La Declaració va nàixer a Barcelona el juny de 1996, promoguda pel PEN Internacional i el CIEMEN, i va ser pionera a l’hora de defensar que els drets lingüístics són drets humans, individuals i col·lectius alhora. Durant tres dècades ha servit de brúixola a moltes comunitats de parlants, però mai no ha tingut força vinculant, i el món que descrivia ha canviat. La revolució digital, la intel·ligència artificial, les migracions i la globalització pressionen les llengües que no tenen un estat al darrere –i també algunes que en tenen. Segons les Nacions Unides, cada dues setmanes desapareix una llengua.

L’actualització vol respondre a aquest nou escenari. Proposa, entre altres coses, reconèixer els drets lingüístics en l’entorn digital i tecnològic, crear mecanismes de seguiment que facen efectiva la Declaració i reforçar la cooperació entre les comunitats lingüístiques minoritzades. El procés recull aportacions d’especialistes i col·lectius d’arreu del món i té com a horitzó portar el text a l’ONU el 2028, quan la Declaració Universal dels Drets Humans complirà vuitanta anys.

Per a una associació d’escriptores i escriptors de les comarques del nord del País Valencià, l’adhesió té un sentit molt concret. Escrivim en una llengua que encara ha de justificar la seua presència a l’escola, a l’administració o a la pantalla del mòbil, i sabem que la literatura no viu en el buit. Sense parlants amb drets no hi ha lectors, i sense lectors no hi ha literatura.

Per això convidem les entitats culturals, educatives i cíviques, i també qualsevol persona sensible a la discriminació lingüística, a afegir-se a la iniciativa. A la pàgina del projecte hi ha els detalls i qui l’impulsa, i qui ho vulga pot adherir-s’hi de manera individual a través del formulari d’adhesions.

Una llengua no es perd el dia que mor l’últim parlant, sinó molt abans, el dia que deixa de tindre drets.

L'entrada El Pont s’adhereix a l’actualització de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

Rosa Lluch Ayza va nàixer a Benicarló el 1958 i, des de menuda, ha trobat en la lectura una finestra oberta al món. La mar, la lluna, la pluja, els arbres i el bosc formen part del seu imaginari, i ella mateixa resumeix la seua relació amb l’escriptura en una frase que podria fer de pòrtic al volum. No és ella qui fa poesia, diu, sinó la poesia la que la fa a ella. Ha publicat el poemari Llum oberta (Seleer, 2022) i la novel·la Carmen. Su vida. Una mujer adelantada a su tiempo (Gr editorialx, 2022), i té relats en diversos volums col·lectius. El 2025, en el centenari de Maria Beneyto, va posar veu a «Ciutat bombardejada» en l’homenatge que El Pont va dedicar a la poeta.

El llibre no ha nascut pensant en el taulell de cap llibreria sinó per passar de mà en mà, i tota l’edició s’ha plantejat com un projecte de mecenatge. Cada mecenes aporta 20 euros, el preu d’un exemplar, i amb 107 mecenes queda coberta la impressió de 200 exemplars i 200 marcapàgines. Els diners que vinguen després van a l’Asociación Española de Síndrome de Rett (AESR), és a dir, els de la venda dels 93 exemplars que queden i de 50 marcapàgines a 5 euros, a més dels 15 euros que sobren una vegada pagada la impressió. Si es venen tots els exemplars i marcapàgines previstos, el poemari aportarà 2.125 euros a l’associació. El cartell que acompanya aquesta nota en detalla els comptes.

La síndrome de Rett és un trastorn neurològic i del desenvolupament, poc conegut, que afecta sobretot xiquetes i dones. Els primers mesos de vida semblen normals, però després l’evolució s’atura i es perden habilitats que ja s’havien adquirit. L’AESR treballa per millorar la qualitat de vida de les persones afectades i de les seues famílies i per impulsar la investigació sobre la síndrome, i és ací on van a parar aquests versos.

Les il·lustracions duen la signatura de Luis Bolumar Santamaría (Penyalba, Sogorb, 1951), un dels noms fonamentals de l’art contemporani de Castelló. Format a la capital de la Plana des de 1967 en dibuix, pintura, gravat i modelatge, va exposar per primera vegada el 1973 al Círculo Mercantil, amb el suport del poeta Miquel Peris i Segarra. La seua pintura, dins l’expressionisme figuratiu, ha passat del món mitològic de faunes i nimfes a unes dones fortes i sensuals, de mirada inconfusible, que s’han convertit en la seua marca. Ha exposat arreu de l’Estat, a Europa, als Estats Units i a Taiwan, i el 2023 la Fundació Bancaixa li va dedicar a Sogorb la mostra Entre el Mediterráneo y Espadán, quaranta obres que dialoguen entre la mar i la serra.

Qui vulga fer-se’n mecenes pot aportar-hi la seua part a través d’aquest enllaç. Al capdavall, també un poema està fet de quatre paraules ben triades.

L'entrada Rosa Lluch presenta el poemari solidari ‘Amb quatre paraules’ a la Plaça del Llibre de Castelló ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

El Centre d’Estudis Vilassarencs (CEV) organitza el 13 de novembre, a les 18:30 h, a la Sala Roser Carrau, una taula rodona amb motiu del centenari del naixement del poeta Blai Bonet. L’acte vol recordar la figura i l’obra d’un dels grans noms de la literatura catalana del segle XX, estretament lligat a Vilassar de Mar.

La trobada reunirà Carles Rebassa, Vicent Sanz, Lali Ribera i Eulàlia Armengol, que compartiran la seva mirada sobre l’autor, la seva trajectòria i la vigència de la seva obra cent anys després del naixement.

L’activitat compta amb la col·laboració de l’Ajuntament de Vilassar de Mar, l’Associació d’Amics de Mossèn Pere Ribot, la llibreria Index, latropateatre i l’Aula d’Extensió Universitària de Vilassar de Mar.

Data: 13 de novembre
Hora: 18:30 h
Lloc: Sala Roser Carrau, Vilassar de Mar
Organitza: Centre d’Estudis Vilassarencs (CEV)
Amb: Carles Rebassa, Vicent Sanz, Lali Ribera i Eulàlia Armengol

L'entrada Una taula rodona a Vilassar de Mar commemora els 100 anys del naixement de Blai Bonet ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

L’hostal La Carbonera de Vallibona va acollir el passat dissabte 10 d’octubre la presentació d’El Enigma Verne, la primera novel·la de Xavier Sebastià, escriptor castellonenc i membre d’El Pont Cooperativa de Lletres.

L’acte va començar amb la presentació de Maria Teresa Ulldemolins, de Vinaròs, que va repassar davant el públic les claus temàtiques i literàries de l’obra i el lligam de l’autor amb la literatura i amb el territori.

Després va parlar Sebastià, que va explicar com va nàixer la novel·la, què el va moure a escriure-la i algunes de les reflexions que s’amaguen entre les pàgines. La trobada va transcórrer en un ambient proper i participatiu, i va tornar a mostrar La Carbonera com un punt de referència cultural a Vallibona.

Amb motiu de la presentació, la televisió comarcal va entrevistar l’autor aquell mateix dissabte. Podeu veure l’entrevista en el vídeo següent, a partir del minut 5:06.

El Enigma Verne és una novel·la de misteri i suspens, escrita en castellà, que combina dues històries en paral·lel. D’una banda, Ramón, un jove amb inquietuds intel·lectuals, fill menut d’una família de llauradors, ens porta per l’Espanya de la primera meitat del segle XX. De l’altra, Miquel, nascut seixanta anys després en una ciutat mitjana, ens ensenya un món molt diferent o, potser, no tant. Els dos comparteixen l’afició per la lectura i una gran determinació, que els servirà per a desxifrar uns enigmes guardats durant molts anys i que també desafiaran el lector. L’autor ho defineix com una ficció amb pinzellades autobiogràfiques.

Xavier Sebastià Jordà (Castelló, 1962) és catedràtic de llengua francesa i va exercir durant més de quinze anys com a professor a l’IES Penyagolosa de Castelló.

L'entrada Xavier Sebastià presenta a Vallibona <em>El Enigma Verne</em>, la seua primera novel·la ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

Per motius d’aforament, l’organització demana confirmar l’assistència per WhatsApp al telèfon 605 399 358.

«Anys de batxillerat»: de l’aula a la vocació docent

Anys de batxillerat és un llibre de records i experiències que comença als anys seixanta del franquisme i arriba fins a les primeres reformes educatives de l’etapa democràtica. L’autor contraposa la vida acadèmica de l’institut vista des de l’alumnat amb la que ell mateix va viure, pocs anys després, des del professorat. Eixe contrast mostra contradiccions i novetats que més tard influiran en l’experiència de l’aula de batxillerat i de l’ESO.

Entremig, els cursos de formació universitària fan de frontissa, plens d’esperances i inquietuds que accentuen la incipient vocació docent, que es va perfilant a poc a poc. Els fets que el lector hi trobarà poden semblar anecdòtics, però són recursos per fer entendre les idees que l’autor vol transmetre sobre les seues vivències com a alumne i com a professor.

El llibre va eixir l’1 de setembre de 2025 a la col·lecció Narratives d’Onada Edicions. Té 256 pàgines, s’edita en rústica amb solapes (15 × 23 cm) i costa 19 €. ISBN: 978-84-10259-66-9.

