Comencem el cicle d’Autors i autores a la biblioteca 2022, i ho fem amb Josep Lluís Abad, un valler bo, un bon amic i un gran poeta. Motius pels quals no em vaig poder negar quan em demanà, fa ja uns mesos, si podria presentar Cartes a Irina.

Josep Lluís naix a la Vall d’Uixó un 30 de desembre de 1959. Pot ser no feia tant de fred com a l’Illa de Wrangel, on se situa el poeta per escriure les seues Cartes a Irina, però de ben segur també notaria la gelor en arribar al món en ple hivern. Llicenciat en Filosofia i Ciències de l’ Educació per la Universitat de València, va exercir de professor d’Ensenyament Secundari fins l’any 2019 en què es va jubilar. Moment, per cert, que coincideix amb l’inici de les cartes. Membre fundador de El pont, cooperativa de lletres, té publicades diverses obres poètiques i ha estat guardonat en alguns certàmens literaris.

Josep Lluís, com a poeta que ha publicat i ha participat en diferents certàmens, se’ns presenta avui d’una forma diferent. No ens porta un llibre imprés, sinó una autoedició digital. Ell mateix em comentava com se sent de bé en crear bellesa i oferir-la gratuïtament al món, un món que li ha donat l’oportunitat de treballar en allò que li ha agradat i que li ha permés viure d’eixe treball vocacional, la docència. La seua creació literària no té una altra pretensió que poder ser gaudida per totes aquelles persones que tinguen a bé acostar-s’hi. L’escriptor crea i ens ofereix la seua creació a tots i totes nosaltres a través dels mitjans que les noves tecnologies ens posen a l’abast. I en aquesta tasca, comparteix fotografies que acompanyen la paraula i que també estan penjades en pàgines web d’accés lliure . Fins i tot la música que envolta cada carta és un enllaç que ens dirigeix cap a les notes de cadascuna de les peces seleccionades.

Hem d’entendre, doncs, aquesta obra en una triple dimensió: paraula, imatge i música. Cartes a Irina és un llibre exigent si se’n vol fer un passeig complet per tot el que ens proposa l’autor. L’escriptura de cartes és un dels mitjans de comunicació més antics de la humanitat, ha complit múltiples i variades funcions en la seua evolució historicoliterària fins arribar a transformar-se en un recurs literari.

Marisol Morales Ladrún en un estudi titulat La dialéctica entre la presencia y la ausencia ficcional del destinatario en el discurso epistolar, diu “La forma epistolar presenta tota una sèrie de característiques formals, la finalitat de les quals és, segons Claudio Guillén, crear una il·lusió de veritat, de realitat o del que es podria anomenar il·lusió de no-ficcionalitat. És el sentit de confessió, en tractar-se d’una narració en primera persona, el caràcter d’immediatesa que adquireix l’experiència viscuda i relatada, la naturalesa privada de l’exposició, amb la seua indagació psicològica i personal, i l’essència dialògica del discurs, allò que contribueix a la creació d’autenticitat del que contem i d’aparença de no-ficcionalitat. Es tracta d’un tipus de narració en el qual un personatge descriu des del seu mateix present, una realitat que és exterior i interior al
mateix temps. (….) Amb aquesta presentació, el lector percep que la revelació del personatge es manifesta de forma directa a partir d’una autoanàlisi dels seus propis sentiments.”

Des de la meua lectura personal de Cartes a Irina, he pogut entreveure moltes d’aquestes característiques de què ens parla Claudio Guillen (fill del poeta Jorge Guillem i especialista en literatura comparada) en analitzar el gènere epistolar tot sabent que és recurs literari i que estem davant del que podríem nomenar prosa poètica.

En les notes preliminars de l’edició d’Alianza Editorial de Cartas a un joven poeta de Rainer Maria Rilke, el traductor, investigador i reconegut crític literari José Maria Valverde, escriu:

“El poeta ha d’estar cridat per la vocació absoluta, per la consciència que es moriria si no escriguera, i ha d’acceptar aquesta exigència vital sense preocupar-se pel que altres diguen sobre el que escriu. Tal destí imposa soledat total, encara que vivint en societat…”

Això és el que llegim entre línies en el llibre: una necessitat vital d’escriure i escriure en soledat, en un paisatge quasi àrtic, gelat, en un aïllament social que permet l’autor de retrobar-se amb ell mateix i oferir-se alhora a Irina. Això sí, sabent que després d’un cru hivern, sempre arribarà una esperançadora primavera.

Cartes a Irina són 99 cartes començades el 12 de desembre de 2019 i acabades el 20 de març de 2020, encara que l’autor ens canvia les dates i se’n va al passat 1968-1969. Se situa en un lloc concret: l’Illa de Wrangel, situada sobre el meridià 180o i a uns 140Km de la costa de Sibèria, en una estació meteorològica, on la soledat i la gelor acompanyaran el poeta durant els tres mesos que dure la creació literària. Serà eixa soledat, el fred, la incertesa, el record, la tristesa, la melangia, però també l’esperança, l’amor, la paraula, la imatge i fins i tot la música, que dibuixarà al llarg de les 99 cartes el perfil del poeta, les seues preocupacions, creences, aficions, les seues coses més quotidianes i alhora els pensaments més transcendentals i filosòfics. En definitiva, Josep lluís se’ns mostrarà a través de les cartes adreçades a una dona tal i com és ell ( o almenys com es veu quan es mira en un espill). En la carta 77:

“ Digues-me, què veus allà palplantat davant l’espill? Ets tu el mateix que fores anys arrere, tot i que encara respires?”

