Suma't al Canvi Jove!

La Regeneració no es proclama, s’exerceix

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Thu, 19 May 2016 14:26:00 +0000

Des de la JNC de Barcelona aquest juny farà un any que vam començar a posar formalment el nostre granet de sorra per a la regeneració de Convergència. Tanmateix ja fa més d’un any, el mes de gener del 2015, que vam dur a terme el primer procés de primàries de la història de la JNC per tal d’escollir el nostre candidat a ocupar un lloc a les llistes municipals de Barcelona de Convergència. I aquests últims mesos, a més a més, hem començat a sortir dels nostres locals per a fer activitats de formació i/o xerrades amb la voluntat de visualitzar i obrir més la marca JNC. Des de la JNC de Barcelona creiem necessari posar al dia una nova manera de fer política que ens faciliti l’apropament cap a la ciutadania, principalment la jove. Sabem que encara ens falta molta feina en diferents àmbits, però cal que anem fent passos endavant i ferms. Cal que posem en pràctica dinàmiques fins ara insòlites que ens permetin afrontar amb més normalitat processos de canvi com els que ens plantegem. Perquè la JNC de Barcelona creu i defensa que, així com amb la independència: la regeneració no es proclama, s’exerceix.

Un dels exemples més clars per il·lustrar aquest capteniment és la primera edició de la lliga de debat que vam realitzar el 2014 (actualment estem celebrant la 2a edició), una activitat que va ser cabdal i necessària per a posar el pòsit que ens permeté celebrar les primeres primàries municipals. Perquè la lliga de debat és una activitat que reforça molts dels valors i actituds que pretenem reforçar i desenvolupar a la JNC com l'acadèmia de joves i bons polítics que entenem que ha de representar: companyonia, treball en equip, recerca i contrast d’informació, formulació d'argumentacions pròpies, auto-crítica, bona oratòria, bona comunicació no verbal, aprenentatge de nous coneixements, capacitat de síntesi i una bona gestió de la derrota i de la victòria. La lliga de debat, per tant, ha d'esdevenir el tronc central de la nostra activitat formativa perquè és un reflex de la JNC que volem: una fàbrica de lideratges.

El proper 21 de maig el partit farà una consulta per dirimir un debat que ja semblava superat: Renovació o nova fundació? El nostre posicionament com a JNC de Barcelona per tant ha de ser clar, nítid i coherent cap a una nova fundació. En el mateix sentit, cal esvair els dubtes de molta ciutadania que simpatitza amb Convergència i ens està observant respecte si el nou partit ha de ser sobiranista o independentista. No hem arribat tan lluny per tornar a perdre’ns en l’ambigüitat pujoliana. El sobiranisme era un calaix de sastre en què hi cabia tothom que volia més autogovern per Catalunya. Però aquesta fase ja l'hem superat. Ara som un partit independentista i això és el que hem de seguir sent. I precisament per això, no deixarem mai de voler eixamplar la seva base. No ens hem d'embolicar triant entre el Dret a Decidir i ser Independentista, una cosa va lligada amb l'altra. Hem estat els independentistes els qui sempre hem defensat el referèndum com la millor via per aconseguir l'Estat, i ho seguirem fent. I és que no fa mal recordar que si Catalunya no ha viscut encara un referèndum formal d'independència a l'estil britànic o canadenc no ha estat per culpa de l'independentisme, sinó perquè la gran coalició unionista de PP, PSOE i C's s'hi ha negat en rodó. Si algun dia el govern espanyol ofereix pactar un referèndum d'independència, estarem amatents, però mentrestant els catalans hem de fer via per a construir un nou Estat d'Europa que ens faci sentir orgullosos i que permeti als catalans prosperar sense cotilles ni prohibicions.

En aquests propers mesos de procés congressual, la JNC de Barcelona es seguirà mantenint neutral entenent que la importància en aquest moment no és qui agafarà el lideratge del nou partit sinó fer uns bons fonaments que ens permetin tenir una eina vàlida i moderna pels propers 40 anys. D’aquí la importància de la separació en dos congressos del debat d’idees del de persones, que celebrem i creiem imprescindible.

La JNC de Barcelona seguirà treballant fins al Congrés i més enllà posant el seu gra de sorra amb la renovació de la nova Convergència. I ho farà tant per la via de les paraules com per la via dels fets. Perquè, com deia a l’inici, per la JNC de Barcelona la regeneració no es proclama, s’exerceix.

Sergi Sarri
Coordinador Territorial Barcelona Ciutat
Joventut Nacionalista de Catalunya

Avançant amb el fre posat

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Thu, 19 May 2016 13:33:00 +0000

L’electrònica digital i les computadores, juntament amb l’increment de personal altament qualificat, ha causat un creixement exponencial de la tecnologia durant els últims 50 anys. Aquest fet s’ha traduit en una millora en sanitat, transport, construcció, agricultura, entre molts altres sectors, contribuint a incrementar la qualitat de vida, desenvolupant països i activant economies.
No obstant això, en qüestions educatives, els nostre sistema intenta avançar com ho faria un cotxe amb el fre posat. Els mètodes no han estat capaços d’actualitzar-se ni d’estar a l’alçada dels temps i, per aquest motiu, hem col·lapsat.
En primer lloc, les últimes generacions hem patit una educació que limita les capacitats dels estudiants: a mesura que passaven les classes i els cursos, es tornava a repetir lliçons ja fetes i compreses, destinant un temps que hagués estat més útil destinar a aprofundir altres coneixements. A conseqüència d’aquest fet, per exemple, un alumne finalitza primària coneixent en anglès els dies de la setmana, els mesos de l’any i el verb to be, però poc més. En relació a matemàtiques, es destina tres cursos a aprendre a multiplicar i a dividir (o fer fraccions); en qüestions lingüístiques, de quatre a sis anys analitzant morfosintàcticament. No obstant, els estudiants que accedeixen a la universitat, veuen com de forma sobtada el nivell esdevé molt superior, intentant d’aquesta manera impartir uns coneixements molt elevats en poc temps i així compensar els anys perduts.
Per una altra banda, aquesta revolució tecnològica ens podria ser d’ajuda per canviar el mode en què aprenem. Per exemple, en branca científica, una vegada ja s’ha après a multiplicar i dividir, practicar els problemes amb l’ajuda de calculadora per optimitzar el temps els següents cursos i poder derivar, integrar i fer matrius abans d’acabar l’ESO – o a física i química, ajudar-se d’un ordinador per no haver d’aprendre fòrmules, però sí saber quan són útils per saber resoldre els problemes raonant, no memoritzant-ne semblants.
Millorar l’eficiència educativa per mitjà de la tecnologia, significa gastar menys temps a l’infantesa assegut a una cadira o passar tardes fent deures, però alhora acabar els estudis obligatoris amb uns millors resultats.

Alex Rua
Militant de la JNC Sant Andreu

Ada Colau i el català

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Thu, 19 May 2016 13:32:00 +0000

Amb la recuperació de l’autonomia als anys 80 s’acordà la normalització lingüística, és a dir, el foment del català per part de la classe política i les institucions públiques. L’Estatut de Sau, en efecte, reconeixia el català com l’única llengua pròpia del país, mentre que l’Estatut de 2006 declarava l’ús preferent del català per les administracions i els mitjans públics, si bé el Constitucional ja es va encarregar de passar-ho pel ribot. El consens de la immersió lingüística no només fou assumit pel nacionalisme sinó també per forces com el PSC i Iniciativa, que protegiren el català de finalitats electoralistes. Aquest consens explica donant exemple i usant-la com a llengua vehicular, i en bona part explica com la llengua catalana ha anat recuperant posicions.
És per a això que avui en dia sobta com una persona a qui se suposa certa sensibilitat pel fet nacional català com és l’Excel•lentíssima Alcaldessa de Barcelona, que recordem que va votar Sí/Sí el 9N, mostri més sensibilitat per l’ús no-sexista del llenguatge que no pas per utilitzar públicament el català. En efecte, si fem un cop d’ull al Facebook d’Ada Colau, que utilitza habitualment com a espai de reflexió, veurem com és incapaç d’aplicar-se a sí mateixa l’ús preferent del català. Dels vint-i-cinc estats que ha publicat des d’inicis de 2016, 24 són en castellà i 1 en català. La deferència amb els seus seguidors castellanoparlants va ser autocomentar-se’l amb el mateix text traduït a la llengua de Pablo Iglesias. El contrast amb Núria Parlon, l’alcaldessa socialista de Santa Coloma de Gramenet - el municipi de majoria castellanoparlant en el qual es començà a aplicar la immersió- és flagrant, deixant de banda que la segona sol respondre als comentaris dels espectadors. Els 60 community managers d’Ada Colau tenen altres coses a fer.
Un altre exemple. Si feu un cop d’ull a aquest vídeo electoral de les diverses confluències de Podem, Mònica Oltra i Joan Ribó parlen en valencià; X.M. Beiras i Xulio Ferreiro ho fan en gallec mentre Colau i Gerardo Pissarello renuncien a la llengua pròpia dels catalans. Llengua que constantment renunciava a utilitzar públicament durant els grans actes de campanya.
Simplement, em sobta que una persona compromesa en bones causes com és ella no s’hagi fet aquesta reflexió. La qual cosa em porta a pensar en dues situacions: la primera, que per al tipus de nova política que Colau pretén representar la promoció del català és una causa de l’antic règim, perquè al cap i a la fi ella és ciutadana del món abans que catalana. En segon lloc, que Ada Colau ho faci a posta amb finalitats electoralistes, renunciant a donar exemple en la promoció del català per segmentar el seu missatge (el mateix que fan C’s i PP al Parlament, quan els seus líders canvien de llengua segons el tema) i arribar al mercat que de debò li interessa, que és l’espanyol.

Marcel Planagumà
Membre de l'executiva JNC Barcelona

La Manipulació Participativa

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Thu, 19 May 2016 13:31:00 +0000

La participació en el món municipal és un bé preuat. Tothom vol ser reconegut com el més obert a les demandes ciutadanes, el que organitza les millors trobades o el que descobreix les més avançades eines virtuals per donar veu als veïns. Ningú dubta de la primera afirmació: la participació és positiva i necessària; ajuda a conèixer de primera mà els problemes de la gent i fomenta una societat activa i preocupada amb els assumptes col·lectius. Però què passa quan es trenca l’equilibri? Què passa quan es manipula la balança adequada que hi hauria d’haver entre la participació ciutadana i la capacitat resolutiva dels representants públics escollits en urnes? Doncs passa que tens un Govern, com el de Colau a Barcelona, que utilitza la participació per no mullar-se en decisions complexes que necessiten del lideratge i l’empenta dels governants. No tot es pot vehicular amb la participació, no pots deixar en mans de veïns o entitats, reunits en trobades de petit format, la decisió de reformar un Mercat, com el de l’Abaceria a Gràcia, de cobrir la Ronda de d’Alt o de resoldre el problema del top manta a Ciutat Vella. En múltiples ocasions, el Govern es renta les mans i espera que “el poble” els hi solucioni els problemes que els empaiten amb processos participatius que s’eternitzen. El mateix “poble” que els ha votat perquè “ells” ho solucionin no té prou informació ni prou temps per decidir sobre qüestions complicades que sobrepassen la seva capacitat o que en moltes ocasions mostren dues posicions ciutadanes contradictòries. Parlem d’un frau democràtic que degrada el mateix concepte de participació i que defuig les responsabilitats. Els que som Consellers Municipals ho veiem a diari i veiem una altra cosa potser més greu, en moltes ocasions s’intenta reconduir aquesta participació cap a posicions que interessen al Govern. Es convida a gent propera als seus postulats, s’escolta més a uns que altres o es guarden una última carta, com en els processos del PAD: la d’assegurar-se que cap decisió no serà acceptada si no comparteix la seva línia ideològica. Sí, cal fomentar la participació, és imprescindible, però fem-ho bé, tinguem present els seus límits i no la manipulem, i potser així, només així, ens acostarem a la ciutadania.

