bloGuejat

Les imatges dels clostridis (I)

2026-10-16T06:51:09.269+01:00

La dualitat dels clostridis és un poemari sobre la vida i la mort, principalment, però va néixer a partir d'unes fantàstiques imatges de l'Àlex Esmerats, que van inspirar-me una sèrie de temes. Al final em vaig adonar que giraven al voltant dels mateixos eixos, i així els vaig agrupar en tres blocs. Al llibre només hi han cabut unes quantes de les fotos inspiradores, així que aprofitaré aquest espai per anar penjant la resta, i així veureu també d'on van sortir les idees.

La dualitat dels clostridis

2026-10-14T07:30:00.000+01:00

La dualitat dels clostridis és el meu poemari, i es publica avui. Fins i tot tenint en compte com és d'eclèctica la meva bibliografia, pot sorprendre que ara em dediqui a la poesia. La raó és que, en realitat, no és res nou: ja n'escrivia abans dels contes i les novel·les. I no ho he deixat de fer mai. Tinc carpetes plenes de poemes, des dels primers de l'adolescència als més actuals, el que passa és que fins ara m'ha costat fer-los públics, no us sabria dir perquè. Va ser el poeta Jaume Creus, autor del postfaci del llibre, qui em va animar a ensenyar-los a possibles editors. Ell és el responsable que hagi perdut, d'alguna manera, la vergonya.

Per mi la poesia és essencial per poder escrirue prosa. És el camp de proves del ritme i els límits de les paraules, de com representar idees amb imatges. No escriuria com escric si no tingués la poesia darrere fent-me de puntal. Ara he gosat ensenyar un retall d'aquest puntal, potser algú el pot trobar interessant. En un altre post ja us en donaré més detalls.... començant per què vol dir el títol.

Mare nocturnum, el disc que ha costat 35 anys de fer

2026-10-02T08:36:15.697+01:00

Des d'avui podreu trobar a totes les plataformes el disc Mare nocturnum, que hem fet els Eclipserama, el meu grup de joventut, ressuscitat fa uns anys. Ja us n'havia penjat un avançament, i ara teniu ja tot l'LP disponible. Ens ha costat 35 anys fer-lo: la majoria de les cançons del disc les vam composar als anys 90 i fins ara, en versions millorades i ampliades, no havíem trobat la manera de gravar-les. Vindria a ser, doncs, una actualització d'un disc perdut del rock català.

A Mare nocturnum hi hem posat totes les nostres influències així que, tot i que la idea era que sonés modern, segur que us recordarà al rock més clàssic, des de Pink Floyd a Deep Purple, passant per Eric Clapton, Eagles i algun toc de King Crimson. També hi ha moments esbojarrats i alguna cosa inesperada. I solos de guitarra i teclats, que sembla que ja no es puguin fer avui en dia! Tot sense renunciar a les melodies enganxoses, que haurien de ser el nucli de qualsevol cançó. Son nou temes eclèctics i variats però que, junts, funcionen de manera coherent.

El disc comença i acaba amb el soroll del mar, perquè ha sigut una de les nostres influències més clares a l'hora de pensar la narrativa del disc (que flueix al voltant d'un tema que es diu precisament Junto al mar), i recomanaria escoltar-lo d'una tirada, perquè és un viatge narratiu sencer: la història d'algú que creia molt dur però acaba caient en les xarxes de l'amor, i s'adona massa tard que no té les eines per superar el repte amb èxit. És el que es diu un disc conceptual, una idea que ha anat tornant a poc a poc amb les noves generacions de músics, després del gir que va fer la indústria cap als singles quan va començar tot el tema del streaming. La coberta del disc ja apunta cap a tots aquests temes: el mar i la platja, el pas del temps, l'ombra d'un cor... i una mica de literatura de fons.

Ens hem divertit molt gravant-lo i esperem que us ho passeu bé també escoltant-lo!