Però aquesta presentació del poeta té una finalitat: Irina està sola, trista, i ell pretén, oferint-li el seu retrat més íntim, acompanyar-la. En la primera carta ja ho deixa clar:
“El cel avui és gris. Tan gris Irina que no puc distingir la línia que el separa de la terra. Soc un objecte a l’abast d’aquests vents àrtics que alhora s’enlaira i s’esmicola en pensar-te en la soledat abissal que et crema….Només res pretenc; avui ser recer, aixopluc tan sol.”

I torna al seu objectiu, i es pregunta si l’haurà aconseguit, en la carta 87:

“Acompanyar la solitud, em sembla allò més complex amb què m’he trobat. Qui sap, si ho he aconseguit, jo que l’habite i no hi ha escoles per mitigar-la”.

En el confinament gelat, la prosa poètica de Cartes a Irina ens fa navegar pels sentiments més íntims del poeta, no per quedar-s’hi, sinó per ser compartits. I així ho explicita en la carta 99:

“…Imbricació que tenen la literatura i la vida… els qui pintem lletres ho fem per a nosaltres en primer lloc, i n ́hi ha un després obert”.

Així se’ns mostra la literatura com a alliberadora del dolor, com a enaltidora d’allò més quotidià, com a trencadora de solituds, i com a esperançadora i creadora de vida.
I arribat el final, l’obra acabada i tancada, el poeta ha de tornar del seu confinament, del seu món de ficció al món real, a la societat, a la família, a la casa. Allí portarà la seua obra i la lliurarà a Irina, a la Irina real. Serà l’única manera de tancar el cicle.

El baró Ferdinan von Wrangel va emprendre en 1820 un viatge per trobar una illa que, paradoxalment, porta el seu nom i mai ho aconseguí, mai la va trobar. Espere que tots i totes nosaltres trobem la nostra particular illa de Wrangel. També tu, Josep Lluís, si no és que l’has trobada ja.

Us podeu baixar el llibre clicant ací.

Ací les 90 pistes que acompanyen cadascuna de les cartes; les nou restants són d’autors que no permeten l’audició del seu treball musical:

Pel que fa a l’estructuració del llibre Piquer el divideix encertadament en quatre parts ben diferenciades: en primer lloc, una anàlisi del primer terç de segle amb ressons romàntics i costumistes amb López Chavarri, el grup de Castelló fins a d’altres més innovadors, és a dir avantguardistes, com el de Carles Salvador, el periodisme d’Artur Perucho passant pel dandisme social de Francesc Carreres, entre d’altres.

Precisament els dos capítols centrals estan dedicats en primer lloc al raquític panorama de postguerra, tota una travessia pel desert, on es va perdre el tren de la modernitat degut a la censura i el retorn a models narratius tradicionals, amb impulsors que van fer el que van poder com el suara citat Joan Fuster. També cal destacar el paper i la rellevància d’Enric Valor i la projecció de la memòria del país, de l’alfabetització de molts valencians i el pont que significà entre la generació de la guerra i la posterior. D’altra banda, resulta també de gran interès l’arribada del tardofranquisme i la transició on s’engega un reviscolament narratiu de les lletres valencianes que ja no tindrà aturador. El paper de Terenci Moix, provinent de l’anomenada gauche divine, Montserrat Roig ―amb el periodisme escrit i televisiu―, una educació concreta, l’adscripció el pacifisme, el Maig francès, la militància en l’esquerra, i el moviment de la Nova Cançó, la influència de la Nouvelle Vague, el pop i el rock fomentaren ―que més enllà de Sanchis Guarner i Vicent Andrés Estellés― aparegueren un grup de joves narradors (l’entrada de la sistematització de la llengua hi fou cabdal explica Piquer) que optaren per fórmules literàries alternatives i trencadores ―allò que s’anomenà en algun lloc narrativa dels límits― amb diversitat de gèneres (humor, eròtic, policíac, històric) amb noms com els de Josep Lozano, Manel Joan Arinyó, Josep Lluís Seguí, Toni Cucarella, Joan Dolç (Trinitat Satorre) Boro Miralles, Rafael Ventura, Joan Baptista Mengual, Isa Tròlec i Ferran Torrent.

La quarta i darrera part del llibre l’assagista i professor universitari la dedica a analitzar l’actualitat, des d’una perspectiva crítica, on arribem a entendre el perquè d’una generació actual digna d’esment. Les raons són múltiples: la consolidació d’un model lingüístic, la proliferació d’editorials, revistes i premis literaris, la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua engegaren un potent mercat amb autors cabdals com Vicent Usó, Vicent Borràs, Francesc Bayarri, Josep Igual, entre molts d’altres. Precisament, els darrers capítols mostren un aprofundiment en alguns materials i escriptors interessants de la narrativa valenciana com les reflexions intel·lectuals, les intertextualitzacions i l’aprofitament dels símbols adaptats a l’obra de Joan Francesc Mira, el lirisme, la història, les imposicions religioses de Josep Lozano, la intriga, la crònica social i la ironia en Ferran Torrent, la condició humana, la feminitat, el joc de les aparences d’Isabel-Clara Simó. A les darreries del llibre trobem un imperdible balanç del present però també de la perspectiva de futur, on se’ns ofereix una radiografia no només de la qualitat literària dels escriptors ―que és excepcional― sinó que és crític ―i fa bé― perquè no tot és bufar i fer ampolles: la manca de lectors, la raquítica situació del mercat, l’escassa projecció a l’exterior, la crítica d’ensabonada són alguns dels factors que l’autor situa com a necessàries propostes de millora i reflexió.

Un assaig divulgatiu però també rigorós, replet d’informació, una guia útil, un recorregut literari, històric i crític acompanyat d’una reflexió necessària al voltant d’una narrativa (la valenciana) que es troba en el millor dels seu moments, però que encara té grans reptes per endavant.

