El Peix

A treballar

2026-10-14T22:12:13.838+02:00

Tota la nit l'extractor de la fàbrica ha funcionat a plena potència. M'ha costat adormir-me i m'he despertat poc abans de les sis del matí. L'extractor encara bufava. M'he dutxat. Durant una bona estona no he sentit cap més soroll que l'aigua calenta caient damunt meu. M'he escalfat llet al microones per esmorzar i m'he menjat unes llesques de pa que se m'han torrat massa. Al carrer l'extractor continuava bufant. Me n'he anat allunyant i, de mica en mica, el soroll s'ha perdut entre els cotxes i els camions que passaven vora meu. En un carrer estret, un cotxe estava aturat amb el motor engegat. Al final del carrer, més enllà de la tanca d'una casa immensa, un jardiner tallava l'herba. I al passeig, un petit camió de la neteja fregava l'asfalt i l'anava deixant moll darrere seu.

He arribat a la feina i m'he posat a treballar. En silenci.

Vega

2026-10-08T23:12:33.125+02:00

Tots els veïns ens reunim davant de l'entrada de casa, al voltant de la fila de contenidors. El Ramon del 2n 1a aguanta una bossa negra. La Berta plora abraçada a la seva mare, que li estreny l'espatlla. La resta guardem silenci. El carrer, encara moll de la pluja fina del vespre, brilla per la llum dels fanals i dels fars dels cotxes que no paren de passar.

La Berta corre cap al seu pare. Li diu que no amb un gest i mira la bossa. Hi posa la mà al damunt mentre el seu pare li frega els cabells. La Mireia s'eixuga les llàgrimes.

El Ramon s'apropa al contenidor gris. La Berta i la seva mare s'abracen una altra vegada. Soc a la vora del contenidor i ajudo el Ramon a obrir la tapa. Miro la bossa negra. També brilla per la llum dels fanals. Distingeixo la forma del cap. El Ramon em mira. Té els ulls vermells. Li torno la mirada i premo els llavis. Faig que sí amb el cap. La Berta i la Mireia s'apropen al contenidor. Tots quatre, en fila, mirem a dins. La Mireia diu: Adeu. La Berta també: Adeu, Vega. I el Ramon: Et trobarem a faltar. I em miren. Dic: Adeu. La Berta em somriu.

El Ramon llença la petita gossa al contenidor i amb la mà em demana que el tanqui.

Paris Concert

2026-09-28T00:15:52.858+02:00

Vorejant el riu Corb, prop de Guimerà, va començar a sonar Keith Jarrett. M'havia posat un disc d'una cantant francesa que es diu Noor i després de l'última peça esperava sentir un altre cop la primera. I de sobte, Paris Concert. La música, la llum càlida i el to pàl·lid de la muntanya i de les cases que s'hi encavallen em van retornar una vida que ja no recordava.

L'habitació tenia una taula de fusta clara tocant a una paret folrada de suro, on hi havia un calendari que va estar sempre més temps al mes anterior que al que tocava. Sobre la taula, hi havia dos llums, papers i una minicadena on bona part del temps sonaven discs de Keith Jarrett.

Vaig aturar el cotxe al costat del riu, em vaig eixugar els ulls i vaig passejar pel poble gairebé a tentines, aprenent a caminar de nou, sense córrer, mentre el sol s'anava ponent.

Ara que les obres arriben al final, reconec els colors de la nova casa.

Gran

2026-09-22T22:27:01.940+02:00

Estic en un dels bancs del final de l'església, plena de gom a gom. És el funeral del pare d'un amic de la classe. Entenc que és al taüt, ben estirat. Més o menys entenc que no el tornaré a veure a les tardes després de l'escola o a casa seva quan hi vagi a jugar. M'ho han explicat els pares mentre em portaven cap aquí. A l'entrada hi havia tota la classe i molta més gent que no conec. Ara hauràs de cuidar molt el teu amic, perquè ja ets gran, m'han dit just abans de baixar del cotxe. Ja soc gran, em dic mirant-me els peus. A primera fila, el meu amic, la seva germana i la seva mare ploren. I els plors es propaguen banc amunt. Al meu voltant, tots els companys ploren. I als laterals i a fora de l'església tothom plora. Només el capellà, fent un esforç, aguanta el plor. I jo. Jo em poso a prova i em nego a plorar, perquè només els nens petits ploren.

Un segon

2026-09-17T20:44:41.781+02:00

Pedalant per sobre de la velocitat permesa i atent a les cruïlles, he tingut només un segon per embadalir-me. T'he dit adeu mentre em somreies. M'has reconegut de lluny, o això m'ha semblat. Un segon, prou temps per fer-me feliç. Jo, estrafolari i distant. Tu, excelsa i inabastable.

Ganivet

2026-09-15T23:18:26.412+02:00

Tant de bo tingués un ganivet per apunyalar les paraules que escric. Cada paraula es retorceria i jo fruiria veient com la tinta s'escola full avall. Les frases s'anirien apagant a poc a poc, i algunes paraules, aferrant-se a la vida, canviarien el sentit mentre s'esvaïssin.

Va passar el temps i, un dia, per casualitat, vaig aconseguir el ganivet. Però no vaig frui… A cada parau… assassina… sent… com si m'arrenqu… una par… de mi men… el bui… creix… dins … I sen… adonar…, el b… se'm va … … empass… fi… q… ja no … … re… … … … ganivet.

El sol

2026-09-09T00:49:42.697+02:00

Fa un parell de dies que tinc mal de cap. És culpa del sol. Em va deixar aixafat prop d'una estació de servei decadent, en una antiga carretera plena de creus i rams mig oblidats. L'autovia va salvar moltes vides, però es va endur la de l'estació de servei, ara envoltada d'edificis ruïnosos i vandalitzats. A banda i banda de la carretera, entre la vegetació que creix descontrolada, llaunes, ampolles i tota mena de deixalles s'acumulen any rere any. L'asfalt és ple d'esvorancs i els pocs cotxes que hi passen zigzaguegen per sortejar els forats.

La calor insuportable em va fer buscar el camí més curt a casa. Era pujar cap a l'estació de servei i baixar per l'antiga carretera. Hauria pogut anar per la comarcal que travessa el bosc, però feia més volta. L'escalfor evaporava la suor de seguida. Les cames perdien força i fins i tot em costava subjectar el manillar. Vaig acabar-me la cantimplora que havia omplert a l'últim poble. Veia de lluny el cartell gastat de la gasolinera, sempre de lluny, i per molt que avancés, no m'hi apropava, o això em semblava. Van passar els minuts. Gairebé una hora sencera. El recorregut que en condicions normals no hauria suposat més d'un quart d'hora es va fer etern sota el sol del migdia. L'aire era dens i quiet. Tan quiet que l'alè es quedava al meu davant, ofegant-me.

