"Fundació Pere Ardiaca" via Fundació in Google Reader

Les classes treballadores europees com a subjecte polític

2011-02-21T13:11:00Z

Armando Fernández Steinko
Professor de la Universidad Complutense de Madrid

En aquesta ponència Armando Fernández Steinko - presentada a les Jornades: 29 de setembre, Europa davant una cruïlla històrica, organitzades en la Fundació CIDOB per l’Associació Cultural Roig, amb la col·laboració de la Fundació Pere Ardiaca i celebrades a Barcelona el 16 i 17 de setembre del 2010 - analitza la composició de les classes treballadores a Europa dins de les tres grans zones creades per la dinàmica neoliberal.

Quan es parla de classes socials des de l'esquerra transformadora apareix sempre el mateix problema. És el problema de la relació entre allò lògic i allò històric, entre allò analític i allò empíric, entre allò estructural i el que es va gestant diàriament a la superfície de les coses i de les consciències. Quan parlem de la "classe treballadora europea" ens referim a un grup que ocupa un lloc determinat en la seva estructura social, és la classe que genera l'excedent econòmic principal al que no obstant això no accedeix de manera proporcional al seu esforç. Està exclosa de les grans i petites decisions que afecten la seva condició de productors i en el pla de la participació política també tendeix a ser cada vegada més un objecte de les decisions d'altres: les elits polítiques i culturals. Per descomptat existeix, però el que hi hagi diversos milions d'assalariats europeus units per atributs comuns fonamentals, no vol dir que la seva identificació ja ens permeti fer política amb ells, transformar la realitat.

 Els que aspirem a transformar la realitat necessitem d'aquesta referència analítica. Però aquesta s'ha d'entendre més com a una eina de treball que com al material històric-empíric sobre el qual es pretén influir. En aquesta realitat empírica, que és on es cou la política i la lluita de classes, el que hi ha són moltes classes treballadores que, per molt que tinguin coses essencials en comú, no per això tenen comportaments polítics necessàriament coincidents. L'agregació de totes elles és la "classe treballadora", però això és una mena de mitjana, la suma d'una infinitat de classes treballadores -o subclasses- diverses. Com que és una mitjana és "real", però real no en el sentit empíric sinó real en la seva condició d'agregació, de generalitat. La generalitat no actua com actuen les fraccions concretes de la classe treballadora, de manera que no pot ser mai un subjecte polític. Almenys per ara: ja veurem què passa en el futur. Això no vol dir que els comportaments polítics agregats d'aquest ampli col·lectiu anomenat "classe obrera europea" siguin arbitraris. Així, per exemple, el comportament electoral a Alemanya està encara fortament marcat per la classe social i, almenys fins fa molt poc temps, els votants del partit socialdemòcrata alemany procedien en la seva immensa majoria de les classes treballadores alemanyes. Una cosa semblant es pot dir per al partit socialista francès i també per l'espanyol.

 Però hi ha diversos factors que SEMPRE, i no només en els temps del neoliberalisme, han dividit o fins i tot enfrontat les classes treballadores dels diferents països o fins i tot de dins del mateix país entre si. En primer lloc hi ha la dinàmica competitiva del capitalisme que tendeix a enfrontar uns treballadors contra altres de la mateixa manera que s'enfronta a unes fraccions del capital o de la burgesia contra altres, bé sigui dins d'un mateix sector, bé sigui entre sectors diferents -per exemple la tensió entre els empresaris orientats als mercats interiors i aquells altres orientats a l'exportació, per cert: un conflicte molt rellevant per a l’esquerra ja que els primers són més proclius a acceptar augments salarials que els segons- però sobretot, i aquí estem parlant d'Europa, entre països i fins i tot regions entre si. Aquesta realitat competitiva converteix novament el concepte de "classe treballadora" en un magma divers i aparentment indiferenciat de situacions de vida i de treball, d'actituds subjectives i de condicionaments objectius que resulta molt poc operatiu per fer política. La raó és que dóna per solucionada la tasca principal que té encomanada la política: la formació de blocs socials hegemònics a partir d'una infinitat de peces inicialment diferents o fins i tot enfrontades entre si, la construcció d'alguna cosa coincident a partir d'una diversitat incessant. L'ètnia, la llengua, la nacionalitat, la branca, l'especialització professional, fins i tot la pàtria en determinats països amb mercats interiors molt poc desenvolupats com Espanya abans de l'enlairament desenvolupista el 1960, són factors que fragmenten o fins i tot atomitzen considerablement el que, vist només en el pla teòric-analític, HAURIA DE ser un únic subjecte polític enfrontat al capital, però que en el pla empíric, històric de les coses òbviament no ho és.

 L'acció política, és a dir, ideològica, cultural, expressiva, organitzativa etc. és l'únic ingredient amb capacitat d'influir sobre aquesta dispersió, és a dir, de generar comunitats i solidaritats, d'aglutinar aquí on, de manera espontània, proliferen les diversitats, la dispersió i fins i tot la competència. El fordisme europeu -no així l'espanyol- és el resultat d'un pacte entre capital i treball que va acostar treballadors de diferents grups entre si. Primer en l'espai urbà (barriades obreres), després en les empreses (grans plantes industrials i terciàries), en tercer lloc per raons tecnològiques (el treball d'ofici associat a la individualitat i al gremi és desplaçat pel treball abstracte de l'era de la gran indústria). Però sobretot en la nació, el principal demiürg polític del segle XX que, per primera vegada en el capitalisme, es veu a si mateixa com la suma de "ciutadans", d'éssers lliures i iguals amb els mateixos drets formals. El neoliberalisme ha destruït part de tot això forçant de nou la individualització dels treballadors: la dispersió de les cadenes de valor afegit i la fragmentació dels grans conglomerats empresarials, l'atracció d'obrers a zones residencials menys compactes sociològicament, l'exacerbació del consum comercial i de l'individualisme cultural, etc. amb factors poderosos que actuen en aquest sentit.

