Ca L'Ignasi - les bambalines....

De quan la feina ben feta té el seu reconeixemnt...

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Fri, 26 Apr 2013 11:17:00 +0000

El dilluns passat varem anar a S’Agaró, on es feia una presentació i cata de vins “naturals”. Aquesta, dels vins naturals, és una tendència que està agafant molta força entre la majoria de sommeliers d’aquest país. Com totes les modes, també hi ha detractors d’aquest moviment i nou estil de fer vi. Bé, de fet, no és un nou estil de fer vi, sinó la recuperació de la natura com a eina principal per fer vi; deixar que sigui el propi fruit, sense cap afegit extern, el que expressi tota la seva potencialitat; el bon fer és l’únic acompanyant. No us explicaré gaire més coses de caràcter tècnic, ja que jo ni sóc sommelier ni porto prous anys en l’ofici com per donar explicacions ni molt meys lliçons a ningú. El que si que puc explicar són les meves sensacions i percepcions.

Ja ens veieu, a l’Ignasi i a mi agafant una copa cadascun i...apa som-hi!! Que el dia es farà curt !!! I comences a mirar (primer sempre mirem) la gent que hi ha, el cellers, els vins i/o caves i/o champagnes,...i ens decidim a tastar alguna cosa. El que primer perceps és que, qui hi ha al darrera és qui fa el vi (pot semblar una tonteria, però hi ha llocs que el que hi ha al darrera és el comercial de la marca, el director general o el directiu que pertoqui, però no el que trepitja les vinyes i es trenca l’esquena en cada cep); i en canvi, aquí perceps amor per la vinya, per la feina ben feta i, sobretot, pel seu resultat. Als seus detractors els tomba la gama de flaires diferents que tenen aquestos, ells en diuen pudor a goma cremada, però a nosaltres i a molts ens demostra la biodiversitat que pot arribar a tenir cada vi en comptes de la uniformitat dels vins convencionals, això és com la medicina tradicional i les medicines alternatives si treballessin juntes segur que hi guanyariem tots, doncs amb el vi exactament igual.

Quan ja portes alguns vins tastats, és el moment de posar alguna cosa sòlida a l’estómac, ja que si no....(en fin, no cal explicitar més que d’experiència tots en tenim...). Just al costat d’on es feia la cata, es va fer paral·lelament una presentació de productes artesans: formatges, pa de Triticum i embotits. I ves quina casualitat que el que portava els embotits era en Jordi Vilarrasa d’Olot !!! Ara si que ja hi erem tots, vem pensar. Hi havia en Jordi i la seva dona darrera el taulell, oferint els seus productes a qui s’hi acostava i explicant el què, com i per què del que podien provar-hi, la botifarra de la perola amb múrgules, insuperable. Com que tenien molta feina (lògic i normal), vem anar a fer una visita als formatgers, entre ells en Martí del Mas Alba (formatges de cabra de llet crua i bons, molt bons allà on van).

Passat el boom de la gentada, és quan pots enraonar més de tu a tu amb ells i podem comentar la jugada de com ha anat el dia. Llàstima de no parlar bé el francès perquè hi havia uns quants celleristes del Rosselló i Les Corberes que ens hi hauriem entaulat i tot, el resum del que parles, és el per què del títol del post (algú potser s’estava qüestionant què té a veure tot això amb el títol que li han posat...?): Quan t’estimes el que fas, intentes fer-ho amb el millor producte i buscant la màxima qualitat (i no la màxima rentabilitat...), el producte ho reflecteix. I no hi ha millor recompensa que la pròpia gent et vingui a trobar i et digui: feia anys que no provaba un (embotit, formatge, vi o plat) com el que m’has donat; m’ha fet recordar el que menjava quan era petit i teniem o feiem a casa !!! Aquest reconeixement és el que no té preu; si que les guies gastronòmiques, o els crítics, o el món mediàtic en general té el seu reconeixement i és important (no siguem hipòcrites), però aquells que fem i fan les coses bé pel plaer de fer-les bé, no hi ha guia gastronòmica ni crític que superi la satisfacció d’això tant petit però autèntic i real a la vegada.

Gràcies, de debò, a totes aquestes persones anònimes que amb el seu paladar i reconeixement fan que seguim tots plegats amb ganes de fer bé les coses.

Fins la propera,

Ignasi i Laia

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Wed, 27 Feb 2013 09:55:00 +0000

Sóc un cuineret tafaner que exerceixo en una de les talaies d’Osona, El Collsacabra, miro de ser defensor del producte de més aprop des de fa molts anys i també segueixo el calendari de la natura escrupulosament per tal d’oferir dins el plat el que pertoca de l’any, cuina amb bolets, tòfona, bacallà, verdures i tomàquets i una excepció com a bon restaurant de muntanya és que no faig peix fresc. Sóc hereu del ja traspassat Llorenç Torrado de qui vaig heretar la seva biblioteca de llibres de cuina i sempre ha apostat pels sabors ben nets i com a mostra és el forn de llenya de darrera generació que disposa el restaurant i que molts ja coneixeu. Així que després de la introducció i d’un xic d’autopropaganda passo a parlar-vos de La Quaresma.

Desprès de tafanejar la xarxa per buscar alguna informació per parlar-vos de la Quaresma amb fonament trobes tantes coses que no saps, que la temptació de fer-ne quatre ratlles per afegir un xic més de contingut a l’article i que no només parlem de plats és inel·ludible. La Quaresma com a tal és un espai de prop de set setmanes entre la fi del Carnestoltes i la Pasqua de Resurrecció durant el qual l'Església hi proposa dejunis i abstinències als seus adeptes per celebrar els quaranta dies que Jesucrist va dejunar en el desert. La Quaresma, que comença el Dimecres de Cendra i acaba el Diumenge de Resurrecció, servirà per preparar el cos i la ment per a la Pasqua, és a dir, per a l'arribada de la Primavera. Popularment, és un espai de temps que ha estat representat com una àvia vestida amb àmpla faldilla i set cames, sovint com una vella múrria i esquerpa amb un bacallà a les mans. A Catalunya s'anomena la "sarraïna" o la "Quaresma".

Es feia servir de calendari casolà, arrencant-li cada divendres una de les set cames, servint així per a comptar el temps que queda per la Pasqua; avui encara a pagès i a comarques hi ha un seguiment ja més enfocat dins la tradició gastronòmica que no pas en l'estricte manament religiós que potser està un xic més relaxat.

Dietèticament la Quaresma si se segueix com manen els canons també és un espai de temps molt apte per depurar el cos de tants greixos i proteïnes d’origen animal que tant sovintegen a l’hivern per fer-ne ús de les altres proteïnes d’origen marí o bé vegetals que tant comencen a arrelar dins el món de la dietètica alternativa i ecològica.

Hi ha molta tradició a la cuina d’aquest pais de fer plats de Quaresma i el bacallà, els llegums, verdures i ous passen a ser els protagonistes sense deixar de banda la cuina dolça magníficament representada pels bunyols o brunyols i les cremes de Sant Josep.

Hi ha forces diferències gastronòmiques entre la Catalunya nova i la Catalunya vella separades entre si pel riu Llobregat durant la dominació musulmana de gairebé 700 anys que sumen una riquesa important en el panorama gastronòmic català i potser ens fa capdavanters dins els països amb tradició cristiana, exemples són la truita amb suc de Tarragona i el farro de La Garrotxa, dues maneres d’interpretar la Quaresma ben diferents.

A casa hem volgut donar contingut de Quarema a la nostra cuina fins arribar a Setmana Santa per anar substituint la cuina de la tòfona, ja a les acaballes, amb un menú degustació on les anxoves, el pop i sobretot el bacallà se'n fan amos de tot l’àpat i on encara tampoc deixem la tòfona de costat amb una pinzellada de l’ou ferrat…

menú de la quaresma

d’aperitiu…..

torradeta de mantega tofonada amb anxova i balsàmic

croqueta de bacallà amb panses i pinyons

per començar….

brandada amb oli de tòfona del Collsacabra

amanit de la fresquera de Quaresma

pop rostit al forn de llenya

per seguir….

ou ferrat amb tòfona del Collsacabra

bacallà al forn de llenya amb carxofetes

i per acabar….

crema caramelitzada de llimones d’Aldover

farcellet calentó de xocolata

preu : 55’- € iva inclòs

a veure si us faig venir ganes d’agafar el cotxe, que l’hivern és molt llarg i us trobem a faltar, i veniu a fer el tomb per la comarca, pugeu a Cabrera, aneu a La Foradada, al camí dels Enamorats, als cingles de Tavertet, al pont de Rupit, o tastar els embotits de la Dolors de Can Colom, la millor botiguera del món, o tant sols us tombeu en algun prat (vigileu amb les vaques que són tafaneres i us lleparan la cara com us descuideu) i apareixeu per casa a entaular-vos, com sempre sereu benvinguts.

