ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

Occident necessita un tàvec?

2013-05-16T08:09:00.001+02:00

Els darrers mesos no són infreqüents els escrits d'opinió sobre els efectes de la postmodernitat, de la barbàrie educativa, de la corrupció entre els representants del poble. Avui per avui sembla que tenim ben bé els ulls tapats, o bona part del rostre. Hem quedat incapacitats per a veure, ententre i afrontar no sols la realitat històrica sinó la pròpia existència, la identitat i el nostre paper en el món d'avui.

I què ens preocupa? Ens preocupa tot allò material. I res més, o ben poca cosa més, com ara el carpe diem a la desesperada, talment un nou banquet de Trimalció, plens d'extravangàncies i incoherències.

Sòcrates ja ho va deixar dit als seus conciutadans: "Oh tu, bon amic, que ets atenès, ciutadà de la ciutat més gran i més anomenada per la saviesa i per la força, ¿no t'avergonyeixes d'ocupar-te de la fortuna per veure com se't farà més grossa possible, i de la glòria i de l'honor, i en canvi, del seny i de la veritat de l'ànima, de veure com esdevindran millors, no te n'ocupes ni hi penses?" (Pl. Apol. 29d, p. 29 FBM)

Mulheres de Atenas, de Chico Buarque

2013-05-12T00:30:00.000+02:00

La llengua llatina: una llengua prolífica

2013-05-09T18:38:00.001+02:00

La legislació espanyola ha fet de la llengua llatina una llengua prolífica i per tant, no es podrà dir mai que sigui una llengua morta. No només ha generat (segons doctrina de les respectables i respectives autoritats) les llengües 'catalana', 'valenciana', 'balear' —ben diferents les unes de les altres, tal com s'han entestat a fer-nos creure acientíficament. Fa unes hores, i segons tothom haurà pogut saber, l'última parida és la lengua aragonesa propia del área oriental, el nom de la qual no he vist en vernacle. Es veu que s'ha convertit en l'amor dels trilingües.

Mal d'amor, de Safo als trobadors

2013-05-06T00:30:00.000+02:00

Rellegint un estudi del professor Jordi Redondo sobre la presència de la medicina hipocràtica en els poemes d'Ausiàs March que em sembla de gran interès i meritòria aportació pensava, per taules, en altres autors medievals, com ara els trobadors. Així, per exemple, el poema "Non es meravelha s'eu chan" (No és meravella si el meu cant) de Bernat de Ventadorm té una estrofa que recorda ben d'aprop el páthos ja descrit per Safo en el seu fragment 31. Així:

Cant eu la veu, be m' es parven
  als olhs, al vis, a la color,
  car aissi tremble de paor
  com fa la folha contra 'l ven.
  Non ai de sen per un efan,
  aissi sui d'amor entrepres;
  e d' ome qu 'es aissi conques,
  pot domn' aver almorna gran.

Tucídides segons Riba

2013-05-01T17:38:00.001+02:00

Tucídides fou l’únic gran historiador que produí Atenes. Nasqué no abans de l’any 460; pel seu pare era atenès; per la seva mare era d’origen traci i reial. Des del començament, intuí la transcendència de la guerra del Peloponnès i es proposà d’historiar-la; també volgué jugar-hi un paper, però tingué un fracàs i, condemnat a l’exili, romanguè vint anys fora d’Atenes. Conten que, essent jovenet, havia plorat sentint Heròdot llegir fragments de la seva història; però com a historiador, fou, certament, tot el contrari: no un simple narrador, sinó un pensador polític. Gens crèdul davant del meravellós, reuní i criticà els seus materials amb una escrupolositat científica i una imparcialitat que l’erigeixen en el primer dels historiadors moderns. Cercà les lleis de la història dins els fets mateixos, concentrant la seva atenció en els factors humans que immediatament els determinen. Per fer-ne veure el joc, recorre sovint a discursos, que posa en boca de representants dels partits en lluita. Hi és visible, com altrament en tota l’obra, la influència dels sofistes, Gòrgias en primer lloc, però tots els seus efectismes d’estil i de llenguatge, com totes les seves dureses, serveixen directament l’expressió d’un pensament apassionat, dens, lúcid, d’una actualitat perenne.

[Carles Riba, Resum de literatura grega, Barcelona, 1937, p. 32-33]

Falta una nova «Ciropèdia»

2013-04-29T01:00:00.000+02:00

Ho va deixar dit Joan Crexells fa temps: «La lliçó de Xenofont és que no cal tenir les idees sublims per ésser un gran escriptor. Però, que cal escriure quan es tenen idees i no simples gèrmens d’idees.»