«Memòria dels vençuts»: vuit anys de postguerra

Memòria dels vençuts segueix les vicissituds del protagonista des que arriba al poble en acabar la Guerra Civil fins al naixement del seu primer fill: vuit anys que van de la detenció immediata a la incorporació a la vida civil. Hi apareixen els anys de presó, amb una petició de pena de mort per part de la fiscalia, i els posteriors en camps de treball forçat, que fan avançar la vida entre la inseguretat, la incertesa i l’absència de futur. L’obra retrata també la situació en què va quedar la família i l’ambient d’un poble en plena postguerra, on els vençuts arrossegaven per sempre l’estigma de «rojos» i patien la por, l’aïllament i el control dels vencedors, que posaven entrebancs a la seua incorporació normal a la societat.

El llibre va eixir el 2019 a la col·lecció La Nau (Minor) d’Onada Edicions. Té 200 pàgines, s’edita en rústica amb solapes (15 × 21 cm) i costa 15,20 €. ISBN: 978-84-17638-44-3.

L’autor

Francisco Mezquita Broch (Vila-real, 1947) és catedràtic de Geografia i Història d’institut jubilat i membre fundador del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló. Ha publicat nombrosos treballs d’història, entre els quals destaquen Orígens i formació de l’Institut Elemental de Benicarló (Onada Edicions), Vila-real 1846-1939 (Ajuntament de Vila-real), La platja d’Argelès (Neopàtria, 2019), La historia de las primeras mujeres farmacéuticas del ICOF de Castellón (ICOF, 2022) i L’institut Ribalta en la guerra i la postguerra (Diputació de Castelló, 2023).

Fitxa de l’acte

• Què: presentació i xarrada amb Francisco Mezquita Broch
• Llibres: Anys de batxillerat i Memòria dels vençuts (Onada Edicions)
• Quan: divendres 13 de novembre de 2026, a les 19 h
• On: Lliures, Llibreria & Art, C/ Calvari, 2, Vila-real
• Aforament limitat: confirmeu l’assistència per WhatsApp al 605 399 358

L'entrada Francisco Mezquita Broch presenta a Vila-real «Anys de batxillerat» i «Memòria dels vençuts» ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

El llibre recull la poesia d’Antoni Matutano (Almassora, 1955–1998), autor de Mites d’enganys (1979) i Caravana mar enllà (1995). Pasqual Mas, doctor en filologia i escriptor, n’ha fet la recerca i la selecció a partir de manuscrits, mecanoscrits i originals que conservaven els amics més propers de Matutano.

En l’entrevista publicada per Cazarabet, Mas explica que la poesia de Matutano trenca amb el realisme històric i que es basa en l’experiència d’un nòmada. Segons ell, els poemes reflecteixen la persona i el seu entorn, i fan una crítica a una societat massa hipòcrita, lluny de qualsevol malestar gratuït. L’amor, la llibertat i el desig d’anar més enllà són constants, i el mar, el desert i el camí són els espais que els simbolitzen.

Pasqual Mas a la llibreria Acqua Alta de Venècia. Foto: P. Mas.

Mas situa el primer poemari, Mites d’enganys, com un moment decisiu de la literatura valenciana i catalana. La presentació a la llibreria Garbell va tenir molt d’èxit. Tot i això, considera que caldrà temps per avaluar el pes de la seua obra. Remarca també l’evolució del poeta cap a un llenguatge menys culturalista, més propi, i la força de cada poema, en què la imatge i la metàfora tenen un paper central.

Pel que fa a la investigació, Mas explica que la figura de Matutano era poc present a internet i que faltava una edició que el recuperara. El suport de l’Ajuntament d’Almassora, que n’ha assumit l’edició, ha estat decisiu per completar el treball. Onada, al seu torn, és una de les editorials que més bé tracten el llibre al País Valencià, segons Mas.

Pasqual Mas i Usó (Almassora, 1961) ha dirigit la revista de teatre Fiestacultura (1999–2011) i és autor de nombrosos estudis sobre el barroc valencià, així com de novel·les, poesia i assaig. Més informació a pasqualmas.es.

Entrevista original: Cazarabet conversa amb Pasqual Mas, editor del llibre Poesia (1974–1995), d’Antoni Matutano (Onada).

L'entrada Pasqual Mas edita la poesia d’Antoni Matutano en un volum recopilatori ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

CASTELLÓ DE LA PLANA (12 d’octubre de 2026). Castelló tornarà a tindre una plaça plena de llibres en valencià. La Plaça del Llibre, la fira itinerant que organitza la Fundació FULL pel Llibre i la Lectura, arribarà a la capital de la Plana el divendres 30 d’octubre i s’hi quedarà fins al diumenge 1 de novembre, aprofitant el pont de Tots Sants. L’escenari serà la plaça de l’Hort dels Corders, un espai que la fira ja coneix d’edicions anteriors i que durant tres dies es convertirà en llibreria, sala de presentacions i punt de trobada entre lectors, autors i editors.

Present a Castelló des de 2019, la Plaça del Llibre s’ha consolidat com un dels principals aparadors de la producció editorial en la nostra llengua. La seua fórmula és senzilla i eficaç: portar els llibres al carrer, a l’espai públic que cedeix cada municipi, i acostar-los a la ciutadania amb una llibreria col·laborativa que reuneix més de 3.000 títols d’editorials valencianes i una programació continuada d’activitats per a tots els públics.

Un lema per a temps difícils

L’edició de 2026 gira al voltant d’un eix temàtic amb una clara voluntat social: «La lectura en temps de crisi». Amb aquest lema, l’organització vol reivindicar el llibre no només com un objecte de consum cultural o d’entreteniment, sinó com una ferramenta de cohesió, un refugi intel·lectual i un espai de trobada i de resistència cultural en contextos socials i econòmics complexos.

En la presentació del calendari anual, feta a la Biblioteca Pública Pilar Faus de València, la presidenta de la Fundació FULL, Alicia Sellés, va defendre el caràcter compromés d’aquesta edició: «Ens vam adonar que els principis continuen sent irrenunciables». El director del projecte, Rafael Domínguez, va subratllar que la Plaça «és una acció de foment del llibre valencià que ens representa a tots», mentre que la directora general del Llibre, el Còmic i la Lectura, María José Gálvez, hi va afegir que «la lectura és clau per a exercir altres drets bàsics».

La imatge d’enguany, obra de l’il·lustrador Elías Taño, acompanya un cicle que també ha incorporat una plaça especial a l’Horta Sud, a Catarroja, pensada per a donar suport als autors, editors i mediadors de lectura dels municipis afectats per la dana.

Què s’hi podrà trobar

Durant les tres jornades, l’Hort dels Corders oferirà un ampli catàleg de novetats i fons de tots els gèneres: literatura infantil i juvenil, novel·la, assaig, poesia, còmic i llibre de divulgació. Al costat de la llibreria, la programació inclourà presentacions de llibres, signatures d’autors i autores, taules redones i converses literàries, a més d’activitats pensades per a les famílies, com ara contacontes i tallers per als més menuts.

Com és habitual, la fira se celebra a l’aire lliure i l’accés és lliure i gratuït, de manera que tant els lectors habituals com els vianants que passen per la plaça podran fullejar llibres, conversar amb els escriptors i descobrir el que publiquen les editorials del país.

Dates, lloc i horaris

Quan: del divendres 30 d’octubre al diumenge 1 de novembre de 2026, tres jornades consecutives de fira.
On: plaça de l’Hort dels Corders, Castelló de la Plana.
Horaris i programa: l’horari d’obertura de cada jornada, la relació d’activitats hora per hora, les signatures i la llista definitiva d’editorials i llibreries participants es publiquen i s’actualitzen al web oficial de la Plaça del Llibre de Castelló, que és la referència per a consultar qualsevol canvi d’última hora.
Preu: activitats obertes a tots els públics i d’entrada lliure.

On seguir la programació

La programació completa de la Plaça del Llibre de Castelló, amb tots els actes que s’hi preparen, es pot consultar a placadelllibre.com/castello. Les novetats de tot el cicle es publiquen a la secció de notícies del mateix web (placadelllibre.com/noticies) i al web de la Fundació FULL. L’organització també informa de l’actualitat diària de la fira a les xarxes socials, a X (@placadelllibre) i a Facebook.

Un cicle que recorre el país

La parada de Castelló forma part d’un calendari que enguany ha passat per Alacant, Gandia, Catarroja i València, on la fira es va instal·lar al Jardí Botànic a principis d’octubre. Segons el calendari presentat per la Fundació FULL, després de Castelló el recorregut continuarà en altres municipis, amb la qual cosa la Plaça del Llibre tancarà un any més amb el llibre en valencià present al carrer de nord a sud del territori.

L'entrada La Plaça del Llibre torna a Castelló a la tardor i reivindica la lectura com a acte de resistència ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

Des d’El Pont Cooperativa de Lletres us oferim aquest text com a punt de partida de la conversa, del qual podeu disposar-ne en PDF. No vol ser un inventari ni una història tancada de la poesia escrita per dones, sinó un mapa per a orientar-nos, una manera de posar noms, dates i versos damunt la taula abans que s’hi asseguen les qui en parlaran. Llegiu-lo com una invitació. Si hi trobeu a faltar alguna veu, vol dir que la conversa ja ha començat.

