Ciutadà K

PESCANT SERIES DE TV (4): THE RIVER

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Thu, 23 Feb 2012 10:03:00 +0000

El passat 13/02 -amb només una setmana de diferència que als EEUU- es va estrenar a la FOX: THE RIVER.

Amb la producció del sr. Spielberg, al 'rei Mides de Hollywood' li està agradant això de produir series de TV i després de temes militars i dinosaures ara prova amb aquest producte de terror en plena selva de l'Amazones.

Sis mesos després de que un famòs presentador de TV es perdi a l'Amazones la seva família iniciarà un expedició per a trobar-lo i per a aconseguir financiació els protagonistes creen un reality-show en que el es gravarà tot el que passi en la recerca. Així doncs la sèrie tindrà l'aire de filmació subjectiva tan de moda actualment (REC, Paranormal Activity, Monstruoso, Super 8...) i que va arrencar amb la fundacional Bruja de Blair: moviments bruscos de càmara, plans d'esquenes, ulls que brillen per l'efecte dels focus, primeríssims plans ... tot com si fos el més real possible. Aquesta recerca de 'realisme' és el que s'explotarà més en aquesta producció, de fet, el presentador desaparegut -Emmet Cole- s'està mostrant com si fos un personatge real i la sèrie ha penjat a la xarxa les biografies dels personatges protagonistes com si fossin personales reals i, fins i tot, entrevistes sobre quines expectatives tenen de l'expedició que estan a punt de començar. Allò important és el descens a l'infern que viuran els protagonistes a mida que es vagin internant en la selva, tenint com a referent El cor de les tenebres de Joseph Conrad. Aventura, acció, suspens i terror és el que trobareu...

Un dels creadors de la serie és el sr. Oren Peli: guionista, productor i director de Paranormal Activity (les altres 2 parts d'aquesta saga només les ha produit i ja es prepara Paranormal Activity 4), un film amb aires de 'realisme' que marca la pauta a The River.

Com ja us vam avançar aquí, l'encarregat de dirigir el doble capítol pilot de The River (de 90 minuts) ha estat el català Jaume Collet-Serra (la Huérfana, Sin Identidad). Només dirigirà -de moment- aquests dos però serviran per a marcara el to de la sèrie ... preparats/des per a entrar a THE RIVER???

BIRDBOY (DE VAZQUEZ & RIVERO)

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Wed, 22 Feb 2012 10:07:00 +0000

Aquesta delícia de curt ha guanyat el Goya al millor curtmetratge d'animació, després de aconseguir premis en diversos festivals, de ser presel·lecionat als Oscar 2012 i del considerable ressó que se n'ha fet a la xarxa... estava cantat que el premi el tenien guanyat.

El sr. Alberto Vázquez -un dels directors- és una apassionat de la ciència-ficció, li agrada cuinar menjar japonés, dibuixa còmics i toca la bateria en el grup Mano de Obra... un xicot molt ocupat. Birdboy és el primer curt que dirigeix, acompanyat de Pedro Rivero i el seu objectiu és aconseguir realitzar el seu primer llargmetratge. Veient el seu debut tot fa pensar que l'aconseguiran!!.

Marcadament deutor de l'estètica 'timburtoniana', els personatges, la història i l'encant dels dibuixos de Birdboy, el converteixen en una peça de culte des de ja mateix! Gaudiu-la!

SR. DAVID KELLY

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Tue, 21 Feb 2012 17:31:00 +0000

(1929-2012)

El sr. David Kelly tenia 82 anys i una àmplia trajectòria en el cinema i el teatre, però la seva cara se'ns fèu coneguda gràcies a un dels seus últims treballs i, potser, el més entranyable: l'avi de Charlie, el de la fàbrica de chocolate de Tim Burton.

El sr. David William Kelly va nèixer i morir a Dublin (Irlanda) i, de ben petit, la seva passió fou la pintura i va destacar com a aquarel·lista notable; però als 8 anys puja a l'escenari del Gaiety Theatre de Dublin i no en va baixar. Va interpretar Shakespeare, Beckett fins que a l'any 1951 va fer una intervencio fugaç en un sèrie per a tornar al teatre. 5 anys després va fer de figurant a Fals Culpable del sr. Hitchcock. Malgrat aquestes intervencions la seva feina estava als escenaris.

Als anys '60 va aparèixer en alguns films en papers de secundari, va intervenir en diferents programes radiofònics i, sobretot, és destacable la seva presència en diverses sèries de la televisió britànica a la dècada dels '70 (El nido de Robin, Fawlty Towers).

Posteriorment, vingueren altres papers a Despertando a Ned, Flower Power, i, sobretot, l'antranyable avi de Charlie y la fábria de chocolate (versió Burton), després vingueren l'espanyola La caja Kovac i el seu darrer paper al conte Stardust (2007, amb la sra. Pfieffer i el sr.De Niro, entre d'altres).

La seva cara d'entremaliat, gamberro i xistós va donar una llum especial en cada una de les pelis que participà.

GOYA 12, UN ALTRE COP PER AL SR. ALMODOVAR

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Mon, 20 Feb 2012 17:49:00 +0000

Al sr. Almódovar li han tornat a fer! Tot feia pensar el contrari: l'Acadèmia estava contenta que un dels seus directors més il·lustres tornés a casa després d'uns anys d'haver marxat, alguns acadèmics feien declaracions públiques de que la reconcil·liació del director manxec era motiu d'alegria i celebració... les 16 nominacions a La Piel que Habito feien pensar que el retrobament seria total i absolut... però... el sr. Almódovar marxà ahir de la Gala dels Goya amb només 4 premis, sí, de les 16 nominacions només 4 premis. No és el primer cop que li fan, no, aquest director és un dels més linxats per l'Acadèmia a l'hora de premiar-lo (per no dir el que més), el mateix li passà l'any de Mujeres al borde de un ataque de nervios o Átame o Hable con ella o La mala educación. Aquest any no ha estat diferent!

LA GALA...

La 26ena edició dels Goya va estrenar presentadora, la noia és divertida, graciosa i professional... però vam enyorar més que mai a la gran Sardà, els acudits -suposadament- d'incorrecció políticia foren molt suavets, de poca volada i amb poca xispa. La gala durà 2 hores i mitja però es fèu llaaaaarga i vinga sortir entregants de premis!, i vinga a presentar gent!... que dic jo: ¿no podrien aglutinar premis i que un entregant en donés, per exemple, 4? avançaríem, no?

El número inicial, suposadament Broadway, va rascar la vergonya aliena ... el rap del sr. Langui i, sobretot, el monòleg del sr. Segura, encara tingueren alguna gràcia (que hàguem de destacar la participació del sr. Segura com a allò més graciós, vol dir que la gala estigué sota mínims...).

Sobre els premis, alguns estaven cantats: Jose Coronado com a millor actor o Arrugas com a millor film d'animació, per exemple.

Encantats ens vam quedar amb els premis a Elena Anya i Jan Cornet, amb les seves interpretacions valentes i arriscades i el premi al sr. Alberto Iglesias per un treball a La piel que habito igualment valent (aquest senyor ja s'ha emportat 10 Goyas, que és diu ràpid!)

