Ca L'Ignasi - les bambalines....

Jöel Robuchon incorpora els panellets als seus restaurants

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Thu, 09 Feb 2012 21:12:00 +0000

Era un secret a veus per tot Paris, comentari de sobretaula a les millors taules de la capital francesa i d’algunes pastisseries que, amb una ansietat fora de sèrie, ja els tenien a l’aparador.

Grans establiments com La Grande Èpicerie, Pierre Hermè, Ladurée i altres ja els mostraven a la flor i nata de la seva distinguida clientela, era tant secretet… fins que tot ha saltat per els aires, Robuchon en un acte d’anticipació fora de lloc anuncia que hi haurà un canvi radical en els seus petits fours i per primera vegada hi haurà un component que no serà de tradició autòctona: els panellets que son presentats a bombo i platillo a tota la premsa internacional i els telèfons salten a trompicons amb la celeritat que busquen ser contestats, tothom en vol saber, tothom ho vol fer, pastissers de restaurants estrellats de tot França colapsen les escoles mes prestigioses per tal d’aprendre el darrer descubriment de la pastisseria francesa, el panellet.

Per a fi el nostre ilustre pastisset va més enllà de les nostre fronteres hi serà a restaurants de Tokio, Nova York, Singapur, Macao, Londres… a tots els ateliers, bars i restaurants del Jöel hi serán, en uns d’atmetlla, de codonyat i de xocolata i el de pinyons quedarán reservats per el de Paris on anirán numerats i es servirán els justets, ningú podrà repetir per mil.lionari que sigui.

A tots els mitjans escrits de gastronomia com Thuries, Saveurs, blogs com Boire et Manger ja s’hi troben les fotografies mes agosarades dels panellets que omplen les portades, les inventives dels cervells pastissers del pais veí ja son farcides de les versions més estrafalàries, els fan de colors, d’olives de la Provença inclús algun agosarat d’ostres d’Arcachon i de foie del Perigord, voldrán deconstruir el panellet? diuen alguns… jo no ho crec, tindrán l’orgull ferit potser ?, la “grandeur”….

Aviat no hi haurà festa i recepció on els panellets no siguin els reis de la vetllada i veure aquelles senyores tant mones i pintadetes entradetes en anys que tenen a l’altre banda mossegan un panellet de pinyons potser més surrealista que el bigoti d’en Dalí, en fi son les modes….

Clar que a Catalunya aixó ens està provocant problemes logistics ja que els pinyons s’han apujat un 40 % mes i el que es mes dur els professionals marxen cap al pais veí on els sous ara per ara doblen els d’aquí i ja no es troben bons panelletaires, es comença a patir per Tots Sants d’aquest any, segons fons del Gremi de Pastisseria de Barcelona…

Un badall recorre tot el meu cos de dalt a baix, crec que em criden (Ignasiii, Ignasiii !!)

potser serà alguna entrevista amb algun mitjà francés per donar explicacions….. (Ignasiii, Ignasiiii !!) ostres si que em criden…. VOLS AIXECAR-TE DEL SOFA D’UNA PUNYETERA VEGADA, PORTES DUES HORES DORMINT, RECOI!!

….estava sommiant carinyo, perdona….

Ignasi

dedicat al sr macaró, convidat de pedra d’aquesta vetllada J

La cultura de la por….

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Fri, 03 Feb 2012 14:25:00 +0000

Fa fred, som a l’hivern i fa fred. Aquests dies els mitjans de comunicació ens estan avisant de la baixada brusca de les temperatures i de les nevades. Ahir dijous va nevar a Cantoni i a l’Esquirol, com a molts altres llocs de Catalunya. Al matí varem portar els nens a l’escola i a migdia els varem anar a recollir, ja que semblava que la cosa aniria a més i millor estar tots a casa…Al final no va ser res, però més val prevenir que curar. Avui divendres ja no neva i el que si fa és fred (recordem que som a l’hivern), i com que el transport escolar està anul·lat, agafem el cotxe i portem els nens cap a escola. Fins aquí la normalitat és lògica i aparent, però a mida que anem parlant amb la gent que ens anem trobant pel poble i algun familiar que ens truca, ens adonem que hi ha alguna cosa en la nostra societat que no va bé: “heu portat els nens a escola?”, ”amb la neu i el fred que fa i heu baixat?” . Senyors, el que passa és que fa fred i ha nevat, per tant ens hem d’abrigar i vigilar quan anem pel carrer caminant o amb el cotxe per la carretera, n’hi ha per tant? ¿És lògic que a l’escola només hi hagi 8 nens a la classe de la nostra filla gran que en total són 21? Jo crec que no.

Senyors, les coses a la vida no són fàcils. Ens estem acostumant a que si no ho tenim tot planificat, organitzat i sota control, no ens podem moure de casa. Volem que quan som a la feina plogui (acceptem que ha de ploure), però que ho faci quan sóc a l’oficina i treballant ja que així no em mullo i no m’esguerra el cap de setmana; volem que quan anem a la platja faci sol, però tampoc molta calor, ja que llavors hi ha onada de calor i ja hi som: que ningú surti de casa!!!! Volem que nevi, però només a les muntanyes i de nit, ja que així l’endemà puc anar a esquiar amb sol o a jugar a la neu “sense patir”. Estem massa acostumats que tot gira al nostre voltant i a que les coses se’ns posin com a nosaltres ens va bé, i si no, ja no les acceptem.

Aquí a casa en diem a aquesta manera de fer, aplicar la cultura de la por, però ja el nostre amic anyorat Llorenç Torrado en parlava d’això, deia que la cultura de la por interessa, ja que llavors els riscos són els mínims i els esforços també els mínims, però, pregunto: llavors quin valor tenen les coses?

El que si cal és aplicar la RESPONSABILITAT en tot allò que volem fer. Responsabilitat vol dir informació i prendre les mesures adequades per poder fer allò que volem i buscar les estratègies que faran de la nostra activitat, un plaer.

No podem viure en un món de cristall i fet a mida, on no hi hagi adversitats; si pretenem això, no ens queixem doncs del futur que ens espera, ja que els nostres fills no tindran recursos per afrontar res, associaran el fred a no sortir de casa, la calor a no sortir de casa, la pluja a no sortir de casa, la neu a no sortir de casa,…volem això? O volem persones que siguin responsables i si fa fred s’abriguin, si fa calor tinguin aigua a prop i vagin lleugeres de roba, si plou agafin el paraigües i si neva un barret?

No és un tema de restaurants, hotels i botigues buides, amb les conseqüències econòmiques brutals que això comporta, sinó de responsabilitat social amb l’educació de les futures generacions. No podem fer dels nostres fills, persones que no saben moure’s pel món si no tenen les comoditats i conforts garantits.

A qui beneficia que tinguem por? Qui ens acaba controlant què fem i quan si ens fan agafar por? Ho deixaré a la vostra imaginació i, en tot cas, per un altre post...

Si us plau, eduquem en la cultura de l’acció responsable? Segur que hi guanyem tots.

Gràcies,

Laia.

podem ser una mica més originals ?

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Tue, 31 Jan 2012 17:03:00 +0000

No és una critica al restaurant ni a ningú en concret, només faltaria, però a Casa Viart de Platja d’Aro no li estan fent cap favor amb tot aquest ressò mediàtic en pocs dies, mitjans escrits especialitzats i els blogs amb més influència del món gastronòmic amb les plumes mes assenyades el tenen en el punt de mira, no sé el Victor què en pensarà de tot això, jo ja fa anys que el conec de quan portava el Coure amb l’Àngel Pascual i crec que li semblarà massa….

A més tots diuen el mateix, que té la nevera petita, que cuina de mercat, producte de l’entorn, en poques paraules que té màgia…. M’agradaria anar-hi, per ell, no pels comentaris, però ja m’ho sabré de memòria, no?

Em dóna la sensació que ens falten novetats en aquest país, estem com orfes d’aires nous i clar com que abans gairebé sempre les noves eren de grans restaurants, ara hi ha una devallada, potser per què el mercat ho demana, cap a un estil més de “tocar de peus a terra” i quan es produeix sembla que haguem descobert la sopa d’all, jo crec que cada setmana s’obren llogarets on sorprenen al personal que hi va però clar no tenen la sort de caure en mans d’una pluma i si cauen com és el cas d’en Victor que no pateixin que sortiran a tot arreu encara que no ho demani. L’originalitat potser començarà a partir de Casa Viart? És una pregunta que em faig, potser ara es començarà a parlar de llogarets amb cap i peus que comencen amb quatre “durus” i amb ajuts familiars i es volen obrir pas en el món hostaler de forquilla i ganivet i sense cap cadena hotelera al darrera…. Seria fantàstic i ja seria hora de portar-los a primera línea…

A mi em sembla que això és com l’impacte de l’escuma de la cervesa, pujarà molt ràpid però també baixarà molt ràpid i al cap de tres o quatre mesos ja ningú s’enrecordarà, això és injust.

