ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ

Els poetes de la torre d'ivori

2012-01-29T08:02:00.000+01:00

«...Mentre la poesia típicament hel·lenística mostra una despreocupació completa dels problemes que no tenen res a veure amb el seu esteticisme; mentre els poetes dels grans palaus hel·lenístics semblen ignorar del tot la realitat; mentre la poesia s'allunya de la vida, tot un corrent cultural, la filosofia especialment, s'encara amb la realitat humana i en fa objecte de la seva especial reflexió. I, veritablement, qui només llegeixi l'artificiosa poesia d'un Cal·límac o d'un Apol·loni, no endevinarà mai que la guerra fou cosa corrent, que l'home vivia en un constant esglai, que la vida era amenaçada cada dia.»

(Josep Alsina, Teòcrit, Idil·lis I, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1961, pàgs. 17-18)

...I com queda el 4t d'ESO?

2012-01-24T18:48:00.001+01:00

Aquest estiu el professor Lluís Inclán va publicar un post molt complet i clar sobre els canvis que el ministre Gabilondo havia d'introduir en el currículum de 4t d'ESO. Hom hi constata unes assignatures "protegides" (per exemple la d'Iniciativa emprenedora, totalment nova, com també la d'Alimentació i salut) davant de les quals el Llatí ha de perdre moltes possibilitats. Que jo sàpiga, ningú més dels classicistes no ha dit res, llàstima.

Avui La Vanguardia avança les intencions del ministre Wert: eliminar el 4t d'ESO i començar el batxillerat un curs abans. Veurem per quins verals s'hi arriba. I també caldria veure per quins verals s'arriba a Catalunya en la modificació del D 147/2007, l'últim que donava un nou programa d'estudis de l'ESO a Catalunya. També en data d'avui la Generalitat ha fet públic un edicte amb el nou projecte de Decret per tal que durant quinze dies "els interessats el puguin examinar i formular-hi les al·legacions que considerin oportunes". Amb tantes associacions, coordinacions, seccions i grups de professors de clàssiques amb què compta el país m'atreveixo a escriure dues línies demanant només que es faci un front comú (i que ningú no pensi ni doni per suposat que un altre ja dirà la seva perquè ja se sap que és impossible treure la rifa sense posar-hi).

Addendum: el projecte de Decret es pot consultar en aquest enllaç.

Compartir arxius

2012-01-23T14:26:00.000+01:00

D'ençà de les conegudes notícies sobre accions legals i el tancament de Megaupload molt possiblement més d'un hagi perdut documentació (més o menys) important o interessant. Qui escriu aquestes línies se'n declara també part afectada. En tot cas, comptava, des de fa temps, amb un enllaç d'Héctor Russo que ens posa a l'abast unes bones alternatives per a emmagatzematge gratuït d'arxius. Crec que val la pena donar-hi una ullada. Ara, si algú en sabia més, que no deixi de dir-ho!

Ressons de l'Olimp

2012-01-16T01:00:00.000+01:00

Ahir diumenge a Parets del Vallès assistírem l'estrena d'un espectacle a la vegada interessantíssim i de qualitat indiscutible: Ressons de l'Olimp. Es tractava de donar vida —i, en certa manera, argument— a alguns dels fragments de música grega antiga que han resistit el pas del temps, l'oblit, o el destí de la incúria. El treball, dirigit per Maribel Panosa i Toni Gómez, posa davant nostre un periple que arrenca amb Apol·lo (amb el pean musicat que es troba en la famosa inscripció de Delfos) i es tanca amb Dionís. A l'endemig s'evoca la Musa de la Pítica I de Píndar, Hèlios i èter juntament amb Nèmesi segons els versos anotats de Mesomedes de Creta, fins arribar al seu clímax amb el carpe diem de l'epitafi de Sícil i el breu himne a Demèter (el XIIIè).

La seqüència i programa d'aquest guió es tradueix en un seguit d'estats psicològics sota la pell d'uns personatges —unes ballarines que van fer gala d'una exemplar execució, plena de força i sentiment— que evolucionen davant espectadors transportats a un ambient remot i beatífic, com l'Olimp mateix. Llums i vestuari (els vestits s'inspiren molt d'aprop en el peple dòric) ens submergeixen suaument en aquella éntechnos sophía que tant lloava Plató, a la vegada que recreen i donen entenent, gràcies a l'estudi de la iconografia i del codi gestual que es desprèn de les obres dramàtiques antigues, com els grecs tenien una cura per la seva psychē realment exquisida. La interpretació de la vox feminae és a càrrec d'Olga Miracle, una soprano amb currículum internacional; la interpretació musical ha estat magistralment estudiada tot recreant instruments antics, aulos, tricord, lira, cròtals, tympanon... per Pepe Luna i Mauricio Molina, tots ells membres del grup Arqueoescena que ja va preparar, temps enrere, Set moviments de l'Antic Egipte. Tant de bo els projectes d'aquest grup puguin donar més fruits encara! (Per la meva part els estic molt agraït per haver confiat en mi i haver-me permès de col·laborar.)

