Tocant els fogons

Cal Mariet: Concert per oïde i panxa en rotet major

2012-10-28T21:55:00.000+01:00

Agost, calor, sequera. De ruta pel pirineu, el temps covida al migdia a fer un àpat frugal. Amanida, verdura o gaspatxo i poca cosa més. Però els Deus m'enpenyen a empreses de més prestigi i em fan recordar la recomanació ja fa un bon grapat d'anys del meu bon amic Marcos, -quan vagis per la Cerdanya fes els 11 quilometres de pujada fins a El Querforadat i ves a veure a en Fèlix a Cal Mariet, no te'n panadiràs-. Dit i fet, un quart de dues a la Seu d'Urgell, carretera i manta destinació Cal Mariet.

Després d'un passeig i onze quilòmetres de conducció divertida, arribo a El Querforadat. Cap rastre de Cal Mariet. Carrers deserts. Cap restaurant que respongui a aquest nom. Finalment arribo per atzar a un gran pero a la vegada discret mas. Ja cansat, famèlic i assedegat, pregunto a una noia que es trobava al jardí una qüestió sense risc de semblar pardalet:

- Per menjar?

- Busca Cal Mariet? Es aquí.

Gran satisfacció. M'informa del menú i del preu. Confirmo la meva reserva a dos minuts vista i procedeixo a seguirla per acomodar-me a la taula assignada. Silenci, comença l'espectacle.

A continuació us avanço quelcom que defineix a en Fèlix, el personatge que regenta aquesta "rara avis" gastronòmica. A Cal Mariet no hi funcionen els terminals per pagar amb tarjeta de crèdit. Si feu els 11 meritoris quilòmetres per arribar i us penseu que no hi haurà recompensa a l'esforç perque no teniu cash, confiant amb diner de plàstic, sapigueu que esteu força equivocats. Solució? Menjeu, ompliu-vos com a bacons i la casa us indica que tot baixant, arribant a Martinet hi trobareu una entitat bancària, treieu els calerons, els poseu en un sobre i els entregueu a la gasolinera indicant que son per Cal Mariet. Diuen que mai ningú ha deixat de pagar.

Un últim avís. Penseu que sempre menjareu amb música clàssica, una de les passions del xef. I si portessiu un CD posem per cas de rock/pop, ni se us passi pel cap posar-lo per iniciativa propia en el reproductor que es trova al vostre abast al menjador principal. Un popular peridista català, molt proper a les elits godonianes ho va fer. Desconec l’abast de l’enfrontament, però el que es segur es que no ha tornat mai més al local.

El menú es composa de quatre plats fixos i postres. No hi ha elecció possible. Aqui els llepafils no hi són benvinguts. Si arribes fins aquí la valentia gourmanda es pressuposa. Comencem els estudiats moviments del concert per oïda i panxa en rotet major.

Lento moderato. Comencem amb un carpaccio de magret d'ànec amb vinagreta de mostassa i pipes, -pelades, es clar-. El menjar ens entra pels ulls, això ho sabem i el color un pel inièstic d'aquest plat no fa justicia al que després ens trobarem en boca. Sabor suau per començar la primera etapa, la vinagreta fins i tot massa suau, però entenc que el crescendo de contundencia obliga a ser mesurats pel que fa al debut de les nostres papil.les.

Netejo la cavitat bucal amb un curiós Rioja , dos gots plens d'aigua de la gerra, i sense temps per escriure quatre notes amb lletra de metge, arriba la segona etapa papil.lar.

Andante. Caneló fet a la brasa amb beixamel de tòfona. Bon rostit, excel.lent untuositat, plenitut de la crema i tamany perfecte. Un bon segon moviment que incrementa el tempo del concert.

Pel que fa a l'Allegro, això ja són paraules majors. La mera descripció del plat ja us provocarà una salivació d'aquelles de dolor glandular. Ou ferrat amb oli de tòfona, ceps i encenalls de foie. Que? Fan on o no fan mal aquestes glanduletes? Fent un símil musical aquest plat tindria la contundencia de Bruckner i la perfecció de Mozart.

El punt culminant del concert arriba amb un Molto Vivace anomenat "Chuletón", que així dit en castellà sona com més bèstia, oi? Bona peça de carn. Segons va dir en Fèlix Duran, Director de l'orquestra nacional de Cal Mariet, a una entrevista al diari Avui, com més vell més bo està.

Les postres, que me les endinyo perque formen part del menú, reconec que no em deixen indiferent. Una coca de gerds amb ampolleta de moscatell "a volontà". Pasta suau, cruixent i prima com una pizza napuletana feta al forno legna amb els gerd amagadots en una fina base. Jo de mena prescindiria de qualsevol tipus de postre dolç, fins i tot de qualsevol dolç que gosi envaïr un primer o segon plat salat, pero de tant en tant alguna sorpresa com aquesta es benvinguda.

Una bona conversa de sobretaula amb en Fèlix parlant de vins i anècdotes del local posen el tatatatxín final a aquest esplèndid concert. Fins i tot a l’hora de portar-te la nota, se t’escapa un somriure i un “quecabró” interior…

VI QUE M’HA FET COSTAT:

Mendabel 2008 d’Abel Mendoza. DO Rioja. El vi, com la teca, es assignat sense possibilitat d’escollir. Elevo la meva queixa per no oferir vins de la terra.

RECOMANAT PER:

Gourmets i gourmands que gaudexin amb la fòrmula menja-i-calla, que a mi per cert, sempre m’ha agradat perque et descarrega de la responsabilitat d’escollir.

A QUI ET PODRIES TROBAR:

Ceretans quemacus de la societat civil catalana

EL DETALL:

Una curiositat, ja publicada en premsa, ilustra el perfil del propietari. Una entitat barcelonina de cert toc elitista i que té nom de figura geomètrica relacionada amb el món equí, va demanar-li a en Fèlix tres menús per escollir-ne un per votació d'entre tots els socis. Ell, poc amic de confeccionar pressupostos, va tirar pel dret i oferir el mateix menú repetit tres vegades pero amb músiques de Vivaldi, Txaikovski i Rakhmàninov, a 60, 75 i 90 € respectivament. Davant la sorpresa del client, en Fèlix raonar que no es mateix menjar amb cada un dels tres compositors. Finalment l'escollit fou en Txaikovski.

CAL MARIET

25723 El Querforadat

Lleida

Tel: 639 60 98 14 (potser responen)

Dinars sopars

Reserva, si pero no

Ver mapa más grande

Can Jubany: Benvinguts a Ca la Tòfona

2010-08-01T02:33:00.001+02:00

Amb una mica de retard sobre l'horari previst, sense que l'autoritat m'ho hagués prohibit, -tot arribarà amb els temps que corren-, però això sí, amb l'impediment del temps, la tempesta econòmica que cau i que m'ha obligat a dedicarme a cos i ànima al meu modus vivendi particular que esponsoritza la meva afició, comparteixo un àpat que va tenir lloc al mes de febrer, aprofitant el meu 43è aniversari.

Gràcies a qualsevol divinitat que ens pugui guiar, o no, acostumo a prendre acurades notes de totes les meves "cutxipandes". Si tingués que fiarme de la meva, cada cop més malmesa memòria víctima dels excessos, no hauria pogut escriure aquest post. L'11 de febrer em trobava tot solet i frisós, assegut en una taula, amb els nervis d'un principiant, a un indret que feia molt temps que somniava: Can Jubany. Heus ací com va anar tot plegat.

