Clàssics a la romana.

INFIDELITATS DE ZEUS (III): EUROPA

noreply@blogger.com (Nadia alsinet) — Thu, 26 Jan 2012 23:00:02 PST

Avui toca...

EUROPA

Segons la llegenda, Europa era una mortal fenícia, filla dels reis de Tir. La jove posseïa una bellesa tant pura que molts cops era motiu de disputa entre els pretendents.

Europa.

Un dia Europa estava admirant els toros que tenia el seu pare, i se li acostà un de gran, robust i de pelatge blanc. Europa es va espantar, però poc a poc el va anar acaronant i, en veure que es deixava, va pujar al damunt. De sobte, el toro va començar a córrer i va saltar des del penya-segat més proper fins al mar, emportant-se la jove. El toro va anar fins l'illa de Creta i allà va adoptar la seva forma original: era Zeus que, per evitar que el rebutgés igual que havia fet amb tots els altres pretendents, se la va emportar lluny per seduir-la.

El rapte d'Europa, de Tizià, cap al 1560

Zeus i Europa van mantenir relacions sota un arbre plataner, el qual encara existeix. Es diu que les seves fulles sempre es mantenen verdes perquè Zeus i Europa hi van ser a sota.

De les relacions entre Zeus i Europa en van néixer tres fills: Sarpidó, Radamant i el més important, Minos, el qual més tard va ser rei de Creta i va derrotar al temut Minotaure.

Zeus, abans de tornar a l'Olimp, li va fer tres regals molt valuosos:

Un autòmat que tenia el nom de Talo, que li serviria per vigilar la costa de l'illa.
Un gos que era sempre precís amb els seus objectius de cacera.
Una javelina que mai fallava, sempre donava on volies.

Europa i el toro, de Moureau

Explica la llegenda que, mentrestant, el pare d'Europa, desesperat, va caminar i caminar per tots els camins cridant la seva filla:
- Europa! Europa! Euroooopaaaaa!!!!
Sense trobar mai resposta. Els habitants dels llocs per on anava passant van acabar dient així al continent.

Nàdia Alsinet
1r Batx

MOSAIC ROMÀ

noreply@blogger.com (Joan Giralt) — Wed, 25 Jan 2012 23:00:05 PST

A mesura que els romans van anar conquerint territoris grecs, es van anar trobant amb una forma d'art que a la llarga es van fer seva. Es tractava dels mosaics. En ells hi havia imatges, sanefes o escrits mitjançant tot de petites tessel·les (conjunt de marbre, vidre i terra cuita). És per això que els romans van anomenar els mosaics opus tessellatum.

En un principi, a l'Antiga Roma els mosaics només es van fer servir per decorar sostres i parets. Amb el temps es va anar implantant aquest art també als sòls. Primer es tenia por de que al trepitjar-los es trenquessin o no oferissin prou resistència. Però ràpidament se'n van adonar de que no hi havia cap mena de risc. Pels romans tenir un terra amb mosaics era tenir un terra luxós. Fent una vulgar similitud amb els nostres dies podríem dir que per als romans tenir mosaics al terra era com tenir una gran catifa vermella.

Fotos de mosaics d'Empúries

Tipus de mosaics:

Opus vermiculatum: Aquest tipus de mosaics eren els més precisos. L'artista dibuixava amb força facilitat ja que s'utilitzaven tessel·les molt petites. Per tant era molt més fàcil fer amb precisió una sanefa, un escrit o una imatge.

Opus musivum: Terme que definia únicament als mosaics fets sobre parets o murs.

Opus sectile: Tipus de mosaic amb pedres més desiguals i grans. Per tant podia haver-hi tessel·les d'un tamany petit o gran. El resultat era menys precís que els opus vermiculatum. Aquest tipus de mosaic va ser el que més es va fer servir a l'època romana.

Opus signinum: A partir d'una barreja de calç i pols de teula i el resultat era una mena de ciment rogenc. Amb aquest s'omplien terres i parets i després si incrustaven petites parts de tessel·les per fer les sanefes. És a dir que al contrari dels tres estils anteriors, aquest tenia un fons uniforme i només hi havia tessel·les per decorar. Aquest estil no era un mosaic complet com els altres.

De les quatre imatges següents, sabríeu dir de quin tipus de mosaics són?

1 2

3 4

Voleu fer un mosaic romà en línia? cliqueu aquí.

Joan Giralt

4t ESO

ROSES

noreply@blogger.com (Anahi) — Tue, 24 Jan 2012 23:00:03 PST

Roses. Les roses poden significar moltes coses; passió, amistat, bellesa, poder...

Segurament, a tots se'ns acudeixen nous significats. Els grecs i els romans van ser els primers a imaginar-se d'on podrien sorgir aquestes perfectes flors.

Hi ha diverses versions:

1) Es creu que va ser Cibeles qui les va crear, en venjança contra Afrodita, perquè tingués un competidor per la seva bellesa.

La font de la Cibeles, a Madrid.

2) Una altra versió diu que quan Venus va néixer una rosa blanca va aparèixer a la seva panxa. Des d'aquell moment es diu que va dur la rosa com a decoració. Un dia, Dionís va, sense voler, tirar-li una mica de vi, i diuen que així és com va quedar de color vermell.

El naixement de Venus, de Botticelli

3) També es diu que un cop Adonis va ser atacat per un porc senglar, així que Afrodita va córrer a ajudar-lo i va ser aleshores quan, tallant-se amb unes branques, de la sang que va caure al terra en van sorgir les roses.

La Venus de la dreta és un quadre de Bouguerau de 1879, el naixement de Venus.

4) L'última versió diu que Dionís es trobava perseguint a una Nimfa quan aquesta es va quedar enganxada amb un arbust. El déu, al arribar a ella va fer-la posar vermella, i li va agradar tan la visió que va tocar l'arbust amb la seva vara i el va convertir en roses.

Dionís

Anahí Domínguez
2 batx

LA FONTANA DI TREVI

noreply@blogger.com (Aina) — Tue, 24 Jan 2012 00:56:23 PST

Tots, ja sigui per una pel·lícula o perquè ha anat a Roma, coneixeu la Fontana di Trevi.

Però el que segurament no sabíeu és que prové de l'època romana.

Perquè us feu una idea de la seva magnitud

La font està situada en l'encreuament de tres carrers, marcant el punt final de l'aqüeducte Aqua Virgo, un dels aqüeductes que subministraven aigua a la ciutat. Amb la suposada ajuda d'una verge, els tècnics romans van trobar una font d'aigua pura a 22 km de la ciutat. L'aigua d'aquest aqüeducte anava directament als banys d'Agripa i va ser utilitzada durant més de 400 anys. Tots els aqüeductes van quedar destrossats per l'entrada dels gods a la ciutat.

Al segle XV, durant el Renaixement, el papa Nicolau V va acabar de reparar l'aqüeducte Aqua Virgo i va manar a Lleó Battista Alberti que fes una pila decorativa. Però al segle XVII, el papa Urbano VIII pensava que la font no era el suficientment dramàtica, va demanar a Bernini que la renovés, però el projecte va quedar abandonat quan el papa va morir. Al segle XVIII, en plena època Barroca, van fer un concurs per decorar la font i Nicola Salvi, encara que havia perdut, li van encarregar la feina. Les obres van començar al 1732 i van acabar al 1762.

La font té uns 20 m d'amplada i 26 m d'alçada. En el nínxol central ens trobem a Neptú, déu del mar, creada per Pietri Bracci. Aquesta figura es troba a sobre d'un carro en forma de petxina que és tirat per cavalls marins i està envoltat del tritons i petxines. Al costat de Neptú, tenim a l'Abundància i a la Salut, realitzades per Filippo Valle. Els relleus superiors representen a Agripa aprovant la construcció de l'Aqua Virgo i la llegenda del seu origen.

Aquí us deixo una de les escenes més famoses de la pel·lícula "La Dolce Vita", de Fellini. A veure si trobeu la font!

Segons diuen, si vols tornar a Roma has de tirar una moneda d'esquena a la font i amb la mà dreta passant per sobre de l'ombro. Vosaltres tiraríeu la moneda per tornar a Roma?

