L'ESPURNA

Editorial

2010-02-18T13:23:00.000+01:00

La gran crisi fruit de les contradiccions intrínseques al capitalisme ha arribat, però el capitalisme (un altre cop) no cau. De fet, com deia algú, sembla que els neoliberals se succeïran a sí mateixos. Perquè essent veritat allò del desprestigi de les elits, no ho és menys que l'hegemonia que han assolit és solida i moltes dels seus dogmes ideològics constintueixen avui el sentit comú majoritari. I és que no podem esperar que la injustícia i la desigualtat caiguin per si mateixes, haurem de derrocar-les.

Com?. Ho hem dit molt cops: amb unitat. Bé, amb unitat i amb un projecte polític no només exitós en clau de resistència i necessàriament subordinat al marc donat, sinó de rearticulació de les classes populars per canviar la correlació de forces i dotat d'una perspectiva de construcció d'una hegemonia alternativa a l'existent. La unitat de les esquerres i la unitat dels treballadors, i de les seves organitzacions i del seu moviment és, per tant, clau.

No és, no obstant menys important la tasca cultural que sempre des d'aquesta perspectiva unitària, s'ha d'emprendre per generar i difondre pensament, actituds, valors, relats, referents, que prefiguren els principis morals d'un projecte sòciopolític hegemònic alternatiu que tingui pretensió d'afirmar-se. No es tracta de difondre "ideologia" i consignes, es tracta de prendre's seriosament la tasca de pensar les qüestions que es plantegen a la nostra societat en la realitat i cadascuna de les activitats humanes des d'una òptica de superació de les limitacions i contradiccions a que es veuen abocades per l'actual estat de coses. I aquesta no és lasca d'un laboratori, és tasca del poble sencer. En aquest sentit la lluita cultural és un aspecte de la lluita social i política.

Si que calen, no obstant i en la nostra opinió, grups i instruments especials que connectin, globalitzin, difonguin, facin de caixa de ressonància, orientin, facilitin, articulin... per construïr més solidaritat, donar més coherència a respostes divereses i en diversos camps. I calen més esforços i més efectius en aquesta tasca si les esquerres volem prendre la iniciativa. Com que creiem que el camí es fa caminant, i cal apuntar al cel, però amb els peus al terra, fem un acta notarial d'algunes iniciatives culturals que s'estan portant a terme a Catalunya avui. Coneixem d'on partim per donar passos quantitatius i qualitatius endavant.

L’estratègia de l’esquerra independentista

2010-02-18T13:20:00.002+01:00

Xavier Vendrell
Diputat al Parlament i Cap de campanya d’Esquerra

L’estratègia que ha desplegat Esquerra a les principals institucions del Principat de Catalunya en els darrers sis anys (2004-2009) cal entendre-la dins d’una evolució històrica. Des de la creació de la primera organització que reivindicava un Estat propi per a Catalunya (Estat Català, 1922) fins avui, el discurs independentista ha viscut una profunda evolució. Una evolució que s’ha anat enriquint, amb diferents aportacions dels què han estat els seus màxims dirigents, i que l’ha permès adaptar-se als canvis sociològics que el nostre país ha viscut.

L’independentisme identitari i extraparlamentari (1922-1992)
L’independentisme fins a l’any 1992 era d’arrel bàsicament identitària. Les persones que, des de principis del segle XX, van incorporar-se a les diferents organitzacions independentistes ho van fer moguts per la voluntat de, tal com deia el lema de la Crida a la Solidaritat, defensar la llengua, la cultura i la nació catalanes.

Tant en Macià, que va fundar Estat Català el 1922, com els qui van crear el Front Nacional de Catalunya el 1940 en plena dictadura franquista, ho van fer moguts per la convicció que l’única manera de preservar la pròpia identitat era assolint el reconeixement de condició d’Estat per a la nostra nació. Amb la mateixa convicció que ho van fer més tard milers de persones que, en veure frustrades les seves expectatives, després d’una transició pactada pel franquisme i pels poders fàctics de l’Estat, no van renunciar a lluitar per les llibertats nacionals del nostre poble, i van crear organitzacions polítiques que no van reeixir electoralment, com NE, PSAN o IPC els anys 70. Com ho vam fer també els milers de joves que ens incorporàvem els anys 80 a la Crida, l’MDT o Catalunya Lliure. Tot aquest conjunt d’organitzacions era, evidentment, situat ideològicament a l’esquerra. Des de marxistes a socialdemòcrates. I, majoritàriament, tenien com a un dels seus eixos discursius la defensa del territori i el patrimoni natural.

El 1987, però, es produeix un fet que en gira el rumb. Aquell any, personatges que fins a aquells moments eren desconeguts pel gran públic, però que ja eren referents per a la militància independentista, fan una “Crida a Esquerra”. L’Àngel Colom i en Josep-Lluís Carod-Rovira lideraven aquella crida que va provocar la incorporació de milers d’independentistes a Esquerra. El partit d’en Macià i en Companys era pres per la militància independentista. Una Esquerra agònica que havia passat, i avui més que mai és bo recordar-ho, de 14 a 5 diputats al Parlament de Catalunya i que havia perdut la representació a les Corts Espanyoles després que l’Heribert Barrera pactés amb Convergència la Presidència de la Generalitat. Pocs mesos després, en Joan Puigcercós ja era secretari general de les joventuts (JERC) i el 1989 l’Àngel Colom guanyava un mític congrés a la ciutat de Lleida.

Sota el seu lideratge Esquerra continua incorporant centenars de militants independentistes i l’esquerra independentista viu un procés històric de digestió de la lluita armada i d’incorporació dels seus actius a la lluita pacífica i democràtica per construir una nació lliure i justa. 60 anys després de la “Conferència d’Esquerres” liderada per en Macià i en Companys, que feia néixer Esquerra Republicana de Catalunya, aquesta organització aplegava al seu si les dones i homes d’esquerres disposats a treballar per aconseguir un estat propi per a la nostra nació, i s’implantava arreu dels Països Catalans. I el 15 de març del 1992, sota el lema “Cap a la independència”, Esquerra feia que un partit independentista tingués, per primera vegada a la història, representació parlamentària.

L’independentisme socioeconòmic
En el nostre subconscient hi era, però el discurs socioeconòmic no formava part del guió. Potser en algun moment algú utilitzava aquest recurs, però fins a l’any 1992, com ja s’ha dit, el discurs era molt més simple. Algú, però, feia temps que hi donava voltes, i ja en el video de campanya d’Esquerra de les eleccions del 92 començava a traspuar una nova idea. Aquell video recreava una imaginària Catalunya independent. En aquella nova Catalunya s’hi reflectien elements d’enfortiment de la nostra identitat, però també s’hi podia intuir una millora de la qualitat de vida. A poc a poc, com el most que ens dóna el millor vi, s’anava macerant el que acabaria esdevenint un altre dels pilars fonamentals dels discurs independentista: amb la independència viuríem millor. Si els Països Catalans tinguessin capacitat per legislar, recaptar i decidir a què destinem la totalitat dels nostres recursos, viuríem millor. Si tinguéssim els controls dels fluxos migratoris i la capacitat de gestionar i autoritzar els permisos de residència i la nacionalització de la ciutadania catalana fins i tot els nous vinguts viurien millor. Si des d’aquí poguéssim prendre les principals decisions estratègiques, a Catalunya s’hi viuria millor.

Si ja durant la campanya del març d’aquell any Esquerra havia començat a utilitzar algun element socioeconòmic en el seu discurs, va ser el desembre del 1992 quan vam presentar en societat la primera campanya socioeconòmica. Des de final d’aquell any Esquerra desplegava una intensa i extensa campanya amb el lema “Pel concert Econòmic” i el sots lema “Espanya ens roba”. Prop d’un miler d’actes arreu del territori amb un final apoteòsic al Parc de la Ciutadella el 25 d’abril, en un míting multitudinari, davant de 30.000 persones. De la mà d’en Josep Huguet, Esquerra havia elaborat el primer lliurament d’una sèrie de capítols que van forjar el segon gran pilar dels que avui sostenen l’aposta per convertir els Països Catalans en un Estat. En aquesta primera campanya s’informava de l’injust tracte fiscal que pateix la nació catalana. Unes dotzenes de dirigents del partit recorríem incansablement les comarques per informar del diferencial que hi ha entre allò que paguem i allò que rebem. A aquella campanya, però, se n’hi van anar afegint d’altres sobre la discriminació que suposen els peatges (no només els de les autopistes, també pel que paguem en salut i educació concertades), o sobre el cost diferencial de la vida al nostre país respecte a d’altres territoris de l’Estat.

El discurs que va anar generant l’avui Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, ens va permetre adreçar-nos a aquelles persones que, sense estar en contra de la pervivència de la identitat nacional catalana, no la veuen com a pròpia, o no és el seu principal element de reflexió política. Si se’m permet la llicència, el resum d’aquest discurs en una expressió popular, el vaig sentir l’any 1997, en una concentració veïnal, de boca d’una senyora amb accent andalús adreçant-se a en Carod-Rovira: “El problema es que aquí el único que trabaja es el pueblo trabajador catalán”. Efectivament el nostre discurs havia començat a quallar, i, a poc a poc, aniríem constatant que homes i dones que mai se sentirien atrets pel discurs de l’independentisme indentitari, començaven a escoltar-se el nostre discurs socioeconòmic.

Però malgrat la racionalitat que havia pres la nostra proposta i l’evidència de les xifres, ens vam trobar una nova barrera: l’estimació per Espanya. Avui, agradi més o menys, la majoria de dones i homes que viuen al nostre país tenen un sentiment d’afecció, d’estima per Espanya. I, malgrat molta gent comparteixi la idea que tenir un Estat propi pot generar una millora en la qualitat de vida, no aposten per la independència perquè no volen tallar vincles amb Espanya. Per tant, si reclamem la renúncia als vincles emocionals que, lliurement, té cadascú, per tal que la seva adscripció nacional sigui només a la del país d’acollida, a Catalunya, estem renunciant a ser majoria. Dit d’una altra manera, els qui aposten per una Catalunya pura, estant renunciant a una Catalunya lliure.

L’independentisme integrador
Sempre hem defensat la nostra voluntat de construir una Catalunya lliure, per a homes i dones lliures. Però el nacionalisme català ha generat rebuig perquè en el fons coartava aquesta llibertat. Les mancances i febleses pròpies ens portaven a posar tanques, a limitar l’accés a la condició de català. El clàssic “Boti boti, espanyol el qui no boti” tan corejat a les manifestacions independentistes expulsava i expulsa qualsevol que se senti espanyol i que estigui optant per posicionar-se en favor de la independència. El posicionament defensiu del nacionalisme català, fruit dels atacs constants que ha patit la nostra nació, ha esdevingut refractari. Només amb seguretat i confiança en nosaltres mateixos, només d’una forma desacomplexada, aconseguirem il•lusionar els nouvinguts envers el nostre projecte nacional. I només ho farem donant-los llibertat d’escollir. Mirem-nos a nosaltres mateixos. Fem un exercici d’empatia i posem-nos en la seva pell. Si nosaltres haguéssim d’emigrar a l’altra banda de l’oceà, com ja van fer els nostres avis, renunciaríem a sentir-nos catalans? Aquells que van haver de fugir del franquisme, per molt bé que els acollissin a Veneçuela, l’Argentina, el Brasil o l’Uruguai, no van renunciar a sentir-se catalans i avui n’estem orgullosos. Ens sembla absolutament normal, i fins hi tot lloable, que hi fundessin casals catalans, que hi ballessin sardanes i hi organitzessin jocs florals. Molts d’ells hi van tenir filles i fills, van acabar sentint-se d’aquella terra, però mai no van renunciar a sentir-se catalans. Fins i tot, encara avui, els seus fills i néts conserven un vincle amb la nostra terra per bé que, en alguns casos, ni tant sols l’han trepitjada mai. Si entenem, i àdhuc lloem aquesta actitud, per què blasmem la d’aquells que viuen aquí i se senten catalans i espanyols alhora, o catalans i ... el que vulguin sentir-se?

Catalunya és terra de llibertat, afirmem sovint amb contundència. Doncs bé, demostrem-ho sense pors, sense condicions. Que cadascú sigui el que vulgui, no cal que ningú renunciï a res per ser dels nostres. Aquesta reflexió té el seu origen en el parlament de Cloenda del Congrés Nacional d’Esquerra, que pronuncià a Girona el juliol del 1998 l’aleshores Secretari General, en Josep-Lluís Carod-Rovira, on va afirmar que “per ser català no cal deixar de ser espanyol”. Possiblement es va decidir a llançar el discurs aquell dia pel fet que el dia abans havia enterrat el seu pare, català i espanyol, i això el va esperonar anímicament a fer-ho. Però en qualsevol cas, és segur que feia temps que li donava moltes voltes en privat a la qüestió i aquell dia va iniciar la seva reflexió en públic. Un discurs que ha anat modelant, enriquint i completant durant una dècada llarga. Aquest ha estat el debat central del nostre partit durant aquests anys, el que ens ha fet prendre les decisions estratègiques que hem pres.

Amb errors i encerts, amb alegries i desenganys, rebent a voltes suports i d’altres crítiques, les decisions que Esquerra, sota el lideratge d’en Carod-Rovira, ha anat prenent des del 1998 ençà, han tingut la voluntat inequívoca d’incorporar al nostre projecte dones i homes els seus vincles emocionals dels quals no són, només, aquells que conformen la identitat nacional catalana. I només sota aquest paràmetre s’ha d’entendre i es pot entendre la decisió de fer en José Montilla President de Catalunya. Un home que estima Catalunya, però també Espanya. En José Montilla i el PSC són el referent polític de persones que, al Principat de Catalunya, tenen aquest sentiment compartit. Els seus votants, que en ocasions han arribat a 1,8 milions, manifesten sentir-se tant catalans com espanyols. Sense com a mínim una part de les persones que se senten catalanes i espanyoles alhora és impossible assolir una majoria social favorable a la independència.

Davant d’aquesta situació tenim dues opcions, buscar la manera d’incorporar-los o renunciar a la victòria. I Esquerra ha apostat per la primera. I el primer pas per aconseguir-ho és que aquests no se sentin rebutjats pel nostre projecte. Durant dècades el lerrouxisme -la idea que aquells que volem construir una nació catalana potent, ho volem fer expulsant o marginant els espanyols que viuen a Catalunya- ha planat sobre el nostre projecte com una amenaça constant. Avui aquesta idea està enterrada. Després d’haver fet en Montilla president, ningú pot pensar que l’esquerra independentista és excloent.

Esquerra té, a l’inici del segle XXI, un projecte que, al Principat de Catalunya, és percebut de forma normalitzada. Pot ser compartit per una part més o menys gran de la ciutadania, però no espanta cap persona normal. La seva normalització, en tot cas, espanta rivals i enemics. I si avui no té un major grau de suport electoral no és per la manca de solidesa discursiva, sinó per manca de capacitat comunicativa d’Esquerra i per alguns errors comesos en la gestió governamental, que ha desdibuixat la potència d’aquest discurs i d’aquesta estratègia.

De la mà d’en Josep-Lluís Carod-Rovira, Esquerra ha aconseguit fins a 540.000 vots en unes eleccions al Parlament de Catalunya. Un gran resultat però que ens deixa, encara, lluny d’obtenir la majoria necessària per assolir la independència. Per bé que hi ha persones favorables a la independència que voten altres partits, continuem sense ser majoria.

Davant del discurs racional, davant l’evidència de les dades econòmiques que demostren que els que vivim a la nació catalana, amb un Estat propi tindríem més recursos, per tant, que amb la independència viuríem millor, pot sorprendre que, malgrat això, la majoria de la ciutadania no la vulgui. La resposta és complexa i senzilla alhora. No ens ha de deixar perplexos el fet que moltes persones del nostre país que comparteixen la idea que amb la independència s’hi viuria millor, no la vulguin. Si no la volen, no és només perquè estimen Espanya, sinó perquè a més l’Espanya d’avui no és la de fa 50 anys. L’Espanya d’avui és capaç de guanyar Òscars a Hollywood, o de guanyar l’Eurocopa de futbol. L’Espanya d’avui, dins de les seves limitacions, té una projecció internacional, els seus presidents són rebuts pels dels EUA o Rússia, se la convida al club dels estats més poderosos i se la reconeix com un estat de dret, com una democràcia consolidada al si de la Unió Europea. Ja no fa vergonya ser espanyol. És més, molts se’n senten orgullosos. I, davant d’això, no hi podem contraposar una Catalunya immobilista i que es mira el melic. No, si volem seduir-los i atraure’ls en la construcció d’una nació potent i d’un país sobirà. Ara ja els hem fet saber que no ens fa res que estimin Espanya, ens cal aconseguir que s’enamorin d’una Catalunya lliure. I aquest projecte nacional ha de ser prou seductor i avui encara no ho és. Si més no, no ho és prou per competir amb una nació consolidada com Espanya, amb una llengua i una cultura molt potents, que li donen una considerable projecció internacional. No els captivarem si, davant d’aquesta Espanya, hi contraposem un catalanisme negativista, pessimista, que contínuament s’interroga sobre ell mateix i que proclama que la llengua catalana està en extinció.

Un projecte valent
És a les nostres mans construir un projecte més atractiu, més alegre, més optimista i més creatiu. Un projecte valent i decidit, desacomplexat. Deixem de queixar-nos i comencem a caminar.

Fins aquí, en aquest relat planer i que té la voluntat de ser entès per les persones que no han seguit de prop el nostre projecte, he intentat explicar i demostrar que l’esquerra independentista té un projecte per a la totalitat de la nació catalana, tant territorialment com culturalment com socialment parlant; que és un projecte que neix del cor i creix amb el cap; que parteix de la voluntat subjectiva, de la il•lusió de mantenir viva una identitat nacional -que no pretén ser millor que cap altra- com a aportació a un món divers, a un mosaic de cultures que fan més ric el nostre planeta; i que es va construint i cerca suports des d’una anàlisi objectiva de la realitat, d’una anàlisi fins i tot científica, amb dades que demostren que la independència pot ser un element clau per construir una societat millor.

Les dones i els homes que, des de l’esquerra independentista, volem un Estat per a la nació catalana, la reclamem des de la més absoluta i sincera convicció que no hi ha altra manera de donar, als Països Catalans, a la seva gent, la qualitat de vida que mereixen, d’acord amb el seu esforç, la seva creativitat, la seva il•lusió i la seva empenta col•lectiva. No entenem una altra manera de ser d’esquerres al nostre país. No som capaços de desvincular la justícia social de la llibertat nacional. Perquè aquesta justícia social s’assoleix amb una bona formació per als nostres infants i joves, amb un bon sistema de salut pública a l’abast de tothom, amb una xarxa social capaç d’atendre tothom qui ho necessiti. I tot això requereix empreses fortes, innovadores, creatives i internacionalitzades. I que al nostre país hi hagi empreses potents passa perquè tinguem infraestructures viàries modernes, ports i aeroports dinàmics i ben connectats, i un sistema financer sòlid i amb liquidesa. Finalment, per a què tot això sigui possible, és necessari que puguem reinvertir els recursos fiscals que generem. I, ningú ens convencerà que hi ha millor manera de fer-ho que no sigui assolint un Estat propi en el si de la Unió Europea.

El món coneix Catalunya per en Dalí i en Gaudí. I n’estem orgullosos. Però creiem que les actuals generacions hem de ser capaces de crear quelcom que ens posicioni en el món per mèrits propis. De la mateixa manera que el món coneix Finlàndia per Nokia. I creiem que això és possible si superem les barreres mentals de l’immobilisme. Si deixem emergir la capacitat emprenedora del nostre país amb tot el seu talent. Si desfermem la capacitat i la imaginació al costat de la puntualitat, el rigor, la bona organització i la feina ben feta. Des dels nostres valors morals; la solidaritat, el respecte per la diversitat, la llibertat de pensament i l’honestedat. I avui cal fer incís en l’honestedat, perquè és un valor que ha quedat qüestionat pels casos de corrupció, però que no podem renunciar-hi, perquè unes quantes pomes podrides no poden malmetre’n el cistell sencer.

Catalunya té prou actius per construir una nació modèlica tant socialment com econòmicament. I històricament ho hem demostrat. Vam ser dels primers països d’Europa a fer la revolució industrial. I ho vam ser sense carbó, ni ferro ni cotó. Hem estat capaços d’anar incorporant, onada rere onada, milers de persones arribades d’arreu del món des de temps immemorials, enriquint el país amb les seves aportacions, no pas rebutjant-les.

Ara toca incorporar la gent de la darrera onada. Un milió i mig de persones arribades en poc més de 10 anys. I al mateix temps toca posicionar les nostres empreses enmig d’una crisi i en un món globalitzat. I ho farem. Aquesta segona revolució industrial la farem sense gas, urani ni petroli. Reconvertirem les nostres empreses posant en valor les energies renovables i canviant els sistemes de producció. Hem de ser capaços de fer les reformes estructurals necessàries i desfer-nos del llast que suposaria arrossegar Espanya.

Però per fer això, el nostre país ha de ser valent i decidit. No pot dubtar, ha de prendre un rumb i seguir-lo fins al final. I el país només agafarà un rumb clar si té un lideratge clar que, modestament entenc, només pot venir des de l’esquerra, però ha de ser una esquerra disposada a trencar motlles. Crec que la paraula clau en la política catalana dels propers anys serà valentia. Qui no la tingui que no s’hi posi, perquè l’electorat l’escombrarà.

Arthur Rosenberg, historiador de la democràcia i el socialisme

2010-02-18T13:16:00.002+01:00

A finals dels anys trenta, Nova York era la ciutat més d’esquerres del període més progressista de la història nord-americana. Era l’època del Front Popular, que als Estats Units es concretava en un ampli moviment social que donava un suport crític al president Roosevelt i on el Partit Comunista dels Estats Units (CPUSA) jugava un paper central. Les seves principals lluites eren l’eradicació de la discrimació racista, l’extensió dels drets sindicals i la solidaritat internacionalista amb Xina i, sobretot, amb l’Espanya republicana. El gruix de l’esquerra frontpopulista eren sindicalistes, però entre les seves files també s’hi comptaven un bon grapat d’artistes i intel•lectuals, molts dels quals eren refugiats de l’Alemanya nazi. Arthur Rosenberg, historiador de la democràcia i el socialisme, era un dels caps més privilegiats d’aquella generació.

L’etapa nord-americana d’Arthur Rosenberg és l’últim episodi d’una biografia política i acadèmica molt accidentada. Nasqué a Berlín el 1889, en el si d’una família de classe mitjana jueva. En el moment en què esclatà la guerra, Rosenberg era un nacionalista alemany i un jove professor d’història antiga. S’allistà voluntari a l’exèrcit imperial el 1915 i serví la major part del temps al Departament de Premsa de Guerra a França. Per a la generació de Rosenberg, la catàstrofe de la guerra significà una profunda decepció amb el sistema polític imperial. En el seu cas, la decepció implicà un canvi de vida radical. El jove historiador no només va abandonar el nacionalisme alemany per abraçar la causa de l’internacionalisme proletari, sinó que va traslladar les seves investigacions històriques a un nou període —de la història antiga a la contemporània. El novembre del 1918, Rosenberg va afiliar-se al Partit Socialdemòcrata Independent d’Alemanya (USPD). Dos anys més tard seguí a l’ala esquerrana de l’USPD en la seva confluència en el Partit Comunista Alemany (KPD), on ocupà diferents càrrecs.

A partir de la tardor del 1925, començà a mostrar signes de disconformitat amb la línia política dels seus camarades fins que, finalment, l’abril del 1927, abandonà el partit comunista. En aquell moment, argüí que la principal causa de la seva ruptura era la subordinació dels diferents partits del Comintern a les directrius de Moscou. Rosenberg lamentava que la política dels comunistes havia derivat en una fraseologia revolucionària —romàntica i inofensiva— que ja no servia per enderrocar l’ordre capitalista. Seguí com a diputat independent al Reichstag fins al 1928. Es reincorporà a l’ensenyament, des d’on mirà de conciliar la seva passió política i la carrera professional a través dels seus escrits sobre la història de la democràcia. La vida calmada fora de la política durà pocs anys. Fugí d’Alemanya tot just Adolf Hitler fou nomenat canceller, l’hivern de 1933. Després d’una breu estada a Suïssa, va reprendre el rumb cap a Anglaterra, on va treballar com a lector d’història antiga durant tres anys a la Universitat de Liverpool. Acabat el contracte a Liverpool, acceptà una oferta del Brooklyn College, als Estats Units. Rosenberg arribà a Nova York el novembre del 1937 amb la seva família. Entre el sou misèrrim que rebia per les seves classes i els ajuts d’una organització de solidaritat amb els refugiats, l’historiador alemany es disposà a refer la seva vida com a intel•lectual compromès. Entre les pertinences que arrossegà fins a Nova York, s’hi trobava el manuscrit del que seria el seu darrer llibre: Democracy and Socialism.

Democràcia entesa com a govern de la majoria de pobres

Entre les principals premisses de l’obra de Rosenberg, hi trobem la voluntat d’historitzar la democràcia, el rebuig a les abstraccions descontextualitzades de certa literatura politològica i importància donada a l’anàlisi de classes. La importància atorgada per Rosenberg a les classes socials en la història de la democràcia no va renyida amb una visió plena de matisos i respectuosa amb la complexitat històrica. Les classes socials no són estàtiques ni tenen un comportament predictible, sinó que són realitats dinàmiques i fluides, on l’element subjectiu té un gran paper. En la seva obra, la concepció de classe no es vol limitada als factors econòmics ni pretén definir categories de classe vàlides per a qualsevol context històric. És per això que és important historitzar la democràcia, resseguir el seu significat mudadís i definir les forces socials que li han donat suport al llarg del temps. La democràcia, pels antics, era el govern de les classes populars, de la majoria de pobres lliures. L’extensió que conformava aquesta majoria era canviant, depenia de cada moment històric, però no només a causa de les exigències dels diferents modes de producció. També hi influïa l’habilitat del moviment democràtic a l’hora d’agrupar la majoria del poble al seu voltant i aïllar els més rics. Per Rosenberg, les classes socials es creen i es redefineixen a través de la lluita política. L’originalitat del marxisme de Rosenberg queda demostrada en el seu desafiament a determinades certeses de la historiografia marxista tradicional. Com a marxista, defensa que la lluita de classes és el motor de la història, però, per tal que aquesta afirmació mantingui un valor heurístic, exigeix que es miri de prop quines són les classes en lluita en cada moment històric determinat. Rosenberg rebutja la teoria historicoevolutiva dels modes de producció. Ja en un estudi publicat el 1921, assenyala que, en l’Antiguitat, la lluita de classes determinant no es donà entre esclaus i amos. Situa l’esclavitud com una relació social minoritària i com un règim d’explotació menys dur que la servitud de la gleva, la qual, al seu torn, apareix de manera intermitent durant l’Antiguitat. En conclusió, en contra del que s’afirma al primer capítol del Manifest Comunista, les principals lluites de classe per als antics no foren entre senyors i esclaus o serfs, sinó entre pobres lliures —demos, la plebs— i ciutadans rics —els oligoi, els patricis—.

Si bé les bases del marxisme original de Rosenberg aplicades a la història de la democràcia ja es poden apreciar el 1921, Democracy and Socialism (1939) serà la seva obra culminant, després d’haver tractar la mateixa qüestió en llibres sobre els antics, el bolxevisme i la República de Weimar. El llibre fou rebut amb força fredor en els cercles acadèmics. Democracy and Socialism es proposava, principalment, historitzar la relació del moviment socialista amb la democràcia i demostrar que el socialisme, des de Marx i Engels, s’havia inserit en la tradició de la democràcia revolucionària. La primera part del llibre tracta de la democràcia moderna abans de Marx, amb especial atenció a Jefferson i Robespierre, a qui considera dues versions del mateix moviment democràtic, malgrat la llegenda negra que patia el revolucionari francès. El gruix del llibre, però, es troba en la segona part, dedicada a l’evolució del pensament de Marx i Engels des del 1848 fins als inicis de la Segona Internacional.

