Doncs sí, pels que us vulgueu aventurar a veure Lost 6×01, el primer capítol de l’última temporada de la sèrie, ja ho podeu fer. El problema? Que el so és pèssim, pràcticament no s’entenen les converses (com que és gravat directament d’una pantalla, fins i tot se sent el so ambient). Però més val això que res.

Si no teniu paciència per esperar fins dimecres al matí, feu clic al play:

ACTUALITZACIÓ: Com era d’esperar, el vídeo s’ha fet popular ràpidament i ja no està disponible. Però us el podeu descarregar (són només 120Mb).

N = R* · f_p· n_e· f_l · f_i · f_c · L

Desglossem-la una mica (entre parèntesi poso els resultats que Drake calculava):

• R és la mitjana d’estrelles que es formen a la Via Làctia cada any (10).
• f_p és el percentatge d’estrelles que neixen cada any i que tenen planetes orbitant al voltant (1/2)
• n_e és, per cada estrella, la mitjana de planetes que teòricament tenen condicions per a què es desenvolupi vida (2)
• f_l és la quantitat d’aquests planetes que realment tindrien vida (1 – és a dir, un 100%)
• f_i és la fracció de planetes amb vida on aquesta vida evolucionaria cap a una forma intel·ligent (0,01)
• f_c és la fracció d’espècies intel·ligents que acabarien desenvolupant tecnologia capaç d’emetre senyals de ràdio (0,01)
• L és el temps mitjà que existiria una civilització que emet senyals de ràdio (10.000 anys)

Vistes les variables i els valors que els donava Drake, em sembla que són molt optimistes. Com demostren a Genciencia, si dividim el temps que fa que existeix la raça humana (uns 200.000 anys) entre l’edat de la Terra (3.700 milions d’anys) surt un resultat per f_i de 0,000054054, molt lluny dels 0,01 que proposava Drake.

El resultat de l’equació de Drake amb els seus valors és de N = 10, és a dir, unes 10 formes de vida que ja es podrien considerar civilitzacions i que emetrien senyals de ràdio i, per tant, serien detectables. Però altres estudis més recents de la NASA i la ESA han reduït aquesta xifra a 2,33, que em continua semblant força alta.

A partir d’aquí, i com que les dades són massa subjectives i poc precises com per ser usades com a prova, cadascú pot tenir la seva opinió. Què us sembla, a vosaltres? Hi ha algú més? I si hi ha algú, la gran pregunta és si 1) no es poden comunicar amb nosaltres, 2) es podrien comunicar però no ens han trobat o bé 3) es poden comunicar amb nosaltres però prefereixen no fer-ho.

Per cert, en Frank Drake també és el creador del missatge d’Arecibo.

Especificacions tècniques

A nivell de hardware és una màquina molt completa que supera la majoria d’smartphones, entre d’ells l’iPhone. Té un processador Snapdragon d’1 GHz, 512 Mb de RAM, una pantalla AMOLED de 3,7″ polzades (480 x 800px), una càmera de 5MPx amb autofocus i una ranura per targetes MicroSD. No té teclat físic i evidentment suporta 3G. També té acceleròmetre, sensor de proximitat i sensor de lluminositat.

Però totes aquestes prestacions tenen un preu: la bateria d’aquest telèfon aguanta unes 7 hores en conversa, 5 utilitzant el 3G i 20 hores reproduint música.

Evidentment fa servir el sistema operatiu Android, creat pel propi Google fa uns mesos i que ja utilitzen smartphones d’altres companyies com HTC, Motorola o Samsung.

On comprar-lo i quant costa

Per variar, el Nexus One es ven a partir d’avui només als Estats Units, i curiosament també a Hong-Kong i a Taiwan. Es podrà adquirir des d’avui mateix a Google.com/phone. A la també web es pot donar un cop d’ull a les principals aplicacions que incorpora el telèfon.

Comprant-lo lliure caldrà pagar $529 (uns 370€), i amb un contracte a T-Mobile, $180. Per tant, i si no vaig errat, si algun resident als Estats Units compra un terminal i ens l’envia el podrem fer servir aquí sense problemes (bé, potser el 3G sí que en tindrà), ja que des de la mateixa Google han assegurat que la idea és que el Nexus One sigui completament lliure més enllà de si algú el vol lligar a una companyia i a un pla de dades. Però no us preocupeu, sembla que no tardarà gaire en arribar a Europa.

D’aquí pocs dies es començaran a veure els primers vídeos de les funcionalitats del telèfon i sabrem realment si és un telèfon que val la pena i si es podrà situar entre els millors smartphones del mercat. De moment, teniu (molta) més informació a les reviews d’Engadget i TechCrunch, que com que són americans ja l’han pogut provar i analitzar.

