Josep Usó i Mañanós, La casa del carrer Sant Antoni. Alzira: Bromera, 2025

La coberta de Jorge Collado Perea ens mostra la façana d’una casa, decadent i clevillada, en la qual es reconeix de manera clara el número 22. La temptació de posar
a Google Maps «Carrer Sant Antoni, 22, Almassora», era molt forta, i així ho vaig fer quan anava per la meitat de la lectura de la novel·la. La veritat és que em va fer
impressió trobar la mateixa casa de la il·lustració, amb la mateixa porta i la mateixa finestra i amb semblants –si no majors– símptomes de decadència. La casa del seu
costat, que també té molta importància a la novel·la, i que també sabem que estava buida i abandonada el 2015, ja no existeix. A la fotografia del Maps es veu amb claredat el mur que tanca el seu solar.

A partir d’eixa recerca en internet la sensació de realitat es va fer molt potent, i em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li a l’autor quant de veritat hi ha en la història dels Panxa Plena i els seus veïns, de Carmeta, de Josep Llorenç, dels Octavis, de Batiste Ortells, de Vicent Galí, de Mateuet, d’Encarnita, dels parroquians de la taverna del
Matalafer, quantes d’eixes persones van habitar el carrer de Sant Antoni. Perquè eixe és el punt de partida de la novel·la guanyadora del Premi de Narrativa Antoni Bru convocat per l’Ajuntament d’Elx, deixar parlar les parets clivellades i contar la història de la gent que va viure les seues vides i va morir les seues morts en eixes cases hui
abandonades, runes d’altres temps mudes per als transeünts d’ara.

Per una d’eixes casualitats aquesta novel·la va caure en les meues mans quan llegia sobre 209 rue Saint-Maur, Paris Xe: Autobiographie d’un immeuble, una novel·la de
Ruth Zylberman que tinc en la meua llista de lectures, i potser per això vaig pensar que el llibre de Josep Usó i Manyanós aniria també en eixa direcció. La veritat és que no, i haguera estat molt bé. Hauria pogut escriure una crònica urbanística i humana dels habitants del carrer Sant Antoni d’Almassora, però en lloc d’això va decidir escriure una novel·la clàssica, sòlida, potent, estructurada en capítols breus que avancen en la història però fan passes arrere per a donar antecedents. Per moments, com en el desenllaç que no desvetlaré, resulta pertorbadora.

I el que conta, a partir de les històries dels veïns i les veïnes del carrer Sant Antoni (i del carrer d’Amunt) és el pas de la Història amb majúscules per la seua comunitat, l’impacte dels processos socials, les morts arbitràries durant la guerra i la revenja desfermada, desproporcionada però sistemàtica dels guanyadors, la transformació del carrer i la transformació d’Almassora, de poble rural centrat en el cultiu de la taronja pautat pel soroll del ferrocarril, de la Panderola, vola que vola, a poble industrial centrat en la rajola, en les manisetes que havien fet rics uns empresaris d’Onda que arribaren un dia al casino i es fartaren de menjar sépia i musclos, i també l’ascens social d’un xicotet Julien Sorel de la Plana i la caiguda i decadència de la família condemnada a un poc menys de cent anys de soledat.

Moltes vegades he pensat que eixe nucli industrial, Onda, Vila-real, La Vall d’Uixó, Borriana, és un espai molt literari. I crec que narrar-lo, entendre’l, integrar-lo en el lloc
que mereix en l’imaginari nacional del País Valencià és entendre un poc millor el nostre país. Ho vaig pensar arran de La Plana connection, de Germà Garcia Belmonte, i ho he pensat encara més en llegir aquesta genealogia, aquesta història familiar i veïnal d’Almassora. Recomane molt per això transitar aquest carrer de Sant Antoni, aquesta xicoteta Comala postrural, i escoltar les veus que habiten les cases abandonades, com aquesta del número 22 del carrer de Sant Antoni, on va estar la llar d’una família valenciana vivint una vida desapareguda com ella, aquest derelicte del naufragi d’un  món que és –que era– el nostre.

L'entrada Una història d’Almassora ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

Vicent Usó, Les ferides del món. Alzira: Bromera, 2025

L’existència d’un escriptor com Vicent Usó (Vila-real, 1963) és prou per ella mateixa per demostrar la bona salut de la literatura valenciana en general i de la narrativa en
particular, per la seua extraordinària fecunditat (tres llibres en cinc anys: No sabràs el teu nom en 2020; Dotze en 2023 i Les ferides del món en 2025) però també per la seua versatilitat com a narrador i per la seua sostinguda qualitat. Les seues narracions són sempre interessants, estan ben escrites i sota la seua immediatesa tenen plecs que es despleguen en insospitades profunditats.

És sense dubte també a xicoteta escala el cas del recull de narracions Les ferides del món, diverses, tant en temes com en veus narradores, però al mateix temps unides per un fil subtil que les vincula.

S’obri amb un relat que recorda l’anomenat realisme fantàstic, amb un narrador en primera persona que ens comparteix la seua visió de món, que potser estiga esbiaixada o potser en efecte estiga endinsant-lo en una màgia que converteix la vida en una mena de guió escrit d’antuvi. I trobe que no és casual que siga el primer relat, ja que pot ser entés com una mena de clau de lectura del volum. I és que en efecte “Podria ser vosté”, com avisa des del seu títol, la qual cosa pot ser certament inquietant o, fins i tot sinistra. Crec que en certa mesura es pot llegir en paral·lel -és un poc la mateixa història amb un altre protagonista i d’altra manera?- amb “Susanna i els vells”.

De fet, una de les coses que més m’han agradat en la lectura, a mesura que se m’anava fent palés l’existència d’aquest fin conductor, és el ventall de perpetradors i
perpetradores que ens desplega. I, per cert, em fa gràcia com el text de la contraportada amaga aquest fet. “Un fresc narratiu de sentiments profunds i dilemes
quotidians”, diu. El que no esmenta és el tipus de dilemes als quals s’enfronten molt dels seus personatges.

Així per exemple trobem la mare que ha perdut el seu fill a “Plou com si s’acabara el món”, personatge tan patètic com enigmàtic i sinistre contemplat des de la perspectiva d’un dels bombers que participa en la cerca. Però moltes vegades són els narradors els que ens mostren al llarg de la narració vessants inesperats: el narrador melòman i esteta d’”Ofèlia (no entraré en molts detalls per no ser el típic ressenyador que fa malbé l’experiència lectora del llibre que està recomanant amb entusiasme), el maquinista del tren a “Tres dies de viatge” cap a un destí que es va desvetllant en la lectura, o el vell guerriller tornant al lloc dels fets a “La fugida”. Tots els perpetradors, és clar, no són iguals. El protagonista de “L’anarquista imprevist” ens pot arribar a ser molt simpàtic i a generar l’empatia dels lectors i lectores. Per altra banda, el qui apareix a “Manuel” resulta especialment esgarrifant i sinistre.

Al relat també hi ha víctimes, o el que és el mateix, perpetradors vistos des de la perspectiva de la víctima, com a “El nen de la mà esquerra” i, en certa mesura i a altre
nivell, no menys destructiu i masclista, a “Seràs una d’elles”, o per víctimes col·laterals, com a “La finca”, o per testimonis que arrosseguen la culpa de la seua passivitat com a “El somriure”.

Una altra raó per llegir aquest llibre és el relat que el tanca, “Nicodem”. El mateix autor ens explica en nota al peu que va ser escrit el 1993 i que seria el disparador de
l’escriptura de La mirada de Nicodemus (1996), és a dir la seua primera novel·la. En efecte, té sentit per ell mateix i enclou ja el món narratiu -i el to- de la novel·la. A mésresulta fascinant veure com encaixa amb la resta de relats del volum, com dialoga amb ells i com els clou. Que el llibre acabe amb un sonet en italià em sembla una genialitat.

En resum, que es tracta d’un llibre estimable, calidoscòpic, amb relats i veus plens de llum amenaçada o que ens parlen des de l’ombra. També, que sempre és un plaer llegir Vicent Usó, i que tenim molta sort que ens done tantes ocasions de gaudi.

