Els llibres del celler - per Jordi Policarp

VINC D'UNA GENERACIÓ.

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Thu, 30 Oct 2025 18:21:00 +0000

Benvolguts, Benvolgudes.

L'altre dia en el dinar de jubilació que els amics de la feina em vam fer per sorpresa, em vam demanar que els dediqués unes paraules. Casualment portava a sobra la meva llibreta de notes que m'acompanya a tot arreu per si les muses de la inspiració surten a fer un tomb i, fugisseres com son, se'n tornen precipitadament al seu cau.

El moment idoni, com acostuma a passar, arriba quan algú fa sonar una copa de vidre amb una cullereta donant cinc o sis copets per cridar l'atenció. Llavors arriben els reconeixements i els agraïments i el públic assistent et demana que facis, si pot ser breu millor, una mena de valoració de la vida que deixes enrere. I jo, com aquell que no s'ho espera, vaig i dic:

"Mireu, vinc d'una generació on a la feina tot era nou. On pràcticament no hi havia res fet i els models que coneixíem d'altres empreses no ens a servien per a res. El plantejament de la competència, la seva ideologia i la seva manera de fer tenien masses tics d'èpoques pretèrites o dictatorials.

Nosaltres havien de créixer, fer-nos presents, sentir-nos realitzats i madurar com a cos institucional amb totes les nostres errades i els nostres encerts.

Vinc d'una manera de ser que no s'assembla a la que els nostres joves practiquen avui en dia quan, assoleixen una plaça laboral. La cultura de l'esforç, de les ganes de treballar, de deixar-se la pell i de fer-ho bé, passava per davant de les comoditats i dels diners.

Havíem desenvolupat la idea que només ens teníem a nosaltres sols com a cos corporatiu i que per tant defugíem de tot allò que ens pogués deixar en ridícul o de ser etiquetats com inexperts o passerells.

He viscut i he passat per les etapes de: triatges exhaustius en processos d'oposició, de la màquina d'escriure manual Lettera 32 amb paper carbó, del Tipex de tires rectangulars per corregir les imperfeccions i dels programes informàtics "Approach" i "Amipro" que funcionaven a empentes i rodolons, com a base de dades rudimentària i d'editor de text, respectivament.

Temps era temps que en el nostre logotip i credencials figurava que pertanyien a la Direcció General de Seguretat Ciutadana de la Generalitat de Catalunya. Per ser la forma políticament correcta de ser nomenats en la dècada dels anys vuitanta.

En tots aquests trenta-cinc anys de servei a la casa, hem anat de poc a molt. De gairebé tres-cents mossos l'any 1989 als vint-i-tres mil efectius i escaig de finals del 2025. Estem presents i arrelats a totes les comarques de Catalunya i hem consolidat més de cent seus oficials. Avui ningú ens discuteix la nostra competència operativa, som un model d'èxit que molts voldrien imitar i se'ns reconeix amb la més alta valoració i professionalitat a nivell europeu.

No me'n penedeixo de res. I ser que durant la meva llarga trajectòria laboral he vist i n'he fet de tots colors, tot i que espero que el balanç de coses bones vers les no tan bones sigui clarament superior.

Arribats en aquest punt tinc un missatge pòstum i una cita literària per vosaltres. No sigueu conformistes. Si arriba el moment que noteu que viviu acomodats, que la feina no us omple, que us heu convertit en funcionaris i que el vostre principal objectiu quan esteu a la feina, és mirar com ho puc fer per agafar més dies de festa... rectifiqueu; vol dir que heu perdut la vibració, la sensació de crear, innovar, millorar i avançar. No hi ha feines petites o poc importants. Sou vosaltres i estar a les vostres mans de fer-les créixer, polir-les i convertir-les en alguna cosa gran. Capfiqueu-vos-hi i l'aneguet lleig, es convertirà en el signe esvelt i majestuós que molts voldran tenir.

Com va dir un famós escriptor: " Allunyat d'aquelles persones que intenten menysprear les teves ambicions. Les ments petites sempre ho faran, però les grans et faran sentir que tu també pots arribar a ser gran" (Mark Twain)

Moltes gràcies.

Un altre final del conte “VIDETA” de TXÉKHOV.

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Sat, 15 Feb 2025 18:26:00 +0000

Benvolguts. Benvolgudes,

Posats a imaginar perquè no imaginar un altre final del conte "Videta" d'Anton Txékhov?

Jo l'he visualitzat així:

(...) De sobte truquen a la portella, fort. L’Ólenka es desvetlla, obre la porta però no veu a ningú. Una ventada freda, gèlida entra dins de casa, s’instal·la i es queda malgrat ella aviva el foc de la xemeneia amb més troncs i ferma totes les finestres.

L’Olenka no entén aquella mena de vent. Sempre li ha agradat la fredor de les nits d’hivern. Tot d’una recorda quan era petita i com s’estirava a la neu i amb els amiguets feien figures d’angelets. Reien molt. Eren feliços. Llavors li retornen les imatges de temps passats i de temps recents.

Sense adornar-se, dues llàgrimes fredes li regalimen galtes avall. Es troba molt cansada. Seu a la butaca de sempre i tanca els ulls. Al seu voltant regna un silenci poc habitual.

En Saixa —el seu amor, jove, tendre i platònic— es desperta. Li ha semblat sentir un cop de porta sec, contundent, com si marxés algú de casa. S’acosta a la butaca on l’Ólenka seu amb el cap decantat i els braços estirats a banda i banda. Se li atansa. No respira. En Saixa s’arronsa d’espatlles i se’n torna a dormir.

A fora fa una nit tranquil·la. No bufa gens de vent.

Fins aviat,

Jordi

Un record d'un record.

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Wed, 23 Oct 2024 17:54:00 +0000

Salut família,

Torno a penjar alguns mini relats de moments inspirats per fets inesperats. Bona lectura.

UN RECORD D’UN RECORD

AQUELL VESPRE LA TUTORA DE L’ANTIGA ESCOLA DE BELLES ARTS DE BARCELONA ens va proposar escriure un relat basat en una experiència sensorial. Evocant la famosa magdalena de Proust, es tractava de deixar-nos transportar a través dels sentits a la nostra infància, als nostres records, als nostres sentiments atresorats en el subconscient tot assaborint un peça de xocolata negra de cacau al setanta per cent.

Però el subconscient tenia ganes de jugar amb mi i el que va passar aquell vespre va ser que se’m va disparar un record que em portava a un altre record, més profund, on una tassa de xocolata ben calenta prenia el seu protagonisme. Va anar així.

Com bombolles delicades, a la frontera que delimita la raó i els sentiments, em van brollar sensacions de fred, d’humitat, de molta humitat, d’una humitat aquosa que em feia tremolar de dalt a baix i... la mare, i... el mas i és clar... Palafrugell.

