Club de la bohèmia

L'escopeta nacionalista

2013-05-02T18:30:00.000+02:00

Per Pim Colomer

Avui ha estat notícia que un nen de cinc anys, amb una carrabina específica per infants,
ha mort accidentalment d'un tret la seva germana als Estats Units Amèrica. La premsa
europea carrega durament contra una societat malalta com l'americana, la qual té una
llei de auto-protecció individual que tolera la tinença d'armes.

Aquí la notícia que per una vegada, potser una vegada a l'any o potser ni això, en un
país de 308 milions d'habitants un nen mati la seva germana amb un rifle, s'ha
considerat prou important perquè TV3 (la meva) en fes esment al migdia. Han oblidat
matissar que a Espanya disparar als germans i parents pròxims és un esport exclusiu de
la Casa Reial.

En tot cas els punts de vista nord-americà i europeu són sovint diametralment oposats,
no crec que n’hi hagi un de millor i un de pitjor. Però mentre que la societat americana
tira endavant malgrat la llei del rifle --de vegades fent tentines--, però no s’han mort
tots, i no hi ha una guerra civil i qualsevol ciutadà nord-americà sap que la seva vida, la
dels seus i casa seva són sagrats. Entretant aquí, militars i policies, el únics autoritzats a
emprar les armes lliurement també sobreviuen, no es disparen entre ells excepte quan
es confonen amb porcs senglars (cosa curiosament infreqüent malgrat la
versemblança). Tampoc els Borbons (això és certament trist) no s’han auto-extingit tot
i que els seus cadells juguen amb perilloses armes de foc des de petits i han
protagonitzat algun cas ben malaurat.

El model nord-americà i el model general europeu (perquè hi ha excepcions) d’auto-
protecció xoquen sovint, però a casa nostra és on arriba a la paradoxa més absoluta.
Fa pocs dies un abominable pagès que dormia en una masia aïllada, acompanyat de
dona i filles, en despertar-se a mitja nit per l’escàndol (el mínim soroll possible) que
feien quatre afables trinxeraires que amb palanques i rossinyols estaven a punt de
forçar la portalada de la seva llar, va agafar l’escopeta de cacera i va disparar un tret a
l’aire, donant un ensurt tan gran als bondadosos malfactors que varen abandonar tot
el seu armament i demés eines de treball, i varen fugir corrent. Posteriorment
assabentada la autoritat corresponent del que allí havia succeït, va apressar-se a
retirar la escopeta de cacera al criminal pare de família i li ha obert diligències per
aquest greu delicte d’us indegut d’arma de foc, doncs fa un any en un cas semblant un
altre pagès, en dispara un tret a l’aire, va matar d’un atac de cor a un els assaltants que
intentava robar-li la collita.

Que ningú no pensi que estic fent apologia de les armes de foc ni molt menys de la
violència. Estic fermament convençut que tots viuríem més feliços sense cap arma de
foc, i ja de passada sense els Borbons, però si que crec que qualsevol home té el dret a
defensar-se com sigui, quan veu severament amenaçada la seva vida, la dels seus i la
d’allò que és seu (la casa seva), i aquí és allà on volia anar a parar:

Desperta ferro!
Visca Catalunya lliure!

Pim Colomer

Projecte a Verkami

2013-01-08T12:11:00.002+01:00

Recerca sobre família de renom

Descripció del projecte

EL PROJECTE
És la recerca final sobre una poderosa família actual de renom mundial i domiciliada als Estats Units d'Amèrica amb lligams pregons amb les terres catalano-occitanes des de temps reculats fins als temps de Colom malgrat que hagin volgut esborrar-ne les traces.

Les implicacions que se'n deriven d'aquest fet són el cos principal tant de la recerca com de l'explicació novel·lada, que abraça diferents camps des dels purament espirituals fins als marcadament materialistes. L'obra fa un especial incís en oferir respostes al món en que ara mateix vivim com a conseqüència d'accions pretèrites en terres catalano-occitanes i les versemblants similituds entre ambdues èpoques.

LA TRAMA
Per fer-vos cinc cèntims, l'assaig primigeni és el que dóna pes a la part novel·lada en la línia d'un referent com és Robert M. Pirsig. Dit això afegiré que tot i que la part històrica és molt important, amb una lectura d'esdeveniments del nostre passat força diferent a les convencions a que estem acostumats, la trama s'esdevindrà en el temps actual.

L'EDICIÓ
Un cop feta la investigació que m'ha ocupat els darrers cinc anys, l'editorial La Liebre de Marzo publicarà aquesta recerca en format novel·lat a mitjans del 2013, de ben segur coincidint amb la Diada de Sant Jordi, i s'ocuparà de tot allò referent a la publicació, distribució i publicitat, que no són objecte d'aquest projecte

INTENCIÓ DEL PROJECTE
La intenció d'aquest projecte és finançar la recerca final que duré a terme reclòs fora del meu entorn habitual, en un monestir que ja he triat i a on anirà destinat el gruix de la campanya com a contribució responsable per les despeses que originarà la meva estada més els pertinents desplaçaments.

PERQUÈ A VERKAMI?
Les retallades que des d'amunt van fent forat en la resta de la societat han arribat també fins a l'empresa privada i d'aquí que aquesta alternativa sigui a hores d'ara la més consistent per donar viabilitat a la part final de la recerca.

El vot dels avantpassats

2012-10-30T05:01:00.001+01:00

Llegia per la xarxa que l'Alicia del PP ha recuperat un argument que ja és antic per mirar de despertar aquells que han de ser espanyols, que potser ensarronats per l'adoctrinament de la competència, s'equivocarien de no votar-la. Voltant per webs que li són properes, l'estadística de cognoms de l'Idescat sembla ser la inspiració de la juguesca que, tot s'ha de dir, és més versemblant que la de captar espanyolitats perquè ho diu el DNI.

El primer cognom de la llista és Garcia, prou arrelat a Catalunya com per tenir un poble dedicat a Tarragona. Tanmateix, els bascos el fan derivar d'una seva paraula que vol dir jove. El drama és que l'expert castellà en la qüestió, Rafael Lapesa, va instituir que aquest cognom i els que són acabats en -ez remeten al temps dels visigots, una gent que tot i estar-se menys temps a la península que els àrabs han estat privilegiats com a predecessors del que vingué després. Que fos més tard que es fixessin els cognoms, per evitar els malentesos en transmetre el patrimoni, no ha fet canviar d'opinió els seguidors d'aquest filòleg.

Estirat al llit amb el portàtil de faldilla, rumiava si hi ha cap informàtic que de cognom fos Carpintero qui potser es malfiaria si filés més prim l'Alicia i el convencés de deixar de programar per tornar a l'ofici de serrar. O aquell qui heretà el cognom sortit d'un mas maleint que el rebesavi fos fill únic i que ara un Rodríguez nouvingut el guanyi en percentatge . I apartant l'ordinador per l'escalfor em quedava per saber a qui hauria de votar, ja que em ve de naixement de tenir un cognom d'aquí i un que diuen que és d'allà.

Em vaig llevar per anar a trobar la meva àvia a casa seva, a Montcada i Reixac. Dels baixos n'havia fet un local de moda i en una taula principal hi era acompanyada per l'Artur Mas. Assabentat del parentesc, en Mas va ser sincer en advertir-me que el seu missatge no és dirigit a rics com jo. Desfet el malentès, vam coincidir en que la meva àvia feia molt de goig i que morir-se li havia anat prou bé. En Mas no va voler que li expliqués com era aquell local quan jo hi anava de petit però no li va importar de passar la tarda amb mi, com aquells amics que s'ho han dit tot i tenen per conversa engrescadora el barret de llana de la noia que demana un Martini sense gel.