L'entrada La mirada dels perpetradors ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

Aina Garcia-Carbó, El vast domini. Alzira: Bromera, 2024 (Premi Festa d’Elx de Poesia 2024)

El poemari El vast domini, d’Aina Garcia-Carbó (Castelló de la Plana, 1993) va quedar guanyador del Premi Festa d’Elx de Poesia, convocat per l’Ajuntament d’aquesta ciutat, en l’edició de l’any 2023. El llibre està compost de quatre parts i un prenunci, en el que ja s’albira el tipus de versos que hi trobarem: “Llegiu el meu propòsit,/aquests mots combatius amb què em dispose a ser-me, /a dir-me, a donar-me”.

Són versos de lluita, de revolta. L’autora alçarà la veu sempre que calgui, per arribar a enlairar els somnis, per viure dempeus, per donar sentit a la vida. Llegim en la nota biobibliogràfica que Aina Garcia-Carbó està implicada en diferents moviments socials, i aquest és un aspecte que impregna els versos d’aquest llibre. Estem davant d’algú que es queixa, que reclama, que denuncia, si cal.

La veu poètica ha vist la injustícia i el dolor, i ho expressa amb imatges contundents: “Finestres trencades, llums abatudes, / cadires cremades, portes destrossades, / cases derruïdes, cels de cendra, / i fum, molt de fum. […] ¿Qui explicarà a les criatures / el fred absolut que sols aporta / la respiració amarga de la set?” Ressons de guerra i de barbàrie.

Al poema que es titula “De paisatges, dissidents i espines”, llegim: “Els recels i la recança, els càntics famolencs, / els ultratges immutables, perennes, constants,
persistents; / pàtries cremades i herències assassinades, / renúncies i incerteses, discòrdies, foscor”.

Versos valents, amb un cert regust de combat que no s’acaba mai, perquè mai no cessa la incomprensió en aquest vast domini, que és el món. I per poder explicar i donar fe de tota la deshumanització que uns ulls han vist, l’autora disposa d’una eina forta, indestructible: la poesia.

En el poema “Voldria dir”, llegim:

Voldria dir-ho ben alt
i que es poguera veure des de lluny,
sentir la remor dels meus crits descalços,
dels meus peus distrets, del meu cor indòcil:
la meua flama, senyal de fum persistent. […]
Que sense desdeny vull preguntar-nos
perquè hem renunciat feroçment al canvi,
a la revolució i a la metàfora,
a la guspira encesa de la benaurança i del desig,
al recer i a l’abraçada inevitable del mot i de l’estigma, […]
Voldria dir-ho, afirmar-ho, aclamar-ho,
i soc tota preguntes i súpliques.

I al següent poema, “Somàtics”:

I, assumim-ho,
si som ací és per fecundar molts, per recrear síl·labes,
per nodrir consciències i alliberar ànimes,
per combatre injustícies amb el beuratge
dels noms, per recórrer la via
al llom majestuós de la paraula.

La majestuosa paraula és la paraula poètica, que arrela en el món i l’intenta explicar:

Arran de terra, la síl·laba s’engendra i el mot es pregunta
sobre les arestes del món i les cavitats de l’ànima,
dels enigmes de la falla i de les qüestions del vòrtex,
de la perpendicularitat dels angles, […]
el mot es pregunta sobre la mutació silenciosa,
sobre la metàstasi de la ignomínia i del neguit,
del descuit i de la mancança,
de l’empremta sigil·losa postrada a l’argila
on s’han fos els conceptes amb foc al cuir.

L’autora entén la poesia i la lluita com dos aspectes que estan entrelligats. Al poema “Declaració per testimoni”, llegim: “Còmplice en la nit i en l’espasme / invoque el gust
ambiciós de la súplica: / que lluitar i viure són el cor de la mateixa cosa, / una sola memòria, una mateixa gesta”. Es tracta d’un combat poètic, també. A “Si dic açò”, l’autora escriu uns versos contundents: “per dir-vos que si soc / és per continuar vivint el vers, / habitant el recer i la perseverança, / a la recerca de totes les cambres i els
ostatges llunyans, / de tots els camps perduts / que m’esperen i m’ambicionen”.

Caldrà que els lectors s’identifiquin amb la poesia de revolta i de denúncia del volum que ens ocupa. Una temàtica que és central i recurrent en El vast domini.

L'entrada Poesia de revolta ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

Susanna Lliberós, El crit. Benicarló: Onada Edicions, 2024 (XXV Premi de poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt)

El Crit, quart llibre de poesia de la periodista i poeta Susanna Lliberós (Vila-real, 1973), va ser guardonat amb el XXV Premi de poesia Jaume Bru i Vidal de Sagunt i, al meu parer, és una bona mostra d’aquella «bella possibilitat» de què parlava Vinyoli referint-se al fet de «viure poèticament».

El poemari es divideix en dos parts: «Intempèrie», formada per vint-i-tres poemes, i «Crèdit de la realitat», que n’aplega setze. Al primer poema de l’obra, la poeta ja enuncia clarament el seu propòsit quan escriu que el Crit, així, en majúscula, «No és cap escridassada en desmesura/ ni un ai ni un esclafit vocal./ El Crit/ és l’única consciència que ens habita la pell/ i alhora la reedita». Perquè és una manera d’estar i comprometre’s amb el món, des d’allò més íntim i personal, quan sents el cos com «aigua embassada» o la malaltia hi ha anat fent el seu camí, com veiem en el commovedor «Tercera cicatriu», un poema que comença així: «Una cicatriu més una cicatriu fan tres cicatrius/ i aquesta, la invisible tercera, és també la insofrible/ que sagna sense treva i esquerda la femella». Parla del dolor físic del cos, palpable, però també d’aquella cicatriu invisible que s’arrapa als plecs de l’ànima. L’escriptora s’arrela a vivències concretes del seu dia a dia, però també ausculta el món i crida, s’hi posiciona, perquè l’obra és, també, un compromís contra la indiferència, contra la injustícia que ens envolta, contra aquesta Europa on tenim «la immoralitat palplantada als portals de les cases decents».

«No és que jo cride, és que la terra brama», diuen uns versos del poeta revolucionari hongarès Attila József que Lliberós cita i li serveixen de porta d’entrada a aquest poemari que esdevé un bram íntim i personal, alhora cívic i col·lectiu, d’una humanitat descarnada. Versos que són denúncia i venjança alhora, que volen encabir visceralment tota la vida, ambicionar la dissidència quotidiana, ser un entre tants i, com a poeta, lluitar cada partida amb l’arma de la paraula tot i saber que «no tindràs mai la carta guanyadora».

A la segona part, la veu poètica s’endinsa en un recorregut per tots els noms de l’amor, les decepcions que solen acompanyar-lo, l’erosió que li provoca el pas del temps, la covardia, aquella «eterna cuirassa» o la «prudent distància de seguretat» entre els amants. Però també es crida l’erotisme, amb el cos i la pell sempre presents, com en els quatre versos de «Prec»: «Vine’m amor/ que en un big bang el cor se m’esmicola/ que l’ànima et proclama/ i et reclama la vida que pel cos/ m’abandona». Sembla que ara, després de tota la intempèrie, arriba la lluminositat, la felicitat com «una/ fórmula/ encomanadissa/ de/ subsistència» i el poder de l’amor, de la pròpia vida. En aquesta part, la poeta mira el seu món més petit i va rescatant-ne la bellesa de la quotidianitat per bastir reflexions carregades de profunditat, com veiem a «El joc del soroll», poema que parla d’un joc inventat amb la filla i que acaba així: «Viure o morir/ entre un no i un sí».

«Saber estar trist és una fortalesa», diu un vers de Joan Margarit citat a El Crit, però a mi, mentre anava llegint el llibre, m’ha vingut al cap aquest altre vers del mateix autor: «Però una ferida també és un lloc on viure». L’autora viu i escriu des de la ferida, n’és conscient i reivindica la tristesa, la necessitat d’acceptar-la i fer-la servir com a fonament. Es mostra vulnerable i, a partir d’ací, construeix la rebel·lia, la ràbia i l’inconformisme perquè, en definitiva, aquesta obra és, per damunt de tot, una ferotge reivindicació de la vida, aquesta paraula que apareix en tants dels seus poemes com, per exemple, a «Big Bang»: «Després d’enrunar l’endolació dels dies,/ vessa l’amor, menut i poderós,/ i predica la vida, d’hores breus, sota el sol». A pesar de la incertesa, individual i col·lectiva, d’allò que ens fa sentir fràgils, la poesia pot ser-nos terapèutica («habitatge i espill de la carn») i la vida, com la llum, sempre hi trobarà una escletxa.