D’entrada em sembla un molt bon terminal, pel hardware i per l’Android, però no m’acaba de convèncer la boleta que té com a botó, molt semblant a la de les Blackberry, no sé si en funcionament però sí d’aspecte. Per les reviews sembla que el sistema operatiu va més fluid que en altres terminals, sobretot en el canvi entre aplicacions i evidentment un mòbil de Google, amb sistema operatiu de Google i amb tots els serveis que Google ofereix ha de ser una opció més que seriosa a l’hora de comprar un telèfon d’aquest estil.

El secret està en tenir en compte que no va existir l’any 0. De l’1 abans de Crist es va passar a l’1 després de Crist. Per tant, els deu primers anys van ser de l’1 al…10, efectivament. Per tant, el primer any de la segona dècada va ser l’11. És fàcil veure que si hi sumes 2000 anys no canvia res (si voleu podem anar comptant dècades una a una, però no cal), i per tant ara mateix som a la dècada que va començar el 2001 i acabarà el 31 de desembre de 2010.

Per tant, totes les recopilacions i llistes de “Els millors (elquesigui) de la dècada” estan oblidant tot el que passi aquest 2010. O notícies com Dos bessons idèntics neixen en dècades diferents és una cagada com un piano.

Fins fa poc Jolicloud era privat, i necessitaves que algú de dins et convidés per poder provar-lo. Però ara ja es pot descarregar des de la seva web (excel·lent, per cert) i comprovar que un sistema operatiu basat en Linux dedicat a un tipus d’ordinadors tan concret fa que el resultat sigui sorprenent.

La principal limitació (i gràcia) dels netbooks és que tenen una pantalla petita. I un sistema operatiu convencional desaprofita massa espai i no està adaptat a pantalles d’aquest tipus. Per això Jolicloud ho simplifica, ja des de la instal·lació, i aprofita la mar de bé els pocs píxels de l’ordinador. A més han procurat que aquest SO sigui compatible amb molts dels netbooks que hi ha al mercat.

La idea de Jolicloud és que l’usuari se serveixi de serveis d’internet, com Dropbox per emmagatzemar arxius, Spotify per reproduir música i GMail per consultar el correu. Els serveis més utilitzats, com Facebook, Twitter o Google Reader tenen una aplicació especial disponible que les mostra en pantalla completa i així no cal accedir-hi des del navegador. Per això, un cop instal·lat el primer que es fa és visitar el directori d’aplicacions i instal·lar-ne alguna.

Evidentment Jolicloud permet donar un cop d’ull al que fan les teves amistats, i seguir les aplicacions que instal·len o a qui segueixen. És una bona manera de veure si han aparegut aplicacions noves que valguin la pena.

Personalment ja fa un temps que el tinc instal·lat al meu Asus EeePC 901, i la veritat és que des d’aleshores no m’he ni plantejat canviar-lo. Un netbook serveix pel que serveix, és a dir, ni per jugar a grans jocs ni per fer meravelles amb el Photoshop, i per tant les eines i serveis que ofereix Jolicloud satisfan de sobres les necessitats.

L’origen d’aquesta singularitat no queda del tot clar. La proposta que té més suport és la que defensa que aquest con és vapor d’aigua, creat per les mol·lècules d’aigua que queden atrapades entre dues superfícies d’aire a altra pressió. L’aire d’entre les dues superfícies és més fred que el de fora i això fa que es condensi el vapor i sigui visible.

Per tant, que aquest efecte sigui visible depèn de la forma de l’avió (depèn del perfil de l’ala), la temperatura i humitat de l’aire i, evidentment, la velocitat de l’objecte. I realment és espectacular:

També hi ha casos un a l’efecte Prandtl-Glauert se li suma un altre efecte físic, anomenat Gloria, que es produeix quan un raig de llum retrodispersada (una suma de difracció, reflexió i refracció) travessa un núvol de gotes d’aigua molt uniforme.

En els 4 minuts que dura el vídeo s’explica una mica per sobre quina és la tècnica que van utilitzar per recrear els moviments humans i fer que els Na’Vi, la raça extraterrestre d’Avatar, sigui tan tan real. Aquesta tecnologia s’anomena motion capture i es basa en capturar el moviments d’una personal real i transportar-los a digital.

Per cert, si esteu interessats en els Na’Vi podeu intentar aprendre el seu llenguatge gràcies a la Wikipedia.

Això passa perquè durant la nit, que estem estirats dormint, els cartílags que hi ha entre les vèrtebres, molt semblants als del nas o la orella, estan expandits al màxim. En canvi, durant el dia la gravetat comprimeix els cartílags de manera que al vespre, just abans d’anar a dormir, hem perdut entre un i dos centímetres. Però per exemple els atletes que fan la marató poden arribar a perdre fins a tres centímetres, ja que a l’estar corrent tanta estona la compressió encara és més forta.

