"Fundació Pere Ardiaca" via Fundació in Google Reader

Les eleccions de 2009 al Parlament alemany (Bundestag)

2010-02-18T11:45:00Z

Conny Hildebrandt/Meinhard Meuche-Mäker/Andreas Thomsen/Florian Weis
Fundació Rosa Luxemburg
Traducció de Jordi Llavoré Pons

Tothom està parlant de la crisi. I té sentit preguntar quin impacte ha tingut en les eleccions al Parlament alemany (Bundestag). Potser les notícies encara no han arribat a la població en conjunt, però hi ha una sensació vaga de que hi haurà retallades socials que seguiran a les eleccions. Tanmateix, les enquestes suggereixen que ―a diferència de 2008― la gent veu la seva pròpia situació com a millor que la situació econòmica general, fins i tot millor que el 2005, malgrat la crisi. Aquesta és també una raó per la qual al 2009, el discurs de la justícia social, que va ser deixat en un segon terme per la crisi, va créixer força fins al setembre i va ajudar a posar en perspectiva quines havien estat les solucions prèvies orientades a l'economia de mercat donades durant la campanya.

Una vegada els partits, particularment l'SPD, van excloure una sèrie de coalicions possibles, no va quedar cap alternativa pràctica ala CDU. I així fou com les campanyes van ser dirigides: el CDU es va presentar com el partit de govern, l'SPD es va presentar com a soci de coalició potencial per a una mantenir la gran coalició, i el FDP es va presentar com a soci de coalició per al CDU i com el portaveu dels treballadors en el centre de la societat, com si diguessin: "Aquells que treballen més, han d'obtenir més; l'esforç ha de ser recompensat". Els Verds van presentar el seu New Green Deal, com el nou contracte social dissenyat per resoldre els problemes ecològics, socials i econòmics, mentre que L'Esquerra (Die Linke) es va presentar com a partit per a la justícia social, els drets civils i la pau.

Tot i guanyar amb un 33,8%,. la CDU va registrar el seu pitjor resultat des de les eleccions de 1949. Els antics votants del CDU es van traslladar particularment al FDP (1,1 milions de votants); 430.000 es van desplaçar a l'SPD, 920.000 es van unir a a les files dels abstencionistes i 70.000 van votar pels Verds, L'Esquerra (Die Linke) i d’ altres partits. El CDU va perdre terreny, particularment, entre els funcionaris ( un 4%) i els autònoms (un 8%). També en va perdre entre membres d'església.

Amb només el 23%, l'SPD va experimentar el pitjor resultat de la seva història des de la postguerra i va caure al nivell de 1893. Va perdre votants a a l'esquerra (1,49 milions) i a la dreta (1,05 milions), així com 1,6 milions a les files dels abstencionistes. Va perdre particularment entre els votants joves (el 20%) i les dones joves (el 21%). Manté encara la seva força entre la seva parròquia socialdemòcrata clàssica: treballadors, assalariats i membres del sindicat. I continua sent el partit més fort entre els treballadors sindicats.

Els Verds van assolir el seu millor resultat fins ara, aconseguint un 10,7%. Els nous votants dels verds provenen principalment de l'SPD (710.000) i del CDU (70.000). Els temes més importants per als seus votants són el canvi climàtic en un 66% (el +14%), la justícia social, un 38%, l’educació per al 30% i l'economia el 19%.

Amb un 14,6%, el FDP pot també assenyalar el seu millor resultat (+ 4,7%). Els seus nous votants vénen principalment del CDU (1,11 milions), de l'SPD (430.000) i de l'abstenció (120.000). Va augmentar particularment entre els votants amb nivells per sota de la mitjana en educació (el + 5%) i entre els autònoms (el + 7%), que segueixen sent el seu grup més gran, per davant dels assalariats. Però també van incrementar el seu suport entre els treballadors (el + 5%) i els treballadors afiliats a sindicats (el + 7%).

Amb un 11,9%, L'Esquerra (Die Linke) ha assolit els millors resultats en unes eleccions al Bundestag. Es va convertir en lprimera força política o en la segona dels estats alemanys de l'est amb un promig del 28,5%. En el procés, va passar la barrera del cinc per cent en tots els estats alemanys occidentals. A Baviera, L'Esquerra (Die Linke) va guanyar gairebé tants vots com el PDS va fer al conjunt d'Alemanya Occidental entre 1994 i 2002. Ningú comptava amb aquest resultat que venia després dels resultats modestos del partit a les eleccions al Parlament Europeu del juny de 2009. Entre les forces impulsores darrere d'aquest desenvolupament la trobem en els resultats de L'Esquerra en les eleccions estatals de l'agost de 2009 a Turingia (27,4%) i al Sarre (21,3%). Aquest èxit va converitr L'Esquerra (Die Linke) en un factor polític durant la campanya i va tenir un fort impacte en altres campanyes.

Si un examina els resultats d’aquestes eleccions al Budestag relacionant-ho amb el sistema de partits, es posa de manifest que el sistema fluïd dels cinc partits a Alemanya confirma la seva existència. Les noves opcions de coalició possibles, que ja existeixen o que estan pròximes a ser formades a nivell estatal són: negre-groc, negre-verd, negre-groc-verd, negre-vermell, vermell-verd, vermell-vermell. Els Verds i el CDU han estat més ràpids a adaptar-se a la nova situació que l'SPD. Tanmateix, el desastre de l'SPD és, en bona part, conseqüència de la seva incapacitat per prendre posicions clares enels conflictes socials centrals.

El sistema alemany de partits està format actualment per dues dimensions fonamentals del conflicte: un conflicte socioeconòmic —particularment el conflicte per la forma de l'estat del benestar— i una dimensió política-cultural. Dins aquests conflictes socials que s’estan donant entre els pols oposats de la justícia social contra la llibertat del mercat, i de l'autoritarisme contra el liberalisme, és tasca dels partits articular els interessos i els objectius específics. Els pols d'aquest eix es poden descriure per les posicions del FDP i de L'Esquerra (Die Linke). Ambdues parts van fer considerables avenços a les eleccions al Bundestag; cosa que no és sorprenent, si considerem la intensificació dels conflictes sociopolítics sota les condicions de la crisi financera i econòmica.

Mentrestant, L'Esquerra (Die Linke) té un nou paper a jugar: L'Esquerra (Die Linke) ha d'assumir el paper rudimentari de propagandista i de líder de l'oposició en els assumptes referents a justícia distributiva així com en les matèries referents l'abast i al tipus d'intervenció del Govern. La qüestió de si podrà o estarà disposat a satisfer aquest paper en el llarg termini ajudarà a decidir una possible aliança de reformista el 2013. A la vista de la crisi de l'SPD, el L'Esquerra (Die Linke) no pot definir-se més en relació amb l'SPD sinó que ha de desenvolupar un perfil independent. Als estats alemanys de l'est s'ha presentat amb la responsabilitat política d'afavorir un canvi polític, particularment a la llum del fet que no hi ha una majoria estructural a escala nacional per a la coalició vermell-vermell-verd i que, a causa de la debilitat de l'SPD, el partit no té una opció política real a la seva disposició.

Un problema addicional que L'Esquerra (die Linke) haurà d’afrontar és el creixement electoral i fins i tot l’apatia política demostrada pels treballadors, els treballadors aturats i els assalariats. La proporció d'aquests grups entre els abstencionistes és extremadament alta, com és suggerit per la participació històricament baixa d’un 71%. L'Esquerra (Die Linke)té una base electoral potencial de 2,5 milions de persones. Aquests votants asseguren que el partit pugui superar l'obstacle del 5% i entrar així al Bundestag. Però necessitarà motivar a altres grups per arribar al canvi polític. Restringir la plataforma del partit i focalitzar-se en grups d'esquerra "dels nuclis centrals de votants" pot conduir a l’amenaça per al desenvolupament futur del partit. El partit està per sobre dels resultats mitjans en els antics bastions del PDS de l'oest, per exemple en ciutats universitàries, la qual cosa és un semàfor vermell. El 2009 l'esquerra va arribar a ser forta en molts llocs on avui hi trobem unes altes xifres de desocupació. El 25% de votants aturats van optar per L'Esquerra (Die Linke).

L'Esquerra (Die Linke) va obtenir, per primera vegada, més vots a l'oest que a l'est, fins i tot si la seva proporció a l'est era considerablement més alta (28,5% contra 8,3%), això es va plasmar en la figura sensacional de setze seients directes als estats alemanys de l'Est. La composició del nou grup parlamentari reflecteix aquest desenvolupament. Del total de setanta-sis diputats, quaranta-dos van ser escollit a través de les deu llistes d'estats alemanys de l'Oest i vint-i-nou provenen dels estats alemanys de l'Est. Cinc van ser escollits a Berlin de l'Est i l'Oest. L'Esquerra (Die Linke) ara té l'oportunitat de situar-se com a autèntic partit a escala nacional i a llarg termini. Tanmateix, una fusió Est-Oest completa del partit està lluny de ser una realitat.

És precissament el pluralisme i la diversitat de L'Esquerra (Die Linke), que ha arribat a l’Est i a l'Oest a la vegada com cap altre partit, que la fan interessant i l'han transformada en un actor viu, segur de sí mateix i autònom en la nova escena política d'Alemanya.

Sin Permiso rep un premi

2009-12-05T15:16:00Z

El 25 d’abril, en el sopar anual organitzat per la Fundació Pere Ardiaca, es va entregar el premi Josep Serradell “Roman” a la nostra revista. Al sopar i entrega del premi, amb una assistència propera a les 200 persones en les Cotxeres de Sants, van estar en representació de Sin Permiso, Gerardo Pisarello i Daniel Raventós. A aquest últim, Celestino Sánchez, president de la Fundació Pere Ardiaca, va entregar la placa i el quadre del premi concedit a Sin Permiso.

Daniel Raventós
Comitè de Redacció de SinPermiso

Agraeixo en nom de tots els membres del comité de redacción que avui estan desperdigats per diferents llocs del món, i en nomb també d’Antoni Domènech, editor general de Sin Permiso, la vostra generositat al atorgar-nos aquest premi. Amb la Fundació Ardiaca hemo treballat en el passat i tenim bons projectes de col•laboració en el futur més proper.

Sin Permiso va ser un projecte en què el petitíssim nucli promotor vam tenir molta confiança, pero al que, acostumats com militants d’esquerres a diferents derrotes, no auguràvem molt èxit de manera immediata.Vam tenir el plaer d’equivocar-nos. Sin Permiso va créixer molt més rápidament del que havien imaginat els més entusiastes de nosaltres. Venim editant Sin Permiso electrònic rigurosament cada diumenge per la tarda nit des de fa tan sols menys de quatre anys. Sin Permiso en paper, del que estem a punto d’editar el cinquè número, va començar a publicar-se una mica després. Quan mirem enrere i pensem que només portem treballant menys de quatre anys, per què negar-ho, ens sentims satisfets del realitzat fins ara. Aquest treball ha sigut possible gràcies, abans que res, a la dedicació aportada por col•laboradors i traductores. Com apuntem al final de molts articles de l’edició electrònica: Sin Permiso "no rep cap tipus de subvenció pública ni privada, i la seva existència només és possible gràcies al treball voluntari dels seus col•laboradors i a les donacions altruistes dels seus lectors."

No es tracta de que, després de sopar, com a "recompensa" per haver-nos concedit aquest premi, us fem la digestió pesada amb massa llauna, però m’agradaria destacar molt ràpidament almenys dues de les moltes característiques de Sin Permiso.
En Sin Permiso ens uneix el rebuig del que es pot expresar en aquestes poques paraules: suposar que una determinada posició política pot abstenir-se del rigor argumentatiu. Hi ha qui creu que el fet de posar una bona tirallonga d’"ismes" i paraules suposadament radicals pot substituir a un bon anàlisi. En Sin Permiso creiem que sense bones raons i bons anàlisis, les autoqualificacions més o menys radicals estan més a prop del ridícul que de ser escoltades seriosament.

La segona característica és que en Sin Permiso som de la opinió que per entendre la societat, qualsevol societat, la millor forma és continuar considerant que la diferenciació principal és entre rics i pobres. Diferenciació entre rics i pobres a la vella i tradicional forma republicana de fer-ho: els que tenen la propietat que els garantitza l’existència material i aquells que, no disposant d’aquesta propietae, depenen dels anteriors per viure. Molts acadèmics van vaticinar no fa molts anys que les classes (ja no diguem les lluites de classes) s’havien acabat. Què Santa Lucía els hi conservi la vista!

Estem convençuts que després d’aquestes gairebé quatre anys val la pena continuar amb Sin Permiso. I ho farem amb el suport de moltes persones que lluiten i que estan convençudes, como ho estava Rosa Luxemburg (el nom que s’ha assignat pels organitzadors, per cert, a la taula en la que m’ha tocat avui compartir sopar amb gairebé una dotzena de vells coneguts i amics), com ho estava León Trotsky, com ho estava Antonio Gramsci, como ho estaven tants altres milers de revolucionaris i revolucionàries que anaven en serio, que la veritat és precisament revolucionària. Qui no ama a la veritat acostuma a ser amic o amiga de l’obscurantisme, de l’opressió, de l’arbitrarietat i, clar està, del relativisme.

Altra vegada, moltes gràcies per haver-nos concedit aquest premi. Desig que Sin Permiso us segueixi sent útil.

Daniel Raventós és membre del Comitè de Redacció de SINPERMISO.
El seu últim llibre és Las condiciones materiales de la libertad (Ed. El Viejo Topo, 2007).

Entrevista a Daniel Raventós sobre Sin Permiso

2009-12-05T15:20:00Z

Daniel Raventós Pañella (Barcelona, 1958) és un dels editors de la revista Sin Permiso. Parlem amb ell sobre el que ha estat l'experiència d'impulsar aquest projecte editorial.

A mode d'introducció d'en Daniel Raventós direm que és doctor en Ciències Econòmiques, professor de la Universitat de Barcelona i membre del grup d'investigació GREECS (Grup de Recerca en Ètica economicosocial i Epistemologia de les Ciències Socials). A més és president de la Red Renta Básica, membre del Consell Asessor d'ATTAC-Catalunya i Attac-Madrid, de diverses fundacions i d'organitzacions internacionals d'estudi i promoció de la renda bàsica. El seu darrer treball és Las condiciones materiales de la libertad (El Viejo Topo 2007)

L’ESPURNA: Per què et vas implicar en el projecte de SinPermiso i en quin moment sorgeix?

És difícil ser molt exacte per fixar el moment en què va sorgir SinPermiso. Veníem parlant-ho des dels primeríssims anys del segle, però hi ha un moment que suposa una acceleració de tots els projectes que teníem al cap. Es tracta d’una reunió entre en Miquel Riera Montesinos, l’editor d’El Viejo Topo, l’Antoni Domènech, l’editor de SinPermiso, i jo mateix. Aquesta reunió es va produir l’any 2005. Un cop acordat en aquesta reunió, amb molta generositat per part d’en Miquel, que El Viejo Topo s’encarregaria dels aspectes tècnics i administratius de la revista en paper, podem dir que el projecte va alçar el vol. Clar que abans havíem fet reunions a l’Argentina i Mèxic amb els amics i amigues que han estat el nucli promotor de SinPermiso.

