Faust l'imbècil

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Sun, 06 Nov 2011 05:59:00 +0000

Estimats amics i lectors:

Quan vaig començar a escriure Faust l'imbècil volia fer riure la gent, i canviar el món. De moment, he aconseguit fer riure la gent.

Espero que us agradi.

Enric

PRIMERA PART

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:28:00 +0000

(La recerca)

1.- El laboratori d’en Faust

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:27:00 +0000

Tothom sap què és la simetria. La simetria vindria a ser, segons el diccionari, la proporció adequada de les parts d’un tot entre elles i amb el tot mateix. Per posar un exemple, és el primer que s'aprecia quan observem unes ulleres, un croissant, uns sostenidors, etcètera. Doncs bé; és clar que la simetria i l’arquitecte que va dissenyar la sala on ens trobem no eren el que es diu amics de l’ànima.

Si la paret nord ens presenta uns carreus perfectament tallats i polits i disposats de forma ordenada, la paret sud és un malson de carreus, un autèntic infern de carreus en convulsió. En qualsevol lloc aquest petit homenatge al caos seria un motiu més que suficient per agafar i tirar-ho tot a terra, però aquí la broma no passa de ser un tímid avís de l’espectacle més delirant i salvatge que mai cap ment malaltissa hagi arribat a concebre. La paret nord està ornamentada amb un fris continu d’arcuacions, suportades en un sol carreu, a partir d’un sistema de mènsules; la paret sud, per la seva banda, no té ni frisos ni arcuacions, però sí en canvi tres pilastres gegants, aixecades per muntar-hi uns arcs torals, per afegir-hi més carreus, o vés a saber per a què.

La sala és, però, gran, d'uns cent metres quadrats, i en principi està destinada a la lectura i a la investigació. Aquí és on en Faust s’ha estat fent malbé el cervell i la vista intentant treure l’entrellat d’aquells petits misteris que ens acompanyen durant la vida. Però només en principi, perquè ara mateix el laboratori no es reconeix.

On hi havia taules, cadires, arxivadors, baguls i caixes, ara no hi ha res. Els llibres, i n’hi havia molts, als prestatges, pel terra, pertot arreu, també s’han fos, se n’han anat, com si hagués arribat un moment que ja no tinguessin res a dir. A la sala sempre hi havia alguna espelma encesa, no fos cas que la foscor s’escampés per terrenys pertanyents a l’esperit o a la raó; ara n’hi ha més de mil, i estan totes col·locades de manera que no se’n pugui apagar cap si de sobte es presenta un cop d’aire inoportú. “Agraeix el vent la vela, no així l’espelma“, deia aquell. És possible, però, que el que més destaqui en la nova decoració de la sala siguin els símbols satànics que en Faust ha pintat a terra.

2.- En Faust

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:26:00 +0000

Irromp en Faust, i els inferns el segueixen. Va vestit com un monjo, però com que en una mà hi porta un punyal i en l’altra una gallina, té més l’aire de ser un carnisser que s’ha tornat boig que no un home que ha decidit dedicar la vida a la recerca de la pau espiritual. És clar que també passaria per un monjo dels que treballen a la cuina, que també n’hi ha.

És complicat agafar una gallina amb una sola mà. Les gallines tenen bec i urpes, com les àligues: quan creuen que estan en situació de perill, deixen de ser els animals amables de sempre, i es converteixen en unes bèsties salvatges, ferotges i assedegades de sang. Vet aquí més o menys la conclusió a què està arribant en Faust, mentre mira d’escapar-se dels atacs precisos que no para d’infligir-li la gallina a les mans, els braços i part de la cara.

Quan la gallina veu que en Faust no suposa cap amenaça important, para de fustigar-lo. La bestiola tindrà els seus defectes, però després de tot no deixa de ser un animal senzill i noble que no sent cap mena de plaer amb la crueltat. Se’n va a buscar cucs, o a fer alguna d’aquelles ximpleries que acostumen a fer les gallines, o els animals de granja en general. Mentrestant, en Faust, es llepa les ferides; a terra, vençut, desmoralitzat, incapaç d’atrevir-se amb res que impliqui un esforç físic, es sent com un vell de tres-cents anys.

En l'aspecte físic, en Faust té una retirada important amb en Montgomery Clift, i més la hi tindria si en Montgomery Clift hagués fet més papers de monjo. Perquè us féu una idea de fins on arriba aquesta semblança inquietant amb el llegendari actor, sapigueu que just acabat de néixer ja tothom coincidia a dir que en Faust era clavat a en Montgomery Clift. Hi havia un matís, però: en Faust era molt més lleig. Al col·legi, els seus companys s’ho passaven d’allò més bé dient-li: “Montgomery Clift en lleig! Montgomery Clift en lleig!“. A la seva mare, quan la gent la parava pel carrer per mirar, tocar, i remenar aquella petita criatura tan maca, li agradava presumir de fill tot dient: “Serà una criatura celestial o un error de la natura, però que em pelin aquí mateix si no és igual que en Montgomery Clift!“. Tot i aquesta poderosa càrrega, s’ha de dir que a en Faust particularment mai no li ha preocupat en excés ni amb qui s’assembla ni amb qui es deixa d’assemblar i, ara mateix, segur que té un tipus de preocupacions molt diferents al cap.

Per dur a terme un ritus d’invocació al diable que funcioni són indispensables tres coses: la sang d’un animal verge, una ambientació adequada, i més que res tenir les suficients ganes d'embarrancar-se en una empresa de resultats tan imprevisibles com aquesta. De ganes, a en Faust no li’n falten: s’aixeca de terra, reuneix les forces que li queden juntament amb un bon nombre d’objectes punxants i tallants, i en el moment que l’ocasió sembla més propícia, es llença a per la gallina cridant com un foll.

La mata a la primera. La sang s’escampa i s’escampa. Tot va bé.

3.- En Faust invoca el dimoni

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:25:00 +0000

És veritat, en Faust invoca el dimoni:

SAVIESA, T’AMAGUES!

Com les serps esmunyedisses

Em trobo

Em perdo

pel camí

De la bogeria

pot venir una espurna de llum

d’esperança

D’ il·lusió

No puc viure

sense aigua

És l’infern!

LUCIFER, JO T’INVOCO!

amb respecte

Cap a mi

em miren

Pensant bé

jo només sóc un beneit

Despullat

com Eva

Ensenya’m

La poma

la menjaré a dentegades!

I dit això, a en Faust només li resta esperar. S’ha quedat quiet, mirant enlaire, amb els braços estesos, en tensió. Sembla que estigui esperant que un helicòpter vingui a rescatar-lo.

Com per art de màgia, comencen a apagar-se les espelmes, una rere l’altra. Quan s’apaga l’última, tot queda molt fosc, com la gola d'un llop negre per la nit. El cor d’en Faust batega molt de pressa, com si s’hagués posat a avançar feina; encara que no tingui consciència, sembla que d’alguna forma pugui intuir un perill imminent.

De totes maneres, va passant el temps, i allà, a part d’estar tot molt fosc i molt silenciós, no hi ha res que valgui la pena d'esmentar. Passen un minut, dos minuts... Cinc minuts... Res. En Faust es va calmant, i fins i tot arriba el punt que està tan calmat que es comença a distreure en pensaments molt allunyats de la màgia i l’esoterisme, molt més quotidians. Quan ha passat un quart, en Faust, bàsicament, està fastiguejat. Ja dóna per segur que ha fet algun pas malament, que el ritus no ha sortit bé, i que si s’ha quedat tot a les fosques és perquè les espelmes eren de baixa qualitat. Sospira amb resignació, busca a les fosques una de les espelmes amb més cura que destresa, i quan la troba, l’encén.

Hi ha un home que l’està mirant, somrient.

4.- El dimoni

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:24:00 +0000

El dimoni va molt ben vestit. Suposo que era d’esperar: invoques al príncep de les tenebres i se’t presenta un paio que va tan esparracat com tu. No, va realment mudat: en Clark Gable se’n va a un còctel. De fet, s’assembla molt a en Clark Gable, però si en Faust és com en Montgomery Clift en lleig, el dimoni és com en Clark Gable, però en sord.

El primer que fa el dimoni quan veu en Faust és agafar embranzida i donar-li un cop de puny en tot l’estómac. Mentre en Faust es rebolca per terra intentant aconseguir aire, el dimoni es dedica a donar-li una coça rere una altra. El dimoni és molt fort: aixeca en Faust pels aires i el llença contra una paret. Durant un breu instant en Faust té l’esperança que la pallissa s’ha acabat, però de seguida torna a tenir el dimoni a sobre pegant-lo, cada cop amb més duresa, amb més força, i amb més ritme. Al cap d’una estona, el dimoni para; posa dret en Faust, li dóna dues bufetades, després una altra, després l’última, amb totes les forces, i ja el deixa en pau. De sobte, mentre en Faust es dessagna, al dimoni li ha entrat una gran curiositat pel material amb què està construïda la casa.

- M’és igual – diu en Faust, plorant-. Em sents? M’és igual... La vida no té sentit... No hi ha respostes? Tant és... A qui li importa... Em vols seguir pegant? Em vols seguir torturant? Tu mateix... Almenys que algú s’ho passi bé... Mira, deixa’m refer una mica i acaba la feina, o fes el que et doni la gana... Saps? A mi m’és igual...