 Com es reflecteix això en el pla europeu? Les polítiques neomercantilistes del comissari europeu Jaques Delors van ser l'últim intent allà cap a finals dels noranta, de mantenir polítiques europees per al desenvolupament intern dels països de la Unió Europea dins del marc general de la globalització neoliberal: tots els països haurien i tenien dret de desenvolupar capacitats productives pròpies i competir econòmicament de forma raonable i mínimament regulada en el pla internacional. Des de la unificació alemanya a principis dels vuitanta i la caiguda del Sistema Monetari Europeu, però, aquesta política, amb el suport en el seu dia a Brussel·les de les fraccions del capital europeu vinculat a les manufactures, preferentment metall-mecàniques fortament dependents dels suports financers i tecnològics dels governs, i pels sectors vinculats a la producció de béns de consum, ha arribat al final. Aquest final ha arrossegat una bona part del poder de negociació i del poder organitzatiu de les classes treballadores associades a aquests sectors: el sector de l'automòbil amb el seu enorme rosari d'empreses auxiliars organitzades en cascada que, encara que ha estat sempre fortament exportador, ha estat molt dependent sempre de les polítiques industrials nacionals, els treballadors del tèxtil, de l'alimentació, del calçat i d'altres béns de consum els empresaris dels quals poden recuperar les seves inversions molt abans si augmenta el poder adquisitiu dels salaris etc. Moltes grans empreses, que abans eren encara "nacionals", tenien importants infraestructures creatives pròpies (I & D, màrqueting estratègic, disseny, etc.) vinculades al territori dels Estats, als seus ministeris i tradicions industrials, la qual cosa va produir una classe de tècnics i professionals tendencialment unida als treballadors manuals. Aquestes infraestructures altament creatives han estat liquidades, comprades o absorbides per empreses estrangeres que no han dubtat ni un minut a clausurar quan els resultaven redundants, o a concentrar-les en el seu propi pati: a les zones nodals d'Europa.   Les zones nodals són aquelles en les que tenen les seves grans seus socials els guanyadors de la competència intraeuropea. Es troben a prop del poder polític i mediàtic dels països compradors de teixit empresarial europeu (Alemanya, França i Gran Bretanya per aquest ordre), en el territori dels països fundadors de l'actual Unió Europea, i en elles també s’hi troben, no per casualitat, els ressorts del poder comunitari. És una franja de territori bastant petita que neix al sud de Gran Bretanya, creua el Canal de la Mànega per escombrar zones importants del Benelux, del nord de França -amb l'Illa de França com a epicentre- i després estendre's en direcció sud a les dues vores del Rin -on hi ha la seu de les finances i del parlament europeus, així com les seus i els centres de recerca del capitalisme renà- per després tocar els barris de negocis suïssos i morir a les zones riques del nord d'Itàlia. És un territori continu i compacte que li dóna aquest rostre civilitzat, culte i ecologista a la idea excessivament idealitzada que molts tenen d'Europa. Naturalment hi ha ramificacions importants que arriben fins a les capitals dels estats i les seves ciutats importants com Barcelona. També hi ha bosses que es conserven fora d'aquesta franja en aquells països on els Estats encara tenen una funció reguladora important com França, Escandinàvia o Àustria. Amb tot: probablement el seu territori no suma molt més del 15% de tot el territori de la Unió Europea encara que és responsable de més del 50% del seu valor afegit anual i pràcticament de totes les decisions estratègiques importants que afecten el conjunt del Continent. És també el mapa dels treballadors realment qualificats, dels quadres tècnics, dels creadors, dissenyadors especialistes en dret, en finances i economia, encara que també dels grans poders polítics de la Unió Europea. Molts són autònoms, però molts són assalariats encara que les diferències entre una condició laboral i una altra sigui cada vegada més borrosa i moltes vegades intranscendent per a una part significativa -no per a tot- d'aquest col·lectiu. L'esquerra va aconseguir acumular recursos de poder important en els anys del fordisme perquè una bona part es va aliar amb el món del treball manual i amb els treballadors públics. Això va resultar en aquelles majories de l'esquerra que encara recordem amb nostàlgia.

 Per tant: la dinàmica neoliberal ha generat tres grans zones a Europa. Aquestes es poden "mesurar" estadísticament a partir de la densitat de les ocupacions del gruix de les seves classes treballadores i a partir de molts indicadors qualitatius i quantitatius. L'Europa Linda és la que acabo de descriure: alta densitat de quadres, creadors, opinadors oficials, professionals cada vegada més allunyats físicament i culturalment de les fàbriques i empreses per les que treballen en última instància a través d'una infinitat de baules de subcontractació. La majoria d'aquestes regions han anat evolucionant políticament cap a un ecologisme fortament urbà i de marcada adscripció terciària, així com cap a partits especialitzats en defensar drets individuals (partits com el Radical italià). El seu ecologisme està més aviat poc interessat per la qüestió social que, d'altra banda, queda lluny dels barris històrics que estan colonitzant aquests grups en un procés que ha estat molt estudiat i és conegut per "gentrificació dels barris històrics" on han augmentat de forma exponencial les famílies unipersonals que viuen amb el seu gos i el seu gat i que senten que no tenen res en comú amb les classes populars -immigrants inclosos- que encara habiten les velles porteries i els pisos insalubres. L'Europa Linda és l'aparador mediàtic i polític de l'Europa "civilitzada", una Europa que sembla demostrar l'indemostrable: que és possible conciliar obertura econòmica desregulada i desenvolupament social per a tots. La major part d'aquests col·lectius laborals són guanyadors del neoliberalisme o com a mínim no en són les seves principals víctimes. Són cultes i sibarites i s'identifiquen amb el seu treball: tenen ocupacions per a les que s'han anat preparant durant una llarga vida d’esforç i compromís amb el que fan. A Catalunya són molt sensibles al discurs identitari, a Euskadi no, a Madrid molts estan movent-se cap al Partit de Rosa Díaz, un partit que neix en els ambients guapos de Bilbao. Els països amb més concentració de zones de l'Europa Linda són, ara per ara, Alemanya -tot i que Alemanya de l'Est no ha aconseguit entrar en aquest club-, Àustria, Holanda i Finlàndia. Les balances per compte corrent en tots aquests països són molt positives. França i Gran Bretanya tenen estructures més diversificades, tot i que Londres i l’Illa de França són dos dels nuclis estrella d'aquesta bonica Europa Linda.