A l’escena apareixia jo davant de la casa pairal, deuria ser pels voltants de Nadal. Feia molts de temps que no visitava la mare a Palafrugell. Quan va obrir la porta es va posar a plorar, em va petonejar per tota la cara i em va abraçar amb els seus bracets febles i tendres Finalment em va agafar les mans. En veure que les tenia gelades, em va fer prendre sí o sí una tassa de xocolata calenta com quan eren petits i tot es curava amb una bona tassa de xocolata amb melindros. Va ser llavors que vaig recordar el que vaig sentir la primera vegada, que la mare, me la va donar a tastar. Jo tenia l’avançada edat de deu anys. Vaig créixer sense dolços ni llaminadures. Els metges havien prohibit alimentar-me en tot allò que tingués traces de sucre. I això deixava fora pastissos, gelats, caramels, magdalenes i els seus derivats de pastes en general. El motiu: la meva formosa figura baixeta plena de sacsons i rodanxons. Però un bon dia, després d’una grip que em va deixar xafat, la mare es va saltar les prescripcions del metge. Segons ella, calia revifar al vailet de casa i fer, que el color rosat (de les meves galtes) tornés a aflorar. <<La xocolata ho cura tot —deia sovint.>> Això en va transportar al primer glop de xocolata desfeta i com en aquell glop dintre meu alguna cosa es va estremir, es removia i volia aixecar el vol. Aquell bocí de l’ànima havia estat presonera, maltractada i lluitava tota sola contra els sentiments de culpabilitat per arribar —vencedora— primer al fons del cor i finalment al cervell on reposaria eufòrica.

Amb el pas del temps he continuat prenent xocolata en qualsevol de les seves formes i matisos. Sòlida, calenta, freda fins i tot com a massatge tonificant en un balneari de Caldes de Malavella. De noiet baixet i rodanxó he passat a ser un bombonet per la majoria de nois i noies que m’envolten.

Diuen que la xocolata és el substitutiu natural de la mancança de l’amor. No sé si ben bé això funciona de veritat, però el que sí sé, és que en els moment més complicats, en el cos a cos, del dia a dia, un bon tros de xocolata negra ens ajuda a veure les coses d’una altra manera. Quan aquests moments complicats s’abraonen sobre nosaltres, ancorar els ulls i assaborir una bona concentració de cacau ens revifa i ens encoratja. En el fons, la mare que en pau descansi, tenia raó. Una bona tassa de xocolata calenta ho cura tot!

Fins aviat,

Jordi

En la bona direcció.

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Sat, 13 Apr 2024 09:50:00 +0000

Si pogués atrapar les paraules que busco i sovint s’amaguen...

Si pogués girar i regirar les frases i que encaixessin sempre em perfecta harmonia...

Si pogués encendre els cors de molts lectors amb la meva literatura d'estar per casa...

Si pogués absorbir la manera de fer, d’escriure, de pensar, de crear, dels grans escriptors que admiro...

La felicitat esdevindria completa i potser... podria ajudar a fer un món nou i un país millor.

If only I could catch the words I look for and are often hidden…

If I could turn and reorder the phrases and they would always fit in perfect harmony...

If I could set fire to the hearts of many readers with my literature of being around the house…

If I could absorb the way of doing, of writing, of thinking, of creating, of the great writers I admire...

Happiness would become complete and maybe... it could help make a new world and a better country.

Fins aviat,

Jordi

Els ulls clossos.

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Sat, 02 Mar 2024 15:59:00 +0000

Aquell dia et vaig cloure els ulls.

Feies el pas a una nova vida que s'obria al teu davant.

Enrere quedaven velles partitures de cançons que mai no vas oblidar.

Melodies de tavernes, de sentiments catalans, cançons engrescadores

en altres llengües com la dels nostres cosins germans.

Records de carrers humits amb un vestit llarg i blanc,

amb la cara plena de felicitat d'una donzella acabada de casar.

Dies difícils rere el teler. D'hores inacabables i setmanes sense descans.

Tenies tres fills per alimentar i una colla de germans que passaven fam.

Preciosa, delicada, mai vas perdre les ganes de lluitar.

Et recordo cantant amb les teves amistats de la coral.

Asseguda al sofà, rient amb els personatges d'un edifici

ple de veïns i de passavolants.

Sovint amb unes boles de ferro a les mans.

I després, fent-la petar tot bevent una tisana

envoltada de senyores grans.

I tu, cantant, estenen la roba o cuinant a l'escola

per centenars de boques, petites i grans.

O viatjant amunt i avall

per terres alemanyes o poblets de l'Anoia.

Sense poder estar al costat del teu fill

que se'n va anar a viure a l'Empordà.

Amb ell, compartíeu un dolorós silenci, autoimposat

per la tranquil·litat d'uns infants que es feien grans,

sense poder gaudir-los al teu costat.

Tan sols... quan eren petits o els dies de Nadal

els podies abraçar i petonejar per uns instants.

Després se'n tornaven a l'Empordà

i tu i jo conservàvem el record congelat

d'aquell dia, d'any rere any, tan anhelat,

viscut al carrer d'un barri del Baix Llobregat.

El temps i l'atzar va fer que abans de marxar

tinguéssim uns anys plens de felicitat

i que veiessis el teu fill al costat

d'aquell, que amb bogeria, us va estimar.

Van tornar les abraçades, les visites i les cançons

al porxo d'una llar que acollia

a pares, fills o nets que mai no us cansàveu,

de tenir-los quan més a prop, millor.

Dies radiants que una malaltia,

al cap de poc, va ofegar.

Tots els records s'esborraven,

excepte, les cançons de la coral.

Fins que va arribar la nit

que tot es va enfosquir

i et vaig cloure els ulls,

que sempre ens havien il·luminat.

Deixaves enrere vells somnis

i una vida, que malgrat tot,

vas viure amb molts, molts,

moments plens de felicitat.

I ara, des de la distància

en aquest lloc que no podem arribar

et sentim com mai al nostre voltant.

I ens retornen a la memòria les belles cançons

que ens cantaves apreses amb la coral.

Gràcies per tot allò que ens vas ensenyar

i per mostrar-nos la força que s'amaga

darrere de les dificultats.

Saps que t'estimem i sempre t'hem estimat.

Un fort petó i una immensa abraçada

del que tu ja saps.

Els dies previs. Un llibre per xalar, és a dir per gaudir d'allò més o rabejar-se amb la seva lectura.

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Sat, 10 Feb 2024 11:35:00 +0000

Benvolguts benvolgudes,

M'agraden els adjectius amagats en l'imaginari català que, tímids, esperen ser recuperats algun dia. De tant en tant es colen entre pàgines d'algun escriptor o d'alguna narració i aquell dia... s'empolainen, es perfumen, van a la perruqueria i es preparen per lluir, rutilants, entre mig d'aquella frase per on han estat escollits.

