Baixa gastronomia

Pastís salat de poma i formatge

2012-05-22T08:51:00.000+02:00

Va, anem al gra: els iogurts grecs de La Fageda són molt bons. I jo els he provat gratis.

Faig aquestes dues apreciacions ja d'entrada perquè abans de presentar-vos la recepta d'avui, s'han de dir moltes altres coses del producte, de la marca, i del que faig o no faig en aquest blog.

Si tens un blog de cuina, i el tens de fa temps, de tant en tant alguna marca es despenja demanant-te col·laborar, intercanviant normalment receptes per una mostra de menjar. Habitualment dic que no, i més quan les marques que t'ho ofereixen sovint pertanyen a grans multinacionals de la indústria alimentària, que busquen fer marketing a cost gairebé zero, o et volen colar productes que poc tenen a veure amb aliments reals, amb la suposició que en parlaràs bé sigui quina sigui la seva qualitat. Generalment, quan veus un mail que comença per "benvolgut blocaire", t'agafen ganes de posar la ma a la pistola. Però just per això, quan em van demanar si volia preparar una recepta que fes servir algun dels nous iogurts grecs de La Fageda, no vaig sentir que m'estaven oferint una oportunitat, sinó un privilegi.

He volgut afirmar ja de bon principi que els iogurts són bons, perquè no vull que es pensi que he accedit només per la tasca social que fa la marca. Tot i que no els havia tastat -no sóc massa de iogurts- tenia prou referències d'amics per saber que era una aposta segura. M'han agradat particularment el natural i l'ensucrat, cremosos però no embafadors... El de gust de maduixa, potser una mica menys, però per una raó molt tonta: si ets nascut als setanta estàs condicionat per pensar que un menjar amb aquest gust ha de ser de color rosa. Els de la meva generació ens hem acostumat tant als colorants, que quan el iogur és blanc, al menys en el meu cas, es produeix la dissonància cognitiva que t'espatlla una mica l'experiència. Però tots ells són excel·lents. Ara, si els iogurts no tinguessin aquesta qualitat no hi hauria tasca social ni acció promocional que hagués convertit una marca tan petitona en la tercera de Catalunya. Només van darrera de dos grans conglomerats d'aquests que tenen la casa mare a molts kilòmetres d'aquí i l'ànima més lluny encara.

Ho vull clarificar perquè no en parlaria (bé) d'ells si no m'haguessin agradat. Però igualment vull aclarir també que la seva qualitat no es queda només en el gust.

Perquè, què voleu que us expliqui de la crisi que estem vivint, dels mecanismes del capitalisme, de com l'estat del benestar comença a ser un record del passat -un record que ja d'entrada la memòria magnifica-, de com l'únic criteri que regeix les relacions socials és el guany econòmic? Jo mateixa oscil·lo entre l'atur i l'encadenament de feines precàries, i cada dia que passa, gairebé cada empresa que trepitjo, em fa pensar que la deshumanització del món laboral no només és dolenta pels treballadors, sinó per a la pròpia supervivència dels negocis. Quant menys s'inverteix en recerca, en fer que els que hi treballen puguin accedir a una vida digna, a que el sistema de treball no sigui només un còctel de burocràcia i esclavatge, pitjors són els resultats. Potser no en primera instància, però com diu el refrany castellà, retallar en capital humà es "pan para hoy y hambre para mañana". En canvi, vivim en un país que porta dècades immers a la malanomenada "cultura del pelotazo", al "que inventen ellos", a la pressumpta flexibilitat d'un mercat laboral que, parafrassejant Lennon, fa que t'odiin si ets llest i et menyspreïn si ets tonto, on els marges d'edat en els que un no és massa jove o massa vell per accedir a una feina duren una clucada d'ulls, on l'habilitat més valorada a les empreses és saber vendre o saber vendre's, enlloc de saber fabricar res, sigui material o espiritualment. Vaja, en creure enganyadament que tots tenim accès a viure de la plusvàlua aquella que va definir cert pensador alemany.

Fa 30 anys un psicòleg anomenat Cristobal Colón -sembla conya, però així es diu- va pensar que les coses podien fer-se d'una altra manera. El projecte de La Fageda, començat per donar feina a persones amb discapacitats psíquiques o malalties mentals severes és exemplar: cooperatiu, rendible, sostenible i ecològic, dóna un lloc de feina a 120 persones, 70% de les quals pertany als col·lectius esmentats. No és poc, tenint en compte que aquests governs nostres, formats per prohoms que es consideren a sí mateixos "la bona gent" i s'omplen la boca parlant de les arrels cristianes d'Europa, retallaran aquest any un 56% les partides destinades a Polítiques Actives d'Ocupació, cosa que a la pràctica vol dir que unes 2500 persones segurament perdran la feina. Persones que, a més, quedaran a les tenebres més exteriors de la galàxia laboral. Els que treballen a La Fageda tenen, per sort, accès a una llar, si s'escau, a teràpies adequades, i una feina. Amb el seu esforç, tiren endavant la producció de iogurts -des del principi: la llet sorgeix d'una granja pròpia-, una explotació forestal, una fàbrica de gelats, i encara alguns serveis més. I vull pensar que més enllà de la rendibilitat, en deriven satisfaccions que mai cap gran banquer, cap gestor ni directiu d'empresa de l'IBEX 35 podrà assolir, perquè no neixen purament dels diners.

De la recepta, no en diré gran cosa, excepte que agafa el concepte de pastís salat d'una altra que ja vaig publicar i hi suma la clàssica combinació anglosaxona de poma, formatge i mostassa que em sembla un motiu suficient per demanar l'annexió immediata a la Commonwealth. El que fa el iogur és afegir-li humitat i convertir-lo en un brioxet hiperlleuger -de textura; el diàmetre del vostre cul us clarificarà millor allò que us deia de la dissonància cognitiva- que es pot servir amb una amanida o una sopeta per un berenar-sopar o un brunch.

Pastís salat de poma i formatge

Ingredients

1 iogur grec
3 ous
4 cullerades d'oli d'oliva + una mica més (o mantega) per greixar el motllo
1 poma Granny Smith
100 grams de formatge (preferiblement, cheddar) tallat a daus
Un polsim d'herbes provençals
150 grams de farina
Una culleradeta de sal
Una cullerada de mostassa
Opcionalment, llavors de mostassa per decorar
Una cullerada de llevat de pastisseria

Preescalfeu el forn a 180º. Greixeu un motllo de plum cake. Talleu la poma a daus, d'un centímetre si fa no fa, o de la mida dels de formatge. Si empreu un ganivet de fulla de porcellana, no se us farà negra tan de pressa. Barregeu per una banda els ingredients humits (ous, oli, iogur, mostassa) i, de l'altra, el secs (farina, llevat, sal, espècies). Aboqueu els ingredients humits sobre els secs i barregeu-ho sense batreu-ho. No tingueu por si queda algun grumoll. Afegiu-hi el formatge i la poma, i poseu-ho al motlle, amb particular compte si esteu fent servir les llavor de mostassa. Decoreu-ne la part de dalt, si és el cas, amb un quants grans de mostassa. Enforneu-ho 35-40 minuts, fins que el clàssic truc del escuradents sec reveli que el pastís està cuit. Deixeu-lo refredar cinc minuts, desenmotlleu-lo i deixeu-lo refredar abans de tallar-lo amb un ganivet de serra.

Xocolata!

2012-05-09T20:14:00.001+02:00

No començaré amb l'obligatòria justificació de per què porto tan de temps sense postejar, perquè la manca de temps, com a motiu literari, no és particularment sucosa. Això m'ha impedit fer-me ressó d'alguns saraus als que he tingut el privilegi d'assistir darrerament (la interessantíssima recuperació del porc vasc que fan als restaurants del grup Sagardí o els folclores rumbero-flamencos de la Moritz). També tinc pendents algunes receptes, la majoria baixes en calories i feina, i alguna que és tot el contrari.
Però avui parlaré de la xocolata, i en concret de l'univers que em va descobrir Marc Rodellas (premi Maestro Chocolatero 2010), gràcies a la gentilesa del Taller Sabores, que són els que van muntar el cacau.

Òbbviament tots en sabem alguna cosa de la xocolata, i aquests dies estic descobrint, de fet, que Barcelona és una ciutat que viu enamorada de la xocolata, però de fet es tracta d'un producte bastant desconegut, del que la màxima manipulació que en solem fer és obrir-ne el paper de plata i mossegar-lo. El taller, més enllà de les curiositats de les diferents varietats, o de la història, em va sorprendre molt pel procés d'atemperar la xocolata calenta.

Si sou pastissers aficionats, algun cop se us en haurà anat la ma escalfant massa la xocolata per un pastís o el que sigui (no sigueu mentiders, que segur que us ha passat), i us ha quedat fet una mena de fang sorrenc. El que fan els pros, que per això són pros, és escalfar la xocolata (generalment, a una temperatura d'entre 40-45º, potser una mica més en el cas de la xocolata negra), fer-ne baixar la temperatura remenant-ne dues terceres parts sobre un marbre, i tornar-la a escalfar una mica barrejant-la amb la restant. Un procés que, tot i que avui en dia és més fàcil gràcies als termòmetres de l'espai exterior que llegeixen la temperatura a distància -beam me up, Scotty- segueix devent molt al bon ull del confiter i a la pràctica. Nosaltres vam tenir ocasió de provar de donar forma a unes quantes rajoles, que tot i que van quedar delicioses, no ens garanteixen un futur gaire brillant al món de la xocolata.

També vam aprendre a fer bombons i, molt important, roques suïsses, que és el que em veig repetint aviat a casa -mare, si llegeixes això, ja pots respirar tranquila- que són una superlleugera #no combinació d'ametlla caramelitzada i xocolata. Per molt suïsses que siguin, no hi ha nassos de servir-les a les festes de l'ambaixador. Es desencadenaria una guerra termonuclear. La bomba.

Al final vam ser ~~subornats~~ obsequiats amb un ~~botí~~ lot de coses de les que havíem preparat al taller, incloent també les neules que fa el Marc a la seva pastisseria de Sant Celoni. Ens ho vam passar com uns bacons i ens vam posar com uns ídems. I jo li vaig perdre una mica la por a l'ingredient, que ja és molt.

