Doctor en Filologia Catalana, professor de secundària i, des de 1995, docent a la Universitat Jaume I, Manel va fer de la paraula el seu ofici en totes les direccions possibles. Com a poeta va deixar una obra extensa i premiada: des de Quadern d’estances (1987) i La veu assedegada (1988), passant per Els signes immutables (1991), Llibre de les figuracions (1994) o La ciutat de la ira (1998), fins a Anatema (2001, Premi Ausiàs March) i Al fons de vies desertes (2002). El 2003 va publicar La mordassa (Castelló: Perifèric Edicions), un dels seus llibres més contundents, de resistència i de rebel·lia contra tot allò que ens vol callats. Se’n va anar massa d’hora, per la malaltia, quan encara li quedava tant per escriure. I el 2005, l’any abans de morir, va publicar Constants vitals (Alzira: Bromera), Premi Roís de Corella, el darrer poemari que li vam poder llegir en vida i que avui, sabent com s’acabaria la història, llegim amb un nus a la gola: un llibre que és, alhora, balanç i comiat, i que confirma que fins a l’últim moment va seguir escrivint amb la mateixa urgència amb què sempre havia viscut.

Perquè Manel no va ser només poeta. Com a narrador va deixar la novel·la històrica El Papa maleït (2003), i com a assagista i investigador, obres com Poetes del Nord. Poesia jove a les comarques del nord del País Valencià (1985-1992) (1992) —realitzada juntament amb el professor de la Universitat Jaume I Lluís Meseguer, amb qui va compartir més d’un projecte d’investigació sobre la literatura del seu territori— o De Castelló a Ítaca (1997), amb què va estudiar i divulgar la literatura del seu territori amb el mateix entusiasme amb què l’escrivia. Poc abans de morir encara va tindre temps d’acabar el seu primer llibre per a xiquets, Davall del cel (Perifèric Edicions), com si la vida li exigira, fins a l’últim moment, seguir sembrant.També va deixar esbossada una novel·la juvenil sobre l’urbanisme descontrolat i la memòria històrica de la Guerra Civil, que el seu amic Vicent Pallarés completaria i publicaria pòstumament amb el títol El magma silenciós (Onada Edicions, 2011).

Perquè això és el que millor el definia, per damunt dels premis: la generositat. Qui el va conèixer el recorda com algú afable, proper, sempre disposat a acollir qui volguera escriure en català, a presentar-lo, a fer-li lloc, a asseure’l a la mateixa taula que els altres encara que no es coneguessen de res. Aquesta bonhomia és, potser, el llegat més gran que ens ha deixat: no sols uns llibres, sinó una manera de fer comunitat entre gent de lletres que abans estava dispersa i que ell va convèncer, amb paciència i amb afecte, que tenia sentit ajuntar-se. El Pont, tal com el coneixem avui, és en bona part fill d’aquella convicció seua.

I aquella llavor no s’ha perdut. Aina Garcia-Carbó, la seua filla, tenia dotze anys quan son pare va morir, i va començar a escriure en secret aquell mateix estiu, uns versos que, anys després, eixirien a la llum en el poemari Rere la paraula (2015). Des d’aleshores no ha parat: El cor heretge (Premi València Nova, 2019), Crònica de la cadència (Premi Teodor Llorente, 2020) o El vast domini (2024) conviuen amb una dedicació especial, i bellíssima, a la poesia infantil, amb títols com Malifetes satisfetes o Quin mestratge, ser salvatge! El 2019, a més, i fins fa poc, va presidir El Pont Cooperativa de Lletres, la llavor que son pare va sembrar en companyia d’altres escriptors també traspassats, i igualment engrescadors, com Vicent Marçà i Duch o Vicent Pau Serra, i d’altres autors veterans en plena activitat literària que podeu consultar en aquesta web.

