ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

Llegint George Steiner

2024-09-27T12:18:00.001+02:00

M'ha vingut a les mans un llibret d'aquest gran estudiós de la literatura i cultura europea. El títol, naturalment, no és casual, La idea d'Europa. I el fet és que, després de repassar el tòpic d'Atenes i Jerusalem, llegeixo un paràgraf esfereïdor. Steiner escriu:

«Som un bíped capaç d'un sadisme atroç, de ferocitat territorial, cobdícia, vulgaritat i abjecció de tota mena. La nostra inclinació a la massacre, a la superstició, al materialisme i a l'egoisme depredador amb prou feines ha canviat al llarg de a breu història de la nostra estada a la Terra. Tanmateix, aquest mamífer desgraciat i perillós ha desenvolupat tres activitats, addiccions o jocs, d'una grandesa del tot transcendents. Són la música, les matemàtiques i el pensament especulatiu (en el qual incloc la poesia, que es pot definit com la música del pensament). Colpidorament inútils, sovint profundament contràries a la intuïció, aquestes tres activitats són exclusives dels homes i les dones, i ens acosten com res a la intuïció metafòrica que efectivament hem estat creats a imatge i semblança de Déu.»

Sobta, a primer cop d'ull, aquesta visió tan negativa de l'home i, al mateix temps, de la història que grosso modo els homes han protagonitzat. Però el que més angúnia fa és que l'homo eversor es nodreix de la matemàtica-música i del pensament abstracte, com si es tractés d'una mena d'arma espiritual que li garanteix, en la seva superioritat genètica, dur a terme qualsevol mal contra la humanitat mateixa. Podem imaginar que no és per casualitat que coincideixi el fet que, havent conreat «les humanitats», aquests mateixos hagin esdevingut enemics de la humanitat?

Descripció d'Ítaca

2024-09-16T12:05:00.001+02:00

M'aturo un altre cop al cant IV de l'Odissea. Menelau ha relatat les seves aventures a Egipte i vol obsequiar Telèmac amb uns presents. Però aquest els refusa perquè a Ítaca el terreny i l'orografia no permeten fer córrer els cavalls (v. 594 ss.). M'ha agradat, m'ha impactat, la modèstia amb què, finalment ho diu: ...Ἰθάκη περὶ πασέων.

—Atreïda, no vulguis ja gaire més temps retenir-me.
Cert és que un any sencer jo vora de tu engrunaria,
sense que mai em vingués enyor del casal dels meus pares;
car és terrible, els teus relats i les teves paraules,
el goig que em fan d'escoltar; però els meus homes ja deuen
migrar-se a Pilos la bona; i tu vols aquí retenir-me.
I el que em regalis, que sigui una cosa en tresor guardadora;
a Ítaca, de cavalls, no en duré: val més que te'ls deixi
aquí per a ornament; car tu ets senyor d'una plana
vasta, en la qual hi ha el trèbol en abundància i la jonça
i els blats i les espeltes i l'ordi blanc d'ampla espiga.
Ítaca... no hi trobaries carreres amples ni prada:
és cabrera, i més d'estimar que si fos eguassera;
sí, perquè cap de les illes que al mar s'inclinen és feta
per cavalcar ni té prats; i la meva menys que les altres.

Fotografia: Andreas Sourbis

Una observació al Περὶ τοῦ ἀκούειν de Plutarc

2024-07-20T13:25:00.002+02:00

Repassant el curs que ha acabat i preparant les matèries del que ha de començar el mes de setembre, m'ha vingut a les mans una breu antologia de textos grecs de Nicolà Tammaro que voldria compartir.

En la secció quarta del seu Περὶ τοῦ ἀκούειν o De recta ratione audiendi (Moral. 39 b-d) Plutarc dibuixa una imatge que no hauria pas de semblar excessivament idíl·lica de ningú que realment vol copsar el valor real del que ensenya un mestre. Diria que l'art d'escoltar és més aviat l'art de l'autodomini, αὐτοκράτεια. En reprodueixo el següent paràgraf:

Πανταχοῦ μὲν οὖν τῷ νέῳ κόσμος ἀσφαλής ἐστιν ἡ σιωπή, μάλιστα δ' ὅταν ἀκούων ἑτέρου μὴ [c] συνταράττηται μηδ' ἐξυλακτῇ πρὸς ἕκαστον, ἀλλὰ κἂν ὁ λόγος ᾖ μὴ λίαν ἀρεστός, ἀνέχηται καὶ περιμένῃ παύσασθαι τὸν διαλεγόμενον, καὶ παυσαμένου μὴ εὐθέως ἐπιβάλλῃ τὴν ἀντίρρησιν, ἀλλ' ὡς Αἰσχίνης φησί, διαλείπῃ χρόνον, εἴτε προσθεῖναί τι βούλοιτο τοῖς λελεγμένοις ὁ εἰρηκώς, εἴτε μεταθέσθαι καὶ ἀφελεῖν.

Oἱ δ' εὐθὺς ἀντικόπτοντες, οὔτ' ἀκούοντες οὔτ' ἀκουόμενοι λέγοντες δὲ πρὸς λέγοντας, ἀσχημονοῦσιν· ὁ δ' ἐγκρατῶς καὶ μετ' αἰδοῦς ἀκούειν ἐθισθεὶς τὸν μὲν ὠφέλιμον λόγον ἐδέξατο καὶ κατέσχε, τὸν δ' ἄχρηστον ἢ ψευδῆ [d] μᾶλλον διεῖδε καὶ κατεφώρασε, φιλαλήθης φανείς, οὐ φιλόνεικος οὐδὲ προπετὴς καὶ δύσερις.

(Així doncs, en tot temps el silenci és un ornament infal·lible per a un jove, i sobretot quan no es posa neguitós ni plora mentre escolta algú altre, fins i tot si els comentaris no li resulten massa agradables. Doncs bé, els aguanta i s'espera fins que l'orador faci una pausa i, quan arriba la pausa, no interposa la seva objecció a l'instant, sinó que —com diu Èsquines— deixa que passi un interval de temps, no fos cas que aquell que parla vulgui afegir alguna cosa més a allò que ha dit, modificar o eliminar res.

