El pati descobert

La Catalunya Nord: 350 anys després

noreply@blogger.com (elpatidescobert) — Sat, 07 Nov 2009 10:14:00 +0000

El 7 de novembre de 1659 va entrar en vigor el Tractat dels Pirineus, que posava fi a la sobirania catalana sobre les comarques del Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir, l’Alta Cerdanya i Fenolleda. 350 anys després, aquest bonic territori de muntanyes i de mar, viu un situació d’indefinició.

Com tota la seva història.

Però, més enllà dels objectius d’Estat, què ha passat més enllà de la Jonquera?

Les guerres mundials com a vicissitud històrica crucial: hi ha un consens més o menys ampli en afirmar que les guerres globals van trencar un territori d’identitat catalana i el van arrossegar cap al republicanisme francès. La mort de nombrosa població i el patriotisme encès d’aleshores han convertit a la població en francesa.

La immigració: Un percentatge molt elevat de persones de la Catalunya nord no són originàries del territori. En un espai amb identitats fràgils, l’arribada de població forana (francesa o no) va accelerar la “francesització” del territori.

Joan Lluís-Lluís, al setmanari Presència, diu: “La ideologia nacional francesa té pocs competidors al món pel que fa a l’autoconvenciment d’una superioritat intrínseca, tant dels seus ciutadans com dels seus polítics i dels seus intel•lectuals. La seua potència assimiladora és enorme i els resultats d’aquesta potència”. Té tota la raó, però fins i tot en aquest cas han calgut dos esdeveniments d’importància per accelerar el procés.

En quina situació es troba avui la Catalunya Nord?

Després d’anys d’abandonament, sembla que la història dóna a aquest petit territori dels Pirinieus-Orientals una segona oportunitat. No tant amb la identitat, que ja sabem que és un fenomen més arrelat a les consciències individuals (tot i que voluble a llarg termini). Sobretot en la seva relació amb els veïns del sud.

Els llaços amb Catalunya s’han incrementat, sobretot en el terreny econòmic, i la voluntat que el territori deixi de ser el “cul de França”, com alguns nadius l’anomenen, ha portat a moltes persones i governants locals a mirar sud enllà.

Si bé feble, la percepció d’“identitat catalana” dels catalans del nord és avui més forta que fa cinquanta anys, com també es manté a l’alça la voluntat d’aprendre i conèixer la llengua catalana. La clau, per tant, no només rau en la necessitat d’explotar la sensació d’abandonament d’aquesta magnífica llenca de terra, sinó de saber teixir complicitats més enllà dels elements folklòrics i històrics.

No serà fàcil: l’equidistància i les barreres estatals seran fortes, però sembla que la història vulgui donar una segona oportunitat a dos territoris que han anat separant el cos, però s’han oblidat que els unien moltes més coses que el cordó umbilical.

Més sobre la corrupció

marcguinjoan@gmail.com (Marc Guinjoan) — Sun, 01 Nov 2009 18:46:00 +0000

Llegeixo amb interès l’apunt de l’exalcalde de Mataró i actual diputat del PSC al Congrés dels Diputats, Manel Mas, en el seu blog. En el darrer dels posts, el diputat, encara molt compungit pel sotrac que ha causat en la política catalana el darrer dels afers de corrupció, planteja un parell d’idees que em semblen interessants de valorar.

En primer lloc, es qüestiona sobre necessitat de redelimitar els poders dels ajuntaments en el que es refereix a les competències urbanístiques. Per tots és ben conegut l’auge urbanístic que ha patit el nostre país en els darrers anys, situació que ha vingut massa sovint alimentada des dels propis consistoris. En un context de vaques magres a les arques locals, la possibilitat d’aconseguir fortes inversions per al propi poble ha fet del creixement urbanístic una arma molt interessant per als ajuntaments. A més, la gran quantitat de recursos econòmics que mou el mercat de la construcció facilita corrupteles de tot tipus; el pressupost d’un ajuntament i el sou d’un alcalde és tan minso en comparació amb els diners que es toquen en la construcció, que és terra adobada per a actuacions fraudulentes com el suborn, el tràfic d’influències, etc.

Havent trinxat el país com ho hem fet en els darrers anys, i en vista a la facilitat de grans empreses per comprar la voluntat dels polítics, la solució de delimitar les competències urbanístiques em sembla una proposta interessant i fins i tot necessària. En Manel Mas ho complementa amb la “necessitat de reformar les normatives sobre els controls i la transparència dels electes i dels que exerceixen càrrecs públics”.

Aquest últim apunt el lliga amb la necessitat d’anar una mica més enllà, i de dur a terme directament una regeneració interna a dins mateix dels partits. En paraules seves:

“Potser fora també el moment de reflexionar sobre la conveniència d’obrir una via nova al si dels propis partits polítics. (...) El PSC, per exemple, (...) per què no crea un departament d’afers interns, a semblança del que tenen tots els cossos policials seriosos arreu del món, per supervisar als seus càrrecs orgànics i institucionals? És molt agosarada aquesta proposta? Em passo d’atrevit? Té, o pot tenir, molts inconvenients que ara, aclaparat, no sé veure? És impensable per la pròpia estructura dels partits? Potser té perills stalinistes o maccartystes? ".

Si fins aquest moment he estat plenament d’acord amb la presentació de les motivacions i les solucions proposades pel diputat Mas, en aquest cas se’m planteja un dubte essencial: aquest departament d’afers interns no serviria simplement per “netejar els draps bruts” a dins de casa mateix? No faria això encara menys transparent el funcionament intern dels partits? Que no havíem quedat que per tal de combatre la desafecció política s’hauria de fer molta més didàctica del funcionament dels partits i millorar-ne aspectes problemàtics com ara l’obscurantisme que s’amaga darrere el seu finançament?

Els partits politics han de vetllar perquè els seus propis càrrecs actuïn d’acord amb la llei, tan pel benefici que comporta pel propi partit com per la política en general. Per aconseguir això però potser no n’hi ha prou només amb la bona voluntat: la limitació de les competències dels ajuntaments en matèries sospitoses d’acollir a comportaments corruptes podria ser una altra via. Però l’augment de la transparència interna dels partits i, sobretot, el control del seu finançament, em semblen de vital importància, molt més que no pas la simple creació d’un departament d’afers interns dels propis partits. Això, al cap i a la fi, només afegiria un pedaç a una situació degenerativa estructural que, a parer meu, s’ha de solucionar a través de canvis radicals.

Són els votants de CiU més immunes a la corrupció?

noreply@blogger.com (Toni Rodon) — Tue, 27 Oct 2009 22:42:00 +0000

L’altre dia el president de la Generalitat, José Montilla, va fer les següents afirmacions, en clara al·lusió a Convergència i Unió: “a la dreta i al seu electorat li afecta poc la corrupció”. Van ser unes declaracions prèvies al cas Santa Coloma, que d’una batzegada s’ha emportat el seu alcalde, als exconsellers Prenafeta i Alavedra i a un bon grapat de càrrecs electes locals i de gestors d’organismes públics. Montilla, doncs, criticava una certa incapacitat de l’electorat convergent de ser crític amb els seus polítics i de castigar-los quan calia.

Els efectes de la corrupció sobre el vot continuen sent un dels grans misteris del comportament electoral, sobretot perquè generen una clara paradoxa: per què continuem votant als polítics corruptes?

A l’espera que un company nostre que està estudiant el tema en tregui l’entrellat, es poden fer algunes reflexions:

L’explicació més convincent acostuma a apuntar a la nostra “ceguesa” política, a la manera en què tenim d’avaluar el món públic. Així, quan esclata un cas de corrupció a un partit proper al nostre, tendim a considerar que aquest ha estat un cas aïllat. Flor d’un estiu. En canvi, quan la corrupció afecta al partit rival, de seguida ja considerem que tota la formació és corrupta.

