MILIU

Histories de Cal Carne

noreply@blogger.com (MILIU) — Thu, 08 Apr 2010 22:05:00 +0000

La Maria, la dolça Maria ,
rosada com el sol que es pon entre la Torrota i Montserrat,
cercava branquillons per animar el foc de la llar, que començava
a fondre’s, fumejant i empastifant tota la casa d’aquella olor de
bosc cremat i llet acabada d’escalfar.

En Pere es cenyia la faixa i feia el primer traguinyol de vi del dia,
estava amoïnat, les coses no anaven be .Tothom estava esvalotat,
ell mateix sentia com si quelcom el rossegues per dintre.Aquella
sequera inacabable malmetia tot el que volia sortir de la terra i el
que en sortia no servia per a gaire cosa.A més, els primers brots
de febre groga ja s’havien endut una família sencera d´Olesa.

Les campanes tornaven a sonar, ja feia mesos que repicaven
a tothora , ara per un mort, ara per fer ploure o per les paranoiques
visions de mossèn Vallcendrera, assenyalant com la causa de tots
els mals la mà negre del Lliberals i la Constitució que constantment
maleïa.

Mossèn Vallcendrera , aquell petit i rabassut missaire de cara vermella,
havia fet recordar a en Pere el seu casament amb la Paula , eren temps
difícils , potser més que aquests , però llavors hom savia que fer: Matar
francesos, matar francesos sense parar, avançar, atacar i córrer , avançar ,
atacar i córrer i pensar en arribar el més aviat possible a qualsevol lloc
a recer de les escopetades dels gavatxos.

A cavall del vent

noreply@blogger.com (MILIU) — Wed, 07 Jan 2009 19:13:00 +0000

El cavall corria a galop, suava i ja se li feia l’escuma blanca característica
d’esgotament a la boca. Ell premia amb força les crins de l’ungulat, desafiant
els canons de la època , portava, diguéssim un estil hípic absolutament salvatge.

Mentre discorria per aquells immensos prats irlandesos no podia deixar de
pensaren que
Havia errat el tret, s’havia equivocat. Tot aquell llarg estiu d´insinuacions,
de mirades còmplices, de frecs inesperats, de desitjos amagats i alhora
exterioritzats amb poca traça, havien esdevingut un pou sense fons on mai s’hi
atansava l’aigua.
Ella havia marxat. Si, potser un mal entes pensava ell. S´arrepentia d’aquella
arrogància heretada de qui sap qui, ni com, d’aquell posat superb que en situacions
extremadament delicades el feien fallar estrepitosament.Però ella marxava. Desde

els lloms exhaurits d’aquell magnífic pura sang veia en la llunyania el tren que

esberlava el seu cor. Sabia que feia tard, i que res tornaria a ser com abans. Durant
uns instants, mentre el cavall esbufegant,es recuperava de la corredissa, va acariciar
am melangia la petita pistola que li sortia del faixí, era d’un tret, i sempre la duia
carregada, baixant de la bèstia esgotada va fer moviments per acostar-la al cor, però
el seu cos es va anar recuperant poc a poc de la destroça amorosa i va pensar en terres
llunyanes, en dones exuberants que reien davant de la platja,
El cavall rossegava els brots verds d’aquell nou mon que l’esperava impacient

Miratge

noreply@blogger.com (MILIU) — Mon, 22 Dec 2008 19:39:00 +0000

Ella va percebre la seva presència. Havien suficients indicis que asseguraven que no s’equivocava.

Un suau perfum pertorbador, es filtrava per les escletxes de la porta que separava el rebedor de la sala.

Ella, asseguda al tamboret de la cuina, intentava concentrar tota la capacitat auditiva de que disposava, per reconèixer el ronroneig d’aquella veu que dies enrere l’ havia captivat.

Com si es tractés d´una música que ja coneixia, la vibració llunyana d’aquell so, li produïa petites esgarrifances de plaer. Ell parlava a intervals curts amb la seva mare en aquell estret rebedor ple de fotografies familiars; però feia estona que la conversa ja no li despertava cap interès, ara, nomes es concentrava en una fotografia recent d´ella, que jeia recolzada a la calaixera centenària, d’aquell estrany casalot.

Ell volia gravar mentalment tots els seus gestos, per després, imaginar-los i recordar.

Va aturar-se en els seus llavis. No eren especialment carnosos i tampoc gaudien d’una gran voluptuositat, però els trobava forts i apassionats.

El cabell curt, tallat a la “garçon”, donava un aire de seguretat i força a la seva anatomia, de dona decidida i atrevida. Quelcom de dona romana pastada de bellesa clàssica.

Un fort so d’alarma va tallar totes aquelles imatges mentals. El telèfon sonava.

Ella: a la cuina, retornant també d’un estat de profunda captivació, va patir un gran ensurt. Estava com drogada, segrestada per aquella veu perfumada que cada cop era més lluny.

De cop, tot va desfer-se ràpidament. La porta del carrer s’obrí i es tancà en pocs segons de diferència, i en breus instants, la mare va aparèixer a la cuina.

Ella, sense adonar-se, havia trencat, amb la seva mà esquerra, un cigarret que mai sabria d´on va sortir. Ell baixant l’escala a poc a poc , i fixant-se en els esgrafiats malmesos de les parets gastades, va notar que a la seva ma humida hi apareixia una destroçada cigarreta de la que no en sabia la procedència.

