e-Xaps. Partits polítics i Internet

B&P: Com lluitar contra l'abstenció

2013-07-09T09:24:00.000+02:00

Divendres vinent, 12 de juliol, a les 20h, celebrem un nou Beers&Politics. En aquesta ocasió el títol de la jornada és "Com lluitar contra l'abstenció", a càrrec de Jaume López, Professor del Departament de Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). També imparteix docència a la UOC, la URLL i a l'IBEI.

Al B&P ens parlarà de com aconseguir augmentar la participació electoral, de les característiques de l'abstenció, de com generar un interès en el públic per anar a les urnes, com augmentar els beneficis versus els costos per als votants en la decisió d'anar o no anar a votar ...

El lloc será el bar Schultz (C/ Bailén, 169, cantonada Córsega). A prop de metro Verdaguer o Joanic.

Espero que ens veiem allà. Confirmeu, si us plau, la vostra presencia a l’esdeveniment de Facebook.

Solem reunir de 15 a 30 persones i funciona així:

1. Algú és ponent principal i parla 15 minuts sobre un tema

2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses

3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;)

Resums d'altres trobades a la nostra web.

B&P: "Com fer porta a porta"

2013-05-27T08:50:00.001+02:00

El proper dijous, 30 de maig, a les 19.30h, celebrem un nou Beers&Politics. En aquesta ocasión el títol de la jornada es “Com fer porta a porta“, a càrrec de Maxime Sattonay, que ha treballat com assistent personal de Dara Calleary TD, Diputat de Fianna Fail, el major partit d’oposició Irlandés. Es Máster en Asumptes p´blics i comunicación política, i Espriu una tesi sobre la gestió de la comunicació de les families dels Homes políticos. Maxime es francès però viu a Irlanda, i parlar perfectamente espanyol (i una mica de català).
En el B&P ens parlarà de la manera d’organitzar una campanya a través del porta a porta, com organitzar a les bases i coma conseguir connectar amb la gent a la que es visita, a més de parlar-nos, com no, de política irlandesa.
Important: Cambiem lloc, día i hora!! Ho farem al bar Schultz (C/ Bailén, 169, cantonada Córsega). A prop de metro Verdaguer o Joanic.
Esperem veure’ns allà.

Solem reunir de 15 a 30 persones i funciona així:

1. Algú és ponent principal i parla 15 minuts sobre un tema

2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses

3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;)

Espero que ens veiem allà.

Confirmeu, si us plau, la vostra presència a l'esdeveniment de Facebook.

Resums d'altres trobades a la nostra web.

Master de comunicació política i institucional a la UPF

2013-05-16T10:22:00.001+02:00

El proper mes d'octubre s'inicia a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona un nou master de comunicació política i institucional, que acabarà a l'abril de 2014.

El master estarà dividit en set grans mòduls: comportament polític, comunicació i opinió pública, estrategs i comunicadors polítics, màrqueting electoral, comunicació institucional, estrategs i comunicadors de les institucions públiques, i comunicació local.

La metodologia s'articula sobre la base de sessions teòriques, anàlisi de casos, sessions pràctiques i conferències, i gaudirà d'un ampli professorat, entre el qual m'incloc. Entre d'altres, estaran Toni Aira, Pau Canaleta, Luis Rierol, Antoni Gutiérrez-Rubí, Vicent Martinez, Francesc Ponsa, Xavier Roig, Jordi Sauret o Jordi Trilla, a part de molts altres professionals de partits polítics i institucions.

Si algú es vol apuntar, allà ens veurem!

Noves tendències en campanyes electorals

2013-05-08T17:11:00.003+02:00

El passat 2 de maig vaig parlar a la Universitat Pompeu Fabra, convidat per AnticsUPF, i junt a Ana Polo i Natalia García Carbajo, sobre “Innovació i noves tendències
en campanyes electorals”. Us deixo un petit resum del que vaig dir:

1. Grandíssima importància de la presència personal del candidat a prop dels votants. El contacte físic, les salutacions, les petites converses... segueixen sent bàsiques a l’hora de generar relacions de confiança amb el polític. Es busquen dividends electorals i econòmics, i estar a molts llocs perdent el mínim de temps és el que es busca. El més important no és el debat electoral (que pot fer canviar no més d’un 1%, a menys que algun candidat faci una errada greu), ni els anuncis a televisió, que no tenen fort impacte a mig termini.

L’objectiu és la visibilitat, per això anem a actes petits amb molta presència visible d’activistes. Es vol que les imatges o els vídeos mostrin la força del candidat, encara que sigui poca gent. També a petits actes a bars i cafès, a diferents barris o zones. Són trobades ràpides, disponibles per a qualsevol. S’han acabat els actes pels “amics de Facebook”, sinó que es vol aconseguir relacions i aliances amb el públic, però també amb prescriptors, al nivell més local possible.

2. La campanya ha de ser global, els missatges i els contactes, locals. Es fa acció local, buscant el boca-orella, de veí a veí. Confiarem més amb la gent a la que veiem cada dia, al nostre carrer o al nostre bar o supermercat, per molt que rebem missatges a la televisió del candidat. La cura dels influenciadors locals esdevé bàsica per a qualsevol campanya.

Es poden organitzar online, però la visibilitat ha de ser també al carrer. Cara a cara amb els ciutadans i cara a cara entre els propis activistes, perquè reforcin el seu sentiment de comunitat.

3. Dades i segmentació. A través de l’anàlisi de les dades podrem definir les nostres prioritats a l’hora de fer o no fer campanya intensiva a una o altra zona, i podrem delimitar quin és el missatge que li volem donar a aquells determinats votants, personalitzant al màxim el nostre missatge al que ells els preocupa.

No només s’analitzaran els vots rebuts en anteriors eleccions o els vots a altres partits d’on podem aconseguir votants. També cal analitzar amb cura a la població, transport públic, immigració, educació, problemàtiques, inseguretat, atur, edat, famílies, joves, zones verdes, estudis, nivell de renda... Un cop creuades les dades, tot ens ajuda a saber què dir i on dir-ho, amb el que estalvarem de recursos humans i de diners.

4. Continguts. L’objectiu és que els continguts es viralitzin al carrer i a les xarxes socials, i que la gent en parli. Per aconseguir que se’n parli o valgui la pena que els activistes comparteixin els nostres continguts, aquests hauran de ser bons, creatius, innovadors, divertits... amb molt sentit de l’humor. Qui comparteix es converteix en garant del contingut, en còmplice. És la importància del boca-orella. La idea ha de ser tant bona que vingui de gust compartir-la. És per això, especialment a Facebook, que les imatges estan agafant una forta embranzida. Una imatge, on se li ha inserit el nostre missatge, serà difosa exponencialment més que si només posem un text amb la mateixa frase. Aquestes imatges són adients per a compartir a la xarxa.

També les infografies i els vídeos, constants, ajuden a que el nostre missatge segueixi viu, i seguirà viu mentre es segueixi compartint i difonent, mentre la gent en parli. Youtube ja és el segon cercador mundial, just per darrera de Google. Per això és també important ser trobables en aquesta eina.

Importantíssim és tenir un equip de resposta ràpida, que pugui desactivar ràpidament qualsevol missatge del nostre oponent, a poder ser amb humor. És una manera brillant de fer oblidar el missatge que no volem sentir, i difondre el nostre. És l’ingeni i la rapidesa a l’hora de respondre el que pot marcar la diferència.

5. Activisme. Qualsevol simpatitzant d'un partit ha de poder saber ràpidament què està fent el partit al territori, i què pot fer per ajudar. És una forma ràpida d'aconseguir aglutinar als activistes actuals i d'aconseguir nous voluntaris. En la meva exposició vaig parlar de la campanya a les primàries de l'alcaldia de Los Angeles d'Eric Garcetti.

Els activistes han de sentir-se escoltats i ser importants en qualsevol campanya, i hi ha bons exemples de què poden fer pel partit. Els activistes han de sentir-se escoltats i ser importants en qualsevol campanya, i hi ha bons exemples de què poden fer pel partit. També sobresurt la gamificació com a alternativa: a través de fer coses divertides, interessants i/o competitives s'obté més participació, i es dóna a conèixer millor el missatge del partit. En campanya, s’ha de recordar que no volem militants, volem activistes. Aquests han de serntir-se els protagonistes de la campanya, per fer més gran el boca-orella.

Us deixo el ppt:

Upf tendències campanyes electorals from Xavier Peytibi

Campanyes electorals i innovació en compol

2013-04-24T12:38:00.001+02:00

El proper 2 de maig, AnticsUPF, l’associació d’antics alumnes de la Universitat Pompeu Fabra, organitza la Taula rodona: Campanyes electorals i innovació en la comunicació política, a la que m’han convidat.

La professionalització de la comunicació política, al món, però especialment als Estats Units, en cada període d’eleccions presidencials, fa que les eines de gestió de campanyes i les idees de comunicació política per a tirar endavant aquestes campanyes canviïn i millorin, segmentant millor els missatges i la manera de fer-los arribar al públic. L’anàlisi de dades i entendre la societat digital esdevenen imprescindibles en la difícil tasca de fer una bona campanya.

La innovació en comunicació política, en general, i l’anàlisi dels casos específics de les eleccions presidencials nordamericanes de 2012 i d’Itàlia al 2013 és el tema central d’aquesta taula rodona, que també debatrà sobre les implicacions que pot tenir per a fenòmens, temàtiques i candidats del nostre entorn més proper.

Presenta i modera:
- Jaume López- Professor del Departament de Ciències Polítiques i Socials (UPF), i Consultor als estudis d’Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya.

