien fins 1952, aquella condició probablement li garantia una dieta força diferent de la del comú de la població, resignada a pa negre, llegum cuallat de pedres, moniatos, farinetes, bacallà i xocolata de garrofes. I quan la família del poble o l’estraperlo en donaven ocasió, s’hi afegien uns ous o una mica més d’oli, arròs o carn, o potser alguna patata.

Ara que a qualsevol supermercat de barri trobem mangos brasilenys, kiwis neozelandesos i vins xilens, hem de recordar que una de les moltes conseqüències nefastes de la guerra civil va ser el règim d’autarquia en que es movia el país. A la pràctica, això volia dir que tret de les remeses de blat, carn i mongetes que arribaven d’Argentina –i que donarien el nom a les mongetes perones, i, per via de la visita al 1947 d’Evita, la dona del dictador, a un barri de la ciutat- la tria era escassa. Tot i això, fa uns deu anys, Manuel Vázquez Montalbán recordava una entrevista que havien fet a un jove Néstor Luján, en el que se’l preguntava pel menjar d’aquells anys. El recordat Luján defensava que la mancança –que també s’extenia al combustible per a les cuines i fins i tot als estris de cocció- havia esperonat la imaginació i la saviesa culinària de les famílies, i posava com a exemple de plat sòlid però desaparegut el fetge amb ceba d’aquells anys. Montalbán discrepa d’ell –a “La cuina catalana” escriu que “cal acceptar, sense fer escarafalls, que la pèrdua de la imaginació de la burgesia catalana com a conseqüència de la guerra civil i els seus resultats s’ha manifestat en el terreny de la seva deseducació gastronòmica.”

Però, tornant a Carmen Broto, com devien ser els àpats amb que la obsequiaven els seus clients, pesos pesants de la burgesia i la indústria, i per tant, allunyats dels rigors del bàndol perdedor? Sabem que la Broto va fer el darrer sopar de la seva vida al Parellada, restaurant que de fet, només coincideix en el nom amb la ilustre saga de restauradors i amb l’establiment del carrer Argenteria. Explica Francisco de Sert al seu llibre “El goloso” que el restaurant destacava sobre tot per la seva barra animada i la seva terrassa. El Parellada estava situat a Diagonal –aleshores, Avinguda del Generalísmo i símbol de l’entrada de l’exèrcit nacional a la ciutat- amb Passeig de Gràcia, i ens podem imaginar a la Broto abillada amb el seu abric d’astracà, bevent-hi un dry martini. L’acompanya l’empresari Juan Martínez Penas, propietari del teatre Tívoli, qui la feia servir per tapar la seva homosexualitat, i una altra dona, la cantant i actriu Sylvia de Bettini. Seuen a la terrassa, separada de la mirada indiscreta del populatxo per un tancat de plantes. Després d’una copa o dues fan cap a l’interior, on potser demanaran un rissotto dels que donaven fama al local, o un altre dels arrossos de la carta, no massa llarga, però servida per un nombrós i eficient cos de cambrers. Es tracta d’un local de prestigi, como ho testimonia el fet que quan l’ambaixador alemany de l’Alemània nazi visita Barcelona al 1941 se li ofereix un dinar a l’establiment.

Aquella nit, la Broto va sopar al Parellada, però bé podia haver-ho fet en algun dels altres restaurants de fama –tot i que potser no de particular qualitat, en termes actuals- pels que es passejava aquella societat benestant, acomplexada i hipòcrita. Podia, per exemple, haver estat convidada a la Rosaleda o al Budapest –locals que Sert afirma que eren els preferits dels nous rics- o haver-se entaulat al Finisterre, el més distingit de tots, tot ell velluts, damascs i vaixella de la bona, on hagués pogut menjar un suprema de llenguado al Cinzano, una llagosta a la Cardinale o uns canelons Rossini, amb tòfona i foie. I de postres, unes crépes suzette preparades al costat de la taula per un maitre sol·lícit i decimonònic, que sens dubte no hagués mogut ni una pestanya en detectar l’entusiasme mal dissimulat i un pèl xabacà de la noia en veure el dolç incendi de Cointreau i mantega. I sempre hi havia l’opció d’anar als grans establiments que sobrevivien des de finals del segle XIX.

La vetllada de la Broto va continuar amb una visita al cinema i, segons algunes fonts, amb unes copes a La Parrilla del Hotel Ritz. Val la pena que ens aturem un moment en aquest establiment. Construït al 1919, simbolitzava la vocació de Barcelona per tenir un gran hotel de categoria internacional. La guerra civil, i al seu torn, la mundial, havien fet que el negoci es ressentís. La gent no estava per gaire celebracions, i les restriccions en els subministres es feien notar. La sort va voler que l’any 1942 hi arribés un refugiat jueu, francès d’origen rus, anomenat Bernard Hilda. Duia una carta de recomanació pel gerent de l’hotel, que devia ser molt convincent, en tant que aquest el va posar a càrrec de l’orquestra que s’encarregaria de transformar una de les sales del pis inferior en un club de ball. Hilda, es diu, va encapçalar una xarxa d’espies al servei de la França Lliure que proporcionava informació sobre tot el que feien els agents de l’Eix a la ciutat durant la Segona Guerra Mundial. Manuel Trallero i Josep Guixà, al seu llibre “La invención de Carmen Broto”, sostenen que es tracta només d’un mite. Fos com fos, com eren els locals, i, sobre tot, quines copes es bevien a la nit dels anys quaranta?