Tal vegada vindria ser rabejar-se. En el sentit de complaure's a prolongar allò en que hom troba una satisfacció. I és en aquest estat de gaudiment que m'he trobat immers llegint Els dies previs de l'escriptor Lluís Muntada. No volia, no podia, parar de llegir. He llegit i rellegit cada un dels vint-i-dos contes que integren el llibre com si fossin perles, tresors, que volgués retenir a la meva memòria.

En Lluís Muntada és transgressor, innovador, elegant en qualsevol temàtica que escriu, explora i s'endinsa subtilment fins a la medul·la de l'ànima del personatge.

Per un lector és un llibre del qual no us penedireu. Per un escriptor, Els dies previs, és una eina a on ens podem emmirallar des del punt de vista de l'autenticitat i l'originalitat sota la màxima que, en literatura, es pot fer de tot. Sempre i quan sigui coherent, justificat i estigui ben escrit.

Fins aviat,

Jordi

No hem deixat de caminar

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Mon, 09 Oct 2023 11:01:00 +0000

Benvolguts. Benvolgudes

Voldria agrair de tot cor la gran rebuda que em vàreu fer el passat dia 7 d'octubre a sant Sadurní d'Anoia de la mà de la cooperativa de vins COVIDES. Gràcies a tot i totes per ser-hi. Per acollir-me sempre amb el braços oberts i per fer de cada presentació una festa que guardo amb anhel dins del cor.

No sabeu com s'omple l'ànima al veure la vostra resposta malgrat ser tot un forester i com d'agraït estic a Déu Nostre Senyor per fer possible un somni que mai hagués imaginat.

Com diu la cançó: Que tot et vagi bé de Txarango:

(...) No hem mirat enrere mai, hi ha nits que encara ens pesen. Però no hem deixat de caminar. Que tot et vagi bé (...)

I això faré. Treballar, escriure, llegir i compartir amb tots vosaltres els Grans Moments que s'esdevenen festes quan ens trobem, plegats, per escoltar belles històries d'aquest modest escriptor.

Que tot ens vagi bé i a cada vegada més i més.

Una abraçada,

Jordi

A on podeu trobar el llibre Converses de Taverna?

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Tue, 30 May 2023 16:05:00 +0000

A ON PODEU TROBAR, A DATA D'AVUI, EL LLIBRE: CONVERSES DE TAVERNA?

Benvolguts i benvolgudes,

Després de la la ressaca del Sant Jordi i de les eleccions dels ajuntaments, m'he adonat que no us havia contestat a tots aquells que em demanàveu a on comprar el Converses de Taverna. Molts heu sentit que l'editorial té a l'horitzó llençar la segona edició de cara al novembre - desembre d'aquest 2023. I molts, també, teniu interès en aconseguir la primera edició abans que s'exhaureixi definitivament. Doncs bé, com diuen els nostres majors a l'Empordà, us demano un prec per no haver-ne informat abans. Aquí teniu la informació.

A data d'avui (nou de febrer de 2024), la primera edició està pràcticament esgotada. Només en queden una dotzena que els podeu aconseguir previ encàrrec fins a exhaurir les existències en aquest compte de correu: jordi.policarp@gmail.com

En quant a la segona edició, feta realitat el desembre de 2023, el podeu comprar a les llibreries següents:

- La Nollegiu Mediterrània de Palafrugell. Tel: 972 42 94 91.

- L'Esquitx, llibreria, papereria i copisteria de Palafrugell. Tel: 972 3042 38.

- La22 llibreria de Girona. Tel: 972 21 23 95 - 972 22 14 30.

- L'Espai Libelista de Calonge, un consell a la pàgina web filtreu per localitat serà més fàcil ensopegar amb ella. Tel: 645 95 81 17.

- La Rals llibres de Calonge. Tel: 972 65 16 24.

- La llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí. Tel: 972 75 98 82.

- A la botiga - llibreria del Museu de la Pesca de Palamós. Tel: 972 60 04 24.

Fins aviat,

Jordi

Qualsevol mida és bona

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Sun, 09 Apr 2023 18:13:00 +0000

Benvolguts, benvolgudes,

No hi ha llibres, petits, quan la història és descomunal. No hi ha llibres, pesats, quan la trama és lleugera, enriquidora, absorbent o encisadora.

Dues veritats que són regles universals. La qüestió és saber-ne triar quin ens convé. Saber escollir un llibre i deixar-nos enamorar per un autor, una sinopsi, un començament de llibre, un petit fragment o fins i tot una portada. La felicitat, com a lectors, ens pot arribar per qualsevol d'aquestes vel·leïtats però per això, cal que estiguem atents. No descartar res de bones a primeres i no caure en cants de sirenes que busquen, tan sols, l'oportunitat del moment. Triem el llibre que ens enamori o millor dit, deixem que sigui el llibre, que ens trobi a nosaltres i segur que l'encertarem. A la parada de llibres o a les llibreries... mireu, remeneu, fullegeu i pregunteu tot allò que vulgueu saber. Si ho feu així, l'èxit està pronosticat.

Fins aviat,

Jordi

La vida continua com a la Carmeta li hagués agradat.

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Sat, 01 Apr 2023 08:00:00 +0000

Benvolguts lectors i lectores,

Fa més d'un any que la mare ens va deixar. Quan va marxar d'aquesta terra, per ocupar el seu lloc al costat de les persones estimades que l'esperaven amb els braços oberts dalt del cel, vàrem sentir una buidor que ens ha costat molt de superar. Dic "ens" perquè amb el cor arrugat com una pansa resseca, es va acomiadar del pare, de dues filles i de mi, el seu fill. Sé del cert que molta més gent la deu trobar a faltar, però el dolor, l'enyorança i la tristor que sentim els de més a la vora, segur la podeu entendre quan recordeu aquells que més heu estimat.

Però com deia en el títol, estic segur que és feliç allà on està i vol que nosaltres continuem endavant amb la seva complicitat i la força de voluntat que d'ella, vàrem heretar.

Així doncs, tinc una bona notícia per tots vosaltres, en pocs dies tindrem a les mans el meu tercer llibre publicat per una editorial de Sant Joan les Fons. La portada ja la coneixeu, l'acabeu de veure al començament d'aquesta ressenya, però si voleu conèixer una mica més de que va, podeu clicar l'enllaç que us deixo a continuació on veureu un personatge amb gorra i pipa que us en farà cinc cèntims.

(https://youtu.be/ivKLJzflzaY)

Una abraçada i fins aviat,

Jordi

Homenatge. Mare i fill / Fill i mare. Premis Colada de lletres.

