La primera parada ha estat la plaça d’armes, envoltada per la Caterdal, l’Arquebisbat, el govern municipal i el nacional. La plaça és molt xula, però bastant gran, cosa que complica fer-ne una foto. Hem entrat a la catedral, menys recarregada que la de Cusco, però molt més gran. Impressionant a més la primera capella, on hi ha la tomba amb les restes de Francisco Pizarro, el que, a part de conquerir Perú, va carregar-se l’imperi inca (i tot el que se li va posar davant, altres conquistadores inclosos). Dins de la catedral hi ha un museu d’art religiós, bastant ben montat, i molt ben dotat. Com sempre, una de les coses més divertides és escoltar els guies dels altres grups, que en diuen una darrera l’altra.  Sortint de la catedral ens trobem un d’aquests espectacles que totes les ciutats “han de tenir”, un canvi de guàrdia al palau de govern. Un espectacle: desfilades rares, llençament d’armes a l’aire, malabarismes amb les armes, etc.

De la plaça d’armes hem anat a passejar una estona per la ciutat, pel centre històric, veient esglésies i cases amb balconades de fusta, mercats, etc. Fins l’hora de dinar, que hem anat al Astrid y Gaston, un “bulli” de Perú (tenen restaurant a Madrid i a gairebé totes les capitals de sud-amèrica). Molt bo (molt car), i ple de pijos i ricachos repelents (nosaltres, com sempre, sabatilles de trekking, texans, forro polar, etc. ).

Com que ha caigut una botella de vi xilè (carmenère), hem anat a dormir la mona, i sense sopar. A fer maletes, i avui després de dinar, cap a casa.

[Show as slideshow]

Like

Unlike

Related posts:

1. Perú – Cusco
2. Perú: Valle Sagrado
3. Més Jaisalmer

El trajecte dura una mica més de mitja hora, pujant 300 metres en el recorregut, i amb una carretera estreta, que així que es troben dos busos fan contenir l’alé a tots els passatgers (la traça i la prudència dels conductors brillen per l’absència). Arribats a dalt, passem ràpid el control (mentre els grups es reorganitzen) i agafem un mapa del lloc (d’una guia que en tenia un muntet pel seu grup), i cap a dins.

La visita comença passant per unes terrasses de cultiu i pels edificis que feien de dipòsit de menjar. Des d’allí ja veus, en una panoràmica increïble, gairebé tot el lloc, encara que avui, de moment, està molt ennuvolat, de fet, sembla Lleida en plena boirada, i no es veu del tot. Pugem més amunt, cap a la caseta de guarda, i d’allí sí, d’allí sí s’abasta tot Machu Picchu, fins i tot el Wayna Picchu (la muntanya de darrera), i els núvols que passen per sobre la ciutat li donen un aire misteriós. A la caseta de guarda ja trobem la primera cosa rara, un grup d’occidentals (senyores tot), que estan resant i fent el “bobo”, amb una d’elles fent de mestra de cerimònia. La major part de l’estona estan dretes, amb els ulls tancats i les mans aixecades a mitja alçada, amb els palmells cap a dalt, i la senyora que controla el “cotarro” duú una bola de vidre (de veritat, com la del programa de l’Alaska) i els va tocant la front amb la bola ditxosa (les idees que et passen pel cap en aquell moment de que faries amb la bola dels trons no es poden posar aquí). Evidentment, les senyores ditxoses es planten (i s’hi estan estona) sempre en un punt ideal per fer fotos, tocant així, no només l’energia mística o el que sigui que toquen, sinó els ous a tots els foteros de l’àrea.

