MOFO

Yoshimi lluita contra els robots roses

noreply@blogger.com (Xavi) — Fri, 02 Sep 2011 08:16:00 +0000

una bonica cançó sobre l'amistat...

El seu nom és Yoshimi

i és cinturó negre en Karate

treballant per la ciutat

s'ha de mantenir en forma

perquè sap que és difícil

derrotar aquelles màquines malignes

Jo sé que les pot vèncer

Oh Yoshimi, no em volen creure

però no deixaràs que els robots se'm mengin

Yoshimi, no em volen creure

però no deixaràs que els robots em vencin

Aquells robots malignes

estan programats per destruir-nos

ha de ser forta per lluitar contra ells

per això pren moltes vitamines

perquè sap que seria tràgic

si els robots malignes guanyessin

Jo sé que els pot vèncer

Oh Yoshimi, no em volen creure

però no deixaràs que els robots se'm mengin

Yoshimi, no em volen creure

però no deixaràs que els robots em vencin

Perquè sap que seria tràgic

si els robots malignes guanyessin

Jo sé que els pot vèncer

Oh Yoshimi, no em volen creure

però no deixaràs que els robots se'm mengin

Yoshimi, no em volen creure

però no deixaràs que els robots em vencin

Oh Yoshimi, no em volen creure

però no deixaràs que els robots se'm mengin

Yoshimi, no em volen creure

però no deixaràs que els robots em vencin

Yoshimi

Els reis de la comèdia

noreply@blogger.com (Xavi) — Wed, 31 Aug 2011 11:18:00 +0000

He volgut dedicar un post a les deu comèdies més recents que considero imprescindibles per a tothom que vulgui passar una bona estona. Perquè sí amics, després de Friends s'han continuat fent comèdies, i millors!!! I recordeu que per gaudir-les al màxim cal mirar-les en versió original.

The IT Crowd

De nou els britànics ens ofereixen una sèrie brillant (per mi, la millor comèdia del moment), aquest cop al Channel 4. Ens explica les aventures de dos informàtics i la seva cap del Departament d'Informàtica de l'empresa Reynholm Industries (que vindria a ser un manicomi). The IT Crowd ofereix tot el que una comèdia ha d'oferir: personatges increïblement ben construïts i carismàtics, uns excel·lents actors, un guió sòlid, enginyós i esbojarrat, i un ritme tan bestial que et deixa clavat al sofà rient com un boig sense parar. Amb només 24 episodis dividits en quatre temporades, s'ha convertit en una sèrie de culte. No exagero al dir que per a mi representa un vi gran reserva, i dosifico el seu consum al llarg de l'any i només per aquells moments en que necessito una sobredosi d'humor, perquè això és IT Crowd, humor en estat pur. Tot i que, a priori, pot semblar un producte dirigit a un públic molt específic (freaks de la informàtica) això no és en absolut d'aquesta manera. Si us plau, no us la deixeu perdre !!!

Curb Your Enthusiasm

Larry David és un geni de la comèdia, un còmic de monòlegs que es va fer famós al crear, produir i escriure juntament amb Jerry Seinfeld una de les més grans sèries còmiques de la història de la televisió: Seinfeld. Doncs bé, Larry David va tornar a la petita pantalla l'any 2000 a l'HBO amb una nova proposta que, després de 8 temporades en antena, s'ha situat a dalt de tot. La sèrie, en forma de fals documental, ens mostra el dia a dia del propi Larry David: els seus amics, la vida amb la seva dona, els projectes televisius que prepara... que serveixen d'excusa per a posar al seu protagonista en tot tipus de situacions compromeses, moltes d'elles quotidianes i sense importància, però que degut a la "personalitat" del personatge i el seu caràcter es magnifiquen fins transformar-se en autèntiques crisis existencials. A més a més, cal destacar que els episodis no tenen guió sinó un argument general i unes pautes per "saber per on ha d'anar la cosa", i els actors es veuen obligats a improvisar les escenes generant moments i situacions inoblidables.

Louie

Si Larry David interpreta a un còmic ric, casat, famós i amb amics amb els que juga a golf, Louis C.K. representa un monologuista pobre, perdedor, fracassat, divorciat i amb dos nenes petites. Tot i tractar-se de comèdia, és l'antítesi de l'humor i en cada episodi reflexiona sobre la vida diària de les persones ordinàries (la major part de la població), amb duresa i cruesa: la mort, el divorci, l'amistat, les malalties, la violència, els problemes econòmics, la religió... vivències personals i fictícies es barregen oferint un producte arriscat en el panorama televisiu actual, i per aquest motiu absolutament imprescindible per a qualsevol amant de la bona comèdia. Actualment, la cadena FX emet la segona temporada; això sí, allunyeu-vos tots aquells que busqueu sèries comercials i convencionals perquè Louie és una bufetada en tota la cara.

The Office i Extras

Ricky Gervais, juntament amb Larry David i Louis C.K. conforma el triumvirat del grans còmics imprescindibles que no tenen por de dir el que pensen, de reflexionar sobre la humanitat (i el que ens deshumanitza) i humiliar els seus personatges fins a cotes inimaginables per fer humor. La carrera de Ricky Gervais és enorme i irregular, però destacaria dues produccions britàniques que van destacar per la seva proposta i originalitat: The Office (2001-2003) centrada en el dia a dia dels treballadors d'una oficina d'una empresa de paper i Extras (2005-2007) el dia a dia d'un extra que intenta aconseguir papers de més pes. El seu gran èxit va ser retratar amb gran fidelitat el que succeeix dins d'una oficina o un rodatge, creant uns personatges carismàtics que lluiten per millorar com a persones, per trobar un lloc dins la societat, per ser respectats a la seva feina, per destacar aparentant ser el que no són. De nou les relacions socials són font d'humor, i de nou es posen en ridícul els protagonistes amb situacions compromeses que tots hem viscut.

Community

Community és una excel·lent sitcom creada per Dan Harmon i amb un plantejament molt simple: un grup d'estudiants d'un Community College munten un grup d'estudi per aprendre espanyol. Tot i que el seu punt de partida és molt bàsic, l'excel·lent construcció de personatges i les situacions cada cop més surrealistes que es van succeint converteixen Community en un producte original, màgic i imprescindible. Community es troba a mig camí entre les sèries més comercials (que deixo per al final del post) i les sèries més "d'autor" com Curb Your Entuthiasm, Louie, The Office i Extras. La podríem qualificar, doncs, com la típica sitcom apta per a tots els públics, ben intencionada i amb bons valors però que, alhora, sap oferir episodis originals, atrevits, diferents i "freaks" que li permeten gaudir del segell d'independent. S'està convertint en una sèrie de culte, cada dia guanya més adeptes i, personalment, em té enamorat. Actualment, la cadena NBC prepara la tercera temporada.

Psychoville

Ja vaig parlar de Psychoville al blog fa un parell d'anys, i sense cap dubte mereix estar en aquest post com a sèrie còmica de misteri 100% recomanable. Ara bé, no és apta per a tots els públics: el seu humor negre-bizarro-macabre i els seus personatges pertorbadors i escenes escabroses poden tirar enrere a molts espectadors, però la seva qualitat i originalitat és indiscutible, i el treball interpretatiu de Reece Shearsmith i Steve Pemberton (també creadors de la sèrie) és impressionant. Recentment es va estrenar a la BBC la segona temporada, tan excel·lent i surrealista com la primera. Doneu-li una oportunitat, no és una sèrie fàcil, però les bones sèries mai ho són.

Doctor Who

Bé, aquí m'he colat, no és una comèdia... però em té enamorat i meravellat des de que era un nano, i ja en vaig parlar al blog fa més de 3 anys quan es va estrenar a TV3 la temporada 27 (o la primera després d'una parada de 16 anys). Doctor Who, realment, és una sèrie d'aventures familiar on la comèdia i el misteri és present a parts iguals, un conte de fades futurista. Actualment la BBC emet la sisena temporada després del seu "renaixement" i es troba en perfecta forma: el relleu de David Tennant per Matt Smith a la cinquena temporada va ser absolutament encertat, la química entre els actors mai havia estat tan bona i l'elecció d'Steven Moffat substituint a Russell T Davies com a productor executiu i guionista en cap ha donat força a la sèrie. Que voleu que us digui, sóc un freak i no puc evitar recomanar allò que m'apassiona, em diverteix, m'emociona i em fa passar una bona estona, i Doctor Who ofereix tot això i molt més: és màgia pura.

30 Rock

Tornem, ara sí, a les comèdies pròpiament dites, i passaré parlar de productes més "comercials", però no per això d'inferior qualitat. Les comèdies sobre un equip de persones treballant en un mitjà audiovisual sempre funcionen. Qui no recorda la mítica WKRP in Cincinnati? 30 Rock ens trasllada a l'esbojarrat programa fictici de televisió "TGS with Tracy Jordan" de l'NBC i explora les relacions entre l'equip guionista, actors i productor, destacant els excel·lents/surrealistes guions i l'excel·lent química entre Tina Fey (creadora i actriu a la sèrie) i Alec Baldwin amb una sorprenent vis còmica. 5 temporades emeses i nombrosos premis reconeixen el seu indiscutible èxit. Ara bé, no us enganyeu, aquest segell de "sèrie comercial" no li impedeix criticar amb duresa els valors actuals de la nostra societat de consum, la política o el capitalisme, i aquest és el gran mèrit de 30 Rock: ser políticament incorrecte sent políticament correcte, no autocensurant-se, criticant sense caure en l'insult fàcil, atacant sense caure en el mal gust, centrant-se en tot moment en les relacions humanes i l'amistat, i sense cap por de riure's d'un mateix.

The Big Bang Theory

Què passaria si barregéssim Friends amb The IT Crowd? Doncs el resultat seria, segurament, The Big Bang Theory, una sitcom que emet la CBS i que beu de moltes referències ja conegudes pels amants de la comèdia, però que aporta el seu toc personal i distintiu: el món dels freaks... Bé, de fet això tampoc és una novetat "Freaks and Geeks" (amb l'ara popular James Franco) ja ho va fer al seu moment. La novetat i principal motiu per veure la serie es diu Jim Parsons, un excel·lent actor que dóna vida al ja mític Sheldon Cooper, un excèntric físic tèoric al California Institute of Technology. Les seves manies i relacions amb el seu company de pis, veïna i amics generen situacions hilarants. La sèrie, a més a més, té molt clar el seu "target" i les referències al món del còmic, sèries de televisió i pel·lícules de ficció són constants i presents en tots els episodis, de manera que "formar part d'aquest món freak" et fa gaudir molt més dels gags i situacions que es produeixen. Ara bé, no tot és Sheldon Cooper: la sèrie ha sabut fer evolucionar molt bé a tos els protagonistes i dotar de més protagonisme a la resta de repartiment, incorporant nous personatges.