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Mon, 13 Jun 2022 10:05:00 +0000

Homenatge

PREFACI:

Salut internautes,

Uns mesos abans de morir la mare, el cos, l'ànima i l'intel·lecte em demanava escriure una novel·la de ficció inspirada en personatges reals i perquè no dir-ho, amb alguns membres ficcionats de la família. El punt d'arrancada no podia ser cap altre que els pares i sobre tot la mare que en aquella època sentia que el poc temps que li quedava d'estar entre nosaltres: corria, fugia i s'escolava entre els seus dits com l'aigua quan fem cassoleta amb les mans.

Va ser en aquesta època que va sorgir i es va publicar, amb força èxit entre els lectors, la novel·la Santa Innocència!

Mesos després, un rau-rau interior em deia que li devia un escrit a manera d'homenatge. El moment es va concretar aquest mes de maig de l'any 22, quan el dolor més punyent de la seva mort havia quedat temperat i matisat. Calia però abans de fer-lo, deixar que l'ànima recuperés el control per poder lligar amb una mica de sentit literari tot allò, que sense fer-me pesat, volia narrar.

El vaig escriure, el vaig presentar en un concurs literari i va guanyar una de les dues mencions més rellevants que es varen donar.

Ara, tot i que sempre la duré i la durem (tots els que la coneixíem) en el nostre cor, per ella i perquè sé que es el que la mare voldria, és hora de tancar aquesta etapa més cruent de la vida i tornar a enfilar-me en el tren de les ganes de viure cap a un destí, que encara em queda molt per descobrir.

A continuació podeu llegir l'escrit premiat,

Fins aviat.

Mare i fill / Fill i mare

Aquest podria ser un homenatge a totes les mares del món o potser no i només són cabòries d’un narrador.

Evidentment qui escriu no les coneix a totes —les mares— d’una manera individual però si en coneixia una, i us ho puc ben assegurar que la coneix molt bé, i a qui anomenarem Carmeta. La mare coneguda va tenir tres fills, dues noies i un noi que, com veurem més endavant, en lloc de portar una barra de pa sota el braç al néixer, portava tot de lletres i sintagmes nominals encara —com us podeu imaginar— no visibles.

El nen, va néixer més o menys com tothom.

Bé! Podríem dir... gairebé com tothom si passem per alt l’ofegament inoportú del cordó umbilical que va estar a punt d’estroncar el pas civil de: nasciturus a persona física del nadó recent nascut.

D’haver estat així, aviat hauríem acabat aquesta història o simplement, mai no l’hauríem encetat i ara, tampoc, ens trobaríem davant d’aquest escrit i de postres aquest nen no hagués crescut abrigallat per una família, que amb tots els seus defectes i les seves virtuts, podríem definir com una família homologada, de classe mitjana i per sobre de tot formal, formal.

Amb pocs anys el nadó va passar de recent nascut a un marrec esporret —com diuen a les terres altes del Pirineu al nen de genolls pelats i mocs penjants. Però... Ai las! En alguna cosa sí que era diferent. Sentia una immensa curiositat orgànica, a nivell del moll de l’os per, tastar les diferents maneres d’estimació entre els humans, entre tots els humans.

Cap a l’adolescència, com si es tractés d’un Cavaller, d’espasa i armadura, va creure’s en la necessitat —ves per on— de defensar el seu país de persones que havien errat el seu destí. I que per un motiu o un altre, actuaven amb manca d’empatia manifesta cap als seus iguals o els seus diferents.

Tant va ser d’aquesta manera que un bon dia, el nostre Cavaller de brillant armadura, va ingressar a l’acadèmia dels mossos d’esquadra a Mollet del Vallés i nou mesos després, va passar a formar part del cos uniformat de la Generalitat.

Acabada l’acadèmia i convertit en resplendent agent de l’autoritat va contraure matrimoni i va conviure vint-i-quatre anys amb l’esposa i mare dels seus dos fills. Els quals, creixeren i es convertiren, segons es sabut per tothom, en dos homes de Dret, sans, fornits, resaviuts i formals... formals.

L’agent policial rutilant i elegant iniciada la segona edat adulta (és a dir la quarantena) va formalitzar un recondit desig. Es matriculà a la facultat de lletres de Girona i “sembla” que els seus llibres van assolir un relatiu èxit nacional, això sí, després de divorciar-se amistosament, elegantment de la seva estimada esposa. Arribat aquest punt i curiós de mena com sempre ho havia estat en la basant sentimental, va centrar-se en explorar altres terrenys emocionals. Després d’experimentar amb el mètode hipotètic deductiu, d’assaig i error, una tarda d’un mes d’abril, va ensopegar amb el congènere. En Virgili. El soci guardaespatlles com deia la mare coneguda a qui anomenem Carmeta.

El nou vingut a la família com si fos la reencarnació del personatge de la Divina Comèdia, acompanyava al ara ja divorciat, cavaller, agent resplendent de policia i lletraferit —és a dir al qui per simplificar li direm Koba— per bona part dels inferns o batalles que van viure plegats. Tots dos amb el suport i l’estimació dels pares van viure una bona colla d’anys en harmonia ensucrada fins que —sense estar del tot preparats— va arribar el sotrac dels sotracs.

La mare coneguda havia fet vuitanta-quatre anys quan la maleïda parca la va venir a buscar.

Aquell dia fatídic —ho explicaré tal i com em va arribar— les llàgrimes més amargues de dins i defora d’en Koba, van brollar roentes com tenalles escalfades, galtes avall... fins a negar de salobre i humitat tots els sentiments que tenia empresonats.

El dolor cruent i punyent va tenallar el cor d’en Koba malgrat saber, que la mare havia mort conformada amb un somriure als llavis i descansava finalment de totes les males dolències que estoicament havia carregat els darrers anys.

Llavors en Koba —fill i home formal— va plorar com mai havia plorat. Va sentir que tot és feia petit, petit. I una foscor sòlida, gèlida, tangible, l’arrossegava cap a un forat tètric i pregon, mancat de qualsevol esperança o il·lusió. Fins que entre les miserables espurnes de la desesperació, va recordar aquell anhel, aquell confort que tantes vegades havia viscut. El gest que brollava dels llavis de la Carmeta quan, somreia de la manera que només ella ho sabia fer: amb tot el cos i tota l’ànima. Recordant-la va sentir que una mà l’agafava, l’estirava i el rescatava de les tenebres abans d’arribar a les portes de l’avern.

I així va ser com la mare —des de la distància— tornava a salvar (com tantes vegades ho havia fet) al fill predilecte, el nen de casa, el cavaller, el pare de família, el divorciat, l’explorador de sentiments, el madur i el finalment escriptor de relatiu èxit nacional.

Va ser dies després de la cerimònia de l’enterrament, el dia que la Carmeta faria vuitanta-cinc anys, que fill i mare es van retrobar espiritualment dins del Cementiri de Sant Cugat. En la llarga conversa sense paraules que espontàniament van tenir, un missatge formal la mare li va donar. Va dir:

—Viu amb plenitud, sense escatimar esforços. Sense esperar res a canvi. Ajuda als que tens a prop. Passar per alt les seves malifetes i tingués ben present el premi que algun dia rebràs. Aquesta és la drecera que et portarà a la felicitat i al meu costat.

