Ciutadà K

DESCOBRINT ALS BEIRUT I THE RIP TIDE

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Fri, 27 Jan 2012 09:32:00 +0000

BEIRUT es un grup –d’11 membres- dels EEUU liderat pel sr. Zach Condon. El sr. Condon és un jove de Nuevo Mexico –superdotat musical- que amb 9 anys ja composava cançons i sabia tocar 4 instruments. Quan només tenia 15 anys, el sr. Condon va editar alguns treballs sota el nom de The Real People... als 16 anys va realitzar un viatge per Europa del que s’emportà moltes influències de la música dels balcans, clarament identificable en el so Beirut que vindria posteriorment.

El 2006 va crear un nou projecte: BEIRUT, es van donar a conèixer aquell mateix any amb el seu àlbum debut: Gulag Orkestar, ell tenia 19 anys i van ser destacats per la crítica com una gran descoberta dins de la música independent. El seu so és molt eclèctic, des d'elements sonors de l’Europa Oriental a música folk, pop, o fins i tot, mexicana. L’any següent, va editar un EP: Pompeii (2007) i el seu segon LP: The Flying Club Cup.

Pel que diuen, destaquen en el seu directe, la banda que acompanya a Zach Condon, amb instruments com cello, acordió, guitarra, ukelele, mandolina, bateria, violí, òrgan, saxo, trompeta, bombardí.... tota una orquestra dalt de l’escenari. En la seva primera gira el sr. Condon va haver de ser hospitalitzat per ‘agotament extrem’ i van haver de cancel·lar-la, han editat alguns DVDs sobre alguns dels seus concerts.

Amb només 3 LPs alguns els critiquen que els seus discos són de ‘turisme musical’, que ‘roben’ músiques del món i les 'fan' seves (i qui no ho fa??!!), que tota l’estona fan el mateix, que ja han arribat a un punt de saturació, que sonen a ‘más de lo mismo’ ... però quan un els acaba de descobrir ara, en el seu tercer treball i t’atrapen tens ganes de que arribi un quart, un cinquè... THE RIP TIDE és una petita meravella: fresca, marxosa, lluminosa, adient per a escoltar al cotxe... cert que en alguns moments se’t fa repetitiva, però d’això també en diuen coherència, no? 9 cançons cristal·lines que combinen els arrajaments orquestrals de vent amb la música electrònica més pop. Entre els temes destaquen: East Harlem i el seu desplegament d’instruments de vent, Santa Fe, Candle’s fire o The Rip Tide… per triar algunes, perquè tot plegat és una delícia molt, molt recomanable.

EL SR. LLUIS LLACH ARA ESCRIPTOR

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Thu, 26 Jan 2012 08:30:00 +0000

Ai, el vincle músico-emocional que em lliga al sr. Lluís Llach és difícil d'expressar, les seves cançons m'han acompanyat tota la vida, des de les primeres reivindicatives i poc elaborades, a les darreres, que es tractaven d'autèntiques simfonies (Un Pont de Mar Blava en directe al Palau Sant Jordi és una de les experiències musicals més impactants que he viscut). Quan el sr. Llach va anunciar que es retirava dels escenaris l'any 2007 (ja fa 5 anys!) amb uns concerts molt especials al poble on va nèixer -Verges- vam pensar que no en sabríem res més d'ell, que es jubilaria i punt.

Però com ell mateix va anunciar, durant aquests anys el sr. Llach no ha parat: ha realitzat petites actuacions reivindicatives, ha realitzat bandes sonores per a diferents espectacles teatrals (com Llits), s'ha dedicat a les seves vinyes (amb el Celler Vall Llach, amb un Priorat reconegut que exporta als EEUU i Europa) i una fundació que porta el seu nom amb accions per al desenvolupament social, econòmic i educatiu de les societats anomenades minoritàries... i ara: escriptor!

El proper dia 02 de febrer podrem trobar a les llibreries MEMORIA D'UNS ULLS PINTATS (Empúries), el primer llibre de ficció del cantant. Segons les seves paraules, es tracta d'"una història d'amor entre dos homes lliures, emocionant i conmovedora, que retrata aspectes essencials -socials i polítics- de la Catalunya de la primera meitat del segle XX". Ambientada a la Barceloneta dels anys '20-'30 del segle passat, és la història de 4 personatges 2 nois i 2 noies nascuts l'any 1920 que permet repassar la recent Història de Catalunya (i de retruc, inevitablement i malauradament, la d'Espanya) i com els afecta en les seves relacions personals...

Molts crítics ja l'apunten com un dels llibres més venuts del proper Sant Jordi... alguna estimada me'l regalarà?

PESCANT SERIES DE TV (2): MILDRED PIERCE

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Tue, 24 Jan 2012 08:20:00 +0000

En aquesta sèrie (més que d'una sèrie hauríem de parlar d’un pel·lícula fragmentada en pocs episodis o d’una mini-sèrie) destaquen 2 noms: Todd Haynes i Kate Winslet. El primer és el director responsable d’altres treballs com Lejos del cielo, amb la que té força punts de contacte; la segona, és l’actriu sobre la que recau tot el pes d’aquesta sèrie, la protagonista abosulta, la que dóna cos a la Mildred Pierce del títol.

Lejos del cielo (un film molt reivindicable) era una mena de revisió postmoderna dels films melodramàtics dels anys daurats de Hollywood... Mildred Pierce segueix aquesta línia: narració pausada, lenta i d’aire clàssic.

La història ens parla d’un mare ‘coratge’ recent separada que s’ha de fer càrrec ella sola de les seves dues filles... l’acció ens situa a principis de la dècada dels ’30 del segle passat, en plena crisi del ’29; per tant, dificultat afegida a la de que una dona pogués aconseguir una feina en aquella època. La sra. Mildred Pierce haurà de baixar un esglaó en la seva posició social i treballar en feines poca ‘adequades’ a l’estil de vida portat fins llavors. L’adaptació de Mildred a aquesta nova vida i el rebuig de la seva filla gran (amb aires de princesa) és del que tracta la sèrie.

La història és l’adaptació d’una novel·la de James M.Cain (autor de El cartero siempre llama dos veces, per exemple) i en ella hi ha les bases per a un bon melodrama.

