Benvolguts/des,

Davant la sentència del TC contra l’Estatut, que suprimeix la competència de la Generalitat per convocar referèndums, i davant de l’amenaça del Govern espanyol de presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de Consultes populars per via de Referèndum, el que bloquejaria automàticament la tramitació de la Iniciativa Popular pel Referèndum d’Independència que la mesa del Parlament va admetre a tràmit, la Comissió Promotora ha decidit activar el Pla B, i avui ha presentat al Parlament una Iniciativa Legislativa Popular (ILP)perquè la Generalitat convoqui una Consulta Popular sobre la independència.

Per què hem decidit presentar aquest pla B, la proposta de Consulta sobre la Independència com a ILP?

1) La Llei d’Iniciativa Legislativa Popular es va aprovar l’any 2006 i, per tant, ja no pot ser recorreguda pel Govern espanyol i no es pot bloquejar la seva tramitació.

2) Pel fet de presentar-se la proposta de Consulta sobre la Independència com a ILP, fa que no sigui necessària l’autorització del Govern espanyol perquè la Generalitat la pugui convocar. D’aquesta manera, només dependrà la convocatòria de la Consulta sobre la Independència de la voluntat del Parlament de Catalunya.

3) El TC ha suprimit en la seva sentència les competències de la Generalitat sobre referèndums, però, en cap cas, la competència sobre altres tipus de Consultes Populars. De la mateixa manera que l’Ajuntament de Barcelona va poder convocar la consulta sobre la Diagonal, el Parlament pot convocar una Consulta sobre la Independència.

4) En els propers 15 dies la mesa del Parlament ha de decidir si admet a tràmit la ILP que hem presentat. Aviat sabrem si els partits polítics estan al servei del poble de Catalunya o al servei dels interessos d’Espanya.

5) Ho hem volgut fer ara, abans que es dissolgui el Parlament de Catalunya i, per tant, ens quedem sense possibilitat de reaccionar si Espanya boqueja la IP que vam presentar.

El Pla A, la Iniciativa Popular pel referèndum d’independència continua plenament en vigor

En qualsevol cas, i fins que el Govern espanyol no faci efectiu el recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de Consultes Populars per via de Referèndum que permet la IP pel referèndum d’independència, la proposta d’IP continuarà amb normalitat la seva tramitació i, per tant, aquest Pla A continua plenament en vigor, en paral·lel al Pla B avui endegat.

Atentament,
Comissió Promotora de la IP pel Referèndum d’Independència

The plane clears frame. Finally clear from the island.
Jack Shephard has done what he came to this place to do.
He has found his purpose. He has found love and been loved.
He has finally found a way to love himself.
The bamboo sways across the blue sky and Jack Shephard’s eye closes one final time. He is gone.
The end.

I nosaltres, amb el nostre fanboyisme habitual, no ens vam limitar a veure-ho i dir “ah, vale”. Vam corre a preguntar la resta de gent que havia vist el capítol què els havia semblat, quines conclusions en treien. La primera conclusió de molta gent va ser que el final és una merda, que no han explicat res i que estan defraudats. Crec que molta d’aquesta gent a dia d’avui encara no té una teoria, es va limitar a veure-ho i esperava que el final fos una cosa senzilla, una cosa habitual i fàcil d’entendre. Però Lost no ha sigut així en cap moment, i era d’esperar que la reacció de molta gent fos de decepció.

A mi em va decepcionar? Gens. Els primers minuts van ser d’una barreja entre pena, impressió i no entendre res. Però poc a poc vaig anar processant els últims minuts (els més desconcertants de tots) i vaig lligar quatre coses. Quan vaig donar un cop d’ull a fòrums i teories que anaven sortint vaig veure que no anava mal encaminat. I la teoria que explico en aquest post és la primera que a mi i a molta altra gent ens va venir en ment i que s’ha anat escampant:

(No llegiu a partir d’aquí si no heu vist l’últim capítol i teniu intenció de fer-ho)

La història de la illa és lineal. Això vol dir que des del primer episodi, quan s’estavella l’avió, fins l’última escena, on el Jack queda mort amb el Vicent al costat, passa linealment. Ni es moren tots en cap moment ni res per l’estil. El que passa que durant les sis temporades han passat coses que compliquen aquesta linealitat: salts endavant i endarrere en el temps, anades i vingudes de l’illa, per exemple. Quan la Juliet va fer explotar la Jughead el final de la cinquena temporada, va aconseguir que tots tornessin al present. No els va matar. I en aquell moment (inici de la sisena temporada) vam començar a veure una nova realitat, una realitat on l’illa estava enfonsada i els nostres amics arribaven a Los Angeles sense cap problema. Durant tota la sisena temporada hem anat saltant de la realitat de l’illa a la realitat alternativa on l’Oceanic ha aterrat.

