L'ESCRIPTORI

Optimisme

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Tue, 24 Jan 2012 18:27:00 +0000

«Al mercat hi ha una parada que s'està fent l'arròs venent optimisme», va dir un dels deixebles. El mestre, encuriosit, va anar fins a la plaça per comprovar-ho personalment. El venedor, en realitat, explicava acudits i grolleries diverses a canvi d'algunes monedes. La seva era la parada més concorreguda de tot el reng. Els vilatans feien rotllana i reien a cor què vols. «Refot! Si aquest realment és el millor dels mons possibles, fan falta més pallassos i menys predicadors», va mastegar el mestre en veu baixa. «Em sembla que em perilla l'ofici», va barrinar mentre se n'anava cap a casa.

De literatura portàtil

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Sat, 14 Jan 2012 09:06:00 +0000

Estic content: aquest any els reis m'han portat el meu primer lector de llibres de tinta electrònica. Feia temps que el pretenia i ara per fi ja em puc començar a construir la meva intangible i definitiva biblioteca portàtil lliure de pols i àcars. Bé, de fet, ja fa un temps que la vaig començar a aixecar, espigolant per racons d'internet, recol·lectant articles interessants i descarregant obres i traduccions d'escriptors clàssics. Iniciatives com el Projecte Gutenberg i Open Library són un bon punt de partida per a la recerca de textos de domini públic i per descobrir algunes joies que difícilment trobaríem a la biblioteca del barri. Un bon programari –també de domini públic– per a la conversió de documents a format EPUB o MOBIPOCKET (que són dos dels estàndards més estesos en format electrònic) és el Calibre, que us recomano especialment perquè de passada us pot ajudar a organitzar-vos la vostra biblioteca virtual. Fa pocs dies vaig realitzar la meva primera compra d'un EPUB a la llibreria virtual llibres.cat que tenen els de l'Enciclopèdia Catalana. La Petita crònica d'un professor de secundària, de Toni Sala. Un llibre més que recomanable encara que no sigueu del gremi de l'ensenyament i també per conèixer aquest interessantíssim autor del Baix Empordà. El fet és que aquesta experiència comercial em va fer adonar que, tot i que la seva introducció és irreversible, el llibre electrònic de pagament al nostre país ho té encara una mica cru. Parlo en primer lloc de la poca oferta existent en llengua catalana i també de la dificultat per a l'adquisició en una llibreria virtual. Un acte per al qual necessites, a banda de confiança en les transaccions amb targeta de crèdit o plataformes virtuals de pagament, disposar d'un software que accepti la descàrrega d'arxius amb protecció de còpia (DRM) –com per exemple l'Adobe Digital Editions o similar– i després saber com t'ho has de manegar per enviar-lo al teu dispositiu de lectura. Un procés per al qual cal una certa iniciació i que pot semblar un escull infranquejable a una part important dels lectors de tota la vida que seguiran preferint anar a la llibreria a comprar el seu llibre de paper.

Metamorfosi

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Tue, 10 Jan 2012 19:56:00 +0000

Va arribar a casa després d'una reunió llarga i tediosa. En ajupir-se per rentar-se la cara al lavabo va notar que alguna cosa se li esquinçava a l'esquena: li estaven naixent unes ales blaves precioses. Va anar fins a la cuina i es va acomiadar de la seva dona. Acte seguit va sortir al carrer i va aixecar el vol.

Bones fetes

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Fri, 23 Dec 2011 18:14:00 +0000

Generositats

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Mon, 19 Dec 2011 21:14:00 +0000

El pobre espigolava en el carreró posterior d'un supermercat. Quan va obrir el contenidor hi va trobar un paio vestit de pare Noel. Algú l'havia estomacat vés a saber per quin motiu. El va ajudar a sortir d'aquell cau de porqueria i va compartir amb ell un cul de ratafia i un sandvitx de mortadel·la. Després cadascú va seguir el seu camí. El pare Noel va ranquejar avinguda avall. El pobre es va instal·lar al vestíbul d'un caixer automàtic, on va descobrir amb incredulitat que algú havia oblidat un feix de bitllets al dispensador.