Esvaït el somni vaig entendre que la meva àvia m'havia insinuat el vot i que en una propera migdiada ho intentaria l'altra àvia, filla de l'Alpujarra, qui el darrer dia que ens trobàrem em va dir que no entenia el català i es va quedar en silenci quan li vaig respondre que m'hi dirigia en castellà. Faig càbales per saber quin missatge em transmetrà i si ha de ser pel seu cognom, escapçat per amagar l'origen basc, aniríem a parar al mateix casalot d'Elorrio d'on va sortir el pare Undargarín, un parentesc no tant llunyà com per tenir-hi un tracte familiar i arribar a conèixer la Infanta Elena, de qui diuen que busca xicot, i si fos el cas que m'escollís, dubtar entre Catalunya nou estat o abraçar monarquia i unitat.

Franco, defensor del català

2012-10-27T20:25:00.000+02:00

L'altre dia un amic del Facebook va penjar una reflexió atribuïda al catedràtic italià de literatura catalana Giusseppe Grilli: «La literatura catalana vivió su mejor momento durante el franquismo, la nueva hornada debería tomar ejemplo (…) Y la eufemística llamada normalización del catalán no ha producido ninguna obra literaria notable».

Com que el redactat és força deficient i mancat de lògica em va fer pensar en una manipulació intencionada. Vaig buscar si per la xarxa han fet córrer aquest text situant-lo en el context original i la sorpresa va ser que la cita està reproduïda en desenes de webs d'ideologia franquista. Tot i així vaig entrar en la seva conversa ja que ingènuament vaig creure que ens convidava a debatre sobre l'estat actual de la literatura. I és per això que vaig deixar anar que aquest mal afecta l'escriptura a tot el món perquè es prioritza la frivolitat al rigor i vaig citar, per reblar-ho, algun autor català actual. Tenia en ment els meus dos referents, els argentins Julio Cortázar y Jorge Luis Borges, exponents d'una literatura que no ha donat cap altre talent a l'alçada per raons que no perdré el temps en esbrinar però que és evident que no tenen res a veure amb cap llei ideada a Catalunya.

La resposta de l'amic tenia diferents nivells en l'estil. D'una banda va recórrer a l'artificiositat en el llenguatge amb la pretensió de ser enginyós sense adonar-se que aquest recurs mai no aconsegueix d'amagar les manifestes mancances intel·lectuals de qui en fa ús i només és rendible quan el que es vol és aconseguir el consentiment il·lús del neci. L'altre estil, que no li és propi, em va fer sospitar que es dedicava a copiar arguments d'algun altre lloc i és així que em vaig tornar a topar amb les mateixes webs que l'havien inspirat.

Una relació de fets succeïts en temps del dictador, no tan sols lligats amb la literatura sinó amb la llengua, pretenen demostrar que no només no es perseguia l'idioma sinó que les institucions en protegien l'ús. Una frase pronunciada en un No-Do, uns cartells commemoratius dels "25 años de paz" (que l'endemà apareixien a Madrit corregits perquè s'hi llegís "25 años de paziencia"), alguna representació teatral i uns quants llibres i còmics són la base del seu argument. A part que la producció és més important després que el dictador s'abracés amb l'enviat del Gran Manaire, el general Eisenhower, s'hi troben a faltar les patums de l'època, les que marcarien el fet diferencial si hem de creure que Grilli escrigué aquella reflexió. No hi són Calders, Sales, de Pedrolo, Fuster, Tísner, Porcel i uns quants més. S'entèn que Calders i Tísner no hi siguin ja que publicaven lluny del suposat paraigües protector del dictador. Tampoc hi és Ramon Vinyes, pare del realisme màgic, homenatjat per Gabriel García Márquez a Cien años de soledad on el caracteritza de sabio catalán cas que vaig saber anys després de llegir la novel·la ja que en la meva versió publicada a Espanya per Ediciones Orbe, el savi és gitano. Però no dubto que Grilli inclouria aquests autors en un relació de literats catalans.

Vistes les intencions de l'amic vaig preferir deixar-ho així per no perdre el temps intentant debatre amb qui defensa dogmes de fe ja que l'opinió que en tinc no es basa en comentaris extrets d'un fòrum administrat per gent de la meva corda sinó en l'experiència personal. Quan a finals del 2005 els Mèdia de la caverna van agitar aquesta campanya vaig penjar un escrit en aquest blog on volia reflectir les sensacions que com a infant vaig tenir quan morí el dictador, unes línies que vaig barrinar mentre tornava a casa en autobús i que em va fer plorar de riure un grapat de vegades atraient les mirades desconcertades dels companys de viatge: Sincer i gratuït.

La fundació de la "nación española"

2012-10-24T20:06:00.001+02:00

La identitat és el centre del debat a les espanyes i aquells que eren experts en economia, política, sociologia o futbol sense moure's de la barra del bar i amb l'ajut d'un mòbil connectat a alguna xarxa social, ara ens volen demostrar que també són especialistes en temes històrics encara que a Àustria només els vulguin llogar de cambrers.

La moda és encaixar l'origen de la nación española en algun moment que no quedi del tot explicitat en el Gènesi i sense haver de recórrer, de moment, als sis primers dies de la Creació. Així, la senyora Esperanza Aguirre no té cap dubte en afirmar que la nación española té tres mil anys d'existència i, per reblar-ho, l'historiador de capçalera de la caverna, Fernando G. De Gortázar, difonia fa uns dies al diari ABC que la fita més antiga d'Espanya és la fundació mítica de Cadis, justament fa tres mil cent anys. Sorprèn que Gortázar atribueixi als ibers la creació de Cadis ja que es tenia per cert que el seu àmbit d'actuació abastava des de Jaén fins a Narbona. Però vet-aquí que en una altra fita l'historiador no té cap rubor en sentenciar que cap al segle V a.C. “las distintas tribus autóctonas de la Península alcanzan una comunión de rasgos culturales bajo el paraguas de la cultura ibérica”.

De fet, els esdeveniments d'aquell temps són patrimoni de la prehistòria i els oppidum de les Gavarres corresponen a una cultura ben diferent a la dels castros gallecs. Del viure d'aquella gent ben poc que ens ha quedat ja que ni entaforem els morts incinerats en sitges ni ara sabem desxifrar el seu llenguatge, per exemple. D'altra banda diu que va ser de Mèrida d'on es va estendre la cultura greco-llatina tot i que és sabut que cap grec va anar mai terra endins i Empúries, Tarraco, Sagunt o Rhodes ja existien i, pel criteri de Gortázar, també formaven part d'Espanya. I ja que esmenta la Península, confonent termes geogràfics amb termes polítics, caldria preguntar a l'historiador perquè en temps reculats els portuguesos no van deixar cap fita memorable per a la nación española.

A l'escola ens deien que la nación española es va crear amb el matrimoni dels Reis Catòlics tot i que també ens deien que els homes prehistòrics ja tenien les qualitats essencials de la raça espanyola. En un temps en que ser mascle era condició imprescindible per regnar, un cop Isabel traspassada Ferran no va ser rei de Castella sinó regent i es va afanyar a casar-se amb Germana de Foix per tenir un hereu a qui donar els seus regnes entre els que, per descomptat, Castella no hi era. És sabut que Ferran morí a causa de l'enverinament que li produí un remei de l'època per estimular l'erecció que es composava d'un escarabat trinxat conegut per cantàrida tot i que sabia el risc mortal que comportava la ingesta, fet que demostra l'interès del rei perquè allò que ara coneixem com a Corona catalanoaragonesa pogués continuar fent la seva sense altres ingerències. Ens quedarà per sempre més el dubte de saber a qui haguessin anat a parar el regne de Granada i les Amèriques.