I enguany, eixe record ha pres finalment forma de llibre. Josep Manuel San Abdón Queral —amic, company de generació i coautor, amb el mateix Manel, de l’antologia Poetes del Nord (1992)— acaba de publicar Manel Garcia Grau. El poeta de la dignitat (Benicarló: Onada Edicions, 2025, col·lecció «Paisatges de la Memòria», 128 p.), un volum que repassa la seua formació al Benicarló dels anys setanta, el pas per la universitat i la docència, i que aplega, junt amb l’anàlisi de la seua obra poètica, narrativa i crítica, els testimonis de desenes de persones que el van conèixer. Un llibre necessari, escrit des de la proximitat i l’afecte, que confirma allò que qui el va tractar sempre ha dit: que la seua qualitat com a persona anava sempre de la mà de la seua qualitat com a escriptor.

Potser tampoc no ha sigut als vint, i ja n’és hora!, però els vint-i-cinc anys podrien ser un bon horitzó, com molts pensem, perquè se n’elabore una antologia poètica: una selecta dels seus poemes, destinada a fer-lo arribar a qui encara no el coneix i a salvar la seua veu de l’oblit en què van quedant, de mica en mica, tants llibres hui esgotats o difícils de trobar.

Vint anys, Manel. Encara ens fas companyia en cada vers que algú, en aquesta casa, s’atreveix a llegir en veu alta.

L'entrada Manel Garcia Grau, vint anys de l’esperit que ens va unir ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

Castelló de la Plana commemora enguany el 775 aniversari de la seua fundació a l’emplaçament actual, un episodi que arrenca el 1251, quan el rei Jaume I va autoritzar, mitjançant un privilegi reial, el trasllat de la vila des del Castell Vell —el turó fortificat on havia nascut la població després de la conquesta— fins a la plana litoral que ocupa hui. La ciutat ha desplegat una programació commemorativa que s’allargarà, amb diferent intensitat, fins al setembre de 2027.

El nucli de la celebració s’ha concentrat entre el 4 i el 13 de setembre. La façana del consistori va acollir els dies 5 i 6 un videomapping que repassa la fundació de la ciutat. Dimarts 8 de setembre va inaugurar-se al Menador l’exposició El privilegi d’existir. 1251-2026, amb el manuscrit original del privilegi de trasllat —un pergamí de 13 per 20 centímetres, escrit en llatí i conservat a l’Arxiu Històric Nacional—, visitable fins al 8 de novembre; hi va haver volteig de campanes i actuació de la Banda Municipal. La ciutadania ha pogut inscriure’s també a la visita teatralitzada El nacimiento de una ciudad, amb passis gratuïts diversos dies del mes, i a tallers i al Racó Medieval Infantil per al públic familiar. El 12 de setembre, l’acte institucional al saló de plens inclou la presentació d’un retrat commemoratiu i una mascletà. El programa es completa amb conferències sobre arqueologia i figures històriques locals i amb els Premis Ciutat de Castelló 2026, dedicats enguany a l’efemèride.

Què commemora l’efemèride

El privilegi de 1251 no va ser un simple tràmit: va suposar el pas d’un nucli militar, dalt d’un turó, a una vila oberta a l’horta, la ramaderia, la pesca i el comerç, amb molt més potencial de creixement. Aquell trasllat, decidit per Jaume I pocs anys després de la conquesta del regne de València, s’emmarca en el gran procés de repoblació impulsat pel monarca, que hi va portar colons vinguts sobretot de Catalunya i, en menor mesura, del sud de França i l’Aragó.

Una llengua compartida amb Catalunya i tot el domini lingüístic

Aquells repobladors catalans van portar amb ells la llengua que parlaven, la mateixa que, amb el temps, ha esdevingut el valencià: una varietat més del català, la llengua que es parla també a Catalunya, les Illes Balears, Andorra, la Catalunya Nord o l’Alguer. Els primers documents de la vila, com el mateix privilegi, es van redactar en llatí, però ja al segle XIV el català és la llengua habitual de govern i de vida quotidiana a Castelló. Aquesta arrel comuna es va manifestar amb força durant el Segle d’Or de les lletres valencianes (segles XIV-XV) i, molt més tard, amb la Renaixença valenciana, moviment que va reivindicar la llengua i que va tindre a Castelló alguns dels seus noms més destacats, com ara Gaetà Huguet i Breva (Castelló de la Plana, 1848-1926), conegut com el «patriarca del valencianisme» –organitzador dels Jocs Florals a Castelló i fundador del periòdic Veu de la Plana (1916)–, i Salvador Guinot i Vilar (Castelló de la Plana, 1866-1944), historiador, escriptor i alcalde de la ciutat (1907 i 1924), fundador de la Societat Castellonenca de Cultura (1909), signant de les Normes de Castelló de 1932 i autor de reculls costumistes com Capolls mustigats (1900) i Escenes castellonques (1905).