Recordo una companya de professió de les comarques tarragonines que després de sortir a La Vanguardia va rebutjar a altres mitjans per no saturar a la seva clientela, és contraproduent, deia ella, sortir massa als mitjans i en canvi de tant en tant va força bé.

Jo us puc explicar que de tant en tant els mitjans se’n recorden de nosaltres i per suposat n’estem agraïts de poder-hi ser però jo voldria esmentar l’excés en aquests cas envers Casa Viart amb perjuci per ell per saturació, el públic acabarà pensant que té una bona cap de premsa i prou i que allà no s´hi cou res d’important i res més lluny d’això que jo he patit les seves impetuoses ganes de cuinar al Coure, paraula d’Stone !!

Deixem créixer al Victor que clients ara no li fan falta i després a l’hivern que ve, quan la feina li baixi aleshores feu-lo sortir als mitjans, segur que us agraeix.

El telèfon (si no quedaré malament, clar) per si voleu anar-hi a partir de la tardor d’aquest any 972 82 67 46

Un petonàs

Ignasi

Un any de blog !!!

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Wed, 04 Jan 2012 14:11:00 +0000

Aquests dies les persones ens fem propòsits pel nou any i ademés, diuen que quan acaba un any i en comença un altre, és moment de fer balanç i una retrospectiva de les coses que han passat. Entre moltes coses, jo no vull deixar passar l’ocasió de celebrar un aniversari molt especial: el primer anyet del nostre blog.

Com tots els que ens coneixeu, i els que ens aneu coneixent també sabeu, el nostre objectiu a l’obrir i encetar el blog, no era més que donar-nos a conèixer una mica més, explicar el nostre dia a dia i fer-vos partíceps de les nostres ilusions, també decepcions, i sobretot, dels nostres projectes; en realitat no hem fet ni hem deixat de fer res que no feiem, però abans quedava en les interioritats del restaurant i de casa, i ara ho expliquem de forma pública, ho podem compartir amb tots vosaltres i ens en podeu donar opinió, que de fet és del que es tracta….

He de reconèixer que això de tenir un blog, porta més feina de la que jo em pensava. Ara admiro molt més a les persones que tenen un blog i, sobretot, el tenen actualitzat i viu; comporta un temps i uns esforços que no tothom crec que n’és conscient (almenys jo no ho era).. I com que els dia només té 24h, i tenim algunes obligacions que no volen ni poden esperar, he delegat els meus escrits en l’Ignasi que, estareu d’acord amb mi, se n’ensurt molt i molt bé.

Però no volia deixar passar aquest primer any de blog per fer-ne balanç i fer sentir els meus sentiments.

Veureu, us explico les meves sensacions: quan tu expliques una cosa a algú, li veus la cara, les expressions, la mirada dels ulls, sens els sons mentre t’escolta o et pot preguntar alguna cosa, veus la postura del cos,… i tot això t’indica si el que li expliques li agrada o no, si li interessa, o està pensant en el que farà després enlloc d’escoltar-te (tots sabeu a què em refereixo i n’haureu patit algun episodi amb algú…) (es nota que he donat classes recentemnt de comunicació verbal i no-verbal i ho tinc molt recent…). Ademés, tu tries la persona amb la que comparteixes la informació, la tries per alguna raó que per tu és prou important, i creus que li interessarà i vols fer-la partícep.

Però quan escrius al blog, la cosa canvia molt, i és un canvi al qual cal adaptar-s’hi; en primer lloc no veus la reacció de les persones que et llegeixen, no pots comprovar si els hi ha agradat o no, si els hi interessa el tema, o si estan d’acord amb tu o pensen totalment al contrari, alguns, gràcies per cert, si que et responen i t’escriuen alguna cosa i saps el que pensen, però no tens un feed-back directe i immediat (toma curs de comunicació…) del que tu expresses. Ademés, i en segon lloc, tu no tries les persones que et llegeixen, són els lectors els que et trien a tu, els que decideixen que les coses que expliques són prou interessants com per anar-te seguint i llegint de tant en tant. I aquesta incertesa és la que fa que cada vegada vulguis fer-ho millor, vulguis transmetre de forma més clara i sincera les idees, i vulguis que cada vegada siguin més persones les que creguin que val la pena dedicar part del seu preuat temps a llegir el que tu escrius.

Això és el que ens motiva a escriure i explicar de tant en tant les nostres coses; pensar que en algun moment o altre, algú ens està llegint. Potser al moment de publicar-ho, o potser l’endemà, o potser al cap d’un mes, però aquesta és la màgia i l’encant, cadascú decideix com, quan i on vol saber de nosaltres. És molt agradable quan una persona que ha estat a casa, després de l’àpat, quan parles amb ella, et confessa que et segueix al blog i t’explica el que pensa sobre el que tu escrius. És una passada !!! La sensació que tens és que totes aquestes persones ja formen part de la cada vegada més gran família de Ca l’Ignasi.

Així doncs, famílies, gràcies per formar-hi part, i que el 2012 ens doni moltes coses positives per anar-vos explicant.

Laia.

2012

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Sun, 01 Jan 2012 00:00:00 +0000

Crackinyolis

Ca la Laia

son els dos projectes que la Laia i jo juntament amb tot l'equip de casa engeguem aquest any, moment de reinventar-se, aquest any si, hi ho farem amb moltes ganes, ilusió i trempera.
ja us anirem, en dies posteriors, avançant de que va tot aixó però el 2012 volem donar la campanada i tenim els estris necesaris per poguer-ho dur a terme.
us volem sentir ben a prop, estimar-vos i que ens estimeu
per tots vosaltres...
engeguem motors !!!

Nadal

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Wed, 21 Dec 2011 14:47:00 +0000

per tots vosaltres....

desitjos de matinada a muntanya….

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Mon, 19 Dec 2011 21:35:00 +0000

Quan tens nens petits i una nit es desperten i ens desvetllen és quan et reenganxes a l’ordinador i amb la tranquilitat que dóna la matinada engegues l’aparell i et poses a escriure encara amb el cap amb molts pardals de son.

Estic pensant en què desitjaria per aquest any 2012 que aviat començarà i després de veure que el Pau Arenós ha presentat el seu llibre de “la cocina de los valientes” se m’ha obert una escletxa al cap de rumiar que tot això potser està a les portes d’un canvi de cicle.

Tot aquest star-system (de bon rotllo…) que ha caracteritzat la cuina i els cuiners d’aquest país i tot allò que els envolta en els darrers anys, no podria ser que s’estigués visquent un acabament de tota aquesta filosofia que bé o no tant bé, estaria a punt de succeïr?

Potser estem a punt de veure néixer una altra de diferent?.

Hi ha una petita corrent d’opinió de gastrònoms fora de llums mediàtiques que ja ho fan córrer, viatgen per l’estranger i n’extreuen a manera de conclusió que ni de bon tros saben a la resta del món què és la cuina catalana, potser a alguns l’Adrià els sona com ho fa el Messi però no més enllà, i no parlem del gran públic que ignora totalment el que és la nostra cuina, només els que estan en el mateix carro mediàtic actual ens coneixen, la resta pel que diuen, tinc els meus petits dubtes.

Jo penso que hi ha molta feina a fer i la primera seria no mirar-nos tant el melic i començar a treballar per fundar noves bases, s’ha d’aprofitar l’aparador i les opinions de bloggers i el seu potencial a les xarxes, s’hauria de recuperar les opinions i la saviesa dels “popes”, no de moda, d’aquest pais com el Jaume Fàbregas, Pep Salsetes, Pep Palau per lliure, i molts d’altres, potser també donar més entrada a experts mediàtics free-lance, polítiques com Slow Food, km 0 i altres que miren i mimen el producte de qualitat de prop de casa, ecològic o artesà i deixar que tot això es desenvolupi i vagi fluint i s’escampi com els vasos capilars

S’hauria d’acabar amb el ressò mediàtic d’algunes guies (jo hi sóc en algunes…) que l’única fortalesa que tenen és la que li dóna tot el sistema periodístic d’aquest país ja que a la resta d’Europa, excepte França, no el té, ja estan acostumats i és una opinió més. Aquí no ho estem fent tant bé i potser encara no hem après del tot, de tota manera hi ha guies anònimes a les xarxes que són molt efectives, l’única condició és que s’ha de treballar bé sempre i no quan apareix l’inspector o periodista pel restaurant, el boca-orella per la xarxa és el que triunfa, en certa manera és com abans, no?

