L'ESPURNA

l'Espurna número 16 (PDF)

2011-06-14T13:39:00.000+02:00

l'Espurna 16

Publicació de pensament, història i cultura de la Fundació Pere Ardiaca.

Editorial

2011-06-14T13:36:00.002+02:00

Caminem a l’atzar
sota l’impuls
d’una nova certesa,
amb ulls àvids, oberts,
per abastar-ne un escaig
de llum, i esperem.
La mòrbida son de dies,
dits més venturosos,
se’ns apareix com un
bàlsam insípid de
somnis túrpids.
I, sobergues, ens alcem contra
mites, déus i profetes!
  (Dins El blat del temps)
Montserrat Abelló
 
Tornem a tenir a les mans un exemplar de l’Espurna exclusivament d’autores i sobre temes de gènere. Participar en l’Espurna és un dels objectius que ens vam fixar l’Àrea de la Dona “Isabel Vicente” de la Fundació Pere Ardiaca. I així, en cada exemplar vetllem perquè hi surtin articles d’autores i, a més, que la revista de març tingui la condició feminista. "Per a mi, el que avui és important és que les dones escriuen conscients d’elles mateixes convertides en subjectes, i subjectes entestats en una lluita”/.../ diu Nicole Brossard en una conferència.

És això el que volem i, així, els articles que llegireu són d’autores entestades en una lluita. Una lluita sorda i constant (que deia un poeta amic). Les dones al llarg del segle XX hem realitzat grans avenços, especialment en l’àmbit dels drets: avui cap de les nenes o noies del país dubta que pot estudiar el que vulgui en funció dels seus interessos; però què passa quan aquesta noia s’incorpora al món del treball? Què passa quan cal compaginar la feina amb tasques de cura? Què passa quan el seu company se sent propietari d’aquella dona? I és d’aquest aspecte, de la violència masclista, del que tractem en aquesta Espurna. Una de les autores escriu: “ A principis del s XXI des de tots els àmbits es constata que el fenomen de la violència és estructural i complex i per tant per poder eradicar-lo i abordar-lo d’una manera integral i eficaç s’haurien d’implementar accions a curt, mig i llarg termini, actuacions des de tots els àmbits, amb una clara implicació de tota la societat: això és el disseny i la implementació de polítiques públiques”.

Estem en un moment de retallades profundes, diuen que per causa de la “crisi”. I ja sabem que quan els governs posen les tisores les més perjudicades som les dones. Esperem que aquesta revista ens ajudi a algunes a obrir els ulls i a d’altres a adquirir més arguments per organitzar-nos i plantar cara a les polítiques que no permeten el nostre ple desenvolupament i que suposen una agressió institucional envers nosaltres. Però la revista no es publica amb intenció de ser llegida només per dones. La societat és d’homes i dones. Una societat solidària, justa, equitativa, que posa en el centre de les polítiques públiques les persones, és una aspiració col·lectiva. Si retrocedim en drets hi perdem totes i tots!!

Una Catalunya lliure de violències masclistes: un dret de ciutadania, una prioritat pública

2011-06-14T13:32:00.001+02:00

per Alba García Sànchez
Ex directora del Programa de Seguretat contra la Violència Masclista de la Generalitat de Catalunya

L’autora analitza en aquest article el fenomen de la violència masclista al nostre país, constatant que és estructural i complex i per tant poder eradicar-lo passa per abordar-lo d’una manera integral i eficaç. Destaca a més, de manera docmentada, que la seva condició transversal fa que sigui urgent posar la lluita contra la violència masclista en l’epicentre de totes les agendes polítiques i públiques.

La violència masclista, aquella que pateixen les dones pel fet de ser dones, és un fenomen universal que, fruit del sistema patriarcal, és present a gairebé totes les cultures i a tots els nivells socials i econòmics i està vinculat a les mancances de les nostres societats pel que fa a les cotes d’igualtat (Llei 5/2008 del Dret de les dones a eradicar la violència masclista)
La violència contra les dones és el resultat més greu d’unes relacions socials, encara avui dia, basades en la discriminació per raó de sexe. Té caràcter estructural i necessita d’un abordatge integral i multidisciplinari des de tots els àmbits i amb la implicació de tots els agents.

Com definim la violència masclista a Catalunya?

L'article 3 del Títol I de la Llei 5/2008 del dret de les dones a eradicar la violència masclista, la defineix seguint el marc conceptual d'organismes internacionals com la violència que és produïda per mitjans físics, econòmics o psicològics, incloses les amenaces, les intimidacions i les coaccions, tingui com a resultat un dany o patiment físic, sexual o psicològic, tant si es produeix en l’àmbit públic com en el privat i que es dóna en forma d’abusos psicològics, físics, econòmics o sexuals i en els àmbits de la família, la parella o ex parella, laboral o social i comunitari (Mutilació genital femenina, matrimonis forçats, tràfic de persones amb finalitats d’explotació sexual, agressions sexuals, etc)

Quina és la realitat de la violència masclista a Catalunya?

La importància de mesurar el fenomen

L’abordatge integral de la violència masclista per part d’institucions i organismes públics requereix d’eines i instruments d’anàlisi, coneixement, seguiment i avaluació per tal que la o el gestor públics tinguin elements per al disseny i la planificació d’accions estratègiques a curt, mig i llarg termini encaminades a la seva eradicació.

Tanmateix aquestes estratègies tenen una amenaça constant alhora de ser dissenyades i implementades. En primer lloc el seu gran desconeixement i invisibilitat i en segon lloc, i malgrat els esforços, la manca d’indicadors adequats i fiables per poder tenir aquest coneixement.

Instruments elaborats per organismes internacionals han anat reflectint al llarg dels anys i amb escassos indicadors el caràcter global i transversal del fenomen.

És adient i pertinent fer un pas endavant en el disseny d’instruments de mesura i sistemes d’indicadors, comparables, amb un marc conceptual comú, que permetin la millora del coneixement a nivell internacional com local (KILLIAS, 2010)

Els organismes internacionals han instat les diferents organitzacions i institucions públiques dels Estats a dissenyar instruments i sistemes d'indicadors, que encara que parcialment, continguin elements comuns per poder tenir un coneixement global per saber a què ens enfrontem com a societat en general i com a institucions en particular.

Coneixements que ens permeten argumentar, dissenyar de manera més adient, eficaç, efectiva i eficient actuacions a curt, mig i llarg termini per acomplir l’objectiu de la seva desactivació.

La seva mesura, per tant, facilita plantejar accions de prevenció, d’atenció, de recuperació i de formació per a professionals de tots els àmbits (Diane Alméras, Rosa Bravo, Vivian Milosavljevic, Sonia Montaño, María Nieves Rico, 2002)

A l'Estat espanyol i fruit de les Polítiques Públiques de Gènere (BUSTELO, 2004) hi ha hagut escassos exemples per acostar-nos a aquest objectiu. Alguns són d’ONGs i en l’àmbit públic potser el més rellevant ha estat la Macroencuesta sobre la violencia contra las mujeres (III edició, 2006) que per primera vegada ens va donar informació sobre la gran victimització registrada de la violència en l’àmbit de la parella: sumats el maltractament reconegut i el maltractament tècnic la bossa negra en l’àmbit de la parella ja es detectava al voltant del 80%

Les dades de l’Enquesta de Violència Masclista de Catalunya

A Catalunya hi ha una llarga tradició (GONDRA, 2010) en l’elaboració d’instruments públics per diagnosticar aspectes relacionats amb la seguretat de la ciutadania: les enquestes de victimització que afegeixen el coneixement de la part experimentada de la inseguretat als ja tradicionals indicadors quantitatius provinents de fonts policials i/o judicials.

Com a novetat el desembre del 2010 va ser presentada l’enquesta de Violència Masclista de Catalunya (EVMC), primera enquesta oficial sobre el fenomen de la violència masclista al nostre país, un veritable pas endavant per al coneixement de les dimensions i les característiques de la violència a casa nostra.
Un avenç en l’intent de mesurar l’impacte d'un dels fenòmens que vulnera de manera més greu i punyent el dret de les dones a desenvolupar un projecte de vida en llibertat i conseqüentment sense violències al nostre país (Article 19, EAC).

El Programa de Seguretat contra la Violència Masclista del Departament d’Interior Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya (2007-2010) va promoure conjuntament amb l’Institut Català de les Dones i la regidoria de la Dona de l’Ajuntament de Barcelona, l’Enquesta de Violència Masclista de Catalunya amb la finalitat de mesurar l’extensió de la violència masclista entre les dones de Catalunya de 18 a 70 anys.

Els àmbits bàsics de l’estudi per aquesta primera edició han estat:

Mesurar la prevalença de les agressions masclistes en l’àmbit públic
Mesurar la prevalença de la discriminació per raó de sexe i l’assetjament sexual a la feina
Mesurar la prevalença de les agressions masclistes en les relacions de parella
Mesurar la prevalença de les agressions masclistes d’especial gravetat
Mesurar les percepcions i els valors dels homes i les dones en l’àmbit de la violència masclista

Només el fet de comptar amb un instrument de coneixement i tenir dades de les dimensions i el caràcter de la violència masclista a casa nostra, esdevé una notícia per ella mateixa.

Cal tenir eines rigoroses per diagnosticar i poder preveure estratègicament les demandes. Copsar l’evolució del fenomen al llarg del temps en el ben entès que ha d’aconseguir consolidar-se com a enquesta pública, oficial i comparativa (Martin Killias, 2010). Cal dir, també, que esdevé un gran avenç en l’àmbit del coneixement de les polítiques públiques de Seguretat tenint en compte la perspectiva i l’impacte de gènere ja que es tracta d’una enquesta de victimització pionera al nostre país i en la qual ha cobrat el mateix nivell d’importància el resultat perseguit que la mateixa metodologia.

Ha esdevingut una operació de gran qualitat amb 14.122 dones entrevistades i 1.500 homes.

L’EVMC posa llum sobre les dimensions actuals de l’afectació de la violència masclista, l’impacte, la prevalença, el nivell de victimització experimentada, l’índex de fets denunciats, el tipus de fets, el nivell d’afectació que aquest fets tenen en les dones, els valors i les percepcions que tenim com a societat cap a aquest fenomen,
el tipus d’agressors i les conseqüències que té per la vida de les dones haver estat sotmeses a la violència masclista en les seves relacions de parella, en les seves relacions familiars, en l’àmbit laboral, en l’espai públic, etc.

L’enquesta esdevé una eina sociològica valuosa, ja que analitza la violència masclista en tots els àmbits (a la parella, a la feina, a l’espai públic) durant el 2009, i recull dades de les grans violències patides per les dones al llarg de tota la vida.

Apunts sobre una realitat que es fa visible

Una de les dades més rellevants que ens aporta l’EVMC ha estat la de confirmar les sospites que els diferents actors i agents implicats tenien sobre les dimensions de la violència masclista és a dir el 26,6% de les dones residents a Catalunya, entre 18 i 70 anys, 1 de cada 4 dones ha patit una agressió masclista d’especial gravetat al llarg de la seva vida.

Les agressions masclistes d’especial gravetat que han estat registrades son les violacions, els intents de violació, els tocaments sexuals amb violència física o amenaces, les agressions físiques i les amenaces greus (amenaces de mort o amb objectes perillosos) i altres agressions d'especial gravetat, particularment l’assetjament psicològic sever.

De les dones que conviuen amb un home des de fa un any o més, (l’1,4% de les dones residents de 18 a 70 anys) un 4,6% estan exposades, com a mínim, a una agressió masclista com controlar i sotmetre la dona exigint que faci tot el que la parella home vol, controlar on és i què fa en tot moment, impedir que es relacioni normalment amb altres persones o que tingui diners per a les seves despeses diàries.
D’aquest 4,6% de dones que pateixen comportaments que lesionen la seva llibertat i la seva dignitat, una mica menys de la meitat es consideren explícitament maltractades. És a dir, un 2% de les dones −entre 18 i 70 anys− que conviuen amb un home des de fa un any o més a Catalunya consideren que van ser objecte de maltractaments per part de la seva parella actual al llarg de l’any 2009.

L’any 2009, doncs, a Catalunya més de 36.000 dones han estat victimitzades per fets d’especial gravetat.

Denúncies de la violència masclista en l’àmbit de la parella

Del 2008 al 2010 a Catalunya s’han registrat un total de 23 dones víctimes mortals de violència masclista a l’àmbit de la parella de les quals 9, és a dir, un 28% havien denunciat prèviament.

L’EVMC desvetlla que més d'un 80% de les dones que han patit fets que consideren delictius, la majoria a mans d’un home del seu entorn, no ho denuncien.
La denúncia formal de les agressions masclistes no arriba al 18% dels episodis considerats delictius per les mateixes víctimes, una xifra que contrasta amb el total de fets enregistrats.

En total, el 23,2% de les dones residents a Catalunya, de 18 a 70 anys, van patir algun episodi de violència masclista al llarg de l’any 2009 i la majoria d’aquests episodis han estat considerats lleus per les dones afectades. Però no tots: el 9,3% de les dones residents de 18 a 70 anys informa d’agressions de fort impacte subjectiu, és a dir, d’un impacte psicològic valorat entre 7 i 10 punts, en una escala de 0 a 10.

La gran majoria d’aquestes agressions de fort impacte han estat considerades delictives per les víctimes, concretament el 6,8% de les dones entrevistades consideren que han estat víctimes d’un delicte. Però de tots aquests episodis considerats delictius, només s'ha presentat denúncia en el 17,7% dels casos. És a dir, més del 80% de les dones que han patit fets que consideren delictius, no ho han denunciat.

Tot i així s’ha de tenir en compte que si les dones denuncien poc no vol dir que no es considerin maltractades, que no siguin conscients de les diverses situacions d’abús, ans al contrari: en l’àmbit de la parella i ex-parella, prop de 70.000 dones residents a Catalunya s’han considerat maltractades el darrer any.

D’una altra banda, un 7,4% de les dones que han tingut parelles anteriors reconeixen haver estat víctimes d’agressions masclistes per part de la seva ex-parella home, al llarg del 2009, en uns termes que les mateixes víctimes qualifiquen de maltractament. I això suposa aproximadament unes 33.000 dones addicionals. Segons aquestes dades, doncs, al llarg de 2009 al voltant de 70.000 dones es consideren maltractades per la parella amb la qual conviuen actualment o per alguna parella amb la qual havien conviscut anteriorment.

Caldria anar més enllà i esbrinar els veritables motius de l’índex tan baix de denúncies i si les actuacions públiques han de centrar-se només en aquest instrument, però el cert és que aquesta dada ens permet confirmar el que apuntava l’indicador del maltractament tècnic de la Macroencuesta estatal, i anar més enllà partint de la constatació que tot i que les dones considerin delictius els fets que han experimentat no els denuncien.

A partir d’un plantejament integral es fa necessària la revisió de les actuacions únicament adreçades o plantejades des del punt de vista exclusivament del sistema judicial i policial, i implementar accions integrals com les accions preventives i de detecció precoç, així com les adreçades a desactivar les situacions de violència abans que es converteixin en delictes.
Incompliments per separació

Una de les dades rellevants derivades de l’àmbit de la denúncia és la que s’extreu d’observar el gruix del 17,7% que sí denuncia perquè veiem que aquest índex es troba majoritàriament en el gruix de denúncies per incompliment de sentències de separació, majoritàriament en incompliments d’acords referents a pagaments de pensions.

El 23,9% de les dones separades o divorciades amb fills tenen una ex-parella que no paga la pensió establerta i el 16,8% paguen menys del que tenen establert.

Percepció social en clau de gènere

En termes generals, les dones perceben l’evolució de la violència masclista amb escepticisme. Tot i que l’enquesta evidencia un canvi significatiu cap a un major retret social de la violència masclista en tots els àmbits, les dones són més pessimistes que els homes pel que fa als progressos assolits i a l’evolució futura d’aquest problema.

En tot cas, són molt més crítiques que els homes amb els avenços aconseguits o previsibles. Així, el 30,8% dels homes creuen que les agressions masclistes a la via pública han disminuït, però només el 15,5% de les dones pensen el mateix. I s’enregistren diferències d’aquesta magnitud en tots els àmbits:, o el 33,2% dels homes creuen que les agressions masclistes per part de parelles i exparelles ha
disminuït, però només el 8,8% de les dones ho pensa.

Àmbit Laboral

Especialment en el laboral veiem que el 59,5% dels homes perceben millores en l’àmbit laboral, però només el 32,3% de les dones perceben el mateix.
Aquest mòdul, entre d’altres, fa evident la permanència de la discriminació per raó de sexe malgrat el recorregut fet de Polítiques actives de promoció de la igualtat d’oportunitats com la mateixa la Llei d’Igualtat i conseqüentment evidencien que encara són molt necessàries.
Un altre aspecte rellevant ha estat la possibilitat de tenir coneixement i poder fer visible la important victimització de la violència masclista en l’àmbit laboral com l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe.
El 4% de les dones d’entre 18 i 70 anys, residents a Catalunya, que han tingut un treball assalariat, s’han vist obligades algun cop al llarg de la seva vida a plegar d’una feina remunerada per evitar una situació d’assetjament sexual.

L’EVMC també ha enregistrat que un 5,2% del casos en els quals van haver de deixar la feina va ser per motius sexistes, com ara estar embarassada.
Per altra banda, més d’un 9% de les dones entrevistades s’han vist obligades, al llarg de la seva vida, a deixar la feina a causa de pressions de la pròpia parella (3,9%) o per pressions familiars o dificultats per harmonitzar la vida laboral i familiar (5,4%).

L’assetjament sexual a la feina, al llarg de l’any 2009, va afectar gairebé un 0,9% de les dones que treballaven per compte d’altri, i eren més del 3% les dones entrevistades que informaven d’alguna agressió esporàdica a la feina.

Al llarg de l’any 2009, un 14,7% de les dones que treballaven per compte d’altri
s’han considerat discriminades a la feina per raó de sexe. Una part important d’aquesta discriminació s’enregistra en les retribucions (prop d’un 10% de les dones assalariades es consideren subjectivament discriminades en aquest punt), i més del 8% informen de discriminacions en la promoció professional.

També el 4,3% de les dones que treballen per compte d’altri es consideren sotmeses a maltractaments psicològics a la feina per raó de sexe. Els resultats revelen que l’impacte psicològic d’aquest tipus de discriminació és un dels més alts, pràcticament idèntic al dels maltractaments reconeguts a la parella.

L’espai públic

En l’espai públic, un 12,2% han patit algun tipus d’agressió sexista al carrer l’any 2009, (comentaris molestos, acostaments indeguts, exhibicionisme) de les quals el 3,2% assenyala que els fets li van produir un impacte psicològic intens i gairebé la majoria d’aquestes dones van considerar que aquella agressió constituïa un fet delictiu.

Existeix una preocupació creixent de les nostres societats per la seguretat ciutadana davant dels riscos de vandalisme i criminalitat, ara cal introduir l’impacte de gènere en aquesta preocupació però sovint davant les violències urbanes tant a nivell de percepcions, inseguretat subjectiva, com a nivell de fets (seguretat objectiva). Les Polítiques públiques tanmateix han posat històricament l’èmfasi en els aspectes delinqüencials orientats bàsicament a la protecció de bens i a la prevenció d’homicidis obviant els índex de victimització en general, el sentiment d’inseguretat en clau de gènere, i la victimització de gènere, l’esbiaix de gènere i sexe en la violència sexual o els delictes contra les persones.

Els agressors

L’enquesta també trenca mites respecte als autors de les agressions físiques i sexuals contra les dones, la majoria dels agressors són persones conegudes per la víctima i sovint són persones properes. Revela que, amb excepció de les agressions masclistes en els llocs de freqüentació pública (carrers, transports, discoteques...), en la resta de supòsits l’agressor és majoritàriament una persona coneguda per la víctima. Els agressors coneguts arriben al 83,5% en els supòsits d’agressions físiques, al 80,7% en casos de violació, al 75,3% en supòsits d’amenaces greus, al 62,4% en els casos de tocaments amb violència i intimidació i al 54% en els intents de violació.

Prop del 30% de les violacions són comeses pels ex-marits o ex-parelles, i el 32,5% dels intents de violació per coneguts, que no són familiars, parelles ni exparelles.
A mode de conclusions
A principis del s.XXI des de tots els àmbits es constata que el fenomen de la violència és estructural i complex i per tant poder eradicar-lo passa per abordar-lo d’una manera integral i eficaç, implementant accions a curt, mig i llarg termini, actuacions des de tots els àmbits, amb una clara implicació i complicitat de tota la societat.

Podríem afirmar que les dimensions de la violència a Catalunya són un reflex de la mundialització d’aquesta pandèmia, cal comprendre que afecta un sector molt important de la nostra societat de manera punyent i severa, i que la seva condició transversal fa que sigui urgent posar la lluita contra la violència masclista en l’epicentre de totes les agendes polítiques i públiques.

Sempre s’ha dit que més val prevenir que curar: doncs qualsevol pas enrere en la incipient marxa de les polítiques d’eradicació de la violència expressa una manca de compromís pel respecte als drets fonamentals de les dones.
No cal dir que la violència masclista és una greu vulneració dels drets bàsics de les dones en general i de les dones que la pateixen en particular, per tant res no justifica abaixar la guàrdia.

Els governs com el català no han de permetre cap retrocés en aquest sentit perquè encara estem lluny de l’assoliment dels objectius per a la seva eradicació.

Bibliografia
BAREA, Consuelo. 2000, “Erradicar la violencia de género, un reto social... y sanitario” separata de la revista Mujeres y Salud, núm 6, setembre del 2000.

BUSTELO RUESTA, Maria. 2004, La evaluación de las políticas de gènero en España, Facultad de Ciencias Políticas y Sociología, Universidad Complutense, Madrid.

BUSTELO RUESTA, Maria. 1999, “Políticas públicas de igualdad y de género en España: Evolución y evaluación” a ORTEGA, M., SÁNCHEZ, C., VALIENTE, C., Género y ciudadanía. Revisiones des del ámbito privado. Instituto Universitario de Estudios de la Mujer UAM y Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales,Instituto de la Mujer, Madrid, 1999. pp. 367-389

CAMARASA i CASALS, Mar, Propuesta de nuevos indicadores para medir los efectos de la violencia de género, Barcelona: Surt, DL 2009. 76 p. ISBN: 978-84-613-1807-0

COMAS d’ARGEMIR, Dolors “Noves famílies i polítiques públiques. La situació a Catalunya” a Revista Etnològica de Catalunya, Núm. 32 2008, pàgs. 74-86
ALMÉRAS, Diane, Bravo, Rosa, Milosavljevic, Vivian, Montaño,Sonia, Rico, María Nieves HYPERLINK "http://archivos.diputados.gob.mx/Centros_Estudio/ceameg/violencia/siv1/doctos/lcl1744e.pdf"Violencia contra la mujer en relación de pareja: América Latina y el Caribe, Publicación de las Naciones Unidas, 2002, ISBN 92-1-322035-9, ISSN: 1564-4170
DDAA, Violencias contra las mujeres en el mundo: Diversidad de miradas y estrategias para afrontarlas. Elaboración de indicadores básicos, Editat per Entrepueblos, Barcelona, 2008.

DDAA, 10 anys d’Enquesta de seguretat pública de Catalunya: experiències europees: balanç i reptes de futur, Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Generalitat de Catalunya, 2010

GONDRA, Bernat Jesús, “L’Enquesta de seguretat pública de Catalunya (ESPC)” a
DDAA, 10 anys d’Enquesta de seguretat pública de Catalunya: experiències europees: balanç i reptes de futur, Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Generalitat de Catalunya, 2010.

KILLIAS, Martin “Les enquestes sobre delinqüència com a eines per a la creació de polítiques” a DDAA, 10 anys d’Enquesta de seguretat pública de Catalunya: experiències europees: balanç i reptes de futur, Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Generalitat de Catalunya, 2010.

SIERRA A. Jorge Diego (coord) Re-pensando la Seguridad. Percepciones y representaciones en torno a la Seguridad Humana en Medellín 2009. Observatorio de Seguridad Humana, Universidad de Antioquia, Instituo Popular de Capacitación, Personería de Medellín http://www.seguretat.org/ides/ca/llistat-autor/fitxa-autor.html?id=18,
TORRENTE, Diego “Indicadors de Risc de Seguretat Ciutadana” a Informe 2009 de l'Observatroi del Risc: http://www.seguretat.org/ides

Un context ampli, el cultural (macrosistema) ens remet a les formes d'organització social, els sistemes de creences i els estils de vida que prevalen en una cultura o subcultura particular. Són patrons generalitzats que impregnen els diferents estaments d'una societat (patriarcat)
El segon nivell, el social (exosistema) està format per la comunitat més pròxima. Inclou les institucions mediadores entre el nivell de la cultura i el nivell individual: l'escola, l'església, la mesquita, la sinagoga..., els mitjans de comunicació, els àmbits laborals, les institucions recreatives, els organismes judicials, els de seguretat
El context més reduït i pròxim, l’individual (microsistema) es refereix a les relacions cara a cara, que constitueixen la xarxa de vinculació més propera a la persona. Dins d'aquesta xarxa, els processos d’individuació i socialització, les relacions de gènere en la parella o en la família, sigui de la composició que sigui es poden entendre com a estructures bàsiques del microsistema i hi tenen un paper molt important

La definició de CEDAW i de la Plataforma per a l’Acció fins al 200 de Beijing ’95 i la dels Objectius del Mil·lenni son similars i tracten el concepte en sentit ampli incloent totes les violències que a la Llei 5/2008 es consideren masclistes.
En el moment en què l’Estat o els poders públics reconeixen que existeix una situació de desigualtat entre els gèneres i que aquesta s’ha d’incloure en l’agenda pública per actuar i canviar aquesta situació de desigualtat i discriminació, podríem dir que és el moment en el qual neixen les Polítiques públiques de gènere a l’Estat espanyol, el 1983 amb la creació de l’Instituto de la Mujer. Les polítiques públiques, doncs, són el conjunt d’intencions i decisions, objectius i mesures adoptades pels poders públics per a la promoció de les dones i de la igualtat entre els gèneres (Bustelo, 2004:17)
DDAA, Violencias contra las mujeres en el mundo: Diversidad de miradas y estrategias para afrontarlas. Elaboración de indicadores básicos, Editat per Entrepueblos, Barcelona, 2008

CAMARASA i CASALS, Mar, Propuesta de nuevos indicadores para medir los efectos de la violencia de género, editat per SURT Fundació de Dones, Fundació privada, Barcelona

Promoguda per l’Instituto de la Mujer de l’Estat i realitzada per SIGMA DOS amb les seves tres edicions ha estat, fins fa poc l'única enquesta que ens ha donat un mínim de coneixement sobre el fenomen de la violència masclista. “La primera se llevó a cabo en el año 1.999, al comienzo del primer “Plan de acción contra la violencia doméstica” del Instituto de la Mujer, la segunda en 2002 a la finalización de dicho Plan y, en el presente año, se ha realizado una investigación idéntica con el fin de ver la evolución del maltrato contra las mujeres en el ámbito doméstico, una vez aprobada la Ley Orgánica de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género de 28 de diciembre de 2004”
Fa referència a tots aquells fets considerats maltractaments i que les dones entrevistades no els reconeixen com a tals
Totes les dones tenen dret al lliure desenvolupament de llur personalitat i capacitat personal, i a viure amb dignitat, seguretat i autonomia, lliures d'explotació, maltractaments i de tota mena de discriminació.
Les dones tenen dret a participar en condicions d'igualtat d'oportunitats amb els homes en tots els àmbits públics i privats.
Fitxa tècnica de l’EVMC (http://www20.gencat.cat/docs/interior)

L’indicador d’impacte mesura el rastre dels fets sobre el record de les víctimes. La prevalença inclou fets que les mateixes víctimes no consideren delictius i ho són perquè estan tipificats al Codi Penal .
Bases de dades del Programa de Seguretat contra la Violència Masclista (web)
Ley Orgánica 3/2007, de 22 de marzo, para la igualdad efectiva de mujeres y hombres.

Violència masclista, entre la lluita i la impotència

2011-06-14T13:26:00.001+02:00

Montserrat Vilà Planas
Coordinadora de la Plataforma unitària contra les violències de gènere

Montserrat Vilà aconsegueix en el títol de l’article donar-nos una pista clara del què hi tractarà. Explica l’origen de la violència masclista que és diferent a la resta de violències i analitza que el canvi social i estructural es troba amb unes grans resistències i orienta cap a intervencions concretes.

La violència que s’ensenya i s’aprèn.

Malgrat la violència contra les dones és un fenomen antic, que ens remunta als orígens de la història escrita, és en les últimes dècades quan ha passat de ser considerat un fenomen privat a ser reconegut com un problema social.
Aquest procés ha estat marcat per la lluita de molts grups de dones, del moviment feminista i de dones que s’hi han deixat la pell.

Des del segle XVIII i XIX, ja hi ha les primeres passes a nivell general, amb el moviment sufragista i dones com Olympe de Gouges o Clara Campoamor que lluiten per aconseguir els mateixos drets que els homes i deixar de ser ciutadanes de segon ordre. Però també a nivell concret de la violència contra les dones el 1825, en un estudi d’Anna Wheeler “La demanda de la mitad de la raza humana”, hi ha les primeres denúncies i recerques sobre els perills que troben les dones dins la institució del matrimoni, l’espai familiar i el laboral. Hi ha altres dones, com Flora Tristán o Frances Power, que parlen i denuncien els maltractaments a les dones comparant-los amb l’esclavitud.

Malauradament, però, ha estat un procés molt lent i no és fins avançat el segle XX , cap a la dècada dels anys 60, que les dones comencen a poder organitzar millor les seves forces i reivindicacions, com el dret a viure sense violència, i tenen ja un argumentari. Trobem ja nombrosos estudis que demostren que la violència contra les dones, lluny de ser un fenomen inevitable i normalitzat de l’àmbit privat, és una violència estructural, que parteix del patriarcat, i que s’ha de passar a donar una resposta amb les polítiques públiques.

No és fins el 1993 que Nacions Unides fa la primera declaració, a Viena, on s’afirma que la violència contra les dones suposa una violació dels drets humans i es reconeix que: “La violència vers les dones és qualsevol acte de violència basada en el gènere que té o pot tenir com a resultat danys i/o patiments físics, sexuals i/o psicològics per a les dones, i que també té en compte les amenaces d’aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant en la vida pública com en la privada”.

L’any 1995 es fa un nou pas amb la declaració de dotze punts pels drets de les dones, en la Plataforma d’Acció, aprovats a la IV Conferència mundial de dones a Beijing, i signats per 189 països, on s’acorda eliminar totes les formes de discriminació contra les dones i les nenes, amb un punt específic contra la violència.

Malgrat aquests avenços a les democràcies de les societats occidentals respecte als Drets de les dones, encara el 25 de novembre del 2006, la comissionada de l’ONU, Louise Arbour, afirmà “no hi ha cap regió del món, ni país o cultura on els drets de les dones siguin assegurats”.

Totes aquestes fites són fruit d’un llarg camí de lluites parcials que a la dècada dels 80 es duen a terme principalment a Europa, per part dels grups de dones i moviments feministes, pressionant i exigint lleis i mesures en les polítiques públiques dels respectius governs. Per exemple a l’Estat espanyol fins al 1983, al codi penal es considerava un atenuant la relació conjugal en els casos de maltractament.

Perpetuació de la violència contra les dones a través del temps.

Sovint ens preguntem per què després de tantes lluites i d’aconseguir uns Drets que en teoria ens equiparen als homes, continua aquesta discriminació i violència contra les dones, per què aquests drets no són reals? Per què es perpetua el patriarcat? Per què aquesta resistència a canviar l’estructura d’aquest model social?
Hem d’anar a l’arrel de les causes d’aquesta violència per poder-la explicar. És una violència estructural, que parteix del patriarcat com un ordre social basat en l’autoritat, lideratge i poder dels homes sobre les dones, i que han fet seus tots els sistemes econòmics i socials des dels temps de la història escrita, arribant a l’actual sistema capitalista. Ordre, que a partir d’una cultura entesa i apresa de generació en generació, serveix per mantenir les desigualtats, discriminacions i agressions contra les dones com un fenomen natural i biològic, legitimat i per tant permès a tot l’àmbit social.

Aquí és on hem de buscar les causes de la violència masclista. No són causes derivades d'una qüestió biològica, sinó per una situació de domini, de la desigual distribució de poder entre homes i dones. Una cultura en la que hi ha una socialització i educació de les dones com a gènere inferior i subordinat als homes. Aquesta cultura provoca una violència simbòlica, la que ens prepara a dones i homes, des que naixem, per adquirir els nostres rols respectius de submissió i dominació.

L’origen de la violència de gènere és diferent a la resta de violències, de les dones contra els homes, dels pares o mares contra els fills, dels fills contra els pares, de la de classe social... Aquest debat sorgeix a moltes xerrades, no és que les altres no hi siguin o siguin menys importants, són diferents i es tracten en altres espais. Si reconeixem que la violència masclista és l’expressió més greu d’aquesta cultura patriarcal ja tindrem molt de guanyat, ja podrem començar a canviar les coses.

Sovint però, la manera de tractar-ho en els mitjans com un succés, com si no es pogués evitar, com un accident, o fins i tot els professionals que han d’atendre les dones en els diferents circuits, es queden a la superfície, no van a aquestes arrels o, encara pitjor, en els últims temps a la judicatura hi ha tot un retrocés i es culpabilitza i criminalitza les dones una vegada més amb preteses teories com la discriminació dels homes per part de les lleis, amb els atacs per les preteses “denúncies falses” o la “síndrome d’alienació parental”.

El masclisme instal·lat a la societat, justifica aquestes conductes de domini i abús. No s’accepta que matin una dona però sí moltes situacions dins la societat que es banalitzen i van marcant una naturalització d’aquests abusos i rols: els nois i homes són més forts i protegeixen les noies i dones, en saben més, són més bons en ciències, són més decidits com a líders socials, un munt de conceptes que s’imposen i que no només acaben amb horrorosos crims sinó que conformen la coerció del desenvolupament dels drets de les dones en la societat i per tant la manca de llibertat.

"Les dones constitueixen la meitat de la població mundial. Realitzen les dues terceres parts del treball que es fa al món. Guanyen el 10% dels salaris totals. Només són propietàries d´un 1% de la propietat mundial".

“72 milions de nens en edat escolar no assisteixen a l’escola, del quals, 39 milions (54%) són nenes.

Aquestes dades i més que podeu consultar a l’Informe global de l'ONU, poden demostrar aquesta realitat que representa el masclisme a tot el món. No és l’invent de grups de dones que busquen protagonismes. És una realitat flagrant i que té com a conseqüència més brutal la violència contra les dones.

Mesures i lleis durant les últimes dècades.

I quines reaccions hi ha hagut una vegada s’ha reconegut que la violència contra les dones és una realitat? Les podem resumir en dues: d’una banda les associacions de dones, el teixit social en general i una part important de professionals i de polítiques que han començat a treballar cadascú en el seu terreny, per acabar amb aquest greu problema social. D’altra banda una resistència a que canviïn les coses, a aplicar les lleis i mesures decidides, de gran part dels poders públics representats per professionals que actuen en el circuit d’atenció a les dones, com la judicatura o l’educació. També de la societat en forma de col·lectius per la custodia compartida o els “pro vida” o intel·lectuals i escriptors. Aquesta resistència evidencia que si bé una part de les mancances i dificultats de desenvolupar les mesures i lleis aprovades són els recursos materials, hem d’afegir com a resistència principal la manca de coneixement de les arrels d’aquesta violència. La principal manera de combatre-la és treballar per un canvi en els nostres rols, un canvi de la masculinitat que preval a la societat, un canvi de fer tan atractiva la violència del gènere masculí o de fer atractiu el noi de l’escola més poc respectuós amb les noies.

Som aquí, en aquest camí tortuós de canvi social i estructural que té unes grans resistències. Els debats al Fòrum contra les violències de gènere, celebrat el passat novembre, es van centrar precisament en aquestes resistències. Podeu consultar les principals ponències a: HYPERLINK "http://www.proviolencia.org" www.proviolencia.org.

Des de la xarxa social hem d’exigir el desplegament dels recursos econòmics adients per a totes les dones que ja pateixen aquests abusos, però al mateix temps hem de contribuir a crear espais dins la societat que fomentin la llibertat de les dones i que augmentin la seva capacitat de decisió pública. Les dones que van assistir al Fòrum i que havien patit violència, es deien a si mateixes Supervivents, perquè des del moment que comencen la lluita pel seu alliberament de l'agressor, deixen de ser víctimes, no necessiten ser tutelades, necessiten que la societat els repari el mal causat aportant els recursos adients.

Sis anys després de l’aprovació de la Llei estatal i dos anys després de la Llei dels drets de les dones per a l’eradicació de la violència masclista a Catalunya, on som? Malgrat la Llei estatal, fins ara podem dir que en alguns casos ha salvat vides per la rapidesa judicial, en molts d’altres la necessitat de la denúncia, l'excessiva tutela de la víctima i els diagnòstics equivocats pel que fa a les causes que porten una dona a aquesta situació, estan ocasionant reaccions i realitats adverses per a les dones. Paradoxalment, mentre es diu que les dones volen fer servir aquesta llei en el seu profit acusant falsament les seves parelles, el que ens diuen les juristes feministes és que procuren, si no són casos extrems, no acudir a la denúncia pels estralls que se'n deriven i les dificultats dels processos.

La llei catalana és més propera a l’atenció directa a les dones i no necessita la denúncia per accedir als seus avantatges de recuperació integral en situacions de violència i reconeix explícitament drets com l’atenció i la reparació. Dret a l'accés a l’habitatge de promoció pública. Contractació prioritària i subvencionada a les empreses.

També contempla “la coeducació” com a element fonamental per lluitar contra la violència envers les dones. En el camp de la publicitat estableix "l'obligació de respectar la dignitat de les dones i la prohibició de generar, difondre continguts que justifiquin o banalitzin la violència masclista".

Malgrat tenir aquestes eines a la mà, encara quan acompanyem una dona en el circuit de cura i recuperació de la salut, de la judicatura, de l’habitatge, la impotència és molt gran i sovint encara no pot aconseguir aquesta reparació de la seva llibertat com a dona i com a persona. I és que les lleis les apliquen les persones i per tant han de tenir aquesta formació específica que estudia les causes i a partir d’aquí pot actuar amb precisió i pot ajudar a què les dones siguin ciutadanes i persones de ple dret.
Com deia Marisa Fernández durant la seva conferència magistral del 8 de març del 2006, “Podrem millorar el tractament de la violència masclista però no l’eradicarem fins que construïm un sistema que rebutgi les visions androcèntriques, un sistema dúctil, mestís, marcat per la lògica de les diferències sense jerarquia, i pel reconeixement de l’esfera privada i de la pública, amb polítiques de visibilitat, de presència i de reconeixement de drets, en definitiva, un dret sexuat però no sexista.”

Per això és molt important la nostra tasca com a societat civil, la tasca d’aproximació i sensibilització de la xarxa social. La mentalitat, les idees i les creences no avancen al mateix ritme que els canvis polítics i malgrat viure en societats democràtiques en les que es declaren la igualtat de drets, perdura la socialització ancestral d’entendre de manera desigual les relacions entre homes i dones.

Qualsevol intent agosarat de fer un gran canvi en les condicions existents, qualsevol noble visió de noves possibilitats per a la raça humana, han estat etiquetats d'utòpics. Emma Goldman. ( http://es.wikipedia.org/wiki/Kaunas, http://es.wikipedia.org/wiki/27_de_junio, http://es.wikipedia.org/wiki/1869, http://es.wikipedia.org/wiki/Toronto, http://es.wikipedia.org/wiki/14_de_mayo, http://es.wikipedia.org/wiki/1940)

Fonts:
Agència de notícies L’Independent http://www.laindependent.cat
Col·lecció Quaderns de l’Institut: http://www20.gencat.cat

Gènere, crisi violència i salut

2011-06-14T13:23:00.002+02:00

per Àngels Martínez i Castells
Economista i presidenta de la Plataforma ciutadana DEMPEUS per la Salut Pública

L’Àngels Martínez i Castells relaciona en aquest article l’actual crisi amb la salut i violència des del vessant de gènere, aportant dades i donant una vió global integradora a una crisi mundial que no només genera atur i desigualtats sinò que afecta directament a la salut dels i les treballadores, i de manera molt especial, a les dones.

Segurament és força oportú, en un article que vol relacionar de manera especial l’actual crisi amb la salut i violència des del vessant de gènere, recordar els estralls de la crisi econòmica del 1929 que van afectar de manera especial dones i infants, encara que no agradi massa a les autoritats responsables de gestionar l'actual crisi que es facin comparacions, segurament perquè la crisi del 29 es va resoldre amb un increment molt considerable de les regulacions econòmiques sobre un capitalisme salvatge… tot el contrari del que estem vivim actualment. Les mesures que es van prendre a començaments del segle XX són tot el contrari de les actuals... encara que per començar a actuar va caldre que el deteriorament de la salut afectés els Estats Units a una tercera part de tots els nens i nenes, i una quarta part de la població adulta, (especialment dones), pel que fa a desnutrició, i els problemes mentals arribessin a ser especialment colpidors en la canalla i en els milers de dones que van perdre la seva llar (mentre departaments de salut dels USA reduïen pressupostos o fins i tot tancaven serveis de salut fonamentals). Finalment, amb les mesures que va posar en vigor el president Roosevelt, es va començar a guanyar el pols a la crisi: increment de sous per als treballadors i treballadores, grans inversions en infraestructures, més impostos per als més rics... Finalment, de la II Guerra Mundial en va sortir un món dividit i una esperança (fallida, però no derrotada) per fer realitat un sistema econòmic alternatiu.
Quan la situació econòmica i financera ha estat prou estudiada, les repercussions en la salut de la crisi ho han estat molt menys, i encara amb menor quantitat des d’una perspectiva de gènere. Actualment ja es pot disposar d’alguns estudis que relacionen crisi econòmica i salut, i fan especial esment de l’increment de la mortalitat per cardiopaties isquèmiques, (especialment rellevants a Austràlia), i un empitjorament de l'estat general de la salut en mares solteres en atur a Suècia. Aquest tipus de treballs ens interessen sobre tot pel seu vessant d’alerta, ja que les persones expertes en el tema, en base al que es coneix de les crisis anteriors, recomanen posar una atenció especial als problemes de
1) desnutrició (en especial en població infantil, dones gestants o mares lactants, persones diabètiques o amb malalties cròniques, etc...
2) condicions de vida de les persones que han perdut la seva llar, per l’increment que suposa de malalties infeccioses, problemes de salut mental i violència
3) relació entre atur i pobresa relativa, aïllament social, pèrdua d'auto-estima i comportaments poc saludables (alcoholisme, addicció a psicotròpics...)
4) drogoaddicció i creixement de tot tipus de comportaments d’addicció, depressió i altres problemes de salut mental, ja que a la recessió augmenten els desnonaments i la taxa de suïcidis (especialment en els països més explotats...)
5) augment de la mortalitat, que és conseqüència de la desnutrició, drogoaddicció i altres patologies abans esmentades, però també de la reducció dels programes i dels serveis mèdics de salut
6) deteriorament de la salut infantil, en especial pel que fa referència als serveis no coberts pel sector públic de salut
7) violència (en especial, violència de gènere)
8) problemes de salut ambiental i laboral (amb la precarització de les relacions socials i laborals que la crisi imposa a les condicions de vida i treball de les persones més febles)
9) injustícia social i violació dels drets humans, en especial contra les persones immigrades i altres minories, de les que les dones són en l’actualitat, majoria...

