ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

Batxillerat: quadrar al vuit

2008-07-20T08:59:00.000+02:00

Molt sovint comet injustícia qui no fa res,
no només qui fa alguna cosa.
(Marc Aureli, Pensaments, IX, 5)

Escric aquest post ben preocupat. En un altre d'anterior vaig avisar dels problemes que poden sorgir per a obtenir el professorat corresponent a les hores de docència que les matèries de Cultura clàssica, Grec i Llatí tenen assignades. No vaig observar que la normativa del curs 2008-2009 diu molt clar en el seu apartat 13.2 que no hi ha cap obligació d'impartir una matèria de batxillerat si no hi ha un mínim de vuit alumnes matriculats (és a la pàg. 56 del document en PDF). Però, alumnes matriculats, quan? El mes de juliol o durant els reajustaments del mes de setembre (pels alumnes que volen canviar de modalitat)? Si els horaris s'elaboren durant el mes de juliol ja cal que ens afanyem... perquè el mes de setembre els professors ja no hi serem a temps. Més encara quan ens diuen que no hi ha increment de plantilles... però que els alumnes han incrementat les hores de classe degut a l'aplicació de la Loe: eliminar assignatures és una decisió que es prendrà ara, aquests dies de juliol, i cadascú pot imaginar a costa de quines matèries aprofitaran les hores que necessitaran els equips directius. I una altra: per què han de ser vuit alumnes el mínim? La dificultat per assolir vuit alumnes serà menor en un IES amb quatre o cinc línies de batxillerat respecte la d'un IES mitjà, de dues línes o tres, que són la gran majoria. Més que res, en els IES amb dues línies de batxillerat serà una proesa obtenir vuit alumnes de Grec i/o de Llatí, cosa que tothom sap per experiència pròpia. La norma, doncs, topa amb la igualdat d'oportunitats i em sembla que és recurrible atès que no hi ha les mateixes condicions per a tothom. Una altra: suposem que en la recent convocatòria d'accés a càtedra un professor entrava a formar part d'aquest cos. No serà una cosa ben ridícula veure com hi ha un catedràtic de Grec o Llatí sense alumnes? Em recorda aquell contrasentit del general sense exèrcit, del mariner a muntanya o del capellà sense parròquia. Tindrem, doncs, un professor (un catedràtic) preparadíssim que, ai las!, ha de veure com els alumnes potencials... són derivats a l'IOC per imperatiu legal, res a veure amb principis pedagògics i sense garantir la mateixa qualitat que la docència impartida presencialment. (Per cert, algú sap com s'ha de fer per a treballar a l'IOC i si les places surten a concurs?)

Llatí + aprop

2008-07-12T09:24:00.001+02:00

Agraeixo el link a la Mònica Miró i, bocabadat, llegeixo el titular del diari de Vicent Partal: El llatí, una llengua no tan morta. I seguidament veig que s'endinsa en la web del Vaticà, Ephemeris, Nuntii latini i la SCL. Bé, moltes gràcies, ja era hora que els mass media diguessin alguna cosa bona sobre el llatí. De fet, el mateix diari, precisament un dia de Nadal va posar la notícia del web AKWN.

Volia remarcar només com és molt possible (fins i tot aconsellable) que la didàctica del Llatí a 4t d'ESO sigui a través d'un mètode actiu, com el de Hans Orberg, que està tenint força èxit entre els chironians segons sembla. El curs inicial (4t ESO / 1r Batxillerat) ja és a la venda i sembla que té èxit. Hi trobo a faltar, però, informació que altres llibres de text, com el que ha preparat l'amic Martí Duran, inclouen: la cultura i la història, exercicis d'etimologia, una antologia de textos traduïda, fins i tot la vigència del cinema!

Com sigui, ja fa temps que sabem que les classes de llatí no són gens avorrides. Més encara, si del que es tractava és de parlar en llatí!

| View | Upload your own

(Nota: cal tenir els altaveus "on". I si voleu més exemples podeu veure'ls aquí.)

«Fra Oriente e Occidente»: literatura, algunes notes prèvies

2008-07-10T11:53:00.003+02:00

Deixeu que prengui la feliç expressió del gran Mazzarino com a punt de partença: de les grans valls de Mesopotàmia i de la conca del Nil sorgiren uns corrents culturals que progressaren en direcció oest fins abastar tot el Vell Continent (i que es trasvassaren fins a les Amèriques). Fou aquí on les civilitzacions se succeïren, es fongueren, tornaren a rebrotar i s'estengueren pel Mediterrani, el «Mar Nostre». Entre la sumèria Urduk, la caldea Ur, Tebes «la de cent portes», Atenes, Alexandria, Roma i els extrems occidentals d'Europa... el camí és llarg però la continuïtat sembla que ve arrenglerada amb contínues fites històriques. I si el Pròxim Orient sembla haver estat el primer bressol de la nostra civilització... ¿fins a quin punt ho és també de les nostres literatures?

És allí que neixen uns tipus d'escriptura que, per evolució directa, acabaran essent els nostres. Allí neixen les primeres dades d'una cronologia que mira d’assolir exactesa i comprensivitat, codificacions de lleis rudimentàries, fins un art i un concepte de la vida que ens resulten propers.

Fons i forma es compenetren mútuament. I és que sense un sistema d'escriptura clara no es pot concebre un pensament lògic (menys encara, artísticoliterari). Creat l'alfabet —l'assiri, l'assiri-caldeu, l'egipci i sobretot, el més pràctic, el fenici— sorgeix la necessitat de deixar constància de les gestes dels homes, de llurs llegendes i llurs tradicions, d'expressar llurs somnis i els més bells pensaments en un llenguatge escrit i transmissible a les futures generacions.

Grècia recollí i valorà, tot imprimint-hi el segell més genial que mai hagi pogut crear una civilització (i per això l’anomenem «Grècia clàssica»), tota aquella aportació cultural i literària assolint un harmoniós conjunt que, mercès a la seva literatura, es va anar transmentent fins els nostres dies. En la literatura grega es troben, doncs, normes i motllos precedents que serviran de model a Roma primer i, finalment, a totes les literatures posteriors que hagin volgut deixar constància del que els pobles han arribat a ésser i conquerir espiritualment.

Literatura universal?