Amb la participació de:
- Xavier Peytibi @xpeytibi. Innovació i idees en comunicació política.

- Ana Polo @nanpolo: La campanya americana del 2012.
- Natàlia Garcia Carbajo @natalia_garciac: Itàlia i el fenomen Beppe Grillo.

És dijous, 2 de maig, de 18.30h a 20.30h, a l’Aula 55.309 de l’Edifici Tànger del campus de la Comunicació UPF.

La inscripció és gratuïta , però es recomana reservar plaça escrivint al email antics.alumnes@upf.edu indicant nom i cognom.

Recomanacions per Sant Jordi

2013-04-23T16:50:00.000+02:00

Avui és Sant Jordi, i res millor que tenir en un mateix lloc les recomanacions de molts experts. És per això que des de Beers&Politics hem creat una web on prop de 80 consultors, experts, professionales i “freaks de la cosa” han tingut l'amabilitat, no només de recomanar el seu llibre preferit, sinó també d'ensenyar-nos la resta de la seva biblioteca, per a que qualsevol pugui agafar idees fent zoom. Hi podeu accedir des d'aquest enllaç.

La nova política italiana

2013-03-12T10:00:00.000+01:00

Ahir va tenir lloc una nova sessió del Taller de Política, amb la ponència de Ton Vilalta, parlant sobre “La nova política italiana” i analitzant els resultats del Movimento 5 stelle, de Beppe Grillo.

Us transcric un resum del que va dir en Ton:

El Canvi en el bipolarisme subjacent a Itàlia no és propi només del país transalpí. A Grècia hi ha Syriza, per exemple, i a altres països hi ha partits més o menys radicals que han aconseguit el seu propi espai electoral.

La política italiana estava molt polaritzada en l’eix esquerra-dreta, que es mantenia des de fa moltes dècades. En aquestes darreres eleccions del 25 de febrer, el centredreta ha perdut vots però manté les seves zones de poder dels darrers 60 anys, allà on era forta l’antiga democràcia cristiana. Pel que fa al centre esquerra, el mateix cas, on manté les mateixes zones de poder que tenia el poderós PCI (partit comunista) als anys cinquanta.

En canvi, i aquí radica la diferència, el vot al moviment 5 stelle és un vot homogeni, a tot el país. No té res a veure amb la geografia política històrica.

Si analitzem els resultats de dreta i esquerra a través dels mapes de resultats, veurem que és quasi una fotografia negativa: on guanyen uns, perden els altres. Amb el M5S, canvia la cosa.

El M5S han tret un 25% arreu, i fins i tot han superat les històriques –des del risorgimento- diferències de vot camp-ciutat, on al camp eren molt més conservadors que a les ciutats.

Al començament, es deia que ells eren un moviment urbà i del nord, d’Internet. I podia ser així a les anteriors eleccions, però en aquestes han sortit d'aquesta idea. Han arribat a ser un partit nacional, a pobles petits, ciutats i grans metròpolis, hi haguessin molts joves o molt ample de banda, o no hi hagués. Són ja el primer partit d’Itàlia.

Veiem algunes de les curiositats del M5S, que sovint no es tenen en compte:

Innovacions:

Primàries obertes i analògiques vs. Primàries tancades i digitals. Al M5S les candidatures es presentaven per Youtube i es votaven online, però només podien votar els militants del partit, i amb certa antiguitat, i a les llistes només podien estar membres que s’haguessin presentat en anteriors eleccions. Al PD, en canvi, tot i ser el típic partit burocràtic i tradicional, hi havia primàries obertes a qualsevol, el mes novembre per decidir candidat i després per decidir llistes. El PD va tenir 2,5 milions de votants a les primàries, per només 30.000 del M5S.
Partit líquid. El M5S supera l’estructura de partits. La seva seu és el bloc de Grillo. No tenen estructures. Tampoc Grillo és un candidat per se, ja que no s'ha presentat a les eleccions. Però ningú li discuteix el seu paper, és el líder suprem.
Partit marca. El M5S és una marca en el sentit comercial. Té un logo propietat de Grillo, que decideix l'ús. Grillo pot publicar un post on diu qui està fora (com va fer al 2011 a Emilia Romagna, on uns militants van solicitar democracia directa i es van convocar per discutir-ho. La resposta de Grillo va ser fulminant, expulsant-los i prohibint-los l'ús de la marca).
Democràcia interna (real o simulada) als partits tradicionals vs. Lideratge carismàtic al M5S.

El partit de la gent normal:

El M5S va aconseguir el vot de protesta. Però no era només un vot antiausteritat, sinó que el que feia era identificar a uns culpables: la casta politica. Hi ha crítica a periodistes, finances, premsa... Van contra les elits del país.
Antieliterisme és populisme. No tenen, al contrari de moltes visions, que ser d'esquerres, el tea party també era antielitista, i era de dretes.
La casta vs. la gent. El missatge del M5S era “Nosaltres contra ells”.
El moviment vs. la casta. Grillo identifica moviment amb la gent. No diu mai que són un partit, diu que no ho són, que són un moviment. Tot i que realment ho són: gent que s’agrupa per a influir políticament i aconseguir accedir al poder.

Ni de dretes ni d'esquerres:

La importància de no ser de dretes ni d'esquerres. Grillo ho repeteix sempre. És una bona manera de capitalitzar el vot protesta.
Té un il·lustre precedent històric. El programa de Mussolini de 1919 era semblant.
Contradir-se no és un problema (si no surts del frame antielitista). El M5S tenia al seu programa idees que agradaven a tot tipus d'electors, per exemple:

o Als votants d’esquerres: no a reforma laboral ni pensions, no desmantellar l'estat del benestar, prohibir l'embargament de cases...

o Als votants de dretes: alleugerir la pressió fiscal, alleugerir la burocràcia, lleis d’immigració restrictives (en contra de l'adopció del ius solis), reducció dels sindicats...

o Per a tothom: Control de la politica i els polítics, ecologia, Internet gratis i per tothom.

La xarxa com a comunicació:

Internet és un dret inalienable per a la nova ciutadania digital. Però la seva comunicació és vertical, homogènia, unidireccional. L'ha fet servir molt bé com a element de comunicació, i sense la xarxa no hagués fet res, però no és cap bon exemple. Grillo no debat, només difón. No és diferent de la vella premsa de partit. Mai comenta, ni respon. Només emet, de forma tremenda. És el bloc més llegit a Itàlia i uns dels del món, també a Twitter i a Facebook, però Grillo segueix una estratègia televisiva: difusió i gens d’interacció. Disposava del bloc (que es converteix amb una gran web recopiladora de missatges de diferents persones, però sempre amb homogeneïtat, una webradio i una web comunitària, creada el 2001.

El filibusterisme parlamentari

2013-03-09T12:06:00.003+01:00

Jefferson Smith (James Stewart) és un jove ingenu i idealista, nomenat senador. Ignora que a Washington haurà de veure-se-les amb polítics i empresaris sense escrúpols que li faran perdre la fe. Quan intenta denunciar la corrupció, és injustament acusat d'enriquir-se i expulsat del Senat. Però té un últim torn de paraula, que dura, tal com dicten les lleis nord-americanes, fins que acaba. El jove senador parla durant 23 hores seguides, defensant apassionadament a la democràcia, i posant en evidència una important trama de corrupció. Així acaba (perdó per l'spoiler) la pel·lícula, de 1939, “Cavaller sense espasa”, de Frank Capra.

Dimecres passat, Rand Paul, senador republicà, va bloquejar la votació sobre John Brennan com a director de l'Agència Central d'Intel·ligència (CIA) d'Estats Units, en protesta pels atacs amb avions no tripulats contra ciutadans nord-americans. Paul va parlar durant 12 hores i 52 minuts, i el seu equip va anar tuitejant i pujant al seu web les primeres set hores de discurs.

El que va fer Rand Paul i el que feia el protagonista de la pel·lícula és el que es denomina “filibusterisme”. Es tracta d'una tècnica d'obstruccionisme parlamentari, mitjançant la qual es pretén bloquejar l'aprovació d'una llei gràcies a un discurs de llarga durada. És eficaç en els sistemes parlamentaris en els quals els representants polítics no tenen fixat un temps límit per intervenir: un congressista pot parlar el que desitgi sempre que no s'assegui o es detingui. Normalment, s'arriben a llegir en veu alta llibres de receptes, novel·les, etc… fins que es posposa la sessió.

Rand Paul va quedar lluny del rècord marcat per Strom Thurmond el 1957 en intervenir durant 24 hores i 18 minuts contra la segregació racial. Thurmond va començar a parlar a les 20.54h el 28 d'agost i va continuar fins a les 21.12h la nit següent, arribant a recitar la declaració d'independència, la carta de drets, el discurs de comiat del President George Washington i multitud de lleis i altres documents històrics sense baixar-se de l'estrada.
Però Thurmond no va ser l'únic legislador “filibuster” sobre aquesta llei, l'acta de drets civils. Segons els registres del Senat, els senadors van aconseguir sabotejar durant 57 dies la votació gràcies al filibusterisme, entre el 26 de març i el 19 de juny de 1957, el dia en què per fi es va poder votar.

I no és quelcom nou, havent-hi nombrosos exemples, a Estats Units i en la tradició parlamentària anglosaxona. Com indica Ignacio Prados: ja en la República de Roma, Cató el Jove era conegut per aguantar dies sencers sense parar de parlar amb tal de detenir qualsevol iniciativa del seu enemic polític Juli Cèsar, o en 2010 els laboristes van retardar fins al límit el debat d'una llei, provocant que a la cambra dels Lords els empleats haguessin de preparar llits i organitzar un catering per prevenir la llarga nit que els esperava als Lords esperant que la Cambra dels comuns enviés la llei confirmada.