Si tenim en compte les imatges que hem vist (encara no hem emprés la sèrie sencera) es tracta d’una ambientació impecable, una fotografia ben cuidada i d’una qualitat estètica que és marca de la casa del sr. Haynes.... però més ‘realista’ o amb més intenció de ‘realisme social’que anteriors treballs d’aquest director. Mildred Pierce s'ha emportat premis als Emmy i als Globus d'Or, sobretot, per la convincent feina de la sra. Winslet.

Sèrie pescada!!

ARA NO TINC DINERS...

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Mon, 23 Jan 2012 08:20:00 +0000

:
Ara no tinc diners. Ni diners, ni ganes d'estudiar. Ni treball, ni ganes. Si tenia diners comparia una dona. Ara es vénen també (ara i abans, ja ho sé). Si tenia diners compraria una dona i m'abandonaria als seus braços en l'espasme d'una possessió sense fi. Triaria una nit de lluna clara com aquelles dels poetes romàntics, i continuaria fins que el cor se m'aturés d'exhauriment. Hi ha dones que em desperten aquest sentiment, i la que jo triés estic segur que ho aconseguiria. ¿Què voleu? Després de tot us imagino gent moderna i avesats a sentir-ho tot. (Abans no podíem dir cap veritat, i ara ens vengem. I la veritat, tanmateix, és que jo no tinc altre deler). No sé qui m'hi envia ni qui m'hi fa ballar aquí. A mi no se m'hi ha perdut res, però ja que haig de ballar ballaré al so de la música que sento. ¿Me'n faran un retret? Si més no,penso que em deixaran que m'expliqui. Al fons, però, tinc l'esperança que tot això de la vida no sigui més que una facècia. Una broma pesada -direu-, però ben pensat val més així. Després potser ens retrobarem i riurem i Ell ens acollirà a tots benèvol i somrient, i nosaltres fent un respir d'alleujament li direm: Home, ¡tant que ens havies fet patir! com aquell a qui han gastat una broma pesada, però que el goig de comprovar que era broma fa que perdoni tots els mals moments i àdhuc que se'n gaudeixi. Aleshores trobarem Pascal i Spinoza i Descartes i Kant i tots els altres que s'han romput la crisma i s'han passat la vida divagant entorn del misteri de la vida i de Déu, els recordarem la seva seriositat i les seves fatigues, esclafirem a riure tots plegatsi ens n'anirem a donar un tomb.

Sebastià Juan Arbó (1935:42-43)

Notes d'un estudiant que va morir boig

2012: DE GOYA I GLOBUS D'OR

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Fri, 20 Jan 2012 10:58:00 +0000

A principis d'any, es succeeixen les gales d'entrega de premis en el món del cinema d'aquí i d'allà, es tracta de premiar tot allò destacable de l'any anterior.

Fa uns dies es van entregar els Globus d'Or i es van anunciar les nominacions als premis Goya que s'entregaran el proper 19 de febrer...

Els premis dels Globus d'Or 2012:

En la seva 69ena edició l'Associació de la Premsa Estrangera de Hollywood entrega els premis que poden donar pistes cap als/les premiats/des en els Oscar. I el que està clar és que les grans triomfadores seran The Artist, un film mut i en blanc i negre (¿tindran raó alguns crítics que diuen que en plena explosió de cinema digital i 3D estem tornant a una reivindicació dels orígens del cinema?) i Los descendientes, la nova peli del sr. Alexandre Payne (que va triomfar fa uns anys amb l'estupenda Entre Copas). Si la primera s'emportà premis importants com millor film de comèdia o musical, millor actor en film còmic -Jean Dujardin- i millor banda sonora -Ludovic Bource-); la segona aconseguí els de millor film dramàtic i millor actor George Clooney (per a molts, l'Oscar està cantat!).

L'eterna nominada a millor actriu i que opta a aconseguir el récord de premis Oscar -Meryl Streep- s'emportà el premi a la millor actriu per la interpretació de la sra. Margaret Tatcher a La dama de hierro. El premi a millor actriu de comèdia fou per a Michelle Williams i el seu paper a My Week With Marilyn, recreant a la mítica actriu que fa 52 anys va guanyar aquest mateix premi per 'Con faldas y a lo loco'.

Altres premis: Millor pel·lícula animada: Las aventuras de Tintín; Millor director: Martin Scorses per Hugo;Millor guió : Woody Allen Midnight in Paris. A destacar el NO premi per la piel que habito com a Millor film estranger que s'emportà la iraniana A separation.

Pel que respecta a la TV: La millor serie de comèdia fou per Modern Family i a millor drama Homeland (per sobre de les esperades Juego de Tronos o Boardwalk Empire). El de Millor actriu fou per a Kate Winslet i la seva sòlida feina a Mildred Pierce. Els premis a Actor/actriu de repartiment en series de TV a Peter Dinklage (Juego de tronos) i Jessica Lange (per American Hooror Story).

El premi honorífic a la trajectòria professional fou per a Morgan Freeman

Les nominacions dels Goya'12

Incomprensible l'exagerat nombre de nominacions de La piel que habito i No habrá paz para los malvados amb 16 i 14, respectivament. Sembla que al sr. Almodóvar la sonada reconcil·liació amb l'Acadèmia de cinema espanyola li ha sortit bé, el seu film ha obtingut la tremenda xifra de 16 nominacions (excessiva per al meu gust!) ... però que no es confiï massa perquè altres vegades ha estat nominat a moltes categories i s'ha quedat sense res de res. La pel·lícula del sr. Urbizu té l'actractiu d'un José Coronado... però això no aguanta el film ...

Ens agraden més les nominacions a Eva (amb 12), la Voz dormida (9) o Blackthorn. Sin destino (amb 11), la menystinguda i arriscada proposta del sr. Mateo Gil.

Haurem d'esperar al 19 de febrer a que s'entreguin els premis... jo creuaré els dits per a que l'estupenda Elena Anaya se n'emporti un i el seu alter ego, Jan Cornet com a actor revel·lació, també.

SRA. EVE ARNOLD

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Thu, 19 Jan 2012 10:38:00 +0000

(1912-2012)

La sra. Arnold té el mèrit d'haver estat la primera dona en ingressar en la prestigiosa agència Magnum i de ser una pionera del fotoperiodisme. A principis de mes moria a l'edat de 99 anys després de tot un segle dedicada a la fotografia.

Nascuda a Filadèlfia de pares immigrants russos unes primerenques fotografies d'un espectacle de moda va alertar al sr. Cartier-Bresson i li va obrir les portes de Magnum.