Escriptors i la genealogia de Castelló

Diversos autors castellonencs han deixat rastre, en la seua obra, dels orígens de la ciutat. Al segle XVII, l’erudit Onofre Esquerdo i Sapena (1635-1699) va compondre les Trobes de mossén Jaume Febrer, atribuïdes falsament a un cavaller del segle XIII: 554 semblances en vers valencià sobre els llinatges i els blasons dels cavallers que van fer possible la conquesta i la repoblació del regne de València, el mateix procés que, uns anys després i amb el privilegi de 1251, portaria el trasllat i la fundació de Castelló a la Plana.

El testimoni literari més fantasiós d’aquell origen, però, és el Tombatossals de Josep Pascual Tirado, publicat el 1930 i considerat una de les obres més reeixides de la narrativa valenciana del primer terç del segle XX. Pascual Tirado hi mitifica la fundació de la ciutat: el gegant bo Tombatossals, nascut d’una nit de tempesta de l’amor entre les muntanyes Penyeta Roja i Tossal Gros, s’alia amb altres gegants —Bufanúvols, Cagueme, Arrancapins— per a ajudar el rei Barbut a transformar en terra fèrtil i regable l’espai entre la muntanya i el mar, fent-hi possible l’assentament de Castelló a la Plana. Sota la fantasia dels gegants s’hi amaga, doncs, una recreació literària del mateix trasllat que commemora enguany la ciutat: el pas del turó fortificat a l’horta oberta. La llegenda, convertida en patrimoni popular, ha inspirat des d’aleshores una òpera de Matilde Salvador, escultures pels carrers de Castelló i fins una pel·lícula d’animació.

Ja al segle XX, el poeta Bernat Artola i Tomàs (Castelló, 1904-1958) va teixir en la seua poesia popular i satírica el caràcter i la memòria de la seua ciutat, mentre que l’historiador i bibliògraf Josep Ribelles Comín (Castelló, 1871-1951) en va documentar el llegat cultural i lingüístic amb la seua Bibliografia de la Llengua Valenciana (1905). I l’impressor i escriptor Enric Forcada Traver (Castelló, 1902-1976), fundador de la Impremta la Gavina, va retratar amb ironia i afecte els costums i els personatges castellonencs, sempre des de la defensa de la llengua pròpia.
Ja al final del franquisme i els inicis de la democràcia, Miquel Peris i Segarra (Castelló, 1917-1987), conegut com «el poeta de Castelló», va ser un dels primers a reivindicar l’ús literari del valencià en una ciutat que, urbanitzada a marxes forçades, corria el risc de perdre’n la identitat de segles; llibres com Fossar de naus (1971) recullen la seua mirada sobre el Grau i el port de la ciutat. Guardonat quatre vegades als Jocs Florals de Castelló i nomenat fill predilecte el 1984, va rebre el 1986 el títol de Valencià de l’Any.

Pintors dels paisatges i la ciutat

La Plana i la ciutat han tingut també els seus pinzells. Vicent Castell i Domènech (Castelló, 1871-1937), bon colorista, va fundar una acadèmia de pintura a la ciutat i hi va deixar obres com Segadors, testimoni de l’horta i la vida rural que l’envoltava. Ja al segle XX, Joan Baptista Porcar i Ripollés (Castelló, 1889-1974) —conegut afectuosament com «el tio» Porcar i nomenat fill predilecte de la ciutat el 1952— va convertir l’horta, el port i els paisatges de la Plana en el centre de la seua obra, partint d’influències impressionistes cap a un estil cada volta més esquemàtic; les seues teles encara decoren l’escala principal de l’Ajuntament. En la mateixa nissaga pictòrica, José Manuel Porcar Queral (Castelló, n. 1946), que aquest any compleix 80 anys, prepara una antològica de la seua obra –que és alhora una antològica del terme i ciutat de Castelló, amb rellevants aportacions etnogràfiques als seus llenços– i continua pintant hui la marjaleria, el secà, el Grau i la ciutat mateixa.