Des d’aquest punt de vista, i posats a especular parcialment, Montilla podria tenir raó: força estudis acostumen a assenyalar que CiU té un nucli dur d’electors i que, en canvi, el PSC té uns electors més volàtils. Almenys a les autonòmiques.

Una segona aproximació, però, l’hem de trobar en el mapa conceptual que els electors “dibuixen” a l’hora de decidir el seu vot. Dins d’un diagrama multidimensional la corrupció és només un dels temes més a tenir en compte i acostuma a anar per darrera d’altres temes com l’economia, les polítiques socials o, en termes generals, la proximitat ideològica amb un partit. Això no vol dir que no es doni importància a la corrupció, sinó que a l’hora de decidir el vot es donen prioritat a temes que es consideren més importants.

Aquí els socialistes ja no surten tan ben parats, sobretot si analitzem la dècada dels noranta i com el PSOE va obtenir victòries malgrat els continus escàndols de corrupció que es destapaven. Fins i tot la “dolça derrota” de l’any 1996 s’atribueix més a l’abstenció d’una part important d’electorat socialista que al càstig dels seus electors per la corrupció destapada en els darrers anys.

Amb tot, siguin o no certs els casos de corrupció, la imatge de la política ja queda tocada, sobretot per les generalitzacions que es fan urbi et orbe. Per això, declaracions com les del President, apel·lant a la ignorància o “vena als ulls” d’una part dels ciutadans poden ajudar a embrutir una mica més el panorama i, a dia d’avui, fins i tot se li pot girar tot en contra.

En general els estudis sobre corrupció ens indiquen que el càstig electoral (accountability) acostuma a ser reduït i que depèn en bona part de què ofereix l’oposició com a alternativa. Vincular casos de corrupció amb pèrdua immediata de suport s’acostuma a fer, però la demostració que el mecanisme funciona dista de ser perfecte.

Fa un temps algú va dir que “si presentem una escombra, guanyem igualment”, fent referència a la poca capacitat dels votants d’un municipi per valorar o castigar la feina feta per l’alcalde de torn. I podia tenir raó, sobretot si l’escombra de l’oposició tenia forats i no era capaç de presentar un projecte creïble.

Així doncs, el problema sembla que no és tant d’escombres, sinó d’un sistema i d’una determinada forma de fer política que desacredita a aquells que s’hi impliquen per convicció i voluntat i desgasta uns ciutadans que s’ho miren sense saber quina cara posar.

Vacances i riquesa

noreply@blogger.com (Toni Rodon) — Sat, 24 Oct 2009 17:35:00 +0000

El Pati Descobert fa dos estius va comprovar si la duració de vacances estiuenques incrementava la productivitat un cop l'etapa de vacances havia passat. Ho podeu llegir aquí.

Ara és The Economist que ha volgut mirar si les vacances es relacionen amb la riquesa. Segons conclouen, el seu "work ethics" pot explicar la generació de riquesa americana. Tanmateix, segons es veu al gràfic, no sembla que per les poques vacances que tenen la riquesa sigui molt més elevada que la resta de països.

Potser els hauríem de recomanar, com fèiem fa dos anys, que a més vacances, més productivitat...

Sobiranisme a la jamaicana?

noreply@blogger.com (Marc Sanjaume) — Thu, 22 Oct 2009 09:34:00 +0000

L’actualitat política alemanya ha donat aquests dies una sorpresa fins i tot als analistes polítics més perspicaços. A l’Estat federat de Saarland s’ha format una coalició de govern, amb un únic precedent a la ciutat d’Hamburg, amb els conservadors de la CDU, els liberals de l’FDP i el partit ecologista Die Grüne (Els Verds). Els darrers tenien la paella pel mànec, ja que, amb menys del 6% del vot, feien de frontissa entre una possible majoria d’esquerres sumant amb el centreesquerra a la baixa de l’SPD i l’esquerra a l’alça de Die Linke. L’antipatia entre la militància ecologista envers la figura d’Oskar Lafontaine, líder de Die Linke, sembla que ha estat el que ha acabat permetent aquest pacte de govern. Un acord que ja ha estat qualificat de contranatura per alguns líders dels verds, com ara l’històric militant d’esquerres i eurodiputat Daniel Cohn-Bendit. En tot cas, la premsa alemanya no ha tardat a trobar un símil humorístic a partir dels colors corporatius que identifiquen aquests partits: el negre, el groc i el verd; i han qualificat la coalició com a “jamaicana” per la semblança amb la bandera de l’estat del Carib de Jamaica.

Per uns la coalició de govern formada a Saarland evidencia la moderació ideològica dels ecologistes alemanys, situats a l’extrema esquerra no fa pas gaires anys. La coalició jamaicana és per aquests, doncs, la constatació que Die Grüne ha deixat de ser un partit d’esquerres. Per uns altres, és una prova que la política consisteix en la capacitat de buscar suports, de bastir pactes, més enllà de les diferències apriorístiques. Més al nord, a la Gran Bretanya, el president escocès Alex Salmond sembla que s’ha acollit a la darrera hipòtesi fent seva l’estratègia jamaicana. Conscient que el seu partit està en minoria al Parlament de Holyrood i de la dificultat que això pot comportar per tirar endavant els seus plans sobiranistes, s’ha posat a treballar per buscar suports. Si bé ja comptava amb el suport dels verds, els darrers dies, aprofitant el congrés del seu partit a la localitat d’Inverness, ha buscat la complicitat dels liberals, que segons algunes filtracions podrien simpatitzar amb les demandes sobiranistes de l’SNP. I ho ha fet oferint la possibilitat d’incloure solucions intermèdies a la secessió en un hipotètic referèndum sobre la qüestió, i remarcant la voluntat de mantenir Escòcia dins la corona britànica. Així doncs, Salmond busca probablement reforçar les seves propostes al Parlament anant de la mà dels diputats verds i dels liberals, en certa manera a la “jamaicana”, com a Saarland.

Tot i que en el cas escocès els colors de la coalició no són exactament els de Saarland, les semblances amb la via jamaicana són prou interessants. L’illa de Jamaica, colonitzada pels britànics, aconseguí separar-se de la Gran Bretanya. Després de formar part d’una mena de federació inestable de les Índies Occidentals del 1958 al 1962, optà per la secessió quan aquesta federació quedà finalment dissolta, però es va mantenir dins la corona britànica d’Elisabet II. Els deu anys posteriors a la independència, amb un estat propi, Jamaica va créixer un 6% anual.

Article Publicat a Tribuna Catalana

Paraula contra paraula

noreply@blogger.com (Toni Rodon) — Wed, 21 Oct 2009 11:49:00 +0000

Una de les citacions de Pujol ha creat debat i ha merescut una rèplica de Raimon Obiols (PSC).

El text el teniu aquí.

Obiols diu el següent:

"Però és que, a més, recordo bé aquell debat del 26 d’octubre de 1981, en el que per cert participava també (Pujol l’oblida) en Josep Verde i Aldea. Va ser una discussió molt animada. En cap moment vaig dir res del que Pujol diu que vaig dir. En un moment donat, vaig dir (ho reprodueixo de l’hemeroteca de La Vanguardia) que “per a nosaltres i els nostres fills volem que CDC canviï d’opinió“, no donant suport a la decissió de Calvo Sotelo d’entrar abruptament a l’Otan (seqüel.les del 23 – F!). D’aquesta frase a la que “cita” Pujol hi ha, em sembla, una distància sideral".

Desconec si alguna hemeroteca ho guarda. Si no, tot plegat serà qüestió del terreny sempre pantanós de la política.