Però aquells que interrompen a cada moment, ni per escoltar ni per ser escoltats, sinó parlant mentre parlen els altres, es comporten d'una manera impròpia. Ara, qui tingui l'hàbit d'escoltar amb moderació i respecte, entoma i orienta un bon discurs, i s'adona i detecta més fàcilment un discurs inútil o fals, mostrant-se, d'aquesta manera, com un amant de la veritat i no com un un home bregaire, impetuós i procliu a la polèmica.)

Llinatge i ironia

2024-07-14T13:05:00.013+02:00

Continuo amb Ifigenia a Àulida, que em té, per moments, gairebé enganxat. A més, és una peça que conté una història del text molt interessant, amb intervencions crítiques que —com se sol dir— aporten llum, potser en algun moment innecessària. Voldria referir-me en primer lloc a un moment de la intensa intervenció de Clitemnestra, blasmant la covardia d'Agamèmnon, una resi de gran impacte. En un moment donat, la reina l'examina furiosa (vs. 1166-1169):

Κἄν τίς σ᾽ ἔρηται τίνος ἕκατί νιν κτενεῖς,
λέξον, τί φήσεις; ἢ 'μὲ χρὴ λέγειν τὰ σά;
Ἑλένην Μενέλεως ἵνα λάβῃ; καλὸν γ' ἔπος
κακῆς γυναικὸς μισθὸν ἀποτεῖσαι τέκνα.

(I si algú demana perquè la mates, digues, què respondràs? O cal que jo digui els teus pensaments? A fi que Menelau torni a obtenir Hèlena? Una bella resposta! Entregar a mort els fills per pagar el rescat d'una mala dona.)

El suplement que he assenyalat subratllant-lo, tot reproduint l'edició de François Jouan, en realitat té la lectura γένος en els manuscrits. La conjectura γ' ἔπος remunta a Girolamo Vitelli. I val a dir que no és una conjectura forassenyada: la cruel ironia, en boca de Clitemnestra guanya força, molta força, indubtablement perquè deixa Agamèmnon, un general covard, en evidència. (Murray marca el mot γένος amb una crux desperationis i sembla proposar γ' ὁ νοῦς.)

Però, continuem amb la peça i al cap d'una estona trobem aquesta altra intervenció, quan parla Ifigenia per segona vegada, ara plena de resignació (vs. 1375-1376):

Kατθανεῖν μέν μοι δέδοκται· τοῦτο δ᾽ αὐτὸ βούλομαι
εὐκλεῶς πρᾶξαι, παρεῖσά γ᾽ ἐκποδὼν τὸ δυσγενές.

(La meva mort està decidida: ho vull convertir en quelcom gloriós allunyant un llinatge deshonrós.)

Posats l'un al costat de l'altre, tant el que diuen la mare com la filla es pot referir ben bé al γένος al·ludit per Clitemnestra al v. 1168: una família, un γένος pertorbat i marcat per la immoderació, fets que amaguen amb paraules i discursos. Agamèmnon, un home atordit i ple de contradiccions, que no dona per més.

Escollir... i provocar una tragèdia

2024-07-08T21:28:00.004+02:00

Aquest podria ser un títol que ben bé aniria de la mà del Judici de Paris... però aquí i ara no serà tractat directament, no crec que hi facin falta més reflexions. Em voldria referir més aviat a una peça d'Eurípides, Ifigenia a Àulida. I molt en concret a un moment del Pròleg (vv. 66-71):

Ἐπεὶ δ᾽ ἐπιστώθησαν — εὖ δέ πως γέρων
ὑπῆλθεν αὐτοὺς Τυνδάρεως πυκνῇ φρενί —
δίδωσ᾽ ἑλέσθαι θυγατρὶ μνηστήρων ἕνα,
ὅτου πνοαὶ φέροιεν Ἀφροδίτης φίλαι.
ἣ δ᾽ εἵλεθ᾽, ὅς σφε μήποτ᾽ ὤφελεν λαβεῖν,
Μενέλαον.

Sí: els pretendents foren enganyats pel vell Tíndar i aquest va permetre a la seva filla escollir un dels pretendents, «però ella va escollir aquell que mai no hauria de maridar, Menelau». Hi ha, en els versos, una certa ironia en el fet que la forma d'infinitiu actiu, λαβεῖν, es feia servir més pensant en el marit —que és qui pren muller.

Però aquesta elecció va acompanyada immediatament de l'arribada d'aquell home que va escollir Afrodita, va jutjar les deesses (ἐλθὼν δ᾽ ἐκ Φρυγῶν ὁ τὰς θεὰς / κρίνων). Hèlena, doncs, escull i Paris també ha escollit. De fet, per a assimilar els dos personatges amb un mateix comportament i idèntic tarannà se'ns diu que l'amant fuig amb l'amant: ἐρῶν ἐρῶσαν ᾤχετ᾽ ἐξαναρπάσας (v. 75). Els qui han triat, els protagonistes de l'elecció, ara s'escullen entre ells. I això serà, de bon principi, la guspira de la tragèdia de Troia i fins els Retorns.

Una iniciativa radiofònica

2024-05-30T19:03:00.001+02:00

M'arriba la notícia d'una meravellosa iniciativa que ha posat en marxa l'Institut Nou de Vilafranca: es diu Ràdio Clàssica. Es tracta d'un blog a la xarxa XTEC i també d'un seguit de gravacions en format podcast que, amb dedicació exemplar i amb qualitat excel·lent, els alumnes del departament de llengües clàssiques estan confegint de fa uns mesos.

De moment veiem que hi tenim mitja dotzena d'episodis de les Metamorfosis (previstos per a les PAU d'enguany) i també la Medea d'Eurípides. Hom pot anar directament al seu blog o també subscriure's al seu canal d'ivoox. Crec que val la pena fer-ne difusió. Tant de bo hi hagi més iniciatives com aquesta!

La casa de Píndar

2024-05-24T12:00:00.005+02:00

Aquest és el títol d'un poema de Manuel Forcano, inclòs a Corint. El trobem en la primera secció, un conjunt de poemes sota el títol «Dàtils de Palmira». Com que és breu, em sembla adient de reproduir-lo:

Podem en la memòria,
com el darrer cop d’una destral al tronc d’un arbre,
convertir tots els records en un temps
que ja no reconeixerem mai més
com a nostre.

Però cal salvar-ne sempre alguna cosa:
la llum d’un vespre, el gest d’una carícia,
la calor brillant després d’un bes
als llavis.