Un altre que ha piulat és el Coronel Alamán Castro qui ha dit que la nación española té mil cinc-cents anys, és a dir, que va ser creada pels visigots. Els romans hagueren de partir la península en dues parts per tenir-hi bon govern, tot i l' eficàcia burocràtica que se'ls suposa, però la desorganització manifesta dels visigots no els va ser cap impediment per administrar des d'una sola capital, Toledo, els afers de tota la península.

Tot té una explicació. Al segle XIII feia més de cent anys que no canviaven les fronteres quan Jaume I el Conqueridor i el seu gendre, Alfons X el Savi, es van començar a moure. Mallorca va caure en l'àmbit de la diòcesi de Barcelona però quan Jaume I es va mirar València l'arquebisbe de Toledo, Jiménez de Rada, va idear una jugada astuta per evitar que la conquesta fos administrada per l'arquebisbat de Tarragona. Jiménez de Rada va escriure una història d'Espanya amb especial èmfasi en el regnat dels visigots que, vés per on, tenien la seu en el mateix lloc que l'autor de l'obra. Amb aquesta argúcia també aconseguia legitimar la presa de terres al moro en considerar que recuperaven el que ja havia estat seu. En canvi, quan el moro demanava explicacions a Jaume I, el conqueridor tirava d'excuses que encara s'estilen avui en dia per poder justificar les conquestes, com ara l'atac a un vaixell o el segrest d'algun home de prestigi. València acabà formant part de l'arquebisbat de Tarragona i Jaume I va maniobrar per col·locar un dels seus nombrosos fills a Toledo encara que va morir massa aviat com per poder esborrar les traces del seu antecessor i així és que aquella maniobra política de Jiménez de Rada ha acabat sent un dogma de fe en la historiografia castellana.

Més clar i entenedor va ser Mariano Rajoy quan encara a l'oposició va ser entrevistat per Mònica Terribas a TV3 on va sentenciar que la nación española va néixer l'any 1812 amb la Constitució de Cadis ja que va ser el primer cop que hi va haver un projecte comú entre representants de totes les parts d'Espanya. És força lògic ja que la primera persona que es va intitular rei d'Espanya va ser José Bonaparte, el germà de Napoleó. Caldria afegir que cap dels ponents a Cadis va ser escollit directament pel poble i que ens tornem a trobar amb l'enèsim cas en que nació i estat es confonen, qui sap si interessadament. L'entrevista, d'una hora de durada, passa volant i paga la pena de veure com Rajoy defensava amb fermesa polítiques diametralment oposades a les que practica com a president. Vista la seva obra de govern i les soflames dels seus acòlits de ben segur que és el moment de tornar-li a preguntar quan és que es va fundar la nación española.

Can Pixa's Flight

2012-05-10T03:17:00.003+02:00

Muts i a la gàbia?

2012-03-01T07:50:00.002+01:00

Diuen que el proper 8 de març l'FBI destruirà quatre milions d'ordinadors que ara mateix són operatius. Pel que sembla, pateixen d'un virus.

A tot el món hi ha centenars de cases que es dediquen a crear medecines contra el codi maliciós que contínuament infecta la xarxa. En poques hores troben l'antídot a qualsevol nou mal. Si hi hagués cap virus infal·lible, el creador hauria anat molt més enllà del que sabem en aquest camp. Seria obra d'un ésser únic fàcilment detectable per les avançades eines de que disposa l'FBI, organització que té un àmbit geogràfic d'actuació il·limitat.

D'altra banda, d'entre els milers de lleis que no podem desconèixer n'hi ha una que diu que som responsables de tot el que passa en el nostre ordinador. Si no hem pres prou mesures de seguretat i algú el fes servir per atacar la web d'alguna organització important, ens podrien detenir. No s'estilen aquest tipus de detencions però la llei hi és.

Podríem deduir que o bé no hi ha res a fer contra el virus o bé no surt a compte engarjolar quatre milions d'usuaris i d'aquí la dramàtica decisió que ha pres l'FBI per protegir la xarxa. Tanmateix, la llista d'aquests ordinadors deu estar en algun lloc i de la mateixa manera que saben quins són i com destruir-los, també podrien enviar als seus propietaris una circular per correu electrònic amb unes instruccions per eliminar el paràsit o amb un anunci del fatídic desenllaç que aviat s'esdevindrà. O bé, desinfectar-los a distància.

Essent l'amenaça tan greu, sobta que s'ajorni la destrucció per d'aquí a tants dies. Així que si no ens hem quedat donant voltes a les possibilitats exposades i a alguna altra que se m'haurà escapat, queda per trobar si en aquella data succeirà res d'especial en un altre àmbit doncs fer callar tants ordinadors al mateix temps, més els danys col·laterals inherents, podria significar que la xarxa romandria emmudida durant un temps indeterminat, deixant-nos sense una eina imprescindible per saber què passa al món més enllà dels canals oficials.

La data escollida és molt propera a la primavera. I és per la primavera que la premsa oficial ens diu que o els Estats Units o Israel tenen previst d'atacar l'Iran amb l'excusa d'un incert programa d'armes nuclears que estaria posant en perill el tros de món que s'anomena lliure. La mateixa data coincideix amb l'escollida pel pare Bush per atacar l'Irak. I també és un dia clau en el calendari jueu doncs s'acaba la celebració del Purim.

La solució a aquest enigma potser la sabrem en breu tot i que és sabut que en temps de guerra es filtren moltes notícies falses tant per despistar l'enemic com per aixecar l'ànim dels que ens estem als sofàs discutint si tal actriu ho fa millor que una altra mentre esperem el proper partit de la lliga de futbol.

Sobirania creativa

2012-02-21T04:25:00.000+01:00

Ens és dit que la sobirania neix del poble i des de petits que ens ensinistren a escola en aquesta creença. A França, diuen que la plebs armada de raó s'organitzà per tombar un règim polític dissonant amb els principis bàsics de la natura humana. I des d'aleshores figura que ha estat un no parar.

El cas és que els francesos moderns, ben amarats d'aquells trets que ens són consubstancials, van permetre ̶ i permeten ̶ que en altres territoris pervisquin manaires que actuen contra natura, com ha estat el cas recent de Franco i els seus.

Passat aquell temps, tenim per escrit ̶ i així ho mostrem al món ̶ que els espanyols són els qui decideixen com han d'anar els afers que els són comuns, des de baix cap a dalt, com si les càrregues policials que han rebut uns adolescents valencians per demanar calefacció a la seva escola haguessin succeït arran d'una decisió que tots els espanyols haurien consentit.

De fet, els àmbits de decisió que corresponen al poble són ben escarransits. És des de dalt que es decideix què cal preguntar al poble i quan. I així em trobo que, tot i que fa força anys que sóc major d'edat, només he pogut votar en un referèndum ̶ que és l'eina bàsica d'una democràcia ̶ i per una qüestió que depenia de molts altres factors, com va ser la ratificació de la Constitució Europea. Ni la meva generació ni els que venen darrere, tampoc hem estat consultats per res d'important relatiu a la forma que ha de tenir l'Estat en que ens ha tocat de viure.

Fent un cop d'ull a la part més visible de la crosta administrativa que decideix el nostre viure, ens trobem un funcionariat sotmès a altres lligams d'obediència. Ara mateix hi ha tres ministres que són supernumeraris de l'Opus Dei, fet que els obliga a prioritzar les ordres internes de la secta a les demandes conseqüents a la sobirania popular. D'altres ministres s'ha sabut que pertanyien a una secta encara més agressiva, la dels Legionarios de Cristo Rey. I la majoria també pertanyen a algunes lògies maçòniques que, per bones intencions que diguin tenir, són organitzacions piramidals d'obediència estricta. Tanmateix, el de cap d'estat és un càrrec vitalici i hereditari. Res a pelar.