1O

2026-10-01T09:26:40.002+01:00

Nou anys, ja. Com han canviat les coses...

I el niu es queda buit

2026-09-20T09:08:26.876+01:00

Aquest cap de setmana hem participat d'un ritual, molt propi de la cultura anglosaxona però no tant de la mediterrània, que marca el final d'una llarga etapa: portar el fill a la universitat. Quan marxen a estudiar, marxen també de casa (molt pocs trien la universitat més propera: part del ritus de pas que deixa enrera la infantesa és independitzar-se en tots els sentits).

Caravanes de cotxes carregats fins dalt embussaven els carrers propers a tots els col·legis majors del país. Pares ajudant a descarregar estris de cuina, llençols, un ventilador, capses de roba (i una sissi, imprescindible), llibres i algun trasto sense utilitat però amb valor sentimental formaven una currua de formigues laborioses que anaven del pàrking (on tothom té reservada una hora concreta) a l'habitació assignada, on el futur estudiant intentava distribuir-ho tot racionalment en una habitació que li semblava més gran del que era.

I així, amb una barreja d'orgull i recança, molts somriures i alguna llàgrima continguda, hem deixat l'hereu a la que serà la seva casa els propers quatre anys. I així es tanca un cicle que va començar fa dinou anys i en comença un de nou, on nosaltres ens quedem amb el niu buit i a ell se li comencen a obrir un munt de portes. Moment de canvis i d'ajustar-nos, tots, a la nova realitat. Que la força ens acompanyi.

Aquell 11S

2026-09-11T10:54:28.535+01:00

L'onze de setembre és una data amb moltes efemèrides, i més a la meva família (19 anys fa l'hereu avui!) . Si em permeteu que avui em salti la més òbvia (visca Catalunya!), és un moment per recordar que fa 25 anys van caure les Torres Bessones, el que es pot considerar a efectes pràctics l'entrada al segle XXI i al mon que tenim ara. Ja sabeu que jo era a NY quan tot això passava i que en vaig acabar escrivint un llibre. Deixo aquí un dels anuncis de la novel·la com a homenatge a tots els quui van morir aquell dia.

El dia del Watusi

2026-08-15T19:19:19.665+01:00

Avui, 15 d'agost, és el dia del Watusi, la data clau del trio de novel·les de Fransisco Casavella, publicades originalment entre 2002 i 2003 que, amb els anys, s'ha anat convertint en una de les peces mítiques de la literatura en castellà d'aquest segle. Fa no gaire fins i tot en van estrenar una versió teatral. Jo me llegit la trilogia amb calma (amb el meu dèficit d'atenció, em costa atacar llibres llargs), a raó d'una novel·la per any (amb un de pausa al mig), amb la gràcia que començava (o reprenia) la lectura cada 15 d'agost, per fer-ho més simbòlic. Aquest any, ho fet al revés i enlloc de començar la darrera entrega, l'acabo avui, no he tingut paciència per esperar-me. No cal dir que Casavella era un bon escriptor, amb un estil molt personal (una mica carregat per mi, però això va a gustos), però no sé si El día del Watusi és la gran novel·la de Barcelona. Si més no és un interessant retrat dels anys de la transició a Catalunya, vistos des de la cultura espanyola (la catalana, quan surt, fa més el paper de comparsa ridícula que una altra cosa). Potser no m'ha provocat un atac de fervor fanàtic suificient per anar omplint la ciutat de W (com van fer a la Calders), però sí que ha sigut una experiència que m'ha agradat. Fins i tot comptant que m'he hagut d'empassar gairebé 900 planes (les de l'edició conjunta més recent d'Anagrama). Recomanable.