Com Alexandre amb Tebes:
va enderrocar pedra a pedra la ciutat hostil,
però hi deixà en peu
la casa de Píndar.

Qui tingui el llibre a l'abast veurà com el nostre autor juga tot sovint amb el record i l'oblit, l'amor que hom perd i malda per tornar a recuperar. Més encara: sovint presenta quelcom de grandiós i, al final, Forcano ens dona un bany de realitat, la de l'ara i avui: viatgem al metro com qualsevol altra persona, o seiem al celobert de casa mentre hem d'escoltar la ràdio del veí. Però és a l'acabament de tot que trobem un vers que podria ser ben bé la divisa per a viure tornant a recomençar. Tot i que els desigs no s'acompleixin, dirà «No et conformis amb els geranis d'un test a la finestra.» És una mica l'Enllà de Maragall... no ho sé.

D'igual manera crec que podem besllumar una nova via per a contemplar el poema «La casa de Píndar«», i el missatge fora aquest: malgrat hagis vençut o no tinguis recança de res, a pesar de tot, deixa dempeus alguna cosa que et recordi allò que, no volent-ho, serves igualment en el record com una evocació. M'atreviria a dir que fins i tot cal rendir-se en la lluita contra la memòria, contra Mnemòsine mateixa.

Lèxic gramatical en grec

2024-05-12T14:39:00.001+02:00

Dec la inspiració d'aquestes línies a N.J. Erickson, de qui vaig llegir fa temps uns comentaris que em van ser de gran utilitat sobre l'ús i significats de ὅτι. El seu punt de partida és l'anàlisi morfosintàctica d'aquest passatge de Gn 2,15 en grec: «Καὶ ἔλαβεν κύριος ὁ θεὸς τὸν ἄνθρωπον, ὃν ἔπλασεν, καὶ ἔθετο αὐτὸν ἐν τῷ παραδείσῳ ἐργάζεσθαι αὐτὸν καὶ φυλάσσειν...» Fixem-nos breument com pregunta pel Subjecte, Verb i Compl. directe.

φράσις α΄
ἐρώτημα· τί ἐστιν τὸ ὑποκείμενον;
ἀπόκρισις· «τὸ κύριος ὁ θεός» ἐστιν τὸ ὑποκείμενον.
ἐρώτημα· τί ἐστι τὸ ῥῆμα;
ἀπόκρισις· «τὸ ἔλαβέν» ἐστι τὸ ῥῆμα.
ἐρώτημα· τί ἐστι τὸ διατιθέμενον;
ἀπόκρισις· «τὸ τὸν ἄνθρωπόν» ἐστι τὸ διατιθέμενον.

El mètode utilitzat a l'aula és el del grec per immersió. I d'entrada cal dir que el domini de la terminologia gramatical en grec, avui per avui, no és pas el nostre fort. En aquest sentit crec que fóra d'utilitat poder compartir, com fa el mateix Erickson, documentació sobre la terminologia gramatical. I d'entre els més remarcables hi ha unes pàgines d'un manual de sintaxi grega elaborat per James Clyde que cal esmentar en primer lloc. Després tenim aquest document, que el mateix Erickson proposa i, fins i tot un llistat de termes i expressions usuals per a ser emprats a l'aula, amb els alumnes, en viu.

Katabasis: Descensus ad inferos

2024-05-02T06:46:00.001+02:00

M'arriba la notícia, des del canal de l'Acadèmia «Vivarium Novum» a Youtube, d'una pel·lícula sobre la catàbasi, la davallada als inferns en tres grans obres: l'Odissea, l'Eneida i la Commedia de Dante. L'àudio és fet íntegrament i exclusiva en grec, llatí i italià: la recitació és feta amb gran claredat, molt entenedora, i els actors, alumnes avançats de l'Acadèmia, interpreten els respectius papers de manera superba i excepcional. El director d'aquest curtmetratge, Davide Rinaldi, hi ha deixat la seva empremta: efectes especials, ambientació, plànols de la càmera.... ningú no negarà que és una obra mestra i que caldria donar-ne difusió.

Quan la Ventafocs parla en llatí

2024-03-26T13:41:00.004+01:00

Ciniscula, quae tam proba erat quam venusta...

La Ventafocs és, segurament, un dels contes per a infants de més nomenada (en català, pel que veig, podria ser també, Cendrosa). La trama possiblement tingui orígens orientals (a la Xina era considerat com a signe de distinció i de noblesa tenir uns peus petits), però la seva difusió per Occident és deguda en gran manera a Charles Perrault, els germans Grimm i, definitivament, amb Walt Disney.

Durant el primer quart del segle XX un gran llatinista i pedagog, Arcadius Avellanus, va traduir el conte a partir del recull de Herbert Strang, The Rose Fairy Book (1912). La versió llatina d'Avellanus, igual que la del conte d'Aladí i la làmpada meravellosa, es troba dins el volum Fabulae dīvālēs, del 1918. En aquesta nova edició de la Ventafocs he seguit els mateixos principis que en la del conte d'Aladí, tant en ortografia com en notes a peu de pàgina (que he incrementat notablement) o en l'adopció del signe màcron. Hom assentirà que és un ajut llegir amarē (amargament) diferent d'amāre (estimar), i així amb un llarg etcètera.

Juntament amb la narració, escrita en un llatí elegant, curós i àgil, produeix una gran delectació veure com Avellanus adapta el vocabulari llatí al context de l'època. A tall d'exemple recordaré com descriu les feines domèstiques (hūius erat vāsa cibāria lavāre, cōnstrātum lixīviō dēfricāre, cubiculaque sorōrum pūrgāre...), el moment en què arriba la notícia d'un ball organitzat pel rei (ballistia īnstituere), les germanastres fent règim per assistir-hi (...sorōrēs suae novercālēs per bīduum inediā sē mācerārunt, lumbōs arctē coangustārunt, ut eō graciliōrēs esse vidērentur...) o com anavaen uniformats els animalons (synthesī indūtus). De debò, tot el llibre és per gaudir-ne a pleret.

Hi ha, al final de Ciniscula, uns exercicis de comprensió lectora i de lèxic. La finalitat pedagògica, per tant, és present de dalt a baix. Avellanus sempre escriu textos de bon aprofitar.

