CATaMONs

Costa est Illa Sud (New Zealand)

noreply@blogger.com (Ferran) — Mon, 21 Mar 2011 00:10:00 +0000

Abandonem la zona dels fiords de Nova Zelanda, el Fiordland National Parc, satisfets i cansats per l’experiència viscuda. I altre cop dins la furgoneta ens dirigim als nostres següents destins. Ens proposem realitzar la volta a la illa sud tot pujant per la costa est fins a Picton on agafarem de nou el ferri cap a la illa nord.

Platja de Owaka

Sortim de Te Arau i la nostra primera parada és Inverrargill, la ciutat situada més al sud de la illa i que constitueix el centre neuràlgic de l’economia de la zona. Esperàvem poder comprar peix fresc però, per la nostra sorpresa, no se’n troba enlloc... Així que continuem el camí i ens dirigim al camping on passarem aquesta nit, està en una platja apartada de tot a la zona de Owaka. De bon matí ens fem càrrec d’on som; un indret realment tranquil i espectacular, amb una platja solitària i verge on ve realment de gust fent-hi una passejada.

Ven a prop d’Owaka fem una visita a un far, amb una curta passejada ens hi arribem i gaudim de les vistes al mar i els penya-segats que dibuixen la costa.

Ens enfilem a la furgoneta i carretera! La següent parada és Moeraki, conegut per les seves sorprenents roques rodones anomenades Moeraki Boulders. Són unes grans pedres que s’han format per la deposició de sorra i calç a la mateixa línia de mar. Per les seves dimensions i forma esfèrica són una atracció per als visitants i no podem deixar de fer-hi una ullada.

Moeraki Boulders

El següent dia ja som a Christchurch, la ciutat més gran de la illa. No resulta gaire interessant, però aprofitem per informar-nos sobre alguna excursió per la zona, sembla que ens torna a venir les ganes de caminar! Amb la decisió presa ens dirigim cap al Mt. Somers que es converteix en el nostre següent repte.

Realment la sort no ens acompanya en la nostra última excursió ja que un cop dalt veiem que la boira que envolta el cim impedeix veure les vistes que de ven segur són espectaculars... Així que marxem un pel decebuts, però amb la set de muntanya calmada.

Vistes des del ferri

Ens dirigim a Picton per agafar el ferri que ens portarà a l’illa nord. Aquesta vegada el viatge en vaixell el fem per la tarda, i podem gaudir d’un passeig amb unes boniques vistes del conjunt d’illes per on transcorre el recorregut, tot acompanyat per la posta del sol.

Ja sabeu que podeu veure totes les fotos al Picasa. Ven aviat més de nosaltres i el nostre viatge!
Salut!

Glaciars, amb bici al Moonlight Track i el Keppler Track

noreply@blogger.com (Xavi Español) — Wed, 16 Mar 2011 23:16:00 +0000

Continuem l'aventura resseguint la costa sud-oest. Ens trobem prop de dos dels glaciars més coneguts de Nova Zelanda: el "Franz Josef Glacier" i el "Fox Glacier". Situats als alps dins del "Westland National Park". Els dos molt accessibles, una oportunitat per veure glaciars en climes temperats i sense pujar gaires metres.
Ens decidim pel Franz Josef. Descobert l'any 1852 per un jove explorador britànic, Leonard Harper, però registrat uns anys després, al 1865, per l'explorador Julius Von Haast amb el nom de l'emperador austriac, Franz Josef I. Actualment el poble annexe rep el mateix nom.

11 km de gel que van des de 2700 m fins a 240 m per sobre el nivell del mar fins a només 19 km del mar de Tasmania, on es converteixen amb el riu Waiho. Descartem pujar-hi, ja que es necessita equipament especial i el dia es presenta molt gris i amb previsions de pluja. I ens conformem en arribar fins al peu del glaciar, a només 15 metres de tocar el gel.

Just abans de sortir comença a ploure i després d'una visita accelerada i passada per aigua arribem a la furgo força xops. Abans d'arrencar transformem tot l'interior en un macro estendor per assecar la roba mentres viatgem.

Estenedor improvitzat

Uns quilòmetres més al sud passem pel costat del Mont Cook (3.672 m.), el pic més alt del país i de tota Oceanía (on s'entrenava Edmunt Hillary, el primer home que va pujar l'Everest). Deixem Haast, el darrer poble de la costa oest, i després de dies de viatge vorejant el mar, la mateixa carretera ens condueix illa endins. Arribem a Wanaka i tenim la sort de trobar un càmping amb sauna i jacuzzi. Ni fet a mida després de l'anada al glaciar!

De Wanaka fins a Queenstown. Població coneguda amb el sobrenom de "capital mundial de l'aventura": esports aquàtics al llac Wakatipu i esquí a les quatre estacions situades als voltants. L'ambient que s'hi respira i l'entorn pot recordar-nos un Ginebra en petit.

Dormim en un càmping davant del llac a les afores de la ciutat. L'escenari és immillorable. L'endemà a primera hora del matí lloguem unes bicis per fer el "Moonlight Track", un recorregut de 33 km per les muntanyes que envolten el llac.

Moonlight Track a Queenstown (NZ)

Sortim de Queenstown, fem uns quilòmetres per carretera i aviat enfilem per un camí de força dificultat tècnica. Les vistes són espectaculars, però no pots deixar de mirar a terra. El pas és bastant estret i irregular, motiu pel qual els pedals es queden encaixonats i travats provocant més d'una caiguda. Després d'aquest tram entre pedres, aigua i algunes rascades... fem una parada per recuperar forces i contiuem per un tram bastant més senzill fins arribar al llac Moke, el punt més alt des d'on comencem el descens. Un cop a baix, entrem en un circuit marcat per bicis de muntanya. I tot i que la intenció era fer-hi algun tomb, estem cansats i decidim només travessar-lo per la via més curta.

Un petit accident :)

El mateix dia conduïm fins a Te Anau i anem a sopar a un bon restaurant per celebrar, encara que sigui abans d'hora, el meu aniversari. Ens posem les botes! Per començar sopa de carbassa o de tomàquet i doble ració de pa que suquem fins a deixar els plats brillants. De segon... salmó, llenguado amb verdures o 300 grams de filet de bou. Tot això acompanyat de vi abundant, primer blanc i després negre. I tot i arribar a les postres més que tips, fem un esforç per provar un troç de pastís de xocolata negra i una compota de poma. Espectacular! Quan sortim ens adonem que és un dels restaurants on van sopar els actors de la trilogia del senyor dels anells. Pels voltants hi han alguns dels escenaris de la pel.lícula.

El gran sopar ...
Felicitats Aida!!!

L'endemà viatgem fins al "Milford Sound", l´únic fiord visitable per carretera. La resta de fiords es situen al sud del "Milford" i conformen un vast paissatge alpí que fa de tota la costa de la punta sud-oest de l'illa un paratge infranquejable via terrestre. Passem un dia tranquil abans de començar un trekking de dos dies, el "Kepler Track". Al vespre ens parem en una àrea de càmping per preparar provisions. L'estesa d'entrepans fa por! de pollastre, de tonyina, de salsitxes, ... Un cop tot a punt, passem la nit camuflats entre cotxes a l'aparcament des d'on iniciem el "trekking" a primera hora del matí.

El "Kepler Track" és un recorregut circular de 67 km dins un parc natural i entre els llacs Te Anau i Manapouri. Un dels "great walks" del DOC (Departament de Conservació). A diferència d'altres "trecks", aquest es va obrir per plaer i no tant per necessitat, com podien haver estat algunes rutes d'exploradors o maoris.

Keppler Track

Tres refugis divideixen tot el recorregut en tres/quatre etapes. Però decidim fer-lo en dos dies per avançar temps, ja que el desnivell acumulat és de només 1300 m. Tot i això, el que al principi podia semblar un repte queda ben aviat en un "no res". Tot just abans de sortir coneixem dues noies que pensen fer-lo corrent amb un total de 7/8 hores com a entenament per una cursa que es fa cada desembre. Els millors temps registrats són de menys de 5 hores!

Un Kea al Keppler Track

El "trekking" no té gaire dificultat. Tret de no parar de caminar a bon ritme entre paissatges molt variats. Els trams de menys cota passen entre grans esplandes de bosc tropical pel voltant dels llacs. Un cop a dalt, l'entorn és molt més àrid, podríem dir més semblant al nostre. Aconseguim veure una espècie protegida d'un tipus de lloro nouzelandès que només habita en zones de montanya, el "kea".

L'endemà sortim del refugi quan comença a clarejar i arribem al poble a primera hora de la tarda força cansats. Alguns plens de picades i d'altres amb els peus llagats. Res gaire greu. I com a recompensa..."la pizza"! Ja tocava després de sentir-la anomenar des del primer minut de començar a caminar... Esperar va valdre la pena, no Xavi?

La pizza... que bona que era!!!

Fins la pròxima companys!!!

escrit per: Aida Espanyol Vilanova

Cata de vins i trekking per l'Abel Tasman N. P.

noreply@blogger.com (Xavi Español) — Sat, 12 Mar 2011 14:40:00 +0000

Una vegada calmades les ganes de trekkings, muntanya i naturalesa, enfilem cap al sud de l’illa nord amb la idea de creuar cap a l’illa sud el més aviat possible. Segons fonts diverses, l’illa sud és la més espectacular en quan a naturalesa, i havent ja comprovat la bellesa de l’amiga nord l’espectacle està assegurat.

Per creuar entre illes hi ha uns quants “ferry’s” diaris que tarden unes 3 hores (amb la furgo uns 50€ per persona). Optem per un que surt a les 3 de la matinada. D’aquesta manera podem dormir clandestinament unes horetes al port de Wellington (port de sortida, sud de l’illa nord) i unes quantes altres al port de Picton (port d’arribada, nord de l’illa sud).

Wellington, i aprofito per disculpar-me per l’error comès al post de Auckland, i tot i ser la segona ciutat de Nova Zelanda, és la capital del país. Dos mesos després baixo del cirerer i efectivament Wellington és la capital :). Una ciutat ordenada, neta, comercialment morta des de les 5 de la tarda i amb una vida nocturna que promet però que no tastem. Com a anècdota o curiositat, es mereix que s’esmenti el millor supermercat que mai he vist: d’una netedat immaculada, estudiadament ordenat, temperatura ideal, qualitat, econòmic. –es notava que qui remenava les cireres era japonès-. Si mai teniu la oportunitat d’anar-hi no us ho perdeu, el New World de Wellington!

L'Aida i el Ferry catant vins a Cloudy Bay Wineyard

Arribem a l’illa sud una mica descol•locats, així que per recarregar piles decidim fer un circuit de cata de vins que va des de Blenheim a Renwick a la regió de Marlborought, al nord de l’illa sud; reconeguda per la seva producció de vins blancs. Entremig de vinyes immenses es trobaven els cellers, perfectament orientats per rebre les visites dels clients. Vist des d’un ull inexpert sembla que donin la mateixa o més importància a la infraestructura per facilitar la cata i la compra dels vins, que per produir el vi, convertint així les vinyes a un lloc totalment turístic, important per a donar a conèixer la regió.

Alguns dels cellers s’ofereix una cata gratuïta de 5 vins diferents, mentre que a d’altres s’ha de pagar uns 2€. Curiosament, en els que s’havia de pagar el servei era pitjor, arribant a l’extrem de catar vins blancs a temperatura ambient, on se’s vist!!! Vam catar des de Chardonay, Rieslings i Cabernet Sauvignon de les vinyes Cloudy Bay fins a Pinot Noir i Merlot que, personalment, no valien massa cosa.

