cibernauta joan

NOTES BERLINESES (XLVII)

2013-05-16T19:57:00.000+02:00

"El único rastro de Europa en Berlín Occidental es la chamuscada catedral con una torre despuntada por las bombas. Los norteamericanos, como los niños, tienen horror de los murciélagos. En lugar de apuntalar los pocos paredones que quedaron en pie después de la guerra y hacer con ellos una ciudad de remiendos, aplicaron un criterio más higiénico y mucho más comercial: borrón y cuenta nueva.

El primer contacto con esa gigantesca operación del capitalismo dentro de los dominios del socialismo me produjo una sensación de vacío. Toda la mañana estuvimos buscando la ciudad, dando vueltas dentro de ella sin encontrarla. Es asimétrica, sin pies ni cabeza, pero sobre todo carece todavía de un centro donde se experimente la emoción de haber llegado."

"Desde un punto de vista técnico Berlín Occidental no es una ciudad sino un laboratorio. Los Estados Unidos llevan la batuta. No tengo datos de la cantidad de dólares invertidos en la reconstrucción ni de la forma en que se han hecho las inversiones. Pero los resultados están a la vista.

Yo creo humildemente que es una ciudad falsa."

"A medida que se penetra en el Berlín Oriental se comprende que hay más de una diferencia de sistemas, dos mentalidades opuestas a cada lado de la Puerta de Brandemburgo. Los escasos bloques intactos del sector oriental tienen todavía los impactos de la artillería. (...) De noche, en lugar de los anuncios de publicidad que inundan de colores al Berlín Occidental del lado Oriental sólo brilla la estrella roja. El mérito de esa ciudad sombría es que ella sí corresponde a la realidad económica del país. Salvo la avenida Stalin.

La réplica socialista del empuje del Berlín Occidental es el colosal mamarracho de la avenida Stalin. Es aplastante, tanto por las dimensiones como por el mal gusto. Una indigestión de todos los estilos que corresponde al criterio arquitectónico de Moscú. La avenida Stalin es una inmensa perspectiva con residencias parecidas a las de los pobres ricos de provincia, pero amontonadas una encima de otra, con incalculables toneladas de mármol, de capiteles con flores, animales y máscaras de piedra y agotadores portales con estatuas griegas falsificadas en cemento armado."

"Se ha calculado que si estalla una guerra, Berlín durará 20 minutos. Pero si no estalla dentro de cincuenta, cien años, cuando uno de los dos sistemas haya prevalecido sobre el otro, las dos Berlines serán una sola ciudad. Una monstruosa feria comercial hecha con las muestras gratis de los dos sistemas.

Ya en la actualidad –y no solo por su aspecto exterior– Berlín es un disparate."

GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ 'Berlín es un disparate' (1959)

PETITA FAULA (ARQUITECTÒNICA)

2013-05-12T19:20:00.000+02:00

La modernitat era transparent.

Però (en la seva transparència) es va fer invisible.

I (en la seva invisibilitat) va acabar desapareixent.

UNA HISTÒRIA RADICALMENT CONDENSADA DE VIDA POSTINDUSTRIAL

2013-05-05T18:49:00.000+02:00

'A Radically Condensed History of Postindustrial Life', dins el recull 'Brief Interviews with Hideous Men', de David Foster Wallace:

"Quan foren presentats, ell va dir una ocurrència, esperant ser agradable. Ella va riure extremadament fort, esperant ser agradable. Després, cadascú va conduir cap a casa sol, mirant fixament endavant, amb el mateix rictus a les seves cares.

L'home que els havia presentat no li agradava molt cap dels dos, tot i que actués com si res, ansiós com estava de preservar les bones relacions en tot moment. Un mai sabia, després de tot, ara en feia una ara en feia una ara en feia una."

[*] La traducció és una traïció de l'original en anglès pel cartògraf d'aquest blog.