En Koba va seguir els seus consells i entrada l’edat adulta no hi havia dia que no se’n recordés del missatge donat. I cada any —fent ostentació de la seva condició de cavaller— per l’aniversari de la Carmeta, ell i en Virgili, portaven un ram de flors vermelles al lloc del descans etern de Sant Cugat.

Arribada la vellesa, el nostre protagonista —ara també ancià— i la mare que coneixia molt bé, continuaven xerrant, això sí, us puc dir —pel que m’han explicat— que la Carmeta estava més interessada per les xafarderies de la família, dels veïns i veïnes que per donar missatges transcendentals a la humanitat. Diuen que deia, que des d’allà a on estava, tenia prou mitjans per saber-ho tot de tots, però que li agradava més sentir-ho explicar pel seu fill —ara ja una mica decrèpit i sord— que caminava amb bastó.

En Koba —l’envellit— ho sabia. Es retrobaria amb sa mare abans de fer noranta-nou anys. I a voltes la recordava quan encara era una dona valenta, capaç de viatjar, recórrer llargues distàncies amb cotxe o avió per anar a visitar a qualsevol dels tres fills que el destí, els havia portat a viure molt lluny de casa els pares. I li venia a la memòria quan poc després de fer els 80, la Carmeta va començar el declivi lent i tossut.

Primer espaiava més les visites i les estades a casa dels fills.

Després les sortides de casa es van reduir a passejades de quinze minuts pels carrers del barri o tan sols per anar a missa.

Al cap d’un temps la mobilitat va quedar esmerçada. I la bata d’anar per casa i el sofà van ser els seus fidels aliats per a no sortir de casa. D’excuses en tenia un cabàs ple, deia:

>>Avui bufa de valent. Quedaré ben esventada només de posar un peu al carrer.

O aquella altra:

>>Què no ho sabeu? Fins que el garbí no se’n va a dormir, més val no posar un peu al camí.

I el raonament recurrent:

>>Goita la Blasita! —la veïna del davant— Ho veus? Ja té la persiana baixada del menjador! Això vol dir que ja és tard. Un iogurt que no sigui fred de la nevera... i a dormir. Que com a casa no s’està enlloc.

Dels esforços que feien —fills i coneguts— amb molt poc èxit perquè sortís una mica, van passar a la batalla del menjar.

La que ja no hi era, sempre els va educar en el plaer culinari i en les virtuts d’ingerir tot tipus d’aliments. Per això la seva desconnexió alimentària va passar de ser considerada de: “És normal! Són coses de la gent gran! Els vells quan es fan grans es tornem llaminers!” a... veure, defallits, com la malaltia prenia la vida d’una manera vaga però contundent a la Carmeta. Els sentits poc a poc s’anaven desconnectant. El gustatiu va ser el primer. La impotència, la desesperança (dels que l’estimaven) els van conduir a la derrota més absoluta en aquella batalla alimentària. El punt de no retorn va ser quan una culleradeta de sopa o un mini glopet d’aigua els rebutjava sistemàticament.

Diuen que abans de la tempesta sempre hi ha un moment de calma intensa.

Va ser la nit de nadal. Avis, fills, gendres, joves, nets i netes feien el tradicional sopar a casa de la germana gran. En aquells moments no imaginaven que vuit dies més tard, la Carmeta, ja no hi seria. Però aquella nit, uns i altres es miraven en silenci, corpresos. Els ulls oberts com taronges, mentre veien com la mare xuclava potes i caps d’unes rogenques gambes de Palamós acabades de pescar.

Expliquen que aquesta va ser la darrere vegada que li van veure espurnes als ulls d’emoció i el somriure juganer, picantor, engrescador, quan alçava la vista del plat i els mirava a tots amb cara d’estaquirots.

El dos de gener de l’any vint-i-dos, per la Carmeta, es van dissipar per sempre els records i les cares de tots els que estimava.

Es va dissipar el dia que repetia una i una altra vegada —com una fixació— que als dos petits dels tres germans (ella deia de 6 i 8 anys) els va deixar arraulits en el safareig del pis de Carme. Un poblet de la comarca de l’Anoia on passàvem llargues temporades estiuenques. El motiu —deia— perquè la gran dels tres germans reclamava el seu suport en els preparatius del casament que es faria a Alemanya.

Res d’això no resultava creïble. Doncs per molt avançada que sigui una societat democràtica europea, voldria dir que la gran dels tres es casaria amb 10 anys. Massa jove aplicant la lògica numèrica.

Es van esborrar les desfilades de vestits de paper i el plaer que tenia quan per qualsevol excusa mostrava a les veïnes, els barrets, cintes, jaquetes i faldilles que temps enrere havia lluït amb molt d’orgull en festivals i casals d’avis.

Es van fondre les copes de llautó i diplomes del club de petanca. I el torneig de 24 hores que amb vent gèlid i pluja fina van quedar segones i es van endur la petita copa de subcampiones provincials.

Es va emmudir la seva veu de tenora, les sortides amb la coral pels casals de la gent gran i les rondalles de caramelles on sempre hi participava però, que mai no assajava. Com acostumava a explicar: “A mi no em cal llegir la lletra, no com ho fan les altres. Me les a sé de memòria. En tinc prou de seguir la mà de la directora per saber fins a quant he de mantenir la nota i quan l’he de baixar”.

I van deixar de sonar —per tots els que l’estimaven— els aplaudiments a la Taverna del Peix Fregit de Palafrugell, el dia que sense avisar, després de sopar, espontàniament, va cantar “La Gavina, Cantinero de Cuba, Cuba i la Bella Lola”.

Ara, però quan tot això ja forma part de la història, els que queden aquí —també jo— la recordem, lluitem i preguem perquè la seva memòria no se’ns dissipi com el fum d’un havà que s’enlaira fent formes fràgils, vagues, ansioses... cap al cel.

Palafrugell, 01 de maig de 2022

A les portes del Sant Jordi de 2022.

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Sat, 16 Apr 2022 15:42:00 +0000

Venim de la marató i encarem la recta final.

Benvolguts, benvolgudes,

D'entrada donar-vos un univers ple de gràcies per la bona acollida que ha tingut el segon llibre Santa Innocència! a les llibreries, a les presentacions i al boca-orella. Moltes, moltes gràcies.

En segon lloc, molts de vosaltres voleu saber a on signaré llibres aquest Sant Jordi i a on es poden trobar les dues novel·les. Doncs bé dir-vos que del primer Res no serà igual, només en queden cinc o sis. Aquests només els podreu aconseguir a les dues darreres presentacions que faré aquest més d'abril, és a dir:

- La de l'Ateneu Barcelonès el dimarts, 19 d'abril a les 18: 30 i la del divendres 22, a la mateixa hora, a la Capella del Carme de Palamós.