Abel Tasman Trak

Seguim amb la furgo en direcció a la punta nord oest, on hi fem una de les altres Great Walks de Nova Zelanda, l’Abel Tasman Trek. Una ruta totalment inaccessible per terra, a no ser que sigui caminant, i que té una llargada total de 55 km. Contractem un taxi boat a Marahau que ens porta fins a Waiharakeke Bay, des d’on començarem la caminada per tornar al punt de partida, 35 km. El camí, molt practicable, va resseguint la inhòspita costa, passant per impressionants trencants, penya-segats i meravelloses platges desèrtiques. Com és habitual amb l’Aida, es capbussa a la primera ocasió que té a les aigües gèlides del Mar de Tasmània. A meitat de camí ens desviem en direcció contraria al mar i fem cap a la Cleopatra’s Pool. Una piscina natural, de l’estil al niu de l’àliga però amb les aigües molt més fredes i amb un tobogan de pedra natural esplèndid. Allí l’orgull ja no aguanta més i fa que en Ferry i jo també ens hi banyem :)

Cleopatra's Pool (Abel Tasman NP)

Continuem amb la Packman cap al sud resseguint la costa oest, amb la sort de poder contemplar varies postes de sol d’insomni.

Costa oest illa sud

Pròxima parada els dos glaciars més accessibles de Nova Zelanda, el Franz Josef Glacier i el Fox Glacier.

Fins la pròxima!!!

Taranaki & Tongariro

noreply@blogger.com (Ferran) — Wed, 09 Mar 2011 16:53:00 +0000

Posta de sol amb el Mt.Taranaki de fons

Avancem amb la nostra casa amb rodes direcció a la regió de Wanganui coneguda per la seva àrea volcànica. La nostra intenció és pujar fins al cim del volcà Taranaki i fer un trekking per la zona del Tongariro. Conduint de camí cap als nostres reptes ens topem amb una posta de sol amb el Taranaki de fons, la millor benvinguda que ens podia donar l’espectacular volcà.

El Taranaki té 2518m d’altura, es troba al Egmont National Park i té la típica forma cònica de volcà. Enmig d’una zona completament plana sense cap altra muntanya que li faci ombra, el volcà pren un aspecte imponent i les vistes des del cim prometen.

Pujant el Taranaki

Emprenem el camí l’Aida i jo, el Xavi no es troba bé i prefereix esperar-nos al peu del volcà. Comencem la pujada sense massa dificultat entre una vegetació frondosa, de cop, el paisatge canvia completament i passem a caminar per un terreny pedregós i sec. El canvi de vegetació és tant brusc que sembla fet a propòsit, des de més a munt és pot observar com el bosc envolta el volcà dibuixant una circumferència quasi perfecta.

Cràter del Taranaki

Arribem al cim havent superat un trajecte pedregós i empinat, feixuc en alguns trams per la quantitat de pedra solta que s’hi troba. Un cop al cim tot queda oblidat, és moment de gaudir de les vistes i fer un passeig per la petita llengua de neu perpètua que hi ha al cràter del volcà. Les vistes són immillorables i el dia acompanya, una molt bona recompensa a l’esforç de la pujada.

Fons termals de Taupo

De camí cap al nostre segon repte entre volcans, decidim desviar-nos una mica per arribar a Taupo i les seves fons d’aigua termal, perfectes per relaxar-nos després de l’esforç i agafar forces per la següent etapa!

Ens disposem a realitzar una caminada que pertany a les Grat Walks de Nova Zelanda, el Tongariro National Park és el parc nacional més antic del país i està reconegut com a patrimoni de la humanitat per l’UNESCO. El recorregut no és circular i és necessari contractar un transport que t’acosta a la sortida i et recull al final del trajecte, tot en un dia.

Rierol en el recorregut del Tongariro

Comencem a caminar per un paisatge completament volcànic, rius de lava i roques amb formes molt particulars. El recorregut no presenta grans pujades ni baixades i es pot anar seguint còmodament sense massa esforç. Això permet poder gaudir des del primer moment de les vistes i els colors de la muntanya, realment espectacular.

Creuant el South Crater

Caminem pel mig del South Crater i el Central Crater i pugem fins al cim del Tongariro, les vistes amb el Mt. Engauruhoe de fons són esplèndides. Cada cràter té la seva pròpia personalitat en quant als colors i les formes, un dels més espectaculars pot ser el Red Crater, caracteritzat per les seves grans parets de roca vermella i algunes zones on l’activitat volcànica encara és molt present amb petites fumaroles.

Vista del Mt. Engauruhoe

De camí de baixada ens topem amb un conjunt de petits llacs d’aigua turquesa, el contrast del color de la roca volcànica amb el color de l’aigua et deixa sense paraules. Un autèntic espectacle per a la vista.

Nord de l'illa nord _ Nova Zelanda

noreply@blogger.com (Xavi Español) — Sat, 19 Feb 2011 19:04:00 +0000

Nova Zelanda: una de les masses de terra més recentment poblades, primerament per Maoris (originaris de Polinèsia) i on després de la colonització anglesa s’hi ha establert la raça blanca, ara per ara majoritària. Coneguda com la terra dels Kiwis, no només per la fruita, sino també sota aquest nom se’n reconeixen unes aus sense ales (és el símbol del país) i igualment per el sobrenom que s’identifiquen els natius blancs del país. Formada principalment per dues illes, la nord i la sud, les quals estan plenes d’obres espectaculars de la naturalesa, muntanyes, volcans, fiords, platges, ...., fa que es prevegin unes quantes caminades i trekkings del més interessants.

La campervan, batejada com la Packman

Hi arribem amb ganes de provar un altre estil de viatjar, sense haver de pensar amb busos, trens, hostals ... Viatjarem i ens mourem amb una Campervan. Una furgoneta equipada amb tot el necessari per no dependre de res més que de la gasolina i els supermercats. Una manera de viatjar que sona força Hippie, però ens enganyem, a Nova Zelanda és la manera més popular per a visitar el país i per tant tot està més que ben preparat.

Estant prohibit fer acampada lliure, es poden trobar els Holiday Park, com els nostres càmpings, que poden valdre sobre una mitja de 10€ per persona. Més econòmics (uns 4€ per persona ) són els DOC, mantinguts per el departament de conservació i que normalment únicament ofereixen els lavabos.

El funcionament dels DOC és ben simple i senzill, no requereix personal permanent, cada usuari paga l’estada a una caixa, omple un petit formulari i és responsable dels residus que genera. Tot plegat un sistema envejable on l’únic que requereix per el seu bon funcionament és l’honestedat i la bona educació de cada usuari, cosa difícil i pràcticament impossible en segons quins països.

Preparant el sopar a un DOC

Per acabar aquesta introducció d’aquest magnífic país, no cal ser gaire brillant per deduir que, si no fos perquè es troba a l’altra punta de món i que només per arribar-hi i marxar-ne necessites mínim 4 dies de vols i aeroports, els turistes europeus que hi trobaríem serien molts mes. Tot i així, a una senyoreta no l’hi ha importat aquest fet i s’ha animat a passar un meset amb nosaltres. Arriba la meva germana Aida i s’uneix a nosaltres com si el viatge no li hagués afectat en absolut. Des de el primer minut engeguem la furgo i comencem la marató de quilòmetres per Nova Zelanda.

Per fer-vos quatre cèntims, decidim gastar dues setmanes en cada illa. La primera setmana la destinem a fer la punta nord de l’illa nord, visitar Auckland i tot seguit baixar per la costa oest fins a Wellington, a la punta sud. Creuarem a l’illa sud on hi estarem dues setmanes i finalment, l’última setmana pujarem per la costa est de l’illa nord fins a Auckland.

El Ferry i l'Aida per la 90 Mile Beach

Enfilem carretera des de Auckland cap al nord. Amb un parell de dies ens plantem a la 90 mile beach. Una platja immensa, tan de llarg com d’ample, on el punt curiós és que en comptes de ser plana està repleta de dunes de sorra finíssima. Si no fos per les vistes al mar i per els boscos frondosos del darrera, hom podria pensar-se que està enmig d’un desert de dunes.

Continuem cap a la punta més al nord, al Cape Reinga. S’hi troba un petit far acompanyat d’unes vistes espectaculars d’una costa esquerpa i penya-segats imponents. Donem per acabada la punta nord i ens dirigim cap a la capital.

Cape Reinga

Auckland és una ciutat com moltes altres. Amb 1.200.000 habitants ofereix un port on velers d’esbarjo surten i entren sense pausa, zona financera amb l’sky tower com a protagonista, parcs i varis barris envoltant el centre. A destacar, el Fish Market, el lloc més útil que hem trobat a la ciutat. Pàrquing gratis, peix fresc, un restaurantet on després de mig any hem pogut menjar calamars a l’andalusa i fins hi tot hi hem passat la nit d’estranquis!!!

El port i l' Skytower a Auckland

Avanç d’enfilar carretera direcció sud anem a veure la fase prèvia del torneig de tennis ATP d’Auckland. Tenim la sort que just arribar, un català, Pere Riba, hi està disputant un partit.

Fins la pròxima!!! vegeu moooltes altres fotos al Picasa!!!

Fiji (Part 2)

noreply@blogger.com (Ferran) — Thu, 10 Feb 2011 21:43:00 +0000

Creuant l'estret

La cabana no té gaires comoditats, més ven dit, no en té cap, no hi ha llum si no es posa en marxa el generador i no hi ha aigua corrent, només la d’un dipòsit on hi va l’aigua de pluja. Durant la nit mai dorms sol, tota mena de vesties com rates, aranyes, crancs i mosquits et fan companyia mentre dorms. I, es clar, no hi ha internet. De manera que hem de buscar algun lloc on poder tenir una mica de tot allò a que estem acostumats, una dutxa, una cervesa fresca i una mica de comunicació amb la resta del món. Per això, de tant en tant emprenem l’aventura d’anar al resort tot creuant l’estret entre les illes. Aquest camí el fem a peu, nedant o en canoa depenent de la marea. Arribar al resort significa canviar de món, tot són comoditats, només per unes hores i amb compte de no cridar massa l’atenció, podem gaudir de la vida en una illa paradisíaca on tot són comoditats i serveis, sens dubte, unes altres Fiji a mitja hora de la vida més salvatge.

Visita al poblat

Amb tot aquest post no hem parlat de la nostra feina a la platja. Bé, hem de dir que treballar, el que s’entén per treballar, no varem treballar mai. El ritme de vida de la gent de les Fiji és massa tranquil com per permetre a la gent que treballi com nosaltres esperem. Aquesta part es va limitar a arreglar una mica les zones de jardí o bosc habitades, recollir herbes i netejar. Varem estar construint un nou bany, més a prop de la cabana on dormíem; vam cavar un forat enorme on hi havia d’anar el dipòsit per fer la fosa sèptica, i també vam instal•lar el sistema per connectar la tassa i el dipòsit. Tot una feinada! Jaja!

Vistes des de la muntanya

Aprofitem per visitar la illa en la que estem vivint. No és molt gran i tot caminant ens arribem al poblat principal on passem una tarda de diumenge, dia de descans, amb la gent del poblat. Veiem molta canalla que s’ho passen d’allò més bé jugant amb aquella naturalitat que dona la absència de tele i videojocs. També ens enfilem al turó més alt de la illa des d’on es tenen unes vistes espectaculars.

Nit de Nadal

Donades les dates en les que estem, hem tingut la sort de passar el Nadal i el Cap d’Any en aquest lloc tant diferent, sens dubte uns Nadals que no oblidarem. La nit de Nadal vam preparar sopar una mica més especial, i després va venir la festeta, música de l’equip de música que funcionava gràcies al generador, una mica de rom amb pinya i molta alegria, la festa es va allargar fins molt tard. L’endemà dinar familiar, tots asseguts al terra al voltant de plats típics de les Fiji, una espècie de patata que li deien cassaba i pollastre cuinats amb un forn construït sota terra que en diuen “obo”, verdures fetes amb llet de coco, i altres plats amb gustos nous i que sorprenen.

Preparant la tortuga al "obo"

La nit de cap d’any va ser més o menys igual a la de Nadal, amb sopar i música fins tard, tot amb un ambient especial. Aquest cop per dinar, tortuga al “obo”.

