impressions

re: Rank 1st in google with Content Marketing Strategy

noreply@blogger.com (mclaret) — Tue, 16 Jun 2020 20:54:00 +0000

hi
Get your business to the next level with a solid Content Marketing strategy
http://www.str8-creative.io/product/content-marketing/

Regards
Darcey Dowling

Unsubscribe option is available on the footer of our website

re: How to remove a site from top 10 for important keywords

noreply@blogger.com (mclaret) — Sat, 06 Jun 2020 22:35:00 +0000

Negative SEO with Satisfaction Guaranteed
http://www.blackhat.to

Calçotada 2015

noreply@blogger.com (impressions) — Tue, 10 Mar 2015 21:02:00 +0000

Tenim la calçotada a tocar i encara no us havíem fet arribar el cartell de la Diada. Ja el teniu aquí.

Enguany la Núria Palmarola ens introdueix en un nou format artístic molt propi de la cultura catalana. És una auca. Com totes les auques, ens explica una història i aquesta no és altra que la de la nostra calçotada. Des d'aquí felicito la Núria per aquesta deliciosa i divertida narració que ens aplega a Marmellar des de fa molts anys i que és possible gràcies a l'obstinada voluntat dels Oñós-Palmarola. No detallaré els ingredients de la Diada que ja ho contempla l'auca, però si recordar-vos que, si sou matiners, tindreu coca del Pla de Manlleu. Així que, qui tingui dubtes que els esvaeixi; segur que serà un altre cop un gran dia per recordar.

Voldria evocar la gran absència que ens depara aquest any. La Mercè que havia estat una de les ànimes de la festa amb els seus detalls commemoratius ja no hi podrà ser, però segur que estaria molt contenta de veure'ns amb el mateix esperit de sempre. A ella que sempre s'havia entregat a tots sense esperar res a canvi, segur que esteu d'acord en enviar-li un petó molt gran allà on sigui.

I res més. Tan sols recordar que això serà el diumenge 22 de març i sembla que no hi haurà problemes de vies tallades.

*******************

I ara, un petit repàs a les dates de les calçotades anteriors.

Us he de dir que no tinc fotos de calçotades anteriors a l'any 2002. La d'enguany serà la catorzena calçotada des de que disposo informació gràfica. Si algú té més informació que parli, que jo l'escoltaré.

La calçotada més matinera va ser l'any 2003 que es va celebrar l'1 de març i la més tardana, l'any 2007, el 19 de maig. Tret del 2005 i del 2010 que es van celebrar a l'abril i la del 2007 al maig -com ja havia dit- totes les altres han estat el mes de març els dies 1, 13, 16, 17, 18, 21 (2 cops), 23, 25 i 28. I ara el 22.

2002. 23 de març.

2003. 1 de març. Després de Carnaval.

2004. 21 de març

2005. 10 d'abril

2006. 18 de març

2007. 19 de maig

2008. 21 de març

2009. 28 de març

2010. 18 d'abril

2011. 13 de març

2012. 25 de març

2013. 17 de març

2014. 16 de març

palmarola.cat, tot sobre el cognom

noreply@blogger.com (impressions) — Wed, 21 May 2014 21:25:00 +0000

La pàgina web palmarola.cat ha estat remodelada. Tot i així, no veureu cap canvi si consulteu l'adreça palmarola.cat pendent d'estar en situació de traslladar el domini a un altre servidor.
Si voleu veure els canvis podeu entrar a cronovies.cat i constatareu el nou disseny. Quan sigui factible, cronovies.cat l'ocuparà el Cronovies.
La nova pàgina del cognom és molt més actual i en format blog. El contingut és el que tenia abans, actualitzat, però amb noves incorporacions com les que es refereixen a la Casa Modernista Joan Palmarola (l'avi) o els articles d'ell a la Revista Joventut.

Enllaç on veure el nou disseny: cronovies.cat

En Pere i la Montserrat Fontanals de Ciutadella

noreply@blogger.com (impressions) — Fri, 25 Apr 2014 17:25:00 +0000

Ja sabeu que vàrem estar a Menorca aquesta Setmana Santa. Com érem a tocar de Ciutadella em vaig interessar per on vivien Pere Marquès i la Montserrat Fontanals.

Per a qui no ho conegui, en Joan Gol, cosí de l'avi Juli Creus, estava casat amb Maria Assumpta Fontanals. Mort Joan Gol, Maria Assumpta Fontanals va marxar a Ciutadella on vivien les seves nebodes Maria Rosa i Montserrat Fontanals Siscart, filles del seu germà Josep. Montserrat Fontanals es va casar amb en Pere Marquès que tenia una botiga de queviures al carrer Calvo Sotelo, 54. Posteriorment, el carrer va canviar el nom a Camí de Maó.