També apareix un exemple en un capítol de “L'ala oest de la Casa Blanca”. És un mer simbolisme, normalment per cridar l'atenció dels mitjans, i per donar-se a conèixer, o donar a conèixer el que és a punt d'aprovar-se. Una bona mesura de pressió, si no et quedes en blanc!.

Mor un President, neix un mite

2013-03-06T12:05:00.004+01:00

El 10 de setembre de 2001, la valoració positiva de la presidència de George Bush era del 51% de la població. L'endemà van tenir lloc els atacs a les torres bessones. El 15 de setembre, la valoració positiva de Bush era del 86%. Havia pujat uns increïbles 35 punts. El 22 de setembre, després del llançament de la “guerra contra el terror”, va arribar al 90% de valoració positiva, el rècord en la història política nord-americana.

La raó és el conegut com a “Rally round the flag effect”. Aquest terme politològic, enunciat el 1970 per John Mueller, suggereix que en situacions de crisis, especialment en conflictes internacionals o quan existeix un enemic a qui “culpar”, el poble tanca files entorn del seu líder i s'uneix per tirar endavant, tots a una.

Per entendre millor aquest efecte, especialment en George W. Bush, recomano llegir l'interessantíssim article “Anatomy of a Rally Effect: George W. Bush and the War on Terrorism” a la revista Political Science&Politics. Però no és l'únic cas. Luis Arroyo parlava d'aquest efecte en Jimmy Carter durant el rescat dels ostatges a Iran (va passar del 32% al 58% d'aprovació). També va succeir amb la crisi dels míssils de Cuba el 1962, quan Kennedy va passar d'un 61% d'aprovació al 73%. Al setembre de 2012, Xina va fer una crida nacionalista a la població per defensar les illes Sendaku, la qual cosa va fer millorar molt l'aprovació del seu govern. Un enemic exterior o una gran acció patriòtica ajuda a focalitzar els suports al govern.

Però analitzant-ho, observo que el Rally round the flag effect també podria ser extensible després de la mort d'un president. Després de la mort de Franklin Roosevelt, el seu vicepresident, Harry Truman, que va ascendir al poder, partia ja amb una aprovació del 87%, el rècord absolut del seu mandat. Anys després, en el següent cas, en morir John F. Kennedy, el seu vicepresident Lyndon B. Johnson partia amb una aprovació del 79% (també el rècord del seu mandat).

A la mort d'un líder, el període de duel abasta setmanes, i és el seu successor, sempre que l’hagi triat el president mort, qui aconsegueix no només igualar l'aprovació que tingués l'anterior mandatari, sinó superar-la amb escreix. La de Roosevelt era del 70% a la seva mort -87% per Truman a l'endemà-, i la de Kennedy del 58% -79% de Johnson l'endemà-.
Va passar també amb la presidenta argentina, Cristina Fernández de Kirchner, a la mort del seu marit, l'expresident Néstor Kirchner, passant d'un 35% de valoració positiva a un 56%.

Ahir va morir el president veneçolà, Hugo Chávez, que gaudia d'un 70,3% d'aprovació. Assumeix la presidència Nicolás Maduro, que en 30 dies ha de convocar noves eleccions. Maduro era el segon del líder absent, l’escollit, i a partir d'ara, el centre d'atenció de l'efecte “Rally round the flaf effect”. Ja en el seu discurs d'ahir, en anunciar la mort de Chávez, ja parlava d'això i buscava –conscient o inconscientment- aquest efecte: “En aquest dolor immens d'aquesta tragèdia històrica que avui toca a la nostra Pàtria, nosaltres cridem a tots els compatriotes, homes i dones de totes les edats […] Molt coratge, molta força, molta enteresa; hem de créixer per sobre d'aquest dolor i d'aquestes dificultats; hem d'unir-nos més que mai, la major disciplina, la major col·laboració, la major germanor; anem a créixer”.

Si no hi ha moltes novetats, Maduro guanyarà sense problemes les eleccions, per ser qui és, però sobretot, perquè és l’escollit del líder que acaba de morir. Ha mort un President, però ha nascut un mite. La gent, per un temps, seguirà votant al mite, i al que representa.

Beppe Grillo, una comunicació diferent

2013-03-04T16:47:00.003+01:00

Fa cada vegada més anys, vaig cursar el meu últim any d’universitat a Florència. Allà, mentre cursava l’assignatura de “sistema polític italià”, un venerat professor ens va dir el primer dia de classe, resumint -en una frase- 50 anys de democràcia als seus alumnes:“L’Itàlia è un casino” (Itàlia és una casa de putes). Han tingut -en només els últims vint anys- dotze caps de govern (el recent elegit serà el dotzè). Aquesta xifra ajuda a entendre mínimament l’esperpent en la política italiana i el cansament de la ciutadania amb els seus governants. Corrupció, incapacitat, amiguisme… impregna la casta política i cap dels dos partits tradicionals ha pogut parar-ho.

En aquesta mateixa Itàlia, el passat 24 de febrer es van celebrar eleccions. La tercera força més votada va ser el Moviment 5 estrelles, del còmic Beppe Grillo. El 25,5% dels vots van ser per a ells. La victòria -pírrica- en escons se la va emportar Bersani, socialdemòcrata. Berlusconi va tornar a renéixer de les seves cendres, i Monti, qui governava, es va enfonsar.

El moviment 5 stelle és un exèrcit de perfectes desconeguts que inclouen investigadors desocupats, teleoperadores, geòlegs, advocats, llicenciats, biòlegs amb treballs precaris, infermeres, professors d’institut o mestres. Tal com indica Lucia Maggi en un interessant retrat del moviment, “no volen ser els representants de la societat civil, sinó que són societat civil. Sense intermediaris“.

Ángela Paloma Martín diu que Beppe Grillo ha sabut dirigir bé el seu missatge a la seva forma i la seva manera perquè, en aquesta campanya electoral, ell no ha baixat de l’”escenari”, i que “no és perquè hagi interpretat un paper cínic políticament incorrecte, sinó perquè ha entès que la seva audiència és la mateixa que està passant serioses dificultats, és la mateixa que necessita un somriure i esperança, i és la mateixa que està indignada per la situació“. Deia el que la gent anhelava sentir sobre la política i els polítics. A Europa, en canvi, es parla d’ell com la victòria del populisme, que fa referències a extrema esquerra i dreta, amb un programa impossible de realitzar. Per exemple, en arribar al poder a Parma, el maig del 2011, en un ajuntament endeutat per la corrupció, amb 80 assessors i directius, encarregats a dit i superremunerats, els van eliminar a tots. Ara, els vuit regidors de la ciutat estan aïllats a l’ajuntament, no aconsegueixen activar els departaments perquè, senzillament, no saben com funcionen. Com aquesta, moltes intencions de sentit comú es queden en l’aire.

No crec que el moviment de Grillo sigui completament antipolític, sinó el fruit d’haver sabut aprofitar el cansament de la ciutadania. Però sí que crec que per desgràcia, hi ha una mica de populisme. És el mateix populisme antipolític que veiem també a altres partits i en altres països (Espanya inclosa). El millor del moviment 5 stelle és que és gent nova, amb noves idees, noves cares i que emergeix com una oportunitat de castigar durament les castes polítiques que porten governant Itàlia les últimes dècades, o als polítics posats a dit per potències estrangeres. Ambdues coses expliquen l’auge del moviment.

Però la principal diferència és que Grillo, al contrari que petits i nous líders en altres països que no han aprofitat l’ingent malestar social, és un gran comunicador. Dino Amenduni parlava de la seva estratègia comunicacional en aquestes 10 idees:
1. Posicionament polític. Es situen com el partit que trenca amb el bipolarisme, que trenquen amb les castes polítiques.
2. No és només un moviment antipolític. Parla de transparència, de respostes socials, que els mitjans siguin independents, de la regulació del finançament dels partits, de en què gastar els diners públics i, sobretot, en què no fer-ho…
3. Identitat pròpia basada en els defectes dels adversaris: ”són tots iguals. Nosaltres som diferents”. Canvi profund en la política italiana.
4. Esquerra-dreta. No es posicionen, de manera que arriben a molta més gent. Té, en el seu programa, elements que agraden a ambdues ideologies.
5. Aconsegueix que els mitjans de comunicació parlin d’ells. Ho han de fer per llei, però els mítings de Grillo i les seves sortides de to o presentacions, li donen un augment exponencial en les notícies i imatges. No obstant això, ells només parlen a través del bloc de Grillo i els seus vídeos, sense rodes de premsa.
6. Ell és el líder, tota l’atenció mediàtica, per bé i per mal, és sobre ell. Era l’únic candidat que mai ha estat en política. Utilitza un llenguatge no polític, que pesca de registres còmics i televisius,… el que fa que qualsevol frase seva aparegui en els mitjans i augmenti la seva popularitat entre la gent.
7. Web com a element estratègic. És, durant els últims anys, la web més visitada d’Itàlia. Hi ha streaming en directe de tots els seus actes.
8. 24h/24h. Utilitza la lògica televisiva, amb directes i continguts preparats per a la seva ràpida difusió viral en les xarxes socials.
9. Sense comitè electoral central. Ha usat als mitjans, a la xarxa i als seus simpatitzants com a difusors de les seves idees.
10. Bloc polifònic. El blog s’ha convertit durant la campanya en un compendi d’informació, no només de Grillo, sinó d’altres persones, articles de diaris, de blocaires … però amb una línia editorial homogènia.