A més de SinPermiso en paper, del que està a punt de sortir el número 5, venim editant des de fa quatre anys setmanalment, tots els diumenges a la tarda, la versió electrònica. Es tracta d’una edició entre 11 i 15 articles setmanals amb un marcat caràcter conjuntural encara que hi poden haver articles o entrevistes que s’apartin de la conjuntura per ser reflexions que considerem particularment interessants sobre algun tema (selecció natural, filosofia analítica, ateïsme, el CERN, la desglaciació pirenaica…) a diferència de l’edició en paper que consisteix en entrevistes, articles i notes de major reflexió teòrica. El setmanari electrònic s’edita des del juliol del 2005.

Per què em vaig implicar? Perquè estava il•lusionadíssim amb aquest projecte del que una petita part havia contribuït a idear. A més, feia anys que estava treballant amb l’Antoni Domènech, tant acadèmicament com política, i suposava un plaer emprendre junts i amb un grapat de companys i companyes aquest projecte tan ambiciós. Hi havia coses que no ens convencien en la forma de fer i editar d’algunes revistes de l’esquerra. Més que criticar i mirar-nos-les des de lluny, vam preferir intentar fer-ho com a nosaltres ens agradava. Era un objetiu molt ambiciós. I ja han passat quatre anys. No està malament el camí transcorregut.

L’ESPURNA: Els articles de SinPermiso electrònic, són bàsicament traduccions?
Només una part. Cada edició setmanal electrònica està composada per una porció que són traduccions de l’anglès, francès, alemany, italià, català, brasiler, gallec i euskera. Una altra que és producció pròpia i una altra que és reproducció en castellà d’articles que, per una i altra raó, creiem que val la pena destacar. La proporció entre aquestes tres parts pot variar segons la setmana. Habitualment un 20 o 25 per cent dels articles són, efectivament, traduccions d’aquests idiomes esmentats si bé l’anglès acostuma a ser sempre la llengua més traduïda. Pel que fa a la revista en paper, la producció pròpia acostuma a ser un component proporcionalment més gran que en l’edició electrònica, però també hi ha traduccions.

L’ESPURNA: I qui fa les traduccions?

Persones que voluntàriament han ofert els seus serveis i coneixements lingüístics per simpatia política amb el projecte de SinPermiso. Això és impressionant: traductors i traductores que, de forma completament gratuïta, han invertit dotzenes i centenars d’hores, segons els casos, a SinPermiso. Francament, aquesta generositat ens va sorprendre molt gratament ja des dels inicis de la publicació electrònica i sense cap dubte està entre els actius més valuosos de la nostra revista. Hi ha molta gent, la major part amb bona intenció, que ens pregunta d’on treiem els diners i els mitjans per fer SinPermiso electrònic. Aquesta repetida pregunta ens afalaga molt i la resposta és: els únics diners que tenim provenen de les donacions dels nostres lectors. Els mitjans provenen del treball militant dels membres, traductors i col•laboradors de la revista. Fins i tot el disseny de la nostra web (www.sinpermiso.info) va ser realitzat de forma completament gratuïta pel nostre amigc càntabre Pedro Venero. En quant a l’edició en paper, els diners provenen de les subscripcions, i els mitjans procedeixen del suport que ofereix, com comentava abans, l’editorial El Viejo Topo.

L’ESPURNA: Qui són les persones que composen el Consell Editorial?

SinPermiso té un comitè de redacció i un Consell Editorial. El primer és molt petit i és l’encarregat del dia a dia de la revista. El Consell Editorial és molt ample i està repartit per bona part del món. El comitè de redacció serà remodelat en els propers mesos. En quant al Consell Editorial, algunes de les persones que formen part del mateix són: Guillermo Almeyra, Tariq Ali, Elmar Altvater, Gustavo Búster, Rubén Lo Vuolo, Xosé Manuel Beiras, Robert Brenner, Jean Bricmont, Mike Davis, Josep Fontana, Frei Betto, Florence Gauthier, Michael Krätke, Hugo Moreno, David Casassas, Rossana Rossanda, Philippe Van Parijs, Julie Wark, Erik Olin Wright… Com comprobareu pels noms, són persones de procedència acadèmica, geogràfica i política molt diversa. Pots trobar des de liberals acadèmics (que no polítics) d’esquerres fins a marxistes que no es van deixar arrastrar per la moda anticomunista dels 90 del segle passat. Pots trobrar estadounidencs, argentins, australians, brasilers, belgues, italians, alemanys, francesos…

L’ESPURNA: Quina valoració fas del projecte i la seva repercusió aquests anys?

La valoració és excel•lent. Molt sincerament: no pensàvem que SinPermiso tingués la gran acollida que ha tingut ja des dels seus mateixos inicis. M’estic referint principalment al setmanari electrònic. Les estadístiques de “pàgines”, “visites”, “accessos”, “clients”, “arxius”… són espectaculars. Cada any hem doblat quasi amb exactitut cadascun d’aquests indicadors. Actualment tenim una mitjana diària de prop de 30.000 accessos. Cada setmana rebem unes 30 peticions de subscripció a la llista electrònica a la que realitzem els enviaments cada diumenge. Els números, per freds i fàcils de citar que siguin, indiquen solament de forma parcial aquesta gran acollida que ha tingut SinPermiso, però hi ha altres factors que no vull deixar de mencionar. Molt principalment haig de dir que SinPermiso és una revista electrònica que no rep cap subvenció, pee el que tots els traductors i traductores, així com els redactors, treballen de forma militant i, per tant, gratuïta. Tot això és motiu per a que que ens sentim orgullosos i satisfets.

L’ESPURNA: Hi ha molts autors que vulguin publicar en Sin Permiso?. Podries explicar breument la línea editorial de SinPermiso?

Efectivament hi ha molts autors que volen publicar en SinPermiso i, està clar, no tots poden fer-ho. Això té a veure, sens dubte, amb la línea editorial de la nostra revista. Qualsevol anàlisi sobre un aspecte de la realitat, ja sigui molt parcial o amb pretensions de major abast, que sigui seriós, d’esquerres i ben fonamentat, pot ser publicat en SinPermiso. Dit amb altres paraules i més extensament, un article que provingui de qualsevol variant apologètica del capitalisme actual, de qualsevol variant apologètica de l’estalinisme, de qualsevol variant apologètica “postmoderna”, de qualsevol variant enemiga de la Il•lustració, de qualsevol variant que coquetegi amb pseudociències o que es declari obertament “anticientífica”, mai tindrà cabuda en SinPermiso. Aquesta mena d’articles, articlets i articulets, i qui els escriuen, no ens serveixen per a res. I com així pensem, no els publiquem. Perquè l’enumeració no quedi molt general, m’aturaré en el que he qualificat com “qualsevol variant apologètica de l’estalinisme.” A principis de 2009 vam publicar el discurs que va pronunciar Cristoph Jünke quan va recollir el premi de la Fundació Rosa Luxemburg de Sajonia. En aquest discurs, titulat “El passat que no pasa: la llarga ombra de l’estalinisme”, Jünke deia: “L’estalinisme va ser i és, per sobre de tot, un fenòmen històric. L’estalinisme va ser i és, no obstant això, més que un sistema històricament específic de dominació. Doncs aquest sistema social sedicentement socialista ha sobreviscut moltes décades a la mort del seu creador: no, per ventura, en els seus excessos de violència, però sí en els seus fonaments socials, en les seves estructures i ideologies.” No sóc capaç d’expresar amb paraules més clares el que vull dir.

A més, en SinPermiso no tenim la menor objecció en tocar “temes conflictius”, per dir-ho pudorosament. Per exemple, el que ha passat i està passant a Cuba. En SinPermiso poden trobar-se molt bons articles (31 a finals de juliol, per ser exactes) amb anàlisis i crítiques sobre el règim cubà des de posicions que solament un dogmàtic delirant podria dir que “fan el joc a l’imperialisme” o que “hi ha que evitar-los en aquests moments” o qualsevol cantinela per l’estil. I hi ha qui ens ha criticat per publicar-los. Per el que s’ha dit i coneixem en contra d’aquests articles que hem publicat, hem encertat.

L’ESPURNA: SinPermiso va fer una aposta clara per analitzar temes econòmics, quant el que imperava en l'esquerra eren les lluites culturals. Què us va portar a això? Creus que ha tingut a veure amb l’èxit obtingut durant l’últim any?

He de dir que això no s’ajusta amb el que fa SinPermiso. En la nostra revista donem molta importància a la cultura, a les lluites culturals. Solament teniu que donar un cop d’ull a l’aplicació de la revista electrònica denominada “veure per temàtica”. Pot trobar-se dotzenes d’articles culturals. Ara bé, la meitat més recent de la vida de SinPermiso electrònic coincideix amb la crisi econòmica. No es res extrany que haguem dedicat molts articles des de mitjans de 2007, i encara abans, a l’anàlisi d’aquesta crisi econòmica. En un text que vaig escriure amb motiu de la concesió del premi que la Fundació Pere Ardiaca va tenir la munificència de otorgar-nos a SinPermiso, comentava que en la revista som de l’opinió de que per entendre la societat, qualsevol societat, la milllor forma és continuar considerant que la diferenciació principal és entre rics i pobres. Diferenciació entre rics i pobres a la vella i tradicional forma republicana de fer-lo: els que tenen la propietat que els garantitza l’existència material i aquells que, no disposant d’aquesta propietat, depenen dels anteriors per viure. Recordi’s que molts acadèmics van vaticinar fa pocs anys, amb una vista no precisament d’àguila, que les classes (i, com no, les lluites de classes) s’havien acabat. Bé, si per entendre la societat, com deia, ha de considerar-se aquesta escisió principal (i clar que hi ha altres, faltaria més) en tota societat, no crec que pogui cabre cap dubte de que en el capitalisme que estem vivint, la crisi ha de ser abordada de forma destacada. Les causes de la crisi, les repercusions sobre la teoria econòmica escombraria per la que es van deixar seduir també molts acadèmics d’esquerres, les conseqüències, en definitiva, que està comportant per l’existència material de centenars de milions de persones… La crisi hauria de ser un tema d’atenció permanent de SinPermiso. I així l’hem fet. Hem publicat més de 200 articles des de fa dos anys relacionats directa o indirectament amb la crisi econòmica. Articles d’autors molt coneguts i d’altres no tan coneguts: Walden Bello, Michael Hudson, Paul Krugman, Mike Whitney, John Bellamy Foster, Robert Brenner, Michael R. Krätke, Joseph Stiglitz, Sasan Fayazmanesh, Pam Martens, Elmar Alvater, Sam Pizzigati, Robert Pollin, Barbara Ehrenreich, George Monbiot, Dean Baker... Què això hagi influit en l’èxit de SinPermiso? Pot ser, però em remeto al que contestava en l’anterior pregunta: una clara línea editorial sobre el que no ha de publicar-se i el que ha de publicar-se (i amb María Julia Bertomeu, Toni Domènech i Carlos Abel Suárez hem comentat algunes vegades que sovint ofereix més pistes sobre la nostra línia editorial el que no es publica que el que es publica) es lo que em permeto suggerir que ha sigut la causa principal de l’èxit de la nostra revista.

L’ESPURNA: Aquesta edició alguns dels membres del Consell Editorial heu estat molt presents en els debats de la UPEC sobre la crisi. Cóm valores el projecto de la UPEC i aquesta edició en particular?

Sí, efectivament, per ser exactes havia fins a 10 membres del comitè de redacció o del Consell Editorial de SinPermiso en l’edició d’aquest any de la UPEC. Però jo no vaig ser un d’ells i a més no vaig poder asistir a cap sessió pel que la meva opinió és indirecta. Encara així, puc assegurar-vos que els companys i companyes del comitè de redacció o del Consell Editorial que van poder assistir tenen una opinió molt bona de gran part de les sessions de la UPEC d’aquest any. De les edicions anteriors no tinc informació suficient per a poder donar una opinió sensata.

L’ESPURNA: Quins projectes té SinPermiso per al futur?

Continuar. Som perfectament conscients de que aquest és un projecte que no el vam iniciar per a passar l’estona ni per a que durés quatre dies. SinPermiso és una revista política. Per tant, ens obliga als que ens prenem completament en serio la política. He mencionat abans que farem algunes remodelacions especialment en el comitè de redacció, amb algunes seleccionades incorporacions de gent jove. Volem que SinPermiso duri molts anys, que segueixi sent útil a molta gent per a les seves reflexions i lluites (com numeroses persones tenen a bé comunicar-nos, cosa que ens omple d’orgull); volem, en fi, que a la seva vegada pugui millorar a partir de l’experiència acumulada en aquests quatre anys. En poques paraules: volem continuar fent el que hem fet fins ara, però millor. El que podem asegurar és que tenim la capacitat de treball i les ganes de bregar necessàries per a considerar que podem considerar el futur de SinPermiso amb certes garanties.

La Roigesfera, la blocosfera roja catalana

2010-02-18T12:08:00Z

Patrícia Da Silva
Directora de Roigesfera

Blocs i Mitjans

"En informàtica, un bloc (també blog -força usat- o bitàcola , de l'anglès blog, truncació de weblog: diari web) és un diari interactiu personal (dip) a Internet. Un bloc està dissenyat per a què, com a un diari, cada article tingui data de publicació, de tal forma que la persona que escriu (blocaire o bloguista) i les que llegeixen poden seguir un camí de tot el que s'ha publicat i editat. En cada missatge o article d'un bloc els lectors i les lectores poden escriure comentaris (si la persona ho permet) i aquesta, al seu torn, donar-los resposta. Cada bloc té el seu propi tema i n'hi ha de tipus personal, econòmic, periodístic, tecnològic, educatiu, polític, etc. Hi ha nombroses eines de manteniment de blocs que permeten, sense necessitat d'alts coneixements tècnics, publicar informació diversa a Internet".

Viquipèdia

La popularització dels blocs personals a Internet ha fet possible la revolució transformadora dels mitjans de comunicació de masses com a conseqüència dels importants progressos de les tecnologies de la informació. Aquest ha estat un procés revolucionari en el sentit literal de la paraula, de canvi ràpid i profund, que ha fet entrar en crisi el model tradicional dels mitjans corporatius. Fins ara, la informació era monopoli dels grans grups de premsa i els canals de distribució eren exclusivament unidireccionals. El desplegament d'Internet ha permès que qualsevol persona amb uns coneixements mínims d'informàtica pugui disposar d'un mitjà de comunicació obert i accessible a qualsevol lector o lectora potencial. De la mateixa manera, serveis com el Youtube o el Flickr, han fet una tasca similar en facilitar la publicació de vídeos i fotografies respectivament. Sentim a parlar d'aquest procés de transformació i apareixen termes grandiloqüents com Web 2.0, Periodisme ciutadà, Periodisme 3.0, Democratització dels Mitjans... El que és indubtable es que la informació es mou, cada vegada més ràpida, en la mateixa proporció que la xarxa d'Internet creix i es consolida com a una eina quotidiana. Enlloc de l'antic model, assistim a l'explosió desordenada i caòtica de milers de nous canals de comunicació que ens envolten d'informació immediata, llunyana i propera, i a més, ens permeten interactuar amb el nostre entorn.