Amb ells hi vam tenir una relació molt propera fins al punt que els Gol-Fontanals són padrins d'en Josep Maria i d'en Jordi.

Volia anar a aquesta adreça per conèixer on vivien en la creença de que tots havien mort. Un dels darrers cops que vàrem parlar amb els veïns de sobre de casa dels avis d'Arenys, amb qui tenien molta relació, ens van assegurar que la Maria Rosa i en Pere eren morts i que la Montserrat els hi semblava que també.

Vaig fer la foto de l'edifici del nombre 54. Una casa-botiga molt estreta a la que em vaig apropar per adonar-me des del carrer que era profunda i que tenia una escala a l'esquerra que accedia a l'habitatge. Justament a l'entrada, piles d'enciclopèdies i llibres com si algú tingués pendent recollir-los. Hi havia una sabateria a la vorera d'enfront i se'm va ocórrer d'anar a preguntar per la botiga de queviures ja que era més fàcil que esperar que coneguessin els seus propietaris.
Vaig enraonar amb una dona que, per sorpresa pròpia, els coneixia i em va comentar que en Pere i la Montserrat vivien. En Pere feia anys que estava ingressat a l'Hospital de Ciutadella -una mena de residència de gent gran- afectat d'Alzheimer i que no coneixia a ningú, ni a la seva dona. També em va comentar que la Montserrat passava de quan en quan per la sabateria a saludar-la i que ja no vivia a la casa-botiga del 54 perquè l'hi va caure una biga i era un perill. No sabia l'adreça on vivia ara. Sembla que va amb bastó però encara se la veu bé. Vaig deixar córrer seguir la investigació: condicionava altra gent.

Novetats sobre el besoncle Josep Maria

noreply@blogger.com (impressions) — Wed, 19 Mar 2014 22:57:00 +0000

Vaig estar parlant telefònicament amb una néta del besoncle Josep Maria. El que va marxar als Estats Units i que n'estàvem gairebé convençuts que no tenia descendència. Aquesta néta viu a Puerto Rico i es diu Rachael. No penseu que és família tan allunyada. És com la Paula Alonso en relació a possibles fills de cosins de la Núria. D'aquesta forma ja hem trobat família a Xile, Venezuela i als Estats Units, i és que la mare tenia molts cosins escampats pel món dels que no teníem ni idea. Si a això afegim els de la banda Creus, tenim mig món connectat a l'ADN.

He estat actualitzant la informació al blog dels Requesens però per als mandrosos indicaré a continuació el paràgraf de la informació més rellevant.

Diu així:
José María va tenir una vida més atrafegada i potser no tan agraïda. Els primer anys, com a mínim. El 1919 va marxar a Cuba aconsellat per la seva mare. Tenia 18 anys. Allí es guanyava bé la vida ja que era un país pròsper basat, gairebé, exclusivament en el sucre que li va permetre poder fer uns estalvis. Però l’any 1920 es va produir una brusca caiguda del preu del sucre que va provocar un crac bancari i la fallida de les institucions financeres cubanes. Els estalvis es van fer fonedissos i ell es va trobar sense feina i sense diners. “Esa tierra se ha convertido para mi en una prisión” deia als seus germans que vivien a Xile. Es va allistar a l’exèrcit però un decret va abaixar el sou “desde el coronel hasta el último soldado y aquí fue Troya”.

Salomón també hi va ser. Va trobar feina en una joieria però l’esclat de la crisi el va fer decidir de tornar a Barcelona. Només s’hi va estar sis mesos. Mai li va contar a la mare la realitat del seu germà.

José Maria va demanar ajut econòmic als seus germans “xilens” per marxar amb ells. Si va arribar a anar a Xile, o no, es desconeix. La seva pista la perdem fins quatre anys més tard -1926- que la seva mare escriu al Consulat d’Espanya a Manila per tenir notícies d’ell i l’informen que ha perdut la nacionalitat espanyola per haver-se allistat a l’exèrcit dels Estats Units sense llicència del Govern espanyol. Afegeixen que si vol més informació es dirigeixi al Fort Mac Kinley de Manila. Probablement la seva sort va fer un tomb ja que del 1928 són seves unes fotos, que envia a la mare, d’una elegància extrema amb corbata, jaqueta de tres quarts, barret i guants. Aquestes fotos ja eren de Nova York.