Un contrasentit que no passa desapercebut

Enmig d’aquesta celebració de les arrels, hi ha un detall que ha cridat l’atenció de molts castellonencs. Un dels actes centrals del programa, la visita teatralitzada que recrea el naixement de la ciutat, porta per títol El nacimiento de una ciudad —en castellà—, i no El naixement d’una ciutat, tot i que és precisament el valencià la llengua que van portar els repobladors del segle XIII i la que Castelló ha parlat i escrit de manera ininterrompuda des d’aleshores, com testimonien els mateixos autors i pintors citats en aquestes línies.

La tria no es pot llegir aïllada. El mateix Ajuntament que organitza els actes del 775 aniversari —governat en coalició pel PP i Vox— és el que ha impulsat la castellanització del topònim oficial de la ciutat, de Castelló de la Plana a Castellón de la Plana, publicada al BOE i actualment recorreguda als tribunals pel PSOE i Compromís, que hi veuen un intent de desnaturalitzar la identitat de la ciutat. Vist en aquest context, resulta difícil no llegir en el títol castellà de la visita teatralitzada la mateixa lògica que en el canvi de nom: la de donar sistemàticament prioritat al castellà per damunt de Castelló, que és la denominació legítima i genuïna de la ciutat.

I ací hi ha, per a molts, una contradicció de fons. Commemorar amb solemnitat un privilegi de 1251 redactat en l’òrbita d’uns repobladors catalanoparlants, exhibir-ne el manuscrit original, parlar d’arrels i de genealogia… per a fer-ho, en els mateixos actes oficials, en la llengua que no és la que va fundar i modelar Castelló, sembla, senzillament, hipòcrita: no es pot honrar l’origen d’una ciutat mentre es gira l’esquena a la llengua que en són l’ADN, la mateixa que Bernat Artola, Pascual Tirado, Ribelles Comín, Forcada Traver o Peris i Segarra van triar per a explicar-la.
Independentment de la cabassada d’actes municipals, el cas és que ara Castelló no només mira arrere per a recordar com i per què va nàixer al lloc que ocupa hui, sinó que reivindica una identitat construïda, des dels seus orígens, en diàleg constant amb la resta del territori de parla catalana. Una identitat que, per a ser celebrada de veritat, ha de parlar-se en la llengua que l’ha fet possible.

L'entrada El 775 aniversari de Castelló de la Plana ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

No cal caure en l’equació fàcil que iguala l’AfD del 2026 amb el nazisme dels anys trenta: els contextos legal i institucional són diferents, i Alemanya s’ha dotat, precisament per no oblidar, d’una «democràcia militant» que no existia aleshores. Però la funció de la memòria no és garantir que la història es repetisca idèntica —mai ho fa—, sinó ensenyar-nos a reconèixer els mecanismes que la fan possible: la normalització progressiva del discurs d’exclusió, la conversió de la por econòmica en odi identitari, la impotència dels partits que haurien de fer de mur —la CDU manté, de moment, el seu veto a pactar amb l’AfD, i tot depèn ara d’un BSW que encara no s’ha pronunciat—, per no parlar ara d’una Unió Europea que ja no es limita a mirar-se-ho des de fora: el 9 de març de 2026, la comissió d’Afers Interiors del Parlament Europeu va aprovar, amb els vots conjunts del PPE i grups d’extrema dreta com l’ECR o Patriotes per Europa, una reforma migratòria que tipifica com a delicte l’entrada irregular i n’amplia les expulsions forçoses, la detenció i les prohibicions d’entrada indefinides. Ulrich Siegmund, el candidat de l’AfD, defensa obertament deportacions massives i grans repatriacions, i ho fa amb la mateixa desimboltura amb què, fa uns anys, venia fragàncies d’ambient. Aquesta és, potser, la novetat més inquietant: l’extrema dreta d’avui no necessita disfressar-se de res per créixer, ni tan sols dins les pròpies institucions europees.