Aina Gràcia
2n Batx

NIS I EURÍAL

noreply@blogger.com (Anahi) — Sun, 22 Jan 2012 23:00:01 PST

L'Eneida és una obra escrita per Virgili. Al llibre IX, se'ns apareix la història de dos companys de Enees, Euríal i Nis.

I aquesta ha esdevingut un dels meus mites preferits.

Permeteu-me que us l'expliqui:

Durant la guerra amb els llatins, Enees va deixar els seus companys per anar a cercar ajuda. Va manar als seus que si els atacaven els llatins, s'havien d'amagar. Un cop se'n va anar, la deessa Juno va avisar a Turn (líder dels llatins) que Enees havia deixat als seus companys i aquest va aprofitar per atacar-los. Els d'Enees van amagar-se.

Convençuts de la victòria, els soldats de Turn es van emborratxar i es van quedar adormits. Euríal i Nis, van decidir que aprofitarien el moment per escapar-se i cercar a Enees per dir-li el que havia passat. Així que van sortir de l'amagatall i van passar entre els cossos dels adormits.

Nis, agafa la seva espasa i amb ràbia, comença a matar els homes contraris que pot. Euríal decideix seguir-li el joc, i entre els dos acaben amb la vida d'un bon nombre d'homes. De cop, s'adonen que vénen reforços del bàndol contrari, que els han vist, i que tenen ganes de matar-los.

Euríal i Nis aconsegueixen escapar cap al bosc, on, com es fosc, poden amagar-se.

Mentre corren junts, Euríal es perd i es queda enrere. Espantat, comença a donar voltes observant a tota arreu. Els llatins l'han atrapat i poc a poc el comencen a envoltar.
És aleshores que Nis s'adona que s'ha separat de Euríal i torna a buscar-lo. Des de la fosca, amb l'arc, mata a un dels homes llatins. Volscent, el capità del grup llatí, intenta buscar al culpable amb la mirada, sense trobar-lo. Es gira cap a Euríal i l'amenaça; serà ell el que pagui per l'assassinat de Nis, amb la seva mort.

Nis decideix que no pot esperar més i surt a defensar al seu company. Surt a la llum, però és massa tard. Volscent acaba de matar a Euríal. Nis corre cap a ell i el mata, enfurismat. Finalment, mor sobre el cadàver del seu amic.

Euríal i Nis, estàtua del Lovre de Jean-Baptiste Roman (1827)

Anahí Domínguez
2n batx

EL MATRIMONI ROMÀ

noreply@blogger.com (Laia Fernández) — Thu, 26 Jan 2012 07:19:49 PST

La paraula matrimoni té com arrel la paraula llatina mater (mare), ja que la principal finalitat del matrimoni era que els fills mantinguessin els costums familiars.

El casament de dos joves depenia gairabé exclusivament dels pares; poques vegades es tenia en compte l'opinió dels interessats. Una vegada decidit el matrimoni el primer pas de la celebració era dels sponsales. Era una cerimònia privada i s'obligava a indicar-se legalment.

Matrimoni romà

Davant la llei, només els ciutadans romans tenien dret a casar-se. Els homes eren considerats aptes per casar-se als catorze anys i les dones als dotze. Hi havia dues formes de matrimoni:

MATRIMONI cum manu: la dona passava a formar part de la família del marit. El marit era propietari de tots els seus beneficis. Es podia realitzar aquesta unió de tres formes:

Confarreatio: la forma més antigua i solemne. Era practicada pels patricis.
Coemptio: ceremònia que es practicava quan hi ha haver la restauració simbòlica dels temps en que els homes pensaven que les dones es podia comprar.
Usus: per practicar aquest tipus de ceremònia, la novia havia d'estar un any seguit amb el futur marit.

MATRIMONI SINE MANU O LLIURE: l'esposa seguia sent de la seva família paterna i conservant els seus drets succesoris de la seva família d'origen. Era propietaria dels seus beneficis.

Matrimoni entre dos ciudadans romans Jàson i Medea

Abans de la ceremònia, davant de varis testimonis, el marit li entregava a la novia un anell que se'l posava al dit anul·lar de la mà esquerra. La data del casament es preferia durant el juny, concretament la segona quinzena. No es volien casar al mes de maig, ja que era el més dels morts.

Passat el casament, la novia vestia una túnica blanca, llarga fins els peus, amb un cinturó lligat de forma especial . Portava una sandàlies i un vel de color taronja, agafat amb una corona de flors.

El lloc de la ceremònia (casa del marit) es decorava amb flors. Es realitzava el sacrifici de si els Déus eren partidaris a l'acte. El banquet es celebrava a casa d'ella fins la posta de sol.

EL DIVORCI

El divorici era bastant diferent. El marit podia divorciar-se en cas d'adulteri de l'esposa i falta de descendents. L'esposa podia divorciar-se per pèrdua de ciutadania del marit o per falta de notícies del marit durant quatre anys seguits (si era militar). Quan això passava, el marit es quedava amb els fills i l'esposa tornava a casa del pare.

Veieu just la superioritat que tenia l'home envers la dona quan la parella es divorciava?

Laia Fernández

4t B

DIDO I ENEES

noreply@blogger.com (Aina) — Wed, 18 Jan 2012 23:00:02 PST

Com que els de 2n de Batxillerat hem hagut de llegir l'Eneida vaig recordar que van fer una òpera sobre el llibre. La història està extreta del llibre IV de l'Eneida, escrita per Virgili. L'òpera va ser composada al 1682 per Henry Purcell.

Virgili Henry Purcell

Tracta sobre la història d'amor que viuen la reina de Cartago, Dido, i Enees, un fugitiu de Troia amb la missió de fundar una nova ciutat. Les tropes d'Enees naufraguen a les costes de Cartago i quan Enees i Dido es coneixen, s'enamoren bojament. Però les bruixes, que tenen enveja de Dido, s'uneixen per fer recordar a Enees el propòsit que li va manar Júpiter, crear una nova ciutat.

L'òpera està dividida en tres actes:

Acte 1

En el palau de Dido, la reina de Cartago, Dido, es lamenta de la seva desgràcia, convençuda de que el seu amor no és correspós. Belinda, la seva confident, tracta d'animar la reina. L'amor de la reina és Enees, un supervivent de la guerra de Troia que per ordre de Júpiter té que crear la nova Troia a Itàlia. Però de camí, decideix parar uns dies a Cartago, però en veure a Dido s'enamora d'ella i li declara el seu amor. Aquest esdeveniment és acollit amb una gran alegria per la prosperitat que promet la unió entre els dos regnes.

Acte 2

Escena 1, Cova de la bruixa: unes quantes bruixes es reuneixen a una cova, on conspiren per acabar amb la relació dels dos enamorats i provocar la caiguda de Cartago. Convoquen als esperits, i un de ells agafa la forma del deu Mercuri per entregar a Enees un fals missatge de Júpiter: ha d'abandonar Cartago i tornar a la seva missió.

Escena 2, Bosc: la cort gaudeix d'un dia de caça quan, de sobte, es desencadena una terrible tempesta que fa tornar a tots a la ciutat, exceptuant Enees, que rep la visita del fals Mercuri. Aquest li diu que ha de marxar de Cartago aquella mateixa nit per no fer enfurismar Júpiter. Enees accepta la seva missió, es lamenta per l'amor que sent per Dido i intenta trobar alguna manera per explicar-li.

Acte 3

Escena 1, Naus en el port: els mariners d'Enees es preparen alegrement per marxar, abans que Dido conegui la marxa d'Enees. La bruixes observen l'escena encantades per la seva maldat i perceben la pròxima mort de la reina Dido.

Escena 2, Palau de Dido: Enees intenta persuadir Dido que la seva intenció no és abandonar-la, sinó que únicament ha de complir el mandat dels déus. Dido, ofesa, insisteix a Enees que compleixi amb el seu destí i que l'abandoni, ja que aquell és el seu desig. Ella sap que després de la seva partida només li queda la mort. Es suïcida i apareixen un cor de Cupidos que lamenten la desgràcia de la reina.