Abans de res, una recomanació. Som a Osona, no a Barcelona i rodalíes. Aquí el tema del jalar no es broma. Tant si te'n vas a fotre un esmorzar de forquilla a Cal Rabadà a Roda de Ter, -molt recomanable-, com si t'acostes a Can Jubany, aneu-hi amb el pap ben buit o no arribareu al final. Jo vaig sortir de Cal Nandu com si m'hagués endrepat els porcs senglars de l'Obèlix. L'aperitiu ja parla per si sol. Era dijous llarder i per començar m'obsequiaren amb "carn de la perola", exquisit, però es d'aquells que ja avisen als sucs gàstrics que comencin a funcionar o acabarem malament. El pa d'oliva negre per continuar el coixinet i un diari que m'oferiren al veure el rara avis que anava a menjar tot sol, fou la calma que precedí a la tempesta que s'acostava.

I ara comença el menú degustació propiament dit. Com podreu comprobar em trobava en plena efervescència de la temporada de la tòfona i per a mostra, llegiu, llegiu...

Els tres entrants: Coca de full amb poma caramel.litzada, foie i TÒFONA (1); nyoquis de carbassa amb parmesà i TÒFONA(2); i ou ferrat del nostre galliner amb cansalada confitada i TÒFONA. (3) La coca de full, esclatant de textura i sabor, i els nyoquis, tot un espectacle pirotèctnic a dues temperatures, l'embolcall, més fred i l'interior, calentó. El record, si se'm permet, es com el claustre matern...

La contundència dels entrants donen pas a uns primers també sorprenents però ja apaivagada la fam inicial, potser admesos amb menys fruició. Canelò de pollastre rostit amb TÒFONA (4), arròs sec d'espardenyes i pop a la brasa amb patata confitada. El canelò i l'arròs potser els plats menys lluits i els meus sucs gàstrics que treballen ja a ritme Taylorià...

Arribem als segons, ja esbufegant. Lluç farcit de pa amb tomàquet amb calçots, tota una troballa, i becada rostida al moment amb el seu canapé, més que correcte, pero de nou, un excés quantitatiu que m'acaba definitivament els "quartus".

I quan ja signo la rendició, les postres que a voltes per a mi estan de més, fan la seva presència, esplendoroses i retant als meus enzims a un duel a vida o mort. Gelat de TÒFONA(5) amb poma al calvados; taronja en textures i postres de xocolata negra al cafè. El gelat, com no podia ser d'una altre manera, refrescant i sorprenent; la taronja, digestiva i que provoca el conseqüent guirigall del meu ja exhaust aparell digestiu, i la xocolata, que us puc explicar de la xocolata que no podeu veure vosaltres mareixos en la imatge inferior:

Amb uns quilets de més i amb la promesa d'anar al gimnàs un dia d'aquests, m'acomiado d'un àpat decididament espectacular, no sense abans rebre la salutació personal del monoestrellat Nandu Jubany, -ho fa taula per taula-, i amb el ferm convenciment de tornar-hi quan la tòfona encara sigui sota terra per gaudir de nous plaers que aquest magnífic mag ens pot oferir i, això sí, esmorzant un suc de taronja i una torradeta amb una simple llesqueta de pernil, -joselito, si l'economia m'ho permet-. Tot plegat per una miqueta més de cent leurus, un cop a l'any no fa "dany"...

VI QUE M'HA FET COSTAT:

Perafita del Celler Martín Faixó 2005 Cadaqués Cap de Creus. D.O. Empordà

RECOMANAT PER:

Maníacs del bon menjar en bona forma gàstrica

A QUI ET PODRIES TROBAR:

Moltes panxes contentes

EL DETALL:

El tracte planer i obert que en Nandu Jubany dispensa als seus clients

JUBANY

Ctra. de Sant Hilari, s/n (Jubany)

08506 CALLDETENES

Tel: 93 889 10 23

Fax: 93 886 26 80

info@canjubany.com

Ver mapa más grande

Nota: La localització de Google es inexacta. El lloc correcte correspon a la cruïlla entre l'eix tranversal ila carretera N-141d que apareix a l'esquerra del mapa.

Can Vallés. 4 de febrer de 2010. Els "Romarios" de la cuina a Barcelona

2010-03-08T00:12:00.000+01:00

Perquè es tot tant bo? Perquè ho fan tant bé? Perquè el servei es tant atent i desenfadat?Ja m'havien parlat molt i molt bé d'aquest restaurant amb aires de fonda popular però com tot a la vida, s'havia de provar. Reconec que quan visito un restaurant amb ganes de crítica, desitjo menjar-hi molt bé i que la visita esdevingui una festa complerta, pero molt en el fons sempre necessito que alguna cosa no giri del tot rodona per poder-hi treure punta i fer que el post tingui algún punt de sarcasme per intentar arrencar un somriure dels cuatre que ens el llegim. A Can Vallés vaig estar buscant i buscant i al final vaig sortir del local amb la sensació descrita de festa complerta, però amb aquell regust que m'havien boicotejat la meva crítica. Ho reconec, em van fer quedar sense arguments. La cuina es excel.lent, el preu just, el servei perfecte. Li he donat voltes i voltes buscant alguna errada, un punt negatiu per esplaiarme i no hi ha hagut manera.

Que el local es excessivament senzill? Això forma part del seu encant. Quan hi entres penses: "Psseee, de "Cans" com aquest n'he vist a tort i a dret, potser en fan un gra massa quan diuen que s'hi menja tant bé". Però quan surts entens que precisament l'encant de la seva sencillesa fa que la qualitat aflori amb més força. Fins i tot he arribat a pensar que els molt punyeteros s'ho tenen estudiat. Volen despistar al comensal fent-li creure que entren a un més dels mil.lers de "Cans" que hi han per Catalunya. I patapam, comences a tastar amanides de rúccula amb fetge de tonyina, rissottos als tres formatges, vieires a la planxa, llebres escabetxades, filets amb foie,...A mi els de Can vallés, si se'm permet un símil futbolístic, em recorden al gran Romario da Souza Faria. Ell anava passejant-se pel terreny de joc amb aire adormilat, amb aquell trot pesat, quan de sobte, pim pam, pilota als peus, acció eléctrica, cua de vaca a l'Alkorta, sól davant del porter, pilota a la xarxa., i la defensa amb un pam de nas.

Que les taules estan molt juntetes i pots arribar a participar de les converses veïnes? Quan et planten el filet de cèrvol al davant o els xipironets saltejats amb mongetes, se t'acaba el voyeurisme de cop i ja no existeix res ni ningú al teu voltant. T'aïlles en una bombolleta sensitiva i ja poden despullarse a la taula del costat, que fins que no engoleixes l'última poteta de xipironet, cap estímul extern et farà badar. A algú se li passaria pel cap respondre una trucada al mòvil quan Romario da Souza Faria iniciava la seva cua de vaca? Els de Can Vallés les gasten així.

No m'oblido de les postres. Aquí no m'hi vaig poder negar. Demaneu gema, -el "tocinillo" de tota la vida-, o qualsevol dels gelats que us ofereixin, o les varietats de xocolata. Tots excel.lents.

El preu surt a uns 60 leurus per barba, però podria haver estat menys de no llençar-nos a la piscina com habitualment fem amb la comanda de Lagavulins i Larios 1866 per "tirar avall" tot aquest festival.