Fins aviat

Ignasi Camps - cuineret -

recepta per Blogs contra la Fam

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Wed, 28 Nov 2012 17:52:00 +0000

Recepta per blogs contra la fam (www.blogscontralafam.blogspot.com)

Amb la base d’un dels productes que mes aportacions hi ha en el Gran Recapte hem fet aquella recepta d’arròs que tots ens ha donat per fer alguna vegada, tens tantes opcions com doni la nevera i de vegades serveix per dignificar alguna coseta que s’ha quedat endarrerida als calaixos, es un arròs per fer el dijous donat que normalment divendres i dissabte es compra per tota la setmana així tenim la nevera ben buida, una opció també si teniu alguna llauneta de calamars farcits o millor amb la seva tinta li donareu amb poquets diners un gust saboròs a peix tal com es fa a La Garrotxa i al Santuari de Cabrera

arròs “buidanevera” amb costella de porc

ingredients x 4 persones:

4 costelles de porc grosses tallades

ja podeu buidar la nevera de tot allò que ens pogui anar be....

cebes tendres, 4 grans d’alls, algun tomàquet verd, un pebrot, una pastanaga, tres o quatre carxofes, un carbassó, una alberginia, coliflor etc...

1 gotet de salsa de tomàquet

1 grapat de xampinyons saltejats

1 litre de caldo d’escudella suau

mig litre d’aigua

400 grs. d’arròs

una mica de safrà

sal

oli d’oliva

en una paella hi fregim la costella salpebrada, ho treiem i anem fregint les verdures que abans haurem buidat de la nevera i tallat, un cop fetes hi afegim el tomàquet, la costella, els xampinyons i ho deixem sofregir una miqueta, afegim el caldo i l’aigua, si tenim un xic de safrà, un punt de sal fluixet, deixem bullir 10-15 minuts a foc fort. Ara hi afegim l’arròs, rectifiquem de sal, si cal, 8 minutets a foc fort i 8 minutets al forn a 200 C, deixem reposar 5 minuts i tots a taula que hi falta gent!!

En Nandu, la Michelin, Sant Llorenç i les estrelles.

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Fri, 23 Nov 2012 14:32:00 +0000

Sabeu ?, ahir a la tarda, 22 de novembre, vaig tenir una conversa, com sempre molt gratificant, amb l’amic Nandu Jubany per l’esperada puntuació de la seva segona estrella dins de la mediàtica guia Michelin sobre el seu restaurant, que tant el seu equip com la seva família desitgen i que ja havia dut a més d’un de felicitar-lo per endavant (mal fet, nois, mal fet) i ja em va explicar, si no li donaven, el per què de tot plegat.... tot i que encara va tenir temps per deixar-me anar que potser jo podria ser candidat d’aquest any.

Ostres, mira, per què no? Varem deixar volar coloms un parell d’hores, que és gratis, al capvespre amb la Laia... què fariem? cridar? plorar? riure? el primer agraïment el donariem a tothom que ens envolta, trucar a la família, als amics, al “dire” del banc, al proveïdor que anem retrassats, potser assegurar als clients que no tocarem preus perquè no s’espantin i és que això de l’estrella té el doble vessant, guanyes molts clients però també en deixes molts a la cuneta.... total que et vas enfilant, enfilant, enfilant... fins que surt la llista ahir a la nit i de cop toques de peus a terra i com l’endemà de la “Loteria Nacional” et mires i et dius: mentre hi hagi salut.... “

Jo he tingut una idea enmig de la atapeïda boira d’aquest matí a la Plana i seria proposar, donada la manera de ser dels catalanets, a la Michelin de fer una guia només per Catalunya i que aquesta es presentés el dia de Sant Llorenç, 10 d’Agost, ja que com que és el dia de la pluja d’estrelles i ell va ser un sant màrtir (els romans el van sucarrimar) obtindriem pluja segura d’estrelles al cel, en caurien alguna més al firmament català i podriem celebrar el no-estrellat, com a bons devots, i fer unes bones festes com la Diada, on celebrem una derrota amb orgull.

Com que els catalanets som així de positius i d’una derrota en fem festa, els que ho celebrarien serien tots aquells que desitgessin obtindre-la... què, us agrada la idea?

Doncs escrivim a Michelin, que quants més serem més riurem; a la fi, si dilluns dóna un tomb la nostra situació dins la Península, potser ho hauran de fer igualment així que els estalviem temps.

Tocant de peus a terra...

Avui el Nandu amb el carisma que el caracteritza, pujarà els ànims de tothom qui l’envolta, acceptarà amb resignació els molts (jo entre ells) que li voldran mostrar un xic de solidaritat, cridarà dins el servei potser una mica més del que és habitual (som humans) i seguirà aixecant el vol ja que per sort el món no s’acaba amb el ninot més gastronòmic de tots, de tothom és sabut que en Nandu té les estrelles dins a casa seva, les millors, i qüestió de temps ja vindran les de fora, no ho dubteu.

Als catalanets que voleu tenir estrelles “gastro”, no defalliu que a tot això li donarem la volta...

Històricament sempre ho hem fet, no? som quatre tossuts en un racó de l’Iberia....

Ignasi Camps, cuineret tafaner al Collsacabra

Anem a fer pedagogia del quilòmetre 0

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Wed, 31 Oct 2012 23:24:00 +0000

El temps ens passa molt acceleradament, passa volant, solem dir, però l’enciam del Maresme o la tomaquera del Vallès no en saben de presses, ni un ni l’altre han estat pensades per ser “ferraris” a diferència d’alguns germans seus d’altres contrades.

Algunes hortes d’Osona o La Garrotxa inclús van a la velocitat del cargol, això si del seu fruit primer de tot en disfruten els nostres sentits, les papiles gustatives, el nas, els ulls, les mans i també les orelles tot escoltant el pagès enamorat de la seva feina, després les butxaques de comerç just i al final el client de botiga o de restaurant satisfet per haver satisfet el seu estómac o el seu nou redescobriment dels productes de proximitat altrament dits de quilòmetre 0.

Què ens ha passat als catalanets i catalanetes? doncs que en una gran part i fruit de les noves modes, hem redescobert els horts dels voltants de casa i si abans presumiem de tenir no sé quins productes foranis, ara un bon centre de taula amb productes de proximitat i a poder ser ecològics donen de si tant com les modes dels gintonics. Tant és el seu aspecte, ja que tothom sap que les verdures “eco” no són tant perfectes, ho seran, temps al temps, com la gama de colors “Mercabarneros”. Us aposto que l’any que ve la moda serà el tipus de tomaquera que cadascú tindrà al jardi amb mètode ecològic i llavor de no sé quin avi i ai del que no en sàpiga que quedarà en el ridícul més absolut.

Bé, està bé, som així i hem de reconèixer que no som el colmo de la originalitat i d’aquí esdevé la paraula pedagogia ja que ara és bon moment per executar-la intentant que tot plegat no sigui una moda a l’estil rissotto, sushi, vichyssoise, coulant, tiramisú i tants altres, sinó un nou estil de fer les coses i començant per fer pedagogia del km 0 per fer d’aquest un principi en l’alimentació d’aquest pais, a la fi hi guanyarem tots, el pagès que veurà uns preus molt més d’acord amb la seva feina, es crearà riquesa al sector rural, neorural, ecològic i biodinàmic, una sortida professional per molt joves compromesos amb el medi ambient que hi veuran oportunitats per fer de pagesos, d’agrobotiguers, de distribuidors, de celleristes, ramaders, forners, formatgers i altres artesans (quina paraula tant mal utilitzada) amb el segell de producte proper i amb tots complements que milloraran el seu resultat final. Una nova manera d’entendre el comerç de producte fresc sovint monopolitzat per Mercabarna, un mercat que ja no entén de biodiversitat, només de tones i tones i per tant lluny de les micro-produccions locals que no tenen ni volum ni possibilitat d’arribar-hi.

Segurament s’hauran de crear noves xarxes de distribució on la figura de l’intermediari gairbé desapareix i on el compromís proveïdor-client inclou la manera de fer arribar a cada porta el producte desitjat, potser recuperar la figura del recader d’abans qui per un mòdic preu feia la ruta intercomarcal com laVic-Olot, o Vic-Manresa i a cada poble deixava o recollia mercaderia no com ara que de vegades per un paquet han de venir amb un camió desde el Vallès fins Cantonigròs, això si que no és sostenible de cap manera.

De tots aquests canvis, si que n’ha de quedar alguna petjada important,que d’una vegada ja formi part del dia a dia del món alimentari d’aquest pais. Restaurants, botigues, parades de mercats setmanals, mercats municipals, cuines d’escola, casals d’avis, cases de caritat (els HOSPITALS, amb majúscules, també que són el paradigma del mal menjar d’aquest pais) tots ells s’han de poder beneficiar altra vegada dels avantatges que això els comporta.

Jo no vull caure en el parany de fer notar els anys que fa que ho practico, jo vull ensenyar que ara és la nostra oportunitat d’estimar el que ens envolta ja que els habitants d’aquest petit pais hem tingut sempre la mania d’estimar més el de fora que el de casa, però com moltes altres coses que ara mateix estan succeïnt, li estem donant la volta i això sí que és noticia.

Benvinguts cargolins !!!!

Ignasi Camps – cuineret -

Com m’agradaria que fos el mercat del dissabte a Vic....?

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Thu, 04 Oct 2012 07:42:00 +0000

De vegades va bé sortir de casa i anar a fer un tomb per altres contrades per veure-hi coses i cosetes que després potser podem importar i aplicar-ho al lloc on hi fem vida; és una fórmula que permet evolucionar el que t’envolta i de retruc, per què no, un mateix, sobretot si practiquem algun ofici mitjançant negoci propi.

Tot això ve perquè aquest setembre varem fer una escapadeta fins a un poble del Pirineu francès que es diu Argelès-Gazost i que és la porta de set valls pirinenques com Gavarnie i llocs mítics com el Tourmalet o l’Aubisque.