Esteve Suñe
Conseller Municipal al Districte de Gràcia

Motivar la militància

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Wed, 11 Nov 2015 15:06:00 +0000

Motivar la militància perquè s’impliqui en una altra campanya electoral en un període de dos anys és farragós i difícil, i més quan hem tingut tres campanyes electorals en un any i en menys de dos mesos ja tenim la següent. Com a cap de col·lectiu intentes donar-li la màxima importància a totes les campanyes electorals per igual, però la realitat és ben diferent. Ni els catalans, ni tampoc els propis militants de la JNC li donen la mateixa importància a unes eleccions europees que a unes al Parlament de Catalunya; les dades de participació són ben clares, i encara més si són unes plebiscitàries.

Clarament, no podem comparar un col·lectiu de quinze persones a un col·lectiu de cinc com és el cas de Sant Andreu. A més a més, quan uns treballen i els altres estudien. Has de pensar com motivar els teus propis militants que aquestes sí que són les de debò.

En principi, sembla que tot anirà sol, que no cal recordar als militants que estem en període electoral i que tots hem de donar el màxim, que únicament són quinze dies. Però la realitat és una altra. Com a cap de col·lectiu has de fer mans i mànigues per motivar als teus militants i més quan ens podem trobar més de tres actes alhora. Cal recordar que a cada campanya, realment participem en dues campanyes paral·leles: les de Convergència i les de la JNC.

La clau de l'èxit és que els teus propis militants participin en l'elaboració i propostes d'actes al territori: batudes per tots els barris, encartellades per la nit, etc. En el cas de Sant Andreu, hem sabut, amb poca gent, arribar a tots els actes de matí, tarda i nit, i també hem ampliat el terreny on actuar, no solament al barri central sinó a quatre barris més. Sense oblidar, que si necessitaven gent en altres Districtes, algú de Sant Andreu sempre hi anava, per exemple: les repartides de material a les sortides del metro.

Però encara ens falta molta feina per fer, i molts barris per trepitjar, i això no és feina de quinze dies. Tot i així, amb temps ho podrem aconseguir. L’objectiu sempre serà el d'arribar a tot arreu, que els ciutadans de Barcelona coneguin les nostres propostes i que els propis militants de la JNC coneguin la ciutat on viuen.

Anna Satorra | Cap de districte de la JNC Sant Andreu

L'amic de Putin

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Wed, 11 Nov 2015 15:05:00 +0000

El passat diumenge 11 d'octubre varen celebrar-se les eleccions presidencials a Bielorússia. El resultat? Victòria d'Aleksandr Lukashenko amb el 83'47% dels vots.

Bielorússia és un país mitjà, unes 6 vegades més gran que Catalunya, però amb una població de tan sols 10 milions d'habitants. Ha sigut i continua sent el més gran aliat de Rússia al continent; entre d'altres coses, perquè el 15% del seu PIB prové de subsidis procedents del Kremlin.

L'OSCE va qualificar d'inacceptable el procés de recompte a les eleccions del diumenge, on els observadors internacionals no van poder acostar-se a unes taules de recompte gestionades per funcionaris afins a institucions oficials. Tampoc va patir les últimes eleccions parlamentàries (2012), on li van atorgar 104 dels 110 diputats electes.

Anomenat Batka (pare de la nació), Lukashenko ha guanyat totes les eleccions des de 1994, temps que ha empleat en establir un dels estats més repressius en matèria de drets humans. Per exemple, és l'únic país europeu que encara conserva la pena de mort, la qual executen amb un tret al clatell dels presoners.

L'oposició tampoc no té les coses fàcils. El 2010, pocs dies després de les presidencials, Lukashenko va empresonar a 7 opositors que havien participat en una manifestació que denunciava l'opacitat dels comicis. La llibertat de premsa és inexistent.

L'homosexualitat és legal, tot i que és considerada un trastorn psiquiàtric que impedeix prestar servei militar, contraure matrimoni o adoptar. L'assetjament, la violència i els actes vandàlics contra aquest col·lectiu són abundants. Víctimes en situació similar en són també els sindicats i les institucions religioses no ortodoxes.

Per tot això i per molt més, no anem errats a l'afirmar que Lukashenko és l'últim dictador d'Europa.

Josep Recasens | Militant de la JNC Nou Barris

27S: el plebiscit ja ha començat!

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Wed, 11 Nov 2015 15:02:00 +0000

Quan penso en la campanya de la JNC Barcelona per aquest 27S em venen a la memòria tots aquells qui desinteressadament us hi heu deixat la pell (i la son) per repartir fins al darrer dels targetons cada matí als metros, per omplir de contingut el nostre discurs a cada jornada de formació, per encartellar fins tard a cada barri on hem pogut arribar, per fer la feina d'organitzar actes sense esperar a arribar-hi quan ja està tot fet. Crec que malgrat que sempre es pot millorar, en podem estar orgullosos.

Ara, cal que ens seguim formant. Cal que seguim cercant noves maneres de transmetre el missatge independentista. Les jornades que vam fer van ser un gran exercici en aquest sentit, n'hem de fer més. També cal felicitar l'executiu per la idea d'obrir la direcció de campanya a qui volgués prendre la responsabilitat en un procés obert. La regeneració, tant a la JNC com a CDC, l'hem d'assolir no només amb discursos sinó amb fets concrets que canviïn i millorin la nostra forma de fer política.

Per altra banda veient el resultat, malgrat ser excel·lent, ens ha de quedar clar que l'objectiu encara no ha estat del tot assolit per bé que hi siguem més a prop del que alguns mai hauríem somiat fa només uns anys. La plena sobirania del nostre país no l'aconseguirem mirant-nos-ho des de casa o arribant puntuals a la universitat cada matí. Els propers mesos la tensió amb el govern espanyol augmentarà, i arribarà un moment en què els catalans haurem de decidir si estem disposats a pagar el preu de la nostra llibertat, si estem disposats a arribar fins el final en el procés que hem engegat i que el 27S ha validat contundentment a les urnes.

Aquest serà el darrer (i veritable?) plebiscit. El plebiscit en què cadascun de nosaltres haurem de decidir què estem disposats a donar a canvi de defensar fins al final les nostres conviccions sobre allò què ha de ser aquest país. Arribarà un moment en què caldrà acompanyar les accions del nostre govern i el nostre parlament amb fets. Que no ens tremolin les cames ni ens falti temps per ser-hi si volem que Catalunya sigui independent. La campanya del 27S potser només haurà estat una prèvia per al què ha de venir.

I és que aquest 27S, amb l'ajuda de tots, vam omplir les urnes i ens vam acostar molt a la independència del nostre país. Ara queda la part més difícil, que és fer-la realitat. Que la tenacitat, les ganes i la força d'esperit que he vist durant aquesta campanya no ens abandonin. Fins a la victòria!

Aleix Sarri | Director de Campanya del 27S a Barcelona

Editorial | Premi Tàber: la importància del compromís

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Wed, 11 Nov 2015 14:59:00 +0000

Aquests darrers anys molts de nosaltres ens hem acostumat a veure el nostre entorn patir i amb serioses dificultats per seguir endavant. Hem normalitzat el dolor i a voltes hem arribat a creure, que sí, que potser abans vivíem massa bé; que les dificultats del present són les que toquen i que cal acostumar-s’hi. I és cert que hem d’assumir que el context ha variat, però justament per això cal buscar noves solucions per seguir satisfent i cobrint les necessitats i els reptes que ens marquem com a societat.

L’esclat de la crisi econòmica-social no va venir sola, amb ella també ens vam adonar que havíem perdut una sèrie de valors, d’entre ells un d’imprescindible: el compromís.

El compromís és l’engranatge de tot projecte col·lectiu que vulguem emprendre. I ara és més necessari que mai recuperar i posar en valor la seva importància. Hem forjat durant anys una societat individualista que davant les dificultats s’ha esfondrat. No s’aguanta. Hem anat tallant en molts casos els nostres vincles naturals sense forjar-ne de nous esperant que l’estat del benestar ens emparés. Però la individualització dels nostres projectes de vida fa difícil que en temps de dificultats l’estat del benestar aguanti.

D’aquí la importància de la gran xarxa d’entitats que té la ciutat de Barcelona. I de com la seva coordinació ha permès esmorteir alguns dels símptomes de la crisi. D’aquí la importància de què milers de persones es comprometin entre elles al voltant d’un projecte comú i sumin esforços. D’aquí la importància de les entitats en la defensa d’unes idees i uns ideals.

Des de la JNC de Barcelona creiem que tots i cadascun d’aquests ciutadans que s’impliquen i es comprometen dia a dia, mes a mes, any a any, en la millora de la qualitat de vida de la seva gent, dels seus barris, de la seva ciutat, del seu país, són petits herois, masses cops anònims, a qui volem retre’ls homenatge. El Premi Tàber neix amb aquesta vocació: reconèixer el compromís. I específicament d’aquelles entitats que treballen per la inclusió social dels joves barcelonins.

Enguany celebrem la setena edició d’un premi, el Premi Tàber, que pretén difondre la gran tasca que fan moltes persones dia a dia en favor d’una ciutat inclusiva. Una ciutat, la nostra Barcelona, de la que ens podem sentir molt orgullosos tot i els reptes pendents.

Sergi Sarri | Coordinador Territorial de la JNC BCN Ciutat

La Il·lusió a Nou Barris

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Tue, 30 Jun 2015 10:47:00 +0000

Ja ha passat un mes des que 22.466 veïns de Nou Barris donessin confiança a la nova alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. La desfeta del PSC i l’augment de la participació va propiciar la victòria de Barcelona en Comú al districte.

Després d’un mandat governant, escoltant i donant resposta a necessitats que fins aleshores cap govern anterior havia abordat (part de l’equip d’Ada Colau inclosos) Convergència i Unió va perdre més de 2.000 vots respecte a les eleccions de l’any 2011 i passa a ser la cinquena força del Districte.

