SOM COM SOM - Blog de John Leblog

Questió d'estils

noreply@blogger.com (John Leblog) — Wed, 24 Aug 2011 15:58:00 +0000

Vagi per davant que admiro enormement a tots aquells que en lloc de dormir, surten als carrers i als camins cada matí a suar la cansalada i a esvaïr els seus pensaments amb el vent que bufa de cara. Això sí, no he pogut evitar retratar aqui a alguns dels personatges un pèl curiosos amb els que em creuo per aquests camins de Deu i que amb els seus estils de carrera amenitzen el trajecte de forma solidària amb el meu tarannà fondon. No necessàriament per rigurós ordre d'aparició us podeu trobar amb...

"L'etíop blanc": Es petit i prim. el seu ritme és trepidant. No sua. No respira. El seu ritme i la seva sancada ens fan sentir a tots en baixa forma. Creua amb tu una mirada que es confon entre el repte i la complicitat.

"Dolly Parton": Està molt passada de pes però ho porta amb alegria. Protegeix de forma prudent el seu cutis del sol amb una gruixuda capa de maquillatge multicolor i sempre porta l'airbag disparat per a esmorteïr una inoportuna caiguda.

"Rocky Balboa" (o armadillo): Porta roba de qualsevol esport menys el que està practicant. Protegeix amb els punys el seu mentó i s'encorva cap endavant amb la mirada perduda en l'horitzó. Busca inútilment una escala a la que pujar per aixecar els punys de forma victoriosa.

"Robocop": Es més alt, més fort i més guapo que tots. No sembla humà. Només els seus calçotets valen més que les teves sabatilles i la seva micromotxilla ergonòmica sembla amagar la bateria. Tampoc respira però no sua. Ell, només brilla

"L'avi Manel". La seva clàssica samarreta imperi de color que va ser blanc i les seves 'wambes' de lona blava i punta de goma blanca ja eren moda a les olimpiades de Londres de 1908. Però allà el tens. Passant a ritme tortuga als que han de parar extenuats.

"El trepitxa-ous": Es difícil imitar el seu estil. Fa saltirons que de lluny semblen només el calentament. Pesa poc i evita totes les pedres. Les seves sabatilles estàn sempre impecables. Desde 1979. Mai es lesiona. Molt apte per a còrrer en camps sembrats d'explosius.

"Transpirator": Sua desde que s'ha ajupit a calçar-se les vambes. Es difícil endevinar una sola zona del seu cos que no estigui empapadada de suor. Podria perfectament lliscar en lloc de còrrer. T'esquitxa al passar i li trobes a faltar aquella pinsa al nas que porta la Mengual dins la piscina.

"Pistoler malferit": La seva silueta s'adivina de ben lluny. Les seves mans ja sense vida ballen davant del seu pit mentre sembla que aquella hagi de ser la seva darrera passa abans de caure fulminat. Quan el passes, et mira fugaçment i sembla demanar un tret per acabar amb el seu patiment.

En fí. Potser us sentiu reconeguts en alguns d'ells. Jo personalment desitjo ser un dia l'avi Manel i continuar creuant-me amb molt d'ells i tots vosaltres cada matí. Mens sana in corpore sano.

Pilot automàtic

noreply@blogger.com (John Leblog) — Sun, 31 Jul 2011 17:20:00 +0000

L'aeroport de Heathrow estava extranyament tranquil a aquelles hores de la nit. El meu vol va aterrar amb retard i jo buscava amb avidesa el meu nom entre tots aquells rètols que es mostraven indolents. En Naeem va aparèixer puntualment amb el seu escàs metre seixanta , barba Abraham Lincoln, vestit gris i corbata negra a joc amb els seu ulls. Una breu salutació formal quasi sense mirar-me i cap al cotxe. La seva fesomia i moviments sibilins m'el feien ubicar cap a la India o el Pakistà. Breu parada al parquímetre i tots erem davant d'un mercedes fosc, més llarg que un dia sense llenties. Per primer cop en mesos no vaig fer el torpe intent de pujar per la dreta, al lloc del conductor i vaig preferir acomodar-me al immens seient del darrera. La agònica bateria del mòbil no em deixava twitejar així que em vaig disposar a relaxar-me i a pensar ja en l'endemà. Els seus primers moviments diligents al volant em feien pensar que en menys d'una hora seria al meu hotel, sa i estalvi però un minut després de sortir del aeroport va sonar la primera trucada. Mentre mirava fugiserament amb els seus petits ulls pel retrovisor, en Naeem es va ajustar amb parsimònia un auricular a la orella dreta i va començar a parlar en un idioma desconegut per a mi. El to relaxat em van fer pensar que comentava breument amb la seva dona que ja portava el darrer client i que en dues hores tornaria a ser al niu. Me'ls vaig imaginar sense fills, amb una esposa abnegada vestida de colors llampants fent un sopar molt especiat a base d'amanida, kebabs i iougurt. El cotxe es desplaçava a gran velocitat per aquella carretera tant poc transitada de matinada. Un gran GPS integrat al tablier marcava insistentment el nostre destí i donava indicacions precises sobre la ruta a seguir. Com si aquest aparell no li donés prou dades o confiança, l'amic Naeem va rebregar breument la guantera per a treure un segon GPS portàtil que va fixar davant seu i on va introduïr també l'adressa del hotel. El que deiem... tot un professional molt tecnificat. Fins aquí més o menys bé, la cosa es va posar més inquietant quan va sonar la segona trucada. L'amic Naeem va agafar un segon mòbil petitó amb la ma esquerra i va parlar durant un minut amb algú en to una mica airat, mentre el mòbil de la dona sonava insistent per babor ("per babor, no em truquis a la feina"). El meu amic multitasca, que semblava ara alterat i tenía més ulls que la deesa Xiva, va accelerar a fons fent-me notar la pressió a l'esquena del seient respatller. Vaig fer una ràpida ullada al comptaquilòmetres (comptamilles ?)i vaig preferir no fer la conversió per a no recordar-me del pare del Naeem. L'aire condicionat estàva a tot taco però jo començava a estar marejat i a suar. Llavors li vaig comentar al petit suicida que això de portar el conductor a la meva dreta i anar depressa em desorientava i que em començava a marejar..aviam si amb la subtil amenaça d'una bona trallada a la tapisseria de pell es donava per aludit. Va semblar captar-ho i em va donar treva per uns minuts en els que el cansament del viatge i la música Bollywoodiana que amenitzava el trajecte, em començaven a hipnotitzar ...Vaig tancar per uns moments els ulls pensant en el que havia de fer l'endemà, en si encara trobaría alguna cosa per sopar a l'hotel i en la deesa Kali ..i en elefants ...i en incens . Era evident que l'efecte narcòtic de la banda sonora era ràpid i efectiu. El cas es que els putos mòbils no deixaven de sonar alternament a banda i banda d'aquell caparró que es llençava va a tota llet per la autovia, amb una miradeta que no m'inspirava ja cap confiança, conectat per quasi tots els seus orificis i aparentment indiferent al meu neguit. Començava a sentir-me una mica Michael Douglas a The Game. El mercedes anava a tota castanya i aquell autòmata només obría la boca per a respondre amb monosílabs als senyals en estéreo que li arrivaven desde la seva colecció de dispositius multimèdia. En Naeem semblava llençat cap a l'estrellat (mai millor dit) en una fantasiosa voràgine Bollywoodiana. Era tant baixet que el cap no li sobresortía del seient, de manera que només el podía controlar desde el retrovisor. El mirava atenta i curiosament buscant alguna explicació i una mica de seguretat. Era fosc i no veníen cotxes de cara així que vaig trigar en adonar-me que el meu botxí començava a donar cabeçades. Em cago en Brahma!! el cabrón s'estava clapant !! Si ell fos jo i jo la meva dona, ja l'hi hauria fotut un clatellot despertador que l'hagués tornat a la terra en un nanosegon. Automàticament vaig calcular el temps i la maniobra que em portarien a agafar el control si havia tingut la mala llet de donar amb un xòfer narcolèptic. Però tranquilitzem-nos. Allò era el Regne Unit. Calía actuar amb serenitat. El que havia de fer era donar.li conversa i mantenir-lo a ell despert i a mí, viu. Vaig canviar a l'altre banda del seient per a que li fós fàcil mirar-me i li vaig preguntar d'on era originari. Llavors em vaig adonar que obría realment els ulls. Em deia que era del Pakistà i el meu cervell cavilava per a interessar-me pel seu pais del que no en savia quasi res. Li vaig preguntar per quanta gent hi viu i em vaig interessar també pels costums, però les seves respostes em semblaven automàtiques i rutinàries. No acabava d'abandonar el mode "Stand By" que semblava haver activat en quant va seure en aquell fórmula 1 tecnificat fins a les celles. Vaig passar a l'atac i li vaig preguntar pel conflicte del Caixmir, una regió històricament en disputa amb els indis. Apostava per un tema potser incòmode per a un pakistaní però m'hi anava la vida. Va funcionar! En Naeem va engegar una apassionada dissertació sobre la història del conflicte. Em parlava de la India i de la Xina i del seu avi. I jo concentrava totes les meves neurones en mostrar-li pel retrovisor una interessadísima actitud d'escolta activa. Semblava un extranger sensible per la seva cultura quan el que realment intentava era salvar la vida i conseguir de retruc que la senyora Apu no hagués de menjar-se sola tota aquella amanida i els iogurts. Quinze inacabables minuts després vam arrivar al nostre destí. En Naeem, ara amb un somriure de orella a orella, totalment desvetllat per a enfrontar amb garantíes el viatge de tornada, em va preparar i entregar el rebudet mentre ja pensava en els kebabs que l'esperaven. Jo vaig enfilar finalment, mig marejat i maleteta en mà, el camí de la recepció. Avui no era el meu día. Massa riscos per a una feina sedentària com la meva. Cal estar sempre alerta quant no ets tú qui té el control. Vaig entregar el meu DNI a l'atent (i tartamut) recepcionista de nit de cara blanca i accent del est, que em va fer firmar i em va donar una clau. Vaig anotar mentalment "cal donar sempre conversa a un xòfer de nit". En Sergei em va mirar allunyar-me cap a l'habitació número 2. "Unaltre avorrit executiu en viatge de negocis", devia pensar. Ni s'imaginava que jo acabava de salvar dues vides mentre, pel mateix preu, em feia expert en el conflicte del Caixmir.

