Els líders de mig món tremolen. S’ha acabat l’era del secretisme com a eina per fer política en el món contemporani. Wikileaks utilitza la tecnologia d’Internet per fer més fàcil que mai una de les accions informatives més incòmodes: Destapar delictes comesos per governs sota la impunitat del secretisme. Persones valentes i íntegres dins d’aquestes institucions poden enviar al polèmic web de manera segura i anònima els documents comprometedors. La digitalització de les comunicacions fa que sigui més fàcil capturar i revelar aquesta informació confidencial.

La missió de Wikileaks reforça la qualitat de les nostres democràcies i així ho han entès els mitjans de comunicació més importants del món (del New York Times a Le Monde), que han col·laborat en analitzar i difondre les dades. En política, la discreció és justificable en molts casos, però no per cometre delictes. Wikileaks té tota l’autoritat moral per revelar aquest tipus de secrets. És paradoxal que la reacció airada dels governs s’hagi produit amb la filtració d’uns documents de les ambaixades nord-americanes que no exposen grans escàndols. El que temen és que hi haurà més, que la bola de neu de la transparència ja no es pugui aturar.

Més enllà de la persecució del líder visible, Julian Assange, a mig termini resulta molt preocupant la voluntat dels EUA d’impedir que Wikileaks tingui presència a Internet. Ho van aconseguir per unes hores, però de seguida milers de voluntaris van ajudar a reproduir la informació en servidors web de tot el món: Avui dia Internet funciona de forma molt descentralitzada i la censura total és inviable.

Però ja fa temps que governs i empreses de telecomunicacions busquen maneres de controlar la Xarxa. Les reformes legislatives són una via poc eficaç, però que fins i tot el govern Zapatero està promovent, per legitimar el tancament de webs “il·legals”. I hi ha propostes per acabar amb la “neutralitat” d’Internet, donant prioritat a webs “de confiança” en la seva distribució als consumidors i marginant els altres webs. Wikileaks pot ser l’excusa per acabar amb la internet lliure, i no ens podem permetre que passi. Per sort som molts lluitant per aquesta llibertat.

M’agrada que la Silvia Cobo digui que hauria d’escriure més a la Xarxa. Té tota la raó, sovint em deixo emportar pel ritme pausat de la recerca i em limito a publicar en els canals ortodoxes (revistes científiques, llibres), sense participar activament en el debat, intens i apassionat, que hi ha a la blocosfera i Twitter sobre el futur de la professió d’informar. Miraré de seguir el seu consell! Gràcies a ella, l’anti-decàleg s’ha llegit més enllà i la quantitat de reaccions li feien reflexionar que el que denuncia l’anti-decàleg “passa més sovint del que voldríem”.

La veritat és que cada un dels punts de l’anti-decàleg es basen en el que he observat com a investigador en aquests últims 10 anys. Una de les conclusions més doloroses a les que he arribat és que per moltes innovacions tecnològiques que incorporin els mitjans digitals, els valors de fons es mantenen invariables i l’obsessió per l’última hora unida a la manca de recursos fan que el periodisme digital tendeixi a reduir-se a la republicació de teletips d’agència. Hi ha excepcions honroses, a casa nostra i a la resta del món, però el periodisme digital mereix una reflexió seriosa per tenir un futur més digne. I no sóc l’únic que ho pensa (els infografistes també pateixen molts mals similars).

Els mitjans digitals locals, un dels àmbits que miro amb més interés i esperança, són els que estan en millor disposició de fugir de l’anti-decàleg, per la seva proximitat amb el territori que cobreixen. Però una taula rodona al Col.legi de Periodistes de Tarragona el passat 19 d’octubre constatava que tendeixen a caure en els mateixos pecats que els grans mitjans en què s’emmirallen sense necessitat.

Quan a les Balears han tingut governs espanyolistes, com el que encara hi ha al País Valencià, entenc que TV3 fos un referent on trobar la identitat pròpia que les televisions autonòmiques controlades pel PP amagaven. Però si jo fos illenc em fa l’efecte que no em sentiria reflectit a TV3 avui més enllà del mapa del temps i d’alguna referència aïllada.

En un moment en què disposem d’un espai comunicatiu català que Internet ha ajudat a consolidar per sobre de les barreres polítiques, és hora que les direccions de les televisions públiques siguin més agosarades i compromeses amb els seus ciutadans. TV3, IB3 i Canal 9 haurien de ser les televisions de tots els catalans. Això passa per aprofundir al màxim en els acords de col·laboració que s’han signat, portant-los a la coproducció d’espais informatius i de ficció en què els professionals de cada emissora treballin amb els seus col·legues de les altres cadenes per oferir a tots els habitants de territoris de parla catalana una visió comuna de la realitat política, social i cultural que comparteixen i que ara està artificialment separada per motius merament administratius.

