CLÀSSICS A LA ROMANA

MEDUSA

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 2 Sep 2025 08:00:00 +0200

Quan pensem en la mitologia grega, ens venen al cap déus com Zeus o Atena, herois com Hèracles o Aquil·les, i criatures fascinants com centaures i sirenes. Però entre totes aquestes figures, n’hi ha una que destaca per la seva força simbòlica: Medusa, la Gorgona amb serps al cap i una mirada capaç de petrificar qualsevol que l’afronti.

Avui, el seu rostre no només és recordat per la mitologia antiga, sinó que ha estat reinterpretat i reivindicat com un símbol de poder femení, resistència i justícia.

QUI ERA MEDUSA?

Segons la mitologia grega, Medusa era una de les tres Gorgones, però l’única mortal. Inicialment, no era cap monstre, sinó una dona jove de gran bellesa, sacerdotessa del temple d’Atena, consagrada a la castedat.

El gir tràgic arriba quan Posidó la viola dins el temple sagrat. En comptes de castigar el déu del mar, Atena, enrabiada pel sacrilegi al seu espai sagrat, descarrega la seva fúria contra Medusa: la transforma en una criatura monstruosa, amb serps en lloc de cabells i una mirada mortal.

A partir d’aquí, Medusa viu exiliada, temuda i odiada, fins que Perseu rep l’encàrrec de matar-la. Amb ajuda dels déus (Hermes li dona unes sandàlies alades, Atena un escut brillant com un mirall), l’heroi aconsegueix decapitar-la mentre dorm. De la seva sang neix Pegàs, el cavall alat.

Representació del cap de medusa en escultura

UNA VÍCTIMA CONVERTIDA EN SÍMBOL

Durant segles, Medusa ha estat vista com un monstre que calia derrotar. Però les lectures modernes del mite ofereixen una visió molt diferent. Avui, moltes persones interpreten la història de Medusa com la d’una víctima de violència, culpabilitzada i castigada per un crim que ella no va cometre.

Aquesta nova lectura transforma Medusa en un símbol del dolor silenciat, de la ira reprimida, i finalment, del poder que neix de la supervivència. El seu rostre ja no fa por; provoca respecte i empatia.

MEDUSA AL S.XXI

En els darrers anys, la figura de Medusa ha estat reivindicada per artistes i moviments feministes arreu del món. Ha aparegut en murals, llibres, escultures i fins i tot com a emblema de marques de moda, com Versace, que la utilitza com a símbol de fascinació i atracció fatal.

Al món de l'art, Medusa ha estat reinterpretada com una dona poderosa, que planta cara a la injustícia i es rebel·la contra els relats patriarcals. Algunes versions artístiques mostren Medusa amb el cap de Perseu a la mà, invertint completament el mite tradicional.

CONCLUSIÓ

Medusa no és només un personatge de llegenda. És un reflex de les històries silenciades de moltes dones al llarg de la història. El seu mite ens fa preguntes incòmodes: per què culpem les víctimes? Qui controla els relats? I com podem transformar el dolor en poder?

Per últim poso aquí un vídeo per aprofundir més en aquesta historia:

Andrea Farré

1r Batx

LA MÚSICA I LA DANSA A L’ANTIGA GRÈCIA

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 1 Sep 2025 08:00:00 +0200

A l’antiga Grècia, la música i la dansa eren molt més que una forma d’entreteniment: eren una part fonamental de la cultura, la religió i l’educació. Per als grecs, aquestes dues formes d’expressió tenien un valor gairebé sagrat i es consideraven essencials per a una vida equilibrada i harmoniosa.

LA MÚSICA

Els grecs pensaven que la música tenia un origen diví. De fet, la paraula “música” ve de les Muses, deesses inspiradores de les arts, especialment la música i la poesia. Es deia que Apol·lo, déu de la música, tocava la lira amb tanta bellesa que podia calmar les bèsties ferotges i fins i tot moure els arbres.

La música estava present en molts àmbits de la vida:

En les cerimònies religioses, es tocava música per honorar els déus.
En els jos olímpics, hi havia concursos musicals.
En els banquets, es combinava la música amb poesia i dansa.
En el teatre, especialment a les tragèdies i comèdies, el cor cantava parts del text.
Fins i tot es feia música en els contextos militars, per marcar el ritme de la marxa dels soldats.

Els instruments més utilitzats eren la lira, la cítara (una versió més gran i complexa de la lira), l’aulos (un instrument de vent semblant a una flauta doble) i la flauta de Pan. Aquests instruments eren acompanyats sovint de la veu, ja que cantar era molt valorat.

Els filòsofs com Plató i Aristòtil consideraven que la música influïa directament en el caràcter de les persones. Per això, es va convertir en una part fonamental de l’educació dels joves.

LA DANSA

La dansa, com la música, també estava molt present en la vida quotidiana grega. No només era una activitat recreativa, sinó que també tenia un gran valor religiós, miliar i cultural.

Hi havia diferents tipus de dansa segons la funció:

Les danses religioses es feien en honor als déus, com en les festes dedicades a Dionís (déu del vi i el teatre) o Apol·lo (déu de la música i l’harmonia). Aquestes danses podien ser rituals molt solemnes o festius, i sovint buscaven connectar amb la divinitat a través del moviment i l’èxtasi.

Les danses militars, com el pírric, eren practicades per preparar els soldats per al combat. Reproduïen moviments de lluita i servien per entrenar la coordinació i el valor. També es ballaven per celebrar victòries militars.
Les danses socials i festives es feien en casaments, banquets i celebracions populars. Tant homes com dones podien participar-hi, tot i que normalment ho feien en grups separats. Aquestes danses podien tenir un sentit lúdic, estètic o simbòlic.
Al teatre, el cor (grup de cantaires i ballarins) executava coreografies que acompanyaven les tragèdies i comèdies. El moviment ajudava a transmetre emocions i reforçava el sentit del text.

Igual que amb la música, la dansa formava part de l’educació dels joves. Es considerava essencial per desenvolupar un cos saludable, una ment equilibrada i un esperit harmònic.

Els filòsofs com Plató valoraven molt la dansa. Deien que ajudava a cultivar la disciplina, la bellesa i l’ordre, reflectint l’harmonia de l’univers a través del cos en moviment.

En conclusió, a l’antiga Grècia, la música i la dansa eren molt més que formes d’entreteniment: eren pràctiques fonamentals per a la formació de les persones i per al funcionament de la societat. Estaven profundament vinculades a la religió, l’educació, la vida cívica i la cultura en general.

Els grecs creien que, a través de la música i la dansa, es podia assolir l’equilibri entre cos i ment, expressar emocions, connectar amb els déus i viure en harmonia amb l’univers. Per això, filòsofs com Plató i Aristòtil les consideraven indispensables per educar ciutadans virtuosos.

En definitiva, música i dansa eren dues formes d’expressió considerades sagrades i essencials per aconseguir una vida plena, ordenada i en sintonia amb els valors de la civilització grega.

Aquí us deixo un vídeo on explica la història de la música!

Berta Guinart

1r batx

LES MALALTIES A L'ANTIGA ROMA I GRÈCIA

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 29 Aug 2025 08:00:00 +0200

A l'antiga Roma i Grècia, la medicina encara estava molt lligada a la religió i les creences màgiques, tot i que amb el temps va anar evolucionant cap a una comprensió més racional de les malalties. Tant els grecs com els romans van fer grans avanços en l'àmbit de la medicina i la salut, però per molts avenços que fessin el problema era constant i molt greu.

Causes de les malalties

Inicialment, la gent es pensava que les malalties eren un càstig diví, de fet a Grècia, Hipòcrates considerat el pare de la medicina, va ser un dels primers en defensar que les malalties tenien causes naturals i no màgiques. Segons ell, el cos humà estava format per quatre humors: sang, bilis groga, bilis negra i flegma, i que la salut consistia en l'equilibri entre aquests quatre.

Els romans van adquirir molts coneixements dels grecs, també combinaven la medicina amb higiene ja que creien molt en la prevenció, i és per això que construïen termes, clavegueres i aqüeductes per mantenir la ciutat neta.

Malalties comunes

Les malalties eren per desgràcia molt comunes i moltes vegades letals, fins i tot sorprèn que poguessin viure bé amb tantes malalties i problemes de salut. Algunes de les malalties més habituals eren:

- Tuberculosi: malaltia molt estesa, que ataca principalment els pulmons i provocava tos, febre i pèrdua de pes.

- Disenteria i diarrees: eren provocades pel consum d'aigües brutes o aliments en mal estat. Aquestes eren perilloses per als nens petits ja que als que no eren tant vigilats podien consumir coses que els hi podien provocar aquestes malalties.

- Febres tifoides i malària: eren comunes a l'època d'estiu, la gent patia febre i altres deliris. Pel Mediterrani, la malària era un problema molt comú.

- Lepra: el lepra era de les menys comunes en aquella època però era molt temuda perquè desfigurava el cos i era molt contagiosa.

- Malalties de la pell: com poden ser l'escorbut, les infeccions per fongs o les infeccions de picades d'insectes.

Els metges i les cures

A Grècia, un dels metges més famosos va ser Hipòcrates, que va recollir uns 60 escrits coneguts com Corpus Hippocraticum, on es parla de diagnòstic, pronòstic i tractaments. Ells feien servir remeis naturals com herbes, bans, dejunis o sangries per curar.

A Roma un metge conegut era Galè, tot i que era grec va treballar a Roma i va ser influent durant segles. Va estudiar l'anatomia disseccionant animals i va escriure llibres sobre medicina, molts dels quals es van utilitzar fins a l'edat mitjana.

Els metges tenien avantatges ja que podien treballar en cases particulars, en temples dedicats a Asclepi (el déu de la medicina), o als primers "hospitals" militars, que evidentment servien per curar als soldats ferits.

