Caca de Vaka

L'últim capítol

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 29 Aug 2022 19:43:00 +0000

En una altra realitat,
cap a l'hora de dinar,
encara fan Bola de Drac,
a TV3, en català.

Pero l'Akira Toriyama
es jubila a les bahamas
i no fa capitols nous...
fuma mais, es toca els ous.

<chorus>
Fill de puta japonés!
Tens la penya desquiciada...
que ens posen a TV3
el mateix cada vegada!

Arriben al monstre Bu,
lluiten amb el malparit,
i al moment menys oportú,
en Goku és un nen petit!
</chorus>

"Hi ha una alerta nacional"
pensa un carrec oficial
i emet un comunicat
de la Generalitat:

"Rebran tots els catalans,
tant si són menuts o grans,
espichu de qualitat
totalment subvencionat."

"Quin encert de solució!"
- exclama la població.
"El Freezer no s'allarga pas,
si primer t'omples el nas.
I el Krilin ja pot morir,
que vaig d'speed de bon matí.
Quan surt la cinta vermella,
em faig la ralla en parella
i si lluita el Monstre Bú,
aquella nit no dorm ningú.
Ja pot insultar el Vegeta,
anem tots puestos d'amfeta!"
Catalunya es fot soleta
tot l'speed que hi ha al planeta...

Però arriba el moment trist,

i la moral d'aquesta historia.

Que de tant fotre's speed,

ja no et trempa més la polla.

Així que, amic, si vols follar

potser que et paris de drogar.

La hippie de la barra

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 05 Jan 2022 21:51:00 +0000

El profe l'ha assenyalat,
l'ha fet sortir a la pissarra.
I pot semblar que està empanat:
i és veritat, està a la parra.
Però és que a la seva edat
poc li importa qui era Larra.
Ell està més preocupat
per la hippie de la guitarra
que va conèixer tot morat
demanant birra a la barra.

A la barra d'una festa
super punki, de veritat
tothom anava amb una cresta
i de speed en mal estat.
Hi va trobar la noia aquesta
i va quedar tot captivat.

Ara a classe, mira per la finestra
i somia en veure-la aviat.
Per això cada finde surt de festa,
així que no, profe, no ha estudiat.

noreply@blogger.com (Unknown) — Thu, 11 Apr 2019 13:24:00 +0000

Con todas las piezas de IKEA que me sobran me estoy construyendo un cohete.

La màquina d'esperar (23/04/01)

noreply@blogger.com (Unknown) — Thu, 07 Mar 2019 13:40:00 +0000

Hi havia una vegada un fuster que vivia sol en una casa molt vella, abandonada en un poble que ni ell mateix coneixia. Aquest fuster, doncs, tenia molta traça a fer tota classe de mobles: en feia de grans, de petits, de nous, de vells, d'alts, de baixos, de macos i de lletjos. Però la seva afició era fer petits invents, amb els que poder-se distreure.

Un bastant bon dia, aquest fuster va fer un invent revolucionari. Va construir la primera màquina d'esperar de la història, i de la prehistòria també. Aquesta petita màquina (mida de butxaca) tenia la facultat d'esperar events importants, per no haver de fer-ho les persones. Així, l'impacient fuster, podia acabar una taula i quatre cadires (o una cadira i quatre taules, no ho recordava gaire bé), que tenia per encàrrec, sense preocupar-se de que, per exemple, fos el seu aniversari.

Un dia, el fuster va anar a jugar un partit de futbol amb uns vells coneguts i, com que li va tocar fer de porter, va decidir posar la màquina perquè esperés la pilota mentre ell es comprava una bossa de pipes pelades amb sal i gust a maduixa. Però quan va arribar la pilota a la porteria tots es van adonar del gran defecte de la màquina d'esperar: com el seu nom indica, podia esperar que arribés la pilota, però quan això passava no podia pas parar-la. I per culpa d'això van perdre el partit. L'home, que era de molt mal perdre, es va enfadar tant que va llençar la màquina fins una altra realitat, i mai més se'n va saber d'ella.

Direccions

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 18 May 2016 21:26:00 +0000

Gira a mà dreta i camina en cercles fins que arribis al teu destí.

Fregant-se les mans

noreply@blogger.com (Unknown) — Sun, 20 Mar 2016 16:22:00 +0000

Roba fosca,
mirada verda:
és una mosca
de la merda.

Està malament!

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 30 Dec 2014 23:00:00 +0000

Aquesta espiral està del revés.

Una nena que es deia Pandora

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 21 Nov 2014 05:00:00 +0000

Hi havia una vegada una nena que es deia Pandora.

