Diari d'un noi treballador v2.6

Escolta Sepharad

2009-04-13T18:49:00.010+02:00

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

La pell de brau, Salvador Espriu

Crítica literària: La mà esquerra de la foscor

2009-02-14T19:31:00.004+01:00

És difícil parlar d'un llibre que fa mesos t'has llegit, però tot és més fàcil quan la lectura a un no l'ha deixat indiferent. És doncs, La mà esquerra de la foscor, un llibre gens insípid, amb caràcter propi, com ho és d'altres grans llibres de la SciFi que aconsegueix deslliurar-se del llast de típics/tòpics que suposa el corser del gènere, tal com ho farien per altres obres tant notables com els Propis Déus. No és casual citar aquest títol, ja que tenen molt en comú. Ambdues s'exploren dos mons dispars i sota aquest context, si desenvolupa la trama.

Genly Ai és una mena d'ambaixador galàctic de l'Ecume,-una especie d'ONU a un supranivell galàctic- amb la encomanada tasca d'incorporar el planeta Gueden a tal organització planetaria.
Els guedenians són humans però no del tot. Asexuats durant la major par del temps, no hi existeix el gènere en dita contrada. No són ni dones ni homes però ho són tot al mateix temps, fet que fa dels guedenians persones amb contrastos ambivalents.
Morfològicament dispars als humans terrícoles, no obstant, conserven la part sentimental . Això sí, distorsionada i substancialment rebaixada. Però la presència d'amor, odi, orgull i malfiança és palesa, i més que mai a l'arribada del senyor Ai. Genly es veurà immers en un escenari pre-bèlic, fruit de les tensions entre dos regnats fronterers. Manipulat i enganyat per una i altra banda, Genly Ai només trobarà suport d'aquell qui menys s'ho espera, el traïdor Estradent, qui li oferirà la vida per la concòrdia de la seva especie.

Bonica història de ciència ficció escrita per, rarament, per una dona. I trobarem SciFi però també pinzellades filosòfiques, teològiques i fins i tot nocions d'estat. Simplement, m'ha agradat; no cal fer cap esment més. Uns extractes interessants del que s'hi pot llegir:

- El desconegut -digué Faxe amb la seva veu suau dins del bosc-, l'imprevist, l'indemostrable: aquests son els fonaments de la vida. La ignorància és la base del pensament. L'indemostrable és la base de l'acció. Si provés que no hi ha Déu, no hi hauria religions. No hi hauria handdara, ni yomesh, ni déus de la llar, res de res. Però de la mateixa manera, si es demostrés que Déu existeix, no hi hauria religions... Digueu-me, Genry, què és el que se sap? Què és segur, què es pot predir, què és inevitable... l'única certesa que coneixeu del vostre futur i del meu?
- Que hem de mori.
- Sí. Només hi ha una resposta que poguem contestar, Genry, i ja la sabem d'antuvi... L'única cosa que fa que la vida sigui possible és la incertesa permanent i intolerable: no saber què vindrà després.

[...]

Ser un ateu és mantenir la idea de Déu. La seva existència o la seva no-existència és gairebé la mateixa cosa a nivell de les proves. Per això, la paraula "prova" no es fa servir gaire entre els handdarates, que han escollit no tractar Déu com a un fet no susceptible de prova o de creença; han trencat el cercle i són lliures.
Aprendre quines preguntes no poden ser contestades i no respondre-les: aquesta habilitat és molt necessària en temps de tensió i obscuritat.

(Fitxa: La mà esquerra de la foscor, Ursula K. LeGuin, ISBN: 84-85752-19-8, info)

Nota: 7

Crítica literaria: Eugénie Grandet

2009-01-01T18:57:00.009+01:00

Eugénie Grandet és filla d'un prosper vinicultor de la província de Saumur, el senyor Grandet. Considerat per tota la província com a gran comerciant, és de fet, un gran comerciant. Miserable i usurer, l'avarícia aclapara tot el que fa, arrossegant a la dona, la senyora Grandet, i la filla a viure en un món de privacions i austeritats per ordre i obediència del bon home Grandet. La filla d'en Grandet, a la flor de la joventut, viu totalment inmersa en el món del seu pare, que aclapara, fa i desfà, i monopolitza tota la seva vida.
Sabedors de la fortuna i riquesa amassada per el vell Grandet, borinots, voltors i hienes cobegen a la jove dels Grandet, intentant guanyar-se l'afecte del bon Grandet, qui coneixedor i astut com gat vell, en treu partit personal per obtenir favors i rèdits. Dues faccions, els Cruchot i els Grassins, pugnen per la mà de la jove dels Grandet, però ella només viu pel seu pare.
Aquesta situació tant prospera pel vell Grandet es veurà esquinçada a l'arribada del nebot Charles Grandet, enviat a la província de Saumur per ordre expressa del seu pare, germà del senyor Grandet, en bancarrota.

«Com que cobraré els interessos al vuit, emprendré el negoci. En dos anys tindré un milió cinc-cents mil francs que portaré de París en peces d'or de llei.»
Després afegí en veu alta:
- On és el meu nebot?
- Ha dit que no volia menjar -respongué Nanon-. Això no és de bon ésser.
- Així estalviarà -replicà l'amo.
- Té raó -féu la serventa.
- No plorarà sempre, tanmateix. La fam treu el llop del bosc. El sopar fou terriblement silenciós.
- Escolta -digué la senyora Grandet al seu marit, quan la taula fou desparada-, bé caldrà que ens posem de dol.
- Sabeu què us dic? Que només saben inventar coses que costin diners. El dol cal portar-lo al cor i no als vestits.
- Però portar dol d'un germà és cosa indispensable, i l'Església ens ordena...
- Paga't el dol amb els sis lluïsos. A mi em donaràs una cinta de crespó. Ja en tindré prou.
Eugénie aixecà els ulls al cel sense dir paraula. Per primera vegada a la seva vida, els seus generosos sentiments endormiscats, comprimits, però desvetllats de cop, eren esgarrinxats a cada moment. La vetlla d'aquell dia en aparença fou igual a totes les vetlles de la seva monòtona existència, però en realitat fou la més horrible.

La curta estança de Charles a casa del seu oncle despertarà Eugènie del sopor en el que ha viscut tota la vida i que tant bé a fet al seu gasiu pare. Per primera vegada, l'innocent Eugènie tastarà la passió de l'amor demostrant que el desig està per sobre de totes les barreres.