I fluidesa, parlem de fluidesa, amb tantes petites cuines que hi ha a les Catalunyes, la vella i la nova i les seves diferències, no és hora de reinvidicar-ho fora de tipismes i de tradicions mal enteses? No és hora de posar-ho al dia i de fer un tercer Congrés de Cuina Catalana on sigui tot nou, els qui ho organitzin, els patrocinadors, els protagonistes? Fer foc nou ens donaria sentit a una nova revolució on tothom tingui cabuda, recordo que quan vaig fer la Càtedra Sent Soví, una de les classes a les que vaig assistir va ser la de la cuina dels okupes (Toni Massanès, ets únic !!) que més enllà que era una cuina que no cuinava, el que era revolucionari per concepte és que hi fossin en una taula a explicar què coi menjaven, doncs a això ens hem d’atrevir a fer, sense carregar-se a ningú i no fer caces de bruixes ni bruixots; hem de ser capaços de donar-nos la volta i potser, potser, trobarem un nou camí abans tot això no caigui per si sol…. els canvis potser se’ns mengen, quina paradoxa, no?

En una època d’indignats, de canvis de model en la restauració, molts apuntats a diversificar oferta, assessoraments, gastrobars, tapes de tots tipus i aviat arribarà a la saturació si més no a Bcn tothom s’apunta, jo també, a la moda que de fet no ho és si no que fa falta per defensar les cases grans o matrius que veuen com no cobreixen mínims…

No ens enganyem, jo ja començo a conèixer clients que només volen anar al restaurant on el cuiner que li dóna nom hi sigui, ja que per això paga, perqué hi sigui; i cada cop ho escolto més…. el públic sap que pot escollir i ho fa, i ja que es gasta els calers…. no?

A veure qui pren nota, jo m’estimo molt allò que tenim però potser necessita una petita revolució i ara és el moment, hi ha vaques primes i hem de buscar noves pastures per donar-los de menjar, no? O no les voleu veure grasses i ufanoses? jo si…

Endavant les hatxes !!

Ignasi

Només són patates rosses....

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Thu, 08 Dec 2011 17:39:00 +0000

i és veritat, de fet són només patates rosses i un tossut com jo buscant la manera de fer-les perquè siguin espectaculars, penseu que he provat un munt de classes diferents, Red Pontiac, Canabec, Bufet blanc i negre, aquestes conreades al terme municipal, Agria, Bf-15, Mona Lisa, gallega i una altra classe francesa que no recordo, i l'única que s'acosta és la Mona Lisa, una patata grogenca, toveta i dolça ideal per fer fregida. Quan dic s'acosta és que la meva referència des de fa anys són les patates que he tastat en alguns llogarets de Menorca i el darrer va ser a Ca n'Aguedet de Es Mercadal; l'altre havia set al Casino de Sant Climent on les varem encertar un cop de tres que hi varem anar, deu ser que no és una ciència exacta això de fer patates rosses....
Però què tenen aquestes patates rosses que no tenim aquí? en primer lloc la classe de patata, una de les que es conreen a Menorca és vermella i no sé com es diu, i l'altra l'anomenen patata blanca de Mallorca i les dues tenen una característica en comú i és que són molt tovetes, com la Mona Lisa.
El procediment empreat és bastant normal en moltes cuines i és que les fan en dos cops, el primer només les couen a baixa temperatura, normalment per homogeinitzar aquesta es fa en fregidora d'oli net a 100 C de temperatura i queden com bullides o "potxades", després s'escorren bé i a l'hora de servir es couen en una paella amb oli d'oliva net i ben roent i s'hi afegeixen dos grans d'alls amb pell i xafats perquè no esclatin i dues fulles de llorer, també l'opció d'un bitxo picant tallat ho he vist a fer. Un cop daurades tenint en compte que al ser una patata tova es daura molt millor que les seves germanes de carns més dures, es treuen i s'escorren i quan després de salar-les te n'hi poses una a la boca allò és una meravella, la patata cruixent, l'oli d'oliva perfumat amb all i llorer envaeix totes les papil·les gustatives i uns cors celestials t'embriaguen fins a l'infinit, jo crec que estic davant de les millors patates que he arrivat a tastar mai, ni les de la iaia quan jo era petit arriben a aquest nivell.
Portem a la cuina fent assatjos amb moltes patates, amb diferents olis d'oliva de diferents graus, diferents alls i anar-ho posant a punt i espero que ben aviat quan les tinguem ben afinades us poguem oferir aquesta meravella de la cuina que són les patates rosses.
Com que escoltar-vos és un bon exercici, dels millors avui en dia, també m'agradaria que em diguessiu la vostra, com les feu, quina patata feu servir, si sabeu algun lloc que siguin meravelloses i valgui la pena desplaçar-s'hi a tastar-les i entre tots potser aconseguim rescatar de l'armari aquell record de les patates rosses que feien les mares quan erem petits.....i deixem les congelades per algun dia d'aquests que la perdició i els mals pensaments, el diable, diria jo, ens duu a algun fast-food a fer una queixalada ? que ja ens tornarà a la crua realitat del món de la patata rossa.
Una petita anècdota, fa molts anys sent jo acabat de sortir de l'adolescència estava a casa fent unes patates rosses per a mi, costum ja habitual, quan en un descuit vaig llençar dins la paella el contingut de la cafetera tipus Oroley que teniem a casa dins les patates, vaig inventar les patates rosses al cafè que anys després he vist en algun restaurant creatiu... no us penseu, que un ja devia anar amb molts anys per endavant.

La foto, de les maques que m'han sortit mai, és meva i la llum és la del sol a punt d'amagar-se a les tardes de tardor de Es Mercadal....
Ja em direu alguna coseta, us espero....
Ignasi

Escudella i carn d'olla (i 2)

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Wed, 07 Dec 2011 19:55:00 +0000

Aquesta és la versió festiva d’una trobada que varem fer a casa a partir d’un deute pendent de feia una colla d’anys que teniem amb en Pere Bahí, el Toni Sáez i el Martí Sabrià, empordanesos de bon veure, són jovenassos tots ells, bon menjar i sobretot bona amistat.

Aquest deute que varem contraure la mare i jo no era altre que els hi varem prometre en bona hora que fariem una menjada d’escudella i carn d’olla ja que cada any ens conviden a una bona garoinada a la barraca d’Els Lliris a Tamariu, d’això en fa uns quants anys, però aprofitant l’avinentesa de que ara amb la canalla petita i un sol dia de festa ens és impossible mouren’s com ho feiem anys enrera, varem recuperar el deute i en varem fer una festa per alguns amics de casa, dues dotzenes de vilatans d’aquest pais vinculats d’alguna manera al món hostaler es varen disposar a seure a taula i fer lloc per un festival de flaires i gustos de bullits d’hivern cuinats a mitges entre la mare i jo i la Laia com anfitriona i responsable de beures i brebatges i d’atendre a tots ells.

M’agrada seure a taula i poder riure, menjar i beure sentint tot allò que tenim ben nostre, potser sona a tòpic però quan ara tot sembla que aquesta mena de globalització en molts sentits sembla que estigui a l’ordre del dia i potser clau de futur fer una escombrada cap a casa reconforta i relaxa. Allà hi havia moltes maneres de pensar i segurament molt diverses, molts projectes engegats, moltes ilusions en marxa, molta saviesa que hagués donat per fer sobretaules de matinada...

Tots ells i alguns amics més que havien fet llargs quilòmetres van seure a taula amb un menú minimalista...

llonganissa de Vic i vermut Yzaguirre

escudella
carn d’olla
cava màgnum fresquet
vins obsequiats pels amics
amanits d'enciams autòctons del Vallès

mandarines també del Vallès
pastis de patates del Bufet amb mel i llimona
carquinyolis

cafès

"xou" d'en Pere i en Pep de Palafrugell a la guitarra

De vegades no fa falta tenir foie, ni caviar ni tòfona a quilos ni gambes, un plat d’escudella ja et fa moure, ja et fa tornar als teus origens i et fa fer la pau amb la temporalitat del producte, que estem en dies d’olles que bullen, que escudellen sentiments que s’expressen en allò que tothom tastarà un cop a taula i així ho varem fer.

La meva mare discreta tota ella i amb la saviesa dels seus setanta i molts es va endur un parell de “txins-txins” en el seu honor que ja varen pagar amb escreix el gran esforç que va fer i els seus senyors nervis que va passar.

Ara ja amb la calma que dona els dies que han passat i reculant en el pensament no serà la darrera que fem d’escudella i carn d’olla, tant de bo se'n fessin més, i tornariem a recuperar la tradició del grans menjars d’hivern, menjars que enamoren, menjars que diuen cosetes a cau d’orella, menjars que aconsegueixen que volguem ser millors cada dia, no hi ha peu per fer ni pensar maleses, en Miquel Márquez, de Berga, ja va fer fa anys l’Escudella de la Pau i crec que també se'n va adonar dels efluvis màgics d’aquesta, és única, és la nostra (recoi que “tipical” m’ha quedat, oi?) disfrutem-la.

Bon profit !!

escudella i carn d'olla (1)

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Wed, 07 Dec 2011 15:53:00 +0000

Les set del matí i cames ajudeu-me cap a la cuina hi falta gent, un truc a la meva mare i tots dos a encendre fogons, quatre olles de mides considerables ja plenes d’aigua del dia abans per mirar d’evaporar la mica de cloro que lleis obliguen a posar a l’aigua d’aquest poble de muntanya….