Tipus de tractaments

- Herbes medicinals: l'all, la menta, la camamilla o l'alfàbrega s'utilitzaven per tractar diferents malalties. Fet que sorprèn ja que aquestes són infusions que utilitzem avui en dia.

- Massatges i banys: especialment als termes romans, els banys calents ajudaven a relaxar i tractar dolors.

- Trepanacions: tractament extrem, feien forats al crani per alleujar mals de cap o mals espirituals.

- Sangries: es feia perquè es creia que treure sang ajudava a recuperar l'equilibri dels tumors.

Les dones i la medicina

Tot i que la majoria de metges a Grècia i Roma eren homes, també hi havien dones dedicades a la medicina. Algunes eren herbolàries, llevadores o guaridores que coneixien molt bé les plantes medicinals i els tractaments domèstics. En casos específics, aquestes dones gaudien d'una gran reputació entre la població, tot i que no sempre eren reconegudes oficialment.

L'impacte de les epidèmies

Van haver-hi grans epidèmies que van afectar moltes ciutats, com per exemple la pesta d'Atenes (430 aC) durant la Guerra del Peloponès, que va matar milers de persones, entre elles el famós Pèricles. Roma també va patir diverses plagues com la d'Antoní (165 dC), que podria haver estat verola o xarampió.

Aquestes epidèmies tenien conseqüències no només en la salut, sinó en la política, economia i estabilitat social de les ciutats afectades

Creences religioses i rituals de curació

Els malalts, moltes vegades, visitaven temples dedicats a Asclepi per demanar curació amb rituals, com els somnis curatius (incubatio), on el malalt dormia dins el temple esperant rebre una visió o missatge diví que el guiés cap a la curació. També es feien ofrenes, rituals de purificació i fins i tot sacrificis.

Conclusió

Malgrat les limitacions científiques i del coneixement mèdic, els grecs i romans van establir les bases de la medicina moderna. Van passar d'una visió màgica de la malaltia a una de més racional, i van crear espais, instruments i teories que encara avui influeixen en la medicina. Sense ells, el progrés sanitari hauria estat molt més lent. Les seves aportacions ens han deixat una empremta eterna en la nostra manera d'entendre la salut i la malaltia.

Arnau Torrents

1r Batx

LA FILOSOFIA GREGA

noreply@blogger.com (Unknown) — Thu, 28 Aug 2025 08:00:00 +0200

La filosofia grega fa referència a una etapa de la història del pensament filosòfic que s'estén des dels inicis de la filosofia occidental, durant l'època dels presocràtics al segle VI a.C, fins al desenvolupament de la filosofia hel·lenista, la quan es considera que conclou, segons la data establerta, cap a l'any 30 a.C.

De vegades es fa servir el terme filosofia clàssica o antiga per referir-se a aquest període, tot i que també inclou el pensament dels romans. La societat grega tenia trets distintius, és a dir, estava organitzada al voltant de les polis (ciutat-estat), practicava una regió politeista sense cap estructura rígida i comptava amb una classe social activa, centrada en el comerç i nombrosos intercanvis culturals amb altres pobles de la Mediterrània.

La combinació d'aquests factors, va afavorir la formulació de noves maneres d'entendre la natura i la condició humana.

ETAPES DE LA FILOSOFIA GREGA

Presocràtics (segle VI - V aC): Abans de Sòcrates. Es preocupaven sobretot per l’origen de l’univers (la física i la naturalesa). Alguns filòsofs destacats:

Tales de Milet: pensava que tot provenia de l’aigua
Heràclit: deia que tot canvia (“Tot flueix”).
Parmènides: deia que el canvi és una il·lusió.

Sòcrates, Plató i Aristòtil (segle V - IV aC): Centrats en l’ésser humà, la moral, el coneixement i la política. Tu ja els tens molt ben explicats.

Filosofia hel·lenística (després d’Aristòtil, segle IV aC - I aC): Època de sistemes filosòfics pràctics per viure millor. Alguns corrents destacats:

Estoïcisme: defensa viure d'acord amb la raó i acceptar el destí amb serenitat (Zenó de Cítion).
Epicureisme: cerca de la felicitat a través del plaer moderat i l’amistat (Epicur).
Escepticisme: dubte com a camí cap a la tranquil·litat.

FILÒSOFS MÉS DESTACATS DE LA FILOSOFIA OCCIDENTAL

Sòcrates, Plató i Aristòtil van ser els tres filòsofs que van establir les bases de la filosofia occidental.

- SÒCRATES (469 a.C - 399 a.C)

Sòcrates és considerat el pare de la filosofia occidental. No va deixar cap obra escrita, tot i que el que sabem d'ell ens arriba a través dels seus deixebles, sobretot de Plató. Sòcrates no feia classes en un lloc fix: anava pels carrers d'Atenes parlant amb la gent i fent preguntes. El seu mètode, conegut com a ''mètode socràtic'', consistia a fer preguntes per fer pensar als altres i arribar a la veritat a través del diàleg.

Defensava que la saviesa començava reconeixent la pròpia ignorància. De fet, és famós per la frase: ''Només sé que no sé res''. Per a ell, el coneixement i la virtut estaven estretament relacionats, i creia que per ser bones persones calia entendre que és el bé.

Va ser jutjat i condemnat a mort per comprendre a la joventut i per no creure en els déus de la ciutat. Va acceptar la seva condemna amb serenitat i va morir prenent cicuta.

- PLATÓ (427 a.C - 347 a.C )

Plató va ser deixeble de Sòcrates i mestre d’Aristòtil. Va fundar l’Acadèmia, la primera escola filosòfica coneguda. A diferència del seu mestre, va escriure molts textos, sobretot en forma de diàlegs, on sovint apareixia Sòcrates com a protagonista.

Una de les seves idees més importants és la teoria del món de les idees: segons Plató, el món que veiem és només una còpia imperfecta d’un món ideal i etern, on es troben les idees perfectes de totes les coses. Per exemple, totes les taules del món real són diferents, però totes comparteixen la idea perfecta de "taula" que existeix en aquest món d’idees.

També va reflexionar molt sobre la política. A la seva obra La República, Plató proposa una societat justa governada per filòsofs, ja que, segons ell, només els que coneixen el bé poden governar bé.

- ARISTÒTIL (384 aC – 322 aC)

Aristòtil va ser alumne de Plató, però va desenvolupar una filosofia molt diferent. Va fundar el Liceu, una escola on estudiava i ensenyava tota mena de temes: filosofia, política, biologia, física, ètica, art, etc. Va ser una de les ments més brillants de l’antiguitat i un dels primers grans científics de la història.

A diferència de Plató, Aristòtil creia que la realitat autèntica era la que podíem veure i tocar. Volia entendre el món observant-lo, estudiant-lo i classificant-lo. Gràcies a això, és considerat el pare de moltes ciències.

També va reflexionar molt sobre l’ètica. Segons ell, la felicitat (eudemonia) s’aconsegueix vivint amb virtut i buscant el just equilibri en tot, un concepte que anomenava "la via mitjana".

Ona Coll

1r batx

ULISSES I L'ODISSEA

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 27 Aug 2025 08:00:00 +0200

Ulisses, és el rei d'Ítaca, una heroi astut i valent que participa en la guerra de Troia. Després de la victòria dels grecs, (gràcies al famós cavall de Troia, ideat per ell mateix), Ulisses comença un llarg viatge de retorn a casa.

El viatge s'allarga durant 10 anys a causa de la còlera dels Déus, especialment Posidó, déu del mar, a qui Ulisses ofèn.

Ulisses salvat per la nimfa Leucótea, Pellegrino Tibaldi

Principals etapes del viatge

Els Ciclops i els Lotòfags: Ulisses arriba a la terra dels Lòtofags, on els habitants mengen flors de lotus, que fan oblidar el desig de tornar a casa. Ha de forçar als seus homes a marxar.

El Ciclop Polifem: Arriba a una illa on viuen els ciclops, gegants d'un sol ull. Entren a la cova de Polifem, que se'ls menja. Ulisses el cega amb una estaca i escapa amagant-se sota les ovelles. Quan fugen, Ulisses revela la seva identitat i els gegants preguen a Posidó, els seu pare que el castigui.

Èol, el déu dels vents: Ulisses rep una bossa amb tots els vents, excepte el favorable. Quan estem a punt d'arribar a Ítaca, uns mariners obren la bossa pensant que és or, i el vent els retorna enrere.

Les Lestrígons: En una altre illa, son atacats pels Lestrígons, gegants que enfonsen gairebé tots els vaixells. Només Ulisses i el seu vaixell s'escapen.

Circe: La bruixa Circe converteix els homes d'Ulisses en porcs. Amb ajuda d'herba màgica μῶλυ (donada per Hermes, Ulisses resisteix a la màgia. Circe el sedueix i s'hi acaba quedant un any.

L'inframon: Ulisses baixa a l'inframon per consultar l'ànima de l'endeví Tirèsies que li revela com tornar a casa i evitar els perills. També parla de la seva mare, Anticlea i les altres ànimes.

Les sirenes: Ulisses tapa les orelles dels mariners amb cera, però ell es fa lligar al pal del vaixell per escoltar el cant màgic de les sirenes sense perdre el seny.

Escil·la i Caribdis: Ha de travessar un estret entre dues bèsties: Escil·la (un monstre amb sis caps) i Caribdis (un remolí gegant). Perden alguns homes, però passen.

L'illa del Sol: Els seus homes, tot i estar advertits, maten a les vaques sagrades del déu Hèlios. Zeus els castiga amb una tempesta que destrueix el vaixell. Només Ulisses sobreviu.

