Els articles de Hunter S. Thompson. En alguns llibres com Fear and loathing in Las Vegas costi saber on comença i acaba la ficció… Ara mateix estic llegint (molt lentament) The great shark hunt, recopilació d’articles dels anys 60-70. Temes molt variats: les borratxeres que s’agafen els periodistes esportius (descrit en primera persona, evidentment), discriminació racial al sud dels USA… Ja posats, val molt la pena el documental Gonzo, per tenir una idea de com arribava a estar de pirat. Aquí llisten els seus llibres més importants. Els diaris del rom estan molt bé (però és una novel·la).

Proust y la neurociencia, de Jonah Lehrer. Divulgació científica. Presenta diversos artistes (Proust, Walt Whitman, Virginia Woolf, Cezanne) que van ser innovadors/trencadors en el seu moment i lliga el seu estil/proposta artística amb algun tema neurocientífic (percepció, memòria…), en general quan l’artista es va avançar a la visió científica del seu temps i la ciència li ha acabat donant la raó.

I un altre llibre sobre ciència, tot un clàssic, és El mundo y sus demonios de Carl Sagan, un dels millors divulgadors científics que he pogut llegir… (què gran!) Aquest llibre en concret és la “bíblia” (JA) de l’escepticisme. :p

Si passem a temes polítics i econòmics, a part dels típics com Noam Chomsky o Robert Fisk… vaig llegir fa poc un llibret anoment El derecho a la pereza de Paul Lafargue, el gendre de Marx. El llibre va sobre l’explotació dels obrers, la jornada laboral i tal. Molt ben escrit i molt divertit, amb quantitats industrials d’ironia.

Fa poc he llegit un llibre de Leonardo Sciascia, El teatro de la memoria, on analitza un judici dels anys 20 a Italia (un estafador  que es fa passar per amnèsic i que una familia benestant reconeix com a membre que va desaparèixer a la primera guerra mundial). D’aquí van sortint relexions sobre la capacitat d’autoenganyar-nos, les relacions entre classes socials, el funcionament de la justicia (brutal una frase que diu algo així com: la gente dice que Italia es la cuna del derecho pero en realidad es su tumba), el feixisme… Té alguns més d’aquest estil, acostumen a ser curts.

Bonus tracks (llibres que tinc pendents llegir, espero poder comentar-los aquí dintre d’algun temps):

Cosas que los nietos deberían saber. Mark Everett, el cantant i gairebé únic membre dels Eels. És una autobiografia. Tothom en parla molt bé i, no sé, em crida. L’edició (Blackie books) és molt molona

Per acabar, “Una religión en busca de un diós”, un  llibre sobre futbol del Manuel Vázquez Montalbán. Amb el que m’agrada com escrivia aquest home, la seva capacitat per mostrar perspectives interessants de qualsevol tema, i sent ell tant futbolero i culé… estic segur que valdrà la pena.

Res fora del normal si parlem de la secció esportiva, en el què la notícia resulta sempre allargada pel periodista, i l’espectador ho accepta com si fos una convenció especial d’aquest gènere. Obro un parèntesi aquí per destacar com el llenguatge no és innocent i com resulta de diferent en el nostre imaginari col·lectiu presentar una imatge com l’anterior o una imatge com aquesta (més específicament associada a l’esport):

Sigui com sigui estem parlant d’esport, passió, emoció,… El problema resulta quan canviem de gènere sense cap indicatiu que avisi a l’espectador. Així com la directiva europea que regula la publicitat exigeix als canals avisar acústicament i visualment a l’espectador quan s’emeten un bloc d’anuncis, els separadors i ràfagues dels informatius han de tenir la funció de separadors entre les diferents seccions d’un informatiu. I l’omissió d’un d’aquests separadors pot resultar, com a poc, sospitosa.

LA PROPAGANDA. El bloc “esportiu” acaba amb la “notícia” que les vendes de banderes espanyoles han crescut, tot això acompanyat amb imatges d’una fàbrica tèxtil on un dels operaris cus amb una màquina una bandera. La imatge següent és la d’uns balcons de Barcelona que llueixen banderes espanyoles i senyeres catalanes. La veu en off comença així a explicar el segon fet significatiu del cap de setmana; els preparatius per la manifestació a Catalunya. La cobertura d’aquesta notícia és breu. Molt breu. No en va, hom podria dir, es tracta de la preparació de la manifestació i a l’informatiu de la nit ja es deurà cobrir l’esdeveniment amb profunditat. El problema no és quant sino quan o, més aviat, ON. El problema és en el moment just ON està situada la notícia de la manifestació. El problema ve en el fet que aquesta notícia vingui precedida per aquesta potent imatge, amb el “risc” que el nostre cervell interpreti aquesta imatge com si fos una cortineta. I, ja posats a pensar, el problema vindria amb que aquesta notíca fos rebuda encara amb l’eco de l’emoció del bloc anterior… Com si s’hagués volgut dir: “y mientras toda España lo celebra, en algunas regiones…”. Intenció deliberada o descuit en la responsabilitat informativa? En qualsevol dels casos, el que és clar és que la situació de la (breu) notícia, precedida de la imatge, s’acosta més als preceptes propagandístics que a la neutralitat comunicativa. M’ha semblat un bon exemple del (sovint menyspreat) poder de la comunicació audiovisual.

