Ciutadà K

EL FARO (DE JOSEP IGUAL)

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Tue, 20 Oct 2026 17:02:12 +0000

En la parrilla de la madrugada, donde van a dar con su huesos los espectáculos de la inteligencia en nuestra televisión pública Canal 9, fulge un resplandor para navegantes insomnes: "El Faro de Alejandría". El soriano universal y anarco-individualista -según su propia definición- Fernando Sánchez Dragó, conduce la nave. Dragó sabe meter el pico de la muleta para llevarse al morlaco de la inteligencia, el entretenimiento enriquecedor, a los medios soleados de la voluntad de comunicación. Si bien el escritor con frecuencia se desliza por el tobogán dudoso de cierto esoterismo enjoyado, las más de las veces los cauces de la razón aploman certeramente la aguja de marear del espacio, menos cuando sale Fernando Arrabal, el último surrealista, y se da el mano a mano restallante y feliz de la pirotecnia del absurdo con no pocos detalles de lúcida alquimia.

Se me antoja que por estas escamas alejandrinas y otra parecidas y posibles podría hallarse la salvación ante tanta argamasa vulgar y obscena que puebla nuestras pantallas públicas. El vetusto lema 'formas, informar y entretener' debería cobrar nuevos bríos con renovados balones de oxígeno. Hay que intentarlo. Se niega uno a pensar que lo otro, las ferias de entrepierna o del corazón que late es superficialidad por los pentagramas mudos del talonario, no pueden representar por entero a la mayoría de nuestra sociedad civil. No puede ser y además es imposible.

El entrañable maestro Gepetto de nuestras letras, el artesano con un algo de brujo capaz de unir arquetipos lejanos, consigue humanizar nuestras connfusas pantallas en su papel de farero reposado y de plurales registros y curiosidades. Qué pena que esté destinado al palomar de los insomnes que hemos de buscar el verbo fecundo, el gesto del pensamiento, en los horarios arrumbados de la cara oculta del planeta nimio que nos zarandea las sienes.

En una de las últimas entregas escuché a un paisano mío asegurar que en las noches de plenilunio, en el castillo templario de Peñíscola, aún se oye tronar a don Álvaro de Luna reclamando la legitimidad de su papado. En la próxima cita licantrópica me llevaré el magnetófono a ver si grabo las sicofonías del Papa del Mar. Cuando regrese a mi cubil con la voz pontificial enjaulada o no, todavía tendré tiempo de ocupar plaza en el butacón de los insomnes y esperar el barrido luminoso que intenta inquietar las arenas noctívagas del saber.

Josep Igual (2004:77-78. Prosas meridionales.

(il·lustració generada amb chatgpt)

REFLEJOS Y EVOCACIONES (DE JOSEP IGUAL)

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Mon, 12 Oct 2026 07:00:00 +0000

Bajo mi ventana meridional pasa la furgoneta de un circo forrada con carteles previsibles: payasos, fieras corrupias, trapecistas estilizados sobre un techado azul, plumas, brillos y demás coloreada bisutería tipográfica.

A veces, la melancolía soportable pasa en una furgoneta. Se acuerda uno del circo pobretón. en un solar de la infancia, que prometía tiburones con domadores acuáticos y valerosos. Acabada la primera función, la tradicional socarronería valenciana aseguraba que los prometidos escualos no pasabana de adormilados arenques aumentados por la lupa de los barandados en la gran pecera. La discusión animada entre los unos y los otros -la óptica de los segundos sí confirmaba la promesa- promocionó mucho más las sesiones bajo aquella raída carpa. Este circo de hoy sólo anunciaba lo eterno, sin fauces temibles, sus altavoces sólo me dejaban una estela de lo vivo y lo lejano.

Y, como a veces las casualidades enlazaban caprichosamente, bajo mi modesta atalaya pasa ahora el viejo Vicente, desafiando los vaivenes de la modernidad, regresando del huerto de su entrenamiento de jubilado montado en un carro gris y polvoriento tirado por un mulo con cara de estoico filósofo.

El carro gruñe, chirría, tabletea en todos sus huesos; el mulo -especia amenazada no contemplada en los planes de Greenpeace- avanza lentamente con un cansancio de siglos y Rosa espera en su portal anchuroso a su marido, que no se inmuta por los pitidos motorizados que su presencia en la calzada de las urgencias suscita. Tras la puerta guardada por Rosita, ya debe hervir la verdura de la cena. Uno también en esas casas urbanas de labriego; a uno, a tantos, no nos separa ni una generación de la gleba, del campo trabajado. La mirada desconfiada o esperanzada al cielo, los surcos calientes, la tierra perfumada después de la lluvia, también forman parte de la información genética. Esto deberían saberloen Bruselas; a lo mejor ya lo saben.

La infancia es la patria de un hombre: lo decía el gran poeta Rainer María Rilke. Y de aquella patria mía, compartida por tantos, de esa lumbre de memoria, al caera la tarde, se pueblan los reflejos de mi ventanuco encarado a la vida, entre el mar y las suaves ondulaciones provechosas, en la tierra donde todo presenta todavía una humana estatura, en esa llamada periferia donde todo el retablo de la comedia humana se presenta con menos tapujos: el circo pobretón que vemos volver.

Vicente y su carro que detiene un poco el tiempo e interroga tanta prisa absurda y la circunstancia de mi ventana meridional que se puebla de reflejos y evocaciones.

Josep Igual (2004:17-19). Prosas meridionales.

(il·lustració generada amb chatgpt)

DE PETITA, VOLIA SER POETA...

