ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

Emilio Lledó: «Singulars», avui fa un any

2013-06-19T00:30:00.000+02:00

Escoltar un filòsof, un intel·lectual, un home lliure, sempre dóna bo. Asserena l'ànim, ajuda a veure-hi més clar i, segurament, és un temps molt ben aprofitat. Més encara si és Emilio Lledó quan extreu lliçons de l'antiga Grècia per al món d'avui. Deixo aquí l'enllaç i també el meu agraïment a la Mercè Collell.

Notació de vocals al LLPSI

2013-06-13T18:25:00.000+02:00

Mai no agrairem al mètode els grans avantatges i utilitat que suposa la notació de les síl·labes llargues, no només, posem per cas, per a identificar un ablatiu sinó per a diferenciar segons quins mots. Així per exemple tenim ōs-ōris respecte os-ossis. Al cap. XXIV, 33, la frase Facile os frangere potuistī deixa ben clar quina part del cos és la que va córrer perill. El mateix es pot dir del pronom-adjectiu hic respecte de l'adverbi hīc.

Però resulta curiosa l'opció de no marcar la forma del neutre hōc en els casos rectes (ni en el text ni en l'apèndix gramatical). Ørberg només escriu hōc en l'ablatiu sing. Fóra potser massa solemne llegir Nōlī hōc mīrārī a XXIV, 21?

Νόμος βασιλεύς

2013-06-12T00:24:00.003+02:00

Mutatis mutandis molt em temo que avui bona part de tota contestació preventiva o desconfiada (principi de la ciència, amb permís d'Epicarm) ha de passar per aventures semblants a aquesta anècdota treta del Quixot cervantí (Ia part, cap. IV):

«...Y habiendo andado como dos millas, descubrió Don Quijote un gran tropel de gente que, como después se supo, eran unos mercaderes toledanos, que iban a comprar a Murcia. Eran seis, y venían con sus quitasoles, con otros cuatro criados a caballo y tres mozos de mulas a pie.

Apenas les divisó Don Quijote, cuando se imaginó ser cosa de nueva aventura, y por imitar en todo, cuanto a él le parecía posible, los pasos que había leído en sus libros, le pareció venir allí de molde uno que pensaba hacer; y así con gentil continente y denuedo se afirmó bien en los estribos, apretó la lanza, llegó la adarga al pecho, y puesto en la mitad del camino estuvo esperando que aquellos caballeros andantes llegasen (que ya él por tales los tenía y juzgaba); y cuando llegaron a trecho que se pudieron ver y oír, levantó Don Quijote la voz, y con ademán arrogante dijo:

-Todo el mundo se tenga, si todo el mundo no confiesa que no hay en el mundo todo doncella más hermosa que la emperatriz de la Mancha, la sin par Dulcinea del Toboso.

Paráronse los mercaderes al son de estas razones, y al ver la estraña figura del que las decía, y por la figura y por ellas luego echaron de ver la locura de su dueño, mas quisieron ver despacio en qué paraba aquella confesión que se les pedía; y uno de ellos, que era un poco burlón y muy mucho discreto, le dijo:

-Señor caballero, nosotros no conocemos quién es esa buena señora que decís; mostrádnosla, que si ella fuere de tanta hermosura como significáis, de buena gana y sin apremio alguno confesaremos la verdad que por parte vuestra nos es pedida.

-Si os la mostrara -replicó Don Quijote- ¿qué hiciérades vosotros en confesar una verdad tan notoria? La importancia está en que sin verla lo habéis de creer, confesar, afirmar, jurar y defender; donde no, conmigo sois en batalla, gente descomunal y soberbia: que ahora vengáis uno a uno, como pide la orden de caballería, ora todos juntos, como es costumbre y mala usanza de los de vuestra ralea, aquí os aguardo y espero, confiado en la razón que de mi parte tengo.

-Señor caballero -replicó el mercader- suplico a vuestra merced en nombre de todos estos príncipes que aquí estamos, que, porque no carguemos nuestras conciencias, confesando una cosa por nosotros jamás vista ni oída, y más siendo tan en perjuicio de las emperatrices y reinas del Alcarria y Extremadura, que vuestra merced sea servido de mostrarnos algún retrato de esa señora, aunque sea tamaño como un grano de trigo, que por el hilo se sacará el ovillo, y quedaremos con esto satisfechos y seguros, y vuestra merced quedará contento y pagado; y aun creo que estamos ya tan de su parte, que aunque su retrato nos muestre que es tuerta de un ojo, y que del otro le mana bermellón y piedra azufre, con todo eso, por complacer a vuestra merced, diremos en su favor todo lo que quisiere.