En el buen periodismo, además de la descripción de un acontecimiento, tenéis también la explicación de por qué ha sucedido; en el mal periodismo, en cambio, encontramos sólo la descripción, sin ninguna conexión o referencia al contexto histórico. (Ryszard Kapuscinski)

Però el que em mereix més elogis és que hagin deixat fer la programació a festivals com Primavera Sound, Sonar o BAM, per citar els que tinc més propers per estil, assignant-los un escenari a cadascun. Els festivals es dediquen a això i en saben més que l’ajuntament, així que està molt bé que aprofitin el seu coneixement.

L’únic punt negatiu de l’organització és que van sobredimensionar el nombre de barres i gent treballant allà. Especialment cap al principi de la nit estaven la majoria inactius, donat que allò estava bastant buit. Després ja es va animar i tenien més feina, però per una estona estaven més pendents del partit d’Espanya que de res més.

Dels concerts que vaig veure, vull destacar Mendetz i Tarántula per la part positiva. Standstill sonen bé, però abusen de l’èpica i m’acaben saturant, és a dir, provocant indiferència. Mazoni m’agraden molt en algunes cançons i altres són soporíferes. Astrud i Manos de Topo no estan fets per a mi… per no dir res més fort. Potser en Gerard vol ampliar això en un altre post…

Si agafem una colla de perdedors marginats dels suburbis de Londres, els obliguem a prestar serveis a la comunitat i a més, els donem superpoders, què passarà?

Doncs passarà una molt bona sèrie de TV, es diu misfits i al desembre va acabar la primera temporada. A l’estil britànic, 6 episodis i tanquem la paradeta. La sèrie és moderna i gens moralista, la música va directa cap a La2 o al Sidecar i és realment graciós escoltar alguns accents d’aquests nanos!

L’episodi més fluix potser el quart, que em va aborrir un pelet, però val molt la pena veure-la. A part, com a bona sèrie que es faci avui en dia, els personatges tenen twitter, tumblr, youtube i el que faci falta. A la web de la sèrie trobareu els enllaços. Per cert, la sèrie és del canal E4, privat i orientat al públic juvenil.

Perquè no prenem nota i fem coses així aquí? Prou de “la riera”, “ventdelplà” i coses aborrides d’aquestes siusplau! i alerta, que a nivell de producció, ja veureu que tampoc hi ha grans pressupostos, tot es basa en el guió i uns diàlegs interessants. Prenem nota?

No us la perdeu! Pel que sembla tot a punt per la segona! Visca!

• esteriotips de graffits (doncs són bruts i són firmes cutres, p.ex.)
• fideua ber bideo (ein?)
• fideuà ràpida (ets al lloc ideal! bingo!)
• last fideua (home, si et surt molt malament o les gambes estan en mal estat…)
• mes que fotos meravelloses (algo trobarem)
• pornogay (pasen y vean)
• vull fer fideua per 25 (i.. busca amics o receptes?)
• скачат секс сембли (aha…)

• Femme fatal, Brian de Palma, 2002. No va ser molt ben rebuda quan la van estrenar, però una del de Palma sempre val la pena veure-la.
  Dimecres 10 a les 22:00.
• Perdición, Billy Wilder, 1944. Imprescindible clàssic, una gran peli d’intriga amb l’inimitable Edward G. Robinson, en el memorable paper d’un inspector d’una companyia d’assegurances.
  Dimarts 9 a les 22:00 i dijous 11 a les 19:30.
• Invencible, Werner Herzog, 2001. Una nova oportunitat per al sr. Herzog, aquest cop amb una peli ambientada a l’alemanya nazi.
  Dissabte 13 a les 21:45 i diumenge 14 a les 19:00.
• Mi enemigo íntimo, Werner Herzog, 1999. Un documental sobre la seva relació amb Klaus Kinski. Promet.
  Divendres 12 a les 22:00 i diumenge 14 a les 19:00.
• Arrebato, Ivan Zulueta, 1979 + Ivan Z., Andrés Duque, 2004. Una pel·lícula inoblidable de veritat. Moltes imatges impactants, que es queden al cap. La joia de la corona d’aquesta setmana, sens dubte: si heu d’anar només un cop al cine, que sigui aquest.
  Dissabte 13 a les 17:00 i diumenge 14 a les 21:00.