Nota: Detall del llibre imaginari..."Sensacions"

Cabaret, Liza Minelli

noreply@blogger.com (MILIU) — Thu, 18 Dec 2008 21:08:00 +0000

Una Canço de sempre, BON NADAL A TOTHOM

Saint Mere Eglise, The Longest Day

noreply@blogger.com (MILIU) — Tue, 18 Nov 2008 21:24:00 +0000

La nit del 5 al 6 de Juny de 1944, dues divisions de paracaigudistes aliats van eclipsar el cel de Normandia.

Aquest eixam de soldats va llançar-se darrera de les línies defensives nazis de la costa, per tal de tallar-los els reforços i el subministrament quan haguessin d’enfrontar-se al desembarcament aliat que s’iniciaria a la matinada.

Una de les divisions escollides fou la 82 Airbone Division americana, encarregada de controlar la rereguarda de la platja de Utah.

Dins d´aquesta operava el 505 PIR, Parachute infantery Regiment.

Els llançaments foren irregulars i alguns no molt precisos.

Un dels fets més impressionants foren els paracaigudistes que aterraren al bellísim poble de Saint Mere Eglise. Malauradament, en els bombardejos previs al llançament d´homes i material, aquest singular poble rebé de valent i alguns dels seus edificis s´incendiaren.

Això feu que els habitats sortissin a intentar apagar-lo i la guarnició alemanya resta alerta vigilant les tasques de´extinció.

Aquest fet feu que molts dels soldats fossin “pelats” tal com anaven sobrevolant el poble.

Tant en el llibre de Cornelius Rayan , The Longest Day, com en la posterior pel.licula que va inmortalitzar aquest best seller, hi destaca el fet del paracaigudista enredat al campanar del poble.

John Stell, , que a la pel.licula esmentada es representat per l´actor Red Buttons, en caure sobre la població va ensopegar sobre l´església, enredant-se amb el campanar.

Tal i com ho explica Bob Murphy, company de la 505 PIR, a la novel.la de Rayan. Stell, va aguantar dues hores fent-se el mort i queda mig sord pel repic constant de les campanes que alertaven de l´incendi.

Un altre company de la 505, Leslie Palmer Cruise, que també s´aturà a l´església ,va poder baixar i fugir mentre els alemanys metrallaven a tort i a dret la pluja de soldats que els queia del cel. Finalment , Stell, va ser capturat pels nazis , però aconseguir fugir i sobreviure a la guerra.

Ara en aquest poble de la Normandia, el primer alliberat de França del horror nazi, hi penja un paracaigudista "de pega" a dalt del campanar per a gaudi dels forasters i a banda d´això un restaurant duu el nom del ja heroi Steel .

A part d´altres complements, rel.lacionats amb el dia D, sembla que el turisme els va caure ben be del cel al poble de Saint Mere Eglise.

Macià va dir no

noreply@blogger.com (MILIU) — Tue, 14 Oct 2008 17:18:00 +0000

El dissabte 11 vaig fer una xerrada a Vacarisses sobre "Els Fets del 6 d´Octubre de 1934".
Mentre preparava l´exposició, rellegint texts i notes tornava a revisar l´activitat que F. Macià i la seva colla van fer abans i durant la Dictadura de Primo de Rivera.

Totes aquelles accions, cuatllarien finalment en el moviment d´Estat Català.
El referent d´Estat Català fou la lluita dels separatistes irlandesos, o sigui , la via de la insurrecció armada i va acompanyar Macià i els seus col·laboradors durant aquells anys de lluita i clandestinitat.Fets com la recollida de diners per sud-Amèrica, com feren els irlandesos als Estats Units i la formació i preparació d´un exèrcit nacional marcaren el camí.

Tot això va esvair-se un cop proclamada la República Catalana el 14 d´abril de 1931.Dies després de la proclama, Macià, sorprenentment i malgrat les pressions, renuncia al statu quo aconseguit.Acceptà la instauració de la Generalitat i la redacció d´un Estatut d´Autonomia.

Aquesta renuncia tant significativa que desmunta tots els desitjos i anhels passats a l´exili, és a dia d´avui un fet singular, quelcom poc clar i confús.

Diuen que l´avi va dir:-...Avui es el dia més trist de la meva vida...-.

Potser algun dia en treure´m l´aigua clara.

Una petita mostra del que havia d´ésser el germen del Exèrcit Català imaginat per Macià amb els cabals recollits a les Amèriques els anys 20

4.500 fusells a pessetes 125 cada un, amb els cartutxos corresponents.............................800.000
500 fusells metralladors a pessetes 500 c/u..........................................................................250.000
100 metralladores Hotchkinns i accesoris a pessetes 1.200 c/u...........................................200.000
Municions...............................................................................................................................3.000.000
Canons de 37 mm. i municions..............................................................................................750.000
Cavalls, transports, ultra el que fos requisionat, forns de campanya, conserves,..................500.000
farines, farratges etc.etc.
Material de comunucacions......................................................................................................100.000
Mobilització i concentració....................................................................................................1.600.000
Sanitat militar............................................................................................................................100.000
Política de guerra.....................................................................................................................250.000

Total previst...........................................................................................................................8.000.000

Rel.lació extreta del llibre "Macià la seva actuació a l´estranger" Volum 1 , Ramón Fabregat.