Quatre llamprees en quatre dies (I)

2012-03-12T21:24:00.017+01:00

Llamprea nº1

Fa un parell de setmanes, però sembla que hagi passat tota una vida des del dissabte en que les quatre del matí em sonava el despertador per anar a l'aeroport. A l'altre costat del túnel de la son hi ha Santiago de Compostela, i allà, la Sole i el Manuel, esperant-me, per anar tots junts al Forum Gastronòmic.

El camí al Forum ha de fer encara unes quantes voltes. Dissabte em mena per la Galicia que no coneixia de res, lluny dels quatre llocs tòpics -bellíssims tòpics, això sí- que jo havia vist en un viatge anterior. Els meus amfitrions estimen la seva terra i la coneixen. M'expliquen mil detalls que m'és impossible absorbir en el moment, però que, segons vagin passant els dies, em vindran al cap. Parlen sobre hórreos amb sostres rematats en punxa per allunyar les meigas. Descriuen els indianos gallegs, de tarannà ben diferent als self-made men catalans que van fer la fortuna ultramar (els gallecs, posteriors en el temps, no tornaven tant amb ganes de lluïr la seva nova posició social com de fer obres benèfiques que esmenessin les xacres del país). Comenten que les dones que van a veure els fills difunts al cementiris rurals es cansen de xerrar amb la parentela, també difunta, que se'ls acosta per fer conversa. En el seu univers hi ha lloc per castros i petroglifs desapareguts igual que per a twitter. Quantes històries, quanta activitat, quina gent tan magnífica, tan culta i tan divertida. No diré que amb ells me n'anava a la fi del món, perquè ja me n'hi vaig anar, a Finisterre. I d'allà, cap a Muros, on menjo el primer cocido i el primer pop. I després, a estrenar-me en la llamprea.

L'"Off Forum"?

Els gallecs, tal i com fem els catalans amb les calçotades, conten quantes llamprees han menjat en una temporada. La llamprea és un peix de riu mític, semblant només en aparença a un anguila, fort com un brau, sense mandíbula però amb dents com ventoses vampires. La llamprea s'ha de dessagnar durant hores o és indigesta. És un plat contundent: si no us diuen que es peix pensareu que és carn. Li dedicaré un altre post, però he de dir que no esperava jo que només seria la primera de quatre, ni que la tastaria en un lloc que havia estar freqüentat per Cunqueiro. Luxe més gran, impossible.

El Castro de Baroña

A la tarda, cremem la llamprea explorant el Castro de Baroña, un lloc que podria donar peu a una peli d'Indiana Jones o una novel·la de Lovecraft si no fos que els misteris que l'envolten són reals. I a la nit, després d'una breu pausa, sopar a Casa Marcelo.

No parlaré gaire de Casa Marcelo, perquè no en tinc fotos, i en el fons me n'alegro de que sigui així. Un dels àpats de la meva vida, que prefereixo tenir immortalitzat en el record viu. Si voleu imatges, podeu consultar el post que li dedica El Pingue, que hi va estar dos dies més tard o el del Philippe Regol. Les meves no envelliran mai: 12 plats enormes -que prengui nota el sector agonies de la restauració catalana, sempre disposat a estalviar en la mida- a quin més delicat. Crec en allò que diu la meva mare de que quan cuines amb amor es nota. En vaig tastar dotze exemples. Des d'un cabracho sencer fregit que s'havia d'anar arrecant a ditades, fins les crestes de gall, el garrí (si la llamprea primera hagués pogut passar per carn, aquesta carn hagués pogut passar per peix per lleugeresa i frescor), la caldeirada de cinc peixos diferents (algun, com la maragota, de vida culinària efímera i lluminosa com un cometa), d'un Saint Honoré on el nitrògen es posava als servei dels records d'infantesa a un ravioli de faisà anegat en tòfona que era hedonisme en estat pur... i, patam, una segona llamprea! La cuina i el servei amb la precisió d'un rellotge, la disciplina d'un exèrcit i la gràcia d'un ballet. Setanta euros per cap, vins apart, i em sembla que és potser un dels sopars més barats que he fet mai. I ho diu algú que no és que es pugui gastar setanta euros cada mes en un sopar.

Rodolant, tornem cap a casa. Durant la nit arribaré a pensar que em trobaran morta pels meus excessos. Les anàlisis detectaran llamprea a la meva sang, seré l'Amy Winehouse gastronòmica... Però sobrevisc, i quan surt el sol altre cop comença, ara ja sí, el Forum.

Sopant amb La Lola

2012-02-12T20:00:00.003+01:00

Els últims mesos no han estat massa florits. La capacitat dels dies per escolar-se entre els dits mentre et dediques a temes que semblen importants és infinita. Al teu voltant van passant coses que, de fet, sí que ho són d'importants i mentre, tu vas fent el gamarús amb persones i situacions que et reclamen l'atenció i que tot plegat, no et tornen mai tant com tu els dones. Vas perdent el contacte amb tu mateix, amb la gent que estimes, amb les aficions, i passes a ser una altra persona a la que no reconeixes ni et cau massa bé. Per això, quan va sorgir l'oportunitat de quedar amb els gastroblocaires per anar a provar La Lola de las Arenas, més enllà de les ganes que sempre produeix un sarau d'aquesta mena -al tanto, que el local és inicitiva del Quim Marqués, de l'admirat Suquet del Amirall- em feia il·lusió. Il·lusió per tornar-me a trobar amb els col·legues, il·lusió per menjar un bon àpat en companyia, i il·lusió per escriure de nou al blog (al Desembre es van complir cinc anys de la seva existència, mentre jo feia com aquell home proverbial al que assenyalen la lluna i mira el dit).

Així que allà ens vam plantar, desafiant al fred. Ens picava, hem d'admetre-ho, la curiositat sobre com seria el menjar, perquè, tal i com va dir algú, els centres comercials són la última frontera de la restauració. Quan els hotels s'han posat ja fa temps les piles amb el tema, en molts shopping malls l'oferta continua sent només de franquícies-que-no-han-de-ser-nombrades i entrepaneries sense ànima (creieu-me: he dinat a Glòries més cops dels que desitjaria). Ells han triat el lema de "Cocina sin complejos", i en la meva modesta opinió, la jugada els surt més rodona quant més s'acosten a aquesta definició.

Els plats que depenen estrictament del producte (anxoves, pernil, etc) són força bons, i complauran als que busquin això, però crec que els més reeixits són els entrepans -deliciosos els tres que vam tastar, amb renyida medalla d'or per un mallorquí sensacional- que em van semblar molt ben pensats. Sí, en aquest món hi ha entrepans ben pensats, i entrepans no tan ben pensats, i aquests eren de la primera classe.

També excel·lents els bunyols de bacallà -atípics, han fet que revisi les meves prioritats bunyolaires (vosaltres no teniu prioritats bunyolaires?), i a partir d'ara els prepararé amb trossos de peix més sencers- i les mandonguilles, que feien honor al epítet de "collonudes" que les acompanyava a la carta. Tots ells són plats que a manca d'un terme millor poden qualificar-se amb allò que diuen els anglesos de "crowd-pleasers", és a dir, que agradaran a molta gent. La Lola és una aposta comercial, entenent "comercial" com un adjectiu positiu, en el sentit que és un local que des de la decoració -càlida, amb el toc familiar de pissarres i alls que pengen- fins a les apostes gastronòmiques són clares. Un no aprofita que ha de comprar una funda pel mòbil, un videojoc i un parell de vestidets per sopar serenament sobre tovalles de fil. A la Lola saben que bona part del seu futur passarà per la gent que visita les fires i congressos que es fan davant de les Arenas, i sap que els seus potencials clients volen menjar de pressa, però amb qualitat. Els preus, pel que vaig veure a la carta, són força decents, i quan es resolguin un parell de qüestions que podrien perfilar-se una mica millor (les postres i la ventilació, particularment), és possible que la darrera frontera de la que parlàvem quedi definitivament abolida. A nosaltres ens van fer sentir com a casa, i ens en vam endur el bon rollo que ens van comunicar a fer uns quants còctels nit enllà. Amb bon menjar, bona companyia i bona conversa: així és com hauria de ser la vida sempre.

Pudor a resclosit

2012-02-02T09:19:00.006+01:00

Aquest és un post sobre la humilitat i la prepotència. Particularment, sobre la prepotència.

Tinc la teoria que bona part de la crisi actual es deu a que el més cutre es creu el rei del mambo. La mala educació és una forma de violència intangible que tots ens veiem forçats a aguantar. Però les coses que en el terreny personal et tires a l'esquena -un idiota més o menys a la teva vida no canvia res- no em semblen tan tolerables quan m'amenacen la feina o quan gent que no sap fer la "o" amb un canutu se les donen de gurús en el meu propi terreny. Perdona, bufona, però no.

Fa uns mesos que col·laboro a una revista setmanal. De tafaneries, per més pistes. És de les més llegides del país (ta mare la compra segur, tirada de més de 345.000 exemplars segons el darrer OJD, que es diu aviat), i malgrat això amb un grau de seriositat i rigor molt més alts del que el tema fa pressuposar. Ahir em van enviar a cobrir la inauguració d'una exposició sobre un conegut cuiner perquè hi assistien els actors d'una sèrie relacionada amb la cuina sobre la que la revista en parla sovint.

Tot bé, fins aquí.

Un acte com tants n'he cobert des de fa vint anys. Arribes, parles amb el de premsa, agafes el dossier, veus l'exposició, fas quatre preguntes als implicats, t'assegures que el fotògraf/a o càmera tingui les imatges que li calen, i "pa casa". Com a molt, si després t'ofereixen una copeta, potser t'hi quedes, però si l'acte és el vespre, està caient aiguaneu, i has d'entregar el text de cara al número que tanca l'endemà, el que menys ganes tens en aquest món és de fer el paripé.

El problema comença quan l'organització dels actes es confia a especialistes en paripés.

Més enllà de la pregunta de per què la imatge d'un esdeveniment pagat amb diner públic es confia al sector privat -entenc que si alguna cosa justament no han retallat mai els governs de CIU són els experts en protocol i autobombo- em qüestiono què feien allà realment els responsables del grup de comunicació que anomenarem XXX. Sí, uns dels que tallen el bacallà en la comunicació gastronòmica del país, dels que són jutge i part de moltes de les notícies sobre el tema que corren a la xarxa. De la mena que tan aviat fan la crítica d'un restaurant, com en porten la comunicació, com li munten un congrés a mida. Vaja, d'aquells que més "serveis integrals"no podrien arribar oferir, tret que també n'incloguessin de sexuals.