Pel que fa a on podeu trobar el Santa Innocència!, cap problema. Aquest, avui per avui, encara el tenen a:

- Girona a les llibreries Geli, La 22 i Les Voltes (972 201790, 972 212395, 972 201969)

- Torroella de Montgrí a la llibreria Cucut (972 759882)

- Calonge a la Cocollona, la Libelista i la Rals (652 080333, 645 958117, 972 651624)

- Sant Antoni de Calonge a la llibreria de Can Dalmau (972 650839)

- Igualada a la llibreria Aqualata (93 8051029) i a,

- Palafrugell a la Llibreria BDP i la llibreria Esquitx (972 300463, 972 304238).

Deixeu-me abans d'acomiadar-me, tornar a donar-vos les gràcies i a convidar-vos a seguir-nos trobant a les llibreries i a les presentacions o a través d'aquest bloc que tanta energia em dona quan contacteu, el llegiu o opineu en alguna ressenya de les moltes que té.

Una forta abraçada

Fins aviat,

Jordi

He plorat - per Jordi Policarp

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Wed, 03 Nov 2021 11:00:00 +0000

He plorat

He plorat d'emoció al barri del Raval. Recordant, belles paraules d'una novel·la. Admirant, les pedres que tantes històries han preservat a través dels anys. I quan m'he adonat del significat ocult de la bellesa que em feia paquetejar el cor.

He plorat al tastar una croqueta d'escrita que un cuiner d'origen francès, arrelat al Baix Empordà, va crear el dia que celebràvem el meu Sant.

Sé que tal vegada les llàgrimes més amargues, per dintre o per defora, arribaran el dia que els fills o els pares facin el viatge ineludible que a tots ens espera.

Sé que un dolor cruel arribarà en el moment que la mare, conformada, amb un somriure als llavis, s'acomiadi de tots nosaltres per descansar definitivament de les seves dolències i de la vida sacrificada, desgastada, que ha portat.

He plorat pels que tinc a prop quan l'infortuni o el destí els han fet les pitjors males jugades, que hom pot imaginar.

He plorat i ploraré, sí! No em fa res dir-ho. I tan de bo sigui de felicitat, joia o alegria. Com el dia que vaig fer cinquanta anys mentre abraçava a tots els que s'havien conjurat, per sorpresa meva, en un restaurant.

Però si algun dia el cor se'm torna a encongir, la foscor m'aclapara i a sota els peus, un pregon forat s'obre, buscaré aquell anhel que vaig sentir quan tu i jo ens vàrem conèixer. I recordaré aquells breus moments d'estimació, de plenitud, de fusió corporal que vam viure plegats.

Només així, tornaré a la vida per poder tornar a plorar desterrant... aquesta vegada sí, la tristesa.

Fins aviat,

Jordi

Josafat de Prudenci Bertrana. Retorn als orígens.

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Wed, 13 Oct 2021 12:09:00 +0000

Salut internautes,

Fa temps que tinc la sensació que la literatura catalana actual, divaga per mars insondables amb un rumb indefinit donant l'esquena als seus orígens, amagant, mots i expressions amb el conegut pretext que l'idioma evoluciona i que hem d'incorporar al nostre vocabulari paraules foranes perquè estan de moda o provenen etimològicament d'altres idiomes. Així, hem abandonat tresors lingüístics com: golfos, pruïja, jaspi, urc, emperó, paüra, aital, esglai, aprés, bleixar, blaimat, verms i pitxeret, entre moltes altres paraules i, hem defenestrat del nostre magí cultural i del DIEC mots com: abim, adjuves, plagotes, rublert, sainà i cadavre.

Per això, quan vaig descobrir l'edició de l'any 2014 de Josafat (de d'Edicions de la ela geminada) a cura del nostre il·lustre doctor en lletres Xavier Pla i Barberó, em vaig entusiasmar de tal manera que... com diria en Prudenci Bertrana... "el cor em paquetejava per dintre".

Aprés, al sofà, quan llegia a pleret la introducció d'en Xavier Pla de l'edició esmentada, el jaspi dels ulls se'm dilatà quan vaig saber que la primera edició de Josafat (1906) va ser impresa, a quatre carrers de casa, de mans dels impressors Paulí Juanola i Pere Ribes que formaren la societat "Juanola i Ribas" l'any 1905.

Retornar als orígens, descobrir tresors, treure la pols a belles paraules, desllorigar-les o fer-les sortir del cau on estan perquè recuperin la brillantor que els ha estat manllevada... m'agrada. És una tasca que em motiva especialment. Pagarà la pena defensar-la, si cal, a contracorrent.

Fins aviat,

Jordi

Sorolls per Jordi Policarp

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Sun, 01 Aug 2021 20:20:00 +0000

Salut, internautes,

Continuo experimentant amb diàlegs inventats que podrien ser molt bé reals. Avui us porto una discussió familiar que ja veureu com acaba. 😱😉

Diu així:

Ja hi tornem a ser?

—F, quantes vegades t'he de dir que recullis la roba de la teva habitació? Ja no ets un nen a qui hem d'anar al darrere.

—Que sii, que ja ho faré. És la meva habitació i la tinc ordenada a la meva manera. Ja ho saps que sempre faig el mateix.

—F, tu també saps que P, s'emprenyarà molt si quan arribi de treballar troba els teus calçotets bruts i la samarreta tirada pel terra.

—P, no s'anodarà. Quan ell arribi ja l'hauré recollit. No cal córrer tant, M.

—Però que et costa, F? És molt fàcil. Et lleves, ventiles l'habitació, et dutxes i quan acabis de dutxar-te... et fas el llit, et vesteixes i poses la roba bruta al cistell de rentar. És tan difícil fer les coses com Déu mana?

—Sempre estàs igual! Tu precisament no ets l'ordre personificat. Sempre t'he d'anar al darrere endreçant les ampolles de whisky escocès, que et beus com l'aigua. I què me'n dius del tabac? Tens totes les estovalles i els llençols del llit ple de cremades de cigarreta! Sort que P, quan arriba de treballar no està per orgues i no para atenció a res.

—Mira F, jo tinc els meus problemes. Ho reconec. Però que jo sigui un desastre, no vol dir que deixi de ser la teva mare. A més, encara ets menor d'edat. Mentre visquis amb nosaltres hauràs de seguir certes normes, t'agradin o no.

—Ja estic fart! El mes que ve faré el divuit i llavors ja no em podràs donar la vara com sempre fas.

—Ho faré sempre que ho consideri necessari, F. Què t'has cregut?

—Doncs marxaré de casa i no em veuràs mai més!

