Baixa gastronomia

De seguit tornem amb vostès

2009-07-02T22:27:00.002+02:00

No he abandonat la història, i tinc moltes coses per explicar-vos. Però he jurat que la setmana vinent entrego el projecte que fa dos mesos que em porta pel camí de l'amargura. Ja queda poc i no vull trencar la meva promesa. Quan torni, us tinc preparades unes quantes receptes i algun reportatget. Perdó per la interrupció!

Flexitariana 4-5-6... i alguns aclariments sobre la soja

2009-06-29T21:47:00.005+02:00

Ara us explico què he estat menjant darrerament. Però en primer lloc, gràcies a tots els que m'heu deixat comentaris oferint-me ajuda i encoratjant-me, o us heu ofert a enviar-me receptes! Endanvant, no us talleu, i compartiu-les amb tothom!

Volia dir també que el que estic fent, i ho vull repetir un cop més, no és un règim com a tal. Si m'afarto a patates braves -totalment veganes- no avançaré gaire, però anar amb compte amb les calories és un afegitó purament meu que té relació directa amb la proximitat de les vacances i el bikini.

Segon punt: la soja. Anem a pams. En primer lloc, tinc al rebost cinc capses de llet normal que no penso deixar fer malbé. El meu cafè serà amb llet o no serà (són quatre gotes, m'agrada carregat). I pel que fa a la llet de soja en pols, l'aniré gastant en els smoothies matinals. Dit això, quan me l'acabi (i els pseudoiogurs que tinc a la nevera de casa i la feina), no en compraré més. I per què, que diria la Terribes? Perquè m'he estat informant sobre els pressumptes beneficis de la soja, i el que m'he trobat no m'ha agradat gens. Els estudis no només no demostren les seves preteses virtuts anticancerígens, sinó ans al contrari, i a més ens mostren una imatge molt més fosca d'un cultiu que estan impulsant massivament les multinacionals de la indústria agrària, que està fent fora cultius tradicionals i que, majoritariament, es sembra a partir de llavors transgèniques. De tofu sí que en seguiré comprant de tant en tant -sobre tot perquè generalment vé de l'agricultura ecològica- però tonteries, les justes. Mireu, per exemple, què posa l'etiqueta dels Activia de Danone sabor cereals, que se'ns anuncien com la imatge de la natura mateixa:

Ingredientes: Bebida de soja 76% (agua, habas de soja), azúcar, jarabe de glucosa y fructosa, zumos de uva y manzana procedentes de concentrado, cereales 1,4% (copos de avena, copos de trigo y salvado de trigo), espesante (E-1442), fosfato de calcio, colorante (caramelo), fermento, aroma, sal y Vitamina B12.

No cal saber-ne gaire de mates per adonar-se'n que gairebé una quarta part de cada "iogur" és sucre o coses que no venen al cas en un aliment que va de 100% vegetal (100% impossible, donat que porta sal, que és un mineral). Us recomano, en qualsevol cas, que no us creieu directament això que us dic i que busqueu documentació a la xarxa sobre la soja. Aviat descobrireu que més enllà del seu gust -que és una qüestió purament subjectiva meva- té un costat ben fosc.

I aclarit això us explico els menús que he fet. No poso receptes, que vaig malament de temps, però prometo que la dels cigrons amb rúcula, i la de la halwa, cauran.

Dia 4

E: Smoothie, cafè amb llet D: Suc de tomàquet, dau d'arròs, cigrons amb rúcula, pinya amb vainilla i un got de vi (era divendres!) S: Entrepà de pesto, rúcula, tomàquet, embotit. Un tros de formatge. Pinya i poma.

Dia 5

E: Dues torrades amb oli i zaatar que m'han portat d'Israel, "iogur", suc de poma. A(peritiu): olives, got de vi. D: Pasta integral amb tofu, albergínies i xampinyons. Dos nespres i dues prunes. S: Amanida amb tonyina i olivada. Truita de gruyère (ou yeah beibe!), síndria, halwa de pastanaga.

Dia 6

E: Torrades amb alvocat. A: Poma D: Pasta com el dia 6 (en vaig fer per dos dies) i plàtan. B(erenar): Granisat de síndria i maduixa (he passat davant una orxateria i sóc feble). S: Cigrons amb col i gambes. Prèssec. "Iogur".

Flexitariana - dia 3

2009-06-25T20:20:00.006+02:00

Esmorzar

Torrades de pa integral amb la resta del puré d'escalivada d'ahir

Cafè amb llet (sí, amb llet)

Suc de taronja

Tros de síndria (que no s'acaba mai)

Mig matí

"Iogur" de soja

Dinar

Amanida

Guisadet de tofu amb alls tendres i bolets (amb salsa de vi i mostassa). Bó, però a) n'he fet poc i b) no li hagués quedat malament una mica de ceba, unes panses, i potser, unes patatetes, que a mitja tarda tenia l'estòmac remugant.

Plàtan

Té rooibos

Berenar

Suc de tomàquet

Sopar

Entrepà de pa amb tomàquet i pernil. Formatge. Prèssec. Coca de Sant Joan (yet again)

A la tarda he anat a comprar verdures. Volia llimes, i per això he anat a un súper. Ha estat una compra estranya, al cistell no hi havia res del que compro habitualment. Ni llaunes, ni embotits, ni... bé, no ho sé ben bé què compro habitualment, però aquest cop no hi era. Apart de la nota mental que em faig de que els àpats del migdia haurien de tenir algun carbohidrat que m'omplís més (perquè si no arribo a casa afamada), aquí s'acaba el que es donava, demà més. Que ara he de seguir pencant.