2008-07-07T09:09:00.001+02:00

Lluny de mi la polèmica o l'afany per quedar per damunt dels altres: μήτε μοι μέλι μήτε μέλισσα —diu Safo (fr. 167 V.). No entro a fer safareig per les queixes del professorat català per les PAU de Llatí d'enguany: els blogs de l'Associació de professors de clàssiques o el de Sebastià Giralt ja ho han assenyalat (aquest segon inclou una còpia de l'examen i suposo que cadascú podrà jutjar si s'escau al nivell de llatí d'un alumne amb dos cursos de tres hores setmanals, que és el que a Catalunya tenim legislat), fins i tot hi ha alguna carta al diari prou eloqüent. La situació no m'acaba de fer goig. Amb la implantació de la Loe a Catalunya, els IES on només hi hagi un professor de clàssiques no poden impartir la Cultura clàssica a 3r, el Llatí de 4t, el Grec i el Llatí de Batxillerat si no és traspassant unes hores d'escreix a altres professors o eliminant el Grec del Batxillerat. Convendria que no passi desapercebut que la normativa per al curs 2008-09 permet que la Cultura clàssica de 3r perpetuï la inòpia a què ens tenia acostumats la Logse perquè l'assignació mínima per aquesta matèria és de 35 hores (apartat 12.16.1). Naturalment, en la Literatura universal, ni pensar-hi. De fet, les lectures prescriptives fins al 2010 són: Bédier, Akhmàtova, Shakespeare, Goethe, Flaubert i Kafka. Per què no s'esmenta cap autor clàssic grec o romà? Quins criteris s'han fet servir per a establir aquest canon? Qui ha estat consultat —si és que s'ha de consultar algú? (Aquí hi ha un blog amb llibres potser més encertats.) Dubto que s'equivoqués Josep Vives, prologant la traducció de Joan Crexells, quan va escriure sobre l'Apologia de Sòcrates de Plató que «és, sens dubte, una de les peces més valuoses de tota la literatura universal». (Deixo altres exemples per l'estil, els catalans no maregem la perdiu: abans pau que justícia...) Totes les matèries de batxillerat tenen un coordinador (adjudat per diferents sotscoordinadors): i de la Literatura Universal qui se'n cuida? Vés per on, la literatura grega, que va ser la més universalitzada, de la que han begut totes les altres i que les ha informades... no forma part de les lectures prescriptives. Cal dir res de la literatura bizantina? I de la literatura romana? I de les lletres llatines que s'han conreat en tants països tants segles? I qui sap si, per bé que que les coses funcionin així, algun dia tot acabarà resolent-se feliçment. Costa de creure, però em diu un amic que el següent vídeo sembla demostrar-ho:

Anacreontis cupido

2008-07-04T08:51:00.001+02:00

Anacreont, de Jean Léon Gérôme

Endreçant unes dades he rellegit un post anterior sobre el corn d'Amaltea. I m'han vingut al cap uns versos d'Anacreont que són un consol per a tots els qui no destigem més del que ens pertoca:

ἐγὼ δ' οὔτ' ἂν Ἀμαλθίης
βουλοίμην κέρας οὔτ' ἔτεα
πεντέκοντά τε κἀκατὸν
Ταρτησσοῦ βασιλεῦσαι

Per mi, ni el corn d'Amaltea
voldria, ni cent cinquanta
anys regnar a Tartessos.

Fr. 361 PMG

«Temple» de Francesc Pané

2008-06-28T08:11:00.001+02:00

El breu poema que reprodueixo forma part del recull de poemes Flames al jardí, llibre que Francesc Pané va comentar i llegir el desembre passat, en ocasió de la vuitantena trobada de poesia que organitza l'Associació de poetes terrassencs que presideix Francesc Palet i Setó. (Adjunto també l'enllaç a una breu notícia que en va treure el Diari de Terrassa.)

Tot repassant la nuada, hom s'adona ben bé que el poema s'insereix en la més pura tradició mediterrània, ple d'imatges i reminiscències que no passen desapercebudes ni queden a un segon pla: el símil del nou Ulisses, la imatgeria de Riba i Gabriel Ferrater, el mar/la vida, Súnion, l'amor, el retorn a la llar... Per això, com que n'hi ha per tondre una estona, tant de bo llegiu també tot el recull!

Temple

Cansat de mar i rems torno a casa,
amb la sentina plena del vi més dens.
Sobre el pont de la nau la costa és negra
i són de llet lunar els planys d’escuma.
Sobre l’escull es drecen les teves cames,
pedra blanca de Súnion, lliris d’amor.
Retorno emmorenit a casa, al temple
on escandir-te el vi que duc del mar.

(Francesc Pané, Flames al jardí, Lleida 2006, p. 9)

Un gran diccionari de mitologia

2008-06-19T08:02:00.002+02:00

Sens dubte, i de llarg, és el millor diccionari de mitologia clàssica que hi ha a l'abast, no només per al gran públic, sinó també per a l'estudiós exigent i amb perspectives de recerca. Això no s'ha escrit ara, sinó que és doctrina que té més de mig segle de vigència. Ho podeu comprovar consultant l'oracle Google sobre aquest il·lustre professor i la seva obra que arreu són posats en la primera línia de la bibliografia. Sí, el Diccionari de mitologia de Pierre Grimal acaba de veure la llum en català i felicito molt efusivament els seus torsimanys: Montserrat Franquesa, Joaquim Gestí i Andreu Martí s'hi han esmerat, i molt, a fer-ho bé. Més encara: ha estat un foll encert per part d'Edicions 1984 haver-se empescat a publicar aquest gran thesaurus dels mites. La seva consulta i maneig —afegiré— són molt millors que no l'edició castellana(publicada a Labor l'any 1965 i reimpresa a Paidos des del 1981): en primer lloc perquè la traducció s'ha fet respecte l'edició més actualitzada (la del 2001, que fou l'última), cosa que li confereix un valor molt més solvent i científic; però també perquè la maquetació del text és molt més esponjada, més agradable a la lectura. (Si no vaig errat, el tipus de font (també per al grec) és Gentium, un dels més moderns i millors que hi ha avui dia.)

Ja m'ho va dir, mig de passada —jo no m'ho acabava de creure al principi i em sembla que li ho vaig fer repetir— la Montserrat Franquesa durant el fòrum Auriga a Lleida la passada tardor: «estem treballant com a bojos en una empresa gairebé inimaginable, pensa que estem traduint el Grimal al català! I quan surti serà una bomba». Talment ha estat. De fet la notícia és molt ben recollida a Vilaweb (en la que s'han basat Seu Digitat, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, i els blogs de la Societat Catalana de Ciència ficció, de l'IES de Cubelles, Pols d'estels i, naturalment, Els dies de Dèdal, entre altres) que en destaca la seva aportació a la normalització de l'onomàstica del corpus mitològic en català (una primera aportació que ja es va fer amb el Diccionari de mitologia clàssica publicat per l'Enciclopèdia catalana) i també el fet que Edicions 1984 ja havia publicat dos llibres més d'aquest professor de la Sorbona tan polígraf com llaminer: Mitologia grega (traduït també per Joaquim Gestí) i El segle d'August.

Publicar una traduccció en català (o en qualsevol llengua) d'aquests grans llibres suposa el mèrit d'incorporar una gran obra, una eina de consulta i estudi indispensable, a la normalitat cultural del país. Té el mèrit de fer pujar el nivell cultural un esglaó més. No es tracta només de fer-ho més assequible a qui vulgui conrear els estudis clàssics sinó de pensar en la gran majoria de la població o en aquells que s'apropen a les disciplines d'Humanitats amb garanties de rigor, cercant una font de reconegudíssima solvència.

—Com treballen els de clàssiques?
—Consulta amb una mica d'esma del Diccionari de mitologia de Pierre Grimal i fes-ho extensiu a les altres disciplines. Sabràs el que és bo de veritat. T'adonaràs del que és conjuminar la metodologia de recerca més rigorosa amb una redacció planera i agradable, atractiva fins al punt d'enganxar-t'hi hores i hores. Aquí no es tracta de badoquejar ni d'anar amb un aire atònitament satisfet. No hi ha necessitat de ser indulgent. Davant de Pierre Grimal, sisplau, treieu-vos el barret. No som els mateixos abans que després de llegir unes entrades del seu Diccionari o de qualsevol llibre seu.