NOTES BERLINESES (XLVI)

2013-04-18T19:58:00.002+02:00

"Abans d'aixecar un mur vull saber
què hi deixo fora i què hi confino dins,
i a qui, si no, podria molestar.
Hi ha alguna cosa que no estima els murs,
que no els vol. Li podria dir: -Follets,
però ben bé no ho són, i més m'estimo
que si de cas ho digui ell mateix. El veig,
portar una pedra fortament agafada
a cada mà, com un vell salvatge armat.
Es mou en la foscor, a mi em fa l'efecte,
no tan sols dels boscos ni de les ombres dels arbres.
No anirà més enllà de la dita del seu pare,
i li agrada haver-ho pensat tan bé,
de nou diu: -Una bona tanca fa bons veïns."

ROBERT FROST 'Mending Wall' (1914)

"CARCERI D'INVENZIONE"

2013-04-12T20:41:00.000+02:00

Ermetiche macchine di tortura.
MANFREDO TAFURI

A les Carceri de Piranesi, la constricció no ve de la falta d'espai, sinó d'una obertura, paradoxalment claustrofòbica, vers l'infinit. Representen un univers en el sentit més literal. Un univers mecànic que funda el regne de la més absoluta constricció. Un univers del pur domini sobre el subjecte, on la contradicció esdevé la realitat absoluta.

Gregoire Dupond, amb d, és l'autor d'aquesta animació, en tres dimensions, de les setze presons piranesianes, realitzada per a l'exposició itinerant "Les Arts de Piranesi. Arquitecte, gravador, antiquari, vedutista i dissenyador".

De fons sona el preludi de la segona suite per a violoncel de Johann Sebastian Bach.

EN ELS ESPADATS DE MARBRE

2013-04-06T12:49:00.001+02:00

Dos fragments de 'En els espadats de marbre' d'Ernst Jünger:

"Tots vosaltres coneixeu la ferotge malenconia amb què ens envaeix el record de temps benaurats. S'han esvaït de manera tan irreparable que cap altra llunyania no ens separaria de forma més despietada."

"Només llavors comprenem com som d'afortunats els homes de poder viure la vida en petites comunitats, sota un sostre tranquil, entre converses beneficioses i amoroses salutacions de bon dia i bona nit."

PENSAMENTS HERMÈTICS (LV)

2013-04-04T23:15:00.001+02:00

Smart és el nou sostenible.

ARQUITECTURES COMPARADES (III)

2013-04-03T20:32:00.001+02:00

Architektur des Gerüstes, des in All geöffneten Raumes.
BRUNO TAUT

El 1919 Bruno Taut publica la seva Alpine Architektur. Un projecte utòpic que començà a idear, segons ell mateix, el dia de Tots Sants de 1917, en plena Gran Guerra. Un projecte que anà perfilant i re-dibuixant durant tot el 1918. Una mena d'utopia basada en les possibilitats empàtiques de la Glasarchitektur de Paul Scheerbart, a qui el mateix Taut ja havia dedicat la seva Glashaus, el pavelló de vidre construït durant la primera exposició de la Werkbund a Colònia.

Bruno Taut 'Alpine Architektur' (1919)

Per Scheerbart, l'arrel de la guerra i, per tant, de la destrucció és el tedi. Així doncs, per evitar-ho, Taut ens proposa aquest projecte col·lectiu que té l'ambició de crear un univers més ben estructurat capaç de contribuir a la Pau perpètua. Perquè, en el fons, l'arquitectura alpina és una faula mística que advoca per una completa reconstrucció del món, tot intentant fusionar la natura amb l'arquitectura. Però amb una arquitectura de vidre, entesa com la metàfora d'una nova vida més esplendorosa. Perquè només aquesta arquitectura pot ajudar-nos a transformar la vida i l'entorn en el qual vivim.

Jakob Tigges 'The Berg' (2009)

Noranta anys més tard, el també arquitecte Jakob Tigges va presentar una impactant proposta en el concurs d'idees per a la reordenació de l'antic i mític aeroport de Tempelhof. En comptes d'un nou barri o d'un nou parc, Tigges va proposar construir allò que Berlín no té: una muntanya. Però no pas un simple turó, com el Teufelsberg, sinó una autèntica arquitectura alpina: 'The Berg'. Una idea, absolutament insòlita, amb un fort poder evocador. Tota una icona ciutadana que, de fet, mai caldrà construir, perquè ningú nega que fer-la realitat és del tot impossible. En canvi, només ha calgut imaginar-la perquè, amb el temps, s'hagi acabat convertint en tota una utopia col·lectiva.