L’OMS alerta...
No costa massa enfocar els punts anteriors des de l'òptica de gènere i descobrir que, en la majoria, quan no està esmentada de forma explícita, la dona és la gran perjudicada. I en aquest sentit, val la pena recordar amb Margaret Chan que si --al marge de la crisi-- moltes necessitats de salut de la dona estan desateses, amb la crisi són les dones les primeres en sentir els efectes de les privatitzacions i les retallades dels serveis socials i de salut. La raó és força evident: els factors que impedeixen que millori la salut de la dona no són de caràcter fonamentalment tècnic o mèdic: són de tipus social i polític i es ressenten seriosament de les restriccions que els capitals privats (“els mercats”) imposen amb la crisi. En el terreny de la salut pública és possiblement més difícil encara que en temps de crisi es puguin canviar actituds i comportament, combatre la discriminació i millorar la situació de la dona.  
Les diferents societats que la història ha conegut (i en especial el sistema capitalista) han creat relacions de desigualtat de diverses menes, entre elles, de classe i de gènere, i si les polítiques que normalment es fan les mantenen, en temps de crisi les reforcen. Les dones, presents sempre en els esdeveniments fonamentals de la vida com són els naixements, les malalties i la mort, s’encarreguen del 80% de totes les cures que la salut comporta, i en alguns casos especialment difícils, fins al 90% (per exemple, en l'atenció de malalties relacionades amb el VIH / Sida) Si afegim les creixents privatitzacions de la sanitat pública, estem imposant una responsabilitat addicional, que forma part també de la violència social, sobre un treball de les dones que s’incrementa sense rebre més suport, ni es reconeix ni està remunerat. (La Llei de la Dependència suposa un parèntesi en aquesta invisibilitat i no reconeixement de les atencions de cura de persones malaltes o invàlides... No vull ser malastrug però ja veurem fins a quan aconsegueix mantenir-se en la dèria de “retallades” de les polítiques amigues de les dones.) I la raó és ben senzilla: en temps de crisi és més difícil que mai que les societats i els dirigents polítics que les governen acceptin que la salut de les dones importa, que les seves responsabilitats en la salut de les persones del seu entorn és fonamental i poc o gens reconeguda, i que cal prioritzar les necessitats de salut no ateses de les dones i les nenes, que comencen per una vida amb més equitat i menys desigualtat per motius de gènere.
 En aquest sentit, Chan vincula també gènere i classe, i ens diu que quan es compara “l'estat de salut de les dones de països de renda alta i de renda baixa, els resultats són predictibles i eloqüents. En totes les regions i grups d'edat, les dones i les nenes dels països d'ingressos més alts presenten nivells de mortalitat i morbiditat inferiors als de les que viuen en països d'ingressos baixos.” És temptador concloure que la pobresa és el determinant més important dels problemes de salut de la dona (una pobresa que augmenta amb la crisi, tot i que les dones presenten algunes vulnerabilitats biològiques, relacionades amb les seves funcions reproductives, que les fan més propenses a córrer riscos de salut. Però vol dir això que la biologia determina tota la vida de la dona, abans i després dels anys fèrtils? Els millors resultats de salut que presenten els grups d'ingressos alts indiquen que la resposta és no, i per tant és fàcil deduir que l’increment de la pobresa de les dones amb la pitjor distribució de la renda que la crisi imposa tindrà conseqüències en taxes més altes de morbiditat i mortalitat de dones i nenes. 
Les dones en general viuen més que els homes, però la seva vida no és necessàriament saludable o feliç. Com s'indica en l'informe de l’OMS, Las mujeres y la salud: los datos de hoy, la agenda de mañana, les dones són més susceptibles que els homes de patir depressió i ansietat. S'estima que 73 milions de dones adultes a tot el món pateixen algun episodi important de depressió cada any. Si bé les causes de les malalties mentals varien d'una persona a una altra, la baixa situació social de la dona, la seva càrrega de treball i la violència que pateix, són factors coadjuvants.  
La globalització de modes de vida poc saludables exerceix una forta influència en aquestes tendències que s'observen a tot arreu. L'avantatge de la dona pel que fa a esperança de vida s'està perdent en algunes parts del món. A la malnutrició com a factor de risc de mals resultats en l'embaràs s’hi sumen ara la hipertensió, el colesterol elevat, el consum de tabac, l'obesitat i la violència i fins i tot les malalties cardiovasculars, considerades durant molt de temps una afecció masculina en les societats riques, és ara la principal causa de mort de les dones grans a gairebé tot arreu.

Fa molt que sabem que a mesura que millora el nivell de vida, millora la salut... I el cert és també veritat en temps de crisi, amb un augment de la desigualtat i de la violència per a les dones. Com ens recorden des de l’OMS; la crida a l'acció ha de transcendir el sector de la salut i arribar a altres àrees com l'educació, el transport, l'ocupació, i els marcs jurídic i judicial. Fonamentalment, es tracta d'una crida per a la programació i adopció de polítiques centrades en la dona en tots els sectors, amb un enfocament que abasti totes les instàncies decisòries. Però sobretot, l'atenció primària de salut, amb la seva èmfasi en l'equitat, la justícia social i la possibilitat que tothom faci sentir la seva veu, ofereix l'oportunitat de marcar una diferència mitjançant el canvi de les polítiques. I necessitem la veu i el pes de la societat civil per exigir responsabilitat als dirigents polítics.

La veu del Consell Assessor de Salut Laboral de l’Ajuntament de Barcelona  També des del Consell Assessor de Salut Laboral de l’Ajuntament de Barcelona s’acaben d’expressar preocupacions molt semblants per les conseqüències de la crisi econòmica i les mesures per gestionar-la sobre la salut de la població. No costa gens llegir-les des d’una òptica de gènere en la mesura que la seva autora és la Dra. Lucía Artazcoz, de la que ja hem llegit moltes coses sensibles a la classe social i al gènere. En concret ressaltem el següent:  1. Perdre la feina té conseqüències sobre la salut de les persones, sobretot sobre l’esfera psicosocial. És important recordar que hi ha evidència científica que les prestacions econòmiques d’atur eviten o redueixen aquest efecte i que les conseqüències sobre la salut se centren en les persones sense prestacions, sobretot si són sustentadores econòmiques principals de la llar.
 2. S’ha documentat que per reduir o eliminar l’impacte de l’atur sobre la salut mental no n’hi ha prou amb aconseguir qualsevol tipus de feina. Alguns estudis observen que entre els joves no hi ha diferències en l’estat de salut mental entre persones aturades i les que treballen en ocupacions que estan per sota de la seva qualificació quant a contingut i/o categoria o les que tenen una feina insatisfactòria. També entre els joves s’ha assenyalat que tant perdre la feina com canviar a una altra per sota de la pròpia formació s’associa amb un increment del consum d’alcohol.
 3. La crisi econòmica pot incrementar les desigualtats en la salut segons la posició socio-econòmica. S’ha observat que els individus amb salaris molt baixos i nivells d'educació també baixos tenen més risc de deteriorament de la salut durant els períodes de recessió econòmica quan es queden a l’atur. En canvi, els que tenen educació secundària o més, que probablement tenen uns estalvis que poden actuar com a coixí i unes perspectives raonables d’aconseguir una nova ocupació a curt o mig termini, fins i tot en períodes de crisi econòmica poden millorar la seva salut.
 4. Hi ha evidència científica que els processos de reestructuració d’empreses en els què es retallen les plantilles, tenen impacte sobre la salut, no només de les persones que perden la feina, sinó també de les que continuen treballant. Entre aquestes, s’ha observat un increment de trastorns ansiós-depressius relacionats amb la incertesa sobre el futur laboral, un augment de conflictes entre companys, un increment del volum de feina en reduir-se habitualment més la mà d’obra que les exigències del treball, del tabaquisme i de problemes amb la parella.
 5. Les tendències de mortalitat de la Unió Europea en els últims anys indiquen que els països poden evitar l’increment en les morts per suïcidi durant els períodes de crisi econòmica amb una despesa per càpita de 200 dòlars l’any o més en programes actius d’ocupació. Als països que gasten menys de 70 dòlars – com és el cas d’Espanya o els països d’Europa de l’Est recentment incorporats a la UE – les crisis econòmiques s’associen amb un augment dels suïcidis.
 6. Les polítiques que disminueixin els ingressos de la gent gran (entre la que hi ha una alta proporció en situació de pobresa) augmentaran la pobresa, deterioraran la seva salut, la qualitat de la seva alimentació i el seu nivell de participació social i activitat física, amb conseqüències negatives per a la seva capacitat funcional i amb un previsible augment de la dependència. Per contra, les polítiques que tinguin com a objecte l'erradicació de la pobresa en la vellesa tindran com a conseqüència una disminució de la dependència.
 7. Aquestes són algunes raons per les què remarquem la importància que els polítics i els agents socials considerin en totes les polítiques relacionades amb la gestió de la crisi que tinguin a veure amb la població treballadora i com afecten la salut laboral. A més, destaquem la importància d’impulsar, ara més que mai, el paper dels serveis de prevenció de riscos laborals perquè realment estiguin integrats dins les estratègies i la gestió de les empreses i de les organitzacions.
 8. És també necessari millorar la formació dels professionals de la salut laboral per tal d’atendre adequadament els reptes que la crisi suposa per a la salut dels treballadors i de les treballadores.
La violència de gènere
Estic totalment d'acord amb la denúncia global de la violència. A més, mai he cregut que el feminisme sigui un "tema d'una sola qüestió" que s'esgota en si mateix, sense connexions fortes, directes i fonamentalment explicatives del món que habitem. Per això, crec que denunciar la violència de gènere significa no només reivindicar per a les dones un món on puguin ser més lliures, i viure amb més igualtat, sinó denunciar també tota la violència que aquest sistema irracional genera contra les persones més febles (que són la immensa majoria) en una societat que s'està deshumanitzant davant la indiferència generalitzada ... fins i tot, de vegades, de les pròpies víctimes.  Perquè cal repetir més vegades (fins que tota la societat s'aixequi i la impedeixi) que és violència econòmica de gènere que les grans "oportunitats" que la crisi econòmica ofereix al capital financer i la patronal es carregui sobre les dones sancionant les desigualtats de salaris i afavorint la seva ocultació, (per exemple, als Estats Units) majors encara quan la dona és negra o hispana. O que no es digui que les retallades en les prestacions socials, en el sistema de salut, en les "polítiques amigues de les dones" signifiquen també carregar amb violència les tensions de l'ajustament que beneficia els poderosos.
És violència alienant de gènere que es reblinqui la raó fins al punt de presentar com a acceptable i "normal" que en determinades organitzacions religioses, finançades amb fons públics, les dones no tinguin les mateixes oportunitats i drets que els homes. És violència quotidiana de gènere en el vessant de la salut que algunes malalties emergents, que afecten de manera especial dones, no rebin per part de la sanitat pública el tracte d'atenció i investigació que es mereixen, i que les dones afectades siguin a priori , en massa casos, candidates a les llistes d'espera inacabables ... o a les sales de psiquiatria ... (Sabem molt bé del que parlem!). O que es vulguin imposar limitacions a la llei que sanciona l'exercici del dret a l'avortament, o que es desprotegeixi les dones ridiculitzant o prohibint la utilització de preservatius ...
És violència de gènere que la violació sigui arma de guerra i s'utilitzi amb sadisme sense que cap autoritat mundial faci res de debò per impedir-ho. I és violència de gènere portada al paroxisme que en determinades ciutats del món el feminicidi sigui pràctica repetida i impune, per desolació de totes les dones i de tota la societat.

La situació de les dones i la violència a Catalunya

La primera Enquesta de Violència Masclista de Catalunya, impulsada pel Programa de Seguretat contra la Violència Masclista del Departament d’Interior en col·laboració amb l’Institut Català de les Dones i la Regidoria de Dones de l’Ajuntament de Barcelona, s’ha fet amb l’objectiu de tenir una primera radiografia que indiqui què està passant a Catalunya respecte a la violència contra les dones i de conèixer la dimensió real del problema. S’ha elaborat amb entrevistes telefòniques a 14.122 dones i 1.501 homes d’entre 18 i 70 anys residents a Catalunya, que viuen en una llar amb telèfon fix i tenen capacitat d’entendre i d’expressar-se en castellà o en català. Les entrevistes es van efectuar entre el 8 d’abril i el 30 de juny del 2010, i han permès que moltes dones expliquessin per primera vegada de forma anònima casos que no han denunciat mai.
L’enquesta esdevé una eina sociològica valuosa, ja que analitza la violència masclista en tots els àmbits (a la parella, a la feina, a l’espai públic) durant el 2009, i recull dades de les grans violències patides per les dones al llarg de tota la vida. L’estudi reflecteix no només els tipus de fets, sinó també el nivell d’afectació que aquest fets tenen en la víctima, i els valors i les percepcions que tenim com a societat cap a aquest fenomen.
Tot i que l’enquesta evidencia un canvi significatiu cap a un major retret social de la violència masclista, les dones són més pessimistes que els homes pel que fa als progressos assolits i a l’evolució futura d’aquest problema, Finalment, fa pensar molt el següent quadre que fa referència a víctimes ateses, persones detingudes i dones mortes a Catalunya des dels inicis de la crisi per violència de gènere.
La violència de gènere en xifres a Catalunya els anys de la crisi
Any Total Detinguts Víctimes ateses Víctimes mortals (Denúncies prèvies)
2008 8057 11756 7 3
2009 7771 12280 10 3
2010 5320 9237 14 4

Com podeu veure, el nombre de persones detingudes ha anat disminuint en els tres anys, i el nombre de víctimes ateses és molt alt l’any 2009 però té una forta disminució l’any 2010. Aquesta disminució podria entendre’s com al resultat social de les campanyes que s’han anat fent en contra de la violència masclista i la més gran conscienciació de la societat. Tanmateix, el nombre de víctimes mortals, que passa de 7 a 14 en dos anys, i el fet que el nombre de denúncies prèvies hagi augmentat en tant poc nombre (de 3 a 4) no ens permet (al marge de posteriors i més aprofundides anàlisis que ens permetin fer una interpretació més curosa) fer una lectura gens optimista. Al contrari, creiem que hi ha una lectura de gènere en la violència d’aquests anys de crisi que porta les dones a ser menys ateses en els establiments sanitaris públics on han de fer preceptivament l’informe per a les autoritats (i són recollides per l’Observatori) i queden, per tant, molts més agressors en la invisibilitat estadística i en l’anonimat. El fet seriós és que en dos anys s’ha doblat el nombre de dones mortes a Catalunya.
Estic d’acord doncs en la necessitat d'un canvi cultural i de més mesures socials per lluitar contra una xacra més estesa del que es veu, ja que “els casos de violència masclista que es denuncien són només la punta de l’iceberg d’un problema social molt més profund i que no només es produeix en l’àmbit privat, sinó també en els espais públics i en l’àmbit laboral”. Ens diu l’estudi que:
1 de cada 4 dones ha patit una agressió masclista d’especial gravetat al llarg de la seva vida
Més d'un 80% de les dones que han patit fets que consideren delictius, la majoria a mans d’un home del seu entorn, no ho denuncien
En l’àmbit de la parella i ex-parella, prop de 70.000 dones residents a Catalunya es consideren maltractades el darrer any
En l’àmbit laboral, un 4% de les dones que han treballat per compte d’altri s’han vist obligades, algun cop al llarg de la seva vida, a deixar la feina a causa d’un assetjament sexual i un 5,2% han estat objecte d’acomiadaments sexistes
En l’espai públic, un 12,2% han patit algun tipus d’agressió sexista al carrer l’any passat, de les quals el 3,2% assenyala que els fets li van produir un impacte psicològic intens
Augmenta el retret social cap a la violència masclista, tot i que les dones són més pessimistes que els homes pel que fa als progressos assolits

Només al llarg de l’any 2009, la victimització per aquests mateixos fets va afectar l’1,4% de les dones residents a Catalunya d’entre 18 i 70 anys, el que suposa que més de 36.000 dones van patir agressions masclistes d’especial gravetat l’any passat. L’enquesta també revela que, durant el 2009, el 6,8% de les dones ha estat víctima d’alguna agressió masclista que la mateixa víctima ha considerat delictiva, però només el 17,7% d’aquestes dones ha denunciat els fets.

El nou govern de CiU imposa retallades que repercutiran en menor protecció a les dones
Malgrat la gravetat del que es denuncia a l’apartat anterior, podíem llegir a Hèlia Dones que el 4 de gener en el Diari Oficial de la Generalitat es publicà el decret de supressió del programa de seguretat contra la violència masclista. Ha estat la primera decisió del nou conseller d’Interior, Felip Puig, quan la gran ironia és que la Llei pel dret de les dones a l’eradicació de la violència masclista, va ser aprovada al Parlament català per unanimitat. A la nova presidenta de l'Institut Català de les Dones se l’ha informada que se li retallarà el 70% d'un pressupost que ja era força escadusser.

La crisi econòmica no pot significar retallades en les polítiques d'eradicació de la violència de gènere; la Llei ja disposava d'un pressupost massa minso com per rebaixar-lo, i especialment faig meves les seves paraules que “els avenços en els Drets de les dones són patrimoni de la lluita de generacions de dones que ens han precedit. Tot el teixit social ha pres consciència en aquests últims anys sobre que un problema tan gran i tan amagat necessitava deixar d'ésser cosa privada o familiar. El greuge masclista a les dones amb la violència de gènere ha de poder gaudir de polítiques específiques i especialitzades. Des dels mestres a les escoles fins als jutges, i també els cossos de seguretat quan es topen amb les víctimes” perquè cal enfortir i millorar l’efectivitat i l’eficàcia de la Llei integral contra la violència de gènere i la Llei del dret de les dones a l’eradicació de la violència masclista: dues lleis, juntament amb la de Dependència, que corren el perill de quedar en paper mullat amb el Govern de CiU, la coartada de la crisi i l’avarícia dels “mercats”.

Bibliografia:
Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació. Generalitat de Catalunya. Enquesta de violència masclista a Catalunya. Resultats destacats. Desembre 2010.
Helia Dones, http://heliadones.blogspot.com/
http://dempeus.nireblog.com/post/2010/06/21/les-dones-i-la-salut
http://dempeus.nireblog.com/post/2010/06/22/salud-de-la-mujer
http://heliadones.blogspot.com/2011/01/les-dones-ens-mereixem-un-programa.html
http://bloclaratera.blogspot.com/2011/01/crisi-i-salut-laboral-recomanacions.html
Levy S Barry i Sindel W Victor. "Crisis económica y salud pública" a
http://www.medicinasocial.info.
OMS, Las mujeres y la salud: los datos de hoy, la agenda de mañana Ginebra, Novembre, 2009

Violència contra les dones: nous reptes

2011-06-14T13:22:00.001+02:00

per Beatriu Masià Tamaia.
Viure sense violència

En aquest article, Beatriu Masià aborda la violència contra les dones a través de dues qüestions que constitueixen nous reptes: la victimització de les dones en l’àmbit judicial i la custòdia compartida.

Durant aquests anys de compromís de les dones que formem part de Tamaia, per visibilitzar i sensibilitzar sobre les diferents violències que s’exerceixen sobre les dones, pel sol fet de ser-ho, s’han aconseguit moltes fites, fruit del compromís, de la complicitat i de la relació entre entitats i institucions. La llei dels Drets de les dones front la violència masclista de l’any 2008 i la recent enquesta de violència masclista a Catalunya(2010) feta pel Departament d’Interior en són una bona mostra.

Aquestes fites, garantir drets per una part i conèixer la realitat del que tenim són una part imprescindible per continuar treballant per una vida lliure de totes les violències. No obstant és necessari situar també com, malgrat tenir molts instruments, hi ha sempre nous reptes o noves formes de violència que el patriarcat de forma matussera aconsegueix perpetuar.

Voldríem reflexionar especialment sobre dos qüestions, d’una banda la victimització de les dones en l’àmbit judicial, i els diferents serveis de referència en el que es continua dubtant de la credibilitat de les dones i se les sotmet massa vegades a un tracte poc curós per la seva situació. Molt sovint les dones han d’esperar en el judici molt a prop del seu agressor, han de testificar al seu costat i han de suportar les preguntes mal intencionades dels advocats de la part contrària. En aquest sentit, hauríem de remarcar també les dificultats en què es troben les dones per denunciar la violència psicològica, malgrat estigui recollida en les diferents lleis que ara per ara tenim.

L’altra qüestió que voldríem plantejar és la de la custòdia compartida, ja que un instrument que va voler ser novedós i avançat al Codi Civil Català, partint d’una suposada igualtat entre homes i dones, s’està constituint en molts casos com un instrument contra les dones. En la nostra experiència, la custòdia compartida s’està utilitzant per part de molts maltractadors com un recurs per pressionar les dones i seguir controlant-les i violentant-les. Aquest fet és especialment significatiu quan les dones han fet una separació de mutu acord pensant que seria més segur per fugir de la relació de violència, o perquè saben que no podran acreditar l’abús psicològic que han viscut.

Com sabem, les dones encara estan en una situació de més precarietat econòmica i laboral, això juga a la seva contra, ja que en lloc de ser entès com a un factor de vulnerabilitat i per tant de necessitat de protecció i reparació per part dels operadors jurídics és vist com a una dificultat de la dona per a la cura de les filles i fills, la qual cosa fa que s’atorgui la custòdia als pares, i que en molts casos les mares es quedin sense dret a l’habitatge. Aquesta situació intensifica els efectes de la violència, tant cap a la dona que queda en més precarietat i indefensió, i que a més veu exposats els seus fills i filles que han de viure amb el progenitor. Un desautoritza la mare, que l’ha maltractada i que els fa dubtar de la realitat que han viscut. Aquest fet dificulta enormement la continuïtat del vincle entre mares i filles i fills, alhora que els danya. Cal tenir molt en compte totes aquestes qüestions, ja que defineixen els nous reptes per aconseguir erradicar la violència contra les dones.

El paper dels municipis en la lluita contra la violència masclista

2011-06-14T13:20:00.001+02:00

per Anna Rubio i Cillán
Consellera Dona Districte Sants- Montjuïc

L’Anna Rubio en aquest article situa en el marc de la la Llei 5/2008, del dret de les dones a eradicar la violència masclista el paper dels municipis en la gestió dels serveis d’informació, assessorament i atenció i prestació dels serveis assistencials adequats. Reivindica la titularitat pública d’aquests serveis però recorda que per acabar amb la violència cap a les dones, s’ha d’acabar amb el patriarcat.

A Catalunya, des del 24 d’abril del 2008, existeix un document bàsic per a la defensa dels drets de les dones: la Llei 5/2008, del dret de les dones a eradicar la violència masclista. El seu Preàmbul és un exemple clar de treball de col·laboració, d’actuació conjunta i de suma d’experiències. La definició del concepte objecte de la llei i la contextualització que fa del tema són molt útils i faciliten el treball de difusió de la lluita contra la violència vers les dones.

Abans de l’aprovació d’aquesta llei per part del Parlament de Catalunya, les dones del nostre país al llarg de la història hem lluitat per la defensa dels drets i les llibertats. Les accions i propostes contra la violència masclista han estat un dels fronts de lluita dels moviments feministes per a l’alliberament de les dones i la conquesta dels nostres drets.

Les manifestacions de denúncia i les pràctiques feministes han assolit incloure algunes modificacions en les actuacions polítiques, també normatives, en l’àmbit europeu, espanyol, català i, en aquest, d’una manera important, en l’àmbit local.

Són nombroses les experiències locals en l’abordatge de la violència masclista: plans, programes i protocols específics i serveis d’informació, atenció i suport a les dones que viuen situacions de violència. També, fruit de la col·laboració d’entitats i institucions, han permès experiències interessants en l’elaboració de circuits eficients d’actuació contra la violència masclista.

La llei té per objecte garantir el dret de les dones que pateixen violència masclista i la dels seus fills i filles, entenent per violència contra les dones aquella que es manifesta en un marc de relacions de poder dels homes sobre les dones i que produeix danys físics, econòmics o psicològics, tant en l’àmbit públic com en l’àmbit privat.

Per tal d’exercir aquestes garanties, la norma orienta les accions, d’una banda, en els camps de la intervenció, la detecció i l’eradicació, fomentant la recerca, la sensibilització social i la informació adequada. I, de l’altra, per garantir el drets de les dones que viuen situacions de violència masclista, regula sobre la prevenció, l’atenció, l’assistència, la protecció, la recuperació i la reparació integral.

La Generalitat i els municipis de Catalunya són les administracions responsables de dur a terme les polítiques que han de contribuir per eradicar la violència masclista i organitzar els serveis d’atenció i assistència, i la llei estableix, article 87, que ho han de fer comptant amb la col·laboració dels consells de participació de dones i també amb altres entitats de dones i amb les dones d’agrupacions sindicals i empresarials.

En l’execució de les seves competències les diferents administracions han de col·laborar de manera coordinada i així assegurar polítiques públiques en matèria d’educació, salut, ocupació recerca, informació, en la creació i prestació de serveis d’atenció, protecció, assistència, informació...

Als municipis, a banda d’aquelles competències que li pot delegar l’administració de la Generalitat o aquelles que poden compartir, els correspon, d’acord amb la llei, programar, prestar i gestionar els serveis d’informació i atenció a les dones i la derivació als diferents serveis d’assistència i acolliment.

Per desenvolupar aquestes competències, el Govern ha de dotar els ens locals d’un fons específic anual per garantir de manera adequada aquestes prestacions, sense que això impedeixi que els propis ajuntaments destinin una part dels seus pressupostos per finançar aquests serveis.

Els municipis catalans estan treballant en la gestió dels serveis d’informació, assessorament i atenció i, quan s’escau, derivant les dones als serveis assistencials adequats, però, en alguns casos, també estan prestant aquests serveis. Cal preveure que en els propers anys, cada vegada més la feina que es faci en aquest àmbit parteixi de la iniciativa dels ajuntaments.

Són molt interessants les experiències dels circuits contra la violència vers les dones que s’han anat creant en diferents territoris per a l’abordatge integral de les situacions de violència. Interessants, tant pels seus objectius: implementar estratègies de coordinació entre diferents àmbits i professionals com a condició necessària per donar una atenció de qualitat a les dones que estan patint situacions de violència, com per la metodologia de la seva creació, a partir del treball en comú, de persones i institucions representants de l’àmbit sanitari, social, policial, judicial, educatiu i associatiu.

Els circuits locals d’actuació en casos de violència masclista es doten de mètodes de treball que, a partir de procediments i sistemes organitzatius d’atenció, permeten que els agents implicats coneguin en tot moment què cal fer i qui té la competència per fer-ho. Aquests circuits es posen en marxa en el moment que un cas de violència és detectat en qualsevol punt del circuit, a partir d’aquí, a través de la derivació, els serveis necessaris es posen en marxa, les dones han de ser acompanyades i el circuit facilitador del seu relat.

Malgrat les incidències que puguin donar-se en el seu funcionament, la col·laboració entre institucions i entitats especialitzades, segur que ha contribuït i ha de seguir contribuint en la millora de l’atenció i la prevenció de la violència de gènere.

El futur ha de permetre avançar en la millora dels continguts i el funcionament de totes les eines i serveis d’atenció i prevenció locals i hi ha dos aspectes en els que hi ha molta feina a fer: acabar amb l’externalització, que fa que avui la prestació de la majoria dels serveis estiguin encarregats a empreses privades i incorporar les associacions de dones i les seves experiències en la definició dels continguts i la seva coordinació.

La igualtat en l’accés als serveis públics d’atenció a les violències de gènere la garanteix el fet que aquests siguin de titularitat pública, però s’ha de garantir també una qualitat homogènia en tot el territori. Per la seva complexitat i el seu cost, aquests serveis només poden mantenir el seu nivell de qualitat si també la seva gestió és pública, ja que és l’única manera de posar els criteris socials per davant de l’obtenció de beneficis econòmics. Subordinar aquests serveis a la lògica de l’eficàcia econòmica posa en perill les condicions adequades de les persones professionals que hi treballen, la seva formació contínua i l’estabilitat dels equips.

És molt important la presència dels grups de dones en l’organització de la informació, de l’atenció i de la prevenció de la violència masclista. La relació existent entre violència i patriarcat només és visible des de la perspectiva feminista, tenint en compte les aportacions al coneixement que s’ha fet des de la teoria i la pràctica dels feminismes. És imprescindible mantenir ben visible la idea que només acabant amb el patriacat, és a dir amb les relacions de poder dels homes sobre les dones, acabarem amb la violència que rebem les dones pel fet de ser dones. Tots els recursos i serveis que es destinin són necessaris i caldrà defensar-los amb totes les forces, tot el que fem per resoldre un cas concret és necessari, però no podem perdre de vista que només acabant amb el patriarcat eradicarem les violències contra les dones.

Protocol Marc per a una intervenció coordinada contra la violència masclista. http://www.gencat.cat/docs/icdones

Llei 5/2008, de 24 d'abril, del dret de les dones a eradicar la violència masclista

http://www.gencat.cat/docs/icdones

Una altra educació és possible: la coeducació!

2011-06-14T13:15:00.002+02:00

per Mercè Otero

Mercè Otero, mestra i feminista, ens endinsa en el món de la coeducació després d’un apunt històric. Article que no va dirigit només a la gent professional de l’educació, sinó a qualsevol ciutadà i ciutadana que vol avançar cap a una societat realment igualitària.

M’animen a escriure aquest article sobre coeducació les paraules de Marina Subirats que acabo de llegir a l’encapçalament del pròleg al llibre de María Elena Simón Rodríguez, La igualdad también se aprende. Cuestión de Coeducación (Narcea, Madrid, 2010). Per començar, no puc vèncer la temptació de reproduir-les:
"Hace tiempo que, entre nosotros, el debate educativo se ha vuelto áspero, irritado, intransigente. Y terriblemente aburrido. Nos habla de fracasos, de esfuerzo, de clasificaciones, de exámenes, de evaluaciones; o, todavía peor, de religiones obligatorias, de segregaciones más o menos encubiertas, de enfrentamientos. Qué lejos estamos de aquellos tiempos en que la educación fue concebida como el camino hacia una forma de civilización superior, como un programa humanista que debía conducirnos hacia una sociedad igualitaria y sabia".

Una vegada més per parlar de coeducació em situo entre la realitat “avorrida” que se m’imposa i la utopia “igualitària i sàvia” que m’empeny. Quan se’m va demanar aquest article, vaig pensar que, a hores d’ara, ja estava tot dit sobre la coeducació, que portem uns quants anys parlant-ne, que hi ha bibliografia suficient sobre el tema, que s’han portat a terme bones pràctiques i experiències als diferents nivells educatius i a les diferents àrees del saber, que… Doncs, tot això que acabo de dir és cert, però també és veritat que es “nota” poc, que encara falta per assolir el reconeixement de la igualtat i de la diferència de nenes i nens, de noies i nois, de dones i homes, dintre i fora dels centres escolars.

I, per això, la gent professional de l’ensenyament implicada en el projecte coeducatiu ens estem plantejant per què costa tant avançar en la coeducació, quan es pot constatar que és positiva i que és una característica clau de la qualitat de l’ensenyament, que va a favor de la igualtat, del respecte a la diversitat, del progrés, de la justícia, de la convivència, de la prevenció de la violència, de la salut… Les preguntes que ens fem són d’aquest tipus:
Per què el professorat no té assimilat i interioritzat un llenguatge no androcèntric?
Per què, en posar en pràctica el currículum, no es tenen presents els principis i objectius coeducatius?
Per què no es fa a l’escola una feina de superació dels estereotips?
Per què no es considera la formació afectivosexual com a essencial per a eradicar la violència masclista?
Per què no hi ha una formació per a la vida laboral que contempli el treball de cura i la sostenibilitat?
Per què la promoció de la igualtat i el respecte a la diferència no són considerats valors essencials de la convivència social?

I la resposta podria ser, com deia Keynes, que per a una veritable innovació cal plantejar-se, d’entrada, que el difícil no rau en el fet de comprendre noves idees sinó en el fet d’evitar les velles que penetren fins a l’últim racó del cervell de la gent que, com la majoria de nosaltres, ha estat educada en elles.
Per si de cas, abans de continuar, per saber de què estem parlant més concretament, m’agradaria posar la definició de coeducació que es troba en la llei dels drets de les dones per a l’eradicació de la violència masclista i que considero molt encertada:
A efectes d’aquesta llei, la coeducació és l’acció educadora que valora indistintament l’experiència, les aptituds i l’aportació social i cultural de les dones i els homes, sense estereotips sexistes i androcèntrics, ni actituds discriminatòries, per tal d’aconseguir l’objectiu de construir una societat sense subordinacions culturals i socials entre dones i homes. Els principis de la coeducació són un element fonamental en la prevenció de la violència masclista.

En els últims temps, els canvis socials han anat acompanyats de lleis que, malgrat que poden ser sostres de vidre, com diem les feministes, per destacar les seves limitacions, també és cert que aixopluguen moltes possibles actuacions alternatives (llei d’igualtat, llei dels drets de les dones contra la violència masclista, llei de matrimonis homosexuals, llei de dependència, llei dels drets sexuals i reproductius). En el rerefons d’aquestes lleis hi ha la voluntat de promoure un canvi de mentalitat, una tasca de prevenció, una valoració del treball de cura, un respecte a la diferència que només amb la coeducació es pot aconseguir i generalitzar perquè la societat sigui més justa, més lliure i més feliç. Ja que per l’escola hi passa tota la població “obligatòriament”, sembla que és el lloc adient per poder incidir, per poder prevenir, però sabem que no és fàcil. Aquestes lleis ajuden quan es volen fer coses i es tenen iniciatives que requereixen mesures positives i de protecció perquè van contra les inèrcies, els conformismes, les rutines socials i personals que són molt còmodes i que estan envoltades de privilegis per a uns i que provoquen discriminacions per a altres.
De tota manera, sembla que estem en un final d’etapa, després d’uns anys de govern d’esquerres a Catalunya en què el pla de polítiques de dones de la Generalitat liderat per l’Institut Català de les Dones ha possibilitat que la coeducació formés part dels projectes d’innovació i de la formació del professorat i que hagi tingut una certa presència institucional, malgrat no haver-hi posat els mitjans i recursos suficients, com ja sabem que passa sempre que el que es presenta com a urgent eclipsa i passa al davant del que és veritablement important.

La reivindicació de la coeducació ja era present en els anys de la transició quan les dones vam exigir una coeducació en forma d’escolarització obligatòria i igual per a nenes i nens que obrís les portes a la igualtat d’oportunitats per a les dones i els permetés accedir als estudis superiors i al món del treball assalariat amb millors condicions. Actualment, de les reivindicacions hem pogut passar a les valoracions crítiques de les fites assolides en aquests anys i celebrem els èxits pel que fa a l’educació i capacitació de les dones perquè negar-ho seria una injustícia i una falta de reconeixement a les dones que es van posar en marxa des dels foscos temps del franquisme per superar la repressió i discriminació de la dictadura i del patriarcat i aconseguir la seva llibertat, autonomia i realització personal. Però el canvi de mentalitat és molt lent i les forces de la reacció són fortes, i per això encara hem de seguir justificant els valors de la coeducació i vetllant perquè es porti a terme. Hem de tenir en compte que enfront hi ha un sector social, fins i tot de gent jove, que es mostra indiferent perquè creu que ja està “tot” aconseguit pel que fa a la igualtat entre dones i homes i que no cal ser activista en coeducació. I sobretot hi ha un altre sector que de manera subtil ha anat mantenint sempre els seus principis reaccionaris i discriminatoris respecte a les dones i que busca la manera de tornar-los a introduir i per això, descaradament, s’apropia d’arguments progressistes com la llibertat d’expressió i l’objecció de consciència i fa un ús tendenciós de dades estadístiques i “científiques” pretesament objectives.

Com ja s’ha dit, potser el que ha estat més visible del esforços coeducatius que s’han fet des de l’educació mixta ha estat la igualtat d’oportunitats de nenes i nens, de noies i nois, de dones i homes pel que fa a l’accés al saber, a poder estudiar, a tenir les titulacions pertinents. Així es veu que les nenes i noies en un sistema escolar androcèntric, en què els models que es valoren són els masculins, poden adaptar-se i, fins i tot, jugar i guanyar en camp contrari i amb un “reglament” patriarcal. És positiu saber que les nenes i les noies treuen uns bons resultats escolars i fins i tot, anant més enllà, que la seva presència als estudis superiors, a la universitat, està assegurada, però el que és negatiu és constatar que perduren els estereotips i que les noies encara trien àrees de coneixement que porten a professions menys valorades com, per exemple, que no hi ha una presència femenina normalitzada a les carreres tecnològiques i a les enginyeries. Però com sempre cal fer una «bona» lectura d'aquesta realitat, perquè no es tracta que les dones ocupin espais que abans eren exclusius dels homes, cosa que, com es veu, ja es va assolint, sinó que hi hagi un moviment compensador a la inversa que faci que els homes ocupin àmbits tradicionalment considerats femenins. L’androcentrisme dominant en l’educació fa que les dones vagin accedint a tots els espais, però els homes no s’interessin per les ocupacions femenines perquè es tracta de treballs menysvalorats. Això fa que el desequilibri perduri en el món del treball assalariat i sobretot també porta, en conseqüència, que a la vida familiar i quotidiana no hi hagi reorganització i repartiment en els usos dels temps i el treball de cura entre dones i homes, i això està a la base d'altres discriminacions laborals. O sigui que, en un moment o altre, es trenca el miratge de la igualtat d'oportunitats de dones i homes.
Malgrat que sembli que el discurs de la coeducació va dirigit als professionals de l’ensenyament, és evident que la coeducació va més enllà dels centres escolars i que totes les instàncies de formació de les criatures han de ser-ne corresponsables: famílies, lleure i mitjans de comunicació. La perspectiva coeducativa porta a qüestionar-se críticament tot l’entorn quotidià i les seves relacions a base de preguntes “senzilles” com són les següents:
Ens sembla que les nenes i els nens a l’escola, a l’esplai, en el món de l’esport, reben el mateix tracte?
Què passa quan per dirigir-se a nenes i nens, parlant i escrivint, s’empra el masculí i el femení queda amagat i menystingut?
Què passa quan els nens ocupen l’espai central del pati jugant a pilota i les nenes es queden als marges?
Què passa quan es veu més normal que una nena jugui a futbol que no pas que un nen faci ballet?
Què passa quan la publicitat diu quines joguines són per a les nenes i quines per als nens?
Què passa quan l’amor romàntic és el model de relació dominant a les cançons, pel·lícules, etc.?
Què passa quan la violència té un biaix masculí?
Què passa quan el treball domèstic i de cura de les persones en la família recau sobre les dones i no és compartit pels homes?
Què passa quan en el currículum escolar, en els llibres de text, no es parla de les aportacions de les dones a la història i a la cultura?
Quins són els models que tenen nenes i nens als mitjans de comunicació?
Les expectatives de futur, professionals, laborals, són iguals per a les nenes que per als nens?

És important tenir present la força educativa i capacitadora del món del lleure (esplais, escoltisme, esports…) i dels mitjans de comunicació i cal analitzar críticament com incideixen en la formació de les nenes i les noies.
I encara hi ha altres realitats que també exigeixen una atenció i dedicació especials des de la coeducació com és la formació i capacitació de les dones immigrades. Per una altra banda, cal fer menció a les necessitats específiques de formació, capacitació i promoció de les dones que es reincorporen al treball assalariat després d’haver-se hagut de dedicar al treball de cura. I tampoc no es pot oblidar la importància de la formació de les dones en les noves tecnologies de la informació i comunicació.
Avui es parla ja que s’ha de feminitzar la societat, que no es pot resistir més aquesta cursa destructiva contra el planeta i la qualitat de vida de les persones i que cal posar en el centre tot el que fa referència a la cura i a la sostenibilitat de la vida i de la natura per poder sobreviure en condicions. També es parla que, en els llocs de negociació i de relacions públiques de les empreses competitives, els valors, les qualitats considerades tradicionalment femenines com la generositat, l’empatia, l’escolta activa, el treball en equip, la resolució de conflictes, les múltiples tasques de previsió estan molt cotitzades, però tot això sembla que encara té molt de “teòric” i que la realitat continua d’esquena a tots els avantatges que el món del treball i de l’empresa podrien assolir aplicant unes condicions d’horaris i de conciliació entre la vida laboral, personal i familiar.

Vaig acabant i del que es tracta és de tenir clar que la coeducació és l’educació i que, per tant, en parlar de coeducació, es veu que és un tot i que, per això, els temes es van enfilant uns amb els altres. Però potser encara m’agradaria subratllar un parell o tres de coses.

En primer lloc que es tracta de trencar i superar els estereotips i rols adjudicats a dones i homes i que, a partir d’aquí, la coeducació obre pas a la llibertat de ser el que es vulgui ser i com es vulgui ser a nenes i nens, a noies i nois, a dones i homes. S’ha parlat molt de la construcció de la feminitat, però és evident que també la masculinitat es construeix i, per això, ara es comença a parlar de masculinitats alternatives.

En segon lloc que, quan es parla de valors, de competències socials bàsiques, d’intel·ligència emocional i es proposa el tractament transversal dels continguts formatius i actitudinals per “treballar-los” de manera adient i coherent, cal pensar que això només es pot fer des de projectes coeducatius de centre, que revisin els continguts curriculars i mitjançant tutories que posin l’atenció i l’èmfasi en l’autoestima i les relacions personals entre nenes i nens, noies i nois, dones i homes.

I potser ha quedat pel final la condició primera i principal perquè la coeducació sigui una realitat, que és la conscienciació i la sensibilització del professorat en la coeducació i el que significa. Això suposa una formació inicial i continuada en aquest sentit i el comptar amb recursos personals i materials continuats per part de l’administració.

Última hora
Recordeu aquella cançó de Raimon que diu “Quan creus que ja s’acaba, torna a començar”? Doncs és així mateix. Els diaris d’avui, dia 14 de gener del 2011, porten titulars com aquest: “Pajín i Rigau, enfrontades per la coeducació”.
Continuarà…

Per saber-ne més

AAVV. Guia de coeducació per als centres educatius: Pautes de reflexió i recursos per a l’elaboració d’un projecte de centre. Eines 10. Generalitat de Catalunya, ICD i Departament d’Educació. Barcelona, 2008.

Es pot baixar en pdf de la pàgina web de l’ICD

Val la pena consultar la pàgina web del Departament d’Educació sobre Coeducació on hi ha bones pràctiques i altres recursos

Mares i nens repressaliats del franquisme

2011-06-14T13:11:00.001+02:00

L’Antònia Jover en aquest article parteix de la seva pròpia experiència per explicar la doble repressió que patien les dones republicanes durant el franquisme (com a dones i republicanes) i les conseqüències que la repressió va tenir en els seus infants i l’emmarca amb el paper de l’església catòlica d’avui.

per Antònia Jover

Al diari "El Público" del dia 17 d'agost, s'anunciava la deportació de milers de nens afganesos que els 27 països europeus estan perfilant per tornar al seu país amb la construcció de centres i institucions d'acollida.
 Aquests nens subsisteixen en terra europea per la protecció de les administracions públiques, se'ls coneix com a "menors no acompanyats": van arribar sols, sense família, amb altres costums i cultures, amb milers de quilòmetres de distància. Alguns van demanar asil però altres no sabien on els duien.

 Aquestes directrius van ser impulsades per España en la reunió de ministres de l'Interior el dia 27 de juny, acordant impulsar la creació d'aquests centres. Segons Simone Troller, consellera d’H.R.W., la necessària llum verda: una excusa per desfer-se dels menors per la pitjor de les vies, enviant-los a un infern del que van sortir amb risc per a les seves vides. També ACNUR va acollir amb fredor la futura obertura de centres o camps que no compten amb garanties.

 Aquestes notícies i el que va passar amb Garzón sobre els crims del franquisme ens porta a la memòria que encara es calculen en uns 30.000 els nens desapareguts. Nens arrencats dels braços de les seves mares a les presons feixistes del franquisme per lliurar-los a centres catòlics, institucions com el Patronat de la Mercè o matrimonis catòlics. Nens raptats a diferents països per agents del Servei Exterior de Falange amb enganys i mitjans il·lícits que els van tornar a España, però no als seus familiars, sinó a centres religiosos, albergs o a l'Auxili Social.  El novembre del 1940 el Ministeri de la Governació va legislar sobre els orfes de la guerra. El decret afectava els fills amb pares afusellats, presoners o desapareguts, és a dir, exiliats, fugitius o clandestins. La majoria dels nens que van formar part d'aquelles elevades xifres d'internament oficial, tenien els seus pares o mares en algunes d’aquelles situacions, això és el que constava a la llista de nenes realitzada pel Patronat de la Mercè per a l’ingrés a centres públics o religiosos. Les llargues llistes oficials assenyalaven la situació del pare com a exiliat o desaparegut i en els impresos de sol·licitud de les Juntes Locals del Patronat de la Mercè hi apareixen molts noms de nens i nenes amb la indicació de localització dels seus pares: Alemanya, Auschwitz, Mathausen i un ampli ventall de tots els penals d'España.  Tenir els pares en algunes d'aquestes circumstàncies equivalia a penetrar a la zona de risc, a les desaparicions o la pèrdua del nen o nena. L'article cinquè del Decret de novembre precisava que: "Les institucions de beneficiència a les quals s'encomanés la guarda i direcció dels orfes ostentessin, a tots els efectes jurídics pertinents, el caràcter de tutor legal d’aquests, entenent-se com a diferit aquest títol pel simple fet de posar els menors sota la seva cura directa".  El reglament d'ingrés de fills de preses en centres estatals era molt precís en tot el procés burocràtic, que finalitzava amb la pèrdua de la tutela dels pares en benefici de l'Estat franquista. Aquesta precisió de la Junta del Patronat de la Mercè confeccionant les llistes dels afectats en impresos oficials, contrastava amb l'ingrés dels nens a la presó amb les seves mares que no eren registrats, així com els nascuts a la presó. D'aquesta manera els resultava més fàcil raptar-los i apartar-los de les seves mares.