D’allí baixes cap a la ciutat, passant per la porta d’accés a aquesta i bordejant-la per dalt, per arribar a la zona dels temples. Els temples no són massa grans (Machu Picchu no és un temple, sinó que és una ciutat, amb cases, carrers, tallers, palaus, temples, etc.). Allí, si escoltes, pots sentir les explicacions dels guies, i, evidentment, cada guia explica una cosa diferent, contradictòria amb el què expliquen els altres guies, per variar (després, si no contractes guies, s’estranyen i tot…). Darrera de la zona de temples es puja a l’observatori astronòmic (un turonet que hi ha al mig de la ciutat), on hi ha una pedra-calendari-rellotge solar. Pels inques l’astronomia era important, els permetia calcular el calendari i per tant el ritme de collites, etc. Com era d’esperar, la sarta de bajanades que surt de la boca dels interfectes autoanomenats guies aquí arriba al seu nivell màxim. Que si el quars de la pedra emet energia (un guia), que si el quars de la pedra absorbeix energia (el guia del davant de l’altre), que si tocant la pedra solar notes l’energia de la muntanya (un guia, en realitat el que notes és un fred de l’hòstia), etc. D’allí es baixa cap a la plaça central (plaça d’armes li diuen, com a les ciutats col·lonials), i cap a un altre conjunt de temples, on s’adoren les muntanyes de la zona.

Allí hi ha l’entrada al camí que porta al Huchuy Picchu (un pic que hi ha a l’esquerra de Machu Picchu) i al Huayna Picchu (el famós pic que domina el santuari històric). Com que és petit, i el camí és fotut, fotut (segons la Routard hi ha zones que has d’anar a cuatre grapes!), només deixen passar 400 persones, en dos blocs de 200, que has de reservar prèviament. Nosaltres no hem reservat, però l’Eva pregunta si podem passar i ens solten que sí, que la gent que havia reservat no havia entrat (està tot ennuvolat en aquestos moments). Entrem i a caminar. Pujar al Huayna Picchu és una feinada, són 300 metres de desnivell més, una hora més o menys, però realment, sense arribar a anar a cuatre grapes, hi ha moments que la cosa es complica.

Durant la pujada, les vistes, especialment del barranc que tens al costat, són de tallar l’alé, i els moments que entreveus Machu Picchu són increïbles. Fins que arribem a dalt, on, i ja sense núvols, tenim una panoràmica total de Machu Picchu que compensa l’esforç de pujar. Estem una estona, per recuperar l’alé, fem fotos, descansem, i tornem. Una hora després, quan ja arribem a Machu Picchu, veiem que ara sí, ara hi ha cua per pujar.

Després de recuperar-nos (ara ja fa calor) toca visitar la part sud del recinte, on hi havia cases, tallers, algún temple, etc. Ara ja comença a haver-hi més turistes rondant, però tot i així, no està massa ple de gent. Qui més “molesta” són els grups, que estan molta estona emprenyant a cada lloc. D’aquí passem a la zona noble, on hi ha el palau de l’Inca, i d’allí un altre cop cap a la sortida, aprofitant ara que hi ha sol per fer algunes fotos més. De la sortida (i reventats) cap a Aguas Calientes a dinar, a l’Indio Feliz, un altre cop. I a esperar que sigui l’hora d’agafar el tren cap a Cusco.

El trajecte a Cusco és, com a mínim, raro. El tren fa, en 4 hores, 112 Km. a una increïble velocitat de 30 Km/h, i un parell de parades en estacions. Això sí, no t’avorreixes en cap moment, a part del menjar que et donen (Sushi!), el personal del tren fa una dansa típica (disfressats i tot!) i després el passadís central del vagó es converteix en una improvisada passarel·la de models (el mateix personal) que llueixen roba d’alpaca (lletja a més no poder), per vendre-la. A part de riure molt, gairebé ningú dels europeus del vagó compra res, el grup de japonesos que tenim just darrera, compra tot el que hi havia al carro, i la noia de Perurail ha d’anar a buscar a altres vagons (només n’hi ha 5 en tot el tren, per això), més roba per satisfer els nipons.

A dormir a Cusco, rebentats (portem poques hores dormides i moltes hores caminades), i l’endemà cap a Lima, a enfilar el darrer cap de setmana a Perú.