No podia faltar una orquestra que posés l’animació. Els clubs –ja se’n deien així!- de més renom eren els que estaven situats entorn a l’Avinguda Diagonal. Molts d’ells doblaven i eren també restaurant, i tenien formacions “residents”, amb un cantant a l’estil dels crooners americans, que feien moure’s a la concurrència, tot i que interpretaven èxits que sovint no eren seus. En aquells temps, triomfaven els ritmes de tall tropical, els boleros i, en menor mesura que abans de la guerra, el jazz i el swing. I algunes cançons humorístiques, que retrataven ni que fós freudianament les mancances del moment, com “La vaca lechera”. Naturalment, això era només per als que es podien permetre certs luxes. A la resta, els restava escoltar de lluny a les orquestres que tocaven sota el cel obert, o, si podien, anar als envelats que de tant en tant sorgien a la ciutat.

I en els clubs per acompanyar els balls, possiblement es begués sobre tot licor nacional – brandi, xampany francès i escumosos, que encara no se’n deien cava-, amargs francesos i italians –vermuts, pastissos, etc...- i “combinados”, que era el nom amb el que es va espanyolitzar el terme “cocktail”. El que es veia molt poc sovint era el whisky –un luxe a l’abast de poquíssims- o el vodka –que si a Estats Units no arriba al mercat fins als seixanta, aquí encara trigarà més en fer-ho. I això, malgrat que Barcelona té una llarga tradició coctelera...

Madrid, l’eterna rival de Barcelona, ha reivindicat històricament el seu caràcter pioner pel que fa a còctels i combinats, i ho ha fet a través de la figura del barman Pedro Chicote. No és per a menys, donada la longevitat del seu negoci i el seu paper de divulgador d’aquest art que s’origina als Estats Units a principis del segle XIX. Però Barcelona és una ciutat de solídissima tradició coctelaire, i viu ara mateix un boom d’establiments i fins i tot escoles. Però és que cal recordar que l’any 1906 ja se servien còctels a la ciutat, segons ens demostra l’hemeroteca de La Vanguardia. Un anunci de “Amargo de angostura del doctor J.G.B. Siegert e hijos” resa que “el vermouth, cocktail, absenta, té, café, jerez, refrescos, etc. ¿qué son sin amargo de Angostura ó Bitters? Bebidas incompletas y deficientes”. Per tant, la Barcelona noucentista coneixia bé els còctels. L’any 1912, el sempre inquiet Ignasi Domènech publica “El arte del cocktelero europeo”. I l’any 1921 trobem, també a La Vanguardia, un anunci d’un “Cocktail Bar” situat al Carrer Salmerón, 74. És a dir, a Gran de Gràcia. I de seguida comencen a proliferar els balls, les obres de teatre, i fins tot les pintures dedicades als combinats. Aquests apareixen també en els menús de tots els àpats importants i no hi ha recepció oficial que no n’ofereixi un.

Barcelona conta i ha contat amb diverses nissagues de coctelers il·lustres. Als anys quaranta els cognoms Gotarda i Boadas ja estaven en el sòlid camí de la llegenda. El bar Ideal va obrir les seves portes al 1931 i segueix al peu del canó avui en dia. No és cert, com s’ha dit, que fos un dels primers bars de còctels de la ciutat. Entre d’altres coses, perquè tal i com afirmava José Maria Gotarda, nèt del fundador, en una entrevista al Periódico no va ser el seu avi sinó el seu pare qui el va transformar en bar de còctels. Però l’Ideal probablement sí que sigui el de més longevitat. Segons la seva web, als anys quaranta la proximitat amb les oficines de la Metro Goldwyn Mayer va propiciar que s’hi passegessin “artistes” –com se’n deia a l’època- de l’estudi del lleó.

Dos anys més tard del neixement de l’Ideal obria les seves portes el Boadas. Un local de dimensions liliputenques al carrer Tallers, a l’embocadura de les Rambles, que també segueix obert i a ple rendiment avui en dia, malgrat haver estat a punt de tancar per culpa de les pressions immobiliaries en el canvi de segle. La seva cocteleria ha servit a Hemingway, Dalí i Picasso, a més de a tres generacions de barcelonins. El seu creador Miguel Boadas, era un català nascut a Cuba al 1895, quan l'illa era encara la “Sempre fidelíssima”, el U.S.S. Maine no havia esclatat al port de l’Havana, i els soldats nordamericans no havien inventat encara el “Cuba libre”. Boadas va ser el primer barman del Floridita, epicentre del daiquiri, i va treballar també en altres locals granats, a un costat i l’altre de l’Atlàntic.

Però sabem que Carmen Broto no va passar el darrer vespre de la seva vida en una cocteleria, sinó en un parell de bars no massa distingits. Acompanyada dels que serien els seus assassins, que l’havien anada a buscar a casa després de que la deixés Martínez Penas, van beure brandi i Pernod. Del que va passar després en coneixem molt, i a l’hora, ben poc: Un viatge en cotxe que conclou amb Broto morta per uns violentíssims cops de maça al cap, dos dels tres còmplices del crim que aparentment se suïciden enverinant-se, i un mòbil poc clar, que tan aviat és el robatori, com els gelos, com el tràfic de drogues, com el xantatge.

Ah, i amb la ironia que una dona que havia fugit de les estretors del camp acabés enterrada en un modest hortet del Carrer Legalitat. Com un abric d’astracà sobre les espatlles d’una rossa tenyida, els locals de la Barcelona de luxe no feien més que dissimular-ne la misèria.