L’experiència de les Fiji ha estat una manera molt diferent de visitar un país, sens dubte hem pogut conviure amb la gent, aprendre i entendre una mica millor les seves costums i el que fa que siguin com són. Potser no hem vist tots els racons de les Fiji, però ens l’emportem un molt bon record del lloc on hem viscut i de tot allò que durant tres setmanes ha estat casa nostra.

La següent parada Nova Zelanda; viatjarem en furgoneta per visitar un país amb una naturalesa, i una muntanya que fan venir ganes de caminar!!!

Fiji (Part 1)

noreply@blogger.com (Ferran) — Thu, 10 Feb 2011 21:13:00 +0000

Enrere queda Austràlia i ens disposem a emprendre l’aventura de les Fiji, Fiji... aquell lloc que si no hi has estat mai penses en platges paradisíaques, sorra blanca, palmeres que cauen sobre el mar tranquil, aigües cristal•lines amb coral i tota mena de peixos de colors, gent tranquil•la amb un ritme de vida pausat, hamaques, relax... doncs si, és tal com us ho imagineu!

Aquest cop canviarem la nostra manera de viatjar; una mica cansats de tants kilòmetres i llargues jornades de viatge, com ens tenia acostumats Austràlia. Ara decidim prendre’ns-ho amb més calma, un canvi de ritme. Per això, vam estar mirant la possibilitat de treballar a canvi de menjar i dormir, conegut com working for acomodation que algunes webs com helpx.net i workaway.info es dediquen a gestionar.

Només arribar a Nadi notem que tornem a estar en un país de l’estil “asiàtic”, la gent t’intenta vendre transport, tours i tot el que puguin a preus excessius que no estan en cap tarifa, on has de regatejar-ho tot i posar-hi mil ulls per que no t’enganyin. Això ens encanta! Tornem a aquell ritme de vida on res està decidit i on pas a pas et passen coses que no preveus.

La caseta i la platja

Ens dirigim és una platja de les Malolo Islands, un conjunt d’illes a l’oest de les Fiji. Un ferry ens porta a un resort, el Masket Cove, prop de la platja que estem buscant. Seguint les indicacions que ens donen els habitants, caminem uns 30 minuts per arribar a la illa del cantó tot creuant l’estret entre les dues illes.
De cop, tot un seguit de sensacions se’ns ajunten; la platja és genial, el mar tranquil i transparent, palmeres... Al mateix temps comences a notar la presència de mosquits, molts mosquits. A més la casa on hem de viure no és més que una barraca que amb prou feines s’aguanta. Sembla que haurem d’estar uns dies per aclimatar-nos al nou estil de vida... Coneixem al Semi Tambua, tot un personatge, propietari de la casa i que viu en aquesta platja amb la seva família, pares, germans i el seu fill.

L'Alberto (a baix), el Roberto (a dalt), el Moisese (al mig)

Ens trobem amb l’Alberto i el Roberto, dos nois madrilenys que arriben amb les mateixes intencions de treballar que nosaltres, de seguida ens hi avenim. Ens expliquen que venen de Nova Zelanda on han estat estudiant i ara viatgen per les Fiji. Ells coneixen una parella que s’uniran amb nosaltres en uns dies, el Carlos i la Raquel. Així que sembla que la companyia serà grata i la diversió assegurada!!

Ens anem fent amb la vida a la platja i el seu ritme pausat o “Fiji Time” com diuen els d’aquí. Aprenem a pelar cocos amb el matxet, tot un art que el fill del Semi, el Moisese de vuit anys, hi té la ma trencada, realment és necessari practicar unes quantes vegades i patir algunes llagues a les mans fins que no li agafes el truc. El resultat és deliciós.
Aprenem a pescar, aprofitant les marees baixes pots posar-te de peus sobre el coral i amb un fil de pescar i una mica de cranc intentar, si més no, enganxar algun peix. També tenim una petita canoa, “destartalada” i que hi entra aigua per tot arreu, amb la que podem sortir a pescar, això si, de dos en dos per que si no s’enfonsa.
L’snorkeling és magnífic, un paisatge submarí d’aquells que mai et deixa indiferent i on sempre pots trobar algun animal que no havies vist abans. Alguns eren perillosos, però tranquils, segons el que ens deien els habitants, els taurons toro, un dels més perillosos del món, no solen acostar-se tant a la costa.

Sopar al capvespre

Després d’un dur dia de pesca preparem el sopar, menjars gairebé sempre cuinats amb peix o marisc que recollim a la platja acompanyat d’arròs, pasta, ... El menjar potser no és molt abundant però això si, fresc i bo. Els sopars és el moment més espectacular del dia, i no pel menjar si no per les postes de sol... Personalment, un dels espectacles naturals més impressionants que mai he vist. Com sempre les fotos no fan honor al que realment és veure-ho en viu, però no us les perdeu.

Preparant el Cava

Havent sopat bevem cava, una cerimònia, gairebé un ritual, que els Fijians practiquen molt sovint; consisteix en veure una espècie de caldo preparat amb arrel de la planta de la cassaca. El gust no és gaire agradable, segons el que ens expliquen té uns efectes lleugerament narcòtics. Per ser sincers, aquest efecte no es nota gens, però això no importa ja que el que a ells els agrada és seure al voltant del foc i conversar amb tranquil•litat mentre van passant petits vols de cava. Com a mostra de respecte, un cop pres el vol de cava has de fer tres palmades.

Melbourne i la Great Ocean Road

noreply@blogger.com (Xavi Español) — Wed, 26 Jan 2011 05:26:00 +0000

Ens acomiadem de la Bernardette. Gràcies per la companyia, les ostres, els filets de canguro, la Frazer Island...!!! i gràcies també pels magnífics posts!!! I de Sydney, una gran ciutat que sorprèn pels seus aires tranquils i relaxats poc propis de les grans metròpolis.

Per endavant tenim 10 dies que continuarem igual, cotxe i més cotxe per recórrer 2000 km fins a Adelaide,
on deixarem la gran illa per aterrar a les esperades i somiades illes Fiji. Dit així, 2000 km amb 10 dies, no semblen pas massa, però havent-hi Melbourne pel mig i una de les rutes de carretera més famoses del continent, la Great Ocean Road, els 10 dies poden ser una mica escassos.

El Ferry i un canguro

Arribem a Melbourne després de dos dies de cotxe per carreteres solitàries i paisatges espectaculars que dibuixen la South Coast. L’altre opció, passant per Camberra, la desestimem, ja que tot i ser la capital no ens va semblar tant rellevant. Com a anècdota i sentint-ho molt per la Bernardette, que desitjava trobar cangurs en llibertat, ens topem amb tres cangurs, aparentment pare, mare i fill que rondaven per un poblet com per casa nostre poden rondar gats o gossos en busca de menjar.

Volent no ser menys i seguir sent una amigable “competidora” de Sydney, Melbourne igualment presenta una aparença de gran ciutat dinàmica i cosmopolita, amb grans edificis i imponents infraestructures, tot i així, des de el meu punt de vista, molt li falta poder-se equiparar amb Sydney. La visitem amb un dia. Fem unes compres al que es diu el mercat descobert més gran de l’hemisferi sud, el Queen Victoria Market. Passegem pels carrers del centre fins arribar a la Federation Square, abarrotada de gent, que curiosament, està esperant l’aparició a un escenari de la fins llavors totalment desconeguda per nosaltres, Oprah Winfrey. Dinem al Xina Town i un autobús gratuït que et fa la volta pels llocs més destacats de la ciutat ens va com anell al dit per fer una becaina i òbviament, acabar de veure la ciutat.

Queen Victoria Market

Seguim direcció la Great Ocean Road, ruta d’uns 250 km entre Torquay i Warrnamboo, d’est a oest, al sud d’Austràlia. Aquesta famosa ruta ofereix múltiples escenaris de l’agresta costa del mar de Tasmània, així com vàries zones boscoses per veure Coales i altra vida salvatge. La ruta es recórrer amb cotxe i contínuament es troben indicacions de vistes escèniques i punts d’interès per parar, gaudir del paisatge, fer quatre fotos i seguir endavant. També és una zona famosa pel surf i de fet, a Torquay, s’hi troba la casa de Rip Curl, el poble amb el qual els fundadors de la marca es van inspirar. Fem nit a Apollo Bay, un poble originàriament pescador que s’ha adaptat al surf i al turisme. Uns quilòmetres més a l’oest s’hi troba el Cape Otway National Park,on hi ha el far més antic d’Austràlia, de 1848. Veiem Coales! ens hi apropem a tocar mentre ells dormen als arbres del costat de la carretera. Semblen mansos i dòcils, però amb les urpes que tenen millor no molestar-los.

Great Ocean Road

Continuant més a l’oest arribem a un dels punts més fotografiats de tot Austràlia, dins el Port Campbell National Park. Milers d’anys d’onades i marees han esculpit la roca sedimentària de la línea costanera i han format múltiples pilars, gorges i arcs molt impressionants. Entre els més destacables hi ha els 12 apòstols. Originàriament 12 pilars de roca dels quals ara només en queden 6. També trobem el Loch Ard Gorge i la Shipwreck Coas, que sense saber com descriure-ho, millor mirar les fotos que ho diuen tot :)


12 apòstols _ Great Ocean Road

Tot i ser recomanable disposar d’una setmana per la Great Ocean Road, nosaltres hi estem tres dies per poder arribar a Adelaide i així disposar d’un dia per visitar-la (des del meu punt de vista no cal) i el més important, preparar l’estada a les Fiji.

Fins aviat!!! I més fotos al Picassa!!!

De Cairns fins a Sydney (Part 3)

noreply@blogger.com (Ferran) — Thu, 13 Jan 2011 08:11:00 +0000

Posta de sol, Newcastle

De Brisbane fins a Sydney, decidim que ho farem amb tres dies. Sortim a mija tarda i la primera parada a Coffs Harbour, un poble dels molts que hi ha en aquesta Costa Daurada (Golden Coast) d’Austràlia. És el paradís dels surfistes! L’endemà ens dirigim cap a Newcastle. Parem per dinar, a mig camí, a la vora del mar. Volem arribar aviat a Newcastle. Diu la guia que és una ciutat amb port i bones platges. El port és comercial. D’aquí surt gran part del carbó que exporta Austràlia. L’hostal (YHA) és un casa senyorial “antiga”(ho poso entre cometes, perquè a Austràlia l’antiguitat és relativa: 250 anys com a màxim!). La veritat, molt confortable i cèntrica! Fem una passejada pel passeig a la vora del mar i descobrim com ho fan per banyar-se amb aigua salada, però sense els problemes de l’oceà. Arran de costa, fan una mena de piscines aprofitant l’aigua del mar. Els surfistes, però, no tenen por ni a l’oceà, ni al capvespre. No sabem perquè, però ens adonem que ara és una hora menys que quan al matí vam sortir de Coffs Harbour. Al mateix país hi ha una hora de diferència entre dalt i baix. Curiós!

Els coales mediten, no dormen

L’endemà tenim programa: anar a la reserva d’animals Blackbutt (a veure si per fi podem veure cangurs i coales) i a Hunter Valley, la vall del vi. Vam disfrutar veient d’a prop els coales i fent-los fotografies: com dormen, com es mouen, com es rasquen, com es netegen, .... Els cangurs, no tant, però els vam veure saltar!. També vam veure rèptils i ocells de moltes menes.

El muntatge de les bodegues és impressionant. Caldria aprendre dels australians i com es saben vendre! Estan orgullosos dels seus productes, sigui vi, oli, fruites, verdures, ... Han fet una regió del vi on s’hi fan tours a diari des de ciutats que estan a dos i tres-cents quilòmetres. Aprofiten per a fer degustació de formatges, xocolata, oli, ... (no vam veure els olivers per enlloc, però sí que en vam degustar mil productes derivats!) Com sempre, no es tracta només de fabricar, si no, allò que és més important, és saber-ho vendre.

