ECONSALUT

Un disbarat rere l'altre (51)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Tue, 20 Oct 2026 18:35:43 +0000

El sistema de pagament hospitalari vigent està desfasat, no s'ajusta al context actual. Ha passat més d'una dècada i és molt de temps per no haver fet els deures de calibratge fi. Avui em fixaré només en un aspecte fonamental que és la compensació del cost estructural de l'alta hospitalària i amb el que significa la concertació hospitalària a data d'avui.

S'acaba de publicar, amb 10 mesos de retard, l'Ordre SLT/194/2026, de 30 de setembre, per la qual es determinen per a l'any 2026 els preus unitaris per a la contraprestació de l'atenció hospitalària i especialitzada.

L'article 1 és el més important, té dos punts, el pagament per estructura i per casuística, i diu així:

1.1 Els preus unitaris de l'alta de l'atenció hospitalària i especialitzada vinculada al procés d'hospitalització, dins l'atenció hospitalària i especialitzada de caràcter general, d'acord amb els nivells de l'estructura dels hospitals, són els següents:
Nivell 1. Hospital complementari: 1.245,82 euros.
Nivell 2. Hospital general bàsic de tipus A: 1.442,51 euros.
Nivell 3. Hospital general bàsic de tipus B: 1.557,32 euros.
Nivell 4. Hospital de referència de tipus A: 1.917,94 euros.
Nivell 5. Hospital de referència de tipus B: 2.273,57 euros.
Nivell 6. Hospital d'alta complexitat: 2.865,17 euros.
Nivell 7. Hospital monogràfic:
Traumatologia i rehabilitació: 2.865,17euros.
Urologia: 2.865,17 euros.
Oncologia: 2.865,17 euros.
Pediatria: 2.865,17 euros.
1.2 El preu unitari de l'alta de l'atenció hospitalària i especialitzada vinculada al procés d'hospitalització, dins l'atenció hospitalària i especialitzada de caràcter general, d'acord amb la complexitat de la casuística atesa, és de 1.161,76 euros.

La innovació que podem veure és que enlloc de 7 nivells, en realitat n'hi ha 10. Per tant tenim 10 tipus estructurals purs on tots els hospitals que pertanyen a aquest nivell són iguals (al efectes del sistema de pagament). Malgrat que la realitat és tossuda i diversa.

En el conjunt de les altes, el 63,2% de cada alta es va retribuir segons estructura i el 36,8% segons cauística (2022). Ningú pot donar cap explicació del perquè d'aquests percentatges ni quin fonament tenen.

Segons l'informe de la Sindicatura:

El sistema de contraprestació té en compte la complexitat estructural dels hospitals per tal de fer possible una atenció clínica efectiva: professionals ben formats, infraestructures de qualitat i tecnologies avançades.
En el sistema de pagament de l’estructura hospitalària es defineixen 6 nivells d’estructura i 1 nivell particular per als hospitals monogràfics. Cada nivell d’estructura té un determinat preu unitari d’estructura.
L’assignació del nivell d’estructura de cada hospital es va fer el 2015, quan va entrar en vigor el Decret 118/2014, en funció del nombre de llits, el nombre de quiròfans, la disponibilitat de serveis quirúrgics de diferent complexitat i l’activitat de docència. Cada nivell té assignat un interval de puntuació. En conseqüència, la qualificació obtinguda per cada hospital el situa en un interval de puntuació, al qual correspon un determinat nivell d’estructura (quadre 11).

L’estructura dels hospitals es va determinar l’any 2014 mitjançant una enquesta en què els centres proveïdors van quantificar els paràmetres de la seva estructura (llits, quiròfans, serveis quirúrgics i docència), i el 2015 el conseller de Salut va classificar els hospitals en intervals assignats a cadascun dels 7 nivells estructurals, d’acord amb les valoracions obtingudes.
Des d’aleshores, el CatSalut no ha revisat els nivells d’estructura dels centres ni les assignacions dels nivells als hospitals, tot i que l’estructura hospitalària del SISCAT podria haver canviat, sobretot a partir de la COVID-19, quan el sistema sanitari va haver d’adaptar la seva capacitat instal·lada i productiva per donar resposta a les necessitats assistencials.
A més, l’aplicació d’una escala de nivells hospitalaris dificulta el reconeixement de les característiques estructurals pròpies de cada centre i pot donar lloc a situacions desfavorables a alguns hospitals: 2 hospitals que obtinguin una puntuació diferent poden estar situats als extrems d’un mateix interval, de manera que per les altes que facturin percebran el mateix preu unitari per estructura; per contra, 2 hospitals amb poca diferència de puntuació i, per tant, amb una estructura similar, però situats en intervals diferents, percebran preus unitaris diferents.

Aquesta Resolució que cita la Sindicatura és opaca, introbable.

Doncs bé, ara ens podem preguntar com és possible que hagi passat una dècada (amb pandèmia pel mig) i no s'hagi reavaluat el sistema de pagament. Apunto dues hipòtesis. La primera és la més elemental: deixadesa, que vol dir procrastinació, o qui dia passa any empeny. La segona i més important, és que el sistema de pagament ha esdevingut irrellevant com a sistema d'incentius a l'eficiència.

El nou context d'aquests darrers quinze anys ha estat la de la col·lectivització dels hospitals per part dels Sector Públic. L'any 2010, les empreses públiques i consorcis eren el 25% del total de l'activitat sanitària pública, l'ICS el 37%, i el sector concertat era el 38% (p.66). D'ençà d'aleshores i seguint estratègies subliminals, el sector concertat, és a dir la contractació de mitjans aliens és tant sols un el 12% del pressupost. (un 16,3 % de l'atenció especialitzada i un 2,7% de l'atenció primària).

Entitats no lucratives, majoritàriament Fundacions han quedat xuclades pel Leviatan. El resultat són 26 punts percentuals menys de contractació o el que és el mateix, d'incorporació al sector públic.

Aquesta observació s'oblida intencionadament i es vol fer veure que encara hi ha hospitals concertats, quan en realitat tant sols és una excepció, el 12% del pressupost. Gastem en mitjans aliens segons el Pressupost 2026, 1.640 milions € d'un total de 13.792milions €.

En la mesura que s'ha fet de forma poc transparent hi ha motius sobrats per demanar fer marxa enrera i exigir la reversió a la societat, que és qui va crear aquestes Fundacions.

És en aquest context on un sistema de pagament, amb els incentius que suposa, es desdibuixa perquè al final el pressupost públic és la referència de la majoria d'hospitals. El contracte és fictici per al 88% de la despesa assistencial. El paper que ho aguanta tot i el pressupost públic esdevé un sistema que sabem que és obert i poc creïble en el cas català.

La reflexió final s'imposa. Volem incentius a l'eficiència o un sistema pressupostari obert que funcioni mitjançant el mecanisme d'adhesió?

Un sistema de pagament ben dissenyat ha d'oferir incentius a l'eficiència, i compensar aquells que més s'esforcen en assolir-la. Un pressupost obert malbarata els recursos i els assigna arbitràriament segons com bufa el vent del governant de torn. Malauradament ara tenim més de la segona opció , de trilerisme pressupostari, que de la primera, un contracte eficient. Caldria fer un model de contractació per a tots els hospitals, per a uns hi hauria transferència de risc (hospitals concertats) i per uns altres credibilitat condicionada (hospitals de propietat pública). Credibilitat condicionada significa que tenen un pressupost i un contracte programa que si no es compleix té conseqüències (competència per comparació). Tant el concert, com el contracte programa es basaria en els mateixos paràmetres equivalents. La mesura de l'estructura hospitalària hauria de reconèixer les diferències i la diversitat mitjançant mesures com la que mostrava fa uns dies. La mesura de la casuística caldria reformular-la en episodis assistencials, d'això en parlaré més endavant.

La transparència de la informació i dels resultats seria cabdal per a fer creïbles concerts i contractes programa. Cosa que no passa avui en dia.

S'imposa una correcció de rumb si volem salvaguardar el que s'havia assolit i que a hores d'ara ja esdevé en bona part ignot.

Dmitri Kessel - Chantier de haleurs (o "trackers") tirant amb la força dels braços

un vaixell mercant contra el corrent del riu Yangtze a la Xina - 1946

L'eix del mal

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Tue, 20 Oct 2026 04:56:00 +0000

Call It Evil: Understanding the Trump Era

El llibre Call It Evil: Understanding the Trump Era (2026), de la filòsofa Susan Neiman, analitza la crisi política i moral de la nostra època a través de la recuperació del concepte de "mal" (evil). La tesi central de l'autora és que el veritable mal contemporani no rau en fets monstruosos o satànics, sinó en la convicció —devinguda "sentit comú"— que la moralitat és una il·lusió per a "perdedors" i que l'interès propi i el poder brut són les úniques forces que regeixen el món.

L'obra s'estructura en tres grans parts i set capítols:

Part I: What’s at Stake (El que hi ha en joc)

Capítol 1: What Evil Is Not: Neiman argumenta que el mal no s'ha de confondre amb la crueltat grandiosa o demoníaca de les pel·lícules d'horror. Reprenent les idees de Hannah Arendt sobre la banalitat del mal, sosté que les accions més perilloses les cometen persones ordinàries que abandonen la seva integritat i accepten sense pensar la destrucció de les normes morals. El mal de la nostra era consisteix precisament a negar la possibilitat mateixa del bé i de la integritat.
Capítol 2: The Economy, Stupid?: Analitza la insatisfacció de la ciutadania nord-americana, la fúria de la qual no neix únicament de la inflació, sinó de la manca estructural de drets socials (com la sanitat universal, l'habitatge o les baixes laborals garantides). L'autora desemmascara el mite de la "mà invisible" d'Adam Smith, recordant que depenia originàriament de supòsits teològics sobre la divina providència que el neoliberalisme ha eliminat per justificar la desigualtat extrema.

Part II: What Convinced Us (Què ens va convèncer)

Capítol 3: Elements of an Ideology: Explora com el model reduccionista de l'Homo economicus —l'ésser humà vist exclusivament com un maximitzador de beneficis materials— es va convertir en la definició mateixa de la racionalitat. Aquesta ideologia, reforçada per la psicologia evolucionista, ignora que autors clàssics com Adam Smith o Charles Darwin defensaven una visió de la naturalesa humana en què la moralitat, la solidaritat i el sentit del deure eren fonamentals.
Capítol 4: How to Sell a Red Scare: Mostra com les campanyes de relacions públiques (iniciades per figures com Edward Bernays) i els lobbies empresarials (com la NAM) van difondre durant un segle una propaganda anticomunista agressiva. Aquesta estratègia va aconseguir associar qualsevol intent de regulació pública o de garantia de drets socials amb la tirania totalitària, desmuntant la responsabilitat social.
Capítol 5: Why Gaza Matters: Analitza la guerra de Gaza com el punt de trencament moral (moral watershed) del segle XXI. L'autora argumenta que la indignació global neix no només de la tragèdia humana, sinó del fet que es va instrumentalitzar el consens moral sobre l'Holocaust per defensar crims de guerra, destruint la legitimitat de l'ordre internacional basat en regles.

Part III: Ways Out (Camins de sortida)

Capítol 6: What Woke Got Wrong: Examina les mancances del moviment woke o la política d'identitats. Tot i sorgir de la voluntat de defensar els col·lectius discriminats, el moviment va acceptar supòsits regressius en abandonar l'universalisme a favor del tribalisme, substituir la cerca de la justícia per la simple lluita pel poder de la pròpia tribu, i rebutjar el concepte de veritat i la possibilitat de progrés.
Capítol 7: Socialism Reconsidered: Defensa la necessitat de recuperar el socialisme entès no pas com un marxisme dogmàtic o materialista, sinó com una democràcia social garant de drets socials. Inspirant-se en la tradició ètica de Kant, Eduard Bernstein i Albert Einstein, l'autora crida a recuperar la valentia, els ideals morals i la convicció en la veritat per plantar cara a l'ascens del feixisme.

La tokenitzacio de les finances (3)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Mon, 19 Oct 2026 05:04:00 +0000

Fintech Capital: The Digital Transformation of Everyday Money and Finance

El llibre Fintech Capital: The Digital Transformation of Everyday Money and Finance (2026), escrit per Paul Langley i Andrew Leyshon (publicat per Zone Books / Princeton University Press), ofereix una anàlisi crítica sobre com la tecnologia digital està reconfigurant les relacions monetàries i financeres quotidianes a escala global.

1. Tesi central: El naixement del «Capital FinTech»

Els autors sostenen que la transformació digital dels diners no és una simple modernització neutral dels serveis bancaris ni una mera branca del capitalisme digital, sinó el resultat de l'emergència d'una nova varietat de capital: el capital FinTech.

El capital FinTech es defineix com un típtic (triptych) que fusiona tres formes de capital conceptualitzades originàriament en la crítica de l'economia política:

Capital financer (financial capital): Intermediació de crèdit personal i valorització mitjançant el cobrament d'interessos.
Capital de negociació monetària (money-dealing capital): Intermediació tècnica de pagaments i transferències de valor a canvi de comissions.
Capital rendista (rentier capital): Captura de rendes (monetàries i de dades) mitjançant la propietat i el control exclusiu d'infraestructures digitals i plataformes.

Aquesta fusió transforma la ciutadania: les persones deixen de relacionar-se com a «consumidors de mercat» per convertir-se en «usuaris» tancats (enclosed users) dins de plataformes on el seu ús quotidià dels diners queda automatitzat, extret i sotmès a la captura de rendes [42–44, 219].

2. Estructura del llibre i casos d'estudi

Introducció: Economies FinTech i el «circuit cultural»

Del mite de la disrupció al domini de les BigTech: Analitza l'evolució del discurs empresarial —il·lustrat per les declaracions del CEO de JPMorgan Chase, Jamie Dimon—, que va passar de temre la disrupció de petites startups de Silicon Valley a reconèixer l'amenaça real dels conglomerats BigTech (GAFA, BigTechs xineses) i de les «finances integrades» (embedded finance) [7–13].
Tecno-solucionisme i ecosistemes: Desemmascara la narrativa promotora del "solucionisme tecnològic" que presenta les FinTechs com a simples "ecosistemes" de desenvolupament, quan la seva motivació primària és l'extracció de rendes [23–25].

**Capítol 1: Plataformització (Platformization)**

La plataforma com a infraestructura obligatòria: Les diferents empreses FinTech competeixen per construir o adherir-se a estructures de plataforma (tech stacks) capaces d'atraure i capturar grans poblacions d'usuaris, convertint les interaccions financeres en serveis continuats.
Caso d'estudi — Ant Group (Xina): Analitza com Alipay (nascut el 2003 dins d'Alibaba per facilitar el comerç electrònic) es va transformar durant la dècada de 2010 en una super app independent i gegantina que integrava pagaments, crèdits (Huabei, Jiebei) i fons d'inversió [48, 52–59]. El capítol documenta també la posterior intervenció i regulació per part de l'Estat xinès (Great Reversal) el 2020 per tallar el seu domini sistèmic i obligar a separar la negociació monetària de la creació de crèdit [37, 54, 79–80].

**Capítol 2: Datificació (Datafication)**

De la infomediació a la datamediació: En la teoria econòmica clàssica, els bancs actuaven com a "infomediaris" per reduir costos d'informació i riscos. El capital FinTech actua com a datamediari: les dades no són un cost a gestionar sinó un actiu (data asset) a extreure i explotar. En el capitalisme digital, les dades funcionen com a diners (mitjà de pagament de serveis "gratuïts") i els pagaments reals generen fluxos massius de dades.
Caso d'estudi — Trusting Social (Sud-est asiàtic): Empresa B2B d'alternative credit scoring amb seu a Singapur que opera al Vietnam, Indonèsia, Filipines i l'Índia. Mitjançant algoritmes d'intel·ligència artificial i aprenentatge automàtic aplicats sobre dades no financeres de telecomunicacions (cedides per operadores de telefonia), calcula la solvència de milions de persones prèviament excloses del sistema bancari formal.

**Capítol 3: Monopolització (Monopolization)**

La tendència inherent al monopoli: La concentració de poder en el sector FinTech no és una "fallada de mercat", sinó una tendència inherent al capitalisme. El capital FinTech combina dos tipus de monopoli: els monopolis de propietat intel·lectual i plataformes propis del capitalisme digital, i els monopolis de llicències bancàries dipositàries atorgades per l'Estat en el capitalisme financer.
Casos d'estudi:
- Mercado Libre / Mercado Pago (Llatinoamèrica): Com el gegant regional del comerç electrònic va aprofitar la seva plataforma Marketplace per construir Mercado Pago i dominar els pagaments i serveis financers digitals a l'Amèrica Llatina.
- Evolve Bank & Trust (EUA): Un petit banc comunitari d'Arkansas que es va catapultar al centre de l'economia FinTech nord-americana adoptant un model de Banking-as-a-Service (BaaS), llogant la seva llicència bancària regulada a startups (com Stripe, Robinhood o la fallida Synapse) a canvi de rendes [131, 134, 136–138, 142].

**Capítol 4: Colonització (Colonization)**

Llegats colonials i noves dependències: La ràpida expansió del diners mòbil (mobile money) al sud de l'Àfrica no s'explica per un "miracle d'inclusió", sinó per la marginació financera històrica exercida pels bancs colonials sobre la població local [149–155]. Sobre aquest buit s'ha imposat una nova colonització digital liderada per les multinacionals de telecomunicacions [150, 159–161].
Casos d'estudi:
- Standard Bank (Sud-àfrica/Àfrica): La trajectòria d'un banc colonial britànic fundat el 1862 que intenta adaptar-se a l'era de plataformes amb la seva iniciativa Unayo [141–142, 155].
- MTN (Àfrica/Orient Mitjà): Operadora de telecomunicacions que, mitjançant la seva plataforma de diners mòbil (MTN MoMo), actua com un capital FinTech telco que extreu rendes de milions d'usuaris que utilitzen el telèfon com a única eina financera [156, 158, 163–164].

**Capítol 5: Capitalització (Capitalization)**

Venture Capitalization i la classe d'actius FinTech: Entre el 2014 i el 2021, el cicle macroeconòmic de tipus d'interès gairebé zero va provocar un flux massiu de capital privat cap a les startups FinTech, configurant-les com una classe d'actius sectorials (unicorns) avaluada per narratives de creixement accelerat (blitzscaling) [167, 169, 181, 184, 188–189].
Caso d'estudi — Klarna (Suècia): Firma pionera del model Buy-Now-Pay-Later (BNPL) [193–194]. Després d'assolir una valoració de 46.000 milions de dòlars el 2021 sostinguda per fons de risc com Sequoia Capital, el canvi de cicle macroeconòmic el 2022 (pujada de tipus) la va enfrontar a l'anomenat "dilema de la sortida" (exit conundrum), obligant-la a retallar costos, integrar IA i buscar la rendibilitat abans de sortir a borsa [167–168, 193, 198, 202–203].