Ja era hora que reconeguessin la feina del sr. Lluís Homar que ahir va recollir el seu primer premi (¡increïble pero cierto!).

Ens va agradar el discurs del sr. Kike Maíllo en rebre el Goya al director novell... dels millors de la gala!!.

Vam trobar encertat el premi al millor documental per al film de la sra. Coixet sobre el sr. Garzón (per cert, aquesta dona cada dia s'assembla més al seu amic Antony Hegarty, està arribant a un nivell simbiòtic brutal!!).

Sorpresos ens vam quedar amb el premi a la millor peli europera per a The Artist quan ens pensàvem que se l'enduria Melancholia... que no vol dir que no se'l mereixi, eh? és una petita perla, també.

En resum: Els films més premiats foren:

- NO HABRA PAZ PARA LOS MALVADOS amb 6 premis (de 14 nominacions): incloent els premis grossos: pel·lícula, director, actor i guió original.

- LA PIEL QUE HABITO amb 4 premis (de 16 nominacions)

- BLACKTHORN. SIN DESTINO amb 4 premis (d'11 nominacions), d'un film que el públic va marginar i força!

- LA VOZ DORMIDA amb 3 premis de 9 nominacions (va rebre el de millor actriu -cantat, també- per a Maria León)

- EVA amb 3 premis de 12 nominacions

Veient-ho en perspectiva i sospesant el nombre de nominacions podem dir, sense dubtar, que les grans guanyadores foren No habrá paz..., però sobretot, Blackthron, què poc s'ho pensava el sr. Mateo Gil que l'aventura al far west trobaria recompensa... i el gran perdedor, sens dubte i un altre any: Pedro Almódovar... com deia un internauta en un foro: "Pedro, vete a América que aquí no te quieren lo bastante..."

DE VIDA (39): EL MICKEY DE MAIOL

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Fri, 17 Feb 2012 08:05:00 +0000

(Maiol, 5 anys)

SR. THEO ANGELOPOULOS

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Wed, 15 Feb 2012 08:41:00 +0000

(1935-2012)

Fa unes setmanes moria el director grec més important del cinema contemporani d’aquell país: el sr. Theo Angelopoulos. Tot i que ja tenia 76 anys va morir atropellat per una motocicleta en voler creuar el carrer... mentres cercava localitzacions per al seu nou film: El otro mar, sobre els efectes de la crisi a Grècia.... El sr. Angelopoulos és un dels directors de cinema europeu amb més personalitat sempre al voltant del seu tema preferit: Grècia. Les seves històries giren al voltant de la Història i mites del seu país. Tot i que el seu primer film –Reconstrucción- de 1970, reconstruïa un crim passional basat en fets reals, a partir del seu segon llargmetratge –Días del 36- els fets polítics emplenen les seves històries; aquest segon film juntament amb El viaje de los comediantes (1975) i Los cazadores (1977), configurarien el que ell anomenà la Trilogia de la història. Aquesta trilogia de fa més de trenta ja mostrava les constants estil·lísitiques d’aquest director: aire èpic, travellings impossibles, bellesa formal captivadora.

Ha guanyat tot el que pot arribar a guanyar un director de cinema, menys l’Oscar, i el seu cinema era sinònim de cinema d’art i assaig, és a dir, cinema que era carn per a crítics però no per al gran públic... certament, el seu no era un cinema fàcil, lleuger, frívol; el seu era un cinema profund, poètic, seriós i transcendent... però és que tot no ha de ser cinema crispetaire!!

Sempre acompanyant les seves imatges la música preciosa d'Eleni Karaindrou, no ha estat un director prolífic però entre els seus 12 films hi ha obres realment encisadores, com L’eternitat i un dia (1998) i, sobretot, La mirada de Ulises amb un Harvey Keitel fent d’alter ego del director. Els personatges del sr. Angelopoulos molt sovint deambulen en la boira, en la foscor, perduts... com Europa en massa moments de la seva Història.

Tenint en compte els esdeveniments turbulents que aquests dies estan tenint lloc a Grècia, la pèrdua del sr. Angelopoulos ens fa pensar, inevitablement, en tot el que ens hagués pogut explicar, mostrar, fer-nos pensar i, sobretot, captivar-nos...

“Ara més que mai el món necessita cinema. Pot ser que sigui l’última forma de resistència davant el deteriorat món en el qual vivim. En tractar de fronteres, límits, la barreja d’idiomes i de cultures, miro de buscar un nou humanisme” (Theo Angelopoulos)

FANTASIES QUOTIDIANES DEL SR. STEVE SCHOFIELD

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Tue, 14 Feb 2012 08:00:00 +0000

Fins al 07 de març a l’FNAC El Triangle (BCN) podeu veure una exposició molt original. Es tracta de Land of the Free. Fantasies quotidianes del fotògraf Steve Schofield, un artista anglès que pública de forma habitual els seus treballs a The Observer, Wired, The Independent o Marie Claire, per exemple. Ha exposat en ciutats de tot el món i en aquesta ocasió, ens porta un seguit de fotografies que són un homenatge als fans de les sagues Star Wars o Star Trek, els anomenats fandoms (fusió de fan+kingdom) i la gràcia és veure personatges d’aquests films en situacions quotidianes, domèstiques ... de l’estil de les que veieu aquí, simpàtiques?, no?

AL FIN, SOCIALISMO

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Mon, 13 Feb 2012 10:49:00 +0000

El día en que se abolió oficialmente la propiedad privada nadie se acordó de Marx. Sí hubo quien tarareó una vieja canción del siglo pasado, que venía a decir algo así como ”imaginad que no hay posesiones”. John Lennon se llamaba el cantante, y ese disco en concreto està ahora en el Museo del Capital. Pero fueron pocos los que se acordaron, al fin y al cabo era una tonteria: pues claro que es fàcil imaginarlo, un mundo sin posesiones. ¿Cómo iba ser de otra manera? Sobre todo, desde que la gente dejó de tener dinero para comprarlas. Fue poco a poco, y después de golpe. Al principio, solo las casas dejaron de tener comprador. Eso fue en la primera década del siglo, hará unos cuarenta años. Con el desempleo y los precios disparados, los pisos se empezaron a vaciar, y las construcciones se quedaron a medias. Las familias volvieron a vivir juntas, y los jóvenes crearon las primeres comunas, por necesidad. No pasó nada, pero llegó el turno de los electrodomésticos, de la ropa, incluso de los artículos de diseño. Lo nuevo no valía nada porque costaba demasiado, y la gente empezó a intercambiar las cosas, el televisor de la habitación del niño por un abrigo que a otro se le había quedado pequeño. Las fábricas, que ya no tenían que producir, fueron cerrando. A la desesperada, los gobiernos buscaron una solución y se abolió el euro; alguna monedes y billetes se conservan también en el Museo del Capital, junto con otras de las llamadas monedas nacionales, que después de ser restauradas en un último intento de controlar la situación fueron desechadas de nuevo. A falta de dinero, la gente se había acostumbrado a vivir sin él, y el poco que circulaba volvía a los bancos, que también acabaron cerrando, porque como habían tenido por norma rechazar los créditos, ya nadie los pedía. El flujo del capital se detuvo, pero el mundo se siguió moviendo. Los gobiernos empezaron a repartir vales para los servicios básicos, y así se llegó al día en que ya nadie tuvo que comprar nada. Ahora todo circula y se reaprovecha. Supongo que es lo mejor, pero algunos aún recordamos con nostalgia las épocas en que de pronto todas las tiendas se llamaban igual, “Rebajas”, o “Descuentos especiales”, decían los carteles, y visitamos el Museo para tocar, aunque sea un holograma, una tarjeta de Crédito. Cosas de la edad.

