Club de Lectura Can Sales

Feliç dia del llibre!

2012-04-23T10:59:00.002-07:00

Esper que totes esteu passant un bon dia del llibre, anant a les llibreries de sempre, o bé a les tendetes muntades pels carrers de ciutat. Però sabem realment d’on i de quan procedeix aquesta tradició de regalar roses i llibres?

Primer de tot hem de saber que el dia 23 d’abril és el dia de Sant Jordi, militar romà, cristià, que va ser martiritzat cap al 303 de la nostra era per no abjurar de les seves creences. El nom de Georgius vol dir pagès, i potser per això la commemoració litúrgica es va fixar en aquesta data, en plena primavera.

La llegenda més popular de Sant Jordi, escrita per Jaume de Voràgine a la Llegenda Àurea, és la que explica la victòria de Sant Jordi sobre el drac. En un país no determinat, anomenat Silene, un drac tenia atemorits els habitants i, per calmar-lo, li donaven periòdicament un be i una donzella escollida per sorteig. Un dia, però, li va tocar a la filla del rei; Sant Jordi la va alliberar, va vèncer el drac i la donzella, el rei i tot el poble es van convertir a la fe de Crist. Des del segle XIII, la imatge de Sant Jordi sobre un cavall blanc, deslliurant la donzella i vencent el drac, és la més difosa de totes. Però la devoció al sant va arribar molt lluny, fins i tot Jaume I en la seva Crònica, diu que van veure el sant ajudant els catalans en la conquesta de la ciutat de Mallorca. Des del 1407 es celebra aquest dia a Mallorca, però la tradició de regalar roses sembla que prové de la Fira de roses celebrada a Catalunya des del segle XV, i que té a veure amb el simbolisme de l’amor cortès d’aquella època.

La tradició de regalar també un llibre és molt més moderna, data del 7 d’octubre de 1926 quan es va instaurar el Dia del llibre a aquesta mateixa data, a instàncies de l’escriptor i editor valencià afincat a Barcelona Vicent Clavel Andrés, que ho va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona, per commemorar el naixement de Cervantes. El president del govern espanyol, Primo de Rivera, ho va acceptar i el Rei Alfons XIII va firmar el decret instituint la “Festa del Llibre Espanyol”. A l’any 1930 es va traslladar al dia 23 d’abril, data de la mort de Cervantes. Al 1995, la Unesco declarar aquesta data, en què també varen morir William Shakespeare i Josep Pla, “Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor”.

La celebració va arrelar ràpidament, i des d’aleshores aquest dia és el dia de Sant Jordi, de la rosa i del llibre: el dia del sant Patró, de l’amor i de la cultura, així que ja ho sabeu, per Sant Jordi: un llibre i una rosa!!

Bona setmana i bones lectures!

Cartes d'amor: Primer premi: Margalida Ramon Martorell

2012-03-06T03:55:00.000-08:00

Amb un poc de retard però per fi, aquí tenim les cartes guanyadores del concurs de cartes d'amor de la Biblioteca!! Moltes felicitats a tothom!!

Querido Sergio,

Siento mucho todo lo que has sufrido, estos 7 meses, desde que te abandoné. Han sido días muy duros para los dos, pero no me dejaste otra alternativa. No sabes lo que he llorado al ver que cada día recibía mensajes, emails y llamadas tuyas. Por mi parte sólo recibías un gran silencio a pesar de que quería contarte toda la verdad. Siempre he sido una cobarde y no sabía como afrontar el momento de confesarte mi secreto. Hoy sí que necesito contarte lo feliz que soy.

Estos 5 años contigo han sido lo mejor que me ha pasado, hasta el día de hoy. Es imposible no recordar el día en que nos conocimos. Miguel, tu amigo, nos presentó y fue un auténtico flechazo. Ese día llegué a casa temblando. Tenía grabado en mi memoria tu sonrisa, el calor de tus labios sobre mis mejillas, ese cabello rubio... Sin duda, el momento más emotivo fue cuando nos miramos fijamente a los ojos, estuve a punto de ahogarme en tu mar azul. A partir de ese día nos convertimos en amigos y en a penas unos meses ya vivíamos juntos.

Cada día pienso en los paseos por la playa, esas cenas románticas, tus abrazos, tus palabras...El primer día que estuvimos juntos fue algo que siempre recordaré. Me llevaste a cenar y luego me enseñaste tu rincón favorito, una playa paradisiaca. Acabé llorando de emoción y alegría al ver como me recitabas poemas de Neruda. No hay nada más bonito como oír tu dulce voz a la luz de la luna. Fue una noche de mucha pasión y amor desenfrenado. Bastaron pocos días para saber que no podíamos vivir el uno sin el otro.