Oda al vell Cingle

noreply@blogger.com (MILIU) — Fri, 13 Jun 2008 18:51:00 +0000

El Cingle dibuixava un somriure sorneguer retallat entre les pedres vermelloses que apareixien difuminades a través de la Vacarisana. Els seu escadusser pel, onejant al vent, era format llavors per un parell de minsos i joves pinets que li donaven una aparença innocent, gairebé ridícula, com un quinto acabat d’arribar a la caserna.

Als seus peus, el Castell, atrotinat i vell, rebia l’escalf de cuatre pagesos que cantaven una vella cançó carlina mentre batien al comunidor.

Pel caminet que pujava arran de la bassa, un gos petaner es gratava desesperat amb l’esperança de desfer-se de la comunitat de puces que pasturaven entre el seu pelam gris i brut. Més amunt s’entreveien les dones de Cal Carner que feinejaven aquell matí, atrafegades i impregnades de la fetor que desprenia el bestiar , esvalotat per la gana.

Visca Barcelona

noreply@blogger.com (MILIU) — Wed, 11 Jun 2008 18:27:00 +0000

Visca Barcelona.......
El nostre benvolgut i honorable Ajuntament engega una campanya més , amb els calés que a tots ens costa tant arreplegar per arribar a final de mes.-(mira, m´ha sortit un rodolí)-.
Sembla que cal recordar a tothom que viu a Barcelona.En recordar-ho, es veu que la gent entra en un estat d´alegria histèrica i li agafen ganes de ballar, de riure e inclús de treure algún gegant o capgròs al carrer.

Entre els efectes detectats, la gent afectada ja no dorm mai més, s´enamora contínuament i troba tot el que necessita tant sols passejant per la Ciutat. S´estima a ella mateixa i va dient a crits:
Visca Barcelona...Visca Barcelona.

Bromes a part, amb la que està caient, la merda que hi ha pel carrer, els transports que no funcionen i els problemes que tots tenim.... no estem per aquestes collonades. I m´agradaria saber qui és el sabi que ha muntat tot això, perquè hi ha algú darrera de tot aquest tinglado que s´enfot de nosaltres .I ell es deu pensar que és molt modern, molt divertit, perquè ara tot ha de ser molt divertit.

Bé no segueixo perquè m´encenc .Quanta mamarachada que hem d´aguantar, com la frase que deia el meu avi:
"N´hi ha que mereixen un bon fart de llenya només llevar-se, i així ja van servits per si en fan alguna durant el dia"

Carregar les piles a Tossa de mar

noreply@blogger.com (MILIU) — Fri, 06 Jun 2008 21:22:00 +0000

Tossa de Mar…mmm…A la costa brava hi ha molts llocs, però Tossa és a la primera divisió. Podríem dir que ho té tot.

Per començar… La mar, com no, amb la platja gran, i el meu lloc preferit: La banyera de ses dones. On podem entrar calmosament al líquid element tot sentint l’espetec de l’aigua a les roques. Després d’un bany reconfortant ens endinsarem pels carrers impecables de Tossa, ensumant les flaires gastronòmiques que regiren les cantonades dels fantàstics carrerons del poble, fent que el nostre estómac faci algunes flexions extres.

Abans de disposar-nos a fer un bon àpat, potser fora adequat un bany a la piscina, i si teniu mainada, no ho dubteu, us ho demanaran , però,com, no us he parlat del centre d’operacions, del lloc on estareu instal·lats.

Benvinguts als Apartaments Sa Calma .

El lloc ja es estratègic , és a la frontera on comença el frenètic centre amb el seu tràfec turístic, i el relax d’una zona on no hi arriba la onada dels passejants. Disposa d’una piscina fantàstica i unes tauletes on podrem fer un vermut per matar el cuc si la gana apreta..

Un cop refets , nets i polits , ens deixarem caure cap a mar, i sense adonar-nos arribarem a Cal Lluís, un bon lloc per menjar, conegut entre nosaltres com “Els simpàtics”, són d’aquella mena de gent que malgrat només hi vagis un cop a la vida, si al cap dels anys hi tornes, recordaran perfectament qui ets i et rebran amb un somriure sincer.A banda de que no et foten els cales doncs la rel.lació preu qualitat és molt bona i és perfecte per anar-hi amb canalla.

Un cop tips , podem fer un gelat tot adreçant-nos altre cop a l’apartament, per descobrir la calma a la que fa referència el seu nom.

Depenent de la dormida que vulguem fer, el que cal ara es llevar-nos , i adreçar-nos a la Vila Vella, veritable fortalesa medieval arran de Mar. Pujarem fins el Far i gaudirem dels carrerons empedrats, les formes sinuoses de les cases del recinte i les vistes del rocam que rep l’envestida de les onades. Potser mai més aneu a Poble Espanyol de Barcelona.

Si es fa de nit, tot passejant tenim la opció d’un sopar romàntic si aneu amb parella, A Can Paset .menjareu bé. Un cop fet això podem arrossegar-nos si encara tenim esma i anem sense nens a escoltar música en directe al Tahití.

Bé , no podem demanar més. Arribem als apartaments i caurem com sacs al llit, si el cos no demana res millor per fer. Escoltarem les gavines escridassar-se i entrarem en un son reconfortant.