A la Pandora li agradava jugar al pati amb els altres nens i nenes, i era especialment hàbil trobant els millors amagatalls quan jugaven a fet i amagar. Les seves assignatures preferides eren música i gimnàstica.

Després del cole mirava els dibuixos a la tele, i de tant en tant jugava amb el seu pare, que estava a l'atur i per això podia estar a casa amb ella. Però, és clar, la Pandora no sabia que volia dir estar a l'atur, era massa petita.

A l'hora del pati, sempre esmorzava el mateix: galetes amb xocolata. Era el seu esmorzar preferit. Cada matí, el seu pare li embolicava unes quantes galetes amb paper de plata i les hi guardava a la butxaca petita de la motxilla, acompanyades d'una mica de xocolata.

Les galetes amb xocolata li agradaven tant, però tant, que no podia entendre que la resta dels nens no en volguessin menjar també cada dia.

Un cop va pensar que potser era perquè la resta de nens no havien provat les galetes i la xocolata tan bones que el seu pare li preparava. Així que aquell dia, a l'hora del pati, es va decidir a repartir el seu esmorzar entre els altres nens, perquè les poguessin provar.

- Gracies, però és que a mi no m'agrada la xocolata! - Li va dir el Xavi, que era el nen més petit (d'edat i d'estatura) de la classe.
- Però si la xocolata és la cosa més bona del món! - Li va contestar ella.
- La xocolata te color de caca i és fastigosa. I si en menges massa et sortiran caries a les dents! - Va dir el petit Xavi, senyalant-li la boca.
- Tens por de les caries i per això no vols menjar xocolata! - Va concloure la Pandora, i va marxar a oferir el seu esmorzar a algú altre.

- Les galetes amb xocolata són bones, però a mi m'agrada esmorzar alguna cosa diferent cada dia - Li va explicar la Paula, una nena que sempre seia amb la Pandora a música.
- Però per què vols menjar res més, després de provar el millor esmorzar del món? - Va replicar la Pandora, amb sorpresa.
- A mi m'agraden totes les coses diferents que menjo! Menjar el mateix cada dia és un avorriment. - Li va intentar fer entendre la Paula.
- El que dius no té ni cap ni peus! - Va concloure la Pandora.

Es va passar tot el pati intentant fer entendre als altres nens que el que ells esmorzaven no era tan bo com les seves galetes amb xocolata, però no va aconseguir convencer a cap dels seus companys de classe... i a sobre s'havia quedat sense esmorzar per ella. - Són uns cap cuadrats - pensava enfadada - tan acostumats a menjar coses dolentes, que no s'adonen del que és bo de veritat.

Després de classe, com cada dia, el seu pare la va anar a buscar al cole i la va portar a casa.

- Si el Xavi provés el meu esmorzar, s'adonaria de que fins ara ha estat equivocat. - Rumiava aquella nit, estirada al llit abans de dormir.

Així doncs, l'endemà va decidir tornar-ho a provar amb uns altres mètodes. Va obligar al Xavi, que com que era el més petit no es podia defensar, a que es mengés les seves galetes amb xocolata. La Pandora es tornaria a quedar sense esmorzar, però estava convençuda que així li obrirà els ulls al Xavi. En el fons, li estava fent un favor!

- Que me'n dius ara? A que és molt millor que el teu esmorzar fastigós? - Va dir convençuda.
- No! No ho és! - Plorava el Xavi, mentre s'escapava de la Pandora i corria cap a la senyoreta.
- Si et xives ets un xivato! - Va cridar-li la Pandora, asustada de veure venir que la renyarien.

I tant que la van renyar. El Xavi va vomitar sobre la senyoreta. No us en donaré detalls, però allò era certament desagradable. Tots els nens ho van veure, i més d'un va sentir també ganes de vomitar. A la Pandora la van castigar tota l'hora del pati sense jugar. - A sobre que m'he quedat sense esmorzar! - Murmurava enfadada.

I avui, han passat vint anys d'aquell dia. Des d'aleshores, el Xavi no pot ni veure les galtes ni la xocolata. La seva sola olor el posa malalt i li fa venir ganes de vomitar.

I la Pandora, encara avui, pensa que els altres són estúpids quan no fan el mateix que ella. Que no són feliços.

Escalfant-se les mans

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 11 Nov 2014 06:31:00 +0000

De roig i groc
en sóc tot.
-el foc

El nen i el pomer (cançó infantil)

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 27 May 2013 13:14:00 +0000

Una poma, dues pomes,
tres pometes té el pomer

Si el nen juga a sota l'arbre
les pomes juguen amb ell.