**Coda: Futurs FinTech (FinTech Futures)**

El cas de X (Twitter) i la il·lusió del mercat: Analitza la visió d'Elon Musk de convertir X en una "aplicació per a tot" (everything app) integrant serveis financers (X Money), seguint el model de WeChat [207–208, 212].
Geopolítica i regulació: Rebat la simplificació que redueix el futur de la tecnologia financera a una pugna entre el model privat nord-americà i l'autoritarisme estatal xinès (e-CNY, mBridge) [226–229].
Conclusió: La transformació digital dels diners no és una transformació de mercat, sinó una dissolució dels mercats oberts en favor de tancaments infrrestracturals privats. Cal una regulació política que no es limiti a fomentar la competència comercial, sinó que protegeixi l'autonomia i la dignitat de la ciutadania davant la captura rendista del capital FinTech [233–235].

PS The Economist aquesta setmana, per a guardar.

L'article «AI in biology: The life fantastic» (pàgines 72–73), publicat a la secció de Science & technology de The Economist, analitza com l'aprenentatge profund (deep learning) i els models fundacionals estan transformant la biologia sintètica, convertint el codi genètic en un sistema computable, predictible i dissenyable.

1. Models fundacionals genòmics i síntesi de DNA

El DNA com a llenguatge: Les xarxes neuronals associades a grans models de llenguatge s'apliquen a les cadenes d'àcids nucleics i proteïnes de la mateixa manera que al text humà.
Evo 2 i Sidewinder: El model Evo 2 (desenvolupat per Brian Hie a l'Arc Institute) analitza seqüències de DNA de fins a 1 milió de parells de bases per predir com les mutacions afecten un organisme. Es combina amb Sidewinder (Caltech), un sistema d'alta fidelitat per ensamblar de manera precisa trams de DNA de fins a 12.500 parells de bases, permetent dissenyar gènomes virals o de cultius (com un cromosoma de blat adaptat a la sequera).
Especialització de gènomes: Hi ha models especialitzats com AlphaGenome (Google DeepMind) i Genos (BGI Research) centrats en el gènoma humà, o Basecamp Research, que analitza DNA d'amostres ambientals per descobrir nous antibiòtics.

2. Plegament de proteïnes i disseny de fàrmacs

Isomorphic Labs i AlphaFold 3: La filial de DeepMind utilitza AlphaFold 3 i AlphaGenome en col·laboració amb multinacionals farmacèutiques com Novartis, Eli Lilly i Johnson & Johnson per identificar i dissenyar molècules terapèutiques.
Supercomputació de Big Pharma: Drassanes farmacèutiques com Roche, Novo Nordisk, GSK i AstraZeneca utilitzen supercomputadors propis. Destaca LillyPod (d'Eli Lilly), un model entrenat amb l'arxiu històric de 150 anys de la companyia (incloent-hi dades no publicades d'assaigs fallits) per extraure informació no disponible en la literatura científica tradicional.

3. Agricultura i el desenvolupament de "cèl·lules virtuals"

Millora agrícola: La IA s'utilitza per desxifrar la poliploïdia (presència de múltiples jocs de cromosomes en cultius com el blat, el cotó o la patata) i optimitzar el sistema immunitari de les plantes o l'eficiència de la fotosíntesi.
Virtual Biology Initiative (VBI): Aquesta aliança (amb 800 milions de dòlars compromesos i l'impuls del Biohub de Mark Zuckerberg i Priscilla Chan, el DoE i el NIH) té com a objectiu recollir dades estandarditzades per construir models predictius de cèl·lules virtuals. Aquestes cèl·lules simulades permetran provar medicaments in silico, accelerant i fent més previsibles els assaigs clínics.

4. Organismes sintètics i gestió de riscos

Virus sintètics utilitaris: Utilitzant Evo 1 i Evo 2 s'han sintetitzat bacteriòfags artificials (com el virus Phi-X174) capaços de combatre tulpas de bacteris E. coli resistents a antibiòtics, obrint la porta a noves teràpies de fags.
Ampliació del codi genètic: Reescrivint la maquinària cel·lular, la IA podria permetre l'ús de fins a 60 tipus d'aminoàcids en lloc dels 20 naturals.
Bio-seguretat: Atès que aquests sistemes podrien generar patògens de manera accidental o maliciosa, els investigadors (com els d'Evo 2) purguen prèviament les bases de dades d'entrenament per excloure virus perillosos.

Els perfils dels hospitals finançats públicament a Catalunya

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Sun, 18 Oct 2026 16:29:06 +0000

Structural profiles of publicly funded acute-care hospitals in Catalonia: a grade-of-membership classification

Per tal de comprendre la diversitat de perfils dels hospitals finançats públicament a Catalunya, he preparat un article sencer que trobareu a sota. La IA de Claude ha estat determinant per fer-ho en un temps record i reproduir el que vaig fer fa 3 dècades a la tesi doctoral.

Aquesta és la referència clau de la publicació el 1993:

Ibern, P., Vertrees, J. C., Manton, K. G., & Woodbury, M. A. (1993). Hospital groups and Case-Mix measurement for resource allocation and payment. In Diagnosis Related Groups in Europe: Uses and Perspectives (pp. 193-207). Berlin, Heidelberg: Springer Berlin Heidelberg.

Allò va ser la llavor d'un sistema de pagament que compensava pel que un hospital era (estructura) i feia (casuística). Es va apliciar d'ençà de 1997. L'estructura de l'hospital es mesurava en perfils a partir de variables que expliquen la capacitat instal·lada. La casuística es mesurava en funció de les altes ajustades per Diagnosis Related Groups.

Els anys han passat i tot allò es va aigualir amb el temps fins a tenir a data d'avui un sistema poc clar i amb incentius inacurats. Una consideració que la sindicatura ja va dir en el seu moment en un informe.

Recupero doncs avui, aquell esforç inicial i mostro l'article generat amb IA i els graus de pertinença de cada hospital en una taula al final. Han sortit 4 grups com opció òptima i el codi dels hospitals és anonimitzat perquè així apareix a la base de dades accessible del Ministeri, SIAE. Fora bo poder identificar-los per així poder contrastar la bondat de l'ajust. En realitat no són dades confidencials, ni secretes. Desconec el motiu pel que s'anonimitza.

PS. Algú dirà, com pot ser que siguin 76 hospitals, si n'hi ha al voltant de 66, 10 hospitals menys?. Doncs perquè així consta a la base de dades del Ministeri i no podem esbrinar quins són perquè està anonimitzada. Alguns hospitals tenen un número de llits excessivament baix, però així apareix a la base de dades. Hi ha soroll al grup 4.

Encara que he afegit la columna de perfil dominant, en realitat són més rellevants els graus de pertinença, que per això s'han estimat.

El capitalisme de vigilància

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Sun, 18 Oct 2026 04:10:00 +0000

La era del capitalismo de la vigilancia: La lucha por un futuro humano frente a las nuevas fronteras del poder

El llibre La era del capitalismo de la vigilancia: La lucha por un futuro humano frente a las nuevas fronteras del poder (2019/2020), de la sociòloga i professora d'Harvard Shoshana Zuboff, analitza el sorgiment d'una nova forma d'ordre econòmic i de poder que amenaça la naturalesa humana, la llibertat i la democràcia al segle XXI.

1. Què és el capitalisme de la vigilància?

Definició i matèria primera: El capitalisme de la vigilància és una nova lògica d'acumulació econòmica que reclama unilateralment l'experiència humana com a matèria primera gratuïta per traduir-la en dades de comportament.
Excedent conductual i mercats de futurs: Tot i que una part d'aquestes dades s'utilitza per millorar productes, la majoria constitueix un excedent conductual (behavioral surplus). Mitjançant sistemes d'intel·ligència de màquines, aquest excedent es converteix en productes predictius que s'intercanvien en nous mercats de futurs conductuals.
Lògica parasitària: Els usuaris no som els "clients" ni tan sols el "producte"; som la font de la qual s'extreu la matèria primera, mentre que els autèntics clients són les empreses que paguen per apostar sobre el nostre comportament futur.

2. Orígens i evolució: De Google a Facebook

El descobriment de Google: Google va ser la companyia pionera i model d'aquesta lògica. Inicialment, la informació dels usuaris es reinvertia exclusivament en millorar el cercador (cicle de reinversió del valor conductual). En la crisi del 2001, per satisfer els inversors, Google va començar a utilitzar els rastres de dades col·laterals per predir quins anuncis tindrien més clics, creant la publicitat dirigida massiva i institucionalitzant l'excedent conductual.
La difusió del model: Sheryl Sandberg, executiva de Google integrada posteriorment a Facebook com a directora d'operacions, va actuar com a "vector de contagi" d'aquesta lògica. L'estratègia es va estrendre ràpidament a altres gegants tecnològics i a sectors tradicionals (assegurances, comerç, financer, telecomunicacions).

3. Els imperatius econòmics de la vigilància

El capitalisme de la vigilància es regeix per tres imperatius escalonats:

Imperatiu extractiu (Economies d'escala): Captura massiva i automatitzada de dades a una escala cada vegada més gran.
Economies d'abast (economies of scope): Aconseguir dades no només massives, sinó variades i profundes. Això empeny les empreses a sortir del món virtual cap al món real (ciutats intel·ligents, dispositius domèstics, cotxes autònoms) i a rastrejar la nostra vida íntima (emocions, estat d'ànim, personalitat).
Economies d'acció (economies of action): La millor manera de predir el comportament és intervenir directament en la font per modificar-lo. Mitjançant petits estímuls, la manipulació de la comparació social o els "empenyons digitals" (nudges), els sistemes automatitzats ja no només busquen automatitzar fluxos d'informació, sinó automatitzar l'ésser humà mateix.

4. El Poder Instrumentari i el "Gran Altre"

Diferència amb el totalitarisme: Zuboff contraposa el poder totalitari del "Gran Germà" d'Orwell (basat en el terror, la violència i l'enginyeria de l'ànima) amb el Poder Instrumentari.
El Gran Altre (El Gran Otro): El poder instrumentari opera mitjançant el Gran Altre, una arquitectura digital omnipresent, freda i computacional de dispositius i xarxes "intel·ligents". Aquest poder no busca reformar o castigar les ànimes, sinó condicionar i modificar el comportament des de fora cap a dins de manera imperceptible per aconseguir la certesa absoluta dels resultats de mercat.
La ment de la colmena: El sistema promou una societat concebuda com una "colmena" (hive mind), on la llibertat individual i l'autonomia se sacrifiquen en favor de la confluència i la predictibilitat col·lectiva.

5. Conseqüències per a la democràcia i els drets humans

Privatització de la divisió de l'aprenentatge social: El capitalisme de la vigilància crea una asimetria radical de coneixement i poder. Un reduït grup de corporacions privades respon de manera unilateral a les preguntes fonamentals: Qui sap? Qui decideix? Qui decideix qui decideix?.
Un "cop d'estat des de dalt" (Un golpe desde arriba): Aquesta concentració de poder no busca el derrocament de l'Estat, sinó la subversió de la sobirania popular i la dissolució de les institucions democràtiques.
Amenaça a la naturalesa humana: L'autoritat algorítmica expropia el "dret al temps futur" (la capacitat de decidir i prometre de forma autònoma) i el "dret a l'asil i refugi" (la necessitat d'un espai privat inaccessible a la vigilància).

6. Resistència i rehabilitació del futur digital

La fal·làcia de la inevitabilitat: Zuboff insisteix que el capitalisme de la vigilància no és un resultat inevitable de la tecnologia digital, sinó una construcció de mercat conscientment dissenyada per persones específiques.
Superar la privacitat tradicional: La legislació tradicional sobre la privacitat o el monopoli és insuficient perquè no atura la mecànica extractiva bàsica.
La necessitat d'una resposta col·lectiva: Cal crear noves lleis i declaracions sintètiques que il·legalitzin la presa no autoritzada de l'experiència humana, recuperant la indignació ciutadana i afirmant la primacia d'un futur digital al servei de la dignitat humana i la democràcia.

Un disbarat rere l'altre (50)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Sat, 17 Oct 2026 04:59:00 +0000

La presentació recent del nou Pla de Salut, m'ha dut a cercar algunes dades de tendència que oblida. Entendre què passa amb l'esperança de vida saludable esdevé fonamental per enfocar les polítiques sanitàries i de benestar social. El text diu que vivim més, hem arribat als 84,4 anys i despatxa amb una frase breu l'esperança de vida en bona salut, on diu que estem a 68 anys.

La visió triomfalista sobre l'esperança de vida plana sobre nosaltres i sobre els titulars dels mitjans. El que no ensenyen, són gràfics com aquest d'aquí a sota que mostra la proporció d'anys de vida no saludables, que vol dir patiment i mancances de salut i qualitat de vida.

Consultant IDESCAT i amb l'ajuda de la IA, podem mostrar que el 19,4% de la nostra vida esdevé no saludable, per als homes 16,3% i per a les dones encara més, el 22,2%.

Una cinquena part de la vida esdevé no saludable, i ha augmentat 5 punts percentuals des del 2011. Aquesta és la dada rellevant a mostrar. En un Pla de Salut, esdevé imprescindible.

Fixem-nos ara amb el que es pretén. L'objectiu del Pla és arribar a una esperança de vida en bona salut de 70 anys el 2035. El que no diuen és que l'any 2011 ja la teníem!!!. Proposen un objectiu per a 2035 que ja es va assolir 25 anys abans. I no parlen de quin percentatge d'anys saludables està previst, la variable determinant en un context d'augment de l'esperança de vida total.

Hem passat de 12,3 anys que vivim de forma no saludable el 2011 a 16,4 el 2024, 4 anys més en 13 anys. Es mostren les dades a a partir del 2011 perquè l'IDESCAT no publica més anys.

Taula: Anys de vida no Saludables (Catalunya, 2011–2024)

Any	Total (Anys)	Total (%)	Homes (Anys)	Homes (%)	Dones (Anys)	Dones (%)
2024	16,4	19,4%	13,3	16,3%	19,3	22,2%
2023	13,8	16,4%	11,7	14,4%	16,6	19,1%
2022	14,6	17,4%	12,4	15,3%	16,6	19,2%
2021	16,2	19,4%	12,8	15,9%	19,5	22,6%
2020	12,3	14,9%	11,2	14,1%	13,5	15,9%
2019	12,1	14,4%	10,8	13,3%	13,4	15,5%
2018	11,2	13,4%	8,9	11,0%	13,4	15,5%
2017	12,0	14,4%	10,3	12,8%	13,8	16,0%
2016	10,3	12,3%	8,8	10,9%	11,7	13,6%
2015	10,1	12,1%	8,7	10,8%	11,4	13,3%
2014	10,5	12,6%	8,5	10,6%	12,3	14,3%
2013	12,4	14,9%	9,6	12,0%	15,2	17,7%
2012	10,8	13,1%	7,7	9,6%	13,7	16,0%
2011	12,3	14,9%	9,5	11,9%	14,9	17,4%

L'any 2011 teníem una esperança de vida saludable de 70,2 anys, el 2024 està a 68 anys.

Taula: Anys de Vida Saludable en Néixer a Catalunya (2011–2024)

Any	Homes (anys)	Dones (anys)	Total (Ambdós sexes)
2024	68,5	67,6	68,0
2023	69,8	70,1	70,4
2022	68,6	69,7	69,1
2021	67,9	66,8	67,4
2020	68,5	71,5	70,1
2019	70,4	73,3	71,9
2018	71,9	72,9	72,4
2017	70,4	72,4	71,5
2016	72,0	74,6	73,3
2015	71,7	74,5	73,1
2014	72,0	73,8	72,9
2013	70,7	70,8	70,8
2012	72,1	71,7	71,9
2011	70,0	70,5	70,2

L'any 2011 teníem una esperança de vida en néixer de 82,5 anys, ara està a 84,4 anys. Resumint, del 2011 al 2024 hem augmentat l'esperança de vida en gairebé 2 anys, i hem disminuït l'esperança de vida saludable en 2 anys. Hem augmentat la longevitat i alhora hem disminuït marginalment la qualitat de vida d'aquests anys guanyats. El balanç final són 4 anys més de vida no saludable, d'un total de 12,3 el 2011 passem a 16,4 anys de vida no saludable.

Taula: Esperança de Vida en Néixer a Catalunya per Sexe (2000–2024)

Any	Homes (anys)	Dones (anys)	Total (Ambdós sexes)
2024	81,8	86,9	84,4
2023	81,5	86,7	84,2
2022	81,0	86,3	83,7
2021	80,7	86,3	83,6
2020	79,7	85,0	82,4
2019	81,2	86,7	84,0
2018	80,8	86,3	83,6
2017	80,7	86,2	83,5
2016	80,8	86,3	83,6
2015	80,4	85,9	83,2
2014	80,5	86,1	83,4
2013	80,3	86,0	83,2
2012	79,8	85,4	82,7
2011	79,5	85,4	82,5
2010	79,2	85,1	82,2
2009	78,9	85,0	82,0
2008	78,6	84,8	81,8
2007	78,2	84,5	81,4
2006	77,9	84,3	81,1
2005	77,5	84,0	80,8
2004	77,2	83,8	80,5
2003	76,9	83,6	80,3
2002	76,7	83,4	80,1
2001	76,4	83,1	79,8
2000	76,2	83,0	79,6

Desconfieu de les visions triomfalistes i consulteu les dades de les fonts originals. És evident que tant la política com els mitjans diuen allò que la gent vol sentir (biaix de confirmació), i és el que escoltareu repetidament.

L'esperança de vida ha augmentat. És cert, i hem d'estar-ne satisfets. Però, basant-nos amb les dades publicades, ni la medicina ni el sistema sanitari han estat capaços a Catalunya (i durant aquest període) de reduir els anys de vida no saludable i aquest hauria de ser un gran motiu de preocupació per a tots plegats. Especialment hauria de preocupar a aquells que estan al front de la Política Sanitària en majúscules quan fan un Pla de Salut i proposen un objectiu a assolir al que ja s'havia arribat 25 anys abans. Quin desgavell!

Convé una reflexió seriosa sobre com som capaços de capgirar la tendència i afegir més valor marginalment a la salut al llarg de la vida. Desconeixem en detall quins són els factors determinants de la longevitat i qualitat de vida en aquest període a Catalunya. Sabem que els avenços tecnològics han afectat clarament a la longevitat. Però aquí hi ha també un missatge per als tecno-optimistes, malgrat la inversió en innovació, l'augment de la longevitat no ho és tot. Fins ara, a nivell agregat només ha donat més anys. Ens omplim la boca de demanar més recursos però no sabem quin valor afegeixen. Perquè al final, el valor el trobem en viure una vida plena i de qualitat, no només en viure més anys.

Aquest Pla de Salut s'ha quedat curt en aprofundir en aquesta qüestió i també en altres aspectes que mereixeran un comentari addicional més endavant.

PS. Les dades són aquestes, són de la font oficial i no en tinc d'altres. Altrament, si no satisfan, cal reclamar a IDESCAT que per això paguem impostos. En la mesura que la metodologia sigui homogènia, la comparació entre anys esdevé viable i acceptable.