Seria còmode pensar que això és un problema alemany. No ho és. El fenomen respon a una onada que travessa Europa i que ja toca casa nostra. A l’Estat espanyol, diverses enquestes situen Vox i el PP a prop o per damunt de la majoria absoluta al Congrés. I al País Valencià no cal imaginar-s’ho: ja hi governa, en la pràctica, aquesta aliança. Al més pur estil «maga» de Trump —America first—, i seguint sobretot el fil més antic i pròxim de la «préférence nationale» que el Front National francès de Jean-Marie Le Pen va encunyar fa mig segle, els pressupostos valencians de 2026, aprovats pel PP de Pérez Llorca amb pràcticament totes les esmenes de Vox, introdueixen per llei el concepte de «prioritat nacional», que reserva l’accés a l’habitatge i a les ajudes socials a qui acredite un «arraigament real, durador i verificable». És a dir: institucionalitza, amb llenguatge administratiu, un criteri d’exclusió per origen que ja té mig segle d’història a Europa. La normalització no sempre crida; sovint es limita a legislar.

Des d’una cooperativa de lletres com El Pont, que treballa des de fa dècades per una llengua i una cultura minoritzades, no podem mirar cap a un altre costat quan la política s’organitza per decidir qui pertany i qui no. La nostra pròpia experiència històrica ens hauria de fer especialment sensibles davant qualsevol discurs que jerarquitze persones per procedència, i solidaris amb qui avui n’és la diana: persones migrades, minories religioses o culturals, qualsevol col·lectiu convertit en explicació fàcil d’unes pors reals. Perquè, i cal dir-ho amb honestedat, part del vot a l’AfD o a Vox respon a greuges econòmics i a una desconfiança legítima envers unes elits que no han sabut escoltar; ignorar-ho, i limitar-se a anomenar «feixistes» tots els qui hi voten, no ajuda a revertir-ho, sinó a alimentar-ho.

El que sí que podem —i devem— fer és no naturalitzar el resultat, ni consentir-hi amb el silenci còmode de qui pensa que no hi és, en joc. Perquè la indiferència també tria bàndol: qui calla davant l’exclusió organitzada —encara que arribe amb llenguatge net i amb forma de llei— ja no és neutral. Tenir present Saxònia, doncs, no com una anècdota alemanya, sinó com un avís que arriba just a temps perquè encara en puguem fer alguna cosa, ací, en la nostra pròpia terra: amb la paraula, amb acció, amb el vot, i amb la solidaritat concreta cap a totes les persones que algú, avui, vol convertir en sobreres. Perquè cap poble, cap llengua i cap persona no ha de tornar a haver de demostrar que mereix existir.

L'entrada Saxònia, o la memòria que no hauria de fer-nos falta ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

Nascut a Castelló de la Plana el 1954 i mort a la mateixa ciutat el 5 d’agost de 2004, als 50 anys, Marçà va ser abans que res mestre: assessor tecnicopedagògic al Centre de Professors de Castelló i, després, mestre de primària, sempre engrescat en la promoció del valencià a l’escola i en la introducció de mètodes teatrals a l’aula, en sintonia amb el moviment d’Escola Valenciana del qual va ser membre actiu des dels seus inicis.

Com a escriptor, va debutar el 1995 amb Viatge a l’interior i va desenvolupar des d’aleshores una obra abundant, sobretot en literatura infantil i juvenil: Jordi Túrmix, aprenent de pirata (1996), El detectiu camaperdiu (1999) o Les orelles del rei (2002), sense abandonar la narrativa per a adults amb Relats de l’altra veritat (1998). La seua faceta d’investigador local li va valer el Premi Ciutat de Castelló d’Humanitats pel treball El campanar de Castelló, les campanes del Fadrí, i va col·laborar durant anys amb articles mensuals a la revista Saó.

El Pont el va nomenar soci d’honor l’any 2012, un reconeixement a una trajectòria que ha deixat empremta més enllà de la literatura: des de 2006 existeixen els Premis Vicent Marçà de literatura escolar, i des de 2015 una escola de Castelló porta el seu nom. Era, a més, pare de Vicent Marzà i Ibáñez, que seria conseller de Cultura, Educació i Esport de la Generalitat entre 2015 i 2022.

