El Cau.

Dues coses a la vegada

2011-06-30T16:30:00.001+01:00

Es diu dels homes que no poden fer dues coses a la vegada. Tota norma però té les seves excepcions, i sembla que el nou batlle de Girona, Carles Puigdemont, n'és una d'elles. Tot i així hi ha qui no se'n fia. Potser per això PSC i CUP ja li han demanat que no compagini la seva tasca municipal amb la que l'ocupa al Parlament, com a diputat de Convergència i Unió.

Aquesta és la particular cançó de l'enfadós a la política municipal de la ciutat dels quatre rius. Abans va ser CiU, amb Zoila Riera com a aspirant a la batllia, qui li va demanar debades a Joaquim Nadal, l'actual portaveu del PSC al Parlament i exconseller d'Obres Públiques, que no anés a La Ciutadella.

Si la condició masculina d'ambdós batlles no és el motiu d'aquestes demandes i, per tant, Pia Bosch i Jordi Navarro creuen en els seus arguments, l'inici de la oposició aquesta legislatura és, més aviat, d'allò més discret. Diu Bosch que la ciutat necessita "lideratge" i "un govern fort". El lideratge, virtut escassa avui en dia, no guarda relació amb les hores que l'alcalde passi a la seva ciutat, ni amb el fet que la seva dedicació sigui exclusiva. Era Anna Pagans una líder? La fortalesa que es demana des del PSC tampoc té a veure amb la tasca parlamentària de Puigdemont. Aquest govern municipal, ara per ara i si molt no canvien les coses, serà dèbil pel fet d'estar en minoria i és precisament la oposició qui pot enfortir-lo, fent-li confiança. Tant simple com complex.

Des de les files de la CUP s'assegura que aquest càrrec exigeix una dedicació exclusiva. La ciutat, en canvi, ha tingut batlle anant i venint des de Barcelona sense que això la perjudiqués. Ningú pot atribuir els errors, vicis o disfuncions dels governs de Nadal a aquest fet. Menys encara quan aquests es van mantenir amb Nadal fora del càrrec.

En un context de demanda d'una democràcia més representativa i participativa, no deixa de ser curiós que s'insti un batlle a prescindir del seu càrrec al Parlament. Hi ha algun diputat més fàcilment identificable amb una porció de país, que aquell que duu el nom de la seva ciutat allí on va?

El partit únic

2011-05-10T23:29:00.003+01:00

D'això en fa vuit anys, Artur Mas es presentava per primer cop a la Presidència de la Generalitat; vencia les eleccions però tastava el costat agre de la victòria. CiU passava a l'oposició per primer cop. El delfí de Pujol- que no estrictament del pujolisme- es preparava per fiscalitzar un tripartit que duraria més del que hagués volgut.

David Madí, home fort d'Artur Mas tot aquest temps, explicava en el seu llibre que el tripartit no s'havia cuinat a Nicaragua sinó a calle Génova. Que l'artífex n'era Pepe Blanco i que no només s'havia creat pensant en el Principat, ja que s'aplicaria arreu on els socialistes no poguessin vèncer amb normalitat.

Més enllà de l'afirmació de Madí, Convergència i Unió es trobava en un moment delicat. El PSC li trepitjava els talons, Esquerra Republicana s'enfilava gràcies al carisma d'un aleshores meteòric Carod-Rovira i, last but not least, milers de ciutadans tenien raons de pes per no confiar en la federació: Pla Hidrològic Nacional i el suport a un PP desbocat en la seva catalanofòbia, per exemple.

El tripartit, però, afectat per desavinences i incoherències entre socis, manca de relat, gestió pèssima de departaments clau com Interior, successius errors i una forta crisi econòmica a mig món, va fer aigües. Dels tres socis que hi havia a la Plaça de Sant Jaume, PSC i ERC van rebre un càstig antològic. L'artefacte inestable no havia reeixit.

L'embranzida del debat nacional gràcies a la sentència del TC contra l'Estatut, el posterior veredicte del TS contra la vehicularitat del català a l'escola, mesclat amb un ambient de catalanofòbia creixent a Espanya no han ajudat a un PSC que, fins ara, havia emprat el mot 'federalisme' per mostrar el seu aparent múscul catalanista. Les seves accions l'han delatat del tot i, avui, traint la seva pròpia paraula, s'enfonsa un xic més en la seva pròpia rasa.

Tan és així que CiU pot dormir ben tranquila. Estem en democràcia però ha esdevingut el partit únic. La competència s'ha esvaït i molt malament ho hauria de fer per revifar-la. La democràcia a Catalunya entra en una nova etapa, que serà llarga.