RECOMANAT PER:
Sorprendre a qui encara no ho hagi tastat

A QUI ET PODRIES TROBAR:
T'hi podries trobar a gent molt diversa atès a la idiosincrasia del local, però a mi m'agradaria trobarme al gran Romario da Souza Faria. Estan fets l'un pel l'altre!

EL DETALL:
Amplieu la crítica dels "5 a taula" de La Vanguardia i veureu que no vaig del tot malament. Aquesta crítica penja d'un quadre a l'entrada del local a mà dreta.

Can Vallés
c/ Aragó 95
(entre Calabria i Rocafort)
08015 Barcelona
Tel: 93 226 06 67 (imprescindible reserva)

Ver mapa más grande

Ikkiu: T´imagines sopar a casa d'en Shinozuka?

2010-01-08T20:14:00.000+01:00

Dimarts 23 de desembre. Tot preparant l'organisme per la barbarie gourmand nadalenca que s'acosta, no se'm passa pel cap res més que fer una pre-estrena i acostarme a sopar a l'Ikkiu del carrer Princesa. No era el primer cop ni serà l'últim. La meva bona amiga Marga Illán, que es passava més temps al Japó que a Catalunya, me'l va recomanar ja fa uns quants anys i la mateixa advertencia que ella em va fer la comparteixo ara amb vosaltres. No busqueu un restaurant japonès a l'ús. No us faran focs d'artifici a preus d'empenyorar l'anell d'or de casament; tampoc trobareu cintes giratories i xinesos que no saben dir fava en el vostre idioma. A l'Ikkiu trobareu alló que menja en Shin Chan a casa seva, fins i tot el maleït pebrot.

Per cert, si es el primer cop que hi aneu, apreneu-vos l'adreça, carrer Princesa 11. Potser hi passeu pel davant i ni us n'adoneu:

I es que a l 'Ikkiu tot es discret i senzill... i perque no dir-ho, una mica fet i deixat estar. Fan falta làmpares japoneses, bambús recarregats, tovalloletes penjant amb símbols ininteligibles i d'altres folclores orientals? No! Aquí com podeu veure, ni simbols, ni punyetes. Auster, petit amb les seves 8-10 tauletes mal comptades I per a mostra, veieu l'interior. Dintre foto:

Per cert que algun cop m'he preguntat que punyetes deuen dir tots els símbols que decoren un restaurant oriental. He arribat a la conclusió que deuen ser versions orientals d''aquelles cèlebres frases de Bar Restaurant dels anys 70 com ara: "Hoy no se fía, mañana sí", "Visca el pa, visca el vi, visca la mare que ens va portar aquí", "Deu-vos guard", "Aquí hi viu un del Barça" o fins i tot el mític garrot on s'hi llegeix: "Paga o me descuelgo".

Un cop instal.lats a la tauleta per dues persones, justeta justeta, la Keko i cia comencen la seva feina. L'acte de la comanda l'exposo a continuació a modus de diàleg, aproximadament tal i com va tenir lloc:

-Que voldreu?
-Farem primer una sopa de miso i una amanida d'alga wakame.
-Mi...so...shi...ru; wa...ka...me sa...ra...da (traduint al japonès mentre escribia a la llibreteta)
-Després farem sushi de llobarro, fresa ("huevas") de peix volador i tonyina en conserva amb verdures.
-Su...zu...ki (referint-se al llobarro).
I després silenci mentre escribia la resta. Jo esperava la traducció del peix volador...
-Que més farem?
-Empanadilles japoneses a la planxa
-Gy...o...za
-Rollo de tonyina picant 4 unitats
-S...pi...cy, tu...na (per cert, quina traducció al japonès més pocasolta)
-Pollastre caramel.litzat
-Te...ri...ya...ki
-I per acabar Rellomillo semicru a la mostassa
-Hi...re, no, ta...ta...ki
-Per beure?
-Una Sapporo de mig litre

Situació tota ella divertida. Suposo que si torno per Tokio i demano un Suzuki em portaran un llobarro com deu mana. I tot gracies a la lliçó de japonès avançat de l'Ikkiu.

Un detall a destacar, i a la vegada un avís per a futurs visitants. Vaig cometre l'error de demanar una cullera per la sopa. Nooooorrrr! Error! La resposta de la casa fou contundent:
-La sopa de miso, -mi...so...shi...ru-, no es menja amb cullera. Es beu.
Perdó, perdó i mil vegades perdó. No ho tornaré a fer. I jo que pensava que sabent barrejar wasabi amb soja ja ho sabia tot de la cuina japonesa...Em va consolar imaginarme un japonès sól davant un calçot a Valls...

Entrant ja a matar pel que fa a les viandes ingerides, insistiré en que a l'Ikkiu trobareu cuina japonesa casolana, la de cada dia. En lloc dels cargols a la llauna de l'avia Miquela de Calldetenes o el fricandó dels Puigdollers de Bagà, aquí us donaran el tempura dels Yamamoto de Kioto o el sashimi dels Takahashi de Nagasaki.

A destacar sobremanera el rellomillo semicru, -Hi...re, no, ta...ta...ki-. Saborós, tendre i refrescant. Una delicia per acabar la nit. No us el perdeu. També destacable la qualitat i justa compactabilitat dels sushis i el pollastre caramel.litzat, -Te...ri...ya...ki-. La tonyina picant, -s...pi...cy, tu...na-, o portava un picant per principiants o se'l van descuidar i les empanadilles, -gy...o...za-, estaven també delicioses.

Tot plegat, incloent-hi tres cerveses Sapporo de mig litre i sense postres com es de costum, va sortir per 25 € per barba que pels temps que ens toquen ja está prou bé.

RECOMANAT PER:
Avui faré una recomanació per negació. No recomanat pels amants dels restaurants japonesos neopijus i fashions amb molt disseny, woks de pa sucat amb oli i moltes melenes rosses al vent. No hi aneu. No es el vostre ambient.

A QUI ET PODRIES TROBAR:
Al Nakamura de l'Espanyol. Es una de les poques solucions que li trobo per que superi la depresió que porta el txaval, que se senti com quan anava a dinar a casa l'avia allà per Yokohama. I mira que sóc del Barça, però em fa com una mica de peneta el noi.

EL DETALL:
No se us acudeixi acceptar la primera taula entrant a ma dreta. Es una ala de fusta abatible collada a la paret i per tant sense potes. Si hi posen els colzes els dos comensals a la vegada, hi ha perill inminent d'accident.

Ikkiu
c/ Princesa 11
08003 Barcelona
93 319 28 26
Imprescindible reserva

Ver mapa más grande

El Lobito, 7 d'octubre de 2009: "Pequeño lobo o hulto lealizado en un lestaulante de la Balceloneta"

2009-10-22T00:37:00.000+02:00

Aquest restaurant transmet sensacions de taberna antiga molt ben cuidada. Tot posat de manera que El Lobito vulgui fer percebre al client que entra a un local de solera, de fa molts anys, però a la vegada amb aires actuals. Es un plaer arribar dels primers per veure el saló tot ben paradet, ja amb el pernil de jabugo i les amanides de tomàquet, tonyina i cabdells presidint cada una de les taules, aportant més color/calor al local, si es que li feia falta.