Durant quatre anys l’Alcalde Xavier Trias i el seu equip s’han dedicat a tractar aspectes necessaris per la millora de la qualitat de vida dels veïns de Nou Barris i de la ciutat: elaboració d’un nou protocol amb la finalitat de poder donar resposta als desnonaments, mesures per garantir la cobertura de les activitats infantils i àpats en període no lectiu o destinar més de 100 milions d’euros per posar a disposició de les famílies 1000 habitatges de lloguer assequible. Alhora, es van iniciar projectes de transformació urbana, com la rehabilitació dels habitatges de Canyelles, tot l’entorn de la part baixa de Torre Baró i la reurbanització de la Trinitat Nova.

Nou Barris ha concentrat la majoria de recursos destinats a la millora del benestar social de tots els districtes de Barcelona i ha estat el segon districte amb més inversió del mandat, però, tot i així, Convergència i Unió ha perdut les eleccions i en el cas de Nou Barris queda relegada a cinquena força.

Com és possible que un govern que ha centrat la seva obra de mandat en les polítiques socials perdi contra una “nova” formació que denuncia justament que no hi ha inversió social als barris? Considero que el problema parteix de les dificultats que ha trobat el missatge de Convergència i Unió de penetrar a Nou Barris. I si em permeteu ho analitzaré breument:

En primer lloc, és possible que segons quins discursos sobre l’èxit econòmic de Barcelona genera confiança en inversors, emprenedors o consumidors. Però, quan aquest missatge arriba a zones on realment la bonança econòmica o l’esperança de millorar no ha arribat a casa seva pot generar frustració, sensació de manca de resposta de les institucions i desconnexió dels representats públics.

En segon lloc, la internacionalització de la marca Barcelona. A Nou Barris queden lluny geogràfica i econòmicament les millores del port, la innovació tecnològica, l’activitat generada per congressos, la dinamització econòmica del turisme, l’arribada de noves empreses per desenvolupar la seva activitat a Barcelona, entre altres. És ben cert que Nou Barris ha estat el districte on més inversió s’ha executat, a més de la il·limitada partida pressupostària per fer front a necessitats de caràcter de social. Però Nou Barris cal que sigui també símbol de Barcelona, on l’orgull de ser de Barcelona sigui a la vista dels veïns del districte.

Una altra dificultat per penetrar ara a Nou Barris, ha estat l’opinió pública negativa sobre els partits “tradicionals”. No és casualitat que el PSC passi de 9 consellers municipals a 3, el PPC de 5 a 2 i CiU de 4 a 2. Per tant, la refundació de la marca Convergència no només en imatge sinó també en contingut pot ser una gran oportunitat per recuperar o millorar l’espai de Convergència Democràtica de Catalunya dins del districte.

I, per acabar, la il·lusió d’un projecte. Barcelona en Comú amb els seus discursos, símbols, projectes sense concretar (i demagògia) ha generat il·lusió i aquí ens han guanyat. Mentre que defensàvem la bona tasca feta, ells generaven esperança en el futur. El seu missatge transmetia esperança, il·lusió i expectatives de noves oportunitats. I a Nou Barris hi ha gent, que per desgràcia, necessita millorar el seu dia a dia.

El passat dissabte ho deia el President Mas, “la il·lusió és el motor del canvi” i el 27 de setembre tenim una gran oportunitat per il·lusionar a Nou Barris, Barcelona i Catalunya. Perquè la independència és l’eina per una millor qualitat de vida i no per únicament un canvi de carnet. Tenim l’oportunitat de generar un nou escenari a Nou Barris, perquè el canvi passa per ser Estat i ser lliure. Perquè si generem il·lusió, Nou Barris estarà al costat del país per un nou estat lliure, amb futur i socialment just.

Adrià Ventura
Cap de districte en funcions de la JNC Nou Barris

3+2 = més especialització?

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Tue, 30 Jun 2015 10:46:00 +0000

Les principals universitats espanyoles han decidit seguir les recomanacions del govern i finalment aplicar el polèmic 3+2. D’aquesta manera s’adaptaran al model europeu, eliminant els problemes de convalidacions, i aconseguint una major competitivitat pel que fa a l’oferta de graus i màsters.

Aquesta decisió, però, comportarà l’eliminació de molts dels actuals graus i suposarà la seva agrupació en famílies de coneixement. D’aquesta manera, es vol prioritzar el temps d’estudis generalistes per sobre de l’especialització, que quedaria reduïda als dos anys de màster i obligaria a tots els estudiants a cursar aquests estudis per poder tenir alguna opció en el mercat laboral.

La reforma però, no és prou profunda i deixa sense resoldre algunes de les diferències que existeixen entre graus de diferents branques. Els estudiants de graus científics i/o tecnològics, per exemple, fan moltes més hores a l’any en concepte de pràctiques que la resta d’estudiants. Aquest fet diferencial que suposa un acostament al món laboral, seria també molt interessant d’aplicar a les ciències socials i les humanitats a través de l’anàlisi de supòsits

Per tant, seria un encert si el 3+2 mantinguessin els graus actuals, fusionant els dos primers anys, que són introductoris, en un de sol, i iniciant l’especialització dins del grau que es completaria amb els dos anys de màster.

És cert que la polèmica d'aquest sistema ha estat marcada per la qüestió econòmica, i tot i que encara aquest és un tema primordial, crec que s'ha deixat de banda el debat educatiu.

Hem de lluitar doncs per un 3+2 que ens garanteixi progrés i canvi. Tenim la fórmula per millorar el sistema universitari,fer-lo més competitiu i apropar els estudiants al món laboral, UTILITZEM-LA!

Pau Herrero
Militant de la JNC Dreta Eixample

Sobre sobirania, sobre llibertat

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Tue, 30 Jun 2015 10:44:00 +0000

Verbalitzant el sentiment; aquelles quatre barres que des de petits ens han definit com “infant tutelat”, un País sense Estat, una potència sense acte. Més enllà de les desavinences relacionals massa sovint electoralitzades, on queda el nostre dret a queixar-nos del nostre govern i que aquest sigui plenament el responsable del motiu de la crítica?

Des de la construcció jurídica; la Llibertat d’un Poble amb consciència d’identitat i territori definit és indestriable del seu autogovern. Així, la Sobirania configura la tercera accepció d’aquest Dret Natural preceptuat en la Declaració dels Drets dels Pobles de la ONU. No és invocable una inseguretat jurídica interna, aviciada pel subterfugi d’una unitat territorial sense més fonament que l’històric. Ben al contrari: en un escenari supraestatal, les normes del joc les configura aquesta norma internacional que imposa el deure de respecte i que vincula la nostra, encara, personificació internacional: l’Estat helicòpter que trampeja fent de “perrito guardián”.

Com a fonament filosòfic; llibertat d’un poble és Sobirania, és el dret a respondre del propi deure. La substanciació del nostre dret a existir. És el requisit imprescindible que embranca el ple desenvolupament de les Llibertats Individuals: el nucli essencial de la Societat postmoderna. La llibertat no és una opció, no és un fi. És el que ens fa ser homes i dones.

La llibertat. Més enllà de fonamentar del Nou Ordre Polític i Econòmic Internacional de la comunitat post Colonial del ‘74. Més enllà dels beneficis materials inherents a un actor polític que se sap últim competent en els seus interessos. Més enllà de qualsevol sentiment lligat a una llàgrima que s’eixuga d’una galta arrugada pel temps abans de lliurar un vot. És la Seu de la Dignitat humana, epicentre de tota revolució.

La sobirania, com expressió de llibertat, l’última bastida del nostre Poble. Construïm-la, reclamem el que ha estat sempre nostre.

Eulàlia Roca
Militant de la JNC Sarrià - Sant Gervasi

De la Refundació de CDC: Regenerar per Guanyar

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Tue, 30 Jun 2015 10:42:00 +0000

Què volem ser? Què volem dir? Qui volem ser? Si ho tenim clar, com ho hauríem de fer? Amb qui podríem comptar? Comptes amb mi? Compto amb tu?

Convergència Democràtica de Catalunya enceta aquest mes de juliol una etapa decisiva pel seu esdevenir. La convenció nacional del 19 de juliol marca el compte enrere cap al congrés que el partit celebrarà els primers mesos del 2016. Un congrés que ha de servir per implementar tots els canvis que siguin necessaris, sense complexos, sense límits, per tal de fer un partit nou i modern capaç d’aglutinar de forma incontestable la centralitat catalanista i independentista d’aquest país.

Cal recuperar l’ànima dels seus orígens. Cal recuperar l’esperit amb què va sorgir Convergència el 1974 i posar-lo al servei del moment que vivim. Hem d’aconseguir que la gent torni a veure el partit com un moviment catalanista transversal, obert, progressista, europeista i compromès amb l’esperit social de Candel: “Catalunya, un sol poble”. Més enllà de saber el que som i volem representar, cal que la ciutadania ens reconegui amb aquesta ànima.

Un partit que expressi el que vol i dol, un partit que posi per davant de forma clara i explícita els seus principis, un partit que sigui capaç de multiplicar els seus lideratges territorials, un partit que recuperi la sintonia des de la base amb la societat civil organitzada.

Si comencéssim de bell nou a dibuixar com voldríem que fos Convergència, què hauríem de canviar? Aquesta és la mentalitat amb que hem d’afrontar un procés que ha de fer-se sense miraments des de la base cap a la cúpula. De baix a dalt. Ens equivocaríem molt si regenerar aquest partit vol dir només posar cares més joves al capdavant dels càrrecs electes. Ens equivocaríem molt si regenerar aquest partit vol dir substituir velles glòries per futures promeses. Ens equivocaríem molt si realment volem evitar tenir una estructura en forma de piràmide invertida. Ens equivocaríem molt si des de la direcció de CDC es delimita en què ens podem i en què no ens podem refundar. Què podem i què no podem tocar. Aquest ha de ser un congrés en què el límit el posi la militància.

Convergència s’ha de regenerar a fons amb un únic objectiu: Guanyar. I això passa per debatre i decidir quin ha de ser el paper de la militància, quina ha de ser la funció i l’objectiu dels diversos espais de participació, com s’han de prendre segons quines decisions, com s’han d’escollir els lideratges interns i externs, si establim temporalitat en les responsabilitats, si limitem la seva duplicitat, si permetem la llibertat de vot com la democràcia avançada que volem representar, quines han de ser les línies vermelles entre els interessos privats i els públics, com rendim comptes a la ciutadania, entre altres. Convergència s’ho ha de qüestionar tot. De debò. Perquè per a fer maquillatge ja hi ha altres formacions. Nosaltres ens hem d’erigir com un partit impecable en la defensa dels valors i els ideals que representem. Èticament exemplar. ‘Regenerar per guanyar’ ha de ser per tant el corpus ideològic de tots els canvis que implementem.

Com a JNC Barcelona vam posar l’últim cap de setmana de juny un nou gra de sorra des de Nou Barris per seguir teixint la xarxa que ens permeti eixamplar i sumar voluntats vers l’ideal de partit que anhelem.

Si el conjunt de la militància ens creiem la oportunitat que tenim davant nostre per a fer una Convergència més lliure, assolirem grans canvis i ens contagiarem plegats de la il·lusió necessària per anar fins al final i convertir-la de nou en l’eina política referent per assolir la independència i un país plenament democràtic. Hem d’aprofitar la onada del 27S i la fi de la federació de CiU per a fer els passos necessaris: Costi el que costi.