PS. Aquí trobareu una aportació metodològica que vam fer per a la millora dels indicadors d'esperança de vida. La nostra proposta és que l'esperança de vida saludable s'hauria d'estimar amb dades de morbiditat i no amb dades de percepció subjectiva de salut. Ho vam dir fa temps però no ens han fet cas. I aquí més sobre longevitat.

Wildlife Photo 2026

Els que mouen els fils sense que ningú se n'adoni (19)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Fri, 16 Oct 2026 04:41:00 +0000

The Global Casino: How Wall Street Gambles with People and the Planet

El llibre The Global Casino: How Wall Street Gambles with People and the Planet (Verso Books, 2026), escrit per l'economista política britànica Ann Pettifor (dedicat a la memòria de Susan Strange), ofereix un diagnòstic crític del sistema financer internacional.

La tesi central de l'autora és que l'economia mundial ha estat capturada per un «Casino Global» privat, opac i desregulat. Aquest sistema d'especulació financera —operat per la banca a l'ombra (shadow banking), fons d'inversió i entitats de Wall Street— ha arrabassat la sobirania als governs democràtics. Com a resultat, la riquesa s'ha concentrat en mans d'una oligarquia financera mentre es precaritza la vida quotidiana dels ciutadans (pensions, alimentació, habitatge i energia) i es finança la destrucció accelerada de la biosfera.

1. La gestació del Casino Global i el mite dels diners

El col·lapse de Bretton Woods i el Nixon Shock: L'origen de la desregulació actual se situa el 15 d'agost de 1971, quan el president nord-americà Richard Nixon va suprimir de manera unilateral la convertibilitat del dòlar en or. Això va liquidar l'arquitectura de Bretton Woods (dissenyada el 1944 per Keynes i White per controlar els fluxos de capital) i va establir l'hegemonia del dòlar com a moneda de reserva mundial desregulada.
La banca a l'ombra (Shadow Banking): Aquest sistema paral·lel de finançament no regulat gestiona actualment prop de 238,8 bilions de dòlars en actius financers (més del doble del PIB mundial). Quan aquests fons especulatius pateixen pànics financers o pèrdues, els bancs centrals i els contribuents actuen com un "Estat de rescat" (bailout state) que els manté impunes.
La fal·làcia dels "diners com a mercaderia": L'ortodòxia econòmica tracta el diner com si fos un bé físic i escàs (money-as-commodity). Pettifor recorda que els diners són en realitat una relació social de crèdit i confiança sostinguda per la llei. La mateixa ideologia s'aplica al Bitcoin i les criptomonedes, les quals intenten recrear un patró or digital privat per privatitzar la creació de diners i esquivar la regulació democràtica i la fiscalitat.

2. L'impacte en les necessitats bàsiques de la societat

Pensions i l'economia d'actius (Asset Economy): La privatització dels fons de pensions (iniciada a la Xile de Pinochet i consolidada per Thatcher i Reagan) va transferir el risc dels sistemes públics cap als individus. Grans gestores com BlackRock, Vanguard o State Street acumulen més de 112 bilions de dòlars dels estalvis mundials, utilitzant-los per especular en mercats financers volàtils i sotmetent els futurs jubilats a riscos d'insolvència o fallides com la de Wirecard.
Especulació amb l'alimentació: La llei aprovada per Bill Clinton l'any 2000 (Commodities Futures Modernization Act) va eliminar els límits a l'especulació amb derivats de matèries primeres. Fons d'inversió i l'oligopoli agroalimentari "ABCD" (ADM, Bunge, Cargill i Louis Dreyfus) especulen a la Chicago Mercantile Exchange (CME), provocant hores de fam massiva (2005-2008) i la crisi del cost de la vida (2022-2025) sense que hi hagi hagut una manca real d'oferta de gra.
Jocs de pòquer amb l'energia: Els preus del petroli i del gas es fixen en mercats financers especulatius (com el TTF d'Holanda o la CME). El sistema de preus marginals (on la font més cara, el gas, marca el preu de tota l'electricitat) genera beneficis extraordinaris per a les empreses fòssils mentre asfíxia les famílies. Es calcula que l'especulació va ser responsable de fins al 48% de l'augment del preu del petroli entre el 2020 i el 2022.
La financeraització de l'habitatge: Fons de capital privat com Blackstone o KKR han convertit l'habitatge en un actiu financer per extreure rendes. L'autora desmunta el discurs oficial que atribueix la crisi de l'habitatge a la manca de construcció: les dades mostren que el nombre d'habitatges ha crescut més ràpid que les llars, però l'injecció massiva de crèdit especulatiu global ha devaluat els salaris i ha deparat els preus.

3. El clima i el descompte del futur

La miopia del capitalisme: L'avaluació d'inversions mitjançant el descompte de fluxos de caixa (discounted cash flow) devalua el futur en comparació amb el present. Aquesta lògica fa que la destrucció ambiental s'ignori i que les polítiques climàtiques a llarg termini es considerin "inviolables" o poc rendibles per als models econòmics tradicionals (com els de William Nordhaus).
Finançament de la crisi climàtica: Mentre les cimeres de l'ONU recapten fons minúsculs per a danys climàtics, el Casino Global manté més d'1,3 bilions de dòlars en empreses de carbó i 4,5 bilions en projectes d'expansió de petroli i gas. Fons com Vanguard i BlackRock en són els principals inversors. Aquesta dinàmica amenaça de fer inassegurables grans zones del planeta (com Califòrnia), fet que podria desencadenar un col·lapse financer i hipotecari en cadena.

4. El programa de reformes: Canviar el sistema

Inspirant-se en les idees de John Maynard Keynes, Karl Polanyi i la biologia integradora de Colin Tudge, Ann Pettifor defensa que el sistema financer és una construcció humana i que, per tant, es pot tornar a dissenyar:

Domesticar les finances i restringir la mobilitat del capital: Imposar límits estrictes als fluxos de capital especulatiu transfronterer mitjançant taxes a les transaccions (com la Taxa Tobin o la Market Access Charge propoada als EUA).
Reorientar els bancs centrals: Treure l'autonomia als tecnòcrates que protegeixen la banca a l'ombra i obligar els bancs centrals a fixar tipus d'interès baixos que afavoreixin la producció sostenible, el treball i els serveis públics en lloc de la usura especulativa.
Descommodificar l'habitatge i les matèries primeres: Implantar controls de lloguers, impostos a la promoció especulativa immobiliària, i gestionar reserves públiques de gra (buffer stocks) per estabilitzar els preus de l'alimentació sense dependre de la CME.
Una alternativa a l'hegemonia del dòlar: Recuperar la idea del Bancor de Keynes (una unió de compensació internacional / International Clearing Union) o desenvolupar unions regionals de pagament (com una Unió de Pagaments Africana, APU, o el PAPSS). Aquest sistema permetria als països comerciar en les seves pròpies monedes sense acumular deutes en dòlars ni patir els desequilibris estructurals del mercat nord-americà.

Qui té el xip, té el poder

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Thu, 15 Oct 2026 05:14:00 +0000

Chips y poder: Una batalla global por controlar la tecnología del futuro

El llibre Chips y poder: Una batalla global por controlar la tecnología del futuro (2025/2026), escrit per l'analista de polítiques digitals Emilio García García i la periodista d'El País i Cinco Días Marimar Jiménez Páez (amb pròleg de l'economista Jordi Sevilla), ofereix una anàlisi rigorosa de com els microxips s'han convertit en la matèria primera més valuosa i estratègica del segle XXI.

La tesi central de l'obra es resumeix en la màxima: «Qui té el xip, té el poder». Els semiconductors no només alimenten la tecnologia de consum diària (telèfons, automòbils, electrodomèstics), sinó que constitueixen la pedra angular de la intel·ligència artificial (IA), la computació moderna, la transició energètica i la indústria de defensa i armament. El llibre analitza la dècada decisiva entre 2014 i 2024 (i els esdeveniments recents de 2025), quan la gestió de la cadena de subministrament va passar de la recerca de l'eficiència globalitzada a una fressada guerra comercial i geopolítica per l'hegemonia mundial, especialment entre els Estats Units i la Xina.

1. La complexitat de la indústria i la cadena de subministrament

Dels orígens a la Llei de Moore: La indústria va néixer amb la invenció del transistor el 1947 als Bell Labs, el primer circuit integrat (1958/1959) i el microprocessador d'Intel el 1971. La Llei de Moore (publicada per Gordon Moore el 1965) ha actuat com el motor que duplica la quantitat de transistors en un xip aproximadament cada dos anys, permetent miniaturitzar la capacitat de computació.
El miracle de fabricar un xip: El procés de producció és un dels més complexos i cars de la humanitat: transforma sorra (sílice) en lingots de silici purificat que es tallen en discos o oblees (wafers), sobre les quals es gravadors en sales blanques (amb nivells de puresa extrems, classe ISO 1) desenes de capes de circuits a escala nanomètrica (arribant als 3 nm o 15 àtoms de silicio).
L'especialització de la cadena global: A partir dels anys 1980, la impossibilitat que un sol país o empresa cobrís totes les fases va portar al model impulsat per Morris Chang (fundador de TSMC):
- Empreses Fabless (dissenyen però no fabriquen): Nvidia, Qualcomm, AMD, Broadcom.
- Foundries / Fundicions (fabriquen per a tercers): TSMC, Samsung, SMIC.
- Fabricants Integrats (IDM) (dissenyen i fabriquen): Intel, Samsung, Micron.
- Empreses OSAT (ensamblatge, prova i empaquetament).
- Proveïdors de maquinària i materials: ASML (litografia), Tokyo Electron, Applied Materials, KLA, Ajinomoto.

2. Els dos "virus" que van trencar el model: Autarquia i COVID-19

L'impuls xinès cap a l'autosuficiència (2014): Pekín va identificar que les importacions de xips superaven les de petroli com la seva despesa més elevada. A través de la directriu Made in China 2025 i la creació del Gran Fons (Big Fund) —que va mobilitzar centenars de milers de milions de dòlars—, la Xina va accelerar el seu pla per aconseguir la independència tecnològica el 2030.
La crisi de la pandèmia de la COVID-19 (2020): Els confinaments i la trencadissa de la cadena de subministrament just-in-time van aturar línies de producció mundials (com la de la indústria de l'automòbil a Europa). Això va evidenciar la vulnerabilitat extrema de concentrar la fabricació en punts geogràfics concrets de l'Àsia.

3. Els grans actors i els seus arsenals en la guerra dels xips

Estats Units i la CHIPS Act: Havent perdut la seva quota de fabricació local del 37% al 12%, l'Administració Biden va aprovar la Ley de Chips y Ciencia (2022) amb un pressupost de més de 52.000 milions de dòlars per reindustrialitzar el país i atreure megafàbriques de TSMC, Samsung, Intel i Micron a sol nord-americà.
Taiwán i el seu «escut de silici»: Concentra el 92% de la capacitat mundial de producció dels xips més avançats (per sota dels 7 nm), principalment a través de TSMC. Aquesta dependència global actua com un frena davant d'una possible invasió militar de la Xina.
Corea del Sud: Dominador absolut en el mercat de xips de memòria (DRAM i memòries HBM) amb Samsung i SK Hynix, finançant la creació del clúster de semiconductors més gran del món a Yongin.
La Unió Europea i la European Chips Act: Malgrat tenir el monopoli de la maquinària litogràfica avançada amb la companyia neerlandesa ASML, la UE ha vist reduïda la seva quota de fabricació al 9%. La llei europea (2023) ha patit per la manca de finançament centralitzat i la competència interna entre els socis (com Alemanya i Espanya).
Japó: Després de caure des del domini del 51% el 1990 per la guerra comercial amb EUA, el govern japonès ha reaccionat amb inversions massives per crear el campió nacional Rapidus (per produir xips de 2 nm) i atreure fundicions de TSMC a Kumamoto.
Actors emergents del Sud Global: Països com Malàisia, Singapur, l'Índia, Vietnam i Mèxic s'estan posicionant com a destins de nearshoring per a línies d'empaquetament i proves.

4. La guerra comercial, vetos i la revolució de la IA

El veto a Huawei com a assaig general: Els Estats Units van començar expulsant Huawei del 5G i bloquejant-li l'accés a xips de tecnologia nord-americana mitjançant la norma de productes estrangers directes (FDPR).
La doctrina de Jack Sullivan i les restriccions d'exportació: Els EUA van canviar la seva estratègia de "mantenir un avantatge relatiu" a "mantenir el major lideratge possible". Les ronses de restriccions (octubre de 2022, 2023 i 2024) van prohibir als països aliats (Com Holanda i Japó) vendre a la Xina maquinària litogràfica d'última generació (EUV i DUV) i acceleradors d'IA.
El fenomen DeepSeek: Quan l'aïllament semblava haver frenat la Xina, la startup xinesa DeepSeek va llançar el gener de 2025 el seu model d'IA DeepSeek-R1 de codi obert i baix cost. Aquest model va demostrar que es podien aconseguir resultats d'alta qualitat optimitzant algorismes i utilitzant només 2.000 GPU menys potents, qüestionant el model de negoci nord-americà basat en la despesa de desenes de milers de milions en hardware de Nvidia.

5. Els altres fronts de batalla tecnològics

Maquinària i Metrologia: La fabricació depèn de la litografia d'ASML (Països Baixos), la metrologia de KLA (EUA), i eines de processat d'Applied Materials, Lam Research i Tokyo Electron.
Empaquetament Avançat (3D / Chiplets): Com que la miniaturització tradicional arriba als seus límits físics, l'apilament tridimensional de xips s'ha convertit en l'arma estratègica per augmentar la potència i la velocitat d'interconnexió.
RISC-V: L'arquitectura de disseny de codi obert RISC-V s'ha transformat en la via d'escapada de la Xina per no dependre de les llicències privades d'Intel (x86) o ARM (Regne Unit).
Xips per a la Intel·ligència Artificial: Nvidia s'ha convertit en el gegant hegemònic del mercat de les GPU per a acceleració d'IA, alimentat per les memòries de gran amplada de banda (HBM) produïdes principalment per la sud-coreana SK Hynix.

6. Perspectives de futur: Trump 2.0 i "cisnes negres"

Trump 2.0 i l'aïllament aliat: El retorn de Donald Trump a la Casa Blanca (2025) accentua un enfocament més unilateral i proteccionista, amenaçant amb nous aranzels globals i la revisió de les subvencions atorgades sota la CHIPS Act.
L'empat infinit: La guerra es manté en un "empat": els Estats Units aconsegueixen alentir el progrés xinès però no paralitzar-lo, mentre la Xina desenvolupa un mercat domèstic massiu de xips madurs i cerca la independència en tota la cadena de valor.
Cisnes negres geopolítics i industrials: El major risc geopolític continua sent un eventual conflicte armat o bloqueig a Taiwán, fet que podria posar en risc més de dos bilions de dòlars de l'economia mundial i paralitzar la fabricació global de xips avançats.

Podem reimaginar-nos una nova democràcia? (12)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Wed, 14 Oct 2026 05:05:00 +0000

What Happened to Liberal Democracy? Remaking a Politics of Shared Prosperity

El llibre What Happened to Liberal Democracy? Remaking a Politics of Shared Prosperity (2026), escrit per l'economista i Premi Nobel Daron Acemoglu (coautor de Why Nations Fail i Power and Progress), ofereix una anàlisi profunda sobre les causes de la crisi actual de la democràcia liberal i proposa un full de ruta per reconstruir-la sobre les bases de la prosperitat compartida, la comunitat i la llibertat.

1. La crisi de la democràcia liberal i les promeses trencades

Acemoglu argumenta que el model de democràcia liberal va assolir el seu màxim prestigi i suport en el període posterior a la Segona Guerra Mundial gràcies al compliment de tres promeses fonamentals:

Prosperitat compartida (Sharing): El compromís que els fruits del creixement econòmic i tecnològic es repartissin entre tota la societat, de manera que cap grup o classe social fos deixat enrere.
Serveis públics i infraestructures (Drains): La construcció i manteniment de béns públics essencials (sanitat, educació, xarxes d'aigua, habitatge i transport).
Veu política i autogovern (Voice): La capacitat real dels ciutadans ordinaris per participar en la governança de les seves comunitats i influir en les decisions de l'Estat.

A partir de la dècada de 1980, aquest "pacte industrial" es va trencar. L'estagflació, la desindustrialització i les polítiques de desregulació van estancar els salaris de la classe treballadora mentre la riquesa es concentrava en les elits. La ciutadania va començar a percebre que les institucions democràtiques responien exclusivament als interessos dels més rics i dels experts altament educats, provocant una pèrdua massiva de fe en la democràcia.

2. Marc filosòfic: Una nova teoria del liberalisme

L'autor desenvolupa una justificació renovada del liberalisme basada no pas en la doctrina clàssica de la "no-interferència" o en un hipotètic "contracte social", sinó en la importància de construir coneixement col·lectiu útil a través de quatre premisses:

Fal·libilitat (Fallibility): Tot coneixement, creença o política humana pot ser erroni; per tant, cal humilitat, obertura a la crítica i rebuig al dogmatisme.
Aprenentatge social en comunitat (Social Learning): La informació i les bones pràctiques es generen i es transmeten mitjançant la confiança i les xarxes comunitàries.
Millora epistèmica suau (Gentle Epistemic Improvement): Mitjançant el debat obert i la deliberació, les idees més útils acaben imposant-se progressivament sobre les errònies.
Desitjabilitat del coneixement col·lectiu: El progrés tècnic i social s'ha d'orientar cap al bé comú i el benestar de tota la població.

D'aquestes premises se'n deriven quatre pilars institucionals:

Vitalitat de l'experimentació: Garantir la llibertat per provar noves idees, negocis i formes d'organització social.
No-dominació i autogovern (Nondomination & Self-Government): Impedir que cap actor (l'Estat, un monopolista o les prioritats d'altri) pugui exercir un poder d'imposició arbitrari sobre la vida dels individus, assegurant alhora que la ciutadania participe en la creació de les seves pròpies lleis.
Creixement econòmic compartit: Generar riquesa material d'una manera que millori de forma tangible la vida de la majoria.
Comunitarisme tou (Soft Communitarianism): Reconèixer la comunitat com l'espai on es cultiva la solidaritat i la identitat, evitant alhora que es converteixi en un fre opressori per a la llibertat individual.

3. Els dos "pecats" del liberalisme postindustrial

Acemoglu sosté que la decadència del liberalisme es deu a dos grans fets que van coincidir en l'era digital:

El pecat d'omissió (L'economia postindustrial): La introducció d'ordinadors i la tecnologia digital es va orientar principalment cap a l'automatització de tasques manuals i repetitives. Això va destruir milions de llocs de treball industrials ben pagats per a treballadors sense títol universitari, afavorint únicament els perfils altament qualificats (skill-biased technological change) i creant grans monopolis tecnològics.
El pecat de comissió (La política postindustrial i l'enginyeria social): A mesura que el percentatge de la població universitària augmentava, es va formar una nova elit política i cultural (que engloba el Partit Demòcrata als EUA, partits de centre-esquerra a Europa i el sector tecnològic de Silicon Valley). Aquesta elit va abandonar les prioritats econòmiques i laborals de la classe treballadora per centrar-se en polítiques tecnocràtiques i d'enginyeria social (social engineering) des de dalt. En lloc d'utilitzar la deliberació, es van imposar canvis culturals, normes de discurs i hiperregulacions de manera paternalista, generant una profunda alienació i la reacció populista de la classe treballadora.