A Internet i a la premsa hi ha mitjans que treballen amb aquests principis. Les televisions públiques (i les seves germanes radiofòniques) haurien de fer el mateix per responsabilitat col·lectiva. Incorporar a Canal 9 a aquest projecte és impossible a hores d’ara, però TV3 i IB3 poden començar a caminar en aquesta direcció. Els resultats s’haurien de veure no només en els continguts dels programes, sinó també en espais virtuals comuns, serveis a Internet compartits que esdevinguin referents de la producció audiovisual catalana.

Al matí estaré a Mataró, en aquesta jornada sobre la situació dels mitjans digitals en els temps de crisi que corren.

En Rafel ve de la tele i es troba còmode darrera d’una càmera i buscant plans de recurs per convertir l’entrevista en un producte atractiu. Em va explicar que ell s’havia enredat a Internet en els 90 amb Gracianet, la veterana xarxa ciutadana de la Vila barcelonina, i que no li ha costat gens tornar-s’hi a trobar còmode en un web audiovisual com el Diari.

Doncs bé, a les 6 de la tarda ni els mitjans digitals locals, ni els webs especialitzats en el món casteller havien parlat dels resultats de la diada. No hi havia manera de trobar a Internet què havia passat a la plaça de les Cols, no hi havia rastre de la notícia castellera del dia. En canvi, el Diari de Tarragona informava puntualment en portada de les últimes notícies internacionals, i avui encara no esmenta la diada al web ja que té la política de no bolcar a Internet tots els continguts del paper.

Els estudiants van utilitzar Google News i Huubs per rastrejar les notícies d’altres mitjans catalans i espanyols, per si de cas; van usar Dmoz.org per trobar webs especialitzats (els webs de les colles també podien haver estat una font directa d’informació, però tampoc estaven actualitzats a mitja tarda), i van buscar a Technorati i Google Blog Search per comprovar si algun blocaire s’havia avançat als mitjans. I vés per on, sí! La Mercè, una blocaire tarragonina que segueix principalment l’actualitat sardanista, va escriure puntualment a les 15:16 el titular que un bon periodista hauria posat a la crònica de la jornada: “Les llàgrimes del casteller“:

Avui, desprès de la diada castellera, quasi tots els castellers han acabat plorant, els xiquets de Tarragona i la jove dels xiquets de Tarragona, plorant perquè els seus pilars no han arribat al Ajuntament, i han caigut per el camí, i els xiquets del Serrallo i els castellers de S.Pere i S.Pau, perquè els seus pilars han arribat al Ajuntament.

Jo no esperava trobar que en aquest cas concret la blocosfera es pogués avançar als mitjans, perquè de periodistes n’hi havia uns quants a la plaça de les Cols. Però sí estava convençut que els webs informatius no s’actualitzarien fins ben entrada la tarda o la matinada. Per què? Perquè encara avui la Xarxa és un mitjà de segona categoria per a la premsa, ràdio i televisió. Perquè els recursos humans dedicats a Internet són molt magres i els periodistes “tradicionals” prioritzen la seva feina sense pensar en què també poden passar el text a Internet.

Per la seva banda, els mitjans especialitzats no poden estar a tot arreu i se centren més en la qualitat que en la immediatesa. Els blocaires tampoc són una solució fiable, ahir va haver la sort que la Mercè estava a la plaça, però no sempre hi ha una Mercè disposada a compartir el que ha viscut. Mentre ningú als mitjans digitals es plantejava publicar els resultats a les 3 de la tarda, Tarragona Ràdio va emetre en directe la diada: la ràdio va guanyar clarament la partida.