Despotisme il·lustrat socialista

noreply@blogger.com (Toni Rodon) — Sun, 18 Oct 2009 14:21:00 +0000

Com el primer volum, apassionants les memòries de l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol. De frases, en podríem destacar moltes. Així ho farem quan el llibre l'hagi acabat. De la primer part, però, sobresurt la important crítica que reben els socialistes (sobretot els socialistes catalans) en alguns dels passatges. Aquí en podeu trobar tres exemples.

“Els socialistes tenen mentalitat de despotisme il·lustrat. Un despotisme, ben entès, compatible amb la democràcia. Diuen: “Nosaltres indicarem el poble què s’ha de fer”. Als anys vuitanta, quan el PSOE governava amb majoria absoluta i era [...] el “rei del mambo” a Espanya, la tendència se li va acusar molt. Tant, que l’any 1988 va decidir celebrar amb tota solemnitat i tota la pompa el segon centenari de la mort de Carles II, el rei que més clarament ha representat a Espanya el despotisme de què parlem”.

“A partir del moment que en Calvo Sotelo va haver de formalitzar la petició d’ingrés a l’OTAN, l’oposició de les esquerres es va fer molt virulenta. [...] En un debat que va mantenir amb en Miquel Roca i en Joaquim Molins, en Raimon Obiols, el líder del PSC, va arribar a dir: “Aquests senyors de CiU estan disposats a permetre que els míssils de la Unió Soviètica amenacin els nostres Jordis i les nostres Núries”. Aquestes paraules em van fer molt mal”.

“Els socialistes no han tingut un projecte de país, i crec que no el tenen. Parlaven de la conveniència de l’alternativa al nostre govern, cantaven “visca, visca, visca, Catalunya socialista!”, creaven institucions i equipaments paral·lels als nostres com a contrapoder, però un programa sòlid i engrescador, un programa que es pogués encarar al nostre no l’han tingut. Només ERC, amb la idea de la independència, després mal administrada, va dir una cosa nova, il·lusionant, a la qual molta gent es va enganxar”.

On ens porta tot això?

noreply@blogger.com (Marc Sanjaume) — Fri, 16 Oct 2009 13:01:00 +0000

Fa pocs dies, en una tertúlia informal, un home no adscrit a cap partit polític ens preguntava sobre les consultes populars municipals. Ens deia “I ves, on porta tot això?” Tot i que hi donava suport i participava activament en l’organització de la consulta del seu poble per al proper 13 de desembre, tenia aquest dubte lògic i existencial. Per a què serveix tot plegat? La reflexió era fruit de constatar que, malgrat l’eclosió de consultes, el mapa resultant dibuixa allò que ja sabíem: una Catalunya sobiranista a l’interior, als pobles petits i mitjans majoritàriament catalanoparlants, alllò que se n’ha dit rerepaís; i una Catalunya que no s’ocupa d’aquesta qüestió o que, senzillament, hi està en contra. Dues Catalunyes, per tant. Només cal comparar el mapa de consultes populars amb el que va confeccionar Marc Belzunces, a partir de dades d’enquesta, per adonar-se que són un veritable calc. Aquesta constatació ens porta a una hipòtesi plausible: les consultes són una mobilització sobiranista allà on ja hi ha sobiranistes, una mobilització equiparable a fer manifestacions, xerrades o penjar estelades al balcó. En resum, una reiteració d’allò que ja sabíem amb l’objectiu de fer-ne una fotografia municipi per municipi acompanyada d’una litúrgia diguem-ne pseudoelectoral que amplia un xic el repertori d’acció col·lectiva sobiranista. És aquest, doncs, el producte final de les consultes populars? Pensem que no. Les qüestions derivades de les consultes populars poden ser diverses i més interessants que una mera constatació del que ja ens deien les enquestes.

En primer lloc, són una clara reivindicació del protagonisme de la societat civil davant dels partits polítics. Malgrat la composició de la plataforma Decidim.cat, el marge d’actuació dels partits polítics queda constret pel requeriment legal que les consultes siguin organitzades des d’entitats privades. Aquesta imposició de la justícia estatal és un veritable entrebanc a l’hora d’organitzar els comicis; però ha fet un favor a la societat civil imposant-ne per llei el protagonisme. Només hi ha consulta allà on una entitat ho impulsa. Es garanteix, per tant, que la tutela dels partits a l’estil top-down sigui complicada d’exercir. En segon lloc, el caràcter constitutivament democràtic de les consultes crida a participar col·lectius que queden desplaçats en una mera manifestació o mobilització clàssica. Aquesta virtut permet que el debat sobre la secessió surti del tabú en què ha viscut els primer trenta anys de la democràcia i sigui una opció a a tenir en compte dins les equacions i futuribles polítics de la ciutadania. En tercer lloc, aquesta normalització del debat secessionista permet reobrir el debat sobre la naturalesa del catalanisme, considerat autonomista per uns i federalista per d’altres; el secessionisme democràtic es postula com un element regeneracionista del catalanisme del segle XXI. Així doncs, lluny de ser una fotografia estàtica d’allò que ja sabíem, les consultes ens plantegen una oportunitat de regeneració democràtica, impulsada des de la societat civil i marcada per elements que han estat constitutius del catalanisme: modernització innovadora i democratització. A desgrat d’aquest apunt optimista és cert, tal com s’ha dit des de les mateixes entitats organitzadores, que aquestes qualitats es poden pervertir fàcilment. D’una banda, cedint el protagonisme que la legalitat ha acabat atorgant a aquestes entitats; de l’altra, fent-ne un ús partidista i publicitari descuidant les garanties democràtiques que ha de tenir tot procés electoral que es vulgui anomenar així. Tot dependrà, com sempre, d’allò que la ciutadania sigui capaç de defensar.

Article publicat a Crònica.cat

-----------------------------------------------------------------------------------------

Vegin, però, que no són pas tot flors i violes en aquest procés:

http://www.avui.cat/cat/notices/2009/10/consultes_dinamitades_74855.php

http://tribuna.cat/opinio/politica/49/90285-consultes-politica-i-societat-civil

La Catalunya sobiranista

marcguinjoan@gmail.com (Marc Guinjoan) — Mon, 12 Oct 2009 20:51:00 +0000

Avui us deixem amb un mapa molt interessant que hem trobat al diri AVUI sobre la Catalunya sobiranista, o almenys aquella que ho intenta.
Sobten o ens agradaria remarcar algunes coses:

la gran majoria de poblacions que volen fer el referèndum estan a la demarcació de Barcelona.
fins i tot poblacions amb elevats nivells de població immigrant volen fer-la, com El Papiol, Molins de Rei o Vallirana. Veurem què passa allà amb la participació...
Important presència de consultes a la Plana de Lleida però en canvi ni una a la zona prepirinenca i pirinenca.
Minoritària presència de consultes a la zona del Camp de Tarragona i de les Terres de l'Ebre. En comarques com el Baix Camp amb clar domini Convergent, o del Priorat, amb més presència d'ERC sobta que no se n'hagin tirat més endavant. I més sabent que quan la consulta d'Arenys es va plantejar, es va dir que hi havia poblacions del Baix Camp interessades. Qüestió de coordinació entre municipis? ja arribaran en la segona tongada?
Cada dia més es manifesta una Catalunya central molt nacionalista, sobretot a les zones de l'Annoia, el Bages, part del Vallès Oriental, i especialment a Osona. En aquesta darrera comarca, faran referèndums en la pràctica totalitat dels municipis.
I en darrer lloc: per què a la "perifèria" hi ha tan pocs referèndums, Catalunya peca, igual que Espanya, de centralisme? I la resposta molt em temo és que sí!

En fi, què en penseu?