"LETTRINES"

2013-03-26T13:43:00.003+01:00

Fragment de 'Lettrines' de Julien Gracq:

"L'arquitectura i l'urbanisme actuals persegueixen a les cases modernes, fins no deixar-ne ni rastre, les golfes, cova dels tresors, sèsam de la imaginació infantil, com també fan amb el soterrani, n'extirpen el llast, els terrors i les riqueses subterrànies. D'aquí cinquanta anys la poesia portarà aquestes cicatrius, però llavors ja haurà trobat talismans de recanvi. Tot fa pensar que uns símbols del moviment (ja tenim la carretera i el cotxe) ocuparan el lloc de les il·lusions dels llocs tancats, amb pany i forrellat, protegits, dels quals el castell, en totes les seves formes, era, des de l'edat Mitjana, símbol a tota prova."

EL TEMPLE DE POMONA

2013-02-28T11:03:00.000+01:00

Karl Friedrich Schinkel, a la mort de Friedrich Gilly, va deixar la Bauakademie per així poder completar els projectes inacabats del seu mestre. Durant aquest període, el jove Schinkel, amb només dinou anys, va rebre el seu primer encàrrec. Es tracta de l'encara avui gairebé desconegut Temple de Pomona, a Potsdam. Un pavelló als jardins del Pfingstberg, llavors Judenberg, propietat de l'esposa del cartògraf i conseller àulic Carl Ludwig von Oesfeld.

Al segle XVIII, era un terreny plantat de vinyes que, posteriorment, es va transformar en jardí. De fet, en aquell indret ja hi havia hagut una petita construcció, destinada al lleure, amb el mateix nom. En honor a la deessa romana, sense equivalent grec ni festa al calendari, Pomona: patrona pomorum, senyora dels fruits. Però no només dels fruits sinó, per extensió, dels arbres fruiters i dels hortus, durant el seu cultiu i la seva floració.

Schinkel, però, va ubicar el seu petit temple en un lloc més elevat que l'anterior. Per poder gaudir d'una magnífica vista panoràmica, va convertir la coberta en un terrat, accessible des d'una escala posterior. En cert sentit, es podria dir que aquesta primera obra, un simple pròstil amb les seves quatre columnes d'estil jònic, prefigura elements que retrobem en altres projectes, posteriors al seu viatge a Itàlia. Com, per exemple, el Mausoleu per la Reina Lluïsa, a Charlottenburg, la Neue Wache, a Unter den Linden.

Anys més tard, entre el 1847 i el 1863, el paisatgista Peter Joseph Lenné va rebre l'encàrrec de Frederic Guillem IV de Prússia per projectar un Belvedere al mateix indret, que actualment forma part del Neuer Garten. Lenné va decidir conservar-lo i incorporar-lo al seu jardí. Però allò que no va poder evitar és que, després del 1945, el templet acabés abandonat i convertit, paradoxalment, en una autèntica ruïna romàntica. Finalment s'ha acabat reconstruint, amb un criteri estètic força discutible.

NOTES BERLINESES (XLV)

2013-02-22T17:05:00.000+01:00

"El pla consisteix en un túnel, o potser hauries d'anar directe al desert, alliberar el camell del zoo, deslligar-lo, ensellar-lo, muntar-lo a través de Brandenburg. Podries dependre del camell."

"Ha de ser una 'desharmonia'. Alguna cosa s'està filtrant per tota la ciutat, tothom està segur que ha llegit o ha escoltat 'desharmonia', fins i tot alguns hi han pensat, però públicament no és un lloc per ser trobat. Encara es planten més arbres, tots sobre la sorra, els arbres de l'experiència del desert."