 La segona zona és l'Europa subcontractada. És el primer anell econòmic-laboral ple d'empreses amb minvants ocupacions-cap que envolten l'Europa Linda, ja que és en aquesta última on resideixen i decideixen els propietaris i gestors d'aquelles. Aquí es concentren les ocupacions vinculades a la indústria amb els seus innombrables serveis directes annexos (manteniment, neteja, serveis comercials de menys valor afegit), és a dir, les grans plantes industrials amb les seves empreses subcontractades de primer, segon i tercer nivell. Les classes treballadores més "tradicionals" segueixen poblant aquests espais que, però, s'han esqueixat dels centres de decisió política i econòmica nacionals als quals pertanyien en els temps del fordisme. L'ampliació cap a l'Est ha estès substancialment la seva dilatació espacial però no els llocs de treball vinculats a ell, amb la qual cosa s'ha generat una competència considerable entre els treballadors, les regions, els governs i les administracions locals per intentar atrapar inversions cada vegada més escasses al SEU territori subcontractat, per als SEUS treballadors subcontractats, per a les SEVES localitats subcontractades, per a les SEVES nacions subcontractades. Són espais plens de carreteres i depenen per això essencialment dels carburants fòssils, ja que només així es poden posar en solfa les interminables cadenes de valor afegit que travessen ja tot el continent després de trenta anys d'aposta institucional pel transport privat. El seu recel de l'ecologisme no té només una explicació ideològica, ja que la vida laboral de la immensa majoria dels seus integrants és terriblement canviant perquè els contractes tendeixen a ser cada vegada més temporals a mesura que es baixa en la cadena de subcontractació.
 A l'Europa subcontractada hi viu i treballa el gruix del treball organitzat, treball que naturalment té cada vegada menys capacitat de pressió davant del capital per les facilitats que té avui el capital per moure's d'un lloc a un altre. En el pla sindical això porta a una mena de "corporativisme per a la competitivitat": empresaris i sindicats es posen d'acord per ser més competitius. Es congelen els salaris i es precaritza l'ocupació sempre que sigui possible i amb la finalitat exclusiva de pegar més dur cap enfora i per tal de conservar un parell de llocs de treball alguns anys més. La taxa de beneficis es recupera o frena la caiguda, però l'enemic deixa d'estar a casa per passar a instal·lar-se a l'altre costat de la frontera estatal, regional o empresarial. Això multiplica els pactes interclassistes lliurats gairebé sempre a costa dels segments més vulnerables de les classes populars que acaben optant per no expressar-se políticament. A les regions amb una alta densitat de "territori subcontractat" com Navarra o Castella Lleó, potser també Catalunya, la seva economia, la seva política social, el seu sistema polític, són totalment dependents de les decisions que es prenen a l'Europa Linda. És aquí on es decideix el futur de parts substancials del seu teixit productiu, amb la qual cosa les seves autoritats donen suport sempre a la banda del capital en les negociacions, per tal que aquest no compleixi les seves amenaces de deslocalització que provocaria un augment de l'atur inassumible políticament. Polònia, Alemanya de l'Est i les repúbliques de Txèquia i Eslovènia, han estat expressament configurades pel capital europeu-alemany per convertir-les en parts de l'Europa subcontractada. Estan ben preparades per competir amb les regions més antigues com les espanyoles, entre les quals es troba en tot cas el cinturó industrial de Barcelona: els salaris són més baixos, les qualificacions més elevades i l'ambient ideològic envejable. Són regions que "exporten" però realment no es tracta tant d'exportacions com de comerç intraempresarial, ja que al que es dediquen és a produir components, peces, bases logístiques i comercials que formen part de les mateixes cadenes continentals de valor afegit que no coneixen ni muntanyes, ni llengües, ni governs i que estan cada vegada més en mans dels segments socials superiors de l'Europa Linda. Aquest tipus de comerç permet maquillar la balança per compte corrent pel que fa al gran monstre alemany que és el gran orquestrador del nou ordre europeu, el país amb el sector exterior més gran en relació amb les possibilitats de desenvolupament del seu -immens- mercat interior de 82 milions d'habitants. Els països amb moneda pròpia (Eslovènia: -1,8%, Polònia: -3%, República Txeca - 4,2) han estat més reeixits com a zones subcontractades que altres vinculats a l'euro com Espanya, Portugal i Irlanda de les potes de les quals en penja el llast de l'euro, la moneda feta per i per als rics d'Europa. En els països de l'Est, els treballadors de l'Europa subcontractada no tenen cap vocació de solidaritat europea ni res que se li assembli. Després de la traumàtica cura de cavall dels primers anys noranta empreses, treballadors i autoritats locals fan una pinya per defensar el seu lloc en l'Europa subcontractada. Això, naturalment, exacerba el nacionalisme, o millor: el nacional-liberalisme, una fórmula corrosiva que es va acabar estavellant a la Primera Guerra Mundial deixant un rastre de milions de morts. Una situació així fa impossible avançar cap a un sindicalisme europeu de classe i solidari que vagi molt més enllà dels encara massa precaris comitès d'empresa europeus o els encara més escanyolits espais per desenvolupar la participació dels treballadors a les societats anònimes europees. Però l'Europa subcontractada té un petit avantatge per als treballadors que la poblen pel que fa a la tercera regió: les inversions transfrontereres que acudeixen al seu territori són intensives en capital fix i el capital fix no vola de la nit al dia com les inversions financeres i immobiliàries que són les que, en bona mesura, configuren la tercera zona, la de l'Europa en Venda.

 A l'Europa en Venda o bé no hi ha hagut mai capacitats productives significatives (espais tradicionals incorporats de forma ràpida a la modernitat capitalista), o bé n’hi va haver i van ser desmuntades amb més o menys alegria pels governs neoliberals. Aquests espais no tenen massa a oferir a les seves poblacions, ja que aquestes mateixes polítiques neoliberals erosionen allò públic, la seva única font potencial de desenvolupament. Per tant, només els queda la venda del seu patrimoni natural i cultural: paisatges, platges, ciutats històriques, recursos naturals són "posats en valor" amb la finalitat d'atraure capital, gairebé sempre especulatiu, d'altres llocs. Les elits locals tenen encara menys capacitat de maniobra enfront dels inversors estrangers que les de l'Europa subcontractada. Les seves classes treballadores estan a cavall entre un món tradicional abandonat violentament -i per tant amb poques qualificacions adaptades a la nova situació social i disposat a deixar-se sobreexplotar en el sentit literal del terme-, i una modernització pilotada pels grans interessos immobiliaris i turístics forans. La tipologia laboral dominant aquí és el treball temporal que es complementa relativament bé amb l'agricultura tradicional que també és estacional, però sobretot també el treball autònom. És difícil que aquesta amalgama laboral atomitzada es tradueixi en alguna cosa semblant a la consciència de classe. Tot el contrari -i es recomana aquí la lectura del "18 Brumari de Louis Bonaparte" de Marx: l'individualisme tradicional-família nuclear, desigualtats de gènere, ètica de l'home fet a si mateix en una dura lluita personal contra la natura, contra les altres persones i empreses- forma part essencial d'aquests espais, la qual cosa els converteix en presa fàcil de la dreta i de l’ultradreta. A mesura que es van omplint d'hotels i empreses de la construcció més grans, es van creant una classe obrera més compacta i amb certa capacitat de resposta sindical. Però el seu entorn segueix dominat per aquesta forta atomització en microempresaris que veuen el seu país i la seva regió com una S.L. fent-se més que sensibles a la berlusconització, la gran amenaça que plana sobre els territoris de l'Europa en Venda. Els seus llocs de treball depenen en gran mesura dels grans fluxos de capital turístic i immobiliari, és a dir, estan directament connectats amb el neoliberalisme i depenen d'ell per respirar. Tampoc això facilita la seva mobilització social. Els països amb zones de venda més extenses en relació amb el seu territori són Xipre, Letònia, Bulgària i Romania, seguits pels altres estats bàltics i naturalment el litoral espanyol, que té la tradició més antiga i salvatge d'autoliquidació del seu patrimoni, de la seva bellesa i de la seva naturalesa, ja des dels temps del franquisme les elits han aconseguit subrogar-se fins avui en el nou espai monàrquic. Tots aquests països tenen balances per compte corrent negatives molt superiors al -5%, amb Xipre, Grècia, Letònia i Bulgària molt al capdavant: tots ells espais que no han sabut o pogut prestar-se a convertir-se en part de l'Europa subcontractada.   Què fer amb aquest mosaic? Personalment no veig cap possibilitat d'articular una força social europea nucleada al voltant del treball i no de la renda, si no es donen les següents condicions:

 a.) reducció de l'orientació externa de l'economia i la seva substitució per un augment de la demanda interna basada en el desenvolupament de les mancomunitats, en l'augment dels salaris sobre la base, per exemple, d'una reconversió social i ambiental. Això es podria entendre com una "provincialització" de les classes treballadores. Res més lluny de la realitat. Vol dir simplement que la dialèctica entre el local i el global és més complexa del que pensen els (neo) liberals i alguns esquerrans poc espavilats. Només un desenvolupament sostenible en el social i el territorial cap a dins genera un desenvolupament solidari cap enfora, només així pot arribar a néixer un internacionalisme europeu: els treballadors dels països han de relacionar-se entre si, però només aconseguiran fer que els seus interessos siguin coincidents si el seu treball i els seus recursos no depenen de treure’ls-ho als treballadors d'altres països i d'altres regions: perquè hi hagi solidaritat ha de suprimir-se la competència, hi ha d'haver cafè per a tots i no només per als més agressius i poderosos. Els treballadors vinculats a l'exportació han de disminuir davant dels treballadors vinculats al desenvolupament intern de països i regions.