Si sortim al carrer per denunciar aquesta situació, el millor que ens pot passar ens que ens cardin una pallissa per posar en perill l'Estat de dret que suposadament ens hem atorgat. Així que, per no passar per ingenus, hem d'exigir que canviïn la Constitució perquè digui les coses pel seu nom:

“La soberanía nacional residirá en aquellos ciudadanos cuya lealtad demostrada a los principios fundacionales de las respectivas congregaciones a que estuvieren adscritos y sin perjuicio de la fidelidad a los valores que el Estado decidiere adoptar según las circunstancias, se comprometieren a tener por cometido prioritario servir de guía al Pueblo en todos aquellos asuntos que fuere menester y garantizar que la plebe pueda seguir la programación televisiva sin otros impedimentos que los consustanciales a los horarios laboral y familiar a que estuvieren sujetos”.

Baixar a l'infern

2012-02-10T18:58:00.000+01:00

Baixar Al-Àssad exercia d'oftalmòleg a Londres i, com que al seu país d'origen el càrrec de president és hereditari i son pare n'era, va ensinistrar el seu fill en els afers de la cosa pública i així desentendre's d'un destí que li era incòmode. Però el successor morí en accident de trànsit i quan a Síria van reclamar Baixar per ocupar la trona vacant, va complir a contracor, assabentat dels riscos que li esperaven en la nova professió.

Ara que els diaris occidentals l'esmenten sense cap vergonya com l'instigador de tots els mals del seu país, a Baixar se li presenten un ventall d'alternatives per sortir del parany que li ha plantat el Gran Manaire. Les opcions que ens són conegudes són aquestes:

Opció Bhutto: Benazir Bhutto va ser presidenta del Pakistan i després de fugir-ne a corre-cuita (veure opció Mubàrak) hi va tornar per seguir de prop l'incipient procés de democratització del país. Però vet-aquí que va fer unes declaracions l'any 2007 assegurant que Bin Laden era mort. Hores després fou assassinada en públic. L'executor va ser el mateix boig solitari que assassinà els germans Kennedy, John Lennon, Olof Palme, Martin Luther King, Malcolm X...

Opció Carrero Blanco: Confirmat el Borbó com a successor del dictador, l'almirall Carrero Blanco havia d'assumir la presidència vitalícia del govern. Henry Kissinger va supervisar en persona que l'almirall no fos cap molèstia pels plans de futur dissenyats per a Espanya. Kissinger va presenciar in situ el rècord del món de salt d'altura, atribuït encara a l'ETA tot i que no tenia ni infraestructura ni vel·leïtats artístiques.

Opció Noriega: Imposat per Kissinger com a president del Panamà quan s'havia de negociar la concessió del canal que travessa el país, un cop firmat l'acord el general Noriega era un destorb. Sabent quin destí l'esperava, el general es va refugiar a la Nunciatura Apostòlica. Al voltant d'aquesta seu van instal·lar un equip de música colossal que nit i dia reproduïa “I Shot The Sherif” de Bob Marley & The Wailers. Qui sap si sentir cada tres minuts “If I'm guilty I will pay” va fer decidir el general a entregar-se per ser condemnat als Estats Units a quaranta anys de presó acusat de narcotraficant.

Opció Mubàrak: Fidel servidor dels interessos del Gran Manaire, va assolir el càrrec quan el seu predecessor fou assassinat per un desconegut en el decurs d'una desfilada militar (veure opció Bhutto) ara fa trenta-set anys. Quan el món lliure posà els ulls en uns quants milers de persones concentrades en una plaça cèntrica d'El Caire, Mubàrak negocià una sortida digna adduint problemes de salut. I tal dia farà un any.

Opció Hussein: Després de ser engreixat pel Gran Manaire, va caure en desgràcia i tots els occidentals el vam acabar odiant gràcies a la persistent campanya de la premsa amiga. El seu final va ser el mateix que el d'Al-Gaddafi: després que uns valents defensors de la democràcia els trobessin amagats en caus infames, primer els vexaren fins a l'extenuació per després assassinar-los com aquell qui es desfà d'una rata immunda que malmetia la collita.

Sospito que l'opció pactada serà la d'en Mubàrak però que algun accident fortuït li impedirà de continuar exercint l'oftalmologia. Deixo una enquesta penjada perquè pugueu triar l'opció que li tenen preparada.

Un ciri rere un altre

2012-02-10T00:01:00.000+01:00

Les agències de notícies d'allà on diuen que està el món lliure han revifat la campanya perquè ens adonem de com de dolent que és el president sirià. Per fer-ho més entenedor ens han col·locat imatges com la d'aquest nen.

El cartell que mostra el nen està escrit en un anglès perfecte. Tan perfecte que inclús la negació segueix els cànons acadèmics quan es vol mostrar èmfasi. Tres línies rectes fetes amb llapis li han servit de guia per ordenar el text, amb unes lletres elegants que no són sortides de cap motllo. A més, ha remarcat la paraula clau amb el color vermell de la sang.

Pot semblar que aquest nen té unes habilitats intel·lectuals impròpies de la seva edat encara que haurà de polir les seves arts d'interpretació doncs hi ha un detall que esguerra el dramatisme de la imatge. El text diu “si no ens ajudeu, ens mataran” i qualsevol persona que s'enfrontés a una situació límit d'aquest tipus de ben segur que no se li escaparia el riure. Per completar l'escena trobem altres nens, un d'ells tocat amb els colors de la bandera del seu país, i unes senyores abillades amb el vel islàmic que, com tots els occidentals sabem, és una aberrant imposició del masclisme més primitiu.

Anant de dret a les emocions més pregones les agències aconsegueixen que prenguem partit pels bons, el poble, doncs els occidentals portem alguns segles convençuts que la sobirania neix del poble, una fal·làcia més que ens hem empassat com si tots patíssim la síndrome d'Espartac.

I qui els ha de salvar de morir als sirians? Altres imatges ens ensenyen quatre o cinc barbuts agitant al vent la bandera dels Estats Units, un país que des de 1917 no ha estat ni un sol minut amb la maquinària de guerra aturada. De res ha valgut que el president sirià cridés que Occident havia dut esvalotadors al seu país per crear confusió, els mateixos que hem vist actuar a tots els països àrabs del Mediterrani.

Síria no té gas, ni petroli, ni... Deixem-ho aquí, de moment.

L'irrenunciable dret a moure

2012-02-06T23:03:00.000+01:00

Les dèries de la vigília no s'han fet veure en un somni on tot ha girat al voltant del codi binari. Una partida d'escacs al matí amb derrota dolorosa per un descuit inexplicable i una llarga tarda cercant debades algun rival per la xarxa que es deixés guanyar sense oposició, no em feien preveure una nit farcida de revelacions metafísiques.

Sabem de la claror perquè hi ha foscor i, per senzill que sembli, així és que l'antítesi fou l'originària del tot plegat. Si allò primer va ser la claror, necessitaria de la foscor per poder ser. I si allò primer va ser una altra cosa, també hauria de menester del seu contrari per poder ser. Arribant a l'essència ens trobaríem en una lluita primigènia entre oposats. Arreu del món que ens és conegut podríem trobar aquesta disputa entre contraris, forçats a complementar-se per poder fer el tot. El cos tampoc s'escapa, doncs és la unió de dues meitats simètriques que es necessiten l'una de l'altra. Trobar tots els exemples és explicar l'Univers.