[Show as slideshow]

Like

Unlike

Related posts:

1. Perú: Valle Sagrado

El primer que vam visitar és Pisaq (Pisac), des de Cusco (tornant a dormir a Cusco). És un complex arqueològic molt gran, molt maco, i molt assolellat. Hem agafat un bus fins Pisac, una cosa feta caldo, que corria molt i que sempre semblava a punt de caure daltabaix dels barrancs (has de passar un parell de ports de muntanya per arribar-hi). Malgrat semblava que el bus tot just podia passar per la carretera,  hi havia moments que passaven dos autobusos a l’hora (avançant-se i tot!). Allí hem agafat un taxi que ens ha deixat a la part de dalt de tot del complex arqueològic (a uns 8 km. del centre de Pisac), i que després ens esperarà a la part de baix del complex, un parell d’hores més tard, com a mínim. Val a dir que la zona està molt afectada per les pluges del gener passat (que vam veure per la tele mentre érem a Xile), i molts trossos de les carreteres estan tallats per esllavissades encara ara (8 mesos després), fins i tot, l’aparcament de la part baixa de Pisaq està cobert per una muntanya de terra. Hem fet el recorregut sota un sol de justícia (i ens hem deixat gorres i mocadors a l’hotel), però ha valgut la pena. El complex és una ciutat inca, dividida en 4 parts, i situades totes a dalt d’una muntanya, amb unes caigudes vertiginoses, dominant un sistema de terrasses per cultivar panís encara en actiu.  Al vespre hem continuat rondant per Cusco, convent de Sant Domènec, església de Sant Blai, etc.

El segon dia de Valle Sagrado ens ha portat des de Cusco fins Ollantaytambo, on hem dormit. El recorregut el volíem fer amb autobús, però a la porta de l’estació d’autobusos se’ns ha ofert un “taxi” per fer-nos el trajecte. Com que el preu ens anava bé (després de discutir una mica), i ens permetia estalviar molta estona (una de les parades de bus et deixa a 12 km. del lloc on volíem anar), hem acceptat anar-hi. Al pujar al “taxi” (no deixa de ser un cotxe particular), ens hem trobat que fèiem el viatge amb el taxista i família (dona i criatura).

Hem fet el viatge, primera parada Chinchero. Un poblet molt maco (la guia, llibre, diu que sembla de les pelis del Sergio Leone, i té raó). Té, formant el sota de la plaça d’Armes, i el llindar del poble, un conjunt de terrasses i muralles inques impressionats. Hem anat, això sí, a càmera lenta, que a primera hora del matí es nota l’alçada.

D’allí cap a Moray, un conjunt de terrasses de cultiu circulars, que ocupen dos depressions que hi ha a dalt de la muntanya. Segons deien per la zona els guies (persones), eren un centre de recerca de cultius, on els inques provaven noves tècniques de cultiu, o sigui, un PCiTAL però útil i barat.

De Moray, la següent parada ha estat les Salineras de Maras, un conjunt de piscines salineres que hi ha a una muntanya prop de Maras i que abasteixen de sal la zona propera a Cusco, com venen fent des de fa mil·lenis. Les fotos han quedat impressionants, molt tipus Yann Artus Bertrand, encara que les vegeu fosques (més avall explico això). Hem rondat per les salineres, fent equilibris pels caminets que hi ha i cap a Ollantaytambo, darrera parada del dia.

A Ollantaytambo tenim l’hotel, a l’estació de tren, on surt el tren cap a Aguas Calientes i el Machu Picchu. L’hotel està gestionat, curiosament, per un català, de nom Lluc, que ens ha atès molt bé. Dinem a l’hotel (molt bé i molt bo, per cert) i pugem a visitar les restes de Ollantaytambo, així aprofitem el tiquet que ja tenim (hi ha un tquket de Moray, Pisaq, Chinchero i Ollantaytambo, que només dura dos dies), i a més, així ens quedarà el següent dia vaguerós.

El següent dia, és a dir, ara, el tenim per visitar una mica el centre de Ollantaytambo, que ens dura poc més d’una hora, i fer el manta, per recuperar forces, és a dir, anar de bar a bar, prenent cafè i descansant. Fins l’hora d’anar a l’estació (d’on escrivim), per agafar el tren.