Pasta amb sardines

2012-11-30T21:57:00.002+01:00

Ningú no pensa que un dia serà pobre.

Escric això, ho rellegeixo, i vull esborrar-ho o tatxar-ho, perquè no és cert. Al món hi ha enormes, vastíssimes zones on mai un nen acabat de néixer ha tingut la seguretat de créixer en altra cosa que pobresa. Però si has nascut a la Barcelona de la segona meitat del segle XX, en una família de classe mitjana o mitjana-baixa, no t'has imaginat mai pobre. No de veritat.

No t'has imaginat que cada cop que baixis a tirar la brossa trobaràs algú remenant el contenidor de la brossa. No t'has imaginat pensant que un dia et treurà la son el proper pagament de la hipoteca o del lloguer (si, d'acord, sempre hi ha hagut gent imprudent. Però no crec que a aquests els tregui res la son). No hauràs concebut que, després de formar-te i estudiar, possiblement aprenent idiomes i habilitats diverses, tenint-ho tot per davant -o per contra, amb una vida ja establerta que hauria de ser estable- et plantejaràs agafar la maleta, convertir-te en un altre més d'aquells altres catalans de Candel, nord enllà.

No hauràs cregut mai que d'un dia per a l'altra el dit de l'atzar et converteixi en sense feina. O no hauràs esperat mai que enlloc de treballar d'allò que saps fer, d'aquella vocació que vas seguir, un dia hauràs d'acceptar fer-ho per quatre duros, una peça més, substituïble en l'engranatge empresarial de gent que et farà patir al màxim per a que ells pateixin al mínim. O que tota la xarxa de recolzaments, bastits a través d'impostos i afectes, que podrien sostenir-te amb educació, sanitat i cultura, l'anirà desgastant un govern de sicaris a sou de ludòpates llunyans. O que la teva pensió mantindrà un fill. O que un dia tu, o algú que tu coneixes, passarà gana.

Ningú no pensa que un dia serà pobre, i potser per això costa tant que se'n parli públicament, de la pobresa. Per redreçar-la cal justícia social, però mentre no arriba -i vull recordar que cada vot és un grau de responsabilitat- hi ha qui fa l'impossible per alleujar-la en els altres. Com tots els que treballen i fan de voluntaris al Banc dels Aliments, que estan en ple Gran Recapte. Podeu col·laborar amb ells fent-los un donatiu online o portant pasta, llaunes de peix, llet, oli o llegums en algun dels punts de recollida.

Pasta amb sardines

Aquesta recepta està basada en un del blog Chocolate&Zucchini, i fa servir ingredients molt barats (dubto que les dues raccions arribin a costar dos euros i mig). Cal dir que, malgrat sóc escèptica d'entrada amb qualsevol recepta que demani tomàquet fregit de pot, aquí intueixo que funciona millor del que ho faria el natural. Un altre punt del que estic MOLT A FAVOR d'aquesta recepta és que és d'aquelles en les que pots preparar la salsa mentre bull l'aigua. I el combo de comí i picant l'eleven per sobre de la senzillesa més espartana, com potser finalment només la fe, la fe en que malgrat tot hi ha gent bona i coses importants per les que seguir lluitant, la que ens conseguirà elevar sobre la crisi.

Ingredients (per a 2 persones)

200 grams de pasta (a la foto, són orecchiette)
1 cartró petit de tomàquet fregit
1 llauna de sardines en oli
1 escalunya o mitja ceba petita, tallada a dernes.
1 culleradeta de comí en gra
1 culleradeta de sambal oelek, o un raig de tabasco o sriracha o salsa picant d'alguna mena
Sal i pebre
Julivert

Obriu la llauna i treieu-ne una cullerada d'oli. Escalfeu-lo en una paella i fregiu-hi una mica la ceba o l'escalunya, fins que sigui tova (no us passeu amb el foc o es cremarà). Saleu-ho i afegiu-hi el comí. Deixeu que us torri uns instants, aboqueu-hi el tomàquet i la salsa picant, tireu-hi les sardines escorregudes, aixafeu-ho amb una forquilla, i deixeu-ho fent xup xup mentre es cou la pasta. Quan estigui cuita, coleu-la i barregeu-la amb la salsa. Serviu-la espolvorejada amb pebre i julivert.

...o el que és el mateix

2012-11-28T17:36:00.000+01:00

Gràcies al Roger "O rei dos gifs" Compte per aquest impagable gos amb la mirada de les mil iardes.

Cupcakes: diguem no

2012-11-19T15:49:00.001+01:00

A ell també n'hi van oferir un.

Ja feia molt de temps que em molestaven les cupcakes, però avui crec que he posat els peus al meu Hotel Overlook particular i quan, tot esmorzant, he sentit que en parlarien als Matins, i m'ha arribat el link a una fira de pastisseria, he creuat un Rubicon mental. Prou. Prou. I més prou. O agafo la destral i no responc. Aquest és ~~el decàleg~~ la llista de onze raons per les quals NO aguanto les cupcakes (amb una concessió a la dosi anual, que, com en el cas del McDonalds, té efectes homeopàtics).

1- Són un 'hype'. Fa dos anys, ningú no parlava de cupcakes. Possiblement, d'aquí dos anys, ningú no en parli. Ara mateix, no hi ha res més. Parlem d'una bombolla dels 'cupcakes' que m'atreviria a dir que és pitjor encara que la del gin tonic. M'hi jugo els nassos que als hipermercats del polígon n'hi ha ja. I no em feu parlar de la sempre originalíssima i arriscada indústria editorial i l'allau de llibres sobre el tema.