Perfecte, obra pròpia de la novel·la francesa que tant m'ha recordat a Stendhal amb El Roig i el Negre, o a Victor Hugo i el seu incommensurable Els Miserables. Penso que aquest tipus de novel·les agraden a tothom però poder encara més a les dones. No es pas un comentari sexista, sou més sensibles a aquests affaires. Doncs, llegiu com besties i si pot ser, llegiu i beveu d'aquest autors que tant bo us faran.

(Fitxa: Eugénie Grandet, Honoré de Balzac, ISBN: 84-96414-85-X)

Nota: 7.5

Cans infantils i Porcs instructors

2008-12-13T01:16:00.011+01:00

Ivan Petrovich Pavlov tocava la campaneta i el can salibava! Salibava com a bèstia que era. Pavlov feia sonar la botzina i el can tenia neguit de fam. Pavlov premia el timbre i l'instint dominava a la bestiola, evidenciant el pobre animal que era i la submissió a la que es trobava.

Sortosament aquest nens no són bestioles ni animalons guiats pels instints. Quan creixin, veuran, veuran i s'avergonyiran de tal i com han actuat. Instrumentalització i adoctrinament pensaran, i no els hi faltarà raó.

Vosaltres, els responsables, sou uns porcs! Porcs, porcs i porcs, més que porcs!

...però la Truja us dona de mamar i vosaltres, garrinets seus, mameu, mameu i mameu com a bons porcs que sou, i us afarteu d'aglans també.

Ben rosats que sou, grassos com els autèntics porcs que van ser els vostres pares, us rebolqueu pel fangà institucional i jugueu al joc d'emmerdar amb burocràcia, plets i amenaces. Quins bons porcs que sou, cal reconeixeu. Només per això, ja hauríeu de tenir uns drets, no els que argüiu evidentment, però si potser una bona cort, tots tancadets en una cort immensa plena de fems.

Com veieu, de porc i de senyor se n'ha de ser de mena. Molts ja són senyorets porcins però tots ells van juntets, en comitiva, com la gran piara que són! Una ramat de porcs ben engalanats i de fetor pestilent. Són la marabunta garrina de la falsa cultura... que comenci la matança del porc!

Crítica literaria: El señor de las moscas

2008-10-21T19:25:00.018+02:00

En una illa paradisíaca, una accident d'avió deixa aïllats un grup de nens prepuberts. Amb l'esperança de que tard o d'hora els vindran a buscar, el grup d'infants decideix organitzar-se i gaudir, durant l'espera del seu rescat, de l'absència d'adults i les seves regles. Ara són ells qui manen en un món virginal, intacte de la mà de l'home.
"Construirem cases i menjarem fruita. Farem un gran foc, caçarem i nosaltres, els més grans, vetllarem dels petits. Entre tots ens ajudarem... i ens divertirem molt!" Parafrasejant el discurs de Ralph, el cap de la tropa, recent electe.
Òbviament les coses es torcen ràpidament, apareixent el que ja es veia a venir des d'un principi, una facció dins la tropa: un grup d'elit de prohomes, els caçadors, liderat per l'ambiciós Jack. Carregat d'ínfules de poder, Jack i el seu grup de caçadors, si bé, inicialment la seva tasca era la d'aconseguir carn, anirà degenerant cap una formació castrense, totalment autoritària amb vida totalment paral·lela a la de la tropa. La confrontació serà inevitable i d'aquest xoc, naixerà un líder poderós.
Afegida a aquesta situació, el fracàs cooperatiu del grup -d'un eufòric compromís col·lectiu inicial, finalitza amb una situació d'apatia individual, quasi de subsistència personal-, la misteriosa aparició de la figura de la bestia i un principi d'adoració envers ella (l'ofrena es tot un acte ritualístic carregat de fe), i finalment, la total manca de normes i conductes civils que imperen en una societat correcte; l'instint salvatge, com un bacil de pesta, adormil·lat pel corsé de la civilització, és despertat sibil·línament i, poc a poc, va preponderant la conducta dels patricis, minant la convivència comuna pel germen del poder.

Roger se inclinó, cogió una piedra, apuntó y la tiró a Henry, con decidida intenscón de errar. La piedra, recuerdo de un tiempo inverosímil, botó a unos cuatro metros a la derecha de Henry y cayó en el agua. Roger reunió un puñado de piedras y empezó a arrojarlas. Peo respeto un espacio, alrededor de Henry, de unos cinco metros de diámetro. Dentro de aquel círculo, de manera invisíble pero con firme fuerza, regía el tabú de su antigua existéncia. Alrededor del niño en cuclillas aleteaba la protección de los padres y el colegio, de la policía y la ley. El brazo de Roger estaba condicionado por una civilización que no sabía nada de él y estaba en ruinas.

Una lectura pessimista de la condició humana en situacions extremes, però amb pinzellades d'esperança tant en Piggy -la cordura- com en Ralph -d'esperit estadista, realista i just-. Sempre agradable llegir bones novel·les amb rerefons.

(Fitxa: El señor de las moscas, William Golding, ISBN: 84-206-3411-5, info)

Nota: 7

Iteració i recursió

2008-09-20T02:16:00.002+02:00

La iteració és humana, la recursió, divina

L. Peter Deutsch

ALL GLORY TO THE HYPNOTOAD!

2008-09-16T02:44:00.003+02:00

ALL GLORY TO THE HYPNOTOAD!

Crítica literària: Criptonomicón. El código Enigma

2008-09-15T18:56:00.014+02:00

Tres històries en un mateixa història. Tres històries paral·les que convergeixen a creuar-se. Tres històries de tres personatges: Lawrence Pritchard Waterhouse, Boby Shaftoe i Randy Waterhouse. Criptonomicón: El código Enigma ens presenta aquest tres personatges capdalts, continuadors de la trama en les dues altres entregues criptonimianes.
Per una banda, Lawrence Pritchard: un soldat inútil -estil Forrest Gum- però amb un potencial matemàtic inaudit, és destinat a Europa, en una secció militar ultra secreta per ajudar els aliats en les tasques criptogràfiques durant el transcurs de la 2on GM. La seva dedicació és maquillar la realitat, afegir soroll a la informació que es desprenen de les accions dels aliats. La màxima és: la incertesa a priori és informació a posteriori. L'esdeveniment de fets molt incerts reporten grans quantitats d'informació. Així doncs, tot fet estadísticament incert és indici d'informació.