Vint-i-dos anys després, el fet que El Pont continue recordant-lo amb aquesta senzillesa —una frase, una fotografia, l’estima intacta— diu molt d’un escriptor que va dedicar la vida a fer que xiquets i xiquetes valencianes estimaren la seua llengua a través de les històries.

L'entrada 22 anys sense Vicent Marçà, el mestre que va fer estimar els llibres a tota una generació ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

L’acte s’emmarca en la commemoració impulsada per l’Ajuntament de Benassal, que va declarar Sofia Salvador i Monferrer Benassalenca de l’Any 2025, en reconeixement a una figura que va dedicar bona part de la seua vida a preservar i divulgar el llegat cultural i lingüístic del seu poble i del seu pare, l’escriptor i gramàtic Carles Salvador i Gimeno.

La inauguració reunirà una exposició biogràfica i documental amb un recital a càrrec dels membres d’El Pont Cooperativa de Lletres, que llegiran textos del llibre col·lectiu Com si fos un paradís. Memòria de Sofia Salvador, que es pot adquirir en línia. L’acte l’organitzen la Fundació Huguet i la Fundació Carles Salvador, i hi col·laboren l’Ajuntament de Benassal, l’Ajuntament de Castelló, la Diputació de Castelló, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i El Pont Cooperativa de Lletres.

Més arxius de difusió

Mestra, poeta i guardiana d’un llegat

Filla de Carles Salvador i Gimeno i de Sofia Monferrer i Beltran, Sofia Salvador va nàixer a Benassal el 22 de juny de 1925. Va exercir de mestra rural a les escoles de Culla i Ares fins al 1961, any en què es va casar amb Enric Monferrer; el matrimoni va tindre un fill, Enric, nascut el 1962. Més endavant va ser professora de valencià al Centre de Recursos comarcal i, des de 1992, va presidir el tribunal d’examen de valencià a Castelló.

Va començar a escriure poesia el 1942, en plena postguerra, i el 1947 va publicar el seu recull Jardinet. També va col·laborar en revistes especialitzades amb narracions i articles, va editar l’obra Parleu bé (1957) i és autora de l’Himne de Benassal (1974). El seu compromís amb la llengua i la cultura del poble li va valer la Insígnia d’Or de Benassal (1982) i el guardó Valenciana de l’Any, atorgat per la Fundació Huguet (1993). Va morir a Benassal el 18 de gener de 1995.

Més enllà de la seua obra pròpia, Sofia Salvador va exercir durant dècades com a cronista i custòdia informal de la memòria de Benassal, i va tindre un paper clau en la conservació i la divulgació de l’obra del seu pare, referent de la normativització del valencià al segle XX.

Un llibre per recuperar la seua memòria

L’exposició coincideix amb la publicació de Com si fos un paradís. Memòria de Sofia Salvador (El Pont Edicions, 2026), un volum col·lectiu que dialoga amb els escrits de la benassalenca per reivindicar i revisar la dimensió de la seua figura literària i cívica. L’obra, de 92 pàgines, aplega textos d’autores i autors d’El Pont, alguns dels quals es llegiran durant el recital de la inauguració. El llibre es pot adquirir a través de la web d’El Pont Cooperativa de Lletres.

Informació pràctica

• Exposició i recital: «Els valors d’una dona: Sofia Salvador i Monferrer»
• Inauguració: divendres 11 de setembre, a les 19 h
• Lloc: Museu Pedagògic de Castelló, Espai Cultural el Menador
• Recital a càrrec de: els membres d’El Pont Cooperativa de Lletres, amb lectura de textos del llibre col·lectiu Com si fos un paradís. Memòria de Sofia Salvador
• Organitzen: Fundació Huguet i Fundació Carles Salvador
• Hi col·laboren: Ajuntament de Benassal, Ajuntament de Castelló, Diputació de Castelló, Institut d’Estudis Catalans, Acadèmia Valenciana de la Llengua i El Pont Cooperativa de Lletres.

L'entrada Castelló recupera la figura de Sofia Salvador i Monferrer amb una exposició i un recital ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

Amb motiu del centenari del naixement de Sofia Salvador i Monferrer —mestra, poeta (Jardinet, 1949) i cronista de l’obra del seu pare, Carles Salvador—, Benassal li ret homenatge declarant-la Benassalenca de l’Any, amb tot un any d’actes culturals. En aquest marc, Laia Meseguer entrevista Carles Salvador Sales, nebot de Sofia i nét de Carles Salvador, implicat en la Fundació Carles Salvador.