 b) el món europeu del treball només aconseguirà imposar-se al món de la renda (interessos financers i renda immobiliària) si aconsegueix segellar una aliança tàcita entre almenys els següents grups:

-el que queda dels treballadors fordistes tant industrials com sobretot terciaris. Aquests han canviat la seva distribució en l'espai (per exemple ha augmentat enormement la seva dispersió geogràfica), però no ens enganyem: el seu nombre ha augmentat en termes absoluts, si més no a Espanya;

-els empleats públics i sectors substancials dels treballadors del sector privat. Això només és possible si queda restablert el pacte de solidaritat fiscal entre classes mitjanes i classes populars que va destruir el neoliberalisme: els treballadors privats han de reconèixer que un sector públic fort no els perjudica sinó que millora les seves condicions de vida i de treball (inspectors laborals, metges, mestres per als seus fills, transportadors públics, etc.);

-s’ha de produir novament una aproximació entre professionals urbans i treballadors menys qualificats / classes populars. L'escenari que plana ara sobre l'esquerra de l'Estat espanyol tendent a crear un partit de professionals urbans, és preocupant. Abans que una iniciativa segmentadora com aquesta, que s'alimenta de la divisió entre el Grup Verd Europe i el Grup de l'Esquerra Europea, cal fer tot el possible per fondre el vermell amb el verd, per forjar una aliança entre el que es deia "les forces del treball i les de la cultura" anar, en tots els països d'Europa, a una refundació de l'esquerra basada en aquesta aliança, no en el seu allunyament com ha passat ja en altres països;

una aproximació entre el món assalariat i el món dels autònoms. Aquesta aproximació als treballadors autònoms al voltant d'un programa de nacionalització de la banca, de creació de xarxes cooperatives de microempreses, de polítiques industrials actives de dimensió local -les mancomunitats em semblen essencials- i d'una política que incentivi la reducció dels nivells de subcontractació, és fonamental en països com Espanya, Itàlia, Portugal, Polònia o Bulgària on representen més del 20% de tota la població activa. Si no s'aconsegueix forjar aquesta aliança es decantaran ràpidament cap a opcions d'ultradreta.
 c) la creació d'una caixa comú a Europa que almenys redistribueixi l'1% de tot el PIB europeu. Això obligaria a revisar dràsticament la fiscalitat europea, a combatre la competència sense fi entre regions i classes treballadores locals i a donar al govern de la Unió Europea una legitimitat democràtica molt més gran. Les noves polítiques europees s'haurien d'orientar al desenvolupament intern dels països abans d'insistir en tractar de convertir Europa en l'"espai més competitiu del món" com diu el Tractat de Lisboa. Una política redistributiva així generaria molts llocs de treball dependents de la solidaritat comunitària, llocs de treball de qualitat i ben pagats, regulats per l'interès general, posats al servei de la reconversió social i ambiental de tots i cadascun dels països i regions. Això despertaria en el termini de mitja o una generació alguna cosa així com una identitat europea basada en el treball, en la participació, en la producció socialment raonable i en la solidaritat entre pobles i països. Seria no només el pas previ per a la creació d'una "classe treballadora europea" que pugui veure's a si mateixa com a un actor col·lectiu, sinó a tancar definitivament la sòrdida bretxa que separa el vermell i el verd que amenaça obrir-se novament a l'Estat Espanyol i que acaba beneficiant sempre el gran capital. Un cop constituït, aquest actor col·lectiu podria plantejar metes més ambicioses com la configuració d'una societat de tipus socialista per al segle XXI.

Les classes treballadores europees com a subjecte polític

2011-02-21T13:11:00Z

Les classes treballadores europees com a subjecte polític

2011-02-21T13:11:00Z

Lola Anglada: "Roja, separatista y peligrosa"

2011-02-21T12:38:00Z

per Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll
Professores de secundària. Feministes i Comissàries de l’exposició “Poderosa memoria. Dibuixos i il.lustracions més compromesos” que es va realitzar a Tiana el 2010

En aquest article, les autores recuperen la memòria d’una dona a qui el franquisme qualificà de «roja, separatista y peligrosa»; artista que moltes vegades només s’associa a il.lustradora de contes infantils però que va estar compromesa amb el nacionalisme català i amb el republicanisme, que col·laborà amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que fou sabedora de la manera de viure de les dones del seu temps i solidària amb les persones més necessitades.

Lola Anglada, “roja, separatista y peligrosa”

Mai com al temps de la República m’he sentit viure a casa nostra (…) Barcelona en aquella època breu de la República Catalana ens oferí un viure alegre i optimista com si tothom estigués obligat a fer una Catalunya gran i pròspera al nivell dels grans pobles.
Lola Anglada

Lola Anglada (1892-1984) cregué amb fermesa en una Catalunya progressista i culta que mirava cap a Europa i que volia créixer en llibertat i autonomia. A col·laborar amb aquesta tasca va dedicar la seva vida i la seva obra fins que, un cop acabada la guerra, el franquisme volgué acabar amb les expectatives d’ella i de tantes altres persones. Llavors, reclosa en el poble de Tiana, l’artista dedicà el seu exili interior a guardar obra i records i a treballar “mirant cap enrera” per tal de preservar la memòria de Catalunya. I poc abans de morir, ja en època de transició, llegà a la Diputació la major part de la seva producció així com dels seus béns immobles, unes finques situades a la ciutat de Barcelona, a canvi d’un vitalici i de la construcció d’un museu on conservar i exposar els seus dibuixos, pintures i escultures. Gaudí del vitalici, però el promès museu mai s’arribà a fer, malgrat que ha estat reclamat des de diverses instàncies. La seva col·lecció de nines s’instal·là al Museu Romàntic de Sitges, on avui roman, mentre que del promès museu encara no se n’ha posat la primera pedra. Aquest seria el primer dedicat a una dona artista no solament a Catalunya, sinó a l’Estat Espanyol.

Fins ara, la figura de Lola Anglada ha estat discretament recordada com a “il·lustradora catalana de contes infantils” i algunes escoles, biblioteques i premis artístics porten el seu nom. Però, sens dubte, ella va significar quelcom més que tot això; ella es va comprometre, personalment i artísticament, amb la política catalana del seu temps.