Aigua-marina

2012-01-11T18:06:00.000+01:00

Sembla que el 50 aniversari de la mort del poeta Josep Maria de Sagarra ha passat més desapercebut que no s'esperava. Fa un any el Blog d'un llibre vell ja ens avisava de les efemèrides a celebrar.... la de Sagarra durarà fins el 27 de setembre. Per això, mentre badem boca i deixem que s'escoli el temps envejós, convido el lector a esbrinar quants temes clàssics conté el poema Aigua-marina.

Aigua-marina

Voldria, ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala,
i no mudar-me del lloc
platejat d’aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra,
i llegir només un llibre antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.
I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem,
i en la fusta de l’escàlem.
I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles,
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.
Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment,
i aquesta mica de vent,
i el teu amor, transparent
com una aigua-marina.

Josep Maria de Sagarra, Àncora i estrelles (1936)

PS. Qui vulgui escoltar el poema recitat per Mariel Vilella i musicat per Pere Bayona, pot anar a aquest video de Youtube. Heu sentit mai el poema interpretat per l'Ovidi Montllor?

Filologia clàssica-grec (juny de 1989)

2012-01-04T10:05:00.000+01:00

Endreçant papers m'ha vingut a les mans l'orla dels companys que vam acabar la llicenciatura a la Universitat de Barcelona el 1989. No va ser una orla amb tots els ets i uts sinó una fotografia un tant informal, als jardins de la Facultat de Filologia, on donava bo de passejar i seure a l'ombra d'aquells arbres centenaris, molt ben cuidats. Era a les acaballes del mes de juny, un cop enllestits els exàmens del curs, un dia per la tarda. Mirant les cares de bons minyons de tot el grup pensava si en seria d'emotiu preparar una trobada per al 2014... Després de vint-i-cinc anys l'ocasió bé paga la pena.

Steiner defineix «clàssic»

2011-12-29T11:09:00.000+01:00

Sàviament i sempre ric en anècdotes, en el segon capítol de la seva autobiografia, Errata, George Steiner ens emmena vers un dels seus corol·laris més lúcids donant una resposta vital a la qüestió «què és un clàssic». Abans de la definició posa un bell exemple de com Ulisses «va ser llegit» per Demòdoc i, en les pàgines següents repon com són els interrogants que un clàssic desvetlla en nosaltres; és la seva sàvia pedagogia, el seu mètode. D'aquest paràgraf seu no se'n pot perdre ni una engruna:

Defineixo un «clàssic», en literatura, en música, en art, en l'argument filosòfic, com una forma significativa que ens «llegeix» a nosaltres. Ens llegeix a nosaltres més que nosaltres el llegim (l'escoltem, el percebem). No hi ha res de paradoxal, ni encara menys de místic, en aquesta definició. Cada vegada que l'abordem el clàssic ens interrogarà. Desafiarà els nostres recursos de coneixement i intel·lecte, de ment i cos (molta estètica primària i fins i tot resposta intel·lectual és corporal). El clàssic ens preguntarà sobre nosaltres: «ho has entès?»; «t'ho has reimaginat seriosament?»; «estàs preparat per actuar a partir de preguntes, a partir de les potencialitats de l'ésser transformat, enriquit que he plantejat?»

Una tendra imatge de Nadal

2011-12-20T11:32:00.000+01:00

Prendre la iniciativa i atansar-se al desvalgut

és un dels misteris nadalencs que la humanitat reviu amb agraïment

i recorda, d'una o altra manera (a nivell còsmic i al nivell més íntim i personal), des de fa segles.

I’ll help you climb stairs, if you just can’t walk.

I’ll be your safety and you’ll be my love.

tutshie.tumblr.com

Grec bizantí

2011-12-12T10:43:00.001+01:00

Preparant un xic apressadament un curs sobre grec bizantí per a la universitat d'Oviedo vaig recollir en els següents ítems el material que --tot i la dispersió, no pas volguda-- avui poso a disposició del benèvol i interessat lector.

Alguns complements bibliogràfics per a l'estudi de la materia

Internet Medieval Sourcebook. Selected sources: Byzantium.
Byzantium. The Byzantine studies on internet.
Byzantine studies bibliographies.
Erytheia. Revista de estudios bizantinos y neogriegos.
Textos litúrgicos griegos (vid. esp. Akáthistos).
Links del blog byzantinee.
Universitat de Barcelona. Fonts d'informació bàsica del master en Cultures i llengües de l'Antiguitat.