Perquè a El Lobito no es demana res. Donen per fet que si vas a petar a un lloc així t'ha d'agradar tot. Pots demanar la carta, però has de ser més ràpid que els del Palau destruint documents, perquè a la que et distreus amb l'amanida i el pernil, zaaaaasss!! ja tens els escamarlans, -tirant a escamarlanots-, a sobre la taula i es com si ja estessis abandonat a la teva sort, sense possibilitat de tornar enrera i escollir el que et vingui de gust i de passada donar una ulladeta als preus per no anar a cegues amb el festival de bones viandes proporcionades pel personal del local. Aquí, com ja exposaré més endavant, tens dues possibilitats; o mires la carta i demanes una amanida i un segon digne com ara un peixet del dia, o et poses una bena als ulls i endavant que fa baixada.

Davant l'arribada dels vuit crustacis, -dos per barba-, ens deixem anar i quan l'èsser humà es deixa anar, tant en el sexe com en el menjar, n'acaba pagant les conseqüències...

Després dels deliciosos i fresquíssims escamarlans van arribant com si d'un banquet medieval es tractés, unes excepcionals tallarines/tallines que deurien caure mentre parlaven amb les escamarlans, unes meganavalles culturistes, un peix fregit també molt fresc i carnós pero que em provoca un cert nifunifamisme, mig llamàntol que arriba cridant "se masca la tragedia" i per acabar la traca final, un llobarrot sensacional per barba que acaba amb tots nosaltres. I quan ja creus que tot ha acabat i piques tres cops a la lona demanant la rendició incondicional, la resposta de la portadora de felicitat es: "No, si ara tant sols falten les gambes, ja estan a planxa", com si t'estigués dient "no si encara que no volgueu menjareu més i pagareu el número complementari".

Santes gambes i benvingudes siguin. Vuit peces, -dues per barba com sempre-, i tot es acabar amb elles i començar a fer apostes del que ens costaría la broma. Que si seixanta, que si setanta...

Arriben les postres, evidentment sense demanar-les, i em creen l'habitual indiferència. Ho sento, no es que no m'agradin, el que passa es que crec que gaudeixo tant amb el saladet que aboco tot el meu desig i em buido. Crec haver vist un milfulles de crema a sobre la taula que segons comentaris dels companys era una delicia, i alguna cosa més que sincerament desconec. Quan reacciono per fer una foto al milfulles, el resultat es aquest:

Tot això regat amb un bon Albariño, els cafès de rigor i els clàssics però no per això prescindibles xarrups, orujo blanc i d'herbes, "a volontá".

En aquest punt les apostes pel preu final es tornen una feliç preocupació. A la plenitut i la sensació d'haver menjat com reis/presidents de la república se li afegeix un "ai ai ai, i mira que si es passesin?" que ens neguiteja i a l'hora ens fa riure. I allò del deixar-se anar, com havia dit abans, acaba tenint les seves conseqüencies.

Les cares de 102 € no cal que les descrigui. Aquell escurar les butxaques a la recerca del bitllet perdut, aquell canvi oblidat del diari del matí,...Tot a fí d'arribar a la xifra màgica, cent-dos dels nous euros.

No cal ni dir que la qualitat es excepcional així com la sencillesa a vegades excessiva de la preparació. La relació qualitat-preu es un terme subjectiu i per això discutible. La meva opinió es que hi ha inflor, una inflor que a mi particularment em va destrempar les bones sensacions d'un gran sopar. El meu propinòmetre particular m'indica que millor no deixar res, -bàsicament perque no tinc res més-, i si pot ser endurse un cendrer de record. Ah! i se m'blidava citar el propietari mestre de cerimònies que va passejant per les taules barbotejant frases per a mi ininteligibles al cinqüanta per cent, que al principi fa gracia però després incomoda.

RECOMANAT PER:
Si fas un ple al quinze i t'importa tot un rave

A QUI ET PODRIES TROBAR:
Turistes adinerats, sobretot russos

EL DETALL:
Fotografia de Roger Moore al local abans de pagar, -fixeu-vos en el somriure-.

Ja opinaré en una altra ocasió d'aquesta megalòmana i discutible costum de penjar fotografies dels mediàtics que visiten els locals...

EL LOBITO
c/ Ginebra 9
08003 Barcelona
Tel.: 933 199 164

Ver mapa más grande

Samba Brasil, 2 d'octubre de 2009: "Será, será, será el guaraná"

2009-10-05T17:34:00.000+02:00

El destí va voler que el dia que Rio de Janeiro fou designada com a seu de l'olimpiada de 2016 anés a petar al Samba Brasil del carrer Lepant. No era el primer cop, ni en serà l'ultim. Però el 2 d'octubre fou una jornada especial. L'alegria que respirava el local era d'aquelles que s'encomana. Fins i tot m'atreviria a dir que emulant la película "Como agua para chocolate", les caipirinhas estaven fetes amb més alegria que mai i això es va transmetre a les reaccions de tots els presents. Ja de per sí, les caipirinhes son sensacionals, no sé si son "possivelmente as melhores Caipirinhas da galaxia" tal i com treuen pit els de Samba Brasil a la seva web, però bones en son de llarg.

A més son perillosament addictives. Comences a prémer i prémer amb la cullereta la llima, el gel i les restes de cachaça, per treure-li tot el suc possible al got i de sobte se't passa pel cap: -I si me'n fotés una altre?- Però la imatge d'un "polo" gegant de color groc en mans d'un mosso d'esquadra convidant-me a parar per bufar la coseta em fa canviar de parer molt a contracor i em fa maleïr el mal funcionament dels transports públics de Barcelona per tornar a casa a unes certes hores de la nit. La solució es clara. El proper cop visitaré el Samba Brasil de dilluns a dijous de 21 a 22 hores, m'aprofitaré del Happy Hour, em cascaré dues Caipirinhes i tornaré a peu tranquilament cap a casa. Ara que dubto trobar la transmissió d'alegria en la seva elaboració com la del dia 2 d'octubre...

Bé, potser també hi havia certa alegria a la recepció dels clients, però ja sabem allò de la correcció política. Será, será, será el guaraná...

RECOMANABLE PER:
Passar-s'ho bé, molt bé!

A QUI ET PODRIES TROBAR:
Nostàlgics d'aquell meravellós viatge a Brasil, buscant l'autenticitat perduda.

EL DETALL:
Açai Natigela. Beguda brasilera amb xarop de guaranà i Açai, fruit d'una palmera. Pendent de probar. El tema promet.

SAMBA BRASIL
c/ Lepant 297
08025 Barcelona

Ver mapa más grande

Arrop. 15 setembre 2009: Sexe o Arrop? Arrop!

2009-09-29T01:46:00.005+02:00

1 michelinot

Passejes pel Carrer Sant Joan de Ribera de Gandia i de sobte et trobes l'Arrop. El carrer, més aviat lletjot, contrasta amb l'oasi de plaer pels sentits que s'hi troba dins. Quan em dirigia amb cotxe cap a l'objectiu no sé perque, però ja notava l'excitació de l'adolescent davant la primera cita, aquella que portes donant-li voltes tota la setmana urdint la trama que et portarà al primer petó amb llengua o amb una mica de sort a tocar el primer pit. Avançaré el final i explicaré que el resultat fou com si a la primera cita hagués consumat l'acte. Passem als detalls -del dinar, no pas del meu primer contacte lúbric, s'enten-.

Les primeres experiencies ja recorden al moment quan li agafava la ma a la..., posem que a la Rosaura . La cuina amb cristalleres que deixen al descobert les mans dels artistes; l'exquisida atenció de l'nfanteria d'èlit; els tènues sons del jazz d'ambient,...