No cal dir que són gent que estan abocats al turisme i tot està enfocat cap a això, segurament també trobariem handicaps, però a primera vista el que llueix és lo positiu i això és el que voldria explicar-vos i sobretot si algú coneix al Sr. Alcalde de Vic que li faci arrivar el link d’aquest blog que li podrà anar bé.

A Argelès el mercat ocupa tot el centre de la població, una mica més de 3.000 persones, es fa el dimarts, com a Vic. Vaig veure, contemplar i comprar; té tantes parades com el nostre en dissabte però hi ha una substancial diferència.... a Vic les parades d’alimentació són el 20 % dels paradistes o firaires i la resta se’n va entre plantes, flors, ferreteria i sobretot roba, moltíssima roba.

El d’Argelès té una pàgina dins la web del poble http://www.argeles-gazost.fr/gp/Marches/63 i a l’estiu també el fan en versió nocturna com a molts pobles i viles francòfons. Allà és a la inversa, hi ha un 80% de firaires que es dediquen a l’alimentació i només un 20% és de tota la resta, sorprenentment de roba n’hi havia ben poques.

La diferència està clara, als mercats d’allà es prioritza el producte local i la riquesa reverteix a la comarca directament, aquí i amb tots els respectes pels paradistes, la riquesa que surt del mercat, a la comarca gairebé no hi queda res perquè un altíssim porcentatge vénen de fora i el producte també és forani (roba, sabates, teixits....)

Com pot ser tantes parades d’alimentació? Descric el que varem veure: fruita i verdura de pagès amb tots els origens, classes i varietats escrits (molt important) i preus com aquí, molta més varietat de colors ja que aquí la majoria de l’origen de la verdura i la fruita és de Mercabarna i la gama de colors és sempre la mateixa i en canvi allà no es proveeixen de la mateixa manera i es nota molt d’una parada a una altra.

Molt producte local, ecològic i biodinàmic, parades de fruits vermells, de melons, de mel, de fruita de tot l’estat i de les colònies, barrejats amb parades que venien des de paella a cus-cus, rostits, pollastres a l’ast, kebabs, i tot el que us pogueu imaginar; també un pastisser que feia els pastissos en directe en un forn de llenya, varis forners, alguns d’ecològics, parades de dolços i bombons, parades d’embotits i d’aquells gegants

pernils tendres que fan allà i que son tant bons i sobretot, aixó si, de formatges de granja, gairebé tots de llet crua, a tot arreu deixen tastar el producte si veuen que t’ho mires: varies parades de vins i beures locals, de cafès de comerç just i molinat al moment, herbolaris amb infusions, de planter del pais, animals vius com conills, gallines, ànecs, (tot engaviat), estris de pagès en fusta i ferro com abans, de mobles de fusta de roure, de música, sobretot de patxanga d’abans, i fins i tot una parada d’embotits garrotxins (de Les Presses), de carn fresca unes quantes, dos peixeters, varis olivaires i conservers, tot molt ben presentat i bastant higiènic sense arrivar al nivell d’histerisme de la sanitat d’aquest nostre pais....

Amb aquell ventall de possibilitats tot i portant una llista feta amb la Laia varem canviar tres cops de menú d’aquell dia ja que a cada racó anavem trobant cosetes que se’ns feia la boca aigua. Les flaires eren imponents i tot i havent anat esmorzats ens tornava a venir gana, la música entre els paradistes i els artistes de carrer sonoritzaven prou bé el mercat, tothom hi té lloc i es mira de guanyar la vida.

Al mercat hi havia molta, molta gent, el poble està ple de botigues i botiguetes i ademés tenen un gran supermercat a les afores, i tothom viu... o això és el que ens va semblar.

Us imagineu aquest mercat a la plaça de Vic? En primer lloc pels amants del producte local, que cada dia som més, seria fantàstic, per l’impacte econòmic entre els artesans i petits productors de la comarca seria bo ja que hi hauria una finestra on mostrar i vendre els seus productes i un aparador pel turisme de fora que també hi aportaria riquesa; quanta gent que ara va a mercat de Vic surt decebuda, el comentari és: “si hi ha el mateix que a tota arreu....”, “si nomès hi ha roba i sabates....” i molts altres de l’estil fins el punt que deixes de recomanar-ho en tant que els desvies cap a altres llocs mes adients.

Jo penso que Vic té totes les condicions de muntar un mercat així i ara que el producte local i de proximitat i sobretot la comercialització responsable va a més i sembla que per molts anys, l’oportunitat de fer-ho ara és molt bona, això si, s’ha de fer a la plaça major, a la plaça de la ciutat, on es remenen les olles de veritat, penseu que gratant una mica a la comarca ompliriem dos cops la plaça d’artesans i petits productors disposats a muntar la paradeta i hi guanyariem tots, directa o indirectament. No sóc economista però amb els temps de canvis que estem visquent m’oloro que això si que seria una sortida per molta gent....de la comarca. Si Vic ja té fama pels seus aparadors, fem del seu mercat setmanal un exemple a seguir per altres capitals de comarca (excepte Olot que ja el té).

Dedicat a l’alcalde J.M. Vila d’Abadal, segur que en sabràs fer una bona lectura.

Ignasi

Viure a Cantoni

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Fri, 24 Aug 2012 09:15:00 +0000

Qui cregui que viure en un poble és tranquil, hi ha pau i hi trobes el temps per llegir i descansar, el convidem a venir a casa una temporada i comprovar com passen les hores volant i el temps per la tranquilitat i el descans no acaben d'arribar mai.
Sí que és veritat que no hi ha a l'ambient el brogit d'una gran ciutat, però us asseguro que si vols ambient i moguda, només cal que tinguis un negoci i tres nens.
Tant és així que avui revisant els últims posts, he vist que l'últim és de la classe de l'Aniol a P-3 amb els diferents tipus de patates, imagina't...!!!! I ja fa dos mesos que s'ha acabat l'escola!!!!!

Però no ens enganyem, si seguim a Cantonigròs és perquè ens encanta la seva vida, el seu paisatge (tot i que ara està tot una mica rostit), la seva gent i les possibilitats gastronòmiques que estar aquí ens permet tenir.

Fer cuina de proximitat i de qualitat en un indret com aquest és més fàcil i satisfactori. Coneixes els productors, cadascun d'ells t'ofereixen el que tenen a casa i t'ho porten. Aprofitem la visita per fer la xerrada, posar al dia els "cotilleos" d'aquí i d'allà, comentem la tant temuda "crisi" i fins la propera,que no serà gaire enllà, que quan l'hort es posa a produïr, no hi ha qui el pari.....

Els ous, les verdures, els llegums, les patates, ...tot de la mà d'amics que ens ajuden a fer de Ca l'Ignasi i Ca la Laia indrets on poder degustar productes "amb gust, textura, color i olor".

I la tardor ja veurem què ens portarà; de moment si no plou els bolets perillen, però com que som optimistes de mena i, com diu l'optimista i gran veí Jaume: "quan fa més que no plou, falta cada vegada menys per què ho faci"; així que ja us anirem informant de com evoluciona el bosc i els seus "productes".

Feu salut i bondat, que nosaltres també ho farem.

Laia.

PATATES + ESCOLA = BON MATRIMONI

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Thu, 17 May 2012 20:30:00 +0000

Aquest matí a les 9’30 he anat a l’escola de l’Esquirol que és on els nostres fills hi estudien, o ho faran que encara són un xic petits, per anar a fer una petita demostració de cuina a la classe de l’Aniol que tot just té quatre anys El públic, com veieu, era realment poc fàcil de complaure i no és un públic que s’estiguin per gaires martingales, penso jo, així que m’he deixat endur per la intuició i anem-hi que tot fa fira. Quan he arrivat a l’escola he anat a escalfar les patates al caliu que portava al forn de la cuina de l’escola, i he pensat en la gran sort que tenim de tenir un parell de dones davant els fogons fent el dinar de la mainada; avui feien pilotilles, que tot just estaven enfarinant, i mongetes seques… m’agrada saber que cada vegada més els pares ens preocupem pel menjar de qualitat, el meu desig com els hi he fet saber, seria que fossin amb productes de proximitat i un porcentatge d’ecològics sense caure en extremismes, per a nosaltres l’equilibri desitjat…. poquet a poquet…

Total que tenim, ara si, 24 nens encuriosits per les patates, i jo gairebé sense deixar-los respirar amb l’ajut de la Fineta i la Laia els hem ensenyat el petit tresor que duiem i els hem explicat una per una quines eren:

La Mona Lisa, una patata de color groguet que és de cultiu massiu i serveix per fregir; La Red Pontiac, una patata vermella de la Vall d’en Bas que serveix per bullir i fregir; La Canabec és una patata comú a Catalunya, però la varietat que tinc és feta amb llavor d’Odén (Solsonès) i cultivada als altiplans de La Serra de Tavertet on l’aigua de rec és la que deixa la pluja, i surt una patata d’una qualitat fantàstica per bullir, estofar i guisar...; i la darrera que els hi hem explicat és la reina, la Patata (amb majúscules) del Bufet, Buuuuu-fettttt !! cridaven els nens. És la millor patata, provinent de la finca del Cos, prop de Cantonigròs, amb una llavor que també procediex d’unes contrades allunyades a l’interior del Solsonès sota el Port del Compte i unes alçades sempre per damunt dels mil metres on encara fan patata de llavor. He pogut aconseguir que en Pep em portés 8 o 10 quilos aquesta mateixa tarda. Aquesta patata és dificil de pelar per l’enorme quantitat de bonys que té però d’un gust incomparable per fer purés, cremes, estofats, guisats, platillos i bullir, també per fer al caliu com els nens ens han demostrat, us ho explico ara mateix…