Calipso: Ulisses naufraga a l'illa de la nimfa Calipso, que l'estima i el reten durant set anys. Finalment Zeus ordena alliberar-lo i construeix una embarcació per seguir.

Ulisses i Circe, c. 1630-1635, Jacob Jordaens

Tornada a Ítaca

Finalment tora a Ítaca, però ha de recuperar el seu regne. Troba que un grup de pretendents volen casar-se amb la seva esposa Penèlope i usurpar el tron. Amb l'ajuda del seu fill Telèmac, i disfressat, Ulisses participa en un concurs de tir amb arc (una prova imposada per Penèlope). Guanya i mata els pretendents.

Ulisses es reuneix amb Penèlope que finalment el reconeix. Torna a ser rei d'Ítaca, després de 20 anys de fora de casa.

Pol Llimargas

1r Batx

L'ENGINYERIA ROMANA

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 26 Aug 2025 08:00:00 +0200

L'enginyeria romana va ser un dels èxits més impressionants de l'Antiga Roma. Gràcies a les seves innovacions tècniques, Roma va poder construir i mantenir un vast imperi que es va estendre per Europa, Àsia i Àfrica. Aquestes obres no només tenien fins pràctics, sinó que també demostraven el poder i l'organització de l'Estat romà.

1. AQÜEDUCTES

Els romans van desenvolupar un sistema d'aqüeductes que transportaven aigua des de fonts i rius fins a les ciutats. Moltes vegades recorrent desenes de quilòmetres.

Característiques:

- Funcionaven per gravetat, amb un pendent molt lleuger però constant.

- Combinaven canals subterranis, ponts i arcs elevats.

- Alguns estaven fets amb pedra o maó.

Exemples:

- L'aqüeducte de Segovia (Espanya)

- L'Aqua Appia i el Aqua Claudia a Roma.

L'aqüeducte de Segovia

2. CALÇADES ROMANES

Les vies romanes unien totes les regions de l'imperi i eran claus pel comerç, la comunicació i el moviment de tropes.

Construcció:

- Moltes capes: pedra gran a la base, grava i sorra en el mig i lloses en la superfície.

- Tenien vores i desguassos per l'aigua.

Exemples:

- Via Appia (Roma a Brindisi)

- Via Augusta (Espanya)

Via Appia

3. ARQUITECTURA FUNCIONAL I MONUMENTAL

Els romans van aplicar la seva enginyeria en moltes obres construccions pràctiques.

- Ponts: Resistents i funcionals, molts segueixen en peu.

- Cloaques: Com la Cloaca Maxima, un sistema de drenatge avançat.

- Termes: Complexos de banys públics amb calefacció pel terra.

- Amfiteatres i circs: Com el Coliseo o el Circ Màxim.

- Ports i dics: Feien servir ciment hidràulic per construir el mar.

El coliseu Romà

4. ÚS DEL CONCRET ROMÀ

Una innovació clau va ser la seva barreja de ciment, calç, cendra volcànica i aigua, que s'enduria sota l'aigua.

Això va permetre construir estructures duradores i en forma mai vistes com les cúpules, voltes o arcs.

5. EL FORMIGÓ ROMÀ

A més de construir obres importants, els romans van aplicar el coneixement d'enginyeria al disseny i planificació de ciutats, creant espais ordenats, eficients i adaptats a les necessitats de la població.

Una de les grans innovacions va ser l'ús de formigó que va permetre construir estructures duradores i monumentals.

Era una barreja de:

- Calç

- Aigua

- Pedres petites

- Cendra volcànica

Avantatges:

- Durabilitat: Moltes estructures construïdes amb aquest material han resistit terratrèmols, erosions i segles de desgast.

- Moldeabilitat: Permetia formes corbes, com cúpules, voltes i arcs.

- Rapidesa i economia: Més ràpid d'usar que la pedra tallada i menys costós.

Aqüeducte de Segòvia

5. LLEGAT

Les obres d'enginyeria romana no només van resistir segles, sinó que van inspirar l'arquitectura e infraestructura moderna. La seva capacitat per planificar i construir a gran escala és considerada una de les raons principals de l'èxit i longevitat de l'Imperi Romà.

En aquest esquema s'explica l'enginyeria romana:

En aquest documental es pot veure l'enginyeria romana des d'un altre punt de vista.

Sergio Mansergas

1r Batx

DÉUS GRECS VS DÉUS ROMANS

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 25 Aug 2025 08:00:00 +0200

Tots hem sentit parlar algun cop de diferents déus romans i grecs. Molts cops, però, trobem similituds o simbologies en comú entre aquests. Això és atès que, segons les llegendes de la creació de Roma, els romans provenien dels grecs. Per tant, els romans van adoptar moltes creences, mites i divinitats del món grec. Fent les seves pròpies versions d'aquests.

A aquesta entrada veurem algunes similituds per així comprendre d'on provenen les semblances entre les dues cultures.

Zeus VS Júpiter

Com és sabut, Zeus, fill de Cronos i Rea i germà de Posidó i Hades, era considerat el déu dels déus. El gran governant per sobre de tot amb el seu llamp mortífer.

Júpiter, de la cultura romana, també era considerat déu de déus i governador de tant el cel com la terra. No només això sinó que també utilitzava el llamp com a arma principal. Compartint símbols com el roure o l'àguila.

Il·lustració de Zeus i Júpiter per AtlasMystica

Afrodita VS Venus

Podem observar diverses similituds sobre aquestes dues deesses. Primer de tot, totes dues tenen com a fill a Eros (grec, d'Afrodita) i a Cupido (romà, de Venus) com a deu del desig amorós. Totes dues estan connectades directament amb el poder de la seducció i el desig. Per altra banda, totes dues són relacionades directament amb l'oceà. Afrodita neix del mar i Venus apareix representada sortint de l'oceà.

Totes dues tenen aventures amoroses amb Ares/Mart, el déu de la guerra. Se les representa sovint amb coloms, pomes o roses.

Representació d'Afrodita amb Fobos i Deimos

Ares VS Mart

En aquest cas trobem encara més similituds. Tots dos són déus de la guerra i la violència i tots dos van tenir aventures amb Afrodita i Venus. Se simbolitza als dos amb la sang, la fúria i la batalla. Se'ls ha representat com a un casc de guerra, la llança, l'escut o el corb. A la mitologia tots dos tenen fills guerrers com Fobos (por) i Deimos (terror). A l'art clàssic, però, se'ls ha representat com a forts, impulsius, poderosos i atractius físicament.

Il·lustració d'Ares

Com heu pogut comprovar, les similituds són constants entre les diferents deïtats de les dues cultures. Com s'ha anomenat abans, això és atès que els Romans van adoptar molta cultura dels Grecs i moltes deïtats van derivar de les Gregues. Per ampliar informació deixo a continuació un vídeo explicant detalladament el tema.

Oscar Lujan Ferreiro

1r Batx

EL MITE DE DÈDAL I ÍCAR

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 22 Aug 2025 08:00:00 +0200

Dèdal era un artesà i inventor que vivia a Atenes, famós per la seva gran intel·ligència i habilitat en l'arquitectura i l'enginyeria. A causa d'uns problemes va haver de fugir de la seva ciutat natal i va anar a Creta on va entrar al servei del rei Minos.

Minos li va encarregar a Dèdal construir una estructura molt complexa, el laberint, un lloc per confinar el Minotaure, una criatura mig home mig bou. Va complir l'encàrrec i va crear un laberint tan enrevessat que ningú no podia escapar-ne un cop hi entrava.

Tanmateix, després que Teseu matés el Minotaure amb l'ajuda d'Ariadna i escapés del laberint, Minos va culpar a Dèdal per haver-lo ajudat i va decidir empresonar-lo a dins juntament amb el seu fill Ícar.

Jacob Peter Gowy, Ícar i Dèdal

El pla per escapar-se

Com que les sortides estaven ben vigilades i el mar envoltava l'illa, Dèdal va comprendre que l'única manera d'escapar era pel cel. Amb la seva capacitat d'inventor va començar a construir dues parelles d'ales amb plomes d'ocell i cera per ell i el seu fill.

Dèdal va advertir al seu fill que si volava massa a prop del sol la cera es fondria i cauria i que si s'apropava molt al mar amb la humitat es desfarien les plomes i caurien. Van començar a volar lliures i emocionat per la sensació de volar, va oblidar per complet les instruccions del seu pare i va començar a volar més i més alt. De cop la cera es va començar a fondre i les ales es van desfer i Ícar va caure al buit fins que va morir ofegat, que segons la llegenda es va anomenar mar Icària.

Dèdal, destrossat, va aconseguir arribar a Sicília sa i estalvi, on va viure la resta dels seus dies.

Mar Icària

Interpretació del mite

Aquest mite s'interpreta com el perill de la desobediència, la temeritat i la desmesura. També simbolitza la tensió entre l'ambició humana i els límits naturals de les persones.

Vídeo explicatiu sobre el mite de Dèdal i Ícar

Pol Llimargas

1r Batx

LA MEDICINA A L’ANTIGA GRÈCIA

noreply@blogger.com (Unknown) — Thu, 21 Aug 2025 08:00:00 +0200

A l’antiga Grècia, la medicina va començar a separar-se de totes les creences religioses i màgiques, es va començar a fondre un saber basat en l’observació, la raó i l’experiència.

Hipòcrites va fer una figura clau en aquest procés, ja que ell defensava que les malalties tenien les seves causes naturals i no divines. A partir de la seva influència, es va establir una manera sistemàtica d’analitzar els símptomes, diagnosticar i buscar tractaments adequats per cada cas.

Els grecs consideraven que la salut depenia de l’equilibri dels quatre humors del cos:

- La sang

- La bilis negra

- La bilis groga

- La flegma

Quan un d’aquests humors és desajustada, era quan apareixia la malaltia. Aquest sistema es va mantenir vigent durant molts anys, fins i tot en l’edat mitjana.