Flexitariana - dia 2 / Sopa de pèsols

2009-06-24T21:39:00.006+02:00

Esmorzar

Ahir vaig comprar llet de soja en pols i he de dir que no m'agrada. NO-M'-AGRADA! Almenys, no com a substitutiu de la llet normal. El cafè amb llet era horroròs! Pero n'he posat a l'"smoothie" (que portava també suc de taronja, plàtan, síndria, gel i tres cullerades de flocs de civada) i mira... A mig matí m'he menjat quatre olives picants d'aperitiu.

Dinar

De primer volia provar aquesta sopa que tinc al llibre de la Nigella Lawson Nigella express. És de pèsols i pesto, i ara pensareu que sóc tonta, però no he caigut que el pesto porta formatge. Denuncieu-me si voleu a la polícia del veganisme, però que sabeu que segons els meus càlculs (i l'etiqueta del pesto), he consumit més o menys mitja culleradeta de postre de formatge. Considerem-ho una compensació pel faux pas del cafè amb llet. Hi he fet un parell de canvis, també, perquè no tenia llima -bé, tenir-ne, en tenia, però semblava la mòmia de Tutankamon- i perquè al paki d'abaix no he trobat cebes tendres.

Sopa de pèsols i pesto

Ingredients (per a dues raccions ben maques)

375 grams de pèsols congelats

4 escalunyes

1 rajolí de llimona

4 cullerades de pesto (si sou taaan estrictes, tritureu alfàbrega, oli i pinyons fins assolir les quatre cullerades i, bé, get a life...)

750 ml d'aigua

Sal

Poseu a bullir l'aigua en una olla més gran del que penseu que us farà falta. Mentre, netegeu les escalunyes però no les talleu ni res. Quan bulli, aboqueu-hi tots els ingredients menys el pesto, i deixeu-ho coure set minuts. Treieu-ho del foc, retireu les escalunyes, poseu-hi el pesto i tritureu-ho amb el pímer (per això calia una olla gran, per no esquitxar!). C'est fini. Podrieu colar-la, però a mi ja m'està bé que quedin micropells de pèsol.

Aquí he començat a pensar en els ingredients que tenia a casa i en quines gastronomies fan servir poca llet i ous, per veure què feien de segon plat. I m'han vingut al cap als meus amics Marga i Félix, que ara són a Israel, i als que imagino posant-se cecs de falafel i hummus. I he recordat que tenia falafels congelats, i que de les restes d'escalivada (i de pebrots de piquillo) que em quedaven a la nevera, en podia sortir quelcom amb aires orientals. Ho he barrejat amb unes nous, una mica de tahini i de tabasco, i el resultat final ha estat aquest:

Oi que no fa mala cara? Només m'hagués mancat tenir pites integrals a la nevera, però m'ho he menjat amb una llesca de pa. I de postre, més síndria i un té rooibos (al que no cal afegir llet, nye, nye, nye!).

Berenar

Un poma i uns nabius secs

Sopar

Com que no m'importava repetir de sopa, ja que emportar-se-la a la feina sempre és una conya marinera, m'he acabat la que quedava, i li he afegit els darrers retalls de pollastre a l'ast i formatge de cabra que rondaven a la nevera. Mentiria si no us digués que el formatge no la millorava encara més. Després, patata al forn amb cogombres en vinagre (rollo escandinau) i coca de Sant Joan.

Flexitariana - dia 1

2009-06-23T21:12:00.004+02:00

Ahir us parlava del meu nou pla de menjars -no en vull dir règim, perquè no ho és, en realitat- i avui 'he estrenat fent-li el primer salt: al matí no concebo el cafè sense llet, i com que no en tenia de soja, doncs apa, de vaca. Però la resta del dia m'he portat com una campiona. El menú ha estat aquest:

Esmorzar

Torrades de pa integral amb alvocat (aquest esmorzar m'encanta, règim o no).

Cafè amb llet

Suc de taronja

Mig matí

"Iogur" de soja

Dinar

Macarrons integrals amb tofu, escalivada i vinagreta de tòfona

Amanida verda

Poma

Sopar

Entrepà club de pollastre a l'ast (pollastre + tomàquet + cogombres + maionesa)

Prèssecs al vi

Un tros petit de formatge

Un tros de coca de Sant Joan (la meva mare m'incita al consum de coca! me n'ha deixat mitja sobre el marbre de la cuina, a traició)

Reflexions del dia

Normalment arribo amb gana a mitja tarda, però avui em sentia tipíssima. El tema soja/tofu no m'acaba de convèncer (el "iogur" era francament trist), però de moment, bé. Demà, aprofitant que es festa, recuperaré el vas americà per esmorzar un "smoothie". Una altra qüestió: He fet dues visites al súper marcades per aquesta idea. La primera, en la que vaig comprar llegums i fruita, em va sortir remarcablement més barata del que és habitual. Per contra, la segona, en la que vaig adquirir tofu, pa integral de debó, i altres coses de l'estil, va picar una mica més del que esperava.

Cafeïna, qué mala eres

2009-06-23T14:05:00.000+02:00

Ahir em vaig quedar amb ganes de pujar aquest vídeo que vaig trobar a Mental Floss, però no vaig trobar-ne el codi. Era dilluns, no havia begut prou cafè, i això ho explica tot.

