Toni Olivé. Deu línies...

Treballar més pel mateix sou

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Thu, 14 Jul 2011 15:21:00 +0000

El conseller Mena va dir el que pensava sobre l'ocupabilitat dels aturats del totxo i li va ploure un allau de crítiques. Avui el conseller Mas-Colell ha proposat que els funcionaris treballin una mica més pel mateix sou i li està plovent un altre allau de crítiques. És el problema dels tècnics posats a polítics. Per triomfar a la política no pots dir el que, com a expert, penses. És millor mirar cap una altra banda, amagar el cap sota l'ala. Per triomfar a la política no es pot ser expert en res. És millor ser mediocre en tot. De tota manera, això de treballar més pel mateix sou és més vell que l'anar a peu. Fins i tot ho vaig proposar jo fa més d'un any, a l'administració i a l'empresa privada.

Deu mesos després del Pla Estratègic de l'Anoia

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Wed, 13 Jul 2011 12:19:00 +0000

L'autor del Pla Estratègic de l'Anoia es lamenta que no ha servit de res... Benvingut al Club! Algú es pensava per serviria per a alguna cosa? Algú es pensava que es crearia l'oficina encarregada de desenvolupar-lo, aglutinant totes les institucions, partits, agents... en un projecte d'abast comarcal? El que sorprèn és que l'autor se'n sorprengui. I també em sorprèn la virulència de l'atac contra qui va encarregar-li l'elaboració del pla. És que potser no ha cobrat la feina? O potser és un estomàc desagraït, una figura nova en l'àmbit dels encàrrecs institucionals.

El mòbil del pediatre de la perruca, exregidor

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Wed, 13 Jul 2011 12:00:00 +0000

M'indignen coses importants, però a vegades també coses aparentment intranscendents. Ahir vaig assistir a un recital de poesia i música a L'Adoberia. Entre poema i poema, una noia tocava el violoncel. Bach. Els assistents, però, es van prendre els moments entre poema i poema com uns minuts d'expansió, després de la concentració necessària per seguir la recitació dels poemes. Aprofitaven els moments en què tocava la violoncelista per parlar. En alguns moments fins i tot la vaig percebre incòmoda. A punt d'aixecar-se i marxar. La cirereta del pastís la va posar el pediatre de la perruca, exregidor per a més informació, a qui li va sonar el mòbil dues vegades. 'Calla', va dir-li al mòbil la segona vegada mentre sortia al carrer a contestar. Impresentable!

La nova oficina d'atenció empresarial

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Sun, 03 Jul 2011 06:29:00 +0000

Moltes piulades aplaudint la supressió de càrrecs de confiança a l'Ajuntament d'Igualada i el consegüent estalvi econòmic. M'hi afegeixo. L'etapa anterior era d'escàndol. Però tinc algunes preguntes respecte a la creació d'una oficina d'atenció empresarial. Quines funcions i objectius tindrà? No farem el mateix que ja està fent l'IG-NOVA? Mantindrem l'IG-NOVA? Què en farem de l'IG-NOVA? Cal que hi hagi un càrrec de confiança dirigint la nova oficina? No hi ha tècnics solvents a la casa? I, finalment, qui serà aquest càrrec de confiança?

El pregó no funciona

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Fri, 13 Aug 2010 17:38:00 +0000

Per a mi el pregó és un dels actes importants de la Festa Major d'Igualada i no me l'he perdut mai. No obstant, hem de reconèixer que el pregó no ha funcionat bé des de fa força anys, malgrat que hi ha hagut pregoners de solvència indiscutible. I ho hem provat tot. Amb espectacle de Gralla i sense espectacle de Gralla. Amb pregoner de casa i amb pregoner de fora. Amb pregoner 'de luxe' i amb persones corrents fent de pregoner. Una part de la responsabilitat és dels assistents, que no parem de xerrar en tota l'estona. Però una altra part és del format. I en algunes edicions del mateix pregoner. No acabem de trobar la fórmula. Potser s'hauria de confiar a personatges mediàtics de fora, o potser caldria convocar un concurs, o potser s'hauria d'exigir un pregó rimat o que es toquessin determinats temes o que es fes crítica política. Aquest any canviem de format i encarreguem el pregó a una entitat. Veurem.

Les empreses que no obriran després de vacances

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Fri, 13 Aug 2010 17:27:00 +0000

Una altra cosa molt igualadina és aventurar quantes empreses no tornaran a obrir després de vacances... És un comentari que se sent cada any per la Festa Major. Amb crisi i sense crisi. I el sento des que tinc memòria. Fa trenta anys ja hi va haver empreses que no van obrir després de vacances. Els igualadins tenim aquest pessimisme tan interioritzat que ens fixem en les empreses que no obriran i, en canvi, no parlem dels negocis que arrencaran just després de vacances. Finals d'agost i principis de setembre és un bon moment per començar projectes nous. El primer que hem de fer per sortir de la crisi és erradicar estats d'ànim que ens condueixin a visions agòniques.