-No le mana, canalla infame -respondió Don Quijote encendido en cólera-, no le mana, digo, eso que decís, sino ámbar y algalia entre algodones, y no es tuerta ni corcobada, sino más derecha que un huso de Guadarrama; pero vosotros pagaréis la grande blasfemia que habéis dicho contra tamaña beldad, como es la de mi señora.

Y en diciendo esto, arremetió con la lanza baja contra el que lo había dicho.»

Ètica intel·lectual en la filosofia de l'etern moviment?

2013-06-11T00:04:00.000+02:00

«(...) También hay argumentos intelectuales en el Eclesiastés:

Los ríos van todos a la mar, y la mar no se llena. No hay nada nuevo bajo el sol. No hay memoria de lo que sucedió antes. Aborrecí todo cuanto yo había hecho bajo el sol, porque todo tendría que dejarlo al que vendrá detrás de mí.

Si intentáramos expresar estos argumentos con el estilo de un filósofo moderno, nos saldría algo parecido a esto: el hombre está esforzándose perpetuamente, y la materia está en perpetuo movimiento, y sin embargo nada permanece, aunque lo nuevo que ocurre después no se diferencia en nada de lo que ya ocurrió antes. Un hombre muere, y sus herederos recogen los beneficios de su trabajo. Los ríos van a parar al mar, pero a sus aguas no se les permite permanecer allí. Una y otra vez, en un ciclo interminable y sin propósito alguno, los hombres y las cosas nacen y mueren sin mejorar nada, sin lograr nada permanente, día tras día, año tras año. Los ríos, si fueran sabios, se quedarían donde están. Salomón, si fuera sabio, no plantaría árboles frutales cuyos frutos solo serán disfrutados por su hijo.»

Bertrand Russell, La conquista de la felicidad (trad. cast. ed. Mondadori)

Guardant les distàncies

2013-06-03T16:14:00.000+02:00

«Tothom ho ha vist al cinema o bé ho ha llegit a les novel·les: la impressionant escenografia d’un quiròfan, amb els actors vestits de blanc (o de verd) i amb careta, una mica —però guardant tot de distàncies— com en el teatre grec.»

Pere Calders

ΦΥΓΟΜΑΧΟΣ

2013-05-27T15:59:00.000+02:00

Totes les cultures on s'hagi manifestat el bel·licisme sota qualsevol forma o sigui quin sigui el motiu, mostren una cura especial per castigar els covards en el camp de batalla. El primer nom que ocuparia la nòmina de covards confessos, fóra, per força, Arquíloc, que s'ufanava de ser un ῥίψασπις en tota regla (fr. 8 Tarditi). També Simònides va dedicar paraules sense consol a aquell que girés cua enmig de la brega: ὁ δ'αὖ ϑάνατος κίχε καὶ τὸν φυγόμαχον ( fr. 524 PMG).

Però tot i els anys que hi ha pel mig, al cap. XCII del Tirant llegim com era castigat un cavaller que no fos fidel al seu jurament o «fugís de batalla». Potser les dues coses que més criden l'atenció siguin el ritual que hom executava amb un succedani de cavaller, un ninot de fusta, i com aquest era condemnat a morir de fam. Això últim em recorda, en certa manera, la fi d'alguns traïdors, com Pausànias:

«...en presència de tots pendran un home de fusta que tendran aparellat, e batejar-l’han ab totes aquelles cerimònies que són acostumades en lo baptisme, e posaran-li lo nom mateix del cavaller, e aprés lo desagraduaran de tota la fraternitat; e, si porà ésser, aprés daran-li carçre perpètua, e aquí el faran morir.»

Foc, aigua, paper

2013-05-21T18:25:00.000+02:00

Fire, water, paper és un oratori immens, estrident, apoteòsic. Va ser estrenat per Carl St. Clair el 1995 per a commemorar el 20è aniversari de la guerra del Vietnam: naturalment hi ha poemes vietnamites, però s'inclouen també textos de Ciceró, Virgili, Horaci, Tàcit... que conformen el tribut d'una missa llatina de rèquiem que dóna la mà i abraça el món vietnamita que va ser objecte de tant de mal. L'experiment conjumina el dolor de consciència d'uns soldats penedits davant un poble que va patir a casa seva l'horror de l'imperialisme més salvatge. El bagatge d'Occident per la pau torna a ser el món antic i ara el destinatari era un poble que ningú mai no diria que s'ho esperés. (Vaig tenir coneixement d'aquest oratori escoltant la presentació de Victòria Palma al programa Grans obres. Ella mateixa em va facilitar, ben amablement, aquest enllaç sobre l'èpic rèquiem d'Elliot Goldenthal.)