Des d'un punt de vista polític, per a l'esquerra, aquesta és una magnífica oportunitat per la feblesa que mostra la immensa maquinària propagandística que el sistema capitalista ha construït al llarg dels anys. Les anàlisis sobre la situació actual dels mitjans de comunicació coincideixen en assenyalar una pèrdua important de confiança generalitzada de la ciutadania, cap a les formes de premsa tradicional. Més enllà de la irrupció d'Internet, hi ha un altre factor important a tenir en consideració: la constatació, cada vegada més estesa i popular, que tots els mitjans de comunicació responen a uns interessos econòmics explicitats en el seu finançament, mitjançant la publicitat, i que al darrera de qualsevol premsa hi ha sempre, en darrer terme, interessos polítics amagats. Les evidents relacions comercials entre els mitjans de comunicació i els grans grups econòmics que els sostenen són el límit de qualsevol professionalitat i això posa en dubte la mateixa essència del periodisme. Al cap i a la fi, el periodisme, com tantes altres dignes professions, és una disciplina subjectiva, on l'objectivitat és, en el millor dels casos, una fita professional inassolible, una quimera, un ideal, un horitzó; quan no senzillament un pretext.

Si partim de la premissa que qualsevol persona té dret a accedir a la informació, a comunicar-la i a crear-la, aquesta informació no és ni pot ser patrimoni de cap gremi, corporació o estat, i per aquest motiu, l'activitat informativa no pot estar reglamentada per cap àmbit acadèmic o institució política. La informació és un dret fonamental de les persones que exercim, molt sovint, de manera inconscient. Al mateix temps, la informació és una eina fonamental del poder, és en realitat el poder mateix. Un poder que pot servir tan per sotmetre com per alliberar, un poder que pot ser utilitzat per dividir o per organitzar, un poder en definitiva que qualsevol projecte polític ha de prendre en consideració per poder avançar.

Les característiques del nou escenari dels mitjans de comunicació, arran d'aquesta transformació, són extremadament complexes, en constant i vertiginosa evolució. Els grans grups de premsa es troben en un procés imparable de diversificació i especialització de canals informatius cada vegada més concrets i dirigits a públics més minoritaris i específics. Assistim al desplegament de nous tipus de projectes empresarials on els continguts són creats i proporcionats pels mateixos usuaris/es. D'aquesta manera es va desdibuixant l'antiga marca que separava la creació activa de continguts del seu consum passiu. Així mateix, l'enorme ventall de mitjans de comunicació obliga a tenir una actitud més crítica pel que fa a les fonts. La informació obtinguda dels blocs personals del professorat universitari, d'un col•lectiu ciutadà o, fins i tot, d'una persona aficionada a qualsevol tema, pot ser sovint molt més precisa i verídica que la que poden proporcionar els grans mitjans de premsa tradicional, darrera dels quals s'amaguen interessos ocults de grans grups empresarials. De la mateixa manera, en assumir la subjectivitat de qualsevol informació, tendeix també a tornar-se més fina la frontera que separa la informació de l'opinió, en la interpretació que fem els receptors de qualsevol notícia.

La Roigesfera

"Una blocosfera o blogosfera, també coneguda com a univers de blocs, és la comunitat o xarxa social d'un grup de blocs i els seus blocaires. Essencialment és un espai on es poden trobar aplegades les darreres notícies d’una sèrie de blocs agrupats per criteris temàtics o territorials".

Viquipèdia

És en aquest context, que els blocs s'han convertit en formidables eines de comunicació, que sorgeix La Roigesfera. La data exacta d'inici del projecte es remunta a l'11 de setembre del 2007, quan un grup de persones format per periodistes, programadors/es web, blocaires, professionals i estudiants de comunicació, vam decidir tirar endavant una nova proposta en l'àmbit dels mitjans de comunicació a Internet. El primer pas va ser la creació d'una blocosfera que agrupés la tasca dispersa que molts de nosaltres ja portàvem a terme des dels nostres blocs personals. La Roigesfera es constitueix com a una nova iniciativa conjunta per agrupar en un mateix portal continguts de la blocosfera roja catalana i contribuir a la creació d'un espai de debat i intercanvi d'experiències per a l'esquerra transformadora i progressista.

Aquest projecte va ser possible gràcies a la divulgació del fenomen bloc i a la popularització de les tècniques de subscripció de titulars, RSS, Atom o RDF, entre d'altres. El RSS (Really Simple Syndication), també conegut com a RDF o ATOM, és un nou canal de distribució de notícies que facilita l'accés a les darreres notícies d'una pàgina web. Gràcies a aquesta tecnologia, els usuaris i les usuàries poden rebre i organitzar els nous titulars d'un determinat espai digital en el mateix moment en què es publiquen.

Les blocosferes s'han convertit en fenòmens de masses en els darrers anys, especialitzades per criteris temàtics o agrupades per blocs des d'un punt de vista territorial, sobretot en l'àmbit local, resulten imprescindibles avui dia. Així mateix, molts partits polítics han creat les seves pròpies blocosferes. Potser com a conseqüència de la diversitat que existia en el mateix equip de treball, vam apostar per fer una blocosfera oberta i pluripartidista. El projecte es va definir com el portal web de la blocosfera roja catalana, i en ell s'hi apleguen totes aquelles persones que se senten identificades amb aquesta definició, a més de moviments socials i agències alternatives de notícies que vam considerar oportunes.

Actualment, la Roigesfera es nodreix de la informació procedent dels centenars de blocs individuals i col•lectius que s'han afegit al nostre directori i en aquest sentit treballa com un lector de titulars que enllaça els articles més recents publicats en els diversos blocs. Per altra banda, també vam decidir fer alguna cosa més que un simple portal agregador de notícies de blocs, preteníem que la Roigesfera edités material propi i lluités per consolidar un equip de treball i una estratègia.

La Roigesfera es troba estructurada en quatre columnes. La primera columna la construeix la Redacció que ordena la informació per criteris temàtics d'actualitat. Cada recopilació sobre un tema està formada per una introducció que desenvolupa la Redacció, els enllaços sobre aquest mateix tema a les pàgines webs de les i els blocaires integrants de la Roigesfera, i d'altres enllaços que trobem interessants per a ser destacats. La segona columna, anomenada Últims Articles, mostra els darrers articles publicats pels blocs afegits a la Roigesfera de manera totalment automàtica, el que garanteix la ràpida informació dels lectors i les lectores. La tercera columna, els Articles Seleccionats, està dividida per seccions, que són:
• Destacats - que són els articles que pensem que s'han de tornar a destacar a posteriori de la seva publicació
• Últims - els darrers articles publicats
• Catalunya - articles que ja han sortit publicats però que pensem que cal destacar relacionats o que afecten Catalunya
• Món - articles que ja han sortit publicats però que pensem que cal destacar relacionats amb la resta del territori
• Moviments Socials - tots els articles que publiquen les pàgines webs llistades de moviments socials
• Mitjans Alternatius - tots els articles que publiquen les pàgines webs llistades de mitjans alternatius
• Roigesfera a Twitter - microblogging

L'actualització dels Moviments Socials i els Mitjans Alternatius, és automàtica i immediata. La resta de seccions són actualitzades per la Redacció de la Roigesfera diàriament per tal de garantir que articles essencials no passin desapercebuts per a ningú.

Després de dos anys en marxa, la valoració dels resultats no pot ser més que satisfactòria. Sense cap mena de difusió ni promoció activa, hem passat d'una desena de blocs a un centenar. La Roigesfera actual aplega blocs de militants de molt diverses organitzacions polítiques: ICV, EUiA, PCC, PCPC, PSUC-Viu, Maulets, CUP, PSC, CCOO, UGT, CGT, així com fundacions, associacions, col•lectius de joves i persones independents. Un miler de lectors habituals, un 33% de nous usuaris i una mitjana de 6:39 minuts de lectura per visita són uns excel•lents resultats a considerar.

Tot i així, la nostra estratègia de futur continua per seguir vertebrant nous canals de difusió de la informació, estables i suficientment dinàmics com per disposar d’una veritable alternativa a nivell informatiu d’abast nacional, que no només organitzin continguts ja existents, sinó que, a més, en creïn de nous. Amb la conjuntura social i econòmica que constitueix el moment actual, és més necessari que mai poder arribar a la font de la notícia, o el que és encara més important, ser la pròpia font d'informació. En aquest sentit, no perdem de vista la consciència de formar part d'un projecte col•lectiu, amb voluntat de servei, i d'utilitat per sobre de qualsevol instrumentalització o de la necessitat de reconeixement dels mèrits propis.

Tres religions, Tres pobles

2009-12-05T15:04:00Z

Les Cantigas de Santa Maria d’Alfons X el Savi com a testimoni de les dicotomies entre musulmans, jueus i cristians durant l’Edat Mitjana

Laura Sintes
Músic

Durant l’Edat Mitjana a la Península Ibèrica, considerada per molts autors com el pont entre la cultura occidental i oriental degut a la seva situació geogràfica, hi habitaven varis pobles: musulmans, jueus i cristians. La convivència entre els tres pobles no sempre va ser fàcil. Testimonis d’aquesta coexistència, més que convivència, els podem trobar a les Cantigas de Santa Maria, una col•lecció de cants dedicats a la Verge compilats a la cort de Toledo, formada per pensadors i experts musulmans, jueus i cristians, durant el regnat d’Alfons X el Savi (1252-1284); així com en referències en obres d’altres autors, com l’Arcipreste de Hita. Les Cantigas vénen acompanyades d’una rica col•lecció de miniatures que representen, sobretot, intèrprets amb instruments musicals; i que suposen un material inestimable, no només per l’estudi dels instruments medievals, sinó també per demostrar l’abast de la influència islàmica.

En les més de 1250 miniatures, hi podem veure escenes que il•lustren diferents aspectes de la vida quotidiana de l’època, tant musicals com socials (escenes religioses, el treball dels jueus i la seva participació en la vida social, escenes de batalla entre moros i cristians, jocs, etc.). Els moros i jueus estan representats sota característiques un tant despectives, ja que apareixen els moros amb un aspecte demacrat i poc saludable o els jueus amb el típic nas punxegut tan estereotipat. També representen perfectament la indumentària (armes, tocats,...), l’arquitectura, l’escultura, la pintura mobiliària, en definitiva, ens deixen clars exemples de la gran síntesi de cultures que es va produir en aquella època.

Durant la Baixa Edat Mitjana els artistes cristians i els seus mentors van impulsar la definició d’una sèrie de signes per caracteritzar a totes aquelles comunitats i grups –des de jueus i musulmans fins pagans, heretges i homosexuals- que vivien exclosos del si de l’església, confinats en els espais marginals de la societat medieval. Es va materialitzar així, sobretot a partir del segle XIII, el desig d’establir uns codis visuals que permetessin identificar als “altres”, a qui, fins i tot en en períodes de tolerància i convivència pacífica, eren vistos com alguna cosa summament diferent al grup dominant.

Una amalgama de tòpics, temors i prejudicis presents en l’imaginari col•lectiu van determinar els perfils d’aquest procés de construcció visual.

El plantejament de que hi hagués durant l’Edat Mitjana en la Península Ibèrica tres cultures que convisquessin en una certa harmonia ha quedat ja supeditat a la categoria de mite. El judaisme era “una micro-societat, amb les seves virtuts i defectes, paral•lela a la macro-societat cristiana, i no una classe o un sector per ella”.

Des dels inicis de les cultures, allò desconegut, el que està més enllà de nosaltres ha interessat i causat rebuig a la vegada. Allò que no es coneix produeix dubtes i desconcert, a més de temor en la majoria de casos. Els mateixos sentiments trobats de curiositat i por es fan patents quan hem d’afrontar l’encontre amb algú o alguna cosa diferent a nosaltres.

Un exemple d’aquesta característica de la identitat humana és la que situa les fronteres entre religions, fet que marca més que cap altre les diferències entre les cultures. No és estrany, doncs, que en un període tan devot com l’Edat Mitjana, l’”altre” fos, dins de l’àmbit geogràfic de la Península Ibèrica, aquell que no professés creences cristianes, és a dir, el musulmà i el jueu. Les variants més fanàtiques de les religions consideren sempre que és absolutament imprescindible l’aculturació de l’”altre”, no només intenten que la seva fe sigui la imperant, sinó que tampoc donen gaire importància als mitjans a través dels quals es realitzi aquesta absorció. En el procés es poden arribar a executar diferents mecanismes d’humiliació, tant física com moral, desqualificacions i bestialització de l’oponent.

D’aquests mecanismes, els jueus van ser els que es van emportar la pitjor part. L’imaginari negatiu venia donat per la religió, primer de tot, i la creença jueva espiritualitzada inseparable de la seva consciència de poble, que era del tot incompatible amb la idea romana de l’Estat; i per la seva professió, en segon lloc, els jueus es van fer molt aviat amb el negoci del préstec, i a mida que la pràctica s’anava desviant de la legislatura, el préstec a necessitats, inclús amb un alt interès, es va fer cada cop més usual. D’aquí que es va associar el jueu amb l’avarícia.

Totes aquestes raons històriques van fer que es creés un estereotip antisemita que va des de la caracterització física (nas llarg, ulls d’ametlla, dents sortides) fins els rasgues morals (porucs i covards, superbs, enganyosos i poc de fiar, rancorosos i venjatius, intel•ligents i llestos i usurers). Se’ls acusava de bruixeria perquè la Càbala era un enigma que ningú arribava a comprendre. En certes ocasions, els metges jueus eren denunciats per utilitzar la màgia en la curació dels pacients.

Aquest antisemitisme es va anar acusant arrel de que en el IV Concili de Letrán (1215) es dictessin unes dures mesures contra els jueus. Amb el pas del temps, les lleis es van anar endurint, se’ls va acusar d’enverinament de les aigües, de ser l’origen de les epidèmies de pesta,etc. D’aquí que es decidís separar-los a les ciutats a través de murs, donant pas a una discriminació totalment conscient.

Pel que fa als musulmans, l’aversió contra ells no va ser tan espectacular com la manifestada amb els semites. Tot i que el musulmà no ha estat tan atacat com el jueu, sí que està representat en moltes ocasions com agent diabòlic a la Terra. L’Islam com a religió era considerada pecaminosa i perversa i, a més, constituïen una força invasora i enemiga que pretenia abraçar el territori cristià. Aquests eren els elements necessaris per caracteritzar el musulmà com el dimoni. Se’l observa com un gegant, degut a les seves dimensions físiques majors que les dels cristians, i la seva pell fosca propiciava la seva vinculació amb visions d’espant i por.

Així doncs, no estranya que els artistes medievals, tan donats a la utilització de símbols i signes per fer intel•ligibles les seves composicions, convertissin la imatge oficial del jueu hispà en una espècie d’estereotip iconogràfic. Molts jueus representants són reconeixibles ja que vesteixen la característica capa llarga amb caputxa i porten cosida la rodela (distintiu obligatori de color groc) al pit. Les dones jueves són representades amb una espècie de còfia semblant a la que portaven les monges i la rodela al front.