1. Llengua

R. Browning, "Von der koine bis zu den Anfängen des modernen Griechisch", en H.-G. Nesselrath (ed.), Einleitung in die griechische Philologie, Suttgart&Leipzig 1997, 156-168.
R. Browning, Medieval and Modern Greek, Cambridge UP 1983 (2ª ed.). Trad. gr. ed. Papadimas 1991
L. Gil, "Ojeada a la koiné: ensayo de caracterización periodológica", Minerva 1, 1987, 81-91. [>>]
G. N. Hatzidakis, Μεσαιωνικά και νέα ελληνικά (Atenes 1905), Amsterdam 1989-1990.
G. Horrocks, A History of the Language and its Speakers, Londres & New York, Wiley-Blackwell, 1997 (cap. 2) [>>]
A. López Eire, "Fundamentos sociolingüísticos de la koiné", CFC 16, 1980, 21-53 (= Estudios de lingüística, dialectología e historia de la lengua griega, Salamanca, ICE, 1986 , 401-459). [>>]

2. Literatura

J. Alsina & C. Miralles, La literatura griega medieval y moderna, Barcelona 1966. [>>]
M. Camps Gaset, E. Marcos & S. Grau, Textos literaris bizantins. Dels orígens al segle X. Antologia grec-català, Departament de Filologia Grega, Universitat de Barcelona 2001.
L. A. De Cuenca & G. Núñez, "Literatura bizantina", en A. Martínez-Díez (ed.), Actualización científica en Filología Griega, Madrid, 1984, 611-632. [>>]
Stefano Sanfilippo, blog "La flor de Porfira". Antologia de textos d'escriptors de Bizanci inèdits en català. [>>]
Bibliografia recomanada pel blog Byzantinee.

3. Història

12 Byzantine rulers. The history of Byzantine empire (capítulos en formato mp3) [>>]
Blog Imperio Bizantino. Historia de Bizancio enfocada principalmente en el período de los Comnenos. [>>]
Documental: La construcción de un imperio. Los bizantinos. [>>]
I. Asimov, Constantinopla, el imperio olvidado, trad. esp., Madrid, Alianza, 1970. [>>]
J. Brignone, Resumen de la Conferencia sobre Historia y cultura de Bizancio de Igor Andruskiewitsch (Argentina, 1997). [>>]
Rome and Romania, 27 BC-1453 AD. Emperors of the Roman and the so-called Byzantine Empires; Princes, Kings, and Tsars of Numidia, Judaea, Bulgaria, Serbia, Wallachia, & Moldavia; and the Sultâns of Rûm. (extensa página con abundantes mapas y árboles genealógicos) [>>]
A.A.Vasiliev, Historia deI Imperio Bizantino, trad. esp., Madrid, Iberia, 1946. [tomo 1] [tomo 2]
Mapa del mundo bizantino. >>
Blog Imperio Romano d'Oriente. [>>]

4. Pervivència

L. Caballero, "Influjos romanos y de tradición bizantina en la arquitectura de época visigótica", CSIC (Digital) 1983, 38-46. [>>]
R. Graves, El conde Belisario. El último general romano, trad. esp., Barcelona, Edhasa, 1994. [>>]
L.D. Reynolds & N.G. Wilson, "El oriente griego", Copistas y filólogos, trad. esp., Madrid, Gredos, 1986, 62-106, 320-326. [>>]
W. Treadgold, "El legado de Bizancio", Breve historia de Bizancio, trad. esp. Barcelona, Paidós, 281-285. [>>]

5. Llibres electrònics per a descarregar [>>]

Per què cal llegir contes de la mitologia

2011-12-09T11:41:00.001+01:00

Sembla que l'argument de l'autoriat és l'únic que té efectes reals avui dia, quan diem, però, que vivim en temps de completa llibertat.

Sobre Lluís Segalà

2011-12-01T17:26:00.000+01:00

Crec que fou la primavera del 1988 que vaig assistir a una conferència de D. Manuel Fernández Galiano a la Universitat de Barcelona en què va fer un sketch sobre la història de la filologia clàssica espanyola. Encara recordo, mentre sortia de la biblioteca de Grec, aquella gesticulació una mica espectacular i la seva veu segura i forta, sense un gram d'empegueïment, que em va deixar més desorientat que mai:

— Pepe, ¡qué alegría verte!
— Manolo, ¿cómo estás? Te estaba esperando...

(Els dos personatges són Josep Alsina i Manuel Fdez. Galiano.) En el decurs de la conferència, que se'm fa impossible de resumir, recordo molt bé com va afirmar que les traduccions de Segalà no havien envellit tant com d'altres i que encara es llegien ben a gust, fet que d'alguna manera caldria estudiar i intentar esbrinar.

L'anècdota ha vingut a tomb mentre passava uns apunts a net, on tenia recollides aquestes dades tretes de l'Arxiu Joan Maragall. En efecte, a la seva biblioteca es conserva un exemplar d'un Hesíode publicat en foli, a Barcelona, per la "Tipografía La Académica" el 14 de juliol de 1910. Aquesta n'és la referència:

Hesíodo, La Teogonía.

Con la versión directa y literal por LUIS SEGALÁ Y ESTALELLA

Doctor en Filosofía y Letras y en Derecho

Catedrático de Lengua y Literatura griegas de la Universidad de Barcelona

Académico electo de la Real de Buenas Letras

Miembro de la Association pour l'encouragemenet des études grecques

e Individuo de número de la Βυζαντιολογικὴ Ἑταιρεία

Publicada en el ANUARIO DE LA UNIVERSIDAD DE BARCELONA
correspondiente al curso de 1908 a 1909

El llibre conté la següent dedicatòria, escrita amb lletra ben clara i elegant:

Al gran poeta D. Joan Maragall, Ll.S.E. (Barcelona, 7 de gener de 1911).