No recordo com vaig arribar a l'estació de servei. D'esma, potser. Durant la pujada havia començat a tenir mal de cap, però no me'n vaig adonar fins que vaig recolzar la bicicleta contra una paret. Vaig mirar endavant, cap a l'aparcament. El clatell em cremava. I el front també. No hi havia cap vehicle aparcat. Només davant de la porta de la botiga de la gasolinera hi havia un cotxe amb les portes obertes. Una dona gran va sortir de la botiga, va descarregar una caixa del cotxe i se la va endur a dins sense aixecar el cap. Vaig seguir-la. Hi feia la mateixa calor que a fora. No hi havia aire condicionat, però al taulell hi havia un petit ventilador engegat. La senyora em va preguntar què volia.
—Tens aigua fresca?
—D'aigua sí que en tinc, però la nevera se m'ha espatllat —em va respondre assenyalant un racó on hi havia un armari-nevera obert i ple de pols.
Al costat hi havia una pila de caixes d'ampolles d'aigua. En vaig comprar dues, una per beure-me-la allà mateix i l'altra per omplir la cantimplora. La dona, amb paraules amables, em va convidar a sortir al carrer. Vaig seure al costat d'un sortidor de gasolina, buscant la seva ombra. Envoltat de la pudor de benzina, vaig beure'm gairebé tota l'ampolla. La resta me la vaig tirar per sobre.

En marxar, volia dir adeu a la senyora, però ella ni em va mirar mentre anava descarregant el cotxe. De seguida el sol va eixugar la roba molla. Em quedaven encara bastants quilòmetres. Per sort, la major part eren de baixada.

La plaça porxada

2026-08-30T23:36:07.832+02:00

Aquesta nit he dormit força. No vull dir la xifra d'hores, però fins i tot per a mi m'ha semblat excessiu. He somiat bastant i en un dels somnis he tingut la capacitat de dir-me, estic somiant? És clar que no, m'he dit, gaudeix-ne. Anàvem amb cotxe, jo conduint, cap a un poblet on feien un concert. Sopàvem al carrer, en una plaça porxada, sota la llum ataronjada dels fanals antics, entre el rebombori de la música que sortia dels altaveus i els crits de tots els que estàvem sopant. El poble era igual a un que havia vist a mig matí, amb la diferència que aleshores era de dia i al somni era de nit. Allà vaig saludar unes persones grans que seien davant del seu portal mirant com els joves del poble preparaven les taules a la plaça porxada.

Quan vaig sortir tard, maleint la lentitud en esmorzar i vestir-me, tenia clar que faria una volta curta. Pujar per les corbes, passar per darrere el parc de molins i tornar per la nacional. Dues hores i poca cosa més. Vaig fer la pujada amb calma, sense cansar-me, i vaig anar avançant per carreteres on no passa gairebé ningú. Només ciclistes, motoristes i algun veí de la zona. Feia massa bon dia. Ni fred ni calor ni vent. En una carretera que va pujant i baixant, vaig començar a sentir-me bé. Vaig pensar, i si la volta no la faig tan curta? I durant uns quants quilòmetres vaig estar dubtant. Crec que als senars em deia que sí, i als parells que no. Vaig arribar al trencall que decidia la llargada de la volta. Vaig tirar a la dreta. La llarga. Vaig canviar la pantalla del ciclocomputador per veure-hi només els quilòmetres i la potència. Sense hora, sense velocitat. Només quilòmetres i força. I així, vaig començar a pedalar cap a l'est en línia recta, per carreteres rurals i solitàries. Em vaig aturar només dues vegades. La primera, al poble de la plaça porxada, per demanar pas al grup de joves que muntaven les taules. La segona, per reomplir les cantimplores. Vaig pedalar sense mirar el rellotge. No volia saber l'hora i descobrir que arribaria tard al dinar amb la família. En cap moment em vaig sentir cansat. Fins i tot quan ja estava a punt d'arribar a casa, a pocs quilòmetres, vaig arrencar amb força per deixar enrere un grup nombrós de ciclistes en una pujada que, tot i ser curta, sovint se'm fa eterna. Ahir no va ser així. I a l'entrada de casa, en baixar de la bicicleta, vaig mirar l'hora amb neguit. Dos quarts de dues. Vaig respirar. Tenia temps de sobra per dutxar-me amb calma i anar cap a dinar.

A la tarda va sortir el cansament. Però estirat al sofà llegint, no m'hi vaig fixar gaire. Vaig sopar i a quarts de deu vaig anar al llit. I he somiat. A les onze, quan m'he despertat, he decidit que podia dormir encara una hora més.

Amuntegar

2026-08-25T23:45:05.782+02:00

De vegades em pregunto quina és la proporció d'adverbis que ha de tenir un text; altres, em faig la mateixa estúpida pregunta, però amb els adjectius. No sé les respostes ni on trobar-les. Un dia fred i plujós, al capvespre, mentre rentava els plats del sopar, em vaig preguntar com havien de ser les frases, compostes o simples. Aleshores, envoltat de dubtes, vaig creure que les simples eren millors. Les subordinades són millors. La vaixella va quedar neta, amuntegada sobre l'escorreplats, i en sortir de la cuina em vaig distreure amb un programa de televisió.

Com ha de ser l'ordre de les paraules en una frase? La pregunta devia ser un mecanisme de defensa davant de l'avorriment que suposa fregar el bany, perquè, si no, no me l'hauria formulat. L'endemà al matí vaig haver de repassar les vores de la dutxa. Potser demà, a mig escombrar, pensaré en el ritme. És clar que si el meu vocabulari fos ampli, no em plantejaria aquestes qüestions; les frases fluirien soles.

Costures

2026-08-24T20:47:49.164+02:00

L'altre dia estava estirat al sofà amb els peus sobre la tauleta mentre intentava mirar una pel·lícula. Els peus, com sempre, em tapaven part del televisor. Tenia el mitjó del peu esquerre al revés. Portava tot el dia amb el mitjó mal posat. Un mitjó que no surt del turmell i que ningú no podia haver vist, amagat per la sabata. I és igual si ho veu algú o no, és el fet de portar-lo al revés, deixat, fallant a aquesta peça de roba i a mi mateix. La pel·lícula avançava, però jo ni me la mirava. Estava pendent del mitjó, abatut, arribant a la terrible conclusió que, a la meva edat, amb cada vegada menys marge de maniobra, havia fracassat.