Creixen sanes i ben bones,
tan dolcetes com la mel.

Si el nen se les menja totes,
creixerà aviat també.

Serà gran com aquell arbre
Alt i fort com el pomer.

On juga totes les tardes,
on ell s'ho passa tan bé.

He anat al metge

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 24 May 2013 01:46:00 +0000

M'ha vist tot tan malament, que m'ha extirpat.

Després d'escombrar

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 25 Feb 2013 13:14:00 +0000

S'ajupia a esnifar la ratlla de pols que mai acaba d'entrar al recollidor.

L'arbret del jardí

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 13 Feb 2013 00:22:00 +0000

Hi havia una vegada un arbre petitó. L'arbret vivia feliç al jardí d'una casa d'humans, que el cuidaven i el regaven. A l'estiu, les formigues se li enfilaven a les branques i li feien pessigolles, i a l'hivern el vent el feia ballar i li remenava les fulles. I així, l'arbre creixia feliç.

A vegades, però, sense saber per què, els humans li tallaven les branques més baixes, que no els agradaven, i l'arbre es quedava tant trist i ensopit que ni el pessigolleig de les formigues l'aconseguia animar. Cada cop que el podaven, l'arbre plorava i plorava, però els humans mai l'escoltaven. I ell no ho entenia pas, doncs quan els humans li parlaven a ell, ell sempre els escoltava.

Un dia, quan era més gran, una heura trepadora se li enfilà pel tronc i li va dir: -Arbret, arbret, tu que ets tan alt i fort, com permets que aquests miserables humans et tallin les teves branques i no et deixin créixer tranquil? -Bé, heureta -va dir l'arbre-, els humans sempre m'ho han fet, això, però ells també em cuiden i em reguen... és la manera en que vivim junts. -Ai! Arbret, arbret, tan gran i encara tan innocent -li va contestar l'heura-, tu als humans no els necessites per res, no veus que la pluja ja et regarà, i els animals que viuen a les teves branques et cuidaran millor que ho fan aquests humans? -No ho sé, heureta, -va dir l'arbre, confós-, potser tens raó, però que hi puc fer jo, si els humans em tallen les branques que no els agraden? -Escolta'm, arbre, -li va indicar l'heura- si els humans t'empipen, només has d'estendre les teves arrels per sota de casa seva, i fer-les créixer i créixer fins que el terra s'aixequi i les parets s'esquerdin, així n'aprendran! -No, heureta! -va exclamar l'arbre- en el fons els humans són els meu amics i no els hi vull trencar la casa... I ara ves-te'n, que les teves fulles em tapen el sol i m'espatllen l'escorça! -Bé, arbre, com tu vulguis... però ja t'ho trobaràs -va concloure l'heura, i es va desentortolligar del tronc.

I així l'arbre, any rere any, plorava mentre aguantava les podes. Poc a poc, però, els seus plors i la seva tristesa s'anaven convertint en odi cap als humans. Un mal dia, desolat perquè els humans l'havien tornat a podar, va recordar els consells de l'heura, i va començar a fer créixer les seves arrels per sota de la casa dels humans. Al principi ni se'n van adonar, doncs les arrels de l'arbre creixien molt a poc a poc, però any rere any, poda rere poda, l'arbre enfadat feia les arrels més i més grosses.

Poc a poc, les esquerdes van començar a aparèixer a la casa dels humans. Quan se'n van adonar, preocupats, van cridar al millor expert que hi havia al poble, per a que als aconsellés. -Això que us ha passat és un cas ben típic de danys per arrels, per haver deixat que aquest arbre vostre creixi massa. Que ja el podeu cada any? Em sembla que li haurem de tallar la meitat de les branques perquè pari de créixer! Tranquils, que us faré un bon preu, preu d'amic!- I acte seguit van arribar els jardiners amb les seves potents motoserres. L'arbre es moria de por! Plorava, demanava perdó, cridava i cridava, però el soroll de les motoserres retronava més fort que les seves súpliques, i ningú no el va sentir ni escoltar.

Quan els jardiners van marxar, els humans de la casa van mirar l'esquifida aparença de l'arbre, completament espatllat, i es van posar molt tristos. -No hi havia més remei- van pensar, i se'n van tornar a dins de casa.