Modern Family

Com dirien els anglesos, "last but not the least" ens trobem amb Modern Family, la sèrie de moda i d'èxit als Estats Units. La crítica i l'audiència s'han rendit als seus peus (no és cap exageració) i de manera merescuda, perquè les dues temporades emeses per l'ABC han estat molt bones, amb uns extraordinaris actors que interpreten uns personatges absolutament memorables, amb uns guions sòlids, intel·ligents i molt, molt, molt, molt, molt divertits. L'únic inconvenient que li trobo es que no aporta absolutament res al món de la comèdia televisiva, no assumeix riscos i es nodreix de totes les comèdies familiars dels anys vuitanta i noranta prenent el format de fals documental ja vist a The Office o Curb Your Enthusiasm. El meu ideal de comèdia no és el de Southpark, però crec es pot ser crític amb la societat amb humor intel·ligent i no ofensiu, o buscar noves maneres de fer humor amb nous formats... però Modern Family no ho fa, però tampoc li cal ni ho necessita, perquè el seu format "clàssic" funciona a la perfecció.

Som les estrelles de la línia de foc

noreply@blogger.com (Xavi) — Wed, 24 Aug 2011 07:56:00 +0000

Portal 2

noreply@blogger.com (Xavi) — Tue, 16 Aug 2011 07:03:00 +0000

Dir que el 2011 és l'any del PC hagués estat impensable fa un parell d'anys. Jo no m'ho hagués imaginat mai. El PC ha patit un renaixement, la causa: la incapacitat de les videoconsoles (XBox360, PlayStation 3 i Wii/Wii U) d'adaptar-se als nous temps i oferir la potència que les desenvolupadores necessiten per millorar els motors gràfics dels seus videojocs. En comptes d'això s'inventen (o es copien en el cas de Sony) nous perifèrics i controls (PlayStationMove, Kinect, Wii U) que no responen a les necessitats dels jugadors hardcore.

Els usuaris de PC estem, doncs, d'enhorabona i podem gaudir d'autèntiques joies. Portal 2 és una d'aquestes joies i Valve, la seva desenvolupadora, una de les poques empreses que es mantenen fidels als seus seguidors, oferint sempre productes de gran qualitat (deixant de banda la polèmica de Left 4 Dead 2). Portal va néixer l'any 2007 com a extra d'un recopilatori de jocs de la saga Half-Life anomenat Orange Box. S'acompanyava com a extra perquè, de fet, no era res més que un divertiment dels programadors del Half-Life 2 (o això es va comentar llavors), que amb el mateix motor gràfic van decidir crear un joc de puzles i lògica per passar l'estona. Ara bé, els orígens de Portal els trobem realment en un projecte de final de carrera que es va distribuir amb el nom de Narbacular Drop creat per un grup d'estudiants que, posteriorment, van ser contractats per Valve per formar part de la seva plantilla.

La crítica i públic va acollir Portal molt positivament i es va acabar venent de manera independent al pack Orange Box (actualment es pot descarregar mitjançant la plataforma steam per uns 7 €). La clau del seu èxit va ser la mecànica del joc: simple i innovadora.

Això està molt bé, però de què va Portal? Per la gent que no hi hagi jugat, i per no "spoilejar" res de l'argument, simplement dir que al joc encarnem a una noia que es troba "atrapada" dins les instal·lacions d'un laboratori anomenat Aperture Science. L'objectiu del joc és, seguint la guia d'una supercomputadora i utilitzant l'Aperture Science Handheld Portal Device (una arma que ens permet obrir portals), superar els reptes que ens van plantejant mitjançant lògica i habilitat.

Ara bé, Portal no deixava de ser un "extra" i tot i tenir un plantejament original, dos personatges molt carismàtics i molta inventiva, li mancava una història i un guió més profunds, més durada i uns bons gràfics. Ara, al 2011, ens arriba la segona part que millora l'original en tots els aspectes creant, ara sí, el joc triple A que tots esperàvem i el que considero (ja ho vaig comentar al post de The Witcher 2) ferm candidat a joc de l'any.

Valve ha sabut dotar d'història i argument a un divertiment sense gairebé contingut, ha sabut fer evolucionar les proves dotant-les de varietat i riquesa... en definitiva, ha creat tot un nou univers lligat a Half-Life però amb vida pròpia que implica intensament al jugador d'una manera que pocs jocs aconsegueixen. Aquest és, sense cap dubte, el mèrit de Valve: fer que el jugador se senti protagonista de la història (perquè, en definitiva, ens trobem davant d'una autèntica aventura gràfica), la visqui, s'emocioni, es diverteixi, se senti satisfet al resoldre els puzles i es sorprengui constantment al superar els diferents nivells i al descobrir àrees amagades. Portal 2 és més profund, més fosc, més divertit, més sorprenent i revelador, més llarg i més lògic (l'habilitat no és un factor tan determinant per superar les proves com ho era en la primera part), però és, sobretot, una gran aventura. No exagero al dir que s'ha convertit en un joc de culte i que els seus personatges, diàlegs, història i secrets seran recordats (i debatuts als fòrums d'internet) durant molts anys. Objectivament, The Witcher 2 és molt superior: motor gràfic, guió, ambientació, disseny artístic, durada... però Portal 2 sap "atrapar" més al jugador, implicar-lo emocionalment més en la història i enamorar-lo amb els seus personatges.

En conclusió: un altre joc imprescindible, una meravella en tots els sentits; però això sí, primer cal haver jugat a la primera entrega i llegir, posteriorment, el còmic per gaudir-lo al 100% (el còmic es pot trobar traduït al castellà al fòrum de Half-Life2 Spain) i prestar atenció en tots els detalls per tal d'entendre bé la història que Valve ens està explicant.

I per a tots aquells, i només aquells !!! que ja hagueu gaudit del primer Portal, un vídeo de Jonathan Coulton interpretant Still Alive
Jonathan Coulton performs "Still Alive" in Rock Band from Joystiq.com on Vimeo.

I un altre sorprenent vídeo creat per uns fans

The Witcher 2: Assassins of Kings

noreply@blogger.com (Xavi) — Fri, 12 Aug 2011 09:38:00 +0000

He aprofitat aquest estiu per posar-me al dia amb The Witcher 2, del que ja havia publicat unes primeres impressions, però volia rejugar-lo abans de donar-ne l'opinió definitiva.

Sense cap dubte, ens trobem davant d'un dels jocs de l'any (l'altre és el Portal 2), el que en anglès es coneix com a GOTY. No és perfecte, però el seu alt nivell de producció, disseny d'escenaris i personatges, banda sonora, guió i rejugabilitat el converteixen en una obra mestra absolutament imprescindible per als amants dels videojocs.

The Witcher 2 és, simplement, extraordinari, una raresa tenint en compte els temps que corren. CD Projekt ha desenvolupat joc de rol complex, com els de tota la vida, com hauria de ser. Imaginem, per exemple, els escacs: un joc amb vàries peces, diferents moviments i regles que cal aprendre, lògicament es podria simplificar amb una única peça que avancés endavant tirant un dau, però llavors ens trobaríem davant del joc de l'oca que, tot i ser molt divertit i més fàcil, perd tota l'essència dels escacs.

El rol és com els escacs, per naturalesa és complex, obliga al jugador a dissenyar bé el seu personatge i a invertir amb intel·ligència els punts d'experiència obtinguts per tal d'ajustar-lo a la seva manera de jugar. Parlar de rol és parlar d'estratègia, d'interacció, de crear pocions, construir i millorar armes i armadures. I tot això és The Witcher 2, amb un sistema de control pulit i millorat respecte la primera part, amb un motor gràfic brutal que et deixa clavat a la cadira meravellat, amb un guió i argument madurs, gris, adult, profund, complex i llarg.

The Witcher 2 ofereix èpica i moltes hores de diversió, però CD Projekt pren una decisió, de nou, arriscada: rol significa interpretar un personatge i tot i que se'ns imposa jugar amb Geralt de Rivia, nosaltres decidirem totalment i absoluta el desenvolupament de la història. Això s'ha dit moltes vegades, sense anar més lluny Dragon Age 2 ens venia la moto que les decisions que preníem afectaven l'entorn i els personatges... mentida. A The Witcher 2 totes les decisions sí afecten el desenvolupament de l'aventura, a petita i a gran escala. Ara no us penseu que podrem canviar el curs de la història, això no, però si viure-la a traves de dos perspectives totalment diferents, de manera que les decisions preses a l'inici del pròleg afecten al tram final del pròleg i la manera d'afrontar el combat afecta a la resolució del pròleg, les decisions preses al llarg del primer acte alteren el final del primer acte i tot el desenvolupament del segon acte... per donar uns exemples, però no només en el sentit de trobar-nos a un personatge o un altre, si no que les missions que haurem d'afrontar seran totalment distintes i viurem una aventura totalment diferent. És per això que és obligatori rejugar a The Witcher 2. Molts pocs jocs ofereixen actualment una experiència d'aquest tipus, tan rica i complexa.

Comercialment The Witcher 2 és una aposta arriscada per la seva complexitat, però és el tipus de jocs molts consumidors de videojocs demanem i necessitem. Estic d'acord amb que el mercat s'hagi d'obrir a nous jugadors però no a canvi de rebaixar la qualitat del producte i vendre porqueria.

L'únic punt negatiu del joc, de la mateixa manera que succeïa amb la primera entrega, és el seu final, massa obert pel meu gust. No em malinterpreteu, m'ha agradat i estic satisfet amb les decisions que he pres (les decisions preses afecten la resolució de l'aventura i, per tant, hi haurà jugadors més o menys satisfets), però no m'agrada la sensació de quedar "penjat" a l'espera d'una tercera part que, sense cap tipus de dubte, arribarà al mercat.

En conclusió: imprescindible, The Witcher 2 deixa clar que els videojocs també poden ser art, i no hi ha cap motiu per no comprar-lo, a no ser que tinguem un ordinador massa "justet", i ja no hi ha l'excusa dels bugs perquè ja s'han publicat tres actualitzacions que ho arreglen tot.

Ferro

noreply@blogger.com (Xavi) — Thu, 16 Jun 2011 08:49:00 +0000

Woodkid - Iron from WOODKID on Vimeo.

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

noreply@blogger.com (Xavi) — Mon, 30 May 2011 12:29:00 +0000

No faig posts de caràcter polític perquè no crec en la farsa anomenada política. Tinc 34 anys i encara ningú m'ha donat un bon motiu per creure-hi. Segurament la democràcia és el millor sistema creat des dels orígens de la humanitat, però no respon als suposats principis de "llibertat", "igualtat", "dignitat"... que vomiten els ordenaments jurídics dels països civilitzats. Ara no em posaré a imitar a Creighton Bernette (personatge meravellosament interpretat per John Goodman a Treme) destapant allò que, qualsevol persona amb quatre dits de front ja hauria de saber, les obvietats del món on vivim, on nosaltres mateixos som els principals responsables de tot el que passa.