La meva vida hauria hagut de ser diferent. A mi m'hauria agradat casar-me amb una dona intel·ligent, molt intel·ligent i treballadora, una alta executiva d'una empresa important. I tenir dos fills. Com que el sou d'ella seria tan alt, jo no treballaria sinó que tindria cura dels fills. Els portaria a l'escola i els aniria a buscar. Els faria el dinar i els ajudaria a fer els deures. A la nit, si ella fos de viatge de negocis o tingués alguna reunió, els portaria a dormir i els explicaria algun conte o moralina.

Com que tindria temps, podria avorrir-me. I en lloc de contractar algú, faria la neteja de la casa jo mateix. Llegiria, aniria a fer natació per no perdre la forma i passejaria pels voltants de la ciutat. Seria una vida tranquil·la, d'èxit.

Els fills creixerien i un dia, en una discussió, la gran m'etzibaria que era un vago, que no havia fet res a la vida, no com la mare, que era admirada per tot arreu. La dona em faria el salt amb algun executiu d'una altra empresa, i ho sabria, però què seria la meva vida sense ella? És clar que jo també hauria tingut una aventura, anys enrere, amb una companya d'un taller d'escriptura creativa al centre cívic del barri. Ella, dona d'un director d'una empresa financera, tampoc hauria treballat mai. Al final ho hauríem deixat per por de quedar-nos al no-res.

Una tarda, quan anés a recollir els fills de l'entrenament de bàsquet, en baixar del BMW de la dona, relliscaria i cauria en un toll. Molestos per haver-se esperat massa estona fora del pavelló, em dirien:
—Ni baixar del cotxe saps fer?
No m'odiarien, però em perdrien el respecte. Aleshores desitjaria tenir una vida diferent. Una en què hagués treballat, sense parella, sense fills, posant qualsevol pel·lícula un dia entre setmana al vespre, amb els peus sobre la tauleta, mirant un mitjó mal posat.

Precisió

2026-08-19T23:59:36.363+02:00

El que em molesta més és que vaig haver de comprar-me una cinta mètrica nova. Fa anys ja en vaig comprar una. Tenia un mal dia. La feina m'havia deixat esgotat i poc abans de plegar m'havia agafat un fort mal de cap que ja no marxaria fins l'endemà. A la tarda em vaig estirar una estona, però encara va ser pitjor. Vaig sortir al carrer cap a la ferreteria per comprar la cinta mètrica, ja no recordo per què. Feia fred. I vent. La ferreteria no era lluny. Havia de baixar fins a la plaça i, a la cantonada, en una casa amb l'arrebossat que es desprenia de la façana, hi havia la ferreteria. Vaig travessar la porta vella amb els marcs mig bombats. El terra de rajoles hidràuliques era bonic, però a cada passa les rajoles ballaven. La botiga era plena de clients que havien tingut la mala bava d'anar a comprar un moment abans que jo. Vaig agafar la primera que vaig trobar. També era la més barata i només feia dos metres. Quan em va arribar el torn, li vaig plantar al botiguer la cinta mètrica. —Res més? —em va preguntar. —No, deu minuts per la cinta, esperant que un vell triï un paquet de cargols perquè no recordava la mida —vaig respondre. El botiguer va aixecar les espatlles i em va dir el preu que ja no recordo.

Segons la carcassa, feia dos metres, però al metre setanta ja no donava per a més. Una estafa, tot i que fins ahir aquesta mida sempre havia sigut suficient.

El nou veí era alt. Ens vam veure per primera vegada a mitja escala, ell pujava i jo baixava. Ja em va semblar alt, però no tant. Ahir me'l vaig tornar a trobar al pàrquing. Estava al mig del pas, davant de la baixada. La porta del pàrquing m'irrita. S'abaixa de seguida i s'obre amb una parsimònia que exaspera. Quan des de dalt la vaig veure oberta, vaig sentir-me cofoi. Vaig baixar confiat i quan ja estava a punt de creuar-la, el nou veí era allà al mig, acotat i mirant a terra. Vaig frenar de cop. I la maleïda porta es va començar a tancar. L'home es va espantar i es va alçar de sobte. Llarg i prim, amb un polo blanc, em va mirar amb un somriure estúpid. Vaig prémer el botó del comandament de la porta. Es va aturar. Amb la porta mig tancada, veia els texans que li feien bossa amb el cinturó. I les sandàlies. Anava amb sandàlies. Em va fer llàstima. Vaig prémer el botó de nou amb força, apuntant a la porta, sacsejant el comandament, per si així s'afanyava a tornar-se a obrir. Va començar a pujar, sense presses. Abans que arribés a dalt vaig accelerar per entrar d'una vegada al pàrquing. El veí no va tenir temps d'apartar-se. Vaig aparcar el cotxe, vaig mirar si s'havia fet alguna marca al capó i, veient que no havia passat res, vaig anar a veure el veí. Estava estirat a terra, inconscient. El vaig agafar pels braços i amb penes i treballs el vaig entaforar al maleter.

A casa vaig menjar una mica i vaig agafar la cinta mètrica. El veí encara jeia inconscient al maleter. Vaig arrencar el cotxe, vaig esperar amb paciència que s'obrís la porta, vaig pujar al carrer i vaig allunyar-me cap a la casa del llac. Un cop allà vaig estirar el veí a terra per mesurar la corda que necessitaria. No arribava. Vaig llançar la cinta contra la paret. La carcassa es va trencar i la cinta es va desplegar de cop. Hauria pogut mesurar la corda a pams o posant-la al costat d'aquell cos tan llarg, però volia fer bé les coses. Vaig tancar l'home en una habitació per si es despertava i vaig tornar a la ciutat, a la ferreteria. Tres metres. Vuit euros amb seixanta-quatre cèntims. Abans de pagar-la, la vaig estirar tota davant del botiguer i la gent que esperava el seu torn. Tot correcte. Vaig tornar a la casa del llac. L'home s'havia despertat, però estava desorientat. Tot i això, quan em va veure no va somriure. Es va estremir. Li vaig demanar que s'estirés. Va intentar allunyar-se de mi. Vaig bufar preguntant-me per què no feia cas a la primera. Vaig anar a fora a buscar una pedra. En vaig agafar una de ben grossa. Tan bon punt la va veure, es va estirar. Metre noranta-vuit. El cap, vint-i-cinc centímetres. Tenia un coll llarg, però no ho vaig mesurar. Vaig marcar la corda i vaig tallar-la.