En la mateixa cronologia de temps, transcorre la història del caporal Boby Shaftoe, un marine dels USA, personatge militar arquetípic: no gaire llest però tampoc gaire totxo, quadrat com un goril·la i sobre tot, amb una disciplina de ferro que el converteix en tot un heroi de la causa. En tot cas ell només cavila en una estranya al·lucinació, lleugerament obsessiva, d'un llangardaix.

Finalment, fent un salt en el temps, cap a la dècada dels 90, se'ns narra les vivències de Randy Waterhouse, informàtic -hacker en la jerga geek- i erudit en temes de seguretat computacional. Randy es veurà enfrescat en l'aventura de la construcció d'un projecte de magnituds col·losals: la cripta, un recinte on tota la informació de la xarxa serà emmagatzemada. La acció estarà trufada d'un cert ambient empresarialment competitiu amb miserables facinerosos, embaucadors i mafiosos d'alta reputació criminal. I fins aquí el primer volum del Criptonomicón.

Cita la portada: Stephenson es el Hemingway de los hackers (Newsweek). Pobre Ernest, no he llegit res seu però si li fan aquesta equiparança segur que no es per res de bo, només per fer mal al seu llegat; cabrons del Newsweek.
Criptonomicón pud i el pitjor de tot es que no m'ho esperava gens. L'acció és lenta i farragosa; hi ha mil detalls totalment dispensables que només fan que emmaranyar una ja de per si tortuosa lectura. Pobre lector, que pateix un viacrucis lectiu. A la pregunta de: ¿què pesa més, un quilo de palla o un quilo de ferro? El lector respondrà sense dubtar-ho: ni un quilo de palla ni un quilo de ferro! Un quilo de Criptonomicón!
El llibre pudenteja ja des dels inicis. És soporífer i narcòtic a parts iguales, amb l'afegit de la virtut de no deixar res en clar (que cony és una puta Lucifer galvànica?). Simplement no té acció, fent-se indigest al màxima, indigerible. En cap moment la cosa s'agilitza i això fa augmenta la ira de qualsevol, veient que inverteix el seu temps en una lectura no només estèril, sinó que improductiva i cansina.
Un acaba pregant la fi del suplici, recordant que quan acabi el llibre no n'haurà tret aigua clara doncs només haurà llegit una tercera part -encara gràcies- de la pestilent història urdida.
Tot el que es llegeix després d'aquest abort és gloria!
Ja avanço estimats lectors que no penso llegir els següents volums. Que se'ls confitin! No aguanto la flaire infesta i abjecta de tal tifa literària.

(Fitxa: Criptonomicón: El codigo Enigma, Neal Stephenson, ISBN: 84-666-1644-6, info)

Nota: 2

Lliçons d'avar

2008-09-15T13:48:00.007+02:00

El quequeig fingit des de feia tant de temps pel bon home, i que passava per natural, igual que la sordera de la qual es planyia quan feia mal temps, fou, en aquella ocasió, una cosa tan feixuga per als dos Cruchot, que mentre escoltaven el colliter també feien tota mena de ganyotes i esforços com per acabar les paraules en què el vell s'encallava amb gust. I ara, potser, és necessari de donar a conèixer la història del quequeig i de la sordesa de Grandet. Ningú, en tot Anjou, no hi sentia millor i no podia pronunciar amb més netedat el francès angeví que el pillastre colliter. Molt temps endarrere, malgrat tota la seva astúcia, havia estat ensarronat per un israelita, que, mentre discutien, es posava la mà a l'orella, a tall de corn, amb el pretext de sentir-hi millor, i quequejava tan bé que quan cercava les paraules, Grandet, víctima dels seus sentiments humanitaris, es va veure obligat a suggerir al maligne jueu les paraules i les idees que feia veure que cercava, d'acabar ell mateix els raonaments del referit jueu, de parlar com havia de parlar el condemnat jueu, de ser, en fi, el jueu i no Grandet. En finir aquella lluita estrafolària, el boter havia clos l'únic tracte del qual hagué de plànyer-se durant el curs de la seva vida comercial. Però , si va perdre, des del punt de vista pecuniari, moralment va guanyar una bona lliço, i més tard, en recollí els fruits. Així fou com el bon home acabà per beneir el jueu que li havia ensenyat l'art d'impacientar el seu adversari comercial, i, obligant-lo a expressar el pensament de qui li parlava, fer-li oblidar les pròpies idees.

Eugénie Grandet, Honoré de Balzac

Escriure bé

2008-09-10T04:54:00.007+02:00

Escriu breu per què la gent et llegeixi. Escriu clar per què la gent t'entengui

Un premi Pulitzer

Crítica literària: Crim i càstig

2008-08-10T20:38:00.002+02:00

Rodion Romanovitx Raskòlnikov és el protagonista d'aquesta novel·la d'un dels pilars de la literatura russa, Crim i càstig, de Fiodor Dostoievski.
Raskòlnikov, ex-estudiant universitari, viu desemparat i oprimit per les penúries que el persegueixen. En el seu estat de quasi indigència i mendicitat, Raskòlnikov cova una idea rancuniosa i maligne: la culpa dels seu mals, la culpa de l'eclipse de la seva brillantor és deguda no a la seva mala estrella, sinó a les causes externes que l'empenyen a viure en la pobresa i mediocritat; quant de desgraciat és, que aquesta societat l'oprimeix i el suprimeix en la misèria, quan ell, Rodion Raskòlnikov, podria ser un Napoleó si s'ho proposes.
És allà, en el cim d'aquesta piràmide d'obstacles i repressions, on la figura de la seva llogatera, un vella usurera i malvada, representa la conjunció de totes les maldats que assetgen al nostre protagonista. Alena Ivànovna és el seu nom i és, segons Raskòlnikov, la principal causa de la seva malaurança, doncs el té collat de mala manera. En un esperit rebel i un caràcter megalòman, ferir tals sensibilitats és perillós!