2- Són infantiloides. Sembla que no sigui cupcake si no és rosa. O si no té la puta Hello Kitty a sobre (sí, mama, he dit Hello Kitty). O brilli-brilli variat. Fotre's a la boca coses de color llampant i purpurina després de l'edat de tres anys em sembla patològic (qualsevol mare de profit et fumbria un carxot). Tota l'estètica dels cupcakes remet a un univers infantil i suau, com d'escenes retallades d'Amélie, però en pastís. I això ens porta al següent punt.

3- Són masclistes. Bill Clinton va estar a punt de perdre les seves primeres eleccions quan la Hillary va dir que ella no era la típica dona que es queda a casa fent galetetes. Guionistes: sóc un coi de dona adulta. Quan em van malament les coses en la feina, l'amor o la família, no necessito fotre'm un litre de gelat, un pastís, o molt menys, un cupcake per superar-ho. Si la vida te vasilah tú te callah y lo asimilah. Si cal, podria potser donar-li a l'ampolla. Però a una aberració plena de sucre, cors i nata muntada, no. Ah, en un altre ordre de coses, i a risc de que se'm qualifiqui a mi de masclista us xivaré un truquillo Cosmopolitan: si ell menja cupcakes és que probablement també menja cigales.

Cupcakes: No només pels cavalls

4- Són imperialistes. Pronuncia-ho amb mi "capqueeeeeic". Així, allargant la segona síl·laba i amb cantarella. "Capqueeeeeeeic". Com si enlloc dels dos anys d'anglès que et van aprovar per pena a EGB, haguessis estudiat un màster en literatura comparada a Massachusetts. Quan en tinguis dominada la pronúncia, puja un nivell dient "béiqueri", perquè els capqueeeeeeics no es venen MAI en forns, granges, obradors, fleques, pastisseries o confiteries, sinó SEMPRE SEMPRE SEMPRE en béiqueeeeeeris.

5- Són molt ensucrades. D'acord, de cupcakes n'hi ha de moltes menes, generalment basades en pastissos clàssics nordamericans, o, més senzillament, en un coi de madalena, farcida amb alguna cosa dolça i recoberta d'alguna glaça meitat sucre, meitat formatge. Però totes solen ser dolces, dolcíssimes. Clar, el tema és fàcil de veure: hi hauria una dissonància cognitiva molt bèstia si de cop i volta el gust fós subtil.

6- Estan sobrevalorades. Cap de les complicades tècniques que fan que la rebosteria sigui tant un art com una ciència intervenen en la seva elaboració. Si saps obrir un paquet de madalenes i untar-les amb Nocilla, saps fer cupcakes. Fer cupcakes i pensar-se que un és pastisser és com fer servir Instagram i creure's Robert Capa.

El meu nom és Legió

7- Maten la resta de pastissos. Fem una prova: si vas pel carrer menjant-te un xuxo o un croissant, seràs qualificada instantàniament de gorda/o. Si vas menjant un cupcake, ets glamurosa i estilosa (però amiga: ets una vacaburra igual). A les beiqueeeeris el capqueeeeeic és hegemònic. Només petites variacions sobre el tema (veure punt 10) igual de llastimoses. Per no esmentar que els cupcakes són profundament antiintelectuals: cada cop que en mengeu un, un pastís tradicional desapareix de les pastisseries.

8- Agraden a cert tipus de gent. Cupcake i ninyatisme van de la ma. Hi ha un eix del mal estètico- diabòlic que inclou el nailart, la robeta pija, els pintallavis de marca, fer ganxet, veure Sexe a NY i, mal de tots els mals, menjar cupcakes. Un eix que es creu dolç i delicat, malgrat siguis una mala pècora més xoni que les de Gandia Shore. Que sí, que no totes les consumidores de cupcakes seran així. Però l'estereotip és ben real.

9 - Són un placebo. Diuen els economistes que hi ha un índex, el de pintallavis venuts, que indica l'impacte de les crisis. La teoria és que quan no ens podem permetre grans luxes, augmenta la despesa que fem en els petits (en el cas dels homes, es diu que hi ha un índex similar amb les corbates, però no està tan clar). El cupcake, en aquest sentit, és alleujament ràpid: accessible econòmicament, no cal cuinar-lo (o no cal saber-ne gaire), crida l'atenció visualment, es pot sostenir amb una sola ma, i atipa. Els mateixos principis que el fast food.

10- Són caríssimes Dos euros amb noranta cinc. Per això.

11- Són la llavor del diable. Les capqueeeeics són el cap de pont de la invasió del negoci de la rebosteria cuqui (cuqui de bonic, i cuqui de cookie, un altre palabro que heu de dominar, com màfin -muffin-, popqueic -banderilla de pastís- i queictoper -cosa lletja que es posa sobre les capqueics per fer-les més lletges encara). Un cap de pont de la gilipollada, que, per la seva pròpia natura, viu en plenitud a Barcelona. Com sempre.