Li vaig lligar la corda als peus. També li vaig lligar les mans. L'home cridava i vaig demanar-li que no fes tant soroll, que em molestava. Vaig anar a buscar els taps, que no van servir per eliminar del tot els seus crits, però almenys no m'atabalaven. El vaig arrossegar cap a la barca. L'home es movia molt. Massa. Amb un cop de peu al clatell, va quedar mig atordit. A la barca, vaig acabar de preparar la corda i vam navegar cap al centre del llac. Es començava a fer fosc. Es va despertar quan ja el tenia cap per avall per la borda. Vaig fer baixar la corda fins que el cap va entrar a l'aigua. Durant una bona estona es va sacsejar amunt i avall. No el sentia gaire amb els taps posats i el soroll de fons del motor de la barca. De tant en tant, m'esquitxava, però no em molestava. Quan ja era ben fosc, va deixar de moure's. Vaig tallar la corda i vaig deixar que el cos caigués a l'aigua. Vaig tornar al meu moll. A dins de la casa gairebé m'entrebanco amb la tira estirada de la petita cinta mètrica.

Ordre del dia

2026-08-01T18:50:35.070+02:00

El temps, des de fa uns mesos, ha reduït la seva velocitat. Quan miro ahir em trobo transportat a una època antiga i llunyana. Somric. No hi ha demà. Cada dia, un nou dia. Què he de fer avui? Avui treballes, em dic. D'acord, responc. I vaig a treballar. O bé, avui pots dormir, llegir, mirar la tele o fer-ho tot. I ho faig tot. Dormo fins que el sol escalfa l'habitació. Llegeixo estirat al sofà. Un capítol d'un llibre, un capítol d'un altre i d'un tercer potser. I miro una pel·lícula de qualsevol estil. Hi ha dies que vaig amb bicicleta. No preparo la sortida el dia abans, ni sé on aniré. Quan surto al carrer, la ruta es comença a definir. Porto aigua i menjar pensant en una ruta de més de cinc hores. Sis. Quan torno, encara em sobra menjar. He reomplert els bidons a les fonts de pobles per on he passat. La ruta, així que arribo a casa, té la forma que l'atzar ha decidit. I res més.

Aquesta setmana, però, dies de vacances. Agafats a contracor. La mateixa rutina de cada matí. Què faig avui? Avui no facis res o surt amb bici, però no treballis.

Notice

2026-07-17T17:47:07.335+02:00

These days have been tough. A month ago, I received a formal request asking for old documents. At first, they informed me that it was only to check a minor discrepancy. I submitted them all. They reassured me, telling me that there was nothing to worry about. I thought everything was fine, and I forgot about this little episode. However, a week ago, I received an official notice. A severe penalty.

At that point, I realized I had been scammed years earlier. Now I am nearly broke and devastated. The person who scammed me also robbed me of my friends, my happiness, and my life. He left me with sadness, anxiety, and loneliness. I briefly explained the situation to some new friends, and now I am afraid they might distance themselves from me. I am scared.

L'alzina

2026-07-12T22:48:57.923+02:00

Separats per marges de bardissa, els camps de blat se succeeixen a banda i banda del camí solitari. La majoria ja estan segats i hi queden bales de palla escampades. Després d'un breu instant ataronjat, el sol s'ha alçat i ara tot té un toc daurat i acollidor. Crido de ràbia. Espanto un estol d'ocells que aixequen el vol i s'allunyen de mi. Em sap greu veure'ls marxar i maleeixo haver cridat. Hauria d'haver callat, és clar, però aquesta vegada pensava que seria diferent. Començo a córrer i deixo enrere els camps. Travesso boscos, salto torrents i vorejo pobles sense aturar-me. Quan el sol ja crema, m'assec esgotat a l'ombra d'una gran alzina. Em passo la mà per la cara i noto la pell enganxosa, amb rastres de llàgrimes eixutes. Recolzo el cap contra el tronc. I, ara sí, ploro.

—Fins quan? Fins quan? —li pregunto entre sanglots—. No sé si aquesta vegada ho suportaré.

Deixo caure el cap sobre els genolls i m'hi estic una bona estona, mirant el terra. Al cap d'uns minuts m'adono que estic envoltat de formigues que entren i surten del seu cau per un forat minúscul. En deixo pujar una als dits. Es mou de pressa i he d'anar girant la mà per no perdre-la de vista. No li vull fer mal i la torno a terra, sobre una de les arrels que sobresurten. Respiro a fons, ja més calmat.

—Saps? —li dic a l'alzina—. Almenys tu no marxes.

Solatge

2026-07-08T23:26:31.747+02:00

Arran d'una decisió.

Les paraules s'esvaeixen a poc a poc, perdent la vivacitat primer i el color després, fins a tornar-se invisibles.

Alegria. Felicitat. Amor. Esperança.

Descobrir-ne d'altres.

Por. Tristesa. Angoixa. Solitud.

Aprendre a sepultar-les sota la sorra. Buscar-ne de noves i apilar-les per fer-ne fites.

Llibertat. Calma. Natura. Somnis.

Però, de tant en tant, el vent tomba les fites i s'endú la sorra.

La decisió.

El germà Miquel

2026-06-22T22:35:28.542+02:00

Mentre tothom es recollia pregant i escoltant el cor que cantava peces de Palestrina, jo mirava amunt, fascinat per l'alçada impossible d'aquella catedral. No podia entendre per què tothom tenia el cap cot, des del bisbe fins a la feligresa de l'últim banc. Em trobava més enrere, sol, assegut al lateral, a les escales que pujaven a una capella. Les veus del cor ressonaven i es confonien entre elles fent que la música fos gairebé hipnòtica. O potser sí que ho era, però no per a mi, que em distreia contemplant les parets que semblaven voler arribar al cel. Més amunt, els vitralls deixaven entrar la llum de la tarda, trencada en mil colors. Mentre m'embadalia mirant-los, vaig veure una ombra que es movia de pressa per una galeria situada just a sota dels vitralls. La galeria vorejava tota la nau, fent una sanefa d'arcs gòtics.

Al principi no en vaig fer cas, però l'ombra va tornar a aparèixer. Darrere seu, una altra l'empaitava. Vaig mirar la gent, per si algú també s'havia fixat en les ombres. Continuaven la seva pregària deixant que la música els absorbís. Les ombres, des de la distància, es veien petites. Forcejaven i s'abocaven per una de les obertures. El cor inundava l'espai amb un so que ja m'estava atrapant. Una de les ombres va començar a caure. L'hàbit negre del monjo es torçava i volava entre els raigs de llum, la música i les parets vertiginoses. Se'm va escapar un crit que es va fondre amb el motet.