Carles Salvador Sales recorda la seua tia com una dona «molt empàtica, simpàtica, xerradora», entregada a la defensa de la llengua i molt detallista a l’hora d’explicar històries familiars. Rememora la infantesa a Barcelona i els viatges d’estiu a Benassal —llargs i esporàdics, amb el trajecte en tren i autobús que ocupava tot un dia— i espais vinculats a la família, com el Rivet o l’hortet prop de la Font d’en Segures. Podeu llegir tota l’entrevista clicant sobre la imatge.

Explica que, tot i no haver-se fet cabal en el seu moment de la importància de l’obra de Carles Salvador, amb l’herència rebuda per Sofia s’hi ha anat implicant progressivament, llegint i continuant la tasca familiar. Subratlla que el llegat és rellevant «per al país, per a la llengua» i que la Fundació —amb la implicació de l’Ajuntament, l’Institut d’Estudis Catalans i, més recentment, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua— treballa per posar en valor eixe patrimoni, tot i les limitacions pressupostàries.

També destaca la importància de difondre l’obra poètica de Sofia, la seua tasca com a mestra amb capacitats econòmiques limitades, la seua col·laboració amb l’Ajuntament de Benassal —on va arreglar la lletra de l’Himne— i la seua implicació, en democràcia, en la vida local. Sobre l’atac a les llengües minoritàries en el context actual, defensa que el multilingüisme enriqueix el cervell i que cal protegir les llengües com a vehicle de coneixement, en lloc de veure-les com un problema.

Finalment, es defineix com «un català benassalenc, o un benassalenc de Catalunya», orgullós de la doble vinculació, i esmenta actes recents com una xarrada sobre Carles Salvador a l’ONCE de Barcelona i un vídeo amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Reivindica la necessitat de fer conéixer l’obra de la família més enllà de les fronteres valencianes.

L'entrada «Sofia Salvador és l’ànima de la Fundació Carles Salvador» ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

I és que aquesta és, precisament, la faceta que el defineix: Joan Garí és, abans que res, escriptor. Llicenciat en filologia catalana i catedràtic de valencià a l’ensenyament mitjà, exerceix des de fa dècades un ofici de lector i de prosista que reivindica al seu blog «Ofici de lector» (oficidelector.blogspot.com), actiu des de mitjan anys 2000, on ressenya llibres i reflexiona sobre literatura des de la mirada d’algú que es defineix més com «un escriptor que escriu sobre els llibres que ha llegit» que com un crític a l’ús. Col·labora amb capçaleres com El País, El Punt o Levante, i des de 1991 presideix l’Agrupació Borrianenca de Cultura, entitat des de la qual impulsa iniciatives culturals al País Valencià.

La seua obra escrita, extensa i diversa, abraça la novel·la —«On dormen les estrelles» (2004), «La balena blanca» (2007)—, l’assaig literari —«Un cristall habitat» (2000)— i fins i tot la gastronomia, amb «La memòria del sabor» (2015), sobre cuina tradicional valenciana. Aquest recorregut li ha valgut reconeixements com el Joanot Martorell de narrativa (Ajuntament de Gandia, 2007), el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (AELC, 2001 i 2017) o Premi Fundesco (Madrid, 1994) d’assaig.

Música per als poetes arriba, doncs, com una peça singular dins d’un itinerari creatiu centrat en la paraula: si com a escriptor Garí ha llegit i comentat poesia aliena durant anys, ara la retorna en forma de cançó, tancant un cercle entre lectura, escriptura i música que, en realitat, mai no havien estat del tot separades. El disc es pot escoltar íntegrament a https://joangari.bandcamp.com/album/m-sica-per-als-poetes.

L'entrada «Música per als poetes», de Joan Garí ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

Compartim la convicció que les qüestions gramaticals i ortogràfiques del valencià pertanyen a l’àmbit acadèmic, no al debat partidista, i que és a l’AVL —i no als governs de torn— a qui correspon regular-les, amb els recursos i la independència que li són propis.