Un drama programat

2011-05-02T19:27:00.000+01:00

Catalunya ha patit quatre accidents de tren en un mes, un per cada setmana del just acabat abril. L'Estat ha aprovat obres milionàries en infraestructures a diversos territoris espanyols i es vanta de no pagar el fons de competitivitat al Principat. Mentrestant, el 10 per cent de la riquesa que s'hi produeix marxa anualment a territoris que, qui ho hagués dit mai, ja superen en tots els índexs haguts i per haver el nostre país. I malgrat sembli mentida, el govern espanyol exigeix a la Generalitat que estalviï un 20 per cent respecte l'any passat. La situació als hospitals frega el drama. Els pacients es desfan de tant esperar, els metges no saben si es troben al primer món o en un hospital de campanya, i el més calent és a l'aigüera.

Catalunya és víctima d'un context econòmic advers, cert. Catalunya pateix els errors d'un Govern que va ser imprudent amb el diner públic, que es va fiar d'aquest Estat que sempre l'ha maltractada. Catalunya té una única opció, desfer-se d'excuses i pors. Els ciutadans hem de trencar la inèrcia d'aquest drama programat, exigir-nos per poder exigir i no oblidar que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.

Nuclears

2011-03-21T19:05:00.003+01:00

D'ençà de l'accident a Fukushima s'està parlant sobre la conveniència de les centrals nuclears, si cal o no desfer-se'n degut al risc que suposen en cas que la cosa no funcioni. Fixant-nos en el Japó la resposta és no. És impossible abandonar-ne l'ús sense deixar el país del sol naixent en una situació de col·lapse. El Japó, amb el seu índex de desenvolupament tecnològic i industrial, sumat a una enorme població i pocs recursos naturals, necessita d'aquesta font per sobreviure. Qui tingui interès en saber com vivien els nipons a l'edat mitjana faria bé de desconnectar les seves centrals nuclears. Seria un viatge al passat sense màquina del temps.

L'energia nuclear s'ha demostrat segura després de dècades d'aplicació i constants millores. És, cal dir-ho, una energia neta que no genera emissions de cap mena si es gestiona correctament. Viure a Barcelona, de fet, és marcadament més nociu per la meva salut que no pas fer-ho a Ascó.

Prescindir de l'energia nuclear, vist que la seva seguretat no eximeix la humanitat d'exposar-se al desastre, és comprensible però inassumible ara mateix. No hi ha alternativa. Les energies renovables- excloent-ne la nuclear que hauria de ser-ne considerada- no tenen, ni s'hi acosten, la capacitat de produir que té l'energia atòmica. Si mirem el nostre país, on tres reactors produeixen una cinquena part de la que es consumeix- la resta del que es genera a Ascó i Vandellòs va a d'altres punts de l'Estat- seria possible abandonar progressivament les nuclears. Si, tanmateix, calculem quina energia provinent d'altres territoris ens arriba a casa, ens n'adonarem que patim un gran dèficit energètic.

Imagineu-vos, per tant, quina fortalesa tindria un hipotètic Estat Català per negociar de tu a tu amb França o Espanya si aquests països tinguessin la clau de pas del nostre subministrament energètic. Quants molins hauríem de plantar llavors per no tornar a l'edat de pedra? Què en dirien les plataformes que s'exclamen i diuen "no" a tot el que passi vora la seva casa? Ja és prou difícil ser català com per emmerdar-nos encara més. Nuclears sí, gràcies. I que en siguin unes quantes més!

Desafecció

2011-02-25T22:28:00.000+01:00

No ho trobo estrany.

Viatge de Cap de Setmana- Pamplona [I]

2011-02-08T23:14:00.001+01:00

Hi ha quelcom d'emocionant en viatjar. Sortir de casa i abandonar el lloc comú, la ciutat i els amics. La família. Diuen que els europeus viatgem molt però no n'estic segur. El que passa és que el nostre és un continent de països petits. Sense moure'ns massa ens topem amb un munt de cultures, confessions i gastronomies. Amb flaires de tota mena, corrupcions i altres formes de veure com viure. Si això li sumes que la providència t'ha fet català, resulta que de viatjar, viatges que és un no parar. Hi ha un punt de fatxenderia en tot plegat. A un australià que travessi el país cada dos per tres encara li direm que no viatja mai. Jo ja m'entenc...

Santiago y cierra, España!!