Y ara la informació més recent que hem obtingut:
Darrerament hem contactat amb una néta de nom Rachael que ens ha explicat que als Estats Units va crear una cadena de perruqueries que portaven el nom de Joseph’s. En tenia moltes a Nova York i a New Jersey i el van ajudar a fer una petita fortuna. També, va inventar un sistema per allisar els cabells. Es va casar dues vegades. En el primer casament amb una dona porto-riquenya, de nom Zoilina, va tenir només un fill. En Norman, pare de la Rachael. Després es va casar amb Mercedes que és la parella amb qui va venir a Barcelona a finals del seixanta, visita de la que recordo que el rebien com si fos el Pla Marshall: l’oncle ric d’Amèrica. Mercedes tenia 5 fills d’una relació anterior que van rebre en herència tota la seva fortuna. Els darrers anys de la seva vida els va passar a l’estat de Florida, en el comtat de Broward, Miramar.

Norman, el fill d’en Josep Maria, es va casar tres cops. La primera esposa va morir al cap d’un any i va tenir 3 fills amb cada una de les altres dues esposes.

Si voleu veure un arbre genealògic complet dels Requesens cliqueu aquí

Concurs de relats curts

noreply@blogger.com (impressions) — Fri, 07 Mar 2014 19:16:00 +0000

Es torna a parlar de l'informe Trepitja arran d'una nova espifiada del departament d'Ensenyament de Mallorca. No vaig estudiar ni AIXÒ ni el GUAU ni el CUECE. Seguint parodiant l'Empar Moliner, vaig fer el PRECIO i, encara que escriure no és el meu fort, m'agradaria fer els primers passos en el concurs de relats curts de la COCA CUA.

Com som tanta família, potser algú de vosaltres em pot ajudar a millorar el text que voldria presentar i, d'aquesta forma, tindria més possibilitats d'aconseguir el premi. Tenim gran experiència solidària ajudant-nos en temes com l'enigmàrius i em comprometo a compartir amb vosaltres el possible premi que tingui.

El text l'he fet inicialment en català i gràcies al Google Translator l'he traduït en un moment. És aquest:

El otro día a cuartos de cinco de la tarde salí a esparcir la niebla cuando de golpe y prorrazo se puso nube y empezó a llover a botes y porrones y a corre-cocida me metí en la primera botica de quevivires que encontré. El dependiente que llevaba unas ojeras muy gruesas me miró con cara de manzanas agrias y me dijo que estaba hasta la cabeza de arriba, hasta los mismísimos pimientos y que aquello no era una honda ni una casa de sombreros.
Le dije que no le supiera grave, que llovía mucho fuerte y ya le compraria un poco de pan de pellizco y un poco de látigo. No entiendo porqué me preguntó si le estaba quitando el número. Me arrancó a rodar, me envió a la quinta horca y me amenazó con hacerme una cara nueva. Así que piernas ayudadme, ya me ves de rodamundo en una rinconada hasta que salió el Arco de San Martín.

No sé què en penseu de les possibilitats d'èxit que tinc però segur que no guanyem si no el presento.

Sí, sí, fes-me'ls

noreply@blogger.com (impressions) — Wed, 05 Mar 2014 16:23:00 +0000

Tots a Pinedes Altes el proper dia 16 !!!

Apa, que us veig amb cara de gana. Oi que tinc raó? Oi que fa dies que teniu un pessigolleig al ventre que us té intranquils? Res de preocupant. Ja ho sabeu: el mateix de tots els anys per aquestes dates. No té res a veure amb la primavera i és que res pot alterar-nos si encara no hi hem arribat. Ho diuen: la natura és sàvia. I no cal anar gaire lluny per trobar-hi el remei. Què us explicaré que no conegueu! Ja sabeu per on vaig, oi? Ai!, aquella cosa de l'hort que els Oñós ens conreen i després alguns de nosaltres mimem abans de fer-ho al caliu. És màgia! És el toc que necessitàvem per treure'ns de sobre el formigueig que no ens deixa viure.

És, és ... No m'ho facis; no m'ho diguis; ho sé; ho sé, però en tinc tantes ganes que no ho vull pronunciar. Et veig venir ..., para, para, ...

No ho puc fer d'una altra forma i us ho mostraré com ho veu la nostra grafista d'enguany: l'Eulàlia, que s'estrena amb aires renovats en aquesta tasca. Pareu-hi atenció: és com si l'actor, en moure moltes titelles de fils alhora, ens volgués captivar cap al que es mostra sobre la taula. Totes en el seu lloc per donar-li sentit, sentit als sentits. Una disbauxa de colors i de sensacions que esclaten al cervell per embogir-nos, tot fixant la vista en l'objecte del desig. Gràcies Eulàlia per fer-nos salivar amb la flaire del dibuix. És cruel, però ho acceptem com la penitència que ens mortifica per l'ànsia que ens agita.
També, gràcies Enric! I és que em fas pensar amb els que es passen mesos creant el ninot per fondre'l, en un instant, en les flames de les brases falleres per fer les delícies dels altres.