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Mon, 05 Oct 2026 07:00:00 +0000

De petita, volia ser poeta,
se'm feia estrany que
no els contractessin per passar el dit
per la pols del temps de les tardes, eternes,
en què jo aprenia a cosir peces inútils,
camises de dormir de núvia,
estovalles per a berenar damunt l'herba,
enagos perquè no claregessin les cames...
No vaig entendre mai
perquè els poetes no anaven casa per casa

a amanir les insulses menges,
presentades a taula,
amb l'ànim de saciar flàccids ventres,
amb verbs de plaer,
adjectius irrenunciables,
impossibles paisatges,
falòrnies embolicades d'or.
No em van dir mai

que els poetes remenen la pròpia sang

a la recerca de minúsculs tresors,

mengen de la seva costura

i viuen de la seva paraula.

Nati Soler Alcaide (2009:106).

La casa amb set butxaques

(imatge generada amb chatgpt)

'LA PROFECIA' AL CINECLUB LA RAPITA

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Thu, 01 Oct 2026 17:06:14 +0000

Aprofitant els 50 anys de La Profecía, en el Festival de Sitges d'enguany aquest film tindrà un espai, tenint en compte que un dels leitmotivs és l'encarnació del mal. Aquest film de 1976 connecta amb dos hits cinematogràfics anteriors: La semilla del diablo (Roman Polanski, 1968) i El exorcista (William Friedkin, 1973), sobretot amb aquesta darrera. Aquells 2 i el que ens ocupa ens parlen d'una encarnació del mal en entorns 'normalitzats', vides familiarts, aparentment normals, que topen amb la presència/impacte del 'maligne'.

El director, Richard Donner, tenia una llarga tradició com a director de sèries de televisió: Perry Mason, La dimensió desconeguda, El fugitivo o Superagente 86. Va fer el salt al llarmetratge a principis del '70 i quan portava pocs films dirigits va rebre la trucada del productor Harvey Bernhard dient-li que volia que fos el director d'un film sobre l'anticrist.

El projecte del sr. Bernhard portava anys buscant viabilitat i molts directors van ser proposats sense èxit. Va passar el mateix amb els guionistes, molts rebutjaven l'encàrrec... i el motiu era la temàtica satànica. Finalment, el guionista David Seltzer -per motius econòmics, segons ell- va acceptar l'encàrrec.

En quant al repartiment, van ser proposats: Charlton Heston, William Holden, Dick van Dyke, Charles Bronson, Roy Scheider (protagonista de Tiburón). Finalment, l'actor escollit fou l'estrella Gregory Peck tot i que ens els '70 estava en un dels seus moments de més baixa popularitat i un any abans el seu fill s'havi suicidat amb una escopeta. Per al paper del nen protagonista es van veure més de 500 nens i nenes fins aconseguir el malèfic actor final.

El film ens parla d'un diplomàtic dels EEUU, instal·lat a Roma, amb la seva dona embarassada. Però en el part el bebe mor i el capellà de l'hospital li ofereix al pare el bebe d'una dona que ha mort en el part... sense informar-ne a la seva dona. El pare és designat ambaixador dels EEUU a Londres i a mida que el nen (Damien) es va fent gran, les morts 'accidentals' es van produint inexplicablement en la vida d'aquesta família. És Damien el dimoni?.

Un dels grans encerts fou la banda sonora de Jerry Goldsmith. Un músic amb una llarga trajectòria i 8 nominacions a l'Oscar però fou amb La Profecia que aconseguí el premi; gràcies, probablement, al tema principial 'Ave Satani' d'un impacte èpic brutal. Fou l'únic Oscar en la carrera del músic i el mateix Richard Donner va reconèixer que bona part de l'èxit del film és gràcies a la música del mestre Goldsmith.

Com en pel·lícules demoníaques com El exorcista, es van produir accidents: Donner víctima d'un accident de cotxe després del primer dia de rodatge, hotel on estava part de l'equip va ser bombardejat per l'IRA, un llamp va topar en l'avió on anava el guionista quan anava cap al rodatge a Londres, Gregory Peck va anul·la a última hora el bitllet en un vol que s'estavellaria amb zero supervivients, els rottweillers del film es van trastocar i van mossegar als seus cuidadors.... i els accidents van continuar un cop finalitzat el rodatge.... Tots ells són accidents no corroborats i que parlen més d'una campanya promocional que altra cosa.

El Vaticà va posicionar-se en contra però l'èxit de públic i valoracions de la crítica l'han convertit amb els anys en un film mític que va generar tota una saga a mida que el petit Damien s'anava fent gran i assumia per llocs de poder.

No us perdeu l'oportunitat de recuperar aquest clàssic del cinema de terror en pantalla gran i en VOSE. Aquest diumenge a les 18:30, us esperem al l'Auditori Sixto Mir.

CINEMA EN CONSTRUCCIO A AMPOSTA RADIO #PROGRAMA169

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Mon, 28 Sep 2026 21:49:32 +0000

'LA CINTA BLANCA' AL CINECLUB LA RAPITA

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Wed, 23 Sep 2026 07:00:00 +0000

El sr. Michael Haneke és un dels grans directors/autors europeus contemporani. El seu estil pertorbador, fosc i provocador ha estat la radiografia dels aspectes menys agradables de la nostra societat. Amb films tan contundents com 'Funny games' (1997), La Pianista (2001), Cache (2005) o Amor (2012)

Demà dijous podrem veure una de les seves obres mestres i que és un bon compendi de l'estil i les temàtiques d'aquest director austríac. 'LA CINTA BLANCA' (Millor Pel·lícula al Festival de Cannes, Millor Pel·lícula de Parla no anglesa als Globus d'Or, Millor Pel·lícula Europea,... entre molts altres premis) és un film incòmode, molt incòmode que ens parla de la doble moral i la hipocresia de la societat i de com, en un entorn de comunitat ordenada i moralment positiva s'amaga de forma latent la maldat i la crueltat. El film també és un bon tractat de com una pedagogia estricta, autoritària i intolerant pot ser la llavor dels fanatismes, els integrismes o el terrorisme polític. L'acció es situa a l'Alemanya de 1913, uns anys abans de la Primera Guerra Mundial, moment en que va començar a germinar el nazisme.