Quin és el sostre electoral del PSC?

noreply@blogger.com (Toni Rodon) — Sun, 04 Oct 2009 18:00:00 +0000

L’altre dia, al sentir un comentari que faltava un any i pocs dies per les eleccions, discutíem sobre la capacitat (possibilitat i realitat) del PSC de guanyar les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Tot plegat venia arrel d’unes declaracions de Miquel Iceta, en les quals afirmava que el partit havia guanyat set eleccions seguides a Catalunya. I no li falta part de raó. Mai cap partit català havia tingut tant poder, amb presència absoluta en totes les administracions. Tot i això, no sembla que a un any de les eleccions els resultats siguin radicalment favorables als socialistes catalans. La pregunta que ens fèiem era senzilla de plantejar, però no vam estar d’acord amb la resposta. Dèiem: quin és el sostre electoral del PSC?

Un company d’El Pati deia que el sostre l’havíem de trobar en els millors resultats trets a qualsevol tipus d’elecció. D’altres dèiem que no, que el referent es trobava a les eleccions catalanes. Referents d'un o altre tipus, sembla clar que el partit actua com Janus en diferents terrenys electorals.

Com es veu en el següent gràfic, la mitjana de vots d’unes i altres eleccions és diferent. El millor resultat a unes eleccions al Congrés és l’any 1982 (45,84% dels vots) i l’any 2003 al Parlament (31,16%). De fet, en totes les eleccions al Congrés a excepció del 77 i el 79 han tret sempre millor resultat que en qualsevol elecció al Parlament català.

Per què el PSC no és capaç de mantenir l’electorat en les eleccions catalanes?

S'acostumen a esmentar dos fenòmens:

Vot dual: Persones que acostumen a votar a un partit a unes eleccions (el PSC-PSOE) i un altre a les catalanes (CiU i, en menor mesura, ICV).

Abstenció diferencial: Persones que voten a uns comicis (generals) però s’abstenen en les catalanes.

Fa un temps s’argüia una tercera hipòtesi: gent que no sentia atracció cap a les institucions catalanes i decidia quedar-se a casa. És una hipòtesi que, al meu parer, no és del tot exacte. Primer perquè les eleccions de segon ordre (com les catalanes), com bé deien els politòlegs Reif i Schmitt, acostumen a tenir sempre una abstenció més elevada. Després, perquè nombrosos estudis han mostrat com part de l’abstenció a Catalunya és estructural (gent que no vota mai, xifrada en un 20%) i una part d’abstenció és conjuntural i depèn de cada moment. La prova més fefaent és que en les darreres eleccions municipals l'abstenció també va ser molt elevada. I d'eleccions municipals se'n celebren a tots els països democràtics.

El PSC fa molts anys que es troba en el poder i té molts recursos per a la mobilització ciutadana. No obstant això, sembla que les eleccions catalanes se li resisteixin. En aquestes eleccions, però, la novetat radica en el fet que es troba en el poder. En un pla teòric, el govern surt sempre en una posició de força; és la referència, positiva o negativa, impulsada de forma important pels mitjans de comunicació. Serà aquest cop així?

Quin serà, doncs, el seu sostre electoral? Al meu parer dependrà de la seva capacitat de quedar-se amb els votants que marxen cap a d’altres partits, sobretot CiU, quan s’ha d’escollir el Parlament. En una situació de desgast i d’insatisfacció (que no de desafecció), sembla difícil atraure a votants que basculen més cap a l’abstenció que cap a l’urna.

Amb tot, millorar els (pèssims) resultats electorals de les anteriors eleccions no sembla molt difícil. Formar govern (i amb qui) ja és una altra qüestió, sobretot si, com es preveu, els socis de govern acaben perdent força.

Però de com el peix gran es menja el petit ja en parlarem un altre dia...

Premis Blocs Catalunya

noreply@blogger.com (elpatidescobert) — Sat, 03 Oct 2009 20:13:00 +0000

Raül Romeva, diputat d'ICV al Parlament Europeu, va ser el vencedor dels Premis Blocs Catalunya de l'any 2009. El bloc es diu Construïnt sinèrgies.

Felicitats!

Premis Blocs Catalunya

noreply@blogger.com (Toni Rodon) — Fri, 02 Oct 2009 06:20:00 +0000

Avui a la nit els membres d'El Pati Descobert anirem cap a la capital d'Osona per seguir en directe l'entrega de Premis Blocs Catalunya (organitzat per Stic.cat). La cita és a l'edifici del Sucre de Vic.

Ho tenim difícil, però ja se sap: allò que és important, és participar!

Per cert, els blocs amb els quals competim són els següents:

Bloc d'en Jaume Solé (aquí)

Raül Romeva: construint sinèrgies (aquí)

Apunts desendraçats (aquí)

Xavier Mir (aquí)

Recipient d'experiències dels governs locals de Catalunya - Bloc de Carles Bassaganya (aquí)

El blog de Pia Bosch (aquí)

Theplateishot (aquí)

Tarragona 2016 (aquí)

El Bloc Gran del sobiranisme (aquí)

Per cert, prometem després dels premis iniciar una reforma important d'El Pati. Ja gairebé hauran passat dos anys, així que ja toca!

Debat de política general (II)

noreply@blogger.com (elpatidescobert) — Thu, 01 Oct 2009 13:10:00 +0000

President d’ERC, Joan Puigcercós

“Escoltin, no volem que s’enfonsi ningú, no li desitgem cap mal al Govern espanyol, que tot vagi bé, perquè també ens afecta: en política fiscal, en política energètica, en política laboral, en política social; ens afecta, malauradament ens afecta massa. Però és l’hora que Catalunya decideixi per si mateixa”.

“En segon lloc, hem cosit el Partit dels Socialistes a la nació. Després de passar pel Govern de la Generalitat i de patir en carn pròpia el que és el centralisme i l’Estat, el PSC ja no pot ser el mateix. Ha vist definitivament el que és un govern central «amic», com les gasta; les dificultats de negociar competència a competència; la incomprensió, moltes vegades, perquè aquí no es tracta ni de dreta ni esquerra, es tracta de Catalunya i Espanya. I a aquells manifassers que deien ara fa sis anys que s’acabava l’eix Catalunya-Espanya, Déu els conservi la vista, perquè fixin-se que en aquests anys hem parlat bàsicament d’això”.

Diputat del PPC, Daniel Sirera

“Vostè ahir, senyor president de la Generalitat, va parlar de l’èxit de Ferran Adrià. Però no va dir ni una sola paraula, senyor president, dels propietaris i treballadors dels petits restaurants que han de tancar a Catalunya sense que el seu Govern hi posi remei”.

Diputat d’ICV-EUiA, Jaume Bosch

“Vostè, president, parlava ahir que aquest Govern catalanista i d’esquerres no serà un parèntesi, per nosaltres tampoc. I miri si ho tenim clar, Iniciativa per Catalunya Verds -Esquerra Unida i Alternativa en un futur pot estar al Govern o a l’oposició, però el nostre compromís públic és que només serem al Govern si aquest és d’esquerres i pacta un programa d’esquerres. Per alguns això és autolimitar-se les possibilitats de pacte; per nosaltres és un exercici de transparència i claredat davant la ciutadania”.

Debat de política general

noreply@blogger.com (elpatidescobert) — Wed, 30 Sep 2009 21:15:00 +0000

President de la Generalitat, José Montilla

"Són la confirmació que l’acció de govern es concreta en obra feta, que el Parlament és capaç de donar al país una llei plena de futur, que la col·laboració institucional ben plantejada i treballada seriosament dóna fruits. Que l’Estatut, malgrat les cassandres de torn, es desplega i s’aplica, i que la cultura del diàleg i de l’acord amb la societat està ben arrelada".