És, és ... No m'ho facis; no m'ho diguis; ho sé; ho sé, però en tinc tantes ganes que no ho vull pronunciar. Et veig venir ..., para, para, ...

Al cap de Creus pel GR 11 (Alt Empordà). Catalunya en deu propostes

noreply@blogger.com (impressions) — Thu, 20 Feb 2014 16:26:00 +0000

El vídeo de l'itinerari "Al cap de Creus pel GR 11 (Alt Empordà)" mostra
l'extraordinari paisatge de cales i racons d'aspecte salvatge i
rocallós d'aquest punt de Catalunya. El vídeo és el primer d'una sèrie
de deu que es penjaran a l'apartat de Rutes del Palau Robert, que porta
el nom de "Catalunya en deu propostes". Deu itineraris que el Palau
Robert considera representatius per conèixer la diversitat paisatgística
de Catalunya.
Un vídeo de Guim Bonaventura i Bou. Palau Robert 2014

De Requesens, uns besoncles molt aventurers.

noreply@blogger.com (impressions) — Thu, 22 Aug 2013 20:57:00 +0000

Recordeu que fa uns dies parlàvem dels de Requesens d'Amèrica? Havíem descobert descendents dels germans de la nostra àvia Pepita perquè havíem contactat amb una besnéta d'en Salomón María, i un nét i un besnét d'en Jesús. Sempre hem sabut que José María havia anat als Estats Units, en Salomón María a Veneçuela i Jesús a Xile. Potser havíem sentit parlar de l'Agustín que també havia anat a Xile i sempre ens havien dit que eren dotze germans. Oi que sí?

He creat un blog a internet http://requesens.tumblr.com on recullo tota la informació que teníem relativa a la família Requesens i la que m'ha arribat via familiars llunyans d'Amèrica. En aquest blog s'expliquen coses que us poden resultar una novetat i, a més, us facilitarà l'accés a tota la documentació acumulada que està penjada al Flickr i als arbres genealògics que els trobareu a Dropbox. L'objectiu d'haver-lo creat es la de divulgar-ho en el grup Requesens del Facebook per compartir-ho i intentar trobar més familiars llunyans.

Agustín, Jesús, José María i Salomón María, com la nostra àvia, són de Requesens Inglés. Aquests són descendents dels de Requesens Molins,descendents, al seu torn,dels de Requesens Cortadellas. A Sud-Amèrica hi ha molts de Requesens descendents de Jesús i de Salomón. Agustín i José María no van tenir fills, o això sembla. A Catalunya, probablement, no en queda cap d'aquesta branca. Potser podríem ampliar la informació si trobéssim descendents catalans de la Tia Lola o del Salomón. O d'altres de Sud-Amèrica.

De de Requesens en trobareu d'altres branques escampades per tot el món, no directament relacionades amb la nostra. És un cognom noble que té com a figura més notable en Lluis de Requesens (1528-1576) que nascut a Barcelona fou un militar destacat a les ordres de Felip II de Castella que va participar a la repressió dels morescos de les Alpujarras i va ser governador del Milanesat i dels Països Baixos.

Un parell de puntualitzacions a fer: per referir-me al lligam familiar sempre parlo des de la meva posició dins de l'arbre familiar -la mateixa dels meus germans i germanes, evidentment- i he posat els noms en castellà ja que no he trobat cap document, ni escrit entre ells, en català. Segur que a la casa materna entre els germans de Requesens Inglés parlaven català ja que així ho hem conegut per part de l'àvia i les seves germanes.

Finalment, recomanar-vos la carta de José María als seus germans de Xile que revela moltes coses de la seva aventura així com la carta que va rebre la seva mare del cònsol espanyol a Manila.

requesens.tumblr.com

Calçotada 2013

noreply@blogger.com (impressions) — Sat, 09 Mar 2013 20:44:00 +0000

Darrerament no ens hem manifestat gaire en aquest bloc però la calçotada sempre és un bon motiu per tornar-hi. Així que aneu fent un buit als budells que això s'apropa. Diumenge que ve ens hem de tornar a veure a Marmellar, la capital del calçot per excel·lència. Aquest any tenim un nou il·lustrador del cartell. En Josep Maria ens ha delectat amb una creació innovadora que espero que també us agradi.