El cos va caure amb un cop sec, just al punt culminant de la peça. L'altre monjo es va apartar de la meva vista i la seva ombra es va escapar per on havia arribat. El so del cor es va trencar amb el rebombori dels feligresos, que es giraven molestos per l'estrèpit que havia vingut del final de la nau. A tots els va semblar veure un llençol negre rebregat. En un primer moment, no van entendre com una peça de roba podia fer tant de soroll.

Un diumenge complet

2026-06-14T22:45:37.210+02:00

Avui ha sigut un diumenge complet. M'he llevat d'hora i, com tothom es pot imaginar, he anat a fer una volta amb bicicleta. De les millors. Sis ocells, dels quals cinc eren pardals i un era un gaig, i dues serps. M'ha sabut greu no trobar cap cabirol, ni tan sols un senglar, però les bèsties grans les treuen de seguida. Aquesta lluita desigual, estem condemnats a guanyar-la. De vegades penso que, pedalant per aquestes carreteres perdudes, algun cotxe em prendrà per un animal i entraré al registre, com un número més.

Al migdia, he dinat amb la família. Com sempre, caos, soroll, alegria i bon menjar.

Al vespre he anat a concert. No l'he anat a escoltar. De fet, hi he cantat. El públic, format per familiars i amics, ha estat a l'altura i ha aplaudit malgrat la qualitat amateur que caracteritza el cor. Entre el públic, just al meu davant, hi havia una noia que és la protagonista d'un conte que vaig escriure l'any passat. Ella, per sort, no ho sap i puc posar la mà al foc que desconeix l'existència d'aquest bloc. Podria mentir i dir que, mentre repassava tot el públic i l'he vist, he continuat indiferent. Les nostres mirades s'han creuat. He apartat els ulls de seguida, potser massa de pressa. En acabar el concert, quan sortia a la plaça, ella estava a la porta, mirant-me. No he sigut prou valent per saludar-la.

Fent honor a la meva reputació, he anat cap a casa en lloc d'anar al sopar per celebrar el final de curs amb tot el cor. A l'entrada de casa m'he trobat una parella que ha fet el gest de córrer perquè els aguantés la porta. M'he esperat pensant que quan arribessin continuarien caminant i el meu gest hauria estat absurd, fruit d'una percepció equivocada. M'han donat les gràcies amb un somriure de familiaritat que jo els he tornat per cortesia. A mi, m'han semblat del tot desconeguts.

I ara, just abans d'anar a dormir, he fet una entrada al bloc. Aquesta.

Text

2026-06-07T22:58:15.408+02:00

He escrit un petit text i quan l'he acabat i rellegit diverses vegades m'he adonat que no el podia publicar. No pas perquè fos ofensiu o groller, ni tampoc he pensat que fos prou dolent per ser una nova entrada al bloc. El que ha passat és que m'ha agradat massa. I, és clar, no puc ensenyar-lo perquè algú, en algun concurs mediocre, me'l copiï i es quedi el mèrit. Qui faria mai una cosa com aquesta? Seria llastimós, oi que sí? Per això ja fa anys que vaig deixar de presentar-me a aquell concurs que, de fet, ja no sé si el convoquen. Quan vaig veure el meu text amb una firma que no era la meva vaig pensar que ho havia de denunciar. No ho vaig fer, ni ganes. No perdria el temps per un text que era oblidable. El text d'avui també és oblidable, però me'l guardaré un temps, fins que potser un dia, quan li perdi l'estima que li tinc, l'alliberaré d'aquest segrest absurd.

Una de les frases que he acabat eliminant era la següent: Si tingués un rellotge a la vora, veuria com els segons davallen com l'aigua en una cascada enrabiada.

Migranya

2026-06-01T22:23:44.109+02:00

Vaig enfocar-lo amb una làmpada i va aclucar els ulls.

La primera agulla va ser al clatell. Una punxadeta de res. Dues més, al cap de poc, davant de les orelles, on s'articulen els maxil·lars. La següent va ser sobre el globus de l'ull esquerre, per trencar qualsevol idea de simetria. I també a la banda esquerra, vaig clavar-li una agulla a la templa. La seva cara era interessant, però tenia un punt desagradable, poc harmoniosa. Vaig arreglar el problema retornant la simetria. Una agulla a sobre el globus ocular dret i l'altra a la templa dreta. Molt millor, vaig dir.

Amb un martellet vaig anar enfonsant les agulles, una a una, fins que van desaparèixer dins seu. Petits fils de sang li baixaven cap a les espatlles. Al rostre, es confonien amb les llàgrimes.

Aleshores, una mica molest pels crits, vaig clavar-li les últimes agulles que em quedaven a les orelles, perforant els timpans. Me les hauria d'haver clavat a mi. Però no em volia fer mal.

Més u

2026-05-28T20:00:55.897+02:00

Aquest any ha passat sense gairebé adonar-me'n. Això és bo. Podria pensar que ha sigut un any de transició, però amb els anys no s'hi juga. Vivint cent anys, cada any és tot un u per cent.

A la tardor vaig canviar-me la bicicleta de carretera i aquesta primavera em va tocar un seient d'alta gamma en un sorteig, molt còmode, per cert. La bicicleta va ser una compra excel·lent. Ja m'ho passava bé amb l'altra, però tenia alguns problemes massa greus que no vaig voler arreglar. Ara, la vella, la tinc al rodet i, gràcies al mal temps, hi he fet molts quilòmetres. La conseqüència és que m’he posat en forma i, quan ha arribat el bon temps, he pogut sortir sovint per paisatges que les pluges han fet excepcionals.

Però no és només gràcies a la bicicleta que m'he posat en forma. El canvi de feina que vaig fer l'any passat hi ha ajudat molt més del que m'esperava. Ja no hi ha angoixes, ni mal a les dents, ni viure pendent de problemes constants, ni treballar de nits ni en caps de setmana. I, a més a més, em sento més valorat. Això ajuda que el cos se senti millor.

I tinc més temps. I aquest temps l'he dedicat a escriure. Vaig escriure un conte llarg (o novel·la curta) que han llegit cinc persones, comptant-m'hi a mi. Quan el vaig acabar, durant les vacances d'estiu, vaig pensar que no valia la pena i encara ara li vaig fent retocs. En el futur, si canvio d'opinió, l'autopublicaré amb alguns contes curts que no he posat en aquest bloc. I també, sense voler, he escrit la meitat d'una novel·la que ja és més llarga que el conte. Quan l'acabi, valoraré si és bona o no. M'ho passo bé escrivint, res més. Fa anys pensava que escrivia millor quan tenia èpoques dolentes. Amb la perspectiva d'ara podria dir que anava equivocat, però no és correcte jutjar el passat. Ara puc tornar a la pell que tenia en èpoques anteriors, bones i dolentes, i no sé si escric millor, però escric més.