I fins el final de la sèrie no hem sabut què és això de la realitat alternativa. Veiem que tots són una mica més feliços a l’alternativa, que els va una mica millor, però que no recorden res de l’illa i no es coneixen entre ells. Això ho trenca, com no podia ser d’altra manera, el Desmond, que quan se situa i sap on és decideix ajudar-los a tots a recordar. Però la pregunta és: què és i quan és la realitat alternativa?

El purgatori. O el “limbo” (com es diu en català? no és limb ni limbe ni limba). O l’avantsala abans de morir. És igual el nom, però representa que tots estan morts. En la realitat alternativa els personatges estan morts però no ho saben fins que el Desmond els fa recordar revivint moments molt similars a la seva vida a l’illa.

Però ep! estan morts a la realitat alternativa, no a l’illa. A la realitat original (la de les 6 temporades) cadascú ha mort quan ha sigut el moment: el Charlie ofegat al final de la 3a temporada, el Jack al final de la 6a, i la Kate quan sigui que es mor al sortir de l’illa (de vella, en un accident de cotxe, qui sap). Tots moren, tard o d’hora. De fet, l’últim a morir segurament és el Hurley, ja que es converteix en protector i no sabem com acaba morint.

I quan moren, tots van al que coneixem com “realitat alternativa”. Com és que estan tots aquí si uns moren abans i altres després? Com diu el pare del Jack, “There is not ‘now’ or ‘here’“. En aquesta realitat estan morts, no existeix el temps tal com el coneixem. I per què hi són? Doncs el mateix Christian diu “You spent the most important part of your life with this people. Nobody dies alone, Jack. You needed all of them, and they needed you, to remember and to let go“.

Sabeu el mític “Live together, die alone”? Doncs bé, només es compleix en la realitat de l’illa. Com diu el Jacob en el 6×16, els va portar a l’illa perquè estan destrossats en la seva vida anterior: estaven sols, tristos, tenien problemes…A l’illa van poder començar de 0, viure junts. Però poc a poc tots van anar morint quan va ser el seu moment. Van viure junts, van morir sols, quan els tocava. Però un cop morts, i abans d’acceptar-ho (o de saber-ho, o de voler-ho veure, digueu-ho com vulgueu), tenen l’oportunitat també de morir junts.

Per què gent com el Ben o el Faraday no “marxen” amb ells? Hi veig dos motius. Un, perquè no són la gent que els importava més, gent tant important com per morir definitivament amb ells. I dos, perquè encara tenen coses a fer el món dels mig morts. El Ben ha d’estar amb la Rosseau i l’Alex, estar amb elles fins que vegin i sàpiguen on són, i llavors ho entenguin. I la Eloise li pregunta al Desmond si s’emportarà al Faraday, i ell li diu que no, que no ha de marxar amb ell. Queda clar, doncs, que la Eloise (que sempre ho sap tot i per tant sap on són) no vol encara que el seu fill de n’adoni, perquè vol poder viure amb ell (a la realitat normal no ho pot fer perquè precisament ella mateixa el mata).

Fa temps, els guionistes de la sèrie i el propi Jack van dir que el final seria un final de redempció, és a dir, alliberar-se d’un pes pagant un preu. El pes era haver viscut sols (fora de la illa) i haver de morir sols. Tenen la oportunitat de viure junts, i el preu és morir sols. Al final, però s’alliberen definitivament del pes i fins i tot poden morir junts. És un final molt feliç pels personatges.

Crec que queda força clar. En el proper post explicaré una altra teoria, però ara per ara aquesta és la que em quadra més. Dubtes, rectificacions i apreciacions als comentaris. Gràcies.

(evidentment us recomano no llegir el post si no heu vist fins al capítol 6×16 – What they died for….)

La millor temporada

La primera temporada podria merèixer aquest reconeixement perquè en el fons és on passen més coses, i com que totes són noves, ens sorprenen més. Però em sembla que em quedaré amb la tercera temporada: el Jack empresonat pels Others i coneixent la Juliet, tots pensant que el Ben és el paio més dolent de la sèrie, i el brutal Flashes before your eyes i l’emotiu Greatest Hits, en el top10 dels millors capítols de la sèrie. També ha tingut altres grans moments com les partides de ping-pong amb el crack Hurley i, com no, la season finale, amb la mort del Charlie i el Not Penny’s Boat.