Aquesta fou la primera pel·lícula històrica del director, fins llavors, centrat en la contemporaneïtat en els seus guions. El blanc i negre impecable li dóna una fredor i contrast a la duresa d'allò que ens explica en el film.

Si hi ha alguna cosa en la recent Història de la Humanitat que ens hagi marcat i hagi significat un punt d'inflexió a l'hora de considerar-nos éssers humans és l'Holocaust nazi. Aquest fet significà un abans i un després a l'hora de parlar de la capacitat de maldat humana, es va perdre l'innocència quan l'atrocitat dels camps d'extermini ens feren veure del què som capaços de fer. Michael Haneke ens ofereix una forma d'entendre com va néixer aquesta capacitat d'atrocitat, on podem situar la llavor de tanta capacitat de mal...

Demà dijous, a les 20:00, al CineClub La Ràpita una de les obres mestres recents del cinema europeu.

ARA EL SOL ...

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Mon, 21 Sep 2026 13:09:56 +0000

Ara el sol
rebenta
el bagul
de l'aixovar blanc
de la núvia
que no va voler ser-ho
perquè només volia
llibertat,
la seva!
Feta cabdell multicolor

per a teixir
totes les banderes
que es poden
estrendre al sol.

Nati Soler Alcaide (2009:71).

La casa amb set butxaques

(Il·lustració generada amb chatgpt)

INAUGURACIO EXPO 'DAIDALOS, ICAR I NOSALTRES' A LO PATI + VERMUT MUSICAL

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Tue, 15 Sep 2026 20:33:07 +0000

Aquest divendres, a Lo Pati, s'inaugura una exposició amb una temàtica inexcusable de tan actual: el control, les fronteres i la memòria compartida en el context de la Mediterrània.

'Daídalos, Ícar i nosaltres' és una exposició comissariada per Xavier de Luca i Houari Bouchenak (Jiser) que reuneix obres de 14 creadores que dialoguen al voltant de la conviència en l'espai geogràfic mediterrani en el que estem. L'exposició mostra fotografies, instal·lacions i peces audiovisuals per a parlar-nos dels espais de circulació en les ribes mediterrànies, de les tensions històriques i geopolítiques que han tingut lloc i l'impacte d'un passat colonialista menys llunyà del que voldríem.

Partint dels mites de Dédal (el que construí el laberint del Minotaure per ordre del Rei Minos) i d'Ícar (fill de Dédal que buscant la llibertat trobà la mort fugint de Creta), el projecte ens parla dels mecanismes de poder damunt les persones i els paisatges i els latents desitjos de llibertat. Els mites grecs al servei d'entendre la contemporaneïtat.

Els comissaris plantegen aquest projecte col·lectiu com "una crida a imaginar noves formes d'hospitalitat i convivència quan les estructures semblen cristal·litzades pel control".

El projecte ens convida a reflexionar quin paper volem tenir davant d'aquestes entramats de poder, control, d'espais i persones. Volem ser jutges? volem ser persones acollidores?

El projecte inclou els treballs de Camilla de Maffei, Denis Dailleux, Paulione Alioua, Myriam Boulos, Shareef Sarhan, Toni Serra *) abu ali, Matteo Guidi & Giuliana Racco, Jose Lorrue, Irene Zottola, Djamel Agagnia, Aureli Ruiz, Philip Scheffner, Fethi Sahraoui i Maya-Inés Touam.

S'INAUGURA divendres 18/09 a les 19:00 i estarà visitable fins al 15 de novembre. I l'endemà dissabte 19/09 a les 12:00 VERMUT MUSICAL amb Yacine Belahcene DJ amb representació dels artistes participants.

COVARD, INICIARÉ LA GELOR ... (DE JOSEP IGUAL)

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Mon, 14 Sep 2026 13:13:32 +0000

X

Covard, iniciaré la gelor
per retrobar el llom de l'antiga empenta.
Esborro el senyal de l'alé a les branques,
el perfum humitejat de la meva ombra rentada.

Enlloc, reflectit en tants brolls de fonts

incògnites dubto constantment i em nego de
guardar el silenci clos a la resplandor;
que l'òliba és prop, entre els miralls dels
passadissos a ciutat, a l'aguait de

l'agossarada avançada del meu cos.

Impotent, em fuig el mot esmicolat dels llavis
llindars enllà al fons de l'esgotament.

Allunyat d'aquest sorral restarà el vel
eixut de la claror sense temps.

Lluny d'aquest esguard descalç i ufanós
creuaré la darrera cruïlla i m'enfonsaré perdent

l'equilibri al bosc de columnes del temps més vell.