El dimoni està admirant l’estructura de la casa. Per a segons quins temes, demostra una gran sensibilitat. En un moment de distracció, però, se n’adona que hi ha en Faust a terra, cargolat com un gos. El repassa amb la mirada, somriu molt divertit, i diu:

- El sentit de la vida, eh? Primer de tot, anem a fer una cervesa.

5.- El Runenberg

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:23:00 +0000

El primer en què et fixes quan entres al Runenberg és en un tub molt gruixut i molt llarg que neix al sostre, recorre mig bar i acaba desembocant dins d’una estufa gegant. Al voltant de l’estufa hi han instal·lat tot de taules perquè la clientela pugui escalfar-se per fora a més a més de per dins, i de passada també perquè així els nens puguin aprendre de ben petits què se sent quan toques una cosa que crema molt. L’estufa sempre va a tota marxa: si fos la caldera d’una màquina de tren, el tren aniria súper de pressa.

Si el Runenberg és famós per alguna cosa, però, ho és per estar en possessió de la col·lecció de caps d’animals dissecats més important del país. Quan són tots junts són més de mil, i sembla que cap dels caps no tingui res millor a fer que passar-se tota l’estona pendent de veure amb quines bestieses s’aniran reivindicant els torrats al llarg del dia. Pot ser molt xocant, el món de l’interiorisme: uns pengen quadres i uns altres pengen caps. De fet, al Runenberg també n’hi ha un, de quadre: és una escena de caça on el més reeixit de tot el conjunt és la figura d’un borratxo que està ensenyant tot ben cofoi el cap d’un senglar acabat de matar.

Podríeu pensar que l’amo del bar és un caçador consumat. No ho és. Per ser fidels a la veritat, ni tan sols ha anat a caçar mai; entre d'altres raons, com ell mateix sempre explica, perquè ha d’obrir molt aviat. És més gros que un bou, té 58 anys, en fa 30 que està casat, ni ha tingut fills ni en tindrà, i pot presumir de ser un dels màxims especialistes en música folklòrica tradicional que corren per la zona. La seva dona ara no hi és perquè ha hagut d’anar al metge a mirar-se uns dolors que fa dies que es nota a l’esquena. La seva dona es morirà 6 anys després que ell, el bar està ple, es sent molta fressa, entren en Faust i el dimoni, i el dimoni va a demanar a la barra, com és costum.

- A'Maria!

- Déu vos guard!

- De tot mal

- Immaculada...

- Concebuda...

- Puríssima...

- Al cel sia!

- A la dreta del pare...

- I l'Esperit Sant.

- Pels segles dels segles...

- Dues sant miquels.

- Marxant!

Mentre el dimoni ha anat demanant el beure, en Faust s’ha quedat encantat mirant el tub de l’estufa. Si no fos per aquest senyal, de bones a primeres del tot inapreciable, i que, hipotèticament, i és especular molt, podria arribar a insinuar algun tipus d’indici a un observador expert, atent, avesat a la simptomatologia, circumstancialment tocat per la inspiració, ningú diria que no fa ni una hora que s’ha emportat una pallissa d’aquelles de llibre. De fet, en Faust fins i tot fa bona cara. És més: fa tant de goig que si s’ho proposés podria convèncer un rei per muntar un negoci.

- Faust- li diu el dimoni, acompanyant-lo a l’única taula que no està ocupada i donant-li una gerra de cervesa de la mida d’un bocoi-. Ja m’agrada que siguis net i polit, però jo diria que t’has passat amb la colònia. Ni que volguessis impregnar l’ambient amb vapors d’alcohol.

En Faust ni l’escolta, el dimoni. Encara està abstret, però ja no té la mirada clavada en el tub de l’estufa; ara la té concentrada en un altre punt del bar.

- Mira, en Wagner- diu.

- En Wagner? Qui és en Wagner?

- El meu operari.

- El teu operari? I què opera?

- Una mica de tot i res. Wagner!– crida en Faust-. Wagner! Sempre treballant!

6.- Un operari molt particular

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:22:00 +0000

En Wagner és un homenet esquifit, sec, amb cara de rèptil. És l’operari d’en Faust, sempre i quan es pugui mantenir dret, i sempre que hi sigui. Ara deu fer ben bé dos o tres dies que en Faust no li veu el pèl, i alguna cosa li diu que durant la major part d’aquest temps en Wagner se l’ha passada bevent. Alguna cosa com, per exemple, el fet que a la taula on en Wagner està dormint estigui plena d’ampolles buides.

Del no-res surt una sirena amb els cabells molt llargs, despullada, cantant una cançó d’amor. Vet aquí el que es pensa que està passant en Wagner just abans d’obrir els ulls i trobar-se assegut al bell mig del Runenberg. Quan se n’adona que, primer, no hi ha cap sirena ni cantant ni sense cantar, i segon, en realitat la sirena és en Faust que l’està cridant des de l’altra punta del bar, aleshores podem dir realment, si hi posem una mica d’entusiasme, que en Wagner s’ha despertat.

El camí que fa en Wagner des de la seva taula fins on seuen el dimoni i en Faust fa venir a la ment els desplaçaments de grans masses de terra. Amb el moviment d’aixecar-se de la cadira fa caure totes les ampolles que hi ha sobre la seva taula menys una, que atrapa al vol, i que, vés per on, és l’única a la que encara li queda alguna cosa per beure. En Wagner s’acaba l’ampolla, se’n desfà, i amb l’entusiasme revifat, es llença com un boig contra la multitud que s’interposa entre ell i el seu futur seient. L’objectiu és difícil, però està de sort: hi ha un home molt amable que li dóna un cop de mà fent-lo volar en la direcció correcta. Fer els metres finals arrossegant-se per terra costa, però en una última instància arriba, es posa dret, s’espolsa la roba, es pentina amb les mans, s’asseu adoptant un posat de màxima dignitat possible, i diu:

- Però Doctor, què hi feu aquí?

La cara d’en Faust s’assembla a la que tindria un home que acaba de veure aparèixer una sirena.

- Que què? I tu? Què hi fas, tu?

- Jo? Ja ho veieu, aquí, fent la cervesa...

- No és per res, però jo diria que més que fer-la, el que fas és beure-te-la.

L’explosió de pura alegria que inunda en Wagner només és comparable a l’atac d’histèria que a vegades sobrevé a certs animals un cop s’han pogut escapar pels pèls de l’atac d’un predador. Quan comença a moure’s rient com un trastornat, i a donar cops contra la taula amb el cap ja l’assumpte comença a adquirir trets preocupants en un aspecte clínic.

- Veig que estàs de bon humor- observa en Faust.

- Ai sí, ai sí- diu en Wagner, eixugant-se les llàgrimes-. I aquest- afegeix, assenyalant el dimoni-. No deu pas ser aquell que tots sabem...

- Wagner, si us plau! Així et dirigeixes al príncep de les tenebres?

- Ai, perdoneu, perdoneu...- diu en Wagner, excusant-se-. Només que no me l’imaginava així...

Durant uns instants, en Wagner està quiet i tranquil. Després, hi torna.

- Valga’m Déu!- exclama-. Però si sembla espanyol, o italià!

Es parteix de riure una altra vegada.

El dimoni, que fins ara estava ocupat en els seus assumptes, que per cert, són els de tots, quan veu en Wagner rient amb tanta èmfasi es deixa encomanar per l'alegria, i també es trenca de riure. “Io sono il diavolo!“, diu, recargolant-se com una mala cosa, i fent plorar de riure encara més a en Wagner, el qual, guiat per un impuls incontenible, no se'n pot estar de fer la comèdia d’agenollar-se davant seu i fer-li un petó a la mà, acte que el dimoni troba d’allò més simpàtic i la mar de graciós. En Faust també s’ho passa bé, però a la seva manera.

Al cap d’uns quants allegros i uns quants vivaces, la festa decreix. Menys mal, perquè això acabaria semblant una reunió de torrats.

- Va, bevem, que tinc una mica de set- diu el dimoni, que té ganes de fer més xivarri.

- Cambrer! - crida en Wagner, recuperant l’entusiasme de cop-. Ja ho has sentit! Una ronda per aquests senyors! I que no sigui d’aquell pixum de gat que guardes... Ja et conec jo a tu!

I el “cambrer“, que en aquells moments estava taral·lejant la tonada d’una coneguda cançó popular, es posa d'immediat a remenar per sota el taulell. En cap moment perd la porta de vista, però: algun problema està a punt d’entrar al bar.

7.- Les quatre amigues

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:21:00 +0000

El silenci s’imposa per tot el Runenberg quan entren quatre dones, una rere l'altra, no de cop. Se les veu joves i sanes, van vestides, no fan cara de venir a afartar-se i marxar sense pagar, no són espectaculars ni per ser guapes ni per ser lletges, i porten una gran marca a la cara gravada amb un ferro roent contra la seva voluntat. El motiu del sobtat canvi en l’ambient deu ser això últim.

Hi ha molts tipus de silencis, i és clar que aquest que ara mateix predomina en l’ambient n'és un d’hostil. També queda clar, però, que les dones que acaben d’entrar no es deixen intimidar amb facilitat, doncs no paren de riure i fer gresca entre elles, com si estiguessin jugant, per exemple, al pati de casa seva. El fet és que tanta diversió i tanta alegria, lluny de suavitzar la situació, el que fa és tornar-la més violenta. Sort que tenim el dimoni per donar un cop de mà.