Aquí us deixo el l'ària de "El lament de Dido", que es troba al final de l'òpera i es pot sentir com més d'un cop a l'ària demana que Enees la recordi:

No trobeu que és molt trist el final de l'òpera i d'aquesta part del llibre?

Aina Gràcia
2n Batx

PROSTITUCIÓ ALS BURDELLS ROMANS

noreply@blogger.com (S van Roessel) — Tue, 17 Jan 2012 23:00:03 PST

Cadascú, ara mateix, té la seva pròpia opinió i una manera diferent de veure la prostitució. La majoria segurament no ho veuen com res bo ja que es considera un ofici brut. Però això no ha estat sempre així. Podríem classificar la prostitució com un dels oficis més antics, i és que a l'antiga Roma era habitual i positiu.

Per començar, la prostitució era legal. Els prostíbuls eren un dels atractius turístics de les ciutats i possiblement eren de propietat e

statal. Els bordells eren anomenats lupanars, paraula que deriva de lupa i que significa lloba. Un lupanar que segueix casi intacte és el lupanar de Pompeia.

Fresc trobat en una de les parets d'un lupanar.

En la societat grecoromana, el concepte d'homosexualitat no existia, i pederàstia no es considerava un atemptat moral, com qualsevol altra forma de plaer sexual. Per tant, era normal trobar en els lupanars nois i noies de qualsevol edat al servei de tot tipus de clients.

Com, per desgràcia, segueix succeint avui en dia, generalment no eren nois o noies lliures els que s'hi dedicaven, sinó que sovint eren esclaves exòtiques amb qui el propietari obtenia millors rendiments. Per això compraven als mercats d'esclaus els que més els interessaven per garantir clientela i uns bons ingressos.

Tot i no ser la majoria, també hi havia dones lliures que exercien la prostitució com a dames de companyia amb opció a coit. Això sí, fossin esclaves o llibertes havien de de pagar impostos i evidenciar la seva professió portant túniques de colors cridaners i el cabell tenyit, per no ser confoses amb les castes matrones.

Però també hi havia alguna dama que freqüentava els burdells únicament per vici. És el cas de Valeria Mesalina, dona de Claudi. La titllaven de nimfòmana i promíscua. Es diu que va aprofitar l'absència del seu marit per organitzar un concurs al palau de les meretrius de Roma per veure qui es podia anar al llit amb més homes. Va guanyar a la seva rival, una autèntica professional per golejada. Es diu que va arribar als dos-cents homes...

Mesalina amb un dels seus amants

Creieu que la prostitució ha donat un gran gir respecte a l'època grecoromana?

Susanna van Roessel

4t ESO

URBANISME

noreply@blogger.com (Mireia) — Mon, 16 Jan 2012 23:00:01 PST

Els romans feien servir unes tècniques constructives (urbanisme) que provenien dels grecs o dels etruscos.

Una de les característiques que utilitzaven eren els rituals que feien abans de construir la ciutat. Aquests són els auguris (observar un senyal) que es feien per saber si els déus els eren favorables. Seguidament un sacerdot marcava amb una arada el solc dels límits de la ciutat, on es construirien les muralles (pomperium). I aquest procés s'anomenava inauguratio.

Imatge de Ròmul consultant els auguris

L'organització principal de la ciutat era la divisió amb els dos carrers principals: el Decumanus Maximus (d'est a oest) i el Cardo Maximus (de nord a sud). A cada extrem dels carrers principals hi havia una porta per entrar a la ciutat. Amb tots els carrers es formava una quadrícula, on es creuaven els cardines (carrers paral·lels al Cardo Maximus) i els decumani (carrers paral·lels al Decumanus Maximus). Aquest traçat se'l va inventar Hipòdam de Milet i per aquest motiu és anomenat traçat hipodàmic.

Traçat hipodàmic

La ciutat es completava amb la construcció del fòrum, que era la plaça principal al centre de la ciutat on es creuaven els dos carrers principals.

En Els deu llibres de l'arquitectura, l'arquitecte Vitruvi explica els principis arquitectònics essencials per crear una ciutat i les seves infraestructures.

En una ciutat trobem diversos edificis o elements públics:

En primer lloc les muralles, que en un inici eren defensives, però més tard van passar a ser un símbol de prestigi.

Les clavagueres eren molt importants per la neteja de les ciutats i les cases i també seguien el traçat hipodàmic.

A més per proveir la ciutat d'aigua utilitzaven les fonts, els pous i les cisternes. I a més els aqüeductes que eren grans construccions que permetien l'arribada d'aigua des de la muntanya (on la filtraven i la depuraven) i la transportaven fins a la ciutat per mitjà de canonades inclinades progressivament.

Els ponts utilitzaven la tècnica de la volta, com en el cas dels aqüeductes.

El temple solia estar dedicat a la tríada Capitolina i era l'edifici més destacat del fòrum.

I els edificis de caire més lúdic eren: el teatre, les termes, el circ i l'amfiteatre.

Mireia Cutura

2n Batx

L'ALFABET LLATÍ

noreply@blogger.com (Artur Bossy) — Sun, 15 Jan 2012 23:00:00 PST

Els romans van crear el seu propi alfabet provinent del grec per d'aquesta manera crear la seva llengua, el llatí. Inicialment l'alfabet llatí estava format per 21 grafemes i cap al segle I d.c, amb motiu de la invasió romana de Grècia, es va quedar en 23 grafemes que perdurarà per la resta dels temps.

L'alfabet llatí, no tenia diferenciació entre les majúscules i les minúscules. Els seus 21 grafemes corresponen a les lletres "capitals", és a dir, les nostres majúscules. Utilitzaven tres sistemes diferents d'escriptura:

La Quadrata: Lletres capitals de forma quadrada que estaven tallades sobre pedra. Estructura geomètrica basada en el cercle i el quadrat destinada en l'ús dels edificis religiosos.

La Rústica: Dibuixava les lletres amb ploma i pinzell. Es va desenvolupar sobre el segle I d.c i estava destinat a l'expansió de l'escriptura amb nous suports.

Uncial o cursiva:Era l'antecedent de les minúsucles. Escriptura ràpida, amb traçats arrodonits ascendents i descendents com la "b", la "d" i la "p".

Escriptura quadrata

Alfabet romà actual

Vídeo sobre l'alfabet romà

El llatí, el seu alfabet i les llengües neollatines

Artur Bossy

2n Batx

CENEU

noreply@blogger.com (Anahi) — Sat, 14 Jan 2012 23:00:05 PST

Hi havia una vegada un lloc conegut com a Perrabia, a Tessàlia. Aquest lloc estava situat entre el mont Olimp i l'Osa i era creuada pel riu Peneu. Als habitants d'aquest lloc se'ls coneixia com a làpites. Allà hi vivia una jove noia que es deia Cene, també coneguda com a Cenis. El seu pare era Èlat.

Un mapa de Grècia, perquè ens situem

Un cop va ser segrestada per Posidó, déu dels mars, i violada posteriorment. Aleshores, Posidó va voler concedir-li un desig com a compensació perquè ella es sentís millor. Cenis va desitjar convertir-se en una persona invulnerable, així que els déus la van transformar en un home i va passar a dir-se Ceneu.

Posidó

Algun fet destacable d'aquest personatge va ser que va acompanyar Jasó en el seu viatge amb els argonautes.

Però aquí no acaba la història: A Perrabia s'hi va celebrar una boda. El fill del rei Ixió , Piritoo, es casava amb Hipodàmia. Els centaures van ser-hi convidats, ja que el rei era un parent llunyà seu. El cas és que aquestes bèsties es van emborratxar i van començar a intentar violar la núvia i totes les donzelles presents.

Ceneu va lluitar juntament amb altres herois com Teseu en una guerra contra els Centaures, però aquest primer, que havia demanat la invulnerabilitat als deus, va ser assassinat pels centaures.

Teseu matant un centaure

Altres versions mantenen que va quedar sepultat per troncs i roques i que va poder fugir amb vida convertint-se en un ocell.

Què en penseu d'aquest mite? Us agradaria convertir-vos en algú de l'altre sexe?