En el somni l'u valia per una part i el zero pel seu contrari. Ho volia fer saber a qui m'escoltava amb exemples entenedors: el Barça és l'u i el Real Madrid el zero; la Coca-Cola és l'u i la Pepsi-Cola el zero; l'homes és l'u i la dona el zero. I és clar que uns podrien viure sense els altres però la idea era d'anar aprofundint fins allò que no tenim present en el dia a dia però que ens és fonamental, amb un seguit d'elements indestriables l'un de l'altre, com ara el fred i la calor, el silenci i el soroll, el sí i el no. És com funciona l'ordinador, combinant uns i zeros fins a fer-ho funcionar tot. I és així també com funciona el nostre cervell, capes ensota d'allò que fem.

El que volia transmetre als oïdors és que els nostres uns i zeros han estat ensinistrats des de petits, qui sap si amb una finalitat que no ens és natural, tenint-nos ocupats per foteses prescindibles que considerem falsament d'extrema importància. Un codi binari compartit per milions d'humans i de bon manipular per qui en conegui la clau. El gat de casa no s'emociona amb Beethoven però pot morir esclafat com jo per un coet.

Amb l'audiència iniciada i atenta, podia anar més enllà. El llenguatge ens fa de barrera per conèixer el món com és, de ple que n'és d'antítesi i altres figures que són artificis sibil·lins d'aquell maleït univers d'uns i zeros. Qui pogués viure fora d'aquest univers ens tindria sota control. I el món dels humans topa arreu amb simbologia d'aquest tipus: el Vaticà i la Casa Blanca de Washington tenen davant per davant una plaça rodona amb un obelisc al mig, com l'u i el zero plegats, en les coordenades precises, com si la Terra fos un símil del nostre ésser, contingent, com els estels desplegats al cel, places amb obelisc que són com el penis i la vagina, destinats a entendre's per crear noves rèpliques dels atrapats en un món fals però coherent.

Engrescats per la descoberta, sabíem que enderrocant aquella simbologia se'ns obriria un nou món, el real. Alguns, més cridaners per semblar majoria, tingueren por doncs som sortits d'aquest món binari i destruir-lo, ens destruiria. Si no hi som, qui en trauria profit del nostre esforç? I ens hem deixat de qüestions pregones per tornar als escacs, l'univers que en aparença és simètric, on conviuen les foscors i les clarors, un espai tancat on s'esdevenen totes les batalles i on, si et demanes perquè has arribat fins a una situació, sempre pots recular per trobar-te allà on eres d'un bon començament.

La dignitat de la classe política

2011-12-21T18:27:00.000+01:00

Durant el segle XIX, a Europa només hi havia dues mines de mercuri, essent la d’Almadén, a Ciudad Real, la més prolífica. El mercuri és un element que casa amb l’or i l’argent i n'és imprescindible en tot de processos, així que qui tingués el control de les dues mines, podria fixar-ne el preu i vigilar de prop els altres dos metalls.

Els banquers Rothschild, originaris de Frankfurt i amb delegacions per mitja Europa, van muntar una filial a Madrit, l’agència Weisweiler & Bauer, amb l’objectiu d’aconseguir les preuades mines d’Almadén. Eren temps d'agitació a la península. Ferran VII havia abolit la Llei Sàlica en favor de la seva filla Isabel. El germà del monarca, Carles, s’intitulà com a legítim hereu al tron i per això s’iniciaren les guerres carlines, durant la dèbil regència de Maria Cristina qui substituïa a Isabel, encara menor d’edat quan son pare traspassà.

Amb l’enrenou polític que es vivia, Weisweiler & Bauer tenia el terreny adobat per aconseguir les seves pretensions. Van untar amb generositat personatges afins, com l’israelita Mendizábal, conegut per les seves desamortitzacions. Nascut a Cadis amb els cognoms Méndez Álvarez i descendent dels conversos Méndez, canvià el seu cognom per un de basc, doncs els bascos només són sospitosos de ser bascos. L’agència també va finançar les carlinades cada cop que volien aconseguir una pròrroga en la concessió de les mines. Maria Cristina va haver de cedir un cop i un altre doncs també necessitava finançar el seu exèrcit mitjançant els Rothschilds de Londres. Seran anys de continus canvis polítics que els de Weisweiler & Bauer van saber gestionar amb maestria. Quan els caps carlins ja feien nosa, se’ls va pagar pels serveis prestats i els hi van concedir destins en luxoses finques d’arreu d’Europa

Amb les mines de mercuri en el seu poder, l’agència va destinar el 2‰ dels guanys a subornar la classe política. Ningú no es va lliurar. Del Conde de Romanones a Azaña i de Primo de Rivera al General Prim. Aquesta situació va durar fins que durant la II República Francesc Cambó fou anomenat Ministre de Foment. Cambó va recuperar per l’Estat les mines d’Almadén i poc després esclatava la Guerra Civil.

Oficialment, les diferents branques de la família Rothschild ho van perdre tot l’any 1942 per obra i gràcia de l'antisemitisme atribuït a Adolf Hitler. I aquests que tot ho van perdre avui en dia són encara els que fixen el preu de l’or dos cops al dia. I no és dedicació absoluta. La recerca concebuda a la Universitat de Múrcia dedicada a la presència de la família Rothschild a l’Estat s’atura a l’any 1941, obviant la Guerra Civil i els prolegòmens. La continuació d’aquesta investigació fa sis anys que l’espero.

Per saber-ne més: La casa Rothschild en España de Miguel Ángel López Morell. Marcial Pons, Ediciones de Historia. Madrit 2005

La síndrome de Menard

2011-12-02T15:42:00.001+01:00

L'Abat Escarré amb un amic

D'en Mossèn Narcís Xifra i Riera vaig aprendre que l'Abat Escarré era un pocavergonya i que de catalanista no en tenia res. De tant en tant cerco per la xarxa si algú encara es fa ressò de la legítima denúncia de Mn Xifra, documentada en diversos llibres com ara Montserrat, 1936, L'Abat Escarré, història i mite i Confessions d'un ex-monjo de Montserrat.

I vet-aquí que m'he trobat aquest escrit penjat el 27 d'abril del 2009 :

Mn. Xifra estuvo siempre, hasta su muerte, disponible para el diálogo y el encuentro personal en su muy querido santuario de Santa Afra, cerca de Sant Gregori. Nunca entendió la popularidad y el sostenimiento del mito Escarré. En sus libros presenta documentos evidentes de la filiación falangista del mitificado abad. Escarré era inculto, según los parámetros benedictinos de la abadía, no sabía nada de música ni de latín y griego. Excusaba su ausencia en los exámenes con enfermedades inventadas. Únicamente conspiraba. Con otros monjes “de su cuerda”, entre ellos Oleguer Porcel evidentemente, decidieron hacerse con el control de la abadía. En 1936 tuvieron su oportunidad y se deshicieron de los monjes más preparados que como Xifra, no pudieron volver después de 1939 a la comunidad.

En canvi, el 14 de març del 2008 vaig penjar aquest altre:

Vaig poder parlar moltes vegades amb ell, a les sobretaules de diumenge a la tarda al santuari de Santa Afra, a prop de Sant Gregori. Mossèn Xifra no se'n sabia avenir de la popularitat de l'abat Escarré. En els seus llibres presenta documents evidents de la filiació falangista del mitificat abat. Escarré era inculte, segons els paràmetres de l'abadia, no sabia res de música ni de llatí i grec. Excusava la seva presència als examens amb diverses malalties inventades. Només conspirava. Amb altres monjos de la seva corda van decidir de fer-se amb el control de l'abadia. Al 1936 van tenir la seva oportunitat i es van desempallegar dels monjos més ben preparats, com ara Mossèn Xifra, qui mai més va poder tornar a Montserrat.