"És probable que de tan obvi, de tan prosaic, de tan real i de tan feixuc, alguns no el volen veure o se’ls fa avorrit, per això recorren a les grans proclames que suposadament demà mateix ens haurien de convertir, o haurien de convertir el país, en el millor dels móns possibles".

"He dit en començar que l’atenció prioritària a la situació econòmica no era contradictòria amb la dedicació a vetllar per l’autogovern, i més concretament pel desplegament de l’Estatut. El que no fa ni farà el Govern és especular sobre futuribles. Nosaltres ens hem traçat una línia de conducta diàfana, transparent. La resposta a com reaccionarem davant d’una hipotètica adversa del Tribunal Constitucional està implícita en la línia de conducta que hem mantingut fins i que, recordin, ha permès, entre altres coses, arribar a un acord de finançament, després d’un procés llarg i aspre negociador, en el que hem vençut tota mena d’obstacles i d’inèrcies".

Cap de l’oposició, Artur Mas

"L’altra cosa que m’agradaria comentar-li de la seva intervenció és que tot allò que vostè va dir que s’havia fet i que estigui ben fet, nosaltres li ho agraïm –nosaltres li ho agraïm– perquè... Escolti’m, en definitiva, una manera no retòrica sinó pràctica d’estimar el país és que, ho faci qui ho faci, si està ben fet ens està bé. Per tant, allò que estigui ben fet ho donem per bo: queda per al país, és bàsic per al futur, és bo, endavant. Tothom, al conjunt de Catalunya, en recollirà aquesta bona herència".

"Després d’escoltar-lo encara ens reafirmem més que aquest país necessita un canvi – necessita un canvi– perquè sincerament, escoltant-lo ahir jo tenia la sensació que vostè, doncs, no està en la realitat del país, o que les persones que li preparen el discurs estan, doncs, en una torre d’ivori. Estan instal·lats allà perquè..., si del que es tractava és que la gent escoltés com es pensen superar les dificultats i com s’orientarà la superació de la crisis i com s’aixecarà aquest país, doncs, escolti’m, es van quedar sense resposta, senyor president; aquí no hi ha projecte – aquí no hi ha projecte – i, per tant, cal un canvi, cal un canvi per respondre a les necessitats, e les expectatives i a la realitat del nostre país".

"Jo només li dic una cosa: quan vostè diu: «ni un pas enrere», li agafem la paraula i l'agafarem de la mà, en el millor sentit de l'expressió, eh? Ni un pas enrere respecte al que va votar el poble de Catalunya. Oi que és això? Ni un pas enrere respecte al que va votar el poble de Catalunya. Doncs, escolti'm, «ni un pas enrere» vol dir que políticament –políticament– nosaltres no hem d'acceptar cap retallada de l'Estatut aprovat pel poble de Catalunya. «Ni un pas enrere» vol dir això; ni una. «Ni un pas enrere», ho va dir vostè, vol dir això: ni una retallada acceptada políticament".

Nota: No és que vulgui incentivar el bipartidisme, però la quantitat de pàgines de la transcripció dels discursos no m'ha deixat temps suficient per llegir-los tots. Demà més.

Pros i contres d’estendre la consulta sobre la independència

silviaclaveria@gmail.com (Sílvia Claveria) — Mon, 28 Sep 2009 22:17:00 +0000

Aquest dijous es van celebrar els Plens municipals a bona part de Catalunya. De moment 20 municipis han donat suport a la consulta, molts d'altres encara es troben en processos per aprovar-la. Analitzarem els pros i contres d'aquesta allau d'iniciatives municipals.

D'una banda detallarem les avantatges d'aquestes consultes:

Principi democràtic. En una democràcia representativa, les decisions es deleguen als polítics. Però en qüestions de base cal una consula/referèndum, per saber allò que el poble demanda. Així s'exemplifica clarament que les decisions més efectives són aquelles que es decideixen més properes a la ciutadania.

Equitat en la defensa de la independència. Un dels àmbits que comprèn la participació política és la participació en grups polítics ( juntament amb la participació electoral, la protesta i la participació en el consum). Aquesta primera -col·laborar amb un partit polític o grup d'acció ciutadana- és la que agrupa a un percentatge més reduït de ciutadans en comparació amb els altres àmbits. Entre l'1% i el 7% de la població. Aquesta baixa participació en grups polítics es deu al cost de realitzar-la. És a dir, col·laborar en aquest tipus d'entitas representa un cost de temps, d'informació i de recursos econòmics importants. Es produeix una escletxa entre gent amb recursos econòmics, de gènere i educació; i la gent que no en té. Amb la consulta es dóna la oportunitat de donar veu a aquella gent que en altres condicions té més difícil involucrar-se en aquests aspectes, per falta de recursos.

Espiral d'independència. En aquelles municipalitats on es convoqui la consulta, la majoria de forces polítiques seran defensores de la independència. Per tant, s'esperaria que els ciutadans d'aquests municipis votessin en majoria a favor de la independència. Això crearia un clima optimista i esperançador sobre la sobirania de Catalunya, contagiant l'optimisme d'Arenys de Munt a la població catalana. Silenciant aquelles opinions que no serien tant favorables ( espiral del silenci).

Mesura de pressió. Aquesta bola de neu en forma de convocaòria de consulta d'independència -encara que sense resultats- pot pressionar en un sentit favorable la sentència del Tribunal Constitucional, la qual ha de sortir a la llum a la tardor. Els magistrats del TC poden creure que donant una mica més de corda a Catalunya serà més fàcil mantenir la calma.

Situació ideal. Ens trobem en una conjuntura política ideal perquè aflorin sentiments independentistes. Propiciades per una sentència del Tribunal Constitucional poc legitimada, i per la poca resolució que ha tingut l'Estatut a l'hora d'articular Catalunya dins de l'entramat de l'Estat espanyol.

Però d'una altra banda, hi ha opinions que exposen que l'allau de consultes no farà més que anar en detriment de la indepenència. Seguidament comentarem algunes opinions que van en aquesta direcció:

Associació preponderant. Per celebrar aquesta consulta cal que una associació s'encarregui de les tasques organitzatives i logístiques de la mateixa. És escàs trobar associacions municipals que integrin la majoria de sensibilitats independentistes i que puguin agregar a la majoria dels ciutadans. Encara que amb la creació de la Coordinadora per la consulta sobre la independència aquesta tasca por arribar a ser més senzilla.

Soscavar l'exemple d'Arenys de Munt. Sospitem que el "sí" guanyarà en gairebé totes les contrades on es realitzi la consulta. Tot i així, si no es donen una sèrie de condicionants que s'han produït a Arenys de Munt, la participació pot ser entorn el 20% ( percentatge que estipulen les enquestes) això restaria legitimitat a les consultes. A més, generaria que el cas d'Arenys de Munt quedés com un cas aïllat i inaudit.

Sofisticació de la resposta. Un cop s'hagin realitzat diverses consultes, el factor "novetat" quedarà diluït, i els partidaris de l'autodeterminació començaran a buscar respostes més sofisticades al "sí". Així ho expressava Jaume Bosch, que argumentava que hi ha molta gent a favor de l'autodeterminació, però no necessàriament de la independència. Bosch considerava que primer s'hauria de fer una consulta gradual, on s'expossessin diferents escenaris polítics: confederació o federalisme asimètric entre d'altres.

Veiem que sobre aquest tema no hi ha un únic punt de vista. Tot i així, la possibilitat de celebrar la consulta pot fer visible una massa crítica, on s'aconsegueixi la primera espurna.

Article publicat a Crònica.