De Marx als Fronts Populars

En un principi, tal com és fàcilment observable en l’últim capítol del Manifest Comunista, Marx i Engels situaven el comunisme com una branca del moviment democràtic. Si s’autodefinien com a comunistes i demòcrates és per què entenien que l’objectiu de socialitzar la propietat dels mitjans de producció només s’aconseguiria com a resultat d’una gran revolució democràtica, que donés al proletariat el domini polític que li corresponia per la seva força numèrica i la seva missió històrica. A més, Marx i Engels mai no van creure que la seva modesta organització, la Lliga Comunista, fos capaç de prendre el poder en cap nació europea. Si els escrits anteriors al 1848 mostren una gran convicció en la imminència de la revolució és perquè els comunistes tenien plena consciència de pertànyer a l’ampli moviment democràtic. La seva tasca consistia a influir el moviment democràtic per tal d’alliberar-lo d’il•lusions i endarreriments propis de la petita burgesia i fer-lo conscient de la necessitat de centralitzar l’activitat industrial moderna, amb un programa de transició gradual cap al socialisme (on els privilegis del bressol, com ara el dret a herència o els impostos regressius, serien abolits immediatament). El moviment democràtic era una coalició interclassista que incloïa treballadors, camperols i petita burgesia. En aquesta vasta coalició, la missió dels comunistes consistia en l’enfortiment del lideratge del proletariat, ja que cap altra classe social es trobava en millor posició per entendre la necessitat històrica i el significat profund del moviment democràtic. De la mateixa manera que l’èxit de la revolució democràtica passava pel lideratge del proletariat, l’èxit del socialisme era inconcebible sense el seu mitjà principal, és a dir, sense la conquesta del poder per part del proletariat a través de la revolució democràtica. La teoria política de Marx i Engels, doncs, no es pot entendre sense tenir en compte el moviment democràtic de masses.

Després del 1850, però, les relacions de Marx i Engels amb els líders oficials del moviment democràtic van patir un gran canvi. Per als líders comunistes, els dirigents oficials del moviment democràtic, un cop aïllats i derrotats, van perdre tot interès. Les dures crítiques contra els líders demòcrates no evidenciaven, en cap cas, un defalliment en l’aposta per la revolució democràtica de Marx i Engels. L’autèntic canvi cap al moviment democràtic es donà a partir de la derrota obrera en la Comuna de París. L’octubre del 1847, Friedrich Engels escrivia que les discussions entre comunistes i demòcrates no tenien cap sentit, ja que uns i altres coincidien en totes les qüestions de política immediata. A més, el domini del proletariat equivalia al domini democràtic de la majoria. Una generació després, el desembre del 1884, el mateix Engels escrivia en una carta sobre el perill que les forces de la reacció, en una situació revolucionària, s’agrupessin sota la bandera de la “pura democràcia” per tal d’impedir l’hegemonia política del proletariat. L’evolució dels conceptes democràcia i socialisme és encara més profund si es té en compte, que, abans del 1848, democràcia era una paraula gruixuda per a la gran burgesia, una paraula que feia pudor a sang i barricades, mentre que la paraula socialisme tenia unes connotacions més aviat inofensives, associables a aquells que s’entretenien a discutir sobre temes socials.

En efecte, la derrota de la Comuna de París del 1871 i la repressió posterior van suposar un cop molt dur per al moviment obrer europeu. L’extermini de desenes de milers d’obrers també comportà l’aniquilació de la memòria democràtica popular. S’esfumà el significat de poble i de democràcia, tal com s’entenien en la tradició política de la democràcia revolucionària. El moviment obrer socialista que reneix a França ignora el llegat de Robespierre, un radical de classe mitjana sobre qui caurà una llegenda negra. El declivi del moviment democràtic coincidí amb un important canvi de percepció cap al sufragi universal. Fins al 1848, s’entenia que l’extensió del dret a vot tindria com a conseqüència inevitable el domini econòmic i polític de les masses. Les lluites per l’extensió del sufragi es lliuraren amb l’alt nivell de vehemència i ferocitat que una creença com aquesta podia suscitar en tots els bàndols, però l’experiència posterior va provocar un fort desencant en els sectors polititzats de les classes populars. Sobretot en els obrers francesos, traumatitzats pel fet que la supressió de la Comuna havia gaudit de l’aprovació d’una Assemblea legitimada pel sufragi universal masculí. En la mesura en què l’obtenció del sufragi universal no suposava una amenaça per a les classes altes ni un increment notable en les condicions de vida dels treballadors, la fracció més radical del moviment obrer començà a menysprear el sistema democràtic, que ja no s’associava amb l’autogovern de les masses com a mitjà per a la seva emancipació social i política, sinó amb l’organització política del capitalisme.

La socialdemocràcia alemanya liderada per Lassalle també suposarà un punt de trencament respecte a l’etapa anterior, quan el socialisme s’entenia com una branca de la tradició de la democràcia revolucionària, basada en un moviment interclassista i popular. Un dels motius de disputa més greus entre Lassalle i Marx serà justament el menyspreu dels socialdemòcrates alemanys cap a la necessitat d’aliar-se amb la classe mitjana. En el Congrés d’unificació dels socialdemòcrates alemanys del 1875 celebrat al municipi de Gotha, la tendència de Lassalle era dominant. El programa adoptat, conegut com el Programa de Gotha, contenia moltes concessions dels socialistes “marxistes”. Per Marx i Engels, el resultat de la negociació era molt decebedor, ja que el nou partit patia el mal del sectarisme obrerista, a més de ser excessivament estatista i insuficientment internacionalista. La Segona Internacional viurà, durant dècades, amb una política d’obrerisme estret, xifrant les seves esperances de creixement numèric al procés mecànic de proletarització de les classes mitjanes.

Lenin, bon lector de Marx, fou el dirigent que recuperà el vell programa marxista: revolució democràtica amb el lideratge del proletariat. En la profunda crisi de legitimitat a què la Guerra Mundial condemnà el tsarisme, la bandera de la democràcia revolucionària es mostrà molt eficaç en la presa de poder. El programa inicial dels bolxevics era, en efecte, un programa de radicalitat democràtica: poder per als consells democràtics de treballadors, camperols i soldats, convocatòria d’eleccions per a l’Assemblea Constituent, final immediat de la guerra imperialista a través de negociacions de pau transparents, amb llum i taquígrafs, i confiscació de la gran propietat agrícola. Els enemics de la Revolució Russa eren l’aristocràcia latifundista, la gran burgesia industrial i la burocràcia absolutista —en cap cas, la democràcia o la classe mitjana. La tràgica bordada vindrà després, quan les circumstàncies d’extrema duresa que els bolxevics hauran d’encarar per sobreviure els forçarà a abandonar els ideals ultrademocràtics de democràcia soviètica —és a dir, democràcia directa, assembleària— pel recurs desesperat a la dictadura de partit. Aquesta no fou l’única contradicció que hagué d’afrontar Lenin. A més, els bolxevics havien arribat al poder amb un partit que pretenia fer una revolució democràtica, però que, internament, s’havia regit amb pràctiques autoritàries, heretades, segons Rosenberg, de les mateixes males pràctiques de Marx i Engels en les seves relacions amb els treballadors socialistes.

Finalment, el descrèdit quasi absolut de la democràcia entre el moviment obrer arribarà amb la Primera Guerra Mundial i, sobretot, en la postguerra. Aquest canvi no es deurà en exclusiva a la nova dictadura bolxevic. Als Estats Units, per exemple, la guerra s’havia lliurat com una croada per tal de construir a world safe for democracy. L’ascens del feixisme als anys trenta canviarà les coses de nou. La irrupció d’un moviment explícitament antidemocràtic i antiil•lustrat, que es proposa exterminar les conquestes democràtiques de la classe treballadora i el mateix moviment obrer, farà reviure la fe democràtica dels treballadors, amb l’aparició de la cultura política del frontpopulisme arreu de les nacions industrialitzades.
Una història útil per al socialisme

És en aquest context de revifament democràtic entre l’esquerra, on els llibres de Rosenberg agafaran un sentit especial. La seva obra ofereix la història que el Front Popular necessita: democràcia i socialisme és la mateixa cosa des dels temps del jove Marx. La derrota de la Comuna de París i la miopia política dels dirigents de la Segona Internacional trencaren temporalment el vincle entre el socialisme i la democràcia revolucionària i donaren pas a una política obrerista, despreocupada de la resta de classes populars. Lenin, el marxista que liderà una revolució victoriosa, fou l’encarregat de reconciliar el socialisme amb el moviment democràtic. El retrobament fou breu, a causa de les peculiaritats i les dureses de la nova Rússia soviètica. Ara l’empenta del feixisme exigia reprendre, a través dels Fronts Populars, la vella tradició marxista. El moviment obrer havia d’intentar liderar una coalició interclassista amb un programa mínim de radicalitat democràtica. Per tal de fer realitat aquest programa, era imprescindible l’abandó de la doctrina del pacifisme abstracte, un dogma compartit pel moviment obrer socialista i per la vella democràcia liberal, però totalment aliè al pensament polític de Marx i Engels i a la tradició de la democràcia revolucionària. També en aquest sentit la política de Front Popular ―defensa armada de la democràcia― suposava una represa del marxisme originari. Per Rosenberg, el suport dels socialistes a les sancions de la Lliga de les Nacions contra la Itàlia de Mussolini respresentava un canvi de gran significació històrica.

Arthur Rosenberg és, avui en dia, un intel•lectual força oblidat, tant a Catalunya com als Estats Units. L’historiador Joaquín Miras atribueix el desconeixement general de Rosenberg a la seva radicalitat política i independència de criteri (en afortunada expressió de Luciano Canfora, Rosenberg fou un comunista sense partit), així com el poc interès general per la història de la democràcia com a moviment sociopolític de les classes populars. Sens dubte, l’obra de Rosenberg presenta debilitats que no poden escapar al lector crític d’avui, especialment la seva manifesta incapacitat per integrar el racisme i el colonialisme en el seu relat historiogràfic. Però, més enllà dels encerts i insuficiències de l’obra historiogràfica de Rosenberg, Democracy and Socialism manté interès per la seva significació política, molt representativa de l’esperit de l’època frontpopulista. Refutar la pretesa antinòmia entre comunisme i democràcia és un objectiu que no sembla gaire allunyat del significat històric del Front Popular, en la seva vessant de reconciliació del comunisme amb el moviment democràtic i de rectificació inconfessada respecte a moltes de les premisses que havien provocat la ruptura amb els socialistes, incloent-hi la diferència sobre la imminència de la revolució.

Per Rosenberg, la millor manera per defensar els interessos comuns de les classes populars rau en la capacitat d’articular un moviment democràtic de masses, que elimini l’amenaça d’involució reaccionària i implanti un programa democràtic avançat. El compliment d’aquest programa revelarà la seva natura democràtica en la mesura que sigui capaç de reequilibrar el pes de les classes socials en totes les institucions socials, polítiques i econòmiques del país, retornant d’aquesta manera el poder segrestat per les minories plutocràtiques a la majoria popular i democràtica i establint un marc pacífic per a la lluita de classes. El programa democràtic del frontpopulisme, destinat a escurçar les distàncies entre els ideals de justícia neutralista del liberalisme històric i una realitat embrutida per les injustícies de l’atzar del bressol, tindrà com a primer objectiu, de gran urgència, la victòria sobre l’amenaça feixista. Entre els objectius secundaris de l’aposta frontpopulista, la reivindicació de la tradició del socialisme com la branca més conseqüent del moviment democràtic conserva una extraordinària vigència. En efecte, amb un nou tipus de socialisme pluralista realitzant avenços espectaculars a Amèrica Llatina, la necessitat de revisitar l’obra de Rosenberg es fa més urgent que mai.

La Roigesfera, la blocosfera roja catalana

2010-02-18T13:08:00.002+01:00

Patrícia Da Silva
Directora de Roigesfera

Blocs i Mitjans

"En informàtica, un bloc (també blog -força usat- o bitàcola , de l'anglès blog, truncació de weblog: diari web) és un diari interactiu personal (dip) a Internet. Un bloc està dissenyat per a què, com a un diari, cada article tingui data de publicació, de tal forma que la persona que escriu (blocaire o bloguista) i les que llegeixen poden seguir un camí de tot el que s'ha publicat i editat. En cada missatge o article d'un bloc els lectors i les lectores poden escriure comentaris (si la persona ho permet) i aquesta, al seu torn, donar-los resposta. Cada bloc té el seu propi tema i n'hi ha de tipus personal, econòmic, periodístic, tecnològic, educatiu, polític, etc. Hi ha nombroses eines de manteniment de blocs que permeten, sense necessitat d'alts coneixements tècnics, publicar informació diversa a Internet".

Viquipèdia

La popularització dels blocs personals a Internet ha fet possible la revolució transformadora dels mitjans de comunicació de masses com a conseqüència dels importants progressos de les tecnologies de la informació. Aquest ha estat un procés revolucionari en el sentit literal de la paraula, de canvi ràpid i profund, que ha fet entrar en crisi el model tradicional dels mitjans corporatius. Fins ara, la informació era monopoli dels grans grups de premsa i els canals de distribució eren exclusivament unidireccionals. El desplegament d'Internet ha permès que qualsevol persona amb uns coneixements mínims d'informàtica pugui disposar d'un mitjà de comunicació obert i accessible a qualsevol lector o lectora potencial. De la mateixa manera, serveis com el Youtube o el Flickr, han fet una tasca similar en facilitar la publicació de vídeos i fotografies respectivament. Sentim a parlar d'aquest procés de transformació i apareixen termes grandiloqüents com Web 2.0, Periodisme ciutadà, Periodisme 3.0, Democratització dels Mitjans... El que és indubtable es que la informació es mou, cada vegada més ràpida, en la mateixa proporció que la xarxa d'Internet creix i es consolida com a una eina quotidiana. Enlloc de l'antic model, assistim a l'explosió desordenada i caòtica de milers de nous canals de comunicació que ens envolten d'informació immediata, llunyana i propera, i a més, ens permeten interactuar amb el nostre entorn.

Des d'un punt de vista polític, per a l'esquerra, aquesta és una magnífica oportunitat per la feblesa que mostra la immensa maquinària propagandística que el sistema capitalista ha construït al llarg dels anys. Les anàlisis sobre la situació actual dels mitjans de comunicació coincideixen en assenyalar una pèrdua important de confiança generalitzada de la ciutadania, cap a les formes de premsa tradicional. Més enllà de la irrupció d'Internet, hi ha un altre factor important a tenir en consideració: la constatació, cada vegada més estesa i popular, que tots els mitjans de comunicació responen a uns interessos econòmics explicitats en el seu finançament, mitjançant la publicitat, i que al darrera de qualsevol premsa hi ha sempre, en darrer terme, interessos polítics amagats. Les evidents relacions comercials entre els mitjans de comunicació i els grans grups econòmics que els sostenen són el límit de qualsevol professionalitat i això posa en dubte la mateixa essència del periodisme. Al cap i a la fi, el periodisme, com tantes altres dignes professions, és una disciplina subjectiva, on l'objectivitat és, en el millor dels casos, una fita professional inassolible, una quimera, un ideal, un horitzó; quan no senzillament un pretext.

Si partim de la premissa que qualsevol persona té dret a accedir a la informació, a comunicar-la i a crear-la, aquesta informació no és ni pot ser patrimoni de cap gremi, corporació o estat, i per aquest motiu, l'activitat informativa no pot estar reglamentada per cap àmbit acadèmic o institució política. La informació és un dret fonamental de les persones que exercim, molt sovint, de manera inconscient. Al mateix temps, la informació és una eina fonamental del poder, és en realitat el poder mateix. Un poder que pot servir tan per sotmetre com per alliberar, un poder que pot ser utilitzat per dividir o per organitzar, un poder en definitiva que qualsevol projecte polític ha de prendre en consideració per poder avançar.

Les característiques del nou escenari dels mitjans de comunicació, arran d'aquesta transformació, són extremadament complexes, en constant i vertiginosa evolució. Els grans grups de premsa es troben en un procés imparable de diversificació i especialització de canals informatius cada vegada més concrets i dirigits a públics més minoritaris i específics. Assistim al desplegament de nous tipus de projectes empresarials on els continguts són creats i proporcionats pels mateixos usuaris/es. D'aquesta manera es va desdibuixant l'antiga marca que separava la creació activa de continguts del seu consum passiu. Així mateix, l'enorme ventall de mitjans de comunicació obliga a tenir una actitud més crítica pel que fa a les fonts. La informació obtinguda dels blocs personals del professorat universitari, d'un col•lectiu ciutadà o, fins i tot, d'una persona aficionada a qualsevol tema, pot ser sovint molt més precisa i verídica que la que poden proporcionar els grans mitjans de premsa tradicional, darrera dels quals s'amaguen interessos ocults de grans grups empresarials. De la mateixa manera, en assumir la subjectivitat de qualsevol informació, tendeix també a tornar-se més fina la frontera que separa la informació de l'opinió, en la interpretació que fem els receptors de qualsevol notícia.

La Roigesfera

"Una blocosfera o blogosfera, també coneguda com a univers de blocs, és la comunitat o xarxa social d'un grup de blocs i els seus blocaires. Essencialment és un espai on es poden trobar aplegades les darreres notícies d’una sèrie de blocs agrupats per criteris temàtics o territorials".

Viquipèdia

És en aquest context, que els blocs s'han convertit en formidables eines de comunicació, que sorgeix La Roigesfera. La data exacta d'inici del projecte es remunta a l'11 de setembre del 2007, quan un grup de persones format per periodistes, programadors/es web, blocaires, professionals i estudiants de comunicació, vam decidir tirar endavant una nova proposta en l'àmbit dels mitjans de comunicació a Internet. El primer pas va ser la creació d'una blocosfera que agrupés la tasca dispersa que molts de nosaltres ja portàvem a terme des dels nostres blocs personals. La Roigesfera es constitueix com a una nova iniciativa conjunta per agrupar en un mateix portal continguts de la blocosfera roja catalana i contribuir a la creació d'un espai de debat i intercanvi d'experiències per a l'esquerra transformadora i progressista.

Aquest projecte va ser possible gràcies a la divulgació del fenomen bloc i a la popularització de les tècniques de subscripció de titulars, RSS, Atom o RDF, entre d'altres. El RSS (Really Simple Syndication), també conegut com a RDF o ATOM, és un nou canal de distribució de notícies que facilita l'accés a les darreres notícies d'una pàgina web. Gràcies a aquesta tecnologia, els usuaris i les usuàries poden rebre i organitzar els nous titulars d'un determinat espai digital en el mateix moment en què es publiquen.

Les blocosferes s'han convertit en fenòmens de masses en els darrers anys, especialitzades per criteris temàtics o agrupades per blocs des d'un punt de vista territorial, sobretot en l'àmbit local, resulten imprescindibles avui dia. Així mateix, molts partits polítics han creat les seves pròpies blocosferes. Potser com a conseqüència de la diversitat que existia en el mateix equip de treball, vam apostar per fer una blocosfera oberta i pluripartidista. El projecte es va definir com el portal web de la blocosfera roja catalana, i en ell s'hi apleguen totes aquelles persones que se senten identificades amb aquesta definició, a més de moviments socials i agències alternatives de notícies que vam considerar oportunes.

Actualment, la Roigesfera es nodreix de la informació procedent dels centenars de blocs individuals i col•lectius que s'han afegit al nostre directori i en aquest sentit treballa com un lector de titulars que enllaça els articles més recents publicats en els diversos blocs. Per altra banda, també vam decidir fer alguna cosa més que un simple portal agregador de notícies de blocs, preteníem que la Roigesfera edités material propi i lluités per consolidar un equip de treball i una estratègia.

La Roigesfera es troba estructurada en quatre columnes. La primera columna la construeix la Redacció que ordena la informació per criteris temàtics d'actualitat. Cada recopilació sobre un tema està formada per una introducció que desenvolupa la Redacció, els enllaços sobre aquest mateix tema a les pàgines webs de les i els blocaires integrants de la Roigesfera, i d'altres enllaços que trobem interessants per a ser destacats. La segona columna, anomenada Últims Articles, mostra els darrers articles publicats pels blocs afegits a la Roigesfera de manera totalment automàtica, el que garanteix la ràpida informació dels lectors i les lectores. La tercera columna, els Articles Seleccionats, està dividida per seccions, que són:
• Destacats - que són els articles que pensem que s'han de tornar a destacar a posteriori de la seva publicació
• Últims - els darrers articles publicats
• Catalunya - articles que ja han sortit publicats però que pensem que cal destacar relacionats o que afecten Catalunya
• Món - articles que ja han sortit publicats però que pensem que cal destacar relacionats amb la resta del territori
• Moviments Socials - tots els articles que publiquen les pàgines webs llistades de moviments socials
• Mitjans Alternatius - tots els articles que publiquen les pàgines webs llistades de mitjans alternatius
• Roigesfera a Twitter - microblogging

L'actualització dels Moviments Socials i els Mitjans Alternatius, és automàtica i immediata. La resta de seccions són actualitzades per la Redacció de la Roigesfera diàriament per tal de garantir que articles essencials no passin desapercebuts per a ningú.

Després de dos anys en marxa, la valoració dels resultats no pot ser més que satisfactòria. Sense cap mena de difusió ni promoció activa, hem passat d'una desena de blocs a un centenar. La Roigesfera actual aplega blocs de militants de molt diverses organitzacions polítiques: ICV, EUiA, PCC, PCPC, PSUC-Viu, Maulets, CUP, PSC, CCOO, UGT, CGT, així com fundacions, associacions, col•lectius de joves i persones independents. Un miler de lectors habituals, un 33% de nous usuaris i una mitjana de 6:39 minuts de lectura per visita són uns excel•lents resultats a considerar.

Tot i així, la nostra estratègia de futur continua per seguir vertebrant nous canals de difusió de la informació, estables i suficientment dinàmics com per disposar d’una veritable alternativa a nivell informatiu d’abast nacional, que no només organitzin continguts ja existents, sinó que, a més, en creïn de nous. Amb la conjuntura social i econòmica que constitueix el moment actual, és més necessari que mai poder arribar a la font de la notícia, o el que és encara més important, ser la pròpia font d'informació. En aquest sentit, no perdem de vista la consciència de formar part d'un projecte col•lectiu, amb voluntat de servei, i d'utilitat per sobre de qualsevol instrumentalització o de la necessitat de reconeixement dels mèrits propis.

Gaza War in Media

2010-02-18T13:06:00.001+01:00

Óscar martínez
Director del documental Gaza War in Media

El documental "Gaza War in Media" -"Gaza, la guerra en els mitjans"-, produït per l'Associació Cultural Roig, recull testimonis que posen en qüestió la versió oficial transmesa per la majoria de mitjans de comunicació catalans i espanyols respecte a l'operació israeliana "Plom Fos", operació que va costar la vida de més de 1400 palestins i en va deixar ferits uns altres 5.000, la majoria d'ells no combatents.

Segons aquesta versió, Israel s'estava "defensant" del llançament de coets Qasam per part de Hamas, en destruir mitjançant bombardejos massius la "infraestructura" d'aquest grup "terrorista". En realitat, tant els bombardejos com l'ofensiva terrestre de l'exèrcit israelià anaven dirigits contra la població civil de la Franja de Gaza, com ha demostrat l'informe Goldstone, encarregat pel Consell de Drets Humans de l'ONU.

No hem d'oblidar mai que el que es dirimeix no és la seguretat d'Israel -a la qual tenen dret els seus habitants, ningú ho discuteix- sinó el règim d'ocupació al qual estan sotmesos els palestins, que no pot ser mantingut sense recórrer a la força, a una força extrema, com els mateixos militars israelians han reconegut en múltiples ocasions.

Segons dades d'un informe publicat pel Centre Palestí per als Drets Humans (PCHR)1, l'operació "Plom fos" es va cobrar la vida de 1419 palestins, dels quals 1167 (el 82,2%) eren no combatents i 252 (el 17,8%) pertanyien a la resistència. Entre els morts, 318 eren nens i 111 dones (el 30,2% del nombre total de víctimes mortals). Com a mínim 5300 palestins van resultar ferits, dels quals 1600 eren nens i 830 dones, la qual cosa representa el 45,6% del total. Aquestes xifres, per si soles, deixen en evidència el caràcter inhumà dels responsables d'una ofensiva militar que no va tenir en compte els principis de salvaguarda de la vida de civils en els conflictes armats, recollits en la IV Convenció de Ginebra.

La desmesura d'aquests atacs no es limita al gran nombre de baixes i a l'enorme desproporció que hi va haver entre víctimes combatents i no combatents. És evident que el propòsit de l'estat d'Israel en aquesta ofensiva va ser ocasionar el màxim grau de danys en la infraestructura civil de Gaza, amb ànim de castigar col•lectivament tots els seus habitants sense excepció. Per exemple, segons el mateix informe citat més amunt, 150 de les 384 escoles que hi ha a la Franja van ser atacades per les Forces d'Ocupació Israelians. La majoria de les universitats i dels centres d'ensenyament secundari van ser danyats. L'atenció mediàtica, pel contrari, es va centrar a les escoles de l'UNRWA, sent aquestes un petit percentatge del total, o a la Universitat Islàmica, per raons òbvies. El nom d'aquesta universitat podia ser utilitzat per reforçar la tesi dels "objectius d'Hamas", aspecte que comentarem més endavant.

Caldria afegir al ja esmentat amb anterioritat les 2114 cases i els 2864 apartaments destruïts totalment, que han deixat 3314 famílies sense llar; les més de 16000 cases danyades pels atacs; els més de 51000 palestins que s'han quedat sense sostre. I què dir dels centenars de negocis i instal•lacions destruïts o afectats: comerços, tallers, fàbriques, instal•lacions esportives, edificis públics, llars d'infants, mesquites, camps de cultiu, granges, la xarxa de subministrament elèctric i d'aigua, instal•lacions mèdiques, etc.? Quant a aquestes últimes, els israelians van atacar dotzenes d'hospitals i altres tipus de centres mèdics. 8 membres del personal mèdic van ser assassinats mentre intentaven salvar la vida d'altres persones ferides. Van ser bombardejats l'Hospital Europeu de Gaza i l'Hospital Al-quds; aquest últim va ser incendiat dues vegades. Els atacs també van paralitzar durant diversos dies la distribució de l'ajut humanitari que fa a Gaza l'Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Guerra (UNRWA). El magatzem principal d'aquesta agència va ser incendiat el 15 de gener del 2009 per una bomba de fòsfor blanc llançada des d'un helicòpter israelià. Durant dies i dies, els nostres mitjans de comunicació, en canvi, no van deixar de bombardejar-nos amb la idea que els atacs anaven dirigits contra els túnels de contraban d'armes i la "infraestructura d'Hamas", sense que l'espectador pogués fer-se una idea justa del grau de destrucció real que estaven patint els palestins.

Les imatges gravades per l’Alberto Arce i en Muhammad Rujailah demostren, al contrari, que els atacs israelians van ser indiscriminats i que el seu objectiu no era la "infraestructura de Hamas", com argumentava la propaganda israeliana. Primer, perquè atacar hospitals, escoles, ambulàncies, cementiris, mesquites, hotels, a més de milers de cases i centenars de negocis particulars, no pot ser considerat més que com un càstig col•lectiu contra la població civil de Gaza. Segon, perquè en un lloc tan densament poblat és impossible, fins i tot per a l'armament més sofisticat, distingir entre objectius civils i militars i, com diu el relator especial de les Nacions Unides per als Territoris Ocupats, en Richard Falk, llançar una ofensiva en aquestes condicions només pot ser considerat com un crim de guerra. Tanmateix, els nostres mitjans de comunicació no ho van interpretar així. Van acceptar sense problemes que atacar una mesquita o la Universitat Islàmica era combatre l'organització terrorista Hamas i quan es demostrava que els atacs anaven dirigits contra civils, esgrimien la recurrent excusa del "dany col•lateral": simplement, els israelians "no havien encertat en el blanc", ni se'ls passava pel cap pensar, ni molt menys dir, que l'atac havia estat deliberat.

L'altra tesi infame que la majoria de periodistes va assumir com a certa és que Israel s'estava defensant dels atacs amb coets per part d'Hamas i altres grups palestins armats. Fins i tot, es podia veure publicat en alguns diaris que Israel portava diversos anys suportant els atacs sense respondre-hi, la qual cosa és una gran mentida que demostra el fàcilment que penetra la propaganda israeliana en els nostres mitjans. Per posar un exemple, només el 2008, entre gener d'aquell any i els mesos que precediren l'operació "Plom Fos", més de 400 palestins havien estat assassinats als Territoris Ocupats, una dada significativa que gairebé cap periodista no es va preocupar de recordar als ciutadans mal informats. En segon lloc, no va ser Hamas qui va trencar la treva de 6 mesos que aquesta mateixa organització va declarar unilateralment entre juny i desembre del 2008, amb la mediació egípcia, sinó que va ser Israel, amb diverses incursions armades contra la Franja. Hamas es va limitar a declarar finalitzada una treva que no havia estat respectada quasi en cap moment. Cap de les condicions de la treva no havia estat complerta per Israel, que va continuar sotmetent Gaza a un setge medieval que també ha provocat víctimes mortals per falta de medicaments. Tot i això, per a la major part dels mitjans de comunicació, la responsabilitat en la represa de les hostilitats va recaure en l'organització islamista, com si les contínues ruptures israelianes de la treva no haguessin tingut lloc.