Cuinant carn de cangur

Vam menjar carn de cangur dalt d’un turonet envoltats de vinyes que s’escampaven per la falda de les muntanyetes. Això de les barbacoes elèctriques o de gas, també és un bon invent que caldria copiar! Fins hi tot ens hi podem escalfar l’aigua per fer cafè!
Marxem en direcció a Sydney. No volem arribar tard! Portem el mapa i sabem on anem, però ja tenim ganes d’arribar-hi! Estem només a 200 quilòmetres!

SYDNEY

L’entrada ja va ser triomfal. Ens esperaven per fer-nos la foto!!! Us ho explicaré: entrem pel pont del port, Harvour Bridge, el famós! Calia pagar. No volen cash, preparem la targeta. Amb la targeta a la mà, esperem saber on cal posar-la, però només veiem un cartell que diu NO STOP. Doncs nosaltres tirem avant! I és llavors que peten els flashos! Encara ara, després de veure-ho d’a prop l’endemà quan vam passar pel pont, no sabem on s’havia de pagar. Esperem que la rebuda no ens costi massa cara!!!

Vista del Rocks, el Harbour Bridge i l'Opera House

Els Tres a Sydney!!

Que dir-vos de Sydney? Una ciutat construïda a la vora del mar, que viu de cara al mar! I si mireu el mapa veureu que a Sydney el mar entra com si fossin les ries. Això fa que hi hagi molts quilòmetres de costa dins la ciutat. Més de quatre milions de persones hi viuen, però no deixa de respirar-s’hi un aire de ciutat residencial. Hi ha més cotxes que a Brisbane i més bons. Però la gent no pita ni sembla tenir pressa. Per exemple, en dilluns, els esplèndids restaurants de la vora del port estan plens de gom a gom. Potser ho fa que s’apropa Nadal i els sopars són d’empresa. No sé, però s’ho munten bé!
Refresqueu la imatge del port de Sydney, el pont, l’òpera, el jardí botànic reial, els Rocks (les primeres cases que van construir els anglesos quan van fundar la ciutat), els gratacels del costat, les cases residencials de l’altra riba. Una imatge relaxant, una experiència única. Com diu el Xavi, aquesta ciutat és l’enveja de moltes ciutats del món, per la seva relació amb el mar que forma part de la ciutat. L’últim dia ens la vam passejar de nit amb el ferry. Tant de nit com de dia és espectacular!

Bondi Beach

Ens vam acomiadar de Sydney visitant la platja més famosa d’Austràlia, “la Bondi”. Recordeu que a Austràlia sempre t’has de banyar “between flags”, és a dir, entre les banderes que marquen l’espai. La resta és perillosa pels corrents o pels taurons. Ah, impressionant el muntatge dels vigilants de les platges: buggy, altaveus, planxes de surf, uniformes, més de deu “liveguards” (vigilants), ...

Bernardetta

De Cairns fins a Sydney (Part 2)

noreply@blogger.com (Ferran) — Thu, 13 Jan 2011 07:56:00 +0000

A la meitat del camí, ens parem a Hervey Bay. Ens han recomanat aquesta parada per tal de passar a l’illa que hi ha davant, Fraser Island. És una illa de sorra de 120 km de llargada. Vam tenir molta sort perquè, a l’anar a buscar informació sobre com poder fer l’excursió per lliure (els viatges organitzats són cars (165$) i en autocar 4X4, ens vam trobar dues germanes alemanyes, que volien fer el mateix. Per tant, aquesta experiència la vam compartir amb elles.

4x4 i aventura!

Érem cinc viatjant amb un Toyota Land Cruiser per la sorra d’una illa màgica. Ens va sortir per la meitat de preu i, a més a més, paràvem quan i on volíem. Vam travessar l’illa de W a l’E per camins de sorra, entre boscos d’eucaliptus i altres espècies d’arbres i matolls de sorra. Després vam recórrer una platja que no s’acabava mai! Va de nord a sud de l’illa per la costa E, sense interrupcions. Ens vam para a diferents punts: a la muntanya de sorra de colors, al vaixell embarrancat (Maheno Shipwreck) i a la Eli Creek, un riuet d’aigua dolça i transparent que arriba a l’oceà per entremig d’hibiscus de flors grogues.

Restes d'un vaixell a la platja de la Fraser Island

Després de la platja, el Llac McKenzie. Espectacular! Al mig de l’illa, s’hi troben un conjunt de llacs, del quals aquest és el més gran. Una sorra suau i blanca fa que l’aigua d’aquest llac sigui de color turquesa. No ens vam poder resistir a la temptació: les alemanyes van ser les primeres! A nosaltres ens va costar una mica més perquè plovia però, està clar que ens hi vam posar. A més a més, diu que aquesta aigua i sorra tenen poders “antiaiging”!

Bany al Llac McKenzie

Amb una mica de recança, embarquem al ferry que en 50 minuts ens torna cap a Hervey Bay.

Vistes de Brisbane

El següent punt de parada Brisbane, la primera ciutat “ciutat” que trobem a Austràlia. Això vol dir, gratacels, avingudes, carrer de botigues de marques, centres comercials, ... Malgrat ser una ciutat de 2 milions d’habitants, tens la sensació que la gent no té pressa. No hi ha massa cotxes i la gent somriu pel carrer. Pel mig de la ciutat hi passa un riu. Ens passegem pels ponts, pel jardí botànic i per un parc que hi ha a la vora del riu on hi vam veure una gran piscina pública amb sorra i tot. Sembla que, encara que Austràlia tingui tants quilòmetres de costa, als australians els agrada més l’aigua dolça. No hi ha perill de meduses ni taurons!

Bernardette

De Cairns fins a Sydney (Part 1)

noreply@blogger.com (Ferran) — Thu, 13 Jan 2011 07:46:00 +0000

Hola amics! en aquest tram del nostre viatge tenim una nova companya, la Bernardette, ma mare, que s'uneix al grup dels Catamons, i com a bona Catamons publicarà i ens oferirà el seu punt de vista del viatge en aquest i els següents posts, fins que arribem a Sydney.

M’incorporo al viatge dels CATAMONS a Cairns. Després d’unes 30 hores de vols i esperes en aeroports amb trobo amb el Ferran i el Xavi a l’hostal de Cairns. Abans, però una bona enrabiada a l’aeroport. Abans de venir, quan els vaig preguntar que volien que els portés, em van demanar menjar i especialment, pernil. Sabia que a la frontera calia declarar-ho, sinó multa! Així ho vaig fer i així va ser com em van “fotre” els paquets de pernil, els xoriços, els fuets, l’escalivada i els fesols! Només em van deixar els formatges, les avellanes i els cafès. Al xicot de la duana, dels ulls li sortien estrelletes. Sopar a la catalana!!! Sort que no va arribar la maleta i no em van prendre el vi i l’oli, que ja hagués estat “el colmo”!

Un bon vi per rebre la nova companya

Bé, oblidem-ho i celebrem que estem junts amb un gotet de vi SUÑER!!!

Cairns és un poble-ciutat a la vora del mar. Les cases són la majoria separades i d’un pis. Hi ha uns carrers de botigues i la resta un poble tranquil. Hi ha un passeig davant del mar amb molta zona verda i una cosa singular: sota de cada arbre hi ha una plaqueta en record a una persona difunta, dels seus familiars, amics,… Curiós i entranyable!

Cairns és sinònim de visita a la barrera del coral!!! Vam marxar a les set del matí i després d’una hora i mitja de navegació ens vam trobar en un punt de la barrera. Una experiència nova: no només faríem snorkel, que vol dir mirar el fons del mar des de la superfície. Provaríem de fer immersió amb bombones d’oxigen per apropar-nos més a les anèmones, als corals i als peixos dels llocs més profunds. Portàvem un monitor per cada quatre. Una experiència inoblidable!!!

El Ferran preparan-se

La “Great Barrier Reef” té 2.300 kms de llargada i 270 Km al lloc més ample. Es dibuixa al llarg de la Costa de Queensland i hi viuen més de 6.000 diferents espècies de criatures. (No sé si les vam arribar a veure totes, però el que vam veure és realment un jardí al fons del mar!)

Passeig per una platja prop de Bowen

Lloguem un cotxet i emprenem el “camí de la barrera” cap al sud. El paisatge va canviant, a mesura que anem baixant. Primer, els boscos frondosos s’intercalen amb extenses plantacions de canya de sucre. De tant en tant, els mangos (boníssims, res a veure amb els que ens mengem aquí). Més endavant, el paisatge es converteix en Prats i prats de diferents verds, amb vedells i vaques que hi pasturen tranquil•lament. Senyals de perill ens indiquen que potser trobarem cangurs, però, de moment, només n’hem vist tres de morts a la carretera. De tant en tant, ens parem a la vora de l’oceà, per descansar i per gaudir de l’espectacle de les seves platges, illes i racons que potser necessitaríem de més temps per poder gaudir de ple. No obstant, cal anar seguint el camí per arribar a Brisbane. Primer, però ens donarem un dia de descans a Hervey Bay.

Bernardette

BON NADAL des de les Fiji!

noreply@blogger.com (Xavi Español) — Wed, 22 Dec 2010 21:24:00 +0000

Estem a les Fiji, vivim amb una família local que ens ha acollit com un més. Aquest any tenim a sort de passar un Nadal ben diferent; platja, sol, relax, aire pur i amb unes costums ben diferents a les nostres. Però no deixem de celebrar el mateix Nadal a tot arreu, així que hi hem ficat el Tió com una part de la nostra tradició, practicant la mescla de cultures!!

En aquestes dates pròpies de passar amb els de casa no ens oblidem de tots els familiars i amics que seguiu el bloc, i per tant us desitgem un molt bon Nadal i feliç any des de les antípodes.

Bon Nadal i feliç any 2011!

Ens veiem aviat!

Xavi i Ferry

Uluru, Kata Tjuta i Kings Canyon, el cor d’Austràlia

noreply@blogger.com (Xavi Español) — Wed, 22 Dec 2010 21:17:00 +0000

Arribem a Austàlia després d’un mes increïble a terres d’Indonèsia i d’uns en terres asiàtiques, que si alguna cosa tenen en comú són els preus totalment assequibles per a qualsevol backpacker. Així que ens espera un mes i mig d’estrènyer el cinturó i dels mínims luxes possibles.

Aterrem a Darwin, al nord d’Austràlia, amb la peculiaritat que és una de les ciutats més caloroses de la terra; poca gent hi viu per amor si no que més bé per fer diners i emigrar cap al sud amb les butxaques plenes (independentment de Sydney, és una de les ciutats amb salaris més alts d’Austràlia). L’únic motiu que ens impulsa passar per Darwin és per els parcs naturals que rodegen la ciutat, el Kakadu i el Litchfield National Park, en els quals hi pots veure poblats aborígens, cocodrils, rius i cascades cabaloses, ...
Ens trobem a les 5 de la matinada per els carrers desèrtics de Darwin acompanyats tímidament d’uns quants noctàmbuls que fan l’última copa i d’aborígens indigents que ocupen els parcs de la ciutat. Mentre fem temps fins a les 10 del matí per a poder fer el check in a un hostal i no pagar una nit de 5 hores ens ofereixen colar-nos a l’habitació d’un hostal i fer-hi una capbussada.

Malauradament, a no ser que disposis d’un 4x4, l’única marera per visitar els parcs naturals és a través de tours. Així és com evitem la primera clatellada australiana, ens demanen de 400 a 600 AUD per persona (de 300 a 450 €) per un tour de 2 dies a un dels parcs. Ni ens ho pensem, pròxima destinació Alice Springs, al centre d’Austràlia, uns 1200 km al sud. Com anar-hi? Doncs de moltes maneres, però compte amb les clatellades! Primer mirem d’ajuntar-nos al cotxe d’algun que hi vagi (normalment es troben tot tipus d’ofertes als taulells dels hostals), però la sort no està de cara; mirem un tren que creua tot Australia de nord a sud i de sud a nord, però només passa un cop per setmana i no ens va bé, val 100€; amb bus 250 € !!!, acabem agafant un vol per 180€ i avall que fa baixada.