Canvis de cicle

2026-08-14T11:47:27.145+01:00

Ahir avan sortir les notes de selectivat a UK (els A levels). Les reparteixen en sobres a les mateixes escoles, i els estudiants descobreixen allà mateix si han aconseguit el qeu necessitaven per entrar a la universitat que havien triat. Els pares hi solen anar també, i així aquest any hem sigut testimonis de les escenes d'alegria (majoritàriament) i decepció de la generació de l'hereu, que ara tanca una etapa. Han sigut 15 anys a la mateixa escola... no sé ell, però jo segur que ho trobaré a faltar! Comencem una nova era: nous llocs, nous companys, noves rutines... i menys implicació dels pares, com és lògic. És llei de vida, però no sé si li costarà més a ell adaptar-s'hi o a nosaltres!

Obituaris que saben greu

2026-07-30T09:41:50.378+01:00

Hi ha morts que, encara que no siguin de persones properes, et toquen de prop. Fa uns dies ens deixava Josep Vallverdú, entre altres coses un dels històrics de la literatura infantil catalana, que ens va marcar a tota una generació de lectors (i escriptors). Malgrat que no el vaig conèixer mai, per mi era com "de la família". He triat una de les poques fotos d'ell de "jove", que és la imatge que jo tenia d'ell, malgrat que, degut a la seva longevitat el tenim sobretot present com un venerable i rialler ancià de més de cent anys.

També hem perdut un dels blogaires històrics de la catosfera, l'Allau (o Albert Ullibarri en la vida civil). Només vam coincidir una vegada, en una trobada de blogaires a casa d'un amica comú, però al llarg dels darrers vint anys havíem interaccionat un munt a través dels comentaris dels nostres blogs, fins al punt que em semblava també "de la família". Les seves crítiques culturals, sempre sinceres i afilades, eren un referent ineludible, i les seves opinions sobre el que escrivia, igual de directes, les apreciava molt. No hi ha fotos de l'Allau online i l'única que tinc d'ell, de la festa, és personal, així que no la penjaré. En memòria seva, deixo la imatge que ell va escollir com a capçalera. Trobarem a faltar el seu humor afilat i el seu dinamisme.

21

2026-07-11T07:30:00.000+01:00

Porto dos mesos sense tocar el bloGuejat (massa feina...), així que no sembla un bon moment per estar de celebracions, però no puc deixar passar l'oportunitat de celebrar la majoria d'edat (en alguns països, almenys!) del blog. Fins i tot en aquest estat mig zombi, el bloGuejat sobreviu... I té corda per estona. Que passeu un bon estiu!

La crònica (gràfica) de Sant Jordi

2026-04-25T10:01:00.007+01:00

Com és (més o menys, veig que la darrera és de fa dos anys) tradició al blog, penjo la petita crònica del meu Sant Jordi en imatges.

És tradicional fer la prèvia de la Diada a la festa que organitza La Vanguardia a l'hotel Alma, que és una excusa perfecta per picar alguna cosa envoltat de polítics mentre saludes els amics del gremi. Aquí em veieu amb un parell de companys de Malalletra. De fons, un escriptor amb boina tocava estàndards de jazz. Tothom parlava d'unes mítiques ostres que ningí nu havia vist (però al final en vam trobar una plata: no eren llegenda, eren reals). No us penseu, es tracta d'anar a dormir d'hora, que l'endemà és un dia intens, o sigui que és una festa força continguda.

Normalment començo el dia de Sant Jordi anant a l'esmorzar d'escriptors de la Virreina i, de camí, fotografio un dels Sant Jordis que més m'agrada (suposo que sabeu on és...). La ciutat s'està despertant i les parades comencen a muntar-se. És el moment de calma abans de la tempesta i la ciutat fa encara olor de net. La Rambla en obres deslluïa una mica el conjunt, però el dia s'havia aixecat força assolellat i tot feia preveure una altra jornada radiant (com deveu haver llegit, no va ser ben bé així: feia una ventada considerable que esporgava els plataners i l'aire estava ple d'un pòl·len irritant una mica empipador... no es pot tenir tot!).