No només això: des de quan és la potència ocupant la que es "defensa" del poble ocupat? És totalment absurd considerar ni per un moment que hi hagi un àtom de veritat a la tesi de l'autodefensa, mentre existeixi una situació d'ocupació que només pot ser sostinguda mitjançant l'exercici planificat de la violència terrorista d'estat. Pensaríem que França es defensava dels espanyols quan aquests s'oposaven a l'ocupació de l'exèrcit napoleònic durant la Guerra de la Independència? Diríem que els nord-americans de pell blanca es defensaven dels indis en desposseir-los de les seves terres, massacrar-los en massa en guerres d'extermini i confinar els supervivents en reserves? Tanmateix, el que diuen els nostres mitjans respecte a aquest conflicte és justament això. Segons ells, són els palestins els que ataquen i Israel la que "respon". Dibuixar d'aquesta forma tan allunyada de la realitat el rol de cada un, en definitiva, és reconèixer que Israel té dret a sotmetre el poble palestí, la qual cosa entra en conflicte frontal amb el dret internacional, que reconeix el dret a l'ús de la força únicament al poble ocupat, mai a l'ocupant.

A parer nostre, l'acusació més greu que es pot fer als nostres mitjans de comunicació en la cobertura del conflicte que fan és que obviï de forma continuada les autèntiques raons d’aquest. Que es parli constantment de la seguretat d'Israel i gairebé mai de l'ocupació israeliana és una prova de la parcialitat mediàtica en favor del manteniment de l'status quo. Al seu lloc, veiem com als mitjans es fan constants referències a la violència d'origen palestí com a l'únic problema a resoldre, com si l'incompliment sistemàtic per part d'Israel de la legislació internacional no tingués importància. És gairebé impossible trobar en premsa escrita -ja no diguem en televisió- referències a la Nakba, l'operació de neteja ètnica que és en l'origen mateix de la creació de l'estat israelià. Ni l'expulsió al seu dia de 750.000 palestins, ni la destrucció sistemàtica de més de 500 llogarrets, ni el problema sense resoldre dels milions de refugiats que va provocar la fundació d'Israel no són prou greus per merèixer l'atenció de la premsa. Tampoc l'infern en el qual viuen quotidianament els palestins dels territoris ocupats no rep l'atenció que mereix.

La conclusió inevitable a la qual arriba un és que els nostres mitjans tenen un paper decididament proisraelià, per molt que Israel es queixi del contrari. És cert que van cobrir l'ofensiva, que van donar compte del nombre de morts i ferits, que van informar del que estava succeint, d'una part almenys. Però si es limiten a això, si oculten informació clau per a entendre les causes reals del conflicte i les raons de cadascú, estan fent un flac favor a aquells que, genuïnament, desitgen una solució real al conflicte, estan col•laborant amb Israel en mantenir l'ocupació d'una terra que no és seva, que pertany per dret al poble palestí.

Un novel.lista de casa

2010-02-18T13:02:00.000+01:00

Miquel Àngel Sòria

A vegades el bosc no ens deixa veure l’arbre. Una gran massa verda, un ésser col•lectiu ens impedeix gaudir de les individualitats. I les tenim aquí a prop. No ens cal buscar-les fora. Però ja sabem, el món editorial és un altre bosc.

Ara, després de l’aprovació de la Llei de la Memòria Històrica, la casualitat et fa coneixedor d’alguns esforços realitzats en temps anteriors que, utilitzant la ficció, denunciaven una realitat amagada. En aquest cas no era altra que la brutal repressió feixista, els dies immediats al 18 de juliol, a les terres navarreses i en concret a Estella. Hi ha una novel•la curta que ens mostra un d’aquells casos que no quedarien recollits directament en la nova llei: el tipus de vida al que es van veure condemnades “de forma col•lateral” –com agrada dir ara- algunes persones. La novel•la: “Del rencor y la memoria” (2005) i l’autor: Juan Retana (Estella, 1961), resident a Sabadell.

Però ara vull centrar l’atenció en una obra seva més recent: “Gentes de otro lugar” (2009). Ambdues guanyadores del Premi de novel•la curta “Cristóbal Zaragoza” que atorga l’Ajuntament de la Vila Joiosa (Alacant).

COM UNA NOVEL•LA NEGRA

Les novel•les d’en Juan Retana contemplen molts dels ingredients del conte. Els capítols són molt curts, cosa que facilita la lectura, i delimiten l’espai d’un protagonista coral composat d’un seguit de protagonistes individuals. Una estructura concèntrica, permet seguir els diferents temps del relat cap a un desenllaç que s’anuncia des de l‘aparició en el primer moment d’un personatge que es manté en un segon pla, molt prudent: la pluja.

Som a Sabadell (1962) i trobem un mosaic de personatges contraposats: els de la burgesia catalana del tèxtil, sobretot, i la banca d’una banda. Aquests últims amb els ulls fixats en l’operació especulativa que pot representar el creixement de la ciutat. “Habría que calcular la demanda potencial de vivienda en la ciudad”. D’altra banda els nouvinguts. Personatges que amb grans sacrificis i esforços s’han anat forjant una nova vida a la terra d’acolliment, aquells que han pogut travessar tots els filtres. I, si no, repetint un altre cop, precedent dels actuals subsaharians. “Els altres catalans”, en l’encert del Paco Candel.

La tensió ‘in crescendo’ es viu en diferents escenaris que van quedant emmarcats per la descripció de l’orografia hídrica dels diferents corrents d’aigua –reals o potencials- de la zona (la Mola, la riera de las Arenas, el riu Tort, la conca del riu Ripoll) que l’autor coneix perfectament.

L’autor, com un divertimento, desdramatitza el relat amb l’elecció dels noms d’alguns personatges: Cristina Almeida, Julio Médem, Pérez Llorca, Julián Delgado,...
Mentre, la tensió i l’angoixa, a imatge d’una novel•la negra, caminen a la recerca del culpable. Un culpable en el que es viu la paradoxa que encara no ha comès cap delicte. Un delicte que, al final, com la imatge medieval de la mort que iguala, ha afectat pobres i rics. Però la imatge és enganyosa perquè mentre que els pobres han pagat amb la seva vida o els més afortunats amb el seu lloc de treball, els rics sempre podran tornar a aixecar les edificacions malmeses, reiniciar els seus negocis o, com el personatge arquetípic del periodista vividor, tornar a la partida de pòquer –com si res no hagués succeït-.

El volum de la tragèdia es va coneixent. Les emissores de ràdio criden a la solidaritat. La ficció convergeix amb la realitat d’unes xifres esfereïdores. Només a Sabadell, 30 morts, 200 ferits i 23 desapareguts.

Crònica de les Jornades Sin Permiso 2009 a Madrid

2010-02-18T12:55:00.001+01:00

Pau Subirós

Fa poques setmanes va celebrar-se a la Casa Amèrica de Madrid la segona trobada internacional del consell editorial de Sin Permiso. La reunió va prendre la forma d’unes jornades obertes al públic, sota el títol “Crisi i alternatives des de l’esquerra a Europa i a l’Amèrica Llatina”. La fundació Socialismo sin Fronteras va co-organitzar l’esdeveniment, que es va convertir en un punt de trobada d’intel•lectuals i activistes compromesos amb l’esquerra.

La primera sessió de treball va girar al voltant de l’actual crisi econòmica, i de les expectatives que obre el seu desenvolupament. En Michael Krätke va ser l’encarregat d’obrir el foc, amb una breu ponència dedicada a destacar l’envergadura colossal de la crisi que estem vivint. Actualment hi ha més de 1.000 milions de persones passant fam, i simultàniament als països rics s’està produint un col•lapse conjunt del sistema financer i del productiu. El comerç internacional ha invertit la seva tendència al creixement iniciada després de la Segona Guerra Mundial i, mentrestant, els problemes energètics i ecològics amenacen la pròpia supervivència de la humanitat. Amb un to ambigu, en Krätke afirmava que una situació cataclísmica d’aquesta magnitud només es viu una vegada a la vida, insinuant que la crisi pot ser vista com a una oportunitat per a les lluites anti-capitalistes.

A continuació va prendre el relleu l’Alejandro Nadal, un altre economista habitual en els butlletins de Sin Permiso. La seva reflexió va girar a l’entorn de la teoria econòmica neoclàssica, i de la seva penetració en el sentit comú de bona part de l’esquerra. Contràriament al que molta gent pensa, va dir, no hi ha cap mecanisme automàtic que generi els preus, els salaris o els tipus d’interès. Totes aquestes determinacions corresponen a decisions polítiques i a relacions de poder. La idea que les persones reben allò que mereixen d’acord amb la seva participació en el procés productiu ha de ser desterrada de la saviesa popular. I per a aquesta tasca es fa necessària la consolidació de nous paradigmes econòmics, així com de projectes que superin també el socialisme d’Estat. En la seva intervenció, en Nadal va advocar per un pensament crític i lliure de dogmatismes, que no menystingui la força del discurs econòmic imperant.

Les sessions del dissabte van estar dedicades a la conjuntura de l’Amèrica Llatina i la de la Unió Europea. En la primera, en Carlos Abel Suárez i en Guillermo Almeyra van traçar un panorama ambivalent de la realitat llatinoamericana. Entre altres punts es va parlar dels processos d’integració econòmica regional i de la iniciativa del Banco del Sur, així com de la necessària oposició a la instauració de noves bases militars nord-americanes. Entre els presents hi va haver mostres tant d’entusiasme com d’un cert escepticisme en relació a alguns dels processos polítics que viu la regió. L’Almeyra va lamentar que les polítiques veneçolanes o les bolivianes es basin en un model econòmic extractivista que té moltes limitacions. En Suárez va afirmar que a Xile, 20 anys després del final del pinochetisme, els nivells de desigualtat són superiors als d’aquell període.

A la tarda, en Gerardo Pisarello va obrir la sessió dedicada a la Unió Europea fent un breu repàs de la història de l’ideal europeu entre l’esquerra. L’europeisme com a un pas cap a l’internacionalisme, va lamentar, ha degenerat en un procés que no té res a veure amb la solidaritat entre els pobles. Fent referència als principals tractats de la unió, en Pisarello va mostrar com el procés de construcció europea s’ha orientat fonamentalment a satisfer les necessitats del gran capital. Tots els participants a la sessió van coincidir a reclamar el control públic de l’economia, amb mesures com la democratització de les empreses i l’oposició a l’autonomia del banc central.

La jornada va concloure amb una taula rodona en la que van confluir molts dels temes tractats en les sessions anteriors. Primer va haver-hi una encesa defensa de la veritat i la raó com a valors bàsics i irrenunciables de l’esquerra a càrrec d’en Daniel Raventós. En Jean Bricmont per la seva banda va oferir una interpretació de la història europea que animava a no conformar-se amb models del passat. Finalment, l’Antoni Domènech va concloure les jornades fent un petit sumari de les idees que s’hi havien desgranat. Per acabar, i amb un to sarcàstic i bromista, va desaconsellar la lectura d’autors post-moderns.

Totes les ponències van ser seguides de torns oberts de paraules. Entre d’altres, van intervenir en Xose Manuel Veiras, Juan Trías, Conrado Beluche i David Casasses.

QUI SOM & QUÈ FEM: PSICÒLEGS SENSE FRONTERES CATALUNYA (PSFC)

2010-02-18T12:49:00.001+01:00

Introducció

PSFC va començar el 1993 com a grup al Col•legi de Psicòlegs de Catalunya a la Comissió de Psicologia Social. El desembre del 2005 es registra com a Associació a la Generalitat .
El gener del 2006, Psicòlegs Sense Fronteres Catalunya neix com a Associació.

És una associació sense ànim de lucre, de caràcter social, formada per psicòleg@s, centrada en la intervenció psicològica de col•lectius en risc d’exclusió social, situacions d'emergències, crisis i en assistència psicosocial a persones, poblacions o grups marginats, és a dir, en tots aquells àmbits en què es veu afectada la salut mental. L’àmbit d’actuació és local, estatal i internacional.

Compromís

El nostre compromís i treball van dirigits a fomentar a través de la psicologia un món sense fronteres, on la justícia, la llibertat, la igualtat, la solidaritat i els drets humans siguin valors per construir un món més just i igualitari.

Interès

 La migració, la psicologia intercultural i transcultural amb especial atenció a la problemàtica de les persones o col•lectius amb escassos recursos.
 Els nostres projectes estan dirigits a la població més desprotegida tant del nostre país com d'altres països.

Objectiu:

 Fomentar projectes de cooperació internacional i d’educació per al desenvolupament.
 Col•laborar amb altres institucions públiques o privades, de manera especial amb ONG amb objectius semblants o complementaris.
 Sensibilitzar la població general sobre drets humans, solidaritat, desigualtats de tot tipus (de gènere, ètnia, culturals i religioses, edat, socials, etc.).
 Intervenir en tots aquells àmbits en els quals es vegi afectada la Salut Mental de les persones, siguin del Tercer Món com del Quart Món (inclosa la població migrada).
 Intervenir en població afectada per situacions d’emergència (catàstrofes naturals, accidents, conflictes bèl•lics, etc.).
 Oferir formació en tots aquells temes relacionats amb les finalitats de l’associació.

Principis

 La cooperació en altres països i en el nostre és una activitat per contribuir a millorar el coneixement, la transculturalitat i les actituds solidàries de les persones i els pobles.
 Creiem que la cooperació és un procés d'intercanvi i no unilateral.
 La col•laboració internacional està dirigida a què l'efectuïn les persones originaries del país destinatari de la col.laboració, potenciant les seves iniciatives.
 La cooperació per al desenvolupament és una forma més de contribuir a la democratització de la vida quotidiana i la participació comunitària en la solució de problemes.

Normalment, quan es diu “sense fronteres” es pot entendre que ens referim únicament a la col•laboració de països de tercer i quart món, si bé aquesta també és una de les prioritats principals, des de fa temps pensem que la nostra aportació i interès també ha de ser dirigida a una mirada dins les nostres fronteres, ja que sovint tenim persones al voltant que viuen situacions molt crítiques i en condicions molt precàries, sigui per immigració, atur, exclusió social, econòmica, personal, etc.

Aquestes persones no tenen la possibilitat de trobar un espai per a elles mateixes, per la seva reflexió personal, per minvar el seu patiment o preocupació. Són persones que van als centres sanitaris i tenen ajudes d’assistència social, però no poden tenir una atenció psicològica, una psicoteràpia amb certa continuïtat i periodicitat, ja que els centres de salut mental públics estan col•lapsats per fer un servei d’aquesta envergadura i les característiques d’aquesta població no tenen possibilitat d’anar a la consulta privada per les seves condicions econòmiques.

Projectes

Durant la història de PSFC s’han fet moltes activitats, entre les quals destaquem: participació en campanyes del 0’7, experiències en projectes a països del tercer i quart món i estades solidàries, grups d'ajuda mútua per a dones i adolescents víctimes de la violència a Managua, Nicaragua i el Perú, coordinació amb el grup d'Emergència i el de Catàstrofes, col•laboracions amb l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí, Dones Sahrauís i Front Polisari, atenció a la infància en situació de risc com a resultat de la guerra amb el grup d'Emergència i Catàstrofes i l’ONG Sòl a Mostar (Bòsnia H), col•laboració en projecte psicopedagògic de l'associació peruana Adevi (Lima) aportant material i intercanviant coneixement amb psicòlegs de l'associació, Grup de Treball Memòria Històrica,etc.

 KENIA (acabat): Projecte de cooperació amb l'ONG Farmamundi, situat a la localitat de Mwangeni, regio Kitui, zona rural afectada pel VIH/SIDA i la malària. Tasques: Educació per a la salut: atenció psicològica i prevenció a persones afectades pel VIH i suport a la contractació del personal d'infermeria i compromís de realitzar campanya de sensibilització a través del Col•legi de psicòlegs de Catalunya. Construcció d’un dispensari.

 EQUADOR: Projecte “Yo sí puedo” d'Educació de nens i nenes amb Necessitats Educatives Específiques (NEE) amb la Fundació Crecer i en coordinació amb el Centre d'Integració Educativa (Cielalt). Es troba a la població de Santa Isabel a la serra andina d'Equador. PSFC col•labora des del 1996 amb suport econòmic a càrrec dels pressupostos del 0’7 del COPC per a la contractació d'un Psicòleg/a escolar.
La “Fundació Crecer” és una escola d'educació Especial i d’Integració Educativa, a la qual assisteixen tant nens i nenes normals com amb necessitats especials educatives (N.E.E.)

També joves que s'integren d'acord al nivell educatiu a les aules d'educació especial, regular i als pre tallers existents.

 PROJECTE D’INTERVENCIÓ COMUNITARI CONCÒRDIA: Consta de tres àrees:
o Atenció i assessorament psicològic
o Grup Sòcio-terapèutic per a dones
o Grup de suport a persones cuidadores de gent gran o depenent

Atenció psicològica: per atendre persones amb escassa xarxa social i pocs recursos econòmics que es troben en situació psicològica crítica. Va dirigida a persones amb processos de dol sense resoldre, separació de fills, dificultats de reagrupament familiar, nivells alts d'estrès per no tenir una situació regularitzada, poca disponibilitat per als fills, falta de temps per a formar-se, dificultats per a cuidar-se a si mateixes, falta de xarxa social, afectiva i familiar, problemes de parella, etc. En general, la demanda d'aquest servei la fan persones sanes que es troben en situacions crítiques o difícils que les fa sentir molt soles, tristes, aïllades, impotents i confoses. Els dols migratoris són difícils perquè, en molts casos, els problemes personals, de parella o familiars no estaven resolts abans d'iniciar el procés migratori. Aquests sentiments s'agreugen per la falta de xarxa social i els escassos recursos econòmics.

El Grup de Dones: la configuració del grup és de dones immigrades d’entre 18 i 50 anys, nivell mitjà espanyol, sense patologies psicològiques greus i nivell baix d'ansietat. El grup és obert a incorporar-se durant les sessions donada la problemàtica de treball, fills, etc. per a assistir de forma regular i assegurar així la continuïtat del grup.

Grup de Suport a persones cuidadores de gent gran o depenent: Oferir la possibilitat de fer un grup de suport per crear un espai d'intercanvi i reforços afectius, preventius i terapèutics. A partir de les pròpies vivències de les persones del grup, per reflexionar sobre elles i poder trobar noves maneres d'actuar.

Finalitat

 Crear un grup professionalitzat de psicòleg@s per contribuir a desenvolupar una psicologia a l'abast de totes les persones.
 Assistència psicològica a persones o grups marginats, sense recursos i en situació de vulnerabilitat.
 Intervenir en emergències i situacions socials de significativa gravetat
 Col•laborar amb organitzacions internacionals, estatals i locals per desenvolupar actuacions concretes.

Creiem que la psicoteràpia ha de ser visible per a les persones que estan patint però que per la seva condició de ser a la part més desafavorida de la societat no hi tenen accés. La finalitat òptima seria que la salut publica pugui oferir-la, és per això que reivindiquem el reconeixement dels professionals de la psicologia en aquest àmbit.

Mentrestant el camí és proposar projectes com el que fem per a què les persones tinguin un espai on expressar-se, sentir-se acollits, conèixer noves eines i estratègies personals; a més de fer un bé a la professió per la seva utilitat i perquè l’engrandeix donant-li una dimensió més solidària.

Tot això perquè creiem que “una altra psicologia és possible”

Psicòlegs sense fronteres

Seu Social c/ Concòrdia, 33 – tel. 933248538 – Barcelona

psicolegssensefronteres@yahoo.es

Les eleccions de 2009 al Parlament alemany (Bundestag)

2010-02-18T12:45:00.002+01:00

Conny Hildebrandt/Meinhard Meuche-Mäker/Andreas Thomsen/Florian Weis
Fundació Rosa Luxemburg
Traducció de Jordi Llavoré Pons

Tothom està parlant de la crisi. I té sentit preguntar quin impacte ha tingut en les eleccions al Parlament alemany (Bundestag). Potser les notícies encara no han arribat a la població en conjunt, però hi ha una sensació vaga de que hi haurà retallades socials que seguiran a les eleccions. Tanmateix, les enquestes suggereixen que ―a diferència de 2008― la gent veu la seva pròpia situació com a millor que la situació econòmica general, fins i tot millor que el 2005, malgrat la crisi. Aquesta és també una raó per la qual al 2009, el discurs de la justícia social, que va ser deixat en un segon terme per la crisi, va créixer força fins al setembre i va ajudar a posar en perspectiva quines havien estat les solucions prèvies orientades a l'economia de mercat donades durant la campanya.

Una vegada els partits, particularment l'SPD, van excloure una sèrie de coalicions possibles, no va quedar cap alternativa pràctica ala CDU. I així fou com les campanyes van ser dirigides: el CDU es va presentar com el partit de govern, l'SPD es va presentar com a soci de coalició potencial per a una mantenir la gran coalició, i el FDP es va presentar com a soci de coalició per al CDU i com el portaveu dels treballadors en el centre de la societat, com si diguessin: "Aquells que treballen més, han d'obtenir més; l'esforç ha de ser recompensat". Els Verds van presentar el seu New Green Deal, com el nou contracte social dissenyat per resoldre els problemes ecològics, socials i econòmics, mentre que L'Esquerra (Die Linke) es va presentar com a partit per a la justícia social, els drets civils i la pau.

Tot i guanyar amb un 33,8%,. la CDU va registrar el seu pitjor resultat des de les eleccions de 1949. Els antics votants del CDU es van traslladar particularment al FDP (1,1 milions de votants); 430.000 es van desplaçar a l'SPD, 920.000 es van unir a a les files dels abstencionistes i 70.000 van votar pels Verds, L'Esquerra (Die Linke) i d’ altres partits. El CDU va perdre terreny, particularment, entre els funcionaris ( un 4%) i els autònoms (un 8%). També en va perdre entre membres d'església.

Amb només el 23%, l'SPD va experimentar el pitjor resultat de la seva història des de la postguerra i va caure al nivell de 1893. Va perdre votants a a l'esquerra (1,49 milions) i a la dreta (1,05 milions), així com 1,6 milions a les files dels abstencionistes. Va perdre particularment entre els votants joves (el 20%) i les dones joves (el 21%). Manté encara la seva força entre la seva parròquia socialdemòcrata clàssica: treballadors, assalariats i membres del sindicat. I continua sent el partit més fort entre els treballadors sindicats.

Els Verds van assolir el seu millor resultat fins ara, aconseguint un 10,7%. Els nous votants dels verds provenen principalment de l'SPD (710.000) i del CDU (70.000). Els temes més importants per als seus votants són el canvi climàtic en un 66% (el +14%), la justícia social, un 38%, l’educació per al 30% i l'economia el 19%.

Amb un 14,6%, el FDP pot també assenyalar el seu millor resultat (+ 4,7%). Els seus nous votants vénen principalment del CDU (1,11 milions), de l'SPD (430.000) i de l'abstenció (120.000). Va augmentar particularment entre els votants amb nivells per sota de la mitjana en educació (el + 5%) i entre els autònoms (el + 7%), que segueixen sent el seu grup més gran, per davant dels assalariats. Però també van incrementar el seu suport entre els treballadors (el + 5%) i els treballadors afiliats a sindicats (el + 7%).

Amb un 11,9%, L'Esquerra (Die Linke) ha assolit els millors resultats en unes eleccions al Bundestag. Es va convertir en lprimera força política o en la segona dels estats alemanys de l'est amb un promig del 28,5%. En el procés, va passar la barrera del cinc per cent en tots els estats alemanys occidentals. A Baviera, L'Esquerra (Die Linke) va guanyar gairebé tants vots com el PDS va fer al conjunt d'Alemanya Occidental entre 1994 i 2002. Ningú comptava amb aquest resultat que venia després dels resultats modestos del partit a les eleccions al Parlament Europeu del juny de 2009. Entre les forces impulsores darrere d'aquest desenvolupament la trobem en els resultats de L'Esquerra en les eleccions estatals de l'agost de 2009 a Turingia (27,4%) i al Sarre (21,3%). Aquest èxit va converitr L'Esquerra (Die Linke) en un factor polític durant la campanya i va tenir un fort impacte en altres campanyes.

Si un examina els resultats d’aquestes eleccions al Budestag relacionant-ho amb el sistema de partits, es posa de manifest que el sistema fluïd dels cinc partits a Alemanya confirma la seva existència. Les noves opcions de coalició possibles, que ja existeixen o que estan pròximes a ser formades a nivell estatal són: negre-groc, negre-verd, negre-groc-verd, negre-vermell, vermell-verd, vermell-vermell. Els Verds i el CDU han estat més ràpids a adaptar-se a la nova situació que l'SPD. Tanmateix, el desastre de l'SPD és, en bona part, conseqüència de la seva incapacitat per prendre posicions clares enels conflictes socials centrals.

El sistema alemany de partits està format actualment per dues dimensions fonamentals del conflicte: un conflicte socioeconòmic —particularment el conflicte per la forma de l'estat del benestar— i una dimensió política-cultural. Dins aquests conflictes socials que s’estan donant entre els pols oposats de la justícia social contra la llibertat del mercat, i de l'autoritarisme contra el liberalisme, és tasca dels partits articular els interessos i els objectius específics. Els pols d'aquest eix es poden descriure per les posicions del FDP i de L'Esquerra (Die Linke). Ambdues parts van fer considerables avenços a les eleccions al Bundestag; cosa que no és sorprenent, si considerem la intensificació dels conflictes sociopolítics sota les condicions de la crisi financera i econòmica.

Mentrestant, L'Esquerra (Die Linke) té un nou paper a jugar: L'Esquerra (Die Linke) ha d'assumir el paper rudimentari de propagandista i de líder de l'oposició en els assumptes referents a justícia distributiva així com en les matèries referents l'abast i al tipus d'intervenció del Govern. La qüestió de si podrà o estarà disposat a satisfer aquest paper en el llarg termini ajudarà a decidir una possible aliança de reformista el 2013. A la vista de la crisi de l'SPD, el L'Esquerra (Die Linke) no pot definir-se més en relació amb l'SPD sinó que ha de desenvolupar un perfil independent. Als estats alemanys de l'est s'ha presentat amb la responsabilitat política d'afavorir un canvi polític, particularment a la llum del fet que no hi ha una majoria estructural a escala nacional per a la coalició vermell-vermell-verd i que, a causa de la debilitat de l'SPD, el partit no té una opció política real a la seva disposició.

Un problema addicional que L'Esquerra (die Linke) haurà d’afrontar és el creixement electoral i fins i tot l’apatia política demostrada pels treballadors, els treballadors aturats i els assalariats. La proporció d'aquests grups entre els abstencionistes és extremadament alta, com és suggerit per la participació històricament baixa d’un 71%. L'Esquerra (Die Linke)té una base electoral potencial de 2,5 milions de persones. Aquests votants asseguren que el partit pugui superar l'obstacle del 5% i entrar així al Bundestag. Però necessitarà motivar a altres grups per arribar al canvi polític. Restringir la plataforma del partit i focalitzar-se en grups d'esquerra "dels nuclis centrals de votants" pot conduir a l’amenaça per al desenvolupament futur del partit. El partit està per sobre dels resultats mitjans en els antics bastions del PDS de l'oest, per exemple en ciutats universitàries, la qual cosa és un semàfor vermell. El 2009 l'esquerra va arribar a ser forta en molts llocs on avui hi trobem unes altes xifres de desocupació. El 25% de votants aturats van optar per L'Esquerra (Die Linke).

L'Esquerra (Die Linke) va obtenir, per primera vegada, més vots a l'oest que a l'est, fins i tot si la seva proporció a l'est era considerablement més alta (28,5% contra 8,3%), això es va plasmar en la figura sensacional de setze seients directes als estats alemanys de l'Est. La composició del nou grup parlamentari reflecteix aquest desenvolupament. Del total de setanta-sis diputats, quaranta-dos van ser escollit a través de les deu llistes d'estats alemanys de l'Oest i vint-i-nou provenen dels estats alemanys de l'Est. Cinc van ser escollits a Berlin de l'Est i l'Oest. L'Esquerra (Die Linke) ara té l'oportunitat de situar-se com a autèntic partit a escala nacional i a llarg termini. Tanmateix, una fusió Est-Oest completa del partit està lluny de ser una realitat.

