Propense ......!! Climent Miró i Tuset

Els homes dels pijames

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Mon, 12 Dec 2011 04:49:49 PST

Els puc trobar pel Raval, i sovint també per la Ronda de Sant Antoni. Sempre duen amb molt cofoisme aquella roba local, de la seva terra, que aquí sembla un pijama. Ningú els retreu aquesta peculiaritat, fins i tot, els progres els riuen les gracietes. De fet, ells són els responsalbles d'aquesta situació. Són els homes del pijama, de pell confosa, vinguts de l'Àsia musulmana.

No vull ser xenòfob, ni tampoc racista, però em crida l'atenció aquesta mena de ball de disfresses en què l'anterior govern municipal de Barcelona va convertir la ciutat comtal, i de retruc, mig país. En diuen multiculturalitat, el seu nou paradigma social establert damunt de les cendres d'aquella Europa agònica de finals del Segle XX. Envellida i derrotada per un capitalisme d'origen Nord-americà, enfortit il·limitadament després de la Segona Guerra Mundial. Una Europa que també és postcomunista, i que ha begut amb força la poció de la ideologia liberal dels Estats Units. Aquí en tenim la causa.

I què succeeix amb la multiculturalitat? No possibilita l'intercanvi social, sinó una barreja indisoluble. Ocasiona grumolls, però mai un nou líquid. Sense anar més lluny, molts riuen les gràcies de les dones amb burka, en diuen llibertat.

I l'adaptació? On és?

I on tenim l'intercanvi dins d'una societat laica com pretèn ser la nostra?

La multiculturalitat resulta xocant a casa nostra, significa cedir davant dels que no et volen veure viu. Vol saturar un sistema de llibertats per posar-ne un altre de ben diferent.

Els homes del pijama configuren allò més vistós d'un sistema social que ha fracassat a casa nostra i a tot Europa.

Tardor de Novembre

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Thu, 03 Nov 2011 16:39:36 PDT

Enguany, el Novembre ha tingut una entrada en escena més que espectacular, com si fos un mirall dels manllevats, se’ns ha presentat com una fura: amb baixes temperatures i pluges, els primers freds, les caigudes de fulles dels arbres, l’obertura dels armaris per treure la roba d’hivern, i amb un preludi massa significat amb la mort d’uns quants urgellencs prou coneguts.

Amb el Novembre ha arribat a la Seu el mal temps. Aquelles cues de semblant decadent de davant de les castanyeres donen la benvinguda a aquest mes, portal del gel hivernal i dels primers refredats. Els colors canviants de la tardor, encarats en la grisor de l'hivern, no semblen capgirar la seva vida dinàmica i impertorbable, protagonitzada pels urgellencs, gent viva, emmotllada en una constant ironia de l’existència, similar a la dels figurants d’un film de Fellini.

Perquè la Seu és això: una ciutat, no només constituïda pels seus monuments, carrers, i parcs; sinó també per l’esperit de la seva gent. Els adéus constants dels passants, el xerrar ensordidor del mercat, el caliu dels comerços, o les interminables passejades, donen a la Ciutat d’Urgell un aire capitalí molt particular. De fet, els urgellencs en són el millor actiu, sempre puixant. Què en seria d’aquesta ciutat sense els seus habitants? El Retaule, Sant Sebastià, les Confraresses, les Caramelles, la Processó, el bàsquet i el futbol, la política, els estudiants, els capellans, els nascuts aquí i els què no, els religiosos i descreguts, els que treballen i els qui no, els joves i els vells, els de l’asil i els de la residència de l’Hospital, els metges, les monges de la Punxa...

El Novembre passarà, però la Seu d’Urgell romandrà al seu lloc, amb el canviar d’habitants per les generacions del temps. Amb prou temps per transmeter-se la gràcia d’existir, néixer o viure (qualsevol dels tres pot ser vàlid i no és excloent) a la capital de l'Alt Urgell.

Montsec

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Tue, 20 Sep 2011 15:53:59 PDT

Els esperons formats per les efígies dels atlants adormits per la lluita pretèrita que tingueren amb els déus, conformen un paisatge altívol que sembla alçar-se cap a l'infinit del cel, com si volguessin apropar-se des del terra, cap a la impossible cúpula astral.

Les roques fornides pels focs de la terra semblen abrigades per immenses mates d'alzineres, les quals, inclinades, escalen les pendents des de les proclius i productives Nogueres, fonts de riquesa per a la terra i llum per a apaivagar la foscos dels tristos i mortals humans.

Els sostre pelats dels seus cims, rocosos i aspres, s'obren cap a la immensitat de la terra plana, llunyana, per un costat; i per l'altre, mirant cap a tramuntana, cap a aquell Pirineu font de vida i refugi de gel i de neus.

Mut en el seu silenci de decadència humana, contempla com els éssers naturals hi regnen: voltors magnífics en són els centinelles, captant els vents i corrents, punts de guaita de l'avui, que miren enllà cap al futur.

El Montsec viu, amb el seu cel clar, amb una natura eixuta, però molt viva, solcada per rius d'esperança, per llavors de desig que giren les esquenes a aquest progrés malèfic que emborrona el món, desitjant el trist despertar de les penombres.

L'Heribert

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Wed, 31 Aug 2011 02:15:44 PDT

L'he vist uns quants cops, i he parlat amb ell dues vegades: l'una el 1991, durant la celebració de l'Escola d'Estiu de les JERC, a la Seu d'Urgell; i una altra, no fa gaire, a l'Ateneu Barcelonès, durant una entrevista que li va fer l'amic Oriol Falguera en motiu d'una recerca que aviat sortirà a la llum.

En aquest post parlaré d'aquella trobada del 1991. Era el matí d'un dissabte de juliol, a la Seu d'Urgell. Un dels seus llocs característics, el Pati Palau (Palassio pel bestiari local) romania amb aquella vitalitat assossegada i pacífica d'aquell tros del centre històric, expressat pel senyorívol casal del bisbe, la bassa dels nenúfars i les ombres dels arbres. En un dels seus extrems, a tocar del Palau, ja hi havia aquell horrorós casal de la Caixa, construït no feia gaire, amb ànims d'espatllar tot l'entorn, amb les seves dues plantes: la baixa, destinada a la Llar dels Jubilats; i la primera, una petita i acollidora sala d'actes.

En aquella entotxada casa, no gaire agraciada, però de molta utilitat social, els organitzadors de l'Escola d'Estiu de les JERC estàvem esperant el president del partit, l'avi Heribert, el qual havia de venir a fer una conferència. L'home va arribar puntualment, abans d'hora, com ho feien els d'abans. Una altra qualitat perduda per la nostra col·lectivitat.

Com que encara faltava una estoneta per al començament de l'acte, vam anar al bar de la llar de jubilats, ja plena d'avis en aquella hora del matí. En entrar, un dels padrins, conegut de casa, i veí del carrer dels Canonges, el va saludar, com feia amb molta gent. I Li va dir:

- "Us he vist per la televisió, però no atino a saber qui sou".

En Barrera no li va voler desvetllar la seva identitat, era un home senzill. Això ja ho vam fer uns altres, a cau d'orella:

-"És l'Heribert Barrera, antic president del nostre Parlament, i en l'actualitat, President d'Esquerra Republicana".

En saber-ho, aquell padrí, conjuntament amb altres que l'acompanyaven, el van saludar amb molta efusió: ja l'havien reconegut. De cop i volta, la salutació nascuda de la sorpresa es va convertir en una conversa centrada en una època pretèrita, reculada en el temps, i situada abans de la Guerra dels Tres Anys. La majoria d'aquells padrins, els quals jo coneixia de tota la vida, li volien explicar el que havien fet quan Esquerra Republicana era l'organització que remenava l'olla del país. Va resultar ser que la majoria dels padrins d'aquella tertúlia improvisada van ser membres de les Joventuts d'Esquerra Estat Català, les JEREC. Eren militants de l'organització de Dencàs i dels Badia. Un moviment hereu del nacionalisme de l'Estat Català de la dècada dels Anys 20 d'aquell Segle i que a la comarca havia tingut bastant arrelament. Aquells padrins, per una estona, van treure la seva antiga militància nacionalista d'un amagatall presidit pel pragmatisme i certa por.

Després de la curta, però animada conversa, Barrera va sortir del cafè, i va anar a pronunciar la conferència programada. Molts d'aquells avis, que estaven al casal despreocupats, mirant la televisió, o bé jugant als escacs o a la botifarra, van deixar la seva rutina per assistir a l'acte. Barrera, amb la seva presència i senzillesa, els deuria esperonar. Ells també formaven part de la història del nostre país. Ells també van aportar el seu gra de sorra a la tan preuada llibertat.

Un viatge peculiar

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Tue, 30 Aug 2011 06:42:04 PDT

La Roser i la Rosa són mare i filla. Tota la vida han viscut juntes. L'una és la padrina, i l'altra la mare d'un dels meus millors amics, el Pep; i d'una bona amiga, l'Helena.

La Roser i la Rosa, mare i filla, conformen el que sempre he descrit com a part del matriarcat de l'alta muntanya catalana. Dones emprenedores, treballadores, amb iniciativa, i que mai s'han arronsat en pujar totes soles una família sencera.

Ara fa pocs dies, la Roser va decidir d'emprendre tota sola un llarg viatge, i la seva filla, la Rosa, no la va voler deixar marxar tota sola. Darrere les muntanyes, prop dels cimals del Cadí, amunt del cel, hi tenen la nova llar. Una casa nova, amb vistes a la seva estimada Ribera. De fet, no podien viure soles, l'una amb l'altra composaven tot un conjunt harmònic que s'estenia cap al seu terrer, el Pep i l'Helena.

El Pep i l'Helena les recordaran sempre. I en la seva enyorança oberta per aquesta falsa ferida, saben que no han quedat sols: el seu record, les seves vivències, i els consells rebuts en tots aquests anys, els acompanyaran en el seu camí de vida. Un corriol difícil que també acaba en un viatge, més amunt dels cimals del nostre Urgellet.

Qui deixarà d'oblidar la Roser? Amb la seva omnipresència en el món associatiu de la comarca, sempre vinculada al moviment local del cristianisme. I a la Rosa? La seva filla. Amb aquell aspecte rialler, jovenívol, típic d'una marassa que tenia una completa confiança en els seus fills, capaç d'escoltar i comprendre, facultats inexistents en moltes llars. Una mare que entenia els fills, oberta, moderna sense perdre les arrels, i que sempre mirava cap al futur, amb optimisme i gràcia. Què més podem demanar del matriarcat?

Pep i Helena recordeu-les sempre. Segur que elles, allà on són, ho fan amb vosaltres.

Semprun

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Wed, 08 Jun 2011 17:27:10 PDT

Semprun representava aquella classe intel·lectual, de tarannà francès, amb bones connexions, que vivia per damunt de tot tipus de valoracions. Potser era el millor intel·lectual que restava d'aquella Espanya de vella fornada, exiliada i lluitadora, de caire aburgesat i refinat.

Els francesos mai el van considerar seu, i els espanyols se'l miraven en delit, de tenir-lo a prop, per tal que algun dia es contaminés també d'aquella mala maror ensofrada que corre tant pels carrers de la seva capital.

Semprun era l'escriptor i intel·lectual per excel·lència, un habitant de l'Olimp de la ploma i de la matèria gris. Un home distant del vulgar que tant predomina i tot ho mata d'avui. Era o és una referència orfana de públic, allunyat de les masses esnifadores de virtud de les amants dels toreros i dels presentadors efeminats. La vulgaritat tot ho domina, siguem benvinguts al seu regne, o a la seva república, o millor, a la seva tirania. No pensem, mengem i devorem. Aquesta és la finalitat d'aquesta Europa decadent, vella i puta que s'atansa cap a qui sap on. Esmentar gent com el finat escriptor ens distreu per un moment del desastre.

El Núria

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Fri, 22 Apr 2011 05:38:40 PDT

Davant de Canaletes, hi trobarem el Núria, un cafè restaurant, que pel que sembla ha sobreviscut a les onades tsunàmiques del temps i del progrés. Tot i que és difícil trobar-hi una clientela indígena, el Núria encara conserva una mica d'aquella Barcelona xava i burgesa que tenia les Rambles com a espill de la seva voluntat de tirar endavant.

La Font de Canaletes, testimoni del passat, ha vist de tot, des de l'omplir de càntirs de les minyones, al guariment de la set dels passants de mitjans del Segle XX. La promesa de tornar a la Ciutat Comtal, pel qui beu de la seva aigua només es recordada pels visitants més conscienciats, l'elit dels turistes.

Sota de la porta adjacent al Núria, a peu de carrer, una placa de bronze ens recorda la memòria del que va ser president del F.C. Barcelona, Josep Sunyol, també director de la Rambla, diari esportiu per excel·lència, el qual ocupava el primer pis de l'edifici. De fet, la seva presència en aquest lloc és el motiu pel qual els culers es concentren a Canaletes.

L'home del bigoti

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Tue, 05 Apr 2011 15:19:12 PDT

El portà de la mili, enganxat sota el nas. Uns diuen que va ser per una promesa; per d'altres, el motiu era una juguesca, i els de casa, es pensaven que era per alleugerir una singularitat mandibular.

De petits, a casa, sempre l'espiàvem quan se l'arreglava. El nostre somni era que un dia, un cop de tisora fatal l'escapcés. Però res, el pols fort, i una cura mil·limètrica el mantenien arranat i polit.

"Te'l tallaràs algun dia?" -Li deia.

"Mai".- Responia, mentre acabava la feina d'embellit.

Nosaltres el veiem dinar i berenar amb el seu bigoti, degustant els plats, assaborint la vida, assegut a taula amb el pare, l'un amb porró, i l'altre amb bóta. Dues maneres de prendre vi, dos aspecte importants per degustar la vida.

Amb els germans, teníem fe que quan trobés nòvia, el fervor amorós provoqués la mort del bigoti. Però res de res. Vam conèixer la tieta, i després vingueren els cosinets, i el bigoti no marxava.

Sempre te'l trobaves, en qualsevol moment, amb el seu mostatxo, i la seva estimada família, inseparables tots quatre.

Passaven els anys, i una vegada emmalaltí. El seu fill li va demanar que si es guaria, el bigoti hauria de sortir de sobre dels seus morros. I ni així va ser. Mai va acceptar el repte. I això que es va posar bo.

Els anys tornaren a passar, els seus fills es van fer grans, i nosaltres molt més. Però el seu mostatxo encara perdurava: ferm, sota del nas. Sense cap mena de dubte, intocable.

Fa un parell de dies, una mala passada se'l va endur de viatge, i el seu esperit i nervi ens deixaren. Però el bigoti es quedà amb el seu cos reposat. Aquesta tarda, quan l'he contemplat per darrer cop, en la serenor que provoca la mort en els cossos de molts difunts, m'imaginava l'important que van ser ell i el seu inseparable bigoti per la gent que l'estimàvem. Aquella perfecció, digna d'un home del segle passat, i llunyana de la rapidesa dels humans actuals, romanien en aquella solitud del tanatori, allunyada del soroll dels vius per una porta.

Me'ls he contemplat una estona. L'home del bigoti ens ha fet feliços a molts, i sobretot a la seva muller i als seus dos fills. Avui l'hem plorat, i més que ho farem. Finalment s'ha sortit amb la seva, i no se l'ha tret mai. De fet, el tiet Joan sempre ha estat un home d'idees fixes. Ell ha guanyat la partida.

Gràcies per haver existit, ens has donat molta il·lusió.

Vida de veïnat

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Fri, 25 Feb 2011 01:53:55 PST

M'agrada fer servir el mot "veïnat". Ja sé que "barri" també" és catlalà, però sempre l'he relacionat amb allò que és perifèric, el que en llenguatge col·loquial es coneix com a "cultura de pol·lígon". D'altra banda, el "barri" és la unitat de població d'aquella ciutat que tant estimo, Lleida, cap i casal del centralisme i personificació de la decadència de la meva terra nadiua, l'alt país d'Urgell, un dels bressols de Catalunya.

Però anem al que ens interessa, "veïnat", aquest mot que identifica l'agregació urbana i humana que comporta també alguna identificació. A Barcelona, prop de l'aglomeració cosmopolita de la societat postindustrial i turística, de les franquícies de tota mena, de les allaus de turistes i exèrcits de badocs, hi persisteixen els veïnats, petits engranatges del Cap i Casal, sovint residus d'antics municipis. Altres, són fruit de la pròpia i innata expansió urbanística de finals del XIX i principis del XX. I molt pocs, com la Vila Olímpica i Diagonal Mar, fills de excuses que han amagat ànsies especulatives.

El mercat, les escoles, els centres culturals, les biblioteques, els parcs, els gimnasos, els colmados, els bars d'excel·lents berenes, i de barats i casolans menús, en constitueixen alguns dels signes identificatius. El veïnat arrela i pot arribar a ser algun dels elements d'adaptació dels milers de nouvinguts que s'han aplegat a casa nostra. Si la multiculturalitat ha mort, l'intercanvi cultural persistirà, i el veïnat en constituirà la principal escena.

Bon Any Nou

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Tue, 04 Jan 2011 11:13:56 PST

Aquestes són les quartes festes nadalenques que viu el Propense. Qui ho havia de dir. Vull donar les gràcies a tots els que m'ajudeu i esperoneu a continuar endavant amb els escrits.

Durant l'any 2011 continuaré amb la feina, sobretot amb temes referits a cultura, pensament i societat. Com molts haureu comprovat, tinc un altre bloc, a Vilaweb, el Muga i Litoral, que aviat redefiniré.

Estic, com de costum, a la vostra disposició per a qualsevol millora.

Bon Any Nou.

La Rambla

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Wed, 15 Dec 2010 11:10:45 PST

No és de la de les Flors, ni la de Canaletes, ni tampoc la de Santa Mònica. Aquesta altra va néixer dins del seny dels urbanistes de la nomenclatura maragalliana, de quan el Raval s'havia d'oxigenar. Cap novetat. Bressol de vagues, protestes i cremes de convents, el Raval, i de retop la seva gent, confegia un laberint de carrers, entre els quals corrien les desgràcies i les rialles miserables de molts barcelonins, els més ensotats, els de la setmanada eixuta. El Raval sempre ha estat un lloc de vida popular, de lluita, treball, igualtat, picardia, i també un cau de pinxos de barri i lladregots. Per aquests motius, perquè la misèria hi deixés d'aflorar, d'ençà la Segona República, les autoritats es van plantejar d'oxigenar-lo amb l'obertura d'un gran carrer o avinguda, que el partís pel mig.

Aquest desig d'urbanistes de tot temps no va veure la llum fins que els maragallians s'hi van posar de valent. Es tractava d'agafar les tisores i crear un nou espai urbà: la Rambla, però la del Raval. Una Rambla inacabada, frustrada, però que avui ja és tota una realitat.

Ningú que hi passeja, imaginant que es troba en un país del llunyà Orient, entre tanta multiculturalitat, arribaria a pensar que aquesta ampla avinguda escapçada i arrelada a les Drassanes, és fruit de l'acció d'un despatx d'urbanisme municipal. Els restaurants dels baixos, l'hotel de luxe, la disposició de les cases i les palmeres, semblen que hi hagin "estat tota la vida".
Qui pot imaginar que aquests edificis que presideixen aquest ample carrer, fa uns anys romanien amagats en uns estrets carrerons?

La Rambla del Raval neix com un invent, com si fos el resultat de l'aplicació d'una fórmula matemàtica i que ha resultat ser tot un èxit. Ja no en resta cap cicatriu, la vida i el sol ocupen un nou espai urbà, ara ja humanitzat i ple de vida, representant una nova Barcelona, també senzilla, i propera a aquell passat, avui decadent que roman entre carrers desapareguts, sota l'ombra de les palmeres i el parlar dels paquistanesos.

Autoretro

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Sat, 04 Dec 2010 14:57:27 PST

Ja fa dies que ensumava que Autoretro s'apropava. Aquesta fira de vehicles clàssics, vells i antics, concentra gent de tota mena: capitalistes i inversors, amants de la ferralla, addictes al sofre dels carburants i melancòlics d'èpoques pretèrites. Entre aquest darrer grup m'hi compto jo, concretament en la subcategoria dels "nostàlgics de la transició". Sí, sí, el que llegiu, de "la transició".

Sota d'aquest paraigües, el post-franquisme i la transició, vaig viure una de les èpoques més boniques de la meva existència, de quan el pare es va comprar el Seat 131 Miriafiori (s'escriu així?), i va posar a la venda el 1430 de la mateixa marca. Tant un cotxe com l'altre, eren de fabricació barcelonina, però ambdós tenien l'ànima italiana: La llegenda "Fabricado con licencia Fiat" n'era una certificació. Una altra, ho era l'estrident soroll de la botzina, la qual el pare feia sonar quan passàvem per dins del túnel de Martinet, aleshores l'únic de les nostres contrades. Encara recordo quan passàvem el del Bruc: "Papa! Papa! Toca la botzina!" -Li deiem, però allà no ens feia cas. La multa de la Guàrdia Civil l'hagués esperat.

A vegades, amb el meu gran amic Josep Saldes recordem els cotxes d'aquella època. Els seus sorolls, formes i olors. El dibuix dels seus fars, els colors vius, els dos tipus de benzina, els que duien motor al davant, i els que el tenien al lloc del maleter... Plegats barregem aquests records automobilístics amb altres pensaments, com els relacionats amb aquelles sortides esglaonades de canalla del Col·legi de la Salle, o amb els "verdugos" de llana al cap, o amb l'efímera empresa de fabricació d'un Mazinger Z, en la qual hi prenien part diferents amics d'infància, com el Josep Enric Fortó.

Com si fòssim dos melancòlics, parlem sempre d'aquella època de la nostra vida, plena d'innocència, i com no, també de moltes entremaliadures. Plegats recordem aquell univers particular, ple d'idees i d'imaginacions que la vida adulta ens ha manllevat. Sortosament, passejant per l'Autoretro, sense comprar res, perquè la cartera no dóna, però guaitant molt, ens tornem a trobar molt feliços per un instant, esperant que retornin personatges del nostre imaginari infantil de qualsevol d'aquestes ferralles convertides en antiguitats.

El nom fa la cosa

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Tue, 23 Nov 2010 04:49:28 PST

Entre carnisseries islàmiques i locutoris paquistanesos, trobem la plaça del Pedró. La presideix un obelisc amb inscripcions llatines referides a prohoms barcelonins. Davant mateix d'aquest vell monument, en un dels extrems d'aquest humit i brut fòrum triangular, s'endevina la que fou en temps pretèrits una església romànica, la de Sant Llàtzer, el ressuscitat.

Per comprovar la veritable bellesa d'aquest temple, cal que anem al seu extrem oposat, un absis que avui roman entaforat en una illa de cases, visitable a través d'un carrer posterior. Els quadrats carreus i les arcuacions llombardes de la capçalera presideixen una plaça sorrenca, envoltada d'estrets edificis habitats per gent de contrades llunyanes, ignorants del passat del lloc.

Uns bancs encabeixen les tertúlies d'uns estrangers emmostatxats, vestits amb una mena de camisa de dormir, més pròpia d'altres latituds que de casa nostra. No lluny, a redós de l'ombra del temple, uns altres homes, acotxats, oblidant la propera presència dels tertulians, s'afanyen en buidar el contingut de la seva xeringa en les venes dels seus braços. L'alè de l'heroïna afganesa que els du cap a la mort, ignora que l'ombra de Llàtzer, el ressuscitat, és allà, per indicar-los que hi ha una altra vida, una altra esperança. Només cal alçar el cap.

Absència

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Tue, 16 Nov 2010 06:06:07 PST

Durant més de dos mesos no he escrit res en cap dels meus dos blocs. La raó? No en tenia ganes. N'hi ha que diuen que per escriure, un ha d'estar inspirat. No ho sé. La causa no la sé. Inspiració? sempre en tinc. Però em faltaven ganes. Aquests dies m'ha vingut una altra vegada el cuquet. Ens veiem per aquí.

Planchart

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Sat, 18 Sep 2010 07:46:14 PDT

És un avi d'aspecte trencadís, no gaire alt, i molt escarladenc. Vesteix mudat, sempre impecable, totalment d'acord amb l'elegància d'un oficinista d'aquells que militaven al CADCI a principis de Segle. Amb els seus noranta anys fets, en Josep Planchart i Martori, president d'Estat Català, és un dels darrers testimonis vius, conjuntament amb en Martí Torrent i en Ventura Niubó, del separatisme d'abans de la Guerra dels Tres Anys.

En el seu imaginari, i en el dels pocs militants de la seva organització, l'ordre i el respecte s'acompanyen amb l'abnegació i la lluita. Molts pensen que és el darrer relleu de la generació que va veure Macià, la que lluïa camises caqui, si eren d'Estat; o verd oliva, si eren de Nosaltres Sols. Miquel Badia ocupa l'eix central del seu pensament, i de fet, sempre ha procurat que els joves que té sota la seva custòdia el recordin i l'imitin, conjuntament amb aquells escamots que s'escampaven per Eramprunyà, o que desfilaven per Montjuïc, sota la refilada mirada envejosa dels enemics.

Els seus ulls clars i la seva veu d'ancià no només alberguen pau i bonhomia. Sota aquesta pacífica aparença senil s'amaga tot un soldat català, exemple a seguir, testimoni de l'ahir per a les generacions de joves.

Ferms!

Cuixà, a l'ombra de Protasi

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Wed, 15 Sep 2010 09:52:41 PDT

La copa d'un xiprer, el campanar i el Canigó, sota la nau, el que queda del claustre

Després de dinar a Prada, sota la calentor dels ferros reblegats pel sol dels barracons de la cantina del Liceu Renouvier, i mentre esperàvem que comencés l'acte d'homenate a Viusà, ens vam engrescar per anar cap a Sant Miquel de Cuixà. Aquest monestir es troba prop de la capital del Conflent, al costat d'un riberal que baixa frondós del Canigó. D'aquells que et conviden a fer un anunci d'aigua mineral. Enguany, amb les altes temperatures, el lloc no semblava gens plàcid, i qualsevol ombra no ha estat prou valenta per calmar el nostre abatiment i aixafament solar. Què hi farem. Poca visió lírica que en destaqui la bellesa li haurem de donar, primer és la supervivència.

La torre, l'església, el que queda del claustre, i les vivendes annexes on hi viuen els monjos provinents de Montserrat ens donen la benvinguda. Ja dins, a la cripta, sota unes voltes soterrades, s'hi està bé, no hi fa calor. Hi faríem vida. És el lloc ideal per curar un bon cava, pensaria un penedesenc. La frescor, amiga de la foscor, convida a seure al terra i a un repòs ideal per provocar la migdiada. Llàstima de la humitat, sinó hi jauria, allunyat d'aquestes temperatures caniculars, encara que estiguem a finals d'agost, dignes de qualsevol lloc del Marroc.

Protasi, provinent de l'Eixalada, segons uns, vingué d'Urgell per fundar aquest cenobi, qui sap. Avui, prop de Cuixà, també hi hem trobat una colla de gent provinent d'Urgell, concretament d'Andorra. De retorn cap a Prada, per assistir a la conferència d'homenatge al Viusà, pensem, en l'apocalipsi, com ho deuria fer Protasi, però aquest cop, amb el pensament centrat en el canvi climàtic i la destresa humana, més que en la justícia divina.

L'escola de família

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Mon, 13 Sep 2010 13:28:47 PDT

López-Tena i Morera parlant amb una assistent a la UCE

Amb aquest nom m'agradaria definir la Universitat Catalana d'Estiu (UCE), darrer resquisi d'aquella que fou en els darrers anys del franquisme i d'aquella falsa transició. Avui, encara rep molts d'aquells estudiants, aleshores de llarga cabellera negra; i ara, senyors de closques grisenques i d'ulls vidriats. Reunió de generacions, Prada aplega en un ambient que barreja aires de caserna, vida comunitària de falansteri, i casal de colònies del Ripollès, aquests padrins idealistes, els seus fills, i una colla de canalla, els seus néts. Padrins i fills funcionaris, sobretot de l'ensenyament, que es poden permetre el luxe de passar 15 dies l'any al Liceu Renouvier de la capital del Conflent. La resta d'assistents són joves, estudiants de les universitats catalanes, molts dels quals són becats, que van a les classes de tot tipus per aconseguir crèdits de lliure elecció. Molts cursos tenen un rigor acadèmic, i alguns altres, semblen trets d'un ateneu de capital de comarca. De fet, i no tinc perquè negar-ho, m'agrada aquest ambient, m'hi trobo bé. I si tingués prou temps, hi passaria uns quants dies, però com que aquest factor equival a l'or, amb un jorn ja faig compte.

En aquesta línia, Prada, més que una Universitat d'Estiu, és el punt de trobada de bona part de la intel•lectualitat més combativa i radical de l'independentisme català, la qual, entre dies i lliçons, rep visites de polítics de tota mena.

Enguany, després de passar per Elna, A Prada ens esperaven el Lluís Morera, l'Oriol de Mollet, i la Mireia. Allà hi vam trobar el Pol, la Mach, el Pasques, l'Agustinet Barrera -el fill del militant de Nosaltres Sols amic de l'Esteve Albert-, la Sílvia i els seus astres, els periodistes d'Andorra, el Sastre, el Guia, el Vera, el Laporta, el Tena i l'Uriel, i tanta més gent, tota diferent, que sempre podem trobar en aquell lloc de tranquil•litat i de diàleg.

La calor potent d'un migdia d'estiu, acompanyada de la xafogor de l'onada nord-africana, es concentren sobretot dins dels barracons del liceu que fan de menjador i de cuina. Una immensa cantina escolar, més digna d'una caserna que d'un col•legi, acull uns comensals en aquest ambient de casal de colònies intergeneracional. Entre mossegada i glopada, els estudiants i els professors, amb les seves respectives famílies, parlen tranquil•lament de les seves idees i dels seus projectes. L'estiu sembla no acabar, però la UCE s'ha d'afanyar, pel setembre comencen les classes i toca treballar.

Elna

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Mon, 13 Sep 2010 04:22:06 PDT

El dia del martiri de la Diada d'Andorra a la Universitat Catalana d'Estiu (UCE), em vaig atansar a Prada per saludar els companys de les valls, i assistir a una conferència d'homenatge a Manuel Viusà. Hi vaig pujar amb un company de la Facultat, amb el qual compartim vel•leïtats culturals i socials. Prada només era una parada en una jornada destinada a conèixer un mica més les comarques de la Catalunya del Nord. A part de l'estada a la UCE, ens vam plantejar de visitar Elna i Sant Miquel de Cuixà. Com es pot comprovat, tot un dia dedicat a l'art medieval.

D'Elna, antiga capital episcopal, ja des del Baix Imperi, em podríem estar parlant molta estona: La seva catedral, amb clares analogies estilístiques amb la d'Urgell; la trama urbanística, amb la seva doble composició, amb una vila alta i una altra de baixa; amb les restes del murallam; i amb la tranquil•litat, la llum, i la humanitat típiques de totes les poblacions rosselloneses. De fet, Elna no s'escapa d'aquell flaire floral d'herbes aromàtiques, que s'escampa per les riberes del Tec i del Tet.

Des del pla de la Seu, el que els oriünds anomenen Plaça de les Garrafes, entrant en silenci i traient el cap per damunt dels murs, guaitant sense vertigen i guiant les orelles cap als carrers de la vila baixa, encara es possible sentir converses en català, de gent entrada en anys, els darrers testimonis d'una cultura que aviat desapareixerà.

Al costat de les Garrafes, dins del temple romànic de la que fou catedral, vam iniciar un encuriosit tomb per l'interior que ens refrescà del sol i ens conduí a temps pretèrits, de quan els ciris encesos s'acompanyaven de precs, resos, i rosaris de molts i molt feligresos. Tombes de bisbes, una ara romànica molt ben conservada, inscripcions i làpides, altars barrocs, retaules gòtics i creus amb impromperis, poden resumir amb pocs mots el seu fosc i fresc interior. Antiga catedral, avui església, i amb un capellà d'espardenyes de veta, que ens va obrir les portes del seu temple, aquella casa de Déu, tot parlant-nos un fluid català del Rosselló.

Ja a fora, al costat de les arrencades del que havia de ser un absis gòtic que mai veié la llum,hi trobàrem l'entrada dels claustres i del museu. Uns claustres que recorden l'esplendor del que havia estat aquella església, la central de la contrada durant una bona colla d'anys. Capitells decorats amb escenes de guerra, inspirades en la Bíblia, però esculpits a l'Edat Mitja, ordenen un espai restaurat que dóna entrada a una sala amb una breu explicació de la història de la vila. Una història que arrenca de la dominació romana, l'antiga Elena, i passa per l'ocupació goda, el ràpid passatge musulmà, i la conquesta franca. Una conquesta que centraria la vida episcopal de la plana rossellonesa, demostrada amb dibuixos, gravats moderns amb els plànols de les fortificacions, i tota una sèrie de pergamins ignorats per uns visitants que els troben il•legibles.

A una altra sala, situada sota el nivell del terra, s'hi poden contemplar restes del passat més remot de l'entorn, el pas de les cultures neolítiques, les del ferro, i com no, la dels ibers que habitaren la zona. Unes peixeres exposen el que els arqueòlegs han trobat. Unes vidrieres que per la disposició, l'olor de romàtic, i l'esgrogueïment dels retolets i cartellets, em recorden a aquells museus locals que escenifiquen cert folklorisme, com el de Ripoll. En aquest cas, però, tot i la vellúria de l'exposició i de la disposició museística, la missió didàctica s'acompleix: El visitant recorre en aquest espai tota la història d'Elna i de l'entorn.

Ja sortint, els afables guies, gent del terrer, que s'esforça en parlar la llengua perduda dels seus avis, us atendran amb una correcció absoluta. En el nostre cas, vam estar parlant de capitells i del bonic claustre una bona estona. La seva formació i atenció haurien de ser exemple de molts guies de grans museus, emmandrits de subvencions i de falses seguretats laborals.

Aquesta imatge d'Elna, amb aquest blau celestial, d'un sol rostidor que fa madurar la vinya rossellonesa, vam emprendre el camí cap a Prada, i d'aquí a Sant Miquel de Cuixà.

L'antiga escola dels jueus

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Tue, 07 Sep 2010 06:50:29 PDT

Molt a prop del Palau de la Generalitat, en un cau de l'antic Call, s'alça el que queda de la desapareguda sinagoga major de Barcelona, o dit d'una altra manera, de l'escola dels jueus. Entre cases de carreus, carrers estrets, i portals adovellats, la trobarem. Cal entrar-hi per una petita porta, d'aquelles baixes, on tot acotant el cap, passes per sota d'un tapís on hi posa l'inscripció xalom en hebreu. Després de baixar uns pocs esgraons, arribes a les restes visitables d'aquella antiga escola de saber: a la part més inferior, s'hi veuen unes pedres d'època baiximperial; al mig, unes de medievals, i la volta, ja és d'època moderna.

L'interior és auster, preparat per a la visita de turistes i curiosos, on després de pagar una petita quantitat monetària, només 2 euros, la guia explica la història del lloc, bé esmentant dos conceptes que s'han de tenir en compte: el primer, l'existència d'una comunitat jueva a la Barcelona medieval, majoritàriament proveïda de gent procedent d'occitània, encara que es tingui constància de la persistència de gent d'aquesta religió des de temps més pretèrits, com després de l'any 1000. I el segon, és l'adscripció nacional catalana dels membres d'aquesta comunitat. Encara que la gent de l'Edat Mitja no entengués d'això, i tot es valia cap a la fidelitat al senyor i la pertinença a un credo, els jueus de Barcelona, als ulls d'un contemporani del Segle XXI, eren catalans, atesa que aquesta era la seva llengua. Com ho són també els administradors d'aquest lloc, i així m'ho van voler fer constar: nosaltres som catalans de religió jueva. I així és.

Els escacs

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Fri, 30 Jul 2010 05:05:32 PDT

Alguna tarda els he vist a la plaça de Catalunya, en aquell tros de carrer que enllaça les dues rambles, i que passa prop del Zurich i del Triangle. Sota les poques ombres vegetals i damunt dels pedrissos d'algunes jardineres els pots trobar, es tracta dels escacaires que provinents de qui sap on, alguns semblen de Sud Amèrica i altres de l'Est d'Europa, s'apleguen per convicció a composar partides i estratègies, entre silencis condescendents, mirades que indiquen assentiment i rictus labials que mostren el grau d'acord amb la tàctica utilitzada.

Els turistes no els fotografien, com ho fan a les horroroses estàtues de les Rambles; la Vicky i la Cristina passen de llarg amb les seves bicis llogades; i els carteristes segur que no hi fan l'agost. Aquesta nova silueta de la ciutat m'agrada, però també deixa entreveure la mancança dins del mapa urbà d'aquells locals que només subsisteixen a certes capitals comarcals: aquells cafès, casinos i ateneus caducs, aplecs de jugadors de la Botifarra, Solitaris, i com no, també dels escacs. Aquells grans i espaiosos cafès de columnes de ferro, taules de marbres i sostres alts per on el fum del tabac s'acumula i s'uneix amb les colònies i massatges dels clients.

La multiculturalitat no els ha deixat lloc, com si sobressin entre tanta sorollosa botiga de roba, aplecs de turistes badocs, equilibristes i contorsionistes de cap de setmana. La Barcelona del XXI també ha creat un lloc per a aquests nous pàries orfes de locals, una nova imatge del present, diferent i discreta.

27-J

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Thu, 01 Jul 2010 09:18:41 PDT

Sovint els pots veure pel carrer, amb tarannà solitari, o caminant amb parella, la seva mirada impetuosa, cercant alguna cosa, destarota a qualsevol altre home que es creui amb ells. Les samarretes arrapades, de tres talles menys de les habituals, els pantalons cenyits, el cabell curt, una barba de tres dies, ulleres de sol i una constància malaltisa en perpetuitzar la joventut poden ser alguns dels seus trets definitoris.

A vegades en trobes pel gimnàs, entrenant i seguint una dieta rigorista que els encaixona en un difícil i estragós culte al cos, emparentat amb aquesta perpetuitat de la joventut que cerca en el passat la por cap a un incert futur.

Ahir era el seu sant, o el dia del seu patró, o el que fos, celebraven la seva festa, amb soroll, carrosses, disfresses i carnaval absolut. Ahir era el seu dia, com el Primer de Maig ho és per als sindicalistes, l'11 de Setembre per als indepes, el 12 d'octubre per als espanyols o un altre que no recordo per als gitanos del meu poble, quan s'ajuntava tot el clan i començaven a cantar i ballar fins a altes hores de la matinada. Ahir era el dia en què es treien la màscara de l'exclusió que no els deixa ser, que serveix per demostrar a la resta de ciutadans la seva existència i que són una colla, capaç de fer molt soroll.

La tarda prometia avorriment. Tothom havia guillat de la ciutat. Jo sortia de prendre un cafè prop del Mercat, i el soroll mecànic de la rua em va encuriosir a què m'hi apropés. La música era estronadora i mecànica. I allò? Quin espectacle, similar a una processó de Setmana Santa, però amb un to festiu i sense caputxes, i com no, sense cap mena de solemnitat social: ara passaven els grassos i peluts, després els d'una discoteca de pastilleros, en acabat la representació d'un local de prostituts, més endavant una empresa dedicada a la pornografia, poca estona després els d'un bar de copes. Alguns homes anaven amb banyador, lluïnt els muscles ciclats amb anabolitzants, uns altres semblaven llenyataires, n'hi havia un amb tanga, a prop, desfilaven unes transexuals, i no gaire lluny, unes senyores que es petonejaven. Tot entre soroll, un ambient festiu, i algun resquici reivindicatiu del que havia estat la seva marginació social. Una marginació que va tenir el seu guetto en la Barcelona dels primers anys del Segle XX, al carrer de l'Arc del Teatre, en locals desapareguts per les bombes de l'aviació italiana, llocs proscrits per a segons quins socis del Cercle Eqüestre, i d'alliberament per a altra gent, com la Criolla.

Prop, la gent dels balcons, les finestres i alguns vianants, com jo, ens ho miràvem embaladits, callats, i com no encuriosits. Érem els convidats del pedra d'una altra estampa de la ciutat de Barcelona.

Els "xinus"

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Sat, 12 Jun 2010 19:09:09 PDT

Te'ls pots trobar per tot arreu i aonsegueixen tot allò que volen. Pel seu aspecte físic no passen desapercebuts, i per la seva cultura llunyana, però amb molts tics occidentals, tampoc. Negociants oportunistes, saben treure profit dels seus origens i de la situació econòmica actual, totalment lliure d'arancels. Dominen l'import de tèxtil, el comerç de sabates, botigues de tot a cent, comerços de productes indefinits i no homologats per la Unió Europea, i comerços de menjar revenut amb els prestatges plens a vessar de gènere. Fins i tot, també te'ls pots trobar traient profit del seu aspecte oriental, i els veus regentant restaurants japonesos (Si Mao aixequès el cap). On és l'orgull nacional xinès? La pela és la pela!

Els xinesos estan invertint amb força a casa nostra, i sobretot en els llocs més tradicionals. Ja no en tenen prou amb els seus restaurants decorats a l'estil Kung Fu, amb estanyons de peixos vermells inclosos. Ara ja paguen traspassos de locals de tota la vida, molts bars de barri, tot a cop de bitllet i al comptat. Fins i tot s'han atrevit amb el traspàs d'un bar on es troben els Boixos Nois, prop del Camp Nou. Bar que es queden, és un tros de la ciutat que canvia totalment d'aspecte psíquic. El seu tarannà inexpressiu, amb cara de silenci intel·ligent, emmudeix allò que era soroll i vida de bar. Asseguts darrere de les barres, esperen parcimoniosament que la clientela pagui per la consumició. Tot sense entrar massa a la cuina i ignorant els gustos dels clients. La seva llunyana cultura, i la seva estètica alimentària encara no s'han adaptat a la de casa nostra. Sense anar més lluny, l'altre dia, un amic meu va demanar unes patates braves i li'n van portar unes de fregides amb ketchup. Un cop vaig demanar un entrepà de pernil, i se'm va començar a esbocinar tan bon punt l'agafava amb les mans. D'on havia sortit aquell pa? I aquella mena de xiclet que feia de pernil? Les tapes també són totes iguals. Pel que m'han explicat tenen el costum de comprar conjuntament els queviures a majoristes, sempre al millor preu i sense mirar la qualitat. Ells volen fer diners i guanyar, i no s'estan de romanços. I dels preus? En un bar regentat per xinesos a la Gran Via mai m'han cobrat el mateix per una cervesa. Un dia els vaig demanar el tiquet, però van fer veure que no ho entenien. Tampoc es fixaven amb la màquina registradora de la caixa, cada pagament s'obria sense marcar l'assentament corresponent. Ells volen fer diners i és del tot raonable, però han de donar també un bon servei. Suposo que serà qüestió de temps.

L'altre dia vaig estar a punt d'entrar a una perruqueria xinesa, competència de les agremiades, però em va fer por, no volia sortir amb un pentinat Manga, ni tampoc amb un final feliç, com li va passar a un conegut meu que tenia mal d'esquena, i en anar a una massatgista, aquesta li volia fer una cosa un pèl diferent. Però no tot ha de ser així.

Els xinesos tenen també fama de ser molt gregaris i diuen que mai donen feina a una persona que no sigui de la seva nacionalitat. Darrerament he comprovat com a la Ronda de Sant Antoni estan arreglant un parell de locals de superfície mitjana. Un serà un restaurant "japonès" i l'altre un comerç indefinit amb els rètols farcits d'errades ortogràfiques. A cap dels dos hi he vist treballar una persona que no tingui l'aspecte de xinès. Però vejam, també ens costarà de veure un ciutadà que no sigui xinès, donar una reforma d'un local de la seva propietat a l'empresa d'un xinès. Tot i que pot semblar un prejudici, i sense entrar en hipotètiques guerres de preus, sembla que entre ells s'ajuden.

No em fan por, perquè sé que poc a poc s'aniran adaptant a la nostra cultura, i també nosaltres a ells. Els seus fills ja no voldran menjar patates amb ketchup en comptes de braves, i potser, sabran cuinar i fer entrepans com en els nostres millors bars. Qui sap, potser, tampoc voldran treballar com a "xinus" tot el sant dia, i molts es posaran de funcionaris. És tot qüestió de temps.

Qui deia que els catalans de les pedres en fan pans?

Apreneu-ne dels xinesos, o millor dit, d'aquests nous catalans.

Bollyraval

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Wed, 02 Jun 2010 17:07:31 PDT

A vegades n'he trobat amb el seu vestit tradicional, similar al de l'Afganistan, molts porten bigotis, i els més religiosos barba, no deixen de ser gent curiosa, gregaris del tot. Les dones vesteixen sovint amb una roba de seda, que els dóna un toc d'exoticitat, sobretot quan porten joiells i arracades. Estic parlant dels pakistanesos.

Algun cop he entrat a un bar de menjar ràpid de pakistanesos. De fet, si entres a un, ja ho has fet a tots: la decoració és inexistent, els llums són de fluorescent, la televisió per satèl•lit posa tota l'estona pel•lícules de la germana i veïna Índia, Bollywood, i sempre et posen unes racions prou abundoses i picants de pollastre amb enciam. Mmmm. Deliciós.

Els pakistanesos es diferencien de la resta d'immigrants, més que per la seva religió, per una cultura i uns costums del tot índies. De fet, no són més que indis que professen l'Islam. Un Islam molt diferent del dels àrabs i dels magrebins que campen pel Raval, amunt i avall, passejant o prenent un cafè a qualsevol terrassa. Un dia hauré de parlar dels diferents Islams.

La seva cultura, totalment indo-irània, els converteix en uns botiguers impecables de fruita, pell, pastissos, records, roba... Sovint, quan hi ha partit del Barça, als seus bars de menjar ràpid treuen les pel•lis de dames i aventurers i retransmeten el matx. La seva canalla, del tot catalans, victoregen el FC Barcelona, i com no, també parlen el català, la seva nova llengua. Jugar, per a ells, al pati de l'escola, o a l'esplai, és fer-ho en català. I sense entrar amb paternalismes, m'encanta l'adaptació d'aquest poble, germà de l'indi, prodigiós en treball i sacrifici laboral.

La tomba d'un príncep

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Mon, 24 May 2010 15:00:01 PDT

Dins del Raval, en un dels seus costats, al carrer de Sant Antoni, hi trobarem l'església del Carme, edificada damunt de les restes de la de les Jerònimes, just després de les protestes de l'emprenyada general de la Setmana Tràgica. El temple, de totxo vermell, presenta un aire modernista, que dins de la zona, intenta passar desapercebut, i de fet, ho aconsegueix. Del seu interior, amb el terra d'un senzill mosaic, en són destacables els vitralls i els sostres, dignes d'aquest estil arquitectònic.

El Carme, encara que hagi nascut en el Modernisme, l'austeritat més absoluta hi sembla regnar. No és un lloc farcit de turistes, tampoc hi trobes flaixos, ni la remor d'altres temples més assidus de les rutes de viatgers. Al Carme només s'hi prega, i s'hi canta Missa, i com no, al seu entorn, s'hi respira també una forta activitat parroquial. El seu emplaçament, rodejat de carnisseries islàmiques, i de botigues de menjar ràpid regentades per nouvinguts (així en diuen ara als immigrants), convida a treballar socialment, i no pas com a una obra de caritat, típica de gent adinerada que donen algunes escorrialles del que guanyen, sinó com a resultat d'un esforç dels parroquians, tots residents del Raval.

Prop de l'altar, a un dels costats, s'hi pot veure la senzilla tomba de l'impulsor de l'església, el bisbe Joan Josep Laguarda i Fenollera, home d'impuls, valencià de naixement, que durant cinc anys de la seva vida, fou també príncep.

Príncep d'Andorra, del costat episcopal, quan portava el bàcul i la mitra a Urgell. Laguarda es destacà al territori d'Urgell per una intensa obra social, com més tard va fer a Barcelona. Pel que respecta a Andorra, va impulsar la construcció de la carretera que uniria la Seu amb el límit fronterer del riu Runer, continuat anys més tard pel seu successor, el també valencià, Joan Benlloch i Vivó.

Però, Laguarda roman en silenci dins del Carme, com un príncep oblidat pels anys.Tot un panteó de glòria per a un príncep perdut en el record.

Quin dia desvetllarem el record d'aquest bisbe que va començar a obrir els Pirineus cap a la modernitat?

Records de calçots

noreply@blogger.com (Climent Miró i Tuset) — Sun, 28 Feb 2010 15:29:48 PST

D'ençà fa una bona colla d'anys, Catalunya ha vist créixer una tipologia de bolets molt especials que s'han anat estenent per tota una sèrie de petites ciutats de l'interior, es tracta dels plats "típics i tradicionals" consumits en una sèrie d'àpats comunitaris. La vianda de la Seu, lo ranxo de Ponts, el xató penedesenc, el trinxat dels cerdans, i com no, els calçots, els reis de totes aquestes extenses reunions comensalístiques multitudinàries, típics de la comarca de l'Alt Camp. Aquestes menges, i moltes altres més, configuren arreu del país, un mapa de grans gentades, viatges d'autocars de jubilats, i curiosos concursos.

De fet, el calçot és una menja de tros o d'hort, mentre que altres plats esmentats, ho eren de casa. Jo no m'imagino menjant un plat de trinxat al tros. Particularment, el que m'agrada més de tots, és l'escudella o vianda, i el que menys, el xató; ja sabeu que no sóc amant de les anxoves i de la tonyina, mal averany pel meu paladar.

Però els calçots són, de tots, un plat que em recorda les caliuades de trumfes que per aquesta època fèiem tots els Miró a la Costa, on hi teníem l'hort i la granja. Allò era vida. Per aquesta raó, potser m'agraden. Quan es van posar de moda, i de seguida es van exportar arreu del país, a casa van ser ben rebuts, el pare en deia ceballots, i sempre explicava que un any en plantaria. De fet, l'home, quan es proposava una cosa entre cella i cella, la feia. En aquest aspecte se semblava molt al seu pare, el meu padrí Miquel, un home de la terra, d'idees i costums invariables. Tant el pare com el fill, s'esforçaven en conrear els horts, sembrant i plantant a cada feixa, allò que pertocava i els agradava. Els dos es partien la feina, per exemple, el meu pare ensulfatava els perers i els altres arbres fruiters, amb aquelles màquines de coure que el padrí va comprar a Perpinyà amb el seu pare, en temps que l'Urgellet i el Baridà exportaven braços per treballar les vinyes del Rosselló i de la Fenolleda. En canvi, potser per experiència innata, el padrí monopolitzava la poda i el sulfat dels ceps i de les parres. De fet, fins el 1985, feia tot sol la seva pròpia collita de raïm, el qual era premsat i transformat en vi. Un vi molt afruitat, de consum familiar, no apte per a paladars fins, entonats d'enologia i estovalles de fil. Allò era un manà particular, consumit entre hores de feina, i com no, d'acompanyament de les trumfes i dels nouvinguts calçots, o ceballots, com en deia el pare.

El conreu dels pocs ceps que tenia i la verema particular que feia, eren la darrera persistència d'un ofici après a casa, desaparegut de les nostres contrades amb els anys, i quasi oblidat de la memòria històrica dels seus habitants. Per poc temps, el vi del padrí, compartí menja amb els ceballots o calçots, o com li vulgueu dir.