Dèficit i deute

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Fri, 30 Jul 2010 16:30:00 +0000

Un clàssic del periodisme econòmic... Confondre dèficit amb deute. Arran de la pretesa "reformulació" dels comptes del F.C. Barcelona per part de la nova junta, en què el benefici d'11 milions anunciat per Sala-i-Martin passa a ser una pèrdua de 77 milions, una emissora de ràdio va arribar a dir que el dèficit d'11 milions s'havia convertit en un deute de 77! Com expliquem a la 'penya', superàvit-dèficit, o benefici-pèrdua, és la diferència entre ingressos i despeses d'un període comptable, i apareix en el compte d'explotació; i no té res a veure amb el que les empreses deguin a tercers (especialment, als bancs) i que apareix al balanç de situació. Una prova més que ens manca cultura econòmica i financera.

La immersió lingüística

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Sun, 11 Jul 2010 10:06:00 +0000

Un amic meu britànic em preguntava, a propòsit de la immersió lingüística, si les meves filles són igualment competents en català i en castellà. Li vaig dir que, malauradament, fan el mateix nombre de faltes d'ortografia en català i en castellà. L'altre dia vaig assistir com a membre del tribunal a la presentació del treball d'investigació del fill d'un conegut entrenador esportiu estranger que ha viscut molts anys a Catalunya. El fill va fer la presentació del treball en anglès i és competent (molt competent!) en català, castellà, anglès, francès, alemany i, per descomptat, en la seva llengua. El noi, arran de la professió del pare, ha viscut en sis o set països, s'ha educat en moltes escoles, i a Catalunya s'ha educat en català a la primària i el batxillerat i en castellà al grau. Ara més que mai cal explicar a tothom la bondat del sistema i la perversió que suposaria que una part dels catalans no tinguessin contacte amb el català en cap etapa del seu cicle vital.

La propera cita és el 20 de Juliol: "autoconcert"

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Sun, 11 Jul 2010 10:00:00 +0000

Després de 10-J, la propera cita és el 20-J. Si consulteu el calendari del contribuent veureu que el 20 de Juliol cal presentar i liquidar l'IRPF, l'IVA i l'Impost sobre Societats. Què passaria si un nombre important d'empreses ingressés els diners en algun compte de la Generalitat? A principis del segle XX se'n va dir "tancament de caixes". Ara en podríem dir "autoconcert".

Això no avança per culpa dels polítics

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Sun, 11 Jul 2010 09:51:00 +0000

Quan dúiem una hora parats al capdamunt del Passeig de Gràcia, algú va cridar: "això no avança per culpa del Montilla". El crit tenia un innegable doble sentit. No avançava la manifestació i no avança la Política; així, en majúscula. A la manifestació d'ahir hi havia la gent i els partits. Alguns partits es van entestar a quedar-se parats darrera una pancarta o sostenint una bandera perquè la gent els vegés. I la gent passava pels costats. I passava d'ells. Malauradament, la metàfora és que la gent es mou però el país està encallat per culpa dels polítics, que fan "taps" que impedeixen que les coses es moguin.

El discurs pobre de Sandro Rosell

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Mon, 05 Jul 2010 04:36:00 +0000

M'ha sorprès el discurs pobre del nou president del Barça. Ja vaig entreveure que no comunicava gairebé durant el debat a TV3 amb la resta de candidats, però no em vaig fer gaire cabal perquè en un debat hi ha adversaris i els nervis compten. Però he sentit d'altres intervencions seves, en situacions sense la pressió d'un debat o una roda de premsa, i he pogut constatar que no domina les quatre regles bàsiques de la comunicació oral. Sóc dels que penso que per ser en determinades instàncies s'han de dominar totes les armes. No es pot ser president de res si no comuniques bé. I si no ets comunicador nat, prepara-t'ho. La preparació pot suplir allò que ens manca de manera natural.