Bon any 2013. Els grans de raïm, una tradició importada i un brindis a destemps.

noreply@blogger.com (impressions) — Mon, 31 Dec 2012 13:21:00 +0000

Trenta-u de desembre. S'apropa mitjanit, tots davant el televisor o a la plaça Major. On haguem triat, tant se val.
Sonen les campanades. Primer els quarts que ens avisen que en vindran dotze més. Una a una -si les aconseguim escoltar- les acompanyem del gra de raïm corresponent i darrere el dotzè, un crit, un esclat de joia col·lectiva ens porta a aixecar les nostres copes brindant amb qui ensopeguem al costat i li desitgem el millor per a l'any que acabem d'encetar.
Fins aquí, el que s'esdevé habitual.

Ara la part més racional del fet.
¿Som conscients que, quan ens felicitem el canvi d'any, ja han passat els segons corresponents a les dotze campanades? Quan fem el brindis ja són les zero hores i uns quants segons.
Oi que celebrem just el minut 17 i 14 segons? No és el mateix un rellotge de paret que, per notificar-nos quina hora ha sonat (en passat), ens fa comptar campanades. En el cas de l'1 de gener, el que ens motiva és el moment just que hem canviat d'any i, malgrat això, diferim la celebració.
Doncs aquest costum sembla que es va popularitzar per donar sortida al excés de raïm dels agricultors de Múrcia i Alacant, encara que ja es feia a finals del XIX en ambients de famílies acomodades madrilenyes.

Bé, tingueu una bona entrada d'any. Celebreu-ho com vulgueu i quan vulgueu però gaudiu del moment que, com diu la dita, més val un té que dos et daré.

L'actualitat a Cronovies

noreply@blogger.com (impressions) — Wed, 17 Oct 2012 17:29:00 +0000

Quan encara resten més de dos mesos per acabar l'any podem afirmar que ha estat un any excepcional. Les noves cronovies incorporades enguany superen amb escreix la suma dels dos anys precedents. Hem afegit una vintena de nous països i ja estem només a 25 dates de completar el carrendari. El segon objectiu, el de tenir totes les cronovies de Catalunya va un xic més endarrerit ja que ens en falten 47. Sigui com sigui, no us dic això per farcir-vos de dades, sinó per donar-vos a conèixer que una de les claus d'aquest impuls ha estat la col·laboració amb una associació francesa anomenada Intercultura(sic) que treballa per als joves i amb qui hem intercanviat un nombre similar de cronovies. Ells volen fer una agenda per al 2013 i exposicions a França, Espanya i Itàlia.

A la recerca de col·laboracions he estat entrevistat (12/10/2012) en el bloc Surtdecasa.cat de les Terres de l'Ebre i encara que l'interès que pot tenir per a vosaltres és limitat, us passo l'enllaç per si voleu fer-li un cop d'ull.

Finalment, i també amb l'anim d'obtenir un xic més de ressò, trobareu un article (15/10/2012)al meu bloc de l'Avui digital sobre els hodònims i les cronovies, com a cas particular. Aquest article té la particularitat que detalla elquè commemoren les cronovies al nostre país. Apostaria que és una informació inèdita.

Si sempre he cregut que Cronovies era una cosa més quimèrica que l'assoliment de la independència de Catalunya o que l'acabament de la Sagrada Família, ja no sé en quin ordre es succeiran els tres esdeveniments.

P.S. Si visiteu algun d'aquests 40 municipis de Catalunya, no oblideu que hi podeu trobar una o dues cronovies pendents de fotografiar.

Quin goig!

noreply@blogger.com (impressions) — Tue, 11 Sep 2012 20:18:00 +0000

Avui hi érem. Per sentiment. El que sense adonar-se'n ens varen transmetre l'avi i la mare que tant els hauria agradat acompanyar-nos i on, també, hi hauria volgut ser en Lluís. Aquest sentiment que l'avala una llengua, una cultura i una història pròpies que encara hem de discutir per a que se'ns reconegui la nostra identitat. Sempre recordo quan l'avi em parlava amb resignació de que Catalunya era morta. Aleshores no l'entenia però tinc clar, amb el pas dels anys, que el sentiment de llibertat no recularà. Ni ens entenen ni ens volen entendre. Massa anys agenollats. Cal seguir avençant a la recerca de la nostra llibertat. Com a símbol: la senyera; l'estelada al cor i al cap.

Vernante i Pinotxo

noreply@blogger.com (impressions) — Wed, 05 Sep 2012 21:03:00 +0000

En Carlo Collodi (1826-1890) era el periodista i escriptor florentí que va crear Les aventures de Pinotxo. En el petit poble de Vernante de 1250 habitants, en el Piemont italià, un dissenyador i dibuixant anomenat Attilio Mussino (1878-1954) li retí homenatge amb les seves il·lustracions del llibre reproduïdes a les façanes de les cases. Sembla que n'hi ha 90 per tot el poble, però us en passo una part per a que us en feu una idea. Si mai hi passeu a prop, feu-hi una aturada. El link de Picasa es aquest.