Ja soc aquí

noreply@blogger.com (John Leblog) — Sun, 31 Jul 2011 17:13:00 +0000

Deu meu ! aquest blog meu ja tenia teranyines ! això no pot ser. Caldrà venir de tant en tant a deixar-hi algun pensament abans que el senyor twitter se'ls emporti tots per sempre...

Sing, Sing, Sing !

noreply@blogger.com (John Leblog) — Tue, 30 Nov 2010 17:28:00 +0000

El cant de la glòria. I realment no és en anglès, és en català, encara que es canti arreu del mon. Milers d'humans feliços per una victòria esportiva. Per unes hores no hi ha crisi, els dilluns son el millor dia de la setmana i tots sortim al carrer o al balcó per a creuar una rialla i uns crits de complicitat amb el veí del davant, al que només veiem en aquestes ocasions, en pijama i cridant un "Visca el Barça!" emocionat.
Als bars la gent s'abraça. L'ecuatorià amb la samarreta del Barça amb el català més de la ceba que us pogueu imaginar. L'Avi que després d'anys de patiment per fí gaudeix amb el net que només ha viscut glòria i gestes blaugranes. Tots units per uns colors, per un joc i una imatge al camp, a la banqueta i a la grada que ens fa sentir orgullosos arreu del mon. Tenim el privilegi de viure una etapa de glòria. Disfrutem com cal el que és excepcional. Assaborim cada partit del segle...abans de Juny en tindrem d'altres.
Com els dic als meus amics de Madrid...amb tò de prudència i silenci respectuós pels seu dol...: cinco mentarios.

John Leblog

Temps

noreply@blogger.com (John Leblog) — Fri, 24 Sep 2010 17:08:00 +0000

3 díes per endavant. Temps per a respirar, per a còrrer, per a suar, per a escriure i riure, per a llegir i compartir. Temps per al bon i per al mal temps. Temps per a perdre el temps. Temps sense contratemps. Temps per a pensar i projectar, per a al bon beure i menjar. Temps per a mi i per els meus. Tú ja m'entemps...

John Leblog

España para los españoles

noreply@blogger.com (John Leblog) — Sun, 11 Jul 2010 09:00:00 +0000

Esta vez escribiré en castellano para que todo el mundo me pueda entender. Y lo hago con el título de un famoso programa de radio que años ha, la memorable Maria Matilde Almendros emitía desde Radio Nacional. Un programa que llegaba al corazón de los emigrantes españoles poniendo en contacto a sus familiares y compartiendo sentimientos en época de grandes dificultades y distintas realidades. Digo todo esto porque en el fondo, lo que une y desune con más fuerza a las personas y a las comunidades son los sentimientos. Ayer tuvimos una jornada histórica en Catalunya. Muchos salimos a la calle porque estamos ya un poco hartos de que nuestros sentimientos sean manipulados por intereses políticos y económicos. Ayer Catalunya salió a la calle para proclamar pacíficamente que Catalunya quiere ser Catalunya. Nada más. Ningun catalán estaría contra España ni contra Europa ni contra nadie si el catalán pudiera hablar la lengua de su país al mismo nivel que las demás, recibir unos servicios de calidad por los que paga con creces, tener voz y voto en todos los estamentos (españoles, europeos o mundiales) acorde a su identidad y condición, etc., etc. Los catalanes no somos antiespañoles por hablar catalán como los españoles no son antieuropeos por hablar castellano. No confío en los políticos para progresar al nivel que la realidad requiere y que todos nos merecemos, pero sí confío en las personas, en el respeto por los demás y en el compromiso por las causas. Como catalán pienso ejercer con compromiso y respeto, exhibiendo mi bandera y mis valores allá donde vaya (principalmente en España porque lo tengo más cerca, tanto física como sentimentalmente) pero confío que al margen de la utilización que los políticos, los medios y los radicales quieran hacer de nuestra situación, cada persona que esté abierta al diálogo y al respeto por los demás, sepa entender y asumir que todos somos diferentes y que las comunidades (España, Europa o una simple comunidad de vecinos) sólo tienen sentido y futuro si todos se respetan, aportan de manera equivalente y pueden decidir a lo que les afecta de forma proporcional a su tamaño y condición.
Para terminar (y ahora hablo de deporte), sólo decir que deseo de verdad que la selección Española gane hoy, con un papel tan relevante como hasta ahora de los jugadores de mi país, para que la gente sea feliz y olvide sus problemas. Pero tambien deseo y haré todo lo que esté en mi mano para que un día puedan defender los colores de la nación que decidan (la que sientan) sin que nadie se ofenda porque alguien sea y se sienta catalán, español, vasco, gallego, europeo, americano, chino o bielorruso. Creo que con respeto, educación, inteligencia y democracia, un día lo conseguiremos.