Coets per la 'roja'

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Mon, 05 Jul 2010 04:23:00 +0000

Espanya marca un solitari gol al Paraguai i algú tirà un coet. S'acaba el partit i es tornen a sentir més coets. No em cal el Google Maps per endevinar des d'on s'han tirat. Són uns coets d'afirmació nacional espanyola en uns moments en què aquí molta gent es planteja d'anar-se'n d'Espanya. Provocació. Legítima, però provocació al capdavall. Com la presència de la bandera espanyola en alguns balcons, que no havíem vist des que en el franquisme ens obligaven a posar-la. La cançó de sempre, barrejar esport i política associant Barça i catalanisme és lleig. No ho és, en canvi, celebrar les victòries de la selecció espanyola en clau anti-catalana. El fotut del cas és que els coets pels gols de la 'roja' es tiren des d'aquí, no des d'allà. Ens queda el consol de pensar que són els mateixos coets que algú va comprar pensant en la victòria del Real Madrid a la darrera lliga...

Pancarta o senyera

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Mon, 05 Jul 2010 04:23:00 +0000

No em fa el pes que el president del meu país no es vulgui manifestar darrera una pancarta que digui que som una nació i que nosaltres -i només nosaltres- decidim. No em val l'excusa que la senyera aglutina més catalans o catalanistes que la pancarta 'oficial'. Només s'haurien de sentir incòmodes darrera la pancarta aquells que subscriuen la sentència. No és el moment d'ambigüitats. La primera autoritat del país ha d'encapçalar la manifestació i ha de refermar els dos missatges del moment, que som una nació digui el que digui el TC i que ningú no pot decidir per nosaltres. El president del meu país està més pendent del seu partit que d'exercir el seu càrrec. Té massa servituds.

Posar en valor

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Mon, 05 Jul 2010 04:22:00 +0000

Què vol dir 'posar en valor'? Ho va dir l'altre dia la ministra de defensa parlant de la sentència del TC i de tant en tant sento que ho diu gent molt diversa. És d'aquelles expressions que s'han posat de moda i que a còpia d'ús i abús acabarem avorrint... En castellà hi ha el verb 'valorizar', que no té traducció al català ni a l'anglès i que vol dir incrementar el valor d'una cosa. Però entenc que 'posar en valor' no vol dir el mateix. 'Posar en valor' és una expressió que utilitza la gent dita 'guai', que l'empra perquè es deu pensar que fa més modern o més il·lustrat. No es donarà el cas, però m'agradaria que la ministra m'expliqués exactament l'abast de l'expressió, tota vegada que no és el primer cop que li sento dir.

La cultura de creuar les vies

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Mon, 28 Jun 2010 19:34:00 +0000

Creuar les vies del tren és una imprudència. No admet discussió. Però si tants usuaris tenen aquesta pràctica interioritzada és per culpa de la mateixa Renfe, que durant molts anys ha mantingut les estacions en un estat deplorable pel que fa a la seguretat. Fins fa un parell d'anys a Martorell i a Castellbisbal no hi havia passos soterrats i calia creuar les vies. I a l'estació de Sant Feliu de Llobregat els cotxets i les cadires de rodes han de fer-ho per força perquè hi ha un pas a nivell elevat però no hi ha ascensor ni rampes. Ha estat Renfe qui amb la seva deixadesa ha alimentat durant anys i panys la cultura de creuar les vies.

Els professors vénen a treballar cada dia!

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Thu, 24 Jun 2010 11:29:00 +0000

Primers dies a la Facultat d'Economia de l'IQS. Tots els professors vénen a treballar (cada dia!) i hi ha una activitat acadèmica i administrativa frenètica. I és una universitat! No sé si té a veure amb el fet que és privada... A mi ja em va bé un ambient de treball així, exigent. Reforça el sentiment de pertinença a un projecte de futur.

Deu línies... o menys

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Thu, 24 Jun 2010 11:17:00 +0000

El canvi de feina m'ha fet replantejar les meves activitats. Entre elles, aquest bloc. Finalment, em quedo amb el violoncel, que em comença a donar les primeres satisfaccions, els articles d'opinió a l'anoiadiari.cat i aquest bloc. Podria deixar-lo morir, el bloc, però no... Com que ara ja no tinc estones -el títol del bloc fins ara-, he decidit que no faré entrades de més de deu línies. Per això el nou títol... Serà un espai de reflexions breus, a mig camí entre un tweet i l'entrada d'un bloc.

Vine a Bufalvent!

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Sat, 10 Apr 2010 05:44:00 +0000

A l'anoiadiari.cat han penjat un reportatge molt ben fet al voltant de la pregunta: 'per què marxen les empreses d'Igualada?', amb entrevistes amb caps de recursos humans d'empreses igualadines que manifesten les dificultats que tenen a diari per trobar a Igualada els perfils professionals que busquen. El detonant del reportatge sembla que va ser l'anunci de Vives Vidal Vivesa de traslladar-se fora d'Igualada.

