e-Xaps. Partits polítics i Internet

Buscant el vot jove a Mèxic

2012-05-21T12:08:00.004+02:00

Els vots dels 23 milions de joves entre 18 i 29 anys que podran exercir el seu vot en les properes eleccions federals de Mèxic del proper 1 de juliol seran definitius per escollir al seu futur president. A ells cal sumar 10 milions de joves més que estan a la franja d'edat de 29 a 34 anys. El vot jove es converteix en prioritari pels quatre principals candidats, però és especialment buscat el vot dels quals ho fan per primera vegada, aquells que eren encara adolescents fa 6 anys. El 2006, la diferència entre el primer i segon més votat va ser de 243,934 vots.

En aquestes eleccions, els partits i candidats han de fer front a la desafecció. Com indica Antoni Gutiérrez-Rubí, aquests joves de 18 anys se senten molt lluny de tota la classe política. Molt lluny (estudis indiquen que el 75% s'abstindrà). El magnetisme de la “primera vegada” es dilueix fins a la incomoditat. I el desconcert. Però no tot és desafecció, també té a veure la comunicació. És tasca dels partits polítics i dels seus dirigents elaborar estratègies creatives que els apropin més als ciutadans. Aquests joves ciutadans no es comuniquen ni perceben el seu món igual que ho fan els seus majors. En una societat digital, la imatge, la rapidesa i la interacció forma part del seu dia a dia, i així entenen ells la comunicació.

Com indiquen en el blog de CNN México, les propostes dels qui aspiren a ser presidents de Mèxic a partir d'aquest any coincideixen en l'essencial en dirigir-se a aquests 8 milions de joves: generar ocupació, construir més universitats i batxillerats, repartiment de beques i més educació; però l'estratègia tampoc varia molt: visitar fòrums universitaris, principalment en institucions privades. Durant les primeres cinc setmanes de campanya, cada candidat s'ha reunit amb almenys 3.000 estudiants d'entre 18 i 22 anys, sobretot de les universitats més prestigioses del país.

La candidata del Partit Acción Nacional (PA), Josefina Vázquez Mota, va presentar les cinc propostes base del seu pla de govern per a la joventut, oferint accés a l'educació universitària i a l'educació sexual i reproductiva, ocupació, més oportunitats per a la seguretat i la pau i suport financer a iniciatives de joves emprenedors. També va aprofitar per reunir-se amb la Xarxa d'Institucions Especialistes en Joventut i Desenvolupament (RIE). També ha anat a diverses universitats, amb major o menor èxit.
Enrique Peña Nieto no va tenir tanta sort, i va ser increpat pels estudiants quan el passat 11 de maig va acudir a la Universitat Iberoamericana (UIA) i va acabar sortint per la porta del darrere enmig de crits de “fora!”.
D'altra banda, avui mateix, el candidat López Obrador acudeix al Fòrum amb Joves Universitaris d'Escoles Públiques en Plaça de les Tres Cultures, a Tlatelolco, Ciutat de Mèxic. Aquest candidat, a més, va arrasar en vot estudiantil en el simulacre electoral que es va realitzar a la UNAM, amb un 86% dels vots (per un 5% de Peña Nieto).

Tots els candidats intenten apropar-se als joves, i ho fan de diferent manera, encara que sovint a través de la xarxa (sobretot amb vídeos). A Mèxic, el 54% de la població no utilitza Internet, només ho fa diàriament un 18%. No obstant això, d'aquest percentatge, la gran majoria són joves de 18 a 22 anys. Per això intenten captar la seva atenció per aquest mitjà (encara que, com ha de ser, no en exclusiva):

1. Enrique Peña Nieto. Després de la seva “espantada” a la UIA és normal que hagi buscat millorar la seva visibilitat entre els joves. El seu equip va publicar un vídeo minimitzant les protestes, i van llançar la iniciativa “Tu PRImera vez”, a càrrec de les joventuts del PRI: la campanya està basada en la difusió d'espots a les xarxes socials i Youtube, i respon a les preguntes freqüents que es donen abans, durant i després del procés d'eleccions, tals com: En quina casella els toca votar?, Com fer perquè el vot no s'anul·li?, … En l'espot que porta el mateix nom es mostren a diferents joves que parlen sobre la primera vegada que van exercir el vot amb frases com: “Em va fer molta por, estava espantada, em van prometre i no em van complir”, “Jo ja estic informada, per això ho vaig a fer molt bé, jo trio al PRI”. De forma paral·lela a “tu PRImera vez”, les joventuts implementaran la campanya “Cent Universitats per Mèxic”, que consisteix en una xarxa que visitarà universitats públiques i privades al llarg del país. Peña Nieto també compta amb el suport d'Ectivismo, un grup que s'organitza a les xarxes socials per impulsar tendències a favor del candidat. Recomano visitar la web, que funciona com una xarxa social amb punts pels més actius. Disposa de dos elements interessants: “Copetízate”, on pots posar-te el pèl de Peña Nieto i pujar-ho a les teves xarxes socials, o les descàrregues, on pots descarregar-te templates per a Facebook i Twitter. La web utilitza també bones infografíes amb diferents xifres sobre els seus números i propostes.
Ja destinada per a tots els públics, és molt interessant també la web “Peña Nieto sí cumple”, que intenta sortir al pas de rumors i campanyes negatives i brutes mitjançant l'enumeració dels seus assoliments.

2. Josefina Vázquez Mota. Té en el seu equip de campanya a l'organització Jóvenes Viviendo México, on la seva filla María José Ocampo Vázquez és una de les principals líders. En la web, que també utilitza Facebook i Twitter, es poden veure propostes de la candidata, a més de les activitats que aquests joves realitzen per tot Mèxic. També recorren el país fent coses per a la comunitat, com per exemple plantar arbres o realitzar neteja de parcs (com van fer a l'estat de Michoacán), i organitzen actes d'art urbà, per skaters, etc… M'ha semblat interessant la proposta “Coloreando México“, on anaven pels barris pintant les façanes, per netejar i donar color als seus carrers. En totes aquestes activitats, òbviament, són ben visibles els colors de la campanya.
De part del seu partit, Vázquez Mota també rep el suport d'Acción Juvenil, organització adscrita al PAN. També disposa de la web “Yo voto diferente”, on qualsevol pot deixar un missatge dient perquè votaran a la candidata, i twittejar-lo directament.

3. Andrés Manuel López Obrador. Ha anat a moltes universitats, i compta amb el suport de l'agrupació independent Jóvenes AMLO que busca impulsar un “model alternatiu de nació” portant el missatge del candidat a través de la impressió de fullets, exposicions culturals o art urbà. Estan vinculats al sector de joves del Moviment de Regeneració Nacional (Morena), que té com a missió conquerir el vot d'almenys cinc joves més per integrant.
Però el que més m'ha cridat l'atenció és la web “AMLO sí”, molt moderna i cuidada, i que contrasta amb la web oficial del propi candidat. AMLO sí es basa en el bon disseny, els posters, els vídeos i les infografies, tot per compartir al carrer o en xarxes socials. Disposa de la iniciativa “Quien apoya a AMLO”, on es poden pujar suports en vídeo, Facebook o Twitter. El més interessant és el seu apartat de descàrregues, amb infinitat de materials (posters, cartells, avatars…) realment bé dissenyats i pensats, molt innovadors. Qualsevol activista els pot enviar, si té una bona imatge, a “Momentos AMLO”, una recopilació de fotografies d'Andrés Manuel, i es poden enviar a Twitter, esmentant el Hashtag #momentosAMLO, perquè l'equip les pugi. Recomano fer-li un cop d'ull.

4. Gabriel Quadri. És el candidat que ha anat a més trobades universitàries. També en molts dels seus actes ha fet ús de l'humor, dirigit a joves, per exemple quan regala ulleres i bigotis similars als que va utilitzar en els enregistraments del popular vídeo denominat “Quadribaile“. Aquest vídeo, molt curiós, va ser creat pels Jóvenes Nueva Alianza.

La campanya mexicana és molt llarga, i realment interessant. Per qui tingui curiositat, la seguim diàriament des del blog “Elecciones México”.

Si coneixeu alguna altra iniciativa interessant, per favor afegiu-la en els comentaris.

La campanya mexicana és molt llarga, i realment interessant. Per qui tingui curiositat, la seguim diàriament des del blog “Eleccions Mèxic”.

Obama in History: la sàtira

2012-05-20T17:09:00.000+02:00

A Estats Units es té una actitud reverencial cap a la seva història –també política- i cap als seus líders. El més usual per trobar informació és la Wikipedia, però segurament el més consultat per escolars per conèixer als seus presidents és la web de la Casa Blanca. L'equip d'Obama ho sap i ha volgut aprofitar-ho per fer propaganda de l'actual president. Al final de totes les biografies presidencials des de 1923 ha afegit una postdata al final de cada pàgina, denominant-la “Sabies que?” on es relaciona idees i contextos d'aquests presidents amb l'actual presidència d'Obama.

Per exemple, en la biografia de Coolidge: “El 22 de febrer de 1924 Calvin Coolidge va ser el primer President que es va dirigir al poble nord-americà des d'una ràdio. El President Coolidge més tard va ajudar a crear la Comissió Federal de la ràdio, que ara ha evolucionat fins a convertir-se en la Comissió Federal de comunicacions (FCC). El President Obama és el primer President que ha celebrat reunions virtuals mitjançant Twitter, Facebook, Google+ o LinkedIn“. O en la de Kennedy: “John f. Kennedy va dir al poble nord-americà:”Pregunta què pots fer pel teu país”. El 1961 va crear el cos de pau, per facilitar el servei entre els ciutadans treballant cap a la pau als països en desenvolupament. El 2011, el President Obama va celebrar el 50 aniversari del cos de pau amb una proclamació presidencial.”

Aquest ardid d'Obama, bastant cutre, ha estat criticat fortament des del partit republicà, que ha contraatacat anomenant-lo arrogant i creant un hashtag aTwitter, #ObamaInHistory, que es va convertir en trending topic. A més, han creat un Tumblr –Obama In History- on es mofen –a través de fotos- de Barack Obama i el seu afany de protagonisme. Els republicans han volgut riure's d'ell “les fotos a continuació destaquen el paper d'Obama en alguns altres moments històrics, encara que potser no va ser conscient. (Nota: aquesta pàgina Web està destinada a ser satírica i no està pensada per interpretar-se com a real… excepte potser en la ment del President Barack Obama.)”.

En realitat, els republicans han intentat fer, amb molta menys gràcia, el mateix que els socialistes francesos van fer, amb èxit, contra Sarkozy el 2009, col·locant-ho en fotografies històriques per a riure's d'ell.

No aconseguiran molts vots (o cap), però és amb bon humor com almenys pots apropar a la gent a una web, i en el Tumblr del partit republicà hi ha ben visible on donar diners o com fer-se activista.

Tant dolents són els SEAT?