2011-01-18T18:21:00.005+01:00

"En moments de fortalesa del catalanisme ells accepten com a mal menor models com l'autonòmic. Actualment s'ha donat una situació inversa, ells s'han enfortit i volen reconstruir un estat uninacional on tot el poder, no només el polític sinó també l'econòmic, es concentri a Madrid". Així s'expressava el politòleg, Joaquim Colominas, en una entrevista que li vaig fer poc després de la sentència de l'Estatut.

Espanya ha tret pit i vol completar-se a si mateixa, acabar el que va començar amb el Decret de Nova Planta i que altres ja volien acomplir abans. Com és el cas del Conde Duque de Olivares i el seu Memorial [1625]: "Majestat, treballeu guardant aquest designi secretament al vostre esperit per tal de reduir aquests regnes que componen Espanya a l'estil i a les lleis de Castella, de manera que ja no hi hagi cap diferència".

Llegir aquestes paraules i les de Zapatero al Financial Times, o les d'Aznar en un acte del PP no és escoltar coses gaire diferents. Els canvis, més enllà dels usos lingüístics se centren en un altre evidència. Ara no es tracta de començar res de nou sinó més aviat de reiniciar-ho, fer-ho una realitat d'una vegada i per sempre. És evident que pels espanyols Catalunya suposa una cosmovisió aliena a ells, una anomàlia que desaproven i que desitgen erradicar. Per això la seva ofensiva mai s'ha centrat-només- en treure'n recursos econòmics per vestir la seva economia, sinó que també s'ha dirigit a perpetrar un genocidi cultural. Un genocidi que no sempre ha estat físic però que ha comptat amb malurades excepcions.

Així tenim un dèficit fiscal que hipoteca el benestar de tothom, que ens enfonsa en tots els indicadors i que, en un termini curt de temps, crearà una profunda crisi social al nostre país. El malestar, la manca de confiança i autoestima, la desesperança i l'autoodi són requisits sine qua non perquè mesures com les sentències del TC i el Suprem facin forat i desarticulin la nació sencera. Tenim els bulldozers aparcats a la Plaça de Sant Jaume. Espero que, un cop més, de l'amenaça en sapiguem fer virtut.

Una experiència rònega

2010-12-14T21:55:00.007+01:00

Avui he fet una cosa de molt mal gust, ho sé: he entrat en un centre comercial. Jo mai entro en aquests llocs, crec que el país es perdria poca cosa si no els tingués. De fet deixaria l'Illa Diagonal que és una cosa bastant més senyora, elegant, comme il faut. Digna de la Barcelona que, de petit, idealitzava cada cop que visitava, però que és possible que mai no existís.

L'olor d'ambientador- tornem al centre comercial- ho impregnava tot i m'ha recordat un locutori on fa pocs dies, tothom té experiències estranyes a la seva vida, vaig fer cap. Deu ser una advertència dels déus que m'entossudeixo a ignorar: sobredosi d'ambientador de rosa equival a lloc de merda. Així, per entendre'ns.

La desolació s'anava apoderant de mi mentre cercava l'establiment on perpetrar la compra. En arribar-hi, i veure com tot de manotes tocaven el que havia vingut a buscar, he desistit del tot. Ja resignat he seguit voltant abans d'emprendre el camí de retorn a casa, d'on mai no hagués hagut de sortir. La providència m'ha deixat un regal, abans del dolç moment de marxar. Una noia, tot parlant un castellà una mica embarbussat, li ha recomanat al seu "cielo" que no és llepés els dits per canviar les pàgines d'un llibre obert en un IPad. Magnífic...

Salvador Sostres diu que la crisi no és econòmica, que és moral. Oriol Bohigas, que a Barcelona s'ha perdut el gust per l'eficàcia i el disseny. Em temo que emparaulen els meus sentiments.

Els altres espanyols

2010-11-19T21:15:00.009+01:00

Recordo que va ser un dia a la facultat a l'assignatura Relacions Internacionals, amb el senyor Pablo Capilla com a professor. Capilla, entre altres coses, m'argumentà que, qui aconsegueix trobar el nom per definir la cosa, triomfa. "Bauman i la societat líquida", va citar com exemple. La tesi del professor Capilla té molts més casos que la reforcen. Un d'ells és conegut per a nosaltres: els nous catalans de Paco Candel.

Candel va tenir l'encert de trobar un motiu pels immigrants espanyols afincats al nostre país. No només els anomenava, els definia. Aquest altres deixava clar la diferència, la particularitat.