En arribar a l'esdeveniment, després de buscar una estona la persona que ens hi havia convocat -de premsa de la cadena de televisió on s'emet la sèrie- els responsables del recinte ens han comentat a la fotògrafa i a mi que provéssim a parlar amb la gent de XXX, que conduien el photocall en una sala apart. Un photocall, per si algú no ho sap, és la típica sessió de fotos que es fa als actes públics on les cares conegudes es deixen retratar pels mitjans assistents. L'espai natural on treballem els paparazzis en quilombos d'aquest estil.

Ens acostem a la porta -perquè la cosa estava delimitada per un cordó de vellut, talment discoteca d'extrarradi- i després d'identificar-nos, les dues noies que la guarden ens diuen que elles no en saben res de premsa i que no hi podem entrar. Els demano un dossier de premsa, si el tenen. Finalment, una d'elles, de mala gana, va a buscar a la seva cap -una Gran Patum del grup comunicatiu en qüestió, mirada concentrada de menyspreu, desinterès i supèrbia-, li torno a explicar la situació educadament, i em diu que no en sap res. I que no, no té dossier de premsa, i que si volem, que agafem quatre fulletons de l'exposició. I vaja, un cop més no entrem.

Retrocedim altre cop cap al vestíbul exterior. Els responsables del recinte ens diuen que, de fet, el dossier de premsa sí que existeix i envien algú a buscar-me'n un. Una companya d'un altre mitjà sent que el que ens està passant i amablement ens informa d'on són els actors, d'on és el cuiner, i d'on creu que aniran uns i altres (cal dir, arribats a aquest punt, que el periodisme pot ser per moltes raons una feina putíssima, però que la solidaritat entre companys, inclús entre companys de mitjans rivals, és un dels aspectes que em fan estimar la professió bojament).

Passen cinc minuts i en vista que els actors s'estan congregant al suposat photocall, torno a insistir en que ens deixin entrar, ni que sigui a fer una ullada, porfavorsiusplauserébuenaseñu. Perquè si no hi ha fotos, no servirà de res que haguem vingut a cobrir l'acte. Les de la porta tornen a cridar a la Patum, que amb cara d'exasperada ens diu "Què voleu?" (atenció a la tria del llenguatge: en cap moment "què necessiteu?" o "com us puc ajudar?", i ni pensaments de demanar-nos una tarja: es veu que ella ja coneix a tots els periodistes que cal conèixer en aquest món). Finalment, ens fa que entrem amb gest de perdonar-nos la vida i se'n va. Estem una estona al photocall -que no era més que un bar pels convidats. La primera norma per fer servir un terme en anglès hauria de ser saber-ne el significat-, voltem, saludem als quatre coneguts que sempre et trobes, prenc nota dels assistents i tornem a enfilar cap a la porta. La Patum m'intercepta un cop més i amb tonet de premura ens deixa caure un "entreu o sortiu o què feu?". La ignoro, segueixo treballant, surto de la seva sala i finalment cobreixo l'acte, que és el que he vingut a fer. El cuiner ensenya l'exposició als actors i demostra un cop més que a banda de crack gastronòmic també ho és mediàtic. Fem les fotos, i cap a casa.

Sempre explico que, a banda de fer de periodista, en aquesta vida m'ha tocat fer de cap de premsa i estar a l'altre costat de la barrera, durant molts anys. Considero que ni al blogger més arrastrao -i recordem que jo no hi anava de blocaire, a l'expo, era allà per un mitjà establert i potent- se l'ha de tractar mai amb altra cosa que no sigui el màxim respecte. Entenc que possiblement, la d'ahir era una festa pensada més per restauradors i amics del cuiner homenatjat que per a periodistes, però si aquests apareixen, tractar-los malament no treu cap a res, com no sigui a que algú es pugui creure important. Però una exposició no és una reunió dels Bilderberg, ni les vacances d'Angelina Jolie i Brad Pitt a la Polinèsia, ni un intercanvi d'espies al Berlin ocupat, ni l'entrada subreptícia a l'edifici Watergate. No, és només un acte social que al final ha de servir per promocionar la cuina d'aquí. Tractar els mitjans com si fessin nosa és, es miri com es miri, una manca absoluta de professionalitat, per molt que regalis una cervesa de disseny a la sortida.

Taronjada

2011-12-09T23:39:00.008+01:00

Ja feia molt que no treia la gata, oi? No m'he pogut estar de fer un LOLcat amb la seva reacció de la caixa de taronges de mostra que em va enviar Naranjamanía, via promo de Bloguzz.

Com es tracta d'opinar, opino: Les taronges, molt bones (no debades havien estat collides a Xàtiva el dia abans). El servei de l'empresa, prou correcte (tot i que tenen un mòbil com a número d'atenció al client, que no mola, vaig trucar per concretar l'hora i em van tornar la trucada quan el van esbrinar. Les taronges anaven molt ben embalades i portaven un full indicant com conservar-les bé.). El preu de la caixa de 10 Kg? Raonable, 24,50€, tot i que jo no me les prenc de 10 en 10kg mai. Ara, els encarregaria una caixa? No, però és que tinc una relació conflictiva amb les empreses de repartiment. El concepte "truquin abans de passar" no els agrada, el repartidor se'm va ficar a casa, i a mi tampoc no em satisfà estar pendent de sí han de venir. N'encarregaria si algú s'ho partís o per alguna raó especial. Ara, com a qualitat, tal i com testimonia aquí la Christie, donem el segell d'aprovació: boníssimes.

Llenties amb paté i poma al curri

2011-11-24T08:58:00.001+01:00

Durant la infantesa dels meus nebots, ma germana va considerar canviar-se el nom de Margarida a "mare, tinc gana". La nostra pròpia mare em va rebatejar amb el sobrenom de "pantera negra" pels accessos de mala llet que m'agafaven de petita quan tenia la panxa buida. Si la fam no és agradable ni tan sols quan és només un rau-rau infantil, imagineu-vos del que suposa quan es tracta d'un estat permanent. La gana no té res de positiu, i en canvi va en augment. M'he promès a mi mateixa que avui intentaria no fer soflames polítiques en aquest post, així que no vull assenyalar amb el dit els especuladors i polítics que me'n semblen culpables, directa o indirectament. Vull posar l'accent en la gent que la combat, en els que s'esforcen per fer millor i més justa la vida dels que no estan al costat dels teòrics "generadors de riquesa".

Demà veureu voluntaris del Banc dels Aliments en mercats i supermercats de Catalunya. Comença el Gran Recapte, la campanya que fan anualment per augmentar les donacions d'aliments de primera necessitat, d'alt valor nutritiu i de llarga conservació. A més de contribuir aportant paquets de llegums, pasta, brics de llet, oli o conserves en els punts de trobada, també es poden fer donatius -en diners o en espècie- mitjançant la web del Banc. Aquesta entitat no treballa només dos dies l'any: fan una tasca vital per a moltes famílies cada dia. I per això hem volgut ajuntar-nos en aquest Blogs contra la fam, pel que aporto aquesta recepta. Per un cop a la vida és creació meva i me'n sento mare orgullosa yo-por-mis-lentejas-MATO.

Llenties amb paté i poma al curri (per a quatre persones)

Ingredients

400 grams de llenties
1 poma Granny Smith (important, pel punt àcid)
1 llauna de paté de porc (del de tota la vida de fer entrepans)
Oli
1/2 gotet de vi ranci
1/2 gotet (o un raig llarg) de llet
1 ceba no gaire gran
Sal
Curri
1 culleradeta de sucre
Llorer

Coeu les llenties segons les instruccions del paquet amb el full de llorer, i reserveu-les (si les feu servir ràpides o de pot, tot això que us estalvieu). Saleu-les. Talleu la ceba petitona i sofregiu-la fins que sigui transparent en l'oli. Afegiu-hi el vi, deixeu-lo evaporar uns instants, i desfeu-hi el paté i la llet, de manera que us quedi una salsa lligadeta. Talleu la poma a daus petits (més petits que els de la foto, crec que em van quedar un xic massa grans). Poseu una mica d'oli a la paella i salteu la poma ràpidament i a foc alt, amb el sucre. No voleu que es desfaci, sinó que agafi color daurat i es faci una mica més dolça i cruixent. Espolvoreu-les amb curri. Barregeu les tres parts. La salsa es pot doblar, si us agraden les llenties més caldoses.

Cunqueiro 100%

2011-11-22T23:15:00.001+01:00

La figura d'Alvaro Cunqueiro ha estat pels amics gallecs -i les comparacions són odioses- una mica com la de Perucho pels catalans. Un gran desconegut, un dels prosistes més brillants de la llengua, un gastrònom empedreït, i un outsider en l'escena literària de l'època. Cunqueiro va ser una mica un marciano que allà on d'altres intentaven fer país a cops de realisme, s'afiançava de la realitat escapant-ne a través de la fantasia, escrivint de receptes, d'àpats, i de la terra i les llegendes on arrelaven. És significatiu que l'entrada de la Wikipedia en castellà amb prou feines esmenti la seva vessant de gastrònom. És significatiu també que el seu punt humorístic i creatiu hagin fet que un altre marciano, com Gimferrer, l'hagin reivindicat. Cunqueiro deia que els homes "van posar més imaginació a la cuina que en la guerra e inclús que en l'amor." Resa la llegenda que la RAE el va vetar per haver anunciat vi de Ribeiro.

El 22 de desembre fa cent anys del seu naixement, i us sugereixo recuperar aquesta entrevista de TVE (una TVE, esperancem-nos, que malgrat ser l'únic canal i estar intervinguda pel poder polític era capaç de fer aquest tipus de programes), i, sobre tot, aquest magnífic documental. Els gastrònoms gallecs li fan un homenatge el dia 26 amb motiu del centenari.

Ah, i per cert: Cunqueiro i Perucho eren amics. Com també ho va ser de Pla, que explica així el seu encontre amb el de Mondoñedo.