En la contraportada del susdit volum hom llegeix els següents treballs que l'any 1910 Segalà ja tenia publicats o en curs d'elaboració:

· Gramática del Dialecto Eólico. Premiada en la Exposición Internacional de Atenas, de 1903. Barcelona, Bonal, 1897
· Homero, La Ilíada. Versión directa y literal del griego, favorablemente informada por la Real Academia Española y declarada de mérito por el Consejo de Instrucción Pública, con ilustraciones de Flaxman y de A.J. Church. Barcelona, Montaner y Simón, 1908.
· Homero, La Odisea. Versión directa y literal del griego, con ilustraciones de Flaxman y de Wal Paget. Barcelona, Montaner y Simón, 1910.
· Hesíodo, La Teogonía. Texto griego, versión directa y literal, y dibujos de Flaxman. Barcelona, Serra Hnos. y Russell, 1910.

En preparación:

Homero, La Batracomiomaquia y Los Epigramas · Hesíodo, Los Trabajos y los Días · Apolonio, Las Argonáuticas

Colección de Autores clásicos, griegos y latinos con la construcción directa y la traducción interlineal publicada bajo la dirección de L. Segalá y F. Crusat (profesores de la U.B.).

· Obras de Cornelio Nepote, Lhomond, Horacio
· En preparación: Anacreonte, Babrias [sic], Demóstenes, Jenofonte, Homero, Platón, Sófocles, Cicerón, Fedro, Justiniano, Ovidio, Virgilio, etc.

Biblioteca de Autores griegos y latinos con la versión directa y la traducción literaria por eximios humanistas antiguos y modernos, publicada bajo la dirección de L. Segalá y C. Parpal (profesores de la Universidad de Barcelona).

· Obras de Baquílides, Erina, Jenofonte, Mosco, Safo, Sófocles, San Basilio, San Crisóstomo, Horacio
· En preparación: Arato, Aristóteles, Bión, Eurípides, Herodas, Homero, Menandro, San Metodio, Pitágoras, Teócrito, Ausonio, Catulo, Claudiano, Fedro, Juvencio, Lucano, Marcial, Ovidio, Plauto, Prudencio, San Dámaso, Séneca, Tibulo, Virgilio, etc.

Nikolai Klimii iter subterraneum

2011-11-18T23:20:00.000+01:00

Ludvig Holberg, El viatge a sota terra de Niels Klim. Traducció del llatí de Vicenç Reglà. Martorell, Adesiara, col·lecció «d'ací i d'allà» núm. 21, 2011. 309 pàgs. (ISBN 978-84-92405-38-1)

Que el pare de la literatura danesa, el baró de Holberg, escrivís una novel·la en llatí i en plena Il·lustració, no pot deixar ningú indiferent. Que aquesta novel·la és plena de reminiscències d'autors clàssics (Ovidi en gran nombre, però també Petroni, Virgili i Juvenal) recreats en una bella prosa que vessa imaginació i fantasia de manera contínua, i que fueteja irònicament la societat falsa i enganyadora de la que fuig el nostre protagonista, tampoc no ens ha de fer romandre displicents. És que, posats a fer mesura, l'Iter subterraneum de Holberg fa la balançada davant el Candide de Voltaire. I fins em sembla que és un llibre amb molt més nervi i ironia —potser tanta ironia, en alguns passatges, com la que hi ha en Els papers pòstums del Club Pickwick. Cal reclamar, per a Holberg, un lloc entre els humanistes polifacètics, d'una facilitat notable per al sarcasme però a la vegada d'una formació en les ciències humanes de l'època realment envejable.

Niels Klim, un filòsof doblat de teòleg, prim de ventre i delerós de fer proeses que li obrin la porta a una vida com la dels prohoms de la seva vil·la natal, va a raure, fruit d'un accident, al centre de la terra. Ara bé, resulta que la terra és buida per dins fins al punt de trobar-se davant un altre sol i uns planetes que giren a la seva òrbita. Niels Klim cau damunt un d'aquests planetes, Nazar, i la descripció de l'estil de vida —naturalment utòpic— dels potuans li permet d'elaborar una ferotge sàtira que contraposarà, talment com si fes servir un espill deforme, dos estils de vida ben diferents posant davant del lector un poble que estima l'agricultura, la igualtat, la saviesa i la llibertat sota el ceptre d'un rei estimat pels seus súbdits. Al llarg dels seu viatge, a més a més, el nostre protagonista trobarà éssers de tota mena: micos xerraires i petulants, habitants de països que no saben què és el patiment (i que viuen una existència monòtona), homes esclaus de dones, pobles sempre ditxosos o malaurats, homes sense cap o els habitants del païs del gel. Quan finalment Niels Klim arriba a ser coronat rei es desencadena una guerra entre les nacions... Deixem-ho, però, en aquest punt.