Recomano analitzar més a fons la presentació d’Amenduni. De totes aquestes coses, i de moltes més, es parlarà el proper 11 de març al Taller de Política, que aquest mes té de ponent a Ton Vilalta . Allà ens veurem.

Articles interessants:
- Paper introductori (Taller de política)
- Laboratori, laberint (Taller de política)
- Sobre las elecciones italianas (Antoni Gutiérrez-Rubí)
- The Economist no sabe perder (Guerra eterna)
- Il linguaggio del corpo di Berlusconi, Grillo, Bersani, Monti (Giovana Cosenza)
- Come comunica Grillo (5). Il crowd surfing (Giovana Cosenza)
- Beppe Grillo: el no-líder de una Italia diferente (Cristina Barchi – diario.es)

L'aigua de Marco Rubio

2013-02-16T10:33:00.000+01:00

Dimarts passat, en el discurs de resposta al discurs sobre l'estat de la nació d'Obama, Marco Rubio va caure en el que es denomina “el fossat d'orquestra”. Tal com explicava Daniel Ureña fa un parell d'anys: “Pots donar un discurs anunciant la pau del món, però si el ponent posterior cau davant de les càmeres, segurament es parlarà més d'ell. Predomina l'inusual, buscant l'info-entreteniment, i cal estar preparat per a això, i fins i tot per beneficiar-se”. En el cas de Rubio, considerat per alguns com la salvació del partit republicà per guanyar vots entre la comunitat hispana, va provocar centenars de comentaris a les xarxes socials, quan va interrompre el seu discurs per prendre un glop d'aigua. Rubio va respondre, entre somriures, a les crítiques dient que “sentia la boca seca i necessitava una mica d'aigua”. Al moment, ningú va parlar del seu molt bon discurs. Només del seu glop d'aigua.

El que era un “fossat d'orquestra” clar s'ha intentat aprofitar per l'equip del republicà, intentant capitalitzar-ho. El senador republicà ha llançat una campanya de recaptació de fons a través de la venda d'ampolles d'alumini amb el seu nom.

En un missatge publicat en el seu compte de Twitter en la nit de dimecres, Rubio convida als seus seguidors a entrar a la pàgina web del seu comitè d'acció política (PAC, per les seves sigles en anglès) ‘Reclaim America’ (Recuperem a Estats Units) i comprar l'ampolla metàl·lica, blanca i amb el seu cognom ‘Rubio’ escrit en vermell. “Si dónes avui 25 dòlars o més, t'enviem una ampolla d'aigua de Marco Rubio. Envia als detractors liberals el missatge que Marco Rubio no només t'inspira, sinó que també t'hidrata“, diu l'anunci desplegat a la pàgina a Internet del comitè d'acció política. Al seu torn, el tuit enviat pel senador cubàamericà agrega: “Aconsegueix avui la teva ampolla d'aigua de Marco“.

Qui per descomptat també està capitalitzant l'anècdota és la marca de l'aigua, “Poland spring”, que de sobte s'ha fet extremadament coneguda a Estats Units. Encara que tard (14 hores després del fet) va penjar en el seu Facebook una imatge de l'ampolla, amb la frase “Reflecting on our cameo. What a night!”.

500 anys de corrupció, i algunes solucions?

2013-02-07T15:51:00.005+01:00

A la segona meitat de 1513, fa 500 anys, Niccoló Machiavelli escrivia “El Príncep”. El llibre, que exposa els mètodes per mantenir i conservar el poder, va revolucionar el pensament polític a Europa.

En el seu llibre, l'autor deia que el que impulsa als homes en els seus actes són principalment dues coses: l'amor i el temor. Durant un govern, aquests dos impulsos segueixen en peu. En l'amor, per governar pel bé del poble però també per buscar el propi benefici (l'home és dolent per naturalesa). En el temor, perquè s'actua bé per no rebre un fort càstig del príncep.

Per Maquiavel, l'èxit d'un bon líder polític es deu, o al fet que ja té diners, o al fet que té “virtut”. La definició de la virtut política de Maquiavel, tal com la indicava Learry Gagné en un article en el Canadian Political Science Review, és “el comportament d'algú capaç de controlar les seves emocions per prendre decisions calculades i racionals. Maquiavel utilitza sempre virtut com a senyal d'aprovació, per la qual cosa podem concloure que, per a ell, el bon comportament és un comportament racional, on les passions estan tan contingudes com sigui possible”. Virtut és, doncs, l'atribut d'algú que sempre té en compte les conseqüències de les seves accions sobre els equilibris socials i que aconsegueix atorgar al poble beneficis individuals de seguretat i prosperitat. No obstant això, la virtut és per Maquiavel un atribut molt extrany de trobar. La gran majoria dels homes no poden resistir-se a les seves pròpies passions.

Per Maquiavel, una altra de les característiques entre els que governen i els que són governats és que els primers estan motivats per l'ambició, mentre que els segons per la bona voluntat i la racionalitat. Sense unes normes per mantenir als governants lluny de la seva ambició, el conflicte ràpidament pot escalar, donant lloc a l'eventual caiguda de l'Estat. El governant ha de guanyar-se el respecte, ser estimat o temut, i trobar una manera de neutralitzar a aquells impulsats per l'ambició. Quan el governant manté una bona reputació podrà mantenir el poder. El més eficaç per mantenir a tots en el seu lloc és l'autoritat formal legítima, és a dir, les lleis i les institucions de l'Estat. Si un primer governant ha tingut visió i “virtut”, les lleis estaran ben formulades i el poder estarà limitat, i els governants que arribin després, encara que sigui gent mediocre, mantindran l'Estat fort. La por al càstig descoratjarà als ambiciosos i corruptes.

Un Estat estarà danyat en el moment en què els governants prefereixin perseguir els seus propis interessos sobre l'interès comú. La corrupció s'origina en els líders i no en els ciutadans, i també emergeix a través de la nominació de ciutadans a oficines estatals sobre la base dels diners i el poder o l'amiguisme en lloc del mèrit, la qual cosa condueix a càrrecs públics que es regulen per si mateixos, és a dir, que canvien les lleis al seu favor o no els fan cas. Si la corrupció s'estén a la població, l'Estat està essencialment perdut i la simple substitució dels dirigents no ho remeiarà.

Per Maquiavel, un estat corrupte en tot no pot ser salvat, sinó que només pot ser reemplaçat, o refundat per un sol home totpoderós, que suposarà la creació d'un principat o bé d'una tirania. La corrupció és inevitable, fins i tot si el règim és excepcionalment bo i amb un príncep amb “virtut”, però un bon governant aconseguirà que sigui mínima, a través de la seva autoritat, de les lleis, i del temor que aquestes castiguin fortament als corruptes.

Estem al 2013, i fa 500 anys que es van escriure aquestes paraules, que tenen moltes similituds a la corrupció de la classe política en molts països. Però no en tots. Sobre això, ahir, a Vilaweb, Pere Cardús escrivia un molt bon article sobre l'índex de percepció de la corrupció al món. Finlàndia, Dinamarca, Suècia i Nova Zelanda, any rere any, ocupen les millors posicions en l'índex de percepció de corrupció, que publica l'organització Transparency International. Aquests quatre països, per tant, poden considerar-se els menys corruptes del món. Però no és que siguin especials, és que tenen elements especials en la seva idiosincràsia i en la seva història:

1. Lleis eficients i robustes. Incloent lleis amb dècades de tradició sobre llibertat d'informació i obligació de transparència en les institucions públiques. Si hi ha lleis eficients i que instiguen temor, com deia Maquiavel, el seu compliment serà major.
2. Presència de dones. Alguns estudis del Banc Mundial demostren la correlació entre la presència de dones als parlaments i els baixos nivells de corrupció, sempre associats a una cultura de govern transparent.
3. Poca desigualtat econòmica. La corrupció baixa quan els salaris d'un país són convenients i les desigualtats d'ingressos es redueixen. En aquests països, a més, existeix una política de sistemes d'impostos progressius i un nivelador en el sistema de pensions de la seguretat social.
4. Poca burocràcia. Estructura àgil i amb pocs nivells administratius. La simplicitat de les estructures polítiques contribueix a la transparència i el control de les decisions. També l'autonomia de diferents institucions, especialment locals.
5. Transparència i supervisió. Els països menys corruptes tenen una política de transparència i accés a la documentació oficial, ben delimitada per les lleis. També els ciutadans tenen un alt índex de participació i control, per exemple als pressupostos.
6. Alfabetització completa. L'educació és un pilar fonamental de l'Estat.

Els sis punts que indica Cardús són importantíssims (i encara es podria afegir algun), però és segurament el primer el que, com també feia Maquiavel, considero fonamental. Tan sols el temor a fer les coses malament, a ser descobert i sobretot la seguretat de rebre un fort càstig aconseguiran acabar amb molta corrupció. En una societat inflamada i que s'està tornant antipolítica per segons, que té la percepció que tots els polítics són iguals i que tots roben (encara que no sigui així), només un enduriment de les lleis -i especialment de la manera en què s'implementen-, aconseguirà millorar la situació.

La lluita contra la corrupció ha de ser ara mateix la prioritat en els partits polítics. I no ha de ser-ho fer el paripè dient que es lluitarà contra la corrupció. Sembla el mateix però no ho és.