Entrem de ple en el llibre per la inspiració clàssica que homenatja el títol. Virgili (37 a.C.) distribuïa les seues “Geòrgiques” en quatre parts, on tractava els prodigis i els mètodes de l’agricultura, sense estar-se de fer referències a l’emperador de Roma. L’autor del Geòrgiques que ens ocupa, Pasqual Mas i Usó, pren el títol del poeta clàssic i fixa el context virgilià en la temàtica dels poemes, en aquest cas la natura en termes abosoluts, l’hort, la vegetació, les plantes, els arbres, els fruits, els animals…, com a elements que la protagonitzen [“beata illa”, p. 42]:*

res com la natura per encetar el dia
si l’hort et parla

El plantejament dialèctic del primer poema del llibre, “arbratge”, mostra obertament la dinàmica comunicativa dels poemes: el diàleg entre l’home (o la dimensió humana) i l’arbre (o l’entitat natural del planeta, del planeta domèstic), amb al·lusions a un déu o poder pressumptament omnipotent. Ja ens havia avisat la cita inicial de Raúl Brandáo, d’entrada al poema, per inferir que no trobarem una poesia d’idealització del paisatge (com les lloes renaixentistes) i ho confirmarem amb els poemes posterios. I en aquest viatge dialèctic, caldrà portar el cinturó ben ajustat perquè les tesis aplicades a la condició humana són ben directes i poc suaus [“arbratge”, p. 13]:

Hi ha arbres que usen l’hàbit de creure en déu
i ens miren des de la llunyania d’un verd perenne
i ens veuen com a paràssits
(…)
No hi ha déu que ens empare
i som fantasmes a la deriva en un món que ens transforma i ens vol fer fora

En el diàleg entre l’home i la natura ragen temes profunds que conviden al plantejament vital: la vida, la mort, l’amor, la mentida, el futur, en són alguns dels més evidents. I són també els més inherents a la persona, per atorgar-li les dosis de felicitat i infelicitat sobre la qual n’és ella mateixa la responsable. Aquesta responsabilitat o voluntat filosòfica és un contrast constant al llibre, respecte de la “inocència” que la natura gaudeix per no posseir la voluntat i la consciència per a actuar sobre l’ordre del món i de les coses. En canvi, sí que pot actuar com a alliberadora.

així aprenem a morir 
vindrà el fred i ens enxamparà amb la porta oberta 

[“fred al brancal”, p. 17]

sap que la vida val més pel que somniem que per la realitat 
i que la mentida ens fa suportrable el dia a dia

[“morera”, p.18]

per què ens preocupa el futur?
(…)
a trenc d’alba es dissoldran els fantasmes
i llavors sabrem que hem nascut

[“morera”, p. 19]

hi ha un amor cego 
convençut de no necessitar l’altre
(…)
nosaltres
però
sabem que l’amor és una illa indivisible  

[“doble escut”, p.22]

El llibre és replé de referències cultes i no solament dels autors clàssics, com hem dit, sinó també de l’art, la literatura, la cultura meiterrània i de l’àmbit religiós, marià, com correspon a una tradició i a una societat, la valenciana, que n’està impregnada. Al camp de l'art sacre europeu, l'hortus conclusus (el “jardí clos”) va representar la virginitat de Maria, associat a les representacions de l'Anunciació i a escenes de la vida de la Mare de Déu, la font de la qual es troba al passatge del Cantar dels Cantars, IV, 12: Hortus conclusus soror mea sponsa hortus conclusus fons signatus: “Hort tancat ets, germana meva, esposa, jardí tancat, font amagada”. Altres esments religiosos o del cristianisme apareixeran en altres poemes, com als versos de “vaixella”, a través d’una metàfora molt visual entre els plats de la vaixella i les hòsties, alhora molt irònica per al·ludir a la benedicció que es feia de les cases en psar-se a viure, dels aliments i el paral·lelisme simbòlic amb la comunió, per a rematar l’escena amb una idea recurrent, que la felicitat plena no és possible, fins i tot estant beneïts pel sant sacrament [“jardí clos”, p. 23]:

observe el meu jardí clos
com la vocació mariana sap
‘hortus conclusus’

Una de les ratificacions del gust clàssic apareix en altre poema, que evidencia el contrast entre la vida i la mort durant la pandèmia recent (animals i natura igual a vida, humans contagiats igual a mort), a partir d’un referent mitològic, idíl·lic, en què el pintor barroc Nicolàs Poussin (s.XVII) s’inspira en les escultures de l’antiga Roma. La inscripció de la làpida que es llig al quadre, et in arcadia ego, dona títol a la pintura de Poussin i consegüentment al poema de Mas. Arran del topic del memento mori el poeta transmet que la mort està també present als paradissos. Al poema, la tesi fonamental de la natura és revelar-se contra la mort, contra les fatalitats humanes, i marcar el camí de la vida [“et in arcadia ego”, p. 29-30]:

la natura
privada de l’home
confinat
esclata com una cascada
que vomita el volcà blanc de la vida

Advertim la proximitat de l’autor en el jo poètic, que no vol fer ús de cap ficció i es mostra transparent, ell mateix i les vivències pròpies. Per això les paraules poden categoritzar-se en nivells de concreció, de l’absolut al quotidià i viceversa, de la lluita interior de la consciència humana al cabdell de llana pel qual es barallen dos gats [“cabdell de llana”, p. 21-22]:

com un pare
però jo no soc pas son pare
soc ell mateix
un cabdel de llana entre dos gats