Contar aquesta història és, en el fons, seguir el fil d’una mateixa condició que es repeteix amb noms i rostres diferents. Maria-Mercè Marçal en va fer divisa a l’obertura de Cau de llunes (1977), on presentava com tres regals de l’atzar –amb una ironia que encara cou– la seua condició de dona, de filla de classe treballadora i de ciutadana d’una nació sense estat; i, de propina, l’obligació de ser rebel tres vegades. Aquella divisa val per a totes les veus que ressegueix aquesta taula. Des de la trobairitz medieval fins a les poetes que escriuen hui mateix, és la mateixa circumstància la que explica per què tantes dones han hagut d’escriure amagades, d’esperar dècades per a ser llegides, de veure’s arrabassar un guardó just guanyat o de conformar-se, senzillament, amb el silenci.

El cas del guardó, de fet, el tenim a casa. El 1952, a l’ondenca Anna Rebeca Mezquita Almer li van retirar la Flor Natural dels Jocs Florals de València tan bon punt es va obrir la plica i es va saber qui havia escrit aquell poema d’amor. Hi tornarem. Ara us proposem recórrer aquesta història de nord a sud i de segle en segle, una història de noms que cal dir en veu alta perquè no es perden, i d’obres que cal rellegir perquè no han deixat mai de parlar-nos.

Quan escriure era un acte clandestí

La precursora més llunyana és la trobairitz Beatriu, comtessa de Dia (Occitània, segle XII), autora de A chantar m’er de so qu’ieu no volria, l’única cançó de trobairitz que ens ha arribat amb la música original. Pertany a la lírica occitana que, durant segles, va ser el model directe dels trobadors catalans. D’aquella veu, als territoris de la Corona d’Aragó, només n’ha quedat un ressò sense nom. El Cançoneret de Ripoll, un breu recull de poesia catalanooccitana del segle XIV, inclou entre els seus autors, sense cap altra identificació, «una monja». Se’n conserva poc més que la tornada d’una dansa, però n’hi ha prou per a sentir-hi una dona que hauria preferit el matrimoni, o un amic cortés, abans que el convent. Ni el seu nom ni cap altra obra seua no han sobreviscut. No és estrany. La literatura vernacla escrita era, gairebé sense excepció, cosa d’homes, i les dones de la noblesa apareixien als cançoners com a destinatàries o inspiradores dels poemes, mai com a autores. Només dins dels murs d’un convent –com el d’aquella monja anònima– era possible, de tant en tant, que una dona aprenguera a escriure; ben poques vegades, que signara allò que escrivia.

Lassa, mays m’agra valgut
que fos maridada,
o cortes amich agut
que can suy mongada.

«Lassa, mays m’agra valgut», dansa anònima de malmonjada, Cançoneret de Ripoll (ms. Ripoll 129, Arxiu de la Corona d’Aragó, c. 1340). Text segons Josep Romeu i Figueras, «Incidència de la poesia popular en la lírica catalana culta de l’edat mitjana i el Renaixement», Els Marges, 43 (1991), p. 5-24.

Per això cal esperar al segle XV perquè sor Isabel de Villena (València, 1430-1490), abadessa del convent de la Trinitat, trenque el silenci amb un nom i una obra completa, la Vita Christi, publicada pòstumament el 1497. És prosa, i no poesia, però no podíem passar-la per alt. És la primera obra literària en la nostra llengua que coneixem escrita per una dona, i hi narra la vida de Jesús des d’una mirada femenina que reivindica Eva o Maria Magdalena enfront de la misogínia dels textos del seu temps. Contemporània seua, Tecla de Borja (Xàtiva?, c. 1435 – València, 1459), de la família dels Borja, va respondre en vers una demanda poètica que li havia adreçat el mateix Ausiàs March, i la seua resposta es conserva al costat de l’obra del poeta.

Tres segles de silenci? I després, la Renaixença

Entre la mort de Villena, el 1490, i el naixement de la primera gran poeta moderna passen més de tres segles. Durant molt de temps la historiografia els va anomenar els segles de la Decadència, perquè la cultura escrita en català –no sols la de les dones– va perdre terreny en els usos cultes davant l’avanç del castellà entre les elits. Hui aquella etiqueta, nascuda amb la mateixa Renaixença, s’ha revisat a fons: els estudis d’Albert Rossich i Pep Valsalobre, i el volum de la Història de la literatura catalana dedicat a la literatura moderna, hi llegeixen un Renaixement, un Barroc i una Il·lustració catalans, amb noms com Pere Serafí, Francesc Fontanella o Joan Ramis. Però silenci no vol dir buit, tampoc en el cas de les dones. La recerca de les últimes dècades, amb els treballs de Verònica Zaragoza o d’Àngels Herrero, ha tret a la llum una tradició poètica femenina que no s’interromp mai del tot: versos de monja copiats en quaderns de convent, poemes presentats als certàmens barrocs, sonets d’elogi als preliminars dels llibres, com el que la impressora Jerònima Galés va estampar el 1562 en un dels volums eixits del taller dels Mey. La majoria, això sí, en castellà, la llengua de la monarquia i del prestigi. El cas que tenim més a prop és el de Maria Egual (Castelló de la Plana, 1655 – València, 1735), marquesa de Castellfort, que va reunir a casa seua, a València, una acadèmia literària i va escriure poesia de quasi tots els gèneres, col·loquis i comèdies. Abans de morir, va manar que en cremaren l’obra. Se’n van salvar tres volums manuscrits, que Pasqual Mas i Javier Vellón van editar el 1997 per a la Societat Castellonenca de Cultura.

Caldrà esperar la Renaixença perquè la llengua recupere terreny literari, i és llavors quan apareix Josepa Massanés i Dalmau (Tarragona, 1811 – Barcelona, 1887). El 1841 –abans, encara, que es restauraren els Jocs Florals de Barcelona, el 1859– publicava el seu primer volum de poesia, en castellà, amb un pròleg on reivindicava obertament el dret de les dones a l’educació i a la vida literària; anys després començaria a escriure versos en català, i el 1864 rebria un premi extraordinari als Jocs Florals restaurats. La mallorquina Victòria Penya (Palma, 1827 – Barcelona, 1898) va rebre un accèssit en aquells primers Jocs Florals restaurats, el 1859, i des d’aleshores va escriure sobretot en català; bona part dels seus poemes es van aplegar, pòstumament, en els dos volums de Poesies. Poc més tard, Dolors Monserdà i Vidal (Barcelona, 1845-1919), poeta i novel·lista, uniria la reivindicació de les dones treballadores a novel·les com La fabricanta (1904), fins a esdevenir, el 1909, la primera dona que va presidir els Jocs Florals de Barcelona.

Valor es y mòlt gran que per la historia
may ha sigut tal volta mencionat,
com si no fos més digna de memoria
la que vida y repós ha consagrat
als sants debers de mare y fiel esposa,
que la altiva heroina belicosa…

Maria Josepa Massanés, «Las donas catalanas» (novembre de 1859), dins Víctor Balaguer (ed.), Los trovadors moderns, Barcelona, 1859. Edició digital a Viquitexts.

Al País Valencià, la Renaixença tindria també veus pròpies, encara massa desconegudes, lligades a Lo Rat Penat i als Jocs Florals de València. Manuela Agnés Rausell Soriano (València, 1839-1918), premiada als Jocs Florals de 1883, va ser una figura central dels primers anys de l’entitat, també per la relació epistolar que va mantindre amb Constantí Llombart. Lluïsa Duran Pagés (Barcelona, 1840 – València, 1925) publicava des de 1872 al Calendari Llemosí i el 1909 compondria l’himne per a la coronació de Teodor Llorente com a «Poeta de València». I Magdalena García Bravo (València, 1863-1891), la més precoç de totes, va ser coronada als Jocs Florals amb dinou anys i elogiada pel mateix Jacint Verdaguer; va morir massa jove perquè la seua veu poguera créixer.

1869, dues dones i dos camins

L’any 1869 naixien, a banda i banda de la mar, dues dones que la història de la literatura no ha tractat igual. A Mallorca, Maria Antònia Salvà (Palma, 1869 – Llucmajor, 1958) seria la primera gran veu poètica femenina de l’illa en la nostra llengua, amb llibres com Espigues en flor (1926) i amb la traducció, el 1917, de Mireia, de Frédéric Mistral. A l’Escala, Caterina Albert (1869-1966) va aprendre ben prompte que una dona podia guanyar un premi i perdre’l alhora. El 1898, el seu monòleg dramàtic La infanticida s’imposava als Jocs Florals d’Olot, i l’escàndol de saber que l’havia escrit una dona la va decidir a amagar-se darrere d’un nom d’home, Víctor Català. Amb aquella identitat prestada va publicar poemes –El cant dels mesos (1901)– i, sobretot, Solitud (1905), un dels cims de la novel·la catalana, protagonitzada per una dona, la Mila, que lluita per una veu pròpia. Dos camins, doncs, el de qui va poder signar amb el seu nom i el de qui, per a ser llegida seriosament, va haver de deixar de semblar una dona.