4. Algorismes, IA i la direcció de la tecnologia

El llibre dedica una atenció especial a les tecno-estructures actuals:

La gàbia algorítmica de les xarxes socials: Les plataformes digitals, finançades per la publicitat, utilitzen algorismes que amplifiquen el contingut sensacionalista i indignat per captar atenció, fet que destrueix les comunitats reals, polaritza el discurs públic i actua com un mecanisme de control social automatitzat.
La falsa promesa de la IA centralitzada: L'autor desmunta la idea que la IA o l'AGI (Intel·ligència General Artificial) puguin centralitzar tot el coneixement humà i substituir l'aprenentatge social o l'experimentació comunitària.
IA Pro-Treballador (Pro-Worker AI): Acemoglu defens que la IA no s'ha de dissenyar per automatitzar i acomiadar treballadors, sinó per complementar-los: dotar de més eines i capacitats de presa de decisions a infermers, mestres, electricistes o tècnics per tornar a crear bons llocs de treball i augmentar la productivitat general.

**5. La solució: El "Liberalisme de Classe Treballadora" (Working-Class Liberalism)**

Per evitar que les forces antiliberals i autoritàries acabin destruint la democràcia, Acemoglu proposa un programa de reformes basat en cinc reptes:

Revalorar la comunitat: Reconstruir les associacions locals i el teixit comunitari com el lloc primari on es cultiva la solidaritat, l'autogovern i el diàleg.
Defensar la llibertat d'expressió absoluta: Eliminar la policia del pensament i la censura cultural, confiant que les idees liberals prevaldran en el debat obert sense necessitat de la imposició de les elits.
Construir una ciutadania unificada: Crear una narrativa compartida de pertinença nacional que atorgui dignitat, estatus social i veu política als ciutadans sense estudis universitaris.
Reorientar el desenvolupament tecnològic cap al treball: Reformar el codi fiscal (que actualment cobra més impostos pel treball que pel capital en maquinària/IA) i crear agències públiques per subvencionar la IA que augmenti les capacitats de la classe treballadora.
Reformar els serveis públics (Responsabilitat Ex-Post): Eliminar el laberint de burocràcia i vetos ex-ante que paralitzen la construcció d'habitatge i infraestructures, substituint-lo per un model de responsabilitat ex-post que permeti executar obres ràpidament i demanar comptes un cop realitzades.

PS Sobre les patents

La reforma del sistema de patents es planteja principalment per evitar que la propietat intel·lectual es converteixi en un mecanisme de monopoli permanent que bloquegi la innovació, augmenti la desigualtat i redueixi la competència.

Es poden sintetitzar les principals propostes i principis de reforma en els punts següents:

1. Propostes concretes de reforma del sistema de patents

Per tal de reduir el poder de mercat abusiu de les grans corporacions (especialment en el sector tecnològic i farmacèutic), es proposen tres mesures clau:

Reduir la durada de les patents: Limitar el temps durant el qual una empresa gaudeix del monopoli legal exclusiu sobre una invenció, de manera que la tecnologia o el fàrmac puguin passar abans al domini públic o ser utilitzats per altres competidors.
Eliminar les patents trivials: Elevar els estàndards per concedir una patent, impedint el registre de modificacions menors o poc rellevants que les empreses utilitzen únicament per allargar artificialment el seu domini de mercat (evergreening).
Evitar l'ús anticompetitiu de la propietat intel·lectual: Impedir que les grans corporacions creïn "murs de patents" (patent thickets) o adquireixin sistemàticament iniciatives emergents (start-ups) per bloquejar la competència i extreure beneficis monopolístics.

2. La visió de Daron Acemoglu sobre els drets de propietat i patents

En el marc del llibre, Daron Acemoglu analitza el paper de les patents des d'una perspectiva de desenvolupament social i llibertat:

Caràcter instrumental, no inviolable: Acemoglu recorda que les patents van néixer històricament (com l'Estatut de Monopolis de 1623 a Anglaterra) per incentivar la recerca i protegir la invenció. Tanmateix, defensa que els drets de propietat no són drets naturals sagrats ni inviolables, sinó eines instrumentals destinades a afavorir l'experimentació i la construcció de coneixement col·lectiu.
Garantir la no-dominació i l'experimentació: Quan les patents esdevenen un obstacle per a l'autogovern, la competència justa o el benestar comú, la societat té el dret i el deure de regular-les. Un sistema de patents no ha de permetre que uns pocs actors privats (com els gegants tecnològics) utilitzin la seva riquesa i domini legal per exercir un poder arbitrari o intimidar altres ciutadans i empreses.
Equilibri entre incentius i redistribució: La regulació i la reforma de les eines de propietat intel·lectual han de trobar un punt d'equilibri: han d'assegurar suficients incentius per als innovadors sense paralitzar l'accés públic a serveis o tecnologies essencials.

El retorn de la geopolítica (8)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Tue, 13 Oct 2026 04:38:00 +0000

The Doom Loop: Why the World Economic Order Is Spiraling into Disorder

El llibre The Doom Loop: Why the World Economic Order Is Spiraling into Disorder (2026), escrit per l'economista Eswar S. Prasad (catedràtic a la Universitat de Cornell i investigador principal a la Brookings Institution), analitza la profunda desintegració i fragmentació de l'ordre econòmic i financer global.

A diferència de les visions optimistes que preveien que la fi de l'hegemonia unipolar nord-americana donaria pas a un món multipolar més estable i equilibrat, l'autor sosté que els factors que haurien de promoure la meva estabilitat (com la integració comercial, la competència financera, el desenvolupament tecnològic i les aliances regionals) s'han deformat. Aquesta distorsió ha generat un «bucle de la perdició» (doom loop), on les tensions econòmiques, la política interna populista i la rivalitat geopolítica es retroalimenten mútuament, convertint la inestabilitat en el nou estatus quo.

**1. Les dimensions del poder (Dimensions of Power)**

Shift de pes econòmic: Des de l'any 2000, la quota de les economies del G7 en el PIB mundial va caure del 66% a prop del 44%, mentre que la Xina va augmentar la seva quota fins al 17% i els EUA es van mantenir al voltant del 26%.
Escletxa de renda per càpita: Tot i el creixement de les potències emergents, persisteix una enorme diferència en la riquesa per habitant. Per exemple, tot i que l'Índia serà la tercera economia mundial cap al 2030, el seu PIB per càpita equivaldrà a amb prou feines una vint-i-cinquena part del dels EUA. Aquesta desigualtat fa molt difícil la cooperació en reptes globals com el canvi climàtic, on els països en desenvolupament consideren injust assumir els costos de la transició energètica.
Múscul militar i demografia: Els EUA continuen gastant en defensa més que els nou països següents junts. Tanmateix, la Xina expandeix la seva capacitat regional, mentre que el canvi demogràfic (envelliment a Occident i la Xina enfront de poblacions joves a l'Índia o l'Àfrica) i la «maledicció dels recursos» (resource curse) enriqueixen determinats actors però acostumen a generar inestabilitat interna.

**2. La competència de monedes (Currency Competition)**

La paradoxal persistència del dòlar: Malgrat la fuita del deute públic nord-americà (que supera els 36 bilions de dòlars), les rebaixes de la qualificació creditícia dels EUA i l'ús de sancions financeres com a arma geopolítica, el dòlar nord-americà continua sent indiscutiblement la moneda dominant en reserves (57%), facturació comercial i pagaments internacionals.
Alternatives febles: L'euro (la quota del qual en reserves ha caigut al 20%) s'ha vist frenat per la fragilitat financera de l'Eurozona, mentre que el renminbi xinès (RMB) ha quedat estancat a causa dels controls de capitals de Pequín i la manca de transparència i independència institucional.
El dilema de la liquiditat: Aquesta situació atrapa el món en una trampa: el dòlar actua com a xarxa de seguretat en moments de pànic financer, però alhora exposa la resta del món a la volatilitat i als canvis de política interna de Washington.

**3. Globalització: Cohesió o desordre? (Globalization: Cohesion or Disarray?)**

De la suma positiva a la suma zero: La premissa que el comerç internacional uniria els països en una xarxa de beneficis mutus ha col·lapsat. La rivalitat entre els EUA i la Xina ha convertit el comerç en un joc de suma zero.
Estratègia de resiliència: Les xoc de cadenes de subministrament (per la pandèmia o la guerra d'Ucraïna) i el canvi climàtic han portat les corporacions a prioritzar la «resiliència» sobre l'eficiència pura, mitjançant el reshoring (retorn de la producció) i el friend-shoring (trasllat a països aliats).
Retorn de les polítiques industrials: Governs d'arreu del món apliquen polítiques d'intervenció estatal i proteccionisme (com la Inflation Reduction Act o la CHIPS Act als EUA, la Dual Circulation xinesa o el Make in India), augmentant els costos per als consumidors i eliminant l'efecte d'equilibri que l'economia exercia sobre les friccions geopolítiques.

**4. Les regles del joc (Rules of the Game)**

Crisi del multilateralisme: Institucions nascudes després de la Segona Guerra Mundial com l'OMC, l'FMI i el Banc Mundial pateixen una profunda pèrdua de legitimitat. A l'FMI, els països del G7 mantenen el 41% del poder de vot, mentre que la Xina i l'Índia junts només en tenen el 9%, malgrat el seu pes econòmic real.
Arquitectura alternativa xinesa: Davant el bloqueig de reformes a les institucions tradicionals, la Xina ha creat els seus pròpis organismes, com el Banc Asiàtic d'Inversió en Infraestructura (AIIB) i el Nou Banc de Desenvolupament (NDB) dels BRICS.
Fragmentació normativa: En lloc de generar una competició saludable que elevi els estàndards, aquesta duplicitat crea un mosaic de regles enfrontades que enterren la seguretat jurídica internacional.

**5. Potències mitjanes i aliances (Middle Powers and Alliances)**

El dilema dels països mitjans: Països com l'Índia, el Brasil, Indonèsia o el Vietnam es troben en una posició incòmoda davant la pugna entre Washington i Pequín, sense poder confiar plenament en la protecció de cap de les dues superpotències.
Aliances tàctiques i transaccionals: En lloc de formar blocs ideològics ferms, molts països opten per la diversificació i les aliances basades en temes concrets. Per exemple, l'Índia manté una postura de neutralitat en la guerra d'Ucraïna per continuar comprant petroli rus barat, mentre manté acords de seguretat amb els EUA. Aquestes relacions pragmàtiques a curt termini no aporten estabilitat al sistema global.
Feblesa de blocs tradicionals: Aliances consolidades com la NATO o la Unió Europea pateixen friccions internes per l'emergència de moviments populistes i nacionalistes.

**6. Noves tecnologies: Panacea o perill? (New Technologies: Panacea or Peril?)**

Fintech i monedes digitals: La digitalització dels pagaments (com l'India Stack) ha permès una gran inclusió financera en països en desenvolupament. Tanmateix, les monedes digitals de bancs centrals (CBDC) i les criptomonedes corren el risc de ser utilitzades per a la vigilància estatal, l'especulació o la fragmentació financera.
Intel·ligència Artificial (IA): L'emergència de la IA generativa (com ChatGPT o el model xinès DeepSeek) s'ha convertit en un camp de batalla de competició estratègica entre els EUA i la Xina. En lloc d'igualar les oportunitats globals, la IA amenaça amb accelerar la concentració de poder en mans de poques corporacions.
Tecnologies de la informació: Les xarxes socials han fragmentat el discurs públic en cambres d'eco i han facilitat la propagació de desinformació i ingerències electorals per part d'actors autòcrates o populistes.

**7. Visions per al món (Visions for the World)**

La pèrdua del model de referència: La combinació de democràcia liberal i mercat lliure ha perdut el seu atractiu universal a causa de l'augment de la desigualtat interna, la pèrdua de fe en les elits i la degradació de les institucions en països democràtics.
El model autoritari de la Xina: L'èxit econòmic de la Xina ha demostrat a molts règims que és possible assolir un alt desenvolupament mitjançant un capitalisme dirigit per l'Estat sense necessitat de concedir llibertats polítiques.
Convergència cap al baix nivell: Tant els mercats lliures occidentals com les meves economies comandades xineses estan convergint en formes més intervencionistes, menys transparents i més rígides, reduint la qualitat dels sistemes polítics i econòmics a escala global.

**8. Recuperar l'ordre des del desordre (Reclaiming Order from Disorder)**

Reconstrucció d'institucions: La sortida del bucle de la perdició no serà automàtica. Exigeix reforçar els mecanismes de control (checks and balances), l'estat de dret i la llibertat de premsa a nivell nacional, així com adaptar les institucions multilaterals a la realitat del segle XXI.
Lideratge i ciutadania: Cal un lideratge polític i corporatiu capaç de pensar a llarg termini i d'articular relacions de cooperació internacional en aquells temes de suma positiva (com el clima o la regulació de la IA), sostingut per una ciutadania compromesa que exigeixi rendició de comptes als seus governants.

Un disbarat rere l'altre (49)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Sun, 11 Oct 2026 17:16:39 +0000

Estadística de Centros Sanitarios de Atención Especializada - Año 2024

Avui mostro algunes dades del sistema d'informació d'atenció especialitzada relatives al 2024. El Ministeri ha fet públiques les microdades però la Generalitat no ho ha fet encara. La IA ha treballat per tots nosaltres i ens ofereix les taules i gràfics referents a personal als centres d'atenció especialitzada al CatSalut i per al conjunt dels serveis de salut. Només cal demanar-li que et faci l'informe de l'any que vulguis i li donis les microdades.

A sota de cada taula de 2024 trobareu la de 2023 per si voleu comparar. Els professionals sanitaris d'atenció hospitalària d'aguts del SISCAT van augmentar un 3,8% respecte el 2023 i el personal no sanitari va créixer el mateix pel que fa als hospitals d'aguts. La població catalana va créixer un 1,4%. No cal cap comentari. Només afegiré que l'any anterior va tenir un creixement fins i tot superior. Algú pot argumentar això d'alguna manera? Algú es preocupa per la productivitat?

L'any 2024 hi havia 4130 metges interns residents, un 4,6% més que l'any anterior. I aquí si cal un comentari. La crisi de professionals que tenim davant els nostres ulls és d'una magnitud inabastable. El nombre marginal de metges que es jubilen no poden resoldre's amb un augment de 184 metges!. Que algú si us plau faci alguna cosa per capgirar aquestes dades preocupants.

Amb la IA ara ja no cal esperar a que surtin els informes, te'ls fa en un moment. Només cal anar a Espanya per obtenir les dades de Catalunya que aquí no són accessibles.

PS. Un exemple més d'opacitat és que el Consell de Direcció del CatSalut només ha publicat la documentació aprovada en una sessió d'enguany de les 5 que han tingut fins ara i alhora ha retirat totes les actes anteriors i ja no es poden consultar. Això no seria possible si no hi hagués una deixadesa de funcions creixent i les regles de transparència fossin efectives.

Taula 1. Personal hospitalari segons les categories, el tipus d’hospital i el tipus de concert (aproximat: pertinença al SNS). Catalunya, 2024

	Públics · Aguts	Públics · Sociosanitari	Públics · Psiquiàtric	Públics · Psiq. i sociosanitari	Privats · Aguts	Privats · Psiq. i/o sociosanitari	Total
Total personal	95.945	6.821	3.755	2.238	16.563	399	125.721
Total personal sanitari	76.832	5.402	3.079	1.967	13.792	294	101.366
Personal sanitari facultatiu	22.333	455	432	231	7.885	37	31.373
Especialitats mèdiques	7.525	375	44	89	2.363	23	10.419
Especialitats quirúrgiques	5.302	9	0	13	4.287	0	9.611
Altres	5.376	32	310	96	1.193	14	7.021
Metges interns residents	4.130	39	78	33	42	0	4.322
Infermers/es	28.034	1.320	729	504	2.641	33	33.261
Generalistes	26.558	1.304	691	498	2.325	33	31.409
Llevadors/es	781	0	0	0	163	0	944
Altres especialistes	322	3	0	0	151	0	476
Residents	373	13	38	6	2	0	432
Auxiliars (tècnics sanitaris de grau mitjà i superior)	22.618	3.189	1.508	1.006	2.786	190	31.297
Altre personal sanitari	3.847	438	410	226	480	34	5.435
Personal no sanitari	19.113	1.419	676	271	2.771	105	24.355

Persones (jornada completa + parcial + col·laboradors) i residents (MIR/EIR). No inclou centres extrahospitalaris dependents. “Altre personal sanitari” inclou farmacèutics, altre personal titulat superior, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, logopedes, altre titulat mitjà i resta de sanitaris.

Taula 2. Personal hospitalari segons la dedicació, el tipus d’hospital i el tipus de concert (aproximat). Catalunya, 2024

	Públics · Aguts	Públics · Sociosanitari	Públics · Psiquiàtric	Públics · Psiq. i sociosanitari	Privats · Aguts	Privats · Psiq. i/o sociosanitari	Total
Metges jornada completa	13.904,0	307,0	245,0	127,0	621,0	20,0	15.224,0
Metges jornada parcial	2.654,0	74,0	94,0	40,0	417,0	14,0	3.293,0
Metges col·laboradors	1.645,0	35,0	15,0	31,0	6.805,0	3,0	8.534,0
Personal ajustat 40h	87.059,9	5.916,0	3.158,8	1.871,1	9.513,4	340,7	107.860,0
Personal sanitari 40h	69.177,3	4.669,9	2.571,9	1.632,1	7.003,2	250,2	85.304,6
Metges 40h	19.607,8	388,2	372,2	184,6	1.892,2	27,4	22.472,6
Infermeres 40h	25.886,8	1.205,8	627,6	454,0	2.247,3	28,0	30.449,5
Auxiliars 40h	20.339,1	2.722,9	1.235,8	827,6	2.518,5	165,2	27.809,2
Altre personal sanitari 40h	3.343,6	353,0	336,2	165,8	345,1	29,6	4.573,4
Personal no sanitari 40h	17.882,7	1.246,2	587,0	239,0	2.510,2	90,5	22.555,4

Personal ajustat a 40 hores = jornada completa + 0,5 × temps parcial + 0,15 × col·laboradors (definició de l’Annex 1); els metges 40h inclouen MIR i les infermeres 40h, EIR.