Occident necessita un tàvec?

2013-05-16T08:09:00.001+02:00

Els darrers mesos no són infreqüents els escrits d'opinió sobre els efectes de la postmodernitat, de la barbàrie educativa, de la corrupció entre els representants del poble. Avui per avui sembla que tenim ben bé els ulls tapats, o bona part del rostre. Hem quedat incapacitats per a veure, ententre i afrontar no sols la realitat històrica sinó la pròpia existència, la identitat i el nostre paper en el món d'avui.

I què ens preocupa? Ens preocupa tot allò material. I res més, o ben poca cosa més, com ara el carpe diem a la desesperada, talment un nou banquet de Trimalció, plens d'extravangàncies i incoherències.

Sòcrates ja ho va deixar dit als seus conciutadans: "Oh tu, bon amic, que ets atenès, ciutadà de la ciutat més gran i més anomenada per la saviesa i per la força, ¿no t'avergonyeixes d'ocupar-te de la fortuna per veure com se't farà més grossa possible, i de la glòria i de l'honor, i en canvi, del seny i de la veritat de l'ànima, de veure com esdevindran millors, no te n'ocupes ni hi penses?" (Pl. Apol. 29d, p. 29 FBM)

Mulheres de Atenas, de Chico Buarque

2013-05-12T00:30:00.000+02:00

La llengua llatina: una llengua prolífica

2013-05-09T18:38:00.001+02:00

La legislació espanyola ha fet de la llengua llatina una llengua prolífica i per tant, no es podrà dir mai que sigui una llengua morta. No només ha generat (segons doctrina de les respectables i respectives autoritats) les llengües 'catalana', 'valenciana', 'balear' —ben diferents les unes de les altres, tal com s'han entestat a fer-nos creure acientíficament. Fa unes hores, i segons tothom haurà pogut saber, l'última parida és la lengua aragonesa propia del área oriental, el nom de la qual no he vist en vernacle. Es veu que s'ha convertit en l'amor dels trilingües.

Mal d'amor, de Safo als trobadors

2013-05-06T00:30:00.000+02:00

Rellegint un estudi del professor Jordi Redondo sobre la presència de la medicina hipocràtica en els poemes d'Ausiàs March que em sembla de gran interès i meritòria aportació pensava, per taules, en altres autors medievals, com ara els trobadors. Així, per exemple, el poema "Non es meravelha s'eu chan" (No és meravella si el meu cant) de Bernat de Ventadorm té una estrofa que recorda ben d'aprop el páthos ja descrit per Safo en el seu fragment 31. Així:

Cant eu la veu, be m' es parven
  als olhs, al vis, a la color,
  car aissi tremble de paor
  com fa la folha contra 'l ven.
  Non ai de sen per un efan,
  aissi sui d'amor entrepres;
  e d' ome qu 'es aissi conques,
  pot domn' aver almorna gran.

Tucídides segons Riba

2013-05-01T17:38:00.001+02:00

Tucídides fou l’únic gran historiador que produí Atenes. Nasqué no abans de l’any 460; pel seu pare era atenès; per la seva mare era d’origen traci i reial. Des del començament, intuí la transcendència de la guerra del Peloponnès i es proposà d’historiar-la; també volgué jugar-hi un paper, però tingué un fracàs i, condemnat a l’exili, romanguè vint anys fora d’Atenes. Conten que, essent jovenet, havia plorat sentint Heròdot llegir fragments de la seva història; però com a historiador, fou, certament, tot el contrari: no un simple narrador, sinó un pensador polític. Gens crèdul davant del meravellós, reuní i criticà els seus materials amb una escrupolositat científica i una imparcialitat que l’erigeixen en el primer dels historiadors moderns. Cercà les lleis de la història dins els fets mateixos, concentrant la seva atenció en els factors humans que immediatament els determinen. Per fer-ne veure el joc, recorre sovint a discursos, que posa en boca de representants dels partits en lluita. Hi és visible, com altrament en tota l’obra, la influència dels sofistes, Gòrgias en primer lloc, però tots els seus efectismes d’estil i de llenguatge, com totes les seves dureses, serveixen directament l’expressió d’un pensament apassionat, dens, lúcid, d’una actualitat perenne.