La informació local no necessita sovint la premura de la immediatesa (de fet, la informació política també guanyaria en qualitat sense l’obsessió per la immediatesa). Però dades com els resultats d’una diada castellera no costa gens posar-los a Internet al moment d’acabar, només cal una mica de planificació. Si a les redaccions el web sigués tractat amb la mateixa prioritat que el paper o l’audiovisual, cada notícia tindria la difusió que es mereix: immediata al web si ho requereix; anunciada al web i desenvolupada al paper si és una exclusiva; amb més detalls al web si és una peça multimèdia en profunditat…

Les notícies sobre la diada castellera disponibles dijous al matí:

• Tarragona Ràdio: “Per primera vegada, dues de les quatre colles han caigut en la baixada dels Pilars de la Mercè” (publicada ahir al vespre)
• El Punt: “La glòria dels modestos” (versió digital de l’article al diari, penjat de matinada)
• WebCasteller: Des de la nit d’ahir ofereixen els resultats i tres fotografies, de moment
• Xiquets de Tarragona: “El pilar de la Mercè cau a la Baixada de la Misericòrdia” (publicat ahir al vespre)

Amb l’experiència acumulada provant estratègies docents a la Universitat d’Iowa, aquest any m’atreviré a proposar els estudiants tarragonins que facin blogs periodístics especialitzats. Els demanaré una periodicitat mínima setmanal i els blogs seran un treball d’equip, amb tres autors que s’han de coordinar en els temes que tracten. Els blogs col·lectius augmenten la responsabilitat dels autors, que se senten part d’un projecte més gran que ells, i fomenten la discussió d’una estratègia de publicació que en blogs individuals pot ser més erràtica.

D’altra banda, durant el curs (l’assignatura és anual) farem sis edicions d’una revista multimèdia de caràcter monogràfic: en cada edició tractarem quatre temes informatius locals a fons, amb equips de sis persones dissenyant una estratègia de cobertura que executaran en parelles, amb càmeres de vídeo, gravadores d’àudio i càmeres de fotos disponibles per preparar el material que creguin convenient per tractar la notícia. D’aquesta manera, cada tema serà polièdric, amb diverses peces relacionades desenvolupant-lo. Utilitzarem el nou WordPress com a eina de publicació. Al blog en anglès trobareu les proves que he fet de diverses plantilles orientades a la publicació de notícies. Perquè vegin diferents gestors de continguts web (la principal eina en les redaccions digitals), publicaran els continguts també amb l’Interdum d’Editio Software (amb qui tenim un conveni de col·laboració), un programari professional dissenyat específicament per a diaris digitals. Vaig provar Joomla per fer aquest portal de notícies amb els alumnes d’Iowa, i vaig quedar molt decepcionat de la seva rigidesa i antipatia per l’usuari.

A banda d’aquests dos projectes de curs, els estudiants també faran pràctiques més puntuals per acostar-se a habilitats i eines que els han de ser útils com a periodistes digitals:

• Redacció de titulars i textos per Internet
• Ús eficient d’enllaços en notícies
• Configuració d’un servei RSS
• Creació de mapes informatius
• Producció de notícies d’última hora a partir de teletips
• Producció d’un espai informatiu multimèdia, maquetant amb HTML i CSS usant Dreamweaver
• Avaluació de continguts produïts per periodistes ciutadans
• Avaluació de reportatges multimèdia professionals
• Planificació de cobertura informativa multisuport

En totes les activitats de curs intento introduir la reflexió crítica a partir de l’anàlisi del que els alumnes estan fent, que la seva experiència pràctica els serveixi per pensar en els avantatges i inconvenients, les oportunitats i els riscos del periodisme digital contemporani.

Tutorials de producció

Mindy McAdams, professora a la University of Florida, acaba de crear Journalists’ Toolkit, un web on recopila manuals i consells per produir audio, vídeo, infografia, blogs… Des de qüestions tècniques (quin equipament usar i quines configuracions) fins a aspectes ètics i purament periodístics. Al seu blog fa sovint reflexions molt útils sobre com ensenyar periodisme digital.

Els professors brasilers Marcos Palacios i Beatriz Ribas ofereixen un web que recolza el seu Manual de Laboratório de Journalismo na Internet, amb explicacions, exercicis i referències sobre molts aspectes de la producció informativa per a Internet.

També hi ha bons llistats d’eines:
– Graphic Designr
– Reportr.net

Exemples excel·lents

Interactive Narratives és un web amb més de cinc anys d’història, però aquest estiu s’ha refundat per convertir-se en la més completa base de dades d’infografia multimèdia i especials informatius a Internet. Ideal per mostrar què s’està fent als EUA (no hi ha massa casos d’altres països) per explorar el futur del periodisme digital avui.

Per aprendre a fer vídeos periodístics, Kobré Guide és un recurs molt complet, amb exemples triats dels millors webs (principalment nord-americans) i vídeo-tutorials (via Digital Amy).

Protagonistes

Reportr.net és el blog professional de l’Alfred Hermida, professor a la University of British Columbia de Canadà. Trobo especialment útils les entrevistes en vídeo que fa amb el seu Nokia 95 a persones del món del periodisme digital, improvisades amb la seva professionalitat (va treballar a la BBC) en els passadissos de conferències i trobades.