Hauré de suposar, doncs, que les biblioteques n'aniran plenes d'aquest vademècum, no només les universitàries, sinó les biblioteques dels barris, escoles i instituts. Si es tractava d'apostar per algun llibre indispensable a la cultura catalana, aquest hi té cabuda amb tots els drets.

Nota 25.06.08: demà per la tarda es fa una presentació d'aquesta traducció a la llibreria Alibri (antiga llibreria Herder). Invitació.

Robert Graves o "de la poesia a la mitologia"

2008-06-14T08:06:00.000+02:00

La meva tesi és que el llenguatge del mite poètic, normal i usual a l’Europa mediterrània i septentrional de l’antiguitat, era un llenguatge màgic vinculat a cerimònies religioses en honor de la deessa Lluna, o Musa, algunes de quals s’originen a l’època paleolítica, i que aquest continua essent el llenguatge de la veritable poesia, “veritable” en el modern sentit nostàlgic de “l’origen immillorable i, de cap manera, no un substitutiu sintètic”. Aquest llenguatge es va corrompre al final del període minoic quan invasors procedents de l’Àsia central varen començar a substituir les institucions matrilineals per les patrilineals i tornaren a modelar o falsificaren els mites per a justificació del canvis socials. Després arribaren els primers filòsofs grecs, que s’oposaven fermament a la poesia màgica perquè amenaçava la nova religió de la lògica i, a instància de la seva influència, es va elaborar un llenguatge poètic racional —ara clàssic— en honor del seu patró Apol·lo, i el varen imposar al món com a darrera paraula en relació amb la il·luminació espiritual: opinió que ha prevalgut pràcticamnet des d’aleshores en les escoles i les universitats europees, on ara s’estudien els mites tan sols com a relíquies arcaiques de l’era infantil de la humanitat. (R. Graves, The White Goddess, 1940. Trad. de Joan Callejón)

Aquest paràgraf, del tot programàtic, ha rebut el següent comentari de Joan Callejón: “Graves va molt més enllà (scil. de la recerca històrica, arqueològica i de les religions comparades). Descobreix, per damunt d’aquesta recerca, el valor primigeni i intrínsec de la poesia, considerada com a força sígnica, creadora i mediàtica, que havia mantingut en un principi el contacte entre el braó dels poders originals i entre l’organització gradual de la primitiva consciència antropològica”.

Teatre grecollatí 25 anys

2008-06-11T08:50:00.008+02:00

A tots els grups d'actors
de teatre clàssic juvenil grecollatí.
Amb alguns d'ells he après moltíssim
i de tots en servo un record inesborrable.

És sabut que l'adagi popular atorga als vint-i-cinc anys de casats l'expressió "bodes de plata". No és que l'ITGLS hagi celebrat cap esposori, però s'esdevé que enguany han celebrat un aniversari que potser no havien pas imaginat quan iniciaren un camí fressat per centenars de milers de joves: El Festival europeu juvenil de teatre grecollatí. Qualsevol que estigui dins l'òrbita de les clàssiques ha vist --o ha sentit parlar-- d'aquest festival, crec que no és necessària cap presentació ni cap recomanació perquè jo mateix m'hi he vist implicat: 'mensura in rebus omnibus optimast'.

Amb tot, com que s'ha publicat un llibre que trobareu disponible en PDF en línia, em plau donar-ne notícia des del web www.culturaclassica.com on també el poso al vostre abast . Veureu que hi ha un assortit de fotografies prou reeixit i, també, el programa complet de totes les representacions teatrals que s'han dut a terme durant la seva història. És una molt bona eina que serà d'ajut inestimable per a la història de l'educació i del món clàssic en general, no ho dubto pas. De moment els felicito per aquest feliç aniversari: per molts anys!

Mite i realitat

2008-06-01T07:25:00.001+02:00

Al bon amic Josep Català

En poques ocasions hom podrà trobar una reflexió més sana, creativa, coherent, irònica i assenyada de la mitologia clàssica que no sigui en el llibret d'Espriu, Les roques, el mar, el blau. Fixeu-vos, sinó, com el mite i la realitat en aquesta coneguda anècdota es donen fidelment la mà. El mite ja no és fruit de la imaginació sinó de l'experiència, de la història, de la vida. El mite ja no és fantasia (i la literatura tampoc). Però mai no havia imaginat que això fos així. Sembla, doncs, que la història mítica, de tan real com arriba a ser, també contradiu o qüestiona la nostra existència. Proveu-ho llegint aquest exemple:

ÍCARUS
Salvador Espriu

“Cal que ens escapem d’aquí, cel enllà”, va dir el pare. “He estudiat molt bé el vol de les àguiles i he aconseguit de construir dos parells d’ales, l’un per a mi i l’altre per a tu. He intentat de reproduir la perfectíssima estructura òssia i muscular de les dels ocells i els seus moviments, d’una complexitat que no ets prou madur per a entendre. Però procura almenys d’aprendre com es belluguen les que ara et col·locaré. Mira: així”. I les lliçons varen durar diversos dies. “Bé, avui a arriscar-nos”, va decidir el pare. “Jo traçaré el camí i tu em seguiràs. Però ets més atrevit que intel·ligent. Recorda que aquests apèndixs, encara que molt treballats i no gens simples, són al capdavall, i sobretot a les juntures, de cera. No disposava, en la nostra condició de presoners, de materials més adequats, no podia triar. Tinc moltes idees, però no m’és permès d’assajar-les, em falta pràctica. Tanmateix, si en llançar-te a l’espai comences a bogejar i puges més del compte, el sol et fondrà de seguida el gruix de la substància, cauràs al mar i t’hi negaràs, perquè em serà impossible d’auxiliar-te. Temo que hem nascut més de quatre mil·lenaris abans d’hora”, medità el savi. “Però conquistar la llibertat comporta un pila de penes, esforços, fatigues i perills. Apa, les paraules sobren, enlairem-nos”. “I amunt!” , guimbava el noi, sense cap vestigi del sentit de la responsabilitat. El pare li prenia per darrer cop, amb un llarg esguard, la mida de la curta xolla. “Nen, et pronostico, en el més afortunat dels casos un destí de xarxada, quan els pescadors surtin a sardinals”, va sospirar el bon pare. I tothom coneix el diferent resultat de la doble aventura.

Jacob Peter Gowy (ca. 1632- ca. 1661): La caiguda d'Ícar

Ut pictura litterae Christianorum

2008-05-24T20:35:00.005+02:00

Dedicat a la Mònica Miró

Els autors cristians aprofitaren els motlles clàssics per a difondre i dotar de vida culta llur evangeli. Això s'esdevingué en literatura i en tot el que els convingué. Potser només se'n salva l'estil personalíssim de les Confessions de sant Agustí. Però, per la resta, fins i tot l'apologètica no s'allunya de l'estil dialogat i erístic de Plató. Com sigui, em sembla que si llegim el següent comentari de Joan Fuster parlant de pintura i extret d’una col·leció d’assaigs que hauria de ser lectura obligada en l’assignatura d’Història de l’Art per a tots els estudiants d’Humanitats, no resultarà pas difícil de fer la transposició “ut pictura litterae Christianorum”:

La bellesa mai no fou una aspiració del pintor cristià. Ell pinta el que “creu”, i serà a través de la creença que podrà acostar-se a la bellesa –a la bellesa com ell l'entén: a Déu. Pinta la seva “creença”, i el món visible, el món-vel, té un abast de signe o de petja del món sobrenatural. Repeteixo que no importen les excepcions que, com tota regla, admetria aquesta afirmació –excepcions més aparents que reals–: perquè no és que en cada cas concret l'artista es trobi pressionat pel seu personal sentiment religiós sinó que el sentiment religiós, en si, encastat en l'esperit col·lectiu, pressiona l'estil total de l'època, innerva l'entera morfologia de l'art. I això s'esdevé encara quan la pintura té un tema profà: en part, els temes profans participen del mateix caràcter sacral; la religiositat comuna gravita sobre ells com sobre tot.