La guerra també va tenir un paper important en el desenvolupament de la medicina. Durant els conflictes, els metges grecs van poder observar moltes farcides i van poder posar en pràctica moltes de les tècniques per tractar-les. Un clar exemple és el de Macaó i Podaliri, fills del déu Asclepi, que segons la Llívia van curar soldats durant la guerra de Troia. Aquests primers metges eren molt valorats, no només pels habitants, sinó també pel seu coneixement sobre el cos humà.

Amb el temps, la pràctica mèdica es va anar professionalitzant. Els metges grecs viatjaven de ciutat en ciutat, oferint tots els seus serveis. A partir del segle IV a.C, alguns metges van començar a fer disseccions d'animals per entendre millor l'anatomia i el funcionament dels òrgans. Aquestes observacions van ajudar a fer grans avanços en els coneixements mèdics, tot i les limitacions d'aquell moment.

Un altre personatge destacat va ser Galè de Pèrgam, un metge i filòsof del segle II d.C. Va escriure obres molt importants que van influir en la medicina durant més de mil anys. Galè va aprofundir en l'estudi de la fisiologia, la patologia i l'anatomia, i va recollir molts dels coneixements grecs en textos que es van conservar i transmetre fins al Renaixement.

La medicina grega antiga va establir les bases per a moltes de les pràctiques mèdiques actuals. Tot i que les teories han evolucionat i avui es disposa de tecnologia avançada, l'esperit d'observar, analitzar i buscar causes naturals va néixer en aquell període i continua vigent avui dia. El seu llegat forma part fonamental de la història de la ciència i de la manera com entenem avui la salut i la malaltia.

Jana Bosch Icart

1 Batxillerat

ZEUS VS TIFÓ

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 20 Aug 2025 08:00:00 +0200

Zeus, era el rei dels déus a la mitologia grega. Governava el cel i dominava els llamps i els trons. Després de guanyar la gran guerra contra els Titans, va establir l'ordre a l'univers i va començar a regnar des del mont Olimp. Amb els seus germans Posidó, deu del mar i Hades, deu dels morts.

Tifó, a qui també anomenaven Tifeu, era un monstre gegant i aterridor. Era fill de Gea, la terra, i Tàrtar, el món subterrani, creat per Gea com venjança perquè Zeus havia empresonat els seus altres fills, els Titans.

Tifó, tenia cent caps, escopia foc i fum per la boca, tenia ales i les seves mans acabaven en serps.

Júpiter, Taller Romà, Museu del Prado

Tifó

Batalla Zeus vs. Tifó

Quan Tifó va pujar al cel per atacar, molts déus olímpics van fugir. Però Zeus es va quedar, va agafar els seus llamps i li va plantar cara. La lluita va ser immensa, ja que Zeus va llençava llamps i Tifó responia amb muntanyes, foc i vents huracanats.

Però un dia, Tifó va aconseguir derrotar a Zeus, li va arrancar els músculs i els tendons, deixant-lo feble, i els va amagar en una cova vigilada per una criatura anomenada Delfina. Per sort Hermes i Pan van ajudar Zeus a recuperar el seu cos i fugir. Quan Zeus va tornar a tenir tota la seva força, va continuar la batalla amb molta ràbia.

Amb els llamps més potents de la seva mà, Zeus va llançar un atac final que va fer caure a Tifó. Per evitar que tornés el va enterrar sota el volcà Etna, a Sicília.

Encara avui en dia es diu que el volcà quan entra en erupció, és perquè Tifó es mou i crida intentant escapar.

A continuació un vídeo sobre el mite:

Júlia Romero

1r Batx

LES SUPERSTICIONS A L'ANTIGA GRÈCIA

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 19 Aug 2025 08:00:00 +0200

Tot i que l'antiga Grècia és sovint representada com un lloc dominat pel pensament racional, la filosofia i la lògica, la realitat és que els grecs estaven profundament marcats per supersticions i creences màgiques. El mateix poble que va fundar les bases de la ciència i la democràcia, també consultava oracles, i creia en malediccions i supersticions.

Els grecs pensaven que el món estava ple de forces invisibles -déus, esperits, dimonis, etc.- que podien influir en la vida dels humans. Per això intentaven agradar als déus fent sacrificis, rituals i oracions.

Una de les supersticions més conegudes era la creença en el mal d'ull (βασκανος), que consistia en una mirada envejosa o amb mala intenció que podia provocar desgràcies. Per protegir-se portaven amulets i deien conjurs. Aquesta creença encara es conserva en diferents països del Mediterrani.

Mosaic amb representacions contra el mal d'ull

A més, hi havien una sèrie de rituals per predir el futur, apart dels oracles. Per exemple algunes persones interpretaven els vols dels ocells, el somnis, els núvols, etc.

En resum, les supersticions tenien un gran paper en el món grec. Aquestes creences no buscaven contradir al pensament racional, sinó que convivien amb ell. Aquestes supersticions també feien que la frontera entre religió oficial i màgia fos difusa.

Judit Muñoz

1r Batx

ELS 10 ANIMALS MÉS SAGRATS DE L'ANTIGA ROMA I GRÈCIA

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 18 Aug 2025 08:00:00 +0200

A l'antiga Roma i Grècia, molts animals no només eren part de la vida quotidiana o ramaderia, sinó que també tenien un significat religiós i simbòlic molt important que moltes vegades estaven relacionats amb déus i llegendes. En aquesta entrada veurem els 10 animals més sagrats i el seu significat.

1. L'ÀLIGA

Simbolitzava a Júpiter (Zeus), el déu suprem, era vista com un missatger dels déus i representava la força, el poder i el triomf. Els exèrcits romans portaven l'estendard amb una àliga com a símbol de victòria.

2. LA VACA

Associada a Hera (Juno), deessa del matrimoni i la fertilitat, simbolitzava maternitat i protecció. Durant moltes cerimònies religioses, se sacrificaven algunes vaques com ofrena.

3. EL LLOP

Animal sagrat de Mart (Ares) i també lligat amb la llegenda de Ròmul i Rem, fundadors de Roma, que segons el mite van ser criats per una lloba. Representava la força, valentia i l'esperit guerrer.

4. EL CAVALL

Relacionats amb Posidó (Neptú), déu del mar, dels terratrèmols i dels cavalls simbolitzava el moviment, la noblesa i l'agilitat. A Roma i Grècia durant molt temps s'organitzaven curses de cavalls en honor seu.

5. EL PAÓ

Animal sagrat de Hera (Juno) que segons la llegenda, Hera va posar els ulls del gegant Argos a les plomes del paó. Per això el paó simbolitza la vigilància i la bellesa eterna.

6. EL GOS

Relacionat amb Hades (Plutó), déu dels morts, el seu gos de tres caps, Cèrber, vigilava les portes de l'inframon. També era símbol de lleialtat i protecció en la vida quotidiana

7. EL DOFÍ

Animal estimat per Afrodita (Venus) i Apol·lo, simbolitzava la protecció dels mariners, l'amor i la música. Moltes escultures i mosaics representen dofins com a portadors d'ànimes.

8. LA SERP

Associada a Asclepi (Esculapi), déu de la medicina. Simbolitzava la saviesa, regeneració i curació. La seva vara amb una serp enroscada encara és avui en dia símbol de la medicina.

9. L'ÒLIBA (MUSSOL)

Animal sagrat d'Atena (Minerva), deessa de la saviesa. L'òliba era el símbol de coneixement i intel·ligència i apareixia sovint a les monedes d'Atenes.

10. EL GALL

Associat a Hermes (Mercuri) i també a Ares (Mart). El gall representava la vigilància, el coratge i evidentment l'inici d'un nou dia. També s'oferien (sacrificaven) galls als déus abans de les batalles.

Aquest vídeo explica molt bé els animals més sagrats de l'antiga Roma

Arnau Torrents

1r Batx

LA MÚSICA A L'ANTIGA GRÈCIA

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 15 Aug 2025 08:00:00 +0200

A l'antiga Grècia, la música era molt més que un entreteniment, era una part essencial de la vida quotidiana, de la religió i fins i tot de l'educació. Els grecs la consideraven una expressió directe de l'harmonia del consum i una manera d'establir connexió entre els humans i els déus.

Des dels rituals religiosos fins als banquets, la música estava present en pràcticament tots els actes socials. Es tocava en:

- Casaments.

- Funerals.

- Cerimònies religioses.

- Teatre.

- Guerres, on els sons guiaven els passos dels soldats.

No es tractava només l'escoltaven, també la valoraven com una disciplina essencial per formar persones equilibrades. Per això, l'educació musical era obligatòria entre les classes benestants, juntament amb les matemàtiques i la filosofia.

Hi havia diversos tipus de música, cadascun amb funcions concretes:

- Els melopoiop eren els compositors i intèrprets de cançons, molt respectats i sovint convidats a concursos públics per mostrar el seu talent.

- Els tireraules eren músics militars que tocaven instruments de vent per acompanyar les tropes.

També existeixen intèrprets com Filotas o Didymos, molt reconeguts a la seva època, que innovaven constantment amb nous estils i melodies.

INSTRUMENTS:

Els instruments musicals eren diversos i es classificaven en tres famílies:

CORDES:

- Lira: Petit instrument de cordes que s'aprenia a tocar des de petits.

- Cítara: Més gran i complexa, utilitzada en cerimònies i concursos.

VENT:

- Aulos: Instrument de doble canya amb un so molt potent, sovint associat a rituals i danses.

PERCUSSIÓ:

- Sistre: Instrument metàl·lic que sonava en ser agitat, molt utilitzat en celebracions religioses.