Sergi Sarri
Coordinador Territorial de la JNC Barcelona

I Concurs de Discurs: Escrit de Pau Cortés - Guanyador part oral

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Fri, 13 Feb 2015 12:42:00 +0000

Context del discurs:

“Atesa la situació política que es viu a Catalunya, el Parlament Europeu, a proposta del grup liberal, ha decidit convidar el President Mas a fer un discurs davant l’Eurocambra. En aquest discurs, el President exposarà perquè Catalunya ha de poder entrar automàticament a formar part de la Unió Europea davant una eventual independència.”

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Sóc aquí com a part d’un procés polític que va començar la tardor del 2012. Aleshores, un milió i mig de persones –en un país de set milions i mig– van sortir al carrer per demanar la plena sobirania del seu país, Catalunya. Aquella manifestació multitudinària agermanava les dotze estrelles que representen la unió dels estats europeus amb les quatre barres, símbol de la nació catalana. El lema que encapçalava aquella concentració no deixava dubtes tampoc sobre el destí últim de tot el moviment: “Catalunya, nou Estat d’Europa”.

Perquè, fins i tot quan uns pocs dels que apostaven per aquesta via cridaven que fora de la Unió estaríem millor –el nostre país no és aliè a alguns fenòmens que malauradament sacsegen al continent–, una gran majoria de la societat responia amb serenor que Europa és també casa nostra, que som europeus i estem orgullosos de ser-ho. I, que tant si el poble català opta per la independència d’Espanya com si no, nosaltres voldrem seguim sent presents en aquesta gran Cambra. Parlo “d’independència d’Espanya” i no pas “d’independència” a seques. I és que sempre he defensat que ja fa molts anys que no ens és permès de pensar en una independència tal i com s’entenia ara fa cent anys. Si els catalans i catalanes així ho decideixen, accedirem de forma més directa al món de les interdependències.

La globalització dilueix fronteres. Els murs s’enderroquen, no només els físics, com vam poder veure ara fa vint-i-cinc anys al cor d’Europa, també els mentals i els culturals. La interdependència ens ofereix més oportunitats, però també ens obliga a assumir més riscos, ja que els errors d’altri també ens afecten. En aquest sentit, crec que la Unió Europea és el millor instrument per gestionar plegats i compartir les oportunitats però també els riscos, els d’ara i els que han de venir. Una d’aquestes grans oportunitats és, es clar, l’euro, una de les monedes més fortes del món. La nostra voluntat també passa per adherir-nos a l’euro, com ja fan actualment dinou països dels vint-i-vuit membres, una moneda que és alhora un símbol de la unitat del projecte europeu.

He començat mencionant la gran manifestació que m’ha dut fins aquí, i vull afegir que després d’aquesta n’han vingut dues més, també multitudinàries, on les banderes europees i tot el que representa Europa hi van ben presents també. De fet, una d’elles va estar inspirada en la que van fer Lituània, Letònia i Estònia poc després de la caiguda del mur de Berlín. Tres països que ara seuen aquí en peu d’igualtat amb la resta de nacions i comparteixen la moneda comuna. El moviment sobiranista català, de fet, no vol sinó això. He començat parlant de la gran mostra de voluntat popular, deia, però la raó que m’ha dut aquí no té res a veure amb les banderes, els símbols o les nacions.

Sóc aquí per demanar que, si els catalans ho decideixen lliurement, democràticament i pacíficament, puguin seguir sent membres de ple dret de la Unió Europea. Sóc aquí per fer constar que tot el procés s’ha fet i se seguirà fent amb tres dels principis fonamentals de la Unió, reflectits als Principis Fonamentals i als diversos tractats comunitaris:

-El primer principi és el del respecte permanent per la llibertat de tots i cadascun dels individus per expressar-se a favor i en contra d’aquesta qüestió, i per actuar en conseqüència dintre dels límits de la convivència; de fet, creiem que aquest debat només té sentit des dels diversos arguments que puguin oferir els ciutadans i organitzacions que defensin una postura o una altra, des de la tolerància i des del pluralisme.

-El segon principi en el qual hem cregut sempre ha estat en les urnes com la millor via per conèixer el parer popular de forma escrupolosament democràtica; de fet, ja vam organitzar una consulta el novembre del 2014, un procés participatiu acordat per la majoria de partits catalans, però que l’Estat espanyol va impedir que tingués validesa legal, com ens hagués agradat.

-I finalment, l’últim principi amb el qual hem estat molt estrictes a l’hora de fer tot aquest procés ha estat la forma totalment pacífica com s’ha dut a terme. Voldria destacar aquest punt: s’han produït algunes de les manifestacions més importants dels últims anys a Europa –el moviment per la plena sobirania sempre ha tingut una àmplia base de suport popular– i, en canvi no es va registrar ni un sol incident; de fet, es van convertir en jornades festives. En aquest punt, crec que cal remarcar la lliçó de civisme que ha donat la societat civil catalana al món.

Sóc aquí perquè crec fermament que el procés català, lluny de ser vist com una anomalia, hauria de ser considerat com un episodi normal dins del nostre món, si es fa, com és el cas, amb els tres paràmetres que he esmentat abans, la llibertat, la democràcia i la pau. La Unió Europea ha dut a terme una considerable ampliació els últims vint-i-cinc anys, i s’espera que properament encara més països hi puguin accedir. Però em voldria referir a un procés concret, el que va fer el 2014 una vella nació europea com la nostra: Escòcia.

El procés escocès va ser per nosaltres un lloc on emmirallar-nos, una mostra també de civisme i de debat serè d’un poble madur que va poder decidir el que més li convenia pel seu futur col·lectiu. Un poble madur que també va expressar en tot moment que passés el que passés volien seguir sent europeus. No sé què votaran els catalans, potser voldran romandre com una nació més dins d’Espanya, com van fer els escocesos respecte el Regne Unit; el que sé segur és que hi ha un ampli desig a la societat catalana de votar sobre el seu futur com a poble, de la mateixa manera que hi ha un ampli desig, com expressava abans, de seguir essent europeus.

Sóc aquí també perquè l’Estat espanyol ha volgut esquinçar la llarga tradició que tenia el catalanisme, el corrent polític majoritari a Catalunya, una part del qual ara demana la plena sobirania justament per l’actitud hostil de l’Estat. El catalanisme ha contribuït històricament a la governabilitat d’Espanya, a la seva modernització i al seu desenvolupament. Un pas imprescindible per aconseguir-ho era, es clar, entrar a la Unió Europea, la qual cosa es va aconseguir l’any 1986. Però els darrers anys el govern espanyol ha volgut avortar qualsevol intent de major autogovern per a Catalunya, per petit que fos. És especialment feridor el tracte econòmic, ja que es manté una sistema de redistribució que va molt més enllà del que es pot entendre per solidaritat. Catalunya és la que té un major producte interior brut, la que més exporta i més inversió estrangera rep de totes les regions espanyoles, però el sistema de redistribució, que s’emporta molts dels recursos produïts a Catalunya, frena el progrés econòmic del nostre país.

Un dels àmbits on més clarament s’ha pogut veure tot això ha estat en les infraestructures, i en això Europa n’ha pogut ser testimoni. Fa més de vint anys que Catalunya demana el Corredor Mediterrani, un corredor ferroviari que permetrà connectar l’arc mediterrani, on es concentren el major nombre de mercaderies i amb ports tan importants com Algesires, València i Barcelona, amb la resta d’Europa. Però els governs espanyols sempre s’hi han oposat, i per motius estrictament polítics. Fins i tot després que la Comissió Europea, amb bon criteri, va deixar clar que aquesta era una inversió prioritària, que afavoria tot el continent, l’Estat espanyol ha seguit insistint en la necessitat d’incloure també un corredor central que passés per Madrid, encara que això signifiqués haver de foradar els Pirineus de costat a costat.

Sóc aquí perquè no voldria que quedés trencada una llarga relació de més de trenta anys, que és la que han tingut Catalunya i Europa. Catalunya sempre s’ha sentit molt bé dins les institucions, i en aquest punt crec important subratllar el paper que ha tingut dins el Comitè de Regions. De fet, el segon president del Comitè va ser Pasqual Maragall i Mira, que pocs anys després esdevindria president de Catalunya. En aquell moment, el qui aleshores presidia el govern català era alhora president de l’Assemblea de les Regions d’Europa. Ara, el país vol decidir si el lloc que vol ocupar és dins del Comitè de Regions o si, en canvi, vol seure en aquesta Cambra al costat dels altres Estats sobirans.

Sóc aquí perquè quan parlo de la voluntat dels catalans de seguir sent europeus ho dic amb la clara convicció que, si Catalunya vota per la separació, voldrem ser un actor protagonista a la vida política d’aquesta Cambra. Voldrem ser un actor clau en la política europea com sempre vam voler ser-ho en la política espanyola. De fet, ens avala una llarguíssima tradició de pactisme, que es remunta segles enrere.

Però si Catalunya pot aspirar a ser un actor clau és sobretot perquè tindria prous recursos per poder afrontar el seu propi desenvolupament econòmic, i de fet es convertiria en contribuent net a la Unió. La construcció del corredor mediterrani, que he mencionat abans, potenciarà encara més el nostre país com un dels grans motors econòmics del sud d’Europa.

Justament és sota aquesta premissa que Catalunya és, des de la seva fundació, membre dels Quatre Motors per Europa, al costat de Baden-Württenberg, Llombardia i Roine-Alps, un consorci format per les quatre regions més industrialitzades d’Europea, i a la que més tard es van associar Flandes i Gal·les. La sortida de Catalunya de la Unió implicaria el risc d’alentir, encara que fos de forma temporal, una de les grans turbines que impulsen la nau europea.

Sóc aquí perquè tenim l’aspiració d’esdevenir la capital del sud d’Europa, una zona especialment castigada per la crisi econòmica. Catalunya pot ser el referent necessari per impulsar el progrés dels països del sud i allunyar el fantasma de l’Europa de les dues velocitats de la que parlen alguns experts. Perquè, a més, comptem amb una gran metròpoli europea, Barcelona, que ja ara exerceix la capitalitat de la Unió per la Mediterrània. Aquesta organització, que uneix els països europeus, els del nord de l’Àfrica i els del Pròxim Orient, crec que pot ser fonamental no només per les oportunitats econòmiques que pot generar, sinó perquè també pot permetre combatre conjuntament algunes de les amenaces més greus a les quals s’enfronten les tres regions, com és el terrorisme. Barcelona, com a capital d’Estat, podria ser un impuls definitiu per aquesta institució.

Sóc aquí, en definitiva, per representar un poble europeu que vol seguir sent europeu. He començat parlant de la manifestació de fa tres anys però podria mencionar un fet més recent: a les darreres eleccions europees, les del 2014, la participació a Catalunya va ser més alta que la del conjunt d’Espanya i que la del conjunt d’Europa. És una mostra més del nostre orgull de ser europeus. Per això m’agradaria que Catalunya pogués entrar automàticament a formar part de la Unió Europea si els ciutadans catalans decideixen esdevenir un Estat.