Per cert , si penseu que pot ser interessant passar uns dies a aquesta espectacular Vila

us deixo un enllaç al bloc per llogar un apartament. Si aneu de part d’en Miliu us faran un bon tracte.

Deixeu un telèfon o un email per tal de contactar amb vosaltres.

Espavileu , que aviat estarà llogat

PER CONTACTAR CLIQUEU L´ENLLAÇ QUE HI HA A DALT DEL BLOC

Abraham Lincoln Brigade

noreply@blogger.com (MILIU) — Mon, 12 May 2008 10:35:00 +0000

La Guerra Civil Espanyola és com una píndola on esclataren totes les energies acumulades durant anys, lluites socials, postures polítiques, religió, etc.

Fou com aquell aperitiu carregat que ja et deixa emboirat al migdia i fa que entris al dinar amb un estat d’alerta per no acabar malament. El dinar fou la Segona Guerra Mundial.

Dic tot això perquè aquella Guerra segueix esquitxant històries arreu, malgrat aquells que diuen que s’ha d’oblidar, per no obrir ferides. Tots sabem que les ferides s’han d’obrir per desinfectar-les, i una ferida mal tancada sempre té el risc de generar complicacions.

Voldria fer esment d’un nou fet que rememora la dimensió Internacional del conflicte.

El passat 30 de Març, a San Francisco va inaugurar-se un monument als més de 3.000 Americans que lluitaren voluntàriament al costat de la República en l’anomenada Abraham Lincoln Brigade.

L’associació de veterans d’aquesta Brigada fa una tasca encomiable perquè aquest acte de solidaritat en defensa de la democràcia i la llibertat que van fer els americans sense cap vincle amb Espanya , arribi a les noves generacions. Travessar l´Atlàntic sense cap mena d’obligació, només guiat per un afany de preservar valors e ideals són actes que no solen prodigar-se.

Malgrat tot l’esforç d’aquests ciutadans, el seu govern no va estar a l’alçada i un cop acabada la Segona Guerra Mundial va deixar que Franco consolides el seu nou estat, Fruit d’una rebel·lió feixista contra la democràcia.

Deixo aquí el vídeo de L’acte de Inauguració del monument

¿QUEDEM?

noreply@blogger.com (MILIU) — Thu, 08 May 2008 10:47:00 +0000

Quedar es sempre una aventura.Potser ara, amb el control permanent dels mòbils la cosa ha canviat força, de segur que li ha tret encant.Tots hem quedat a un lloc i a una hora.Sempre m’agrada’t més quedar al carrer.Davant de tal lloc, a les escales de…

Sembla que així un esta més en posició d’esperar, no pas com a dins d’algun lloc on ja es té la sensació d’haver arribat.

La espera, abans del mòbil era més emocionant, potser s’havia quedat la darrera vegada que t’havies vist, o en una trucada que desde que s’havia fet podien haver succeït moltes coses.

Ara podem resseguir el recorregut en temps real de qui esperem.-Tot just estic baixant per les escales-.Ara giro la cantonada.-Ja et veig.-

Abans et quedava el dubte, -Si que es retrasa.-Potser no va quedar clar que era a les vuit.-I havia el risc remot de quedar-te plantat.

Es amargament dolç comprovar com el rellotge va poc a poc i els minuts no passen quan el desig és gran.I escrutar les cares de la gent esperant que aparegui d’un moment a l’altre la que tu ansiosament esperes.Veure com ve atrafegada la persona que arriba tard i sentir aquella sensació de..Ja es aquí…, l’angoixa ha acabat, però ha estat emocionant la espera .

FRANCO VA GUANYAR, PERO NO VA SER EL MILLOR

noreply@blogger.com (MILIU) — Wed, 09 Apr 2008 20:34:00 +0000

Franco va guanyar la Guerra civil que va provocar. Pero guanyar, sovint no vol dir ser el millor. Tot depèn dels recursos, la intel·ligència i també sovint la sort.

En definitiva quan despullem la persona de tot condicionant aliè , ens trobem amb les veritables capacitats innates i l’aprenentatge de cadascú.

Així ens planteja el duel militar entre Franco i Vicente Rojo l´historiador i coronel de cavalleria Carlos Blanco en el llibre Vicente Rojo, el General que humilló a Franco.

Blanco, va desgranant a les pàgines del llibre les capacitats militars de Franco i Rojo.

Franco, exemple del sector africanista dels militars espanyols,destacava per la seva idea de regenerar Espanya, i les seves forces armades, a base d’una força militar on la estratègia no hi tenia cabuda, aquesta era compensada per la força bruta, el terror i l’heroisme absurd acompanyat d’uns mediocres coneixements militars moderns.

Vicente Rojo, provenia d’una idea de regeneracionisme progressista, comptava amb una preparació teòrica molt superior i una visió militar moderna amb la idea del soldat ciutadà fent de la estratègia la eina fonamental en el plantejament de les operacions militars.

Franco i Rojo foren dos concepcions antagòniques en la forma i manera de plantejar l’enfrontament de 1936.