Si algú té la paciència de llegir sencers ambdós escrits, s'adonarà que l'han afusellat de dalt a baix, tret dels primers quatre paràgrafs, amb alguns afegitons i algunes imprecisions doncs el Santuari de Santa Afra no era el seu preferit sinó que els diumenges cuinaven un arròs a la cassola inoblidable a la hostatgeria del costat i un parent que teníem en comú de vegades ens hi convidava.

Ara no sé si rellegir la lletra petita de la llicència que tinc registrada a Creative Commons o bé tornar a capbussar-me en Pierre Menard, autor del Quijote del gran Jorge Luis Borges.

Les nòmines del Banc Central Europeu

2011-11-29T17:44:00.001+01:00

Demà és final de mes i el Banc Central Europeu haurà de pagar les nòmines als seus treballadors. Estic encuriosit per saber quin sistema fan servir.

Com que en el Banc Central Europeu hi ha la màquina d’imprimir bitllets, un sistema podria ser que els treballadors es servissin ells mateixos, entrant per ordre alfabètic a la habitació on hi ha la impressora, amb els cartutxos de tinta a l’armariet de l'esquerra i en els prestatges del costat, el paper. Introduint un codi i prement un botonet vermell, la màquina emetria un llençol amb la quantitat justa. En una tauleta hi trobarien unes tisores per retallar un per un els paperots de la mensualitat.

El problema d’aquesta sistema és que la inflació a Frankfurt ―que és on està el Banc Central Europeu― es dispararia cada principi de mes, doncs del no-res sortirien diners per comprar productes existents, conforme a la premissa que si només hi ha 1.000 € al món i una sola cosa per vendre, aquesta cosa val 1.000 €. Però si hi ha 10.000 € i la mateixa sola cosa per vendre, aquesta en valdria 10.000.

Un altre sistema seria que un responsable passés a cada empleat un sobre tancat amb la mesada. Com que el Banc Central Europeu remena quantitats de diners que no podem arribar a capir, sempre es podrien desviar uns pocs bitllets pel personal i així evitar qualsevol efecte inflacionista, doncs serien bitllets ja existents. Fòra viable però arcaic.

Seria absurd que els treballadors del Banc Central Europeu tinguessin la nòmina domiciliada en un altre banc, com si el personal del Banc de Sabadell cobrés el sou per la Caixa del Penedès.

Descartades aquestes opcions, només em queda suposar que el que han de fer els treballadors és col·locar bons al banc on treballen a un tipus d’interès prefixat per alguna consultora externa, comprometent-se a tornar l'import total més l'interès en un temps prudencial. De fet, aquesta és la funció del lloc on treballen i de ben segur que ho deuen trobar com el fet més natural del món.

La primera crisi

2009-05-22T13:31:00.003+02:00

Durant el regnat de Asiquis, com que va haver una gran manca de diners en circulació, va ser promulgada entre els egipcis una llei segons la qual, per a rebre un préstec, hom havia de presentar com a caució el cadàver del seu pare. Se li afegia una altra llei segons la qual qui donava el prèstec es quedava amb tot el sepulcre de qui el prenia; i si qui presentava aquesta caució no volia tornar el préstec, hom li imposava la pena que, quan ell mateix finés, no tingués sepultura, ni al sepulcre patern ni en cap altre, i tampoc no hi pogués enterrar cap altre dels seus.

Heròdot. Història 136-2

Bloc recomanat

2008-10-03T20:51:00.005+02:00

Revista de Girona. Número 250. Septembre 2008.

En Tarsici, alcalde

2008-07-29T19:40:00.003+02:00

Quan se'ns va morir en Sidro, l'alcalde de tota la vida, li vaig dir a en Tarsici de Cal Coix, mira noi, del jovent del poble poc que podem esperar ben res perquè qui no està fent màsters té el cap a les discoteques, així que presentem-nos tu i jo, cadascun pel seu compte però, sobretot, res de política, que el que cal és donar un cop de mà per tirar el poble endavant.

Com que el dia de votar és diumenge, perquè a Madrit ho tenen parit així, la gent ens va cardar el camp a la platja i només vam quedar en Tarsici i jo, les dones i en Caballero, que és el brigada de l'Ajuntament, però aquest sempre-sempre té feina, sempre va amunt i avall i quan no és una cosa és l'altra i poc que va poder votar. I vet-aquí que quan vam comptar els vots, jo en tenia tres i en Tarsici un. Coi, li vaig comentar a l'Hermínia aviam si m'havia fet el salt i ella, que mai de la vida m'ha dit una mentida, deia que no i que no i de cop diu, calla, que vaig sentir en Tarsici i la Concepcion que es discutien que si pobre de tu que vagis a votar amb aquests pantalons i haguessis d'haver sentit en Tarsici com es va posar, d'emprenyat com una mona.

I, és clar, el dia de la investidura en Tarsici va venir ben mudat i em va amenaçar amb una moció de censura i li vaig dir, Tarsici, per l'amor de Déu, que ens coneixem de tota la vida, que no ho veus que encara farem riure, i ell res, tossut com ell sol. El vaig convèncer de deixar-ho per més endavant i anar per feina. I, caram, teníem el calaix ple de cèntims, el carrer Major que fa patxoca, en Caballero al corrent de pagament i el campanar nou de trinca. I mira, se'm va passar pel cap de fer una bona festa major, amb un grup de ballar per portar la gent del voltant. I en Tarsici que no, que millor que ajudéssim aquella colla de peluts que tenim acampats a la vessana de Can Gafes, que sembla que ensinistrin a cop de flauta les puces d'aquells gossos famèlics. Pobres bèsties.

I vet-aquí que per guanyar-me en Tarsici li vaig dir que duia uns pantalons ben macos, que on els havia comprat. Si l'haguéssiu vist com es va posar! I en aquestes que em diu, vols un bon grup per la festa major, eh?, vols un bon grup? Doncs té. I va i em truca els Rolling Stones i sort em van tenir, sort, que en Tarsici no es fa entendre en castellà, que si no ja em diríeu quin disbarat hauríem cardat. La veritat és que sembla mentida. I ja em veus tornant a casa per dir-li a l'Hermínia que no, que jo no puc seguir així, que prefereixo dimitir que no pas perdre l'amistat amb en Tarsici.

Així que vam convocar nous comicis, o com en diguin, i en Tarsici, el molt murri, es va guanyar la confiança dels peluts i tots el van votar. Ara té la majoria absoluta i es passeja pel poble amb els pantalons esparracats envoltat d'aquells hippies de ciutat i la Concepcion, pobrota, que diu que no surt d'un disgust que ja entra en un altre. Però a mi el que més em va fer emprenyar de tot plegat és quan vaig rebre una carta d'en Tarsici per multar-me perquè ca meu no és sostenible. I aquí sí que em vaig anar de dret a aquella comuna de Can Gafes on ara viu i li vaig dir a en Tarsici, escolta'm noi, ¿com que ca meu no és sostenible si fa més de cent anys que s'aguanta dreta?

La crisi a Zimbabue

2008-07-20T15:55:00.003+02:00

Crisi financera

Zimbabue anuncia un nou bitllet de 100.000 milions

HARARE | EFE/DDG

El Govern de Zimbabue, que encapçala el president Robert Mugabe, ha anunciat avui que a partir de dilluns es posarà en circulació un bitllet de 100.000 milions de dòlars zimbabuesos, a causa de la inflació galopant que afecta el país. El president del Banc Central de Zimbabue, Gideon Gono, va dir que la nova emissió servirà per facilitar les transaccions, ja que per a qualsevol compra fan falta una gran quantitat de bitllets.

I de regal, a El Periódico de Catalunya digital d'avui:

2008

2008-07-09T17:43:00.004+02:00

En llevar-me, la pell em queia a tires. Sentia el cos escaldat i per la finestra no s'hi retallava el perfil de la catedral. Per la tele em proposaven uns exercicis que, tot i intentar-ho, el meu estat no em permetia de seguir. La monitora em va disculpar per antena. Va reblar la meva confusió que en el nebulitzador per l'asma no hi digués “agítese antes de usar” sinó “frótese antes de usar”.