S'exigeixen –i es necessiten- mesures que indiquin que ni un sol polític continuarà en el seu càrrec després d'un escàndol per corrupció i que pagarà per això si és culpable: dins del partit, dins de la societat, i especialment dins de la presó (encara que sembli increïble avui dia). I que ho farà ràpidament, no amb judicis que es demoren dècades. Els delictes de corrupció no haurien de poder prescriure, perquè ningú se senti fora de perill, i no haurien de poder ser indultats els defraudadors. Vivim en un món de percepcions i de símbols, i la ciutadania necessita aquests símbols, percebre que les coses van a canviar, que estan canviant.

Maquiavel advertia el que succeeix quan cau un Estat corrupte, i no és bo. Ell parla de violència i de l'aparició de “prínceps” salvadors que es basin en demagògia i en el cansament ciutadà amb la política per arribar al poder –i que no milloraran massa el que ja hi ha-. Estem a temps, crec, de recuperar la “virtut”. O això s'enfonsa.

B&P: Grassroots a la campanya d'Obama

2013-02-06T08:50:00.001+01:00

Divendres vinent, 8 de febrer, a les 20h, celebrem un nou Beers&Politics. En aquesta ocasió el títol de la jornada és “Grassroots a la campanya d'Obama“, a càrrec de dues ponents que han estat com a voluntàries en aquestes passades eleccions. Ana Polo (@anapoloalonso). Politòloga i master en gestió pública, que l'any 2008 va participar com a voluntària en la campanya d'Obama a Nova York i el 2012 ha estat a Nova York i Filadèlfia; i Montse Prats (@Montse_Prats), periodista i master en màrqueting polític, màrqueting per emprendores i branding, que ha participat com a voluntària en la campanya, a Washington DC i a Virgínia.

Ambdues ens parlaran de la manera d'organitzar-se en la campanya demòcrata, especialment en el voluntariat d'Obama, així com l'evolució de la gestió de grassroots des de 2008 a 2012 i les seves experiències de primera mà.

El lloc serà el bar Jos-Mik (C/ Milà i Fontanals, 29), cantonada amb carrer Igualada/Torres. Prop del metro Joanic o Verdaguer.

Per a aquells/es que mai heu vingut a un Beers&Politics, es tracta d'una trobada absolutament informal per conèixe'ns i debatre sobre algun tema en concret, comptant amb un ponent per començar el debat però que s'organitza a través de converses i preguntes de tots/as els presents.

Solem reunir de 15 a 35 persones i funciona així:

1. Algú és ponent principal i parla 15 minuts sobre un tema
2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses
3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;)

Espero que ens veiem allà.

Confirmeu, si us plau, la vostra presència a l'esdeveniment de Facebook.

Resums d'altres trobades a la nostra web.

9 tendències en comunicació política online

2013-01-28T20:20:00.000+01:00

Dissabte passat vaig participar a la jornada d'activistes online d'Esquerra Republicana, on vaig parlar sobre noves tendències en comunicació política online, al costat de Pau Canaleta, Albert Medrán i Saül Gordillo. Abans, havien parlat Ernest Benach i Genís Roca.

Em permeto fer un petit resum (només tenia 7 minuts), on vaig intentar aportar les que al meu entendre estan sent les tendències en la comunicació política online en l'actualitat:

1. Engagement. No importa tant el nombre de seguidors (que també), com el nombre dels seguidors que difonen els continguts del partit o del candidat. Aquest engagement o compromís s'aconsegueix creant un clima de confiança, a través del diàleg; però sobretot a través dels bons continguts: innovadors, divertits, creatius i originals.

2. Continguts. Importància de la imatge per ser compartida, millor que una frase en xarxes socials. També del vídeo (emocional, amb relat, creatiu…) i de les infografies, que mostren ràpidament un missatge.

3. Crowdsourcing. Estar atent a les idees i a la creativitat dels activistes, per ser utilitzats pel propi partit. Els activistes no han de ser només un exèrcit de retuitejadors (encara que sigui necessari també), cal tenir-los en compte i aprofitar el seu talent i creativitat.

4. Campanya permanent. Sovint, quan s'acaba una campanya els partits s'obliden dels activistes. No cal fer-ho, cal seguir parlant amb ells, demanant-los accions, mantenir-los units i en una comunitat afí. Alguns exemples.

5. Activitats. Qualsevol simpatitzant d'un partit ha de poder saber ràpidament què està fent el partit al territori, i què pot fer per ajudar. És una forma ràpida d'aconseguir aglutinar als activistes actuals i d'aconseguir nous voluntaris. En la meva exposició vaig parlar de la campanya a les primàries de l'alcaldia de Los Angeles d'Eric Garcetti.

6. Implicació. Els activistes han de sentir-se escoltats i ser importants en qualsevol campanya, i hi ha bons exemples de què poden fer pel partit.

7. Visibilitat al carrer. Es poden organitzar online, però la visibilitat ha de ser també al carrer. Cara a cara amb els ciutadans i cara a cara entre els propis activistes, perquè reforcin el seu sentiment de comunitat. Mostrar itineraris de campanya o accions específiques és una bona opció.

8. Gamificació. A través de fer coses divertides, interessants i/o competitives s'obté més participació, i es dóna a conèixer millor el missatge del partit. Un bon exemple és el de la campanya del Green Party de Nova Zelanda, amb una web perquè qualsevol pogués pujar una foto del seu lloc favorit del país (recordant la idea del partit de lluitar a favor del patrimoni). Un altre exemple és puntuar als activistes i mostrar-los en un rànquing, amb premis per als que més participin o difonguin els continguts del partit.

9. Segmentació. La cerca de dades per segmentar millor és una constant en l'actualitat, i ha de ser un dels objectius del partit. A més, l'activisme tendeix a ser el més local possible, amb veïns intentant convèncer a altres veïns, amb la capacitat d'entendre els seus problemes.

En resum, no es tracta d'aconseguir un gran exèrcit d'activistes que actuïn al uníson replicant a les seves xarxes continguts o argumentari del partit (o almenys, no sempre). Es tracta de dotar-los d'armes perquè actuïn també pel seu compte, que aconsegueixin millorar les relacions i les aliances, creant un boca-orella sobre les seves propostes, que siguin creatius i se sentin escoltats i útils per al partit.

Tendències en comunicació política online from Xavier Peytibi

Gràcies a l'organització per convidar-me. Va haver-hi més de 1000 tuits, pel que podeu llegir el resum en Storify de la jornada, realitzat per Jordi Regincós-Isern.

5 llibres pel Nadal

2012-12-23T11:39:00.001+01:00

Per si algú no sap què demanar-li de regal a la parella o família aquest nadal, deixo aquestes idees.

1. “The Victory Lab: The Secret Science of Winning Campaigns”.
Sasha Issenberg
El periodista Sasha Issenberg presenta la història no explicada de la revolució analítica que ha entrat amb força en les campanyes polítiques del segle XXI . En el seu llibre, s'analitzen els estudis i teories més actuals que s'han implementat en diferents campanyes a Estats Units, especialment aquelles que tenen a veure amb mineria de dades i psicologia conductual.
Per exemple, acadèmics van demostrar que la presència d'un candidat tenia molt més impacte positiu en premsa i TV quan estava visitant poblacions petites que quan parlava des de la capital. Per això, en aquest cas és millor gastar diners en viatges, en comptes dde fer-ho en anuncis en aquesta mateixa premsa. Issenberg revela la història secreta de la política nord-americana moderna, desvetllant les revolucionàries tàctiques i estratègies que van ajudar a decidir les eleccions de 2004 i 2008, i que s'han convertit en essencials per a les campanyes de Barack Obama i Mitt Romney.

2. “The Timeline of Presidential Elections: How Campaigns Do (and Do Not) Matter”.
Robert S. Erikson and Christopher Wlezien
Aquests dos politòlegs analitzen en el seu llibre quin tipus d'esdeveniments realment semblen canviar les preferències dels votants durant una campanya presidencial. Erikson i Wlezien han acumulat dades de prop de 2.000 enquestes nacionals que cobreixen cada elecció presidencial des de 1952 a 2008, la qual cosa els permet veure com els resultats prenen forma en el transcurs d'un any electoral. Des del començament de l'any, les enquestes tenen pràcticament poder predictiu. A mitjans d'abril, quan els candidats han estat identificats i aparellats, les preferències ja estan en marxa. Però un procés de formació de favorits té lloc en els últims sis mesos, durant el qual les intencions dels votants canvien gradualment, amb esdeveniments concrets -incloent debats presidencials-.

3. “The signal and the noise. Why sota many predictions fail-but some don’t”.
Nate Silver
Sis setmanes abans de les eleccions nord-americanes, Nate Silver va publicar aquest llibre sobre la importància de les prediccions en la denominada era de la informació. A partir d'enquestes, històric de vot, base demogràfica i altres dades, Silver ha encertat el guanyador de tots els estats i, en gran mesura, el marge d'aquestes victòries. No obstant això, no és la primera vegada que mostra capacitat de predir resultats o comportaments, ja que ja va obtenir un gran encert en les eleccions de 2008, així com en altres àmbits com l'economia o el beisbol.
Per això, Silver va més enllà de la projecció de resultats electorals en aquest llibre. En una era en la qual els ciutadans tenim un excés d'informació i dades, destaca la necessitat d'ordenar-les i saber tractar-les, amb el complicat repte d'aplicar el judici personal sense caure en els propis prejudicis i parcialitat. A partir d'exemples provinents de la política, l'economia o l'esport, Silver proposa un mètode per detectar el senyal que porta a la veritat d'entre el caos sorollós de dades.