Curiosament, els altres catalans han reaparegut aquests dies de campanya. Va ser la consellera andalusa per la Igualtat i el Benestar Social [sic], Micaela Navarro Garzón, qui els va treure de l'oblit. Navarro va lamentar les declaracions del president d'Esquerra Republicana, Joan Puigcercós, qui va acusar els andalusos de no pagar impostos amb la complicitat de la Hisenda espanyola. La ofesa consellera assegurà que eren un insult "pels andalusos, també pels que viuen a Catalunya". A qui es referia, però, quan parlava d'aquests andalusos que viuen a casa nostra? N'existeix algun cens?

L' apel·lació d'aquests ciutadans com a perpetus espanyols és el somni confés i, a la vegada, subtilment obviat del nacionalisme espanyol. Heus ací una didàctica excepció: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”. Així s'esplaiava l'expresident espanyol Leopoldo Calvo Sotelo. Queda tot dit.

A Micaela Navarro cal agrair-li que ens recordi com molts han volgut esborrar la nació catalana. No pel genocidi físic, sinó canviant-ne l'ordre demogràfic i ofegant-la política i econòmicament. És a la vegada plaent veure com no se n'han sortit. Benvolguda senyora Navarro: els primers que pateixen Espanya aquí són els mil·lers de fills dels altres catalans. Gent del país com qui més. Aquests que vostè estrepitosament anomena "andalusos".

Tu quoque, Jan?

2010-10-25T22:29:00.004+01:00

Diu la llegenda que Juli César, en veure's traït per Marc Juni Brut, s'exclamà: "Tu quoque Brute fili mi?". Tu també fill meu. Un traïdor més.

Vint-i-dos segles més tard, un metge de Puigcerdà veu com l'esperança del seu projecte serà qui acabi ensorrant-lo. No cal ser molt llest per entendre que aquest metge és Joan Carretero, que el projecte era Reagrupament, i la seva esperança Joan Laporta.

Carretero ha patit una opa hostil per la qual no estava preparat i de la qual no se'n sortirà. Laporta, qui havia de ser la cara bonica que mancava al seu partit, és ja el seu Marc Juni Brut particular. Li ha manllevat el projecte, el discurs i fins i tot les persones. Regeneració democràtica, declaració unilateral de la independència... Conceptes que algú, no pas un despistat, podria atribuir a qualsevol dels dos partits sense equivocar-se.

La nit del 28 de novembre palesarà el canvi de rumb en la política del país. El conflicte nacional no resolt abandonarà els grisos, els partits deixaran de fer la Ramoneta. Tot serà directe i explícit. Dependència o independència. La política, en definitiva, baixarà dels núvols. Sobretot el catalanisme peixcovista. Aquesta mateixa nit Laporta brindarà, com només ell en sap, per uns bons resultats. Ell i fins a tres companys més entraran al Parlament. Seguint les tesis de Carretero, l'independentisme tornarà a ser parlamentari. A la seu de Reagrupament no hi sonarà cap espanta-sogres. Derrota i cap a casa. Mesos de feina que no s'hauran acabat traduint en res.

Serà una desfeta política i personal per a Carretero. Potser el seu punt i final. Faria bé, tanmateix, de no resignar-se i no tancar aquesta pàgina de la seva vida. El metge de Puigcerdà, així és com vol ser descrit, és i representa molts dels valors que el país i la seva política necessiten. Sinceritat, valentia i honestedat, per citar-ne alguns. A Carretero l'han ferit a l'orgull i ha volgut ser fidel a si mateix. Una mort heroica però, ras i curt, una mort. Això és l'únic que l'espera en termes polítics a curt termini. Malgrat tot, seria un error ridiculitzar-lo, segueixi o no actiu en aquest àmbit. L'èxit de Laporta serà també seu. No tots el que surt bé llueix de bon principi.

Trossos (II)

2010-10-04T00:31:00.006+01:00

23 de gener:

Avui, per la primera i dolça volta,

m'ha sorprès la blancor dels ametllers

traient el cap per sobre dels recers

de l'hort blanc de les monges caputxines:

semblaven esfereïts

de sentir-se tan florits

tots sols entre les boirines.

6 de febrer:

Avui semblaven valents

i semblava que cantaven

afrontant a tots els vents

i a les neus que els vents portaven.

Sota les neus imminents

cantaven de l'alegria

d'haver florit ignocents

abans de l'hora i del dia:

des del fons dels jorns vinents,

plorant, la Primavera els beneïa.

15 de febrer:

Avui ha caigut neu damunt les flors

i damunt de les coses primerenques:

un matí de blancor que el sol ha fos.

A migdia poncelles vermellenques

han tret el cap florit entre la neu

i han resplendit en mig de la blancura:

els ametllers han dat gràcies a Déu

agitant llur rosada vestidura.