A l'esmorzar, et retrobes amb més amics (més Malalletra! Estem per tot arreu...), et poses al dia i menges uns xuixos de crema boníssims mentre mires com els escriptors més professionals es donen cops de colze per situar-se estratègicament a primera fila per la foto. Si feu una mica d'on és Wally segur que podreu trobar la meva closca cap al fons.

L'anècdota de l'acte és que ens vam topar amb una escriptora castellana amb nom de banyador quillo i, allò que vols iniciar una coversa fàtica amb un desconegut, quan li vam dir que quin dia més maco és el de Sant Jordi ens va deixar anar un discurs de deu minuts sobre totes les coses dolentes que té la Diada i la mandra infinita que li feia haver de córrer per la ciutat signant llibres. Vam aguantar el gerro d'aigua freda estòicament amb ganes de dir-li "ja saps la solució: no vinguis més!" i quan va marxar emmurriada vam respirar alleugits i vam tardar ben poc a recuperar la nostra energia positiva.

Una altra tradició de l'esmorzar és trobar-me el Jordi Millan, de l'Illa dels llibres, entrevistant autors per la seva crònica del dia. Aquest selfi el tenim cada any, en portem més d'una dotzena, segur.

Aquesta vegada, com que no signava, vaig poder passejar tranquil·lament, saludar els amics i gaudir del bon temps. Al matí els carrers estaven plens, però a la tarda era una autèntica bogeria. Llibres, roses, badocs sense llibre ni rosa, i enamorats fent-se petons pels racons. Qui diu que Sant Jordi no és la festa més maca de l'any?

Vaig acabar el dia a una altra festa, on em vaig tornar a trobar l'escriptora-Grinch amb nom de banyador quillo que, amb un còctel a la mà i un somriure cansat a la cara va venir a buscar-me expressament per admetre que Sant Jordi tampoc estava tan malament. Queda perdonada.

2026-04-23T06:30:00.009+01:00

Feliç dia d'aquell il·literat maltractador d'animals que engalipava les princeses! Diguin el que diguin, és la millor festa de l'any...

L'envelliment del cervell

2026-03-26T07:30:00.009+00:00

Més xerrades. Aquesta és una que vaig fer per a la Fundació Pasqual Maragall (feu-vos socis, que gràcies a la gran feina que fan avancem en l'Alzheimer!) sobre l'envelliment del cervell, amb algun consell per a frenar-lo una mica.

Salut i conflicte

2026-03-23T15:16:00.002+00:00

Si us ve de gust una mica de ciència barrejada amb filosofia, aquí teniu la xerrada que vaig fer fa uns dies a la Casa de la Cultura de Girona dins del cicle Conflicte i pensament:

Escolta el teu cos, la cançó

2026-03-06T09:26:00.000+00:00

Fa cosa d'un any i mig es va estrenar la sèrie del SX3 Escolta el teu cos, de la qual també en vam fer un llibre. Però fins ara havien quedat inèdites les meves contribucions a la banda sonora. Doncs des d'ara ja les podeu escoltar a totes les plataformes.

Primer, teniu el tema de la sèrie, en una versió single i una més "clàssica" (on m'han deixat fer solos i, fins i tot, rapejar!), interpretada pels Ecliperama, el meu grup dels 90, que ens vam tornar a reunir per a l'ocasió:

I també podeu escoltar la música de fons de les parts animades de la sèrie, que vaig composar amb el meu altre grup (el de tecno experimental), lapsong:

Dia de reis

2026-01-06T11:39:00.008+00:00

Espero que els reis hagin sigut per vosaltres tan bons com aquests tres:

Un any fantàstic

2026-01-02T10:32:00.002+00:00

Ahir recordava que el clàssic Metropolis passa el 2026, però he remenat una mica més i he trobat aquest article que en menciona uns quants exemples més...