L'entrada Cridar la vida ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

Joan Garí, Ser persona. Diari de l’escriptor als 50 anys. Catarroja: Afers, 2022.

Sempre cal celebrar els 50, això és, el mig segle, si ens referim a anyades. No és casual que fins i tot els romans, tan esquerps quant al sentit numeral, li dedicassen una gran «L» versal. Al borrianenc Joan Garí no li podia passar desapercebuda l’efemèride, «edat emblemàtica», per tractar d’assajar com s’esdevé «persona» més o menys en aqueixa fita biològica, i confegeix un diari amb voluntat explícita d’afegir un estrat –una màscara, diria l’autor– més a l’estratigrafia que conforma la seua biografia intel·lectual. I no ho fa exactament amb una intencionalitat acumulativa, ja que el seu escepticisme i pessimisme –molts «ismes», ho sé– no li permeten abraçar aquella vanitat de la vellesa, quan ens creiem més savis però simplement som més caducs.

Amb aquest «assaig de la vida» Garí vol inserir-se «en un conjunt humà i un temps concret» (p. 9). Així, fixa un teorema de partida: «Ser persona no és res que vinga donat per endavant. És una conquista psicològica, una marca moral» (p. 50), és a dir, preconitza un humanisme de l’individu i dissocia el «ser humà» del «ser persona», com quan, mitjançant un aforisme, assenyala: «Ser humà és una anomalia. Ser persona és posar una careta al davant d’aquesta anomalia» (p. 56). Per tant, per a Garí «Ser persona és, fonamentalment, una operació d’administració de la memòria» (p. 56), però no tan sols podem fer una lectura funcional o utilitària de la «persona» sinó també una altra d’abast social, o ideològic, i que, al meu parer, té molt a veure amb la rebregada sensació de frustració que motiva el fracàs (?) de diferents projectes col·lectius, tant a casa nostra com a fora. El corol·lari d’aquest «personalisme» (sinònim ací d’«individualisme), contraposat a l’«humanisme» clàssic, entranya alguns riscos i perills, com els de definir-se com a «liberal» (p. 117) o «conservador d’esquerres» (p. 118), conceptes semànticament irredimibles encara que pouem de la seua etimologia o del seu valor històric més pristí. El fet de comentar autors conservadors (Á. Pombo) o directament reaccionaris (M. Houellebecq) sense el suficient distanciament va en aquesta línia, però també vull dir que Garí no entra a jutjar-los des d’aquest punt de vista i que defensa a ultrança l’art d’observar la persona, o millor, l’art d’observar-se, sense mesquinesa individualista. Afortunadament, i agrane cap a casa, Garí exerceix com a professor d’educació secundària, i això el vacuna –ens vacuna, en la majoria de els ocasions, o això vull creure– contra les torres d’ivori intel·lectuals i contra la desvinculació, tan habitual en altres rams, de la policroma realitat social.

Comptat i debatut, el dietarista empra una gran varietat de registres, incloent-hi aforismes, com s’ha vist adés. Esmerça també d’altres tipus de recursos: notícies d’actualitat; friccions i discrepàncies generacionals (amb fills o alumnat); relació amb animals domèstics; llibres, lectura i escriptura; debats filosòfics (psicoanàlisi i literatura al segle XX); viatges; història; ensenyament i educació; cuina tradicional, etc. Tanmateix, l’ús d’inicials en els noms propis –anonimat relatiu només aplicat a les persones vives; les mortes gaudeixen de manumissió nominal)– dificulta en alguns punts la lectura o l’ampliació de dades, la further information, de manera que s’hagués pogut buscar un altre criteri.

Al capdavall, i per concloure, Ser persona. Diari de l’escriptor als 50 anys és un text coherent i amb una estructura de pensament sense clivells ni contradiccions internes. Garí, gràcies la seua extraordinària capacitat d’afinament conceptual i a la seua versatilitat de coneixements, no mai es deixa arrossegar per paràboles i tombarelles de mots enginyosos que li puguen fer malbé l’argumentari. Garí no només és un excel·lent dietarista, memorialista, periodista, poeta, novel·lista, activista cultural, escriptor de viatges, catedràtic d’institut, etc., sinó que també és un assagista punyent, una de els veus més brillants de l’assagística actual dels Països Catalans.

L'entrada Com s’esdevé ‘persona’? ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

En la pàgina que tanca Els focs ignífugs se’ns diu que la idea del llibre va néixer durant la tardor del 2019, a partir de la visió d’un pit-roig al castell de Tona, a Osona, i d’una papallona Vanessa atalanta (coneguda popularment com a rei) al Desert de les Palmes, a la comarca de la Plana Alta. Aquesta anotació no és marginal, ja que marca un dels trets de l’obra, és a saber l’íntima vinculació amb territoris i paisatges concrets dels Països Catalans. Pocs autors han fet, en aquest sentit, una aproximació tan ampla a la diversitat del nostre país com Josep Porcar. Els poemes d’aquesta obra s’han escrit en llocs tan diferents com el Pantà de Sau, els cingles de Tavertet, el Matagalls, el desert de les Palmes, el Carrer d’el Puig de Castelló, la Fageda d’en Jordà i l’estació de Balenyà, per esmentar-ne només uns quants. Entre Osona, el Berguedà i la Plana Alta, el poeta desplega la seva vinculació íntima amb la natura i els diversos territoris a què vincula la seva creació. Això, per si sol, no justifica res, ja que és en el dibuix poètic dels fils entrellaçats que basteixen l’obra on es pot copsar la qualitat literària de l’autor, amb uns versos que tant ens poden remetre a Edward Thomas com a Gary Snyder, però sí que ens situa en el plantejament germinal de l’obra.

La natura és una vivència. Hi ha escenes i esdeveniments emmarcats en paratges davant dels quals la veu poètica reacciona de manera reflexiva i lírica alhora. Un poema com “Cendres de la destral” parteix d’un fet constatable -l’incendi d’un graner en què crema el vell mànec d’una destral-, per reflexionar sobre l’implacable pas del temps. La paradoxa és que el mànec de la destral s’ha cremat, tot i que el foc ha indultat alguns buscalls d’alzina i de pi, “arrambats / al mur del mas”.  Aquest és un exemple de correlat objectiu resolt, al mateix temps, de manera elegíaca, complexa i elegant. També una trobada llenyataire (el poeta aplega llenya i confegeix versos) serveix de punt de partença per parlar-nos de la cleda, del fil elèctric, de la neu, de la bala de palla, dels xais, dels feixos de pi i de l’ocell de color safranet (probablement un pit-roig, ocell curiós i descarat per excel·lència), amb una voluntat observadora que no passa res per alt, ni els moviments dels objectes ni tampoc els vaivens de les passions i les recances. L’autor podia haver emprat un to planer i directe, però opta en canvi per la giragonsa expressiva que n’enriqueix la dicció, sense deixar de ser líricament efectiu. El poeta aconsegueix bastir un edifici formal cadenciós i convincent, bastit sovint amb versos blancs que no ho semblen, perquè s’escandeixen en l’accent personal d’una fluència que tant se’n va pels viaranys de la retòrica més fèrtil com cap a la concisió extrema del haiku i del vers curt. La seva gràcia és ser èpic i fer, a l’uníson, feines poètiques d’ebenista i d’orfebre amb la màxima cura i precisió. Una tasca a l’abast de pocs, ja que en el món literari o s’és una cosa o l’altra. I Porcar reïx a ser les dues alhora.

La natura posa els arbres i el temps, les destralades. Aquest és un dels trets que defineixen el llibre. Llenya caiguda, buscalls d’un instant, penitència de cendra. Ho trobem a poemes com “Fornal” o “Al ralentí”, però també en la collita de les taronges, evocada a “Núvol”. Les persones, com l’avi del poeta, es vinculen a espais i moments que flamegen en l’evocació verbal. A “Petròglif”, la Lluna i la memòria són U, en una delicada simfonia d’imatges ancestrals. Si el bosc pot equivaldre a la pintura melangiosa, la ciutat es vesteix de Tots Sants i esdevé també l’escenari de la memòria.

