Tweet

De sempre, al món hi ha hagut dos tipus de persones: els partidaris del canvi i els partidaris de la continuació. Els funcionaris i els polítics que acumulen sexennis d’experiència, per exemple, saben que quan no vols canviar res, la millor estratègia és proposar molts canvis. En un temps que ara ens sembla remot, Heràclit d’Efes (s. VI aC) fou el filòsof del canvi. A ell s’atribueix l’aforisme «Panta rei» [Πάντα ῥεῖ] ―que vol dir que «tot flueix», en el sentit que tot muda i evoluciona―, així com la bella imatge que mai no ens podrem banyar dos cops al mateix riu, perquè la segona vegada el riu i també nosaltres ja no serem els mateixos. A l’altre extrem, Parmènides d’Elea ―contemporani d’Heràclit― afirmava que el canvi és pura cosmètica i que l’ésser no canvia. Si l’ésser canviés ―deia―, deixaria de ser ésser i passaria a ser no-ésser, la qual cosa seria una bajanada considerable. Parmènides és el filòsof de la permanència, concepte que coneixem tots perquè l’han reutilitzat perversament les operadores de telefonia contemporànies. Dos segles més tard, Aristòtil aventurava que les coses canvien les propietats accidentals, però conserven les propietats substancials, la identitat. Per exemple, si pintem una taula blanca de fusta d’un altre color, no deixa de ser una taula; el canvi afecta només una característica ―el color― que no la defineix en tant que taula. Per contra, si la trenquem i en fem serradures, aleshores sí deixa de ser una taula. Aristòtil hi afegeix, amb cert optimisme, que tot canvi està orientat a una «causa final» o finalitat. I això explicaria, per exemple, l’ordre del cosmos, que té com a objecte aconseguir el grau màxim de perfecció. I aquí arribem de nou als nostres dies i topem amb el canvi climàtic, que torna a fer patent que al món hi ha dos tipus de persones: en aquest cas, els partidaris de la continuació (de les polítiques de creixement il·limitat) i els partidaris del canvi (de paradigma). Per primer cop gràcies a la negligència i a l’estupidesa de l’home, el planeta s’aboca a una nova era climàtica. Tal vegada sigui aquest el canvi necessari per al perfeccionament definitiu del cosmos: el de l’extinció d’aquesta plaga calamitosa que és l’espècie humana.

Tweet

A les pel·lis sempre és fàcil saber qui són els bons i qui són els dolents. De vegades costa una mica perquè l’arquitectura de la trama és tan enrevessada que el qui, de bon començament, s’intuïa com la víctima acaba sent l’agressor. Tot sigui en benefici del suspens i de l’entreteniment. Perquè, al final, sempre acabem descobrint qui són els bons i qui són els dolents. A la vida real, ―que, sens dubte, és molt més avorrida i previsible que la ficció― passa una mica el mateix. Hi ha els bons i hi ha els dolents. Tot i que també és cert que ningú és bo a temps complet i que, fins i tot, els cabrons més despietats tenen moments de feblesa humana. Però, així, simplificant, podem generalitzar que hi ha els bons i hi ha els dolents. Hi ha els qui et donarien la mà per sortir del pou i hi ha els qui traurien la corda perquè no en poguessis sortir mai més. Hi ha els qui t’aguanten la porta perquè puguis passar i els qui se t’avancen i tanquen de cop perquè hagis de tornar a trucar. Hi ha els qui et demostren que t’estimen quan van mal dades i els qui pregonen que t’estimen només quan hi ha orelles a prop. Hi ha els qui es desviuen per pagar els deutes i els qui viuen com a reis a costa dels deutes que escampen arreu. Hi ha els qui prediquen l’amor, la llibertat o la justícia i es passen els drets per l’engonal i després hi ha els qui et deixen un llit o un lloc a taula sense preguntar-te qui ets ni d’on vens. Hi ha els qui a la feina ajuden els companys quan ho necessiten i després hi ha els trepes que miren de penjar-se totes les medalles. Hi ha els qui et portarien tabac a la presó i després hi ha els qui provaran de posar-te a la presó per fumar-se el teu tabac. En fi, què us he d’explicar que no sapigueu. Que la vida està plena de personatges és més que evident. Tot i que també és cert que encara queden bones persones. Poques, però en queden. Jo, quan em pregunten de part de qui estic, sempre contesto el mateix. «Com l’Ovidi Montllor: de part dels bons, fins a la mort!».