És precissament el pluralisme i la diversitat de L'Esquerra (Die Linke), que ha arribat a l’Est i a l'Oest a la vegada com cap altre partit, que la fan interessant i l'han transformada en un actor viu, segur de sí mateix i autònom en la nova escena política d'Alemanya.

Suburbe Transformant: Distòpia 2010

2010-02-18T12:33:00.003+01:00

Suburbe Transformant: Cultura Metropolitana

Suburbe, Associació Cultural Octubre, és una entitat cultural sense ànim de lucre de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Fou fundada l’any 2001 pel col•lectiu creatiu Estenent el Desastre i actualment aplega autores, autors i professionals de la comunicació en projectes concrets de documentació i promoció de manifestacions culturals de resistència.

Transformant és un projecte anual d’intervenció artística en l’espai públic nascut l’any 2004. És una proposta cultural centrada en l’ocupació temporal dels espais comunitaris amb obres d’art que convidin a la reflexió sobre el nostre món contemporani. És concebut com a una exposició antològica d’art gràfic underground que es porta a terme a vestíbuls i andanes de les estacions de metro.

La primera edició de Suburbe Transformant va realitzar-se l’any 2004 i va aplegar 150 obres gràfiques de més de 80 autors/es al voltant de tres eixos temàtics. La intervenció va dur-se a terme simultàniament a 11 estacions de Metro i va reunir en una mateixa convocatòria reproduccions d’obres d’autors/es de molt diversa procedència: van participar professionals consagrats/des, autors/es novells/es, col•lectius organitzats, alumnes d’escoles d’art, interns del Centre Penitenciari Quatre Camins,... Des de l'any 2004, hem realitzat intervencions creatives a diferents espais molt diversos com la Biblioteca Can Fabra de Sant Andreu o el Taller Pubilla Kases de l'Hospitalet de Llobregat (2005), el Pati Manning (2006), el Jardí Romàntic de l'Ateneu Barcelonès (2007),... Totes aquestes intervencions ens han permès anar experimentant amb diversos sistemes d'intervenció gràfica sobre façanes. L'any 2008, amb alguns replantejaments tècnics, vam decidir recuperar el metro com a espai d'intervenció, amb una 2a Intervenció Mural Sota la Ciutat. L'èxit de la convocatòria i la boca acollida de la proposta ens convida a consolidar Suburbe Transformant com una activitat de caràcter anual al metro, l’únic festival d’art Underground especialitzat d’Europa, incidint en els seus trets característics i singulars: el muralisme com a disciplina, el Metro com a espai central, el suburbi com a fil conductor i les manifestacions de Resistència cultural com a tema central.

Des d'un punt de vista conceptual, Suburbe Transformant és un projecte creatiu plantejat com una reflexió oberta sobre la ciutat, al voltant dels eixos centre i perifèria. Pretén incidir a través de tot el procés de creació artística, des de la seva inspiració fins a la seva materialització a cada espai concret, en el concepte de suburbi. És una reivindicació de la perifèria com a motor impulsor de la gran metròpoli, com a protagonista indiscutible de la seva història, com a mite viu d’una rica tradició, patrimoni de tots els seus habitants anònims. Volem recollir i promoure les importants aportacions culturals dels suburbis en la construcció de la Barcelona Metropolitana. Perquè hi ha una Barcelona, més enllà encara d’Horta, Sants o el Carmel, una Barcelona que es diu Sant Roc, Badalona, Hospitalet, Bellvitge, Gramenet, Fondo, Besòs, Baix Llobregat... Suburbe és una invitació a endinsar-se als túnels foscos que comuniquen la metròpoli lluminosa amb els seus racons més obscurs, els anònims suburbis que neixen oblidats allà on, tal com deia el mestre Candel, “la ciutat canvia de nom”.

Pretenem reivindicar la integració de l’activitat creativa a les diferents dinàmiques de què participa i que són a la vegada les fonts de la seva inspiració: la ciutat, la vida quotidiana de les classes treballadores, de les ciutats dormitori, dels llocs de treball, del trànsit, de la massificació, de la naturalesa mateixa de la urbanitat. Suburbe pretén aportar una concepció de l’art entès com a amplificador de la veu popular, com a rereguarda simbòlica de tota l’herència cultural de les classes populars i al mateix temps com a avantguarda tècnica en l’experimentació de noves formes comunicatives, a partir de les eines proporcionades pels avenços tecnològics. Pretenem defugir l'art per l'art i el debat acadèmic. Volem portar l'art al carrer, enfrontar-lo a la mirada crítica del ciutadà anònim, despertar-lo del somni plàcid on s'amaga. Reivindiquem la ciutat com l'espai comú, una ciutat de tothom on cada finestra parla, on cada paret és un llenç, on cada reflexió és filosofia, on cada bloc és un llibre, on cada mur pot ser un cinema.

Suburbe és també una reivindicació de l'art popular, undergound, minoritari, alternatiu als corrents, aliè als cercles elitistes on habitualment es desenvolupa l'activitat cultural. Hi ha una cultura de la gent feta per la gent, una cultura popular que els murs de cap sala d'exposicions poden contenir. Una cultura que ocasionalment arriba als mitjans i es popularitza, però que ben sovint es desenvolupa silenciosament, en forma de revista de barri o d'intervenció efímera. Una cultura construïda per professionals anònims, que molt sovint treballen a l'ombra de projectes més grans i que tan habitualment es dediquen a aquestes feines "per amor a l'art". Una cultura de l'extrarradi, políticament incorrecta, habitualment qualificada "de segona o de tercera" i produïda sempre amb pocs mitjans, però que, sense complexos, pot competir en qualitat tècnica i conceptual amb aquella cultura que normalment qualifiquem "de primera" només pels recursos econòmics amb què es desplega i promociona.

Distòpia 2010: La realitat es troba amb la ficció ciberpunk

La proposta de Suburbe Transformant per als anys 2009 i 2010 ha estat concebuda com un conjunt de referències a la llarga tradició de la ciència ficció distòpica com a gènere literari i cinematogràfic, un gènere que ha influït de manera notòria sobre el pensament contemporani. Distòpia 2010 és, en definitiva , un homenatge a la Ciència Ficció, en general, i més concretament al Ciberpunk.

En primer lloc, respon a la fórmula d'una ficció inserida en la realitat, a la manera que l’Orson Welles va adaptar per a la ràdio La Guerra dels Mons de l’H. G. Wells, l'any 1938. En segon lloc, estableix un punt de trobada entre la tradició artística underground, perifèrica, avantguardista i contestatària, i el Ciberpunk, com a font d'inspiració temàtica i vertebrador inconscient d'un nou conjunt de símbols culturals basats en la cibernètica i les tecnologies de la informació, molt estesos i populars.

El punt de partida d’aquesta proposta cultural és la següent reflexió: “la realitat contemporània és una Distòpia Ciberpunk?” Dit d’una altra manera: fins a quin punt s’han portat a terme les anti-utopies descrites en tantes novel•les, còmics i pel•lícules de ciència ficció de la segona meitat del segle XX i principis del segle XXI. O encara d’una altra forma: quant hi ha d’esgarrifosa veritat en els arguments d’“Un Món Feliç”, “1984”, “Farenheit 451”, “2001”, “Blade Runner”, “Terminator”, “Gattaca”, “Matrix”, “V de Vendetta”, “Watchmen” i tantes altres obres culturals dels darrers temps?

Hem analitzat els principals temes comuns al gènere Ciberpunk i hem fet un treball de recerca a les hemeroteques per esbrinar quants d’aquests trets característics de la ciència ficció distòpica s’han complert en la nostra història recent. A partir de notícies reals hem escrit l’argument d’una història que aquest cop transcorre fregant els límits que separen la realitat de la ficció. D'aquesta manera hem esquematitzat els principals tòpics de les ficcions distòpiques: l’Era Atòmica, l’Enemic Invisible, el Xip d’Identificació, el Soma, el Ciberespai, la Granja Humana, el Gran Germà, el Cos Màquina, la Realitat Oculta, la Intel•ligència Distòpica i la Resistència.

La primera fase, a desenvolupar durant la tardor del 2009, se centrarà en la instal•lació d’un gran mural gràfic doble en una estació central de la xarxa de metro de Barcelona. Aquesta primera fase és concebuda com un nucli generador d’interès: servirà de convocatòria i promoció per a la segona, el 2010. Simultàniament, es col•locarà un plafó informatiu, fent al•lusió a l’obra exposada i invitant artistes gràfics, de qualsevol disciplina, a participar en el projecte amb les seves obres.

La segona fase, prevista per a la tardor del 2010, consistirà en l’exposició de 12 grans murals d’autors/es diferents a 12 estacions de metro, al voltant de la mateixa temàtica proposada. Les obres seran procedents d’una convocatòria oberta de projectes, com en totes les edicions anteriors, i Suburbe actuarà com a comissària i gestora, en col•laboració amb TMB, l’ICUB i la resta d’entitats que donen suport i cobertura al projecte.

Els espais d'intervenció del projecte Suburbe Transformant queden definits per dos trets característics: són espais públics i són espais en xarxa.

Xarxa de Metro: La Xarxa de Metro és l’àmbit central d’actuació de Suburbe Transformant. La intervenció es realitzarà sobre murs de passadissos i andanes de les estacions de metro seleccionades, amb la reproducció de les obres gràfiques en gran format sobre un vinil específic.

Xarxes de Biblioteques: La distribució de la revista Propagant que edita Suburbe a través de la xarxa de biblioteques fa possible una excel•lent difusió del projecte Transformant fora de la xarxa de metro, enmig dels equipaments culturals de proximitat per excel•lència.

Xarxa d’Internet: Paral•lelament, es portarà a terme una cobertura audiovisual de tot el projecte a través de la xarxa d'Internet, en una clara aposta per aquest mitjà de comunicació com a centralitzador absolut de tots els elements de difusió i promoció de l'experiència, amb la creació d'un portal web específic, www.distopia2010.com, que posteriorment servirà també com a llegat obert i memòria de l'activitat realitzada.

Xarxes Socials: El ràpid desenvolupament d’Internet com a malla global de comunicacions ha popularitzat les conegudes Xarxes Socials: punts de trobada i intercanvi virtual. Si Internet és com una gran xarxa de metro, metafòricament parlant, les xarxes socials venen a ser com una mena d’estacions centrals, sub-xarxes dins la xarxa global. És en aquest sentit que des de Suburbe concebem les xarxes socials com tants altres espais públics on intervenir artísticament i creativa, amb propostes agosarades que invitin a la reflexió sobre el nostre món contemporani des d’un esperit crític i amb uns objectius pedagògics i divulgatius.

Distòpia 2010: 1a Transmissió de la Resistència

2000/L’Era Atòmica

/La Gran Guerra va acabar com un sol destructor sobre Hiroshima i Nagasaki. Així va començar l'Era Atòmica, la humanitat sencera mirant el cel amb por, aterrida pel poder devastador de la seva pròpia tecnologia. El món va quedar aturat en una pau simulada durant 50 anys. Els països van unir-se en la Unió de les Nacions Unides i van proclamar els Drets Humans. Semblava que havíem assolit la utopia social que perseguíem: una revolució científica i tecnològica que portaria a la majoria la riquesa i la llibertat. Però en realitat, una presó invisible es construïa al voltant nostre: la il•lusió d’una veritat fabricada per enganyar les nostres consciències. A l’ombra, una força tenebrosa cimentava una nova forma de dominació social: el Nou Ordre Mundial.

/D'aquesta manera, mentre s'escenificava davant nostre el gran teatre de la Democràcia, es construïa secretament la Dictadura de les Corporacions. Moltes veus van oposar-se a aquesta nova dictadura cibernètica, moviments minoritaris i dispersos van denunciar els plans secrets dels invisibles nous amos del món. Però, per a la majoria, aquestes denúncies semblaven ridícules fàbules conspiratives: poca cosa més que un argument típic d'una novel•la o una pel•lícula de ciència ficció ciberpunk: una Distòpia imaginària. Però, i si en realitat no ens trobéssim tan lluny d'aquest malson?

/El món està sota sospita. Hi ha una realitat que els nostres sentits no aconsegueixen copsar amb nitidesa, una veritat que només la raó pot veure. Només el coneixement pot alliberar-nos de l'esclavitud dels sentits, només nosaltres podem desafiar les cadenes sense memòria de la ignorància.

/Aquest és un missatge pels qui encara sàpiguen escoltar. Si capteu aquesta transmissió, sou la Resistència.

2001/L’Enemic Invisible

/L’any 2001, una ideologia política aconseguia escalar fins al govern de les principals potències econòmiques occidentals: la Neocon. L'11 de setembre, el món assistia en directe a la primera retransmissió televisiva d'un atemptat terrorista. L'eco de les guerres que no enteníem va començar a ressonar per les nostres ciutats, molt a prop. De sobte, tot va començar a canviar de pressa al nostre voltant, tan ràpid que no teníem temps de percebre els canvis. Acceptàvem cada cop més controls indiscriminats, sempre amb una resignació cívica. Els aeroports van esdevenir sales de detenció i escorcoll, els carrers van omplir-se de càmeres de vigilància, ens vam tornar desconfiats, escèptics, paranoics, renunciàvem a la llibertat, però ens semblava bé perquè ho fèiem sempre per un bé més gran: la seguretat. Avui, els qui exercim el dret a circular lliurement, som sotmesos a la humiliació de ser tractats com a criminals.

2002/El Xip d’Identificació

/L'any 2002 la família Jacobs de Florida s'oferia voluntària del primer experiment d’implantació de xips subcutanis de radiofreqüència passiva. Aviat ja era obligatori per accedir a determinats clubs d'elit o a empreses de renom. El consumisme era el nostre taló d'Aquil•les. Érem fanàtics seguidors del Déu del Crèdit i els seus àngels tecnològics, insaciables devoradors d'artefactes inútils, compradors compulsius de plaers envasats i tota mena de succedanis. Vivíem per treballar, treballàvem per comprar: No haguéssim acceptat un xip si ens hi haguessin obligat, per això ens el van vendre. Van alimentar la necessitat de tenir-lo, en telèfons i aparells de vídeo, en tota mena d'invents enverinats: van fer que nosaltres el demanéssim, van construir un parany per a la nostra vanitat. Un dia es va començar a parlar del Document Digital d'Identificació. Avui, tots tenim el nostre xip, som marcats com bestiar amb el nostre codi de barres.

2003/El Soma

/El 2003, l'organisme regulador dels medicaments als EUA declarava la Fluoxetina apte per a la població infantil. Ningú no va adonar-se de com s'implantava sobre les persones una nova forma de conductisme químic del comportament. Van aparèixer desenes de medicaments nous que tractaven un nombre cada cop més gran de trastorns de la personalitat: antidepressius, antipsicòtics, ansiolítics... Totes les conductes que comportaven una oposició o un qüestionament de l'ordre establert van transformar-se en malalties. Els genis i els temeraris van ser sotmesos a la disciplina química dels inhibidors moleculars: la gent pensava que ningú protestava perquè tot anava bé, però el cert era que eliminaven tota capacitat de crítica mitjançant les drogues més perverses mai ideades en els laboratoris. Avui, qualsevol forma de dissidència al Pensament Únic és perseguida com una malaltia mental.

2004/El Ciberespai

/Les poderoses Corporacions s'adonaven de l'immens valor de la informació personal sobre milers de ciutadans que circulava per Internet i del que representava el control de tot aquell gran volum de dades digitals. A finals del 2003, naixia el primer món virtual, Segona Vida. El 2004, un estudiant de Harvard fundava el Llibre de Cares. Poc després, el cercador més important d’Internet entrava a cotitzar a borsa i esdevenia una de les empreses més influents. Començava a desplegar-se el Ciberespai, un oceà gegantí de dades binàries, una realitat virtual i paral•lela que s'anava tornant imprescindible com la realitat mateixa. Les Corporacions van estendre el seu poder sobre els navegants per transformar la xarxa en una veritable Teranyina Social. Avui les Corporacions controlen fins al més insignificant dels nostres gustos: les nostres debilitats i les nostres virtuts són vigilades, les nostres vides senceres són observades.

2005/La Granja Humana

/Els avenços en manipulació genètica van permetre a una Corporació obtenir la patent d'un nou tipus de llavor de blat de moro resistent als pesticides. Els anys posteriors, els cultius agrícoles genèticament modificats van multiplicar-se, van contaminar i acabar amb les variants naturals. En poc temps tota la producció agrícola del planeta era monopoli d'una única Corporació que posseïa la patent de la llavor original. El 2005, els membres de l'ONU debatien per primer cop sobre la clonació. Vam començar a conviure amb formes de vida genèticament modificades, amb formes de reproducció asexual, amb la industrialització de la vida i la fredor esterilitzada dels laboratoris. Avui, el planeta sencer és una gran ciutat sobre els oceans, tot el que mengem ha estat fabricat, envasat, manipulat, tot el que queda de la natura és un record atrapat en reserves controlades, fins i tot nosaltres, som artificials.

2006/El Gran Germà

/Les Corporacions van estendre les guerres: van alimentar els conflictes històrics entre pobles, el càstig i la venjança entre persones, odis antics que crèiem oblidats, Cops d'Estat a mans de mercenaris sense escrúpols. Van arrossegar els pobles al caos per erigir-se com a garants de l'ordre i la pau. El 2006 el parlament nord-americà aprovava la Llei que permetia la institució d'una alternativa militar al sistema constitucional de justícia. Exèrcits privats van convertir-se en una policia mundial amb impunitat per arrestar i torturar qualsevol individu. Abu Graïb i Guantànamo van ser les més conegudes presons secretes, després van venir-ne més de les que no en tenim cap coneixement. Quan va començar, la majoria pensava que aquells empresonaments eren justificables. Avui la majoria temem que el nostre propi empresonament pugui ser justificat.

2007/El Cos Màquina

/Les guerres van deixar un rastre de desolació, milions de víctimes, morts, amputats, ferits. Una nova indústria va desenvolupar-se ràpidament. El 2007 el primer braç biònic va ser implantat al soldat nord-americà Juan Arredondo, ex-combatent a l’Iraq. Igual que abans amb la cirurgia estètica, els implants van popularitzar-se. La nanotecnologia va permetre el reemplaç cada cop més efectiu de parts del cos humà per pròtesis tecnològiques altament sofisticades. Vam anar cedint les accions més quotidianes a la tecnologia. Semblava que era una manera d'alliberar-nos del treball, però en realitat era una forma de controlar les nostres accions.

/Els primers casos semblaven tan futuristes que apareixien a les seccions de notícies sorprenents de la televisió. Avui s'ha tornat extremadament difícil distingir el que separa el cos de la màquina en qualsevol activitat humana.

2008/La Realitat Oculta

/Pensàvem que la publicitat servia per promocionar productes però la seva funció era crear perfils socials. Semblava el braç innocent d'un sistema de promoció de productes de consum, però era el més elaborat engranatge d'una maquinària de domini de masses. Així ens mantenien en una il•lusió d’abundància, la Hiperrealitat Consumista, mentre estenien sobre la terra l’esclavitud, la pobresa i la desolació. El 2007, 1.100 milions de persones eren pobres. El 2008, havien crescut fins als 1.400 milions. La misèria era imprescindible per a l’estratègia Neocon. Garantia el domini de les Corporacions, subministrava constantment nous esclaus a la seva roda d’especulació i benefici. Llavors va arribar la Crisi. La pobresa va començar a fer por a les classes mitjanes despreocupades d’occident.

/Avui, una minoria controla totalment els recursos i les riqueses del planeta. La Humanitat sencera és propietat de les Corporacions.

2009/La Intel•ligència Distòpica

/2009: una persona que circula pel carrer és filmada cada 10 segons per una càmera de vigilància. Una persona percep de mitjana més 300 estímuls publicitaris per minut. La tecnologia s'ha instal.lat al nostre voltant, vivim en un simulacre del progrés. La informació és ja la més preuada font de poder. Les Corporacions ens han dut a aquest punt d'inflexió singular, amb grans progressos en Intel•ligència Artificial: és l'eina indispensable per a la imposició d'una nova era capital-tecnològica, d’un Nou Ordre Mundial. La IA detectarà amenaces i establirà mecanismes d'auto-perpetuació del sistema, serà una matriu omnipresent d'informació que convertirà la societat humana en un perfecte circuit integrat, mecànicament regulat.

/Pensàvem que el progrés era una inèrcia inevitable cap a la Utopia. Avui, sabem que també pot portar-nos a la més cruel i deshumanitzada Distòpia.

2010/La Resistència

/Sempre ha existit la Resistència. Al principi, érem moviments contra canvis que vèiem perjudicials: lluitàvem per salvar la natura i les tradicions, per mantenir la dignitat de les persones o, senzillament, per sobreviure. Després vam dirigir la nostra lluita a les màquines, vam declarar la guerra a la tecnologia: la fèiem culpable de tots els nostres mals. Però aviat vam comprovar que era una lluita inútil. El nostre enemic no eren els instruments de la nostra opressió, sinó els qui controlaven les eines, els nostres opressors. El coneixement ens va unir contra el veritable enemic: les Corporacions. Som la darrera trinxera de la Utopia. No tenim color, ni nacionalitat, ni nom. Vivim en la ciutat subterrània, on no arriba la mirada del Gran Germà, on no penetra la narcòtica influència del Soma, on la memòria dels humans sobreviu a les fogueres dels fanatismes.

/Som ombres d’un món encegat per la seva pròpia llum, fantasmes de carn i xips en una realitat falsejada i virtual. Hem despertat i hem vist la veritat que se’ns havia ocultat. Ara som la mà negra i nocturna del sabotatge, el pensament rebel que inspira la desobediència, la veu que transporta la veritat que ens amaguen, els pirates de l’oceà de la informació. Som els perseguits, els bojos, els dissidents, els inconformistes, els radicals. El sistema està equivocat. El món està ple de problemes fascinants que esperen ser resolts. No hi ha cap ordre rígid impertorbable, cap esquema definit per respectar: només una realitat que s'estén al davant i ens invita a participar. Aquest és un missatge pels qui encara sàpiguen escoltar. Si capteu aquesta transmissió, sou la Resistència.

(Glossari)

Suburbi, literalment “Sota la Ciutat” del llatí Suburbe, és el mot emprat habitualment per designar les zones perifèriques de les ciutats industrials, generalment habitades per gent humil.

Underground: Terme anglès que s'aplica a les manifestacions artístiques o als estils de vida que hom considera alternatius, paral•lels, contraris o aliens a la cultura oficial. La paraula significa literalment "subterrani" o "sub-món".

Ciberpunk: (Combinació dels termes cibernètica i punk). Subgènere de ciència-ficció i ficció distòpica, que se centra en la tecnologia avançada com els ordinadors o la tecnologia de la informació, associada amb algun grau de desordre social.

Distòpia: Utopia negativa on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, en una societat opressiva, totalitària o indesitjable. El terme va ser creat com a antònim d'utopia i s'usa principalment per a fer referència a una societat fictícia (freqüentment emplaçada en el futur proper) on les tendències socials es duen a extrems apocalíptics.

Resistència: Moviments que s'oposen a altres moviments majoritaris.

CRISI I COOPERATIVISME

2010-02-18T12:29:00.003+01:00

La vida d’en Miquel Mestre Avinyó com a fil conductor d'aquesta història

Ja no recordo quan i perquè em vaig començar a interessar per la figura d’en Miquel Mestre. El que sí que tinc present és que un dia em van caure a les mans dos llibres de la seva filla Cassandra Mestre, que jo llavors ni tan sols coneixia, i que des d’aquell moment és un tema que no he abandonat. Els llibres eren Arreu la Sorra i Esberles del Temps. Havien estat editats per una petita editorial als anys 80 que es deia El Llamp. Era, per tant, difícil contactar amb la Cassandra. Comentant-ho amb un amic em va dir que sí, que ell coneixia al que n’havia estat l'editor i que potser... Mans a la feina. Vam trucar a l'Enric Borràs del Llamp un dia al vespre i, després d'explicar els nostres interessos, ens va facilitar el telèfon de la Cassandra.

Reconstruir una vida
Al cap d'uns mesos de visitar en diverses ocasions la filla d’en Miquel Mestre ja tenia una bona dosi d'informació. En Mestre havia estat dirigent del cooperativisme català i de la resta de l'Estat. I el seu fill Numen havia estat afusellat al Camp de la Bota, a Barcelona, el 1949, per haver participat a la resistència antifranquista. Per completar la investigació calia trobar els seus judicis, entrevistar persones que els haguessin conegut, repassar la premsa de l'època, buidar la bibliografia sobre aquests temes, etc.

Va ser llavors quan vaig decidir presentar el projecte d'investigació a la Beca de recerca històrica Manuel Crehuet. Era l'any 2004. El veredicte em va permetre posar-m'hi a fons i comptar amb el suport científic del professor de la URV Josep Sánchez Cervelló. El resultat es va publicar l'any següent amb el títol Miquel Mestre Avinyó i el cooperativisme a Torredembarra 1895-2004, dins de la col•lecció Memòries de la Torre. Aquest treball va comptar amb la col•laboració d'una trentena de fonts orals, un buidatge d'una quinzena d'arxius i biblioteques i la consulta d'una vintena de publicacions periòdiques de l'època.

El tema em va encantar i veia que hi havia aspectes interessants que encara no havien vist la llum. És per això que vaig presentar l'article "El cooperativisme i els primers dies de la guerra civil" a la Fundació Roca Galès l'any 2006. Aquesta Fundació, junt amb Cossetània Edicions, promou una col•lecció de biografies de dirigents cooperativistes catalans que és dirigida pel professor de la URV Antoni Gavaldà. Arran de l'article i coneixent el llibre que havia publicat, em van proposar fer un treball per a la col•lecció sobre el vessant més públic d’en Miquel Mestre. Després d'un any de treball, la biografia es va presentar dins de la Col•lecció Cooperativistes Catalans.

En aquesta ocasió les novetats del llibre eren les noves fonts d'informació emprades -com ara les actes del Consell d'Economia- i una tesi que penso que és nova: el cooperativisme va proposar durant la Guerra Civil una alternativa real i seriosa a la política econòmica desenvolupada pel govern de la Generalitat amb el Decret de Col•lectivitzacions. D'altra banda, en el volum es dóna a conèixer que les cooperatives de consum van patir agressions i saquejos a la reraguarda i que van haver de fer un esforç ingent per tal de fer-se respectar.

Sabem què és el cooperativisme?
Presentant el treball m'he adonat de la confusió que hi ha a la ciutadania entre els conceptes de col•lectivitzacions, cooperatives agrícoles, de consum, economats, etc. Si fem un petit repàs a la història del cooperativisme de consum podrem conèixer d'aprop un d'aquests termes. Ja fa més de 150 anys que un moviment de base com és el cooperativisme experimenta alternatives a l’actual sistema capitalista. Al llarg de la seva història els plantejaments dels cooperadors han estat diversos. Així, per exemple, a Catalunya tant podem trobar cooperatives fomentades per la Mancomunitat de la dècada del 1910, com per sindicats durant la Guerra Civil del 1936. Un moviment, en definitiva, promogut i qüestionat pel moviment obrer i pagès i, en certs moments, per l’església i l’administració.

Comencem, en primer lloc, intentant definir què és una cooperativa: És una unitat econòmica de producció, comercialització o consum que pertany als mateixos usuaris dels seus serveis. Es tracta d’una unió de persones que col•laboren per compartir compres o serveis. I n’hi ha de molts tipus: sanitàries, de consum, de treballadors, agrícoles, etc. Dels beneficis que en surten anualment, una part es destina a ampliar el capital de reserva per poder fer compres més grans, inversions i dipòsits per obtenir interessos. I una altra part d’aquest excés de percepció es destina als socis.

En segon lloc, cal veure quan sorgeixen les primeres cooperatives. Es tracta de l’època en què s’inicia la industrialització i els vells esquemes de l’antic règim desapareixen. Es produeixen grans transformacions agràries i es difonen noves idees. Més enllà dels termes estrictament econòmics, en el camp de l’associacionisme les confraries i els gremis comencen a donar pas a entitats que uneixen ciutadans que busquen en l’ajuda mútua una via per poder millorar les dures condicions de vida. Les primeres reaccions a la nova situació social, però, van provocar episodis violents dels quals el més conegut és el ludisme, que basava la seva acció en la destrucció de màquines i fàbriques. Després van venir les societats obreres, les vagues i les negociacions. Les noves xarxes associatives es desvinculen majoritàriament de l’església creant els seus propis centres recreatius.