Divendres, còctel: Mulata d'Elixir

2011-11-17T22:41:00.121+01:00

Avui fa una setmana em van convidar a un pessebre d'aquells que venen veritablement de gust. L'excusa era la presentació d'un vell/nou producte de Bacardí (després ho explico millor), i la visita a la Casa Bacardí, que ja vaig comentar no fa gaire que tenia pinta de ser una excursió ben interessant. Així que a mitja tarda, un grup de blocaires de tot pelatge i condició vam ser amablement transportats cap a Sitges, en una versió adulta i marginalment més seriosa d'aquells autocars plens de nens de cinquè d'E.G.B. que cantaven "Carrascal".

La Casa Bacardí ocupa l'antic mercat vell de Sitges, al costat de l'ajuntament, i té tres espais principals. El de l'entrada està dedicat a la història de la marca, des de que el patriarca de la família se'n va anar a fer les Amèriques amb 15 anys, fins al present. Ens van explicar algunes curiositats sobre la marca, com ara la palmera que presideix totes les seves fàbriques -avui en dia, i des de la revolució castrista, a Puerto Rico, Mèxic i Índia- i el rat penat, que segons la llegenda era abundós en els primers cellers que va adquirir la marca i va passar a ser-ne símbol. Jo m'hagués quedat molta més estona en aquesta secció: em fascinen les històries d'"indianos", les d'alcohol, les de patrimoni industrial i les de geopolítica, així que tenia motius abundants per xalar... Com no podia ser, i diu que Amazon necessita inversions, he encarregat dos llibres que ofereixen visions contraposades del paper de Bacardí a la història de la illa.

Però d'aquí vam passar a la part de la producció. El rom, ja se sap, procedeix de la canya de sucre, que es fermenta i destil·la fins a cinc vegades (i les successives destil·lacions del qual, degudament envellides en barrils de roure, es barregen per crear el producte que després es filtrarà per als rons blancs). En aquest apartat vam tenir ocasió de rentar-nos les mans amb l'esperit: per la meva sorpresa, no va quedar-ne ni rastre, ni de l'olor ni en el tacte, en uns instants. I això que l'olor era ben complexa: coco i vainilla predominaven, caramel i un lleuger punt cítric, fins anar-se esvaint lentament.

La gran "novetat" (i aviat entendreu les cometes) era l'Elixir, un lícor que es diu que va crear el propi Facundo Bacardí per obsequiar els seus amics i que té la particularitat que prenia de punt de partida la canya de sucre torrada. Això li confereix uns matisos força especials -per a mi, té gust d'allò que als paisos anglosaxons anomenen "butterscotch" i que es pot traduir només aproximadament per "toffee"-, dolç però amb un final sec i gens empalagós.

Amb això vam passar a la sala de cocteleria. Allà, ens van ensenyar com es feien el Cuba Libre i el Mojito, que ja he anat o aniré explicant per aquí, però sobre tot ens van deixar tasta l'Elixir combinat amb coca cola, cosa que em va semblar una combinació guanyadora de debó. A mi la coca cola em deixa més que freda (la darrera ampolla que va còrrer per casa va acabar desembussant una canonada), però la veritat és que l'Elixir en treu els millors matisos, els més cremosos. Vaig preguntar per altres còctels, i em van comentar que provés un anomenat Mulata, aparentment amb licor de cacau o cafè, llima o llimona i Elixir. I això és el que us proposo avui. La recepta la he adaptat d'una que he trobat pels internets, feta habitualment amb rom fosc, i m'he inclinat pel licor de cafè perquè en tenia una ampolla portada de Galícia voltant pel moble bar. Aparentment, és una variació del Daiquiri que va aparèixer als anys quaranta al Floridita de l'Havana com a creació d'un barman que es deia Constante Ribailagua, però no en corre massa més informació enlloc.
En qualsevol cas, és un win total: Còctel de sobretaula boníssim, amb l'equilibri just entre dolçor, sequedat i digestibilitat. A repetir en breu, potser en versió frozen, i, em temo, de manera habitual!

Mulata d'Elixir

Ingredients

15 ml de suc de llimona (1/2 llimona)
30 ml de licor de cafè
45 ml d'Elixir Bacardí.

Ja sabeu el procediment: gel a la coctelera i al got (de Martini, per cert), quinze segons de sacseig, filtrat, i a beure. Possible guarniment amb un tallet de llimona.

Nota: Que aquest post serveixi també per enviar una forta abraçada a l'Eddy Collins i a la seva família. L'Eddy, el barman de l'hotel Rivoli, que ara és a l'hospital, és la persona que ens va servir els primers còctels a molts dels que som fans del tema, quan als noranta i primers dos mil una cocteleria acollidora per gent no tocada i posada era encara una utopia. I amb paciència ens veia i escoltava demanar-li explicacions sobre begudes, deixar-li anar rollos de pimplats pesats, i riure i plorar a l'altre costat de la barra, mentre ens anava servint copes amb exquisidesa. A la teva salut, Eddy.

Contra la fam

2011-11-16T11:22:00.001+01:00

Hi ha un cert tipus de notícia periodística, anomenada una "prèvia", que consisteix a l'anticipació de fets que han de succeir aviat. Normalment, és un gènere pesat i avorrit (penseu en les prèvies dels partits de futbol o en la terrorífica cobertura de les eleccions, coneguda altrament com "campanya electoral").

Per desgràcia, no hi ha prèvia per a la fam. La gana és aquí, entre nosaltres, i tot i que durant uns anys semblava que era una realitat que ens queia molt llunyana, no se n'havia anat mai. Corren mals temps pels qui menys tenen (no així pels qui més tenen, però això seria tot un altre post), i és per això que més que mai, cal recolzar la tasca que fa la gent del Banc dels Aliments. Un de cada cinc catalans viu sota el nivell de la pobresa, i malgrat les causes estructurals seran difícils d'erradicar, no hi ha excusa per no intentar-ne alleujar la situació. La prèvia que llegiu ara és, doncs, la del Gran Recapte d'Aliments 2011.

Aquest 25 de novembre milers de voluntaris recolliran aliments en mercats i supermercats de tota Catalunya per a que el Banc dels Aliments els distribueixi. Molts dels blogs de cuina i gastronomia del país teníem ganes d'ajudar a difondre el Gran Recapte, i és per això que hem creat aquest esdeveniment a Facebook i als blogs:

I per facilitar el procés, aquest és un petit FAQ:

En què consisteix?

El dia 24, els blogs adherits publicarem una recepta senzilla i barata que es centri en un dels ingredients de la campanya (arròs, llegum sec, pasta, oli, llet). La idea és triar receptes que no siguin cares, de manera que siguin a l'abast de tothom, usuari o no del banc. IMPORTANT: També posarem un link al Banc o a una de les seves pàgines de donació. Ah, i feu-los un donatiu, carai!

I si no tinc Facebook o blog?

No cal cap de les dues coses per fer un donatiu o portar aliments a algun dels punts de recollida! Ara, si voleu conèixer les receptes, haureu de passejar per la blogosfera gastronòmica. Intentarem recopilar-les a la pàgina de Facebook, i amb sort, en alguna altra banda. Si sou tuitaires, podeu donar la murga amb els hashtags #blogscontralafam i #blogscontraelhambre

Accepteu donatius?

No. Tot, absolutament tot, s'ha de fer a través de la gent del Banc. Nosaltres no sabríem què fer-ne. És més, segurament ho perdríem :DD

Com m'apunto?

Aneu a la plana del event, confirmeu assistència i deixeu el nom del vostre blog en un comentari. El dia 24, recordeu-vos d'enviar-nos el link per a que el compartim.

Qui sou? I per què ho munteu?

Som un grup de gent molt diferent, i suposo que cada un dels blogs que hi participaran té les seves pròpies motivacions. Els meus pares van ser nens de la guerra i la posguerra. Aliments com els que es demanen en aquesta campanya per a ells eren un veritable luxe. No m'agrada pensar que hem tornat a una situació tan fosca, en la que tots som vulnerables.

D'altra banda, com a gastroblogger, sóc la primera en adonar-me que de vegades els que escrivim d'això tenim tendència a confondre bon menjar i menjar car. Quan discutíem com engegar aquesta idea, sovint em venia al cap que els aliments que demana el Banc són altament nutritius i "tunejables", que realment permeten moltíssimes variacions... Jo, doncs, al menys voldria reivindicar la grandesa d'aquests ingredients que són la base de l'alimentació de tantes persones, i contribuir a la idea que el Banc dels Aliments ens implica per igual als que en donem i als que en rebem.

Foie

2011-10-14T22:51:00.002+02:00

Crema de ceps amb oli de tòfona negra i xips de tubercles

Vaig més retardada que el conill de l'Alícia -que no és el nom d'una peli marrana sinó una referència a Lewis Carroll- però avui no vull parlar de lepòrids. Avui el que toca és parlar d'anàtids, és a dir, d'ànecs i oques, i concretament del seu fetge.

Caneló d'ànec amb foie i prunes a l'aroma de Chartreuse

Fa uns dies la gent de la Brasserie du Gothique ens va convidar amablement a un grup de blocaires a tastar el menú de les seves jornades del foie (teniu de temps fins diumenge; el menú val 39€, i pel que s'hi ofereix, és un preu més que raonable). I que sí, que ja em direu que a qui intento enganyar, perquè un menú de foie és un menú de foie, el que vaig trobar més interessant de la trobada, a banda de tastar els plats, va ser les explicacions que ens van donar sobre les elaboracions amb fetge d'ànec i oca. Sí, d'ànec i oca, una qüestió que no acabava de tenir clara (cada animal té un resultat diferent, i tot i que en principi la balança sembla estar equilibrada, el xef Fernando Feijóo ens va confessar que posats a triar, ànec).

Foie micuit amb poma i figues i reducció de Pedro Ximenez

El Fernando ens va explicar també com distingir entre qualitats i denominacions, per acabar amb els típics malentesos entre foie, mousse de foie, mi-cuit i altres. Ens va explicar les dues preparacions bàsiques: en terrina (el mi-cuit), confitat a foc molt baix, i poelé, és a dir, passat per la paella a foc viu i poca estona. Per cert, que si un foie és de qualitat i té una mida raonable, no es trencarà al fer-li això.