Flexitariana

2009-06-22T22:44:00.011+02:00

Faig una pausa dels deures i us explico la última. A veure, fa molllllt de temps que em ronda pel cap la necessitat de menjar menys carn i productes animals (i en particular, el formatge, que és la meva droga d'elecció). I des de que tinc la gata, cada cop em causen més conflicte els productes càrnics. Ara bé, dit això, fa anys i panys que he tingut uns quants amics -i fins i tot algun nòvio- vegetarians, i malgrat estic bastant avesada a cuinar sense carn per a ells, també se'm trenca el cor de renunciar al gust i a la història de coses com el pernil, les sardines, els brous... La carn i el peix són part del meu passat i la meva cultura. No, no em veig convertint-me en vegetariana... de moment.

El cas és que l'altre dia, el meu admirat Mark Bittman (que escriu de cuina casolana pel New York Times) parlava del règim que s'ha autoimposat, i que em sembla prou bó, equilibrat i sensat com per conciliar els meus dessitjos aparentment irreconciliables de menjar carn i no menjar-ne. La seva idea és mantenir una dieta vegana -és a dir, sense tampoc formatge ni ous- fins l'hora de sopar, evitant si és possible també els hidrats de carboni refinats fins aleshores. I després sopar el que es vulgui.

Ho vull provar un mes, a veure què passa. En teoria, ha d'anar bé, ni que només sigui perquè m'obligarà a menjar molts més llegums i verdures (sempre he pensat que menjava moltes verdures, però crec que en sobreestimo el meu consum). La única salvetat és que probablement el meu únic apat carnívor diari sigui el dinar, i no el sopar, per qüestions pràctiques (la menor de les quals no és que a la nit generalment la carn em senta com una puntada de peu).

En aquest experiment, a més dels motius "humanitaris" ("animalaris"?), també hi ha qüestions ecològiques i de justícia social, de fons, donat que la producció de carn i la pesca creen força problemes geopolítics i en la natura. Però el meu "mono" de tall quedarà també satisfet, per no esmentar els possibles beneficis que hauria de rebre a la salut i a la bàscula. Espero que m'acompanyeu en aquest viatge i aniré fent actualitzacions molt breus on s'expliquin els meus àpats, i de tant en tant, pujaré les receptes escaients. De moment, qualsevol recomanació que em volgueu fer de blogs o llibres adients serà molt benvinguda!

La pregunta més controvertida de l'univers

2009-06-18T14:34:00.004+02:00

La meva voluntat és aportar pau i saviesa al món, en aquesta vida. Per això, a la barra dreta del blog he pujat una enquesta. Crec que hi ha una cosa que ens divideix a tots molt més que raça, cultura, religió, orientació sexual o fungulera. Com ha de ser la truita de patates? Sucosa o més aviat seca? Amb ceba o sense ella?

Acabem d'una vegada amb les discussions eternes, aprofitem les ocasions que ens dóna internet per manifestar la nostra opinió! Voteu a la gran enquesta del Institut Calpenson sobre la truita de patates! Podeu matitzar el vostre vot en els comentaris, però voteu i doneu a conéixer la veritat absoluta (perquè tothom creu estar en possessió de la veritat quan parlem de truita de patates...) Teniu de temps fins al 30 de Juny.

Els Beatles a la cuina

2009-06-17T07:54:00.000+02:00

Via Seriouseats

Si sempre muntaven aquest cacau cuinant, les fans devien cridar de ràbia i no de fervor...

Bloomsday

2009-06-16T21:12:00.005+02:00

El tercer a l'esquerra, Joyce, rejoice, alegrem-nos-en, el Bloomsday, el dia de la flor. Quina flor, fa fortor? Fort-matge, gorgonzola de l'Ulisses -poc homèric- mostassa, pas de pa irlandès, ni Borgonya. Vergonya! Deliciòs, el gust punxegut, lestrígones, sirenes (jo sóc Mar! Maròleg interior...).

S'acosta el Sonar!

2009-06-15T14:17:00.000+02:00

Montalbán i Adrià

2009-06-14T13:19:00.017+02:00

Fa molts i molts anys, en una revista molt llunyana, vaig entrevistar a Ferran Adrià i Manuel Vázquez Montalbán. Avui, llegint El Bulli desde dentro, de Xavier Moret, ho he tornat a recordar. Tampoc no és infreqüent, per a mi va ser una de les entrevistes més especials que he fet mai, per molts motius. Recordo que el vespre abans els maquetadors de la revista se'n reien afectuosament de mi per l'ansietat amb la que em documentava, llegia i rellegia compulsivament les preguntes que tenia preparades, em mirava la última novel·la (última, per desgràcia, en sentit gairebé literal) que Montalbán havia tret al mercat, comprovava un i altre cop que la meva gravadora tingués piles... Diré en el meu descàrreg que jo, en aquest punt, ja no era una becària novella, sinó que m'havia anat convertint en una pseudonotària mitjanament cínica amb els dits pelats d'escriure sobre els temes més improbables. Però estava tan excitada i emocionada com el primer cop que vaig redactar un breu sobre el plé del Consell de Districte del meu barri a la Revista de les Corts, amb 18 anys.

L'entrevista va ser un petit caos. Primer s'havia de fer la sessió de fotos de la col·laboració de cuina que feia -no sé si encara fa- Adrià per a Woman, aquella revista on jo treballava. La sessió de fotos es va menjar bona part del temps disponible. Adrià va arribar amb els minuts justos, Montalbán es va esperar una bona estona, mirant-ho tot amb una certa distància amable. La idea era que el cuiner cuinés per a l'escriptor, però entre unes coses i altres tot va ser més improvisat i boig del que ens pensàvem. No vaig fer més que una o dos preguntes de les que portava preparades. Per a mi va ser màgic, tot i que suposo que els dos entrevistats la devien oblidar en el mateix moment que la troupe de la revista va abandonar el Taller del Bulli, a Portaferrissa. Recordo que els companys -la Majo Carreras, directora d'art, la Neus Bosch, estilista de decoració, i el Gregori Civera, el fotògraf- i jo ens vam anar al Viena a menjar un entrepà, i que feia molta calor, malgrat ser la primavera, i que durant molts dies no em vaig poder treure del cap tot allò, l'espai, les reflexions, el gust dels llagostins (en vaig provar només un. No volia perdre'm res del que deien i Montalbán m'insistia, "come, mujer, come uno".) Al cap de no gaire vaig deixar la revista, i, parcialment, el periodisme.