"Berlín ha estat arreglada. (...) La sorra està per tot arreu ara - en les sabates, en el carbó. (...) A sota, un pub resta obert a Alt-Moabit, però ningú entén com pot ser possible. Després de tot, la ciutat ha estat arreglada. El propietari aboca aiguardent doble, llavors s'autoconvida a una ronda, el seu pub era el millor, el més antic, sempre ple de gent. Però aquestes persones ja no són a Berlín. (...) Ningú vol parlar-ne més, només parlen per dir alguna cosa, qualsevol cosa, i en qualsevol cas tot es queda a les comissures dels llavis i enllà, tot doble."

"A la nit tot Berlín és un lloc per a la facturació i l'intercanvi. Tot es barreja en la confusió, llavors algunes persones s’aparten. L‘espionatge té una vida fàcil, cada caiguda és transparent. Tothom està decidit a desfer-se del seu propi secret, a lliurar la seva informació, a confessar durant l'interrogatori. Tothom té els altres rere el clatell, i en la penombra no es pot comprovar la factura imposada. A fora torna a ser de dia, fa massa claror."

INGEBORG BACHMANN 'Ein Ort für Zufälle' (1964)

MOO PAK

2013-02-18T17:07:00.000+01:00

Fragment de 'Moo Pak' de Gabriel Josipovici:

"A desgrat d'elles mateixes, va dir, les ciutats són una cosa molt notable. Com que no estan i no podran estar mai del tot planificades, cadascuna d'elles ha conservat una vida pròpia. Fem tot el que podem per destruir-les, per controlar-les, va dir, però només aconseguim transformar-les. Només els escriptors poden fer justícia a les ciutats, va dir, els pintors i els compositors estan indefensos davant seu. Només els escriptors en poden copsar la diversitat, les múltiples capes de temps i d'història que determinen la composició de cadascuna d'elles. Els pintors estan obligats a concentrar-se en un moment concret, va dir, i n'hi ha que ho han fet de forma brillant, com ara Dix i Grosz, Hogarth i Richard Hamilton. Però els escriptors poden transmetre una noció del creixement i la decadència, de la varietat i la imprevisibilitat de les ciutats, poden expressar la sensació que tenim quan hi transitem que les ciutats s'escapoliran sempre de qualsevol intent de domesticar-les i donar-los un sentit."

"TINY DESK CONCERT"

2013-01-29T18:00:00.000+01:00

Els "Tiny Desk Concerts" no són sinó breus concerts, en petit format, que tenen lloc en el despatx de Bob Boilen, conductor del programa de ràdio "All Songs Considered" que emet l'emissora online NPR Music. El nom també és un homenatge a Tiny Desk Unit, grup de la New Wave on el mateix Boilen tocava el sintetitzador. En aquest reduït espai hi han passat un munt de músics tan diversos com la Sharon Van Etten, els tuaregs Tinariwen... o en Jens Lekman.

El suec hi va actuar un 7 de novembre de 2011, acompanyat d'Addison Rogers a la percussió i fent de segona veu, interpretant una meravellosa i fins llavors encara inèdita "I Want A Pair Of Cowboy Boots", "The End Of The World Is Bigger Than Love" i "Waiting For Kirsten", una cançó on relata els seus intents hilarants per trobar-se amb l'actriu Kirsten Dunst.

PENSAMENTS HERMÈTICS (LIV)

2013-01-27T19:00:00.000+01:00

"Céret consacre ses rues à la gloire du platane."

Julien Gracq 'Lettrines' (1967)

ARQUITECTURES COMPARADES (II)