No m'extendré en la successió de manà amb que m'obsequiàren, -frase feta, atès que d'obsequi res de res, el paperet no perdona quan l'experiència es comparable a triomfar a la primera cita, malgrat reconec que els honoraris, 76 €, bé s'ho valen, i si m'en diuen 90, no hagués posat mala cara-.

Com veieu, van tenir el detall d'imprimirme el contingut del menú degustació que vaig escollir. Sempre la millor opció quan vols conèixer amb amplitut l'oferta d'un mag dels fogons con en Ricard Camarena.

A destacar el Capuccino de tomàquets al forn amb formatge d'Almedíjar. Deliciós entrant on la màxima expressió del mateix rau en aquest formatge de Castellò, meitat cabra, meitat ovella, molt difícil de trobar. Cal esmentar que València té quatre formatges 100% autòctons, i l'Almedíjar n'es un d'ells.

Molt sentit de l'humor en la defició del "Calamar amb sang i ceba, sense sang i sence ceba". Em partia el pit quan el vaig tastar i m'explicàren els ingredients reals. No us en diré el secret, proveu-lo i en parlem.

Finalment comentaré el best seller de la jornada, l'Ou fregit amb emulsió de cansalada blanca a la brasa. Un ou cuinat a baixa temperatura, arrebossat amb molletes de pa i posat un pensament a la fregidora. L'emulsió de la cansalada ja es un secret d'estat major. En aquest moment la Rosaura i jo ja deuriem estar fregant-nos esperitadament.

Després de les sensacionals postres regats amb un Casta Diva Cosecha Miel d'Alacant arriba l'obsequi de la casa a modus de traca final de la terra. El Café amb gelat de carabassa amb biscotxet d'oli d'oliva amb xocolata es un premi injust per un pobre súbdit del Reialme de La Safor. Ara la Rosaura i jo ja ens estàvem fumant una cigarreta.... a mitjes.

RECOMANABLE PER:
Quan el plaer de la cuina comenci a superar el del sexe.

A QUI ET PODRIES TROBAR:
Als de quaranta anys cap amunt...

EL DETALL:
Sens dubte, la impressió del menú amb la data.

ARROP
C/ Sant Joan de Ribera, 20
46701 Gandía
Tel. 96 295 07 68

Ver mapa más grande

Eth Restilhè. 5 de setembre de 2009: La batalla de l'Olla.

2009-09-21T23:53:00.000+02:00

Eth Restilhè es l'exemple meridià que per un preu més que just es pot menjar molt bé i ser atès amb aquell mix de correcció i familiaritat que "et posa". En Carlos Sanllehy tracta als seus clients quasi com a amics i això es fa extensiu a l'equip que l'envolta. El resultat es que a més de gaudir d'un excel.lent àpat surts per la porta amb la sensació que has après alguna cosa. Perque a Eth Restilhè t'expliquen curiositats, detalls de la seva cuina i de l'entorn de la vall. Per exemple, en Carlos ens va informar de l'existència del primer cava de la Vall d'Aran amb vinyes situades al propi Garós i que veurà la llum el proper any -una bona excusa per poder tornar-hi el proper setembre-.

Si vols tastar l'olla aranesa no t'equivoquis, vine a Garós. Hi hem anat per aquest motiu i no n'hem sortit decebuts, ni molt menys. Hem iniciat l'àpat amb un paté de la casa que ja et feia salivar tant sols de veure'l. Ha volat en un plis plas. L'hem regat amb un cava excepcional suggerit per la casa, un Emendis Imum Brut Nature Reserva, fresc i lleugerament afrancesat molt adient per aquest tipus de cuina que no es pas lleugereta...

I arriba el moment culminant. De la cuina s'aproxima una olla aranesa fumejant. Llonganissa, butifarra negra, orella i morro, cansalada, gallina, pilota, patates, col i pastanaga demanen a crits l'inici de les hostilitats. I a fe que la batalla s'inicia. Primer entre la Yolanda i jo comença una cursa per pescar la millor peça de carn. I vinga, cullerot amunt cullerot avall. Finalment ens n'adonem que la veritable contesa era entre nosaltres i l'Olla. He de reconeixer que perdem estrepitosament i que no podem acabar amb ella. Ens rendim! Es una derrota dolça i plaent.

I les postres? Vaissss! Vaissss! Optem per uns orujos per tirar avall que encara ens deixa més contents si es que es pot superar la felicitat de la vetllada. Ah! i per cert, 35 € per persona. Paga o no paga la pena?

Si el destí ho vol penso tornar el proper setembre a la Vall i en aquest cas segur que visitaré aquest Shangril.la de bon menjar, pau i companyonia. Tinc alguns comptes pendents com el cava de la Vall, unes truites a les fines herbes, un rellomillo de bou o fins i tot, i sense que serveixi de precedent, unes prunes en barretxa aranesa. Gràcies Carlos i fins aviat.

RECOMANAT PER:
Persones estressades que busquin un recer on envoltarse de bon rotllo i bona cuina.

A QUI ET PODRIES TROBAR:
A bones persones. I si son dolentes, aquí veuran la llum.

EL DETALL:
"Eth Restilhè" significa en aranès menjador de bestiar...En aquest cas, bestiar del morro fi.

ETH RESTILHÈ
Plaça Carrera 2
25599 Garós
Val d'Aran
Tel: 973 641 539

Ver mapa más grande

Eth Tidon: "Si no tienes huevos, no sirves pa' tortilla"

2009-09-19T01:00:00.001+02:00

Día 5 de setembre. Hem escollit un bon día per dinar a Eht Tidon per un doble motiu, la qüalitat i l'espectacle. Eth Tidon es un local cèntric, acollidor i casolà de Vielha. La seva cuina es d'alçada, geogràficament parlant, encara que la qüalitat no li va gens enrera.

Escollim la taula que s'ubica just al costat de la nevera. Sona molt malament, oi? Ans al contrari. La nevera en qüestió es un abeurador de pedra amb aigua freda corrent on hi son a la vista les aigües, refrescs i cerveses. Poso el ditet a l'aigüa i està frescoooooota. M'agrada la sensació i demano una cerveseta.

Mentre esperem el primer plat una munió de veterans assalten el restaurant. Després d'uns moments de confussió, la tropa es retira per on ha entrat i ara la batalla es interna entre la cuinera i el cambrer. "¿Pero que no sabes que sólo hacemos los platos de la carta?" El cuiner calla. "Es que eso al final parecerá un fonda!" El cuiner achanta la mú. "No tengo huevos. No puedo hacer huevos fritos con patatas!" El cuiner xiulant i mirant al sostre. I la cuinera vinga a fotre-li, i dale, i que si els ous i la fonda i que si els ferrats i els veterans; i el cuiner cantant el la,la,la. Vaig estat temptat de demanar, amb cara de bon nen i molt educat, un ouets ferrats amb patatetes fregides més que res per ajudar al bon rotllo que es respirava al local...

Els primers són una sopeta de caldo reparadora correcte i una amanida tèbia de pedrers d'ànec molt refrescant, abundant i amb els pedrers al seu punt que em posa molt content. Esperem els segons i sembla que s'hagi signat la treva cuinera-cambrer -que semblem tenir algún tipus de lligam familiar-.

El bacallà fregit amb gambes i pebrots vermells es molt tendre i permet desfullarlo amb facilitat. Els peus de porc son deliciosos. Destil.len hores i hores d'experiència als fogons, amb salsa perfectament lligada i textura i sabor que transmeten autenticitat.