Isabel Gómez Melenchón en el número 500

del suplement Cultura|s de La Vanguardia del 18/01/12

en el que els col·laboradors/es s’imaginaven el Món en el 2050

ENS VISITA EL CIRC CRIC

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Thu, 09 Feb 2012 09:55:00 +0000

Aquest cap de setmana ens visita, a Amposta, un dels circs de Catalunya més emblemàtic (amb permís del Circ Raluy) amb el pallasso més estimat al capdavant (amb permís de Charlie Rivel): el CIRC CRIC i TORTELL POLTRONA.

Aquells que voltem els 30 i 40 sabem, perfectament, qui és el sr. Tortell Poltrona les noves generacions no sé si el coneixeran massa ...

Quan nosaltres érem petits la seva presència a la televisió era molt més present que ara, i ja sabeu, si surts a la tele 'existeixes més' que si no surts.

El Circ Cric va obrir les seves portes l'any 1981 quan van plantar la seva carpa al Parc de l'Escorador de Barceolna i, des de llavors, ha estat actiu. Un jove pallasso anomenat Jaume Mateu (que desapareixia per a sempre darrera del clown Tortell Poltrona) va encissar a públic i personalitats; el circ va debutar amb l'encoratjament i suport d'artistes com Joan Miró, Joan Brossa i, fins i tot, el gran Charlie Rivel (em pregunto: el jovent sap qui és aquest senyor? :S ).

L'any 1993 Tortell Poltrona crea la Fundació que el farà passejar-se per tot el món: Pallassos sense Fronteres, la seva missió era portar alegria i somriures al llocs del planeta massa plens de llàgrimes i sofriment.

L'any 1995 Poltrona, juntament amb Montse Trias creen el CRAC (Centre de Recerca de les Arts del Circ): una autèntica fàbrica d'espectacles ... sí, el sr. Poltrona, és un motor d'idees, de recerca i d'innovació!! Reconegut arreu del món la seva feina i el seu personatge ja és un clàssic, de l'alçada de Charlie Rivel.

L'Espectacle que podrem guadir els dies 11 i 12 de febrer és Els Racons de la Memòria i és una sort que sigui aquest, ja que és tracta d'un recull de les millors actuacions de la història d'aquest circ, en general, i del sr. Poltrona, en particular. Per tant, el bo i millor del Circ Cric ens espera!.

Música, emoció i alegria per a tota la família. Com ells assenyalen en el seu web, el Circ Cric és un circ "de la terra, solidari, diferent, contemporani"

“Jo, ho tornaré a provar, els esquetxos dels pallassos són poemes visuals que es fan amb mixtió amb el públic, mai estan acabats, però, cada espectacle dóna a la rosca una nova giragonsa i poc a poc amb el temps,

el cargol és més saborós.
Números que ja no feia, alguns que sempre faig

i coses que encara no he fet i vull fer.
Fa 35 anys que ho intento cada dia, ho tornaré a provar, ser un pallasso.
El Circ que a mi m'agrada és poesia
El Circ que a mi m'agrada és alegria”

Tortell Poltrona sobre Els Racons de la Memòria

FESTIVAL DECINEFAGIA ( XXXIII)

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Wed, 08 Feb 2012 08:00:00 +0000

INTRUDERS (2011)

El director d’aquest film, un canari que després de dirigir Intacto fet aquí va creuar l’Atlàntic per a rebre ofertes de feina de Hollywood. El sr. Juan Carlos Fresnadillo un cop realitzat allà 28 semanas después va decidir que en el seu nou film posaria un peu aquí i un altre allà. D’aquesta forma la història -plena de malsons, personatges tenebrosos, foscor i qüestions per resoldre- succeeix a Espanya i a Londres, de forma simultània, oferint en aquesta trampa narrativa el gran atractiu del film. Temps i espai són mostrats de forma tramposa fins a l’esperat desenllaç final. Erràtica en alguns moments la història et captiva i no en perds l’interés.

Valoració: Notable alt

MIENTRAS DUERMES (2011)

El premi honorífic a la carrera del sr. Jaume Balagueró en el passat Festival de Sitges, tenint en compte la seva edat i escassa filmografia de que disposa, demostra dues coses: d’una banda, que aquest director és fill del Festival –primer com a espectador, després com a director il·lusionat de curtmetratges i, finalment, com a director/estrella que presenta els seus films en la inauguració d’aquest festival català-; d’altra banda, vol fer palés que el sr. Balagueró es convertirà en un nom imprescindible en la Història del Cinema Català, és com un premi honorífic en projecció. Aquest film n’és un bon exemple de la maduresa, concreció i atmòsfera que caracteritza el cinema d’aquest director. Films d’atmòsferes malsanes, fosques, a la recerca de la llavor del Mal (en majúscules)...que en algun dels seus films anteriors rascaven l’exageració, l’inverosímil, l’efecte forçat i, a voltes, la grandiloqüència... a Mientras Duermes no és així, i ens demostra que amb un història simple, de poques paraules, de moltes mirades i grans interpretacions és pot fer una gran pel·lícula. Guanyador principal dels Premis Gaudí, amb un Tosar immens, poderós, malalt, sí, malalt però que ens desperta empatia i, fins i tot, comprensió. Imprescindible!

Valoració: Excel·lent

HISTORIA DE UN CRIMEN(2006)

Aquest film té l’objectiu d’aproximar-nos –i intentar explicar-nos- la personalitat d’un dels escriptors més ambigus i inaprehensibles de la literatura nord-americana del segle XX: el sr.Truman Capote; autor de llibres fascinants la seva vida estigué en la línia de les seves històries. El sr. Capote va viure la vida de forma intensa i allunyada de les convencions... precisament, aquest film –amb tocs de ‘basat en fets reals’- ens explica com a l’hora d’escriure A sang freda quedà fascinat i es sentí atret per un dels assassins que conegué a la presó a l'hora de documentar-se per a redactar aquest llibre. Tot i l’aire de telefilm, molt destacable l’interpretació de Toby Jones, que amb un fisíc 'especial' encaixar perfectament a l'hora de donar vida al sr. Capote.