Cada instrument tenia el seu significat i funció, i molts cops es combinaven per donar més força emocional a una escena teatral o a una cerimònia.

Els filòsofs grecs, com Pitàgores o Plató, van reflexionar profundament sobre la relació entre música, matemàtiques i emocions. La teoria musical grega es basava en escales com la dòria, que a diferència de les modernes, era descendent (de sons aguts a greus).

La nota clau era el LA, ja que era considerada equilibrada i agradable per a l'oïda.

Gràcies als estudis dels grecs, la música va passar de ser una pràctica oral i espontània a una ciència de l'harmonia, amb regles i sistemes que han influït directament la música occidental fins avui.

Jana Bosch Icart

1 Batx

EL MITE DE PROMETEU

noreply@blogger.com (Mariam El Lahioui) — Thu, 14 Aug 2025 08:00:00 +0200

El mite de Prometeu és un dels més coneguts. És una història que narra com aquest tità va ajudar els humans a donar-los el foc que va robar dels déus. En ell, podem veure com els antics grecs, ja es preguntaven com havien descobert el foc, considerant-lo un regal d'origen pràcticament diví.

Prometeu, com ja he dit, era un tità, molt intel·ligent i bondadós, que es preocupava pel benestar dels mortals. Era fill de Jàpet i Clímene. Segons diferents versions del mite, va ser encarregat juntament amb el seu germà Epimeteu, amb la tasca de crear animals i humans, sent Prometeu qui decideix donar a l'home la capacitat de caminar drets.

També va burlar-se i enganyar als déus per afavorir als mortals. Segons el mite, Zeus va prohibir el foc als mortals, però Prometeu veient les necessitats i les dificultats de l'home per sobreviure, va decidir atorgar-los el foc.

Per això, Prometeu va entrar en l'Olimp i va robar el foc del carruatge d'Hèlios utilitzant una canya, després de la qual se'ls va atorgar als mortals de tal manera que poguessin escalfar-se i enllumenar-se.

Prometeu roba el foc i el porta a la humanitat, Heinrich Friedrich Füger (1817)

Zeus va enfurismar-se davant del robatori, condemnant a Prometeu a ser encadenat al mont Caucas, on cada dia i per sempre, una àguila acudiria a devorar el seu fetge. L'òrgan li tornaria a créixer durant el dia, de manera que el patiment es repetiria eternament per aquest ésser immortal.

El càstig de Prometeu, Theodor Rombouts (1620)

Al marge d'aquest mite clàssic, existeixen altres versions que també són conegudes i que ajuden a entendre el posicionament de privilegi d'aquesta figura en la història de la cultura humana.

Hem de tenir en compte que Plató també va narrar el mite de Prometeu en el seu diàleg de Protàgores, tot i que ho enfoca d'una manera diferent. Per ell, la història de Prometeu seria una al·legoria que reflecteix simbòlicament les etapes del desenvolupament de la civilització humana.

En conclusió, el mite de Prometeu no només és una llegenda sinó que també és el símbol de sacrifici que va fer pel bé de la civilització humana.

Per acabar, un vídeo que explica el mite amb més profunditat:

Mariam El Lahioui

1r Batx

L'ECONOMIA DE L'ANTIGA GRÈCIA

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 13 Aug 2025 08:00:00 +0200

L’economia de l’antiga Grècia era força diferent de la concepció moderna d’una economia. Tot i que els grecs van contribuir molt al pensament econòmic (per exemple, amb reflexions filosòfiques sobre el treball, la riquesa o el comerç), la seva economia era basada en estructures socials i polítiques específiques. Aquí tens un resum dels aspectes més destacats:

1- Agricultura

L’agricultura era l’activitat principal i essencial per a la supervivència de la majoria de la població grega.

-Organització agrària: Les terres agrícoles estaven dividides entre els ciutadans lliures, tot i que les diferències de riquesa feien que alguns tinguessin grans finques i d’altres només petites parcel·les.

-Cultius principals: cereals, vinyes, oliveres.

-Ramaderia: Tenia un paper més secundari. Es criaven ovelles, cabres (per llet, carn i llana) i, en menor mesura, bestiar més gran.

-Limitacions naturals: El relleu muntanyós i els sòls pobres dificultaven l’agricultura intensiva. Això va empènyer moltes ciutats a cercar terres més fèrtils fundant colònies a altres zones del Mediterrani.

2- Comerç i intercanvi

Grècia tenia una geografia que afavoria el comerç marítim, amb moltes costes i ports naturals.

-Xarxes comercials: Els grecs comerciaven per tot el Mediterrani i el Mar Negre. Atenes, Corint, Rodes i altres ciutats esdevingueren centres comercials potents.

-Exportacions: Oli d’oliva i vi, Ceràmica de gran qualitat, Productes artesanals (tèxtils, metalls treballats, joies).

-Importacions: Blat d’Egipte, la Mar Negra i Sicília; Fusta de construcció (per fer vaixells i edificis); Metalls com el ferro, el coure i l’estany.

-Infraestructura: Els ports estaven ben organitzats, amb magatzems, duanes i espais per als mercaders. El port del Pireu (Atenes) n'és l'exemple més destacat.

3- Artesania i producció

-Tallers familiars: Molts productors treballaven en tallers petits amb l’ajuda de la família o d’esclaus.

-Especialització:

Ceramistes: Produïen àmfores, plats i copes decorades.

Metal·listes: Elaboraven armes, eines, monedes i ornaments.

Tèxtils: La producció de roba sovint era domèstica, especialment a càrrec de dones.

4- Moneda i economia monetària

-Introducció de la moneda: Al segle VII aC, a Lídia (actual Turquia) i després a les polis gregues, apareixen les primeres monedes de metall (electre, or, plata).

-Monedes gregues: Cada ciutat-Estat batia les seves pròpies monedes. Les drahmes ateneses eren molt conegudes i àmpliament acceptades.

-Funcions de la moneda: Facilitava els intercanvis comercials; S’utilitzava per pagar impostos, sous a soldats, serveis públics, etc; Tenia un valor simbòlic i polític: les monedes sovint tenien símbols de la ciutat o déus protectors.

-Economia mixta: Tot i l’ús de monedes, encara s’empraven molts sistemes d'intercanvi (especialment al món rural).

5- Esclavitud

Els esclaus eren una part integral del sistema econòmic grec.

-Orígens dels esclaus: presoners de guerra, nens venuts o abandonats, comerç d’esclaus entre regions.

-Tasques: Treballaven al camp, a les mines (com les de Laurion, a Atenes), a la construcció, als tallers, i com a criats.

-Propietat: Tant els ciutadans rics com les famílies modestes podien tenir esclaus.

-Aportació econòmica: La seva feina permetia als ciutadans lliures participar en la vida política, militar i cultural.

Genís Pratginestós

1r Batx

JULI CÈSAR: DE GENERAL A DICTADOR

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 12 Aug 2025 08:00:00 +0200

Durant la República Romana, van aparèixer personatges molt influents, però pocs van marcar tant la història com Juli Cèsar. Ell va posar fi a la República i va obrir les portes a l'Imperi Romà.

Juli Cèsar va néixer l'any 100 a.C en una família patrícia, però no era especialment poderosa. Des de jove es va implicar en la política, i ben aviat va destacar per la seva intel·ligència, el seu carisma i la seva habilitat oratòria. Gràcies a aliances estratègiques i matrimonis polítics, va anar guanyant influència.

L'etapa militar:

El gran salt de Cèsar es va produir quan va ser nomenat procònsol de la Gàl·lia. Entre els anys 58 i 50 a.C, va liderar una sèrie de companyes militars amb què va conquerir gairebé tot el territori gal. A més, va escriure ell mateix els Comentaris sobre la guerra de les Gàl·lies, una obra amb un clar objectiu propagandístic, mostrar-se com un líder capaç i just.

Aquestes conquestes el van fer molt popular entre el poble i li van donar un exèrcit lleial i experimentat.

Quan el Senat romà va intentar limitar el seu poder, Cèsar va prendre una decisió clau, va creuar el riu Rubicó el 49 a.C amb el seu exèrcit, cosa que estava prohibida per llei. En fer-ho, va declarar, segons la tradició: ''Alea iacta est'' (Els deus són llançats).

Això va desencadenar una guerra civil contra el general Pompeu, que comptava amb el suport del Senat.

Després de diverses batalles, Cèsar va sortir vencedor i va prendre el control polític de Roma.

Un cop ell va arribar al poder, Cèsar va ser nomenat director perpetu. Va impulsar reformes importants:

- Va reorganitzar el calendari (calendari Julià).

- Va repartir terres entre els veterans.

- Va ampliar el Senat.

- Va millorar l'administració de les províncies.

La seva acumulació de poder va generar malestar entre molts senadors, que veien en ell una amenaça per a la República.

El 15 de març del 44 a.C, conegut com els Idus de març, Juli Cèsar va ser assassinat per un grip de senadors, entre els quals hi havia Brutus i Cassi, antics aliats seus. El motiu principal era evitar que instaurés una monarquia o un règim absolut.

El seu assassinat no va restaurar la República. Al contrari: va provocar més guerres civils, i el seu successor, Octavi August, acabaria establint definitivament l'Imperi Romà.

Juli Cèsar va transformar Roma amb la seva ambició i habilitat política. Va posar fi a la República i va obrir el camí cap a l'Imperi. Tot i les seves reformes, el seu afany de poder va generar enemistats que van portar al seu assassinat.

Jana Bosch

1r Batx

L'ALFABET GREC I LA SEVA INFLUÈNCIA

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 11 Aug 2025 08:00:00 +0200

L'alfabet grec és un dels sistemes d'escriptura més antics i importants de la història d'Occident. Va sorgir fa més de 2.800 anys i ha estat fonamental per al desenvolupament de la cultura, la ciència i la llengua occidentals. No només va servir per fixar per escrit les obres clàssiques de la literatura grega, com les d'Homer, Sòfocles o Plató, sinó que també va esdevenir un model fonamental per als altres alfabets.