La mare comença a netejar cols i pelar patates, s’ha de dir que varem posar el cigrons, cigronets d’Oristà, el dia abans en remull i varem fer les pilotes que una nit de repòs a la nevera ho agraeixen millorant de gust.

Començo a tallar amb força els ossos d’espinada i els peus de porc per la meitat, també la gallina i segons es va tallant es renta i cap a l’olla….

Els flaires envaeixen la cuina i ja sommiem en ser al migdia, mentre tot comença a bullir us passo la llista d’ingredients:

Quantitats per 30 persones, mida de moltes famílies pel dia de Nadal.

1 ventresca de porc Durok

6 vernilles de vedella de Girona

6 peus de porc Durok

1 gallina de Ca l’Albert d’Olot

2 espinades de porc de Ca l’Albert d’Olot

6 pilotes d’un quilo cadascuna

1’5 quilo d’ossos de pernil ibèric

2 quilos de cigronets d’Oristà

un parell de cols de l’hort de pell de galàpeg

5 quilos de patates del Bufet blanc

1 manat de porros

1 manat de pastanagues

1 quilo de naps i 1 de xirivies

1 apit ben ufanós

5 botifarres de perol fetes al poble

5 botifarres negres fetes al poble

2’5 quilos de galets de Nadal (balenes) de Pastes Sanmartí

Per la pilota:

4 quilos de ventresca de porc Durok pasada per la picadora

1 quilo de vedella de Girona pasada per la picadora

6 ous de pagès

250 grs. de pa d’ahir remullat en llet

3 o 4 grans d’all i unes fulles de julivert

Una mica de pa ratllat

Seguim que, per cert, us explico el nostre sistema que es basa en tallar-ho tot abans de ficar-ho a l’olla, ho emboliquem dins unes gases que venen a la farmàcia que fan un metre quadrat i ho lliguem com si fessim un farcell, ho subjectem a les nanses de l’olla, així evitem que es desfaci tota la carn i nomès es barreja el gust. Després també anem barrejant les aigües de les 4 olles entre elles mateixes perquè tot tingui gust a escudella.

Les verdures es fan a banda i si no en voleu fer crema es retiren i es fa bullir la col, les patates i els cigrons amb aquesta aigua.

Quan ja ho tenim tot ben tobet i bullit separarem caldo de cada olla per fer bullir les pilotes i les botifarres a darrera hora i de tot plegat ja farem un caldo a banda per bullir la pasta…. Els flaires ara si són per aixecar un mort de terra… quina gana !! No us descuideu de la sal….

Bon profit !!

Resultat fotogràfic....

(fotos d'en Josep Sucarrats i en Miquel Bofill)

"enciam brut" per Blogs Contra la Fam...

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Thu, 24 Nov 2011 18:20:00 +0000

Enciam brut es un plat molt senzill que amb molt poc pressopost es pot fer a casa.
Ingredients:
patates
cebes mitjanes
oli d'oliva
1 botifarra de perol

Escalivem les patates i les cebes, un cop cuites les pelem i trocejem
En una paella ho saltejem amb l'oli d'oliva juntament amb la botifarra de perol tallada a dauets i deixem que la botifarra es desfaci i ens lligui el saltejat, ho servim ben calent.

L'enciam brut o amanida bruta consistia en agafar patates i cebes a l'hivern quan no hi havia verdura com ara a pagès i es cuia a la cendra del foc a terra, al pelar-la s'embrutaven les mans i d'aquí el nom, hi havien molts tipus, es feien amb arengades, amb encurtits, olives, i el dia de matança amb la carn de la perola que en una versió més simple la faig amb botifarra de perol fàcil de trobar a quansevol tocineria.

m'encoratjava poguer-hi ser aquest vespre amb aquesta recepta i ara agafarem els primàtics i a veure la pluja d'estels que hi haurà aquesta nit..... simbolicament parlant !!

Ignasi

avui, recepta que ja toca !!

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Thu, 17 Nov 2011 20:37:00 +0000

un pastís fàcil i molt interessant: pastís de patates del Bufet amb llimona i pinyons
ingredients:
un quilo de patates del Bufet o també Canabec
600 grams de sucre
8 ous
un sobre llevat Royal
una cullerada sopera ben plena de farina
una cullerada sopera ben plena de farina d'atmetlla
una ratlladura de llimona i un grapadet de pinyons.
Pelem i bullim les patates en poca aigua, un cop al punt les deixem reposar 10 minutets i les escorrem.
Les passem per un pasapurés però compte, en calent i al mateix temps que el sucre, l'escalfor de la patata el fa fondre i surt una pasta que serà el secretet del pastís....
Els ous els separem, clares i rovells els treballarem diferents, les clares les muntem a punt de neu i reservem. Els rovells els afegim a la pasta de patates i ho muntem una mica, ajuntem en un bol la llimona ratllada, les dues farines i el llevat i poquet a poquet ho anem espolvorejant per damunt de la massa i que ho vagi assimilant i per acabar afegim amb una espàtula les clares i ho anem barrejant. Ho aboquem en un motlle quadrat gros o be uns quants més petits que haurem untat de mantega i farina perquè no s'enganxi i podem afegir quatre pinyonets per damunt i enfornem-ho a 150 C uns tres quarts d'hora vetllant de que no agafi massa color.
Un cop fred millor a la nevera i abans de menjar espolvoregeu de sucre llustre.

Pastís acabat de fer...

El mateix pastís passat pel sedàs dels nens....

Espero que us agradi, més endavant l'aniré personalitzant una miqueta i ja us explicaré.... Ignasi

Menorca, humanitat i humilitat com a eines d’expressió cotidiana

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Tue, 15 Nov 2011 22:03:00 +0000

Un bon dia d’aquest darrer hivern vaig rebre una trucada de la meva amiga Margarida de Menorca convidant-me a fer tres àpats aquest mes de novembre per celebrar els 25 anys del Casal Català de Menorca, conjuntament amb les 20es. Jornades de Cuina Catalana, al restaurant Ca N’Aguedet d’Es Mercadal, al bell mig de l’illa. No em vaig poder negar i és que aquesta gent, la del Casal Català, són un món a banda, un món on l’humanitat i la humilitat són a l’ordre del dia i ells en són els destacats personatges que hi tinc la sort d’escriure per tots vosaltres. Val a dir que la meva presència en aquestes jornades és a gastos pagats però sense benefici comercial, així ajudarà a entendre per què m’estimo tant a aquesta gent i és que convido a tot cuiner a tenir una experiència com aquesta, ens cal per fer baixar de la parra on ens tenen pujats… Em venen a buscar a l’aeroport i em donen les claus d’un utilitari per poder-me moure per l’illa i m’acompanyen al meu allotjament cedit pel restaurant que m’acull i em posen al corrent de totes les novetats a l’illa tant a nivell de fets cotidians com personals i sempre amb aquella cura de no fer mal ni ferir a ningú, senzillament meravellós sentir aquelles dones amb un bon gin tònic davant dels nassos, com estar a casa, recoi !! M’informen del número de comensals que tindrem els següents dies i les cada dia més dificultats per aconseguir gent que hi vingui a aquests sopars que al nostre petit pais hi hauria bofetades per ser-h, ja que un menú gairebé degustació a 30 € amb una cuina acurada no passa cada dia, tot hi així la realitat ens fa tocar de peus a terra i tot i no ser gaire optimistes al final sí varem fer feina, sobretot diumenge a dinar. El mateix dia d’arribar ens retrobem amb en Miquel de Ca N’Aguedet, cuiner clàssic i preservador de la riquesa culinària de Menorca amb uns plats representatius dels productes més emblemàtics del seu entorn, sempre penso que aquest tipus de cuiner on a França i també Itàlia senten veneració, aquí semblen deshonats de qualsevol adjectiu positiu. Ell i la seva dona Margarida porten a terme una cuina de molta franquesa la mateixa que tenen els productes que utilitzen i el tractament que els hi donen, a mi em recorda la Fonda Sala d’Olost o el Restaurant Sala de Berga on les olles amb fondos i les cassoles de guisats estan a l’ordre del dia, en aquestes cases sí que les olles fan xup-xup de veritat. Que els defineix? Humanitat i humilitat, com la gent del Casal, orgull d’ensenyar tot allò que els demano i tafaneria per algunes cosetes que he portat fetes de casa i tots contents amb els intercanvis que hem dut a terme que serviran, si més no, per arrodonir algun dels plats que ja fem cadascú a casa seva. Ens acullen en tot el que faci falta, ens guien als llocs que podem anar, ens fan tastar plats i platillos del pais, torts amb col, perola de patates i porc, oliaigo, arròs de la Terra, albergínies i cebes farcides, pastís de patates, sobrassada pròpia amb mel…i no hi ha caldereta? us estareu preguntant, doncs no, ja que no és temporada de llagosta autòctona així que per tant en aquesta casa no es fa. Aquests quatre dies no hem parat de xerrar a tort i a dret, com si a tots ens fes falta; semblava que haguessim menjat llengua i analitzavem sociològicament parlant, el comportament de la gent a l’hora d’anar al restaurant i la baixada que ha fet dins les seves prioritats i que a l’illa noten encara més que potser aquí. Hem xerrat, hem menjat, hem fet cuina d’Osona i els quatre dies han passat volant, els acomiadaments són sentits, tornem a fer un gin tònic amb la gent del Casal abans d’agafar l’avió i ens acompanyen a l’aeroport. Què en són de fantàstiques aquestes dones!!!!! I quines piles més recarregades que porto al damunt, la lliçó l’he llegit bé i la posarem en pràctica, que de vegades els que tenim petits negocis ens deixem dur per entorns tant competitius que no recordem que existeix gent com aquesta de Menorca; sens dubte hi tornarem, no es mereixen menys. Gràcies per tot. Ignasi