2012-05-14T11:42:00.002+02:00

François Hollande arribarà demà al matí a l'Elisi en un Citroën DS5, un vehicle híbrid made in France que consumeix 5 litres cada 100 quilòmetres. Després de la investidura, es convertirà en el cotxe oficial del cap de l'Estat. No és el primer cotxe francès que és cotxe oficial. En realitat, sempre són francesos, com a motiu d'orgull: Nicolas Sarkozy usava un Renault Vel Satis, Jacques Chirac un Citroën CX Prestige, un Renault Safrane, un Peugeot 607 i fins i tot un Citroën C6; François Mitterrand un Renault 30; Valéry Giscard d’Estaing un Peugeot 604; Georges Pompidou un Citroën SM; Charles De Gaulle un Citroën DS… Sempre són marques franceses, perquè la comunicació política també es fa amb petits símbols. Un president francès no anirà amb un cotxe fabricat a un altre país i per treballadors que no són francesos.
Fins a aquí res estrany. En la majoria de països, el cotxe oficial simbolitza la potent (o no tant) indústria automobilística de cada país.

En el Regne Unit, el vehicle més usat pels seus primers ministres són els Jaguar (des que està Cameron, usen un Jaguar XJ Sentinel V8). Escortats per Range Rover o Land Rover Discovery.
A Itàlia, el president i el primer ministre usen un Maserati Quattroporte. La flota del Govern també inclou Audi A6 i A8, Lancia Thesis i Lancia Thesis Stola S85, i fins i tot algun Alfa Romeo.
A Alemanya, s'usen Mercedes-Benz S-Class i els seus models precedents. L'actual cotxe d'Angela Merkel és un Mercedes-Benz S600, però també ha arribat a usar un Audi A8.
A Estats Units els presidents solen utilitzar un Cadillac DTS. Altres opcions en polítics i alts funcionaris són el Ford Crown Victoria, el Lincoln Town Car o el Chevrolet Suburban.
A Austràlia, el primer ministre usa un Holden Caprice; a Suècia un Volvo S80; a Xina un Hongqi; a Corea del Sud un Hyundai Equus VL500; a Japó un Toyota Century Royal o Nissan Prince Royal; a Veneçuela, Hugo Chavez utilitza un Tiuna UR-53AR50 o l'iranià IKCO Samand; a República Txeca un Skoda Superb (de vegades Audi A8); …

Els cotxes oficials no són tan sols un símbol, sinó també una forma d'ajudar a la pròpia indústria automobilística de cada país. No només es compren cotxes per al president o primer ministre, sinó que també per a la resta de membres del govern, diputats o alts funcionaris. A més, genera una altíssima visibilitat per a la marca, que apareix en tots els mitjans de comunicació i els vehicles dels quals són així sinònim de qualitat, seguretat i de bones prestacions.

A Espanya, el model més sol·licitat és l'Audi A8. Mariano Rajoy (com abans Zapatero) compta amb tres Audi A8 i un Mercedes Classe S. Mentre que el model favorit pels alts càrrecs és el BMW 735i, la berlina de luxe del fabricant alemany.
Com a curiositat, el govern espanyol compta amb més de 2.300 cotxes oficials a la disposició dels executius nacionals i autonòmics. És el sisè país del món amb més cotxes oficials. El ministeri que més cotxes mou és el d'Economia i Hisenda (97), seguit d'Exteriors (46), Indústria (36) i Medi ambient (34). A aquests, cal sumar els 18 vehicles que el Congrés dels Diputats reparteix a raó de nou per als membres de la Cambra alta, set per als portaveus de grups i dos per a incidències. Sense oblidar 1.200 cotxes per a les autonomies i 27.000 per a l'Exèrcit, els ajuntaments, les diputacions i altres administracions locals.
A Madrid, per exemple, els directors generals viatgen en Peugeot 407; els membres del Consell del Poder Judicial, en Alfa Romeo; i els secretaris d'Estat ocupen la part del darrere d'un Audi A6. Els ministres tenen a la seva disposició diverses unitats blindades del Peugeot 607…

Puc entendre que a Bèlgica, Irlanda, Portugal o Romania no s'utilitzi un cotxe fabricat allí, però… a Espanya no està SEAT? no hi ha altres cotxes fabricats aquí? Quin missatge se li està enviant al món sobre la qualitat d'aquests cotxes? I als seus treballadors?

Espanya és el vuitè fabricant mundial de cotxes (SEAT, Ford, Nissan…), però cap dels cotxes oficials que he llistat és un SEAT o s'ha fabricat a Espanya. No sé si per problemes amb el fabricant, per falta de seguretat o simplement per desídia i comoditat. Com deia abans, la comunicació política també es fa amb petits símbols, fins i tot quan es surt del cotxe i el polític saluda al públic.

“Forward, not back” i el matrimoni gai

2012-05-11T17:21:00.000+02:00

“Forward” és l'eslògan triat ara com ara per l'equip de Barack Obama per a les eleccions presidencials de 2012. Se l'ha criticat per això des dels mitjans més ultra-conservadors, ja que aquest lema també el van utilitzar Lenin i Mao Tse-Tung, amb el que els seus atacs al, per a ells, “comunista” Obama no s'han fet esperar.

No obstant això, hi ha una reminiscència més actual amb aquest eslògan. És el de Tony Blair en les eleccions britàniques de 2005. El seu lema: “Forward, not back”. En aquesta època, la guerra de l'Iraq s'havia menjat la popularitat de Blair i hi havia una sensació de cansament en el partit laborista, ja que havia decebut les esperances posades anys enrere en el seu primer ministre (just el que li passa ara a Barack Obama). Llavors, van llançar aquest vídeo, parlant del que havien fet durant els seus anys de govern i que volien continuar fent-ho. I van guanyar.

Que el lema d'Obama provingui de Blair i el de Romney de Thatcher ens pot fer pensar que res està inventat, i és cert, però es pot anar més enllà en l'anàlisi.

La setmana passada, per exemple, va ser moguda per al quasi candidat republicà Mitt Romney, ja que un dels seus portaveus, Richard Grenell, va haver de dimitir per ser homosexual, per les fortes pressions conservadores i del Tea Party. Tan sols va poder estar dues setmanes en el càrrec.

El tema gai se situava en campanya, i cobrava més sentit que mai en faltar només tres dies per al dimarts 8 de maig, quan a Carolina del nord es decidia en referèndum prohibir el matrimoni gai.

L'endemà de la dimissió de Grenell, i mentre el president Obama feia campanya, el vicepresident Joe Biden responía a una pregunta molt preparada de la NBC: “Estic completament a gust amb la idea que homes casats amb homes i dones casades amb dones gaudeixin dels mateixos drets que els altres, inclosos els drets i les llibertats civils”. Biden es va convertir així en el membre de l'executiu de major rang a recolzar la igualtat de drets per als gais. L'endemà van dir el mateix altres alts responsables del govern nord-americà, com el secretari d'Educació, Arne Duncan.

Òbviament, després d'aquestes inesperades respostes, tots els mitjans de comunicació van començar a pressionar a Barack Obama perquè donés una resposta a la mateixa pregunta. Durant dos dies, el tema de la resposta d'Obama va ser el més important de la campanya. Les seves últimes declaracions sobre l'assumpte dataven de l'estiu de 2011 i llavors va afirmar que la seva opinió estava “evolucionant”, deixant pensar que en un determinat moment podria donar el seu recolzament de manera definitiva.

Finalment, dimecres 9 de maig, Obama va dir en una entrevista a ABC que “Les parelles del mateix sexe haurien de poder casar-se […] personalment, és hora d'anar cap a davant”. El fet que el president es pronunciï clarament a favor obre un debat que pot ocupar gran part de la campanya electoral en les properes setmanes.

Romney ràpidament va saltar a la palestra dient que seguia entenent el matrimoni com “la relació entre un home i una dona”, però de nou, el candidat republicà perdia el control de la comunicació en la campanya, i anava a remolc del que feia o deia Obama, per no esmentar que una altra vegada se l'agafava a contrapeu respecte a alguna cosa que ja havia dit anteriorment, quan defensava el reconeixement a la plena igualtat en els seus inicis polítics.

O bé les declaracions de Biden han fet que el tema, tabú en la política nord-americana, explotés; o bé hi havia una estratègia pensada per descol·locar a Romney i aconseguir de nou el vot jove, el que la campanya d'Obama veia més perdut des de les eleccions de 2008.

En aquest nou escenari, i tal com ja va recordar Obama en la seva entrevista, és hora d'anar cap endavant (com el seu eslògan Forward), i no cap enrere. El fet –també “casual”- que avui apareguin declaracions d'antics companys de Romney que diuen que va atacar a un company gai, no fa sinó crear aquesta dicotomia, buscada pels demòcrates, entre el nou i el vell.

I per descomptat aquestes imatges, per descomptat difoses per l'equip d'Obama, fan pensar a l'electorat encara més en aquesta dualitat i en la percepció que l'aposta d'Obama és el futur i Romney el passat:

En la imatge, via Potus, es mostra com el 1957 es protestava contra els matrimonis mixts, i el 2012, contra els matrimonis entre homosexuals.

És una estratègia arriscada, però molt interessant si té èxit. Tot dependrà de si el tema seguirà tenint importància durant la campanya o si és oblidat. De moment Obama està traient benefici, electoral, i sobretot econòmic.

Articles interessants sobre possibles conseqüències electorals:
- El juego de malabares de Obama con el matrimonio homosexual
- La causa del matrimonio gay moviliza al electorado en Estados Unidos
- Support for Gay Marriage Outweighs Opposition in Polls
- Of Course Obama’s Gay Marriage Stance Is Political—So What?

El dia després

2012-05-07T17:29:00.001+02:00

Només saber el resultat electoral de les eleccions franceses, ambdós candidats van agrair als seus simpatitzants a les seves webs el suport rebut. Especialment emotiu és el missatge que Sarkozy ha deixat als que visiten el seu espai.

Les properes eleccions franceses, el 10 i 17 de juny: legislatives. Hollande haurà de fer alguna cosa aquest mes que falta per aconseguir la majoria en l'Assemblea Francesa i començar amb bon pié la seva legislatura. Mentre, un Sarkozy retirat haurà d'evitar un desastre de l'UMP. Veurem.

Cameron no és d'aquest món

2012-05-01T11:35:00.001+02:00

Durant mesos, el primer ministre del Regne Unit, David Cameron, junt amb el seu partit, ha utilitzat com a lema “We’re all in this together” (estem en això junts), referint-se als esforços per sortir de la crisi. No obstant això, les seves recents retallades econòmiques i mesures d'austeritat impopulars estan fent que en tot el país hagi sorgit un descontentament amb el govern i amb la seva incapacitat de posar-se en el lloc de la gent (ja estan per sota dels laboristes en les enquestes). Però Cameron, per la seva banda, continua dient que és un govern popular que està al corrent del que succeeix al carrer.

La setmana passada, a Twitter, la gent va esclatar, criticant durament a Cameron per “pijo” i “snob”, amb el hashtag “davekeepsitreal”. Fins i tot una de les diputades del seu partit, Nadine Dorries, el va anomenar un “nen fatxenda arrogant” amb “cap passió per voler comprendre les vides dels altres“. Va ser just després d'una entrevista en la BBC on Cameron va dir que malgrat estar en un mal mes, ell sempre ajuda a la ciutadania i que vol estar en contacte amb ells. Sota aquest hashtag els usuaris anaven dient, en to humorístic, idees perquè el seu primer ministre semblés més terrenal i més com la gent del carrer.