Alice Springs és el punt de partida típic per anar a visitar la famosa sagrada muntanya vermella, l’Uluru (Ayers Rock). Seguint amb la nostra bona ratxa australiana, degut al retard de l’avió vam perdre un tour de tres dies tot inclòs cap a l’Uluru, que bo o dolent era molt barat, uns 150€, que per ser Australia ... aquest tour s’ofereix des de l’hostal Annie’s place d’ Alice Springs. Acabem llogant un cotxe familiar per visitar la zona i així almenys podem dormir-hi a dins.

Ens muntem una ruta de tres dies, visitarem l’Uluru, el Kata Tjuta i finalment el Kings Canyon; en total uns 1500 km per carreteres desèrtiques rectes com a pals. Com a peculiaritat ens prohibeixen conduir de nit, ja que entre cangurs i camells pots emportar-te alguna sorpresa. Conduïm sempre de dia, els paisatges encantadors, del més inhòspits i inhabitats, desert i més desert, de tant en tant ens creuem amb algun tren de carretera (camions gegants arrastrant fins a fileres de 5 remolcs; planten cara i també la bafarada que t’emportes quan t’hi creues).

Càmping direcció l'Urulu

Passem la primera nit a uns 300 km de l’Urulu, al pati de darrere d’un bar de carretera; tot Austràlia està molt ben equipat per viatjar de càmping, amb moltíssims llocs per parar i tots ells amb zones per cuinar molt curioses, serveis, ... definitivament la millor manera per viatjar-hi. Arribem al Ulura - Kata Tjuta National Park (25 AUD entrada) i just arribant a la muntanya sagrada una altra sorpresa per acabar de rematar l’espectacular arribada a la gran illa, em multen per conduir a 81km/h en comptes de 60 i 220 AUD de regal.

L’Urulu és la muntanya més reconeguda d’Austràlia, té la peculiaritat que canvia de color segons les condicions ambientals, i molt estimada per els aborígens ja que és com el símbol més apreciat per ells, és sagrada; per aquest motiu demanen que per respecte no s’hi pugi, però sembla que el govern no els fa massa cas ja que està equipada amb una barana que s’enfila fins al cim per a facilitar l’ascens. No hi pugem i només hi donem la volta, uns 5 km. Tot seguit anem cap a Kata Tjuta, un grup de 36 roques arrodonides i molt agrupades que formen una magnífica vall i profundes gorges entre elles. Hi fem una caminada fins al final de la Walpa Gorge, impressionant. Acabem el dia amb la posta de sol a l’Urulu observant com canvia el seu color marron de dia a colors vermells.

Urulu

El dia següent ens dirigim cap al Kings Canyon, a uns 500 km. Són unes formacions rocoses de milions d’anys d’antiguitat, ofereixen un espectacular canyó o gorja amb unes parets rectes i immenses. Hi fem un trekking d’uns 6 km, el Kings Canyon Rims Walk on dones la volta a tota la gorja per la part superior, s’ha d’anar amb força compte als penya segats. Fem uns quants quilòmetres més per carretera fins que es fa fosc per fer nit i el dia següent arribar altre cop a Alice Springs per agafar el vol cap a Cairns. Una sorpresa d’última hora ens espera al motel de carretera; heu vist mai algun gos que canta i toca el piano per la televisió? Doncs si, és ell, el Dingui li deien, i realment és de la raça Dingo, com un llop però originari d’Àsia. Ens va fer una demostració força sorollosa.

Kings Canyon i el Ferry buscant el límit!!!

Pròxima destinació Cairns, al nord de la costa est d’Austràlia, on hi esperem poder llogar una Campervan per fer tota la costa est. Les noves aventures al pròxim post! I amb la incorporació d’una nova viatjant Catamons!!! No us ho perdeu!!!

Salutacions i bones festes!!! més fotos al Picassa!!!

Bali

noreply@blogger.com (Ferran) — Sat, 11 Dec 2010 10:01:00 +0000

Hem recorregut un llarg camí en direcció a les illes de l’est d'Indonèsia. Hem pogut visitar, conèixer i gaudir de llocs increïbles; platja i muntanya, i també de fer-nos una mica amb el ritme de les illes, la gent i les seves costums.

El Ferry al ferry

Ara toca desfer aquest camí i tornar a Bali, la illa que varem deixar al principi i que ha arribat el moment de descobrir. Per fer el camí de tornada escollim la via més ràpida i més barata, que consisteix en agafar un bus nocturn des de Dompu (Sumbawa) fina a Mataram (Oest de Lomboc) d’unes 12 hores, un ferry que ens porta a Padangbai (Bali) i finalment un transport fins a Kuta.

En tot aquest recorregut, com en tots els altres transports que hem hagut d’agafar, has de discutir i negociar amb els transportistes cada preu de cada transport fins a la extenuació, encara que sigui “transports públics” on asseguren que pagaràs el preu real, però que no és així. S’ha de dir que al final ja començàvem a tenir la mà trencada amb el tema, l’experiència és un grau i la pasta no ens sobra... la clau era fer-los entendre que no tens cap pressa per arribar a algun lloc, encara que no sigui veritat, és clar. Et treus la motxilla, seus a terra i beus una mica d'aigua, escoltes el que et proposen, -Nooo! Massa car! Puc esperar el següent bus-. D’aquesta manera pots arribar als preus més ajustats. En el darrer trajecte fins a Kuta vam saber que vam arribar al preu mínim després de veure la emprenyada del conductor quan li vam demanar que ens portés uns quilòmetres més lluny un cop dins la furgoneta, es va posar com una moto!!

Bé, de nou a Kuta, ens plantegem com podem visitar la illa de Bali, té molts racons interessants i tenim tota una setmana per visitar-ho. Finalment decidim llogar un cotxe per tota la setmana. Així que estem un dia a Kuta per solucionar els tràmits del cotxe, rentar una mica de roba i anar a la platja a ensenyar als principiants les nostres habilitats adquirides amb una taula de surf...

Arrossars de Ubud

El dia següent comencem la ruta per la illa de Bali; visitem el llac Danau Batur al costat del volcà Batur, el dia no acompanya però les vistes són espectaculars. Estem dues nits a Ubud, un poble del interior amb uns paratges molt macos, terrasses d’arrossars i selva, perfectes per llogar unes bicis i fer una mica de ruta. Ubud és famós també per la seva artesania i obres d’art d’estil budista.

Continuem el camí en direcció al nord de la illa. Visitem l'impressionant Pura Besakih, el temple Budista més gran i important de Bali situat als peus del Gunung Agung, el volcà més alt de la illa. La visita havia de ser amb guia, pagant, però aquest com va valer la pena tant per la visita que va ser molt interessant com per la conversa amb el guia. El punt de vista de la vida segons un balinès budista.

Visita al Pura Besakih.

Continuem el viatge per la costa nord de la illa, des d'Amlapura fins a Luvina amb les seves platges de sorra negra, dofins i cascades.

Finalment, per acabar la nostra visita, estem a Bukit els nostres tres últims dies a Indonèsia, una mica més de relax per acomiadar-nos. Bukit és la península del sud de la illa i una molt bona elecció si vols gaudir de platges increïbles d’aigües cristal•lines i sorra blanca, llocs tranquils i molt bon ambient.

Ens acomiadem d’Indonèsia amb un molt bon regust, ens fa una mica de pena deixar aquest país que ens ha donat moments tant bons. Però el viatge continua i el següent país ja ens espera. Prepara’t Australia que ja venim!!!!!!

Platges de Bukit

GILI ISLANDS & RANTUNG HOSTEL & HU'U

noreply@blogger.com (Xavi Español) — Fri, 26 Nov 2010 13:32:00 +0000

Les Gili Islands són tres diminutes illes que es troben al nord oest de l’illa de Lombok. De les tres dues són de tanta calma que els hi diuen les de les honeymoon (o sigui per recent casats o …) i la tercera és la de totes les opcions, relax, festa i relax :). Per tant ens hi venen de primera uns dies després de l’esgotador treking al Rinjani.

Platja illa Gili Trawalgan

Ens instal•lem a la Gili Trawalgan (la més activa) i per primera vegada puc contemplar el que sempre m’havia imaginat com el paradís. Una illa envoltada per una sola platja de sorra blanca, aigües transparents, palmeres que cauen sobre la platja, ... L’illa està súper explotada per una banda, on durant un quilòmetre no hi ha més que restaurants, bars, hostels, internet, agències de tours, ... i clar, les platges de davant també són les més aglomerades. Tot i així, la resta l’illa, que ara per ara no hi ha pràcticament vida, les platges són ben tranquil•les; tot i que per poc temps, ja que queden pocs terrenys sense haver-hi obres que portaran a nous ressorts (sembla que aquí encara no tenen la llei de costes).
Ens hi estem 3 dies, suficients per relaxar-nos i fer una visita al coral dels voltants de les illes. Per primera vegada veiem la vida marina que ens acostumen els documentals de National Geografic o per l’estil. Impressionant, peixos de mil maneres i colors, coral, tortugues, podríem haver estat de sort i veure algun tauró de coral però “gràcies o no” no va poder ser :)

Continuant amb el planning creuem l’illa de Lombok en direcció a Sumbawa (una illa més a l’est). Ara si, ja som tots un experts i ho fem tot amb transport públic i creiem que pagant el mateix que els autòctons. És més pesat, més llarg, menys còmode, però molt més barat i més enriquidor, t’envoltes dels natius d’indonèsia i moltes coses de profit en treus. Després d’un dia de viatge arribem de nit a Taliwan amb un nanu d’allà que hem conegut al Ferry (el barco), ens ajuda a buscar hostal però tots estan plens així que ens instal•lem a casa seva per una nit on hi viu amb quatre amics. Sort!!!

De viatge cap a Sumbawa

Arribem a Maluk, al sud oest de Sumbawa i anem directes al Rantung Hostel on ens havien aconsellat per anar a provar surf. L’ambient és 100% surferu, però després de tragar uns litres d’aigua entre onades i coral tallant veig que aquell no és el millor lloc per aprendre. Durant tres dies ho anem provant amb unes taules curtes que ens han deixat però no hi ha manera. Ho compensa l’entorn del lloc, potser la millor platja i posta de sol que he vist mai i uns menjars del tot deliciosos. Uns molt bons dies, però hem de continuar cap a l’est, ara a Hu'u.

Posta de sol al Rantung hostel

La idea és arribar a l’illa de Flores, diuen de les més boniques i més verges d’Indonèsia amb Komodo i els seus dracs pel voltant, però anem curts de temps i per tant ens quedem a la punta est de Sumbawa uns dies per tornar cap a visitar Bali. Hu'u, segons la Lonely Planet és un lloc que no t’has de perdre si estàs a Sumbawa, bé, doncs per a qui estigui pensant fer-hi un cop d’ull l’únic que s’hi pot fer és surf. L’entorn i les platges no són tan maques com a l’oest de l’illa. Tot i així el Ferry i jo donem una altra oportunitat al surf practicant amb unes onades un pel més permissibles. Després de tres dies ja som tots uns professionals de remar, però encara no amb la taula sota els peus :)

Surf a Hu'u

Tornem cap a Bali per passar la nostra última setmana del sud est asiàtic visitant l’illa i uns dies més de relax a les platges del sud de l’illa, però com sempre s'acaba cada post això no serà fins el pròxim!

Podeu veure totes les fotos al Picassa. Fins un altre ratet!

El Volcà Rinjani

noreply@blogger.com (Ferran) — Mon, 22 Nov 2010 08:40:00 +0000

Fiquem els peus a Indonèsia, el paradís de les platges, sol i surf. La primera impressió d’Indonèsia que ens emportem és la ciutat de Kuta a la illa de Bali, el destí turístic per excel•lència d’aquells que busquen unes bones vacances sense interès en moure’s massa. És fàcil fer la comparació entre Kuta i, per exemple, Salou de casa nostra; molts turistes, preus excessius i amb tot tipus d’opcions de lleure.