Avui he tornat a pensar en l'entrevista. I buscant als arxius de premsa del Bulli, la he trobada i la he volguda compartir amb vosaltres.

L'ésser humà porta un blocaire gastronòmic a dins

2009-06-11T14:32:00.011+02:00

...i us en donaré quatre exemples que demostren la meva tesi. Tesi que consisteix en la següent equació (bé, no sé si és ben bé una equació perquè en quant vaig poder em vaig passar a llatí i grec a BUP, però ja m'enteneu):

Càmera de fotos + menjar inusual = Blog

Exemple nº1: Que ets a l'hospital perquè t'has trencat una cama? O per què t'has fumut una sobredosi de botox i t'han d'arreglar (altre cop) la cara? Per què tens alguna malaltia que NO és lupus i NO has mentit al doctor, i què coi fa un coix ionqui a la teva habitació, i t'avorreixes? Doncs fas un blog de menjars d'hospital!

Foto (C) Azahar

Exemple nº2: Que ets a l'escola i ja t'has cansat de tirar-li menjar als altres nens, de lligar amb el tontolafava de segon B, i de preparar-te les "xuletes" per l'examen de la tarda? Doncs fas un blog de menjars escolars!

Exemple 3: Que la teva vida de sacrifici i abnegació et té tot el dia anant de les Bahames a Saint Moritz? Que ja no saps ni en quina zona horària vius perquè encara no t'has reposat de l'última escapada a Las Vegas? Que tens més punts a la Iberia Plus que pèls al cap? Doncs fas un blog de menjars d'avió!

Exemple nº4: I per últim, que vols cel·lebrar taaaaaaaanta ocupació i et vé de gust un pastís meravellòs per a recordar-lo, però el pastisser era cosí del metge aquell drogota de l'hospital, i necessites venjar la seva infàmia? Doncs fas un blog de pastissos desastrosos!

I així, amics, queda demostrat que en presència d'una càmera, tot ésser humà és veu obligat genèticament a documentar els seu àpats i mostrar-los al món, per absurds que siguin. Els esperem ben aviat en una altra entrega de Redesssss!

Llegint Santamaria sense ira

2009-06-10T20:05:00.014+02:00

Molt probablement, de no haver mediat l'existència del projecte en el que estic treballant -ja us vaig dir que preparava els materials per a un curs sobre gastronomia- no m'hauria molestat a comprar el llibre del que avui us parlaré. Com a molt, l'haguès agafat de la biblioteca, perquè francament, aquest bloc cada cop és més militantment Baixa gastronomia, per motius intel·lectuals i econòmics (que la vida está muy achuchá) i m'interessa relativament poc el que es fa als restaurants, donat que el gruix dels meus àpats és casolà. Però vaig considerar que, ja que pensava parlar dels debats de la gastronomia actual, calia que com a mínim fes esment de les posicions antitecnoemocionals (sóna com a la tornada d'una cançó de Kraftwerk o Chimo Bayo, an-ti-tec-no-emocio-naaaaaal, subidón, subidón, subidóóóón!). I per molta mandra que em fes, no em podia saltar a la torera que la base real del debat era el llibre de Santamaria, no qualsevol declaració que hagués pogut fer ell al respecte a posteriori, perquè aquesta sempre passaria pel filtre del periodista de torn. No es que dubti de la feina dels meus companys, però quant més directa la font, millor

Tot plegat, que ahir me'n vaig anar al FNAC i em vaig agenciar l'edició de butxaca (7,95 €, Temas de Hoy) de La cocina al desnudo, el llibre de Santi Santamaria que fa cosa d'un any va proporcionar titulars sense fi a la premsa. Jo, en el seu moment, li vaig fer una crítica a Santamaria per les seves declaracions, que podeu rellegir si voleu, i que mantinc, amb algun lleuger matís que ja explicaré. I com ahir per algun motiu misteriòs ahir em vaig passar el dia mig adormida però a la nit no podia aclucar ull, aquest migdia ja me l'havia acabat.

La cocina al desnudo exposa l'ideari de Santi Santamaria sobre el que ha de ser i no ha de ser la cuina. La cuina en general, no l'alta cuina. I aquí trobo la primera i més gran dificultat del llibre. Santamaria opina que els cuiners han de ser els precursors i l'avantguarda de la societat en temes gastronòmics. I aquí, jo dic ja d'entrada que no. Si hi ha una activitat que es pot fer a qualsevol llar, apart de dutxar-se, és cuinar. Mai com ara, amb internet, hi ha hagut un accès tan gran a la informació. Sí, hem perdut les tradicions de les àvies i el coneixement de primera ma del producte. Però miri, senyor Santamaria, jo sóc pobre i no vaig a restaurants amb estrella, la meva àvia va morir quan jo era petita, i no per això he deixat de conèixer -i de difondre, a la meva manera modesta- principis molt similars als seus. Que quan vostè -prefereixo tractar-lo de vostè- diu que la gent menjaria millor si tots poguessin permetre'ns anar a bons restaurants (com el seu) m'agafa el riure tonto (a vostè, quan anava a l'esplai, no li van ensenyar mai allò de donar una canya i no peixos a qui té gana?). Quan lloa les belleses dels mercats, de comprar productes de temporada, de socialitzar amb els productors d'aliments, no puc estar-hi més d'acord. Però pensi que avui he llegit tot això mentre dinava d'un tàper, davant un ordinador, un tàper que havia preparat en el poc temps lliure que tinc (i això que jo no tinc criatures ni maromo que entretenir). Després, he intentat anar fins a un centre comercial proper a la meva feina, el Glòries, i no he trobat ni un sol restaurant de menjar ràpid que em venguès fruita de postre. Per tant, senyor Santamaria, no em culpabilitzi, perquè no hi té dret. No em digui mai més, tampoc, que a la gent en realitat no li agrada menjar, perquè de ser així triaria altres aliments. No quan triar els que vostè em proposa representa un 10% del meu sou en un sol àpat. Em recorda a aquells polítics de l'era victoriana que acusaven a les classes baixes de ser uns viciosos nascuts per a la pobresa.