Per exemple, a la pregunta “Com ser una persona normal?” es responien coses com aquestes:
- Si anomenés al seu chofer pel nom de pila
- No sóc snob, el meu majordom compra a Tesco [supermercat barat]
- Podria començar a menjar caviar directament de la llauna
- Podria utilitzar una cullera de plata en comptes de la seva cullera d'or
- Treballant 50 hores per setmana per un salari mínim que amb prou feines cobreix les seves factures. Oh no.. aquest sóc jo

El hashtag va tenir un èxit brutal, per descomptat empès per l'oposició laborista. Tant que la idea està sent utilitzada per Ken Livingstone, candidat a l'alcaldia de Londres, en la seva campanya electoral, criticant a l'actual alcalde, el conservador Boris Johnson. Les eleccions de Londres són dijous que ve 3 de maig, i als carrers i en el metro, com indica Benedict Pringle, ja es pot veure aquest cartell:

És una campanya negativa en tota regla, aprofitant la circumstància i el moviment de crítica als conservadors creat des de Twitter.

Cameron ha tingut una molt mala setmana, sí, però el cas més curiós que conec d'estar menys en contacte amb la gent normal va ser el de Mitt Romney en les primàries de 2008, quan es va apropar a una taula de venda de llimonada que havien muntat uns nens, un 4 de juliol. El preu per a un got de llimonada era de 25 centaus. Romney va obrir la seva cartera i va treure l'única cosa que portava… un bitllet de 100 dòlars, per a espant dels seus consultors polítics.

Les webs d'activisme a França

2012-04-30T12:46:00.003+02:00

En una campanya electoral l'activisme i la participació dels simpatitzants és quelcom bàsic, no només a la xarxa, sinó sobretot al carrer. És per això que cal crear activitats per a ells, donar possibilitats als simpatitzants d'ajudar, o no podran fer res, tret que realment estiguin implicats en el partit. Si no s'ofereixen idees, la gent es quedarà a les seves cases i no col·laborarà, ni presencial ni virtualment.

El més usual és aprofitar la web per oferir activitats a realitzar, i quan millor funcionen és quan estan més definides les accions. Per exemple, quelcom clàssic en les webs de diferents partits (excepte a USA) els últims 5 anys són les “five minutes actions”: classificar les diferents activitats de suport al partit segons el temps que es necessita per realitzar-les, com per exemple feia el Partito Democratici da Sinistra el 2009, dividint les activitats en:
- 1 minut: enviar una postal, inscriure's al Newsletter, baixar-se fons de pantalla, enviar una animació o enviar un sms
- 5 minuts: registrar-se a la web, escriure a un amic/a parlant de la web o del butlletí, descarregar-se un salvapantalles o difondre un bàner
- 30 minuts: enviar una idea al partit, difondre manifestos en PDF, enviar a amics postals de temes sectorials, o participar en el seu blog
- Posso fare di piú (Puc fer més): comprar material del partit en la seva tenda virtual, contribuir econòmicament o fer-te militant.

Una altra opció era classificar aquestes accions per temàtica, per exemple com va fer l'equip de Rubalcaba en les eleccions generals de novembre de 2011.

No obstant això, aquestes accions estan passant a l'oblit, decantant-se cap a webs o minisites destinats específicament a aquest activisme, amb infinitat d'accions a realitzar i sobretot on es dóna a l'activista la major visibilitat possible, i on el simpatitzant que més ajuda obté major consideració, tant del partit com de la resta d'activistes. També destaca que les xarxes socials i la difusió dels missatges en elles es converteix en prioritària. Ens trobem amb una nova manera d'entendre i de crear xarxes d'activistes.

Ho estem veient en la campanya electoral francesa. Tant Sarkozy com Hollande li donen prioritat a l'activisme en els seus webs. Ambdues campanyes em semblen excel·lents, però ho fan de manera diferent, sent el socialista qui, al meu entendre, ofereix més novetats per al futur.

Pel que fa a Nicolas Sarkozy, el seu equip ha creat “NS Connect”, la xarxa social pròpia que es va llançar el passat 30 de març. Aquesta xarxa permet als usuaris crear el seu espai personal en el lloc www.lafranceforte.fr, integrar les seves xarxes socials (Facebook i Twitter) i organitzar totes les activitats dels activistes online i al carrer. Permet poder premiar les seves accions per recolzar al candidat i promoure la participació d'activistes sobre el terreny per donar visibilitat online a la seva acció i permetre donar idees a altres activistes o que aquests puguin participar també en aquest esdeveniment o activitat offline (reunions, porta a porta, cartells, festes locals). No obstant això, per a saber quines activitats es poden fer cal ser membre de la xarxa, o fixar-te en el costat dret de la Web de Sarkozy, on a “Mobilisation en temps réel” es veuen les activitats que va fent la gent per ajudar en la campanya, la majoria de “activisme de sofà”, per exemple fer un retweet o un “m'agrada” a Facebook, així com els badges que van guanyant els diferents activistes per assistir a esdeveniments o mítings. Si jo fos un simpatitzant, no hi ha un lloc visible on m'expliquin el que haig de fer si vull ajudar. Hauria d'entrar a la xarxa NS, o obrir el menú superior, on posa participar.

Per la seva banda, l'equip de François Hollande ha creat una web específica d'activisme, denominada “TousHollande. Agir pour le changement”. En ella veiem ràpidament quines accions podem fer per ajudar al candidat:
- Porta a porta. Tenen una acció consistent a fer porta a porta a cinc milions de llars
- Activisme online, amb diferents accions a realitzar i a difondre, dividides per temes que poden ser del nostre interès
- Eines (argumentaris, retallador d'urls per a xarxes socials, generador de documents amb els colors i tipografia corporatius, badges, imatges o ginys per inserir en webs i blogs)
- Ser ambaixador de la campanya (donar diners, crear actes, convidar a amics)
- Esdeveniments locals (prendre un cafè amb polítics propers, amb lloc i data, i marcats en un mapa, on et pots apuntar)

Però l'interessant no és la web en si, encara que recomano veure-la, sinó que aquestes accions tenen la seva corresponent gran visibilitat a la home del candidat. Així, només entrar, a dalt de tot podem veure les accions d'activisme que recomanen públicament per a aquest dia. Per exemple, avui sol·liciten difondre un document sobre “el canvi” a les xarxes socials, ajudar en el porta a porta i apuntar-se per poder votar el 6 de maig.

A la home també té especial importància un gran apartat, mobilisez vous, sobre l'acció de porta a porta a 5 milions de llars, amb un comptador (que va per 4.360.000), i que indica les properes accions perquè qualsevol pugui apuntar-se.

Perquè des del sofà és fàcil fer un tweet, però també hauria de ser fàcil veure què oportunitats hi ha per fer coses al carrer, i veure que realment s'estan fent coses. La web d'Hollande permet donar visibilitat a aquestes accions.

Recomanacions per Sant Jordi

2012-04-23T08:31:00.000+02:00

Avui és Sant Jordi, i com no podia ser menys, volia fer un post amb 5 recomanacions, com he fet els darrers anys, però se'm va ocórrer que sempre em deixava alguns i que res millor que tenir en un mateix lloc les recomanacions de molts experts. És per això que des de Beers&Politics hem creat un tumblr on diferents consultors, experts, professionals i “freaks de la cosa” han tingut l'amabilitat no només de recomanar el seu llibre preferit, sinó també d'ensenyar-nos la resta de la seva biblioteca, perquè qualsevol pugui agafar idees.

Moltes gràcies a tots i espero que gaudiu de la web: http://beersandpolitics.tumblr.com/

Les noves xarxes socials d'activistes

2012-04-17T07:38:00.000+02:00

Després de l'èxit de Barack Obama el 2008 i la seva xarxa social “MyBarackObama”, van sorgir infinitat de xarxes socials pròpies dins dels partits, per generar i organitzar l'activisme online. Era –i és- una bona manera d'expandir la connectividad d'un partit polític o d'un candidat. Tenim infinitat d'exemples, com le Coopool (PS francès), les créateurs du possible (UMP francès), MyConservatives en les eleccions britàniques de 2010, la xarxa de Silvio Berlusconi, The Orange Room (NDP-Canadà), “Rebuild the party” del partit republicà d'Estats Units, etc…

La creació de xarxes socials pròpies és una excel·lent eina i de fàcil ús per crear comunitat i vincles entre els simpatitzants i per segmentar, i són molt més personalitzades que veure les possibles activitats a fer a través d'altres xarxes més generalistes com Facebook.

El 2012 arribem un nou tipus de xarxes socials pròpies, aquelles hiperconectades amb qualsevol altra xarxa. És a dir, no és necessari tenir un login i password per a cada xarxa social (inclosa la del partit o candidat), sinó que es millora l'accessibilitat, i es pot pertànyer a una xarxa tan sols entrant des d'una altra xarxa, per exemple amb el login i password de Facebook o Twitter. Una altra característica és que vol crear activistes “totals”, no només online, sinó que també es moguin fent campanya al carrer.

És l'exemple de “NS Connect”, la xarxa social de Nicolas Sarkozy que es va llançar el passat 30 de març. Aquesta xarxa permet als usuaris crear el seu espai personal en el llocwww.lafranceforte.fr, integrar les seves xarxes socials (Facebook i Twitter) i organitzar totes les activitats dels activistes online i al carrer. Des del punt de vista tecnològic, NS Connect té capacitat per integrar totes les eines dels usuaris d'Internet en una mateixa plataforma personalitzada i poder premiar les seves accions per recolzar al candidat. Des del punt de vista polític, NS Connect és la primera eina que permet a activistes fer la transició entre l'activisme online i la mobilització sobre el terreny. Permet promoure la participació d'activistes sobre el terreny, per donar visibilitat online a la seva acció i permetre donar idees a altres activistes o que aquests puguin participar també en aquests esdeveniments o activitats offline (reunions, porta a porta, cartells, festes locals). Els usuaris també poden crear i organitzar les seves pròpies activitats i assenyalar-les en mapes; i, per descomptat, aporta iniciatives i idees per a l'activisme online (votar enquestes, compartir directament continguts a Facebook i Twitter des de la plataforma, etc…).

A “NS Connect”, els usuaris poden integrar els seus perfils de Facebook i Twitter, i monitoregar i arxivar totes les seves activitats com a online i sobre el terreny i els de els seus amics. Aquesta eina els permet així mateix impulsar i coordinar millor les seves accions.

“NS Connect” permet als usuaris obtenir recompenses, des del seu compte, per a totes les accions de suport que es realitzen en línia o en el carrer. Qualsevol acció per ajudar a Nicolas Sarkozy, de la més modesta -crear el seu compte en el lloc, compartir un article a Twitter, etc., a la més important -comprometre's a participar en alguna activitat al carrer- és recompensada amb un badget virtual, compartible en xarxes socials, que mostra la implicació de cada activista.

Un altre bon exemple de creació d'una xarxa social d'activistes és el creat a Yucatán, Mèxic, pel candidat a Governador Rolando Zapata (PRI). En el seu cas, em sembla més que interessant pel seu relatiu baix preu si ho comparem amb NS Connect o plataformes similars. El seu equip de campanya ha creat una senzilla aplicació en Facebook, denominada “Enrólate”, mitjançant la qual qualsevol pot apuntar-se i realitzar accions a favor del candidat, obtenint punts segons l'activitat realitzada. Els punts donen la possibilitat d'obtenir materials de campanya o fins i tot invitacions per conèixer personalment al candidat.

