cibernauta joan

"MARIENBAD"

2012-05-28T19:36:00.000+02:00

Ten signs that read silence

Confesso que, des de fa unes setmanes, "Ekstasis" de Julia Holter em té absolutament captivat. Potser perquè, en alguns moments, no puc evitar tenir una certa sensació de re-trobada amb la malaguanyada Trish Keenan.

Aquest "Marienbad" és la seva porta d'entrada. Una cançó que, segons la seva mateixa autora, fou construïda tot jugant amb un Fender Rhodes i que, inevitablement, t'acaba evocant el jardí topiari del film d'Alain Resnais.

Un disc, estranyament oníric, que aconsegueix desplegar i crear una atmosfera magnèticament única.

LES BENÈVOLES

2012-05-24T17:29:00.001+02:00

Fragment de "The Sandman: The Kindly Ones" de Neil Gaiman, re-trobat a "Violence" de Slavoj Žižek:

Has estat enamorat alguna vegada? És horrible, oi? Et fa tan vulnerable. T'obre el pit i t'obre el cor i això significa que algú pot entrar dins teu i fer-hi un desgavell. Et construeixes totes aquestes defenses. Et construeixes tota una armadura, durant anys, per tal que res et pugui ferir. Aleshores una persona estúpida, igual que qualsevol altra persona estúpida, entra en la teva vida estúpida... Els dónes un tros de tu. No t'ho han demanat. Un dia fan alguna ximpleria, com fer-te un petó o somriure't, i llavors la teva vida et deixa de pertànyer. L'amor fa ostatges. Se't fica a dins. Se't menja sencer i et deixa plorant en la foscor. Una frase tan simple com "potser només hauríem de ser amics" es converteix en un bocí de vidre que va obrint-se camí cap al teu cor. Fa mal. No només en la imaginació. No només en el cap. És un dolor a l'ànima, un dolor al cos, un dolor real que se't fica a dins i t'estripa. Odio l'amor.

PENSAMENTS HERMÈTICS (LIII)

2012-04-13T08:51:00.012+02:00

"Une ombre passait sur le mur au pied duquel tu m'attendais."

Dominique A 'Vers le bleu' (2012)

VIDA ANIMAL

2012-03-30T18:05:00.015+02:00

Començo a preguntar-me com era una estrella...

Molt poc sovint un disc m'entra i m'atrapa d'una forma tan franca i directa com ha passat amb la "Vida animal" dels osonencs Mates Mates. Potser, que ara recordi, només m'ha passat amb discos com "Crooked Rain, Crooked Rain" de Pavement, "Breaking God's Heart" de Hefner o, més recentment, "Instant Coffee Baby" de The Wave Pictures.

&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;a href="http://matesmates.bandcamp.com/album/vida-animal"&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;Vida Animal by Mates Mates&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/a&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;

El fet és que totes les seves cançons, per no dir fanfàrries, són autèntics singalongs. Sobretot, destacaria "El pinsà", "Residència nuclear", "Signore" o "Cotxe groc". I és que, de vegades, cantar, tot desafinant, pot arribar a ser una cosa absolutament sublim. Com és aquest disc.

PALOMAR

2012-03-15T10:25:00.001+01:00

Fragment de 'Palomar' d'Italo Calvino:

"La forma veritable de la ciutat està en aquest baixar i pujar dels teulats, teules velles i noves, teules canaleres i teules cobertores, cavallons suaus o robusts, pèrgoles de canya o d'uralita, golfes, balustres, pilanets que aguanten gerros, dipòsits d'aigua de llauna, claraboies, lluernes de vidre, i damunt de tot s'alça l'arbreda de les antenes de televisió, dretes o tortes, esmaltades o rovellades, models de generacions successives, ramificades diversament, cornudes o en pantalla, però totes magres com esquelets i inquietants com tòtems. Separats per badies de buit, irregulars i mal tallades, s'encaren els terrats proletaris, amb cordes d'estendre roba i tomaqueres plantades en cubells de zenc; terrats residencials, amb enreixats per a plantes enfiladisses clavats damunt bastiments de fusta, mobles de jardí de ferro colat lacat de blanc, veles enrotllables; campanars amb la galeria de les campanes acampanada; frontis de palaus públics de cara i de perfil; àtics i sobreàtics, sobreelevacions abusives i impunes; bastiments de tubs metàl·lics de construccions en curs o deixades a mitges; finestrals amb cortinatges i finestres de banys; parets color ocre i color siena; parets color de molsa, de les escletxes de les quals en surten matolls d'herba que pengen en fullam oscil·lant; bucs d'ascensors; torres amb dos o tres mainells; agulles d'església amb verges; estàtues de cavalls i quadrigues; casalicis decadents esdevinguts tuguris, tuguris restaurats i convertits en apartaments; i cúpules que s'arrodoneixen sobre el cel en totes direccions i a qualsevol distància com per confirmar l'essència femenina, junònica, de la ciutat: cúpules blanques o rosades o violetes, segons l'hora i la claror, viades d'aigües, que culminen en claraboies cobertes per altre cúpules més petites.