Per aquest, i altres motius, es pot considerar Xenofont un clàssic. I davant la inseguretat, la inestabilitat, el desencís, etc. que pateixi qualsevol poble o qualsevol individu, els clàssics han de fer de guia i referent. No altrament, com a observador i coneixedor de la ψυχή humana, el nostre polígraf comença avisant, al mateix inici de la seva Ciropèdia (I, 1, 2): ἄνθρωποι δὲ ἐπ' οὐδένας μᾶλλον συνίστανται ἢ ἐπὶ τούτους οὓς ἂν αἴσθωνται ἄρχειν αὑτῶν ἐπιχειροῦντας. Però dedicarà tots els seus esforços a escriure una obra per a desmuntar i explicar per què una tal predicció mai no es va produir entre els contemporanis de Ciros. I ara hom podria exclamar: falta una Ciropèdia per al segle XXI. Altrament molt em temo que les crisis i els desencerts no tindran aturador. I, encara, em demano, quantes vegades aquells que s'han erigit en representants i governants del poble hauran llegit, estudiat i meditat els clàssics?

Cartes de Sir Roger A. B. Mynors

2013-04-23T00:30:00.000+02:00

Per als llatinistes el nom de R.A.B. Mynors no necessita presentació. Només cal mirar el catàleg de la OUP i s'adonaran de la seva capacitat i qualitat del treball: les seves edicions de Catul, Plini el jove i, sobretot Virgili, són un aval més que solvent.

Jo estudiava segon curs de filologia clàssica a la UB. Llegíem el llibre IX de l'Eneida (no recordo si el preparàvem pel nostre compte o era a classe). Com sigui, al vers 120 hi havia un mot que em semblava ininteligible, urgineae. En realitat havia de ser uirgineae —així m'ho confirmaven totes les altres edicions—. Vaig escriure, no sense temor, al savi i ell, amb una naturalitat i senzillesa que depassen qualsevol previsió, em va respondre. He trobat a la xarxa un altre lloc que reprodueix algunes cartes seves (la seva lletra arrodonida i menuda, segurament d'una estilogràfica, amb la línia lleugerament inclidada cap amunt, fa que els seus papers siguin perfectament identificables) però avui reprodueixo les dues cartes que em va enviar entre l'abril i maig de fa més de vint-i-cinc anys (també s'hi hauria d'afegir un volum de les Argonàutiques d'Apol·loni de Rodes editat per H. Fränkel, amb dedicatòria, és clar). Són records, per a mi gens llunyans, d'un temps ben especial.

Litterae R.a.B.mynors by deltois

«Sòcrates arcaic»

2013-04-14T13:08:00.000+02:00

Rellegint la Defensa de Sòcrates m’ha semblat per uns instants que Plató presentava davant dels jutges un “Sòcrates arcaic”, com si el vugués arrelat a formes de pensament preclàssiques. I a estones em demano si no picava l’ullet a un jurat de tarannà ben conservador, refractari als nous corrents relativistes i a la sophia dels jonis il·lustrats.

A 28d, en acabat de referir-se a un passatge de la Ilíada, Sòcrates sembla que fa seva l’actitud heroica —aristocràtica, homèrica— dels soldat que ell va ser un dia, “sense fer cabal ni de la mort ni de res més que no fos la vergonya”. A Homer la vergonya (clau aristocràtica segons Dodds) és dita αἰδώς, Plató consignarà aquí τὸ αἰσχρόν.

Seguidament el nostre filòsof recorda com passa el temps examinant-se a si mateix i als altres conciutadans. També Heràclit confessa haver-se autoexplorat, haver-se recercat ell mateix (ἐδιζησάμην ἐμεωυτόν, 22B 101 DK), Plató ho descriu aquí amb el verb ἐξετάζω.

Last but not least. Obedient al déu (τοῦ δὲ θεοῦ τάττοντος, 28e) Sòcrates es capté com un vertader i patriota guerrer tirteic, que no abandona el lloc (cf. λείπειν τὴν τάξιν, ibid.) que li ha estat confiat.

A Reading from Homer

2013-04-09T21:03:00.000+02:00

El 1885, en ple Romanticisme, Sir Lawrence Alma-Tadema va pintar aquest oli, Una lectura d'Homer, que es conserva al Museu d'Art de Filadèlfia. Intenta representar, de forma molt estilitzada, una ἀκρόασις d'algun passatge del poeta davant uns altres rapsodes, que se l'escolten embadalits. El quadre va fer fortuna i la xarxa ens ofereix la fotografia que reprodueixo més avall, també amb tres protagonistes, que recrea a la seva manera, el quadre original. Em sembla que una nova via de tradició clàssica s'obre davant nostre: la fotografia i el joc de la doble tradició iconogràfica.