Joan Fuster, “Bellesa, creença”, El descrèdit de la realitat (1955)

ΑΓΩΝ: La guerra i la caça com a espais de competició

2008-05-24T18:53:00.001+02:00

En el món grec existeixen dos àmbits agonals per excel·lència: el camp de batalla i l'arena esportiva. Ambdós estan indissolublement units, ja que l'exercici atlètic no és sinó una preparació per al que és el motor essencial en la societat grega: la guerra, la defensa de la ciutat. I en aquesta societat agonal, que té l'heroi com a model de l'epopeia, la competència és més forta allí on es tracta de guanyar el més alt honor, el camp de batalla. Allí, el fet de morir està col·locat en el centre de l'escenari, en què la joventut, la bellesa i el vigor físic de l'heroi irradien amb fulgor en aquest instant gloriós; allí es dirimeix en atorgar al guerrer difunt les honres degudes i la glòria d'un monument immortal. La caça serà també espai agonal preferent, perquè no és altra cosa sinó un exercici preparatori i una metàfora de combats més singulars, més decisius. Es tracta d'una acció iniciàtica en la qual els joves aprendran les tàctiques del combat, en què s'exercitarà en la imitació d'accions modèliques.
(Guia de l’exposició “Reflexos d’Apol·lo”, Tarragona, MNAT, 2006, p. 12)

ΑΓΩΝ: Els models mítics

2008-05-22T07:05:00.000+02:00

Per a la Virginia Carmona,
estudiant il·lusionada en els Jocs Olímpics

És cert: el mite serveix de base per a construir models de comportament socialment aprovats. Déus i herois encarnen la perfecció física i intel·lectual per excel·lència, són portadors d'aquesta aristeia que gairebé és sinònim de “virtut” i llurs accions estan sempre regides per un esperit agonal, fruit de la lluita i l’esforç per tal de superar el proïsme.

Déus com Zeus, Posidó, Atena o Apol·lo reclamen també la seva part de τιμή (honor o estimació) i per això, i en honor seu, se celebren les competicions esportives. Tals són els jocs pítics, olímpics...

Tenim també herois com Aquil·les, el millor dels guerrers que van combatre a Troia, i que va escollir la mort —però també la glòria d'una vida excel·lent—; però també Hèracles, qui amb el seu esforç i habilitat va alliberar el món de calamitats i monstres fins obtenir com a recompensa un lloc a l'Olimp i la fama immortal. Per això els herois també tenen jocs en honor seu, com els jocs ístmics o nemeus.

Estadi de Nemea

Beneficis dels ocells a la humanitat

2008-05-20T14:11:00.001+02:00

Πάντα δὲ θνητοῖς ἐστιν ἀφ’ ἡμῶν τῶν ὀρνίθων τὰ μέγιστα.
Πρῶτα μὲν ὥρας φαίνομεν ἡμεῖς ἦρος, χειμῶνος, ὀπώρας·
σπείρειν μέν, ὅταν γέρανος κρώζουσ’ εἰς τὴν Λιβύην μεταχωρῇ·
καὶ πηδάλιον τότε ναυκλήρῳ φράζει κρεμάσαντι καθεύδειν,
εἶτα δ’ Ὀρέστῃ χλαῖναν ὑφαίνειν, ἵνα μὴ ῥιγῶν ἀποδύῃ.
Ἰκτῖνος <δ’> αὖ μετὰ ταῦτα φανεὶς ἑτέραν ὥραν ἀποφαίνει,
ἡνίκα πεκτεῖν ὥρα προβάτων πόκον ἠρινόν· εἶτα χελιδών,
ὅτε χρὴ χλαῖναν πωλεῖν ἤδη καὶ ληδάριόν τι πρίασθαι.
Ἐσμὲν δ’ ὑμῖν Ἄμμων, Δελφοί, Δωδώνη, Φοῖβος Ἀπόλλων.
Ἐλθόντες γὰρ πρῶτον ἐπ’ ὄρνις οὕτω πρὸς ἅπαντα τρέπεσθε,
πρός τ’ ἐμπορίαν, καὶ πρὸς βιότου κτῆσιν, καὶ πρὸς γάμον ἀνδρός.
Ὄρνιν τε νομίζετε πάνθ’ ὅσαπερ περὶ μαντείας διακρίνει·
φήμη γ’ ὑμῖν ὄρνις ἐστί, πταρμόν τ’ ὄρνιθα καλεῖτε,
ξύμβολον ὄρνιν, φωνὴν ὄρνιν, θεράποντ’ ὄρνιν, ὄνον ὄρνιν.
Ἆρ’ οὐ φανερῶς ἡμεῖς ὑμῖν ἐσμὲν μαντεῖος Ἀπόλλων;

De nosaltres els vénen als mortals els béns més grans. D'entrada, els anunciem la primavera, la tardor, l’hivern. Han de sembrar quan, tot grallant, emigra a l'África la grua. També anuncia al mariner que por penjar el timó i anar a dormir; i, al lladre, que ha de fer-se capa nova, a fi que, per no tremolar, no l’hagi de pispar. A continuació, el milà anuncia una nova estació: és l’hora d'esquilar el velló florit de les ovelles. L'oreneta tot seguir avisa que cal vendre la gruixuda capa per comprar un vestir més fi. Som per a vosaltres els oracles de Dodona, Amon o Delfos, com el mateix déu Apol·lo. Adreceu-vos a un ocell amb toca mena de consultes, siguin de comerç, adquisició de béns o noces. Pel que fa als auguris, tot senyal jutgeu que és un ocell: un rumor, un esternut, l’anomeneu ocell, dieu que és ocell una trobada, veu, criar o... ase. No queda ja ben clar que som per a vosaltres com l’endeví Apol·lo?

Aristòfanes, Ocells (vv. 708-722), Barcelona, Institut del Teatre, 2002. Traducció de Cristián Carandell.