Valoració:Notable

TINTIN (2011)

La unió del sr. Spielberg i el sr. Jackson a l’hora d’encarar un projecte cinematogràfic va provocar un interès enorme per saber què en podria sortir de la unió d’aquests dos mestres del cinema fantàstic. Tintín no havia estat portat a la pantalla mai de forma prou digna, s’havia tractat sempre de propostes de sèrie B, un dels motius que fos així era la negativa constant del sr. Hergé a cedir el permís per veure el seu personatge en la pantalla gran... però, finalment, el sr. Spielberg es va sortir amb la seva. Aquest és com una rejovenida peli d’Indiana Jones, amb un protagonista que, al ser digital, pot fer tot allò que un actor de carn i óssos no podria fer (i molt menys si tens l'edat del sr. Harrison Ford). Cinema trepidant, àgil, d’un acabat realista, una història atractiva i d’alta perfecció tècnica. Com exemple, tenim la persecució vertiginosa –en el port de Bagghar de Marroc-... espectacular!

Valoració: Excel·lent

RARE EXPORTS (2010)

Aquest film va guanyar el Festival de Sitges de l’any 2010. Hem de reconèixer un seguit de punts al seu favor: ens ve d’un país gairebé desconegut en quant a cinema –Islàndia-, la visió d’un Pare Noel molt menys afable del que estem acostumats i una història ben lligada de principi a fi... llàstima que la factura no estigui a l’alçada i tot plegat tingui un aspecte tant de sèrie B. Ni de lluny mereixia el premi a millor pel·lícula tot i que és entretinguda, simpàtica i original... sí, molt original!.

Valoració: Be alt

LA OTRA TIERRA (2011)

Tot i que el film anterior (Rare Exports) va guanyar el Festival de Sitges de l'any passat, La Otra Tierra fou un dels que despertà més aplaudiments i crítiques positves. L'argument de partida és molt original: un dia, de cop, apareix un planeta igual a la Terra davant de la nostra Terra, com si fos una lluna. En sembla, realment, una rèplica... i la qüestió que es planteja és inevitable: ¿i si en aquella 'altra' Terra hi hagués un altre jo? Amb punts de contacte amb Melancholia el seu gran atractiu es troba en la confusió de gèneres: film de ciència ficció? Drama? Existencialista? Una mica de tot i això és el que la fa interessant. Bons diàlegs i bon final...

Valoració: Notable

ARTHUR CHRISTMAS (2011)

La productora Aardman (pares de Wallace & Groomit) especialistes del cinema en stop motion i plastilina resisteix, com pot, la pressió del cinema d’animació digital exercit per les grans productores. Aquest film, indirectament, ens parla d'això, de com el negoci familiar que és ser Pare Noel i que passa de pares a fills s'ha de renovar, canviar i adaptar-se als nous temps: es tracta de deixar els rens per una nau immensa, es tracta de cronometrar el procés de repartiment al mil·límetre, es tracta de guanyar en eficiciència però també en fredor i manda d'allò que s'anomena 'esperit nadalenc'. Passat o futur? Tradició o innovació? ... digital o analògic? Tot i que la història disposa de gags enginyosos, es veu poc risc en la proposta (almenys venint d'un Aardman). Tot i que en la resolució del film s'apunta cap al futur i la tecnificació es amb un envoltori d'emoció... per sort, el proper film Aardman torna a la tradicional plastilina amb Pirates !!!.

Valoració: Notable alt

HIERRO (2009)

Aquest film disposa d’una direcció artística i banda sonora molt potent, que crea una atmosfera tan sòlida que sovint oblides si el que t’estan explicant és coherent, creïble o plausible... és igual, t'agrada veure-ho! Et deixes portar per una Elena Anaya mare patidora fins a les últimes conseqüències a la recerca del seu fill desaparegut. L’illa de Hierro inhòspita, tenebrosa, fins i tot, per a un film trampós que t’agrada mentres el veus però que et sents enganyat quan el recordes. Es tracta del debut prometedor del sr. Gabe Ibáñez i per ser un primer film està molt bé ... però podria ser millor.

Valoració: Bé

MELANCHOLIA (2011)

Un pròleg d’una bellesa visual hipnòtica (com ja fèu a Anti-Christ) i un final d’un potència esfereïdora i, entremig, l’enfrontament a la fi del món de dues germanes que representen les dues possibles formes d’encarar quelcom així: l’acceptació calmada o el rebuig desesperat. Interpretacions femenines potents davant d’uns homes fluixos, dèbils i covards. El film és un homenatge al cinema existencial del sr. Tarkosvky, hi ha molt de Sacrificio a Melancholia. He de reconèixer que no sóc imparcial amb el cinema del sr. Von Trier i em rendeixo absolutament a la seva Obra: profunda, seriosa, trencadora, innovadora i bella, molt bella. Per a molts l’obra més accessible i comercial del director danés ... un film de bellesa còsmica!

Valoració: Excel·lent

SR. ANTONI TAPIES

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Tue, 07 Feb 2012 11:04:00 +0000

1923-2012

MONSIEUR COUSTEAU DELS AMICS DE LES ARTS

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Mon, 06 Feb 2012 09:02:00 +0000

Ei, amics i amigues, estem d'enhorabona: Els Amics de les Arts ja tenen enllestit un nou disc!!! yupi!

Gràcies a la meva amigueta Àngels vaig poder escoltar el primer senzill del seu nou treball: Monsieur Cousteau, del que avui presenten el videoclip.

El disc porta per títol ESPECIES PER CATALOGAR sortirà al mercat el proper 14 de febrer. Realment, el llistó aconseguit amb Bed & Breakfast (l'anterior disc) és molt i molt alt, ben difícil de superar ... però el Amics de les Arts són capaços d'això i més!!

Com el seu nom indica es tracta d'un seguit de personatges i situacions originals, per catalogar, recollides en 12 peces, amb molt sentit de l'humor, com ja ens tenen acostumats aquests xicots, amb cançons tan suggerents com: L'affaire Sofia, Carnaval, A aquestes alçades la pel·lícula, Miracles, El matrimoni Arnolfini, Tots els homes d'Escòcia... l'home que dobla a Bruce Willis (dins de la saga que ells s'han inventat de l''home que ...').

Aquí teniu a Monsieur Cousteau, tot un homenatge a l'incansable investigador marí i, de retruc, inevitablement, al film Life Aquatic... Com ho veieu???

LA PELL QUE IMMUTA (... SOBRE EL SR. CRONENBERG)

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Fri, 03 Feb 2012 09:09:00 +0000

A veure, Cronenberg està bé, hi ha pel·lícules seves que m'agraden, però deixem una cosa clara: el tiu sembla entossudit a donar menjar a tots aquells cinèfils d'estar per casa afamats de tesis fàcils.

Alguna cosa fa pudor quan podem imaginar-nos el dependent de la botiga de còmics d''Els Simpsons' dient qualsevol d'aquestes frases:

"La filmografia de Cronenberg és un viatge de dins cap a fora".

"Hi ha una progressió des de les primeres pel·lícules molt gores, amb monstres molt evidents, fins a les últimes, molt polides i civilitzades".

"Sembla com si haguéssim anat pujant a la superfície, passant gradualment de la part més monstuosa i visceral a la més epidèrmica".