Moriré ignorant la drecera del cim
sobre la mar plena escurada de boires

Josep Igual (1987:33). Treva d'hivern

(il·lustració generada amb chatgpt)

TERMI PRESENTA ... 'TOP SECRET' AL CINECLUB LA RAPITA

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Fri, 11 Sep 2026 10:36:02 +0000

Demanar a una persona rellevant del territori que triï una pel·lícula i la vingui a presentar és una de les coses xules que fem al CineClub La Ràpita. Apart de donar a conèixer a la persona en qüestió al públic que potser no el coneix ens permet revisitar films que ocupen un lloc important en el bagatge com a espectador d'aquella persona.

Termi (nom 'artístic' d'Alberto Rodolfo Lamote de Grignon Aranda) és una personalitat brillant, dissenyador i monologuista del terreno amb una xispa i sentit de l'humor molt característic. Ell és el responsable que els cartells del CineClub llueix com ho fan, un gran professional i millor persona. Per això ens fa especial il·lusió que ens hagi triat peli i ens la vingui a presentar aquest diumenge a l'Auditori.

Tenint en compte qui és, no és gens estrany que hagi triat una de les pel·lícules més esbojarrades, surreals i xiflades de la Història del Cinema i aquesta és, sense dubte, 'TOP SECRET' de l'any 1984 i dirigida a sis mans per Jim Abrahams, David Zucker i Jerry Zucker (coneguts com a ZAZ), una de les pel·lis d'humor icòniques dels anys '80 del segle passat.

Aquest film és fundacional d'un estil de comèdia absurda dels Zucker i Abrahams i el debut del gran Val Kilmer en el cinema. En aques film va demostrar les habilitats com a actor de comèdia a més d'estrella del cinema d'acció com veuríem al llarg de la seva carrera.

Aquests tres directors ja van demostrar de que anava el seu estil en la -també- mítica ¡Aterriza como puedas!; un estil caracteritzat per una sàtira ràpida, gags visuals en segon pla, paròdia d'altres pel·lícules, carregat de referències cinematgràfiques i culturals. En aquest cas la paròdia s'enfoca en les pelis d'espies durant la Guerra Freda i els films musiclas clàssics.

'Top secret' és la història d'una estrella de rock nordamericana (Val Kilmer) que arriba a l'Alemany Oriental per a presentar-se a un festival cultural... es troba immers en el pla d'un general que es proposa tornar a unir les dues alemanyes mitjançant la creació d'una arma poderosa i letal que construirà un científic després de ser segrestat. Argument que ens sona a un munt de pelis juntes. Delirant, grotesca i loca.

'Top Secret' és d'aquelles films que en el moment de l'estrena va tenir un impacte menor, considerada peli de comèdia fluixa però que amb el temps s'ha convertit amb una autèntica obra de culte. Van competir pel paper principal Kevin Bacon i Sean Penn però el sr. Kilmer va arribar al casting disfressat d'Elvis Presley i va enamorar a tothom; i en el film és ell mateix el que canta. En el film podem veure cameos d'Omar Sharif i Peter Cushing.

El film ha deixat un munt de frases icòniques per a la posteritat i si ens acompanyeu aquest diumenge la diversió està garantida amb una de les pel·lícules referents del subgènere de Cinema de paròdia.

LA SRA. VICTORIA VERA AL FANGOFEST 2026

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Wed, 09 Sep 2026 22:06:43 +0000

Participar en el FangoFest com a entrevistador 'oficial' em permet conéixer cada any personalitats del cinema que venen a Amposta a rebre el premi honorífic del festival i ens parlen d'allò que passa darrera de les càmeres.

La convidada d'enguany és una autèntica icona dins del cinema peninsular, la sra. Victoria Vera ha tingut una àmplia carrera dins del cinema, la televisió i el teatre, fent d'empresària.

Tot i que les seves primeres inquietuds artístiques van anar adreçades al ballet, de ben jove va començar a estudiar interpretació debutant sent encara adolescent amb papers com el d'Ana Frank. Fou una figura representativa de la Transició espanyola i superficialment etiquetada 'd'actriu del destape', etiqueta amb la que ella és molt crítica. En la seva trajectòria com a actriu va participar en produccions italianes, franceses, mexicanes o soviètiques, compartint rodatges amb personalitats com Anthony Quinn, Peter Fonda, Alice Cooper o Omar Shariff.

En el passat Festival de Málaga se li va entregar la Biznaga Ciudad del Paraíso en reconeixement a la seva trajectòria.

Aquest dissabte a les 18:30, a La Lira Ampostina se li entregarà el Premi Honorífic Pont de l'Infern del FangoFest i tindré l'honor de xerrar amb ella, valorant els 50 anys de professió, parlant-nos dels seus primers papers en el cinema, de la seva extensa carrera teatral, del què significà la censura i la posterior 'llibertat' finalitzat el franquisme, ... i de la Vida, en general.

ARRIBA EL LUCAS MUSEUM OF NARRATIVE ART

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Fri, 04 Sep 2026 07:00:00 +0000

Potser no tindrà allò que els crítics anomenen 'obres mestres', potser els seus films no tenen la profunditat ni complexitat dels hits de la Història del Cinema però si hi ha algú que ha deixat una empremta a l'hora de crear icones i sagues perdurables i en estat de plena salut aquest és el sr. George Lucas. Infravalorat o no prou valorat, en la meva opinió.

El sr. Lucas, el proper 22 de setembre inaugurarà una museu, el Lucas Museum of Narrative Art (Museu Lucas d'Art Narratiu), ubicat en el Exposition Park a Los Angeles. Es tracta d'una obra farònica que ha costat 1.500 milions de dòlars (que es diuen ràpid), amb un disseny futurista que recorda una nau espacial.

