Avui aquest somni prendrà part de realitat…

Aquell fet contrasta curiosament amb el recent esdeveniment protagonitzat per UPyD mateixa. Després que Swiss International Airlines (l’antiga Swissair) utilitzi només el català juntament amb l’alemany, el partit envià una carta a l’aerolínia queixant-se al respecte, on, d’entre d’altres comentaris dignes d’un guardó a la correcció, es titlla el català de dialecte.

I és que defensar l’ús del català és una actitud tristament pròpia de nacionalistes. Sort en tenim d’aquests partits que encara lluiten per la llibertat i el bé comú.

Via: Racó Català

1. No hi ha consum mínim mensual
2. Hi ha les mateixes tarifes tant per targeta com per contracte
3. Té la tarifa una de les tarifes més barates del mercat actual
4. La interfície de la zona personal web és exemplar: estadístiques de consum diverses amb gràfiques, consum diari/mensual/bimensual, saldo disponible i activacions de serveis amb un sol click .
5. No hi ha consum mínim mensual

Tots i cadascun d’aquests punts, pel poc temps que fa que estic utilitzant aquests serveis, estan més que complerts. Tanmateix, però, alguns rumors ja estesos i experiències pròpies em fan pensar que podria ser que, després de gastar l’import carregat a la meva targeta sim, em donés de baixa:

1. Fa temps que se sent per la xarxa que el Servei d’Atenció al Client ha estat presentant deficiències des que va aparèixer la companyia. Per la meva banda, no m’ha calgut comprovar-ho, encara.
2. Simyo incompleix les condicions del domini .cat
3. Abans d’enviar tots i cadascun dels missatges per mòbil, m’ha aparegut un missatge d’error dient que no s’havia pogut enviar.  En un 75% dels casos, després de provar-ho múltiples (més de 5) vegades s’ha acabat enviant, però en el 25% restant l’error no va remetre. (ACTUALITZACIÓ: no he tornat a tenir problemes d’enviament d’sms.)

El temps i la persistència o no d’aquests errors determinaran si l’estalvi obtingut per l’abolició del consum mínim compensa un servei un pèl més deficitari que el de la resta de companyies.

Un clàssic exemple d’això seria el moment de salutació. Sense extendre això a nivell antropològic, en el qual podríem arribar a veure com cada cultura té els seus paràmetres i esquemes, i sense sortir del nostre país, tothom s’ha trobat alguna vegada que aquells 2 petons després de l’hola no eren ben rebuts, o que el gest de donar la mà no era correspost. Per no parlar del moment d’acomiadar-se: qui no ha experimentat la tensió produïda en el moment de concloure una conversa que ja no es renova? Bé… doncs… res… en seria un freqüent exemple.

No deixarà mai de sorprendre, per tant, aquesta ambigüitat entre pertànyer a la mateixa espècie i mantindre tantes distàncies culturals uns dels altres.

Ja és llàstima que arribin a existir famílies que només ensenyin austeritat als fills quan ja no poden pagar-se 2 jornades de discoteca a la setmana i 3 samarretes noves Tiba i Aguanta , però trobo una vergonya que pretenguin haver trobat la panacea dient això quan el que jo he mamat a casa des de petit, i espero que d’altres també, ha estat la consciència, el seny i la responsabilitat envers els diners. Que ja m’afarta veure individus que es fan dir intel·ligents i madurs parlant de com lamentablement l’anterior cap de setmana van gastar-se 30€ en una nit, entre sopar i oci, i que hauran d’estrènyer el cinturó. Deixeu que acabi de riure.

1  Llibre per a aprendre les lletres.
2  Primers rudiments d’una ciència, d’un art.

Aquest mot francament desusat, és tanmateix una afèresi d’abeceroles, derivat d’abecé. Així doncs, estar a les beceroles fa referència a l’estat primerenc de qualsevol projecte que emprenguem, o de qualsevol aprenentatge que duguem a terme. Tanmateix, conèixer les beceroles conforma una altra accepció del mot, que correspon més aviat a saber els orígens intrínsecs de l’element en qüestió.

Qui s’ha endut el meu formatge?, d’Spencer Johnson, a banda d’impactar amb el seu títol en interrogació directa, conté algunes de les directrius sobre les quals es fonamenten les actituds de maduresa emocional tan necessàries per al satisfactori desenvolupament personal en la societat d’avui en dia. En un context fictici, i a través de personatges tan entranyables com una parella de ratolins i una altra de lil·liputencs, l’autor ens enumera una a una les claus per no crear llaços emocionals al voltant dels nostres propis paradigmes de realitat, que, seguint la seva efímera naturalesa, inevitablement canviaran.

És justament pel seu format de conte que aquest llibre és recomanable tant per a nens com per a adults, puix mentre els més petits s’entretindran amb l’argument els adults hi veuran un extens rerefons filosòfic.

Quan s’extrapola aquest fet apareix un dubte roent: si les emocions poden provocar-se, qui som realment? Si el fet d’enfrontar-se a una dificultat amb por o amb un somriure pot escollir-se, com podem saber el que inherentment escolliríem cadascú de nosaltres?

Si ens remuntem als més tendres inicis de la nostra infància, veiem com anem esdevenint cada vegada més conscients de qui som. Els adults que ens envolten, entre les clàssiques pessigades de galta i remenades de cabells, ens brinden comentaris semblants als típics “ai! sí que és tímid!” i “que trempada que és, la teva filla!”. Molt sovint no s’adonen que són justament aquestes avaluacions externes les que van fixant i estabilitzant el nostre paradigma d’existència, i que fent això estan ja forjant el nostre caràcter.

Com es defensa la idea de “jo” si el context on som té aquesta transcendència? Existeix res inherent en nosaltres que ens arribi a definir des del moment en què naixem? De la mateixa manera, què ha determinat allò que definim com les nostres preferències?

Algú digué una vegada que no hi ha preguntes sense resposta sinó preguntes mal plantejades. Potser el problema rau aquí. Potser estem assumint quelcom que no hauríem. Potser la mateixa singularitat del nostre context de vida és l’element inherent que ens distingeix. Potser exclusivament pel fet d’elegir, havent pogut triar quelcom diferent o no, estem ja essent. I al final, en definitiva, això és l’únic que té rellevància.