Eramos muy felices y nos compenetrábamos en todo. Llegaste a ser una parte de mi. Te necesitaba tanto como el aire para vivir. Nunca discutimos hasta el día que te dije que quería ser madre. Creía conocerte de verdad, y ese día supe que no. Tu respuesta fue que no querías niños porque no querías compartirme con nadie. Después de discutir un par de horas, olvidamos el tema y todo volvió a la normalidad. Meses después volví a sacar el tema y obtuve la misma respuesta. No me diste otra solución que tomar cartas en el asunto. Decidí dejar de tomar la píldora y tener ese hijo que tanto deseaba. Podría haberlo buscado en otro hombre, pero no era lo mismo. Te quería tanto que sólo pensé en quedarme con una parte de ti. Después de unos meses me quedé embarazada y no sabía como decírtelo. Te pregunté que harías en el caso de que algún día las pastillas fallaran. Y tú seguías igual, pensando que ese 1% no nos ocurriría a nosotros y que sólo tenías ojos para mí y que así eramos muy felices los dos. Ese día dí por terminada nuestra relación, sin darte demasiadas explicaciones.

Sé que fui una egoísta, que te he engañado y robado. Espero que algún día puedas perdonarme. Tú tampoco pusiste nada de tu parte y fuiste un hipócrita.

Hoy soy la mujer más feliz del mundo. Estoy en el hospital rota de dolor, pero tenía que darte esta noticia. Hace cuatro horas que ha nacido Alvarito. ¡Tu hijo! No te preocupes, no te voy a pedir que reconozcas tu paternidad ni necesito ninguna pensión. Sólo quiero que sepas que has sido padre y que el día que quieras conocerlo él estará encantado de recibir el cariño de su papá. Yo no he jugado limpio pero jamás pondré ningún impedimento para que si sientes la necesidad de abrazarlo, besarle o acariciarle no lo hagas. Es tan tuyo como mío. Esta felicidad no es completa del todo por que no te tengo a mi lado.

Por mi parte, sólo me queda decirte que jamás te he olvidado. No hay un sólo minuto que no piense en tí, ni una sola noche que no llore por no tenerte a mi lado. Necesito sentir tu calor, tener tu apoyo, reírme contigo. Así no soy plenamente feliz, pero seguro que Álvaro hará que estos días sean diferentes. Si todavía sientes algo por mi, y consigues perdonarme todo el daño que te he hecho, aquí me tienes para afrontar una nueva vida juntos. Eso sí, vengo con un niño precioso que es igualito a su padre.

¡¡Te quiero!!

Laura

Cartes d'amor: Segon Premi: Magdalena Bonnin Riera

2012-03-06T03:53:00.000-08:00

Amb un poc de retard però per fi, aquí tenim les cartes guanyadores del concurs de cartes d'amor de la Biblioteca!! Moltes felicitats a tothom!!

Estimats fills meu al cel i a la terra:

Hi ha pocs plaers comparables al de posar-se a escriure una carta d'amor, totalment lliure i sense censors. Esdevé com un amor blanc disposat a rebre taques de color en formes de paraules espargides a sobre. Avui és per mi un d'aquests dies en el que cap urgència necessita ser transcrita, ni cap problema o angoixa vol ser pal·liada amb la seva expressió; així que aquest escrit és només l'exercici de pintar sobre paper, tenint, com sempre, la vostra presència com principals receptors. Ja no se si sabria escriure si no és per parlar una estoneta amb voltros.

Per cert, aquesta nit hi he somniat amb voltros, era un somni tranquil, gesn simbòlic..Aquests somnis son com un gran regal que me feu on puc fruir d'un temps amb voltros, on les imatges son tan nítides, que me deixen una petajada profunda i de gran durada, torn a voltros i a la vostra companyia, com si mai haguéssiu partit. No se si aquests somnis son subterfugis de la ment debut a que s'acosta l'aniversari de la vostra mort i aquests moments de somnis son per calmar-me de les possibles angoixes dels propers esdeveniments. Ja dic, no ho se, però jo m'estim més pensar que mai vos heu allunyat de mi, que els somnis i la mort tenen tanta consistència i presència real com la vida i la quotidianitat coneguda per noltros. L'essència del vostre esperit, com el meu és inabastable i eterna; potser sí esteu subjectes a evolucions d'un grau subtil, d'uns canvis que escapen a la nostra comprensió, dels quals només en podem tenir lleugeres intuïcions. Crec que els éssers vius ens trobam en un grau molt poc desenvolupat en la percepció de la realitat total, crec que estem en un nivell superficial, més bé groller, de la gran existència que tot ho acull. És com si fóssim un mineral en brut, bast i brut, i la vida fos un temps d'aprenentatge i neteja en el recorregut del camí a l'eternitat.