Les postres? Ni tastar-les. Si em quedés un raconet potser voldria un altre entrant com a vegades he fet. Dos cafetons i un Viña Real que es com apostar a la victòria del Barça 2008-2009 ens condueixen al paperet blanc acusador. I el veredicte diu 33 € per persona. L'alegria de la noteta es complementa amb l'oferiment per part de la casa de Cassis, el destil.lat de la Vall, que fa que surti molt content, tip i cofoi d'haver escollit aquest indret.

RECOMANAT PER:
Amants de la cuina autòctona de la Vall, sencilla i de qüalitat.

A QUI US PODRIEU TROBAR:
En temporada d'esquí, amb una mica de sort, un senyor misteriós amb casc i moto negre que realment s'assembla a algú.

EL DETALL:
Demaneu ous ferrats i si està el senyor misteriós, foteu-vos el casc per si de cas.

ETH TIDON
Major, 10
25530 Vielha (Val d'Aran)
Tel. 973 64 03 63

Ver mapa más grande

Hotel Casa Irene. 4 de setembre de 2009. "Donde el detalle es la gran diferencia". Atjooo, Atjooo, Atjooo...

2009-09-17T01:26:00.003+02:00

Em ve una mica de tos quan llegeixo la pàgina publicitària de l'Hotel Casa Irene a la publicació promocional "viu era val".

Vaig ser a Casa Irene fa vint-i-vuit anys, quan en tenia catorze, amb els avis i uns amics. Des dels catorze anys encara recordo el vol-au-vent d'espàrregs, uns musclos indescriptibles i l'estofat "normando". O ha canviat molt o jo per la meva edat, vaig sobrevalorar allò que menjava. Potser l'avi si que va posar el crit al cel quan donar una ullada a la noteta,...com jo; i més que res pels daltabaixos, per la manca de continuïtat en el conjunt total dels plats. M'explico:

La mantega amb anxova pel pa començava bé. Un bon detall, no innovador, però molt bó al cap i a la fí. El ví, un Tinto Pesquera Crianza del 2006 -una aposta segura- també ajudava.

Paam! El primer clatellot! L'aperitiu. Paté trufat amb torrada. Son 45º d'una rodanxeta, que a primera vista -i a segona-, no semblaria casolà. Una mica de risc no hauria estat malament...

L'amanida micuit de tonyina amb oli d'alfàbrega i vinagreta d'avellanes, es un nom de plat massa llarg pel que realment és. Bó, no ens enganyarem, però poc risc de nou.

El segon dels entrants per a mi es el millor de tots. Canelons d'oca amb colmenetes i tomata confitada. Si en els entrants que us ofereix la casa no us el porten, demaneu-lo. Es d'una textura, gust i equilibri extraordinari.

Toca la baixada a la montanya russa. Tercer entrant i nova decepció. Una crema de ceps que era...crema...de ceps. Ni més ni menys. Socis, demano, un mica de risc per tercera vegada.

Passem als segons. La montanya russa segueix a la vall on havia baixat en el tercer entrant. El llom de bou gascó a la bordalesa amb patates i ceps a la crema es declara conformista. Tendre, ben cuinat amb salseta agradable, però no deixa de ser una bona peça de carn amb qualitat amb un toc tímid de "grandeur". L'anyell de llet amb fesols de la Vall, tomàquets confitats i moixernons no fa pujar el pendent. La peça malauradament no es del tot tendre i si l'anyell es de qualitat -com es d'esperar en un local amb el pedigrí d'aquest- això es extrany. I no dic més.

Les postres, una escuma de coco amb coulís de fruites del bosc, ajuden a somriure de nou. I el pastís fi de poma amb gelat de vainilla bourbon i la Reina de Saba amb xocolata guanajà, et fa pujar de nou al punt més alt del Dragon Khan. I que consti que jo no sóc pas de postres.

Una menció apart tenen les banquetes històriques del local que si bé son boniques, són incòmodes. Son com aquelles dels burguers americans però de fusta i amb glamour.

Per un compte total de 127,33 € per a dues persones crec que han mancat algunes cosetes, i unes quantes més. Penso tornar properament a la Vall d'Aran però m'arriscaré a buscar propostes més arriscades.

RECOMANAT PER:
Aquells als que els hi sobrin quatre duros i els hi agradi explicar on han estat.

A QUI ET PODRIES TROBAR:
En temporada d'esquí, al Borbó i la seva família.

EL DETALL:
Un integrant del personal, de Lleida es el noi, extremadament amable i exquisida educació i saber estar.

Hotel Casa Irene
c/ Major, 3
25599 Arties
Tel.: 973 644 364

Ver mapa más grande

El menú del bar Rambo. Riki López. "De primero sopade, de segundo patatascon..."

2009-09-04T11:51:00.000+02:00

Cançó molt divertida del minishowman Riki López. I dic "mini" perque a ell li agrada actuar en espais reduïts amb contacte directe i interactiu amb el públic.

Si voleu més detalls d'aquest catxondo mireu la pàgina web d'en Riki López o al wikipedia, on trobareu amplia informació del txaval.

Que ho disfruteu.

Moltes gràcies al Ferran Seguí per enviar-me aquesta cançó. Tens 2 copetes de vi pagades a La Vinya del Senyor quan tu vulguis.

RIO DRAGON: DONDE ESTA LA BOLITA? DONDE ESTA LA BOLITA?

2009-08-31T00:11:00.002+02:00

Quan parlem de Rio Dragon, no ens referim a un restaurant xinès convencional. Els que hi heu estat sabeu del que parlo. Els que no, aneu-hi per a comprobar-ho. Amb el mag Gang i la seva germana al capdavant, Rio Dragón ens ofereix autèntica cuina de la regió d'on els germans són originaris, la Manxuria. Perque us en feu una idea del caràcter del mag Gang, tant sols quatre dades de la inhòspita Manxuria -Dongbei Pingyuan, en xinès-.

Manxúria es una regió que engloba tres provincies xineses i una part de la regió autònoma de Mongòlia, al nord-est de la xina. Al sud trobem el mar groc i una miqueta més cap al sudoest, Beijing. I ara atenció a la resta de límits: Al sudest limita amb Corea del Nord, pais sense comentaris, a l'oest amb Mongòlia i concretament amb el desert de Gobi, un dels més àrids del món; a l'est podem trobar la mítica ciutat de Vladivostok, allà on sempre apareixien Mortadelo i Filemón per escapar del Súper; i al nord, la Siberia. Si a aquests límits tant paradisíacs li afegim que aquesta regió en el passat era llar de tribus nòmades molt belicoses (wikipedia), ens n'adonarem que aquest tipus, en Gang ha de ser un personatge especial, que va arribar a Barcelona als anys 70 quan comptava amb 17 anys. I si a més veiem el diàmetre de bíceps que gasta en Gang, corroborarem que no seria una bona idea fer un sinpa al Rio Dragón.

El menjar es diferent menys els rotllets de primavera que son una exhausta repetició d'aquells que portem menjant per aquesta ciutat desde fa ja un munt anys, si més no, a mi m'ha semblat així. He tingut la sort de viatjar a la Xina molts cops per temes laborals i he pogut tastar cuina d'algunes de les seves regions que per descomptat no tenen res a veure amb els infectes menús xino-occidentals. Us puc assegurar que al Río Dragón menjareu autèntic, inclús amb pasta d'elaboració pròpia.