[Carles Riba, Resum de literatura grega, Barcelona, 1937, p. 32-33]

Falta una nova «Ciropèdia»

2013-04-29T01:00:00.000+02:00

Ho va deixar dit Joan Crexells fa temps: «La lliçó de Xenofont és que no cal tenir les idees sublims per ésser un gran escriptor. Però, que cal escriure quan es tenen idees i no simples gèrmens d’idees.»

Per aquest, i altres motius, es pot considerar Xenofont un clàssic. I davant la inseguretat, la inestabilitat, el desencís, etc. que pateixi qualsevol poble o qualsevol individu, els clàssics han de fer de guia i referent. No altrament, com a observador i coneixedor de la ψυχή humana, el nostre polígraf comença avisant, al mateix inici de la seva Ciropèdia (I, 1, 2): ἄνθρωποι δὲ ἐπ' οὐδένας μᾶλλον συνίστανται ἢ ἐπὶ τούτους οὓς ἂν αἴσθωνται ἄρχειν αὑτῶν ἐπιχειροῦντας. Però dedicarà tots els seus esforços a escriure una obra per a desmuntar i explicar per què una tal predicció mai no es va produir entre els contemporanis de Ciros. I ara hom podria exclamar: falta una Ciropèdia per al segle XXI. Altrament molt em temo que les crisis i els desencerts no tindran aturador. I, encara, em demano, quantes vegades aquells que s'han erigit en representants i governants del poble hauran llegit, estudiat i meditat els clàssics?

Cartes de Sir Roger A. B. Mynors

2013-04-23T00:30:00.000+02:00

Per als llatinistes el nom de R.A.B. Mynors no necessita presentació. Només cal mirar el catàleg de la OUP i s'adonaran de la seva capacitat i qualitat del treball: les seves edicions de Catul, Plini el jove i, sobretot Virgili, són un aval més que solvent.

Jo estudiava segon curs de filologia clàssica a la UB. Llegíem el llibre IX de l'Eneida (no recordo si el preparàvem pel nostre compte o era a classe). Com sigui, al vers 120 hi havia un mot que em semblava ininteligible, urgineae. En realitat havia de ser uirgineae —així m'ho confirmaven totes les altres edicions—. Vaig escriure, no sense temor, al savi i ell, amb una naturalitat i senzillesa que depassen qualsevol previsió, em va respondre. He trobat a la xarxa un altre lloc que reprodueix algunes cartes seves (la seva lletra arrodonida i menuda, segurament d'una estilogràfica, amb la línia lleugerament inclidada cap amunt, fa que els seus papers siguin perfectament identificables) però avui reprodueixo les dues cartes que em va enviar entre l'abril i maig de fa més de vint-i-cinc anys (també s'hi hauria d'afegir un volum de les Argonàutiques d'Apol·loni de Rodes editat per H. Fränkel, amb dedicatòria, és clar). Són records, per a mi gens llunyans, d'un temps ben especial.

Litterae R.a.B.mynors by deltois

«Sòcrates arcaic»

2013-04-14T13:08:00.000+02:00

Rellegint la Defensa de Sòcrates m’ha semblat per uns instants que Plató presentava davant dels jutges un “Sòcrates arcaic”, com si el vugués arrelat a formes de pensament preclàssiques. I a estones em demano si no picava l’ullet a un jurat de tarannà ben conservador, refractari als nous corrents relativistes i a la sophia dels jonis il·lustrats.

A 28d, en acabat de referir-se a un passatge de la Ilíada, Sòcrates sembla que fa seva l’actitud heroica —aristocràtica, homèrica— dels soldat que ell va ser un dia, “sense fer cabal ni de la mort ni de res més que no fos la vergonya”. A Homer la vergonya (clau aristocràtica segons Dodds) és dita αἰδώς, Plató consignarà aquí τὸ αἰσχρόν.

Seguidament el nostre filòsof recorda com passa el temps examinant-se a si mateix i als altres conciutadans. També Heràclit confessa haver-se autoexplorat, haver-se recercat ell mateix (ἐδιζησάμην ἐμεωυτόν, 22B 101 DK), Plató ho descriu aquí amb el verb ἐξετάζω.

Last but not least. Obedient al déu (τοῦ δὲ θεοῦ τάττοντος, 28e) Sòcrates es capté com un vertader i patriota guerrer tirteic, que no abandona el lloc (cf. λείπειν τὴν τάξιν, ibid.) que li ha estat confiat.