Ciniscula

Nota a la censura en la Bernat Metge

2024-03-18T18:34:00.001+01:00

No caldria allargar-se gaire sobre els poemes de Catul, epigrames de Marcial, passatges aristofànics o, fins i tot, alguns versos de Teòcrit que foren «suavitzats» o directament no traduïts en el seu moment. El context que van viure els revisors i torsimanys hi tenia molt a veure i, a l'hora de la veritat, era determinant.

El tema d'avui és un treball que no s'ha dut a terme i ara mateix el proposo obertament: no es tracta de fixar-se en la traducció, sinó en el text llatí o grec que hom edita. Aquest text, en ser revisat, també va patir, d'una manera o altra, els efectes de censura. I, si hi entràvem a analitzar-ho en detall, estic segur que les sorpreses no han de ser migrades.

Ara mateix deixo aquest apunt que es troba en el primer volum de les Cartes a Lucili, sota la cura del canonge Carles Cardó (1928). A l'Ep. IV, 4 Sèneca enumera uns exemples, al parer seu prou frívols, pels quals hom pot menystenir la pròpia vida: el primer d'ells és l'amant que, en veure's rebutjat, es suicida penjant-se davant de la porta de l'estimat. En l'edició d'Achille Beltrami (1916), que rescatava lectures excel·lents d'un còdex de Brèscia, i molt lloada per Carles Cardó, llegim: «alius ante amici fores laqueo pependit...». Cardó, tot i avisant-ho en un breu inventari de Discrepantiae, edita «amicae» en lloc d'«amici» (això mateix fan editors del dinou com Friedrich Haase o Richard M. Gummere, del 1917 a Loeb). D'aquesta manera la traducció netament podrà dir: «l'un s'ha penjat d'un llaç davant la porta de l'amiga»; i si a l'original hi havia una referència a un amor homosexual, ara tot quedava completament dissimulat.

Dues lectures de grec

2024-03-07T11:39:00.003+01:00

Havia començat aquesta entrada arran de la lectura de Mythologica. Οἱ μῦθοι τῆς Χαρᾶς, un excel·lent llibre de César Martínez i Mercedes Ovejas. Aquest hivern em va arribar notícia d'un llibret que també em sembla d'interès: Ἐρωτικοὶ μῦθοι, de Jenny Teichmann.

Sobre el primer convé fer una observació important: el plantejament és molt pedagògic, el nivell de dificultat dels textos és creixent i assolir aquesta gradació és tan difícil com meritori. Per això mateix el goig mentre el llegia també anava en augment. És un llibre sobre déus grecs i de relats de mitologia que farà història. Està escrit amb bon gust i un estil planer, seguint el mètode de Hans Ørberg d'explicar el vocabulari al marge, sempre en grec. Al final del volum es recullen les fonts que els autors han parafrasejat. La meva recomanació és que tothom el llegeixi. En properes edicions es podria acompanyar d'un llibret d'exercicis (suposo que no trigarem a veure-ho). En aquest document proposo algunes millores.

El llibre de Jenny Teichman es basa en deu històries d'amor de la mitologia grega. És una paràfrasi resumida dels mites que recullen fonts postclàssiques (el pseudo-Apol·lodor, Libani, Pausànies, Heraclit, escolis homèrics...) i la redacció de cadascun dels capítols és força més concisa que en Οἱ μῦθοι τῆς Χαρᾶς. El seu grec és força acurat, requereix del lector coneixements sobretot dels temps de passat i dels verbs politemàtics, no és un llibre d'iniciació. Pràcticament tot el vocabulari és explicat a peu de pàgina, fins i tot amb l'anàlisi morfològica.

El llibre es llegeix amb gust, és de molt bon aprofitar, i em sembla que se'n podria treure més suc: p. ex. a la p. 10 veiem tres aoristos amb tema en oclusiva (ἔβλαψεν, ἔθαψε, ἔβαψε) i això podria ser motiu d'observacions per part del professor en fer-ne ús a l'aula. Em crida l'atenció també el seu apèndix: les cent paraules més habituals en grec, un extracte del Dickinson college: caldria que algú es posi d'acord sobre el vocabulari que cal adquirir, ni que sigui per mínims, a cada curs de grec. Sempre ho he trobat a faltar. (Només dues breus errades: p. 15 n. εἷς: μία; p. 22 Ἀφριδίτη: Ἀφρoδίτη.)

En diuen ensenyar

2024-03-02T09:07:00.007+01:00

1. Ha passat ja un temps i, a data d'avui, em sembla que és permès de mirar les coses amb una certa perspectiva. Voldria referir-me al Decret que regula l'ESO i, concretament, l'assignatura de Cultura clàssica. En un moment donat se'ns diu que, per a avaluar la competència específica núm. 1 cal fer el següent:

Valorar críticament les formes de vida, costums i actituds de la societat romana en comparació amb els de les nostres societats a partir del contingut de fonts gregues i llatines en diferents suports, aplicant la perspectiva de gènere.

Recordo que, en el moment de fer-se pública aquesta documentació, les queixes foren generalitzades. Per què hem d'avaluar els coneixements d'un alumne segons la perspectiva de gènere? No és això adoctrinar? Més encara: com és possible que, segons el mateix document, sota aquesta perspectiva «els alumnes prenguin consciència que són ciutadans d’un món global que arrela en el món clàssic ... el món actual, en una part molt important i significativa, és fruit de la cosmovisió grecoromana»? Un cercle quadrat: arribar a sostenir que la ideologia de gènere està arrelada en el món grecoromà i a la vegada «denunciar aquelles expressions que atempten contra la igualtat de gènere i d’oportunitats» que puguem detectar en fonts antigues».

M'estalvio de dir res, ara per ara, de la selecció d'autors (= purga) sota l'excusa de promoure la «cultura de la pau» o altres intencions per l'estil. Ho deixo per a més endavant. Però molt em temo que l'Escola acabarà regint-se per un «nihil-obstat» de les administracions que tritura de facto no sols la llibertat de càtedra, sinó els continguts que no tenen el placet del governant de torn, ras i curt.