Als anys '40 del segle passat va començar fent fotos per a la revista Life (al costat de figures com Cartier-Bresson o el Capa); les seves eren fotografies socials: cambrers de Nova York, pescadors.. el seu tracte amable li va permetre arribar a fotografiar grans personalitats com Jacqueline Kennedy, Margaret Thatcher, Malcolm X i, sobretot, Marilyn Monroe i el reportatge que realitzà en el seu darrer rodatge d'un film estrenat: Vidas Rebeldes. De fet, la relació entre l'actriu i la fotògrafa va arribar a ser d'autèntica amistat, fins al punt de que cop morta l'actriu la sra. Arnold va marxar a Londres a dedicar-se al reportatge gràfic en profunditat i deixà la 'gent famosa'. En aquest moment, la feina de la fotògrafa es torna viatgera i destacables són els seus reportatges a Afganistan, Xina, ... premiada en múltiples ocassions, la sra. Arnold fugia de la fotografia 'artificial' de l'estudi, ella perseguia la naturalitat, ella captava el Gest.

BEN AVIAT (¿?)... EL HOBBIT !!

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Wed, 18 Jan 2012 08:33:00 +0000

Deleresos estem de tornar a viatjar a la Tierra Media i descobrir l'origen de l'anell.... i l'espera se'ns farà llarga perquè l'estrena està prevista per al 19 de desembre de 2012... buf!

FROM THE SKY DOWN, DOCUMENTAL DELS U2

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Tue, 17 Jan 2012 08:50:00 +0000

Fa molts temps que alguns crítics ens parlen de la mort del grup irlandès més famós de la història de la música: U2. Qualsevol treball nou és vist com una prova més de la decadència artística de la banda... però ells continuen sent una referència musical i van emplenant estadis en cada nova gira. Per a molta gent U2 són, senzillament, el grup més gran del planeta. L’any passat va ser l’aniversari del treball redemptor d’U2: Achtung baby (1991), en tant que fou l’LP que va permetre que el grup deixés de ser ‘dels ‘80’ per adaptar-se als nous temes (sí, sí, també és verotat que tan adaptats es van posar que van desembocar en el Pop ...brrrrr... però això és una altra història!).

Per a celebrar-ho, la banda de Bono i els seus, van encarregar al director David Guggenheim –director de Una verdad incómoda, per exemple- la realització d’un documental sobre aquest punt d’inflexió, aquell moment de renaixement del grup. From the Sky Down és la història de l’enfonsament i reinvenció del grup: després de la monstruosa gira i del fenomen Rattle & Hum, el grup s’adonà que el filó ‘U2 descobreix el valor cultural-musical ianqui’ ja no donava més de si, o en paraules del mateix Bono: “¡cortemos el puto Joshua Tree!”. El documental ens submergeix en el procés de gestació sense estalviar-nos escenes incòmodes, tristes, veure discussions o aproximar-nos a la cara més personal dels integrants del grup.

Des de la seva sortida de Dublín al descobriment d’Amèrica i l’abraçada incondicional del blues ... els U2 van decidir que ja era hora de deixar les trascendències, posar-hi una mica d’ironia, viatjar a Berlín i, sobretot, introduir els ritmes de ball a les seves composicions, s’apartaven del rock per a introduir-se en la música electrònica .... i d’aquí sorgí ACHTUNG BABY, amb One com a tret de sortida del ‘nou so U2’.

Ens trobem, doncs, davant d’un canvi de rumb valent, arriscat que pocs grups de música són capaços de fer i que fa que U2 estigui en el lloc que està.

BROT ANTICLERICAL

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Mon, 16 Jan 2012 09:02:00 +0000

Comences a tenir-los al voltant quan has acabat de néixer i et bategen, te’ls tornes a trobar a l’escola, si els teus pares han estat tan beats deconfiar-t’hi, després ve la primera comunió i el catecisme i la confirmació. Hi ha el capellàel dia del teu casament que et diu què has de fer a l’habitació, i l’endemà a l’hora de confessar-te et pregunta quantes vegades ho has fet per poder-se excitar darrere la gelosia. Et parlen amb horror del sexe, però cada dia els veus sortir d’un llit incestuós sense ni haver-se rentat les mans i van a menjar i a beure el seu senyor, per després cagar-lo i pixar-lo.

Repeteixen que el seu regne no és d’aquest món, i posen les mans damunt tot allò que poden aferrar. La civilització no aconseguirà la perfecció fins que l’última pedra de la darrera església no hagi caigut damunt el darrer capellà, i la terra s’alliberi d’aquesta trepa.

Umberto Eco, 2010

El cementerio de Praga

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXXII )

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Thu, 12 Jan 2012 09:47:00 +0000

A CIEGAS (2008)

Adaptar la literatura del sr. Jose Saramago no és feina fàcil; tot i que aparentment les seves històries són senzilles, sota l’aspecte de contes s’amaguen plantejaments filosòfics de transcendència. El sr. Meirelles, després d’haver convençut crítica i públic amb Ciudad de Dios, s’atreveix amb un dels llibres més populars de l’escriptor portuguès: Ensayo de la ceguera. Com us deia, el plantejament del llibre té aires de fàbula: una mena de síndrome deixa cega a la població despertant un nou ordre social que separa cecs/no-cecs... la història és molt atractiva (com l’obra sencera del sr. Saramago) i el director brasileny ha estat capaç de donar-li la força visual que requeria: ombres, llum i desenfocaments per a mostrar-nos com veu una persona que no veu. Interessants interpretacions de la Julianne Moore i Gael Farcia Bernal. El sr. Saramago va donar la seva aprovació en veure el film.

Valoració: Notable alt

LA CARA OCULTA (2011)

Aquest film és d’aquells que el tràiler trenca tot el possible misteri que pot arribar a crear, és un gran spoiler....i és una pena ja que el film és capaç de crear una adequada tensió al voltant de la desaparició de la parella d’un jove i brillant director d’orquestra, el millor és quan descobrim on està la jove desapareguda (massa ben explicat en el tràiler) i el triangle que es crea amb la nova parella del protagonista (un torbador, a estones, Quim Gutierrez) i el joc de comunicacions/cops de tuberia que s’estableix. Poc ambiciosa però interessant i de bon ritme.