Només un concert recomenat aquesta setmana, però no m’ho perdré per res en el món:

• Los Punsetes. Una mica de soroll, bones cançons amb lletres pròpies de qui ha perdut l’esperança en la raça humana… i que envia a tots a prendre pel cul. Amb gràcia, això sí. I comentaris mordaços. I molta mala llet. I una cantant que no es mou.

I per acabar, recomano l’exposició del Fellini al Caixafòrum. Molts interessant, molt ben pensada. Encara durarà uns mesos. Aneu un dia amb temps que jo m’hi vaig passar dues hores, i alguna part la vaig passar ràpid.

Aquesta gent de la foto són els protagonistes d’una de les millors novetats en sèries de la temporada: modern family. Potser dir que és la millor és exagerar, però un títol efectista, val un imperi.

Hereva de The Office en el seu humor directe i àcid, però sobretot d’aquella gran joia injustament cancel·lada que es deia arrested development.

Els personatges són boníssims, els guions es mouen entre el notable i l’excel·lent i els diàlegs hilarants.

No sé a què espereu a adoptar aquesta família!

• Ainara Legardon. Rock minimalista, tens i proper. Salvant les distàncies, em recorda a la PJ Harvey dels principis, tot i que no arriba al nivell de la musa anglesa… No hi faltaré.
  Dimarts 23, 19:00, FNAC Triangle.

Videoclip*Ainara leGardon {Knowing} from alvarodzero on Vimeo.

I ja de pas, faré una ullada a l’exposició “De Fellini a Tim Burton. 40 años de fotografías de Mary Ellen Mark”, al mateix FNAC Triangle. Teniu temps de fer el mateix fins el dia 28 de febrer.

Altres concerts:

• Triángulo de Amor Bizarro, Delorean i altres, al Let’s Festival. A veure si Triángulo toquen unes quantes del nou disc.. que ja comença a ser hora.
  Divendres 26 a les 20:30. 20€ Salamandra (Av. Carrilet, 301. L’Hospitalet)
• Vampire Weekend. M’agraden però em sembla car.
  Dissabte 27, 20:00. 25€ Penélope Club (C/Marques de Comillas s/n).

Sobre cine, doncs a part del repàs habitual a la programació de la filmoteca, recordar que aquest cap de setmana s’han estrenat un parell de films molt interessants: el nou de Martin Scorsese (Shutter Island) i I’m not there, un biopic força atípic sobre Bob Dylan, dirigit per Tod Haynes.

• Fresas salvajes, Ingmar Bergman, 1957. Última oportunitatper anar a veure el film del mes.
  Dimarts 23, 17:00 i dijous 25, 22:00. Filmoteca.
• Zatoichi, Takeshi Kitano, 2003. El punt mig just entre la vesant ultraviolenta i la còmica de Kitano. M’encanta.
  Dimecres 24, 22:00 i dijous 25, 19:30.
• Fitzcarraldo, Werner Herzog, 1980. “Un visionari vol construir un teatre d’òpera enmig de la selva amazònica i explotar, alhora, el cautxú
  d’una regió inexplorada.” Això s’ha de veure.
  Dissabte 27, 19:00
• Nosferatu, Werner Herzog, 1979. Remake del clàssic de Murnau.
  Dissabte 27, 22:00 i diumenge 28, 19:30.

Tenim tan arrelada aquesta visió mercantilista del cinema, que no hem superat el complexe que ens produeix veure que hi ha gent que pot viure una vida de luxe i fama però alhora dedicar-se amb abnegació a allò que volen; a allò que els agrada. Per això serveixen les revistes i els programes del cor. Per reduïr el nostre complexe. Per dir-nos que ells tenen allò que volem, però que nosaltres ho sabriem valorar millor. Per trobar allò que els falta i nosaltres sí tenim. Mentre més es mofin d’ells millor: més humans seran. I la nostra satisfacció, la mateixa que fa ja molts anys feia que admiressim aquell que osava fer uns versos que ridiculitzessin el monarca, ens omplirà de felicitat. Això és Sálvame. Aquesta és la nostra naturalesa. Ens conformem amb poc.

M’he educat amb el cinema. Recordo haver vist 7 vegades El retorno del Jedi. 5 Indiana Jones y el Templo Maldito. Unes quantes ET. Recordo haver discutit amb els meus amics sobre Million Dollar Baby. Haver rigut amb Una noche en la Opera. Haver-me emocionat amb El tercer hombre, amb Volver, amb Slumdog Millionaire. Estimo el cinema. I em nego a haver de preguntar-me com és Penélope, a qui vota Eastwood o si Von Trier és un dement. D’aquí uns anys no existiran. Els seus personatges sí. Només per això ja ha valgut la pena conèixer-los. Com diu De la Iglesia, només són treballadors. Alguns guanyen diners. Uns pocs molts. La majoria d’ells lluiten per un objectiu comú: fer cinema.

Se que no sóc molt objectiu, però a mi em cauen bé…