Sobre la veritat en Tucídides i paraules amb un sentit nou

2008-05-12T10:36:00.000+02:00

Un deixeble dels sofistes com era Tucídides descriu les conseqüències morals de la guerra del Peloponnès (III, 82-3) d'una manera objectiva i clara, observant com en són de volubles el significat de les paraules per l'ús que se'n vol fer. El passatge convé que sigui llegit a poc a poc perquè les connexions amb el que avui està passant en molts àmbits són més que evidents:

"Fins canviaren, per justificar llurs actes, el sentit ordinari de les paraules. L'audàcia irreflexiva era considerada coratge de camarada lleial, la vacil·lació prudent, excusa de covard, el seny, màscara d'un pobre home, i una intel·ligència completa, una completa incapacitat d'acció. L'impuls cec esdevingué la qualitat distintiva d'un home, i la precaució contra l'adversari, bella excusa per a defugir el perill. L'irascible era sempre objecte de confiança, i el seu contradictor, sospitós. El qui feia un complot amb èxit, era intel·ligent, i el qui n'havia descobert un, més hàbil encara. En canvi, el qui prenia mesures per no haver de recórrer a aquests procediments, treballava per desfer el partit i era un mort de por davant dels seus adversaris. En fi, era aplaudit el qui s'anticipava a un altre a fer una mala acció o el que l'hi atiava si no en tenia idea." Tucídides, Història de la Guerra del Peloponnès (trad. de Jaume Berenguer). Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1955, pp. 57-60.

Gòrgias: existir i persuadir

2008-05-08T08:07:00.003+02:00

De fa un temps penso en un article de Jacqueline de Romilly, Gorgias et le pouvoir de la poésie mentre llegia uns comentaris que em fa arribar l'amiga Beatriz Hernáez i que ajuden a veure com els sofistes conjugaven la seva ideologia relativista (i utilitatrista) amb el poder de la paraula. Aquests són alguns dels seus paràgrafs, crec que encertats:

Gorgias és famós per un fragment del seu Sobre tractat el no ser (o Sobre la naturalesa). En disposa en ordre a tres coses capitals: “primera, que res no existeix; segona, que encara que existeixi, és incomprensible per a l'home, i tercera, que encara que sigui comprensible, certament és incomunicable i inexplicable al veí". És un pas del relativisme al nihilisme, malgrat l’opinió de Marrou: “Això és magnificar deliberadament l’abast dels textos, que han de ser interpretats, ben al contrari, en llur sentit més superficial: ni Protàgoras ni Gòrgias pretenen aclarir una doctrina, sinó simplement formular regles d’ordre pràctica; no ensenyen als seus alumnes cap veritat sobre l’ésser o sobre l’home, sinó només la facultat de tenir sempre raó, en qualsevol circumstància”. I així, la retòrica gorgiana resideix en el concepte de persuasió, que combina dues teories, la de l'engany, il·lusió o seducció de la poesia, apáte, i la de l'eloqüència com a persuasió, peithó. La poesia i la paraula, per a Gorgias pot generar una certa alteració anímica, una transposició que és preferible a la normalitat. Ell diu: “el qui enganya és més just que aquell que no enganya, i l'enganyat és més savi que el no enganyat”. El poder de la paraula s'assimila al dels fàrmacs administrats per la medicina: "doncs així com uns dels remeis expulsen del cos uns humors i altres d'altres, i uns calmen la malaltia i d'altres la vida, així també, de les paraules, les unes van a afligir, d'altres van a alegrar, d'altres van a espantar, d'altres van a transportar els oients cap al valor i d'altres, amb certa dolenta persuasió van a remeiar i van a encantar l’esperit". Engany i persuasió, constitueixen la força del lógos, la seva capacitat d’atreure l'ànima cap a l'acció. De Gòrgias es conserven dos discursos fonamentals, la Defensa de Palamedes i l’Encomi d’Hèlena, en els quals es pot veure un estil que funciona amb les antítesis típiques del discurs de l’època, juga amb l’ús de sentències i recorre a la repetició, conrea la tècnica dels períodes, la tècnica de la repetició d’unitats mètriques, rítmiques, i mobilitza tots els recursos de la tradició --inclosa la poesia-- que intenta naturalitzar dins de la prosa per fer més eficaç i més poderós el discurs.

Creta, març 2008

Sofistes i humanisme

2008-05-05T08:53:00.001+02:00

Resulta per mi molt dur el que em comunica Leila Barenboim sobre una interpretació "reduïda", parcial, intencionada dels sofistes grecs, i en definitiva de tot l'humanisme, que va fer Ramiro de Maeztu. Ho reprodueixo aquí mateix (la negreta és meva):

“Como así se humanizaba el ideal, el humanismo significó esencialmente la resurrección del criterio de Protágoras, según el cual, el hombre es la medida de todas las cosas. Bueno es lo que al hombre le parece bueno; verdadero, lo que cree verdadero. Bueno es lo que nos gusta; verdadero, lo que nos satisface plenamente. La verdad y el bien abandonan su condición de esencias trascendentales para trocarse en relatividades. Sólo existen con relación al hombre. Humanismo y relativismo son palabras sinónimas.” Cf. Ramiro de Maeztu, El valor de la Hispanidad, Acción española, Madrid 1932,tomo I, núm. 6, pp. 569-571.

Tirant lo Blanc: militia amoris

2008-05-01T02:25:00.002+02:00

A tots els membres valencians
(professors i alumnes) de Chiron.

L'amic Joan Josep Campos Martín m'ha fet arribar uns extractes del tòpic de la militia amoris que es troben en alguns passatges del Tirant i que reprodueixo aquí. (Les pàgines fan referència a l'edició publicada per Eliseu Climent ed., València 2005.)

“- Senyor capità, molt content estic de com començà la cosa, encara que no se com s’acabarà. Ara bé, com a valent cavaller que sou, quan estigueu amb ella tingueu ànim, mostreu-vos coratjós davant donzella que no porta armes ofensives i expresseu-li les vostres passions ardentment. Arriba... amb passos suaus, entraren dins la cambra de la princesa amb l’esperança de la victòria.” (Pàg. 229)

“... Estefania havia estès els seus braços i havia lliurat les armes, encara que digué: «Vés-te’n cruel i amb poc amor, perquè no tens pietat ni misericòrdia de les donzelles fins que els has violat la castedat..»”. (Pàg. 332)

“- Na núvia, com esteu que ara no crideu ni dieu res? Em sembla que ja us ha passat el dolor i la pressa de la batalla.” (Pàg. 391).

“Deixem el mal de banda i fem el que cal, que els remeis vindran per si sols: sé que no farem res si no s’hi mescla un poc de força. .... I de la mateixa manera que sou valentíssim i virtuós en el camp [de batalla], cal que ho sigueu també al llit. Aquest camí és el més ràpid per atènyer la cosa desitjada . Si vosaltres en sabeu cap altre de millor, digueu-m’ho.” (Pàg. 398)

“Quan estic en una cruel batalla i tinc un enemic mortal en terra a punt de llevar-li la vida i em demana mercè, el perdone. ... Quan més estalviaré a la meva senyora l’últim dany que a les dones més els plau guardar?”. (Pàg. 405)

“- Tirant, Tirant, mai sereu temut en batalla si en amar dona o donzella no hi mescleu un poquet de força... aneu a la seua cambra i giteu-vos al llit quan ella estiga nua, o en camisa, i feriu valentament perquè entre amics no cal tovalla. Però si no ho feu així, no vull formar part de la vostra batllia, perquè jo sé que molts cavallers, per tenir les mans presses i valentes, han obtingut de les seves enamorades honor glòria i fama.” (Pàg. 405)

“Quan arribaren els metges, li tocaren el pols i li’l trobaren que el tenia molt alterat, perquè esperava entrar en lliça de camp clos amb cavaller jove i dubtava de la perillosa batalla. El metges li aconsellaren que prengués uns pocs canyamons confitats amb un got de malvasia i així podria dormir bé. Ella respongué: - Pense que dormiré ben poc a causa del mal que sent i que encara reposaré menys, perquè segons em sent, crec que cercaré tots els racons del llit.” (Pàg. 444)

Amor per la saviesa, amor per la bellesa

2008-04-23T06:00:00.002+02:00

Hölderlin, Sokrates und Alcibiades

«Warum huldigest du, heiliger Sokrates,
Diesem Jünglinge stets? kennest du Grösseres nicht?
Warum siehet mit Liebe,
Wie auf Götter, dein Aug' auf ihn?»