Res de tot això no pot ser vist per qui mou els seus peus o les seves rodes pels empedrats de la ciutat."

PENSAMENTS HERMÈTICS (LII)

2012-03-08T11:31:00.011+01:00

"You are not alone, I'm with you. I'm lonely too."

Jeff Tweedy & Mavis Staples 'You are not alone' (2010)

SURREALISTA O METABOLISTA?

2012-03-01T09:51:00.009+01:00

Procrastinant - en aquestes immenses golfes que són els tumblr. - he descobert una sèrie de René Magritte que porta per títol l'esguard o la mirada mental.

René Magritte 'Le regard mental' 1947

Però, per molt que l'observi, veig aquesta mirada més pròpiament metabolista que no pas surrealista.

Kisho Kurokawa 'Nakagin Capsule Tower' 1972

L'ESTUDI DE L'ARTISTA

2012-02-07T12:53:00.029+01:00

Era un 2 de maig de 1960 quan l'artista escrivia aquesta carta al seu arquitecte. Una carta on hi detallava les seves necessitats tant domèstiques com laborals.

L'artista volia una casa molt pràctica i confortable, amb els millors materials, d'extrema austeritat i sense luxes superficials. De ser possible, afegia, preferia reduir l'habitatge a dues plantes i l'estudi en una altra.

Un estudi, especificava, amb una sala de treball, d'uns quatre metres d'altura i l'amplada de façana, una gran sala per mostrar els quadres, una habitació dipòsit i lavabos.

PENSAMENTS HERMÈTICS (LI)

2012-02-06T12:04:00.008+01:00

"El temps és art."

Wim Wenders 'In weiter Ferne, so nah!' (1993)

FLAMES HERTZIANES

2012-01-31T17:15:00.000+01:00

Flames crepitant, en un capvespre tardorenc, al Port de la Selva.

De fons "Such a color" de Shugo Tokumaru.

UN MATÍ DE DIUMENGE

2012-01-29T11:27:00.018+01:00

Something sad keeps moving...

Com el silenci d'un despertar en un matí de diumenge, quan la pròpia existència sembla eterna.

Com Wilco tocant en directe un 12 de desembre de 2011, a la Civic Opera House de Chicago.

NOTES BERLINESES (XL)

2012-01-23T17:31:00.006+01:00

Los berlineses se apoderan del Tiergarten con tan cuidadosa despreocupación que no se sabe si este parque inmenso es para ellos una pausa o un destino; no se sabe si el Tiergarten es un fin o un medio. Es un vestigio del paraíso, igual que la cercana Potsdamer Platz es un suburbio de Babel. En esa distancia entre el jardín y las torres se separan y se juntan la inocencia de los desconocedores del primer pecado y el recelo de los vencidos por el diluvio. Berlín es una escultura forjada por la guerra; entre sus tentáculos todavía humeantes se mueve la gente con la indiferencia estoica de quien sabe que hubo un día un precio que pagar. El suelo está caliente bajo sus pies con esa peculiar exhortación a dosificar memoria y olvido, tan palpable en esta ciudad condenada a ser pedagógica. Hay que olvidar al monstruo para vivir sin dolor, hay que recordar que un exceso de olvido constituye una ofensa hacia quienes tuvieron el sufrimiento por destino. Berlín es una ciudad épica, una Troya excavada por las bombas en la que la última muralla cayó hace solo veinte años porque quienes la construyeron no sabían gran cosa sobre santuarios.

JESÚS DEL CAMPO 'Berlín y el barco de ocho velas' (2010)

INVENTARI #2011

2011-12-31T09:24:00.017+01:00

Vint-i-cinc discos que van arribar en el meu 2011 per quedar-se.

Com sempre, ordenats alfabèticament i sense cap mena de jerarquia.