El millor cliffhanger de temporada

(Cliffhanger és aquella escena del final de capítol o de temporada que et deixa amb ganes de seguir veient més capítols). No sé si per recent, però el cliffhanger de la 5a temporada em va semblar memorable. El “You, son of a bitch” de la Juliet a la bomba i l’explosió que ens va tenir 7 o 8 mesos preguntant-nos com cony arreglarien això…

La mort més memorable

Ja ho he dit abans: la del Charlie. El Not Penny’s Boat és de les millors escenes de la sèrie sens dubte, i més venint d’on ve. Però tinc la impressió que en la series finale veurem una mort que ens marcarà molt més. Eh, i no he llegit cap spoiler, només són suposicions. Jo aposto pel Hurley.

Un capítol

Al llegir la pregunta m’ha vingut directament en ment The Constant, on vam començar a entendre què passava amb els salts endavant i endarrera, on vam conèixer el Faraday investigador i on, per sobre de tot, hi ha un dels millors moments de la sèrie, la trucada entre el Desmond i la Penny. Les escenes on el Desmond perdia la consciència i de cop es trobava a l’exèrcit són una genialitat.

Un personatge

Uf. Faraday, Ben, Locke….tots grandíssims, però em sembla que em quedo amb el Desmond. Cada cop que ha sortit ell la sèrie es torna més interessant (mort de Charlie, The Constant, i en aquesta sisena temporada revoluciona el personal a la línia temporal alternativa). El vam conèixer com un sonat que s’havia passat tres anys tocant un botonet cada 108 minuts (us en recordeu??) per salvar el món, i em sembla que el personatge ha evolucionat molt i no té res a veure amb el de l’inici.

La parella especial

Desmond i Penny, no? Els clàssics, els de la millor escena, els que no poden estar junts per culpa del pare d’ella, els que estan separats 3 anys perquè ell vol aconseguir l’acceptació del Widmore, els que a la realitat alternativa es coneixen a l’estadi d’esports i tenen també un gran moment… Però estaria bé que la parella especial de la sèrie acabi sent el Jack i la Kate (tot i que ho veig complicat perquè si ell ha acceptat ser candidat…).

- I’ve always loved you.
- I’m so sorry.
- I love you.
- I love you too.
- I don’t know where I am.
- I’ll find you.
- I promise… I’ll come back.
- No matter what.
- I won’t give up, I promise.
- I promise.
- I love you.
- I love you.

Un tema musical

Make your own kind of music, de “Mama” Cass Elliot. La recordo pel principi de la temporada 2, quan coneixem el Desmond a dins l’escotilla i veiem que posa música i fa exercici de bon matí. De fet, veient el vídeo que us poso aquí a sota, em sembla que aquest inici de temporada és el millor de tots.

Encara que, què me’n dieu d’aquesta?? Inici de la tercera temporada:

Un moment inoblidable

Que difícil triar-ne només un. Podria quedar-me amb el de la trucada entre el Desmond i la Penny des del vaixell, We have to go back, el Sawyer parlant amb la Juliet moribunda, el Hurley i la resta jugant a golf, l’assassinat de l’Alex (la filla del Ben), Whatever happened, happened, la conversa sobre el Jacob i el seu germà amb la metàfora del vi… No sé amb quin quedar-me. M’ajudeu?

Today, the Machine [nota: la Web] acts like a very large computer with top-level functions that operate at approximately the clock speed of an early PC. It processes 1 million emails each second, which essentially means network email runs at 1 megahertz. Same with Web searches. Instant messaging runs at 100 kilohertz, SMS at 1 kilohertz. The Machine’s total external RAM is about 200 terabytes. In any one second, 10 terabits can be coursing through its backbone, and each year it generates nearly 20 exabytes of data. Its distributed “chip” spans 1 billion active PCs, which is approximately the number of transistors in one PC.

This planet-sized computer is comparable in complexity to a human brain. Both the brain and the Web have hundreds of billions of neurons (or Web pages). Each biological neuron sprouts synaptic links to thousands of other neurons, while each Web page branches into dozens of hyperlinks. That adds up to a trillion “synapses” between the static pages on the Web. The human brain has about 100 times that number – but brains are not doubling in size every few years. The Machine is.

- Kevin Kelly, Wired: We are the Web

Via en @ganyet

Passarem, i tant que passarem, però cal demostrar a l’equip que nosaltres, dimecres, jugarem amb ells, que no estan sols, que tot el barcelonisme creu en el somni de la quarta al Bernabéu.