Tweet

Josep Pla, que era un home d’ordre, deia justament que l’ordre «paralitza, admira, invita a no tocar res. Invita a deixar-ho tot per a demà. Deixar una cosa per a demà és deixar-la per sempre més» (El quadern gris, 12/04/1918).

Sí, ja sé que em direu que Pla era un conservador, un home de dretes, materialista i relativista, partidari de Cambó i que protagonitzà un episodi fosc d’espionatge relacionat amb els franquistes insurgents que van donar un cop d’estat a la República. És cert. Pla era tot això i era moltes altres coses. Era un home de món i un grandíssim escriptor vinculat emocionalment a la seva terra, l’Empordà. Era un seguidor fidel de Pompeu Fabra que maldà per construir una llengua literària que fos intel·ligible als lectors, que fugís de l’artificiositat i el preciosisme dels noucentistes, i que s’aproximés a la llengua parlada. Era un home de poques transcendències. El seu món era el món real, el de cada dia, el de la tertúlia al cafè i la conversa civilitzada, el de les distàncies curtes, el de les passejades i la gent del poble. Per això la seva literatura és absolutament descriptiva, farcida d’adjectius precisos, amb una vocació malaltissa per l’exactitud, amb un alt grau de curiositat per persones, coses i llocs. Pla només entenia la vida escrivint, escrivint-la. Posant en relleu els detalls de la vida quotidiana, fins els més insignificants.

Si Pla encara fos entre nosaltres, molt probablement sentiria incomoditat pels esdeveniments que vivim aquests darrers anys, mesos i setmanes. «El món és agradable, però és lleig. El món és fascinador però és horrible», va deixar escrit. I segurament tenia tota la raó. A partir de 1939, Pla va entendre que la seva entesa amb el règim feixista sorgit de la guerra civil era impossible. Per això es va retirar a Palafrugell en un llarg exili interior que ja no abandonaria fins a la seva mort.

Podríem especular que Pla avui pensaria que l’entesa amb el règim de 1978 també és impossible. Probablement, si fos viu, seguiria reclòs al Mas de Llofriu, escrivint la vida, en el seu univers de paraules, meticulós i ordenat. I pensant que les coses que es deixen per demà es deixen per sempre més.

Tweet

El Monte dei Cocci (Pujol dels Testos) o Testaccio (en llatí tĕstum significa argila) és un pujol artificial de padellassos de terrissa de trenta-cinc metres d’alçada que es troba al districte XX de la ciutat de Roma. Està ubicat a tocar del riu Tíber a l’indret de l’Emporium, l’antic port fluvial per on entraven les vaixells de provisions a la capital de l’imperi romà. Els fragments de ceràmica provenien de 26 milions d’àmfores d’oli que van ser transportades a Roma principalment des de la Bètica, Trípoli i la Gàl·lia, entre els segles I i II dC. Les àmfores arribaven al port, se’n buidava el contingut i es traslladaven amb animals de càrrega fins al Mons Testacceus, on es trencaven en trossos i aquests es dipositaven ordenadament, barrejats amb calç per evitar la fermentació i les males olors. El resultat és una estructura triangular elevada amb terrasses i murs de retenció també apariats amb trossos de ceràmica i que actualment està coberta de vegetació. Pel que sembla, l’explicació d’aquest abocador de terrissa és econòmica ja que era massa costós rentar els recipients i enviar-los de retorn als ports d’origen. Ramon Solsona ubica la novel·la Les hores detingudes (1993, Quaderns Crema) al Testaccio i a les ruïnes d’Òstia Antica. La història és un exercici d’evocació per part d’un jove vidu, de les hores compartides amb la seva esposa en aquests dos paratges italians. No us faré l’espòiler, tot i que la trama de la novel·la reposa no tant en el què passarà ―la mort de la dona― sinó quan i de quina manera. El que sí que us puc dir és que es tracta d’una història amb una estructura fragmentària, confegida a través de la veu i la visió de diversos personatges i que un dels motius principals del marit és reconstruir la relació amb la seva dona, a partir dels trossets de record i de memòria que en conserva quatre anys després de la seva mort. El Testacció esdevé així una metàfora ―el correlat objectiu, de fet― d’aquest munt de records amuntegats al cap del temps.

Si teniu previst anar a Roma properament, us recomano dues coses. La primera és que, abans, llegiu aquesta magnífica novel·la de Ramon Solsona; i, la segona, que no perdeu l’oportunitat de visitar el Testacció i les ruïnes d’Òstia Antica. Que tingueu molt bon estiu!

Tweet