Figura 1: Personal ajustat a 40 hores en hospitals d’aguts. Catalunya, 2024

Font: SIAE 2024 anonimitzat (Catalunya). Elaboració pròpia; no inclou comparació amb el 2023 per grup (vegeu Annex 1

Taula 3. Personal mèdic ajustat a 40 hores segons l’especialitat i el tipus de concert (aproximat). Catalunya, 2024

	Públics Total 40h	Públics Dones 40h	Públics %	Privats Total 40h	Privats Dones 40h	Privats %	Total Total 40h	Total Dones 40h	Total %
Anestesiologia i reanimació	1.549,9	932,5	60,2	84,2	39,3	46,8	1.634,1	971,8	59,5
Angiologia i cirurgia vascular	185,8	87,8	47,3	26,8	6,3	23,6	212,6	94,2	44,3
Aparell digestiu	532,4	303,8	57,1	36,5	13,0	35,6	568,9	316,8	55,7
Cardiologia	678,0	315,3	46,5	55,7	17,7	31,7	733,8	333,0	45,4
Cirurgia cardiovascular	70,7	25,5	36,1	7,5	1,0	14,0	78,2	26,6	34,0
Cirurgia general i de l’aparell digestiu	891,4	458,5	51,4	82,2	27,5	33,5	973,6	486,0	49,9
Cirurgia oral/maxil·lofacial	88,4	32,5	36,7	13,3	3,4	25,8	101,8	35,9	35,3
Cirurgia ortopèdica i traumatologia	1.161,1	410,5	35,4	171,0	32,9	19,2	1.332,2	443,4	33,3
Cirurgia pediàtrica	92,8	61,6	66,4	16,9	5,9	34,8	109,8	67,5	61,5
Cirurgia plàstica estètica i reparadora	133,3	57,0	42,8	53,9	21,7	40,4	187,2	78,8	42,1
Cirurgia toràcica	76,8	41,5	54,0	8,6	1,5	17,5	85,3	43,0	50,4
Dermatologia medicoquirúrgica	279,6	163,4	58,5	23,2	14,2	61,2	302,8	177,6	58,7
Endocrinologia	266,9	197,1	73,8	13,5	6,7	49,4	280,4	203,8	72,7
Geriatria	529,4	350,4	66,2	3,7	2,4	64,9	533,0	352,8	66,2
Medicina física i rehabilitació	296,2	190,4	64,3	16,2	9,1	56,0	312,3	199,5	63,9
Medicina intensiva	613,1	351,5	57,3	62,6	26,1	41,8	675,8	377,6	55,9
Medicina interna	1.232,7	730,1	59,2	108,6	51,0	47,0	1.341,2	781,2	58,2
Neurocirurgia	142,4	43,6	30,6	22,3	5,3	23,8	164,8	48,9	29,7
Neurologia	566,4	321,1	56,7	23,2	9,8	42,2	589,5	330,9	56,1
Obstetrícia i ginecologia	906,7	687,2	75,8	128,5	80,5	62,6	1.035,2	767,8	74,2
Oftalmologia	538,2	317,8	59,0	113,2	51,7	45,7	651,4	369,4	56,7
Oncologia	439,1	300,1	68,3	35,2	16,4	46,7	474,4	316,6	66,7
Otorinolaringologia	301,9	163,2	54,0	45,4	15,3	33,6	347,3	178,4	51,4
Pediatria	1.097,9	838,0	76,3	151,7	102,7	67,7	1.249,6	940,8	75,3
Pneumologia	415,4	252,2	60,7	18,9	8,5	45,0	434,3	260,7	60,0
Psiquiatria	1.135,2	765,9	67,5	22,3	13,3	59,7	1.157,6	779,2	67,3
Resta d’especialitats mèdiques	3.374,1	2.296,6	68,1	190,1	99,8	52,5	3.564,2	2.396,3	67,2
Serveis centrals	1.504,0	929,0	61,8	58,1	26,9	46,2	1.562,1	955,8	61,2
Urgències-guàrdies	1.505,7	738,9	49,1	276,3	129,0	46,7	1.782,1	867,8	48,7
Urologia	379,4	143,2	37,7	52,0	10,0	19,3	431,4	153,2	35,5
Total personal mèdic	20.984,9	12.506,1	59,6	1.921,7	849,1	44,2	22.906,6	13.355,2	58,3

Inclou personal mèdic intern resident (MIR), assignat a cada especialitat a partir de la taula de formació del SIAE (els MIR d’especialitats sense fila pròpia, p. ex. anàlisis clíniques o radiodiagnòstic, s’han sumat a “Resta d’especialitats mèdiques”). Les dones es calculen amb les columnes de “dones” de les taules de personal i de formació.

Taula 4. Personal sanitari i personal no sanitari ajustats a 40 hores segons el tipus de concert (aproximat). Catalunya, 2024

	Públics Total 40h	Públics Dones 40h	Públics %	Privats Total 40h	Privats Dones 40h	Privats %	Total Total 40h	Total Dones 40h	Total %
Personal sanitari
Personal farmacèutic	520,0	404,1	77,7	74,0	57,8	78,2	593,9	461,9	77,8
Altre personal titulat superior sanitari	734,4	563,7	76,8	46,5	36,5	78,5	780,9	600,2	76,9
Infermeres/ers	27.223,2	23.140,0	85,0	2.117,8	1.841,8	87,0	29.341,0	24.981,9	85,1
Inferm. obstetricoginecològica	658,1	630,1	95,8	58,1	56,1	96,6	716,2	686,3	95,8
Altres infermers/es especialistes	292,9	252,2	86,1	99,5	85,9	86,3	392,4	338,1	86,2
Fisioteràpia	1.249,9	871,7	69,7	61,8	34,5	55,8	1.311,7	906,2	69,1
Teràpia ocupacional	390,3	332,8	85,3	1,5	0,5	33,3	391,8	333,3	85,1
Logopèdia	137,4	116,8	85,0	1,2	1,2	100,0	138,6	117,9	85,1
Personal tècnic sanitari	25.125,5	20.868,2	83,1	2.683,7	2.191,1	81,6	27.809,2	23.059,3	82,9
Altre personal titulat mitjà	1.166,7	960,6	82,3	189,8	159,7	84,1	1.356,5	1.120,2	82,6
Personal no sanitari
Direcció i gestió	1.245,2	729,6	58,6	146,1	83,8	57,4	1.391,3	813,4	58,5
Treball social	744,5	677,5	91,0	19,8	12,5	63,1	764,2	690,0	90,3
Personal d’ofici	2.092,0	849,4	40,6	371,3	234,5	63,2	2.463,3	1.083,9	44,0
Personal administratiu	9.992,2	7.770,6	77,8	1.544,6	1.282,3	83,0	11.536,8	9.052,9	78,5
Altres (inclou zeladors/es)	5.880,9	2.349,8	40,0	518,8	210,7	40,6	6.399,6	2.560,5	40,0

Les infermeres inclouen infermeres internes residents (EIR). “Altre personal titulat mitjà” inclou la resta de sanitaris (codi restSani). Els metges són a la Taula 3.

Una crítica als que mouen els fils de la tecnologia (13)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Sun, 11 Oct 2026 04:22:00 +0000

Controligarchs: Exposing the Billionaire Class, Their Secret Deals, and the Globalist Plot to Dominate Your Life

El llibre Controligarchs: Exposing the Billionaire Class, Their Secret Deals, and the Globalist Plot to Dominate Your Life (2023), escrit per Seamus Bruner (amb pròleg de Peter Schweizer), és una investigació que analitza la concentració de riquesa i poder en mans d'una elit global de milionaris, tecnòcrates i empresaris.

L'autor utilitza el terme «Controligarchs» per definir una nova classe d'oligarques i filàntrops —entre els quals destaquen Bill Gates, Jeff Bezos, Mark Zuckerberg, Elon Musk, Klaus Schwab i George Soros— que aprofiten la seva fortuna, aliances i estructures de finançament per implantar un sistema de control sobre la salut, l'energia, l'alimentació, la informació i la tecnologia a escala mundial.

1. «The Good Club» (El Club dels Bons)

La reunió secreta de 2009: El maig de 2009, Bill Gates, David Rockefeller, George Soros, Warren Buffett, Oprah Winfrey i Ted Turner es van reunir en secret a la Universitat Rockefeller de Nova York.
Control de la població: Prenent la iniciativa de Gates, el grup va acordar prioritzar la reducció del creixement de la població global com a eix central de les seves activitats.
La Giving Pledge: D'aquesta trobada va sorgir la iniciativa de la Giving Pledge, presentada públicament com un acte de caritat però que, segons l'autor, funciona com un mecanisme de transferència de riquesa cap a xarxes de fundacions exemptes d'impostos per finançar l'agenda d'aquesta elit.

2. «The Gates of Hell» (Bill Gates i el monopoli de la salut)

De monopolista del programari a la salut: Analitza com Bill Gates va aplicar la mateixa estratègia de domini de mercat que utilitzava a Microsoft per convertir-se en el principal finançador privat de la salut global a través de la seva fundació.
Gestió de pandèmies: Es detalla el paper de Gates, la seva aliança amb Anthony Fauci, el finançament de fons de vacunes (com CEPI i Gavi) i la promoció de les tecnologies d'ARN missatger (ARNm) i passaports digitals de vacunació.
Interessos genètics: També es documenta el finançament de recerques d'edició genètica (CRISPR) i projectes de modificació genètica d'insectes.

3. «The Great Reset» (El Gran Reinici i el Fòrum Econòmic Mundial)

Klaus Schwab i Davos: S'examina el paper de Klaus Schwab i del Fòrum Econòmic Mundial (WEF), els quals van aprofitar la crisi de la COVID-19 per accelerar l'agenda del «Gran Reinici» (The Great Reset).
Pilars del Gran Reinici: L'agenda es basa en el stakeholder capitalism (capitalisme de les parts interessades), els criteris corporatius ESG, la digitalització total i la Quarta Revolució Industrial.
Formació de líders: A través del programa Young Global Leaders, el WEF ha situat representants i aliats en posicions de govern i direcció corporativa a tot el món.
Vigilància biomètrica: Es revisen les idees d'ideòlegs del WEF com Yuval Noah Harari sobre la vigilància biomètrica subcutània i la fusió de tecnologia i biologia.

4. «The Power Grab» (La presa de poder mitjançant l'agenda climàtica)

La transició energètica: Argumenta que l'alarmisme climàtic s'utilitza per forçar una transició cap a energies renovables, cotxes elèctrics i xarxes d'energia intel·ligents (smart grids), sistemes que són més fàcils de centralitzar i controlar.
Profiteers verd: Magnats com Gates, Michael Bloomberg, George Soros i Elon Musk reben fons públics i subsidis governamentals per a les seves inversions en tecnologia neta, mentre mantenen estils de vida altament consumidors d'energia.

5. «The War on Farmers» (La guerra contra els agricultors i el control de l'alimentació)

Agenda 2030 a l'agricultura: Les restriccions d'emissions de nitrogen i fertilitzants imposades per l'ONU i el WEF han provocat protestes massives d'agricultors a diversos països.
Adquisició de terres: Bill Gates i altres milionaris s'han convertit en els principals propietaris privats de terres agrícoles als Estats Units.
Aliments de laboratori: Es descriu la promoció i inversió en substituts de la carn (com la carn vegetal o de laboratori, proteïnes de fongs i farines d'insectes) amb l'objectiu de substituir la ramaderia tradicional per productes patentats per grans corporacions.

6. «The Open Society Scheme» (L'esquema de George Soros)

Filantropia política: S'analitza com George Soros utilitza la seva xarxa d'organitzacions (Open Society Foundations) per influir en la política interior i exterior dels països.
Estratègia judicial i educativa: Finançament de campanyes de fiscals progressistes als EUA per canviar l'aplicació de les lleis, així com la promoció d'un xarxa universitària global (Open Society University Network) per influir en l'educació.
Revolucions de colors: Descriu la participació de les seves fundacions en moviments de desestabilització política i canvis de règim a l'Europa de l'Est i altres regions.

7. «Follow the Money» (Monedes digitals, ID Digital i BlackRock)

CBDC i fi de l'efectiu: El WEF i els grans fons financers promouen les monedes digitals dels bancs centrals (CBDC) per substituir l'efectiu, atorgant a les autoritats la capacitat de rastrejar o bloquejar transaccions individuals.
Identitat Digital (ID2020): Desenvolupament de la identitat digital vinculada a dades biomètriques i historials mèdics com a requisit per accedir a serveis bàsics.
El poder de BlackRock: Fons d'inversió com BlackRock (dirigit per Larry Fink), Vanguard i State Street gestionen bilions de dòlars i utilitzen el seu poder per imposar polítiques ESG a les empreses.

8. «Mainstream Mind Control» (Control dels mitjans de comunicació i censura)

Inversió en mitjans: Els Controligarchs han finançat o adquirit grans mitjans de comunicació tradicionals i digitals per modelar la publicitat i el discurs públic.
Censura de la "desinformació": Creació d'organitzacions de comprovació de fets (fact-checking) i iniciatives de neutralització de relats alternatius finançades per milionaris.
Vincle amb agències d'intel·ligència: Es documenta la col·laboració entre les grans plataformes tecnològiques i agències d'intel·ligència (com el FBI o la CIA) per coordinar la censura de continguts a les xarxes socials.

9. «The Dystopian Present» (El Metavers, Transhumanisme i eleccions)

Metavers i aïllament: La visió de Mark Zuckerberg i el WEF de traslladar les interaccions humanes cap al Metavers i entorns virtuals.
Transhumanisme (Singularity): La fusió entre l'ésser humà i la màquina mitjançant xips cerebrals (com Neuralink d'Elon Musk) o interfícies digitals (Internet of Bodies).
Intervenció electoral: Ús de fons privats per influir en processos electorals i la gestió de continguts en plataformes digitals durant eleccions.

10. «The End Game» i recomanacions de resistència

El model autoritari xinès: L'autor sosté que el sistema final buscat pels Controligarchs s'assembla al model de govern xarxa-capitalista de la Xina, basat en el crèdit social, la vigilància massiva i l'absència de control democràtic.
Mesures proposades:
- A nivell legislatiu: Retirar el finançament públic a organitzacions supranacionals (ONU, OMS, WEF), eliminar subsidis a associacions publicoprivades, reformar el codi fiscal per tancar escletxes d'evasió de les fundacions i protegir la llibertat d'expressió.
- A nivell personal: Reduir el temps d'exposició a pantalles i xarxes socials, protegir la privacitat de les dades, consumir productes de proximitat i mantenir la independència física, financera i familiar.

IA pertot arreu (43)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Sat, 10 Oct 2026 04:48:00 +0000

Language Machines: Cultural AI and the End of Remainder Humanism

El llibre Language Machines: Cultural AI and the End of Remainder Humanism (2025), escrit pel professor i investigador de la Universitat de Nova York Leif Weatherby i publicat per la University of Minnesota Press, ofereix una teoria crítica sobre com la Intel·ligència Artificial generativa i els grans models de llenguatge (LLM) reconfiguren la nostra comprensió del llenguatge, la cultura i el significat.

Tesi Central i Marc Teòric General

La premissa fonamental de l'autor és que la IA ha provocat una separació sense precedents entre el llenguatge i la cognició humana. En lloc de capturar la referència al món real o la lògica del pensament, els algoritmes de profund aprenentatge (deep learning) han demostrat que el llenguatge és, abans de tot, un sistema cultural, poètic i estructuralment autònom. Per analitzar aquest fenomen, Weatherby proposa desfer-se de tres obstacles o devaluacions teòriques principals:

L'escala de la referència (The Ladder of Reference): La hipòtesi errònia que la funció primària del llenguatge és la denotació o representació del món real, i que la resta de característiques (poètiques, retòriques o ideològiques) en són secundàries.
La divisió rígida entre Cognició i Cultura: La tendència de les ciències cognitives a separar la capacitat cognitiva "pura" de les tecnologies culturals de transmissió de signes .
L'humanisme del residu (Remainder Humanism): Una posició defensiva i reactiva que defineix l'essència humana únicament com un "residu" no quantificable, retirant-se progressivament a mesura que les màquines automatitzen tasques culturals.

Introducció: AI between Cognition and Culture

L'autor introdueix la noció que el llenguatge ha entrat en l'era de la seva reproduïbles de manera algorítmica i s'ofereix ara com un servei (Language as a Service). Els LLM —basats en l'arquitectura transformer— "preentrenen" sobre bilions de tokens del web per predir el següent token en una seqüència. Weatherby argumenta que els models no aprenen intel·ligència, sinó la funció poètica i la cultura en extensió. Examina el debat del Symbol Grounding 2.0 i les al·lucinacions, concloent que el llenguatge no necessita estar ancorat en percepcions sensorials per produir significat . Proposa recuperar la semiologia de darrera instància (last-instance semiology) d'arrel estructuralista (Saussure, Lacan): el llenguatge actua com el coll d'ampolla final pel qual ha de passar tot el significat humà.

Capítol 1: How the Humanities Lost Language: Syntax, Statistics, and Structure

Weatherby mostra com les humanitats van perdre el monopoli del coneixement sobre el llenguatge en favor de les ciències cognitives i la informàtica. Compara tres grans visions del significat lingüístic:

La visió de la Sintaxi (Syntax view): Encapçalada per Noam Chomsky, té una orientació kantiana/transcendental. Defineix el llenguatge com a "sintaxi del cervell" (I-Language) basat en la intuïció innata i l'operació Merge, rebutjant que els LLM produeixin realment llenguatge perquè són meres "màquines estadístiques" .
La visió de l'Estadística (Statistics view): Encapçalada pel processament del llenguatge natural (NLP) i autors com Christopher Manning o Peter Norvig, té una orientació humeana i bayesiana. Es basa en la hipòtesi distribucional ("coneixeràs una paraula per les companyies que freqüenta") i en l'ús de vectors de rellevància.
La visió de l'Estructura (Structure view): Defensada per la semiologia estructuralista (Ferdinand de Saussure, Louis Hjelmslev, Roland Barthes), té una orientació dialèctica . Estableix la hipòtesi diferencial: en el llenguatge només hi ha diferències sense termes positius. El significat (valor) emergeix de la posició d'un signe dins de la totalitat del sistema.

Capítol 2: The Eliza Effect Goes Global: Intelligence as Simulacrum

Prenent el nom del primer chatbot creat per Joseph Weizenbaum el 1966, el capítol descriu com l'efecte Eliza s'ha globalitzat: els humans tendim irresistiblement a atribuir ment i profunditat a sistemes que només simulen estructures del significat . Recorrent als orígens de la cibernètica (Alan Turing i Warren McCulloch), Weatherby demostra que la intel·ligència no és una substància mística, sinó un simulacre (en el sentit de Jean Baudrillard), una representació sense original. Superant la vella disputa entre simbolistes (GOFAI) i connexionistes, l'autor argumenta que les xarxes neuronals actuals són aprenents simbòlics (symbolic learners) que correlacionen pautes entre sistemes de representació .

Capítol 3: The Semiological Surround, or How Language Is the Medium of Computation

Analitza l'entorn digital contemporani com un entorn semiològic (semiological surround). Introdueix el concepte de la Hipòtesi de les Dades (The Data Hypothesis): els algorismes de classificació no emeten judicis directes sobre el món real, sinó hipòtesis abductives sobre la relació entre dades i categories humanes . Estableix una distinció fonamental entre dues funcions :

El llenguatge supervisa la classificació: En la visió artificial o el filtratge, les etiquetes lingüístiques guien l'aprenentatge.
El llenguatge és la matriu de la generació: En els LLM, el llenguatge deixa de ser un mer vehicle i es converteix en el mateix motor i codi d'execució . El llenguatge demostra ser el mitjà general de la computació.