En diferents episodis de la Guerra, Carlos Blanco demostra que el General Rojo va dur la iniciativa, i va portar a Franco a lluitar al lloc i en el moment que estratègicament va decidir. Impedint , per exemple, que les tropes rebels prenguessin Madrid, Barcelona o València. Retrasant així el final de la guerra, a la espera d’un context internacional més favorable a la República.

L’orgull “xusquero”de Franco per reconquerir sempre qualsevol pany de terreny que les tropes lleials li haguessin arrabassat, per nul que fos el seu valor estratègic, va dur-lo a combatre allà on Rojo hi estava interessat. Abandonant objectius prioritaris i decissius.Com la imminent entrada a la capital d´Espanya dels rebels

Aquest comportament de Franco, exasperà fins el límit els veritables responsables de la seva victòria, els exèrcits feixistes de Itàlia i Alemanya. Que no comprenien com, amb l´ingent proveïment de recursos subministrats al exèrcit rebel desde els primers dies del enfrontament, “El Caudillo”, no posava fi a la guerra de forma immediata amb una victòria decisiva, amb el risc que això representava pels governs d’aquests països per la constant vulneració que feien del tractat de la No Intervenció.

Vicente Rojo, realitzà una immensa tasca per recomposar un Exèrcit Republicà descompost, sense nord i amb una reraguarda enfrontada i poc cohesionada. Aplicà dosis d’estratègia, reconegudes internacionalment .Així ens ho explica Blanco.

Com epíleg d’aquest ball dramàtic al que Rojo va sotmetre a Franco, el General republicà, va aplicar les teories de la ofensiva-defensiva davant la incapacitat de vèncer l’esbromadora superioritat dels rebels, portant a aquests exèrcits a combatre a l´Ebre , quan els feixistes tenien la entrada franca fins a Barcelona. En aquest episodi els soldats rebels, entre ells el terç de Nuestra Señora de Montserrat, s’estavellaren un i altre cop a la serra de Pàndols amb el despreci absolut dels seus caps per llurs vides.

L´unica cosa que desmuntaria la teoria de Carlos Blanco sobre el comportament del “Generalísimo”, fora la certesa de la hipòtesi que presenta Paul Preston a la seva biografia sobre Franco. On aquests enfrontaments fora de tota lògica militar, cercant un i altre cop el xoc amb l’enemic, serien fruit d’una estratègica, més política o genocida que de guerra, reflexant un objectiu íntim del gallec, que perseguiria la total aniquilació física de l’exèrcit de la República i de tots els seus defensors, evitant així qualsevol oposició al nou Règim que implantaria basat en el culte a la seva persona.

EL CASTELL DE VACARISSES

noreply@blogger.com (MILIU) — Tue, 18 Mar 2008 21:33:00 +0000

El pas dels anys ens va amagant poc a poc moments , records i situacions que amb el que ens proporciona l’escriptura, l’arqueologia i la pintura podem anar reconstruint.

Seria fantàstic que amb aquest avanç tecnològic del temps que vivim pugéssim arribar a fer una foto fixa de qualsevol moment determinat en el temps.

Això , de moment no és possible .

Donat que un dels llocs més emblemàtics de Vacarisses està en plena reforma,.El Castell, veiem que hi havia dins en un inventari de l’any 1539.

En aquesta època ens trobem els inicis del Bandolerisme Català que com diria Vicenç Vives,...”El Bandolerisme,es un estat d’esperit de la Catalunya muntanyenca del Cinc-cents .

Al nostre país regenta la Generalitat el 56 President, Jeroni de Requesens Rois de Liori, és Virrei Francisco de Borja i regna les Espanyes Carlos V.

UN PINTOR, UNS RECORDS

noreply@blogger.com (MILIU) — Sat, 15 Mar 2008 13:37:00 +0000

Una de les coses que cada cop hem meravella més de Internet és la facilitat de trobar informació de qualsevol cosa que et passi pel cap.Quina obvietat no?Això es aplicable a saber de la vida d´algú de qui fa molt de temps no en saps res.Tothom fa coses, i les aranyes de la xarxa acaben per trobar-les

Avui, no se exactament com, he anat a espetegar a la web d’un pintor que hem porta records molt gratificants de la meva infància.Roca Bon. El recordo a les visites que feia a casa dels pares i en aquelles tardes de cafè amb llet i gal.letes una boira de converses sobre art, filosofia literatura copaven l’aire del menjador .A mi, en aquells moments hem venia tot això molt gros, potser jugava, observava, però quelcom m’indicava que existia un món on tot allò era important.Amb el temps descobreixes que aquell ambient et pigmenta d’una forma subtil i soterrada i que t’acompanya després tota la vida.

Roca Bon és un bon pintor, no perquè jo pugui jutjar ara la seva obra, que m’agrada, però no sóc un expert en art, però el que si puc dir es que és un home d’ofici, porta molts anys pintant i és d’aquells, segons paraules del meu pare que una mica si que hi entén, , dels que pateix a cada quadre, a cada pinzellada i és atrevit en la pintura.

Us deixo un enllaç per veure la seva obra , i ... bona sort Roca…

ESQUERRA REPUBLICANA

noreply@blogger.com (MILIU) — Wed, 12 Mar 2008 20:28:00 +0000

EQUERRA REPUBLICANA ha tastat com molts partits el poder, la sensació d’estar entre els grans, el desgast i pressió que suposen els càrrecs , les diferències personals entre dirigents, lideratges etc. I, amb tot això el desgavell electoral que suposa no deixar clar als seus electors quin és el veritable sentit de la seva política, definir el seu Target electoral.