Sembla que als marcianòlegs els agrada aquest any, perquè Bradbury hi va ambientar part de les Cròniques marcianes. EL 2026 és també l'any que es descobreix el portal cap a Mart a Doom, un dels videojocs que va estrenar la bogeria del first person shooters als anys 90. La colonització de Mart també comença el 2026 a la famosa trilogia de Kim Stanley Robinson. Mentrestant, en el mon real estem parlant de tornar a enviar gent a la Lluna. Realment anem endarrerits...

La segona pel·lícula de la nova trilogia del Planera dels Simis també passa el 2026, i pinta una humanitat en declivi per culpa d'una pandèmia mentre els micos comencen a ser cada cop més intel·ligents. Alguns podrien dir que part del guió ja s'ha convertit en realitat...

N'hi ha unes quantes més, però acabo amb Snowpiercer, la sèrie basada en la pel·lícula del mateix nom, que parteix de l'absurda premisa que els únics supervivents d'una glaciació recorren el planeta en un tren que no para de donar voltes, i que està organitzat en les mateixes castes que la societat actual, només que dividida en vagons.

En resum, un futur/present no gaire afalagador... Veurem què passa en realitat!

Bon any nou!

2026-01-01T07:00:00.002+00:00

El 2026 és l'any en el qual transcorre l'acció de Metropolis, el film dirigit per Fritz Lang el 1927 (i que, per tant, serà centenari l'any que ve), una de les primeres pel·lícules de ciència-ficció i sens dubte la més pionera. Potser aquest any apareixerà la Maria que uneixi totes les classes i els falsos profetes seran cremats a la foguera... però jo no tindria gaire esperances! Bon any nou a tothom. Que el 2026 ens porti amor i salut.

El Resum

2025-12-31T14:05:00.007+00:00

Hora de tancar el 2025 i fer l'habitual resum de l'any. Comencem pel blog. Malgrat ser el seu 20è aniversari, ha sigut un any de mínims altre cop: igualo la pitjor marca (30 entrades), que havia sigut la de l'any pandèmic 2021. Aquesta vegada no tinc l'excusa d'haver estat massa ocupat sortint als mitjans parlant de virus, me n'he de buscar una altra... La veritat és que el 2025 ha sigut un any laboralment molt intens (incloent l'obertura d'un nou laboratori a Barcelona, que ha sigut una feinada) i, fins i tot amb la meva llegendària capacitat de fer mil coses a la vegada, he tingut poc temps per a altres activitats... En tot cas, el bloGuejat continuarà endavant, com sempre, esperem que una mica més actiu, perquè és una finestra al mon que funciona bé per a certs tipus de formats... i perquè ja és com un vell amic que et sabria greu perdre.

El 2025 també ha sigut el primer any des del 2009 (i el segon des que vaig començar la meva activitat literària el 2005, un altre vintè aniversari que he celebrat aquest any!) que no he publicat cap llibre. Acostumat al meu parell de títols anuals de mitjana, ha sigut un descans inesperat. És la conseqüència d'haver escrit molt poc aquests darrers anys, és clar. He estat enfeinat en altres coses, com us deia... Si tot va bé, tindré llibre nou el 2026 (m'estrenaré en la poesia, un gènere que va ser dels primers que vaig conrear però que sempre he tingut amagat) i a poc a poc espero anar recuperant el ritme després d'aquesta petita pausa (estic treballant en dues novel·les i un assaig, que suposo que veuran la llum a partir del 2027). L'escriptura continuarà sent part important de la meva activitat, això segur.