Cantar volia sa dolça pau,
font solitària de poesia;
però, cantant-la, dins mi sentia
com un somriure brufat de plor…
–Boires que passen a frec de cor–

Maria Antònia Salvà, «De passada» (1904). Text segons Margalida Tomàs, «Maria Antònia Salvà (1869-1958). Poesia i vida», pregó de les Fires de Llucmajor, 2019.

De la preguerra a la postguerra

Vint anys després naixia a Barcelona Clementina Arderiu (1889-1976), poeta per dret propi i no l’apèndix d’un marit il·lustre, Carles Riba, amb què massa sovint se l’ha despatxada. Va ser una veu de referència per a les que vindrien. Tant, que el 1985 Maria-Mercè Marçal en va preparar l’antologia Contraclaror, amb un pròleg que va canviar la manera de llegir-la i que era, alhora, un gest explícit de reconéixer-se’n hereva. Maria Ibars i Ibars (1892-1965), nascuda per atzar a València però criada a Dénia, va ser mestra abans que escriptora. Mestra compromesa, va ser denunciada per fer classe a homes adults, cosa vedada a les mestres, i el 1934 es va separar del marit i se’n va anar a València amb els fills, una decisió gens habitual en una dona catòlica i conservadora. No va emprendre la carrera literària en valencià fins als anys trenta, empesa per l’amic Carles Salvador –un nom que tornarà a eixir, i no de la manera més amable, quan parlem de Castelló–, amb qui va retrobar aleshores el contacte i en els cursos de valencià del qual es va formar. Salvador mateix li prologaria, el 1949, el primer llibre, Poemes de Penyamar –el nom del paratge de Dénia que més estimava–, i en plena postguerra, quan la cultura en la nostra llengua havia quedat pràcticament proscrita al País Valencià, l’ajudaria a mantindre-la viva a través de les publicacions festives i religioses que el règim tolerava.

Clementina em dic,
Clementina em deia.
[…]
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
[…]
ara m’és honor
i m’és meravella.

Clementina Arderiu, «El nom», dins Cançons i elegies, Barcelona, 1916. Text segons l’antologia de l’autora a l’AELC (escriptors.cat).

I al nord de l’Albera, Simona Gay (Illa, 1898-1969), germana del poeta Josep Sebastià Pons, és considerada la primera autora de la Catalunya del Nord que va escriure en català, en un territori on l’escola, l’administració i el prestigi literari parlaven francés. Casada molt jove amb un magistrat francés vint anys més gran que ella, va viure molts anys a París, però la seua poesia –Aigües vives (1932), Lluita amb l’àngel (1938), La gerra al sol (1965)– no va deixar de tornar a la vida de la casa i al paisatge del Rosselló, fins a fer-ne matèria d’introspecció. El 1964 va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Perpinyà. De nord a sud, doncs, també a l’altra banda de la frontera.

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983), coneguda arreu per la narrativa –La plaça del Diamant (1962)–, va conrear també la poesia, sobretot durant l’exili. No en va publicar cap llibre en vida, però aquells versos li van valer la Flor Natural als Jocs Florals de l’exili de Londres (1947), París (1948) i Montevideo (1949), on va ser proclamada Mestra en Gai Saber. Els poemes que n’han quedat, cent quatre, s’apleguen hui a Agonia de llum, a cura d’Abraham Mohino, que Godall Edicions ha reeditat fa poc.

Rosa Leveroni (Barcelona, 1910 – Cadaqués, 1985), amb Epigrames i cançons (1938) i Presència i record (1952), va construir, entre la guerra i l’exili interior, un imaginari poètic marítim i de rebel·lia continguda que la mateixa Marçal s’encarregaria de rescatar de l’oblit. Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014) va fer parlar en català Sylvia Plath i Adrienne Rich alhora que construïa, amb llibres com Dins l’esfera del temps (1998), una veu pròpia que el reconeixement va tardar a trobar.

A la mateixa generació pertanyen dues veus a qui la guerra va desviar el camí. Concepció G. Maluquer (Salàs de Pallars, 1914 – Barcelona, 2004), mestra, va formar la vocació en les vetlades poètiques de la postguerra, però no va poder publicar fins a La creu dels vents (1959, premi Ciutat de Barcelona 1957) i La ciutat i les hores (1960). Després es va passar a la novel·la, amb Gent del Sud (1964), i bona part de la seua poesia continua inèdita. Cèlia Viñas (Lleida, 1915 – Almeria, 1954), criada a Palma, va guanyar el 1943 una càtedra d’institut a Almeria, on encara la recorden com una mestra excepcional. Lluny de casa i en plena postguerra, va escriure sobretot en castellà, però el 1953 l’editorial Moll li publicava a Mallorca Del foc i la cendra, un dels poemaris en català més notables d’aquells anys. Va morir l’any següent, amb trenta-nou anys.

Carmelina Sánchez-Cutillas (1921-2009), poeta, novel·lista i historiadora vinculada a València, va obrir un altre front, amb una obra que va d’Un món rebel (1964) a Matèria de Bretanya (premi Andròmina 1974) i amb una tasca d’arqueologia literària que tornava a la llum dones silenciades de la Corona d’Aragó, com la mateixa Isabel de Villena. I Maria Beneyto (València, 1925-2011) va fer del valencià una opció de resistència, amb poemaris com Altra veu (1952) i novel·les com La dona forta (1967), ambientada en un club exclusivament femení dels anys cinquanta que esdevenia, en plena dictadura, un espai d’alternativa feminista. És una de les autores més premiades d’aquesta nòmina, i tot i això la crítica ha hagut de parlar de l’«oblit displicent» que l’ha envoltada.

Veus del nostre temps

Ja en generacions que molts de nosaltres hem conegut, Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943-2020) és recordada sobretot com a narradora, però també va escriure poesia, una faceta que hem pogut descobrir fa poc gràcies a El desig és foc i és gel (Tàndem Edicions, 2023), l’antologia que en va fer Aina Garcia-Carbó tres anys després de la seua mort, amb poemes que parlen, sense embuts, d’igualtat, de sexe, de dignitat i de mort. Isabel Robles (1948), poeta, assagista i traductora, que ha fet també crítica literària amb mirada de gènere –sobre Virginia Woolf, Montserrat Roig o Kate Chopin–, ha publicat llibres com L’Espiral (1994) o Les sabates i altres poemes (2014, Premi Ibn Hazm), i el 2023 va rebre el Miquelet d’Honor per una trajectòria compromesa amb la llengua i amb la presència de les dones en la literatura.

Maria-Mercè Marçal (Ivars d’Urgell, 1952 – Barcelona, 1998), la de la divisa amb què hem obert aquestes línies, va convertir aquella triple condició en pensament. En assaigs com «Dona i poesia: més enllà i més ençà del mirall de la Medusa» parlava de l’orfenesa literària de les escriptores –filles, deia, d’una Atena sense mare– i reclamava per a elles la mateixa autonomia, la mateixa cambra pròpia, que Virginia Woolf havia exigit dècades abans.

A l’atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa
i de nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Maria-Mercè Marçal, «Divisa», dins Cau de llunes (Barcelona, Proa, 1977).

Teresa Pascual (Gandia, 1952), amb llibres com Flexo (1988) i Arena (1993), representa des del País Valencià aquella mateixa generació. Anna Montero (1954), poeta i traductora de Baudelaire, hi afegeix títols com El pes de la llum (2007, Premi Rosa Leveroni) i Teranyines (2010, premis Ausiàs March i de la Crítica). Rosa Font Massot (Sant Pere Pescador, 1957), amb una obra molt lligada al paisatge de l’Empordà i a la desembocadura del Fluvià, ha publicat llibres com Un lloc a l’ombra (2011, Premi Carles Riba) o Celobert (2019, premi Senyoriu d’Ausiàs March). Isabel Ortega (Tarragona, 1955), professora de llengua i literatura catalanes a secundària i traductora de Simone Weil, debutava en la poesia amb Enfilall (2002, premi Ramon Comas i Maduell) i ha continuat amb Runa plena (2004), Nòmada (2009), Medusa (2013) i Cues de sargantana (2019). Encarna Sant-Celoni i Verger (Tavernes de la Valldigna, 1959), amb Sénia de petits vicis (1989) i Dèria i fal·lera (1996), hi suma una veu atenta als jocs del llenguatge i a la ironia. I Margalida Pons (Palma, 1966), poeta a més de filòloga, hi aporta, amb Les aus (1988, Premi Ciutat de Palma-Joan Alcover), una altra veu balear de primer nivell.