La cronovia del 31 de setembre

noreply@blogger.com (impressions) — Wed, 28 Mar 2012 20:58:00 +0000

No és pas cap broma. A la Colonia Palma Real de Puerto Vallarta, a l'estat de Jalisco, a Mèxic, existeix el carrer 31 de setembre.

Vaig enviar una carta, a una adreça que vaig trobar de Puerto Vallarta, demanant si em podien fer arribar una foto de la placa. Uns dies després, em van comunicar que engegaven un procediment administratiu del que acompanyaven un jpg del document d'aquest expedient. Es donaven un termini de cinc dies per a que l'Ajuntament donés compliment a la meva sol·licitud. Passat aquest temps rebia un altre document oficial en el que s'acollien a la possibilitat legal d'allargar la gestió 5 dies més, per la quantitat de feina que tenien, i això certificat per un altre document jpg.

Avui m'ha arribat, ben puntual, la resposta amb dos documents oficials i una foto. Una carta de la persona que ho va ordenar -que casualment, es diu de nom i cognom com la dona del príncep Felip-, la nota de l'empleat que va anar a fer la foto i finalment, la foto del carrer, en absència de placa.

Una llàstima que no tingui placa però amb la foto del carrer ja paga la pena tot l'esforç que hi han posat tots en l'intent d'aconseguir-ho. És evident que ja els he donat les gràcies, no n'hi ha per menys.

Adjunto tots els documents i us recomano el número 04 d'aquest àlbum de Flickr. Tots tenen el seu què, però aquest i la foto són dignes de conservar-los. De fet, m'hagués generat un problema encabir la foto del carrer 31 de setembre en el carrendari però ja ho hagués resolt.

Cronovies en el suplement de La Vanguardia

noreply@blogger.com (impressions) — Thu, 08 Mar 2012 21:37:00 +0000

Dissabte passat, en el suplement de La Vanguardia Es Estils de vida, va aparèixer de la mà d'Oriol Ripoll un article -a la secció, En Joc- que parlava de diverses iniciatives lúdiques que, arran de l'existència d'Internet, han aprofitat aquesta plataforma per fer-les extensives i participatives a més gent. Com que feia referència a Cronovies, us adjunto el pdf de l'article.

Voldria aprofitar per dir-vos que Cronovies segueix tenint molt bona salut i que aquest any ja ha incorporat més de 60 carrers, entre els que trobem cronovies de nous països com Veneçuela, Estats Units o Tunis. A més, m'agradaria fer notar que estem a punt de cobrir 200 dates del carrendari; ens en falta una per assolir aquesta fita.

La senyoreta Palmarola

noreply@blogger.com (impressions) — Sun, 04 Mar 2012 21:33:00 +0000

La senyoreta Palmarola és una cançó de Cagalàstics que la Pilar, avui, ha trobat a Internet. M'he posat en contacte amb en Josep Magem (Cagalàstics) i m'ha comentat que fa més de quaranta anys havia anat a l'escola a Vic amb una senyoreta que es deia Palmarola -Carmen, creu recordar-. Diu, textualment, que la pobra dona no s'inflava pas ni era tan rabiüda com diu la cançó (bé, una mica de mal geni sí que tenia). Les cançons de Cagalàstic són cançons per riure, per cantar, per aprendre a ser i somniar..., tal com ell les defineix al Facebook.

La cançó la podeu trobar en aquest enllaç. i la lletra diu

La Senyoreta Palmarola era una mestra de l'escola
que els matins quan arribava,
tots pensàvem aquesta dona està inflada.
Era una dona rabiüda, una vella molt geniüda,
que de tant empipada com estava
cada dia més i més s'anava inflant, inflant, inflant...
Fins que un dia la Senyoreta, al matí quan va arribar
inflada com una bola, ja no es va poder aguantar...
I al mig de la classe se li va escapar...
Un pet, pet, pet, pet, pet
ai, ai, ai, ai quina pudor.
Un pet, pet, pet, pet, pet
tapat el nas que va de debò.
Un pet, pet, pet, pet, pet
ai, ai, ai, ai quina pudor,
la Senyoreta Palmarola
va fer un pet / que déu n'hi do!
I la pobra senyoreta des de el dia que va fer el pet
va quedar ben desinflada
i mai més ja no va tornar a estar empipada.
I és que la gent que té mal geni, han de vigilar,
perquè els que sempre s´empipen
al final poden rebentar.
Hem d'estar contents com gínjols, sempre hem de riure i cantar
o ens inflarem com una bola, com la pobra senyoreta Palmarola.
Que al mig de la classe se li va escapar...
un pet, pet, pet, pet, pet
ai, ai, ai, ai quina pudor
un pet, pet, pet, pet, pet
tapat el nas que va de debò
un pet, pet, pet, pet, pet
ai, ai, ai, ai quina pudor
la senyoreta Palmarola
va fer un pet / que déu n'hi do!