Tot això és humà, és el que havia de passar, és el que dona maduresa, és el donar un pas endavant i dos endarrere.

Ara cal que esculli que vol fer, cap on vol anar, o seguir la estratègia CONVERGENT de no definir mai el final del seu recorregut en l’autogovern i posicionar-se en un espai catalanista moderat amb un sostre electoral estable, o marcar una política més esquerrana i situar-se prop dels postulats del PSC. , partit que no té cap problema en engolir el seu electorat i estar sempre amenaçat per INICIATIVA quan recuperi també el seu lloc a l’espai més contestatari, ecologista i trencador que li pertoca.

Estar clar , al menys per a mi, que aquestes opcions són molt inestables i de molt poc recorregut.

Penso que la societat catalana és prou madura per acceptar un partit Independentista, Separatista, que convenci als electors de la necessitat de que Catalunya disposi en el futur d’un Estat propi Esquerra hauria de definir aquest target clarament i ser conseqüent amb l’objectiu final.

L’estat Espanyol acabarà acceptant la presència d’una formació així i conviurà amb ella, doncs és sols una opció una voluntat més en el mosaic d’entendre Espanya.

El poble català disposarà d’aquesta opció clara i definida i anirà incorporant-se a ella depenent de la feina que es faci per aconseguir aquest objectiu..Pensem que hi ha molta gent treballant en aquesta direcció en minúsculs grupuscles sense cap opció a decidir.

La decisió no és fàcil però entre no fer res i equivocar-se, potser val més equivocar-se.

CONTRACTES ELECTORALS

noreply@blogger.com (MILIU) — Fri, 29 Feb 2008 21:40:00 +0000

Cada cop que tenim eleccions , a molts en envaeix l’etern problema de si seguir el joc a formacions polítiques, que un cop escollides no compleixen les promeses recollides als seus programes electorals o abandonar el joc i apuntar-nos al cada cop més inflat gruix d´abstencionistes

El circuit és tancat , partits que quan no tenen responsabilitats ofereixen tot i més, i quan han d’assumir compromisos de govern van abandonant les ofertes fetes.Hom pot anar canviant de partit , però es un cercle viciós. Perquè el gran problema davant d’un incompliment electoral es que NO PASSA ABSOLUTAMENT RES.L´únic càstig que rebrà la formació política serà el de perdre vots en les properes eleccions, i el votant canviarà de partit i li tornarà a passar el mateix, i finalment, votarà amb desgana la formació menys dolenta o passarà a abstenir-se directament, i deixarà de participar en el sistema.

Per aturar aquesta dinàmica que poc a poc va dinamitant el sistema democràtic,penso que hauríem de passar dels Programes Electorals als Contractes electorals.

En un contracte, quan algú no l’acompleix, té una penalització concreta.Per exemple, una formació política defineix en el seu contracte electoral un seguit de actuacions concretes, mesurables, quantificables i determinades en el temps.Sí resulta guanyador i no acompleix aquest contracte , podria perfectament inhabilitar-se per tornar a presentar-se als comicis a tota la llista presentada e inclús pagar alguna mena de indemnització als ciutadans.

Aquest mètode hauria de implantar-se primerament a nivell municipal, on tot és més concret, anar polint-ne la forma i el procediment , per acabar utilitzant-lo a altres nivells administratius.

Estaria bé desterrar la immensitat de paraules buides que contenen els programes electorals com els Promocionarem, Impulsarem, Incrementarem, Ajudarem, i la llarga llista de sinònims buits que no comprometen a res.

FANTASMES BALCÀNICS

noreply@blogger.com (MILIU) — Wed, 20 Feb 2008 19:50:00 +0000

Kosove ha arribat a la darrera estació del seu llarg i tortuós camí cap a l’alliberament nacional.

Però Kosove és només una petita part del laberíntic escenari dels Balcans. Un territori que a mida que et sembla haver comprés alguna de les seves ancestrals lluites ètniques, religioses, socials, etc.Apareix un altre matís que et fa replantejar tota la percepció dels fets que havies entès fins aleshores.

Els Balcans són potser, l’etern encontre entre Orient i Occident, Roma i Bizanci, Comunisme i Capitalisme.Han estat el germen i la guspira de infinites confrontacions a Europa.

Voldria recomanar la lectura de un llibre, per a mi fonamental per entendre tota aquesta amalgama, humana i espiritual de l’est d´Europa.

És de Robert D.Kaplan, i es diu Balkan Gosths, Fantasmes Balcànics.

Es un llibre fascinant, un llibre de viatges, comentaris, detalls històrics i reflexions filosòfiques amb el que recorrem Croàcia, Sèrbia, Albània, Macedònia, Romania, Bòsnia etc.

Una de les frases més impactants que hi he llegit, es un chiste de quan Croàcia i Sèrbia van iniciar el seu conflicte armat als noranta.Segons Kaplan hom preguntava…Que passa amb Bòsnia, que no hi ha trets allí, la resposta era…Es que Bòsnia ja ha passat directament a la final…

Per als que no l’hagueu llegit , us el recomano

BANCS I CAIXES APRETEN

noreply@blogger.com (MILIU) — Thu, 07 Feb 2008 19:27:00 +0000

Feia temps que volia parlar de Bancs, Caixes i diners.