Allò de la quiromància

2013-04-04T18:47:00.000+02:00

Michelangelo da Caravaggio: La Buona ventura, ca. 1594 (Louvre)

Contemplava aquest oli del Caravaggio (sobretot, ho confessaré, perquè no hi ha rastre de l'etimologia grega que esperava trobar en algun racó) i Pere Calders ha vingut a subvenir aquesta mancança amb el seu primer mot... per bé que supera tota ironia quan inventa aquesta anècdota (no arriba pas a conte, és clar):

L’art d’endevinar

El quiromàntic va agafar la mà de la clienta i l’estengué palmell amunt. Es va acomodar les ulleres, de vidres gruixuts, i després d’una anàlisi minuciosa, digué:

—Observo que la seva vida és mancada, artificial, li falta alguna cosa. Les línies semblen fetes a màquina, sense la calidesa de la sang, la qual cosa vol dir que vostè ha patit molt. Aquí hi ha un entrellat de línies que m’indica que vostè va sofrir un accident terrible i que mai no se n’ha pogut refer...

—Té tota la raó —va respondre la senyora—. La mà que m’examina és ortopèdica.

«augusta est domus animae meae»

2013-04-03T01:30:00.000+02:00

L'error de digitalització del projecte Gutenberg és més que notable però del tot comprensible i lògic, com tota cosa humana. A Conf. I, 5, 6 llegim:

«Augusta est domus animae meae quo venias ad eam; dilatetur abs te. Ruinosa est; refice eam...»

Cal que el lector corregeixi augusta per angusta. Altrament, les oracions del bisbe d'Hipona no només no tenen cap sentit sinó que són una contradicció terrible. Per això de vegades em demano si el llibre digital arribarà mai a substituir el llibre tradicional: amb exemples com aquest em sembla que la resposta és del tot clara.

«Hi mihi sunt comites»

2013-03-31T05:00:00.000+02:00

Ha estat per mi un bell moment adonar-me de com Joanot Martorell feia servir l'etimologia creativa per a referir-se al comte, l'acompanyant del rei. Vegeu Tirant cap. XCII: «D’aquí avant, lo Rei lo nomena germà d’armes o comte, qui vol tant dir com germà d’armes.»

Em demano si no s'han estudiat ja els usos metalingüístics del notre escriptor valencià.

Carles Riba, sobre la llengua llatina

2013-03-26T19:50:00.000+01:00

El llatí que coneixem és un idioma estrictament literari, és a dir, creat pels autors a còpia d’un tenacíssim treball. D’un parlar tosc, rossegant, musculós, no massa ric de formes, poc flexible, ells feren sortir una llengua neta, rotunda, severa, i d’una concisió i un relleu tals, que s’ha pogut dir que s’hi encunyaven fórmules com medalles. Influiren, naturalment, en el llatí les altres llengües de civilització amb les quals estigué en contacte; però en primer lloc, i de molt, el grec. En l’enriquiment del lèxic, en l’agilització de la sintaxi, en l’estructura i dibuix de la frase, en matèria d’estil, per a dir-ho en resum, el que el llatí copià del grec és molt i decisiu.

[C. Riba, Resum de literatura llatina, Barcelona, Bàrcino, 1933 (2ª ed.), p. 9]

A favor d'«Unes Humanitats amb futur»

2013-03-11T18:04:00.002+01:00

Fa uns quants mesos un grup d'intel·lectuals van fer una trobada per tal de reflexionar junts sobre la situació actual de les humanitats. Trobareu els seus noms al final del document que teniu reproduït. Acollits a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, aquestes persones van constatar amb preocupació el buit cultural de molta gent, de joves i no tan joves. Per tal de promoure el debat sobre aquesta qüestió han redactat el següent text, i si hom ho considera adequat, s’hi pot adherir mitjançant un e-mail enviat a la següent adreça: Gabinet.Presidencia@iec.cat. Es pot fer arribar l’adhesió a nivell individual o bé es pot signar en tant que entitat o associació. Caldrà enviar el missatge d'adhesió abans del 31 de març.