John Leblog

Homo Runner

noreply@blogger.com (John Leblog) — Sun, 08 Nov 2009 10:54:00 +0000

“Homo Runner”... què fas despert i corrent sol muntanya amunt de matinada? Qui t’espera? De què fuges ? On arribes tard? On et porten els teus videoclips mentals?
Ja saps que la vida no és més o menys llarga en funció de la velocitat amb què la vivim?

És molt senzill amic…fujo del calor del meu llit per trobar-me amb d’altres “runners” i despertar amb el vent fresc a la cara. En cinc minuts de cursa, és el camí el que es mou sota els meus peus i el paisatge el que es desplaça pels costats dient bon dia. El repte i la il•lusió m’empenyen més lluny i més ràpid cada dia, encara que els “isquios” i els tendons em recorden que sóc humà. Vull ser el primer a veure sortir el sol des de Collserola, vull sentir el meu cor a 80 pulsacions (és que en repòs en tinc 40), vull sentir la recompensa de l’esforç, saber que encara puc, vull arribar a casa i despertar els meus fills amb el somriure de la feina feta. Gaudeixo de ser més fort que ahir i pateixo per ser-ho més demà. Les tribus que fa milers d’anys sortien corrent a caçar o combatre l’enemic som ara els amics que sortim de matinada a caçar somnis i a combatre el sedentarisme, allargant una joventut que se’ns escapa. Amb el temps i l’experiència ens hem anat fent més tàctics i gaudim més del camí i les etapes que de les metes i dels reptes impossibles.
Jo no lluito contra el crono ni persegueixo les grans marques, perquè les meves fites no es mesuren en segons sinó en batecs, en suor, en orgull, en superació personal i en solidaritat.
Els que són com jo no fem esport unes hores al dia, sinó que vivim la majoria del temps a càmera lenta per tornar a ser nosaltres cada matí quan surt el sol.

No et puc seguir “Homo Runner”… les cames no em donen per a més, però seguiré el teu estel i compartiré les sensacions. Potser ens trobem un dia de baixada, gaudint a un altre ritme d’aquesta prova de fons que és la vida, veient pujar altres “Homo Runners” més joves, que ens guanyaran en velocitat i resistència, però només ens podran igualar en determinació i en l’orgull de ser allà cada matí.

John LeBlog

Ha muerto mi caballo

noreply@blogger.com (John Leblog) — Fri, 04 Sep 2009 19:13:00 +0000

"Ha muerto mi caballo". Aquesta va ser la frase. I el paio la deia amb determinació, mirant fíxament als ulls de la gent i escupint la seva frase amb seguretat i escrutant la reacció del seu desorientat observador. Ja podia un buscar la càmera de "Callejeros" o fixar-se en el rictus i la indumentària del extravagant "jockey" a l'atur en busca d'algun senyal de demència. Res. Un ànima més de les que pulula diàriament per Barcelona. Una estàtua de la rambla que va baixar temporalment del seu púlpit per a estirar les cames. Aquest personatges urbans son un símptoma de la salut de la gran ciutat. Una ciutat que torna de vacances un pel nerviosa e insegura.
Diem-ho clar, comença el darrer quatrimestre del any i la gent està acollonida. L'index d'atur, el preus del llibres o la grip "A", tant se val. El cas és visualitzar l'enemic i queixar-se amargament de l'entorn. Doncs no. No amics no, aquest no és el camí. Deixem de mirar els diaris i les desgràcies que ens envolten, pujem altre cop al cavall (que no està mort...només s'ha parat a descansar) donem-li de jalar i aigüa fresca, agafem les regnes amb fermesa i au, al trot. Altres jockeys del mon no estàn tristos ni parats ni despistats, i creuen ja les nostres fronteres. La cursa és permanent i només val mirar endavant. Ah..i si el teu cavall ha mort, fem-nos amb ell un bon parell d'entrecots a la seva salut y seguim el nostre camí corrent. Potser el mon descobrirà dos grans corredors de fons.

John LeBlog

Crónica de un ravioli en vacaciones

noreply@blogger.com (John Leblog) — Thu, 13 Aug 2009 14:51:00 +0000

Tiempo. Eso es lo que nos sobra en vacaciones y por ello prestamos atención a lo más insignificante. En éstas redescubrimos la elegancia del ravioli. Esa forma de diseño aparentemente informal que esconde la solidez, la aerodinámica y la elegancia de las rotundas formas de ayer, de hoy y de siempre. Ese ravioli que se salva de la cena y con la nueva categoría de "sobras" (léase: damnificado) pasa al nuevo estado del purgatorio-frigorífico al modo de corredor de la muerte. Esa nevera en que conviven absurdamente setas y actimeles, sardinas y gelatinas, hamburguesas y Nesteas.
Bien...no divaguemos...no desviemos la atención de nuestro pobre ravioli...que lejos de llegar a su final entre sus colegas, arropado en una tibia salsa boloñesa, ve pasar las horas en una gélida prisión albergando falsas esperanzas cada vez que se abre la puerta de la nevera y un semidesnudo y dubitativo humano escoge una bebida, un pan de molde o un poco de fruta fresca antes que a nuestro arrugado amigo, que cada vez, producto de su depresión y el paso del tiempo, está menos atractivo menos apetitoso y más reseco, resignado a su final. Un día más tarde, de madrugada, la puerta se abre por última vez para él, y en un visto y no visto se precipita de forma violenta al cubo de la basura, donde se encuentra con esas mondas de manzana, ese melón que vivía en el piso de abajo y cuyos agrios lamentos llegaron a desesperarle, ese caducado yogur desnatado que no hacía más que lamentarse de su condición y deprimir al grupo amenazando con el inexorable paso del tiempo y sus agoreros vaticinios para todos y su efímera existencia. Sólo ese medio limón (y ya le vale con lo ácido que era) resistía en su rincón impertérrito ante la rotación del personal y disimulando con la mejor de sus sonrisas cualquier atisbo de moho que sería seguro su perdición. En fin, que la vida del ravioli desechado es realmente una propina, un plus, un regalo que le permite disfrutar unas horas más de reflexión sobre su condición y la levedad de su ser, no sin privarse del privilegio de morir orgulloso de todas sus vivencias, desde su nacimiento en la factoría entre millones de congéneres, su viaje empaquetado, su estancia en la gran superfície, en la que se cruzó con miles de miradas (privilegios de la pasta seca) y su final en el apartamento de verano, un hervor, una festiva cena familiar, un día en el purgatorio bajo cero y un discreto final en el desbordado contenedor. Quiso la suerte que la muerte le sorprendiera abrazado a un pedazo de lasaña en el fondo de una lata semivacía de salsa boloñesa. Pobres de nosotros los que nos quejamos de nuestros mundanos problemas sin pensar en la inmensa suerte de no haber nacido raviolis....