Respecte a les fotos, estic disparant en RAW, i el programari de conversió (ufraw) i jo, encara no hem arribat a un acord sobre el balanç de blancs de les fotos, com que no vull perdre temps (en cal molt per la conversió), ni bateria, les deixo com estan, ja les convertiré bé a casa i les veureu a http://fotos.carlesm.com

[Show as slideshow]

Like

Unlike

Related posts:

1. Perú – Cusco
2. Perú: Lima
3. Perú – Nazca

A la tarda hem rondat per Cusco. La catedral i les dos esglésies  annexes, la de la Sagrada Família i la del Triomf. Molt maques les tres, molt carregades, especialment els retaules i altars interiors: totes les capelles tenen altars i retaules de pa d’or, figures i quadres a dojo. D’allí hem anat a la dels jesuïtes, que, igual que a Quito, van voler fer-se els xulos fent una església més carregada i impressionant que la catedral. L’interior no es queda curt respecte la catedral, però la façana és més impressionant, això si. Hem acabat la ronda d’avui amb una visita al museu d’art sacre, molt maco, molt bonic…, i cap quadre amb el nom de l’autor o el títol o la data o alguna cosa per identificar-lo. S’han limitat a penjar els quadres a la paret, i llestos, ja t’ho faràs per esbrinar que, qui, quan. Com a mínim a aquests no els criticaran com al museu de Lleida que els rètols els té “només” en català i anglès!

Després d’alló, a rondar per Cusco una estona. La veritat és que el centre històric de la ciutat està impecablement conservat, és impressionant, i molt bonic.

[Show as slideshow]

12►

Like

Unlike

Related posts:

1. Perú: Lima
2. Perú: Valle Sagrado
3. Perú – Nazca

Després d’unes magnífiques 7 hores de bus fins a Nazca, amb esmorzar servit al bus per la “tripulación”, fent només parades per fer “cambio de pilotos” (els de la companyia del busos es pensen que són Lufthansa), hem arribat a Nazca. D’allí taxi cap a l’aeròdrom, i a esperar. L’espera ha estat llargueta (hora i mitja ben bona) i tensa: no duiem passaports (ens van dir que no calia) i el volien, al final, cap problema. Pugem a l’avioneta del Tintin, una Cessna 207, amb 3 argentines (que no han parat de menjar i beure durant tota l’espera, l’Eva deia aquestes paies “rojaran”).  L’interior de l’avioneta dels trons està fet caldo, el tauler té més esquerdes que el túnnel del Carmel.

El vol, correcte, dura més o menys una horeta, i és mogut, molt mogut. Les línies són impressionants. Costa fer-se a la idea de la mida des de l’avioneta, però tampoc no pots veure-les d’altra forma (de terra no es copsa la forma). Evidentment, amb les nostres companyes de vol passa el que havia de passar. Una d’elles requereix de totes les bosses de la cabina per deixar-hi l’esmorzar, el segon esmorzar, unos “mates que se tomaron”, galetes, etc. Per sort, entre auriculars, soroll de la cabina, i la lluita que tinc amb la Nikon nova, que encara no em té confiança (o carinyo), no me n’entero. L’Eva sí que se n’adona, de fet, els subministra uns kleenex i les nostres bosses de rojar i de gomitar per a què continuï omplint.

D’allí cap al bus aquest i 7 hores més de bus cap a Lima, total, arribem a les 12 de la nit, havent sortit a les 2:30 de la matinada, i l’avió cap a Cusco és a primera hora del matí un altre cop.

[Show as slideshow]

Like

Unlike

Related posts:

1. Perú: Lima
2. Perú – Cusco
3. Perú: Valle Sagrado

Ha estat interessant, no hi ha massa turistes (no és on van tots els turistes) i a més, aquest any la cosa està fluixa de visitants a l’Equador (malament pels equatorians, fantàstic pels que ho visitem). A les fotos veureu com era el mercat (o mercats). Hi havia uns llocs on uns senyors, amb una Singer, et cosien el que duies descosit, nens (fills dels paradistes, suposo) venent de tot (peix, gallines, garrins, etc.). I tot adobat amb les corresponents defecacions dels productes vius en venda.

Després ja cap al Cotopaxi. Hem fet un parell de parades, per anar acostumant-nos a l’alçada (es comença a caminar a 4.500), una a un museu cutre (3.300), on hem pogut fotre’ns un té de coca (per anar preparant el cos), i un altra a la llacuna de Limpiopungo (3.830) , on hem caminat una mica.