2013-01-24T18:30:00.000+01:00

Ce n'est pas une tour
JEAN NOUVEL

Afirmar que el declivi de la monumentalitat coincideix amb l’auge de la modernitat no és pas cap originalitat. Segons Charles Jencks, l’aparició d’aquest nou gènere, que ell mateix va batejar com l'edifici icònic, ha acabat substituint definitivament el monument urbà. Quan la gent deixa de creure en Déu, no creu en res. Creuen en qualsevol cosa. Per banal que sigui. Així doncs, si, en principi, qualsevol cosa pot ser una obra d’art, qualsevol cosa també podria ser una icona. Però no és així. Un edifici si vol ser icònic ha de tenir una imatge provocativa que generi polèmica. Que parlin de tu encara que sigui per criticar-te. En el fons, l’edifici icònic és la simple aplicació de la doctrina shock and awe i del factor wow effect, tal com l’alcalde Bloomberg, fa uns anys, reclamava en els nous edificis singulars de la ciutat de Nova York. Tot i que Deyan Sudjic argumenti que l’edifici icònic és una moda passatgera i que acabarà desapareixent, Jencks afirma que l’edific icònic és aquí per quedar-se.

Jean Nouvel 'Torre Agbar, Barcelona' (1999-2005)

Expliquen que Agbar, després de descartar l’arquitecte italià Renzo Piano, va escollir Jean Nouvel com l’arquitecte encarregat de projectar la nova seu de la companyia. En una primera reunió amb el client, l’arquitecte francès presentà tres propostes de torre. En un moment de la presentació, Nouvel es va treure un cigar Montecristo, el mateix que fumava Mies, de l’americana i, tot col·locant-lo de cap per avall, digué: “però la meva preferida és aquesta”. Descontextualitzant, sense cap mena de vergonya, tant ‘La trahison des images’ de René Magritte com la proposta dadaista d’Adolf Loos pel concurs del Chicago Tribune de 1922. A continuació afegí que “em sembla que evoca les torres del temple de la Sagrada Família de Gaudí, també les moles pètries de Montserrat”. I acabà profetitzant que “estic convençut que pot convertir-se en una icona ciutadana”.

Norman Foster 'Swiss Re HQ, London' (1997-2004)

Dos anys abans, Norman Foster havia rebut un encàrrec similar de Swiss Re. La companyia asseguradora volia construir una seva nova seu sobre les ruïnes de l’Old Baltic Exchange. Un edifici destruït, per una bomba de l’IRA, el 10 d'abril de 1992, al cor de la City londinenca. Per justificar la seva forma, absolutament banal, Lord Foster es veié obligat a reunir un bon munt d’excuses. A pesar de tot, el rendiment energètic de l’edifici, se suposa que consumeix un 50% menys en comparació a altres edificis similars, s’acaba convertint en el seu principal, si no únic, argument. Tot i això, Madelon Vriesendrop, jugant amb possibles analogies, va acabar transvestint-lo en un míssil, en un pintallavis, en una matrioixca o en un cogombre. I així és com finalment se’l coneix avui dia: The Gherkin.

Ivan Leonidov 'Institut des Statistiques, Moscou' (1929-1930)

Fa uns anys, tot passejant per un dels passadissos perduts del Pompidou, vaig descobrir un projecte d'Ivan Leonidov que no he vist mai publicat a enlloc. Tanta polèmica, per si l’un havia copiat l’altre, i resulta que tots dos havien plagiat un projecte, encara avui inèdit, amb més de mig segle d'existència. Una mena d’edifici-manifest insòlit pel qual la ciutat no sembla ser res més que un teló de fons. La forma, en aquest cas, s’explica com a contenidora de noves funcions. Un objecte al servei del llavors nou home socialista. El cas és que si s'afirma que aquesta tipologia no és una torre potser és perquè un, íntimament, pensa que es tracta, paradoxalment, d’una icona socialista. Però, observant-ho des d'una perspectiva històrica, tampoc seria tan estranya aquesta revelació del Leonidovisme* com a precursor d’aquest nou gènere arquitectònic que és l’edifici icònic.

[*] En un informe de purga estalinista del 1930, sobre la tendència petitburgesa en l'arquitectura soviètica, es qualifica el Leonidovisme (terme que fa referència a l'obra de Leonidov i els seus deixebles) de pur grafisme estetitzant, d'insuficiència tècnica i professional, de contrari al materialisme dialèctic i, com no, de cosmopolita.

IRRADIACIONS HERTZIANES

2013-01-10T18:46:00.001+01:00

Seqüència d'irradiacions solars, en un dia d'agost tramuntanal, al Port de la Selva.