Segueixo aquí enmig fills meus, això sí, en un entorn natural, de silenci i pau, en un dia plujós i fred, que sembla fet aposta per ajudar a fer net l'ambient i un poc el nostre esperit. I és en aquesta calma on vos vull tenir presents, radiants de llum, purs... molt per sobre les esclavituds, depressions i sentiments desbocats sense raó, que encara ens envolten aquí baix. Se que existeix la realitat suprema més enllà de tot el que coneixem i que voltros sou allà i que noltros hi arribarem algun dia. Per tant, no s0ah de tenir pena, ni enyorança d'un passat, sino esperança i fe en el que assolirem. La nostra vertadera identitat i el nostre retrobament.

Mamà

Cartes d'amor: Tercer premi, Daniel Covacho Cordero

2012-03-06T03:36:00.000-08:00

Amb un poc de retard però per fi, aquí tenim les cartes guanyadores del concurs de cartes d'amor de la Biblioteca!! Moltes felicitats a tothom!!

Hola amor,
Aun recuerdo el primer día que vi tu sonrisa, me conquistaste, e hiciste que mi cara se iluminara como nunca lo había hecho. Desde que te conocí, al tomarte entre mis brazos me olvidaba de todo mi sufrimiento, de todas mis lágrimas, de toda mi vida.

Tan solo un par de años antes de que aparecieras tú, coqueteaba con la muerte, esperando que su abrazo acabara com mis males, pero Dios te puso en mi camino, y mi corazón volvió a latir.

Mi corazón ahora está más fuerte que nunca, y todo gracias a ti, mi corazón es tuyo, te pertenece, por eso no me importa dártelo. Llevo mucho años viéndote morir lentamente, enganchado a una máquina, títere
del destino, nunca más.

Cuando leas esto solo quiero que sonrías, tú eres mi vida, no sientas remordiemientos porque mi corazón ocupe tu pecho, ya te he dicho que mi corazón te pertenece, haz que sonría, disfruta nuestra vida.

Un beso

Mamá

Tercer premi: Daniel Covacho Cordero

VII edició del concurs de cartes d'amor

2012-02-01T23:58:00.000-08:00

Concurs de cartes d'amor
Al concurs hi poden participar totes les persones majors de 14 anys. La carta d’amor ha de tenir un mínim d’un foli i un màxim de tres a doble espai i escrits a ordinador.

Forma

Les cartes d’amor s’han de presentar sense signar i amb un pseudònim en un sobre tancat que posi “CARTES D’AMOR + pseudònim”. Dins un altre sobre tancat hi han de constar les dades personals de l’autor (nom i llinatges, telèfon, correu electrònic) i una fotocòpia del DNI. A l’exterior només hi ha de figurar el pseudònim emprat a la carta d’amor. Per tant, els participants han de entregar dos sobres, un amb la carta i l’altra amb les dades personals.

Termini
El termini de presentació de les cartes finalitza el dia 17 de febrer de 2012.

Lloc de presentació

Totes les cartes s’han de presentar a la Biblioteca Pública de Palma a la bústia que habilitada per l’esdeveniment.

Premis

1º PREMI: lot de llibres
2º PREMI: lot de llibres
3º PREMI: lot de llibres

La Biblioteca es reserva el dret de modificar els premis del concurs.

Lliurament de premis

La decisió del jurat es farà pública el dissabte 25 de febrer, a la sala d’actes de la biblioteca, a les 12.00 hores.

Bona sort i bones lectures!!

Flor de neu i el ventall secret, de Lisa See

2012-01-23T07:33:00.000-08:00

Flor de Neu i el ventall de secret ens endinsa en el món de la Xina del segle XIX i d'un llenguatge secret que han utilitzat les dones xineses durants molts anys.

Lisa See la seva autora ens explica la història d'amistat de dues dones Assutzena i Flor de Neu que es comuniquen a través d'un llenguatge secret anomenat Nu-shu.