Com que no ens agrada Kuta ens desplacem de seguida cap a un altre lloc, l’elecció és completament oposada a platja i sol, ens dirigim a la muntanya, al volcà Ringiani que es troba a l’illa de Lombok, a l’est de Bali. Aquest és un dels volcans més famosos d’Indonèsia tant per la seva alçada (3726m) com per les vistes espectaculars que es tenen del llac que inunda el seu cràter i de tota la illa.

A les portes del Rinjani

Així que ens dirigim al poble de Senaru, al peu del volcà. Des del mateix hostal on ens quedem s’organitza el tour que consistirà en tres dies de trekking amb guia i portadors que ens serviran i ens acompanyaran pel mòdic preu de 100€, excessiu pel nostre entendre, però no queda cap més opció.

Els Portadors preparant les postres

Vistes des del camp 1

Comencem l’ascens al volcà un grup de vuit excursionistes, quatre portadors i un guia, això si que és una expedició en tota regla! Prenem la ruta llarga que transcorre en primer lloc per una zona de selva densa força espectacular i salvatge, fem les parades per esmorzar i dinar que ens sorprenen per l’abundància de menjar i per la seva qualitat, no és una cosa a la que estàs acostumat si estàs a la muntanya. Unes 6 hores després de començar arribem al Camp 1 on passem la nit, ens munten les tendes i ens fan el sopar, com a un hotel, jeje! Des del camp ja es tenen unes vistes espectaculars de l’illa, té bona pinta i esperem que encara sigui millor des de dalt.
Passem una nit freda i una mica incòmoda, està clar que Indonèsia no és només sol i platja, aquí també hi fa molt fred!!

Vistes sobre el llac i el nou volcà

El dia següent arribem al cràter, on hi ha un enorme llac d’on surt un segon volcà més petit que es va crear el 1994. Les vistes no tenen preu, és increïble! S’ha de dir que Indonèsia és una regió amb una activitat volcànica molt forta, no cal dir res del que està passant aquest últims dies a altres illes... En tot cas, el volcà Rinjani no presentava perill, així que tranquils.

Després d’un bany en unes fons termals emprenem l’ascens al Camp 2, és costós i plou molt durant tot el trajecte però ho aconseguim. En aquesta segona parada les vistes no decepcionen gens; la postal del llac i la posta de sol de fons és memorable!

Vistes des del Camp 2

Mengem i a dormir aviat que al dia següent arriba el plat fort, fer cim! Ens llevem a les 2,30 de la matinada per sortir a les 3 i fer cim a l’alba. El camí és complicat i relliscós, és tot sorra volcànica que no et deixa avançar amb comoditat, a més és fosc.

Finalment fem cim, les vistes, una passada! No hi ha paraules... Però fa molt vent i fred i no ens hi quedem massa estona, així que cap avall. Totes les dificultats que et posa la sorra al pujar són facilitats per baixar, pràcticament et deixes caure i vas lliscant sense massa esforç i amb rapidesa. Molt divertit.

La feina està feta, el mateix matí comencem a baixar fins a un poble pròxim, recollim les maletes i cap a la pròxima parada. Ara si que toca sol i platja, a les Gili per recuperar-nos una mica de l’esforç!

Cim del Rinjani (3726m)

Com sempre podeu veure totes les fotos al Picasa!
Salut!!!

Kuala Lumpur

noreply@blogger.com (Xavi Español) — Sun, 07 Nov 2010 10:15:00 +0000

Deixem enrere quatre països dels quals tots ens han sorprès i ens han marcat molt positivament els primers mesos d’aquest viatge; Xina, Vietnam, Laos, Cambodja, tots ells amb bona part de la població amb molt pocs recursos econòmics i que amb poca cosa en tenen prou per ser feliços (o això és el que es veu des de fora), és per envejar.

Petrona towers

Arribem de nit a l’aeroport de Kuala Lumpur. La nostra estada a KL és més que anecdòtica ja que amb poc més de 48 hores tornarem a estar a l’aeroport per volar cap a Indonèsia. Després d’una hora amb bus per autopistes immenses i plenes de cartells gegants de publicitat ens trobem a KL city; el canvi és més que notable, una gran metròpoli i ambient de societat consumista, amb molts contrastos entre la població, centres comercials immensos envoltats per barriades, cotxes luxosos amb flaire de petrodòlars, vagabunds per les voreres, ... ah!! i el que més sorprèn, tots i cadascun dels cotxes que circulen per els carrers alguna cosa o altre tenen tunning, per molt que sigui un 4L, curiositats ... Ens allotgem a un hostalet ben humil a China Town, la zona per excel•lència de tots els backpackers; ah! i l’amo de l’hostal dorm amb un mono que durant el dia passeja amunt i avall, més curiositats... !!

El dia següent es prepara força dur, com que només tenim dos dies per visitar KL, ens posem les piles i comencem ben d’hora la ruta per els carrers immensos de la ciutat. Primer ens trobem amb la quarta torre de telecomunicacions més alta del món, la Menara KL Tower de 421 metres d’altura, s’hi pot pujar però abonant uns 35€, així que ... continuem i ens arribem a les famoses Petronas Towers ben refarcides de vidre i acer inoxidable i que arriben a una altura de 451,9 m. Les dues torres estan unides per un pon, l’Skybridge i si ets dels que matinen pots pujar-hi, però has de començar a fer cua des de les 7 del matí, no és el cas... a l’interior hi ha un gran centre comercial ple de botigues de les cares. Seguim i ens arribem a Little India on cada dissabte hi ha un night market des de les 5 de la tarda; paradetes amb roba, menjars i olors de tota mena ... i fins aquí la nostra ruta per la ciutat, segur que hi ha moltes més coses a veure però ja no tenim més temps.

El Ferry fen saliva a Little India

Ens preparem per una gran nit, ja que hem reservat taula a un restaurant català, i tot i que es diu “Pinchos y tapas bar” i que al fons del menjador hi ha un cap d’un toro, l’amo és de Lleida i bona part dels plats són de la terra. Després de dos mesos i mig tornem a degustar el pa amb tomàquet, un bon pernil i un bon vinet!!! La festa ens forada les butxaques però ha valgut molt la pena.

Pinchos y tapas bar _ KL

El dia següent quedem amb un australià que dorm a la mateixa habitació que nosaltres i una amiga seva de KL per anar a visitar el poble natal d’ella. Per l’autopista, un cotxe patrulla ens para i ens demana la documentació a tots, l’australià no porta el passaport, per tant o se’n va amb ells cap a comisseria o amb un suborn d’uns 10€ podem seguir endavant. Visitem una mesquita, un temple hindú i dinem banana leaf, arròs, pollastre, vegetals varis i salsa curri sobre una fulla de plàtan que fa de plat, d’aquí el nom. Seguim i anem cap a la costa oest casi a l’altura de KL, parem a un turonet que està replet de micos (atracció turística de la zona), veiem la posta de sol i sopem marisc i peixet a un “xiringuitu” de la platja; i així diem adéu a KL.

El dia següent volem cap a Indonèsia, i tot i que a les primeres hores notem que els preus s’han multiplicat com a mínim per 4 des de els últims 5 anys la cosa promet força.

De moment això és tot, ja falta poc per posar-nos al dia!!! Fins aviat!!!

Una abraçada des de Ubud (Bali) !!!

Saigon i el Delta del Mekong

noreply@blogger.com (Ferran) — Thu, 04 Nov 2010 11:44:00 +0000

La última parada de la primera part d’aquest viatge és Saigon, de nou a Vietnam i des d’on agafem el pròxim vol que ens portarà a Kuala Lumpur. Però abans de pujar a l’avió tenim temps per fer una visita per la ciutat i conèixer la desembocadura del Mekong, l’hem acompanyat fins aquí, que millor que acomiadar-nos visitant el seu delta?

Carrers de Saigon

Saigon o la Ciutat de Ho Chi Minh és una ciutat gran, moderna i en constant expansió, recolzada per una potent industria situada a les afores de la ciutat que assegura la seva prosperitat, no envà, està considerada com la capital del sud de Vietnam. Té una població d’uns 8 milions d’habitants i 3 milions de motos, dades oficials. Les extraoficials, com a les manifestacions de casa nostra, al voltant de 12 milions de persones i uns 6 milions de motos. Us podeu fer una idea de que significa creuar el carrer...
Ens vam allotjar en la zona de Pham Ngu Lao on es concentra la major part de turistes que visiten la ciutat; bars, restaurants, hotels, botigues, ... Bon ambient i, tot i la gran quantitat de gent i sobretot de motos, la vida a la ciutat és prou tranquil•la i agradable. La gent és molt més simpàtica i amable que no pas a la part nord del país, potser una de les coses que més ens va sorprendre.

War Remnants Museum

El primer dia vam fer un tomb de reconeixement per la ciutat tot anant a visitar el museu de la Guerra del Vietnam, el War Remnants Museum. Una mostra palpable del que va ser i el que va causar la guerra; Tancs i avions militars, armes, restes de bombes... i també fotografies i relats de les tortures, les massacres i els efectes del gas mostassa i el “napalm” sobre la població vietnamita, tot gràcies al que la primera potència del mundial va deixar caure sobre el país. Especialment interessant la mostra de fotografies de guerra i els històries dels periodistes que van treballar en la guerra.

El Xavi fent asmigues...

El següent dia ens disposem a fer un tour, no ens va quedar altre remei..., pel delta del Mekong. La visita, del tot preestablerta, ens va portar primer pel mercat flotant de Cai Rang al a zona de Cantho. Després a veure un taller artesanal de paper d’arròs i de dolços de coco, un explotació de mel, on el Xavi es va emprovar una pitó que li anava un pel gran... i, finalment, a menjar en un restaurant del cunyat del guia o el seu tiet, és igual. Per la tarda, una volta en barca tradicional, amb barret inclòs i cap a casa. En resum, potser no vam encertar el tour, però la veritat és que ens va decepcionar una mica.

I amb això s’acaba la nostra primera part del viatge, marxem d’Indoxina i entrem a Malasia. El balanç d’aquesta part és, com no, molt positiu; hem recorregut milers de quilòmetres per uns països increïbles i diferents a tot els que estem acostumats; ritmes de vida diferents, llocs sorprenents, hem tingut la sort de coneixer un munt de gent i ens hem fet una mica més asiàtics, jeje! Els palets xinesos ja no són cap secret!!

Així que la pròxima parada a Kuala Lumpur!! Fins aviat!! Visiteu el Picasa!

Salut!!

Phnom Penh i la Rubbit Island

noreply@blogger.com (Xavi Español) — Tue, 02 Nov 2010 03:18:00 +0000

Ens desplacem a la capital de Cambodia deixant enrere els impressionants temples d’Angkor i donant-nos pressa ja que anem una mica curts de temps i només ens queda una setmana per creuar cap al sud de Vietnam; per això decidim primer anar a Phnom Penh uns dos dies i tot seguit anar a passar uns dies de relax cap a una mini illa que es troba al sud, just davant de Kep, la Rubbit Island.

Arribem a Phnom Penh quan tot el país està celebrant uns quants dies festius, i a la capital no hi ha ningú, pràcticament tothom marxa cap al sud a passar uns dies a la platja i per tant molt poca activitat, ni mercats nocturns, ni poder llogar bicis, ni res, així que ens muntem un mini tour per visitar el que puguem en un dia i marxar el dia següent. Comencem per el Wat Phnom, una pagoda situada al cim d’un turonet i que segons la llegenda va ser construïda el 1373 per guardar-hi quatre estàtues de budes i que va ser descoberta per una dona que es deia Penh, així que d’aquí ve el nom de Phnom Penh (el mont de Penh); des de fora no fa massa bona pinta i ja no hi entrem doncs no puc opinar.