Valoració: Notable alt

BICICLETA CULLERA POMA (2010)

Aquest és un documental valent i merescudament premiat (amb Goya) i no només per als/les que l’han ideat i realitzat, sinó, sobretot, per la família protagonista: la del sr. Pasqual Maragall. Prestar-se a mostrar els seus neguits, pors i incerteses davant d’un malaltia desintegradora per definició és quelcom admirable; i més tenint en compte que té la finalitat d’ajudar a donar a conèixer la malaltia d’Alzeheimer, a sensibilitzar a qui faci falta per augmentar els recursos per a la investigació que pugui erradicar la malaltia. Expressives són les paraules del mateix sr. Maragall en les que reconeix que ell no veurà curada la malaltia però sap que en el futur sí que ho serà i qualsevol ajuda per a combatre-la es benvinguda. Natural, sincera i necessària.

Valoració: Notable

LA DEUDA (2011)

Aquest és un film remake d’una peli israeliana basat en l’activitat real d’espies subvencionats pel govern d’Israel per a detectar, perseguir i aniquilar (si es donava el cas) oficials nazis; aquest és el plantejament polític de partida però s’hi afegeix un fet important: un d’aquests equips va cometre un error en el passat que en el present els passa factura, és el deute del que parla el títol. Present i passat s’interrelacionen per a donar resposta a un misteri que no serà resolt fins al final.Bon ritme, bones interpretacions i força interessant els fets històrics dels que ens parlen. Llàstima, però, que al film li manqui ambició.

Valoració: Notable

EL ILUSIONISTA (2010)

Un guió no-filmat del mestre JacquesTati fou recuperat per un director amb una sensibilitat i estil vintage molt pròxim al cinema d’aquell: el sr. Chomet. Aquest va demostrar amb -l'excel·lent- Les Triplettes de Belleville que es podia fer un film actual i modern amb una estètica i personatges antics; fidel a aquest estil l’Ilusionista és una meravella de pel·lícula, un homenatge als artistes que sense tanta tecnologia i efectes especials eren capaços de fascinar al públic, de fer-los somniar... com ho fa el cinema. Nostàlgica, tendra, emotiva... una meravella! No se la pot perdre ningú.

Valoració: Excel·lent

LOS AMOS DE BROOKLYN (2009)

El director d'aquest film, el sr. Antoine Fucqua va començar a ser reconegut i valorat per la seva feina a Training Day, un film colpidor en el que ens va ensenyar que Denzel Washington podria arribar a ser dolent, pervers i corrupte si s'ho proposava. Los amos de Brooklyn té molt d'aquell film en quant que ens parla de la fina línia divisòria entre el món criminal i el policial; en aquest cas, però, es tracta d'un film coral que ens permet veure les diferents cares de la interrelació d'aquells dos móns. Aquí, el que viu en la part fosca és el que interpretava el paper de bo en l'altra: Ethan Hawke, aquell alumne de policia en pràctiques, ara -més maduret- és el policia corrupte i avariciós. Destaca la presència crepuscular de Richard Gere. Un film fred, sec i ben lligat al que li manca intensitat. No està mal!

Valoració: Notable baix

CHICO Y RITA (2010)

Aquest film d’animació neix de la unió del dibuixant Javier Mariscal i el cineasta Fernando Trueba; es tracta del primer film d’animació del segon i l’objectiu d’ambdós era plasmar en un film el seu amor per Cuba, la seva gent i el jazz llatí a partir del dibuixos del primer. El film ens parla de les trobades entre una parella i la seva relació intermitent mentre desenvolupen les seves respectives carreres musicals (ella amb més fortuna que ell). El film aconsegueix aquell objectiu esmentat però, en general, el film resulta repetitiu i el ritme cau en més d’una ocasió.

Valoració: Bé

NO HABRA PAZ PARA LOS MALVADOS (2011)

Vista la promoció i els reconeixements vinguts del darrer Festival de Donostia, esperàvem aquest film amb ganes. El director –Enrique Urbizu- va signar una no suficientment reconeguda Todo por la pasta (amb una genial Maria Barranco); posteriorment, n’ha dirigit de destacables com: La vida Mancha o Caja 507. En aquest cas torna al cinema negre amb aportacions d’actualitat (com la trama terrorista) però el gran interès del film (i gairebé l’únic) era el paper de l’actor protagonista: Jose Coronado, assumint un rol d’anti-heroi, violent, malparlat i corrupte, amb uns quants kilos de més que l’allunyen del paper de seductor al que ens té acostumats/des... malgrat el elogis de Donostia es tracta d’una interpretació sobreactuada i estereotípica en excés. El film més sobrevalorat de la temporada, amb un guió i desenllaç molt fluix malgrat l’atmòsfera ben creada en alguns moments... tantes nominacions als Goya és incomprensible!

Valoració: Suficient

FANTASTIC MR. FOX (2009)

El director d’aquest film és marcià, d’això no en tenim cap dubte. El sr. Anderson ens ha regalat els millors cants a les famílies disfuncionals i contemporànies de la Història del Cinema: Ho fèu amb els Tennebaum, Aquatic Life o Viaje a Darjeeling i ho continua fent a Fantastic Mr. Fox malgrat l’embolcall de suposat film en stop motion de titelles d’animals antropomòrfics. Continua el seu humor, la seva ironia, les seves pors cap a la maduresa, els seus guions lúcids i intel·ligents i els seus personatges excèntrics i tocats del bolet... però malgrat això, entranyables. Film molt acurat a nivell visual i amb una preciosa BSO del sr. Alexander Desplat. En alguns moments, però, perd una mica la direcció. Encantadora!

Valoració: Notable alt

EL SR. MUNIZ RECREA VAN GOGH AMB BRANQUES

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Wed, 11 Jan 2012 08:49:00 +0000

Descobrim a La Vanguardia l'artista VIK MUNIZ i la seva impressionant obra: es dedica a recrear obres de pintors famosos, com Van Gogh, amb branques, fulles i flors seques, per exemple. Aquests dies se li està dedicant una retrospectiva a la ciutat d'Avinyó, amb 110 obres exposades a la Col·lecció Lambert i, sobretot, en el terra empedrat de l'esglèsia des Célestins on podem veure reproduccions, de gran tamany, de quadres com l'Autorretrat de Van Gogh, que han de ser gaudits, és clar, des d'una certa alçada.

El sr. Muniz (50 anys) és una artista brasiler que es dedica a utilitzar materials diversos com llaminadures, pedres o xocalata per a reproduir obres de Picasso o Cézanne. Navegueu pel seu web, val la pena!.