De fons "Guiding Star" dels escocesos Teenage Fanclub.

INVENTARI #2012

2012-12-31T12:24:00.000+01:00

Vint-i-cinc discos que van arribar en el meu 2012 per quedar-se.
Com cada any, ordenats alfabèticament i sense cap mena de jerarquia.

Allo Darlin' Europe

Antònia Font Vostè és aquí

Beach House Bloom
The Caretaker Patience (After Sebald)

Cat Power Sun
Damon Albarn Dr Dee
Darren Hayman & The Long Parliament The Violence
Dent May Do Things
Dominique A Vers les lueurs

Fenster Bones

Françoiz Breut La chirurgie des sentiments

Godspeed You! Black Emperor 'Allelujah! Don't Bend! Ascend!
Grizzly Bear Shields

Jens Lekman I Know What Love Isn't

Julia Holter Ekstasis
Lescop Lescop
Lucas Santtana O deus que devasta mas também cura
Mansfield.TYA NYX

Mates Mates Vida animal

Melody's Echo Chamber Melody's Echo Chamber
Miquel Serra Miquel Serra (2009-2010)
Mishima L'amor feliç
Sharon Van Etten Tramp
The Shins Port Of Morrow

The xx Coexist

PORCELLANA XINESA

2012-12-27T18:51:00.000+01:00

Fragment de 'Porcellana xinesa', dins de 'Einbahnstraße', de Walter Benjamin:

"La força d'una carretera varia segons es recorri a peu o es sobrevoli en aeroplà. Així també, la força d'un text varia segons si és llegit o copiat. Qui vola, només veu com la carretera va lliscant pel paisatge i s’esfilagarsa davant els seus ulls seguint les mateixes lleis del terreny circumdant. Només qui recorre a peu una carretera adverteix el seu domini i descobreix com en aquest mateix terreny, que per l'aviador no és res més que una plana desplegada, la carretera, en cadascuna de les seves corbes, va ordenant el desplegament de llunyanies, miradors, clarianes i perspectives com la veu de comandament d'un oficial fa sortir als soldats de les seves files. De la mateixa manera, només el text copiat pot donar ordres a l'ànima de qui l'està treballant, mentre que el simple lector mai coneixerà els nous paisatges que, dins d'ell, va convocant el text, aquesta carretera que travessa la seva cada vegada més densa selva interior: perquè el lector obeeix al moviment del seu Jo en el lliure espai aeri de somni, mentre que el copista deixa que el text li doni ordres. D'aquí que el costum xinès de copiar llibres fóra garantia incomparable de cultura literària, i la còpia, una clau per penetrar en els enigmes de la Xina."

"JUSTICE DELIVERS ITS DEATH"

2012-12-25T11:06:00.000+01:00

How do you measure its worth? Just by the pleasure it gives here on earth.

Fa poc més d'una dècada, Sufjan Stevens - per tal de superar l'aversió que sentia cap a les nadales tradicionals, en general, i el Nadal, en particular - va idear un projecte musical que, amb els anys, ha acabat convertint-se en tota una tradició. Cada mes de desembre, amb l'ajuda d'un "Readers Digest Christmas Songbook" i una bona dosi de sidra calenta, convida uns quants amics a casa seva per gravar un EP farcit de nadales pròpies i alienes.

Fa sis anys va decidir-se a agrupar els cinc primers en una caixa amb un títol tan genèric com "Songs For Christmas". Enguany, amb un títol més singular com "Silver & Gold", ha agrupat els cinc següents. Dues caixes que, en total, sumen cent nadales. Poca broma.

Aquest "Justice Delivers its Death" s'inspira en una nadala que, precisament, porta el títol de "Silver & Gold". Una cançó de nadal popularitzada per Burl Ives i composta per Johnny Marks, un nord-americà de religió jueva i també autor de "Rudolph the Red-Nosed Reindeer".