Gràcies a aquest llenguatge mil.lenari que van crear les dones xineses es podien comunicar entre elles sense que els homes ho sabessin

Antigament a la Xina del segle XIX les dones eren tancades i aillades i ningú esperava d'elles que pensessin o tinguessin emocions

Però en un districte de la remota província de Hunan les dones van desenvolupar el seu propi codi secret per comunicar-se entre elles.

Diuen que el nu-shu el va crear una jove concubina de l'emperador per poder comunicar-se amb la seva familia. Les dues protagonistes d'aquesta història són hermanades amb un vincle tradicional xinès anomenat laotong, que vol dir com almes bessones, les dones s'uneixen amb una amistad que perdurarà tota la seva vida i compartiran els seus pensaments íntims i les alegries i tristeses de la vida. Al club va cridar especialment l'atenció la magnífica descripció que fa l'autora d'un dels moments més importants de les nines d'aquella societat. L'època en que comencen l'embenatge dels seus petits peus, una tradició dolorosa fins extrems insospitats i fins i tot mortal.

El llibre i la història molt ben ambientades i documentades va agradar molt i va donar peu a iniciar una interessant conversa al voltant de les diferents societat arran el món on es doblega la voluntat, l'ànima de les dones d'una forma o d'un altra perquè són considerades, èssers humans d'inferior categoria que només serveixen per encarregar-se de la llar i tindre fills, a ser possible de gènere masculí.

Pensem que potser aquestes coses ja no passen a començaments del segle XXI, però encara avuid dia hi ha societats on les dones estan marginades o pateixen mutilacions i fins i tot són assassinades pel fet d'estimar a la persona equivoada o de no poder tindre fills. Un llibre per reflexionar i per conèixer una societat molt llunyana en el temps i en l'espai que al final no ho és tant.

Per la propera sessió del club llegirem un dels llibres més coneguts de l'escriptor nord-americà Truman Capote, A sang freda. Ens reunirem dilluns dia 30 de gener a les 18 hores a la planta baixa de la Biblioteca Pública Can Sales.

Fins aviat i bones lectures!!

Adreça desconeguda, de Taylor Kressmann

2011-12-14T00:59:00.000-08:00

Cartes que no arriben al seu destí final i que amb el segell de “adreça desconeguda”, donen més informació que qualsevol missiva sobre el final de la persona a la que va adreçada. El passat dilluns dia 12 de desembre, varem comentar l’últim llibre del Club de lectura de la Biblioteca Can Sales, un llibre que no arriba a 100 pàgines i que malgrat això ens transmet una quantitat molt gran de sentiments, i reaccions.

Aquet llibre està estructurat com una sèrie de cartes (recordem també del mateix estil, es a dir novel•les epistolars, 84 de Charing Cross Road, o ja en un estil més modern, en compte de cartes, emails, el llibre Contra el vent del nord de Daniel Glattauer), aquestes cartes són la correspondència entre dos amics, Martin y Max, que tenen un negoci comú a nord-amèrica, del qual s’acabarà encarregant Max Eisenstein, jueu que es queda a Califòrnia mentre Martin retorna amb la seva família a la seva casa, Alemanya. És l’any 1932, i les cartes comencen a travessar l’oceà, transmetent una tendresa i una enyorança per l’amistat que sembla que no morirà mai, però quan Hitler i el partit nazi arriben al poder, en Martin canviarà radicalment la seva actitud cap al seu antic amic, només pel fet de ser un jueu.

El llibre es llig de presa, i un poc amb ànsia de saber què passarà, perquè a mesura que passa el temps, l’abisme que separa els dos amics es farà més i més gran i infranquejable. El final és del tot sorprenent i impactant , és un llibre que no deixarà ningú apàtic i que arriba al cor. Aquesta vegada tot el club ha esta d’acord en que el llibre és una petita joia, i que encara que és dur i trist, és molt recomanable, inclús com a regal per als pròxims Reixos.

El pròxim llibre que llegirem serà Flor de neu i el ventall secret de Lisa See, i la propera sessió del club el dia 16 de gener, ja del 2012, així que molt bones festes, feliç any i bones lectures!!

Marina, de Carlos Ruíz Zafón

2011-11-25T05:23:00.000-08:00

Marina, ha estat l'últim llibre llegit i comentat al club de lectura quinzenal de la Biblioteca Pública Can Sales. Aquesta és una de les primeres novel•les de Ruíz Zafón, publicada en 1999, està orientada al públic juvenil, i això s’ha notat a l’hora dels comentaris dels membres del club. Ruíz Zafón, escriptor català va escriure Marina, una de les seves obres predilectes, com ell mateix diu, a Los Ángeles entre 1996 y 1997, i aquesta seria l’última, fins ara que escrivia dedicada al públic juvenil.