Gelat de foie amb torrada de pa de fruites

Només he penjat les fotos d'alguns dels plats que ens van servir, els que personalment em van agradar més (tot i que la resta també era excel·lent). La crema de ceps era l'entrant, per unanimitat, gust de tardor concentrat. El caneló era contundent, com han de ser els canelons (i les croquetes. Prou de la fal·làcia que han de ser "melosos" i fets de beixamel pura. Quina tonteria és aquesta?). Combo potent de gustos el de la poma àcida amb el micuit -amb la meravellosa combinació d'un vi hongarès de Tokaji. I deliciós també el gelat, cremós i suau, una combinació naturalíssima, com si el foie fos un ingredient tan habitual en reposteria com la xocolata. Va ser una gran tarda, en la que els responsables de l'hotel no ens van escatimar cap mena d'informació -el debat sobre l'alimentació de les oques també va sortir, així com el de les trampes que fan alguns comerciants poc escrupolosos- i en la que ens van permetre el luxe de gaudir d'un ingredient que, precisament, se n'ha convertit en sinònim.

Novetats

2011-10-07T17:42:00.001+02:00

Ei! Ja heu vist que vaig certament endarrerida amb la publicació de posts. Abocada com estic al procel·lós univers del freelancisme, vaig molt curta de temps lliure. I entre això i el fet que he estat de règim de manera una mica estricta, darrerament -he perdut 10 kg des del Juliol, cosa que bona falta em feia- no he tingut massa facilitats per escriure res. Tot i això, tinc moltes històries encara per explicar (vaja, que no m'ha tornat a entrar el siroco de plegar, simplement no tinc temps), perquè trobar receptes que no engreixin però que no facin plorar de pena és realment tota una aventura. Un aventura acompanyada també de noves exploracions de llocs, establiments i begudes, perquè òbviament un règim que no et permet sobrar-te al menys un cop a la setmana, no seria un règim, sinó un crim contra la humanitat.

Una d'aquestes històries que tinc pendents de relatar-vos és que ara escric guions pel programa Generació Digital, que en la seva primera edició de la nova temporada anava dedicat a la cuina. Això em va permetre entrevistar a la Carme Ruscalleda, que és tan encantadora com sembla, i que ens va mostrar que si mai vol dedicar-se a les pizzes, no tindria massa problemes.

Esteu atents perquè malgrat el meu cacau vital, aquest dies he pogut assistir a un parell de saraus ben interessants que també pujaré ben aviat. I gràcies per la paciència, als que quedeu per aquí.

Summer in the city

2011-08-13T15:58:00.001+02:00

Vermut al Bar Calders (Parlament, 25)

Xips de braves, boníssims (tot i que una mica curts de salsa), seitons i vermut de Falset (el de la casa, de Reus, també molt potent)

La terrassa, al Passatge Calders. Un d'aquells llocs que els francesos qualificarien de sympa.

Pop a la gallega. Cafés amb gel i xerradeta amb la meva amiga Ari. Difícil de millorar.

Salveu-me del luxe

2011-08-08T19:42:00.002+02:00

...doncs tu has vist Mari Yeniffer com vesteix la duquesa d'Alba per anar a menjar a can Arzak? Oiooioioi, que ja et dic jo que per molt que el teu nòvio tingui vint-i-cinc anys menys que tu, i siguis no sé quantes vegades Gran d'Espanya, potser la combinació de pantalons de tigre i samarreta de ratlles no acabi de ser la més adequada per dinar a un tres estrelles Mitxelín... Que es veu que aquesta pobra dona, des de que ha repartit l'herència en vida amb els fills -per casar-se amb el nòvio, que no sé si t'ho he comentat ja, té vint-i-cinc anys menys que ella- ja no té diners més que per comprar roba així, barateta i desconjuntada...

...doncs jo sempre he estat més de les nenes de Monaco, les filles de la Grassequeli, la Carolina i l'Estefania, i ara la petita, la Carlota, la del Casiraghi aquell que la va espichar a una cursa de llantxes -que és una manera molt aristocràtica d'anar-se'n a l'altre barri- i que tota la vida han sabut no només que havien nascut amb un pa sota el braç sinó que podien, i de fet, havien de lligar els gossos amb llonganisses, perque tanta afició com han tingut sempre als nòvios xoriços, com havien de fer si no per menar els gossos salxitxa, oioioioi?

(senyores que fan una substitució d'estiu a una revista del cor -no la de les fotos- i la neurona se'ls posa a practicar puénting)

Yo sí como patatas

2011-07-28T13:33:00.000+02:00

Gràcies a la portentosa Amapola Domingo pels dos peasso vídeos.

Escapada als orígens del rom

2011-07-27T13:36:00.000+02:00

Si demà teniu festa i voleu un planillo interessant, ens sembla molt atractiu el pla que ens proposen des de Sitges. Fa un any va obrir les seves portes al Mercat Vell de la població la Casa Bacardí, un centre promocional/museu sobre la figura de l'indiano sitgetà que va engegar la marca més coneguda de roms cubans. Per celebrar-ho, tot demà la Casa fa jornada de portes obertes, l'entrada és gratuïta (habitualment val 5€) i es pot visitar lliurement, sense haver de concertar visita.

L'horari és de 12 a 14 i de 17 a 21, i a la casa es poden descobrir molts aspectes sobre la vida dels "americanos" que es van anar a buscar la vida a les aleshores colònies espanyoles, sobre la fabricació del rom i sobre (important) com cal preparar un mojito com déu mana, a més d'altres còctels. Com a pla per un dijous d'estiu, no sona gens malament, oi?

"Polenta" de mill i espinacs amb pesto de tomàquets secs

2011-07-26T14:27:00.004+02:00

Ja ho sabeu que de tant en tant m'enganxa la fúria del flexitarianisme i em dóna per provar receptes sense llet ni ous ni -per suposat- carn o peix. En honor a la veritat és un tipus de dieta que em fa sentir força bé, lleugera i virtuosa, i que té a més l'avantatge d'escurçar uns quants milímitres els pàrsecs que em separen del meu pes ideal. Però una de les pegues és que, a base de fer cas de les idees i suggeriments dels llibres sobre veganisme que tinc, he anat acumulant una partida de bosses i bossetes de grans i condiments (mill, fajol, bulgur, llevat de cervesa, mongetes de soja, gluten de blat) dels que després no sempre sé què fer-ne.

Tenia per casa una d'aquestes bosses amb mill, que són aquelles boletes rodones que mengen els canaris, i no acabava de decidir-me sobre com estrenar-la. Però vet aquí que aquests dies he estat fent un "bolo" que implicava carmanyola, i davant la perspectiva de no saber què endur-me (de vegades m'ha tocat pencar en oficines on no hi havia neveres o microones), volia alguna cosa que es pogués menjar freda o calenta. I per això vaig triar aquesta recepta de "polenta", entre cometes perquè la polenta de debó es fa amb blat de moro, que he menjat avui sobre una amanida verda amb quatre panses i pipes per sobre. Una recepta sana, agradable, que aguanta sense nevera -o sigui: bona per a la platja- i que fa un plat únic força decent amb l'afegitó de l'amanida, particularment perquè sí que hi havia microones i el contrast entre la polenta calentona i l'amanida fresca era molt agradable. Està adaptada de la que surt al llibre Vegan with a vengeance i porta un xic de feina però fa molta festa.

Polenta de mill i espinacs

Ingredients

175 grams de mill

75 grams d'espinacs nets

800 ml de brou vegetal

1 culleradeta d'orenga

Sal i pebre

1 cullerada d'oli + un rajolí per fregir la polenta

Escalfeu una paella al foc i torreu durant cinc minuts el mill, sec, fins que es dauri una mica i deixi anar olor de torradet, mmmm... Escorreu-lo en un colador fi amb una mica d'aigua.

Poseu a bullir el brou, el mill i l'oli en una cassola. Baixeu el foc i deixeu-ho fent xup xup uns 25 minuts. Afegiu-hi els espinacs, nets i tallats petitons, l'orenga, sal i pebre, i deixeu-ho coure destapat 10 minuts fins que hagi absorbit el líquid (la versió original de la recepta demanava 750 ml de brou, però en vaig haver d'afegir una mica més i pel que he llegit en altres blogs, no sóc la única). Ha de quedar com un rissotto secot.

Greixeu un motllo quadrat amb una mica d'oli i repartiu-hi la polenta. Deixeu-la refredar. Com la pasta de les croquetes, una nit a la nevera no li farà cap mal. Quan s'hagi refredat del tot, talleu-la en rectangles. Escalfeu una paella o un grill un minut o dos. Cobriu l'estri amb una mínima quantitat d'oli (els pinzells de silicona van molt bé per això) i fregiu els rectangles un tres minuts per banda. Serviu-los calents sobre una amanida, cobrint-los amb el pesto.

Pesto de tomàquets secs

Ingredients

115 grams de tomàquets secs (dels que no van coberts d'oli)

250 ml d'aigua

1 grapat d'ametlles, o nous, o el que tingueu més a ma

2 grans d'all. Jo vaig fer servir all rostit (veure Bonus track)

2 cullerades d'oli

4 cullerades d'alfàbrega fresca trinxada (o dos pastilles d'alfàbrega congelada de La Sirena. Normalment no faig publi, però és una conya marinera tenir una planta d'alfàbrega a casa si tens una gata que es creu Rambo a la jungla de Vietnam)

Sal i pebre

Poseu els tomàquets i l'aigua en un pot i porteu-ho a ebullició. Apagueu el foc i deixeu-los estovar un quart d'hora. Tritureu-ho tot amb el pímer i arreeiting.

Bonus track: All rostit

Ingredients

Alls sencers

Oli d'oliva

Paper de plata

A les nenes se'ns inculca des de petites que és essencial tenir un vestidet negre a l'armari que podrem portar en totes les ocasions. Crec que l'equivalent culinari seria l'all rostit: el podeu fer servir en substitució de l'all cru (molt més suau i no repeteix), barrejar-lo en salses, o, què coi, menjar-vos-el tal qual sobre torradets. Se us aguanta a la nevera, en un tàper, i està tirat (podeu aprofitar si heu d'encendre el forn per a qualsevol altre cosa. Bé, amb la possible excepció de pastissos i postres dolces, muahahaha). No hi ha excusa per no fer-ne!