UNES HUMANITATS AMB FUTUR

1. Les darreres transformacions en el món de l’ensenyament, els vastos processos culturals de canvi i les convulsions en la situació econòmica i política, amb el predomini de la lògica del mercat capitalista, són factors que incideixen en el conreu de les que, en els països occidentals, es coneixen com a «humanitats». Les humanitats han configurat la cultura occidental des dels seus inicis (Atenes, Roma, Jerusalem) mitjançant un lligam amb les ciències i la tècnica, el qual es manifesta sobretot en el Renaixement i es perllonga fins a la modernitat. Aquesta es fonamenta en l’esperit crític i dialogal, la democràcia, la tolerància, el respecte a la ciència, el pluralisme de creences i el coneixement filosòfic. Allunyar-se de les humanitats empobreix i aïlla. Occident ha forjat una visió del món en la qual l’autonomia i la dignitat de la persona i la seva constitució espiritual són a la base d’un sentiment comú.

2. La intensa preocupació, plenament justificada, dels governs i de la societat civil pel foment de la ciència, la tecnologia i les noves formes de transmissió del coneixement i de la informació, ha anat acompanyada d’una minva en l’atenció envers les humanitats. Igualment, altres factors, com la pèrdua dels grans relats històrics i dels referents col·lectius, han contribuït a afeblir el conreu de les humanitats. Les dificultats amb què es troben les humanitats s’inscriuen en una crisi més general del saber, també del saber científic, sovint valorat tan sols per les seves aplicacions pràctiques i sense que se’l relacioni amb la pregunta pel sentit.

3. La minva de la cultura humanística comporta l’empobriment del pensament, la precarietat del discurs ètic i la pèrdua de la cohesió de la nostra civilització. En aquest sentit, és urgent sortir de l’analfabetisme funcional i simbòlic, que deixa grans buits en el sistema de referències personals i col·lectives i permet submissions i manipulacions. Cal una recuperació del símbol, començant pel llenguatge mateix, en els seus horitzons filosòfic i religiós, com un dels senyals distintius d’una cultura humanística completa. La cultura humanística és una inversió necessària.

4. Les humanitats són percebudes com a mancades d’atracció, com si fossin poca cosa més que un llegat arcaic i sense interès. Tanmateix, porten dins d’elles la passió per la bellesa i per un món més humanitzat, lliure i feliç. Les humanitats són interessants i útils, perquè ajuden la persona humana a examinar-se a si mateixa i a valorar i admirar el que rep d’altres persones, perquè contribueixen a articular críticament el propi pensament i a expressar-lo de manera intel·ligible, perquè discernir i tenir criteri és imprescindible per viure i per orientar-se. Cal, però, recuperar l’entusiasme per totes les creacions de l’esperit humà i restablir i potenciar la figura del mestre que conrea i comunica les humanitats amb passió.

5. L’educació s’ha erigit en un repte cabdal en un món que tendeix a l’individualisme i a la desvinculació de les responsabilitats compartides. La transmissió del saber i de la saviesa no pot quedar al marge de la societat del coneixement. Més aviat la tecnosfera ha de permetre una circulació àmplia de la cultura humanística. Igualment, en els mitjans de comunicació, les propostes de tipus humanístic han de trobar-hi un ressò rigorós i de qualitat. Les humanitats formen part del «nucli dur» de les formes espirituals de vida, més enllà del materialisme i de l’utilitarisme.

Per tot això, fem les propostes següents:

1. Les llengües i la literatura, la filosofia, la història i les arts són els pilars fonamentals de la civilització i la cultura. Per això, és imprescindible garantir que tothom sàpiga parlar, llegir i escriure correctament. En relació a Secundària, els escriptors clàssics, grecs i llatins, i els grans relats de la Bíblia (l’antiga «història sagrada») han de ser referents culturals que han de trobar el seu lloc en el currículum escolar. Per això, cal impulsar l’aprenentatge de les llengües modernes i de les llengües clàssiques (grec i llatí), les quals s’han de mantenir com a matèries optatives però no residuals. D’altra banda, pel que fa a la literatura, cal establir un cànon obert d’autors i d’obres que resumeixi els fruits del coneixement humanístic que tothom hauria d’assimilar. En no poques cultures europees, tot emulant la familiaritat dels grecs amb Homer, es tendeix a promoure el coneixement dels clàssics respectius durant la Secundària. Aquesta tendència ha de ser mantinguda en el cas de la cultura catalana, que no ha de menystenir els grans valors de la literatura universal, entesa com a patrimoni de la humanitat.

2. La Universitat ha de combinar l’especialització amb una consideració global dels sabers. La connexió i la transversalitat es fan, doncs, especialment necessàries. Cal plantejar fórmules intel·ligents que facin presents les humanitats a l’interior dels currículums de les carreres tècniques. Concretament, en els currículums escolars i universitaris s’ha de trobar l’equilibri entre les disciplines tècniques i les humanitats. No es poden confinar les humanitats a les «carreres de lletres». Les ciències necessiten les humanitats, i les humanitats no poden desvincular-se de la ciència.