I és en aquesta proximitat a la vida com el poeta-autor es posa davant de l’espill i, igual com el Cervantes de Las Meninas, o millor encara, com el Rodolf Sirera d’El verí del teatre, ens mostra les bambolines dels poemes (ell és home de teatre també) per recordar-nos que al darrere i al davant de l’escena hi ha la realitat, no la fantasia lírica. Una realitat que es declara dura, que en un moment del contingut discursiu tira mà de la intertextualitat i evoca el personatge de la seua novel·la La cara oculta de la Lluna, des d’una vocació reivindicativa sobre les víctimes del franquisme i de la guerra civil [“botons”, p. 25].

es veu que el van llançar
all clot
el braç dret sobre el que resta del crani
es veu que el van rematar
és també un personatge de

“la cara oculta de la lluna”

Si l’esguard clàssic l’hem trobat des del mateix títol i en poemes que hem destacat, també hem de dir que ens arriba l’aroma d’un clàssic més recent, el de la poesia de Josep Carner, el “Príncep dels poetes”, autor d’Els fruits saborosos, Auques i ventalls i Nabí. Un poeta que també reivindica la cultura clàssica grecoromana, la natura urbanitzada a la mesura de l’home i el pas del pretext al poema. Tanmateix, que no s’entenga o no es confonga que assimile estils entre ambdós. A a diferència de Carner, al poemari de Pasqual Mas el protagonisme de la natura no es basa només en la domesticació de la natura sinó més aviat es revela en contra i respon en ocasions de manera salvatge o desbordada per a demostrar als humans que no pateix de la mateixa afecció, aflicció o debilitat que els éssers dotats d’intel·ligència. I dins del joc evocatiu a Carner, les pinzellades d’erotisme que inclou el poema “navegació” del Geòrgiques ens transporta al poema “Les prunes d’or” d’Els fruits sabororsos, on els fruits de la natura propicien la sensualitat des de l’antropomorfisme [Josep Carner, “Matí d’hivern”, Auques i ventalls]: «En mon jardí hi ha un poc de neu sota un massís / de violetes (…)»:

de bon matí
he agranat les fulles d’or del codonyer
la gespa de grenyes argentades senyala el fred
i els pardals escarben la terra recent oberta
dels parterres que urbanitzen l’hort
(…)

en caure la nit
el noticiari m’ha tornat a la realitat

[“una jorndada particular”, p. 30]

Aglaia seu a l’ombra de la perunera vella.
Relluen delitoses, endins, les prunes d’or.

(…)

Les prunes d’or a Aglaia reüllen temptadores.

[Josep Carner, “Les prunes d’or”, Els fruits saborosos]

remunte dues llunes de saliva
bresquilles en saó

[“navegació”, p. 27]

Dans mes rêves, les mots ne manquen pas. És la cita que precedeix el poema “somni”, em val per a comentar l’homenatge al tractament del llenguatge del llibre, poèticament molt estudiat, en ocasions amb un ventall lèxic que compagina els colors complementaris de la paleta metafòrica amb els purs i primaris, intensos, poc convencionals i despullats de retòrica empàtica (“la vida és el buit” ens diu el poema titulat “allí”), on el joc que estableix la veu poètica va de la mà del to apel·latiu que pretén la reflexió compartida de tot allò que el poeta percep del jardí de la vida, del seu jardí. Funciona com a enllaç entre el poeta (i en aquest cas l’autor) i els lectors, per tractar-se de l’experiència diària, emotiva, existencial, d’una vegetació que triomfa racionalment sobre les tensions i debilitats humanes, que són injustament les que la deterioren, tal vegada perquè les imperfeccions són una carta necessària del joc i la bondat absoluta una utopia poc poètica. La força lírica compatible amb la senzillesa de la versificació i de la llengua, amb un vocabulari ric i identificable, pretesament pròxim en un país que si mira un poc enrere encara entreveu els ressorts vitals, econòmics, emmarcats en un secrtor primari dedicat a la terra, en totes les variants de conreu.

és un dia vell
com el color de l’olla
que obre les portes del pany del carrer
en el qual t’has criat

és a final de març
però ho fa tot l’any censant altres varietats
carxofes tomates bajoques cogombres

No voldria abandonar el guió inspirador de l’obra i amb el permís sempre de l’autor seguiré la llum dels savis antics per dir que l’elecció de l’espai natural com a correlat de les indagacions de l’existència i les vivències quotidianes és el camí poètic que se’ns proposa recórrer a “Geòrgiques”, potser guiats pel deu Hermes, com a pauta d’aqueixa atracció absorvent i indefugible que porta els poetes a pensar i a preguntar-se tothora les motivacions de la vida, de la raó de ser, de la raó del ser. Han passat molts segles i ja em aprés que l’aigua de Tales de Milet, el foc d’Heràclit, l’aire d’Anaxímenes i el principi constituent de tot allò que existeix, l’àpeirond’Anaximandre, ens van advertir del perill de caure en el menyspreu de la matèria essencial de l’univers. Malgrat l’evolució filosòfica i científica del saber, la Humanitat no ha fet bona pràctica; la frondositat positiva de l’hort i la claror del dia asolellat com a senyal d’alerta del món perdut funciona com a fil conductor i contrapunt del plaer que es troba en procés de desaparició, un Jardí de les delícies d’El Bosch que la màquina del temps de Pasqual Mas ha versificat per a parlar de la crisi de l’espai natural que, no ens enganyem, és la crisi de l’home actual. I en fer-ne al·lusió, notem que encara no havíem significat la parcel·la més crítica i reivindicativa que els poemes apunten als temes socials: llengua, educació, fe, joventut, progrés, hàbits…

després d’una pluja lenta i civilitzada el sol
anunciat per l’escàndol d’un ocellam jove i rebel
s’ha aixect lluent com un morter d’allioli