JOAN MARAGALL 1906

Mishima 2007

Motius pel no

2010-09-27T22:42:00.006+01:00

En un conegut restaurant amb set portes per on entrar-hi. En un menjador apartat, discret, d'un blanc estàtic d'aquest indret barceloní, allí, em vaig trobar una escena graciosa. Crec que toca desvetllar-la.

A la taula més apartada de totes s'hi asseien tres senyors. S'anomenaven Gallego, Herrera i Álvarez. No sé de què parlaven, sospito que potser volien apujar els impostos a aquestes rendes tant altes que els acompanyaven. No se'ls veia, però, massa incòmodes en tant poc obrer hostal.

Ja aleshores i encara avui el seu discurs no ha variat massa. És tant antic i caduc el dogma que els embolcalla, tant, que un gest innocent com un àpat entre amics els aboca a la contradicció. L'esquerra va ser en un temps, el segle XIX, que per cert, demostra que no tot allò passat és genial, l'avantguarda del pensament polític. Va tenir la força de la massa, la legitimitat de l'ètica i de la moral. Quan va obtenir el poder va fracassar, va matar com cap altre totalitarisme i, el que és pitjor i explica la seva decadència, no s'ha desampallegat mai d'aquest llast brutal i erroni.

Toca avui parlar de classes que n'oprimeixen d'altres, obrers o socialisme? La resposta al problema migratori o al fet nacional és la paraula "internacionalisme"? [Aquesta darrera la hi vaig sentir dir a un professor universitari]

La ciutadania ho percep, ho palpa i ho rebutja frontalment. Els piquets i els punys alçats no ens faran més bondadosos ni més lliures. Beure Meca Cola i fer boicot als productes fets a Israel no ens fan ser d'esquerres. Convertir el treballador en un intocable, legislar com si l'empresari fos un negrer tampoc no ens traurà de la crisi. Aquest dimecres treballeu amics, cal aixecar el país.

L'error

2010-09-14T22:15:00.009+01:00

He sentit vergonya de mi mateix els darrers dies. Aquests instants han sigut intensos, curulls de sensacions. Sens dubte. Em noto amb l'imperatiu de pensar què es deriva de les peces que moc, amb voluntat d'anticipar-me. Evitar caure-hi de nou.

Ho sento.

He ferit, he estripat. He malmès i espatllat.

Digue'm si és veritat

2010-08-23T20:39:00.001+01:00

Barcelona a l'estiu. Homenatge

2010-07-27T19:27:00.005+01:00

Barcelona a l'estiu només és apte pels rics. Per aquells que tenen la sort, treballada de ben segur, de poder moure's sense necessitar el transport públic ni el ventilador. La ciutat es buida mentre s'emplena d'altres que hi arriben per no marxar fins que, any sí i l'altre també, els de sempre tornin. L'equilibri no es trenca, tot ho aguanta un tel d'humitat i foc que fustiga -no té pietat- els qui es couen a l'andana i ofrenen glòria al tímid corrent d'aire ventilat.

No és París el que ens queda, no, és la brisa de la Barceloneta i el record d'aquella noia de pell bruna, pits prominents i somriure còmplice que segur que no et mirava malgrat que, per un moment, ho vas creure possible.

Història d'una pancarta

2010-07-06T21:34:00.006+01:00

Aquesta setmana no han estat gaires el periodistes que han pogut contactar amb Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural. A pocs dies per una manifestació que es vol i preveu massiva molts no han passat de l'intent de parlar-hi. La marxa contra la sentència de l'Estatut és aquest dissabte, cal enllestir detalls i l'agenda de Casals és plena. No és aquest, però, el motiu que l'ha fet tant inaccessible. La raó es troba en el debat sobre què cal encapçalar la manifestació, si la divisa proposada pels organitzadors [Som una nació. Nosaltres Decidim] o bé una senyera com proposa el Molt Honorable.

Aquesta divergència és més important del que pugui semblar. Alguns es preguntaran per què. Anem per tant a pams. José Montilla ha expressat reiteradament que vol encapçalar la manifestació portant la divisa nacional al davant, segons afirma per garantir que sigui unitària. La maniobra és hàbil i bastant lògica dins el funcionament del PSOE a Catalunya. Emprar un discurs aparentment catalanista, en contingut i en forma, a favor d'un projecte nacional espanyol. En aquest cas la senyera, fa uns anys una suposada voluntat d'autogovern condensada en un Estatut, avui ja mort. Mentrestant cap votació contrària als interessos del PSOE al Congrès de Diputats, i retallades a les competències de la Generalitat des de ministeris socialistes.