John Leblog

Obert per vacances

noreply@blogger.com (John Leblog) — Fri, 31 Jul 2009 19:36:00 +0000

Vacances...familia, amics, paisatges, hobbies, moments. Uns díes per a experimentar com es viu quan el temps el gobernes tú (amb els teus). Moments per a llegir, per a pensar, per a observar (i badar), per a donar-nos gust al cos i a les neurones, per a descobrir, trobar i trobar-nos. Per a esperar amb paciència, observar amb filosofia, gaudir amb els nens com els nens.
Relaxarem i sanejarem el cos mentre entrenem lúdicament les neurones. Vacances. Una finestra al paradís temporal. Un parèntesi de la realitat. Em comprometo a buscar-me, a trobar-me, a que em trobin i a descobrir. A gastar energia amb els meus per a carregar la meva bateria vital. El millor dia de les vacances és el dia abans de començar. Perque el millor, sempre està per venir. Carpe diem (carpe "vacancium" en aquest cas)i gaudiu-les els que teniu i tenim el privilegi de tenir una feina de la que desendollar-nos temporalment.

John

Lo que hacemos por los fans ! (o Leblog en Parapente)

noreply@blogger.com (John Leblog) — Wed, 11 Mar 2009 23:31:00 +0000

Este fin de semana he aprobado una de mis asignaturas pendientes: atreverme a ser capaz de volar en parapente. Cada vez me asombra más mi capacidad de complicarme la vida cuando una simple palabra de seis letras guía mis designios: GRATIS.
La plácida espera al sol de la campiña (y al crujir de los pistachos) nos deleita con el armónico descenso de las alas multicolor y termina en mi breve paseíllo hacia el cadalso jalonado por los míos.
La furgoneta que nos traslada al montículo se llena de bromas sobre la inexperiencia de los pilotos y su asignación a los bautistas del aire: “tú volarás con Pere” me dice el jefe mientras ataca un bocadillo de fuet. Los pequeños ojos de Pere y su enigmática mueca no auguran nada bueno…
Una vez en la cima, admiro la solvente coreografía de los pilotos desplegando sus enormes velas y ordenadas marañas de cuerdas en no más de 30 metros cuadrados a 3 metros del abismo. Yo, encasquetado de blanco cual condenado Calimero y dado que mi ayuda era del todo inútil en esos momentos, divago pensando en los pocos segundos que separan el “tengo que probarlo algún día” con el “que cojones hago yo colgado en las alturas con un bigotudo pegado a mi espalda”
Minutos más tarde, tras la espera de las brisas apropiadas, una breve carrerita y un salto al vacío… Alea Jacta Est…estamos volando. Suerte que nadie ha traído una cámara, la imagen de un cuarentón de más de 100 kg. pataleando en el aire dista mucho de mis estándares estéticos.
Tras los primeros minutos para hacerme a la situación y disfrutar del paisaje aferrándome salvajemente a las correas por si acaso…recuerdo que a mí, ocasionalmente, me marean las alturas y los vaivenes..demasiado tarde.
Mientras mi irónico piloto-mochila se esfuerza en iniciarme en el gobierno de los vientos, yo me planteo poner fin a mis 15 minutos de gloria, 13 minutos antes de lo previsto.
La experta mirada del piloto-canguro dominando el espacio, debe contrastar con mi compungido gesto, empapado en sudor y más blanco que Iniesta después de muerto. Mis compañeros planean pocos metros por encima de nosotros mientras mis 100 kilates nos lastran a una plano inferior (pero nos mantienen más cerca del suelo en caso de caída libre). Digo yo que cayendo “sólo” desde 500 metros “sólo” nos romperemos 40 huesos…
La vocación didáctica de mi adosado amigo y el aluvión de datos técnicos sobre los vientos, sus direcciones y la manera de gobernarlos contrastan con mis esfuerzos por no vomitar a contraviento en una bonita trallectoria (trallectoria de trallar) redecorando su ajado uniforme multicolor.
Por mi giratorio cerebro pasan mil ideas, que si se afloja la cuerda, que si nos comemos el árbol, que si el tonto de amarillo se nos acerca demasiado y nos convertirá en un ridículo amasijo de tela, cuerdas, carne y ojos desorbitados cayendo a 100 km./hora (traducido: a 3 segundos de la tortilla de insensato). Nada que temer, durante eternos minutos planeamos magistralmente de izquierda a derecha aproximándonos lentamente al bendito suelo.
Un poco antes de lo previsto, mi bautizo aéreo llega a su fin. Lo que el piloto maniobra con pericia como un suave aterrizaje con grácil posado en la hierba , lo remato torpemente emulando a un hipopótamo centrifugado.
Ahora sí, liberado de las cuerdas, me incorporo vencedor…. y mis hijos aplauden y fotografían admirados a su osado progenitor. El mal rato es un bajo precio para mi doméstica heroicidad.
Para los que aún queráis disfrutar de la experiencia, es justo confesar que por 60 segundos sentí la libertad del pájaro, la sensación de dominio del creador supremo, la insoportable levedad del ser..aunque me parecieron un suspiro comparados con los 60 minutos de mareo y sudor frío que sólo una butifarra con patatas consiguieron mitigar.
De todo ello y con la suma de emociones y efluvios producto de la experiencia ya puedo decir a los cuatro vientos (y me importa un güevo de donde soplen) ya he volado en parapent ¡!
Lo dicho, una experiencia ÚNICA e IRREPETIBLE (¡ Nunca Mais !)

John LeBlog

Consells de pares

noreply@blogger.com (John Leblog) — Sat, 08 Nov 2008 11:03:00 +0000

Darrerament passo força temps als avions. Això te l'avantatge que dona temps de fer volar la imaginació però també de pensar que passaria si l'avió baixés més ràpid del desitjat. En un d'aquests moments místics m'he dedicat a escriure una mena de decàleg per als meus fills per a que, si un dia no hi soc per a recordar-los, els puguin llegir sempre aqui al blog. Lluny de pessimismes i drames (penso viure molts anys i agafar molts avions) només vull fer servir la tecnologia per a compartir uns minuts d'intimitat viatjant per Europa. Si als que ho llegiu us inspiren en alguna cosa, doncs encantat.