Els camins del dimoni són molt difícils d’entendre; si no, com s’explica que el senyor del mal convidi a seure, davant de tothom i amb tota la cerimònia, a quatre rebutjades socials. Potser la seva actitud és deguda a que a vegades se sent el protector de les ànimes desvalgudes, o potser a que té ganes de posar més llenya al foc. Sigui com sigui, la invitació és acceptada.

Les quatre dones se’n van cap a la taula. En Faust i en Wagner es posen drets. Les quatre dones s’asseuen. El dimoni, en Wagner i en Faust s’asseuen. En Wagner s’aixeca un moment i després torna a seure. Una de les dones, la que s’ha assegut primer, parla.

- Som estudiants de medicina, menys la Margarita, que no estudia res. Hola a tothom.

La declaració és tan clara que ningú no sap ben bé com reaccionar. Ningú menys en Wagner, que s’emociona tant que s’ha d’aixecar de la cadira.

- Nosaltres també tenim un doctor!- diu, assenyalant en Faust amb el dit-. Nosaltres també tenim un doctor!

En Faust, empès per les circumstàncies, saluda, al vell estil acadèmic.

- Doctora... – diu.

- Doctor...

- Doctora...

- Doctor...

- Doctora...

- Doctor...

- Margarita...

- Faust, resta de la companyia...- saluda la Margarita, amb un suau moviment de mà, i provocant la sorpresa a en Faust, l’interès al dimoni i la hilaritat a en Wagner.

- Wagner, que no pari de venir alcohol!- proposa el dimoni ara que tothom ja està presentat.

- No pararà, oh, príncep! No pararà!

I en Wagner, com una fletxa una vegada l’arquer ha deixat anar la corda de l’arc que mantenia en tensió, surt disparat cap a la barra.

8.- L’aparició del mal

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:20:00 +0000

En Wagner, el dimoni i la resta s’han pres seriosament això de deixar-se dur per la situació. No són els únics. Un cert esperit de camaraderia, el mateix que poden compartir una canilla de llops caçant o encarant un perill mortal, aquest sentiment tan pràctic a l’hora d’atenuar la por i el neguit que pot patir un individu per separat, ha anat creixent dins de cadascuna de les persones del bar que, en general, odien la Margarita i les seves amigues. En una altra situació, per exemple després d’un bon any de collites, és de suposar que els millors sentiments dels que se’n pot sentir orgullós un home o una dona sorgirien amb l’esplendor amb que ens tenen habituats, per exemple, les flors silvestres, però no és el cas: no ha agradat l’arribada de les noies, no agrada que encara estiguin aquí, i el fet que sembli que cada cop s’ho estiguin passant més bé no contribueix a rebaixar, de cap de les maneres, l’odi més intens.

- No sentiu aquesta pudor?- s’eleva una veu d'entre el conjunt de veus borroses que té dominat el bar.

La rapidesa mental no és el més destacable de la personalitat d’en Faust, i si no fos per la cara d’ansietat que han posat la Margarita i les seves amigues, o pel somriure inquietant que s’ha anat dibuixant a la cara del dimoni, no hauria endevinat mai que aquest subtil comentari anònim és un dard carregat de verí, que va dirigit, pam més, pam menys, cap allà on ell seu. Quan per fi en Faust descobreix la malícia, la descobreix però no l’entén. Fa una ullada a la gent del bar, buscant una resposta; llavors mira al dimoni, a en Wagner, a la Margarita, a les seves amigues, i un altre cop a la gent del bar, i encara no entén res de res. Amb els sentiments a flor de pell, es posa dret d’un bot, i diu:

- Però què és això?

Algú tira una ampolla que xoca contra el cap de la Margarita. La Margarita cau a terra, amb suavitat, inconscient, com una margarida. Aleshores entra en acció l’amo del bar.

L’amo del bar surt corrent de darrera la barra i se’n va directe cap al paio que ha tirat l’ampolla. L’agafa pel coll, el fa caure a terra, l’arrossega per tot el bar, i el fa fora de males maneres. De seguida torna a la barra, es renta les mans, agafa aigua, una tovallola i sabó, i amb un aire entre avergonyit i preocupat, però també amb decisió, s’en va a socórrer la Margarita.

- Gràcies- diu en Faust.

La Margarita perd molta sang.

9.- La Margarita

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:19:00 +0000

Poques coses hi ha al món que inspirin tanta fragilitat com una membrana. Normalment sembla que una membrana es pugui rebentar amb la força d’un sol dit. Ara bé; el cert és que s'ha de fer, aquesta força, i posar-hi voluntat, perquè si no, tot i el seu aspecte delicat, la membrana irà durant i durant, resistint, fent la seva feina com la millor de les muralles, les quals, per altra banda, tampoc deixen de ser vulnerables. Doncs amb les persones passa el mateix que amb les membranes.

El cop que ha rebut la Margarita podria haver estat mortal, però afortunadament no, només ha sigut un espant. Una mica d’aigua a la cara, una mica de mercromina, i au, ja podem continuar la festa.

La Margarita està bé. Ha recobrat plenament la consciència. El coneixement, però, no el té tot, perquè no sap qui li ha tirat l’ampolla, ni tampoc si la tornaran a atacar.

- Estàs bé, Margarita?- li demana en Faust.

- Tranquil, estic bé.

Al Runenberg s’estableix de nou el joc de les mirades, més conegut com el “Qui mira qui”. En Faust està mirant la Margarita; les amigues de la Margarita estan mirant en Faust, al dimoni i en Wagner; en Wagner està mirant pels seus voltants sense parar; el dimoni s’està mirant les ungles; l’amo del bar està mirant cap al cel; tots els altres estan mirant a terra. Per tant, tothom haurà de moure el cap d’una manera o altra si vol veure com l’amo del bar s’omple de valor i s’acosta cap a la Margarita.

- Senyora- li diu-, en nom meu i en el de tots els que es troben en el meu establiment li demano les més sinceres disculpes. He sentit dir que li agrada molt cantar i que té molt bona veu. Sempre que hi estigui disposada, i que no li suposi la més mínima molèstia, seria un immens plaer i un honor per tots nosaltres si ens volgués delectar amb una d’aquelles cançons populars que amb tanta exquisidesa vostè sap sens dubte interpretar.

I aquí és quan la Margarita explota, li dóna una bufetada a l’amo del bar, i se’n va insultant a tothom que es troba per davant. Però no, la nostra Margarita té la paciència d’un sant, i la comprensió, i com que a més a més és veritat que li agrada cantar, accepta les disculpes i l’oferiment. Espera un moment que tothom es posi bé, i amb una veu molt dolça comença a cantar una cançó, que fa així:

Buscant, buscant, buscant

tant de nit com de dia

una vegada trobava

vaig trobar una vegada

l’arbre cantant

Arbre, arbre

arbre cantant

Qui ha fet la neu?

Qui ha fet la neu saber voldria

La neu l’ha fet...

Aquest secret ni és meu ni és teu

Tal vegada el sabrà la fada

Ni meu ni teu

Tal vegada la fada

Buscant, buscant, buscant

tant de nit com de dia

una vegada trobava

vaig trobar una vegada

la pedra cantant

Pedra, pedra

pedra cantant

Qui ha fet la neu?

Qui ha fet la neu saber voldria

La neu l’ha fet...

Aquest secret ni és meu ni és teu

Tal vegada el sabrà la fada

Ni meu ni teu

Tal vegada la fada

Buscant, buscant, buscant

tant de nit com de dia

una vegada trobava

vaig trobar una vegada

la rosa cantant

Rosa, rosa

rosa cantant

Qui ha fet la neu?

Qui ha fet la neu saber voldria

La neu l’ha fet...

Aquest secret ni és meu ni és teu

Tal vegada el sabrà la fada

Ni meu ni teu

Tal vegada la fada

Buscant, buscant, buscant

tant de nit com de dia

una vegada trobava

vaig trobar una vegada

l’elefant cantant

Elefant, elefant

elefant cantant

Qui ha fet la neu?

Qui ha fet la neu saber voldria

La neu l’ha fet...

Aquest secret ni és meu ni és teu

Tal vegada el sabrà la fada

Ni meu ni teu

Tal vegada la fada

Buscant, buscant, buscant

tant de nit com de dia

vaig trobar la fada

vaig trobar la fada d’una vegada

Fada, fada

T’he trobat d’una vegada

Qui ha fet la neu?

La neu l’ha fet...

Va riure la fada,

la fada va riure,

va riure la fada,

va riure i va quedar

callada

Quan la Margarita acaba la cançó, tot el Runenberg està plorant a llàgrima viva. A poc a poc, la tristesa va minvant, però sense acabar de dissoldre's en el no-res. Ans al contrari, es va transformant cap un estat de màxima alegria, d’eufòria.

- Visca!- diu un.

- Brava!- diu l’altre.

- Olé!

La gent es torna boja. Un grup d’homes es carrega la Margarita sobre les espatlles i se l’enduu, i a les seves amigues també. És tan gran el rebombori que en Faust i la Margarita amb prou feines tenen l’oportunitat d’acomiadar-se; només durant un instant es poden creuar les mirades, en el precís moment en què la Margarita ha d’ajupir el cap per tal de no xocar contra el marc de la porta.