També he llegit força. De fet, molt més que l'any anterior, que va ser potent. Reconec que alguns llibres se m'han fet llargs i els he acabat per respecte a l'autor, però la majoria m'han agradat. Fins i tot alguns els he estirat llegint i rellegint paràgrafs i capítols sencers, gaudint de cada paraula. De vegades penso que seria interessant apuntar què llegeixo per si mai em repeteixo sense voler. Després penso que si repeteixo un llibre sense adonar-me'n, tampoc és un problema. Crec que no m'ha passat mai. Seria estrany. Serà estrany, però no per mi, que ni ho sabré.

I ja està. Ha sigut l'últim any sencer en aquest pis immens. Cada dia tinc més ganes de deixar-lo. Però això ja vindrà l'any que ve.

Passeig

2026-05-21T23:08:18.138+02:00

Ahir a la tarda, fent una passejada que es va allargar gairebé tres hores, vaig veure una imatge que em va impactar. Era trista, no ho negaré, però tenia una bellesa i una força que no et permetien desviar la mirada. No vaig gosar fer-ne cap fotografia. El sol es ponia i la seva llum ataronjada entrava ben endins del bosc. Hi havia silenci. Ni el riu, que en aquell tram s'eixampla i s'encalma, se sentia. Vaig aturar-me i, commogut, vaig fer una reverència i vaig allunyar-me entre els arbres, pensant en aquella escena. És cert que no estic dient què era el que em va trasbalsar, però encara no em sento capaç de posar-ho en paraules. Potser algun dia, quan torni a passar pel bosc, en aquell tram on el riu descansa, quan allò que vaig veure s'hagi esvaït i sigui un vell record, aleshores em permetré escriure-la.

El monovolum

2026-05-11T21:58:18.592+02:00

Ahir, diumenge, tornava cap a casa caminant. Era tard i el carrer era ben buit. Em sentia tan cansat que només desitjava trobar-me de cop dins del meu llit. I se'm va presentar una oportunitat que no vaig dubtar a aprofitar. Un monovolum vell de color gris estava engegat al mig del carrer. Vaig mirar a banda i banda. No hi havia ningú. Ni dins del cotxe ni al voltant. Vaig obrir la porta del conductor, vaig seure, vaig posar primera i vaig conduir cap a casa. El cotxe feia pudor de fum i el seient era massa tou pel meu gust. Vaig obrir les finestres per ventilar-lo. Al cap de poc vaig arribar al meu carrer. Vaig aparcar el cotxe i el vaig deixar obert, amb les claus sobre el seient. En entrar a l'edifici, quan buscava les claus de casa, una veïna que no coneixia em va obrir la porta. La seva cara em sonava. Em va mirar molt. He deixat un cotxe gris aparcat al costat dels contenidors, li vaig dir. Si vols, el pots fer servir, però està una mica brut i fa pudor de cigarret. Em va mirar i em va somriure. Sempre has sigut estrany. A l'institut mai vaig entendre el teu humor. Crec que tot continua igual amb tu. Bona nit. Bona nit, vaig respondre. Mentre pujava per les escales vaig intentar recordar com es deia. Ni idea. I això que vam passar quatre anys a la mateixa classe.

Matí

2026-05-01T22:01:08.319+02:00

Trec els peus del llit. El terra és fred. Les sabatilles són al menjador. Ahir les vaig deixar tirades al costat del sofà quan vaig anar a dormir després de mirar una pel·lícula. Em va fer mandra posar-me-les. Volia anar a dormir i no volia perdre ni un segon. Noto la textura de les rajoles i de les juntes, molt aspres. Aixeco la persiana i obro la finestra. El cel té alguns núvols i l'aire és net. Sento el soroll d'una persiana aixecant-se. El mateix que acabo de fer fa pocs segons. Són les set del matí. Avui és festa.

A la cuina pelo una poma. És gran i ferma. La pell, d'un color vermellós va caient en espiral sobre el plat. Cap al final se'm trenca i cau de cop al plat sense fer soroll. Acabo de pelar la punta i la tallo en quatre trossos, trec el cor i faig la primera queixalada. Quedo eixordat. El cruixit de la poma, dolça i sucosa, ressona dins meu. Assaboreixo la poma. Sense pela, sense la fibra. Quan m'empasso l'última queixalada torna el silenci per un instant. Em faig cafè. Soroll del molinet, soroll de la cafetera. Silenci. Agafo dues llesques de pa i la llet de la nevera. Omplo la tassa de cafè fins a la meitat i l'acabo d'omplir amb la llet. Em menjo les llesques mentre bec el cafè. Pa blanc de pagès, sense fibres, sense mantega, sense melmelada. Quan acabo d'esmorzar, agafo quatre dàtils, un plàtan i tres racions de codonyat, tallades i embolicades amb paper de plata. Les deixo sobre la taula del menjador. Vaig al lavabo del dormitori. Em rento les mans, em poso lentilles i m'unto el cos amb crema solar. Primer la cara i el coll, després els braços i, per acabar, les cames. M'encanto escoltant el soroll suau que fa el frec de les mans a les cames. Un veí tira la cadena i oblido el so que estic creant.

Surto del lavabo. Trec els culots de l'armari i els mitjons del calaix i em vesteixo a mitges. Em falta el mallot, però necessito la banda que em monitora el cor. Vaig a buscar les sabatilles. No sé per què. A l'habitació de les bicicletes em col·loco la banda al voltant del pit. Agafo les ulleres de sol, els guants i la manxa i ho porto al menjador. Torno al dormitori. Trio un mallot de l'armari i me'l poso mentre torno al menjador. Despenjo la bicicleta, agafo el casc i les sabates. Miro la pressió de les rodes. Inflo una mica la de darrere. Em calço les sabates, em poso els guants i guardo el menjar a les bossetes del mallot. Em falta la cantimplora. Vaig a la cuina. El clac-clac de les sabates segur que molesta als veïns. Intento anar de puntetes, però el soroll és el mateix. Omplo la cantimplora amb aigua de l'aixeta, la poso a la bicicleta, engego el ciclocomputador, obro la porta de casa amb la bicicleta a la mà, tanco la casa amb clau i vaig cap a l'ascensor. El clac-clac de les sabates queda amagat amb el soroll que fa la bicicleta. A baix, a l'entrada, avanço amb la bicicleta a la mà i la roda de darrere aixecada, evitant fer soroll. Només el de les sabates. Surto al carrer. Són les vuit i cinc minuts.