Pel carrer vaig trobar un vell amic qui semblava embarassat de sis mesos. Li vaig demanar què se n'havia fet de la catedral i, entre els improperis que em dirigí, em va semblar entendre que l'havien enderrocada perquè era un símbol fàl·lic indigne. A les cantonades hi penjaven grans cartells d'una política a qui recordava exercint un càrrec menor. Un parell de captaires a la porta d'una cova d'on sortia gent en actitud de recolliment, em va fer sospitar.

Em va atreure una munió aplegada a les portes d'un cinema. M'hi vaig afegir. Projectaven un documental on el líder rus manava a la seva dona que li fes macarrons per sopar. Els assistents s'enfervoriren i la més inflamada era una exparella meva —amb qui compartia una estança en una rebotiga dels afores— qui va estavellar un llibre contra la pantalla. De la pel·lícula següent no hi vaig entendre res: uns nens que jugaven als escacs s'enrocaven amb la dama, mentre les seves mares tancaven negocis en un prostíbul atapeït d'homes forans en calça curta i tors nu.

En acabat, vaig seure en una terrassa. Un grup tocava rock al davant. Les guitarres no duien mànec i les cordes anaven a l'interior de l'orifici. Una noia en una taula propera es queixava del seu marit perquè, entre altres coses, ja no l'omplia. La vaig entendre. Per primer cop vaig entendre què li diu una dona a una altra. De seguida vaig lligar caps i vaig capir els canvis del dia. I els que s'esdevindrien. Em sentia un nou home.

De sobte dos individus em van exigir que els acompanyés. Es van identificar com a funcionaris del Ministeri de la Igualtat. Em van dir que sabien que el meu temor més gran era estar-me massa estona exposat al sol i, per això, m'havien tingut una setmana lligat en una platja assolellada per aplicar-me el tractament social adient als meus mals. Un cop guarit, ja em podien portar davant la presència de la Gran Aído. Em va saltar una llàgrima de satisfacció.

Pel camí, un home guenyo, amb ulleres roses i barba blanca, que parlava molt ràpid sense parar de somriure, em va atansar un document per aconseguir una única llengua comuna. El vaig signar, i una altra llàgrima de joia em va rodolar per la galta quan des de la tele d'un bar proper anunciaven que s'havia apujat el petroli. Un ecosocialista amb una insígnia de l'Opus Dei em va multar per no sé quina raó i el vaig abraçar. Sóc feliç.

Bé. Ha anat bé.

2008-06-29T18:42:00.004+02:00

Tenia oblidats els matins dels dies laborables. I també la pregunta típica d'un company de feina un dilluns al matí: "¿Què, com ha anat el cap de setmana?"

El company de feina intenta creure que treballar és una tortura i que l'alliberament arriba el divendres. Per ell, el cap de setmana és una maledicció encara que sempre ho ocultarà. No t'escoltarà quan li diguis que el cap de setmana t'ha anat bé. Com hauria d'anar sinó? De seguida t'explicarà el seu, tot un seguit de penalitats confegit de llargues estones estirat al sofà, una pana al cotxe, hores esperant que facin res de bo pel televisor, el trasllat dels fills del seu domicili al de la seva exparella, les hores d'insomni per la incessant xafogor, amb un moment àlgid digne de menció apart, el dinar de diumenge a cal sogres. Però van haver de partir a corre-cuita perquè el nen gran tenia cacona.

Demà al matí tornaré a dir que el meu cap de setmana ha anat bé, per no entrar en detalls. Em quedaré per mi la imatge que m'ha anat voltant pel cap des del divendres a la nit. Algú qui sempre m'ha parlat amb els ulls brillants, amb un somriure agraït i natural, amb un tracte i un to de veu ideals pels meus paràmetres, algú amb qui em sembla que compartim els mateixos referents culturals, abans que sortís del bar de capçalera em va mirar amb els ulls opacs, inexpressius, qui sap si dolguts. I el cap de setmana ha voltat entorn d'aquest moment que ha activat un maleït sentiment de culpa, de ben segur fruit d'un malentès.

No ho voldria pas explicar al company de feina. S'adonaria que visc en un món molt llunyà del seu, un món que mai no ha tastat i que és perfectament habitable. Prou penalitats que pateix, el pobrot.

La igualtat

2008-06-19T18:27:00.005+02:00

Entrevistada ahir en un diari de la seva corda, la jove membresa del Govern espanyol Bibiana Aído, va fer cinc cèntims de quines seran les directrius del seu ministeri, el d'igualtat. No n'hagués fet cap cabal si no fos perquè el seu objectiu principal és crear una nova masculinitat. Diu:

“La sociedad ha cambiado mucho y es muy
importante que avancemos en el cambio de roles”

Apart d'entendre que la membresa implícitament reconeix que la societat ha canviat sense necessitat de cap política igualitària entre sexes, en el meu món un canvi de rols significa que els homes faran de dones i a l'inrevés. Si és com em vull creure, que els homes ens podrem estar a casa mentre les dones són a treballar, m'hi apunto. ¡Què feliç seria podent fer el que m'agrada sense perdre tant temps per guanyar-me les garrofes! Altres expressions seves sembla que apuntin en aquest camí: “Hay que trabajar sobre una nueva masculinidad” i “(...) la masculinidad descansa en un sistema patriarcal”. El que em fa ballar el cap és perquè el seu ministeri es diu d'igualtat. Sembla més escaient una denominació del tipus: Ministerio de Simetrías Retroactivas.

I com que a Madrit estan acostumats des de fa segles a ficar-se on no els demanen —talment com els ecosocialistes—, l'Aído obligarà els consells d'administració de les empreses a tenir el mateix número d'homes que de dones. Per entendre'ns, si creo una empresa familiar i tinc onze fills mascles, abans que heretin el negoci i per complir amb la paritat, els hauré de casar amb onze dones disposades a entrar en el consell i, sobretot, pregar perquè no em surti cap fill gai.

Els reptes que l'Aído ha esbossat en l'entrevista d'ahir seran ben aviat explicitats en les corresponents lleis, les quals espero que siguin més entenedores i, sobretot, que no ens obliguin a fer actes contra-natura, com ara que els homes ens quedem embarassats o que les dones juguin en el primer equip del Barça.

El bohemi i el cràpula

2008-06-17T19:17:00.004+02:00

Un poeta que viu de les lletres exercint el funcionariat, quan va saber que m'amagava en aquest espai no es va estar de recordar que 'també' havia patit una època bohèmia. Després de partir peres amb la xicota de torn va trobar refugi en la nit, l'alcohol i altres disbauxes. En necessitar dels matins per dormir, els ingressos minvaven mentre s'enfilaven les despeses, previsible presagi d'una tragèdia. El final, però, fou prou feliç: va conèixer qui ara és la seva dona i va a ser a temps de redreçar-se.

El poeta, membre d'un pretensiós col·lectiu que pretenia ser guia en l'esdevenidor de les lletres catalanes, se'ns va acomiadar per no fer tard a la joiosa cerimònia d'allitar el seu fill. Com que som parits així, vaig buscar la complicitat del cambrer per fer-li saber que el poeta no havia estat bohemi sinó cràpula. Sembla que no hi ha una definició unànime sobre què és la bohèmia: s'hi enquibeix tant la noia malaltissa per un romanticisme ensucrat que maltracta la poesia amb collonades insofribles on invoca prínceps blaus fets a mida i també el poeta funcionari malvivint temporalment.