Encara que totes aquestes represetacions tenen el seu punt de partida en una legislació clarament discriminatòria i segregacionista, no és menys cert que no totes les miniatures posseeixen una càrrega vertaderament infamant cap el jueu.

De la mateixa manera, en lloc d’identificar el jueu a través de les vestimentes i signes abans mencionats, els artistes cristians es van inclinar, també, per desenvolupar un tipus de representació basada en un conegut estereotip fisonòmic. Així, mentre que en algunes Cantigas la imatge del jueu protagonista és absolutament neutre, desproveïda d’elements distintius, en altres casos es distingeix per presentar, de manera més o menys acusada, un rostre en el qual destaquen un nas prominent i un mentó marcat. Però, significa això que estem davant d’una representació negativa? A ningú se li escapa que és evident la voluntat de ridiculitzar i fins i tot de satiritzar la figura del jueu.

En la col•lecció alfonsí, els jueus, més que ser vistos com diables o deixebles del dimoni, són contemplats sempre com potencials cristians que només es condemnen quan renuncien abraçar la vertadera fe.

Des de l’òptica cristiana, és cert que tota deformació fisonòmica pot ser interpretada en clau negativa, si bé en el cas concret de les Cantigas de Santa Maria l’objecte principal de les imatges és establir una paròdica i eficaç fórmula de identificació del jueu. Això encaixa millor amb la naturalesa d’unes històries que sempre mantenen oberta la possibilitat d’un penediment, d’una conversió de l’hebreu.

Vistes així les coses, l’obra alfonsí ens ofereix un ampli repertori iconogràfic amb un sentit ambivalent: per un costat, assenyala la voluntat de ridiculitzar el jueu per la seva ceguera, per la seva obstinada voluntat de preservar en el error; i per l’altre, el presenta com a testimoni, com exemplum, de la superioritat de la fe cristiana i de la possibilitat d’assolir la salvació eterna inclús des de la més desfavorable de les posicions.

Així doncs, a través de les Cantigas de Santa Maria veiem com durant l’Edat Mitjana tota la percepció europea de l’altre s’interpreta en termes cristians. Les dicotomies es basaven en qüestions socials i religioses.

En alguns casos, i prou recents, aquestes conseqüències encara no estan superades. Un exemple és la mesura presa per Inocenci III de que tots els jueus anessin amb un distintiu que permetés a la resta distingir-los per tal de que no es barregessin la gent de diferent religió i no poguessin mantenir relacions gairebé de cap tipus. Aquesta idea de marginació i segregació, portada a terme mitjançant unes senyals, anomenades rodelas, que els jueus havien de portar a sobre de la seva roba en un lloc ben visible, la trobem també durant la Segona Guerra Mundial, proposada pel règim nazi. Els objectius d’aquests distintius eren, tot i que potser no tan dràsticament, els mateixos.

QUI SOM & QUÈ FEM: PSICÒLEGS SENSE FRONTERES CATALUNYA (PSFC)

2010-02-18T11:49:00Z

Introducció

PSFC va començar el 1993 com a grup al Col•legi de Psicòlegs de Catalunya a la Comissió de Psicologia Social. El desembre del 2005 es registra com a Associació a la Generalitat .
El gener del 2006, Psicòlegs Sense Fronteres Catalunya neix com a Associació.

És una associació sense ànim de lucre, de caràcter social, formada per psicòleg@s, centrada en la intervenció psicològica de col•lectius en risc d’exclusió social, situacions d'emergències, crisis i en assistència psicosocial a persones, poblacions o grups marginats, és a dir, en tots aquells àmbits en què es veu afectada la salut mental. L’àmbit d’actuació és local, estatal i internacional.

Compromís

El nostre compromís i treball van dirigits a fomentar a través de la psicologia un món sense fronteres, on la justícia, la llibertat, la igualtat, la solidaritat i els drets humans siguin valors per construir un món més just i igualitari.

Interès

 La migració, la psicologia intercultural i transcultural amb especial atenció a la problemàtica de les persones o col•lectius amb escassos recursos.
 Els nostres projectes estan dirigits a la població més desprotegida tant del nostre país com d'altres països.

Objectiu:

 Fomentar projectes de cooperació internacional i d’educació per al desenvolupament.
 Col•laborar amb altres institucions públiques o privades, de manera especial amb ONG amb objectius semblants o complementaris.
 Sensibilitzar la població general sobre drets humans, solidaritat, desigualtats de tot tipus (de gènere, ètnia, culturals i religioses, edat, socials, etc.).
 Intervenir en tots aquells àmbits en els quals es vegi afectada la Salut Mental de les persones, siguin del Tercer Món com del Quart Món (inclosa la població migrada).
 Intervenir en població afectada per situacions d’emergència (catàstrofes naturals, accidents, conflictes bèl•lics, etc.).
 Oferir formació en tots aquells temes relacionats amb les finalitats de l’associació.

Principis

 La cooperació en altres països i en el nostre és una activitat per contribuir a millorar el coneixement, la transculturalitat i les actituds solidàries de les persones i els pobles.
 Creiem que la cooperació és un procés d'intercanvi i no unilateral.
 La col•laboració internacional està dirigida a què l'efectuïn les persones originaries del país destinatari de la col.laboració, potenciant les seves iniciatives.
 La cooperació per al desenvolupament és una forma més de contribuir a la democratització de la vida quotidiana i la participació comunitària en la solució de problemes.

Normalment, quan es diu “sense fronteres” es pot entendre que ens referim únicament a la col•laboració de països de tercer i quart món, si bé aquesta també és una de les prioritats principals, des de fa temps pensem que la nostra aportació i interès també ha de ser dirigida a una mirada dins les nostres fronteres, ja que sovint tenim persones al voltant que viuen situacions molt crítiques i en condicions molt precàries, sigui per immigració, atur, exclusió social, econòmica, personal, etc.

Aquestes persones no tenen la possibilitat de trobar un espai per a elles mateixes, per la seva reflexió personal, per minvar el seu patiment o preocupació. Són persones que van als centres sanitaris i tenen ajudes d’assistència social, però no poden tenir una atenció psicològica, una psicoteràpia amb certa continuïtat i periodicitat, ja que els centres de salut mental públics estan col•lapsats per fer un servei d’aquesta envergadura i les característiques d’aquesta població no tenen possibilitat d’anar a la consulta privada per les seves condicions econòmiques.

Projectes

Durant la història de PSFC s’han fet moltes activitats, entre les quals destaquem: participació en campanyes del 0’7, experiències en projectes a països del tercer i quart món i estades solidàries, grups d'ajuda mútua per a dones i adolescents víctimes de la violència a Managua, Nicaragua i el Perú, coordinació amb el grup d'Emergència i el de Catàstrofes, col•laboracions amb l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí, Dones Sahrauís i Front Polisari, atenció a la infància en situació de risc com a resultat de la guerra amb el grup d'Emergència i Catàstrofes i l’ONG Sòl a Mostar (Bòsnia H), col•laboració en projecte psicopedagògic de l'associació peruana Adevi (Lima) aportant material i intercanviant coneixement amb psicòlegs de l'associació, Grup de Treball Memòria Històrica,etc.

 KENIA (acabat): Projecte de cooperació amb l'ONG Farmamundi, situat a la localitat de Mwangeni, regio Kitui, zona rural afectada pel VIH/SIDA i la malària. Tasques: Educació per a la salut: atenció psicològica i prevenció a persones afectades pel VIH i suport a la contractació del personal d'infermeria i compromís de realitzar campanya de sensibilització a través del Col•legi de psicòlegs de Catalunya. Construcció d’un dispensari.

 EQUADOR: Projecte “Yo sí puedo” d'Educació de nens i nenes amb Necessitats Educatives Específiques (NEE) amb la Fundació Crecer i en coordinació amb el Centre d'Integració Educativa (Cielalt). Es troba a la població de Santa Isabel a la serra andina d'Equador. PSFC col•labora des del 1996 amb suport econòmic a càrrec dels pressupostos del 0’7 del COPC per a la contractació d'un Psicòleg/a escolar.
La “Fundació Crecer” és una escola d'educació Especial i d’Integració Educativa, a la qual assisteixen tant nens i nenes normals com amb necessitats especials educatives (N.E.E.)

També joves que s'integren d'acord al nivell educatiu a les aules d'educació especial, regular i als pre tallers existents.

 PROJECTE D’INTERVENCIÓ COMUNITARI CONCÒRDIA: Consta de tres àrees:
o Atenció i assessorament psicològic
o Grup Sòcio-terapèutic per a dones
o Grup de suport a persones cuidadores de gent gran o depenent

Atenció psicològica: per atendre persones amb escassa xarxa social i pocs recursos econòmics que es troben en situació psicològica crítica. Va dirigida a persones amb processos de dol sense resoldre, separació de fills, dificultats de reagrupament familiar, nivells alts d'estrès per no tenir una situació regularitzada, poca disponibilitat per als fills, falta de temps per a formar-se, dificultats per a cuidar-se a si mateixes, falta de xarxa social, afectiva i familiar, problemes de parella, etc. En general, la demanda d'aquest servei la fan persones sanes que es troben en situacions crítiques o difícils que les fa sentir molt soles, tristes, aïllades, impotents i confoses. Els dols migratoris són difícils perquè, en molts casos, els problemes personals, de parella o familiars no estaven resolts abans d'iniciar el procés migratori. Aquests sentiments s'agreugen per la falta de xarxa social i els escassos recursos econòmics.

El Grup de Dones: la configuració del grup és de dones immigrades d’entre 18 i 50 anys, nivell mitjà espanyol, sense patologies psicològiques greus i nivell baix d'ansietat. El grup és obert a incorporar-se durant les sessions donada la problemàtica de treball, fills, etc. per a assistir de forma regular i assegurar així la continuïtat del grup.

Grup de Suport a persones cuidadores de gent gran o depenent: Oferir la possibilitat de fer un grup de suport per crear un espai d'intercanvi i reforços afectius, preventius i terapèutics. A partir de les pròpies vivències de les persones del grup, per reflexionar sobre elles i poder trobar noves maneres d'actuar.

Finalitat

 Crear un grup professionalitzat de psicòleg@s per contribuir a desenvolupar una psicologia a l'abast de totes les persones.
 Assistència psicològica a persones o grups marginats, sense recursos i en situació de vulnerabilitat.
 Intervenir en emergències i situacions socials de significativa gravetat
 Col•laborar amb organitzacions internacionals, estatals i locals per desenvolupar actuacions concretes.

Creiem que la psicoteràpia ha de ser visible per a les persones que estan patint però que per la seva condició de ser a la part més desafavorida de la societat no hi tenen accés. La finalitat òptima seria que la salut publica pugui oferir-la, és per això que reivindiquem el reconeixement dels professionals de la psicologia en aquest àmbit.

Mentrestant el camí és proposar projectes com el que fem per a què les persones tinguin un espai on expressar-se, sentir-se acollits, conèixer noves eines i estratègies personals; a més de fer un bé a la professió per la seva utilitat i perquè l’engrandeix donant-li una dimensió més solidària.

Tot això perquè creiem que “una altra psicologia és possible”

Psicòlegs sense fronteres

Seu Social c/ Concòrdia, 33 – tel. 933248538 – Barcelona

psicolegssensefronteres@yahoo.es

Sin Permiso rep un premi

2009-12-05T15:16:00Z

Tres religions, Tres pobles

2009-12-05T15:04:00Z

Programa dels Cafès dels divendres Primavera 2010

2010-03-10T15:03:00Z

19 de març Polítiques de gènere, només per dones?
amb Rosa Bofill, Secretaria de la Dona de CCOO de Catalunya
Presenta: Camen Plazuelo, Àrea de Dones de la Fudnació Pere Ardiaca

26 de març Nacionalisme i món sindical a Catalunya (1974-1990)
amb José Manuel Rua, Historiador
Presenta: Mireia Mora, Directora de Programes d'Acció Jove-Joves de CCOO de Catalunya.

9 d’abril El Regne d'Espanya i la sortida de la crisi
amb Enric Serradell, Economista
Presenta: Celestino Sánchez, President de la Fundació Pere Ardiaca

30 abril 15 anys després de la Conferència de Beijin: avenços internacionals contra la discriminació contra les dones?
amb Montserrat Vila, representant del Consell de Dones de Catalunya a la Conferència de Nova York 2009 (Beijin+15) i Coordinadora de la Plataforma unitària contra les violències de gènere.
Presenta: Noelia Bail, Àrea de Dones de la Fundació Pere Ardiaca

7 maig Presentació del Projecte Mujeres pa´lante del Col.lectiu Maloka.
Experiència col.lectiva i organitzativa de dones lationamericanes a Barcelona.
amb Leticia Cruz-Coordinadora de Mujeres pa´lante
Amb Mirtha Soto, Ana Sofia Cruz y Rosalba Arroyave- Participants de la Idea
Cooperativa, Mujeres pa´lante.
Presenta: Ester García Montes, Àrea de Dones de la Fundació Pere Ardiaca

14 maig Camps d'internament a l'Estat Espanyol?
Carolina Puga, Sociòloga especialitzada en migracions
Presenta:Antonio Airapétov, Sociòleg

21 maig Passi del documental Dones Resistència i exili (en la vida quotidiana)
amb Agustí Corominas, Director
Presenta:Maria Martínez, Àrea de Dones de la Fundació Pere Ardiaca

28 maig Urbanisme inclusiu: la incorporació de la perspectiva de gènere a l'urbanisme
amb Laia Forné i Aguirre i Karmele Rekondo Ferrero, urbanIN+_Urbanisme inclusiu
Presenta: Adelina Escandell, Àrea de Dones de la Fundació Pere Ardiaca

Suburbe Transformant: Distòpia 2010

2010-02-18T11:33:00Z

Suburbe Transformant: Cultura Metropolitana

Suburbe, Associació Cultural Octubre, és una entitat cultural sense ànim de lucre de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Fou fundada l’any 2001 pel col•lectiu creatiu Estenent el Desastre i actualment aplega autores, autors i professionals de la comunicació en projectes concrets de documentació i promoció de manifestacions culturals de resistència.

Transformant és un projecte anual d’intervenció artística en l’espai públic nascut l’any 2004. És una proposta cultural centrada en l’ocupació temporal dels espais comunitaris amb obres d’art que convidin a la reflexió sobre el nostre món contemporani. És concebut com a una exposició antològica d’art gràfic underground que es porta a terme a vestíbuls i andanes de les estacions de metro.