La història ens conta els fets que varen passar a la Barcelona de 1980. Oscar Drai, un noi de 16 anys que viu reclòs a un internat on estudia i d’on reiteradament s’escapa per fugir d’un vida buida, sense família i quasi sense amics. En una de les seves aventures exploratòries pels barris més antics de Barcelona descobreix una casa, que sembla a primera vista abandonada, però que amaga a una família trista amb un dolorós secret. Amb na Marina viurà una ventura fantàstica i esgarrifosa que es remunta als anys 40 quan la Valo-Granell, una fàbrica de peces ortopèdiques funcionava a Barcelona, però aquesta fàbrica no és el que sembla i sobre tot no ho és Mijail Kolvenik, personatge que evolucionarà fins deixar quasi de ser humà.

En general als membres del club els ha semblat una història massa infantil, la majoria prefereixen llegir altre tipus de llibres, que els proporcioni alguna cosa més que una senzilla història fantàstica. També ens hem assabentat que a pesar d’esser de gènere fantàstic hi ha algunes coses que no quadren o que queden inconcluses, el que fa també que la història no termini de parèixer “real”. De totes formes no podem dir que la trama no sigui interessant, realment enganxa al lector, i la manera d’escriure de Zafón i la seva soltura a l’hora d’emprar el llenguatge fan que sigui molt recomanable, sobre tot com a lectura d’institut, per als joves lectors que comencen a llegir i que d’aquesta manera obtindran un bona dosi de vocabulari.

Per al pròxim club llegirem Adreça desconeguda de Kressmann Taylor, novel•la de gènere epistolar, amb la qual ens endinsarem a la crueltat dels inicis del nazisme.

Bones lectures i fins dia 12 de desembre!!!

Historia del rey transparente, de Rosa Montero

2011-11-10T05:31:00.000-08:00

En un turbulent segle XII, Leola, camperola adolescent, despulla a un guerrer mort al camp de batalla i es fica les seves robes de ferro, per protegir-se sota un disfressa viril. Per necessitats de la guerra ha quedat sola al món, el seu pare i el seu promès han estat reclamats pel senyor per anar a lluitar Així comença el vertiginós i emocionant relat de la seva vida, una peripècia existencial que no és només la de Leola sinó també la nostra, perquè aquesta novel·la d’aventures amb ingredients fantàstics ens parla en realitat del món actual i de tot el que som. El llibre barreja elements de novel·la d’aventures, un poc d’amor, fantasia i màgia, i molts elements històrics, amb els cavallers creuats, els heretges càtars, el món de la Santa Inquisició, i les intrigues de palau. Però en cap moment arriba a ser un llibre sencerament d’aventures, com varem comentar a la passada sessió del club de lectura de la Biblioteca Can Sales, totes comentarem el mateix, que es quedava un poc curt, que li faltaven aventures, per a esser realment un llibre de cavalleries.

En general no ha agradat massa, fins i tot alguns membres no l’han pogut terminar de llegir i això que sempre ens queda la intriga de conèixer com acaba la història del Rey transparente, ja que és un conte dins la història general, que diferents personatges comencen a narrar però que sempre per algun motiu es queda a mitges. És com una història tràgica i maleïda, que té tràgiques conseqüències per a la persona que tingui el valor de contar-la. Haurem d’arribar fins al final del llibre per saber què passa, qui va ser el Rey Transparente, què li va passar, però .... bé no direm res per no desvelar lel final de la llegenda.

Una altra pega per a la lectura del llibre és que la protagonista, Leola, sempre conta les coses en present, i la lectura de tot un llibre en temps present de vegades cansa a l’hora de llegir, i dificulta les descripcions d’altres personatges secundaris. Si que en va agradar molt la presència de certs personatges dels anomenats secundaris, que tenen al llarg del llibre gran importància, com la bruixa Nyneve, una espècie de Sancho Panza de Leola, la duquesa Dhuoda, la Dama Blanca que transmuta en Dama Negra, personatge de gran importància en la vida de Leola, i molts més. En definitiva un llibre entretingut però que deixa una sensació de manca d’alguna cosa més.