En un vist i no vist, el Runenberg ha quedat buit. Fins i tot en Wagner ha desaparegut. Només queden l’amo, que ha tornat al seu cau per fer comptes, en Faust, que té un aire meditatiu, i el dimoni, que ben assegut a la seva taula i amb una ampolla a la mà, està al setè cel.

- Què fem?- pregunta a la fi en Faust, amb una certa preocupació entre existencialista, metafísica i real.

- Quan? Ara?- respon el dimoni – Home! Ara anirem a dinar...

Però ho diu una mica per dir, perquè fins que no s’acaba tot el beure, no s’aixeca de la cadira.

10.- Al restaurant

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:18:00 +0000

Primer era una bassa d’aigua calenta, després va ser un balneari, més tard hi van muntar un palau, i ara és un restaurant per anar-hi a menjar. El personal està compost per: un pianista alcoholitzat que entre peça i peça fa de sommelier, la resta de l’orquestra, vint-i-cinc cambrers uniformats amb jaquetes vermelles, i a la cuina, un equip de deu velletes l’edat de les quals oscil·la entre els 70 i els 80 anys. L’excitació davant de la imminent arribada del dimoni més un convidat es nota fins i tot en la fressa que fan les copes quan dringuen entre elles.

- Ai, que ja arriba...

- Ai, quina il·lusió...

- Vaig a afinar el piano...

Per poder baixar al menjador des de la immensa porta de bronze que obre i tanca el restaurant hi van construir una petita escalinata que fa dues vegades la que hi ha a Versalles. Perquè, com s’hi menja, no és clar, però pel que fa al luxe i als despropòsits és innegable que s’ho han treballat de valent: el que no és de marbre, és d’or, el que no és d’or, és de marbre, i tots els mobles són, i encara ho seran més, antiguitats d’un valor incalculable. Tan òptimes arriben a ser la sofisticació, l’elegància, i la qualitat dels materials, que per no desfer l’ harmonia i aconseguir mantenir una mesura apropiada entre l’entorn arquitectònic i l’ésser humà, fins i tot la clientela està formada exclusivament per membres de l’alta societat.

L’atmosfera bull igual o més que les salses que hi ha dins les olles i les cassoles. El tràfec de gent recorda un formiguer en un dia de mercat. I encara han d’arribar el dimoni i en Faust...

- Tres sets a la dotze!

- Cinc tresos, un set i dos cincs a la u!

- Vuit vuits a la vuit!

- Atenció! Em sembla que ja arriba!

- Vejam! Ai, sí que és ell, sí que és ell...

- Ai, ai, ai, ai, quins nervis!

- Atenció! Cadascú al seu lloc!

I així comença el desplegament tàctic del “comitè de recepció”. Ningú demana que una desfilada duta a terme per un grup de professionals pertanyents al ram de l’hostaleria sigui com les que feia el setè de cavalleria, per exemple, però una cosa és no saber portar el pas gaire bé, i l’altra ser la clau que ha d’obrir les portes de l’apocalipsi. I tot, per culpa del de la tuba.

L’home de la tuba és el que fa que s’esguerri tot. El pobre home estava tan ocupat en carretejar el seu recargolat instrument que s’ha despistat durant una mil·lèsima de segon, i ha perdut la sincronització. Error comprensible, tenint en compte les dimensions de la seva eina, però fatal, perquè just rere seu arriba lleuger com una gasela ni més ni menys que el mestre que fa anar el triangle, el qual entra en tromba, perd l’equilibri i cau a terra. A partir d’aquí és incomptable el nombre de persones que ensopeguen contra aquest del triangle, encara que des de terra no pari de fer sonar els seus recursos com un posseït per tal de donar un senyal d’avís. El primer a fer-se mal de veritat és un dels cambrers, que volent evitar topar amb una de les velletes que ha topat amb una de les velletes que ha topat amb el del triangle fa un gest dolent, rellisca i enfonsa el cap dins d’una timbala que sembla que tingui vida pròpia. Els estralls que arriba a fer aquest home momentàniament cec no es poden ni enumerar.

Quan s’obre la pesada porta de bronze, i apareixen el dimoni i en Faust, el panorama amb què es troben és el següent: tothom està situat al seu lloc, la majoria tirats pel terra; l’orquestra comença a tocar un rèquiem, encara que amb una timbala de menys; els cambrers ballen i a paren taules alhora, menys el que té la timbala al cap; les velletes han aconseguit replegar-se a primera línia, i es dediquen a repassar en Faust i al dimoni, i a riure per sota el nas, com si haguessin vist un home despullat per primer cop. Amb tot això, la gent que estava dinant saluda a l’estil militar.

En Faust no s'esperava cap mena de recepció, i no sap què fer davant d’aquesta situació tan colpidora, o sigui que es limita a quedar-se palplantat amb la boca oberta. El dimoni, en canvi, se'n va directe a fer petons i pessigolles a les velletes.

El número ha arribat a la seva fi. Els cambrers fan volar per última vegada les safates, i al crit de “La taula està a punt! La taula està a punt!” es treuen les jaquetes i les deixen a terra formant una catifa que va des d’on són en Faust, el dimoni i les velletes fins a l’única taula del restaurant que no balla. Quan para la música, les recullen, les jaquetes, donant per acabat l’espectacle.

- Au, va, macos- diu una de les velletes a en Faust i al dimoni, ara que tot està més tranquil-. Aneu a seure, que us portaran el dinar.

Abans de tornar a la cuina, totes les velletes, una a una, fan una manyaga al dimoni i a en Faust. Quan es queden tots dos sols, en Faust li demana al dimoni a què és deguda aquesta rebuda tan inesperada i alhora tan agradable.

- A mi no em miris – li contesta el dimoni-. Jo també és el primer cop que vinc.

11.- El dinar

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:17:00 +0000

Ja fa estona que tenim en Faust i el dimoni entaulats. Dinar, però, el que es diu dinar, aquí no dina ningú. En Faust ha descobert que és la mar d’entretingut fer figuretes amb els tovallons, i el dimoni, que no ha descobert res, però que no vol ser menys, es dedica a fer música amb les copes i els coberts. Escultura i música: bona pensada! Arriba un dels cambrers i es dirigeix a en Faust.

- I bé?- diu.

- I bé què?- contesta en Faust.

- Què voleu?

- Oh, què volem, què volem... Si encara no ens heu dut les cartes- es queixa en Faust.

- No, no dic això. Dic que què hi féu al restaurant?

Tot rumiant i rumiant, en Faust arriba a la conclusió que s’ha trobat un cambrer boig.

- I a tu què coi et sembla que hi fem?

- Ah, no ho sé- s'excusa el cambrer-. Potser heu vingut perquè no us agrada cuinar... Potser heu vingut per estalviar-vos rentar els plats... Potser heu vingut perquè us serveixin i us facin reverències... Potser heu vingut per la música... Potser heu vingut…

- Està bé, està bé- el talla en Faust-. Per menjar. Hem vingut per menjar.

- Ah, per menjar! Ah, doncs seguiu-me, seguiu-me, que no és pas aquí, el menjar!

I dit això, el cambrer gira cua i se’n va dret cap a la cuina, tot marcant el camí. Va tan de pressa que en Faust i el dimoni, més que seguir-lo, el que fan és empaitar-lo.

- Em pensava que ja havíeu marxat- els diu una de les velletes, ja a la cuina.

- No, no- contesta el dimoni-. Què va!

- Doncs au, agafeu aquestes safates, que us posaré el dinar. Segur que teniu gana...

- Doncs sí, una mica.

La cuina és gran com una església, i les safates semblen piques baptismals. La velleta, que està entusiasmada de tenir en Faust i el dimoni de clients, obre totes les olles, les cassoles, les paelles i els tupins que té als fogons, i amb alegria, va emplenant les safates, convençuda que en Faust i el dimoni s'ho acabaran tot.

- Us ho vaig posant. Mireu, de primer us hem fet un consomé Demidoff i un Turnedos Enric IV per a cada un. De segon teniu uns ous escalfats a la benedictina, lluç al vi blanc, pastís d’ous durs amb carn, fetge d’ànec a l’armagnac, suflé de cranc de riu, suflé de peix amb ostres, chaud-froid d’ànec, ballotines calentes de perdiu, faisà farcit a l’oporto, salmó fred a l’andalusa, braó de xai farcit, pintada amb prunes, pastís de brioix de vedella Lucullus, llagosta a la Thermidor, kulibiak de salmó, pernil a la financera, gelatina de peix, filets de llenguado al raïm, faisà amb bolets de Bordeus, guatlles en camisa, i per fer-ho baixar tot, una mica d’olla podrida. Per postres us hem fet un Saint-Honoré, una mica de moka a la vienesa, uns bescuits decorats de fondant amb ametlles i finalment, és clar, el nostre plat estrella: omelette surprise.

Quan la velleta acaba, una petita muntanya de menjar s’interposa entre ella i els dos nous aprenents de malabarista; perquè la velleta els senti, en Faust i el dimoni han de cridar.

- I doncs, per beure què voldreu?

- Vi de la casa i sifó!