El més sospitós és que totes aquestes idees no deixen de ser certes. De fet és tan així que veient la seva última pel·lícula ("Un método peligroso") em va passar una imatge molt clara pel cap. Un acudit dolent que em va semblar tan ximple i evident que no pot ser més que la tesi final: la filmografia de Cronenberg és com un dels seus monstres.

Amb l'última pel·lícula Cronenberg sembla haver arribat a la pell, on hi ha poc més que superfície. El pobre s'ha vist obligat per la seva pròpia tesi a fer una tvmovie de diumenge.

PD de Jordi Costa: Aquesta última frase m'ha provocat un èczema.

de Jonathan Millán i Jordi Costa

al Cultura|s de La Vanguardia del 25/01/12

EN VISITA ANNA ROIG I LA SEVA TROUPE

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Thu, 02 Feb 2012 08:50:00 +0000

Anna Roig i l'Ombre de ton Chien torna a visitar les nostres comarques (ui, això m'ha recordat a Bilbo Bolsón!:S) mentres alguns/nes encara tenen l'agradable record ben fresc del concert que van oferir a Tortosa... Demà passat, dissabte, els podrem tornar a gaudir a Sant Carles de la Ràpita al Casal Cultural de El Maset a les 20:00h.

La gira del darrer disc Bigoti Vermell no deixa de passejar-se per tota Catalunya.

Esperem la seva música fresca, popera i afrancesada i, sobretot, el caràcter teatral de la seva posada en escena.

Us deixo amb el seu vídeo, del novembre de l'any passat: Petons entre camions... d'aire molt retro i fotografia molt cuidada per a una cançó amb moooooolts petons..

NOMINACIONS OSCAR 2012

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Wed, 01 Feb 2012 08:00:00 +0000

Fa unes setmanes ens van avançar aquells films nominats als Oscar en les seves diferentes categories. El premis s'entregaran el proper 26 de febrer i, com cada any, encara que no tinguem cap fe en aquests guardons, és inevitable parlant-ne, comentar-los i alegrar-nos depenent de qui o quines han estat els nominats/des. Òbviament, no hem pogut veure encara totes les pelis nominades (algunes no estan ni estrenades per aquí) però les crítiques llegides ens donen pistes de la rellevància i qualitat de les mateixes.

Ens agrada -com cada any- que nominin al sr. Scorsese, aquest cop ens agrada una mica més perquè es tracta d'un film juvenil, d'encàrrec i adaptació literària (llegiu el llibre en que es basa perquè és un bombonet!) que el sr. Scorsese ha estat capaç de fer-se seu i demostrar -de nou!- l'amor que sent pel setè art, el llibre ja és tota una declaració d'amor al Cinema; resumint, podríem dir que és un film menor dins de la filmografia d'en Marty ... però s'ha alçat amb el nombre de nominacions màxima: HUGO està nominada a 11 categories.

Ens agrada que hagin nominat amb 10 categories THE ARTIST, la sorpresa de l'any passat, que també és un cant d'amor al cinema... amb un film mut i en blanc i negre! això té mèrit!. Els millors films de l'any tenen flaire de l'origen del cinema...

Aquestes 2 són les que aglutinen més nominacions, la següent -MONEYBALL: ROMPIENDO LAS REGLAS- en té 6; o LOS DESCENDIENTES (i l'actuació solvent de Clooney) i WAR HORSE (el film serio de l'any d'Spielberg) amb 5; CRIADAS Y SEÑORAS o MIDNIGHT IN PARIS amb 4; EL ARBOL DE LA VIDA amb 3; i TAN FUERTE, TAN CERCA (la nova del sr. Stephen Daldry) amb 2.

Totes elles competiran pel premi gran, el premi a la millor pel·lícula del 2011. Això d'haver ampliat el nombre de pelis nominades de 5 a 9, ha provocat que s'hagin colat la de Woody Allen (que els costa molt premiar-lo, pobre!) o Criadas y señoras, per exemple.

Sorprenentment, LAS AVENTURAS DE TINTIN només ha aconseguit la candidatura a millor BSO del mestre Williams (una gran partitura, per cert!). Ens agradaria que el sr. Alberto Iglesias guanyés un nou Oscar, en aquest cas, per la BSO de EL TOPO. Ja és tot un premi que s'hagi reconegut com a nominada el film de CHICO & RITA (de Mariscal/Trueba) i potser sona la flauta. El documental del sr. Wenders, PINA també es mereix premi. Premi també es mereix la vessant tècnica del MILLENIUM del sr. Fincher... Molts diuen que el premi al sr. Clooney com a millor actor està cantat, però Gary Oldman podria donar una sorpresa...tot això serà desvetllat el proper 26 de febrer.

Aquí us deixo la meva quiniela ...

QUINIELA:
- Millor Pel·lícula: THE ARTIST
- Millor Director: MARTIN SCORSESE (per HUGO)
- Millor Actor Protagonista: GEORGE CLOONEY (per LOS DESCENDIENTES)
- Millor Actriu Protagonista: MERYL STREEP (per LA DAMA DE HIERRO)
- Millor Actor Secundari: MAX VON SYDOW (per EXTREMELY LOUD AND INCREDIBLY CLOSE)
- Millor Actriu Secundària: JESSICA CHASTAIN (per CRIADAS Y SEÑORAS)
- Millor Guió Original: MICHAEL HAZANAVICIUS (per THE ARTIST)
- Millor Guió Adaptat: NAT FAXON, ALEXNDER PAYNE, JIM RASH (per LOS DESCENDIENTES)
- Millor Pel·lícula d'Animació: CHICO Y RITA
- Millor Pel·licula de parla no anglesa: NADER AND SIMIN: A SEPARATION
- Millor Banda Sonora: LUDOVIC BOURCE (per THE ARTIST)

PESCANT SERIES DE TV (3): ALCATRAZ

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Tue, 31 Jan 2012 08:00:00 +0000

_
La presó d’Alcatraz fa anys que està tancada, i ho van fer sense explicar la veritat: que hi va haver una fuga massiva. Era l’any 1963 i desenes de presos van desaparèixer sense deixar rastre... ara, han tornat com si en els seus cossos no hagués passat ni una dia: on han estat? com han tornat? ... aquestes són les múltiples incògnites del nou –i molts esperat- producte del sr. J.J.Abrams (creador de Lost)

Les variables de l’univers Abrams es tornen a posar en marxa: gran misteri central, flashbacks que ens van proporcionant informació i molts girs en la trama que ens faran estar enganxats al televisor. L’acció gira al voltant de 3 personatges principals: la inspectora de policia de San Francisco Rebecca Madsen (Sarah Jones), l’expert en la història d’Alcatraz Diego Soto (Jorge Garcia) i l’agent federal Emeron Hauser (Sam Neil)... que intentaran donar explicació a aquests fets inexplicables.

Aquest dijous a les 22:25 podrem guadir-la a la Sexta i la primera temporada consta de 13 capítols. Estem preparats/des per al nou Abrams???