Escolta la meva veu, de Susanna Tamaro

2011-10-13T01:14:00.000-07:00

La primera sessió del club de lectura, per comentar el primer llibre d’aquesta temporada va resultar molt fructífera. Encara que n’hi havia diversitat d’opinions, en general no va ser un llibre atractiu de llegir. Massa rebuscat i metafòric, inclús massa filosòfic. La història enganxava però per al parer dels membres del club, en faltava més profunditat, més conèixer els personatges principals, la protagonista en cap moment es feia amable al lector, tal vegada al contrari, resultava una jove centrada en ella mateixa, a la qui sembla que tothom li ha fet alguna cosa dolenta sense ella ser responsable de res. Una dona que plora per una persona que quasi no coneix i que no es capaç de sentir pena per la mort de la que l’ha criat des de petita.

Molts de nosaltres portaven a la ment la història de Ves on et porti el cor, que al seu moment tingué un gran reso, de fet fins al moment és el llibre més venut a Itàlia del segle passat, i esperaven al manco un llibre si no tan interessant com aquell, si que ens mantingués durant els diferents capítols, pendents de tot el que li passa a la protagonista. Però a la fi la sensació que et deixa el llibre és la d’una persona amargada, que ha tingut una vida difícil però que no ha sabut relacionar-se amb aquelles persones que més l’estimaven.

A la tertúlia del club ens va sorgir també el dubte de si potser aquestes dues obres enllaçades, podrien tindre alguna cosa de biogràfica, i cercant a Internet sobre la escriptora, si es cert que va viure amb la seva àvia materna, des del moment en que els seus pares es van separar al poc de nàixer ella. Com que s’ha fet una pel·lícula de la primera novel·la (estrenada al 1995), i aquesta segona obra, que hem llegit ara, termina amb el principi de l’altra, esper que en una pròxima sessió pugem veure-la a la Biblioteca.

Mentrestant continuarem llegint, el següent llibre també d’una escriptora però aquesta vegada espanyola, Rosa Montero. Fins el dia 7 de novembre que comentarem entre tots, la Historia del rey transparente, vos desitge bons dies de tardor i bones lectures.

Começa el nou curs!!

2011-09-20T01:20:00.000-07:00

Després d’un estiu ple de sol, platja, sorra i llibres tornem a reunir-nos els membres del club. Alguns ja han gaudit les merescudes vacances, altres encara somien amb elles, però el que no ha de faltar mai és un bon llibre, que ens acompanyi allà on viatgem ja sigui realment o amb la imaginació.

Durant aquests mesos estiuencs esper que molts de llibres hagin passat per les vostres mans, i esper que a la propera reunió vingueu amb el llistat dels que més vos han agradat, per compartir amb els companys els títols de les vostres lectures.

Començarem l’últim dilluns del mes de setembre, com és habitual a les 18 del vespre i a la sala d’actes de la Biblioteca Can Sales.

El llibre escollit per començar la nova temporada del club de lectura es de l’escriptora italiana Susanna Tamaro, i el seu títol és, Escolta la meva veu. No se si algú de vosaltres heu llegit més llibres d’aquesta escriptora, un dels que més renom va tindre va ser Vés on et porti el cor, i aquet que començarem en breu està protagonitzat per la mateixa protagonista, la Marta.

“Potser el primer senyal va ser la tallada de l’arbre. No me n’havies dit res, no eren coses que interessessin als nens, de manera que un matí d’hivern, mentre jo, amb una profunda sensació d’estranyesa, escoltava les virtuts del mínim comú múltiple, la serra li agredia la blancor argentada de l’escorça; i mentre jo arrossegava els peus pel passadís a l’hora de l’esbarjo, estelles de la seva vida queien com la neu damunt dels caps de les formigues.”

Firmin, de Sam Savage

2011-07-18T05:28:00.000-07:00

L'ùltim llibre que hem llegit al Club de lectura ha despertat un poc de controvèrsia entre els membres del Club. A pesar de la meva defensa encoratjada de Firmin, una rata especial, sensible i bibliòfila, l’opinió de la majoria ha estat contraria a la naturalesa del personatge de l’obra. Quasi tots han coincidit en parlar en què al ser el protagonista un animalot fastigós, la lectura de les seves aventures, més be parlaria jo de desventures, no ha estat interessant ni divertida per als lectors. Jo, en canvi defense la capacitat de Firmin d’aprendre dels llibres, dels essers humans amb els qui es relaciona i fins i tot els agafa afecte i es preocupa per ells. Firmin és un “persona” culta, que intenta desesperadament ser acceptat pel món on viu, la llibreria i el seu amo, ja que en la seva família no ha trobat res que li despertés curiositat. Des del moment del seu naixement fins el final dels seus dies estarà rodejat de llibres, i trobarà en ells la sortida a la seva vida obscura i relegada darrere parets i murs.