Sotabosc, aiguamoll o contrafoc: Porcar es mou bé tant en el terreny calcari i dur com en el paisatge boscós de la muntanya mitjana. L’esclat verbal ens duu cap a unes paraules que es volen eternes, fixes com estels, perdurables com les pintures rupestres que poblen les barrancades i afraus de la terra calcària, aquella terra cantada per Auden. El poeta no ens parla pas d’un arbre, genèricament, sinó que es refereix freixes, alzines, faigs, verns, salzes i oms. La natura, en Porcar, no és mai enfora, com un objecte exterior, sinó que batega endins i es fa paraula. És esperit i flamareig. I això equival al foc ignífug que no es consumeix a si mateix. I que per això és etern.

D’aquesta manera el poeta excel·leix a l’hora d’aplegar els rerefons de la poesia pairal (per dir-ho com Foix) i la poesia que investiga. És una síntesi agosarada que ha trobat una solució original i pròpia, i que confirma Porcar, situat en plena maduresa, com un dels poetes més sòlids del moment, amb una obra que penso que hauria de tenir molta més visibilitat, justament perquè és contemporània i mai no cau en l’anacronisme, tot i mantenir-se vinculada a la tradició. Situat en terra de ningú, Porcar aferma la seva singularitat com el faig que senyoreja el cingle. O com l’alzina que s’alça, solitària, en el Desert.

L'entrada La flama del verb arbori ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

Josep Lluís Abad, Petites necessitats, 2020

Presentació de Petites necessitats, 2020 a la Biblioteca Pública Municipal María Dolores García de La Vall d’Uixó el 21 d’abril de 2022

El primer poemari que vaig llegir de Josep Lluís va ser Crisàlide d’esperança publicat l’any 1995. Un llibre que ens va signar a la família present i a la que estava de camí i que entre altres coses deia que els poemes no són dels autors sinó de tots aquells que els necessiten. Potser aquest hauria de ser el començament.

Tanmateix, comence amb les primeres paraules que obrin el que és el darrer llibre de Josep Lluís, Flors d’aniversari.

És pels mots que te n’adonaràs
d’una vida secreta.
I sí, amb la paraula construïsc la meua Vida.

(Flors d’aniversari és també el títol d’un poema dedicat a Marisol Gonzàlez del seu llibre L’Amor, 2010)

Tot s’amaga i es revela en les paraules i tot es pot construir amb les paraules. La necessitat d’escriure, una de les constants de la poesia de Josep Lluís.

Escriure és una necessitat, potser la més gran de totes les petites necessitats que sentim o desitgem els éssers humans. La necessitat de construir amb el llenguatge. La necessitat de construir emocions.

Segurament, Josep Lluís, sempre té ben present el seu estimat i admirat Gabriel Ferrater quan s’expressava així: «un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge».

En aquest llibre, dedicat a la dona dels núvols, les paraules, els mots «són bombolles que olen a tu. Oh núvol blanc, llar i substrat d’un cel blau i ras on arrele i m’hi refugie». A més, confessa que li escriu aquest llibre mentre camina, al costat de Jana (la seua gossa i molt més) i ho fa de la mateixa forma com han estat escrits els set llibres darrers.

La prosa poètica on podem trobar molts elements compartits amb la poesia, però sense els elements formals que caracteritzen el vers (mètrica, rima). En estar escrit en prosa és diferent al poema, a pesar de la seua actitud lírica. És diferent del conte o del relat perquè la intenció no és narrar fets, sinó transmetre sentiments, sensacions, impressions.

Joan Garí a propòsit de Petites necessitats i en acostar-se a la persona de Josep Lluís estableix la diferència entre austeritat i frugalitat, «quan a tots se’ns demana austeritat, el nostre poeta ja fa temps que porta instal·lat en la frugalitat».

Només se n’oblida d’aquesta, diguem-ne, opció vital quan es tracta d’escriure, quan es tracta d’escollir, de polir paraules per treure’n un llustre nou, brillant, sorprenent. Aleshores apareix tota la voluptuositat del llenguatge. La literatura, com li he llegit a Salvador Macip (escriptor, metge i investigador) des de la cara que ens mostra la necessitat d’escriure, la necessitat d’ajuntar paraules. L’altra cara de la literatura és aquella que altera la nostra percepció de la realitat, el nostre estat d’ànim, el nostre futur, seguint amb les paraules de Macip. Així, Pepe en pot dir:

Alfarrasse versos, poemes al vent, a mans plenes, en papers i cabassos. Els multiplique al vol i la bogeria, en lloc de romandre intacta, s’acreix. (12)

El gran plaer d’atresorar paraules i complaure’s en el delit de lliurar-nos-les. La bogeria de les paraules, si més no, té un sentit. Aquest, sembla ser l’únic luxe que es vol permetre l’amic Josep Lluís. Ara bé, com a bon filòsof, Josep Lluís ens adverteix:

Escriure, ho sabem, no dona res ara; però és llavor de gegants per fructificar en tu, lector: brostam en l’avenir. (22).

Al seu llibre L’amor, 2010 (a la part Sublimació de la matèria) el nostre poeta ja esbossava el que significa la paraula i sobretot escriure-la: «Escriu, no t’atures i escriu; per més que t’ho proposes no esgotaràs la intimitat de les paraules. En paralitzar els llavis et llegirà, els ossos, la poesia». En aquest mateix llibre trobem, a la part De la volatilitat dels líquids, el poema IV dedicat A la dona dels núvols. Dona dels núvols, la seua més estimada musa a qui dedica Petites necessitats.

Al llarg dels 99 poemes en prosa de Petites necessitats, trobarem moltes reflexions sobre aspectes diversos que preocupen el poeta. Moltes preguntes que tenen resposta des del moment que apareix la figura de la dona dels núvols. «Després de l’obscuritat, tu» (70), resumeix de manera clara i anava a dir contundent, la importància que té per a Pepe la dona dels núvols.

Josep Lluís com Luis García Montero entén que «un poeta sap que escriure és dubtar i que no és el mateix ser sincer que dir la veritat, que escriure és més una negociació amb el dubte i la incertesa que amb les certeses».

Marisol Gonzàlez Felip, al pròleg del poemari de Josep Lluís D’amors i altres constel·lacions, 2001 apuntava algunes impressions que s’han convertit en constants en el seu món poètic. Marisol ho expressava així: Traslladar la vida en carn i ossos al motlle sincer de la paraula: «L’única seguretat d’aquest poeta compromès socialment i amorosament rau en la ferma unió que existeix entre allò viscut i allò escrit. Viure i escriure són per al poeta Abad Bueno dues cares d’una mateixa moneda, ser home en aquest món i en aquest temps».

Per a Josep Lluís les paraules eren, són princeses sense palaus i les exhortava a que totes li acudiren. Paraules que Pepe les despulla i les vesteix de veritat i bellesa. Em venen unes reflexions de Joan Margarit en una entrevista recent: «La poesia és veritat i és bellesa, és a dir, l’ideal de l’equilibri neoclàssic. El poeta dolent és aquell que creu que sols ha de produir bellesa. La bellesa quan vulnera la veritat, perd els perills que comporta. L’escriptura m’ha salvat la vida, deia, i que si per ell fora, seguiria confinat eternament».

Però, tornem-hi: moltes preguntes i al final després de l’obscuritat, tu.

Soc paleta i tinc estels al pit que fan envans i habitacles per amuntegar històries al capvespres de la vida. (66)

Potser tremolarà ma consciència, em pixaré al damunt i patiré d’anòsmia. Ningú em visitarà la veu antigament dita i no entendré ja de somriures. Tot això i potser encara més que no he pogut imaginar. (72)

Què hi haurà més enllà de la carn que fórem i que l’atzar pintà de matinada amb la consciència? Algú farà present la tendresa de la pluja en mullar-nos amb totes aquestes gotes i gotes de lletres? (52)

Pep Solà a La bastida dels somnis. Vida i obra de Joan Vinyoli, en analitzar la poesia de Joan Vinyoli deia que «és possible que la grandesa de la poesia de Joan Vinyoli es trobi en la peculiar confluència, en la seua obra, d’una actitud indagatòria de les pregoneses de l’ésser humà abocat al conflicte vital, i de l’assumpció de la poesia com el procediment, substancialment màgic, que haurà de permetre transcendir i assolir el que el poeta anomenava besllums de permanència feliç».