[“acta naturalis”, p. 49]

treballe amb l’aixada del pare
per a que la terra no s’adone del canvi
ofendre o fendre
la ferramenta ignora la desaparició
de ferrers de tall i s’esforça
amb el mos desgastat i rom
se sap la preferida de l’einam
però també que aviat serà arraconada
com un calcetí desparellat

[“aixada”, p. 57]

En canvi, l’altre univers, no únicament el dels fenòmens i el modus vivendi sinó el de la reflexió, el del jo i el tu, el de l’amor (i el dia a dia compartit amb la parella), la vida i la mort de l’individu que s’emociona, que estima, que triomfa o fracassa, que pren cada dia el café amb galetes Maria, que observa, percep i crea, troba la porta franca per arribar al retrobament i a l’exccel·lència artística del llenguatge a través de la poesia.

la veritat / ampla i clara del ser
rau a l’aguait / rere l’escorça seca

[“rere l’escorça”, p. 53]

aprenem les beceroles de la vida
esborrant allò que ja no volem ser
birban males herbes
sanejant el terreny…

[“oblit”, p. 55]

Pasqual Mas, acompanyat per Manel Pitarch durant la presentació de Geòrgiques a la Fira del Llibre de Castelló

Per concloure, advertim que el cile de la vida és una de les presències atomitzades al llarg dels versos. Nàixer, morir. El precipici inevitable del pas del temps i la negligència consubstàncial a la raça humana porten a la mort, el punt final, l’omega. En aquest cas no podia representar-se d’altra manera sinó com a ‘ecocidi’, una destrucció dels ecosistemes on les criatures de Geòrgiques són, justament, l’organisme viu, la matèria bruta en estat pur de la poesia.
Els poemes geòrgics de Pasqual Mas han estat bastits per a oferir una magnífica mostra poètica, intensa i transparent, sincera i autèntica, on l’home, la natura i les percerpcions emotives personals donen color a la llengua, la que nosaltres parlem, la que té un lloc privilegiat en la construcció del discurs crític i apocalíptic final i que, no per casualitat sinó per causalitat, tanca el llibre en l’espai reflexiu de la mort.

‘ecocidi’

el boscatge rabassut del tarongerar
estén la verda obscuritat d’una ombra agrenca i fresca
afusellada per la metralla eucarística del sol…i escolte el fil de veu de l’arbratge acomiadar-se
sap que es perdrà
tan aviat com la llengua que parle
condemnada a l’ecocidi
prompte no hi haurà collita
i la terra restarà muda
com nosaltres
sense veu
trist és haver de viure per veure morir
la teua llengua
‘in hac lachrimarum valle’

Geòrgiques no és un llibre per a llegir, és una matèria literària construïda de poemes que cal llegir i rellegir, perquè el gaudi de l’art està en la contemplació intensiva, o així és com a un servidor li agrada i com l’he viscuda en aquesta fresca i impulsiva criatura poètica. A gaudir-lo.

Pasqual Mas, després de rebre el XVI Premi de Poesia Ibn Hafaja Ciutat d’Alzira

Enguany commemorem el 80è aniversari de l’èxode de milers d’exiliats. Dic «commemorem», i no «celebrem» com diu algun mitjà, perquè commemorar és sinònim de recordar, mentre que celebrar vol dir exaltar, festejar. I no hi ha res a celebrar. Curiosament —o no tant—, en Espanya no hi hagut cap reconeixença del Govern als milers d’homes i dones que, víctimes de la guerra «incivil», s’exiliaren i mai no regressaren. La novel·la de Miró sobre el calvari amb parada en totes les estacions, d’uns exiliats que fugen «sense saber quin serà el seu destí i si ni tan sols en tindran, de destí», pot considerar-se una emotiva baula de la curta cadena d’homenatges.

L’exili fou un viatge prenyat d’incerteses que acabà per a molts en estacions que esdevingueren terminals, lluny del destí que somiaven; uns moririen al camp de refugiats d’Argelés, altres en la Resistència, en Mauthausen o lluitant contra Alemanya. Recordar-los és un antídot contra l’oblit. Els que van sobreviure així ho volen. «Cóm oblidar el que has viscut sense renunciar a una part de tu mateix?», diria el Premi Nobel Imre Kertész quan l’urgien a oblidar el que havia patit als camps d’extermini nazi. El relat de Miró és un exercici contra la desmemòria, una història que exorcitza de l’oblit uns refugiats que la fam transformà en escultures òssies «a les platges de l’exili».

A ‘Llibre de morts’, la novel·la editada per Bromera que ha guanyat el Premi de Narrativa Antoni Bru Ciutat d’Elx, les defuncions que hi tenen lloc no criden l’atenció de ningú, però el lector sap pràcticament des de la primera pàgina que realment són assassinats. El destí dels oblidats, una taxonomia humana amb molts caps, és una temàtica recorrent a l’obra de Colonques, però en aquest cas concret, la vulnerabilitat de les víctimes i la impunitat dels crims treuen a la llum una maquinària invisible que transforma les ciutats en aparadors, arrossegant pel camí a les persones que estan als marges. 

Una violència asèptica, que frega l’humor negre, sobrevola tota la història, perquè a la mort te l’has de prendre una mica en broma per continuar vivint i més enllà del dolor humà, hi ha les taules fredes de les sales d’autòpsies i els tanatoris, on els difunts ja no són persones, sinó trossos de carn. Al mateix temps, la línia fina entre les bones i les males persones es difumina en un degradat de grisos, com a la vida mateixa. Despietats i pietosos, bona i mala gent, es confonen pels carrers de la ciutat i es transformen a mesura que la necessitat i el benefici ho imposen, amb la supervivència com a objectiu. 