Comparteixo plenament el que va dir un president de la Generalitat ara fa quinze anys: l’entrada a Europa d’Espanya, dins la qual hi era, es clar, Catalunya, va ser molt més que un fet polític i molt més que un fet econòmic: va ser el final solemne d’un llarg període d’ignorància mútua. M’agradaria que la decisió que prengui de forma lliure, democràtica i pacífica un poble sobirà com és el català, sigui quina sigui, no trenqui el final solemne a la ignorància que vam aconseguir fa vint anys.

Moltes gràcies.

I Concurs de Discurs: Escrit de Víctor Solé - Guanyador part escrita

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Fri, 13 Feb 2015 12:31:00 +0000

Context del discurs:

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Senyor President del Parlament,

Senyores diputades, senyors diputats, representants dels ciutadans europeus,

Senyor President de la Comissió, senyores comissàries, senyors comissaris,

Els agraeixo molt sincerament l’honor que em fan per a que pugui exposar els darrers esdeveniments socials i polítics de Catalunya.

Entenc que aquest honor és per al president d’una nació europea sense estat que, davant les vicissituds dels seus últims anys d’Història, i que sóc a punt d’explicar-vos, assolirà la seva plena sobirania, la seva independència del seu estat matriu, el Regne d’Espanya, en poques setmanes. Els agraeixo, doncs, aquest gran honor. Prenc aquesta oportunitat com a un regal per a fer valdre la importància de la nació que represento dins la Unió Europea, i de la rellevància de la Unió Europea per a totes les catalanes i tots els catalans.

Com la majoria de vostès saben, presideixo un govern d’unitat nacional des de l’Octubre de l’any passat. Un cop celebrades les eleccions de diumenge 27 de Setembre de 2015, el Parlament de Catalunya em va donar l’encàrrec de formar executiu, i juntament amb les formacions polítiques independentistes, he estat investit president d’un govern d’unitat nacional on hi tenim representants de cinc partits polítics diferents. El nostre anhel és el de convertir la Comunitat Autònoma de Catalunya en un estat independent.

Us informo que en tres setmanes el Parlament de Catalunya declararà la independència de la nació que represento, i el naixement d’una nova República, la Catalana, un estat que haurà de convertir-se en el Vint-i-novè estat membre de la Unió. Els parla, per tant, el darrer alt representant de la Comunitat Autònoma Catalana.

Catalunya assoleix la seva plena sobirania després d’un procés que ha durat quatre anys: un procés institucional que neix de la mobilització perenne de més de dos milions de persones. Des de 2012, vostès i totes les ciutadanes i ciutadans d’Europa han pogut veure el desig, la voluntat, del poble català d’assolir la plena sobirania. Els partits polítics som una peça més dins del procés, simplement seguim la gran corrent d’opinió de la gran majoria de la població catalana.

Al 2012, el procés es va institucionalitzar, fet que va portar a organitzar el referèndum no vinculant i il·legalitzat del diumenge 9 de novembre de 2014. Tot i que el govern que presidia aleshores Espanya va negar-li la possibilitat de votar als catalans, molts catalans van celebrar el referèndum i van votar: aquest referèndum sui generis va ser una nova mostra del nostre desig d’assolir la plena sobirania, la llibertat definitiva. Aquest referèndum és, alhora, el gran exemple de la intransigència i la rigidesa dels governants del Regne d’Espanya cap a Catalunya. Paral·lelament a la organització del referèndum del 9 de Novembre de 2014, al Regne Unit de la Gran Bretanya es va celebrar un referèndum per a la independència d’Escòcia. Tant el Regne Unit de la Gran Bretanya com el Regne d’Espanya són estats plurinacionals, però el primer n’està orgullós d’aquesta realitat mentre que el segon mai ho ha estat. La independència catalana, per tant, arriba perquè el Regne d’Espanya no ha sabut encaixar la nació que represento. Un altre exemple és que moltes enquestes expliciten que a Espanya es prefereix un primer ministre no català. No afirmaré mai que totes les ciutadanes i ciutadans espanyols no estimen Catalunya. No. No ho fan. Molts d’ells s’estimen, amb bogeria, la nació catalana, la seva cultura, les seves característiques, ens tenen afecte, i nosaltres els tornem aquest afecte. Al cap i a la fi, estem parlant de més de tres segles de vida conjuntament. El problema és la miopia, o encara pitjor, la ceguera, dels actors amb poder de decisió del Regne d’Espanya.

Mentre que a la Gran Bretanya es va celebrar un referèndum vinculant i legal, amb la col·laboració de l’executiu britànic, a Espanya es va il·legalitzar el que s’ha celebrat a Catalunya. Mentre que el primer ministre britànic es va comprometre amb la democràcia, guanyant la partida, a Espanya els principals partits polítics van tornar a apostar per la manca de respecte vers la democràcia. Catalunya sempre ha demanat ser una germana respectada. Se’n va per a seguir sent una germana d’Espanya i de totes les altres nacions europees. Marxem, però sempre ens quedarem.

Estem parlant d’una secessió, de la primera secessió dins d’un estat membre de la Unió Europea. És una ruptura que pot semblar traumàtica, però és la última oportunitat que posseeix la nació catalana per a esdevenir una nació plena. És, a més, un compromís per al creixement democràtic d’Europa. Aquesta darrera afirmació pot semblar una paradoxa, una antítesi de la integració europea. Però no ho és. La independència de Catalunya és una oportunitat per a la Unió Europea.

Com he afirmat fa uns minuts, Catalunya serà un estat independent dintre de tres setmanes. La República Catalana hauria de romandre dins la Unió. Us puc assegurar que farem tot el possible per a ser una nació europea responsable i compromesa amb el projecte europeu. Catalunya no es pot entendre sense Europa, i viceversa. La capital de Catalunya, Barcelona, és un dels principals ports de la Mar Mediterrània, una urbs de quasi tres milions d’habitants coneguda per la seva tradició cosmopolita i oberta al món. Les altres grans ciutats de la nació catalana –Girona, Lleida, Tarragona, Vic, Manresa, Tortosa, Figueres, l’Hospitalet del Llobregat, Badalona, etcètera–, sense oblidar tots els pobles i viles, són les venes de la nació: per ells hi raja la nostra sang.

Tenim una sang diversa i rica. Catalunya és terra de pas: un territori triangular al nord-est de la península ibèrica, una nació mediterrània de rica herència llatina i franca, una nació europea on hi viuen més de set milions d’habitants, moltíssims dels quals posseeixen ascendència i família a Espanya, i molts altres a diferents regions del món, com el Nord d’Àfrica, el Mitjà Orient o l’Amèrica del Sud, sense oblidar molts Europeus. Catalunya és una nació europea que acull molts ciutadans d’arreu del món, i volem seguir sent-ho. La nostra independència no significa que ens tancarem, ens mirarem al melic, i oblidarem les nostres arrels. La nostra independència significa que serem molt més oberts. Volem seguir essent una nació ibèrica i hispana. Volem seguir mantenint la primera ciutat editora en llengua castellana: Barcelona. Sí, el castellà és llengua pròpia de Catalunya. La República Catalana tipificarà que les llengües oficials de la República seran el català, el castellà i l’aranès. No volem abandonar cap riquesa, ans al contrari: volem perfeccionar-la. És el nostre deure.

No somos una nación problemática, no queremos serlo, jamás lo seremos. El castellano es también nuestra riqueza, nuestra vida, nuestro aire, junto a nuestros otros dos idiomas: el catalán y el aranés. Les hablo, en estos precisos momentos, en castellano. La República Catalana poseerá prácticamente el mismo sistema educativo que el actual, basado en la inmersión lingüística en catalán, manteniendo horas lectivas en lengua castellana, y en el Valle de Arán las niñas y niños podrán aprender también la lengua de su pequeña y bella región. De hecho, todas las escuelas de la República deberán proveer horas optativas de lengua aranesa. No queremos cometer los mismos errores del Reino de España: queremos que la futurible República Catalana cuide con esmero a sus idiomas, a su cultura, por diversa que sea.

Era Val d’Aran e l’aranesa son auviatge de Catalonha e era Republica Catalana demanarà que non solaments eth catalan, mès tanben l’aranesa, sigatz arreconeishudi coma idiòmes oficiaus dera Union Europèa.

La República Catalana ha de tenir clar que una nació sobreviu quan sap com integrar les pròpies diversitats. La Unió Europea creix gràcies al poder integrador dels seus pobles. Catalunya vol seguir dins de la Unió perquè vol seguir essent valenta, vol seguir vivint el coratge històric que suposa la nostra estimada Unió.

El compromís de Catalunya amb Europa no es trencarà mai. La nostra única condició és que se’ns respecti, que se’ns tingui plena consideració, que se’ns vegi com a germans, com a una peça més de la formosa i bella Europa que volem construir. El naixement de la República Catalana és la oportunitat per a la Unió d’assolir un pas més cap a la seva integració política. Volem endegar el nostre procés constituent en contacte directe amb el Parlament, la Comissió i els altres òrgans institucionals de la Unió.

Senyores i senyors, la República Catalana serà sempre fidel i lleial a les línies mestres de la Unió. Som europeus i volem ser-ho. Aquest és el nostre jurament més sagrat: el nostre destí nacional ha estat, és, i serà sempre Europa. La Unió ha de saber gestionar les pròpies diversitats, ha de saber ésser prou flexible com per a saber escoltar les seves ciutadanes i els seus ciutadans. Un ciutadà català és un ciutadà europeu, és conciutadà d’un grec, d’un lituà o d’un espanyol. Una problemàtica catalana és una problemàtica grega, lituana o espanyola. I viceversa: quan una nació europea germana pateix, patim tots. Aquí, en aquesta empatia, rau el nostre compromís.

No puc prometre una nació perfecta. Cap nació ho és. Els catalans, com qualsevol altre poble, són éssers humans, amb els seus sentiments, amb els seus errors, amb les seves dèries, les seves manies. No puc prometre perfecció ni optimitat. Tal i com va afirmar el Papa Francesc, “la realitat és superior a la idea”. Només puc oferir compromís, lleialtat i fidelitat als més purs i gloriosos valors europeus: llibertat, fraternitat, solidaritat i democràcia.

No podem esperar tampoc una Unió perfecta. Perquè la Unió Europea no és perfecta. Però la Unió sí pot oferir solucions a totes les ciutadanes i tots els ciutadans. La llibertat de moviments de capitals i persones serà un axioma de la República Catalana: tot català podrà posseir doble nacionalitat. Molts ciutadans de la nació que represento no estan d’acord amb la secessió de la nació que estimen, volen seguir essent ciutadans espanyols, volen seguir viatjant cap a les belles regions espanyoles, com a les altres regions europees. La República Catalana no pot impedir aquesta sagrada llibertat. Tot i ser una minoria, són molts els ciutadans catalans que no comparteixen l’anhel de la gran majoria. Això no vol dir que la majoria està per sobre de la minoria i que la minoria hagi de patir-ne, tota sola, les conseqüències. Tot i sentir-se minoria, aquesta ha de sentir que la seva dignitat humana rep el respecte i la consideració necessàries com per assolir la màxima comoditat dins una realitat nova.