 Després de pocs mesos d'entrar la meva mare a la presó, la va trucar Don Benancio, el director de la presó provincial d'Alcalá de Henares, demanant-li que em preparés perquè venien tres falangistes a recollir-me. No els va ser possible, ja que es va avançar la família i em van batejar amb una padrina amiga de la meva mare el pare de la qual era un cap falangista. Això demostra que no era veritat la propaganda de recollir i tutelar orfes de la guerra, sinó aplicar les teories del psiquiatre Antonio Vallejo Nájera d'extirpar des de l'arrel les idees marxistes i republicanes.
 Recordo les converses de la meva mare amb Antonia García (Toñi), recordant les seves experiències a la presó i recordant la Topete, que era el terror de les mares, ja que va ser la que va organitzar la presó de mares lactants i apartava les mares dels seus fills. Toñi deia que el que més admirava de les presons era el dolor i l'angoixa d'aquestes mares apartades dels seus fills i la impossibilitat de tenir-ne cura i atendre'ls. És incalculable el nombre de petits morts a les presons franquistes per fam i condicions insalubres. La meva mare donava el pit a un nen, anomenat Miguelín, que plorava molt i va morir tuberculós. Jo em vaig alimentar de la llet materna fins als tres anys.
 Quan vam sortir de presó, a finals del 1942, la meva mare havia de presentar-se a segellar cada 15 dies durant 4 anys a la Prefectura de Policia, atendre el meu pare durant 7 anys amb paquets i visites a la presó de Yeserías a Madrid, i òbviament preocupar-se de la meva alimentació i educació.

 A partir del 1939, desenes de milers de dones republicanes es traslladaven per totes les terres d'España buscant i visitant els seus marits, fills i germans per les presons i camps de treball franquistes. L'esforç d'aquestes valentes dones va millorar la vida dels seus familiars, però moltes d'elles van perdre la vida en l'obstinació, com li va passar a la mare de Marcos Ana que va morir a la porta de la presó. A la Lola González, com que no tenia llet per alletar el seu fill, ni aliments, se li va morir als 18 mesos.  Quan es trobaven les supervivents d'aquesta època tan tràgica de la nostra història, totes coincidien en què la seva fortalesa era resultat dels ensenyaments adquirits a la república, els valors d'igualtat i justícia.
 L'arribada de Benet XVI els dies 6 i 7 de novembre del 2010 a Santiago de Compostela i Barcelona, va demostrar que continua sent la mateixa església del 1930. Es va equivocar en dir que a España hi havia el mateix ambient anticlerical que el 1930, el que hauria hagut de dir és que la seva institució continua pensant de la mateixa manera i seguint la línia de provocació i intransigència davant la societat civil que als anys 30.

 El seu important protagonisme, en estreta col·laboració amb el feixisme franquista a les repressions, tortures, afusellaments i exilis, van ser causa de la destrossa i patiment de milions de famílies. L'església era puntal important en el segrest de nenes i nens a les presons per apartar-los de les seves mares republicanes. A què es refereix quan parla de la unitat familiar i el dret dels pares a educar els seus fills al si familiar? Per descomptat no ho van aplicar amb les famílies que no pensaven com ells!

 Hauria d'aclarir les seves intencions i dir que tornarien a actuar de la mateixa manera i repetir les atrocitats comeses en l'època nacionalcatòlica, la qual sembla que se senten tan orgullosos de representar.

l'Espurna 14 (PDF)

2011-02-21T14:17:00.002+01:00

Descarrega el PDF

Editorial

2011-02-21T14:16:00.000+01:00

I ja teniu aquí un altre número de L’ESPURNA, l’últim del 2010 i que és doble. L’activitat dels i les qui editem aquesta revista, ens ha dificultat poder-la tenir apunt abans. En tot cas, creiem que la col.lecció d’articles i materials que us presentem us resultaran d’interés i utilitat per als debats polítics i culturals que estem vivint en aquest moment de canvis.
Les esquerres, en una crisi permanent des de fa anys, estan desorientades i es troben en una correlació de forces desfavorable davant l’escomesa de l’oligarquia financera. El feixisme avença a nivell social, cultural, econòmic, però també polític. El descontent generat per l’empitjorament de les condicions de vida per als pobles d’Europa està essent capitalitzat políticament per l’extrema dreta.

Al final de comptes, després de molts rius de tinta sobre la nova esquerra i els nous moviments socials, la centralitat del conflicte capital-treball ha quedat palesa, amb l’agudització de la lluita de classes que estem vivint. Més encara veiem que el vell moviment obrer ha demostrat ser el que algú han denominat la última barricada de l’esquerra, l’últim escoll pels qui volen destruir l’estat social i democràtic de dret. I és que els poderosos, han decidit acabar d’una vegada per totes amb tota la seva xerrameca cínica sobre el model social europeu i liquidar totes les conquestes democràtiques obtingudes després de moltes generacions de lluites. La crisi que han provocat amb el seu capitalisme financer la volen fer recaure sobre els i les qui viuen per les seves mans i el seu cervell. Mentre, el model econòmic voraç del capitalisme realment existent deteriora les pròpies condicions físiques que són la base de la supervivència, abocant-nos a un posible col.lapse d’insostenibilitat medioambiental.

D’altra banda cal destacar que en aquest món en transformació accelerada cada cop pesen més les societats no occidentals, en especial quan Europa està travessant una crisi tan pregona, i una de les conseqüències de la crisi ha estat un reequilibri de poder a nivel mundial a favor dels anomenats BRICS (Brasil, Rúsia, Índia Xina i Sudàfrica). És en aquest sentit que cal estar cada cop més atents a les claus històriques i culturals, així com l’actualitat del que els passa i el que fan.

La Classe Treballadora a la Unió Europea

2011-02-21T14:14:00.001+01:00

per Daniel Lacalle
Sociòleg i Director de la Fundación de Investigaciones Marxistas

Daniel Lacalle ens planteja la tesi que l’element clau en el capitalisme per a la configuració de la classe obrera com a subjecte polític i econòmic és el mercat laboral. Aquesta ponència la va presentar en les Jornades: 29 de setembre, Europa davant una cruïlla històrica, organitzades en la Fundació CIDOB per l’Associació Cultural Roig, amb la col·laboració de la Fundació Pere Ardiaca i celebrades a Barcelona el 16 i 17 de setembre del 2010.

La tesi que pretenc plantejar a discussió és la següent: el mercat laboral, en el qual convergeixen els drets dels treballadors, és l'element clau en el capitalisme per a la configuració de la classe obrera com a subjecte polític i econòmic. En el marc de la Unió Europea (UE a partir d'ara) aquest mercat pràcticament no existeix, està subordinat al de cada estat membre; el mateix pot dir-se de la negociació, pràcticament inexistent, i dels drets laborals i socials dels treballadors. Ens trobem en un sistema formal en què els drets o tenen un caràcter embrionari o no són fàcilment utilitzables pels treballadors, la UE es converteix en un exemple d'espai laboral amb uns determinats drets formals que en la pràctica no es converteixen en drets reals . Això comporta una classe obrera molt poc cohesionada a partir de la qual és molt difícil un plantejament d'organització i acció propis. Només a partir d'una actuació forta i continuada de les organitzacions nacionals (partits i sindicats) i dels embrions d'aquestes organitzacions a nivell comunitari és possible un canvi de totes les tendències fins ara existents.

 Inicialment voldria assenyalar dos apunts bàsics de l'historiador britànic Edward Thompson a propòsit de les classes socials: 1) la classe obrera no és un element d'una estructura sinó que és un element d'una relació, bàsicament un element de la relació entre les dues classes principals del capitalisme, la burgesia i el proletariat per utilitzar la terminologia clàssica de Karl Marx, 2) les classes socials, i per descomptat la classe obrera, no existeixen de forma ja definida i acabada, han estat i segueixen sent el producte d'un procés de formació, per aquest motiu l'aportació fonamental de Thompson es tituli "La formació de la classe obrera a Anglaterra", el procés de formació és un procés continu, és, de fet, un procés de permanent transformació en funció de les relacions de producció.

 La característica fonamental de les relacions burgesia-proletariat deriva d'aquestes relacions (comprador-venedor de força de treball) i marca unes relacions d'explotació d'una classe per una altra a través de l'apropiació de la plusvàlua, producte del treball dels treballadors en la fabricació d'una mercaderia, bé o servei i de què se n'apropia l'empresari sense cap contraprestació. És aquí l’on i el perquè el mercat laboral, o mercat de treball (de força de treball) es converteix en la clau per a la comprensió de la societat, en aquest cas supranacional (Europa) en la qual vivim.

 La Unió Europea es va construir, i se segueix construint, a partir d'una prioritat absoluta a la integració del capital i en funció dels seus interessos. També, una de les seves característiques bàsiques és l'existència d'un dèficit democràtic, a partir de la bicefàlia entre la Comissió, d'una banda, formada pels governs dels països membres, que són elegits pels ciutadans de cada un d'ells, no precisament per dirigir la Unió Europea sinó els seus països, i el Parlament Europeu, de l'altra, elegit per tots els ciutadans de la Unió i on la demarcació electoral és el país membre. El Parlament no tria el Govern (que de fet és la Comissió), en realitat és un òrgan consultiu i en tot cas de control, encara que les seves atribucions i funcions s'hagin ampliat una mica últimament. El dèficit democràtic va acompanyat per un dèficit de drets socials i, dins d'aquests, de drets laborals.
 A més, dins de les relacions burgesia-proletariat, o capital-treball si es prefereix, tot el procés d'unificació a la UE ho ha estat amb una primacia absoluta del capital i en detriment del treball, el procés d'unificació del mercat laboral, l’element clau per a la cohesió de la classe treballadora, està sent més que deficient i sempre subordinant-lo als requeriments del capital. Com he plantejat en un treball anterior, la qüestió dels drets dels treballadors és probablement la llacuna més gran de tot el procés de formació de l'actual UE on, si els drets socials "apareixen sempre com el parent pobre en l'entramat de tractats d’aquesta, els drets laborals apareixen com el parent pobre dels drets socials" (1).

 Des d'una perspectiva general es pot dir que els drets laborals de la UE estan sotmesos als dels països membres, que poden o no aplicar les directrius, recomanacions i desenvolupaments que afecten la implantació d'aquests drets, de la mateixa manera que els socials, la qual cosa porta a unes profundes desigualtats entre països, que se sumen a les que existeixen en l'interior d’aquests, desigualtats anteriors al procés d'unificació i que en cap moment s'ha intentat retallar. En prendre en consideració el mercat laboral, o dels drets dels treballadors per ser més exactes, aquesta fragmentació de situacions i drets és potser el principal escull per a la conformació d'una classe obrera europea com a tal i també una de les bases de l'escepticisme amb què les classes obreres de cada país membre veuen la UE, escepticisme engrandit pel fet que en no ser aquesta la mateixa situació pel que fa al capital, les directives que sí s'apliquen, que són mandatòries, acostumen a anar dirigides gairebé exclusivament en contra dels interessos dels treballadors.

 De fet, la UE és, per als treballadors -s'ha d'insistir en aquest punt davant de tota la xerrameca barata sobre la UE social-, un espai típic en el qual hi ha, o poden arribar a existir, una sèrie de drets, com veurem generalment de mínims, formalment establerts, o que puguin ser-ho, dictats per mitjà de tractats i directives, que no necessàriament es converteixen en drets que efectivament poden ser gaudits o reclamats a nivell europeu, que no es converteixen en drets reals. Voldria centrar-me en una sèrie d'exemples que poden explicar aquesta afirmació.

 En primer lloc, les possibilitats de negociació, i per això caldria veure la situació i evolució dels Consells Europeus de Treballadors. Creats el 1994 i aplicables, no de forma obligatòria, per a un nombre limitat de grans empreses (amb localització en més d'un país de la UE, amb una plantilla total superior a 1.000 treballadors i amb més de 150 a cada país) inicialment amb dret d'informació i consulta i que es van veure com a possibles embrions de negociació col·lectiva per un doble desenvolupament, l'ampliació de l'empresa al sector, branca i subbranca econòmiques i l'ampliació de les seves funcions a la negociació col·lectiva dins de l'empresa (2). Fa 16 anys i malgrat que les seves característiques restrictives eren un avanç sobre el no-res, llavors podien plantejar-se com l'inici d'un projecte, però la situació s'ha estancat. Per donar un exemple recent, en el cas d'Opel la seva inoperativitat va portar a plantejar des dels comitès d'empresa nacionals involucrats, recolzats per les autoritats regionals i nacionals de torn, actituds totalment insolidàries i allunyades de qualsevol intent de crear un front comú dels treballadors europeus enfront del capital de la multinacional americana. La visió dels treballadors espanyols, fins i tot d'aquells empleats en multinacionals europees, sobre aquests consells es mou entre la ignorància (majoritària) i el descrèdit (3). Des del moment en que la seva funció es limita a ser informats i, si a l'empresa li sembla bé, consultats sobre l'esdevenir de l'empresa, sense cap garantia que la seva opinió s'ha de tenir o no en compte i, per descomptat, sense el més mínim control de la posada en marxa d'accions, fins i tot quan les opinions sindicals a la consulta hagin estat tingudes en compte, és perfectament lògica aquesta actitud dels treballadors. El pas al reconeixement de la intervenció dels Consells en la negociació col·lectiva, que portaria a l'existència de convenis europeus, i el que els consells puguin superar el sostre de l'empresa i existir al nivell de sector, branca i subbranca d'activitat, superant també el sostre de la indústria per abastar als serveis i agricultura, mineria, etc., també amb poder negociador seria un element clau per aconseguir una major cohesió de la classe obrera europea que implicaria un avanç en la seva organització i acció com a subjecte polític i econòmic. Això hauria de ser un dels punts decisius de les organitzacions sindicals, nacionals i supranacionals, a Europa.

 Un altre dels elements fonamentals que incrementen la fragmentació i bloquegen la cohesió i l'acció de classe unitària són les externalitzacions i deslocalitzacions com a pràctica de gestió generalitzada de les grans, i no tan grans, empreses, tant dins de cada país membre i de l'espai de la UE, com en el conjunt de la globalització. Aquestes pràctiques es basen d'una banda en aspectes estrictament laborals, com diferents salaris, jornades, drets dels treballadors en general per a diferents localitzacions i per diferents tipus de sectors, branques i empreses, i per un altre en aspectes fiscals i d'altre tipus (subvencions, etc.). Aquest és un problema decisiu que, per desgràcia, és fortament impulsat, per activa o per passiva, tant des de les institucions europees i els estats membres com per totes les instàncies del neoconservadurisme econòmic, i davant del qual els treballadors i les seves organitzacions reaccionen tard, malament i generalment amb una mentalitat selectiva, en la forma de "si senzillament no m'afecta o fins i tot em beneficia a costa d'altres, comunitaris o extracomunitaris, miren a una altra banda, si em perjudica, llavors és una altra cosa" (aquí l'últim exemple aclaridor ha estat el d'Opel).

 Aquest problema, des dels interessos solidaris dels treballadors, tindria opcions de resoldre's a partir d'una Carta Laboral de mínims (juntament amb un programa, fins i tot personalitzat de país a país, d'homogeneïtzació a l'alça en funció de les diferents Cartes o similars als països membres), i amb la lluita per la implantació del "dumping" social i laboral com a delicte, en la mateixa forma que ho és el "dúmping" econòmic reconegut en les diferents instàncies internacionals (FMI, OMC, etc.), a més de l'obligació de complir almenys amb la Carta de mínims per a les multinacionals europees que inverteixin en països extracomunitaris (4). I per descomptat, amb l'obligació a les empreses extracomunitàries que inverteixin a Europa de complir amb aquesta Carta de mínims.

 Com hem dit en relació a la cohesió de classe, la lluita per l'equitat, la disminució de les desigualtats i el acabar per les discriminacions, tot això a fi de consolidar un conjunt de drets laborals que inclouen les eines necessàries per defensar-los, utilitzar-los i desenvolupar-los, resideix l'eix d'actuació de les organitzacions de classe per a la conformació de la classe obrera. Sobre la discriminació i les desigualtats centrarem aquesta segona part de l'exposició (5), per a això repassarem una mica per damunt els avatars de la legislació europea en matèria de drets socials i laborals.

Philippe Pochet i Ramón Peña Cases assenyalen molt encertadament que "la història de la política social europea és més una història de fracassos que de grans èxits", "en relació a la discriminació en el mercat laboral, trobem que només alguns elements de la legislació existeixen a nivell europeu, ja que la majoria es troben en el nacional"(6). Seguint aquests autors, a principis dels seixanta del segle passat la UE es va limitar a garantir la lliure mobilitat dels treballadors, objectiu mai assolit plenament, en els setanta es van treure directives antidiscriminació i en pro de la igualtat en el treball (en funció del gènere, en salut laboral, en drets col·lectius) però amb un resultat gairebé nul encara que aquesta època està considerada com l'edat d'or de la legislació social europea. Per exemple, en el cas del gènere, "en realitat la discriminació continua en l'actualitat i les dones encara guanyen entre un deu i un trenta-cinc per cent menys que els homes. Això ha portat a una reflexió sobre l'efectivitat del plantejament exclusivament legal per canviar el comportament dels implicats "(7).

 A finals dels 80, durant l'era Thatcher-Reagan, es va produir una aturada en la legislació i es van frenar propostes sobre informació i participació dels treballadors, reducció de la jornada i regulació de contractes atípics, entre altres. A finals dels 80 i començaments dels 90 la UE es planteja unes normes mínimes en què, per exemple, sobre la regulació autònoma de les relacions laborals a nivell nacional es proposen drets sobre baixes per paternitat, treball a temps parcial i contractes temporals, però novament "sense obligació legal de complir aquests objectius", de manera que tot queda subjecte a "la pressió dels companys / membres i la força de l'opinió pública" (8) i de la capacitat de mobilització dels treballadors perquè els governs nacionals les adoptin o no.

 De tota manera i malgrat intentar introduir algun procediment que garantís la posada en pràctica de les mesures proposades (per exemple, el Mètode Obert de Coordinació), ja que no existia, ni existeix, cap obligació ni mandat per complir amb els objectius, excepte els ja comentats de la pressió d'altres estats membres i / o de la ciutadania i els treballadors de cada un d'ells, els quals serien la forma que els governs portessin a terme els seus compromisos europeus, fins ara limitats a l’"intent de convertir les declaracions oficials adoptades pels ministres a nivell europeu en moralment (literalment, DL) vinculants a nivell nacional", com continuen Pochet i Peña-Casas," en absència d'obligació legal, el procés a través del qual s'hauria d’assolir aquest objectiu és el de l'aprenentatge: un procés de canvi, basat en les idees"(9). Els autors citats descriuen perfectament l'estat de la qüestió, una Europa amb una sèrie de gairebé drets purament formals dels que els governs no tenen la més mínima intenció d'actuar perquè es converteixin en drets realment utilitzables per ciutadans i treballadors, darrere de les paraules i declaracions no hi ha res concret al que aquests últims puguin agafar-se.

 L'any 99 es plantegen dos importants directives antidiscriminació (10) centrades en el principi d'"una ciutadania basada en la residència en lloc de la nacionalitat". Amb aquestes es pretén "establir un marc general per al respecte del principi d'igualtat de tracte entre persones independentment de la seva raça o origen ètnic, la seva religió o creences, la seva discapacitat, edat o orientació sexual" i cobrint, per descomptat, les desigualtats per gènere. L'aplicació de les directives cobria: l'ocupació, treball autònom i ocupació i l'accés a l'orientació i formació professional, les condicions de treball incloent acomiadaments i salaris, i l'afiliació i beneficis de les organitzacions de treballadors, també es cobrien en una d’elles, protecció, seguretat i beneficis socials i accés a l'habitatge.

En aquest cas hi havia dos mandats als estats membres per tal d'evitar la inoperància ocorreguda fins llavors: "els estats membres han d'assegurar que els tràmits de reclamació judicials i / o administratius apropiats es troben disponibles per a tots aquells que es considerin a si mateixos víctimes de discriminació. En cas d'infracció d'aquestes disposicions dels estats membres d'aplicar sancions, que siguin efectives, proporcionades i dissuasives", també s’"obliga els estats membres a establir un organisme independent per promocionar la igualtat de tracte entre persones de diferents orígens racials o ètnics, el qual ha d'incloure entre les seves responsabilitats l'assistència a les víctimes de discriminació"(11).

 Però de fet cap dels mecanismes ha funcionat (12): ni existeixen, o tan sols formalment i de manera inassequible als treballadors, els organismes de tramitació de reclamacions, ni estan adequadament publicitats, d'una banda, ni els organismes creats són realment independents ni es responsabilitzen de l'assistència a les víctimes de discriminació.

 Per centrar alguns exemples: ni en el cas de la discriminació per gènere, del qual ja hem parlat, ni el de la discriminació a causa de la immigració, relacionada a l'ètnia o la raça (13), ni el de la discriminació per edat, siguin els joves treballadors o els treballadors de més edat, a partir dels 45-50 anys (14), ni en la discriminació en funció de les condicions de treball (15), l'existència de la UE i la seva normativa ha suposat una veritable plataforma per a la lluita contra la desigualtat i la discriminació. Probablement l'expulsió massiva de gitanos romanesos per l'actual govern francès i la reacció de la resta de governs de la UE, el nostre inclòs, sigui un exemple, per descomptat sagnant, d'aquesta afirmació.

 Davant d'aquest panorama la qüestió és la de sempre, què fer? Aquí, la pilota està clarament en mans de les organitzacions sindicals a cada país i de les xarxes de coordinació, acció comú i solidaritat que tenen amb la resta. Alguna cosa ja se n’ha dit, 1) l'ampliació de competències dels actuals Consells Europeus de Treballadors per cobrir la negociació col·lectiva i la UE, la superació dels actuals límits quant a nombre de centres i nombre de treballadors perquè existeixi negociació a nivell de tota una empresa dins de la UE, l'ampliació dels drets d'organització, acció i negociació col·lectiva a tot l'espectre d'activitat (sectors, branques, etc.), 2) la lluita, en totes les institucions nacionals i de la UE per qualificar el "dumping" social i laboral com a delicte, tal com està considerat el "dumping" econòmic. A això caldria afegir-hi, 3) la creació dins de les estructures sindicals a cada país membre de gabinets que analitzin i observin les formes d'organització i acció per aconseguir la implantació real de les directives que afecten el món laboral, de forma molt especial les directives antidiscriminació, gabinets que siguin els encarregats de difondre i explicar als treballadors l'existència d’aquestes i els mecanismes per a les reclamacions per incompliment dins de les institucions nacionals i comunitàries que corresponguin, 4) l'existència dins d'aquests gabinets de departaments que s’encarreguin de recopilar i tramitar les reclamacions dels treballadors afectats, ja siguin individuals com col·lectives. Per descomptat això és una primera i ràpida proposta, a partir de la qual es podrien anar ampliant els mecanismes d'acció des de les organitzacions nacionals de treballadors i des dels embrions de coordinació i acció d'aquestes organitzacions en l'esfera comunitària.
 Madrid, setembre 2010

NOTES

1 .- D.Lacalle, "La clase obrera en España. Continuidades, transformaciones, cambios" (El Viejo Topo-FIM, Barcelona, 2006), cap.15 "Los derechos laborales en la UE" pàg. 229. Del que segueix n’he pres força, d'aquest treball.
 2 .- R.Scott, "Desarrollo y estrategia de los Consejos Europeos de Trabajadores", a A.Fernández Steinke i D.Lacalle (eds.), "Sobre la democracia económica. II" "La democracia en la empresa" (El Viejo Topo-FIM, Barcelona, 2001).
 3 .- A les trobades-entrevista realitzades des del Seminari sobre Democràcia Econòmica de la FIM aquesta és la conclusió que es va treure dels metal·lúrgics madrilenys que hi van participar, tots ells en empreses que tenien Consells Europeus de Treballadors.
 4 .- Per a un desenvolupament més ampli D.Lacalle, "La clase obrera..." cap.15, op. cit. a nota 1. Per al "dumping" social i laboral veure M. Barratt-Brown, "El movimiento obrero organizado y la democracia económica" a A.Fernández Steinke i D.Lacalle (eds.) op. cit a nota 2.
 5 .- Per a això ens hem basat en les aportacions incloses a J.M.Zufiaur (coord.), "Los retos de la igualdad en el trabajo" (Ministerio de Trabajo-Fundación Largo Caballero, Madrid, 2009).
 6 .- P.Pochet i R.Penya-Casas, "Las formas de integración laboral y su incidencia sobre la desigualdad en el trabajo en Europa", en JM.Zufiaur (coord.), "Los retos..." op. cit. pàg. 60-61.
 7 .- P. Pochet i R. Penya-Casas, "Les formes .." op. cit. pg. 61.
 8 .- P. Pochet i R. Penya-Casas, "Les formes .." op. cit. pg. 63.
 9 .- P. Pochet i R. Penya-Casas, "Les formes .." op. cit. pg.63.
 10 .- P. Pochet i R. Penya-Casas, "Les formes .." op. cit. pàg. 65-66
 12 .- En el mateix llibre coordinat per J.M.Zufiaur es donen dades i exemples d'aquest no funcionament, o d'aquest establiment formal, quan s'aconsegueix, sense efectivitat real, sobretot per a joves, treballadors d'edat, pensionistes, immigrants i dones, és a dir, els grups que avui en dia conformen, juntament amb els treballadors intel·lectuals, el creixement més gran i la caracterització fonamental del conjunt salarial dels nostres dies, a Europa i a Espanya. Per a Espanya veure D.Lacalle, "Trabajadores precarios, trabajadores sin derechos" (El Viejo Topo, Barcelona, 2009).
13 .- Lorenzo Cachón, "La discriminación y las políticas antidiscriminación vistas desde el mundo de la inmigración", en J.M.Zufiaur (coord..), "Els reptes .." op. cit.
14 .- Lourdes López Cimera, "Discriminación por razón de edad", en J.M.Zufiaur (coord.) "Els reptes..." op. cit.
15 .- Laurent Vogel, "Las condiciones de trabajo como factor de desigualdad de Europa a España", en J.M.Zufiaur (coord..), "Los retos..." op. cit.

Les classes treballadores europees com a subjecte polític

2011-02-21T14:11:00.001+01:00

Armando Fernández Steinko
Professor de la Universidad Complutense de Madrid

En aquesta ponència Armando Fernández Steinko - presentada a les Jornades: 29 de setembre, Europa davant una cruïlla històrica, organitzades en la Fundació CIDOB per l’Associació Cultural Roig, amb la col·laboració de la Fundació Pere Ardiaca i celebrades a Barcelona el 16 i 17 de setembre del 2010 - analitza la composició de les classes treballadores a Europa dins de les tres grans zones creades per la dinàmica neoliberal.

Quan es parla de classes socials des de l'esquerra transformadora apareix sempre el mateix problema. És el problema de la relació entre allò lògic i allò històric, entre allò analític i allò empíric, entre allò estructural i el que es va gestant diàriament a la superfície de les coses i de les consciències. Quan parlem de la "classe treballadora europea" ens referim a un grup que ocupa un lloc determinat en la seva estructura social, és la classe que genera l'excedent econòmic principal al que no obstant això no accedeix de manera proporcional al seu esforç. Està exclosa de les grans i petites decisions que afecten la seva condició de productors i en el pla de la participació política també tendeix a ser cada vegada més un objecte de les decisions d'altres: les elits polítiques i culturals. Per descomptat existeix, però el que hi hagi diversos milions d'assalariats europeus units per atributs comuns fonamentals, no vol dir que la seva identificació ja ens permeti fer política amb ells, transformar la realitat.

 Els que aspirem a transformar la realitat necessitem d'aquesta referència analítica. Però aquesta s'ha d'entendre més com a una eina de treball que com al material històric-empíric sobre el qual es pretén influir. En aquesta realitat empírica, que és on es cou la política i la lluita de classes, el que hi ha són moltes classes treballadores que, per molt que tinguin coses essencials en comú, no per això tenen comportaments polítics necessàriament coincidents. L'agregació de totes elles és la "classe treballadora", però això és una mena de mitjana, la suma d'una infinitat de classes treballadores -o subclasses- diverses. Com que és una mitjana és "real", però real no en el sentit empíric sinó real en la seva condició d'agregació, de generalitat. La generalitat no actua com actuen les fraccions concretes de la classe treballadora, de manera que no pot ser mai un subjecte polític. Almenys per ara: ja veurem què passa en el futur. Això no vol dir que els comportaments polítics agregats d'aquest ampli col·lectiu anomenat "classe obrera europea" siguin arbitraris. Així, per exemple, el comportament electoral a Alemanya està encara fortament marcat per la classe social i, almenys fins fa molt poc temps, els votants del partit socialdemòcrata alemany procedien en la seva immensa majoria de les classes treballadores alemanyes. Una cosa semblant es pot dir per al partit socialista francès i també per l'espanyol.

 Però hi ha diversos factors que SEMPRE, i no només en els temps del neoliberalisme, han dividit o fins i tot enfrontat les classes treballadores dels diferents països o fins i tot de dins del mateix país entre si. En primer lloc hi ha la dinàmica competitiva del capitalisme que tendeix a enfrontar uns treballadors contra altres de la mateixa manera que s'enfronta a unes fraccions del capital o de la burgesia contra altres, bé sigui dins d'un mateix sector, bé sigui entre sectors diferents -per exemple la tensió entre els empresaris orientats als mercats interiors i aquells altres orientats a l'exportació, per cert: un conflicte molt rellevant per a l’esquerra ja que els primers són més proclius a acceptar augments salarials que els segons- però sobretot, i aquí estem parlant d'Europa, entre països i fins i tot regions entre si. Aquesta realitat competitiva converteix novament el concepte de "classe treballadora" en un magma divers i aparentment indiferenciat de situacions de vida i de treball, d'actituds subjectives i de condicionaments objectius que resulta molt poc operatiu per fer política. La raó és que dóna per solucionada la tasca principal que té encomanada la política: la formació de blocs socials hegemònics a partir d'una infinitat de peces inicialment diferents o fins i tot enfrontades entre si, la construcció d'alguna cosa coincident a partir d'una diversitat incessant. L'ètnia, la llengua, la nacionalitat, la branca, l'especialització professional, fins i tot la pàtria en determinats països amb mercats interiors molt poc desenvolupats com Espanya abans de l'enlairament desenvolupista el 1960, són factors que fragmenten o fins i tot atomitzen considerablement el que, vist només en el pla teòric-analític, HAURIA DE ser un únic subjecte polític enfrontat al capital, però que en el pla empíric, històric de les coses òbviament no ho és.

 L'acció política, és a dir, ideològica, cultural, expressiva, organitzativa etc. és l'únic ingredient amb capacitat d'influir sobre aquesta dispersió, és a dir, de generar comunitats i solidaritats, d'aglutinar aquí on, de manera espontània, proliferen les diversitats, la dispersió i fins i tot la competència. El fordisme europeu -no així l'espanyol- és el resultat d'un pacte entre capital i treball que va acostar treballadors de diferents grups entre si. Primer en l'espai urbà (barriades obreres), després en les empreses (grans plantes industrials i terciàries), en tercer lloc per raons tecnològiques (el treball d'ofici associat a la individualitat i al gremi és desplaçat pel treball abstracte de l'era de la gran indústria). Però sobretot en la nació, el principal demiürg polític del segle XX que, per primera vegada en el capitalisme, es veu a si mateixa com la suma de "ciutadans", d'éssers lliures i iguals amb els mateixos drets formals. El neoliberalisme ha destruït part de tot això forçant de nou la individualització dels treballadors: la dispersió de les cadenes de valor afegit i la fragmentació dels grans conglomerats empresarials, l'atracció d'obrers a zones residencials menys compactes sociològicament, l'exacerbació del consum comercial i de l'individualisme cultural, etc. amb factors poderosos que actuen en aquest sentit.

 Com es reflecteix això en el pla europeu? Les polítiques neomercantilistes del comissari europeu Jaques Delors van ser l'últim intent allà cap a finals dels noranta, de mantenir polítiques europees per al desenvolupament intern dels països de la Unió Europea dins del marc general de la globalització neoliberal: tots els països haurien i tenien dret de desenvolupar capacitats productives pròpies i competir econòmicament de forma raonable i mínimament regulada en el pla internacional. Des de la unificació alemanya a principis dels vuitanta i la caiguda del Sistema Monetari Europeu, però, aquesta política, amb el suport en el seu dia a Brussel·les de les fraccions del capital europeu vinculat a les manufactures, preferentment metall-mecàniques fortament dependents dels suports financers i tecnològics dels governs, i pels sectors vinculats a la producció de béns de consum, ha arribat al final. Aquest final ha arrossegat una bona part del poder de negociació i del poder organitzatiu de les classes treballadores associades a aquests sectors: el sector de l'automòbil amb el seu enorme rosari d'empreses auxiliars organitzades en cascada que, encara que ha estat sempre fortament exportador, ha estat molt dependent sempre de les polítiques industrials nacionals, els treballadors del tèxtil, de l'alimentació, del calçat i d'altres béns de consum els empresaris dels quals poden recuperar les seves inversions molt abans si augmenta el poder adquisitiu dels salaris etc. Moltes grans empreses, que abans eren encara "nacionals", tenien importants infraestructures creatives pròpies (I & D, màrqueting estratègic, disseny, etc.) vinculades al territori dels Estats, als seus ministeris i tradicions industrials, la qual cosa va produir una classe de tècnics i professionals tendencialment unida als treballadors manuals. Aquestes infraestructures altament creatives han estat liquidades, comprades o absorbides per empreses estrangeres que no han dubtat ni un minut a clausurar quan els resultaven redundants, o a concentrar-les en el seu propi pati: a les zones nodals d'Europa.   Les zones nodals són aquelles en les que tenen les seves grans seus socials els guanyadors de la competència intraeuropea. Es troben a prop del poder polític i mediàtic dels països compradors de teixit empresarial europeu (Alemanya, França i Gran Bretanya per aquest ordre), en el territori dels països fundadors de l'actual Unió Europea, i en elles també s’hi troben, no per casualitat, els ressorts del poder comunitari. És una franja de territori bastant petita que neix al sud de Gran Bretanya, creua el Canal de la Mànega per escombrar zones importants del Benelux, del nord de França -amb l'Illa de França com a epicentre- i després estendre's en direcció sud a les dues vores del Rin -on hi ha la seu de les finances i del parlament europeus, així com les seus i els centres de recerca del capitalisme renà- per després tocar els barris de negocis suïssos i morir a les zones riques del nord d'Itàlia. És un territori continu i compacte que li dóna aquest rostre civilitzat, culte i ecologista a la idea excessivament idealitzada que molts tenen d'Europa. Naturalment hi ha ramificacions importants que arriben fins a les capitals dels estats i les seves ciutats importants com Barcelona. També hi ha bosses que es conserven fora d'aquesta franja en aquells països on els Estats encara tenen una funció reguladora important com França, Escandinàvia o Àustria. Amb tot: probablement el seu territori no suma molt més del 15% de tot el territori de la Unió Europea encara que és responsable de més del 50% del seu valor afegit anual i pràcticament de totes les decisions estratègiques importants que afecten el conjunt del Continent. És també el mapa dels treballadors realment qualificats, dels quadres tècnics, dels creadors, dissenyadors especialistes en dret, en finances i economia, encara que també dels grans poders polítics de la Unió Europea. Molts són autònoms, però molts són assalariats encara que les diferències entre una condició laboral i una altra sigui cada vegada més borrosa i moltes vegades intranscendent per a una part significativa -no per a tot- d'aquest col·lectiu. L'esquerra va aconseguir acumular recursos de poder important en els anys del fordisme perquè una bona part es va aliar amb el món del treball manual i amb els treballadors públics. Això va resultar en aquelles majories de l'esquerra que encara recordem amb nostàlgia.

 Per tant: la dinàmica neoliberal ha generat tres grans zones a Europa. Aquestes es poden "mesurar" estadísticament a partir de la densitat de les ocupacions del gruix de les seves classes treballadores i a partir de molts indicadors qualitatius i quantitatius. L'Europa Linda és la que acabo de descriure: alta densitat de quadres, creadors, opinadors oficials, professionals cada vegada més allunyats físicament i culturalment de les fàbriques i empreses per les que treballen en última instància a través d'una infinitat de baules de subcontractació. La majoria d'aquestes regions han anat evolucionant políticament cap a un ecologisme fortament urbà i de marcada adscripció terciària, així com cap a partits especialitzats en defensar drets individuals (partits com el Radical italià). El seu ecologisme està més aviat poc interessat per la qüestió social que, d'altra banda, queda lluny dels barris històrics que estan colonitzant aquests grups en un procés que ha estat molt estudiat i és conegut per "gentrificació dels barris històrics" on han augmentat de forma exponencial les famílies unipersonals que viuen amb el seu gos i el seu gat i que senten que no tenen res en comú amb les classes populars -immigrants inclosos- que encara habiten les velles porteries i els pisos insalubres. L'Europa Linda és l'aparador mediàtic i polític de l'Europa "civilitzada", una Europa que sembla demostrar l'indemostrable: que és possible conciliar obertura econòmica desregulada i desenvolupament social per a tots. La major part d'aquests col·lectius laborals són guanyadors del neoliberalisme o com a mínim no en són les seves principals víctimes. Són cultes i sibarites i s'identifiquen amb el seu treball: tenen ocupacions per a les que s'han anat preparant durant una llarga vida d’esforç i compromís amb el que fan. A Catalunya són molt sensibles al discurs identitari, a Euskadi no, a Madrid molts estan movent-se cap al Partit de Rosa Díaz, un partit que neix en els ambients guapos de Bilbao. Els països amb més concentració de zones de l'Europa Linda són, ara per ara, Alemanya -tot i que Alemanya de l'Est no ha aconseguit entrar en aquest club-, Àustria, Holanda i Finlàndia. Les balances per compte corrent en tots aquests països són molt positives. França i Gran Bretanya tenen estructures més diversificades, tot i que Londres i l’Illa de França són dos dels nuclis estrella d'aquesta bonica Europa Linda.

 La segona zona és l'Europa subcontractada. És el primer anell econòmic-laboral ple d'empreses amb minvants ocupacions-cap que envolten l'Europa Linda, ja que és en aquesta última on resideixen i decideixen els propietaris i gestors d'aquelles. Aquí es concentren les ocupacions vinculades a la indústria amb els seus innombrables serveis directes annexos (manteniment, neteja, serveis comercials de menys valor afegit), és a dir, les grans plantes industrials amb les seves empreses subcontractades de primer, segon i tercer nivell. Les classes treballadores més "tradicionals" segueixen poblant aquests espais que, però, s'han esqueixat dels centres de decisió política i econòmica nacionals als quals pertanyien en els temps del fordisme. L'ampliació cap a l'Est ha estès substancialment la seva dilatació espacial però no els llocs de treball vinculats a ell, amb la qual cosa s'ha generat una competència considerable entre els treballadors, les regions, els governs i les administracions locals per intentar atrapar inversions cada vegada més escasses al SEU territori subcontractat, per als SEUS treballadors subcontractats, per a les SEVES localitats subcontractades, per a les SEVES nacions subcontractades. Són espais plens de carreteres i depenen per això essencialment dels carburants fòssils, ja que només així es poden posar en solfa les interminables cadenes de valor afegit que travessen ja tot el continent després de trenta anys d'aposta institucional pel transport privat. El seu recel de l'ecologisme no té només una explicació ideològica, ja que la vida laboral de la immensa majoria dels seus integrants és terriblement canviant perquè els contractes tendeixen a ser cada vegada més temporals a mesura que es baixa en la cadena de subcontractació.
 A l'Europa subcontractada hi viu i treballa el gruix del treball organitzat, treball que naturalment té cada vegada menys capacitat de pressió davant del capital per les facilitats que té avui el capital per moure's d'un lloc a un altre. En el pla sindical això porta a una mena de "corporativisme per a la competitivitat": empresaris i sindicats es posen d'acord per ser més competitius. Es congelen els salaris i es precaritza l'ocupació sempre que sigui possible i amb la finalitat exclusiva de pegar més dur cap enfora i per tal de conservar un parell de llocs de treball alguns anys més. La taxa de beneficis es recupera o frena la caiguda, però l'enemic deixa d'estar a casa per passar a instal·lar-se a l'altre costat de la frontera estatal, regional o empresarial. Això multiplica els pactes interclassistes lliurats gairebé sempre a costa dels segments més vulnerables de les classes populars que acaben optant per no expressar-se políticament. A les regions amb una alta densitat de "territori subcontractat" com Navarra o Castella Lleó, potser també Catalunya, la seva economia, la seva política social, el seu sistema polític, són totalment dependents de les decisions que es prenen a l'Europa Linda. És aquí on es decideix el futur de parts substancials del seu teixit productiu, amb la qual cosa les seves autoritats donen suport sempre a la banda del capital en les negociacions, per tal que aquest no compleixi les seves amenaces de deslocalització que provocaria un augment de l'atur inassumible políticament. Polònia, Alemanya de l'Est i les repúbliques de Txèquia i Eslovènia, han estat expressament configurades pel capital europeu-alemany per convertir-les en parts de l'Europa subcontractada. Estan ben preparades per competir amb les regions més antigues com les espanyoles, entre les quals es troba en tot cas el cinturó industrial de Barcelona: els salaris són més baixos, les qualificacions més elevades i l'ambient ideològic envejable. Són regions que "exporten" però realment no es tracta tant d'exportacions com de comerç intraempresarial, ja que al que es dediquen és a produir components, peces, bases logístiques i comercials que formen part de les mateixes cadenes continentals de valor afegit que no coneixen ni muntanyes, ni llengües, ni governs i que estan cada vegada més en mans dels segments socials superiors de l'Europa Linda. Aquest tipus de comerç permet maquillar la balança per compte corrent pel que fa al gran monstre alemany que és el gran orquestrador del nou ordre europeu, el país amb el sector exterior més gran en relació amb les possibilitats de desenvolupament del seu -immens- mercat interior de 82 milions d'habitants. Els països amb moneda pròpia (Eslovènia: -1,8%, Polònia: -3%, República Txeca - 4,2) han estat més reeixits com a zones subcontractades que altres vinculats a l'euro com Espanya, Portugal i Irlanda de les potes de les quals en penja el llast de l'euro, la moneda feta per i per als rics d'Europa. En els països de l'Est, els treballadors de l'Europa subcontractada no tenen cap vocació de solidaritat europea ni res que se li assembli. Després de la traumàtica cura de cavall dels primers anys noranta empreses, treballadors i autoritats locals fan una pinya per defensar el seu lloc en l'Europa subcontractada. Això, naturalment, exacerba el nacionalisme, o millor: el nacional-liberalisme, una fórmula corrosiva que es va acabar estavellant a la Primera Guerra Mundial deixant un rastre de milions de morts. Una situació així fa impossible avançar cap a un sindicalisme europeu de classe i solidari que vagi molt més enllà dels encara massa precaris comitès d'empresa europeus o els encara més escanyolits espais per desenvolupar la participació dels treballadors a les societats anònimes europees. Però l'Europa subcontractada té un petit avantatge per als treballadors que la poblen pel que fa a la tercera regió: les inversions transfrontereres que acudeixen al seu territori són intensives en capital fix i el capital fix no vola de la nit al dia com les inversions financeres i immobiliàries que són les que, en bona mesura, configuren la tercera zona, la de l'Europa en Venda.