Consells als petits Leblogs

- Amb els diners, compreu temps i tranquilitat
- Uns segons d’esforç per a recordar un nom us estalviarà molts minuts d'incomoditat
- No podeu decidir quan temps podreu viure però si com voleu viure aquest temps
- No tingueu vergonya però no feu res que us pugui avergonyir
- Respecteu el medi ambient como casa vostra
- Invertiu en vosaltres i els vostres
- Escolteu a tothom amb respecte. De tothom aprenem coses interessants
- Tracteu als demés com voleu que us tractin a vosaltres
- Respecteu el vostre cos
- Disfruteu al màxim i agraiu els bons moments
- No malgasteu massa el temps en lamentacions
- Prepareu a consciència les grans ocasions (vosaltres decidireu quines ho seràn)
- Reconeixeu i combatiu els vostres defectes
- No tingueu complexes. L’unic defecte important és pensar que un és defectuós
- Tot te remei (excepte la mort, així que viviu amb intensitat)
- Esculliu a la parella amb el cor però escolteu al cap
- No tingueu por de dir les paraules importants en el moment oportú
- Cuideu a la familia i als amics, ells son el vostre refugi en els mals moments
- No renuncieu mai a la felicitat per res ni ningú
- No volgueu viure la vida de ningú. Inspireu-se en tothom però sigueu protagonistes
- No us rendiu mai. La vida es curta però sempre hi ha una segona oportunitat

La vida es una película en la que sereu guionista, productor, director i protagonista. Feu tot el que sigui en la vostra ma, sense fer mal a ningú, per a que sigui una obra memorable.

Sr. i sra. Leblog

Despedides anònimes

noreply@blogger.com (John Leblog) — Fri, 18 Jul 2008 17:44:00 +0000

Aquest cap de setmana, es despedeixen dos i·lustres de la ràdio a Catalunya. Les mostres d'agraïment, complicitat i desitjos per al futur son desbordants. Aquestes persones tenen el privilegi (també la responsabilitat) de fer una feina amb molta visibilitat. Son el cap visible i la veu cantant d'un equip jove, motivat, professional i entregat. Lluiten dia a dia en el competitiu mon de les audiències i les influències. I quan aquest projectes s'acaben, malgrat l'acumulació de sentiments, en comencen d'altres, potser en etapes que duraran més temps i seràn més intenses i estimulants que les que aquests dies passen la darrera plana.
En aquests dies de banys de masses, de emoció colectiva, de balanços i reconeixement, em venen al cap les persones anònimes. Aquelles que fan una feina feixuga, amb un horari sofert, amb un cap sense cap, amb un sou insultant i amb molt poca capacitat d'influir, més enllà del seu entorn més proper. A aquestes persones, en èpoques de crisi com les que ara atravessem, ningú els aplaudeix quan surten per darrer cop del magatzem o la fàbrica. Ningú els envía mails de recolzament ni reben més trucades que la del cap de personal (si es que es dignen a despedir-los en persona). A aquestes persones potser els costarà més trobar projectes estimulants. Segurament es conformaràn en tenir projectes. O en participar humilment dels projectes dels altres. Per a totes aquestes persones, que probablement son majoria i als que ningú agrairá la seva feina dels darrers anys ni la seva dedicació a fer gran la empresa, si no que més aviat rebran mirades desinteressades o fins i tot reprobadores al metro a quarts de 7 del matí, us demano un moment de reflexió. N'hi ha prou amb el que heu dedicat llegint això. Si, a més, valoreu l'esforç i la feina compromesa del més humil dels treballadors amb els que avui creuareu una mirada, doncs molt millor.

John LeBlog

Foc de Sant Joan

noreply@blogger.com (John Leblog) — Tue, 24 Jun 2008 20:03:00 +0000

Només hi ha una cosa comparable al somriure d'un nen mirant amb ulls brillants com una bengala l'il·lumina la cara, la tendresa dels seus pares embadalits veient gaudir al seu fill i recordant una infantesa més o menys llunyana.
La festa de Sant Joan marca l'inici del estiu, els nens alliberats de l'escola, els pares en compte enrrera a les vacances i els avis, probablement jubilats, gaudint de tres generacions hipnotitzades al voltant de la coca i el foc.
Aquesta és una nit màgica en que exploten molts desitjos i brillen molts somriures. Un moment que vivim cada any de manera diferent però sempre sentida. La revetlla és petards i música, coca i bengales, amics i festa...
També és una gran ocasió de cremar en aquest foc renovador el trastos vells, tot allò que ens fa nosa per a seguir endavant. Hem de deixar espai per a moltes coses positives que ens han de passar. Aprofitem per a llençar al foc les males experiències del any, les pors i dubtes, les sensacions negatives, les discusions inútils amb la parella o amb un amic que no volem perdre. Aprofitem la nit més curta del any per a fer un punt i a part. Tot el que ens passi a partir de demà, depen en gran part de la nostra confiança i capacitat d'influència.
Llencem al foc tot allò que ens destorba i gaudim veient com es consumeix. Brindem amb els nostres per totes les coses bones amb que la vida ens regala i encenem un cop més la metxa del cohet de la nostra vida. Els nous reptes ens reclamen per anar més lluny i brillar més fort. Demà serà el primer dia de la resta de l'any.

John LeBlog

7 AM

noreply@blogger.com (John Leblog) — Fri, 18 Apr 2008 21:35:00 +0000

A las 7 de la mañana, cuando apenas los árboles y los semáforos están recien puestos, un heterogéneo grupo de animales matutinos recorre en pantalón corto las calles de Barcelona en busca de su momento místico, su record particular o simplemente su dor.
Ésta es para algunos la mejor manera de comenzar el día, notando el viento en la cara y viendo como la ciudad avanza bajo sus pies mientras intercambian cómplices miradas con otros apresurados insomnes.
Es fácil imaginar que la pequeña ecuatoriana, empieza su día a un ritmo endiablado porque el resto del día empujará cansinamente la silla de ruedas de un adinerado burgués venido a menos.
Al poco se le cruza, el fornido sesentón de mirada retadora a todos los sub-30 y piernas de acero. Atrás quedan 2 pijas de paseo cuya única aproximación al deporte es el chandal de marca que lucen para nadie. A las 7:21, el altísimo y patilargo yuppie nos dedica un gesto fugaz y pasa en 3 zancadas al fondón amenazado por el inminente verano...
En fin, todos ellos meritorios por robarle tiempo al sueño y empezar el día con los músculos trabajados y la mente despierta...
Estos pocos especímenes contrastan con la masa somnolienta que cada 5 minutos vomita la boca del metro. Fascinante muestrario de caras de sueño, malhumor, meditación o autismo ipodiano y excepcionales sonrisas. En el camino al trabajo otros se fuman sus primeras dosis para llegar menos ansiosos a sus puestos o ultiman sus cervezas y carajillos mañaneros sin los que no son personas.
En fin, la jornada será larga y cada uno se prepara a su manera. Nadie es mejor por llevar una vida más o menos sana. Lo que sí es estadísticamente más probable, es que la ecuatoriana, el sesentón y el yuppie patilargo seguirán compartiendo apresuradas miradas durante algunos años más que sus ahumados conciudadanos.