El projecte ha estat impulsat i finançat pel sr. Lucas i la seva muller, l'empresària Mellody Hobson

Es tracta d'un espai -amb més de 40.000 peces- dedicat a l'art visual i la narració a través de la Història, incloent cinema, còmics, il·lustració, pintura i fotrografia. L'objectiu és posar en primera línia aquelles disciplines que no sempre han estat incloses en els museus tradicionals però que també han ajudat a crear Cultura i identitat col·lectiva, amb una clara intenció anti-elitista d'entendre l'Art i la Història de l'Art.

L'espai -de 30.000 metrs quadrats i dissenyat per l'arquitecte xinès Ma Yansong- está configurat per 33 galeries, 2 teatres i zones verdes. Bona parta de la col·lecció és el material que el sr. Lucas ha anat acumulant durant 50 anys.

Entre les peces exposades podem trobar obres de Firda Kahlo, Thomas Hart Benton, Kerry James Marshall, Diego Rivera, Charle White, Moebius, Frank Miller, Jack Kirby, Man Ray, Kenneth Anger, ... però les obres 'estrella', òbviament, serà el material al voltant d'Star Wars com una Starfighter Naboo N-1 a tamany real.

Una bona notícia, llàstima que ens quedi una mica lluny ...

SITGES 2026 #2: AVANÇAMENT PROGRAMACIO

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Tue, 01 Sep 2026 07:00:00 +0000

Quan falten menys de 2 mesos per a que tingui lloc el Festival de Sitges ja es va fer la roda de premsa oficial en la que es desvetllaven els primers títols que estarien en la infiniiiiiiita graella que cada any ens prepara el Festival.

La 59a edició del Sitges tindrà lloc del 08 al 18 d'octubre. Nosaltres ja estem acreditats i allà estarem tota la setmana, a tope!

Ja vam dir que 'Carrie' i 'Quién puede matar a un niño?' són els primers títols que tindran homenatge, aprofitant el seu 50è. aniversari. Una de les primeres incorporacions a la programació és la sèrie de 'Carrie' que n'ha fet Mike Flanagan i que podrem veure el primer capítol en el Sitges 2026.

En quant a pelis internacionals que descobrirem a Sitges: la nova de Nicolas Winding Refn: Her Private Hell; Leviticus d'Adrian Chiarella, després del seu pas per Sundance; Hungry de James Nunn, un thriller de supervivència; un folk horror d'Hanna Bergholm: Nightborn; The Birthday Party de Lea Mysius; The Carpenter's son de Lofty Nathan, amb Nicolas Cage; Karma de Guillaume Canet; Never After Dark de Dave Boyle; lo nou del director Train to Busan: Colony de Yeon Sang-ho; The Mouths de Takashi Shimizu; Kokurojo: The Samurai and the Prisoner de Kiyoshi Kurosawa;

En quant a films de la península: Las hijas de Daniel Romero; 11, de Claudia i Paula Serra; Upiro, d'Oscar Martín; La muerte de Drácula de Burnin' Percebes; Las mala madre d'Alicia Albares; The End of it de Maria Martinez Bayona.

Debuts de Peter Warren amb Kill me; Marion Le Coroller amb Sanguine; Raviv (Ricky) Ullman i Greg Yagolnitzer amb Drag.

Pel que fa a més títols clàssics, hi haurà l'Scanners (1981) -de Cronenberg en una versió nova en 4K-, The Devils (1971) de Ken Russell, en una nova versió 'director's cut'; recuperarem 'Tesis' (1996) l'obra debut d'Alejandro Amenábar que podrem veure en 2K; revisitarem l'impactant quan es va estrenar Cannibal Holocaust (1980) de Ruggero Deodato, referent del fals documental gore i salvatge; gaudirem d'una versió en 4K del King Kong de 1976 dirigida per John Guillermin.

El festival ha rebut unes 3.800 pel·lícules per a formar part de la seva programació, entre llargmetratges i curtmetratges.

Pel que fa als espais, un altre any sense comptar amb el Retiro, que continua en obres.

En els propers dies s'aniran desvetllant nous títols i la llista de Premis honorífics.

EN LA TEUA MORT (DE JOSEP IGUAL)

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Mon, 31 Aug 2026 07:00:00 +0000

L'abraçada molla
d'un carboncle despreciat.
Sagetes de dol per l'hivern
que et sobreviu.

Una malaltia

en el nus dolç del pit.

L'envelliment d'un silenci
desitjat, fecundat per les llums
del moll, per les engrunes d'algun
ben trobat entre les runes.

Tota la fragilitat d'una abraçada
minvant, el lent velam que solca
un oceà de versos oblidats,
la son descordada en la blancor
d'uns malucs que es cerquen.

Demà serà la pluja del mar
i les barques, el contrallum
d'uns llavis impossibles
que ens rebaten a la fosca.
Potser el fred ens proclame

vencedors, bells bocins

d'un fang sembrat per l'albada
que esborrarà totes les petges.
del moll, per les engrunes d'algun
ben trobat entre les runes

Josep Igual (1994:9). Closed for sale

(il·lustració generada amb chatgpt)

'NUIT ET BROUILLARD' A LO SAFAREIG DE LO PATI

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Thu, 27 Aug 2026 07:00:00 +0000

Aquest dissabte una nova sessió de 'Mirades de Cinema' a Lo Safareig de Lo Pati. Aquesta quarta sessió serà la més contundent de totes: es tracta del document imprescindible que Alain Resnais va realitzar l'any 1955 sobre els camps de concentració nazi. Un migmetratge documental de poc més de 30 minuts per a explicar-nos l'horror de l'holocaust.