A Anglaterra i a França van sorgir les primeres experiències cooperatives. El 1827 en Williang King encapçalava un dels primers intents coneguts a Anglaterra. La creació de la cooperativa de consum de Rochdale (1844) va suposar un abans i un després en el moviment. El motiu va ser que va funcionar amb una sèrie de normes bàsiques que, posteriorment, van ser conegudes com els Principis de Rochdale, i que van ser assumides pel conjunt del cooperativisme internacional. Seran les característiques que definiran el cooperativisme a partir de llavors. Aquests principis són els següents: nombre il•limitat de socis, percentatge dels beneficis destinat al foment de la cultura, funcionament democràtic, adhesió lliure, autonomia respecte als partits polítics i les creences religioses, igualtat de drets entre els socis i repartiment de l’excés de percepció entre els socis. La influència dels socialistes utòpics (Fourier, Owen, etc.) és evident en les primers passes del moviment.

Arriben nous aires a Catalunya
Una de les primeres associacions obreres que coneixem és l’Associació de Teixidors de Barcelona (1842) que oferia als seus socis ajuda i solidaritat en cas de malaltia. El concepte de socors mutus pot costar d’entendre avui en dia que gaudim, en major o menor mesura, d’una seguretat social que garanteix una paga quan estem malalts o una assistència sanitària quan ens convé. Llavors aquests serveis no hi eren. Les entitats de socors mutus cobraven una petita quota entre els seus associats i garantien un petit subsidi als socis que emmalaltien. Aquest servei es va popularitzar i va ser ofert per entitats de tot tipus, com ara algunes corals vinculades als cors Clavé.

Tornant al fil cronològic, a la dècada del 1840 neixen les primeres societats de resistència. El 1841 neix la primera federació de societats obreres a l’Estat. Veient la força que prenien aquestes entitats, l’Estat i la patronal van optar per la repressió. Durant el bienni 1854-1856 es van arribar a prohibir les societats obreres. Llavors es va iniciar una lluita pel dret a associar-se sense precedents a l’Estat espanyol. Es fan les primeres vagues i es van recollir milers de signatures.

Durant la segona meitat de segle XIX es va anar aconseguint una certa permissivitat (llei d’associacions del 1887) i una mínima llibertat de premsa que va permetre crear moltes entitats i difondre les noves idees que arribaven de fora a través d’en Fernando Garrido, en Pi i Margall, l’Abdó Terrades, en Narcís Monturiol i altres. El Obrero (1864), publicació dirigida per l’Antonio Gusart, i La Asociación (1866), d’en Roca i Galès, van ajudar a donar a conèixer les idees cooperativistes.

Les primeres cooperatives catalanes van ser L’Obrera Mataronense 1864, de filats i teixits, L’Econòmica de Palafrugell (1865), de consum, i la de Canet de Mar (1865), també de consum. Després n’apareixerien moltes més com La Fraternitat de la Barceloneta (1879), l’Andresense de Sant Andreu (1879), La Flor de Maig del Poble Nou (1890), etc.

Els primers intents per federar les cooperatives de consum catalanes daten de finals de segle XIX i principis del XX. El 1898 es va fer la primera assemblea a nivell de Catalunya. Eren unes 110. Tot i el seu apoliticisme declarat, els historiadors remarquen la influència de les idees socialistes. L’any 1913, es va fer la primera assemblea a nivell d’Estat espanyol. A nivell mundial, l’Aliança Cooperativa Internacional (ACI) va néixer el 1895 a Londres. El cooperativisme català es va adherir a l’ACI el 1902.

L'expansió del cooperativisme
Les cooperatives catalanes van viure dos grans moments d’expansió. El primer va ser sota l’impuls de la Mancomunitat de Catalunya i el segon durant la II República. Va ser durant aquest darrer període quan hi va haver una legislació més concreta i que afavoria el sector. Es va aprovar la Llei de Cooperatives (1931), les Bases de Cooperació (1934), la Llei de Mutualitats (1934) i la Llei de Sindicats Agrícoles (1936). El cooperativisme de consum es va consolidar amb una Federació forta, un mitjà de comunicació propi (Acció Cooperatista), una central de compres i diferents cooperatives de segon grau impulsades per la mateixa Federació.

El 1936 el cooperativisme català vivia un període d’expansió, amb unificacions de cooperatives i un procés obert per crear la Confederació de Cooperatives on reunir les diferents Federacions (agràries, de consum de treball, etc.). El cooperativisme de consum era encapçalat per en Miquel Mestre Avinyó, un activista forjat a les lluites obreres del Baix Camp a la dècada del 1910, que havia conegut la presó en diverses ocasions i amb una vida dedicada a promoure l’associacionisme entre els treballadors.

L'apoliticisme del moviment es va convertir en un simple “apartidisme” en un context de creixent radicalització dels discursos i les postures. Malgrat tot, el 18 de juliol arriba amb un aparent silenci de la Federació d’en Miquel Mestre. Dies després, veient com es desenvolupaven els esdeveniments, el moviment va fer públic el seu suport a la causa antifeixista. El seu portaveu escrit obria la portada del 31 de juliol amb l’eloqüent titular “El pueblo que habló con las urnas ha tenido que confirmar por las armas su victoria”. El cooperativisme es va posar del costat de la República, va enviar proveïments al front, va ajudar els atletes que eren a la capital preparats per participar a les Olimpíades Populars, va organitzar compres a l‘engròs a l’estranger i va oferir els seus coneixements i experiències a les autoritats. Malgrat això, els atacs físics i polítics a la reraguarda contra les cooperatives van ser evidents durant els primers mesos de Guerra. Les cooperatives van haver de moure’s per tal de salvar-se i sobreviure.

L’esclat de la guerra civil es produeix en un moment en què en Miquel Mestre és, doncs, el líder del cooperativisme a nivell de tot l’Estat. Per això va ser nomenat vocal al Consell d’Economia de la Generalitat. Entre els càrrecs que va anar acumulant durant la Guerra cal destacar la presidència de la Confederació de Cooperatives, el Consell Superior de la Cooperació i el de Director General de Proveïments de la Generalitat de Catalunya.

Assassinar idees
El franquisme el condemnà a mort però salvà la vida. Un cop va poder sortir de la presó va trobar-se amb un moviment cooperatiu afeblit i amb una legislació que desvirtuava els principis bàsics de Rochdale. Va haver d’obrir una espardenyeria a Barcelona per poder subsistir. També va treballar a hores a la Unión Cooperatista de Barcelona. Enmig d’aquesta imatge de desil•lusió, la llosa que va acabar d’enfonsar en Mestre va ser l’afusellament, l’any 1949, del seu fill Numen, que havia participat activament al maquis i a la guerrilla urbana del PSUC. En el mateix afusellament moriren altres tres companys d’en Numen. Un d’ells, en Joaquim Puig i Pidemunt, havia estat company d’en Miquel Mestre al Consell d’Economia i un important cooperador. Tots ells formaven part del grup dels 80 activistes que van caure l’any 1947 a Barcelona.

Després de la guerra, el franquisme va aprovar la Ley de Cooperación (1942) per controlar aquestes entitats econòmiques però no per suprimir-les. S’incorporaven a l’Obra Sindical de Cooperación del Movimiento, la qual podia arribar a vetar la tria de membres de les juntes gestores. L'activitat cooperativa va passar a estar fiscalitzada per l'organització sindical del règim i deixaren de ser efectivament entitats democràtiques.

Crisi i cooperativisme
El cooperativisme va patir la repressió i l’exili però va sobreviure. El 1976 va morir en Miquel Mestre Avinyó i el seu enterrament va passar totalment desapercebut. Es tracta d'una mostra de la feblesa en què arriba el cooperativisme a l'etapa contemporània. Malgrat tot, amb els anys, el moviment es refà i actualment hi ha una gran diversitat de cooperatives agrícoles, de treball, de serveis, de transport i algunes de consum. Actualment les cooperatives catalanes són unes 11.000, amb més de 40.000 treballadors, i es coordinen a través de la Confederació (www.observatori.coop). Estan en contacte amb l’Aliança Cooperativa Internacional (www.ica.coop), que té 222 membres de 91 països. A l’Estat Espanyol els treballadors de les cooperatives representen el 4,58% del mercat laboral. Aproximadament aglutinen, entre treballadors i socis, un milió de persones. Segons les dades que ha publicat la Unió Europea les cooperatives aporten el 7% del Producte Interior Brut (PIB). A Catalunya cal destacar l’existència d’una escola de cooperativisme (www.aposta.coop) que organitza periòdicament cursos i seminaris.

Ara, en temps de crisi, s’ha demostrat que les cooperatives són una bona eina de creació de llocs de treball estables. El cooperativisme no coneix les deslocalitzacions promogudes per les multinacionals. Són iniciatives arrelades al territori i a la gent. A més, els valors que fomenta aquest moviment no tenen res a veure amb els que han triomfat a l’era neoliberal i insostenible que hem hagut de patir. El cooperativisme pot ser una bona resposta a la crisi i una finestra oberta per a un futur millor.

La actualidad de China. Un mundo en crisis, una sociedad en gestación

2010-02-18T12:24:00.003+01:00

Luis Juberías
Consell de Redacció de L'Espurna

La actualidad de China. Un mundo en crisis, una sociedad en gestación de Rafael Poch de Feliu

La Xina conté tots els problemes de la humanitat. Les solucions que doni la Xina als grans problemes que té plantejats seran, en gran mesura, el que prefigurarà quines solucions donarà la humanitat a aquests problemes. Amb aquesta tesi central comença un viatge per una gegantina Xina en plena transformació i els seus contrastos: les continuïtats i discontinuïtats en la història xinesa, el caràcter del "sistema xinés", les desigualtats i erosions mediambientals, l'explotació laboral i la situació dels treballadors immigrants, la qüestió del camp i les ciutats, la qüestió de les nacionalistats (en especial tibetana i uigur), la política exterior xinesa i les seves relacions de veïnatge amb altres països.

Parlem de la publicació d’en Rafel Poch de Feliu, corresponsal de La Vanguardia a la Xina des d'agost del 2002 fins al novembre del 2008, La actualidad de Xina. Un mundo en crisis, una sociedad en gestación (2009), un llibre editat per Crítica on recull la seva experiència i reflexions en aquell gran país. Els que el seguim a la premsa diària, ara com a corresponsal a Berlín, sabem bé el que això significa: una bona feina periodística que no sovinteja basada en una perspectiva històrica i intel•lectual amplíssima i en un treball periodístic de camp, que li permet fugir dels tòpics i certeses del saber convencional que reforcen la majoria d'informants i la totalitat d'agències de premsa quan han de dir alguna cosa del món asiàtic i, en concret, de la Xina.

L'extarordinari és la complexitat i ambivalència de cadascun dels assumptes tractats, esmentats més amunt. Cal remetre el lector a l'exploració directa del text. Per animar-lo a emprendre aquesta tasca, hi ha alguns elements que m'atreveixo a destacar d'aquest llibre:

- Una perspectiva no eurocèntrica ni colonial. Una crítica a l'orientalisme dels intel•lectuals occidentals, que és extensible als diplomàtics i periodistes que se les veuen amb els temes xinesos. D'una banda, la projecció de les dèries occidentals en realitats alienes, en lloc d'entendre les coses en el seu context, i de l'altra tota una dinàmica que fa que els mateixos que a casa són premiats per la seva docilitat amb el poder quan parlen de països com la Xina siguin reconeguts per l'hipercriticisme i el reforçament de prejudicis.

- Un abordatge polièdric i complex dels problemes. L'important no són les definicions esquemàtiques sinó la comprensió de realitats complexes. Això val per enfrontar-se a diverses qüestions plenes de paradoxes: l'explotació laboral a la Xina, que és ben certa, tant com la gran reforma laboral de l'any passat o l'articulació d'un moviment obrer independent. El caràcter autoritari d'una Xina que és alhora un gran banc de proves on l’Estat es reconeix imperfecte i assaja valentes reformes- com el sufragi universal a les ciutats petites i mitjanes en el terreny polític- i la societat civil en construcció dóna signes d'una enorme vitalitat. L'existència d'uns grans desequilibris socials, ambientals i territorials, en especial entre el camp i la ciutat, paral•lela al llançament de la política de construcció d"'un nou camp socialista" acompanyat d'inversions considerables per millorar la vida al camp i impulsar noves pautes de desenvolupament, des de la consciència que els desequilibris provocats pel creixement no són sostenibles a mig termini. La dependència en el procés de globalització com a potència exportadora de baix valor afegit i finançadora del dèficit nord-americà, al costat de la resistència a la crisi mundial, el manteniment de la seva moneda protegida del mercat internacional i els plans de canvi a un model de desenvolupament endògen estimulant el mercat intern i d’una economia exportadora de valor afegit més gran.

- Una visió històrica que vol entendre els canvis, però també les continuïtats en la realitat xinesa: les continuïtats de la revolució, les continuïtats amb l'etapa de l'imperi, els canvis en una cultura mil•lenària amb unes concepcions molt particulars del temps, el poder, el món i la societat. És en aquest context que es pot analitzar el que són el moviment comunista xinès, el socialisme xinès, les reformes de mercat, la falta de democràcia i altres qüestions. Un exemple que em sembla interessant per il•lustrar la falta de perspectiva que a vegades tenim és el tema de la democràcia a Hong Kong i la suposada retallada de llibertats i democràcia que hauria suposat el retorn a la sobirania xinesa. Hong Kong ha estat una colònia britànica sense cap concessió democràtica cap als seus habitants. L'autonomia i capacitat de decisió -limitada- dels hong-konesos són avui les més grans de la seva història.

La mirada d’en Poch, és, doncs, informada i fresca, àmplia i profunda. Discuteix i cerca els autors i autores que solventment ens poden ajudar a entendre qüestions històriques, d'interpretació del present i de projeccions de futur, de societat, d'economia, de cultura i de política. L'experiència d’en Poch com a corresponsal a Rússia i a la Xina en moments clau de la història d'aquests grans països continentals, configuren una mirada i una veu privilegiada per narrar i explicar els grans canvis. Tot això el converteix en un referent, que no és dir poc.

L'Espurna número 9 (PDF)

2009-12-06T02:27:00.002+01:00

Descarrega el PDF

Editorial

2009-12-05T17:00:00.002+01:00

Les esquerres- i parlem de les esquerres en la seva pluralitat- van patir a nivell internacional una derrota considerable a principis dels 70 en tots els fronts. Una derrota que va portar a mig plaç a tres fenòmens íntimament interrelacionats: la implosió dels estats que es reclamaven constructors del "socialisme real", l'erosió de l'estat de benestar i la democràcia de postguerra als païssos occidentals i la globalització neoliberal que posà fi a les experiències d'alliberament nacional.

No és menor la derrota cultural i intel.lectual que van patir uns projectes d'esquerres que podríem dir que van morir d'èxit i no van saber actualitzar-se. Les tasques primordials d'assegurar unes condicions bàsiques de vida i acabar amb la influència de l'Esglesia i la superstició en el poble, van portar a difondre concepcions d'un socialisme positivista i determinista.

Doncs bé, quan aquests objectius semblaven assolits en bon grau i emergien noves necessitats, les esquerres no van ser capaces de proveïr un pensament d'avantguarda, que integrés i connectés els coneixements més avançats amb una proposta de salt qualitatiu de civilització (amb més socialitat de les condicions de vida i de treball i més autodeterminació de les persones). Més aviat es van estancar i van defensar l'statu quo de l'aconseguit. Hem estat 30 anys, intentant defensar el que queda d'aquell món, davant l'embranzida transformadora i contrareformadora del pensament neoliberal que sí que va saber donar expressió a l'esperit de l'època, fent promeses de més autodeterminació personal per una important minoria.

Certament, en aquell moment, hi va haver projectes d'extrema esquerra que van donar expressió política al canvi d'època, corrents contraculturals, nous moviments....En el millor dels casos no van estar a l'alçada i amb la seva esterilitat van preparar el camí per la ofensiva neoliberal, que va poder absorbir molts dels elements plantejats per ells.

Podríem dir que a occident les esquerres derrotades han trobat a grosso modo i caricaturitzant-les tres sortides: adequar als postulats hegemònics del neoliberalisme per seguir influint en la societat (des de la subordinació), seguir erre que erre afirmant que ens enganyen i que als 50 vivíem millor, i els qui s'han refugiat en la utopia, un futur llunyà que ens donarà la raó, renunciant a modelar el futur aquí i ara. Cap d'elles ha estat un gran èxit.

Per això pensem que si des de les esquerres volem contribuïr a conformar el futur, ens cal una posta a punt. Ens cal un pensament d'avantguarda, que des de l'autonomia integri totes aquelles aportacions i discuteixi totes aquelles qüestions que (proviennts d'amics o enemics) puguin contribuïr a una comprensió cabal de la nostra realitat (i una proposta per transformar-la). Ens cal, aixímateix, donar una resposta a la qüestió entre col.lectiu i individu que superi la sacralització abstracta de lo col.lectiu o de l'individual., d'individu i societat; oposició que no tindria sentit en la tradició socialista, que ha de tenir per fi l'emancipació dels éssers humans concrets, que en tant que tals viuen en societat. A aquesta tasca ens encomanem.

Ceci n’est pas un livre o Possibles futurs per a l’edició

2009-12-05T16:44:00.002+01:00

Jordi Llavoré
Filòleg

Futur(s) del llibre

Qualsevol de nosaltres haurà pogut sentir que ens trobem a les portes d’un profund canvi ―o ja immersos en ell, segons els tecnòfils més optimistes― en el món dels llibres als països més occidentalitzats i tecnologitzats; i nosaltres, és clar, no en seríem pas una excepció. En els darrers mesos han saltat a l’arena informativa conceptes nous per al gran públic: e-book, e-ink, copyleft, llicències creative commons, drets digitals… Amb tot, però, en moltes ocasions, aquests mots s’empren de manera tendenciosa, obscura, inexacta o, fins i tot, directament errònia.

En primer lloc, els canvis que podem observar com a creadors, editors o públic són tan nombrosos que poden dificultar-nos una mínima comprensió de la situació actual del món editorial, per tal de saber on ens trobem i qui és qui. Tal i com hem dit més amunt, s’ha produït un volum de canvis tan elevat i normalment poc o gens explicats que han provocat un fet encara més sagnant: la incomprensió i desinformació tan en els lectors com en la majoria dels creadors culturals.

Tal i com podrem veure breument ―les dimensions del present article, que d’altra banda no pretén ser res més que un punt d’inici per a posteriors debats, ens hi obliguen―; tots aquests canvis han estat possibilitats per les innovacions tecnològiques, i són tan diversos entre ells que provoquen que no es pugui parlar d’un únic futur del llibre, sinó d’un conjunt de camins, de futurs, per a aquest segons quin sigui el producte, el format en el que donem a conèixer el text, el públic al qual va dirigir, el seu poder adquisitiu, etcétera.

E-book i e-ink: el llibre electrònic i la tinta electrònica

Tal i com haurem sentit fins a la sacietat per part dels mitjans de comunicació i de difusió de les novetats tecnològiques: sembla indubtable que l’únic futur del llibre passa forçosament per l’entorn digital, malgrat que això no necessariament és així, perque el format digital conviurà amb el format paper durant diversos anys en molts productes; sí que seria, però, irresponsable i faltaria a la veritat el negar el pes que l’àmbit tecnològic i digital tenen i tindran en el llibre de demà.

En un primer lloc, sembla evident que la consolidació de la societat postindustrial de masses ha produït una revolució sense cap tipus de precedents pel que fa al volum de transmissió de missatges i continguts (l’altra cara de la moneda d’aquesta consolidació, tal i com ens van ensenyar els membres de l’escola de Fránkfurt, seria l’inherent i profund temor al poder de persuassió i propaganda que es desencaden quan els continguts intel•lectuals i estètics han de cedir el protagonisme als procediments tecnològico-industrials; i aixó sense perdre mai de vista que la major part de la població mundial no té encara accès a Internet ni pot permetre’s el luxe d’adquirir cultura de pagament).

L’e-book sembla cridat a tenir un pes molt important en el futur del món editorial; malgrat aquesta afirmació, no creiem en absolut que el llibre electrònic sigui ni el present ni el futur immediat del nostre propi mercat editorial, ja que ni tenim prou lectors d’aquest tipus de llibres al mercat ni tenim prou individus lectors tecnofílics que vulguin i puguin llegir els llibres en aquest format. És per això que tant la tecnofòbia com el valor simbòlic del llibre en paper o l’elevat preu de venda del lector d’e-books dificulta la penetració d’aquesta eina en el mercat editorial espanyol i català. A tot això, hi hem d’afegir que l’e-book actual (que hem d’entendre com un contenidor de textos, hipertextos, imatges, sons i hipervincles, més que no pas com una simple pantalla on llegir una novel•la tal i com avui en dia estem acostumats), no suporta qualsevol tipus de llibre i tendeix a uniformitzar els textos i les imatges que llegeix.

La tinta electrònica (e-ink) sembla que serà la solució per a la fatiga visual que ens provocaven els e-books, molt similars a un monitor d’ordinador; i, a més, resoldran la gran despesa energètica d’aquells, ja que els e-books amb tinta electrònica tan sols gasten energia quan passem les planes del llibre electrònic. No obstant, el llibre en paper continua essent més ecològic ja que no necessita de bateria ni d’electricitat per a fer-lo servir.

A més de l’e-book, no hem d’oblidar que a dia d’avui ja gaudim d’altres suports que poden possibilitar noves difusions i diverses vides per als textos com són els ordinadors, les palms, les consoles, els telèfons mòbils, els iPods, entre d’altres…

D’aquesta manera, segons tecnòfils com Marshall McLuhan, les arts electròniques ―i les eines que les faciliten― assenyalarien una nova etapa de la consciència global, el potencial de la qual arribaria a tot el món tecnologitzat; una etapa en la que, segons aquest autor, veurem com es restituirien les dimensions de la consciència que havien estat alienades per la cultura textual visual/lineal hegemònica fins llavors. Malgrat tot, el fil d’Ariadna que tot sovint ens salva de foscos laberints i que conformen els pensadors marxistes clàssics des de Marx a Adorno, tot passant per Lukács, ens sensenya que el que més progressa en l’industrialisme i el postindustrialisme serien les possibilitats de crear i elaborar noves dimensions d’alienació col•lectiva, no pas menys.

Copyleft i Creative Commons

Una de les eines més important per al futur del llibre serà, sense cap mena de dubte, el copyleft; el qual parteix de la idea que sense la recombinació dels elements culturals i cognitius previs, no sería possible la producció cultural. Per tant, buscaria difondre al màxim la cultura ―dissolent al màxim la frontera autor/públic―, partint de solucions sorgides en l’àmbit del software lliure.

El copyleft en el món editorial parteix de l’entorn contracultural dels anys 70 i 80, i dels moviments anticopyright; i no contradiu en res a les Lleis de Propietat Intel•lectual, sino que es basa en elles: per exemple, en el cas espanyol, es basaria en l’article 17 que reconeix la llibertat a l’autor per a decidir com reprodueix i distribueix la seva pròpia obra. Amb aquesta decisió que parteix de la inalienabilitat dels drets morals d’un creador, l’autor pot empendre el camí del copyright o del copyleft (si escollís la primera, restaria dins del marc clàssic de les relacions entre autor i editor, però si escollís la segona, partiria d’un esquema nou en el que admetria el dret a còpia, la digitalització de la seva obra i la distribució lliure i gratuïta per Internet; a més, hauria de decidir si permet o no edicions comercials a tercers, la generació d’obres derivades: traduccions, adaptacions al teatre, la ràdio o al cinema, obres noves…). Per tal de facilitar la creació d’aquestes llicències ad hoc, molts autors decideixen partir de Creative Commons, creada per Lawrence Lessig.

Les llicències Creative Commons (CC) són instruments legals molt senzills per llicenciar una obra segons el grau desitjat de protecció i llibertat, tot responent tres preguntes: vols permetre l’ús comercial de la teva obra?; vols permetre modificacions de la teva obra?; i, en el cas de permetre aquestes modificacions, vols que es comparteixin amb el mateix tipus de llicència que la que té la teva obra?

D’aquesta manera, ni el copyleft ni les CC són, doncs, incompatibles amb la remuneració per vendes en llibreries ni amb els avançaments o els royalties que les editorials solen pagar als autors de llibres per les seves obres. Com a elements positius, a més, destacaríem que s’aporten nous lectors a l’obra, ja que la donem a conèixer a un públic potencial infinitament més ampli; i, fins i tot, en moltes ocasions, milloren les vendes dels llibres (un cas paradigmàtic del copyleft editorial a l’Estat espanyol sería la madrilenya Traficantes de Sueños, pero no podem obviar pas altres editorials com El Viejo Topo, Virus Editorial i un llarg etcétera). A més, tampoc no hem de perdre de vista que alguns textos especialitzats com ara els tècnics, els docents o aquells que estàn sotmesos a actualització constant, a part de les CC, també tenen al seu abast la Llicència de Documentació Lliure GNU creada a mitjans dels anys 80 del segle passat per la Free Software Foundation amb l’objectiu d’aplicar-la als manuals informàtics.

Així, el copyleft pot ajudar la producció intel•lectual a alliberar-se del jou que li han imposat els mitjans econòmico-socials de producció i distribució, malgrat que no hem d’oblidar pas que és l’autor qui decideix lliurement publicar o no la seva obra i en quines condicions; i per tant, el copyleft tan sols és una de les possibles sortides per a l’explotació de la seva obra i que serveix, alhora, per alimentar el procomú i per difondre l’obra intel•lectual entre sectors poblacionals més extensos que el públic habituat a entrar en llibreries o biblioteques i que, gràcies a això, perden l’efecte d’imposició institucional i poden atènyer la cultura.

A mode de conclusions

Una gran realitat és que el llibre és a les portes d’un seguit de canvis, la major part d’ells tecnològics, malgrat que també hi intervenen d’altres ordres: cultural, social, econòmic, educatiu… I hem d’estar amatents a les noves possibilitats que se’ns obren per a retornar, en la mesura del possible, als creadors intel•lectuals la propietat dels mitjans de producció ―tot fent-los a mans la clau de la seva pròpia manumissió―; hem d’estar ben a l’aguait per tal d’usar les noves eines que tenim a l’abast per a difondre la cultura i el coneixement, les idees i les consignes, fins a punts insospitats i remots.

Malgrat tot no hem de caure en el parany, ja que la llibertat de difusió no ens assegura, en tant que possibles lectors, les eines per avaluar el pes i la trascendència dels missatges que Internet i les noves tecnologies contenen; en d’altres paraules, no ens serveix per destriar el gra de la palla; i, precisament en això, qui millor ha demostrat el seu know how amb el trill, la trillera i el rodet de les paraules (és a dir: descobrir nous talents, apostar per obres i maximitzar la diseminació del coneixement), han estat els editors.

A més d’això, el lema de Lessig “For the love, not for the money” (Per amor, no pas per diners), no ens garanteix en absolut uns mínims ingressos dignes per als creadors; i això provocaria que entrèssim en l’enganyosa vía que assegura que la cultura lliure ha de ser forçosament gratuïta, sense pagar drets intel•lectuals als creadors, ni pagar als editors ni un cèntim per descobrir l’obra, editar-la, digitalitzar-la i distribuir-la. Hem de ser ben conscients que l’acte cultural no és com el potlach indígena canadenc: un regal desinteressat que busca la creació de crèdit simbòlic; sinó que, com ja defensava Diderot en la seva cèlebre discussió amb Condorcet, la creació artística és la producció artística en la qual l’ésser humà artista s’objectivitza (en aquest punt, no hem d’oblidar pas que, com Adorno afirmava, l’indústria cultural és en essència l’indústria de la diversió, i aquesta diversió no sería res més que la prolongació del treball sota el capitalisme tardà); i ha de ser remunerat per això. Per tant, cultura lliure per al públic, sí; però amb una remuneració que permeti a l’autor i als altres elements vinculats en la edició d’una obra, viure amb la seva feina i no convertir l’edició en un reducte per a autors novells que no poden somiar amb publicar en una editorial de paper i per a membres heterogenis sense ànim de lucre.