Econòmicament, la República Catalana mantindrà els pactes assolits pel Regne d’Espanya: mantindrem l’euro, la moneda única, i mantindrem relacions estables amb tots els seus òrgans decisoris. Pagarem la nostra part del deute sobirà. No volem restar. Ans al contrari: arribem per sumar punts de vista, per a ser una veu més dins de la família europea. La nostra és una Unió de nacions lliures que volen mantenir un rumb comú. Som capitans d’un mateix vaixell, i tot i que de vegades vaga per marees estranyes i incomprensibles, és una comuna unitat de destí.

Acabo el meu discurs demanant-vos la vostra comprensió i el vostre respecte. Sé que molts de vostès no poden comprendre el nostre anhel: us demano, per tant, paciència i un vot de confiança. Sabem que no serà fàcil, i que la desconfiança és abismal. Us demano un vot de confiança.

Només puc prometre el més gran compromís, la més forta lleialtat i la més viva fidelitat vers el projecte europeu, vers la Unió Europea.

Moltes gràcies. Visca Catalunya, i Visca Europa!

I Concurs de Discurs: Escrit de Xavier Rua

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Fri, 13 Feb 2015 11:59:00 +0000

Context del discurs:

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Bon dia a tothom i moltes gràcies per ser aquí,

Em dirigeixo a tots vostès com a representant del poble de Catalunya, poble de la Unió Europea des del 1986 i, d’Europa, des de molts segles enrere. Represento a uns ciutadans que de iure i de facto són ciutadans europeus i que ho volen seguir sent. És innegable la nostra ciutadania així com la nostra història. I aquest poble té ple dret a seguir sentint-se europeu i a ser-ho. I els hi explicaré per què...

Però abans deixin-me introduir-vos què és un poble, què és Catalunya i què és la Unió Europea. Perquè moltes vegades, mal intencionadament, tergiversant, manipulant el llenguatge i la realitat, es vol fer un definició i un sentit erronis. Es vol crear un concepte que s’allunya de la seva pròpia essència. Per això, m’agradaria introduir el començament de la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, que és una obra de sentit comú i de bellesa inigualables:

Sostenim com a evidents per si mateixes les següents veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s'institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats, Que quan s'esdevingui que qualsevol Forma de Govern es faci destructora d'aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou Govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva Seguretat i Felicitat.

... i continua un seguit de línies més que us recomano llegir si encara no ho heu fet.

Els éssers humans estem aquí per buscar la felicitat. I junts ens agrupem partint d’uns interessos comuns. I amb aquests principis ens sentim iguals i neix una sobirania. I aquesta neix per voluntat pròpia dels participants, no pel govern al qual aquests formen part. La sobirania neix de sota cap a dalt, no de dalt cap a la base. La base sustenta la cúpula i no al revés.

Què és Catalunya? Hom diria avui dia que és una comunitat autònoma, una regió administrativa d’Espanya, com podria ser un Länder a Alemanya, o una regió a Itàlia o a França. No obstant, deixin-me dir-vos que és quelcom molt més que això. Nosaltres som un poble unit, amb llengua pròpia, història pròpia i cultura pròpia, amb interessos comuns entre els quals està el d’autogovernar-nos, decidir junts el què volem ser i quin ha de ser el nostre estat. I ningú en aquest món està per sobre d’un poble i té la capacitat de decidir per ell. De decidir el què li convé, el què ha de ser i a quin estat ha de formar part.

Ja fa anys que des de la mateixa base de la nostra societat va néixer un procés que desitjava pronunciar-se sobre aquests valors i exercir-los, molt important, d’una forma democràtica i pacífica. Al contrari que d’altres processos històrics, si hi ha alguna característica que diferencia aquest és la tranquil·litat, la humanitat i la pau amb què s’ha estat portant a terme.

Junts, en pau i de forma democràtica, hem decidit votar un govern que es pronunciés sobirà. Junts, en pau i de forma democràtica, hem decidit construir estructures d’estat. Junts, en pau i de forma democràtica, hem decidit que volem seguir sent ciutadans europeus. Junts, en pau i de forma democràtica, hem decidit.

Som un poble que, amb orgull i responsabilitat, volem avançar cap a la terra dels drets, de la justícia i de la igualtat. Volem arribar allà on la gent ha après de la seva pròpia història, a on viuen els homes i dónes lliures que avancen cap al progrés, a partir del seu lliure albir, la ciència, la tècnica i l’ètica.

Volem entrar a l’Europa de les nacions com una nació. Ens sentim madurs i responsables per ser una d’elles. Volem entrar a la terra que ha vençut les fronteres, que va idear el sistema del benestar, amb educació i salut per a tots, que protegeix els dèbils i ens fa orgullosos de sentir-nos Europeus. Volem seguir a Europa perquè sempre n’hem format part, com a colònies romanes, com a comptats medievals i com a societat industrial. Formem part d’aquesta història igual que qualsevol altre país d’Europa i som part de les causes que han definit Europa tal i com és ara. I en aquest punt de la història, trobem que Europa ha de reconèixer un dret fonamental addicional, i ho farà perquè és part de la seva naturalesa.

Ha arribat un punt en la història en què les línies als mapes ja no s’haurien de definir per invasions, per guerres o per colonitzadors. Actualment, s’haurien de definir de la mateixa manera que escollim els nostres governants, les nostres lleis i les grans decisions de país; per la via de la democràcia. Hem arribat al punt que definir una frontera es fa per la via de la pau, i no per la de la violència. I en això, Europa hauria de ser pionera igual que en molts altres drets conquerits per la humanitat.

Si Europa accepta un país que ha aconseguit la seva independència per la força de les armes i de la violència, fet històricament recent, i no accepta un que ho ha fet per la força de la pau i de la democràcia deixarà de ser l’Europa que entre tots hem construït. Si, a més, tots aquests votants, que de forma pacífica i democràtica, volen formar un estat, són ciutadans europeus i Europa no els accepta, no serà l’Europa que entre tots hem ideat. Perdrà l’essència que la caracteritza i perdrà molt més que un tros de terra, una fracció del seu producte interior brut o uns milions dels seus ciutadans. Perdrà el què la converteix en Europa, anys d’esforç i fites aconseguides, drets fonamentals dels pobles i, el més important, la memòria de la seva història.

Nosaltres, els catalans, volem entrar a Europa per seguir definint-la i madurant-la. Desitgem seguir avançant amb els europeus com ho hem fet sempre, però amb la nostra identitat pròpia, que fins ara ens ha estat negada. Volem seguir creixent com a poble dins del poble d’Europa, però sent nosaltres mateixos. Lluitant en aquesta conquesta dels drets i complint els nostres deures. I ningú, ni cap institució, ni cap govern, hauria d’estar per sobre d’un poble per decidir per ell, qui ser, com ser, quina cultura ha de tenir, quina llengua ha de parlar o com ha de pensar.

Si us plau, nosaltres els catalans, com a poble sobirà i amb dret a decidir, demanem a la Unió Europa que ens accepti de forma instantània i automàtica en el primer moment que ens trobem fora d’Espanya. Per nosaltres, per vosaltres i pel que tots junts representem.

Moltes gràcies.

Ha arribat l’hora i ho tenim clar

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Sat, 04 Oct 2014 03:18:00 +0000

Entrem en la fase definitiva de la Consulta del 9 de Novembre. I no hi haurà marxa enrere. No hi ha d’haver marxa enrere. De moment comptem amb l’arma més poderosa de totes per fer front a les amenaces i prohibicions que el govern espanyol ens vol imposar per decret: la unitat del catalanisme sobiranista. Una unitat insòlita i històrica que juntament amb el més gran grau d’implicació i mobilització de la ciutadania ens ha de permetre somiar i creure que aquest cop podrem avançar amb força per decidir el país que volem. Una unitat institucional liderada pel President Mas, el nostre president, qui en quatre anys s’ha guanyat la credibilitat de la majoria social del país que el reconeix com l’actor més important i decisiu per a què els catalans haguem arribat tan lluny en aquest pols democràtic i de legitimitat per a poder votar i saber què pensen concretament el conjunt dels catalans sobre la independència del nostre país.

El referèndum escocès, avalat pel Regne Unit, no ha tingut exactament el resultat que el govern espanyol esperava. El NO a la independència d’Escòcia ha envalentit uns mitjans anglosaxons eufòrics per una victòria que els dies previs al referèndum era incerta i des del dia D+1 s’han posat les mans al cap al veure que el govern espanyol deixa Espanya, un país de la Unió Europea, fora de la centralitat democràtica dels països occidentals. La pressió cap al govern espanyol anirà in crescendo des dels poders fàctics dels EUA, el Regne Unit i, en menor mesura, la UE. I cada cop Espanya ho tindrà més complicat per amagar la opressió legislativa, judicial i executiva que exerceix a l’uníson com en l’època en què s’embolcallava amb l’esperit de la Santíssima Trinitat.

No, Espanya no té res a preservar llevat dels seus errors. Els seus errors són el gran llegat que Espanya pot deixar per les futures nacions-estat d’Europa i del món per poder pensar-se a elles mateixes de bell nou. Serà el manual contemporani de com NO fer un estat. Serà la guia per a la cerca de l’excel·lència, per fugir de l’abús i l’amiguisme, per prioritzar el progrés econòmic-social per sobre l’electoralisme, per les bondats d’una bona separació de poders: institucionals i públic-privats. Serà la guia per a com construir una bona convivència entre diferents nacions, basada en l’entesa, el respecte i no pas en la imposició. En resum, com fer un país que valgui la pena viure i en què els governants pensin sempre en el conjunt dels ciutadans i no pas dels que aporten, mitjançant una empresa, més PIB a l’Estat per assegurar-se una jubilació garantida pels serveis prestats.

Tenim clar que no volem una Catalunya a imatge i semblança d’Espanya. Tenim clar que no desitgem a ningú el que el nostre poble està patint. Tenim clar que ha arribat l’hora de posar fi a l’agonia. Tenim clar que no podem fallar a tota la gent que ha donat fins a la vida perquè poguéssim arribar fins aquí. Tenim clar que ens hem de deixar d’ideologies fins assolir la llibertat. Tenim clar que és ara o mai. Tenim clar que hem de poder decidir i ja no deixarem que ningú més ho faci per nosaltres. Tenim clar que s’acosta el final i no ens deixarem trepitjar. Tenim clar que ho farem tot per votar. Tenim clar que ho farem tot per guanyar. Tenim clar que no hi haurà una segona oportunitat.

Ho tenim clar. Més clar que mai. I no afluixarem. Fins a la victòria!

Sergi Sarri

Coordinador JNC BCN Ciutat

Barcelona, dimarts 11 de setembre de 1714

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Fri, 12 Sep 2014 03:11:00 +0000

Barcelona, dimarts 11 de setembre de 1714, dos quarts de cinc de la matinada: els canons i morters borbònics toquen tres salves i, al moment, les campanes de totes les esglésies de la ciutat repiquen en senyal d’alarma. L’exèrcit borbònic, comandat pel duc de Berwick, comença l’atac de manera simultània per les set bretxes obertes a la muralla i, transcorregudes unes hores de batalla en defensa dels baluards que envolten la ciutat, la infanteria borbònica comença a penetrar a l’entramat urbà.