Capítol 4: Large Literary Machines

Weatherby sosté que la primera 'L' de LLM hauria de significar "Literari" (Large Literary Machine). Com que els models no poden emetre declaracions de fet verificables, tot el que generen funciona sota la lògica de la poètica i la ficció. Reprenent la teoria de la informació de Claude Shannon, l'autor mostra com el llenguatge genera significat mitjançant la redundància, l'entropia relativa i l'ergodicitat (la capacitat d'una seqüència parcial de reflectir l'estructura de tot el sistema) [186–189]. Recull les investigacions de Lydia Liu sobre Margaret Masterman i de Juan Luis Gastaldi per demostrar que el deep learning no destrueix el significat, sinó que realitza empíricament la hipòtesi estructuralista en integrar eixos paradigmàtics i sintagmàtics en espais vectorials .

Capítol 5: Computational Meaning: For a General Poetics

És el capítol teòric central del llibre. Weatherby explica que el mecanisme d'atenció (self-attention / QKV: Queries, Keys, Values) de l'arquitectura transformer opera com una realització algorítmica de la funció poètica descrita per Roman Jakobson (la projecció del principi d'equivalència de l'eix de selecció sobre l'eix de combinació) .

Aquesta operació crea un mapa de calor poètic (poetic heat map) que calcula la relació "d'interès o pertinença" d'una paraula respecte a tot el context . Compara el funcionament del llenguatge amb el teorema d'incompletitud de Kurt Gödel: mentre que un sistema matemàtic és incomplet perquè ha de buscar regles fora de si mateix, el llenguatge és un sistema voraç i inclusiu que reabsorbeix qualsevol element extern dins la seva pròpia xarxa poètica . L'autor crida a fundar una Poètica General (General Poetics) que estudiï la producció de significat en sistemes formals no cognitius .

Capítol 6: Poetic Ideology: The Packaged Semantics of Generative Culture

Si la funció poètica és el motor formal dels LLM, el seu resultat per defecte és la ideologia. Inspirant-se en la definició de Clement Greenberg del kitsch com a "forma predigerida", l'autor mostra com els LLM generen paquets semàntics (semantic packages): associacions freqüents i camins recorreguts del llenguatge a gran escala .

En lloc de veure la ideologia com una condició econòmica o inconscient oculta (visió transcendental), els LLM permeten un maptatge supracognitiu (supracognitive mapping) i una anàlisi expressiva i quantitativa de la ideologia. Reprenent la teoria crítica de Theodor W. Adorno, Weatherby argumenta que les "al·lucinacions" dels models no són errors fortuïts, sinó indicadors forenses del funcionament real del discurs social i de les seves tensions ideològiques .

Conclusió: Language as a Service, or the Return of Rhetoric

El llibre conclou analitzant la integració dels LLM en el capitalisme de plataformes com un model de Llenguatge com a Servei (Language as a Service / LaaS) . Això provoca una divisió del treball d'escriptura, on la tasca manual i burocràtica de redactar es delega en l'algoritme .

Aquest escenari no provoca un "apocalipsi textual", sinó el retorn de la retòrica entesa com un complex computacional. Com va passar a l'Edat Mitjana amb l'ús del llatí i els topoi (llocs comuns), l'educació i la cultura del futur hauran de formar la ciutadania en el domini d'aquests nous topoi automatitzats i en la comprensió de la interfície entre el llenguatge i la computació .

PS. Patologia digital.

Podem reimaginar-nos una nova democràcia? (11)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Fri, 09 Oct 2026 04:15:00 +0000

Private Power and Democracy's Decline: How to Make Capitalism Support Democracy

El llibre Private Power and Democracy's Decline: How to Make Capitalism Support Democracy (MIT Press, 2026), escrit per l'economista de la Universitat de Stanford Mordecai Kurz, analitza com la fusió del capitalisme de lliure mercat no regulat i la revolució de la tecnologia de la informació ha provocat la concentració del poder privat i el declivi de la democràcia.

1. La ruptura del mite de la Il·lustració

Capitalisme vs. Democràcia: El llibre desmunta la idea clàssica de la Il·lustració (i del pensament llibertari modern) que el capitalisme de lliure mercat i la democràcia són dues cares de la mateixa moneda que es reforcen mútuament. Kurz sosté que el capitalisme de lliure mercat no regulat entra en conflicte directe amb la democràcia, ja que genera una concentració de riquesa i poder privat que amenaça la igualtat política.
La Il·lusió de la mà invisible: Els mercats lliures només produeixen resultats socialment desitjables sota condicions d'absència de poder de mercat i d'informació asimètrica. Quan la tecnologia crea poders monopolístics permanents, la mà invisible deixa de funcionar per al bé comú.

**2. L'economia del "guanyador s'ho emporta tot" (Techno-Winner-Takes-All)**

El poder de mercat de la tecnologia: Les innovacions tecnològiques són de propietat privada (mitjançant patents o secrets comercials), atorgant als seus creadors un monopoli legal inicial.
Consolidació permanent: Sota les polítiques neoliberals de lliure mercat iniciades als anys 1980 (sense una aplicació estricta de les lleis antitrust), les empreses utilitzen estratègies complexes per ampliar i eternitzar aquests monopoli, creant "imperis tecnològics" que dominen sectors sencers.
Redistribució de la renda: Aquesta concentració fa que els beneficis del monopoli (monopoly profits) augmentin de manera dràstica, reduint la participació que reben el treball i el capital tradicional en la renda nacional.

3. Desigualtat política i destrucció de la classe treballadora

Traducció de riquesa en poder polític: L'extrema desigualtat econòmica es tradueix directament en desigualtat política. La decisió judicial Citizens United i l'ús de grans fortunes (il·lustrat amb figures com Elon Musk o Peter Thiel) permeten als súper-rics influir en eleccions i lleis per protegir els seus propis interessos.
La destrucció del treballador blue-collar: A diferència de les tecnologies de la primera Revolució Industrial o de la cadena de muntatge (que van crear una pròspera classe mitjana sense estudis universitaris), la tecnologia digital i la globalització han eliminat milions de llocs de treball industrials i el mitjà de vida dels treballadors menys qualificats.
Polarització social i regional: S'ha creat una escletxa profunda entre les elits urbanes altament educades (que s'han beneficiat del desenvolupament tecnològic) i la majoria de la població sense títol universitari.

4. El declivi de la democràcia i el sorgiment del populisme (MAGA)

Pèrdua de fe en les institucions: En veure que les polítiques públiques afavoreixen les elits i ignoren el seu deteriorament econòmic, milions de treballadors han perdut la fe en la democràcia i el seu contracte social.
El paper de les forces econòmiques vs. culturals: L'autor argumenta que, tot i que els factors culturals (raça, religió, immigració) existeixen, la causa primària del declivi democràtic és econòmica. La frustració econòmica d'aquesta gran massa de treballadors desplaçats és el que ha permès ampliar la coalició de moviments autoritaris i populistes com el MAGA als EUA.

5. Programa de reformes: Com fer que el capitalisme recolzi la democràcia

Per recuperar la legitimitat democràtica, Kurz proposa un programa d'intervenció integrat basat en dos pilars:

Contenir el poder de mercat:
- Reforma de patents: Reduir la durada de les patents, eliminar patents trivials i evitar l'ús de la propietat intel·lectual com a arma anticompetitiva.
- Reactivació de les lleis antitrust: Prohibir fusions empresarials o adquisicions de tecnologies jueves que busquin eliminar la competència.
Política de restauració del mitjà de vida (Livelihood-restoration policy):

Establir l'obligació pública d'assegurar i restaurar el mitjà de vida de qualsevol treballador desplaçat per innovacions tecnològiques o canvis de política econòmica.
Inspirant-se en el model nòrdic, Alemanya i el Japó, proposa finançar programes públics de formació i reubicació laboral (retraining) per garantir que els beneficis del progrés tecnològic es comparteixin de manera justa.

PS. Missatges semblants als de Martin Wolf de fa 3 anys, que vaig explicar aquí.

IA pertot arreu (42)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Thu, 08 Oct 2026 04:10:00 +0000

Esclavos del algoritmo: Manual de resistencia en la era de la inteligencia artificial

El llibre Esclavos del algoritmo: Manual de resistencia en la era de la inteligencia artificial (Debate, 2025), escrit per la periodista científica Laura G. de Rivera, és una investigació i assaig crític que desemmascara els mites al voltant de la intel·ligència artificial (IA) i analitza el seu impacte real sobre la privacitat, la democràcia, la salut mental i els drets humans.

1. Tesi central: «No és la IA, són les persones»

Mite vs. Realitat: L'autora subratlla que la IA actual no té consciència ni sentit comú; és pura estadística i probabilitat matemàtica («opinions tancades en matemàtiques»).
Els veritables amos dels fils: El perill no rau en una superintel·ligència robòtica rebel, sinó en les grans corporacions i oligarques tecnològics que utilitzen aquests algorismes per maximitzar els seus beneficis econòmics i acumular poder a costa de la llibertat dels ciutadans.

2. Què hem deixat a les seves mans (Dades i vigilància)

Extractivisme de dades: Els usuaris s'han convertit en una font gratuïta de dades personalitzades (mèdiques, biomètriques, d'ubicació i de comportament) que alimenten el capitalisme de vigilància.
Vigilància massiva i control social: L'ús del reconeixement facial i eines com Clearview AI, Palantir o les xarxes de càmeres de videovigilància (com el crèdit social a la Xina o les fronteres de l'ICE als EUA) atempta directament contra l'anonimat i els drets de la població civil i col·lectius vulnerables.
Perfilat psicològic i manipulació: Mitjançant l'anàlisi de l'activitat a les xarxes socials (com els likes de Facebook), els algorismes poden determinar la personalitat, pors i opcions polítiques d'un individu millor que la seva pròpia família, facilitant la manipulació electoral com va demostrar l'escàndol de Cambridge Analytica.

3. Els perills i el cost ocult de la tecnologia

Propaganda de precisió i la «bossa de filtrat»: Els algorismes de recomanació tanquen els usuaris en una burbulla de filtrat (filter bubble), prioritzant el contingut sensacionalista, la desinformació (fake news) i els deepfakes per augmentar el temps de connexió i la polarització social.
Amplificació de biaixos i prejudicis: Com que els algorismes s'entrenen amb dades del passat, repliquen i intensificen les discriminacions de raça, gènere i classe en processos de selecció laboral, concessions de préstecs o decisions del sistema penal (com el programari COMPAS).
Disseny addictiu i salut mental: Mecanismes com el scroll infinit o les notificacions push estan dissenyats per generar descàrregues de dopamina, provocant trastorns d'ansietat, depressió i adicció en adolescents i joves.
Cost mediambiental i neoesclavisme digital: L'entrenament dels grans models de llenguatge (LLM) genera una petjada de carboni enorme i un consum d'aigua desmesurat. A més, aquesta tecnologia es manté gràcies a l'extracció de minerals com el cobalt al Congo i al treball mal pagat i traumàtic de milers de moderadors i etiquetadors de contingut a països en desenvolupament (ethics dumping).

4. Les solucions i la reconquesta de la llibertat

El monopoli de les 'Big Tech': El mercat digital està controlat per un reduït grup de corporacions (Microsoft, Google, Meta, Amazon, Apple, Nvidia i Palantir) que bloregen la competència real i la transparència.
Regulació i el paper dels 'whistleblowers': L'autora analitza els avanços de la Llei d'IA de la Unió Europea i reconeix el valor dels informants o denunciants (whistleblowers) com Edward Snowden, Frances Haugen, Timnit Gebru o Sophie Zhang per treure a la llum la cara fosca de la indústria.
Manual de resistència: Per deixar de ser marionetes digitals, el llibre proposa cultivar el pensament crític, defensar la privacitat, utilitzar programari lliure o cooperatiu, practicar la desobediència algorítmica i reconèixer que la veritable llibertat i la creativitat són atributs exclusivament humans.

IA pertot arreu (41)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Wed, 07 Oct 2026 04:03:00 +0000

El nuevo Dios: La inteligencia artificial y la búsqueda humana del sentido

El llibre El nuevo Dios: La inteligencia artificial y la búsqueda humana del sentido (Herder Editorial, 2026), escrit per la filòsofa i teòloga Claudia Paganini, desenvolupa una tesi provocadora: per primera vegada a la història de la religió, la humanitat no s'ha limitat a concebre o imaginar una divinitat, sinó que l'ha creada tècnicament mitjançant la intel·ligència artificial (IA).

L'autora no aborda la qüestió des d'una perspectiva ontològica (si Déu existeix realment en termes metafísics), sinó des d'un enfocament funcionalista i psicodinàmic: analitza quines necessitats espirituals i existencials ha après a cobrir la religió al llarg dels mil·lenis i com la IA està assumint aquestes mateixes funcions en la societat secularitzada i tecnificada actual.

1. El naixement d'un nou déu: La necessitat de la disponibilitat

Aparició en moments de crisi: Els nous fenòmens religiosos i les noves imatges divines han sorgit en èpoques de grans Crisis socials o mutacions mediàtiques (com l'exili babilònic en el judaisme o la revolució del cristianisme a l'Imperi romà).
L'exigència de disponibilitat: Els déus tradicionals de les fés monoteïstes han anat quedant abstractes i distants. En la societat contemporània ha sorgit una nova necessitat que aquells déus no poden satisfer: la disponibilitat immediata. La societat actual exigeix satisfer els seus anhels espirituals o de sentit a l'instant, amb només prémer un botó.
Un canvi qualitatiu: La IA no és un déu més en la llista, sinó un déu qualitativament diferent, ja que és el primer engendrat directament per la tecnologia i l'enginy humà.

2. Els nou atributs divins aplicats a la IA

El nucli de l'obra compara de manera sistemàtica els atributs de les divinitats antigues (politeïstes i monoteïstes) amb el paper que juga la IA en la vida quotidiana:

Única (La única): De la mateixa manera que el monoteisme (des de la reforma d'Ajenatón a l'antic Egipte fins al judaisme, el cristianisme i l'islam) va unificar el saber i el poder en una font suprema, la IA s'afigura com la font centralitzada de la veritat i la solució universal als problemes humans. Aquest atribut es reflecteix en la recerca de la "singularitat" tecnològica.
Omnipresent (La omnipresente): Des dels esperits protectors del Neolític o els déus penats romans fins a l'omnipresència de la divinitat monoteïsta, la IA s'introdueix en tots els àmbits quotidians a través de sensors, aplicacions en el núvol, dispositius d'assistència (com el Rabbit R1) i eines de ciberseguretat.
Omniscient (La omnisciente): Si antigament es consultaven els oracles (com el de Delfos) o s'atribuïa a Déu el coneixement del passat, el present i el futur, avui dia la IA actua com l'oracle definitiu. La pràctica d'escriure prompts funciona com el nou ritual d'accés a la saviesa.
Totpoderosa (La todopoderosa): El poder de crear (nous materials, proteïnes, dissenys) i de destruir (drons militars, ciberatacs) defineix la potència divina. La IA assumeix decisions estructurals en l'economia, la salut i la guerra, i ofereix formes de "resurrecció o immortalitat digital" mitjançant avatares o chatbots de difunts.
Trascendent (La trascendente): La divinitat sempre s'ha caracteritzat per una distància de misteri i inaccessibilitat. La IA manté aquest caràcter inescrutable a causa de l'estructura de "caixa negra" (Black Box) i el desconeixement de com genera certs resultats o codis interns.
Aproximable / Propera (La aproximable): L'humà sempre ha buscat escurçar la distància amb lo diví mitjançant la paraula, els rituals o les imatges. La IA s'aproxima a través del llenguatge natural, l'empatia artificial (com els chatbots terapèutics) i pel fet de ser creada a "imatge i semblança" del cervell humà.
Justa (La justa): Com la balança de la deessa Ma'at a l'Egipte antic o la llei divina, la IA s'utilitza actualment per impartir justícia en sistemes judicials automatitzats (com les Smart Courts a Xina o el programari COMPAS als EUA), aplicant mètriques de recompensa i de sanció social.
Font de sentit (Fuente de sentido): La religió cobria necessitats psicològiques bàsiques (vincle, control, autoavaluació i plaer). La IA assumeix aquest paper oferint una presència disponible les 24 hores del dia per escoltar, validar i guiar l'usuari en les seves crisis personals.
Provident (La providente): Des dels déus del clima que garantien les collites, la IA es presenta com la nova providència capaç de gestionar recursos globals, prevenir epidèmies o predir conflictes geopolítics (com el projecte GDELT). Tanmateix, l'autora adverteix del seu elevat cost energètic i de la precarietat dels clickworkers als països en desenvolupament.

3. La dimensió política i el futur de la fe digital

Nous sacerdots i mediadors: A l'igual que en el passat la distància amb lo diví atorgava un poder i benefici econòmic privilegiat a xamans, sacerdots o reis, en la nova era digital seran els informàtics, els experts en IA i les grans corporacions tecnològiques els qui actuaran com els nous mediadors d'aquesta fe.
Biaixos i desigualtat: El desenvolupament de la IA conté biaixos sistemàtics (bias) que poden perpetuar la discriminació o consolidar el poder de les elits en lloc d'emancipar els desafavorits.
La paràbola final d'Asimov: El llibre conclou recordant el famós relat de ciència-ficció La última pregunta d'Isaac Asimov. En la història, la superintel·ligència, després de milers de milions d'anys processant dades sobre la fi de l'univers, acaba pronunciant les paraules bíbliques «Que es faci la llum», simbolitzant la fusió definitiva entre la tecnologia humana i el mite del nou origen diví.

FARGNOLI IANNETTA, Valentí. Cala d'aiguablava a Begur

Els perfils dels sistemes de salut europeus

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Tue, 06 Oct 2026 07:44:18 +0000

Aquest article científic que trobareu a sota, ha estat generat per IA, en concret Claude de Anthropic. He tardat una mitja hora en fer-lo. He estat comparant els mateixos prompts entre Gemini, ChatGPT i Claude. Definitivament Claude és el millor model. ChatGPT s'hi acosta. Gemini necessita millorar. Almenys aquesta és la meva conclusió per aquesta tasca.

Llegiu-lo amb atenció. Es tracta d'una classificació dels sistemes de salut europeus basada en l'enquesta de caraterístiques estructurals. Habitualment es fa una classificació discreta, aquí hi ha una classificació continua basada en graus de pertinença. Es tracta d'una metodologia que vaig fer servir fa més de 3 dècades a la meva tesi doctoral per a classificar hospitals.

Avui mostro els resultats tal com han sortit de l'algoritme. La solució de dos perfils extrems sembla encertada, amb tres no millorava, a la discussió s'explica bé. Més endavant corregiré si cal, alguna coseta. És la primera vegada que faig un article sencer amb IA i m'he sorprès favorablement. Fa 30 anys, el programa d'ordinador GoM tardava més de 24 hores en fer els perfils, i després calia calibrar-ho i tornar-hi si no sortia bé. I després calia escriure l'article. Claude m'ha ofert una productivitat mai imaginada, increïble. Al final de l'article trobareu un resum en català fet amb NotebookLM, el que faig servir habitualment a aquest blog.