La sort

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Wed, 14 Dec 2011 18:37:00 +0000

El mestre tornava de la font. En el camí trobà un captaire esparracat que demanava almoina. «La teva cara em resulta familiar, ens coneixem?...», li digué. «Sóc el nét de l'Espardenyer, vaig ser deixeble teu», li contestà el mendicant amb una certa recança. «Tu no vas marxar a fer fortuna a l'altra banda de les muntanyes?» Després d'uns instants de silenci, el pidolaire respongué. «Vaig fer fortuna, però ho vaig perdre tot en una partida de cartes». El mestre el mirà als ulls i li digué: «Pots estar content, ets un home doblement afortunat. Vas tenir sort un cop i vas conèixer la riquesa. La sort et va somriure novament i ho vas perdre tot. Ara tornes a ser lliure.» El mestre es va treure una pedra de la sandàlia i va prosseguir el seu camí.

Haver d'anar-se'n

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Fri, 02 Dec 2011 16:03:00 +0000

Si tingués vint-i-cinc anys probablement jo també fotria el camp. A l'estranger, vull dir. Sí, sí, a buscar-me la vida. Tal com està el pati no queden moltes opcions. Sobretot quan tens dues carreres i un màster, com els passa a molts dels nostres joves. Total, per acabar fent de becari i cobrar 700 o 800 euros durant els propers deu anys, no tens res a perdre... En aquest país hem arribat a la dramàtica conclusió que el talent de les generacions noves no el sabem, no el podem ni el volem aprofitar.

Que se'n vagin a Alemanya o, encara millor, als Estats Units o a Austràlia que allà segur que troben feina qualificada i un bon sou. Qui sap, amb una mica de sort, faran calés i tot i algun dia potser tornaran. Màxim quan es jubilin, que aquí s'hi viu molt bé amb la pensió d'allà i el nivell de vida d'aquí. I si no que ho preguntin als milers de pensionistes alemanys i britànics que s'han instal·lat a les urbanitzacions de la costa. Els nostres joves ho tenen cru. I la culpa és dels seus pares, és a dir de nosaltres tots, que hem permès per activa i per passiva que tot se'n vagi al carall. Que marxin, que marxin, que aquí no hi ha futur. Gairebé no hi ha ni present. Ni tampoc passat. Del passat ja no se'n recorda ningú, que d'això ja fa molts dies i la memòria ens falla, perquè per veure la tele no en cal tenir de memòria: t'enxufes i entomes. Un país que ja va veure fugir les ments més brillants cap a l'exili després de la catàstrofe del 39 i que va viure al secà de la sapiència durant decennis. Ara tornem-hi. Els hem pagat la formació a les universitats públiques, però això ara què importa, pobra canalla. Aquí no troben feina. És el mateix govern que els empeny a marxar. Que aprenguin idiomes, que vegin món, que agafin experiència, diuen; i, si se'n recorden, que enviïn algun euro als seus pares per ajudar-los a arribar a final de mes. Això és el que han fet tota aquesta colla de magribins, africans i romanesos que fins ara hem explotat i que ara se'n tornen al seu país perquè aquí jo no hi volen viure ni els emigrants. Que se'n vagin també, que ara fan nosa, i així reduirem la taxa d'atur i les prestacions socials. Que se'n vagin tots perquè si no encara ens haurem d'inventar una altra guerra. Bertolt Brecht ja va dir ben clar que el sistema capitalista només es resol de dues maneres: amb la crisi i amb la guerra. De moment tenim crisi. Una crisi gens passatgera i molt estructural. Una crisi de pebrots. Una crisi que segons els experts va començar als anys 70 i que en realitat mai no s'ha acabat perquè té a veure amb la doctrina del creixement econòmic il·limitat i amb l'explotació dels recursos. Què hi farem... I aquesta canalla, que marxin, que marxin a buscar-se la vida. Si tingués vint-i-cinc anys probablement jo també fotria el camp.

Article per al diari digital AraPonent

Camina que t'esgarrono

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Tue, 29 Nov 2011 21:03:00 +0000

Caminar i respirar són dues activitats per les quals encara no hem de pagar, tot i que –és cert– existeix la respiració assistida, instrument que en el tarifari d’una clínica privada deu costar un ull de la cara, un ronyó o un colló i mig. De caminadors automàtics també n’hi ha però són tan absurds que gairebé no val la pena de tenir-los en compte. Ho dic perquè, si has de sortir per cames davant d’un predador encabronat, millor fer-ho a camp obert que sobre una cinta transportadora sense fi que, com ja sabeu, no condueix enlloc. Tal com estan les coses, la millor estratègia és caminar i respirar tant com puguem mentre encara sigui de franc. No fos cas que, havent de fer front als costos de la pseudocrisi que ens han endinyat entre esquena i garró, ens apliquessin un impost vital per respirar o una taxa d’ocupació de la via pública pel sol fet de sortir a fer una passejada.