NOTES BERLINESES (XLIV)

2012-12-23T17:46:00.002+01:00

"El que em va seduir, entre moltes coses, la primera vegada que vaig anar allà, és que hi havia grans sectors de la ciutat que estaven buits. Hi havia molts solars, on hi havia hagut edificis. El primer que em va recordar fou quan jo era un nen, al Bronx. Solíem jugar en solars semblants, és clar que també eren solars sense edificis. Però aquí, els edificis havien estat destruïts, esborrats. Així doncs, hi havia una correspondència entre els solars que jo vaig conèixer de nen i aquest lloc a Alemanya que tenia aquests solars buits. Això va ser en primer lloc. En segon lloc, el que més em va cridar l'atenció va ser que, tot i que els edificis havien estat destruïts i havien desaparegut, la seva aura m'arribava a través del terra. És a dir, en l'aspecte físic els edificis no hi eren, però un podia sentir les estructures que havien estat allí. Això era del que parlàvem abans. Hi havia hagut desaparicions però, no obstant això, l'atmosfera d'aquelles estructures sorgia del terra. Això en segon lloc. En tercer lloc, l'estranya sensació de veure-hi les pintures d'Edward Hopper. Les pintures de Hopper són bàsicament de Hoboken i llocs similars. Però, d'alguna manera, hi havia una condició a Berlín que em va evocar Hopper. Això va ser el que vaig tractar de fer, per cert, en les meves estructures que he construït ara a Berlín. Capturar algunes d'aquestes, entre d'altres coses, algunes d'aquestes coses."

JOHN HEJDUK en conversa amb David Shapiro (1991)

REPRESÀLIA

2012-12-11T18:41:00.002+01:00

Fragments de 'Vergeltung' de Gert Ledig:

"Van arribar en formació de combat. La primera onada. Núvols de llagostes amb intel·ligència humana, volant a quatre quilòmetres d'altura, bombarder amb bombarder. Les ales, gairebé fregant, refulgien al sol."

"Qui encara gemegava, va ser reduït al silenci. Qui cridava, ho feia en va. La tècnica aniquilava a la tècnica. Torçava pals, esbocinava maquinària, obria cràters, enderrocava murs: la vida era una simple despulla."

"Un edifici es va enfonsar. La façana de tres pisos es va enrotllar sobre si mateixa. Sis habitatges, amb els fogons de la cuina, les banyeres i els vàters, es van precipitar sobre el soterrani. El pati es va convertir en un runam. La cendra i el fum van ascendir cap al cel. les detonacions de la bomba següent van remoure les ruïnes. Al llarg de cinquanta metres de carrer l'ona expansiva va escombrar tot el que era a l'aire, va recargolar una bigueta de ferro convertint-la en una espiral i va destrossar una volta. La calor va inflamar tot el combustible com si fos cel·luloide.

Linòleum, portes d'habitacions i pa en una caixa de llauna. La tapa d'una claveguera es va trencar com si fos de porcellana. L'ona expansiva d'una bomba el va projectar tot cap amunt. En presenciar-ho des de lluny, l'alferes li va semblar l'erupció d'un volcà."

"Les pedres van sortir disparades cap al cel com coets. Les creus de fusta del cementiri ja havien cremat. A la sala d'espera de l'estació, reduïda a runa, nens ensangonats s'arrossegaven per les escales de pedra. Les bombes van arrencar a Crist de la creu en una església i la pell tova del cap dels lactants al soterrani de la Maternitat, van separar les mans unides d'una dona en un altre lloc i, en el recinte a l'aire lliure del zoològic, als micos dels arbres on s'havien refugiat."

"El progrés va aniquilar el passat i el futur."

EL MONUMENT A LA REVOLUCIÓ

2012-12-03T19:09:00.000+01:00

Ich war, Ich bin, Ich werde sein.

El 1924 Mies rep l’encàrrec d’Eduard Fuchs – historiador de l’art, col·leccionista i, llavors, dirigent del Partit Comunista d'Alemanya (KPD) – per projectar, al cementiri berlinès de Friedrichsfelde, un monument a la memòria de Karl Liebknecht, Rosa Luxemburg i als màrtirs de la Revolució de novembre i de l’aixecament espartaquista, molts d'ells enterrats en aquell mateix cementiri.