Anahí Domínguez
2n batx

LES INFIDELITATS DE ZEUS (II)

noreply@blogger.com (Nadia alsinet) — Fri, 13 Jan 2012 23:00:02 PST

Ja que Zeus disfrutava sent-li infidel a la seva esposa, Hera, té multiples infidelitats, i si les expliquéssim totes alhora no n'acabaríem mai...

Avui toca...

ALCMENA

Alcmena era una dona mortal, filla del rei Electrió, i casada amb Amfitrió. La parella vivia va ser desterrada, a causa de l'assassinat accidental d'Electrió per part d'Amfitrió. Així, la parella no podia mantenir relacions sexuals fins que Amfitrió venjés els germans d'ella, però això ja és un altre mite...

Alcmena a la ceràmica antiga

Amfitrió va marxar preparat per a la venjança, i Zeus, aprofitant l'ocasió, va adoptar la forma del marit i va convèncer a Alcmena de que ja els havia venjat i que ja podien mantenir relacions. Alcmena va accedir-hi. Un dia després, Amfitrió va tornar de la lluita triomfant, i també va mantenir relacions amb la seva esposa.

Alcmena va quedar embarassada dels dos, sense saber que un fill era de Zeus. De les relacions amb Zeus va néixer Hèrcules, i de les relacions amb el seu marit va nèixer Ificles.

Zeus i Alcmena

Amfitrió, gràcies a l'endeví Tiresias, es va assabentar del què havia passat, i va decidir venjar-se de la seva esposa, tot i sabent que ella no en tenia cap culpa. Tenia planejat cremar-la en una foguera, però Zeus va intervenir i va enviar una gran pluja que va fer tenir por a Amfitrió. Finalment aquest va decidir perdonar-la, ja que no en tenia cap culpa, i fer-se càrrec del fill del déu.

Però el problema va venir quan la deessa Hera, dona de Zeus, es va assabentar de tot.

Zeus havia dictat que el pròxim descendent de Perseu regnaria sobre Agros, i ja que Alcmena era descendent de Perseu, li tocaria ser el rei a Hèrcules, al ser un dia més gran d'edat que el seu germà. Però Hera, gelosa, va voler venjar-se, i al moment del part d'Alcmena va intervenir i va allargar el part als 10 mesos. En aquest període naixeria el cosí d'Hèrcules, Euristeu, essent l'hereu de les terres, i intentant fer-li la vida impossible a Hèrcules.

Hèrcules.

Alcmena va quedar-se viuda al cap d'un temps, i va morir a Teves juntament amb els descendents d'Hèrcules.

Sé que tots coneixeu la versió de Disney "Hercules", i que creieu que aquest és un mite fals, però com bé sabreu tots els mites tenen diferents versions, i jo he escollit aquesta perquè crec que és la menys coneguda. De totes maneres, aquí us deixo una cançó de la perl·lícula de Disney.

Nàdia Alsinet

1r Batx

L'ASTRONOMIA A L'ANTIGA ROMA

noreply@blogger.com (Alba M.) — Thu, 12 Jan 2012 23:00:03 PST

L'Imperi Romà, tant en les seves èpoques paganes com cristianes, va donar poc o cap impuls l'estudi de les ciències. Roma era una societat pràctica que respectava la tècnica, però considerava la ciència tant poc útil com la pintura i la poesia.

Els esdeveniments astronòmics durant aquest període són els que ja es coneixien des de l'època hel·lènica, és a dir, en algunes teories geocèntriques i l'existència dels planetes visibles a simple vista com Venus, Mart, Júpiter i Saturn, amb l'especial menció al nostre satèl·lit natural, la Lluna, desconeguda des de sempre i considerada com un déu.

Venus

Mart

Júpiter

Saturn

Lluna

No podem deixar de mencionar al filòsof romà Lucreci, del segle I a.C, i la seva famosa obra De Remur Natur, en què trobem una concepció de l'Univers molt a la vora a la moderna, en alguns sentits, i estranyament antiga, en altres.

Lucreci

Segons Lucreci, la matèria estava constituïda d'àtoms que es troben eternament en moviment, que s'uneixen i es separen constantment, formant i desfent terres en una successió sense fi. El nostre món és només un entre un infinit de mons coexistents; la Terra va ser creada per la unió casual d'innombrales àtoms.

Però Lucreci no podia acceptar que la Terra fos rodona. En realitat, quan Lucreci parlava d'un número infinit de mons, es referia a sistemes semblants al que creia que era el nostre: una terra plana continguda en una esfera blau cel. Però indubtablement, més enllà dels seus desencerts, la visió còsmica de Lucreci no deixa de ser curiosament profètica.

La Terra

Es creu que els cristians fanàtics van destruir la Biblioteca d'Alexandria, on es concentrava el saber de la humanitat fins el moment; l'acadèmia de Plató va ser tancada; el Serapetum d'Alexandria, centre del saber, va ser destruït; i van ser assassinats molts dels savis que es trobaven en els seus camps.

Els estudis van fugir d'Alexandria i Roma cap a Bizanci, i la ciència va tenir una nova etapa de desenvolupament en l'àmbit de l'Islam.

Aquí us deixo un video, el qual relaciona l'astronomia amb la religió:

Alba Mustarós
1r Batx

PERSEU

noreply@blogger.com (Adrià) — Wed, 11 Jan 2012 23:00:01 PST

Tot comença a Argos, on el rei Acrisi té una filla bellíssima que és deia Dànae.

Un oracle va predir que el fill de Dànae (Perseu) mataria el rei, de manera que aquest, per a evitar-ho, va tancar la seva filla en un soterrani, per tal que aquesta no tingués cap fill que el pogués matar.

Però Zeus, en una de les seves visites a les mortals de la terra, va seduir Dànae i la va deixar embarassada. Quan Acrisi ho descobrí l'abandonà amb el seu fill en una barca a la deriva, però aquesta va arribar a una illa, on el germà del rei d'aquesta els trobà.

Dànae rebent la pluja d'or, Ticià

Quan Perseu ja era un home, el rei Polidectes comença a demanar la mà a Dànae, qui amb l'ajut del seu fill s'hi negava. Polidectes cansat de Perseu el desafià a matar Medusa, una de les tres gòrgones. Aquesta tenia el poder de petrificar a tota persona que la mirés els ulls, així que Zeus va demanar ajuda als altres déus perquè Perseu sortís victoriós del combat contra aquest ésser.

Hades li donà un casc que li permetia fer-se invisible, Hermes li donà unes sandàlies alades, i Atena un escut que reflectia com un mirall, per tal que Perseu no hagués de mirar directament Medusa, ja que això suposaria la seva mort.

Un cop aconseguí els presents divins, s'encaminà cap al mont Atlas. Allà hi vivien les Graies, tres éssers que compartien un sol ull i que tenien el do de profetitzar. Perseu les va amenaçar amb tirar l'ull per a que es perdés, però com tenia pensat aquests tres éssers van col·laborar dient on es trobava Medusa.

Un cop allà, el nostre heroi la va trobar adormida entre els cossos petrificats d'aquells que havien intentat el mateix que ell però sense èxit.

Perseu s'hi va acostar a poc a poc i d'esquena mirant el que tenia radera a través de l'escut que els déus li havien atorgat, de manera que va poder tallar el cap a Medusa sense haver-se de girar. Un cop ho va fer el va posar a dins d'un sarró de roba ja que el cap d'aquesta encara tenia el poder de petrificar amb la mirada . De la sang que sortí del cap en va néixer un cavall alat (Pegàs), amb el qual va poder fugir de la cova de Medusa sense que les altres Gòrgones es despertessin.

Medusa, Bernini

De camí cap a Sèfiros trobà una bellíssima noia lligada a un penya-segat, aquest la deslligà i li oferí la capa. La noia es presentà com a Andròmeda, filla de Cefeu rei d'Etiòpia, i li explicà que Posidó havia enviat un monstre a la seva ciutat. Un oracle però afirmava que només podria ser aturat sacrificant la filla del rei, Andròmeda, però en acabar d´explicar la història aparegué el monstre i Perseu amb l´ajuda dels déus el derrotà guanyant-se lhonor de casar-se amb Andròmeda.