Escalfeu el forn a 190º. Talleu el paper de plata en quadrats com d'un pam. Peleu la pell exterior de l'all, però deixeu-los sencers. Talleu-ne la part de dalt (han de quedar així). Regueu-los amb una cullerada d'oli, que ha de sucar bé els forats entre alls, i emboliqueu-los amb el paper de plata, retorçant-ne la part de dalt. Enforneu-los un 30-40 minuts fins que quedin tous i es puguin treure de la "funda" amb la mínima pressió.

Els divendres, còctel: Shirley Temple (i altres còctels sense alcohol)

2011-07-22T22:08:00.010+02:00

Shirley Temple

Em fa pena la gent que no beu. El moment en que es lleven al matí serà quan se sentin millor de tot el dia.
Frank Sinatra.

Avui és divendres, i segueix tocant còctel, però gràcies a tres mosquits que m'han fet tres picades com tres sols i m'han deixat la cama inflada com si fos la germana bastarda d'Arnold Schwarzenegger , em veig obligada a prendre antihistamínics i, per tant, a consumir còctels sense alcohol. Que potser va una mica contra la idea dels còctels, podeu pensar, i només tindríeu meitat de raó.

M'explico: sí que és cert que en els seus orígens els còctels van ser una preparació medicinal (sí, medicinal) que consistia en tipus de licor, un edulcorant i algun tipus de bitter, com l'Angostura (que era la part medicinal). L'altra cosa que n'explica l'origen eren els ponxos -com a plural que m'he inventat de la paraula "ponx"- que eren begudes servides en enormes bols en les festes de societat, i de les que, amb el pas dels anys, només ens han arribat de manera vestigial i, assumim-ho, una mica devaluada, a través de les palanganes de sangria i aigua de València que tots hem vist en alguna festa major.

Però també és cert que l'encant dels còctels no es pot atribuir només a l'alcohol, perquè si així fos n'hi hauria prou amb amorrar-se directament a l'ampolla, i ens podríem estalviar tot el ritual del got, la coctelera i la decoració, oi? No, del que es tracta és de prendre una beguda sofisticada, i amb una mica de color, que ens allunyi un mica de la mediocritat del dia a dia. I d'aquests, també n'hi ha. Bàsicament, de còctels sense alcohol en trobem dues grans categories, els "quiero-y-no puedo", que vindrien a ser les versions "verges" (com en diuen els americans) dels còctels de tota la vida, però sense alcohol, i els "jo-tinc-aspiracions", que són receptes creades ex profés per ser servides així. Com us pot assegurar qualsevol que en l'adolescència prengués mai un San Francisco, una categoria no és inherentment superior a l'altra.

Abans d'explicar els còctels d'avui, només vull remarcar que en aquest cas és encara més important que sempre que els ingredients que empreu siguin bons (entenent "bons" com a naturals, en el cas dels sucs), perquè aquí sí que els gustos seran diàfans i cristalins. Aquesta entrada, per cert, va dedicada a l'Starbase, que és l'abstemi oficial entre els gastroblocaires catalans, i, malgrat això, bona persona.

Shirley Temple
Diu la llegenda que aquest còctel es va inventar per a l'estrella del cinema infantil dels anys trenta, que es veia obligada a participar en molts actes de societat en els que no podia beure (encara quedaven lluny els temps de Drew Barrymore). N'hi ha unes quantes variacions, que bàsicament canvien el ginger ale per Fanta de llimona, però la de la foto és aquesta i sospito que és molt més interessant així. Al menys, a mi m'ha agradat força.

Aprofito aquest còctel per introduir també un altre concepte: el de les parts. Hi ha moltes receptes de còctels que venen expressades en fraccions. Des d'aquí faig una crida a que d'una punyetera vegada es creï una norma ISO per a la cocteleria i deixem de marejar la perdiu entre unces, cl., grams, parts, cullerades, faneques, centímetres cúbics, rajolins, gotes, pensaments i sa p*** mare.

Ingredients

2 parts de Ginger Ale (jo he provat el de Fever tree, que per cert, he trobat molt bo, gens dolç i amb veritable gust de gingebre)
1 part de suc de taronja
Granadina
Una cirereta

Poseu gel a un got tipus tumbler (els de batuts). Afegiu-hi la cirereta, el Ginger Ale i el suc de taronja. Remateu-ho amb un cop de granadina i una canyeta, que fareu servir per barrejar-lo.

Flojito (mojito sense alcohol... el nom és meu, no em pegueu)
El mojito sense alcohol, us ho juro, és dels còctels que colen millor sense mam. I refresca igualment!

Ingredients

10 fulles de menta
1/2 llima
2 culleradetes de sucre
Sifó

Partiu la meitat de la llima en quatre quarts. Agafeu un got old fashioned (és a dir, dels baixos i rodons on se sol servir el whisky) QUE SIGUI RESISTENT I DE BONA QUALITAT, a risc de provocar una desgràcia si no em feu cas. Reserveu un parell de fulls de menta per decorar i aixafeu-ne la resta amb la llima i el sucre contra el fons del got, fins que quedi una pasta. Ompliu amb gel pilé i sifó, i decoreu amb les fulles reservades i una canyeta.

Virgin Mary
Tota la vida ens han explicat que el Bloody Mary és el millor còctel per beure quan un està de ressaca. Però si el que voleu es no arribar a tenir-ne mai, o sou dels que no acabeu d'entendre la idea d'un gaspatxo alcohòlic, o simplement voleu prendre un suc de tomàquet més interessant que tret directament del tetra brick, aquesta és una bona recepta.

Ingredients

Suc de tomàquet
Dues cullerades de suc de llimona
Sal i pebre
Un rajolí de salsa Worcestershire
Un rajolí de Tabasco
L'original es sol decorar amb una branca d'api. Però també hi ha gent que nega l'holocaust.

Ompliu un got de highball (això ho vam donar la setmana passada, molt malament si no sabeu de què parlo) amb glaçons. Poseu suc de tomàquet fins a la meitat del darrer, afegiu la resta d'ingredients i remeneu amb la cullera de còctel.

Tapenade de bolets

2011-07-21T16:18:00.004+02:00

Si esteu llegint aquest blog ara mateix, dedueixo que és perquè teniu un mínim interès per la gastronomia. I si teniu un mínim interès per la gastronomia, us deu ser familiar el terme Umami. És a dir, el cinquè gust que hi ha a més de dolç, salat, àcid i amarg, i que dóna als plats un mmmmmm... extra que els fa, com ho diríem, més menjívols.

Potser us sonarà també que el va descobrir un japonès de principis del segle XX que es deia Ikeda, i que l'umami està present naturalment en aliments com els embotits, les salaons, el formatge parmesà i molts bolets, i que des dels inicis de la cuina, l'ésser humà el va incorporar i sintetitzar en salses i condiments com el garum, el ketchup o el glutamat.

El que segurament no sabeu hi ha molts números que tingueu a la cuina els ingredients necessaris per xutar-vos una injecció d'umami en vena en un obrir i tancar d'ulls. Torna a ser una recepta de Mark Bittman, que vaig descobrir per casualitat buscant una altra cosa en un dels seus llibres. Crec que mai no he preparat res amb una ratio tan acusada entre sencillesa/resultats; un puré de bolets secs que posareu absolutament a tot arreu, i que és tan tonto de fer que sembla mentida. A la foto el podeu veure en unes torrades amb cottage cheese, per a un sopar informal, però no desentonaria amb un bon entrecot, o com a base d'una vinagreta, o en un plat de pasta. Les autoritats sanitàries adverteixen que causa addicció.

Tapenade de bolets

Ingredients

30-35 grams de bolets secs (jo vaig fer servir shitakes, que és el que tenia pel rebost)
Aigua
Sal i pebre.

Poseu els bolets en una cassola amb 600 ml d'aigua i porteu-los a ebullició. Baixeu el foc i deixeu-ho fent xup xup un quart d'hora o així, fins que els bolets siguin tendres. Treieu els bolets amb una espàtula i poseu-los al got del pímer. Filtreu el líquid amb un colador xinés (o, si no en teniu, amb un colador folrat amb un drap o amb un tros de paper de cuina, però seriosament, un xinés val un euro a la botiga dels xinos, i ja sé que me n'estic anant por los Cerros de Úbeda i que em fico on no em demanen, però, com pot ser que no tingueu un colador xinés...?). Afegiu la majoria del líquid filtrat al got, i tritureu-ho, afegint-li la resta, si cal. Saleu-ho i pebreu-ho.

El Bittman suggereix tunejar la salsa amb algun o tots dels següents ingredients:

- Un gra d'all o una escalunya
- Un polsim de farigola
- 1 cullerada de vi d'Oporto, o de passata de tomàquet o de salsa de soja.

La meva versió portava vàries d'aquestes coses (l'all, la farigola, la soja i el tomàquet), però us he de dir que el gust dels bolets és tan bo i tan acusat que la resta -potser salvant el cas de l'all- és pràcticament indetectable. Figura que es guarda un parell de dies a la nevera. Sospito que més, si no pateix "accidents" abans.

A la felicitat pel cereal (II)

2011-07-19T09:45:00.007+02:00

Cerveses monovarietals i ingredients per fer-ne a casa

Quan vam deixar els nostres herois, acabaven de sortir del forn La Trinidad, i com si fossin altre cop nadons, duien tots un pa sota el braç. La següent parada del periple era 2d2dspuma (C/Manigua, 5, metro Congrès).

He de dir que si amb el pa era fàcil convèncer-me, amb la cervesa no passa el mateix. Si m'està llegint algun company dels anys de la facultat, és possible que no ho cregui (en aquella època la cervesa era l'alcohol que ens podíem permetre i poc més, però tampoc menys). I és que a mi, durant molt anys, no em va agradar. Gens. Em semblava amarga. I encara ara tinc tendència a demanar clares, o marranades que venen barrejades amb sucs i sirops, com la Berliner Weisse mit Schuss o la Lambiek Kriek. A casa, o tiro per begudes sense alcohol, o me'n vaig ja al vi o als còctels. Però durant el darrer any hi ha hagut perturbacions a la força: Va començar amb la tramesa de certa cervesa de diseny el nom de la qual deixarem inèdit. Després va venir el tast maridat dels gastroblocaires. I de tant en tant, la PilarVi (aquesta noia en sap un niu d'alcohols, i en canvi és odiosament sana i fa triatlons), i del Roger (que s'hi ha ficat molt, també, però que en canvi és limita encara a les mitges maratons) al twitter em feien sospitar que hay otros mundos pero están en éste. O dit d'altra manera, que la cervesa, a la que fins aleshores m'havia acostat més com a obligació moral que com altra cosa (la visita a la fàbrica de Guiness a Dublin, cert interès historiogràfic/sentimental per les marques de Barcelona), tenia molta més varietat de registres que la que li presuposava.