Segon punt: Diu vostè grans veritats. Com que la indústria alimentària busca el profit i l'eficiència. D'acord. Com que caldria que l'educació culinària comencés a les escoles. D'acord. Com que en aquest país la crítica i els restauradors de vegades no mantenen les distàncies. També d'acord. Com que cal saber els orígens i la història culinària sobre la que ens assentem. Però parafrassejant la cançó de Loquillo ¿dónde estabas tú en el 2009? Sí, enviant cartes als eurodiputats. I ja està. Perquè vaja, ningú no consideraria que les seves receptes dels diumenges a La Vanguardia -magnífiques, altrament- estan pensades per a produïr aquest canvi (i ja que ho parlem, suposo que la col·laboració a La Vanguardia no la deu fer gratis et amore?), quan en la majoria dels casos exigeixen llistes d'ingredients llargues i complicades. Però on són les seves classes a escolars? O a cuiners amateurs? Nota al marge: Si us plau, deixi de considerar que recordar-li la seva obesitat és un atac personal. Si un metge em digués que he de deixar de fumar amb un Ducados a la ma també ho trobaria invalidant, i una demostració de que no creu en el seu propi ideari.

Tercer punt: Aquí ja entrem en els atacs personals que vostè sí fa al llibre, particularment freqüents en la "apostilla" que el remata en aquesta edició de butxaca. Vostè arriba a qualificar a un crític de "soi disant". Qualifica Juli Soler de manipulador, sense aportar-nos més dades. I així cas, rera cas, rera cas. Canvia de tesi sobre la relació entre cuina i art quan li convé. Que acabi el llibre amb una presunta carta oberta conciliadora a Heston Blumental, qui en aquell moment passava per tot l'escàndol a The Fat Duck per un virus que no tenia res a veure amb la seva pràctica com a cuiner és de mal gust i francament capciòs. I que consti, que del tema additius, ni tan sols en parlaré. La realitat ha demostrat ser prou tossuda al respecte. Pel que fa a la resta de coses, vostè ha escrit un llibre de vegades bell, molt ben documentat -sobre tot pel que fa a qualsevol argument que recolzi les seves tesis- però els seus silencis i mitges veritats són clamorosos, i en definitiva, exclouen a tots aquells que no esmentem cada dos segons la paraula "diàleg", tot i que en canvi sí hi creiem de debó. I així no ens arribarem a posar mai d'acord...

Nits de nabius

2009-06-02T20:46:00.006+02:00

Les nits que vaig estar amb la lumbàlgia no vaig fer gaire més que mirar pelis. El voltarén em tenia atontada (més del que és habitual), la meva vida sencera semblava estar en suspens i, com a la carta del Penjat del tarot, només podia deixar passar el temps. Sort que a la cantonada de casa tinc el videoclub perfecte, un lloc màgic que és com el Verdi, però sense gafapastes i amb un arxiu de pelis indies i clàssiques d'impressió.

Una de les que vaig llogar era My blueberry nights. A veure, amb una certa prevenció, perquè l'altra que jo havia vist de Wong Kar Wai, Deseando amar, la vaig rebatejar com Deseando amar y fracasando miserablemente, a.k.a., la de la china con la arrocera versus el alelado de su vecino. Però me n'havien dit moltes coses maques de My blueberry nights.

El que ningú no em va esmentar, i això sí em sorprèn, és l'us que en fa del menjar per parlar de sentiments. De com un pastís de nabius pot ser la metàfora del consol, de com els pastissos més populars no són necessàriament els més gustosos, de com un propietari de café pot recordar el que mengen els seus clients, i no els seus noms, i que això sigui més important. Una peli sobre la confiança, la satisfacció postposada conscientment, sobre desaferrar-se de les coses que fan mal (i en aquell moment, amb el mal d'esquena, tenia quelcom de ben tangible a què desaferrar-me), sobre com negociar amb les pors. My blueberry nights em recorda al famòs quadre d'Edward Hopper Nighthawks, el de la parella en un dinner americà a la nit. No us vull explicar l'argument, perquè no m'agradaria espoilejar-li a ningú. Mireu-la, si pot ser amb un bon tall de pastís de nabius (ara en tenen al Consum) acompanyat de gelat de vainilla.