Nosaltres hem volgut recuperar la memòria d’una dona a qui el franquisme qualificà de «roja, separatista y peligrosa» i la reclogué a Tiana amb la intenció de produir-nos l’amnèsia d’aquella artista compromesa amb el nacionalisme català i amb el republicanisme, que col·laborà amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que fou sabedora de la manera de viure de les dones del seu temps, solidària amb les persones més necessitades... Artista polifacètica com fou, sempre preferí la il·lustració mitjançant la qual podia arribar al gran públic.

Creixement artístic i compromís polític

Acabada la Primera Guerra Mundial, Lola Anglada se n’anà amb la mare i la germana Conxita a París, la meca de l’art del moment. Pertànyer a una bona família del món del tèxtil li proporcionà poder fer sempre el que va voler, rebre una bona formació i lliurar-se de l’educació religiosa que dominava a Catalunya dirigida a formar esposes i mares subordinades als marits. Inclinada al dibuix i a l’escriptura, escrigué contes, els il·lustrà i ella mateixa els relligà. Estudià poc temps a la Llotja i a l’acadèmia de Francesc d’Asís Galí. Antoni Utrillo i Joan Llaverias foren alguns dels seus mestres, i aquest li obrí les portes per poder publicar els seus dibuixos i per començar a exposar. Molt aviat el mestre li dirà que ja no li pot ensenyar res més i ella definirà amb seguretat la seva vocació d’artista considerant-la incompatible amb el matrimoni i la família; ella és una dona que vol viure una vida plena i lliure.

A París no solament aconseguí una beca del govern francès, sinó que col·laborà en prestigioses editorials del moment –Hachette, Nathan i Roudanez-i conegué Juli González i la seva família, especialment les seves filles Gabriela i Roberta amb qui es cartejaria molt temps. També entrà en contacte amb Francesc Macià amb qui mantingué correspondència mentre estigué exiliat a Bèlgica. En aquells anys de la dictadura de Primo de Rivera, l’artista, durant les seves breus estades a Barcelona, es relacionà periòdicament amb els intel·lectuals d’en Ramon Vilaró, que es trobaven al carrer de Ferran de Barcelona. Des de llavors començà la seva participació en política.

El republicanisme i catalanisme de Lola Anglada la portà, l’1 de març del 1930, a encapçalar amb la seva signatura un manifest on dones significades de l’època sol·licitaren l’ampliació de l’amnistia perquè «tornin a les seves llars tots els exiliats i reclosos per causes polítiques i socials». Segons Lola Anglada, era necessari fer alguna cosa per als empresonats i es plantejà: «I si m’ajuntés amb les dones?» Aquesta manera de fer és tan poc pròpia dels partits o dels sindicats i de la gran majoria d’homes, que les dones, quan realitzen elles soles accions insistents i resolutives com aquesta, s’impliquen tan vitalment que no creuen que “estan fent política”. El manifest, llançat a l’opinió pública, va recollir més de 205.000 signatures de dones.

La intercessió de Lola Anglada a favor dels presos catalans no acabà en el manifest. Durant la seva estada a París donà dibuixos perquè els diners aconseguits amb la seva venda s’utilitzessin en pro dels empresonats i refugiats catalans. També organitzà una exposició de dibuixos seus a la Sala Parés de Barcelona en benefici d’aquests presos. La pressió fou tan forta que el 2 d’abril el rei es veié obligat a decretar un indult per als presos del Complot de Garraf. Encara es conserven fotos d’ella celebrant l’arribada dels primers quatre alliberats a Barcelona. Aquesta solidaritat amb els reclosos li valgué el qualificatiu de la marona dels presos.

El seu catalanisme quedà palès de manera especial en les il·lustracions que va fer per a la revista Nosaltres Sols –traducció literal de l’irlandès Sinn Féin–, on col·laborà de manera assídua. En aquestes il·lustracions Lola Anglada utilitzà sovint la imatge de la dona catalana com a metàfora de la Catalunya oprimida. Són sempre dibuixos d’un clar contingut polític que palesen la Catalunya sotmesa, oprimida, que pateix els fets del moment.

Aquest recurs d’utilitzar la imatge de la jove catalana com a metàfora de la pàtria pot ser considerat totalment noucentista, estètica dins la qual sovint s’inclou l’obra de Lola Anglada, en la línia de la Ben Plantada d’Eugeni d’Ors. Aquesta figura representà el nou model de dona culta i refinada, transmissora dels valors tradicionals i de la civilitat, una dona a qui el noucentisme li atorgà un paper social molt rellevant: el de dona-mare/mare-pàtria que té les característiques de la Mare de Déu. Tanmateix, Lola Anglada subvertí aquest ideal de dona de l’imaginari masculí en la seva pròpia vida.

El seu compromís amb el nacionalisme es va mantenir sempre i es pot albirar en algunes de les pàgines de les seves memòries inèdites. Així, per exemple, es referí a la mort dels germans Badia tot dient:

En aquest dia 28 d’abril del 36 els germans Badia, braç dret de Francesc Macià, han estat assassinats en ple carrer de Barcelona. Bons patriotes catalans, la llur tràgica mort m’ha pungit en el meu cor. Per Catalunya encara!

Iniciada la guerra, Lola Anglada s’afilià a la UGT i, com a membre d’aquest sindicat, anà sovint a la caserna de Carles Marx, situada al parc de la Ciutadella de Barcelona per, conscient com era de la importància de la memòria, dibuixar milicians i milicianes preparant-se per sortir cap al front, descansant, comentant.

En aquests dibuixos, la majoria acolorits, mai mostrà escenes bèl·liques, sinó el dia a dia d’aquelles persones joves que partien cap al front, que desfilaven, que conversaven amb esperança i alhora amb por, sobre els esdeveniments... En ells hi va fer aparèixer moltes noies vestides de milicianes, de brigadistes, anarquistes, de la FAI, del batalló de la Mort, preparades per sortir cap al front. Ella deixà constància del paper que les joves catalanes prengueren al costat dels seus companys per defensar la República del feixisme alçat en armes, abans de ser retirades a la reraguarda pel decret de Largo Caballero. Lola Anglada no idealitzà cap personatge ni cap situació com havia fet a les Visions de la Barcelona vuitcentista, sinó que els mostrà tal com els veia.

Després de la derrota i de l’entrada dels franquistes, també els dibuixà –els altres, escrigué al costat de les figures– amb les seves boines roges i els uniformes; són homes i dones molt ben vestits, tant que contrasten fortament amb els dels milicians fets uns anys abans.

L’any 1937 col·laborà amb contes infantils escrits i il·lustrats per ella en dues revistes per a infants de les quals només en sortí un número de cadascuna, Mirbal i Estel.

El mateix any, Jaume Miravitlles, del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, li encarregà donar vida a un personatge infantil, del qual l’escultor Miquel Paredes n’havia fet una petita escultura, amb la intenció d’atreure l’atenció dels estrangers vers Catalunya. Miravitlles volia que el petit símbol arribés arreu. Lola Anglada en va fer un conte il·lustrat convertint el petit personatge en símbol de la Catalunya que lluita contra el feixisme i que recorda la història bíblica del petit David contra el gegant Goliat.