No és la primera cançó que porta el nostre cognom. En aquest enllaç del web del cognom podreu veure una referència a dues cançons més que porten per nom Palmarola. Una del cantant italià Roberto Gatto que canta l'illa Palmarola, al Laci, i l'altra del grup Terramaris.

Fer la fi del cagaelàstics vol dir acabar malament en la fortuna, en la salut; anar a mal borràs. És conegut el poema de Concepció G. Maluquer (1914-2004) de l'Auca de l'enfadós (pdf de la revista satírica La Pipa d'en Roc) que es refereix als darrers dies de Franco com la fi del cagaelàstics.

Casp, 45. La Barcelona modernista

noreply@blogger.com (impressions) — Fri, 17 Feb 2012 17:44:00 +0000

He trobat una pàgina a Internet on surten fotos de la casa de l'avi Joan del carrer Casp, 45. És un recull dels edificis modernistes de Barcelona i és curiós per les imatges que s'hi poden contemplar.
Veieu-la aquí.
A més, a Internet, en aquest document hi surt aquesta descripció

Casa Joan Palmerola (1904-1905). Situada al carrer Casp, 45. És un edifici en el qual es distingeix clarament la diferència entre el propietari i els llogaters. Només la porta d’entrada i el pis principal estan decorats amb relleus de pedra floral-vegetals. Al vestíbul hi ha el característic arrimador ceràmic que Granell utilitzà en altres obres. Un cancell dóna pas a l’escala del pis noble on destaca la claraboia envitrallada.

Calçotada Marmellar 2012

noreply@blogger.com (impressions) — Thu, 16 Feb 2012 22:38:00 +0000

A aquestes alçades ja sabeu tots que heu de complir amb la calçotada a Marmellar. Enguany el 25 de març. Un costum i ritual, alhora.

Com ja és habitual, aquest cop també s'ha confeccionat el cartell commemoratiu. Sense en Tàpies, però tenim la Pilar. Ella, la Pilar, amarada d'actualitat, ha sabut interpretar la crisi amb una finesa que no se m'ha fet difícil de copsar. Un calçot, no més. Segur que si us ho pregunto hi trobareu un munt d'interpretacions. Aquesta és, exclusivament, la meva. Jo que no hi entenc ni un borrall d'art però, això sí, m'hi esforço molt. Vosaltres també hi podeu dir la vostra però, si us plau, no em feu la conyeta de que està farcit de petits lacasitos.

Apa, encara no sé perquè em toca fer el pregó cada any però deixeu-me fer una recomanació final: aixequeu-vos ben d'hora, ben d'hora i arribareu a punt per tastar les famoses coques del Pla de Manlleu.

La meva banyera

noreply@blogger.com (impressions) — Sat, 21 Jan 2012 19:28:00 +0000

Feu clic sobre la foto per ampliar-la

No us recomano la prejubilació ni la jubilació. Us ho explicaré, doncs podria sorprendre aquesta afirmació. D'entrada et pregunten, i ara què fas? Dubten de que sigui l'estat ideal. Com es poden emplenar tantes hores? Ha de ser molt avorrit tenir tant de temps lliure a la teva disposició. Si els respons, per exemple, que cada dia vas a una classe de body pump, o que fas un curset d'història de cinema expressionista alemany ja estan tranquils. No són vuit hores de body pump, però fa el pes. Sempre em pregunto, però què fan els caps de setmana? Tant malament s'ho passen? Si t'agrada estar vuit hores veient la tele, és un pecat? T'aixeques a les deu, del llit a la taula, de la taula al sofà, del sofà a la taula, de la taula al sofà i passant per la taula un altre cop abans d'anar al llit. Molt, molt de sofà. Amb el comandament a la mà, unes crispetes i la xibeca, of course. Si t'agrada ... Només es viu una vida.
Jo no he triat això, però ...