La primera edició de Suburbe Transformant va realitzar-se l’any 2004 i va aplegar 150 obres gràfiques de més de 80 autors/es al voltant de tres eixos temàtics. La intervenció va dur-se a terme simultàniament a 11 estacions de Metro i va reunir en una mateixa convocatòria reproduccions d’obres d’autors/es de molt diversa procedència: van participar professionals consagrats/des, autors/es novells/es, col•lectius organitzats, alumnes d’escoles d’art, interns del Centre Penitenciari Quatre Camins,... Des de l'any 2004, hem realitzat intervencions creatives a diferents espais molt diversos com la Biblioteca Can Fabra de Sant Andreu o el Taller Pubilla Kases de l'Hospitalet de Llobregat (2005), el Pati Manning (2006), el Jardí Romàntic de l'Ateneu Barcelonès (2007),... Totes aquestes intervencions ens han permès anar experimentant amb diversos sistemes d'intervenció gràfica sobre façanes. L'any 2008, amb alguns replantejaments tècnics, vam decidir recuperar el metro com a espai d'intervenció, amb una 2a Intervenció Mural Sota la Ciutat. L'èxit de la convocatòria i la boca acollida de la proposta ens convida a consolidar Suburbe Transformant com una activitat de caràcter anual al metro, l’únic festival d’art Underground especialitzat d’Europa, incidint en els seus trets característics i singulars: el muralisme com a disciplina, el Metro com a espai central, el suburbi com a fil conductor i les manifestacions de Resistència cultural com a tema central.

Des d'un punt de vista conceptual, Suburbe Transformant és un projecte creatiu plantejat com una reflexió oberta sobre la ciutat, al voltant dels eixos centre i perifèria. Pretén incidir a través de tot el procés de creació artística, des de la seva inspiració fins a la seva materialització a cada espai concret, en el concepte de suburbi. És una reivindicació de la perifèria com a motor impulsor de la gran metròpoli, com a protagonista indiscutible de la seva història, com a mite viu d’una rica tradició, patrimoni de tots els seus habitants anònims. Volem recollir i promoure les importants aportacions culturals dels suburbis en la construcció de la Barcelona Metropolitana. Perquè hi ha una Barcelona, més enllà encara d’Horta, Sants o el Carmel, una Barcelona que es diu Sant Roc, Badalona, Hospitalet, Bellvitge, Gramenet, Fondo, Besòs, Baix Llobregat... Suburbe és una invitació a endinsar-se als túnels foscos que comuniquen la metròpoli lluminosa amb els seus racons més obscurs, els anònims suburbis que neixen oblidats allà on, tal com deia el mestre Candel, “la ciutat canvia de nom”.

Pretenem reivindicar la integració de l’activitat creativa a les diferents dinàmiques de què participa i que són a la vegada les fonts de la seva inspiració: la ciutat, la vida quotidiana de les classes treballadores, de les ciutats dormitori, dels llocs de treball, del trànsit, de la massificació, de la naturalesa mateixa de la urbanitat. Suburbe pretén aportar una concepció de l’art entès com a amplificador de la veu popular, com a rereguarda simbòlica de tota l’herència cultural de les classes populars i al mateix temps com a avantguarda tècnica en l’experimentació de noves formes comunicatives, a partir de les eines proporcionades pels avenços tecnològics. Pretenem defugir l'art per l'art i el debat acadèmic. Volem portar l'art al carrer, enfrontar-lo a la mirada crítica del ciutadà anònim, despertar-lo del somni plàcid on s'amaga. Reivindiquem la ciutat com l'espai comú, una ciutat de tothom on cada finestra parla, on cada paret és un llenç, on cada reflexió és filosofia, on cada bloc és un llibre, on cada mur pot ser un cinema.

Suburbe és també una reivindicació de l'art popular, undergound, minoritari, alternatiu als corrents, aliè als cercles elitistes on habitualment es desenvolupa l'activitat cultural. Hi ha una cultura de la gent feta per la gent, una cultura popular que els murs de cap sala d'exposicions poden contenir. Una cultura que ocasionalment arriba als mitjans i es popularitza, però que ben sovint es desenvolupa silenciosament, en forma de revista de barri o d'intervenció efímera. Una cultura construïda per professionals anònims, que molt sovint treballen a l'ombra de projectes més grans i que tan habitualment es dediquen a aquestes feines "per amor a l'art". Una cultura de l'extrarradi, políticament incorrecta, habitualment qualificada "de segona o de tercera" i produïda sempre amb pocs mitjans, però que, sense complexos, pot competir en qualitat tècnica i conceptual amb aquella cultura que normalment qualifiquem "de primera" només pels recursos econòmics amb què es desplega i promociona.

Distòpia 2010: La realitat es troba amb la ficció ciberpunk

La proposta de Suburbe Transformant per als anys 2009 i 2010 ha estat concebuda com un conjunt de referències a la llarga tradició de la ciència ficció distòpica com a gènere literari i cinematogràfic, un gènere que ha influït de manera notòria sobre el pensament contemporani. Distòpia 2010 és, en definitiva , un homenatge a la Ciència Ficció, en general, i més concretament al Ciberpunk.

En primer lloc, respon a la fórmula d'una ficció inserida en la realitat, a la manera que l’Orson Welles va adaptar per a la ràdio La Guerra dels Mons de l’H. G. Wells, l'any 1938. En segon lloc, estableix un punt de trobada entre la tradició artística underground, perifèrica, avantguardista i contestatària, i el Ciberpunk, com a font d'inspiració temàtica i vertebrador inconscient d'un nou conjunt de símbols culturals basats en la cibernètica i les tecnologies de la informació, molt estesos i populars.

El punt de partida d’aquesta proposta cultural és la següent reflexió: “la realitat contemporània és una Distòpia Ciberpunk?” Dit d’una altra manera: fins a quin punt s’han portat a terme les anti-utopies descrites en tantes novel•les, còmics i pel•lícules de ciència ficció de la segona meitat del segle XX i principis del segle XXI. O encara d’una altra forma: quant hi ha d’esgarrifosa veritat en els arguments d’“Un Món Feliç”, “1984”, “Farenheit 451”, “2001”, “Blade Runner”, “Terminator”, “Gattaca”, “Matrix”, “V de Vendetta”, “Watchmen” i tantes altres obres culturals dels darrers temps?

Hem analitzat els principals temes comuns al gènere Ciberpunk i hem fet un treball de recerca a les hemeroteques per esbrinar quants d’aquests trets característics de la ciència ficció distòpica s’han complert en la nostra història recent. A partir de notícies reals hem escrit l’argument d’una història que aquest cop transcorre fregant els límits que separen la realitat de la ficció. D'aquesta manera hem esquematitzat els principals tòpics de les ficcions distòpiques: l’Era Atòmica, l’Enemic Invisible, el Xip d’Identificació, el Soma, el Ciberespai, la Granja Humana, el Gran Germà, el Cos Màquina, la Realitat Oculta, la Intel•ligència Distòpica i la Resistència.

La primera fase, a desenvolupar durant la tardor del 2009, se centrarà en la instal•lació d’un gran mural gràfic doble en una estació central de la xarxa de metro de Barcelona. Aquesta primera fase és concebuda com un nucli generador d’interès: servirà de convocatòria i promoció per a la segona, el 2010. Simultàniament, es col•locarà un plafó informatiu, fent al•lusió a l’obra exposada i invitant artistes gràfics, de qualsevol disciplina, a participar en el projecte amb les seves obres.

La segona fase, prevista per a la tardor del 2010, consistirà en l’exposició de 12 grans murals d’autors/es diferents a 12 estacions de metro, al voltant de la mateixa temàtica proposada. Les obres seran procedents d’una convocatòria oberta de projectes, com en totes les edicions anteriors, i Suburbe actuarà com a comissària i gestora, en col•laboració amb TMB, l’ICUB i la resta d’entitats que donen suport i cobertura al projecte.

Els espais d'intervenció del projecte Suburbe Transformant queden definits per dos trets característics: són espais públics i són espais en xarxa.

Xarxa de Metro: La Xarxa de Metro és l’àmbit central d’actuació de Suburbe Transformant. La intervenció es realitzarà sobre murs de passadissos i andanes de les estacions de metro seleccionades, amb la reproducció de les obres gràfiques en gran format sobre un vinil específic.

Xarxes de Biblioteques: La distribució de la revista Propagant que edita Suburbe a través de la xarxa de biblioteques fa possible una excel•lent difusió del projecte Transformant fora de la xarxa de metro, enmig dels equipaments culturals de proximitat per excel•lència.

Xarxa d’Internet: Paral•lelament, es portarà a terme una cobertura audiovisual de tot el projecte a través de la xarxa d'Internet, en una clara aposta per aquest mitjà de comunicació com a centralitzador absolut de tots els elements de difusió i promoció de l'experiència, amb la creació d'un portal web específic, www.distopia2010.com, que posteriorment servirà també com a llegat obert i memòria de l'activitat realitzada.

Xarxes Socials: El ràpid desenvolupament d’Internet com a malla global de comunicacions ha popularitzat les conegudes Xarxes Socials: punts de trobada i intercanvi virtual. Si Internet és com una gran xarxa de metro, metafòricament parlant, les xarxes socials venen a ser com una mena d’estacions centrals, sub-xarxes dins la xarxa global. És en aquest sentit que des de Suburbe concebem les xarxes socials com tants altres espais públics on intervenir artísticament i creativa, amb propostes agosarades que invitin a la reflexió sobre el nostre món contemporani des d’un esperit crític i amb uns objectius pedagògics i divulgatius.

Distòpia 2010: 1a Transmissió de la Resistència

2000/L’Era Atòmica

/La Gran Guerra va acabar com un sol destructor sobre Hiroshima i Nagasaki. Així va començar l'Era Atòmica, la humanitat sencera mirant el cel amb por, aterrida pel poder devastador de la seva pròpia tecnologia. El món va quedar aturat en una pau simulada durant 50 anys. Els països van unir-se en la Unió de les Nacions Unides i van proclamar els Drets Humans. Semblava que havíem assolit la utopia social que perseguíem: una revolució científica i tecnològica que portaria a la majoria la riquesa i la llibertat. Però en realitat, una presó invisible es construïa al voltant nostre: la il•lusió d’una veritat fabricada per enganyar les nostres consciències. A l’ombra, una força tenebrosa cimentava una nova forma de dominació social: el Nou Ordre Mundial.

/D'aquesta manera, mentre s'escenificava davant nostre el gran teatre de la Democràcia, es construïa secretament la Dictadura de les Corporacions. Moltes veus van oposar-se a aquesta nova dictadura cibernètica, moviments minoritaris i dispersos van denunciar els plans secrets dels invisibles nous amos del món. Però, per a la majoria, aquestes denúncies semblaven ridícules fàbules conspiratives: poca cosa més que un argument típic d'una novel•la o una pel•lícula de ciència ficció ciberpunk: una Distòpia imaginària. Però, i si en realitat no ens trobéssim tan lluny d'aquest malson?

/El món està sota sospita. Hi ha una realitat que els nostres sentits no aconsegueixen copsar amb nitidesa, una veritat que només la raó pot veure. Només el coneixement pot alliberar-nos de l'esclavitud dels sentits, només nosaltres podem desafiar les cadenes sense memòria de la ignorància.

/Aquest és un missatge pels qui encara sàpiguen escoltar. Si capteu aquesta transmissió, sou la Resistència.

2001/L’Enemic Invisible

/L’any 2001, una ideologia política aconseguia escalar fins al govern de les principals potències econòmiques occidentals: la Neocon. L'11 de setembre, el món assistia en directe a la primera retransmissió televisiva d'un atemptat terrorista. L'eco de les guerres que no enteníem va començar a ressonar per les nostres ciutats, molt a prop. De sobte, tot va començar a canviar de pressa al nostre voltant, tan ràpid que no teníem temps de percebre els canvis. Acceptàvem cada cop més controls indiscriminats, sempre amb una resignació cívica. Els aeroports van esdevenir sales de detenció i escorcoll, els carrers van omplir-se de càmeres de vigilància, ens vam tornar desconfiats, escèptics, paranoics, renunciàvem a la llibertat, però ens semblava bé perquè ho fèiem sempre per un bé més gran: la seguretat. Avui, els qui exercim el dret a circular lliurement, som sotmesos a la humiliació de ser tractats com a criminals.

2002/El Xip d’Identificació

/L'any 2002 la família Jacobs de Florida s'oferia voluntària del primer experiment d’implantació de xips subcutanis de radiofreqüència passiva. Aviat ja era obligatori per accedir a determinats clubs d'elit o a empreses de renom. El consumisme era el nostre taló d'Aquil•les. Érem fanàtics seguidors del Déu del Crèdit i els seus àngels tecnològics, insaciables devoradors d'artefactes inútils, compradors compulsius de plaers envasats i tota mena de succedanis. Vivíem per treballar, treballàvem per comprar: No haguéssim acceptat un xip si ens hi haguessin obligat, per això ens el van vendre. Van alimentar la necessitat de tenir-lo, en telèfons i aparells de vídeo, en tota mena d'invents enverinats: van fer que nosaltres el demanéssim, van construir un parany per a la nostra vanitat. Un dia es va començar a parlar del Document Digital d'Identificació. Avui, tots tenim el nostre xip, som marcats com bestiar amb el nostre codi de barres.

2003/El Soma

/El 2003, l'organisme regulador dels medicaments als EUA declarava la Fluoxetina apte per a la població infantil. Ningú no va adonar-se de com s'implantava sobre les persones una nova forma de conductisme químic del comportament. Van aparèixer desenes de medicaments nous que tractaven un nombre cada cop més gran de trastorns de la personalitat: antidepressius, antipsicòtics, ansiolítics... Totes les conductes que comportaven una oposició o un qüestionament de l'ordre establert van transformar-se en malalties. Els genis i els temeraris van ser sotmesos a la disciplina química dels inhibidors moleculars: la gent pensava que ningú protestava perquè tot anava bé, però el cert era que eliminaven tota capacitat de crítica mitjançant les drogues més perverses mai ideades en els laboratoris. Avui, qualsevol forma de dissidència al Pensament Únic és perseguida com una malaltia mental.

2004/El Ciberespai

/Les poderoses Corporacions s'adonaven de l'immens valor de la informació personal sobre milers de ciutadans que circulava per Internet i del que representava el control de tot aquell gran volum de dades digitals. A finals del 2003, naixia el primer món virtual, Segona Vida. El 2004, un estudiant de Harvard fundava el Llibre de Cares. Poc després, el cercador més important d’Internet entrava a cotitzar a borsa i esdevenia una de les empreses més influents. Començava a desplegar-se el Ciberespai, un oceà gegantí de dades binàries, una realitat virtual i paral•lela que s'anava tornant imprescindible com la realitat mateixa. Les Corporacions van estendre el seu poder sobre els navegants per transformar la xarxa en una veritable Teranyina Social. Avui les Corporacions controlen fins al més insignificant dels nostres gustos: les nostres debilitats i les nostres virtuts són vigilades, les nostres vides senceres són observades.

2005/La Granja Humana

/Els avenços en manipulació genètica van permetre a una Corporació obtenir la patent d'un nou tipus de llavor de blat de moro resistent als pesticides. Els anys posteriors, els cultius agrícoles genèticament modificats van multiplicar-se, van contaminar i acabar amb les variants naturals. En poc temps tota la producció agrícola del planeta era monopoli d'una única Corporació que posseïa la patent de la llavor original. El 2005, els membres de l'ONU debatien per primer cop sobre la clonació. Vam començar a conviure amb formes de vida genèticament modificades, amb formes de reproducció asexual, amb la industrialització de la vida i la fredor esterilitzada dels laboratoris. Avui, el planeta sencer és una gran ciutat sobre els oceans, tot el que mengem ha estat fabricat, envasat, manipulat, tot el que queda de la natura és un record atrapat en reserves controlades, fins i tot nosaltres, som artificials.