Text publicat originalment a L'Escriptori (1a època), el 16 de setembre de 2009

Autoretrat pantanós

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Tue, 22 Nov 2011 18:41:00 +0000

L'escriptor sap que entre el punt A i el punt B la terra es converteix en aiguamoll, però així i tot prefereix travessar el xiscar abans que fer una marrada excessiva. Armat amb unes dosis importants d'inconsciència, botes de pescador i una falç, s'endinsa en un bosc de canyes, fulles, plomalls, mosquits i sangoneres. Quan finalment arriba al punt B, esgarrinxat, bleït de picades, exhaust i decebut pel poc atractiu de la seva destinació, l'escriptor treu la llibreta i anota «la literatura és una excursió arriscada que sovint procura algunes decepcions notables».

Cent bilions de poemes

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Thu, 17 Nov 2011 23:30:00 +0000

En les diverses presentacions que he anat fent els darrers mesos del meu nou llibre A que no | 99 exercicis d'estil he fet referència a un llibre que Raymond Queneau va publicar el 1961: Cent mille milliards de poèmes (Cent bilions de poemes en la traducció catalana a cura d'Ester Xargay i Carles Hac Mor). Aquest llibre de només 10 pàgines té la particularitat de contenir 10 sonets, cadascun dels quals està escrit sobre 14 llengüetes mòbils i independents entre si. Com si es tractés d'un trencaclosques, aquestes llengüetes es poden intercanviar aleatòriament i sempre apareixerà un nou sonet amb sentit ple que manté les premisses de ritme i rima intactes. Es calcula que gràcies a les possibilitats combinatòries d'aquesta «màquina de fabricar poemes» es poden compondre 100 bilions de poemes, un poemari tan extens que es podria llegir durant tota l'eternitat. Ara, quan es compleixen 50 anys de la seva edició (Gallimard), l'Editorial Demipage publica un llibre d'homenatge en el qual han participat diversos autors espanyols (Vicente Molina Foix, Santiago Auserón...) que emulen la fita de l'autor oulipià. Per si us interessa el tema, en aquesta adreça podeu trobar també un web que permet «jugar» amb les possibilitats combinatòries de l'original (francès / anglès) de Queneau. Cal remarcar que temps enrere exisitia també a internet una versió en català interactiva del poemari desenvolupada per Eugenio Tisselli, a partir de la traducció de Xargay i Hac Mor.

Llibreries amigues

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Tue, 15 Nov 2011 16:45:00 +0000

He descobert aquest lloc web de la CEGAL (Confederación Española de Gremios y Asociaciones de Libreros) que facilita la localització de qualsevol llibre publicat en aquest país i que, a més, et diu en quines llibreries el pots trobar. Vegeu, per exemple, on podeu comprar el meu nou llibre A que no | 99 exercicis d'estil. PUNXEU AQUÍ

El carro, els bous i les esquetlles

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Fri, 11 Nov 2011 10:11:00 +0000