L'Altra Telepathic
Antònia Font Lamparetes
Beirut The Rip Tide
Bertrand Betsch Le Temps qu'il faut
The Black Keys El Camino
Bon Iver Bon Iver
Cults Cults
Cut Copy Zonoscope
Darren Hayman The Ship's Piano
Dente Io tra di noi
Destroyer Kaputt
Frànçois & The Atlas Mountains E Volo Love
Girls Father, Son, Holy Ghost
Laetitia Velma Les eaux profondes
Marcel Cranc Imagina
Mazoni Fins que la mort ens separi
Okkervil River I Am Very Far
The Pains Of Being Pure At Heart Belong
Panda Bear Tomboy
PJ Harvey Let England Shake
The Strokes Angles
Tom Waits Bad As Me
Washed Out Within And Without
Wilco The Whole Love
WU LYF Go Tell Fire To The Mountain

NOTES BERLINESES (XXXIX)

2011-12-29T09:35:00.002+01:00

"Desanimado, comenzó a buscar empleo por la zona en la que le apetecía trabajar, el límite de la ciudad con Berlín Este; comenzó a hacer fotos, pero sin prestar demasiada atención a los aspectos técnicos del muro de la ciudad, de las paredes de ladrillo huevo, de las planchas cortadas de hormigón, de las líneas de alambre de espino reforzadas con puntales, de las ventanas tapiadas de las casas fronterizas, de los puestos de guardia montados a una altura de tres pisos, con perros en la zona de tiro; se esforzaba por fotografiar redes de alambre sobre los tejados de las casas, puestos de vigilancia, cañoneras, lo que más le embelesaba era hasta qué punto ganaba una ciudad en diversidad y novedades si estaba dividida en dos, como un territorio despejado."

"A menudo tenía la sensación de vivir en una película, le parecía ser el personaje de aquellos largometrajes que veía una y otra vez, los que mostraban ladrones de bancos, amantes, detectives acelerados, acciones sin fin, un mundo de agudos contrastes, y así se apresuraba por la ciudad, aturdido por la rápida sucesión de acontecimientos, como en un sueño."

UWE JOHNSON 'Zwei Ansichten' (1965)

QUI ÉS GODOT?

2011-12-24T18:42:00.008+01:00

Un any abans de la seva estrena, el 5 de gener de 1953 al parisenc Théâtre de Babylone, Michel Polac va escollir "En attendant Godot", llavors encara inèdita, pel programa, del Club d'Essai, Entrée des auteurs. Beckett refusà ser entrevistat. Però va escriure una carta, llegida per Roger Blin, de la qual reprodueixo tres fragments prou suggeridors:

"No sé res més sobre els personatges del que diuen, el que fan i el que els passa."

"No sé qui és Godot. Ni tan sols sé si existeix. I no sé si ells creuen que sí o que no, aquells dos que l'estan esperant."

"Tot el que he pogut tenir en compte, ho he mostrat. No és molt. Però és suficient per mi, més que suficient. Fins i tot puc dir que m'hauria anat millor amb menys."

"SAYING I LOVE YOU"

2011-12-19T10:23:00.014+01:00

Molt sovint passa que, a partir del segon o tercer disc, alguns grups de música deixen d'interessar-me. Però aquest no és el cas dels californians Girls. La realitat és que el seu "Father, Son, Holy Ghost", un altre cop ple de clàssics instantanis, s'ha convertit en un dels discos que més he escoltat enguany. El meu iTunes no enganya.

Christopher Owens, compositor i lletrista de la banda, va interpretar aquesta meravellosa versió acústica de "Saying I Love You", conjuntament amb altres cançons encara avui inèdites, a la inauguració de l'exposició "Life Adjustment Center", del seu amic fotògraf Ryan McGinley, a la galeria Ratio 3 de San Francisco.

El setlist complet d'aquest peculiar happening va ser el següent:

PENSAMENTS HERMÈTICS (L)

2011-12-01T11:25:00.006+01:00

On un deia city thickness l'altre escoltava city sickness.

COM SI TINGUÉS ALES

2011-11-30T18:41:00.003+01:00

Fragment de 'As Though I Had Wings: The Lost Memoir' de Chet Baker:

It seems to me that most people are impressed with just three things: how fast you can play, how high you can play, and how loud you can play. I find this a little exasperating, but I'm a lot more experienced now, and understand that probably less than two percent of the public can really hear. When I say hear, I mean follow a horn player through his ideas, and be able to understand those ideas in relation to the changes, if the changes are completely modern.

ALFABETS

2011-11-29T23:00:00.004+01:00

Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món.
LUDWIG WITTGENSTEIN

Temps era temps, a la meva habitació, hi havia penjat un alfabet o abecedari, il·lustrat amb dibuixos de Dick Bruna, que els meus pares van comprar a Holanda. Suposo que ignoraven fins a quin punt un simple alfabet podia arribar a convertir-se en tota una inesgotable font de malsons, en la vida d'un nen que tot just començava a aprendre les lletres de l'abecedari.