Sala de tortures S-21

Tot seguit toca el plat fort i més impactant del dia, anem al Tuol Sleng Museum; una miqueta d’història: originàriament el museu era una escola, que el 1975 va ser convertida en una presó per les tropes del Pol Pot i que va passar a tenir el nom de Security Prison 21 (S-21) i que molt aviat va passar a ser el centre de detencions i de tortura més gran del país durant el Khmer Rouge. El Khmer Rouge, liderat per el senyor Pol Pot (una espècie de Sisquet bastant més sever), es va originar durant els anys que Cambodja es va veure involucrada a la guerra de Vietnam; el 1969 els americans van començar a bombardejar de manera no oficial sospitosos camps comunistes a Cambodja, i poc després els americans i tropes sud vietnamites van envair el país per acabar amb les tropes comunistes de Vietnam; com és d’esperar van fallar, però la invasió va exaltar els comunistes de Cambodja i els seus aliats de Vietnam i es va originar una guerra que va acabar amb la caiguda de Phnom Penh sota el Khmer Rouge el 17 d’Abril de 1975. Acabada la guerra i el Pol Pot amb el “poder” de Cambodja, es va produir una de les més brutals i radicals revolucions que mai s’han vist, durant els pròxims quatre anys centenars de milers de cambodjans van ser torturats fins a la mort i executats. Per exemple milers de persones van ser maltractades i assassinades només perquè parlaven una llengua diferent així com professors, metges i tothom que pogués plantar cara al poder. S’estima que van morir uns dos milions de cambodjans entre el 1975 i 1979 degut al govern del Khmer Rouge. Finalment, el 1978 Vietnam va envair Cambodja i expulsar el Khmer Rouge cap a les jungles en frontera amb Tailàndia. Desgraciadament, a hores d’ara alts dirigents del Khmer Rouge que queden vius encara campen lliures ...

Exposició de fotos de la S-21

Doncs el Tuol Slong Museum pràcticament ha mantingut la presó en el mateix estat en que es va deixar quan el Khmer Rouge va fugir i mostra les brutalitats que es van produir durant aquells quatre anys a la S-21, es conserven les habitacions de tortura, amb els llits i els estris, es mostren fotografies reals, les classes d’escola transformades amb celes i centenars de fotografies i documentació de tots els que van passar per la presó, incloent homes dones i fins i tot nens. La major part dels que van estar a la presó, o morien mentre els torturaven o els portaven als camps d’extermini a les afores de la ciutat; durant l’any 1977 s’estima una mitja de 100 víctimes al dia a la S-21. Una experiència ben impactant i molt recomanable per a tots els que hagin de passar per la capital de Cambodja.

Aparell de tortura de la S-21

Donada per acabada la ruta per Phnom Penh el dia següent ens dirigim cap a la Rubbit Island. S’hi arriba des de Kep, un poblet localitzat al sud est, d’on amb una barqueta et porten cap a l’illa. A l’illa t’hi trobes 5 o 6 grups de bungalows a la cara nord, i la resta és pràcticament verge amb algunes cases de pescadors. Malauradament el temps no ens acompanya i no podem gaudir del tot de les platges, així que fem alguna excursió per l’illa i descansem.

la Rubbit Island

Abandonem Cambodja i ja ens dirigim cap al sud de Vietnam, a Saigon i el delta del Mekong, però això ja serà al pròxim post.

Una abraçada i fins aviat!!!

Temples d'Angkor

noreply@blogger.com (Ferran) — Mon, 25 Oct 2010 11:44:00 +0000

Tot i que en a hores d’ara ja som lluny de Cambodja i dels Temples d’Angkor, us volem explicar com va ser la visita del que és la construcció religiosa més gran del món (200 Km2). Un lloc que no et pot deixar indiferent encara que pensis que veure temples és avorrit per que tots són iguals.

La ciutat de Siem Reap és el punt de partida de la visita als temples, es pots escollir entre diferents entrades; un, tres o set dies. En el nostre cas, vam decidir fer la visita en un dia, 20 USD, temps just però suficient per veure els temples més representatius d’Angkor. A més, si compres aquest tiquet a la tarda, pots entrar i veure la posta del sol des d’un dels temples, i ja tens l’entrada per al dia següent. També és bo llogar un “tuktuk” per tot el dia (11 USD), la zona és gran i hi ha molt per veure.

Per ajudar-vos a situar una mica, és interessant saber que els temples d’Angkor són la joia de la cultura Khmer (jemer), construïts durant el període comprés entre el 790 i el 1300 dC en honor las Deus de les religions Hindú, majoritàriament, i Budisme, depenent del rei que governava en cada etapa. Els diferents reis de la era Khmer van construir els temples a Angkor per guanyar-se els favors i la protecció del Deu Shivá, considerat com el suprem protector de l’imperi, la seva imatge es pot observar en molts dels gravats que decoren els temples.

Els francesos es pengen la medalla d’haver descobert els temples d’Angkor el 1908, però en realitat aquests temples no van ser mai oblidats pels habitants de Siem Reap que seguien adorant els seus Deus a Angkor. El que si van fer els francesos va ser restaurar molts dels temples i documentar la història que s’hi amaga.

Prou d’avorrir-vos amb tanta història i comencem la ruta pels temples; el primer que vam veure, amb la posta de sol com a fons, va ser el temple Bakheng situat en un petit turó al qual s’hi pot accedir, si vols, en elefant. Unes bones vistes sobre Angkor que et feien agafar ganes de visitar-ho.

Angkor Wat

El dia següent era el plat fort de la visita! Tot just el primer temple que vam visitar va ser l’immens Angkor Wat, considerat per molts com la "8 meravella del món". El temple està envoltat per un llac i una zona emmurallada. Un cop passada la porta principal de la muralla un camí empedrat et dirigeix cap al construcció central. Al voltant del centre del temple pots passejar per un seguit de claustres amb les parets decorades amb gravats i observar les quatre torres de cada cantonada. Tot plegat et prepara per arribar a la torre centre on es guarda la imatge del Buda Thousand, al qual està dedicat.

Bayon, el temple de les 1000 cares

No menys espectacular va ser el temple de Bayon; en forma de piràmide i amb una distribució de dues terrasses, que envolten el que simbolitzava el centre de l’univers per a la cultura Khmer. En les 37 torres que decoren el temple hi ha esculpides cares de Deus, això li dóna un punt de enigmàtic que el fa realment bonic. Passejant pel seu interior sembla que les cares t’estiguin mirant constantment...

El conjunt central de temple d’Angkor es pot visitar tot passejant; el temple Baphuon, de estructura semblant al Bayon, caracteritzat per una passarel•la feta de petites lloses de pedra sospeses per centenars de columnes. També es pot destacar el Phimeanakas i el Palau Real, una terrassa amb petits llacs i diverses construccions disperses.

Arbres de Ta Prohm

Ja fora del recinte central d’Angkor la cosa no para, Ta Keo, construït en forma de muntanya on has de pujar unes escales altes i estretes no aptes per tots els públics, aquestes escales són així per donar sensació d’alçada al edifici, no per que els Cambodjans tinguin els peus petits. I Ta Prohm, on els arbres es barregen amb el temple, no saps si l’arbre aguanta el temple o el temple a l’arbre.

La visita acaba aquí, tornem amb el “tuc tuc” amb la sensació d’haver gaudit d’un lloc únic. Potser el post és massa espès i entendrem que no us l’hagueu llegit tot, és un resum del que vam veure que també ens ajuda a nosaltres a no oblidar un lloc com aquest i una mica de la seva història.

Bé amics, ens acomiadem fins al pròxim post, que esperem que no sigui massa tard. Ara estem a Indonèsia, o sigui que ens queda feina... Ja sabeu que teniu totes les fotos al Picassa!

Salut!

4000 Illes

noreply@blogger.com (Ferran) — Fri, 15 Oct 2010 02:26:00 +0000

Ens dirigim cap a les 4000 Illes amb ganes de prendre’ns uns dies de descans, relax i hamaca. Ens llevem aviat i fem el trajecte que separa Pakse, on havíem passat els últims dies, i Ban Nakasang a les portes de Si Phan Don (4000 Illes en la llengua de Lao). D’allà ens dirigim directament a la illa de Don Det, que molta gent ens havia recomanat.

Esport oficial de les 4000 illes.

Tal com diu el nom, en aquesta part del Mekong, el riu es separa en molts ramals formant un conjunt d’illes que donen lloc a un laberint immens de terra i aigua. En aquesta zona, el Mekong arriba fins a una amplada de 14 Km en època de plujes!!

Un cop arribem a Don Det ens adonem de seguida de quin és el ritme de vida de la gent de l’illa; la seva única preocupació del dia és assegurar-se una bona hamaca per poder passar-lo sense fer massa, que cansa... Els nens juguen al caminet principal sense por que els atropelli un cotxe (no n’hi ha), mentre els grans o descansen o juguen a la petanca.

Trobem una Guest House que, com no, es diu Paradais, ens agafem un bongalow a la vora del riu per 20.000d (uns 2€). També té un restaurant on el menjar tel porten al cap de mitja hora, però que, tot s’ha de dir, està força bo! Així que ens disposem prendre’ns-ho en calma un parell de dies.

Tot sembla ser perfecte fins que durant la primera tarda d’estar allí el Xavi no és troba massa bé , té una mica de febre... no sembla preocupant i estem de sort que, si el que necessita és descans, estem al lloc indicat!

Cascades de Samphamit.

Deixem per al tercer dia la excursió en bicicleta fins a les cascades de Samphamit, a la illa de Don Kon, el Xavi sembla que està una mica millor, i el lloc no està lluny. L’espectacularitat d’aquestes cascades no està en la seva alçada, si no en la seva amplada i la quantitat d’aigua que hi circula, escoltes el soroll de la natura en estat salvatge!

Acabem la ruta en bici anant a una platja i a un racó de l’illa de Don Khon on prometen que es poden veure dofins, com passa en aquests casos, aquell dia no se’n va veure ni un!

El dia següent emprenem el camí cap a Cambodja, els temples d’Angkor és la nostra pròxima parada!

Salut!

Vientiane & Pakse

noreply@blogger.com (Xavi Español) — Wed, 06 Oct 2010 11:35:00 +0000

Donada per acabada la relaxada estada al “Salou de Laos” seguim cap al sud direcció a Camboia. La propera parada es Vientiane, la capital de Lao. Per molts viatgers Vientiane serveix d’enllaç entre diferents destins de Lao, i és que com a ciutat i capital ofereix poc més que temples i bones vistes de l’imperiós riu Mekong.

Patousay

Pha That Luang

Després de comprar el bitllet per la pròxima parada, un nit bus que ens portarà a Pakse, ens queden 24 hores. Optem per llogar unes bicis junt amb la Maria i el Lucas i sense tenir cap ruta prefixada ens topem amb l’arc de triomf de Laos, el Patousay, sembla ser un punt de trobada entre els habitants de la ciutat. Tot seguit fem cap al símbol nacional de Laos que és també el símbol de la religió budista, el Pha That Luang; és un temple que va ser construït el 1566 per el rei Setthathirat, té forma d’agulla dorada i una altura de 45 metres. Originàriament estava rodejat per quatre temples més, dels quals només dos es conserven. Entrem en un d’ells, des del meu pobre punt de vista és com tots els altres temples que hem vist, força nou, l’arquitectura és molt semblant entre tots ells i tots consten de més o menys el mateix: vivendes per els monges, escultures de budes plenes d’ofrenes, una torre amb una campana i una amb un tambor, ... veiem com un monjo està esculpint una nova estàtua i juguem a futbol amb uns quants nens. Per acabar el dia fem un passeig per la vora del riu Mekong, unes vistes impressionants de la posta de sol i de Tailàndia!!! en aquest tram el riu fa de frontera entre Laos i Tailàndia.

El riu Mekong i Tailàndia al fons!