Pastís de nabius

Ingredients

550 grams de nabius

4 i 1/2 cullerades de farina de blat de moro (maizena)

2 llàmines de pasta brisa

1 polsim de sal

1/2 cullerada de café de canyella

2 cullerades de suc de llimona

2 cullerades de mantega

150 grams de sucre

Un motlle fons (pot ser d'alumini, dels que es llencen)

Folreu el motlle amb la primera llàmina de pasta brisa. Barregeu en un bol la resta d'ingredients menys la mantega i l'altra llàmina. Aboqueu el contigut del bol al motllo. Esmicoleu-hi la mantega per sobre. Talleu l'altra llàmina a tires i feu un enreixat a sobre. Podeu ajudar-vos d'un ou batut per fixar-les. Refrigereu el pastís una mitja hora. Escalfeu el forn a a 220 graus. Enforneu-lo durant trenta minuts i després abaixeu la temperatura a 180 graus mitja hora més (si s'està torrant massa, cobriu-lo amb paper de plata). Quan el contingut bombollegi, treieu-la del forn i deixeu-la refredar sobre una reixeta (serà dur), perquè si no s'esconyarà quan la talleu. Mengeu-ne un tros a mitjanit, i quedeu-vos adormits amb el seu gust als llavis.

Retorn esglaonat

2009-06-02T11:45:00.003+02:00

...és el que faig, com diuen a la DGT que cal fer.

La data d'entrega de la feina que havia de fer s'ha retardat fins el 10 de juny, per això ara mateix sóc a casa, de pressumptes vacances, treballant vestida de "perroflauta/trailer trash" (xandall i samarretes juràssiques) amb els Manel sonant en un loop de fons. Es tracta, crec que no ho vaig explicar en el seu moment, d'un projecte relacionat amb la gastronomia -la redacció dels materials per a un curs introductori- i, en una demostració pràctica de la paraula ironia, vaig tan de bòlit que bàsicament m'alimento d'entrepans (in the house of the smith, wooden spoon...).

Però aquest post no és per a demanar més temps. Vaig dir que tornaria, i com McArthur, he tornat. Així que per anar obrint boca, us passo tres links anotats de coses que he anat llegint...

Primer. David de Jorge ens informa que Álvarez Rabo, autor de Los "bajos" de la "alta" cocina, fa una col·lecta tipus Domund per costejar-se el viatge al Bulli. Em comprometo públicament a fer-li un donatiu, ni que sigui petit (serà petit), que m'ha fet gràcia.

Segon. Ja hi ha un llibre dedicat a les relacions Obama/gastronomia. Havia d'arribar.

Tercer. L'stinking bishop, formatge que va saltar a la fama després d'aparéixer a les meravelloses pelis de Wallace i Gromit, ha estat anomenat el més pudent d'Anglaterra.

Tancat fins el juny

2009-05-13T10:23:00.001+02:00

Us demano disculpes, però segurament aquest blog no tingui entrades noves fins el mes que vé. Vaig de bòlit amb un projecte que he d'entregar el dia 1 i a sobre tinc una lumbàlgia molt dolorosa que converteix qualsevol activitat física (inclòs teclejar) en un esforç. Ens veiem d'aquí un parell de setmanes. No desapareixeu, eh?

Bé que es mereixen una plaça, no?

2009-05-10T12:25:00.003+02:00

El meu col·lega Dilettante em diu que és a Figueres...

Del xef Hugo

2009-05-07T22:16:00.002+02:00

Ja feia uns quants mesos que no postejava res relacionat amb Lost. La botiga oficial de la sèrie ven ara aquesta samarreta (a un cost prohibitiu de 24,95$ + 18.95 de tramesa) inspirada en

SPOILER!!!!!

la feina i l'uniforme que llueix Hurley darrerament. Recepta de pancakes no inclosa.

Hi ha algun editor a la sala?

2009-05-07T08:34:00.007+02:00

...perquè tinc una idea per un best seller. Si no heu estat amagats a una cova en plan Bin Laden, suposo que us haurà arribat ja que aquesta setmana La 2 dedica bona part de la programació a Ferran Adrià. La nit de dimarts, després que emetessin el primer dels documentals sobre la història del Bulli, em vaig quedar pensant sobre moltes de les coses que vaig sentir i escoltar, i en les reflexions que vaig compartir amb alguns amics gastroblocaires aquella mateixa nit i al dia següent, sobre la generositat, la creativitat i l’esperit d’alguns cuiners.

Llavors, em va trucar la meva mare. Qui no és precisament fan de la tecnoemoció o les avanguardes culinàries, però com a mare que és, porta una petita sibil·la de Delfos al seu interior. I com els darrers dies he estat una mica, bé, diguem que una mica down, em va remarcar una cosa que s’havia dit al documental. T’has fixat, em va dir, en que una de les cuineres de la primera época va comentar que en aquells temps només tenien una paella i l’havien de compartir? Amb una sola paella es pot arribar a fer El Bulli...

No n’estic del tot segura que la meva mare no estés criticant tan sols la meva desmesurada afició a comprar estris de cuina i electrodoméstics. Sospito que no era només això. Vaig pensar que es vendria com a xurros un llibre d’autoajuda basat en les lliçons de vida de l’alta cuina. Com que no tinc qui me l’editi, me l’escric per mi mateixa i procuraré aplicar-me-les, a veure si algun dia aconsegueixo que la meva paella interior em dugui més lluny que a regentar un frankfurt de barri.

Crear és no copiar. Adrià dixit. Però per a no copiar, cal conèixer la tradició, saber on són les arrels, quines errades ja s’han comès, quins éxits ja s’han obtingut, fins on han donat de sí els ingredients fins ara. I trascendir-ho tot perdent la por al risc.

Si vius a la contra, el món se’t gira en contra. Aquesta lliçó no vé del Ferran Adrià sinó del Santi Santamaria. És ben trist veure un home del seu talent perdent la raó pel seu afany de comparar-se i reivindicar-se de mala manera.