No us puc descriure els plats que degustàrem atès que anaven en un menú tancat i no vaig poder xafardejar la carta. El proper cop que hi vagi, -hi penso anar molt aviat-, seré més curós en aquest sentit. Tant sols us puc dir que gastronòmicament us sorprendrà, tant la qualitat com el rebut final, de 25 a 35 € per cap.

Un punt i a part es l'excel.lent pericia que en Gang demostra com a mag. El mag Gang ens va obsequiar amb una serie de trucs fets als nostres propis nassos, sentat al nostre costat i us puc assegurar que flipareu en colors. El punt de megalomania el posen la infinitat de fotografies d'en Gang amb famosos, que penjen de les parets del local i les histories personals esquitxades d'ironia que en Gang s'explaia a relatar a modus de monòleg.

RECOMANAT PER:
Sopars de grups que busquin un toc d'riginalitat tant en la vessant gastronòmica com en la lúdico-festiva

A QUI ET PODRIES TROBAR:
Qualsevol mediàtic actual

EL DETALL:
Fixeu-vos la cara d'avorriment que fot en Loquillo a la foto que apareix en el tríptic que incloc en el post.

RIO DRAGON
c/ L'Oblit, 3
08041 Barcelona
Tel: 93 347 93 89
Obert dimecres, dijous i divendres nit; dissabtes migdia i nit;
diumenges i festius migdia.

Ver mapa más grande

Con las manos en la masa - Rakel Winchester

2009-08-25T20:54:00.000+02:00

Si no en tenieu prou amb la versió de Vainica Doble, aquí teniu la de Rakel Winchester. Una delicia còmica.

La Singular, Barcelona. 17 agost 2009: Barcelona-Terrassa-Manresa-Solsona-Burgos

2009-08-19T17:27:00.010+02:00

Son festes de Gràcia, hem aparcat els nens i la Yola i jo sortim a sopar en dilluns per fer més planer el retorn a la feina. Ambient-companyia-ganes-conversa, tots els astres estan en una linea perfecte, com Barcelona-Terrassa-Manresa-Solsona, -fixeuvos-hi en un plànol-. De sobte apareix La Singular. No vull exigerar, no diré Badajoz com a següent punt trencador de la linea perfecte, però una mica Burgos si que ho es. Anem als detalls.

El local es correcte. Després d'un passadís on la cuina queda a la vista a l'esquerre amb una única cuinera -singular-, arribem al únic saló -singular-. Començo a entendre el nom del restaurant encara que la poca singularitat del menjar em crearà dubtes posteriorment.

Es pot fumar a tot el local. Fa calor. El vi, un rioja alavesa del 2005 està calent malgrat el condó de gel amb que el vesteixen. Cartes escrites a ma en full DIN A4 color verd plastificat. No comença bé la cosa.

Amanida de salmó marinat. Quatre fulles de color verd ampolla de cava xuxurries talladetes, salmó -suposo que envasat al buit-, ou dur per donar color i un gran fullot d'axicoria en posició vertical a modus de ploma d'indi com aquelles bengales que et posavem als banana split de La Jijonenca. Entra bé, tot es bo, però aportació culinaria de 0 bytes.

Anxoves amb pa amb tomàquet. Sense secrets del receptari del Sent Sovi, pero bones al cap i a la fi.

Platet de tonyina fresca escabetxada. També bo, encara que els escabeitxos que fa la meva àvia, la iaia encarna, son infinitament millors.

Platet de salmó marinat. Igual que l'amanida però sense les fulles de color verd xuxurries i sense l'ou dur i la palmera decorativa.

Dos "xupitos" d'orujo -calents per descomptat- i calor, molta calor, per si encara no ho havia dit.

59 € tot plegat. Recordem que serien quasi 10.000 pessetes. Jo hauria fet pagar com a molt 40 €. Potser era la calor que apretava molt, potser les festes de Gràcia que a molta gent no senten bé -jo entre d'ells-, potser jo no estava preparat per la mala llet que portava després de tants díes de vacances i tornar a la feina malgrat reconec que avui en dia es tota una sort poder tornar a treballar. El cas es que no vaig poder copsar la "singularitat" de la oferta culinaria. De totes maneres prometo tornar-hi a l'hivern per comprobar qui dels dos tenia un mal dia o veritablement si La Singular i jo tenim un greu problema d'incompatibilitat.

La Singular
Francisco Giner, 50
(Gràcia)
08012 Barcelona
Tel: 93 2375098

Toc de Sol. Castell d'Aro: El misteri dels "scampi"

2009-08-10T16:51:00.010+02:00

Toc de Sol. Castell d'Aro. 5 d'agost de 2009.

Ai que deuen tenir els restaurants d'aquests indrets que em tornen boig. Potser es l'estiu, el dolce far niente, les noies bufones que m'enlairen l'esperit. Avui sopem a Toc de Sol. Casa de pedra restaurada, espaiosa amb terrassa interior, fresqueta, estiuenca i amb una barra de bar per fer unes copetes decorada amb bon gust. Mira que si a més s'hi mengés bé?

Ens endinsem cap la la terrassa, per descomptat plena a vessar d'epidermis nòrdiques vermelloses per l'efecte del sol i cabells rossos. Se les saben totes...

Demanem la cerveseta obligatoria per refrescar-nos. El resultat son uns cervesots dignes de comparació amb aquelles mítiques iardes del Panchito de Barcelona. Se'm fa molt llarga -la cervesa- però en un acte de superació personal acabo amb ella.

Arriben les cartes proporcionades per un senyor molt seriot. No goso fer-li cap brometa de les moltes idiotades que se'm passen pel cap cada segon. He sentit que si un comensal cau malament al cambrer li poder tirar qualsevol cosa al menjar sense que aquest varïi ni el gust ni el color...Jo li hauria preguntat perque tota la carta i els menús estan escrits en català menys la paraula "scampi". Tots perfectament definits amb l'excepció de dos plats on hi apareix la paraula "scampi" enlloc de "escamarlans". Al final ens decantem pel menú de 30 €, el més econòmic, tot s'ha de dir.

Voldria haver tastat el panet amb ceba, però tant sols n'hi queda un -potser dins la cuina n'hi han més, però el senyor seriot s'imposa als seus subordinats i si diu que no n'hi han més, fes-te fotre-. Escullo finalment pa de malalts -altrament dit integral- amb sèsam. El de ceba se'l queda en Xavi, que ha escollit primer. Me'l ofereix però l'ordre es l'ordre.

Ens ofereixen com a aperitiu un xarrup de sindria i mango. Fa poc, en un altre restaurant de la zona em van oferir un gaspatxo de sindria i a Barcelona alguna cosa semblant. Que passa amb la sindria aquest any? Hi ha campanya del govern per consumir sindria? D'on ve la sindria? Té propietats curatives contra la grip nova? Tot un misteri...

Finalment i un cop concentrats en el menú, jo opto per un tàrtar de salmó amb excessiva presencia de tàperes, però molt estiuenc i ben marinat, i un gratinat de "scampi" -vull resoldre el misteri idiomàtic-. Quan tasto els "scampi", punyeta! son escamarlans! La versió italiana es tant deliciosa com la catalana. Tinc ocasió de tastar també la sopa del dia, de llamàntol, servida amb amb dues petites salseres a part amb crema de llet i brandy per afegir-ho al gust. El millor de tot el que m´he posat al pap al Toc de Sol. Les postres al ser un menú me les menjo per obligació, un carpaccio de pinya, es a dir, pinya tallada molt fineta, molt fineta, que pinta tot el plat de groc i en 30 segons ja apareix cridant pas al píl.lore per entrar a l'intestí prim. El vi, Nivia 2005 empordà. Un xic axeressat però després de la cervesota tipus iarda, va entrant com si res.