- Vi de la casa i sifó...- repeteix la velleta per ella mateixa-. Doncs au, aneu a dinar! I ja ho sabeu, si quan acabeu teniu més gana, torneu a venir per aquí, que us donarem una mica de fruita.

12.- Una sobretaula iniciàtica

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:15:00 +0000

- Mecagomdéu, que bo que era tot!- exclama el dimoni.

El dimoni està tip i content, i per demostrar-ho, li dóna un cop de germanor a en Faust, amb tanta germanor que gairebé el desmunta. Acte seguit, es descorda els pantalons, i l’univers s’expandeix una mica més.

- Et costarà car- diu el dimoni, amb les mans sobre la panxa- Però vaja si haurà valgut la pena!

- Com que em costarà car? Què vol dir que em costarà car?

- Res, home, res... Faig broma. Tan car tampoc podrà ser…

En Faust està a punt de protestar amb tota l'energia que pot acumular un home. De sobte, dues dones es presenten a la taula on són asseguts. Són molt maques, les dones, i tenen la mirada plena de curiositat. I de lascívia, també. S’han acostat amb molt de sigil.

- Que grossa que és!- diu una.

- La podem tocar?- diu l'altra.

- I tant! Tota vostra! -respon el dimoni.

D'aquesta manera, los dues dones, extasiades, deixant-se transportar a un estat de consciència superior, es posen a tocar, a palpar, a omplir-se les mans amb aquell ventre únic.

- Escolta, Faust- segueix conversant el dimoni com aquell qui res-. Encara estàs preocupat per trobar el sentit de la vida?

- Em sembla que cada cop més ho estic més- contesta en Faust.

- Doncs mira, et diré una cosa que et pot ajudar. Saps què? El sentit de la vida depèn de les edats.

I per fi, per un moment, una senzilla revelació, del tot inesperada, fa reviure en Faust, com si hagués trobat una escletxa de llum al mig de la tenebra, com si un llamp de saviesa li hagués travessat l'ànima. Al cap d'uns instants, però, quan ja ha assimilat el nou coneixement, se n'adona que aquesta informació planteja nous dubtes i noves preguntes, que la resposta pot ser més problemàtica que el més estèril dels silencis.

- I ja està?- diu en Faust – El sentit de la vida depèn de les edats?

- Sí- contesta el dimoni.

La veritat és que ara el dimoni està una mica concentrat jugant amb les dues dones. Ara sí que no li fa gaire cas a en Faust.

- Per ser el portador de la llum, ets una mica lacònic, no?- diu en Faust.

- No- contesta el dimoni.

I dit això, dóna per acabada la lliçó. S’aixeca de la taula, i agafant les dues dones, una per cada braç, se’n va, a pas lleuger, a afegir-se a la petita orgia que s’ha organitzat al centre del menjador.

Pot ser de mal organitzar, una orgia. El secret està en no perdre les normes d’educació.

- Perdona’m: balles?

- I tant que sí.

L'orgia que s'ha creat al centre del menjador és un escàndol. Velletes perseguint pianistes al voltant d'un piano de cua. Sexe, sexe, sexe.

En Faust està quiet, apartat del món. Juntament amb les restes del dinar fan una bona natura morta. Atrapat en els seus pensaments, de tant en tant, mormola: “Depèn de les edats...”

13.- La migdiada

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:14:00 +0000

Tothom porta a dins un gran gandul. Ha caigut molta aigua des dels dies que l'ésser humà havia de córrer rere els cérvols i davant dels predadors carnívors, i això fa que el nostre paper en el planeta sigui més que envejable per part dels nostres cosins els animals salvatges que pobrets encara estan allà. Només ens faltaria no haver de treballar o de robar per menjar, i ja tindríem la condició humana totalment sota control. Ànims, que ja ho tenim, nois! Tanmateix, el fet que tinguem una inclinació inherent cap a la desídia no vol dir que hàgim d’anar esbombant-ho amunt i avall, i fins i tot depèn del lloc on estem més val que amaguem la nostra manera de ser com el més terrible dels secrets. Perquè la ganduleria és una necessitat que s’ha d’exercir en privat, o en cas que no sigui possible, com ara aquí en el restaurant, almenys cal afanyar-se a recórrer a l’invent més pràctic que hi ha hagut des de que el sol fa llum i la vida és vida: la complicitat.

Una estesa informe de cossos dormits, despullats i abraçats ocupa tot el que seria el terra del restaurant. Passa un airet agradable que fins ara era obviat, però que en aquests moments és percebut en tota la seva plenitud, i en tota la seva subtilesa, per les pells laxes i sensibles dels membres de la catifa humana, que està molt quieta, però alhora completament viva. Dèbils moviments de braços o de cames provocats per comptats canvis de posició, algun tímid ronqueig, algun gemec ple de voluptuositat, o algun sospir causat per l’esforç que suposa treure una mà del damunt i posar-la en un altre lloc conformen el total de signes d’activitat que es poden notar si estàs observant aquesta massa blanca, lànguida i somorta. Que és el que està fent en Faust.

El dimoni és a sota de tots, i si no està a dins és perquè ara està a fora. Amb uns suaus moviments tel·lúrics, s’escapoleix del gran monument als amants, sense despertar ningú, i després, es vesteix. En Faust el va a buscar.

- Mestre, hi he anat donant voltes, però encara estic allà on era- li diu amb veu baixa.

- Com? Ah, sí, el sentit de la vida! Encara el vols trobar?

I en Faust, per no haver de repetir amb paraules la necessitat urgent que té de trobar el sentit de la vida, fa que sí amb el cap.

14.- El secret de les capses

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:13:00 +0000

En l’art d’escriure és molt important el tractament del temps i de l’espai. Un bon escriptor, siguin quines siguin les seves opcions triades a l’hora de narrar, que n’hi ha moltes, al final sempre haurà d’haver sabut domar el temps, l’espai, el suspens, el ritme, l’acció. Això un bon escriptor.

En Faust i el dimoni són al mig del desert. Vistos des de lluny, amb el joc que tenen els raigs de sol, el vent i la sorra, semblen uns éssers espectrals que vénen amb una mala notícia.

- Falta molt?- pregunta en Faust esbufegant.

- Ja arribem.

Al desert fa molta calor. Fa una bona estona que aquests dos el van travessant sense veure ningú. Les bestioles no compten, ni tampoc els nombrosos miratges que s’han anat presentant al llarg del trajecte.

- Faust- diu el dimoni-. Darrera d’aquella duna!

- La duna... la duna...- repeteix gairebé desmaiat en Faust.

És normal la tendència a pensar en les dunes en horitzontal, però després de caminar no sé quantes hores, mort de calor, sense ni una gota d’aigua, enfonsant a cada pas el peu dins de la sorra tòrrida, la veritat és que quan arribes al peu d’una duna te la mires de baix a dalt. En un parell d’horetes, en Faust i el dimoni escalen la duna. Des de dalt, es poden veure moltes hectàrees de terreny, però de tot no hi ha res que tingui més interès que un grapat de sorra a la mà. No obstant això, és cert que just als peus d’en Faust i el dimoni hi ha dues petites piràmides, l’una més estrafolària que l’altra.

Ben mirat, però, no són piràmides, no, no. Una de les construccions que en principi semblava una piràmide és una senzilla estructura metàl·lica que per la seva forma d’escala faria un bon servei de graderia pel públic en un espectacle multitudinari, com per exemple, una carrera de cotxes. L’altra, la gran, és una pila de capses.

- Et voilà!- diu el dimoni, entusiasta com mai.

- Què representa que és, tot això?- demana en Faust, atònit com sempre, i una mica més desconfiat del normal.

- Ai, Faust! Contempla els teus voltants. Tant de temps t’has passat buscant, que ja no reconeixes el que trobes?

En Faust es posa a mirar amb atenció l'estructura metàl·lica i la pila de capses, intentant veure-hi alguna cosa més del que hi veu.

- Home...- diu.

- T’ho explicaré. Cadascuna d’aquestes capses va numerada, i aquí, en aquesta espècie de bastida, si t’hi fixes, veuràs que hi ha diversos apartats que també estan numerats. Cada capsa té el seu apartat corresponent. Ara el que has de fer és agafar les capses i anar-les col·locant, cadascuna al seu lloc. Quan estiguis ja vindré per veure com està tot. Au, fins ara.

- Un moment, un moment- diu en Faust agafant el dimoni pel braç-. M’estàs dient que vols que amb aquesta calor ara em posi a carretejar capses amunt i avall com un boig?

- Home! Què vols dir, com un boig? No ets tu el que busca el sentit de la vida? Per mi, com si no fas res. Si vols marxem.

- No, no. Si no cal posar-se així. Però quina feinada, eh?

- Sí, mira. Això és com és.

Mans a la feina. Les capses pesen uns 20 Kg. cada una. En Faust triga unes 5 hores a fer-ho tot. Quan només li queda una capsa per col·locar, es presenta el dimoni, amb un entrepà i un got d’aigua.

- Ja estàs? Noi, ets una màquina. Vine, vine, que t’he portat alguna cosa per menjar.

En Faust devora l’entrepà: al final, no és només de coneixement, que té fam.

- Estic destrossat- diu en Faust-. Bé, no sé què he estat fent, però això ja està.