2. L'avaluació per competències i la programació per àmbits porta associada una teoria de coneixement que sol rebre el nom de «coneixement significatiu» (o terminologies semblants). Res no pot quedar fora de la significació positiva, real, viva, imbuïda d'aplicacions directes o fora de les disciplines regides, de lluny o d'aprop, per l'economia. Qualsevol abstracció, per tant, no hi és comptada. Les disciplines humanes, doncs, sembla que són les més afectades per aquesta orientació que impel·leix el subjecte a aprendre a aprendre (et similia) i a convertir-se, sempre segons propagandistes, en un ciutadà preparadíssim.

Precisament, fa uns dies em va a la memòria aquella entrada memorablement constructivista de Josep Pla, al Quadern gris, quan explica la seva ascendència i biografia (9 de març de 1918). En un moment donat escriu:

[...] Després, es produeix en la meva memòria un tumult confús d’imatges i de records. A dins d’aquest desordre inextricable hi ha, molt precisa, la sorpresa que vaig tenir el dia que en el moment d’orinar vaig sentir que el líquid feia olor d’espàrrecs de marge. Havia menjat, feia dues hores, una truita amb espàrrecs. Vaig comprendre la llei de la causalitat.

3. No afegiré res a la polèmica de l'escola lúdica que ha renunciat a ensenyar: prou es veu que qualsevol muntatge, si acompleix uns formalismes, pot passar —ni que sigui temporalment— com a Situació d'Aprenentatge. Els alumnes hauran perdut un temps preciós que, en les escoles de titularitat no-pública, per poc que puguin, aprofitaran per a ensenyar de debò. Aquesta serà la bretxa.

També voldria referir-me a un petit detall: no hi ha cap obligació d'organtizar els continguts en situacions d'aprenentatge. En efecte, tal com explica el professor Martí Duran, la Lomloe no parla de les situacions d'aprenentatge i en el Decret sobre l'educació bàsica se'ns diu només que les SA «poden ser l'eix organitzador de les programacions i els àmbits» i que «els centres educatius poden optar (cursiva meva) per programar les àrees, matèries o àmbits dels diferents cursos a partir d'una seqüència de situacions contextualitzades en entorns reals i significatius».

4. Impossible no reconèixer les dificultats creixents que en el món d'avui i dia rere dia s'afegeixen als docents. És un anar contra tothom: contra l'ambient, contra l'administració, contra els «experts», també contra algunes famílies o associacions de famílies, contra la tecnologia de consum immediat... En una piulada memorable, el professor Jaume Ripoll recordava el següent:

Heu fet mai classe en una aula de secundària? Perquè, pel que sembla, Plató sí (Lleis, 653a-e): τὸ νέον ἅπαν ὡς ἔπος εἰπεῖν τοῖς τε σώμασι καὶ ταῖς φωναῖς ἡσυχίαν ἄγειν οὐ δύνασθαι. «Tots els nens, per dir-ho així, són incapaços de tenir quiets el cos i la llengua.»

Ho comento només perquè sense quietud, sense certesa, sense ordre, o sense ambient de treball seriós molt difícilment es poden fer les coses bé. I les generacions que s'han extraviat d'ençà de la Logse no hi podran posar remei: després de trenta anys la inèrcia acumulada pesa qui sap quant.

Zeus inexorable

2023-12-27T20:44:00.005+01:00

Dels tres versos que reprodueixo, fa temps que m'interessava únicament pel mot ἄνεος arran d'una consulta al Thesaurus recopilat per Stephanus (en l'edició de Valpy, del 1821). Era el cas d'un passatge del cant III de la Ilíada, quan els guerrers lluitaven "en silenci" (v. 84), fet que em desorientava. Però no era aquest el cas de les paraules amb què l'endeví Calcant, quan interpel·la els grecs al cant II (v. 323-5):

τίπτ᾽ ἄνεῳ ἐγένεσθε κάρη κομόωντες Ἀχαιοί;
ἡμῖν μὲν τόδ᾽ ἔφηνε τέρας μέγα μητίετα Ζεὺς
ὄψιμον ὀψιτέλεστον, ὅου κλέος οὔ ποτ᾽ ὀλεῖται.

La trad. de Montserrat Ros diu: "Per què heu emmudit, aqueus d'abundosos cabells? Zeus pròvid és qui ens ha mostrat aquest gran presagi, llunyà, que tardarà a complir-se, però el record del qual no es perdrà mai."

De fet, la seva θεοπροπία el porta a proclamar en veu alta (ἀγορεύω) un presagi inexorable i que trigarà a arribar: ὄψιμον ὀψιτέλεστον. En això el credo de Soló (fr. 1, 27 GP) corre de manera paral·lela, gairebé segueix el mateix pensament:

αἰεὶ δ᾽ οὔ ἑ λέληθε διαμπερές, ὅστις ἀλιτρὸν
θυμὸν ἔχῃ, πάντως δ᾽ ἐς τέλος ἐξεφάνη.

Ulls flamejants

2023-12-21T12:06:00.001+01:00

L'expressió fa referència a la mirada de fúria, ràbia i odi pròpia d'un guerrer de la Ilíada. Assenyalarem, a tall d'exemple, el cant I, 103-104 que es troba també a l'Odissea, descrivint Antínous, un dels pretendents, que s'ha vist rifat per Telèmac (IV, 658-662):

Tοῖσιν δ᾽ ἀμφοτέροισιν ἀγάσσατο θυμὸς ἀγήνωρ.
μνηστῆρας δ᾽ ἄμυδις κάθισαν καὶ παῦσαν ἀέθλων.
τοῖσιν δ᾽ Ἀντίνοος μετέφη Εὐπείθεος υἱός,
ἀχνύμενος: μένεος δὲ μέγα φρένες ἀμφιμέλαιναι
πίμπλαντ᾽, ὄσσε δέ οἱ πυρὶ λαμπετόωντι ἐΐκτην.

La segona traducció de Carles Riba fa així:

I ells, a tots dos va omplir-se'ls el cor altiu de quimera,
i els pretendents van fer seure en col·lotge, parant els concursos.
I el fill d'Eupites, Antínous, llavors prengué la paraula,
[tot marrit; i el seu cor negrejant era ple que vessava
de ràbia, i els seus ulls semblaven un foc que llumeja:]

En la primera versió, la de 1919, però, hi ha algunes variants que voldria palesar:

I a ells, a tots dos se'ls va enquimerar l'esperit baronívol.
I feren asseure junts els pretendents, i pararen
els jocs. I aleshores entre ells Antínous parlà, el fill d'Eupites,
tot marrit: i el seu negre cor era ple que vessava
de ràbia; i tenia els dos ulls igual com un foc que llumena.