Teniem les patates pelades i en l’ordre que us he decrit més amunt. Han començat xafant amb forquilles dins un plat les patates de cada classe amb un xic de sal i un bon oli d’oliva, la primera, la Mona Lisa, ha anat força bé, la segona, la Red Pontiac també tot i que la dolçor de la Mona Lisa els ha fet dubtar, la Canabec ja han vist que era una patata més dura i on hem hagut d’ajudar i crec que ja els ha fet apujar les orelles, i la darrera hem deixat la del Bufet que encara era més dura i ens hem posat a xafar de veritat amb les forquilles més la sal i l’oli i hem aconseguit fer una bona barreja on els nens s’hi han bolcat de veritat, fins al punt de que quan intentavem recollir la paradeta encara escuraven els plats i algun amb més gana del compte les engrunes que encara eren damunt les seves taules…voleu alguna opinió més franca que la d’ells? La del Bufet amb tots els estímuls en contra (botaruda, difícil de pelar i difícil de xafar) però renoi quan ha arrivat a les papiles gustatives, això era una altra història, no ha calgut fer cap tipus de debat, la sentència era ben ferma.

Eren les 10’15 del matí i els nens ja estenien els coves de les joguines, les patates ja eren història, per a mi una petita victòria tenir 24 nens d’entre 3 i 4 anys pendents de les patates 45 minuts, ho tornarem a fer !! Gràcies a la Fineta i la Laia pel seu suport i a la “dire” de l’escola que ha vingut a tastar…. Tot suma.

Ho veieu, amb poquetes coses som feliços, llencem aquest missatge a veure si algú n’apren….

Ignasi, el cuineret

Quan la feina condeix....

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Wed, 16 May 2012 13:14:00 +0000

Aquesta setmana hem estat molt ocupats, però és gratificant quan tot produeix els seus efectes...
Tal i com en l'anterior post us va explicar l'Ignasi, després de fer "dissabte" a casa durant tot el matí, va baixar a Barcelona a la reunió del comitè tècnic dels premis Llorenç Torrado que se celebrarà la gala d'entrega de premis el proper 11 de juny a Tortosa. Finalment es van decidir 3 finalistes per cada categoria: restaurador, productor i comunicador; el que no us dirà ell (però jo sí), és que tot i les seves reticències, un dels finalistes escollit en la categoria de restaurador ha set ell; així que l'11 de juny cap a Tortosa que hi falta gent...!!!!

L'endemà al matí (ahir) un cop els nens col·locats cadascun a l'escola i guarderia respectivament, agafem camí cap a Barcelona, a la fira de l'Hospitalet, Hispack, a veure si trobem un envàs adequat per poder vendre els carquinyolis. he de reconèixer que la primera impressió no va ser gaire positiva, ja que entrem allà i a tot arreu on miràvem el que hi havia era maquinària per a envasar, i no envasos pròpiament dit, que és el que nosaltres buscàvem. Però com que diuen que l'esperança és la única cosa que es perd, i tossuts nosaltres en què d'allà n'havíem de treure l'envàs adequat per nosaltres, vem estar més d'una hora buscant i donant voltes pels diferents stands de la fira fins que....."voilà", vem trobar dos envasos (per falta d'un) ideals pel que necessitem i buscàvem. Ademés de trobar això, vem localitzar unes bosses de vi per poder oferir als clients que no s'acaben l'ampolla de vi al restaurant i se la volen endur a casa, per seguir-la disfrutant en els egüent àpat; així que doblement productiva la visita a la fira.

Una mica més satisfets i contents, ja que el viatge fins a Barcelona havia, ja per fi, set productiu, vem decidir anar a dinar. Un lloc fantàstic i en el qual vàrem disfrutar com feia dies que no ho fèiem.
Amb la panxa plena i per ajudar a païr una miqueta, com que ja erem al barri gòtic, una passejadeta per revisar la fauna que s'hi passeja i cap a Cantoni, que tres nens i uns avis ens esperàven per sopar. Un sopar familiar i entretingut i cap a fer nones que la setmana també es preveu intensa....

Avui al matí tocava posar la casa amb ordre i fer la planificació de feines de la setmana, entre elles una que a l'Ignasi i a l'Aniol els fa molta il·lusió: demà al matí l'Ignasi se'n va a la classe de l'Aniol a fer una classe de cuina !!!! Els ensenyarà els diferents tipus de patates que hi ha i investigaran en què es diferencien: color, tamany, forma, textura i gust, ja que en portarà de cuites i les podran pelar, xafar i provar in situ.

Així que molt bona setmana a tothom i ja us informarem com ha anat l'experiència amb els nens i les nenes de P-3 de l'escola El Cabrerès.

Fins aviat,

Laia.

estem trepitjant l'accelerador.....

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Sat, 12 May 2012 22:13:00 +0000

Ja ha arribat la primavera i comencen unes setmanes vertiginoses, sortim de mil coses i n'entrem en mil més, festes grans, batejos, casoris, celebracions, nens que acaben l'escola, realment fins Sant Joan anirem molt apretadets, de fet tot l'hivern ho hem estat desitjant, i en teniem moltes ganes, aquest any s'ha concentrat així....
Dilluns matí farem dissabte de casa i a la tarda cap a Bcn que hi ha reunió del jurat dels premis Llorens Torrado i dimarts anirem a l'Hospitalet que hi ha una fira de embalatge (Hispack) que nosaltres seguim buscant un embolcall pels nostres carquinyolis.
Ara estem fent proves amb unes atmetlles de Mallorca - www.ametllademallorca.com - que són fantàstiques.
Tenim moltes ganes de fer coses i cosetes i us ho anirem explicant, ofertes per fer petits concerts, tastos de vins, cursets de gin-tonics, recitals de poesia, tot el que flueixi serà benvingut, el trio que formem els de Ca l'Ignasi - el pati - i Ca la Laia us intentaran tenir distrets tot l'estiu i amb l'oferta ben variada que tindrem i sempre amb el segell de casa, que aquest any ja hem fet 23 anys obrint-vos les portes dia a dia.
No dubteu a proposar la vostra idea per aquest estiu que l'escoltarem i si cal discutirem
Feu bondat !!!!
Ignasi

plou

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Sat, 28 Apr 2012 22:29:00 +0000

Una nit plujosa, els dies passen volant i les persones també, gairebé no hi ha temps a disfrutar-les, les mancances del dia a dia ens porten a haver-ho de fer així però tampoc el missatge porta ploranera, sinó que la boira, el ventet i la pluja, els carrers molls i deserts en negra nit, et couen un xic l’ànima i et precipiten a un petit abisme on la melangia espera al fons de tot i t’abraça i t’encomana les seves virtuts… demà serà altre dia, sortirà la primera llum del sol i les voluntarioses orenetes començaran la seva xerrameca matinal damunt la finestra de l’habitació, tot tornarà al seu lloc i altres persones veurem en petits instants, nosaltres haurem intentat donar-los petites estonetes de felicitat i assossegament i elles marxaran… un intercanvi de mirades, de paraules i de gestos seran l’únic que en gaudirem i trobarem a faltar aquell parell d’hores de sobretaula al pati per sentir-nos comunicats amb els foranis que tant ens aporten com si d’un cordó umbilical en formessim part, si, les xarxes internenques estan bé però en viu i en directe les sensacions ens fan vibrar, ens fan sentir cada vegada més vius i a la nit en parlem i recordem de vegades amb molta emoció tots els ets i uts que hi ha hagut al pas de les hores, els de fora ens diuen que moltes, moltes hores, nosaltres no las comptem, les disfrutem amb vosaltres…. Benvinguts sigueu, amics.

Ignasi

Ca la Laia - Sopars

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Thu, 29 Mar 2012 11:57:00 +0000

Avui us vull parlar d'aquest nou espai que hem obert; la seva decoració i història no són aleatoris no casuals; en cada cosa, coseta o detall penjats a la paret de Ca la Laia-Sopars hi ha un per què. Tot forma o ha format part de nosaltres en la nostra trajectòria vital i si estem on estem és per totes i cadascuna de les grans i no tant grans decisions que al llarg de la nostra vida hem anat prenent.

Per començar us explico el per què d'un foulard blau que hi ha penjat en un penjador de l'entrada:

Sí, ho he de reconèixer públicament, tinc un passat "esplaiero" que no puc amagar. El compartir experiències, vivències i, sobretot, aprendre certs valors i actituds, tot jugant i passant-ho d'allò més bé, han fet la seva feina en mi. I és ara quan sóc més gran, i sobretot, amb criatures pel voltant, quan m'adono de la importància que això ha tingut i té en tot allò que faig.