"Pasaba horas declamando versos de Shakespeare. Nunca iba más allá de unas pocas variantes ininteligiblesdel chillido básico. Ahí tenemos a Hamlet, empuñando la daga: chillido, chillido, chillido. (Y ahí tenemos a Firmin aguantando la bronca del público, que le arroja los cojines de las butacas.) Me sale mejor el fragmento en que Macbeth dice eso de que la vida es un cuento narrado por un idiota, que nada significa: hay que reconocer que en ese texto quedan muy propios unos cuantos chillidos bien colocados"

After dark, Haruki Murakami

2011-06-03T00:43:00.000-07:00

Encara que no ens hem reunit per comentar After dark de Haruki Murakami, volia fer-li ja una entrada per compartir informació que he trobat en Internet i que m'ha semblat molt adient. A través d'un blog d'una altra lectora he trobat allò que jo volia fer, i que tal volta algú de vosaltres també ha fet o ha pensat fer, i és ni més ni menys que cercar totes les cançons que van apareguent al llibre. Ho parlerem tranquil·lament, però en aquest llibre la música és prou important, fins i tot dona nom al llibre!! Tanqueu els ulls, obrim les orelles i a gaudir la música!!

La música que suena a bajo volumen es Go away, little girl de Percy Faith y su orquesta. Nadie la escucha por supuesto.

Porque yo, hasta entonces, no había escuchado nunca jazz. En fin, sea como sea, la primera melodía de la cara A se llamaba Five spot after dark y era alucinante. El trombón lo tocaba Curtis Fuller. La primera vez que lo oí tuve una especie de revelación.

Sin mirarlo apenas, deja la hoja de papel junto a la cuenta. Luego respira hondo, apoya una mejilla en la palma de la mano y vuelve a entregarse a la lectura. En el local suena a bajo volumen April fools, de Burt Bacharach.

Las dos se sientan a la barra de un pequeño bar. No hay ningún otro cliente. Suena un viejo disco de Ben Webster. My ideal. Una interpretación de los años cincuenta.

Al pulsar el botón, la aguja desciende. Se oye un crepitar casi imperceptible. Luego empieza a sonar Sophisticated lady de Duke Elligton. El solo del lánguido clariente bajo de Harry Carney. Los movimientos pausados del barman confieren al local una manera muy particular de fluir el tiempo.

En el lavabo de Skylar está Mari lavándose las manos. Ahora no lleva la gorra. Ni tampoco las gafas. Por los altavoces del techo suena a bajo volumen un viejo éxito de los Pets Shop Boys, Jealousy. El gran bolso bandolera descansa a un lado del lavabo.

La música de piano de Bach suena a un volumen moderado desde un reproductor de cedés de pequeño tamaño que descansa sobre el escritorio. Suite inglesas, interpretadas por Ivo Pogorelich. Toda la sala se halla a oscuras, sólo la zona del escritorio está iluminada por los fluorescentes del techo. La escena podría figurar en un cuadro de Edward Hopper titulado Soledad.

En el reproductor de cedés portátil que hay sobre la mesa suena una cantata de Scarlatti interpretada por Brian Asawa. Podría parecer que su pausado tempo no se aviene con aquel ejercicio brusco, pero él controla sutilmente sus movimientos adecuándolos al compás de la música.

-¿Y por qué te intereso yo?

-Sí, ¿verdad? ¿Por qué será? En estos momentos ni yo mismo me lo explico. Pero, si nos vemos y hablamos, quizás llegue el día en que empiece a sonar por alguan parte una música tipo Francis Lai y yo sea capaz de darte una serie de razones concretas, una después de otra, explicándote por qué has despertado mi interés. A lo mejor, incluso la nieve alcanza un espesor considerable.

La sonrisa etrusca, de José Luis Sampedro

2011-05-28T04:24:00.000-07:00

Una gran varietat d'opinions ens van acompanyar a l'última sessió del Club de lectura quinzenal. Havien llegit La sonrisa etrusca de Sampedro, llibre que va ésser publicat per primera vegada fa més de 20 anys, pot ser sigui aquesta la raó per la qual a alguns dels membres del club ens semblava que el llenguatge estava un poc desfasat. Que no la història, perquè no deixa de ser un tema d’actualitat, un home ja d’edat avançada que s’enfronta als últims anys de la seva vida, amb una infermetat implacable, un càncer al que tracta com una amiga ja coneguda amb la que parla de tindre un poc més de temps, per poder conèixer, cuidar i ensenyar a viure a una nova vida que fins ara l’era desconeguda, el seu net, Bruno.