3. Les humanitats han de procurar establir aliances estratègiques amb les ciències, amb les tecnologies i amb el món de la comunicació. La cultura humanística s’ha de valer de tots els aliats possibles per tal de contribuir eficaçment a l’esperit del temps. És convenient, per exemple, que la cultura humanística empri les noves tecnologies sense abandonar del tot els formats tradicionals, sinó fent veure la complementarietat entre tradició i innovació, i buscant la millor manera de difondre i impulsar allò que és essencial al món del pensament: l’autoritat de la raó. Les humanitats necessiten una discriminació positiva. En aquest sentit, seria convenient fomentar el gust per la lectura, l’escriptura i el coneixement dels clàssics.

4. Els mitjans de comunicació –també aquells que utilitzen els nous codis comunicatius– són vehicles potents de difusió cultural, i en darrer terme han esdevingut «educadors», sobretot de les generacions més joves. La cultura humanística ha d’entrar dins el món de la comunicació, i cal receptivitat per part dels mitjans perquè això sigui factible. Les humanitats tindran futur en la mesura que siguin enteses com a factor d’humanització, de responsabilitat moral i cívica i de creixement de l’esperit humà.

Barcelona, 16 de gener de 2013

Salvador Giner
Armand Puig
Rafael Argullol
Agustí Borrell
Victòria Camps
Lluís Font
David Jou
Jordi Llovet
Xavier Morlans
Perico Pastor
Ramon Pla
Francesc Torralba
Mariàngela Vilallonga

L’època heroica de la Fundació Bernat Metge

2013-03-07T08:38:00.000+01:00

Miquel Dolç va escriure dos articles força documentats explicant la història de la Fundació Bernat Metge. El primer va ser publicat a Serra d’Or, “Els cinquanta anys de la Fundació Bernat Metge” (núm. 15, 1973, pp. 81-85); el segon, a la Revista de Catalunya, “La Fundació Bernat Metge, una avaluació avui” (núm. 38, 1990, pp. 99-109). Ambós dos articles formen part del seu llibre Assaigs sobre la literatura i la tradició clàssica.

En el segon dels seus estudis Dolç parla d’una “època heroica” de la FBM, tot volent significar, com diu ell, “la primera generació de col·laboradors, als quals som deutors de la que podríem anomenar sense matís hiperbòlic, època heroica de la Fundació, que s'estén des de la seva inauguració fins a la Guerra Civil”.

L’expressió, però, té més història. El 1931, en publicar-se la segona edició dels Diàlegs de Plató de Joan Crexells, Carles Riba va afegir una breu Nota a la Introducció en la qual llegim (p. XXII): “…Poder presentar, sense una necessitat essencial de més, una segona edició, és el més discret elogi que es pot fer, sens dubte, de la primera: un dels volums que més honora la que en podríem dir època heroica de la Fundació Bernat Metge”.

Hi ha cap «utilitat» en l'home?

2013-03-04T18:46:00.000+01:00

La creixent demanda d'estudis i formació útil en el món d'avui és aclaparadora. Sembla que la utilitat, el profit o qualsevol terme que entri dins el camp semàntic del «guany material» han de passar per davant de qualsevol altra consideració.

El mοt ὄφελος pren en el següent passatge de Plató un significat prou curiós (i d'importància sempre discutible, ja des del moment en què va ser pronunciat davant els jutges de Sòcrates) com perquè alguna traducció hi hagi dedicat una atenció que sorprèn d'una manera del tot inesperada —si més no, a mi—.

Οὐ καλῶς λέγεις, ὦ ἄνθρωπε, εἰ οἴει δεῖν κίνδυνον ὑπολογίζεσθαι τοῦ ζῆν ἢ τεθνάναι ἄνδρα ὅτου τι καὶ σμικρὸν ὄφελός ἐστιν, ἀλλ' οὐκ ἐκεῖνο μόνον σκοπεῖν ὅταν πράττῃ, πότερον δίκαια ἢ ἄδικα πράττει, καὶ ἀνδρὸς ἀγαθοῦ ἔργα ἢ κακοῦ. (Pl. Apol. 28b)

Joan Crexells (1931): «T'erres, amic, si et penses que a un home d'una mica de valor li cal reflexionar sobre els perills del viure o del morir i no ha de mirar en el seu obrar si el que fa és just o injust i si les seves obres són d'un home de bé o d'un home dolent.»

Joan Alberich (2000): «No tens raó, amic meu, si creus que un home d'una mica de profit ha de calcular el risc de viure o de morir en lloc de mirar si fa obres justes o injustes i si el seu comportament és el d'un home honrat o malvat.»