2006/El Gran Germà

/Les Corporacions van estendre les guerres: van alimentar els conflictes històrics entre pobles, el càstig i la venjança entre persones, odis antics que crèiem oblidats, Cops d'Estat a mans de mercenaris sense escrúpols. Van arrossegar els pobles al caos per erigir-se com a garants de l'ordre i la pau. El 2006 el parlament nord-americà aprovava la Llei que permetia la institució d'una alternativa militar al sistema constitucional de justícia. Exèrcits privats van convertir-se en una policia mundial amb impunitat per arrestar i torturar qualsevol individu. Abu Graïb i Guantànamo van ser les més conegudes presons secretes, després van venir-ne més de les que no en tenim cap coneixement. Quan va començar, la majoria pensava que aquells empresonaments eren justificables. Avui la majoria temem que el nostre propi empresonament pugui ser justificat.

2007/El Cos Màquina

/Les guerres van deixar un rastre de desolació, milions de víctimes, morts, amputats, ferits. Una nova indústria va desenvolupar-se ràpidament. El 2007 el primer braç biònic va ser implantat al soldat nord-americà Juan Arredondo, ex-combatent a l’Iraq. Igual que abans amb la cirurgia estètica, els implants van popularitzar-se. La nanotecnologia va permetre el reemplaç cada cop més efectiu de parts del cos humà per pròtesis tecnològiques altament sofisticades. Vam anar cedint les accions més quotidianes a la tecnologia. Semblava que era una manera d'alliberar-nos del treball, però en realitat era una forma de controlar les nostres accions.

/Els primers casos semblaven tan futuristes que apareixien a les seccions de notícies sorprenents de la televisió. Avui s'ha tornat extremadament difícil distingir el que separa el cos de la màquina en qualsevol activitat humana.

2008/La Realitat Oculta

/Pensàvem que la publicitat servia per promocionar productes però la seva funció era crear perfils socials. Semblava el braç innocent d'un sistema de promoció de productes de consum, però era el més elaborat engranatge d'una maquinària de domini de masses. Així ens mantenien en una il•lusió d’abundància, la Hiperrealitat Consumista, mentre estenien sobre la terra l’esclavitud, la pobresa i la desolació. El 2007, 1.100 milions de persones eren pobres. El 2008, havien crescut fins als 1.400 milions. La misèria era imprescindible per a l’estratègia Neocon. Garantia el domini de les Corporacions, subministrava constantment nous esclaus a la seva roda d’especulació i benefici. Llavors va arribar la Crisi. La pobresa va començar a fer por a les classes mitjanes despreocupades d’occident.

/Avui, una minoria controla totalment els recursos i les riqueses del planeta. La Humanitat sencera és propietat de les Corporacions.

2009/La Intel•ligència Distòpica

/2009: una persona que circula pel carrer és filmada cada 10 segons per una càmera de vigilància. Una persona percep de mitjana més 300 estímuls publicitaris per minut. La tecnologia s'ha instal.lat al nostre voltant, vivim en un simulacre del progrés. La informació és ja la més preuada font de poder. Les Corporacions ens han dut a aquest punt d'inflexió singular, amb grans progressos en Intel•ligència Artificial: és l'eina indispensable per a la imposició d'una nova era capital-tecnològica, d’un Nou Ordre Mundial. La IA detectarà amenaces i establirà mecanismes d'auto-perpetuació del sistema, serà una matriu omnipresent d'informació que convertirà la societat humana en un perfecte circuit integrat, mecànicament regulat.

/Pensàvem que el progrés era una inèrcia inevitable cap a la Utopia. Avui, sabem que també pot portar-nos a la més cruel i deshumanitzada Distòpia.

2010/La Resistència

/Sempre ha existit la Resistència. Al principi, érem moviments contra canvis que vèiem perjudicials: lluitàvem per salvar la natura i les tradicions, per mantenir la dignitat de les persones o, senzillament, per sobreviure. Després vam dirigir la nostra lluita a les màquines, vam declarar la guerra a la tecnologia: la fèiem culpable de tots els nostres mals. Però aviat vam comprovar que era una lluita inútil. El nostre enemic no eren els instruments de la nostra opressió, sinó els qui controlaven les eines, els nostres opressors. El coneixement ens va unir contra el veritable enemic: les Corporacions. Som la darrera trinxera de la Utopia. No tenim color, ni nacionalitat, ni nom. Vivim en la ciutat subterrània, on no arriba la mirada del Gran Germà, on no penetra la narcòtica influència del Soma, on la memòria dels humans sobreviu a les fogueres dels fanatismes.

/Som ombres d’un món encegat per la seva pròpia llum, fantasmes de carn i xips en una realitat falsejada i virtual. Hem despertat i hem vist la veritat que se’ns havia ocultat. Ara som la mà negra i nocturna del sabotatge, el pensament rebel que inspira la desobediència, la veu que transporta la veritat que ens amaguen, els pirates de l’oceà de la informació. Som els perseguits, els bojos, els dissidents, els inconformistes, els radicals. El sistema està equivocat. El món està ple de problemes fascinants que esperen ser resolts. No hi ha cap ordre rígid impertorbable, cap esquema definit per respectar: només una realitat que s'estén al davant i ens invita a participar. Aquest és un missatge pels qui encara sàpiguen escoltar. Si capteu aquesta transmissió, sou la Resistència.

(Glossari)

Suburbi, literalment “Sota la Ciutat” del llatí Suburbe, és el mot emprat habitualment per designar les zones perifèriques de les ciutats industrials, generalment habitades per gent humil.

Underground: Terme anglès que s'aplica a les manifestacions artístiques o als estils de vida que hom considera alternatius, paral•lels, contraris o aliens a la cultura oficial. La paraula significa literalment "subterrani" o "sub-món".

Ciberpunk: (Combinació dels termes cibernètica i punk). Subgènere de ciència-ficció i ficció distòpica, que se centra en la tecnologia avançada com els ordinadors o la tecnologia de la informació, associada amb algun grau de desordre social.

Distòpia: Utopia negativa on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, en una societat opressiva, totalitària o indesitjable. El terme va ser creat com a antònim d'utopia i s'usa principalment per a fer referència a una societat fictícia (freqüentment emplaçada en el futur proper) on les tendències socials es duen a extrems apocalíptics.

Resistència: Moviments que s'oposen a altres moviments majoritaris.

DEMPEUS per la Salut Pública

2010-03-01T17:52:00Z

Presentació llibre:
DEMPEUS per la Salut Pública

Dia: Divendres 19 de març a les 19h.
Lloc: Centre Cívic Pati Llimona. Regomir, 3. Barcelona.

Organitzen: DEMPEUS i Fundació Pere Ardiaca

L’estratègia de l’esquerra independentista

2010-02-18T12:20:00Z

Xavier Vendrell
Diputat al Parlament i Cap de campanya d’Esquerra

L’estratègia que ha desplegat Esquerra a les principals institucions del Principat de Catalunya en els darrers sis anys (2004-2009) cal entendre-la dins d’una evolució històrica. Des de la creació de la primera organització que reivindicava un Estat propi per a Catalunya (Estat Català, 1922) fins avui, el discurs independentista ha viscut una profunda evolució. Una evolució que s’ha anat enriquint, amb diferents aportacions dels què han estat els seus màxims dirigents, i que l’ha permès adaptar-se als canvis sociològics que el nostre país ha viscut.

L’independentisme identitari i extraparlamentari (1922-1992)
L’independentisme fins a l’any 1992 era d’arrel bàsicament identitària. Les persones que, des de principis del segle XX, van incorporar-se a les diferents organitzacions independentistes ho van fer moguts per la voluntat de, tal com deia el lema de la Crida a la Solidaritat, defensar la llengua, la cultura i la nació catalanes.

Tant en Macià, que va fundar Estat Català el 1922, com els qui van crear el Front Nacional de Catalunya el 1940 en plena dictadura franquista, ho van fer moguts per la convicció que l’única manera de preservar la pròpia identitat era assolint el reconeixement de condició d’Estat per a la nostra nació. Amb la mateixa convicció que ho van fer més tard milers de persones que, en veure frustrades les seves expectatives, després d’una transició pactada pel franquisme i pels poders fàctics de l’Estat, no van renunciar a lluitar per les llibertats nacionals del nostre poble, i van crear organitzacions polítiques que no van reeixir electoralment, com NE, PSAN o IPC els anys 70. Com ho vam fer també els milers de joves que ens incorporàvem els anys 80 a la Crida, l’MDT o Catalunya Lliure. Tot aquest conjunt d’organitzacions era, evidentment, situat ideològicament a l’esquerra. Des de marxistes a socialdemòcrates. I, majoritàriament, tenien com a un dels seus eixos discursius la defensa del territori i el patrimoni natural.

El 1987, però, es produeix un fet que en gira el rumb. Aquell any, personatges que fins a aquells moments eren desconeguts pel gran públic, però que ja eren referents per a la militància independentista, fan una “Crida a Esquerra”. L’Àngel Colom i en Josep-Lluís Carod-Rovira lideraven aquella crida que va provocar la incorporació de milers d’independentistes a Esquerra. El partit d’en Macià i en Companys era pres per la militància independentista. Una Esquerra agònica que havia passat, i avui més que mai és bo recordar-ho, de 14 a 5 diputats al Parlament de Catalunya i que havia perdut la representació a les Corts Espanyoles després que l’Heribert Barrera pactés amb Convergència la Presidència de la Generalitat. Pocs mesos després, en Joan Puigcercós ja era secretari general de les joventuts (JERC) i el 1989 l’Àngel Colom guanyava un mític congrés a la ciutat de Lleida.

Sota el seu lideratge Esquerra continua incorporant centenars de militants independentistes i l’esquerra independentista viu un procés històric de digestió de la lluita armada i d’incorporació dels seus actius a la lluita pacífica i democràtica per construir una nació lliure i justa. 60 anys després de la “Conferència d’Esquerres” liderada per en Macià i en Companys, que feia néixer Esquerra Republicana de Catalunya, aquesta organització aplegava al seu si les dones i homes d’esquerres disposats a treballar per aconseguir un estat propi per a la nostra nació, i s’implantava arreu dels Països Catalans. I el 15 de març del 1992, sota el lema “Cap a la independència”, Esquerra feia que un partit independentista tingués, per primera vegada a la història, representació parlamentària.

L’independentisme socioeconòmic
En el nostre subconscient hi era, però el discurs socioeconòmic no formava part del guió. Potser en algun moment algú utilitzava aquest recurs, però fins a l’any 1992, com ja s’ha dit, el discurs era molt més simple. Algú, però, feia temps que hi donava voltes, i ja en el video de campanya d’Esquerra de les eleccions del 92 començava a traspuar una nova idea. Aquell video recreava una imaginària Catalunya independent. En aquella nova Catalunya s’hi reflectien elements d’enfortiment de la nostra identitat, però també s’hi podia intuir una millora de la qualitat de vida. A poc a poc, com el most que ens dóna el millor vi, s’anava macerant el que acabaria esdevenint un altre dels pilars fonamentals dels discurs independentista: amb la independència viuríem millor. Si els Països Catalans tinguessin capacitat per legislar, recaptar i decidir a què destinem la totalitat dels nostres recursos, viuríem millor. Si tinguéssim els controls dels fluxos migratoris i la capacitat de gestionar i autoritzar els permisos de residència i la nacionalització de la ciutadania catalana fins i tot els nous vinguts viurien millor. Si des d’aquí poguéssim prendre les principals decisions estratègiques, a Catalunya s’hi viuria millor.

Si ja durant la campanya del març d’aquell any Esquerra havia començat a utilitzar algun element socioeconòmic en el seu discurs, va ser el desembre del 1992 quan vam presentar en societat la primera campanya socioeconòmica. Des de final d’aquell any Esquerra desplegava una intensa i extensa campanya amb el lema “Pel concert Econòmic” i el sots lema “Espanya ens roba”. Prop d’un miler d’actes arreu del territori amb un final apoteòsic al Parc de la Ciutadella el 25 d’abril, en un míting multitudinari, davant de 30.000 persones. De la mà d’en Josep Huguet, Esquerra havia elaborat el primer lliurament d’una sèrie de capítols que van forjar el segon gran pilar dels que avui sostenen l’aposta per convertir els Països Catalans en un Estat. En aquesta primera campanya s’informava de l’injust tracte fiscal que pateix la nació catalana. Unes dotzenes de dirigents del partit recorríem incansablement les comarques per informar del diferencial que hi ha entre allò que paguem i allò que rebem. A aquella campanya, però, se n’hi van anar afegint d’altres sobre la discriminació que suposen els peatges (no només els de les autopistes, també pel que paguem en salut i educació concertades), o sobre el cost diferencial de la vida al nostre país respecte a d’altres territoris de l’Estat.

El discurs que va anar generant l’avui Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, ens va permetre adreçar-nos a aquelles persones que, sense estar en contra de la pervivència de la identitat nacional catalana, no la veuen com a pròpia, o no és el seu principal element de reflexió política. Si se’m permet la llicència, el resum d’aquest discurs en una expressió popular, el vaig sentir l’any 1997, en una concentració veïnal, de boca d’una senyora amb accent andalús adreçant-se a en Carod-Rovira: “El problema es que aquí el único que trabaja es el pueblo trabajador catalán”. Efectivament el nostre discurs havia començat a quallar, i, a poc a poc, aniríem constatant que homes i dones que mai se sentirien atrets pel discurs de l’independentisme indentitari, començaven a escoltar-se el nostre discurs socioeconòmic.

Però malgrat la racionalitat que havia pres la nostra proposta i l’evidència de les xifres, ens vam trobar una nova barrera: l’estimació per Espanya. Avui, agradi més o menys, la majoria de dones i homes que viuen al nostre país tenen un sentiment d’afecció, d’estima per Espanya. I, malgrat molta gent comparteixi la idea que tenir un Estat propi pot generar una millora en la qualitat de vida, no aposten per la independència perquè no volen tallar vincles amb Espanya. Per tant, si reclamem la renúncia als vincles emocionals que, lliurement, té cadascú, per tal que la seva adscripció nacional sigui només a la del país d’acollida, a Catalunya, estem renunciant a ser majoria. Dit d’una altra manera, els qui aposten per una Catalunya pura, estant renunciant a una Catalunya lliure.