La situació present comença a ser angoixant, per a molts particulars i moltes empreses.

Recordem quan tothom es va fer ric, amb quatre dies tothom posseïa una riquesa virtual, el piset esdevenia un pou de diners sense fons, cotxes, segones residències, viatges, cada dia érem més rics.I els Bancs i les Caixes van contribuir a aquesta eufòria col·lectiva, les hipoteques s’aprovaven com a xurros, i la gent anava entrant en aquesta espiral delirant.

Tots en som una mica responsables, però si l’actitud de Bancs i Caixes es de recuperar tot el que van deixar llavors de cop, i sense donar sol.lucions assumibles als que ara van ofegats, el problema pot esdevenir més gros, si la corda s’estreny massa inundaran els jutjats de morosos que ja no tindran res a perdre i s’ompliran de garanties que potser ja no valen el que valien.

Les entitats de crèdit haurien de preguntar-se:¿ Que farien si ara tots els seus clients un bon matí, els demanessin els diners que hi tenen dipositats, just ara que sembla que totes van més aviat justes de líquid ?….Corralito.

JAUME SISA QUALSEVOL NIT POT SORTIR EL SOL

noreply@blogger.com (MILIU) — Fri, 01 Feb 2008 23:54:00 +0000

Avui he passat una estona agradable amb un fantàstic vídeo que he vist al You Tube, és la representació visual més encertada que he vist de la mítica cançó de Sisa, Qualsevol nit pot sortir el sol.Gràcies a aquestes expressions artístiques, hem refermo en la meva convicció de que el nostre país té un substrat mil·lenari per expressar els seus sentiments d’una manera particular.

Sisa, ens connecta a la llarga tradició humorística catalana, Pujols, Capri, Dalí. I el vídeo crec que il·lustra encertadament el món oníric , la tendresa i aquesta sorna, tant nostra que sovint ens apareix sota el nas.

Bé a disfrutar-lo i fel.licitar desde aquí a l’autor.

VIKIPEDIA FOTOGRAFIES DE L´ANY

noreply@blogger.com (MILIU) — Thu, 31 Jan 2008 20:29:00 +0000

Passo a comentar breument cinc fotografies guanyadores a Wikipedia com a imatges destacades.
Son imatges que acompanyen els articles publicats, donant-los més valor.És aquest un dels requisits que la imatge ha de tenir per ser destacada.Després hi ha unes votacions, que no passaré a detallar perquè les trobo complicades, i no venen al cas del Post.

HAWAI TURTLE Nº 5

D´entrada donen ganes de banayar-se, i... no se...,son ben estranys aquests animals.
Ja ho deia en Francesc Pujols…."Ja no s´en fan de coses com aquestes..."

TERRACE FIELD...YUNNAN, CHINA Nº4

Aquesta , per mi, es la millor. Es que sembla un cuadre, si tanqueu una mica els ulls comencem a veure Van Gogh, Gaugin, Cezane.

EICHHORNCHEN, DUSSELDORF,HOFGARTEN Nº3

L´esquirol, quina cua que te, es impactant.La foto es una mica de calendari, es perfecte, potser massa perfecte.

NEW YORK CITY AT NIGHT Nº2

Hem recorda Batman, jo diria que te alguns retocs, aquests punts blaus i grocs...es maca, podria presentar el titol de una pelicula, que es fes molt famosa. O l´escenari d´un joc molt ben parit.

BRODWAY TOWER Nº1...LA IMATGE DE L´ANY

Malgrat se la guanyadora es una foto disney, aquesta herbeta tant perfecte, inclús us diria que es una mica Windows. molt americana

HUMAN MAIL.... VIATJAR PER LA XARXA

noreply@blogger.com (MILIU) — Sun, 27 Jan 2008 22:17:00 +0000

Mancaven 3 minuts per les tres.L´Avi era estricte amb els horaris, estàvem contents de gaudir encara d’una engruna de temps per iniciar l’ordinador perquè feia dies que anava una mica lent.Tots vam entrar al bany i frissàvem per arrencar , novament, el Human Winzipper, Un aparell que feia que la nostra forma humana és reduís fins al extrem de convertir-la en petits bytes d¨informació:

Somrients, ens miràvem i ens agradava veure com els nostres cossos eren reduïts per aquell enigmàtic feix de llum.

Al cap d’uns segons, i després de sentir un fort regust amargant que et deixava la gola una mica seca, Apareixíem com a fitxers adjunts al panell multicolor del Biomail, amb un nou aspecte de Megas humanes. Sabíem que la primera part del procés havia estat un éxit.El viatge per la xarxa, era tant ràpid que no ens en adonàvem de res.

A les dues i cinquanta set minuts apareixíem a la safata d’entrada del Computer de l’avia.

El procés de tornar-nos altre cop en figures humanes no era difícil, segons la garantia del software, no es produïen pèrdues ni efectes secundaris.

Tal dit, tal fet, a les tres de la tarda seiem a taula un cop descomprimits, degustant aquella vedella amb suc tant gustosa i el.laborada.

Altre cop, aquells descendents dels primers xicots de Google ho havien aconseguit, podíem viatjar per Email.