L’eixerida criatura infantil, vestida amb granota miliciana i cofada amb una mena de barretina semblant a la gorra frígia republicana, destacà per tots aquells valors que la guerra malmeté: l’amistat, la concòrdia, la germanor, l’esperit de lluita i, especialment, la solidaritat. La figura d’El més petit de tots podria ser tant la d’un nen com la d’una nena. El seu rostre amb els cabells enrinxolats i indòmits que li surten per sota de la barretina és asexuat, més femení que masculí, si el comparem amb el d’altres nens que l’artista dibuixà en el mateix conte. Aquesta imatge emblemàtica i la seva història palesen clarament la vinculació de l’artista amb la lluita per les llibertats de Catalunya.

Iniciada la postguerra, l’artista no es volgué exiliar recloent-se en un primer temps en un pis llogat al carrer d’Enric Granados de Barcelona, on instal·là una premsa litogràfica amb la qual imprimí unes estampes encarregades per l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré. Aquestes estampes serviren de propaganda de la festa d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat del 1947, que es convertí en el primer acte de reivindicació nacionalista a Catalunya a l’època franquista.

En el silenci ominós de la postguerra, reclosa a la casa de Tiana, deixà de col·laborar en editorials franceses i la seva obra es convertí en un mirar enrere tant formalment com iconogràficament. Il·lustrà La Barcelona dels nostres avis (1949) idealitzant el temps passat. Lola Anglada i Francesc Curet dugueren a terme l’acurada recerca que publicaren en 10 volums com a Visions barcelonines entre el 1952 i el 1958. Possiblement es trobava molt més a gust recreant la Barcelona del segle anterior que vivint la realitat de la postguerra. El 1948, la policia li féu retirar els seus dibuixos d’una exposició a les Galeries Syra de Barcelona; una impremta de la plaça del Pi de Barcelona no li volgué editar unes targes en dir-li el seu nom; poc després li feren tancar una exposició de les seves obres a Palma de Mallorca.

Lola Anglada expressà la seva soledat, enyorança i ressentiment envers l’oblit injust al qual se la sotmeté en altres obres com La meva casa i el meu jardí (1958) o Les meves nines (1983). Totes aquestes obres perderen aquell compromís social que caracteritzà la seva producció anterior. No obstant això, artísticament es dedicà a noves tècniques com l’escultura, la ceràmica, la pintura al fresc... Curiosament, malgrat que passà a la nostra memòria com a escriptora i il·lustradora de contes infantils, només en realitzà un durant tot aquest llarg període: Martinet (1962), conte ple de nostàlgia i desencís humà.

Tanmateix, com a catalanista volgué que les seves obres restessin per sempre a Catalunya i cedí la major part de la seva producció artística i els seus considerables béns immobles a la Diputació de Barcelona perquè considerà aquesta institució com l’única que tenia quelcom a veure amb Catalunya.

L’autonomia i el feminisme de Lola Anglada

Al franquisme li feien por els personatges com Lola Anglada, no sols per “roja y separatista”, sinó, i sobretot, perquè era una dona explícitament independent i autònoma, és a dir, insubmisa i rebel com a dona. Era “peligrosa”.

Des d’un punt de vista feminista, és molt interessant la correspondència que mantingué l’artista amb l’amiga Roberta González, filla del pintor i escultor Julio González. Es tracta d’una relació epistolar que durà des dels anys 20 fins al 1968. Volem fer palesa aquí la qualitat de llurs reflexions sobre art i aprenentatge, mostra de lúcides percepcions i opinions femenines; la preocupació mútua per l’obra de cadascuna: «Felicitats per l’èxit de La Nuri i per Nosaltres sols...»; i la complicitat feminista d’algunes observacions: «estic escrivint una història que t’agradarà, es diu “Història d’una nena dolenta...”» (1928). O quan Roberta, el mes d’agost del 1939, comunicà a la Lola el seu casament: «m’he casat; conec les teves idees sobre el matrimoni i, segurament per això, no te n’he parlat abans de les meves noves intencions!... T’he de dir que estic, en certa manera, del teu costat, quant a les idees. Però el meu marit (…) no és per a mi un marit en el vertader sentit de la paraula, ell és un bon camarada, els dos som bons camarades (…) jo segueixo sent integralment el que he estat fins ara…».

Lola Anglada era molt radical pel que fa al matrimoni:

Sóc tan independent que quan penso en el matrimoni em fa l’efecte que m’ofego.

La contundent decisió de celibat fa de l’artista una hereva de les dones, filles de la revolució francesa, que al s.XIX portaren a la pràctica les idees d’emancipació femenina. Però el feminisme de Lola Anglada mai es va fer gaire explícit ni es mostrà prioritari en el seu discurs. Com és comú a tantes dones al llarg de la història, ella posà la seva força, el seu desig de llibertat i el seu art al servei d’allò que ella cregué la millor causa social: la cultura i la llibertat de Catalunya.

Lola Anglada col·laborà el 1912 a Feminal, revista creada el 1907 i dirigida per Carme Karr. Ho faria també anys després a la revista Claror de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a les Dones, centre creat el 1909 per Francesca Bonnemaison. També mostrà sempre un especial interès per l’educació en general, motiu pel qual fou sòcia de l’APEC (Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana) i escrigué i il·lustrà contes infantils. En aquesta línia, cansada dels protagonistes masculins, col·laborà i acabà dirigint la revista La Nuri perquè, com deia en la seva presentació, les noies no solament havien d’instruir-se, sinó també esbargir-se, aprendre a viure i relacionar-se entre elles.

Poc temps després, el 1928, creà i il·lustrà el conte Margarida. Resulta molt interessant a ulls d’ara, atents per fi a la coeducació, analitzar el contingut d’aquest conte: la petita Margarida és una noieta exemplar de 10 anys que obeeix i segueix les ensenyances de la mare respecte als deures domèstics. Ella sap endreçar la casa quan la mare va a treballar i, seguint la genealogia del saber matern, també és responsable de la seva nina, Hortènsia.

Fins aquí podria semblar que s’està perfilant el model noucentista i conservador de La Ben Plantada, però la caracterització de Margarida va més enllà d’aquest model: sense rebutjar-lo, l’incorpora i el supera incidint sobretot en l’autonomia i la capacitat crítica de la noia. No hi ha en el conte una sola figura masculina ni adulta ni salvadora. No hi ha cap situació on la por faci veure debilitat en la protagonista; ans al contrari, ella sola, amb la complicitat de la natura i dels seus coneixements apresos a l’escola, és resolutiva i valenta. I gaudeix d'experimentar i conèixer la vida.

Llevat d’uns quants capítols deliciosos, podem dir que el conte de Margarida no és una meravella literària, però es tracta d’un dels primers textos de pedagogia infantil dirigit exclusivament a promoure l’autonomia en les nenes, la iniciativa i la saviesa femenines.

Foren moltes i diverses les imatges femenines que Lola Anglada creà; fins i tot, feminitzà els àngels. Aquests éssers representats asexuats al llarg de tota la tradició artística prengueren de la mà i el pinzell de Lola Anglada forma de joves púbers, amb pits lleugerament insinuats sota les seves túniques. Aquesta ha estat una estratègia molt emprada per algunes artistes conscients de la importància simbòlica de les imatges.

