Aquest any passat vaig estar al bar que té el Javier a Vitoria, el Kitsch. Evidentment no he estat a tots els bars cerveseros del país, però segur que no m’equivoco si dic que està entre els millors. 11 tiradors de cervesa diferent (el cop que hi vaig estar) més una carta inacabable amb referències de tot el món i tots els estils i preus (si, algunes eren autèntiques barbaritats) que fan que hi hagi gent que hi vagi expressament. És un plaer que ell t’expliqui les cerveses de la manera apassionada que ho fa i amb els coneixements que té. Va estudiar l’equivalent que fan els sumillers pels vins amb la cervesa. Aquí no ho feien, així que va marxar als Estats Units. Suposo que entre formació i passió pròpia pel tema ha aconseguit ser un autèntic erudit de la matèria, capaç de descriure coses a les cerveses que encara que no les noti -que no les noto-, si ho diu ell m’ho crec.

No gaire després de veure’ns a l’estiu l’any passat, va començar un projecte, un Club de la birra. Una selecció que fa ell al mes de cerveses, per 20 euros, que reben els que estan apuntats al Club. Habitualment 6 ampolles (de 3 tipus diferents), tot i que algun més el format canvia i apareix alguna ampolla de tamany gran. Una oportunitat de descobrir cerveses difícils de localitzar i que et sorprenguin. El club el va fer bàsicament pels seus clients del bar de Vitoria però uns quants que el coneixem i som de Barcelona i voltants vam montar un petit tinglado per rebre-ho també cada mes.

Fa uns mesos, la logística es va agilitzar amb l’entrada d’un altre factor a l’eqüació, el Sami Claret, un sabadellenc també enamorat de la birra i que ha facilitat l’organització de la branca catalana, ajuntant-ho amb un club birrero que ja tenia. No volia escriure sobre tot plegat fins que el tema estigués una mica més clar sobre com apuntar-s’hi, per si us despertava l’interés a algú. El podeu contactar a través del seu facebook, Humala Beer Club.

Tant el Javier com el Sami fan cerveses. De les seves produccions, molt recents, només n’he tastat una, la Undead Imperial IPA, que si no vaig errat és creació del Javi amb col·laboració del Sami a les instal·lacions de Naparbier . L’estil és IPA, Indian Pale Ale (unes cerveses amb un orígen ben curiós, que podeu llegir a l’article “IPA, un golpe de suerte?“). Un tipus de birra que m’encanta, molt amarga, d’olors embriagadores i gustos dominats pel llúpol. Aquesta en concret em va semblar espectacular: és ben densa, amarga i gairebé cannabinosa de tanta boira de llúpol que ho domina tot.

Les birres de l’un i de l’altre estaran presents al Barcelona Beer Festival, que és un nou esdeveniment que es celebrarà a Barcelona (concretament al convent de Sant Agustí) del 9 al 11 de març. A la seva web van donant detalls de totes les coses que hi haurà i les cerveses que es podran tastar. Té una pinta (mai més ben dit) fenomenal.

A la feina, com a mètode d’organització relativament recent, fem servir una metodologia de l’estil agile que es coneix com a Scrum. No em vull extendre gaire, però bàsicament dividim la feina en “petites” unitats, a resoldre en una unitat temporal, que són dues setmanes. Al començament de la quinzena, evaluem les tasques que hi ha per fer, quines podrem assumir… i al nostre equip, que ens hem ajuntat uns quants que ens agrada cuinar, de tant en tant portem alguna cosa per menjar, per fer amena la reunió. Aquest dilluns vaig ser jo, amb aquest pastís de llima de la foto de dalt. Un pastís que podem resoldre en bastant menys de 15 dies perquè és molt molt fàcil. El dividiré en 4 petites unitats de treball (que a la feina coneixem com a històries d’usuari -o US, user story-)

US-1: A comprar!

- 150 grams de farina
- 75 grams de mantega
- 30 grams de sucre
- 5 ous
- Un rajolí de ginebra
- 400 grams de llet condensada
- 125 ml de suc de llima (seran unes 4, més o menys) + la pell ratllada d’una

US-2: Fem la base

Desfem la mantega (al foc o al microones) i la barregem bé a un bol amb la farina. Després hi afegim el sucre, el rovell d’ou i un rajolinet d’anís (no és imprescindible, però la llima m’ha inspirat gintonic). Ho barregem bé, que faci una massa homogenia, tapem el bol amb paper film i cap a la nevera, a descansar una estona.