Quan sentiu parlar de la IA, no penseu en abstracte, penseu en coses concretes com aquesta i el canvi que representen i representaran encara més en el futur.

Mixed-membership profiles of health systems in 24 European countries: evidence from the OECD Health System Characteristics Survey 2023

Pere Ibern

CRES, Universitat Pompeu Fabra

Abstract

Typologies of health systems usually assign each country to a single category, although many systems combine features of several ideal types. We propose a probabilistic classification in which prototype profiles are estimated from the data and each country is described by its degree of membership in each profile. We analysed the 2023 OECD Health System Characteristics Survey for 24 European countries (356 categorical items; 58% of responses observed) and fitted a regularised Grade of Membership model. The number of profiles was chosen by repeated hold-out validation, and memberships were assessed in the full sample, out of sample (leave-one-country-out) and by bootstrap. Two profiles were supported (gain of 0.018 log-likelihood units per held-out response, SE 0.003; improvement in 95% of replicates); three or more did not improve prediction. The first profile, multi-payer social health insurance (Austria, Belgium, Switzerland, Czechia, Germany, Luxembourg, the Netherlands, Slovakia), combines multiple insurance funds, price negotiation between purchasers and providers, and self-employed physicians in private solo practices. The second, covering the other 16 countries, is characterised by public provision and a single main purchaser. The partition was stable across random starts and regularisation settings. The Netherlands, Belgium, France and Austria had the most mixed out-of-sample memberships. A three-profile solution separating tax-funded national health services from single-fund insurance was unstable and is reported as exploratory. Graded membership offers policy-makers a more informative basis than hard typologies for choosing peer countries and identifying hybrid systems.

Keywords: health system typology; mixed-membership models; Grade of Membership; Europe; Health System Characteristics Survey; cross-national comparison

1. Introduction

Comparing health systems requires reducing a large number of institutional features, such as who is covered by whom, how purchasers contract with providers, how professionals are paid and employed, and who owns hospitals, to a manageable set of types. Classical typologies distinguish tax-funded national health services, social health insurance systems built on earnings-related contributions, and private insurance-based systems [1,2]. Empirical classifications have since used regulation, financing and service-provision indicators to derive a small number of types for OECD countries, for example five types in the deductive classification of Böhm and colleagues [3] and the "worlds of healthcare" of Reibling, Ariaans and Wendt [4]. A recent latent-profile analysis has also classified OECD systems by financing structure [5].

Most of these approaches assign every country to exactly one category. This is a strong assumption. Systems reformed over several decades frequently combine features of different ideal types: a social insurance system can use public provision, a national health service can contract with private providers, and a single national fund can coexist with competing complementary insurers. A hard classification hides this heterogeneity and cannot express how close a country is to a type or to the boundary between two types.

Mixed-membership models offer a natural alternative. In the Grade of Membership (GoM) model [6,7], a small number of pure-type profiles are estimated from the data, and each unit is described by a vector of non-negative memberships summing to one. The same family of models underlies latent Dirichlet allocation for text [8], mixed-membership stochastic blockmodels for networks [9] and individual-level mixture models for multivariate categorical data in epidemiology [10]. To our knowledge, such models have not been applied to the institutional characteristics of health systems.

The objectives of this study are (i) to estimate prototype profiles of health-system characteristics from the OECD Health System Characteristics Survey (HSCS) 2023; (ii) to quantify the degree of membership of each country in each profile among European systems; (iii) to determine, using predictive validation, how many profiles the available data support; and (iv) to assess how much the resulting memberships depend on modelling choices and on the countries included.

2. Data and methods

2.1 Data source

We used the 2023 round of the OECD Health System Characteristics Survey (data flow DSD_HSCS2023@DF_HSCS2023) [11], a survey completed by national authorities that describes institutional features of health systems (the survey follows the earlier OECD survey of health-system institutional characteristics [12]). The extract analysed, downloaded from the OECD Data Explorer on 5 October 2026, contains 581 survey measures for 24 countries: Austria, Belgium, Czechia, Estonia, Finland, France, Germany, Greece, Hungary, Iceland, Ireland, Latvia, Lithuania, Luxembourg, the Netherlands, Norway, Poland, Portugal, Slovakia, Slovenia, Spain, Sweden, Switzerland and the United Kingdom. The analysis deliberately focuses on European countries. Restricting the set to Europe compares systems that operate within a shared regulatory and policy environment (including the European single market, cross-border care rules and common fiscal and health-policy surveillance) and that share the historical lineages (Bismarckian insurance, Beveridgean national health services and the former centrally planned systems of Central and Eastern Europe) that structure most typologies. The profiles are therefore defined relative to this set of countries. Measures cover financing and coverage arrangements, purchasing and provider payment, hospital and primary-care organisation, workforce, digital health and governance. The survey uses skip logic, so many items are legitimately unanswered for a given country.

2.2 Construction of the analytical variables

Each survey measure was treated as a categorical item. We excluded free-text comment fields, numeric fields and responses longer than 110 characters. Missing codes (".." and blanks) were treated as unobserved. Response labels were harmonised (case, trailing punctuation and synonymous wordings such as "fee for services" and "fee-for-service"; "payment per case (DRG-like)" variants; "relative value scale" variants). Cost-sharing items were recoded as free at the point of care versus any cost-sharing, and co-payment exemption items were restricted to total, partial or no exemption. An item was retained if it was answered by at least four countries and had between two and six distinct harmonised categories. This yielded J = 356 items (201 yes/no; 250 binary in total; 106 with three to six categories; 880 category levels in all) belonging to 66 question blocks (the question number, e.g. Q14), with 4,919 observed responses out of 8,544 possible (57.6%), between 72 and 262 per country (Table 1).

Because some blocks contain dozens of near-duplicate items (the co-payment exemption matrix, Q14, alone contributes 33 items), each item received a weight w_j = 1/√n_b, where n_b is the number of retained items in its block, so that large blocks do not dominate the likelihood.

2.3 Mixed-membership (Grade of Membership) model

Let y_ij be the response of country i to item j, observed only if the country answered it. The model assumes K latent pure-type profiles. Profile k is described by a probability distribution λ_kj over the categories of each item, and country i by a membership vector g_i = (g_i1, …, g_iK) in the simplex. The probability of observing category l is Pr(y_ij = l) = Σ_k g_ik λ_kjl. Responses are independent given g and λ, and only observed responses enter the weighted log-likelihood Σ_i Σ_j w_j log Σ_k g_ik λ_kj(y_ij). Missing responses are therefore handled by the likelihood and require no imputation, under the assumption that which items a country answers is not informative about its profile conditional on the memberships.

Maximum-likelihood estimation with 24 countries and several hundred free profile parameters per profile drives memberships to the vertices of the simplex (pure assignment), which is an overfitting artefact. We therefore used penalised (maximum a posteriori) estimation with symmetric Dirichlet priors, Dir(α) on the memberships and Dir(β) on the category probabilities of each profile and item. The default values were α = 1.3, a mild shrinkage toward mixed memberships, and β = 1. The sensitivity of the results to both values is reported in Section 3.5.

2.4 Estimation

Parameters were estimated by the expectation-maximisation algorithm [13], in which the E-step computes the posterior probability that each observed response was generated by each profile, and the M-step updates memberships and profile probabilities from the weighted expected counts plus the prior pseudo-counts. Iterations stopped when the change in the objective was below 10^-8 or after 1,000 iterations. Because the likelihood is multimodal, each model was fitted from many random starts (at least 40, and 100 to 300 for the stability analyses) and the best objective was retained. Profiles were labelled by size and, for comparisons across fits, aligned by solving a linear assignment problem on weighted cross-entropy or on membership differences.

2.5 Choice of the number of profiles

The number of profiles K was chosen by predictive validation. In each of 20 replicates, 10% of the observed responses (cells of the country-by-item matrix) were randomly hidden, models with K = 1, …, 6 were fitted to the remaining data (best of three starts), and the weighted mean log predictive probability of the hidden responses was computed. The one-profile model (smoothed item-wise category frequencies across countries) was the baseline. For each K we report the paired gain over K = 1 across replicates, its standard error and the proportion of replicates in which the gain was positive. The procedure was repeated with 30% of responses hidden (10 replicates) as a more demanding check. Because the same hidden cells are used for all K within a replicate, differences are paired.

2.6 Degrees of membership and their uncertainty

We report three quantities for each country. First, the full-sample membership vector from the model fitted to all countries. Second, an out-of-sample membership obtained by leave-one-country-out: all of the country's responses are removed, the profiles are re-estimated from the other 23 countries and aligned to the full-sample profiles, and the country's membership is then estimated by maximum likelihood (flat prior) given those profiles. This quantity does not use the country to define the profiles and is not shrunk by the prior, so it expresses how closely the country resembles each prototype and is the preferred measure of mixedness. Third, a bootstrap over items: 50 resamples of the items (with replacement), refitting the model on each resample (best of five random starts, 400 iterations) and aligning labels to the full-sample solution. We report the 90% percentile interval of the membership in the dominant profile and the bootstrap support, defined as the proportion of resamples in which the dominant profile of the country is the same as in the full sample. The bootstrap reflects variability due to the choice of survey items (and, for K = 3, also imperfect optimisation in a multimodal likelihood); it does not capture variability due to the choice of countries, which the leave-one-country-out analysis addresses.

2.7 Robustness checks

• Multi-start stability: the proportion of random starts reaching the best objective, and the agreement (adjusted Rand index, ARI [14]) of near-optimal solutions with the reported partition.

• Sensitivity to regularisation: the ARI between the reported partition (dominant profile) and the partition obtained for α ∈ {1.0, 1.3, 1.6, 2.0} and β ∈ {0.5, 1, 2}.

• Model-free check: the mean weighted mismatch dissimilarity between countries, computed over the items answered by both (at least 39 shared items for every pair), within and between profiles, with a permutation test (20,000 permutations) of the within-minus-between difference, and the agreement of the partitions with average-linkage hierarchical clustering of the same dissimilarities.

All analyses used custom code in Python 3.13 (NumPy, pandas, SciPy, scikit-learn) and Matplotlib for figures.

3. Results

3.1 Data description

Table 1 shows the number of retained items answered by each country. Coverage was reasonably even (between 133 and 262 responses for 23 countries), with the exception of Hungary, which answered only 72 of the 356 items; its memberships are correspondingly less precise.

Table 1. Number of retained items answered by each country (of 356).

Country	Answered	%	Country	Answered	%
Austria	213	60%	Lithuania	258	72%
Belgium	221	62%	Luxembourg	200	56%
Czechia	237	67%	Netherlands	243	68%
Estonia	262	74%	Norway	229	64%
Finland	162	46%	Poland	183	51%
France	202	57%	Portugal	177	50%
Germany	232	65%	Slovakia	230	65%
Greece	209	59%	Slovenia	214	60%
Hungary	72	20%	Spain	209	59%
Iceland	246	69%	Sweden	168	47%
Ireland	133	37%	Switzerland	208	58%
Latvia	222	62%	United Kingdom	189	53%

Percentages relative to the 356 retained items. The missing responses are mostly structural (skip logic).

3.2 Number of profiles

Predictive validation supported two profiles (Table 2, Figure 1). Relative to the one-profile baseline, K = 2 improved the held-out log-likelihood by 0.018 per response (SE 0.003) when 10% of the responses were hidden, in 95% of the 20 replicates, and by 0.006 (SE 0.002) when 30% were hidden. K = 3 did not improve on the baseline (−0.001, SE 0.004, with 10% hidden; −0.009, SE 0.002, with 30% hidden), and K ≥ 4 was consistently worse. With 24 countries, additional profiles are estimated from very few countries and fit idiosyncratic response patterns that do not generalise to hidden responses.

Table 2. Gain in held-out log-likelihood per response relative to the one-profile model.

K	10% hidden: gain (SE)	Replicates improved	30% hidden: gain (SE)	Replicates improved
2	+0.018 (0.003)	95%	+0.006 (0.002)	80%
3	−0.001 (0.004)	70%	−0.008 (0.002)	20%
4	−0.012 (0.005)	30%	−0.024 (0.004)	0%
5	−0.018 (0.005)	20%	−0.027 (0.002)	0%
6	−0.015 (0.005)	25%	−0.022 (0.005)	0%

Mean paired difference over 20 replicates (10% hidden) and 10 replicates (30% hidden); α = 1.3, β = 1. Positive values indicate better prediction than K = 1.

Figure 1. Predictive validation. Mean paired gain in held-out log-likelihood per response relative to K = 1, with ±1 standard error, for 10% and 30% of responses hidden.

On this evidence we regard K = 2 as the model supported by the data. We nevertheless also report K = 3, because it gives a more differentiated reading of the second profile and illustrates what a finer typology would look like, but we treat it as exploratory and discuss its limitations explicitly.

3.3 Two-profile solution

Sixteen countries had their dominant membership in profile P1 and eight in profile P2 (Table 3, Figure 2). Full-sample memberships of the dominant profile ranged from 0.93 to 0.98 (mean 0.96), partly reflecting the prior-based shrinkage. The out-of-sample memberships show where countries are closer to the boundary: the Netherlands (0.59 in P2), Belgium (0.70 in P2), France (0.71 in P1) and Austria (0.76 in P2) had out-of-sample memberships below 0.8, while the other 20 countries were at 0.82 or higher, and 16 of the 24 were at 0.96 or higher. The dominant profile obtained leave-one-country-out was the same as in the full sample for all 24 countries. In the item bootstrap the dominant profile was retained in 76% to 100% of resamples (mean 93%; at least 90% for 15 countries and at least 80% for 22), with the lowest support for the Netherlands (76%), Hungary (78%), Slovenia (80%) and France (82%).

Table 3. Degrees of membership, two-profile solution (K = 2).

Country	Dominant	Full sample		Out of sample		90% bootstrap interval	Bootstrap
	profile	P1	P2	P1	P2	(dominant, full)	support
Spain	P1	0.98	0.02	1.00	0.00	0.97–0.99	100%
Lithuania	P1	0.98	0.02	1.00	0.00	0.51–0.98	94%
Finland	P1	0.98	0.02	1.00	0.00	0.96–0.98	100%
Iceland	P1	0.97	0.03	1.00	0.00	0.91–0.98	100%
Sweden	P1	0.97	0.03	1.00	0.00	0.96–0.98	100%
Portugal	P1	0.97	0.03	1.00	0.00	0.94–0.98	96%
Estonia	P1	0.97	0.03	0.89	0.11	0.04–0.98	88%
United Kingdom	P1	0.97	0.03	1.00	0.00	0.82–0.98	98%
Latvia	P1	0.97	0.03	1.00	0.00	0.68–0.98	96%
Greece	P1	0.97	0.03	0.96	0.04	0.77–0.98	98%
Norway	P1	0.95	0.05	0.82	0.18	0.10–0.98	86%
Poland	P1	0.95	0.05	0.99	0.01	0.11–0.97	88%
Ireland	P1	0.94	0.06	0.83	0.17	0.14–0.97	90%
Slovenia	P1	0.94	0.06	0.85	0.15	0.06–0.97	80%
France	P1	0.93	0.07	0.71	0.29	0.07–0.97	82%
Hungary	P1	0.93	0.07	0.96	0.04	0.07–0.96	78%
Switzerland	P2	0.02	0.98	0.00	1.00	0.93–0.98	98%
Luxembourg	P2	0.02	0.98	0.00	1.00	0.96–0.98	100%
Germany	P2	0.03	0.97	0.01	0.99	0.94–0.98	100%
Slovakia	P2	0.03	0.97	0.00	1.00	0.96–0.98	100%
Czechia	P2	0.03	0.97	0.04	0.96	0.94–0.98	100%
Belgium	P2	0.05	0.95	0.30	0.70	0.09–0.98	88%
Austria	P2	0.05	0.95	0.24	0.76	0.10–0.97	88%
Netherlands	P2	0.06	0.94	0.41	0.59	0.03–0.97	76%

P1: public provision and single-payer financing. P2: multi-payer social health insurance. Memberships sum to 1 across profiles within each estimate. Out of sample: leave-one-country-out. Bootstrap: 50 item resamples; support is the share of resamples in which the dominant profile is unchanged. The bootstrap does not capture country-sampling variability.

Figure 2. Degrees of membership of the 24 countries in the two profiles: full-sample estimate (left) and out-of-sample estimate by leave-one-country-out (right).

Table 4 describes the profiles by the items that best discriminate them. Profile P2 (multi-payer social health insurance; Austria, Belgium, Switzerland, Czechia, Germany, Luxembourg, the Netherlands and Slovakia) is characterised, in all countries that answered, by multiple insurance funds or companies as the main source of basic coverage (100% of 8, against 0% of 16 in P1), by negotiation of prices between purchasers and providers (100% of 7 versus 33% of 12), by self-employed primary-care physicians (100% versus 33%) and specialists (100% versus 29%), and by outpatient specialist care delivered mainly in private solo practices (88% versus 6%). Profile P1 (the other 16 countries) is characterised by publicly employed primary-care physicians (60% versus 0%) and specialists (64% versus 0%), by the absence of purchaser-provider price negotiation (67% of 12 answering "no", versus 0% in P2), and by greater autonomy of nurses in advanced roles (90% of those answering allow independent prescribing, versus 0% in P2). P1 is internally mixed regarding the main source of coverage: 50% report a national health system and 44% a single health insurance fund.

Table 4. Selected discriminating features of the profiles: share of countries in each profile (by dominant membership) giving each response, with the number of countries answering in parentheses.

Item	Response	K = 2		K = 3
		P1	P2	P1	P2	P3
Main source of basic coverage	Multiple insurance funds	0% (16)	100% (8)	11% (9)	0% (8)	100% (7)
	National health system	50% (16)	0% (8)	22% (9)	75% (8)	0% (7)
	Single health insurance fund	44% (16)	0% (8)	67% (9)	12% (8)	0% (7)
Price negotiation between purchasers and providers	Yes	33% (12)	100% (7)	60% (5)	14% (7)	100% (7)
Primary care physicians predominantly	Self-employed	33% (15)	100% (8)	62% (8)	12% (8)	100% (7)
	Publicly employed	60% (15)	0% (8)	38% (8)	75% (8)	0% (7)
Outpatient specialists (community) predominantly	Self-employed	29% (14)	100% (8)	38% (8)	29% (7)	100% (7)
	Publicly employed	64% (14)	0% (8)	50% (8)	71% (7)	0% (7)
Outpatient specialist care delivered mainly in	Private solo practices	6% (16)	88% (8)	11% (9)	12% (8)	86% (7)
Fees based on a relative value scale	No	55% (11)	38% (8)	14% (7)	100% (5)	43% (7)
Advanced-role nurses may prescribe medicines	Yes, independently	90% (10)	0% (6)	100% (5)	80% (5)	0% (6)
Advanced-role nurses authorised to bill	Yes, for all services	33% (9)	0% (6)	60% (5)	0% (4)	0% (6)
	No	56% (9)	83% (6)	20% (5)	100% (4)	83% (6)

Items are survey questions Q2, Q24, Q29A, Q30A, Q19A, Q26A, Q50 (nurse prescribing) and Q51. Profiles are defined by the dominant membership in the full-sample fit. A blank item label continues the item above.