Alfabet grec

Origen

Va aparèixer cap al segle VIII aC i és el primer alfabet conegut que inclou signes per representar vocals. Aquesta innovació va suposar un gran avenç respecte als sistemes d'escriptura interiors com el fenici, del que prové directament.

Els grecs van adoptar l'alfabet fenici i el van adaptar a les seves lingüístiques. Mentre que el fenici era un "abjad" (un sistema en que només es representen les consonants), els grecs van assignar valors vocàlics a algunes lletres que en fenici no representaven sons útils per a la seva llengua. Això va permetre una representació escrita molt més precisa i accessible de la llengua parlada.

La seva evolució

Inicialment, hi havia diverses variants de l'alfabet grec segons la regió: l'alfabet jònic, dòric, eòlic, entre d'altres. No va ser fins a 403 aC que Atenes va adoptar oficialment l'alfabet jònic, que amb el temps es va convertir en l'estàndard.

L'alfabet grec antic constava de 24 lletres, que encara avui es mantenen. Aquestes lletres es dividien en vocals (alfa, èpsilon, eta, iota, òmicron, ípsilon, omega) i consonants (beta, gamma, delta, zeta, theta, kappa, lambda, mi, ni, xi, pi, rho, sigma , tau, phi, csi, psi). Les lletres gregues també tenien valors numèrics, un sistema conegut com a enumeració ètica o jònica.

A l'edat mitjana es van introduir canvis gràfics i es van afegir signes diacrítics (accents, esperits), però la essència de l'alfabet es va conservar.

Característiques

Lletres distintives: L'alfabet grec té moltes lletres que són fàcilment recognoscibles, com alfa, beta, gamma i omega.
Majúscules i minúscules: Com el llatí, el grec té formes majúscules i minúscules. Les formes minúscules es van desenvolupar amb l'ús de la cursiva manuscrits.
Pronunciació: Al llarg dels segles, la pronunciació del grec ha canviat significativament. El grec es pronuncia de manera diferent al grec modern.

La seva influència

-En altres alfabets:

Va influir directament en la creació de l'alfabet llatí, que es el que fem servir actualment per escriure la majoria de llengües europees. També va ser la base de l'alfabet ciríl·lic, emprat en llengües com el rus, el búlgar o el serbi.

número Π en matemàtiques

-En la ciència i les matemàtiques

Molts símbols d'aquest apartat, pertanyen al grec, com:

Π: per representar la relació entre el perímetre i el diàmetre d'un cercle.

Σ: per indicar sumatoris.

Δ: per denotar canvis o diferències.

Λ, Θ... entre molts altres.

L'ús del alfabet grec en la música i el teatre

A l’antiga Grècia, l’alfabet grec no només servia per escriure, sinó que també era molt important en la música i el teatre. Els grecs van ser grans creadors de poesies, cançons i obres teatrals, i per això necessitaven un sistema per escriure els seus textos i deixar-los guardats per a que altres persones els poguessin llegir i interpretar.

El símbol d'alfa i omega

A l’alfabet grec, l’alfa és la primera lletra i l’omega és l’última. Per això, aquests dos símbols s’utilitzen sovint per representar el principi i la fi de alguna cosa. Aquesta idea va ser molt important en la cultura grega i també en la religió cristiana, on l’alfa i l’omega simbolitzen Déu com a principi i final de tot. És un símbol que apareix en textos religiosos, obres d’art i en diverses tradicions. A més, aquestes lletres representen que tot està complet, des de l’inici fins al final, i és una manera molt poderosa d’expressar la totalitat d’alguna cosa.

Gràcies a l’alfabet, els grecs van poder escriure obres que han arribat fins als nostres dies, com les d’Homer, Sòfocles, Plató o Aristòtil. L’alfabet va permetre conservar i transmetre idees sobre filosofia, ciència, història i art. Sense un sistema d’escriptura com l’alfabet, tot aquest coneixement s’hauria perdut. L’alfabet va ser, per tant, una eina clau per al naixement i l’expansió de la cultura grega, i posteriorment, de la cultura romana.

A diferència d’altres sistemes d’escriptura antics, com els jeroglífics egipcis o l’escriptura cuneïforme de Mesopotàmia, l’alfabet permet representar tots els sons d’una llengua amb un nombre reduït de lletres. Això fa que sigui més fàcil d’aprendre, d’ensenyar i de fer servir en la vida quotidiana.

Fins i tot en l’era digital, l’alfabet continua sent fonamental. Tots els teclats, ordinadors, mòbils i aplicacions fan servir lletres basades en l’alfabet llatí. A més, en el món de la programació, els codis i llenguatges informàtics es basen en caràcters alfabètics. Això vol dir que l’alfabet segueix essent una eina clau en la comunicació i en el desenvolupament de la tecnologia actual.

teclat grec digital

A continuació, us deixo un vídeo el qual explica les 24 lletres de l'alfabet en majúscula i minúscula i una petita explicació.

Maria Cruz

1r Batx

EL TEATRE GREC

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 8 Aug 2025 08:00:00 +0200

La paraula teatre ve del grec (théatron), que vol dir "lloc per mirar". Ve del verb qeaomai, que vol dir veure o observar.

El teatre va començar a Grècia, fa més de 2.500 anys (al segle VI a.C). Era una activitat religiosa, no només per divertir-se. Les primeres obres es feien a Atenes, en festes per honorar el déu Dionís, déu del vi i la festa.

Hi havia dues festes importants:

- Les Lenees (al gener i febrer)

- Les Grans Dionísies (al març o abril)

Abans, la gent cantava cançons religioses. Aquestes cançons es deien ditirambes. Després, algú va començar a parlar entre les cançons, i així va néixer la tragèdia. La comèdia va sortir més tard, amb cants divertits i satírics.

Els primers teatres eren de fusta. Després, al segle IV aC, es van fer de pedra. El més famós és el Teatre de Dionís a Atenes. Podia tenir fins a 14.000 persones.

El teatre grec es componia de tres parts principals:

1. Koilon o càvea : les grades on seia el públic, aprofitant la pendent d'una muntanya. Es dividia en seccions (kerkis) i passadissos (diazoma). Les primeres files eren de pedra i per a autoritats.

2. Orchestra: un espai circular al mig, on cantava i ballava el cor. El nom ve del grec orcheisthai, que vol dir "ballar". El cor entrava per uns passadissos laterals anomenats páradoi.

3. Skené: una estructura rectangular darrere de l'orquestra, com un decorat. També era vestidor. Davant hi havia el proskenion, la plataforma on actuaven els actors. Podia tenir columnes, decorats mòbils (pinakes), pantalles giratòries (periaktos), i màquines com la grua (theologheion) o la plataforma mòbil (ekkyklema).

Parts del teatre grec

Els actors acabaven al prosceni, una plataforma davant la skene.

Els actors es deien hypokritai. Només hi havia 3 actors, i tots eren homes, fins i tot per fer papers de dones. Per això feien servir màscares, que mostraven si el personatge estava content, trist, enfadat etc.

També hi havia el cor, un grup de 15 (tragèdia) o 24 (comèdia) persones que cantaven i ballaven.

El cap del cor era el corifeu.

LES REPRESENTACIONS

Es feien concursos: els autors escrivien obres i competien.

Els coregs (homes rics) pagaven tot: actors, músics i vestits.

Cada autor presentava 3 tragèdies i 1 obra còmica (tetralogia).

El públic votava i donava premis.

EL PÚBLIC

Tots els ciutadans homes podien venir. L'entrada al principi era gratuïta, després pagada. El govern ajudava els pobres perquè tothom pogués assistir-hi. Les sessions duraven tot el dia, i la gent portava menjar o el comprava als venedors.

EFECTES ESPECIALS

Els grecs tenien mecanismes sorprenents:

- Enkyklema : una plataforma per mostrar escenes que passaven a dins (com un crim)

- Mechané : una grua per fer "volar" un déu (deus ex machina).

- Trons, llamps i fum : també feien sorolls per simular efectes.

GRANS AUTORS DE TRAGÈDIA

- Èsquil, el primer gran dramaturg, que va escriure L'Orestea

- Sòfocles, que va escriure Èdip Rei i Antígona.

- Eurípides, amb obres com Medea, on es veuen emocions humanes molt fortes.

Bruna Safont

1r Batx

L'INFERN GREC: HADES

noreply@blogger.com (Unknown) — Thu, 7 Aug 2025 08:00:00 +0200

Tothom sap qui és Hades, el déu de l'Infern, aquell que el governava. Però... és aquest infern el mateix que el del cristianisme actual? Quines zones hi havia i quins càstigs s'hi aplicaven? Hi havia manera de sortir? totes aquestes preguntes es resoldran en aquesta entrada.

Bust d'Hades

Tot això comença durant la guerra anomenada Titanomàquia, una guerra en què els déus, cansats de la tirania i el domini dels titans, van decidir que era hora d'actuar. Zeus, amb l'ajuda de la seva mare Rea i més aliats, van mantenir una llarga lluita en la que els déus van sortir victoriosos i van tancar als titans a Tàrtar, la part més profunda de l'inframon. Amb aquesta victòria, Zeus i els seus germans es van repartir el món: Zeus es va quedar amb el cel, Posidó amb el mar, i Hades amb l'inframon, també conegut com el regne dels morts.