Els besllums de permanència feliç que res tenen a veure amb els indrets situats Als afores de la ment (on) regnen convencions i obstacles, felicitacions ermes, vida de façana, anomia, soroll.

Els besllums de permanència feliç de l’amic Pep Lluís tenen molt a veure amb la natura, amb el silenci del seu Aín. «Un silenci solar on no existeix la pressa i el temps és tan sols un concepte desllustrat» (65). La felicitat de rutina casolana dels quefers, l’ambient casolà, la cuina sempre amb fruits i vegetals, mai carn.

La mestra natura del seu Aín tan passejat mentre «prenc pètals esfullats i dintre meu ols a timonet florit mentre els ocells canten». Tot un territori d’inspiració (i de treball) poètica. Com Vinyoli descobrint l’entorn natural de Santa Coloma de Farners o com el símbol del paradís perdut, del món feliç de la Sinera de Salvador Espriu.

Aín és on prenen sentit, el primer sentit, molts dels pensaments i dels versos de Pep Lluís, almenys per a ell. Crec que comparteix amb mi, i amb molts d’altres supose, que u escriu en primer lloc per a ell mateix, per això se’ns fa difícil a voltes interpretar, encertar. Tant se val, si no encertem, la poesia d’aquestes Petites necessitats, que se’ns revela sota l’aparença de prosa, és nostra des del moment que Josep ens la lliura sense demanar-nos res a canvi i, per tant, com vos deia al primer començament pot ser llegida i interpretada d’acord amb les necessitats (petites o grans) de cadascú i cadascuna.

Recordeu:

Escriure, ho sabem, no dona res ara; però és llavor de gegants per fructificar en tu, lector: brostam en l’avenir. (22)

Això sí, sempre romandrà algun que altre misteri per desxifrar: «Ningú no mai sabrà del plaer de la música que em dugué a les petites necessitats».

I direu, i la dona dels núvols?

Aquesta és la meua aproximació a la dona dels núvols.

Amb tu i els mots transcorre ma vida.

No hi ha cap fred en absència teua, car romans al paisatge.
Revela’t carn, veu arquitectònica dels afectes.
Sobre la crinera dels vents et pronuncie com una flor.
Rere els vidres, pinte un cos de vent mentre boires encenen la ment.
No hi ha sons, ni colors que vibren.
Rere els cristalls no existeix cap llum, ni l’escalfor de la llar fumeja.
Digues-me on vagareges, ànima bessona?
Soterrat en fangs eixuts, sempre esperava la pluja.

Capte d’amagat com de discreta tens la mirada, un cassó de tendresa,
encara no sé com pots enganyar l’hivern amb aqueixa càlida mirada.
T’escric lletres, mots, centenars, milers, espais i silencis.
En la nuesa dels mots resplendeixes,
a tu sencer m’agafe, tot, plenament:
penyora dels records, secret vaivé al molí dels somnis.

No hi ha cap reialme com el teu:
inicie forces atrapant arrels cap a l’aire que et pentina el rostre.
Somriguérem allò que fórem i som, àngels de foc.
Uns segons de bellesa fou prou per aturar les presses i rellotges de la vida.
Banyats de llum, brostem en cicles de felicitat.

Emporta’m amb tu, sobre pedres enceses i un sol cremant, sota la pluja si cal.
Enyore la paraula als teus llavis com aquell mos al meló d’Alger de passats remots,
el teu record esdevé volior, l’autèntic so per al silenci.
Et dec l’esperança, la gràcia, la bondat: ésser fràgil en nous horitzons.

És bell, enmig de la incertesa quotidiana, creure’s certs somnis,
acceptaré i assumiré la vida que m’és ofrenada.
No menysprees cap paraula, quan als ulls et cap tota aquesta primavera.
No necessitem massa coses, ni grans experiències, ni eternes gratituds.
Tanque els ulls i m’abrace al teu record.
Dansar amb records
on sempre saltaràs eterna, daurada, feliç i jove, tot i els secs del temps.
Escriure’t «aigua», enmig del desert.

Espeteguen petits estels al microcosmos de l’estima.
T’escolte i reconec al cromatisme dels núvols,
t’escric per respirar la màxima llibertat.
No res més necessite que la consciència que grava
pensaments sobre els núvols que tu mateixa ets.

Els mots són bombolles que olen a tu.
Oh núvol blanc, llar i substrat d’un cel blau i ras on arrele i m’hi refugie.

Moltes gràcies.

L'entrada Una primera aproximació a la dona dels núvols en l’obra poètica de Josep Lluís Abad ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

Josep Lluís Abad, Cartes a Irina, 2020

No faré cap propaganda enlloc, Maria parlarà per mi, els llegiré unes proses poètiques de Cartes a Irina, alguns ho veuran per la televisió local. En acabar marxaré a casa i pensaré en els núvols, en els plors soterrats de tantes vides anònimes, en els bocins d’alegria insubornable. Continuaré escrivint.

Josep Lluís Abad i Bueno

Comencem el cicle d’Autors i autores a la biblioteca 2022, i ho fem amb Josep Lluís Abad, un valler bo, un bon amic i un gran poeta. Motius pels quals no em vaig poder negar quan em demanà, fa ja uns mesos, si podria presentar Cartes a Irina.

Josep Lluís naix a la Vall d’Uixó un 30 de desembre de 1959. Potser no feia tant de fred com a l’Illa de Wrangel, on se situa el poeta per escriure les seues Cartes a Irina, però de ben segur també notaria la gelor en arribar al món en ple hivern. Llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de València, va exercir de professor d’Ensenyament Secundari fins l’any 2019 en què es va jubilar. Moment, per cert, que coincideix amb l’inici de les cartes. Membre fundador d’El Pont, Cooperativa de Lletres, té publicades diverses obres poètiques i ha estat guardonat en alguns certàmens literaris.

Josep Lluís, com a poeta que ha publicat i ha participat en diferents certàmens, se’ns presenta avui d’una forma diferent. No ens porta un llibre imprés, sinó una autoedició digital. Ell mateix em comentava com se sent de bé en crear bellesa i oferir-la gratuïtament al món, un món que li ha donat l’oportunitat de treballar en allò que li ha agradat i que li ha permés viure d’eixe treball vocacional, la docència. La seua creació literària no té una altra pretensió que poder ser gaudida per totes aquelles persones que tinguen a bé acostar-s’hi. L’escriptor crea i ens ofereix la seua creació a tots i totes nosaltres a través dels mitjans que les noves tecnologies ens posen a l’abast. I en aquesta tasca, comparteix fotografies que acompanyen la paraula i que també estan penjades en pàgines web d’accés lliure. Fins i tot la música que envolta cada carta és un enllaç que ens dirigeix cap a les notes de cadascuna de les peces seleccionades.

Hem d’entendre, doncs, aquesta obra en una triple dimensió: paraula, imatge i música. Cartes a Irina és un llibre exigent si se’n vol fer un passeig complet per tot el que ens proposa l’autor. L’escriptura de cartes és un dels mitjans de comunicació més antics de la humanitat, ha complit múltiples i variades funcions en la seua evolució historicoliterària fins arribar a transformar-se en un recurs literari.

Marisol Morales Ladrún en un estudi titulat La dialéctica entre la presencia y la ausencia ficcional del destinatario en el discurso epistolar, diu «La forma epistolar presenta tota una sèrie de característiques formals, la finalitat de les quals és, segons Claudio Guillén, crear una il·lusió de veritat, de realitat o del que es podria anomenar il·lusió de no-ficcionalitat. És el sentit de confessió, en tractar-se d’una narració en primera persona, el caràcter d’immediatesa que adquireix l’experiència viscuda i relatada, la naturalesa privada de l’exposició, amb la seua indagació psicològica i personal, i l’essència dialògica del discurs, allò que contribueix a la creació d’autenticitat del que contem i d’aparença de no-ficcionalitat. Es tracta d’un tipus de narració en el qual un personatge descriu des del seu mateix present, una realitat que és exterior i interior al mateix temps. (…) Amb aquesta presentació, el lector percep que la revelació del personatge es manifesta de forma directa a partir d’una autoanàlisi dels seus propis sentiments.»