Vaig començar als 6 anys, anant de colònies i campaments, carregada amb una motxilla que la meva mare (patidora com ella sola, sóc filla única), omplia amb moltes coses de "per si de cas" i que per darrera només es veia unes cametes i una motxilla caminant...Aquí ja vaig començar a comprovar que es poden fer moltes coses a la muntanya i que amb un grup de nens i nenes de la mateixa edat i uns monitors que et preparen activitats de les que a casa ni somniar de fer, t'ho pots arribar a passar pipa. Després em vaig anar fent gran i les activitats anaven canviant, però el fons de la qüestió era el mateix: fer coses que per mi sola, amb els amics o amb la família segurament no hagués fet mai.

Llavors, quan ja la vida se't complica una mica més (això et penses tu, perquè vas a la Universitat i creus que això és la cosa més complicada i costosa que hi ha al món....qui ho enganxés ara, no?); llavors ve una monitora, la qual tu admires moltíssim (va per tu Anna) i et diu: per què no fas de monitora, amb una responsabilitat brutal i de forma totalment gratuïta? I et trenca els esquemes: jo? ja en sabré? ja podré? què els hi diré als nens i les nenes? i als pares d'aquests nens i aquestes nenes? Ufffffffffff

Però fas el cop de cap i et dius: si ells confien en mí, no seré jo menys!! I t'hi llences de cap.

I ai mare meva quina cosa més divertida que he descobert: resulta que darrera d'aquelles activitats tant innocents però alhora divertides, hi ha un munt de feina i intencions, que fan que encara siguin molt més enriquidores i profitoses!!! Que enganyats ens tenien a tots plegats, pensant nosaltres (innocents) que només jugàvem.

Aprens gestió, recursos econòmics (que sempre són escassos en aquests centres), treball en equip, companyerisme, responsabilitat, treballar amb objectius i plantejar activitats en funció d'aquests i excursions plenes de sentit, planificació, a parlar en públic (les reunions de pares són una prova de foc pels monitors més tímids, és a dir, jo), a treure les castenyes del foc, a improvitzar, a no defallir quan esteu tots cansats i els nens necessiten veure que estàs animat i content per poder seguir tirant ells també, a no deixar que els problemes personals passin davant d'aquell grup d'infants que esperen de tu que els hi facis passar una bona estona, i moltes més coses que costa fer conscients ara, però que de tant en tant quan et trobes davant certes situacions complexes, noves o decisives, et surten i et dius...: ostres, si això ja ho feiem a l'esplai, i llavors et relaxes i disfrutes, com quan estaves fent de monitora.

És per això que el foulard de l'Esplai Boix (mocador representatiu) està penjat a Ca la Laia-Sopars, perquè l'essència de tot allò que ens ha marcat, ha d'estar present en aquest nou projecte; perquè ajuda, als que estan asseguts sopant, a descobrir noves versions de nosaltres mateixos, a conèixer les persones que estem al darrera, els nostres valors i els nostres pensaments envers la vida.

Us deixo una foto, per què quan vingueu pogueu jugar al "on està Walli" però amb el foulard.....

Fins aviat,

Laia.

Ca la Laia

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Fri, 24 Feb 2012 21:41:00 +0000

Ca la Laia

sopars

És un dels projectes que duem a terme aquest any amb optimisme, molt d’optimisme J

Ca la Laia serà l’alter ego de Ca l’Ignasi i el nostre objectiu és complementar la nostra oferta gastronòmica per poder oferir dos tipus d’ambients, dos tipus de cuina i una gama de preus prou diferent sota un mateix paraigües. En principi el nostre tarannà anirà cap a fer sopars els divendres, dissabtes i diumenges i després, ja es veurà.

A Ca la Laia us oferirem la cuina senzilla del pais que ens envolta i ens acull que és el Collsacabra, a cavall entre Osona i la Garrotxa on el producte natural, a vegades ecològic, serà lo més a prop de casa que poguem (les patates Canabec són just del camp de davant del restaurant).

A la cuina, disposarem del forn de llenya seguint la tradició que arroseguem de quan regentavem la Fonda del poble i de la nostra brasa de veritat, coques, cocs i pizzetes; amanits i embotits del poble, carns rostides al forn de llenya, algun “txuletón” a la brasa, algun ou ferrat despistat i com a novetat mirarem de fer-vos les postres en directe: pastissos, galetes, formatges, confitures, fruits secs i altres collonades en formaran part.

Tant si veniu en parella, família o colles, el menjador te accés directe a través del pati, on tindrem la terrasa aquest estiu, des del carrer, i us oferirà una decoració basada en cosetes antigues que hem anat recollint i guardant i que van desde la façana del forn de llenya que hi havia hagut al poble, fins el meu vestit de diable quan exercia ara fa més de vint-i-cinc anys… fotos, quadres, neveres antigues, cuines econòmiques i la calenta presència de l’estufa de foc a la vista que ens havia escalfat al bar de la Fonda i que pensem que donarà una miqueta de caliu; música de casa nostra d’ambient posarà també la nota i una sobretaula moderada al voltant d’un gin tònic intentarà que hi passeu una bona vetllada.

Ens agradarà ser seu de les inquietuds culturals de vosaltres i us oferirem el nostre espai per poder-vos trobar i parlar-ne, potser sortiran grans cosetes i a nosaltres ens farà feliços.

La setmana vinent estarem en condicions de dir la data d’inauguració i ja estem frisant per obrir, parir una coseta nova ens fa sentir vius, molt vius.

Ignasi… i corregeix la Laia.

Jöel Robuchon incorpora els panellets als seus restaurants

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Thu, 09 Feb 2012 21:12:00 +0000

Era un secret a veus per tot Paris, comentari de sobretaula a les millors taules de la capital francesa i d’algunes pastisseries que, amb una ansietat fora de sèrie, ja els tenien a l’aparador.

Grans establiments com La Grande Èpicerie, Pierre Hermè, Ladurée i altres ja els mostraven a la flor i nata de la seva distinguida clientela, era tant secretet… fins que tot ha saltat per els aires, Robuchon en un acte d’anticipació fora de lloc anuncia que hi haurà un canvi radical en els seus petits fours i per primera vegada hi haurà un component que no serà de tradició autòctona: els panellets que son presentats a bombo i platillo a tota la premsa internacional i els telèfons salten a trompicons amb la celeritat que busquen ser contestats, tothom en vol saber, tothom ho vol fer, pastissers de restaurants estrellats de tot França colapsen les escoles mes prestigioses per tal d’aprendre el darrer descubriment de la pastisseria francesa, el panellet.

Per a fi el nostre ilustre pastisset va més enllà de les nostre fronteres hi serà a restaurants de Tokio, Nova York, Singapur, Macao, Londres… a tots els ateliers, bars i restaurants del Jöel hi serán, en uns d’atmetlla, de codonyat i de xocolata i el de pinyons quedarán reservats per el de Paris on anirán numerats i es servirán els justets, ningú podrà repetir per mil.lionari que sigui.

A tots els mitjans escrits de gastronomia com Thuries, Saveurs, blogs com Boire et Manger ja s’hi troben les fotografies mes agosarades dels panellets que omplen les portades, les inventives dels cervells pastissers del pais veí ja son farcides de les versions més estrafalàries, els fan de colors, d’olives de la Provença inclús algun agosarat d’ostres d’Arcachon i de foie del Perigord, voldrán deconstruir el panellet? diuen alguns… jo no ho crec, tindrán l’orgull ferit potser ?, la “grandeur”….

Aviat no hi haurà festa i recepció on els panellets no siguin els reis de la vetllada i veure aquelles senyores tant mones i pintadetes entradetes en anys que tenen a l’altre banda mossegan un panellet de pinyons potser més surrealista que el bigoti d’en Dalí, en fi son les modes….

Clar que a Catalunya aixó ens està provocant problemes logistics ja que els pinyons s’han apujat un 40 % mes i el que es mes dur els professionals marxen cap al pais veí on els sous ara per ara doblen els d’aquí i ja no es troben bons panelletaires, es comença a patir per Tots Sants d’aquest any, segons fons del Gremi de Pastisseria de Barcelona…

Un badall recorre tot el meu cos de dalt a baix, crec que em criden (Ignasiii, Ignasiii !!)

potser serà alguna entrevista amb algun mitjà francés per donar explicacions….. (Ignasiii, Ignasiiii !!) ostres si que em criden…. VOLS AIXECAR-TE DEL SOFA D’UNA PUNYETERA VEGADA, PORTES DUES HORES DORMINT, RECOI!!

….estava sommiant carinyo, perdona….

Ignasi

dedicat al sr macaró, convidat de pedra d’aquesta vetllada J

La cultura de la por….

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Fri, 03 Feb 2012 14:25:00 +0000

Fa fred, som a l’hivern i fa fred. Aquests dies els mitjans de comunicació ens estan avisant de la baixada brusca de les temperatures i de les nevades. Ahir dijous va nevar a Cantoni i a l’Esquirol, com a molts altres llocs de Catalunya. Al matí varem portar els nens a l’escola i a migdia els varem anar a recollir, ja que semblava que la cosa aniria a més i millor estar tots a casa…Al final no va ser res, però més val prevenir que curar. Avui divendres ja no neva i el que si fa és fred (recordem que som a l’hivern), i com que el transport escolar està anul·lat, agafem el cotxe i portem els nens cap a escola. Fins aquí la normalitat és lògica i aparent, però a mida que anem parlant amb la gent que ens anem trobant pel poble i algun familiar que ens truca, ens adonem que hi ha alguna cosa en la nostra societat que no va bé: “heu portat els nens a escola?”, ”amb la neu i el fred que fa i heu baixat?” . Senyors, el que passa és que fa fred i ha nevat, per tant ens hem d’abrigar i vigilar quan anem pel carrer caminant o amb el cotxe per la carretera, n’hi ha per tant? ¿És lògic que a l’escola només hi hagi 8 nens a la classe de la nostra filla gran que en total són 21? Jo crec que no.