Jo, ja em perdonareu, l’he conegut amb ‘Llibre de morts’, però en realitat aquesta és la vuitena novel·la publicada de Jordi Colonques, un autèntic home del Renaixement que escriu, pinta, fa música i damunt és doctor en biologia, així, sense perdre el temps. I ara, vos prometo que des d’aquest “thriller funerari”, com diu la contraportada, tiraré enrere en la seua producció literària, per conèixer-ne la resta d’olors que desprenen les seues obres. És cert que no totes les olors del món són agradables, però al llarg dels anys aprens que totes són útils. 

Al llarg dels poemes, l’autora ens ofereix records i anècdotes familiars, estampes antigues de carrer, sempre relacionades amb la mar, des del punt de vista de feina, i també d’oci. Així mateix opta per descriure, amb agradosa percepció, el seu entorn, el paisatge, el territori: la vora de la mar, la llotja, el port, el camí fondo…

El llibre s’obri amb un pròleg de l’escriptora Rosario Raro, i es clou amb una elegia al pare pescador de l’autora, introduïda per una cita de Joan Fuster sobre la mort i l’oblit.

Els amables versos marins de Rosa Miró haurien merescut una edició acurada i que  estigueren disponibles. Però tal i com la poeta declama, com una mena de paradoxa llegendària: “Voleu dolçor en la magnitud salada.” (p. 19).

Rosa Miró Pons (Castelló de la Plana, 1961) poeta i escriptora. Forma part d’El Pont Cooperativa de Lletres. Els seus relats i poemes han estat seleccionats i publicats en més d’una trentena d’antologies. Finalista en quatre ocasions del Premi Literari de Narrativa de Dones, convocat per la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives de la Generalitat Valenciana, el va guanyar en l’edició de l’any 2014. Posteriorment ha guanyat diversos premis, com aquest llibre, i fins i tot un de novel·la, amb l’obra Filferrada.

La història narrada per Josep Usó i Mañanós presenta el quadre arquetípic d’una època recent, marcada per la tragèdia que afectava moltes famílies com a conseqüència de la tensió entre els dos bàndols de la Guerra Civil, “els nacionals i els rojos”. Acabada la guerra que va esclatar amb el colp d’Estat del dictador Franco, la resistència dels maquis era especialment significativa en moltes zones de la nostra geografia pròxima. Justament, la proximitat és una de les bases on s’assenta la novel·la, perquè facilita l’empatia amb els personatges i les situacions que els toca viure: per una banda en l’etapa localitzada a les masies de l’Alt Maestrat i dels Ports; per l’altra, en els anys posteriors, quan els masovers i els combatents baixen a Vila-real i municipis veïns de la Plana per fugir de la persecució, la fam i la mort.

La Guerra Civil espanyola i la posguerra van destruir moltes vides durant gran part del segle XX. Les víctimes no solament es compten per morts, també són víctimes aquelles persones que n’han patit les conseqüències, fins i tot els nets i besnets dels protagonistes han hagut d’incorporar al seu codi emotiu el relat del conflicte fratricida, per raons òbvies. Unes dècades més tard, el valor de les coses en l’actualitat ha pres una perspectiva molt diferent a la d’aquells avantpassats que vivien instal·lats en l’austeritat i la resignació. Tanmateix, la història narrada ens encomana una reflexió sobre el rancor i el perdó.

La voluntat artística de l’autor ha dissenyat un producte que resulta d’estudiar minuciosament l'estructura, les propietats i les transformacions de la matèria novel·lable (informació històrica), a partir de la seua composició atòmica (les persones i els fets) per a exposar un quadre de costums amb els elements del món real d’aquells anys (la posguerra) i la composició del relat (les estratègies narratives); és a dir, tota una química literària. A través d’aquestes pàgines, Usó ha confeccionat un àlbum històric i biogràfic, un espill molt polit on es veuran reflectides moltes cases de les comarques de Castelló, des d’una veu narrativa omniscient que administra dinàmicament els torns d’aparició dels personatges, bé siga a través dels seus pensaments o en les entrades de diàleg. I no únicament biografies personals, sinó també retrats dels comportaments d’atrocitat a què portaven l’autoritarisme i la venjança, retrats dels estaments socials enverintas per motius diversos i contraris, des del 1936 a l’actualitat.

El bastiment argumental que dona cobertura als temes de la novel·la guarda una fidelitat absoluta amb el funcionament social i familiar del moment. Si per a la contextualització hem partit de la potència temàtica que estableix la Guerra Civil espanyola en el conjunt de la novel·la, són notables i igualment importants la resta d’aspectes temàtics continguts. Els sistemes productius dels masos de muntanya i els dels pobles més urbans (que s’entenga la caracterització d’urbà amb la distància necessària), tenen una incidència important en el devenir dels fets. A terres d’interior, l’autosuficiència i les limitacions econòmiques estaven subjectes a les escasses possibilitats de diversificació de l’explotació del treball; la criança de bestiar i la venda dels fruits de secà deixaven els habitants de les masies en una posició econòmica massa limitada per a poder invertir en creixement del benestar. Quan un perill tan colpidor com el de la detenció i afusellament per motius polítics es fa imminent, quan es veuen amenaçats els recursos de subministrament amb què es compta per a la supervivència, hom no troba altra alternativa que la de fugir a un altre lloc, amb tota la pena que suposa l’abandonament de la casa i la terra on ha nascut. Aventurar-se a una vida que encara no es coneixia i confiar en les possibilitats de superar la dificultat suposava arriscar molt. Un xicotet negoci, una botiga, ser llogat per a un amo, i poc més, eren les oportunitats més optimistes. 