En el cas de “Enrólate”, té una contraprestació presencial, ja que se sol·licita que els activistes passin per les seus del candidat per aconseguir el seu carnet i un primer lot de productes i materials de campanya, aprofitant així per aconseguir més dades i informació sobre cada activista.

Tots dos exemples, el de Sarkozy i el de Zapata, provenen d'una primera eina de punts per activisme online, ja llunyana –de 2007- creada per l'equip de Rudolph Giuliani per a les primàries republicanes de 2008. En el seu cas, seguia una estructura piramidal que s'ha relaxat el 2012, i que permetia obtenir punts sobre el que feien els teus amics activistes. En l'actualitat, se segueix demanant enrolar amics per obtenir punts, però no s'obtenen punts de les seves accions.

Sigui com sigui, aquesta interconectividad a les diferents xarxes socials des d'una sola plataforma millora la visibilitat de les accions de ciberactivisme i permet una major participació i involucració en campanya dels simpatitzants. Caldrà seguir de prop la seva evolució.

Passat i futur dels spots electorals

2012-04-12T11:09:00.002+02:00

El primer anunci de televisió de la història va ser transmès a Estats Units l'1 de juliol de 1941. L'empresa fabricadora de rellotges Bulova va pagar 4 dòlars per a un espai en la televisió WNBC abans d'un partit de beisbol entre els Dodgers de Brooklyn i els Phillies de Filadèlfia. L'espot, de 10 segons, mostra una imatge d'un rellotge en un mapa dels Estats Units, acompanyat per la veu en off que diu “Estats Units corre en el temps de Bulova“.

Però passaria molt temps abans que aquests espots fossin utilizats en política. Fins a 1952, els candidats compraven espais a televisió per difondre discursos, normalment de 30 minuts. Era caríssim i avorrit per als teleespectadors. Però en aquest any, els republicans van contractar a un expert en anuncis de televisió, Rosser Reeves, per ajudar-los en la campanya electoral de Dwight Eisenhower. Reeves va imaginar que si col·locava els seus petits anuncis electorals entre els programes més populars aconseguiria a la seva audiència per una fracció del cost. A aquests anuncis de curta durada se'ls va anomenar “spots” per ser eficaços, breus i memorables.

Com indica Giovanni M. González Castillo, Reeves va dissenyar una campanya on el candidat presidencial parlaria als votants de les seves principals preocupacions (li van preguntar a l'enquestador George Gallup les principals preocupacions dels nord-americans. Els temes van ser: la corrupció al govern, el cost de la vida, i el conflicte a Corea va rematar la llista). Eisenhower respondria en una sèrie de petits spots de televisió transmesos poc abans l'elecció de novembre. La campanya “Eisenhower respon a Amèrica” estava en marxa.

Encara que ell hauria preferit un només tema per construir els anuncis al seu al voltant, Reeves va prendre les tres preocupacions ciutadanes identificades per Gallup i va escriure una sèrie de guions per a només tres espots, cadascun amb un sol tema. A través de la repetició, el missatge romandria en la ment del televident.

Cada spot consistia en una sola pregunta feta a Eisenhower per un votant típic. Les respostes del candidat van ser acuradament extretes per Reeves dels molts discursos de campanya d'Eisenhower. Així doncs, essencialment, el missatge del candidat s'aparellava amb la resta de la campanya però, presentada aquesta forma simplificada, els temes del seu missatge els feia memorables. Aquests anuncis es repetien incessantment les tres últimes setmanes de campanya, especialment en Estats on l'elecció estava igualada.

Des de 1952 i “Eisenhower respon a Amèrica”, s'han utilitzat spots electorals en campanya. Se segueixen utilitzant ara, amb la diferència que cada vegada són més i més variats, i que es creen per aconseguir viralidad a la xarxa, més que per a la televisió (on tan sols es passen els que tenen èxit). Fins i tot recents estudis indiquen que difondre els espots a Youtube és molt més positiu que fer-ho per televisió.

Però el futur de la publicitat política, 60 anys després de l'anunci d'Eisenhower, podria estar en el product placement. Es tracta d'una tècnica publicitària que consisteix en la inserció d'un producte o marca dins de la narrativa de programes de TV, videos musicals, cinema o videojocs, entre d'altres. No és quelcom nou. El 1982, Steven Spielberg va utilitzar els Reese’s Pieces (una espècie de xocolatines) a “E. T.: L'extraterrestre” i les seves vendes es van incrementar en un 80% després del llançament de la pel·lícula. Un altre exemple: una pel·lícula de James Bond pot aglutinar al voltant de 20 marques (Martini seria una), la qual cosa resulta un rendible negoci tant per a la productora del film com per a la marca.

Diversos estudis indiquen que amb aproximadament dos terços de televidents que canvien de canal en arribar els anuncis -dels quals només es recorden 3 de cada 10-, els anunciants es veuen forçats a considerar altres mètodes i el product placement sembla ser la resposta més lògica. Com indica un estudi de Lawrence Wenner, “la principal fortalesa del product placement és que atrapa als consumidors en un moment de plaer”, veient una pel·lícula o jugant a un videojoc. No existeix la percepció mental que sigui un anunci típic, i per tant la ment no està a la defensiva, sinó en un estat feliç, receptiu.

Els avanços tecnològics estan exercint un paper fonamental en l'evolució del product placement –especialment amb la introducció d'imatges de productes virtuals que ara poden inserir-se digitalment en una pel·lícula o programa de televisió després que s'ha fet el programa. Un bon exemple, ja utilitzat a Espanya, va ser amb la publicitat d'Alain Aflelou que apareixia en la serie “Mentes Criminals”, a Cuatro. Aquesta publicitat no apareixia en el capítol original, però sí en el que es podia veure aquella nit a Espanya, inserit per ordinador.

En product placement electoral en videojocs vam veure la iniciativa de l'equip de Barack Obama el 2008, els cartells electorals del qual apareixien en tanques publicitàries d'una dotzena de jocs, tals com el NBA Live`08, Burnout Paradise, Nascar`09, Need For Speed Carbon, Need for Speed Pro Street, NFL on Tour, NHL`09, Skate i Guitar Hero. A més, i això és el més curiós, aquesta publicitat només va poder veure's en els jocs d'els qui jugaven online en 10 estats nord-americans, aquells considerats com els “battleground states“: Ohio, Iowa, Indiana, Montana, Wisconsin, North Carolina, Nevada, New Mexico, Florida i Colorado. És a dir, una segmentació en tota regla i usant un nou format per arribar al seu públic (o a un nou públic).

Encara que, com hem vist amb l'exemple de les pel·lícules, no és necessari utilitzar noves tecnologies i informàtica. De vegades és tan senzill com usar product placement dins d'esdeveniments importants, sovint gastant-se menys diners que si es fa publicitat amb spots televisius mentre es veu aquell mateix esdeveniment. Un bon exemple és el de Rick Santorum, que al febrer va inserir publicitat en un dels automòbils que competia en una de les carreres de major importància del circuit NASCAR: el Daytona 500. En el seu cas, el cotxe era un Ford Fusion, fabricat a Detroit, i el product placement va ser just abans de les primàries de Michigan. No només es tractava de publicitat, sinó de donar un missatge a un públic determinat. No era la primera vegada. També ho va fer Rick Perry, i fins i tot la dupla Bush-Cheney l'any 2004.

Aquesta inserció de publicitat, sigui real o virtual, ofereix múltiples possibilitats, especialment per la segmentació que pot realitzar-se, i perquè pot dissenyar-se molt millor un missatge per a un públic determinat. Veurem com evoluciona.

Egalité: el vídeo electoral d'Hollande

2012-04-10T16:02:00.000+02:00

A Le Bourget, prop de París, i davant 10.000 militants socialistes, Hollande va parlar el passat 22 de gener durant hora i mitja, donant un discurs que ningú esperava i que ha estat citat com un dels millors dels últims anys en la política francesa i mundial. Barrejant allò personal i allò polític, i citant a Albert Camus, i glossant passatges de Martin Luther King, John F. Kennedy, Barack Obama i William Shakespeare, Hollande va demanar als francesos que li ajudin a construir “el somni” de la justícia i la dignitat humana.

El discurs, d'estadista i minuciosament preparat per ell mateix, va ser àmpliament lloat per tot l'espectre socialista francès i va canviar de cop la percepció que es tenia d'Hollande, un socialista “suau” i un líder previsiblement mediocre, habitualment pausat i moderat.

Abans-d'ahir va començar la campanya electoral francesa, i l'equip d'Hollande ha utilitzat aquest famós discurs de Le Bourget amb el llançament del seu vídeo electoral.

Clip officiel de campagne de François Hollande -... por francoishollande
En ell, s'entremescla el relat progressista francès, amb l'ús de frases del discurs, igual que es va fer amb el vídeo Yes, we can d'Obama. Com excel·lentment indiquen a Pasaporte diplomático, es tracta de “un anunci vibrant, àgil, emocionant de vegades i nodrit pel discurs del passat 22 de gener. En l'espot s'insisteix en la idea d'igualtat com a valor essencial, i es remarquen termes com el de treball, mèrit, justícia, solidaritat, unió, esperança i finalment canvi, la paraula clau en la campanya d'Hollande (El canvi és ara)”. No puc deixar de destacar l'ús del relat històric, que comença amb la revolució francesa i segueix amb la tercera república (1841-1940) de Jules Ferry, el front popular de Léon Blum el 1936, De Gaulle el 1945 i sobretot Mitterrand el 1981.

Hollande es presenta com el continuador d'aquesta història de cerca d'igualtat a França. El seu vídeo electoral està plagat de petites picades d'ullet simbòliques que volen relacionar èpoques, discursos, idees. Rememorar i crear la percepció -i l'emoció- que és l'hora de continuar canviant el país.

Dels millors vídeos que he vist. Ho recomano sens dubte.

Buscant l'esperit de Ronald Reagan

2012-04-09T17:50:00.000+02:00

El misticisme i simbolisme que uneix antics polítics nord-americans amb el present és una eina que tots els equip de campanya busquen per als seus candidats. Ho vam veure en 2008 amb Obama i la cerca de paral·lelisme amb Kennedy o Lincoln. El 2012 ho seguim veient, però des dels candidats republicans, buscant paral·lelismes amb Reagan.

Ronald Reagan és un dels presidents nord-americans més recordats, i és àmpliament recordat pels candidats republicans. En aquestes primàries de 2012, el seu nom ressona ineludiblement en gairebé qualsevol míting. Tots es vanaglorien de ser el seu successor, i tots utilitzen qualsevol simbolisme que recordi a aquest president.

Un bon exemple va tenir lloc el passat 19 de març, quan Rick Santorum va fer campanya a Dixon, Illinois, lloc de naixement de Reagan, i no només va anar especialment allí, sinó que va parlar davant d'una estàtua ecuestre en el seu honor. El candidat va incloure en el seu discurs referencies freqüents a l'expresident: “Aquesta comunitat va ajudar a modelar a Ronald Wilson Reagan” o “Ronald Wilson Reagan va ajudar a canviar el món”, i va invocar el seu optimisme, esperit positiu i valors conservadors, que ell també encarna (segons va dir).