Óscar Martínez García (2004): «Te equivocas, amigo, si piensas que un hombre que esté en disposición de ser de alguna ayuda, por pequeña que sea, deba considerar el riesgo de vivir o de morir, en lugar de fijarse únicamente, a la hora de actuar, en si lleva a cabo obras justas o injustas y si sus actos son los de un hombre honrado o los de un hombre mezquino.»

L'anell de Giges en un passatge de Chrétien de Troyes

2013-03-01T15:27:00.000+01:00

En el llibre II de la República (359d-360b) Plató ens alliçona sobre la vertadera realitat dels qui són bons —atès que ho són a desgrat seu— amb l'exemple d'un anell que Giges, pastor lidi, va trobar casualment en la mà d'un cadàver guardat dins d'un cavall de bronze i que concedia la invisibilitat a aquell que se'l posava al dit.

Segles a venir, un home de lletres com fou Chrétien de Troyes devia inspirar-se en alguna font que remunta a l'anèdota del vell Plató quan explica la següent anècdota en la seva novel·la El cavaller del lleó:

Una vegada la meva senyora em va enviar amb un missatge a la cort del rei; potser no vaig ser prou assenyada i cortesa, ni vaig saber captenir-me com s’adiu a una donzella, però el cas és que cap cavaller no es va dignar a dirigir-me la paraula. Només vós, que ara sou aquí, em vau honorar i servir. Llavors vaig quedar-vos molt agraïda i ara ha arribat l’hora recompensar-vos. Sé com us dieu, perquè us he reconegut immediatament: sou monsenyor Ivany, el fill del rei Urién. Si confieu en mi, podeu tenir la seguretat que no us agafaran ni us faran cap mal. Ara us donaré el meu anellet i només us demano que tingueu la gentilesa de tornar-me’l quan us hagi alliberat.
Aleshores li va lliurar l’anell i li va dir que tenia el mateix poder que l’escorça sobre la fusta, que l’amaga tota i no la deixa veure. Només cal que se’l posi de manera que la pedra quedi tancada dins del puny i ja no haurà d’amoïnar-se per res: ningú, encara que tingui els ulls ben oberts, no podrà veure’l, perquè qui duu l’anell al dit es torna tan invisible com la fusta quan la recobreix l’escorça. [...]
La donzella se’n va anar i, tan bon punt va haver marxat, tothom es va congregar davant les dues portes brandant espases i bastons. Organitzaven una gran cridòria, perquè eren molts i estaven plens de dolor i d’ira. En veure davan la porta d’entrada els quarters posteriors del cavall que havia quedat tallat per la meitat, es van pensar que quan obrissin trobarien dins aquell que buscaven amb la intenció de matar. [...] Encesos d’ira, registraven tota la sala bastonejant les parets, els bancs i el llits. Sortosament, no van tocar el llit on jeia monsenyor Ivany, que va sortir il·lès de l’allau de garrotades que va caure al seu voltant, ja que, com els cecs cerquen a les palpentes, descarregaven cops de bastó en totes les direccions.

Res a veure amb els suecs

2013-02-26T18:10:00.000+01:00

Llegeixo en uns articles de Jordi Sedó a Escola Catalana que l’expressió “fer-se el suec”, a més de ser un calc del castellà (ell proposa recuperar “fer l’orni”, fer el desentès” o “fer el pagès”), no té res a veure amb els naturals de Suècia.

Cert, els antics actors còmics calçaven el popular soccus, mot que ha donat la forma catalana “soc” (sinònim d’“esclop”) i en castellà “zueco”, del qual deriva també “zoquete”, aplicat a l’home que no entén res, i que fóra a l’origen de la dita “hacerse el zueco/sueco”. El calc sintàctic, doncs, sembla més que evident.

Imatge del poder

2013-02-22T15:48:00.000+01:00

Tots els qui manen acaben eternitzant la seva pròpia mort. El seu rostre apàtic i fred és l'únic que en queda, igual que l'estàtua colossal de Constantí. Un record egoista, un caprici d'un instant, que els segles, cada dia que passa, veuen més de cua d'ull: sense voler saber, ni admirar, ni rebatre res. En vida no calia pas tant.