En tractar-se de literatura utòpica és evident que no s'hi troba a faltar la presència —més o menys velada— de tot el magisteri clàssic i modern sobre teories polítiques diverses. Però el fet és que Holberg equitxa contínuament les seves peripècies amb anècdotes, dites i personatges que no ens han de resultar pas llunyans. Llegim aquest breu exemple del cap. XI, «Navigatio in terras paradoxas», en traducció (pàg. 202):

La llengua que parlaven [les sirenes] s'assemblava al martinià, fins al punt que alguns mariners s'hi van poder comunicar sense intèrpret. Una d'elles, havent-li donat un tros de carn que m'havia demanat, em va mirar amb més atenció i va exclamar:
«Heroi, vés-te'n! Tu dominaràs sobre tots els països![1]»
Tanmateix, em vaig limitar a somriure davant aquesta profecia, com si fos una vana adulació, encara que els mariners van afirmar seriosament que les sirenes s'equivocaven molt poques vegades en les seves prediccions. Per fi, després de vuit dies de navegació, vam albirar la terra que els mariners anomenen Picardània. Mentre entràvem al port, volava al voltant nostre una garsa, que em van assegurar que era l'inspector general de duanes, una persona certament molt important. Amb prou feines vaig contenir el riure quan vaig sentir que una garsa ocupava un càrrec de tanta responsabilitat i quan vaig veure que el secretari del tresor «recorria l'aire pur amb plomes sublims i lliurava el seu cos al vol eteri»[2].

El viatge a sota terra de Niels Klim s'havia traduït normalment a partir de la versió francesa que, al seu torn, ho era de la traducció danesa. Abunden —sap greu dir-ho— en moltes de les edicions més o menys corrents, les omissions. Però no és aquest el cas de la traducció catalana que ha publicat l'editorial Adesiara. En aquesta escaiença, doncs, cal felicitar el seu torsimany, Vicenç Reglà, pel seu treball verament exquisit, encertat i pulcre. Tant de bo el llibre assoleixi novament un èxit no menor al que va tenir entre el públic del seu temps.

Quan a l'edició llatina del text, la canònica i més a l'abast és la que va preparar Karl W. Elberling i publicada a Copenhagen el 1866: una autèntica mostra d'erudició en compulsar passatges d'autors, tant clàssics com més moderns, en què Holberg s'havia inspirat. Com que a Googlebooks van duplicar l'escaneig d'algunes pàgines (fins i tot hi ha parts triplicades, sobretot al pròleg) m'he permès la llicència de penjar un PDF amb el text endreçat i llest per a una lectura còmoda.

[1] Cf. Virgili, Eneida III, 97.
[2] Cf. J. Biderman, Utopia, III, 4.

Contra Eurípides

2011-11-15T07:52:00.001+01:00

La Introducció de Joan Crexells a l'Apologia de Sòcrates de Plató (FBM, 1931, p. 5 = Obra completa, vol. I, Barcelona, 1996, p. 609) fa unes consideracions sobre els atacs d'Aristòfanes contra el filòsof que, de retop, contenen una interessant referència a Eurípides:

L'altra víctima de la comèdia antiga, Eurípides, és posat sovint en relació amb Sòcrates. Àdhuc arriba a dir-se (cf. Granotes, 1094 i seg.) que la inferioritat d'Eurípides ha d'ésser atribuïda a la introducció de la dialèctica socràtica en les seves tragèdies, cosa que fa desaparèixer de l'art del tràgic τὰ μέγιστα. Aquesta persecució de la comèdia contra els dos grans homes, constant i cada cop més forta contra Eurípides, menys intensa i no sovintejada contra Sòcrates després del gran atac de Els Núvols, no havia de deixar de donar els seus fruits. Eurípides hagué d'abandonar Atenes.

Al meu parer, si Eurípides —tal com sembla afirmar Aristòfanes— inclou la dialèctica socràtica en les seves peces, això les fa encara més grans. El que disminueix potser sigui la càrrega dionisíaca; però mentre aquell ἀγών tràgic surt dignificat i més conforme a la raó, l'empenta irracional de la tragèdia i la seva pruïja rituals disminueixen. Com sigui, però, a les Granotes no hi sé veure (o no recordo haver vist) que la defensa del dionisisme tingui precisament aquest punt com a argument fort —sobretot enmig de la trencadissa de λήκυθοι.

A Salvador Iborra

2011-11-13T11:06:00.000+01:00

Jo també vaig conèixer el poeta Salvador Iborra. Durant un mes i escaig vàrem treballar junts, a l'Institut de Matadepera. Li agradava Catul, i també Horaci. Com que veia que a les classes segueixo el LLPSI li feia gràcia llegir-ne algun que altre paràgraf i me'l repetia de cor. Em va regalar un exemplar del seu últim llibre, Els cosos oblidats, amb una dedicatòria que considero exagerada. Era un home senzill i agraït, discret, capficat en les seves lectures sobre teoria literària i les seves cavil·lacions. A finals de setembre ens vàrem assabentar de la seva tràgica mort. Amb aquest breu apunt també li vull retre homenatge. La seva obra (i el seu blog) han quedat a mans d'un futur inacabat, clos a destemps, com en una ruta inconeguda. Confio que altres poetes del país valencià, com Josep Lluís Roig, sabran valorar la seva aportació i art profundament personals.