Durant el seu discurs, Santorum es va comparar amb Reagan, qui es va presentar –i va perdre- contra el president Gerald Ford en les primàries presidencials republicanes de 1976. Santorum va dir que com Reagan, ell lluita contra un candidat republicà que té el suport del partit (referint-se a Romney), però que el vencerà. Reagan va perdre, però va guanyar 4 anys després. També va citar el mateix en vèncer a Louisiana, el 25 de març.

Santorum es convertia així en l'hereu de Reagan. Fins llavors, especialment fins a finals de gener, era Newt Gingricht qui més ferventment defensava els ideals conservadors de Reagan. El New York Times va informar a l'inici de l'any que Gingrich havia esmentat les paraules “Ronald Reagan” 55 vegades durant els debats del GOP, més que tots els altres candidats junts -Santorum el va citar 14 vegades, per 6 de Romney, per exemple-. També va aconseguir el suport de Mike Reagan (el fill gran de l'expresidents i de Nancy Reagan).

Gingricht utilitzava més i més a Reagan en campanya, quelcom que l'estava col·locant com a símbol de la continuació del seu llegat, i que, al seu torn, també el situava a la fi de 2011 i gener de 2012 com a ferm candidat republicà en les primàries.

Des de l'equip de Santorum van veure que podien aconseguir destruir la imatge de Gingrich i ser els “hereus” morals del conservadorisme reaganià si aconseguien desvirtuar la relació Gingrinch-Reagan. És per això que van començar a acusar-lo de no dir tota la veritat respecte a les seves idees, i que algunes de les seves propostes anaven en contra del que el propi Reagan pensava. L'estratègia va funcionar bé, i a poc a poc, Gingricht va deixar d'estar en les travesses conservadores, sent Santorum el que ha heretat l'estela de Reagan i del conservadorisme més profund. No va ser l'únic atac. Des de l'equip de Romney també es va buscar destruir aquesta imatge de Gingricht com a proper a Reagan, i es va criticar d'igual forma les seves propostes. També van difondre en tots els mitjans de comunicació que Gingrich havia estat molt crític amb Reagan en els anys vuitanta. No era cert, però en qualsevol campanya negativa, la veritat triga a aflorar –en aquest cas fins després de les primàries de Florida- i fins i tot així, estudis adverteixen que un 20% de la gent es queda amb la imatge negativa encara que s'hagi demostrat no ser certa.

Els va sortir bé. Gingrich va perdre a Florida quan estava en boca de tots com a possible candidat, i pràcticament ha desaparegut de les enquestes. No és tan sols per l'assumpte Reagan, òbviament, però els atacs van tenir molt a veure per desvirtuar-ho com a candidat. Santorum intenta ocupar el seu lloc.
L'ombra de Reagan és allargada, i tots volen acollir-se sota ella.

El tanc de Margaret Thatcher

2012-04-02T17:53:00.002+02:00

Avui es compleixen 30 anys del dia en què Argentina va reprendre per la força el control de les illes Malvines. Com aquest fet, als ulls britànics, constituïa una invasió del seu territori —l'única experimentada des de la Segona Guerra Mundial—, Margaret Thatcher va reaccionar amb celeritat, enviant als pocs dies de l'incident una força naval amb la missió de recapturar les illes. Malgrat la gran dificultat logística que va experimentar, l'empresa va resultar reeixida, fet que va produir en el Regne Unit una onada d'entusiasme patriòtic, que va redundar en un innegable augment de la seva popularitat com a primera ministra.

El factor Malvines i els senyals de recuperació econòmica al començament de 1983 van ajudar en gran manera a la causa del govern i a guanyar les eleccions d'aquest any per aclaparadora majoria. Sota el mandat de Margaret Thatcher, els conservadors havien guanyat amb una majoria de 144 diputats per sobre d'altres partits, la majoria més folgada assolida per un candidat des de 1935.

Per a les eleccions de 1987, la seva popularitat ja no era tan alta, però els seus assessors van pensar en fer quelcom per a recordar a la ciutadania qui era “Maggie”. És per això que en aquesta campanya, el 17 de setembre de 1986, va saltar a totes les portades la imatge de Thatcher pujada sobre un tanc, recordant el poder militar britànic i relacionant en les percepcions dels votants la guerra de les Malvines i el paper primordial de la dama de ferro.

Aquell dia, en el campament d'entrenament de l'OTAN en Fallingbostel, al sud d'Hamburg, la Sra. Thatcher es va anotar un cop quan va ser fotografiada en un tanc Challenger. El tanc i el mocador, com indiquena Iconic photos, va recuperar la seva percepció i reputació com “la dama de ferro”. Thatcher semblava un “creuament entre Isadora Duncan i Lawrence d'Aràbia” va escriure el diari Telegraph. Va ser un dels aspectes importants en aquella campanya: recordar qui era i recordar l'important que va ser pel Regne Unit vèncer la guerra de les Malvines.

La vaga general a la xarxa

2012-03-28T12:11:00.000+02:00

Demà hi ha vaga general a Espanya, convocada pels sindicats ELA, LAB, USO, CIG, CUT, CGT, CNT, CCOO i UGT, entre d'altres, a tot l'Estat, contra la setena reforma laboral aprovada el 19 de febrer pel govern del Partit Popular. El seu objectiu, òbviament, és obtenir un gran èxit i pressionar al president per rebaixar noves retallades (encara que no està gens clar que la jornada d'aturades tingui incidència en Mariano Rajoy). La pressió li arriba a Rajoy “casualment” als 100 dies de govern, i serà just el dia abans de presentar uns pressupostos de l'Estat que haurien de resultar convincents per a les institucions europees.

Per la seva banda, Mariano Rajoy ha tornat a reiterar que els Pressupostos que aprovarà finalment el Consell de Ministres aquest divendres seran molt austers. En un missatge intern a les autonomies, al seu partit i als seus socis europeus, Rajoy sosté que continuarà amb les reformes. No obstant això, demà dijous hi ha la vaga, i diumenge passat el resultat de les eleccions andaluses i asturianes, que no van anar tan bé com podrien haver anat. Són dos motius de preocupació per a l'executiu. Si la vaga general té èxit, donarà coses a pensar al govern. Això ho saben des dels partits d'oposició d'esquerres, que porten setmanes preparant a les seves bases i als seus simpatitzants per a que la vaga funcioni.

Ho fan a través de declaracions, però també a través de les seves respectives webs, i hi ha coses a destacar:

- El PSOE ha creat una web específica sobre la reforma laboral, denominada “Reforma peligrosa”, que explica tot el que significa la reforma laboral per als treballadors. També disposa de vídeos i material descargable com a cartells. No parla en cap moment de la vaga del 29M.

- Interessant i molt bona gràficament és la web creada pel PSC, denominada “Ruptura laboral” (recomano veure-la). Expliquen què és la reforma laboral, però aprofiten per indicar què pensa el PSC, i deixen que la gent participi explicant els seus propis casos personals. Enllacen també a articles d'opinió, en diaris i blogs. No parla en cap moment de la vaga del 29M.

- Des d'Izquierda Unida sí tenen un espai que directament parla de la vaga general. Disposa d'un argumentari sobre perquè la reforma laboral no és bona, i crida a no anar a treballar i a manifestar-se. També disposa de materials per descarregar (octavetes, cartells, avatars per a les xarxes socials…) i un vídeo.

- El mateix es fa des de la web d'Iniciativa per Catalunya, amb el seu espai “Reforma Ppatronal”. Conté un argumentari, vídeos, descàrrega de materials i una presentació sobre 10 maneres de fer vaga. A la web també hi ha un visor de comentaris en Twitter amb l'hashtag #reformalaboral.

- Esquerra Republicana de Catalunya també ha creat un minisite sobre la vaga i la reforma laboral, explicant les raons de fer-la, amb argumentari i un manifest, un vídeo i respostes sobre la reforma. També expliquen les seves propostes per a la reforma laboral.

- El BNG crida a la vaga i ha creat una pàgina on descarregar material (poc) i on indica la seva agenda per a les manifestacions. Amaiur crida a la vaga, però des d'una notícia a la seva web.

- UPyD, PNB, CiU, Foro Asturias i el PP no parlen en cap moment de la vaga.

En resum, destacaria dues coses. En primer lloc que des del PP no s'està fent res per a contrarestar la crida a fer vaga. No s'ha creat res amb contra-argumentaris, a part del vídeo que va llançar el ministeri de treball (en mala hora). En segon lloc, els atacs que ha fet el PP cap al PSOE, parlant dels socialistes com a autors intel·lectuals de la vaga no és del tot cert, ja que en la web del PSOE no demanen anar a la vaga, i fins i tot els seus diputats aniran al congrés –no ho faran els de la resta de partits d'esquerra-.

La sort està tirada. Demà les imatges seran importants, tant les dels sindicats a primera hora del matí (aquestes imatges seran les que es mostraran durant tot el matí per la televisió i donaran la percepció de si la vaga ha funcionat o no i de si Espanya està paralitzada i és millor no anar a treballar) i les dels polítics de PP i PSOE treballant al Congrés (el PP ha inclòs per a demà més del doble d'iniciatives del que és habitual per a un ple: Cinc Decrets Lleis i el debat de totalitat del projecte de llei d'Estabilitat Pressupostària). Veurem quina percepció és la que guanya.

II Trobada Internacional ACOP a Bilbao

2012-03-27T11:24:00.001+02:00

En aquest any 2012, l'ACOP ha organitzat la II Trobada Internacional a Bilbao, amb l'objectiu d'ajuntar per uns dies a alguns dels més prestigiosos professionals en comunicació política, tant des de la consultoria com des de l'acadèmia. Més de vint ponents internacionals presentaran durant els dies 14 a 16 de juny, a l'AlhóndigaBilbao, quins estan sent els temes i tendències més interessants en comunicació política. Entre els ponents, James Carville, Christian Salmon, Manuel Campo Vidal, Antonio Sola, Michael Gazzaniga, Evgeny Morozov, Leandro Raposo, David Redolí, Daniel Ureña, Yago de Marta o Jorge Santiago Barnés, entre d'altres.

La Trobada servirà també per a la celebració de tallers pràctics sobre oratòria, media-training, negociació, comunicació de crisi, i vídeos polítics a la xarxa. Acabarà la Trobada celebrant-se la Cinquena Assemblea General de socis d'ACOP.

A veure si ens veiem allà.

L'amarga victòria

2012-03-26T16:54:00.000+02:00

Tres mesos després del triomf incontestable del partit de Mariano Rajoy a les eleccions generals, les urnes li han estat esquives a Andalusia, el gran objectiu del PP per consolidar la seva hegemonia institucional a tota Espanya. La candidatura de Javier Arenas (50 diputats, 1.567.202 vots, el 40,66% del total) ha perdut cinc punts de suport i gairebé mig milió de vots respecte als resultats del passat 20 de novembre. El PSOE pràcticament ha repetit els resultats del 20 de novembre -va guanyar tres punts percentuals- i ha aconseguit 47 escons (1.523.465 vots amb el 39,52% dels sufragis) per mantenir intacta la seva opció de seguir en el poder, ja que sembla destinat a revalidar el govern, previsiblement amb el suport d'IU, l'altre gran guanyador de les eleccions.