Perseu i Andròmeda, Pierre Puget

Quan Perseu arribà a Sèrifos on estava la seva mare arriba just en el moment en què el rei Polidectes la volia obligar a casar-se amb ell, però Perseu va treure el cap de Medusa i els petrificà a tots. Després d'això Perseu tornà el cap de Medusa a Atena, que el guardà en un lloc on no pogués fer més mal.

Un dia Perseu es presentà a uns jocs que se celebraven a Argos. Durant una prova quan es decidí a llançar el disc relliscà i el disc anà a parar al cap del seu avi Acrisi, qui resultà mort, de manera que es va complir la profecia de l'oracle.

Aquí us deixo dos vídeos, un primer que ens explica la història de Perseu i la Medusa, i un segon que és el tràiler d´una pel.lícula basada en la història de Perseu però no tant filedigna com el primer vídeo.

Adrià Gendre
1r Batx

VISITA ALS JARDINS DEL LABERINT D'HORTA

noreply@blogger.com (Àlex Alemán) — Wed, 11 Jan 2012 09:32:22 PST

Tot just després d'haver llegit l'entrada que va fer la nostra companya l'Anna Solà, titulada: Restes romanes a Barcelona, vaig decidir-me per fer un volt per algun lloc dels que ella va proposar-nos.

Així doncs, vaig escollir l'opció d'anar als jardins d'Horta els quals gaudeixen d'una part neoclàssica increïble.

El jardí es va començar a fer a l'any 1791 per la família Desvalls, com a un jardí neoclàssic petit. Tot i que a mitjans del segle XIX els descendents del marquès van ampliar el parc amb un jardí romàntic i un de neoclàssic molt més gran en el qual, nosaltres ens centrarem.

Abans que res, l'entrada al jardí ja et deixa bocabadat, podem observar la part sud del jardí romàntic amb la porta xinesa, encara que continuant endavant, trobem l'espectacular part neoclàssica, que s'estén en tres terrasses esglaonades.

Des d'aquí accedim directament al laberint, el principal de tota la zona, però abans d'entrar trobem diferents monuments, temples i bustos com per exemple el temple de Dànae i moltes columnes toscanes.

Dànae, segons la mitologia, va ser una princesa del golf Argòlid, la qual el seu pare la va tancar en una torre per la por que tenia a l'oracle, ja que segons ell, un nét el mataria; però Zeus va entrar en la seva presó amb la forma d'una pluja d'or i, a causa d'això, va néixer Perseu.

El pare, veient que tindria aquest nét, va ficar la mare i el fill en una barca al mig del mar. Encara que després de tot, ells van arribar a terra on després de moltes peripècies, Perseu va aconseguir tornar i complir el que va dir l'oracle.

Ara passem al laberint, on tot just entrar, ens trobem amb un relleu de mabre amb Ariadna i Teseu. Aquest laberint està format per més de 750 metres de xiprers retallats en molt bon estat i on només entrar, pots arribar a pensar que no és gaire complicar sortir, però en un tres i no res ja no saps ni per on has vingut.

En arribar al centre, ens trobem amb l'estàtua d'Eros, el déu responsable de l'amor, la luxúria i el desig, molt associat amb Afrodita. Ell equival en la mitologia romana a Cupido.

Quan aconseguim sortir del laberint podem anar directament a la tercera terrassa, on per les escales trobem un bust de Dionís, el déu del vi i de l'exuberància. A dalt de tot, podem veure que està construït un pavelló dedicat a les nou muses, les divinitats que inspiren les arts de l'escriptura i la música, filles de Zeus i Mnemosine més una escultura que representa a l'art i la natura on podem llegir:

Artis Naturaque Parit Concordia Pulchrum

-L'harmonia de l'art i la natura engendra bellesa- i a l'altre costat:

Ars Concors Foetum Naturae Matris Alumbrat

-L'art harmoniós dóna llum al fruit de la mare natura-

Darrere del pavelló, com es pot veure en la imatge, hi ha un gran estany amb aigua per la font de la nimfa Egèria, la deessa de les fonts.

Aquest laberint us recorda a alguna llegenda?

Si esteu interessats en passejar-vos un bon dia per aquí, us deixo un enllaç dels horaris.

Àlex Alemán

4t B

MERCAT ROMÀ DE IESSO

noreply@blogger.com (Maria Rodriguez) — Tue, 10 Jan 2012 23:00:07 PST

L'antiga Iesso, ciutat fundada al segle II a.C, cada any rep un homenatge dels antics hereus d'aquesta ciutat romana, els veïns i veïnes de Guissona, a la Sagarra.

Al llarg d'una setmana, Guissona és el marc d'un seguit d'activitats que recorden el seu passat i que culminen amb el mercat romà de Iesso.

Es pot veure i gaudir comitives triunfals pels carrers del nucli antic de la vila, personatges que ens transporten a fa més de 2000 anys, a la fundació de Iesso, coneixen els governants de la ciutat: la Cúria Romana, un gran mercat ambientat en l'època, teatre amb espectacles com la venda d'esclaus, lluites de gladiadors, danses arribades dels límits de l'imperi...

I també hi ha una activitat complementària que consisteix en una visita guiada pel Parc Arqueològic i el Museu de Guissona.

Lluites entre Gladiadors

Cèsar i Cleòpatra inauguren el mercat romà

La Vila de Guisona es tranforma, els carrers s'engalanen, els veïns es vesteixen de romans i tothom s'esforça en homenatjar l'època romana, origen de Guissona.

La gastronomia també hi és present amb una degustació de menges elaborades a partir de la cuina romana.

A la nit, per acabar,primer de tot comencen amb un taller per a infants dedicat a un ofici antic i seguidament se celebra la Bacanal, una boja nit amb músics, menjar, beure i amb un tradicional Concurs d'Oratòria.

Aquest mercat es fa des de 1996 i es fa al juliol. I aquí us deix-ho una pàgina web, la de l'Ajuntament de Guissona on hi ha tot tipus d'informació i horaris del mercat.

I finalment, adjunto un vídeo on s'hi veuen moltes de les activitats que es fan. Espero que us animeu a anar-hi!

María Rodríguez

1r Batx

LA VIDA DE BRIAN - TITUS GROSSUS

noreply@blogger.com (Martí Guallar Comas) — Thu, 05 Jan 2012 23:00:08 PST

L'altre dia, remenant pel Youtube, vaig trobar un vídeo molt divertit que em va cridar l'atenció pels seus referents a l'antiga Roma:

És una escena de la pel·lícula La vida de Brian. Aquesta és un film d'humor britànic (molt semblant al català, diuen) que, al menys a mi, em fa petar de riure. En aquest fragment de la pel·lícula surt el Cèsar, que deu tenir una mena de malformitat a la boca que el fa parlar d'aquesta manera tan estrafolària.

Com podeu llegir en la pàgina que us enllaço en el títol de la pel·lícula, La vida de Brian és una pel·lícula que va sobre un nen, Brian, que va néixer el mateix dia (a l'any 1) i a l'estable veí del de Jesús de Natzaret. Així, es fan nombrosos paral·lelismes entre Jesús i Brian i una crítica de la societat romana, que té moltes zones on la població és molt pobra mentre n'hi ha d'altres plenes de rics.

Martí Guallar

1r Batx

LES INFIDELITATS DE ZEUS (I)

noreply@blogger.com (Nadia alsinet) — Thu, 12 Jan 2012 05:18:00 PST

Zeus, en la mitologia romana anomenat Júpiter, és fill de Cronos i Rea. Cronos va ser advertit que un dels seus fills el destronaria, i per això es menjava a tots els barons. Rea va donar a llum a Zeus d'amagades i va donar una pedra amb un bolquer a Cronos. Aquest, confiant en la seva dona, se la va menjar pensant-se que era Zeus. Quan aquest va créixer, va destronar el seu pare, convertint-se en el rei dels déus. Però avui no us parlaré d'aquest mite, sinó de les múltiples infidelitats de Zeus a la seva dona.

Zeus es va casar amb Hera, la seva germana, i juntament eren els reis de l'Olimp. Van donar a llum a Ares, Hefest, Hebe, Ilítia i Eris. Però Zeus és conegut per les seves conquestes, sobretot a dones mortals i a nimfes. Quan Zeus tenia un fill amb una nimfa, naixia nimfa, però si tenia un fill amb una mortal, era semidéu, i sovint un heroi. Com que n'hi ha moltes, he pensat que cada setmana publicaré una infidelitat de Zeus, així n'aprendrem tots poc a poc.