El carrer és buit, l'aire és fresc i fa olor d'herba. Pujo dalt de la bicicleta i començo a pedalar. Travesso el riu pel pont i de seguida em trobo a la carretera sortint de la ciutat. És una carretera tranquil·la els dies festius. Entre setmana hi passen cotxes i camions, però els dissabtes i diumenges hi ha ciclistes i motoristes i algun cotxe perdut. Els camps, a banda i banda, tenen tants tons de verd que es fa estrany que només tinguem un sol nom. Verds intensos, verds clars, verds groguencs, verds marronosos. Potser els noms existeixen, però els desconec. Saludo un grup de ciclistes que venen en direcció contrària. Bon dia, sento que em diuen. La carretera va pujant fins a arribar a un coll on hi ha una gran masia. Bec aigua, menjo, i començo a baixar. La carretera s'estreny i fa esses. Em concentro. Agafo una bona velocitat i pedalo amb més ganes que a la pujada. Tinc tota l'estona el vent a l'esquena i em sento molt lleuger. Quan s'acaba la baixada tinc uns quilòmetres bastant planers, entre camps, boscos i masies. De tant en tant, em passen motoristes a gran velocitat. Sento com s’apropen i faig el gest d'apartar-me, arrambant la bicicleta cap a la línia blanca en una carretera sense voral.

M'arriba l'olor d'una granja. Dues corbes i comença la pujada. I la granja. És una nau llarga, immensa. Al principi es troba a l'altura de la carretera, però va quedant enclotada mentre la carretera puja, fins que es perd de vista sota una pineda. Algun dia m'he de parar i veure el final. Segueixo amunt. El vent m'ajuda i al cel hi veig ocells que volen entre els arbres. Quan tornen els camps, la pujada es torna suau. Fa pocs dies eren ben grocs, ara les flors ja han caigut i tornen a ser verds. I pedalo i pedalo i vaig sumant quilòmetres entre camps i boscos. Em sento tan fort i m'enganyo, perquè quan agafi el camí de tornada aquest vent que ara tant m'ajuda, després, serà un turment.

En un encreuament veig un ciclista bastant ràpid. Acaba d'avançar tot un grup. L'he d'atrapar. No canvio el meu ritme. Vull veure si m'apropo o m'allunyo. M'apropo. Molt a poc a poc. Cap problema. És la meva presa i desconeix que l'estic perseguint. Avanço el grup. Van lents. Els dic bon dia i ells, esbufegant, em diuen adeu, bon dia. Entre la presa i jo hi ha potser un centenar de metres. De tant en tant, el perdo de vista entre corbes i canvis de rasant. Els metres passen i cada vegada soc més a la vora. No deixo mai de pedalar, no vull que em senti. És absurd, ho sé. El tinc a l'abast. Puc arrencar i avançar-lo a tota velocitat, amb un bon dia. Però deixo de pedalar, deixo que em senti i deixo que se m'allunyi. Per casualitat, agafa el camí per on tinc pensat anar. És el pitjor, el més dret, que puja entre molins per una carretera que fins fa poc semblava una pista de grava. El mes passat van asfaltar el primer tram, el que estava més deteriorat. Es gira i em veu. M'espera. On vas? Ostres, jo també. I de sobte ens trobem pedalant junts una bona estona. Vaig al seu ritme. Ens fem preguntes. De tant en tant, pedalem en silenci. No sembla incomodar-se. En un poble dalt d'un turó, m'indica un camí que no he fet mai. És una drecera. I pugem per un pendent empinat fins dalt de tot. El poble és tot de pedra. Les cases estan arreglades i algunes tenen flors als balcons. No hi veiem ningú. En una baixada em deixo anar i ell queda enrederit. L'espero. Si vols tirar, tira. No, ja t'espero. Vaig tenir un accident en una baixada i ara vaig amb por. Ostres, em sap greu. No, no passa res, per sort no em vaig trencar res, però vaig partir la bicicleta. Em pots seguir la traçada si vols, així agafes confiança. D'acord, però no et prometo res. I baixem i agafem una bona velocitat. Gràcies, em diu quan ja som al pla. He tingut certa por que tornessis a caure, reconec. No, tranquil, baixar en sé, però he de tornar a agafar confiança. De mica en mica. No parlem gaire més. En un encreuament ell segueix amunt, jo giro a la dreta. Li pregunto el nom. Ell a mi. Ens desitgem salut i bona tornada i cadascú agafa el seu camí.

Porto fets seixanta quilòmetres. En falten cinquanta. Ara amb el vent de cara. Les cames no em fan mal. Sé que en algun moment me'n faran. El vent vol frenar-me, però jo no desisteixo, no ho penso fer, ni puc fer-ho. El sento al cos i m'ensordeix. Quina tornada més dura, em dic. Travesso pobles, camps i boscos, sempre pedalant, ignorant el so del vent, però sense sentir res, concentrat en els quilòmetres que em queden. I el mal arriba. No només el vent em frena, sinó també les pujades. No em trobo cap més ciclista. Si n'hi ha, o els tinc a darrere o més endavant. Soc feliç. Les dotze. Arribo a casa.

Gorgonzola

2026-04-27T22:17:57.475+02:00

Avui volia escriure. El dia, fantàstic, hi ajudava. M'he llevat amb força, he esmorzat bé, he treballat de gust i he donat voltes amb bicicleta per la ciutat. A les set del vespre, però, una son aclaparadora s'ha apoderat de mi. Els ulls m'han començat a coure i el cap se m'ha enterbolit. He sopat d'hora. He encès el forn i he estirat la massa que havia preparat a la tarda. M'he fet una pizza de gorgonzola i nous. Era tan bona que m'ha sabut greu gaudir-ne tant, però el dia s'ho mereixia. Després de sopar, el mal de cap ha començat a créixer. No he escrit. He engegat la tele i m'he posat una sèrie. En lloc de mirar-la, m'he adormit. M'he despertat i ja havia començat el següent capítol. He parat la tele i he anat a dormir. La casa fa olor de gorgonzola.