Part de la culpa de la meva baixa productivitat literària la té el fet que he estat dedicant-me molt a la música, tal com va passar ja el 2024. Aquest any s'han complert 20 anys també (un altre aniversari!) del primer disc que vaig (auto)publicar, la banda sonora del meu primer llibre, Mugrons de titani. Per celebrar-ho, vaig remasteritzar-la i penjar-la a les plataformes, i això m'ha portat a rescatar altres gravacions del grup que tenia quan estava a Nova York. Espero poder acabar de polir els discs que falten i posar-los per primer cop a l'abast de tothom. Hi ha cançons que, dues dècades després, trobo que encara sonen molt potents. En paral·lel, hem ressuscitat el meu primer grup (com ja us havia explicat l'any passat) i hem recuperat els temes que tocàvem fa 35 anys, més algun de nou, que fins ara només teníem mal gravats en maquetes. Ha sigut una experiència molt divertida (i llarga!) que esperem que acabi de donar fruit aquest 2026. Tenim tot un LP gravat i mesclat i potser una discogràfica que ens el traurà. D'una manera o altra, l'any que ve tindré un disc "nou" al carrer del qual n'estic molt orgullós. De moment hem penjat el primer single, que és una bona mostra del que ve, malgrat que si alguna cosa ens defineix és per ser molt eclèctics (el disc va des del blues al rock dur passant per les baladesa acústiques i el pop).

I a nivell personal, aquest ha estat un any de descobriments, amb el meu diagnòstic inesperat d'autisme i (el més esperat) de TDAH. Això m'ha portat a rebre un munt de missatges de coneguts i desconeguts que han volgut compartir els seus problemes, dubtes, sospites i diagnòstics. Ha sigut maco veure que la neurodivergència comença a sortir de l'armari i ja se'n parla amb més naturalitat. Al cap i a la fi, la gran diversitat del cervell humà fa que alguns estiguem més als marges que els altres i això pot ser complicat, però a vegades també interessant, si se sap gestionar.

Un any força ple, ja ho veieu, que espero que porti a un 2026 ben productiu en tots els camps. Però, sobretot, que l'any nou ens porti salut i amor, que sense això no anem enlloc. Bona entrada d'any a tothom!

La banda sonora d'avui

2025-12-28T11:35:00.002+00:00

Tots érem més innocents el 1989, també el Mike Oldfield i la seva dona, l'Anita Hegerland, que li van dedicar aquesta cançó a la seva filla Greta i després se'ls va ocórrer fer un vídeo tan burro com aquest. Feliç dia dels sants innocents!

Fa 50 anys... (4a part)

2025-12-26T09:00:00.000+00:00

He agafat per costum acabar l'any repassant els millors discs... de fa mig segle. És un top 10 una mica diferent dels que es fan aquests dies, però serveix per recordar que fa un temps hi havia una cosa que es deia LPs i que alguns d'ells van ser tan revolucionaris que encara es poden escoltar avui en dia i sonen igual de potents. Aquí teniu les seleccions anteriors: 1974, 1973 i 1972. I aquí va la meva tria del 1975 per animar-vos el Sant Esteve:

Com és tradició, abans de tancar el 2025 vaig a fer un repàs als millors discs... de fa 50 anys! El meu petit homenatge a aquella forma d'art mig perduda anomenada LP. Endavant amb les joies del 1975! 🧵1/14
— Salvador Macip (@macips01) December 25, 2025

Bon Nadal!

2025-12-25T07:00:00.001+00:00

55

2025-12-18T09:14:00.000+00:00

De passeig per Leicester

2025-11-19T13:49:00.003+00:00

Des de Ràdio Marina em van proposar participar en aquest project que es diu Del poble al món, on els mitjans locals envien un creador de continguts a parlar amb catalans emigrats. A mi em va tocar ensenyar-li Leicester a la Mitja Catalana, una instagramer encantadora que està aprenent tot el que pot sobre la nostra cultura i la nostra llengua. Acompanyeu-nos al passeig!

Les centenàries catalanes

2025-11-17T16:24:00.006+00:00

Aquests dies he sortit en alguns mitjans parlant de la curiosa longevitat de les dones catalanes. Si voleu saber-ne més, teniu aquesta entrevista a BTV:

També una entrevista a la Cope, una altra al Periódico i la meva secció de la setmana a El Suplement:

I aquí us deixo l'entrevista que li vam fer mesos enrere a l'Angelina Torres, la que llavors era la persona més gran del país, i que fa uns ides per desgràcia va morir: