L’informe de l’IPCC i la necessitat de limitar l’escalfament global
L’informe que va presentar el 8 d’octubre passat el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) alerta que limitar la pujada de temperatures al planeta a 1,5 graus centígrads és una necessitat absoluta per conservar el medi ambient, evitar l’extinció d’espècies o reduir la pujada del nivell del mar. Si l’Acord del Clima de París de 2015 va establir la barrera en 2 graus, l’IPCC va més enllà i redueix mig grau el límit amb l’objectiu de reduir els efectes de l’escalfament global sobre els ecosistemes i la vida al planeta. “Mantenir l’escalfament global en un nivell inferior a 1,5 graus en lloc de 2 serà molt difícil, però no és impossible”, va manifestar el president de l’IPCC Hoesung Lee durant la presentació de l’informe, que va tenir lloc a Incheon (Corea del Sud). L’informe remarca que fer-ho “requerirà canvis ràpids, d’ampli abast i sense precedents en tots els aspectes de la societat”, que van des del consum d’energia fins a la planificació urbana i terrestre, passant, naturalment, per les retallades d’emissions. En efecte, els compromisos actuals de l’Acord de París no són suficients per arribar a la nova meta d’1,5 ºC. L’IPCC avisa que “no s’aconseguiria un clima estable ni tan sols fent esforços suplementaris d’acció climàtica a partir del 2030”, i que evitar l’excés d’emissions sense recórrer als sistemes de captures de carboni “només es pot aconseguir si les emissions globals comencen a disminuir molt abans del 2030”.Concretament, l’informe remarca que, per estabilitzar el clima, les emissions de CO2 haurien de disminuir el 2030 un 45% en relació amb les de 2010, i després mantenir la tendència fins a arribar a un balanç net de zero emissions l’any 2050. Això exigiria posar en marxa grans plans per absorbir i neutralitzar el CO2 de l’atmosfera, com ara embornals, projectes de segrest i emmagatzematge de carboni i altres solucions de geoenginyeria climàtica.L’IPCC també explica que caldrà accelerar la transició cap a un model energètic net i més eficient en el qual, el 2050, les fonts renovables suposin entre el 70 i el 85% del proveïment elèctric, el gas (amb tecnologia neta) també pugui participar en la generació elèctrica amb al voltant d’un 8%, i l’ús del carbó quedi totalment descartat. L’objectiu de tot plegat, assenyala l’informe, és reduir els episodis de calor extrema, l’augment de les sequeres, la pujada del nivell del mar, el desglaç dels oceans Àrtic i Antàrtic, la pèrdua d’espècies i l’impacte sobre la biodiversitat. Qualsevol augment de les temperatures és perjudicial per al planeta, però els riscos sempre seran menors amb una pujada d’1,5 graus que amb una de 2 graus, conclou l’informe, que s’utilitzarà com a base per a les discussions de la 24a Cimera del Clima (COP24) del proper mes de desembre a Katowice (Polònia).D’acord amb els seus valors corporatius, CaixaBank està plenament compromesa amb la preservació del medi ambient, la sostenibilitat i la lluita contra el canvi climàtic. El 2007, va signar els Principis de l’Equador, que exigeixen una anàlisi dels riscos i impactes ambientals i socials potencials dels projectes de gran envergadura. Des de 2012, també ocupa la presidència de la Xarxa Espanyola del Pacte Mundial, una iniciativa voluntària de responsabilitat social empresarial que treballa per afavorir la sostenibilitat. A més, el juliol d’aquest any, es va unir a la Iniciativa Financera del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (UNEP FI), que té tres objectius principals: el compromís amb el desenvolupament sostenible, la gestió de la sostenibilitat i la conscienciació pública. D’altra banda, va elaborar el Pla Ambiental 2016-2018, amb objectius que ja s’han assolit, com que la contractació d’energia sigui 100% d’origen renovable o el de ser carbon neutral, és a dir, reduir les emissions generades (el 2017 CaixaBank les va reduir un 10% respecte a l’any anterior i un 69% respecte al 2009) i compensar totes les emissions calculades a la nostra petjada de carboni.
SOCIAL
Banksy i el valor econòmic de l’art
El passat 5 d'octubre, una obra de l'artista Banksy es va vendre per 1,2 milions d'euros, quatre vegades més del que s'havia estimat inicialment, en una subhasta que va tenir lloc al prestigiós Sotheby’s londinenc. Pocs instants després, l'obra, una còpia sobre llenç d'un dels grafits més coneguts de Banksy, Girl with balloon (Nena amb globus), es va autodestruir davant la sorpresa majúscula de tots els assistents. L'endemà, Banksy va pujar el vídeo del moment al seu compte d'Instagram, i hi va afegir amb una cita atribuïda a Pablo Picasso: “l'impuls de destruir també és un impuls creatiu”. Com en tot el que fa aquest artista britànic, de qui es desconeix la identitat, són més les preguntes que les respostes. Era Banksy present a la casa de subhastes? Qui va activar el mecanisme d'autodestrucció de l'obra, i com es va poder disposar aquest mecanisme a la sala? Sotheby’s sabia el que passaria? I sobretot, quines eren les intencions de Banksy en destruir la seva obra?Si el que es volia era que l'acte de destrucció fos una obra d'art en si mateixa, una espècie de happening, Banksy ha triomfat. El vídeo ja ha superat els 13 milions de reproduccions al seu Instagram, i totes les televisions i els mitjans de comunicació han recollit el moment. A més, la compradora va accedir a exposar temporalment l'obra, ara rebatejada com Love is in the bin (L'amor és al cubell de les escombraries), amb desenes de curiosos que contemplaven l'obra i s'hi feien selfies. L'espectacle continuava. Tanmateix, si la intenció era denunciar la comercialització i els preus desorbitats del món de l'art, el fracàs ha estat patent: la nova obra ha doblat el preu de l'original, i ja supera els 2 milions de dòlars. “No s'ha destruït una obra d'art, se n'ha creat una de nova, que val el doble que l'original. Es tracta del primer treball artístic de la història desenvolupat en viu i en directe en una subhasta”, apuntava Alex Branczik, director de Sotheby’s per a Europa.El que ha passat, segons diversos experts, és que Banksy ha creat valor sense voler-ho, mal que li pesi. Romaric Godin ha escrit a Mediapart que “la tela, triturada només en part, val més ara (...) El seu valor està reforçat per la reivindicació de l'artista i pels vídeos de la trituradora. La feliç propietària de la tela ja pot fer valer que posseeix, no només l'obra de Banksy, sinó la prova del seu acte destructor. I aquesta destrucció dona precisament més valor a l'obra”. Alguns experts i periodistes fins i tot han pronosticat que gràcies a aquest experiment, Banksy podria escriure una tesi econòmica sobre el valor monetari del sector artístic. Aquesta fita ha estat una contribució de l'artista a l'estudi empíric del valor de l'art, ja que ha demostrat que gràcies a un gran enginy i creativitat, una bona expectació i viralització d'un succés i una notòria repercussió en l'àmbit econòmic i social, el preu d'una peça pot variar enormement en qüestió de minuts. Potser el que ha passat, modificant la cita de Picasso, és que “l'impuls de destruir o modificar, també és un impuls econòmic”.
CORPORATIU
Economistes amb Nobel: John F. Nash i Reinhard Selten
Què és la teoria de jocs? “És impossible explicar-la en cinc minuts, però la definició que dono quan m’ho pregunten és que es tracta d’una anàlisi matemàtica que modelitza els conflictes en competència”, va dir Reinhard Selten. La teoria de jocs és, actualment, important instrument d’anàlisi de l’economia política, en especial, la teoria de jocs no cooperatius, és a dir, la part de la teoria que exclou acords imperatius. (més…)
CORPORATIU
“Finances per a followers”, una nova manera d’aprendre
“Benvinguts a ‘Finances per a followers’, jo soc Javier Muñiz, youtuber educatiu, i amb mi està la meva companya… Rosa del Blanco, jo soc experta en comunicació financera i en el món fintech”. Naturals, espontanis i empàtics, així es mostren els presentadors del primer capítol de “Finances per a followers”, el nou programa de CaixaBank per fomentar l'educació financera. L'objectiu d'aquest nou projecte és explicar de manera senzilla, amena, entretinguda i, sobretot, comprensible conceptes financers amb els quals ens trobem dia a dia. (més…)
CORPORATIU
Domòtica per estalviar a la llar
La domòtica, el conjunt de tecnologies aplicades al control i l'automatització intel·ligent de l'habitatge, aporta confort, comunicació i seguretat, a més de permetre gestionar de forma eficient l'ús de l'energia, assegura un informe de l'Institut per a la Diversificació i Estalvi de l'Energia (IDAE). Ara que ja ha acabat l'estiu és, sens dubte, el moment ideal per esbrinar de quina forma la domòtica pot ser la nostra aliada per reduir la despesa en calefacció, però també en aigua i llum. (més…)
INNOVACIÓ
La integració del canvi climàtic en l’anàlisi econòmica aconsegueix el Nobel d’Economia
William Nordhaus i Paul Romer han estat guardonats amb el Premi de Ciències Econòmiques del Banc de Suècia en memòria d'Alfred Nobel, conegut popularment com Nobel d'Economia. Els acadèmics destaquen la contribució de William Nordhaus a la integració del canvi climàtic a l'anàlisi econòmica, mentre que en el cas de Paul Romer s'ha subratllat el seu paper en la integració de les innovacions tecnològiques en l'anàlisi de l'economia. Nordhaus va començar a fer les seves primeres passes en la recerca de l'impacte econòmic del canvi climàtic el 1975, un moment en què amb prou feines s'entreveia el vertader problema a què s'enfronta el món. És el pare de l'economia del clima, i ha advocat per gravar amb impostos l'emissió de diòxid de carboni a l'atmosfera. El Nobel d'Economia no forma part del llegat d'Alfred Nobel, ja que va ser establert el 1968 pel Riksbanken, el banc central suec, coincidint amb el 300 aniversari de l'entitat i va ser concedit per primera vegada el 1969, quan va distingir el noruec Ragnar Frisch i l'holandès Jan Tinbergen.L'economista nascut a Elda (Alacant) Manuel Arellano es trobava a totes les travesses per aconseguir el Premi Nobel d'Economia. Ho hauria fet amb el seu col·lega Stephen Bond de la Universitat d'Oxford, que també apareixia entre els aspirants, segons Clarivate Analytics. Arellano, professor del CEMFI (Centre d'Estudis Monetaris i Financers), va publicar el 1991 l'article "Some Tests of Specification for Panel Data: Monte Carlo Evidence and an Application to Employment Equations", juntament amb Bond, a Review of Economic Studies. El CEMFI afirmava en un comunicat recent que “l'estimador Arellano-Bond ha esdevingut una eina estàndard en l'econometria aplicada. Aquest mètode va ser desenvolupat en col·laboració amb Stephen Bond de la Universitat d'Oxford, qui també ha estat escollit aquest any com potencial guanyador del Premi Nobel. L'article que va presentar aquest mètode ha rebut més de 24.000 cites a Google Acadèmic, la qual cosa el converteix en un dels articles en economia més esmentats de tots els temps”, concloïa. Hi ha molts més economistes destacats que han estat reconeguts per aquest premi i que han deixat empremta en el seu sector. Descobreix la nostra sèrie d'articles sobre economistes amb Nobel.
CORPORATIU
L’‘story’ d’Instagram
Tret que es visqui en una bombolla, avui dia tothom coneix i sap per a què serveix Instagram. Tanmateix, ningú no havia sentit mai aquesta paraula, una combinació de “telegrama” i “instantani”, fa amb prou feines 10 anys. Aquesta xarxa social de fotografies, i més endavant també vídeos i altres elements visuals, va néixer fa només 8 anys, el 6 d'octubre de 2010. Van ser dos joves graduats de la Universitat d'Stanford aficionats a la fotografia, l'estatunidenc Kevin Systrom i el brasiler Mike Krieger, els qui van idear una aplicació tremendament senzilla, en un principi únicament per a iPhone, que permetia compartir molt ràpidament qualsevol tipus d'imatge. La gran innovació va ser incorporar una sèrie de filtres que milloraven notablement l'aspecte de les fotografies captades amb les càmeres de l'iPhone, que el 2010 encara deixaven força a desitjar. L'èxit va ser fulgurant: en gairebé dos mesos, l'app va superar el milió d'usuaris, i en menys d'un any, els 10 milions. Naturalment, va ser nomenada l'aplicació per a iPhone de l'any 2011. Incorporant nous filtres en cada actualització, dos importants canvis es van produir l'abril de 2012: d'una banda, es va llançar la versió per a telèfons Android, amb la qual cosa s'arribava, per fi, a gairebé la totalitat dels smartphones existents; d'altra banda, va ser adquirida per uns 1.000 milions de dòlars pel gegant Facebook, que va prometre mantenir la seva essència i la seva independència, i no integrar-la en la seva xarxa social.La promesa s'ha complert a mitges: després de superar els 100 milions d'usuaris el febrer de 2013, quan encara no arribava als dos anys i mig de vida, el juny d'aquest any va introduir la possibilitat de compartir vídeos, i a l'octubre, les fotos i vídeos patrocinats, la qual cosa sí que acostava el seu model de negoci al de Facebook. El patrocini i els vídeos publicitaris es van anar estenent al llarg de 2014 i 2015, cosa que no va impedir que el nombre d'usuaris continués creixent de forma exponencial. Instagram també va crear, durant aquests anys, aplicacions per a usos lúdics específics, com Hyperlapse (per crear vídeos accelerats) i Boomerang (vídeos curts que es reprodueixen en bucle endavant i enrere). El 2016 van arribar moltes innovacions: en primer lloc, i davant les protestes dels usuaris puristes, a partir del març les publicacions es veurien seguint un algoritme que seleccionava el que considerava més interessant per a l'usuari, el mateix que feia des de fa temps Facebook. Això va acabar amb l'estricte ordre cronològic invers que havia mantingut fins llavors. Poc després, al maig, van néixer els perfils d'empresa, que incloïen eines analítiques i la possibilitat de convertir posts en anuncis, ampliant més encara les possibilitats d'utilitzar Instagram com a eina de màrqueting. Una altra tendència que ha seguit és la de fixar-se en les funcionalitats de noves i petites app, copiar-ne el funcionament i integrar-les a Instagram. Així, el novembre de 2016 van néixer les retransmissions de vídeo en directe (com ho feia Periscope). Tanmateix, un dels grans èxits d'aquesta xarxa social va venir uns mesos abans, l'agost, quan es van crear les ‘stories’, imatges o vídeos temporals que desapareixen al cap de 24 hores (igual que feia Snapchat).De fet, segons Phil González, fundador de Instagramers, la principal comunitat de fans d'Instagram al món, les Instagram Stories van ser un moment crucial per a Instagram i també per a Facebook. "Les Stories, que inicialment semblaven pertorbar els nostres costums a Instagram, van esdevenir el motor de desenvolupament de l'app i van aconseguir avivar, encara més, la flama de l'interès generat pels usuaris. Avui, més de 400 milions d'usuaris utilitzen cada mes les Instagram Stories. Més d'un 40% dels usuaris estan enganxats ja a aquests continguts efímers, divertits, sorprenents, generats pels usuaris i que desapareixen al cap de 24 hores. Ens permeten explicar, de forma compulsiva, coses que no explicàvem a través de les nostres fotografies o vídeos". Quines noves funcionalitats i nous canvis apareixeran en els pròxims anys? Passarà Instagram a ser definitivament una eina de màrqueting com la que ja pràcticament ha esdevingut el seu propietari Facebook? I sobretot, què fer amb els ja més de 1.000 milions d'usuaris de què disposa? Amb només 8 anys d'existència, a Instagram són més les preguntes que les respostes. Té tota la vida per davant.
CORPORATIU
Design Thinking, un nou model de disseny i innovació
Fins fa pocs anys, en els processos tradicionals de disseny, sempre es partia del producte per definir l'experiència del consumidor. Tot va canviar l'any 2008, quan l'empresari Tim Brown va publicar un article en el Harvard Business Review en què establia les bases d'una nova estratègia creativa. Parlem del Design Thinking, un procés de treball que se centra a detectar i entendre les necessitats reals dels usuaris per generar idees innovadores i, així, donar solució als problemes. (més…)
INNOVACIÓ
El New Deal, o com Roosevelt va combatre la Gran Depressió amb una recepta intervencionista
El 24 d’octubre de 1929 es va tenir lloc als Estats Units la crisi borsària més important de la història fins llavors: el famós crac del 29, que després del “divendres negre” es va prolongar durant el dilluns i el dimarts negres, durant tota la setmana, i durant bastants anys. En menys de set dies, la cotització de Wall Street va caure 30.000 milions de dòlars, deu vegades el pressupost públic dels Estats Units. I, el 1932, la producció era un 40% inferior a la de quatre anys abans. Era la Gran Depressió. La veritable reacció no va arribar fins al 1933, quan el nou president demòcrata Franklin D. Roosevelt va invertir les polítiques que s’havien dut a terme fins llavors. Després d’unes mesures proteccionistes que només van aprofundir la crisi, Roosevelt va decidir, inspirat per les idees de l’economista John M. Keynes, fer exactament el contrari: una intervenció massiva de l’Estat regulant l’economia per afavorir les inversions, el crèdit i el consum, amb els objectius de reduir la desocupació i reactivar l’economia. Va ser el que es va conèixer com el New Deal.El 4 de març de 1933, en el discurs a Washington que va inaugurar el seu mandat, Roosevelt va pronunciar la famosa frase “l’única cosa de la qual hem de tenir por és la por mateixa”, i va prometre afrontar les “ombrívoles realitats del moment”. L’endemà, va ordenar tancar els bancs durant quatre dies per evitar que la població en retirés els seus estalvis, i el dia 9 de març es va aprovar la Llei d’emergència bancària, que va reorganitzar el sector i va tancar definitivament els bancs que eren insolvents. Després d’això, va iniciar els tràmits per derogar la prohibició de vendre alcohol —en pocs mesos, la Llei seca era història—, i durant aquell any va impulsar una nova sèrie de lleis per reactivar tots els sectors de l’economia.Malgrat aquests esforços, l’economia continuava en una situació delicada, i la desocupació es mantenia elevada, per la qual cosa, durant la primavera de 1935, Roosevelt va llançar una nova sèrie de mesures més agressives, que alguns anomenen el segon New Deal, i que incloïen la creació del programa Works Progress Administration, per crear nous llocs de treball, i la Social Security Act, per garantir ajudes i pensions públiques. Després d’assegurar que lluitaria contra els que s’aprofitaven de la depressió, a finals de 1936 el van reelegir president, i va vèncer de bon tros el candidat republicà. No obstant això, el segon mandat de Franklin D. Roosevelt es va caracteritzar per les seves freqüents tensions amb el Tribunal Suprem, de majoria conservadora, i per les consegüents dificultats del president a l’hora d’iniciar nous programes. No va ser fins al 1939, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, i sobretot fins al 1941, quan els Estats Units van entrar en el conflicte, que l’esforç bèl·lic va estimular de veritat la indústria estatunidenca, i va acabar definitivament amb la Gran Depressió.
CORPORATIU