Wer das Tiefste gedacht, liebt das Lebendigste,
Hohe Jugend versteht, wer in die Welt geblickt,
Und es neigen die Weisen
Oft am Ende zu Schönem sich.

«Per què tu, Sòcrates diví, enalteixes
constantment aquest jove? No coneixes res més gran?
Per què amb amor,
igual que als déus, l’esguarda el teu ull?»

Aquell que ha pensat allò més pregon estima allò que és més viu;
l’excelsa joventut l'entén aquell que va contemplar el món,
i es vinclen els savis
sovint, per fi, davant la Bellesa.

No, no vull referir-me a ni al Menó ni al Simposi de Plató... ni a Tucídides II, 40 (φιλοκαλοῦμέν τε γὰρ μετ' εὐτελείας καὶ φιλοσοφοῦμεν ἄνευ μαλακίας) . Els filòsofs, com ara Heidegger, prou s’han aturat a pensar en el vers Wer das Tiefste gedacht, liebt das Lebendigste. Bé, és una manera d’iniciar les seves reflexions, o donar peu a una discussió. Però avui em quedo només en l'amor per la Bellesa, vinclant-me davant seu, esguardant-la com una deessa coronada de clarors, esguardant-la silenciós. Potser algun dia entendrem l'excelsa joventut, tal com havia fet Sòcrates... O, per dir-ho amb Josep Carner, «potser aquesta bellesa sobrenatural és una transgressió de les lleis de la natura, i per això el seu càstig». Cadascú, doncs, pot pensar, si vol, en la seqüència ὕβρις / τίσις.

Abans d'ahir vaig reprendre Mort a Venècia. No sé quants dies tindré el llibre a les mans. Diuen de Thomas Mann que volia entendre aquella novel·la com una traducció en prosa d'aquest poema de Hölderlin. (Com que els maniacofilòlegs no podem estar-nos de la cita pertinent, vaig penjar un estudi sobre Mort a Venècia i Bacants. I com a record, ara ja purament remot, em ve a la memòria una alumna excel·lent, Elisenda Lamana: va fer un treball extraordinari sobre el llibret de Mann, però ja abans, als seus quinze anys, va llegir tota la Commedia dantesca, fins al punt d'afirmar amb un convenciment impertorbable davant de tota la classe, que era el millor llibre que mai havia llegit en la seva vida. I té raó.) Així que pugui, vindrà un llibre de poemes de Segimon Serrallonga, Maig de 1968, que en paraules de Ricard Torrents és, al seu torn, un palimpsest líric d'aquest poema de Hölderlin.

Per avui, només un desig: Bon sant Jordi 2008.

Francesco Hayez (1791-1881), Sokrates und Alkibiades (fresc)

APLEC. Reunió de Professors de Clàssiques de Catalunya

2008-04-08T12:34:00.011+02:00

Reprodueixo un email del professor Guillem Cintas que està corrent per la Xarxa. Crec que pot interessar. Ja fa temps que escric sobre el tema i arriba l'hora de deixar les paraules per a passar als fets.

· · · ·

Estimats companys i companyes professors de clàssiques:

Com bé sabeu, fa cosa d’uns dos mesos us vaig enviar un mail amb una sèrie d’idees que van sorgir en un curset que realitzo amb altres companys. Va sorgir la idea d’unir-nos per tal d’actuar amb una sola boca (tot i que pugui tenir cent llengües) i defensar (i defensar-nos) d’una manera més eficient.

Ens trobem en un moment molt important per les nostres matèries. No podem, ni hem de dependre de si l’equip directiu de torn considera que les nostres matèries són importants o no; no podem dependre de no tenir un interlocutor davant l’administració; no podem dependre, en fi, tot i la bona fe, que els professors universitaris ens defensin, ja que la majoria no viuen el nostre dia a dia a les aules dels instituts d’arreu Catalunya.

Així doncs, crec que hem de definir què volem i com ho volem. És per aquest motiu que hem pensat amb una sèrie de gent de fer una reunió el dia 18 d'abril, a les 18 h. a l’Institut Emperador Carles de Barcelona. Hem d’agrair molt gentilment al professor Joan Alberich que ens proporcioni la logística necessària per tal de poder fer la reunió. Hem escollit aquest centre per una raó: es troba al costat de l’Estació de Sants, amb la qual cosa la gent que no som de Barcelona tenim molt més senzill el desplaçament, ja que podem fer-ho en transport públic.

Aquest mail és per fer-vos arribar la convocatòria de reunió i una possible idea de com hauria de ser l’Associació. Crec que quanta més feina portem feta abans de la reunió, més ràpida i profitosa serà.

En primer terme, crec que us haig d’explicar el nom d’aquest document. Veureu que el document Word és "Document APLEC". APLEC són les inicials d’Associació de Professors de Llengües Clàssiques. És el nom que se’ns ha ocorregut. Esperem que sigui del vostre gust! Si no us agrada, sempre podem decidir fer un canvi i adopar-ne un altre.

En la meva opinió (meva i la d’una sèrie de persones que ho hem discutit, tot i que el mail l’enviï jo), crec que l’Associació ha de dur a terme els següents objectius:

a) Ens ha de representar a TOTS els professors de clàssiques de Catalunya, independentment de si som de llatí o de grec o de cultura clàssica, ja que tots juguem el mateix partit.

b) Ha de ser representativa de tot Catalunya i no només de Barcelona ciutat (o rodalies, com a molt), ja que hi ha molts i moltes companys per tot Catalunya que tenen els mateixos problemes que els de la Capital, o encara pitjors a causa de l’escassedat d’alumnes.

c) Hem de ser els més possibles. Només una Associació que representi el major nombre possible d’integrants del professorat de clàssiques pot tenir la força necessària a l’hora de parlar en nom d’un col·lectiu. Si som 15 persones, dins d’un col·lectiu de 600, no se’ns farà cas… I tots sabem el que això significa.

d) Hem de ser membres del cos de Professors d’Institut de Clàssiques. No vol dir que no acceptem socis que siguin professors universitaris o gent relacionada amb el món de les clàssiques. Però, lògicament, hem de ser nosaltres mateixos qui fem l’anàlisi dels problemes i nosaltres mateixos a buscar solucions. Això vol dir que els membres amb dret a vot han de ser persones lligades al món de l’educació (inspectors, catedràtics, professors numeraris, interins, substituts…).

e) Hem de tenir un caràcter transversal. Que intentem defensar els interessos del col·lectiu de professors de clàssiques no vol dir que no tinguem contactes amb els professors universitaris de llatí i grec o amb professionals d’altres àmbits. Quantes més adhesions i suport puguem recollir, millor per a la nostra causa.

f) Hem de lluitar pels interessos de TOT el col·lectiu. Això inclou lluitar pels companys i companyes interins i substituts. A vegades ens oblidem d’ells… I hem de recordar que els que hores d’ara som funcionaris, hem sigut interins i substituts no fa tant (en el meu cas, fins fa 8 mesos).