 A l'Europa en Venda o bé no hi ha hagut mai capacitats productives significatives (espais tradicionals incorporats de forma ràpida a la modernitat capitalista), o bé n’hi va haver i van ser desmuntades amb més o menys alegria pels governs neoliberals. Aquests espais no tenen massa a oferir a les seves poblacions, ja que aquestes mateixes polítiques neoliberals erosionen allò públic, la seva única font potencial de desenvolupament. Per tant, només els queda la venda del seu patrimoni natural i cultural: paisatges, platges, ciutats històriques, recursos naturals són "posats en valor" amb la finalitat d'atraure capital, gairebé sempre especulatiu, d'altres llocs. Les elits locals tenen encara menys capacitat de maniobra enfront dels inversors estrangers que les de l'Europa subcontractada. Les seves classes treballadores estan a cavall entre un món tradicional abandonat violentament -i per tant amb poques qualificacions adaptades a la nova situació social i disposat a deixar-se sobreexplotar en el sentit literal del terme-, i una modernització pilotada pels grans interessos immobiliaris i turístics forans. La tipologia laboral dominant aquí és el treball temporal que es complementa relativament bé amb l'agricultura tradicional que també és estacional, però sobretot també el treball autònom. És difícil que aquesta amalgama laboral atomitzada es tradueixi en alguna cosa semblant a la consciència de classe. Tot el contrari -i es recomana aquí la lectura del "18 Brumari de Louis Bonaparte" de Marx: l'individualisme tradicional-família nuclear, desigualtats de gènere, ètica de l'home fet a si mateix en una dura lluita personal contra la natura, contra les altres persones i empreses- forma part essencial d'aquests espais, la qual cosa els converteix en presa fàcil de la dreta i de l’ultradreta. A mesura que es van omplint d'hotels i empreses de la construcció més grans, es van creant una classe obrera més compacta i amb certa capacitat de resposta sindical. Però el seu entorn segueix dominat per aquesta forta atomització en microempresaris que veuen el seu país i la seva regió com una S.L. fent-se més que sensibles a la berlusconització, la gran amenaça que plana sobre els territoris de l'Europa en Venda. Els seus llocs de treball depenen en gran mesura dels grans fluxos de capital turístic i immobiliari, és a dir, estan directament connectats amb el neoliberalisme i depenen d'ell per respirar. Tampoc això facilita la seva mobilització social. Els països amb zones de venda més extenses en relació amb el seu territori són Xipre, Letònia, Bulgària i Romania, seguits pels altres estats bàltics i naturalment el litoral espanyol, que té la tradició més antiga i salvatge d'autoliquidació del seu patrimoni, de la seva bellesa i de la seva naturalesa, ja des dels temps del franquisme les elits han aconseguit subrogar-se fins avui en el nou espai monàrquic. Tots aquests països tenen balances per compte corrent negatives molt superiors al -5%, amb Xipre, Grècia, Letònia i Bulgària molt al capdavant: tots ells espais que no han sabut o pogut prestar-se a convertir-se en part de l'Europa subcontractada.   Què fer amb aquest mosaic? Personalment no veig cap possibilitat d'articular una força social europea nucleada al voltant del treball i no de la renda, si no es donen les següents condicions:

 a.) reducció de l'orientació externa de l'economia i la seva substitució per un augment de la demanda interna basada en el desenvolupament de les mancomunitats, en l'augment dels salaris sobre la base, per exemple, d'una reconversió social i ambiental. Això es podria entendre com una "provincialització" de les classes treballadores. Res més lluny de la realitat. Vol dir simplement que la dialèctica entre el local i el global és més complexa del que pensen els (neo) liberals i alguns esquerrans poc espavilats. Només un desenvolupament sostenible en el social i el territorial cap a dins genera un desenvolupament solidari cap enfora, només així pot arribar a néixer un internacionalisme europeu: els treballadors dels països han de relacionar-se entre si, però només aconseguiran fer que els seus interessos siguin coincidents si el seu treball i els seus recursos no depenen de treure’ls-ho als treballadors d'altres països i d'altres regions: perquè hi hagi solidaritat ha de suprimir-se la competència, hi ha d'haver cafè per a tots i no només per als més agressius i poderosos. Els treballadors vinculats a l'exportació han de disminuir davant dels treballadors vinculats al desenvolupament intern de països i regions.

 b) el món europeu del treball només aconseguirà imposar-se al món de la renda (interessos financers i renda immobiliària) si aconsegueix segellar una aliança tàcita entre almenys els següents grups:

-el que queda dels treballadors fordistes tant industrials com sobretot terciaris. Aquests han canviat la seva distribució en l'espai (per exemple ha augmentat enormement la seva dispersió geogràfica), però no ens enganyem: el seu nombre ha augmentat en termes absoluts, si més no a Espanya;

-els empleats públics i sectors substancials dels treballadors del sector privat. Això només és possible si queda restablert el pacte de solidaritat fiscal entre classes mitjanes i classes populars que va destruir el neoliberalisme: els treballadors privats han de reconèixer que un sector públic fort no els perjudica sinó que millora les seves condicions de vida i de treball (inspectors laborals, metges, mestres per als seus fills, transportadors públics, etc.);

-s’ha de produir novament una aproximació entre professionals urbans i treballadors menys qualificats / classes populars. L'escenari que plana ara sobre l'esquerra de l'Estat espanyol tendent a crear un partit de professionals urbans, és preocupant. Abans que una iniciativa segmentadora com aquesta, que s'alimenta de la divisió entre el Grup Verd Europe i el Grup de l'Esquerra Europea, cal fer tot el possible per fondre el vermell amb el verd, per forjar una aliança entre el que es deia "les forces del treball i les de la cultura" anar, en tots els països d'Europa, a una refundació de l'esquerra basada en aquesta aliança, no en el seu allunyament com ha passat ja en altres països;

una aproximació entre el món assalariat i el món dels autònoms. Aquesta aproximació als treballadors autònoms al voltant d'un programa de nacionalització de la banca, de creació de xarxes cooperatives de microempreses, de polítiques industrials actives de dimensió local -les mancomunitats em semblen essencials- i d'una política que incentivi la reducció dels nivells de subcontractació, és fonamental en països com Espanya, Itàlia, Portugal, Polònia o Bulgària on representen més del 20% de tota la població activa. Si no s'aconsegueix forjar aquesta aliança es decantaran ràpidament cap a opcions d'ultradreta.
 c) la creació d'una caixa comú a Europa que almenys redistribueixi l'1% de tot el PIB europeu. Això obligaria a revisar dràsticament la fiscalitat europea, a combatre la competència sense fi entre regions i classes treballadores locals i a donar al govern de la Unió Europea una legitimitat democràtica molt més gran. Les noves polítiques europees s'haurien d'orientar al desenvolupament intern dels països abans d'insistir en tractar de convertir Europa en l'"espai més competitiu del món" com diu el Tractat de Lisboa. Una política redistributiva així generaria molts llocs de treball dependents de la solidaritat comunitària, llocs de treball de qualitat i ben pagats, regulats per l'interès general, posats al servei de la reconversió social i ambiental de tots i cadascun dels països i regions. Això despertaria en el termini de mitja o una generació alguna cosa així com una identitat europea basada en el treball, en la participació, en la producció socialment raonable i en la solidaritat entre pobles i països. Seria no només el pas previ per a la creació d'una "classe treballadora europea" que pugui veure's a si mateixa com a un actor col·lectiu, sinó a tancar definitivament la sòrdida bretxa que separa el vermell i el verd que amenaça obrir-se novament a l'Estat Espanyol i que acaba beneficiant sempre el gran capital. Un cop constituït, aquest actor col·lectiu podria plantejar metes més ambicioses com la configuració d'una societat de tipus socialista per al segle XXI.

Guerra, pau i economia mundial

2011-02-21T14:10:00.001+01:00

per Erhard Crome
Politòleg, Institut per a l’Anàlisi Social de la Fundació Rosa Luxemburg
Traducció d’Àngel Ferrero

Durant les Jornades celebrades al CIDOB i organitzades per l’Associació Cultural Roig amb la col.laboració de la Fundació Pere Ardiaca al setembre de 2010 sota el títol “Europa davant una cruïlla històrica”, el politòleg alemany Erhard Crome va explicar la relació intrínseca entre el sistema capitalista, la crisi econòmica i la guerra, apuntant tanmateix les característiques pròpies que ofereix la conjuntura actual.

Globalització, acumulació de capital, expansió i militarització de la política internacional estan, a inicis del segle XXI, lligades les unes amb les altres. Són les diferents cares d'un mateix procés integrat. La crisis financera i econòmica internacional que va esclatar el 2008 mostra com n'és de fràgil i perillós aquest procés.

Globalització

Molt analistes són de l'opinió que l'actual globalització és quelcom històricament nou. Certament, en molts aspectes així ho sembla: arguments per mantenir-ho són l'aparició de noves forces productives, nascudes de les noves tecnologies com la informàtica, Internet o la transmissió de dades a llarga distància. Igualment apareixen també noves relacions de producció, vinculades sobre tot amb la nova esfera financera. Des dels anys 90 “les carteres d'accions” es van prendre com a mesura de l'economia, imposant-se mitjançant els preus de mercat i la especulació. Així, per exemple, les firmes de private-equity aconsegueixen reunir un potent capital inversor i posar-lo a funcionar a través de crèdits bancaris a les empreses o vendre'l. Els inversors prometen beneficis del 20% i més. Les empreses adquirides controlar i extingir el deute contret. El resultat és mostra habitualment en acomiadaments massius, el tancament de les seccions de l'empresa que no són rentables i tot sovint la fallida de tota la companyia, després de la qual aquestes inversions són absorbides de bell nou i posades novament en circulació.

La pràctica dels accionistes segueix, es desenvolupen empreses cada cop més grans, que operen a una escala mundial. El sector dels vols comercials a Occident és dominat per dues companyies: Boeing i Airbus. Totes dues reben tot moment el recolzament del govern dels EUA i de la Unió Europea respectivament. A sovint pledegen l'una contra l'altra a la Organització Mundial del Comerç (OMC). Les grans companyies demanen més seguretat, més seguretat també en la planificació a llarg termini i en els beneficis, que també s'espera que es garanteixin mitjançant la política internacional. Tot això mentre a la esfera financera es reforcen els processos en curs, pròpiament dit: l'anarquia de l'economia capitalista, de la qual ja en va parlar cèlebrement Marx. L'antagonisme de totes dues tendències provoca turbulències que acaben aterrant a l'economia i tenint efectes devastadors en altres branques de la societat.

Si aquestos desenvolupaments són contemplats des del punt de vista de l'economia política, es veu clarament en l'economia capitalista mundial des de 1945 un cicle visible de boom, que arriba fins a mitjans dels anys 60. Després segueix una crisi, i aquesta per una llarga fase d'estancament, que va de 1973 fins a 1993. El motiu principal, segons coincideixen tots els economistes, és una superproducció mundial del comerç industrial. Aquest estancament fou seguit de la bombolla especulativa dels anys 90 que va portar l'anomenada “nova economia” i finalitzar amb un gran crack. El domini dels mercats financers no va resoldre aquesta crisi, sinó que la va aguditzar. A això contribuí també en bona mesura la política mundial, que va seguir les exigències del neoliberalisme. La recent crisi financera i econòmica en fou la conseqüència. Un resultat d'aquest desenvolupament tindrà conseqüències durant molt de temps: trobem a tot el món una única redistribució de la riquesa social i, amb ella, un reforçament del poder del capital financer. Aquí juga el deute públic un paper essencial: el president dels EUA als anys 80, Ronald Reagan, va fer tot el possible deliberadament per augmentar la influència del capital financer sobre la política i imposar el monetarisme com a política econòmica. La inflació devia mantenir-se baixa, l'atur devia augmentar i els salaris devien caure en picat per tal de combatre amb èxit als sindicats. Si s'observa el neoliberalisme en els països del Nord i a Occident, totes aquestes mesures van gaudir d'un èxit incontestable (malgrat que els sindicats i els moviments socials, sobre tot a Europa continental, segueixen oferint resistència). Amb aquest teló de fons tenia la seva lògica que el demòcrata Clinton s'entestés a reduir de manera clara el deute nord-americà per tornar a ampliar l'espai de joc de la política, mentre que amb el republicà George W. Bush, mitjançant un augment dràstic de la despesa militar i la baixada espectacular d'impostos per als milionaris restaurà la situació de deute als EUA.

Quant a la majoria de països llatinoamericans, a l'Àfrica i Àsia, tenien i tenen amb el seu deute un important eina per transportar els recursos naturals i importants branques de producció (encara més) a la propietat de les grans companyies occidentals, obrir els seus mercats i reduir la despesa social en els països. L' OMC, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI) són els agents a través dels quals tot això s'imposa.

Aquest procés es degué sobre tot gràcies a un fet de ressonàncies històriques, el del fracàs del socialisme d'estat d'Europa oriental. Les direccions dels partits comunistes creien que podrien compensar els dèficits econòmics interiors dels seus respectius països mitjançant préstecs occidentals. Els crèdits van ser als anys 70 oferts de manera relativament, però a partir de llavors es van encarir i els governs d'aquestos països no podien dominar per més temps aquestos processos. La crisi del socialisme d'estat, que té orígens endògens, es va reforçar no obstant d'aquesta manera i va desembocar en el fracàs de tots aquestos sistemes. La fi del socialisme d'estat a l'Europa oriental fou l'episodi més carregat de conseqüències històriques de finals del segle XX. Amb la fi del socialisme realment existent, el capitalisme es convertí pràcticament en l'únic sistema econòmic a tot el món i fou així, de fet, globalitzat.

Nou impuls del capital

El capitalisme, tal i com fou descrit ja per Marx i Engels, no necessitava, no necessita únicament de mercats i mercaderies que puguin ser venudes als mercats, sinó també de força de treball, és a dir, de persones que siguin atretes o empeses a produir mercaderies que siguin venudes a un preu que és més alt que el cost de producció del venedor. Això constitueix el principi de benefici que requereix des de bon començament una gestió de la qüestió social per part del capitalisme per obrir-se pas, i més concretament de les condicions de vida d'aquells que produeixen les mercaderies.

El moviment comunista de l'època de Marx buscava la consecució de una altra societat, que produís d'una manera no capitalista i solucionés els problemes socials. Enfortits per la misèria i el crims de la classe dominant a la primera i segona guerra mundials, els partits comunistes van tenir èxit en tota una sèrie de països europeus des del 1917 fins a 1944 en la obtenció del poder i la proclamació d'una societat com aquesta. No obstant, no es resignaren a la lògica del sistema capitalista mundial (Immanuel Wallerstein). Com que el seu poder interior podia en alguns casos no estar legitimitat, el seu domini podia romandre i en lloc d'una societat lliure d'explotació es creà una nova classe dominant. De cara a l'exterior, els països del socialisme d'estat van perdre la competència econòmica amb Occident, les condicions de la qual es van complicar encara més a través de la competició d'armaments conscientment conduïda per l'Est. A finals dels 80 i començaments dels 90, la nomenklatura comunista dels països del socialisme d'estat a Europa oriental renuncià a nous intents de socialisme d'estat, es rendí als governs escollits i buscà a tot arreu i en tot moment convertir-se ella mateixa, amb un èxit notable a Rússia i altres antigues repúbliques soviètiques, en propietaris capitalistes, és a dir, en burgesos.

Aquest procés històric mundial tingué dues conseqüències. Una fou en la ideologia i la política neoliberal i fou que totes les concessions que per temor a més intents comunistes com a més compromisos entre els empresaris i les organitzacions del treball a Europa occidental i també als ja realitzats havien de fer-se retrocedir: això significà la retallada dels drets socials dels treballadors i d'altres treballadors dependents així com dels sistemes socials, sobre tot de fer caure en picat els salaris en comparació amb els ingressos dels accionistes i de la propietat capitalista, el desmantellament dels serveis públics i privatització de totes les seves institucions: tot això està a l'ordre del dia i es practica dia rere dia en el que es pot anomenar una “lluita de classes des de dalt”.

És propi del capitalisme que molts processos que prèviament eren controlats per altres agents siguin incorporats al mercat, resultat al que portava tanmateix el caràcter de les mercaderies: no només el els processos d'intercanvi, sinó també els processos de producció, de distribució i d'inversió. D'ençà aquest procés començà tracten els capitalistes d'acumular més i més capital i de convertir cada cop més processos de la vida econòmica en mercaderies. El capitalisme és una relació social i no entén de cap altra, però no és, sota cap concepte, un procés social del que sigui impossible apropiar-se. El desenvolupament històric del capitalisme conté l'impuls de convertir totes les coses en mercaderies (Immanuel Wallerstein). Aquest impuls s'ha fet després de la fi del socialisme d'estat un impuls essencial: no només els països aleshores comunistes l'han abraçat, sinó que ho han fet globalment totes les regions el món i s'ha imposat fins i tot a l'últim racó de la societat.

La qüestió social es planteja de bell nou, però aquest cop a escala mundial, doncs s'ha creat un patriciat internacional que posseïx aquesta economia mundial capitalista i que no sent cap responsabilitat social. Es diu que les 358 persones més riques del planeta “posseïxen” més que tota la meitat de la humanitat.

L'altra conseqüència aclaparadora és que la guerra ha retornat a la política i ha ocupat el lloc deixat per la Guerra Freda. Els EUA són l'única superpotència que queda. Gasten més en armament que tots els seus rivals econòmics i polítics en conjunt. L'OTAN s'ha enfortit i ampliat. Una conseqüència de tot això és que la guerra torna a ser un mitjà “normal” per fer política. Si en els temps de la Guerra Freda també els plans dels EUA eren els d'evitar una confrontació oberta a escala planetària i per això mateix no deixar escalar les “petites” guerres que ocorrien a la perifèria, des dels 90 es parla obertament de guerres “imperials”: la màxima violència ha de ser aplicada en el menor temps possible per tal de crear l'ordre que vulgui el centre imperial. En aquest sentit conscient fou la guerra de Iugoslàvia al 1999 la primera en obrir “l'entrada” del capital internacional en un país tot ignorant el dret internacional. La guerra per a l'establiment del nou ordre geopolític internacional que no és sinó la ocupació de l'Iraq devia portar tot això a una escala sense precedents. El fracàs dels EUA i dels seus aliats occidentals a l'Iraq i a l'Afganistan ha portat a que noves guerres contra l'Iran, Corea del Nord o Amèrica llatina no hagin esclatat fins a dia d'avui.

Capitalisme i guerra

Després de la Primera Guerra Mundial i les seves conseqüències catastròfiques, es mostrà als ulls de l'esquerra una connexió inextricable entre capitalisme, crisi i guerra. El socialdemòcrata alemany Karl Ballod identificà en la edició de postguerra de la seva obra Der Zukunftsstaat. Produktion und Konsum im Sozialstaat [L'Estat futur. Producció i consum a l'Estat social] (1919) la guerra mundial amb la crisi: «els economistes burgesos suggereixen, i es vanten de manera especial al fer-ho, que les crisis econòmiques no són, com Marx esperava, cada cop pitjors, sinó que ben al contrari, han estat cada cop més febles. Per descomptat: fins i tot l'acumulació de forces més gran de tota la història s'ha esvaït degut a la crisi de les forces internes i la crisi més terrible de la història mundial i la guerra mundial. Fins i tot els economistes burgesos la reconeixen com una guerra econòmica en el sentit literal del terme i que la persecució de la creació de valor ha acabat per autodestruir-se, com va ocórrer a totes les crisis econòmiques precedents.» La seva conclusió fou que la guerra mundial es mostrà com una crisi mundial i que el capitalisme havia arribat a la seva fi i que el socialisme tornava a l'agenda: elaborar aquesta tesi, i especialment els avantatges d'una economia socialista a les grans empreses, fou el objectiu declarat d'aquest llibre. Aquí no importa que la socialdemocràcia d'aleshores volgués realitzar aleshores encara el socialisme, sinó que la comprensió de les crisis sobrepassava el tractament econòmic habitual de l'època.

Els anàlisis dels comunistes també obtenien el mateix resultat: que la competició de la propietat privada capitalista creixia i que aquesta portava a un desenvolupament cada cop més crític, que desembocava en l'imperialisme i la guerra. «La política imperialista que porten a terme les “superpotències” ha, abans o després, d'acabar en un gran terrabastall. És ben clar que aquesta política de pillatge de totes les “superpotències” fou l'origen de la guerra.» Aquesta guerra «no podia sinó ser una guerra mundial», perquè totes les potències «estaven vinculades les unes amb les altres a través d'una economia mundial conjunta.» Així, l'alternativa era conseqüent: «“O dissolució conjunta o comunisme” La revolució que comença a emergir pels mateixos motius no podia ser sinó una revolució mundial, la guerra imperialista no podia acabar sinó en una guerra imperialista mundial.» (N. Bujarin, E. Preobraschensky: L'ABC del comunisme, 1921)

La història del segle XX, emperò, ha marxat per altres vies: (1) La revolució mundial restà per realitzar, el socialisme realment existent es limità a la Unió Soviètica i, a partir de 1945, a una amplia part d'Europa i d'Àsia. (2) El capitalisme es desenvolupa cada cop més críticament però romandre funcional i en la part del món dominada per ell hegemònic. La crisi més profunda fou llavors la crisi econòmica mundial de 1929 fins a 1933, que no obstant amb el New Deal de Roosevelt als EUA i l'arribada de la dictadura hitleriana a Alemanya va tenir conseqüències polítiques i econòmiques completament diferents. (3) La Segona Guerra Mundial, que va sortir en 1939 des de les trinxeres alemanyes, no es deixa explicar exclusivament com una continuació del capitalisme ni com una guerra anàloga a la primera, però tampoc superficialment per la “competició entre sistemes” entre la Unió Soviètica i el món capitalista. (4) El socialisme real necessitava portar a terme les seves pròpies guerres. Així és quan s'observa la participació de la Unió Soviètica en la partició de Polònia al 1939 i la guerra d'hivern fino-soviètica al 1940, però les guerres entre la Unió Soviètica i la Xina al 1970, Xina i Vietnam al 1980 i la guerra soviètica a l'Afganistan entre 1979 i 1989 s'expliquen clarament per disposicions polítiques internes del camp “socialista” dividit.

Sobre l'actual crisi econòmica

Amb l'actual crisi econòmica mundial la relació entre capitalisme, crisi i guerra torna a estar a l'ordre del dia. Resulta de la crisi un nou perill de guerra? La crisi econòmica mundial, que esclatà el 15 de setembre de 2008 quan es desplomà el banc Lehman Brothers, és la crisi econòmica capitalista més profunda des de la crisi econòmica mundial de 1929 a 1933. Les promeses i afirmacions del neoliberalisme, que des dels anys 80 eren sempre presents al pensament econòmic i les negociacions de política econòmica en els països occidentals, s'han demostrat falses i fraudulentes.

El desenvolupament fins a un punt crític del capitalisme no es deu atribuir a forces alienes. A diferència de les crisis anteriors –la crisis de Mèxic al 1982 i 1994, la crisi asiàtica al 1997, la crisi argentina del 2002– aquesta ha esclatat en el centre mateix del capitalisme mundial, els EUA i la UE, i s'ha estès des d'aquí a altres parts del món. El capitalisme neoliberal és propulsat pels mercats financers; domina la il·lusió de que es poden generar beneficis a partir de la pura economia financera, desconnectada de “l'economia real”. Al final a tot el món es troben repartits 200 bilions de dòlars en accions, en comparació amb un producte social brut mundial de 55 bilions de dòlars anuals.

Les conseqüències duradores de la crisi no es poden preveure. Fins avui s'ha destruït per “valor” de més de 50 mil milions de dòlars. Amb l'ajuda d'enormes paquets de salvament dels bancs estatals va poder capejar-se la crisi. Aquest any fou finalment acceptada de manera clara pels apologistes del capital, esclatà però novament en la forma d'una amenaçadora fallida estatal de Grècia i altres països. Alguns analistes alarmen mentrestant de que actualment hi ha una nova bombolla especulativa creada amb el diner estatal i els emprèstits dels dos últims anys, però que abans com ara, no hi ha encara un major control estatal com el que hi havia abans. Els analistes indiquen que a causa d'això el mercat existent de “derivats”, que no ha estat assegurat absolutament amb res, reuneix una massa de 680 mil milions de dòlars que podria desplomar-se en una pròxima fase de la crisi.

El problema de la crisi

Als anys 30, relativament superada la crisi econòmica mundial, la producció bèl·lica fou emprada per generar una ocupació addicional. Això tenia no obstant la condició de que existissin els mitjans financers per sostenir-la i arribés a tenir efectes d'ocupació reals. El pressupost estimat dels EUA destinat a la despesa militar se situava als últims anys de l'era Clinton (als 2000) en 300 mil milions de dòlars. A l'any 2008 els pressupostos d'armament dels EUA augmentaren fins als 607 mil milions de dòlars. Sota la presidència de George W. Bush s'han duplicat en vuit anys. A finals de l'era Clinton el deute estatal dels EUA estava xifrat en 5'8 mil milions de dòlars i el PIB en més de 10'2 mil milions de dòlars, és a dir, que el deute equivalia al 56'9% del PIB anual. A finals del 2008 el deute superava en molt els 10 mil milions de dòlars i el PIB se situava als 14'3 mil milions de dòlars, el percentatge augmentava per tant fins al 70'7%. De fet no hi ha ja espai per a la despesa addicional en armament dels EUA, que en qualsevol cas equival ja al 40% de la despesa mundial en armament. A tot això cal afegir que la producció moderna d'armament està molt especialitzada i que per cada milió de dòlars invertits cada cop hi ha menys persones ocupades que a altres branques del sector industrial o serveis. El govern d'Obama està ocupat actualment en cancel·lar els projectes d'armament aprovats pel govern anterior, però no menys cert és que n'aplica d'altres. A això cal afegir que el “programa de rescat” de la crisi financera solament en els primers nous mesos de la crisi acumulà mil milions més de dòlars al deute estatal dels EUA.

La política bel·licista del govern Bush va tenir com a conseqüències la guerra a l'Afganistan i a l'Iraq. Totes dues guerres van tenir èxit per als EUA i per als seus aliats, i encara avui són populars als països dels qui han participat. La guerra a l'Afganistan es lliura encara avui, encara que ha fracassat tant com ho ha fet la de l'Iraq. Els costos i els resultats no han estat útils més que als ulls d'aquells qui han conduït la guerra. Majories socials en Alemanya i molts altres països europeus estan en contra de la guerra a l'Afganistan. A curt termini no s'ha de calcular amb “petites guerres” del món occidental imperialista. Això ho mostra, entre altres coses, la operació dels EUA contra Corea del Nord. Anàlisis més exactes suggereixen a més a més que la lògica de la “superació” de la crisi econòmica i la direcció de la guerra a l'Afganistan corren en paral·lel, no que es derivin l'una de l'altra.

Roman la qüestió de si esclatarà o no una “gran guerra” entre els EUA i la Xina, de la que es parla cada dia més. Totes dues són potències que òbviament no volen permetre cap xoc d'interessos directe. L'ascens de Xina no necessita de cap guerra. I si els EUA en deu anys encara conserven mitjans financers per continuar un curs com l'actual és més aviat improbable. Políticament, amb Obama o amb un president nord-americà similar seria molt improbable.

En conclusió: existeix des de sempre una vinculació entre capitalisme, crisi i guerra. No va ser mai tan clara com fa noranta anys. La guerra fou en ocasions una “sortida” de la crisi per distreure dels problemes interns, per amagar el robatori econòmic i els problemes socials al país. Però el capitalisme i els beneficis no condueixen automàticament a la guerra. Continuaran esclatant guerres. Per això el moviment per la pau té encara la oportunitat d'abatre falcons de la guerra.

La Xina a la crisi

2011-02-21T14:07:00.001+01:00

Rafael Poch-de-Feliu
Periodista, corresponsal de La Vanguardia a Beijing entre 2002 y 2008

La conferència pronunciada pel periodista Rafael Poch, autor del llibre La actualidad de China. Un mundo en crisis, una sociedad en gestación. (Editorial Crítica. Barcelona, 2009) en el marc de les Jornades “Europa davant una cruïlla històrica”, organitzades per l’Associació Cultural Roig amb la col.laboració de la Fundació Pere Ardiaca el passat mes de septembre, traça una panoràmica de l’evolució recent de la Xina en els àmbits econòmic, laboral i de política internacional. Replicant algunes de les assumpcions habituals al món occidental, l’autor posa en la primer línia del debat tant les fortaleses com les debilitats del gegant asiàtic per tal d’entendre la seva actuació en el context de crisi global.

Quatre aspectes de la seva actualitat

En aquesta conferència oferiré quatre pinzellades sobre aspectes importants de l'actualitat xinesa. Parlaré sobre: 1 - Els mèrits del bon govern de la Xina, que expliquen com aquest país està capejant l'actual crisi financera. 2 - Els canvis en la llegenda sobre la superpotència Xina que aquesta dada aporta, confrontats amb la realitat de la debilitat de la Xina en la globalització. 3 - El moviment obrer a la Xina, que a diferència de la situació general al món, té determinades oportunitats en aquesta crisi. I 4 - Sobre el comportament mundial de la Xina, en el passat i el present, deixant el futur per als professionals d'aquest ram, em refereixo als endevins.

 I) Sobre els mèrits i eficàcia del bon govern de la Xina, que continuen en la crisi.

 A Occident la crisi està creant alguns problemes socials, però en un país com la Xina, inserit en un esquema exportador extraordinàriament dependent dels humors de l'economia global, una forta contracció de la demanda occidental crearia dilemes existencials. D'aquí es deriva la imperiosa necessitat d'afirmar un model econòmic més endogen, més basat en el potencial del mercat intern i menys en l'exportació de productes de baix valor afegit. És una tasca enorme que necessita canvis colossals a tots els nivells, fins i tot canvis en la ideologia i en el discurs.

 L'enfonsament del casino financer, que a Occident ha rehabilitat el keynesianisme, a la Xina ha potenciat tendències antimercat i un nou suport a les empreses estatals, que han estat les principals receptores del paquet anticrisi de mig bilió d'euros i dels crèdits de gairebé un bilió concedits pels bancs, estretament controlats per l'Estat. En alguns casos el gir a l'esquerra en el discurs del Partit Comunista ha estat rampant.

 Bo Xilai, l'exministre de comerç fill d'un pare de la pàtria, era el nen bonic dels diplomàtics occidentals i dels executius de les multinacionals a Pequín. Tenia un impecable nivell d'anglès, el seu fill estudiava en un col·legi britànic d'elit i era capaç de distingir un bon vi de Bordeus o de discutir una jugada de golf ... Gent com ell, membre del Politburó des del 2007, li posaven rostre a una Xina neoliberal i capitalista. I en això va ser nomenat cap del partit a Chongqing, la metròpoli, bruta i pencaire, del curs mitjà del Yangtze. Al costat de Chongqing, ciutats com Pequín, Xangai o Nanjing són com delicades ballarines del Bolshoi al costat d'un rude miner de rostre ensutjat. Un altre món. A Chongqing els dirigents han encunyat un nou concepte, l'anomenat "PIB vermell" que descriu, "un desenvolupament econòmic que s'orienta en les necessitats de les masses i no ve dictat per la cobdícia de les classes privilegiades representades pels 30 milions de milionaris", explica preocupat Willy Lam, un conegut analista de dretes de Hong Kong. A Chongqing, Bo Xilai ha promocionat la construcció d'una gegantina estàtua de Mao, símbol de l'igualitarisme, i la seva administració ha estipulat que almenys una tercera part dels habitatges que es construeixin a la ciutat han de ser assequibles per als obrers i camperols. El cap del partit va adquirir fama per enviar missatges amb passatges extrets del Llibre Vermell de Mao, a través de la xarxa local de telefonia mòbil amb tretze milions d'abonats. Lam diu que, "en menys de dos anys, Bo Xilai ha citat frases i pensaments de Mao en almenys trenta discursos". Fins al presumpte successor de Hu Jintao, Xi Jinping, ha pronunciat discursos rescatant el "servir al poble" i l’"enfortir el vincle amb les masses".

 Sense tenir res a veure amb un "retorn al maoisme" o al "socialisme", tot això no és un adorn, ni un caprici, ni exclusiu del cap de partit a Chongqing, sinó alguna cosa seriosa, que d'alguna manera ja van avançar Hu Jintao i Wen Jiabao en els últims anys amb el seu gir socialdemocratitzant, per dir-ho d'alguna manera. És un símptoma de per on va el cap d'uns dirigents pragmàtics que saben que el futur és incert i que estan caminant, com s’acostuma a dir, sobre closques d'ou.

 -El més extraordinari de la Xina és que la política anti crisi va començar abans de la crisi. El 2002 ja estava en marxa un canvi de rumb de direcció keynesiana. Per què? Perquè el sistema xinès va veure venir molts dels problemes de l'economia global, entre ells el perill de l'extrema dependència del país de l'exportació, la qual cosa la deixava completament exposada a les bandades d'una brusca caiguda de la demanda, com ha passat.   La crisi ha suposat també una prova per al control polític de l'economia. La majoria dels observadors coincideix que aquest control, que es creia minvat per l'auge que l'empresa privada va registrar en els últims anys, és més robust del que es pensava. Això ha estat resultat de lliçons apreses en la crisi del 1998.

Entre aleshores i avui:
 - Els ingressos del govern es van doblar (fins a arribar al 21% del PNB).
-Els beneficis del sector públic es van multiplicar per quatre (fins al 23% del PNB).
- Els "crèdits dolents" dels bancs es van reduir un 75%.
- I les reserves en divises es van multiplicar per tretze.

L'any 2007, tot això ja havia incrementat la capacitat d'intervenció del govern, que va respondre a la crisi de 2008 llançant la consigna de gastar, gastar i gastar, i de reconduir cap al mercat intern la minvant demanda exterior, una operació complexa que precisa crèdits. Precisament per això, la clau ha estat, i és, el control polític del crèdit:

 -Dos terços de la banca està en mans de l'Estat i els seus directius són nomenats pel departament de quadres del Partit.
 -Quatre dels cinc caps dels grans bancs són membres del Comitè Central, o sigui que les ordres s’acompleixen.

 El resultat és que els governadors de províncies competeixen entre ells per veure qui aconsegueix donar més crèdits a través dels bancs de les seves províncies, en estricta aplicació de la directiva del Politburó de facilitar el crèdit. Com a conseqüència, en el primer trimestre del 2009 els bancs xinesos van concedir més crèdits que en tot el 2008.

 La conclusió de tot això és que mentre a Alemanya sentim la Canceller Merkel queixar-se que els bancs que estan sent rescatats amb diners públics no donen crèdits (i molta gent es pregunta si no són ells els que governen Merkel), la Xina mostra una governabilitat molt més efectiva de la situació. Com a resultat, la Xina manté el seu nivell de creixement anterior a la crisi i s'ha convertit en el principal exportador mundial.  

A partir d'aquesta dada s'actualitza la llegenda de la superpotència xinesa.
 II) Sobre la debilitat de la Xina en la globalització i l'evolució de la llegenda xinesa arran de la crisi
 Ens referirem molt breument a la història recent d'aquesta llegenda.

 Això de la superpotència ens està acompanyant des que les realitats sostingudes del creixement i vigor xinesos es van fer ineludibles, de manera que va haver de canviar de discurs. Abans de la "superpotència amenaçadora", durant els anys noranta, el discurs sobre la Xina en mitjans com The Economist o el Financial Times -la Bíblia en mitjans de comunicació- era diferent. Llavors el que es deia era que el creixement xinès era una cosa conjuntural i que aviat s'enfonsaria com un castell de cartes. No va ser així, i des de finals dels noranta, la interessada i manipulada exageració sobre la superpotència xinesa va prendre el relleu a la compromesa constatació que un gran país en desenvolupament sortia endavant amb receptes estatistes ben diferents a les pregonades pel consens de Washington, un embaràs que en els noranta se solucionava dient, "... però no durarà massa". La llegenda actual, la del segle XXI, podríem dir, té a veure amb l'obsessió per buscar enemics i amenaces que té un sistema fonamentalment agressiu i bel·licista.

 La Xina tenia tots els números per ser declarada "enemic següent". Recordem que la seva ambaixada a Belgrad va rebre un míssil que va entrar "per error" pel balcó del despatx de l'ambaixador, en l'inici de la "guerra humanitària" de Kosovo, el 1999. Que després un avió espia americà es va ficar en l'espai aeri xinès i va acabar retingut a Hainan. I recordem també els articles que els ideòlegs de la "seguretat nacional" dels Estats Units dedicaven a la Xina en el canvi de segle. Afortunadament per a la Xina va aparèixer en Bin Laden i el 2001 la "guerra contra el terrorisme" va canalitzar tot això cap a un altre enemic.
Evidentment, els avenços i posicions imperials a l'Àsia Central i l’Afganistan, també tenen alguna cosa a veure amb la Xina, més exactament amb prendre posicions entre Rússia i la Xina al costat de la primera zona energètica del món, però la situació podria haver estat molt pitjor...

 En qualsevol cas, en el moment actual la llegenda afirma que mentre la crisi fa estralls en la potència occidental la superpotència xinesa està avançant encara més posicions en la globalització. Aquest discurs afirma el següent:
 - Que la Xina ha superat Alemanya com a primer exportador mundial.
- Que el seu PIB ja és el segon del món, per davant del Japó.
- Que tres bancs xinesos ocupen els primers llocs mundials en capitalització.

- I que les empreses xineses estan aprofitant la crisi i les seves fabuloses reserves de divises de 2,3 bilions de dòlars, les més grans del món, per comprar-ho tot. És el que il·lustra el titular de la revista "Fortune" de novembre de l'any passat: "Els xinesos se'n van de compres, està la seva empresa, o el seu país, a la llista?".

 Tot és veritat menys allò darrer, però fins i tot el que és veritat cal saber llegir-ho.  

La Xina és una gran potència exportadora, però la seva posició en la globalització, per més que pugui millorar amb la crisi (qualsevol propaganda es basa en algun moment real) segueix sent molt feble, i no sembla que la crisi pugui alterar aquest problema fonamental.Veiem algunes dades significatives que ens ofereix Peter Nolan (1):  - El capitalisme actual es caracteritza per un viu procés de concentració empresarial i tecnològic: empreses grans que es mengen les més petites i controlen els mercats. La crisi ha estat aprofitada per incrementar aquest procés, mitjançant fusions i adquisicions. En 2007-2008 es van produir 169 operacions de concentració empresarial, però les empreses xineses -ni les dels països en desenvolupament en general- no figuren en cap d'elles.   En el grup de les 1.400 empreses més punteres, les dels Estats Units, Japó i Europa formen el 80%. És veritat que la Xina té les majors reserves de divises, però:    

1 - si aquests 2,3 bilions es reparteixen per càpita, són 1800 $ (Corea, 5600 $ per càpita, Japó $ 8.400).

2-només les deu principals empreses dels Estats Units ja superen en capital de mercat aquesta suma.

I ,3-els 500 principals administradors d'actius, dels quals el 96% pertanyen a empreses de la tríada (EUA, UE, Japó), manegen 64 bilions de dòlars, és a dir 27 vegades més del capital de la reserva xinesa.

 En la construcció d'empreses globals, a la Xina el més calent és a l’aigüera. Hi ha algunes empreses que han aconseguit determinats nínxols en el mercat global (Huawei telecom / Haier Línia Blanca / Lenovo ordinadors personals), però són excepcions i en nínxols no estratègics. Huawei, segurament la més notable d'elles podria acabar fusionant-se amb alguna empresa occidental més gran...

 Els bancs xinesos són grans, però tampoc estan en el món: no figura ni un sol banc xinès entre els 50 principals per la seva presència mundial.

 - Aquesta realitat contrasta molt amb el soroll que es fa quan una empresa xinesa, sigui als Estats Units, a Rússia o Kazakhstan, pretén fer-se amb una empresa local. Llegint la premsa, molta gent pot tenir la sensació que els xinesos se'ns menjaran. Fins a l'entrada de la Xina a l'Àfrica, -on ha invertit 7.800.000.000 en un any (2009) una quantitat moderada i en països relativament abandonats per la tríada per la seva ruïna o perillositat- és objecte de llegendes sobre "el nou colonialista". Això ens porta a l'aparell de propaganda.

 L'aparell de propaganda xinès ha millorat molt. La televisió xinesa té emissions globals en xinès, anglès i espanyol. Si en els noranta la tele global es reduïa pràcticament a la CNN i la BBC, gairebé sense diferència en moments de gran pressa propagandística, com la guerra de Iugoslàvia o l'Iraq, ara hi ha Al-Jazira, i televisions russes i xineses globals. S'ha millorat alguna cosa (molts xinesos, fora de la Xina veuen aquestes emissions de Pequín), però el desequilibri és patent i els "menús" informatius segueixen determinats pel món anglosaxó. És inimaginable que la CCTV, la televisió xinesa, determini els menús informatius, el que és notícia i el que no ho és, a Austràlia, al golf Pèrsic, a l'Àfrica o a Europa.

 - Les inversions directes a l'estranger del conjunt dels BRIC, sumats, (Brasil, Rússia, Índia i Xina), representen menys que les d'Holanda. La suma total de les inversions que la Xina realitza a l'estranger és inferior a les realitzades per Rússia, el Brasil o Singapur. El 2009 la seva suma d'inversions FDI en els països desenvolupats va pujar fins a 17.500 milions, és a dir, menys d'un 5% del que la Xina rep en inversions, procedents majoritàriament de la tríada i d'Àsia Oriental. És a dir: les transnacionals estan molt ficades a la Xina, però les empreses xineses NO existeixen al món desenvolupat.

 La realitat és que la Xina continua sent un país en desenvolupament i la prova és que amb una població que supera en 300 milions els 1.000 milions dels països més rics, el seu PIB és una cinquena part, i les seves exportacions una desena part del PIB d'aquells. O sigui que la conclusió segueix sent la que l'èxit de la Xina és el d'una hàbil administració de la seva debilitat en la globalització. Si s'ha de quedar amb una simple imatge, l'afirmació que la Xina és taller mundial de productes d'escàs valor afegit i que canvia milions de parells de sabates per un sol Boeing 747, és més realista que el de "pròxima i imminent superpotència".

  Per la seva condició de país en desenvolupament, per la seva debilitat en la globalització i pels costos humans i en medi ambient que comporten, tots aquests èxits de creixement han de ser considerats èxits en la crisi, més que victòries en un procés que conduiria inevitablement cap a l’estatut de superpotència. Em sembla que aquesta és la visió sòbria que el mateix grup dirigent xinès té de la situació.

 L'any passat, a Munic, el ministre d'exteriors xinès, Yang Jiechi, va recordar que és obvi: que, "les ciutats com Pequín i Xangai no representen el conjunt de la Xina", on hi ha "moltes zones rurals i remotes molt pobres, amb 135 milions de xinesos vivint amb menys d'un dòlar al dia (el 18% dels 750 milions que hi ha al món en aquesta categoria), 400 milions (més del 30% de la població) que viuen amb menys de dos dòlars diaris, i 10 milions sense accés a electricitat ".

 Molt pocs països han assolit en l'últim mig segle sortir del forat del subdesenvolupament i ingressar en el club dels més desenvolupats. La llista es limita a Corea del Sud, l'illa de Taiwan i poc més. Si la Xina pot realitzar aquesta gesta, és una cosa que queda per al futur i que desconeixem. Yang va dir que per a què la Xina arribi a una "modernització veritable", "hauran de passar una dotzena de generacions".

  III) Sobre el moviment obrer a la Xina

 -L’imperatiu de desenvolupar el mercat intern té enormes implicacions socials, perquè la millora de les condicions generals de vida dels de baix i l'augment dels seus ingressos salarials, són condicions ineludibles per afirmar un creixement més endogen, més basat en el consum nacional, i menys dependent de la turbulenta economia global. Aquest és el sentit general d'invertir en la societat, de disminuir les despeses en educació per als més pobres, d'alliberar d'impostos els camperols i d'organitzar un sistema de seguretat social i atenció mèdica que cobrirà el 100% de la societat l’any 2020, començant pels més febles i desprotegits, ancians, dones embarassades, nens... Quan va esclatar la crisi, tot això -una tasca colossal- ja estava en marxa. No conec cap altre país que en els sis o set anys anteriors a la crisi, estés en aquesta clau preventiva i, diguem, avisada, sobre el que podia venir.

 D'on va partir aquest reflex? En primer lloc, com he dit, del precedent posat el 1998 per la crisi asiàtica i el creixent desordre financer als Estats Units -de la mateixa naturalesa que el del nostre maó i del que ningú amb responsabilitats executives semblava conscient. En segon lloc, l'impacte de la crisi del Sars, el brot de pneumònia atípica del 2003, que va evidenciar que una simple crisi sanitària -que no va arribar a més- podia fer trontollar el creixement i trastocar tota l'economia a causa de l'absència de socialisme, de xarxes sanitàries i de seguretat social. Van ser alarmes que van fer prendre consciència de la insostenibilitat d'un creixement desigual i desequilibrat. Tota aquesta reflexió social té grans conseqüències per a la classe obrera xinesa i obre oportunitats institucionals al moviment obrer allà.

 -Recordem breument del que estem parlant quan diem "classe obrera xinesa":

 En primer lloc estem parlant del col·lectiu laboral més gran del món, els salaris, humor i condicions materials de vida del qual són molt determinants. El que ha passat en el món del treball en els últims vint o trenta anys, no s'entén sense l'ingrés en l'economia capitalista dels treballadors del bloc de l'Est, l'Índia i la Xina. Aquesta aportació va duplicar el nombre de la mà d'obra global (passem de 1460 milions d'obrers a més de 2900 milions). Molts més treballadors competint pel mateix capital van alterar la correlació global entre capital i treball. L'explotació, via salaris-escombraries, deslocalització, etc, va rebre noves oportunitats que, com veiem per tot arreu, s'estan aprofitant molt bé.

 La Xina respon de la meitat d'aquest increment global de mà d'obra. Les condicions de treball de la seva classe obrera repercuteixen en l'escenari global, tant en altres països en desenvolupament (el cas del tèxtil mexicà és conegut: els mexicans van perdre segments sencers del mercat americà que tenen allà al costat i del qual en formen part, via el NAFTA) com en els països centrals. Per això, que les autoritats xineses estiguin interessades, per raons de la sostenibilitat general de la seva economia i del seu règim, en la millora de les condicions socials, té gran rellevància fora de la Xina, al món sencer.   També l'evolució demogràfica del país, amb una tendència cap a l'envelliment poblacional força dinàmica, i les millores fiscals en el camp, donen suport indirectament a aquest vector de millora, perquè tendeixen a assecar per a les empreses més explotadores la fins ara inesgotable font de mà d'obra rural i és un factor de pujades salarials. Molts obrers poden pensar-s'ho més a l'hora d'acceptar determinades condicions de treball i, de fet, els sectors més explotadors de la manufactura pateixen des del 2007/2008 problemes d'escassetat de mà d'obra.

 Cal dir que la voluntat tecnocràtica dels dirigents de Pequín és important, però es veu minvada i relativitzada per la seva limitada capacitat per fer complir les seves decisions i directives, per exemple la relativa cobertura que el govern central ha prestat a l'última onada de vagues, o una nova legislació sobre convenis col·lectius i representació sindical a les empreses (2). Governs provincials i locals -moltes vegades estretament dependents d'interessos empresarials- poden convertir en paper mullat aquestes directives.   L'escenari ideal seria que la Xina arribés a una situació com la del Vietnam, on hi ha el dret de vaga i on els tribunals (que a la Xina depenen del poder local, la qual cosa minva la seva independència, un problema gravíssim) acostumen a donar la raó als obrers en les disputes laborals. S’haurà de veure...