Si la senyera és en aquest cas l'excusa, el que es vol ocultar és la incomoditat que patiria el socialisme espanyol sota el lema proposat pels organitzadors. No accepten per tant que siguem una nació, res de nou. El socialisme català no existeix, res de nou.

2010-06-16T22:58:00.002+01:00

Castilla miserable,
ayer dominadora,
envuelta en sus harapos
desprecia cuanto ignora.

Estiu

2010-06-14T17:02:00.005+01:00

Ultimant els estudis a la facultat i sense cap projecte a mig termini. Avui he començat a treballar al Singular Digital. En principi i de moment, aquesta feina només em tindrà ocupat fins a principis d'agost. Tot i així l'encaro amb alegria i agraïment. Espero que m'ajudi, que em sigui de profit i que els qui estan per sobre meu pensin que no els he estat cap crossa.

La feina al Singular comença el mateix dia que la màxima institució del país, el president del Barça, decideix dimitir de tant noble responsabilitat. És un cop dur pels qui no ens resignem ni ens conformem però, això a aquestes alçades ja ho sap tothom, no ens hem de preocupar en excés. Tenim la partida vençuda i, de fet, aquest projecte españñol dels Godó i amics no farà més que engrandir l'obra d'en Joan Laporta. Una obra tant política com la de n'Alexandre però sincera, honesta i desvergonyida.

I mentrestant els de Caixa Girona ens faran el favor de dur-nos en Julio Iglesias un estiu més. Quan un es desacredita sol tampoc cal fer-ne més sang del compte.

No és un mal dia però sé que en vindran d'encara millors. Espero que us agradi el nou format del bloc. Al loro!!

La legislatura del govern torpedinat

2010-05-24T22:28:00.008+01:00

Aquest text és la part d'un treball fet a la facultat del qual ja us en parlaré a partir de demà, quan l'haguem defensat davant d'un tribunal. L'apartat on es parla del context en el qual s'ha desenvolupat l'actual legislatura l'he redactat jo i aquí us l'adjunto.

Els objectius del segon tripartit han topat amb el distanciament d'un suposat aliat, el govern espanyol, l'amenaça del Constitucional sobre l'Estatut i una enorme crisis econòmica.

Quan el 23 de novembre del 2006 José Montilla i Aguilera va pronunciar el seu discurs d'investidura, el nou Molt Honorable va assegurar, entre altres, dues coses: Que d'ara endavant Catalunya no havia d'insistir més en la seva identitat com a nació, que considerava fora de tot debat, i que calia fer ús de l'estatut per desplegar polítiques socials, que consolidessin l'estat del benestar-i de la oportunitat- al país. Per aconseguir-ho Montilla assegurava que tenia els ingredients necessaris. Molts van creure-hi sense veure que per darrera del faristol s'aproximaven dos núvols ben carregats. Una tempesta perfecta. El primer dels cumulonimbus, provenia del Tribunal Constitucional, l'altre, ho feia en forma de crisi econòmica d'abast mundial. L'imminent nou president no els va veure malgrat els cants de sirena que advertien del perill, i seguí amb el discurs.

“Hem de superar la indiferència educada amb Espanya i aprofitar l'actual situació econòmica del país, la millor de la seva història”. Aquesta sentència, feta en part des de la bona fe i en l'altra per l'eufòria d'un moment en el qual, efectivament, l'economia avançava a pas de gegant, sintetitzen els condicionants d'una govern i una legislatura ofegats per cicumstàncies adverses.

La voluntat del Govern d'Entesa, segon tripartit per a tothom, era la de fer honor a la divisa del candidat socialista. La famosa “fets, no paraules”, és a dir, desplegar l'Estatut i tancar el debat Catalunya-Espanya. Per aconseguir-ho creia en una presumpta complicitat amb el govern espanyol, en una sortida favorable a l'embestida del Partit Popular contra l'Estatut i en una bonança econòmica que permetria fer les inversions hagudes i per haver. I res d'això no ha passat.

El govern, efectivament, ha enllestit projectes ambiciosos, dels que no es consensuen fàcilment i menys quan es juga a tres bandes. Exemples d'aquest esforç en són la Llei d'Educació, malgrat les desavinences amb Iniciativa i l'ennuig dels sindicats, la tampoc menys polèmica Llei de Vegueries, la creació de l'Agència Tributària de Catalunya, la nova llei de la CCMA, o la restauració de la corporació metropolitana de Barcelona entre altres. El segon tripartit ha encarat amb més o menys intensitat i èxit debats que restaven paralitzats malgrat la seva importància, com l'elaboració d'una llei electoral catalana o la modificació de l'impost de successions. No es pot acusar, en conseqüència, l'actual govern d'inactiu.