Des de la meua lectura personal de Cartes a Irina, he pogut entreveure moltes d’aquestes característiques de què ens parla Claudio Guillén (fill del poeta Jorge Guillén i especialista en literatura comparada) en analitzar el gènere epistolar tot sabent que és recurs literari i que estem davant del que podríem nomenar prosa poètica.

En les notes preliminars de l’edició d’Alianza Editorial de Cartas a un joven poeta de Rainer Maria Rilke, el traductor, investigador i reconegut crític literari José María Valverde, escriu:

«El poeta ha d’estar cridat per la vocació absoluta, per la consciència que es moriria si no escriguera, i ha d’acceptar aquesta exigència vital sense preocupar-se pel que altres diguen sobre el que escriu. Tal destí imposa soledat total, encara que vivint en societat…»

Això és el que llegim entre línies en el llibre: una necessitat vital d’escriure i escriure en soledat, en un paisatge quasi àrtic, gelat, en un aïllament social que permet l’autor de retrobar-se amb ell mateix i oferir-se alhora a Irina. Això sí, sabent que després d’un cru hivern, sempre arribarà una esperançadora primavera.

Cartes a Irina són 99 cartes començades el 12 de desembre de 2019 i acabades el 20 de març de 2020, encara que l’autor ens canvia les dates i se’n va al passat 1968-1969. Se situa en un lloc concret: l’Illa de Wrangel, situada sobre el meridià 180° i a uns 140 km de la costa de Sibèria, en una estació meteorològica, on la soledat i la gelor acompanyaran el poeta durant els tres mesos que dure la creació literària. Serà eixa soledat, el fred, la incertesa, el record, la tristesa, la melangia, però també l’esperança, l’amor, la paraula, la imatge i fins i tot la música, que dibuixarà al llarg de les 99 cartes el perfil del poeta, les seues preocupacions, creences, aficions, les seues coses més quotidianes i alhora els pensaments més transcendentals i filosòfics. En definitiva, Josep Lluís se’ns mostrarà a través de les cartes adreçades a una dona tal i com és ell (o almenys com es veu quan es mira en un espill). En la carta 77:

«Digues-me, què veus allà palplantat davant l’espill? Ets tu el mateix que fores anys arrere, tot i que encara respires?»

Però aquesta presentació del poeta té una finalitat: Irina està sola, trista, i ell pretén, oferint-li el seu retrat més íntim, acompanyar-la. En la primera carta ja ho deixa clar:

«El cel avui és gris. Tan gris Irina que no puc distingir la línia que el separa de la terra. Soc un objecte a l’abast d’aquests vents àrtics que alhora s’enlaira i s’esmicola en pensar-te en la soledat abissal que et crema… Només res pretenc; avui ser recer, aixopluc tan sol.»

I torna al seu objectiu, i es pregunta si l’haurà aconseguit, en la carta 87:

«Acompanyar la solitud, em sembla allò més complex amb què m’he trobat. Qui sap, si ho he aconseguit, jo que l’habite i no hi ha escoles per mitigar-la».

En el confinament gelat, la prosa poètica de Cartes a Irina ens fa navegar pels sentiments més íntims del poeta, no per quedar-s’hi, sinó per ser compartits. I així ho explicita en la carta 99:

«…Imbricació que tenen la literatura i la vida… els qui pintem lletres ho fem per a nosaltres en primer lloc, i n’hi ha un després obert».

Així se’ns mostra la literatura com a alliberadora del dolor, com a enaltidora d’allò més quotidià, com a trencadora de solituds, i com a esperançadora i creadora de vida. I arribat el final, l’obra acabada i tancada, el poeta ha de tornar del seu confinament, del seu món de ficció al món real, a la societat, a la família, a la casa. Allí portarà la seua obra i la lliurarà a Irina, a la Irina real. Serà l’única manera de tancar el cicle.

El baró Ferdinand von Wrangel va emprendre en 1820 un viatge per trobar una illa que, paradoxalment, porta el seu nom i mai ho aconseguí, mai la va trobar. Espere que tots i totes nosaltres trobem la nostra particular illa de Wrangel. També tu, Josep Lluís, si no és que l’has trobada ja.

Us podeu baixar el llibre clicant ací.

Ací les 90 pistes que acompanyen cadascuna de les cartes; les nou restants són d’autors que no permeten l’audició del seu treball musical:

L'entrada Una aproximació a Cartes a Irina ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

Adolf Piquer, La identitat narrativa valenciana en el segle XX. Institució Alfons el Magnànim, València, 2020

L’assaig ―o la literatura d’idees que deia Joan Fuster― és una eina imprescindible per entendre els contextos culturals i els sistemes d’idees. Aquest és un dels mèrits del llibre intitulat La identitat narrativa valenciana en el segle xx, del castellonenc Adolf Piquer Vidal, professor de la Universitat Jaume I i gran entès en la matèria. Es tracta, en termes generals, d’una acurada crònica de la narrativa valenciana al llarg de tot el segle xx i també un debat sobre l’estat de la qüestió.

Pel que fa a l’estructuració del llibre Piquer el divideix encertadament en quatre parts ben diferenciades: en primer lloc, una anàlisi del primer terç de segle amb ressons romàntics i costumistes amb López Chavarri, el grup de Castelló fins a d’altres més innovadors, és a dir avantguardistes, com el de Carles Salvador, el periodisme d’Artur Perucho passant pel dandisme social de Francesc Carreres, entre d’altres.

Precisament els dos capítols centrals estan dedicats en primer lloc al raquític panorama de postguerra, tota una travessia pel desert, on es va perdre el tren de la modernitat degut a la censura i el retorn a models narratius tradicionals, amb impulsors que van fer el que van poder com el suara citat Joan Fuster. També cal destacar el paper i la rellevància d’Enric Valor i la projecció de la memòria del país, de l’alfabetització de molts valencians i el pont que significà entre la generació de la guerra i la posterior. D’altra banda, resulta també de gran interès l’arribada del tardofranquisme i la transició on s’engega un reviscolament narratiu de les lletres valencianes que ja no tindrà aturador. El paper de Terenci Moix, provinent de l’anomenada gauche divine, Montserrat Roig ―amb el periodisme escrit i televisiu―, una educació concreta, l’adscripció al pacifisme, el Maig francès, la militància en l’esquerra, i el moviment de la Nova Cançó, la influència de la Nouvelle Vague, el pop i el rock fomentaren ―que més enllà de Sanchis Guarner i Vicent Andrés Estellés― aparegueren un grup de joves narradors (l’entrada de la sistematització de la llengua hi fou cabdal explica Piquer) que optaren per fórmules literàries alternatives i trencadores ―allò que s’anomenà en algun lloc narrativa dels límits― amb diversitat de gèneres (humor, eròtic, policíac, històric) amb noms com els de Josep Lozano, Manel Joan Arinyó, Josep Lluís Seguí, Toni Cucarella, Joan Dolç (Trinitat Satorre), Boro Miralles, Rafael Ventura, Joan Baptista Mengual, Isa Tròlec i Ferran Torrent.

La quarta i darrera part del llibre l’assagista i professor universitari la dedica a analitzar l’actualitat, des d’una perspectiva crítica, on arribem a entendre el perquè d’una generació actual digna d’esment. Les raons són múltiples: la consolidació d’un model lingüístic, la proliferació d’editorials, revistes i premis literaris, la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua engegaren un potent mercat amb autors cabdals com Vicent Usó, Vicent Borràs, Francesc Bayarri, Josep Igual, entre molts d’altres. Precisament, els darrers capítols mostren un aprofundiment en alguns materials i escriptors interessants de la narrativa valenciana com les reflexions intel·lectuals, les intertextualitzacions i l’aprofitament dels símbols adaptats a l’obra de Joan Francesc Mira, el lirisme, la història, les imposicions religioses de Josep Lozano, la intriga, la crònica social i la ironia en Ferran Torrent, la condició humana, la feminitat, el joc de les aparences d’Isabel-Clara Simó. A les darreries del llibre trobem un imperdible balanç del present però també de la perspectiva de futur, on se’ns ofereix una radiografia no només de la qualitat literària dels escriptors ―que és excepcional― sinó que és crític ―i fa bé― perquè no tot és bufar i fer ampolles: la manca de lectors, la raquítica situació del mercat, l’escassa projecció a l’exterior, la crítica ensabonada són alguns dels factors que l’autor situa com a necessàries propostes de millora i reflexió.