Una mirada incòmoda, punyent, feridora la d'aquest mes d'agost però necessària, imprescindible i més en uns temps en els que la xenofòbia i el rebuig a 'l'altre' està a l'ordre del dia.

De 'Nuit et brouillard' (nit i boira) és el primer film documental sobre el que es va descobrir un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial ens els camps d'extermini. El documental barreja imatges d'arxiu en blanc i negre i seqüències en color filmades per l'equip del sr. Resnais a mitjans dels '50 del segle passat. La barbàrie dels fets 'passats' contrasta amb la calma de les imatges del 'present'. Un present pacífic que amaga un passat traumàtic.

El film fou un encàrrec del Comité d'Histoire de la Déportation de la Seconde Guerre Mondiale per a commemorar el desé aniversari de l'alliberament dels presoners dels camps de concentració nazi. El film té el guió poètic de Jean Cayrol (supervivent dels camps), amb la veu en off de Michel Bouquet i la música de Hanns Eisler.

El documental ens planteja la fragilitat de la memòria històrica i l'urgència d'aprehendre el passat en un moment de perill... i estem parlant de 1955, imaginem-nos la necessitat actual, tenint en compte alguns corrents negacionistes que invaliden l'existència d'aquests camps amb finalitats d'extermini.

En la seva estrena al Festival de Cannes va ser retirada de la competició per ordres expresses del govern alemany, perquè oferia una mala imatge d'aquell país. Va guanyar el premi Jean Vigo al millor migmetratge i nominada al Millor Curtmetratge dels premis BAFTA.

François Truffaut va dir del film que "no és un documental, ni un film de denúncia, ni un poema, sinó una meditació sobre el fenòmen més important del segle XX".

Us esperem aquest DISSABTE 29/08 a les 17:00 a LO PATI

SITGES 2026 #1: CARTELL I LEITMOTIV

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Wed, 26 Aug 2026 07:00:00 +0000

Arriba l'edició 59 del Festival de Sitges i ja fa mesos que ens van presentar el cartell i el leitmotiv del festival d'enguany. La rutina de cada any.

Les primeres informacions que ens van arribar des de la direcció del festival, estant al Festival de Cannes, van ser el 50 aniversari del Carrie de Brina de Palma i ¿Quién puede matar a un niño? de Narciso Ibáñez Serrador.

Carrie és la protagonista del cartell: una figura femenina amb tires vermelles de purpurina simulant l'escena final contundent i sanguinolenta del mestre De Palma. El Sitges gira al voltant del terror adolescent, del bullying i els poders psíquics, com a primer leitmotiv. I el segon, és el mal vinculat a la infància, com el clàssic d'Ibáñez Serrador.

Altres films vinculats a aquests leitmotivs són: El Exorcista, La semilla del diablo, El Resplandor o La mala semilla.

Com sempre, aquestes són les propostes inicials però després ens esperen kilos i kilos de pel·lícules d'arreu del món vinculats d'una forma o una altra amb el generòs i ampli gènere del fantàstic.

Del 08 al 18 d'octubre tenim una nova cita amb el Festival més estupendo del món mundial; un any més, esperem ser-hi !!!

HE CALAT FOC ...

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Mon, 24 Aug 2026 09:47:26 +0000

He calat foc
al manual de comportament
que em servíreu
amanit amb ous de cargol,
en els anys tètrics
de la meva formació,
on tot era prohibit,
inclosa la veritat.
La dona ho era,
sí era castrada,

amb burca de virtuts,
submisa als homes de casa.
atenta a tot, muda i cega.
Cames obertes sempre,
no importa si rajant
desig o fàstic.
Calia satisfer el deler groller
de qui li omplia el pap,

encara que fos de fel

o de serps negres.

Nati Soler Alcaide (2009:56).

La casa amb set butxaques

(Foto: Las manos de la artista (Esther Ferre, 1987)

SILENCI (DE JOSEP IGUAL)

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Mon, 17 Aug 2026 07:00:00 +0000

Quantes coses per saber
que tothom ens amagava.
No sabíem que haguès
tanta mort darrera aquell silenci.
Por de Déu, por de la por,
amb l'ase de Juan Ramón Jiménez
com a tota fantasia.
Alguns fins i tot resten agraïts
d'haver estat assassinats
en complir els nou anys.

Josep Igual (1998:19). Tríptic

(il·lustració generada amb chatgpt)

'EL SEÑOR DE LOS ANILLOS' NO S'HA ACABAT ...

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Mon, 03 Aug 2026 07:00:00 +0000

Poc es va pensar el sr. J.R.R. Tolkien que les seves obres donarien tant de si en el cinema com ho estan fent. Si vam gaudir de la saga aixecada perl sr. Peter Jackson amb la trilogia de El Señor de los anillos, El Hobbit i la sèrie posterior -Los Anillos de poder- hi ha una planificació de produccions que ens diuen que això no ha acabat.

New Line Cinema, Warner Bros i el mateix Peter Jackson han manifestat la intenció de realitzar diverses noves pel·lícules. Una de les primeres ha estat el film d'animació 'El señor de los anillos: La guerra de Rohirrim' (2024), que podeu veure a Netflix.

Prevista per al 2027 està el film dirigit per Andy Serkis (l'actor que donava moviments a Gollum): 'The lord of the rings: The hunt for Gollum'. El director tornarà a fer de Gollum. La idea és manté l'aspectes dels films originals de Jackson, per tant, comptarà amb bona part de l'equip tècnic d'aquells films.