- De seguida ho entendràs. Dintre de cada capsa hi ha una lletra, i totes les lletres juntes formen un missatge. Això és el que a nosaltres en realitat ens interessa. O sigui que ja ho veus: només s’han de treure les lletres de les capses, i ja ho tindrem dat i beneït. Ànims, que això ja està!

Quan en Faust entén què ha de fer, ni es queixa, de l'esgotament.

15.- El secret de veritat de les capses

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:12:00 +0000

En Faust ja gairebé ha acabat de treure les lletres de les capses. Semblaria que hauria d'estar molt enrabiat, amb ganes d’arreplegar totes les lletres i de cremar-les, però no, la veritat és que fins i tot està de bon humor. Després de tot, la recompensa que li espera tampoc està tan malament: ni més ni menys que la resposta a la pregunta que s’ha fet cada dia de la seva vida.

El dimoni ha fabricat una mena de tarima des d’on es pot llegir bé la gran revelació. Està esperant que en Faust acabi, amb impaciència.

- Va, Faust!- el crida, animant-lo.

En Faust treu l’última lletra de l’última capsa: no és una lletra, és un signe d’exclamació. El posa al seu lloc, i se’n va corrents cap on l'espera el dimoni.

- No miris, ara, eh?- li diu el dimoni a en Faust.

- Noo.

En Faust arriba a la tarima i s’hi enfila. Abans de que es pugui girar per veure el missatge que hi ha escrit, el dimoni l’agafa i li tapa els ulls amb els mans. Després el dimoni el situa en una bona posició, per quan en Faust ja pugui mirar.

- Estàs preparat?- li diu el dimoni.

- M’he passat la vida esperant aquest moment. Estic preparat.

Amb suavitat, el dimoni li treu les mans dels ulls. En Faust els té tancats. Són molts anys errant, perdut, desemparat com un nen orfe que passa la nit al carrer. A poc a poc, obre els ulls. Per fi! Per fi ho sabrà, per fi obtindrà el que sempre ha desitjat! I llavors llegeix el següent:

Lanquan li jorn son lonc en mai

m’es belhs dous chans d’auzelhs de lonh,

e quan me sui partitz de lai

remembra·m d’un amor de lonh.

Vau de talan embroncx e clis,

si que chans ni flors d’albespis

no·m platz plusque l’iverns gelatz.

Ja mais d’amor no·m jauzirai

si no·m jau d’est’amor de lonh:

que gensor ni mellor no·n sai

ves nulha part, ni pres ni lonh.

Tant es sos pretz verais e fis

que lai el reng dels Sarrazis

fos ieu per lieis chaitius clamatz!

Iratz e jausens m’en partrai,

s’ieu ja la vei l’amorv de lonh;

mas no sai quoras la veirai,

car trop son nostras terras lonh:

assatz i a pas e camis,

e per aisso no·n sui devis.

Mas tot sia cum a Deu platz!

Be·m parra jois quan li querrai,

per amor Dieu, l’alberc de lonh:

e, s’a lieis platz, alberguarai

pres de lieis, si be·m sui de lonh.

Adoncs parra.l parlamens fis,

quan drutz lonhdas er tan vezis

qu’ab cortes ginh jauzis solatz.

Ben tenc lo Senhor per verai

per qu’ieu veirai l’amor de lonh;

mas per un ben que m’en eschai

n’ai dos mals, quar tan m’es de lonh.

Ai! Car mes fos lai pelegris,

si que mos fustz e mos tapis

fos pels sieus belhs huelhs remiratz!

Dieus que fetz tot quant ve ni vai

e formet sest’amor de lonh,

mi don poder, que cor teu n’ai,

qu’ieu veia sest’amor dee lonh,

veraiamen, en tal aizis,

si que la cambra e·l jardis

mi resembles totz temps palatz!

Ver ditz qui m’apella lechai

ni deziron d’amor de lonh,

car nulhs autres jois tan no·m plai

com jauzimens d’amor de lonh.

Mas so qu’ieu vuelh m’es atahis;

qu’enaissi·m fadet mos pairis

qu’ieu ames e non fos amatz.

Mas so qu’ieu vuelh m’es atahis.

Totz sia mauditz lo pairis

que·m fadet qu’ieu non fos amatz!

- Maco, oi? – diu el dimoni.

En Faust es posa les mans a la cara.

- Faust, què et passa?- pregunta el dimoni-. No entens què diu, o què tens?

En Faust està a punt de plorar. Està cansat, deprimit, desconsolat. A la fi, amb un bri d’energia, diu:

- No, no entenc res! L’únic que entenc és que he estat tot el sant dia traginant caixes i que tu a canvi només m’has donat un entrepà.

I després es deixa caure a terra com un plom, i comença a agafar grapats de sorra, i a mirar-se les mans plenes de sorra, i a renegar de la vida, i a renegar d’ell mateix, i a plorar, fins que la mà del dimoni cau sobre el seu cap, i amb les veus d’un milió d’ànimes penitents, el rei de l'infern clama:

- Beneïda sigui la teva ignorància, Faust l’imbècil! I lloat sigui aquest dia per sempre! Perquè tu, i no cap altre, ets, a la fi, l’escollit!

16.- Punt d’inflexió

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:11:00 +0000

El vent escombra la sorra i les llàgrimes d'en Faust. El sol asseca la tristor i el cansament, i els deixa inservibles. La sorra fa les paus amb el cel.

- He estat cec- diu en Faust, serè-. He perdut la vida reclòs entre quatre parets, he castigat el meu cos a una presó de monotonia, a un forat fosc i fred.

- Ara t'escolto!

- On són els nostres prohoms? Els nostres herois no es quedaven a casa. Ells sí que vivien bé, o almenys vivien, no com jo, sempre sepultat a la tomba. Mestre, depèn de les edats, són les vostres paraules, i jo tinc la sang jove i el cos calent, els músculs tensos, els nervis ferms, el cap preparat. Ha arribat el moment que tant buscava i no trobava. Sí. L’aventura em crida i jo la sento. És l’hora.

- Ah! L’aventura!- exclama el dimoni-. Mira, a prop d’aquí hi ha una cova, i a dins la cova hi ha amagada una arqueta d’or. Al llarg del temps, molta gent ha intentat recuperar-la, però ningú no ho ha aconseguit mai, perquè la cova està plena de perills, i perquè per aquestes coses s’ha de tenir el cor pur, la sang jove, etcètera. Si et sembla prou aventura...

- Tot és començar.

- Som-hi, doncs!

“ Les aventures d’en Faust “. Aquest llibre està prenent unes dimensions un xic massa surrealistes.

17.- L’aventura comença ara

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:10:00 +0000

Decididament, en Faust i el dimoni marxen del desert. A mesura que van avançant, el paisatge es va transformant en una estepa, amb elefants, girafes i nyus. Tot caminant arriben fins a un riu, i per travessar-lo, com que està ple de cocodrils, han de construir un pont rudimentari, i fixar unes cordes a una riba i a l’altra. Això rai ja ho fan, però el problema és que quan són a dalt del pont no poden acabar d’arribar a l’altre costat, perquè arriben uns pterodàctils, que els atrapen i se’ls emporten volant, i no els deixen caure fins molt més avall del riu, on hi ha els ràpids, a la cascada. En Faust i el dimoni s'enganxen a una branca que surt d’una cova que hi ha just darrera de l’aigua de la cascada, i després entren a la cova, que està plena de calaveres, maragdes i tabac de contraban, al costat d'una bassa d’aigua. Aleshores agafen tant d’aire com poden per tal de poder bussejar per la gruta inundada on condueix aquesta bassa, on han d'esquivar els tentacles del calamar gegant que vigila la ciutat prohibida submergida que hi ha just abans d’arribar a la sortida, la que porta a la jungla. Quan són a la selva mengen alguna cosa, fins que han de fugir perquè els han vist uns tigres, i una tribu de reductors de caps. Van tan de pressa que en un moment es planten al peu de la muntanya dels Mil Vents, anomenada així per les nombroses tempestes de neu que s’hi donen dia i nit. Quan arriben al cim de la muntanya, s’estan una estona admirant el temple fet d’or massís, i després aprofiten per habilitar-se uns trineus en forma de rai que els ajudin a baixar el costat que els queda de la muntanya, encara que al final el que els ajuda a baixar és l’allau, i sobretot al volcà subterrani que els fa sortir disparats enviant-los directament al bell mig d’un hort d’enciams. Al costat de l’hort hi ha un prat, i dins del prat, comença un tut.

- És aquí!- exclama el dimoni.

L’entrada de la cova és tant estreta que abans de ficar-s’hi en Faust s’ha d’untar el cos amb oli, per relliscar. Per sort el dimoni anava preparat, perquè ja sabia que tard o d’hora l’oli seria indispensable.

- Repassem el pla- diu el dimoni.

- Una altra vegada?

- Sí.

I d'aquesta manera, tots dos comencen a recitar el pla.

1.-En Faust amb oli s’untarà

i així per la tuta relliscarà.

2.- En Faust una torxa encendrà

i així les serps espantarà.

3.- Al fons a l’esquerra hi ha l’arqueta;

en Faust l’agafarà amb la mà dreta.

4.- Amb l’arqueta en Faust recula;

Ràpid: no calcula ni especula.

5.- El dimoni espera en Faust a fora;

tots dos estaran bé a fora.