A Reading from Homer

2013-04-09T21:03:00.000+02:00

El 1885, en ple Romanticisme, Sir Lawrence Alma-Tadema va pintar aquest oli, Una lectura d'Homer, que es conserva al Museu d'Art de Filadèlfia. Intenta representar, de forma molt estilitzada, una ἀκρόασις d'algun passatge del poeta davant uns altres rapsodes, que se l'escolten embadalits. El quadre va fer fortuna i la xarxa ens ofereix la fotografia que reprodueixo més avall, també amb tres protagonistes, que recrea a la seva manera, el quadre original. Em sembla que una nova via de tradició clàssica s'obre davant nostre: la fotografia i el joc de la doble tradició iconogràfica.

Allò de la quiromància

2013-04-04T18:47:00.000+02:00

Michelangelo da Caravaggio: La Buona ventura, ca. 1594 (Louvre)

Contemplava aquest oli del Caravaggio (sobretot, ho confessaré, perquè no hi ha rastre de l'etimologia grega que esperava trobar en algun racó) i Pere Calders ha vingut a subvenir aquesta mancança amb el seu primer mot... per bé que supera tota ironia quan inventa aquesta anècdota (no arriba pas a conte, és clar):

L’art d’endevinar

El quiromàntic va agafar la mà de la clienta i l’estengué palmell amunt. Es va acomodar les ulleres, de vidres gruixuts, i després d’una anàlisi minuciosa, digué:

—Observo que la seva vida és mancada, artificial, li falta alguna cosa. Les línies semblen fetes a màquina, sense la calidesa de la sang, la qual cosa vol dir que vostè ha patit molt. Aquí hi ha un entrellat de línies que m’indica que vostè va sofrir un accident terrible i que mai no se n’ha pogut refer...

—Té tota la raó —va respondre la senyora—. La mà que m’examina és ortopèdica.

«augusta est domus animae meae»

2013-04-03T01:30:00.000+02:00

L'error de digitalització del projecte Gutenberg és més que notable però del tot comprensible i lògic, com tota cosa humana. A Conf. I, 5, 6 llegim:

«Augusta est domus animae meae quo venias ad eam; dilatetur abs te. Ruinosa est; refice eam...»

Cal que el lector corregeixi augusta per angusta. Altrament, les oracions del bisbe d'Hipona no només no tenen cap sentit sinó que són una contradicció terrible. Per això de vegades em demano si el llibre digital arribarà mai a substituir el llibre tradicional: amb exemples com aquest em sembla que la resposta és del tot clara.

«Hi mihi sunt comites»

2013-03-31T05:00:00.000+02:00

Ha estat per mi un bell moment adonar-me de com Joanot Martorell feia servir l'etimologia creativa per a referir-se al comte, l'acompanyant del rei. Vegeu Tirant cap. XCII: «D’aquí avant, lo Rei lo nomena germà d’armes o comte, qui vol tant dir com germà d’armes.»

Em demano si no s'han estudiat ja els usos metalingüístics del notre escriptor valencià.

Carles Riba, sobre la llengua llatina

2013-03-26T19:50:00.000+01:00

El llatí que coneixem és un idioma estrictament literari, és a dir, creat pels autors a còpia d’un tenacíssim treball. D’un parlar tosc, rossegant, musculós, no massa ric de formes, poc flexible, ells feren sortir una llengua neta, rotunda, severa, i d’una concisió i un relleu tals, que s’ha pogut dir que s’hi encunyaven fórmules com medalles. Influiren, naturalment, en el llatí les altres llengües de civilització amb les quals estigué en contacte; però en primer lloc, i de molt, el grec. En l’enriquiment del lèxic, en l’agilització de la sintaxi, en l’estructura i dibuix de la frase, en matèria d’estil, per a dir-ho en resum, el que el llatí copià del grec és molt i decisiu.

[C. Riba, Resum de literatura llatina, Barcelona, Bàrcino, 1933 (2ª ed.), p. 9]

A favor d'«Unes Humanitats amb futur»

2013-03-11T18:04:00.002+01:00

Fa uns quants mesos un grup d'intel·lectuals van fer una trobada per tal de reflexionar junts sobre la situació actual de les humanitats. Trobareu els seus noms al final del document que teniu reproduït. Acollits a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, aquestes persones van constatar amb preocupació el buit cultural de molta gent, de joves i no tan joves. Per tal de promoure el debat sobre aquesta qüestió han redactat el següent text, i si hom ho considera adequat, s’hi pot adherir mitjançant un e-mail enviat a la següent adreça: Gabinet.Presidencia@iec.cat. Es pot fer arribar l’adhesió a nivell individual o bé es pot signar en tant que entitat o associació. Caldrà enviar el missatge d'adhesió abans del 31 de març.