Educació: equitat i excel·lència

silviaclaveria@gmail.com (Sílvia Claveria) — Tue, 22 Sep 2009 23:16:00 +0000

Avui faré corporativisme. Es presenta l'estudi Informe de la Inclusió Social 2009 elaborat per un equip d'investigadors , en el qual he estat col·laborant diversos mesos de la meva vida. Aquest estudi es divideix en dues parts: Salut i Educació. Les dades no fan més que confirmar allò que altres estudis han posat de manifest o per intuïció es podria pensar. Però em centraré en els resultats d'aquesta última. Donarem algunes pinzellades a les conclusions.

1) El principal factor explicatiu de l'èxit educatiu és el nivell educatiu dels pares i les mares. Així els pares amb educació universitària són 4,9 vegades més proclius a escolaritzar els fills amb 1 o 2 anys. Això ja condiciona la situació amb què els nens inicien l'escolarització obligatòria. També, a igualtat de condicions ( és a dir, controlant per altres variables) els estudiants de 15 anys que tenen una mare universitària tenen una millor excel·lència escolar. Però la incidèncial parental no només afecta a l'excel·lència escolar, sinó també a la igualtat d'educació; ja que la proporció de joves entre els 18 i 24 anys que no tenen titulació universitària post-obligatòria és 12 vegades més gran que aquelles famílies on la mare té estudis universitaris. A més, els pares que tenen estudis superiors també aspiren a titulacions més altes pels seus fills que aquells que no les tenen. I donen més facilitat a l'accés de béns culturals ( contactes amb poder, classes estiuenques a Massachussetts, esperonar amb converses intel·lectuals sobre Kafka...)

2) L'èxit educatiu segons la tipologia del centre. Els estudiants de centres privats i concertats obtenen fins a 56 punts més en matemàtiques i comprensió lectora que els centres públics a les proves PISA. La recerca mostra que el motiu principal d'auqesta diferència rau en què els centres públics acullen fins a 5 vegades més famílies amb baixos recursos educatius que l'escola concertada i privada. Si s'ajusta l'anàlisi ( en un cas hipotètic) dels centres a la composició social dels alumnes, independentment de si són públics o privats, la seva excel·lència educativa és pràcticament la mateixa. Ara bé, l'entorn de la classe condicona molt, per tant si un alumne amb pares amb alts nivells de capital educatiu i econòmic es troba en un entorn on la majoria d'alumnes no ho té, la probabilitat de que l'excel·lència sigui més baixa agmenta i a la inversa. Dins d'aquesta mateixa lògica s'ha realitzat una simulació - través d'una imputació- amb les dades dels resultats de matemàtiques dels estudiants de 15 anys si tinguessin uns pares amb el nivell educatiu de les famílies finlandeses i els centres tinguessin alguna qualitat finlandesa -implicació dels pares sobre l'equip directiu, capital social i composició social del centre. Segons la simulació la mitjana de les proves PISA augmentaria en 20 punts, i l'Estat espanyol se situaria molt més alt en el rànquing. En canvi, les característqiues de les escoles finlandeses ( horaris, densitat a l'aula...) no es produeix aquest efecte. Cal dir que s'ha realitzat la simulació amb Finlàndia perquè obté les puntuacions mñes altes en les proves.

Així, aquests són alguns punts tractats en aquest informe, en el qual es pot concloure que el nivell educatiu dels pares i el capital social de la família són els factors clau que milloraran tant la igualtat en l'educació com l'excel·lència educativa.

PD: Hi ha alguns mitjans de comunicació que han tractat el tema -vegeu aquí- el titular evoca a confusions, ja que s'ha interpretat com quelcom hederitari genètic, quan només és quelcom cultural .

Quan guanya un llicenciat?

noreply@blogger.com (elpatidescobert) — Tue, 22 Sep 2009 07:44:00 +0000

Un think-tank ha fet, per l'OCDE, un informe que mesura què guanyen els llicenciats de més en relació als que no tenen un degree. L'Economist ho registra. Curiosament, Corea del Sud i l'Estat espanyol són els dos únics països en què la diferència entre el sou d'una llicenciada respecte una que no ho és, és més elevada que el sou d'un llicenciat respecte un que no ho és. Llàstima que no s'indica la metodologia i podem veure d'on surten aquestes dades.

Política-ficció a Arenys de Munt

marcguinjoan@gmail.com (Marc Guinjoan) — Tue, 15 Sep 2009 21:30:00 +0000

Dos dies després del referèndum sobre l'autodeteminació de Catalunya a Arenys de Munt, i un cop ja hem pogut llegir un gran reguitzell d'opinions sobre l'efemèride, volem aprofundir una mica en els resultats electorals, i tal i com ens agrada fer sovint a "El Pati Descobert", fer una mica de política-ficció quantitativa per tal d'esbrinar què hauria passat en aquesta localitat maresmenca en cas que el referèndum hagués estat vinculant.

Tal i com bé s'ha dit en el referèndum hi han votat 2.671 persones, que representen el 41,0% del cens, de les quals, un 96,2% han dit que estan a favor de la independència de Catalunya, mentre que tan sols un 2,28% s'han mostrat contraris a la secessió.

Independentment de si la participació ha estat o no baixa, qualsevol persona que hagi anat a Arenys de Munt sap que l'afluència ha estat massiva. Aquesta xifra és més alta que qualsevol consulta feta fins avui. A més, cal tenir en compte que al cens s'hi afegeixen, avui, els empadronats al municipi de nacionalitat no espanyola i els habitants de 16 a 18 anys que aquest cop podien votar. Tenint present que tant els col·lectius de persones joves com els d'immigrants (i més els que no tenen papers!) tenen tendència a votar molt menys, és probable que de no haver-se inclòs aquest parell de col·lectius el percentatge hagués pogut augmentar un punt percentual més. D'altra banda, potser la orografia d'Arenys de Munt (amb urbanitzacions un xic aïllades) i el fet que el dia D caigués en un pont poden haver rebaixat la xifra. Però vaja, en tot cas aquest no és el tema central que volem abordar.

En aquest article estem interessats en el per què tan poques persones van votar en contra del referèndum. De fet, n'estem convençuts que un percentatge important de la gent que no ha anat a votar –però que sí que ho fan en altres eleccions– són defensors del No que, en vistes de la tendenciositat de la consulta, van preferir quedar-se a casa. De fet, i tal i com ja apuntàvem en un article just després de conèixer-se el resultat, el context en el qual s'ha desenvolupat la consulta ha generat un "espiral del silenci" (fenomen que es produeix quan una de les parts és capaç de sobreposar el seu missatge per damunt de tots els altres, de manera que la part contrària té poca capacitat de fer arribar el seu missatge) procliu al sí i contrari al no.

Ens preocupa doncs saber què hauria passat si les persones que són contràries al no haguessin anat a votar. Per això, hem dut a terme una projecció estadística* que, partint de la participació en les darreres eleccions generals a la població d'Arenys (70,49%), i corregint per l'augment del cens que hi ha hagut en les presents eleccions, pretén proporcionar una visió una mica més completa dels resultats que hi hauria pogut haver a Arenys en cas d'una consulta vinculant. (Cal mencionar que els vots en blanc i els nuls els hem mantinguts constants).

A continuació presentem el gràfic de quins haurien estat els resultats electorals en funció del vot que haguessin fet les persones que no van anar a votar. Començant per el supòsit més conservador, assumim que el 100% d'aquestes persones haguessin anat a votar en contra de la independència (supòsit no cal dir-ho, totalment irreal). Fins i tot en aquest cas, el percentatge de vots a favor de la independència seria del 56%, un punt per sobre del que Montenegro va necessitar per proclamar-se independent l'any 2006.