L’èxit és una qüestió molt subjectiva. El Bulli, com a restaurant, palma pasta des de temps inmemorials. La seva força radica en altres pilars. Els inspectors de les guies de vegades són injustos, la vida també. Però cal tenir fe.

Sigues generòs amb la gent, i no perdis ocasió de parlar amb ningú. La gent de El Bulli han estat extraordinàriament oberts amb les seves tècniques, d’una manera inaudita en un món tan competitiu com l’actual. Això no treu que Adrià no sigui un mestre a promocionar-se. Es diu d’ell que mai no refusa una entrevista. No saps mai qui et pot fer una pregunta nova, o obrir-te un camí inesperat.

Viure és un treball en equip. Un dels aspectes que més m’ha agradat dels documentals és que això es remarca una i altra vegada. Per a que existeixi un Adrià, cal un Juli Soler, calen desenes de cuiners i gent de sala que han treballat amb ell, calen els comensals…

Que no agradis no vol dir que no et respectin. Al primer documental sortia Arzak dient que d’entrada no li agradava tota aquella innovació que li feien tastar a Cala Montjoi. Però que allò no l’havia dissuadit de veure el mèrit que tenia. Una crítica no és, necessàriament, un fracàs (aquest punt estic per tatuar-me’l).

Aprèn. Aprèn sempre. Aprèn per sobre de tot. La gent de El Bulli no han deixat de viatjar, d'aprendre d'altres cultures, d'interessar-se per les coses. No hi ha més.

D'or

2009-04-28T23:28:00.001+02:00

Il·lustració Jaime Nieto / Instituto Cervantes

Tot i que darrerament poso els links a textos interessants a la barra lateral, via Twitter, avui faig una excepció per recomanar-vos l'excepcional microsite que ha muntat la web de l'Instituto Cervantes dedicada a la gastronomia del Quixot i del Segle d'or (¡gracias, Rosa!). Vuit pàgines d'estudi, desenes de receptes i una increïble bibliografia us faran descobrir què es menjava en la novel·la picaresca, més enllà dels arxiconeguts "Duelos y quebrantos" quixotescos. Un plaer!

P.S. Aprofito per anunciar-vos la flamant inauguració del domini www.baixagastronomia.cat (amb l'ajuda inestimable en la part tècnica de l'Starbase, que va ajustar el "condensador de fluzo" per a que tot rutllès). A la pràctica, això no suposa cap canvi, tret del fet que potser així ja surto de l'armari en les meves intencions de fer d'aquest un lloc mitjanament seriòs i de llarga vida. Ah, i que m'hauré de fer targes noves altre cop, potser.

Plus ultra

2009-04-26T12:53:00.012+02:00

Portava uns dies de certa mala lluna. Els plans se'm trastocaven una i altra vegada; no hi havia temps de fer moure els somnis endevant, ni de gaudir dels projectes, ni dels amics. Per això, ahir esperava amb molta il·lusió el concert del Roger Mas a l'Auditori de Barcelona.

Era ple. No quedava ni un seient lliure.

Solc arribar tard a descobrir tota mena de fenòmens culturals, però en el cas de Mas, per una beneïda casualitat, és diferent. Fa cinc anys vaig enganxar un videoclip de la seva cançó "I la pluja es va assecar" per la tele, i vaig entendre què va sentir Sant Pau en caure del cavall. Jo, que tenia tots els prejudicis del món i uns quants més vers al pop català, els vaig desterrar per sempre més. Perquè Mas té tant de pop com Leonard Cohen o Franco Battiato (és a dir, res) i perquè aquella cançó, en una hipotètic biopic sobre la meva vida -que, cúspide de la vanitat, imagino interpretat per la Kate Winslet- seria la banda sonora d'una de les escenes principals, ja llunyana i agredolça.

En aquell moment el vaig veure en directe dos o tres vegades. Una d'elles, a l'auditori de Caixa Madrid, en un cicle que barrejava creadors de diferents àmbits, i en el que compartia protagonisme amb Carme Ruscalleda. Tots dos van parlar dels sentits, dels plaers, de la natura...

Ahir la cita era més plena d'ombres. Mas presentava a Barcelona el disc de "Les cançons tel·lúriques", meitat adaptació dels versos de Verdaguer, un Verdaguer a les acaballes, místic i desenganyat, meitat revisitacions de la música tradicional catalana. Un disc d'unes ambicions musicals i conceptuals immenses, un riu inacabable de matisos que no s'esgota ni a la primera ni a la centèsima escolta. I quan va presentar "El ball de l'Àliga", de la Patum de Berga, a sobre va caure la referència gastronòmica. Mas va dir que el tema era, "com diuen els que es dediquen a la cuina", una deconstrucció ("no l'hem esferificat, però gairebé"), i que quan el va tocar a Madrid, va pensar que no l'entendrien, perquè no en coneixien el referent.

En aquell moment no se'm va acudir, transportada com estava per la música -no vaig ser la única, crec que no he sentit aplaudiments tan llargs mai- , però aquest matí he vist la frase en la seva veritable dimensió. Penso que bona part de l'esnobisme antimodern en la cuina, que fa que certa crítica i certs consumidors refusin la feina de Ferran Adrià i altres, és el desconeixement de les bases conceptuals sobre les que edifiquen. Ciments, que s'ha de dir, no tots els imitadors del de l'Hospitalet tenen gaire consolidats. Difícil desmuntar a cegues un ingredient quan no se'l coneix en la seva essència, intimament. Quan es desconeix quin paper té en la història de la cuina, com el tracten les diferents cultures, quina ha estat la seva evolució i la seva importància en la memòria gustativa. No impossible, perquè l'aproximació pel pur i dur plaer estètic és factible, com potser va passar als assistents al concert a Madrid, com a qualsevol que provi un plat de cuina tecnoemocional sense prejudici, com a qualsevol que s'enfronti per primera vegada a una pintura posem que de Pollock. Però també complicada.