Blogs contra la fam i el Gran Recapte

2012-11-12T21:40:00.002+01:00

No sé si li deu quedar cap lector, a aquest blog. Però si encara sou aquí i encara teniu una mínima fe en el que us dic, vull recordar-vos que un cop més els Bancs d'aliments de Catalunya fan el seu Gran Recapte d'Aliments, que aquest any tindrà lloc els dies 30 de novembre i 1 de desembre. Tal i com vam fer l'any passat, des d'una colla de blogs de cuina i gastronomia hem tornat a engegar la iniciativa Blogs contra la Fam, per la que el dia trenta tots plegats tornarem a pujar una recepta senzilla i barata que es pugui fer amb algun dels aliments que demana el Banc, com ara conserves de peix, llegums, pasta, arròs, oli o llet. Després, les recopilarem al blog del mateix nom, per tal de crear un llibre de cuina virtual. En trobareu més informació a l'esdeveniment virtual de Facebook.
No m'extendré sobre els motius que hi ha per col·laborar amb el Banc dels Aliments. Si l'any passat la situació era dolenta, enguany és pitjor. La situació és cada cop més salvatge, i mentre no arriba la justícia social (arribarà, algun dia? o haurem de fer-la ben grossa per a que ens escoltin?) la única altra cosa que podem fer per canviar l'estat de la situació és col·laborar en iniciatives com aquesta. Si us plau, si llegiu això, feu una aportació el dia 30. Si teniu blog, pengeu una recepta el mateix dia, recordeu-vos d'incloure un link a la pàgina de donacions del Banc, i aporteu també. Perquè els que ho haurien de fer no ho estan fent, i hi ha gent que no pot esperar més. Gràcies.

Cerveses sense Gràcia

2012-08-17T22:32:00.000+02:00

Si aquests dies esteu per Barcelona i us passegeu per la festa major de Gràcia, només hi trobareu una marca de cervesa, però això sí, la trobareu a tot arreu i a totes hores, igual com ha passat els darrers anys a les xarxes socials i als blogs. La marca, la Damm, té un contracte d'exclusivitat per abastir les parades de bars i entitats, un contracte pel qual, a canvi d'uns diners entregats a l'administració, aquestes parades s'han d'abastir dels barrils als preus que ells marquin. Anys anteriors, la Maison Belge -una botiga dedicada a les cerveses belgues artesanes- organitzava una tast a l'aire lliure durant la cel·lebració, però aquest any, la comissió de festes de Joan Blanques de baix de tot (on es feia la cata), l'ha cancelat.

Òbviament, la Damm -si és que ha fet valdre el contracte d'exclusivitat- està en tot el seu dret de demanar que no es faci, però, és realment intel·ligent la jugada? Quina col·lisió podria haver-hi entre dos mons tan diferents? És realment tan lesiu pels seus interessos que es faci un acte -acte, a més, de molt petit format- en pro de la cultura de la cervesa (i si és així, per què)? O és simplement una mesquinesa sense més premeditació? O, no descartable, s'ha passat de frenada algú que no treballa per la marca, amb el zel de protegir-la?

A mi, el tema no fa més que plantejar-me preguntes: Quins són els criteris de l'ajuntament o la comissió de festes (o quina sigui l'entitat que concedeix la exclusivitat) per triar una cervesa o una altra en una festa popular? Els monetaris, o es demana alguna altra mena de justificació qualitativa? Quines són les xifres de tota l'operació? I per què si durant la festa es fomenta la diversitat i el coneixement d'altres begudes, a la cervesa se la tracta diferent? Això, quant a la part administrativa del tema.

Després, i aquesta part encara m'emprenya més, ve la part de les relacions públiques. Si teniu twitter, sabreu que el desplegament que ha fet en els darrers mesos aquesta empresa ha estat abassegador. Hi hagut temporades en les que literalment era impossible no trobar algú que comentés un dels seus saraus, sopars, viatges, sovint fins al punt de la saturació. Vull pensar que ha coincidit que estem en plenes vacances d'estiu i tothom mira menys les xarxes socials, però hi ha silencis sobre aquesta notícia que són clamorosos. Tan com ens agrada rajar als blocaires gastronòmics, que tenim el retweet molt fàcil amb qualsevol notícia mínimament relacionada amb el nostre àmbit, he vist poquíssimes mencions de l'incident, cosa que em sobta (amb nobles excepcions, com sempre passa). Deu punts per la gestió del 2.0 del tema, que sigui per habilitat o per xamba ha aconseguit silenciar-ho.

Però no crec que sigui problema exclusiu dels blocaires perquè tampoc no ho he vist als mitjans tradicionals. Serà que no se n'han assabentat. Que aquí ningú no hi veu una crònica sobre la Festa Major de Gràcia, amb la seva metàfora fàcil sobre la mort del comerç de proximitat, uns gotetes de moralina sobre els excessos alcohòlics que s'hi donen de tant en tant, molta nota de color, les clàssiques opinions enfrontades de veïns i guiris, quatre dades sobre els llauners i una pinzellada sobre la pujança dels mojitos i els gin tonics de disseny? Tan difícil és? No interessa? O és que fa por, perdre els anunciants? No ho sé. L'únic que tinc clar és que quan aquest any vagi a veure els carrers engalanats no serà pas cervesa el que begui.

Nota: Si la Damm, la comissió de festes corresponent o la Maison Belge vol exercir el dret a rèplica o afegir més informació sobre tot aquest afer, com sempre, les portes són obertes!

Nota 2: Aquest post ha estat corregit per reflectir més acuradament el que la Maison Belge ha explicat sobre el tema.