Tampoc crec en les revolucions, sempre manipulades i orquestrades per uns líders amb la voluntat d'arrabassar el poder als anteriors governants. Així ha avançat la nostra societat al llarg dels mil·lenis. I, per tant, no crec que la revolta dels Indignats tingui futur; perquè, precisament, no està manipulada: els Indignats són un autèntic moviment social, però com poden tenir èxit si mobilitza més gent un partit de futbol que les retallades a drets dels governs feixistes actuals?. I per feixistes em refereixo a tots els partits, demagogs fastigosos, que declaren defensar els nostres drets, no només els de dretes.

Però la majoria silenciosa no està per aquestes coses, l'estat de misèria hauria de ser molt gran per mobilitzar, de manera permanent, a tota la població contra un sistema establert. I el moment encara no ha arribat.

"El poble pla, quan resa, demana pluja, fills sans i un estiu que no acabi mai. No els importa que els grans senyors juguin al seu joc de trons, mentre a ells els deixin en pau. Però mai els deixen en pau." George R. R. Martin

Cal més indignats, cal més moviment social, i els fets dels darrers dies: la repressió de la policia, les declaracions dels polítics, l'onada blaugrana... ens haurien de fer reflexionar sobre les prioritats del nostre país, i quin futur volem deixar als nostres fills. Si ja ho deia Quico Pi de la Serra quan cantava "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol", però de cultura en manca més que en sobra.

The Witcher 2: Assassins of Kings, primeres impressions

noreply@blogger.com (Xavi) — Wed, 25 May 2011 12:26:00 +0000

Són moments difícils per al PC. El cost econòmic que suposa desenvolupar un joc triple A és elevat i és lògic que les productores i editores busquin maximitzar els beneficis, obrir-se a nous mercats i apostar per les videoconsoles (plataformes amb un índex baix de pirateria).

Per això Dragon Age 2 va sortir com va sortir: malament; i per això vaig començar a patir per The Witcher 2.

CD Projekt no ens va defraudar ara fa quatre anys amb aquell excel·lent The Witcher. Un estudi petit que havia dut a terme un esforç titànic per adaptar l'univers d'Andrzej Sapkowski. El resultat: un joc pulit, apassionat, amb una bona jugabilitat, uns bons gràfics, un guió profund, un bon motor gràfic (basat en l'Aurora Engine) i un bon sistema de combat que combinava acció i estratègia. El joc va ser un èxit i la comunitat de jugadors va quedar encantada amb el tracte ofert per l'estudi, que va oferir gratuïtament eines d'edició, DLCs i "extres" com guies, música, fons de pantalla... descarregables des d'internet.

El joc no va ser, però, del tot rodó, i patia de problemes tècnics, bugs, temps de càrrega exageradament llargs... i als pocs mesos va sortir a la venda una nova edició, l'Enhanced Edition, que millorava visualment el joc i gairebé corregia tots els seus defectes, i que CD Projekt va oferir gratuïtament en forma d'actualització a tots els que havíem comprat la primera edició. Tot un detall.

Ara bé, l'estudi vol créixer i es plantegen la possibilitat de traslladar The Witcher a videoconsola amb el nom de The Witcher: Rise of the White Wolf. Desenvolupen un nou motor gràfic i busquen la manera d'adaptar la jugabilitat a XBox 360 i PS3. Malauradament, el projecte va ser cancel·lat, però immediatament es posen en marxa per desenvolupar The Witcher 2.

El plantejament de CD Projekt era clar: The Witcher 2 seria desenvolupat per PC i pensant en el PC, però l'estudi no tancava la porta a futures adaptacions en consona (atents a l'E3 del juny). En definitiva, el nou motor gràfic de The Witcher 2 (el Red Engine) havia de ser prou "flexible" per a permetre fer una posterior versió en consola i evitar, així, els problemes que van tenir amb la primera entrega. I quan es va anunciar que "gaudiria" d'un nou sistema de combat més dinàmic, orientat a l'acció, em vaig començar a ensumar el pitjor. A més a més Bioware havia fet unes declaracions semblants respecte Dragon Age 2, i ¡¡¡ quin horror de joc que va resultar !!!

El crim semblava inevitable, una estranya conjunció d'astres conspirava silenciosament en contra, però el resultat, després de portar unes hores de joc a les espatlles, no pot ser més positiu. The Witcher 2 manté l'esperit de la primera part, evoluciona el sistema de combat enfocant-lo més a l'acció però mantenint el factor estratègic, i el més important de tot: dóna una lliçó de com s'ha de fer un joc de rol i li passa la mà per la cara a Bioware. M'atreviria a dir, fins i tot, que Bioware ha quedat totalment humiliada i en ridícul davant la força i l'empenta de l'estudi polac, que amb treball constant, esforç i dedicació han dissenyat el que, segurament, serà el GOTY 2011 en PC. I en una edició Premium de luxe !!!

Bioware va decidir suprimir elements del rol per fer Dragon Age més assequible als nous jugadors. CD Projekt fa el contrari, i aprofundeix en tots aquells elements que defineixen el rol per tal d'oferir una experiència de joc complerta, complexa i satisfactòria. Geralt de Rivia lluita amb espasa, però haurà de fer ús de totes les seves habilitats per tal de guanyar els combats: estudiar l'enemic i utilitzar la màgia i l'alquímia serà essencial i imprescindible.

L'univers creat per Andrzej Sapkowski és complex i ric, i és traslladat fidelment al joc. Només el pròleg de The Witcher 2 supera argumentalment a les 70 hores de joc de Dragon Age 2, gràficament és impressionant (això sí, cal un bon ordinador per gaudir-lo, fins i tot en configuracions baixes), el guió és profund, el disseny artístic és preciós i la dificultat s'ajusta al que s'espera d'un producte d'aquest tipus.

En aquest sentit, cal dir que el joc no té pietat amb el jugador, moltes reviews es queixen de la seva corba de dificultat, excessivament difícil al principi. Jo no penso el mateix. El joc és molt exigent i CD Projekt és conscient que el jugador ha de dominar perfectament les tècniques de combat, màgia, alquímia, infiltració i diàleg abans del primer acte. I precisament el pròleg, de desenvolupament totalment lineal, permet aprendre a utilitzar tots aquests recursos abans de, literalment, deixar-nos de la mà.

Tres temes controvertits són el seu sistema de control, les dificultats per registrar el joc i la seva optimització.

El sistema de control està pensat per funcionar, a la perfecció, en PC i consola; i en cap moment tinc la impressió que s'hagi produït una "consolització" del joc. En la primera part disposàvem de tres perspectives/sistemes de combat: una perspectiva zenital amb un combat "point and click", una perspectiva en tercera persona amb un control mitjançant les tecles W, A, S, D i atacant amb el ratolí, i un tercer mode "híbrid" que combinava els anteriors. En aquesta segona entrega l'estudi decideix centrar-se en un únic mode i aprofundir-hi, plantejament que considero absolutament encertat, i escullen el de la tercera persona. El joc guanya en profunditat i en intensitat, però no s'acaba convertint en cap "hack and slash", manté l'essencia del rol i de l'estratègia, havent d'estudiar bé l'enemic, la forma d'atacar-lo, de defensar-nos i d'utilitzar la màgia i l'alquímia per vèncer. Es pot jugar tant amb teclat i ratolí com amb gamepad, i un cop provades les dues opcions (tinc el pad d'Xbox 360) prefereixo el teclat i ratolí per la seva precisió.

Les dificultats de registrar el joc s'estan convertint en un mal de cap pels usuaris que legalment l'han adquirit. El sistema de registre és semblant al de la primera part o al de la saga Dragon Age. El joc és connecta a internet i cal donar-se d'alta com a usuari, però l'estudi s'ha vist desbordat i els servidors han deixat de funcionar. De manera que molts usuaris han hagut d'instal·lar-se un crack per poder jugar al joc !!! Desitjo que aquest contratemps es resolgui aviat, perquè també és impossible activar la primera part de The Witcher. Cal entendre que CD Projekt és un estudi petit, i evitar la pirateria és essencial per la seva supervivència. Haver d'activar el joc pot semblar un inconvenient, i en aquests moments, un gran problema, però permet al jugador formar part d'una gran comunitat i tenir accés al contingut descarregable gratuït que CD Projekt anirà penjant a la web (recordem que ja van anunciar que els DLCs serien gratuïts, però no les expansions).

Tècnicament, The Witcher 2 és impressionant, una obra d'art, però requereix d'un ordinador potent. És cert que ofereix moltes opcions de configuració, però en un PC modest la taxa de frames és prou baixa com per fer-lo injugable. Esperem que aviat comencin a sortir les primeres actualitzacions que en millorin el rendiment. En tot cas, segons l'ordinador que tingueu, aconsellaria "provar-lo" (el llogueu, o que us el deixi un amic...) abans de comprar-lo.

Properament publicaré l'anàlisi complert del joc però, mentrestant, he cregut necessari postejar aquestes primeres bones impressions que, de moment, m'està deixant el joc. The Witcher 2 ha estat un regal, és un oasi enmig del desert.

Love of Lesbian a la Sala Zero de Tarragona

noreply@blogger.com (Xavi) — Thu, 05 May 2011 10:26:00 +0000

Font:

- Sala Zero

- Club de Fans de John Boy

- Canal de lidia66

- Luis Pérez Contreras' photostream (que, per cert, no parava de tapar la visió als que estàvem darrera seu)

El llegat de TRON

noreply@blogger.com (Xavi) — Mon, 02 May 2011 09:26:00 +0000

L'11 de maig sortirà a la venda en DVD i Blue-Ray TRON: Legacy, i ho aprofito per reflexionar sobre la pel·lícula.

TRON: Legacy continua la història de TRON en el mateix punt on ens vam quedar al final de la primera part (no faré spoilers per aquells que aprofitin l'ocasió per comprar-se el pack de TRON i TRON: Legacy en DVD o Blue-Ray) per tant, ens trobem davant d'una autèntica seqüela de TRON, una segona part, i no un remake o reboot. Recomano, doncs, veure la primera pel·lícula per tal de gaudir plenament de TRON: Legacy.

Anem al gra, no és una mala pel·lícula, però objectivament parlant tampoc ens trobem davant d'un bon producte. L'argument i el guió són dolents i, interpretativament, només es salva Jeff Bridges; exactament igual que la primera part, que tenia un guió encara pitjor i unes actuacions encara més horripilants. Ara bé, TRON: Legacy no decep: ofereix diversió i entreteniment, efectes visuals espectaculars i molta acció apta per a tots els públics. Sense cap tipus de dubte, capta l'herència de la primera entrega, és fidel a ella i la trasllada als nous temps. TRON: Legacy té l'ànima de TRON, l'esperit de TRON, sap aprofitar la nostàlgia de TRON i supera en qualitat a TRON.