4. “The New Voter in Western Europe: France and Beyond”.
Bruno Cautrès i Anne Muxel
Aquest llibre presenta els principals resultats d'una enquesta electoral única i innovadora en la recerca electoral francesa i un dels estudis més detallats a Europa. L'enquesta es va realitzar entre una mostra de 1.846 votants francesos, entrevistats en quatre onades durant les eleccions presidencials i legislatives de 2007 en el context de la victòria de Nicolas Sarkozy. L'anàlisi proporciona una comprensió de com es prenen les decisions sobre la votació, el procés de presa de decisions electoral i els mecanismes utilitzats pels votants per prendre decisions i tracta d'identificar els factors socials, polítics i psicològics en joc.

5. “Why Romney Lost (And What the GOP Ca Do About It)”.
David Frum
Segons New Yorker, aquest llibre és el millor post-mortem de la derrota de Romney. Frum evita arguments crítics sobre Romney com a mal candidat i culpa directament a l'errada del partit republicà per desenvolupar un conjunt de polítiques que podria activar a la classe mitjana. El llibre ofereix un pla audaç i esperançat per a l'èxit republicà en els propers anys. David Frum insta al partit republicà a que sigui culturalment modern, econòmicament incloent i respectuós amb la diversitat del país.

Big Data i elecciones USA

2012-12-13T16:54:00.000+01:00

‘Elecciones USA 2012: los 12 factores decisivos‘ és el títol de l'últim llibre d'Antoni Gutiérrez-Rubí, un i-book editat per El Periódico de Catalunya i que ja es pot adquirir en les tendes on line d'Amazon, iTunes i Kobo..

El text, -que és número 1 en vendes d'ebooks polítics a iTunes i número 3 a amazon- és una anàlisi a fons dels 12 factors clau que segons el parer d'Antoni van portar el passat 6 de novembre a Barack Obama a la reelecció com a president d'Estats Units. Cadascuna de les claus és analitzada en un capítol diferent, que van des del finançament a la presència dels candidats a les xarxes, les diferents estratègies de campanya, el microtargetting o l'ús de dades.

Sobre això últim, el Big Data, en la presentació del llibre a Barcelona, el proper 17 de desembre, a les 19.30h, comptarem amb la conferència d'Ethan Roeder, Director of data en la campanya d'Obama. La seva ponència tindrà el títol de “Data on the Obama Campaign- Myths versus Reality’” i té una pinta fantàstica per entendre com ho van fer en la campanya del president Obama per accedir, ordenar i sobretot utilitzar, totes les dades recaptades per microsegmentar al seu públic.

Espero que ens veiem allà.

El risc de no conèixer a qui et vota

2012-12-08T17:42:00.002+01:00

En una societat multiétnica és imprescindible que un candidat estigui familiaritzat amb les diferents cultures dels seus votants. Els incidents generats per desconeixement dels seus símbols, rituals i menjars fan que els polítics puguin ser vistos per la ciutadania com a ignorants de la seva cultura, a la qual demanen el vot. Se sobreentén que un President que coneix als seus ciutadans podrà ajudar-los millor i entendre el que necessiten.

Un bon exemple és el de Gerald Ford, en la campanya de 1976. Ford estava fent campanya per als llatins a Texas. En una visita a El Álamo, a Sant Antonio, el llavors President va agafar un tamal –típic menjar mexicà- i va començar a menjar-se'l. De sobte tothom es va quedar mirant-lo, ja que el polític no tenia ni idea de com es menja, i s'ho estava menjant sense treure l'embolcall. L'hi van dir i ell va somriure i el va treure, i va seguir menjant. No obstant això, aquesta imatge va sortir en tots els mitjans de comunicació i fins i tot va ser portada del New York Times. Els votants llatins tenien una prova irrefutable que Gerald Ford no els coneixia ni a ells ni a la seva cultura.

Un altre cas curiós va ser el George McGovern, el 1972. En un acte, es va demanar un hot dog kosher i un got de llet durant la campanya de vots jueus a Nova York. Els seus assessors no li van dir que barrejar la llet i carn definitivament no era kosher i, per descomptat, ell no en tenia ni idea. Per a un votant jueu es demostrava que McGovern sabia poc sobre els jueus i de les seves preocupacions.

Podria argumentar-se que el fet de saber o no com han de menjar-se els tamals o saber què és kosher no té cap connexió lògica amb avaluar si un candidat serà un bon President, i que decidir o no el vot per aquesta raó és completament irracional. I és que són errades ximples, menudències, però quan els votants indecisos o no massa informats políticament pensen en un candidat al que votar el dia de les eleccions, solen recordar aquestes “anècdotes”. En el seu llibre “The Reasoning Voter“, el politòleg Samuel Popkin argumenta que aparentment incidents menors com aquests influencien la racionalitat de vot d'una persona. Per a Popkin, molts votants indecisos utilitzen un conjunt de dreceres mentals en les quals recolzar-se fortament per prendre la seva decisió de vot. La “low-information rationality”, com ho denomina Virginia García Beaudoux es refereix a un tipus de raonament que es val de dreceres en avaluar i obtenir la informació amb la finalitat de simplificar el procés i decidir el seu candidat.

L'autora cita un article de Robert Jervis i la seva teoria de la “cerca del borratxo”. Un vell acudit parla “d'un borratxo que en buscar les claus del seu cotxe perdudes al carrer no realitza la cerca prop del lloc on li han caigut sinó sota un fanal llunyà d'on les ha perdut, argumentant que ho fa perquè allí hi ha bona llum i “està il·luminat”. Es postula que en política les persones, en moltes oportunitats, no es guien per la informació més adequada sinó per aquella que es troba més fàcilment disponible o “il·luminada”. El fanal és una metàfora per explicar que, en moltes ocasions, les persones ens guiem per aquella informació a la qual tenim un ràpid accés psicològic encara que en primera instància, per a un analista polític, aquesta informació sembla inadequada o irrellevant en relació amb el problema”.

Així doncs, els candidats han de recordar en tot moment que el que fan pot afectar-los, encara que sigui una ximpleria o una anècdota sense importància (per a ells). Respectar i conèixer els símbols de les cultures és importantíssim per als membres d'aquesta cultura. Un candidat ofereix sempre, a través dels seus actes, informació sobre ell als seus potencials votants, vulgui o no vulgui.

Eines de campanya permanent

2012-12-07T17:43:00.001+01:00

Quan acaba una campanya electoral, les bases solen estar cansades, i és difícil que tornin a “enganxar-se” a l'acció fins a les següents eleccions. No obstant això, sí que hi ha molts activistes que li han agafat el gust a fer campanya i a ajudar al candidat, però sovint, des del partit se'ls oblida fins que no arriba el següent procés electoral.

Però això era abans. En l'actualitat, i sobretot gràcies a la Xarxa i al slacktivism o activisme de sofà, qualsevol pot seguir ajudant sempre que se'ls donin opcions i activitats a realitzar. Mai se solia fer, però si que hi ha alguns països i alguns partits que han vist en l'ús de la seva gran base de dades de campanya una gran possibilitat per fer campanya permanent. Exposo alguns casos:

1. The Action. El 20 de novembre, tan sols dues setmanes després de la victòria d'Obama en les eleccions nord-americanes, tots els simpatitzants van rebre un email on se'ls demanava que continuessin ajudant, entrant en la web The Action. Allí es poden trobar activitats i material de campanya i per a difusió en xarxes socials per demanar-li al Congrés que posi fi a les retallades d'impostos del 2% pels més rics, que ha de pagar la classe mitjana. Aquesta és la primera campanya post-eleccions. Tal com ja va indicar el propi Obama el 13 de novembre en una trucada telefònica per 30.000 voluntaris: “l'elecció no és un punt final. Cal mantenir-se actius. Ningú es pot detenir ara“.
El president i el seu equip de campanya semblen haver après de l'error de 2008, quan no van aprofitar les dades per aconseguir un moviment actiu de base. Aquest intent no va arribar fins al següent any, amb Organizing for America, però quan molts exvoluntaris no havien estat “endollats” des de mesos abans.

2. La ola bolivariana. El 7 d'octubre van tenir lloc les eleccions presidencials a Veneçuela, en el qual va ser reelegit el president Hugo Chávez per a un tercer mandat consecutiu. La ola bolivariana era el nom del seu exèrcit d'activistes. Una vegada conclosa la campanya, no obstant això, l'onada contínua, encara que en aquest sentit cal dir que la raó més probable és perquè tenen eleccions regionals el proper 16 de desembre. Des del seu web es proposen activitats i els simpatitzants poden pujar el que fan i difondre-ho, també estan les últimes notícies sobre Chavez i els candidats regionals del seu partit.
M'ha cridat l'atenció el seu karaoke, mitjançant el qual surten als carrers del país amb una càmera i graven a la gent cantant la cançó emblema “Chávez cor del teu poble”.

3. Voulu le 6 mai (volgut el 6 de maig). Es tracta d'una campanya del PS francès, el líder del qual, François Hollande va guanyar precisament aquest dia les eleccions presidencials. La campanya surt una mica tard, sis mesos després de la victòria, però intenta aconseguir en primer lloc recordar l'efemèride, i en segon lloc mobilitzar als antics voluntaris socialistes.
La campanya gira entorn de set cartells i fulletons que es poden trobar a la Web. Aquesta campanya permetrà als activistes poder explicar i defensar o discutir -al carrer i online- les prioritats implementades pel govern des que va ser triat. Es volen mostrar imatges de persones directament afectades per les reformes per mostrar els assoliments del govern: la prioritat a l'ocupació, la joventut, l'educació, o les accions per a l'habitatge.

Tot l'èxit dependrà de les activitats que es proposin i de la interacció que aconsegueixin crear entre els mateixos membres i el propi partit. Sigui com sigui, és una excel·lent manera de conservar les relacions adquirides durant la campanya, d'aprofitar i ampliar les dades recaptades i sobretot, de seguir mantenint a la gent activada per fer campanya permanent.