La veritat: els últims temps no són gaire engrescadors. Veníem de l'optimisme desaforat i hem caigut en la depressió profunda. En aquest país no hi ha terme mig: passem de les carreteres regionals a les grans autovies; de les vies mortes als trens d'alta velocitat; dels camps d'aeromodelisme als aeroports internacionals; passem, en definitiva, de ser la segona economia regional europea a ser una economia europea de segona regional. I tot en un gir del calendari. Durant uns anys hem volgut córrer molt: havíem de superar el complex d'endarreriment (els 30 o 40 anys famosos que ens porten els europeus de tota la vida) que vam adquirir ja en la transició. I en efecte, hem corregut molt. Hem corregut tant que, fins fa quatre dies, era freqüent veure carros que anaven per davant de parelles atònites de bous, contravenint la lògica més elemental. I ara, quan la inèrcia dels carros s'ha exhaurit, ens trobem els bous a l'esquena i hem de pedalar perquè no ens encastin les banyes a les galtes. Vivim en el ple desconcert, en aquest encierro generalitzat en què tothom corre i no sap massa bé on queda la plaça de bous que ens ha de permetre matar la fera. En aquest context hem d'anar a votar el proper 20 de novembre en unes eleccions que, en el fons, posaran en evidència que, en endavant, la política, els governs, queden en mans dels tecnòcrates de les finances. En realitat, amb aquesta crisi, alimentada per les agències de qualificació, assistim a l'inici d'una nova era que es regirà per principis que tenen molt a veure amb les escoles de negocis i amb els dictats neoliberals. Tot plegat pot sonar estrany, però recentment hem vist com queien Papandreu i Berlusconi i no precisament com a resultat d'unes eleccions democràtiques. Zapatero era el tercer, però a aquest l'ha salvat el calendari de la legislatura i l'aplicació al peu de la lletra de les reformes imposades per Europa. Reconec el meu desconcert, perquè el dia 20 no sé a qui confiar el meu vot. Ja no es tracta de si guanya la dreta o l'esquerra, perquè en realitat ja no importa qui guanyarà, ja no importa el model que volem de societat, perquè aquest model ens ve donat sí o sí. Em temo que els propers anys perdrem els bous i les esquetlles. Em temo que pagarem molt cars els excessos dels darrers anys. Em temo que ens haurem d'anar acostumant a tornar a ser tan pobres com ho vam ser fa 30 o 40 anys. La cursa, en aquest país, no haurà servit de res. Mani qui mani.

Article publicat al diari digital AraPonent.cat

Proposta didàctica

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Mon, 07 Nov 2011 18:35:00 +0000

La Roser i la Júlia Vilalta de l'Escola Pia de Balaguer, en el marc del Pla Lector del centre, han endegat una proposta didàctica molt elaborada i molt interessant sobre el meu llibre A que no | 99 exercicis d'estil. Es tracta d'una experiència per als alumnes de 2n d'ESO que treballa diversos aspectes lingüístics i literaris abans, durant i després de la lectura. S'ha posat en marxa aquest curs 2011 - 2012, per bé que el document de treball és encara provisional, susceptible de modificació i millora en funció dels resultats que s'obtinguin després d'aquesta primera aplicació. En aquest enllaç us podeu descarregar el document. Les seves autores estan obertes a les aportacions de tota la comunitat educativa.

Sorteig

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Thu, 03 Nov 2011 17:07:00 +0000

Si us afanyeu, encara podeu participar en el sorteig d'un exemplar signat del meu llibre A que no | 99 exercicis d'estil que fa el diari digital AraPonent. Punxeu aquí i que hi hagi sort!

Presentació 'A que no' a Lleida

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Wed, 26 Oct 2011 17:01:00 +0000

Demà, dijous 27 d'octubre, presentarem el meu llibre A que no | 99 exercicis d'estil (Premi Lleida de Narrativa 2009) a la ciutat de Lleida. Serà a les 19:30 a l'IMAC (Av. Blondel 64, 1r) i l'acte serà a càrrec de l'escriptor i amic Rafel Molina. Passarem llista.

Coses que s'ho mereixen

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Tue, 18 Oct 2011 17:37:00 +0000

Els deixebles intentaven separar dos homes que es barallaven. El mestre intervingué. “Aquest m’ha senyalat amb el dit”, digué un. “Diu que la meva dona té la llengua molt llarga”, digué l’altre. “No sigueu estúpids: baralleu-vos només per les coses que s’ho mereixen”, digué el mestre. “Com ara?”, preguntà un deixeble. “Com ara una posta de sol; com ara una becaina a la vora del riu...” digué el mestre. “Però aquestes coses són intangibles, no és poden mesurar de cap manera...”, apuntà un dels contendents. El mestre respongué amb el silenci. La baralla s’havia acabat.

Publicat originalment a L'Escriptori (1a època) el 26/02/2008

Gide

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Sun, 09 Oct 2011 16:45:00 +0000

«En termes abstractes fa de mal dir perquè és un pensament en ell mateix abstracte, però m'entendreu de ben segur si penseu en tot l'enorme paisatge que passa a través del forat d'un pany quan l'ull s'acosta prou a la porta. Qui no hi veu més que un pany veuria pel forat el món sencer només que fos capaç d'ajupir-se».