El pla és elaborat i sembla infal·lible. Quan en Faust entra a la cova, però, el que acaba passant és al següent: la torxa no se li encén, totes les serps del món el pessiguen, i l’arqueta l’acaba agafant amb la mà esquerra. En Faust triga una hora a sortir de la cova, i quan surt, és de color blau, perquè està a punt de morir.

- Em moro- balbuceja, als peus del dimoni-. Un final estúpid per una vida estúpida. Digues a tothom que no ho he sabut fer més bé. Almenys l’arqueta l’he aconseguida. Això no cal que ho diguis a ningú. Cuida d’en Wagner. Adéu, mestre. Ha estat bé.

- Faust, Faust, Faust...- diu el dimoni, somrient-. L’aventura està íntimament relacionada amb la precarietat, de manera que, com més precària és la teva situació, més aventurer ets. Pel que fa a tu, estigues tranquil, que no et moriràs pas. Dins de l’arqueta hi ha un remei per les pessigades de serp que fa meravelles.

18.- Resurrecció

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:09:00 +0000

Avalon, Alemanya, a 22 º centígrads. Quan en Faust es desperta a dalt d’un penya-segat per culpa del xiscle d’un falcó, no sap on és.

- Iiiiii...- fa més o menys el falcó.

El vent acaricia els cabells d’en Faust, i el despentina. En Faust obre els ulls, però els torna a tancar de seguit, perquè el blau intens del cel i el sol l’enlluernen. Està viu, i està una mica incòmode, també. Torna a obrir els ulls, que ja estan més acostumats a la llum. Mira el cel. Mira el sol. Mira el falcó com vola. I aleshores, portat per un impuls irrefrenable, fa el que sempre s’ha de fer en aquestes situacions: posar-se dret i aixecar el puny esperant que el falcó s’hi posi al damunt.

No és que el falcó no el vegi, a en Faust, però ara mateix està massa ocupat caçant i fent voltes com per anar a perdre el temps amb un intrús de tan mal atrapar. Primer menjar, i després, si de cas, ja es veurà. Els moviments circulars pel mig de l’aire per fi donen fruit, ja que gràcies a ells i a la seva bona vista, el falcó detecta una presa que donades les circumstàncies és la ideal: un ocell més petit que ell. El falcó es llança a una velocitat terrible contra la seva desprevinguda presa, però no té sort, i aquesta s'escapa. Perduda la presa, ara sí que pot anar a posar-se sobre la mà d’en Faust. Com que està disgustat, però, en lloc de posar-se sobre la mà que té aixecada, se li posa sobre l’altra.

- Digue’m, reina del cel- li diu en Faust al falcó, pensant-se que és un àliga-. Què fem nosaltres dos aquí?

El falcó no respon. Ara ha vist un moviment al bosc que hi ha just rere en Faust. Desplega les ales i es llença cap a les branques al més pur estil salvatge.

- Bona caça, germana- li diu en Faust, al falcó-. Bona caça!

Més tard, com que no sap què fer, també s’interna al bosc.

19.- Una mica d’autoestima

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:08:00 +0000

La vegetació és tan densa i espessa que es podria tallar amb un matxet. Al principi això a en Faust no li preocupa gaire, perquè pot avançar trencant branquetes, branquillons i alguna que altra branca, però arriba un moment que l’assumpte es complica seriosament: en Faust cau per un precipici, i es queda penjat envoltat de milers de branques, de branquetes i de branquillons. A poc a poc, pot escapar-se de totes les branquetes, branques i branquillons, i arribar fins a una clariana.

El més destacable de la clariana és que hi ha un vell dormint. Sota un dolmen. La figura del vell és la d’un home venerable; té els cabells molt llargs i una llarga barba, i va vestit amb una túnica de color blanc. En Faust dóna un parell de voltes al voltant del dolmen, amb curiositat, i després espera que el vell es desperti.

El vell es desperta, i ho fa com si fos el primer cop que ho fes. S’arrossega per sortir de sota el dolmen, i quan en surt, amb calma, es palpa el cos per comprovar que tot és al seu lloc. Aleshores el vell veu en Faust, i es torna boig. Se li tira al coll, i li comença a cridar, just davant de la cara: “Quin és el sentit de la vida? Quin és el sentit de la vida?“. En Faust se’l treu de sobre com pot, a cops de puny, més que res, fins que aconsegueix deixar-lo estès a terra, en una bona posició si el vell volgués tornar a posar-se a dormir.

- Maleït vell sonat- remuga en Faust.

Aleshores passa l'impensable: tot observant el vell, en Faust se n'adona que el coneix. El vell, per la seva banda, des de terra, també mira en Faust, i també el reconeix. Tots dos es coneixen, de fet, i molt bé. Per això es posen molt contents, i es fan moltes festes, i moltes demostracions d'amor.

- Ja podeu sortir, nois- diu, a més a més, el vell, amb un crit.

De tots els racons comença a sortir una multitud de nens, nois i homes de totes les edats. Tots comparteixen, però, una particularitat important: són idèntics a en Faust. Porten els cabells més llargs o més curts, són més joves o més vells, però tots són ell: en Faust.

Els diferents Fausts, d’una manera força desorganitzada, s’acosten a en Faust, a l'original, i el saluden molt emocionats. Què menys, no?

- Ets el millor- diu un.

- Mira que ets inútil, a vegades, eh?- diu l’altre.

- Et queda bé aquest pentinat, oi, espavilat?- diu un altre més.

Reunió familiar a la clariana. I vet aquí que arriba el dimoni, tot passejant, amb les mans a la butxaca, i amb un somriure d’orella a orella.

- Què? T’ha agradat el meu regal?- li pregunta a en Faust.

- Sí- respon en Faust, que està molt sensible.

- Vols acompanyar-me a una escola, ara?

- A una escola? I tant, com vulguis.

El Faust original i el dimoni s’estan una estona xerrant amb els altres Fausts. Al final marxen, carregats de regals i de moltes mostres d’afecte.

Just abans de perdre definitivament de vista aquest indret tan entranyable, en Faust es gira. Pot veure, de lluny, com els altres Fausts li han dedicat un sorprenent i fantàstic castell humà.

20.- L’escola

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:07:00 +0000

Com en totes les aules, hi ha uns quants pupitres plens de nens encarats a una gran pissarra. Entre els pupitres i la pissarra, el professor, que en aquest cas és una monja armada amb un regle de ferro. Damunt de la pissarra la monja hi ha posat un cartell que posa IMMORTAL, però amb el prefix ratllat, perquè es llegeixi MORTAL. L'ha posat per fer callar els rumors, però ni els nens li fan cas: tothom sap que és un ésser immortal.

La classe està formada per 30 nens i 10 nenes; si cada nen té un fill i una filla amb cada nena, al final quants nens i quantes nenes hi haurà?

La monja ara està fent una dissertació sobre els místics castellans del segle d’or, i en el moment més interessant, truquen a la porta, provocant més d’un xoc als nens que estaven més ficats en la matèria. La porta s’obre i entra el dimoni, d’esquenes. El segueix en Faust, carregat amb un sac molt gros. I així és violat aquest santuari consagrat a la innocència i a la ignorància.

- Drets!- diu la monja, amb tendresa.

Automàticament, els nens s’aixequen, com si tinguessin instal·lat alguna mena de ressort.

- Nens!- continua la monja-. Avui farem una classe molt especial. Aquests senyors han vingut de molt lluny per explicar-vos una cosa molt important. Sigueu educats i porteu-vos bé. Sobretot tu, Florens.

Menys en Florens, tota la classe riu. Feta la gràcia, la monja s’enretira cap a un punt de control estratègic, donant peu a l’entrada d’un nou orador.

- Hola, nens i nenes- diu el dimoni-- Jo sóc en Pere Botero, i aquest senyor que ve amb mi és l’home del sac.

Un bany de llàgrimes inunda tots els racons de l’aula, sembla que s'hagin rebentat les canonades. Els udols i els xiscles productes del pànic fan vibrar els vidres de les finestres.

- No ploreu, no ploreu... - diu el dimoni intentant reconduir la situació-. Aquest senyor es diu Faust, i a dins del sac hi porta caramels. Va, Faust, si us plau, treu els caramels!

Quan en Faust obre el sac per agafar els caramels la situació empitjora considerablement. Els efectes del terror produïts per aquest desafortunat gest són de tal magnitud que poden derivar en trastorns emocionals irreparables. No és fins que s’han repartit molts caramels i s’han fet molts petons i moltes abraçades que s’aconsegueix un ambient mitjanament distès.

- Molt bé, ja esteu més tranquils?- diu el dimoni.

- Sííí!- responen els nens.

- Com us poseu... Si no fa res, en Faust, mireu, si el pego i no fa res.

Efectivament, el dimoni li dóna una coça al cul a en Faust que el fa volar uns metres. Els nens riuen: ara sí que l’ambient és distès.

- Teniu ganes de fer un joc?

- Síí!- diuen els nens.

- Us agrada disfressar-vos?

- Sííí!

- Doncs va, aneu-vos despullant, que mentrestant en Faust i jo irem preparant les disfresses.

Tots els nens es miren la monja, que fa que sí amb el cap. En qüestió de segons, l’aula es converteix en una caos de nens i de roba volant pels aires. Regna el bon humor. Quan ja estan tots despullats i cansats de fer merder tornen al seu lloc, i es queden a l’expectativa.