El referèndum escocès

2012-11-14T15:37:00.002+01:00

Divendres passat va tenir lloc un nou Beers&Politics, on vam comptar amb la participació d'Ivan Serrano (@aubachs), Doctor en Ciència Política per la Universitat Pompeu Fabra i que treballa com a investigador post-doctoral a la UOC.

Us deixo un petit resum de la seva xerrada:

El referèndum escocès

L'acord entre els governs de Londres i Edimburg contempla que la llei de referèndum serà aprovada pel parlament escocès. Formalment, el parlament britànic delegarà la competència 'reservada' sobre els afers de la Unió.

Es tracta doncs d'una mena de 'cessió' de la competència per poder celebrar un referèndum sobre aquesta qüestió. La llei escocesa podrà determinar els aspectes formals del referèndum com l'edat de participació (possiblement a partir dels 16 anys) i la pregunta, que serà sotmesa a l'avaluació de la Comissió Electoral per determinar que sigui clara i el més neutral possible.

Es pot dir que ha estat un acord de compromís amb cessió per part de les dues parts: la data de la tardor del 2014 que pretenia el govern escocès, una sola pregunta que era l'opció preferida del govern britànic, etc.

Una de les qüestions sobre una Escòcia independent és el seu estatus en relació a la UE. En gran mesura això és una qüestió política més que no pas estrictament jurídica, i un dels aspectes claus és si la celebració d'un referèndum i el possible vot favorable a la independència es realitza a través d'un procés negociat amb l'estat com serà el cas escocès.

L'èxit del SNP: més enllà de la identitat

L'èxit electoral del SNP cal buscar-lo en la combinació de tres idees clau sobre les quals ha fonamentat la seva activitat al capdavant del govern; democràcia entesa com el dret dels escocesos a decidir sobre el seu futur polític, benestar amb l'èmfasi en la defensa del model social, i bon govern amb una gestió professional i transparent dels afers públics i dels plantejaments polítics.

L'estratègia del nacionalisme escocès ens remet a un model de partit i d'acció política 'integrativa', en el sentit que intenta promoure el seu programa polític, convèncer i fer que els ciutadans vagin acostant-se i recolzant els seus posicionaments, en comptes d'apostar per un model 'representatiu' on és el partit qui intenta acostar-se als posicionaments mitjans de l'electorat.

La importància d'aquesta estratègia general del partit rau sobretot en el fet que, segons les enquestes, el suport a la independència no és majoritari entre els escocesos, especialment quan s'incorpora alguna opció intermèdia entre el model actual i l'estat independent. La coherència del partit en aquest sentit dóna lloc, però, a una valoració positiva per part dels electors recolzant la idea que Escòcia té dret a decidir el seu futur polític, i que eventualment pot fer optar per la independència a una majoria d'escocesos.

Així, l'acció de govern no ha girat només al voltant d'aquest eix, sinó que el SNP ha optat en bona part per presentar-se com un bon gestor públic posant l'accent en polítiques de benestar que poden fer arribar el seu missatge més enllà de l'apel·lació a la identitat nacional com a fonament del suport a la independència.

La campanya independentista d'Alex Salmond ha seguit fil per randa aquesta aproximació, argumentant en termes més econòmics i de benestar que no pas identitaris. Aquest context és important per entendre els tempos amb què el govern escocès ha plantejat la celebració del referèndum per tal que la campanya pugui tenir fer incrementar el suport a la independència. Entre alguns arguments, hi ha també les queixes escoceses pel seu dèficit fiscal, que és del 0,6%.

El vídeo i cartell electoral de CiU

2012-11-13T11:48:00.001+01:00

Vídeo:

1. Títol de l'spot: junts estem fent camí. És una crida a la unitat.
2. Tot el vídeo vol destil·lar lideratge. Mas es presenta com a garant de la voluntat de la ciutadania, que es mostra darrera seu.
3. Amb les banderes fa una al·lusió metafòrica a la manifestació de l'11S. Amb ell al capdavant. Amb això vol donar a entendre que ell és el màxim representant dels que es manifestaven
4. Les estelades que apareixen, 10 cops, estan molt difuminades. Quasi no es veu cap clarament fins el segon 30.
5. L'anunci està fet a un set. Tot i així, la primera imatge és com un sol que surt. Un nou dia, un nou futur, un nou camí, un nou candidat, una nova Catalunya (metafòricament parlant)
6. Se'l presenta de lluny quan no parla, a vegades de perfil, mirant el futur, però quan parla se l'enfoca en una pla detall al principi, mirant als ulls de l'espectador (càmera), i anant cap a primer pla i acabant amb pla mig, quan va apareixent rodejat de gent (el poble). S'envolta de Catalunya (metafòricament també)

Cartell:
1. El cartell vol escenificar el seu rol com a líder, amb el poble darrera
2. Tot i així, és massa ple i fosc, tant el vídeo com el cartell.
3. No demostra reflexió o serenitat (haurien d'haver-hi més blancs), sinó rauxa
4. La postura és de lideratge, però una mica impostat. És el president i se'l vol mostrar així

Podeu veure més idees i opinions a l'entrevista que Maiol Roger ens ha fet a Antoni Gutiérrez-Rubí, Pau Canaleta, Aleix Cuberes i a mi en el diari El País.

Algunes dades de la campanya

2012-11-08T12:13:00.000+01:00

Recopilo en aquest post algunes dades que m'han semblat interessants i que permeten entendre una mica millor quins han estat els resultats i per què.

1. Vots
- Obama ha aconseguit 60 milions de vots, per 57 milions de Romney. Obama ha guanyat en 6 dels 7 Estats decisius. En molts casos, per molt poc. Dels Estats clau, Romney tan sols ha pogut guanyar a Carolina del Nord.
- Obama va guanyar 13 Estats per un marge de només el 10%. El 2008 van ser sol 8 Estats.
- Un 42% dels votants van assegurar que es van veure influïts per la imatge i actuació del president durant l'huracà “Sandy”.
- A l'octubre, el 25% dels nord-americans pensaven que el país anava en bona direcció. El dia anterior a les eleccions ho pensava el 45%.

2. Xarxes socials
- A Twitter, el següent missatge de Barack Obama, publicat abans que es dirigís al país després d'haver estat declarat vencedor dels comicis, és ja el més retuitejat de la història, amb més de 536.000 retuits a les 10.30 del matí d'ahir -hora espanyola-. A més, 181.000 persones l'han marcat com a favorit. A Facebook, aquesta fotografia va aconseguir batre una altra marca: la imatge que té més “M'agrada” de la història: 2,3 milions (i pujant). La imatge ha estat compartida 270.000 vegades.
- En total, Twitter calcula que la jornada electoral ha acaparat a EUA uns 31 milions de tuits.

3. Segmentació
- El 72% dels votants són blancs, el 13% afroamericans, el 10% llatins (eren el 9% el 2008 i el 8% el 2004) i el 3% asiàtics.
- A favor d'Obama van votar el 93% dels afroamericans, el 71% dels llatins i només el 39% dels blancs.
- Han augmentat els joves menors de 30 anys que van anar a votar (19% dels votants –eren el 18% el 2008). El 60% d'ells van votar per Obama –va ser el 66% en 2008).
- El 60% dels joves menors de 30 anys han votat per Obama. El 56% dels majors de 65 ho han fet per Romney.
- El 62% del vot urbà ha estat para Obama, pel 59% del vot rural per Romney.
- El 55% de les dones (que són el 53% de votants) han votat pel candidat demòcrata.
- El 67% de les solteres (23% dels votants) van votar a Obama.
- El 59% dels catòlics (18% dels votants) van votar per Romney. També el 78% d'evangèlics (que són el 26% dels votants). El 70% dels no religiosos (12% dels votants) van recolzar a Obama.
- La microsegmentació va funcionar. Van ser bàsics, en la victòria d'Obama, els afroamericans a Pennsylvania, els llatins a Nevada, els blancs de classe obrera a Ohio i els joves a Virgínia (s'han instal·lat els últims anys en el nord de l'Estat, per la proximitat a Washington i cases més barates).
-Obama va perdre per uns 17 punts entre els membres de la classe obrera blanca en tot el país, però només per 2 en l'estat industrial d'Ohio, segons les enquestes a peu d'urna. El rescat a General Motors va tenir a veure. Es dóna la circumstància que en aquest Estat també van augmentar els vots d'afroamericans, que van representar el 15% dels votants (eren l'11% el 2008).

4. Despeses
- S'estima que demòcrates i republicans s'han gastat en la carrera presidencial 2.600 milions de dòlars: uns 2.000 milions d'euros al canvi actual.
- Els SuperPACs han ajudat molt en campanya, especialment els que anaven a favor de Romney. "Restore our future" va aconseguir 142 milions de dòlars, per 91 milions de “American Crossroads” (Karl Rove). “Priorities USA action”, pro-Obama va aconseguir 66 milions. És interessant que més del 90% dels diners dels SuperPACs es va utilitzar en campanyes negatives o brutes contra l'adversari.

L'avió de Romney

2012-11-06T16:38:00.002+01:00

El passat 2 d'octubre, l'avió de campanya del candidat republicà Mitt Romney, un McDonnell Douglas MD-83, va estar a les instal·lacions aeroportuàries d'Amarillo, Texas, on va ser repintat i on es va escriure en grans lletres el seu lema de campanya “Believe in America”. No va ser casualitat.