I aquí va una gran diferència entre l'infern grec i el del cristianisme actual: en el cristianisme, l'ànima després de la mort té un destí clar, o bé va al cel, o bé a l'infern. A l'antiga Grècia, però, no era tan simple, I és que totes les ànimes anaven camí a l'Inframon. L'inframon no és el mateix que l'infern, l'Inframon era un regne neutre, no importava si havies estat bona persona o no, tothom acabava allà. Però abans d'entrar definitivament a l'Inframon, les ànimes apareixien al riu Estix, un riu en el qual apareix Caront, una persona que porta les ànimes cap a l'inframon en vaixell, això sí, per a poder pujar al vaixell necessites una moneda de plata o bronze anomenada òbol.

Aquesta moneda es posava sota la llengua o sobre els ulls als morts abans de ser enterrats. Si no tenies l'òbol, no podies pujar al vaixell, fent que les ànimes es quedessin a la vora del riu, vagant entre cent anys o fins al final dels temps. Llavors les ànimes eren portades a l'inframon on, mentre eren jutjades pels tres jutges de l'inframon: Minos, Radamantis i Èac. Cèrber, el gos de tres caps, vigilava que cap ànima escapés.

Cèrber

Minos, Radamantis i Èac

Les ànimes al ser jutjades tenien 3 llocs on anar:

1-El primer eren els camps Elisis, un lloc de pau, bellesa i repòs etern.

2- El segon eren les Planes de l'Asfòdel, una zona grisa i neutral, sense dolor però sense gloria.

3- L'últim era el Tàrtar, la part més profunda del Inframon, que estava plena de càstigs eterns.

Per avaluar on havien d'anar les ànimes, es tenia en compte el criteri de si havies fet bones accions (ajudar el altres, ser just o honorable) o dolentes (crims, assassinats, abusos de poder, etc.), també si havies mort de forma valenta i si havies respectat i honorat als déus, pràcticament igual que el cristianisme.

I es pot sortir? Hi ha alguna manera de salvar-se? Tècnicament no, però si que hi han agut alguns casos en el que déus o persones van intentar sortit de l'inframon o, com a mínim, arribar a estar en els camps Elisis. Fins i tot hi havia gent que entrava a l'inframon, sense estar mort! Però per fer-ho necessitaves permís dels déus i els governants de l'inframon. Per exemple, Orfeu va encantar a tothom amb la seva música perquè el deixessin entrar, ja que volia rescatar a la seva estimada Eurídice. Malauradament, la història no va acabar bé. Un altre cas és Hèrcules, en un dels seus treballs havia de portar a Cèrber a l'inframon, tot això amb el permís d'Hades.

En resum, l'inframon no era necessàriament un lloc de càstig etern, sinó el destí natural de totes les ànimes després de la mort. Podia ser trist, misteriós o just, però també hi havia espais de recompensa com els Camps Elisis, reservats per a les ànimes bones i heroiques. A diferència d'això, l'infern del cristianisme és un lloc de condemna absoluta, de patiment etern i sense sortida, on les ànimes són castigades per sempre pels seus pecats. I, sobretot, està governat per Satanàs, una figura malvada, enemiga directa de Déu, que representa el mal pur. No com Hades, ell no castiga perquè li agrada, ni tortura per plaer, simplement compleix el seu paper: vigilar el món dels morts i mantenir l'equilibri.

Tot això m'ha fet pensar una cosa: Potser la diferència no és només entre l'infern cristià i l'inframon grec, sinó entre com veiem la mort: com un càstig etern imposat pel mal, o com un pas natural governat per l'ordre. I potser, al comprendre Hades, també aprenem a no témer tant el final, sinó a preguntar-nos com hem viscut abans d'arribar-hi.

Gerard Planas

1r Batx

EL CÀSTIG DE NÍOBE

noreply@blogger.com (Mariam El Lahioui) — Wed, 6 Aug 2025 08:00:00 +0200

En aquesta entrada, explicarem un mite molt curiós, una llegenda que ens ensenya les conseqüències dels nostres actes, concretament el càstig que nosaltres obtenim després d'haver criticat, burlat i ridiculitzat l'orgull d'una persona o d'una sèrie de persones. El mite més adequat per aquesta situació, és el de Níobe que explicarem a continuació.

Níobe, era filla de Tàntal i Díone, i dona de Amfió, rei de Tebes. Per tant, Níobe era la reina de Tebes. Tenia un caràcter orgullós, altiu i poc raonable, no obstant estimava al seu marit... També tocava la flauta que aconseguia que les pedres de les muralles de la ciutat encaixessin soles.

Juntament amb el seu home, havia tingut molts fills -el nombre de fills varia segons la versió que llegim, però sempre es mencionava que tenia més fills que Leto-.

Però Níobe estava tan orgullosa de si mateixa, que la va portar a burlar-se de la deessa Leto, mare dels bessons Apol·lo i Àrtemis, assegurant que ella era superior que Leto pel simple fet de tenir més descendència i ser més fèrtil. Fins i tot, volia convèncer el poble de Tebes que havien de rendir culte a ella - ja que ella era filla de Tàntal, que havia aconseguit ni més ni menys l'honor de compartir taula amb els déus- i no pas a la deessa Leto que només tenia dos fills.

Tant orgull tenia que va fer excavar la seva pròpia tomba. Leto se sentia profundament ridiculitzada al no rebre el culte degut i va ordenar a Apol·lo que acabes amb els fills masculins de Níobe. Així va ser, com va acudir a Tebes i Apol·lo va matar amb tots els homes. El rei de Tebes, Amfió, no va poder suportar tant dolor i es va prendre la vida.

Níobe va plorar pels seus fills, però, tot i això, va tornar a recordar a Leto que tenia més fills que ella. Llavors, Àrtemis, amb l'ordre de la seva mare, va fer el mateix que va fer el seu germà, Apol·lo, però amb les dones.

El càstig de Níobe, Tobias van Haecht

Níobe, devastada, decaiguda i consumida en el dolor, va fugir al mont Sípil, on va ser convertida en pedra pels déus, com a càstig de les seves accions indecents i el seu caràcter egoista, produint la mort a tots els seus fills i produint el suïcidi del seu marit.

Segons la llegenda, des d'aquell moment, una pedra de la muntanya plora incessantment, com a símbol etern del lament de Níobe.

En conclusió, el mite de Níobe és un advertiment sobre els perills de l'orgull i la supèrbia. En la mitologia grega els deus no toleraven l'arrogància dels mortals, i aquells que desafiaven la seva autoritat sofrien càstigs (com en aquest cas). La història ens recorda la importància de la humilitat i respecte cap a altres persones. Al llarg dels anys, el seu plor va continuar ressonant en les pàgines de la història, d'una eterna elecció de la fragilitat humana davant el poder diví.

Finalment, un vídeo que resumeix aquest mite:

Mariam El Lahioui

1r Batx

HEFEST, EL DÉU DEL FOC

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 5 Aug 2025 08:00:00 +0200

Hefest és considerat el déu més lleig de l'Olimp, es diu que era coix i deforme i n'hi ha un perquè, tot va començar al néixer. Hi han dos històries que diuen com va néixer, la primera diu que es fill de Zeus i Hera mentre que l'altre diu que només és fill de Hera, que Hera el va engendrar sol ja que estava enfadada amb Zeus ja que ell va parir Atena tot sol. En les dos històries un dels dos deus al veure com de lleig és Hefest l'agafen del peu i el llencen fora de l'Olimp. Va estar caient 9 dies i 9 nits fins que va arribar a la terra on va ser reanimat i va quedar coix de per vida. Allà va ser acollit per Tetis (la mare d'Aquil·les) i Eurínome, el van cuidar per 9 anys en l'illa Lemnos, una illa volcànica i allà, Hefest va aprendre tot sobre la forja.

Escultura d'Hefest

Hefest a part de crear armes també construïa seients d'or per a l'Olimp, gràcies a això va trobar la manera ideal per a venjar-se de la seva mare. Va crear un tro especial que feia que qui s'assentés no es pogués aixecar. El va enviar a l'Olimp especialment per a Hera i Hera, en veure com era de preciós el seient, no va dubtar en asseure's per provar-lo.

Llavors, es va adonar que no es podia aixecar, estava atrapada. Els deus no podien fer res per alliberar-la així que van demanar a Hefest que tornés a l'Olimp per a alliberar a Hera. Hefest es va negar, fins que va arribar Dionís, el déu del vi, que va emborratxar a Hefest i el va portar amb una mula fins l'Olimp. Allà Hefest va acceptar la petició però amb una condició: Casar-se amb Afrodita, la deessa de la bellesa. Els deus van pensar molt que fer, ja que ningú podia posseir a Afrodita, però finalment van acceptar.

Hefest, ja casat amb Afrodita no parava de fabricar-li joies precioses, ja que estava molt enamorat, no obstant, Afrodita no ho estava. Es va encapritxar d'Ares, déu de la guerra. Hèlios, el sol, capaç de veure-ho tot, li va explicar el que va passar a Hefest. Seguidament, Hefest se li va acudir fer públic aquesta noticia. Per a fer-ho, va teixir una xarxa d'or de cordes fines, i va arrastrar amb ella a la parella en una trobada. Els va exposar en l'Olimp per a que tots els deus ho veiessin, i va demanar que no es tornessin a veure. Malauradament, encara que van haver-hi promeses, l'amor no els va tardar en ajuntar-los de nou.

Mart i Venus atrapats per Vulcà de Alexandre Charles Guillemot (1827)

Hefest estava molt enfadat, i en un moment de vulnerabilitat, va arribar la seva germana Atena. Hefest, va intentar violar-la, però Atena es va escapar i el semen del deu va caure en la deessa Terra, cosa que va fer que naixes un ésser mig home mig serp: Erictoni

Atena menystenint Hefest de Paris Bordone (s.XVI)

Un temps després va participar en el càstig a Prometeu, quan va robar el foc. Ell va encadenar amb cadenes que va crear ell mateix a Prometeu per a que una àguila anés menjant el seu fetge.