EL MONSTRUOS ESPAGUETI VOLADOR US ESTIMA

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Mon, 30 Jan 2012 09:43:00 +0000

Un dels grans herois del nostre segle és austríac, es diu Niko Alm i és un lluitador incansable de la llibertat religiosa. Alm va entrar en conflicte amb les autoritats amb motiu del carnet de conduir: a la foto hi apareixia amb un colador de pasta al cap. Sí, en efecte, un vulgar colador de ferro, amb forats i mànec, com si fos un barret quixotesc. La resposta de les autoritats va ser prototípica: van enviar Alm a una revisió psiquiàtrica. Però Alm va al·legar que era una pastafari, és a dir, un seguidor de la Church of the Flying Spaghetti Monster o Esglèsia del Monstruós Espagueti Volador. Els pastafaris creuen en un dèu que és una enorme massa d’espaguetis que es desplaça fent servir com a rodes dues colossals mandonguilles, i que habita en un planeta ple de volcans, que en lloc de lava escupen llaunes de cervessa. (Les llaunes ja surten dels volcans fredes). Els avaluadors psiquiàtrics no van tenir més remei que admetre la bona salut mental de Niko Alm, i poc després va aconseguir el seu carnet de conduir on apareix amb un colador al cap.

Si ho pensem bé, quina legitimitat afegida pot tenir una religió, qualsevol, sobre qualsevol altre? De fet, Niko Alm es va llançar a l’activisme per denunciar les desigualtats basades en el fet religiós. Per què una monja pot tenir un carnet on apareix amb còfia i un pastafari no pot lluir un colador? Però el gran mèrit d’Alm és que ha invertit els termes. La definició tradicional de la llibertat religiosa consistia a ser indulgents amb totes les creences, per absurdes que fossin, pel fet que som una societat tolerant. Gràcies a Niko Alm tenim una nova perspectiva: totes les creences són absurdes pel fet de ser-ho, però les tolerem perquè són socials. I és que si contemplem la llista de religions només podem arribar a una conclusió: que l’ésser humà necessita molta paciència, moltíssima, per compartir espais racionals amb el seus congèneres. Segons sembla, el gènere humà no pot conformar-se amb la realitat. Necessita una resposta, una explicació. Existeix Dèu? Què hi ha després de la mort?I és lògic: si generem preguntes incontestables obtindrem respostes delirants. La suma universal més gran mai pensada d’absurds, de fet. N’hi ha per a tots els gustos. La lacrimologia, per exemple, és una religió basada en el poder miraculós del plor (de material no els en faltarà mai), mentres que els raelians creuen que l’homo sapiens va ser un experiment genètic extraterrestre. Per això construeixen ovniports, per quan els àliens tornin. (Per cert, no els ha passat pel cap que si van fer l’home aquí, al planeta Terra, és que ja van ser-hi i no els va caldre cap ovniport per aterrar?) Però és que la galeria de disbarats és infinita. Elvis Presley, Maradona i Chuck Norris tenen religions pròpies. Una bagatel·la, comparades amb el nuwaubianisme, que creu que molts fetus avortats han sobreviscut i habiten al clavegueram de Nova York, des d’on preparen una revolta per dominar el món (!), mentre que l’autoanomenada Esglèsia de l’Eutanàsia busca que la humanitat s’autoextingeixi, i per això es basa en la pràctica de quatre dogmes no reproductius: el suïcidi, la sodomia, el canibalisme (de carn morta, això sí) i, en contra del nuwaubianisme, l’avortament. El que els deia, un panorama d’idees perfectament aberrants. I és que si busquéssim bé, fins i tot trobaríem gent que creu que una verge va parir un nen déu.

En fi, aprofitant que ara ve Nadal, i amb l’habitual bonhomia que caracteritza aquesta columna, la setmana vinent demostrarem irrefutablement que la figura històrica de Jesucrist no va existir mai. I com que l’espai és limitat avui voldria acabar amb la que potser ha estat una de les estampes més belles i felices que ens ha regalat l’exercici etnogràfic. Com dèiem abans, el gènere humà hi habita una compulsió existencialista que l’obliga a fer-se preguntes que simplement no tenen resposta. Però de debò són preguntes tan imprescindibles? O potser no totes les societats han experimentat la necessitat de generar embolics intel·lectuals estèrils?

En certa ocasió un antropòleg que era a l’Àfrica tropical va pujar a un turó acompanyat d’un pigmeu. Des d’allà es podia veure un horitzó selvàtic grandiloqüent. Emocionat, l’antropòleg va preguntar al pigmeu per la seva religió. Segons les seves creences, ¿qui havia creat aquella magna selva, tota la pluralitat d’animals que l’habitaven, el cel, la terra, i la mateixa raça de pigmeus?

El pigmeu es va mirar el paisatge, va sospirar profundament, i va dir: “Miri, si vol que li sigui sincer, no en tinc ni punyetera idea”

Albert Sánchez Piñol

En el suplement dominical de l’Ara del 09/12/11

DESCOBRINT ALS BEIRUT I THE RIP TIDE

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Fri, 27 Jan 2012 09:32:00 +0000

BEIRUT es un grup –d’11 membres- dels EEUU liderat pel sr. Zach Condon. El sr. Condon és un jove de Nuevo Mexico –superdotat musical- que amb 9 anys ja composava cançons i sabia tocar 4 instruments. Quan només tenia 15 anys, el sr. Condon va editar alguns treballs sota el nom de The Real People... als 16 anys va realitzar un viatge per Europa del que s’emportà moltes influències de la música dels balcans, clarament identificable en el so Beirut que vindria posteriorment.

El 2006 va crear un nou projecte: BEIRUT, es van donar a conèixer aquell mateix any amb el seu àlbum debut: Gulag Orkestar, ell tenia 19 anys i van ser destacats per la crítica com una gran descoberta dins de la música independent. El seu so és molt eclèctic, des d'elements sonors de l’Europa Oriental a música folk, pop, o fins i tot, mexicana. L’any següent, va editar un EP: Pompeii (2007) i el seu segon LP: The Flying Club Cup.

Pel que diuen, destaquen en el seu directe, la banda que acompanya a Zach Condon, amb instruments com cello, acordió, guitarra, ukelele, mandolina, bateria, violí, òrgan, saxo, trompeta, bombardí.... tota una orquestra dalt de l’escenari. En la seva primera gira el sr. Condon va haver de ser hospitalitzat per ‘agotament extrem’ i van haver de cancel·lar-la, han editat alguns DVDs sobre alguns dels seus concerts.

Amb només 3 LPs alguns els critiquen que els seus discos són de ‘turisme musical’, que ‘roben’ músiques del món i les 'fan' seves (i qui no ho fa??!!), que tota l’estona fan el mateix, que ja han arribat a un punt de saturació, que sonen a ‘más de lo mismo’ ... però quan un els acaba de descobrir ara, en el seu tercer treball i t’atrapen tens ganes de que arribi un quart, un cinquè... THE RIP TIDE és una petita meravella: fresca, marxosa, lluminosa, adient per a escoltar al cotxe... cert que en alguns moments se’t fa repetitiva, però d’això també en diuen coherència, no? 9 cançons cristal·lines que combinen els arrajaments orquestrals de vent amb la música electrònica més pop. Entre els temes destaquen: East Harlem i el seu desplegament d’instruments de vent, Santa Fe, Candle’s fire o The Rip Tide… per triar algunes, perquè tot plegat és una delícia molt, molt recomanable.