Al vespre no tenia llum, jeia en les tenebres; al candeler, als meus quaderns, hi havia un dit de pols; m'havia venut tots els llibres. Hauria calgut treballar però preferia jeurem per tal de lliurar-me a les meves cabòries. I pensava, pensava... I tenia uns somnis estranys, diversos, inútils de dir-te quina mena de somnis! Aleshores vaig començar a pensar... No, no és això! No conto les coses tal com són! Veuràs: aleshores em preguntava: ¿ per què soc tant totxo, per què sabent que els altres ho són tant, i ho se d'una manera certa, no cerco a ser més intel·ligents que ells...? Després vaig reconèixer, Sònia que si esperéssim el moment en què tothom fos intel·ligent, caldria esperar massa temps... Més tard vaig convèncer-me encara que aquest moment no s'escauria mai, que és impossible canviar els homes, i que no valia la pena de perdre-hi el temps. Sí, és així! És la llei dels homes, Sònia! És la llei! És així...! I ara sé, Sònia, que aquell qui és puixant d'intel·ligència i d'esperit està destinat a dominar-los! El qui gosa és el qui te raó als ulls de l'home! El qui té un més gran menyspreu per tot és el qui fa la llei entre ells; el qui no s'atura davant de res és el qui té més raó per ells! Així ha estat sempre i així serà! Caldria ser orb per a no veure-ho!

Creient-se per sobre de la llei per la seva naturalesa de prohome, Raskòlnikov consuma el seu crim: mata a la vella! És després i conseqüentment del seu crim, quan el càstig esdevé la prova de foc per a Ròdia.

El passadís era fosc; ells estaven drets vora la llum. Durant un minut s'esguardaren sense dir un mot. Rasumikhin, d'aquest minut s'enrecordà tota la vida. Hom hauria dit que l'esguard fix i abrandat de Raskòlnikov anava adquirint per moments més i més força, que penetrava en l'ànima i en la consciència del seu amic. Rasumikhin tot d'un s'estremí. Quelcom d'estrany passà pel mig d'ells, s'hi esmunyí una idea terrible, monstuosa, que tant l'un com l'altre copsaren tot d'un plegat... Rasumikhin empal·ladí com un mort.
- Comprens, ara? -digué de sobte Raskòlnikov, el rostre del qual estava horriblement alterat-. Torna-te'n. Vés-te'n al costat d'elles -afegí i sortí ràpidament de la casa.

Si els clàssics són clàssics, és perquè s'ho mereixen. El temps els dona la raò i Crim i càstig n'és un amb tot mereixement. La construcció del personatge principal, amb tota la seva complexa psique, el seu deliris, contradiccions, lluites internes... perfecte, absolutament perfecte.
D'altra banda, una mica més d'acció hagués equilibrat la balança del pensament contra l'acció. Destacar negativament els lios que un s'ha fet amb els diversos noms que té un personatge durant l'obra. Com a mínim, cada personatge principal posseïx dos nom diferents. Encara amb més inri, quan personatges totalment diferents, tenen cognoms idèntics. Un acaba per fer-se un bon embolic! Consell, tenir paper i llapis en mà per apuntar nom i caracterització del personatge. Òbviament, això ha restat punts a la meva nota ;)

(Fitxa: Crim i càstig, Fiodor Dostoievski, ISBN: 84-96414-75-2)

Nota: 7,5

When pirate...

2008-07-17T01:14:00.003+02:00

Vist a un lloc que no recordo. Sorry per no posar l'autoria.

Més històries de la crisis

2008-07-16T19:33:00.004+02:00

Son las ocho de la mañana. No llueve en Pozuelo y la temperatura exterior es de 30 grados. Fernando Martín ha dicho que el hundimiento de FADESA - MARTINSA es un problema de todos, habría que recordarle que si esto es un problema de todos, los beneficios también deberían haber sido de todos, y obviamente no ha sido de esa manera. Así que cada palo aguante su vela. Esto no es una partido de risk o de monopoly, esto es la vida real…

Font: Que cada palo aguante su vela en La vida en la red.

Capitalisme -> Liberalisme econòmic -> Neoliberalisme

2008-07-15T21:25:00.006+02:00

Privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues

Vist a la blogoesfera i altres indrets sediciosos

Veieu ara la perversió, immobiliaries que tenen la vergonya de demanar ajuts al govern. Quina pena em fan, ja!
Però com sempre, si guanyen elles nosaltres perdem, si perden elles nosaltres perdem.

Traïció (la solitud d'en Jan)

2008-07-12T21:26:00.006+02:00

Tu també, Soriano, fill meu?

Frase inspirada en les últimes paraules de Juli Cèsar, després de consumar-se la traïció

Comentari: El que passa a can Barça és una vergonya però més vergonyós encara és aquest desplante de la seva guàrdia, dels més fidels.
Coses com aquestes són les que fan sentir repugnància per el gènere humà. Espero que quan Laporta caigui, els arrossegui amb ell.

Recordeu

Crítica literària: American Psycho

2008-07-04T21:44:00.000+02:00

Dècada dels 80, Patrick Bateman és un executiu/assessor d'una despatx novaiorquesa. Jove i apoderat, Bateman gaudeix de les relacions pròpies de l'alt standing, així com dels vicis i excessos de la noblesa capitalista, la renovació del burgés en la figura de l'executiu: estilisme refinat, cert bagatge intel·lectuals, sexe, la coca, falsedat, culte al cos, i un absolut menyspreu a la mendicitat. Bateman és així, com ho són tots els seus col·legues . No obstant, Bateman és especial! Darrera la façana de yuppi s'amaga una vida de depravació a tots els nivells, una ment autènticament malaltissa i totalment fora de control. Bateman és un psicópata. Ell ho sap i ho gaudeix:

Finalmente, comletamente aterrorizada, después de que le he quitado el abrigo de la cara, empieza a suplicarme, o al menos lo intenta, mientras la adrenalina se impone momentáneamente al dolor.
- Patrick, por Dios, para ya, por favor, por Dios deja de hacerme daño...
Pero, como ocurre siempre, el dolor vuelve -es demasiado intenso para que no lo haga- y Bethany vuelve a perder el sentido y vomita, mientras esta inconsciente, y tengo que levantarle la cabeza para que no se ahogue y luego vuelvo a rociarla con el pulverizador de autodefensa.
[...]
Me inclino sobre ella y grito por encima de sus alaridos:
- Chilla, chilla, chilla todo lo que quieras... -He abierto todas las ventanas y la puerta de la terraza y cuando me pongo de pie, abre la boca y ya no salen chillidos, sólo sonidos horribles, guturales, como de animal, a veces interrumpidos por arcadas-. Grita, cariño -la animo-, no dejes de gritar. -Vuelvo a inclinarme sobre ella, todavía más cerca, echándole el pelo hacia atrás con la mano-. A nadie le importa. Nadie te va ayudar... -Trata de volver a gritar, pero está perdiendo la conciencia y sólo es capaz de gemir débilmente. Me aprovecho de su estado de debilidad, me quito los guantes, y forzándola a abrir la boca, con las tijeras le corto la lengua, que le saco fácilmente de la boca y mantengo en la palma de la mano, caliente y todavía sangrando, viendo que es mucho más pequeña que en su boca, y la tiro contra la pared, donde se queda pegada un momento y deja una mancha, antes de caer al suelo con un débil golpe seco y como húmedo. Luego me la follo por la boca, y después de eyacular y sacar la polla la rocío una vez más con el pulverizador.
Después, cuando recupera brevemente la consciencia, me pongo un sombrero que me regaló una de mis novias cuando estudiaba primero en Harvard.
- ¿Recuerdas esto? -grito, allí de pie junto a ella-. ¡Y mira esto! -grito triunfalmente, sujetando un puro en la mano-. Todavía fumo puros. Ja. ¿Lo ves? Un puro. -Lo enciendo con unos dedos seguros, manchados de sangre, y su cara, pálida hasta el punto de parecer azulada, sigue contrayéndose, retorciendose de dolor, y sus ojos paralizados por el horror se cierran, luego se entreabren, mientras su vida se reduce a una pesadilla.
- Y otra cosa- grito, paseándose por el cuarto-. No es de Garrick Anderson. ¡El traje es de Armani! Giorgio Armani. -Me interrumpo, despechado, me inclino sobre ella y suelto con despreció-: Y tú creías que era de Henry Stuart.-Le cruzo la cara de una bofetada y digo, con los dientes apretados-: Estúpida puta -escupiéndole en la cara, pero la tiene tan cubierta de pulverizador de autodefensa que probablemente ni siquiera se dé cuenta, de modo que vuelvo a rociarla con el pulverizador y luego trato de volver a follármela por la boca una vez más, pero no logro correrme, de modo que la dejo.

Narcisista, egocèntric, cruel... Bret Easton Ellis aconsegueix construir en la figura de Patrick Bateman, un home modern amb la total manca d'estima envers d'altri. Tant la faceta pública com la secreta, i utilitzant situacions molt descriptives, literalment descriptives, Patrick esdevé un monstre, i la novel·la n'és el fil conductor. No espereu ni que comenci amb la típica història del nen asocial traumatitzat en l'adolescència, ni tampoc espereu un final conclusiu. Es simplement la seva vida.

Respecte la meva opinió, mmmmmmm... té coses bones i d'altres de dolentes, però fent una visió retrospectiva cap el passat -farà ben bé dos mesos que vaig acabar el llibre- m'arrisco a dir que no tornaria a llegir-lo. El per què!? Em pesen més els aspectes negatius que no pas els positius. Sobretot, recordo molt vivament l'us abusiu de termes d'estètica i marques de diverses. Es saturador i carrega en desmesura el text amb aquest recurs. Òbviament, abans de rebre qualsevol crítica, es inherent en la naturalesa del personatge aquesta afició/obsessió per l'aspecte extern de tots i de tot, però és innegable que en algunes situacions la lectura es fan cansina.

Per altra banda, el llibre em decep en quan a ritme i no m'acaba de fer el pes encara que hi han situacions prou entretingudes (la rata consolador o el bombó pastilla lavabo).

(Fitxa: American Psycho, Bret Easton Ellis, ISBN: 84-266-4055-4)

Nota: 5,5

APM - Manuel Torreiglesia té salero

2008-05-17T19:53:00.004+02:00

Vamos a ver, clarito eeeeeh!!! Clarito y poco a poco...

Cgrrr... mrr, plat
mrr mrr... mrr, plat, plas plas
mrr mrr... mrr, plat!
mrr mrr... mrr, plat, Ah ga pum!

Genial!

Crítica literària: Èdip Rei

2008-04-19T00:49:00.011+02:00

Èdip, rei de Tebes, davant de les súpliques del seu poble, qui pateix dels mals de la pesta, consulta a l'oracle per trobar un solució a la pandèmia que els assota. Les revelacions de l'oracle són precises: la pesta finalitzarà quan l'assassí de l'antic governant de Tebes, Laios, sigui ajusticiat i condemnat. Èdip, dictamina sentencia per als culpables, un cop trobats, i encomana al poble a delatar als conspiradors.
La total desconeixença d'Èdip s'anirà transmutant en evidència: ell mateix n'és el culpable.
Ell, Èdip (èdip, qui te els peus inflats), actual rei de Tebes, fou condemnat a mort després del seu natalici per el seu propi pare, Laios, temorós de l'acompliment dels vaticinis de l'oracle: El teu fill primigeni, matarà al seu propi pare i deshonrarà a la seva família casant-se amb la seva mare i tenint estirp.

TIRÈSIAS: Marxaré quan hagí dit el que he vingut ha dir, perquè el teu posat no em fa por: no ets pas tu qui em perdrà. I això és el que et dic: aquest home que fa temps que busques amb les teves amenaces i edictes, l'assassí de Laios, és aquí: és, segons sembla, foraster, però ven aviat es farà evident la seva procedència tebana, però la seva sort no li produirà cap alegria perquè el convertirà de vident a cec i de ric a pobre i el farà vagar per terres estranyes tot guiant-se amb un bastó. Tothom sabrà que es germà i pare dels fills amb qui conviu, i fill i espòs de la dona que l'infantà, i alhora marit de l'esposa del seu pare i el seu assassí. Entra a palau i medita aquestes paraules i, si trobes que menteixo, pots proclamar que no sé res de profecies.

Encomanada la tasca d'executar el nadó al més fidel dels súbdits d'en Laios, aquest, després d'emmordassar fortament l'infant pels peus (d'aquí la referència del seu nom), s'apiada d'ell i entrega el nadó a un pastor del regne limítrof.
El capritxós destí farà que el pastor presenti l'infant a la cort del seus reis, els quals sense descendència, adopten Èdip com a fill legítim i hereu.
Ja de gran i desconeixedor de la seva sort passada, Èdip fugirà dels seus pares adoptius cap a Tebes, volent ser esquiu a les negres premonicions de l'oracle. Sense saber-ho, s'encaminarà veloç i inexorable cap a la seva tragèdia, cap el descobriment de la seva veritable història, inevitable al seu destí...