L'esperit del Ferrán Adrià

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Thu, 13 Oct 2011 14:55:00 +0000

Ahir com molts i molts catalanets vaig veure el documental de tv3 del darrer dia del Bulli com a restaurant, i no vaig poder evitar sentir un xic de nostalgia envers tot el que l’envolta, jo també hi vaig estar com a assistent als seus seminaris d’hivern, eren les meves vacances i estalviava tot l’any per poder-hi anar, i com a client durant molts anys.
A mi, culinàriamernt parlant, em va interessar el Ferran de 15 a 20 anys endarrera que és quan el vaig conèixer, en vaig gaudir més i en vaig aprendre un munt.
Un tema indispensable a les seves sobretaules eren els conceptes i si no, us explico el que em va passar el primer dia que hi vaig anar amb l’amic Ignasi, que quan ens va veure que haviem acabat va seure amb nosaltres, avui seria un luxe, i el primer comentari del meu amic va ser: “hem menjat molt bé” i ell va respondre com un llamp: “això ja m’ho diu tothom, però, què us ha semblat, què heu sentit?” el menjar no era tant important, ell buscava més respostes conceptuals al voltant de la seva cuina, conceptes i opinions on enmirallar-se
Aprendre a saber fer una autocrítica amable i no pensar que ets el millor cuiner del món i ho dic per mi, no pas per ell, també va ser resultat d’escoltar-lo tantes vegades. De cop i volta t’adones que ets petit, que no saps res i que et queda molt camí per a recórrer com a cuiner i com a organitzador d’equips, això sí, sempre d’una manera positiva.
Molt important també va ser saber crear amb metodologia de treball i no a la babalà, sobretot per què encara no havia escrit cap dels seus llibres on ja definia la seva manera de crear i tot ho aconseguiem a base d’apunts dels seus seminaris.
A saber menjar la seva cuina, que també és un repte sobretot pels que ens agrada menjar ràpid. Una paradeta a Roses amb un aperitiu al davant aturaven la fam de cuiner fora d’hores i ens permetia no haver-nos d’atipar de pa de punxes i mantega de la bona i tenir la paciència pertinent que es necessita en aquests llocs que és menjar sense fam encara que sí amb gana, o si no, no arrives.
Ahir quan veia tota la gent que l’envolta a Cala Montjoi i tornar a recordar els seus noms va ser un acte de felicitat que em va torbar i tot. En Ferran té raó ja que jo també he sentit aquesta sensació especial que hi ha al Bulli, cap altre restaurant he trobat això en aquesta mesura i tant de bo tingues la fórmula màgica per aconseguir-ho. La màgia que tenen aquelles quatre parets és tant especial que fa set o vui anys que no hi poso els peus i encara la sento ben viva, jo crec que les seves parets destilen alguna força tel•lúrica positiva que s’encomana a qui té la sensibilitat de sentir-ho i apreciar-ho, molts es donaven petons entre ells, costum que a mi m’agrda particularment molt, això de donar-se petons entre homes, per què no? És l’emoció del moment, d’aquell moment en aquell lloc, quina festa de sensacions !!
No tinc pèls a la llengua per a dir que vaig tenir un divorci amb la seva evolució, més la personal que la professional, ja que el vaig veure com a víctima de la seva pròpia creació, tenia ulls ja de savi passat de voltes i em feia frisar una mica veure’l en aquell estat, em sabia greu com estava sent engolit. Hi vaig deixar d’anar-hi tant al restaurant com als seus seminaris, em vaig divorciar del meu mestre durant molts anys i la seva evolució creativa ja era cosa dels seus seguidors més propers d’estil de cuina, que jo respecto per suposat, i ja no anava amb mi ja que la meva evolució va ser més pel que m’envoltava que no pas per la creativitat.
L’excés de presència mediàtica tampoc va ser res al seu favor, total la gran majoria que ara sap el seu nom ni anirà mai al Bulli ni tant sols comprarà cap llibre que no entendrà i no es farà subscriptor/a de la revista que el va dur a ser nº 1 del món.
Total, jo veient el reportatge d’ahir a la nit li vaig tornar a veure brillantor als seus ulls, era com si s’hagués alliberat de la bèstia, en el bon sentit, tornava el Ferran Adrià que sempre he conegut, l’amo de si mateix, què bé, ostres què bé !! segur que com jo hi ha qui pensa igual i m’agradaria ajuntar-m’hi i fer-li un aplaudiment de final d’òpera al Liceu, vint minuts? fins i tot més, ens hi posem ? ja veig que hauré de tornar a ser fan d’ell, hi començo a creure altre cop…. Que bé !!
Ignasi

La batalla de les ànimes enceses…

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Thu, 15 Sep 2011 17:07:00 +0000

La invasió ha set ferma, llarga i la batalla s’ha desfermat amb tota la seva bestialitat, un que no és aliè al que està passant rebusca en totes les golfes recòndites del seu cervell tot buscant el sant grial que permeti aturar aquella lluita sense quartel tant dins a casa com a fora. Això també dóna a observar que tot pujant a les golfes sempre hi veus una porta que cal canviar el pany, una altra que hi falta una mà de pintura, aquell moble que podriem llençar o regalar, trastos i trastets que cal endreçar, fotografies antigues que cal amagar, en fi us recomano un viatge amb presses per les vostres golfes per adonar-vos del vostre estat, sobretot si voleu ser aprenents d’antiquaris, ja ja ja.
Sortosament a les acaballes de l’estiu i després de quatre petits dies que hem marxat a les Frances d’aquí al costat per tal que ens toqui l’aire ja havien fet el seu dolç efecte, home, que voleu que us digui Cantonigròs és un bell poble d’estiueig però de vegades cal marxar si més no per què no s’aturi massa el temps, ja m’enteneu, el que us deia, sortosament ara hi ha forces abans de la tardor que per a mi és la millor estació de l’any, faci la seva aparició per ser espectador de primera línea de qualsevol tipus de batalles i mes d’aquestes on els seu protagonistes em semblen ànimes enceses de quelcom qué i on un és testimoni de primera mà, crec que si fos de segona mà ja començaria a ser de multituds i què voleu que us digui les cosetes han de ser artesanes de poca producció i que tot i lluitant fort no se’n vagi de les mans que si no un o altre s’aprofita i ara no són temps d’aprofitats, o si, si sobretot llegim les parts econòmiques dels telenotícies, total que gràcies que les coneixences permeten tenir un assessorament ràpid, contundent i segur dels que no dubtes, fets amb rigor i professionalitat, o hi ha d’haver espais buits en aquestes coses (i ara la frase estandar que quedarà “sècula seculorum”) i si no heu de fer com el Barça d’en Guardiola, tots a una, quedarà molts anys aquesta frase, molts anys i aquesta serà la gran fama popular d’en Pep ser present en el vocabulari de milions de persones que s’ho aniran passant de pares a fills al llarg dels anys, una frase feta en el vocabulari català, això si és un bon objectiu a la vida ja que tampoc és massa important ser el més milionari del cementeri, no?
Total que jo em vaig enrollant de mala manera i jo l’únic que us volia fer saber és que estava inmers en unes angines de cavall i tinc ple el cos d’antibiòtic i cortisona en una batalla descomunal a veure qui guanya, jo vaig a favor d’ells ara semblaré un “drogata” però visca els polvos i les pastilles !!
Ignasi, el malaltó…

esniff, esniff...

Senyores i senyors a cavall entre Foix i Carcasonne i amb tots vostès: el Mercat del dimarts a Mirepoix !!

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Tue, 13 Sep 2011 14:56:00 +0000

Un mercat idílic com aquest es mereixia una presentació un xic singular i aquesta m’ha semblat adient, quin mercat renoi !! és com el d’Olot, però fregant la perfecció.
La barreja de botigues de decoració “kitch” sota les voltes, els cafès on els francesos són els reis de la contemplació, les parades i paradetes de tota mena, els cavallets de fireta de principis del segle passat amb tota la gama de colors rosa pastel que us pogueu imaginar, els plats cuinats en directe, paella, fideuà, musclos, ostres, aligot. Tot en viu i en directe, peixaters, carnissers, pollastres rostits, espècies, herbolaris, pagesos, majoristes de fruites, forners i pastissers artesanals, majoristes de planter, només de tipus de maduixetes petites en vaig veure cinc de diferents, cervesers, de formatgers uns quants, d’eines de pagès sense marca, d’antiquaris i en canvi de roba ben poques i sempre a les puntes de fora del mercat, no sé la raó…animals vius, gallines, oques, ànecs, pollets, conills.