Ens podem lamentar -ens podem flagelar, si voleu- de la marxa d'empreses d'Igualada. Però les empreses decideixen localitzar-se on més els convé, a vegades on el sòl és més barat o la mà d'obra és més barata, a vegades on hi ha el gruix dels seus clients o els seus proveïdors, a vegades allà on creuen que els serà fàcil trobar els directius o empleats que han de contractar, a vegades on les administracions donen més facilitats... A vegades la decisió, racional o emocional, és no moure's del lloc on l'empresa va néixer. En qualsevol cas, la mobilitat és lliure i podem fer ben poca cosa per retenir a Igualada aquestes empreses que volen marxar.

Però com a mínim podem preguntar-nos per què no hem estat capaços de retenir-les. Quan un bon professional ens diu que deixa l'empresa, és molt difícil convèncer-lo que es quedi, però com a mínim podem preguntar-nos per què no hem estat capaços de retenir-lo.

Preguntar-se al voltant de la nostra capacitat de retenir (empreses i professionals), ens pot ajudar a comprendre per què no som capaços d'atraure (empreses i professionals).

Per tant, potser la pregunta per al proper reportatge de l'anoiadiari.cat hauria de ser: 'per què no vénen empreses a Igualada?'

Algunes causes ja s'han dit: simplificant, perquè no hi ha bons professionals (tots marxen a Barcelona) i perquè no hi ha bones comunicacions. El tema de les comunicacions requereix un post -o un llibre- a part, però la manca de bons professionals no és excusa. Els bons professionals van allà on hi ha bones ofertes de treball, ni que sigui més enllà del túnel d'El Bruc. Per tant, si vénen empreses, vindran bons professionals, que es quedaran a viure a Igualada o aniran i vindran cada dia en funció de les comunicacions o del preu dels immobles. Però en qualsevol cas, treballaran a les empreses d'aquí.

Jo crec que si no vénen més empreses és per deixadesa nostra. Així de clar. Tothom s'espabila i nosaltres estem a la figuera. La prova és un anunci que aquests dies sento per RAC1 cada matí. S'anuncia el polígon industrial Bulfalvent de Manresa. I l'anunci, adreçat a empreses, diu més o menys: vine aquí; tenim fibra òptica, seguretat privada i tindrem una llar d'infants. Crac, crac, crac. Més informació a la web.

Si som capaços de fer una llista dels factors que impedeixen que atraguem empreses, potser llavors podrem fer una llista del que cal fer per atraure'n.

La localització geogràfica de les empreses és un tòpic sobre el qual s'ha estudiat molt i hi ha un cos teòric molt sòlid. És un tema molt reflexionat. Té a veure amb una cosa que es diu externalitats positives; amb els companys de viatge. Les empreses atrauen més empreses i els bons professionals atrauen més bons professionals. Per tant, no cal inventar res. Com va dir algú, no hi ha res més pràctic que una bona teoria. Només cal mirar-se la teoria i posar-la en pràctica.

Llàstima que no es quedin a treballar a Igualada...

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Mon, 05 Apr 2010 16:36:00 +0000

Abans de Setmana Santa vaig portar a Igualada una trentena de participants dels programes internacionals d'EADA. Joves de vint-i-pocs anys, procedents de països d'Europa, Amèrica, Àfrica i Àsia. Tenen com a mínim un grau universitari, parlen un anglès excel·lent i comencen a atrevir-se amb el castellà i alguns fins i tot amb el català. No tenen experiència professional, però la 'toquen' força bé, tant a classe com en activitats fora de l'aula.

Els vaig dur a Ultramagic i després de la visita els vaig fer una classe breu sobre les singularitats del model de negoci dels germans Lladó. Van quedar sorpresos que en aquest racó de món hi hagués una empresa tan internacionalitzada com Ultramagic i que fos un referent mundial en un sector tan petit però tan competitiu i tecnològicament exigent com aquest.

Després els vaig dur a la seu de l'AIICA, on la UEA ens havia organitzat una taula rodona amb tres ponents i tres empreses: Màrius Rossell, de Trilogi; Lluís Lluveras, de Plasfi; i Jordi Balsells, de Sita Murt. Després d'una presentació de quinze minuts a càrrec de cada ponent hi va haver un debat que es va allargar tres quarts d'hora, durant el qual els participants van tenir ocasió d'adreçar preguntes molt pertinents a cada ponent. La majoria de les preguntes van fer diana: els factors clau d'èxit de cada negoci, les barreres al creixement i a la internacionalització... Les qüestions es referiren a aspectes centrals de l'estratègia de l'empresa. I per les respostes vaig concloure que els alumnes preguntaven sobre allò que internament dins de cada empresa havia estat objecte de llargues -i potser apassionades- discussions. Preguntes pertinents, doncs.