Senyors, les coses a la vida no són fàcils. Ens estem acostumant a que si no ho tenim tot planificat, organitzat i sota control, no ens podem moure de casa. Volem que quan som a la feina plogui (acceptem que ha de ploure), però que ho faci quan sóc a l’oficina i treballant ja que així no em mullo i no m’esguerra el cap de setmana; volem que quan anem a la platja faci sol, però tampoc molta calor, ja que llavors hi ha onada de calor i ja hi som: que ningú surti de casa!!!! Volem que nevi, però només a les muntanyes i de nit, ja que així l’endemà puc anar a esquiar amb sol o a jugar a la neu “sense patir”. Estem massa acostumats que tot gira al nostre voltant i a que les coses se’ns posin com a nosaltres ens va bé, i si no, ja no les acceptem.

Aquí a casa en diem a aquesta manera de fer, aplicar la cultura de la por, però ja el nostre amic anyorat Llorenç Torrado en parlava d’això, deia que la cultura de la por interessa, ja que llavors els riscos són els mínims i els esforços també els mínims, però, pregunto: llavors quin valor tenen les coses?

El que si cal és aplicar la RESPONSABILITAT en tot allò que volem fer. Responsabilitat vol dir informació i prendre les mesures adequades per poder fer allò que volem i buscar les estratègies que faran de la nostra activitat, un plaer.

No podem viure en un món de cristall i fet a mida, on no hi hagi adversitats; si pretenem això, no ens queixem doncs del futur que ens espera, ja que els nostres fills no tindran recursos per afrontar res, associaran el fred a no sortir de casa, la calor a no sortir de casa, la pluja a no sortir de casa, la neu a no sortir de casa,…volem això? O volem persones que siguin responsables i si fa fred s’abriguin, si fa calor tinguin aigua a prop i vagin lleugeres de roba, si plou agafin el paraigües i si neva un barret?

No és un tema de restaurants, hotels i botigues buides, amb les conseqüències econòmiques brutals que això comporta, sinó de responsabilitat social amb l’educació de les futures generacions. No podem fer dels nostres fills, persones que no saben moure’s pel món si no tenen les comoditats i conforts garantits.

A qui beneficia que tinguem por? Qui ens acaba controlant què fem i quan si ens fan agafar por? Ho deixaré a la vostra imaginació i, en tot cas, per un altre post...

Si us plau, eduquem en la cultura de l’acció responsable? Segur que hi guanyem tots.

Gràcies,

Laia.

podem ser una mica més originals ?

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Tue, 31 Jan 2012 17:03:00 +0000

No és una critica al restaurant ni a ningú en concret, només faltaria, però a Casa Viart de Platja d’Aro no li estan fent cap favor amb tot aquest ressò mediàtic en pocs dies, mitjans escrits especialitzats i els blogs amb més influència del món gastronòmic amb les plumes mes assenyades el tenen en el punt de mira, no sé el Victor què en pensarà de tot això, jo ja fa anys que el conec de quan portava el Coure amb l’Àngel Pascual i crec que li semblarà massa….

A més tots diuen el mateix, que té la nevera petita, que cuina de mercat, producte de l’entorn, en poques paraules que té màgia…. M’agradaria anar-hi, per ell, no pels comentaris, però ja m’ho sabré de memòria, no?

Em dóna la sensació que ens falten novetats en aquest país, estem com orfes d’aires nous i clar com que abans gairebé sempre les noves eren de grans restaurants, ara hi ha una devallada, potser per què el mercat ho demana, cap a un estil més de “tocar de peus a terra” i quan es produeix sembla que haguem descobert la sopa d’all, jo crec que cada setmana s’obren llogarets on sorprenen al personal que hi va però clar no tenen la sort de caure en mans d’una pluma i si cauen com és el cas d’en Victor que no pateixin que sortiran a tot arreu encara que no ho demani. L’originalitat potser començarà a partir de Casa Viart? És una pregunta que em faig, potser ara es començarà a parlar de llogarets amb cap i peus que comencen amb quatre “durus” i amb ajuts familiars i es volen obrir pas en el món hostaler de forquilla i ganivet i sense cap cadena hotelera al darrera…. Seria fantàstic i ja seria hora de portar-los a primera línea…

A mi em sembla que això és com l’impacte de l’escuma de la cervesa, pujarà molt ràpid però també baixarà molt ràpid i al cap de tres o quatre mesos ja ningú s’enrecordarà, això és injust.

Recordo una companya de professió de les comarques tarragonines que després de sortir a La Vanguardia va rebutjar a altres mitjans per no saturar a la seva clientela, és contraproduent, deia ella, sortir massa als mitjans i en canvi de tant en tant va força bé.

Jo us puc explicar que de tant en tant els mitjans se’n recorden de nosaltres i per suposat n’estem agraïts de poder-hi ser però jo voldria esmentar l’excés en aquests cas envers Casa Viart amb perjuci per ell per saturació, el públic acabarà pensant que té una bona cap de premsa i prou i que allà no s´hi cou res d’important i res més lluny d’això que jo he patit les seves impetuoses ganes de cuinar al Coure, paraula d’Stone !!

Deixem créixer al Victor que clients ara no li fan falta i després a l’hivern que ve, quan la feina li baixi aleshores feu-lo sortir als mitjans, segur que us agraeix.

El telèfon (si no quedaré malament, clar) per si voleu anar-hi a partir de la tardor d’aquest any 972 82 67 46

Un petonàs

Ignasi

Un any de blog !!!

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Wed, 04 Jan 2012 14:11:00 +0000

Aquests dies les persones ens fem propòsits pel nou any i ademés, diuen que quan acaba un any i en comença un altre, és moment de fer balanç i una retrospectiva de les coses que han passat. Entre moltes coses, jo no vull deixar passar l’ocasió de celebrar un aniversari molt especial: el primer anyet del nostre blog.

Com tots els que ens coneixeu, i els que ens aneu coneixent també sabeu, el nostre objectiu a l’obrir i encetar el blog, no era més que donar-nos a conèixer una mica més, explicar el nostre dia a dia i fer-vos partíceps de les nostres ilusions, també decepcions, i sobretot, dels nostres projectes; en realitat no hem fet ni hem deixat de fer res que no feiem, però abans quedava en les interioritats del restaurant i de casa, i ara ho expliquem de forma pública, ho podem compartir amb tots vosaltres i ens en podeu donar opinió, que de fet és del que es tracta….

He de reconèixer que això de tenir un blog, porta més feina de la que jo em pensava. Ara admiro molt més a les persones que tenen un blog i, sobretot, el tenen actualitzat i viu; comporta un temps i uns esforços que no tothom crec que n’és conscient (almenys jo no ho era).. I com que els dia només té 24h, i tenim algunes obligacions que no volen ni poden esperar, he delegat els meus escrits en l’Ignasi que, estareu d’acord amb mi, se n’ensurt molt i molt bé.

Però no volia deixar passar aquest primer any de blog per fer-ne balanç i fer sentir els meus sentiments.

Veureu, us explico les meves sensacions: quan tu expliques una cosa a algú, li veus la cara, les expressions, la mirada dels ulls, sens els sons mentre t’escolta o et pot preguntar alguna cosa, veus la postura del cos,… i tot això t’indica si el que li expliques li agrada o no, si li interessa, o està pensant en el que farà després enlloc d’escoltar-te (tots sabeu a què em refereixo i n’haureu patit algun episodi amb algú…) (es nota que he donat classes recentemnt de comunicació verbal i no-verbal i ho tinc molt recent…). Ademés, tu tries la persona amb la que comparteixes la informació, la tries per alguna raó que per tu és prou important, i creus que li interessarà i vols fer-la partícep.

Però quan escrius al blog, la cosa canvia molt, i és un canvi al qual cal adaptar-s’hi; en primer lloc no veus la reacció de les persones que et llegeixen, no pots comprovar si els hi ha agradat o no, si els hi interessa el tema, o si estan d’acord amb tu o pensen totalment al contrari, alguns, gràcies per cert, si que et responen i t’escriuen alguna cosa i saps el que pensen, però no tens un feed-back directe i immediat (toma curs de comunicació…) del que tu expresses. Ademés, i en segon lloc, tu no tries les persones que et llegeixen, són els lectors els que et trien a tu, els que decideixen que les coses que expliques són prou interessants com per anar-te seguint i llegint de tant en tant. I aquesta incertesa és la que fa que cada vegada vulguis fer-ho millor, vulguis transmetre de forma més clara i sincera les idees, i vulguis que cada vegada siguin més persones les que creguin que val la pena dedicar part del seu preuat temps a llegir el que tu escrius.

Això és el que ens motiva a escriure i explicar de tant en tant les nostres coses; pensar que en algun moment o altre, algú ens està llegint. Potser al moment de publicar-ho, o potser l’endemà, o potser al cap d’un mes, però aquesta és la màgia i l’encant, cadascú decideix com, quan i on vol saber de nosaltres. És molt agradable quan una persona que ha estat a casa, després de l’àpat, quan parles amb ella, et confessa que et segueix al blog i t’explica el que pensa sobre el que tu escrius. És una passada !!! La sensació que tens és que totes aquestes persones ja formen part de la cada vegada més gran família de Ca l’Ignasi.