A les vuit del matí el Conseller en Cap Rafael de Casanova, atesa la gravetat de la situació, ordena treure la bandera de Santa Eulàlia per enaltir el fervor dels combatents i mobilitzar totes les persones possibles per frenar l’assalt definitiu de les tropes de Felip V. És llavors quan les tropes catalanes llancen el primer contraatac, que aconsegueix fer endarrerir l’exèrcit atacant. Villarroel i Casanova, les dues màximes autoritats militars i polítiques, queien ferits de bala.

L’assalt es prolongà durant tot el dia amb intensos combats pels carrers de Barcelona. Els principals punts d’enfrontament van ser al Convent de Sant Agustí, on hi havia el coronel Pau de Thoar al capdavant del Regiment de la Concepció per contenir l’avenç de les tropes borbòniques pel centre de la ciutat; el Baluard de Portal Nou i el Baluard de Sant Pere; i finalment les barricades del Palau Reial Nou, prop del port.

El front s’estabilitzà cap a les dues del migdia, fet que permeté iniciar l’anàlisi de la situació. Villarroel proposà dues sortides alternatives: iniciar un doble atac per recuperar el Baluard del Portal Nou i de Llevant o la capitulació. Finalment, la majoria dels membres del govern, reunits al Baluard de Sant Antoni, decidiren iniciar les negociacions amb l’exèrcit borbònic per exigir capitulacions. Les autoritats catalanes van lliurar al duc de Berwick una proposta de capitulació on es demanava amnistia general, respecte per la vida i les propietats, i el manteniment de les constitucions i institucions.

Les converses amb l’exèrcit borbònic es prolongaren fins el dia 12, ja que Felip V no volia res més que la rendició incondicional. La proposta catalana no va ser acceptada per Berwick,que buscava la rendició incondicional, i finalment, gràcies a l’exigència de les autoritats catalanes, s’acordà incloure entre els acords de capitulació el fet de respectar la vida i la llibertat dels defensors de Barcelona. No obstant, el dret de conquesta va legitimar l’espoli de la ciutat i la supressió de les institucions de govern pròpies de Catalunya.

Marc Rodés

Àrea de Projectes i BCN 2014

El regeneració democràtica, amb profunditat i serenor

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Mon, 28 Jul 2014 03:04:00 +0000

Per si no ens esperava un inici de curs prou intens políticament parlant, amb una nova diada al setembre de gran mobilització popular i una consulta sobre la independència al novembre, ara el govern espanyol ha posat sobre la taula l’assumpte de la regeneració democràtica, que es debatrà passades les vacances d’estiu.

És obligat aquí un apunt, i és que la consulta ja s’encamina en la via que ara apunta el PP. La regeneració haurà de passar indefectiblement per una major implicació i mobilització popular, i una de les vies és sens dubte la convocació de consultes o referèndums, la possibilitat que la gent s’expressi directament sobre temes concrets sense delegar les decisions en els representants públics, el que genèricament s’ha anomenat els darrers anys “dret a decidir”. Un dret a decidir de patent catalana però que s’ha començat a exportar més enllà del Sènia com s’ha vist en les diverses manifestacions republicanes arran de l’abdicació del rei Joan Carles I.

Tornant a la proposta apuntada, més que presentada (s’han donat molts pocs detalls), per l’Executiu de Rajoy, la de l’elecció directa dels alcaldes, ha estat força criticada als mitjans. I és que amb el mapa municipal que es podria dibuixar amb les eleccions de l’any que ve, aquesta proposta permetria als populars conservar ajuntaments importants com Madrid o València. Amb el sistema actual, corren el risc de veure’s desplaçats per coalicions d’esquerres. També s’ha proposat, amb menys repercussió mediàtica, reduir el nombre d’aforats... pocs dies després d’augmentar-ne el nombre amb la inclusió de la Família Reial i sense deixar temps gairebé pel debat parlamentari.

I és que cal tenir ben clar que ara mateix la regeneració democràtica és un clivatge electoral, un motiu que porta la gent a decidir-se per una opció electoral o per una altra. No és un qüestió que es pugui tractar a mitges i a corre-cuita. Cal, prèviament, durant i després, un debat social profund i serè. Si això que alguns han anomenat la vella política vol aprofitar les temàtiques de la nova política per la simple perpetuació al poder o per fer operacions cosmètiques, només aconseguirà accelerar el seu envelliment. El 2014 és l’any del tricentenari i dels cents anys de la Mancomunitat, però també es podria recordar que enguany fa seixanta anys que Giuseppe Tomaso di Lampedusa començava a escriure Il Gattopardo, que parla dels canvis que a vegades fan els poderosos per fer que tot segueixi com estava.

Començarà un nou curs i un nou cicle polític, marcat per una disputa electoral frec a frec amb ERC. Caldrà reconèixer que la intensitat posada en l’eix nacional, ara en clau independentista, no ha deixat veure que hi ha altres terrenys de joc, com el de la regeneració democràtica, en la que els republicans s’han sabut posicionar. Tard o d’hora (i millor d’hora que tard) caldrà sortir-hi a jugar també. I quan arribi el moment, caldrà tenir ben clar que no es poden repetir els errors d’altres partits. Que alguns debats o es fan amb calma i profunditat (amb els riscos que això comporta) o millor no es fan.

Pau Cortés Miralles

Militant de la JNC Sant Martí

Una victòria d’equip

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Mon, 28 Jul 2014 02:51:00 +0000

Les tardes del mes de juliol no són tardes qualsevol pels aficionats al ciclisme. Durant aquest mes es competeix la cursa més important de l'any i la més esperada, le Tour de France, on hi participen els millors especialistes. Com es pot veure en el transcurs de qualsevol etapa d'aquesta competició, el treball en equip és de vital importància. És en aquest sentit on podem trobar la connexió entre aquest esport i la nostra tasca com a militants.

En el ciclisme, els gregaris de l'equip treballen dur perquè el líder tingui la possibilitat d'arribar als quilòmetres finals de l'etapa amb les millors condicions físiques i en una posició favorable per a poder vèncer. Sense la seva tasca i sense el seu treball en equip, el líder tindria molt poques possibilitats d’arribar a pujar al pòdium.

En la nostra tasca com a militants, el líder es converteix en objectiu, l’objectiu de l’equip. Treballar amb il·lusió per aquest objectiu és la nostra tasca com a gregaris. Un esforç dedicat a aconseguir l’objectiu comú, que no és ni més ni menys que Catalunya arribi a ser tot allò que es mereix ser.

Queda poc pel final de l'etapa. Ja s’han transcorregut molts quilòmetres, la fatiga ja és un fet. Però encara em d’enfilar el port més dur, un fora de categoria. Curt però amb un desnivell molt considerable. Anem al capdavant, però el rival és fort i el portem a poca distancia. Encara no hi ha res segur. Si no posem en pràctica una bona estratègia d’equip ens arrisquem a no poder convèncer a tots aquells que encara són indecisos. Ens arrisquem a que ens atrapi. Ho tenim a tocar i no ho podem deixar perdre. Ara és la nostra. El 9-N és a només 4 quilòmetres. Tots a una per aconseguir una victòria que farà història.

Aleix Bujaldón Tarrida

Militant de la JNC a la Dreta Eixample, Sagrada Família i Fort Pienc

El Raval, el barri més cultural d’Europa

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Mon, 28 Jul 2014 02:42:00 +0000

Dia. 23/07/2015

Matí. Visitar l’exposició “Big Bang Data” al CCCB i “La realitat irrevocable” al MACBA.

Migdia. Dinar al “Cañete”.

Tarda. Cicle de projeccions del 1714 a la Filmoteca de Catalunya.

Vespre. Tapes al Suculent.

Nit. Concert d’”Atom Quartet” a la Sala Fènix.

Aquesta podria ser l’agenda d’un apassionat de la cultura d’un dia qualsevol. I tot això ho podria fer en un territori molt petit (i molt dens) com és el barri del Raval. Un barri amb més de 300 equipaments culturals, que el fan ser, el barri més cultural d’Europa. Des dels més grans, que tots coneixem com el Liceu, el MACBA, el CCCB o la Biblioteca Nacional de Catalunya, fins als més petits com la Sala Fènix, l’Almazen o el Freedonia. Tots ells fan cada dia el Raval Cultural. Raval Cultural és aquest cognom que li hem posat al barri que volem que ens ajudi a ser coneguts per totes les coses bones que tenim.

Com tot el que fem, en el nostre dia a dia, des de que vam arribar fa 3 anys a l’Ajuntament, el Raval Cultural no és una invenció que fem i que imposem, sinó que hem fet sortir a la llum allò que ja existia. Hem posat en valor la feina, les idees i la il·lusió de molta gent que fa cultura al Raval cada dia.

Però el Raval Cultural és molt més que una marca que pretén donar-nos a conèixer. És un canvi de xip a l’hora d’enfocar la gestió d’aquest territori. És deixar de veure el Raval com un problema i veure el Raval com una oportunitat. Una oportunitat que ens ajuda a tenir, per exemple, unes escoles millors que es beneficien de compartir territori amb aquests grans equipaments i que els nens que hi van rebin una formació diferent, i que apart de llegir, escriure, sumar i restar, tinguin sensibilitat musical o pel disseny. Genera també un sentiment de pertinença al ravalencs, orgullosos de poder explicar al món que som el barri més cultural d’Europa i que, finalment també, ens ha d’ajudar a rebre més visitants i a normalitzar alguns carrers del barri que encara avui estan estigmatitzats per l’herència del “barri xino”.

Aprofito aquesta ultima línia per convidar-vos a tots a conèixer aquest Raval cultural, a gaudir-li a estimar-lo.

Roger Puigví

Conseller Tècnic

Districte Ciutat Vella

La primavera de les nacions

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Mon, 28 Apr 2014 15:33:00 +0000

Europa viu un moment intens de grans decisions i canvis. Catalunya, també. Poc ens ho podríem haver imaginat fa 170 anys que aquella Europa imperial amb l’Imperi Austríac i l’Imperi Otomà dempeus, amb una confederació germànica que s’aixecava dominant, amb grans potències, com eren Gran Bretanya, França, Portugal i Espanya, que vivien principalment de les seves colònies d’ultramar, amb la regió Itàlica dividida en Estats històrics i antics com el Regne de les Dues Sicílies, el Regne de Sardenya, el Vènet i el conjunt d’estats papals,...poc ens ho podríem haver imaginat que Europa, pocs anys més tard, patiria canvis profunds amb l’eclosió de “la primavera de les nacions”.