A vegades tenim la impressió que som en un racó de món, que el que fem només té transcendència per a nosaltres i que difícilment pot interessar algú de fora. Sortosament, aquest tipus d'iniciatives serveixen per desmentir-ho.

Aquesta sensació de viure i treballar passat el túnel d'El Bruc, al finisterre anoienc, també la tenim quan busquem algú per a les nostres empreses que aporti aquest aire fresc que ens ajudarà a saltar més amunt, i no el trobem o el trobem però llavors no vol venir a una comarca allunyada de Barcelona. Una llunyania mental que no es mesura ni en quilòmetres ni en minuts de conducció. Una llunyania fonamentada en la nostra incapacitat d'atraure i retenir talent; de treure més profit de la creença que aquí es viu de conya i de desmentir amb fets que viure aquí vol dir aïllar-se del món.

El Jordi Balsells es lamentava en un email que em va enviar després: 'llàstima que [aquests participants] no es quedin a treballar a Igualada...'. Quants d'aquests vindrien per quedar-se?

Jesu, meine Freude

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Thu, 21 Jan 2010 10:08:00 +0000

Així és com es titula l'obra que està assajant actualment la Coral Mixta d'Igualada. La tinc davant meu a la taula de treball perquè me l'he d'estudiar. Formo part del cor des del dia 14 de gener. El Jaume, el Joan i la Teresa, i el Màrius em van animar a fer la prova per entrar-hi i finalment dijous de la setmana passada, abans del primer assaig després de les vacances de Nadal, vaig anar a veure el director, Alfred Cañamero. No negaré que estava nerviós, com quan has de fer un examen. Per postres, sense saber com seria l'examen. I amb la família esperant notícies a l'altra banda del mòbil.

M'havien dit que passaria la prova. No per les meves qualitats sinó perquè falten homes i baixos (no em refereixo a l'alçada sinó a la veu). El resultat de la prova va ser que tinc una veu sense vicis i que, per tant, podem anar 'educant'. Comprensible si tenim en compte que no he cantat mai, ni a la dutxa. Seré baríton, entre el Sebastià i el Jordi. (Després vaig veure que a la distribució de cantaires ja hi havia el meu nom). Acabada la prova li vaig preguntar al director si m'havia de quedar aquell mateix dia o començava el dijous següent. 'No, no. Ja et pots quedar avui mateix'. Un calfred em va recórrer de dalt a baix.

De la prova, la part més difícil va ser la pregunta directa: 'per què vols cantar en un cor?'. La resposta que em va sortir espontàniament va ser: 'perquè vull fer música amb més gent i un cor és avui l'única manera que tinc de fer-ho. Amb el violoncel ara per ara només puc fer música sol'. Però amb calma hi ha més raons: vull fer activitats socials perquè em passo moltes hores sol a casa, vull donar un impuls definitiu a la meva activitat musical (al meu nivell, sense pretensions) i necessito un estímul, vull sentir el que se sent dins un cor... (i ara ja ho sé: és impressionant tenir les sopranos al darrera i sentir-les cantar soles!).

Algun company em va fer la broma: 'sort que has començat ara que fem una peça fàcil...'. (En realitat, Bach és el més difícil que hi ha). Jo li vaig respondre: 'em podia haver escapolit a la mitja part i no ho he fet'. Per animar-me tothom em diu que m'ho agafi amb calma, però jo sé que m'ho agafaré seriosament, solfejant la partitura abans i després de l'assaig i cantant-la sempre que pugui. I potser tocant la melodia amb el violoncel. I procurant pronunciar l'alemany com Déu mana, idioma del qual no sé absolutament res. Si ens hi posem, posem-nos-hi seriosament. He de procurar no desentonar enmig de gent que té un nivell altíssim.

A veure...

Torna Conca Futur

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Sat, 09 Jan 2010 11:57:00 +0000

Em pensava que aquesta carpeta ja estava tancada i, de sobte, es torna a parlar de Conca Futur. Potser només la tenia tancada jo...

Conca Futur va ser el resultat de les reflexions sobre l'esdevenidor de la Conca de molta gent que hi va participar a títol individual i generosament, que vol dir sense cobrar i sense cap interès personal, més enllà del reconeixement per la feina feta. Persones que vam constituir el 'nucli dur' promotor i persones que s'hi van anar afegint en successives onades.

Té sentit que ara se'n parli perquè alguns èxits d'ara ja van sortir en les reflexions de llavors. No es va parlar del Rec.0, però sí de fer activitats econòmiques al barri dels adobers. També té sentit tornar a parlar de Conca Futur perquè els pitjors auguris de llavors (declivi dels sectors econòmics tradicionals) s'han anat complint inexorablement. Però sobretot perquè continuem mancats d'arguments per viure i treballar (niar, en dèiem) a l'Anoia, una comarca que encapçala els rànquings econòmics que no agraden a ningú i que dia que passa perd pes i notorietat en el conjunt de Catalunya.