UNES HUMANITATS AMB FUTUR

1. Les darreres transformacions en el món de l’ensenyament, els vastos processos culturals de canvi i les convulsions en la situació econòmica i política, amb el predomini de la lògica del mercat capitalista, són factors que incideixen en el conreu de les que, en els països occidentals, es coneixen com a «humanitats». Les humanitats han configurat la cultura occidental des dels seus inicis (Atenes, Roma, Jerusalem) mitjançant un lligam amb les ciències i la tècnica, el qual es manifesta sobretot en el Renaixement i es perllonga fins a la modernitat. Aquesta es fonamenta en l’esperit crític i dialogal, la democràcia, la tolerància, el respecte a la ciència, el pluralisme de creences i el coneixement filosòfic. Allunyar-se de les humanitats empobreix i aïlla. Occident ha forjat una visió del món en la qual l’autonomia i la dignitat de la persona i la seva constitució espiritual són a la base d’un sentiment comú.

2. La intensa preocupació, plenament justificada, dels governs i de la societat civil pel foment de la ciència, la tecnologia i les noves formes de transmissió del coneixement i de la informació, ha anat acompanyada d’una minva en l’atenció envers les humanitats. Igualment, altres factors, com la pèrdua dels grans relats històrics i dels referents col·lectius, han contribuït a afeblir el conreu de les humanitats. Les dificultats amb què es troben les humanitats s’inscriuen en una crisi més general del saber, també del saber científic, sovint valorat tan sols per les seves aplicacions pràctiques i sense que se’l relacioni amb la pregunta pel sentit.

3. La minva de la cultura humanística comporta l’empobriment del pensament, la precarietat del discurs ètic i la pèrdua de la cohesió de la nostra civilització. En aquest sentit, és urgent sortir de l’analfabetisme funcional i simbòlic, que deixa grans buits en el sistema de referències personals i col·lectives i permet submissions i manipulacions. Cal una recuperació del símbol, començant pel llenguatge mateix, en els seus horitzons filosòfic i religiós, com un dels senyals distintius d’una cultura humanística completa. La cultura humanística és una inversió necessària.

4. Les humanitats són percebudes com a mancades d’atracció, com si fossin poca cosa més que un llegat arcaic i sense interès. Tanmateix, porten dins d’elles la passió per la bellesa i per un món més humanitzat, lliure i feliç. Les humanitats són interessants i útils, perquè ajuden la persona humana a examinar-se a si mateixa i a valorar i admirar el que rep d’altres persones, perquè contribueixen a articular críticament el propi pensament i a expressar-lo de manera intel·ligible, perquè discernir i tenir criteri és imprescindible per viure i per orientar-se. Cal, però, recuperar l’entusiasme per totes les creacions de l’esperit humà i restablir i potenciar la figura del mestre que conrea i comunica les humanitats amb passió.

5. L’educació s’ha erigit en un repte cabdal en un món que tendeix a l’individualisme i a la desvinculació de les responsabilitats compartides. La transmissió del saber i de la saviesa no pot quedar al marge de la societat del coneixement. Més aviat la tecnosfera ha de permetre una circulació àmplia de la cultura humanística. Igualment, en els mitjans de comunicació, les propostes de tipus humanístic han de trobar-hi un ressò rigorós i de qualitat. Les humanitats formen part del «nucli dur» de les formes espirituals de vida, més enllà del materialisme i de l’utilitarisme.

Per tot això, fem les propostes següents:

1. Les llengües i la literatura, la filosofia, la història i les arts són els pilars fonamentals de la civilització i la cultura. Per això, és imprescindible garantir que tothom sàpiga parlar, llegir i escriure correctament. En relació a Secundària, els escriptors clàssics, grecs i llatins, i els grans relats de la Bíblia (l’antiga «història sagrada») han de ser referents culturals que han de trobar el seu lloc en el currículum escolar. Per això, cal impulsar l’aprenentatge de les llengües modernes i de les llengües clàssiques (grec i llatí), les quals s’han de mantenir com a matèries optatives però no residuals. D’altra banda, pel que fa a la literatura, cal establir un cànon obert d’autors i d’obres que resumeixi els fruits del coneixement humanístic que tothom hauria d’assimilar. En no poques cultures europees, tot emulant la familiaritat dels grecs amb Homer, es tendeix a promoure el coneixement dels clàssics respectius durant la Secundària. Aquesta tendència ha de ser mantinguda en el cas de la cultura catalana, que no ha de menystenir els grans valors de la literatura universal, entesa com a patrimoni de la humanitat.