Tendències

Poynter.org acaba de ser redissenyat i, després de la recent desaparició de l’OJR [retornat més tard però sense el mateix múscul] queda com el principal referent per a la reflexió col·lectiva sobre les tendències del sector. A la secció de periodisme digital trobareu anàlisi de casos de bones pràctiques, reflexions escrites des de les redaccions pels seus protagonistes i articles divulgatius sobre noves tecnologies. L’E-Media Tidbits continua aportant la dosi diària de novetats i la NewsU té cursos online, molts d’ells gratuïts que poden inspirar.

En castellà, una de les veus més constants i independents és la de Sílvia Cobo.

[Actualitzat el 27 d’abril de 2009]

Aquest és el primer pas per reactivar el blog. Parlant amb l’Alfred Hermida a Montréal sobre el seu magnífic blog de periodisme digital, vaig arribar a la conclusió que només cal una mica de disciplina: la rutina de llegir coses interessants d’altres blogs i webs de notícies ja la tinc, ara només falta afegir-hi una horeta per escriure cada matí sobre el que cregui més interessant del que veig o faig. Seguiré tenint el periodisme digital com a eix temàtic, que segueixen passant moltes coses a prop i lluny. Espero que us pugui ser útil!

Les meves coordenades vitals tornen a estar a Catalunya: al setembre torno a donar classes a la URV. Ens veiem per aquí digitalment i en qualsevol plaça fent una birreta en el món dels àtoms!

Sóc usuari habitual dels RSS i el de Vilaweb és el que em connecta diàriament amb les últimes notícies de casa. Però aquí tinc la rutina d’escoltar la ràdio pública americana cada matí i vaig pensar que podria fer el mateix amb Catalunya Ràdio gràcies als podcasts. Vaig mirar què hi havia en català al menú de podcasts gratuïts de la iTunes Store i no em va costar triar la meva dosi diària i setmanal de productes de la terra:

• Per notícies generals, Catalunya Matí, amb la Rita Marzoa, el resum de 3 minuts de La Nit al Dia (punyeta, la Mònica Terribas -el meu amor platònic professional- va deixar de ser la conductora el dia després que l’afegís… Però no tinc res contra l’Albert Closas i seguiré la seva evolució), i el vídeo diari de Vilaweb TV.
• Per informació tecnològica, l’Internauta del Vicent Partal (m’agradaria que resumís l’actualitat digital de la setmana més enllà del tema principal del programa, per ser encara més útil) i Mossega la Poma, sobre els ordinadors d’Apple, liderat per Tomàs Manzanares. I també m’he suscrit al podcast del Toni Sellas, esperant que el reprengui ben aviat!

La meva rutina matinal és ara la següent: quan em desperto, desperto l’ordinador, actualitzo els podcasts a iTunes mentre poso el té a escalfar, i quan han baixat, sincronitzo l’iPod. Així, mentre esmorzo o de camí a la feina puc escoltar els programes del dia o mirar algun dels vídeos curts. Entenc que a Windows això funciona igual. En el cas de Linux, el programa Rhythmbox (instal·lat per defecte amb Gnome, normalment) permet importar podcasts copiant i enganxant la URL de l’arxiu XML del podcast (iTunes també permet fer això quan el podcast no està a l’iTunes Store) per tal de rebre actualitzacions automàtiques, però no pot sincronitzar-se amb iPod o reproductors portàtils similars. Hi ha usuaris que recomanen Amarok, basat en KDE (l’alternativa de sistema d’escriptori a Gnome en Linux), o Yamipod, però no els he pogut provar, perquè encara m’estic barallant per polir l’ús d’Ubuntu al meu Mac…

Quan TVC va iniciar el TV3minuts no veia clar la utilitat. Però haig d’admetre que m’han enganxat: 3 minuts és la mida adequada per fer-te una idea si el programa, en el meu cas La Nit al Dia, té alguna entrevista interessant que valgui la pena recuperar més tard a l’ordinador des del 3alaCarta. En un món en què el nostre temps és preciós i els lectors RSS de vegades ens saturen per la quantitat de titulars que acumulen, els podcasts i videopodcasts són una eina molt útil per aprofitar el temps mort a l’autobús o caminant: en comptes del diari gratuït, que té un 90% de continguts que sovint no ens interessen, podem estar escoltant o mirant la feina dels periodistes o ciutadans que produeixen continguts que són rellevants per nosaltres. Un filtre del que volem saber, en el format més còmode.