Resulta molt interessant, des d’una visió sociològica, el ventall temàtic que va lligat a la personalitat i actuació dels personatges, amb una caracterització molt representativa dels models reals. Als pobles de la Plana, la base econòmica principal era el conreu de la taronja, un fil de prosperitat que va enriquir els terratinents i que esdevindria el catalitzador del teixit industrial de “la rajoleta” i els sectors afins a la ceràmica. Els jornals lligats al camp eren els més habituals per tractar-se d’un sector majoritari i amb possibilitats de rendiment. I la tercera via econòmica, reservada a uns pocs privilegiats, cal buscar-la tocant la mar, perquè la costa afavoria un altre tipus de conreu, l’immobiliari. La qualificació de parcel·les i la construcció d’hotels per al turisme donava joc al diner fàcil i a les xarxes de corrupció entre els lobbys econòmics i institucionals. La maquinària de la jerarquia al servei dels estrats influents en què cadascú ha de rendir fidelitat al seu graó superior, segons la posició que ocupa, té els seus representants al realt: cura jove, cura vell i bisbe; treballadors, encarregats i empresaris; Jefe del Movimento, alcalde i governador civil, “número de la guàrdia civil”, sergent, tinent i comandant.

L’atmosfera de fatalitat plana sobre la conjunció de sentiments d’adversitat que inunda tota la trama, una terna formada per la por, la violència i el dolor. La por és l’arma metafísica del poder i l’abús d’autoritat, sublimada pels vencedors de la lluita i per una societat patriarcal. La por com a fase prèvia del dolor: por a la mort, por a l’autoritat, por a la frustració, a la mediocritat sense esperança i por al pecat. I entre la port i el dolor, la violència com a camí indefectible cap a l’infortuni, el mal quasibé determinista de la literatura d’acaballes del XIX, tot i que amb estil totalment diferent. El rol de la dona la relegava a les faenes de la casa i la criança dels fills, sense dret a les decisions transcendents, però no passem inadvertit un matís del relat, i és que malgrat aquest domini del mascle, l’actitud dels personatges femenins es reivindica tothora, per demostrar que són la via de la solució als problemes o la reacció a la ineptitud dels marits. Sens dubte, la inèrcia del masclisme s’instaura durant una eternitat a l’Espanya de posguerra, com una llosa que cobreix els àmbits privats i públics. D’altra banda, la vigilància moral del sentiment religiós, aplicat a totes les motivacions vitals, està igualment present en els tabús i limitacions dels personatges, per exemple en l’ocultació de la sexualitat. I en consonància amb els problemes descrits, l’alineament de les metodologies aplicades a l’escola, que fins i tot manlleva pràctiques d’origen militar. El perfil autoritari del sistema i la imposició ideològica abundaven en el sofriment d’uns xiquets i adolescents que rebien un maltracte subsidiari del món adult, aquella màxima tan coneguda, la letra con sangre entra, és a dir, la violència verbal i física, a una edat en què l’educació no tenia massa contemplacions pedagògiques i es contagiava dels abusos endèmics.

Els personatges viuen en una angoixa permanent per la frustració de no poder aconseguir l’objectiu perseguit, sobretot el de salvar la vida, el d’assolir la meta utòpica de la llibertat (la metàfora de la presó és compartida per alguns protagonistes). Són la part perdedora de la guerra, però també hi ha una part guanyadora, la que sotmet i no és sotmesa, la que mou els fils i no és titella, la que mata, però que també pot trobar-se la mort quan no té res a perdre qui ja ho ha perdut tot, raó que motiva drames complexos en alguns capítols. 

Hi ha moltes maneres de viure aquest dolor causat pel conflicte fratricida arreu del territori espanyol, però la configuració escènica que decideix el novel·lista opta per la ubicació autòctona, instal·lada en una geografia determinada, amb noms propis i envoltada d’ecenaris quotidians ben dibuixats, molt comuns entre les cases humils. Venen acompanyats d’una exhibició d’escenes costumistes: les específiques del treball al camp: birbar les faveres, fer garbes de blat, raure boges, arranjar el parany, el saquet d’anar al tros…; les dels objectes o espais domèstics: les gabietes de les caderneres, el davantal, el comú, la caixeta de fer labors…; i també una sèrie de lèxic virtuós amb què podríem etiquetar vivències típiques de la segona meitat delsegle XX: la poliomelitis, el paper d’estrassa, el motocarro, el puntax, el sobret de safrà, l’estraperlo, el cobrador de l’autobús, la resadora…

Definitivament se’ns presenta una obra coral, per la quantitat de personatges (citats més d’un centenar), que mantenen el protagonisme durant tota la trama, cosits amb un fil no lineal, perquè les evocacions i somnis dels mateixos personatges activen els salts de la retrospecció, un procediment que ens ajuda a lligar els trenta capítols com una peça artesanal que encaixa perfectament en el joc permanent de l’estil directe i indirecte, que encadena el detall escènic amb la profunditat psicològica. Els conflictes interns dels personatges mostren una proporció equitativa amb els conflictes externs. Les amenaces i desgràcies dels fets els generen el turment mental incompatible amb la pau interior.

Com en el cas de novel·les memorables, la localitat que actua com a marc de la trama esdevé símbol d’un temps històric i té un lligam directe amb l’autor, atés que Josep Usó, des de l’experiència vital, ha compartit l’escenari dels personatges. La Vila-real del Barranquet, un barranc reconvertit en carrer que pren la responabilitat metafòrica de la resitència, la mateixa resistència que cal oferir a la força de l’aigua en les fortes plujes quan la mà humana ha gosat transformar el curs habitual de la natura. El Barranquet és el vestigi del temps viscut, la resta arqueològica que ha de servir a generacions futures per a fer-ne aprenentatge i esmenar errors del passat. No és desitjable per a niungú haver de resignar-se a tanta pena i caldrà esborrar del tot “ofenses” que duren molt més que la vida de les persones. D’aleshores han passat uns quants anys, i qui ho recorde també recordarà que el carrer era de terra.