2. La Universitat ha de combinar l’especialització amb una consideració global dels sabers. La connexió i la transversalitat es fan, doncs, especialment necessàries. Cal plantejar fórmules intel·ligents que facin presents les humanitats a l’interior dels currículums de les carreres tècniques. Concretament, en els currículums escolars i universitaris s’ha de trobar l’equilibri entre les disciplines tècniques i les humanitats. No es poden confinar les humanitats a les «carreres de lletres». Les ciències necessiten les humanitats, i les humanitats no poden desvincular-se de la ciència.

3. Les humanitats han de procurar establir aliances estratègiques amb les ciències, amb les tecnologies i amb el món de la comunicació. La cultura humanística s’ha de valer de tots els aliats possibles per tal de contribuir eficaçment a l’esperit del temps. És convenient, per exemple, que la cultura humanística empri les noves tecnologies sense abandonar del tot els formats tradicionals, sinó fent veure la complementarietat entre tradició i innovació, i buscant la millor manera de difondre i impulsar allò que és essencial al món del pensament: l’autoritat de la raó. Les humanitats necessiten una discriminació positiva. En aquest sentit, seria convenient fomentar el gust per la lectura, l’escriptura i el coneixement dels clàssics.

4. Els mitjans de comunicació –també aquells que utilitzen els nous codis comunicatius– són vehicles potents de difusió cultural, i en darrer terme han esdevingut «educadors», sobretot de les generacions més joves. La cultura humanística ha d’entrar dins el món de la comunicació, i cal receptivitat per part dels mitjans perquè això sigui factible. Les humanitats tindran futur en la mesura que siguin enteses com a factor d’humanització, de responsabilitat moral i cívica i de creixement de l’esperit humà.

Barcelona, 16 de gener de 2013

Salvador Giner
Armand Puig
Rafael Argullol
Agustí Borrell
Victòria Camps
Lluís Font
David Jou
Jordi Llovet
Xavier Morlans
Perico Pastor
Ramon Pla
Francesc Torralba
Mariàngela Vilallonga

L’època heroica de la Fundació Bernat Metge

2013-03-07T08:38:00.000+01:00

Miquel Dolç va escriure dos articles força documentats explicant la història de la Fundació Bernat Metge. El primer va ser publicat a Serra d’Or, “Els cinquanta anys de la Fundació Bernat Metge” (núm. 15, 1973, pp. 81-85); el segon, a la Revista de Catalunya, “La Fundació Bernat Metge, una avaluació avui” (núm. 38, 1990, pp. 99-109). Ambós dos articles formen part del seu llibre Assaigs sobre la literatura i la tradició clàssica.

En el segon dels seus estudis Dolç parla d’una “època heroica” de la FBM, tot volent significar, com diu ell, “la primera generació de col·laboradors, als quals som deutors de la que podríem anomenar sense matís hiperbòlic, època heroica de la Fundació, que s'estén des de la seva inauguració fins a la Guerra Civil”.

L’expressió, però, té més història. El 1931, en publicar-se la segona edició dels Diàlegs de Plató de Joan Crexells, Carles Riba va afegir una breu Nota a la Introducció en la qual llegim (p. XXII): “…Poder presentar, sense una necessitat essencial de més, una segona edició, és el més discret elogi que es pot fer, sens dubte, de la primera: un dels volums que més honora la que en podríem dir època heroica de la Fundació Bernat Metge”.

Hi ha cap «utilitat» en l'home?

2013-03-04T18:46:00.000+01:00

La creixent demanda d'estudis i formació útil en el món d'avui és aclaparadora. Sembla que la utilitat, el profit o qualsevol terme que entri dins el camp semàntic del «guany material» han de passar per davant de qualsevol altra consideració.

El mοt ὄφελος pren en el següent passatge de Plató un significat prou curiós (i d'importància sempre discutible, ja des del moment en què va ser pronunciat davant els jutges de Sòcrates) com perquè alguna traducció hi hagi dedicat una atenció que sorprèn d'una manera del tot inesperada —si més no, a mi—.