Personalment, deixant de banda l'objectivitat, TRON: Legacy m'ha encantat i m'ha emocionat. M'ha transportat als anys 80, quan era un nano, i això té molt de mèrit. De fet, aquesta és la única pretensió de Joseph Kosinski, el seu director, agafar l'essència pura i simple de TRON i traslladar-la al segle XXI, i ho ha aconseguit a la perfecció.

TRON: Legacy és, doncs, recomanable a tots aquells que vam gaudir de l'original fa gairebé 30 anys, que l'hem anat revisitant i que som conscients de les seves mancances, perquè la seqüela també les manté, i defraudarà aquells que desconeixen l'univers de Tron i esperen trobar-se amb una reflexió metafísica de l'existència humana o aquells que recorden la primera entrega amb molta benevolència i esperaven un guió adult.

Quin és el llegat de TRON: Legacy? Doncs la sèrie d'animació TRON: Uprising que s'estrenarà l'estiu del 2012 i la tercera part de TRON que s'estrenarà als cinemes al llarg del 2013 i que tancarà el final "obert" de Legacy, recuperant (sembla ser) gran part dels actors de la primera part i amb un argument més semblant al de la primera entrega.

Us deixo amb una comparativa del combat de vídeo-gladiadors

Dragon Age 2

noreply@blogger.com (Xavi) — Wed, 20 Apr 2011 09:16:00 +0000

Fes-ho o no ho facis, però no ho intentis, paraules sàvies del mestre Yoda que poden ser aplicades perfectament al despropòsit que ens ocupa. Dragon Age 2 per PC no és un mal joc, fins i tot té els seus bons moments, puntualment recorda l'èpica de la primera entrega i, en alguns aspectes, suposa un pas endavant respecte Dragon Age: Origins. Però el problema és que el que es guanya no compensa el que es perd.

Fa un temps vaig publicar unes primeres impressions del joc. Ara toca, sense repetir el que ja vaig comentar, aprofundir en tot allò que vaig tractar de manera superficial i que, un cop completat el joc, s'hagi de rectificar, que no és poca cosa...

La millor manera de definir Dragon Age 2 seria comparant-lo amb una muntanya russa, amb les seves pujades i baixades: moments de gran emoció i d'altres que exigeixen molta força de voluntat per continuar el joc.

L'argument (intentaré no spoilejar) s'estructura en quatre parts: una introducció i tres actes, arrencant molt bé però desunflant-se a mesura que avancem.

La introducció (vista a la demo) ens enllaça amb fets ocorreguts en Origins i ens presenta a Hawke (l'heroi que encarnem), coneixerem a la seva família i com arriben a Kirkwall. Les referències a Origins seran presents al llarg de tot el joc (menys del que voldríem però més del que ens pensem): ens retrobarem amb alguns vells coneguts (en forma de petits cameos que no aporten res a la trama), ens parlaran dels fets ocorreguts a Ferelden i les decisions preses a la primera part també afectaran al joc.

El primer acte (d'unes 20 hores si ens entretenim amb totes les missions secundàries i llegint els còdex) ens presenta la ciutat, imponent, amb els seus amagatalls i conflictes interns, i coneixerem els membres del nostre grup... però la història es torna confusa. Els guionistes utilitzen el recurs fàcil d'amagar informació per crear misteri, quan el que creen, realment, és confusió. Totes les preguntes acaben obtenint resposta en un decebedor segon i absurd tercer acte que, com podeu deduir, no em convencen en absolut. En tot cas, ens trobem als inicis de l'aventura i la riquesa de les localitzacions, personatges i trames que descobrim ens faran passar una molt bona estona, amb algunes missions principals i secundàries excel·lents i d'altres de mediocres i vulgars.

El segon acte (també d'unes 20 hores), no ofereix noves localitzacions ni nous personatges i es centra en els conflictes que es produeixen dins de Kirkwall i els esforços del nostre heroi per resoldre'ls. El joc es centra, doncs, a desenvolupar la història (encara confusa). Ara bé, és en aquest segon acte quan em comencen a pesar les hores de joc: sóc incapaç d'empatitzar amb la meitat dels companys de grup i se'm fa pesat haver-me de passejar per la ciutat, mig buida, i haver de lluitar constantment pels mateixos carrers i amb tots els interiors calcats. Els exteriors tampoc ajuden gaire perquè són tots els ja vistos al primer acte, amb les mateixes coves, mines i masmorres calcades que visitarem cinquanta vegades. El "copia - pega" utilitzat per reproduir-los és una presa de pèl inacceptable, no s'han dignat ni ha modificar els plànols i la decoració, i senzillament es limiten a tapiar algunes portes per canviar-ne la distribució. De nou ens trobem amb missions principals i secundàries potents (a nivell emocional i espectacularitat) i moltes d'altres d'absoluta mediocritat. Però sobrevivim al segon acte i ens preparem per l'estocada final.

El tercer i darrer acte del joc es presenta arrastrant les mancances i defectes ja vistos del segon acte: mateixes localitzacions, missions secundàries innecessàries... i arriba el moment més delicat de tota història, tancar-la, i és aquí on Dragon Age 2 torna a fracassar.

Com he apuntat al principi del post, Dragon Age 2 suposa un pas endavant respecte Dragon Age: Origins en alguns aspectes, fonamentalment en dos: El background de l'heroi està més elaborat perquè el protagonista té una família, companys i amics que incidiran directament en el desenvolupament de la història, i les conseqüències de les decisions que anem prenent al llarg del joc tindran conseqüències visibles i directes. Ara bé, les missions que ens aniran oferint els companys del grup, tot i tenir un gran potencial, no estan ben resoltes i, en molts casos, acaben decebent. Per altra banda, tot i que ens passem el joc prenent decisions, aquestes mai afectaran al desenvolupament global de la història. Dragon Age: Origins tenia un argument molt vist, gens original, però gaudia d'una gran ambientació i ens permetia ser protagonistes del destí de Ferelden, els nostres actes tenien conseqüències en el futur dels diferents regnes: nans, elfs i humans. A Dragon Age 2, som uns mers espectadors i les nostres decisions afectaran a petita escala, però mai a la història global. Podrem decidir, per exemple, salvar o no la vida d'una persona, que després en ajudarà o trairà, però si decidim matar-la, una altra persona ocuparà el seu rol.

Per altra banda, mentre a Dragon Age: Origins ens trobàvem una història amb un inici, un desenvolupament i un final, podríem dir que Dragon Age 2 seria els "Origins" de Dragon Age 3. Però el que a Dragon Age: Origins suposava uns minuts de joc (conèixer el nostre heroi, els seus problemes personals depenent de la raça, classe i origen escollits i les aventures/desventures que viu fins que es converteix en Guarda Gris) a Dragon Age 2 dura 50-80 hores i, finalment, quan la història èpica ha de començar, el joc s'acaba.

Puc arribar a entendre el plantejament de Bioware: deixar de banda l'èpica i l'esperit d'aventures de la primera part per oferir una història més íntima, enfocada en un personatge central (l'heroi) amb més personalitat, la seva família i companys, i en l'evolució de les seves relacions dins d'una ciutat conflictiva. Però per això cal construir un bon heroi i un grup que t'importi i, per altra banda, crear una ciutat gran, viva i rica en detalls, i en aquests dos apartats és on fracassa Bioware. Hawke, malauradament, no és el Comandant Shepard, els seus companys no tenen la personalitat dels de la primera entrega i Kirkwall, per extensió, és comparable a Denerim, però amb una gran diferència: en Dragon Age Origins, a més a més de Denerim, podíem viatjar per Ferelden i visitar el Bosc de Brecilia, Risco Rojo, Orzammar, la Torre del Cercle, Ostagar... Però, què passa amb la resta de Thedas? Les Marques Lliures, l'Imperi de Tevinter, Nevarra, Antiva, Orlais... (ho podeu visualitzar millor clicant al plànol inferior) per què ens passem el joc presoners dins d'una ciutat "morta" havent tants territoris per descobrir? I dic "morta" perquè Kirkwall gairebé no té habitants, i els pocs que té no interactuen amb el nostre personatge. Lògicament no esperava trobar-me amb un Assassin's Creed o un GTA, però estar lluitant enmig d'un carrer i que, mentrestant, els ciutadants s'estiguin passejant tranquil·lament és absolutament ridícul.

Per altra banda, tot i que el sistema de combat no ha canviat massa, a excepció de la càmera zenital i la impossibilitat de crear i posar trampes, sí ha canviat l'experiència de combat. Això té una explicació molt simple: a Dragon Age 2 no és possible plantejar cap estratègia de combat perquè, bàsicament, consisteix en avançar i ser emboscat constantment per interminables onades d'enemics (molts d'ells reciclats de la primera part) que apareixen del no res (que ho puc acceptar en el cas dels monstres, fantasmes i cadàvers, però no en humans que em venen pel darrere quan hi tinc una paret). Un cop iniciat el combat és possible situar estratègicament els membres del grup i establir tàctiques de combat personalitzades per a cadascú o anar pausant l'acció per controlar individualment cada personatge, però mai podrem anticipar un atac o intentar sorprendre a l'enemic. A vegades (poques) serà possible, si el terreny ho permet, replegar les forces i "fugir" de l'enemic per intentar recuperar energies i és llavors quan podrem gaudir de nombrosos "bugs" que ens facilitaran la feina: enemics que, per les seves dimensions queden atrapats en una porta o en un camí, convertint-se en un blanc fàcil; o enemics que, enmig de la persecució, desapareixen per art de màgia per reaparèixer al seu punt de partida, desplaçant-se novament al lloc on estem situats per, novament, desaparèixer, creant un bucle interminable. També es divertit veure com els membres del grup que han estat ressuscitats es dediquen a passejar tranquil·lament pel camp de batalla en comptes d'atacar els enemics, o portes que abans conduïen a magatzems ara ens porten a carrerons. A més a més, que algú m'expliqui on està el "component estratègic" d'un joc en el que, per derrotar un supermonstre, només calgui cridar la seva atenció perquè et persegueixi i anar donant tombs mentre la resta del grup el va atacant... Ja sé que estic sent una mica injust al deixar la IA pel terra, quan els nivells de dificultat superiors (el nivell normal és excessivament fàcil) realment suposen un repte, però no m'han agradat els canvis que ha patit el joc en aquest sentit i trobo imperdonables les deficiències que he detectat (i que cap tester, sembla ser, ha vist).

Dragon Age 2 decep, no perquè sigui un mal joc, sinó perquè Dragon Age: Origins era un producte molt superior, més ben acabat, pulit, fet sense presses, amb un bon temps de desenvolupament, argumentalment previsible en molts aspectes però èpic, oferint allò que el públic demanava. Només calia ampliar el que ja s'oferia, nous regnes, noves aventures, amb un guió més profund i amb opció de joc cooperatiu on-line. Per què han canviat allò que funcionava i, a més a més, calia fer-ho de pressa i corrents?

Inon Zur, el compositor, també acaba rebent i ofereix un repertori acceptable, però que en cap moment arriba al nivell de grandesa de la primera entrega, repetint o inspirant-se constantment en els temes de la primera part.