John LeBlog

(Dedicado a Dídac, compañero de fatigas matutinas)

Audiofotos

noreply@blogger.com (John Leblog) — Fri, 18 Jan 2008 18:53:00 +0000

Darrerament he agafat el bon costum d'anar a la feina caminant. A més dels beneficis del exercici, tant físic com mental, la mitja horeta ben bona que tinc de recorregut de casa a la feina, em permet fer unes quantes "Audiofotos".
Consisteixen en, sense perdre el pas, prestar mig segon d'atenció (no més, a risc de semblar un xafarder) a la conversa de les persones amb les que et vas creuant. Les d'ahir van ser força interessants...

"a las 5 de la mañana ya estaba despierto..." deia una dona a l'altre, qui ? el seu bebè que no els deixa dormir ? el seu marit que te problemes a la feina ? el seu fill que te demà l'exàmen de teòrica ? qui sap...

"esto no es una bicicleta !!!" enèrgicament, un home d'uns 50, a unaltre, davant d'una moto de gran cilindrada. La lluía orgullòs davant del seu amic ? es queixava al vehí per haver-la fotut a tocar de la seva vespino ? qui sap ...

"si no se lo cuento, no duermo .." una dona de trenta-pocs a la suposada amiga. Això ja es posava interessant. Darrera meu la conversa va seguir i em vaig quedar amb les ganes de saber si li posava les banyes al marit o si el nen no dormia sense sentir per enèssima vegada el comte del Patufet.

"mi padre se quedó toda la pasta" una noia amb aire de malallet i accent andalús, de prop de 30, fent un cafè i fumant amb unaltre a la terrassa d'un bar. No crec que el proper 19 de Març, aquell pare tingui cap sorpresa agradable...

Aquests petits instants íntims, que qualsevol exposa al mig del carrer, amparat en l'aparent desinterès dels passavolants, son, a més d'un entreniment matutí més divertit que les noticies, una mostra més de que, la resistència del ser humà a ser obert amb els desconeguts, sembla que s'esvaiex al mig del carrer per a alguns. Potser vaig enxampar justament a aquest tipus de persones que parlen obertament pel mòbil al mig del bus, donant instruccions concretes al nen d'on son els calçotets o donant consol enfàticament a una amiga recentment separada (a aquesta l'he trobada avui i semblava adressar-se més a tota la resta del passatge que a la persona a l'altre banda de les ones...)
Menció especial al fet de que la major part de les audiofotos eran en castellà...

En fi, que el carrer és un festival, i que en aquest teatre, fins i tot els "extres amd frase" poden amagar darrera el seu instant de protagonisme involuntari, tota una intriga o drama propis de la millor de les noveles.
I si no, feu treballar la imaginació quan capteu les "audiofotos", si més no, estareu entretinguts en els vostres trajectes a peu i tindreu una bona alternativa quan els MP3 es queden sense piles...

John LeBlog
(microxafarder)

1 año en 1 blog

noreply@blogger.com (John Leblog) — Sat, 08 Dec 2007 17:20:00 +0000

Uno de mis propósitos al finalizar el 2006 fue el de empezar a escribir. Conviene decir que el hecho de pasar de los cuarenta, tener un árbol plantado y haber traído ya dos hijos al mundo no daban otra salida a mis autoexcusas.
Empecé con timidez, volcando en una blanca pantalla (¿ qué le ha hecho la web a la amenazadora hoja de papel ?) mis pensamientos vespertinos de cualquier domingo por la tarde. Poco despues, me descubrí coleccionando momentos cotidianos o espiando sigilosamente a inocentes víctimas urbanas a las que retratar con delicadeza o saña. Semana tras semana, mi cita ante la pantalla ha resultado un intermitente encuentro con mis pensamientos derivando en algunas ocasiones hacia una fluído concierto de piano en que mi alma ha conectado con mis dedos para abrirme un poco al mundo.
Frases y signos de puntuación han dibujado y contribuído este año al protagonismo que merecían aquel personaje anónimo, aquel gesto inconsciente o aquella mirada furtiva en el metro.
Domingo tras domingo los meses han pasado irreversiblemente su página en el calendario. Mientras unos esquiaban otros reflexionaban. Cuando unos tomaban la calle otros les retrataban en la sombra. Cuando los calores atraían nuestros cuerpos al mar, algunas teclas caricaturizaban esos cómicos momentos...
La vida está llena de instantes inolvidables a los que no prestamos atención. No por desinterés sino porque otros reclaman su protagonismo. El futuro, implacable, nos tira de la mano.
El tiempo ha pasado deprisa y un año no es demasiado si se mira desde el final. Al fin y al cabo, 365 días no es mucha ni poca vida si estás más o menos en la mitad (o eso espero...)
2008 será un blanco lienzo en el que compartir guiños y miradas, observar nuestro interior o animar-nos a la acción. Una nueva etapa en la que existir en este mundo virtual lleno de oportunidades para abrir la puerta de nuestras humildes y anónimas cuatro paredes.

"Blogueo, luego e-xisto"

John LeBlog

El "Suple Ments"