Οὐ καλῶς λέγεις, ὦ ἄνθρωπε, εἰ οἴει δεῖν κίνδυνον ὑπολογίζεσθαι τοῦ ζῆν ἢ τεθνάναι ἄνδρα ὅτου τι καὶ σμικρὸν ὄφελός ἐστιν, ἀλλ' οὐκ ἐκεῖνο μόνον σκοπεῖν ὅταν πράττῃ, πότερον δίκαια ἢ ἄδικα πράττει, καὶ ἀνδρὸς ἀγαθοῦ ἔργα ἢ κακοῦ. (Pl. Apol. 28b)

Joan Crexells (1931): «T'erres, amic, si et penses que a un home d'una mica de valor li cal reflexionar sobre els perills del viure o del morir i no ha de mirar en el seu obrar si el que fa és just o injust i si les seves obres són d'un home de bé o d'un home dolent.»

Joan Alberich (2000): «No tens raó, amic meu, si creus que un home d'una mica de profit ha de calcular el risc de viure o de morir en lloc de mirar si fa obres justes o injustes i si el seu comportament és el d'un home honrat o malvat.»

Óscar Martínez García (2004): «Te equivocas, amigo, si piensas que un hombre que esté en disposición de ser de alguna ayuda, por pequeña que sea, deba considerar el riesgo de vivir o de morir, en lugar de fijarse únicamente, a la hora de actuar, en si lleva a cabo obras justas o injustas y si sus actos son los de un hombre honrado o los de un hombre mezquino.»

L'anell de Giges en un passatge de Chrétien de Troyes

2013-03-01T15:27:00.000+01:00

En el llibre II de la República (359d-360b) Plató ens alliçona sobre la vertadera realitat dels qui són bons —atès que ho són a desgrat seu— amb l'exemple d'un anell que Giges, pastor lidi, va trobar casualment en la mà d'un cadàver guardat dins d'un cavall de bronze i que concedia la invisibilitat a aquell que se'l posava al dit.

Segles a venir, un home de lletres com fou Chrétien de Troyes devia inspirar-se en alguna font que remunta a l'anèdota del vell Plató quan explica la següent anècdota en la seva novel·la El cavaller del lleó:

Una vegada la meva senyora em va enviar amb un missatge a la cort del rei; potser no vaig ser prou assenyada i cortesa, ni vaig saber captenir-me com s’adiu a una donzella, però el cas és que cap cavaller no es va dignar a dirigir-me la paraula. Només vós, que ara sou aquí, em vau honorar i servir. Llavors vaig quedar-vos molt agraïda i ara ha arribat l’hora recompensar-vos. Sé com us dieu, perquè us he reconegut immediatament: sou monsenyor Ivany, el fill del rei Urién. Si confieu en mi, podeu tenir la seguretat que no us agafaran ni us faran cap mal. Ara us donaré el meu anellet i només us demano que tingueu la gentilesa de tornar-me’l quan us hagi alliberat.
Aleshores li va lliurar l’anell i li va dir que tenia el mateix poder que l’escorça sobre la fusta, que l’amaga tota i no la deixa veure. Només cal que se’l posi de manera que la pedra quedi tancada dins del puny i ja no haurà d’amoïnar-se per res: ningú, encara que tingui els ulls ben oberts, no podrà veure’l, perquè qui duu l’anell al dit es torna tan invisible com la fusta quan la recobreix l’escorça. [...]
La donzella se’n va anar i, tan bon punt va haver marxat, tothom es va congregar davant les dues portes brandant espases i bastons. Organitzaven una gran cridòria, perquè eren molts i estaven plens de dolor i d’ira. En veure davan la porta d’entrada els quarters posteriors del cavall que havia quedat tallat per la meitat, es van pensar que quan obrissin trobarien dins aquell que buscaven amb la intenció de matar. [...] Encesos d’ira, registraven tota la sala bastonejant les parets, els bancs i el llits. Sortosament, no van tocar el llit on jeia monsenyor Ivany, que va sortir il·lès de l’allau de garrotades que va caure al seu voltant, ja que, com els cecs cerquen a les palpentes, descarregaven cops de bastó en totes les direccions.

Res a veure amb els suecs

2013-02-26T18:10:00.000+01:00

Llegeixo en uns articles de Jordi Sedó a Escola Catalana que l’expressió “fer-se el suec”, a més de ser un calc del castellà (ell proposa recuperar “fer l’orni”, fer el desentès” o “fer el pagès”), no té res a veure amb els naturals de Suècia.

Cert, els antics actors còmics calçaven el popular soccus, mot que ha donat la forma catalana “soc” (sinònim d’“esclop”) i en castellà “zueco”, del qual deriva també “zoquete”, aplicat a l’home que no entén res, i que fóra a l’origen de la dita “hacerse el zueco/sueco”. El calc sintàctic, doncs, sembla més que evident.