Així doncs, famílies, gràcies per formar-hi part, i que el 2012 ens doni moltes coses positives per anar-vos explicant.

Laia.

2012

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Sun, 01 Jan 2012 00:00:00 +0000

Crackinyolis

Ca la Laia

son els dos projectes que la Laia i jo juntament amb tot l'equip de casa engeguem aquest any, moment de reinventar-se, aquest any si, hi ho farem amb moltes ganes, ilusió i trempera.
ja us anirem, en dies posteriors, avançant de que va tot aixó però el 2012 volem donar la campanada i tenim els estris necesaris per poguer-ho dur a terme.
us volem sentir ben a prop, estimar-vos i que ens estimeu
per tots vosaltres...
engeguem motors !!!

Nadal

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Wed, 21 Dec 2011 14:47:00 +0000

per tots vosaltres....

desitjos de matinada a muntanya….

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Mon, 19 Dec 2011 21:35:00 +0000

Quan tens nens petits i una nit es desperten i ens desvetllen és quan et reenganxes a l’ordinador i amb la tranquilitat que dóna la matinada engegues l’aparell i et poses a escriure encara amb el cap amb molts pardals de son.

Estic pensant en què desitjaria per aquest any 2012 que aviat començarà i després de veure que el Pau Arenós ha presentat el seu llibre de “la cocina de los valientes” se m’ha obert una escletxa al cap de rumiar que tot això potser està a les portes d’un canvi de cicle.

Tot aquest star-system (de bon rotllo…) que ha caracteritzat la cuina i els cuiners d’aquest país i tot allò que els envolta en els darrers anys, no podria ser que s’estigués visquent un acabament de tota aquesta filosofia que bé o no tant bé, estaria a punt de succeïr?

Potser estem a punt de veure néixer una altra de diferent?.

Hi ha una petita corrent d’opinió de gastrònoms fora de llums mediàtiques que ja ho fan córrer, viatgen per l’estranger i n’extreuen a manera de conclusió que ni de bon tros saben a la resta del món què és la cuina catalana, potser a alguns l’Adrià els sona com ho fa el Messi però no més enllà, i no parlem del gran públic que ignora totalment el que és la nostra cuina, només els que estan en el mateix carro mediàtic actual ens coneixen, la resta pel que diuen, tinc els meus petits dubtes.

Jo penso que hi ha molta feina a fer i la primera seria no mirar-nos tant el melic i començar a treballar per fundar noves bases, s’ha d’aprofitar l’aparador i les opinions de bloggers i el seu potencial a les xarxes, s’hauria de recuperar les opinions i la saviesa dels “popes”, no de moda, d’aquest pais com el Jaume Fàbregas, Pep Salsetes, Pep Palau per lliure, i molts d’altres, potser també donar més entrada a experts mediàtics free-lance, polítiques com Slow Food, km 0 i altres que miren i mimen el producte de qualitat de prop de casa, ecològic o artesà i deixar que tot això es desenvolupi i vagi fluint i s’escampi com els vasos capilars

S’hauria d’acabar amb el ressò mediàtic d’algunes guies (jo hi sóc en algunes…) que l’única fortalesa que tenen és la que li dóna tot el sistema periodístic d’aquest país ja que a la resta d’Europa, excepte França, no el té, ja estan acostumats i és una opinió més. Aquí no ho estem fent tant bé i potser encara no hem après del tot, de tota manera hi ha guies anònimes a les xarxes que són molt efectives, l’única condició és que s’ha de treballar bé sempre i no quan apareix l’inspector o periodista pel restaurant, el boca-orella per la xarxa és el que triunfa, en certa manera és com abans, no?

I fluidesa, parlem de fluidesa, amb tantes petites cuines que hi ha a les Catalunyes, la vella i la nova i les seves diferències, no és hora de reinvidicar-ho fora de tipismes i de tradicions mal enteses? No és hora de posar-ho al dia i de fer un tercer Congrés de Cuina Catalana on sigui tot nou, els qui ho organitzin, els patrocinadors, els protagonistes? Fer foc nou ens donaria sentit a una nova revolució on tothom tingui cabuda, recordo que quan vaig fer la Càtedra Sent Soví, una de les classes a les que vaig assistir va ser la de la cuina dels okupes (Toni Massanès, ets únic !!) que més enllà que era una cuina que no cuinava, el que era revolucionari per concepte és que hi fossin en una taula a explicar què coi menjaven, doncs a això ens hem d’atrevir a fer, sense carregar-se a ningú i no fer caces de bruixes ni bruixots; hem de ser capaços de donar-nos la volta i potser, potser, trobarem un nou camí abans tot això no caigui per si sol…. els canvis potser se’ns mengen, quina paradoxa, no?

En una època d’indignats, de canvis de model en la restauració, molts apuntats a diversificar oferta, assessoraments, gastrobars, tapes de tots tipus i aviat arribarà a la saturació si més no a Bcn tothom s’apunta, jo també, a la moda que de fet no ho és si no que fa falta per defensar les cases grans o matrius que veuen com no cobreixen mínims…

No ens enganyem, jo ja començo a conèixer clients que només volen anar al restaurant on el cuiner que li dóna nom hi sigui, ja que per això paga, perqué hi sigui; i cada cop ho escolto més…. el públic sap que pot escollir i ho fa, i ja que es gasta els calers…. no?

A veure qui pren nota, jo m’estimo molt allò que tenim però potser necessita una petita revolució i ara és el moment, hi ha vaques primes i hem de buscar noves pastures per donar-los de menjar, no? O no les voleu veure grasses i ufanoses? jo si…

Endavant les hatxes !!

Ignasi

Només són patates rosses....

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Thu, 08 Dec 2011 17:39:00 +0000

i és veritat, de fet són només patates rosses i un tossut com jo buscant la manera de fer-les perquè siguin espectaculars, penseu que he provat un munt de classes diferents, Red Pontiac, Canabec, Bufet blanc i negre, aquestes conreades al terme municipal, Agria, Bf-15, Mona Lisa, gallega i una altra classe francesa que no recordo, i l'única que s'acosta és la Mona Lisa, una patata grogenca, toveta i dolça ideal per fer fregida. Quan dic s'acosta és que la meva referència des de fa anys són les patates que he tastat en alguns llogarets de Menorca i el darrer va ser a Ca n'Aguedet de Es Mercadal; l'altre havia set al Casino de Sant Climent on les varem encertar un cop de tres que hi varem anar, deu ser que no és una ciència exacta això de fer patates rosses....
Però què tenen aquestes patates rosses que no tenim aquí? en primer lloc la classe de patata, una de les que es conreen a Menorca és vermella i no sé com es diu, i l'altra l'anomenen patata blanca de Mallorca i les dues tenen una característica en comú i és que són molt tovetes, com la Mona Lisa.
El procediment empreat és bastant normal en moltes cuines i és que les fan en dos cops, el primer només les couen a baixa temperatura, normalment per homogeinitzar aquesta es fa en fregidora d'oli net a 100 C de temperatura i queden com bullides o "potxades", després s'escorren bé i a l'hora de servir es couen en una paella amb oli d'oliva net i ben roent i s'hi afegeixen dos grans d'alls amb pell i xafats perquè no esclatin i dues fulles de llorer, també l'opció d'un bitxo picant tallat ho he vist a fer. Un cop daurades tenint en compte que al ser una patata tova es daura molt millor que les seves germanes de carns més dures, es treuen i s'escorren i quan després de salar-les te n'hi poses una a la boca allò és una meravella, la patata cruixent, l'oli d'oliva perfumat amb all i llorer envaeix totes les papil·les gustatives i uns cors celestials t'embriaguen fins a l'infinit, jo crec que estic davant de les millors patates que he arrivat a tastar mai, ni les de la iaia quan jo era petit arriben a aquest nivell.
Portem a la cuina fent assatjos amb moltes patates, amb diferents olis d'oliva de diferents graus, diferents alls i anar-ho posant a punt i espero que ben aviat quan les tinguem ben afinades us poguem oferir aquesta meravella de la cuina que són les patates rosses.
Com que escoltar-vos és un bon exercici, dels millors avui en dia, també m'agradaria que em diguessiu la vostra, com les feu, quina patata feu servir, si sabeu algun lloc que siguin meravelloses i valgui la pena desplaçar-s'hi a tastar-les i entre tots potser aconseguim rescatar de l'armari aquell record de les patates rosses que feien les mares quan erem petits.....i deixem les congelades per algun dia d'aquests que la perdició i els mals pensaments, el diable, diria jo, ens duu a algun fast-food a fer una queixalada ? que ja ens tornarà a la crua realitat del món de la patata rossa.
Una petita anècdota, fa molts anys sent jo acabat de sortir de l'adolescència estava a casa fent unes patates rosses per a mi, costum ja habitual, quan en un descuit vaig llençar dins la paella el contingut de la cafetera tipus Oroley que teniem a casa dins les patates, vaig inventar les patates rosses al cafè que anys després he vist en algun restaurant creatiu... no us penseu, que un ja devia anar amb molts anys per endavant.