D’allí ja directes cap al “parqueadero” (l’aparcament) que està a 4.500 i on comences a caminar cap al refugi 4.800. Per variar, i com en tots els viatges, ens ha tocat un conductor-guia manta, i així com els altres guies anaven amb els seus guiats, el nostre ens ha donat uns entrepans (sanduches aquí a Equador, sanguches a Perú), i ens ha aviat, mentre ell es quedava al cotxe una mica més calent que nosaltres. Hem començat a caminar, i quan ja estàvem per arribar, de fet estàvem per sobre del refugi (4.845 segons San Android), s’ha girat mal temps. S’ha ennuvolat (és a dir, boira) i no veiem ni el camí, hem pujat un pelet més, però al final, veient el panorama hem girat cua (que és el que havíem de fer a l’arribar al refugi de totes maneres) i cap a baix. Just a temps, hem baixat rapidet (i.e. cagant llets), i a l’arribar, ha començat a ploure. D’allí, i per una merda de camí que ens ha fotut el conductor-guia (“para variar un poco” ha dit ell), hem anat fins a Quito, això si, a una velocitat punta de 25 km/h, el cotxe, i els nostres caps oscil·lant a uns 60 Hz.

[Show as slideshow]

Like

Unlike

Related posts:

1. La Serena

Ja portem dos dies a Quito, hem fet una mica de tot, rondar per la ciutat vella, menjar bé, rondar per la ciutat nova, menjar bé, anar als voltants de Quito, menjar bé. Bé, bàsicament hem menjat bé i hem fet altres coses.

La ciutat és més maca del que ens esperàvem, estem fent el viatge pensant més en Perú que en Equador, i vam oblidar que Quito és patrimoni mundial, i ben merescut. Les  esglésies i monestirs de l’època colonial són molt interessants (el museu de la catedral mereix un punt a part) i la millor, l’església de la Companyia de Jesús, molt carregada i barroca, molt or i molta pedra  preciosa (ah! i un orgue immens, amb un senyor, per no insultar-lo, tocant-lo a tot volum durant tota l’estona que vam estar dins, que va ser llarga).

El que deia del museu de la catedral, no estava malament, però tenien un servei de guies destinat a fer que mai més vulguis entrar a cap museu. Des de badallar i passar de tot, a llegir alguns peus dels quadres o peces,  a dir que no sabien de qui eren unes tombes (que tenien totes el nom posat) i que eren del segle XVII (totes tenien dates entre 1903 i 1906). A explicar històries de sants “chistosas” (no reien ni els sants ni els retaules). Res, una guia “obviable” malgrat no podies obviar-la.

Vam rondar, després de dinar, per la zona més nova, la de Mariscal Sucre, res a veure, una cosa “moderna”, restaurants pijets (i cars), terrasses i bars, etc.  Els trajectes entre la zona nova i la ciutat vella, on tenim l’hotel, els hem fet amb transport públic, atapeïts en els trolebus com a sardines en llauna, el més curiós és que els autobusos i trolebusos són, realment, centres comercials ambulants, cada parada puja algú (per desgràcia molts cops eren nens i molt petits), a vendre alguna cosa: caramels, xiclets, un llibre de teràpies naturals basades en sucs de fruita (incloent malalties hepàtiques i osteopaties), gelats, formatge mozzarella  amb dolç de llet, etc.

Cal destacar un dels venedors de gelats, de gel en bossa, el “burmar-flash” de tota la vida, que era el més exitós venent, i a sobre, al vendre un gelat, amb un estri que duia penjat al coll, en tallava la punta de la bossa pel client.

Avui hem visitat la Ciutat de la Meitat del Món, una barreja entre PortAventura i Expo amb pavellons d’un parell de països (Espanya i França) amb un planetari (demodé) i amb una ratlla groga al terra on es suposa que passa l’equador (a mi el GPS del nexus em deia que estàvem a 0º 0′ 7″S). No hem vist la famosa demostració (cutre i falsa) de l’efecte Coriolis als desaigües, però si una d’un ou que s’aguanta en equilibri sobre la punta prima. Els comentaris del respectable (!) que rondava per la zona eren el millor, una avia, per exemple, li ha dit a la neta que a un costat de la ratlla pesava una lliura més que a l’altre! Un que si tingués una brúixola li ensenyaria (a l’amic) com allí a la ratlla donava voltes…. en fin…

Demà, si tot va bé, pujarem al Cotopaxi (o a un trocet si més no).