S'està treballant amb el film: 'The Lord fo the Rings: Shadow of the past...', a la que s'ha afegit com a guionista el sr. Stephen Colbert -creador de la sèrie The Colbert Report-, sembla que és un erudit de l'obra tolkiana. La intenció és plenar els buits de l'obra de Tolkien que no vam veure en els primers films, per exemple, dels capítols 3 al 8; concretament, allò que passa entre la sortida dels protagonistes de Hobbiton a l'arribada a Bree, on estava el Pony Pisador. Sembla que la intenció és donar una dimensió més íntima, misteriorsa i folclòrica a l'obra de Tolkien del què hem vist fins ara; aparcant la vessant èpica i la lluita entre el bé i el mal.

Aixó doncs, aquells que ens agrada passejar per la Tierra Media, tenim passeig per a anys ...

'PARTIE DE CAMPAGNE' A LO SAFAREIG DE LO PATI

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Sat, 25 Jul 2026 10:52:45 +0000

La tercera sessió de 'Mirades de Cinema', dins de les activitats de Lo Safareig de Lo Pati de cada dissabte a la tarda, us proposo un migmetratge considerat una obra mestra del Cinema. 'Partie de campagne' (1936) dirigida per Jean Renoir.

Es tracta d'un film de només 40 minuts adaptació d'un relat de Guy de Maupassant que és un referent del cinema impressionista, tenint en compte que el director va voler fer un homenatge a l'obra pictòrica del seu pare Pierre-August Renoir. El director-fill va voler evocar l'univers impressionista del pintor-pare però sense utilitzar el color, recreant la joia de viure de molts dels quadres del seu pare.

El film és de 1936 i el director no el va arribar a finalitzar per culpe de l'invasió de París pels nazis, el van acabar la muntadora i parella del director: Marguerite Houllé, acompanyada de Marinette Cadix, que 10 anys després.

Una família parisina passa un dia de camp lluny de la ciutat... el que allà trobaran ens parlarà de la vida, de lo efímer, de la felicitat. El sr. Renoir intenta plasmar l'emoció humana (amor, inocència, engany) amb uns primeríssims plans innovadors per a l'època.

Un film carregat de sensualitat. de llum natural, de paisatge... però també de violència de gènere si la mirem amb ulls actuals. Però això ho deixem per al Safareig del dissabte.

La podrem gaudir el DISSABTE 25/07 a les 17:00 a Lo Pati.

"EXISTIR ES ESTAR EN LA EXTERIORIDAD..."

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Mon, 20 Jul 2026 07:00:00 +0000

Existir es estar en la exterioridad. El yo, la identidad o el sí mismo son ficciones de continuidad, esto es, relaciones, situaciones, vínculos y acontecimientos. Lo interior es tan solo una ilusión, para algunos necesaria o imprescindible. Según ellos, sería un punto de apoyo portador de autenticidad, sería lo que da consistencia a la vida, o que da coherencia a las acciones y mantiene firmes las opciones y las decisiones. Pero desde la perspectiva del drama humano, en cambio, eso no es más que una burla, porque la vida está en otra parte, está en la exterioridad, y por eso, tarde o temprano, el vértigo hará acto de presencia. El vértigo es la ambivalencia de la atracción y la repulsión de un abismo sin fondo, un viaje que puede no tener retorno; es tener la necesidad de enfrentarse a la ambigüedad de los escenarios, a su pluralidad. No hay mundo allí donde hay una única forma de vida. No hay hechos en el escenario solo juegos y conflictos de interpretaciones, porque todo hecho es gramatical. Hace mucho tiempo que se borró el texto originario, si es que alguna vez hubo alguno. En efecto, el actor piensa que ese texto puro fue solo un espejismo, o, tal vez, algo peor, un invento de esos dogmáticos que querían dominar y controlar la escena. Alguien heredó un texto y se lo contó a otro, y ese otro, a otro, y así sucesivamente. Pero ¿cuál es el original? No existe -o, si existe, los seres finitos, los actores, no tienen acceso a él.

Joan-Carles Mèlich (2025:280-281).

El escenario de la existencia

SRA. MARCIA LUCAS

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Wed, 15 Jul 2026 20:42:07 +0000

(1945-2026)

Fa uns mesos moria una d'aquelles persones que potser no eren reconegudes pel públic però la seva tasca fou decisiva en el Cinema, es tracta de Marcia Lucas editora molt vinculada a l'univers Star Wars i per la que va guanyar l'Oscar al Millor Muntatge l'any 1978 per Star Wars: Episodi IV: Una nueva esperanza.

Marcia Lou Griffin va néixer a Modesto (EEUU) i va començar a treballar com a aprenent de bibliotecària en la productora Sandler Films; allà va començar a editar tràilers i films promocionals aconseguint ser l'assistent d'una de les poques muntadores que existia en aquella època: Verna Fields en un documental sobre Lyndon B. Johnson. Va estudiar cinea a la Universitat del Sur de Califorinia on va conéixer a George Lucas, amb el que es va casar el 1969. Un any abans va col·laborar en el curtmetratge Filmmaker (1968) del sr. Lucas i dels seus treballs posteriors: THX 1138 (1971) o American Graffiti (1973).

En aquella època va editar Alicia ya no vive aquí (1974) de Martin Scorsese; on va demostrar la seva vàlua apartada del seu marit. Va supervisar l'edició de Taxi Driver (1976) o New York, New York (1977), també dirigida pel sr. Scorsese.