—No m'amenacis!

—Que no t'amenaci? Doncs deixem en pau d'una puta vegada!

***

Des del carrer es sentien tota mena de sorolls que provenien del pis de F i M.

Sorolls de cops.

Sorolls d'embriaguesa.

Sorolls d'una finestra esberlada i de l'impacte d'un marc de fotos que s'esmicolava contra el terra des d'un cinquè pis.

Sorolls molt forts de P, intentant posar pau entre F i M quan va arribar a casa.

Sorolls de plors que eren com udols d'animals ferits.

Sorolls de sirenes d'ambulàncies i de passos a tota velocitat de pujar i baixar escales.

Sorolls de silencis i de cors trencats de molts veïns al veure marxar el cotxe de la funerària.

Fins aviat,

Jordi

Un diàleg diferent per Jordi Policarp

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Fri, 16 Jul 2021 20:30:00 +0000

Podia haver anat ben bé així.

A principis del segle XX; a les vigílies del primer dia, de l’any de 1910; a la Real Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, tingué a lloc aquesta conversa:

“Vos, senyor meu, sou un inconscient. Un temerari i un novell que amb la seva ximpleria vol canviar-ho tot”

“Però, il·lustríssima, us prego que m’escolteu.”

“On s’és vist? Vos preteneu posar cotilles als nostres manuscrits amb una grafia del tot inusual. ¿Com en dieu... guions llargs en les converses? Verge Santíssima! ¿I què serà el següent què ens proposareu?, ¿estalviar el punt entre sigles de les nostres Institucions?, ¿posar un sol punt entre hores i minuts? Vos, senyor, us heu begut l’enteniment”.

“En la meva modesta opinió, vos i els il·lustres acadèmics d’aquesta Institució, us negueu a la realitat. La llengua, vulgueu o no... avança. Cal dotar-la d’una normativa genèrica, moderna. On tots els literats, escriptors i usuaris de la llengua escrita, ens sentim dignament representats. Hem d’acabar amb les arbitrarietats que proliferen la gramàtica, si és que dels costums ancestrals que defenseu, en podem dir gramàtica”.

“No i no! I mil vegades no! Els nostres costums, la nostra tradició, els hem de preservar davant de la follia de gent que, com vostè, es creuen uns setciències. Heu de saber, senyor meu, que si no fos per aquesta institució, la nostra preuada llengua ja no existiria. Així doncs, he de concloure que mentre em quedi un alè de vida, defensaré a ultrança la nostra llengua de perversions foranes que no tenen cap mena de sentit”.

El 24 de gener de 1913, la normativa ortogràfica d’en Pompeu Fabra es feu una realitat. Els catalans, per fi, disposàvem un autèntic codi lingüístic de primer nivell que ens unia a tots; vinguéssim de les contrades que vinguéssim. S’havien acabat les arbitrarietats arcaiques que regnaven en aquells temps.

Fins aviat,

Jordi

Les claus per Jordi Policarp

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Sun, 11 Jul 2021 11:29:00 +0000

Una conversa entre majors d'avançada edat.

11 de juliol de 2021

Salut internautes,

Vet aquí una conversa que podia haver existit tot i ser una història de ficció.

A: —Per què m’ho fas això?

B: —Jo?, el què?

A: —Amagar-me les coses? Perquè no les trobi expressament i m’hagi de passar hores buscant-les.

B: —Jo no t’amago res. Ets tu que no saps on te les deixes.

A: —Les claus de casa. Jo sempre les deixo aquí, a l’armariet, al costat de la porta. I no hi són.

B: —Mira-ho a la tauleta de nit. Crec que les portaves a la mà, quan hi has entrat.

A: —A la tauleta? Per què vols que miri a la tauleta? Si no les deixo mai allà.

B: —Mira-ho. Les has trobat?

A: —Sí, aquí estan. Ho fas expressament perquè em torni boja.

B: —Que noo. Ja saps que se te’n va el cap molt sovint. T’has pres ja les pastilles?

A: —Quines pastilles? Que jo no estic malalta, noi! Pren-te-les tu, les pastilles, si vols.

B: —Quina paciència Déu meu! Un dia d’aquests explotaré i no sé com acabarà tot això. Pren-te-les, sisplau.

A: —Bueno, va! Només perquè estic una mica marejada.

B: —Molt bé. Així m’agrada. A veure... obre la boca...

A:—Ja està. Què et penses? Que t’enganyo? Per cert. No trobo les claus. On me les has amagat? Sempre em fas el mateix.

Fins aviat,

Jordi

Novel·la d'escacs - Stefan Zweig

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Sat, 12 Jun 2021 10:38:00 +0000

Salut internautes,

Introspecció, psicologia de personatges, descripció els sentiments al més elevat nivell literari, tensió argumental, vocabulari ric, exposició senzilla que no vol dir superficial, imatges magistralment definides sense floritures rocambolesques.

I també: novel·la curta, crítica a les perversions del nazisme i als seus mètodes de tortura sense violència física, lluita que implosiona dins d'un mateix personatge que desemboca en una obsessió malaltissa,. Utilitza la metàfora del joc de taula per parlar dels límits de la intel·ligència. Una defensa a ultrança de la personalitat singular de determinats genis que tots podríem reconèixer al nostre voltant.

Són paraules i adjectius que m'han vingut a la memòria a l'acabar de llegir Novel·la d'escacs d'Stefan Zweig.

Fins aviat,

Jordi

Lectura continuada Palafrugell Sant Jordi 2021

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Thu, 22 Apr 2021 16:48:00 +0000

Salut internautes,

Com sempre aportant el meu micro-granet de sorra a la cultura del nostre país.

Estic segur que no em guanyaria la vida com a locutor de notícies de televisió, 😅 però que voleu que us digui, el que compta és la intenció de participar o això diuen. 😀

Feliç Diada. Feliç Sant Jordi. Bones lectures i boniques roses.

Fins, aviat

Jordi

La meva Cristina i altres contes - Mercè Rodoreda

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Mon, 08 Mar 2021 16:20:00 +0000

Salut internautes,

Llegint el conte del Mar, de la Mercè Rodoreda, m'he imaginat un món derivat d'una conversa caòtica entre dos avis, jubilats, asseguts davant d'un banc en un passeig marítim. La conversa dels protagonistes acaba no perquè es mori cap dels que porten l'acció o vingui un tsunami i se'ls empassi d'una glopada, sinó per una acció... relacionada amb una paperina de castanyes que no explicarem per no revelar el final.

En aquest recull de contes, la tècnica literària de l'escriptora ens meravella per la seva l'aparent ingenuïtat d'interpretació que combina dos corrents literaris com són: el del realisme depurat i el món subjectiu, imaginatiu, de la fantasia.