(Fitxa: Èdip Rei, Sòfocles, ISBN: 84-96414-82-5)

(Nota: 7.25)

La frase: Compatibilitat de Java

2008-03-25T01:59:00.002+01:00

Dir que Java és perfecte perquè funciona en tot els sistemes operatius és com dir que el sexe anal és genial perquè funciona en tots els géneres

Alanna

Font: DevTopics a través de Variable not Found

Crítica literària: La velocidad de la oscuridad

2008-03-22T18:45:00.010+01:00

Narrada quasi bé al complet en primera persona per Lou Arrendale, el protagonista de la novel·la, la història ens situa en la vida quotidiana i el que fer de Lou, persona autista. Ens mostra la seva metòdica forma de viure, la interacció amb la resta de gent normal donada la seva condició i, sobre tot, la seva forma de veure i entendre el món: la ment del autista.
Situats en aquest context, l'empresa per a la qual treballa Lou en una secció d'autistes els ofereix, sota pressió d'acomiadament, una cura experimental pel seu mal. Una solució per a no fingir més, per no haver-se d'esforça en la interpretació de gestos, per tenir el sentit emocional de la resta, per entendre l'expressivitat, la ironia, el sarcasme, ser afectiu i abandonar la mentalitat literal que acompanya a l'autista: simplement, un remei per acabar de ser absolutament normal! Però ningú oblida que cura experimental està composada per dues paraules: experimental. La por a que quelcom surti malament, a un canvi negatiu irreversible, a una nova apreciació del món real absolutament diferent i totalment decebedora. En aquesta cruïlla de camins, Lou i els seus companys es veuen indecisos i sobre tot temorosos.

Me siento mareado un momento, como si alguien me estuviera atacando el cerebro, però aparto esa sensación. Lo que pudiera haber causado mi autismo está en el pasado, donde no puedo deshacerlo. Ahora es importante no pensar en mí, sino en el problema.
Toda mi vida me han dicho lo afortunado que he sido al nacer cuando lo hice: afortunado por beneficiarme de las mejora de la intervención a tiempo, afortunado por nacer en el país adecuado, con padres que tenían la educacion y los recursos para asegurarse de que yo recibiera esa buena intervención a tiempo. Incluso afortunado por haber nacido demasiado pronto para el tratamiento definitivo, porque (según decían mis padres), tener que esforzarme me dio la oportunidad de demostrar fuerza de carácter.
¿Qué habrían dicho si este tratamiento hubiera estado disponible cuando yo era niño? ¿Hubiese querido que fuera más fuerte, o normal? ¿Aceptar el tratamiento significará que no tengo fuerza de carácter? ¿O descubriría otro tipo de fuerza?

Haig de dir que és un llibre satisfactori, plaent en la lectura. M'esplaiaré: és molt simple, extremadament lineal (causa efecte), molt precedible, que es llegeix com el llamp, com sembla ser que es llegeixen tots els llibres de la sèrie byblos i sobre tot, els personatges tenen tots uns rols binaris (dolents vs bons). Això no és un demèrit, doncs la novel·la no es un projecte per ser una trama complicada, és més, l'autora ha intentat fer-ho tot el més senzill possible. Un intent per guanyar la comprensió del lector des de el punt de vista autista.
Com sempre un punt negatiu que no vull deixar per alt: la trama es fa en alguns moments monòtona, però crec que és un mal menor que cal acceptar per figurar-nos en la pel del personatge.

(Fitxa: La velocidad de la oscuridad, Elizabeth Moon, ISBN: 978-84-666-3297-3, Link)

(Nota: 7.75)

Crítica literària: El retrat de Dorian Gray

2008-03-01T06:40:00.008+01:00

Dorian Gray és un jove aristocràtic, quasi un minyó, d'extrema bellesa. Aquest bé natural influencia Basil Hallaward, amic i pintor d'en Dorian, qui troba en ell la màxima inspiració del seu art.
Inevitablement, en una de les estades a l'estudi de l'artista, mentre aquest confecciona una de les seves millors obres, Dorian coneix l'eixelebrat hedonista Lord Harry. La seva influencia serà cap dalt per en Dorian; des de la seva primera trobada fins a la fi, Harry i Dorian seran inseparables.
Just acabada l'obra pictòrica, excepcional en tots els sentits, com a resultes d'una conversa amb Harry relacionada amb l'efímera bellesa de la joventut, Dorian formula un desig: conservar la perpetua bellesa que mostra la seva figura en el quadre.
Aquesta formulació esdevé pacte, al estil fàustic però sense la presencia de Mefistófel; el mateix Dorian es condemna a l'eterna joventut mentre que el quadro es marceix i s'enlletgeix, no només pel pas del temps, sinó que també per les maldats que embruten l'anima. Es de fet el quadre, l'anima capturada d'en Dorian, i la seva visió és el reflex de la seva vida.

S'alça i tancà ambdues portes. Si més no, volia estar sol quan guaités la màscara de la seva vergonya. Aleshores tragué el paravent i es mirà cara a cara. Era ben cert. El retrat s'havia alterat.

[...]

Com sovint recordà més tard, i sempre amb poca estranyesa, es troba al començament que mirava el retrat amb sentiment d'interes gairebé científic. Que un tal canvi s'hagués pogut esdevenir, semblava ésser increïble. I no obstant, era cert, Era degut a una certa afinitat entre els àtoms químics que estaven barrejats en forma i color en la tela, i l'ànima que hi havia dintre seu? Podia ésser que el que pensés l'ànima, ells ho realitzessin? Que el que ella somniés, ells ho convertissin en realitat? O bé era algun altre motiu més terrible? Tingué un calfred i se sentí espaordit, i retornant al sofà, s'hi deixà caure, guaitant la pintura amb trèmul horror.

[...]

Sentia que havia arribat, certament, el temps de fer la tria. O bé havia ja fet, en realitat, la seva tria? Sí, la vida ho havia decidit en nom seu: la vida i la seva curiositat infinita per la vida. Joventut eterna, passions infinites, plaers subtils i secrets, joies salvatges i pecats encara més salvatges; ell tindria tot això. El retrat duria el segell de la seva vergonya; això era tot.