Gerard Planas

1r Batx

ELS ORACLES A L'ANTIGA GRÈCIA

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 4 Aug 2025 08:00:00 +0200

A l'antiga Grècia la gent creia molt en els Déus i sovint volien saber què passaria en el futur o què havien de fer en situacions difícils. Per això anaven als oracles, llocs sagrats on suposadament els déus els donaven respostes.

ORACLE DE DELFOS

El més famós d'aquests oracles era el oracle de Delfos, dedicat a Apol·lo el déu de la música, la profecia i la medicina. Aquest oracle estava a un temple on una dona anomenada Pítia actuava com a mitjà per transmetre les paraules de déu. Pítia entrava en un estat de trànsit, i després de fer un ritual, començava a dir respostes que eren misterioses i enigmàtiques. Els sacerdots que estaven allà les interpretaven i les explicaven a les persones que feien la pregunta.

ORACLE DE DELFOS

QUÈ CONSULTAVEN?

Els grecs anaven a l'oracle per preguntar sobre coses importants, per exemple si tenien que fer una guerra, i funcionaria el seu negoci o per decidir si casar-se o no. Aquests consells eren molt valuosos ja que els grecs creien molt en que els déus tenien el poder de veure el futur i guiar-los en les seves decisions.

COM FUNCIONAVA L'ORACLE?

Per consultar l'oracle la gent havia de seguir un ritus. Primer feien una ofrena, després feien una pregunta a Pítia i ella amb el estat de trànsit, donava una resposta. Aquestes respostes sovint eren molt difícils d'entendre així que els sacerdots eren els que les interpretaven i les explicaven. En molts casos la resposta no era directa i deixava espai per diverses interpretacions, per això la gent havia de estar molt atenta.

Els oracles a l'antiga Grècia eren una part fonamental de la vida quotidiana. Per a molts grecs la possibilitat de parlar amb els deus era una manera de sentir-se guiats en les seves decisions impotents. Tot i que avui en dia no fem servir oracles aquest tema ens mostra com la religió i la creença en els déus eren importants en la vida dels grecs i com els ajudaven a afrontar els seus dubtes.

Pau Mendez

1r Batx

1r BATX

ELS DÉUS DELS SOMNIS

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 1 Aug 2025 08:00:00 +0200

HYPNOS

Hypnos és el déu del somni en la mitologia grega. Era fill de Nyx (la Nit) i germà bessó de Thanatos (la Mort). El seu germà controla la mort, però ell està més vinculat al descans i al son. És el que fa que fins i tots els déus més poderosos com Zeus caiguin en un son profund. Vivien junts, però, com que Hypnos controla el son, el seu regne era una cova fosca a l'Erebos (l'inframon). Era un lloc misteriós, envoltat de núvols i boira, on el riu Lete, que feia oblidar els records, passava per allà. A dins la cova, tot estava pensat perquè el son fos totalment reparador i tranquil. Hypnos és aquell déu que fa que, fins i tot els més poderosos, necessitin descansar.

Hypnos, el déu del somni

MORFEU

Morfeu és el déu dels somnis humans a la mitologia grega. El seu nom ve de la paraula grega (morphe), que vol dir "forma", perquè podia aparèixer en els somnis com qualsevol persona que ell volgués. Si estaves dormint, ell podia adoptar la forma de qui fos i fer que els somnis fossin més reals.

Era fill d'Hypnos (el déu del somni) i de Nyx (la Nit), i germà de Thanatos (la Mort). Però ell no s'encarregava de la mort, sinó del son. El seu rol era portar somnis a tothom, fins i tot a aquells que tenien dificultats per adormir-se. Per això, se li diu que "estar en braços de Morfeu" és com estar profundament adormit.

Morfeu tenia dos germans, Fobetor i Phantasos, que també l'ajudaven. Mentre que Morfeu creava somnis humans, el seu germà Fobetor feia que apareguessin animals, i Phantasos es dedicava a fer que els somnis fossin sobre objectes, com arbres o roques.

Morfeu, com a molts déus, Zeus no va estar content amb algunes de les coses que feia, i finalment va ser fulminat per un llamp de Zeus per haver revelat secrets dels déus als humans a través dels somnis.

Morfeu, el déu dels somnis

ELS ONEIROI

Els Oneiroi eren els esperits dels somnis en la mitologia grega. Cada nit, sortien volant de la seva cova fosca a l'Èreb, un lloc ben tenebrós, per portar somnis als humans mentre dormien.

Eren fills de Nyx, la deessa de la nit, i d'Èrebos, la personificació de la foscor.

El seu líder era Morfeu, el més famós de tots. Morfeu tenia la capacitat d'aparèixer en els somnis amb forma humana, especialment de persones estimades, per transmetre missatges dels déus o simplement per consolar.

Morfeu tenia dos germans:

Hi havia tres Oneiroi principals:

Fobetor (també conegut com a Iquelo): s'encarregava dels somnis on apareixien animals o bèsties, sovint provocant malsons.

Phantasos: era el responsable dels somnis amb objectes inanimats, com arbres, roques o paisatges surrealistes.

Els Oneiroi passaven per dues portes per arribar als somnis dels humans:

- La porta de banya: d'on sortien els somnis veritables i profètics.

- La porta d'ivori: d'on sortien els somnis falsos i enganyosos.

EPIALES

Epiales és l'esperit dels malsons, també dit "melas oneiros" o "somni negre". Aquest esperit era responsable d'aquells somnis que causaven por o inquietud. Es creu que era un dels Oneiroi, i per tant, fill de Nyx.

Epiales només podia manifestar-se dins dels somnis, no podia actuar fora d'ells, quan estava a dins, et feia passar per mals moments amb aquells somnis que no et deixen dormir bé.

SOMNUS

Els romans tenien la seva pròpia versió de Hypnos, anomenada Somnus. Aquest déu del son era fill de Nyx i Erebus, i sovint se'l representava com un jove amb ales al cap, simbolitzant la seva capacitat de volar a través dels somnis.

Segons Ovidi, Somnus tenia milers de fills, els Somnia, que apareixien en somnis adoptant moltes formes. Entre ells destacaven Morfeu, Phobetor i Phantasos, que ja coneixem.

Bruna Safont

1r Batx

EL RAPTE DE PERSÈFONE

noreply@blogger.com (Unknown) — Thu, 31 Jul 2025 08:00:00 +0200

A la mitologia grega Persèfone era la deessa de l'agricultura, filla de Zeus i Demèter.

El mite explica que Hades estava enamorat de Persèfone i un dia que aquesta va sortir a recollir flors i a passejar pels camps, va decidir raptar-la, emportar-se-la a l'inframon i convertir-la en la seva esposa. Demèter, després d'assabentar-se de la desaparició de la seva filla es va posar a buscar-la durant nou dies i nou nits. Al estar ocupada buscant a la seva filla, Demèter va descuidar el seu paper com a deessa dels fruits i de la natura, i tots els conreus van començar a morir.

Preocupada, la deessa va preguntar a Zeus so sabia on era la seva filla, i aquest li va respondre que havia estat raptada per Hades i es trobava a l'inframon. Demèter va intentar recuperar a la seva filla, però quan va arribar a l'inframon, Hades la va obligar a menjar-se dotze grans de magrana, un per cada mes de l'any. Desobeint les ordres d'Hades, Persèfone només va menjar sis d'aquests dotze grans, significant que podria tornar a la superfície sis dels dotze mesos de l'any.

El rapte de Persèfone - Gian Lorenzo Bernini (1622)

Els sis mesos que Persèfone passava a l'inframon generaven una gran tristesa a la seva mare, Demèter, que deixava de produir fruits, però quan Persèfone tornava tot floria.

Amb aquest mite els grecs van intentar donar una explicació a les estacions de l'any.

Judit Muñoz

1r Batx

BATRACOMIOMÀQUIA

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 30 Jul 2025 08:00:00 +0200

Batracomiomàquia és una obra, que en la seva traducció literal vol dir "La Batalla entre granotes i ratolins". Aquesta es caracteritza principalment per la seva paròdia èpica, o sigui, que imita els estils tipics d'obres com la Ilíada (d'Homer) però dins d'un conflicte ximple entre granotes i ratolins.

Tot i que no se sap el verdader autor d'aquesta obra (poema), en un inici fou anomenada una obra d'Homer, però tot això són només possibles teories ni res que s'hagi comprovat.

Representació d'una escena de l'obra Batracomiomàquia, autor desconegut

HISTÒRIA DE L'OBRA

Tot comença quan un ratolí anomenat Psicàrpax (que significa "menja-figues") es fa amic d'una granota de nom Pelecínor. Aquest el convida a casa, però de sobte al costat d'un estany, apareix un cranc gran que espanta a la granota; però, el ratolí acaba ofegat. Acord amb aquestes circumstàncies, els ratolins li declaren la guerra a les granotes com a venjança.

Desprès de la declaració, els dos bàndols es preparen amb armes com agulles o fulles i comença la guerra. En mig d'aquesta, finalment els déus intervenen enviant crancs gegants que fan fugir a tothom.

Llibre de Batracomiomàquia, autor desconegut (atribuït inicialment a Homer), s. V i I aC.

MISSATGE DE L'OBRA

El missatge de l'obra de una burla a les guerres. A l'obra, el problema comença per un ridícul conflicte entre una granota i un ratolí, fent comparació amb l'inici de guerres amb raons poc raonables.

A part d'això, l'obra també es riu dels valors heroics exagerats (com el coratge, l'honor o la valentia) que en la literatura èpica - com per exemple, La Ilíada - ho mostren com valors essencials. En canvi, a l'obra ridiculitzen els personatges i la situació, amb animals petits i en un context absurd.

Juan M. Jimenez

1r Batx