Per tant, els futurs del llibre (digitals, en publicació per demanda o en format paper) han de continuar passant per la tríada: autor (el principi actiu insubstituible i contingent a l’hora de tenir una publicació); l’editor (amb el rol d’intercessor intel•lectual valuosíssim) i el públic (o públics, ja que cada llibre té el seu propi públic, mitjà i el seu format ―o formats, en tant que res no impedeix que un mateix text sigui publicat a la vegada en paper i en format digital, de manera gratuïta a la xarxa sota copyleft i de pagament en una llibrería física o virtual―). A més el futur sembla ser que ens du una brillant possibilitat: fer arribar més cultura a més gent (fins a assolir una long tail quasi infinita), fer que més gent llegeixi, escrigui, publiqui, pensi… Ara només ens cal estar preparats i dotar del millor contingut els llibres del demà i que la gent els llegeixi en el format que cregui més oportú.

Francesc Ferrer i Guàrdia, Una mirada actual

2009-12-05T16:34:00.002+01:00

Agustín Coromines
Realitzador

Els importants talls històrics que hem patit en el nostre país han comportat que ens trobem sense referents de moviments, ideologies… persones que resten oblidades o que només són conegudes per erudits. M’ha sorprès, per exemple, que en tot el debat sobre l’Estatut o sobre la recuperació de la memòria històrica, un personatge com en Pi i Margall no estigués a la boca de tothom. Aquesta manca de coneixement ha tingut, en el millor dels casos, un coneixement esquemàtic i tòpic d’aquestes persones i de les seves propostes. Crec que és important que des dels moviments progressistes recuperem aquests referents amb un coneixement cada vegada més profund i acurat.

El cas de Francesc Ferrer i Guàrdia és un dels exemples clars del que estem dient. Quan vam anar a Brusel•les a filmar el documental em va sorprendre el coneixement que en tenien els estudiants i quan els vam entrevistar deien que era un referent per a la seva universitat pel que significava de llibertat de consciència i de llibertat de pensament. Des d’aquí intentaré aprofundir una mica més sobre la persona i l’obra d’en Ferrer amb la voluntat de traslladar la reflexió cap als moments actuals.

La lluita per la llibertat i el coneixement front les imposicions i creences que des del poder s’han utilitzat per intentar manipular els pobles i les persones, ha estat, al llarg de la història, un compromís de persones i col•lectivitats que d’una manera o altra s’han rebel•lat contra el poder manipulador i opressor. Actualment, moltes d’aquestes manipulacions i opressions continuen sent utilitzades pels poders: intoxicació ideològica, liberalisme econòmic, control dels mitjans de comunicació, imposicions religioses… Tots aquests aspectes, ben presents en la nostra societat, ens recorden que mai no podem deixar de vigilar les conquestes democràtiques i socials i que la lluita per la llibertat, la justícia i la dignitat de les persones continua en els nostres dies. Persones com en Sòcrates, en Galileu o en Paulo Freire són un exemple del compromís pel coneixement crític i per la llibertat. A en Ferrer i Guàrdia el podríem incloure entre aquestes persones que han fet tant del seu compromís personal com de la seva obra i moviment una lluita per les llibertats i l’emancipació i ho han fet amb unes armes ben determinades: l’educació, el coneixement crític i la solidaritat.

En Ferrer i Guàrdia és un exemple de com el poder de les idees és el que té capacitat per enfrontar-se als poders i als grups de pressió i ens fa reflexionar sobre l’actual pèrdua de les idees en la societat i la política, especialment en les formacions d’esquerra i progressistes. No en va l’expansionisme econòmic liberal de les últimes dècades ha anat acompanyat de la moda del pensament únic, del pragmatisme com a única manera possible de fer política, del desprestigi de les idees crítiques en l’àmbit públic, educatiu, intel•lectual , artístic…
Analitzant en Ferrer des d’una mirada actual el descobrim molt proper a les línies que plantegen els moviments educatius més progressistes, així com als moviments socials que reclamen que un altre món és possible.

Una de les primeres coses que proposa la pedagogia d’en Ferrer, és el perquè de l’educació. Si repassem els continguts de la formació dels mestres i dels debats d’aquests últims trenta anys veiem que hi ha un gran interès sobre el com educar, s’han presentat i publicat molts mètodes sobre els aprenentatges i les mestres i els mestres han volgut “cursos pràctics” i receptes exitoses. Sense voler treure importància al com educar, el problema és que per part del món educatiu s’ha bandejat i s’ha deixat a part el tema més de fons: per què eduquem. El resultat ha estat que, malgrat haver dedicat com mai recursos a la formació, hi ha una desorientació generalitzada de l’educació, incloent-hi, arrosegats per aquest corrent, els moviments educatius d’altre temps.

Afortunadament, les reflexions sobre el perquè de l’educació les trobem en els moviments educatius més emergents, malgrat que se situïn lluny de la nostra terra, com ara en l’MST (Moviment dels Sense Terra) del Brasil, la URPF (Universitat Rural Paulo Freire) o en la xarxa mundial de la Via Campesina, moviments que, com en Ferrer, volen i lluiten, des de la pràctica, per a què un altre món sigui possible.
Un altre aspecte i de molta actualitat que descobrim en Ferrer és la relació entre educació i societat del coneixement, un tema del que en els últims anys s’ha parlat molt. Sovint, però, sents una certa frustració: s’identifica coneixement amb tecnologia, s’ha identificat societat del coneixement amb estar a la moda d’aquest o l’altre programa… Novament es confonen mètodes amb principis i, permeteu-me el meu escepticisme creixent pel que fa a què des dels sectors del poder interessi realment una societat del coneixement. Només cal veure l’escassa o nul•la informació política de les campanyes electorals. Recordo que en Sòcrates o en Ferrer van ser assassinats per aquests motius, recordo l’inquisició de l’església o l’ús demagògic i manipulador que els poders fan dels mitjans de comunicació.

L’obra d’en Ferrer ens aporta moltes referències sobre aquest tema i el converteix en un dels nuclis cabdals de la seva pedagogia. Front a una educació basada en les supersticions i mites (caldria debatre els actuals), en Ferrer planteja que el nen o la nena descobreixin les raons de fons tant dels fets físics com socials i critica obertament l´ús que es fa de la religió i d’altres creences com a mites opressors del coneixement. En Ferrer creu que l’educació per a l’alliberament de la persona i per a la transformació social ha d’orientar-se cap al coneixement i, per tant, l’educació ha de desenvolupar estratègies de sentit crític vers els mites i demagògies dels poders. Per a en Ferrer l’educació pel coneixement porta necessàriament a l’educació pel sentit crític.

Cal destacar la importància que per a en Ferrer tenen les fonts d’informació, distingint clarament entre informació i coneixement. En Ferrer, de jove, educat en els ateneus obrers i treballant de revisor de tren, munta una biblioteca al mateix tren per a què la gent aprofiti els viatges per llegir i formar-se. Tota una avançada a la societat del coneixement! La cura dels llibres i persones que anaven a parar a l’escola, és a dir de “les fonts d’informació”, era molt gran per part d’en Ferrer. Llibre – font d’informació- no volia dir necessàriament coneixement, podia dir també demagògia, mite, creença imposada… D´aquí la necessitat de crear la seva pròpia editorial, l’editorial de l’Escola Moderna, amb uns contingunts adients a la finalitat de la seva educació. Aquestes fonts d’informació – els llibres de l’editorial- marcaven un currículum diferent de l’imposat, un currículum per a una nova societat. Els poders de l’època tenien autèntic pànic a aquests plantejaments, d’aquí el desprestigi permanent cap a en Ferrer o l’encalç dels que seguien els seus mètodes. A Granollers, el mestre Lluís Castellà va ser empresonat quasi bé fins a la mort per utilitzar els llibres i els continguts de l’editorial de l’Escola Moderna.
D’aquí que, per a en Ferrer, la tasca educativa dels mestres fos bàsicament la del pedagog socràtic, és a dir, la persona que orienta, condueix el nen o la nena en el camí cap al coneixement, respectant la seva autonomia i criticant qualsevol tipus de premis i càstigs. El mestre o la mestra acompanyen el nen o la nena en aquest camí de descobriment. Per fer aquest camí és important que els nens i les nenes sàpiguen utilitzar els llibres, les revistes o la informació que reben des d’altres fonts (visites, conferències…).

En Ferrer, però, no entén el coneixement com a una adquisició individual sinó que aquest s’ha de compartir, fet que, a la vegada, genera més coneixement per a cada alumne. En Ferrer inaugura la publicació de les opinions de nens i nenes en el “Boletín de la Escuela Moderna” i la correspondència escolar, que més endavant seguirà en Freinet, perquè les ecoles comparteixin els seus coneixements. Una bona manera de començar les xarxes escolars de coneixement que avui dia es poden fer a través d’Internet.

Una altra de les característiques de l’escola pensada per en Ferrer és que l’escola no pot estar sola. L’escola i l’educació han de ser una responsabilitat compartida. L’escola, però, tampoc ha de tancar-se en ella mateixa i ha de participar en els conflictes i realitats socials. A l’Escola Moderna, a més dels mestres i de les mestres, hi participaven un gran nombre de persones, des de professors de la Universitat, com ara l’Odón de Buen, fins a obrers. Tots es trobaven a l’escola per aprendre els uns dels altres i per a què l’escola es fes ressò dels problemes socials. Cal destacar les famoses “lliçons del diumenge” en les quals l’escola s’obria a tothom, per aprendre tots junts. En Ferrer, doncs, se’ns presentra com un punt de referència ben actual quan parlem de com ha der l’escola pública, participativa, la comunitat educativa…

En Ferrer planteja l’educació en valors com un altre pilar educatiu amb unes línies ben aclaridores: per un costat destaca la sèrie de valors que fan referència a l’autonomia de la persona, com ara la capacitat d’organització, el foment de la iniciativa personal, la presa de decisions, el tenir un criteri propi, la cura del propi cos… i és a partir del desenvolupament d’aquesta autonomia com l’infant mitjançant l’educació ha d’anar descobrint els valors col•lectius, com ara el de ciutadania, el de civisme, el respecte, la coeduació, les lleis que fomenten la convivència, la participació o la solidaritat que concretant-ho en el local ha de ser universal.

Si volem, però, una educació alliberadora cal que aquesta capaciti els individus a desfer-se de les pors i dels mites opressors; en Ferrer fa una crítica radical al paper que té l’església sobre la societat i les consciències, i planteja la laicitat com un important valor educatiu. Debat que, malgrat el pas del temps, encara és ben viu en el nostre país. Enmig de la persistència d’un concordat que en molts aspectes fa dependre l’Estat Espanyol de l’església, concordat i que recull les condicions que va posar l’església per acceptar el règim democràtic, torna a aparèixer la religió com a eina de segregació i de justificació de creuades per part dels poders polítics i econòmics. D’altra banda, molts moviments migratoris tenen en la religió un element identificador i la reivindicació de que les seves religions s’ensenyin a les escoles va en augment. Tot plegat fa que el laïcisme i la reivindicació de l’espai públic laic – com ara l’escola- continuï ben viu, cent anys després d’inaugurar-se l’Escola Moderna.

Ja hem comentat que en Ferrer considera de gran importància l’obertura de l’escola cap a la societat i que els moviments educatius progressistes han d’anar lligats als moviments socials més amplis i que cal crear una xarxa educativa internacional que, a partir del local, eduqui en el sentit crític i en valors com ara la pau i la solidaritat. Així, l’any 1908 funda la Lliga Internacional per l’educació racional de la infància, un moviment internacional amb seu a París, que planteja unes línies comuns d’educació basades en els principis de l’Escola Moderna i en les idees de l’educació racional, de la pau, la justícia i la col•laboració entre els pobles. La Lliga s’estén ràpidament per Europa i Amèrica i moltes escoles i pedagogs s’hi adhereixen. Tot un programa i una premonició que l’educació ha de tenir un paper important perquè “una altra globalització sigui possible”.

El llegat d’en Ferrer, malgrat el llarg silenci que hi ha hagut en el nostre país sobre la seva persona i la seva obra, continua ben viu. Els millors moments educatius que ha viscut el nostre país, especialment el CENU ( Consell de l’Escola Nova Unificada) el sistema educatiu que es va desenvolupar del 1936- 1939, han portat el seu segell. Amb la seva obra ens ha deixat també el testimoni de l’home públic que lluita fins al final per unes idees d’emancipació, de llibertat, de sentit crític en la societat en què està i per una societat millor.

L’Albert Camus referint-se a ell escrivia:
“En Francesc Ferrer pensava que ningú és dolent voluntàriament i que tots els mals provenen de la ignorància. Per això els ignorants el van assassinar i la ignorància criminal es perpetua encara avui en noves i incansables inquisicions. Davant d’elles, però, figures com ara en Ferrer sempre seran vives”

Algunes tesis per integrar ecologisme polític i esquerra transformadora

2009-12-05T16:26:00.003+01:00

Salvador Milà
Conseller de Medi ambient i Habitage del govern de Catalunya 2003-2006

1) Cal una revisió dels fonaments ideològics tradicionals de l’esquerra per integrar-hi les aportacions de l’ecologisme polític, alhora que aquest ha d’explicitar el compromís amb la satisfacció de les necessitats humanes, definides amb criteris de sostenibilitat.

Cal superar un potent esquema ideològic subjacent en les cultures occidentals que situa l’home confrontat amb el seu entorn i en lluita per dominar les forces de la naturalesa; el concepte de l’espècie humana com a culminació de la creació, com a amo i senyor de la naturalesa, situat pel damunt de la terra i de la resta d’espècies vegetals o animals, aquest pensament polític és d’arrel judeocristiana: “Creixeu i multipliqueu-vos (...) aneu i domineu la terra”- ha tingut una influència determinant, subjacent, en les diverses concepcions ideològiques que han conformat el pensament polític anomenat “occidental” dels últims segles.

Aquesta visió antropocèntrica no només situa l’home al bell mig de la creació, sinó que el separa del seu entorn i el confronta.

És un lloc comú associar progrés i benestar a més producció i més consum de béns i serveis, a l’explotació intensiva dels recursos naturals, a l’acumulació de riqueses. A partir d’aquest tronc comú sorgirà la diferenciació ideològica i política en relació a com s’ha de repartir aquesta riquesa, si l’apropiació ha de ser individual o col•lectiva, etc.

Aquest discurs ha impregnat les diverses ideologies que estan en el fonament de les transformacions econòmic-socials de l’occident i que no trobem en canvi originàriament en d’altres àrees geogràfiques i culturals basades en d’altres paradigmes.

Cal assenyalar una discrepància evident al respecte entre el pensament de Marx i el d’Engels.

Així, en el pensament de Marx, en la seva primera etapa –el conegut com “jove Marx”- mantenia una posició més propera a l’humanisme naturalista: “La societat és la unió realitzada de l’home amb la natura”.
Karl Marx, al Volum III d’“El capital”. Capítol XLVI

Per contra, Frederic Engels :”Introducció a la filosofia de la naturalesa”: Únicament l’home ha lograt imprimir el seu segell a la naturalesa, i no només movent plantes i animals d’un lloc a un altre, sinò modificant també l’aspecte i el clima del seu lloc d’habitació i fins i tot les pròpies plantes i animals...

De la seva part, L’ECOLOGISME POLÍTIC ha de deixar clar el seu compromís amb el benestar de les persones i el progrés de la societat –de totes les persones, i de totes les societats- assumint el repte de fer compatibles els reptes de la preservació del medi ambient i la recuperació dels recursos naturals amb la satisfacció de les necessitats d’alimentació, de salut, d’habitatge, de mobilitat, d’educació, cultura i lleure de les persones, el que comporta la necessitat de produir béns i serveis de forma “sostenible”.

L’antropòleg Eudald Carbonell, des d’una posició radicalment materialista, ens ve a dir que “encara no som humans”, que tot just estem en un procés d’humanització que passa inevitablement per aprofundir en el procés de la socialització dels coneixements i de la cultura i per compartir SOCIALMENT els béns materials fruit del treball de l’home com a mitjà d’adaptació de l’home al medi -i no a la inversa-, superant les limitacions dels recursos disponibles a partir de la seva administració intel•ligent i solidària.

2) No hi ha canvi econòmic i social de progrés si no incorpora objectius de sostenibilitat, alhora que no és possible assolir els objectius de l’ecologisme polític sense canvis econòmics de major justícia i cohesió social.

L’esquerra transformadora i el moviment ecologista han d’integrar en els seus respectius programes els objectius de justícia i cohesió social amb els de sostenibilitat ambiental, com a conceptes inseparables.

No es pot ser coherentment progressista si no s’integren de forma efectiva les exigències de la sostenibilitat, modificant i adaptant les necessitats materials de la societat als condicionants ambientals – ni es pot ser coherentment ecologista sense integrar i satisfer les legítimes necessitats socials bàsiques de benestar, cultura i progrés compatibles amb l’entorn.

Cal superar el fals dilema entre ser roig o ser verd.

3) Cal desvincular els objectius de progrés econòmic i benestar social de la necessitat de créixer (PIB)

Ja no és de rebut –per insostenible- l’argument que per viure més bé i per a què més persones s’integrin als nostres estandarts de benestar, cal fer créixer més el pastís de la riquesa produïda, sinó que cal contraposar que el que cal no és només repartir millor el pastís, i repartir-lo entre més pobles –com ha estat dient l’esquerra clàssica- sinó que cal fer un pastís diferent.

4) Cal associar els aspectes qualitatius i de sostenibilitat a la definició del benestar i del progrés col•lectiu.

Donar nous continguts, dotar de nous valors qualitatius i els conceptes de benestar, de progrés i fins i tot de civilització i d’humanisme.

La construcció del nou pensament de l’esquerra demana nous valors, que rebutgin no tan sols l’individualisme possessiu sinó també el “col•lectivisme possessiu”. El model social que ha de propugnar el pensament progressista i ecologista ha de tendir a superar les relacions de domini d’uns individus, classes o grups sobre d’altres individus, però també ha de trobar la forma de superar les relacions de domini i d’expoliació de l’entorn material i dels recursos no renovables.

5) Calen nous indicadors econòmics que incorporin i donin valor a la determinació dels índex de riquesa col•lectiva i de progrés als factors ecològics i de sostenibilitat: biodiversitat, qualitat ambiental, l’estalvi i recuperació de recursos.

Cal reclamar una comptabilitat nacional i uns indicadors de benestar i de progrés que subratllin la importància dels factors ambientals, de la preservació i recuperació de recursos naturals renovables i no renovables, així com dels aspectes vinculats a la cobertura de necessitats no merament materials de la qualitat de vida: qualitat alimentària, educació, salut, accés als béns culturals, temps lliure.

6) Cal donar valor econòmic als factors ambientals: tant en termes d’internalització de costos ambientals; avaluació de riscos i danys, com en termes positius dels serveis ambientals.

No s’ha de tenir por de pervertir les aportacions i els valors ambientals i ecològics pel fet de traduir-los en termes econòmics. El medi ambient, les internalitats i les externalitats, les diverses alternatives que es plantegin en les avaluacions de plans i programes o en les declaracions d’impacte ambiental d’obres o projectes, han de poder-se traduir en termes econòmics –positius o negatius, actius o passius... –.

7) Integrar les aportacions de la revolució de les tecnologies de la informació i de la societat del coneixement amb les de la revolució ecològica i de la sostenibilitat. Desmaterialitzar l’economia.

8) Un model econòmic i social que primi el capital humà, la cooperació, la descentralització productiva, el treball associat i en xarxa, la redistribució social, els serveis públics i la regulació dels mercats.

9) Una globalització solidària. Un mercat mundial regulat i equitatiu: combatre el dumpig social i ambiental. Governar els processos de transició i canvi econòmic, social i ecològic: necessitat d’estratègies de sostenibilitat.

10) L’avenç cap al canvi social i la sostenibilitat demanen la definició d’estratègies de canvi progressiu. La clau està en governar la transició entre els models actuals –socialment injustos i ecològicament insostenibles- cap als escenaris de major equitat i major sostenibilitat.

Hem de ser capaços de formular els grans objectius de les polítiques de sostenibilitat amb un enfocament estratègic que passa per:

1) dotar-les de centralitat en els interessos col•lectius,

2) capacitat d’integració de les altres polítiques públiques: transversalitat dels programes i de les actuacions.

3) fixar objectius a curt, mig i llarg termini, marcar etapes,

4) capacitat de governar les fases de transició:–si els criteris de sostenibilitat no s’introdueixen en les propostes i les polítiques immediates, no serem capaços de modificar conductes orientant-les cap als objectius.

11) Radicalitat democràtica, descentralització i participació dels agents socials són alhora un objectiu i un mitjà de les polítiques ambientals.

12) Reconèixer les identitats nacionals i culturals com a base per construir espais de convivència i autogovern i impulsar alhora àmbits més amplis d’integració política, econòmica i social amb capacitat d’incidir en les transformacions econòmiques, socials i ambientals necessàries a nivell mundial.

13) L’hegemonia de les idees: preeminència de l’educació, la informació i la cultura per combatre la intolerància i posar les bases d’una societat laica, solidària i respectuosa amb l’entorn.

14) L’hegemonia política: capacitat d’articular majories de govern amb forta base social i política: saber-se situar-se en el centre del debat polític; potenciar la capacitat d’establir aliances i acords.

Entrevista a Daniel Raventós sobre Sin Permiso

2009-12-05T16:20:00.002+01:00

Daniel Raventós Pañella (Barcelona, 1958) és un dels editors de la revista Sin Permiso. Parlem amb ell sobre el que ha estat l'experiència d'impulsar aquest projecte editorial.

A mode d'introducció d'en Daniel Raventós direm que és doctor en Ciències Econòmiques, professor de la Universitat de Barcelona i membre del grup d'investigació GREECS (Grup de Recerca en Ètica economicosocial i Epistemologia de les Ciències Socials). A més és president de la Red Renta Básica, membre del Consell Asessor d'ATTAC-Catalunya i Attac-Madrid, de diverses fundacions i d'organitzacions internacionals d'estudi i promoció de la renda bàsica. El seu darrer treball és Las condiciones materiales de la libertad (El Viejo Topo 2007)

L’ESPURNA: Per què et vas implicar en el projecte de SinPermiso i en quin moment sorgeix?

És difícil ser molt exacte per fixar el moment en què va sorgir SinPermiso. Veníem parlant-ho des dels primeríssims anys del segle, però hi ha un moment que suposa una acceleració de tots els projectes que teníem al cap. Es tracta d’una reunió entre en Miquel Riera Montesinos, l’editor d’El Viejo Topo, l’Antoni Domènech, l’editor de SinPermiso, i jo mateix. Aquesta reunió es va produir l’any 2005. Un cop acordat en aquesta reunió, amb molta generositat per part d’en Miquel, que El Viejo Topo s’encarregaria dels aspectes tècnics i administratius de la revista en paper, podem dir que el projecte va alçar el vol. Clar que abans havíem fet reunions a l’Argentina i Mèxic amb els amics i amigues que han estat el nucli promotor de SinPermiso.

A més de SinPermiso en paper, del que està a punt de sortir el número 5, venim editant des de fa quatre anys setmanalment, tots els diumenges a la tarda, la versió electrònica. Es tracta d’una edició entre 11 i 15 articles setmanals amb un marcat caràcter conjuntural encara que hi poden haver articles o entrevistes que s’apartin de la conjuntura per ser reflexions que considerem particularment interessants sobre algun tema (selecció natural, filosofia analítica, ateïsme, el CERN, la desglaciació pirenaica…) a diferència de l’edició en paper que consisteix en entrevistes, articles i notes de major reflexió teòrica. El setmanari electrònic s’edita des del juliol del 2005.

Per què em vaig implicar? Perquè estava il•lusionadíssim amb aquest projecte del que una petita part havia contribuït a idear. A més, feia anys que estava treballant amb l’Antoni Domènech, tant acadèmicament com política, i suposava un plaer emprendre junts i amb un grapat de companys i companyes aquest projecte tan ambiciós. Hi havia coses que no ens convencien en la forma de fer i editar d’algunes revistes de l’esquerra. Més que criticar i mirar-nos-les des de lluny, vam preferir intentar fer-ho com a nosaltres ens agradava. Era un objetiu molt ambiciós. I ja han passat quatre anys. No està malament el camí transcorregut.

L’ESPURNA: Els articles de SinPermiso electrònic, són bàsicament traduccions?
Només una part. Cada edició setmanal electrònica està composada per una porció que són traduccions de l’anglès, francès, alemany, italià, català, brasiler, gallec i euskera. Una altra que és producció pròpia i una altra que és reproducció en castellà d’articles que, per una i altra raó, creiem que val la pena destacar. La proporció entre aquestes tres parts pot variar segons la setmana. Habitualment un 20 o 25 per cent dels articles són, efectivament, traduccions d’aquests idiomes esmentats si bé l’anglès acostuma a ser sempre la llengua més traduïda. Pel que fa a la revista en paper, la producció pròpia acostuma a ser un component proporcionalment més gran que en l’edició electrònica, però també hi ha traduccions.

L’ESPURNA: I qui fa les traduccions?

Persones que voluntàriament han ofert els seus serveis i coneixements lingüístics per simpatia política amb el projecte de SinPermiso. Això és impressionant: traductors i traductores que, de forma completament gratuïta, han invertit dotzenes i centenars d’hores, segons els casos, a SinPermiso. Francament, aquesta generositat ens va sorprendre molt gratament ja des dels inicis de la publicació electrònica i sense cap dubte està entre els actius més valuosos de la nostra revista. Hi ha molta gent, la major part amb bona intenció, que ens pregunta d’on treiem els diners i els mitjans per fer SinPermiso electrònic. Aquesta repetida pregunta ens afalaga molt i la resposta és: els únics diners que tenim provenen de les donacions dels nostres lectors. Els mitjans provenen del treball militant dels membres, traductors i col•laboradors de la revista. Fins i tot el disseny de la nostra web (www.sinpermiso.info) va ser realitzat de forma completament gratuïta pel nostre amigc càntabre Pedro Venero. En quant a l’edició en paper, els diners provenen de les subscripcions, i els mitjans procedeixen del suport que ofereix, com comentava abans, l’editorial El Viejo Topo.

L’ESPURNA: Qui són les persones que composen el Consell Editorial?

SinPermiso té un comitè de redacció i un Consell Editorial. El primer és molt petit i és l’encarregat del dia a dia de la revista. El Consell Editorial és molt ample i està repartit per bona part del món. El comitè de redacció serà remodelat en els propers mesos. En quant al Consell Editorial, algunes de les persones que formen part del mateix són: Guillermo Almeyra, Tariq Ali, Elmar Altvater, Gustavo Búster, Rubén Lo Vuolo, Xosé Manuel Beiras, Robert Brenner, Jean Bricmont, Mike Davis, Josep Fontana, Frei Betto, Florence Gauthier, Michael Krätke, Hugo Moreno, David Casassas, Rossana Rossanda, Philippe Van Parijs, Julie Wark, Erik Olin Wright… Com comprobareu pels noms, són persones de procedència acadèmica, geogràfica i política molt diversa. Pots trobar des de liberals acadèmics (que no polítics) d’esquerres fins a marxistes que no es van deixar arrastrar per la moda anticomunista dels 90 del segle passat. Pots trobrar estadounidencs, argentins, australians, brasilers, belgues, italians, alemanys, francesos…

L’ESPURNA: Quina valoració fas del projecte i la seva repercusió aquests anys?

La valoració és excel•lent. Molt sincerament: no pensàvem que SinPermiso tingués la gran acollida que ha tingut ja des dels seus mateixos inicis. M’estic referint principalment al setmanari electrònic. Les estadístiques de “pàgines”, “visites”, “accessos”, “clients”, “arxius”… són espectaculars. Cada any hem doblat quasi amb exactitut cadascun d’aquests indicadors. Actualment tenim una mitjana diària de prop de 30.000 accessos. Cada setmana rebem unes 30 peticions de subscripció a la llista electrònica a la que realitzem els enviaments cada diumenge. Els números, per freds i fàcils de citar que siguin, indiquen solament de forma parcial aquesta gran acollida que ha tingut SinPermiso, però hi ha altres factors que no vull deixar de mencionar. Molt principalment haig de dir que SinPermiso és una revista electrònica que no rep cap subvenció, pee el que tots els traductors i traductores, així com els redactors, treballen de forma militant i, per tant, gratuïta. Tot això és motiu per a que que ens sentim orgullosos i satisfets.

L’ESPURNA: Hi ha molts autors que vulguin publicar en Sin Permiso?. Podries explicar breument la línea editorial de SinPermiso?