La història no pot desprendre més ternura, però a vegades sembla massa forçada, pot ser l’autor ens ha volgut transmetre que un home de camp, acostumat a la rudesa, i a la vida dura del món rural, també pot tindre la seva part de tendresa.

Cercant per internet he descobert que d’aquesta novel·la també s’ha fet una versió teatral, estrenada fa molt poc de temps a Santander, i que fins dia 24 del passat abril va estar a cartell al Teatro Bellas Artes de Madrid. Si per casualitat la porten a Palma, podríem anar a vore-la!! Els dos actor que donen vida als personatges principals, Hector Alterio i Julieta Serrano defineixen l’obra com “una lliçó de vida i d’amor”, i d’aquestes dues coses mai se’n té prou!

El club es reuneix de nou

2011-05-28T01:57:00.000-07:00

El sol de los Scorta, de Laurent Gaudé

2011-05-11T09:56:00.000-07:00

Baix un sol abrasador hem acabat de llegir El sol de los Scorta, de Laurent Gaudé, la història d’una nissaga familiar que té un tràgic començament amb el naixement del primer Scorta de la unió d’un bandoler i una dona solitària.

La família, els profunds, íntims i misteriosos vincles que uneixen a certes persones i que es transmeten dels uns als altres en l'espessor d'una sang finalment barroca i d'humanitat tràgica. El terrer, aquesta geografia ingrata i exigent de vegades fins a l'extenuació i la fam, però també aquest paisatge, aquesta olor, aquests sabors que sostenen el deambular i els afanys d'una raça sencera. El sol que enllumena, calenta, resseca, momifica als fantasmes que no obstant això bateguen i van capcots per l'ombra dels carrers d'un escenari al final immutable. I, finalment, els Scorta. Els fills, néts, besnéts ..., d'aquest mític Rocco Scorta Mascalzone, que funda una raça d'herois modestíssims "violant" a una dona que portava dècades esperant aquell moment de equívoc, fúria, passió, venjança, record i, per què no dir-ho, també amor.

Una història que ens ha arribat dins el cor perquè ens recorda moments semblants viscuts per familiars, pels nostres pares, avis... vides sofrides, vides de penúries, de pobresa, però alhora de una gran riquesa de sentiments, perquè la família mai no deixa els seus en segon pla, sempre està allà per protegir-los i estimar-los.

84 Charing Cross Road, Helene Hanff

2011-04-11T01:03:00.000-07:00

El passat mes de març començava el Club de lectura quinzenal de la Biblioteca Pública de Palma, Can Sales. En aquesta nova aventura literària, ens hem embarcat un magnífic grup de lectors i lectores, apassionats admiradors dels llibres i de la lectura compartida. Ara per ara llegim el nostre segon llibre, un clàssic de la literatura nord-americana que malauradament no va lliurar a l'escriptora de sofrir penúries econòmiques al llarg de la seva vida.

84, Charing Cross Road, del anomenat gènere epistolar, aquest llibre ens conta la història real de Helene Hanff, una escriptora neoyorquina, i en Frank Doel, un llibreter de Londres, en el marc de la segona guerra mundial. Plena d'ironia, humor, tendresa, amor pels llibres i moltíssima humanitat, aquesta novel·la transcorre al llarg de vint anys, durant els qual els dos personatges arriben a tindre una relació d'amistat profunda. Perquè encara que al principi les cartes mostren només una relació comercial, acaben tenint un to personal, amb les esperances i les confidències íntimes de tots els membres de la llibreria amb Helene.

"¡Vamos, Fran Doel...! ¿Se puede saber qué HACE usted ahí? No veo que haga NADA, salvo pasarse todo el día SENTADO... me tiene aquí escribiendo largas notas en los márgenes de unos libros sacados en préstamo de la biblioteca... Algún día me descubrirán y me quitarán mi tarjeta de lectora"

Vos deixe un fragment de l'obra teatral que ha estat dirigida per Isabel Coixet, esperem que es deixin caure per ses Illes i pugam anar a vore-la al teatre. Fins aviat i bones lectures!!