Reconeixements tardans

Al costat d’aquestes veus, i de les mateixes generacions, n’hi ha unes altres que han sostingut durant dècades una obra pròpia amb un reconeixement que sovint ha arribat tard, o a mitges. Maria Àngels Anglada, més coneguda per la narrativa, hi va sumar una poesia que fonia la tradició grega amb el paisatge empordanès. Quima Jaume, valorada per Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, va obtindre el Premi Carles Riba. Antònia Vicens, narradora de prestigi, ha hagut d’esperar fins fa poc perquè la seua poesia rebera el reconeixement que mereixia des de feia dècades. Margarita Ballester no va publicar el primer llibre fins passats els quaranta anys. Antonina Canyelles, que la crítica va batejar com la «poetessa punk» de Mallorca –amb un sufix del qual parlarem més avall–, continua sent massa poc coneguda per al valor real de la seua obra. Montserrat Rodés hi va tornar després d’un llarg silenci. Teresa d’Arenys va posar la veu al servei d’altres veus minoritzades, com la poesia tuareg del Sàhara. Joana Raspall (Barcelona, 1913 – Sant Feliu de Llobregat, 2013), bibliotecària i lexicògrafa, no va publicar el primer llibre de poemes fins als seixanta-huit anys, i va acabar sent una de les veus més estimades de la poesia per a infants. Felícia Fuster (Barcelona, 1921 – París, 2012), pintora instal·lada a París des de 1951, també va arribar tard a la poesia, que li va valer el Premi Vicent Andrés Estellés el 1987 i llibres com Postals no escrites (2001). Maria Oleart (Barcelona, 1929 – Alella, 1996) va fer de la consciència de gènere un dels eixos de la seua obra, ben visible a Versos a Anaïs (1989). Zoraida Burgos (Tortosa, 1933-2026), bibliotecària a Amposta i a Tortosa i veu destacada de la generació tortosina dels cinquanta, va guanyar el premi Màrius Torres el 1970. Tot i això, la seua obra va quedar dispersa en edicions petites fins que Convivència d’aigües (2017) la va reunir sencera i li va valer el Premi de la Crítica. La Creu de Sant Jordi li va arribar el 2023, amb noranta anys. Rosa Fabregat (Cervera, 1933-2024), farmacèutica de professió, escrivia versos des dels anys cinquanta, però no va publicar el primer llibre, Estelles, fins al 1979. El reconeixement institucional –la Creu de Sant Jordi el 2017 i el Premi Nacional de Cultura el 2022– li va arribar passats els huitanta anys. I Cèlia Sànchez-Mústich ha construït una obra que travessa poesia, narrativa i assaig.

En unes altres, el vincle amb la perspectiva de gènere és més directe, i val la pena detindre-s’hi. Olga Xirinacs, Premi Carles Riba el 1987 per Llavis que dansen, és l’única dona que ha estat proclamada Mestra en Gai Saber des que ho fou, a l’exili, la mateixa Mercè Rodoreda. Marta Pessarrodona, que el 2019 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes –només la sisena dona a obtindre’l en cinquanta-un anys–, va aprofitar l’ocasió per a denunciar, sense pèls a la llengua, la desproporció de gènere en els grans reconeixements literaris del país. Josefa Contijoch (Manlleu, 1940) ho va deixar clar des del títol mateix de Quadern de vacances (una lectura d’El segon sexe) (1983), i hi ha tornat en llibres com Les lentes il·lusions (2001, premi Màrius Torres). I Dolors Miquel, la més jove de totes, n’ha fet el centre mateix de la seua obra. A Missa pagesa reescriu la litúrgia des d’una veu de dona arrelada al paisatge rural del Pla de Lleida.

Mare nostra que esteu en el zel
sigui santificat el vostre cony
l’epidural, la llevadora,
vingui a nosaltres el vostre crit
el vostre amor, la vostra força.

Dolors Miquel, «Mare nostra», dins Missa pagesa (Barcelona, Edicions 62, 2006).

Totes elles, cadascuna a la seua manera –amb l’obra, amb el silenci, amb la denúncia–, han obert un camí que les que escriuen ara mateix troben ja fressat. I no són poques, ni d’un sol lloc ni d’una sola edat. No hi són totes, a continuació, ni de bon tros, perquè aquest escrit no vol fer inventari, sinó presentar algunes credencials pel que fa a la poesia més actual per generació i territori. Hi ha veus ja ben consolidades, com Susanna Rafart (Ripoll, 1962), Begonya Mezquita (Sagunt, 1968), Maria Josep Escrivà (Grau de Gandia, 1968), Gemma Gorga (Barcelona, 1968), Susanna Lliberós (Vila-real, 1973), Sònia Moll (Barcelona, 1974) o Begonya Pozo (València, 1974), que va fer el pas del castellà al valencià amb Poemes a la intempèrie (2010). Hi ha, en la generació posterior, Isabel Garcia Canet (Pego, 1981), que el 2024 va guanyar el Premi Vicent Andrés Estellés dels Octubre amb Els afores; Laia Noguera (Calella, 1983), premi Ausiàs March amb Caure; o Laia Malo (Berga, 1984), que amb Afollada (2016) va deixar més d’un lector sense alé. I hi ha les més joves, com Maria Isern (Vic, 1994), amb Sostre de carn (2017); Clara Fiol (Palma, 1995), cantant i poeta que va a buscar la tradició per a dur-la al present; o Chantal Poch (Barcelona, 1993), poeta i investigadora molt vinculada a Mataró, que va debutar amb L’ala fosca, premi Art Jove Salvador Iborra, i hi ha tornat amb Cremaven (2023). De Ripoll a Pego i de Vic a Palma. De nord a sud, també ara.

I convé dir-ho clar. La poesia que fan hui les dones en la nostra llengua té una força i una presència que no havia tingut mai, i resisteix sense complexos la comparació amb la que es fa en qualsevol altra llengua d’Europa. A qui en dubte, n’hi haurà prou amb un parell de llibres per a canviar d’opinió.

Fent justícia, antologia rere antologia

Aquesta veu, de nord a sud i de segle en segle, és la que han anat recollint les antologies que, des dels anys noranta, intenten fer justícia a allò que la crítica havia deixat fora. Al País Valencià, Camp de mines (1991) ja aplegava poetes com Teresa Pascual i Anna Montero. El 1999 arribaven Contemporànies, de Vinyet Panyella, que reunia poetes de tots els Països Catalans, i Paisatge emergent, preparada per Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i la mateixa Maria-Mercè Marçal, que ja no la va veure publicada. Començava amb Maria Antònia Salvà i acabava amb Margalida Pons i amb Anna Dodas (1962-1986), la jove poeta assassinada amb vint-i-tres anys. Hi seguirien l’Antologia de poesia catalana femenina, de Carme Riera (2003); Eròtiques i despentinades (Arola, 2008), a cura d’Encarna Sant-Celoni, que recorria cent anys de poesia catalana amb veu de dona; Flamarades sortiran (Godall, 2023) i, ben recentment, Foc al cos (Proa, 2026), de Lídia Gàzquez i Raquel Casas, que recorre nou segles de poesia eròtica femenina, de les trobairitz medievals a les veus més joves. Que en ple segle XXI encara calguen antologies per a omplir buits ja és, per si mateix, tota una declaració.

sóc com el tro
gemegós que braola en la vall
foll de terror
jo sóc la vall

com el rampí
cec entre pedres
que ensopega amb el terròs

Anna Dodas, El volcà (Barcelona, Edicions 62, 1991).

Mirant cap a casa

Ja que la taula se celebra a Castelló, val la pena cloure el recorregut mirant cap a casa. Anna Rebeca Mezquita Almer (Onda, 1890 – San Cristóbal de La Laguna, Tenerife, 1970), la més menuda d’una família culta i conservadora, va viure la vida que l’època reservava a les dones de la seua classe. Es va casar el 1917, va seguir els destins laborals del marit i el 1931 es va instal·lar definitivament a Tenerife. Allà, amb els fills ja grans, va sentir la necessitat d’escriure en la seua llengua, la normativa de la qual va aprendre tota sola, amb el diccionari Alcover a la vora i els clàssics a les mans, de March i Llull a Verdaguer.

El 1952 es va presentar als Jocs Florals de València, convocats per Lo Rat Penat, amb «Ratxa», un poema d’amor, i va guanyar la Flor Natural. Però quan el jurat –amb Carles Salvador de president i Enric Soler i Godes de secretari– va obrir la plica i hi va trobar el nom d’una dona, li va retirar el premi. Un poema d’amor, als Jocs Florals, només podia anar adreçat a la reina de la festa, i una dona que cantava l’amor a una altra dona era inadmissible. Com resumeix l’antropòloga Josepa Cucó, «una dona que lloara una altra dona era una segona transgressió». No hi va valer que el poema fóra simbòlic i no tinguera cap destinatària explícita, com remarca la investigadora Maria Lacueva. El poema no havia canviat ni una coma; només la signatura. Anna Rebeca va passar a un segon lloc i, segons recull Concha Piñón a partir de les seues cartes, es va sentir ferida en la seua condició de dona.

—Ai!, amor sempre té les finestres descloses
i la taula parada i el jaient com les roses;
frescorós i flairant des del sol fa sortida
puix és llum i és claror i és viure a la vida.
Com el córrer del riu, és suau son passar,
més el riu tot s’ho enduu, i l’amor sap deixar
amb el freg de ses ales de plomes de seda,
vols que hi diga verí?, doncs diré que d’ell queda
la sentor qui és al cor com coloma engabiada
qui amb lo seu parrupeig cada vida hi ha emmelada.

Anna Rebeca Mezquita, «Ratxa» (1952), fragment. Text segons Maria Lacueva i Lorenz, Dones i valencianisme. Clandestines (1940-1969), Barcelona, Fundació Nexe / Riurau Editors, 2023, p. 19-20.