Olimpisme, gastronomia i espies

2012-08-14T20:21:00.001+02:00

Passat finalment el hype mediàtic sobre els Jocs Olímpics, és casi segur que s'han abordat des de tots els angles possibles. Que si la moda dels atletes. Que si quins i quines estan més bons. Que si els jocs del passat eren així o aixà. Que si les marques ho dominen tot. Que si l'arquitectura de les instal·lacions. I, naturalment, que si el menjar. Però malgrat els esforços per abordar el tema en clau gastronòmica, poques històries interessants han sorgit al respecte. Excepte una, treta d'aquí, que ens porta als jocs de fa mig segle, els de Roma'60.

La generació que no amb prou feines va viure el Cobi molt menys recorda encara quan els Jocs eren un tauler més de la Guerra Freda. Que els nordamericans boicotejaven el pobre Osito Misha i no anaven a Moscou? Quatre anys després els soviètics passaven de Los Angeles i enfonsaven una promoció de McDonald's que donava hamburgueses gratis cada cop que guanyessin els ianquis (molt més fàcil, sense els seus principals competidors). Però alguns dels episodis més novel·lescos dels jocs van passar en un restaurant. Com aquest que veieu a la foto inferior, el Scoglio de Frisio, un establiment que funciona a Roma des de l'any 1928, i que va acollir una escena singular.

Al corredor americà Dave Sime (plata als 100 metres i or al relleu 4x100) se li va acostar algú demanant-li que intentés "seduïr" al saltador de longitud (bronze a Roma) Igor Ter-Ovanesyan. La missió no li va fer cap gràcia a Sime -pel que sembla, l'agent semblava ben bé tret d'una peli d'espionatge de sèrie B- però hi va accedir. Ella i la seva dona van convidar el soviètic a sopar en aquest restaurant, i li van vendre les delícies del capitalisme entre plat de pasta i plat de pasta. Però la jugada no va sortir bé: D'una banda, Ter-Ovanesyan els va explicar que les recompenses materials que li donava la URSS pels seus èxits esportius eren bastant superiors que les que proposava l'amic americà. De l'altra, al saltador l'agent de la CIA li va donar tan mala espina com al seu col·lega de l'altre costat del mur. I així, en una trattoria, és com Carros de foc va estar a punt de convertir-se en una novel·la de Graham Greene.

Esmorzar pa amb mantega

2012-07-21T08:54:00.000+02:00

La tele, i més en concret, la tele pública, pot ser meravellosa...
Ahir fent zapping vaig ensopegar un espai a La 2 sobre música clàssica, Programa de mano. Els havia escrit una espectadora explicant-los la llegenda d'una composició musical anomenada "El pa amb mantega". Aquest petit vals es diu que és obra de Mozart, qui el va composar amb cinc anyets inspirat pel soroll que feia el ganivet sobre el pa quan sa mare li preparava l'esmorzar. No se sap si la història és real o no, però la peça sona com un ganivet rascant el pa, i és fantàstica per un esmorzar de dissabte, oi?

Tornar al Grec

2012-07-16T22:01:00.001+02:00

L'any 99 acabava jo de plegar d'un programa de televisió quan em va sorgir la oportunitat d'ajudar a portar la premsa del Festival Grec (aleshores no era encara "el Grec", a seques). En aquella època estava cremada de la tele -portava quatre anys fent programes de màxima audiència, escàs prestigi i menor reconeixement professional- i l'experiència, tot i que breu, em va servir per veure que hi havia altres coses a fer a la vida i anar per primera vegada al teatre que dóna nom al festival. Vaig veure un Shakespeare que no recordo qui dirigia (juraria que era "L'amansiment de la fera", però no posaria la mà al foc).

Uns quants anys i unes quantes feines entremig, aquesta setmana he tornat al Grec, però per assistir a una altra mena de teatre, el que té lloc entre taules i fogons. Ens havien convocat a través de Gastroblocaires per provar l'oferta gastronòmica del festival -fins a final de mes- i vaig poder compartir la vetllada amb molts dels sospitosos habituals i algunes cares noves. Entre safareig, rajada i riure, vam tastar les propostes del ~~càtering Casanova~~ Casanovascàtering, encarregat aquest any del dispositiu que ha d'alimentar els que van a veure guitarristes de música ètnica, la Banda Municipal, o ofertes mil de dansa i teatre.

picasion

Nosaltres vam tastar vàries coses diferents que s'haurien de veure en un Gif animat aquí sobre, però de les que en destaco els rotllets de llagostí, els resultons palets de sèsam picant amb formatge, i les braves amb salsa Golf, a més de la tarta Sacher. Un nivell més que correcte per a un restaurant que té una gran baça en l'entorn, preciós, i el chill out, tan proper al teatre que et pots beure el gin tonic -sí, em temo que l'oferta coctelera passa indefectiblement pel gin tonic- mentre sents la música des del teu seient. Montjuïc, el gran ignorat de la ciutat, ens ofereix aquest lloc tan especial, que nosaltres vam disfrutar l'altre dia. L'oferta es complementa amb propostes més senzilles -com ara un carret de frankfurts- i no passa obligatòriament per l'assistència a l'espectacle.

Paparazzi còctel

2012-07-09T20:29:00.003+02:00

El Paparazzi, el meu còctel de tesi

El periodisme darrerament no fa més que donar-me disgustos, i hi hagut dies, en els darrers temps, en els que he pensat seriosament a deixar-lo. Crec que possiblement mai no pugui abandonar del tot una feina que és totalment vocacional, però que avui en dia gairebé no dóna diners. Arribats a aquest punt, servidora va decidir que volia tenir una segona professió que no impliqués el llenguatge, per si calia marxar nord enllà, que per nivell que un tingui si ets nadiu estàs una mica condemnat. És per això que fa tres setmanes que estic fent un curs professional de cocteleria.