Fins llavors, l'avió, que usava Romney des del 31 d'agost, encara que tenia el seu lema de campanya, es veia vell (és de 1970). El McDonell Douglas, que és de lloguer, havia tingut com a anteriors usuaris al grup U2, que tenia impresa la frase: “El futur necessita un gran petó”.

Abans del 2 d'octubre la visibilitat de l'avió de Romney era mínima. Arribava a l'aeroport i el candidat sortia per agafar un cotxe o el seu bus de campanya i dirigir-se a la ciutat o poble per fer un míting, i posteriorment tornava. No obstant això, aquests darrers dies de campanya el seu equip ha volgut estalviar temps de desplaçament, per la qual cosa l'avió s'ha convertit en una peça fonamental de la campanya. Pot volar 5 hores seguides i recórrer més de 2.500 milles (4.400 quilòmetres) sense repostar.

Així, ha muntat els seus mítings -sempre que es podia- prop dels aeroports. És una bona manera de perdre el menys temps possible i de poder volar ràpidament a un altre Estat. Tot el dia d'ahir –últim dia de campanya- va tenir actes en aeroports (Florida, Virginia i Ohio). El cas més extrem va ser en el seu últim acte, ahir a la nit a Ohio, quan el míting es va organitzar en el propi hangar de l'aeroport. L'entrada de Romney va ser en el seu propi avió, que “va aparcar” davant dels seus simpatitzants, i des d'on el candidat va baixar l'escala i va pujar a l'escenari.

L'avió deixa així de ser sols un mitjà de transport per convertir-se en un element més de comunicació política. La foto que volia la va aconseguir, i era la frase que apareixia en obrir la porta de l'avió, i que també va aparèixer després en el faristol: “Canvi real des del primer dia”. Aquest nou lema (abans a l'avió només posava Romney-Ryan) l'ha estat usant tan sols aquests últims dies, com a atac al “Change” d'Obama el 2008, qui fa unes setmanes va dir necessitar més temps per aconseguir canviar el país. Romney, en canvi, promet el canvi en quan arribi a la Casa Blanca.

És un últim cop d'efecte, i ho ha aconseguit. Tots els mitjans parlen del seu últim míting, no pel que digués, sinó per la seva entrada en l'avió. Era el seu últim cartutx en la campanya.

Si sóna Rocky, estem a Pennsylvania

2012-11-06T09:58:00.003+01:00

Barack Obama i Mitt Romney estan a només hores del dia d'eleccions. Finalitza una esgotadora campanya que ha durat 17 mesos i gastat 3 bilions de dòlars. Ahir, últim dia de campanya, ambdós candidats tenien en la seva agenda 14 esdeveniments en 8 estats. Aquests actes se sumen a la marató del cap de setmana, amb presència en Estats claus (i 6 actes a Ohio).

Tot compta per intentar connectar amb el públic. Un bon exemple d'això el tenim en el míting de Mitt Romney per a 30.000 persones a Morrisville (prop de Philadelphia –Pennsylvania), on no va dubtar a fer sonar la música de la pel·lícula Rocky, Gonna fly now, de Bill Conti (1979), mentre apareixia a l'escenari. L'ús de la banda sonora de Rocky no és una novetat en campanyes. De fet, se sap que un candidat està a Pennsylvania perquè sovint sona aquesta música abans dels seus discursos.

Que soni “Gonna fly now” en les campanyes de Pennsylvania és un clàssic. Fins i tot Walter Mondale la va utilitzar com a himne de campanya en les presidencials de 1984 (i Reagan en la mateixa campanya).

Es dóna la curiositat que no és l'única cançó de la banda sonora de Rocky que sol sentir-se en mítings a aquest Estat. L'altra és “Eye of the Tiger”, de Survivor. La cançó va sortir al mercat l'1 de gener de 1982, i va ser escrita a petició de Sylvester Stallone per a la pel·lícula Rocky III. La cançó va encapçalar els Billboard Hot 100 durant sis setmanes a partir del 24 de juliol de 1982. Aquest mes de gener de 2012, el candidat a les primàries republicanes Newt Gingrich, la va utilitzar en diferents escenaris, per descomptat també a Pennsylvania. Es dóna la circumstància que no tenia permís per fer-ho i va ser denunciat pels autors de la cançó.

El 2008, la cançó ja va ser usada també per John McCain i Sarah Palin (i també denunciats per no haver demanat permís) i per Hillary Clinton, en els seus viatges a Pennsylvania durant les primàries.

Les cançons de la banda sonora de Rocky, especialment a Filadèlfia i Pennsylvania, serveixen per fer l'ullet als seus ciutadans i és una senzilla i emocional eina de comunicació política per apropar-se a aquest públic. El personatge de Rocky Balboa era de Filadèlfia, i constitueix tot un mite en l'imaginari de la ciutat i l'Estat. Els Rocky Steps (graons de Rocky), que el protagonista puja al ritme de la cançó Gonna Fly Now, en la pel·lícula i en algunes de les seves seqüeles, com Rocky II, III, V i Rocky Balboa, són els graons frontals del Museu d'Art de Filadèlfia. Els turistes i fins i tot els propis ciutadans solen imitar a Rocky pujant els graons. També es va col·locar, temporalment, una estàtua de bronze de Rocky per a la pel·lícula Rocky III. L'estàtua està actualment col·locada a baix, a la dreta, dels graons.

Com deia Romney abans-d'ahir, després d'escoltar la cançó, “this audience and your voices are being heard all across the nation. We’re taking back the White House, because we’re going to win Pennsylvania!”. L'esperit que preconitza la cançó segueix tenint valor com a lluita contra l'adversitat, reencarnant el somni americà. Almenys, aquesta és la intenció quan sona a Pennsylvania. Veurem si aquesta nit el candidat republicà tira la lona a Obama en el que seria una sorpresa digna de Rocky.

B&P: El referèndum ecocès

2012-11-05T12:44:00.005+01:00

Divendres vinent, 9 de novembre, a les 20h, celebrem un nou Beers&Politics. En aquesta ocasió el títol de la jornada és “El referèndum independentista escocès“, a càrrec d'Ivan Serrano (@aubachs), Doctor en Ciència Política per la Universitat Pompeu Fabra i que treballa com a investigador post-doctoral a la UOC. Ha escrit diferents publicacions (llibre, capítols, articles) sobre descentralització, federalisme, nacionalisme, secessió i suport a la independència a Gran Bretanya/Escòcia, França/Còrsega i Espanya/Catalunya.

El lloc serà a la planta superior del bar Jos-Mik (C/ Milà i Fontanals, 29), cantonada amb carrer Igualada/Torres. Prop de metro Joanic o Verdaguer.

Confirmeu, si us plau, la vostra assistència a l'esdeveniment de Facebook.

Per a aquells/es que mai heu vingut a un Beers&Politics, es tracta d'una trobada absolutament informal per conèixe'ns i debatre sobre algun tema en concret, comptant amb un ponent per començar el debat però que s'organitza a través de converses i preguntes de tots/es els presents.

Solem reunir de 15 a 35 persones i funciona així:

1. Algú és ponent principal i parla 15 minuts sobre un tema
2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses
3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;-)

Espero que ens veiem allà.

Resums d'altres trobades:

- "Com negociar coalicions polítiques", amb Josep Maria Reniu
- "Una Syriza catalana?", amb Roger Palà
- "Història i liturgia", amb Luis Arroyo
- "Malvines: la campanya permanent argentina", amb Sebastián Bertrán
- "Les primàries republicanes", amb Jordi Pérez Colomé
- "Millorar la relació polítics-periodistes", amb Roger Mateos
- "Ciberguerrilla", amb Jose Rodríguez
- "Open Government", amb Carlos Guadián
- "El valor de les relacions institucionals", amb Ernest Benach
- "Humor i política", amb José A. Pérez
- "Enquestes en període electoral", amb Vicent Martínez
- "L'estratègia electoral a Catalunya", amb Pau Canaleta
- "Com escriure un bon discurs", amb David Redolí
- "La campanya electoral britànica", amb Edgar Rovira
- "La campanya xilena", amb Francesca Parodi
- "El Candidat davant dels mitjans, Telegenia i imatge", amb Yuri Morejón
- "Com crear un partit polític des de zero", amb Gabriel Colomé
- “La campaña a Estats Units”, amb Antoni Gutiérrez-Rubí

Sobrevolant en globus amb el teu missatge

2012-10-31T11:42:00.002+01:00

En una campanya, en el dia a dia, tot val per tenir visibilitat, però la ciutadania està cansada de veure sempre el mateix (cartells, posters…). És per això que si un partit aconsegueix mostrar el seu missatge d'una manera diferent, aquest missatge arribarà a molta més gent, especialment si és d'una manera divertida o curiosa.

Un bon exemple de bona iniciativa per augmentar la visibilitat és la idea d'Esquerra Republicana (ERC), que va fer envolar dilluns passat de l'Aeròdrom d'Òdena (Barcelona) un globus aerostàtic (vídeo) amb el disseny d'una "estelada" i el logo del partit, que recorrerà Catalunya durant la campanya electoral. El globus viatjarà als mateixos municipis als quals ERC vagi a fer els seus actes de campanya, i les persones que assisteixin als mítings del líder del partit, Oriol Junqueras, podran pujar al globus de forma gratuïta.

Amb un globus es pot dirigir tota l'atenció cap al lema del seu moviment polític. És la seva imatge política i el seu missatge volant sobre els pobles i ciutats. No fa falta anar a un míting per veure-ho. La taxa de memorització resultant de l'ús de globus aerostàtics en comunicació política pot ser molt més alta que altres eines per fer arribar el missatge.