La A corresponia a una poma. Fet que m'angoixava. La B corresponia a un bosc. Fet que m'alleujava. Però amb la C tot es tornava a complicar. Aquella llimona m'amargava l'existència. I així successivament. Per sort, tot aquell maldecap acabava bé. A la Z hi havia dibuixada una zebra en pijama. I encara no sé perquè però allò sempre em tranquil·litzava.

Llavors, tampoc és tan estrany que em passés tota la infantesa creient que en Boek era un personatge. De fet, era el que era: un llibre sense paraules.

RETRAT-PAISATGE

2011-11-21T21:21:00.007+01:00

31/12/38

l'auto-portrait que
es metamorfosi
en paisatges ciclòpics
i paisatges i roques
de montserrat

que recordi el chien
aboyant à la lune

* pàgina d'un quadern de Joan Miró, vista a l'exposició 'Miró. L'escala de l'evasió'.

ARQUITECTURES COMPARADES (I)

2011-11-12T18:55:00.017+01:00

Trenta anys i dos continents separen l'una de l'altra.

Kisho Kurokawa 'Agricultural City' 1960

Era l'any 1960 quan el metabolista japonès Kisho Kurokawa va projectar una sèrie de ciutats ideals. Una d'elles era aquesta ciutat agrícola. Una utopia que aspirava a solucionar la clàssica contraposició entre camp i ciutat, i a integrar la producció agrícola en l'estructura urbana. La ciutat es composava de múltiples comunitats. Cadascuna d'elles ubicades sobre una plataforma de formigó, de 500 metres per 500 metres, elevada, per uns pilotis, 4 metres per sobre del sòl. Aquesta plataforma era tant estructura com infraestructura, reservant, d'aquesta manera, tot el sòl per a producció agrícola. Cada comunitat, subdividida per una malla de 25 blocs, de 100 metres per 100 metres cadascun, acollia una població d'uns 2.000 habitants. El bloc central es reservava a equipaments públics com una escola elemental, un santuari i un temple. Els blocs restants era on s'hi ubicaven els habitatges d'aquesta comunitat utòpica.

OMA 'Agadir Convention Centre' 1990

Contemporàniament, la ciutat marroquina d’Agadir fou destruïda per un terratrèmol. Després d’aquest sisme, va ser reconstruïda, uns 2 km al sud, com la típica new town post-corbuseriana. I és d'aquesta nova estructura urbana, sorgida d'una tabula rasa, que, trenta anys més tard, l'arquitecte holandès Rem Koolhaas utilitza per determinar la forma d'aquest projecte, amb clares reminiscències metabolistes. L'edifici és un bloc únic dividit en dues parts: un sòcol, que pren les formes sinuoses de les dunes del seu entorn, i un sostre, que pren la forma d'una volta nuvolosa. El sòcol és on s'hi ubica un centre de convencions, amb auditoris, sales de conferències, etc. I el sostre és ocupat per un gran hotel. L'espai in-between restant esdevé una enorme plaça de formigó coberta i oberta a la platja i a la immensitat de l'oceà.

VEURE WILCO

2011-11-09T22:57:00.024+01:00

Recordo que vaig entrar al món de Wilco per la porta de "Mermaid Avenue". Confesso que, en gran part, pel factor Woody Guthrie. Més endavant, em van atrapar, definitivament, amb "Yankee Hotel Foxtrot". Tot i això, incomprensiblement, encara no els havia vist mai en directe. Així doncs, després d’uns quants dubtes, aquest cop vaig decidir-me, finalment, a comprar l'entrada.

D'aquesta manera, el concert del passat 2 de novembre, al Palau de la Música Catalana, va ser tot un viatge iniciàtic. Amb un despertar preciós com és "One Sunday Morning", del seu sublim últim disc "The Whole Love". Continuant amb moments memorables com van ser, per mi, la beatliana "Hummingbird", "War On War" o aquest "Jesus, Etc".

Què més es pot demanar amb un final de trajecte on van reinterpretar aquest himne que sempre serà "Via Chicago" i recuperar la guthriana "California Stars"? Potser "Theologians" o "How To Fight Loneliness". Però bé, una altra vegada serà. Espero.

PENSAMENTS HERMÈTICS (XLIX)

2011-10-31T18:48:00.010+01:00

"Hi ha tres coses que he après a no discutir mai amb la gent: religió, política i la Gran Carbassa."