No he mirat com els dos versos iliàdics recollits en l'Odissea han estat traduïts per Pau Sabaté. De tota manera, l'adjectivació — que segons deia Josep Pla, és el problema de base de tota literatura — és reeixida, molt reeixida en tractar-se també d'una versió poètica.

Apunt final: uns escolis expliquen així φρένες ἀμφιμέλαιναι ] ἢ αἱ ἀμφοτέρωθεν μελανωθεῖσαι τῷ καπνῷ τοῦ θυμοῦ. Sembla que el foc surt de les entranyes i encén també els ulls...

Horaci, Epode 13

2023-12-03T11:19:00.004+01:00

He de confessar que m'abelleix escoltar-lo mentre és interpretat pel grup Tyrtarion, de l'Acadèmia Vivàrium Novum. El poema s'inicia amb un eco d'un fragment d'Anacreont, una maltempsada, que alguns han interpretat, com Josep Vergés, que es tracta d'una referència velada a la batalla de Filips, de l'any 42 aC. Però podem destacar-ne, entre altres mèrits, que per primer cop, constatem com és formulat el tòpic del «carpe diem» (v. 3-5) en el corpus horacià:

... rapiamus, amici,
occasionem de die, dumque virent genua
et decet, obducta solvatur fronte senectus.

De tota manera, potser el que ara mateix em fascina és la conjectura de Bentley: «amice». Sí, només una lletra i el destinatari esdevé completament un altre. I el to diria que passa a ser intimista, confidencial. Ja no es tracta d'una declaració oberta de principis, sinó d'un consell privat o interdit. Coses de la filologia!

«El Prometeu encadenat»: una proposta de lectura

2023-10-27T19:29:00.001+02:00

El 2018 vaig redactar unes notes que, sobretot havent rellegit el clàssic assaig de Séchan, em semblava que podien il·luminar el lector del Prometeu encadenat.

Són reflexions sobre el paper de l'engany entre els déus grecs (com si d'un thriller avant la lettre es tractés), la idea del progrés humà lligada a la imatge —sempre tan rica— del foc (origen in nuce de tot el que genera aquesta participació divina), una mena de convicció de la impossibilitat de síntesi entre contraris, l'aparició en escena del sofista i del tirà en un context dramàtic i l'esperança com a metonímia del progrés civilitzador.

Van ser publicades en la revista Methodos l'any següent i anaven acompanyades d'aquesta guia de lectura. En deixo els enllaços per a qui cregui que en pot treure algun profit.

Breu apunt sobre mètodes audiovisuals per a l'aprenentatge del grec

2023-10-10T20:24:00.001+02:00

En el simposi d'estudis clàssics del 2018 vaig tenir notícia del grup de treball «Cinestèsia» que abordava les possibilitats didàctiques de breus filmacions en l'ensenyament "visual" aplicat a certs conceptes gramaticals del grec clàssic. A més, hi ha dues publicacions de David Solé i Lorena Rión, a l'Anuari de Filologia i també a Thamyris, que em semblen molt interessants i que recomano vivament.

He vist també que el grup Tρίοδος / Trivium elabora alguns materials didàctics. En la seva pàgina a Youtube tenen, a més d'entrevistes i altres documentals, un seguit de vídeos breus que seran de gran ajut a tothom que vulgui exemplificar, mitjançant l'art de la imatge, diversos conceptes, tocant a vocabulari, morfologia verbal, etc. Valen la pena!

«L'Odissea» de Vivarium Novum

2023-10-04T08:30:00.002+02:00

He tingut la gran sort de veure com els professors de l'Acadèmia Vivarium Novum, de seguida que han disposat del llibre imprès, l'han fet servir per a les seves classes. Ha estat aquest estiu, en el decurs d'una breu estada a la Villa Falconieri: entre els autors llegits i comentats —tot en grec clàssic, esclar— comptàvem amb Isòcrates, Xenofont, Plató, Polibi, Eutropi, Arquíloc, Safo... i naturalment, moltes parts de l'Odissea.

El llibre ha estat concebut per a fer servir el grec en tot moment: hi ha el text original i una gran riquesa d'escolis —bo i seguint el mètode orbergià— al marge i completant el text, fent-lo entenedor, transparent. La introducció, també redactada en grec clàssic, incorpora unes notícies precioses: des dels problemes de la qüestió homèrica fins un resum utilíssim de les formes homèriques i la mètrica.

Adjunto també aquesta intervenció seva per tal que comproveu per vosaltres mateixos com es pot fer una classe de literatura grega explicada també en grec clàssic. L'empenta que ara mateix té el professor Gerardo Guzmán fent avançar la pedagogia del grec com a llengua d'immersió i estudi em sembla admirable.

«hoplita» ha vist la llum

2023-08-29T01:04:00.005+02:00

[ὁπλίτης / hoplita]

Fa ben bé una dècada i mig que vaig recollint materials, refent idees, comparant en d'altres llibres.... tot plegat per a completar una tasca que m'havia proposat, enllestir un llibre, un instrument d'aprenentatge de grec per a estudiants novells, principalment alumnes de batxillerat –però no exclusivament. Dit d'una altra manera: com a primer objectiu es tracta de facilitar i fer assequible l'estudi del Grec a aquells que s'hi posen. Vaig oferir un tast del llibre en una comunicació al Simposi d'Estudis Clàssics de la Secció Catalana de la SEEC el 2018 i, des del setembre del 2022, teniu el llibre disponible a Amazon.

Són molts els joves han dipositat una certa esperança en el Grec: pensen, ja abans de començar, que d’alguna manera ha de valer la pena l’esforç d'estudiar-lo, sospiten que previsiblement els obrirà una perspectiva cultural atractiva –fins ara ignota–, i en el fons del seu cor desitgen que tot plegat no acabi convertint-se en un estudi farragós, inútil, a mercè de les manies del professor.