En aquest estat mental mig descregut, vam anar a l'establiment. Al 2d2 tenen una actitut més, com ho diríem, punky que al forn. Saben el que fan, saben que són bons, i no demanen excuses ni et donen explicacions si no en demanes. A la part de bar, en la que també serveixen tapes i entrepans, vam fer una primera ronda de birres variades (l'excusa per quedar era fer un "rajaandtaja", però ni vam rajar gaire ni ens vam tajar en absolut i el safareig va quedar ventilat en menys d'una ronda). Mentre, fèiem incursions a la botiga per comprar una mica de tot . Jo en vaig agafar cinc, que ja aniré estrenant, a més d'una ínclita mostassa a l'aroma de ceps, ens vam triar unes tapes i vam demanar una De Molen Amarillo.

Si penseu que la cervesa és quelcom que se serveix en quintos, mitjanes o de tirador i para de contar, aneu errats. Una ampolla pot ser gran i per compartir. Hi ha cerveses monovarietals, i anyades. Estils, i gairebé -només gairebé- denominacions d'origen. No m'extendré gaire ni faré veure que en sé, però aquesta Amarillo (pel nom de la varietat de llùpol), pertany a l'estil de les IPAs, o Indian Pale Ales, un estil que l'Imperi Britànic feia per a l'exportació quan encara no s'havia devaluat a Commonwealth, i que els americans -que justament es van guanyar el seu dret a pertànyer de l'Associació Nacional del Rifle fotent fora els britànics- estan rescatant amb molt d'èxit (tot i que aquesta és holandesa). Perquè si sembla que hi ha consens que l'avantguarda gastronòmica és a Espanya, sembla que la cervesera, qui ho havia de dir, és al país de les barres i estrelles. Aquest fenomen, i el de les microbreweries (fàbriques artesanals de producció molt limitada o fins i tot estrictament domèstica) ha revolucionat tot aquest mundillo, i de rebot ha servit per atraure molts que, com jo, teníem el prejudici de que la birra era poc sofisticada.

Tot això m'ho va corroborar la següent cervesa que vam demanar, una altra De Molen anomenada Bloed, Zweet & Tranen ("Sang, suor i llàgrimes"). Es tractava d'una cervesa fumada, i, deixem-ho clar, no era el tipus de cosa que un pimpla un matí de diumenge llegint el dominical. No, aquesta tenia el gust de fum i la densitat impossible de matissos d'un whisky d'Islay. I aleshores em va venir al cap quelcom que vaig llegir sobre els preus del Sake, i és que estàvem gaudint d'un veritable luxe gustatiu a un preu de riure. Les cerveses més cares de la botiga, de mida gran, podien valdre potser 10, 12€? En aquesta gama de preus , al vi gairebé ni t'hi acostis. I aquí és on es va produir la meva caiguda del cavall definitiva que m'ha convertit en una apòstola del cereal, subsecció llúpol. Tot i que els còctels segueixen sent el meu gran amor, en termes de mam, i que sento un respecte reverencial pel vi, ja no veig la cervesa en termes utilitaris ni la comparo amb cap altra beguda: aquest pot ser l'inici, com deia aquell, d'una gran amistat.

Bonus tracks:

- (ES) Banco de cervezas, un blog dedicat a les marques que es van vendre a Espanya i han desaparegut.
- (EN) Documental del Discovery Channel How beer saved the world
- (EN) Llarguíssim (i interessantíssim) reportatge del Museu Smithsonian sobre com l'arqueologia experimental reviu les cerveses prehistòriques i altres begudes de l'antigor.

Patates vermelles

2011-07-18T11:33:00.004+02:00

Un dels gustos dels meus estius d'infantesa és aquesta amanida de patates de ma mare. No sabem d'on va sortir, no en sabem les mides exactes que portava la recepta original, i no en sabem si tenia algun altre nom. A casa n'hem dit sempre "patates vermelles" o "l'amanida aquella de patata que porta una salsa vermella" (ni que sigui més aviat ataronjada). Però recordo que era plat habitual a la taula de l'apartament de Platja d'Aro durant els juliols i agosts que hi passàvem, i que apareixia sovint quan venien convidats a dinar. Amb el pas del temps, me n'adono que era bastant freqüent: quan no eren els meus tiets, que s'estaven al veí Sant Feliu de Guixols, eren amics que estiuejaven en llocs propers, o els nostres veïns alemanys. Les recordo després de banyar-nos a la platja, sol i dutxa recentíssims, servides en plats de Duralex marró (encara es fa, el Duralex?). No sé què devíem prendre de segon, però als estius ma mare es va fer la col·lecció completa de postres Alsa, que bàsicament eren una barreja de pòlvores de colors, aigua i nevera. El meu preferit era el gelat de llimona.

Aquestes patates, doncs, són una de les meves particulars magdalenes de Proust, però no les havia pujat encara per dues raons. Una, com he explicat, és que crec que ni un interrogador de Guantánamo seria capaç de treure-li a ma mare les mides exactes d'una recepta (sota l'aparença d'una senyora normal i tranquil·la, dins seu hi ha un petit Sid Vicious que odia el sistema. El mètric, particularment). L'altra raó és que aquesta recepta pateix d'una acusada de manca de fotogènia. Diversos intents de fotografiar-la en el passat han acabat amb resultats que oscil·laven entre la dissuassió i la repugnància. I és una veritable pena, perquè si alguna cosa tenen aquestes patates és que són bones. No empro més adjectius: són bones de debó.

L'altra dia em van estar entrevistant a Radio L'Hospitalet i em van demanar una recepta fàcil de fer (per cert, hola a tots els que heu arribat aquí via el programa, que es deu estar emetent més o menys ara mateix). La manca de mides, que normalment és una molèstia en una recepta, aquí es va convertir en una virtut en termes comunicatius. Us la poso per escrit per a que tots us en creeu la vostra versió, tot i que he intentat mesurar-ne els ingredient. Però si parleu amb ma mare us dirà que no en tenia cap necessitat, i el més segur és que tingui raó.

Patates vermelles de la meva mare

Ingredients

5 o 6 patates mitjanes

Julivert picat

Sal i pebre (jo el prefereixo blanc, aquí. Sigueu generosos amb el pebre, han de quedar picantones)

Un bon raig d'oli (Entre 50 i 75 ml)

Un rajolí de vinagre (Un parell de cullerades)

Pebrot vermell rostit de llauna (segons ma mare, uns dos o tres o quatre. Jo n'hi vaig posar 40 grams).

1 raig de tomàquet fregit (dues culleradetes)

1 gra d'all

Renteu les patates i bulliu-les senceres amb la pell. Quan siguin toves (ja ho sabeu, quan un ganivet les travessi com si fossin mantega), treieu-les del foc i deixeu-les refredar, no tant per a que no se us desquajeringuin -que ho faran igualment- sinó perquè no descobriu de cop què hi ha de real darrera la proverbial "patata calenta". Un cop fredes, treieu-ne la pell i talleu-les a llesques, que no cal que siguin terriblement primes.

Treiu el nervi de l'all i barregeu-lo amb tota la resta d'ingredients amb el minipímer (si voleu l'experiència completa, un d'aquells de color alvocat o taronja que feien tant de soroll dels anys setanta). Per saber que ho heu fet bé, hi ha d'haver prou salsa per banyar totes les patates sense problema. Sigueu generosos amb el pebre, i, encara que vigileu amb el vinagre, també s'ha de notar. Deixeu l'amanida a la nevera com a mínim un parell d'hores, mentre la filla es banya a la platja, ignorant que un dia de Juliol, vint-i-cinc o trenta anys després, ella mateixa la prepararà per escriure-la després en un blog de cuina.

Els divendres, còctel: Tequila sunrise

2011-07-16T14:02:00.004+02:00

Ok, fa no gaire vaig dir que engegava una secció en la que els divendres, per allò del lleure, el cap de setmana i la relaxació de costums (que els alemanys resumeixen en la bonica paraula Feierabend) explicaria coses de còctels. No és que aquest temps no n'hagi pres - de fet, n'he pres molts, però sobre tot fora de casa- però com ja vaig explicar no estava d'humor per anar parlant de res, ni que sigui des de un blog que de sèrie ja està força controlat en el que s'hi diu (mare, tieta, sé que em llegiu. Tot ficció, eh? És un experiment literari, i ha de semblar de debó. Guardeu-me el secret).

Del que vull parlar avui, i ja sé que no és divendres, és del Tequila Sunrise. Els vaig esmentar ja fa un temps, quan vaig ser a Estats Units, parlant de l'excursió a Tijuana. El que no vaig dir en aquell moment és que a la famosa excursió ens vam posar tebis de beure'n. Recordem els fets: vaig anar a Tijuana perquè havia anat a una fira de còmic amb el meu aleshores cap (i encara ara amic) Fèlix. Ens vam escapar a Tijuana acabada la fira. Tijuana, per a que us en feu una idea, deu estar a una distància com ara la UAB respecte a Barcelona, i el trajecte és si fa no fa d'avorrit. El cas és que, com vaig explicar aleshores, era un dimarts, i passat el primer impuls de voltar, no hi havia gran cosa a fer excepte seure a un bar on hi havia tres o quatre americans de mitjana edat treballant-se sengles castanyes. Vam veure un cartellet que deia que era "Happy hour", que -ho juro- ens va conduir a pensar que les begudes en sortirien a meitat de preu. Però no, amics. Vam demanar dos Tequiles sunrises (ja no sé si per instint, perquè ens feien por els Margarites, o per alguna altra raó)... i ens en van portar quatre. I vam cedir, i així vam seguir. I és que el Tequila Sunrise és la típica beguda llarga que al estiu passa de conya, i més si hi ha una piscina en les proximitats, que no era per desgràcia el cas. La foto no li fa justícia, però si en veieu una d'algú que en sàpiga, és, a més, d'allò més cucu. Un còctel poc seriós, estival, i per beure poc a poc i sense formalitats.