Sobre els semitismes del NT

2013-02-15T02:30:00.000+01:00

No es pot negar la influència semítica damunt la llengua del Nou Testament. No cal, però, exagerar-la com feren els hebraistes, ni tampoc anular-la com intenta fer l’escola purista. Era impossible als autors del Nou Testament sostreure’s a ella. Per altra part, és ben natural, car quasi tots ells eren jueus educats en la llengua i mentalitat aramees, o bé familiaritzats amb l’Antic Testament hebreu i amb la traducció dels Setanta, calcada directament damunt d’aquest. Per això els semitismes del Nou Testament són de dues menes: hebraismes, imitacions i reminiscències del literalisme de la versió dels Setanta, i aramaismes, traduccions servils de fonts semítiques, orals o escrites, i expressions en grec d’idees concebudes per una mentalitat semítica.

En l’estil és on més es nota aquesta influència. La coordinació de les frases per mitjà de la conjunció καί, en lloc de la subordinació de les proposicions, produeix un estil senzill, deslligat i a vegades monòton, propi de la llengua familiar i distintiu de les llengües semítiques; la pobresa de partícules i la quasi absència de l’optatiu esborren aquells matisos de dicció, tan naturals als grecs, els quals savien expressar es més delicats caires del pensament; s’empren construccions sintàctiques i maneres de dir estranyes al grec; les metàfores i la manera de pensar i d’argumentar donen un caient marcadament semític; finalment, fins l’ús immoderat de certes formes, locucions i frases, en rigor gregues, acusa un redactor semita, qui troba en elles, preferentment a altres, una correspondència més exacta a una modalitat de la seva llengua.

En el lèxic, la influència semítica ha introduït temes hebreus teològics i tècnics; μεσσίας, βεεζεβούλ, μαμωνᾶς, γεέννα, ἀββᾶ, σάββατον, μάννα, κόρος, σίκερα; mots grecs amb alguna variació de sentit: ῥῆμα, cosa, ὀφείλημα, pecat, εὐλογεῖν, beneir, δυνάμεις, prodigis, εἷς, primer; mots grecs en sentit metafòric: περιπατεῖν, portar-se, ὁδός, doctrina, γλῶσσα, nació; metàfores i frases traduïdes literalment de l’hebreu: καρπὸς ὀσφύος, ἐκ κοιλίας μητρός, πᾶσα σάρξ, ἀνοίγειν τοὺς ὀφθάλμους, ἀρτον φαγεῖν, ζητεῖν ψυχήν; verbs derivats de l’hebreu: σκανδαλίζειν, ἀναθεματίζειν, προσωποληπτεῖν.

En la sintaxi cal remarcar principalment: ἐγένετο i un verb finit, precedit o no δe καί; freqüència de καὶ ἰδού, de ἐν τῷ amb l’infinitiu, de υἱός amb un genitiu, del genitiu qualificatiu i de la conjugació perifràstica; del demostratiu pleonàstic després d’un relatiu; redundància de prenoms personals oblics; la negació οὐ … πᾶς; reforçament del verb amb un datiu de la mateixa arrel o d’una altra semblant (ἐπιθυμίᾳ ἐπεθύμησα); repetició d’una mateixa paraula per indicar distribució, abundància o universalitat (ἡμέρᾳ καὶ ἡμέρᾳ, tots els dies, cada dia, 2Cor 4, 16); el nominatiu en lloc del vocatiu; el predicat amb εἰς i l’acusatiu; el positiu en lloc del comparatiu o superlatiu; redundància de participis; i finalment, certes perífrasis en lloc d’un senzill cas o d’una preposició, i redundància de preposicions davant d’un cas regit ja pel nom o pel verb.

[S. Obiols, El Grec del Nou Testament (vol. I. Compendi gramatical), Montserrat 1928, pàgs. 12-15.]

Pregària de Sòcrates

2013-02-09T01:00:00.000+01:00

Ὦ φίλε Πάν τε καὶ ἄλλοι ὅσοι τῇδε θεοί, δοίητέ μοι καλῷ γενέσθαι τἄνδοθεν· ἔξωθεν δὲ ὅσα ἔχω, τοῖς ἐντὸς εἶναί μοι φίλια. πλούσιον δὲ νομίζοιμι τὸν σοφόν· τὸ δὲ χρυσοῦ πλῆθος εἴη μοι ὅσον μήτε φέρειν μήτε ἄγειν δύναιτο ἄλλος ἢ ὁ σώφρων.

Oh, estimat Pan i altres déus aquí presents! Concediu-me la bellesa interior i, en allò que toca al meu defora, feu que tot el que posseeixo s'adigui amb el meu interior. Que consideri ric el savi. I que la meva fortuna sigui tanta com perquè l'únic capaç de guanyar-la i administrar-la no pugui ser ningú més que l'home assenyat.