Materials docents

2011-11-12T10:05:00.003+01:00

Hi ha dues webs que posen a l'abast del gran públic els materials docents de les universitats catalanes:

· Open course ware de la UOC i
· el repositori de Materials docents en xarxa (MDX) que ve ressenyat al web del CESCA.

En qualsevol cas i sigui quina sigui la línia de treball de cadascú, crec que val la pena tenir-los ben en compte. Ho comento no només perquè alliberen tot el treball de preparació de cursos i eines d'aprenentatge i avaluació (a nivell metodològic poden ser, doncs, un bon model), sinó perquè indirectament són un indicador —possiblement sense haver-ho volgut— de les línies de treball i estudi més importants de la universitat d'aquests darrers anys ençà. Ara, cadascú se'n podrà aprofitar segons necessitats pròpies, és clar.

De utilitate Graecae linguae

2011-10-21T19:03:00.001+02:00

Jordi Redondo sacrum,

qui valde in studiis linguae Graecae versutus est.

Alexandri Hegii
De utilitate Graecae linguae

Quisquis Grammaticam vis discere, discito Graece.
Ut recte scribas, non prave, discito Graece.
Si Graece nescis, corrumpis nomina rerum.
Si Graece nescis, male scribis nomina rerum.
Si Graece nescis, male profers nomina rerum.
Lingua Pelasga vetat vitiosos scribere versus.
Lectio quem Plinii delectat, discito Graece.
Hieronymum teneas vigilans tu discito Graece.
Ne versus scribas vitiosos discito Graece.
Argumentari quisquis vis, discito Graece.
Quisquis Rhetoricen vis discere, discito Graece.
Scire Mathematicam quisquis vis, discito Graece.
Artibus es medicis qui captus, discito Graece,
Morbis nam cunctis sunt indita nomina Graeca.
Argolicum nomen cunctis liquet esse figuris.
Artes ingenuae Graio sermone loquuntur,
Non alio; quibus haud nomen dat lingua latina,
Ad summam doctis sed debent singula Graecis.

(In hoc vinculo invenies hos versus quoque.)

Llatí cesarià

2011-10-19T19:10:00.002+02:00

Comentava fa un temps que les Fabulae faciles de F. Richie estaven escrites en un bell llatí cesarià. En copio ara un breu apunt, la discussió entre Ulisses i Euríloc al capítol 96, relatada en un estil d'oratio obliqua planer i amarat de l'esperit originalíssim de la llengua (segons escrivia L. Rubio tractant els problemes de traducció de l'estil indirecte, cf. p. 269 ss.). Crec que és tot un exemple de bon gust:

Eō cum vēnisset, sollicitūdine ac timōre tam perturbātus fuit ut quae vīdisset vix dīlūcidē nārrāre posset. Ulixēs autem satis intellēxit sociōs suōs in perīculō versārī, et gladiō correptō Eurylochō imperāvit ut sine morā viam ad istam domum dēmōnstrāret. Ille tamen multīs cum lacrimīs Ulixem complexus obsecrāre coepit nē in tantum perīculum sē committeret; sī quid gravius eī accidisset, omnium salūtem in summō discrīmine futūram. Ulixēs autem respondit sē nēminem invītum sēcum adductūrum; eī licēre, sī māllet, in nāvī manēre; sē ipsum sine ūllō praesidiō rem susceptūrum. Hōc cum māgnā vōce dīxisset, ē nāvī dēsiluit et nūllō sequente sōlus in viam sē dedit.

Wallwisher o l'alternativa al fòrum

2011-10-14T09:03:00.002+02:00

Wallwisher.com és una nova eina telemàtica del web 2.0 que permet exposar les opinions de cadascú de manera que no es fa necessari cap fil conductor per a cada post. Serveix molt bé per a aplegar pluges d'idees i, si hom vol, es poden agrupar ad libitum en diferents parts del mur digital tot formant, per exemple, petits grups homogenis.

Per a registrar-se només cal tenir un compte a Gmail, OpenID o crear-ne un de nou ad hoc. Hom pot crear un mur nou amb una adreça pròpia a la xarxa per als temes que vulgui, o participar en d'altres a què tingui accés. Cada comentari pot incloure enllaços a vídeos, imatges, etc. I una altra virtut: amb 160 caràcters s'ha de dir tot; només cal fer doble clic i s'activa la finestra on deixareu els vostre missatge. Amb un apunt concís evitem tant la graforrea com la dispersió d'idees, però també la por a escriure —segons la mena de participants que hi hagi, és clar—. Si algú vol veure'n un exemple, aquí teniu un mur digital amb unes quantes pluges d'idees sobre la idea que hom sol tenir de l'e-learning.