Un assaig divulgatiu però també rigorós, replet d’informació, una guia útil, un recorregut literari, històric i crític acompanyat d’una reflexió necessària al voltant d’una narrativa (la valenciana) que es troba en el millor dels seus moments, però que encara té grans reptes per endavant.

L'entrada Narrativa valenciana: crònica d’un segle ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.

Pasqual Mas, Geòrgiques. València: Bromera, 2022 (XVI Premi de Poesia Ibn Hafaja Ciutat d’Alzira)

El llibre de poemes Geòrgiques, ha estat publicat per Bromera, col·lecció Poesia, i el seu autor, Pasqual Mas, reconegut amb el Premi Ibn Hafaja Ciutata d’Alzira per aquesta obra. Apassionat de la literatura, com a creador i com a lector, des de la seua ciutat, Almassora (la Plana Baixa), és un prolífic autor de gairebé una trentena d’obres repartides en els gèneres diversos, però especialment en poesia i narrativa. Val a destacar els llibres de poemes: Bitàcola, Els mots comunicants, Intermezzo, Biblioteca de Gerra, Nòmada, Metralla, i Terra ocupada. Amb la novel·la La cara oculta de la lluna (2001) va obtenir el Premi Enric Valor. Compta també amb obres reconegudes de tatre i d’assaig. És doctor en Filologia i a banda d’haver exercit la professió docent també ha publicat estudis literaris en diversos països. Ha impartit durant molts anys el taller d’Escriptura Creativa a la Universitat Jaume I.

Entrem de ple en el llibre per la inspiració clàssica que homenatja el títol. Virgili (37 a.C.) distribuïa les seues “Geòrgiques” en quatre parts, on tractava els prodigis i els mètodes de l’agricultura, sense estar-se de fer referències a l’emperador de Roma. L’autor del Geòrgiques que ens ocupa, Pasqual Mas i Usó, pren el títol del poeta clàssic i fixa el context virgilià en la temàtica dels poemes, en aquest cas la natura en termes abosoluts, l’hort, la vegetació, les plantes, els arbres, els fruits, els animals…, com a elements que la protagonitzen [“beata illa”, p. 42]:*

res com la natura per encetar el dia
si l’hort et parla

El plantejament dialèctic del primer poema del llibre, “arbratge”, mostra obertament la dinàmica comunicativa dels poemes: el diàleg entre l’home (o la dimensió humana) i l’arbre (o l’entitat natural del planeta, del planeta domèstic), amb al·lusions a un déu o poder pressumptament omnipotent. Ja ens havia avisat la cita inicial de Raúl Brandáo, d’entrada al poema, per inferir que no trobarem una poesia d’idealització del paisatge (com les lloes renaixentistes) i ho confirmarem amb els poemes posterios. I en aquest viatge dialèctic, caldrà portar el cinturó ben ajustat perquè les tesis aplicades a la condició humana són ben directes i poc suaus [“arbratge”, p. 13]:

Hi ha arbres que usen l’hàbit de creure en déu
i ens miren des de la llunyania d’un verd perenne
i ens veuen com a paràssits
(…)
No hi ha déu que ens empare
i som fantasmes a la deriva en un món que ens transforma i ens vol fer fora

En el diàleg entre l’home i la natura ragen temes profunds que conviden al plantejament vital: la vida, la mort, l’amor, la mentida, el futur, en són alguns dels més evidents. I són també els més inherents a la persona, per atorgar-li les dosis de felicitat i infelicitat sobre la qual n’és ella mateixa la responsable. Aquesta responsabilitat o voluntat filosòfica és un contrast constant al llibre, respecte de la “inocència” que la natura gaudeix per no posseir la voluntat i la consciència per a actuar sobre l’ordre del món i de les coses. En canvi, sí que pot actuar com a alliberadora.

així aprenem a morir
vindrà el fred i ens enxamparà amb la porta oberta

[“fred al brancal”, p. 17]

sap que la vida val més pel que somniem que per la realitat
i que la mentida ens fa suportrable el dia a dia

[“morera”, p.18]

per què ens preocupa el futur?
(…)
a trenc d’alba es dissoldran els fantasmes
i llavors sabrem que hem nascut

[“morera”, p. 19]

hi ha un amor cego
convençut de no necessitar l’altre
(…)
nosaltres
però
sabem que l’amor és una illa indivisible

[“doble escut”, p.22]

El llibre és replé de referències cultes i no solament dels autors clàssics, com hem dit, sinó també de l’art, la literatura, la cultura meiterrània i de l’àmbit religiós, marià, com correspon a una tradició i a una societat, la valenciana, que n’està impregnada. Al camp de l’art sacre europeu, l’hortus conclusus (el “jardí clos”) va representar la virginitat de Maria, associat a les representacions de l’Anunciació i a escenes de la vida de la Mare de Déu, la font de la qual es troba al passatge del Cantar dels Cantars, IV, 12: Hortus conclusus soror mea sponsa hortus conclusus fons signatus: «Hort tancat ets, germana meva, esposa, jardí tancat, font amagada». Altres esments religiosos o del cristianisme apareixeran en altres poemes, com als versos de “vaixella”, a través d’una metàfora molt visual entre els plats de la vaixella i les hòsties, alhora molt irònica per al·ludir a la benedicció que es feia de les cases en psar-se a viure, dels aliments i el paral·lelisme simbòlic amb la comunió, per a rematar l’escena amb una idea recurrent, que la felicitat plena no és possible, fins i tot estant beneïts pel sant sacrament [“jardí clos”, p. 23]:

observe el meu jardí clos
com la vocació mariana sap
‘hortus conclusus’

Una de les ratificacions del gust clàssic apareix en altre poema, que evidencia el contrast entre la vida i la mort durant la pandèmia recent (animals i natura igual a vida, humans contagiats igual a mort), a partir d’un referent mitològic, idíl·lic, en què el pintor barroc Nicolàs Poussin (s.XVII) s’inspira en les escultures de l’antiga Roma. La inscripció de la làpida que es llig al quadre, et in arcadia ego, dona títol a la pintura de Poussin i consegüentment al poema de Mas. Arran del topic del memento mori el poeta transmet que la mort està també present als paradissos. Al poema, la tesi fonamental de la natura és revelar-se contra la mort, contra les fatalitats humanes, i marcar el camí de la vida [“et in arcadia ego”, p. 29-30]:

la natura
privada de l’home
confinat
esclata com una cascada
que vomita el volcà blanc de la vida

Advertim la proximitat de l’autor en el jo poètic, que no vol fer ús de cap ficció i es mostra transparent, ell mateix i les vivències pròpies. Per això les paraules poden categoritzar-se en nivells de concreció, de l’absolut al quotidià i viceversa, de la lluita interior de la consciència humana al cabdell de llana pel qual es barallen dos gats [“cabdell de llana”, p. 21-22]:

com un pare
però jo no soc pas son pare
soc ell mateix
un cabdel de llana entre dos gats

I és en aquesta proximitat a la vida com el poeta-autor es posa davant de l’espill i, igual com el Cervantes de Las Meninas, o millor encara, com el Rodolf Sirera d’El verí del teatre, ens mostra les bambolines dels poemes (ell és home de teatre també) per recordar-nos que al darrere i al davant de l’escena hi ha la realitat, no la fantasia lírica. Una realitat que es declara dura, que en un moment del contingut discursiu tira mà de la intertextualitat i evoca el personatge de la seua novel·la La cara oculta de la Lluna, des d’una vocació reivindicativa sobre les víctimes del franquisme i de la guerra civil [“botons”, p. 25].

es veu que el van llançar
all clot
el braç dret sobre el que resta del crani
es veu que el van rematar
és també un personatge de

“la cara oculta de la lluna”