L’independentisme integrador
Sempre hem defensat la nostra voluntat de construir una Catalunya lliure, per a homes i dones lliures. Però el nacionalisme català ha generat rebuig perquè en el fons coartava aquesta llibertat. Les mancances i febleses pròpies ens portaven a posar tanques, a limitar l’accés a la condició de català. El clàssic “Boti boti, espanyol el qui no boti” tan corejat a les manifestacions independentistes expulsava i expulsa qualsevol que se senti espanyol i que estigui optant per posicionar-se en favor de la independència. El posicionament defensiu del nacionalisme català, fruit dels atacs constants que ha patit la nostra nació, ha esdevingut refractari. Només amb seguretat i confiança en nosaltres mateixos, només d’una forma desacomplexada, aconseguirem il•lusionar els nouvinguts envers el nostre projecte nacional. I només ho farem donant-los llibertat d’escollir. Mirem-nos a nosaltres mateixos. Fem un exercici d’empatia i posem-nos en la seva pell. Si nosaltres haguéssim d’emigrar a l’altra banda de l’oceà, com ja van fer els nostres avis, renunciaríem a sentir-nos catalans? Aquells que van haver de fugir del franquisme, per molt bé que els acollissin a Veneçuela, l’Argentina, el Brasil o l’Uruguai, no van renunciar a sentir-se catalans i avui n’estem orgullosos. Ens sembla absolutament normal, i fins hi tot lloable, que hi fundessin casals catalans, que hi ballessin sardanes i hi organitzessin jocs florals. Molts d’ells hi van tenir filles i fills, van acabar sentint-se d’aquella terra, però mai no van renunciar a sentir-se catalans. Fins i tot, encara avui, els seus fills i néts conserven un vincle amb la nostra terra per bé que, en alguns casos, ni tant sols l’han trepitjada mai. Si entenem, i àdhuc lloem aquesta actitud, per què blasmem la d’aquells que viuen aquí i se senten catalans i espanyols alhora, o catalans i ... el que vulguin sentir-se?

Catalunya és terra de llibertat, afirmem sovint amb contundència. Doncs bé, demostrem-ho sense pors, sense condicions. Que cadascú sigui el que vulgui, no cal que ningú renunciï a res per ser dels nostres. Aquesta reflexió té el seu origen en el parlament de Cloenda del Congrés Nacional d’Esquerra, que pronuncià a Girona el juliol del 1998 l’aleshores Secretari General, en Josep-Lluís Carod-Rovira, on va afirmar que “per ser català no cal deixar de ser espanyol”. Possiblement es va decidir a llançar el discurs aquell dia pel fet que el dia abans havia enterrat el seu pare, català i espanyol, i això el va esperonar anímicament a fer-ho. Però en qualsevol cas, és segur que feia temps que li donava moltes voltes en privat a la qüestió i aquell dia va iniciar la seva reflexió en públic. Un discurs que ha anat modelant, enriquint i completant durant una dècada llarga. Aquest ha estat el debat central del nostre partit durant aquests anys, el que ens ha fet prendre les decisions estratègiques que hem pres.

Amb errors i encerts, amb alegries i desenganys, rebent a voltes suports i d’altres crítiques, les decisions que Esquerra, sota el lideratge d’en Carod-Rovira, ha anat prenent des del 1998 ençà, han tingut la voluntat inequívoca d’incorporar al nostre projecte dones i homes els seus vincles emocionals dels quals no són, només, aquells que conformen la identitat nacional catalana. I només sota aquest paràmetre s’ha d’entendre i es pot entendre la decisió de fer en José Montilla President de Catalunya. Un home que estima Catalunya, però també Espanya. En José Montilla i el PSC són el referent polític de persones que, al Principat de Catalunya, tenen aquest sentiment compartit. Els seus votants, que en ocasions han arribat a 1,8 milions, manifesten sentir-se tant catalans com espanyols. Sense com a mínim una part de les persones que se senten catalanes i espanyoles alhora és impossible assolir una majoria social favorable a la independència.

Davant d’aquesta situació tenim dues opcions, buscar la manera d’incorporar-los o renunciar a la victòria. I Esquerra ha apostat per la primera. I el primer pas per aconseguir-ho és que aquests no se sentin rebutjats pel nostre projecte. Durant dècades el lerrouxisme -la idea que aquells que volem construir una nació catalana potent, ho volem fer expulsant o marginant els espanyols que viuen a Catalunya- ha planat sobre el nostre projecte com una amenaça constant. Avui aquesta idea està enterrada. Després d’haver fet en Montilla president, ningú pot pensar que l’esquerra independentista és excloent.

Esquerra té, a l’inici del segle XXI, un projecte que, al Principat de Catalunya, és percebut de forma normalitzada. Pot ser compartit per una part més o menys gran de la ciutadania, però no espanta cap persona normal. La seva normalització, en tot cas, espanta rivals i enemics. I si avui no té un major grau de suport electoral no és per la manca de solidesa discursiva, sinó per manca de capacitat comunicativa d’Esquerra i per alguns errors comesos en la gestió governamental, que ha desdibuixat la potència d’aquest discurs i d’aquesta estratègia.

De la mà d’en Josep-Lluís Carod-Rovira, Esquerra ha aconseguit fins a 540.000 vots en unes eleccions al Parlament de Catalunya. Un gran resultat però que ens deixa, encara, lluny d’obtenir la majoria necessària per assolir la independència. Per bé que hi ha persones favorables a la independència que voten altres partits, continuem sense ser majoria.

Davant del discurs racional, davant l’evidència de les dades econòmiques que demostren que els que vivim a la nació catalana, amb un Estat propi tindríem més recursos, per tant, que amb la independència viuríem millor, pot sorprendre que, malgrat això, la majoria de la ciutadania no la vulgui. La resposta és complexa i senzilla alhora. No ens ha de deixar perplexos el fet que moltes persones del nostre país que comparteixen la idea que amb la independència s’hi viuria millor, no la vulguin. Si no la volen, no és només perquè estimen Espanya, sinó perquè a més l’Espanya d’avui no és la de fa 50 anys. L’Espanya d’avui és capaç de guanyar Òscars a Hollywood, o de guanyar l’Eurocopa de futbol. L’Espanya d’avui, dins de les seves limitacions, té una projecció internacional, els seus presidents són rebuts pels dels EUA o Rússia, se la convida al club dels estats més poderosos i se la reconeix com un estat de dret, com una democràcia consolidada al si de la Unió Europea. Ja no fa vergonya ser espanyol. És més, molts se’n senten orgullosos. I, davant d’això, no hi podem contraposar una Catalunya immobilista i que es mira el melic. No, si volem seduir-los i atraure’ls en la construcció d’una nació potent i d’un país sobirà. Ara ja els hem fet saber que no ens fa res que estimin Espanya, ens cal aconseguir que s’enamorin d’una Catalunya lliure. I aquest projecte nacional ha de ser prou seductor i avui encara no ho és. Si més no, no ho és prou per competir amb una nació consolidada com Espanya, amb una llengua i una cultura molt potents, que li donen una considerable projecció internacional. No els captivarem si, davant d’aquesta Espanya, hi contraposem un catalanisme negativista, pessimista, que contínuament s’interroga sobre ell mateix i que proclama que la llengua catalana està en extinció.

Un projecte valent
És a les nostres mans construir un projecte més atractiu, més alegre, més optimista i més creatiu. Un projecte valent i decidit, desacomplexat. Deixem de queixar-nos i comencem a caminar.

Fins aquí, en aquest relat planer i que té la voluntat de ser entès per les persones que no han seguit de prop el nostre projecte, he intentat explicar i demostrar que l’esquerra independentista té un projecte per a la totalitat de la nació catalana, tant territorialment com culturalment com socialment parlant; que és un projecte que neix del cor i creix amb el cap; que parteix de la voluntat subjectiva, de la il•lusió de mantenir viva una identitat nacional -que no pretén ser millor que cap altra- com a aportació a un món divers, a un mosaic de cultures que fan més ric el nostre planeta; i que es va construint i cerca suports des d’una anàlisi objectiva de la realitat, d’una anàlisi fins i tot científica, amb dades que demostren que la independència pot ser un element clau per construir una societat millor.

Les dones i els homes que, des de l’esquerra independentista, volem un Estat per a la nació catalana, la reclamem des de la més absoluta i sincera convicció que no hi ha altra manera de donar, als Països Catalans, a la seva gent, la qualitat de vida que mereixen, d’acord amb el seu esforç, la seva creativitat, la seva il•lusió i la seva empenta col•lectiva. No entenem una altra manera de ser d’esquerres al nostre país. No som capaços de desvincular la justícia social de la llibertat nacional. Perquè aquesta justícia social s’assoleix amb una bona formació per als nostres infants i joves, amb un bon sistema de salut pública a l’abast de tothom, amb una xarxa social capaç d’atendre tothom qui ho necessiti. I tot això requereix empreses fortes, innovadores, creatives i internacionalitzades. I que al nostre país hi hagi empreses potents passa perquè tinguem infraestructures viàries modernes, ports i aeroports dinàmics i ben connectats, i un sistema financer sòlid i amb liquidesa. Finalment, per a què tot això sigui possible, és necessari que puguem reinvertir els recursos fiscals que generem. I, ningú ens convencerà que hi ha millor manera de fer-ho que no sigui assolint un Estat propi en el si de la Unió Europea.

El món coneix Catalunya per en Dalí i en Gaudí. I n’estem orgullosos. Però creiem que les actuals generacions hem de ser capaces de crear quelcom que ens posicioni en el món per mèrits propis. De la mateixa manera que el món coneix Finlàndia per Nokia. I creiem que això és possible si superem les barreres mentals de l’immobilisme. Si deixem emergir la capacitat emprenedora del nostre país amb tot el seu talent. Si desfermem la capacitat i la imaginació al costat de la puntualitat, el rigor, la bona organització i la feina ben feta. Des dels nostres valors morals; la solidaritat, el respecte per la diversitat, la llibertat de pensament i l’honestedat. I avui cal fer incís en l’honestedat, perquè és un valor que ha quedat qüestionat pels casos de corrupció, però que no podem renunciar-hi, perquè unes quantes pomes podrides no poden malmetre’n el cistell sencer.

Catalunya té prou actius per construir una nació modèlica tant socialment com econòmicament. I històricament ho hem demostrat. Vam ser dels primers països d’Europa a fer la revolució industrial. I ho vam ser sense carbó, ni ferro ni cotó. Hem estat capaços d’anar incorporant, onada rere onada, milers de persones arribades d’arreu del món des de temps immemorials, enriquint el país amb les seves aportacions, no pas rebutjant-les.

Ara toca incorporar la gent de la darrera onada. Un milió i mig de persones arribades en poc més de 10 anys. I al mateix temps toca posicionar les nostres empreses enmig d’una crisi i en un món globalitzat. I ho farem. Aquesta segona revolució industrial la farem sense gas, urani ni petroli. Reconvertirem les nostres empreses posant en valor les energies renovables i canviant els sistemes de producció. Hem de ser capaços de fer les reformes estructurals necessàries i desfer-nos del llast que suposaria arrossegar Espanya.

Però per fer això, el nostre país ha de ser valent i decidit. No pot dubtar, ha de prendre un rumb i seguir-lo fins al final. I el país només agafarà un rumb clar si té un lideratge clar que, modestament entenc, només pot venir des de l’esquerra, però ha de ser una esquerra disposada a trencar motlles. Crec que la paraula clau en la política catalana dels propers anys serà valentia. Qui no la tingui que no s’hi posi, perquè l’electorat l’escombrarà.

L’estratègia de l’esquerra independentista

2010-02-18T12:20:00Z

Entrevista a Daniel Raventós sobre Sin Permiso

2009-12-05T15:20:00Z

Entrevista a Daniel Raventós sobre Sin Permiso

2009-12-05T15:20:00Z

Arthur Rosenberg, historiador de la democràcia i el socialisme

2010-02-18T12:16:00Z

A finals dels anys trenta, Nova York era la ciutat més d’esquerres del període més progressista de la història nord-americana. Era l’època del Front Popular, que als Estats Units es concretava en un ampli moviment social que donava un suport crític al president Roosevelt i on el Partit Comunista dels Estats Units (CPUSA) jugava un paper central. Les seves principals lluites eren l’eradicació de la discrimació racista, l’extensió dels drets sindicals i la solidaritat internacionalista amb Xina i, sobretot, amb l’Espanya republicana. El gruix de l’esquerra frontpopulista eren sindicalistes, però entre les seves files també s’hi comptaven un bon grapat d’artistes i intel•lectuals, molts dels quals eren refugiats de l’Alemanya nazi. Arthur Rosenberg, historiador de la democràcia i el socialisme, era un dels caps més privilegiats d’aquella generació.

L’etapa nord-americana d’Arthur Rosenberg és l’últim episodi d’una biografia política i acadèmica molt accidentada. Nasqué a Berlín el 1889, en el si d’una família de classe mitjana jueva. En el moment en què esclatà la guerra, Rosenberg era un nacionalista alemany i un jove professor d’història antiga. S’allistà voluntari a l’exèrcit imperial el 1915 i serví la major part del temps al Departament de Premsa de Guerra a França. Per a la generació de Rosenberg, la catàstrofe de la guerra significà una profunda decepció amb el sistema polític imperial. En el seu cas, la decepció implicà un canvi de vida radical. El jove historiador no només va abandonar el nacionalisme alemany per abraçar la causa de l’internacionalisme proletari, sinó que va traslladar les seves investigacions històriques a un nou període —de la història antiga a la contemporània. El novembre del 1918, Rosenberg va afiliar-se al Partit Socialdemòcrata Independent d’Alemanya (USPD). Dos anys més tard seguí a l’ala esquerrana de l’USPD en la seva confluència en el Partit Comunista Alemany (KPD), on ocupà diferents càrrecs.

A partir de la tardor del 1925, començà a mostrar signes de disconformitat amb la línia política dels seus camarades fins que, finalment, l’abril del 1927, abandonà el partit comunista. En aquell moment, argüí que la principal causa de la seva ruptura era la subordinació dels diferents partits del Comintern a les directrius de Moscou. Rosenberg lamentava que la política dels comunistes havia derivat en una fraseologia revolucionària —romàntica i inofensiva— que ja no servia per enderrocar l’ordre capitalista. Seguí com a diputat independent al Reichstag fins al 1928. Es reincorporà a l’ensenyament, des d’on mirà de conciliar la seva passió política i la carrera professional a través dels seus escrits sobre la història de la democràcia. La vida calmada fora de la política durà pocs anys. Fugí d’Alemanya tot just Adolf Hitler fou nomenat canceller, l’hivern de 1933. Després d’una breu estada a Suïssa, va reprendre el rumb cap a Anglaterra, on va treballar com a lector d’història antiga durant tres anys a la Universitat de Liverpool. Acabat el contracte a Liverpool, acceptà una oferta del Brooklyn College, als Estats Units. Rosenberg arribà a Nova York el novembre del 1937 amb la seva família. Entre el sou misèrrim que rebia per les seves classes i els ajuts d’una organització de solidaritat amb els refugiats, l’historiador alemany es disposà a refer la seva vida com a intel•lectual compromès. Entre les pertinences que arrossegà fins a Nova York, s’hi trobava el manuscrit del que seria el seu darrer llibre: Democracy and Socialism.