De fet, aquesta és la sensació que es té al al llarg de tot el joc "podria haver donat molt més de si", "es queda curt", "planteja coses molt interessants però no arriba a més", "necessita millorar"... perquè en tot moment tinc la impressió d'estar davant d'un joc de 20 extraordinàries hores al que han afegit 40 més "per omplir", com quan un estudiant fa un examen i de deu preguntes només se'n sap bé la meitat, i fa a la perfecció aquelles cinc preguntes i les restants les respon com pot per no deixar-les en blanc.

La culpa la té, obviament, Electronic Arts, per la fal·lera d'aprofitar l'èxit de la primera entrega i treure al mercat un joc inacabat per guanyar diners; però Bioware també té part de culpa per rebaixar-se a treure un joc en aquestes condicions.

Conclusió

El joc segurament agradarà a la major part de la gent que el compri, principalment al públic casual, i els usuaris de consola trobaran un control més ben optimitzat que el de la primera entrega. Dragon Age 2 és més dinàmic, visualment més espectacular i cinematogràfic, però perd la màgia de la primera part. La saga Dragon Age ha patit un canvi semblant al de Mass Effect, no tan radical, però absolutament innecessari: s'ha eliminat la possibilitat d'equipar les armadures del grup, s'ha simplificat el sistema de diàleg i crafting... s'han limitat, en definitiva les opcions de rol, i això decebrà als amants del role-playing clàssic.

Les vendes, sense cap tipus de dubte, seran bones, però cal anar amb molta cura a l'hora "d'obrir el mercat", guanyes nous jugadors però en perds molts que buscaran alternatives tècnicament i jugablement millors. Bioware ha d'anar amb compte de cara a la tercera part: els usuaris de PC ens ho pensarem dues vegades abans de comprar-la a l'espera de reviews de "confiança" i la competència en el gènere és molt forta: El Señor de los Anillos: La Guerra del Norte, The Witcher 2, Diablo III, The Elder Scrolls V: Skyrim... per citar uns exemples.

Enchantment?

Doncs no, malauradament, Dragon Age 2 no té enchantment....

Dragon Age 2 és una expansió, un producte que s'hauria d'haver venut com a DLC de pont entre la primera part i la tercera. Tècnicament no innova en res, argumentalment no està ben desenvolupat i jugablement suposa un pas enrere respecte a la primera part i, per tant, no mereix ser comprat al preu actual de 50€.

De fet, a no ser que Dragon Age 3 acabi sortint al mercat i aixequi el llistó de la saga, Dragon Age 2 no mereix ser comprat. Per què jugar a un joc inacabat si la tercera part no és millor? Recomano, doncs, rejugar al Dragon Age: Origins, descarregar els mods que els usuaris han anat creant i esperar a les reviews de la tercera entrega. Si Dragon Age 3 recupera l'essència i l'esperit d'Origins, amb una bona història, llavors valdrà la pena comprar Dragon Age 2 en la seva "ultimate edition" a meitat de preu i incorporant els DLCs que, de ben segur, hauran anat sortint al mercat.

No voldria acabar sense reproduir un dels excel·lents anàlisis de GAMESAJARE, extraordinaris i genials com sempre, perquè unes imatges valen més que mil paraules:

P.D.

Gràcies Electronic Arts i Bioware per l'excel·lent tràiler que destrossa la meitat de l'argument del joc.

Way Down In The Hole

noreply@blogger.com (Xavi) — Tue, 05 Apr 2011 14:43:00 +0000

L'excel·lent cançó de Tom Waits, Way Down in The Hole, ens introdueix la millor sèrie de la història de la televisió: The Wire.

La sèrie va ser traduïda (i horrorosament doblada al castellà) amb el nom de Bajo Escucha i, efectivament, aquesta és una de les possibles interpretacions que té el títol, perquè la sèrie tracta precisament d'una unitat especial d'escoltes que lluita contra el crim i el narcotràfic. Però The Wire és molt més que això, els co-creadors i co-guionistes de la sèrie David Simon (periodista durant dotze anys al The Baltimore Sun) i Ed Burns (ex policia i professor en una escola pública) creen un enorme puzle que analitza amb precisió la ~~vida~~ supervivència, la misèria, la hipocresia, la incompetència, l'abús de poder i la corrupció a Baltimore; teixeixen una xarxa que atrapa totes les capes de la societat, la corrupció que habita a totes les esferes i la lluita i el sacrifici per sobreviure a ella i obtenir justícia.

La primera temporada representa el punt de partida, i sense cap tipus de dubte ens sorprèn per la força de la història, la presentació dels personatges, l'originalitat i plantejament de la sèrie; però no ens enganyem, el millor està per arribar. El seu to, lent, permet al llarg de les seves cinc temporades i seixanta episodis, aprofundir en les relacions entre els personatges (més de cent) i endinsar-nos en els barris baixos de Baltimore: les famílies pobres i humils que han de viure, dia a dia, envoltades de drogues i crims, la vida dels drogoaddictes i dels traficants, les màfies i les guerres entre elles, el món policial i judicial, els advocats, empresaris i constructors, el món de la política, els sindicats, l'educació i el periodisme.

El gran mèrit de The Wire és traslladar-nos a la realitat de Baltimore, un univers que desconeixem absolutament i que se'ns presenta de manera aclaparadora, sense donar-nos cap explicació. No és, en absolut, una sèrie fàcil. El pessimisme (o més ben dit, el realisme) està present en tot moment i no hi ha herois sinó persones trencades i ferides. En aquest sentit cal lloar l'extraordinari treball d'interpretació que fan tots els seus actors i que, en conjunt, dóna la impressió que ens trobem davant d'un documental i no un producte televisiu de ficció. De nou hem de fugir de la versió doblada, on es perden els accents, les cadències, els tons, que juntament amb els silencis i les mirades eleven l'art de la interpretació a un nivell cinematogràfic. Perquè The Wire és 100% cinema de qualitat.

The Wire és coherent en tot moment amb els personatges i la història que explica. Retrata amb duresa la vida a Baltimore i la seva temporada final, més curta que les anteriors, tanca de manera extraordinària la sèrie oferint un producte final d'alt nivell que serà molt difícil de superar i que, de fet, passa la mà per la cara a totes les pel·lícules sobre màfies que he vist: El Padrino, Goodfellas, Casino, Infiltrados, Una Historia del Bronx, Érase una vez en América, Muerte entre las flores, Scarface... esdevenen, en comparació, i sense exagerar, productes amateurs.

Gràcies David i gràcies HBO per haver ofert una sèrie de tanta qualitat.

Dragon Age 2: Primeres impressions

noreply@blogger.com (Xavi) — Mon, 14 Mar 2011 13:30:00 +0000

És difícil recordar un videojoc que hagi creat una divisió tan clara entre usuaris i crítica. Segons Metacritic, en el moment de redactar el post, 17 reviews atorguen un 8,4/10 de mitja i 1387 usuaris atorguen un 4,1/10. Com és això possible?

Fem una mica d'història. Tot i que és cert que els orígens de Bioware estan estretament lligats al PC: Baldur's Gate (1998), Baldur's Gate II: Shadows of Amn (2000) i Neverwinter Nights (2002), i que Bioware és el que és avui en dia gràcies a tota una comunitat de fans de PC que han donat suport als seus productes i que s'han mantingut fidels al llarg de 16 anys; cal recordar que Bioware fa 9 anys que dóna prioritat a les consoles (XBOX principalment) i que desenvolupa els motors gràfics pensant en elles:

Star Wars: Knights of the Old Republic (2003) va suposar el salt de Bioware a les videoconsoles. KOTOR va sortir al mercat per a XBOX i, uns mesos més tard, per a PC, amb un motor gràfic pensat per a funcionar en videoconsola i excel·lentment optimitzat per a PC. Continuava adaptant el sistema de rol de Dungeons & Dragons però eliminava la perspectiva zenital i els membres del grup només podien ser controlats amb el teclat (desapareixia el point & click) buscant una experiència més immersiva i orientada a l'acció.

Jade Empire (2005) va sortir en exclusiva per a XBOX i fins dos anys més tard no es va optimitzar per al PC, tractant-se d'un joc que abandonava absolutament el rol tradicional per oferir una aventura 100% d'acció amb elements de rol amb un control molt simple i bàsic, de molt poca durada i sense possibilitat de crear un heroi "personalitzat" però, això sí, amb un excel·lent disseny visual de personatges i escenaris.

El mateix 2007 arriba al mercat, en exclusiva per a XBOX 360, Mass Effect, una nova aproximació al món del rol des de la perspectiva dels FPS, i no serà fins gairebé un any més tard que no apareixerà en PC.

És per aquest motiu que Dragon Age: Origins va crear tanta expectació. Bioware tornava als seus propis orígens, desenvolupava un joc pensant en el PC i en la comunitat fan "de tota la vida". Bioware s'entregava a ells oferint un nou "Baldur's Gate" més accessible i tècnicament adequat als nous temps, amb unes eines d'edició per a que la comunitat pogués crear lliurement les seves aventures... I el més important de tot: assentava el punt de partida, la base per crear una nova gran saga com havia succeït feia onze anys amb Baldur's Gate II: Shadows of Amn.

Potser les vendes no van estar a l'alçada, potser el port a consola no va estar prou optimitzat, potser no sortien els números i Electronic Arts es va posar nerviosa... Sigui com sigui Bioware va replantejar la seva estratègia i va reconduir el desenvolupament de Dragon Age 2 per tal que també pogués ser gaudit en XBOX 360 i PS3 (càmera zenital, llibreries DirectX 9...) i fos més accessible per al públic potencial (cal recordar que parlem de la "indústria del videojoc" perquè, malauradament, es tracta d'un negoci).

Després d'unes 10 hores de joc són clars els sacrificis que s'han fet per a millorar-ne l'acessibilitat per als nous jugadors i la seva simplificació en molts aspectes (no es poden editar els punts d'atributs, habilitats i talents inicials, no podem escollir la raça, ni es poden crear trampes ni modificar l'armadura dels companys de grup, entre d'altres).

Per altra banda, tinc la impressió que al joc li manquen uns mesos de desenvolupament i que tot plegat s'ha fet a cuita-corrents: molts combats consisteixen en fer front a onades d'enemics que apareixen del no-res i que no representen cap dificultat (recomano jugar al nivell difícil, com a mínim!!!), la IA dels enemics podria haver estat més elaborada, el motor gràfic no ha patit cap millora substancial i no està a l'alçada d'un triple A (impressionen més els vídeos de The Witcher 2: Assassins of Kings), manquen escenaris i localitzacions més variades, l'opció del DirectX 11 no va inclosa en el DVD i s'ha de descarregar d'internet (i amb problemes de Drivers amb nvidia), la Banda Sonora està poc inspirada, la insistència d'Electronic Arts d'escurçar els jocs i obligar-nos a comprar DLC (que, per altra banda, no aporten absolutament res), la manca d'un editor per a la Comunitat, la manca d'una edició col·leccionista en condicions...