- Què, ja esteu? Teniu fred?

Els nens potser tenen fred, però no n’hi ha cap que digui res. En realitat s’ho estan passant pipa, i els és igual una mica de fred.

- Ara hem de fer una cua. En sabeu de fer cues, no? Doncs va, or-de-na-da-ment formeu una cua, per anar a aquella taula, on en Faust us donarà una disfressa.

Els nens formen la cua, i sí, or-de-na-da-ment. En Faust s’ha fabricat una mena de despatx en un racó de l’aula. Quan hi arriben els nens, els pinta les galtes amb una crema de color negre, i els dóna un uniforme militar.

- Número de peu?

- 22.

- Tingui, circuli. Número de peu?

Els nens es van vestint, i a mesura que van acabant, s'asseuen al seu lloc. En general els cascos els van grans, i les escopetes pesen unes tres vegades més que ells. Qui més qui menys tots tenen especials problemes amb els collarets d’orelles, perquè els arriben fins als peus. Quan ja estan tots vestits, diu el dimoni:

- Ja esteu tots? Molt bé. Avui parlarem de la guerra.

21.- Una lliçó d’arts marcials

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:06:00 +0000

Encara estem a la classe. Xxt!

- Tu! D’on ets?- li pregunta el dimoni a una nena.

- De Frankfurt.

- A Frankfurt només hi ha dues coses: salsitxes i cervesa. Què és per tu la guerra?

- No sabria dir-ho, senyor! Jo només compleixo ordres, senyor!

- Està bé, cadet, seu. Bona resposta.

- Senyor, gràcies, senyor, senyor, senyor!

- Gràcies a tu. Tu, vine cap aquí- li ordena al dimoni ara a un nen.

- Ja vinc!

- Molt bé, aquí, al costat meu. I tu com et dius, maco?

- Jo em dic Albert.

- I tu saps què és la guerra?

- No, jo no, però el meu avi va anar-hi.

- A on, va anar? Al país de la guerra?

- No. Sí. Sí, sí, al país de la guerra.

- I on és aquest país?

- No ho sé.

- No ho saps? No saps on és? A Amèrica? A Europa? A Àfrica?

- A Àfrica! Sí, em sembla que està a Àfrica.

- I com és que el teu avi va anar al país de la guerra?

- No ho sé.

- Hi tenen una fruita molt bona?

- No ho sé. Sí, hi tenen una fruita molt bona.

- Ah, sí? I molts caramels, no?

- Sí, molts caramels, i moltes joguines, i hi ha molts nens, i sempre estant jugant, i s’ho passen molt bé.

- Molt bé, Albert, maco, vés a seure. Heu sentit? L’avi de l’Albert va anar a la guerra, i suposo que molts dels vostres també. El que potser no sabeu és que els avis dels vostres avis també hi van anar, a la guerra, de manera que és molt fàcil que vosaltres també hi hàgiu d’anar, perquè us toca. Ara farem un altre joc. Necessito un voluntari.

Com no podria ser d’una altra manera, uns quants nens aixequen el dit.

- Tu, que et veig decidit.

S’acosta un nen, petit, ros, amb cara d’entremaliat. Es va entrebancant amb el collaret d'orelles, un parell de cops està a punt de caure.

- Treu-te això que encara tindrem una desgràcia.

La classe riu. El nen es treu el collaret amb dificultats, i després li dóna a en Faust, que fa d’assistent.

- Com et dius, tu?

- Ludwig.

- Encantat, Ludwig, jo em dic Pere. Mira, Ludwig, ara et diré el que farem. Primer has d’agafar el ganivet que portes als pantalons. No, a l’altra cama. Aquesta funda. Molt bé, treu-lo. Ja està. És un senyor ganivet, oi? És més gran que tu, i una mica més i no el trobes.

La mainada es parteix de riure, i en Ludwig va mira els seus companys com dient “Què passa?“.

- Molt bé, Ludwig. Ara el que has de fer és atacar-me amb el ganivet.

- Què? No, no vull.

- Sí que vols. Va, ataca’m amb el ganivet. Tranquil, que no passarà res.

- I no puc atacar en Florens?

Menys en Florens, tothom riu. Tota la classe comença a victorejar: “ Luuud- wiig, Luuud- wiig”.

- Deixa’l estar, en Florens. Després potser li tocarà a ell. Tu ataca’m, tranquil. Fes-ho com vulguis, agafa embranzida, no agafis embranzida, però ataca’m.

- Està bé, està bé... Ja ataco.

En Ludwig, amb el seu casc, el seu ganivet i el seu metre d’alçada, agafa embranzida i ataca el dimoni xisclant com una fera salvatge. Sense dificultats, el dimoni l’agafa amb una mà pel coll, el clava contra la pissarra, i cridant-lo davant de la cara li diu:

- T’agrada que et matin a tu? T’agrada que et matin?

En Ludwig arrenca a plorar. En Florens arrenca a plorar. Tothom arrenca a plorar. El dimoni abraça en Ludwig molt fort i li fa molts petons, consolant-lo.

- Va, ja està, petit Ludwig, ja està... Ho has fet molt bé... Ets molt valent, saps? Va no ploris, home, ja ha passat... Ja està...

La monja va picant la taula amb el regle. En Faust intenta calmar els nens, que pobrets, no paren de plorar. A poc a poc, la tempesta amaina, i la calma s’apodera de tots els racons. Tots els nens acaben davant de la pissarra amb el dimoni i en Faust, que no tenen prou braços per abraçar-los. Esgotats, els petits es van adormint, un rere l’altre. Quan ja s’ha adormit l’últim, en Faust i el dimoni escriuen un missatge a la pissarra, i se’n van amb molta cura.

El missatge diu: “Estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat“

22.-El renaixement d’Adam

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:03:00 +0000

Hi ha una sèrie de preceptes estètics universals que estableixen quina és la manera correcta de sortir dels llocs segons la funció que tenen. Així, per exemple, se sap que la millor manera de sortir d’un cinema és molt a poc a poc, caminant com una tortuga i badallant com un hipopòtam. La millor manera de sortir d’una comissaria de policia o d’uns jutjats és amb les mans a la butxaca i xiulant, encara que en aquest cas podríem trobar altres opcions igualment vàlides. No hi ha dubtes de quina és la millor manera de sortir d’un col·legi: corrent, cridant, i si portes un entrepà embolicat amb paper de plata, millor que millor.

Entra el vell Wagner en escena. Es posa tan content de veure els seus amics fent carreres per sortir de l’escola que deixa estar la pilota i va a reunir-se amb ells. Canvia d’idea, però, just quan se n’adona que en Faust i el dimoni l’estan assenyalant amb el dit.

- Atrapem en Wagner! Atrapem en Wagner!- criden en Faust i el dimoni.

La fugida, la persecució i la caiguda final d’en Wagner sens dubte esdevé un capítol de dimensions èpiques.

- M’heu fet mal...- diu en Wagner.

- Va, Wagner, no exageris.

Fa molt bon temps, és el capvespre, una hora agradable per anar a passeig, sol o en companyia.

- Anem a fer un volt per aquests carrers?- diu el dimoni.

- D’acord- diu en Faust.

- Anem-hi- diu en Wagner.

Així, en Faust, el dimoni i en Wagner, se’n van a passejar. A caminar sense cap motiu, sense pensar, sense ni parlar… Hi ha res millor?

- He estat cec- diu en Faust, al cap d’una estona de passeig.

Ja hi som. En Wagner es mira al dimoni amb una expressió que vol dir: “Però què diu aquest ara?“, i el dimoni li torna la mirada i el contesta amb una altra expressió facial, una que més o menys vindria a voler dir: “No me’n parlis, no me’n parlis...”.

- He estat tota la vida buscant la resposta equivocada.- prossegueix en Faust-. Cada dia aixecant-me i preguntant-me: “Però què hi faig jo aquí? Per què estic aquí?“. Mentrestant la vida se m’escapava. No volia admetre el que em feia tanta por. En el fons era la timidesa, el que em perdia, i l’arrogància de no voler acceptar que també jo, en Faust, el gran doctor Faust, sóc un fill de l’amor.

Si mai aneu a la ciutat on vivia en Faust, aneu al centre i busqueu un plaça amb un pou de color blau. Diu la llegenda que si acostes l’orella al pou, encara pots sentir les riallades d'en Wagner i el dimoni.

- Rieu, rieu, estimats amics. Però jo he trobat el sentit de la vida. De fet, sempre l’havia tingut al davant. Ara només us he de demanar un favor. Ja sabeu que jo no en sé res de les dones. Us demano si us plau que m’ajudeu a estar i viure amb el meu amor.

El dimoni i en Wagner encara estan rient.

- El teu amor?- pregunten, entre rialles-. I es pot saber quin és, el teu amor?

- Margarita- mormola en Faust, molt seriós.

I després, per tal d’esvair qualsevol dubte que hi pugui haver, amb veu alta i clara, diu:

- Margarita es diu el meu amor.

FI DE LA PRIMERA PART

SEGONA PART

noreply@blogger.com (Enric Truñó Juanola) — Fri, 04 Nov 2011 15:02:00 +0000

(El sentit de la vida)