André Gide, Paludes. Ed. Destino, 2003, pàg. 89

Els partits

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Thu, 29 Sep 2011 17:54:00 +0000

SETANTA. Corrien a Balaguer els primers setanta. Inicialment el partit havia de durar el que dura un partit. Però ja se sap, quan ets canalla, el temps transcorre d'una altra manera i les coses duren mentre duren, que sempre és poc. Algú havia dit que podia aconseguir les claus del camp de futbol dels escolapis però a l'hora de la veritat les claus no van aparèixer i el terreny de joc es va moure al descampat de cal Ticó, l'antiga fàbrica de pells dels fundadors de la barcelonina pelleteria La Sibèria, que hi havia a la finca adjacent. Jo a casa havia dit que m'esperessin en un parell d'hores. M'havia costat convèncer-los perquè havíem d'anar a un berenar de primera comunió. El partit es va allargassar de quina manera, molt més enllà dels 90 minuts reglamentaris i dels 120 que jo havia promès. Quan vaig arribar a casa –tard, suat i arrebossat de pols–, l'esbroncada va ser monumental. Es veu que el meu pare havia vingut a buscar-me al camp dels capellans però havia trobat la porta tancada i ni rastre de cap encontre. Aquest és el partit de futbol que més recordo de la meva infantesa. Eren els temps de Pelé, Rivelino, Franz Beckenbauer, Johan Neeskens, Antoni Torres (balaguerí com un servidor), Carles Rexach, Luigi Riva, Gianni Rivera, Amancio, Iribar i aleshores encara m'agradava el futbol. La primera comunió no tinc ni idea de qui la celebrava.

VUITANTA. Jo crec que el 1982 el futbol ja no m'interessava gota, però recordo el Mundial que es va celebrar a l'Espanya postcolpista. El tinc ben present per la seva nefasta mascota Naranjito, perpetrada pel publicista Jose María Martín Pacheco, però sobretot perquè va suposar l'entrada del color a les nostres vides catòdiques. El meu pare va comprar un televisor Lavis a terminis al tiet Antonio, que tenia una botiga d'electrodomèstics al passeig de l'Estació. A la selecció espanyola hi jugaven, entre altres, Alexanco, Gordillo, Arkonada, Zamora, Víctor i també Quini, que feia poc més d'un any havia estat segrestat durant 25 dies per un electricista que pretenia aconseguir cent milions de pessetes a la velocitat de la llum. Sigui com sigui, les aspiracions del conjunt vermell amfitrió van expirar, incapaç de superar Anglaterra en un partit ensopit (0-0) de la segona fase, a les portes de la semifinal.
NORANTA. Als noranta la música era el centre de la meva existència i el futbol seguia sense interessar-me. En aquest cas, el concert era de Tete Montoliu, amb Horacio Fumero al contrabaix i Peer Wyboris a la bateria. L'hora d'inici coincidia amb un partit del Barça i l'ànima del pianista –culer fins a la medul·la– estava dividida en dues meitats. Jugava el dream team (Guardiola, Koeman, Laudrup, Romário, Stoichkov, Zubizarreta...) de Johan Cruyff, un equip que s'ha de reconèixer que tenia el seu mèrit fins i tot si no t'agrada el futbol. Tete Montoliu es va passar el concert demostrant que, a més de l'ànima dividida, tenia una increïble habilitat de desdoblament cerebral, amb una orella cablejada a un petit aparell de ràdio i l'altra dedicada als afers musicals que tenien lloc sobre l'escenari. El concert va ser fantàstic, com calia esperar, i em sona molt que el partit el va guanyar el Barça.
PRÒRROGA. Finalment em sembla que ara ja ho tinc clar: el futbol m'agrada igual que m'agrada el bàsquet o la petanca; això és, com a practicant i no pas com a espectador. És a dir, com una activitat que t'ajuda a alliberar les tensions quotidianes, a cremar colesterol o a exercitar els reflexos. Ara ja sé que el que em provoca rebuig és la parafarnàlia que envolta el món del futbol: que s'hagi convertit en el circ de la nostra societat, que s'hi sublimin les legítimes aspiracions nacionals, que la qualitat dels jugadors es mesuri en milions d'euros, que els infants s'emmirallin en l'èxit social dels semidéus futbolístics... Ara tot sovint la xuto amb el meu fill a baix al carrer: fem partits amb porteries imaginàries i resultats d'escàndol. Suem la cansalada. Cap allà a les vuit pugem a fer-nos una dutxa. Després sopem, ens expliquem un conte i ens n'anem a dormir. El meu fill somia que algun dia serà futbolista. Jo, abans d'adormir-me, dono gràcies que ell encara vulgui jugar amb mi.