No m'hi extendré. El subtítol d'aquest blog és "Escriure. Menjar. Viure" i aquest post és més dels de viure que dels de menjar. Em quedo tan sols amb una altra frase extreta d'un dels poemes de Verdaguer, "Plus ultra": "a on tu veus lo desert, eixams de móns formiguejen". Un lema perfecte amb el que obrir-se a la música, a la cuina, i a la vida...

Autocompassió artesana

2009-04-22T22:01:00.007+02:00

Una part de mí em diu que hauria d'estar desfassant-me amb els amics a la festa del Qué Leer, com cada vigília de Sant Jordi. L'altra, que hauria d'estar treballant en algun dels molts projectes creatius que de cop s'amunteguen a la meva vida (tots ilusionants, tots un repte en molts sentits). I malgrat tot, no tenia veritables ganes de cap d'aquestes opcions. De vegades un s'aixeca amb el peu creuat, i aleshores, arriba el moment de no jutjar-se amb severitat excessiva, de seure al sofà a veure un partit de futbol que ni et va ni et bé, i dedicar-se al "no fer", que diuen els mestres de les escoles orientals. Ajudada, això sí, pel menjar que s'ha convertit en un tòpic del sofisme -paraula que vé de "sofà"- autocompassiu: el gelat.

Però com que "la cabra siempre tira al monte", posats a fer, que sigui gelat de vainilla artesà. Fet per mi segons una recepta adaptada del llibre The perfect scoop, de David Lebovitz. Servit amb maduixes banyades amb vinagre balsàmic. I demà serà un altre dia. El del llibre, concretament.

Gelat de vainilla estil Philadelphia (sense ou, vol dir sense ou! NO porta formatge, llestos!)

Ingredients

75o ml de nata líquida (tant hi fot el percentatge de greix)

150 grams de sucre

Un polsim de sal

1 beina de vainilla partida per la meitat pel llarg

3/4 de cullerada de cafè d'extracte de vainilla.

Aboqueu 250 ml de nata en un cassó de mida mitjana i tireu-hi la salt i el sucre. Rasqueu-hi a sobre les llavors de la beina i tireu-hi aquesta també. Escalfeu-ho a foc mig, remenant, fins que es dissolgui el sucre.

Treieu-ho de l'escalfor i afegiu la resta de la nata i l'extracte. Refredeu-ho ben bé a la nevera. Retireu la beina (no la llenceu, es pot tornar a fer servir) i geleu la barreja segons les instruccions de la vostra gelatera. És tan bó que no us caldrà servir-ne més que una mica -mireu si no la foto- per alegrar-vos la moral. I potser fins i tot deixareu de mirar la tele i us posareu a escriure al blog.

Per la cara bonica.

2009-04-20T21:38:00.004+02:00

Sí, va ser per l'envàs, purament, que em vaig decidir a comprar aquestes galetes que vaig veure l'altre dia al Natura. No són barates (4€/paquet), sí són boníssimes (estan fetes amb lemon curd) i tenen, a més del moníssim cartró, forma de drac i de Sant Jordi, sant patró també dels meus estimats anglesos. Quan s'acabin, intentaré emular la recepta i miraré de reciclar-ne l'embolcall. Un quadre? Una funda de llibreta? Un punt de llibre...?

P.S. M'encanta la nota que hi ha al lateral "You may eat the biscuits inside the box, but only if you behave nicely" (Pots menjar-te les galetes de la caixa, però t'has de portar bé)

Una imatge...

2009-04-16T21:23:00.011+02:00

...val més que mil paraules, però si seguiu aquest blog a través d'un agregador de notícies o del Facebook, és possible que no hagueu vist encara la plantilla nova que estreno avui.

Potser el disseny dels blogs ha anat perdent importància perquè els programes lectors que reben els posts sindicats no mostren més que el contingut dels missatges, però jo sentia que encara no havia acabat de trobar la imatge que volia per al meu Pravda electrònic i personal. Els lectors més veterans recordaran que havia començat amb una plantilla de les que surten per defecte al blogger, estil pergamí, marronosa i impersonal. Després la vaig canviar per la que tenia fins ahir, una plantilla gratuïta a la que paulatinament havia anat agafant mania.

Tot i que d'entrada m'agradava la imatge de reminiscències "xerezadesques" de la senyora de l'encapçalament, i encara més que tinguès unes magranes de fons (mmm, magranes), feia temps que em molestava veure-la amb la ma sota la barbeta a l'entrar. Em recordava al posat d'un poetastre de tercera sent entrevistat per primer cop, o alguna cosa així, pretenciòs i repipi. Crec que va ser quan vam muntar el primer Sopem en Bloc i algú va titolar en un altre blog que "la princesa persa convoca a sopar" que vaig pensar que ni sóc princesa (no ho hauria de ser ningú) ni tampoc sóc persa, sinó més xarnega que el Pijoaparte.

Total, que buscant finalment vaig trobar aquest nou grafisme. M'agrada per molts motius: Recupera el fons fosc de la primera plantilla, que trobo més legible. Està inspirada en la publicitat modernista, que a mi em fascina. I el que és més important, mostra una imatge domèstica (amb gata Christie inclosa!), d'algú que menja amb plaer i abandó, absorta en un acte tan quotidià i al temps tan especial. El mateix missatge de les meves paraules, espero.