FIREFOX

noreply@blogger.com (MILIU) — Thu, 24 Jan 2008 22:05:00 +0000

Com un nen amb sabates noves, avui m’he instal·lat el Firefox.Ja sé que no descobreixo res, però tinc ganes d´explicar-ho.Potser d’aquí un temps hauré de tornar al Explorer, o potser no.

El que puc dir és que entres en un altre concepte de cercador, el Explorer és una caixa tancada que la trobes al ordinador i llestos, sempre i quan el senyor Gates no ens obsequiï amb unes engrunes de renovació.

El Firefox, és una base de cercador al que li pots integrar tota mena de gadgets, paraula a la que hauríem de trobar una forma catalana.Aquests gadgets, extensions o plugins enriqueixen o enreden, aquí rau l’art de triar-los, la carcassa bàsica del cercador, i el més interessant es que es van creant a base d’aportacions dels usuaris entesos en aquesta mena de bricolatge tecnològic.

Estic content amb un que he instal·lat que s’anomena Cooliris Prewiews, curiós aplicatiu que permet previsualitzar el contingut d’un link sense haver de carregar la pàgina,penso que hem serà útil un cop acostumi els meus rutinaris moviments per la xarxa a les seves possibilitats.Bé aquí us deixo el link , que bo i descarregat el Firefox,haureu de clickar per obtenir gratuïtament aquest enginy.

Cooliris Previews :: Complementos para Firefox

ACARONAT PEL CARRER COMETA

noreply@blogger.com (MILIU) — Tue, 22 Jan 2008 20:32:00 +0000

A la porteria, petita construcció de fusta amb portes, vidrieres i calaixets, s’hi arraulien les dones del barri. Més endins, en aquell carrer intern, empedrat, que conduïa al llavors selvàtic pati d’en Llimona, en un forat de la paret esquerra, hi havia la font, …”Aigua de Montcada…”, deien les àvies. El cert és que només obrir la porteta de fusta mig esmicolada per la humitat, apareixia la flaire d’un paratge pirinenc, d’un proper salt d´aigua.Llavors, religiosament, bevíem amb aquell got de llauna que tantes boques havien tastat. I somniàvem en espais oberts, en muntanyes cobertes de verd, que transformaven aquells carrerons en paratges especials.

Alhora, en aquell carrer, salpaven els records d’un temps amagat, d’uns dies esborrats, d’explicacions en veu baixa amotllades per la por.

…El teu avi va arribar ple de polls, el vaig despullar a l’escala, i després tota la roba va cremar a la cuina…”-Sí, sí, però a Guadalajara vam fer córrer els italians.-“Habla más bajo, que las paredes oyen, y no le cuentes esas chalauras al chiquillo.

AMIC RAMÓN

noreply@blogger.com (MILIU) — Sat, 19 Jan 2008 14:49:00 +0000

M´agradaria amb aquesta sel.lecció fer un sincer homenatge a un dels grans surrealistes que sovint resta en el oblit:

Ramón Gomez de la Serna .

Entre d´altres genialitats va deicar-se a escriure , el que ell anomenà , Greguerias. Una mena de sensacions convertides en paraules que tots algún cop hem sentit.

Aquí en van un grapadet:

El gaitero es un músico que lleva la tràquea y los pulmones fuera y los va tocando al exterior y los llena de aire y de música

En el rosario están los puntos suspensivos de la oración

El sueño es un pequeño adelanto que nos hace la muerte para que nos sea más fácil pasar la vida

El helicóptero es un sacacorchos que vuela

El mapa de las dos Américas es un corsé

-Tráigame una botella de agua con agujeritos.

-¡Ah!-dijo el mozo-.Ya sé...De esa agua con calambre que sabe a pie dormido

Cuanto más usado esté un mayordomo, mejor.

En el vinagre está todo el mal humor del vino

Todos tenemos cara de payasos al enjabonarnos el rostro

Lo más aristocrático que tiene la botella de Champagne es que no consiente que se le vuelva a poner el tapón

Los respiraderos eléctricos lanzan a la calle las ideas de los cafés

Hay el que pide ensaimada y se come el moño de la ensaimada como si fuera una joya

Hay maridos que llevan a su mujer del brazo como si la condujesen a comisaría

No dejéis caer violentamente la tapa del piano , porque suena a féretro

Si en el no saludar hay más y menos, yo le saludé menos

El pez está siempre de perfil

Eva fué la esposa de Adán, y, además su cuñada y su suegra

Extret de : Ramón Gomez de la Serna , Greguerias (Selección) Salvat Editores S.A.

TASTAR LA INDEPENDÈNCIA

noreply@blogger.com (MILIU) — Mon, 14 Jan 2008 21:11:00 +0000

L’altre dia vaig tastar el gust de la independència, que pensàveu , que ni tant sols la podíem tastar, doncs sí.
De moment he provat el “ Cava 2014, amb 300 anys ja n’hi ha prou! “.El producte esta força bé, com a mínim en la línea de qualsevol cava d´aquest preu.
Estic molt interessat en tastar el “WHISKY JAUME I" - El nostre Rei , i la enigmàtica beguda DESPERTA FERRO. La Beguda Energètica Catalana.

Bé hi ha més productes curiosos, si voleu donar-hi una ullada són a http://www.colacatalana-colalliure.cat/