Avui toca...

SÈMELE

Sèmele era filla del rei de Tebes. Zeus mantenia relacions secretament amb ella, i estaven a punt de tenir un fill.

Sèmele

Hera se'n va assabentar i, gelosa, va adoptar la forma de Béroe, la seva nodrissa, i va intentar convèncer Sèmele que deixés de mantenir relacions amb Zeus. En no fer-li cas, la va enganyar i li va dir que el seu amant no era Zeus, sinó un home corrent que es feia passar per ell. Al cap d'uns dies, Zeus i Sèmele es van retrobar. Ella li demanà que li mostrés el seu resplendor de déu, per assegurar-se que no es feia passar per Zeus. Va intentar convèncer-la perquè escollís una altra cosa per demostrar-li el seu poder, però Sèmele no va voler. En mostrar-lo, els seus rajos van cremar Sèmele i la van matar.

Death of Semele (mort de Sèmele), de Rubens

Zeus va arrancar al seu fill del ventre de Sèmele i se'l va cosir a la cuixa. Quan va créixer, se'l va descosir, i va néixer Dionís, el déu del vi i de la festa. La mitologia diu que Dionís, més tard, va aconseguir fer un pacte amb Ares i va treure la seva mare de l'inframón, fent-la semideessa.

Dionís

Nàdia Alsinet
1r Batx

MINOS A LA DIVINA COMÈDIA

noreply@blogger.com (Arnau Moret Portet) — Wed, 04 Jan 2012 03:34:15 PST

Per a situar-nos una mica, cal que sapiguem qui va ser el Minos. Bé doncs, Minos fou el mític rei de Creta, capdavanter de la civilització minoica. Avui dia apareixen grans dubtes sobre l'origen del seu nom, ja que no sabem si Minos era el seu propi nom o el nom que se li atribuïa al governant.

Si per alguna cosa podem saber qui és Minos i què el fa famós, és a causa de la quantitat de mites que es desenvolupen entorn seu, on destaquen el Laberint del Minotaure.

En aquesta imatge podem apreciar el Rei Minos duent a terme la seva feina com a governant de Creta

L'altre bloc a analitzar és el de La Divina Comèdia, escrita per Dant Alighieri. Aquesta obra literària és un poema medieval de la literatura italiana, on se'ns descriu l'estructura de l'infern, dividint aquest infern en 9 cercles on cada un té una temàtica diferent:

Retrat de Dante Alighieri

1- Limbe. En ell es troben tots aquells que no van ser batejats.

2- Luxúria. En aquest cercle es on apareix Minos jutjant a quin cercle ha d'anar cada condemnat. Apart es jutgen tots aquells sodomites i trastornats sexuals.

3- Gola. En aquest cercle Cèrber, el gos de tres caps d'Hades, devora als condemnats.

4- Avarícia. En aquest cercle trobem aquells que van desitjar tenir bens terrenals.

5- Mandra. Aquí hi ha tots aquells que en vida eren mandrosos.

6- Ira. Resideixen en la foscor més espessa de l'infern, tots aquells que tenien desitj de matar.

7- Enveja. Resideixen tots aquells que desitjaven tenir més del que podien tenir.

8- Supèrbia. Aquí resideixen els que es creien perfectes i que se sentien poderosos i com déus.

9- Cocit o lamentació. Aquí es jutgen tots aquells traïdors i és on resideix Llucifer.

Pintura on podem observar la forma piramidal invertida del que vindria a ser l'Infern de Dant, dividit en diferents cercles.

Un cop duta a terme aquesta introducció, ja ens podem centrar en parlar de la figura del Rei Minos a La Divina Comèdia.

El Rei Minos destacava per ser un excel·lent governant de Creta, per tant Dant li atorga un poder dintre l'infern de La Divina Comèdia com és el de jutjar les ànimes que arriben al segon cercle de l'infern.

Minos seu a l'entrada del segon cercle, que vindria a ser el començament de l'infern. Allà, Minos, jutja els pecats de cada ànima i li atribueix el seu just càstig, indicant el cercle al qual l'ànima ha de baixar. Per poder dir a l'ànima a quin cercle ha de baixar, Minos envolta el cos de l'ànima amb la seva cua de serp, donant-li tantes voltes com cercles ha de baixar. A vegades també parla, emet sons emocionals, brama, bufa i rebufa, per tal declarar a quin cercle ha de baixar l'ànima.

Per tant Dant li atribueix el poder de ser el Rei suprem de l'inframón, el que fa i desfà els càstigs de les ànimes. No deixem de banda tampoc el paper de Llucifer com a déu de l'Infern.

Dibuix on podem observar el Rei Minos assegut a l'Infern, jutjant algunes ànimes. També es pot observar el detall de la cua de serp.

Arnau Moret

1r Batx

LA BATALLA DE LES TERMÒPILES

noreply@blogger.com (Yasmina Ketami) — Mon, 02 Jan 2012 23:00:05 PST

La batalla de les termòpiles és una de les batalles que formen les guerres mèdiques, enfronta els perses ( Jerjes I ) amb els Espartans ( Leònides ). Es la que tothom recordarà amb la pel.lícula de 300. La batalla va durar tres dies, entre agost i setembre de 480 a.C.

Mapa de la Grècia antiga

Després del segon dia de batalla, un soldat (Efialtes) va trair Esparta i va col·laborar amb els Perses dient-los un altre camí alternatiu per poder derrotar les línies Espartanes.

Xerxes I volia envair Esparta i esclavitzar tot el seu poble, però Leònides, el rei Espartà va decidir lluitar pel seu poble i la seva gent. Juntament amb 300 homes i amb altres 1000 aliats més d'altres pobles com els Tespis i els Tebans.

L'exèrcit Espartà de 300

Després que Efialtes els traís, els 300 soldats Espartans van haver d'aguantar atacs per dues bandes fins que finalment van perdre. Leònides confiava en que posant-se en el estret pas de les Termòpiles (d'aquí ve el nom de la batalla, perquè es va realitzar a l'estret pas de les Termòpiles). Pensaven que podrien reduir l'enorme exèrcit de Xerxes I fins a derrotar-los, però no tot va sortir segons el previst.

El pas de les termòpiles

Un cop mort el rei Espartà Leònides, tota Grècia va anar a lluitar contra el rei Xerxes I i el seu exèrcit i van guanyar. Va ser l'última de les batalles, la de Platea. Xerxes I amb la por de quedar atrapat a Europa va fugir cap a Àsia i va reduir totes les seves conquestes.

Xerxes I enfadat quan veu que el seu exèrcit cau

Podeu mirar aquests dos vídeos en què es recrea històricament com devia ser aquesta batalla:

Yasmina Ketami

1r Batx

VIES ROMANES

noreply@blogger.com (Joan Giralt) — Sat, 31 Dec 2011 23:00:00 PST

Les vies romanes eren els camins de l'època que comunicaven diferentes ciutats, pobles o propietats privades.

Podem dividir aquestes calçades en tres punts:

Les viae publicae: Eren les principals vies romanes. Unien les ciutats més importants de tot l'Imperi. Eren púliques ja que l'Estat les finançava amb l'ajut de les ciutats afectades. Normalment tenien una amplada d'entre 6 i 12 metres. Per relacionar-ho amb el segle XXI podríem dir que són com les autovies de l'època.

Les viae vicinales: Aquestes vies eren com els afluents d'un riu. És a dir, comunicaven els pobles i ciutats menys importants amb una via publica. La majoria de camins de l'Imperi Romà eren aquest tipus de vies. La seva amplada solia ser de 4 metres. Avui en dia una via vicinales vindria a ser una carretera comarcal o municipal.

Les viae privatae: Unien propietats privades entre elles. Només les usaven els patricis que les haguessin financiat particularment. Actualment aquest tipus de vies s'han perdut, al contrari que les dues anteriors. L'amplada d'una viae privatae oscilava entre els 2'5 i 4 metres.