 -Finalment, hi ha un altre factor molt important que és la pressió dels propis obrers, legalista o, quan aquesta via falla, explosiva, que pot determinar molt el procés futur. A la Xina hi ha dues classes obreres, l'antiga i atípica, producte de la industrialització maoista, que va tenir llocs de treball vitalicis, pensions, i xarxes d'habitatge i sanitat, en gran part desmantellada en els anys noranta, i la d'origen camperol-emigrant, que alimenta la manufactura per a l'exportació, una classe obrera "clàssica" en el sentit de Marx, la situació, salvant totes les distàncies, podria comparar-se amb la dels nostres emigrants estrangers. Aquests dos exèrcits laborals estan units per una reclamació de legalitat que deixa fora de joc les autoritats, perquè elles mateixes parlen de governar d'acord a la llei. Per a les autoritats el nord no és la justícia social sinó l'estabilitat, i reprimeixen de la forma més ferotge qualsevol intent d'organització obrera autònoma. Els obrers ho saben i hi renuncien, però la seva protesta és molt viva.

 Contra la idea tòpica que es té d'ells, els xinesos són molt rebels, i les seves exigències de drets i salaris més alts estan creixent. A la Xina hi va haver vagues, en el Xangai del 1957 i el 1976. L'any 2000 es va produir la mobilització més potent des de Tiananmen (1989): va ser una revolta de jubilats, aturats i treballadors del sector estatal del Nord-est (Dongbei), un bastió de la primera de les dues classes obreres esmentades... El potencial per a la protesta va a més, però sempre de forma aïllada, sense organització que superi una empresa (una estratègia conscient per no provocar la repressió) i recolzant-se en el discurs oficial sobre la legalitat. El resultat és un subtil estira i arronsa, però l'activitat va a més:

 El 2008 es van registrar 127.000 protestes i tumults socials que van implicar 12 milions de ciutadans (el 2005 van ser 87.000). En 467 casos aquesta protesta va incloure l'assalt a seus del govern, en 615 casos atacs a la policia i en altres 110 casos destrosses i incendis de vehicles. Molts d'aquests desordres són obrers. Aquestes dades mostren una societat viva i reactiva, amb l’ira de la qual el govern ha de comptar a l'hora de prendre decisions que afecten la governabilitat. Arribem així a un aspecte crucial, l'últim, per comprendre el comportament internacional de la Xina que és el del seu potencial de caos intern com a factor dissuasori d'aventures exteriors de tipus imperial.

 IV) Sobre el comportament mundial de la Xina en el passat i en el present.

 Malgrat tot el que s'ha dit sobre la llegenda de la seva potència i la debilitat de la seva posició en la globalització, és obvi que la Xina creix, en economia i en poder Com s'administra aquesta nova força? La perspectiva històrica la va explicar molt bé Giovanni Arrighi, seguint en Fernand Braudel i tot un seguit d'historiadors japonesos, en el seu "Adam Smith in Beijing", que em va donar la idea essencial que defenso en el meu llibre (3).

 - En primer lloc la relativa escassetat de conflictivitat exterior de la Xina i el seu entorn avui i ahir. En l'ahir hi veiem: dues guerres amb el Japó provocades per aquest darrer, alguna incursió a Birmània, guerres de consolidació de les fronteres -com les sagnants a Xinjiang i contra els pobles de l'estepa en el XVIII i XIX- i poca cosa més. En l'època moderna, estant amenaçada per la superpotència, la guerra de Corea, la guerra fronterera amb l'Índia l'octubre del 1962, provocada per aquesta, els incidents fronterers amb la URSS durant la Revolució Cultural- que ni tan sols els generals soviètics implicats sabien explicar a Moscou- i, com a excepció, la invasió del Vietnam, aquesta sí, una vergonyosa operació de càstig de la qual els xinesos en van sortir escaldats...

 Avui constatem un paper moderat, prudent i pacificador en els dos escenaris més calents que la Xina té en el seu entorn immediat: el de la península coreana i el de Taiwan, ambdós vinculats a la guerra freda i els impulsos agressius dels Estats Units. També veiem moderació en despeses militars (150.000 milions de dòlars) i en la doctrina nuclear que regeix un arsenal discret (la seva mida és comparable a la britànic) i que gairebé no s'ha renovat des dels anys vuitanta.

 Tornant a la història, constatem un desinterès històric pel comerç de llarga distància i pel domini i conquesta exterior, factors d'imperialisme. En lloc d'això domina una tradició d'imperi tributari clarament dominant del seu entorn asiàtic, basat en valors de Confuci compartits amb l’Àsia Oriental, i interessat en l'harmonia del seu entorn i que dóna un resultat de 500 anys de relativa pau, en franc contrast amb l'estat de coses en la història europea, amb potències en permanent competència i guerra, que practiquen canviants aliances entre elles per impedir el domini continental d'una sola.

 - Com s'explica això? Molt té a veure amb la pròpia complicació de mantenir la Xina estable. Si un governant té grans problemes i ha de dedicar enormes energies i atenció a la governabilitat interna del seu país, la seva predisposició cap a l'aventura i agressivitat exterior és necessàriament reduïda. Aquest és el cas de la història de la Xina, país de revoltes, molt vulnerable a catàstrofes naturals (és crònica la simultaneïtat de sequera i inundació en un mateix any), amb una capacitat de caos sense comparació, com ens suggereix la seva història moderna. La sèrie de poc més d'un segle és impressionant:   Des de la revolta Tai Ping (la guerra civil més gran de la història amb 50 milions de morts al s.XIX), fins a les grans fams del canvi de segle. D'aquí a la fallida imperial, la dissolució i fragmentació nacional dels senyors de la guerra, la invasió estrangera, la guerra, la guerra civil i la revolució. Des de llavors el gran salt endavant (la fam més gran del segle XX que el voluntarisme polític va agreujar), la revolució cultural, l'actual degradació mediambiental...

 No crec que hi hagi al món un país amb aquest potencial i concentració de caos, el que explica amb escreix la prudència de la Xina i la seva obsessió per l'estabilitat interna, i, per extensió, externa. Perquè allò extern és vist com a una cosa subordinada a allò intern, al problema de la governabilitat. És cert que la viva i creixent dependència xinesa de recursos energètics exteriors és un factor nou que altera l'històric desinterès xinès pel comerç de llarga distància (aquí hi ha terreny de debat sobre les conseqüències que això pot tenir en el comportament mundial de la Xina, però el fet és que aquest país no construeix l'instrument tradicional per a la salvaguarda de rutes comercials: poderosos recursos militars aeronavals), però, en general, crec que tenim arguments raonables per pensar en un paper pal·liatiu de la Xina de portes enfora, en el caos que anuncia l'inquietant segle XXI. Moltes gràcies.

Notes

 (1) En l'última New Left Review. Nolan és un observador competent que en un llibre del 1995 -China's Rise, Russia's Fall: Politics, Economics and Planning in the Transition from Stalinism- va defensar correctament la superioritat de la via xinesa respecte a la russa, una cosa òbvia però que ningú volia veure llavors per no contradir les bíblies mediàtiques i acadèmiques, que aleshores afirmaven el molt bé que anaven les coses a Moscou i el poc que havia de durar el creixement xinès.
 (2) La crisi va fer que l'aplicació d'aquestes lleis, "es paralitzés en determinades zones", diu Qiao Jian, de l'Institut xinès de relacions laborals. Els casos de salaris impagats van augmentar sensiblement, però també van augmentar notablement els plets interposats pels obrers davant del Tribunal Suprem: 295.000 el 2008, amb un increment del 90% respecte l'any anterior. Van ser 318.000 el 2009 i 207.000 en els primers vuit mesos del 2010. El relatiu suport del govern a la pressió obrera va quedar patent en unes declaracions del primer ministre Wen Jiabao sobre els "baixos salaris" a les empreses en vaga, i en el fet que diaris com la Xina Daily denunciessin "la freqüent violació dels legítims drets dels treballadors "i fins i tot publicaran articles d'Anita Chan, una bona especialista laborista del moviment obrer xinès.

 (3) L'actualitat de la Xina. Un món en crisi, una societat en gestació. Barcelona, Editorial Crítica, 2009.

Notes crítiques sobre "una" història de la JCC, de Xavier Domènech

2011-02-21T14:03:00.001+01:00

per Alberto Herrera
Treballador de SEAT i llicenciat en Geografia i Història. Va militar a la JCC entre el 1979 i el 1981

El treball que ens ha facilitat l’Albert Herbera, ens presenta la desaparició de la Joventut Comunista de Catalunya (JCC) en una visió molt diferent de la facilitada per l’historiador Xavier Domènech en el seu llibre “Temps d'interseccions". Reflexions que han de ser tingudes en compte per poder entendre la realitat del moviment juvenil comunista al nostre país.

Fa dos anys es va publicar el llibre "Temps d'interseccions", que porta per subtítol "La Joventut Comunista de Catalunya (1970-1980)". L'autor és l'historiador Xavier Domènech, especialista en història del moviment obrer en el franquisme tardà, i el llibre està prologat per en Jordi Serrano, que en aquell moment era director de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, que edita el llibre, i dirigent de la Joventut Comunista de Catalunya (JCC) en els anys setanta. L’Epíleg el signa en Domènec Martínez, que va ser Secretari General de la JCC entre el 1970 i el 1976.

El llibre constitueix una interessant aportació a la història de la JCC, ja que amb prou feines hi ha investigacions i textos publicats. L'arxiu de la JCC, a més, està fragmentat i resulta difícil la localització de dades i fonts primàries. Per a la seva investigació, l'autor ha comptat amb alguns arxius particulars (es nota especialment la utilització de l'arxiu d’en Jordi Serrano, per l'abundància de referències i reproducció d’opuscles i documents de la JCC de Sabadell), entrevistes a alguns antics dirigents de la JCC (sobretot a Domènec Martínez) i el material referit a la JCC que forma part de diferents arxius, especialment l'Arxiu del PCE. Increïblement, l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), on es guarden els arxius del PSUC i part de l'arxiu de la JCC, ha impedit la seva utilització a Xavier Domènech, pretextant que ha de preservar la privacitat de les persones i que la militància política és un acte privat. L'ANC, a qui els dirigents eurocomunistes van lliurar l'arxiu del PSUC abans de liquidar el Partit, es posa a l'alçada dels arxius militars que, entre altres moltes traves, no poden ser utilitzats lliurement fins després de transcorreguts 50 anys de la data del document a consultar o 25 anys de la mort de la persona investigada.

A les dificultats objectives per a una investigació científica s’hi suma la subjectivitat pròpia del grup d'ex-militants (en la seva pràctica totalitat ex-dirigents) que, des del projecte autodenominat "Memòria militant: una història de la JCC", han impulsat aquest treball i que ja van promoure el 2005 l'acte commemoratiu del 35è aniversari de la constitució orgànica de la JCC, un acte en què van faltar les veus crítiques que es van expressar en diferents períodes de la història de la JCC. En el llibre objecte d'aquesta ressenya també estan absents o han estat ocultades aquestes veus, de manera que el procés de crisi ideològica, política i orgànica de la JCC, que en poc més de tres anys la va portar de ser la principal organització juvenil catalana a la seva pràctica desaparició, no és atribuït en cap cas a polítiques equivocades o errors comesos pels òrgans de direcció. En Xavier Domènech elabora una suggerent hipòtesi interpretativa, de la qual parlaré més endavant i que ja avanço que no comparteixo del tot, segons la qual la JCC va ser víctima de la "bifurcació" entre societat i política que es va esdevenir a Catalunya en la "cruïlla" històrica que va suposar l'inici de la transició. De tota manera, l'acceptació d'aquesta hipòtesi no hauria de ser incompatible amb el reconeixement de la influència nociva, en aquest cas, de les polítiques desplegades per la direcció en l'enfonsament de la JCC a partir del 1977. Això hauria estat possible amb dues condicions: a) una voluntat autocrítica per part dels antics dirigents, d'entre els quals es nodreix el grup promotor d'aquesta obra, b) la presa en consideració de les opinions -confrontades amb l'anàlisi de les evidències empíriques a la llum d’aquestes- d'antics militants i dirigents que ja llavors, en temps real, van expressar els seus desacords amb les polítiques desplegades pels òrgans de direcció. Segons sembla, en Xavier Domènech no ha pogut comptar amb cap de les dues coses.

A la Introducció, l'autor diu, encertadament, que el llibre no és la història de la JCC, sinó una història de la JCC. També assenyala que no és un llibre de memòria. No em sorprèn aquesta matisació d’en Xavier Domènech, a la llum del primer paràgraf del Pròleg signat per en Jordi Serrano, el principal promotor del projecte de "Memòria militant" que ha produït el llibre d’en Domènech. Diu Serrano, referint-se a la transició: "Els joves van ser els protagonistes del canvi i van ser els primers a desaparèixer. Un misteri. Jo hi era i encara no acabo d'entendre el que va passar. Potser mai hem deixat la política, potser la política ens va deixar a nosaltres. Són enigmes que aquest llibre pretén resoldre". Tot i aquesta eloqüent manifestació de desmemòria, que potser expressi una profunda confusió, en Domènech reconeix en la memòria un ingredient per reconstruir els esdeveniments històrics. No tots els protagonistes vius dels esdeveniments passats pateixen amnèsia. Certament falten més i més variades memòries, més arxius personals i l'accés a fonts avui inaccessibles per elaborar noves interpretacions que algun dia facin possible l'elaboració de la història de la JCC.

 El llibre conté un CD amb arxius gràfics i documents. A més d'una àmplia gamma de fotografies i reproduccions facsímils de portades de publicacions i altres materials de propaganda, s'inclouen els materials escanejats dels principals esdeveniments de la JCC, com el document "fundacional" de constitució de la JCC com a organització integral i independent el maig del 1970, i la major part de documents de Conferències i Congressos. Es reprodueixen també documents molt interessants de grups de la JC dels anys 60, i l’esgarrifosa entrevista de Juan Antonio Bardem als joves comunistes detinguts i torturats a Madrid l'abril del 1976. Malauradament, els problemes d'accés a l'Arxiu Nacional de Catalunya han impedit disposar de les actes dels Congressos, amb les diferents intervencions i votacions, així com de les actes de les reunions dels Comitès Executiu i Nacional de la JCC. El llibre, a més de reproduir en les seves pàgines centrals alguns dels arxius gràfics del CD, inclou la llista d'integrants dels òrgans de direcció elegits en les diferents Conferències Nacionals i Congressos.   "Temps d'intersecció" segueix un esquema cronològic. Encara que el subtítol limita el període estudiat (1970-1980), la investigació arrenca des de la creació dels primers grups de JC a la primera meitat dels anys 60, arran de l'ascens de la lluita del moviment obrer a partir del 1962 i del reflex en els centres d'ensenyament secundari de la lluita estudiantil universitària. En Xavier Domènech, al llarg de quatre capítols, estableix altres tantes etapes en el desenvolupament de la JC / JCC:

 a) Des de la primera meitat dels 60 fins al maig del 1970. En aquesta etapa l'extensió de la JC es realitza fonamentalment mitjançant el desenvolupament de les Comissions Obreres Juvenils (COJ), que s'organitzen de manera autònoma respecte a CC.OO. i no només a empreses, sinó també en el territori. Domènech documenta l'ascens, crisi i declivi de les COJ al voltant del canvi de dècada, arran dels enfrontaments entre els diferents grups que es mouen a les COJ, i que és un reflex de la crisi que també es produeix en aquests anys a CCOO, especialment a Barcelona. Al mateix temps, la JC promou les Comissions d'Estudiants de Batxillerat (CEB) i treballa en la construcció del moviment juvenil en els barris de l'àrea metropolitana. El 1969 apareix el Manifest de la Joventut de Cornellà, on per primera vegada la confluència d'entitats juvenils promou un programa reivindicatiu integral. Cada vegada més, el moviment juvenil en construcció identifica en el règim dictatorial l'origen dels problemes juvenils i els límits per a la seva solució. La joventut serà en endavant un component amb perfil propi de la lluita antifranquista.

 b) Des del maig del 1970 fins a la mort de Franco, el novembre del 1975. El 30 de maig del 1970 una vintena de joves, que representen prop de 500 militants d'una trentena de localitats de l'àrea metropolitana de Barcelona, es reuneixen a Barberà del Vallès sota la direcció d’en Josep Serradell "Román", el mític i imprescindible responsable d'organització del PSUC, i constitueixen formalment la JCC. Aproven un informe organitzatiu, el Manifest fundacional, i trien el primer Comitè Nacional, un Comitè Executiu provisional i el Secretari General, que serà en Domènec Martínez. Comença un ascens fulgurant de la lluita antifranquista i també de la JCC. El camp d'acció prioritari passarà a ser el moviment estudiantil, arran de les mobilitzacions contra la Llei Villar-Palasí que imposa la selectivitat. El 1972 la JCC arriba al miler de militants i les seves organitzacions s'estenen a la segona corona metropolitana i més enllà de la província de Barcelona. No obstant això, la forta repressió que pateix a partir d'ara la JCC aturarà el seu creixement fins a la mort de Franco, però no la seva activitat.

 c) Des del novembre del 1975 fins al novembre del 1977, data de celebració del I Congrés de la JCC. Aquest període consta de dues etapes diferenciades: la d'ascens impetuós de les mobilitzacions obreres i populars, fins al juliol del 1976, i l'etapa inaugurada per l'ascens d'Adolfo Suárez a la presidència del Govern, en què passaran a primer pla les negociacions per obtenir un espai a l'escenari electoral que s'acosta. En la primera etapa, la JCC torna a créixer espectacularment, superant a finals de l'estiu els 2000 militants i estenent la seva presència a 60 localitats. Al març, fruit del treball unitari de la JCC i de la participació de molts dels seus militants a entitats juvenils de tot tipus, es constitueix la Taula de Joves, que a l'estiu convoca el Congrés de la Joventut en el marc del Congrés de Cultura Catalana . Al Congrés de la Joventut, que se celebrarà de forma elàstica entre 1976 i 1977, s'adhereixen més de 300 entitats juvenils i els llocs del seu Secretariat tècnic estan ocupats en un 60% per militants de la JCC. Quan se celebra la II Conferència Nacional de la JCC, l'octubre del 1976, ja és perceptible un estancament de l'activitat i de la militància de la JCC. En aquesta Conferència es decideixen els canvis organitzatius per conquerir la legalitat i actuar-hi, enmig de tensions internes creixents en el si del moviment juvenil. Josep Maria Riera és escollit nou Secretari General. L'activitat externa se centra en l'elaboració de la Carta de la Joventut per part del Congrés de la Joventut, amb dues reivindicacions centrals: la campanya pel vot als 18 anys i la devolució del patrimoni juvenil a mans de l’OJE, l'organització juvenil oficial del règim franquista. Amb la legalització del PCE i del PSUC (9 d'abril i 2 de maig del 1977, respectivament), la JCC es bolca en la campanya electoral i aconsegueix l'elecció de Riera com a diputat. Una moció parlamentària de Riera aconseguirà conquerir poc després el vot als 18 anys. En arribar el I Congrés de la JCC, al novembre, la JCC assoleix el seu sostre organitzatiu: 2.629 militants presents a 135 localitats.  d) Des del novembre del 1977 fins al juny del 1980, data de celebració del II Congrés de la JCC. Aquesta és l'etapa de l’ensorrament polític, ideològic i organitzatiu de la JCC. L'activitat de la JCC quedarà cada vegada més restringida al treball institucional, a la recerca de la fórmula que permeti desplegar el Consell Nacional de la Joventut proposat per la Carta de la Joventut i pactar el seu encaix en l'entramat institucional de la Generalitat recentment recuperada. El resultat d'una transició pilotada pels reformistes procedents del franquisme i la seva combinació amb el moment àlgid de la crisi econòmica dels anys 70, estenen entre la joventut el "desencant", que produeix efectes letals a la JCC. Es passa de 2.629 militants el novembre del 1977 a 785 en els primers mesos del 1979, i a 591 el maig del 1980, quan s'inicia el II Congrés.

 El treball d’en Xavier Domènech és molt valuós perquè, per primera vegada, reconstrueix històricament el procés de sorgiment i desenvolupament de la JCC tenint en compte la seva aportació a la construcció del moviment juvenil i a la connexió d'aquest amb la lluita antifranquista dels moviments socials. No obstant això, em semblen poc consistents les explicacions que ofereix per entendre l'etapa d’enfonsament final de la JCC. Metodològicament, Domènech "encaixa" les etapes de desenvolupament de la JCC en les propostes interpretatives que l'autor ha desenvolupat en altres treballs, segons les quals la lluita antifranquista travessa determinades "cruïlles" històriques, enteses com a moments clau que donen pas a transformacions similars a les que altres models interpretatius anomenarien canvis qualitatius. Els primers grups de JC sorgeixen a partir de la primera gran "cruïlla" de la lluita antifranquista, que arrenca el 1962 amb les grans vagues de la mineria asturiana, vagues que obren un cicle ascendent de lluites protagonitzades pel moviment obrer fins a la repressió desencadenada el 1967 pel règim franquista. La segona etapa de creixement de la JCC, a partir del 1970, coincidiria amb la segona gran "cruïlla", que arrenca de l'aixecament de l'Estat d’Excepció el març del 1969 i suposa l'extensió imparable de les lluites obreres i la consolidació d'una xarxa de moviments socials que actuen a la llum del dia i incorporen a la lluita antifranquista franges cada vegada més grans de la societat espanyola, moviments que, al seu torn, nodreixen permanentment de dirigents socials i polítics les organitzacions clandestines. La tercera etapa de creixement de la JCC té lloc en una nova "cruïlla": el període que va des de la mort de Franco fins al segon semestre del 1976, caracteritzat per l'ascens impetuós de les lluites obreres i populars a favor de l'amnistia i de la ruptura democràtica amb la monarquia franquista i el govern presidit per l’Arias Navarro. L'última etapa de la JCC, la del seu estancament i posterior esfondrament, la fa coincidir Domènech amb una nova "cruïlla": la "bifurcació" entre societat i política, entre moviments socials i dinàmiques institucionals. Aquesta bifurcació, a diferència de les cruïlles anteriors, no era pròpia de la història del nostre país sinó que era "mundial". Vindria a ser el resultat de l'hegemonia del neoliberalisme imposat a inicis dels anys 70 després de la crisi del model d’acumulació sorgit de la Segona Guerra Mundial, i es caracteritzaria per l’"autonomització" d’allò polític i institucional pel que fa als moviments socials, així com per la crisi del model "fordista": pèrdua de centralitat de la fàbrica clàssica, segmentació generacional de la classe obrera, desaparició dels mecanismes tradicionals de transmissió de sabers pràctics i polítics, etc.  Aquesta interpretació connecta amb altres que consideren que les crisis política, social i ideològica viscudes a Espanya des de mitjans dels 70 van ser manifestacions que s'inscriuen en un procés irreversible de "deconstrucció" de la classe obrera en els països capitalistes desenvolupats. Sense negar els profunds canvis que comporta la crisi d'acumulació de finals dels 60 i l'intens impacte econòmic, polític i cultural que produeix l'hegemonia ideològica i política del neoliberalisme, crec que aquestes explicacions, que semblen arraconar el caràcter recurrent de les crisis capitalistes, oblidar que la influència dels canvis tecnològics en la producció no és nova i el fet que la "precarització" i segmentació obrera no deixen de ser formes de proletarització i depauperització (a part de la translació evident de la classe obrera, que segueix augmentant, a la perifèria) són en excés deterministes i, per al cas que ens ocupa, eludeixen una anàlisi rigorosa de les decisions polítiques dels grups presents i de les actituds de les classes en un moment donat del desenvolupament històric. En el debat historiogràfic sobre la causalitat en la història, em resulten més suggerents altres propostes que defensen -també des del materialisme històric- una altra interpretació sobre l'existència de "cruïlles històriques". El camí pres pels esdeveniments no seria necessàriament l'únic possible. Altres camins serien possibles, encara que, fugint de reconstruccions contrafactuals, no puguem determinar amb exactitud les seves possibilitats d'"èxit", de permanència, justament perquè no es van esdevenir. Els esdeveniments serien el resultat de determinades condicions de possibilitat i l'aprofitament per part d'unes o altres classes de l'estructura d'oportunitats que el desenvolupament històric i la seva pròpia activitat posa davant d’elles. Qualsevol interpretació històrica ha de prendre en consideració la dialèctica d’allò objectiu i subjectiu i, naturalment, la dinàmica de la lluita de classes.  La interpretació d’en Domènech queda ben clara en el següent paràgraf, que es refereix al període en què la JCC dirigeix de fet la construcció del moviment juvenil, el 1976: "De fet, la voluntat i la realitat de la JCC la feia ser la principal organització política juvenil que es mantenia entre els dos móns de la militància social i la militància política del moviment. Aquesta era la seva principal virtut, i aquí residia la clau del seu èxit com a organització, i també el que l’acabarà destruint per dins a mesura que es clausuri el procés de canvi polític (...), quan ser el nexe entre una realitat i l'altra significava trobar-se entre dos móns que, tot i la voluntat de l'organització comunista, s'estaven bifurcant”.

 Plantejar així les coses equival a considerar inútils, per condemnades al fracàs per endavant, qualsevols crítiques que en el seu moment es produïren a la política desplegada per la direcció de la JCC. I, de passada, aquesta interpretació salva de tota responsabilitat l'equip dirigent de la JCC a la debacle, ja que aquesta estava inevitablement escrita en l'esdevenir. No obstant això, les crítiques a la política de la direcció van tenir lloc, com no podia ser d'una altra manera en una organització que en només dos anys i mig, entre el I i el II Congressos, va perdre prop del 78% de la seva militància. Crítiques que ja es van expressar en el I Congrés el novembre del 1977 i que van ser molt més dures en el procés que va desembocar en el II Congrés al maig-juny del 1980. Aquestes crítiques qüestionaven la política desplegada pels comunistes en la transició, i especialment la priorització absoluta dels aspectes institucionals i electorals de la lluita política, subordinant-hi la resta de l'activitat, el que es va traduir en el llanguiment de la presència de la JCC en els moviments socials i, donada l'hegemonia que la JCC hi tenia, en l'agreujament de la crisi d’aquests. Les crítiques també van qüestionar el burocratisme i la "fugida cap endavant" que significaven les propostes organitzatives, l'última de les quals (el "moviment de joves entre els joves") suposava la liquidació organitzativa de la JCC. Efectivament, després de la sortida dels crítics de la JCC el 1981, aquesta organització va iniciar el camí inexorable cap a la seva desaparició, que es va produir molt abans que la del PSUC.

 Es podrien escriure moltes pàgines sobre la relació entre societat i política, els àmbits que es "bifurquen" inexorablement en els anys 70 segons la interpretació de Domènech. El materialisme històric registra amplis debats sobre el nivell de supeditació o d'autonomia de la superestructura política pel que fa als processos que configuren les condicions materials d'existència d'una societat concreta, però ningú nega l'existència d'una interrelació dialèctica entre ambdues esferes de la realitat social . L'aparent autonomització i absolutització de la política en l'Espanya de la segona meitat dels 70 va ser, en realitat, el triomf d'un projecte polític, el que assegurava la preservació dels interessos de l'oligarquia capitalista espanyola, que exigia, per a la seva implantació, la destrucció del teixit social que s'havia construït en la lluita antifranquista. I a això es va dedicar "la política", amb l'ajuda inestimable dels que havien construït i dirigit aquests moviments.

 El "desencant", i el "passotisme" entre els joves era el producte del fort contrast entre les esperances i la realitat, però en aquesta realitat els comunistes hi tenien part de responsabilitat. El PCE i el PSUC ja havien donat prioritat a les pràctiques institucionals abans de la transició, quan la Junta Democràtica buscava un "Spínola espanyol" (cosa que no encaixava amb la "democràcia econòmica i social", vist el paper reaccionari que estava jugant, a aquestes alçades, el militar portuguès) i encara abans d'assumir obertament l'eurocomunisme (1975, declaració de Livorno), i el 1976 van renunciar a l'estratègia comunista per la ruptura democràtica (Vaga General obrera com a desencadenant de la Vaga Nacional política per imposar un govern provisional que obrís un període constituent després del qual fos possible construir una República democràtica social i econòmicament avançada). Domènech assumeix íntegrament el vell discurs eurocomunista, amb el qual Carrillo sempre va construir i segueix construint la seva "defensa", sobre la unitat sense fissures de l'Exèrcit i l’"empat polític" a mitjans del 1976, quan Suárez ocupa la presidència del Govern. No obstant, cal preguntar-se per la responsabilitat de les avantguardes polítiques antifranquistes que, en la recerca del seu propi espai polític, van frenar les lluites ascendents de les classes populars en el mateix moment en què la "majoria passiva" era desbordada pels partidaris d'un profund canvi polític, social i econòmic i el continuisme del primer Govern de la Monarquia es trobava contra les cordes.

 Molts comunistes vam creure llavors i seguim creient avui que l'aposta per negociar la legalització i la presència a les eleccions tant sí com no es va fer sacrificant el teixit social construït amb les lluites populars, al preu de construir una democràcia "vigilada" de molt baixa qualitat i ignominiosament injusta amb els que van lluitar abnegadament per ella. Avui podem veure-ho amb claredat i dramatisme. El cert és que la direcció eurocomunista va renunciar al seu programa i va entrar a negociar la reforma, deixant prendre la iniciativa als hereus del règim franquista, els quals, d'acord amb els interessos estratègics de l'imperialisme nord-americà i la socialdemocràcia, van imposar la seva agenda política.

 S’acostuma a assenyalar, i també ho fa en Domènech, que la profunda crisi econòmica va condicionar el procés de transició. És cert, però l'espectacular gir polític del PCE i el PSUC l'estiu del 1976 és anterior a la percepció generalitzada de la crisi i l'impacte més greu de les seves repercussions, que tindrà lloc a partir del 1977 i que servirà de justificació al PCE per signar (i a CCOO per secundar) els Pactes de la Moncloa, moment que marca el desarmament estratègic del moviment obrer a la transició. És molt eloqüent l'Informe del Comitè Executiu del PSUC del 21 de juliol del 1976, una part del qual reprodueix Domènech, que pocs dies després de la presa de possessió de Suárez ja proclama l'abandonament de la ruptura democràtica i estrena l'expressió que servirà de coartada dels eurocomunistes al llarg de la transició: la "ruptura pactada", que amaga el fet que el que es va pactar va ser la reforma de Suárez, com reconeix obertament la direcció del PSUC poc després: "La batalla política (...) es lliura (...) en el terreny de les eleccions de la reforma (...). Avui ser electoralistes vol dir ser mobilitzador. El punt més important de la mobilització és el de les eleccions (...) La mobilització fonamental és la campanya electoral. Tot ha d'estar supeditat a la campanya electoral."

 Es va obrir el camí de les renúncies (Monarquia, Pactes de la Moncloa, Constitució). En Santiago Carrillo ho va expressar amb claredat quan, després del resultat electoral de juny del 1977, va proposar abandonar el leninisme: no podem esperar 30 anys per assolir el 30% de vots que té el PC a Itàlia. Alguns no van esperar massa per decidir que s'havien equivocat d'opció política per fer carrera, i en pocs anys es van afiliar al PSOE per exercir a continuació els càrrecs que el PCE no els podia donar. És clar que hi havia molta competència i no hi havia càrrecs per a tots. A la JCC només alguns ho van aconseguir. Això sí, els més significats. Encara que en Jordi Serrano se sorprengui que "la generació que era jove entre el 1973 i el 1979 (...) no ha aprofitat el seu currículum per accedir a quotes de poder", oblida deliberadament que els que havien estat secretaris generals de la JCC i de la UJCE, Josep Maria Riera i Josep Palau, van acabar en l'òrbita del PSOE (el primer, com a Director General de Joventut).
 La "bifurcació" de Domènech, entesa com a un procés inexorable i independent de la voluntat de dirigents i organitzacions, i a més amb una dimensió internacional, pot i s'ha de matisar fent un cop d'ull al que va passar en els països del nostre entorn. Els únics Partits Comunistes que avui en dia segueixen tenint alguna rellevància política i social a l’Europa Occidental són els que, encara sense arribar a cotes de poder institucional rellevants (o sent desallotjats d'elles per dinàmiques contrarevolucionàries), van mantenir la seva presència entre els moviments populars sense sacrificar-los a les estratègies institucionals i sense cedir en els principis. Em refereixo, és clar, als Partits Comunistes de Grècia i Portugal. L'actiu que representen aquests partits i la seva trajectòria estan sent i seran d'una utilitat preciosa en les lluites populars per fer front a la crisi capitalista actual. Precisament el fet que aquests partits i les seves organitzacions juvenils (KNE i JCP), que existien en entorns similars als d'Espanya i Catalunya (sortien per la mateixa època de llargues dictadures militars de tipus feixista i pertanyien a un mateix entorn geopolític, amb nivells de desenvolupament econòmic i estructures socials similars) sobrevisquessin com a organitzacions robustes a les seves respectives transicions, mantenint una presència organitzada, sovint hegemònica, en els moviments socials, desmenteix rotundament l'afirmació determinista d’en Domènech i assenyala la responsabilitat de les polítiques equivocades en la debacle de la JCC. No és ociós recordar que, a partir del 1976, la direcció de la JCC constituirà la part més radical del corrent eurocomunista.

 L'obra de Domènech acaba cronològicament el 1980, any de celebració del II Congrés. He de suposar que els que li van encarregar el treball no es van molestar a proporcionar material per estudiar el procés que va conduir, en només un any, a la ruptura de la JCC. El juliol del 1981, la direcció de la JCC va dissoldre els òrgans de la JCC de Barcelona, l'organització més nombrosa i l'única que funcionava. Intentant sepultar les veus crítiques que denunciaven el paper dels comunistes en la transició i la responsabilitat en la debacle de la cada vegada més burocratitzada direcció nacional, el grup encapçalat per l’Eduard Jiménez (coordinador general de la JCC des del II Congrés) eliminava l'últim obstacle que s'interposava en el procés de liquidació de la JCC.

 En analitzar les "cruïlles" de la JCC que proposa Domènech, no puc deixar de recordar en Josep Miquel Céspedes, en qui podria sintetitzar la memòria i la praxi dels que es van enfrontar a les polítiques que van destruir la JCC. Si la transició política a Espanya pot ser considerada una "cruïlla històrica", ells expressarien els "altres camins possibles". Molts de nosaltres sí que vam creure en aquest altre camí. I, de fet, amb moltes dificultats i després de molts esquinços, vam transitar-hi. JM Céspedes va estar al capdavant d'una experiència que, a partir d'una crítica radical a la política practicada a la transició, va demostrar en la pràctica la possibilitat de reconstruir la Joventut Comunista i el moviment juvenil en condicions molt adverses. Va passar als anys 80, a Catalunya i a Espanya, mentre la JCC llanguia i finalment moria sense pena ni glòria. Perquè la mort de la JCC no va significar la mort de la Joventut Comunista. Hi va haver Joventut Comunista abans del 1970 i n’hi va seguir havent a partir del 1982.   

NOTES

1DOMÈNECH, X. Temps d’interseccions. La Joventut Comunista de Catalunya (1970-1980). Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia. Barcelona, 2008.

2-Tal com fa Xavier Domènech en la seva obra, utilitzaré les sigles JCC per referir-me al període posterior a maig del 1970, data de constitució de la Joventut Comunista de Catalunya com a organització independent d'àmbit nacional català i en què van ser constituïts per primera vegada els seus òrgans de direcció. Per a abans d'aquesta data, utilitzaré les sigles JC, tal com eren utilitzades abans de maig del 1970 pels joves comunistes i pel PSUC.

3-Fins ara no hi havia cap llibre monogràfic sobre la JCC. Hi ha referències en obres de conjunt i algun article de revista sobre història local de la JCC:
SEGURA, A.; MAYAYO, A.; ARACIL, R. Memòria de la transició a Espanya i Catalunya. IV. Els joves de la transició. Publicacions UB. Barcelona, 2003; VV.AA. Jotaeme. La Joventut del Comunisme. Fundació Pere Ardiaca. Barcelona, 2006; UCELAY, E. (dir). La Joventut a Catalunya al segle XX. Materials per a una història. Vol. II. Diputació de Barcelona. Barcelona, 1987; REGUANT, F; CASTILLEJO, G. Juventud y democracia. Avance. Barcelona, 1976; SERRANO, J. “Petita història dels joves de l’oposició sabadellenca. La Joventut Comunista de Catalunya, 1970-1980 (I i II). Arraona, núm. 26, 2002 i núm. 27, 2003.

4-D’ara en endavant traduiré la paraula catalana “intersecció” per “cruïlla”, que és el concepte utilitzat per la historiografia en llengua castellana.

5-DOMÈNECH, X. Op. cit. Pàg. 9.

6-Els plantejaments metodològics i les propostes interpretatives de l’autor poden seguir-se a: DOMÈNECH, X. Quan el carrer va deixar de ser seu. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2002; DOMÈNECH, X. “El cambio político (1962-1976). Materiales para una perspectiva desde abajo”. Historia del Presente, núm 1, 2002; DOMÈNECH, X. “El cambio político desde abajo (1962-1976). Una perspectiva teórica y metodológica”. Mientras tanto, núm. 90, 2004.

7-DOMÈNECH, X. Op. cit. Pág. 201.

8-Ibidem. Pág. 166-167.

9-Ibidem. Pág. 133.

10-Una anàlisi detallada de les discussions al voltant del II Congrés i de l’esclat final de la JCC es pot seguir a: HERBERA, A. “J.M. Céspedes y la Joventut Comunista de Catalunya (1976-1982)” en VV.AA. Jotaeme. La Joventut del Comunisme. Fundació Pere Ardiaca. Barcelona, 2006.

11-DOMÈNECH, X. Op. cit. Pàg. 137.

12-El paper jugat pels EUA i la socialdemocràcia internacional a la transició, es pot seguir a: GARCÉS, J.E. Soberanos e Intervenidos. Siglo XXI. Madrid, 2008. Veure també: GRIMALDOS, A. La CIA en España. Random House Mondadori-Debate.
Barcelona, 2006.

13-DOMÈNECH, X. Op. cit. Pàg. 138.

14-Ibidem. Pàg. 148.

15-Ibidem. Pàg. 31.

16-HERBERA, A. “JM Céspedes y la Joventut Comunista de Catalunya (1976-1982)” a VV.AA. Op. cit. Pàgs. 56-72.

17-El 5 de desembre del 1982 es va celebrar, convocada pel PCC, una Assemblea de joves comunistes que va donar pas a la creació dels Col·lectius de Joves Comunistes (CJC), el primer Secretario General dels quals va ser en JM Céspedes. El 1985, JM Céspedes va ser convocat per la direcció del PCPE per dirigir la reconstrucció de la JC a nivell estatal. El desembre del 1986, el I Congrés dels CJC d’Espanya elegia en JM Céspedes com al seu primer Secretari General.

Denúncia a la Fiscalia del TSJC dels responsables de l'especulació

2011-02-21T13:59:00.002+01:00

pel Col·lectiu Inflexió

Publiquem a continuación la nota de premsa i el text de la denúncia que el col.lectiu Inflexió ( http://inflexio.wordpress.com) va presentar davant el Tribunal superior de Justícia de Catalunya el passat 23 de setembre. Modesta, però interessant mostra del paper que pot jugar la ciutadania políticament organitzada en el combat contra les pràctiques, tan habitual com creixement hostils a la democràcia, dels agents econòmics més poderosos, dita denuncia i la consegüent acció, que va comptar amb la participació dels sindicats majoritaris, es va enquadrar en les accions preparatòries de la Vaga General del 29 de setembre.

El col.lectiu Inflexió va presentar una denúncia davant la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el passat dia 23 de setembre a les 11h. Posteriorment, a les 12h, membres del col.lectiu van realitzar una acció davant la seu del Deutsche Bank a Barcelona, amb la intenció de fer entrega d’una còpia de la denúncia als responsables d’aquesta entitat (http://www.youtube.com/watch?v=s__ZUVDWrcc).

La denúncia es basa en el fet que diversos agents econòmics podrien haver incorregut en el delicte tipificat a l’article 248 del Codi Penal (tipus conegut com “maquinació per alterar el preu de les coses”) al difondre intencionadament rumors i falses informacions sobre la solvència de l’Estat, a fi d’enriquir-se especulant amb el preu del deute públic espanyol.
Es va escollir el Deutsche Bank per realitzar l’acció de protesta, doncs aquesta entitat apareix reiteradament en informacions relatives a aquest tipus de comportaments, a pesar que hi ha una diversitat notable d’entitats i agents econòmics que poden haver incorregut en els mateixos comportaments, tant contra el deute públic espanyol com contra el deute públic de diversos Estats de la Unió Europea.

Els membres del col.lectiu Inflexió van vincular aquesta acció de protesta a la convocatòria de la vaga general del 29 de setembre, que van recolzar activament, ja que creuen que és necessari destacar que els comportaments especulatius que es troben en la base de l’actual crisi econòmica o que es troben en la base d’algunes de les mesures econòmiques adaptades pels governs, tenen greus conseqüències socials i afecten al mateix principi democràtic.

Al mateix temps, volen destacar que aquests comportaments tenen responsables perfectament identificables i que es poden evitar mitjançant la regulació i la transparència dels mercats mitjançant la democratització de la vida econòmica i financera, però també mitjançant la via penal quan es tracta de maniobres il.legals, com denuncien en el cas dels atacs especulatius contra el deute públic dels Estats. La especulació no pot quedar impune”. Cap a la vaga general del 29 de setembre! impune!

A LA FISCALIA DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

 XXXXXXXXXXX, XXXXXXXXXXXXX, XXXXXXXXXXXXX, i XXXXXXXXXXXXX, tots ells majors d’edat, proveïts de sengles DNI amb números XXXXXXXX-F, XXXXXXX-D, i XXXXXXXXX-K, respectivament, i tots ells amb domicili a efectes de citacions i notificacions al c/Mallorca, XXX, de 08XXX Barcelona, compareixen i, com sigui més procedent en Dret,
 DIUEN:      Que mitjançant el present escrit presenten DENÚNCIA, contra qui en resulti responsable, basant-se en els següents
 FETS  1 - La conjuntura internacional de crisi financera i econòmica ha donat lloc a una sèrie de moviments especulatius consistents, a grans trets, en apostes baixistes contra el deute públic d’alguns països, entre d’ells alguns Estats membres de la Unió Europea, així com contra empreses que cotitzen a diverses borses europees . Molt capital privat es va invertir així, en mesos propassats, contra el deute públic emès per Grècia, circumstància que, a més d’encarir el cost que el tresor grec ha d’encarar per obtenir finançament, va obligar a la Unió Europea a posar en marxa un rescat financer a mida d’aquest Estat, al qual el govern grec va haver d’acollir-se amb notables costos d’ajust pel que fa a prestacions socials o retallades als salaris dels funcionaris, per exemple.

 2. – Amb caràcter immediatament posterior, els moviments especulatius es van repetir contra altres Estats membres de la Unió Europea, aquest cop amb la vista posada en desestabilitzar la moneda única europea, circumstància que va obligar al conjunt del Estats membres a adoptar una sèrie de resolucions amb caràcter d’urgència, entre elles la creació d’un fons de 750.000.000.000€ per garantir l’estabilitat de la moneda única de la zona euro.

 3.- Coincidint pràcticament en el temps amb l’adopció d’aquestes mesures, es van concentrar els atacs contra el deute públic espanyol, i també contra empreses que cotitzen a l’índex conegut com a Íbex-35, que reuneix les principals empreses cotitzades espanyoles. Aquests atacs especulatius es produïen, sempre, precedits o acompanyats de la difusió de falses informacions i de rumors, a tall d’exemple dels quals podem citar les falses informacions que atribuïen al govern espanyol la intenció de sol·licitar un rescat per un import que duplicava l’ajuda concedida a Grècia, o que insinuaven dubtes de suposats experts sobre la capacitat del tresor públic espanyol de fer front als terminis de venciment del deute col·locat.

 4. – En el cas dels atacs amb informacions falses o rumors que posen en qüestió la solvència del tresor públic espanyol, l’objectiu d’aquests és augmentar la rendibilitat obtinguda pels inversors que responen a l’emissió de deute públic, per la via d’inflar artificialment la percepció del risc que comporta l’adquisició de bons espanyols, alterant així el preu que aquests productes tindrien en el mercat, si no s’haguessin produït i difós aquestes falses informacions i rumors. Algunes de les falses informacions difoses afirmaven que Espanya demanaria un rescat a la UE i a l’FMI per import de 286.000.000.000€, altres apuntaven a una imminent revisió a la baixa de la qualificació del deute públic espanyol per part de l’agència de qualificació Fitch (http://www.elpais.com/articulo/economia/Zapatero/intenta/aplacar/castigo/mercados/dudas/Espana/elpepieco/20100505elpepieco_1/Tes), però aquests són només els que més han transcendit.

5.- Diaris d’àmbit estatal han estat publicant en els darrers mesos informacions al respecte de l’origen d’aquests rumors i d’aquestes informacions falses, així com sobre la intencionalitat especuladora en la seva difusió, i fins i tot s’ha apuntat que al darrera d’algun rumor d’aquestes característiques hi podria haver persones vinculades al govern federal alemany (Diari Público, edició del dia 20 de juny de 2010, http://www.publico.es/dinero/321976/alemania/centro/ataques/espana).