Sinopsi: Un marine paraplègic destinat al planeta Pandora per una missió ha de decidir si seguir les seves ordres o protegir el planeta que considera que és casa seva.

Valoració personal: 9/10

Gràcies a Adobe vaig poder assistir a l’estrena d’Avatar sense pagar entrada ni consumició. Suposo que això ja predisposa a valorar positivament qualsevol cosa, però la veritat és que Avatar em quedarà a la memòria com una de les millors pel·lícules que he vist, no de trama sinó visualment.

L’argument és típic i evident des del principi (de fet estic segur que és el més fluix de tota la pel·lícula), però l’autèntica màgia d’Avatar no rau en la trama sinó en els efectes visuals. Tota la pel·lícula és una genialitat de colors, textures gràcies al 3D i efectes especials que fan que l’argument fluix no sigui una pega.

La pel·lícula és preciosa visualment. Si no estés feta en 3D segurament també ho seria, però la combinació d’un planeta imaginari tot ple de selva molt colorida i les tres dimensions fan que Avatar es converteixi en una experiència que recomano moltíssim a tothom. Per tant, tots aquells que estigueu interessats en veure-la hauríeu de fer-ho al cinema amb les ulleres polaritzades i una pantalla gegant i no pas a casa, perquè pot perdre tota la gràcia.

Segurament em sembla tan espectacular perquè és de les primeres pel·lícules on les tres dimensios s’han aprofitat bé, i que quan en vagin apareixent de noves aquesta quedarà una mica endarrerida. Però ara per ara em fa pensar que aquesta pel·lícula pot ser un abans i un després en l’ús d’aquesta tecnologia.

Què us ha semblat?

Un gran inici que s’ha anat diluïnt

Al meu entendre, les sèries necessiten dues coses bàsiques per triomfar: primer de tot, un argument inicial bo, que enganxi l’espectador des del primer moment. I segon, una evolució d’aquest argument per no suar la trama i no avorrir. I Flashforward ha complert espectacularment bé el primer punt, però falla estrepitosament en el segon. És més: si algú encara no l’ha vist, pot mirar els tres primers, el vuitè i el desè. Entendrà pràcticament tot l’argument amb només la meitat de capítols. Què vol dir això? Doncs que la trama no ha evolucionat al ritme adequat. Ha passat mitja temporada i es pot resumir en un parell de frases. A cada capítol passa una cosa diferent, hi ha un parell de moments bons però no tenen continuïtat.

Si l’heu anat seguint, feu una cosa: penseu un moment en què hem vist fins ara. En els enigmes que hi ha hagut i les respostes que s’han donat. Penseu en com l’argument ha avançat sense cap direcció fixa i s’ha anat embolicant a mesura que apareixien coses noves i no se’n solucionava cap de vella. Us adonareu que, després de 10 capítols, quasi bé no sabem res.

Si es crea molta expectativa, se n’espera molt

La campanya de màrketing i promoció de Flashforward va ser enorme. Vídeos promocionals, explicació de la història dels 2 minuts i 17 segons, propaganda, entrevistes i el boca orella a les xarxes socials…tot això fa que la gent (m’hi incloc) acabi esperant una autèntica obra d’art. I el primer capítol ho va ser. Després de veure el pilot, que en el fons era el que ja sabíem, les ganes de veure el segon episodi eren terribles. I poc a poc es va anar repetint la història però perdent força. L’ABC necessitava una gran sèrie per substituir el buit que deixarà Lost l’any que ve, i van apostar molt fort per Flashforward, i ara sembla que no tenien les cartes adequades.

No us falla algun actor?

Sí, exactament, el que esteu pensant: el protagonista (Mark Benford). Es diu Josep Fiennes, i és un actor que fa la mateixa cara quan pensa, quan dispara, quan condueix i quan dorm. Aquesta cara com si algú li estigués enganxant alguna cosa amb unes pinces. Fins i tot m’he permès fer-ne un collage:

Mark Benford observant, escoltant, enfadat i empanat

Evidentment que la sèrie no funcioni no és culpa seva, i també hi ha altres actors que no estan a l’alçada (el padrí del Mark, per exemple). A més, a mi em costa molt lligar el Dominic Monaghan (Simon Campos a Flashforward i Charlie Page a Lost) amb el paper que té aquí després d’haver-lo vist a Lost. Però això ja és cosa meva.

Tot això no vol dir que trobi que és una sèrie dolenta. És més, penso que té alguns moments molt i molt bons. Tampoc vol dir que deixi de veure-la, just al revés. Quan la sèrie torni al març espero que hagi arreglat aquests problemes estructurals en la trama i que per fi s’exploti la gran idea que era el pilot. I si no, es guanyaran un altre post.