Quant al feminisme, i pel que fa a la igualtat entre els sexes, Lola Anglada afirmà en una ocasió:

Senzillament, penso que està bé que la dona arribi fins allà on pugui arribar l’home; però per un altre camí, diferent, nostre i peculiar.

Tanmateix, l’aspecte més interessant de la vida de Lola Anglada, des del punt de vista dels feminismes actuals, pot ser l’elaboració conscient de la seva llibertat femenina, procés que explica a la seva publicació La meva casa i el meu jardí (1958).

En aquest llibre, seguint un recorregut per les habitacions de la casa de Tiana, Lola Anglada recorda la seva infància feliç. Però, rere la nostàlgia i la sublimació del paisatge del Maresme, es va dibuixant la construcció reeixida d’una llibertat femenina que s’havia perfilat a l’adolescència, una llibertat vindicada amb l’arrogància i l’autocomplaença de qui, per fi, ha aconseguit sentir-se espiritualment lliure.

Aquesta pau que jo he trobat en la senzillesa, jo la voldria per a aquells superbiosos del món material que no volen aturar-se en el dolor del proïsme (...) Després de tot, jo estic agraïda a aquests egoistes que a la fi m’han estat generosos perquè m’han lliurat al desengany de l’amistat que jo creia veritable (...) No és en desamor envers tots els humans, perquè, quan l’hivern vingui a cercar-me, sentireu que jo dic: -El meu amor a vosaltres m’ha fet dormir per sempre; jo us vetllaré junt amb els estels que són bocins del meu cor, que ací hom ha fet a trossos.

Notes

1-Lola Anglada, “Memòries inèdites mecanografiades”, pàg. 169.

2-El 1982 la Generalitat de Catalunya li atorgà la Creu de Sant Jordi “per haver donat un caràcter català i universal als seus personatges i creat un món, delicat i imaginatiu, com a dibuixant i il·lustradora, que ha influït en diverses generacions dels nostres infants”.

3-Aquest article és una reelaboració del text que les autores van fer per al catàleg de l’exposició que van comissariar, Lola Anglada, poderosa memòria. Dibuixos i il·lustracions més compromesos, duta a terme a Tiana del 16 d’abril al 6 de juny del 2010.

4-Entre els reunits es trobaven intel·lectuals i nacionalistes com Daniel Cardona, Jaume Compte, Miquel Badia, Jaume Passarell, dibuixant i escriptor; Lluís Capdevila i Plàcid Vidal, literats; Daniel Masgoumiery, dibuixant; Josep Clarà, escultor; Prudenci i Aurora Bertrana, Aureli Capmany, folklorista, etc, segons cita a la pàg. 180 de les seves memòries.

5-Es pot llegir el text del “Manifest de les dones catalanes” a Joan Creixell i Playà. (1988) El Complot de Garraf. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or), pàg. 250.

6-Joan Creixell i Playà (1988), pàg. 161.

7-El Complot de Garraf fou l’intent fallit d’acabar amb la vida del rei Alfons XIII, en el viatge que va fer a Barcelona el 26 de maig del 1926, per part de joves militants provinents de la branca militar d’Estat Català i de la Societat d’Estudis Militars d’Acció Catalana. Tots els joves, d’entre 17 i 20 anys, foren condemnats i empresonats.

8-Superades moltes traves, finalment el dia 11 d’abril del 1930 foren alliberats Badia, Ferrer, Garriga i Civit; el dia 21 del mateix mes ho foren Compte i Perelló; i el 26 sortí el darrer, Julià. Però encara hi havia catalans processats, entre ells Macià, Cardona i Miravitlles.

9-La revista es publicà des del març del 1931 fins a l’octubre del 1934 i fou l’òrgan d’expressió del grup independentista català del mateix nom.

10-Els germans Miquel i Josep Badia Capell, membres dels Escamots d’Estat Català, foren assassinats per membres de la FAI en sortir de casa seva al carrer de Muntaner el 28 d’abril del 1936. Miquel Badia havia estat secretari del conseller de Sanitat el 1932 i l’any següent ocupà la Secretaria General d’Ordre Públic enfrontant-se sovint amb els anarquistes.

11-Pàg. 214 de les seves memòries inèdites.

12-Lola Anglada, “Memòries inèdites mecanografiades”, pàg. 244.

13-Cartes de 1928 –sense dia i mes llegibles- i de 09/08/1939 de la correspondència amb Roberta González. Biblioteca Nacional de Catalunya (BNC): Fons Lola Anglada. La traducció del francès i el subratllat són nostres.

14-Lola Anglada, “Memòries inèdites mecanografiades”, pàg. 16.

15-Feminal es deixà de publicar el 1917 i s’intentà reprendre el 1925 en castellà. En el primer número d’aquesta segona època, Lola Anglada va fer la capçalera, i en les pàgines centrals es lloà la seva exposició a les Galeries Dalmau.

16-Remedios Varo Uranga (1908-1963) es representà a La creación de las aves (1958) prenent el paper de Déu, com a deessa creadora d’éssers vius, i també feminitzà El Minotaure (1959). Posteriorment, Mary Beth Edelson (1935) feminitzà El Darrer Sopar (1972), Cyntia Mailman (1942) s’autoretratà com a Déu (1977), per posar només alguns exemples.

17-Llucieta Canyà. (1929) “Entrevista a Lola Anglada”, La Veu de Catalunya, 12/12/1929.

18-Lola Anglada (1994), La meva casa i el meu jardí. Barcelona (Proa-Columna), pàg. 152 i 153.

Lola Anglada: "Roja, separatista y peligrosa"

2011-02-21T12:38:00Z

Mai com al temps de la República m’he sentit viure a casa nostra (…) Barcelona en aquella època breu de la República Catalana ens oferí un viure alegre i optimista com si tothom estigués obligat a fer una Catalunya gran i pròspera al nivell dels grans pobles.
Lola Anglada

Sóc tan independent que quan penso en el matrimoni em fa l’efecte que m’ofego.

Senzillament, penso que està bé que la dona arribi fins allà on pugui arribar l’home; però per un altre camí, diferent, nostre i peculiar.

Aquesta pau que jo he trobat en la senzillesa, jo la voldria per a aquells superbiosos del món material que no volen aturar-se en el dolor del proïsme (...) Després de tot, jo estic agraïda a aquests egoistes que a la fi m’han estat generosos perquè m’han lliurat al desengany de l’amistat que jo creia veritable (...) No és en desamor envers tots els humans, perquè, quan l’hivern vingui a cercar-me, sentireu que jo dic: -El meu amor a vosaltres m’ha fet dormir per sempre; jo us vetllaré junt amb els estels que són bocins del meu cor, que ací hom ha fet a trossos.

Presentació del llibre “La ciudad en llamas” de David Casassas

2011-04-11T09:50:00Z

Ens plau informar-vos de la presentació del llibre La ciudad en llamas: La vigencia del republicanismo comercial de Adam Smith de David Casassas, investigador de la Universitat de Barcelona.