6.- La situació de crisi econòmica va provocar la reacció dels governs de molts Estats en forma de fons de rescat i d’inversió pública per reactivar l’economia. En el cas de l’Estat espanyol, també ha estat així, de manera que Espanya ha necessitat molt recórrer al deute públic per finançar aquest esforç. Partint d’aquí, i des d’abans que s’instal·lés el leitmotiv mediàtic sobre la suposada manca de solvència d’Espanya, els els diversos agents especuladors van començar de forma lenta però constant a prendre posicions en contra del deute espanyol front a l’alemany, comprant Credit Default Swap (CDS), dels quals convé destacar que en aquell moment encara eren barats, ja que el mercat no tenia en compte encara l’empitjorament relatiu de les condicions creditícies que poc després es produí, en bona part a causa d’aquests moviments especulatius.

Els CDS són permutes financeres per les quals el comprador canvia deute fallit (default) i rep a canvi deute públic més segur des de la perspectiva dels inversors, pagant com a preu una prima. Cal tenir present que el seu preu i evolució té en compte l’empitjorament de les condicions creditícies relatives, i que els CDS es negocien en mercats no organitzats, de manera que el seu preu intervé també, molt destacadament, la percepció del risc, que sostenim que en aquest cas ha estat manipulada amb afany especulatiu. Si les condicions creditícies d’Espanya front a Alemanya, o la seva credibilitat, es veuen afectades negativament, el preu del CDS pujarà, fins i tot encara que objectivament la solvència d’Espanya no estigui en qüestió. Per tant, des del punt de vista de la gestió, aquesta operació pot emprar-se ja sigui com a protecció front al risc, ja sigui a mode d’instrument especulatiu: si es compren CDS i el seu preu puja, es pot vendre l’actiu i ingressar el guany.

Un cop que els especuladors completen la seva posició en CDS contra el deute públic espanyol, demanen en prèstec títols de deute públic espanyol, dels quals no disposaven en cartera. Aquest tipus d’operació es coneix com a simultània de deute públic. La simultània és una operació doble per la qual l’especulador compra primer, al comptat, títols de deute públic i de forma immediata els ven a futur, a un preu determinat. La diferència entre el preu de compra i el de venda serà l’interès que l’especulador pagarà pel prèstec.

En el moment en què l’especulador signa la simultània i, per tant, disposa de la propietat dels títols de deute públic, en fa una venda massiva (per recomprar-los més tard, a preus molt més baixos, a fi de complir amb l’obligació de la venda a futur que ha contret). El benefici d’aquesta venda massiva i, sovint, en el mateix dia, és emprada per l’especulador per substotuir els seus títols de deute espanyol per deute alemany. L’efecte del moviment especulatiu és immediat i clar: cau el preu dels actius espanyols i puja el preu dels actius alemanys. Es produeix una dràstica ampliació de diferencials que fa reaccionar al mercat davant el fort moviment: el mercat s’omple de rumors, com els que sostenim que interessadament han difós diversos agents especuladors en el cas que posem en el seu coneixement, i apareixen els primers articles a la premsa i els primers titulars a la resta de mitjans de comunicació que contribueixen a reforçar l’estratègia de l’especulador (es parla de l’esfondrament dels títols espanyols, de la desconfiança dels inversors, etc.). S’instal·la el pànic als mercats, que imiten el moviment de venda d’actius espanyols que han iniciat els especuladors, ampliant encara més els diferencials i ampliant al mateix temps els beneficis d’aquests.

L’aparentment innocent compra inicial de CDS per part dels agents especuladors als quals ens venim referint, provoca un efecte que cal tenir present, a l’empara de l’opacitat dels mercats en els quals es negocia: el venedor inicial del CDS, que són generalment bancs d’inversió, ha de cobrir la seva posició degut als forts moviments en el diferencial hispano-germànic. Aquest comportament per part dels venedors de CDS esdevé un reforç de l’estratègia de l’especulador, car ja no és necessari que el banc d’inversió prengui en consideració si és possible o no la insolvència d’Espanya, sinó que aquest banc, pels límits de risc que té establerts, es veu obligat a vendre deute públic espanyol i a comprar-ne d’alemany.

7.- Al gener de 2010, la banca nord-americana d’inversió Goldman Sachs, en una reunió d’inversió, va aconsellar invertir en Credit Default Swap (com s’ha exposat, essencialment, es tracta d’una assegurança front al risc d’impagament de l’actiu subjacent), per protegir-se del risc d’Espanya. Les opinions de Goldman Sachs, essent com és aquesta firma un inversor especialment actiu en el mercat financer, són força interessades. Com a conseqüència d’aquesta crida de Goldman Sachs, es produeix l’alarma dels inversors i el risc percebut per l’adquisició de deute públic espanyol creix, encarint el Credit Default Swap (CDS). La conclusió és que la pujada de cotització dels CDS fan immediatament menys atractiu el deute públic espanyol, de tal manera que o bé baixen de preu els bons espanyols que es van emetre en el passat (el valor dels quals es negocia permanentment en els mercats financers), o bé l’Estat es veu obligat a augmentar la rendibilitat dels títols de deute públic nous que s’emeten en les noves subhastes. En qualsevol cas els costos de finançar el deute públic espanyol s’incrementen proporcionalment.

8.-La recomanació de Goldman Sachs ha provocat una onada especulativa en els CDS d’Espanya, repercutint, com dèiem, en els costos de finançament del deute públic espanyol, circumstància que es produeix amb total independència de la situació real dels comptes de l’Estat, així com d’altres indicadors econòmics sobre la solidesa de l’economia espanyola (índex de producció industrial, índex de confiança dels consumidors, publicació dels resultats dels principals bancs espanyols, etc.).

9.- La manca de transparència dels mercats financers internacionals facilita operacions d’alteració del preu del títols del deute espanyol i dels valors cotitzats espanyols a base de la difusió de rumors i falses informacions, en bona part degut a la identitat que existeix sovint entre els rols inversors, d’assegurador de la inversió i de qualificador del risc, com l’exemple abans exposat en relació a Goldman Sachs il·lustra.

10.- En el cas dels atacs especulatius contra empreses cotitzades espanyoles, la majoria d’aquests s’han basat en les inversions baixistes conegudes com a posicions curtes. Aquestes inversions obtenen plusvàlues sempre que la cotització del valor caigui, i la manera en què es produeix, més habitualment, és la de demanar en préstec els títols, per vendre’ls a un determinat preu. Un cop l’excés d’oferta provocada per la mateixa operació n’ha fet baixar el preu, el mateix inversor els recompra més barats, de manera que el diferencial entre el preu anterior i el posterior resulta com a benefici de la inversió. La caiguda del preu dels valors es veu reforçada (incrementant així el guany dels inversors amb posicions curtes), per la difusió de rumors sobre la capacitat de la banca espanyola per fer front a les seves obligacions (cal destacar que aquest rumors i falses informacions van ser tan intensos i nocius que van forçar la realització de proves d’estrès de la banca europea, proves de les quals dimana la falsedat dels rumors difosos amb afany especulatiu). Degut a la major ponderació de la banca dins l’índex conegut com a Íbex-35, aquests rumors tenen un efecte d’arrossegament d’altres valors cotitzats. La premsa econòmica (veure http://www.cincodias.com/articulo/mercados/hedge-funds-apuestan-1220-millones-valores-espanoles/20100621cdscdimer_2/cdsmer/ , a tall d’exemple), s’ha fet ressó de les apostes baixistes del propi Deutsche Bank, d’Amber Capital, de Morton Holdings, d’Eminence Capital, Mason Capital Management, John A.Griffin, Adelphi Capital o Marshall Wace, entre d’altres agents inversors que podrien haver operat d’aquesta manera.

11.-En data 11 de juny de 2010, la Comissió Nacional del Mercat de Valors espanyola ha decidit fer pública la relació d’inversors (tant persones físiques com jurídiques), que operen en algunes de les anomenades posicions curtes contra diverses empreses espanyoles, com ha vingut informant la premsa d’àmbit estatal (a tall d’exemple, http://www.publico.es/dinero/321973/mancha/especulacion/crece/rumores, o bé vegi’s http://www.elpais.com/articulo/economia/inversiones/bajistas/bancos/espanoles/suman/680/millones/elpepieco/20080925elpepieco_3/Tes ).

12.- En dates encara més recents, però només després d’haver-se fet pública, per part de la CNMV, la seva participació en posicions curtes contra interessos econòmics espanyols, el Deutsche Bank ha emès una nota en la qual assegura que ha deixat d’efectuar aquest tipus d’inversions en el cas d’Espanya, i assevera que tot plegat només es deu a un error de càlcul i a la comunicació errònia d’aquests posicions curtes (com publica, per exemple, el diari d’àmbit estatal, Público, de data 7 de juliol de 2010, http://www.publico.es/dinero/326516/deutsche/bank/corrige/apuestas/espana). Tanmateix, es fa molt difícil creure que una institució com el Deutsche Bank aprovi la realització d’inversions de l’ordre de magnitud que ens ocupa sense adonar-se d’un error de càlcul tan greu, que no es pot considerar com a error invencible, i com a conseqüència de les quals ha obtingut ingents beneficis.

13.- En conclusió, una sèrie d’agents inversors, que sovint són alhora asseguradors i qualificadors dels riscos financers, han estat difonent falses informacions i rumors sobre la solvència del tresor públic espanyol i sobre la solidesa del conjunt de l’economia espanyola, emparant-se en la manca de transparència dels mercats financers, a fi d’alterar la rendibilitat del deute públic espanyol, augmentant el seu guany, i a fi de lucrar-se amb la depreciació de determinats valors cotitzats espanyols, mitjançant les posicions curtes mantingudes contra aquests. Els qui així han obrat per alterar el preu de les coses són subjectes determinables mitjançant una necessària activitat d’investigació, ja que tals activitats són constitutives de delicte, de conformitat a l’ordenament jurídic espanyol.

 Als fets anteriors els resulten d’aplicació els següents

FONAMENTS DE DRET,

Primer.- La Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi Penal, i en concret el seu article 248, que disposa que:
“Art.248.- S’imposarà la pena de presó de sis mesos a dos anys o multa de 12 a 24 mesos, als qui, difonent notícies falses, emprant violència, amenaça o engany, o emprant informació privilegiada, provin d’alterar els preus que haurien de resultar de la lliure concurrència de productes, mercaderies, títols valors, serveis o qualsevol altres coses mobles o immobles que siguin objecte de contractació, sense perjudici de la pena que pugui correspondre’ls per altres delictes comesos.”

Segon.- L’article 298 de la mateixa Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi Penal, que disposa que:

“Art.298.-
1.El qui, amb ànim de lucre i coneixement de la comissió d’un delicte contra el patrimoni o l’ordre socioeconòmic, en el que no hagi intervingut ni com a autor ni com a còmplice, ajudi als responsables a aprofitar-se dels efectes del mateix, o rebi, adquireixi o oculti tals efectes, serà castigat amb la pena de presó de sis mesos a dos anys.

2.Aquesta pena s’imposarà en la seva meitat superior a qui rebi, adquireixi o oculti els efectes del delicte per traficar amb ells. Si el tràfic es realitzés utilitzant un establiment o local comercial o industrial, s’imposarà, a més, la pena de multa de dotze a vint-i-quatre mesos. En aquests casos els Jutges o Tribunals, atenent a la gravetat dels fets i a les circumstàncies personals del delinqüent, podran imposar també a aquest la pena d’inhabilitació especial per l’exercici de la seva professió o indústria, per temps de dos a cinc anys, i acordar la mesura de clausura temporal o definitiva de l’establiment o local. Si la clausura fos temporal, la seva durada no podrà excedir de cinc anys.

3.En cap cas podrà imposar-se pena privativa de llibertat que excedeixi de l’assenyalada pel delicte encobert. Si aquest estigués castigat amb pena d’una altra naturalesa, la pena privativa de llibertat serà substituïda per la de multa de 12 a 24 mesos, excepte que el delicte encobert tingui assignada pena igual o inferior a aquesta; en tal cas, s’imposarà al culpable la pena d’aquell delicte en la seva meitat inferior.”

Per tot el que s’ha exposat,

 ES SOL·LICITA que tingui per presentat aquest escrit, l’admeti, i tingui per presentada la denúncia contra qui resulti responsable pels fets anteriorment descrits, i s’obri una investigació per tal de determinar el subjecte o subjectes responsables dels mateixos.

Barcelona, 23 de setembre de 2010.

Signat,     
 XXXXXXXXXXXXXX XXXXXXXXXXXXXXXXXX

 
XXXXXXXXXXXXX XXXXXXXXXXXXXXXXXX

L'Espai públic com a ideologia

2011-02-21T13:56:00.001+01:00

per Manuel Delgado
Antropòleg, professor universitari i escriptor

Manuel Delgado aprofundeix en aquesta ponència – presentada en les Jornades Defensar lo públic és defensar la democràcia, organitzades per la Fundació Pere Ardiaca a la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) l’11 de desembre del 2009 - en el concepte d’espai públic com a ideologia, analitzant els seus diferents usos i conseqüències. L’espai públic, defensa Delgado, no és actualment l’espai d’allò públic –és a dir, espai accessible a tots; que és de tots i de ningú–, ni tampoc de titularitat pública –és a dir propietat o depenent de l’administració pública–, sinó que és espai del públic.

1. La il·lusió ciutadanista

Entre les diferents accepcions d’allò públic en destaca una que, a diferència d’altres, no podem dir que estigui en crisi, ni en perill, ni replegant-se. Ben al contrari. En un context marcat pel desballestament generalitzat d’allò públic, cada dia es contempla créixer el paper de la noció d'espai públic en l'administració de la ciutat. Aquest concepte d'espai públic s'ha generalitzat en les últimes dècades com a ingredient fonamental tant dels discursos polítics relatius al concepte de ciutadania i a la realització dels principis igualitaristes atribuïts als sistemes nominalment democràtics, com d'un urbanisme i una arquitectura que, sense desconnexió possible amb aquests pressupostos polítics, treballen d'una forma no menys ideologitzada –encara que mai s'expliciti aquesta dimensió– la qualificació i la posterior codificació dels buits urbans que precedeixen o acompanyen qualsevol entorn construït, sobretot si aquest apareix resultat d'actuacions de reforma o revitalització de centres urbans o de zones industrials considerades obsoletes i en procés de reconversió.

Com a concepte polític –Arendt, Kosselleck; però sobretot Habermas (1981 [1962] – i en teoria, espai públic vol dir esfera de coexistència pacífica i harmoniosa de l'heterogeni de la societat. Aquest espai públic es pot esgrimir com l'evidència que el que ens permet fer societat és que ens posem d'acord en un conjunt de postulats programàtics al si de les quals les diferències es veuen superades, sense quedar oblidades ni negades del tot, sinó definides a part, en aquest altre escenari al que anomenem privat. Aquest espai públic s'identifica, per tant, com a àmbit per al lliure acord entre éssers autònoms i emancipats que viuen en tant que s'enquadren en ell, una experiència massiva de desafiliació. L'esfera pública és, llavors, en el llenguatge polític, un constructe en el qual cada ésser humà es veu reconegut com a tal en relació i com la relació amb uns altres, amb els quals es vincula a partir de pactes reflexius permanentment reactualitzats. Parlem doncs d’un espai de trobada entre persones lliures i iguals que raonen i argumenten en un procés discursiu obert dirigit al mutu enteniment. Aquest espai és la base institucional mateixa sobre la qual s'assenta la possibilitat d'una racionalització democràtica de la política. Tot això d'acord amb l'ideal d'una societat culta formada per persones privades iguals i lliures que, seguint el model del burgès lliurepensador, estableixen entre si un concert racional, en el sentit que fan un ús públic del seu raciocini amb vista a un control pragmàtic de la veritat.

D'aquí la vocació normativa que el concepte d'espai públic ve a explicitar com a totalitat moral, conformat i determinat per aquest “haver d’estar” entorn del com s'articulen qualsevol tipus de pràctiques socials i polítiques, que exigeixen d'aquest marc que es converteixi en allò que se suposa que és.

Aquest fort sentit eidètic, que remet a fortes significacions i compromisos morals que han de veure's complimentats, és el que fa que aquesta noció d'espai públic s'hagi constituït en un dels ingredients conceptuals bàsics de la ideologia ciutadanista, aquest darrer refugi doctrinal sota el que han vingut a protegir-se les restes de l’esquerranisme de classe mitjana, però també de bona part del que ha sobreviscut del moviment obrer (algunes teoritzacions al respecte les podeu trobar a Borja, 1998; Subirats et al., 2006; Innerarity, 2007). El ciutadanisme es planteja com una mena de democraticisme radical que treballa en la perspectiva de realitzar empíricament el projecte cultural de la modernitat en la seva dimensió política, que entendria la democràcia no com a forma de govern, sinó més aviat com a manera de vida i com a associació ètica que desenvolupa el moralisme abstracte kantià o l’eticitat de l'Estat constitucional modern postulada per Hegel.

Sabem bé que el ciudatanisme és, ara per ara, la ideologia d'elecció de la socialdemocràcia, que duu temps preocupada per arribar a la pau social, fent que el model d'explotació vigent no espatlli les seves agendes (vegeu l’article de Maria Toledano, “Espacio público y dominio de mercado”, publicat al diari Público, el 23 d’octubre del 2007). Però el ciutadanisme és també el dogma de referència d'un conjunt de moviments de reforma ètica del capitalisme, que aspiren a alleujar els seus efectes mitjançant una agudització dels valors democràtics abstractes i un augment en les competències estatals que la facin possible, entenent d'alguna manera que l'exclusió i l'abús no són factors estructurals, sinó mers accidents o contingències d'un sistema de dominació al que es creu possible millorar èticament. Aquesta ideologia no impugna el capitalisme, sinó els seus “excessos” i la seva manca d'escrúpols, flama a mobilitzacions massives destinades a denunciar determinades actuacions públiques o privades considerades injustes, però sobretot immorals, i ho fa proposant estructures d'acció i organització làbils, basades en sentiments col·lectius molt més que en idees (per una crítica del ciutadanisme, llegiu el panflet “El impase ciudadanista, d’Alain C., que trobareu, entre altres llocs, a http://mariposasdelcaos.entodaspartes.net/files/2009/07/2006_anticiudadanismo.pdf).

En tant que instrument ideològic del ciutadanisme, la noció d'espai públic, com a espai democràtic per excel·lència el protagonista del qual és aquest ésser abstracte al que denominem “ciutadà”, es correspondria bastant bé amb alguns conceptes que Marx proposà a la Crítica a la filosofia de l'Estat de Hegel (Marx, 2002 [844]; cf. també Bartra, 1977), com ara el de mediació, que expressa una de les estratègies o estructures mitjançant les quals es produeix una conciliació entre societat civil i Estat, com si una cosa i una altra fossin en certa manera el mateix i com si s'hagués generat un territori en el qual haguessin quedat cancel·lats els antagonismes socials. L'Estat, a través d’aquest mecanisme de legitimació simbòlica, pot aparèixer davant de sectors socials amb interessos i objectius incompatibles –i al servei d'un dels quals existeix i actua– com a certament neutral, encarnació de la possibilitat mateixa d'elevar-se per sobre dels enfrontaments socials o d'arbitrar-los, en un espai de conciliació que les lluites socials quedin com en suspens i els segments enfrontats declarin una espècie de treva il·limitada. Aquest efecte s'aconsegueix per part de l'Estat, gràcies a la il·lusió que ha arribat a provocar –il·lusió real, i per tant il·lusió eficaç–, que en ell les classes i els sectors enfrontats dissolen els seus contenciosos, s'uneixen, es fonen i es confonen en interessos i metes compartits. Les estratègies de mediació hegelianes serveixen en realitat, segons Marx, per camuflar qualsevol relació d'explotació, qualsevol dispositiu d'exclusió, així com el paper dels governs com a encobridors i garants de qualsevol tipus d'assimetries socials.

Les mediacions –com ara la ideologia ciutadanista i la seva noció d’espai públic– serveixen per tal d'inculcar una jerarquització dels valors i dels significats, una capacitat de control sobre la seva producció i distribució, una capacitat per assolir que arribin a ser influents, és a dir, per a què executin els interessos d'una classe dominant, fent-ho a més ocultant-se sota l'aspecte de valors suposadament universals, presentant i representant la vida en societat com a una qüestió teòrica, per dir-ho així, al marge d'un món real que podia fer-se com si no existís, com si tot depengués de la correcta aplicació de principis elementals d'ordre superior, capaços per si mateixos –a la manera d'una nova teologia– de subordinar l'experiència real –feta en tants casos de dolor, de ràbia i de sofriment– d'éssers humans reals mantenint entre si relacions socials reals.

2. El públic i l’educació del “populatxo”.

Seria a través dels mecanismes de mediació –en aquest cas, la ideologia ciutadanista i la seva suposada concreció física en l'espai públic– que les classes dominants aconseguirien que els governs al seu servei obtinguessin el consentiment actiu dels governats, fins i tot la col·laboració dels sectors socials maltractats, travats per formes de dominació molt més subtils que les basades en la simple coacció. Es posa novament de manifest que la dominació d'una classe sobre una altra no es pot produir només mitjançant la violència i la repressió, sinó que requereix el treball del que Althusser va presentar com a “aparells ideològics de l'Estat”, a través dels quals els dominats són educats –llegeixi's adoctrinats –per acabar assumint com a “natural” i inevitable el sistema de dominació que pateixen, al temps que integren, creient-les pròpies, les seves premisses teòriques. De tal manera la dominació no només domina, sinó que també dirigeix i orienta moralment tant el pensament com l'acció socials. Aquests instruments ideològics incorporen cada vegada més la virtut de la versatilitat adaptativa, sobretot perquè tendeixen a renunciar a constituir-se en un sistema formal complet i acabat, sinó que es plantegen a la manera d'un conjunt d'orientacions més aviat vagues, la naturalesa abstracta de les quals, inconcreta, dúctil..., fàcil, en una paraula, les fan acomodables a qualsevol circumstància, en relació amb la qual –i gràcies a la seva extremada vaguetat– aconsegueixen tenir efectes portentosament il·luminadors.

Res de nou, en qualsevol cas. Ens trobem davant de la revitalització de problemàtiques que estan en la base mateixa de la història de les ciències socials, cooperants necessàries en la formalització teòrica de la reconciliació entre dominadores i dominats i la consideració patologitzant de tot allò que no sigui producció de consens social. És en aquest sentit que cal remarcar que, en aquest cas, la noció de públic té un altre sentit, que no és el que utilitzem per parlar d’allò social, compartit o col·lectiu. L’espai públic no és l’espai d’allò públic –és a dir, espai accessible a tots; que és de tots i de ningú–, ni tampoc de titularitat pública –és a dir propietat o depenent de l’administració pública–, sinó que és espai del públic, entenent per públic un determinat conglomerat humà provisional la característica del qual és que està constituït per individus que en fusionar-se no perden de vista la seva individualitat; ans al contrari: l’exerceixen com a subjectes responsables i conscients que s’apleguen voluntàriament per expressar una opinió: l’opinió pública. Aquesta unitat social –el públic– s’oposa conceptualment a una altra, estatuada com a irracional i irresponsable: la multitud urbana. No s’oblidi que aquest concepte de públic del que sorgeix la idea d’espai públic ciutadà és el que, a finals del segle XIX, apareix a Europa de la mà de Le Bon, Tarde i la psicologia de masses, o als Estats Units amb Dewey i els pragmàtics. La seva finalitat serà la de codificar en clau de concert pacífic una agitació social el protagonisme de la qual estava corresponent a les munions urbanes, amb freqüència presentades com la xusma, les torbes o el populatxo. Perquè aquest va ser al capdavall el gran objectiu d’aleshores: aconseguir que les masses considerades incontrolables –l’autèntic fantasma que recorria Europa i espantava la burgesia– es convertissin en públic racional i que els obrers i els membres d'altres sectors socials eventualment conflictius o “perillosos” es concebin a si mateixos com a ciutadans, i per descomptat no en el sentit que el terme havia adquirit, per exemple, a la Comuna de París del 1871, sinó en d’integrants d'una esfera de confraternitat interclassista.

Aquesta fita es va obtenir impregnant cada vegada més el que –reprenent la terminologia althusseriana– són els aparells ideològics de l'Estat, i, a través seu, les conviccions i les pràctiques d'aquells als quals es tenia i es té l'expectativa de convertir en creients, ja que és a fi de comptes un credo el que es tracta de fer assumir. Aquest era i continua essent l’objectiu d’un ampli dispositiu pedagògic que concep el conjunt de la població, i no només els més joves, com escolars perpetus d'aquests valors abstractes de ciutadania i civilitat. És en nom d’aquests “valors” que es dissuadeix o persuadeix qualsevol dissidència, qualsevol capacitat de contestació o resistència i –també per extensió– qualsevol apropiació considerada inadequada del carrer o de la plaça, per mitjà de la violència si cal, però prèviament i sobretot per una desqualificació o una deshabilitació que, en el nostre cas, ja no es porta a terme sota la denominació d'origen subversiu, sinó de la mà de la molt més subtil d‘incívic, o sigui contraventor dels principis abstractes de la “bona convivència ciutadana”.

No cal dir que aquesta tendència didactista s'ha intensificat en els últims temps, sobretot en aquesta fase en la qual el ciutadanisme ha estat adoptat com a ideologia principal pel conjunt de l'esquerra institucional, reconvertida en gairebé la seva totalitat a la socialdemocràcia. Veiem traduir-se això en tot tipus d'iniciatives legislatives per a incloure en els programes escolars assignatures de “civisme” o “educació per a la ciutadania”, en l'edició de manuals per a les bones pràctiques ciutadanes, en constants campanyes institucionals de promoció de la convivència, etc. Es tracta de divulgar l'esquelet abstracte d'universalitat del que les classes dominants obtenen les seves fonts principals de legitimitat i que es concreta en aquesta vocació fortament pedagògica que exhibeix en tot moment la ideologia ciudadanista, de la qual l'espai públic en seria aula i laboratori.

Aquest és el sentit de les iniciatives institucionals en pro que tots acceptin aquest territori neutral del que les especificitats de poder i dominació s'han replegat. Fan l'elogi de valors grandiloqüents i alhora irrebatibles –pau, tolerància, sostenibilitat, convivència entre cultures– de l'assumpció de les quals depèn que aquest espai públic místic de la democràcia formal es realitzi en algun lloc, en algun moment. Al seu torn, aquesta didàctica –i les seves corresponents ritualitzacions en forma d'actes i festes destinats a sacralitzar el carrer, exorcitzar-la de qualsevol presència conflictual i convertir-la en “espai públic”– serveix de suport al mateix temps ètic i estètic que justifica i legitima el que seran legislacions i normatives presentades com “de civisme”. Aprovades i ja vigents en nombroses ciutats, són un exemple de fins a quin punt es condueix aquest esforç per aconseguir com sigui que aquest espai públic sigui “el que ha de ser”.

Per molt que es presentin en nom de la “convivència”, en realitat es tracta d'actuacions que s'emmarquen en el context global de “tolerància zero” –Giuliani, Sarkosy–, la traducció del qual consisteix en l'establiment d'un estat d'excepció o fins i tot d'un toc de queda per als sectors considerats més inconvenients de la societat. Es tracta de la generació d'un autèntic entorn intimidatori, exercici de repressió preventiva contra sectors pauperitzats de la població: captaires, prostitutes, immigrants. Al seu torn, aquestes reglamentacions estan servint en la pràctica per acorralar formes de dissidència política o cultural a les quals s'acusa sistemàticament ja no de “subversives”, com antany, sinó d'alguna cosa pitjor: d’“incíviques”, en la mesura que desmenteixen o desacaten el normal fluir d'una vida pública declarada per decret amable i desconflictivitzada. L'idealisme de l'espai públic –que ho és de l’integrés universal capitalista– no renuncia a veure's desmentit per una realitat de contradiccions i misèries que es resisteix a recular davant dels “valors morals” d'una classe mitjana benpensant i virtuosa, que veu una vegada i una altra frustrat el seu somni daurat d'un amansiment general de les relacions socials.

Bibliografia

Bartra, R. El poder despótico burgués. Las raíces campesinas de las estructuras políticas de mediación, Península, Barcelona, 1977.
Borja, Jordi. 1998. ”Ciudadanía y espacio público”, a Pep Subirós, ed., Ciudad ideal, ciudad real, CCCB, Barcelona, pp. 43-58.
Habermas, Jürgen. 1981 [1962]. Historia y crítica de la opinión pública. La transformación estructural de la vida pública. Gustavo Gili, Barcelona.
Innerarity, Daniel. 2007. El nuevo espacio público, Espasa-Calpe, Madrid.
Marx, Karl, 2002 [1874]. Crítica de la filosofía del Estado de Hegel, Biblioteca Nueva, Madrid.
Subirats, Marina, i al. 2006. Civisme per la convivència, Icària, Barcelona.

Pròleg a l'edició russa de 'Las venas abiertas de América Latina'

2011-02-21T13:53:00.002+01:00

per Oleg Yasinsky

Publicat a Rebelión, 2010.08.10

Oleg Yasinsky fa el pròleg de la primera edició en rus de Las venas abiertas de América Latina, assaig de l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano publicat en HYPERLINK "http://es.wikipedia.org/wiki/1971" \o "1971" 1971. Yasinsky ens explica la influència de l’URSS en els processos i història de Llatinoamèrica i analitza els errors comesos per l’extinta URSS així com els suposats parabéns de la democràcia capitalista que no han estat tals, descrivint la situació de la Federació de Rússia. L’autor destaca també com Llatinoamèrica ha trobat el seu propi camí i espera que pugui tornar una part del deute humà rebut en el seu passat recent.

Encara que segons les cròniques, els primers europeus que van arribar a Amèrica van intentar convèncer els seus habitants que "al principi va ser el verb", aquesta història va començar amb silenci. Com el petroli d'avui, l'or d'ahir definia les seves prioritats, i les boques de les víctimes van quedar mudes davant de la barbàrie que encara no tenia nom en idiomes d'aquestes terres. Després els hereus dels botxins inventaran la premsa, el treball consistirà en callar l'important. El silenci barrejat amb sang va arribar a ser la principal amalgama en cinc segles d'aquesta història aliena, imposada als llatinoamericans.

L'admissió a la civilització va costar als indígenes desenes de milions de vides. Els historiadors més moderats diuen que dels 100 milions d'éssers humans que habitaven el continent en el moment del seu "descobriment", en van quedar un segle després 40 milions. Altres afirmen que abans de l'arribada de les caravel·les de Colom, a Amèrica hi vivien 70 milions d’indígenes i, passats cent anys, ja no eren més de tres milions i mig. Els tercers estan convençuts que durant els primers 130 anys de la conquesta van ser aniquilats no menys d'un 95% d'aborígens americans. Independentment de qui tingui raó hi ha alguna cosa fora de discussió, la humanitat no coneix genocidi més gran que aquest. Per solucionar el problema de força del treball, generat per l'extermini dels indis, portaven a Amèrica esclaus africans i de 60 milions, ficats pels negrers a les cales, vius a la destinació en van arribar no més de 10 milions.

Així començava aquesta història. A les terres conquerides els va faltar el vocable capaç de transmetre tant dolor. Després hi va haver molt silenci, mans alienes, albades inútils, nits de nou, somnis premonitors, cataclismes de tota mena, temps detingut a l'espera, morts i naixements. No van ser ni Hitler ni Stalin els que van inventar els primers camps de concentració, ja en el segle XIX els zoològics humans, on es mostraven famílies senceres de "salvatges", van ser part important a les exposicions universals de Londres i París. Si una vegada la il·lustrada deessa Europa va sortir a trobar la seva felicitat muntant el toro Zeus des de la festiva escuma mediterrània, a l’Amèrica Llatina concebuda en l'abraçada entre el violador i la seva víctima, li va tocar néixer de les ones on es va barrejar sang de tres continents. El do de la parla tornava de feia poc, juntament amb el do de la mirada. Per adonar-se de la seva pròpia existència ella necessitava veure. Les paraules es feien miralls. Un d'ells va arribar a ser aquest llibre.

Per "Las venas abiertas de América Llatina" sembla que ningú encara ha aconseguit trobar una definició acabada. Un assaig periodístic, un breu curs d'economia, una anàlisi poètica de la política, una anàlisi política de la cultura, una denúncia, una declaració d'amor a un continent sencer i sobretot: un diàleg amb el lector.

Sobre aquest text, escrit el 1971, no hi ha opinions neutres. Cap altre llibre sobre la història econòmica del continent va ser llegit per milions de persones en tants idiomes; cap no va tenir tantes reedicions i tantes prohibicions; per a uns aquest va arribar a ser el millor llibre sobre l’Amèrica Llatina, i per a altres un perillós material subversiu.

En lloc de xifres i notes en aquestes pàgines hi ha la vida i la mort, les veus del passat advertint sobre el futur, herois anònims, camps de mines i tresors, colors, olors i paisatges d'un món, on lluny de cròniques oficials i càmeres de televisió hi segueix la història, la lluita per la dignitat.

Aquest llibre és necessari per entendre el sentit dels actuals canvis polítics del continent i descobrir les causes del naixement de les seves noves forces i moviments socials. És la més completa i honesta narració sobre les llavors dels brots d'avui i alhora, un intent per recuperar les pàgines arrencades de la història, restablir nexes entre esdeveniments i generacions, tornar el sentit a les víctimes del passat i una vegada més, recordar que cada un de nosaltres i tota la nostra societat pot i ha de ser millor.

De què ens serveix aquest llibre, escrit ahir sobre Llatinoamèrica? Potser, si al principi de la Perestroika molts de nosaltres ho haguéssim llegit, la història del nostre país seria diferent. "Las venas abiertas de América Latina" és un antídot perfecte per al verí informatiu abocat pels ex-funcionaris del partit i els seus nous caps. Els urgia convèncer de la nostra inferioritat enfront de la resta del món, per després suggerir una ràpida integració al sistema mundial de mercat, com la nostra única salvació i que la sagrada propietat privada era la principal garantia de totes les nostres llibertats. Enterbolir les aigües estancades del gerontocràtic socialisme "real" no va ser difícil i una exuberant pesca els va ser assegurada.

Si mirem avui el territori que fins fa poc es deia Unió Soviètica, davant dels nostres ulls s'obrirà un quadre que dista molt dels miracles que ens van prometre durant la destrucció del país. Veurem la tragèdia de la província amb els seus camperols avui inútils per als economistes, el Caucas ple de sang, Ucraïna esquinçada per les màfies dels seus polítics ... el fons de tot això pot ser el fum negre dels tubs de gas, semblants a pals de banderes pirates triomfalment clavats a les entranyes de la nostra pàtria, que van arribar a ser botí d'un grapat de malfactors. I a més, escoles, hospitals i centres de ciències, convertits en mercaderia d'un gran hipermercat anomenat país, i la principal eina educativa de la modernitat, televisió ...

Si poguéssim veure tot això, i després creuant l'oceà miréssim des de dalt l’Amèrica Llatina, potser el que més ens impressionaria seria el similar del panorama: els mateixos territoris sense fi i la mateixa increïble diversitat de paisatges, una barreja entre diverses cultures i tradicions, un món de gegantí potencial natural i humà que va arribar a ser terra aliena per a la majoria dels seus propis fills. Una pàtria on tot allò d’aliè, des dels noms fins a les idees, és un sinònim de progrés i tot allò propi és un indicador d'endarreriment.

Una terra fabulosament rica i alienada ... Les carreteres que divideixen el continent, construïdes des de llocs de l'extracció dels seus principals tresors cap als ports, per tal que, com s'explica en aquest llibre, la riquesa de la terra generi la misèria dels seus habitants ... L’emigració com el camí més segur d'escapament a la pobresa o com a sinònim d'una carrera professional ideal ... La fuga dels cervells, de les mans, de la sang ... És l’Amèrica Llatina ... que està molt més a prop de nosaltres que aquella que indiquen els mapes ...

L'any 2010 Rússia gastarà en imatge del país més que en la lluita contra l'atur, que a principis d'any va arribar, segons les dades oficials, al 9,2% de la població econòmicament activa. Els canals centrals de televisió gasten la major part dels seus telenotícies a notes positives sobre el poder, que controla gairebé totalment els mitjans de comunicació.

Les pèrdues demogràfiques durant les dues dècades de reformes econòmiques són comparables a les baixes d'un país en guerra. Des del 1989 fins l'any 2009 la mortalitat superava la natalitat i des del 1990 fins al 2010 la població de la Federació de Rússia va baixar de 147-142000000, és a dir, estava disminuint amb la velocitat d'un quart de milió de persones per any.

Abans de l'inici de les reformes el PIB de la Unió Soviètica era el segon del món i el 1985 corresponia a un 40% del PIB dels Estats Units d'Amèrica. Ens convencien que la causa principal del nostre endarreriment i ineficiència era el socialisme "que obliga Rússia a mantenir les empobrides economies d'altres repúbliques del país". 17 anys després de la desarticulació de la URSS i del socialisme, el PIB de Rússia va ocupar el vuitè lloc i corresponia l'any 2008 a menys d'un 30% del PIB dels Estats Units.

Prometent una societat de les possibilitats il·limitades, van oblidar avisar-nos de la possibilitat que a la Rússia actual hi podria haver més nens orfes que en els anys de la Segona Guerra Mundial: ara en són més de 700.000 davant dels 678.000 en la dècada dels 40. L'any 1989 n’hi havia 87.000. Dos terços d'ells són orfes socials, és a dir, els seus pares són vius. El país en altre temps "més lector del món" avui dia té dos milions d'adolescents analfabets. Un 34% de russos amb títol universitari mai no ha llegit un llibre que no fos de la seva especialitat, i segons l'última enquesta tampoc mostra interès en això.

En els absurds conflictes interns de l'espai postsoviètic hi van morir centenars de milers de persones, la gran majoria civils. I hi ha totes les raons per suposar que les veritables causes d'aquestes guerres no són ni ètniques ni religioses, totes van ser desfermades conscientment per les noves elits polítiques que persegueixen les seves finalitats. Imagineu-vos el pitjor i no us equivocareu. Durant la presidència del principal tsar democràtic Boris Ieltsin, l'aviació russa bombardejava Grozni, ciutat russa i capital de l'Autonomia Txetxena. Després s'enviaven milions per a la seva reconstrucció. Després novament queien bombes. Era tan sols una de les tantes maneres per acumulació primària de capitals.

Abans d’en Ieltsin, l'últim que va bombardejar ciutats del seu propi país va ser el tirà nicaragüenc Anastasio Somoza i això va succeir durant la revolta popular del 1979. Un col·lega de Somoza, el sagnant dictador xilè Augusto Pinochet, pare espiritual de molts reformadors "demòcrates" postsoviètics, acostumava a dir que "s'ha de tenir cura dels rics perquè donin més". Ell afirmava que mentre més rics fossin els rics, més tocaria als pobres. El seu llegat es va fer realitat a la Rússia postcomunista. L'actual Estat rus, alliberat de les seves pesades obligacions amb els ciutadans, demostra una commovedora preocupació pels milionaris. I això dóna fruits. Si l'any 2000 entre els milionaris en dòlars no hi va haver ni un sol rus, ja el 2006 en van aparèixer 33 (tres quarts d'ells van fer la seva fortuna venent petroli, gas i metalls). Avui ja en són 62, 12 dels quals treballen en el Duma Estatal (Parlament) i en el Consell de la Federació, potser ajudant el país a mantenir el segon lloc després dels Estats Units pel nombre de bilionaris.

Mentre l'elit econòmica, que correspon aproximadament a un milió i mig de persones, gaudeix dels nivells més alts del consum, dos terços dels russos veuen la jubilació com a una catàstrofe.

Muntant l'escenari amb decoracions patriòtiques i parlant del renaixement nacional, el poder no ens explica que el deute extern de la Federació de Rússia entre l'any 2003 i el 2008 es va triplicar i va arribar a la xifra de 471.000 milions de dòlars. El deute extern de la URSS heretat per Rússia el 1991 era de 95.000 milions de dòlars.

La lluita per restaurar el capitalisme a la URSS es va fer sota lemes de la democratització del poder i la participació ciutadana en processos polítics. Dues dècades després de l'inici de les reformes, un 85% de ciutadans de la Rússia democràtica no veu cap possibilitat per influir en les decisions de l'Estat i un 77% de la població creu no estar preparada per participar en la vida política del país. Aquest infantilisme ciutadà està en la sang del poble?, com intenta convèncer-nos el poder, o és resultat d'una sistemàtica tasca dels mitjans de comunicació i organismes repressius castradors de l'activisme social?

Per tal de reformatejar el disc dur dels pobles que començaven a despertar, el missatge cultural de les dictadures llatinoamericanes estava clar i consistia a anul·lar en els ciutadans l'interès per la política. Per mantenir-se i perdurar, el poder necessitava convèncer les seves víctimes que tota la política és una cosa bruta i que la gent decent hauria de mantenir distància de tot això, ja que els exemples no falten. Els nous mestres seguint els nous programes escolars s'afanyen a presentar la covardia com la prudència i l'oportunisme com el pragmatisme. Quan, com a resultat d'aquest procés reeducatiu, en la societat s'acumula prou estupidesa i cinisme, s'obre el circ de la democràcia on per una nova ordre dels de dalt, els pallassos i els domadors convidaran els de baix al seu rol d’actors secundaris.

L'anàlisi política dels darrers 500 anys d'història llatinoamericana suggerit per l'autor de "Las Venas Abiertas ...." és una important clau per comprendre la lògica dels últims 20 anys en la història russa. I no només. Aquest llibre el necessitem també perquè veient els clixés sobre "l'orientació europea" i "els valors occidentals", no ens oblidem del preu humà que va pagar i segueix pagant el "tercer món" pels èxits del món "primer". Per preguntar-nos per qui van ser numerats els nostres móns i per tal de no creure que el destí final de la humanitat és el joc de la "guerra de les civilitzacions", un terme nazi inventat per l'actual poder planetari per dividir i regnar. I perquè criticant amb raó la tràgica experiència de l’així anomenat "socialisme real", no caiguem una vegada més en el parany d'idealitzar la més canibalesca de les construccions socials: el capitalisme.

"Las venas abiertas de Amèrica Llatina" va ser llegit per diferents generacions. No podem mesurar amb precisió la influència dels llibres a la història, però sembla evident que sota d’un notori impacte de la paraula de Galeano es van formar molts dels actuals dirigents polítics de la regió, i algunes de les venes de l'Amèrica Llatina ja no sagnen més.

Si en els temps de La Conquista el genocidi dels indis s’anomenava en la neollengua dels invasors "la pacificació", l'actual guerra informativa contra el govern veneçolà s’acostuma a anomenar "lluita per la democràcia". Suposant que queda encara algú en ple ús de les seves facultats mentals capaç de creure que els funcionaris del Departament d'Estat dels EUA realment estan preocupats per la democràcia a Cuba o a Veneçuela. Els partits polítics de l'oposició veneçolana tenen tan baixa popularitat que des de fa temps el seu rol va prendre la televisió privada, parlant de la "bogeria" del "dictador". La principal "bogeria" de Chávez és ser el primer president que compleix els seus compromisos electorals i encapçala reformes que afavoreixen la major part de la població i no els grups econòmics. Els horrors d'aquesta "dictadura" són diversos, com per exemple: prop d'un 80% dels mitjans de comunicació veneçolans segueixen pertanyent a l'oposició, a les presons no hi ha ni un sol pres polític i a les nombroses campanyes electorals, reconegudes com a transparents per tots els observadors internacionals, segueixen guanyant els partidaris del socialisme. La principal diferència amb la majoria de les democràcies veïnes és que dins d'aquest procés polític hi participen cada vegada més els ciutadans comuns. Mentrestant, el govern dels EUA acusa Veneçuela d’"intervenir en els assumptes dels veïns". Aquesta "intervenció" consisteix en el suport polític i financer a projectes d'integració a la regió. L'oposició, que és l'ex-elit política del país, maleeix Chávez per "lliurar els diners del nostre petroli als indis i captaires". Respecte a això, els camperols veneçolans diuen que "els nostres germans necessiten ajuda i el nostre principal deure cristià és compartir amb el proïsme".

Una de les "víctimes" de l’"imperialisme veneçolà" va arribar a ser Bolívia, el país més indígena d'Amèrica, on el gener de l'any 2006 va arribar al poder Evo Morales, el primer indígena president, que diu que "manarà obeint", com diuen els zapatistes mexicans, també que el socialisme no és un producte importat des d'Europa, sinó una norma de vida als antics pobles americans, i això vol dir que les riqueses de la mare terra, com l’aigua i l’aire, no poden pertànyer ningú . I ell no només parla. Tot i el xantatge i les amenaces, Bolívia va recuperar les seves principals riqueses minerals: gas, petroli i estany. Pels seus jaciments aquest país és el més ric de la regió, però durant tot el segle XX entre els pobres veïns va ser el més pobre. A Bolívia, on els pobles originaris són la majoria absoluta, gairebé un terç de la població indígena va ser completament analfabeta i prop de la meitat no va tenir accés a la salut. Encara més, ni tan sols tenien documents d'identitat.