Amb la perspectiva del temps, si ho haguéssim de tornar a fer potser faríem algunes coses de manera diferent. Vam dedicar un any llarg a discutir sobre què havia de ser Conca Futur, en discussions d'alt nivell intel·lectual però que a alguns ens van desgastar. Recordo especialment les que vam tenir en torn de si era legítim que un grup de persones a títol individual elevés propostes a les institucions, o de si ens havíem de constituir legalment... A mi personalment aquestes discussions em van desactivar per a la part més important del procés, la generació, el filtratge, el desenvolupament i la presentació pública de propostes concretes. Si avui ho haguéssim de tornar a fer, proposaria anar al gra des del primer moment.

També recordo com a fet negatiu la indiferència amb què el projecte va ser acollit per part de les administracions de llavors. Amb l'excepció, que recordi, d'en Teo Romero, que hi va posar diners, la resta ho van acollir amb bones -però buides- paraules. I amb guitzes l'Ajuntament d'Igualada.

Recordo en canvi que vam ser capaços de treballar en equip seguint una metodologia rigorosa un grup d'una quinzena de persones molt heterogeni quant a edat, trajectòria, interessos i, segurament, ideologia política. I vam ser capaços de gestionar els conflictes que sorgeixen de l'heterogeneïtat i de la presència de lideratges forts en un col·lectiu poc estructurat organitzativament. Al final, crec que vam ser capaços d'escoltar la veu de la majoria de persones de la Conca amb ganes de contribuir amb idees sobre el seu futur.

Ara se'n torna a parlar. I caldrà veure qui ho fa i amb quin propòsit. Segons quin sigui el propòsit, hi seré, com sempre. Però segons quin sigui, no cal que perdin el temps amb mi.

De tota manera, està bé que fem plans i reflexions estratègiques. Però ara toca que les institucions -en sentit molt ampli- agafin unes quantes idees i les posin en pràctica. No hi ha res més estèril que una bona estratègia al calaix d'una taula de despatx.

Models de negoci a la ciutat de Zeppelin

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Mon, 07 Dec 2009 15:29:00 +0000

Dijous 10 i divendres 11 participaré en un taller sobre innovació en models de negoci a la Zeppelin University de Friedrichshafen, una ciutat de l'estat alemany Baden-Württemberg que és a tocar del llac Constance. A una banda del llac hi ha Alemanya i a l'altra Suïssa. La universitat, privada però reconeguda per l'estat, es manté amb les matrícules dels estudiants i amb donacions de particulars i empreses, i deu el seu nom a Graf Ferdinand von Zeppelin, creador dels enginys voladors que duen el seu nom. Curiós. Un fill de la ciutat del General Vives visita la ciutat d'un altre pioner de l'aeronàutica.

El tema del taller és exactament el 'meu' tema, al qual he dedicat bona part del meu temps d'ençà que la Setmana Santa del 2007, i arran de llegir un article dels professors Ricart (IESE) i Casadesus-Masanell (Harvard), vaig decidir que la meva tesi doctoral giraria entorn de la pregunta de recerca: 'com les empreses construeixen nous models de negocis'. Més de dos anys de treball, i això només acaba de començar...! Generalment, la gent que fa carrera acadèmica dedica llargues trajectòries a, com a màxim, dos o tres temes d'investigació. Jo, que vaig tard perquè m'hi he posat tard, potser només podré dedicar-me a un sol tema. I aquest segurament serà la innovació en models de negoci. De moment n'ha sortit una tesi que duu per títol 'Formal Analysis versus Trial-and-Error in Strategic Innovation: a Business Model Approach', que serà dipositada a la UPC -finalment!- d'aquí a uns dies i llegida dins del primer trimestre del 2010. També n'ha sortit una llarga llista de llibres i articles per llegir, que s'han quedat fora de la tesi, i dos o tres subtemes d'investigació que desenvoluparé durant la resta del curs acadèmic 2009-2010. I després ja ho veurem...

No sé quants serem al taller de la Zeppelin University. Tinc constància de més gent de Barcelona, persones que estan investigant sota la direcció del meu 'mentor', el professor Ricart, a qui entre moltes altres coses dec l'avís per assistir al taller.

Estic expectant. Ens van demanar una presentació de 20', jo he enviat un powerpoint de 39 pàgines aclarint que no m'excediré dels 20', i m'han respost que els ha agradat i que no em preocupi pel temps. Això pot ser molt bon senyal (els ha agradat de debò el que estic fent) o no tan bo (esperaven molta gent i se n'ha registrat menys).