Acabo: proposo un tauler on penjar les possibles activitats extraescolars de suport (i propaganda) per a les disciplines de cultura i llengües clàssiques. Em sembla que n'hi haurà de ben originals!

Aquest tauler també és accessible 'incrustat' (format embed) des d'aquí mateix:

Llibertat i poder, paraules?

2011-10-05T08:41:00.003+02:00

Els dos passatges que confronto seguidament ofereixen una idea del que l'home pot arribar a pensar quan està mancat de llibertat, aterrit per l'odi mateix que aquest mancament li produeix, i com les paraules (λόγοι) poden distreure l'atenció d'aquell que judicaria durament les accions d'altri. El primer és del Prometeu d'Èsquil:

-No saps, Prometeu, que l'odi és l'únic mal que les paraules poden guarir?
-Això és axí sempre que s'intenta apaivagar el cor en el moment oportú, en lloc de malmetre l'ànim abrusat per la passió.
-És dolent posar entusiasme i atrevir-m’hi?

L'altre és de la novel·la de Yourcenar, Memòries d'Adrià, on llegim un pensament que em sembla de grandesa d'ànim: "he cercat més la llibertat que no el poder, i el poder només quan afavoria la llibertat".

Oskar Werner recita el Prometheus de Goethe

2011-09-23T21:55:00.001+02:00

D'una força extraordinària i profundament melodramàtic, sens dubte. Potser la millor performance que mai s'hagi fet del poema de Goethe. Algun cop pensava si Èsquil no li donaria aprovació.

Bedecke deinen Himmel, Zeus,
Mit Wolkendunst
Und übe, dem Knaben gleich,
Der Disteln köpft,
An Eichen dich und Bergeshöhn;
Musst mir meine Erde
Doch lassen stehn
Und meine Hütte, die du nicht gebaut,
Und meinen Herd,
Um dessen Glut
Du mich beneidest.

Ich kenne nichts Ärmeres
Unter der Sonn als euch, Götter!
Ihr nähret kümmerlich
Von Opfersteuern
Und Gebetshauch
Eure Majestät
Und darbtet, wären
Nicht Kinder und Bettler
Hoffnungsvolle Toren.

Da ich ein Kind war,
Nicht wusste, wo aus noch ein,
Kehrt ich mein verirrtes Auge
Zur Sonne, als wenn drüber wär
Ein Ohr, zu hören meine Klage,
Ein Herz wie meins,
Sich des Bedrängten zu erbarmen.

Wer half mir
Wider der Titanen Übermut?
Wer rettete vom Tode mich,
Von Sklaverei?
Hast du nicht alles selbst vollendet,
Heilig glühend Herz?
Und glühtest jung und gut,
Betrogen, Rettungsdank
Dem Schlafenden da droben?

Ich dich ehren? Wofür?
Hast du die Schmerzen gelindert
Je des Beladenen?
Hast du die Tränen gestillet
Je des Geängsteten?
Hat nicht mich zum Manne geschmiedet
Die allmächtige Zeit
Und das ewige Schicksal,
Meine Herrn und deine?

Wähntest du etwa,
Ich sollte das Leben hassen,
In Wüsten fliehen,
Weil nicht alle
Blütenträume reiften?

Hier sitz ich, forme Menschen
Nach meinem Bilde,
Ein Geschlecht, das mir gleich sei,
Zu leiden, zu weinen,
Zu genießen und zu freuen sich,
Und dein nicht zu achten,
Wie ich!

Els meus companys grecs i romans: guia de lectura de l'Odissea (Albert Jané)

2011-09-14T08:30:00.000+02:00

Els alumnes de l'optativa Els meus companys grecs i romans estan de sort. Enguany llegiran l'Odissea adaptada per Albert Jané a la que ja em vaig referir en un post anterior. Crec que és una obra excel·lent, escrita amb gran domini de la llengua i de les capacitats narratives. Aquesta és la guia de lectura i activitats que prepararan al llarg del trimestre. Ànims i a la feina!

(Per a desacarregar-vos el document en PDF podeu anar directament a aquest enllaç.)

Guia Lectura Jane Odissea Complet

Per altra part, podreu trobar també una altra guia de lectura preparada pel CNL del Maresme, força més senzilla, de l'adaptació de L'Odissea que va publicar Joan Alberich a eds. Castellnou el 2008.

Francis Ritchie, Fabulae faciles

2011-09-05T09:31:00.001+02:00

He xalat bones estones aquest estiu, de tard en tard, llegint les Fabulae faciles de Francis Ritchie: les he baixades per al meu Kindle 3 i m'han fet bona companyia, tot rellevant-les amb unes narracions d'Espriu, Aspectes. De tot s'hi aprèn, vaja.