Revisió moderna i interessantíssima del mite de Faust. Tot i així, no puc esmentar gaire cosa respecte el Faust de Goethe doncs encara no he tingut l'oportunitat de llegir (la seva lectura és una promesa que caurà; sospito que no trigaré gaire a fer-ho). Centrant-me en el que s'escau, el llibre és, sense arribar a l'excel·lent, realment bo. No és un llibre on hi predomina l'acció, ni molt menys, ja que té una basant més psicològica, establint una relació causa-efecte en les accions de Mrs Gray i la imatge, cada cop més vil i lletja. La continua degradació de l'ésser representat en el quadre és el torment d'en Dorian, qui sabent-se eternament bell també sap que la seva anima ha estat venuda i tot el que l'envolta cau en desgracia. L'intent de correcció del mal viure, la repugnància manifesta en vers el quadre, la mala vida en si mateix, la covardia i la mentida... tot esta molt elegantment ben explicat.
L'obra té un aura de finesa exquisida (finesa homosexual, recordant que parlem de Wilde), barrejada amb una bona dosis de decadència social i un punt de misogínia. Es per això que El retrat de Dorian Gray és l'obra paradigmàtica i més famosa de l'autor.
Com ja he dit, el llibre està força bé, a excepció d'un capítol on es produeix un empatx descriptiu relatant, un munt de futileses exòtiques del món.
En tot cas i perquè aquestes últimes paraules no eclipsin les anteriors, el llibre és 100% recomanable, però com sempre, no per a tots els gustos!

(Fitxa: El retrat de Dorian Gray, Oscar Wilde, ISBN: 84-96414-80-9)

(Nota: 7.75)

Investigació chineses i clips de oreja

2008-02-13T05:12:00.006+01:00

La cronologia dels missatges:

Chineses 1
Chineses 2
Chineses 3
Chineses iscar (Manresa)
Chineses Anonim (Castelló)

Chineses 1: Conté tres missatges centrals i anotacions varies. Segons el meu parer el més important és Hechos y Comparación.

Chineses 2:

Chineses 3:

Mapa d'aparició amb dates aproximades: Chineses' map

Paraules claus:

Chineses
Clips de oreja
Barrio turco
Chisinau
Tren urbano
Peligor mahometismo
Barrio en Alemania de Mohammedans
Buda Jesus paralelo
Ingeniero de urbanismo
Transformación urbana

Detalls que cal veure:

Els missatges (no anotacions) semblen extrets de llibres però també apareixen com reescrits amb algun processador de text (veure el canvi de font de chineses 1 a chineses 3).
La tipografia de les anotacions sembra feta per una mateixa persona.
Hi han evidències que són més d'un individu qui reparteix papers.

Conclusions: Evidentment és un text contra el mahometanisme (contra l'islam?). Descartaria qualsevol relació antisemita. Sembla més la hibridació de les figures, Buda (Budisme/Hinduisme) i Jesucrist (Cristianisme), com antídot a l'amenaça musulmana.
Per cert, efectivament la immigració turca representa un problema per tot país Europeu que en comparteixen veinatge, especialment en Alemania. Es ben sabut que quan existia l'imperi Otomà, les nacions cristianes que compartien frontera es cagaven a les calces només de pensar amb una invasió turca. La població sabia de les tortures i carnisseries. Aquesta herència salvatge encara diuen que es manté, ves a saber!?
Una anotació curiosa, si bé la població estava escagarrinada enfront l'amenaça turca, aquests van quedar esfaraits al veure l'encara més salvatge mètode almogaver, fills de la corono d'Aragò [1]
Aquest últim apunt el cito però no esta gaire contrastat, si hi ha alguna incorrecció no m'ho tingueu en compte que tampoc tinc pas vocació d'historiador ;)

(En construcció)

Crítica literària: Solaris

2008-02-13T03:37:00.003+01:00

En un futur, la humanitat ha trencat les barreres de l'espai, explorant planetes extrasolars. Solaris n'és un, però no un simple polsim en l'espai interestel·lar, és un planeta en sí mateix viu. Un organismes oceànic de magnituds planetàries que trenca amb tota forma de vida antropomòrfica.
Kelvin, nou científic enviat des de la terra, arriba com a nou hoste a l'estació terrícola. Només aterrar, percep quelcom d'estrany ocorre en el recinte. L'estació sembla desèrtica, abandonada per els seus moradors però sense signes de violència. Finalment aconsegueix parlar amb Snaut, qui se li mostra esquiu i reservat, fent-li unes misterioses advertències. L'oceà que és Solaris i tindrà molt a veure!

Quan parlem de Solaris, parlem de CiFi pura. Una obra consagrada, un clàssic dins el gènere. La crítica ha trobat quòrum per atribuir-li el seu favor, però a mi, i em sap molt greu, no m'ha acabat de fer el pes.
És cert, imaginar una forma de vida com la que Lem presenta requereix una dosi d'abstracció única, un torrent creatiu pasmós, més encara quan l'autor aconsegueix imbuir al lector jugant amb l'imaginari d'aquest per recrear una imatge consistent amb el que explica. Fins aquí bé però, és una obra de tall psicològic? Crec que sí, i manca acció.
Ben entrada la trama de la novel·la, l'autor fa com un break, per explicar tot un capítol sencer les formacions i rareses de Solaris (explicades en tractats que conformen la Solaristica, ciència que estudia Solaris). Aquesta part se'm va fer extremadament pesada. No podiar l'autor haver-ho barrejat, diluint l'espessitud que comporta explicar rareses com els mimoides, longus i d'altres formacions que resulten irrellevants. Posant-me dràstic, podria perfectament haver obviat tal parrafada innòcua.
És per això i perquè l'argument em sembla fluix, cosa que agreuja encara més la impressió negativa donades les expectatives dipositades. És ben cert que parteix d'una idea molt bona però crec que es deteriora ràpidament. No demano un desbordament d'acció però si una mica més de moviment, siusplau.
En fi, amb tot no es mereix una nota de suspens, perquè hi han moments que el lector gaudeix com ara l'explicació dels resultats de l'anàlisi de Harey o el misteriós secretisme de partida.
No vull ser especialment sagnant amb Lem perquè és un autor a qui respecto molt però també em fa pena que la seva millor obra no m'hagi agradat. Potser no l'he comprés del tot? Segurament serà això!

(Fitxa: Solaris, Stanislav Lem, ISBN: 84-450-7355-9, Link)

(Nota: 5)

Crítica literària: El roig i el negre

2008-02-11T18:33:00.002+01:00

Per fi tinc una mica de temps lliure! Des de mitjans d'octubre que no he parat. Ja sigui per les pràctiques com per l'entrega de treballs o per el meu defalliment degut a l'esgotament que em suposa la carrera, no he pogut dedicar el temps degut al blog. Un dels meus propòsits a l'hora de crear la bitàcola present va ser fer una ressenya/crítica de cada llibre que llegis. Ara no puc fallar pas a aquest deure personal que m'he imposat. Així doncs, millor tard que mai.