Després d'haver sentit les meves explicacions, el cambrer va voler saber si estava davant d'un bohemi o d'un cràpula. Essent el cràpula de diccionari un home embriac i disbauxat i el bohemi de diccionari aquell que mena una vida precària, desordenada, deslligada de les convencions socials i amb l'art com a passió, li vaig dir al cambrer que es fixés que sempre que entro al bar, i abans de demanar el beure, mostro fingida atenció pels quadres que abelleixen les parets del local.

Nova operació anti-pirateria

2008-06-04T16:32:00.004+02:00

Diuen que per les Espanyes la policia s'ha engrescat amb l'operació Talgo, consistent en detenir els que estan vinculats a la producció i venda de còpies de música i pel·lícules. De Catalunya res no ha transcendit però de ben segur que hi ha un altre operatiu muntat perquè des de dissabte que no veig els dos venedors habituals del barri vell.

Un d'ells, el pakistanès, des de l'últim cop que el van detenir té per costum de confiar-me la recaptació del dia per por que li prenguin. Aquella vegada li van intervenir cent euros, es va estar dos dies al calabós i, a més, algun treballador del bar de capçalera li va prendre bona part de la mercaderia. Aquell dia, el pakistanès sabia que l'estaven encalçant però no em va dir res, només em va demanar que li guardés l'estoc. Quan anaven per tancar el bar vam desar-lo al darrere de la barra. Diuen que va ser la dona de fer feines qui va cometre el furt.

Abans d'ahir em va saludar un personatge a qui només havia tractat alguns minuts ara fa un any. Em va saludar afectuosament mentre mirava de fer-me memòria i, com qui no vol la cosa, va treure el tema dels venedors de còpies. Notava com es feia el desmenjat, meditava les preguntes i es tocava insistentment el nas, fet que és senyal de falsedat. La vestimenta que duia era impròpia de la seva edat, més apta per passar desapercebut en un concert de rock que no per amagar les bones maneres i la perfecta dicció que gastava. No vaig tenir cap dubte que estava parlant amb un policia secreta.

Entre altres coses, em va demanar què em semblava aquest mercadeig il·lícit. Vaig ser ben sincer: m'emprenya que a totes hores m'empaitin en qualsevol lloc i en qualsevulla situació per oferir-me música, pel·lícules i roses. De sobte, i per alguna raó que se m'escapa, el secreta va sentir-se delatat i subtilment va mirar de canviar de tema no sense abans voler saber el meu parer sobre l'esdevenidor de la indústria discogràfica. Doncs que els músics haurien de guanyar-se les garrofes actuant en directe i que tenen altres canals per acostar-se al públic tot defugint les sangoneres. A qui més mal fa, però, és a la indústria del cinema perquè mai seria tan efectiu un Matrix representat al teatre. Va quedar clar, crec, que no tinc res a veure amb tot plegat.

El pakistanès havia pagat quatre mil euros pels tràmits de fer-se espanyol. En broma li havia dit que pagaria el doble per deixar-ne de ser. Aquesta setmana havien d'arribar els seus papers. A hores d'ara no sé si l'hauran pogut expulsar. Em temo que no em sortiria a compte de fer un llarg viatge per tornar-li en mà els quaranta euros que des de dissabte li guardo a la butxaca.

Crisi?

2008-06-03T17:30:00.006+02:00

En temps de bonança comptava que abans que vinguessin mal dades hauria d'estar col·locat en un despatx com a escrivent. Dilluns vaig començar.

No recordava com sol ser un dia laborable de bon matí. El meu destí és la vila que els diaris barcelonins consideren prototip d'integració de la nova immigració. Qui sap si un polvorí si tot va de baixa. Força dones duen vel, una peça de roba que en alguns llocs volen prohibir perquè és el símbol d'una religió que no és europea. Força nois duen gorra de beisbol, una peça de roba que enlloc volen prohibir tot i ser símbol d'un esport que no és europeu. Un britànic, begut, fa esses pel mig de la calçada, torejant el trànsit i empaitant els autobusos. Un barret elegant d'ala ampla sobresurt entre la gentada. El porta el primer indígena que reconec a la vila, en Carbonell, l'arqueòleg d'Atapuerca.

A la nova feina estan eufòrics. Tothom que entra diu que la cosa està molt malament, que tot està parat, que ja no corre el calé. Pel telèfon, el banc informa que han retornat el pagaré d'un client. El meu gerent, però, exaltat, diu que el mes anterior van créixer més que mai. Després de dues hores revisant la comptabilitat m'adono que res no lliga. Un dels centenars d'errors que hi detecto és la venda d'un pot de 5 quilos de pintura per 511.000 euros, en comptes de 5,11. Un altre dia, quan se li passi l'excitament, li ho faré saber al gerent.

A la nova feina m'entristeix veure que tota la documentació està escrita en castellà i que tots els treballadors són castellanoparlants, encara que alguns s'esforcen per fer-se entendre en la meva llengua. Tret d'un venedor, un argentí passat de pes, amb qui endevino una difícil relació després de les dues primeres frases que em dirigeix. La primera: “Podría parlar català pero prefiero el castellano. Este, es más lindo”. I la segona, quan em presenten un altre treballador de la casa: “Jordi, cuando estés tenso puedes desahogate pegando a este moro hijoputa”.

Al sortir de la feina, un eslau se m'atansa i em demana tabac. Aprofita per dir-me que porta nou mesos sense treballar i que té pagada l'habitació només fins al dia sis. Diu que això és una merda, que se'n va a un altre país. Em demana si sé cap solució al seu cas. Sacsejo el cap i m'apresso per arribar al bar d'en Vila, per saber com va anar el concert de dissabte de La Banda del Yuyu. El bar és ple de gent de sempre, dinant. Tothom sembla cofoi, aliens a les negrors a venir que alguns escampen. Són dels que van per feina. Estic, penso, amb els que se'n sortiran: han sabut treballar bé i estalviar en temps de bonança.

Un toro viola un torero

2008-05-28T12:59:00.004+02:00

Quan pel televisor només es podia sintonitzar un canal, acabat el curs escolar ens havíem d'empassar tedioses corrides de toros que ens eren venudes com a essència de la Hispanitat. Era un temps quan, sense avís previ, podien retransmetre una hora seguida de dibuixos animats i per això ens enganxàvem a la pantalla, esperant que un cop enretirat el brau mort de la plaça sonés la melodia de la Pantera Rosa o del Bugs Bunny.

En algun moment vam descobrir que si l'animal embestia el torero, la corrida s'escurçava. I vet-aquí el principi d'una duradora simpatia per l'animaló. El temps ha anat refermant aquella noble preferència amb altres arguments, cap d'ells relacionat amb la defensa del més dèbil perquè sinó m'hauria fet soci de l'Espanyol de futbol.

Abans-d'ahir, a Madrit es va complir un vell somni: que al torero el donessin pel cul. El primer toro de la tarda, propietat de la Ganadería de Guadaira S.L. i de qui no ha transcendit el nom, va clavar la banya ben bé a l'anus de Juan José Rueda, àlies El Ruso. Després d'enlairar-lo i perdre-hi contacte, va tornar a encertar el punt neuràlgic de El Ruso mentre aquest queia, amb una punteria envejable. Quan el tenia pel terra, el brau va procedir a despullar-lo mentre se li posava al damunt, en un acte que es podia interpretar com a intent de violació. (Es veu millor en la segona presa del vídeo penjat pel diari El País).

Juan José Rueda està en estat molt greu. Les lesions són: “una herida en la región anal con rotura total del esfínter, desgarro del recto de 15 centímetros y lesión isquiorrectal de 20 centímetros, fractura del coxis y una contusión en la región parietal izquierda.” Del toro, se sap que el va matar un assassí anomenat El Sombrerero.