I tot i que al principi del segle XIX molts estats europeus ja van haver de resignar-se a les independències de molts territoris d’ultramar, fa 170 anys hagués estat difícil imaginar que els imperis caurien, que els regnes es desfarien i que molts d’aquests estats, malgrat mantenir avui una importància geoestratègica, deixarien de dominar el món que s’havien anat repartint i de controlar allò que estava fora del seu territori estricte. L’Europa de fa 170 anys, l’Europa prèvia a l’esclat de “la primavera de les nacions”, o revolució dels ideals democràtics de 1848, poc té a veure amb l’Europa actual. Les fronteres han anat movent-se contínuament, l’equilibri de forces s’ha anat desplaçant i noves realitats i nacionalitats històriques han pogut sobreposar-se a la imatge pètria del món que molts estats encara avui prediquen.

Fa 25 anys, a l'última dècada del segle XX, Europa i el context de pau, harmonia i prosperitat forjat amb la Unió, va ajudar a entrar la Unió Soviètica a la seva particular revolució democràtica. L'inici d'un procés d'apoderament de sobirania per part de moltes petites i grans nacions tutelades sota domini soviètic amb Rússia com a Mare Pàtria.

Avui, a Europa, hi ha moltes comunitats culturals que s'identifiquen a elles mateixes amb uns trets ben diferents als del Estat-Nació que els representa. Cal, doncs, avançar d’una Europa d’Estats-Nació cap a una Europa de Nacions-Estat. I és important que la Unió Europea vegi realment com una oportunitat l’aparició de nous estats. Ella, sense saber-ho, amb el clima de pau, concòrdia i democràcia assolit, és l’artífex involuntari d’aquest renaixement nacional i democràtic.

En el nostre aprenentatge es sol inculcar, s’estudia i es percep la fragmentació de la unitat com una pèrdua de força, de potència. Com quelcom contrari a l'avenç. Tanmateix aquesta afirmació no és més que un fals dogma. La fissió d'Europa en nous estats ha de ser el pas previ cap a l'anhelada fusió dels pobles europeus. Cal que Europa es divideixi en unitats fonamentals per tal d'extreure i mostrar al món tot el seu potencial. Unitat? Sí, però de ciutadans i comunitats culturals que es sentin plenament lliures.

El moviment independentista català ja està sacsejant la consciència de nacions adormides d’Europa. Catalunya i el seu full de ruta plenament democràtic i pacífic pot ser l’inici d’una nova primavera de les nacions que permeti als pobles d’Europa el reconeixement d’unes identitats i sobiranies, avui, velades.

Sergi Sarri

Coordinador JNC Barcelona Ciutat

Des de la diversitat, la fraternitat; perquè són importants les eleccions europees

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Fri, 11 Apr 2014 15:54:00 +0000

Ja des de fa un parell d’anys que estic vivint prop de la ciutat de Florència, un d’ells treballant i aquest curs iniciant un Màster en Ciències Polítiques focalitzat en estudis sobre la fraternitat, la tercera categoria de la Revolució Francesa i pilar oblidat de la nostra democràcia. Tinc la sort de viure i conviure en un Institut internacional, on hi són presents estudiants representant els cinc continents, cosa que propicia la trobada de cultures molt diferents en un ambient d’harmonia; tanmateix, la presentació de la identitat catalana davant de les grans realitats asiàtiques o africanes és difícil: de fet, per un coreà o un congolès les diferències entre europeus són en línees generals bastant irrellevants, excepte per la llengua i la gran diferenciació llatins-germànics.

Tot i que la presència catalana a Itàlia durant l’edat mitjana no es recorda, car sempre es parla de la presència espanyola, la major part de la gent –començant pels sards!- coneix el cas català, encara que sigui com a anècdota o com a localisme; en molts casos no s’entenen els motius que puguin dur a un país que no existeix en el mapa a separar-se, i sobretot no es percep la vocació europeista de Catalunya: una separació de l’Estat significaria també escindir-se de la Unió als seus ulls, fet que es veu com un anacronisme històric.

Les meves explicacions en aquest punt són clares: volem ser un més dins d’Europa, però amb la mateixa dignitat que la resta, volem ser decisius a Europa i per fer-ho ens cal un Estat. És només des del respecte a les diferències -o encara més, la fraternitat exigeix que estimem la diferència de l’altre- que podem construir una Europa forta i unida. És només estimant la llibertat i la igualtat en drets de l’altre que podem donar ple sentit a la nostra ciutadania, a la nostra llibertat i als nostres drets. És només si mirem al nostre veí com un germà que serem capaços de fer creïble el projecte europeu.

Per això són molt importants les properes eleccions que ja s’acosten: els canvis institucionals estan empenyent la Unió a un veritable ens polític de referència internacional, però si mirem Europa amb ulls i fins egoistes, l’Europa dels molts i mal avinguts s’esfondrarà. És l’Europa dels europeus el futur, cap a on hem de dirigir l’esguard i fer-ho com a catalans, una entre les nacions d’Europa.

Romà Tersa

Militant de la JNC Dreta de l’Eixample – Fort Pienc

Rars de collons

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Fri, 11 Apr 2014 15:27:00 +0000

Els catalans som gent singular. Sovint em pregunto com ens veuen des de fora, i si hagués d'escollir una expressió per definir la societat catalana, aquesta seria sens dubte “rars de collons”. Realment, som un poble més que complexe que demana coses tant estranyes com votar, fent per exemple, cadenes humanes de 400km.

Com a societat complexa, també tenim un mapa polític complexe. Els partits polítics són la gran eina que té la societat per dignificar-se, per créixer com a tal i millorar. La funció dels partits polítics és recollir les reclamacions, sempre complexes, de la societat i traslladar-les a les institucions.

Nosaltres, com a partits amb vocació de jugar un paper central cal que sapiguem recollir les reclamacions que són transversals i majoritàries però també aquelles que ens dignifiquen com a societat. Hem de fer-nos-les nostres, defensar-les i trobar-hi una sortida.

És per això mateix que tenim l'obligació, com a partit polític amb voluntat de servir a la gent i construir una societat millor, d'agafar aquestes legítimes reclamacions i traslladar-les a les institucions per a que puguin esdevenir una realitat.

Si fem un anàlisi, més o menys acurat, de les grans reclamacions del moment en que ens trobem aquestes podrien ser: dret a decidir; català; dació en pagament; acabar amb els polítics corruptes; regeneració i democràcia directa.

Per tant, no cal ser cap expert per entendre quines són aquelles coses que la societat ens demana. Tant rar seria promoure una democràcia directa? Tant rar seria viure en una societat on s'apliqués la dació en pagament? I tornar a fer de la política una eina propera a la societat, exigent amb si mateixa i que no generi cap dubte envers la corrupció? Això sí que seria rar de collons!

A vegades se'ns pregunta perquè ens vam apuntar a la JNC. I si ens preguntem perquè hi seguim i hi seguirem?

Perquè som rars de collons!

Jaume Oliva

Militant de la JNC Sarrià-Sant Gervasi

The case of the catalans

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Fri, 11 Apr 2014 15:20:00 +0000

Es coneixen com “El Cas dels Catalans” els debats que es van produir a la Gran Bretanya sobre la sort del nostre país durant la Guerra de Successió. Poc després de la firma per part d’Espanya i la Gran Bretanya del Tractat d’Utrecht, on el canvi d’aliances dels britànics va propiciar la derrota catalana, es van imprimir a Londres dos documents titulats “The case of the catalans considered” i “The deplorable history of the catalans”. Ambdós documents giren al voltant de la mateixa idea: per honor i per decència, la Gran Bretanya no pot abandonar Catalunya davant les tropes borbòniques. Un fragment d’un d’aquests documents és ben explícit sobre la posició que corria aquells anys entre els opositors a la decisió presa per la Corona i el govern britànics: “La posteritat veurà la seva història sense prejudicis, i quan els cantem poemes de grandesa i heroisme, no oblidarem corregir la ingratitud que hem tingut cap a aquesta gent [els catalans], a qui vam animar a prendre les armes i vam abandonar en temps adversos”.

Aquest debat va arribar fins al mateix Parlament britànic, on els dies 3 i 4 d’abril de 1714, ara fa tot just 300 anys, es va produir un intens debat a la Cambra dels Comuns entre el govern tory i l’oposició whig. Aquests últims acusaven al govern d’haver abandonat els catalans i de no haver-los ajudat a preservar les seves llibertats, fet que consideraven una deshonra per a la Gran Bretanya. Aquests mateixos dies, Lord William Cowper va presentar una súplica a la Reina Anna en nom de vint-i-quatre lords en la qual es demanava a la monarca que continués intercedint perquè els catalans poguessin conservar les seves llibertats i privilegis. Tanmateix, la reina Anna va respondre amb evasives, ja que amb la pau firmada al Tractat d’Utrecht la Gran Bretanya obtenia nombroses terres com Gibraltar, Menorca o colònies americanes i s’estalviava els nombrosos costos humans i materials que comportaven seguir amb la guerra.

Marc Rodés

Àrea de Projectes i BCN 2014

De nou brisa de mar

noreply@blogger.com (JNC - Barcelona) — Fri, 11 Apr 2014 15:13:00 +0000

No deu ser pas res nou que la Barceloneta és per Excel·lència el barri Mariner de La ciutat de Barcelona . L’ Olor a mar, a peix fregit, a sal, la brisa marina, la simfonia coral de les gavines, els mils relats al Bar , les personalitats que va donar a llum aquest barri com ara la Carmen Amaya i com no el carácter i tarannà dels veïns del barri de l’Òstia són uns quants del detalls que caracteritzen i fan únic al Barri Mariner de la Ciutat.

Fa poc algunes entitats veinals amb motiu de la construcció del Nou port –Marina al Disricte , van venir a exposar-nos a regidòria quelcom que sincerament no esperavem. Els veïns estaven preocupats perquè els més petits del Barri estàn perdent aquell esperit Mariner que tant arrelat està al Barri. “ –Està molt bé que els nanos i el jovent estudií i és formi per a garantir-se un bon futur , però no tothom té perquè tenir una titulació superior al barri estem perdent aquell joven que coneix de terminología marinera i alhora popular. Els nostres pares i iaios van treure endavant a families nombroses treballant al port i a la mar. Volem que intentin reconduir la formació desde els més petits a les escoles del barri fins a les secundaries, aportant aquella cultura de Mar que caracteritza el nostre barri i que no volem que és perdi, i que alhora tinguin la oportunitat de poder treballar al port , formant-se i especialitzant-se en l’ús de les noves tecnologies que els permetin gguanyar-se la vida i treballar a la Mar–“.

Cal dir que les entitats i Districte conjuntament estem treballant per fer això posible, el projecte PROA A LA MAR intenta conduir desde la infancia “el Mar” com a projecte curricular . “-Vull que els nens de la Barcelona en general i els de la Barceloneta en particular respirin MAR-“ diu la regidora del Districte.

Tot això em porta a reflexionar en com cada barri fa el que pot per no perdre tant l’essència com el tarannà dels barris, les seves tradicions populars de Barri, els seus vocables i la seva manera de fer. Barris que volen conviure i fer sobreviure les seves característiques a nous públics que travessen i trepitjen cada dia la Barceloneta i Ciutat Vella empapant-se de la nostra Cultura i deixant part de la seva als carrers del Cor de Barcelona.

Rafiaa Mrabet Oumnad

Consellera de CiU de Ciutat Vella