Tota aquesta barreja de flaires, colors i gustos t’omple els ulls de tota mena de sentiments, primer ho compraries tot, però com que això no pot ser ens varem conformar amb tomàquets de varietats autòctones i semblants als Pit de Monja i al Pare Benet molt gustosos, uns albercocs i unes prunes també del pais que ja voldriem veure aquí i un raïm de taula de pagès i sense llavors que d’imatge no era res d’altre món però de gust eren com carmels, uns pans de forn de llenya espectaculars, encara tirem del tros d’un que tenim a la nevera i ja fa quinze dies que volta, unes olives a l’estil provençal molt aromàtiques i un toc d’amargor que les fa sublims. Hi ha un detall que els ajuda molt i és que tots et deixen tastar el producte abans de comprar, bon detall que ells ja ofereixen inclús els fruiters encara que no siguin autòctons, el vi de Les Corbières, que és la d.o. més propera, per 4 € ampolla teniem un blanc de criança i per 5 € un blanc verema tardana que eren com cullerades de mel a la boca, en saben, què hi farem…
Ara el so: és una barreja del so de multituds en una plaça no gaire gran barrejat amb l’orgue dels cavallets de fireta i el de dos cantautors que amb una guitarra, un clarinet i les seves dues veus tant dolces, tant franceses, anaven donant voltes a la plaça, de veritat, però és que és de película, s’ha de veure.
Ara l’ambient, públic grandet ja que les escoles ja havien començat a l’altre banda i els únics nens eren els dels turistes, barreja de gent de país bastant català i castellano parlant i molt d’anglès, públic bastant ex hippy o ex progre, molts barrets i no hi havia públic desagradable i de fet no hi varem veure cap mena de vigilància municipal, donava la sensació que tothom estava de mercat, que aprofitava bé el fet de ser-hi.

Ara postres: una tatin i uns macarons a la pastisseria de la plaça que varem quedar flipats, pel servei, amabilitat i preu, el dinar l’obviem ja que per qüestions logístiques varem fer el turista i la vem pifiar així que per parlar malament ens ho estalviem.
De la resta del poble ens quedem amb un forner de tota la vida, una formatgeria on la seva propietària no solament ens va aconsellar i deixar tastar sinó que a més ens va mig explicar l’origen de cada formatge del voltant de Mirepoix, això si es km 0 !! i la plaça amb les seves voltes que semblen a punt de caure que cal veure, segur que hi ha moltes més coses al poble, segur, però a nosaltres els mercats i la seva gent, el seu flaire, el seu soroll, el seu color ens treuen de polleguera com a quansevol goitan un quadre d’algun pintor consagrat només que el mercat té moviment i canvia a cada instant…
Ignasi

les meves idees i escrits son de vacances....

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Wed, 31 Aug 2011 19:22:00 +0000

Ja porto molts dies però després de la Diada hi tornaré i amb molta força... La Laia i jo us explicarem un munt d'històries, comptes, falàcies i tot un ventall de pelicules en color i blanc i negre, preparats? Estem aquí en quatre dies... i les seves nits !!
ignasi

la tomaquera que venia del fred, versió 3

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Fri, 05 Aug 2011 21:18:00 +0000

Els que teniu la santa paciència de llegir les bestieses que escric us direu: “ja és el tercer article que escriu sobre la tomaquera de l’hivern”, doncs si ho heu pensat, doneu un cop d’ull a la tomaquera independent que avui us porto en fotografia:

Només fa 2’80 d’alçada i jo com veieu en directe, ni de bon tros estic a l’alçada.
La veritat és que la planta hauria d’haver estat més ben tutelada, com no ho he fet, en dosis mínimes, ha començat a créixer sense mesura i segurament per això fa uns tomàquets microscòpics, de tamany, i de gust bo i un xic àcid, no sóc economista però no puc evitar una comparació irònica entre la tomaquera i la situació econòmica d’aquest lamentable país que en diuen les Espanyes i del que ens agradi o no en formem part.
Aquesta tomaquera és victima d’una bombolla que sense voler he creat jo i ara quan toqui sostre, que no trigarà, hauré d’arrancar i segurament m’emportaré per davant moltes expectatives sobre la qualitat i preu dels tomàquets, això si, deixaré ben fomuts a tota mena d’especuladors que practicaven el seu esport favorit amb els futuribles resultats de la meva tomaquera.
A tv3, paradigma de les bones noticies (je je) no han comentat el batibull de les bosses sobre l’especulació de futuribles de la meva tomaquera, però si estava en boca de tothom, inclús l’agència Moody’s l’ha qualificat amb moltes A i molts signes de +.
Era una aposta segura i vaig i en un rampell d’estat de gràcia, poca els hi ha fet a ells, l’arrenco i em quedo a les mans una tomaquera que havia fet tomàquets que venien del fred, eren petits i àcids però mig món es barallava per obternir-ne i jo no sols no en donava ni un sinó que l’he arrencat.
He fet plegar de cop totes les famoses agències de qualificació de deute dels USA i han entrat en fallida, l’Euro s’ha recuperat i els especuladors ara canvien de producte i se’n van a especular sobre la patata del Bufet que aquest any no pinta gaire bé i es pagarà molt cara (això és mentida pels especuladors, es creuen qualsevol rumor).
Ja em veig els agents de Bolsa amb americana, corbata i sabates lluentes amb el “pinganillo” penjant i enfangats fins el coll enmig dels camps xops, ho han dit les notícies: on ha plogut? doncs al nordest de les Catalunyes on els camps de patates del Bufet han de ser comprovats per valorar l’estat de la collita.
I mentres anem teoritzant sobre els futuribles d’aquesta tomaquera va passant aquest mes d’Agost farcit de rossinyols, ceps, llengües de bou, alguna trompeta i aviat algun rovellonet, no tindrem estiu però la temporada de bolets arriba molt d’hora, els especuladors no ho sabien i els preus seran bons i més aviat a la baixa ja que hi ha molta quantitat de bolets que està arribant al mercat…i s’han de cuinar, no?.
Bon estiu
Ignasi

Tractat de com fer un bon ou ferrat i no defallir en l’intent…

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Wed, 03 Aug 2011 19:24:00 +0000

Hem de tenir tres ingredients:
ous de pagès que aquí al poble no costa gens de trobar-ne,
un bon oli d’oliva verge de gust suau i jo us recomano que no escatimeu en la marca ja que es nota molt la qualitat de l’oli, sobretot per fregir,
i per últim una bona paella que potser pels més experts de ferro, i pels menys de tipus anti-adherent.
Les variants hi són, com no:
amb molt oli i roent?
o bé amb poc oli en paella anti-adherent?
Cadascú com vulgui, jo els prefereixo amb molt oli però també he disfrutat en alguna taula amb ous fets amb poc d’aquest element.
Oli d’oliva suau, d’oliva extra verge, oli de girasol?
Jo prefereixo un oli d’oliva suau tipus Borges de 0’4°C ja que és el més neutre, d’altres marques quan escalfes massa l’oli tufeja una mica a fast-food.
Posem l’oli a escalfar i hi tenim també vàries possibilitats:
Ou de gallina, d’ànec, d’oca, de guatlla?
Jo us recomano que si el que us agrada és el rovell per damunt la clara heu de fer un ou ferrat d’oca, requereix no gaire oli i no gaire calent, s’ha de fer a poc a poc ja que la clara s’enrosseix abans que l’ou de gallina i com que el rovell és tant gran li és més costós de coure, l’ou ha d’estar a temperatura ambient, anar-lo ruixant d’oli per escalfar-lo poc a poc fins aconseguir un grau suficient de temperatura.
Sal d’escames, sal marina, flor de sal?
El que més us agradi, la d’escames com que esclata a la boca és més divertida en contrast amb l’ou.
Ou fred de nevera o ou a temperatura ambient?
Si l’ou és a la nevera i és fresc, quan el casqueu damunt la paella us quedarà la clara encongida al voltant del rovell i la seva sucositat serà màxima.
Si l’ou és a temperatura ambient i no és fresc dels darrers dos o tres dies se us extendrà en el moment de fregir-lo per tota la paella i correu el risc de que us quedi un nyap.
Trenquem l’ou en un bol, li afegim sal i a la paella roent?
O bé trenquem l’ou damunt l’oli roent i li afegim la sal quan surt?
Separem la clara del rovell, posem aquesta a la paella i quan canvia de color li afegim el rovell deixem 7 o 8 segons i treiem l’ou ferrat del foc... aquest és un ou ferrat sofisticadillo, al Ferran Adrià i altres xefs els hi agrada molt fet així…
Un petit consell: si heu de fer ous per molta gent, feu servir dues escumeres, una per esquitxar d’oli a l’ou quan és a la paella i l’altra per recollir-los, així no se us enganxarà mai.
Com els acompanyem: patates rosses, crema de patates, sobrassada, us dono una idea gens dietètica….:
Llesqueu un bon pernil dolç tipus Ferrarini (Eroski) en el fons d’un plat i per damunt un formatge tendre bo (no tipus tranchette) també llescat. Poseu tants plats com sigueu a taula i els introduiu al forn a 200°C o si no voleu passar tanta calor un cop de micro i un cop calent aneu fent ous ferrats i els poseu per damunt del plat, la barreja dels tres elements i un bon pa (sobretot bo) amb tomàquet i us llepareu els dits !! paraula d’Stone.
Jo us convido a que m’expliqueu, via email calignasi@calignasi.com com feu els ous ferrats a casa vostra i després ho recolliré en un article en aquest blog que escriuré amb tots els comentaris a finals d’estiu, què us sembla?
Ademés, el comentari que a tot l’equip de casa ens sembli més interessant convidarem al seu autor i parella a un sopar, abans no acabi l’estiu, d’ous ferrats i altres amaniments a Ca l’Ignasi.
Qui té ous per escriure ?
Ignasi