De tota manera, tinc molta esperança en els contactes que hi faré. La labor d'investigació és solitària però requereix d'una xarxa mínima de persones amb qui poder fer recerca i escriure o simplement a qui poder enviar un esborrany per rebre crítiques i suggeriments.

Finalment, faré una mica de turisme. Alguns alumnes alemanys i suïssos m'han dit que no em perdi la il·luminació dels carrers i els mercats per Nadal. No m'ho perdré!

Posa un recoder al teu ajuntament

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Wed, 25 Nov 2009 08:45:00 +0000

Que consti d'entrada que no conec en Lluís Recoder. Tampoc no conec ningú de Sant Cugat del Vallès que em pugui dir si és un bon alcalde o no. Només en sé el que diuen els mitjans i que alguns el presenten com l'esperança blanca de CiU o de Convergència si algun dia "punxa" l'Artur Mas.

Aquí no vull parlar d'ell sinó d'un pla anomenat PACTE (Pla d'Alineació i Competitivitat Estratègica), recentment guardonat per l'Institut Europeu del Sector Públic.

Recomano a aquells que pensen que un ajuntament es pot gestionar com una empresa que vagin a aquesta pàgina de l'Ajuntament de Sant Cugat i es descarreguin la presentació. Una vegada l'hagin vista (39 pàgines), recomano que continuïn i vagin a aquesta pàgina, en la qual trobaran els indicadors de gestió del quadre de comandament integral.

Qui no estigui familiaritzat amb això de gestionar per objectius, indicadors, etc., i qui no sàpiga què és un mapa estratègic i un quadre de comandament, a la presentació de 39 pàgines trobarà una de les millor explicacions que he vist mai sobre aquesta eina de control de gestió que, en el camp de l'empresa, han popularitzat dos autors nord-americans, Kaplan i Norton.

En síntesi, formula l'estratègia de la teva empresa, representa-la gràficament a través d'un mapa estratègic, fixa uns objectius, crea uns indicadors que et diguin en quina mesura estàs assolint els objectius, i fes-ho tot plegat amb el propòsit d'aconseguir unes fites, administrar òptimament els teus recursos, ser transparent i respondre davant de qui toqui (davant del que els anglosaxons anomenen stakeholders: accionistes, però també empleats, clients, proveïdors, la comunitat).

Algú dirà: quina parida! Sí, és una de les moltes parides que tenim en management per introduir dosis de sentit comú, ordre i racionalitat en la presa de decisions i en la gestió.

La gran novetat per a mi és que un ajuntament hagi aconseguit d'implantar-ho i sigui capaç de facilitar dades de dos anys (2008 i 2009). Al llarg de la meva trajectòria com a directiu i com a docent he vist poques empreses que hagin decidit implantar un quadre de comandament integral, i encara menys que ho hagin aconseguit i que l'hagin mantingut durant un cert temps. Habitualment aquest tipus d'iniciatives neixen, creixen, es desenvolupen i moren ràpidament. Però és la primera vegada que tinc notícia que ho hagi aconseguit un ajuntament.

Per a qui no es cregui que un ajuntament es pot gestionar com es gestiona una empresa, heus ací la demostració.

Castells i Móra

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Fri, 13 Nov 2009 08:08:00 +0000

Ahir al vespre l'atzar o la pura coincidència (no vull creure en la contraprogramació) va fer que parlessin a Igualada i a la mateixa hora Antoni Castells i Carles Móra. O sigui, que calia triar perquè no tenim el do de la ubiqüitat.

Indiscutiblement es tracta de dues personalitats. Dos senyors que mereixen un respecte transversal des del punt de vista polític. Que és enriquidor escoltar pensis el que pensis i votis el que votis (si votes). Castells perquè és una autoritat en el seu terreny i perquè té discurs en qualsevol terreny que no sigui el seu. I Móra per la manera com va gestionar la consulta d'Arenys, perquè és un estendard d'una nova manera de fer política en l'àmbit municipal basada -entre d'altres pràctiques d'higiene- en la consulta permanent al ciutadà (vegeu la interessantíssima web d'Arenys de Munt 2000) i sobretot pel to que empra quan parla de la independència.

No obstant, per a mi el que els uneix i separa alhora és que Castells és l'artífex del darrer intent d'encaixar Catalunya i Espanya, en aquest cas pel que fa a la butxaca dels catalans, i Móra és l'artífex del primer pas seriós d'un llarg procés que ens pot dur a la independència. És així com ho veig.