Els socialistes s'enfrontaven aquest diumenge a una amenaça històrica: la pèrdua del Govern a Andalusia, últim bastió socialista, on han governat ininterrompudament des de 1982. Tot era bó per al PP i per al seu candidat Javier Arenas: les enquestes que li atorgaven majoria absoluta, els escàndols al govern de Griñán, la solitud del president (sense ajuda visible de Chaves i de Rubalcaba), una campanya intensiva de 4 anys de durada, la crisi econòmica i l'alt atur que afecta especialment a Andalusia, així com una hegemonia gairebé total del Partit Popular a Espanya, que semblava haver desactivat l'activisme socialista i el seu graner de vots.

Davant aquest panorama, des del PP van pensar que estava molt clar el que havien de fer: deixar passar el temps. Una campanya de baix perfil, sense parlar massa i sense estridències ni escàndols, amb un govern d'Espanya que intentaria no fer grans retallades ni durs anuncis durant la campanya, i amb uns mitjans de comunicació que parlaven i parlaven de la corrupció del govern Griñán, amb l'assumpte dels EREs, i que casualment ha anat a judici just durant la campanya.

Aquesta campanya de baix perfil és la que li va servir a Artur Mas per vèncer a Catalunya, i la que li va servir a Rajoy per vèncer en les generals del 20 de novembre. No hi ha dos sense tres, deuria pensar l'equip d'Arenas, i el seu baix perfil va ser tan baix que increïblement (per lo bon orador que és Arenas i per les moltes coses que podia dir) ni tan sols es va presentar al debat electoral que va tenir lloc a la televisió andalusa.

Tal vegada va ser massa baix, tal vegada la gent estava cansada que no li diguessin res sobre el que farien: només “canvi, canvi i canvi”, com si no fos important cap a quin canvi s'anava, mentre que sí experimentaven les polítiques de Mariano Rajoy, que sembla haver sofert un desgast notable en menys de 100 dies de Govern. Les pressions de la UE van fer que Rajoy hagués de moure fitxa abans d'hora i mostrar alguna de les seves cartes, la qual cosa van aprofitar, òbviament, des del PSOE d'Andalusia per criticar a Arenas. També el suport del PP de Catalunya al copagament sanitari. Qualsevol cosa valia en un moviment desesperat per no perdre massa terreny enfront de l'esperat tsunami popular.

I una cosa interessant. A Andalusia sempre hi ha major participació electoral -que en principi afavoriria al PSOE- quan s'ajunta la votació de les autonòmiques amb la de les generals. En aquesta ocasió, Griñán va voler separar ambdues eleccions per no veure's arrossegat pel pendent on semblava anava a caure el PSOE –i va caure-. L'aposta li ha sortit rodona, diferenciant les polítiques de Zapatero de les seves, i fent que aquestes eleccions fossin més una lluita entre Griñán vs. les polítiques del PP. Com indica Antoni Gutiérrez-Rubí, “El candidat socialista ha anat en solitari, gairebé aïllat, en aquesta campanya. Ha estat, finalment, la millor opció: una solitud presidencial per fer front a l'ofensiva del PP, al seu excés de confiança”.

Ahir es va votar i els andalusos/as van parlar clarament: el PSOE va perdre moltíssim respecte a les eleccions andaluses de 2008 (gairebé 600.000 vots), però el PP, malgrat la seva històrica victòria, tampoc va guanyar prou, a més de deixar molt en dubte a un dels seus polítics estrella, que s'ha estavellat de nou i que difícilment podrà tornar a presentar-se. Potser només ha guanyat IU i el seu candidat, fent que Andalusia canviés, sí, però per anar més cap a l'esquerra.

El més probable és que Griñán torni a governar Andalusia, però que no s'enganyi, ha perdut i ha rebut un fort càstig. Haurà de canviar coses en el seu partit i el seu govern, i haurà de començar a fer-ho ja.

L'assassí "innocent"

2012-03-18T11:57:00.001+01:00

Charles Guiteau, un advocat conegut per les seves bogeries a Washington, tenia 39 anys i durant tota la campanya electoral de 1881 havia estat enviant un discurs a l'equip de campanya del republicà James A. Garfield donant idees vagues sobre la política exterior nord-americana. Ningú li va fer cas.
El 4 de març de 1882, Garfield es va imposar en les eleccions al seu rival demòcrata William Scott Hancock per 214 vots electorals a 85 i va ser triat president dels Estats Units.

Des d'aquest dia, Guiteau va estar molestant a l'equip del president exigint un lloc en algun consolat o ambaixada per “els seus serveis” a la campanya. Tampoc ningú li feia cas.

Només quatre mesos després de la seva arribada al poder, el president Garfield va arribar a l'estació de tren de Washington, el 2 de juliol de 1881, a fi d'assistir a un acte en Nova Jersey. De sobte, Guiteau, apareixent entre la multitud, li va disparar dues vegades, una en el braç i una altra en l'abdomen. Cap de les bales va arribar a ferir cap òrgan vital.

Ferit, Garfield va estar recuperant-se a la Casa Blanca durant 70 dies. Els metges, amb el pretext de trobar una de les bales van anar transformant una ferida d'uns mil·límetres en una ferida greu, a més d'utilitzar sovint els propis dits per buscar la bala, o instruments no esterilitzats. Alexander Graham Bell va intentar sense èxit trobar la bala amb un detector de metalls que havia inventat Edison, però el llit on estava recolzat era de metall i això va impossibilitar que es trobés la bala. El 6 de setembre, Garfield va ser portat a la costa de New Jersey. Per uns dies semblava haver-se recuperat, però el 19 del mateix mes va morir per culpa de la infecció i de l'hemorràgia interna que li van causar els setze metges que el van tractar.

Sens dubte, la seva mort no va ser causada pel tirador, sinó pels metges. Guiteau tenia raó en què era “innocent”. Encara que si ell no acusava als metges, sinó que deia que havia estat un acte de Déu, com li va escriure, el mateix dia de l'atemptat, al llavors vice-president Chester A. Arthur: “My inspiration is a godsend to you and I presume that you appreciate it. . . . Never think of Garfield’s removal as murder. It was an act of God”. El tirador va ser declarat culpable i penjat, el 30 de juny de 1882.

Documentals en campanya

2012-03-15T16:40:00.000+01:00

Avui s'estrena el documental “The Road We’ve Traveled” (El camí que hem recorregut) sobre el primer mandat del president d'Estats Units Barack Obama. Té una durada de 17 minuts i està dirigit pel guanyador d'un Oscar per “Una veritat incòmoda”, Davis Guggenheim (que ja va seguir a Obama durant la campanya de 2008) i està narrat per l'actor Tom Hanks.

Narrat i editat cronològicament, podem veure després de la campanya de 2008 l'arribada del primer president afroamericà d'Estats Units a la Casa Blanca, així com el ja mític discurs que va donar el dia de la seva investidura enfront del Capitoli. Després, el vídeo entra en matèria i narra els gairebé quatre anys de mandat del president. Així, podem veure des de dins una de les fites de l'Administració Obama: la captura de Bin Laden. Ofereix també imatges privades d'Obama i Hillary Clinton seguint l'operació per donar caça al terrorista més buscat. Però també es reflecteix el treball d'Obama de cara als seus electors, amb el president passejant-se per fàbriques per parlar amb empleats i oferint discursos encoratjant als treballadors del seu país. També compta amb nombrosos testimonis.

El documental ha aixecat molta expectació (de moment està disponible el tràiler), i l'equip d'Obama ho ha aprofitat, com no, per aconseguir augmentar la seva llista de simpatitzants. Ja que des de fa uns dies demana a qui vulgui veure'l abans que la resta (unes hores abans) que escrigui la seva adreça d'email i el seu codi postal, per rebre la invitació i veure-ho. També aprofita per “suggerir” que aquestes persones poden organitzar trobades o festes amb els seus amics per veure-ho tots junts en directe.

Llançar-ho tan aviat no és mala idea. En aquests moments Obama està en els seus pitjors números de valoració, i les primàries republicanes en plena efervescència. Aquest documental és, doncs, una bona manera de donar a conèixer el seu treball aquests quatre anys, de donar a conèixer el seu relat polític i les coses aconseguides des que és president. Alguna cosa així com dir: “Veieu el que he fet? Doneu-me quatre anys més i farem més coses”.

És la tercera ocasió en què l'equip d'Obama llançarà un documental. El 2008 va difondre per elevisió, en prime time i a menys d'una setmana de les eleccions, un documental de 27 minuts, titulat “American Stories, American Solutions” que va aconseguir un 21’7% de l'audiència. També durant la campanya havia llançat un documental de 13 minuts atacant a McCain per l'escàndol “Keating Five”.

Obama es puja de nou a la moda dels documentals en campanya. Encara que just abans que ell ha estat Newt Gingricht qui ho ha fet amb una biografia molt personal de 16 minuts, titulada “Rebuilding the America We Love“.

Els documentals són una eina de campanya que permet percebre al candidat com a molt més proper, en situacions més personals i íntimes, i amb una qualitat excel·lent. Aquests documents audiovisuals són els germans grans del que en un post de Mas Consulting denominaven els electo-tràilers. Es tracta de vídeos electorals que imiten l'estructura i l'aparença que solem trobar en els tráilers cinematogràfics. Tim Pawlenty, Ron Paul i Rick Perry ja han emprat aquest nou format diverses vegades. Aquest seria un bon exemple:

Per a MAS Consulting tres són les raons d'aquest ús:
1. D'alguna forma, Hollywood ens ha entrenat per interioritzar el tráiler com una potent eina posicionadora, per aquest motiu també podem emprar-ho per posicionar sèries, llibres… i candidats.
2. És una forma de presentar el seu propi relat de campanya, que en 2012 girarà, independentment del candidat, entorn de la situació d'emergència nacional per l'impacte de la crisi.
3. El tráiler cinematogràfic es caracteritza per la seva curta durada, la seva espectacularitat i l'ús d'efectes sonors i visuals que afegeixen dramatisme i emoció. Els ingredients perfectes per captar i mantenir l'atenció del votant.

Els tráilers (o electo-tràilers) són una eina més per donar-nos a conèixer el missatge del candidat, i d'una manera ràpida i que interessa al públic per la seva qualitat i espectacularitat. No són els primers candidats que es valen del llenguatge del cinema per rodar un espot. A part d'aquests tráilers cinematogràfics, el cinema i la manera de rodar en cinema fa que els documentals aconsegueixin destacar. Potser el primer va ser en The Man from Hope, un mini-documental biogràfic empleat per Bill Clinton en la campanya de 1992. I no només succeeix a Estats Units. En la campanya a les eleccions generals a Espanya de novembre de 2011, Carme Chacón també tenia un, “Retrat d’una candidata”, de 8 minuts, que retratava la seva vida familiar.

És summament important la percepció que poden tenir les persones sobre algú, i aquests retrats ajuden a conèixer-los millor i a adquirir confiança en ells. Abans dels documentals, els equips de campanya en tenien prou amb unes bones imatges en reportatges –que segueixen fent-se-. Un bon exemple d'un reportatge sobre el dia a dia d'un candidat és el que va llançar Romney al gener sobre la seva vida a la carretera. En ell, un fotògraf d'Associated Press va acompanyar a Mitt Romney en els 200 quilòmetres que separen Naples de Miami, i va captar al candidat fent un puzle amb el seu nét, preparant un sandwich de crema de cacauet i mel per berenar, utilitzant la seva iPad, i seguint atentament un míting de Gingrich per televisió. Coses normals, que humanitza al candidat. Aquest és l'objectiu. També ho és, per exemple, que hagi penjat les cançons que escolta mentre va d'Estat en Estat.