L'arbre va quedar inconscient durant mesos. Quan va arribar la primavera, les primeres branquetes i fulles verdes van començar a brotar dels troncs tallats. Encara molt adolorit i desubicat, va començar a recordar el que li havien fet els humans. Es va començar a enfurismar. Va mirar al seu voltant, i va veure que la seva llenya estava apilada al costat de la barbacoa. La ràbia li feia bullir la saba. Com podia ser que els humans fossin tan despietats? Això els hi faria pagar! Reunint les poques forces que li quedaven, i ple de ràbia, va eixamplar encara més les seves arrels, i les esquerdes de la casa van créixer ben bé un pam.

-Com pot ser? -van preguntar els humans de nou als jardiners- No hi ha manera de mantenir aquest arbre a ratlla? -Em sap greu, senyors, -els va respondre l'expert- però no ens queda altre remei que matar-lo. Ep!, però no us preocupeu, com que sou amics de tota la vida, us faré un bon descompte!- I de nou va arribar l'exercit de jardiners, equipats amb les seves motoserres. Aquestes eren noves: semblava que el negoci de la jardineria funcionava molt bé últimament. I un altre cop aquell soroll atronador. Sobre les ferides encara obertes al tronc, van tornar a incidir les dents de les serres; i del que havia estat un arbre alt i fort, en van deixar només la soca. Tot just va tenir temps d'acomiadar-se: -Adéu, humans, i gracies per regar-me i cuidar-me cada dia.

Ara els humans tenen molta llenya per fer barbacoes, però mai les fan al jardí: els molesta el sol que abans l'arbre tapava.

La promesa del pare

noreply@blogger.com (Unknown) — Thu, 03 Jan 2013 01:40:00 +0000

Sol i vell, amb la pell aspra,
al llit jeia cada vespre
i amb la espelma ja apagada
resava concloure la vida
abans d'arribar a la matinada.

Entre la fusta podrida
de la (com ell) vella finestra
s'escolava el vent i la tempesta.

El fred li entrava pel clatell,
li eriçava la pell, la pell de vell,
i sortia d'ell, en un tremolor.

Però ni tot el fred de l'exterior
era tant abatedor
com el que duia dins seu
des que, per algun càstig de Déu,
la va perdre en un segon
i va quedar tot sol al món,
sense família ni hereu.

I així moriria en la vellesa,
sense complir la promesa:
llegar la casa del pare en vida,
la vella casa de fusta podrida.

No tenir qui t'abraci

noreply@blogger.com (Unknown) — Sat, 29 Dec 2012 13:28:00 +0000

No es tan dur com no tenir a qui abraçar.

Peace

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 12 Dec 2012 15:27:00 +0000

In Den Haag (The Netherlands) there is a monument to international peace with an always lit flame inside. The metaphor is great, because the flame will turn off when the world's oil reserves (that keep it on) run out.

Como decía Boikot

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 20 Nov 2012 00:13:00 +0000

Me pueden levantar,
me vuelvo a reventar.

O era al revés?

Malestar épico

noreply@blogger.com (Unknown) — Thu, 15 Nov 2012 00:13:00 +0000

Si en un mismo dia haces deporte y bebes mucho, la mañana siguiente tendrás resagujetas.

Canto (fragmento)

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 08 Oct 2012 13:03:00 +0000

No siento más que impotencia
y aunque pida que se apiade la piedad
y grite desde el abismal abismo,
solamente puedo, en mi soledad,

oírme solo a mi y a mi mismo,
con mi puta incoherencia.

Quan no saps quina birra és la teva

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 24 Sep 2012 14:20:00 +0000

agafa la més plena.

A la cullera

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 13 Jul 2012 23:38:00 +0000

Sempre t'he estat agraït
per com m'has facilitat
escurar el iogurt i el plat
i l'oli del sofregit

Però avui, cobert malparit,
amb l'aixeta t'he ruixat,
el raig m'has ben desviat
i m'has deixat xop el vestit

T'he de dir, amb cor encongit,
que com tu avui m'has fallat
la forquilla no ha gosat
ni mai abans m'ha traït.

Així, t'he substituït:
I menjar sopa és complicat
però mai més seré esquitxat
per un cobert atrevit.

També sé fer poesia visual

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 02 Jul 2012 22:45:00 +0000

Testicle Anus
Penis Penis Penis Penis Anus  Anus
Testicle Anus

   Gota
  de sang

Als prestatges

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 08 May 2012 19:50:00 +0000

Si el pes creixent
no suporteu,
tot somrient
us doblegueu.

Avui vull dir:
Prestatge meu,
sense cedir,
com aguanteu!

A casa meva

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 25 Nov 2011 23:02:00 +0000

M'agrada molt més que em facis petons, que no que me'ls donis.

Música

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 16 Nov 2011 23:00:00 +0000

És cançó,
des del far,
el ressò
de la mar.