Susanna Lliberós Cubero, amb la seua cara de nina i la seua veu arrelada i inconfusible, s’atreveix a confondre’ns amb un raig de conceptes i contradiccions més pròpies d’un àngel caigut, vençut pel pas del temps: mort, resurrecció, dolor, gemec, ofec, buit, negror, desassossec, llàgrimes, obscuritat… però també, vida.

La seua habilitat de poeta és notòria, destacable, i ens regala imatges que ens deixen sense alé, amb el cor a la gola, esperant quin serà el desenllaç del poema, del llibre tot. I amb un deix de sensualitat corpòria i natural: “Em sorprén la Bellesa / demanant una escletxa / per on puguen fugir les hores / i la vida”, “Menystenir-te /…/ tenir-te encara en menys del que voldries”, o “Et diré a cau de pubis / a quin bosc em remet el til·ler dels teus llavis”. “Si el blau és el color de la tristesa / i és el cos un ullal per on l’amor s’escorre, / si el clevill trasmudat de les hores / avança des del sexe cap als llavis… / Com un estereotip la teua pell recordarà aquells plecs / de l’alegria, / que el bec és com la burla de la vida / i el bes la perversió / entre la seua veritat i la mentida.” (XXXVII)

Susanna Lliberós i Cubero (Vila-real, 1973) és una poeta, llicenciada en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat des de fa anys en diversos mitjans i ha realitzat les funcions de presentadora, guionista i reportera dels serveis informatius i també ha conduït, com a excel·lent comunicadora, actes institucionals, sempre demostrant el seu  profund amor a la llengua i a la literatura. Declara que els poetes Joan Salvat-Papasseit i Vicent Andrés Estellés formen “part important de les males companyies de la meua joventut” i és sòcia fundadora de l’Associació d’escriptors El Pont Cooperativa de Lletres. Ha col·laborat amb diversos projectes de l’associació ADONA’T, essent protagonista de l’exhibició i llibre, Lite-rates. Mamíferes de la cultura.

Llegir bona poesia és gaudir de la vida, la pròpia i la dels altres. I és una gran sort llegir els poemes de Susanna Lliberós.

Josep Francesc Boix i Senmartí va nàixer a Benassal el dia 1 de juliol de 1901. Era fill d’una família humil que es dedicava a teixir. Va fer els estudis bàsics al seu poble, fins que un bon dia van passar per Benassal membres de l’orde del Camil fent campanya per reclutar joves per al seu convent, en ells va vore el jove Francesc la possibilitat de seguir estudiant i va ingressar en l’orde cap al 1915. La seua destinació va ser el convent de Sant Tomàs de Riudeperes, a la comarca d’Osona.

Cap al 1921 coneix una jove de Torreblanca, Rosa Tena Roda, de qui s’enamora, això fa trontollar la seua vocació religiosa i abandona l’orde dels camils. Ha de buscar-se una nova professió i es matricula a Magisteri en l’Escola Normal de Tarragona. Acaba la carrera el mes de maig de 1924, i un mes després era nomenat mestre interí de l’escola del pòsit de pescadors de Torresnostra.

L’any 1926 es presenta a oposicions i les aprova. L’any 1927 se li concedeix la plaça a Gramòs un petit nucli rural de l’Alt Urgell que comptava en aquell moment amb 71 habitants, on es trasllada amb la seua muller acabat de casar. Es conserva un document de l’ajuntament en què se li agraeix la tasca realitzada en els progressos fets pels xiquets que assitien a l’escola.

L’any 1930 obté el trasllat a Castellfort, on hi va amb la seua muller i la seua filleta Rosa. Són els seus millors anys, prop de la família i els amics, a més naix la segona filla Paquita. De la mà de Carles Salvador reprendrà vells anhels i l’adveniment de la Segona República li obrirà noves perspectives.

A Castellfort introdueix innovacions pedagògiques per fer que els xiquets assistiren amb més regularitat a l’escola. Posa en marxa una revista escolar i sobretot allò que era la seua dèria, un museu amb col·leccions de minerals, fòssils, insectes i herbaris. L’any 1932 obté juntament amb Enric Soler i Godes una beca per a participar en l’Escola d’Estiu de la Generalitat de Catalunya, aquesta estada és molt important per a la seua formació i d’allò naixen inquietuds com l’escriptura de faules i poemes amb una clara funció educadora.

L’any 1933 demana i se li atorga el trasllat a Alcalà de Xivert, poble pròxim a Torreblanca on viu una part de la família i on a més l’ajuntament havia acordat traure a subhasta un grup escolar nou. Era una ocasió de millorar. Lloguen una nova casa al poble, i justament fent una tasca domèstica en aquesta casa el 6 d’octubre cau amb tant mala fortuna que es fractura la columna vertebral i mor unes setmanes després.

En aquells primers anys de la dècada de 1930, participa activament en diverses iniciatives culturals, amb dues idees bàsiques la innovació en el camp de la pedagogia i l’impuls del valencianisme. Això ho expressarà a través de discursos i articles en premsa i en la participació en l’Associació de Mestres Valencianistes o en les Jornades Pedagògiques de Castelló de 1932, les vicissituds de les quals són àmpliament explicades en el llibre.

A banda de la seua biografia en el llibre podem llegir la seua obra poètica, i una selecció d’articles de premsa i discursos públics. Òscar Pérez Silvestre ha escrit aquest magnífic i ben documentat llibre que serveix per a reivindicar i ampliar el coneixement d’una persona important en la història de la pedagogia i del valencianisme, que rep d’aquesta manera un just reconeixement.