L'any passat un documental -Waste land de Lucie Walkers- va enregistrar el procés creatiu d'aquest artista. Durant tres anys la càmera va seguir les persones que viuen de les escombraries de Jardim Gramacho (l'abocador més gran de Rio de Janeiro), amb els rebutjos els drapaires van reconstruir obres de Goya o Miquel Àngel i el sr. Muniz ho va fotografiar. Aquest documental va guanyar l'Oscar al millor documental en l'edició de l'any passat.

El sr. Muniz no té cap mena de tradició artística familiar, va descobrir l'art a la biblioteca pública (fill de cambrer i telefonista, com ell s'enorgulleix de reivindicar), als 14 anys -i gràcies a una beca- va aconseguir formar-se, però ell explica que "la meva escola va ser el carrer". El sr. Muniz va tenir un cop de sort en protegir un innocent d'una baralla, aquest era un senyor molt ric, que com a recompensa li va regalar un bitllet d'avió als EEUU... a partir d'aquí, instal·lat a Nova York, l'originalitat de les seves creacions no ha tingut fi...

LA COMODIDAD DEL VIEJO SOFA

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Tue, 10 Jan 2012 08:37:00 +0000

Diane Keaton es, junto a Katharine Hepburn i Faye Dunaway, la actriz que cuenta con más películas en la lista de las cien mejores cintas según el American Film Insrtitute. ¿Quién no la recuerda en la trilogía de El Padrino, Manhattan o Cuando menos te lo esperas? Y sobre todo, en Annie Hall. Ahora acaban de publicarse las memorias de la actriz tituladas Así y siempre (Lumen), donde reconoce que la película era poco menos que su biografía escrita por Woody Allen, en la que el director plasmaba la que había sido la relación entre ambos: la historia de una pareja de Nueva York que se pasaba la vida juntándose y separándose.

Keaton asegura que le pidió que se moviera como una persona de verdad, que no se preocupara demasiado de las palabras y que se vistiera como le apeteciera. Diane explica que lo de los pantalones beige, el chaleco y la corbata lo copió de las mujeres elegantes que veía en Manhattan y lo del sombrero se lo inspiró Aurore Clément, que durante el rodaje El Padrino II apareció con un sombrero masculino: "Mucha gente dio por sentado que Annie Hall era la historiade nuestra relación. Mi apellido es Hall. Woody y yo mantuvimos una relación importante, al menos para mí. Yo quería ser cantante. Era insegura y andaba a tientas con las palabras. (...) Annie Hall fue su primera historia de amor. El amor era el pegamento que unía todas aquellas viñetas ingeniosas. Aunque agridulce, el mensaje estaba claro. El amor se apaga. Woody se arriesgó: dejó que el público sintiera tristeza del adiós en una película divertida".

La pareja había roto dos años antes de rodar Annie Hall,pero ella seguí siendo "la compinche de Woody", sin poder explicar por qué se llevaban tan bien. "Tal vez, como sucede con un sofá viejo, nos sentíamos cómodos juntos". Así que seguían divirtiéndose haciendo comentarios irónicos sobre la gente que pasaba ante ellos, sentados en un banco de Central Park. O cocinando platos imposibles. E incluso haciendo planes de futuro, aunque las cosas habían cambiado. El cariño por Allen está muy presente en el libro: "Echo de menos a Woody, se estremecería si supiera cuánto le aprecio (...). Todavía le quiero. Siempre seré su tonta del bote, su monstruo, su frívola del cosmo, su compañera de piso que hace tonterías... ". Pero también su admiración: "Annie Hall me cambió la vida", escribe al tiempo que cuenta que el Oscar por su interpretación la hizo sentir en una nube, al contrario de Allen, que ni siquiera asistió a la gala a pesar de haber ganado también el galardón a la mejor película.

A Allen lo conoció en otoño de 1968 cuando se presentó a una prueba para Sueños de un seductor. Ella se enamoró del guión y del guionista -"ya estaba enamorada de él antes de conocerlo"-, y esa fascinación continúa, así que no es de extrañar que afirme que sabe que volverán a trabajar juntos.

Màrius Carol

a Catálogo de Instantes

del Magazine de La Vanguardia del 08/01/12

SKYLINE DEL SR. TIERSEN

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Mon, 09 Jan 2012 10:56:00 +0000

A finals del 2010 parlàvem del nou treball del sr. Tiersen: Dust Lane, doncs ja tenim aquí un nou disc: SKYLINE. Que el sr. Tiersen busca -desesperadament- allunyar-se dels sons i melodies que l'han fet famòs (BSO d'Amélie) és un fet que ell se n'ha encarregat prou de manifestar en diverses ocasions i d'evidenciar-ho en els seus treballs discogràfics. Totes aquelles persones que l'han seguit des del descobriment d'aquella banda sonora del film del sr. Jeunet comproven com disc a disc el sr. Tiersen se'n va cada cop més d'aquell so tan característic... i se'n va molt! L'Skyline està en la línia de l'anterior, però més instrumental (que no melodia), més experimental i menys fosc que aquell; la presència de la veu en aquestes cançons és mínima o distorsionada o xiuxiuejant; el que hi ha és més intenció de crear atmòsfera ... la veritat és que en ho posa difícil als/les que volem ser fans del músic francés, tanta experimentació ens comença a atabalar...

BON NADAL!!!

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Fri, 23 Dec 2011 08:30:00 +0000

Tornem el 9 de gener !!

SRA. CESARIA EVORA

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Thu, 22 Dec 2011 08:30:00 +0000

La cantant més coneguda de Cabo Verde va morir fa pocs dies als 70 anys. La diva dels peus descalços (perquè sempre cantava sense sabates) era i és tot un mite de la música popular. Va néixer i va morir a la seva estimada illa de Sao Vicente a Cabo Verde. El seu gran èxit l’aconseguí amb la ‘morna’, un gènere musical malenconiós similar als fados portuguès o el blues afroamericà.

La sra. Cesària Évora va néixer en una família pobra i un entorn poc facilitador per a engegar una carrera musical, la jove Cesària cantava per les tavernes i no va ser fins als 47 anys que un caçatalent francès la va posar en el mapa musical. El seu primer disc, gravat a París, fou La diva aux pieds nus (1988), el segon Distino di velita (1990); uns treballs massa marcats per la música moderna i arranjaments sintetitzats... afortunadament, algú se n’adonà que la sra. Evora lluïa millor en un format acústic i la prova fou que Mar azul (1991) fèu despegar la seva carrera. El punt culminant de reconeixement de la crítica arriba amb Miss Perfumado (1992), en el que se la va comparar amb la mateixa Billie Holiday.