Aquests són els objectius que hauria de tenir l’Associació, en la meva modesta opinió. No sé si me n’he deixat algun, o si vosaltres en canviaríeu algun altre.

Respecte a com hauria de ser l’organització de l’Associació, crec que hauria d’haver-hi una comissió gestora formada per 8 persones. Per què vuit? Ben fàcil: dues per cadascuna de les províncies de Catalunya. D’entre aquestes 8 persones hauria de sortir un/a President, un Secretari i un Tresorer. La resta de càrrecs serien els de vocals de la Junta. Al seu torn, els dos membres de cada província serien el President i el Secretari de la Junta Provincial. Explicat d’una altra manera: cada província tindrà una comissió formada per 2 persones (un president i un secretari), per tal de tenir la major proximitat possible amb vosaltres i amb els vostres (que també són nostres) problemes. Aquestes dues persones formaran part d’una executiva autonòmica (d’aquí surt el número 8 de membres que deia), que són els que haurien de gestionar i coordinar totes les accions.

Tots aquests càrrecs comporten uns drets i unes obligacions. Com que no tothom té el temps ni les forces per estar molt de temps, pensem que els càrrecs haurien de ser de 2 anys, per tal que ningú es cremès. Tembé creiem que el càrrec de president autonòmic hauria de ser rotatori. Això vol dir que si una persona de Tarragona ha sigut president 2 anys, fins que no hagin sigut president persones de la resta de províncies no pot tornar a ser President. Creiem que d’aquesta manera assegurem la major representativitat a tots els territoris.

Com ja he dit, els càrrecs tindrien una durada de 2 anys. En aquell moment, s’hauria de celebrar una assemblea per tal d’escollir els nous càrrecs. Les persones amb dret a vot haurien de ser professors de clàssiques d’institut en actiu (aquí s’inclou la gent que es trobi de baixa i el professorat que sigui substitut dins de les llistes de la Generalitat).

L’assemblea hauria de ser de caràcter anual. NO vol dir que no ens poguem reunir més cops tots, sinó que com a mínim un cop a l’any ens hem de reunir. L’assemblea ha de tenir dret a decidir qüestions com:

a) Quotes de socis.
b) Política de l’Associació.
c) Reprobació i elecció dels càrrecs.
d) Ha de ser l’òrgan sobirà. El president s’ha de posar a disposició de l’Assemblea cada cop que aquesta ho cregui convenient. En altres paraules: el president mai podrà prendre decisions estratègiques sense el consentiment de l'Assemblea.

Crec que aquests han de ser els eixos bàsics d’una futura Associació. Ara bé, caldria que ens reuníssim tots i en parléssim. Segur que hi ha d’altres formes i altres objectius. Parlem-ne! Sincerament veig que hi ha gent molt engrescada i que podria fer grans coses. Reunim-nos tots un dia i tirem endavant aquesta idea. Però per endegar un projecte, necessitem ser molts. Compto amb vosaltres.

Nota, 11 d'abril: mireu sisplau el blog http://www.apleccat.blogspot.com.

(adreça email: guillemcintas@hotmail.com)

Les històries que les paraules amaguen

2008-04-01T07:49:00.000+02:00

Aquest és el títol d'un llibre que podríem qualificar de "filologicoanecdòtic" i, abans de comentar qualsevol altra cosa, hem de reconèixer a l'autor que ha reeixit en el seu objectiu principal: posar a l'abast del lector mitjà l'origen i història de seixanta paraules, ben vives, d'ús corrent i d'origen potser del tot inesperat. Que "salari" era la part de sal (llatí salis) que pertocava a un legionari ο que "àtom" ve del grec τέμνω, resulta tan obvi per als de clàssiques com novedós per al públic en general. (I no diguem res de la paraula idiota que amaga ben bé un contrasentit.)

Si ho entomem des del punt de l'etimologia, a hores d'ara penso que poca cosa podem fer —ni per la força ni per mitjans de seducció— per a resituar els coneixements i els estudis clàssics a una ombra del que hi ha per Europa, com Alemanya o Itàlia: contra l'analfabetisme (que es podria qualificar d'obsessiu per part d'alguns representants culturals i/o educatius) d'aquesta banda dels Pirineus ja fa decennis que ens esforcem debades.

Però, a més a més, resulta curiós que el llibre vingui d'una persona formada en Ciències Químiques i que treballa en l'àmbit de la comunicació. Si hem nascut per a salvar-nos els mots, aquest llibre ha de ser molt benvingut. No faltaria més: enhorabona, doncs, a l'autor i a l'Editorial Mina!

Una primera observació. Els mots escollits i comentats són majoritàriament de l'àmbit cientificotècnic (o més o menys afins a aquest àmbit): alcohol, alzheimer, antàrtida, àtom, avió, cadàver, càlcul, cibernauta, científic, cirurgia, clima, cosmos, dinosaure... No es parla per exemple de metàfora, gramàtica, estètica, política, etc. que potser queden una mica lluny del context vital de l'autor. Però tant fa. L'esforç, l'amenitat i la quantitat de dades que aporta el llibre no són per menys. Amb tot sí que em sembla que caldria revisar alguns ètims grecs (d'altres estan molt ben tractats, com sarkophagos, cf. p. 20; kybernáō, cf. p. 56 i un llarg etcètera; i fins i tot el parentiu entre scio i scindo, p. 59) perquè potser la lingüística comparada no és el seu fort, ni la història de les llengües (cf. p. 75, però també pp. 146-7). Per exemple, el grec kardía (que també volia dir "estómac") no va donar lloc al llatí cor (ibid.), caldria matisar potser que aster (p. 73) és un hel·lenisme adoptat pel llatí (pace Gaffiot) o segurament sigui un error de copista dinós per deinós (p. 81) o a la p. 63 confondre amb lletra lligada kheir i khein, mà. En grec khílioi (no khíloi, p. 96) vol dir "mil". (És lloable, però, veure com Xavier Duran s'havia informat i havia fet consultes sobre l'anglès al·lusiu de Joyce, cf. pp. 150-151.)

En més d'una ocasió el llibre sembla demostrar com es donen la mà la literatura i la ciència (p. 72, 149 ss.), l'etimologia i la ciència... fins i tot com ha evolucionat la història mateixa de la concepció de ciència (p. 59 ss.) que invita a reflexionar per exemple en el treball en equip (p. 61). En altres ocasions (penso ara en la història de beer, p. 54) assistim a una bella exposició de química pràctica o a una genial exposició de la història de la ciència (per exemple en "big bang"). Què hi afegiré? Doncs que de tant en tant s'abelleix, amb gust i habilitat, referint-se ja sigui a textos de medicina egípcia o al cant VI de la Ilíada (Quimera) o a altres usos homèrics (p. ex. kósmos, p. 78): reconfortant o, si voleu, un autèntic repte d'equilibris i associacions d'idees. Per exemple a ningú més no se li hauria acudit de començar parlant del corpus hermeticum (p. 103) i derivar cap a l'inventor de les conserves envasades "hermèticament". En tot cas, no li manca habilitat per a presentar-nos notícies, no ja de les Etimologies de sant Isidor (veladament en el cas de cadaver, p. 41), sinó del Diccionari Fabra (sobre els inicis del mot "semàfor", p. 164) o tretes del Diccionari etimològic i complementari de Joan Coromines (com és el cas d'assassí, cf. DECLC, vol. I, p. 456.5): qui llegeixi el llibre d'en Duran segur que aprèn moltes, moltes coses. Us el recomano, val la pena.