US-3: Fem el farcit

Encara més fàcil: a un bol barregem bé la llet condensada, 4 rovells d’ou, el suc de llima i la pell de la llima. I ja està. Fet amb les proporcions que vaig llegir a la recepta de la Gemma Clofent a cuina de casa.

US-4: Cap al forn!

Preescalfem el forn a 180 graus. En un motlle de pastís hi estirem la base que teniem a la nevera, perquè cobreixi bé el fons i les parets. Punxem amb una forquilla el fons. Ho enfornem 10 minuts. Després hi aboquem el “farcit” i ho deixem uns 25-30′ o fins que ja estigui ben cuallat i punxant-lo el ganivet/palillo surti net.

I ja que parlem de metodologies de treball, per la foto d’aquesta entrada he començat a aplicar algunes de les ensenyances de com fotografiar menjar que ens va ensenyar el Martí d’Apunts de cuina el cap de setmana passat. No ens va ensenyar això de posar un tall de pastís trencat, és creació pròpia!! Al seu magnífic blog de fotografia ha recullit la classe magistral.

- 12 carxofes (3 per cap)
- Botifarra primeta
- 2 cebes
- Caldo de pollastre
- Pernil bo tallat a virutes
- Brandy o similar (jo li vaig tirar armagnac)

En una olla o cassola prou ampla hi posem les dos cebes picades ben fines amb un bon raig d’oli i deixem que vagi fent, que rima amb a foc molt lent. Temps i temps, que no hi ha pressa i que es vagi gairebé caramelitzant. Mentrestant tallem la butifarra a daus petits (el format de botifarra primeta era una ajuda a l’hora de tallar) i els passem un moment per la paella. Oli, foc ràpid, volta i volta.

En una olla posem el caldo de pollastre a escalfar. Calculant la quantitat a ull, tenint en compte que no caldrà cobrir completament les carxofes, no fa falta posar-hi un litre. A dins del caldo hi posem la botifarra i deixem que vagi escalfant-se a foc mínim. Tenim el caldo i la ceba que van fent a poc a poc, tenint temps per la tasca de pelar les carxofes, treure’n el cor (el què es coneix com fer un Indiana Jones en el temple maleit) i partir el cor en 4 (el què es també es coneix com desengany sentimental).

Amb la ceba ja mig desfeta i amb aquells cants de sirena que et demanen que te la mengis directament de la cassola, li afegim les carxofes i pugem el foc ben fort. Res, tres minutets, que s’enrosseixin una mica. A continuació li tirem un bon raig de licor (els olletos li posaven brandy, jo que no en tenia a mà vaig agafar armagnac) i deixem que s’evapori. Ja amb el foc un altre cop baixet, li afegim el brou de pollastre (que no cobreixi, no cal passar-se de quantitat, només pel fons) amb els daus de botifarra.

I res, deixar que vagi fent xup xup fins que les carxofes estan al punt, que es desfacin! Salpebrem, si fa falta (el caldo ja és salat). Per servir, posem una bona racció al plat i per sobre al moment unes quantes virutes de pernil, que el greix es desfaci una mica amb la calor.

Ingredients (per a 2 hamburgueses):
-2 panets típics d’hamburguesa
-250 g de carn picada de vedella
-1 ou
-farina de galeta
-1 ceba
-una cullerada de mostassa
-quètxup
-maionesa
-2 (o 4!!!) llenques de formatge Cheddar
-enciam
-1 tomàquet
-sal
-pebre

Preparació:
Primer de tot, piquem la ceba ben petita i la “pochem”. Mentrestant, fem la pasta de l’hamburguesa: barregem la carn, una mica de sal, una punta de pebre, l’ou i la mostassa i mesclem bé. Hi afegim farina de galeta fins que quedi ben agafat. I ara la ceba ja una mica cuiteta, que es mescli bé amb la massa; i a fer 2 boles, que aixafarem i donarem forma d’hamburguesa.
Posem a escalfar la planxa i hi torrem una mica els panets perquè siguin més resistents al suc que pugui deixar la carn i les salses. Tot seguit, traiem els panets i ja tenim la planxa a punt per coure-hi la carn. Mentre es fan les hamburgueses, anem muntant el torpede d’entrepà; vosaltres mateixos: maionesa, una mica d’enciam, unes rodanxes de tomàquet, quètxup, més enciam… Mostassa no cal, que ja en tenim a la carn i queda molt aromàtica. Ah!, el cheddar poseu-lo damunt la carn un cop cuita perquè es fongui.
I per acompanyar, unes patates fregides, per rematar!
Oh! És brutal!