Aquell veto diu molt més que una anècdota de certamen. Dos anys després, el 1954, el règim va incloure l’homosexualitat en la Ley de vagos y maleantes, i l’amor entre dues dones no podia ni insinuar-se en un escenari públic, i encara menys premiar-se. Els amors que s’eixien de la norma es pagaven amb el silenci, amb la vergonya o directament amb la presó. I no és cosa només del passat. Hui, en desenes de països, estimar algú del mateix sexe continua sent delicte, i fins i tot on la llei ho empara, la mirada de molts encara no ho ha fet.

Res d’això no la va fer callar. El 1953 va publicar Vidres, amb pròleg de Bernat Artola, en una edició de la Societat Castellonenca de Cultura i la impremta Armengot. El censor franquista hi va veure només «versos de delicados sentimientos femeninos. Nada censurable». Artola, en canvi, s’hi preguntava quin accent determinant significava la contribució femenina a les lletres valencianes, i responia que el tòpic de les «suavitats i delicadeses» oblidava «les realitats d’una experiència vital que, com en el cas d’Anna Rebeca, pot manifestar-se impetuosa; bullent; “atlàntica”». Dues lectures del mateix llibre, la del censor i la del poeta, que resumeixen potser millor que cap argument el que aquest article vol dir.

Anna Rebeca va continuar escrivint fins al final. El 1954 va obtindre un accèssit a la Flor Natural de València amb «Amor, i sempre amor», va ser la primera dona que va guanyar la Flor Natural dels Jocs Florals de Nules, que s’hi va endur tres vegades, i «Intimum», el poema que completava la trilogia amorosa encetada amb «Ratxa», va rebre la Flor Natural dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, a Caracas. Fins i tot Joan Fuster, el 1954, celebrava en una carta que hi haguera «una nova poetessa». Tot i això, el seu nom ni tan sols apareix en el darrer Diccionari de la literatura catalana. Maria Lacueva la situa, amb tota la raó, entre les veus que la història ha deixat a l’ombra.

Sofia Salvador i Monferrer (Benassal, 1925-1995), filla precisament d’aquell Carles Salvador, completa el quadre. Mestra i activista, va ser també poeta, i no una poeta qualsevol. El 1947 s’autoeditava Jardinet, el primer recull de poesia signat per una dona que es va publicar al País Valencià després de la guerra. Són setze poemes de flors i plantes de la terra que, sota l’aparença d’un homenatge botànic, parlen també d’una llengua que ningú no cultiva i que el poble, tanmateix, estima. Va dedicar bona part de la vida a l’ensenyament del valencià, als cursos de Lo Rat Penat des de 1949 i, anys després, a la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià de Castelló, i també a preservar l’obra del pare, una tasca que acabaria donant lloc, el 2002, a la Fundació Carles Salvador.

I aquí hi ha una paradoxa que no podem passar per alt. El 1951, en la IV Taula de Poesia, Carles Salvador celebrava que a la poesia valenciana s’hi haguera unit «la sensibilitat poètica femenina expressada per dones», amb una «obra poètica responsable, i solvent, i continuada». Un any després presidia el jurat que va retirar la Flor Natural a una poeta per haver escrit l’amor des d’una veu de dona. Era el pare d’una poeta i l’amic que havia empès Maria Ibars, i alhora va ser qui va tancar la porta a Anna Rebeca Mezquita. Les dues coses són certes alhora, i potser és això el que més ens hauria d’inquietar. Perquè la incoherència no és només d’una persona, sinó d’una època sencera. La lluita per la llengua que els homes de la Renaixença i de la postguerra defensaven amb orgull convivia, massa sovint, amb la negació del reconeixement a les dones, encara que foren, com en aquest cas, les pròpies filles. Arran del centenari del naixement de Sofia, El Pont i altres entitats li han dedicat diversos actes i el llibre col·lectiu Com si fos un paradís. Memòria de Sofia Salvador (2026), que la rescata, finalment, de l’ombra paterna.

I no només en la poesia. El 1943, la censura va prohibir l’estrena de La filla del rei barbut, l’òpera sobre la llegenda de Tombatossals que la compositora castellonenca Matilde Salvador (1918-2007) havia escrit sobre un text en què va participar el mateix Artola. Oficiosament, el motiu era que es tractava d’«una òpera en valencià» i, a més a més, «d’una dona i jove». Només se’n va tolerar una representació, al Teatre Principal de Castelló, i va ser un èxit de públic.

Més a prop nostre en el temps, Marisol González i Felip (València, 1962), establida a Nules, és autora de Suite de València (Babilònia, 2012), entre altres llibres, i combina la poesia amb la lexicografia de les comarques de Castelló i amb la docència del valencià.

Una qüestió de mirada

Per què cal, encara hui, parlar-ne amb una mirada de gènere? Perquè la historiografia literària no ha estat mai neutra. Durant segles, el cànon s’ha escrit des d’una perspectiva que donava per fet qui podia escriure i qui no, i la monja sense nom del Cançoneret de Ripoll, o Caterina Albert amagada darrere d’un nom d’home, ho demostren millor que qualsevol argument. La crítica actual –i la mateixa Lacueva, parlant de les valencianistes de la postguerra– en diu criptogínia, l’ocultació sistemàtica, al llarg dels segles, de les dones autores. Virginia Woolf ho va resumir el 1929 amb una precisió que no ha perdut vigència, quan va reclamar per a la dona que vol escriure «uns diners i una cambra pròpia», és a dir, temps, espai i autonomia material, tres coses que a la majoria de dones els van ser negades durant generacions senceres. Als Països Catalans, a més, aquella mancança es va sumar a la d’una llengua apartada durant segles dels usos cultes. Doble silenci, doncs, i doble feina per a desfer-lo.

Llegir amb perspectiva de gènere no és reduir la literatura a una etiqueta, sinó recuperar allò que una lectura suposadament neutra havia deixat fora, com el cos, el desig, la quotidianitat domèstica, la maternitat o la ràbia política dits des d’una experiència que la tradició, majoritàriament masculina, no havia sabut –o no havia volgut– anomenar. Aquesta és la mirada que la taula rodona d’El Pont vol posar damunt la taula, connectant veus de generacions i territoris diferents. Ben literalment, de nord a sud.

Tenia tres amants
i els enganyava als tres.
Un era digne,
l’altre era destre,
el tercer, docte.
Els tres, ornats
amb les banyes d’un mediocre.

Isabel-Clara Simó, El desig és foc i és gel. Antologia poètica, a cura d’Aina Garcia-Carbó (Tàndem Edicions, 2023).

Poetes, i prou

La mateixa qüestió es juga, encara hui, en el nom que donem a qui escriu. El sufix -essa, amb què es forma «poetessa», ens arriba a través del llatí tardà des del grec -issa, i en català s’ha fet servir sobretot per a títols i dignitats femenines, com comtessa, abadessa, baronessa o duquessa. Amb el temps s’ha estés a alguns oficis –metgessa, jutgessa, alcaldessa–, però els noms en -a que designen simplement una activitat solen quedar invariables. Ningú no diu «artistessa» ni «pianistessa». Que «poeta» haja rebut un femení a banda, en compte de seguir la pauta d’«artista» o «pianista», no és, doncs, una evolució tan neutra com sembla.

El castellà ho il·lustra encara millor. Hi trobem «abadesa» documentada ja el 1159, hereva directa del llatí abbatissa, mentre que «poetisa» arriba molt més tard, amb el mateix sufix però al servei d’una necessitat ben diferent, la d’anomenar les dones que escrivien poesia quan aquesta va deixar de ser cosa exclusiva d’homes. I aquell origen tardà potser no és innocu. La poeta Maria Antònia Massanet ha assenyalat que «poetisa» es documenta, entre els segles XVI i XVII, a partir del masculí castellà «poetiso», que designava un mal poeta. Si té raó, la paraula no naix com un simple femení de «poeta», sinó amb la burla ja incorporada. Siga «poetessa» o «poetisa», el resultat és sempre un mot que no es limita a nomenar la dona que escriu, sinó que la tanca en un calaix a banda. Per això cada vegada més dones que escriuen poesia en la nostra llengua prefereixen que les anomenem, senzillament, poetes. No perquè el gènere no importe, sinó perquè importa massa per a acceptar que la paraula mateixa les arracone.

Et donen la vida,
et nodreixen,
t’eduquen,
t’instrueixen,
t’ensinistren
perquè siguis com els altres,
com tots els altres
però no com tu.

Antonina Canyelles, «Cotilles», dins La duna i la cascada (Barcelona: Edicions 62, 2013)

La cita, a la Plaça del Llibre

La taula rodona vol parlar, doncs, de com les dones han escrit, i continuen escrivint, la nostra literatura des de perspectives diverses i complementàries. Encara falta confirmar qui hi prendrà part, però la conversa la protagonitzaran sòcies d’El Pont Cooperativa de Lletres i altres veus convidades per a l’ocasió. I com que parlem de poesia, també hi tindran la paraula els poemes. La taula es completarà amb una lectura de poemes escrits per dones, perquè no n’hi ha prou d’explicar aquestes veus. També cal escoltar-les.