Un any després arribaria l'edició amb la que guanyaria l'Oscar: Star Wars: Episodio IV (1977). La sra. Marcia Lucas va participar en els films posteriors de la saga, els Episodis V (1980) i VI (1983) mentres participava en produccions com Indiana Jones, en busca del arca perdida (1981) dirigida per Steven Spielberg, aquell any va adoptar una nena i va apartar-se de la indústria. L'any 1983 es divorcia del sr. Lucas i el nom de Marcia Lucas desapareix de la saga Star Wars però per a molts crítics la seva participació en els films fou imprescindible: afirmen que Marcia era l'arma secreta' de George Lucas, quan alguna escena tenia problemes ella ho arreglava en el muntatge; el mateix Lucas va afirmar que la batalla final a l'Estrella de la Muerte en l'Episodi IV fou idea de la sra. Marcia, entrellaçava la trama amb el combat aer; de la sra. Marcia també va ser la idea de que Darth Vader matés a Obi-Wan Kenobi.

Després del divorci, la sra. Marcia Lucas s'apartà del Cinema, un exemple més de l'impacte masclista en l'entorn professional... deixar de ser 'la dona de...' implicava quedar apartada del Cinema. Els amants d'Star Wars valorem la seva feina....

"DESDE LA ANTIGÜEDAD ES COSTUMBRE..."

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Tue, 07 Jul 2026 18:24:39 +0000

Desde la antigüedad es costumbre considerar que lo idéntico, lo homogéneo o lo igual deben dominarla escena. Se ha pasado a cuchillo a lo otro, a todo lo que es diferente, a lo extraño, a lo hetereogéneo, a lo singular. Ha sido una lucha a vida o muerte que todavía hou persiste. La tradición heredada creyó que lo permanente y lo universal, lo objetivo y lo inmóvil tenían que defenderse a capa y espada porque todo lo que olía a 'tiempo' y, por lo tanto, a transformación o caducidad resultaba insoportable. ¿Por qué¿ ¿Qué razón hay para que el aroma del tiempo no pueda tolerarse? La respuesta está clara: todo lo que tiene sabor a trasformación, a ambigüedad y a pluralidad inquieta y desencadena el vértigo.

Joan-Carles Mèlich (2025:157).

El escenario de la existencia

CINEMA EN CONSTRUCCIO A AMPOSTA RADIO #PROGRAMA168

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Mon, 29 Jun 2026 07:00:00 +0000

'THE ROCKY HORROR PICTURE SHOW' AL CINECLUB LA RAPITA EN EL PRIDE 2026

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Sat, 27 Jun 2026 13:08:02 +0000

Un any més, el CineClub La Ràpita participa en el Pride que organitza l'Ajuntament de La Ràpita. Nosaltres aportem la peli, i en aquest cas hem escollit la peli de culte queer per excel·lència: THE ROCKY HORROR PICTURE SHOW (1975).

El planazo que inclou sessió de Dj amb John Deere (20:15) i Bingo Drag amb Divax i Steinburg (23:30). Xalera segura!!

Poques pel·lícules en la Història del Cinema representen l'alliberament sexual i la visibilitat LGTBIQ+ com aquesta. En un moment de repressió cap a la diversitat a principis dels anys '70 (i una mica ara, no ens enguanyem), el film ens presenta personatges fluïds i andrògins, trencant els esquemes del gènere en una producció cinematogràfica. A l'Estat Espanyol va trigar 3 anys en estrenar-se.

El film és l'adaptació per al cinema del musical creat per Richard O'Brien i que es va estrenar l'any 1973 en el Royal Court Theatre (Upstairs) de Londres; era un espectacle petit, modest, molt punk, irreverent i amb humor negre. La sala es va quedar petita i van passar al King's Road Theatre i d'aquí a Hollywood. L'obra i la peli la va dirigir el director australià Jim Sharman. Van mantenir bona part del repartiment de la versió teatral i va significar l'entrada a Hollywood de Susan Sarandon i Tim Curry.

Tot i que l'estrena cinematogràfica fou un fracàs el film va aconseguir tenir el rècord de la pel·lícula amb l'estrena comercial més llarga de la història del cinema gràcies a les 'sessions de mitjanit'; sessions que es convertien en espais en els que el públic podia anar disfressat i en el que veure una peli es convertia en una experiència teatral i comunitària. Es produeixen activitats ben curioses mentres es projecta el film (encara a data d'avuis als EEUU): públic que crida, insulta o diu diàlegs alternatius, que llencen coses com arròs, paper higiènia, actors i actrius que imiten davant de la pantalla les actuacions del film mentres es projecta....

La història d'una parella que està a punt de casar-se i que no vol mantenir relacions sexuals fins abans del matrimoni representa la societat tradicional que impacta amb els personatges que habiten un castell misteriós al que la parella arriba com a refugi d'una tempesta inesperada. El contrast entre tradicional i modern, entre repressió i alliberament és el tema central del film.

El film és un còctel de ciència-ficció clàssica de sèire B, de musical de broadway i Glam rock amb un banda sonora de hits immediats com 'Time Warp' o 'Sweet Tansvestite'. L'impacte del film va obrir la porta a l'estètica punk, la moda gòtica o la subcultura alternativa.

Amb el lema 'Don't dream it. Be it és na pel·lícula que revindica la ment oberta i qüestiona els prejudicis que encara tenim al voltant del gènere, l'identitat i l'orientació sexual. Però fet de forma irònica, carnavalera i petarda.

Si veniu a la Plaça Sebastià Juan Arbó de La Ràpita us espera una peli provocadora, divertida i sexi a l'aire lliure. Us esperem!!!