Si l’esguard clàssic l’hem trobat des del mateix títol i en poemes que hem destacat, també hem de dir que ens arriba l’aroma d’un clàssic més recent, el de la poesia de Josep Carner, el “Príncep dels poetes”, autor d’Els fruits saborosos, Auques i ventalls i Nabí. Un poeta que també reivindica la cultura clàssica grecoromana, la natura urbanitzada a la mesura de l’home i el pas del pretext al poema. Tanmateix, que no s’entenga o no es confonga que assimile estils entre ambdós. A a diferència de Carner, al poemari de Pasqual Mas el protagonisme de la natura no es basa només en la domesticació de la natura sinó més aviat es revela en contra i respon en ocasions de manera salvatge o desbordada per a demostrar als humans que no pateix de la mateixa afecció, aflicció o debilitat que els éssers dotats d’intel·ligència. I dins del joc evocatiu a Carner, les pinzellades d’erotisme que inclou el poema “navegació” del Geòrgiques ens transporta al poema “Les prunes d’or” d’Els fruits sabororsos, on els fruits de la natura propicien la sensualitat des de l’antropomorfisme [Josep Carner , “Matí d’hivern”, Auques i ventalls]: «En mon jardí hi ha un poc de neu sota un massís / de violetes (…)»:

de bon matí
he agranat les fulles d’or del codonyer
la gespa de grenyes argentades senyala el fred
i els pardals escarben la terra recent oberta
dels parterres que urbanitzen l’hort
(…)

en caure la nit
el noticiari m’ha tornat a la realitat

[“una jorndada particular”, p. 30]

Aglaia seu a l’ombra de la perunera vella.
Relluen delitoses, endins, les prunes d’or.

(…)

Les prunes d’or a Aglaia reüllen temptadores.

[Josep Carner , “Les prunes d’or”, Els fruits saborosos]

remunte dues llunes de saliva
bresquilles en saó

[“navegació”, p. 27]

Dans mes rêves, les mots ne manquen pas. És la cita que precedeix el poema “somni”, em val per a comentar l’homenatge al tractament del llenguatge del llibre, poèticament molt estudiat, en ocasions amb un ventall lèxic que compagina els colors complementaris de la paleta metafòrica amb els purs i primaris, intensos, poc convencionals i despullats de retòrica empàtica (“la vida és el buit” ens diu el poema titulat “ allí ”), on el joc que estableix la veu poètica va de la mà del to apel·latiu que pretén la reflexió compartida de tot allò que el poeta percep del jardí de la vida, del seu jardí. Funciona com a enllaç entre el poeta (i en aquest cas l’autor) i els lectors, per tractar-se de l’experiència diària, emotiva, existencial, d’una vegetació que triomfa racionalment sobre les tensions i debilitats humanes, que són injustament les que la deterioren, tal vegada perquè les imperfeccions són una carta necessària del joc i la bondat absoluta una utopia poc poètica. La força lírica compatible amb la senzillesa de la versificació i de la llengua, amb un vocabulari ric i identificable, pretesament pròxim en un país que si mira un poc enrere encara entreveu els ressorts vitals, econòmics, emmarcats en un secrtor primari dedicat a la terra, en totes les variants de conreu.

és un dia vell
com el color de l’olla
que obre les portes del pany del carrer
en el qual t’has criat

[“malgrat tot”, p. 37]

és a final de març
però ho fa tot l’any censant altres varietats
carxofes tomates bajoques cogombres

[“beata illa”, p. 41]

No voldria abandonar el guió inspirador de l’obra i amb el permís sempre de l’autor seguiré la llum dels savis antics per dir que l’elecció de l’espai natural com a correlat de les indagacions de l’existència i les vivències quotidianes és el camí poètic que se’ns proposa recórrer a “Geòrgiques”, potser guiats pel deu Hermes, com a pauta d’aqueixa atracció absorvent i indefugible que porta els poetes a pensar i a preguntar-se tothora les motivacions de la vida, de la raó de ser, de la raó del ser. Han passat molts segles i ja em aprés que l’aigua de Tales de Milet, el foc d’Heràclit, l’aire d’Anaxímenes i el principi constituent de tot allò que existeix, l’àpeiron d’Anaximandre, ens van advertir del perill de caure en el menyspreu de la matèria essencial de l’univers. Malgrat l’evolució filosòfica i científica del saber, la Humanitat no ha fet bona pràctica; la frondositat positiva de l’hort i la claror del dia asolellat com a senyal d’alerta del món perdut funciona com a fil conductor i contrapunt del plaer que es troba en procés de desaparició, un Jardí de les delícies d’El Bosch que la màquina del temps de Pasqual Mas ha versificat per a parlar de la crisi de l’espai natural que, no ens enganyem, és la crisi de l’home actual. I en fer-ne al·lusió, notem que encara no havíem significat la parcel·la més crítica i reivindicativa que els poemes apunten als temes socials: llengua, educació, fe, joventut, progrés, hàbits…

després d’una pluja lenta i civilitzada el sol
anunciat per l’escàndol d’un ocellam jove i rebel
s’ha aixect lluent com un morter d’allioli

[“acta naturalis”, p. 49]

treballe amb l’aixada del pare
per a que la terra no s’adone del canvi
ofendre o fendre
la ferramenta ignora la desaparició
de ferrers de tall i s’esforça
amb el mos desgastat i rom
se sap la preferida de l’einam
però també que aviat serà arraconada
com un calcetí desparellat

[“aixada”, p. 57]

En canvi, l’altre univers, no únicament el dels fenòmens i el modus vivendi sinó el de la reflexió, el del jo i el tu, el de l’amor (i el dia a dia compartit amb la parella), la vida i la mort de l’individu que s’emociona, que estima, que triomfa o fracassa, que pren cada dia el café amb galetes Maria, que observa, percep i crea, troba la porta franca per arribar al retrobament i a l’exccel·lència artística del llenguatge a través de la poesia.

la veritat / ampla i clara del ser
rau a l’aguait / rere l’escorça seca

[“rere l’escorça”, p. 53]

aprenem les beceroles de la vida
esborrant allò que ja no volem ser
birban males herbes
sanejant el terreny…

[“oblit”, p. 55]

Pasqual Mas, acompanyat per Manel Pitarch durant la presentació de Geòrgiques a la Fira del Llibre de Castelló

Per concloure, advertim que el cile de la vida és una de les presències atomitzades al llarg dels versos. Nàixer, morir. El precipici inevitable del pas del temps i la negligència consubstàncial a la raça humana porten a la mort, el punt final, l’omega. En aquest cas no podia representar-se d’altra manera sinó com a ‘ecocidi’, una destrucció dels ecosistemes on les criatures de Geòrgiques són, justament, l’organisme viu, la matèria bruta en estat pur de la poesia.
Els poemes geòrgics de Pasqual Mas han estat bastits per a oferir una magnífica mostra poètica, intensa i transparent, sincera i autèntica, on l’home, la natura i les percerpcions emotives personals donen color a la llengua, la que nosaltres parlem, la que té un lloc privilegiat en la construcció del discurs crític i apocalíptic final i que, no per casualitat sinó per causalitat, tanca el llibre en l’espai reflexiu de la mort.

‘ecocidi’

el boscatge rabassut del tarongerar
estén la verda obscuritat d’una ombra agrenca i fresca
afusellada per la metralla eucarística del sol…i escolte el fil de veu de l’arbratge acomiadar-se
sap que es perdrà
tan aviat com la llengua que parle
condemnada a l’ecocidi
prompte no hi haurà collita
i la terra restarà muda
com nosaltres
sense veu
trist és haver de viure per veure morir
la teua llengua
‘in hac lachrimarum valle’

Geòrgiques no és un llibre per a llegir, és una matèria literària construïda de poemes que cal llegir i rellegir, perquè el gaudi de l’art està en la contemplació intensiva, o així és com a un servidor li agrada i com l’he viscuda en aquesta fresca i impulsiva criatura poètica. A gaudir-lo.

Pasqual Mas, després de rebre el XVI Premi de Poesia Ibn Hafaja Ciutat d’Alzira

L'entrada Les Geòrgiques de Pasqual Mas ha aparegut primer a El Pont Cooperativa de Lletres.