Cauda: pensant en el professorat, el llibre completa —i es completa— amb El porqué de las palabras, de Mª T. Beltrán, Mª T. Cases i M. García.
.

Dues eines informàtiques

2008-03-27T08:42:00.001+01:00

No són poques les vegades que ens connectem a la xarxa cercant solucions, mirant de trobar o descobrir si hi ha algú que tingui la resposta a allò que ens havíem plantejat... En això, l'«oracle» Google hi té molt a veure. Però, sobretot, en aquest punt, cal tenir una idea clara de com formulem la pregunta: no és tant, doncs, el que preguntem sinó com ho preguntem. I aquí puc dir que la casualitat té un paper no pas secundari.

Com sigui que hi hagi anat a parar, avui us deixo dues eines que us ajudaran a resoldre temes d'escriptura:

1. Si volíem saber com s'escriu qualsevol xifra aràbiga en grec ara només caldrà prémer el botó. Res de consultar L'apèndix del diccionari Bailly o les pp. 102-106 de la Greek Grammar de Smyth! Visiteu The Greek Number Converter que ha preparat Russell Cottrell. Escriviu la xifra, cliqueu enter i ja ho teniu resolt. El web facilita igualment unes Greek pages amb un avviamento a la llengua grega, al tema de les fonts unicode... i a Aristarc.

2. La segona eina me la va recomanar un membre del CNICE, José Francisco González Castro a qui estic molt agraït. Si no voleu o no podeu, no cal tenir instal·lat en el vostre PC l'Euclides o el Sibylla per a escriure en grec politònic. Descarregueu-vos UNICORN i el guardeu en un llapis USB. Funciona independentment del processador de textos amb què escriviu. Amb Unicorn obriu un nou document a part, us adonareu que canvia de color el fons de la pàgina segons es tracti d'alfabet llatí/grec (i també hebreu!), escriviu i tot seguit enganxeu la frase en grec (el seu format és txt) en el document principal que esteu redactant en Word o qualsevol altre processador. La seva comoditat d'ús és més que òbvia perquè permet de treballar amb qualsevol maquinari.

Solventar un glossema

2008-03-18T04:50:00.002+01:00

Un altre dia ja vaig fer unes al·lusions a la Batracomiomàquia. Avui repassava els «Prolegomena» d'August Baumeister en la seva primera edició d'aquest epili, del 1852. A la p. 25 llegim un breu comentari al v. 8. Ὡς ἔπος ἐν θνητοῖσιν optimi (scil. codices) cum paucis tenent; ceterorum λόγος interpretatio fuisse videtur, quamquam Herodotus non paucis in locis hac locutione λόγος ἐστὶ fama fert usus est (II, 75, 2; III, 115, 1; VII, 129, 1, etc.); sed fortasse hoc ipsum mutationis ansam praebuit; λόγος pro ἔπος correctum est etiam in quibusdam codd. Eur. Med. 1404.

És curiós llegir alguns escolis que recull la magna edició d'Arthur Ludwich (1896) ad loc.: λόγος] ἡ φήμη. μῦθος // ἔπος] καὶ ὁ λόγος. καθὰ λόγος ἀνθρώποις. ὡς ἡ διήγησις. Sembla que poca cosa s'hi pot esclarir per a decidir-nos per una o altra lliçó. Més encara quan Reinhold Glei (1984) escull λόγος, tant per a la recensió a com per a la l, i dóna entenent que ἔπος només es troba en manuscrits recentiores. No ens podria guiar en aquest cas —com també per a molts altres— el vell axioma de la lectura difficilior que ha donat lloc a una lectura facilior? Caldria interpretar-ho necessàriament com un glossema in textu? O serà motiu suficientment vàlid el que un editor (Baumeister i també Haupt) vulgui donar al text un caire més èpic del compte preferint ἔπος en lloc de λόγος?

«Plazas de Griego por favor»

2008-03-12T16:38:00.004+01:00

La situació catastròfica dels professors de Grec d'Andalusia no es pot amagar més. Fa catorze anys que la Junta d'Andalusia no convoca places de Grec als Instituts. Per què? A les proves de les PAU el Grec no és obligatori en l'itinerari d'Humanitats i Ciències Socials... ergo, se'n pot prescindir. El Llatí, de moment, encara ho és. Si algú pensava que no li passarà el que altres pateixen penso que va errat de totes totes. Es pot viure fent la viu-viu molts anys però, sisplau, que no parlin ni de solidaritat, ni de justícia, d'igualdat d'oportunitats... que no parlin d'afavorir els qui viuen en la precarietat laboral i/o cultural. O, si volen, que parlin: tot i el principi aristotèlic de no contradicció l'home és capaç de d'enraonar mentides. Però que no oblidin que el mal es va estenent, més o menys ràpidament, com un càncer.

Podeu llegir un blog que n'explica unes quantes de grosses i lletges. El seu nom és inequívoc i precís, «Plazas de griego». I, de manera molt educada i discreta —ho demanen "sisplau", sense recórrer a cap manifestació o sense fer cap vaga de fam— han obert un compte per a qui vulgui signar la petició en línia: «Plazas de Griego por favor».

Si hi ha algú amb un mínim de sensibilitat —catorze anys sense convocar oposicions no és qualsevol cosa— podrà donar-hi suport. Poseu-vos uns instants al seu lloc, aviam si us agradaria la "broma".

Però molt em temo que no sigui aquesta l'última campanya de signatures. A Catalunya la perspectiva no és tan diferent: mutatis mutandis, molts professors de Grec no tenim una perspectiva laboral bona en absolut. Això se sap però no es diu. Fins quan, doncs, la inactivitat?

Homer és bo per al cor

2008-03-12T06:59:00.002+01:00

Per a Josep A. Clua,
Martí Duran i Josep Gago

William-Adolphe Bouguereau, Homère et son guide (1874)

No ho dic només jo, és clar. Les autoritats són alienes als estudiosos de l'Altertumswissenschaft. Us “informo”, que lleguir Homer en veu alta, batent la mesura... és BO PER AL COR!!

Segons una notícia publicada fa temps “on line” a THE TIME el 20 de setembre de 2004, un grup d'investigadors mèdics ha comprovat que el ritme dels hexàmetres és un excel·lent exercici respiratori. Vés per on que ara entenc perquè els homèrides vivien tants anys.

Així que ja ho sabeu, per evitar cardiopaties o altres malalties per l'estil, res de ioga, res de footing..... HOMER pelat, en grec, és clar. Si voleu anar assajant, el web de la Society for the oral reading of Greek and Latin Literature (SORGLL) us en pot donar un tastet ben amanós.

Additum (29.03.2008). Gràcies a l'amabilitat de Jordi Vidal, afegeixo aquest enllaç amb quatre cants de l'Odissea, recitats stilo omerico.