En definitiva, Dragon Age 2 suposa un clar pas enrere respecte la seva primera part i no està a l'alçada de les expectatives creades. Ara bé, aquests sacrificis es compensen amb novetats dirigides a augmentar la immersió del jugador i la seva interacció amb els companys de grup (les decisions que prenem incideixen directa i constantment en els nostres companys i en la història). El disseny de Kirkwall és impressionant, la ciutat és absolutament imponent i plena de racons a descobrir, la trama absorbeix totalment al jugador (com des de sempre ens té acostumats Bioware), el sistema de combat és exactament igual al de Dragon Age: Origins i millora en intensitat i en ritme amb una coreografia molt més espectacular i frenètica, i a nivell difícil o nightmare suposa un bon repte.

En conclusió, i a l'espera de completar el joc (unes primeres impressions no són més que això, unes impressions), Dragon Age 2 es presenta com un joc notable, però amb un potencial no del tot ben aprofitat. El seu gran error és dir-se Dragon Age i no haver estat a l'alçada de les expectatives creades i no representar el que, al seu moment, va suposar Baldur's Gate II respecte Baldur's Gate; però també seria un gran error, per part nostra, ignorar-lo i no donar-li l'oportunitat que es mereix.

Dragon Age 2 - Els Cavallers de l'Antiga Ferelden

noreply@blogger.com (Xavi) — Fri, 25 Feb 2011 10:01:00 +0000

Fa un any escrivia al blog sobre Dragon Age Origins, un joc de rol èpic que recuperava l'experiència dels jocs del rol clàssics.

Un any més tard, Bioware ens ha presentat en forma de demo la seqüela d'aquell excel·lent joc: Dragon Age II. Si podíem definir Dragon Age Origins com a successor espiritual de Baldur's Gate, Dragon Age II és clarament un successor espiritual de Knights Of The Old Republic (KOTOR).

Això no és dolent, KOTOR era (i continua sent) un joc excel·lent, que va saber combinar a la perfecció el rol i l'acció, oferint una experiència gairebé cinematogràfica. I això succeeix amb Dragon Age II, on mantenint el sistema de control i combat de la primera entrega se l'ha dotat de major rapidesa, coreografia i espectacularitat.

Siguem clars, Bioware em fa por. Els seus jocs no m'han decebut mai, però sempre han tingut problemes a l'hora de fer segones parts. Mass Effect 2, per exemple, és un gran joc que "elimina" els problemes de la primera entrega (literalment) però realment no continua la primera part sinó que fa un "borron y cuenta nueva" per a presentar-nos al llarg del 80% del joc una nova tripulació amb una missió totalment secundària per, finalment, presentar-nos l'autèntica amenaça de l'univers que ¡¡¡ ja coneixíem de la primera entrega !!! no em malinterpreteu, el joc és molt bó, però la història és totalment prescindible.

Dragon Age II no continua les aventures de la primera entrega. Ens introdueix un nou heroi que viurà la seva pròpia història en les terres de Ferelden. Tot i això, sembla que les decisions adoptades en Origins podran tenir algun tipus de repercussió en aquesta segona part, però al ser jocs totalment independents no confio en que incideixin directament en l'argument (com a molt es tractarà d'algun comentari que faci algun dels protagonistes).

Respecte a la jugabilitat, pel que hem comprovat a la demo, desapareix la perspectiva zenital (perfecte per a moure la càmera lliurement pel camp de batalla, establir estratègies i moure els personatges) i forçosament haurem de jugar en una perspectiva en tercera persona, tot i que admet zoom i se'ns permet modificar-ne l'angle. Això no impedirà "gestionar" correctament el nostre grup que el podrem situar estratègicament en el camp de batalla sense cap problema.

Les aptituds que anem adquirint al llarg del joc continuen vinculades en una barra localitzada a la part inferior de la pantalla, i simplement clicant sobre el poder màgic o el talent i després sobre l'enemic en qüestió, podrem executar l'acció desitjada. Dóna la impressió que el temps de recarrega d'aquests talents o poders s'ha escurçat lleugerament, però continua sent necessari dosificar-los. Per altra banda, la demo ve configurada a un nivell de dificultat normal que no es pot modificar i que, personalment, he trobat fàcil. Caldrà estar a l'espera del producte definitiu.

Es manté la possibilitat de configurar les tàctiques de combat del nostre grup per tal d'evitar donar ordres específiques constantment i així agilitzar el procés, deixant que sigui el sistema qui assigni a cada personatge l'acció més adequada.

Malauradament, he pogut comprovar que s'ha limitat el procés de creació del nostre heroi. L'editor de personatges ja no ens permet escollir la raça ni l'origen. Només podem escollir el sexe (home o dona) i la classe (guerrer, pícar o mag) i personalitzar la seva aparença. Algunes d'aquestes opcions apareixen "capades" a la demo i fins que no disposem de la versió definitiva no sabrem fins a quin punt podem personalitzar l'aparença o si podrem seleccionar els atributs, habilitats i talents/encanteris.

La jugabilitat és, doncs, més comparable a la dels Cavallers de l'Antiga República, molt àgil, espectacular però mantenint l'essència d'estratègia i gestió de grup que caracteritza els jocs de rol.

L'11 de març es resoldran tots els dubtes que resten pendents.

He Has All the Time in the World

noreply@blogger.com (Xavi) — Mon, 31 Jan 2011 10:37:00 +0000

Pocs compositors han deixat una petjada en el món del cinema com ho ha fet john Barry (1933 - 2011), creador d'autèntics himnes i revolucionari en l'ús de sintetizadors (On Her Majesty's Secret Service).

Molta gent només el coneix pel controvertit tema principal de James Bond (originalment compost per Monty Norman però que ell va arranjar, modificar i orquestrar), però la seva carrera musical (sempre lligada a l'agent 007: From Russia With Love, Goldfinger, You Only Live Twice, On Her Majesty's Secret Service o The Living Daylights, per destarcar-ne les més importants) ha anat més enllà: Zulú, La jauría humana, El león en invierno, Cowboy de medianoche, La gran aventura de Robin y Marian, King Kong, Abismo, Fuego en el cuerpo, Cotton Club, Memorias de África, Bailando con lobos, Chaplin, o la més recent Jugando con el corazón.

Tron

noreply@blogger.com (Xavi) — Mon, 27 Dec 2010 12:40:00 +0000

Deuria tenir uns vuit o nou anys quan vaig veure Tron per primera vegada i va ser una experiència inoblidable. Clar, quan ets un nen les coses es viuen d'una manera diferent i, tenint en compte que llavors ja estava viciat al meu ZX Spectrum, Tron va ser tota una revelació.

Fa uns sis anys la vaig poder "revisitar" quan va sortir a la venta en DVD en una excel·lent edició col·leccionista que, lògicament, vaig adquirir immediatament. El temps passa per tots, i Tron, per desgràcia, no ha envellit del tot bé. I ara ha patit un renaixement gràcies a la seva seqüela oficial, Tron: Legacy, que s'acaba d'estrenar als cinemes. En aquest post, però, em centraré en l'òpera prima d'Steven Lisberger.

El punt de partida de Tron va ser revolucionari al tractar l'ús de les noves tecnologies, la vida artificial, la llibertat de programació i l'ús d'ordinadors personals independents d'una unitat de control central. Tron reflexiona sobre la democràcia a nivell informàtic i la transformació de la nostra societat amb l'arribada dels ordinadors. Tot això ho tracta en forma d'aventura comercial, però massa ingènua i ben intencionada i amb un guió tan simple i previsible que lastra el producte final.

Visualment és on la pel·lícula explota tot el seu potencial: va suposar el primer pas en el món de l'animació digital i les curses de motos de llum, les persecucions dels reconeixedors o els combats de video-gladiadors van quedar impresos en les nostres memòries, convertint Tron en la pel·lícula de culte que és actualment.

I no podem oblidar el gran treball creatiu de Moebius dissenyant l'univers de Tron i els seus storyboards, Syd Mead creant els vehicles de la pel·lícula o Walter Carlos (ara Wendy) creant l'increïble banda sonora de la pel·lícula.

Tron es va estrenar l'any 1982 i va ser un fracàs comercial absolut. El guió, que vist amb ulls d'adult considero mediocre, era massa complex per ser entès per gran part de la societat: parlava d'un món que només coneixíem els nens i els adolescents que jugàvem a videojocs. Tron era un homenatge a les recreatives, als arcades i a nosaltres. Tron ens parlava directament i construïa una aventura on els jugadors i programadors de videojocs érem els protagonistes. Així és, Tron em va atrapar dins el seu univers digital i encara no n'he pogut sortir.

Molts fans esperàvem i desitjàvem una seqüela, una segona part que ha tardat gairebé 30 anys en arribar. Però al llarg d'aquests anys no hem estat sòls: Tron ha continuat viu, ironies de la vida, gràcies als videojocs. Tron 2.0 és potser el que recordo amb més força: gràficament era molt bo, i adaptava fidelment l'univers de la pel·lícula; a més a més era una seqüela de Tron, continuava la seva història i finalment podíem conèixer el destí dels seus protagonistes, principalment el d'Alan Bradley, tot i que el seu final obert em va "fotre" bastant. Ara bé, el que realment ha fet gran a Tron 2.0 ha estat l'excel·lent treball d'una comunitat de fans amb nombrosos mods, destacant l'impressionant TRON 2.0: Killer App Mod.

En definitiva, Tron es va avançar clarament al seu temps, desbordava creativitat i plantejava una història mai vista. No va ser entesa al seu moment però per sort continua vigent i el seu renaixement en forma de seqüela "oficial" permetrà que les noves generacions la puguin tornar descobrir i gaudir de nou.

Enllaços d'interès

- Imdb
- Tron 2.0 News

- LDSO

- Jeff Bridges web

- Bruce Boxleitner web

- Bruce Boxleitner FanSource

- Cindy Morgan Myspace

- Cindy Morgan web

- Arcade Museum

Lost i Dexter

noreply@blogger.com (Xavi) — Thu, 16 Dec 2010 13:22:00 +0000

M'agraden les sèries de televisió dramàtiques; entenent com a tals aquelles que exploren els personatges, que plantegen conflictes entre ells i que els fan créixer, madurar i evolucionar de manera coherent. M'agrada viure històries, més o menys increïbles o fantàstiques, m'agrada patir, riure i plorar. Per això vaig gaudir tant amb Lost o Battlestar Galactica i estic gaudint amb Dexter.

És molt difícil trobar productes televisius que t'omplin i t'atrapin completament. És molt fàcil caure en el melodrama, arguments previsibles i personatges plans, en històries sense contingut i fredes.