Tot plegat em porta a una opció, que és la del mètode actiu, cercant de fer-se proper, intentant esbrinar el procés mental pel que passa un estudiant durant el procés en què s’endinsa progressivament en el grec clàssic. És en aquest sentit que, sempre que puguem, caldrà donar regles gramaticals breus, concises, lògiques, amb referents a altres llengües que puguin servir de comparació. Darrerament em semblavat arriscat –de vegades ho he viscut com un aspecte fins i tot contraproduent– dedicar minuts i minuts a aspectes de gramàtica històrica, de fonètica històrica i morfologia. Aquests aspectes penso que es poden abordar millor quan el curs de grec ja és avançat o, potser millor, en el segon curs de grec.

Al mateix temps el mètode ὁπλίτης / hoplita procura, si més no, donar una impressió de fornir una descripció ordenada i endreçada de la llengua. Cal que els alumnes vegin en tot moment el canemàs sobre el que se sustenta la llengua flexiva, les tres declinacions, com s’organitza una estructura verbal ben travada, l’ordre dels mots dins de la frase. Cal, així mateix, que l’alumne vegi que aquesta llengua clàssica ha de tenir un lloc d’honor dins la pedagogia que es vulgui prear de fornir instruments que ajudin a la reflexió lingüística, a l’observació lògica, a la història dels mots o a la creació de mots nous perquè el món els necessitarà sempre. Per tant, tampoc no podem renunciar a la descripció “escolàstica” del grec, perquè és un aspecte molt important que el preserva i el fa aconsellable, enmig d'altres opcions, d’aprendre una llengua.

Es podrà negar mai que introduir-se en l’estudi d’una llengua mitançant el mètode inductiu contextual, com fan llibres de reconeguda solvència com Athenaze, Reading Greek o Greek boy at home sigui de profit? Mai, naturalment. Però aquests llibres –que també he fet servir– m’han fet adonar d’un problema: es fa difícil avançar, la lectura i el vocabulari són molt repetitius.... no poques vegades ha passat que els alumnes queden una mica saturats, i hom s'adona que són mètodes que demanen moltes hores lectives i que no permeten de fer-se del tot a la idea de com s’estructura la llengua perquè no arribem a veure bona part del llibre. Endemés de tot plegat, són mètodes on explícitament no es troben gaires frases d’autors clàssics (o d’inscripcions o de papirs) pel fet que es tracta d’un grec artificial, gradual, que es proposa per a iniciar-se en l’estudi de la llengua.

Això últim em va fer triar un camí que procura ser eclèctic: que hi hagi part activa per part de l’alumne, que vegi de seguida els punts en què s’avança en el coneixement d’aspectes gramaticals, que hi hagi una referència al lèxic i a la pervivència, que escoltin la veu d'autors clàssics i, a la vegada, llegeixin textos grecs, encara que siguin breus, disposats per a l’ocasió i, finalment, que permeti repassar conceptes de tant en tant, cosa que els alumnes novells solen agrair força.

Si em demanaven quins són els pilars sobre els que he mirat de sustentar l’organització del llibre respondré que la metodologia que faig servir intenta abastar els següents aspectes:

A) Explicar la teoria gramatical bàsica i només la necessària. Per què? En primer lloc perquè, com ja indicava Alberto del Pozo ja fa anys, la prolixitat de les explicacions gramaticals amb tots els ets i uts, pot donar l’aparença d’una complexitat en la llengua que no és real. Oimés quan tenim davant nostre una persona que no sap ni un borrall de grec i a qui, de bon principi, li comencem a omplir el cap de normes i regles que es podrien dosificar, o podrien esperar, i que no són tan importants si no s'enuncien ja al bell començament. Cal anar pautant els continguts.

B) En segon lloc, frases amb vocabulari gradual i, si és possible, contextualitzat. A aquest respecte crec que no fóra desassenyat si optàvem, en ocasions, no per una història o un relat seguit i més o menys llarg. Es poden proposar frases més o menys inconnexes entre si, màximes, que es poden recordar fàcilment i que es treballen a classe amb el professor com a guia, però que repeteixen el vocabulari una i altra vegada. Aquest punt esdevé igualment de gran ajut per a assimilar el lèxic nou que hi ha en cada unitat didàctica.

C) Exercicis de pràctica sistemàtica i de reforç. En aquest sentit penso que els mètodes anomenats actius són aquí de gran ajut: frases per completar, sèries de mots amb una forma intrusa, transformar oracions o sintagmes de mots canviant el nombre gramatical, buscar sinònims (per exemple a les p. 85-86, les frases amb adverbis de temps πάλαι, ἄρτι, εὐθύς, πολλάκις)... són estratègies que veiem en l’aprenentatge de llengües modernes a les que els alumnes s’han avesat i, per tant, són activitats d’aprenentatge a les que tampoc no podem renunciar. De fet, un pes importat en els llibres Lingua latina per ser illustrata de Hans Ørberg, se l’emporten aquesta mena d’activitats.

D) Lectura guiada de textos graduats i adaptats a cada lliçó. Els textos de cada lliçó són textos ‘ad hoc’, textos breus, frases, pensats per a assimilar uns continguts gramaticals concrets però que, a la vegada, inclouen vocabulari i continguts gramaticals estudiats prèviament. Per exemple: en el tema 6 estudiem el pretèrit imperfet i en el tema 13 entrem a estudiar les oracions d’infinitiu. És lògic, doncs, trobar frases en el tema 13 en pret. imperfet que exemplifiquen la construcció d’infinitiu que allí ens concerneix. I el mateix val a dir del vocabulari: el vocabulari ja treballat en anteriors unitats reapareix una altra i una altra vegada. Al final de cada lliçó només recullo el llistat de mots nous, que abans no han aparegut.

E) He inclòs dues lliçons, les darreres, bastant més llargues que no les anteriors, en què hi ha: a) exercicis de lèxic i, b) textos per a ser traduïts amb l’ajut del diccionari. Aquesta darrera lliçó, d'’una part voldria ser una antologia de textos sobre temes diversos de la cultura grega, de l’altra, intenta abastar, tenint en compte el bagatge de coneixements que pot fornir dos cursos de grec, un corpus de dificultat mitjana per a ser treballats amb l’ajut del diccionari i per a reforçar aspectes que no es treballen amb prou intensitat en el decurs dels temes previs: verbs polirritzes, participis d’aorist en veu passiva, genitiu absolut, acusatiu de relació, algunes partícules, etc. En la nòmina d’autors (a més d'algunes inscripcions sepulcals) s’hi compten Eurípides, Xenofont, Diògenes Laerci, Plutarc, Tucídides, Plató, Xenòfanes de Colofó, Cal·límac, Arquíloc, Anacreont, Soló, Sòfocles, Marc Aureli, el Nou Testament, Aristòtil i Heròdot –canviant, però, algunes formes dialectals.