La foto, de les maques que m'han sortit mai, és meva i la llum és la del sol a punt d'amagar-se a les tardes de tardor de Es Mercadal....
Ja em direu alguna coseta, us espero....
Ignasi

Escudella i carn d'olla (i 2)

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Wed, 07 Dec 2011 19:55:00 +0000

Aquesta és la versió festiva d’una trobada que varem fer a casa a partir d’un deute pendent de feia una colla d’anys que teniem amb en Pere Bahí, el Toni Sáez i el Martí Sabrià, empordanesos de bon veure, són jovenassos tots ells, bon menjar i sobretot bona amistat.

Aquest deute que varem contraure la mare i jo no era altre que els hi varem prometre en bona hora que fariem una menjada d’escudella i carn d’olla ja que cada any ens conviden a una bona garoinada a la barraca d’Els Lliris a Tamariu, d’això en fa uns quants anys, però aprofitant l’avinentesa de que ara amb la canalla petita i un sol dia de festa ens és impossible mouren’s com ho feiem anys enrera, varem recuperar el deute i en varem fer una festa per alguns amics de casa, dues dotzenes de vilatans d’aquest pais vinculats d’alguna manera al món hostaler es varen disposar a seure a taula i fer lloc per un festival de flaires i gustos de bullits d’hivern cuinats a mitges entre la mare i jo i la Laia com anfitriona i responsable de beures i brebatges i d’atendre a tots ells.

M’agrada seure a taula i poder riure, menjar i beure sentint tot allò que tenim ben nostre, potser sona a tòpic però quan ara tot sembla que aquesta mena de globalització en molts sentits sembla que estigui a l’ordre del dia i potser clau de futur fer una escombrada cap a casa reconforta i relaxa. Allà hi havia moltes maneres de pensar i segurament molt diverses, molts projectes engegats, moltes ilusions en marxa, molta saviesa que hagués donat per fer sobretaules de matinada...

Tots ells i alguns amics més que havien fet llargs quilòmetres van seure a taula amb un menú minimalista...

llonganissa de Vic i vermut Yzaguirre

escudella
carn d’olla
cava màgnum fresquet
vins obsequiats pels amics
amanits d'enciams autòctons del Vallès

mandarines també del Vallès
pastis de patates del Bufet amb mel i llimona
carquinyolis

cafès

"xou" d'en Pere i en Pep de Palafrugell a la guitarra

De vegades no fa falta tenir foie, ni caviar ni tòfona a quilos ni gambes, un plat d’escudella ja et fa moure, ja et fa tornar als teus origens i et fa fer la pau amb la temporalitat del producte, que estem en dies d’olles que bullen, que escudellen sentiments que s’expressen en allò que tothom tastarà un cop a taula i així ho varem fer.

La meva mare discreta tota ella i amb la saviesa dels seus setanta i molts es va endur un parell de “txins-txins” en el seu honor que ja varen pagar amb escreix el gran esforç que va fer i els seus senyors nervis que va passar.

Ara ja amb la calma que dona els dies que han passat i reculant en el pensament no serà la darrera que fem d’escudella i carn d’olla, tant de bo se'n fessin més, i tornariem a recuperar la tradició del grans menjars d’hivern, menjars que enamoren, menjars que diuen cosetes a cau d’orella, menjars que aconsegueixen que volguem ser millors cada dia, no hi ha peu per fer ni pensar maleses, en Miquel Márquez, de Berga, ja va fer fa anys l’Escudella de la Pau i crec que també se'n va adonar dels efluvis màgics d’aquesta, és única, és la nostra (recoi que “tipical” m’ha quedat, oi?) disfrutem-la.

Bon profit !!

escudella i carn d'olla (1)

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Wed, 07 Dec 2011 15:53:00 +0000

Les set del matí i cames ajudeu-me cap a la cuina hi falta gent, un truc a la meva mare i tots dos a encendre fogons, quatre olles de mides considerables ja plenes d’aigua del dia abans per mirar d’evaporar la mica de cloro que lleis obliguen a posar a l’aigua d’aquest poble de muntanya….

La mare comença a netejar cols i pelar patates, s’ha de dir que varem posar el cigrons, cigronets d’Oristà, el dia abans en remull i varem fer les pilotes que una nit de repòs a la nevera ho agraeixen millorant de gust.

Començo a tallar amb força els ossos d’espinada i els peus de porc per la meitat, també la gallina i segons es va tallant es renta i cap a l’olla….

Els flaires envaeixen la cuina i ja sommiem en ser al migdia, mentre tot comença a bullir us passo la llista d’ingredients:

Quantitats per 30 persones, mida de moltes famílies pel dia de Nadal.

1 ventresca de porc Durok

6 vernilles de vedella de Girona

6 peus de porc Durok

1 gallina de Ca l’Albert d’Olot

2 espinades de porc de Ca l’Albert d’Olot

6 pilotes d’un quilo cadascuna

1’5 quilo d’ossos de pernil ibèric

2 quilos de cigronets d’Oristà

un parell de cols de l’hort de pell de galàpeg

5 quilos de patates del Bufet blanc

1 manat de porros

1 manat de pastanagues

1 quilo de naps i 1 de xirivies

1 apit ben ufanós

5 botifarres de perol fetes al poble

5 botifarres negres fetes al poble

2’5 quilos de galets de Nadal (balenes) de Pastes Sanmartí

Per la pilota:

4 quilos de ventresca de porc Durok pasada per la picadora

1 quilo de vedella de Girona pasada per la picadora

6 ous de pagès

250 grs. de pa d’ahir remullat en llet

3 o 4 grans d’all i unes fulles de julivert

Una mica de pa ratllat

Seguim que, per cert, us explico el nostre sistema que es basa en tallar-ho tot abans de ficar-ho a l’olla, ho emboliquem dins unes gases que venen a la farmàcia que fan un metre quadrat i ho lliguem com si fessim un farcell, ho subjectem a les nanses de l’olla, així evitem que es desfaci tota la carn i nomès es barreja el gust. Després també anem barrejant les aigües de les 4 olles entre elles mateixes perquè tot tingui gust a escudella.

Les verdures es fan a banda i si no en voleu fer crema es retiren i es fa bullir la col, les patates i els cigrons amb aquesta aigua.

Quan ja ho tenim tot ben tobet i bullit separarem caldo de cada olla per fer bullir les pilotes i les botifarres a darrera hora i de tot plegat ja farem un caldo a banda per bullir la pasta…. Els flaires ara si són per aixecar un mort de terra… quina gana !! No us descuideu de la sal….

Bon profit !!

Resultat fotogràfic....

(fotos d'en Josep Sucarrats i en Miquel Bofill)

"enciam brut" per Blogs Contra la Fam...

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Thu, 24 Nov 2011 18:20:00 +0000

Enciam brut es un plat molt senzill que amb molt poc pressopost es pot fer a casa.
Ingredients:
patates
cebes mitjanes
oli d'oliva
1 botifarra de perol

Escalivem les patates i les cebes, un cop cuites les pelem i trocejem
En una paella ho saltejem amb l'oli d'oliva juntament amb la botifarra de perol tallada a dauets i deixem que la botifarra es desfaci i ens lligui el saltejat, ho servim ben calent.

L'enciam brut o amanida bruta consistia en agafar patates i cebes a l'hivern quan no hi havia verdura com ara a pagès i es cuia a la cendra del foc a terra, al pelar-la s'embrutaven les mans i d'aquí el nom, hi havien molts tipus, es feien amb arengades, amb encurtits, olives, i el dia de matança amb la carn de la perola que en una versió més simple la faig amb botifarra de perol fàcil de trobar a quansevol tocineria.

m'encoratjava poguer-hi ser aquest vespre amb aquesta recepta i ara agafarem els primàtics i a veure la pluja d'estels que hi haurà aquesta nit..... simbolicament parlant !!

Ignasi

avui, recepta que ja toca !!

noreply@blogger.com (Ca l'Ignasi) — Thu, 17 Nov 2011 20:37:00 +0000

un pastís fàcil i molt interessant: pastís de patates del Bufet amb llimona i pinyons
ingredients:
un quilo de patates del Bufet o també Canabec
600 grams de sucre
8 ous
un sobre llevat Royal
una cullerada sopera ben plena de farina
una cullerada sopera ben plena de farina d'atmetlla
una ratlladura de llimona i un grapadet de pinyons.
Pelem i bullim les patates en poca aigua, un cop al punt les deixem reposar 10 minutets i les escorrem.
Les passem per un pasapurés però compte, en calent i al mateix temps que el sucre, l'escalfor de la patata el fa fondre i surt una pasta que serà el secretet del pastís....
Els ous els separem, clares i rovells els treballarem diferents, les clares les muntem a punt de neu i reservem. Els rovells els afegim a la pasta de patates i ho muntem una mica, ajuntem en un bol la llimona ratllada, les dues farines i el llevat i poquet a poquet ho anem espolvorejant per damunt de la massa i que ho vagi assimilant i per acabar afegim amb una espàtula les clares i ho anem barrejant. Ho aboquem en un motlle quadrat gros o be uns quants més petits que haurem untat de mantega i farina perquè no s'enganxi i podem afegir quatre pinyonets per damunt i enfornem-ho a 150 C uns tres quarts d'hora vetllant de que no agafi massa color.
Un cop fred millor a la nevera i abans de menjar espolvoregeu de sucre llustre.

Pastís acabat de fer...

El mateix pastís passat pel sedàs dels nens....

Espero que us agradi, més endavant l'aniré personalitzant una miqueta i ja us explicaré.... Ignasi