Cafés, pa de pessic d'obsequi que no tasto i un deute de 40 € per persona. Preu més que just pel menjar ofert i la bellesa de l'entorn. Tornaré per menjar a la carta, per veure si puc fer riure al senyor seriot i perque m'expliquin el misteri dels "scampi".

Toc de Sol
Ctra. de S'Agaró, 25
17249 Castell d'Aro
Girona
Tel-Fax: 972 82 50 64

Con las manos en la masa

2009-08-07T18:09:00.006+02:00

Aporto aquest recordatori de la historia dels programes culinaris a televisió. Cançó arxiconeguda de Joaquín Sabina y Vainica Doble.

La Taverneta, Palamós. 29 juliol 2009

2009-08-07T17:03:00.008+02:00

Tu posa a la taula un Rioja Reserva i un novell i veuràs quin s'acava primer. Posa un Lagavulin i un Passport i veuràs quin es buida abans. Tu posa a menjar els nens i fixa't amb el que menjen i com s´ho menjen. Això es el que he pogut comprobar avui.

Després de donar una volteta per Palamós, ens ha fet mandra tornar a casa i hem pensat d'anar a sopar unes pizzes amb els nens. Com ja ho preveia hem acabat a un petit bar de tapes marineres en un carreró perpendicular al carrer Major, concretament c/ Mossen Miquel Costa.

Quatre taules fora, al carrerò i interior minúscul però amb una barra amb els tòpics "montaditos" que feia cert goig. He pensat "un altre bar de "montaditos" més". Res més lluny. He preguntat que era cada una de les tapes que s'amagaven sota els "montaditos" i he començat a sal.livar.

Aquesta es la nostra experiencia a La Taverneta:

"Montaditos". Doncs això. Una llesca de tal amb tall esbiaixat on li foten alguna cosa per sobre amb una certa gràcia -sense la "gràcia" serien com els que fem regularment a casa nostra-.

Bonítol en escabeitx amb ceba i pastanaga. Escabeitx suaaaaauuuuuu, potser fins i tot massa. Una mica de canya no li sentaria malament. De totes maneres guanyava si barrejaves bonítol, ceba i pastanaga i apa! tot cap a dins.

Gatets amb romesco. Peix molt melós, amb una espina/os central fàcil de separar amb els coberts o també usant les dents i la llengua. Servit en petits trocets. Es desfeia a la boca. Molt encertat. Els nens se l'han cascat quasi tot. Adjunto fotografia dels gatets al final del post per qui no els conegui.

Mandonguilles de gamba. Textura molt fina i sabors -en plural- deliciosos. N'hem pogut robar quatre. La resta, per les criatures. I amb el pa han deixat la cassoleta ben neta.

Callos de ventresca de rap amb cigrons. Reconec que aquest es un plat més d'adults. Si aneu a La Taverneta, deixeu-lo pel final. Si us el foteu el primer, no trobareu res bo. Sorprenent el resultat final en boca. No us el perdeu.

La Dolorosa: 58,40 €. Tres aigües de la Srta. Pepis -aquelles tant petitetes-, cinc canyes -es el que té l'estiu-, dotze montaditos i les quatre racions esmentades.

Els nens han menjat plats que no havien provat mai i amb fruició. El algodón no engaña.

Cal Pep

2009-07-28T23:30:00.001+02:00

Sopar a Cal Pep

Reserva feta fa un mes pel petit menjador que hi ha al fons del local. Lluny del brogit de la barra. Sempre que he anat a Cal Pep he reservat taula al menjador. Això de la barra no ho veig clar. Tindrà molt adeptes, però el fet d’estar menjant i que algú pel darrera et miri malament cada cop que demanes un plat perque vol usurpar el teu lloc de privilegi el mes aviat possible, em posa nerviós. Es comparable al paio que de reull et mira el diari que tu estàs llegint. Se que el futur usurpador del teu lloc de privilegi mataria per la teva posició i això em fa sentir amenaçat.

Al sortir a totes les guies a nivell internacional i pel fet que Barcelona s’hagi convertit en un parc temàtic farcit d’atraccions lúdico-festives, endinsar-se a Cal Pep es entra a la dimensió de la multiculturalitat. Quasi la meitat dels barreros son rossos tant o més que en Gudjohnsen i els que no ho son, tenen ulls ametllats i/o parlen idiomes desconeguts per mi. El panorama al menjador no es pas diferent.

L’alegría del personal de Cal Pep i el fet que siguin autoctons fa oblidar aquesta excessiva multiculturalitat. I quan comencen a omplir la taula de delicies i les copes del magnífic albariño Pazo de Señorans, fins i tot mires els visitants amb uns altres ulls. Cloïsses amb pernil, sensacionals, no pots estar-t’hi de sucar pa com si fossis a casa; fritadeta de peixet i gambetes, bo però per a mi el més fluix; truita, ai la truita com està, de patates, ceba i xoriço, feta amb l’oli ben calent, compacte per fora i sucosa per dins; i el tàrtar de tonyina amb torradetes, deu segons va durar al plat; les navalles planxa, sense un gram de sorra, si Txernobil tingués mar, probablement aquestes ho serien, Déu del cel quines peces! (potser deuen ser de Vandellòs); el pernilet que no falti, de Salamanca, més que correcte; el pop a la gallega, inmens, tovet, ben condimentat amb sal i pebre i la patata ni tova ni dura; els pebrots del padró, ja se sap que uns piquen i uns no, -suposo que els japonesos del costat es van endur tots els que picaven, perque nosaltres ni un- bons però corrents; els musclos, ni fu ni fa; i em deixo pel final els meus preferits; la sipia amb cigrons, impresciindible, tot un sacrilegi no tastarla; i la botifarra amb foie i mongetes, per plorar de gust.

Tot plegat la brometa, 250 pepinos per 4 comensals, incloent-hi cuatre canyetas previes per entrar en refredor en el dia més calent de l’any, les racions de coca amb tomàquet, tres ampolles del Señorans, quatre espumes de postres, de cafè irlandès i crema catalana, - a aquestes alçades de la nit tot es bo i tot fa riure-, els necessaris cafés per continuar la nit i la visió de dues boniques noietes italianes que encaixaven perfectament en el local, petitetes, bufones, i pel que es va veure, que no tastar, d’una matèria primera excel.lent.

Baptisme

2009-07-11T22:46:00.016+02:00

Avui inicio un blog que feia temps que tenia pendent. Aquí vomitaré la meva opinió dels llocs on es menja d'una forma plana i el més poc seriosa possible. També inclouré algunes curiositats sorprenents o divertides relacionades amb la gastronomia i la seva història.

No en tinc ni punyetera idea de com va això dels blogs. Se que m'emprenyaré amb aquesta màquina infernal un munt de cops, maleïré interneles i qui el va fotre, però suposo que amb el temps milloraré (intueixo que mooooooolt temps).

Apa doncs, començo. Estic pensant si fer-ho amb la meva estada al SegonsMercat del dijous 9 de juliol o deixar-ho per més endavant quan em trobi alguna cosa que valgui més la pena. M'ho penso.

Incloc una primera fotografia del Pitta Hut que vaig fer quan anava al SegonsMercat, a la Barceloneta. Molt ben trobat.