Es tracta de conèixer al candidat, d'aconseguir entendre el seu context i el que pensa, comprendre que és una persona normal, amb la seva família i la seva vida com qualsevol altra persona. Que és algú proper. Per això el gènere està funcionant ara. El documental li dóna una qualitat al missatge i un relat al candidat que no podíem veure en vídeos electorals de 2 minuts.

Obama isn't working

2012-03-14T15:54:00.005+01:00

Si hi ha un slogan polític que encara es recorda a tot el món, i principalment en el Regne Unit és l'utilitzat per l'equip de campanya de Margaret Thatcher per a les eleccions de 1979.
El cartell, que va ser votat l'anunci del segle per la revista “Campaign”, es va llançar en 1978 pel partit conservador britànic, i mostrava una interminable línia de persones fent cua per a l'Oficina de l'atur amb el lema “Labour isn’t working”.

Creat pels germans Saatchi, el cartell va tenir segons tots els experts un paper decisiu en la caiguda de l'administració del laborista James Callaghan en les eleccions de 1979 i va aconseguir el sorgiment de Margaret Thatcher, també perquè ella el va portar al Parlament (quan havia estat denunciat pels laboristes) i el va mostrar. El seu impacte va ser espectacular, tant pel poder del missatge com per la novetat. El cartell va marcar un canvi en publicitat política, dirigint-se directament a treballadors tradicionals que temien pels seus llocs de treball. Va ser el primer slogan + imatge que va adoptar en el Regne Unit les tàctiques de màrqueting agressives que caracteritzen les eleccions modernes.

Fins al 2001 no es va saber com es va crear l'anunci: trucant el 1978 a joves del partit, dient-los que portessin als seus pares a un aparcament per a un projecte secret. Amb el poc temps que es va donar només van anar-hi 20 persones, però no es va cancel·lar, sinó que es va manipular fotogràficament perquè semblés que hi havia molta més gent.

L'impacte en les campanyes modernes va ser tal que, 33 anys després, el mateix slogan s'està utilitzant en les primàries republicanes de 2012 a Estats Units. Mitt Romney ho utilitza des que es va presentar, però especialment des del mes de gener d'aquest any, per atacar a Obama, preparant-se per a quan sigui el candidat republicà. El candidat no amaga –i és de destacar- que aquesta campanya està basada i vol rendir tribut a aquella de Margaret Thatcher.

El seu lema, “Obama isn’t working” disposa fins i tot d'una pàgina web (amb informes, blog, vídeos, etc…) on indica tot el que no està fent correctament el govern d'Obama. Aquest és el principal canvi: Romney ha eliminat el cartell, bàsic en els anys 70, i l'ha substituït per una web i per una quantitat ingent de vídeos a Youtube.

En els vídeos, apareixen persones que diuen què els va malament, així com vídeos sobre lo malament que va l'economia –i per tant, l'ocupació- en determinats Estats. “Casual” (i intel·ligentment) els vídeos parlen del que passa en els Estats on són a punt de celebrar-se primàries, posant a Mitt Romney com el salvador d'aquestes feines per a l'economia del país. Tal com indiquen en la web, i l'objectiu del missatge en la campanya: “Americans are tired of hearing President Obama’s excuses about the weak economy. They want a president who cares about putting people back to work and who will make creating jobs his number one priority”.

És també, a causa d'aquesta campanya de Romney, que l'equip d'Obama va començar a usar infografies amb les feines assolides en la seva etapa com a president. Però l'important en aquesta campanya temàtica serà la percepció que li quedi a la ciutadania: si Obama ha produït ocupacions o si realment no està fent res (com diu Romney).

Les "political girls"

2012-03-13T12:49:00.001+01:00

La campanya nord-americana de 2008 va veure néixer l'estrella virtual Amber Lee Ettinger (àlies l'Obama girl) amb els seus vídeos pro-Obama. En plenes primàries, al maig de 2007, va llançar a Youtube el vídeo “I Got a Crush… on Obama“, que ràpidament es va fer viral. També des de l'equip d'Obama es van encarregar de difondre'l, i va ser el propi candidat qui va parlar d'ell, en dir que era un exemple més de la creativitat de la gent. Posteriorment, Amber va treure més vídeos. En total, les seves creacions a favor del candidat Obama van ser vistes per més de 120 milions de persones.

No és l'únic cas. A Rússia, el 2011, es van començar a realitzar actes polítics a favor de Medvedev, per part d'un grup de noies, vestides com cheerleaders (copiant l'estètica Obama-girl), que recorrien Moscou animant a recolzar al president i a les seves polítiques. Aquestes Medvedev girls, com es feien dir, es van agrupar a través de la xarxa i quedaven i organitzaven actes públics. La seva bellesa i les seves activitats –com semidespullar-se a favor d'una llei-, òbviament, cridaven l'atenció de la premsa i de la població, amb el que el seu missatge de suport al president arribava a molta més gent. El propi Medvedev va anar a algun acte seu, per descomptat amb càmeres de televisió.

Aquest 2012, en canvi, i a falta encara de molts mesos, han nascut unes noves estrelles online, en aquest cas moltíssim menys provocatives i que canten música cristiana per al partit republicà i, especialment, per a Rick Santorum. Haley i Camille Harris, d'Oklahoma, denominades ja les “Santorum girls”, s'han guiat per “inspiració divina” – segons les seves pròpies paraules- per escriure “Game On“, una cançó de country en elogi del candidat: “Game on, join the fight/ We’ve finally got a man who will stand for what is right/ There is hope for our nation again/ Maybe the first time since we had Ronald Reagan/ There will be justice for the unborn, factories back on our shores/ Where the Constitution rules our land/ Yes, I believe Rick Santorum is our man“.

El seu pare és pastor religiós i, com no podia ser menys, està orgullós de les seves filles, el vídeo de les quals ha superat a Youtube el milió de visites en molt pocs dies. Les noies també han estat convidades a diversos programes de televisió, incloent el Today Show de la NBC. També el propi Santorum va donar la seva aprovació i ho va difondre a Twitter: “Wow! I love this #GameOn song and video! Thank you Harris Family from Oklahoma!”.

Aquests tres exemples ofereixen tres idees:
1. Qualsevol pot fer-se famós amb una mica de creativitat, un vídeo en Youtube i el boca orella a les xarxes socials (o almenys pot intentar-ho)
2. Les noies, encara al 2012, venen i fan que la premsa parli d'elles, encara que sigui en una campanya electoral
3. És la difusió, encara que sigui casual, pels propis candidats o el seu equip, el que aconsegueix que la visibilitat de les “political girls” sigui exponencial. A la campanya li interessa, i a les noies també.

No crec que siguin les últimes que veiem. L'infotainment funciona, tal com comenta Ángela G. Montes citant a Eva Campos. Perquè és diferent, divertit i interessant per a la premsa.

La salutació de de John Kennedy Jr.

2012-03-06T10:37:00.001+01:00

Stan Stearns, fotògraf d'United Press International, la fotografia icònica del qual, de John F. Kennedy Jr. saludant el fèretre del seu pare el 25 de novembre de 1963, va ajudar a visualitzar el dolor de tot el país i es va convertir en un símbol, va morir divendres passat per culpa d'un càncer prop d'Annapolis. Tenia 76 anys.

Aquest dia de novembre, tal com Stearns explicava al New York Times, hi havia una horda de fotògrafs enfront de la catedral de St. Matthew the Apostle, a Washington, on s'anava a celebrar el funeral. Mentre el taüt s'apropava, tots ells el fotografiaven. No obstant això, Stearns enfocava a Jacqueline Kennedy. Ella li murmurava alguna cosa al seu fill John Jr., de tres anys d'edat (aquell dia era precisament el seu aniversari). I, de sobte, el noi va aixecar el seu braç dret i va fer una salutació militar al taüt.

El fotògraf deia el 2007 que tot va ser gràcies al seu pare, també fotògraf, i que havia cobert a la primera dama. Aquest la coneixia bé i sabia de les seves expressions.

El fotògraf sabia que tenia la imatge del dia, o de la dècada. Tant ho sabia que ni tan sols va anar al cementiri d'Arlington per prendre més imatges, sinó que es va anar directament a la seu d'United Press. El seu director, al veure'l tan aviat, es va posar furiós i li va cridar que o treia aquesta foto del seu rodet o estava acomiadat. 17 minuts després, Stearn va cridar “La tinc”. Una foto per a la història.

Malvines: la campanya permanent argentina

2012-03-05T11:31:00.000+01:00

Divendres passat va tenir lloc un nou Beers&Politics, on vam comptar amb la participació de Sebastián Bertrán Lamas, consultor polític i autor del blog “Comunicar es lo que cuenta”, i a qui agraïm la seva presència. Us passo el seu resum, que és bastant breu tenint en compte tot el que va dir:

Entendre la problemàtica de les illes Malvines, per fora de la complexa relació entre Buenos Aires i Londres, és com menys quelcom fora de context. Ens envaeixen, ens presten diners. Són els nostres primers compradors de matèries primeres i al seu torn, són els que ens recorden la constant necessitat de dependència econòmica. Buenos Aires ha viscut sota el vel del model anglès fins a bé entrat les albors del Peronisme a l'Argentina del segle XX.

Des de la “Usurpació” o des de el “Poblament” de 1833, Argentina ha començat invariablement la reivindicació i el reclam inaugurant “La campanya permanent” sobre la seva sobirania sobre aquests territoris.

Si bé, podem detectar certa repetició del reclam, no podem dir el mateix sobre la seva intensitat, de la manera en què ha estat realitzat i, sobretot, de la sistematicitat dels mateixos als successius governs. I això, només pot explicar-se arran dels factors interns de desenvolupament i consolidació de l'Estat/Nació. Mentre alguns governs van creure en la manera bèl·lica, uns altres van creure en la negociació pacifica. Entre aquests últims, alguns amb prou feines van complir amb el formalisme de la presentació de la queixa i van mirar al costat en plena ocupació d'altres territoris. Molts van desplegar la política de seducció als Kelpers (habitants de les Malvines) i uns altres, sota el principi d'autonomia rebutgen qualsevol política que no sigui la del reconeixement absolut a la legitima pretensió sobirana.

Però quins factors poden explicar la recrudescència entre les relacions anglo-argentines, en la configuració més àlgida de la campanya permanent des de la visió argentina?

1) Decisió política de Kirchner: a anul·lar l'alineament automàtic i consagrar l'Autonomia.
2) Hegemonia interna Kirchnerista: probablement CFK sigui la president amb més suport i poder legal que hagi existit en tota la història democràtica argentina.
3) Context Internacional favorable a Amèrica Llatina: No solament en l'econòmic, sinó cada vegada mes en el polític (BRIC –G-20, etc.)
4) UNASUR: La política de revaloralització del MERCOSUR i de no pertinença a l'ALCA, permeten minvar l'estratègia de negociació britànica amb els actors, alhora que regionalizar el conflicte Malvines a partir de la presa de consciència regional.