Abans d'acabar el tercer any d'aquest govern, Bolívia amb ajuda de Cuba i Veneçuela va aconseguir reduir l'analfabetisme del 16% a l’1,7%. Si des del 2003 al 2005 al país es van construir 187 escoles noves, en els primers dos anys del govern d'Evo se’n van construir 426. Si en el 2005 els bolivians van rebre 1,3 milions de consultes mèdiques gratuïtes, el 2008 la xifra va ser ja de 15,8 milions.

El creixement econòmic va arribar l'any 2008 a un 6,1%: el rècord històric des de la proclamació de la independència. La reserva nacional de divises va augmentar més de sis vegades en comparació amb el nivell mitjà del període entre el 1996 i el 2005. El saldo positiu del pressupost nacional, que va aparèixer l'any 2006 per primera vegada en les últimes dècades, l'any següent va arribar a un 5,2% i la recaptació dels impostos va augmentar dues vegades i mitja. Com a resultat de la nacionalització de la indústria d'hidrocarburs, el guany de Bolívia només en la primera meitat del 2008 va arribar a 2.627.000 de dòlars en comparació amb els 565 milions de tot el 2004, període anterior a la nacionalització, és a dir la diferència és gairebé d'un a deu.

Durant els primers dos anys i mig del govern d'Evo, els camperols bolivians van rebre de l'Estat 737.029 hectàrees de terra, donant com a resultat que en l'actualitat gairebé no queden pagesos sense terra. Per entendre el nivell de suport que té aquest govern, recordem que en el període anterior, des del 1996 fins l'any 2005, els pagesos van rebre només 36.814 ha. de terra o l'equivalent a un 5% del que els va ser lliurat ara. A més de la terra els pagesos van rebre maquinària agrícola, crèdits estatals sense interès i ajuda d'especialistes. En la lluita contra el narcotràfic es va aconseguir més que durant tota l'anterior història del país, però aquesta vegada sense reprimir sinó generant per als camperols altres alternatives d'ingressos.

Per què en els mitjans de comunicació russos i internacionals no hi ha lloc per a aquest tipus de notícies? Per què per explicar el suport popular a "els règims populistes d'esquerra" la premsa russa parla tant dels "lumpen" o "grups marginals" i tan poca atenció dóna als temes de fons?

En els canvis succeïts en el món des del temps en què es va escriure "Las venas abiertas de América Latina" podríem destacar tres moments clau: primer, l'autodestrucció de la URSS i després la caiguda dels "socialismes reals" de l'Europa Oriental, rebutjats per la majoria de la població d'aquests països, segon, el que es va fer evident aproximadament una dècada després del primer, és el fracàs de les reformes neoliberals a l'Amèrica Llatina, fa poc imposades com una panacea i l'únic camí per al desenvolupament, també rebutjades pels habitants de la major part dels països de la regió, i tercer, el més interessant i que va resultar ser conseqüència directa dels primers dos: l'aparició en els països de l'Amèrica Llatina de noves forces socials que per una via democràtica arriben al poder i comencen a construir una alternativa. Considerant l'absència de models llestos i la inexistència, en aquest procés, dels "germans grans", aquest projecte resulta ser genuïnament llatinoamericà i a part del marxisme clàssic és influenciat per les tradicions comunitàries indígenes i nombrosos corrents cristians de "l'església popular". Aquest complex i contradictori procés amb tots els seus alts i baixos és el més significatiu en l'actualitat llatinoamericana.

En el passat segle XX els moviments d'alliberament nacional van ser acusats d'amagar "la mà de Moscou" o d'implantar "idees portades des de fora". En aquests dies, quan es van obrir diversos fitxers soviètics i alguns de nord-americans, els historiadors han comprovat que a part de la coneguda ajuda econòmica i militar a Cuba, no va existir pràcticament cap intromissió soviètica en els assumptes de l'Amèrica Llatina. Però juntament amb això, també és evident una altra cosa. La història russa i soviètica va causar un gran impacte a la regió. Com la llum d'una estrella llunyana i apagada, la cultura russa, de la qual cada vegada en queda menys al seu territori original, segueix arribant a noves generacions de llatinoamericans. I costa imaginar els actuals processos a la regió, sense la càrrega humanista de la literatura russa i sense el desafiament històric al capitalisme fet alguna vegada per un llunyà país euroasiàtic.

Potser aquests invisibles fils de proximitat i simpatia mútua són el material més sòlid en el teixit del futur que serà resultat de l'acció o la inacció del present. Potser a la Rússia actual li serviria mirar-se al mirall de l'Amèrica Llatina, que avui està disposada a tornar una part del deute humà rebut en el passat recent. Potser, a part d'un merescut lloc en el prestatge o al cor, aquest llibre a Rússia, com alguna vegada a l’Amèrica Llatina, servirà per alguna cosa més important, cosa per la qual s'escrivien i s'escriuen els millors llibres: per a la construcció d'un món sense venes obertes.

Democràcia i frontpopulisme a Bengala Occidental (Segona Part)

2011-02-21T13:50:00.001+01:00

per Andreu Espasa
En la primera part de l'article, ens vam centrar en la biografia política de Jyoti Basu durant els seus anys com a líder de l'oposició. Aquesta segona part tracta sobre l'acció dels governs del Front d'Esquerres a Bengala Occidental, encapçalats per Basu durant vint-i-tres anys.

Daniel Patrick Moynihan, ambaixador nord-americà a l’Índia als anys setanta, confessà en una ocasió les interferències de la CIA en els processos electorals de la República de l’Índia. Segons Moynihan, els nord-americans només havien intervingut en dues ocasions amb donacions il·legals de diners: «Totes dues vegades es féu davant la perspectiva d’una victòria comunista en una elecció estatal, una vegada a Kerala i una altra vegada a Bengala Occidental, on hi ha Calcuta. En les dues ocasions, es donaren els diners al Partit del Congrés, que era el que els havia demanat. Una vegada se li donà a la mateixa senyora [Indira] Gandhi, que aleshores era funcionària del partit.»

L’afer de l’ajuda de la CIA al Congrés Nacional Indi (CNI) exemplifica prou bé les ambigüitats ideològiques del govern central indi dels anys setanta. D’una banda, en política exterior, Indira Gandhi liderà el Moviment de Països no Alineats i millorà les relacions d’amistat amb la Unió Soviètica. En política interior, en canvi, els governs d’Indira combinaren una política de caire socialitzant amb una hostilitat sense treva contra el Partit Comunista de l’Índia (Marxista) —PCI (M)—, el partit de Jyoti Basu.

Indira Gandhi assolí una gran popularitat gràcies a la ràpida victòria en la Guerra Indopaquistanesa de 1971, que propicià la independència de Bangladesh. Ben aviat, però, la popularitat d’Indira començà a baixar en picat, especialment a Bengala Occidental. Tres anys seguits de sequeres i una inflació anual del 30% —provocada en part per l’alça dels preus internacionals del petroli— deixaren les classes populars econòmicament exhaustes. L’agitació social i política no es féu esperar. Fou justament Siddhartha Shankar Ray, l’home fort d’Indira a Calcuta, qui escrigué l’esborrany del Decret d’Emergència Interna, gràcies al qual la primera ministra esquivà un procés judicial per frau electoral i assumí poders dictatorials durant quasi dos anys, des de juny de 1975 fins a març de 1977. El nou Estat policial estengué la repressió a qualsevol possible enemic polític del govern. A principis de 1977, només a les presons de Bengala Occidental, ja es comptaven més de cinc mil presos polítics, detinguts arbitràriament i sense judici. La majoria eren comunistes del PCI (M). El mateix dia que es declarà el nou Estat d’Emergència Jyoti Basu es trobava a Calcuta. El dirigent comunista aconseguí evitar l’arrest, però la majoria de dirigents del seu partit foren empresonats. «De fet, l’Emergència ja estava sent aplicada a Bengala des que Siddhartha [Shankar Raj] arribà com a agent d’Indira Gandhi», afirmà Basu. «El que realment significà la Declaració d’Emergència fou que la resta del país experimentà el que ja patia Bengala des de 1971.»

Recuperació de la democràcia i victòria del Front d’Esquerres

El moviment de resistència democràtica, liderat pel mític activista Jayaprakash Narayan, mantingué viva la flama opositora durant els dos anys de dictadura d’Indira. Mal informada pels seus aduladors, Indira finalment aixecà l’Estat d’Emergència i convocà eleccions generals i estatals, confiada a repetir les victòries aclaparadores del passat. Per sorpresa seva, a nivell nacional, les eleccions de 1977 donaren la victòria al partit Janata, amb massa contradiccions internes per suportar gaire temps l’experiència del govern. A Bengala Occidental, en canvi, fou el Front d’Esquerres qui arribà al poder amb una amplíssima majoria i encetà una etapa de més de trenta anys de govern. El PCI (M) obtingué tot sol la majoria absoluta de la cambra de diputats: 178 dels 294 escons de l’assemblea. A la majoria absoluta del partit de Basu, calia afegir una cinquantena més de diputats, obtinguts en les llistes dels partits aliats en el si del Front d’Esquerres. Jyoti Basu fou escollit primer ministre.

Des de llavors, el PCI (M) i els seus aliats del Front d’Esquerres han guanyat totes les convocatòries electorals al parlament estatal. L’experiència de govern dels comunistes bengalins presenta singularitats molt interessants. A la majoria d’estats indis, la política electoral és tan volàtil que els votants acostumen a donar la victòria al partit de l’oposició. Un govern estatal difícilment dura més d’una legislatura. L’especificitat dels governs de Front d’Esquerres també té una dimensió internacional: els exemples de reiterades victòries electorals comunistes en un context d’autèntica competència multipartidista no són fàcils de trobar.

“No governem la República de Bengala Occidental”

Des de 1977 fins a 2000, el principal responsable d’aquesta singular experiència històrica fou Jyoti Basu. La formació del primer govern de Front d’Esquerres a Calcuta creà, des de bon principi, una gran expectació, tant a l’Índia com a l’exterior. El mateix Basu no es cansà de recordar les serioses limitacions dels seus governs: «No estem governant la República de Bengala Occidental. Som part de l’Índia i hem de treballar sota moltes restriccions, restriccions presents en la Constitució i restriccions pròpies de treballar en una estructura feudal-capitalista. Hem estudiat la situació i sabem que, sota les circumstàncies actuals, no podem tenir un programa socialista, ni tan sols un programa socialdemòcrata. Però tenim un programa bàsic de mínims per a benefici del poble.»

La primera tasca immediata del Front d’Esquerres, constituït a Calcuta el juny de 1977, fou el ple restabliment dels drets democràtics, que havien estat contínuament trepitjats pels anteriors governs del Congrés Nacional Indi (CNI). Lluny d’un ànim venjatiu, el nou govern es comprometé a garantir el dret democràtic a la protesta, tant per permetre el dissentiment entre els seus enemics com per encoratjar la mobilització dels seus aliats en els moviments populars de masses.

Reforma agrària, prioritat del nou govern

Com tothom s’esperava, la política prioritària del nou govern fou la reforma agrària. La reforma només es podia proposar objectius moderats, a base d’explotar les escasses competències del govern regional amb la màxima creativitat possible. Les primeres mesures proveïren un mínim socors per als sectors populars del camp: treballadors agrícoles, bargadars (parcers) i petit camperolat. A més de distribuir terres de propietat pública, el govern instaurà un salari mínim de subsistència, així com programes de treball públic per als mesos d’escassa activitat. Gràcies a aquests programes, la construcció d’habitatge social augmentà considerablement.

Els bargadars foren el col⋅lectiu més beneficiat per la reforma agrària. Gràcies a l’anomenada Operació Barga, més d’un milió de bargadars foren inscrits per primera vegada en un registre. La campanya permeté frenar l’alt índex de desnonaments i atorgar al col⋅lectiu bargadar, per primer cop, el dret a herència. També s’augmentà substancialment la part de la collita a què tenien dret. Fins llavors, el terratinent es quedava amb la meitat o més de la collita. Després de les reforma agrària del Front d’Esquerres, la porció destinada al terratinent es reduí a un 25%. Una altra novetat fou l’obertura de programes de crèdit públic a un interès del 4%. El nou govern també rebaixà substancialment els impostos per als petits propietaris i creà un sistema públic de distribució de llavors i fertilitzants. A diferència d’altres estats agraris de l’Índia com ara Punjab, Haryana o Gujarat, on les reformes agràries se centraren en l’impuls a la renovació tecnològica, la política agrària del Front d’Esquerres de Bengala Occidental s’enfocà principalment a qüestions estructurals de redistribució de la terra i dels drets dels parcers.

Un indicador dels fruits de la política agrícola del govern de Front d’Esquerres el trobem en la relativa baixa incidència de suïcidis al camp bengalí. En els últims tretze anys, es calcula que ja s’han suïcidat uns 200.000 pagesos indis —un tràgic fenomen en augment des de l’adopció de polítiques neoliberals per part del govern central—. Bengala Occidental, juntament amb Kerala, es troba entre els estats indis amb menys suïcidis de pagesos i on, a diferència de la tendència nacional, el fenomen manifesta una tendència a la baixa.

La democràcia agrària, conquesta i mitjà de la transformació social al camp

La reforma agrària de Bengala Occidental no hauria estat possible sense l’ajuda de la democràcia de base. Amb l’arribada al govern del Front d’Esquerres, s’iniciaren les reformes legals necessàries per posar en marxa el sistema de Panchayati Raj (consells comunals). Els Panchayati Raj són òrgans de democràcia local, l’existència dels quals està regulada en la Constitució de 1950. A molts estats indis, als consells comunals només se’ls atorguen funcions simbòliques. A Bengala Occidental, en canvi, els Panchayati Raj han participat activament en diverses parts del programa de reforma agrària, especialment en la redistribució de terra pública per als camperols sense terra.

Les eleccions als Panchayati Raj de 1977 a Bengala Occidental foren les primeres de tot el país que es realitzaren a gran escala i amb seriositat. Dels 55.000 càrrecs en joc, els candidats del Front d’Esquerres en guanyaren dos terços. Molts dels escollits en les llistes comunistes no eren parcers, sinó classe mitjana rural (principalment, petits propietaris agrícoles, mestres d’escola i treballadors socials). Amb el temps, aquests milers de quadres comunistes amb responsabilitat local s’han revelat com la columna vertebral del suport del Front d’Esquerres a la Bengala rural. Sota l’hegemonia frontpopulista, els Panchayati Raj han funcionat com un plataforma de poder local en la lluita de la majoria popular contra els interessos dels terratinents. La seva existència també contribueix a la vitalitat democràtica de Bengala Occidental, que compta amb un índex de participació electoral insòlitament alt, pròxim al 80%.

Quan Basu abandonà el govern, la popularitat dels comunistes al camp es podia explicar per resultats tangibles. Més d’un 20% de famílies rurals s’havien beneficiat de la redistribució de terres. Prop d’un 60% de la terra cultivable a Bengala Occidental es trobava en mans de petits propietaris, mentre que la mitjana nacional no arribava al 30%. A través dels Panchayati Raj, els camperols accedien a fertilitzants, sistemes d’irrigació i millores tecnològiques. Els consells comunals i de districte no es limitaven a gestionar la distribució de recursos, sinó que també tenien un considerable poder de decisió sobre els pressupostos. Un 50% de la despesa pública estatal es decidia a nivell municipal o de districte.

Des de 1977, l’estratègia política dels comunistes bengalins evidencià en la pràctica un canvi d’actitud respecte a la concepció de la democràcia que ja havia començat a gestar-se des de mitjan anys seixanta. A diferència del CNI, els comunistes encara no es permetien descriure la República de l’Índia com “la democràcia més gran del món”, però quan el PCI (M) arribà al govern, Basu ja havia abandonat el menyspreu per la totalitat del sistema constitucional indi com una “trampa burgesa” o una “mera farsa dels capitalistes”. Segons la nova visió, els comunistes qualificaven certs aspectes de la Constitució de la República de l’Índia, com ara el sistema parlamentari pluripartidista o la possibilitat de desenvolupar consells comunals, com a “conquestes democràtiques”. La tasca dels comunistes, dins i fora del govern, consistia a aprofitar les escletxes de participació democràtica existents per avançar en la consecució d’una veritable democràcia.

Harmonia intercomunitària, orgull del Front d’Esquerres

En la lluita del nou govern contra l’analfabetisme, una de les actuacions més populars fou la incorporació de menjadors a les escoles primàries. Un altre aspecte central de la política educativa dels governs de Basu fou la promoció d’un ensenyament democràtic i laic, entès com a antídot essencial en la prevenció de la violència intercomunitària. Els èxits assolits en aquest terreny suposen un gran motiu d’orgull per als comunistes bengalins. En efecte, la baixa incidència de la violència sectària és un dels aspectes diferencials de l’actual Bengala Occidental.

L’assassinat d’Indira Gandhi el 31 d’octubre de 1984 per part de dos dels seus guardaespatlles sikh posà a prova la retòrica laica de les autoritats índies. Mentre a tot el país la violència contra els sikhs es cobrava milers de morts —molt sovint amb la complicitat dels organismes policials locals—, a Calcuta la situació era ben diferent. La ciutat comptava amb una comunitat de 50.000 sikhs, molts d’ells taxistes, fàcilment identificables pel turbant i la barba. Jyoti Basu ordenà a la policia el manteniment de la pau intercomunitària. Els poderosos sindicats calcutians també es posaren en màxima alerta per evitar brots de violència sectària. Pocs sikhs foren atacats i cap d’ells morí. Per a l’historiador Ramachandra Guha: «L’exemple de Calcuta demostrà que una acció ràpida per part de l’Administració podia prevenir la violència comunitària —una lliçó que, lamentablement, es perdé la resta del país.»

Desenvolupament industrial, font de contradiccions

En política industrial, els resultats no són tan positius. Els enemics conservadors del govern han concentrat el foc de la seva crítica en la presumpta incapacitat del Front d’Esquerres a l’hora d’atreure capital estranger. La dreta assegura que els sindicats reben massa suport del govern, amb la consegüent desincentivació de noves inversions. Els opositors d’esquerres, per contra, consideren que la política d’atracció d’inversió industrial ha estat massa agressiva i antipopular, arrogant amb els camperols bengalins i complaent amb les multinacionals estrangeres.

El debat sobre la necessitat d’afavorir la industrialització a Bengala Occidental no és nou. Durant la dominació britànica, Bengala era la zona més industrialitzada de l’Índia. Amb l’arribada de la independència, la partició de Bengala per raons religioses i l’allau de refugiats del Paquistan Oriental van suposar un gran trasbals econòmic. La posició industrial de Bengala Occidental inicià un període d’estancament i decadència. Des de la dècada dels cinquanta, el gran obstacle per al desenvolupament industrial fou el centralisme de Nova Delhi. El govern central, preocupat per impulsar l’equilibri territorial, seguí una política de discriminació industrial contra la zona oriental del país. Les llicències per a noves indústries a Bengala Occidental eren sistemàticament postergades i el govern central dedicava poca inversió directa a la regió. La proporció entre crèdit i dipòsit dels bancs comercials nacionalitzats a Bengala Occidental es mantenia irracionalment deprimida al voltant del 46%, mentre que la mitjana nacional era del 60%. Quan el govern de Front d’Esquerres assumí el poder, intentà promoure la indústria de petita escala, però l’absència de competències reals en matèria industrial garantí el fracàs de les primeres mesures.

Als anys noranta, amb la desaparició del bloc soviètic i l’expansió de l’hegemonia neoliberal a nivell mundial, l’Índia visqué un període de canvis dramàtics. Els neoliberals indis tingueren força èxit a l’hora d’introduir part del seu programa econòmic, que incloïa propostes molt radicals: eliminació dels aspectes proteccionistes de la legislació laboral, abolició dels subsidis rurals, plena convertibilitat de la rúpia i privatització de la sanitat i l’ensenyament. En els estats on el PCI (M) es trobava a l’oposició, l’enfrontament amb les noves polítiques neoliberals fou total. Els sindicats liderats pels comunistes eren els primers a organitzar vagues generals locals com a resposta a la privatització de qualsevol servei públic. A Delhi, els intel·lectuals comunistes —sovint associats a la prestigiosa Universitat de Jawaharal Nehru— s’implicaren de ple en les batalles ideològiques contra els nous mandarins neoliberals.

Jyoti Basu i els seus socis de govern del Front d’Esquerres es mostraren més ambigus. Tot i condemnar els aspectes més radicals de les reformes neoliberals, no ignoraven l’oportunitat històrica que se’ls presentava. Amb les noves desregulacions, s’augmentava la descentralització administrativa i s’alleugeria el procés d’adquisició de llicències industrials. Paradoxalment, el credo neoliberal que abraçaren les elits índies en la dècada dels noranta obrí la porta per a una política industrial més activa i autònoma per part del govern de Calcuta, per bé que carregada de contradiccions potencials.

Davant la nova situació, els governs de Basu assumiren el risc d’impulsar una política industrial de “creixement accelerat” per a Bengala Occidental, en el marc de la nova política neoliberal de creixement econòmic de la República de l’Índia. En estreta col·laboració amb el sector privat, el govern bengalí invertí fortament en infraestructures, especialment en la xarxa de carreteres i de ferrocarrils i en el sistema de generació d’electricitat. També intentà atreure inversió estrangera ressaltant els avantatges comparatius de Bengala Occidental: estabilitat política, harmonia intercomunitària, força laboral qualificada i un mercat rural en expansió. Els esforços de promoció de Bengala Occidental inclogueren una gira de Jyoti Basu el 1995 pels Estats Units, Europa i la Xina. Avui en dia, l’economia de Bengala Occidental continua sent bàsicament agrícola, però la política de foment de la indústria ja ha donat resultats importants, sobretot en l’àrea de les telecomunicacions. Diverses multinacionals, com ara Siemens i Phillips, s’han instal⋅lat al territori. El creixement del Producte Interior Brut de la regió durant la darrera dècada ha vorejat el 10%.

Nandigram, l’inici de la davallada

El boom industrial de Bengala Occidental té el seu cantó fosc. Com era previsible, sovint les intencions del Front d’Esquerres de combinar el creixement industrial de la regió amb cert repartiment igualitari de la nova riquesa han xocat amb la crua realitat. En ocasions, la nova política d’industrialització, basada en Zones Econòmiques Especials a l’estil xinès, ha comportat el desplaçament forçat de població rural per fer lloc a les noves indústries. Els primers conflictes ja van començar a aparèixer durant els últims anys de govern de Basu, però ha estat al seu successor des de 2000, Buddhadeb Bhattacharya, a qui li ha esclatat una gravíssima crisi de legitimitat política. El 14 de març de 2007, al poble de Nandigram, on el govern pretenia instal⋅lar un complex industrial químic, la policia estatal disparà contra uns manifestants que s’oposaven a l’expropiació d’una zona de 10.000 hectàrees. El resultat fou 14 manifestants morts i més de 70 ferits. Des de la massacre de Nandigram, el suport popular al Front d’Esquerres ha baixat de manera aparentment imparable. Molts comentaristes coincidiren a assenyalar que, en el funeral multitudinari de Jyoti Basu del passat gener de 2010, s’hi podia percebre un ambient de final d’època.

Entre els qui lamenten el final inesperat de l’hegemonia comunista a Bengala Occidental, hi ha l’historiador britànic Eric Hobsbawm. Preguntat recentment pels esdeveniments que li havien semblat més sorprenents des de la publicació de la seu famós llibre sobre la història del segle XX, Hobsbawm inclogué una referència a Bengala Occidental: «(...) I tercer, una qüestió que encara és més local: el col⋅lapse del PCI (M) de Bengala Occidental, fet que realment no m’havia esperat. Prakash Karat, el secretari general del PCI (M), fa poc em digué que se sentien assetjats i acorralats. (...) Això després d’haver governat com un partit nacional, que és el que era, durant trenta anys. La política d’industrialització, expropiant la terra dels camperols, va tenir un efecte negatiu, i va ser un clar error. Puc entendre que, com tots els governs d’esquerres que encara sobreviuen, ells havien de tenir en compte el desenvolupament econòmic, desenvolupament privat inclòs, i per tant els semblà natural desenvolupar una forta base industrial. Tot i això, no deixa de ser una mica sorprenent que això hagi desembocat en un gir tan dramàtic.»

Fonts:

MOYNIHAN, Daniel P., A dangerous place, Boston, Little-Brown, 1978, pàg. 41.

GANGADHARAN, Koshy, et al., The inquisition, revelations before the Shah Commission, Nova Delhi, Path Publishers, 1978, pàg. 260.

BANERJEE, Surabhi, Jyoti Basu. The Authorized Biography, Nova Delhi, Viking-Penguin India, 1997, pàg. 160 i 228.
DE, Prabir Kumar, The politics of land reform: the changing scene in rural Bengal, Calcuta, Minerva Associates, 1994, pàg. 21-24.

SAINATH, P.,“Nearly 2 lakh farm suicides since 1997”, The Hindu, 22 de gener de 2010. Noam Chomsky ens dóna una breu i colpidora explicació del fenomen dels suïcidis de pagesos indis: «(...) Tu destines finançament governamental per donar suport a l’enginyeria informàtica i el treus del desenvolupament rural —suport per als pagesos, irrigació, crèdit rural. Llavors, forces els pagesos cap als cultius d’exportació. En comptes de produir menjar per al país i per a ells mateixos, ells produeixen, posem per cas, cotó, que requereix alts inputs, fertilitzants i molta aigua, que no està disponible. I els preus fluctuen radicalment. De tal manera que un any pots fer molts diners i l’any següent, res de res. En l’agroindústria, no importa tant. (...) Però si tu ets un pobre pagès i no pots vendre la collita un any, no li pots dir als teus fills: “No et preocupis, enguany no tenim res per menjar. Potser menjarem l’any que ve.” Llavors t’endeutes. Com que el govern no proveeix crèdit rural, (...) tu demanes en préstec a l’usurer al 40%. L’any següent no el pots pagar i has de vendre la teva terra. Molt aviat els teus fills s’estan morint de fam i tu no hi pots fer res.» CHOMSKY, Noam, What We Say Goes, Nova York, Metropolitan Books, 2007, pàg. 49.

BHATTACHARYYA, Harihar, Making local democracy work in India: social capital, politics & governance in West Bengal, Nova Delhi, Vedams, 2002, pàg. 93-97; BASU, Jyoti (editor), et al., People’s Power in practice. 20 years of Left Front in West Bengal, Calcuta, National Book Agency Private Limited, 1997, pàg. 14-18.

GUHA, Ramachandra, India after Gandhi: the history of the world’s largest democracy, Nova York, Ecco, 2007, pàg. 567.
“World Distempers, Interview to Eric Hobsbawm”, New Left Review, gener-febrer de 2010, núm. 61, pàg. 133-134.

Lola Anglada: "Roja, separatista y peligrosa"

2011-02-21T13:38:00.002+01:00

per Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll
Professores de secundària. Feministes i Comissàries de l’exposició “Poderosa memoria. Dibuixos i il.lustracions més compromesos” que es va realitzar a Tiana el 2010

En aquest article, les autores recuperen la memòria d’una dona a qui el franquisme qualificà de «roja, separatista y peligrosa»; artista que moltes vegades només s’associa a il.lustradora de contes infantils però que va estar compromesa amb el nacionalisme català i amb el republicanisme, que col·laborà amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que fou sabedora de la manera de viure de les dones del seu temps i solidària amb les persones més necessitades.

Lola Anglada, “roja, separatista y peligrosa”

Mai com al temps de la República m’he sentit viure a casa nostra (…) Barcelona en aquella època breu de la República Catalana ens oferí un viure alegre i optimista com si tothom estigués obligat a fer una Catalunya gran i pròspera al nivell dels grans pobles.
Lola Anglada

Lola Anglada (1892-1984) cregué amb fermesa en una Catalunya progressista i culta que mirava cap a Europa i que volia créixer en llibertat i autonomia. A col·laborar amb aquesta tasca va dedicar la seva vida i la seva obra fins que, un cop acabada la guerra, el franquisme volgué acabar amb les expectatives d’ella i de tantes altres persones. Llavors, reclosa en el poble de Tiana, l’artista dedicà el seu exili interior a guardar obra i records i a treballar “mirant cap enrera” per tal de preservar la memòria de Catalunya. I poc abans de morir, ja en època de transició, llegà a la Diputació la major part de la seva producció així com dels seus béns immobles, unes finques situades a la ciutat de Barcelona, a canvi d’un vitalici i de la construcció d’un museu on conservar i exposar els seus dibuixos, pintures i escultures. Gaudí del vitalici, però el promès museu mai s’arribà a fer, malgrat que ha estat reclamat des de diverses instàncies. La seva col·lecció de nines s’instal·là al Museu Romàntic de Sitges, on avui roman, mentre que del promès museu encara no se n’ha posat la primera pedra. Aquest seria el primer dedicat a una dona artista no solament a Catalunya, sinó a l’Estat Espanyol.

Fins ara, la figura de Lola Anglada ha estat discretament recordada com a “il·lustradora catalana de contes infantils” i algunes escoles, biblioteques i premis artístics porten el seu nom. Però, sens dubte, ella va significar quelcom més que tot això; ella es va comprometre, personalment i artísticament, amb la política catalana del seu temps.

Nosaltres hem volgut recuperar la memòria d’una dona a qui el franquisme qualificà de «roja, separatista y peligrosa» i la reclogué a Tiana amb la intenció de produir-nos l’amnèsia d’aquella artista compromesa amb el nacionalisme català i amb el republicanisme, que col·laborà amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que fou sabedora de la manera de viure de les dones del seu temps, solidària amb les persones més necessitades... Artista polifacètica com fou, sempre preferí la il·lustració mitjançant la qual podia arribar al gran públic.

Creixement artístic i compromís polític

Acabada la Primera Guerra Mundial, Lola Anglada se n’anà amb la mare i la germana Conxita a París, la meca de l’art del moment. Pertànyer a una bona família del món del tèxtil li proporcionà poder fer sempre el que va voler, rebre una bona formació i lliurar-se de l’educació religiosa que dominava a Catalunya dirigida a formar esposes i mares subordinades als marits. Inclinada al dibuix i a l’escriptura, escrigué contes, els il·lustrà i ella mateixa els relligà. Estudià poc temps a la Llotja i a l’acadèmia de Francesc d’Asís Galí. Antoni Utrillo i Joan Llaverias foren alguns dels seus mestres, i aquest li obrí les portes per poder publicar els seus dibuixos i per començar a exposar. Molt aviat el mestre li dirà que ja no li pot ensenyar res més i ella definirà amb seguretat la seva vocació d’artista considerant-la incompatible amb el matrimoni i la família; ella és una dona que vol viure una vida plena i lliure.

A París no solament aconseguí una beca del govern francès, sinó que col·laborà en prestigioses editorials del moment –Hachette, Nathan i Roudanez-i conegué Juli González i la seva família, especialment les seves filles Gabriela i Roberta amb qui es cartejaria molt temps. També entrà en contacte amb Francesc Macià amb qui mantingué correspondència mentre estigué exiliat a Bèlgica. En aquells anys de la dictadura de Primo de Rivera, l’artista, durant les seves breus estades a Barcelona, es relacionà periòdicament amb els intel·lectuals d’en Ramon Vilaró, que es trobaven al carrer de Ferran de Barcelona. Des de llavors començà la seva participació en política.

El republicanisme i catalanisme de Lola Anglada la portà, l’1 de març del 1930, a encapçalar amb la seva signatura un manifest on dones significades de l’època sol·licitaren l’ampliació de l’amnistia perquè «tornin a les seves llars tots els exiliats i reclosos per causes polítiques i socials». Segons Lola Anglada, era necessari fer alguna cosa per als empresonats i es plantejà: «I si m’ajuntés amb les dones?» Aquesta manera de fer és tan poc pròpia dels partits o dels sindicats i de la gran majoria d’homes, que les dones, quan realitzen elles soles accions insistents i resolutives com aquesta, s’impliquen tan vitalment que no creuen que “estan fent política”. El manifest, llançat a l’opinió pública, va recollir més de 205.000 signatures de dones.

La intercessió de Lola Anglada a favor dels presos catalans no acabà en el manifest. Durant la seva estada a París donà dibuixos perquè els diners aconseguits amb la seva venda s’utilitzessin en pro dels empresonats i refugiats catalans. També organitzà una exposició de dibuixos seus a la Sala Parés de Barcelona en benefici d’aquests presos. La pressió fou tan forta que el 2 d’abril el rei es veié obligat a decretar un indult per als presos del Complot de Garraf. Encara es conserven fotos d’ella celebrant l’arribada dels primers quatre alliberats a Barcelona. Aquesta solidaritat amb els reclosos li valgué el qualificatiu de la marona dels presos.

El seu catalanisme quedà palès de manera especial en les il·lustracions que va fer per a la revista Nosaltres Sols –traducció literal de l’irlandès Sinn Féin–, on col·laborà de manera assídua. En aquestes il·lustracions Lola Anglada utilitzà sovint la imatge de la dona catalana com a metàfora de la Catalunya oprimida. Són sempre dibuixos d’un clar contingut polític que palesen la Catalunya sotmesa, oprimida, que pateix els fets del moment.

Aquest recurs d’utilitzar la imatge de la jove catalana com a metàfora de la pàtria pot ser considerat totalment noucentista, estètica dins la qual sovint s’inclou l’obra de Lola Anglada, en la línia de la Ben Plantada d’Eugeni d’Ors. Aquesta figura representà el nou model de dona culta i refinada, transmissora dels valors tradicionals i de la civilitat, una dona a qui el noucentisme li atorgà un paper social molt rellevant: el de dona-mare/mare-pàtria que té les característiques de la Mare de Déu. Tanmateix, Lola Anglada subvertí aquest ideal de dona de l’imaginari masculí en la seva pròpia vida.

El seu compromís amb el nacionalisme es va mantenir sempre i es pot albirar en algunes de les pàgines de les seves memòries inèdites. Així, per exemple, es referí a la mort dels germans Badia tot dient:

En aquest dia 28 d’abril del 36 els germans Badia, braç dret de Francesc Macià, han estat assassinats en ple carrer de Barcelona. Bons patriotes catalans, la llur tràgica mort m’ha pungit en el meu cor. Per Catalunya encara!

Iniciada la guerra, Lola Anglada s’afilià a la UGT i, com a membre d’aquest sindicat, anà sovint a la caserna de Carles Marx, situada al parc de la Ciutadella de Barcelona per, conscient com era de la importància de la memòria, dibuixar milicians i milicianes preparant-se per sortir cap al front, descansant, comentant.

En aquests dibuixos, la majoria acolorits, mai mostrà escenes bèl·liques, sinó el dia a dia d’aquelles persones joves que partien cap al front, que desfilaven, que conversaven amb esperança i alhora amb por, sobre els esdeveniments... En ells hi va fer aparèixer moltes noies vestides de milicianes, de brigadistes, anarquistes, de la FAI, del batalló de la Mort, preparades per sortir cap al front. Ella deixà constància del paper que les joves catalanes prengueren al costat dels seus companys per defensar la República del feixisme alçat en armes, abans de ser retirades a la reraguarda pel decret de Largo Caballero. Lola Anglada no idealitzà cap personatge ni cap situació com havia fet a les Visions de la Barcelona vuitcentista, sinó que els mostrà tal com els veia.

Després de la derrota i de l’entrada dels franquistes, també els dibuixà –els altres, escrigué al costat de les figures– amb les seves boines roges i els uniformes; són homes i dones molt ben vestits, tant que contrasten fortament amb els dels milicians fets uns anys abans.

L’any 1937 col·laborà amb contes infantils escrits i il·lustrats per ella en dues revistes per a infants de les quals només en sortí un número de cadascuna, Mirbal i Estel.

El mateix any, Jaume Miravitlles, del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, li encarregà donar vida a un personatge infantil, del qual l’escultor Miquel Paredes n’havia fet una petita escultura, amb la intenció d’atreure l’atenció dels estrangers vers Catalunya. Miravitlles volia que el petit símbol arribés arreu. Lola Anglada en va fer un conte il·lustrat convertint el petit personatge en símbol de la Catalunya que lluita contra el feixisme i que recorda la història bíblica del petit David contra el gegant Goliat.

L’eixerida criatura infantil, vestida amb granota miliciana i cofada amb una mena de barretina semblant a la gorra frígia republicana, destacà per tots aquells valors que la guerra malmeté: l’amistat, la concòrdia, la germanor, l’esperit de lluita i, especialment, la solidaritat. La figura d’El més petit de tots podria ser tant la d’un nen com la d’una nena. El seu rostre amb els cabells enrinxolats i indòmits que li surten per sota de la barretina és asexuat, més femení que masculí, si el comparem amb el d’altres nens que l’artista dibuixà en el mateix conte. Aquesta imatge emblemàtica i la seva història palesen clarament la vinculació de l’artista amb la lluita per les llibertats de Catalunya.

Iniciada la postguerra, l’artista no es volgué exiliar recloent-se en un primer temps en un pis llogat al carrer d’Enric Granados de Barcelona, on instal·là una premsa litogràfica amb la qual imprimí unes estampes encarregades per l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré. Aquestes estampes serviren de propaganda de la festa d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat del 1947, que es convertí en el primer acte de reivindicació nacionalista a Catalunya a l’època franquista.

En el silenci ominós de la postguerra, reclosa a la casa de Tiana, deixà de col·laborar en editorials franceses i la seva obra es convertí en un mirar enrere tant formalment com iconogràficament. Il·lustrà La Barcelona dels nostres avis (1949) idealitzant el temps passat. Lola Anglada i Francesc Curet dugueren a terme l’acurada recerca que publicaren en 10 volums com a Visions barcelonines entre el 1952 i el 1958. Possiblement es trobava molt més a gust recreant la Barcelona del segle anterior que vivint la realitat de la postguerra. El 1948, la policia li féu retirar els seus dibuixos d’una exposició a les Galeries Syra de Barcelona; una impremta de la plaça del Pi de Barcelona no li volgué editar unes targes en dir-li el seu nom; poc després li feren tancar una exposició de les seves obres a Palma de Mallorca.

Lola Anglada expressà la seva soledat, enyorança i ressentiment envers l’oblit injust al qual se la sotmeté en altres obres com La meva casa i el meu jardí (1958) o Les meves nines (1983). Totes aquestes obres perderen aquell compromís social que caracteritzà la seva producció anterior. No obstant això, artísticament es dedicà a noves tècniques com l’escultura, la ceràmica, la pintura al fresc... Curiosament, malgrat que passà a la nostra memòria com a escriptora i il·lustradora de contes infantils, només en realitzà un durant tot aquest llarg període: Martinet (1962), conte ple de nostàlgia i desencís humà.

Tanmateix, com a catalanista volgué que les seves obres restessin per sempre a Catalunya i cedí la major part de la seva producció artística i els seus considerables béns immobles a la Diputació de Barcelona perquè considerà aquesta institució com l’única que tenia quelcom a veure amb Catalunya.

L’autonomia i el feminisme de Lola Anglada

Al franquisme li feien por els personatges com Lola Anglada, no sols per “roja y separatista”, sinó, i sobretot, perquè era una dona explícitament independent i autònoma, és a dir, insubmisa i rebel com a dona. Era “peligrosa”.

Des d’un punt de vista feminista, és molt interessant la correspondència que mantingué l’artista amb l’amiga Roberta González, filla del pintor i escultor Julio González. Es tracta d’una relació epistolar que durà des dels anys 20 fins al 1968. Volem fer palesa aquí la qualitat de llurs reflexions sobre art i aprenentatge, mostra de lúcides percepcions i opinions femenines; la preocupació mútua per l’obra de cadascuna: «Felicitats per l’èxit de La Nuri i per Nosaltres sols...»; i la complicitat feminista d’algunes observacions: «estic escrivint una història que t’agradarà, es diu “Història d’una nena dolenta...”» (1928). O quan Roberta, el mes d’agost del 1939, comunicà a la Lola el seu casament: «m’he casat; conec les teves idees sobre el matrimoni i, segurament per això, no te n’he parlat abans de les meves noves intencions!... T’he de dir que estic, en certa manera, del teu costat, quant a les idees. Però el meu marit (…) no és per a mi un marit en el vertader sentit de la paraula, ell és un bon camarada, els dos som bons camarades (…) jo segueixo sent integralment el que he estat fins ara…».

Lola Anglada era molt radical pel que fa al matrimoni:

Sóc tan independent que quan penso en el matrimoni em fa l’efecte que m’ofego.

La contundent decisió de celibat fa de l’artista una hereva de les dones, filles de la revolució francesa, que al s.XIX portaren a la pràctica les idees d’emancipació femenina. Però el feminisme de Lola Anglada mai es va fer gaire explícit ni es mostrà prioritari en el seu discurs. Com és comú a tantes dones al llarg de la història, ella posà la seva força, el seu desig de llibertat i el seu art al servei d’allò que ella cregué la millor causa social: la cultura i la llibertat de Catalunya.

Lola Anglada col·laborà el 1912 a Feminal, revista creada el 1907 i dirigida per Carme Karr. Ho faria també anys després a la revista Claror de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a les Dones, centre creat el 1909 per Francesca Bonnemaison. També mostrà sempre un especial interès per l’educació en general, motiu pel qual fou sòcia de l’APEC (Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana) i escrigué i il·lustrà contes infantils. En aquesta línia, cansada dels protagonistes masculins, col·laborà i acabà dirigint la revista La Nuri perquè, com deia en la seva presentació, les noies no solament havien d’instruir-se, sinó també esbargir-se, aprendre a viure i relacionar-se entre elles.

Poc temps després, el 1928, creà i il·lustrà el conte Margarida. Resulta molt interessant a ulls d’ara, atents per fi a la coeducació, analitzar el contingut d’aquest conte: la petita Margarida és una noieta exemplar de 10 anys que obeeix i segueix les ensenyances de la mare respecte als deures domèstics. Ella sap endreçar la casa quan la mare va a treballar i, seguint la genealogia del saber matern, també és responsable de la seva nina, Hortènsia.

Fins aquí podria semblar que s’està perfilant el model noucentista i conservador de La Ben Plantada, però la caracterització de Margarida va més enllà d’aquest model: sense rebutjar-lo, l’incorpora i el supera incidint sobretot en l’autonomia i la capacitat crítica de la noia. No hi ha en el conte una sola figura masculina ni adulta ni salvadora. No hi ha cap situació on la por faci veure debilitat en la protagonista; ans al contrari, ella sola, amb la complicitat de la natura i dels seus coneixements apresos a l’escola, és resolutiva i valenta. I gaudeix d'experimentar i conèixer la vida.

Llevat d’uns quants capítols deliciosos, podem dir que el conte de Margarida no és una meravella literària, però es tracta d’un dels primers textos de pedagogia infantil dirigit exclusivament a promoure l’autonomia en les nenes, la iniciativa i la saviesa femenines.

Foren moltes i diverses les imatges femenines que Lola Anglada creà; fins i tot, feminitzà els àngels. Aquests éssers representats asexuats al llarg de tota la tradició artística prengueren de la mà i el pinzell de Lola Anglada forma de joves púbers, amb pits lleugerament insinuats sota les seves túniques. Aquesta ha estat una estratègia molt emprada per algunes artistes conscients de la importància simbòlica de les imatges.

Quant al feminisme, i pel que fa a la igualtat entre els sexes, Lola Anglada afirmà en una ocasió:

Senzillament, penso que està bé que la dona arribi fins allà on pugui arribar l’home; però per un altre camí, diferent, nostre i peculiar.

Tanmateix, l’aspecte més interessant de la vida de Lola Anglada, des del punt de vista dels feminismes actuals, pot ser l’elaboració conscient de la seva llibertat femenina, procés que explica a la seva publicació La meva casa i el meu jardí (1958).

En aquest llibre, seguint un recorregut per les habitacions de la casa de Tiana, Lola Anglada recorda la seva infància feliç. Però, rere la nostàlgia i la sublimació del paisatge del Maresme, es va dibuixant la construcció reeixida d’una llibertat femenina que s’havia perfilat a l’adolescència, una llibertat vindicada amb l’arrogància i l’autocomplaença de qui, per fi, ha aconseguit sentir-se espiritualment lliure.

Aquesta pau que jo he trobat en la senzillesa, jo la voldria per a aquells superbiosos del món material que no volen aturar-se en el dolor del proïsme (...) Després de tot, jo estic agraïda a aquests egoistes que a la fi m’han estat generosos perquè m’han lliurat al desengany de l’amistat que jo creia veritable (...) No és en desamor envers tots els humans, perquè, quan l’hivern vingui a cercar-me, sentireu que jo dic: -El meu amor a vosaltres m’ha fet dormir per sempre; jo us vetllaré junt amb els estels que són bocins del meu cor, que ací hom ha fet a trossos.

Notes

1-Lola Anglada, “Memòries inèdites mecanografiades”, pàg. 169.

2-El 1982 la Generalitat de Catalunya li atorgà la Creu de Sant Jordi “per haver donat un caràcter català i universal als seus personatges i creat un món, delicat i imaginatiu, com a dibuixant i il·lustradora, que ha influït en diverses generacions dels nostres infants”.