Efectivament hi ha molts autors que volen publicar en SinPermiso i, està clar, no tots poden fer-ho. Això té a veure, sens dubte, amb la línea editorial de la nostra revista. Qualsevol anàlisi sobre un aspecte de la realitat, ja sigui molt parcial o amb pretensions de major abast, que sigui seriós, d’esquerres i ben fonamentat, pot ser publicat en SinPermiso. Dit amb altres paraules i més extensament, un article que provingui de qualsevol variant apologètica del capitalisme actual, de qualsevol variant apologètica de l’estalinisme, de qualsevol variant apologètica “postmoderna”, de qualsevol variant enemiga de la Il•lustració, de qualsevol variant que coquetegi amb pseudociències o que es declari obertament “anticientífica”, mai tindrà cabuda en SinPermiso. Aquesta mena d’articles, articlets i articulets, i qui els escriuen, no ens serveixen per a res. I com així pensem, no els publiquem. Perquè l’enumeració no quedi molt general, m’aturaré en el que he qualificat com “qualsevol variant apologètica de l’estalinisme.” A principis de 2009 vam publicar el discurs que va pronunciar Cristoph Jünke quan va recollir el premi de la Fundació Rosa Luxemburg de Sajonia. En aquest discurs, titulat “El passat que no pasa: la llarga ombra de l’estalinisme”, Jünke deia: “L’estalinisme va ser i és, per sobre de tot, un fenòmen històric. L’estalinisme va ser i és, no obstant això, més que un sistema històricament específic de dominació. Doncs aquest sistema social sedicentement socialista ha sobreviscut moltes décades a la mort del seu creador: no, per ventura, en els seus excessos de violència, però sí en els seus fonaments socials, en les seves estructures i ideologies.” No sóc capaç d’expresar amb paraules més clares el que vull dir.

A més, en SinPermiso no tenim la menor objecció en tocar “temes conflictius”, per dir-ho pudorosament. Per exemple, el que ha passat i està passant a Cuba. En SinPermiso poden trobar-se molt bons articles (31 a finals de juliol, per ser exactes) amb anàlisis i crítiques sobre el règim cubà des de posicions que solament un dogmàtic delirant podria dir que “fan el joc a l’imperialisme” o que “hi ha que evitar-los en aquests moments” o qualsevol cantinela per l’estil. I hi ha qui ens ha criticat per publicar-los. Per el que s’ha dit i coneixem en contra d’aquests articles que hem publicat, hem encertat.

L’ESPURNA: SinPermiso va fer una aposta clara per analitzar temes econòmics, quant el que imperava en l'esquerra eren les lluites culturals. Què us va portar a això? Creus que ha tingut a veure amb l’èxit obtingut durant l’últim any?

He de dir que això no s’ajusta amb el que fa SinPermiso. En la nostra revista donem molta importància a la cultura, a les lluites culturals. Solament teniu que donar un cop d’ull a l’aplicació de la revista electrònica denominada “veure per temàtica”. Pot trobar-se dotzenes d’articles culturals. Ara bé, la meitat més recent de la vida de SinPermiso electrònic coincideix amb la crisi econòmica. No es res extrany que haguem dedicat molts articles des de mitjans de 2007, i encara abans, a l’anàlisi d’aquesta crisi econòmica. En un text que vaig escriure amb motiu de la concesió del premi que la Fundació Pere Ardiaca va tenir la munificència de otorgar-nos a SinPermiso, comentava que en la revista som de l’opinió de que per entendre la societat, qualsevol societat, la milllor forma és continuar considerant que la diferenciació principal és entre rics i pobres. Diferenciació entre rics i pobres a la vella i tradicional forma republicana de fer-lo: els que tenen la propietat que els garantitza l’existència material i aquells que, no disposant d’aquesta propietat, depenen dels anteriors per viure. Recordi’s que molts acadèmics van vaticinar fa pocs anys, amb una vista no precisament d’àguila, que les classes (i, com no, les lluites de classes) s’havien acabat. Bé, si per entendre la societat, com deia, ha de considerar-se aquesta escisió principal (i clar que hi ha altres, faltaria més) en tota societat, no crec que pogui cabre cap dubte de que en el capitalisme que estem vivint, la crisi ha de ser abordada de forma destacada. Les causes de la crisi, les repercusions sobre la teoria econòmica escombraria per la que es van deixar seduir també molts acadèmics d’esquerres, les conseqüències, en definitiva, que està comportant per l’existència material de centenars de milions de persones… La crisi hauria de ser un tema d’atenció permanent de SinPermiso. I així l’hem fet. Hem publicat més de 200 articles des de fa dos anys relacionats directa o indirectament amb la crisi econòmica. Articles d’autors molt coneguts i d’altres no tan coneguts: Walden Bello, Michael Hudson, Paul Krugman, Mike Whitney, John Bellamy Foster, Robert Brenner, Michael R. Krätke, Joseph Stiglitz, Sasan Fayazmanesh, Pam Martens, Elmar Alvater, Sam Pizzigati, Robert Pollin, Barbara Ehrenreich, George Monbiot, Dean Baker... Què això hagi influit en l’èxit de SinPermiso? Pot ser, però em remeto al que contestava en l’anterior pregunta: una clara línea editorial sobre el que no ha de publicar-se i el que ha de publicar-se (i amb María Julia Bertomeu, Toni Domènech i Carlos Abel Suárez hem comentat algunes vegades que sovint ofereix més pistes sobre la nostra línia editorial el que no es publica que el que es publica) es lo que em permeto suggerir que ha sigut la causa principal de l’èxit de la nostra revista.

L’ESPURNA: Aquesta edició alguns dels membres del Consell Editorial heu estat molt presents en els debats de la UPEC sobre la crisi. Cóm valores el projecto de la UPEC i aquesta edició en particular?

Sí, efectivament, per ser exactes havia fins a 10 membres del comitè de redacció o del Consell Editorial de SinPermiso en l’edició d’aquest any de la UPEC. Però jo no vaig ser un d’ells i a més no vaig poder asistir a cap sessió pel que la meva opinió és indirecta. Encara així, puc assegurar-vos que els companys i companyes del comitè de redacció o del Consell Editorial que van poder assistir tenen una opinió molt bona de gran part de les sessions de la UPEC d’aquest any. De les edicions anteriors no tinc informació suficient per a poder donar una opinió sensata.

L’ESPURNA: Quins projectes té SinPermiso per al futur?

Continuar. Som perfectament conscients de que aquest és un projecte que no el vam iniciar per a passar l’estona ni per a que durés quatre dies. SinPermiso és una revista política. Per tant, ens obliga als que ens prenem completament en serio la política. He mencionat abans que farem algunes remodelacions especialment en el comitè de redacció, amb algunes seleccionades incorporacions de gent jove. Volem que SinPermiso duri molts anys, que segueixi sent útil a molta gent per a les seves reflexions i lluites (com numeroses persones tenen a bé comunicar-nos, cosa que ens omple d’orgull); volem, en fi, que a la seva vegada pugui millorar a partir de l’experiència acumulada en aquests quatre anys. En poques paraules: volem continuar fent el que hem fet fins ara, però millor. El que podem asegurar és que tenim la capacitat de treball i les ganes de bregar necessàries per a considerar que podem considerar el futur de SinPermiso amb certes garanties.

Sin Permiso rep un premi

2009-12-05T16:16:00.001+01:00

El 25 d’abril, en el sopar anual organitzat per la Fundació Pere Ardiaca, es va entregar el premi Josep Serradell “Roman” a la nostra revista. Al sopar i entrega del premi, amb una assistència propera a les 200 persones en les Cotxeres de Sants, van estar en representació de Sin Permiso, Gerardo Pisarello i Daniel Raventós. A aquest últim, Celestino Sánchez, president de la Fundació Pere Ardiaca, va entregar la placa i el quadre del premi concedit a Sin Permiso.

Daniel Raventós
Comitè de Redacció de SinPermiso

Agraeixo en nom de tots els membres del comité de redacción que avui estan desperdigats per diferents llocs del món, i en nomb també d’Antoni Domènech, editor general de Sin Permiso, la vostra generositat al atorgar-nos aquest premi. Amb la Fundació Ardiaca hemo treballat en el passat i tenim bons projectes de col•laboració en el futur més proper.

Sin Permiso va ser un projecte en què el petitíssim nucli promotor vam tenir molta confiança, pero al que, acostumats com militants d’esquerres a diferents derrotes, no auguràvem molt èxit de manera immediata.Vam tenir el plaer d’equivocar-nos. Sin Permiso va créixer molt més rápidament del que havien imaginat els més entusiastes de nosaltres. Venim editant Sin Permiso electrònic rigurosament cada diumenge per la tarda nit des de fa tan sols menys de quatre anys. Sin Permiso en paper, del que estem a punto d’editar el cinquè número, va començar a publicar-se una mica després. Quan mirem enrere i pensem que només portem treballant menys de quatre anys, per què negar-ho, ens sentims satisfets del realitzat fins ara. Aquest treball ha sigut possible gràcies, abans que res, a la dedicació aportada por col•laboradors i traductores. Com apuntem al final de molts articles de l’edició electrònica: Sin Permiso "no rep cap tipus de subvenció pública ni privada, i la seva existència només és possible gràcies al treball voluntari dels seus col•laboradors i a les donacions altruistes dels seus lectors."

No es tracta de que, després de sopar, com a "recompensa" per haver-nos concedit aquest premi, us fem la digestió pesada amb massa llauna, però m’agradaria destacar molt ràpidament almenys dues de les moltes característiques de Sin Permiso.
En Sin Permiso ens uneix el rebuig del que es pot expresar en aquestes poques paraules: suposar que una determinada posició política pot abstenir-se del rigor argumentatiu. Hi ha qui creu que el fet de posar una bona tirallonga d’"ismes" i paraules suposadament radicals pot substituir a un bon anàlisi. En Sin Permiso creiem que sense bones raons i bons anàlisis, les autoqualificacions més o menys radicals estan més a prop del ridícul que de ser escoltades seriosament.

La segona característica és que en Sin Permiso som de la opinió que per entendre la societat, qualsevol societat, la millor forma és continuar considerant que la diferenciació principal és entre rics i pobres. Diferenciació entre rics i pobres a la vella i tradicional forma republicana de fer-ho: els que tenen la propietat que els garantitza l’existència material i aquells que, no disposant d’aquesta propietae, depenen dels anteriors per viure. Molts acadèmics van vaticinar no fa molts anys que les classes (ja no diguem les lluites de classes) s’havien acabat. Què Santa Lucía els hi conservi la vista!

Estem convençuts que després d’aquestes gairebé quatre anys val la pena continuar amb Sin Permiso. I ho farem amb el suport de moltes persones que lluiten i que estan convençudes, como ho estava Rosa Luxemburg (el nom que s’ha assignat pels organitzadors, per cert, a la taula en la que m’ha tocat avui compartir sopar amb gairebé una dotzena de vells coneguts i amics), com ho estava León Trotsky, com ho estava Antonio Gramsci, como ho estaven tants altres milers de revolucionaris i revolucionàries que anaven en serio, que la veritat és precisament revolucionària. Qui no ama a la veritat acostuma a ser amic o amiga de l’obscurantisme, de l’opressió, de l’arbitrarietat i, clar està, del relativisme.

Altra vegada, moltes gràcies per haver-nos concedit aquest premi. Desig que Sin Permiso us segueixi sent útil.

Daniel Raventós és membre del Comitè de Redacció de SINPERMISO.
El seu últim llibre és Las condiciones materiales de la libertad (Ed. El Viejo Topo, 2007).

Companya Soledad

2009-12-05T16:14:00.001+01:00

Carmen Plazuelo
Àrea d’Història de la Fundació Pere Ardiaca

Soledad Real és, per a la Fundació Pere Ardiaca, un referent de lluita. Voldríem fer-li un homenatge, per tal que es conegués la seva entega a les causes més nobles: la llibertat, la justícia i la lluita pels drets de la dona.

Incansable militant comunista, va patir la persecució, l’exili i la tortura. Va estar a la presó durant setze llargs anys, convertint-se el seu empresonament en un penós pelegrinatge de presó en presó per tota la geografia de l’Estat, impedint d’aquesta manera qualsevol forma de recolzament dels seus familiars, els quals patien tot tipus d’assetjaments per part de les forces del règim, com ara els registres indiscriminats dels seus domicilis, que provocaven la por i el rebuig del veïnat.

Soledad Real, Sole, passà setze anys tancada, però va ser només un empresonament físic. En aquests setze anys treballà, i molt, per tal que entre les recluses polítiques no defallís mai l’esperit de lluita, a més d’instruir i alfabetitzar a totes aquelles dones que no havien tingut l’oportunitat d’anar a l’escola, ensenyant-los que, desde l’organització i la lluita, aconseguirien un món més just i lliure per tothom. Sole s’enamorà a la presó, s’il•lusionà i començà a construir un futur per quan recuperés la llibertat, un futur en el qual sabia que no hi hauria fills, ja que les brutals pallisses que havia patit varen deixar empremta en el seu cos.

Tot això es revesteix als nostres ulls d’un valor immens, valor que es converteix en admiració al comprovar que, un cop en llibertat (si és que es pot anomenar llibertat a la manera en que es vivia a l’Espanya de mitjans dels cinquanta), continuà amb la lluita antifranquista, organitzant-se als fronts que s’obrien per oposar-se a la dictadura.

Com una part més de les seves intenses conviccions, participà en la lluita del moviment feminista i no perdia l’ocasió de parlar amb les dones per destacar les principals tasques a desenvolupar i la necessitat d’organitzar-se pels seus drets.

Quan, ja molt gran, retornà a Barcelona, es va posar en contacte amb la Fundació i es posà a la nostra disposició per tots aquells que pogués realitzar. Per a nosaltres, dones de la Fundació, i per a tots els companys, va ser una alenada d’aire fresc. Representava l’alegria en el combat diari, l’optimisme per un món millor per a dones i homes. Ens acompanyà en xerrades i en tot tipus d’actes de recuperació de la memòria històrica democràtica, i sempre ho feu amb el mateix missatge: lluitar per la justícia ens fa millors, lluitar per la igualtat de gènere ens fa més dignes, lluitar pel comunisme ens fa més lliures.

Al llarg de la seva vida va teixir amistats i va despertar simpaties en tot l’àmbit de l’esquerra: socialistes, anarquistes, feministes i, com no, l’afecte dels seus camarades del Partit Comunista. Per tot això, han estat moltes les persones que han volgut participar en aquest homenatge i hem intentat recollir les veus de totes les sensibilitats en les aportacions per a la publicació que la Fundació Pere Ardiaca ha editat recentment titulada Las Ventanas de Soledad Real. Llibre que ha estat acompanyat per la creació d’un documental i una exposició amb el mateix títol.

Hem traslladat a les pàgines de l’ESPURNA una de les aportacions realitzades, en concret la de la seva neboda Núria Salamé, militant d’esquerres i Presidenta de l’Associació Catalana d’Amistat amb el Poble Saharaui perque ens sembla que permet
una visió més íntima de la Sole. Us animem a llegir Las ventanas de Soledad Real,
que va acompanyat del documental, i a visitar l’exposició, que anirà passejant-se per Catalunya i per diferents indrets de l’Estat espanyol.

Recordar la Soledad Real és recordar a totes aquelles dones, anònimes la major part d’elles, que són i han de seguir sent un exemple a seguir. Perque elles ens han llegat l’esperança i la dignitat servides amb un embolcall de fermesa i tendresa.

Gràcies Sole.

Des de la meva infantesa fins al seu final

2009-12-05T16:12:00.003+01:00

Núria Salamé
Presidenta de l’Associació Catalana d’Amistat amb el Poble Saharaui i neboda de Soledad Real

Em resulta difícil separar els meus lligams familiars de la meva admiració envers ella, com a dona, com a comunista, com a militant feminista, com la persona que em va estimar com si fos la seva filla. Per això m’és complicat separar els diferents aspectes que, al llarg dels anys ens han acompanyat, i us demano que em disculpeu.

L’aparició de la Sole a la meva vida

La memòria se’m perd en els records que avui em venen al cap, però sempre em queden aquells que, encara avui, són els més entranyables per a mi.

El primer record que tinc, jo deuria ser molt petita, és de quan el meu avi (el seu pare) i la meva mare (la seva germana) ens feien seure i ens llegien totes les cartes que ens arribaven d’ella, així ens la van fer sentir cada cop més propera i la vam anar estimant els quatre germans, malgrat que no la coneixíem. Els contactes que teníem amb ella eren per carta i per alguna que altra fotografia que ens arribava. Tot això ens permetia explicar-nos per què la Sole estava a la presó i després ens permeté defentsar-nos i defensar-la de tots aquells que ens deien “que la Sole només ens portava problemes”.

A vegades, quan arribàvem de l’escola —ho recordo i no ho oblidaré mai—, veiem alguna capa verda i damunt del cap algun “tricorni” pels voltants de la casa. El cor se’m encongia. De seguida apareixia una veïna que ens retenia a casa seva, fins que la mare ens venia a buscar. La cara de la meva mare era diferent segons el que havia passat o el que temia que pogués passar… Les imatges dels registres no s’obliden mai! Ni tampoc l’odi i la por a les forces de seguretat. Posteriorment, hem sabut que la major part de les vegades eren deguts a que la Sole o la família havien passat alguna informació amagada en una carta, vés saber on!

Per a la meva curta edat, la Sole era una dona molt valenta que estava a la presó per lluitar per a que fóssim més lliures, per voler que el país fos un país en democràcia. Per això, escoltàvem de nit i molt fluixet “la Pirenaica”, perque les emissores de l’època no eren de refiar i, quan sentíem parlar al Dictador, el meu pare o la meva mare ens feien apagar la ràdio immediatament.

Jo sóc la més gran dels germans, suposo que per això el meu avi, malgrat que encara era petita, em feia sentir més gran i volia que compartís coses amb ell, com fa qualsevol avi amb els seus nèts; però les coses que compartíem eren ben diferents de les dels meus companys.

Els meus avis vivien a la Barceloneta i nosaltres al barri d’Horta. Un cop al mes, el meu avi venia a buscar-me (suposo que quan cobrava) per anar a comprar el menjar que enviaríem a la Sole. Agafàvem el tramvia i, durant tot el trajecte, anàvem parlant de les coses que hi posaríem al cistell, de quines coses eren les que més li agradaven. Havíem de pensar en coses que es poguessin repartir entre les companyes, i m’explicava com era la solidaritat entre elles, com es repartia tot, com s’ajudaven.

Els diners que tenia només li permetien poder posar una capsa de medicaments, carn de codony, formatge, fruits secs, llet, sabó i, si no ho recordo malament, no podia passar els dos quilos.

Un cop a casa seva, començava un altre procés, encaixar-ho bé, i, el que a mi més m’agradava, desfer un sac i tapar tota la capsa amb els retalls del sac.L’àvia ho cosia i jo li anava enfilant les agulles “saqueres”. Posàvem el nom en un paper i ho enganxàvem. A vegades li escrivíem una carta o em deia que havia “amagat” algun escrit, un senyal, no sé exactament com ho feien perque l’àvia sempre deia “emporta’t la nena al balcó” i quan tornàvem, ja estava tot fet! Quina ràbia que em feia! Posteriorment, em van dir que era per protegir-me, per si algú em preguntava alguna cosa. Quan ho portàvem a correus, sistemàticament es produïa la mateixa situació que se m’ha quedat gravada.El senyor de la finestreta em preguntava “és la teva mare, guapa?””Pobrissona”, la resposta del meu avi no es feia esperar: “és la meva filla i és una presa política”. Ho deia amb tanta força que em feia sentir molt orgullosa, era com demostrar a l’home de correus que la Sole era molt important, i que no se’n avergonyia. A mida que passàven els anys, la nostra relació epistolar es va convertir en una cosa molt especial, les cartes que jo rebia sempre eren una mostra d’il•lusió i d’alegria, les dels meus pares i els meus avis eren més reals, vagues de fam, aïllaments, cel•les de càstig. Els meus pares patien quan les cartes no arribaven, però sempre hi havia familiars d’altres presos que els feien arribar notícies. Aquests familiars ho patien com si fos un assumpte propi, tant li feia que fos esposa, filla o germana, eren moments molt durs. Quan els avis o familiars es reunien a casa, em feien anar a jugar mentre ells parlaven, jo a vegades els escoltava i plorava pensant en les barbaritats que li podien estar fent; sabia que si la meva mare em deia que estava en una cel•la de càstig volia dir que li havien pegat molt, que passava molt de fred i que es posaria malalta. Aquests fets també eren una tortura per tots nosaltres!

En una ocasió, ja de gran, en un de tants viatges que vaig fer a Madrid, la Sole em va llegir una carta (en tenia moltes de guardades). En aquesta carta, devia ser pels voltants dels Reis, jo li preguntava quin dia passarien els Reis per Segòvia i què li portarien. Com vam riure! Encara recordo que, amb molta ironia, em va dir: “nena, a Segovia, amb el fred que hi feia, encara que fossis monàrquica, ni els Reis hi podien passar…”.

Amb els anys, una pren consciència del que està passant i de com està passant, i sobre tot, si té una família que és conseqüent

No podré oblidar mai que des de 1943 fins al 57 mai no va rebre una visita de la família. Durant aquest temps la van anar traslladant de presó en presó a Madrid, Torrero, Málaga, Segovia, sempre massa lluny per a una família pobra. La penúria de la post-guerra era implacable, calia prioritzar els medicaments i el paquet abans de viatjar, i, de vegades calia ajudar als familiars que es trobaven en situacions molt difícils o a les preses que sortien i que tenien als familiars lluny. Aquesta solidaritat m’ha acompanyat tota la vida. Però encara no entenc com ho va poder aguantar. Suposo que va ser per la seva fortalesa i pel recolzament de totes les seves companyes. La meva família, els meus avis en especial, van tenir durant tota la vida el recolzament incondicional de la família Parera, sé que van ser els únics que la van anar a veure un cop a Segovia. Per a tots nosaltres, i per a ella fins al darrer moment, l’estima que ens va donar la família Parera ens vaacompanyar sempre. Quedi aquí el meu humil homenatge a tota aquella gent que com ells han estat sempre al costat de les preses i els presos de la forma més anònima.

Jo vaig nèixer l’any 1944, per tant he pogut conèixer de prop situacions molt doloroses, fills de preses als que les famílies no els donaven el recolzament emocional que necessitaven o parlaven del familiar com “el responsable” de les situacions que els havien tocat viure. Quan a casa teníem coneixement d’aquestes situacions, els meus pares els convidaven a menjar el cap de setmana, llavors també venien els meus avis, especialment el meu avi. Aquest dinar era una qüestió de principis, de força, de coneixements, eren les meves primeres lliçons de vida. He tingut el plaer de gaudir de grans dones i, mentre eren a la presó, dels seus fills; aquesta lliçó m’ha acompanyat tota la vida.

A la Sole li van donar la llibertat l’any 1957 però, com que sembla que encara no l’havien torturat prou, el dia de sortida s’allarga més del necessari perque faltava un paper, sempre falta un paper! Recordo els nervis que ens van fer passar fins que vam saber que ja era al carrer, però encara faltarien molts anys per a poder tornar a Barcelona, estava desterrada i no podia venir.

Des de la presó coneix al Paco per carta, pres a Burgos, per cert. La seva relació epistolar també va tenir la seva gràcia. No podien escriure’s de presó a presó. En Paco escrivia a la meva mare fent-se passar per un familiar, i la meva mare canviava el sobre i la enviava a la Sole. Això que ara sembla una tonteria, tenia el seu risc, cada cop que la guardia civil venia a casa hi havia més interrogatoris per a la meva mare i cel•la de càstig per a la Sole. Que cruel que és la repressió!.

En Paco va sortir dos anys abans que la Sole de la presó. Quin home! Era tan senzill fer-lo feliç, ens vam estimar molt, i em sembla que per a ell vam ser una autèntica família. Humil, treballador, discret i sempre a l’ombra de la Sole. Mentre la Sole encara era a la presó, ell va preparar el que sería la seva casa. Tots els que l’hagueu conegut estareu d’acord amb mi en que van convertir una barraca en ua caseta, humil però plena de vida i d’història. Allà s’hi acollia a tothom, “casa meva és casa teva, si és que hi ha casa d´algú”. Quantes reunions i discussions! El fet que la casa quedés tancada en un petit patí feia que ningú escoltés i que es pogués sortir d’un en un i molt discretament.

Arriba el moment en que deixen viatjar a la Sole a Barcelona. Arribava a l’estació de França i vam anar tots amb molta antelació, perque recordo als meus avis i als meus pares amb els meus germans petits jugant, corrent i, finalment, adormits. Per fi va arribar el tren, jo portava una foto que la meva mare m’havia donat, em vaig posar a còrrer per tota la via fins que vaig veure a una dona amb un farcell i un paquet molt gran, li vaig preguntar “vosté és la meva tieta, oi?”, em va agafar al coll i va deixar els paquets a terra. La meva mare deia que mai em van donar tants petons seguits! És possible que es confongui en la memòria el fet d’haver-ho sentit explicar tantes vegades a la família, però el que és cert és que vaig ser la primera en conèixer-la i abaraçar-la. Quan ara s’emeten els reportatges que fan referència a fets com els que menciono, no puc deixar d’emocionar-me, sembla que qualsevol dels personatges pogués ser la Sole.

Quan la Sole va sortir de la presó, es casà. Però al cap d’uns 3 anys tornen a detenir a en Paco. Recordo perfectament la trucada de telèfon i els plors de la Sole. La meva avia ja havia mort i el meu avi vivia amb nosaltres. En Paco i la Sole van voler que anés a viure a Madrid per a poder dedicar-li els darrers anys de la seva vida. Tot sen’anà en orris!

Detenen a en Paco i el meu pare se’n anà a buscar al meu avi a Madrid. En el moment de la detenció, de matinada com sempre ho fan, el meu avi dormia i la Sole va suplicar que no el despertessin. Al matí, la Sole li digué que al Paco li havia sortit un viatge a Galicia (ell era taxista) i que estaria uns dies fora, i que com que ella treballava, el meu pare l’anaria a buscar. El meu avi va fer la maleta, sense pregutar, sense dir res, i quan va estar al tren li va dir al meu pare: “ja sé que aquest fills de… han detingut al Paco”.

La Sole es va convertir en dona de presoner. Jo ja era més gran i podia anar a fer-li companyia a Madrid. Sempre hem tingut una complicitat molt especial. Recordo que de vegades teníem una reunió a casa d’unes companyes i em deixaven a la cuina per a que no sentís res, però després baixàvem per l’escala i parlaven del tema “ no et deixis tutejar pel de la porta”, li deien a una dona d’un presoner molt jove, “porta a la butxaca un mocador brut per quan t’escorcollin. A mi em semblaven fantàstiques aquestes estratègies, tant que algunes coses de les que vaig escoltar i aprendre em van servir en moment difícils, com per exemple quan t’estaven escorcollant: “uf, quin treball tan lleig el vostre”. Proveu-ho, els posa molt nerviosos!

La meva mare va morir molt jove, amb 49 anys, i la Sole va voler fer amb nosaltres el paper de mare. El fet de ser la més gran i de tenir molta complicitat amb ella va fer que construíssim uns llaços que, malgrat les ultats que després ens va tocar viure, mai es van desfer.

Tant al Paco com a la Sole els vam estimar molt i, mentre la salut els ho va permetre, van participar en totes aquelles festes i celebracions que es produïen en una família nombrosa.

El meu contacte amb ells es va anar fent habitual. Jo anava sovint a Madrid i allò em va permetre entrar en els cercle de les seves amigues i amics, cosa que també em va permetre conèixer de primera mà les seves grans decepcions. D’aquests temes, espero que en parlin d’altres companys amb més coneixements: dels seus viatges clandestins en els que s’ooperà, dels reconeixements que es feia en països amics. La Sole sempre es va mantenir fidel als seus principis, dels que no va dubtar mai. Però ixò, de vegades, li comportava terribles desenganys.

Després de tristos episodis polítics, va dedicar tota la seva lluita a l’àmbit feminista, sense oblidar mai la seva condició de comunista. Va crear al barri on vivia el “Centro Cultural para la Mujer”, al barri del Lucero, un barri obrer en el que va iniciar una sèrie d’activitats com ara la costura o l’alfabetització. I la seva capacitat emprenedora i lluitdora va fer anar creixent una consciència de gènere en dones que mai no se’l havien plantejat. La seva estratègia va anar fent que, poc a poc, el Centro anés adquirint més compromisos amb les dones del barri, fins al punt d’arribar a ser reconegudes i premiades per responsables polítics municipals..