noreply@blogger.com (John Leblog) — Sun, 02 Dec 2007 11:29:00 +0000

Es trobaven cada setmana a la mateixa hora. No tots van aparèixer al mateix moment, es clar, alguns semblava que hi eren des del mateix moment en que el xat s'havia creat. No importava d'on eren, si eren homes o dones, quina edat tenien, si eren alts, grassos, alemanys o afeccionats a la papiroflèxia. Aquell grup d'ànimes es convocava allà cada diumenge, atret com les mosques a la mel, per un concurs on el guanyador podia aconseguir una viatge fabulós a un planeta paradisíac. La "Qwerty" l'havia descobert aquell novembre del 2018 i ja feia tres mesos que hi participava activament motivada per les seves possibilitats d'arribar lluny. Totes les preguntes sobre cultura, actualitat o història que se li havien posat pel davant havien estat superades de manera competida però brillant. La "Qwerty" era una dona curiosa i desperta i encara que la vida no l'havia tractat massa be, mantenia sempre aquell esperit positiu i l'interès pel saber. Desde les coses més profundes al detall més insignificant eren habitualment objecte del seu coleccionisme de coneixement.
La veritat és que descobrir fa mesos aquella emissora per internet, de la que mai havia sentit a parlar, va suposar un canvi radical a la seva vida. Tota la timidesa i frustracions que li havien barrat l´èxit a la feina i a la vida, aqui s'esvaïen. El poder d'aquella emissora que, cançó darrera cançó (la oferta bàsica era musical excepte el superconcurs dels diumenges) l'havia hipnotitzat. Tot el que hi escoltava li agradava, era interessant, divertit o la portava a moments de dolça nostàlgia. Però avui era el gran dia ! el concurs estrella dels diumenges! "El Suple Ments", havia arribat a la gran final i ella, ella ! estava entre els 5 finalistes.
La sintonia del programa va sonar majestuosa als altaveus del seu portàtil i aquella música va recorrer les seves venes posant-li tots els nervis a flor de pell.
Al xat no hi havia gent nova avui, estava tancat en exclusiva per als finalistes i la vermella catifa electrònica els donava la benvinguda.
Les preguntes van anar sonant a les ones quasi al mateix temps que eres respostes per ella al xat amb l'agilitat habitual. La moderadora no donava a l'abast. Avui eren molt més complicades però la Qwerty estava crescuda i confiada, al cap i a la fi, des de que va deixar la feina a principis d'any, dedicava totes les seves energies al Suple Ments i sabia que aquell, havia de ser el seu moment.
Finalment.. la pregunta definitiva... tots els seus contrincants havien estat vençuts pels seus demolidors coneixements i l'agilitat dels seus dits. Tots, excepte el "Síber", l`únic capaç de fer-li ombra. Nomes quedaven 7 segons i tenia el temps just per a rematar la feina. No hi havia temps de cap recerca al Newgle, la veu del locutor va sonar apremiant... "Quin era l'antic nom de Uagadugu,la capital de Burkina Fasso ?"
!!! Deu meu ! el seu cervell anava a mil per hora ! 5,4,3,2,1... KOMBENTINGA !
Si ! Kombentinga !.... "Qwerty SI !!!" el moderador del xat confirmava el seu encert i la fanfarria de la emissora la portava al olimp dels guanyadors !
Ella no va poder contenir un crit mesclat d'alegria i emoció. Ho havia aconseguit ! era la espectacular guanyadora del premi de 2018 ! Ara podria finalment canviar de planeta, abandonar tot aquell entorn impregnat de mals records i començar una nova vida.
No va poder esperar ni un sol dia ..va enllestir quatre coses i va correr cap a la porta agafant a correcuita les claus i la seva maleta, preparada desde feia dies. El seu desplaçador va volar més ràpid que mai i la va plantar davant l'adressa que havia rebut al correu electrònic un segon després de saber-se guanyadora..
En un lloc apartat de la ciutat on semblava extrany que hi pogués haver res amb un mínim de vitalitat, un discret local amb el logo de la emissora es mimetitzava al entorn. Un cop dins, la decepció va esborrar la seva brillant mirada i la va canviar per un gest de angoixa i desconcert.
Aquell lloc semblava que no hagués estat visitat per cap ésser humà en segles. Tot era ple de pols i només una pantalla semblava viva, parpallejant al centre de la sala amb aquell llum verd més propi dels ordinadors de la prehistòria dels 80.
La Qwerty es va acostar lentament a la pantalla, sense voler enfrontar-se a una veritat que el seu inconscient havia defugit des del principi. Una frase rutinaria evidenciava que tot allò no havia estat real. Llegir aquelles lletres a la pantalla la van portar de cop a la realitat i van destrossar de cop el castell que, pedra a pedra, la seva ment i el seu cor havien començat a construir mesos abans. La emissora, el concurs, els contrincants... tot havia estat artificial. Una rutina automàtica programada feia anys per a la felicitat dels solitaris. La "Qwerty" va deixar anar una llàgrima sobre el teclat, al mateix temps que van caure a terra la seva maleta i els seu últim alè esperança. Tot s'havia acabat.
De sobte... un tímid soroll al seu darrera li van fer girar el cap i la seva mirada es va creuar amb unaltre igualment desesperada que buscava complicitat.
"Qwerty ?" La veu d'en "Siber" li donava dolçament la mà.

John LeBlog

(dedicats a tots els "Suplexaters" i a les sofertes moderadores)

Gracias Dalai Taxi

noreply@blogger.com (John Leblog) — Fri, 30 Nov 2007 10:07:00 +0000

Mi experiencia con los taxis es amplia y variopinta, supongo que como la de la mayoría de los usuarios de este medio de transporte en Barcelona. El taxi es un reducido habitat de un ser humano, especialmete si convive fugazmente con otros muchos. Es también el caparazón que le protege diariamente de un entorno apresurado y en ocasiones demasiado hostil que, irreversiblemente, modela su carácter.
Lo interesante para mí del tema está en la actitud del comandante de la nave, su percepción y la interacción con el mundo que le rodea. La suma del entorno con lo que aporta cada invididuo desde que pone en marcha el motor, da como resultado un amplio espectro de personalidades (desde el robot sordomudo hasta el Dalai Taxi), una interesante muestra en cualquier caso de "homo taxis"...
Supongo que todos nos hemos subido alguna vez al "púlpito veloz", en el que el taxista de turno, alimentado durante 12 horas al dia de sesudos o encendidos programas tertulianos, diserta sobre política, ética y estética (nunca sé si con afan de conversación o de protagonismo). He viajado tambien en el "Antisystem", donde el conductor sólo mira por la ventana para insultar a regañadientes, se lamenta del sobrehumano esfuerzo de cumplimentar un recibo o se acuerda de toda nuestra familia cuando la carrera es más corta de lo deseado.
Tambien tenemos al eterno mosqueado, que alimenta su cabreo con cada locución en la emisora de "lachicaquenovocaliza" y comparte frustraciones con alguna otra nave con la que disfruta de vicios compartidos.
¿ Han disfrutado alguna vez (no se lo pierdan en verano !) del "reciclator" ? llamado así, no por su sensibilidad medioambiental sino porque la suciedad y el hedor de su habitáculo nos transportan al mismo corazón de un recolector de basura nocturno en hora punta. Éste no utiliza el aire acondicionado por respeto al medioambiente (el de fuera del coche) pero ¿ no podría sustituir la cola de mapache y el Hola de hace 2 años por un par de mascarillas de oxígeno ?
Para contrastar, tambien he conocido al "Mayordomo". Taxi impecable, educación pulcra, conversación (o no. él sabe cuando) amena y espíritu de servicio por todos sus poros. Para éste siempre he echado de menos un sistema basado en categorizar los taxis de forma visible para el usuario, que nos permitiera escoger un 5 estrellas ante otras máquinas de tortura rodantes.
Finalmente (y me dejo muchos, la mayoría positivos, pero ya hablaremos de ello en otra ocasión) tenemos al que he conocido hoy, el "Dalai Taxi", un simpático inmigrante de los 60, que con gran dosis de paciencia, sentido común y espíritu de servicio, ha rodado por Barcelona durante cientos de miles de kilómetros, absorbiendo la sensibilidad, el conocimiento, la cultura y el don de gentes que aporta la respetuosa interacción con sus semejantes. El Dalai Taxi se aisla de ese entorno hostil que le cierra el paso, le llena de ruido y de humo, escupe mala educación en su cogote o se cuela por su radio en forma de insultos o desgracias ajenas y hace de su micromundo un mundo mejor, prestando un servicio de calidad y haciendo amena y enriquecedora su rutina diaria. Tomemos nota.