Aquest pastís el vaig descobrir fa ja molts estius en unes vacancetes a Eivissa. Entre licor d’herbes i licor d’herbes ens va donar temps per provar aquesta petita meravella, contundent però alhora refrescant, de la que no n’havia sentit a parlar abans. Van passar els anys, em va començar a interessar això de cuinar i de tant en tant em tornava a la memòria, però no trobava la recepta. L’altre dia la vaig localitzar, fullejant el llibre Las recetas del comidista (Plaza y janés, 18 euros) que ha fet el Mikel Iturriaga (del blog El comidista, el blog que m’agradaria fer si tingués més temps i sabés cuinar millor -indispensabler per la capacitat d’anar fent canvis a les receptes).

La preparació del pastís no té cap complicació i és un èxit segur. D’ingredients us farà falta:

- 150 grams de farina
- 75 grams de mantega
- 180 grams de sucre
- 4 ous
- Un xupito d’anís
- Una culleradeta de llavors de matafaluga
- 300 grams de formatge fresc de cabra
- 100 ml de llet sencera
- 2 cullerades de menta fresca picada

Primer apunt: la recepta original era amb herbasana (hierbabuena en castellà) que fins on jo sé és una varietat de la menta. Com que no en vaig localitzar fàcilment, vaig tirar milles i ho vaig fer amb menta. No sé fins a quin punt l’herbasana li aporta un gust gaire diferent de la menta habitual, que m’il·lumini algun expert en l’herba! En tot cas, amb la menta va quedar fenomenal.

Primer fem la masa: posem la mantega en un bol i la fonem al microones. Hi afegim la farina, les llavors de matafaluga, un pessic de sal i 30 grams de sucre i ho remenem bé. Hi posem després un rovell d’ou i l’anís i ho acabem de mesclar bé fins formar una pasta homogenia. Tapem el bol amb paper film i ho deixem a la nevera una bona estona.

Després d’haver vist un capítol de la sèrie que sigui que estem seguint, ja podem preparar el motllo per fer pastissos. L’untem amb una mica de mantega i hi despleguem la massa, que haurem tret de la nevera. Amb els dits anem aprimant la pasterada i distribuint-la per tota la superfície, perquè cobreixi tant el fons com les parets. Un cop fet, la punxem amb una forquilla.

Posem el forn a calentar a 180 graus. Triturem el formatge fresc, el posem en un bol i li afegim els 3 ous, els 150 grams de sucre i la menta picada. Ho barregem bé i ho transvasem al motllo. Ja ho tenim: ho podem col·locar al forn -amb la calor de sota només-. Pot tardar uns 40′ o més, segons el forn. Quedarà torradet per sobre i sabreu que està fet quan punxeu el centre amb una agulla o similar i surti neta.

Després d’unes nous i uns spaghetti, tanco la trilogia del romaní amb la carbassa. Un plat ultrasenzill que em va permetre fer el salt a la clàssica crema de carbassa. La recepta també em serveix per parlar del llibre d’on l’he tret que és la Cuchara de plata i del que en sóc fan. Un llibre que tant serveix per cuinar centenars de receptes de cuina catalana com per partir nous. Perquè amb les seves 1400 pàgines deu pesar ben bé 5 o 6 quilos. És un recull de preparacions que ja fa molt temps que circula (es va publicar per primer cop a Itàlia el 1950) i ara n’han fet una nova i revisada edició (Phaidon, 40 euros) que incorpora més fotografies, un seguit de menús de restaurants al final o el text una mica més elaborat en algunes entrades. Res essencialment gaire diferent de la versió anterior si el teniu, però l’acaba de completar una mica. És el llibre indispensable de la cuina italiana -tradicional, però també amb apunts moderns-.

El llibre són 2000 receptes, inacabable. I el millor -imprescindible per moure’s àgilment un llibre d’aquest volum- és l’índex per ingredients al final. L’altre dia buscava per carbassa i en vaig trobar “a la parmesana” (delícia amb parma i mozzarella), al forn amb patates, gratinada, en forma de crema, en forma de pastís o de risotto de carbassa i carxofes (amooor, amooor, amor a primera vista!). Tenia un bon manat de romaní i poc temps i vaig tirar per aquesta recepta de “carbassa al romaní”, molt fàcil.