Malgrat aquests fets, de paraules n'hi ha hagut i moltes. Les que tot just abans d'ahir, a pocs mesos de la fi de legislatura, el President Montilla va fer servir, fins i tot en eùscar, per cloure la renovació del Tribunal Constitucional. Les que han fet falta per insistir en la legalitat de l'Estatut, per parlar d'economia, de retallades pressupostàries, de corrupció, de Mossos carregant contra estudiants o del foc que segà la vida a cinc bombers d'elit. És evident que no totes han estat causa d'un context desfavorable.

Aquests quatre anys, en definitiva, han evidenciat l'esgotament d'un sistema tripartit que el 2003 s'erigia com a alternativa al nacionalisme català de Convergència. La clivella política segueix situada en l'encaix de Catalunya amb Espanya. No s'ha mogut ni un pam i sembla que, per tant, haurà de passar temps abans la política catalana, tal i com desitjava José Montilla aquell final de novembre del 2006, passi a ser una simple qüestió de gestió de recursos. Sense excessos retòrics ni havent de justificar-se a ningú.

La oposició, a diferència de l'espanyola, s'ha mantingut compacte i ha esquivat com ha pogut els pocs esquitxos que ha rebut. El més directe, que encara cueja, el del desfalc al Palau de la Música. La remor de fons, els “amics” que el govern ha trobat a Madrid i una creixent i treballada popularitat d'Artur Mas- que ja supera en audiència televisiva al propi President- han fet d'aquest segon mandat a l'ombra, una estada menys dolorosa al carrer de Còrsega.

Projecte de pàgina 3/ Disseny per a suplement cultural

2010-05-10T14:36:00.004+01:00

Aquest és un esbós fet per a l'assignatura de Tecnologia del disseny Periodístic. Es tracta d'una pàgina tres per a un suplement cultural que s'inclouria dins un diari de referència, o informatiu-interpretatiu que de ben segur queda més bé i omple més línies.

Ompliré el blog de nou, ben aviat. Segur. Tothom tranquil. Podeu seure. Gràcies, gràcies.

Aquest diumenge Girona decideix

2010-04-19T16:45:00.002+01:00

El 25 d'abril Girona decideix. from marc planas on Vimeo.

Canvi de plans

2010-04-15T00:31:00.009+01:00

En una conferència titulada “qué está pasando en Catalunya”, el lingüista i escriptor, Toni Strubell i Trueta, exposava el setembre passat la seva visió sobre l'estat dels mitjans de comunicació a Catalunya. Strubell, resumint-ho, feu un anàlisi que, sobretot, es basava en l'evolució editorial dels grans grups comunicatius del país. D'aquests grups i també de les seves capçeleres ja que, com bé explicava en el mateix text, avui no podem parlar de mitjans de comunicació sense referir-nos a la concentració empresarial, és a dir, sense acceptar que capçeleres bastant distants tinguin un mateix propietari.

Sigui com sigui Strubell defensava que els canvis socio-polítics que està patint Catalunya, amb un independentisme creixent, transversal i cada cop més actiu, estan arrossegant la majoria d'empreses del sector a aquests postulats. Un arrossegament que es podria anomenar, essent mes precisos, com un mínim apropament en el cas dels mitjans tradicionalment unionistes.

Així, per exemple, tenim a Catalunya empreses com La Vanguardia que conscient d'aquesta realitat, fa gestos tímids per mantenir-se fidel a la seva tradició sense combatre amb massa duresa els sectors més decidits del catalanisme. El Periódico que tampoc és cap estandard sobiranista opta per una estratègia semblant. I de fet sembla haver-se'n sortit prou bé amb una traducció al català del diari, que suposa ja un 40% de les vendes. És curiós com aquests canvis passen inversament als mitjans públics, quan Esquerra Republicana du sis anys formant part del govern. Catalunya Ràdio s'ha enfonsat amb una gestió que, essent poc mal pensat, només pot ser qualificada de pèssima. A TV3 mentrestant el marc referencial de les seves notícies ha fet un brusc desplaçament cap al centre de la messeta. Ara és més probable sentir qualsevol topònim castellà abans que d'altres tant nostrats com el de Girona o Perpinyà. I no, no és cap percepció. Ho demostra un estudi fet pel col·lectiu periodístic Ramon Barnils. Un senyor que, per cert, si avui fos en vida seria vetat a la CCMA.