Pel que fa als dos actes d'ahir, només puc parlar de l'acte de presentació d'IGDecidim. Calia triar i jo vaig triar l'opció que crec que simbolitza el futur. Segurament, una part important dels assistents a la conversa amb Castells diran que el que ara toca és defensar l'Estatut i l'acord de finançament i que l'independentisme pot dividir la societat catalana i és en qualsevol cas una quimera. Res a dir. Per això és tan important tenir el dret de decidir. Fins i tot, decidir si vas a escoltar en Castells o en Móra.

I respecte a l'acte, no em va sorprendre veure-hi la plana major de CiU i d'ERC. Tampoc no em va sorprendre no veure-hi ningú del PSC, d'ICV o del PP. (Algú que hagués estat amb Castells ens podria dir qui hi havia de polítics). En canvi, em va sorprendre veure gent de totes les edats, gent gran especialment, i molta gent que feia anys que no veia enlloc. Gent de militància coneguda, però també gent de militància desconeguda o sense militància. En qualsevol cas, gent farta que ens prenguin el pèl contínuament.

També em va sorprendre que, tot i havent molta gent de partit, no s'estalviessin a les preguntes i opinions del públic referències a la desafecció i crítiques al sistema de partits.

En qualsevol cas, un luxe tenir Castells i Móra a Igualada. Llàstima que fos el mateix dia i a la mateixa hora.

Aixecarà el vol Spanair?

noreply@blogger.com (Antoni Olivé) — Thu, 22 Oct 2009 13:23:00 +0000

Ahir vaig ser a l'IESE a una sessió sobre Spanair i la Terminal 1 moderada pel professor Pedro Nueno. Hi havia en Ferran Soriano i en Mike Szücs, President i CEO de Spanair, Fernando Echegaray, Director de l'Aeroport de Barcelona, i Oriol Balaguer, Director General de Ports, Aeroports i Costes de la Generalitat (el càrrec és més llarg).

Soriano ens va convèncer -almenys a mi- de la viabilitat dels vols intercontinentals des de l'Aeroport de Barcelona. Hi ha mercat, hi ha aeroport i hi ha companyia disposada a jugar, directament amb els seus avions o indirectament amb els d'altres companyies interessades a desenvolupar aquestes rutes, de Star Alliance o fins i tot d'altres aliances. També ens va parlar de les dificultats de redreçar Spanair, que té greus problemes d'eficiència i costos. Però va llançar un missatge d'optimisme: la van comprar per 1 euro i pensen que d'aquí a uns anys valdrà molts milions d'euros. Szücs va aprofundir en els problemes de la companyia i va fer una llista de les accions que estan duent a terme per resoldre'ls. Algunes són de manual i aplicables a tota mena d'organitzacions (canviar la cultura de l'empresa, rebaixar sous desorbitats), d'altres són específiques d'una aerolínia (unificar la flota, renegociar els contractes de manteniment). Szücs s'ha passat mitja vida treballant per a aerolínies de tota mena (des de British Airways fins a low cost) i sembla que hi entèn.

Echegaray va presentar-nos la Terminal 1. La seva intervenció semblava en algun moment publicitat institucional, però no negaré que vaig saber coses que no sabia de la nova infraestructura. És evident que domina cada detall del "vaixell" que dirigeix.

No sé si Balaguer és polític o tècnic. Em va semblar en tot cas un polític que hi entèn. Va anar per feina, sense la retòrica habitual dels polítics. El seu objectiu és que la Terminal 1 tingui molts viatgers, faci moltes operacions (d'enlairament i aterratge) i tingui moltes connexions, algunes d'elles intercontinentals. La idea és que es pugui volar a molts aeroports del món directament, sense fer escales.

A tots ens va donar la impressió que Spanair, l'Aeroport i la Generalitat com a primera institució treballen plegats per aconseguir aquest objectiu. Echegaray i Balaguer van explicar com es fa per obtenir noves rutes i com és de difícil obtenir-ne: cal presentar Barcelona al president, CEO o director general d'una aerolínia i demostrar-li que la ruta cap a i des de Barcelona és rendible. Com va escenificar Balaguer, molta maleta amb el mostrari i molts "concerts gratuïts"... Ens van parlar d'un "comitè de rutes" que aplega AENA, la Generalitat, l'Ajuntament, la Cambra i d'altres entitats i que analitza quines rutes cal que Barcelona tingui. La impressió que vam tenir tots és que, dins de les limitacions actuals, tothom està per la feina.

Al col·loqui algú va al·ludir a les limitacions actuals en preguntar si hi hauria més rutes en el supòsit que l'Aeroport es gestionés des de Catalunya. A la taula van dir que això "no tocava" i ens vam quedar amb el dubte.