Sóc un compulsiu del Basté

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Fri, 22 Jul 2011 22:33:00 +0000

… i és veritat, vaig tres dies a la setmana al gimnàs a Vic i la meva obsessió és engegar el cotxe encara ell no arrenca el programa, així quan comença amb allò de “bon dia Catalunya són les sis del matí” ja estic en marxa i res em distreu fora de la carretera, no ho he dit bé, si que hi ha coses que em distreuen, em dedico a esquivar animalets i animalots de tota mena alguns amb més fortuna i els altres amb més mala sort, jo que consti que faig el que puc, els intento esquivar sense posar en perill la meva mancança de reflexos d’aquelles hores, de vegades freno, i de vegades no puc fer-hi més, aleshores els hi dedico un pensament trist ja que em sap greu i la meva sensibilitat de matinada és bastant aguda i penso en les conseqüències d’aplicar allò que en diuen “és llei de vida” si però de bon matí, ostres no hi ha dret !! Desde un cavall al mig de la carretera, vaques i vedelles a l’altra banda del filat, una ovella, mussols, ocells varis, ratolinets de bosc, orugues, quin ventall d’éssers vius es mouen a les sis del matí, de fet en Basté també es troba una colla d’animalots el divendres a la matinada que fan botellón i no els atropella, potser ni tant sols se’ls mira… la buidor alcohòlica és el que té, tot i que t’adones molt anys després d’haver-la posat en pràctica que quina pèrdua de temps hi hem patit, dolça entrada en el món adult…
Total que en Jordi m’encanta quan desgrana les primeres notícies sempre recolzat per tot un equip, quin gran equip que té al voltant de gent jove, com jo.
El dia que se li en va l’olla per alguna raó en el tema d’alguna de les seves notícies em recorda que jo faig el mateix quan psasa a la cuina de casa, els faig discursets i la part més jove fa que m’escolta però tururu, tururu !!
És un home passional quan ho sent tot i que té dies difusos, com jo, en que sembla més una ametralladora llegint notícies que no pas dirigint el programa, però jo l’aprecio igual, eh? no us penseu.
Jo no escolto el programa sencer, només trossos, el dilluns la Rahola, jo de més jovenet havia anat a casa seva a Badalona, que és d’on vinc, ja que la meva nòvia de llavors feia un treball sobre un llibre que ella va escriure, només fa vint-i-cinc anys….
el Torrecilla també està dins els meus preferits, el Fermí Puig, gran cuiner català, si, català, en Xavier, els de les americanes de coloraines, la Gemma Calvet amb qui vaig coincidir en un pa amb tomàquet amb pedigrí de Bcn, la Mònica del temps i molts altres que per horari no coincideixo.
En Basté és així, cada matí la seva veu, barreja de carinyo i experiència, envolta el meu cervell i el fa està quiet, això és el mèrit que té el Jordi, quan arribo a Vic arribo relaxat, no he pensat en res, només l’escolto a ell i la seva cançó de les 6’15, gran sorpresa gratificant molt dies…
Avui ha marxat de vacances ben merescudes i el trobaré a faltar molt, però jo estaré content ja que s’ho ha guanyat ell solet, no us penseu que només fa de 6 a 12 i ja està… els preparatius són molt més llargs en un programa de màxima audiència com el que fa ell i les hores s’acumulen que dóna gust….
al setembre el tornaré a sentir qualsevol matí, que ja serà altra vegada ben fosc, “bon dia Catalunya, són les sis del matí…”

Ignasi

De vegades tot s’estripa…. de cop i volta tot s’arregla, quina sort !!

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Sat, 09 Jul 2011 22:38:00 +0000

És veritat, o no? No us ha passat mai que com diu la cançó d’en Raimon:
“quan sembla que tot s’acaba torna a començar…”i és que tenim una setmana en que: ens barallem amb una de les millors amistats que ens envolten, no acudim, per feina, a una festa important amb la conseqüent emprenyada, ens traspassa el parent d’un molt bon amic i gran client de casa, toca anar a enterro, ens obre un nou restaurant al poble d’un estil proper al nostre amb l’enrenou que comporta en una comunitat tant petita com aquesta… i es va tensant la corda….
De cop sona el telèfon i veus familiars et fan encàrrecs, d’altres venen o escriuen per email i també fan encàrrecs, un àpat molt gros per l’any vinent també sembla que es posa a lloc i et dius a tu mateix: “és veritat, el món no ens ha oblidat només s’ha distret un xic…” però ja tornem a estar a l’onda correcta i aquí no ha passat res. No vull ni pensar si no hi hagués hagut aquesta reacció de les forces telúriques del nostre petit món que ens envolta que haguessim pensat abans d’anar al llit.
Ara descansarem no del que hem aconseguit, que és important, sinó del que ens hem lliurat, en Jordi Basté, sóc oyent compulsiu de 6 a 6’30 del matí quan vaig a gimnàs a Vic, fa el “Món s’acaba” i a Ca l’Ignasi, la Laia i jo, rumiem que el Món s’acaba per alguns però a nosaltres se’ns gira feina, el món telúric hi és i ens hi vol, així que deixem-nos endur per les onades sísmiques que sense fer cap tsunami ens portaran a port segur, de totes totes…
Dilluns a la platja…. pic-nic 2ª part, ja us explicarem.
Part del menú: truita de patates, cebes i pebrot verd, crestes de bonítol i tomàquet de casa, amanida de cogombre, menta i iogurt de la Plana, una bona sindria fresqueta…
Nanit
Ignasi

m'agrada fer el pagès...

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Sun, 03 Jul 2011 09:53:00 +0000

I tant si m’agrada…. però el pagès de veritat, aquell que sembra el que toca i bo, qualitat per damunt de la quantitat, aquell que prefereix passar per no gaire espavilat i aleshores et deixa bocabadat, el del dia a dia de bon matí fins a la bona nit…. El que creix amb els seus horts diversos, el que cuida allò que té al voltant tot sigui per tenir una terra millor, de vegades un món millor…el que creu en allò que fa i no en fa ostentació, el que té enveja del que ho fa més bé i ho recondueix en una afany d’evolucionar.
El bon pagès ja li diu la dita “qui no sembra no recull” i a mi m’agrada ser-ho. Tot i que penseu, però si és de Badalona !! si, però vaig néixer sota una col, com aquell que diu, ja que els pares eren en aquell temps masovers d’una de les darreres explotacions de pagès que hi havia a la ciutat i alguna coseta se’m deu haver encomanat. Jo portava amb dotze anys el tractor del pare quan anavem a tallar raïms i feien falta moltes mans a part dels temporers llogats que venien sobretot del Sud de les Catalunyes, de l’ambient que es vivia entre les vinyes formen un gran record del meu final d’infantesa, rialles i acudits i tots anem-hi de cara a la feina…
Fer el pagès i decidir sembrar amb un àpat com el de diumenge passat, que més enllà de si va tenir éxit o no, segons es miri, va ser una trobada molt humana, els forners, aquests homes que no surten professionalment la majoria més enllà del seu forn van tenir una ocasió fantàstica de trobar-se i compartir amb la gent que els envoltava una feina que poques persones els reconeixen i que requereix un bon sacrifici d’horaris i condicions de treball.
De la mà dels dos Peps, en Pep Palau i en Pep Nogué, tots dos més enllà en les seves atribucions i aconseguint donar un nivell altíssim a la comunió entre forners i comensals van ser les dues ànimes anfitriones i bessones del saber fer.
Quan un fa de pagès necessita envoltar-se de professionals que sapiguen conduir bé i aquest parell que en aquesta casa tant estimem, en Palau ja fa molts anys, varen saber agafar el tractor i llaurar i sembrar bé el camp, si el temps acompanya ja recollirem els seus fruits quan pertoqui com un producte de proximitat i temporada.
Creixem lents, però no pararem de fer-ho, poquet a poquet ja que hi ha un xic de sequera que no ens permet anar més enllà però quan retornin les pluges el tronc que estarà molt ben format esclatarà com una gran flor i després es convertirà en un gran fruit que madurarà a l’arbre i el recollirem. Com a mínim això és el que somiem !!
Veieu per què m’agrada fer el pagès…? són els més savis de tots.
Ignasi

De quan l'equip respon...