Ja cap al vespre pugem al nit bus i ens dirigim cap a Pakse. Per aquí a Laos i Cambodia, on el tren no és massa comú, han adoptat la costum de fer trajectes llargs amb bus durant la nit. Per el fet de ser de nit i que has de dormir si o si, el bus ja ve equipat amb lliteres a banda i banda de passadís, cada llit endinsa els peus cap a sota del cap del llit següent i així consecutivament. Una tortura de viatge!! Sense poder estirar les cames, bots i més bots i l’aire condicionat a tot drap feia d’impossible d’aclocar l’ull.

De matinada arribem a Pakse, una ciutat d’uns 70.000 habitants de la província de Champasak, i que com a atractius més notables de la zona són les ruïnes de Vat Phu i l’altiplà de Bolovens. Decidim llogar una moto per tres dies i recórrer els voltants de la província. Visitem les ruïnes de Vat Phu, una ciutat antiga d’arquitectura Khmer i de religió Hindú. A tocar també si pot veure una ciutat pre-ankoriana.

Vistes des de Vat Phu

El dia següent seguim en ruta i ens dirigim cap l’altiplà de Bolovens, allà visitem varies cascades, poblets de carretera, un parc amb elefants (el Ferry ja es sent realitzat!) i dormim a uns bungalows. Molt recomanable! amb dos dies 200 km, una roda punxada i un bon record del Laos més rural.

El Ferry content després de veure elefants!!!

Coses que passen ...

La pròxima a les 4000 illes!!! Última parada de Laos.

Fins aviat!

Luang Prabang i Vang Vieng

noreply@blogger.com (Ferran) — Fri, 01 Oct 2010 11:09:00 +0000

Deixem Luang Nam Tha amb la sensació d’haver viscut una experiència irrepetible, autèntica, amb els habitants d’Akha. I efectivament és així, la cosa canvia ràpidament. La nostra següent parada és a una petita ciutat anomenada Lunag Prabang, situada al centre de la zona nord de Laos, repleta d’edificis colonials francesos i de Wats (temples Budistes).

Vistes des de Phu Si

Riu Mekong

Luang Praban és una parada obligat per a tots els visitants de Laos, i com era d’esperar, la ciutat està completament encarada al turisme. Nigth Market de menjar, roba tradicional i articles de regal, un munt de Guesthouses, agències de viatges amb milers de tours, “tuctucs” que et poden transportar amb tots els sentits...

Fem un dia de recorregut per la ciutat, visitem diversos Wats, Phu Si està a sobre d’un turó, és el més conegut potser per les vistes sobre la ciutat. Passegem per la bora del riu Mekong, és la primera vegada que el veiem i a partir d’ara l’acompanyarem fins a la serva desembocadura al delta del Mekong.

Cascades de Kuang Si

El dia següent ens disposem a fer una ruta en bici fins a les cascades de Kuang Si passant per la plana dels elefants on els turistes més adinerats fan classes de doma, nosaltres ja ens comformavem en veure’ls i prou. El cas es que aquesta vegada la bici havia de ser una bici de passeig petita i sense marxes... després d’una hora de suor i llàgrimes camí de la plana dels elefants decidim fer marxa enrere i mirar de llogar una moto, molt més sensat...

Finalment ni bici ni moto per que el lloguer era caríssim. Convenim un preu amb un “tuctuc” per anar a les cascades i decidim, tot i la il•lusió que em feia a mi especialment, deixar els elefants per una altra ocasió.
Les cascades de Kuang Si i l’entorn és força espectacular, a més pots fer-te un bany que ve de gust amb aquesta calor. També hi ha força turistes i has de pagar entrada, però això ja ens ho esperàvem.

Decidim continuar el camí i deixem Lunag Prabang per anar cap a Vang Vieng. De seguida ens adonem que Vang Vieng s’ha convertit en el motiu de visita a Laos per a molts joves turistes que busquen festa, alcohol i poca cosa més. És un poblet ple de bars on la gent jau a veure Friends o Family Guy sense descans, temporades senceres una rere l’altra.

El motiu que ha fet agafar fama a aquest poble és la pràctica del Tubing, consisteix en baixar pel riu amb un flotador (neumàtic), a les bores del riu es concentren molts bars des d’on et tiren cordes per que t’aturis a fer un Bucked (un cubata en un cubell). Com us podeu imaginar la festa està assegurada, i de quina manera. És curiós veure com joves de tot el món (especialment anglesos i australians) es reuneixen en un poblet perdut de Laos per anar de festa!!

Sortida en bici, voltants de Vang Vieng

Nosaltres com que som alternatius vam llogar unes bicis... I la veritat es que sortir del poble significa entrar a Laos, poblats, gent amable que et saluda, animals al mig del camí, rius per creuar... Molt més gratificant que Friends!

Tot i que primer no teníem clar si fer el tubing, finalment ens convencen les històries que ens explica la gent i ho provem el darrer dia. El més divertit era tirar-se al riu amb tirolina o tobogan, vam fer unes parades i tot el recorregut riu avall. L’experiència va ser prou bona i es que si vas a Vang Vieng i no fas tubing, es que realment no hi has anat!!

Recordeu que podeu veure totes les nostres fotos al Picassa!! Salut!

Tardem una mica en actualitzar per que en aquest país les connexions no son ni bones ni abundants...

Visitem els Akha!!!

noreply@blogger.com (Xavi Español) — Sun, 19 Sep 2010 13:53:00 +0000

Després de les emocions fortes del dia anterior creuant rius plens de cocodrils, piranyes i anacondes :) decidim de fer un trekking de dos dies per el parc natural de Namtha, a la província de Luang Namtha i que casi fa frontera amb Xina (al nord de Lao). Vist que els mapes de la zona són inexistents, la jungla que rabosa el parc natural té la seva tela i que no pots entrar-hi sense guia vam decidir que el més sensat era contractar un tour. Vam optar per un tour de dos dies, el qual constava d’una caminada per la jungla que et portava a un poblat d’uns 400 habitants que formen part de la ètnia Akha, passar la nit al poblat i tornar a Luang Namtha; interessant ja que aquests dies el poblat està de “festa major”, celebraven el principi de la collita d’arròs. Tot plegat feia bona pinta, menys el preu que pujava a 34€ per persona.

Ens llevem d’hora, preparem la bossa, check out, plat de nuddles (sopa de fideus) per esmorzar, quedem amb els dos guies i la resta de gent del tour (4 de França i 2 d’Israel), anem a un mercat dels autèntics a carregar d’existències i ens plantem als peus de la jungla per començar la caminada.

Mercat de Luang Namtha

Cascada al P.N. Namtha

Tret que mai havíem caminat per una jungla la cosa va anar prou bé, el terreny estava ben trepitjat i no era massa complicat avançar, alguna relliscada per aquí, algun peu al riu per allà però en general res fora del normal. Després d’un pícnic a l’estil Lao i abanç d’arribar al poblat el ferry, un dels guies i jo ens desviem cap a una cascada que queia al fons d’una gorja. Molt maca! L’aigua era abundant i tot i la seva ridícula alçada el fet de ser tan remota (vam patir per baixar-hi!!!) li donava un encant especial.

L’arribada al poblat va ser inoblidable; hi vam entrar per els darreres, un caminet que el comunicava amb la jungla, i tot i que no estàvem a cap pel•lícula de l’oeste ni res semblant, com a banda sonora hagués pogut sonar tranquil•lament la bso de el bueno el malo y el feo; eren les 3 de la tarda i als carrers només hi havia nens jugant, porcs, gallines i bous campant, les dones a les entrades de casa brodant i els homes encara estaven al camp. Avançàvem per el carrer principal (l’únic) i mentre la majoria dels nens et rebien amb Sabai di! Sabai di! (hola amb Lao) les dones eren més reservades i moltes vegades et feien dubtar de si la teva presència a casa seva era benvinguda o el contrari, només una sensació que més endavant es va esvair.

Nens i dones Akha

Quin pitxón!

Malauradament aquella nit no hi hauria celebració ni festeig, faltaven els invitats d’un poblat del voltant i la festa es va ajornar per el dia següent. Aprofitant que els guies preparaven el sopar vam anar a fer un reconeixement per el poble; mentre els nens, una mica rebels, amb bastons fent d’espasa i escopeta, burxaven per les butxaques per si trobaven algun premi i et seguien per rebre alguna foto i veure’s a la càmera (com va xalar el Ferry!!), vam arribar a un extrem del poble, on hi tenien un gronxador gegant (uns 10 metres d’altura) el qual només fan servir durant dues vegades a l’any quan el poble està de celebració (cada vegada el fan de nou, si no porta mala sort) i que serveix just for fun, o això vaig poder esbrinar.

Mentre sopem un dels guies va treure una botella de whisky d’arròs, Lao Lao li deien, i la cosa va començar a animar-se, després d’un horrorós massatge (que estava contractat amb el tour) fet per les Akha girls, alguns ens vam reunir amb gent del poblat i entre Lao Lao per aquí i Lao Lao per allà anaven cantant cançons tribals, una bona festa que mai haguéssim imaginat de poder gaudir-la en un entorn tan especial. Per cert! com a ressopar a mitja nit ens van prepar una tapeta de serp! exquisit!!!

El dia següent ja era festiu al poblat, el poble estava replet de mini gronxadors on els més petits hi jugaven encantats, els més grans estaven enfeinats a l’altre punta de poble muntant l’immens gronxador i nosaltres per allí gaudint del bon dia, fent fotos i esperant per recollir i tornar cap a Luan Namtha.

Nens Akha gronxant-se

Bé! Fins aquí aquesta gran experiència. Una passada! La pròxima des de Luang Prabang. Fins aviat companys!!!

Recordeu que teniu més fotos al Picassa!

Luang Nam Tha

noreply@blogger.com (Ferran) — Sat, 18 Sep 2010 15:55:00 +0000

Entrem a Laos i tornem a notar el canvi de país, el primer que notes en creuar la frontera per terra és el canvi de carreteres; a Vietnam, no eren bones, però a Laos, son molt pitjors. Creuem pel trajecte de Dien Bien Fhu a Muang Khoua i des d’allà cap a Louang Nam Tha. La carretera no està asfaltada, en realitat és una pista de muntanya que va enllaçant corbes sense descans i ple de sots i vots, fins i tot creuem rius! L’avantatge d’això es que no tens que patir per si el conductor s’adorm o no, té tanta feina que no se li passa pel cap adormir-se, jeje!

Si és possible, penjarem algun vídeo del trajecte per que us feu una idea...

Notes, també, que la gent és diferent; tot i ser un país més pobre que Vietnam, aquí la gent no et veu com un “dollar amb potes”, pel que em pogut veure la gent no et persegueix per vendre’t quincalla, ni hi ha parades de records ni res que et faci pensar que en aquell poble hi ha turistes. Tot i que en realitat si que hi son. La qüestió és que els habitants no basen la seva economia en els turistes, i això et permet veure realment la seva manera de viure, i facilita la integració.

Pato a la graella

Luang Nam Tha és la nostra primera destinació a Laos, trekkings, selva, poblats, ... ens va agradar la idea, doncs cap allà! No ens ha decebut gens ni mica, es tracta d’un poble (no arriba a ciutat) situat al nord del país i al cantó del parc natural de Namtha. Envoltat de camps d’arròs cultivats per gent senzilla i agradable que viu en petits poblats escampats per la zona.

El dia que arribem fem un volt pel poble i sopem ànec a la graella, excel•lent, n’hem menjat tots els dies que hem pogut, però no donarem més pistes fins que no pengem els posts de gastronomia, jeje.

El Xavi fent-se el valent

El nostre segon dia a Luang Nam Tha lloguem unes bicis i fem una ruta pels poblats de la zona; tot va molt bé, les vistes son xulíssimes, el passeig és agradable tot i el terreny pedregós fins que ens trobem amb un riu que, segons entenem, hem de creuar a peu!!! Una imatge val més que mil paraules! I un vidio ho diu tot! Jeje! Si busquem aventura, no ens podem queixar quan la trobem, no?

Continuem explicant-vos les nostres aventures! Totes les fotos al Picassa. Salut!!