Democràcia entesa com a govern de la majoria de pobres

Entre les principals premisses de l’obra de Rosenberg, hi trobem la voluntat d’historitzar la democràcia, el rebuig a les abstraccions descontextualitzades de certa literatura politològica i importància donada a l’anàlisi de classes. La importància atorgada per Rosenberg a les classes socials en la història de la democràcia no va renyida amb una visió plena de matisos i respectuosa amb la complexitat històrica. Les classes socials no són estàtiques ni tenen un comportament predictible, sinó que són realitats dinàmiques i fluides, on l’element subjectiu té un gran paper. En la seva obra, la concepció de classe no es vol limitada als factors econòmics ni pretén definir categories de classe vàlides per a qualsevol context històric. És per això que és important historitzar la democràcia, resseguir el seu significat mudadís i definir les forces socials que li han donat suport al llarg del temps. La democràcia, pels antics, era el govern de les classes populars, de la majoria de pobres lliures. L’extensió que conformava aquesta majoria era canviant, depenia de cada moment històric, però no només a causa de les exigències dels diferents modes de producció. També hi influïa l’habilitat del moviment democràtic a l’hora d’agrupar la majoria del poble al seu voltant i aïllar els més rics. Per Rosenberg, les classes socials es creen i es redefineixen a través de la lluita política. L’originalitat del marxisme de Rosenberg queda demostrada en el seu desafiament a determinades certeses de la historiografia marxista tradicional. Com a marxista, defensa que la lluita de classes és el motor de la història, però, per tal que aquesta afirmació mantingui un valor heurístic, exigeix que es miri de prop quines són les classes en lluita en cada moment històric determinat. Rosenberg rebutja la teoria historicoevolutiva dels modes de producció. Ja en un estudi publicat el 1921, assenyala que, en l’Antiguitat, la lluita de classes determinant no es donà entre esclaus i amos. Situa l’esclavitud com una relació social minoritària i com un règim d’explotació menys dur que la servitud de la gleva, la qual, al seu torn, apareix de manera intermitent durant l’Antiguitat. En conclusió, en contra del que s’afirma al primer capítol del Manifest Comunista, les principals lluites de classe per als antics no foren entre senyors i esclaus o serfs, sinó entre pobres lliures —demos, la plebs— i ciutadans rics —els oligoi, els patricis—.

Si bé les bases del marxisme original de Rosenberg aplicades a la història de la democràcia ja es poden apreciar el 1921, Democracy and Socialism (1939) serà la seva obra culminant, després d’haver tractar la mateixa qüestió en llibres sobre els antics, el bolxevisme i la República de Weimar. El llibre fou rebut amb força fredor en els cercles acadèmics. Democracy and Socialism es proposava, principalment, historitzar la relació del moviment socialista amb la democràcia i demostrar que el socialisme, des de Marx i Engels, s’havia inserit en la tradició de la democràcia revolucionària. La primera part del llibre tracta de la democràcia moderna abans de Marx, amb especial atenció a Jefferson i Robespierre, a qui considera dues versions del mateix moviment democràtic, malgrat la llegenda negra que patia el revolucionari francès. El gruix del llibre, però, es troba en la segona part, dedicada a l’evolució del pensament de Marx i Engels des del 1848 fins als inicis de la Segona Internacional.

De Marx als Fronts Populars

En un principi, tal com és fàcilment observable en l’últim capítol del Manifest Comunista, Marx i Engels situaven el comunisme com una branca del moviment democràtic. Si s’autodefinien com a comunistes i demòcrates és per què entenien que l’objectiu de socialitzar la propietat dels mitjans de producció només s’aconseguiria com a resultat d’una gran revolució democràtica, que donés al proletariat el domini polític que li corresponia per la seva força numèrica i la seva missió històrica. A més, Marx i Engels mai no van creure que la seva modesta organització, la Lliga Comunista, fos capaç de prendre el poder en cap nació europea. Si els escrits anteriors al 1848 mostren una gran convicció en la imminència de la revolució és perquè els comunistes tenien plena consciència de pertànyer a l’ampli moviment democràtic. La seva tasca consistia a influir el moviment democràtic per tal d’alliberar-lo d’il•lusions i endarreriments propis de la petita burgesia i fer-lo conscient de la necessitat de centralitzar l’activitat industrial moderna, amb un programa de transició gradual cap al socialisme (on els privilegis del bressol, com ara el dret a herència o els impostos regressius, serien abolits immediatament). El moviment democràtic era una coalició interclassista que incloïa treballadors, camperols i petita burgesia. En aquesta vasta coalició, la missió dels comunistes consistia en l’enfortiment del lideratge del proletariat, ja que cap altra classe social es trobava en millor posició per entendre la necessitat històrica i el significat profund del moviment democràtic. De la mateixa manera que l’èxit de la revolució democràtica passava pel lideratge del proletariat, l’èxit del socialisme era inconcebible sense el seu mitjà principal, és a dir, sense la conquesta del poder per part del proletariat a través de la revolució democràtica. La teoria política de Marx i Engels, doncs, no es pot entendre sense tenir en compte el moviment democràtic de masses.

Després del 1850, però, les relacions de Marx i Engels amb els líders oficials del moviment democràtic van patir un gran canvi. Per als líders comunistes, els dirigents oficials del moviment democràtic, un cop aïllats i derrotats, van perdre tot interès. Les dures crítiques contra els líders demòcrates no evidenciaven, en cap cas, un defalliment en l’aposta per la revolució democràtica de Marx i Engels. L’autèntic canvi cap al moviment democràtic es donà a partir de la derrota obrera en la Comuna de París. L’octubre del 1847, Friedrich Engels escrivia que les discussions entre comunistes i demòcrates no tenien cap sentit, ja que uns i altres coincidien en totes les qüestions de política immediata. A més, el domini del proletariat equivalia al domini democràtic de la majoria. Una generació després, el desembre del 1884, el mateix Engels escrivia en una carta sobre el perill que les forces de la reacció, en una situació revolucionària, s’agrupessin sota la bandera de la “pura democràcia” per tal d’impedir l’hegemonia política del proletariat. L’evolució dels conceptes democràcia i socialisme és encara més profund si es té en compte, que, abans del 1848, democràcia era una paraula gruixuda per a la gran burgesia, una paraula que feia pudor a sang i barricades, mentre que la paraula socialisme tenia unes connotacions més aviat inofensives, associables a aquells que s’entretenien a discutir sobre temes socials.

En efecte, la derrota de la Comuna de París del 1871 i la repressió posterior van suposar un cop molt dur per al moviment obrer europeu. L’extermini de desenes de milers d’obrers també comportà l’aniquilació de la memòria democràtica popular. S’esfumà el significat de poble i de democràcia, tal com s’entenien en la tradició política de la democràcia revolucionària. El moviment obrer socialista que reneix a França ignora el llegat de Robespierre, un radical de classe mitjana sobre qui caurà una llegenda negra. El declivi del moviment democràtic coincidí amb un important canvi de percepció cap al sufragi universal. Fins al 1848, s’entenia que l’extensió del dret a vot tindria com a conseqüència inevitable el domini econòmic i polític de les masses. Les lluites per l’extensió del sufragi es lliuraren amb l’alt nivell de vehemència i ferocitat que una creença com aquesta podia suscitar en tots els bàndols, però l’experiència posterior va provocar un fort desencant en els sectors polititzats de les classes populars. Sobretot en els obrers francesos, traumatitzats pel fet que la supressió de la Comuna havia gaudit de l’aprovació d’una Assemblea legitimada pel sufragi universal masculí. En la mesura en què l’obtenció del sufragi universal no suposava una amenaça per a les classes altes ni un increment notable en les condicions de vida dels treballadors, la fracció més radical del moviment obrer començà a menysprear el sistema democràtic, que ja no s’associava amb l’autogovern de les masses com a mitjà per a la seva emancipació social i política, sinó amb l’organització política del capitalisme.

La socialdemocràcia alemanya liderada per Lassalle també suposarà un punt de trencament respecte a l’etapa anterior, quan el socialisme s’entenia com una branca de la tradició de la democràcia revolucionària, basada en un moviment interclassista i popular. Un dels motius de disputa més greus entre Lassalle i Marx serà justament el menyspreu dels socialdemòcrates alemanys cap a la necessitat d’aliar-se amb la classe mitjana. En el Congrés d’unificació dels socialdemòcrates alemanys del 1875 celebrat al municipi de Gotha, la tendència de Lassalle era dominant. El programa adoptat, conegut com el Programa de Gotha, contenia moltes concessions dels socialistes “marxistes”. Per Marx i Engels, el resultat de la negociació era molt decebedor, ja que el nou partit patia el mal del sectarisme obrerista, a més de ser excessivament estatista i insuficientment internacionalista. La Segona Internacional viurà, durant dècades, amb una política d’obrerisme estret, xifrant les seves esperances de creixement numèric al procés mecànic de proletarització de les classes mitjanes.

Lenin, bon lector de Marx, fou el dirigent que recuperà el vell programa marxista: revolució democràtica amb el lideratge del proletariat. En la profunda crisi de legitimitat a què la Guerra Mundial condemnà el tsarisme, la bandera de la democràcia revolucionària es mostrà molt eficaç en la presa de poder. El programa inicial dels bolxevics era, en efecte, un programa de radicalitat democràtica: poder per als consells democràtics de treballadors, camperols i soldats, convocatòria d’eleccions per a l’Assemblea Constituent, final immediat de la guerra imperialista a través de negociacions de pau transparents, amb llum i taquígrafs, i confiscació de la gran propietat agrícola. Els enemics de la Revolució Russa eren l’aristocràcia latifundista, la gran burgesia industrial i la burocràcia absolutista —en cap cas, la democràcia o la classe mitjana. La tràgica bordada vindrà després, quan les circumstàncies d’extrema duresa que els bolxevics hauran d’encarar per sobreviure els forçarà a abandonar els ideals ultrademocràtics de democràcia soviètica —és a dir, democràcia directa, assembleària— pel recurs desesperat a la dictadura de partit. Aquesta no fou l’única contradicció que hagué d’afrontar Lenin. A més, els bolxevics havien arribat al poder amb un partit que pretenia fer una revolució democràtica, però que, internament, s’havia regit amb pràctiques autoritàries, heretades, segons Rosenberg, de les mateixes males pràctiques de Marx i Engels en les seves relacions amb els treballadors socialistes.

Finalment, el descrèdit quasi absolut de la democràcia entre el moviment obrer arribarà amb la Primera Guerra Mundial i, sobretot, en la postguerra. Aquest canvi no es deurà en exclusiva a la nova dictadura bolxevic. Als Estats Units, per exemple, la guerra s’havia lliurat com una croada per tal de construir a world safe for democracy. L’ascens del feixisme als anys trenta canviarà les coses de nou. La irrupció d’un moviment explícitament antidemocràtic i antiil•lustrat, que es proposa exterminar les conquestes democràtiques de la classe treballadora i el mateix moviment obrer, farà reviure la fe democràtica dels treballadors, amb l’aparició de la cultura política del frontpopulisme arreu de les nacions industrialitzades.
Una història útil per al socialisme

És en aquest context de revifament democràtic entre l’esquerra, on els llibres de Rosenberg agafaran un sentit especial. La seva obra ofereix la història que el Front Popular necessita: democràcia i socialisme és la mateixa cosa des dels temps del jove Marx. La derrota de la Comuna de París i la miopia política dels dirigents de la Segona Internacional trencaren temporalment el vincle entre el socialisme i la democràcia revolucionària i donaren pas a una política obrerista, despreocupada de la resta de classes populars. Lenin, el marxista que liderà una revolució victoriosa, fou l’encarregat de reconciliar el socialisme amb el moviment democràtic. El retrobament fou breu, a causa de les peculiaritats i les dureses de la nova Rússia soviètica. Ara l’empenta del feixisme exigia reprendre, a través dels Fronts Populars, la vella tradició marxista. El moviment obrer havia d’intentar liderar una coalició interclassista amb un programa mínim de radicalitat democràtica. Per tal de fer realitat aquest programa, era imprescindible l’abandó de la doctrina del pacifisme abstracte, un dogma compartit pel moviment obrer socialista i per la vella democràcia liberal, però totalment aliè al pensament polític de Marx i Engels i a la tradició de la democràcia revolucionària. També en aquest sentit la política de Front Popular ―defensa armada de la democràcia― suposava una represa del marxisme originari. Per Rosenberg, el suport dels socialistes a les sancions de la Lliga de les Nacions contra la Itàlia de Mussolini respresentava un canvi de gran significació històrica.

Arthur Rosenberg és, avui en dia, un intel•lectual força oblidat, tant a Catalunya com als Estats Units. L’historiador Joaquín Miras atribueix el desconeixement general de Rosenberg a la seva radicalitat política i independència de criteri (en afortunada expressió de Luciano Canfora, Rosenberg fou un comunista sense partit), així com el poc interès general per la història de la democràcia com a moviment sociopolític de les classes populars. Sens dubte, l’obra de Rosenberg presenta debilitats que no poden escapar al lector crític d’avui, especialment la seva manifesta incapacitat per integrar el racisme i el colonialisme en el seu relat historiogràfic. Però, més enllà dels encerts i insuficiències de l’obra historiogràfica de Rosenberg, Democracy and Socialism manté interès per la seva significació política, molt representativa de l’esperit de l’època frontpopulista. Refutar la pretesa antinòmia entre comunisme i democràcia és un objectiu que no sembla gaire allunyat del significat històric del Front Popular, en la seva vessant de reconciliació del comunisme amb el moviment democràtic i de rectificació inconfessada respecte a moltes de les premisses que havien provocat la ruptura amb els socialistes, incloent-hi la diferència sobre la imminència de la revolució.

Per Rosenberg, la millor manera per defensar els interessos comuns de les classes populars rau en la capacitat d’articular un moviment democràtic de masses, que elimini l’amenaça d’involució reaccionària i implanti un programa democràtic avançat. El compliment d’aquest programa revelarà la seva natura democràtica en la mesura que sigui capaç de reequilibrar el pes de les classes socials en totes les institucions socials, polítiques i econòmiques del país, retornant d’aquesta manera el poder segrestat per les minories plutocràtiques a la majoria popular i democràtica i establint un marc pacífic per a la lluita de classes. El programa democràtic del frontpopulisme, destinat a escurçar les distàncies entre els ideals de justícia neutralista del liberalisme històric i una realitat embrutida per les injustícies de l’atzar del bressol, tindrà com a primer objectiu, de gran urgència, la victòria sobre l’amenaça feixista. Entre els objectius secundaris de l’aposta frontpopulista, la reivindicació de la tradició del socialisme com la branca més conseqüent del moviment democràtic conserva una extraordinària vigència. En efecte, amb un nou tipus de socialisme pluralista realitzant avenços espectaculars a Amèrica Llatina, la necessitat de revisitar l’obra de Rosenberg es fa més urgent que mai.

Les eleccions de 2009 al Parlament alemany (Bundestag)

2010-02-18T11:45:00Z

Les eleccions de 2009 al Parlament alemany (Bundestag)

2010-02-18T11:45:00Z

Entrevista a Daniel Raventós sobre Sin Permiso

2009-12-05T15:20:00Z

DEMPEUS per la Salut Pública

2010-03-01T17:52:00Z

Presentació llibre:
DEMPEUS per la Salut Pública

Dia: Divendres 19 de març a les 19h.
Lloc: Centre Cívic Pati Llimona. Regomir, 3. Barcelona.

Organitzen: DEMPEUS i Fundació Pere Ardiaca