A todos los (escasos) Dalai taxi de Barcelona mi agradecido reconocimiento

John LeBlog

Paciencia

noreply@blogger.com (John Leblog) — Wed, 28 Nov 2007 21:44:00 +0000

Mi maltrecho tobillo, al que a veces trato como si tuviera 15 años/15 kilos menos, me ha invitado las últimas semanas a visitar con frecuencia un centro de recuperación. Un interesante lugar en el que sin el temor a la extracción de una muela ni los sufrimientos propios de una lesión importante no podemos relajar observando el comportamiento humano en este micro mundo, 30% circo, 30% asilo, 30% gimnasio y 10% manicomio.
Es intersante observar a la viejecita que, con un supuesto Alzheimer, intenta colarse sin seguir el protocoo establecido. Tambien a las "domadoras", que con manos de hierro y guantes de látex, orquestan la rotación de enfermos entre los distintos tratamientos y ejercicios. Veo tambien al hombre oso polar, que repite el mismo movimiento durante eternos minutos con la mirada ausente. Tambien está la "Barbie esguince" que con la mirada nos jura por Snoopy que se lesionó esquiando en los Alpes. Se le reconoce el mérito de conseguir realizar los ejercicios con una estética de video de aerobic. En la esquina está el viejete verde, que no contento con fusilar con la mirada cualquier aparente (el hombre está un poco cegato) hembra de menos de 60, es una auténtica ametralladora parlante y el castigo diario del personal de tarde.
En fin, muchos abuelos mitigando sus dolores y muchos marcianos que paramos 45 minutos al día en pantalón corto en este interesante microhabitat de la salud al que deseamos visitar poco y con dolencias menores. Al fin y al cabo, esto es a la sección de urgencias de un hospital lo que un futbolín al campo del Barça

Salud para todos

John LeBlog

Al otro lado del plasma

noreply@blogger.com (John Leblog) — Fri, 23 Nov 2007 20:51:00 +0000

Llegó tarde del trabajo y estaba cansado. Se quitó el disfraz y bebió una cerveza. Un bip en el PC le indicaba que tenía correo nuevo. Facturas, noticias de un viejo amigo, ofertas de una compañía aérea y algun spam. Mientras borraba, archivaba y respondía febrilmente, alguien llamó a la "puerta" de su messenger. Era su hermana. Intercambiaron cuatro frases cortas con la habitual complicidad en un sorprendente ejercicio de sintética comunicación. Las teclas desprendían sentimientos que viajaron casi telepáticamente a cientos de kilómetros. Luego...un vistazo a un par de blogs amigos y una consulta al google maps para organizar su viaje del dia siguiente.
Al cabo de un rato, apareció (tambien en messenger) su hija adolescente saludando indolentemente. Estaba buscando información sobre Picasso, diseñando una cubierta para sus apuntes y bajando la última canción de los "nosequien". El más pequeño (que gracioso estaba hoy con su nuevo "nickname" !) se quejaba de que hoy mamá no había jugado con él al "kidslearning", un jueguecito maquiavélico al que se había enganchado a partir de una inocente iniciación educativa. Su madre ("virtumama2008")había tenido más trabajo del deseado. Tenía que terminar aquella traducción hoy como fuera y los problemas de configuración del nuevo corrector de alemán la habían superado. La cena aun no estaba hecha...y allí nadie movía un dedo (excepto sobre el teclado).
Finalmente, convinieron en pedir una pizza (obviamente por internet) antes de encontrarse con unos amigos argentinos en el chat sobre cocina en el que ellas dos se habían conocido intercambiando recetas.
Lo cierto es, que mientras el padre imaginaba hambriento la llegada de la pizza , pensó (durante 14,5 nanosegundos) que quizá la decisión de comprar el segundo ordenador en casa no había unido precisamente a la familia. Aunque lo que definitivamente lo agravó fue la compra del portátil para la habitación del más pequeño y la red wifi para todos.
Todo aquello habia generado demasiadas distancias.
De hecho...se dió cuenta de que hacía dos días que no veía a su hija excepto en la webcam , y eso que compartían techo !
No...esto tenía que acabar y él debía dar el primer paso. Se levantó con la firme intención de invertir el proceso virtualizador en que su familia se encontraba y que él mismo había iniciado hacía meses.
Su mano se dirigió decidida hacia el interruptor del PC pero a escasos centímetros ocurrió lo inesperado, la luz de la pantalla se intensificó brevemente y la corriente se cortó. Todo quedó a oscuras. Y tanto él como los otros tres miembros de la familia se desvanecieron quedando reducidos a los pocos bytes que algun día los engendraron.
El sistema se sintió amenazado y 4 almas más habían sido succionadas por el universo digital (si es que un día existieron realmente...)

Demasiada virtualidad...

John LeBlog

On es Wally ?

noreply@blogger.com (John Leblog) — Sun, 06 May 2007 10:20:00 +0000

Erem més de 50.000. I entre tant èsser humà que dedica un diumenge el matí a correr per Barcelona...hi ha d'haver de tot...
El marathonià, que ha vingut corrent desde casa i que calenta desde les 6 del matí. L'ecuatorià solitari, que serà rebut a l'arribada per una multitud familiar.
El pare fondon amb el seu fill al cotxet....queda bé a la sortida però serà interessant veure'l empentar el cotxe Montjuich amunt amb el bebé rabassut pesant 50 kilos.
L'avi, amb més de 80 anys, que al seu ritme, ens passa per la cara a tots la seva determinació. Els lolailos, fent una catipent desde abans de la sortida que no recomana seguir la seva pista. Superman i superwoman, alts, guapos i a la moda, la seva vida (només?) te ple sentit lluint un físic perfecte i 600 euros en roba de marca. Els estudiants disfressats de metge, amb una camilla i tot (que cony fotaràn amb ella quan la gent ja no tingui alè ni per a somriure i ells mateixos s'arrastrin pujant a Montjuich). Un pare entusiasmat i un fill que no ho sembla tant. El nen sorprenentment petit (6?) per anar tot sol en mig de la massa (s'ha perdut ? el apre no li aguanta el ritme ? és un enano ?).
El grup de japos davant del hotel, amb les banderetes japoneses (les han portat només per això ?) que ens animen a crit pelat (o ens insulten en japonès...ves a saber)
L'"Espabileitor", que surt del carrer Manso (a 1 km. de la meta) amb la samarreta impecable i la clenxa recient feta...tothom busca el seu moment de glòria.
I el quarenton, com jo, que es resisteix a deixar de ser jove fent encara petites proeses esportives, suant la cansalada entre milers de desconeguts i fent-se el seu videoclip particular al creuar l'estadi olímpic i disfrutant, en definitiva, de l'espectacle de la raça humana en tota la seva dimensió.

John Le Blog