L’any 1993 signifià el debut al teatre Olympia de París i l’inici de la seva primera gira mundial... el seus peus descalços són la marca de la sra. Evora. A partir d’aquí, la sra. Evora veu com creix el reconeixement, les lloances i les admiracions d’altres companys/es de professió (com Caetano Veloso, Chucho Valdés, Bonnie Raitt, ...) fins arribar a guanyar un premi Grammy per Voz d’amor (2003). La sra. Evora ha fet gires maratonianes i ha recorregut tot el món amb la seva veu, la seva presència, el conyac i el tabac (el seus grans acompanyants).

A partir del 2005 la seva trajectòria es ve afectada per problemes de salut fins al punt d’haver de cancel·lar concerts l’any 2007, uns problemes que no la deixaren mantenir el ritme de concerts que a ella li hagués agradat. L’any 2009 arriba el seu darrer disc Nha sentimento (2009) o el darrer concert el 08 de maig d’any passat a Lisboa.

Diuen que la sra. Evora sempre tenia les portes de casa seva obertes i que els turistes podien aproximar-se i saludar-la sense problemes (sempre que ella no estigués de gira, és clar).

L’endemà de morir la seva música va emplenar literalment Mindelo (el seu poble), la gent va treure els equips de música al carrer perquè la veu de la seva Cesária ressonés pels tots els racons, el govern va decretar dos dies de dol i es fèu un funeral d’estat... i és que per a molts i moltes veïnes de la sra. Evora ella era més important que la seva bandera. Mor l’artista i neix el mite!

La dolçor i la màgia de la seva Saudade no ens deixarà mai. Obrigado, sra. Evora!

RECUERDOS DE UNA MAÑANA DEL SR. GUERIN

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Wed, 21 Dec 2011 08:35:00 +0000

Us proposo un exercici: Imagineu-vos que viviu en una ciutat més o menys gran, en un edifici amb veïns i envoltat amb altres edificis amb més veïns, exercici fàcil, en aquest supòsit ens trobem la majoria de nosaltres. Ara imagineu-vos que en un balcó amb les portes obertes de l’edifici que teniu davant, de tant en tant, veieu una persona tocant el violí... òbviament, el fet us crida l’atenció i aquest músic desconegut i solitari us acompanya en els vostres moments de solitud. Trobar-nos en aquest altres supòsits ja és més difícil. Doncs imagineu-vos que un bon dia, el violinista solitari decideix acaba amb la seva vida abocant-se pel balcó.... millor no trobar-s’hi, veritat?

Això és el que li va passar al director de cinema Jose Luís Guerín ho va voler plasmar en el seu darrer projecte. Un docuficció, com ja és habitual en ell, anomenat Recuerdos de una mañana, que es centra en la reacció dels veïns del carrer de Casp de Barcelona davant del suïcidi d’un d’ells, un veí que un dia, fa quatre anys, va decidir llançar-se daltabaix del balcó. Es tracta d’un migmetratge (40 minuts) i forma part d’un tríptic que acompanya als films de Jean Marie Straub i Claire Dennis. Aquest veí -fins ara- desconegut es deia Manel Pla, treballava com al lingüista a Catalunya Ràdio i fou traductor de Goethe i de Proust. El sr. Guerin insisteix que el tema del film és parlar del seu barri, del seu entorn més propi, dels seus veïns, i el ‘violinista’ n’és l’excusa. Tot i aquesta declaració d’intencions els familiars del sr. Pla han plantejat una querella al director, per mostrar imatges del difunt i fer-ne safareig en el veïnat. El sr. Guerin, per respecte a la família, ha decidit no estrenar el film a Catalunya ni Espanya però sí s'ha vist en diferents festivals del món.

Així doncs, haurem d’esperar l’estrena del film en DVD per a poder gaudir del nou –i segur que interessant- treball del sr. Guerin.

CRAZY CLOWN TIME, EL DISC DEL SR. LYNCH

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Mon, 19 Dec 2011 09:15:00 +0000

Que el sr. David Lynch és un artista total ja ho sabíem, a més de ser un director de cinema amb molta personalitat, ha fet exposicions amb els seus dibuixos, fotografies i ha posat el nas en d'altres disciplines artístiques... ara, el sr. Lynch ha editat un disc, en un brot de creativitat. Ell mateix dubta que tingui cap continuïtat, senzillament, li ha vingut de gust i ho ha fet! Escoltant aquest treball de debut ens adonem de fins a quin punt la supervisió musical del sr. Lynch en els seus films és absoluta, ja que està ben ple de les atmosferes sonores que envolten les seves pel·lícules. Anteriorment, David Lynch ja havia col·laborat en altres projectes musicals però aquest és íntegrament seu, amb la col·laboració de Karen O (cantant del grup yeah yeah yeah) en algunes peces, el sr. Lynch canta en la majoria de cançons: amb la veu distorsionada i robòtica, fins i tot, però canta!. El dics té peces que van del trip-hop, a aires de blues i, fins i tot, tecno-pop (Good day today) amb lletres de tons ombrívols, desassossegants, aires de malson i atmosferes carregades...típicament lynchiana. És l'hora del pallasso boig, una raresa que val la pena descobrir! Us atreviu?

Aquí teniu el vídeo de Good day today:

MAKING OF UN COS A LA BIBLIOTECA

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Thu, 15 Dec 2011 08:54:00 +0000

Sí, el projecte Un Cos a la Biblioteca s’ha acabat. Vam rebre l’encàrrec, vam escriure el guió, vam triar un repartiment de luxe, vam tenir un rodatge ‘accidentat’, vam enllestir un curtmetratge digne i vam resoldre el misteri d’Un Cos a la Biblioteca amb un desenllaç teatral en directe aplaudit i valorat… però ja sabem que els projectes audiovisuals no estan ben acabats sinó descobrim el procés de creació, sinó treiem el nas en el rodatge… sinó veiem el ‘making of‘. Pau Bertomeu ens ha editat una meravella de ’making of‘ que volem compartir amb vosaltres.

SR. KEN RUSSELL

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Wed, 14 Dec 2011 08:54:00 +0000

(1927-2011)

Fa un parell de setmanes moria un d'aquells directors punters fa unes dècades (sobretot als '70 del segle passat) però que actualment poca gent el tenia present. El sr. Henry Kenneth Alfred Russell -més conegut com a Ken Russell- fou un director de cinema polèmic i extravagant com pocs i, per això, es va guanyar un lloc en la Història del Cinema.