Els habituals d'aquest blog ja sabeu que el tema m'encanta, i la veritat és que amb el curs estic xalant molt. Repassem història, formes de preparació dels destil·lats i moltes altres coses, a més de fer pràctiques en una barra pròpia. I una, alumna aplicada com és, fa pràctiques a casona els caps de setmana. Apart de l'examen final -teòric i pràctic- cal presentar un treball de final de curs, un còctel de tesina.

Em fa una mica de cosa perquè sempre m'han posat nerviosa les receptes de creació pròpia (si llegiu el blog sabeu que la majoria no ho són), i per tant és un tema al que he donat bastants voltes. I el que n'ha sortit és aquest però abans de la recepta us explico el meu procés creatiu.

Robert Mitchum i la starlet Simone Silva al Festival de Cannes de 1954

La primera inspiració va ser fer alguna cosa basada en la jet set que estiueja a la Cote d'Azur o la Costa Amalfitana. Rollo starlets lluïnt poderiu a La Croisette de Cannes, o Onassis i Maria Callas aturant el iot a Capri o Positano. La tria natural, doncs, era un amarg tipus Campari o Aperol, taronja amarga i herbes, molt mediterrani i un punt sofisticat. Pensant amb què barrejar la taronja amarga que és la base d'aquests licors, vaig trobar també una segona font d'inspiració, la recepta que el pastisser Jordi Bordas va presentar a la trobada del col·lectiu 21 brix sobre verdures, una revisitació del clàssic Carrot Cake o pastís de pastanaga. El pastís de pastanaga sempre m'ha agradat molt per la seva combinació d'espècies/verdura/dolç (de fet, en vaig pujar una recepta), i em semblar un combo potent a aplicar.

Vaig estar treballant per separat les dues idees, però finalment se'm va encendre una bombeta i vaig pensar que no em calia separar-les: la taronja casa perfectament amb el coco i la pastanaga. Un punt de gingebre per afegir una mica de picant i l'equació era complerta. Va caure de l'alineació la llima, que donava un punt massa àcid a tot plegat. L'adició de Malibú, el rom amb coco de la nostra adolescència, proporciona a la recepta, a més, el punt sexy/macarra, com d'estampat de leopard, d'un periodista a la caça de rics i famosos que es torren al sol de l'estiu. I de tot plegat en neix aquest Paparazzi, inspirat també, confessem-ho, en allò que era, o vaig ser, o, sospito, segueixo sent jo.

Paparazzi

Ingredients

1.5 cl de Campari
3 cl de Malibú
4,5 cl de suc de pastanaga
1 culleradeta de sucre o almíbar
1 polsim generós de gingebre en pols (com ara 1/2 culleradeta)

Decoració: una llàmina de gingebre confitat (en venen als supermercats xinesos). Si aneu per nota, netejeu-li el sucre abans rentant-la a l'aixeta i assecant-la curosament.

Refredeu la coctelera i el got de Martini. Barregeu els ingredients al got mesclador de la coctelera fins que siguin ben freds. Coleu-lo amb el colador en espiral (i un altre colador) i decoreu amb la llàmina de gingebre confitat.

Nota: Se suposa que és un còctel "progressiu", des que van canviant de gust segon els vas bevent (com el Mojito). Primer notes l'amargor del Campari, després la dolçor de coco i pastanaga, i, quan l'estàs acabant, el picant del gingebre. Crec que fa un aperitiu prou divertit.

Pastís salat de poma i formatge

2012-05-22T08:51:00.000+02:00

Va, anem al gra: els iogurts grecs de La Fageda són molt bons. I jo els he provat gratis.

Faig aquestes dues apreciacions ja d'entrada perquè abans de presentar-vos la recepta d'avui, s'han de dir moltes altres coses del producte, de la marca, i del que faig o no faig en aquest blog.

Si tens un blog de cuina, i el tens de fa temps, de tant en tant alguna marca es despenja demanant-te col·laborar, intercanviant normalment receptes per una mostra de menjar. Habitualment dic que no, i més quan les marques que t'ho ofereixen sovint pertanyen a grans multinacionals de la indústria alimentària, que busquen fer marketing a cost gairebé zero, o et volen colar productes que poc tenen a veure amb aliments reals, amb la suposició que en parlaràs bé sigui quina sigui la seva qualitat. Generalment, quan veus un mail que comença per "benvolgut blocaire", t'agafen ganes de posar la ma a la pistola. Però just per això, quan em van demanar si volia preparar una recepta que fes servir algun dels nous iogurts grecs de La Fageda, no vaig sentir que m'estaven oferint una oportunitat, sinó un privilegi.

He volgut afirmar ja de bon principi que els iogurts són bons, perquè no vull que es pensi que he accedit només per la tasca social que fa la marca. Tot i que no els havia tastat -no sóc massa de iogurts- tenia prou referències d'amics per saber que era una aposta segura. M'han agradat particularment el natural i l'ensucrat, cremosos però no embafadors... El de gust de maduixa, potser una mica menys, però per una raó molt tonta: si ets nascut als setanta estàs condicionat per pensar que un menjar amb aquest gust ha de ser de color rosa. Els de la meva generació ens hem acostumat tant als colorants, que quan el iogur és blanc, al menys en el meu cas, es produeix la dissonància cognitiva que t'espatlla una mica l'experiència. Però tots ells són excel·lents. Ara, si els iogurts no tinguessin aquesta qualitat no hi hauria tasca social ni acció promocional que hagués convertit una marca tan petitona en la tercera de Catalunya. Només van darrera de dos grans conglomerats d'aquests que tenen la casa mare a molts kilòmetres d'aquí i l'ànima més lluny encara.