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Fri, 01 Jul 2011 22:03:00 +0000

Diumenge al migdia, ja molts ho debeu saber, vem fer a Ca l'Ignasi l'àpat del pa, menjar i vi. Vist des del punt de vista del comensal, ens diuen que va anar bé, i per les cares de satisfacció de quan van marxar tots, així debia ser. Però a mi ara m'interessa explicar-ho des de dins, des de l'altra banda.
Quan l'Ignasi em va explicar la idea d'aquest àpat, no m'imaginava la magnitud que va tenir finalment. Cada vegada es "complicava" més, hi anava afegint més plats, més pans i més vins i hi anava implicant a més persones. I cada vegada ens anàvem engrescant en l'organització de tot l'event.
No cal dir que una bona part de la setmana la vem passar amb nervis i certa tensió, ja que quan una cosa és important i vols que surti bé, el patir sempre apareix.
Tot i no ser la primera vegada que organitzàvem un acte diferent a l'habitual servei del restaurant, si que era la primera vegada que feiem un dinar-maridatge a tres bandes amb els implicats a taula.
L'Ignasi i jo teniem moltes ganes de que surtís tot bé, que fos un àpat per recordar i amb ganes de repetir.I així ho va ser. Però us he de reconèixer que el mèrit ni molt menys és nostre. El mèrit va ser de l'equip de casa, de la gent que per una ocasió així, va saber copsar la importància que l'àpat tenia per nosaltres i també s'hi va implicar al 100%.
Sé que la vàlua de l'equip s'ha de saber reconèixer a cada ocasió i constantment, però és en dies especials com aquest en que et tornen a demostrar que hi són, que estan amb tu i que el que per tu és important, també ho és per ells.

És després d'àpats com el del diumenge, que l'Ignasi i jo valorem i apreciem encara més l'equip que tenim. I com que en el moment no vem saber dir-ho ni expressar-ho (bé, l'Ignasi va dedicar l'aplaudiment que els comensals li van fer a ell després del dinar a tot l'equip, però ells no ho van sentir), volia avui escriure aquestes quatre ratlles per agrair-los l'esforç fet.

Gràcies a tots i totes.
Laia.

tractat de com anar a la platja i de pic-nic amb tres patufets…

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Fri, 17 Jun 2011 20:11:00 +0000

Doncs si, dimarts varem fer festa en comptes del dilluns que va ser festiu, era la segona Pasqua. Varem arrencar amb la furgo “sol solet” i després de tot un seguit d’encàrrecs que haviem de fer a Vic, Olot i Figueres, servituts que tenim pel sol fet de tenir negoci i que acceptem com el pa de cada dia i que no falti, varem aparèixer a la platja de Roses a les 12 del migdia, aigua neta, platja plana molt apte per nens petits i força caloreta.
A l’aigua falta gent, montatge de parasol, tovalloles, bosses vàries de jocs i altres menesters i bon humor que de vegades costa sobretot perquè quan arribes i fas baixar els nens de la furgo el primer que veuen és una dona estirada al passeig desmaiada d’un cop de calor segurament i que fa que fem servir ràpidament el mòbil per trucar el 112 que en 5 minutets el tenim allà amb l’ambulància.
Ja varem deixar la sra. francesa en bones mans i nosaltres ens varem quedar tranquils, en canvi els nens, que no es van fixar en res, millor, tant distrets i bocabadats que estaven amb aquella platja davant….
Nens, au vinga ¡! a veure “peixitus”… fem la granota, ens capbussem una mica, una no té por l’altre és més poruc i s’ha de fer els equilibris que facin falta, ens tornem la Laia i jo amb el més petit i així tots dos estem pels altres, un parell d’hores intensives ens deixen en forma i marxem a dinar.
Avui ja fem la primera prova pilot i dinem en una àrea que hi ha dins el recinte del Parc dels Aiguamolls a Sant Pere Pescador, bones ombres, bones taules, un petit bar per si us heu deixat alguna coseta i poca gent fins a la tarda que han arrivat les escoles…

Hem comprat el pa de camí en un forn d’Olot al barri de Bonavista que no recordo el nom però hi va força gent que viu inclús a barris llunyans. El forn situat en els baixos d’una casa unifamiliar funciona amb llenya i el sr. forner que encara no conec fa un pa de l’alçada d’altres que ja us he parlat.
Total: Pa integral i pa d’espelta rodó al cistell ¡!
Ja tenim un bon pa, uns tomàquets i un bon oli, la base de la cuina de pic-nic d’aquest pais, després li afegirem formatge, fuet, somaia i pernil dolç de la Plana de Vic, una mica de paté de casa, xips de Massanet, flams d’Osona i aigua del Montseny, fem una festa ràpidament…. Mengem i tenim unes cigonyes que fan soroll amb els becs al damunt de l’arbre que ens dona l’ombra, els nens persegueixen formigues, papallones i tota bestiola que passa per allà a prop, juguen entre ells, corren i passegen i et cau la baba de ser-hi i ens adonem que un dia de platja amb nens, encara que em tiri pedres contra mi mateix, s’arrodoneix millor amb un dinar camperol lluny d’apretades taules on els nens se senten empresonats, crec que haurem d’esperar a que l’ocasió sigui més entenidora per ells.
Pujem a la furgo i cap a Osona, els nens dormen i nosaltres ens relaxem tot conduint cap a casa… un bon dia de platja
Ignasi

La tomaquera va a tota velocitat

noreply@blogger.com (Ignasi Camps i Laia Cano) — Thu, 16 Jun 2011 15:38:00 +0000

Quan varem començar aquest bloc vaig fer un post parlant d’una tomaquera i filosofant al voltant del que representava el que hagués sobreviscut a un hivern dur com són els d’aquí dalt a Cantonigròs.
Ara com podreu veure a la foto i si voleu la compareu amb la del mes de gener:
http://calignasi-lesbambalines.blogspot.com/2011/01/la-tomaquera-que-desafiava-el-fred.html

el canvi ha estat fantàstic i l’adaptació de la planta de moment sense cap malura és perfecte. Sembla ser que és de la varietat de tomàquet jardí, aquest tant petitet que es posa a les amanides. Ara estic fent de salvador dels seus depredadors, millor dit en singular del meu fill mitjà de tres anys i gran aficionat a menjar tomàquets acabats de collir.
La tomaquera no és conscient, tampoc li toca ser-ho, que el Barça ha guanyat un munt d’històries, que hem tingut eleccions municipals i que tenim una colla d’indignats als carrers als qui faig costadet, sempre i quan em deixin en pau els invidents, ni tocar-los, ni les jaquetes de la Tura, això no està bé, gens bé, ja que la factura de la tintoreria la pagarem tots, si és factible la neteja, i si no per culpa de quatre li haurem de comprar una de nova, ufff encara pitjor, no?
Dels clatells d’algun polític no vull veure ningú a qui se li escapi el riure per sota el nas que això és prou seriós, d’acord?
Jo aniré preparant un cistellet per collir els tomàquets abans no vingui alguna agència de qualificació del deute i em baixi el preu dels tomàquets que amb les hores que els hi he dedicat em farien passar un mal trago i si no em nacionalitzaré a Islàndia que allà si han fet neteja de la bona i podré collir tomàquets i vendrel’s i no haver de pagar deutes del qui me els compra, no?
Seran tomàquets Slow, de proximitat màxima i sense cap martingala química que els pogui malmetre cosa prou dificil en els temps que corren en el món de l’horta on cada vegada hi ha més química i a l’hora més “bitxos”, no s’entén, oi? És millor la part de conreu ecològic on els enemics són neutralitzats amb armes diferents i no tant agresives pel medi ambient i pels éssers humans normals i corrents que formem part d’aquesta raça en extinció que és la classe mitjana d’aquest petit pais on desde el campanar d’un poble es veu el poble del costat (Pep, Pep…)
S’acosta Sant Joan i la seva revetlla, coca i cava (del bo, creieu-me) i un amanit dels meus tomàquets de la tomaquera que va desafiar el fred em pot fer un “tiu” feliç i content i els que m’envolten ho saben, potser tinc la sort de tenir un bon gabinet de comunicació no com altres que encara estan a les beceroles…. i els vots que aconsegueixen, renoi !!
Ignasi