3-Aquest article és una reelaboració del text que les autores van fer per al catàleg de l’exposició que van comissariar, Lola Anglada, poderosa memòria. Dibuixos i il·lustracions més compromesos, duta a terme a Tiana del 16 d’abril al 6 de juny del 2010.

4-Entre els reunits es trobaven intel·lectuals i nacionalistes com Daniel Cardona, Jaume Compte, Miquel Badia, Jaume Passarell, dibuixant i escriptor; Lluís Capdevila i Plàcid Vidal, literats; Daniel Masgoumiery, dibuixant; Josep Clarà, escultor; Prudenci i Aurora Bertrana, Aureli Capmany, folklorista, etc, segons cita a la pàg. 180 de les seves memòries.

5-Es pot llegir el text del “Manifest de les dones catalanes” a Joan Creixell i Playà. (1988) El Complot de Garraf. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or), pàg. 250.

6-Joan Creixell i Playà (1988), pàg. 161.

7-El Complot de Garraf fou l’intent fallit d’acabar amb la vida del rei Alfons XIII, en el viatge que va fer a Barcelona el 26 de maig del 1926, per part de joves militants provinents de la branca militar d’Estat Català i de la Societat d’Estudis Militars d’Acció Catalana. Tots els joves, d’entre 17 i 20 anys, foren condemnats i empresonats.

8-Superades moltes traves, finalment el dia 11 d’abril del 1930 foren alliberats Badia, Ferrer, Garriga i Civit; el dia 21 del mateix mes ho foren Compte i Perelló; i el 26 sortí el darrer, Julià. Però encara hi havia catalans processats, entre ells Macià, Cardona i Miravitlles.

9-La revista es publicà des del març del 1931 fins a l’octubre del 1934 i fou l’òrgan d’expressió del grup independentista català del mateix nom.

10-Els germans Miquel i Josep Badia Capell, membres dels Escamots d’Estat Català, foren assassinats per membres de la FAI en sortir de casa seva al carrer de Muntaner el 28 d’abril del 1936. Miquel Badia havia estat secretari del conseller de Sanitat el 1932 i l’any següent ocupà la Secretaria General d’Ordre Públic enfrontant-se sovint amb els anarquistes.

11-Pàg. 214 de les seves memòries inèdites.

12-Lola Anglada, “Memòries inèdites mecanografiades”, pàg. 244.

13-Cartes de 1928 –sense dia i mes llegibles- i de 09/08/1939 de la correspondència amb Roberta González. Biblioteca Nacional de Catalunya (BNC): Fons Lola Anglada. La traducció del francès i el subratllat són nostres.

14-Lola Anglada, “Memòries inèdites mecanografiades”, pàg. 16.

15-Feminal es deixà de publicar el 1917 i s’intentà reprendre el 1925 en castellà. En el primer número d’aquesta segona època, Lola Anglada va fer la capçalera, i en les pàgines centrals es lloà la seva exposició a les Galeries Dalmau.

16-Remedios Varo Uranga (1908-1963) es representà a La creación de las aves (1958) prenent el paper de Déu, com a deessa creadora d’éssers vius, i també feminitzà El Minotaure (1959). Posteriorment, Mary Beth Edelson (1935) feminitzà El Darrer Sopar (1972), Cyntia Mailman (1942) s’autoretratà com a Déu (1977), per posar només alguns exemples.

17-Llucieta Canyà. (1929) “Entrevista a Lola Anglada”, La Veu de Catalunya, 12/12/1929.

18-Lola Anglada (1994), La meva casa i el meu jardí. Barcelona (Proa-Columna), pàg. 152 i 153.

Els Camps de la Memòria

2011-02-21T13:32:00.003+01:00

per Miquel Àngel Soria

Cau la nit
i aquí estan de nou els nostres bàrbars
vestits com abans, com sempre, sense ser reconeguts
per la multitud que ocupa els carrers
cridant contra les barbaritats dels altres bàrbars
imaginaris
que no arribaren mai
Francisco Fernández Buey. Fragment de Pòrtic, dedicat a José María
Valverde

Vivim uns temps de barbàrie. Una barbàrie que ens arriba explicada pels mitjans de comunicació com si no fos una altra cosa que la resposta, diuen que “civilitzada”, a un món que no respecta les normes que els amos d’aquests mitjans han dictat.

I la insensibilitat es va obrint pas. Ja res ens afecta si no succeeix a la vora, si no està a tocar.

I a tot això, on són les veus discordants? Els intel·lectuals orgànics, en els millors del casos, amaguen el cap sota l’ala –d’això si que en tenen- o miren encuriosits a aquell –gairebé sempre en singular- que s’atreveix a alçar la veu de la denúncia. Sempre que no s’afegeixen al cor de polítics, militars i “afectes” que criden en un intent d’apaivagar l’atreviment del que escapa del grup.

Però sempre hi ha algú fent ús de la memòria. En un temps, Primo Levi: “L’obra de bestialització empresa pels alemanys triomfants ha estat acabada pels alemanys derrotats”.

I ara arriba l’austríac Peter Handke, denunciant sense por la continuació de la feina, per part sobretot dels alemanys (sense oblidar els seus socis europeus a l’OTAN encapçalats per un tal Javier Solana), arrasant sense cap motiu aparent un país: Sèrbia.
Després d’“Un viaje de invierno a los ríos Danubio, Save, Morava y Drina o Justicia para Serbia” i “Apéndice de verano a un viaje de invierno” (Alianza, 1996, 1997), ens arriba “Preguntando entre lágrimas. Apuntes sobre Yugoeslavia bajo las bombas y en torno al Tribunal de La Haya” (Universidad Diego Portales, 2010).

Entre els fets relatats per en Primo Levi i en Peter Hanke només hi ha el temps i un dels protagonistes: Alemanya. Però tots dos burxen en la nostra memòria per crear-nos mala consciència. Francisco Fernández Buey, a “La barbarie de ellos y de los nuestros”(BCN, 1995): “Creo que tiene razón el historiador británico Eric Hobsbawm cuando relaciona el descenso hacia el abismo de la barbarización, a través de las guerras del siglo XX, con el colapso sin precedentes de las normas que regulan la conducta de las sociedades humanas”.

Feu un esforç per accedir al llibre d’en Peter Hanke. Us deixo alguns apunts: “¡Sale el sol, el cielo está azul, hace un tiempo bombástico!”; “Vosotros, los medios, desvirtuáis cualquier compasión, o, mejor dicho, la deformáis y pervertís, ya que primero participáis en los bombardeos y después vendéis las historias de vuestros damnificados (“vuestros” en todos los sentidos).” “...también aquí se observa esa inmensa paciencia, esa paciencia desgarradora, que produce miedo”.

“Un anciano, de pie como yo ante el cordón, de repente y en silencio, me da un apretón de manos y se marcha. Pero, al darse la vuelta, percibo, no por primera vez en este viaje por Yugoslavia, que tiene los ojos humedecidos”.

L'Espurna número 13 (PDF)

2010-09-01T13:07:00.002+02:00

Descarrega el PDF

Editorial

2010-08-20T14:30:00.001+02:00

Per trobar solucions d’esquerres per a Catalunya i la cruïlla històrica que es presenta davant dels pobles davant l’ofensiva del capital financer, calen aliances socials i la seva expressió política. Aquesta és una característica pròpia dels països de l’Europa Occidental amb una important densitat i diversitat social, econòmica i cultural. A Catalunya, això és especialment cert: la complexitat de la seva estructura de classes dóna lloc a un gran fraccionament polític i a una forma de fer molt particular.

Les esquerres catalanes han aconseguit, durant aquest darrer període, gràcies a un projecte d’unitat al govern de Catalunya, afegir al seu capital entendre el valor de la pluralitat, així com l’establiment d’una nova relació des del reconeixement i la complementarietat mútues. Sembla que han passat els temps de les cases comuns o les contradiccions insalvables. Els governs d’esquerres a Catalunya han aconseguit durant aquests anys un gran gir de gestió en favor de les classes populars, impulsant polítiques d’esquerres. Això sol és suficient per apostar per un nou govern de les esquerres a Catalunya, si pot ser amb un biaix més cap a l’esquerra que resulti d’un reforçament també electoral de les forces més a l’esquerra.

Dit això, cal també dir els peròs. Durant aquests anys no s’ha aconseguit satisfactòriament trascendir l’àmbit estrictament polític i introduir dinàmiques socials que reforcin les lluites i l’organització popular. La xenofòbia i l’antipoliticisme, antesales de la reacció i del feixisme, han avançat notablement.

Avui ens han canviat el guió de cop. Ja no existeix el creixement sostingut que hem viscut durant la darrera dècada i que ha permès al Govern d’Esquerres desplegar polítiques d’esquerres i de desenvolupament del govern i el finançament autonòmic des de Catalunya i sense fer canvis substancials en les estructures de poder. El marge per intervenir s’ha reduït i sembla que el que queda és gestionar processos d’ajustament en la despesa i retallades de drets socials que a més es decideixen en un àmbit europeu quan no internacional. Això provocarà grans contradiccions. Cal salvar el patrimoni unitari aconseguit, però cal tenir en compte que a vegades cal donar un pas enrera per donar-ne dos cap endavant.

Ara cal plantar-se davant del capital financer i l’ajustament, treballar per la mobilització i la unitat d’esquerres sobre la base de construir alternativa al projecte del capital financer. Aquesta és l’única via. Fer veure a la socialdemocràcia que hi ha un altre camí, invitar-los a transitar-lo junts. Mostrar als independentistes, als nacionalistes d’esquerres que la falta de sobirania del nostre poble no només passa per una lluita aferrissada amb les institucions de l’Estat, sinó per tenir instruments per decidir el futur sense haver-se de subordinar a les decisions amb que les oligarquies capitalistes condemnen a la irrellevància les discussions sobre l’estatut i el finançament i marquen el pas d’una nova aturada del desenvolupament autonòmic i el debat sobre la plurinacionalitat de l’Estat.

És la via que van seguir el PDS i Oskar Lafontaine, construint un instrument polític com Die Linke. És la via que han seguit després d’un procés d’assaig i error els components del Front de Gauche. Són processos que poden permetre un gir a mig termini als governs dels principals països de la Unió Europea. De nosaltres depèn escurçar aquests processos tenint en compte la seva experiència.

Institut per a l’Anàlisi Social de la Fundació Rosa Luxemburg

2010-08-20T14:25:00.003+02:00

Traducció Jordi Llavoré i Luis Juberías

L’esquerra en (la) crisi
Desafiaments estratègics

“No és el vent, sinó la vela
la que determina la direcció”.
- Proverbi xinès

Hi ha cap crisi dins de la crisi?

El capitalisme està en crisi —no a Rússia, Mèxic o Indonèsia sinó globalment i especialment al seu centre. Com al 1929, Wall Street es va convertir en l’epicentre de la crisi. Indiscutiblement, és la crisi econòmica i financera més gran des del 1929, i hi ha ja qui considera que és la crisi del segle. Va lligada a la crisi de les bases de la vida humana —nutrició, clima i aigua. El capitalisme basat en el petroli i l’automòbil està quedant-se sense combustible.

La crisi no era inesperada. El que no estava previst era la capacitat de les elits globals per mantenir l'estabilitat del seu control fins ara. Cap recurs no és tabú ja —dramàtic augment del deute públic, nacionalització de bancs i empreses, programes estructurals, intervencions de gran abast en els drets de propietat i de control, incloent-hi els salaris dels directius— quan el que està en joc és assegurar el sistema econòmic i financer i mantenir les coses en calma. Les intervencions en el sistema financer i, en part, fins i tot, al reialme de les corporacions és considerable. Fins i tot el salari dels directius ha estat regulat. És una aproximació a la crisi basada en el crèdit l'acceptació de riscs alts i substancials trencaments amb els dogmes de la privatització i la desregulació. Una visió nova del futur s'ha posat de moda en els cercles dominants —la visió de capitalisme verd.

La crisi és l' hora dels dirigents, que s'han mantingut fins ara com a a tals. Són els seus projectes que estan assegurant el centre del sistema i, alhora, són seves les mesures proposades per ajudar els assalariats i els estrats mitjans —el garantir els dipòsits bancaris, la propietat immobiliària residencial, els llocs de treball i, fins i tot, les compres de cotxes nous amb suport estatal. Quan la canceller de la República Federal assegura més de mil milions d'euros per als dipòsits en comptes d'estalvi durant un dia, podem dir que aquesta política és per gestionar la crisi. Els interessos d'oligarquies financeres, multinacionals, les bases territorials de competència global i de gran part de la població que depèn d’un sou han estat integrades sota la primacia de mantenir un capitalisme financer i de mercat modificat.

Al mig de la crisi, el bloc hegemònic sembla restar intacte i superar les seves debilitats. Els mètodes fonamentalistes de mercat s'han posat de moment en qüestió. Tanmateix, l'objectiu roman: economia de mercat i societat de mercat. Però és aquest bloc realment tan sòlid? La posició defensiva de l'esquerra s'ha tornat irrevocablement perpètua? Quins canvis de direcció es poden esperar i on pot intervenir l'esquerra? Quines condicions s'han de crear per a això?

L'estabilitat de les elits governants va ser aconseguida gràcies a la seva flexibilitat extraordinària i la diversificació de les seves estratègies. Només allunyant-se de premisses centrals del neoliberalisme fonamentalista de mercat, temporalment, s'evitava una crisi de sistema. Les decisions es van prendre molt de pressa i els seus efectes trigaran molt de temps a arribar. Tanmateix, hi ha la qüestió sobre si el capitalisme financer i de mercat neoliberal pot ser rescatat.

Com és d’estable el capitalisme financer neoliberal?

Un distintiu de les societats occidentals dominades pel capital és la seva capacitat per a la renovació contínua sobre la base d'un esforç inacabable de creixement. En aquest context, diverses formacions de capitalisme s'han succeït l'una a l'altra durant els darrers 200 anys. Durant els anys 1970, les elits del capital reaccionaven amb el neoliberalisme davant les crisis del capitalisme de posguerra, amb la seva tendència a combinar un escàs creixement, deute nacional i inflació. Aquesta reacció era caracteritzada per la redistribució de baix cap a dalt, des d’allò públic a allò privat, el desenvolupament de noves esferes globals d'inversió, la ruptura de les barreres nacionals d'un capitalisme controlat per l'estat de benestar, la transformació d'estats de benestar en estats competitius i l'aplicació de la primacia de capital financer i d'interessos d'accionariat (Candeias 2009). Les lluites de la Nova Esquerra en contra de les relacions de gènere tradicionals, del racisme, així com la regulació burocràtica de vida eren absorbides pel neoliberalisme en una estratègia que feia dependre l’èxit individual només sobre l’èxit de mercat i ja no sobre el gènere, l’origen ètnic o l’orientació sexual. Una vegada més el capitalisme es mostrava capaç de "revolucionar contínuament la totalitat de relacions socials" (Marx, Engels 1974: 465).

El capitalisme financer, que sorgia arran d'aquesta contrareforma neoliberal, és caracteritzat per la paradoxa que només pot expandir-se destruint les seves pròpies condicions d'existència. Ha de portar, per això, a crisis profundes d'acumulació, reproducció, integració i seguretat (Brie 2006) i acabar en el capitalisme de crisi (Klein 2008). La qüestió llavors és si aquest desenvolupament pot continuar gaire.

Primer: l'acumulació dins del capitalisme financer neoliberal és principalment estimulada per una massa de futurs financers. "L'acumulació d'actius financers" guanya ascendent sobre l’acumulació en l'economia real (Bischoff 2006: 58). En una bombolla gegantina s’amassaven gairebé 200.000 milions de dòlars d'actius financers, per contrast a només uns 50.000 milions de dòlars de producte interior brut mundial anual. Si fa 30 anys la relació d'actius financers per PIB era de d’1.2 a 1, ara és de 4 a 1. Fins ara només s'han devaluat porcions petites del total. Aquests drets financers pesen com una llosa sobre societats i s'han de pagar en interès i beneficis. Si bé s'està intentant rescatar aquest tipus d'acumulació de capital i tornar a posar-lo dempeurs tant aviat com sigui possible, és completament evident que això només és possible al preu d'un desequilibri encara més gran entre les economies reals i la financera. Les llavors d'una nova crisi financera s'estan sembrant amb aquesta actuació, la qual cosa serà més probable aquesta vegada que suposi l'esfondrament total del sistema financer global, ja que els estats ja no podran intervenir com a recurs d'útlima instància per restaurar la confiança. A més, els EUA ja no poden continuar la seva política de deutor global ni la Xina pot mantenir la seva posició com a fabricant global, ja que està finançant la seva posició de manufactura amassant cada cop majors existències de moneda estrangera.

Segon: tanmateix, la reproducció a llarg termini de la societat està en situació d’amenaça. Des que l'oportunitat de combinar l'estat de benestar amb una reconstrucció ecològica es va perdre durant els anys 1970 i es va decidir una altra ampliació del capitalisme de combustibles fòssils, el desequilibri en la relació d'éssers humans amb la natura ha augmentat, el clima està començant a modificar-se a escala global, i a molts països les despeses per al desenvolupament humà necessari en les àrees d'educació i salut són completament insuficients.

Tercer: els intents per no transformar la societat en res més que una economia de mercat, en la qual cada persona es converteix en l'empresari privat de la seva força de treball i dels serveis bàsics, han fet que la societat es divideixi encara més en guanyadors i perdedors, en perceptors de profit i els que són a la seva mercè i sense cap altra protecció, els que es protegeixen a causa dels seus actius, educació i relacions i aquells als que les possibilitats d'una vida estable i planificada els han estat preses. La natura de curt termini de les situacions laborals, el perill constant de caure en la pobresa, l'orientació extrema a l’èxit professional —tot això ha destruït la cohesió social. Els estrats superiors han viscut per molt de temps en un altre món. Les societats competitives neoliberals fan impossible la solidaritat a l’interior de la societat i condueixen als estrats més dèbils i més baixos en mans del radicalisme d’orientació de dretes i el fonamentalisme. Com a principis del segle XX, el sòl s'està tornant cada vegada més inestable sota els nostres peus.

Quart: el clímax de la crisi d'acumulació, reproducció i integració de capitalisme financer porta ineluctablement a la mutació de les contradiccions socials en antagonismes irreconciliables que s'interpreten com a xoc de civilitzacions entre Occident i altres cultures, que es resol en violència. La seguretat mundial i interior està en joc i hi ha el perill creixent que el segle XXI es converteixi en un segle de guerres civils a tot el món, i que la situació de moltes de les megalòpolis, en les quals l'estat deixi de tenir el monopoli del poder, es tornarà generalitzada. "L'acord planetari" sobre seguretat és un terreny de dura lluita entre diferents alternatives (Rilling 2008: 146).

Escenaris de desenvolupament: Més del Mateix o un Canvi Alternatiu de Direcció?

L'estabilitat de les elits que manen només ha estat possible a causa de les mesures radicalment diferents que simultàniament havien pres a marxes forçades. Això va contribuir a la volatilització momentània de les tensions polítiques. Com Jörg Huffschmid va observar, "les estructures de poder real del capitalisme financer... no han estat debilitades en essència" (Huffschmid 2009). No podem esperar, en la seva opinió, una recuperació ràpida, ni un col•lapse mundial i una depressió de llarga durada. Sortir del pas, tanmateix, és només possible si hi ha experimentació amb elements nous dins d'estructures bàsiques relativament estables. En aquest cas, parlaríem de la fase embrionària d'una formació nova, una fase que pot o no apuntar més enllà del capitalisme (gràfic 1).

En una fase tan embrionària, les contradiccions dins del bloc dirigent augmenten, les fisures profundes emergeixen entre els diversos grups de l'elit i fraccions del capital, que han d’estar segurs del suport de la població i tenir llestes propostes polítiques. Els intents de mitigar les quatre tendències de crisi esmentades més amunt a través de l'apertura de noves esferes d'acumulació, l'intent d'adreçar-se als problemes de reproducció i integració, així com la cerca de noves formes de seguretat col•lectiva es confrontaran amb estratègies que optin per atiar l'acumulació d'actius i que vulguin continuar les polítiques del neoliberalisme a qualsevol preu i per la força. El Consens de Washington es trencarà i les diverses grans regions seguiran parcialment el seu propi camí. Sense tenir en compte què resulta d'aquests experiments, quines són les seves conseqüències, com se'ls condueix o quines aliances emergeixen, la fase embrionària d'una formació nova pot ja ara, o en els deu propers anys, conduir-nos a una crisi orgànica del capitalisme financer neoliberal, en la qual alternatives fonamentals es confrontaran sobre les decisions a prendre.

Aquestes alternatives estaran marcades especialment pels conflictes següents: (1) romandrà la dominació de l'acumulació de capital basada en actius financers, o s'obriran nous escenaris de desenvolupament en el marc d'una reconstrucció social i ecològica? (2) la reproducció continuarà subordinada als interessos dels accionistes a curt termini i ancorada al capitalisme basat en combustibles fòssils o s'orientarà a satisfer les necessitats socials i ecològiques a llarg termini? (3) serà intensificada la fragmentació i divisió de les societats o serà impulsat un moviment integrador i solidari? (4) els creixents conflictes seran conduïts per la via de la confrontació i repressió o es trobaran camins cap a la seguretat col•lectiva basats en el desenvolupament mutu? Depenent de la resposta a aquestes preguntes els tipus existents de capitalisme canviaran. És una qüestió completament oberta si els EUA reeixiran a assegurar el predomini del seu capitalisme o si apareixeran competidors superiors.

Durant els dotze darrers mesos, les elits governants han iniciat tendències que apunten àrees de conflicte. Els deutes nacionals que han augmentat deixen clar que la crisi serà principalment pagada pels assalariats o necessàriament demana una participació massiva dels que tenen rendes superioriors i actius. Els anomenats fons de rescat estan fora del control democràtic. La regulació dels mercats de capitals ha deixat fins ara completament oberta una qüestió sobre si serà una mera reparació del capitalisme financer o si els mercats financers se subordinaran a l'economia real i a una reconstrucció social i ecològica. La modernització i ampliació del capitalisme basat en combustibles fòssils i nuclears està en conflicte amb el New Deal Verd. Un possible corporativisme de les companyies amenaçades i els seus treballadors es confronta amb la qüestió d'una reestructuració en profunditat.

L’aparença actual que "tot continua rutllant" s'esvairà aviat. Les reserves a curt termini que s'han emprat s'exhauriran de pressa, i amb tota probabilitat hi haurà aviat càrregues addicionals enormes en els pressuposts públics. Simplement "sortir" del pas no és factible. La coexistència d'opcions antitètiques a la llarga no podrà continuar. Els enfocaments cap a una reconstrucció social i ecològica veritable del mode de producció i vida no són compatibles amb la continuació del capitalisme financer. El seu mode parasitari d'acumulació, el seu horitzó de temps extremadament curt per a la valorització del capital, la seva generació constant de bombolles especulatives cada cop més grans i la dependència dels pressupostos públics no són condicions en les quals els recursos necessaris per a la reconstrucció es puguin crear. Els interessos dels grups dominants d'aquest capitalisme es troben en contradicció directa a aquesta reconstrucció. Aquells països i regions que es comprometen a la continuïtat del capitalisme financer neoliberal per uns altres mitjans s'endarreriran per aquest motiu a la llarga, mentre que els problemes globals s'exacerbaran fins a un grau alarmant.

L’Esquerra a la defensiva

L'esquerra a Europa i també a Alemanya es va veure sorpresa el 1990 per l'esfondrament del socialisme d'estat i no podria al principi entendre això com a alliberament des de les parets d'un experiment històric gran però fracassat (Crome 2006). Va ser debilitada per la reconstrucció neoliberal de l’economia i la societat, amb la destrucció de molts dels seus bastions. El projecte roig-i-verd d'una reconstrucció social i ecològica va desaparèixer de l'agenda com si hagués estat un somni. La socialdemocràcia es va orientar al neoliberalisme, l'estabilitzà a finals dels any 90, esperonant-lo i declarant com la seva màxima la política centrada en el mercat de "drets i responsabilitats" com a Neue Mitte (tercera via).

Tanmateix alguna cosa nova sorgia —els moviments dels fòrums socials, un canvi d'esquerra a l’Amèrica Llatina, noves ofensives sindicals, la lluita contra una Europa neoliberal i en contra de les noves guerres, la reconstrucció de partits d'esquerres (vegi's, per a la Unió Europea, Daiber/Hildebrandt 2009). Amb grans dificultats i constantment enfrontat amb derrotes i erosionat per les divisions, trobem, globalment i a moltes regions i països, iniciatives d'una esquerra que ja no tenia com a model el vell estat de benestar o del comunisme soviètic, però reprenia el fil de la gran herència del moviment obrer, l'antifeixisme, l'anticolonialisme, feminisme, dels moviments de pau i l'ecologia i la lluita anticolonial en batalles que apostaven per anar més enllà de la globalització neoliberal i del capitalisme financer.

Malgrat això, a l'hora de la crisi del neoliberalisme, l'esquerra europea és en una situació defensiva. Du a terme, en efecte, lluites importants, mobilitza de vegades un milió en manifestacions, té èxits electorals parcials i pot fer algunes vagues reeixides. No és ineficaç, però no estableix l'agenda. La causa d'això a Alemanya és doble: resideix d'una banda en la manca d'un projecte polític realista i alhora transformador d'abast i, de l'altra, en la fragmentació de, precisament, l'esquerra política.

El neoliberalisme ha destruït l'estat social integrat (amb els seus lligams patriarcals i nacionals). Això ha determinat els interessos dels assalariats i grans parts de la població d’una manera duradora. Els sectors de sou alt s'enfronten als sectors de sou baix, branques industrials dominades per homes en contra de serveis dominats per dones, empleats de contracte indefinit contra treballadors a temps parcial, treballadors contractats a temps complert contra els treballadors assalariats a temps parcial. Assalariats “alemanys” subocupats i desocupats contra immigrants. La defensa de l'estructura d'empresa actual no és compatible amb la lluita per un gir ecològic. La protecció de la posició competitiva roman en contradicció amb la solidaritat internacional.

Si les lluites socials tenen lloc amb l'objectiu immediat de representar els interessos dels assalariats i els pensionistes, i dels estrats mitjans amenaçats, dins de les estructures donades, tindran l'efecte d'articular interessos particulars, de pressió política al cost de l'interès general, estructuralment conservadors cap al canvi necessari. Són llavors lluites des d'una posició defensiva i perpetuen aquestes estructures donades. Opel i Arcandor són símbols d'aquestes lluites.

Hi ha alternatives a aquestes batalles defensives. Han de ser portades a terme urgentment i tanmateix són en contradicció mútua. Només quan reeixim en portar aquestes lluites en el marc d'un projecte polític de transformació social (encara per ser creat) poden convertir-se en lluites per un nou interès general, generar solidaritat i reunir els diversos moviments. Tanmateix, a causa de la fragmentació de l'esquerra política, les precondicions polítiques a això són inexistents.

Fins i tot el temps de les millors idees només ve quan es converteixen en un poder. Hi ha majories en la societat de la República Federal per a moltes de les demandes de l'esquerra. Els sindicats i els moviments socials són en gran part conscients de la necessitat de cooperar. Tanmateix, sense un soci capaç de representació davant l'estat, en parlaments i també en governs, és extraordinàriament difícil, o fins i tot impossible, crear un projecte de transformació social i ecològica. I, en aquest sentit, la fragmentació de l'esquerra política és un problema. Sense la possibilitat d'una majoria política d'esquerres, els sindicats i els moviments socials es troben obligats a buscar acords amb els projectes de les elits governants i subordinar-se –per treure el màxim, donada la situació.

Cinc Components Bàsics d’una Política d’Esquerres

(1) Una aliança amb la classe mitjana-baixa

El neoliberalisme era una política de la classe dirigent, o com l'inversor financer multimilionari Warren Buffet deia: "Si la meva classe sosté la lluita de classes a Amèrica, vencerà". Era un projecte que, en tots els aspectes –econòmic, social, polític i cultural–, concentrava poder, propietat i influència en les elits globalment actives i feia això basant-se en grans fraccions dels estrats mitjans. Era una excel•lència de projecte per a les classes alta i mitjana, com l'elit financera el grup posava la direcció i prometia la redistribució cap a la part superior i el benefici dels propietaris privats posaria en moviment un capital d’acumulació dirigit als béns que faria del creixement dèbil una cosa del passat. El 2007 i el 2008 les bombolles financeres i ideològiques estan plenes de resultats desastrosos.

Les polítiques neoliberals han aguditzat la divisió de classes en la societat i un cop més han fet cada vegada més dependents de la posició tant a l’assalariat com al propietari cara a l’accés a seguretat, els ingressos i un bon treball. Els grups socialment més alts s'alleugerien de responsabilitat pel bé públic i la cohesió social, i a través de la desgravació d'impostos. Els estrats més baixos es dirigien al patiment i a una existència indignificada a través de la desocupació, els sous baixos, els speed-ups i el control repressiu. Gairebé una quarta part dels empleats a jornada completa són al sector de sou baix. Un 80% d'ells han completat prèviament la seva formació professional. En el comerç i transport, molts serveis proporcionen en nivells de sou de pobresa dels que els assalariats d'ingressos més alts es beneficien. La devaluació dels sous dels grups inferiors realça el poder de mercat i el poder adquisitiu dels de classe elevada.

El sector governamental i el personal permanent de corporacions grans a Alemanya es redueix massivament durant la privatització, racionalització i subcontractació de la producció. Els bastions de l’antiga República Federal "anivellats a la classe mitjana de la societat" (Helmut Schelsky) anaven sota el jou de la competència nacional i del valor d'accionistes. La inseguretat, la precarietat i la proletarització caracteritzen cada cop més la societat. On, llavors, es poden descobrir majories per a una altra política avui en dia?

Les societats de classes són piràmides de propietat i poder. Tanmateix, precisament perquè les càrregues es distribueixen tan desigualment, els de damunt necessiten un cert grau de consens al voltant de la seva direcció. Però com es pot assegurar això quan s'agreugen tan agressivament les divisions en la societat? Se suposava durant molt de temps, en la tradició d’arrel marxista, que els grups socials grans (classes i estrats) han fixat interessos, que expressen més o menys adequadament, però es poden obstaculitzar per l’acció de la "falsa consciència". Tanmateix, la contradicció real entre la seva condició social i la possibilitat de poder prendre camins diferents fa possible per a un mateix grup social el seguir estratègies molt diferents i poden determinar concretament els seus interessos en primer lloc. Esmentem només dos exemples: els treballadors assalariats poden procurar defensar els seus interessos a través d'una defensa nacionalista o fins i tot racialment articulada contra immigrants (i per això votar per Lega Nord o FPÖ) o desenvolupant un estat social solidari. Les dones altament qualificades poden estar interessades en un sector amb salaris baixos, de manera que es facin càrrec de feines reproductives (la cura de la llar i els nens) de manera barata, o poden defensar serveis públics altament qualificats finançats per mitjà dels impostos.

La majoria de la població de la República Federal pot, d'una manera molt simplificada, ser dividida en sis grups grans (vegi’s Taula 1). Es diferencien primer segons la seva posició en el procés social de reproducció (que la fletxa diagonal vagi des de l'esquerra inferior fins a la part superior dreta simbolitza l’accés creixent a propietat, béns i poder). Depenent del seu lloc en aquest sistema els grups socials es refereixen més positivament a l'estat social o estan per "mercats lliures" (dimensió horitzontal) i s'orienten especialment cap a l’autonomia individual (valors llibertaris) o a la comunitat (dimensió vertical) (Gràfic 2). Els estrats superiors amb un grau més alt d'accés als recursos es divideixen perquè són actius en dos sectors ―o en l'economia privada o en l'espai més públicament caracteritzat del sector estatal, dels serveis socials, culturals i humans. El primer sector és representat per l’economia de mercat i per unes perspectives moderadament autoritàries. La competitivitat i les directives són les seves normes de vida. D'altra banda, el segon té bastant de llibertari tot i que valora l'estat social. Saben de la importància de la negociació i s’hi comprometen. Els que s'exclouen de l'accés fins a propietat, béns i poder volen un estat social fort i tenen perspectives en part solidàries, comunals o autoritàries i, fins i tot, racistes. Aquestes distincions són freqüentment modificades o es regeixen per altres factors com el gènere, i llavors l'orientació política canvia d'acord amb això.

Taula 1: El medi sociopolític a Alemanya (basat en Neugebauer 2006 i simplificat)

Estrats mitjans orientats al mercat
establerts o amb perspectives d’ascens, qualificats i altament qualificats. Amb una responsabilitat directiva mitjana o alta, especialment en la indústria privada.

Estrats mitjans social-llibertaris grups de l'àrea de serveis socials, culturals i a persones així com l'economia cultural, amb alt nivell educatiu, situats especialment en el sector públic o dupoty públic.

Grups competitius en ascens
(emprenedors) gent amb qualificació de nivell mitjà, que ha aconseguit un avenç social considerable i pot practicar un alt grau d'iniciativa individual, sovint en les professions de manufactura o com a treballadors autònoms.

Treballadors amenaçats els grups centrals dels assalariats industrials i referits a la indústria amb una qualificació de nivell mitjà, que són amenaçats per les reestructuracions i la crisi.

Grups de subproletariat grups discriminats moderns (com el desocupat, el treballador pobre, etc.), l'anomenat precariat més baix.

Grups tradicionals més baixos amb qualificació baixa, que fa activitats simples,
sovint pensionistes.

Per assolir majories, tres aliances són possibles. Cada grup pot ser activament present en dues o tres aliances i veure els seus interessos representats per aquests: (1) una aliança dels més benestants, els que per qualificació i posició poden tenir accés a una posició relativament segura i dotar-se d'uns ingressos superiors als mitjans; (2) una aliança autoritària liberal de mercat; i, finalment, (3) una aliança solidària dels del mig i els de baix (per a més detall, veure Brie 2007). Cap d'aquestes aliances no està en una posició d’homogeneïtzar els diversos interessos, valors i objectius sinó que ha d'intentar interconnectar-los diferentment en cada exemple. Són per això també inestables i sempre es troben en disputa. Ja que els estrats mitjans social-llibertaris tendeixen a votar a favor de l’SPD, els Verds o en part per a DIE LINKE, i els estrats mitjans orientats al mercat tendeixen a l’FDP i la CDU, l’SPD i CDU han d'intentar especialment guanyar-se els grups mitjans-baixos i baixos, si volen convertir-se en partits de govern. Si no, necessiten socis que tinguin bastions forts entre aquests grups. El sistema de partits els força a no oblidar per complet la qüestió social.

L'aliança dels més benestants és una aliança de classe de les elits dominants centrades en el mercat i els estrats mitjans alts. Schröder i Fischer consagraren el govern roig-i-verd a una política del Neue Mitte, que políticament parlava pels assalariats i els grups més baixos, i prenia els interessos del rics i dels emprenedors exitosos com a norma. El projecte del New Green Deal, d'un contracte social nou, també exhibeix els trets essencials d'una aliança dels més benestants dins del marc de modernització ecològica.

L'aliança autoritària liberal de mercat uneix, sota el predomini de les mateixes elits, els estrats mitjans econòmics orientats al mercat i als estrats mitjans-superiors i al marginat, que espera convertir-se en l’excepció (immigrants, "freeloaders", etc.) per poder millorar la seva pròpia posició i rebre suport estatal. El nou conservadorisme a Alemanya, França i Itàlia apunta cap als sectors amenaçats dels assalariats i estrats més baixos tradicionals per aconseguir una aliança autoritària liberal de mercat, el segell del qual és nacionalisme econòmic orientat als països del nucli de la UE. Competint pel mateix grup estan també els representants d'un "anticapitalisme folklòric nacionalista" (vegi’s Kaindl 2007).

Una aliança solidària dels de baix i els del mig s'orientaria sobretot als interessos de tres grups: (a) els estrats mitjans actius, especialment en el sector públic però també als treballadors autònoms; (b) treballadors amenaçats per polítiques neoliberals, i (c) els afectats pel declassament que estan buscant solucions solidàries. Necessitarien socis en aquella part de les elits polítiques que, a causa del seu ancoratge al sector estatal, són sensibles a l'interès general. Aquesta aliança procuraria unir els diversos interessos a través de projectes dirigits cap a una transformació social i ecològica.

(2) Projectes solidaris

Els interessos comuns dels grups centrals d'una aliança dels de baix i els del mig passen per la combinació d'un enfortiment d'un estat social solidari, l'ampliació de l’àmbit d’allò públic (serveis públics altament qualificats, espais públics, una regulació pública forta de l'economia, un alt grau de redistribució des de la part superior a la baixa i des del privat capal públic, etc.) i polítiques estructurals orientades al desenvolupament a llarg termini que apunten cap a una feina bona i segura i al benestar.

Els elements bàsics d'un paquet de projectes cap a una transformació social ecològica més completa podrien ser: (1) una forma nova de seguretat social i integració sobre la base d'una prova de pobresa, una assegurança bàsica basada en les necessitats, i la renovació de l'esfera pública i la construcció d’un sector solidari per l'educació, assistència sanitària, ciència i recerca, d'esport, serveis socials i conservació de la salut així com de la natura, (2) una direcció nova de desen-volupament social: una transformació social i ecològica del mode de producció i de vida sencers (vegi’s Dellheim/Krause 2008), (3) relacions de poder i propietat amb la socialització de la funció d'inversió i la democratització de l'economia i l'estat (vegis Krause 2007 i Demirovic 2007) i (4) una solidaritat internacional nova que dugui un desenvolupament mutu i seguretat.

(3) Democratització de la Democràcia

Una aliança solidària dels de baix i els del mig té una base essencial —l'experiència democràtica de lluites en llocs de treball i en municipis. L'activitat dels implicats, d'equips de feina i de ciutadans, de les iniciatives dels ciutadans i de militants en escoles i universitats, és el planter del qual poden obtenir la seva força els moviments emancipadors solidaris. Així la lluita per la democratització de la democràcia, de les empreses i dels llocs de treball, les institucions públiques i privades és no solament un objectiu essencial, sinó també un mitjà per a la política d'esquerres. Només així pot avançar la política d’esquerres que no és només per als ciutadants i assalariats, sinó sobretot feta i impulsada per ells. Això també constitueix una diferència fonamental política de la política d’esquerres i la de dretes.

(4) Del mosaic de l’esquerra a la política d’aliances socials

La postura defensiva de l'esquerra està, com ja s’ha indicat, essencialment condicionada per la seva fragmentació que la deixa incapacitada per desenvolupar un projecte transformador social i ecològic complet i implementar-lo a través de la política des del poder. L'obstacle més gran a aquesta aliança a la República Federal és la fragmentació de l'esquerra política i els seus partits. Fa difícil que cooperin els sindicats i els moviments socials. Falta una alternativa política de poder a les polítiques neoliberals.

Sota Schröder, l’SPD es posava al capdavant de la globalització neoliberal i, en fer-ho, clarament debilitava la seva pròpia base social. Alhora, els Verds es transformaven en un partit llibertari dels més benestants i de facto abandonava els seus objectius originals de transformació social completa. El partit DIE LINKE era capaç d’obtenir parts del terreny que l'esquerra havia perdut i podia, fins i tot sense socis, posar pressió als altres partits i assegurar que les qüestions socials i de pau no s'ignorin completament, però la seva protesta només pot ser eficaç d'una manera limitada.

Sota aquestes condicions l’SPD no és ja un partit que pot reclamar la cancelleria llevat que s’uneixi al fonamentalista de mercat FDP. Si fa una altra cosa, l'únic paper que li restaria seria ser el soci júnior d’una gran coalició. Els Verds estan amenaçats a un destí similar. Sota aquestes condicions els dos es condemnen a la subalternitat dins d'un sistema de partits conservador neoliberal, encara que unes altres majories són, de fet, possibles. I DIE LINKE està ―encara que com a partit de protesta té un perfil d’esquerra clar― integrat precisament en aquest sistema. Mentre això sigui així, un canvi de direcció està fora de l'agenda. Una de les tasques més importants, per això, és treballar per desenvolupar una majoria d’esquerres a la societat i la política, de manera que la realpolitik radical des de l’esquerral sigui una alternativa social.

(5) La perspectiva d’una societat solidària i el socialisme democràtic

La crisi de neoliberalisme ha plantejat la qüestió de si un capitalisme encara més desfermat és compatible amb l'existència d'humanitat. Els deu darrers anys marquen un punt d’inflexió. Privatització, desregularització, redistribució de béns de baix a dalt i del públic al privat, han resultat econòmicament catastròfics, socialment destructius, ecològicament desastrosos i extremadament perillosos des del punt de vista d’una política de seguretat. Fins i tot els partidaris d’un neoliberalisme diehard s'han forçat ara a revisar els seus dogmes. El capitalisme social, o verd, ara està de moda. Però realment pot ser la solució?

El capitalisme sempre significa la dominació a través del benefici, la primacia de valorització del capital sobre uns altres interessos socials. És una pregunta oberta si una mera revisió d'aquest serà suficient per evitar les catàstrofes previsibles. Tanmateix, aquesta revisió per si sola fa possible posar una alternativa sistèmica a l'agenda de nou. És qüestió de buscar solucions solidàries, i això és impossible sense fer retrocedir la dominació de benefici i, al final, vèncer-la. La lluita per una societat solidaria i la defensa d'un socialisme democràtic van unides. Una societat en la qual cada persona té accés completament per igual als béns d'una vida lliure (participació democràtica, educació i cultura, bon treball, justícia mediambiental en un món pacífic) ve de la mà de la primacia de l'orientació al bé comú per sobre del domini privat dels mitjans de producció.

* * *
Les crisis sempre contenen un element de decisió, d'intervenció estratègica, de transformació d’una amenaça en una oportunitat. Com Max Frisch escrivia: "La crisi és una condició productiva. Un només ha d'eliminar el seu regust de catàstrofe". Aquest "només" és l'art de crisi. L'esquerra està mirant d’aprendre del desafiament d’aquest art de crisi, tot relacionant-lo amb la situació present
—a través del diàleg, les lluites concretes, les experiències i la cooperació solidària. No hi ha cap pla mestre hi ha una crisi. Tanmateix, per mitjà dels diversos intents de molta gent pot emergir un projecte estratègic d’esquerres que trenqui amb l'hegemonia del neoliberalisme i finalment el submergeixi en la seva crisi orgànica i permeti el canvi polític i social de direcció, pot emergir. És temps de desplegar les veles. La dita britànica que a en Friedrich Engels li agradava citar és avui encara vàlida: The proof of the pudding is the eating ( El púding es prova menjant-se’l).

Bibliografia:

Brangsch, Lutz: »Der Unterschied liegt nicht im Was, wohl aber in dem Wie«. Einstiegsprojekte als Problem von Zielen und Mitteln im Handeln linker Bewegungen. In: Brie, Michael (hrsg.): Radikale Realpolitik. Plädoyer für eine andere Politik. Berlín 2009, S. 39 – 52.

Bischoff, Joachim, 2006: Zukunft des Finanzmarkt-Kapitalismus. Strukturen, Widersprüche, Alternativen. Hamburg: VSA-Verlag

Brie, Michael, 2006: Die Linke – was kann sie wollen. Politik unter den Bedingungen des Finanzmarkt-Kapitalismus. Supplement zur Zeitschrift Sozialismus, Heft 3/2006.

Brie, Michael, 2007: Der Kampf um gesellschaftliche Mehrheiten. In: Michael Brie; Cornelia Hildebrandt; Meinhard Meuche-Mäker: Die LINKE. Wohin verändert sie die Republik? Berlín 2007, pp. 13 – 45.

Candeias, Mario: Neoliberalismus, Hochtechnologie, Hegemonie. Grundrisse einer transnationalen kapitalistischen Produktions- und Lebensweise. Eine Kritik. Zweite, verbesserte Auflage. Hamburg 2009.

Crome, Erhard: Sozialismus im 21. Jahrhundert. Berlín 2006.

Daiber, Birgit; Hildebrandt, Cornelia (eds.): The Left in Europe. Political Parties and Party Alliances between Norway and Turkey. Rosa Luxemburg Foundation – Brussel•les Office 2009.

Dellheim, Judith; Krause, Günter (eds.): Für eine neue Alternative. Herausforderungen einer sozialökologischen Transformation. Berlín 2008

Huffschmid, Jörg, 2009: Das Ende des Finanzmarktkapitalismus? In: Junge Welt (http://www.jungewelt.de/2009/05-22/021.php).

Kaindl, Christina: Antikapitalismus als soziale Bewegung von rechts. Völkischer Antikapitalismus - Erfolgsmodell der Neofaschisten? In: ak - analyse & kritik - zeitung für linke Debatte und Praxis - Nr. 517, 18.5.2007.

Klein, Dieter, 2008: Krisenkapitalismus. Wohin es geht, wenn es so weitergeht. Berlín

Marx; Engels 1974: Manifest der Kommunistischen Partei. In: MEW, vol. 4. Berlín

Neugebauer, Gero: Politische Milieus in Deutschland. Die Studie der Friedrich-Ebert-Stiftung. Bonn 2007.
Rilling, Rainer: Risse im Empire. Berlín 2008.

Traducció de Jordi Llavoré Pons