Ho vull clarificar perquè no en parlaria (bé) d'ells si no m'haguessin agradat. Però igualment vull aclarir també que la seva qualitat no es queda només en el gust.

Perquè, què voleu que us expliqui de la crisi que estem vivint, dels mecanismes del capitalisme, de com l'estat del benestar comença a ser un record del passat -un record que ja d'entrada la memòria magnifica-, de com l'únic criteri que regeix les relacions socials és el guany econòmic? Jo mateixa oscil·lo entre l'atur i l'encadenament de feines precàries, i cada dia que passa, gairebé cada empresa que trepitjo, em fa pensar que la deshumanització del món laboral no només és dolenta pels treballadors, sinó per a la pròpia supervivència dels negocis. Quant menys s'inverteix en recerca, en fer que els que hi treballen puguin accedir a una vida digna, a que el sistema de treball no sigui només un còctel de burocràcia i esclavatge, pitjors són els resultats. Potser no en primera instància, però com diu el refrany castellà, retallar en capital humà es "pan para hoy y hambre para mañana". En canvi, vivim en un país que porta dècades immers a la malanomenada "cultura del pelotazo", al "que inventen ellos", a la pressumpta flexibilitat d'un mercat laboral que, parafrassejant Lennon, fa que t'odiin si ets llest i et menyspreïn si ets tonto, on els marges d'edat en els que un no és massa jove o massa vell per accedir a una feina duren una clucada d'ulls, on l'habilitat més valorada a les empreses és saber vendre o saber vendre's, enlloc de saber fabricar res, sigui material o espiritualment. Vaja, en creure enganyadament que tots tenim accès a viure de la plusvàlua aquella que va definir cert pensador alemany.

Fa 30 anys un psicòleg anomenat Cristobal Colón -sembla conya, però així es diu- va pensar que les coses podien fer-se d'una altra manera. El projecte de La Fageda, començat per donar feina a persones amb discapacitats psíquiques o malalties mentals severes és exemplar: cooperatiu, rendible, sostenible i ecològic, dóna un lloc de feina a 120 persones, 70% de les quals pertany als col·lectius esmentats. No és poc, tenint en compte que aquests governs nostres, formats per prohoms que es consideren a sí mateixos "la bona gent" i s'omplen la boca parlant de les arrels cristianes d'Europa, retallaran aquest any un 56% les partides destinades a Polítiques Actives d'Ocupació, cosa que a la pràctica vol dir que unes 2500 persones segurament perdran la feina. Persones que, a més, quedaran a les tenebres més exteriors de la galàxia laboral. Els que treballen a La Fageda tenen, per sort, accès a una llar, si s'escau, a teràpies adequades, i una feina. Amb el seu esforç, tiren endavant la producció de iogurts -des del principi: la llet sorgeix d'una granja pròpia-, una explotació forestal, una fàbrica de gelats, i encara alguns serveis més. I vull pensar que més enllà de la rendibilitat, en deriven satisfaccions que mai cap gran banquer, cap gestor ni directiu d'empresa de l'IBEX 35 podrà assolir, perquè no neixen purament dels diners.

De la recepta, no en diré gran cosa, excepte que agafa el concepte de pastís salat d'una altra que ja vaig publicar i hi suma la clàssica combinació anglosaxona de poma, formatge i mostassa que em sembla un motiu suficient per demanar l'annexió immediata a la Commonwealth. El que fa el iogur és afegir-li humitat i convertir-lo en un brioxet hiperlleuger -de textura; el diàmetre del vostre cul us clarificarà millor allò que us deia de la dissonància cognitiva- que es pot servir amb una amanida o una sopeta per un berenar-sopar o un brunch.

Pastís salat de poma i formatge

Ingredients

1 iogur grec
3 ous
4 cullerades d'oli d'oliva + una mica més (o mantega) per greixar el motllo
1 poma Granny Smith
100 grams de formatge (preferiblement, cheddar) tallat a daus
Un polsim d'herbes provençals
150 grams de farina
Una culleradeta de sal
Una cullerada de mostassa
Opcionalment, llavors de mostassa per decorar
Una cullerada de llevat de pastisseria

Preescalfeu el forn a 180º. Greixeu un motllo de plum cake. Talleu la poma a daus, d'un centímetre si fa no fa, o de la mida dels de formatge. Si empreu un ganivet de fulla de porcellana, no se us farà negra tan de pressa. Barregeu per una banda els ingredients humits (ous, oli, iogur, mostassa) i, de l'altra, el secs (farina, llevat, sal, espècies). Aboqueu els ingredients humits sobre els secs i barregeu-ho sense batreu-ho. No tingueu por si queda algun grumoll. Afegiu-hi el formatge i la poma, i poseu-ho al motlle, amb particular compte si esteu fent servir les llavor de mostassa. Decoreu-ne la part de dalt, si és el cas, amb un quants grans de mostassa. Enforneu-ho 35-40 minuts, fins que el clàssic truc del escuradents sec reveli que el pastís està cuit. Deixeu-lo refredar cinc minuts, desenmotlleu-lo i deixeu-lo refredar abans de tallar-lo amb un ganivet de serra.