Tot plegat fa evident que quelcom es cou a Catalunya quan empreses tant poderoses començen a preocupar-se i quan els polítics volen desactivar des dels mitjans públics quelcom que la societat, majoritàriament, ja ha assumit: la convicció que l'independència és necessària i possible. Davant d'un moment de canvis cal saber-s'hi adaptar i els grups periodístics, no ens enganyem pas, primer de tot, són empreses amb uns beneficis que necessiten obtenir. I si per això cal revisar una línia editorial, molt o poc, s'acabarà fent. Tot per l'audiència, tot per la pela. Que qui paga mana.

Qüestió de responsabilitat

2010-04-12T19:48:00.005+01:00

Sovint tot allò que passa fora del nostre àmbit pot semblar-nos més gran del que realment és. També és bastant normal, que no comprensible, que el que s'esdevé a prop tingui de seguida un valor qüestionable. Que ho ridiculitzem o hi tinguem desconfiança. A Catalunya en general, sentim una fixació singular per allò que fan els altres i poca fe en la nostra capacitat. El nostre nom mai no apareix en els crèdits. Ens hem resignat, ens pensem i sentim culpables.

Aquesta realitat no ens ha d'estranyar. Passa en tots els països que viuen subordinats a un altre i, duta a l'extrem, desemboca en l'autoodi. Parlo del que, per aquestes latituds, acostumem a anomenar com a botiflerisme. Sabut això, no hem de fer cap escarafall i simplement treballar per posar fi a tanta desídia.

Aquest vint-i-cinc d'abril tenim doncs una immensa responsabilitat. La propera tongada de consultes sobre la independència durà el dret a vot a centenars de milers de ciutadans. Darrera quedaran hores de feina, reunions, actes i visites porta a porta cercant la complicitat d'una gent que, ja cansada, vol exercir un dret que li ha estat segrestat.

No ens enganyem, d'aquí a dos diumenges no només palesarem que no som espanyols. Exigirem als nostres representants, que no supeditin la llibertat de Catalunya a la legalitat d' Espanya. La que serveix per tancar diaris, la dels fiscals que vexen el senyor Otegi per no ser un indi penedit, la que exigí a un adolescent català que digués que era espanyol, la mateixa que permet concentracions feixistes a Arenys mentre il·legalitza partits basquistes, persegueix i tortura independentistes catalans i que mai, mai, s'ha preocupat per perseguir els atacs que la nostra nació rep a diari. Els explicarem que la ciutadania ja ha superat l'autonomisme. Que exigeix allò que li han negat amb una lluita que és sorda i constant. Que és invencible.

The who?

2010-04-02T10:32:00.001+01:00

Mort al Raval

2010-03-29T23:58:00.005+01:00

Dilluns a la tarda. Un jove mor al Raval apunyalat. Segon cas de mateixes característiques en menys d'un any. Què està passant? La realitat, polièdrica, pot dur-nos a moltes interpretacions, motivades però, per uns fets ben lamentables.

Al Raval no només les navalles treuen vides abans d'hora. Enguany les xeringues d'heroïna han engreixat la deshonrosa llista de tragèdies que sacsegen el barri. Els indigents que dormen a la vora del MACBA són cada cop més i fa pena veure com les prostitutes s'abraonen al primer que passa ofegades pel proxeneta de torn. Aquesta és la història d'un barri cèntric, barri d'una ciutat del primer món que resulta ser una marca internacional del bon viure, l'arquitectura d'avantguarda i la capital d'una nació que sobreviu sense existir.

Els qui trepitgen de fa més dècades les seves voreres expliquen que el Raval d'avui ja poc té a veure amb el d'antany. Una visió que es pot constatar des de molts punts de vista, que és ben certa i de la qual molts se n'alegren. Tot i així, qui afirmi que el problema s'ha acabat fuig de la realitat com les rates de la pesta.

La humanitat sovint s'ha apropat a crear l'infern a la terra. És paradoxal que això hagi passat, en ocasions, quan el que es cercava era la plenitud d'un sistema perfecte i idíl·lic. Tan és així que hi ha referents salvatges, capaços de convertir el que passa avui al Raval en un ximple i absurd joc de nens. Serveixin d'exemple els carrers de Fallujah o Ciutat Juárez, on ni els passavolants s'astoren al veure cadàvers a la vorera. On simplement passen de llarg. Aquest no ha de ser, tanmateix, el consol de Barcelona ni de Catalunya. Sabedors que no existeix la perfecció cal viure cercant-la perpètuament. Un mort al carrer mai no ha de ser-nos normal ni aliè.