Evidentment a mesura que anem avançant en repartiment de vots contraris i favorables a la independència, el percentatge total de secessionistes augmenta. Vegem per exemple en aquesta taula el repartiment de vots que hi hauria en funció de diferents combinacions dels vots mancats en contra i a favor:

Està clar doncs que Arenys de Munt és una població amb un ampli suport per a la independència de Catalunya. Fins i tot plantejant supòsits ben desfavorables a aquest plantejament, els resultats indiquen sempre uns percentatges molt elevats en favor de la llibertat de Catalunya.

Article publicat a Crònica.cat

* En cas que algú vulgui el document de càlcul emprat per fer aquests càlculs, amb molt de gust li proporcionarem si ens el demana en aquest correu electrònic.

Premis blocs Catalunya

noreply@blogger.com (elpatidescobert) — Tue, 15 Sep 2009 09:58:00 +0000

Acabem de saber que aquest bloc col·lectiu s'ha convertit en finalista de la segona edició dels Premis Blocs Catalunya.

Estem molt contents de ser al costat de blocs molt més llegits i treballats que aquest que esteu visitant.

Moltes gràcies per la nominació!

D’arenys només n’hi ha un i és Arenys de Munt

noreply@blogger.com (Toni Rodon) — Sun, 13 Sep 2009 20:38:00 +0000

Acabem de saber els resultats de la consulta d’Arenys de Munt, població del Maresme, epicentre dels mitjans aquests dies i “capital de Catalunya” per uns moments, tal com Carles Móra, el seu enèrgic alcalde, ha manifestat de forma reiterada. Quines claus ha tingut la convocatòria?

1. Participació. Han votat 2.671 persones. El 41% del cens. Qualsevol persona que hagi anat a Arenys de Munt sap que l’afluència ha estat massiva. Aquesta xifra és més alta que qualsevol consulta feta fins avui. A més, cal tenir en compte que al cens s’hi afegeixen, avui, els empadronats al municipi de nacionalitat no espanyola i els habitants de 16 i 17 anys (ambdós inclosos) que aquest cop podien votar. Si retires el 40% d'ambdós grups (la participació que hi ha hagut), el percentatge final de participació puja força. D'altra banda, potser la orografia d’Arenys de Munt (amb urbanitzacions un xic aïllades) i el fet que el dia D caigués en un pont poden haver rebaixat la xifra. En tot cas, pures especulacions.

2. La preconsulta, la clau de tot plegat: Fer un contrafàctic i afirmar què hauria passat si el rebombori previ no s’hagués produït és, a hores d’ara, difícil. No obstant això, és indubtable que els tribunals (i, per tant, la premsa i la societat en general) han donat volada a un fet que, probablement, no hauria estat tan transcendent. Han augmentat la utilitat d'anar a votar.

3. Seriositat i prestigi. Els organitzadors han donat en tot moment imatge de seriositat i bona feina. Han actuat, en definitiva, com si fos una consulta institucional. Això ha generat confiança entre la ciutadania, necessitada de referents i de feina “ben feta”. També ha provocat que la transversalitat augmentés: gent de tota mena s’ha acostat avui a les urnes.

4. Banalitat i crítiques absurdes. D’opinions, n’hi ha hagut de tota mena. Ja se sap. Hi ha de tot, a la vinya del senyor. Tanmateix, d’opinions coherents, n’hi ha hagut poques. S’ha arribat fins i tot a dir que els ajuntaments no poden donar suport a un “fet” que no és competència seva. Quantes mocions o decisions prenen els plens municipals en favor o en contra de coses que no són competència seva? Argumentar que el poble no parli (i amb això no vull caure en populismes barats) és difícil i, perquè això passi, les circumstàncies han d’ajudar-hi. Aquest cop ha estat impossible.

5. Espiral del silenci. Ho comentàvem aquest matí i els resultats ho han confirmat. S’ha generat un “espiral del silenci” procliu al sí i contrari al no. El nombre de vots en blanc ho acaba de corroborar. Aquest fenomen es produeix quan una de les parts és capaç de sobreposar el seu missatge per damunt de tots els altres, de manera que la part contrària té poca capacitat de fer arribar el seu missatge (a l’estil del “si tu no hi vas, ells tornen”, per entendre’ns). Això no vol dir que si la consulta hagués estat “real” no s’hauria produït el mateix resultat. Però en un país “de menjar bé i pair bé” com el nostre, això pot haver desincentivat a més d’un.

6. Si la consulta hagués estat real...de ben segur que més gent s’hauria acostat a les urnes. Per part de les dues bandes. L’experiència mostra que els referèndums apropen a més població a votar (la utilitat del vot augmenta) i que els debats previs són fonamentals per explicar el comportaments d’uns i altres.

En resum, i seguint un article que ja vam publicar fa un temps, podríem dir (de forma agosarada) que Catalunya ha viscut la seva primera experiència (o intent) de secessió en una democràcia liberal.

Pd/ perdoneu però internet està col·lapsat. Els resultats que puc haver ofert poden ser lleugerament erronis. D’altra banda, que em perdonin els d’Arenys de Mar pel títol, però crec que, per un cop, els “veïns de la muntanya” tenen raó.

Absurditats i política

noreply@blogger.com (Toni Rodon) — Thu, 10 Sep 2009 07:25:00 +0000

L'asseguradora britànica Aviva ha fet una enquesta per triar les frases més incoherents i sense sentit. De fet, ha elaborat la Llista de les declaracions més absurdes. De les deu primeres, set són de polítics.

1.- George W. Bush. Expresident dels EUA. "Els nostres enemics són innovadors i tenen recursos, i nosaltres també. No deixen de pensar mai en noves maneres de fer mal al nostre país i a la nostra gent, i nosaltres tampoc" (5 d'agost de 2004).

2.- Arnold Schwarzenegger. Governador de Califòrnia. "Crec que el matrimoni gai hauria de ser entre un home i una dona" (Campanya electoral de 2003).

3.- Donald Rumsfeld. Exsecretari nord-americà de Defensa. "Les informacions que diuen que alguna cosa no ha passat sempre em resulten interessants. Hi ha coses que sabem que sabem. També hi ha coses desconegudes conegudes, és a dir que sabem que hi ha algunes coses que no sabem. Però també hi ha coses desconegudes que desconeixem, les que no sabem que no sabem" (12 de febrer de 2002).

6.- Gordon Brown. Primer ministre britànic. "La despesa pública total seguirà augmentant i serà d'un 0% en el període 2013-2014" (1 de juliol de 2009).

7.- Bill Clinton. Expresident dels EUA. "Depèn de quin sigui el significat de la paraula 'és'. Si 'és' significa 'és i un mai ha estat', això és una cosa; si significa 'no hi ha cap', llavors va ser una declaració completament certa" (el 1998 durant el seu testimoni davant el gran jurat del cas Lewinsky).

9.- George W. Bush. Expresident dels EUA. "Jo sé el que crec. Seguiré expressant el que crec i en què crec. Crec que el que crec és el correcte" (22 de juliol de 2001).

10.- Boris Johnson. Alcalde de Londres. "No podria discrepar menys amb tu" (el 2003).

(informació extreta d'El Periódico).

Col·lapse estatutari?

noreply@blogger.com (elpatidescobert) — Wed, 09 Sep 2009 08:35:00 +0000

El col·lectiu Ara Itaca! publica aquesta interessant teranyina conceptual.

Política quotidiana, normalitat autonòmica

noreply@blogger.com (Marc Sanjaume) — Wed, 02 Sep 2009 13:15:00 +0000

Érem molts els qui pensàvem que les eternes discussions d’aquest agost sobre la possible publicació de la sentència del TC serien fer volar coloms. Efectivament, només ha calgut arribar al primer dia del nou curs, amb gairebé tothom ja reincorporat, per tornar a la política quotidiana. I al nostre país això significa mirar cap a Madrid abans de prendre cap decisió arriscada, no fos cas que prenguéssim mal.