Text per a la revista Paper de Vidre, núm 59, setembre 2011

Autoretrat (III)

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Thu, 22 Sep 2011 20:48:00 +0000

Des de l’altra banda del mirall, el meu jo de setze anys em recorda que un dia vaig ser aprenent i jove promesa. Després va venir el mur contra el qual vaig estar topant una vegada i una altra. Al cap del temps vaig adonar-me que els camins, en realitat, no condueixen enlloc. Aleshores vaig començar a caminar endavant. Avui sé del cert que la meva missió consisteix exclusivament a arrenglerar paraules una darrere l’altra.

Text publicat originalment a L'Escriptori (1a època) el 7 de maig de 2009

El mar pot esperar

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Wed, 14 Sep 2011 20:57:00 +0000

El mar pot esperar, originalmente cargada por Eduard Ribera.
Tornaré al casalot dels anys primers per fer-m'hi vell, d'una vegada i per totes. Al llarg dels camins, només el mar m'ha fet oblidar d'on venia. Vinc del riu; i del sol que esquerda les pedres terra endins. Ara ja sé que el mar pot esperar. Serà quan el riu se m'endugui, d'una vegada i per sempre.

El dietari de Contini

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Tue, 30 Aug 2011 16:45:00 +0000

Avui un fragment de El dietari de Contini, sens dubte un dels millors llibres de Rafel Santapau.

«Hi ha en alguns individus una clara voluntat d'estar sol. Són personatges que tot i que de cara a fora semblen -i són- ben correctes, de cara endins saben que tot allò que fan al davant o amb els altres és una pura comèdia i que l'únic que compta és una certa satisfacció de saber-se. Són personatges que viuen amb la sola companyia del seu cervell.»

El dietari de Contini. pàg. 111. Pagès Editors. Lleida: 2006

A l'altra banda de les muntanyes

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Wed, 24 Aug 2011 19:50:00 +0000

El mestre caminava al capdavant del grup. “Diuen que els conills són més tendres a l’altra banda de les muntanyes”, sentí que comentaven els deixebles. “Que les nits no són tan fresques”, apuntà un altre. “I que moltes cases semblen palaus”, encara afegí un tercer. De sobte, el mestre s’aturà i els parlà. “Algú de vosaltres hi ha estat mai?”. Ningú no contestà. “I doncs, què hi feu aquí encara? Aneu i comproveu-ho”. Un deixeble remugà. “Però hi ha cinc dies d’anada i cinc de tornada: ningú no pot desatendre les seves obligacions durant tant de temps". “Aleshores no us martiritzeu: guarniu les vostres cases com si fossin palaus; per les nits, ajusteu bé les vostres finestres; i, sobretot, sobretot, deixeu que el conill es rosteixi a foc lent durant més estona”, conclogué el mestre.

Text publicat a L'Escriptori (1a època) el 6/03/2008

Abans i ara

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Tue, 16 Aug 2011 20:26:00 +0000

Abans i ara, originalmente cargada por Eduard Ribera.
El món ha canviat tant... De petit em van ensenyar que els calçotets sempre s'havien de portar nets, no fos cas que calgués córrer cap a l'hospital en el moment més inesperat...

Eiximenis

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Thu, 11 Aug 2011 20:38:00 +0000

...atén e veges qual és al món que no cuit fornicar o furtar degudament quan veu que un gran hom e notable, així com un gran bisbe, o rector, o religiós furta e comet fornicació sens tota paor e vergonya. E veges a ull que així és, car si tu reprens de sos mals algun hom simple criminós, ell te respondrà e dirà tantost: «¿Per que io no puix aital cosa fer, si lo bisbe, o lo rei, o lo batle, o aital religiós ho fa?».

Francesc Eiximenis, Regiment de la cosa pública (any 1385)

'A que no' a Balaguer

noreply@blogger.com (Eduard Ribera) — Sat, 06 Aug 2011 22:02:00 +0000

Rafel Molina en la presentació del llibre A que no | 99 exercicis d'estil al Taller del Cafè Delsams de Balaguer, el 29 de juliol de 2011.