[Plató, Fedre, 279b-c]

Plató fa una invitació a la saviesa

2013-02-05T01:00:00.000+01:00

L’al·legoria de la caverna és una invitació a la saviesa i una invitació a reorientar la vida intel·lectual i pràctica, tant individualment com de manera col·lectiva. Aquesta al·legoria ens convida a espolsar-nos de tot allò que pensem acríticament i que assumim simplement perquè ho hem heretat: així és com viuen els presoners dins la cova, sense imaginar que fora d’aquell àmbit hi ha un altre món... el món mateix.

Certament, els atenesos eren enlluernats per les paraules dels sofistes, mentre que l'home que s'ha deslligat de les cadenes i ha pogut fugir queda enlluernat per la idea de Bé. Les paraules dels sofistes eren ambigües i buides, mentre que la idea de Bé és immòbil, certa, plena. Els discursos sofístics eren amarats de retòrica i dóxa, eren fets a mida dels qui els encarregaven; l’home teorètic, "l'home que mira" (theoreîn), per la seva banda, és ple de llum i certesa, amb un coneixement exacte de la justícia, capaç de mesurar sense equívocs el valor de cada cosa atès que pot contemplar-ho tot nítidament, en la seva puresa ideal... Arribats a aquest punt, ningú no dirà que tot plegat són massa avantatges?

De Sirenes

2013-02-02T10:26:00.001+01:00

Cap professor de cultura clàssica no ho negarà: és potser una de les sorpreses més inesperades que tenen els nostres encuriosits alumnes del moment que les sirenes fan la seva aparició en el relat odisseic (concretament al cant dotzè); i, val a dir-ho, el fet és que no s'assemblen gens a la sirena del conte d'Andersen.

Hi ha un conte de Pere Calders, a Un estrany jardí (1985) que es perpetua en l'error d'imaginar així el personatge (que, pel que sembla, ja a «La ciutat de bronze», un conte de les Mil i una nits havia pres forma mig humana mig de peix). Sense faltar a la seva peculiar ironia, el nostre escriptor va imaginar aquest breu diàleg reproduït aquí mateix:

Dos pescadors, tornant de la brega marítima, es van trobar a la taverna de cada dia.
—No em diguis que no has vist mai cap sirena! —preguntà un d'ells.
—És clar, que sí! Però què vols que et digui... No m'acaben de de fer el pes. Segons com les miris estan molt bé, però sempre els falta alguna cosa.
—Què vols dir?
—Que d'aquí en amunt aguanten, però d'aquí en avall tot s'ho han de menester.
L'altre es va quedar pensarós i, després d'una pausa, indagà:
—Que no t'agrada, el peix?
—Sí, home, quin remei! Però tot ha de guardar les degudes proporcions. No és igual allò que es veu des d'una barca que els requisits que esperes al final de jornada.

Rellegint el símil de la caverna de Plató

2013-02-01T01:30:00.000+01:00

Rellegint el símil de la caverna de Plató em venia pensar que es pot atribuir al filòsof un paper semblant, tot salvant les distàncies, al del profeta: el seu poble, la polis, ha de ser dut per camins que no el portin a l’engany per via d’aparences i confusions. Aquest home s’ha de comprometre a ser el guia de la vida política per bé que el comú de la gent, que viuen sota la fàtua retòrica amarada de relativisme, no se’l vulguin escoltar. Mentrestant, el substrat inferior de l’escala social d’aquesta República ideal, amb el seu treball manual haurà de mantenir aquells que mantenen l’entramat de la ciutat governada per savis vertaders (filòsofs-reis) que es perpetuen en el poder gràcies a uns guardians irrevocablement fidels.

Acusen Sòcrates després de mort

2013-01-29T01:00:00.000+01:00

Hi ha encara un altra acusació contra Sòcrates, la qual, però, no fou escrita sinó després de la seva mort (almenys després de l'any 393) pel sofista Polícrates. Aquesta acusació era més extensa que la del 399. Hom acusava Sòcrates de molts més crims. Hom li retreia d'haver estat el mestre d'Alcibíades i de Crítias,¹ així com d'ésser culpable de furts i sacrilegis, mestre d'ociositat, etc., coses de les quals no parla l'acusació de 399. En canvi, molts punts de l'acusació de Polícrates devien ésser trets de les acusacions dels còmics —com per exemple l'acusació de furt, que es trobava, com és sabut, en Èupolis, i la d'ociositat, que es troba en Aristòfanes—.²

[1] Cf. la refutació en Xenof. Mem. I, 11, 12 i seg.
[2] Núvols, 316 i 334; Granotes, 1498.

[Joan Crexells, "Introducció", dins Plató, Defensa de Sòcrates &, Barcelona 1931, p. 5]