[Show as slideshow]

Like

Unlike

Related posts:

1. Ciutat Prohibida
2. Valparaíso
3. Perú – Cusco

———————-

El món ha passat a estar en  un estat d’alerta de seguretat més alt arran dels informes de que els informes dels terroristes New Age han aprofitat el poder de la homeopatia per al mal. “Les armes homeopàtiques representen una greu amenaça a la pau mundial”, va dir el president Barack Obama, “no poden causar cap dany, però l’efecte placebo podria ser devastador.”

La bomba H2O ha estat desenvolupada pel grup radical New Age: l’Eix d’Aquari (The Axis of Aquarius). En un missatge gravat per a tot el món, el seu líder, el Professor Hubert Pennington, va dir: “Durant massa temps el moviment New Age ha estat menystingut  com un munt de xarlatans barbuts, estrafolaris i falsaris. Però ara tenim homeopatia apta per fabricar armes  i exigim que se’ns prengui seriosament. ”

Les bombes homeopàtics es componen d’un 99,9% d’aigua, però contenen  indicis mínims d’elements explosius. La solució és aleshores diluïda repetidament de forma que  només deixa  la memòria dels explosius en les mol·lècules d’aigua. D’acord amb les lleis de l’homeopatia, com més es dilueix  l’aigua, més poderosa  la bomba en què es converteix.

“Era només qüestió de temps abans que aquestes persones disposessin dels materials que necessitaven per fer aquestes bombes”, ha dit  l’ex-inspector d’armes de l’ONU, Hans Blix, “El món és un lloc molt més perillós amb l’arribada d’aquestes armes de Dissolució en Massa”

“Un atac homeopàtic podria portar aturar ciutats senceres”, va dir el corresponsal de seguretat de la BBC, Frank Gardner, “Un gran nombre de persones  podrien ser convençuts  fàcilment que han estat assassinats i els hospitals no podrien fer front a l’arribada massiva dels “crèduls caminants”.

La gravetat de la situació ja ha provocat que el nivell d’amenaça terrorista New Age, hagi augmentat de “aura lila” a la  més preocupant “aura morada”. Mentrestant, les noves mesures de seguretat als aeroports requereixen que totes les ampolles d’aigua s’escanegin per assegurar-se que no estan sent utilitzades per al contraban de la memòria d’una explosió a bord d’un avió.

“Les Armes homeopàtiques són les  bombes intel·ligents definitives”, va advertir el president Obama, “Són tan intel·ligents que només afecten els ingenus. L’única defensa és que tots mantinguin la calma, i estiguin atents,  i usar sempre un vidre màgic vibratori”.

Via: http://www.newsbiscuit.com/2010/04/20/new-age-terrorists-develop-homeopathic-bomb/

Like

Unlike

Related posts:

1. El frau de la homeopatía: la prova.

Com que ja no feia boira i no plovia, hem pogut passejar més a gust per Pudong i pel Bund, encara que estava, literalment, a rebentar de xinesos. Van inaugurar les obres de rehabilitació del Bund la setmana passada, i estava ple, ple de gent fent-se fotos. A més, hem agafat un diumenge, cosa que encara fa que hi hagi més gent rondant per allí.

Pudong des del Bund

◄ Back

Next ►

Picture 1 of 19

Like

Unlike

Related posts:

1. Yangon i cap a casa
2. Shangai i Yangshuo
3. Nova Delhi i cap a casa.

De Guilin vol cap a Hangzhou, allí hem rondat una mica, hem sopat a un lloc amb el menú en Chinglish (ja posarem alguna foto del menú, amb plats com Fisherman a product to burn) i al matí a rondar una mica abans de continuar cap a Suzhou, amb bus. L’estació de busos era impressionant. I Suzhou també. Hem visitat un dels jardins que donen fama a Suzhou i a dormir.

Guilin, Tai-Chi

◄ Back

Next ►

Picture 1 of 8

Like

Unlike

Related posts:

1. Longsheng i Ping’an
2. La Serena
3. Koh Samui