Lost és, per mi, una obra coral magistral que explora la vida, les inquietuds, les misèries i la redempció dels viatgers del vol 815 d'Oceanic Airlines. Ara bé, Perduts no seria res sense els misteris que amaga l'illa on s'estavella l'avió, misteris que s'acaben desvetllant (la seva majoria) al llarg de les seves sis temporades on ciència ficció, aventura i mitologia es barregen per oferir un producte amb un ritme trepidant; una autèntica muntanya russa d'acció i emocions, amb un emotiu final controvertit coherent amb el desenvolupament de la sèrie.

Recentment s'ha posat a la venda l'infame pack complert en format DVD i Blu-ray, amb un preu prohibitiu: 300 € l'edició en Blu-ray i 175 € l'edició en DVD. Ara bé, l'infàmia no rau en el preu sinó en la presentació d'aquest pack, que no té res a veure amb l'edició USA, i que inclou les sis temporades amb el mateix maquetatge amb què es poden trobar individualment al mercat des de fa mesos (anys en el cas dels DVD). Una autèntica vergonya.

Dexter és un altre exemple de com construir un gran thriller dramàtic. Fa un parell de dies va finalitzar la seva cinquena temporada (una de les meves preferides, juntament amb la primera) i no puc sinó alabar el gran treball de guió i l'excel·lent interpretació de Michael C. Hall construint un personatge posseït per un "obscur passatger" a la recerca de la seva pròpia humanitat.

Enllaços d'interès

- The ODI

- lostph

- Locos Perdidos

- Raft Reload

- DarkUFO

- ABC

Goldeneye

noreply@blogger.com (Xavi) — Fri, 19 Nov 2010 09:53:00 +0000

James Bond és un dels grans icones de la cultura contemporània. La seva essència s'ha mantingut intacta al llarg dels seus gairebé 60 anys com implacable assassí al servei de sa majestat: despietat, sofisticat, encantador, cínic, masclista, sàdic, vulnerable... l'heroi que acaba salvant al planeta i lligant amb la fèmina de torn. Un còctel complert i ben equilibrat per tal de no trobar a l'agent 007 massa repugnant i que ens resulti atractiu.

El renaixement que ha patit el personatge amb l'actor Daniel Craig, que ha sabut tornar als orígens amb un 007 més violent, arrogant i humà, ha permès rellançar el personatge. James Bond torna a ser rendible i el merchandising està més viu que mai.

En aquest context, Activision decideix recuperar un clàssic de Nintendo 64, Goldeneye, actualitzant-lo per a la consola Wii de Nintendo. Es va anunciar a la conferència de Nintendo a l'E3, que em va deixar amb la boca oberta mentre ho veia en directe. Clarament era una operació de màrqueting però no va impedir que el 5 de novembre anés directament a comprar-lo.

Mai he jugat al Goldeneye de N64. Per tant, tot i que conec el clàssic, em manca l'esperit nostàlgic que sí té la gent que hi va jugar fa 13 anys. En tot cas, tots els videojugadors coneixem el mític Goldeneye i els elements que el van convertir en un producte revolucionari. Revolucionar-hi al traslladar de manera brillant el gènere dels FPS a consola, extraordinari pel seu nivell tècnic i per la seva excel·lent jugabilitat, i per l'increïble mode multijugador a pantalla partida.

Fer un remake d'aquest joc es pot arribar a considerar, doncs, un sacrilegi, i Eurocom, la desenvolupadora del videojoc, se la jugava. Per altra banda les promeses de Nintendo en quant a FPS per a hardcore gamers no han respost, fins ara, a les expectatives creades.

Eurocom, però, ha estat intel·ligent. Coneixedors dels límits tècnics de Wii no han intentat revolucionar el gènere dels FPS i han buscat un motor gràfic eficient i espectacular: el dels Call of Duty, adaptant-lo a la consola de Nintendo. Per altra banda, sabent que les comparacions són odioses, no han volgut oferir un "remake" del joc de N64 sinó un nou joc "inspirat" en la pel·lícula de Pierce Brosnan (substituït al joc pel Daniel Craig) i el seu videojoc original. D'aquesta manera, Eurocom respecta el joc clàssic i s'inspira en ell per oferir-nos una experiència de joc diferent, de manera que en pugui gaudir tothom.

Goldeneye és, doncs, un joc equilibrat que exprimeix al màxim la Wii. Ofereix un notable nivell gràfic, enriquit amb partícules i excel·lents efectes visuals. Ara bé, no ens enganyem, utilitza una versió adaptada del motor gràfic dels Call of Duty, amb les "trampes" que això comporta (campanya scriptada...), però si els "trucs" que utilitza no suposen una lacra pels CoD per a PC, PS3 i XBox 360, tampoc les hem de contemplar com una nota negativa en aquesta versió per a Wii.

En quant a l'experiència de joc, tot i utilitzar el seu motor gràfic, no ens trobem davant d'un CoD; és 100% James Bod. Això vol dir missions frenètiques que ens obligaran a una confrontació directa amb l'enemic, amb seqüències d'acció espectaculars; i missions que ens permetran una aproximació més tàctica, utilitzant el sigil. Així doncs, realment ens trobem davant d'un shooter sobre rails lleugerament modificat per tal que, en un gran nombre de pantalles, hi hagi algun recorregut alternatiu que permeti una aproximació i plantejament de combat diferents. Per altra banda, els diferents nivells de dificultat i configuracions de control permeten adaptar el joc a un gran ventall de jugadors: del més casual al més hardcore (podent jugar, fins i tot, sense regeneració automàtica de vida). En resum, ens trobarem amb una campanya "scriptada" i força lineal i això podria limitar la rejugabilitat, però Eurocom ha salvat la situació oferint recorreguts alternatius amb sigil, i varis nivells de dificultat que incorporen a la partida nous objectius secundaris que allarguen la vida del joc.

La IA pateix dels mateixos problemes que els CoD, amb un respawn puntualment exagerat... tot i que moltes vegades sorprèn la reacció dels enemics al nostre comportament, per exemple llençant-nos granades per obligar-nos a sortir del nostre amagatall o recolocant-se per tal d'atacar-nos pel flanc. La IA és, doncs, eficient independentment del sistema de programació utilitzat, i sorprèn l'adaptació de l'enemic als nostres moviments tenint en compte el motor gràfic que s'utilitza.

L'excel·lent sistema de control, configurable fins el mínim detall és l'altre pilar fort del joc, permetent una immersió absoluta. Personalment m'encanta l'ús del Wiimote i Nunchuck, m'hi he adaptat perfectament i l'experiència de joc és increïble. Ara bé, per als jugadors més tradicionals hi ha l'opció d'utilitzar el controlador clàssic o el de la Game Cube.

Pel que fa a l'apartat sonor, ens trobem amb el treball notable de David Arnold i Kevin Kiner. Saben traslladar perfectament l'univers sonor de James Bond, acompanyant-nos en l'acció i el sigil. També cal destacar el bon treball de Nicole Scherzinger interpretant el tema compost per Bono i The Edge i originalment cantat per la gran Tina Turner.

Per finalitzar, no podem oblidar el mode multijugador online, fluid, que ofereix moltes més hores de diversió. Aquest mode de joc, per a que us feu una idea, sí és idèntic al CoD en un 100%. És cert que podem experimentar lag, personalment porto jugades tres hores i només vaig patir lag en una partida, això és degut a que el servidor de la partida és el primer jugador i depenent del lloc on visqui del planeta ens pot provocar un retard en la resposta. La solució és tan senzilla com desconnectar-se i buscar una nova partida online. Per altra banda, també disposem de la possibilitat de jugar amb tres companys més amb el mode multijugador amb pantalla partida.

Goldeneye per Wii no és el joc revolucionari de Nintendo 64. Tampoc ho vol ser. Vol ser una aposta ferma pels FPS en Wii, vol aprofitar l'ús del Wiimote i Nunchuck per oferir una experiència de joc més immersiva, i ho han aconseguit. És un joc de qualitat, amb un bon nivell gràfic, espectacular i addictiu, i amb un mode online pulit que ofereix un autèntic repte al jugador.

Enllaços d'interès:

- Pàgina oficial Goldeneye

- Wikipedia

- 007

Y ahora ya soy, otro fan de Love of Lesbian

noreply@blogger.com (Xavi) — Fri, 29 Oct 2010 08:22:00 +0000

Quedi clar, d’entrada, que no m’agrada la música en espanyol. No es tracta d’una qüestió patriòtica, en absolut, simplement no puc fer-hi més.

Amb aquesta premissa, us podreu imaginar com estava de content quan la meva dona em va portar, aquest estiu, a un concert dels Love of Lesbian, un grup totalment desconegut per a mi i del que no havia escotat cap cançó: totalment fastiguejat i sense gaires esperances de passar-m’ho bé.

Doncs bé, aquest sentiment es va transformar totalment als deu minuts de concert. Em vaig trobar davant d’un grup entregat al 100%, amb una música indie-pop d’excel·lent qualitat i lletres molt ben treballades. En definitiva, una autèntica revelació.

Sap greu dir aquestes coses quan porten més de catorze anys als escenaris però al final, la feina ben feta, l’esforç i la dedicació acaben posant les coses al seu lloc, i els Love of Lesbian mereixen estar a dalt de tot del panorama musical espanyol.

El seu darrer disc, 1999, és senzillament excel·lent i cançons com Allí donde solíamos gritar, Club de fans de John Boy, Incendios de nieve, 1999, Las malas lenguas, Segundo Asalto i Te hiero mucho, exquisidament escrites, sense desmerèixer la resta, conformen un disc rodó i indispensable.

El seu anterior treball, Cuentos chinos para niños del Japón, tot i no tenir el nivell de 1999 conté joies com Universos infinitos, La niña imantada, Noches reversibles o Los colores de una sombra. I no em vull deixar Domingo astromántico del seu disc Maniobras de escapismo, del 2005.

Enllaços d’interès

- Love of Lesbian
- Wikipedia

- Blog de Santi Balmes

- Entrevista a Santi Balmes

Be seeing you...

noreply@blogger.com (Xavi) — Fri, 28 May 2010 08:35:00 +0000

Lost s'ha acabat i, com era d'esperar, s'ha convertit en una sèrie de culte. La illa serà recordada durant molts anys i de ben segur que, en un futur, hi viurem noves aventures. No dedicaré aquest post a la sèrie, encara no, cal madurar les sis temporades que hem compartit i assimilar l'excel·lent episodi que ha posat punt i final a aquesta increïble història.

Molta gent comenta que Lost és una de les sèries més grans mai vistes en la història de la televisió. Ens sorprenem de com algú pot haver estat capaç d'imaginar i crear un món tan extraordinari i misteriós: una illa perduda en mig de l'oceà capaç de moure's de lloc, amb un fum negre que elimina a aquells que s'oposen a la seva voluntat...