Cada dia vaig a un centre d'activitat física on no fa massa em van fer una banyera exterior amb bombolles per a mi sol. En diuen spa i també hidromassatge o iacuzzi. M'han penjat tota classe d'avisos d'advertiments amb lletra grossa -ja fan bé, perquè sense ulleres no hi guipo- on, per exemple, em diuen que no m'hi estigui més de deu minuts. Jo sóc molt complidor i, com a molt, me n'estic trenta, però les tècniques -les noies que dirigeixen activitats- mai m'han hagut de cridar l'atenció ja que primer faig deu minuts, a continuació torno a comptar deu minuts més i així vaig fent. Mai em passo. Us asseguro que és un plaer. Ara a l'hivern els coneguts em saluden a través dels vidres i la situació em recorda el Floquet de Neu que girava l'esquena als curiosos. De moment procuro mantenir les formes.

També n'han penjat un altre que diu que respecti el silenci. De quan en quan no me'n puc estar de simular alguna conversa i es que si no ho fes així em tornaria ximple. Aleshores engego qualsevol tema. No cal ningú que em respongui. Hi ha molts que fan el mateix, tot i tenir interlocutors.

Quan surto de la banyera amb bombolles ja és una altra història que forma part d'un altre capítol. El que sí que us diré, es que passo pel costat de l'anomenada zona de gandules, totalment buit. Si algun dels rètols indiqués zona de ganduls potser faria servir les cadires plegables amb el seient de roba que reconec que fan bona pinta, però no vull que em confonguin. Tampoc entendré mai aquesta discriminació.

Potser algú es preguntarà per què no recomano la prejubilació però, si som molts més, encara em trobaré qui em demani un espai a la meva banyera. A l'estiu sempre hi havia els que s'hi ficaven i, per això, van haver de construir-ne una altra d'interior i ara tots van a la seva banyera.

Respostes escaients

noreply@blogger.com (impressions) — Mon, 16 Jan 2012 14:44:00 +0000

Avui he anat a dinar amb en Josep Maria -el meu germà- i mentre enfilàvem cap a taula sento que pregunten a uns comensals, que ja estaven asseguts, què volien de beure, ¿Vino blanco o tinto? De seguida he pensat, i tu què els respondries que no et fan el pes ni l'un, ni l'altre? S'ha d'estar preparat i no mostrar-se cagadubtes, oi? De cop li dic al meu germà que els respondria El vino que tiene Asunción (havia de ser en castellà ja que no sé si l'Assumpta té vi). No la trobeu adient?

A les postres, quan demano el cafè, m'acostumen a preguntar si el vull sol. Molt sovint els responc Sí. Només el cafè. Oi que si els demano un got d'aigua, no em pregunten si la vull sola?. I no és que els vulgui fer la brometa, és que n'estic fins el monyo d'aquestes influències peninsulars. Fins fa uns anys demanaves un cafè i tothom sabia què és el que volies. Aviat ens faran sucar-hi els calamars.

Amb tot això, m'ha vingut al cap que el meu sogre, més d'un cop, quan em preguntava com anava tot, i el responia amb un lacònic bé, em deixava anar, Que duri! Sempre he trobat que és una resposta excel·lent, carregada de bons desitjos i, fins i tot, l'he aplicada en algun cas.

Si voleu ampliar el costumari us convido a publicar-ho en els comentaris.

El rellotge

noreply@blogger.com (impressions) — Wed, 28 Dec 2011 17:40:00 +0000

Avui, Dia dels Innocents, és el dia de les bromes. Encara que aquesta que podreu escoltar en el mp3 que us adjunto no va ser precisament en aquest dia, aquest matí l'han radiada en el programa d'El món a RAC1 on demanaven bromes que la gent ha fet o li han fet. Ja has mirat què portes penjat a l'esquena?

Paga o no paga la pena?

noreply@blogger.com (mclaret) — Thu, 15 Dec 2011 16:03:00 +0000

Diu la Mercè que no paga la pena penjar-la al bloc. No ho comparteixo i em prenc la llibertat de penjar-la com les altres que hem rebut. Jutgeu vosaltres, paga o no paga la pena? Bones festes, Mercè.

Percepcions

noreply@blogger.com (impressions) — Tue, 13 Dec 2011 18:42:00 +0000

Aquest aqüeducte que acabem de passar vaig tenir la sensació de que faria bon temps. De que no plouria ni faria massa vent. A vegades et mous per sensacions, d'altres és la pròpia natura que t'envia els seus senyals i d'altres és gasNatural. Aquesta vegada va ser un d'aquests darrers casos.

Passejava per Llafranc i vaig ensopegar amb aquest full penjat d'un fanal i és aleshores quan vaig entendre que no podia fer mal temps aquells dies. Si els de la gasística s'atrevien a penjar-lo per a que els veïns anotessin l'última xifra del comptador, era impensable la pluja ni que fossin quatre gotes.

Felicito aquesta empresa pels programes de divulgació del medi ambient i per aquestes originals iniciatives que malauradament, i passa amb sovintesa, no són prou valorades.