Linus van Pelt (1966)

VULCANO

2011-10-30T19:41:00.015+01:00

Katsushika Hokusai 'Kanagawa oki nami ura'

Fragment de 'Vulcano'* de Max Besora:

La Gran Onada ha vingut de nit, mentre dormia. Ha vingut una tromba d'aigua gegantina i no podies fer dues passes sense tenir visions de mort mentre tot terbolinava. La Gran Onada s'ho emporta tot: cotxes de llauna, arbres de fusta, cabanyes de palla, persones de carn i ossos. S'ho emporta tot. Ja sol passar això: de tant en tant ve una onada i s'ho emporta tot. Ve una onada i s'emporta els dies feliços, ve una altra onada i la persona que estimaves desapareix, ve una onada i s'emporta les ganes d'anar al cine, ve una onada i s'emporta els teus pensaments molt lluny d'aquí. Hi ha onades de diferents mides i maneres que constantment s'emporten tot de coses a tot arreu, així funciona.

* de compra i de lectura imprescindibles

NOTES BERLINESES (XXXVIII)

2011-10-26T19:30:00.019+02:00

Per a tot el món, Berlín és el problema de la divisió. Des d'un punt de vista, aquest és un problema estrictament polític, pel qual, no hem d'oblidar pas, existeixen solucions estrictament polítiques. Des d'un altre punt de vista, és un problema social i econòmic (i per tant polític, però en un sentit més ampli): a Berlín, dos sistemes, dues estructures socio-econòmiques, s'enfronten l'un amb l'altre. Des d'un altre punt de vista, es tracta d'un problema metafísic: Berlín no és només Berlín, sinó també el símbol de la divisió del món, i encara més: un 'punt universal', el lloc on la reflexió sobre la unitat tan necessària com impossible s'imposa en cadascun dels que hi viu, i que, mentre hi viu, no només té l'experiència d'un lloc de residència, sinó també la de l'absència d'un lloc de residència. Això no és tot. Berlín no és només un símbol, sinó una ciutat real en la qual els drames humans desconeguts per a altres grans ciutats es realitzen: aquí, la divisió és un nom per esquinçar. Això no és tot. Berlín presenta, en termes inusuals, el problema de l'oposició entre dues cultures dins del mateix context cultural, de dos llenguatges sense relació interna dins de la mateixa llengua, i per tant qüestiona la suposició de seguretat intel·lectual i la possibilitat de comunicació que normalment es concedeix a aquells que viuen junts pel fet de compartir el mateix idioma i el mateix passat històric. Això no és tot.

Tractar o examinar el problema de Berlín com un problema de la divisió no pot consistir en l'enumeració més completa possible de les diverses formes en què se'ns dóna a entendre. Pel que fa al problema de la divisió, hem de dir que Berlín és un problema indivisible. En el moment en què aïllem provisionalment - encara que només sigui per la claredat de l'exposició - tal o qual informació particular de la situació 'Berlín', es corre el risc de distorsionar no només la qüestió en la seva totalitat, sinó també aquesta informació particular que és impossible d'entendre sense tenir-la en compte per ella mateixa.

L'abstracció política forçada que representa Berlín va trobar la seva expressió més aguda el dia que el mur va ser construït, que malgrat tot és un fet dramàticament concret. Fins el 13 agost de 1961, l'absència d'un signe visible de separació - molt abans d'aquest dia una sèrie de controls regulars i irregulars ja havien fet pressentir l'arribada enigmàtica d'una línia de demarcació - va donar a la partició un caràcter i una significació ambigus: què era? Una frontera?

El mur va aconseguir concretar de manera abstracta la divisió, perquè fos visible i tangible, i per tant ens obliga a partir d'ara pensar Berlín, en la mateixa unitat del seu nom, ja no sota el signe d'una unitat perduda, sinó com aquesta realitat sociològica constituïda per dues ciutats completament diferents*. L'escàndol i la importància del mur consisteix a ser, en l'opressió concreta que representa, essencialment abstracte, i per tant recorda el que sempre oblidem: que l'abstracció no és simplement una manera inexacta de pensar o una forma de llenguatge manifestament empobrida, sinó que aquesta abstracció és el nostre món, el món on, dia rere dia, vivim i pensem.

* El mur pretenia substituir la veritat sociològica d'una situació, el seu estat de fet, amb una veritat més profunda, una que podria anomenar-se, però només simplificant de forma considerable, la dialèctica d'aquesta situació.

MAURICE BLANCHOT 'Il nome Berlino' (1964)