El 13 de juny de 1926, coincidint amb el setè aniversari del funeral de Rosa Luxemburg, s'inaugura el Monument a la Revolució. L'acte és presidit per un dels fundadors del KPD, així com ex-dirigent i supervivent espartaquista, Wilhelm Pieck. El monument, malauradament, té una curta existència i és destruït el 1935 pels nazis. Anys més tard, el mateix Pieck, esdevindrà el primer cap d'estat de la República Democràtica d'Alemanya, càrrec que ocuparà fins la seva mort.

El 13 de gener de 1946, Wilhelm Pieck, en aquell moment primer secretari de Partit Socialista Unificat d'Alemanya (SED), reapareix, davant d’una burda rèplica provisional de l’original, presidint un acte de memòria als socialistes caiguts, acompanyat, entre d’altres, de Walter Ulbricht, el seu successor en tot. El fet, però, és que aquell monument mai s'arribarà a reconstruir. Segurament perquè el Realisme socialista, doctrina única i unívoca de l’època, troba molt poc revolucionari reconstruir l’obra d’un arquitecte tan cosmopolita* com Mies.

[*] Terme que s'utilitza, des del Realisme socialista, per desqualificar les obres d'arquitectura del mal anomenat International Style.

NOTES BERLINESES (XLIII)

2012-11-30T20:51:00.000+01:00

"M'agrada Mies. Als meus col·legues potser no els hi agrada Mies, però a mi m'agrada Mies. M'agrada l'arquitectura de Mies. El Museu de Berlín sense cap dubte. David, l'única altra vegada que vaig tenir una experiència arquitectònica – quan vaig arribar a Berlín, la meva ànima mirà cap al voladís del Museu Nacional de Mies, l'edifici negre fet d'acer negre – va ser quan era un nen i vaig anar a Itàlia amb Gloria per primera vegada i vam arribar fins a Paestum. Quan vam arribar i vam veure els temples de Paestum, miràrem cap amunt i vam veure el capitell, la columna i la llinda, i va ser una experiència religiosa. Un no té moltes experiències religioses en la seva vida, i jo n'he tingut dues o tres. Però l'altra va ser quan vaig arribar a Berlín i vaig veure el Museu de Berlín de nit. Hi ha alguna cosa en l'aire de Berlín. Vull aclarir aquest punt. Veure un edifici d'acer negre en la nit de Berlín, que és el blau de la nit, el blau fosc de la nit. El blau de la nit és cristal·lí. L'aire és cristal·lí perquè Berlín està envoltada d'aigua, Berlín, de tot tipus d'aigua. Així que és una mena d'aire diferent que forma una atmosfera que és cristal·lina, negra-blava, tenies l'acer negre això és Berlín."

JOHN HEJDUK en conversa amb David Shapiro (1991)

AL CASTELL D'ARGOL

2012-11-18T19:41:00.001+01:00

Fragment de 'Al castell d'Argol' de Julien Gracq:

"Es van despullar entre les tombes. El sol va sorgir entre les bromes i va il·luminar amb els seus raigs aquella escena en el moment en què Heide, en tota la seva nuesa radiant, es va encaminar cap a la mar amb un pas nerviós i més àgil que el de l'egua de les arenes. En el paisatge resplendent que componien aquells llargs reflexos mullats, en l'horitzontalitat totpoderosa d'aquells bancs de boira, d'aquelles onades planes i llises, d'aquells raigs lliscants del sol, tot d'un plegat la seva figura va sorprendre pel miracle de la seva verticalitat. Va fer córrer uns reflexos sublims sobre la sorra devorada pel sol i d'on estava proscrita tota ombra. Semblava que caminava sobre les aigües."

ÀNGELS

2012-11-11T09:30:00.000+01:00

Being as in love with you as I am...

Com dos camins que, de sobte, es troben i que, aparentment, no van més enllà d'un enlloc.

Com Romy Madley Croft invocant el seu àngel de la guarda, des de l'habitació d'un hotel qualsevol, a Tòquio.