Necessitareu:

- romaní fresc
- 2 dents d’all
- 600 grams de carbassa sense pell i tallada a peces petitones
- un vas de vi blanc sec
- oli, sal, pebre

Posem a calentar un parell de cullerades de bon oli i hi tirem els alls, sencers i la carbassa. Quan els alls comencin a estar doradets, els retirem. Afegim el vi i continuem la cocció, a un foc mig, fins que s’evapori. Després baixarem el foc i courem la carbassa fins que estigui ben tendra. Llavors li tirem el romaní fresc picat per sobre, sal, pebre i ho deixem uns minutets més al foc. I ja està preparat per servir i disfrutar.

Ingredients:
-500 g de cigrons cuits
-1 sípia
-400 g de bolets (un pot)
-4 alls
-1 ceba
-4 tomàquets
-1 pastanaga
-pebre vermell
-1 copa de vi blanc

Preparació:
Primer de tot, tallem la sípia a trossets i la saltem fins que estigui una mica rossa, llavors hi afegirem la ceba, els alls, la pastanaga i el tomàquet, tot ben picadet. Passats uns 20 minuts, hi posem el pebre vermell i el vi, i ho deixem reduir. Si els bolets són de pot els afegim directes a la cassola; si no, mentre es va coent la sípia amb el sofregit, tallem els bolets i els fregim en una paella amb un raig d’oli fins que estiguin cuits i hagin absorbit la seva aigua.
Hi afegim la fulla de llorer i ho deixem coure 5 minutets més.

La que faig és una recepta fàcil, senzilla, barata i on utilitzo un parell dels ingredients que demanen: pasta seca i llauna de tomàquet natural. Un plat de pasta energètic, gustós i mediterrani (el romaní, que m’hi fa pensar). Per fer-lo -un parell de raccions- he utilitzat:

- Una dent d’all
- Romaní fresc
- Oli d’oliva
- Polsim de bitxo picat
- 300 grams de tomàquet de llauna
- 1 cullerada de farina
- 1 cullerada de llet
- 250 grams d’spaghetti

Piquem fina la dent d’all i el romaní (de quantitat n’hi he posat al voltant d’una cullereta de té -un cop picat-) i els posem a una paella amb un parell de cullerades d’oli. A la recepta d’on ho vaig treure (el magnífic llibre de receptes italianes La cuchara de plata) també hi posaven bitxo fresc, que no en tenia per casa: li he posat un polsim de bitxo picat i picant -si no us va el picant passeu de bitxo-. Ho deixem un parell de minuts que comenci a agafar una mica de coloret i hi tirem el tomàquet de llauna (pelat i trossejat). Quan comenci a fer xup xup, baixem el foc i ho deixem mitja horeta (ho podem tapar una mica, que de pas ens servirà per evitar taques del xupxup volcànic del tomàquet).

Després, en un got hi posem la cullerada de llet i la farina i ho barregem. Podem afegir una mica d’aigua perquè acabi de barrejar bé i ho tirem a la paella amb la salsa, i ho salem tot plegat. Remenem, ho deixem xupxupejant uns 5 minuts i ja podem parar el foc.

Per altra banda, fem els spaghetti a la manera habitual: aigua bullint, li tirem un pessic de sal quan bulli i després la pasta, que la treurem quan estigui al dente (al paquet ja trobareu l’indicació del temps que demana cada pasta). Els traiem de l’olla, els escorrem, els posem al plat, amb un cullerot hi posem la salsa per sobre i una mica de parmesà ratllat al costat per servir a discreció. Que en el meu cas seria poca.

Fàcileta, d’aquelles per fer entre setmana per un mateix. Apunteu-vos la recepta, però sobretot que el 25 i el 26 de novembre és el Gran recapte d’aliments!!!

Avui al matí he obert un enllaç (al twitter o al facebook, malauradament no recordo qui l’havia publicat) que era una revista gastronòmica que es podia fullejar en format digital. Sweet Paul Magazine, disseny molt xulo, m’ha enamorat a primera vista una recepta “Nous divines”, que convertia les nous de pecan en una cosa deliciosa: dolces, amb romaní, i la fotografia a la revista feia venir gana. M’ha semblat una recepta molt la cuina vermella, que estic segur que ells col·locarien en un embolcall preciós per regalar.

Coincidint amb que ahir em van portar unes nous molt gustoses de les terres lluçaneses, he fet l’experiment a casa i ha sortit molt bé. El millor és que ja ho tenia tot, no ha calgut comprar cap ingredient.