EL SR. LLUIS LLACH ARA ESCRIPTOR

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Thu, 26 Jan 2012 08:30:00 +0000

Ai, el vincle músico-emocional que em lliga al sr. Lluís Llach és difícil d'expressar, les seves cançons m'han acompanyat tota la vida, des de les primeres reivindicatives i poc elaborades, a les darreres, que es tractaven d'autèntiques simfonies (Un Pont de Mar Blava en directe al Palau Sant Jordi és una de les experiències musicals més impactants que he viscut). Quan el sr. Llach va anunciar que es retirava dels escenaris l'any 2007 (ja fa 5 anys!) amb uns concerts molt especials al poble on va nèixer -Verges- vam pensar que no en sabríem res més d'ell, que es jubilaria i punt.

Però com ell mateix va anunciar, durant aquests anys el sr. Llach no ha parat: ha realitzat petites actuacions reivindicatives, ha realitzat bandes sonores per a diferents espectacles teatrals (com Llits), s'ha dedicat a les seves vinyes (amb el Celler Vall Llach, amb un Priorat reconegut que exporta als EEUU i Europa) i una fundació que porta el seu nom amb accions per al desenvolupament social, econòmic i educatiu de les societats anomenades minoritàries... i ara: escriptor!

El proper dia 02 de febrer podrem trobar a les llibreries MEMORIA D'UNS ULLS PINTATS (Empúries), el primer llibre de ficció del cantant. Segons les seves paraules, es tracta d'"una història d'amor entre dos homes lliures, emocionant i conmovedora, que retrata aspectes essencials -socials i polítics- de la Catalunya de la primera meitat del segle XX". Ambientada a la Barceloneta dels anys '20-'30 del segle passat, és la història de 4 personatges 2 nois i 2 noies nascuts l'any 1920 que permet repassar la recent Història de Catalunya (i de retruc, inevitablement i malauradament, la d'Espanya) i com els afecta en les seves relacions personals...

Molts crítics ja l'apunten com un dels llibres més venuts del proper Sant Jordi... alguna estimada me'l regalarà?

PESCANT SERIES DE TV (2): MILDRED PIERCE

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Tue, 24 Jan 2012 08:20:00 +0000

En aquesta sèrie (més que d'una sèrie hauríem de parlar d’un pel·lícula fragmentada en pocs episodis o d’una mini-sèrie) destaquen 2 noms: Todd Haynes i Kate Winslet. El primer és el director responsable d’altres treballs com Lejos del cielo, amb la que té força punts de contacte; la segona, és l’actriu sobre la que recau tot el pes d’aquesta sèrie, la protagonista abosulta, la que dóna cos a la Mildred Pierce del títol.

Lejos del cielo (un film molt reivindicable) era una mena de revisió postmoderna dels films melodramàtics dels anys daurats de Hollywood... Mildred Pierce segueix aquesta línia: narració pausada, lenta i d’aire clàssic.

La història ens parla d’un mare ‘coratge’ recent separada que s’ha de fer càrrec ella sola de les seves dues filles... l’acció ens situa a principis de la dècada dels ’30 del segle passat, en plena crisi del ’29; per tant, dificultat afegida a la de que una dona pogués aconseguir una feina en aquella època. La sra. Mildred Pierce haurà de baixar un esglaó en la seva posició social i treballar en feines poca ‘adequades’ a l’estil de vida portat fins llavors. L’adaptació de Mildred a aquesta nova vida i el rebuig de la seva filla gran (amb aires de princesa) és del que tracta la sèrie.

La història és l’adaptació d’una novel·la de James M.Cain (autor de El cartero siempre llama dos veces, per exemple) i en ella hi ha les bases per a un bon melodrama.

Si tenim en compte les imatges que hem vist (encara no hem emprés la sèrie sencera) es tracta d’una ambientació impecable, una fotografia ben cuidada i d’una qualitat estètica que és marca de la casa del sr. Haynes.... però més ‘realista’ o amb més intenció de ‘realisme social’que anteriors treballs d’aquest director. Mildred Pierce s'ha emportat premis als Emmy i als Globus d'Or, sobretot, per la convincent feina de la sra. Winslet.

Sèrie pescada!!

ARA NO TINC DINERS...

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Mon, 23 Jan 2012 08:20:00 +0000

:
Ara no tinc diners. Ni diners, ni ganes d'estudiar. Ni treball, ni ganes. Si tenia diners comparia una dona. Ara es vénen també (ara i abans, ja ho sé). Si tenia diners compraria una dona i m'abandonaria als seus braços en l'espasme d'una possessió sense fi. Triaria una nit de lluna clara com aquelles dels poetes romàntics, i continuaria fins que el cor se m'aturés d'exhauriment. Hi ha dones que em desperten aquest sentiment, i la que jo triés estic segur que ho aconseguiria. ¿Què voleu? Després de tot us imagino gent moderna i avesats a sentir-ho tot. (Abans no podíem dir cap veritat, i ara ens vengem. I la veritat, tanmateix, és que jo no tinc altre deler). No sé qui m'hi envia ni qui m'hi fa ballar aquí. A mi no se m'hi ha perdut res, però ja que haig de ballar ballaré al so de la música que sento. ¿Me'n faran un retret? Si més no,penso que em deixaran que m'expliqui. Al fons, però, tinc l'esperança que tot això de la vida no sigui més que una facècia. Una broma pesada -direu-, però ben pensat val més així. Després potser ens retrobarem i riurem i Ell ens acollirà a tots benèvol i somrient, i nosaltres fent un respir d'alleujament li direm: Home, ¡tant que ens havies fet patir! com aquell a qui han gastat una broma pesada, però que el goig de comprovar que era broma fa que perdoni tots els mals moments i àdhuc que se'n gaudeixi. Aleshores trobarem Pascal i Spinoza i Descartes i Kant i tots els altres que s'han romput la crisma i s'han passat la vida divagant entorn del misteri de la vida i de Déu, els recordarem la seva seriositat i les seves fatigues, esclafirem a riure tots plegatsi ens n'anirem a donar un tomb.

Sebastià Juan Arbó (1935:42-43)

Notes d'un estudiant que va morir boig

2012: DE GOYA I GLOBUS D'OR

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Fri, 20 Jan 2012 10:58:00 +0000

A principis d'any, es succeeixen les gales d'entrega de premis en el món del cinema d'aquí i d'allà, es tracta de premiar tot allò destacable de l'any anterior.

Fa uns dies es van entregar els Globus d'Or i es van anunciar les nominacions als premis Goya que s'entregaran el proper 19 de febrer...