F) Finalment, l’estudi de l'etimologia i de camps semàntics del grec. Sens dubte és dels aspectes que sempre s’han posat damunt de la taula per a legitimar l’estudi de la llengua en el batxillerat. En la versió actual, hi ha més tres-cents hel·lenismes.

Interessa remarcar, així mateix, que, tractant-se d'un mètode gradual, es fa necessari molts apartats dedicats al repàs de continguts estudiats prèviament. S'intenta, per tant, que qualsevol nou ítem de contingut gramatical, sigui tractat més d'un cop a fi de reforçar l'estudi lingüístic en una visió de conjunt.

Una nota sobre les fonts utilitzades: he fet servir la font Aroania, que em semblava la més diàfana. I, en algunes ocasions hom veurà la lletra theta tancada, d'altres oberta θ / ϑ: em sembla que aquesta duplicitat ajuda a l'hora d'acostumar l'ull a la doble grafia.

(Final. El professorat interessat em pot demanar els exercicis d'avaluació que he preparat. També en això, d'alguna manera, hom busca d'estalviar temps.)

PS. He fet aquest breu document de corrigenda sobre l'edició del 2023. Són correccions que a l'edició de l'agost de 2024 ja estan incorporades.

Refranero multilingüe

2023-08-25T15:55:00.001+02:00

Disposem a la xarxa d'un autèntic thesaurus de refranys, frases fetes i màximes que recopila i sistematitza el Centro Virtual Cervantes. S'apleguen dins aquest web una col·lecció de parèmies a través d'un cercador completíssim que permet d'afinar molt bé la cerca: d'entre vint llengües (entre les que hi ha el grec antic i el llatí) podem escollir temàtica o idea clau, refrany popular o sentència, dialogismes, frases fetes, fraseologia sobre el temps, sinònims i variants.... S'ha elaborat consultant de manera exhaustiva nombroses fonts i autors de totes les èpoques. Hi ha, fins i tot, unes breus propostes didàctiques. Paga la pena tenir-lo com un lloc per a consultes freqüents.

Teatre grec a la Universitat de Barcelona

2023-08-11T10:47:00.001+02:00

D'un temps ençà vaig seguint notícies sobre una activitat que em té el cor robat: representar teatre grec... en grec! Si no vaig errat, es tracta d'una iniciativa presentada en el Fòrum Auriga l'any 2013, sota l'apel·latiu de «Grecmetratge» (que recorda ben d'aprop el terme «curtmetratge»). L'inici, però, no va ser a partir del gènere teatral, sinó amb l'escenificació d'uns diàlegs de Llucià. Hi ha uns vídeos que són d'un interès especial, perquè van ser el primer pas: aquest data de l'any 2013 i aquest altre, que denota una elaboració més completa, és del 2019.

De l'any 2015 he trobat aquesta doble representació, de la Lisístrata i de l'Electra (de Sòfocles). Després van venir, el 2016, unes Granotes (de la qual representació tenim una gravació completa), el 2023, Els núvols (també en grec-català). A hores d'ara, només podem comptar amb el cartell anunciant Els ocells, representat el mes de maig a la UB i després a la UAB.

«Lèxicon» a la revista Auriga

2023-08-04T15:56:00.009+02:00

El darrer número (ja en són 117) de la revista «Auriga» és un fascicle preciós: es tracta de més de vuitanta pàgines dedicades a l'etimologia, la fraseologia i, en general, al vocabulari actual, tan curull d'hel·lenismes i llatinismes. Els autors han fet un esforç molt lloable i presenten una quantitat d'exercicis i activitats, variadíssims tots ells, que són de molt bon aprofitar.

Des d'aquí demano, un cop més, la subscripció de tots els professors i de tots els centres educatius a la revista. I és que, realment val la pena. Ningú, que jo sàpiga, mai no se n'ha penedit. Feu-ho: és un referent que considero indispensable, un «instrumentum laboris», un bé mutu, una eina de comunicació i divulgació del món clàssic en terres catalanes que no pot faltar. No ho deixeu per demà!

L'estil de Xenofont

2023-08-01T15:38:00.002+02:00

Al final de la seva Notícia Preliminar de les Hel·lèniques, Jean Hatzfeld fa una reflexió que puntualitza el distintiu d'abella àtica que tant s'havia aplicat a Xenofont.

«Après tant d'années passées d'abord en Asie, au milieu de mercenaires venus de tous les points du monde grec, puis dans les villes doriennes du Péloponnèse, Xénophon ne pouvait pas être un modèle d'atticisme, et il ne faut pas s'étonner de trouver chez lui un vocabulaire et une morphologie un peu mêlés, première manifestation, on l'ha très bien dit, d'une κοινὴ littéraire.» (p. 27)

L'explicació que dona sobre l'apel·latiu de la Suda —i que va fer llarga fortuna— quan parla del polígraf com d'una ἀττικὴ μέλιττα, és que no es referia tant a la seva correcció com a una «dolça simplicitat» del seu estil («melle dulcior» diu Ciceró).

La Telemàquia dins l'estructura de l'Odissea

2023-06-29T11:28:00.001+02:00

L'esquema que precedeix aquestes línies s'inspira en el capítol que dedica Jesús de la Villa a aquesta obra mestra dins el llibre col·lectiu editat per Pilar Hualde Pascual i Manuel Sanz Morales, La literatura griega y su tradición. La Telemàquia, que devia constituir-se en un poema independent, explica esdeveniments paral·lels als que viu Ulisses amb Calipso i a l'illa dels feacis. Si un aede el volia afegir a l'Odissea, difícilment podia fer-ho a meitat del poema, atès que una digressió de quatre cants no hauria pogut aguantar la nova estructura. L'única solució era, doncs, incorporar la Telemàquia al principi de tot i canviar la persona narrativa —de tercera a primera— mentre Ulisses explica les seves peripècies, que tant devien agradar als oients, a la cort d'Alcínous estant, a la manera de flashback. A partir del cant XV pare i fill es reuneixen, prenen venjança dels pretendents bo i acabant amb un epíleg, el cant XXIV, també curull de materials ben heterogenis.