Mapa de les viae publicae d'Hispània

Per construir aquestes calçades els romans aplicaven els següents punts:

Desforestació: Després de dissenyar la via sobre paper, es passava a la pràctica eliminant els arbres del camí.

Aplanament: S'anivellava la futura calçada per poder passar al següent punt.

Delimitació: Es marcava l'amplada i la trajectòria de la via amb dues voreres paral·leles.

Empedrament: L'espai que quedava entre els dos vorals s'omplia amb pedres grans per tal de fer una primera capa del què acabaria essent la via romana.

Capes intermitges: Damunt de les pedres es posava sorra i grava de forma intercalada en diferentes capes. Un cop col·locada aquesta segona capa es trepitjava fort per tal de comprimir-la.

Delimitació: Per acabar de fer la superfície de la via es posaven pedres petites i arrodonides per damunt de les capes intermitges. Aquesta capa més superficial només representava un quart de l'alçada de tot el conducte romà.

Aquí us deixo un vídeo on la mateixa Via Augusta ens explica en primera persona la seva història:

Sabríeu dir a quin tipus de via correspon la Via Augusta?

Joan Giralt

4t ESO

QUÈ ÉS AIXÒ DE LA POLÍTICA?

noreply@blogger.com (Martí Guallar Comas) — Thu, 29 Dec 2011 23:00:01 PST

Encara que ens sembli feixuc a la majoria dels joves, actualment estem vivint uns moments força convulsos pel que fa a la política i els problemes del nostre món, en bona part per la crisi econòmica, i això fa que cadascú es conscienciï més de què és això de la política. Caldria comparar-la amb el passat, ja que ens ha condicionat més del que ens pensem, i veurem com ha canviat des de llavors a ara.

La vida humana sempre ha imposat unes diferències socials entre les persones, però la política, originada per la necessitat d'organitzar una població, ha evolucionat de moltes formes diferents des de la cultura dels antics grecs, que va influenciar molt la romana i conseqüentment les altres, i encara avui utilitzem estructures que ells van inventar, com la democràcia (per la qual s'elegeix per mitjà de vots de la població una persona que governarà el poble). Vegem, tot seguit, com va ser la seva política i quines semblances té amb l'actual.

L'estructura social romana es basava en la família. L'Estat era un sistema semblant al d'una gran família patrícia, que estava formada pels parents consanguinis, els clients i els esclaus. El pater familias era el cap de la unitat familiar, era independent i tenia, fins i tot, autoritat jurídica, econòmica i religiosa sobre cada familiar.

Així es dividien els ciutadans segons la seva classe social:

Els patricis eren descendents de les primeres famílies que es van instal·lar a Roma. Tenien tots els drets i tots els deures. Alhora, tenien privilegis dels quals se'n cuidaven molt.

Els plebeus s'havien instal·lat pels volts de Roma i es dedicaven a conrear el territori de la gran ciutat. Primer no tenien drets socials, civils, polítics ni religiosos, però en van anar guanyant amb el temps fins al punt de tenir la capacitat d'influir la societat.

Els clients no tenien cap feina concreta i estaven obligats per la llei a sevir la família patrícia. Alguns d'ells eren estrangers. Tenien el nom d'un patrici (patronus) i, per la seva condició, es comportaven com a súbdits devots. A canvi, el patró o patrici els oferia protecció, els defensava als judicis i podia concedir-los terres.

Els esclaus formaven la classe social més baixa. Pertanyien absolutament als seus amos, i per això podien ser considerats com a coses. Esclaus podien ser-ho per naixement (verna) quan els seus pares ja ho eren des d'abans, per ser presoners de guerra o bé per ordre judicial (algú que abans era un ciutadà lliure que perdia la seva condició). Tanmateix, hi havia amos piadosos que els permetien tenir certs guanys (peculium) que els permetien comprar la seva pròpia llibertat i d'altres que els alliberaven directament (manumissio).

Plebeus i patricis

L'agricultura era el punt més important de l'economia romana, i aquesta variava segons les zones.

A la Vall del Po (als Alps), predominaven els petits camperols, que convivien en els gran dominis terriorials. El conreu de cereals era idoni per les condicions de la zona, però va anar minvant progressivament.
La zona ocupada pels picents, una zona de petits camperols amb les seves terres distribuïdes per l'Estat.

Etrúria, al nord del Laci, que era habitada pels etruscos, i Úmbria, pels umbres, que se situava al centre de la península Itàlica, tenien una organització que dificultava l'evolució de l'agricultura dels etruscos.

Al sud, a la zona de Magna Grècia, hi havia ciutats arruïnades, una notable despoblació i, conseqüentment, l'agricultura no hi va fer grans progressos.

Mosaic romà que representa l'agricultura.

La política va evolucionar de manera diferent. La política romana va passar per diverses etapes o èpoques: l'època monàrquica, la republicana i la imperial.

Durant la Monarquia, a Roma va predominar el sistema aristocràtic (format per reis i les seves famílies que manaven per damunt de tothom). Els òrgans de govern eren:

El rei o rex, personatge més poderós de l'Estat Romà elegit pel Senat i els patres al Capitoli, que tenia un càrrec vitalici.

El senat o senatus, un Consell d'Ancians compost pels caps de les grans famílies patrícies. Eren ancians perquè es deia que la vellesa proporcionava saviesa, però al final acabà depenent de la seva classe aristocràtica. Tenia, primer 100 membres, després 200 i al final 300, tots elegits pel rei. El paper del senat era aconsellar el rei (consilium), conservar els costums dels avantpassats (mos maiorum), exercir tutela sobre l'Assemblea de les Cúries, ratificant tots els seus actes (patrum auctoritas), completant el valor dels actes, i assegurar l'interregnum a la mort del rei.

L'assemblea del poble romà es constituïa per cúries (comunitats de varons), per centúries i per tribus. El rei la convocava i es reunien al peu del Capitoli per a votar 'sí' o 'no' a les proposicions que aquest feia pel poble.

La República va arribar a causa de les relacions conflictives que va provocar l'afany de l'aristocràcia per descarrilar el monarca. Va enderrocar la Monarquia. La Constitució de la República romana reposa sobre l'equilibri de 3 òrgans polítics que es controlen mútuament i es creen per evitar la tornada del poder d'un sol: els magistrats (poder monàrquic), el Senat (poder aristocràtic), i l'Assemblea del poble (poder democràtic). Es caracteritza per què ja no hi ha rei.

república

1 1 f. [LC] [PO] Forma de govern en què el cap d’estat té caràcter electiu i no hereditari.

Els magistrats són dos praetores que succeeixen el rei. A mitjan segle V passen a dir-se consules. Tenen autoritat completa en les situacions religioses, civils i militars. Representen el poder executiu.

El Senat és l'autoritat més gran de la Roma Republicana i el centre del seu govern. És una autoritat permanent, al contrari dels magistrats que es renoven anualment.

Els comicis són la sobirania directa que fa la població en la política, tot i que amb preponderància dels rics. Vénen de les assemblees creades a la Monarquia. Hi ha tres tipus de comicis:

Comicis curiats (comitia curiata): paper religiós
Comicis centuriats (comitia centuriata): divideix ciutadans en 5 classes censatàries (de rics a pobres)
Comicis per tribus (comitia tributa): Primers mítings de la plebs agrupada.

De ben segur que moltes de les paraules que hem utilitzat per a explicar aquesta part de la història us deuen sonar, oi que sí? Doncs és clar, perquè hi ha coses de la política dels romans que encara existeixen en el món d'avui, com la monarquia, la república (amb el rei) i el Senat. Sí, existeixen, però ¿oi que ha canviat el concepte que en tenim de cada un? Ara per ara, en la majoria de països del món no hi ha rei, perquè ja fa uns anys que aquest sistema monàrquic s'ha canviat per un de diferent, democràtic o no, basat en el president com a forma política més alta.

L'assemblea actual és un organisme molt més democràtic que l'assemblea d'abans, que, com hem vist, sempre depenia dels de dalt. L'anarquisme, del grec anarchía, que ja n'existia la idea en el temps dels antics grecs i romans, té per objectiu construir un sistema polític basat en l'assemblea, la reunió de tots els conciutadans per a votar una decisió concreta.