Aquestes Fabulae, en el seu llatí cesarià, clar i concís, pensades i escrites de manera que el lector progressa en nivell de complexitat sintàctica, són un company de bon encadellar en moments d'impasse (aquells que tan abunden el mes d'agost). Les recomano per a Llatí 2 del batxillerat, però caldrà transformar la notació: els accents han de ser entesos com a síl·laba llarga (per exemple démónstrávérunt s'escriurà dēmōnstrāvērunt amb l'ajut d'aquesta aplicació). Abans del text llatí hi ha dos reculls sobre el mite en les lletres angleses i en l'art. Igualment m'ho he empassat: quan tingui esma en buscaré les imatges per la xarxa. John Kirtland, l'editor d'aquesta edició de les Fabulae, bé es mereix l'obsequiositat d'una lectura gratuïta i fins ingènua. Serà que l'estiu hi acompanyava?

Σκυτάλη

2011-08-31T16:17:00.000+02:00

Ara que s'acaba l'estiu pensava que naturalment el professor podrà fer ús de qualsevol pàgina web que parli de missatges encriptats... Però el film de Brad Silberling, A Series of Unfortunate Events (2004) té un minut de gran valor --millor dit, trenta segons d'or-- per aquells que volen explicar el curiós invent lacedemoni que esmenten Aristòfanes i Tucídides. Sí, la cultura clàssica sempre és font d'idees ben originals que tenen transmutacions presentades igualment de maneres força peculiars.

El consell de Xenòfanes

2011-08-23T18:06:00.000+02:00

Resulta que és el primer apotegma (un apotegma inclòs en els testimonis Leben und Lehre) que recullen Hermann Diels i Walther Kranz en la seva venerable edició dels Vorsokratiker. El savi de Colofó no anava a mitges tintes i l'anècdota fou recollida per Diògnes Laerci (IX, 119): «... deia [Xenòfanes] que amb els tirans cal captenir-s’hi o de la pitjor manera o de la manera més amable.»

Sobre la primera manera de comportar-se em ve al cap que, si tots els qui no ens empassem l'abús de poder i de demagògia sense límits, avui li féssim cas, almenys aquest abús no fóra tan descarat; fins i tot s'apaivagaria en alguna mesura o prendria algun altre tomb —per bé que Joan Fuster deia que l'ús de poder comporta indestriablement el seu abús. Com sigui, a dia d'avui els valors més preuats sembla que són la capacitat de manipular la credibilitat, les «amistats» perilloses o no, i per descomptat la utilitat immediata. (Un altre dia comentaré què li semblava útil a Xenòfanes, però no sé si algú del COI s'irritarà quan ho digui.)

Generacions coetànies i evolució artística

2011-08-10T20:04:00.001+02:00

És doctrina prou divulgada que la tragèdia grega va evolucionar profundament en pocs anys: d'Èsquil a Eurípides va davallar del món més diví al món de les misèries més humanes. Ja els antics varen cercar en els tres tràgics una contemporaneïtat centrada en la batalla de Salamina, l'any 480 aC. Però això no els privava de veure que, tot i vivint uns mateixos esdeveniments històrics, l'art de Sòfocles ja no és l'art d'Èsquil. I que Eurípides ja no té l'equilibri present en Sòfocles.

Conviure no ens fa ser ni pensar ni obrar de manera igual. Menys encara quan ens les havem amb genis creadors. I es podria ampliar perfectament a tots els altres camps humans: no només a la poesia, sinó a les arts visuals i fins i tot a la filosofia. Ho demostra Joan Fuster en un capítol que duu per títol "Contemporanis i coetanis", recollit en el seu assaig sobre història de l'art El descrèdit de la realitat (1955). Les seves paraules, tan mesurades i contundents, ajuden més que cap altre comentari a reblar aquesta idea mateixa:

Una ràpida mirada al nostre entorn ens revelarà la coexistència d'estils i de gestos dissímils o contraposats en el homes que coincideixen en el nostre temps, en un mateix temps. Sempre ha estat així. Els defensors de la interpretació generacional de la història de l’art ens ofereixen un examen de la qüestió, en la petita escala de la cronologia personal. Ells –esmentem el nom de Wilhem Pinder– parlen de la “contemporaneïtat del no coetani” , és a dir, de la convivència simultània de gent de la més diversa edat, gent de generacions distintes, que, naturalment, participen de tons vitals divergents. El jove i el vell són conteporanis, però no coetanis: viuen en el mateix temps, però no en el mateix pla, ni amb un ritme acordat; solen tenir una concepció del món –i tot el que se'n segueix– més o menys diferent. Si trasplantem aquest plantejamnet fora del cercle de les dates de naixença dels artistes i el fem jugar en el camp de l'evolució dels estils, veurem també com s’hi dóna aqueixa “contemporaneïtat del no coetani”. I comprovarem que, al costat dels artistes de transició, hi ha els qui es mantenen assentats en l’estil moribund –que no ho és tant, mentre que es mostra fecund– i els qui s’afermen en l’estil nou: inclús, de vegades, els artistes que ja anticipen la modalitat posterior.

(J. Fuster, Indagacions i propostes, Barcelona 1981, pàgs. 27-28)