Jo, que podria engendrar un home
no sé mirar aquest home als ulls

Chantal Poch, Cremaven (Barcelona: laBreu Edicions, 2023)

Ben prompte en donarem més detalls, però ja podeu apuntar-vos la cita. Serà dissabte 31 d’octubre, a les 19.30 h, a la Plaça del Llibre de Castelló. Durant una vesprada, almenys, la cambra pròpia serà a la plaça –i serà de totes.

Quim Pont

Bibliografia

• À Punt. «L’escriptora castellonenca a qui retiraren un premi per ser dona». https://www.apuntmedia.es/noticies/cultura/l-escriptora-castellonenca-retiraren-un-premi-dona_1_1461537.html
• Acadèmia Valenciana de la Llengua. «Carmelina Sánchez-Cutillas» (materials de l’exposició). https://www.avl.gva.es/wp-content/uploads/expo_CSC.pdf
• Acadèmia Valenciana de la Llengua. «Maria Beneyto» (fullet de l’Escriptora de l’Any). https://www.avl.gva.es/documents/31987/98101/rlv_maria-beneyto_fullet.pdf
• AELC — Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, «Autors i Autores». «Anna Montero». https://www.escriptors.cat/autors/montonr/english
• AELC — Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, «Autors i Autores». «Antonina Canyelles». https://www.escriptors.cat/autors/canyellesa/antonina-canyelles
• AELC — Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, «Autors i Autores». «Cèlia Sànchez-Mústich». https://www.escriptors.cat/autors/sanchezmustichc/english
• AELC — Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, «Autors i Autores». «Cèlia Viñas». https://www.escriptors.cat/autors/vinasc/english
• AELC — Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, «Autors i Autores». «Concepció G. Maluquer». https://www.escriptors.cat/autors/maluquerc/english
• AELC — Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, «Autors i Autores». «Rosa Font Massot». https://www.escriptors.cat/autors/fontmassotr/english
• AELC — Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, «Autors i Autores». «Encarna Sant-Celoni i Verger». https://www.escriptors.cat/autors/santcelonie/english
• AELC — Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, «Autors i Autores». «Isabel Robles». https://www.escriptors.cat/autors/roblesi/english
• AELC — Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, «Autors i Autores». «Margarita Ballester». https://www.escriptors.cat/autors/ballesterm/english
• AELC — Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, «Autors i Autores». «Maria Ibars». https://www.escriptors.cat/autors/ibarsm/biografia-maria-ibars
• AELC — Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, «Autors i Autores». «Maria Oleart». https://www.escriptors.cat/autors/oleartm/english
• AELC — Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, «Autors i Autores». «Montserrat Rodés». https://www.escriptors.cat/autors/rodesm/english
• AELC — Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, «Autors i Autores». «Olga Xirinacs». https://www.escriptors.cat/autors/xirinacso/english
• AELC — Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, «Autors i Autores». «Simona Gay». https://www.escriptors.cat/autors/gays/english
• AELC — Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, «Autors i Autores». «Teresa d’Arenys (M. Teresa Bertran)». https://www.escriptors.cat/autors/bertrant/english
• AELC — Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, «Autors i Autores». «Victòria Penya». https://www.escriptors.cat/autors/penyavi/portic-victoria-penya
• AELC — Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. «Antologia Clementina Arderiu» («El nom», de Cançons i elegies, 1916). https://www.escriptors.cat/autors/arderiuc/antologia-clementina-arderiu
• AELC. «Chantal Poch, guanyadora del II Salvador Iborra de poesia, ja té el seu primer poemari». https://www.escriptors.cat/noticia/chantal-poch-publica-ala-fosca
• Ara. «Clementina Arderiu, poeta a contrallum». https://en.ara.cat/culture/clementina-arderiu-poet-in-backlight_130_5794514.html
• Ara. «Mor Zoraida Burgos, la gran veu poètica de l’Ebre» (5 de gener de 2026). https://es.ara.cat/cultura/leer/muere-zoraida-burgos-gran-voz-poetica-ebro_1_5609399.html
• Ara. «Premis Octubre 2024: Eusebi Ayensa i Isabel Garcia Canet, entre els guanyadors». https://es.ara.cat/cultura/leer/premios-octubre-2024-ganadores-encuentran-eusebi-ayensa-e-isabel-garcia-canet_1_5182539.html
• betevé. «Caterina Albert i Paradís (Víctor Català)». https://beteve.cat/va-passar-aqui/caterina-albert-i-paradis-victor-catala/
• Broch, Àlex (dir.); Solervicens, Josep (dir. del vol.). Història de la literatura catalana, vol. IV: Literatura moderna. Renaixement, Barroc i Il·lustració. Barcelona: Enciclopèdia Catalana / Barcino / Ajuntament de Barcelona, 2016.
• CCCB. «Clara Fiol». https://www.cccb.org/en/w/participants/clara-fiol
• Dones i Valencianisme. «Anna Rebeca Mezquita». https://www.donesivalencianisme.org/periodes/clandestines/anna-rebeca-mezquita/
• elDiario.es. «Muere a los 91 años la poeta y novelista Rosa Fabregat». https://www.eldiario.es/catalunya/cultura/muere-91-anos-poeta-novelista-rosa-fabregat_1_11935639.html
• El Pont Cooperativa de Lletres. Articles i actes sobre Sofia Salvador i Monferrer, amb motiu del centenari del seu naixement (2026), i sobre el llibre col·lectiu Com si fos un paradís. Memòria de Sofia Salvador. elpontdeleslletres.cat
• El Pont Cooperativa de Lletres. «Suite de València, rescatada de l’oblit» (sobre Marisol González i Felip). elpontdeleslletres.cat
• Emporion.org. «Mercè Rodoreda i la seua poesia completa a Agonia de llum». https://emporion.org/merce-rodoreda
• Enciclopèdia Catalana. «Antònia Vicens i Picornell». https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/antonia-vicens-i-picornell
• Enciclopèdia Catalana. «Concepció G. Maluquer». https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0039622
• Enciclopèdia Catalana. «Dolors Miquel i Abella». https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/dolors-miquel-i-abella
• Enciclopèdia Catalana. «Dolors Monserdà i Vidal». https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0043470
• Enciclopèdia Catalana. «Felícia Fuster i Viladecans». https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0521039
• Enciclopèdia Catalana. «Joana Raspall i Juanola». https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0518575
• Enciclopèdia Catalana. «Josefa Contijoch i Pratdesaba». https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/josefa-contijoch-i-pratdesaba
• Enciclopèdia Catalana. «Joaquima Jaume i Carbó». https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joaquima-jaume-i-carbo
• Enciclopèdia Catalana. «Maria Àngels Anglada i d’Abadal». https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/maria-angels-anglada-i-dabadal
• Enciclopèdia Catalana. «Marta Pessarrodona i Artigues». https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/marta-pessarrodona-i-artigues
• Enciclopèdia Catalana. «Mercè Rodoreda i Gurguí». https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/merce-rodoreda-i-gurgui
• Enciclopèdia Catalana. «Rosa Leveroni i Valls». https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0037067
• Enciclopèdia Catalana. «Simona Gay». https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/simona-gay
• Enciclopèdia Catalana, Diccionari de la literatura catalana. «Zoraida Burgos i Matheu». https://www.enciclopedia.cat/diccionari-de-la-literatura-catalana/zoraida-burgos-i-matheu
• Herrero, Àngels. Lletraferides modernes. Catàleg de les escriptores valencianes dels segles XVI-XVIII. Alacant: Institut Universitari d’Investigació d’Estudis de Gènere, Universitat d’Alacant.
• Institut Ramon Llull — Poetarium. «Susanna Rafart». https://poetarium.llull.cat/poetarium/detall.cfm/ID/26855/ENG/susanna-rafart.html
• Institut Ramon Llull — Poetarium. «Teresa Pascual». https://poetarium.llull.cat/poetarium/detall.cfm/ID/26844/FRA/teresa-pascual.html
• Julià, Lluïsa. «Dones i escriptures: construcció del discurs i legitimació en la literatura catalana actual» (estudi facilitat per a la preparació d’aquest text).
• Lacueva i Lorenz, Maria. Dones i valencianisme. Clandestines (1940-1969). Col·lecció Pebrella, 2. Barcelona: Fundació Nexe / Riurau Editors, 2023 (capítols sobre Anna Rebeca Mezquita, p. 15-26; Maria Ibars, p. 29-47; Matilde Salvador, p. 115-125; Carmelina Sánchez-Cutillas, p. 127-147; Maria Beneyto, p. 149-167, i Sofia Salvador, p. 169-184). https://fundacionexe.org/wp-content/uploads/2023/09/pebrella2-clandestines.pdf
• Marçal, Maria-Mercè. «Dona i poesia: més enllà i més ençà del mirall de la Medusa» (fragments), introducció de Vicent Salvador, dins Poètiques catalanes del segle XX. Barcelona: Editorial UOC.
• Mas i Usó, Pasqual; Vellón Lahoz, Javier (ed.). María Egual. Obra completa. Castelló: Societat Castellonenca de Cultura, 1997.
• Massanés, Maria Josepa. «Las donas catalanas», dins Víctor Balaguer (ed.), Los trovadors moderns. Barcelona, 1859. Viquitexts: https://ca.wikisource.org/wiki/Los_trovadors_moderns/Las_donas_catalanas
• Massanet, Maria Antònia. «De justícia poètica: les dones poetes en el panorama literari». Núvol, 12 de febrer de 2026. https://www.nuvol.com/llibres/de-justicia-poetica-les-dones-poetes-en-el-panorama-literari-472210
• Nació Digital. «Rosa Fabregat, l’activisme resistent». https://naciodigital.cat/opinio/rosa-fabregat-activisme-resistent.html
• Narpan — Espai Obert de Literatura Medieval. Estudi sobre el Cançoneret de Ripoll. https://www.narpan.net/documents/Cançoneret1983.pdf
• Odyssey. «Begonya Pozo». https://www.odyssey.pm/contributors/begonya-pozo/
• Revista Idees. «Maria Isern: la carn que llisca i tot s’inflama». https://revistaidees.cat/maria-isern-la-carn-que-llisca-i-tot-s-inflama/
• Roca, Rafael; Revista Saó. «Tres escriptores valencianes del segle XIX» (Manuela Agnés Rausell Soriano, Lluïsa Duran Pagés i Magdalena García Bravo). https://revistasao.cat/tres-escriptores-valencianes-del-segle-xix/
• Romeu i Figueras, Josep. «Incidència de la poesia popular en la lírica catalana culta de l’edat mitjana i el Renaixement». Els Marges, 43 (1991), p. 5-24. https://www.raco.cat/index.php/Marges/article/view/109726
• Rossich, Albert; Valsalobre, Pep. Literatura catalana moderna (siglos XVI-XVIII). Madrid: Síntesis, 2011.
• Tomàs, Margalida. «Maria Antònia Salvà (1869-1958). Poesia i vida». Pregó de les Fires de Llucmajor, 2019. https://llucmajor.org/sites/cilma_llucmajor/files/2020-10/preg%C3%B3%20de%20Fires%202019%20Margalida%20Tom%C3%A0s.pdf
• Valencia Plaza. «La poeta Isabel Robles y el grupo musical Carraixet, Miquelets d’Honor 2023». https://valenciaplaza.com/libros-comic-valencia-comunitat-valenciana/la-poeta-isabel-robles-y-el-grupo-musical-carraixet-miquelets-dhonor-2023
• Valencia Plaza. «Maria Egual, la poeta barroca que amaba las tertulias». https://valenciaplaza.com/noticas-cultura-valencia-comunitat-valenciana/maria-egual-la-poeta-barroca-que-amaba-las-tertulias
• Versopolis. «Laia Malo». https://www.versopolis.com/poet/378/laia-malo
• Viquipèdia / Wikipedia. «Maria Antònia Salvà i Ripoll» (traducció de Mireia, 1917). https://ca.wikipedia.org/wiki/Maria_Antònia_Salvà_i_Ripoll
• Viquipèdia. «Anna Rebeca Mezquita Almer». https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rebeca_Mezquita_Almer
• Viquipèdia. «Beatriu de Dia». https://ca.wikipedia.org/wiki/Beatriu_de_Dia
• Viquipèdia. «Cançoneret de Ripoll». https://ca.wikipedia.org/wiki/Cançoneret_de_Ripoll
• Wikipedia. «Anna Dodas i Noguer». https://en.wikipedia.org/wiki/Anna_Dodas_i_Noguer
• Women’s Legacy Project. «Josepa Massanés i Dalmau». https://buscador.womenslegacyproject.eu/catalog/53209050_en
• Women’s Legacy Project. «Tecla de Borja». https://buscador.womenslegacyproject.eu/catalog/4086799_en
• Young Poets Network. «Laia Noguera i Clofent». https://www.youngpoets.eu/?p=4028
• Zaragoza Gómez, Verònica. «En vers vull desafiar…»: la poesia femenina a l’àmbit català (segles XVI-XVIII). Edició crítica. Tesi doctoral, Universitat de Girona, 2016. https://tdx.cat/handle/10803/458139