Remuntada.cat

I els que pugueu…aneu al Camp a les 8 i crideu.

De fet, durant el mes de febrer ja va haver d’esborrar uns 150 llibres que hi havia penjats en els seus servidors i pagar una multa de 340.000 dòlars.

Ara per ara jo ja feia servir només Megaupload per moltes raons, i principalment perquè el temps d’espera entre descàrregues si no fas servir un compte premium és molt més curt (45 segons o 25 si et registres, encara que no paguis). La veritat és que ja se sabia que Rapidshare guarda les IP de la gent que descarrega coses dels seus servidors (és lògic), però no és el mateix emmagatzemar-les per localitzar si algú puja material il·legal (pornografia infantil, etc) que per comprovar qui està penjant (o descarregant!) material amb aquests drets d’autor.

(Via Muy Computer)

Geeks.cat pretén ser la guia geek de tecnologia per a internautes catalans (hm, val, que parlin català), un blog on nosaltres els autors us donarem la nostra visió de les novetats tecnològiques mundials però sobretot també les locals, les del nostre país.

La pregunta és: què passarà ara amb Buscant a Wally? Doncs no ho sé del tot. És possible que el faci un blog personal, on escrigui sobre qualsevol cosa que em sembli (i quan dic qualsevol vull dir qualsevol), com un calaix de sastre. Em sembla que és una bona alternativa perquè em fa força pena abandonar-lo després de quasi bé tres anys :P

Doncs això, moltes gràcies per la paciència després de quasi 2 mesos sense actualitzacions (que he vist que les subscripcions no han baixat, al contrari), i us prometo que arribaré a una resolució ben aviat. I mentrestant, visiteu Geeks.cat, que és molt interessat :P!!!

Doncs sí, pels que us vulgueu aventurar a veure Lost 6×01, el primer capítol de l’última temporada de la sèrie, ja ho podeu fer. El problema? Que el so és pèssim, pràcticament no s’entenen les converses (com que és gravat directament d’una pantalla, fins i tot se sent el so ambient). Però més val això que res.

Si no teniu paciència per esperar fins dimecres al matí, feu clic al play:

ACTUALITZACIÓ: Com era d’esperar, el vídeo s’ha fet popular ràpidament i ja no està disponible. Però us el podeu descarregar (són només 120Mb).

N = R* · f_p· n_e· f_l · f_i · f_c · L

Desglossem-la una mica (entre parèntesi poso els resultats que Drake calculava):

• R és la mitjana d’estrelles que es formen a la Via Làctia cada any (10).
• f_p és el percentatge d’estrelles que neixen cada any i que tenen planetes orbitant al voltant (1/2)
• n_e és, per cada estrella, la mitjana de planetes que teòricament tenen condicions per a què es desenvolupi vida (2)
• f_l és la quantitat d’aquests planetes que realment tindrien vida (1 – és a dir, un 100%)
• f_i és la fracció de planetes amb vida on aquesta vida evolucionaria cap a una forma intel·ligent (0,01)
• f_c és la fracció d’espècies intel·ligents que acabarien desenvolupant tecnologia capaç d’emetre senyals de ràdio (0,01)
• L és el temps mitjà que existiria una civilització que emet senyals de ràdio (10.000 anys)

Vistes les variables i els valors que els donava Drake, em sembla que són molt optimistes. Com demostren a Genciencia, si dividim el temps que fa que existeix la raça humana (uns 200.000 anys) entre l’edat de la Terra (3.700 milions d’anys) surt un resultat per f_i de 0,000054054, molt lluny dels 0,01 que proposava Drake.

El resultat de l’equació de Drake amb els seus valors és de N = 10, és a dir, unes 10 formes de vida que ja es podrien considerar civilitzacions i que emetrien senyals de ràdio i, per tant, serien detectables. Però altres estudis més recents de la NASA i la ESA han reduït aquesta xifra a 2,33, que em continua semblant força alta.

A partir d’aquí, i com que les dades són massa subjectives i poc precises com per ser usades com a prova, cadascú pot tenir la seva opinió. Què us sembla, a vosaltres? Hi ha algú més? I si hi ha algú, la gran pregunta és si 1) no es poden comunicar amb nosaltres, 2) es podrien comunicar però no ens han trobat o bé 3) es poden comunicar amb nosaltres però prefereixen no fer-ho.

Per cert, en Frank Drake també és el creador del missatge d’Arecibo.