Conclusió:

Arran de la ràpida commemoració del 30 aniversari, estem en presència d'una campanya permanent que troba la seva base jurídica en la consagració imprescriptible en la Constitució Argentina. Aquests missatges polítics són fruit d'una estratègia i decisió política, que no treuen que puguin ser interpretats com una variant del populisme. Però encara que així fos, no podríem esgrimir que fos quelcom nou o desconegut. El Peronisme és populisme en totes les seves accepcions i Malvines no queda exempta d'això. Si el Kirchnerisme va implementar la causa de “memòria, veritat i justícia” com a política d'estat, no hi ha dubte que "democràcia i sobirania en les Malvines" també ho és. Diferent és analitzar l'efectivitat de la mateixa i els abastos reals que aquestes tinguin sobre les pretensions de recuperar-les.

Entendre el complex fenomen implica acceptar que el lliurament del territori de les illes ens mostra lo dèbils que som enfront de l'atac d'una potència estrangera. I aquí és on ens trobem en un atzucac. En la impotència de qui vol recuperar-les i no pot, no li deixen o no sap com fer-ho i, sense l'intent de recuperació cauríem fàcilment en acusacions d'antipatria.

Encara que en realitat els afecta per importants motius: recursos naturals, explotació de les aigües, turisme i els graus de latitud (que són els que atorguen dret al reclam del sòl antàrtic), molt pocs argentins les coneixen i a molt pocs els afecta en la vida real no disposar de les illes. No obstant això, gràcies a l'educació a l'escola, estan enclavades com una ferida oberta en el nostre profund complex que ens recorda com a nació la incapacitat de garantir la sobirania sobre el nostre territori nacional.

Però, en canvi, parafrasejant a George Lakoff dient que: “quan els fets desmenteixen el marc conceptual, la gent descarta els fets i manté els marcs”. Les Malvines, com el mate, Maradona, la carn i el tango, s'afirmen que van ser, són i seran argentines.

Rebellion: Santorum vs. Big brother

2012-03-03T17:49:00.000+01:00

1984 va ser un destacat anunci de televisió utilitzat en el llançament a Estats Units de la computadora Macintosh 128K d'Apple, el 1984. Està inspirat en la novel·la 1984 de George Orwell, i va ser dirigit pel britànic Sir Ridley Scott i televisat el 22 de gener de 1984 durant un temps mort de la tercer temps de la Super Bowl. El comercial mostrava a una heroïna sense nom (interpretada per Anya Major) vestint sabatilles esportives vermelles, shorts vermells, i top blanc amb la imatge d'una poma i un computador, corrent amb un martell a través de moltes persones assegudes en butaques mirant cap a una pantalla amb la imatge de el “Gran germà” (Big Brother), una representació d'IBM. L'heroïna es detenia enfront de la pantalla, girava sobre si mateixa i llançava el martell cap a la pantalla, fent-la explotar. A continuació es mostrava en pantalla i se sentia en la veu d'Edward Grover el missatge: “El 24 de gener, Apple Computer presentarà Macintosh, i veuràs per què 1984 no serà com “1984“.

L'anunci és freqüentment citat en les enquestes sobre les campanyes publicitàries més influents. Per exemple, Advertising Age el va nomenar en els 1980s “El comercial de la dècada” i el 1999 l'US TV Guide ho va seleccionar com a número 1 en la seva llista de “Els 50 millors anuncis de tots els temps”. Aquesta mateixa revista el va nomenar com el número 93 en la seva llista de “Els millors moments en la història de la televisió”; sent l'únic anunci d'aquesta llista.

Al març de 2007 va causar una gran revolada el seu remake per a la política, un vídeo aparegut a YouTube que criticava a Hillary Clinton, fent campanya per a Barack Obama. En la versió es veia Hillary Clinton a través d'una gran pantalla donant un discurs (que eren fragments de discursos reals) a una audiència homogènia i uniformada. El vídeo acabava amb la pantalla destrossada i amb la frase “2008 no serà un altre 1984. El 14 de gener començaran les primàries del partit Demòcrata. I veuràs per què 2008 no serà un altre 1984”, i la url de la web d'Obama.

El 2012, i en les primàries republicanes nord-americanes, s'ha tornat a utilitzar aquest anunci ja icònic de canvi, i de nou com a campanya negativa cap a un altre candidat. En aquest cas ha estat Rick Santorum, atacant a Mitt Romney de nou (com la majoria dels seus anuncis), amb l'anunci “Rebellion”. Ha canviat alguna cosa de l'escenografia i ho ha modernitzat, però el missatge simbòlic és el mateix: davant la uniformitat i el ja establert, ell es vol erigir com el canvi, el nou i el que no s'acontenta amb ignorar les coses. O, almenys, això vol indicar amb el seu anunci-remake.

B&P: Malvines, la campanya permanent argentina

2012-02-28T11:47:00.000+01:00

Aquest divendres, 2 de març, a les 20h, celebrem un nou Beers&Politics. En aquesta ocasió el títol de la jornada és “Les Malvines: la campanya permanent d'Argentina“, a càrrec de Sebastián Bertrán Lamas, consultor polític. És politòleg i actualment es troba cursant un master en “Comunicació i Cultura” a la Universitat de Buenos Aires. És docent del Curso “Gestió de la Investigació Social i de Mercat” (UBA) i fundador de Vab-Consulting (empresa especialitzada en investigació i comunicació pública). Autor del blog “Comunicar es lo que cuenta”, transcorre els seus dies a l'any entre Buenos Aires i Barcelona, prestant serveis a empreses i a polítics.

El lloc serà en la planta superior del bar Jos-Mik (C/ Milà i Fontanals, 29), cantonada amb carrer Igualada/Torres. Prop de metro Joanic o Verdaguer.

Allà us esperem!.

Per a aquells/as que mai heu vingut a un Beers&Politics, es tracta d'una trobada absolutament informal per conèixe'ns i debatre sobre algun tema en concret, comptant amb un ponent per començar el debat però que s'organitza a través de converses i preguntes de tots/as els presents.

Solem reunir de 15 a 35 persones i funciona així:

1. Algú és ponent principal i parla 15 minuts sobre un tema
2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses
3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;)

Espero que ens veiem allà.

Confirmeu, si us plau, la vostra presència a l'esdeveniment de Facebook.

Resums d'altres trobades:

- “Les primàries republicanes”, amb Jordi Pérez Colomé
- "Millorar la relació polítics-periodistes", amb Roger Mateos
- "Ciberguerrilla", amb Jose Rodríguez
- "Open Government", amb Carlos Guadián
- "El valor de les relacions institucionals", amb Ernest Benach
- "Humor i política", amb José A. Pérez
- "Enquestes en període electoral", amb Vicent Martínez
- "L'estratègia electoral a Catalunya", amb Pau Canaleta
- "Com escriure un bon discurs", amb David Redolí
- "La campanya electoral britànica", amb Edgar Rovira
- "La campanya xilena", amb Francesca Parodi
- "El Candidat davant dels mitjans, Telegenia i imatge", amb Yuri Morejón
- "Com crear un partit polític des de zero", amb Gabriel Colomé
- “La campaña a Estats Units”, amb Antoni Gutiérrez-Rubí

La lluita pel vot jove

2012-02-25T12:12:00.000+01:00

Diego Beas es fa una interessant pregunta en el seu blog: Podria el Partit Republicà patir la derrota més estrepitosa de la seva història en les presidencials de la tardor? Si la trajectòria actual es manté i les primàries del partit es perllonguen, la possibilitat és més que real: una elecció interna extremadament complicada, dos candidats en la davantera amb debilitats estructurals profundes i la possibilitat —remota però real— d'una convenció a la fi d'estiu en la qual es triï al candidat sense tenir en compte les votacions en els Estats. Com indica Beas, “el problema de fons per al partit és que l'elecció interna s'ha distorsionat tant que serà molt difícil arribar a novembre amb un discurs mitjanament assenyat sobre pràcticament qualsevol tema. Encara que les primàries sempre es desenvolupen en clau interna, en aquesta ocasió el corriment cap a l'extrem s'ha portat massa lluny”.

És un problema important, però no és aquest l'únic amb el qual s'estan trobant els republicans. El 2008, el 66% dels joves van votar a Barack Obama, i tan sols el 32% per John McCain. Si només haguessin pogut votar els majors de 35 anys, McCain hauria guanyat sense problemes i avui seria president.

A més, aquests joves s'han distanciat de la política i han perdut en gran mesura la seva confiança en Obama, però no per anar-se a les files republicanes, sinó per ser apolítics. Segons una enquesta feta per Rock the Vote, un 34% dels joves prefereix una majoria demòcrata al Congrés enfront d'un 28% que desitja el control dels republicans. Però el grup dominant era el del 36%, al qual li dóna el mateix una cosa que l'altra. Obama i el seu equip ho saben i ja des d'octubre de 2010 van començar la caça d'aquests vots per tornar a connectar amb aquest públic. Aquestes accions van incloure una entrevista d'Obama a la revista Rolling Stone, la seva aparició en la cadena musical MTV, la seva aparició al costat de músics i rapers, aplicacions per a mòbils i iPad, o mítings per a estudiants, com el que va celebrar per 26.000 persones a la universitat de Wisconsin. I és el que ha anat fent des de la seva campanya els últims dos anys, especialment des de maig de 2011, quan es va fer oficial que es presentava a la reelecció. Però no és suficient, i no aconsegueix recuperar aquest vot.

Encara que pitjor ho estan fent des del partit republicà. Com indica Michael Barone en el Washington Examiner, “els seus candidats, excepte potser Ron Paul, no estan prestant molta atenció als joves votants en les primàries i assemblees fins ara”. Té una mica de lògica si es pensa que de les persones que participen en els caucus i en les eleccions primàries són en la seva majoria grans, ja que aquesta campanya no està tenint cap tirada entre els joves. Segons els estudis, els votants menors de 30 anys van representar només el 15 per cent dels participants a Iowa, el 12 per cent a New Hampshire, 9 per cent a Carolina del Sud, 6 per cent a Florida i 8 per cent a Nevada. Per poder comparar, en 2008, el 18% dels votants eren joves.

De tot aquest vot entre menors de 30, Ron Paul va aconseguir gairebé la meitat dels vots joves a Iowa i New Hampshire i va aconseguir als votants joves –i poc més-, a Nevada (el seu problema està en els grans, als menors de 30 anys els encanta). El probable guanyador de les primàries republicanes, Mitt Romney, tan sols va aconseguir el 13 per cent a Iowa, 26 per cent a New Hampshire i 16 per cent -la més baixa entre els republicans- a Carolina del Sud.

Totes aquestes dades són realment problemàtiques per als republicans especialment perquè el vot jove podria decantar l'elecció. No només pels seus vots, importantíssims òbviament, sinó també per la difusió del candidat i el seu missatge en xarxes socials. És ara quan tant Romney com Santorum i Gingrich s'estan posant les piles, especialment el primer, que en l'última enquesta ja guanya per fi als seus contrincants en vot jove. No obstant això, i tornant al que citava Beas, la llarga durada de la campanya fa que els candidats s'escorin cada vegada més a posicions extremistes, la qual cosa fa que els joves s'allunyin dels republicans.

Obama i els candidats republicans saben de la importància dels joves i cada vegada veiem més estratègies per captar la seva atenció. Veurem qui aconsegueix més suports.