Pijama

2026-04-23T00:19:31.349+02:00

Sona l'alarma. Les set. Sona l'alarma. Un quart de vuit. Alarma. Dos quarts. Alarma. M'aixeco. Sento una petita coïssor als ulls que demanen tancar-se deu minuts més. Em fa mal el cap, just sobre del front. També em fan mal les espatlles. Vaig al lavabo, obro la tapa del vàter i faig pipi. Vaig al despatx, obro la tapa del portàtil i començo a treballar. Avui, des de casa. M'estic una hora assegut, concentrat, i oblido que tinc son. A les nou m'aixeco, vaig a la cuina i em preparo un bol de cereals. Torno al despatx. Aixeco la persiana. El sol entra per la finestra i m'enlluerna. L'abaixo. No del tot, deixo que s'escoli la llum pels petits forats de la persiana mig abaixada. M'assec i torno a la feina mentre vaig esmorzant uns cereals que es van estovant fins a formar unes farinetes. A les onze faig una pausa. Vaig a la cuina. Obro el pot de cafè. Aboco un grapat de grans al molinet i l'engego. Afegeixo aigua al dipòsit, de l'armari agafo un filtre i el col·loco a la cafetera. Aturo el molinet i buido el cafè molt al filtre. La cafetera fa un soroll greu, similar al de les motos que passen pel carrer. L'aigua comença a brollar sobre el cafè i l'aroma càlida s'escampa pel pis. Al cap d'uns minuts, aturo la cafetera i m'omplo una tassa fins dalt. Torno a treballar.

Ahir a la nit em va costar horrors adormir-me. Estava tan cansat que no era ni capaç d'agafar el son. A la tarda, en sortir de la feina, per anar cap a casa vaig agafar el camí que voreja el riu. Anava a peu. He de portar la bicicleta a arreglar. Feia sol i la temperatura era agradable. Era ple de famílies, gent fent esport o passejant el gos. No semblava un dia entre setmana. En arribar al carrer que puja a casa, vaig continuar endavant i, amb sabates i la motxilla amb el portàtil, vaig allunyar-me de la ciutat per una pista plena de marques de roderes. El riu baixava alegre i vaig aturar-me un instant per contemplar un petit salt d'aigua. A l'altra banda de la riba, un gran canyissar ho cobria tot. El vent feia ballar les canyes. La pista es va anar allunyant del riu i ben aviat em vaig trobar envoltat de camps de tota mena de verds, tacats per alguns de colza que ja començaven a perdre les flors. Els camps s'estenien amunt, encavallant-se amb un bosc de pins, cap a les muntanyes. Al bosc, vaig prendre un caminet que pujava cap al tossal. Era dret, ple de pedres i arrels, i de seguida vaig arribar a dalt, amb l'esquena suada, sentint el pes de la motxilla. Des de la carena vaig contemplar la ciutat. Que lletja. Em sentia bé. Vaig estar-me una bona estona assegut en una roca, escoltant els ocells i mirant un cel blau perfecte, distorsionat per uns fragments minúsculs que flotaven dins dels ulls. Quan va començar a fer fred em vaig alçar i vaig mirar el rellotge. Dos quarts de nou. Vaig arrencar a córrer, no sé ben bé per què. Potser per no arribar a casa de nit o perquè el cos ho demanava. Vaig desfer el camí i sense parar de córrer, subjectant les corretges de la motxilla, vaig baixar bosc avall, vaig travessar els camps, vaig arribar al riu i el cel ja tenia un color blau fosc. La pista plena de roderes em va obligar a frenar per evitar torçar-me un peu. Esbufegava i sentia que les cames em cremaven. La ciutat, massa il·luminada, intentava amagar la seva lletjor, a força de llum. Vaig arribar a casa, cansat i brut. Vaig dutxar-me i, sense sopar, vaig posar-me al llit. I cap a quarts de tres intentava encara adormir-me.

Després de dinar torno a seure davant de l'ordinador. M'he fet un entrepà i una amanida. M'acabo el cafè, fred, mentre treballo. El mal de cap no marxa. Tinc els braços encarcarats. El temps avança a poc a poc. Conto els segons que em queden per acabar la jornada. Milers. Aixeco del tot la persiana. El sol ja no entra per la finestra. I els segons s'aturen i em desespero. La feina tampoc avança. Em poso música. Fados. Em distrec. De mica en mica els segons se succeeixen. Quan miro el rellotge és un quart de sis. Abaixo la pantalla del portàtil. La música s'atura. M'aixeco de la cadira i m'estiro al sofà. Vull dormir. Em poso a llegir. Vora les vuit em començo a fer el sopar. Tallo un pit de pollastre a trossos petits i el coc a la cassola amb una mica de sal. Mentrestant, agafo una ceba i la faig a quadradets. Trec el pollastre, hi poso la ceba i deixo que es cogui, abaixant el foc. Agafo un bric de caldo i l'arròs. Quan la ceba ja comença a ser transparent, hi tiro l'arròs. Després el pollastre. Ho remeno. De seguida hi tiro el caldo i poso el foc al màxim. Quan arrenca el bull, poso el foc al mig i deixo que es faci l'arròs. Em bec el caldo que sobra. Poc més de mig vas. Agafo el telèfon. Tinc un missatge. Has vist el correu de les obres? No, avui no he obert el correu. Va tot bé? Responc. Sona el telèfon. Hola, dona'm bones notícies, si us plau, li dic. Bé, no són bones, la Júlia diu que no ens preocupem, però jo ho estic. S'allarguen. Com? Sí, han trobat unes esquerdes al terrat, res greu, però ara han de reforçar i posar uns cables. Al correu ho expliquen. Ostres, després ho miro. És gaire temps? No, potser un parell de mesos. Ah, no és tant. Potser per tu no, però si per alguna raó s'allarga algun mes més, potser em quedo al carrer. No s'allargarà, el tranquil·litzo. Bé, mira't el correu. Hem de fer reunió dilluns per parlar-ne. Respon l'enquesta si pots. Sí que em va bé, ara miro el correu i aviso que puc. D'acord, fins dilluns. Fins dilluns. Miro el correu. No entenc res del que diuen. La primera resposta és un resum de la Júlia, el mateix que m'ha explicat l'Enric. Responc l'enquesta al grup. Només quedava jo per respondre. L'arròs ja és a punt. Obro la nevera. Descobreixo un tros de parmesà. Si no és dolent, me l'acabo, em dic. I el ratllo sobre l'arròs. Miro un capítol d'una sèrie mentre sopo. L'arròs és bo, però la son em guanya. Tanco el televisor i deixo el sopar sobre la taula. Sense haver-me tret el pijama en tot el dia, quan no són ni les deu, vaig al llit. Avui no he sortit de casa.