Jo també em considero un fan de Lost, meravellat per la seva trama i el tractament dels seus personatges; però seria injust considerar-la com la més gran de totes les sèries i oblidar-ne d'altres que van marcar, en el seu moment, un abans i un després en la història de la televisió, perquè Lost és revolucionària, però pocs saben que l'illa podria ben bé anomenar-se The Village i el fum negre el podríem conèixer sota el nom de Rover.

Aquest és el gran problema de la nostra societat: ens sorprenem de la tecnologia 3D del cinema i oblidem les grans obres mestres del cinema mut i en blanc i negre, ens meravellem dels efectes digitals i ens oblidem dels bons guions i la bona construcció de personatges, glorifiquem les actuals sèries de televisió i oblidem que fa més de 40 anys Patrick McGoohan va crear, juntament amb George Markstein, una altra obra de culte anomenada The Prisoner.

The Prisoner podria semblar, a primera vista, una rància sèrie psicodèlica d'espies dels anys 60 on un agent secret és fet presoner en un poble misteriós, aparentment situat en una illa desconeguda, de la qual intenta, constantment, escapar.

No us deixeu enganyar, The Prisoner és molt més que això. És una al·legoria, surrealista i existencial, un viatge a la recerca de la identitat humana, una lluita contra un sistema opressor que vol assimilar els individus, rentant-los el cervell i convertint-los en esclaus, o destruir-los si s'hi neguen.

The Prisoner és un reflex de la nostra societat, de les nostres vides, del control dels governs, de la manipulació dels poderosos i de la lluita de l'individu per ser lliure.

El que em sorprèn més és com, fa 40 anys, fou possible crear un producte televisiu tan revolucionari i controvertit, tan atrevit i arriscat. I per mi, resulta trist veure com, 40 anys després, la televisió no sòls no ha seguit l'exemple de Patrick McGoohan sinó que ha caigut en la mediocritat i la vulgaritat. Malauradament no hem sabut entendre el missatge de la sèrie, no hem sabut comprendre la lluita interior del presoner Número 6 i ens hem acabat convertint en carcellers, renunciant a la nostra llibertat; perquè, en definitiva, no hem sabut entendre que el nostre enemic, la nostra principal amenaça som nosaltres mateixos i, en definitiva, tots som presoners de nosaltres mateixos.

Recentment la sèrie ha patit un renaixement en forma de remake amb el gran Sir Ian McKellen com a Número 2. Un remake que respecta la sèrie original perquè s'allunya totalment d'ella oferint una història i personatges totalment diferents. Això permet gaudir plenament de les dues ja que són perfectament compatibles i complementàries. Si en la sèrie original s'incitava a la reflexió i a la revolució despertant la ment inquieta de l'espectador "aquest és el món on vius, fes alguna cosa !!!", la nova sèrie prefereix centrar-se en oferir una atmosfera més asfixiant i una història més elaborada i, narrativament parlant, més "racional", tot i que confosa, amb un final tancat. No entraré a discutir el final del The Prisoner original, escrit pel propi Patrick McGoohan en 48 hores, que considero "adequat" al to de la sèrie i perfectament comprensible si l'espectador no intenta racionalitzar la història (qui no entengui el final de Lost que no intenti entendre el de The Prisoner); però he de reconèixer que el "nou" final, més convencional, no decebrà a tants espectadors.

No vull portar a la confusió, la història de The Prisoner no té res a veure amb la de Lost, però ha estat font d'inspiració a J.J. Abrams i en trobem referències en sèries com Lost o Alias; sense oblidar Battlestar Galactica (qui no recorda a la misteriosa Cylon Number Six), Matrix, El Show de Truman, Watchmen, Twin Peaks... The Prisoner forma part, sense saber-ho, de la nostra cultura i de la història de la televisió.

Per acabar, us deixo amb els excel·lents títols de crèdit inicials amb el Lotus 7, la gran banda sonora de Ron Grainer (Doctor Who) i el mític diàleg entre el número 2 i el número 6 "On estic? - A la Vil·la - Que voleu de mi? - Informació - A quin bàndol pertanyeu? - Això no li puc dir, volem informació, informació, informació - No l'obtindran - D'una manera o altra, la tindrem - Qui és? - El nou Número 2 - Qui és el Número 1 - Vostè és el Número 6 - No sóc un nombre, sóc un home lliure !!!"

Be seeing you...

Més informació a:

- Wikipedia
- Patrickmcgoohan.org
- The Unmutual
- R.I.P. Patrick McGoohan, The Prisoner's TV Visonary
- Retroweb
- BBC

Això s'acaba...

noreply@blogger.com (Xavi) — Tue, 04 May 2010 11:33:00 +0000

Tron Legacy Teaser - espectacular

noreply@blogger.com (Xavi) — Tue, 09 Mar 2010 08:53:00 +0000

Una vida sense maldecaps... sense sorpreses

noreply@blogger.com (Xavi) — Tue, 16 Feb 2010 09:39:00 +0000

Moon - La recerca d'un mateix

noreply@blogger.com (Xavi) — Thu, 10 Dec 2009 15:53:00 +0000

El cinema de ciència ficció no passa pel seu millor moment. Dels darrers dos o tres anys només salvaria les excel·lents Wall-E i Star Trek, i tirant una mica més enrere Hijos de los Hombres i alguna més que em sabrà greu no citar. Per altra banda, Los substitutos, Terminator Salvation, Gamer, Ultimatum a la Tierra, Death Race, El incidente, Soy Leyenda... són mostres de mediocritat, manca de guió, idees i originalitat.

On estan aquelles pel·lícules de ciència ficció que ens feien reflexionar sobre la pròpia existència, la humanitat, la identitat, valors com la vida i la llibertat?, on estan aquells bons guions i interpretacions? Sembla que una pel·lícula de ciència ficció hagi de girar al voltant d'espectaculars efectes digitals, i ens oblidem de l'argument i dels protagonistes: què pensen, com viuen, què volen, qui són...

Moon no inventa res, i no l'spoilejaré citant les pel·lícules que li serveixen d'inspiració, però tampoc pretén inventar res. Moon és una proposta honesta, senzilla, de baix pressupost, basada en una bona idea (de Duncan Jones) i un bon guió (de Nathan Parker), que gaudeix de les excel·lents interpretacions de Sam Rockwell i Kevin Spacey i la meravellosa banda sonora composta pel gran Clint Mansell.

Sam Rockwell és qui sustenta Moon, és el pilar de la pel·lícula i el seu motor. Sam Rockwell, que interpreta a Sam Bell, dóna una lliçó magistral d'interpretació i no tinc adjectius per definir la seva actuació: plena de sentiment i emocions que sap traslladar a l'espectador. És, sense cap tipus de dubte, una de les millors interpretacions dels darrers anys i es mereix tots els guardons i el reconeixement de la indústria cinematogràfica.

Kevin Spacey dóna veu a GERTY, un robot. El seu paper és, a primera vista, més senzill, però donar vida a una capsa de ferro inanimada és una proesa, i ho aconsegueix plenament, superant al mític HAL 9000.

Pel que fa a l'argument de la pel·lícula, no en penso dir res, i us aconsello que no mireu el tràiler, no llegiu cap entrevista ni busqueu informació a cap altre blog. La pel·lícula té el seu propi ritme narratiu i cal descobrir-la sense saber-ne res de res. Així doncs, caldrà que feu un acte de fe i salteu al buit amb els ulls tapats. Moon no us defraudarà.

Moon és una de les millors pel·lícules del 2009, i una obra mestra de la ciència ficció. Cinema d'abans en temps actuals, un clàssic modern, una gran pel·lícula.

Muse - Barcelona 2009

noreply@blogger.com (Xavi) — Thu, 03 Dec 2009 10:15:00 +0000

MUSE són grans, i el seu espectacle en directe és impressionant, potent i de gran bellesa, molt ben produït, gens recarregat i molt ben programat, apte per a tots els públics.

El més espectacular és la posada en escena, amb un escenari vertical en forma de tres torres. Els grups tendeixen cada cop més a escenografies més espectaculars, escenaris més grans i pantalles gegants; Muse ho simplifica en sis cubs (tres d'ells mòbils) que s'adapten perfectament al show.

Mentre que la gran pantalla d'U2 estava molt desaprofitada, MUSE exprimeix al màxim les múltiples pantalles de que disposa el seu muntatge, oferint imatges dels músics, paisatges, colors,... que s'ajusten perfectament a l'esperit de la música i que et traslladen literalment a un altre món.

Ara bé, no ens enganyem, el més important d'un concert és la música i MUSE no va defraudar. Uprising i Resistance, totes dues del darrer disc, van ser les primeres cançons en sonar.

MUSE s'havia posat el públic a la butxaca, i el va fer embogir amb la tercera peça de la nit: New Born.

A New Born va acompanyar Map Of The Problematique i Supermassive Black Hole. L'espectacle era potent, però alhora equilibrat. A Matt Bellamy no se li va anar la bola improvisant caòticament (la qual cosa hagués agradat a molta gent). Tot el contrari, l'espectacle estava molt ben calculat i el ritme molt ben controlat.

MUSE va continuar combinant cançons del seu darrer àlbum amb els clàssics: MK Ultra, Hysteria i l'excel·lent solo de Dom i Christopher.

El públic estava extasiat i només dúiem la meitat del concert. El setlist va continuar amb United States Of Eurasia (per mi, la pitjor cançó de MUSE), Feeling Good (una obra mestra) i Guiding Light.

Undisclosed Desires, una de les grans cançons del darrer disc de MUSE, va perdre molt en el directe (el problema tècnic que van patir segurament en va ser, en part, responsable), però Starlight, Plug In Baby i Time Is Running Out van tornar a posar les coses al seu lloc: increïblement ben tocades, addictives i espectaculars.

Després d'Unnatural Selection van venir els bisos. El concert arribava al seu final, i quin final !!! l'overtura d'Exogeneis, impressionant, i Stockholm Syndrome i Knights of Cydonia extraordinàries.

En definitiva, un excel·lent concert de gairebé dues hores de durada, amb un públic entregat, un muntatge extraordinari i uns MUSE musicalment sublims. Personalment, m'agrada tota la discografia de MUSE, així doncs, no em va molestar que gran part del setlist es centrés en els seus dos darrers treballs: The Resistance (8 cançons) i Black holes and Revelations (4 cançons) tot i que vaig enyorar temes com Bliss i Unintended.

L'únic punt negatiu de la vetllada va ser l'organització: canviar de data un concert a darrera hora, fent-lo coincidir amb un partit de la Champions League, per culpa de la Copa Davis, és una manca de respecte als fans de MUSE.

Per més informació

- 3cat24: Muse triomfa a Barcelona

- La Vanguardia: Muse, el triunfo del exceso

- Hipersónica: Muse en Barcelona, perfeccionismo progresivo apabullante

- El Periódico: Muse, simfonisme per al segle XXI

- ADN.es: Muse resiste con épica musical la cita de Barcelona pese al cambio de fecha

- El Mundo: Plug-in Baby

- Muselive