Rebutgem que la llengua es convertisca en arma d’enfrontament polític. Qui redacta, corregeix i edita en valencià sap que cada retallada a l’AVL, cada intent de menystenir-la o de sotmetre-la a interessos partidistes, no és un gest neutre: és un pas més cap a l’abandonament de la llengua i ressò d’uns temps que crèiem superats.

Per això, El Pont declara la seua adhesió plena al manifest dels escriptors i escriptores valencianes, i exigeix:

• El respecte institucional a l’autonomia i l’autoritat normativa de l’AVL.
• La dotació de recursos suficients perquè puga exercir la seua funció sense pressions.
• La fi immediata de l’ús de la llengua com a instrument de confrontació política.
• El compromís de tots els grups amb representació institucional de deixar la llengua fora de la disputa partidista.

La llengua no és de ningú en particular perquè és de tots. Defensar l’AVL és defensar el futur del valencià.

El Pont, Cooperativa de Lletres — 18 d’agost de 2026

L'entrada Adhesió al manifest en defensa de la llengua i de l’AVL ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

Considerem que aquesta mesura no és neutra: és un mecanisme de control i censura que amenaça la llibertat d’ensenyament, dret reconegut per la Constitució, i que persegueix silenciar, mitjançant l’amenaça de la denúncia i l’autocensura, la llibertat de càtedra i el tractament crític de la llengua, la identitat i la memòria democràtica a les aules.

No acceptem que l’educació es convertisca en arma partidista ni que el professorat haja de treballar sota sospita. Una escola pública, democràtica i laica necessita docents lliures per a exercir el seu ofici sense por, i alumnat capaç de desenvolupar un pensament crític, no vigilat.

Per això, El Pont declara la seua adhesió plena a la denúncia del CSO i de la comunitat docent, i exigeix:

– La retirada immediata de la funció de vigilància ideològica atribuïda a la Inspecció Educativa.
– El cessament de qualsevol mecanisme que fomente la denúncia i l’autocensura del professorat.
– El respecte efectiu a la llibertat de càtedra i a l’ensenyament crític de la llengua i la cultura valencianes.
– El compromís de la Generalitat de no utilitzar l’educació com a instrument de confrontació política.

L’escola no es vigila: s’hi ensenya, s’hi pensa i s’hi aprén en llibertat.

*El Pont, Cooperativa de Lletres — 12 d’agost de 2026

L'entrada Adhesió al manifest contra la «policia ideològica» a les aules valencianes ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

Al recital hi van intervenir Isabel Serrano, Vicent Jaume Almela, Àngels Orad, Rosa Miró, Vicent Cerdà, Rosa Lluch i la mateixa Imma Monlleó, acompanyats al piano per Ximo Fabregat, en una combinació de paraula i música que va retre homenatge a una figura fonamental de la cultura valenciana del segle passat.

Sofia Salvador i Monferrer (Benassal, 1925-1995) va ser mestra rural i poeta, i filla del gramàtic i escriptor Carles Salvador. Autora de Jardinet (1947) i de Parleu bé (1957), va dedicar bona part de la seua vida a custodiar i divulgar l’obra del seu pare, alhora que exercia com a cronista informal de Benassal, on va rebre la Insígnia d’Or (1982) i el títol de Valenciana de l’Any (1993).

Com si fos un paradís, publicat per El Pont Edicions amb textos d’Isabel Serrano, Vicent Pitarch i Josep Usó, arriba amb un lleuger retard respecte al centenari de Salvador, però amb la mateixa voluntat: fer dialogar noves veus amb la seua memòria per reivindicar-ne el valor literari i cívic. Les commemoracions continuaran l’11 de setembre a Castelló, amb l’exposició Els valors d’una dona: Sofia Salvador i Monferrer al Museu Pedagògic, a l’Espai Cultural el Menador de Castelló.

Trobades com la d’Algímia d’Alfara demostren que la millor manera d’honorar una poeta és, senzillament, seguir llegint-la i recitant-la en veu alta, entre amics i a la llum d’una espelma. Podeu veure més imatges en aquesta adreça.

L'entrada Poesia a la llum de les espelmes: Algímia d’Alfara torna a evocar Sofia Salvador i Monferrer ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.