L’acte que tindrà lloc el proper dilluns 11 d’abril a les 19:30 hores a l’Aula 1 del CCCB, i comptarà amb la participació d’Antoni Domènech, catedràtic de la Universitat de Barcelona, Josep Ramoneda, director del CCCB, i Xosé Manuel Beiras, catedràtic de la Universitat de Santiago.

Presentació del llibre: REACCIONA - 10 raons per les quals actuar davant la crisi econòmica, política i social

2011-04-12T10:32:00Z

Dia: Dimarts 19 d'abril a les 19.30h
Lloc: Biblioteca Jaume Fuster. Plaça de Lesseps, 20-22. Metro: L-3 Lesseps

Presentació a Barcelona del llibre:

REACCIONA - 10 raons per les quals actuar davant la crisi econòmica, política i social-. Editorial Aguilar
PRÒLEG: Stéphane Hessel. Autor de Indignaos!

Autors/es: José Luis Sampedro, Javier Pérez de Albéniz, Javier López Facal, Carlos Martínez, Ignacio Escolar, Rosa María Artal, Àngels Martínez i Castells, Juan Torres López, Baltasar Garzón, Federico Mayor Zaragoza, Lourdes Lucía.

Els autors i autores ens exposen 10 respostes amb una idea comú: la neccessitat de pendre postura i actuar, ja que encara hi ha esperança, hi ha solucions.

Reacciona intenta aclarir i canalitzar la pesadesa d'un sector creixent de la societat espanyola amb la crisi econòmica, política i social que estem vivint, amb la crisi del sistema. Una barreja singular d'especialistes, un comitè de savis, entre els quals destaquen José Luis Sampedro, Mayor Zaragoza o Baltasar Garzón, que
ens exposa deu respostes amb una idea comú:la necessitat de prendre postura i actuar, de conscienciar i despertar perquè encara hi ha esperança, hi ha solucions. Una ciutadania informada i responsable pot impedir els atropellaments. Tots amb un
mateix rumb, amb un objectiu clar: defensar la dignitat, la democràcia i el bé comú.

INTERVENEN:

Rosa María Artal. Escriptora, periodista i Coordinadora del llibre
Lourdes Lucía. Editora, jurista, Presidenta d'ATTAC Madrid
Àngels Martínez Castells. Economista i Presidenta de DEMPEUS per la Salut Pública

Presenta: Ferran Pedret, Ateneu Roig

Organitza:
Ateneu Roig www.roigcultura.cat

Hi col·laboren:
Biblioteca Jaume Fuster-Biblioteques de Barcelona
Editorial Aguilar

Les classes treballadores europees com a subjecte polític

2011-02-21T13:11:00Z

Les classes treballadores europees com a subjecte polític

2011-02-21T13:11:00Z

Les classes treballadores europees com a subjecte polític

2011-02-21T13:11:00Z

Presentació del llibre: REACCIONA - 10 raons per les quals actuar davant la crisi econòmica, política i social

2011-04-12T10:32:00Z

Presentació del llibre “La ciudad en llamas” de David Casassas

2011-04-11T09:50:00Z

Lola Anglada: "Roja, separatista y peligrosa"

2011-02-21T12:38:00Z

Mai com al temps de la República m’he sentit viure a casa nostra (…) Barcelona en aquella època breu de la República Catalana ens oferí un viure alegre i optimista com si tothom estigués obligat a fer una Catalunya gran i pròspera al nivell dels grans pobles.
Lola Anglada

Sóc tan independent que quan penso en el matrimoni em fa l’efecte que m’ofego.

Senzillament, penso que està bé que la dona arribi fins allà on pugui arribar l’home; però per un altre camí, diferent, nostre i peculiar.

Aquesta pau que jo he trobat en la senzillesa, jo la voldria per a aquells superbiosos del món material que no volen aturar-se en el dolor del proïsme (...) Després de tot, jo estic agraïda a aquests egoistes que a la fi m’han estat generosos perquè m’han lliurat al desengany de l’amistat que jo creia veritable (...) No és en desamor envers tots els humans, perquè, quan l’hivern vingui a cercar-me, sentireu que jo dic: -El meu amor a vosaltres m’ha fet dormir per sempre; jo us vetllaré junt amb els estels que són bocins del meu cor, que ací hom ha fet a trossos.

Lola Anglada: "Roja, separatista y peligrosa"

2011-02-21T12:38:00Z

Mai com al temps de la República m’he sentit viure a casa nostra (…) Barcelona en aquella època breu de la República Catalana ens oferí un viure alegre i optimista com si tothom estigués obligat a fer una Catalunya gran i pròspera al nivell dels grans pobles.
Lola Anglada

Sóc tan independent que quan penso en el matrimoni em fa l’efecte que m’ofego.

Senzillament, penso que està bé que la dona arribi fins allà on pugui arribar l’home; però per un altre camí, diferent, nostre i peculiar.

Aquesta pau que jo he trobat en la senzillesa, jo la voldria per a aquells superbiosos del món material que no volen aturar-se en el dolor del proïsme (...) Després de tot, jo estic agraïda a aquests egoistes que a la fi m’han estat generosos perquè m’han lliurat al desengany de l’amistat que jo creia veritable (...) No és en desamor envers tots els humans, perquè, quan l’hivern vingui a cercar-me, sentireu que jo dic: -El meu amor a vosaltres m’ha fet dormir per sempre; jo us vetllaré junt amb els estels que són bocins del meu cor, que ací hom ha fet a trossos.

Les classes treballadores europees com a subjecte polític

2011-02-21T13:11:00Z

Les classes treballadores europees com a subjecte polític

2011-02-21T13:11:00Z

Les classes treballadores europees com a subjecte polític

2011-02-21T13:11:00Z

Presentació del llibre: REACCIONA - 10 raons per les quals actuar davant la crisi econòmica, política i social

2011-04-12T10:32:00Z

Presentació del llibre “La ciudad en llamas” de David Casassas

2011-04-11T09:50:00Z

Lola Anglada: "Roja, separatista y peligrosa"

2011-02-21T12:38:00Z

Mai com al temps de la República m’he sentit viure a casa nostra (…) Barcelona en aquella època breu de la República Catalana ens oferí un viure alegre i optimista com si tothom estigués obligat a fer una Catalunya gran i pròspera al nivell dels grans pobles.
Lola Anglada

Sóc tan independent que quan penso en el matrimoni em fa l’efecte que m’ofego.

Senzillament, penso que està bé que la dona arribi fins allà on pugui arribar l’home; però per un altre camí, diferent, nostre i peculiar.

Aquesta pau que jo he trobat en la senzillesa, jo la voldria per a aquells superbiosos del món material que no volen aturar-se en el dolor del proïsme (...) Després de tot, jo estic agraïda a aquests egoistes que a la fi m’han estat generosos perquè m’han lliurat al desengany de l’amistat que jo creia veritable (...) No és en desamor envers tots els humans, perquè, quan l’hivern vingui a cercar-me, sentireu que jo dic: -El meu amor a vosaltres m’ha fet dormir per sempre; jo us vetllaré junt amb els estels que són bocins del meu cor, que ací hom ha fet a trossos.