- 150 grams de nous (jo he fet servir de les del país, a la recepta feien servir les de pecan -demor-)
- 2 cullerades de mantega
- 4 cullerades de mel
- 1 culleradeta de sal
- 1 pessic de pebre
- Romaní fresc

Desfem la mantega i en un bol la barregem bé amb les nous i tots els altres ingredients (romaní suficient, però sense passar-se). Això ho posem en una plata que pugui anar al forn, que tenim precalentat a 170 graus. Ho deixem una estoneta al forn (jo tenia la safata avall de tot del forn i ho he posat amb calor a dalt i a sota) fins que la mel ja bombollegi i les nous veiem que comencen a agafar un color torradet. Ho traiem, ho posem al recipient adequat i ja es poden consumir. Que segurament serà molt molt ràpidament.

M’ha agradat MOLT una combinació per les nous que proposa la revista: servides amb un brie calentó (inserteu aquí la cara de Homer Simpson bavejant).

GRAN RECAPTE D’ALIMENTS: aprofito que per un cop al mes actualitzo el blog, per comentar una iniciativa molt xula que han tingut els gastroblocaires catalans i que és la de mirar d’impulsar que la gent col·labori al Gran Recapte d’Aliments (ajudar en la lluita contra la fam) fent una recepta al blog, per promocionar l’esdeveniment. Si hi voleu participar, de l’acció en té tots els detalls l’Oscar decuina al seu blog.

Aquesta recepta segur que no està enlloc més: braves laosianes! Durant les vacances al setembre, vaig fer un curs de cuina a la bellíssima ciutat de Luang Prabang, a Laos, i entre els plats que em van ensenyar hi havia el Jeowbong, una salsa típica del país. Al restaurant on vaig fer el curset l’havia provat acompanyant unes algues del Mekong secades i arrebossades de sèsam. Bona combinació! Com que d’algues del Mèkong encara no en tenen al mercat de l’Abeceria, vaig decidir fer servir la salsa per un plat d’aquí, les braves! Alerta si ho voleu provar: la salsa té un gust que a part de prou picant és estrany, transitant entre el gust de peix i el dolç.

He fet servir per treure’n un petit bol de pasta Jeowbong:

- 4 cullerades de chili en pols
- 4 cullerades d’oli (millor vegetal suau tipus soja, girasol…)
- 3 cullerades de sucre
- Un pessic de sal
- 4 dents d’all
- Un rajolí de brou de pollastre
- 1 cullereta de gingebre picat (substituint l’original galangal, que és semblant, però més difícil de trobar aquí)
- 2’5 cullerades de “fish sauce”

Parlo un moment dels dos elements menys habituals de la llista: el “fish sauce” (aigua, extracte d’anxova, sal i sucre) es pot trobar a supermercats asiàtics. Concretament jo la vaig comprar al Dong Fang (el sensacional súper que hi ha al carrer Balmes, 6 de Barcelona). El chili mólt ha de ser més senzill de trobar. També, si teniu bitxos secs, els podeu triturar (traient les llavors si voleu que piqui menys) i ja el teniu fet en versió casolana.

Fer la salsa és extremadament senzill. Posem l’oli a una paella i hi fregim les dents d’all picades fins que es comencin a daurar. Les retirem i les posem a un morter. Li afegim el chili, el sucre, la sal, el brou i el gingebre i ho treballem amb la mà de morter fins que estigui ben mesclat. Hi afegim després una cullerada de l’oli amb el que hem fregit els alls, la “fish sauce” i ho mesclem bé, fins que quedi una bona textura de pasterada entre líquida i sòlida.

La pasterada l’aboquem a una paella i la calentem fins que comenci a desprendre una bona olor de bitxo. Retirem, la posem a un bol i ja la tenim preparada per servir!

Això ho podem fer una bona estona abans de dinar. Després ens podem dedicar a les patates: les tallem a daus i després les confitem amb oli: foc al mínim, oli que les cobreixi bé, molta estona fins que veiem que comencen a estar tovetes, punxantles amb un ganivet. Confitades, les retirem i reservem.

Poca estona abans de l’àpat, posem oli en una paella i el calentem fins que estigui molt calent i hi tirem les patates confitades per fregir-les al punt i que quedin cruixents. Les retirem, les posem un moment sobre paper que xucli una mica d’oli, els hi tirem un pessic de sal i ja podem servir! Amb el bol de jeowbong al costat – que com que és picant, millor deixar-ho a elecció de cadascú.