Símbol de l'anarquisme.

El que està clar és que el funcionament de la política actual no té ni punt de comparació amb el romà, perquè ha passat per un munt de processos al llarg de la història que l'han fet estabilitzar-se i arribar a una democràcia més real.

Martí Guallar

1r Batx

EL DIVORCI A ROMA

noreply@blogger.com (Aina) — Wed, 28 Dec 2011 23:00:01 PST

A Roma el divorci es va acceptar des del principi. Al principi la dona es trobava sotmesa a l'autoritat del marit (manus), cosa que feia que no el pogués repudiar, només el marit tenia aquest dret i havia de ser per una causa greu.

Existia un matrimoni sine manu, el qual atorgava a la dona i a l'home els mateixos drets, però a Roma no es va dur molt a terme. Al final de la República i al començament de l'Imperi, la dona ho va tenir més fàcil per poder divorciar-se.

En el dret romà, el divroci podia ser per: per la mort d'uns dels esposos,per la pèrdua de capacitat d'un d'ells o per la pèrdua de l'affectio maritalis.

La pèrdua de capacitat podia ser per diferents causes:

Per Incestus Superveniens, era quan el sogre adoptava al seu gendre com a fill, el que feia que el crees una nova vinculació entre els dos esposos.
A causa del Capitis Deminutio Maxima, era una un dels esposos, per càstig o per invasió dels enemics, pasava a ser esclau.
Capitis Deminutio Media, era quan perdia la ciutadania per alguna raó.
La pèrdua de l'affectio maritalis, en el qual acordaven els dos el termini de la relació.

Hi ha dos aspectes que són semblants però que són diferents, són el divorci i el repudio. El divorci es donava quan els dos marits es posaven d'acord. El repudio, en canvi, era quan un dels dos esposos volien deixar-ho. El divorci no tenia cap mena de càstig, però el repudio sí.

Aina Gràcia
2n Batx

RESTES ROMANES A BADALONA

noreply@blogger.com (Anna Solà) — Tue, 27 Dec 2011 23:00:05 PST

Quan haguem visitat Vic i Barcelona... I tornem a tenir un diumenge avorrit on no puguem fer res...

No val la pena perdre el temps, aquesta vegada podem anar a Badalona. I així, també podem fer una visita a la Majka després de visitar les boniques restes romanes que hi ha.

La millor manera d'anar-hi és amb tren, com sempre. Ja que és més ecològic (hem de donar bon exemple) i és més divertit que anar-hi amb cotxe.

Agafarem, com sempre fem quan marxem de La Garriga amb tren, la R3. Anirem en direcció l'Hospitalet de Llobregat fins a Arc de Triomf. Allà agafarem la R1 fins a Badalona en direcció Massanet-Maçanes i pararem a Badalona.

Un cop haguem sortit de l'estació, hem de caminar recte una estona fins a Via Augusta, on hem de girar a la dreta fins que arribem al museu i a les restes de Baetulo. Són uns deu minuts de trajecte. Al museu podrem veure la Venus:

Baetulo és el nom romà que rebia Badalona en el temps dels romans, durant el primer quart del segle I a.C. És un Bé Natural d'Interès Nacional des del 1999.

En el mateix carrer Via Augusta, visitarem el Jardí de Quintus Licinus. Són les restes d'una piscina romana privada.

Després podem visitar el Museu de Badalona, on hi ha unes termes,que eren els banys públics de la ciutat romana amb el frigidarium, el tepidarium i el caldarium, una exposició sobre les restes excavades dels nostres avantpassats llatins, una palestra, que era el seu gimnàs, un vestidor i un jardí.

També veurem la Plaça Font i Cussó on hi ha restes del fòrum, les insulae, que eren els habitatges, les tabernae, que eren les botigues i el decumanus i el cardo maximus, dos dels carres més importants de les ciutats.

Al carrer Lladó podem trobar la domus dels dofins, una casa d'alta classe romana on s'hi conserven importants mosaics. Al carrer Pujol podrem veure un conducte d'aigua on es distingeixen les construccions en volta de canó típiques dels enginyers romans. Hi ha molts metres d'aquest conducte en perfecte estat de conservació.

Finalment, tornarem cap a La Garriga amb la R1 en direcció Aeroport i a Arc de Triomf agafarem la coneguda R3 en direcció la Tour de Carol, Puigcerdà o bé Vic.

Aquí us deixo una cançó anomenada Baetulo per si esteu avorrits al tren!

Espero que us agradi molt la visita a Badalona, així com de Barcelona i Vic i aprengueu moltes coses i ens les mostreu al bloc.

Què us sembla fer una excursió allà? Ho anotem a la llista dels propòsits del curs nou!
Anna Solà
1r Batx

EL CALENDARI ROMÀ

noreply@blogger.com (Nadia alsinet) — Mon, 26 Dec 2011 23:00:04 PST

El calendari romà mesurava els anys a partir de la fundació de Roma, l'any 1 per a ells seria en el calendari cristià l'any 753 a.C.. Es va utilitzar des de Ròmul, quatre mesos de 31 dies i sis mesos de 30 dies.

Els primers quatre mesos estaven consagrats a quatre deïtats romanes, i cada mes es feia culte al déu que li dedicaven el mes.

El primer s'anomenava Martius, estava dedicat a Mart.
El segon es deia Aprilis, i estava dedicat a Apol·lo.
El tercer s'anomenà Maius, dedicat a Júpiter.
El quart es digué Junius, dedicat a Juno, l'esposa de Júpiter.

La resta de mesos no dedicats a deïtats romanes s'anomenaren Quintilus, Sextilis, September, October, November, December. El calendari de Ròmul constava de 304 dies.

Posteriorment es va trobar l'any massa curt i es va perfeccionar segons el cicle lunar. S'afegiren dos mesos: Januari, en honor a Jano, i Febrarius, dedicat a Februs, posteriorment a Plutó. Amb això el calendari durava 355 dies, però el calendari lunar dura 354 dies, i es va decidir que afegirien un dia perquè 354 donava mala sort.

L'any seguia essent massa curt, i van introduïr l'Octoeterida, que introduïa un mes de 23 dies anomenat Mercedonius tres cops casa vuit anys. Com que no existien els dies, els romans els anomenaven A, B, C, D, i així tot l'abecedari.

Amb l'arribada de Juli Cèsar, va haver-hi una reforma. Aquest va establir un any de 365 dies, amb 12 mesos, amb la quantitat de mesos de 30, 31 i 24 dies. A més, cada quatre anys Febrer obtindria un dia més per no quedar endarrerit respecte l'ordre astronòmic.

Aquest sistema s'anomenà Bix Sentum. Aquest sistema encara s'utilitza, amb una petita modificació a l'hora del compte dels anys, es va fer cap al segle VI amb el Papa Gregori XIII. L'obra del calendari va ser encarregada a un astrònom grec, Sosígenes.

Juli Cèsar i Sosígenes

Cap al segle III a.C. els romans ja tenien consciència dels rellotges de sol i d'aigua. Van començar a utilitzar un sistema sexagesimal com el nostre, format per 60 minuts, 24 hores...

Cap als anys de Cèsar August, els romans van començar a donar nom als dies. Els dies eren:

Dies Luna. Dilluns, dedicat a Juno.
Dies Marte. Dimarts, dedicat al déu de la guerra.
Dies Mercurio. Dimecres, dedicat a Mercuri, el missatger dels déus.
Dies Júpiter. Dijous, dedicat a Júpiter, el déu creador.
Dies Vesta. Divendres, dedicat a la preciosa deessa de la família.
Dies Saturno. Dissabte, dedicat a Saturn, el pare creador.

Posteriorment, cap a l'era cristiana, es va instaurar un sèptim dia, el diumenge. Dedicat especialment al que ells anomenaven "Déu Cristià", a nostre senyor i Déu. En llatí diumenge seria Dominus.

El calendari romà va patir una última modificació quan va ser en poder del Papa Gregori XIII, s'hi va afegir un últim mes anomenat Augusto o Agosto, dedicat a Cèsar August.

Nàdia Alsinet

1r Batx