Amb la Rodoreda es fàcil reconèixer la complexitat humana de dèries i trastorns efectius o emocionals tan freqüents a la nostra societat. Però portats, de tant en tant, fins a l'extrem de la ficció. Com passa en el conte de "La meva Cristina" per posar un exemple.

Els personatges defugen de l'estructura acadèmica homologada de: plantejament, nus i resolució del conflicte. Són personatges agafats al vol en mig de situacions habituals o en converses de carrer que venen, s'atansen a nosaltres, els escoltem, empatitzem amb ells i en acabat... continuen amb la vida que feien. Res no els hi ha canviat un cop ens han explicat la seva història. En canvi a nosaltres, lectors, ens sacsegen els sentiments, les emocions i potser els fonaments literaris.

Fins aviat,

Jordi

Calamarsets de la Costabrava

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Fri, 05 Mar 2021 18:07:00 +0000

Salut internautes,

El dia de Tots Sants de l'any passat, vam fer un sopar de castanyada digne d'un hotel-spa de cinc estrelles i un restaurant de cinc forquilles. Calamarsets de la llotja de Palamós amb una picadeta d'all i julivert passats per la planxa que es desfeien a la boca. De segon plat gambes pescades al canó marítim de Llafranc i uns musclets del tipus dàtil, menudets, molsudets al vapor.

Tot el tiberi acompanyat d'un cava de bombolla petita, delicada, de no sé quina reserva però d'una exquisidesa tal, que te feia veure les portes del cel al primer glop. Al segon glop, se't presentava al davant el mateix Sant Pere amb la mateixa ampolla sota el braç; i al tercer ja t'imaginaves jugant a la brisca amb Déu Nostre Senyor en companyia d'àngels i arcàngels que per cert, els deixava arruïnats després d'un temps intemporal i agradós.

Fins aviat,

Jordi

Sobre les Elegies de Dunio - de Rainer Maria Rilke

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Fri, 05 Mar 2021 09:49:00 +0000

Salut internautes,

Com dirien els nostres avis, Valga'm Déu!

Si la poesia no pot ser entesa per les orelles dels profans... ¿Com sabrem que és art? Si el poeta Rainer Maria Rilke s'expressa dissonant, cargola, gira, llença i recull les paraules però no copsem el significat... ¿Com podrem apreciar la seva poesia?

Hi ha d'haver alguna connexió entre el seu pensament i la percepció externa que ens faci vibrar els sentits. Si llegim, observem, escoltem, toquem o degustem una obra d'art però, no ens transmet la mínima vibració necessària per reconèixer en poc minuts que el que tenim al davant, és alguna cosa important o majestuosa ... ¿ de què serveixen tants esforços, tants recargolaments neuronals si només ho entén o, ho valora el propi artista?

¿Es podria dir que és art? El reconeixement de l'art no pot ser només per uns quants erudits, bibliòfils, de celles gruixudes i posat entenimentat. La sintonia d'allò creat amb l'espectador que, mira i remira una obra... és una constant universal. Respon a les emocions primàries que tots som capaços de sentir (il·lustrats o neòfits) que deambulem per aquest món.

Fins aviat,

Jordi

Bones companyies III

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Sun, 13 Sep 2020 13:53:00 +0000

Salut Internautes,

Tanco la trilogia del mes de setembre amb els darrers cinc llibres que segons les crítiques i les musses literàries que ens parlen a cau d'orella, ens poden fer passar grans moments.

Tots ells prometen deixar una petja perdurable a les bambolines dels bons records literaris. Els cinc que avui us presento en imatges, porten un bagatge important d'hores de treball de camp i van empeltats amb grans dosis d'il·lusió.

A excepció del primer i el quart començant per l'esquerra, que si tot va com a d'anar aviat els veurem a les llibreries, els altres tres ja els podeu trobar amb més o menys facilitat i fortuna a la vostra llibreria de costum o al llibreter de confiança, capaç, de trobar el que li proposeu, sigui nou, antic, editat o estigui per editar.

Els darrers cinc grans llibres del mes de setembre són:

11.- Les tenebres i l'alba de Ken Follet

12.- Paraules que tu entendràs de Xavier Bosch

13.- Res no serà igual de Jordi Policarp

14.- Història de la Segona República Espanyola de Josep Pla

15.- Boulder d'Eva Baltasar

Fins aviat,

Jordi

Bones companyies II

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Tue, 08 Sep 2020 10:36:00 +0000

Salut internautes,

Segona entrega del post en forma de trilogia dels llibres que ens faran passar bones estones aquesta tardor. He de dir que l'ordre escollit obeeix tan sols, en el moment que vaig reunir prou informació de cada llibre per poder recomanar-vos-els, convençut, que son bons llibres; bones companyies.

En resum, els llibres que en aquests moments voldria tenir a prop. Amb els que viatjaria i en parlaria a qualsevol racó del planeta.

Com sempre, quan entreu en aquesta ressenya, si feu clic les lletres en color podeu accedir a la informació que s'amaga darrera de cada títol.

Cinc més:

6.- Els àngels ens miren de Marc Pastor

7.- Canto jo i la muntanya balla d'Irene Solà

8.- Dolça introducció al caos de Marta Orriols

9.- La font i els dies de M. Mercè Cuartiella

10.- Memòria vintage de Vicenç Pagès Jordà

demà més. 😉

Fins aviat,

Jordi

Bones companyies

noreply@blogger.com (Jordi Policarp - Els llibres del celler) — Sun, 06 Sep 2020 16:16:00 +0000

Salut internautes,

Venen dies nuvolats, de fred, de recolliment i de novetats literàries que ens convidaran a la intimitat i a retrobar-nos serenament amb bons llibres.

Un setembre farcit de bones companyies que em disposo –amics lectors– a presentar-vos. Son quinze llibres. Alguns ja els coneixeu i altres encara no han estat publicats. Però tots ells, us faran passar moltes estones entranyables. Com les amistats, cada llibre gaudeix de la meva confiança i n'estic segur que un cop llegits, també els voldreu donar a conèixer als vostres amics i familiars.

D'igual manera a quan tenim una notícia agradable que sentim la necessitat imperativa de compartir-la amb tots aquells que sabem que la valoraran i l'acolliran sense prejudicis o recances, amb els braços oberts com un més de la família, d'aquesta confiada manera, us presento aquests 15 llibres.

Com sempre dic, no hi ha prou de cercar la felicitat, cal trobar-la. I quan la tenim no deixar-la escapar. Aquestes son les grans obres, les bones companyies, on a ulls clucs la podreu trobar.

Les primeres cinc:

1.- A Bàrcino de Maria Carme Roca

2.- Un mar d'estiu de Rafel Nadal

3.- La drecera de Miquel Martin

4.- Paraula de jueu de Martí Gironell

5.- Aprendre a parlar amb les plantes de Marta Orriols

...demà més. 😉

Fins aviat,

Jordi