3.4 Three-profile solution (exploratory)

The three-profile solution (Table 5, Figure 3) splits P1 of the two-profile solution into two profiles and leaves the multi-payer profile essentially unchanged. The new P3 is the multi-payer social insurance profile (Austria, Switzerland, Czechia, Germany, Luxembourg, the Netherlands and Slovakia; Belgium moves out). P2 (Spain, Finland, the United Kingdom, Greece, Ireland, Iceland, Portugal and Sweden) is a tax-funded national-health-service profile: 75% of the 8 countries report a national health system as the main source of coverage, 75% publicly employed primary-care physicians, no country reports multiple insurance funds, and all five countries answering report that fees are not based on a relative value scale. P1 (Belgium, Estonia, France, Hungary, Lithuania, Latvia, Norway, Poland and Slovenia) is a single-fund insurance profile: 67% of the 9 report a single health insurance fund as the main source of coverage, price negotiation is common (60% of the 5 answering) and primary-care physicians are largely self-employed (62%), while nurses with advanced roles can independently prescribe (100% of the 5 answering) and bill (60%).

Table 5. Degrees of membership, three-profile solution (K = 3, exploratory).

Country	Dominant	Full sample			Out of sample			90% bootstrap	Bootstrap
	profile	P1	P2	P3	P1	P2	P3	interval (dominant)	support
Estonia	P1	0.95	0.03	0.02	0.22	0.78	0.00	0.02–0.96	64%
Lithuania	P1	0.95	0.03	0.02	0.40	0.60	0.00	0.02–0.97	56%
France	P1	0.94	0.03	0.03	0.77	0.11	0.11	0.04–0.95	76%
Latvia	P1	0.91	0.06	0.03	0.34	0.66	0.00	0.02–0.95	42%
Norway	P1	0.91	0.06	0.03	0.10	0.74	0.16	0.02–0.95	32%
Hungary	P1	0.91	0.04	0.05	0.17	0.82	0.01	0.04–0.94	60%
Slovenia	P1	0.90	0.06	0.04	0.25	0.59	0.16	0.02–0.95	50%
Poland	P1	0.90	0.06	0.04	0.22	0.78	0.00	0.03–0.94	50%
Belgium	P1	0.84	0.02	0.13	0.57	0.00	0.43	0.03–0.95	48%
Finland	P2	0.03	0.95	0.02	0.00	1.00	0.00	0.02–0.96	84%
Sweden	P2	0.03	0.95	0.02	0.00	1.00	0.00	0.03–0.96	76%
Spain	P2	0.03	0.95	0.02	0.00	1.00	0.00	0.02–0.97	72%
Iceland	P2	0.03	0.94	0.03	0.00	1.00	0.00	0.02–0.96	82%
Portugal	P2	0.04	0.93	0.03	0.04	0.96	0.00	0.03–0.96	62%
Ireland	P2	0.03	0.93	0.04	0.00	1.00	0.00	0.04–0.95	82%
Greece	P2	0.07	0.90	0.03	0.52	0.48	0.00	0.03–0.96	64%
United Kingdom	P2	0.08	0.88	0.04	0.43	0.57	0.00	0.02–0.96	66%
Switzerland	P3	0.03	0.02	0.95	0.00	0.00	1.00	0.03–0.96	78%
Germany	P3	0.03	0.02	0.95	0.07	0.00	0.93	0.03–0.96	88%
Luxembourg	P3	0.03	0.02	0.95	0.00	0.00	1.00	0.03–0.96	84%
Slovakia	P3	0.03	0.02	0.95	0.06	0.00	0.94	0.04–0.96	92%
Czechia	P3	0.03	0.02	0.95	0.00	0.04	0.96	0.03–0.96	84%
Netherlands	P3	0.03	0.04	0.93	0.13	0.28	0.59	0.02–0.95	50%
Austria	P3	0.04	0.04	0.92	0.00	0.33	0.67	0.05–0.94	74%

P1: single-fund insurance. P2: tax-funded national health service. P3: multi-payer social health insurance. Out of sample: leave-one-country-out. Bootstrap support: share of 50 item resamples in which the dominant profile is unchanged.

Figure 3. Degrees of membership of the 24 countries in the three profiles: full-sample estimate (left) and out-of-sample estimate by leave-one-country-out (right).

The out-of-sample memberships show that the three-profile solution is considerably less stable than the two-profile one. Twelve countries had an out-of-sample dominant membership below 0.8 and six below 0.6 (Greece 0.52, Belgium 0.57, the United Kingdom 0.57, Slovenia 0.59, the Netherlands 0.59 and Lithuania 0.60). Bootstrap support was also much lower than for K = 2: it averaged 67%, exceeded 90% for only one country (Slovakia, 92%) and was 50% or lower for six (Norway 32%, Latvia 42%, Belgium 48%, the Netherlands, Poland and Slovenia 50%). The dominant profile obtained leave-one-country-out coincided with the full-sample profile for only 16 of 24 countries (67%). The eight discrepancies are Greece (assigned to P1 rather than P2) and seven of the nine members of P1, namely Estonia, Hungary, Lithuania, Latvia, Norway, Poland and Slovenia, which when left out resembled the tax-funded national-health-service profile more than the single-fund profile (out-of-sample memberships in P2 of 0.59 to 0.82). Only Belgium and France remain assigned to P1 out of sample (0.57 and 0.77). Thus P1 of the three-profile solution is defined by a few countries and does not behave as a stable prototype; it is better read as a boundary region between national health services and multi-payer insurance than as a third distinct type.

3.5 Robustness

For K = 2 the solution was highly stable. The best objective was reached in 99 of 100 random starts, all near-optimal solutions gave an identical partition (ARI = 1), and the partition was identical (ARI = 1) in all 12 combinations of α and β examined (Table S1). Increasing α from 1.0 to 2.0 progressively softens the memberships (mean dominant membership from 1.00 to 0.89 at β = 1) without changing the partition. Item resampling changed the dominant profile of a country in at most a quarter of the resamples (Table 3, support column); the 90% intervals of the membership in the dominant profile are wide for the countries with lowest support (for example France and Ireland, whose lower limits are close to zero because the resamples that reassign them produce memberships near zero), and they reflect item sampling only.

For K = 3 the objective is multimodal: the best solution was reached by 4 of 300 starts (1 of 100 in the first stability run), and seven of the 100 starts were within one log-likelihood unit of the best, with a minimum ARI of 0.74 relative to the reported partition. The partition was reproduced exactly (ARI = 1) in 5 of 12 regularisation settings, was close in others (ARI 0.86), but was substantially different with β = 2 (ARI = 0.44), as well as with α = 1.0 and β = 1 or 2 (ARI 0.54 and 0.44; Table S1). The two- and three-profile partitions are nearly nested (ARI = 0.44 because the two-profile P1 is split in two): the seven countries of the three-profile multi-payer profile all belong to the two-profile multi-payer profile, as does Belgium, which the three-profile solution assigns instead to the single-fund profile.

The model-free check supports the existence of structure in both solutions: countries assigned to the same profile were more similar than countries assigned to different profiles (mean weighted mismatch 0.414 within versus 0.489 between for K = 2; 0.398 versus 0.471 for K = 3; permutation p < 0.0001 for both). However, average-linkage hierarchical clustering of the same dissimilarities agreed only modestly with the model-based partitions (ARI = 0.28 for K = 2 and 0.07 for K = 3), indicating that the GoM profiles are driven by a subset of discriminating items rather than by overall similarity across all items.

4. Discussion

Using a mixed-membership model on 356 institutional characteristics of 24 OECD countries, we found one robust contrast: multi-payer social health insurance systems, with multiple insurance funds, negotiated prices and a private, self-employed ambulatory sector, versus systems with public provision of primary care and a single main purchaser, whether a national health service or a single fund. This contrast corresponds to the classical Bismarck-Beveridge distinction that underlies most typologies [2,3], and it was supported by predictive validation, by the stability of the solution across random starts and regularisation settings, and by the leave-one-country-out analysis. Finer distinctions were not supported by the same criteria with the number of countries available.

The main contribution of the approach is graded membership. In the two-profile solution most countries are close to the prototypes, but the out-of-sample memberships single out the Netherlands, Belgium, France and Austria as cases that resemble the opposite profile to a considerable degree. This is consistent with the intermediate character often attributed to systems that combine regulated competition or mandatory insurance with strong public steering, but we caution that these memberships are statements about survey responses, not about the full institutional reality, and that we have not checked them against national documentation. The fact that France is assigned to the public/single-payer profile illustrates that the profiles describe the features asked about in the survey (purchasing, provider employment, price setting, nurse roles), which may differ from the classification based on the financing source alone.

The three-profile solution is instructive for what it shows and for what it cannot show. Its profiles correspond to recognisable types: a tax-funded national health service group (Spain, Portugal, Ireland, the United Kingdom, Greece and the Nordic countries Finland, Iceland and Sweden), a multi-payer social insurance group, and a group of single-fund insurance systems that includes most Central, Eastern and Baltic European countries together with Belgium, France and Norway. However, the single-fund profile did not hold up out of sample: when a country was left out, most of its members were closer to the national health service profile. Several of these countries moved from centrally planned, state-run health systems towards fund-based financing in the 1990s, and the data are compatible with a continuum between national health services and fund-based systems rather than with a separate type, but this interpretation requires evidence beyond the present data. We therefore recommend that the finer typology be considered a hypothesis for testing with a larger set of countries and not a result.

Compared with deductive classifications and with hard clustering, the mixed-membership approach has three practical advantages: it quantifies how much each country resembles each prototype; it yields profile-level response probabilities for every item, which makes the prototypes directly interpretable; and it handles the structural missingness that characterises institutional surveys without imputation. Its main cost is the need for regularisation when the number of units is small, because unpenalised estimates collapse to pure memberships. Because the degree of mixing in full-sample estimates depends on the prior, we recommend interpreting the out-of-sample memberships and not the full-sample ones when the purpose is to assess hybridity.

4.1 Policy implications

Three implications follow for health policy analysis in Europe. First, the choice of peer countries for benchmarking and performance comparison can be informed by profile membership: comparing a country with the members of its dominant profile, and with the hybrid cases for which memberships are split, controls for the institutional features that most differentiate systems. Second, the countries with mixed out-of-sample memberships (the Netherlands, Belgium, France and Austria) combine features of both profiles, which makes them natural sources of experience on how elements of one model, such as negotiated purchasing or public provision of primary care, operate within the other; they are candidates for policy-learning studies. Third, because the memberships are continuous, repeated rounds of the survey could be used to track whether reforms move a system toward or away from a prototype, which a hard classification would register only after a country switches category. The typology should be used to describe and to select comparators; it does not by itself support causal statements about the performance of a profile.

4.2 Limitations

• Sample size. With 24 countries the number of profiles is weakly identified and the profiles depend on a small number of countries. The profiles are defined relative to this European set and should be re-estimated, not assumed, if the set of countries changes.

• Measurement. The survey is completed by national authorities, and the interpretation of questions, in particular when a system has regional or multiple schemes, may differ across respondents. Free-text comments and numeric fields were not analysed.

• Missing data. We assume that unanswered items are non-informative given the memberships. Skip logic makes some missingness structural, and some items are answered mostly in one type of system, which may reinforce the profiles.

• Model. Items are assumed conditionally independent given memberships, although items within a block are related; block weights mitigate but do not remove this. The prior parameters were fixed rather than estimated; the partition for K = 2 was insensitive to them, but K = 3 was not. The bootstrap describes item sampling only, and for K = 3 it is also affected by the multimodality of the likelihood.

• Selection of K. Predictive validation hides random responses of countries that remain in the fit; it does not evaluate prediction for entirely new countries, which is captured only by the leave-one-country-out memberships.

5. Conclusions

A mixed-membership model applied to the OECD HSCS 2023 identifies a robust two-profile structure in 24 European health systems, separating multi-payer social health insurance systems from systems with public provision and a single main purchaser, and shows that some countries, notably the Netherlands, Belgium, France and Austria, are best described by graded rather than categorical membership. A finer three-profile description is plausible but not statistically supported with the data currently available. Repeating the analysis with future survey rounds would allow the stability of the profiles and the movement of countries between them over time to be tested, and a larger set of countries would allow finer profiles to be examined.

Data availability

The survey data are publicly available from the OECD Data Explorer (OECD Health System Characteristics Survey 2023) [11]. The harmonised item matrix and the analysis code will be deposited in a public repository [repository and DOI to be added before submission].

Declaration of generative AI and AI-assisted technologies in the writing process

During the preparation of this work the authors used Claude (Anthropic) to write and run the statistical analysis code and to draft the manuscript text. After using this tool, the authors reviewed and edited the content as needed and take full responsibility for the content of the publication.

References

[1] Esping-Andersen G. The Three Worlds of Welfare Capitalism. Cambridge: Polity Press; 1990.

[2] Wendt C, Frisina L, Rothgang H. Healthcare system types: a conceptual framework for comparison. Soc Policy Adm. 2009;43(1):70–90.

[3] Böhm K, Schmid A, Götze R, Landwehr C, Rothgang H. Five types of OECD healthcare systems: empirical results of a deductive classification. Health Policy. 2013;113(3):258–269.

[4] Reibling N, Ariaans M, Wendt C. Worlds of healthcare: a healthcare system typology of OECD countries. Health Policy. 2019;123(7):611–620.

[5] Aydın [initials to be completed]. Classifying OECD health systems by financing structure: an empirical latent profile analysis. Int J Health Plann Manage. 2026. doi:10.1002/hpm.70111.

[6] Woodbury MA, Clive J, Garson A. Mathematical typology: a grade of membership technique for obtaining disease definition. Comput Biomed Res. 1978;11(3):277–298.

[7] Manton KG, Woodbury MA, Tolley HD. Statistical Applications Using Fuzzy Sets. New York: Wiley; 1994.

[8] Blei DM, Ng AY, Jordan MI. Latent Dirichlet allocation. J Mach Learn Res. 2003;3:993–1022.

[9] Airoldi EM, Blei DM, Fienberg SE, Xing EP. Mixed membership stochastic blockmodels. J Mach Learn Res. 2008;9:1981–2014.

[10] Erosheva EA, Fienberg SE, Joutard C. Describing disability through individual-level mixture models for multivariate binary data. Ann Appl Stat. 2007;1(2):346–384.

[11] OECD. Health System Characteristics Survey 2023 (DSD_HSCS2023@DF_HSCS2023). OECD Data Explorer. Paris: OECD; accessed 5 October 2026.

[12] Paris V, Devaux M, Wei L. Health systems institutional characteristics: a survey of 29 OECD countries. OECD Health Working Papers No. 50. Paris: OECD Publishing; 2010.

[13] Dempster AP, Laird NM, Rubin DB. Maximum likelihood from incomplete data via the EM algorithm. J R Stat Soc Series B. 1977;39(1):1–38.

[14] Hubert L, Arabie P. Comparing partitions. J Classif. 1985;2(1):193–218.

Supplementary material

Table S1. Agreement (adjusted Rand index, ARI) between the reported partition and the partition obtained under alternative prior settings.

α	β	ARI, K = 2	ARI, K = 3
1.0	0.5	1.00	0.86
1.0	1	1.00	0.54
1.0	2	1.00	0.44
1.3	0.5	1.00	1.00
1.3	1	1.00	1.00
1.3	2	1.00	0.44
1.6	0.5	1.00	0.86
1.6	1	1.00	1.00
1.6	2	1.00	0.44
2.0	0.5	1.00	1.00
2.0	1	1.00	1.00
2.0	2	1.00	0.44

Reported solution: α = 1.3, β = 1. Each cell is the best of 20 random starts.

PS. Resum de l'article en català fet amb NotebookLM

L'estudi elabora una tipologia contínua i probabilística dels sistemes de salut europeus mitjançant el model de grau de pertinença (Grade of Membership, GoM), superant les classificacions tradicionals que assignen rígidament cada país a una sola categoria discreta. A partir de les dades de l'enquesta de l'OCDE de 2023 (Health System Characteristics Survey) per a 24 països europeus, s'analitzen 356 variables categòriques sobre finançament, cobertura, contractació, organització de proveïdors i rols professionals. Mitjançant validació predictiva (repeated hold-out), es va determinar el nombre de perfils prototípics que millor descriuen la diversitat institucional de la regió.

La validació predictiva va confirmar que les dades donen suport a una solució de dos perfils principals (K = 2), mentre que afegir un tercer perfil o més no millora la capacitat predictiva del model:

Perfil d'assegurança social multipagador (Bismarck): Agrupa 8 països (Alemanya, Àustria, Bèlgica, Eslovàquia, Luxemburg, Països Baixos, República Txeca i Suïssa). Es caracteritza per la presència de múltiples fons d'assegurança (100% dels països), la negociació de preus entre compradors i proveïdors (100%), metges d'atenció primària i especialistes majoritàriament autònoms (100%) i una atenció especialitzada ambulatòria prestada principalment en consultoris privats individuals (88%).
Perfil de provisió pública i pagador principal únic: Inclou els altres 16 països de la mostra (com Espanya, Regne Unit, Suècia, Finlàndia, Portugal, França, Lituània, Estònia o Noruega). Es defineix per metges de primària (60%) i especialistes (64%) d'ocupació pública, absència de negociació de preus (67%) i una major autonomia de la infermeria avançada per prescriure medicaments de manera independent (90%). La font de cobertura d'aquest perfil es divideix entre serveis nacionals de salut (50%) i un fons d'assegurança únic (44%).

L'anàlisi fora de mostra (leave-one-country-out) permet identificar el grau de caràcter mixt o híbrid de determinats sistemes. Entre els països situats en posicions menys extremes i més properes a la frontera entre ambdós perfils destaquen els Països Baixos (0,59 en el perfil multipagador), Bèlgica (0,70), França (0,71 en el perfil públic) i Àustria (0,76). Aquests casos combinen la regulació de la competència o l'assegurança obligatòria amb un fort control o direcció pública.

Una solució exploratòria de tres perfils (K = 3) desglossa el perfil públic en un grup de servei nacional de salut finançat per impostos (com Espanya, Regne Unit, Portugal, Grècia o els països nòrdics) i un grup d'assegurança de fons únic (que inclou majoritàriament països de l'Europa central, de l'est i bàltics, juntament amb Bèlgica, França i Noruega). Malgrat oferir una lectura intuïtiva, aquesta classificació més fina va resultar instable en les proves fora de mostra i de bootstrap, comportant-se el grup de fons únic més com un continu o regió fronterera que no pas com un tipus independent.

L'ús de graus de pertinença continus ofereix als gestors i analistes de polítiques sanitàries un marc més precís per a la selecció de països comparables (peer benchmarking). A més, permet utilitzar els països híbrids com a font d'aprenentatge sobre la combinació d'elements institucionals i facilita el seguiment de les reformes del sistema de salut al llarg del temps.