L'entrada Una cambra pròpia de nord a sud: la veu poètica femenina als Països Catalans ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

Al cor d’Almassora, una casa buida custodia, entre les seues parets, la crònica de diverses generacions que la guerra, la postguerra i l’oblit van deixar marcades. Usó hi creua la mirada d’un infant que creix entre silencis amb la d’un pare que lluita per conservar la dignitat en temps convulsos, i hi fa ressonar, com si foren ecos entre els murs, l’ambició, l’amor, l’enveja, la venjança, la pietat i l’odi que travessen tota una família i, amb ella, tot un poble. Un retrat íntim de la decadència rural i de la transformació social del País Valencià del segle passat, arrelat en la microhistòria d’un carrer i d’una casa que en són, alhora, memòria i metàfora.

Josep Usó i Mañanós (Castelló de la Plana, 1959) és llicenciat en Ciències Químiques i ha exercit tota la vida com a professor de Física i Química, alhora que ha compaginat la docència amb una trajectòria literària llarga i constant, gairebé sempre des de Vila-real, on resideix des de ben menut. Va debutar amb La catifa maleïda (L’Eixam, 1998) i, des d’aleshores, no ha parat d’escriure ni de guanyar premis: Amor amarg (Pagès, 2002), Civils i incivils (Abadia, 2005), Els retrobats i els perduts (Brosquil, 2008), La senda llarga (Onada, 2009, Premi Vila d’Almassora de Narrativa) o, més recentment, El carrer era de terra (Onada, 2021), entre altres títols. La seua obra ha estat reconeguda també amb els premis Ciutat de Sagunt, Ciutat de Torrent i Vila de Puçol, i ha col·laborat en el Projecte Basset de recuperació de la memòria històrica del País Valencià.

Se’n pot llegir una ressenya a la revista Caràcters de la Universitat de València —Una història d’Almassora, de Jesús Peris Llorca: una narrativa que torna, un cop més, a excavar en la memòria del nord del País Valencià. Des d’El Pont Cooperativa de Lletres convidem a acompanyar Josep Usó en aquesta nova presentació, el 6 d’octubre a la Llibreria Argot.

L'entrada Josep Usó presenta ‘La casa del carrer Sant Antoni’ a la llibreria Argot de Castelló dimarts 6 d’octubre a les 18.30 h ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

L’alcalde de Burjassot, Rafa García, va ser l’encarregat de lliurar a Manel el guardó tradicional del premi, una sitja commemorativa, dotada amb 9.000 euros. L’acompanyaven, entre altres autoritats, el vicerector d’Innovació i Transferència de la Universitat de València, José María Montiel Company, i la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, M. Àngels Francés, junt amb membres de la corporació municipal i de la família de Vicent Andrés Estellés. La cerimònia es va completar amb la proposta musical «Musicant Estellés», a càrrec de la cantautora d’Almenara Eva Gómez, acompanyada per Laura Miñarro, que va posar veu i música als versos del poeta de Burjassot en dues intervencions al llarg de l’acte.

L’Ajuntament va aprofitar també la gala per a anunciar la creació de la nova Càtedra d’Educació Lectora i Literària Vicent Andrés Estellés, fruit d’un conveni amb la Universitat de València i dirigida pel també poeta Josep Ballester, amb una aportació municipal de 30.000 euros anuals durant quatre anys; i per a obrir ja la convocatòria del XXV Premi, igualment dotat amb 9.000 euros.

Sentència 8.000.000, l’obra guardonada

Manel va presentar el seu poemari sota el pseudònim «Nakba», i el jurat —format pels poetes Víctor Benavides, Àngels Gregori i Elm Puig i Mir— el va triar per unanimitat entre totes les obres presentades. Segons l’acta, es tracta d’una obra honesta, de registres rics i variats, capaç d’alternar tons diversos sense perdre mai la cohesió: uns versos aparentment senzills que amaguen, tanmateix, un rerefons profund i que no defugen la incomoditat d’allò que conten. El jurat en va destacar també l’aposta arriscada i la petjada de diverses tradicions i cultures literàries.

Temàticament, Sentència 8.000.000 s’endinsa en les migracions, les fronteres i el desarrelament, amb la mar com a fil conductor: la mar com a camí i com a esperança, però també com a escenari de pèrdua i de tragèdia. Un poemari, en definitiva, que reivindica la dignitat humana davant d’un dels drames més durs del nostre temps.

Manel Xavier Pitarch Font (Vila-real, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana i Literatura Espanyola per la Universitat de València i compagina, des de fa anys, la docència en l’ensenyament públic amb una trajectòria literària que ja acumula bon nombre de reconeixements: el Premi Jacint Verdaguer (2002), per Trajectes del desencís; el Premi Marc Granell (2015), per Primavera entre les runes; i el Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva, per Poemari per a ociosos. Amb Sentència 8.000.000 i el Premi Vicent Andrés Estellés, hi suma ara un dels guardons de poesia en valencià més consolidats, en una de les cites literàries de referència del calendari cultural del País Valencià.

Des d’El Pont Cooperativa de Lletres, l’enhorabona, Manel, i gràcies per continuar posant el nostre territori i la nostra llengua al mapa de la poesia.

Tot seguit podeu escoltar el discurs de Manel Pitarch durant el lliurament:

Font i fotos: Ajuntament de Burjassot

L'entrada El nostre company Manel Pitarch rep el XXIV Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.