Hi ha dues teories sobre el seu origen. La primera -molt ianqui, que n'atribueix l'autoria a un estadounidenc- el situa cap el 1900, a un hotel de luxe, l'Arizona Biltmore, i seria obra d'un barman anomenat Gene Sulit. En aquesta versió, la recepta porta tequila, crema de cassis, i sifó. Jo no l'he sabut trobar a l'Arte del cocktelero europeo, de l'Ignasi Domènech, un dels primers llibres de còctels que van veure la llum al nostre país (al 1931), i que ofereix un retrat molt acurat de la cocteleria d'abans de la guerra. La segona teoria, que em quadra més, el situa en l'ambient de disbauxa de la Tijuana dels anys 30 i 40, on anaven les Paris Hilton de l'època a fer el mal. I aquesta és la recepta que ha sobreviscut, que us ofereixo avui, i que em vaig beure ahir, divendres.

Tequila sunrise

Ingredients

2 unces de tequila (uns instants de paciència, de seguida explico el tema unces)
4 unces (o més) de suc de taronja, idealment natural.
1 unça de granadina.

Els meus profes del curs de còctels són formats a Anglaterra. Això vol dir que conten les proporcions en unces. Al principi, tots els alumnes renegàvem, però després ens vam acostumar. Quina és la manera de fer-ho? Senzilla. Una ampolla que porti tap dosificador (de fàbrica o d'aquells de tubet que venen als xinos), treu una unça de licor cada cop que es conta a sis, ni molt de pressa ni molt a poc a poc. El que cal recordar, en qualsevol cas, és la proporció entre ingredients. Per fer-ho bé, cal posar la beguda sense dubtar i netament. Els sucs els podem servir d'una gerra, i amb una mica de pràctica, no ens caldrà mesurador. Però si tot així ho feu amb un, aquí teniu la recepta oficial en sistema mètric.

En aquest cas es fa servir el got de highball, conegut en aquests verals com got de tub, i en els antres de perdició com allò que un intenta amagar sota la jaqueta quan tanquen el bar. Poseu gel al got. Després la granadina, el tequila, i ompliu amb suc de taronja. Just abans de servir-lo, quan el bevedor hagi apreciat el bonic remenat que fa, remeneu-lo amb la cullera llarga de bar. El podeu guarnir, abans, amb un tall de taronja o una crusta (ja ho explicarem) de sucre de colors. I a prendre'l fins que el sol surti, com indica el seu nom.

A la felicitat pel cereal (I)

2011-07-15T23:30:00.014+02:00

Ok, què voleu primer, l'explicació intelectopedant o la frivolusquigracioseta?

Com sé que heu triat la segona opció, començarem per la primera. I si voleu, us salteu el següent paràgraf.

Diuen els que en saben d'això que tant la cervesa com el pa són dels aliments més antics que va elaborar l'ésser humà. Eh, que hi ha textos sumeris i acadis que parlen de cervesa... S'afirma també que les societats neolítiques van flipar tant amb les propietats dels productes que en treien dels cereals que aviat van començar a sorgir-ne religions. Que si els misteris d'Eleusis i la deesa Dèmeter, en els que es rendia culte a una gavella de blat. Que si el Sant Sopar (tot i que amb vi enlloc de cervesa). Que si els monjos trapistes. Bla, bla, bla. La idea a retenir aquí és que bona part de la humanitat -o al menys de la humanitat europea- ha subsistit durant centenars d'anys a cops de pa i cervesa, i que, comprensiblement, ha otorgat una categòria gairebé sobrenatural a aquests dos aliments fins fa ben poc. Tot plegat es mereixeria un post més llarg. Però com som a l'estiu i estem amb la neurona relaxada, procedim. M'agradaria pensar que un dia o altre l'escriuré.

Tothom continua despert? Doncs que diiiigo que l'altre dia ens vam acostar els Olletos, el Roger(amb)Compte i servidora al forn La Trinidad, del que el Roger ens n'havia parlat molt bé. El pla era doble, després tocava descobrir les cerveses artesanes del 2D2Dspuma, un establiment amb dos cares perquè tenen un bar increïblement ben assortit i una botiga meravellosa amb milers de referències, a més d'equipament pels valents que s'atreveixen a fer cervesa a casa.

El forn La Trinidad, com vam descobrir després d'uns quants dubtes, no està a la Trinitat sinó a la Plaça Garrigó, 5 (metro Fabra i Puig). Quan vam arribar, el Roger ja hi era, i en un tres i no res ens havia presentat el Daniel Jordà, pare de la història. Però no ens avancem: el primer que crida l'atenció del forn La Trinidad -que en menys d'un any, per cert, ja s'ha colat a la llista dels millors de Barcelona que publica Timeout- és que, a primera vista podria passar per una fleca de barri. Modernet, si vols, però res de fusta desgastada ni embolcalls de celofana, ni falsos cartells decontracté de pissarra ni altars a la massa mare. El que hi ha, en canvi són pans de molts colors diferents. Si parem una mica d'atenció, veurem que aquesta és precisament la raó de ser de La Trinidad: com diu el seu nom, fan pans creatius. Arribats a aquest punt, vull recordar que molt al principi d'aquest blog -diguem-ho amb orgull: quan encara no era una queixa mainstream- ja vaig clamar contra el pa de benzinera. En aquell moment em queixava que el màxim que es podia trobar als forns de casa nostra que sortís de la baguette eren pans amb panses. Han passat quatre anys, i la farina artesana, i la fermentació lenta s'han convertit en arguments de marketing, de vegades gairebé ridículs (al Primavera Sound hi havia una parada de Barcelona/Rejkavik, go figure). A veure, això està molt bé i és molt d'agraïr, i a més, ve acompanyat/precedit d'un revival del pa casolà, però els pans "de fantasia" semblen haver estat negligits en tot aquest procés, com si no mereixessin tanta atenció com els altres. Apart de La Trinidad, només se m'acut l'exemple de Baltà com a forn que els treballa amb dedicació. A la resta, molt de kamut i molta espelta, però sembla que no hi pugui haver respectabilitat a la que hi barregem ingredients no tradicionals.

El Daniel Jordà creu que no és així, clarament. Ve de família de forners i va estudiar belles arts. En vista que el negoci familiar semblava abocat a prendre el sinistre camí de les barres barates, va decidir provar sort amb aquesta idea. I d'aquesta manera, poc a poc sembla que la cosa tira endavant. Però hi ha molta feina darrera: el Daniel ens va explicar que bona part dels seus clients són restauradors de molt alta gamma, que són extremadament exigents en el que busquen. Poden arribar a queixar-se de la mida a la que hi ha els tacs de cansalada en un panet. Dos d'ells poden voler un pa amb herbes fresques, i un el demanarà amb una presència testimonial i l'altre, ben marcades. El pa per les torrades de Santa Teresa ha de tenir una dolçor i una elevació determinades, per consistència i per economia, o no serveix. Molta investigació, molts prototips, moltes hores i molt d'entusiasme que condueixen a fer un producte del que se'n senten orgullosos, i amb justícia. Tant, que no només ens el va deixar tastar talment fos un ocell que infla els pollets, sinó que ens en va voler donar i tot, malgrat les nostres protestes. Després de fer-nos provar no sé quantes varietats, que ens va explicar amb luxe de detalls, jo vaig sortir d'allà amb un pa de pagès (regalat) i uns panets de tomàquet, una focaccia de romaní, dos talls de pa d'épices (qui hagués tingut foie per acompanyar-los!), així com un meravellós, tendre i gustós panet llevat amb cervesa negra. Al dia següent, l'amiga Susanna em va regalar dues hamburgueses comprades a la Boqueria i jo vaig poder gaudir d'un dels entrepans més memorables de la meva vida. Els déus del cereal anaven en camí de fer una conversa.

Real com la vida mateixa

2011-07-15T12:00:00.000+02:00

"I com se suposa que he de cuinar? Ha caigut internet"

Per Pat Byrnes. Publicat al New Yorker del 4 de Juliol de 2011.

Amanida de pastanaga

2011-07-11T15:20:00.002+02:00

S'ha escrit molt durant la darrera dècada sobre el concepte "textura". I bona part, collonades. Sempre m'he sentit una mica agnòstica davant el terme, perquè al capdavall, no m'ha semblat el factor central que determina el gust. Però si dic "agnòstica" i no "atea" és perquè en alguns casos, si que la textura ha estat el factor que em condicionava.

Prenguem com a exemple les pastanagues: com a gust m'encanten. Poden ser dolces o salades, combinen amb infinitat de coses, se'ls hi pot fer pràcticament de tot... però en cru, i menjades rollo Bugs Bunny en plena operació bikini o tallades en tacs gruixuts que enfonsen la lleugeresa d'una amanida... doncs no.

Per això estic molt contenta d'haver descobert aquesta recepta del mai prou ben ponderat Mark Bittman, que a més m'ha permès treure la pols a una mandolina que vaig comprar anys enrera al mercat de Vic i que -no cal ni dir-ho- no he fet servir ni de bon tros tant com havia previst. Així que sense més dil·lació us la presento: una recepta d'inspiració marroquina, una delícia estiuenca que a més està tirada de fer, i amb la que la qüestió de la textura queda resolta per sempre: Així us menjareu la pastanaga com qui pica patates fregides, i a sobre, amb bona consciència. Les quantitats que us poso són per a dues persones.

Amanida de pastanaga

Ingredients

340 grams de pastanagues (quatre de ben maques)
1 taronja
1/2 llimona
1/2 culleradeta de comí en pols
Sal i pebre

Peleu les pastanagues i talleu-les a dernes ben fines (aquí és on cal la mandolina). Agafeu un got no massa gran i poseu-hi el suc de la taronja i la llimona. Poseu-hi el comí i l'oli i bateu-ho amb una forquilla fins que emulsioni. Salpebreu-ho i aboqueu-ho sobre les pastanagues. Un parell d'hores a la nevera, i c'est fini.