Nascut a Hampshire (Anglaterra) el 1927 va ser educat en diferents 'college' anglesos. Va servir en al Royal Air Force, va treballar en transport marítim i va ser fotògraf fins que va entrar en la televisió. La seva fotografia eren, bàsicament, documentals i foren publicades en diversos mitjans en els anys '50. Va començar a dirigir diverses pelis d'aficionat i curtmetratges fins que va aconseguir un lloc a la BBC, en la que des de 1959 fins a 1970 va realitzar documentals sobre art. Films dedicats a Debussy o Strauss, per exemple, però mostrats com mai s'havia fet fins llavors: barrejant realitat i ficció, exposant situacions extravagants o muntant potents escenes visuaks. Aquests primers films estaven carregats de polèmica, com a exemple, la família de Richard Strauss va prohibir l'emissió el film dedicat al músic. El sr. Russell perseguia posar-nos en la ment de l'artista recreant escenes sovint grotesques però il·lustratives. El seu primer film per al cinema fou French Dressing (1963) una comedia de Roger Vadim que fou un fracàs estrepitós de crítica i públic... esperà 4 anys per a dirigir la segona: Billion Dollar Brain (1967), amb un potent força visual.

Fou el 1969 que presentà el seu film més recordat Mujeres enamoradas premiada amb un Oscar per a Glenda Jackson i amb el que va trencar el tabú de veure un nuesa frontal masculina. A partir d'aquí, enllaçà èxit rera èxit amb The Music Lovers (1970), The Devils (1971) ... fins arribar l'any 1975 amb el hit Tommy (la versió cinematogràfica de l'òpera-rock dels The Who).

A partir dels '80, però, es va començar a apagar l'estel del sr. Russell i les seves obres no tingueren el ressó de temps passats i els seus films adoptaren un aire entre tenebrós i gòtic amb film com Gothic (1986) o una paròdia dels films de la Hammer a The Lair of the White Worm (1988). La dècada dels '90 va començar molt 'tranquil·la i relaxada' per al sr. Russell, molt enrera quedaven els films controvertits i polèmics, bona prova d'això és La Casa Rusia (amb Sean Connery i Michelle Pfeiffer)... els seus darrers films van tenir escassa repercussió tan de públic com de crítica ... i va arribar a estar tant en hores baixes que al gener de 2007 va entrar al Gran Hermano VIP britànic ... una setmana després abandonava el concurs!

DESCOBRINT LA SRA. MADELEINE PEYROUX

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Tue, 13 Dec 2011 15:41:00 +0000

Aquesta senyora ha estat definida com a la nova Billie Holiday (¡ahí es nada!) i ha estat reconeguda, sobretot, per les versions que ha fet de clàssics i estàndards del jazz i del blues. La seva forma de cantar però, entre poc apassionada i desencantada, la desmarca del geni de la Holiday, per exemple. La sra. Peyroux és guitarrista, cantant i compositora

Va nèixer l'any 1973 a Georgia però es va criar a Brooklyn, Califòrnia del Sud i París... i en aquesta darrera ciutat (no podia ser altra!) va començar a cantar afegint-se a grups de carrer que actuaven en el barri llatí de la capital francesa. Va afegir-se a la Lost Wandering Blues & Jazz Band i va estar de gira per Europa durant anys. De tornada als EEUU, edita el seu primer disc en solitari l'any 1996: DREAMLAND, en va vendre 200.000 còpies i va assolir popularitat. I llavors va desparèixer durant 8 anys fins a editar el segon treball CARELESS LOVE (2004) i aquest cop va aconseguit l'apludiment de la crítica. Dos anys després llença HALF THE PERFECT WORLD (2006) i després BARE BONES (2009)....aquest disc fou un punt d'inflexió en la seva carrera ja que la sra. Peyroux s'atrevia a escriure i composar temes propis, alternat amb les versions 'marca de la casa'. La seva carrera continuava en un bon nivell d'acceptació de pùblic i crítica. Nosatres l'hem descobert amb el seu cinquè treball editat aquest any: STANDING ON THE ROOFTOP. En aquest disc continua alternant temes seus amb d'altres (peces de Lennon/McCartney, Robert Johnson o Bob Dylan) i amplia els seus terrenys musicals (blues i jazz) afegint pop, rock i conutry; un disc amb les fronteres musicals ben diluïdes. Cançons càlides, veu encissadora, ideal per a escoltar en un dia de pluja.

El 17 de novembre va actuar al Palau de la Música dins del Festival de Jazz de Barcelona.

Aquí us deixo 'The Things I've Seen Today' cantada en directe ... no em dieu que no mola?

MAI HAS ATURAT EL MÓN?

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Mon, 05 Dec 2011 09:05:00 +0000

- Mai has aturat el món?
- Què és aturar el món?
- Aturar el món és decidir conscientment que sortiràs d’ell per millorar tu i millorar-lo. Per poder moure’t i moure’l millor.
En aquest temps has d’intentar que res ni ningú et causi problemes.
Alimentar-te de bona literatura, de bon cinema i, sobretot, de la conversa d’una única persona que t’inspiri en aquest món. I, saps què...?
- Què? –vaig repetir ple d’emoció i fascinació.
- Després el món et premia. L’univers conspira a favor d’aquells que del mouen. I aquests són el que l’aturen. Tu vols moure el món o que ell et mogui a tu?
- Moure’l –vaig respondre amb seguretat-. Moure’l!
La seva veu es va unir a la meva i junts vam cridar: “Moure’l, moure’l!”.
I tot el que el mouríem... Aturant-lo.

Albert Espinosa (2011)

Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue’m vine.

DESENLLAÇ TEATRAL D’UN COS A LA BIBLIOTECA

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Thu, 01 Dec 2011 10:07:00 +0000

Qui va matar al sr. Mascarell? Aquesta era la pregunta que tancava el curtmetratge Un Cos a la Biblioteca de CREA. Un assassinat i tres sospitosos: La Muller, la Secretària i l’Escriptor.
Com ja us vam anunciar el misteri es va resoldre mitjançant una representació teatral el passat 22 d’octubre. Si, malauradament, sou dels que no vau gaudir-la en directe aquí us oferim l’enregistrament de la mateixa. En el vídeo podreu recordar el curt i, després, veure el desenllaç… Com podreu comprovar, hem gaudit d’uns actors i actrius ESPECTACULARS !!!