Tot i les possibles tensions generades per l’anomenat sector catalanista del PSC, ahir l’executiva del partit es reunia per decidir “esperar la sentència sense estridències” i proclamar que la sort de l’Estatut va lligada a la del president del Govern espanyol, o al revés. Mentrestant, CDC feia la primera reunió del secretariat i, curiosament, decidia aparcar l’assumpte de l’Estatut i centrar-se en la gestió de la crisi, és a dir, en el debat de política general al Congrés espanyol. D’altra banda, els republicans ja havien anunciat l’inici de les negociacions sobre el vot als pressupostos amb la “cartera catalana” de Joan Ridao sobre la taula; i Dolors Camats declarava que ICV votarà a favor dels pressupostos si s’impulsaven les reformes fiscals previstes.

La gravetat de la situació que planteja la sentència del TC ha estat remarcada per Jordi Porta, president d’Òmnium Cultural, que reitera la necessitat d’anar més enllà del “peixalcovisme” clàssic. I és que aquesta és l’estratègia plantejada pel conseller Saura després de la primera reunió de Govern aquest curs polític: aplicar l’article 150.2 competència per competència, amb una llei orgànica per a cadascuna, que requereix majoria absoluta al Congrés dels Diputats. “Sis anys de negociació estatutària no han de servir per això” es lamenta Porta. I es lamenta amb raó, si cal avançar en l’autogovern a base de transferències puntuals serem un altre cop a l’escenari dels anys noranta, tal com ha dit el president Pujol. I tenint en compte que l’article 150.2 només s’ha aplicat una vegada en trenta anys —pel traspàs de trànsit durant els pactes del Majèstic—, ens haurem d’esperar asseguts.

De l’inici del curs polític, però, en podem treure una conclusió. Si és cert que els tempos són clau en la política, caldria plantejar-se d’una vegada per totes com marcar-los des del nostre país. No és seriós que d’un dia per l’altre, havent arribat al final de l’estiu i tornat a la política quotidiana, passem a comportar-nos com una autonomia més. La batalla política sovint comença marcant l’agenda, les prioritats, del debat polític per tal de treure’n profit. Sembla ser, però, que tornem a les negociacions a Madrid, al desencís de pensar que el finançament dependrà sempre dels pressupostos generals i les competències d’una llei orgànica. La normalització autonòmica comença aquí, acceptant un altre cop la política quotidiana, o és que només som país a l’agost?

Publicat a: Tribuna Catalana

Cafè per a tots? No! El molc jo!

noreply@blogger.com (Toni Rodon) — Mon, 31 Aug 2009 18:50:00 +0000

En certs cercles intel·lectuals, acadèmics i polítics d’arreu d’Espanya, es comença a estendre la idea que el procés autonòmic ha anat massa enllà. Els arguments són amplis, heterodoxos i, en alguns casos, provocadors: les comunitats generen ineficiència, empitjoren la crisi, regne de taifes, creen un pork barrel a l’espanyola, debiliten la identitat nacional...

En certa manera, no els falta la raó en alguns aspectes. El model territorial espanyol s’ha anat construint a mesura que passaven els anys, sense un model al cap predefinit, i a ressò de la voluntat dels governs i, sobretot, de la manca de majories parlamentàries sobre les quals assentar-se. És, en certa manera, un OPNI (Objecte Polític No Identificat) territorial. Després d’anys d’anàlisis i discussions diverses, sobre el possible caràcter “regional” o “federal” de l’Estat, sembla que s’hagi arribat a un cert consens respecte el caràcter “regional” de l’Estat, amb tints “federals” que només conformarien l’“esperit” del model que es va creant a mesura que passen els anys.

En general, se sosté que qualsevol estat vol descentralitzar-se per dos motius: primer, per donar resposta a sensibilitats culturals. Seria el cas de Catalunya, el País Basc o, en d’altres latituds, el Québec. Segon, per motius d’eficàcia. Seguint l’argument “el govern, com més a prop de la gent, millor”, els estats decideixen crear unitats governamentals més properes a un territori concret. Sota aquest concepte se situaria el famós principi de subsidiarietat de la Unió Europea.

Com no, l’Estat espanyol ha sigut un cas sui generis, aplicant el primer dels criteris i un criteri ad hoc (calmar barons regionals? Motins? Qüestió d’oportunitat?) que ha acabat donant forma al que avui en dia coneixem com Estat de les Autonomies.

Es pot ara desmantellar part del poder de les CCAA i tornar enrere de forma fàcil?

Aquesta pregunta acostuma a camuflar dos debats:

1. Es presenta, sovint, el poder de les CCAA com un joc de tensions entre les elits polítiques. A banda de les nacions històriques, s’acostuma a dir que les CCAA tenen més o menys autonomia en la mesura que són capaços d’influenciar el govern central. Sigui a través del partit (amb els famosos barons regionals) o formant partits regionals que puguin aconseguir recursos per la comunitat. Però el que s’oblida sovint és que els ciutadans també s’acostumen al poder de la comunitat autònoma. El següent gràfic (Cis, 2005) indica el percentatge de persones que ha respost “molt d’acord” o “d’acord” a la pregunta de “totes les decisions importants s’haurien de prendre a la comunitat autònoma”. Com es pot veure, el percentatge no és menyspreable.

La gent s’acostuma a conviure amb el poder del seu govern regional, els polítics envien missatges adreçats només al seu territori i les institucions ajuden a crear un marc polític propici perquè la comunitat sigui molt sovint la referència, en detriment del Govern central.

En resum, voler recentralitzar topa amb un element que sovint s’oblida: l’autonomia crea voluntat autonomista, fins i tot en aquells territoris on no existia voluntat de ser comunitat.

2. Tot Estat descentralitzat s’ha d’analitzar a partir de quatre eixos analítics. L’eix uninacional-plurinacional, l’unitarisme-federalisme, la centralització-descentralització i la simetria-asimetria.

Tot sovint, però, no queda massa clar si els que volen buidar les comunitats autònomes ho volen fer per qüestions de descentralització (tercer debat) o per qüestions nacionals (primer debat).

De fet, no deixen de ser les mateixes discussions que podem anar llegint als manuals d’història (antiga, moderna i contemporània) des que l’Estat espanyol es reconeix com a tal. I ja en van uns quants segles...

Article publicat a Crònica.

Un nom per a cada cosa

noreply@blogger.com (elpatidescobert) — Thu, 27 Aug 2009 06:55:00 +0000

Al darrer número de la Revista de Debat Polític, editada per la Fundació Campalans, hi ha un seguit d'articles interessants sobre la desafecció, l'abstenció, la insatisfacció i la interacció entre tots tres.

Molt interessants són les reflexions del Catedràtic de Ciència Política, Fernando Vallespín (entrevista):

"Creo que el problema más grave es que la política interesa poco. Sí que hay desafección, pero no creo que sea tan dependiente de algo coyuntural sino que es algo más profundo, que está más vinculado a un cambio casi cultural".

"Hay una cierta crisis de la dimensión ciudadana. Y esa crisis en el interior de cada uno de nosotros tiene como consecuencia la apatía, la desafección, el desapego. Nos consideramos casi autosuficientes, y no nos sentimos dependientes de un cuerpo más alto, salvo en momentos críticos."

En un dels articles, titulat abstenció i desafecció, es diu:

"Existeix aquesta desafecció política? Les dades de que disposem semblen indicar que sí. Des de fa uns anys, tant el CIS com el CEO construeixen indicadors de confiança o satisfacció política. Tant en un cas com en l’altre, s’observa una caiguda."

De què parlem, doncs? D'insatisfacció o de desafecció?

El Pati Descobert en parlava fa uns mesos.