Com ja sabeu, porto un inèrcia lectora d'anar compaginant títols clàssics amb obres contemporànies (futurs clàssics, potser). L'objectiu és aconseguir un bagatge cultural prou ampli i heterogeni com per no caure en el cercle viciós del frikisme, del qual alguns generes són susceptibles, molt especialment del fantàstics i de la cifi. Per tant, tenint la fantàstica col·lecció de llibres que el Periodico va entregar ja fa uns anys, disposo de lectura de qualitat per una estona llarga. La meva última víctima: El roig i el negre, d'Stendhal.

Julien Sorel n'és el protagonista indiscutible. Un intel·ligent jove francès, ambiciós però pertanyen encara a l'existent tercer estat, tot i l'adveniment de la revolució francesa i Napoleó.
Arribista consumat, enbaucador en gran mesura i orgullós en desmesura, Julien aspira a més, aspira a la mitificada figura de l'emperador Bonaparte.
És doncs aquest el punt de partida inicial: Julien com a pleveu. El transcurs de la narració mostra l'ascens del plebeisme a l'status aristocràtic i, durant aquest camí cap a la virtud, Stendhal fa una fotografia del clero, de l'aristocràcia i de la incipient classe burgesa; sempre mostrant una visió negativa del conjunt però ressaltant les particularitats positives de personatges representatius. La hipocresia i maquinacions del clero (vista en la seva estada en el seminari) però l'amor paternofilial deguda a la relació mestre-alumne amb el pare Pirard. La fredor i arrogància de la classe noble però el descobriment de la virtut i l'encís encantador de la classe de mademoiselle LaMole, igual d'orgullosa que Sorel i potser molt més apassionada. I finalment , Madame Rênal, la dona qui veritablement estima a Julien en tota la seva magnitud i com Julien degut a la seva condició, repudia però estima, estima però repudia; es corrou i agafa atacs d'histerisme infundats pel no res. Aquesta última característica, una constant en tot el text. El sentiment d'inferioritat de Julien Sorel degut a la seva condició de plebeu, però també un sentiment de revanxísme i vanitat sabent-se millor que ningú.

«Que n'arribo a ser de bo! -es va dir- Jo, un plebeu, tenir pietat d'una família d'aquest rang! Jo, a qui el duc de Chaulnes tracta de criat! Com s'ho fa el marquès per augmentar la seva immensa fortuna? [...] I jo, arrossegat a l'últim rang per una providència cruel que m'ha donat un cor noble i menys de mil francs de renda, és a dir, que no m'ha donat ni pa, que m'ha privat literalment del pa de cada dia, ¿jo he de refusar un plaer que se m'ofereix, una font d'aigua clara que ve a calmar-me la set al desert arden de la mediocritat que travesso tan penosament? Per favor, no soc tant estúpid! En aquest desert d'egoisme que anomenem vida, tothom ha de procurar per ell.»
[...]
«Com m'agradaria que s'ofengués!-va dir Julien-. Amb quin aplom li clavaria ara mateix una estocada», i amb el gest imitava un atac de segona intenció.
«Abans d'això, jo era un milhomes que abusava vulgarment d'una mica de valor. Després d'aquesta carta, soc el seu igual. Sí -es deia, articulant lentament les paraules amb una voluptat infinita-, els nostres mèrits, els del marquès i els meus, s'han posat en una balança, i el pobre fustes del Jura n'ha sortit trionfant. Excel·lent! -va exclamar-. Ja he trobat la firma de la meva carta de resposta. No us penséssiu pas, mademoiselle La Mole, que oblido la meva condició. Us faré comprendre, us faré tenir present, que és pel fill d'un fuster que renuncieu a un descendent directe del famós Guy de Croisenois, que va acompanyar Sant Lluís a la Croada.»
[...]
«Jo, un pobre pagès del Jura -es repetia sense parar-, condemnat a portar sempre aquest trist vestit negre. Vint anys enrere, hauria dut un uniforme igual que ells. Aleshores, un home com jo, o trobava la mort o arribava a general als trenta-sis anys. -Aquella carta que agafava fortament amb la mà li donava la talla d'heroi-. [...] Doncs bé -es va dir rient com Mefistòfil-, jo soc més intel·ligent que ells: sé escollir l'uniforme del meu temps. -I va sentir com li creixien l'ambició i l'estima per l'hàbit esclesiàstic-. Si n'hi ha hagut de cardenals de més baixa naixença que jo que han arribat a governar! El meu compatriota Granvelle, per exemple.»

I en qüestions d'amor. Dues maneres d'amar són mostrades, totalment antagòniques, però pasionalment tant similars. L'amor de Madame Rênal és dolç i sensible, quasi matern. L'idil·li amb Mathilde és salvatge, romàntic i pervers; condició mòrbida que excita fora mesura a Julien i deixa esclava d'amor a la pobre mademoiselle La Mole (en alguns moments ratllant el patetisme de la submissió total):

-Castiga'm pel meu terrible orgull -li deia estrenyent-lo amb les braços com si el volgués ofegar-. Ets el meu amo, i jo sóc la teva esclava. T'he de demanar perdó de genolls per haver-me volgut rebel·lar. -Es va deixar anar per tirar-se-li als peus-. Si, ets el meu amo - li tornava a dir, èbria d'amor i felicitat-. Regna per sempre sobre mi, castiga severament la teva esclava quan es vulgui rebel·lar.

En aquesta línia argumental, és on Stendhal es recrea retrant la situació postrevolucionaria, molt més enllà de Bonaparte: les avorrides converses de saló aristocràtiques, el poder de l'església, la importància del llinatge (la nova classe burgesa és si bé, molt pitjor que la vella noblesa ja que hereten els vicis d'aquesta sense tenir l'encant de la sang. És només el be material pel be material)...

En fi, un llibre que, per si no s'ha notat, es ampliament recomanable, no per a tothom, però si per aquells que tinguin la sensibilitat de llegir coses variades, que acceptin sortir del cercle i puguin tastar noves coses. Aquí és on rau l'essència de l'humanista.

(Fitxa: El roig i el negre Stendhal, ISBN: 84-96414-81-7)

(Nota: 7,5)

Més chineses i clips de oreja

2008-01-03T21:56:00.001+01:00

Trobat l'última setmana abans de les vacances de nadal

El missatge és el mateix però amb petites anotacions diferents. Continua el el misteri.

PD.: Marketing viral potser... naaaaa!!!

Relacionat amb: Enigma chineses i clips de oreja