NOVEMBRE

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Wed, 30 Nov 2011 18:32:00 +0000

Novembre avui ens deixa i Myriam Negre

li dedica aquest muntatge en el seu blog:Mentes Uterinas

UKELELE

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Wed, 30 Nov 2011 08:15:00 +0000

Esta extraña palabra seguramente suscita una imagen distinat en cada persona que la lea u oiga; entre otras cosas, por razones de edad. Habrá quien piense en Eddie Vedder, el cantante de Pearl Jam, o la fotógrafa madrileña Ouka Lele, el freaky de los 60 Tiny Tim o tal vez el mismísimo Elvis Presley de Blue Hawai. Entre la gente de mediana edad para arriba, resulta ineludiblela escena de Marilyn Monroe tocando este instrumento en Con faldas y a lo loco; aunque, bien mirado, acaso son más poderosas las del exotismo de Ava Gardner, Betty Grable o Gene Tierney en las películas rodadas en los mares del Sur. Por no hablar de Marlon Brando rodeado de hermosas muchachas polinesias en Rebelión a bordo. Será porque el ukelele es, precisamente, un instrumento musical de las islas del Pacífico. Bueno, casi.

Uke (pulga) y lele (saltarina) es el nombre con el que bautizaron los lugareños el cavaquinho -instrumento que llevaron unos inmigrantes portugueses a Hawai, allá por 1880-, por la manera que tenían de puntear las cuerdas. Con las debidas modificaciones, los hawaianoslo hicieron suyo, y su popularidad no tardó en extenderse a Tahití y la isla de Pascua.

En la actualidad, el ukelele forma parte de la música popular de cualquier rincón del Pacífico, desde Japón pasando por Nueva Zelanda (tierra de grandes luthiers). Bajo otros nombres o formas, también triunfa en el Caribe y Brasil. Hasta Warren Buffet puntea la pulga saltarina.

John W. Wilkinson

A Globish del Magazine de La Vanguardia

SRA. AUNG SAN SUU KYI I EL FILM THE LADY

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Tue, 29 Nov 2011 07:59:00 +0000

Es tracta de la Mandela d’Àsia, un símbol mundial de la lluita pels drets humans i la democràcia. La sra. Suu Kyi és filla del comandant Aung San, heroi nacional que va negociar el tractat d’independència del seu país –Birmània- de Gran Bretanya poc abans de ser assassinat el 1947. Dos anys abans, naixia a Rangún la seva filla Aung San Suu Kyi, aquesta va viure a la Índia, va estudiar a Oxford i va treballar a la secretaria de Nacions Unides a Nova York.. la seva mare malalta fou el motiu per tornar al seu país, coincidint amb les protestes populars d’una població farta del partit únic que governava Birmània (porten des de 1962 governats per juntes militars) i l’alçament del 08/08/88 fou una bona mostra. La sra. Suu Kyi es va erigir com una líder per a la seva gent, fou capaç de reunir 500.000 persones en un míting a Rangun a favor de la democràcia. Amb el seu partit -Lliga Nacional per a la Democràcia (LND)- va guanyar les eleccions de 1989 però els militars anul•laren els resultats, imposaren un règim dictatorial (encapçalat pel general Than Shwe), canviaren el nom del país a Myanmar i empressonaren a la sra. Suu Kyi en arrest domiciliari fins al 1995... aquest intent opressor per silenciar la seva veu van ajudar a crear un aura mítica al voltant d’aquesta senyora d’aspecte fràgil i calmat, tenaç i valenta. Per a reforçar encara més aquest suport de la resta del món se li concedeix el premi Nobel de la pau el 1991. Des de 1989 fins al novembre de l’any passat ha estat mancada de llibertat: tancada a la presó o en el seu domicili ... fa 10 anys que no veu als seus fills que viuen fora del país. La persecució contra la sra Suu Kyi ha estat implacable i incansable qualsevol motiu era una raó per declarar-la de nou culpable i empresonar-la. Than Shwe no pot suportar ni escoltar el seu nom ... per aquest motiu, els/les birmans/es la van començar a anomenar la Dama (the Lady).
L’agost del 2009 la comunitat europea va endurir les sancions econòmiques, comercials i diplomàtiques al país birmà un cop coneguda una nova sentència contra la Nobel de la pau... Per fi, el 13 de novembre de l’any passat la Dama fou alliberada, 3.000 persones l'esperaven a la porta de casa seva per a donar-li suport i celebrar el dia somniat del seu alliberament. Sembla ser que el règim busca la complicitat de la comunitat internacional i ha permès un visat per a que el fill de la líder pogués entrar al país i estar amb la seva mare, que ja té 64 anys i de salut debilitada... per tant, cada cop menys perillosa per al règim. Tot i això, molts birmans esperen que qualsevol excusa sigui motiu d’un nou empressonament. A meitat del mes passat el règim va alliberar diversos presos polítics, va rebaixar la censura en els mitjans de comunicació i sembla ser que no impedirà la participació del partit de la sra. Suu Kyi en les properes eleccions...
Els fets de l’alçament del 08/08/88 foren protagonistes del film Más allà de Rangún (dirigida per John Boorman), un destacable film protagonitzat per Patricia Arquette en el que ens mostrava de forma crua i clara la situació dictatorial que vivia el país i s’enaltava la figura de Suu kyin. Es tractava però d’un presència secundària, ara ens arriba la biografia d’aquesta líder birmana: The lady, dirigida pel sr. Luc Besson. Michelle Yeoh (vista a Tigre i Dragón, per exemple) interpreta a la premi Nobel... tot i la fama que s’ha guanyat el director d’exagerat, desproporcionat i artificiós al llarg de la seva carrera cinematogràfica, en aquest projecte, s’ha proposat com a objectiu l’autenticitat, amb detalls com intentar filmar el més pròxim als llocs reals dels fets, fent aprendre birmà a la sra. Yeoh, que els 3.000 extres que hi participen fossin birmans o reconstruir fil per randa la casa on va estar en arrest domiciliari l’activista durant 15 anys.... s’ha de dir que, estrenada en diversos festivals, no ha rebut l’aplaudiment de la crítica però serà una bona oportunitat de donar a conèixer al món la força d’una líder infatigable, una veritable icona de la llibertat. Aquí teniu el tràiler