Els premis dels Globus d'Or 2012:

En la seva 69ena edició l'Associació de la Premsa Estrangera de Hollywood entrega els premis que poden donar pistes cap als/les premiats/des en els Oscar. I el que està clar és que les grans triomfadores seran The Artist, un film mut i en blanc i negre (¿tindran raó alguns crítics que diuen que en plena explosió de cinema digital i 3D estem tornant a una reivindicació dels orígens del cinema?) i Los descendientes, la nova peli del sr. Alexandre Payne (que va triomfar fa uns anys amb l'estupenda Entre Copas). Si la primera s'emportà premis importants com millor film de comèdia o musical, millor actor en film còmic -Jean Dujardin- i millor banda sonora -Ludovic Bource-); la segona aconseguí els de millor film dramàtic i millor actor George Clooney (per a molts, l'Oscar està cantat!).

L'eterna nominada a millor actriu i que opta a aconseguir el récord de premis Oscar -Meryl Streep- s'emportà el premi a la millor actriu per la interpretació de la sra. Margaret Tatcher a La dama de hierro. El premi a millor actriu de comèdia fou per a Michelle Williams i el seu paper a My Week With Marilyn, recreant a la mítica actriu que fa 52 anys va guanyar aquest mateix premi per 'Con faldas y a lo loco'.

Altres premis: Millor pel·lícula animada: Las aventuras de Tintín; Millor director: Martin Scorses per Hugo;Millor guió : Woody Allen Midnight in Paris. A destacar el NO premi per la piel que habito com a Millor film estranger que s'emportà la iraniana A separation.

Pel que respecta a la TV: La millor serie de comèdia fou per Modern Family i a millor drama Homeland (per sobre de les esperades Juego de Tronos o Boardwalk Empire). El de Millor actriu fou per a Kate Winslet i la seva sòlida feina a Mildred Pierce. Els premis a Actor/actriu de repartiment en series de TV a Peter Dinklage (Juego de tronos) i Jessica Lange (per American Hooror Story).

El premi honorífic a la trajectòria professional fou per a Morgan Freeman

Les nominacions dels Goya'12

Incomprensible l'exagerat nombre de nominacions de La piel que habito i No habrá paz para los malvados amb 16 i 14, respectivament. Sembla que al sr. Almodóvar la sonada reconcil·liació amb l'Acadèmia de cinema espanyola li ha sortit bé, el seu film ha obtingut la tremenda xifra de 16 nominacions (excessiva per al meu gust!) ... però que no es confiï massa perquè altres vegades ha estat nominat a moltes categories i s'ha quedat sense res de res. La pel·lícula del sr. Urbizu té l'actractiu d'un José Coronado... però això no aguanta el film ...

Ens agraden més les nominacions a Eva (amb 12), la Voz dormida (9) o Blackthorn. Sin destino (amb 11), la menystinguda i arriscada proposta del sr. Mateo Gil.

Haurem d'esperar al 19 de febrer a que s'entreguin els premis... jo creuaré els dits per a que l'estupenda Elena Anaya se n'emporti un i el seu alter ego, Jan Cornet com a actor revel·lació, també.

SRA. EVE ARNOLD

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Thu, 19 Jan 2012 10:38:00 +0000

(1912-2012)

La sra. Arnold té el mèrit d'haver estat la primera dona en ingressar en la prestigiosa agència Magnum i de ser una pionera del fotoperiodisme. A principis de mes moria a l'edat de 99 anys després de tot un segle dedicada a la fotografia.

Nascuda a Filadèlfia de pares immigrants russos unes primerenques fotografies d'un espectacle de moda va alertar al sr. Cartier-Bresson i li va obrir les portes de Magnum.

Als anys '40 del segle passat va començar fent fotos per a la revista Life (al costat de figures com Cartier-Bresson o el Capa); les seves eren fotografies socials: cambrers de Nova York, pescadors.. el seu tracte amable li va permetre arribar a fotografiar grans personalitats com Jacqueline Kennedy, Margaret Thatcher, Malcolm X i, sobretot, Marilyn Monroe i el reportatge que realitzà en el seu darrer rodatge d'un film estrenat: Vidas Rebeldes. De fet, la relació entre l'actriu i la fotògrafa va arribar a ser d'autèntica amistat, fins al punt de que cop morta l'actriu la sra. Arnold va marxar a Londres a dedicar-se al reportatge gràfic en profunditat i deixà la 'gent famosa'. En aquest moment, la feina de la fotògrafa es torna viatgera i destacables són els seus reportatges a Afganistan, Xina, ... premiada en múltiples ocassions, la sra. Arnold fugia de la fotografia 'artificial' de l'estudi, ella perseguia la naturalitat, ella captava el Gest.

BEN AVIAT (¿?)... EL HOBBIT !!

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Wed, 18 Jan 2012 08:33:00 +0000

Deleresos estem de tornar a viatjar a la Tierra Media i descobrir l'origen de l'anell.... i l'espera se'ns farà llarga perquè l'estrena està prevista per al 19 de desembre de 2012... buf!

FROM THE SKY DOWN, DOCUMENTAL DELS U2

noreply@blogger.com (Ciutadà K) — Tue, 17 Jan 2012 08:50:00 +0000

Fa molts temps que alguns crítics ens parlen de la mort del grup irlandès més famós de la història de la música: U2. Qualsevol treball nou és vist com una prova més de la decadència artística de la banda... però ells continuen sent una referència musical i van emplenant estadis en cada nova gira. Per a molta gent U2 són, senzillament, el grup més gran del planeta. L’any passat va ser l’aniversari del treball redemptor d’U2: Achtung baby (1991), en tant que fou l’LP que va permetre que el grup deixés de ser ‘dels ‘80’ per adaptar-se als nous temes (sí, sí, també és verotat que tan adaptats es van posar que van desembocar en el Pop ...brrrrr... però això és una altra història!).

Per a celebrar-ho, la banda de Bono i els seus, van encarregar al director David Guggenheim –director de Una verdad incómoda, per exemple- la realització d’un documental sobre aquest punt d’inflexió, aquell moment de renaixement del grup. From the Sky Down és la història de l’enfonsament i reinvenció del grup: després de la monstruosa gira i del fenomen Rattle & Hum, el grup s’adonà que el filó ‘U2 descobreix el valor cultural-musical ianqui’ ja no donava més de si, o en paraules del mateix Bono: “¡cortemos el puto Joshua Tree!”. El documental ens submergeix en el procés de gestació sense estalviar-nos escenes incòmodes, tristes, veure discussions o aproximar-nos a la cara més personal dels integrants del grup.

Des de la seva sortida de Dublín al descobriment d’Amèrica i l’abraçada incondicional del blues ... els U2 van decidir que ja era hora de deixar les trascendències, posar-hi una mica d’ironia, viatjar a Berlín i, sobretot, introduir els ritmes de ball a les seves composicions, s’apartaven del rock per a introduir-se en la música electrònica .... i d’aquí sorgí ACHTUNG BABY, amb One com a tret de sortida del ‘nou so U2’.

Ens trobem, doncs, davant d’un canvi de rumb valent, arriscat que pocs grups de música són capaços de fer i que fa que U2 estigui en el lloc que està.