Les iniciatives van anar creixent: van començar cosint, van montar al centre un taller de costura en el que ensenyaren a dissenyar patrons que per la nit en Paco preparava a casa, per passar, amb el temps, a un altre nivell, preparar conferències, exposicions, crear una biblioteca, fer viatges culturals que abans preparaven amb tot detall. Es va sentir molt reconeguda i ho va gaudir molt.

Va arribar el dia en que en Paco va tenir un accident vascular cerebral que el va deixar molt limitat, però així i tot encara els vam anar a buscar varies vegades a Madrid, i una vegada a Barcelona, amb cadira de rodes, els portàvem a passejar per la Barceloneta i després, a la tarda “als Quatre Gats”. Jo de vegades els feia broma dient-los que s’estaven aburgesant, i la seva resposta era “ai, nena, són els catòlics els que volen patir, no nosaltres, eh”.

Els anys que visqué en Paco amb la seva malaltia, que a mida que s’anava agreujant complicava la seva mobilitat, érem nosaltres els que ens desplaçàvem. En Paco era molt feliç amb la nostra companyia, eren uns dies diferents: jugàvem a cartes fins que ens barallàvem terriblement. Els fèiem menjars especials i ells convidaven sempre a alguns amics per a compartir les vetllades.

Les companyes del Centro han estat per a la Sole i en Paco unes companyes incondicionals. Per dures que hagin estat les situacions, sempre han estat al seu costat i han sigut per a ells, aquella família que en els moments puntuals i urgents no hi era. Moltes gràcies a totes elles.

No seria justa si deixés d’anomenar “la llibreria de les dones”, tal i com ella deia. A la llibreria i amb les companyes que la gestionen, és on ella va trobar el seu espai més intel•lectual. Mai no deixà de llegir, estava al corrent dels llibres que feien referència als temps viscuts durant la República, especialment aquells en els que les protagonistes eren les dones. Sempre em regalava llibres que després comentàvem. Tenia una llibreta en la que anotava tots aquells comentaris o “cites” d’autors que després li van permetre construir les seves xerrades, ningú no hagués dit que era autodidacta! A la llibreria va fer xerrades i participà en debats, però també es celebraren molts dels seus aniversaris en els que mai no van faltar les companyes del Centro i les amigues llibreteres. Si jo hi podia assistir es sentia molt feliç, podia presumir d’aquella família que de vegades no va tenir tan a prop com ella hauria volgut. Gràcies a totes les que li vau fer sentir moments tan feliços!

Quan va morir en Paco va començar una nova etapa per a la Sole. Com ella mateixa m’explicava, gaudí durant un temps d’una llibertat que mentre en Paco estava malalt no tingué, però per un altre costat, ells també s’anava deteriorant i la soledat no l’ajudà. Va tenir un accident domèstic, un radiador li va caure a sobre, i es va haver d’hospitalitzar-la primer i posteriorment anar a una residència per a fer la rehabilitació. La tortura no perdona, les seqüeles físiques les va suportar com va poder i amb tota la dignitat, però les psíquiques no, i això l’aparell repressor ho sap i els torturadors, també. És per això que no els ho perdonaré mai. Aquells que es van proclamar vencedors a costa de tant de dolor. Massa patiment per a un cos i una ment.

Al cap de poc temps, i després que les companyes del Centro veièssin dia a dia que les coses anàven pitjor, ens vam plantejar que vingués a viure a Barcelona. Ho va acceptar amb il•lusió i va venir a viure a casa meva. A casa meva, hi havia el meu pare, vuit anys més gan que ella, però amb l’ajuda d’una companya que m’ajudava en les tasques de casa, ho vam organitzar tot per a poder-los atendre i cuidar-los.

Un cop a Barcelona, el fet d’estar atesa, descansada i cuidant la seva diabetes i els seus problemes mèdics, li va permetre posar-se bona ràpidament. Va tornar a trobar-se amb les seves amistats, i va establir contacte amb companys que feia temps que no veia, es va tornar a relacionar amb els companys de la Fundació Pere Ardiaca i de la “Llibreria de Dones”, entrant en una etapa en la que el seu estat d’ànim es va recuperar. Els dilluns anàvem a Girona a veure a les meves nétes, i això la feia sentir feliç. Els meus germans venien els diumenges i aquesta “moguda” familiar la feia estar molt animada. Aquesta situació va durar uns mesos, però aviat van aparèixer novament alguns problemes, i va voler tornar a la seva casa de Madrid. Amb la complicitat dels meus germans vam anar convencent-la de que es quedés aquí a casa meva o en una residència, però a Barcelona, prop de la seva família. Després de llargues converses, ella va decidir anar a una residència, ja que hi estaria més tranquil•la. A mi, això em va fer sentir malament, però vaig entendre que era el millor per a ella i, a la llarga, per a tots, degut al seu estat de salut.

Jo treballava portant la direcció d’un centre per a la gent gran, però ens va semblar millor que s’estigués en un altre centre, i com que a la sortida del centre on jo trebllava inaguraven una residència privada amb les millors instal•lacions, serveis sociosanitaris complets i assistència sanitaria les 24 hores del dia, vam decidir, i després de veure’n unes altres, que la “Residència Collserola”. Era la millor opció. A la Sole li agradà molt ja que estava a peu de metro i al costat de la meva feina, i, a més, vam aconseguir que tingués una habitació des de la que es pogués veure el mar.

Aquí va començar la darrera etapa de la Sole. Al principi tot anava molt bé, feia viatges a Talarn, on hi tenia amics, hi anava i en tornava en taxi. Durat la seva estància va gaudir de la llibertat que volia, als matins o al migdia ens vèiem, als caps de setmana la venia a buscar algun dels meus germans, que tot sovint la portaven a menjar “al Salamanca” a la Barceloneta, on hi trobà un dels propietaris que la va reconèixer i tornaren a reprendre una vella amistat. Sempre que podia participava obertament en totes les activitats i xerrades que s’impartien a la Residència.

Va tornar a trobar als companys i companyes de la Fundació Pere Ardiaca, els incondicionals, els amics, els que donen la mà sense esperar res a canvi. Manolo, Laura, Quim, i disculpeu-me els que de ben segur que oblido, però la veu fer sentir molt feliç, éreu dels seus, les persones amb les que podia compartir i confiar a nivell polític tot el que volia dir, vau ser els seus confidents i, el més difícil, vau saber respectar els moments difícils, quan apareixien les seves alteracions, la vau acceptar tal i com es mostrava, entenent quan era ella i quan no ho era, quan el seu cap la traïa i quan era capaç de mantenir una conversa. Gràcies companys per tota l’atenció que li vau dispensar, per tot el que va poder compartir amb vosaltres tant a nivell ideològic com emocional, per tots els bons moments que li vau fer passar, per comptar amb ella en tots els actes que sabíeu que la podien fer feliç i que ens van permetre als darrers moments poder complir les seves voluntats.

A la Residència tant la Directora com el metge i la treballadora social, vam poder ajudar-la fins els darrers instants. El fet que jo estigués allà mateix ens permetia fer-li un seguiment i ella estava ben atesa. Si no menjava m’avisaven i al migdia, en sortir, li portava, com qui no volia la cosa, algun capritx que sabia que a ella li agradaria. Quan ja no pogué sortir, esperava els diumenges per a que els meus fills o germans la visitessin amb els més petits. Els més petits de la família la van fer molt feliç. Sempre tenia quelcom per a ells, per a les nenes contes que em feia anar a comprar a la llibrera de dones, per als nens no era tan exigent, podien ser carmels!

Malgrat la vida que li tocà viure, la Sole va ser feliç, ja que tot el que va fer ho va fer amb consciència, sabent el que feia. Nasqué per lluitar i va morir lluitant, als 89 anys, tan sols restaven uns dies per arribar als 90, una data que ella esperava per a celebrar-ho tots junts.

Els últims temps ens van permetre parlar molt. Ens vam poder acomiadar, cosa que ella feia amb més valentia que no pas jo. El repàs de la seva vida política no sóc jo qui l’hagi de jutjar, però si que puc dir que fou una dona que ho donà tot pels seus ideals, i que va ser conseqüent fins al darrer moment de la seva vida. La nit abans de morir encara em donava instrucciones per a mi, per a la vida, per a la lluita de no decaure, per a deixar un món millor als més petits.

És per tot això que val la pena seguir lluitant, per a que les dones que com ella van iniciar un camí ple de dificultats, en el moment del traspàs tinguin la seguretat que els seus patiments no han estat en va, que allò que elles van iniciar un dia, unes altres ho seguiran. Segur que no la decebrem! Gràcies per tot el que m’has ensenyat! Gràcies per tot el que m’has donat, Sole!

ELS QUE VENCEN, SIGUIN QUINS SIGUIN ELS MITJANS FETS SERVIR, MAI NO SE’N AVERGONYEIXEN (N. Maquiavel)

La Història en imatges

2009-12-05T16:08:00.001+01:00

Marta Alcalà
Gestora cultural

Tres anys desprès de la publicació de Primavera Tricolor, Farruqo i Santmaria, juntament amb el suport de la Fundació Pere Ardiaca, reapareixen per oferir-nos, un cop més, un còmic que reflecteix un dels tants moments històrics dimportant rellevancia per a la construcció i reconstrucció de la història, uns fets tants cops silenciats, rebutjats, ignorats i tergiversats.

Desprès de la guerra civil espanyola, milers de republicans i republicanes van haver d'exiliar-se al sud de França. L'estiu del 44 la capital francesa patia l'atac del nazisme alemany i el feixisme italià. Les guerrilles formades per republicans, aferrades i acostumades a la lluita per la llibertat, s'uniren a França per fer front a l'amenaça de Hitler i Mussolini.

En Joan, el nostre protagonista, ja és un home madur i exerceix com a cap de guerrilla d'un grup que pretèn l'invasió de la Vall d'Aran i que lluita, des de territori francès, contra el nazis de Hitler. Al llarg dels tres capítols podem viure i sentir les històries que van succeint al company Joan, des de la primera topada amb l'exercit alemany, l'intercanvi d'idees, tabac i armes amb l'exèrcit dels Estats Units, fins al darrer capítol “l'hora de la veritat” on les guerrilles republicanes entren a la ciutat de Viella per combatre l'exèrcit de Franco.

En aquest punt cal fer referència a un incondicional del còmic històric: Carlos Gimènez. Amb la seva col•lecció 36-39 Malos Tiempos, Gimènez reflexa una visió de la història que cal salvaguardar no només per la seva singularitat sinó perquè defuix de la Història en si.

Gimènez situa la seva obra coral a la quotidianitat de la ciutat de Madrid durant la Guerra Civil Espanyola. Els quatre llibres de la col•lecció es divideixen en petits capítols que evidencien la absurditat d'una guerra sense sentit on la població civil en va patir greus consecuències durant i desprès del setge.

Les escenes de Gimènez són dramàtiques, secuències entrelligades que transporten al lector dins de la història i el fa partíceps del terror, la fam i la misèria que durant anys va caracteritzar la Madrid republicana. Allò que singularitza a Gimènez és el missatge que transmet amb les seves vinyetes, sovint, tacades de sang. Gimènez exemplifica de forma molt directe que les veritables víctimes són, no només els morts, sinó els familiars i amics que segueixen endavant, sense dret a la expressió, en un escenari fosc i lúgrebe.

Les millors lliçons d'Història no sempre són les de manual. El gènere del cómic històric es situa com un espai de consulta i de formació tant vàlid com el gènere en la seva forma més tradicional. En aquest sentit, doncs, cal assenyalar que tant Carlos Gimènez amb la seva extensiva obra com Carles Santamaria i Pepe Farruqo amb els dos volums de “Primavera Tricolor”, esdevenen referents indispensables per al coneixement de la nostra història. Una història que encara manté masses silencis.

Tres religions, Tres pobles

2009-12-05T16:04:00.002+01:00

Les Cantigas de Santa Maria d’Alfons X el Savi com a testimoni de les dicotomies entre musulmans, jueus i cristians durant l’Edat Mitjana

Laura Sintes
Músic

Durant l’Edat Mitjana a la Península Ibèrica, considerada per molts autors com el pont entre la cultura occidental i oriental degut a la seva situació geogràfica, hi habitaven varis pobles: musulmans, jueus i cristians. La convivència entre els tres pobles no sempre va ser fàcil. Testimonis d’aquesta coexistència, més que convivència, els podem trobar a les Cantigas de Santa Maria, una col•lecció de cants dedicats a la Verge compilats a la cort de Toledo, formada per pensadors i experts musulmans, jueus i cristians, durant el regnat d’Alfons X el Savi (1252-1284); així com en referències en obres d’altres autors, com l’Arcipreste de Hita. Les Cantigas vénen acompanyades d’una rica col•lecció de miniatures que representen, sobretot, intèrprets amb instruments musicals; i que suposen un material inestimable, no només per l’estudi dels instruments medievals, sinó també per demostrar l’abast de la influència islàmica.

En les més de 1250 miniatures, hi podem veure escenes que il•lustren diferents aspectes de la vida quotidiana de l’època, tant musicals com socials (escenes religioses, el treball dels jueus i la seva participació en la vida social, escenes de batalla entre moros i cristians, jocs, etc.). Els moros i jueus estan representats sota característiques un tant despectives, ja que apareixen els moros amb un aspecte demacrat i poc saludable o els jueus amb el típic nas punxegut tan estereotipat. També representen perfectament la indumentària (armes, tocats,...), l’arquitectura, l’escultura, la pintura mobiliària, en definitiva, ens deixen clars exemples de la gran síntesi de cultures que es va produir en aquella època.

Durant la Baixa Edat Mitjana els artistes cristians i els seus mentors van impulsar la definició d’una sèrie de signes per caracteritzar a totes aquelles comunitats i grups –des de jueus i musulmans fins pagans, heretges i homosexuals- que vivien exclosos del si de l’església, confinats en els espais marginals de la societat medieval. Es va materialitzar així, sobretot a partir del segle XIII, el desig d’establir uns codis visuals que permetessin identificar als “altres”, a qui, fins i tot en en períodes de tolerància i convivència pacífica, eren vistos com alguna cosa summament diferent al grup dominant.

Una amalgama de tòpics, temors i prejudicis presents en l’imaginari col•lectiu van determinar els perfils d’aquest procés de construcció visual.

El plantejament de que hi hagués durant l’Edat Mitjana en la Península Ibèrica tres cultures que convisquessin en una certa harmonia ha quedat ja supeditat a la categoria de mite. El judaisme era “una micro-societat, amb les seves virtuts i defectes, paral•lela a la macro-societat cristiana, i no una classe o un sector per ella”.

Des dels inicis de les cultures, allò desconegut, el que està més enllà de nosaltres ha interessat i causat rebuig a la vegada. Allò que no es coneix produeix dubtes i desconcert, a més de temor en la majoria de casos. Els mateixos sentiments trobats de curiositat i por es fan patents quan hem d’afrontar l’encontre amb algú o alguna cosa diferent a nosaltres.

Un exemple d’aquesta característica de la identitat humana és la que situa les fronteres entre religions, fet que marca més que cap altre les diferències entre les cultures. No és estrany, doncs, que en un període tan devot com l’Edat Mitjana, l’”altre” fos, dins de l’àmbit geogràfic de la Península Ibèrica, aquell que no professés creences cristianes, és a dir, el musulmà i el jueu. Les variants més fanàtiques de les religions consideren sempre que és absolutament imprescindible l’aculturació de l’”altre”, no només intenten que la seva fe sigui la imperant, sinó que tampoc donen gaire importància als mitjans a través dels quals es realitzi aquesta absorció. En el procés es poden arribar a executar diferents mecanismes d’humiliació, tant física com moral, desqualificacions i bestialització de l’oponent.

D’aquests mecanismes, els jueus van ser els que es van emportar la pitjor part. L’imaginari negatiu venia donat per la religió, primer de tot, i la creença jueva espiritualitzada inseparable de la seva consciència de poble, que era del tot incompatible amb la idea romana de l’Estat; i per la seva professió, en segon lloc, els jueus es van fer molt aviat amb el negoci del préstec, i a mida que la pràctica s’anava desviant de la legislatura, el préstec a necessitats, inclús amb un alt interès, es va fer cada cop més usual. D’aquí que es va associar el jueu amb l’avarícia.

Totes aquestes raons històriques van fer que es creés un estereotip antisemita que va des de la caracterització física (nas llarg, ulls d’ametlla, dents sortides) fins els rasgues morals (porucs i covards, superbs, enganyosos i poc de fiar, rancorosos i venjatius, intel•ligents i llestos i usurers). Se’ls acusava de bruixeria perquè la Càbala era un enigma que ningú arribava a comprendre. En certes ocasions, els metges jueus eren denunciats per utilitzar la màgia en la curació dels pacients.

Aquest antisemitisme es va anar acusant arrel de que en el IV Concili de Letrán (1215) es dictessin unes dures mesures contra els jueus. Amb el pas del temps, les lleis es van anar endurint, se’ls va acusar d’enverinament de les aigües, de ser l’origen de les epidèmies de pesta,etc. D’aquí que es decidís separar-los a les ciutats a través de murs, donant pas a una discriminació totalment conscient.

Pel que fa als musulmans, l’aversió contra ells no va ser tan espectacular com la manifestada amb els semites. Tot i que el musulmà no ha estat tan atacat com el jueu, sí que està representat en moltes ocasions com agent diabòlic a la Terra. L’Islam com a religió era considerada pecaminosa i perversa i, a més, constituïen una força invasora i enemiga que pretenia abraçar el territori cristià. Aquests eren els elements necessaris per caracteritzar el musulmà com el dimoni. Se’l observa com un gegant, degut a les seves dimensions físiques majors que les dels cristians, i la seva pell fosca propiciava la seva vinculació amb visions d’espant i por.

Així doncs, no estranya que els artistes medievals, tan donats a la utilització de símbols i signes per fer intel•ligibles les seves composicions, convertissin la imatge oficial del jueu hispà en una espècie d’estereotip iconogràfic. Molts jueus representants són reconeixibles ja que vesteixen la característica capa llarga amb caputxa i porten cosida la rodela (distintiu obligatori de color groc) al pit. Les dones jueves són representades amb una espècie de còfia semblant a la que portaven les monges i la rodela al front.

Encara que totes aquestes represetacions tenen el seu punt de partida en una legislació clarament discriminatòria i segregacionista, no és menys cert que no totes les miniatures posseeixen una càrrega vertaderament infamant cap el jueu.

De la mateixa manera, en lloc d’identificar el jueu a través de les vestimentes i signes abans mencionats, els artistes cristians es van inclinar, també, per desenvolupar un tipus de representació basada en un conegut estereotip fisonòmic. Així, mentre que en algunes Cantigas la imatge del jueu protagonista és absolutament neutre, desproveïda d’elements distintius, en altres casos es distingeix per presentar, de manera més o menys acusada, un rostre en el qual destaquen un nas prominent i un mentó marcat. Però, significa això que estem davant d’una representació negativa? A ningú se li escapa que és evident la voluntat de ridiculitzar i fins i tot de satiritzar la figura del jueu.

En la col•lecció alfonsí, els jueus, més que ser vistos com diables o deixebles del dimoni, són contemplats sempre com potencials cristians que només es condemnen quan renuncien abraçar la vertadera fe.

Des de l’òptica cristiana, és cert que tota deformació fisonòmica pot ser interpretada en clau negativa, si bé en el cas concret de les Cantigas de Santa Maria l’objecte principal de les imatges és establir una paròdica i eficaç fórmula de identificació del jueu. Això encaixa millor amb la naturalesa d’unes històries que sempre mantenen oberta la possibilitat d’un penediment, d’una conversió de l’hebreu.

Vistes així les coses, l’obra alfonsí ens ofereix un ampli repertori iconogràfic amb un sentit ambivalent: per un costat, assenyala la voluntat de ridiculitzar el jueu per la seva ceguera, per la seva obstinada voluntat de preservar en el error; i per l’altre, el presenta com a testimoni, com exemplum, de la superioritat de la fe cristiana i de la possibilitat d’assolir la salvació eterna inclús des de la més desfavorable de les posicions.

Així doncs, a través de les Cantigas de Santa Maria veiem com durant l’Edat Mitjana tota la percepció europea de l’altre s’interpreta en termes cristians. Les dicotomies es basaven en qüestions socials i religioses.

En alguns casos, i prou recents, aquestes conseqüències encara no estan superades. Un exemple és la mesura presa per Inocenci III de que tots els jueus anessin amb un distintiu que permetés a la resta distingir-los per tal de que no es barregessin la gent de diferent religió i no poguessin mantenir relacions gairebé de cap tipus. Aquesta idea de marginació i segregació, portada a terme mitjançant unes senyals, anomenades rodelas, que els jueus havien de portar a sobre de la seva roba en un lloc ben visible, la trobem també durant la Segona Guerra Mundial, proposada pel règim nazi. Els objectius d’aquests distintius eren, tot i que potser no tan dràsticament, els mateixos.

Entre la ficció i la utopia

2009-12-05T15:58:00.003+01:00

Miquel Àngel Sòria

“Y llegará el día en el que para conseguir una distribución más equilibrada de la población mundial, que por motivos ecológicos sería muy de desear, un gobierno mundial comunista se verá obligado a emprender acciones de traslado de poblaciones a escala global”.

“En las desiertas llanuras, en los fértiles valles que rodean los grandes ríos africanos, trabajaremos la tierra trasladando allí a millones de nuestros campesinos pobres que, sin dudarlo, empezarán a cultivar la tierra que está en barbecho”.

Entre aquestes dues cites hi ha trenta anys. La primera és de Wolfgang Harich i es troba a ¿Comunismo sin crecimiento? Babeuf y el Club de Roma. Ed. Materiales, Barcelona, 1978. L’autor exposava aquesta idea que al seu entrevistador, el socialdemòcrata alemany Duve li semblava “macabra”. La segona correspon a la novel•la de Henning Mankell, El Chino. Tusquets Editores, Barcelona, 2008.

Henning Mankell es famós per la creació del personatge de l’inspector Kurt Wallander. Les seves novel•les, catalogades com de sèrie negra, no es queden en la simple intriga policíaca i mostren la realitat d’una societat, la sueca, que “mor d’èxit”. És en aquesta sèrie on es capta la influència del matrimoni d’escriptors comunistes Maj Sjöwall i Per Wahlöö.

Però Mankell no es limita a narrar les aventures del seu personatge, al que darrerament té oblidat. Els seus interessos són més amples i fan referència, entre altres coses, a la seva dedicació a l’Àfrica com a director del teatre nacional Avenida a Maputo, Moçambic. Reconeix que “la solidaritat és el eix de la meva acció. Per tant, no sé si tindré temps per a més Wallander en el futur, hi ha tantes coses que vull fer!”

Al meu parer, a “El chino”, la última novel•la publicada per Mankell, la trama policíaca, que sembla l’eix central, només és una excusa per plantejar una altra qüestió que actualment li preocupa més: l’evolució de la República Popular Xina en un món d’expansió del capitalisme, després de la caiguda dels règims d’Europa Oriental i l’aparició del greu problema de l’empobriment de les masses camperoles que es veuen obligades a emigrar a les zones costaneres on es concentra la indústria i conseqüentment, els llocs de treball. Aquesta situació comporta el perill d’aixecaments populars que a la Xina poden ser de milions de persones. Tiananmen és present.

Mankell avisa d’una nova colonització de l’Àfrica –que ens porta records del Harich- molt més moderna i subtil. Una colonització fomentada per les àligues de la nova indústria xinesa davant l’oposició dels quadres idealistes del Partit Comunista Xinès.

I ho fa muntant una trama quasi rocambolesca a través d’un viatge que té l’inici i el final al nord de Suècia i que passarà per la Xina, Àfrica i Londres. Al mateix temps coneixerem la narració paral•lela d’un altre viatge que s’inicia i acaba a la Xina i passa pels EUA i Londres, però que succeeix mitjançant el segle XIX.
Una trama complexa que s’alimenta del ressentiment, la venjança, la violència i finalment la mort.

Mankell és un fi observador del que passa al seu voltant. Així no és d’estranyar que li preocupi el continent africà i els moviments que es produeixen en el mateix.
La ficció i la realitat van del braç cap a la utopia.

L’enveja de Che Guevara

2009-12-05T15:51:00.002+01:00

Andreu Espasa
Historiador

FORJAR NUESTRO PAÍS
El pensamiento de izquierdas en los Estados Unidos del siglo XX
Richard Rorty
176 pàg
Paidós

Segons el filòsof pragmatista Richard Rorty (1931-2007), als Estats Units les classes socials corren el risc d’esdevenir una relíquia històrica. A diferència d’altres enterraments precipitats, la seva anàlisi no pretén desarmar conceptualment l’esquerra obrerista. Per contra, Rorty ens alerta de l’inquietant ressorgiment de castes heriditàries. En efecte, parlar de classes socials només té sentit si les regles del joc estan inspirades en els ideals de la meritocràcia i la igualtat d’oportunitats. El desmantellament de l’Estat del Benestar agreuja inevitablement les injustícies provocades per l’atzar del bressol. Si el 1979 els joves nord-americans situats en el 25% més alt de l’escala social tenien quatre vegades més possibilitats de fer una carrera universitària que la resta, actualment aquesta proporció ha augmentat fins a deu vegades més. L’American Dream agonitza i, lamentablement, la dreta populista sembla més hàbil que ningú a l’hora d’explotar políticament el ressentiment que provoca l’extinció de tal somni.

Forjar nuestro país pretén ser una aportació provocativa al necessari debat sobre el perquè de tanta derrota acumulada. L’autor fa un repàs a la història de l’esquerra nord-americana del segle XX i assenyala la dècada dels seixanta com un període de ruptura entre la Vella i la Nova Esquerra. Entre els mèrits de la Nova Esquerra, destaca la seva decisiva contribució a la fi de la Guerra del Vietnam, així com la disminució del sadisme simbòlic contra les minories (allò que el pensament conservador pretén ridiculitzar amb l’etiqueta del “políticament correcte”).

El problema ve després, quan, passada l’eufòria revolucionària dels seixanta, els intel•lectuals de la Nova Esquerra comencen a desentendre’s del món del treball. Isolats en uns campus cada cop més elitistes, decideixen lliurar-se a l’estudi preferent d’aquelles víctimes del sistema que portin un estigma inesborrable, ja sigui de gènere o de raça. L’economia perd interès per als acadèmics radicals. Qüestions com el repartiment de la riquesa o les vinculacions entre teoria social i pràctica política són totalment desateses. Quaranta anys més tard, el resultat d’aquesta negligència és una esquerra impotent i atomitzada, en una nació que ha assolit els índexs de desigualtats socials més grans entre tots els països rics.

Què cal fer?

Rorty proposa dues mesures urgents. En primer lloc, demana a l’esquerra acadèmica postmoderna que deixi de racionalitzar la desesperança i comenci a proposar programes d’acció pràctica destinats a la millora concreta de les condicions de vida dels més desafavorits. En segon lloc, situa la necessitat de recuperar l’orgull nacional en la millor tradició de Walt Whitman i Herbert Croly. Certament, atès el seu origen il•lustrat, la identitat nord-americana pot centrar-se fàcilment en elements ideològics progressistes lliures de qualsevol etnicisme o mite històric premodern. Amb totes les contradiccions tràgiques que es vulgui, el nord-americanisme pot ser molt útil per a l’esquerra, sempre que aquesta sigui capaç d’imposar la justícia social com a meta nacional, en comptes de l’individualisme decimonònic. Considerar els Estats Units una nació intrínsecament conservadora és un luxe derrotista imperdonable, sobretot si tenim en compte l’elevat grau d’orgull nacional entre la seva classe treballadora. Per reunificar el moviment obrer i l’esquerra intel•lectual, Rorty també formula una proposa molt concreta: seguir una estratègia a l'estil del vell cartisme britànic, és a dir, una llista bàsica de reivindicacions, interminablement reimpresa i que hauria de conèixer tothom, des del professor esquerranós fins a la mexicana que li neteja els wàters.

Malgrat l’anticomunisme desvergonyit de l’autor, Forjar nuestro país no deixa de ser un llibre breu i ple de pensaments inspiradors. És útil per a l’esquerra nord-americana, però també per a nosaltres, a qui tampoc no ens està permesa ni la desesperança ni el desinterès sobre el seu futur. O com deia Che Guevara: "Us envejo. Vosaltres nord-americans sou molt afortunats. Esteu lluitant la batalla més important de totes- vosaltres viviu en el cor de la bèstia."